SOLUCIONARI A LES ACTIVITATS DEL LLIBRE:

DESCARTES
Discurs del Mtode
Parts I, II, III, IV
Autors:
Cristbal Aguilar Jimnez Francisco Bixquert Jimnez Mario Guerra Muedra

DILEG
www.editorialdialogo.es

ACTIVITATS PART I
1.- La preguntes sobre vocabulari sn en general de gran senzillesa. Lobjectiu que perseguim amb elles s que lalumne es fixe en els termes utilitzats per el filsof que no solen tindre el mateix significat que en el llenguatge vulgar, que sacostume a utilitzar el vocabulari, una ferramenta imprescindible para la comprensi del text i a ls del diccionari de filosofia. Daltra banda, excepte en rares ocasions, no revisten cap dificultat. 2.- Al llarg dels cinc primers pargrafs desta primera part, Descartes parla del mtode, qu diu? Elabora una definici de mtode, explicita les virtuts del mtode, comenta la intenci que t Descartes al proposar-nos este Discurs En este primera part, Descartes no exposa encara el seu mtode (ho far, breument, en la part II), per, a manera dintroducci, ens dna una srie de consideracions dirigides a mostrar la necessitat i la importncia de seguir un mtode. Comena Descartes assenyalant que el bon sentit o ra est igualment repartit entre els home; en eixe cas, don procedix la diversitat dopinions? El autor es respon: procedix de que condum els nostres pensaments per distintes vies...: primera allusi al mtode. En estos pargrafs el mtode s reiteradament comparat amb una via o cam. Es tracta dun poc ms que una metfora. Etimolgicament la paraula mtode procedix del grec hodos, que significa cam. Se nos insinua, perqu, que s un cam per a la busca de la veritat. Seguint amb la metfora, Descartes reitera: els que caminen molt lentament poden avanar ms, si seguixen el cam recte..., amb el que destaca la necessitat i importncia del mtode: alg que tinga lenginy despert, per que seguisca un cam equivocat, pot extraviar-se; en canvi, alg denginy ms lent per que va per el cam recte, pot aconseguir la veritat. A continuaci, desprs de ressaltar la necessitat i importncia del mtode, Descartes personalitza, gira cap a lautobiogrfic: pense haver tingut molta fortuna a lhaver-me trobat des de la meua joventut en alguns camins que mhan condut a consideracions i mximes amb els que he format un mtode pel qual em pareix que tinc el mig per a augmentar gradualment el meu coneixement...(etc). En estes frases podem trobar el ms paregut a una definici del mtode, en esta 1a part: es tractaria, perqu, de un conjunt de consideracions i mximes per mitj de les quals, com seguint un cam, augmentem el nostre coneixement. Seguint estes consideracions, lautor se

declara molt satisfet pel progrs que ja ha aconseguit en la busca de la veritat, amb este mtode. Finalment, manifesta la intenci de mostrar al lector quin s eixe mtode que li ha perms progressar en les cincies (Per magradaria, en este Discurs, mostrar quins camins sn els que he seguit...). No obstant aix, precisa que no pretn fer un Tractat del Mtode, s a dir una anlisi sistemtica i exhaustiva sobre ell, sin noms mostrar-ho per mitj dexemples trets de la seua prpia prctica cientfica: La meua intenci no s, perqu, ensenyar ac el mtode que cada un ha de seguir per a conduir b la seua ra, sin noms mostrar de quina manera he procurat conduir la meua. Relacionar a amb la carta a Mersenne del 27 de febrer de1637, citada en la Introducci, p. 67.
3

3.- Centra latenci en el primer pargraf. Reconstrux largument per mig del qual Descartes conclou que el bon sentit s la cosa millor repartida. Valora la seguretat desta conclusi; per a aix s convenient que respongues a esta pregunta: el punt de partida de la dita argumentaci s lexperincia? s una experincia cientfica? s merament subjectiva?, s, o pot ser, compartida per altres? Per qui? 1: "cada un pensa estar tan ben provet dell que incls els ms difcils dacontentar en qualsevol altra cosa, no solen desitjar ms del que tenen". 2: I "no s versemblant que tots sequivoquen". Conclusi: Pel que, dacord amb lexperincia, "el bon sentit s la cosa millor repartida del mn". 4a Descartes diferncia entre la ra com a facultat innata de lhome i ls de la ra. Explica la diferncia entre ambds. Tenint en compte esta diferncia i tamb que la ra s naturalment igual en tots els hmens Qu pot concloure Descartes? Es perseguix lobjectiu que lalumne capte i compare les diferncies que Descartes establix en el seu text entre Ra com a facultat innata, que s igual en tots els hmens, i la Ra Saber, intelligncia. En el 2n pargraf torna a insistir en ligualitarisme de tots els hmens en la ra i en la necessitat del seu bon s, perqu en este es troben les diferncies que observem. El saber s quelcom adquirit i, per tant, dependr de ls que cada u faa de la ra. La intelligncia es desenrotlla amb el bon s de la ra. El saber o el coneixement no ser tant producte de la ra com a facultat, com producte de ls de la ra. Este s s el causant de la diversitat dopinions. De a saconseguix la conclusi de la necessitat de mtode, perqu no es tracta de tindre el enginy bo, sin que el principal s aplicar-ho b. Com es veu lobjectiu deste pargraf, molt sinttic, com tota lobra, s arribar a la conclusi de la necessitat dun mtode per a dirigir b la ra i aconseguir la veritat. La qesti 6a, ser lesquema argumentatiu desta conclusi. 6.- Ara fixat en els tres primers pargrafs. Quines raons es donen per a defendre la necessitat del mtode. 1: Encara que "el bon sentit s la cosa millor repartida del mn" . 2: I entenent el mtode com "el mig per a augmentar gradualment [el] coneixement i elevar-ho a poc a poc fins al punt ms alt a qu la mediocritat [del] enginy i la curta duraci de [la] vida" puguen permetre. 3: Com [li pareix a Descartes que] "la diversitat de les nostres opinions no prov de que uns siguen ms raonables que els altres, sin noms de que condum els nostres pensaments per distintes vies i no considerem les mateixes coses". 4: I com lexperincia ens mostra que "les nimes ms grans sn capaos dels majors vicis, tant com de les majors virtuts".

5: I tamb que, metafricament, "els que caminen molt lentament poden avanar molt ms, si seguixen el cam recte [el mtode adequat], que els que corren per sallunyen dell". 6: Acceptant que la finalitat que ha danimar a tots els hmens, especialment els que busquen la veritat s "aplicar lenginy]b "", perquno es tracta [ noms] de tindre lenginy bo". Conclusi: s necessari el mtode.
4

Veja tamb activitat 2a. 7.- Desprs de tractar de manera explcita assumptes relacionats amb el bon sentit i el mtode, Descartes recorda el seu pas pel collegi de La Flche. Feix un esquema de les crtiques que realitza a cada una de les ensenyances que, sent jove, va rebre all. Esta pregunta pretn que lalumne realitze una lectura minuciosa del text, perqu se situe en el punt de crtica de qu part lautor. No revist especials dificultats. s interessant que lalumne establisca la contraposici entre el negatiu i el positiu que Descartes declara de la seua educaci. La guia per a la resposta pot trobar-se en lesquema de la pgina 95. 8 a Redacci: Ara ests en condicions delaborar una breu redacci: El mtode. Per a aix tin en compte que pots vincular tres assumptes: mtode, bon sentit i insuficincia i crtica de les ensenyances de La Flche. Lalumne haur descriure una redacci que pot ser orientada i corregida en classe.

ACTIVITATS PART II
1 Definix els termes segents, segons ls que fa lautor en el text: ju, sillogisme, evidncia, anlisi, sntesi, prevenci, precipitaci, clar, distint, gana, probable, demostraci, deducci, intuci, principi. b) Explica la diferncia entre Probable i Demostraci. Quin s fa de ells Descartes? c) Deducci i Intuci. Explica ambds termes. Extrau del context el que Descartes entn i contraposa ambds nocions. Les preguntes sobre vocabulari sn en general de gran senzillesa. Lobjectiu que perseguim amb elles s que lalumne es fixe en els termes utilitzats pel filsof que no solen tindre el mateix significat que en el llenguatge vulgar, que se acostume a utilitzar el vocabulari, una ferramenta imprescindible per a la comprensi del text i a ls del diccionari de filosofia. Daltra banda, excepte en rares ocasions, no revisten cap dificultat 2 .- Cap al final del llarg primer pargraf, Descartes afirma: I aix tamb vaig pensar que com tots hem sigut xiquets abans de ser hmens i hi hem hagut menester durant molt de temps destar governats per les nostres ganes i els nostres preceptors, que eren sovint contraris els uns als altres, Gana. Este s un terme important en moral, definix-ho; quina relaci mant amb el significat de desig? En quin sentit els xiquets estan governats per les ganes? Per qu diu que sn contraris als preceptors? Descartes no distingix, en este context, entre gana i desig. En el Tractat Les passions de lnima, article 86, definix el desig com lagitaci de lnima que la disposa a voler per al futur coses que es representa com convenients, s a dir, quan desitgem, tractem daconseguir un b futur o devitar un mal futur. Caracterstic del desig s, perqu, que t una gran fora motivadora, a s, que esti5 mula a actuar per a aconseguir el que pretenem. Per tant agullona la nostra acci, la dirigix. Quan actuem som en gran part, perqu, governats per les ganes. Descartes destaca que a es dna sobretot en els xiquets, perqu dadults desenrotllem la ra i amb ella la capacitat de dominar o regular els nostres desitjos: no

