El circ

1) El circ era un recinte allargat amb grades per als espectadors, i amb un pista (sorra) dividida
per un mur central (spina). El circ més antic i imponent de Roma era el Circ Màxim, que podien
cabre més de 385.000 espectadors.

Arquitectònicament, tenien una planta rectangular amb un semicercle lateral en un dels seus
costats més curts, de la mateixa forma que els actuals circuits de carreres. Podem distingir tres
parts:

- La cavea o maemiana: La graderia de l'edifici situat sobre un alt podi que l'eleva per separar de
la pista de carreres. La planta està formada per dues graderies rectes, que corresponen als
costats llargs del rectangle i una semicircular en el costat curt. L'altre costat, sense grades,
correspon a la porta d'entrada dels participants-porta pompae-, les cavallerisses i els llocs de
sortida anomenats carceres. Aquest lateral no era perpendicular als dos alçats laterals, sinó que
estava una mica inclinat per tal d'equilibrar la sortida dels participants i ajustar les distàncies
que cada un recorre. Sobre ell, se situava el pulvinar o llotja presidencial.
En el seu front, a les grades semicirculars, s'obre la porta triunphalis, sobre la qual s'instal·la la
llotja de jutges o tribunal iudicum.
Finalment, en les façanes laterals s'obrien les portes per a l'accés del públic a les grades, a les
quals s'accedia per passadissos i escales que comunicaven amb els vomitorium. Les façanes es
decoraven amb pilastres i arcs cecs.
La seva estructura està composta de formigó i maçoneria, formada de manera similar a les dels
teatres i amfiteatres.

- La sorra: És l'espai que es va cedir als espectacles. Dissenyada en un principi per les curses de
carros, i era de forma quasi rectangular amb un dels seus costats curts semicircular. En el seu
centre s'ubicava la spina, element de separació en dues meitats longitudinals per tal de
diferenciar els sentits de la cursa.
La sorra disposava de dues metes: meta primera, habitualment en la corba, i meta secunda en un
dels laterals o davant de la porta pompae.

- La spina: Construcció de planta rectangular molt allargada, que separa en dues l'arena del circ.
La seva disposició no era exactament central, és a dir, sobre l'eix longitudinal exacte, sinó que es
desviava lleugerament per facilitar la sortida de la corba als participants.
Es componia d'un podi decorat, sobre el qual es posaven pedestals amb estàtues, obeliscs o
columnes commemoratives. Depenent de la longitud del circ, es dividia en trams, per tal de
celebrar curses més o menys llargues.
 Parts d'un circ romà

2) Els jocs començaven amb una desfilada inaugural (pompa) pels carrers de Roma, des del
Capitoli fins al Circ Màxim. Una desfilada encapçalada pel magistrat que oferia els jocs, i en
arribar al Circ Màxim, declarava inaugurat l'espectacle.

Aquests jocs solien incloure les següents competicions:

- Ludus Troianus, que consistia en un simulacre de batalla entre els joves de l'aristocràcia.

- Exhibicions eqüestres, acrobàcies a cavall realitzades per genets experts (desultores).

- Carreres pedestres, en les que durant hores i hores els participants donaven centenars de
voltes a la pista del circ.

- Curses de carros, eren el plat fort dels jocs. Els carros eren tirats per dos, tres o quatre
cavalls. Cada cursa consistia en donar set voltes a la pista al voltant de l'espina central.

Aquests espectacles de carros embogien a la multitud, que es dividia en apassionades faccions,

cadascuna d'elles identificada per un color: els verds, els blaus, els vermells i els blancs. Sota
aquests colors trobem diferents tendències polítiques i socials: els blaus solien representar
l'aristocràcia, mentre que els verds eren seguits per les classes populars. Els aurigues podien
convertir-se en autèntiques estrelles si aconseguien moltes victòries, i el mateix succeïa amb
alguns cavalls, als que el públic coneixia i animava com si fossin persones.
Els jocs circenses servien més per fer apostes de grans sumes de diners, que enriquien a uns i
s'arruïnaven als altres.
3) A Espanya,hi han identificats sis circs romans, havent en l'actualitat sospites fundades de
l'existència d'altres menors.

Els principals són:

- Circ de Tarraco, Tarragona.

