Seguim la història de l'Alba

L'Alba una mare jove i bruna acompanyada del Mar, que acabava de complir els 9
anys, seguia intentant trobar més gent que hagués sobreviscut al fatal atac dels
extraterrestres, amb els que ja se les havia vist més d'un cop, des d'aquell dia en que
juntament amb el Dídac van trobar aquell primer invasor abandonat pels seus propis
companys.
El record del Dídac, li va fer caure unes petites llàgrimes, per les seves galtes
bronzejades. En Mar preocupat li preguntà:
-Mare, que et passa, per què estàs trista?
-No es res fill, només m'ha entrat una mica de pols a l'ull- li respongué ella per a que
no s'entristís.
A més l'excusa era molt factible, ja que els carrers d'Atenes, ciutat on es trobaven ara,
estaven totalment derruïts, la pols es ficava per tot arreu, els mocadors que tots dos
portaven a la boca i les ulleres que portaven,
no impedien que la pols se'ls mengés, les
ulleres, totalment recobertes per aquella
matèria grisa impedien qualsevol visió
mínimament decent.

Agafats de la mà, van ascendir per l'antiga

Acròpoli, ara més derruïda que abans, fins al
Partenó on amb compte i molt lentament van
entrar a la zona que abans albergava l'estàtua
d'or i marfil de la deessa Atenea. Als peus
del antic pedestal hi havia les restes d'una foguera molt recent, ja que el cercle de
pedres encara fumejava, l'Alba i el Mar van tornar a recuperar l'esperança de trobar
algun supervivent més a la catàstrofe de la Terra. De sobte en Mar exclamà:
-Mare, mira això són petjades, petjades humanes! Es dirigeixen a l'exterior.

Tots dos sortiren cap a fora i es ficaren a rastrejar les misterioses petjades que cada
cop s'endinsaven més al bosc proper a l'Acròpoli on esperaven trobar aquells
possibles supervivents. Un cop al bosc les petjades arribaven fins a un riu proper i
quan es disposaven a creuar-lo per seguir, al seu darrera una veu els digué:
-Quiets, aixequeu les mans i no feu moviments bruscos

Ells obedients, van fer el que els hi deien i es giraren cap a la veu. Al seu davant amb
un fusell amb mira telescòpica els apuntava un noi d'uns 20 anys i una noia
d'aproximadament la mateixa edat.
-No som enemics- els van respondre l'Alba i el Mar alhora – Fa molts anys que
busquem supervivents que com nosaltres no van morir a la catàstrofe de la Terra ara
fa tants anys. Com vau sobreviure vosaltres?

Els dos joves, veient la sinceritat als ulls d'aquella jove mare van baixar les armes i
els van començar a explicar la seva història.
-Nosaltres som dos germans que casualment ens trobàvem fent submarinisme a l'illa
de Naxos amb els nostres pares, però mentre nosaltres ens submergíem, els nostres
pares prenien el sol a la coberta del iot
familiar. Estàvem observant els peixos que
nadaven entre el corall quan unes ombres
gegants van passar per sobre de l'aigua,
vam esperar fins que van desaparèixer i
llavors vam sortir a la superfície, però els
nostres pares eren morts, amb l'horror
plasmat als seus rostres. Amb molta tristesa
vam tornar a terra i vam enterrar els nostres
pares en una cova propera a la platja. A l'illa no hi quedava ningú viu, així que vam
arribar a la conclusió de que fos el que fos allò que havia passat, no havia aconseguit
travessar l'aigua del mar. I des de llavors sobrevivim amb el que podem i intentem
trobar més supervivents.

Dons nosaltres -va començar a explicar l'Alba- ens vam salvar gairebé de la mateixa
forma que vosaltres i al adonar-nos de la catàstrofe vam decidir començar la recerca
de més supervivents i fins i tot vam arribar a trobar-nos amb un dels invasors del
planeta, però vam acabar amb ell. Amb el pare del Mar, que desgraciadament va
morir entre les ruïnes de Barcelona- va seguir entre llàgrimes- vam gravar un
documental explicant el que havia passat i vam acumular tots els llibres i tota la
informació anterior a la catàstrofe que vam poder per a que algun dia la gent sàpiga
com hem viscut aquests temps tan nefastes.

Com que el sol començava a desaparèixer per l'horitzó els dos grups es van asseure al
voltant d'una foguera i van començar a explicar tot el que havien passat, alegries i
penúries d'una situació tan horrible. L'Alba sentint l'escalfor del foc, les veus rialleres
i el cabell del Mar entre els braços, començava a sentir que la situació que des de que
havia mort en Dídac havia empitjorat molt, començava a canviar i tenia la sensació de
que ja no tornaria a anar a pitjor, que entre tots aconseguirien trobar més supervivents
i la Terra tornaria a recobrar la seva antiga esplendor.