sempre s convenient o oport satisfer els nostres desitjos. De vegades s necessari posposar la satisfacci destos perqu a llarg termini se seguir un b major o evitarem un mal major amb esta renncia. Tradicionalment, sha cridat prudncia a este domini de la ra sobre els nostres desitjos atenent a les seues conseqncies a mig o llarg termini. Per esta ra apunta Descartes que els nostres preceptors (pares, mestres, educadors) i els nostres desitjos sn contraposats els uns als altres, perqu ells moltes vegades han daconsellar-nos, per prudncia, fer el contrari del que els nostres desitjos ens dicten. No obstant aix, Descartes no s tampoc un asceta o purit que preconitze la renncia sistemtica als nostres desitjos i als plaers derivats de la seua consecuci. Para ell, la major part dels nostres desitjos i plaers sn naturals i bons. Per aix insinua en el text que tal vegada, ni els uns (els desitjos) ni els altres (els preceptors) ens aconsellaven sempre el millor. El millor ser, perqu, guiar-se pel ple s de la ra que amb les seues deliberacions ens permetr comprendre si lxit dun desig depn o no de nosaltres i si s convenient per a nosaltres o no. Esta s la principal finalitat de la moral, com dir en larticle 144 de Les passions de lnima: ...debemos preocupar-nos de regular justament este desig. En a s en el que consistix la principal utilitat de la moral. (Tingas a en compte a lanalitzar la Part III, i especialment la mxima 3a de la moral provisional). 3a.- Descartes presenta a partir de la sptima lnia un raonament per analogia que prenent com a frum, com a element de comparaci conegut, la construcci dedificis i de ciutats i lelaboraci de les lleis, permet concloure : I aix jo vaig pensar que les cincies dels llibres, almenys aquelles les raons de les quals sn noms probable i no tenen demostracions, havent-se compost i augmentat poc a poc amb les opinions de diverses persones diferents, no sn tan prximes a la veritat com els simples raonaments que pot fer naturalment un home de bon sentit pel que fa a les coses que es presenten. Analitza la fora vinculant de eixa argumentaci, per a aix, troba els pareguts i les discrepncies que hi ha entre la construcci dedificis, ciutats i lleis, duna banda, i lelaboraci de les cincies. Descartes desenrotlla una llarga analogia en les pp. 76-79 amb la que pretn justificar el seu intent de desfer-se de totes les opinions rebudes daltres autors i atindres noms a la seua prpia ra per a conduir-se. La frase ...por tot aix, no podria triar a alg les opinions del qual em paregueren que havien de preferir-se a les dels altres, i me vaig trobar com constret a emprendre per mi mateix la tasca de conduir-me (p. 79), ha de considerar-se la conclusi a qu arriba desprs deixa llarga analogia. Dins deixa analogia podem trobar dos parts. Una primera, que s a la que fa referncia esta 3a pregunta, en la que Descartes tracta de justificar que no hi ha tanta perfecci en les obres compostes... per la m de distints hmens com en aquelles en que un noms ha treballat. Esta part es desenrotlla en el primer pargraf (pp.7677). La segona part estar suscitada en la pregunta segent. Per a provar que no hi ha tanta imperfecci en les obres compostes per un noms que en les compostes per molts, compara lautor les cincies (almenys les cincies opinables, en les que no hi ha demostracions) amb els edificis, ciutats i lleis dun
6

Estat. Tant els edificis com les ciutats i lleis serien ms perfectes (harmoniosos, coherents) fets per un noms perqu tindrien unitat, perseguirien un sol propsit o fi; si molts arquitectes o legisladors hi participen, cada un amb un designi o finalitat diferent, lobra patir dincoherncia, de falta dunitat. El mateix, pensa Descartes, pot ocrrer-li a qu construx les seues opinions traient-les de molts autors diferents, cada un dels quals no concorda amb altres: el nostre pensament

ser incoherent, contradictori. Largumentaci podria, perqu, esquematitzar-se aix: -a, b, c (edificis, ciutats, lleis) tenen la propietat P (estan millor fets quan els fa un noms). -d (les opinions) s semblant a a, b, c. -------------------------------------------------------Per tant, d t tamb la propietat P. Fins a quin punt este argument s convincent? Es tracta dun argument per ANALOGIA. Recomanem al professor/a qu analitze breument en classe els arguments per analogia, perqu sn dels que es practiquen en abundncia en la vida quotidiana (algun, a ms, s dantiga soca filosfica, com largument voltairi que considera raonable sostindre que Du existix, perqu el mn s com un rellotge, i tot rellotge ha degut ser construt per un rellotger). Largument per analogia no pot considerar-se mai demostratiu, perqu les coses comparades sn anlogues, per no idntiques, i per tant no pot afirmar-se sense ms duna el que safirma de les altres. Per a no obsta perqu alguns arguments per analogia siguen ms raonables que altres, perqu la semblana entre les coses que es comparen siga major en uns casos que en altres, i per aix considerem didctic que lalumne es detinga en lanlisi destos arguments. El punt clau s la 2a premissa: fins a quin punt sn semblants les opinions a els edificis, ciutats o lleis? Per a jutjar si lanalogia s raonable cal procedir a examinar: a) quantes semblances tenen les coses comparades. b) quantes diferncies tenen, i sobretot c) si les semblances (o diferncies) sn rellevants per al que se afirma en la conclusi, s a dir, si estan causalment relacionades amb ella. Per descomptat, ac no podem endevinar quantes semblances i diferncies van a trobar els alumnes entre les cases, ciutats i lleis, duna banda, i les cincies (o les opinions) duna altra, per s que observarem noms que hi ha alguna possible objecci que ha sigut entrevista i anticipada per Descartes. En efecte, entre les cases, ciutats i lleis, i les cincies hi ha la important diferncia de que les primeres no busquen la veritat i les cincies s. Les cases o ciutats poden estar fetes de moltes maneres perqu shan dissenyat amb distintes finalitats (descansar, comerciar, vigilar un territori important militarment, etc.). Cap delles s, no obstant aix, una casa o ciutat ms verdadera que una altra. La imperfecci no consistiria perqu en la seua falsedat, sin en la seua falta dunitat, en que shauria prets combinar en una sola diversos destos dissenys. Per les cincies tenen com a finalitat aconseguir la veritat. No podria ser, per tant, que en cincia s que siga possible que molts collaboren i el resultat final siga perfecte, perqu tots ells hagen descobert una parcella de veritat, la qual no pot ser contradictria amb les altres parcelles? Precisament en esta caracterstica de la cincia se basen molts autors que afirmen que noms en cincia hi ha progrs acumulatiu, s a dir, el que unes generacions descobrixen safig a all que sha descobert per altres i constituir el patrimoni cientfic que heretaran les generacions segents.
7

Descartes pareix haver previst esta objecci, i per aix declara: i aix, jo vaig pensar que la cincia dels llibres, almenys aquells les raons dels quals sn noms probable i no tenen demostracions, havent-se compost i augmentat a poc a poc amb les opinions de diverses persones diferents... (pp. 76-77). s a dir, establix lanalogia noms amb aquelles cincies que no tenen demostracions i les raons de les quals sn noms probable, mentres que, si es disposara de demostracions, s que seria possible eixe progrs de veritats cientfiques que en la part VI pareix defendre. 4.- A continuaci, un altre raonament per analogia que comena: s veritat que no veiem que es derroquen totes les cases duna ciutat i conclou: en el

que afecta totes les opinions a qu fins al moment havia donat crdit, no podia fer gens millor que emprendre, duna vegada, el quefer de suprimir-les, a fi de substituir-les desprs per altres millors, o b per les mateixes, quan les haguera ajustat al nivell de la ra. Elabora el mateix tipus danlisi que se tha suggerit en lapartat anterior. En esta 2n part de lanalogia, lautor afirma a ms que quan lobra composta s molt imperfecta val ms tirar per terra els edificis i reedificar-los partint des de zero; i, per tant, el mateix far amb les opinions, suprimint totes les que havia rebut fins llavors. Hi ha una important diferncia amb largumentaci anterior. Lanterior se estenia a cases, ciutats i lleis. En canvi, ara no estn lanalogia a les ciutats i les lleis de lEstat, sin que noms compara les opinions amb les cases particulars. Els edificis particulars mal construts s es tiren baix, per les ciutats i les lleis, no. Lautor justifica a adduint una srie de diferncies entre els edificis, i les ciutats i lleis: a) la runa dels edificis noms afecta els particulars i no a la resta de els ciutadans (sn assumptes privats, no pblics); b) les ciutats i els Estats sn ms difcils dalar una vegada derrocats; c) les seues caigudes sn molt dures; d) ls modera les seues imperfeccions, i e) per tot lanterior, les seues imperfeccions sn ms suportables del que seria el seu canvi. Aix doncs, Descartes no preconitza derrocar les ciutats ni els Estats, i s, en canvi, els edificis (i les opinions!) particulars, la qual cosa noms afecta qui els possex. Veiem que lautor tamb argumenta notant diferncies entre les coses comparades. La seua argumentaci tindria perqu la forma: -a (els edificis), encara que no b i c (ciutats i lleis) t la propietat Q (s preferible derrocar-los quan sn imperfectes). -d (les opinions) s semblant a a. -------------------------------------------------------------Per tant, d tamb t la propietat Q. Perqu largumentaci resultara convincent, caldria provar que d (les opinions) sassemblen ms a a (els edificis particulars) que a b i c (ciutats i estats). I podria argumentar-se que no s aix. Les cincies tamb sn assumpte pblic, no privat: lEstat les finana, dedica universitats a ensenyar-les, etc. Per aix, potser, Descartes avisa de que no pretn tampoc reformar el cos de les cincies ni el orde establit en les escoles per a ensenyar-les (p. 77), sin noms reformar els meus propis pensaments i edificar en un solar totalment meu (p. 78). I encara aix reconeix que no a tots conv a, que hi ha esperits que encertaran millor els seus passos anant darrere daltres guies espirituals.
8