- Circ de Emerita Augusta, Mérida.
- Circ de Toletum, Toledo.
- Circ de Clahorra, Calahorra.
- Circ de Segóbriga, Segóbriga.
- Circ de Alhambra, Ciudad Real.
Amfiteatre

1) No hi he he trobat cap antecedent, és a dir, l'amfiteatre no ha rebut influències ni gregues, ni

romanes, ni orientals..., com per exemple ho va fel el teatre, que es va influenciar pel teatre grec.

2) Els primers amfiteatres eren estructures movibles de fusta formades per dos semicercles, és
a dir, dos teatres de fusta units per el centre, que separats es conserven per oferir obres de
teatre però que junts formaven una sorra per gladiadors.

La importància d'instaurar un edifici per a aquests menesters porten a August a inaugurar el

primer amfiteatre construït en pedra.

Vespasià sabrà de la necessitat d'oferir a la ciutat més important de l'imperi un lloc d'oci digne
del seu estatus, per això va fer construir el més gran amfiteatre conegut i el més popular en
l'actualitat com a símbol de Roma, el Coliseu.

Aquest prodigi d'enginyeria romana es va inaugurar sota el mandat del seu fill Titó i va ser una de
les més colossals construccions de la poca, per a la seva inauguració es van dedicar 100 dones de
joc i espectacles de feres (venatione).

El teatre consta de les següents parts:

- Subterrani, galeries que albergaven les sales on esperaven els gladiadors, un fossat, gàbies per
als animals, les màquines que movien els decorats, etc.

- La sorra, situada a la part central de l'amfiteatre, on tenien lloc els espectacles.

- La cavea, graderia dividida en tres sectors, dels quals el més proper a la sorra estava reservat a
les classes altes. Es podia disposar d'un gran tendal (velum) per protegir el públic del sol.

> L'amfiteatre serveix també d'emplaçament per a les naus (naumachiae). Sobre la sorra
inundada d'aigua s'escenifiquen combats navals, simulacres de batalles que constitueixen un
espectacle molt apreciat i lloat pel poble.
 Parts d'un amfiteatre romà

3) A l'amfiteatre s'oferien tres tipus d'espectacles: combats de gladiadors, lluites de feres

salvatges i combats navals.

- Els espectacles d'animals salvatges (venatione). Les primeres venatione a Roma tenen lloc
després de la conquesta de la regió africana de Cartago ja que és d'aquesta zona d'on
procedeixen les primeres feres que combatran a la sorra. Igual que les lluites de gladiadors,
aquest espectacle va anar adquirint cada vegada més grans proporcions. A més del rebombori que
suposava veure lluitar a homes amb animals i aquests entre si, la majoria del poble romà veia per
primera vegada animals exòtics i admirava la seva bellesa i ferocitat.

Els animals eren enviats a Roma per als governadors de les províncies més llunyanes de l'Imperi.
Amb Neró es van arribar a sacrificar 400 óssos i 300 lleons en una sola jornada, mentre que en
els cent dies que van durar els jocs oferts per Tito per a la inauguració del Coliseo van morir
5.000 bèsties i centenars de gladiadors.

Consistien en l'exhibició d'animals exòtics, com per exemple: grues, foques, serps, micos..., lluites
entre feres, i lluites entre homes i bèsties.

- Els combats navals (naumachiae). Eren simulacres en els que intervenien vaixells de mida
natural, i els combatents solien ser gladiadors i criminals condemnats. El cost d'aquests
espectacles era tan elevat, que es van deixar de celebrar en el segle I després de Crist.
- Els combats de gladiadors (gladiator). Eren lluites entre homes que es dedicaven a la lluita cos
a cos. Morien molts d'ells i a alguns, per no dir tots, se'ls tractava molt malament.

4) Les lluites de gladiadors es donaven a Roma i en totes les ciutats de l'Imperi.

Instituïdes per l'Estat en l'any 105 abans de Crist, es consideren un sacrifici que s'imposa com un
deure. És un honor obligat als déus Manes, segons Tertulià a finals del segle II.

Celebrats en origen per commemorar els difunts en les exèquies fúnebres, aquest espectacle va
fer-se cada vegada més freqüent i ambiciós. L'interès que despertaven aquestes lluites a mort al
poble romà va fer que cada emperador procurés superar el seu predecessor en nombre de
combats
i en gladiadors cada vegada millor entrenats.