Si Descartes s ac totalment sincer, o noms est prenent precaucions para que les seues obres no siguen prohibides per perilloses, s un tema que no podem ac concloure, noms apuntar. De semblants precaucions est el Discurs ple. 5.- Quasi des del principi desta segona part, entre els quals, un dels primers (pensaments), Descartes comena una llarga argumentaci que acaba amb la conclusi em vaig trobar com constret a emprendre per mi mateix la tasca de conduir-me. Per a analitzar esta argumentaci s raonable procedir per parts. Tenint en compte els quatre primer pargrafs, a s, els raonaments per analogia, alguna conseqncia immediata que se seguix dells i el quart pargraf, analitza largumentaci que li permet a Descartes afirmar la dita conclusi. Ats que (1) les cincies dels llibres, almenys aquelles les raons de les quals sn noms probable i no tenen demostracions, havent-se compost i augmentat a poc a poc

amb les opinions de diverses persones diferents, no sn tan prximes a la veritat com els simples raonaments que pot fer naturalment un home de bon sentit pel que fa a les coses que es presenten; o esquemticament: pareix raonable admetre que algunes cincies estan millor fetes quan les fa un noms (conclusi de la primera argumentaci per analogia veure pregunta 3a) I ats que (2) en el que afecta totes les opinions a qu fins al moment havia donat crdit, no podia fer gens millor que emprendre, duna vegada, el quefer de suprimir-les, a fi de substituir-les desprs per altres millors, o b per les mateixes, quan les haguera ajustat al nivell de la ra; o esquemticament: pareix raonable derrocar les antigues opinions (conclusi de la segona argumentaci per analogia veure pregunta 4a) Tenint en compte tot les raons que proporciona el pargraf quart, sobt la conclusi. Resumidament i esquemticament: (1) Pareix raonable admetre que algunes cincies estan millor fetes quan les fa un noms (conclusi (2) Pareix raonable derrocar les antigues opinions (3) He sigut conscient de les diferncies que hi ha hagut, en tot temps, entre les opinions dels ms doctes. (4) Per havent aprs, des del collegi, que no podria imaginar-se res tan estrany i poc creble que no haja sigut dita per algun dels filsofs; (5) i ms tard, al viatjar, havent reconegut que tots aquells que tenen sentiments molt contraris al els nostres, no sn per aix brbars ni salvatges, sin que molts fan s, tant o ms que nosaltres, de la ra; (6) i havent considerat quant diferent arriba a ser un home, amb idntic enginy, educat des de la seua infncia entre els francesos o els alemanys del que ho seria si haguera viscut sempre entre els xinesos o els canbals; (7) i com fins en les modes dels nostres trages, la mateixa cosa que ens ha agradat fa deu anys, i que tal vegada torne a agradar-nos abans daltres deu, ens pareix ara extravagant i ridcula, de manera que sn molt ms el costum i lexemple els que ens persuadixen que algun coneixement cert, i que, no obstant aix, la pluralitat de vots no s una prova que valga res per a les veritats un poc difcils de descobrir, perqu s molt ms versemblant que un home noms les trobe que no tot un poble. Conclusi provisional: (per tot aix), no podia triar a alg les del qual opinions em paregueren que havien de preferir-se a les dels altres.
9

Conclusi definitiva, conseqncia de tota esta llarga argumentaci: (i) me vaig trobar com constret a emprendre per mi mateix la tasca de conduir-me. 6a.- Tradicionalment sinterpreta el comenament desta part com lafirmaci de la unificaci de tots els sabers en una sola cincia. Localitza el passatge i explica-ho. Descartes afirma explcitament en dos famosos passatges, pertanyents a les Regles per a la direcci de lesperit i als Principis de la filosofia, que totes les cincies no sn sin parts duna nica cincia o saviesa humana. En el Discurs no est explicitat amb la mateixa claredat, per la qual cosa cal llegir-ho entre lnies. Aconsellem, perqu, completar la lectura amb un dels dos passatges que indiquem a continuaci, com a TEXT COMPLEMENTARI. A) El primer seria la Regla I de les Regles, on afirma: perqu no sent totes les cincies una altra cosa que la saviesa humana, que roman sempre una i la mateixa, encara que aplicada a diferents objectes, i no rebent dells major diferenciaci que la que rep la llum del sol de la varietat de les coses que illumina... i conclou:

Aix doncs, si alg vol investigar seriosament la veritat de les coses, no deu triar una cincia determinada, perqu totes estan entre si enllaades i depenent unes daltres recprocament; sin que pense tan sols a acrixer la llum natural de la ra... (pp. 62-66 de ledici esmentada en la bibliografia). La unitat de les cincies es basa no en que totes tinguen el mateix objecte, sin en que s la mateixa ra humana la que contempla o coneix els diversos objectes de cada una. Esta observaci s important, perqu permet comprendre per qu Descartes ha comenat precisament el Discurs insistint en el fet que el bon sentit o ra s naturalment igual en tots els hmens. B) El 2n text s la Carta al traductor afegida com a Prefaci als Principis del la filosofia, on compara totes les cincies amb un arbre: Desta manera, la totalitat de la Filosofia sassembla a un arbre, les arrels del qual sn la Metafsica, el tronc s la Fsica, i les branques que brollen deste tronc sn totes les altres cincies que es reduxen principalment a tres: a saber, la Medicina, la Mecnica i la Moral, entenent per esta la ms alta i perfecta Moral que, pressuposant un coneixement complet de les altres cincies, s lltim grau de la Saviesa (p. 15 ed. citada en bibliografia). En este text, per mitj de lanalogia amb larbre, safig a la idea dunitat de les cincies la de la seua jerarquia i relaci sistemtica. Totes les cincies formen un noms arbre, per una delles (la Metafsica) s les arrels deixe arbre, per tant, la que sustenta a totes les altres, el seu fonament; la Fsica s el tronc, basada en eixes arrels, per al seu torn della eixirien, com a branques seues, la Mecnica, Medicina i Moral, que serien aplicacions de la Fsica, al mateix temps que la seua culminaci. C) Tornant a la part II del Discurs, Descartes insinua la unitat de les cincies en diversos passatges. El primer, podrem considerar-ho lanalogia amb ledifici. Si en els Principis ens suggeria una metfora orgnica larbre)ara, ens suggerix una altra arquitectnica. Lanalogia permet suggerir que hi ha cincies que servixen com a fonaments daltres (en el arbre serien les arrels), i que tot ledifici ha de tindre uns fonaments slids i unitat, un sol fi, per a ser perfecte. Sent totes les cincies una sola, a permet comprendre per qu lautor afirma que un sol home de bon sentit pot fer-les avanar totes: I aix jo vaig pensar que les cincies dels llibres... havent-se compost i augmentat a poc a poc amb les opinions de diverses persones diferents, no sn tan prximes a la veritat com els simples raonaments que pot fer naturalment un home de bon sentit pel que fa a les coses que es presenten.
10

Un altre passatge s el pargraf ltim (pp. 81, 82), on, sense metfores, sens diu que les cincies prenen els seus principis de la Filosofia En uns quants passatges es destaca, o insinua, que la unitat de les cincies es basa en la unitat del mtode amb qu lesperit hum indaga les diverses coses. Aix, en el pargraf 5t: Incls no vaig voler rebutjar per complet cap de les opinions... fins en tant no haguera empleat prou de temps a meditar el projecte de lobra que emprenia, i a buscar el verdader mtode per a arribar al coneixement de totes les coses de que el meu esperit fora capa. Ms explcit s el passatge segent, desprs dhaver-hi enunciat els 4 preceptes del mtode (pargraf 11): Eixes llargues cadenes de raons... mhavien donat ocasi dimaginar que totes les coses que poden caure davall el coneixement dels hmens se seguixen unes a altres de la mateixa manera. Per fi, en lltim pargraf: Per el que ms em satisfeia deste mtode era que, grcies a ell, estava segur de servir-me de la meua ra en tot(...) a ms, sentia, aplicant-ho, que el meu esperit sacostumava a concebre ms clarament i distintament els seus objectes, i que, no havent-ho subjectat a cap matria particular, em prometia aplicar-ho tan tilment a les dificultats daltres cincies, com ho havia fet a la del

lgebra (cursives les nostres). 7a.- Localitza el passatge on Descartes es declara influt per les matemtiques i explica el paper que estes han complit en la concepci del seu mtode. El passatge es troba en la p. 80, a continuaci dels 4 preceptes del mtode: Eixes llargues cadenes de raons, totes simples i fcils, de les que els gemetres tenen costum de servir-se per a arribar als seus ms difcils demostracions, mhavien donat ocasi dimaginar que totes les coses que poden caure davall el coneixement dels hmens se seguixen unes a altres de la mateixa manera.... Descartes destaca de les matemtiques els punts segents: a) que noms en Matemtiques ha trobat demostracions. b) que en eixes demostracions es partix de principis certs, sense admetre com verdader ms que el que s evident. c) que a partir deixes evidncies es procedix per deducci, formant llargues cadenes de raons. d) que en eixes cadenes de raons cal guardar sempre lorde necessari, comenant sempre pel ms simple i fcil de conixer i passar desprs al mxim complex. e) que les matemtiques li han acostumat a saciar-se de veritats i a no acontentar-se amb falses raons, pel que es va dedicar un temps a elles com a gimnstica mental. f) finalment, en el pargraf final, manifesta lesperana que, aplicant este mateix mtode a totes les altres cincies, les far progressar igualment. En definitiva, pot considerar-se que la Matemtica s la cincia model, per no perqu el seu objecte siga el ms important (perqu prpiament no t objecte, ja que s la cincia ms general i abstracta, prescindix de tota matria, per a tractar noms les proporcions en general) sin perqu al tractar el ms simple i fcil de conixer, ens proporciona el model de certesa: Descartes considerar verdader noms all que conceba amb la mateixa evidncia que proporciona una demostraci de geometria. 8.- Transcriu les crtiques que lautor realitza a la lgica i a les matemtiques (1) En el que concernix a la lgica, (vaig advertir) que els seus sillogismes i la major part de les altres instruccions, servixen ms per a explicar a un altre les coses que se saben o inclu11 sota, com lart de Lulio, per a parlar sense ju daquelles que signoren, que para aprendre-les. I encara que cont, en efecte, molts preceptes molt verdaders i molt bons, hi ha, no obstant aix, mesclats amb ells, tants altres que sn o nocius o superflus, que s quasi tan difcil separar-los com traure una Diana o una Minerva dun bloc de marbre que no est encara desbastat. (2) Desprs, en la qual cosa concernix (a les matemtiques, a s) a lanlisi dels antics i a llgebra dels moderns, a ms que no es referixen sin a matries molt abstractes, i que no pareixen ser de cap s, el primer est sempre tan obligat a la consideraci de les figures, que no pot exercitar lenteniment sense fatigar molt a la imaginaci, i, en lltima, sha estat tan subjecte a certes regles i xifres, que sha fet un art confs i fosc, que destorba a lenginy, en compte duna cincia que el cultive. 9a.- Probablement ja thaurs fixat que en el segon pargraf, Descartes, insistix en el fet que la reforma no concernix als assumptes pblics sin noms a la filosofia. Encara aix quines raons t Descartes per a aix? 1: Lexperincia ens ensenya que no es derroquen "totes les cases duna ciutat amb lnic propsit de refer-les duna altra manera i de tornar els carrers ms bells". 2: Encara que "veiem que molts manen tirar per terra les seues per a reedificar-les i moltes vegades sn forats a aix quan estan en perill de caure i els fonaments no sn molt ferms". 1 i 2 recorden lanalogia ja comentada. 3: A ms, sense usar analogies, sin fent referncia a la prpia experincia

de Descartes, un home que viu en plena crisi poltica i social (veure Introducci I, Context histric), ocorre que "estos grans cossos poltics sn massa difcils dalar una vegada derrocats, o incls de mantindre quan sn sacsats, i les seues caigudes no poden ser sin molt dures". 4: I sn immenses les dificultats "que hi ha en la reforma de les menors coses que afecten el pblic". Es podria establir ja la conclusi. Per a ms, ats que, 5: "A ms, en la qual cosa concernix a les seues imperfeccions, si les tenen, i la sola diversitat que hi ha entre ells s prou per a assegurar que molts les tenen, ls les hi ha, sens dubte, moderat; i incls ha evitat o corregit gradualment moltes, a les que per prudncia no es podria atendre de forma tan satisfactria", i 6: "I en suma, sn quasi sempre ms suportables que ho seria el seu canvi, de la mateixa manera que els camins reals, que serpentegen entre muntanyes, arriben a estar tan aplanats i ser tan cmodes a fora de ser freqentats que s molt millor seguir-los que intentar anar ms recte, enfilant per damunt de les roques i descendint fins a el fons dels precipicis". Es pot establir la segent Conclusi: "no seria en veritat plausible que un particular [com Descartes] tinguera el propsit de reformar un Estat, canviant-ho tot des dels fonaments, i derrocant-ho per a adrear-ho; ni tampoc reformar el cos de les cincies o lorde establit en les escoles per a ensenyar-les". 10a.- Fes un esquema dels preceptes del mtode. Lobjectiu desta activitat s obvi, s de tal brevetat la formulaci cartesiana, que consistix prcticament en una cpia.
12

11.- Explica la frase: ...no admetre mai cap cosa com verdadera en tant no la coneguera amb evidncia que ho era. Amb esta regla comena el primer precepte o regla del mtode, la denominada de lEvidncia, i en la que formula el Criteri de Veritat La frase de referncia obri la porta al dubte metdic, com a mtode de depurar tots els coneixements i opinions adquirits amb anterioritat. Lobjectiu s trobar veritats absolutament certes, sobre les quals no siga possible dubtar davall cap circumstncia, s a dir, veritats evidents sobre les quals es puga edificar amb total seguretat ledifici del coneixement. Dac que en la primera regla ens definisca lobjectiu (la frase que comentem) i ens previnga contra els dos errors ms freqents, la prevenci i la precipitaci, i finalment ens formule el criteri de certesa. Per a ms, amb esta frase trenca amb les formulacions escolstiques. En la primer part, al parlar de la filosofia ens diu que en ella no es troba encara cap cosa de qu no es dispute i per consegent que no siga dubtosa. Per a Descartes les proposicions de la filosofia escolstica no sn verdaderes, sin simplement versemblants i probable i, per tant, discutibles. El versemblant, igual que el probable, s noms aparentment verdader. Per a Descartes estes sn dos formes de falsedat. En el pla teric Descartes noms accepta la veritat evident, sense graus de versemblana o probabilitat, pel que tota la resta ha de ser reputat de fals i sotms a lestricta revisi del dubte metdic. Este tribunal noms ho salvaran les proposicions que complisquen el criteri de veritat. 12.- Quina relaci establix entre la Filosofia i les altres cincies? Per qu troba necessari lestudi de la filosofia? Per a respondre ms detalladament, tingas en quanta el que sha dit en la qesti 6a desta mateixa part. Recordes encara que per a Descartes la relaci entre la Filosofia i les altres cincies s la que hi ha en un arbre entre les arrels i el tronc (o en un edifici

entre els fonaments i els pisos): la Filosofia seria les arrels, la que sustenta el tronc de la cincia, proporciona els principis de qu es deduxen els de les cincies. Descartes constata, daltra banda, que la Filosofia de la seua poca encara no havia trobat cap principi que fra cert i indubtable, i mentres esta situaci seguira aix, cap cincia verdadera podria recolzar-se sobre ells. Dac la necessitat de dedicar-se a la Filosofia per a establir uns principis indubtables sobre els quals assentar un edifici cientfic segur.

ACTIVITATS PART III

1 i 2a.- (No incloem resposta ac ja que es tracta dactivitats a realitzar pels alumnes, als que sels demana buscar definicions o informaci sobre termes i doctrines) 3 Analitza el primer pargraf desta tercera part, per a aix, explica la ra per la qual es denomina provisional i explicita largumentaci que justifica la adopci de la dita moral. Podem entendre provisional, seguint de prop el Diccionari de lAcadmia, com disposat o manat interinament, a s, que servix per algun temps suplint la falta, en este cas duna moral que poguera considerar-se definitiva. Signifi13 cado que concorda amb el contingut de la nota 4: "una Moral imperfecta de qu hem de proveir-nos mentres no sarribe a conixer una millor". "Provisi" significa: en attendant, Furetire, Dictionnaire universel (1690), citat per Gilson en el seu Comentari, que coincidix amb la traducci llatina "ad tempus". La necessitat duna moral provisional apareix ara, en el moment en qu Descartes pensa exercitar el seu mtode i com a persona ha de continuar actuant en la vida social, per la qual cosa respecte de les accions no pot romandre irresolut. Apareix ara amb eixe carcter provisional ats que la ra no lha garantit, encara que poguera considerar-se com definitiva en un altre moment posterior. Quan alg desitja construir-se una nova casa ha de prendre diverses mesures; per descomptat establir-se en un lloc cmode on residir el temps que duren les obres. Aix Descartes encabotat a construir un nou edifici intellectual, ha de buscar acomodament vital, que li permeta centrar tota la seua atenci en la tasca de construcci i no li augmente innecessriament els problemes; en cas de deixar en suspens tamb la moral s previsible que, donada la necessitat dactuar pel mer fet de viure, li aparegueren molts problemes, no sols intellectuals sin sociopoltics, que li produirien trastorns, incomoditats, que actuarien en menyscabament de la seua reforma intellectual. s necessari mantindre una moral provisional: un acomodament moral mentres realitza la seua immensa obra. No tots els comentaristes estan dacord amb esta explicaci molt estesa; resulta fcilment accessible lescrit de presentaci del professor Cinquenes a la seua versi del Discurs, ed. Aliana, en el que fa un comentari entorn de la interpretaci de la "moral provisional". Largument que justifica ladopci de la moral provisional. 1: La ra obliga a suspendre el ju. 2: Si esta suspensi comprenguera tamb el pla moral obligaria a no actuar. 3: No actuar resulta impossible. Conclusi: Aix que la suspensi no ha de comprendre el pla moral, o el que s el mateix: sha de mantindre una moral fins que no saconseguixes una definitiva dacord amb la nova construcci que ara comena: una moral provisional. s convenient, tamb, reconixer la fora argumentativa que t lanalogia tractada en la qesti anterior. La finalitat de la moral provisional. Al mantindre una moral, encara que siga provisional, es permet lacci, especialment en la mesura que, com mant Descartes en la seua primera mxima, saccepten