Els combats estaven regulats per lleis que es van modificant al llarg del temps en qüestions com el
nombre de gladiadors que ha de lluitar o les vegades que poden donar-se combats. A Roma només
es permeten les tropes gladiator, però en altres ciutats molt particulars són propietaris de
lluitadors.

Els gladiadors s'entrenaven a escoles especials, propietat d'un empresari (lanistes), que llogava o
venia els gladiadors a l'organitzador dels jocs. Hi havia diversos tipus de gladiadors, segons la
seva indumentària i les armes que portaven.

Els més antics són els samnites, galli, thraeces i mirmillon. Després vindran els retiarii, essedarii,
secutor i oplomachi, entre d'altres.

- Mirmillon: Aquest gladiador portava un gladius (espasa curta que dóna origen al nom de
gladiador), l'escut, un casc en forma de peix, i les seves cames i braços estaven protegides per
gamberes i braçals.

- Retiari: Eren els més populars dels lluitadors, les seves armes eren una xarxa, un trident o
llança, i un puala, simulant als pescadors. Una de les característiques d'aquest combatent és que
no té cobert el cap per cap cas, únicament portaven una musclera de metall.

- Tradic: Estava cobert per un escut, i per un casc tancat completament i decorat amb una
cresta, la seva espasa era de tall corbat i les seves cames estaven protegides per gamberes.

- Secutor: Era l'oponent del Retiario, per a això es feia servir d'un casc de formes arrodonides
per que la xarxa rellisqués, un escut i proteccions en un dels braços, així com gamberes per
protegir les seves cames.
- Hoplomachi: Simulava un hoplita grec, portava un casc cobert, un escut pequeoy rodó, un puala,
un braçal al braç descobert i gamberes metàliques per a les cames.

Quan un dels lluitadors queia a terra vençut, demanava clemència a la multitud, que decidia
perdonar o feia que el vencedor fos matat.

Els crits més coneguts són:

- Ave Caesar, morituri te salutant: Volia dir, els que van a morir et saluden. Aquest era un crit
dels gladiadors previ a la lluita.

- Uri, vinciri, verberari,ferroque,necari: Volia dir que el gladiador fos cremat, lligat, golpejat i
mort a ferro. Aquest era el jurament d'un aspirant a gladiador, a qui se li feia seguir el
sacramentum gladiatorum.

- Iugula: Volia dir que el gladiador abatut, morís. Per a això es fa servir el signe de la mà tancada
amb el polze cap avall.

- Mitte: Volia dir que el gladiador abatut havia lluitat dignament i amb valor, llavors es cridava
mitte, mentre s'ensenyava la mà tancada amb el polze cap amunt.

Els vencedors obtenien una palma com a premi simbòlic, rebien regals i grans sumes de diners, el
haver rebut diverses palmes convertia un gladiador en autèntica estrella: el seu rostre apareixia
en monedes, gerros, les dones queien rendides als seus peus i es aixecaven estàtues en honor seu...
Fins i tot alguns emperadors, animats per la fama que adquirien certs lluitadors, es van llançar a la
sorra, encara que els seus combats eren arreglats.

Davant l'expectació que causaven, el nombre de combats augmentava constantment.

A mesura que avançava el combat, els esclaus apilaven els cadàvers i renovaven la sorra tacada de
sang.

> Un dels noms que més ressonen és el d'Espàrtac. Va ser un gran gladiador, però no se li
reconeixen els seus mèrits per la sorra del circ, sinó per la lluita que va entaular amb Roma per
proclamar la llibertat dels esclaus.
Va aconseguir escapar i reunir milers de persones que van seguir la seva causa, de fet va mantenir
en “escac” la república pels seus dots de comandament i la seva capacitat de lluita, però la seva
gesta per aconseguir la llibertat va ser aixafada per Cras, convertint-lo en un ídol de l'esclavitud i
en un referent per als que estaven privats de la ciutadana.

5) A Espanya hi trobem bastants amfiteatres, alguns més ben conservats que d'altres. Alguns
amfiteatres serien:

- Italica.
- Tarraco.
- Emerita Augusta.
- Toletum.
- Carmona.
- Corduba.
- Carthago Nova.
- Peñaflor.
- Segóbriga.
- Sisapo.