"les lleis i els costums del meu pas, conservant amb constncia la religi en qu Du mha concedit la grcia de ser instrut des de la meua infncia, i regint-me en tot laltres dacord amb les opinions ms moderades i ms allunyades de lexcs que anessen comunament aprovades en la prctica pels ms sensats daquells amb els que hauria de viure". Tamb seviten problemes que en les circumstncies socials i poltiques del moment podien arribar a ser molt greus (veure Introducci, I, Context histric). 4a Quines raons dna Descartes per a mantindre que no s possible suspendre el obrar? Qu opines respecte daix? No apareixen explcites en el text; es recorre ac a lexperincia compartida per la prctica totalitat dels occidentals que conceben la vida com obligatriament i necessriament activa.
14

Demanem lopini s personal, per la qual cosa no aportem reflexi respecte daix 5 Com argumenta que cal seguir les opinions ms moderades? Aristtil defn la tesi del terme mitj en moral. Busca informaci respecte daix i relaciona ambds postures. "I entre diverses opinions igualment aprovades, no triava sin les ms moderades". Dna dos raons: 1: "Perqu sn sempre les ms cmodes per a la prctica, i versemblantment les millors, ja que tot excs sol ser ron". 2: "A fi de desviar-me menys del verdader cam, en el cas que fallara, si, havent triat un dels extrems, haguera sigut laltre el que haguera de seguir-se". 6a Reconstrux largument que justifica la 2a mxima. En primer lloc, Descartes construx una metfora, que presa la seua fora de lexperincia quotidiana: perduts, s sempre millor caminar en una sola direcci que canviar sovint, encara que no tinguem bones raons per a triar millor una direcci que una altra; perqu els viatger perduts, "si no arriben precisament a on desitgen, almenys acabaran per arribar finalment a alguna part, on probablement estaran millor que enmig dun bosc". Vinculada amb la metfora ("i aix") apareixen les justificacions: 1: "Ja que sovint les accions de la vida no admeten cap demora, s una veritat molt certa que, quan no est en el nostre poder discernir les millors opinions, hem de seguir les ms probable". 2: "Encara que no advertim ms probabilitat en unes que en altres, devem, sense embargament, decidir-nos per algunes, i considerar-les desprs no com dubtoses, en quant que es referixen a la prctica, sin com molt verdaderes i molt certes, perqu la ra que ens ha determinat a seguir-les es descobrix com a tal". Don se seguix la validesa de la segona mxima: "ser en les meues accions el ms ferm i el ms resolt que poguera, i no seguir amb menys constncia les opinions ms dubtoses, una vegada que mhaguera determinat, que si hagueren sigut molt segures". Que encara queda reforada donada la conseqncia desitjable que menciona: "i a va tindre el poder dalliberar-me des de llavors de tots els penediments i remordiments que solen agitar les conscincies deixos esperits dbils i vacillants que, sense constncia, es deixen arrossegar a practicar com bones les coses que desprs jutgen rones". 7a T la mateixa finalitat la suspensi del ju en el dubte teric que la falta de resoluci en lobrar moral? Tenen una finalitat clarament diferent. En el camp de la teoria la suspensi del ju s possible i aconsellable per a poder trobar la veritat. Per en la moral no podem romandre en la indecisi. No es pot romandre sense obrar en la vida diria, i ms tenint en compte les prpies urgncies de la vida quotidiana. s necessari,

per tant, donar una soluci durgncia en les decisions vitals, i esta s la finalitat de la moral provisional. 8 a) Centra latenci en el tercer pargraf. Descartes pareix defendre la tesi de que s prou jutjar b, dins de les possibilitats, per a donar-se per satisfet amb lobrar que es deriva deixe ju. Segons a contesta a la segent pregunta i
15

justifica la teua resposta: Per qu afirma conformar-se en la moral amb el probable mentres que en la teoria noms accepta lindubtable? b) Pareix tamb estar en contra del principi que exigix admetre com verdader noms levident, incls admet la necessitat de seguir el que tan sols s probable. Com es resol esta aparent contradicci? Esta afirmaci s lgica dins de la moral provisional, i s conseqncia directa de la 2a mxima. En la seua formulaci ens diu que seguir amb la mateixa perseverana les opinions ms dubtoses com les ms segures, una vegada que sha determinat a aix. Les raons les exposa amb claredat, les accions de la vida no admeten dilacions, per el que ens ha de bastar amb les raons que tinguem en eixe moment per a decidir-nos i seguir amb elles com si foren les ms verdaderes, de fet ho sn per a nosaltres, perqu ens inclinem per aquelles sobre les quals tenim ms slides raons per a considerar-les verdaderes. Esta mesura ens sostraur dels penediments i remordiments, que s com donar voltes pel bosc sense decidir-se per cap direcci determinada, sin corregint a cada pas el cam, la qual cosa s el propi dels esperits dbils i vacillants. s una moral de la bona conscincia, fem all que la ra ens diu que s el millor, encara que sapiem que no possem tots els elements o raons per a arribar a eixe ju sense possibilitats derror, per hem dactuar aix perqu en la vida prctica les decisions no admeten ni suspensions ni dilacions. En suma, hem fet el millor que podem en les circumstncies en qu ens trobvem, els penediments i remordiments noms poden contribuir a desorientar-nos novament. T la mateixa finalitat la suspensi del ju en el dubte teric que la falta de resoluci en lobrar moral? Tenen una finalitat clarament diferent. En el camp de la teoria la suspensi del ju s possible i aconsellable per a poder trobar la veritat. Per en la moral no podem romandre en la indecisi. No es pot romandre sense obrar en la vida diria, i ms tenint en compte les prpies urgncies de la vida quotidiana. s necessari, per tant, donar una soluci durgncia en les decisions vitals, i esta s la finalitat de la moral provisional. T el mateix sentit el dubte teric que la moral provisional? Una altra forma de plantejar el problema de les dos preguntes anteriors. Es pot contestar per mitj de elles: al no ser possible mantindrens en suspens en lobrar, s necessari, com a soluci durgncia, acollir-nos a una moral provisional. Moral que, al mancar-se de guia plenament fiable, s preferible prendre, fins que puga ser revisada, del lloc on visquem i en la forma ms moderada. El dubte teric busca eliminar tot el que coneix i totes les opinions i revisar-les per a trobar una veritat que estiga fora de perill de tot dubte. 9 Explica la frase: ...procurar sempre vncer-me a mi mateix abans que a la fortuna, i modificar els meus desitjos abans que lorde del mn... La felicitat pot aconseguir-se conformant-nos amb les circumstncies, procurant canviar-nos nosaltres, a s, els nostres desitjos, abans que intentar canviar el mn, la qual cosa resulta molt ms difcil o impossible. Esta tercera mxima est influenciada per lestocisme i, en concret, per Epictet, per al qual lnica cosa que est realment en el nostre poder sn els nostres pensaments. Els bns exteriors, com la fortuna, sn volubles. Si xifrem la nostra felicitat en ells, esta mai dependr de nosaltres. Al contrari, si governem els nostres

pensaments aconseguirem la felicitat, i largument que ha de convncer-nos s

16

que tot all que no hem aconseguit desprs dobrar el millor que hem pogut, s impossible, i per tant intil el desitjar-ho. La felicitat, en suma, depn del bon govern dels nostres pensaments i consistix a conformar-nos amb els nostres bns i no desitjar ms que all que podem aconseguir. 10.- El quart pargraf cont moltes reflexions de carcter estoic: destaca-les i comenta-les. Efectivament, tot este pargraf quart pot considerar-se un resum de la doctrina estoica, que en el Renaixement shavia posat molt de moda grcies sobretot a les reedicions de Sneca i Epictet per part de lholands Justo Lipsio. Sabem que Descartes va llegir amb atenci a Sneca, perqu en la seua Correspondncia amb la princesa Isabel de Bohmia comenta amb inters el llibre Sobre la vida feli de Sneca. Centrant-nos en este quart pargraf, destaquem les segents afirmacions, dinequvoca arrelam estoica: a) vncer-me a mi mateix abans que a la fortuna i modificar els meus desitjos abans que lorde del mn b) no hi ha res a estiga en el nostre poder sin els nostres pensaments c) impedir-me desitjar res en lesdevenidor que no poguera aconseguir d) si considerem tots els bns que estan fora de nosaltres com igualment allunyats del nostre poder, no tindrem cap pesar a mancar dells)e )fent , com sol dir-se, de necessitat virtut f )ocupant-se ( elsestoics )a considerar els lmits que els estaven prescrits per naturalesa, es persuadien tan perfectament de que res estava en el seu poder sin els seus pensaments, que a noms era prou per a impedir-los tindre algun afecte cap a altres coses... Comentem les frases a), b) i e), perqu les altres sentenen perfectament per relaci a elles o com a complement delles: a) La frase vol dir que cal saber dominar els propis desitjos i renunciar a ells si la seua satisfacci s impossible, per a no sentir-se apesarat o frustrat per no haver-los pogut satisfer. s doctrina tpica de lestocisme, segons el qual tot el que succex s resultat dun orde universal (o del dest, la fortuna, la providncia, segons quins autors) i per tant no pot ser alterat. Si els nostres desitjos van contra lorde del mn no podran ser satisfets, per la qual cosa farem b renunciant a ells sense lamentacions. b) Esta frase indica que per a saber regular els nostres desitjos hem de limitar-nos a desitjar el que depn de nosaltres i no el que no est en la nostra m aconseguir. Per prviament cal saber distingir quines coses estan en el nostre poder i quines coses no. I safirma que noms estan completament en el nostre poder els nostres pensaments, s a dir, els jus, opinions o estimacions que fem sobre els fets que nos succexen. Dacord amb a, perqu, el que un fet (nos) ocrrega pot no estar completament en les nostres mans, per s ho est qu opinem, sentim o pensem sobre eixe fet. Aix, per exemple, si he perdut un bra perqu una srie de circumstncies adverses shan ajuntat (mhan ferit en ell, hi havia males condicions de salubritat, se mha gangrenat, han hagut damputar-mho per a evitar-me la mort, etc), evitar a no estava en mon poder. Per s ho est el que pense o sent dhaver-ho perdut. Depn de mi sentir-me desgraciat o no sentir-me desgraciat per pensar que puc seguir fent moltes coses, que he escapat a la mort, etc.
17

s tamb doctrina tpica dels estoics. Epictet la repetix literalment en el seu Enchiridin, captol V: El que torba als hmens no sn els successos sin les opinions sobre els successos. Per exemple, la mort no s gens terrible, perqu, de ser-ho, tamb

se lhauria paregut a Scrates; sin lopini que la mort s terrible, aix s el terrible!... e) La frase proverbial Fer de necessitat virtut t el mateix sentit que la (a). Indica que la serenitat saconseguix acceptant el que ens ocorre de manera necessria, perqu no haurem pogut evitar-ho. El mateix Descartes posa com a exemples que, aix com no ens sentim desgraciats per no tindre ales com els pardals o cossos de matria incorruptible com el diamant, aix tampoc haurem de sentir-nos desgraciats per no haver nascut emperador de la Xina o per estar malalts. (Pot ser profits fer per a lalumnat la segent reflexi per a actualitzar el problema: la cincia, amb els seus avanos tcnics no est ampliant illimitadament el mbit del que cap dins de lelecci humana, i disminuint cada vegada ms el que ens sobrev de manera necessria? Lexemple de quelcom impossible que proposa Descartes (volar com els pardals) ha quedat obsolet: amb els avions ja podem volar. Considerem, per exemple, les tcniques de reproducci assistida: hui, que ja poden tindre fills les dones abans condemnades a lesterilitat, que es poden triar fills a la carta, i un llarg etctera, estem deixant antiquada la doctrina estoica de acceptar el que s necessari? La cincia est ampliant illimitadament la llibertat delecci humana? s lestocisme, com sha dit una moral per a temps durs? Deixem estes qestions en interrogaci per a suscitar un debat entre els alumnes, si se creu convenient) Afegim, finalment, que en la frase f) Descartes fa una allusi a latarxia (no tindre afectes per les coses), com la principal virtut preconitzada pels filsofs: ser impassibles, impertorbables, davant de les coses per a no patir per elles si no saconseguixen. Ac hi ha una diferncia entre Descartes i els estoics: Descartes no compartix este ideal dimpertorbabilitat (que ell flama insensibilitat) de lestoic, consistent a suprimir les passions i aconseguir un estat dindiferncia enfront de tot el que succesca. Sap que les passions sn insuprimibles, incls que sn bones majoritriament, com declara en el Tractat de les passions. Esta indiferncia dels estoics cap a la vida els feia aprovar el sucidi en certs casos, quan de la vida ja no esperem ms que dolor. Descartes, que defn una tica ms alegre, que busca ms el content, es referix per tant als estoics de manera crtica en la Part I, pgina 74: Els escrits dels antics pagans (...) eleven molt enlaire les virtuts (...) per no ensenyen el prou a conixer-les, i sovint el que ells criden amb tan bell nom no s sin insensibilitat, orgull, desesperaci o parricidio (esta ltima allusi pareix referir-se a la mort de Csar a les mans de Brut en nom dels valors republicans). 11a Reconstrux en forma desquema largument que sost la tercera mxima. 1: "No tendint naturalment la nostra voluntat a desitjar sin les coses que el nostre enteniment li representa dalguna manera com possibles, s segur que, si considerem tots els bns que estan fora de nosaltres com igualment allunyats de el nostre poder, no tindrem cap pesar per no tindre els que pareixen deguts a el nostre naixement, quan ens vegem privats dells sense culpa la nostra". 2: Que queda reforat per este enunciat de sentit com: "com no ho tenim per no posseir els regnes de la Xina o de Mxic".
18

3: "I fent, com sol dir-se, de la necessitat virtut, no sentirem majors desitjos destar sans, estant malalts, o destar lliures, estant a la pres, dels que ara sentim de tindre cossos duna matria tan poc corruptible com els diamants o ales per a volar com els pardals". Este ltim enunciat no pareix molt atractiu per a moltes persones, per la qual cosa recorrer a lautoritat dels filsofs estoics desprs dadvertir que "s necessari un llarg exercici i una meditaci sovint reiterada per a acostumar-se a mirar amb este caire totes les coses".

4: El suport en els estoics s el segent: "crec que s principalment en a en el que consistia el secret daquells filsofs, que van poder en un altre temps sostraures al imperi de la fortuna i, a pesar dels patiments i la pobresa, rivalitzar en felicitat amb els seus dus. Perqu, ocupant-se sense parar a considerar els lmits que els estaven prescrits per la naturalesa, es persuadien tan perfectament de que res estava en el seu poder sin els seus pensaments, que a noms era prou per a impedir-los tindre algun afecte cap a altres coses; i disposaven deixos pensaments tan absolutament, que tenien en a alguna ra per a considerar-se ms rics i ms poderosos i ms lliures i ms felios que qualsevol dels altres hmens que, no tenint esta filosofia, per molt que els haja afavorit la naturalesa i la fortuna, no disposen mai, com aquells, de tot el que volen". Pel que afirma la seua tercera mxima, encara que tal vegada la justificaci ms forta siga la primera. 12 Fes un esquema de les tres mximes i posa un ttol a cada una delles. Primerament, pot discutir-se si les mximes sn 3 o 4. En el primer pargraf (p. 71) Descartes anuncia una moral provisional que no consistia ms que en tres o quatre mximes. Ell mateix, perqu, no decidix contundentement si les mximes sn 3 o 4. A continuaci, les enumera: la primera..., (pargraf 2n, p. 71); la meua segona mxima... (pargraf 3, p. 72); la meua tercera mxima... (pargraf 4t, p. 72). Desprs denumerar estes tres, no apareix lexpressi la meua quarta mxima, per el pargraf 5t comena: en fi, com conclusi desta moral..., que pareix equivaldre a un i finalment..., pel que pareix haver-hi una quarta mxima, de la que a ms afirma Descartes que les 3 anteriors se funden en ella. El pargraf 6t comena Desprs daix haver-me afirmat en estes mximes..., el que indica que Descartes ha donat per conclosa lexposici dels seus mximes. Tot aix ens porta a sostindre que el pargraf 5t est dedicat a una 4a mxima, per que t una posici especial, perqu s com el fonament de les altres tres. Analitzem a continuaci cada una delles per separat. A) La primera mxima reunix aparentment consideracions diverses, per una lectura atenta revela que totes estes consideracions giren entorn dun concepte clau: el de "moderaci" El seu esquema podria ser: MODERACI 1.- Duna banda, pel que fa al que est reglat, consistix a seguir les normes (lleis, costums, religi) del meu pas. 2.- Daltra banda, en la qual cosa cau davall la llibertat personal, consistix a seguir les opinions moderades i evitar els excessos. 2.1. Seguir les opinions dels ms sensats. a) Es tracta dels sensats amb els que hem de conviure. b) i fixant-se ms en el que fan que en el que diuen. 2.2. Si els sensats aproven diverses opinions, seguir la menys excessiva. 2.3. Considerar un excs les promeses que impedixen canviar de voluntat.
19

a) perqu res roman en el mateix estat. b) al perfeccionar el meu ju, la qual cosa hui em pareix bo podria parixer dem ron. B) La segona mxima gira entorn del concepte de "constncia", que podria ser el seu ttol (o un sinnim, com "fermesa", "resoluci", etc.). Esquema: CONSTNCIA 1.- Consistix a seguir amb fermesa incls les opinions dubtoses. a) perqu aix almenys sarribar a algun lloc i no romandrem irresoluts. 2.- Seguir amb fermesa les opinions ms probable. a) perqu les accions no admeten demora i moltes vegades no hi ha temps para discernir les millors, noms les ms probable.

3.- Eliminar penediments i remordiments per all que sha realitzat, que noms angoixen la conscincia. C) La tercera mxima gira entorn del "domini" o "regulaci dels desitjos", que era per a Descartes la principal utilitat de la moral (veja resposta a la qesti 2a de la Part II). El seu ttol podria ser este o un equivalent. Ac un esquema s, no obstant aix, ms discutible, perqu quasi totes les recomanacions de Descartes vnen a parar a el mateix, no desitjar excessivament el que no depn de nosaltres aconseguir, dit amb paraules ms o menys diferents. Destaquem, perqu, noms les frases que pareixen aportar matisos diferents, establint el smbol digualtat entre aquelles que pareixen tindre el mateix significat: DOMINI DELS DESITJOS 1.- Vncer-se a si mateix abans que a la fortuna = modificar els meus desitjos abans que el orde del mn. 2.- Per a aix, distingir quines coses estan en el nostre poder i quines coses no ho estan. a) res est enterament en el nostre poder excepte els nostres pensaments. b) les coses exteriors no depenen de nosaltres. c) Per tant, no desitgem limpossible, la qual cosa no depn de nosaltres = fer de necessitat virtut. 3.- Aix saconseguix el content = satisfacci = felicitat. D) Quant a la discutida 4a mxima, trobem que la frase que ms sassembla a la formulaci duna mxima s: emprar tota la meua vida a cultivar la ra (p. 73), pel que el seu ttol i esquema podria ser un com este: CULTIU DE LA RA 1.- Perqu el coneixement s font de satisfaccions grates i innocents. 2.- Perqu les 3 mximes anteriors estan fundades en ella. 2.1.- perqu amb la ra examinarem, quan siga oport, les opinions alienes que seguim. 2.2.- el propsit dexaminar-les amb la ra s el que ens lliura de remordiments al seguir-les. 2.3.- que la nostra ra jutge bona o rona una cosa fa que la nostra voluntat la perseguisca o la defuja i aix es regulen els nostres desitjos.
20

13 Explica la frase final del 5t pargraf:... s prou jutjar b per a obrar b... estar content. Contesta, a ms a les preguntes segents: a) Pot qualificar-se la moral cartesiana dintellectualisme moral? Relaciona-ho amb lintellectualisme moral de Scrates i Plat, si els coneixes. b) s possible veure que quelcom s el millor per fer el pitjor? Per a entendre la frase hi ha primer que tindre en compte el context en qu es troba. Descartes pretn provar que les 3 mximes anteriors estan basades en el cultiu de la ra. Doncs b, per mitj desta frase pretn mostrar que el desenrotllament de la ra i adquisici de coneixements servix de fonament en concret a la 3a mxima, consistent a regular o dominar els nostres desitjos. Segons Descartes la ra ens ajudar a regular els nostres desitjos perqu al conixer una cosa sens apareixer com bona o com rona, convenient o inconvenient, i a determinar a la nostra voluntat a voler-la o defugir-la; per aix, com millor jutgem sobre una cosa, ms correctament actuarem, aconseguirem els bns que realment hem dabellir i aconseguirem el content o felicitat. a) s tradicional, efectivament, qualificar esta doctrina dintellectualisme moral, de qu Scrates i Plat sn els ms famosos precedents. Segons ells, per a actuar b i justament, primerament cal conixer qu s el B i la Justcia, de manera que la primera virtut s el Coneixement, perqu sense ella no es donen les altres. Segons Scrates, a ms, el que actua malament no s exactament per maldat, sin per ignorncia,

perqu part dun concepte o definici equivocats del b, i aix buscant el b fa el mal. b) Efectivament, sol objectar-se a esta doctrina que qui fa el mal ho fa, no per ignorncia, sin per mala voluntat, o per falta de voluntat per a fer el b. No bastaria per aix conixer el b per a fer-ho. Solen citar-se les famoses paraules de Ovidio per a illustrar esta objecci: Vdeo meliora, proboque; deteriora sequor (veig el millor i ho aprove; per seguisc el pitjor). Descartes explicaria esta situaci admetent que les passions (que sn involuntries, fruit de la influncia del cos sobre lnima, i per tant inextirpables deixe ser dual que s lhome) ens porten a fer lincorrecte quan sn intenses, per que lnima pot enfortir la seua voluntat i adquirir control sobre les passions prenent-se un temps per a pensar, sense actuar immediatament que la passi es presenta, quan ms intensa s, i repassant les raons que aconsellen accions contrries a qu la passi arrossega. Aix, per exemple, si la vista de lenemic desperta en nosaltres immediatament la passi de la por, i este ens incita a fugir, podem vncer-ho donant-nos temps a pensar i considerar les raons que aconsellen el contrari de la fugida: que el nmero denemics no s tan gran per a considerar-ho tan perills, que sempre sest ms segur defenent-se que fugint, que es tindr la glria i el goig de vncer mentres que de fugir es patir vergonya i deshonor, etc. De manera que el nostre enteniment i voluntat conserven control sobre les passions. (Este tema s desenrotllat amb major amplitud en el Tractat de les passions, articles 45-49 i article 211, que poden ser utilitzats pel professor com a TEXTOS COMPLEMENTARIS si ho considera oport). 14a Repassa el text i anota totes les diferncies que Descartes establix quan tracta matries especulatives i en els assumptes morals. Es podria afirma que fem un s diferent de la ra quan lapliquem a un i a un altre? Explica la resposta. Al llarg, sobretot de la part III (i ocasionalment en altres passatges, com el primer pargraf de la part IV, per exemple), Descartes establix una srie de diferncies
21

en ls de la ra quan lapliquem a matries especulatives o quan lapliquem a assumptes morals. Podrem reunir-les en el quadro segent: FILOSOFIA PRCTICA FILOSOFIA ESPECULATIVA Busca la felicitat: viure el ms feliment que poguera". Busca distingir la veritat de la falsedat i fer-nos amos de la naturalesa. El seu objecte sn les accions: veure clar en les meues accions i caminar segur per la vida. El seu objecte sn les veritats cientfiques i metafsiques. Lacci no admet demora; no se pot romandre irresolut. Sha de suspendre el ju en estos assumptes mentres no descobrim la veritat. s necessari, perqu, una moral provisional mentres busquem la moral perfecta. No conformar-se amb veritats provisionals, sin amb veritats evidents indubtables. Seguir amb constncia les opinions

dubtoses. No admetre el dubts ni el probable. Seguir les opinions ms probable. Seguir les opinions ms moderades perqu sn ms cmodament i versemblantment les millors. No admetre com verdader el versemblant. Evitar la inconstncia i vacillaci, que s senyal de debilitat i porta a la irresoluci. Cultivar el dubte, encara que siga com mtode. Totes estes diferncies ens porten a admetre que Descartes distingix entre un s teric i un s prctic de la nostra ra. Des dAristtil s tradicional distingir entre una Filosofia terica que consistix en la contemplaci de la veritat (la que exercita, per exemple, un gemetra que fa demostracions) i una Filosofia prctica que delibera sobre el que pot ser duna altra manera, s a dir, lacci humana, en la qual no cap el mateix grau de certesa que en lanterior, perqu ac no hi ha demostracions, sin persuasi, per la qual cosa la ra noms pot dilucidar a lacci)en la mesura en que ho permet la matria (tica a Nicmac, Llibre I, cap. 3). No obstant aix, Descartes no admetria mai que hi haja una Ra terica i una Ra prctica, a s, dos facultats diferents. La seua concepci de la Cincia s una, precisament perqu la Ra humana s una, encara que saplique a objectes distints. Aix, en les Regles per a la direcci de lesperit, Regla I, diu: Perqu no sent les cincies una altra cosa que la saviesa humana, que roman sempre una i la mateixa, encara que aplicada a diferents objectes, i no rebent dells major diferenciaci que la que rep la llum del sol de la varietat de les coses que illumina.... Aix mateix, quan tracta de definir, en els Principis de la Filosofia, el seu ideal de Saviesa, engloba davall este concepte tant els fins de la filosofia terica com els de la filosofia prctica: Per Saviesa no sols hem dentendre la prudncia en lobrar, sin un perfecte coneixement de quant lhome pot conixer, b en relaci amb la conducta que ha dadoptar en la vida, b en relaci amb la conservaci de la salut, o amb la invenci de totes les arts (pp. 7-8, edici esmentada en la bibliografia). La Ra humana s, perqu, una, per segons saplique a la matemtica i a la naturalesa o a les accions humanes aconseguir certeses indubtables o opinions probable.
22

15 Exercici dactualitzaci. Fes una valoraci des del punt de vista social de la moral proposada per Descartes. Per a aix reflexiona: a) Quines conseqncies se seguirien en el cas que tots acceptrem eixes mximes? Quines raons pots donar per a no acceptar-les? b) Si la felicitat es concebera de manera totalment egoista, haurem dadoptar les mximes? Exercici a realitzar per lalumne

ACTIVITATS PART IV
1 Explica el significat dels termes segents: dubte, fonament, veritat, pensament, escptic, principi, substncia, essncia, naturalesa, nima, claredat, distinci, idea, Du, imaginaci, seguretat moral, certesa metafsica, error, ra. 2 En el primer pargraf Descartes ens presenta el dubte metdic; llegint amb atenci el primer pargraf es descobrix que este dubte s voluntari, radical i universal. Localitza els enunciats que permeten afirmar esta caracteritzaci. A ms el dubte t una finalitat quin? (No incloem resposta ac ja que es tracta dactivitats a realitzar per els alumnes, als que sels demana buscar definicions o informaci sobre termes i doctrines)

3.- Fes un esquema dels motius que li porten al dubte. Es tracta duna dubte escptica? En qu es diferencien? Comena Descartes revelant la finalitat que perseguix amb el seu dubte: aconseguir alguna veritat indubtable; s, perqu, un mtode per a aconseguir quelcom cert i evident. A continuaci declara les raons que li porten a dubtar de quantes veritats havia adms fins llavors, i dna tres arguments. Aix doncs, lesquema podria ser: 1.- FINALITAT que perseguix amb el dubte: aconseguir una certesa indubtable. 2.- PROCS DE DUBTE: 2.1.- Dubte dels sentits (perqu a vegades enganyen). 2.2.- Dubte de les veritats de ra (perqu els hmens sequivoquen al raonar). 2.3.- Argument del son (podrem estar somiant i no ser reals els nostres pensaments). Recomanem al professor/a completar este fragment amb el TEXT COMPLEMENTARI de largument del Geni Maligne contingut en la Meditaci I de les Meditacions Metafsiques, perqu aix largument per a dubtar de les veritats de ra queda ms convincent. Que el dubte de Descartes no s escptica ho revela ja la finalitat que declara al inici: com llavors volia dedicar-me noms a la busca de la veritat, vaig pensar que era necessari... que rebutjara com absolutament fals tot all en qu poguera imaginar el menor dubte, a fi de veure si no quedaria, desprs da, quelcom en mon creena que fra enterament indubtable. El seu dubte s, perqu, un mtode per a aconseguir un principi de qu ja no cpia dubte. En la part III del Discurs ja sha distanciat dels escptics, quan diu: No s que imitara per a als escptics, que dubten
23

per noms dubtar i fingixen ser sempre irresoluts; perqu, al contrari, tot el meu propsit no tendia sin a assegurar-me i tirar a un costat la terra movedissa i larena per a trobar la roca o largila (cursives les nostres, pp. 85, 86). 4a.- Explica les raons per les quals lescptic no pot rebutjar jo pense, desprs sc Conv consultar el terme "pensament" en el vocabulari i tindre en compte que en Meditacions II afirma: "Qu s una cosa que pensa? s una cosa que dubte, que entn, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que imagina tamb i que sent" (Meditacions, p. 26). Pot ser dutilitat contrastar este argument amb el parallel en les Meditacions, p. 24 i ss. Recordem que Descartes ens ha donat 3 arguments per a dubtar de tot: a) que els sentits sn fallibles; b) que no podem distingir la realitat del que somia; c) que els hmens sequivoquen al raonar. Doncs b, cap dels 3 arguments pot res contra la certesa del pinso desprs sc (recordes que pense equival a veig, sent, son, dubte, imagine, entenc, vull, etc.): (a) els sentits menganyen, i potser loasi que estic veient s un miratge, per jo, que ho veig, sc s innegable. Pot no haver-hi oasi, per s que s cert que jo ho veig encara que no estiga, i per tant, sc. (b) Potser el que veig s noms un son, per si jo ho somie, sc, s innegable, per la mateixa ra dabans. (c) Si me equivoque al fer una demostraci de geometria, s innegable que si mequivoque al raonar, sc. Afegim que largument del Geni Maligne, no arreplegat en el Discurs, tampoc tira baix, segons Descartes, la certesa del pinso, desprs sc. Perqu, suposant que hi haja un Geni Maligne que em fa enganyar-me contnuament, si me enganya, scja que si jo no fra, no podria enganyar-me. Els escptics res poden contra "jo pense, desprs sc", per ser una afirmaci molt "ferm i segura" al resultar clara i distinta.. Com alg podria afirmar, voler,

etc., incls dubtar sense ser? Com podria lescptic dubtar sense ser? 5.- Reprodux i comenta largumentaci que li permet concloure a Descartes "jo pense, desprs sc" tin en compte que consta de tres moments: dubte dels sentits, dubte de les veritats de ra i argument del son. Consulta la pregunta 3a, perqu all ja haurs elaborat lesquema. Descartes part de la necessitat de rebutjar com absolutament fals tot all en qu poguera imaginar el menor dubte, a fi de veure si no quedaria, desprs de a, quelcom en la meua creena que fra enterament indubtable. I ara comena el nucli de largumentaci. En primer lloc el dubte sobre la informaci que proporcionen els sentits: aix, ja que els nostres sentits ens enganyen algunes vegades, vaig voler suposar que no hi havia cap cosa tal com ens la fan imaginar. Aix que podem albergar algun dubte i he de considerar-ho, per aix, com absolutament fals. A continuaci presa en consideraci les veritats de ra: i ja que hi ha hmens que sequivoquen al raonar, incls pel que fa als ms simples assumptes de geometria, i incorren en paralogismes, jutjant que jo estava subjecte a equivocar-me, tant com qualsevol altre, vaig rebutjar com falses totes les raons que havia adms amb anterioritat com a demostratives. Aix que podem albergar algun dubte i he de considerar-ho, per aix, com absolutament fals.
24

Finalment el cridat argument del son: i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts sens poden tamb aparixer quan dormim, sense que hi haja cap llavors que siga verdader. Aix que podem albergar algun dubte i he de considerar-ho, per aix, com absolutament fals. Conclusi (provisional): vaig resoldre fingir que totes les coses que en qualsevol moment havien entrat en el meu esperit no eren ms verdaderes que les illusions de mos sons. Per encara admetent tot aix era necessari necessriament que jo, que ho pensava, fra alguna cosa. O dita en forma quasi equivalent almenys en la intenci de Descartes jo pense, desprs sc. s esta una veritat que les ms extravagants suposicions dels escptics no eren capaos de fer-la trontollar I vaig jutjar que podia admetre-la, sense escrpol, com el primer principi de la filosofia que buscava. 6a.- En el pargraf segent: Desprs, examinant amb atenci el que jo era, Descartes justifica que s substncia pensant. Analitza i comenta largumentaci. Ja sabem: "jo pense, desprs sc". Puc fingir que no tinc cos i que no hi ha lloc en qu estiga. Puc dubtar de la veritat de totes les altres coses. Per pel fet de pensar, jo sc. Si deix de pensar, no tinc ra per a pensar que sc. Conclusi: jo sc "una substncia lessncia de la qual no s sin pensar i que no t necessitat de cap lloc, ni depn de cosa cap material...". Atenci en el 2n pargraf de la pgina 63 trobars ajuda per a resoldre esta qesti. 7.- En el tercer pargraf Descartes enuncia el criteri de veritat vaig jutjar que podia admetre com a regla general que les coses que concebem molt clara i molt distintament sn totes verdaderes. No obstant aix la justificaci del criteri de veritat necessita de la demostraci de lexistncia de Du i el consegent aband

de la Hiptesi del Geni maligne. Per qu? Repetim amb alguna lleugera variaci el que safirma en la pgina 63. Descartes vol garantir que el seu criteri de claredat i distinci s adequat i para aix part de la idea clara i distinta que es t de Du; una vegada provada lexistncia de Du ha de desbancar la hiptesi del Geni maligne, precisament per a assegurar que el que es percep clara i distintament s verdader, perqu, recorda, mentres podem estar en mans deixe Geni s possible que tot el que concebem siga fals. Com sanulla la dita hiptesi? Afirmant que lomnipotncia de Du i el seu bondat no consentirien la presncia deixe Geni. Dac se seguix que el criteri de claredat i distinci s fiable i productiu. Lnic inconvenient greu deixe recorregut s que hem partit de la creena en la nostra idea clara i distinta (verdadera?) de Du. Plantejada aix la qesti s convenient indicar que encara hui es discutix sobre la circularitat de la dita prova i la consegent idnia fonamentaci.
25

8.- Transcriu els raonaments que sustenten la demostraci de lexistncia de Du. A) La primera prova sinicia en el pargraf 4t que comena Desprs de el qual, reflexionant sobre el que dubtava... i acaba en la lnia 21 del mateix, on diu: ...es dir, per a dir-ho en una paraula, que fra per Du. Per a analitzar largument s important que lalumne/a distingisca primerament on est la conclusi a qu vol arribar, desprs s ms fcil adonar-se de quins sn els passos o premisses per les quals arriba a eixa conclusi. Observarem que en este primer argument es comena precisament per la conclusi: ...se em va ocrrer indagar don havia aprs a pensar en un poc ms perfecte que jo era; i vaig conixer evidentment que havia de ser dalguna naturalesa que fra en efecte ms perfecta (la cursiva s la conclusi). Desprs della hauria de vindre un perqu... que indicara que, a continuaci, es donen les raons per a sostindre eixa conclusi, i que no apareix, per que ha de ser sobreents. Desprs de les raons, Descartes torna a repetir la conclusi, ara precedint-la duna expressi consecutiva (de manera que...") amb el que indica que s evidentment la conclusi i que la prova ha acabat. Esquematitzant largument en passos, podria quedar aix: 1.- Hi ha en la meua ment molts pensaments o idees. 2.- Entre eixes idees, les de coses exteriors (cel, terra, etc.) no manifesten res superior o ms perfecte que jo. 3.- En conseqncia, eixes idees no proven que existisquen tals coses: puc haver-les format jo. 4.- Per en la meua ment tinc tamb la idea dun ser ms perfecte que jo. 5.- Esta idea no puc haver-la format jo, perqu el ms perfecte no pot provindre de com a mnim perfecte, o del no-res. 5 bis.- Est implcit el principi de causalitat: un efecte noms pot ser produt per una causa suficient per a produir-ho. 6.- En conclusi, eixa idea ha sigut posada en mi per eixe ser ms perfecte, s dir, Du que, per tant, existix. B) El segon argument comena immediatament a continuaci de lanterior, en la lnia 21 del pargraf indicat, a partir de: A a vaig afegir que... i acaba 10 lnies desprs, on diu: ...y en fi tindre totes les perfeccions que podia advertir que estaven en Du. Tamb ara comena Descartes posant la conclusi per davant: ...no era jo lnic ser que existira... per que era necessari, per necessitat, que haguera algun un altre ms perfecte de qui jo depenguera i de qui jo haguera obtingut tot quant tenia. A continuaci exposa les premisses que li han condut a eixa conclusi

precedint-les per la conjunci causal Perqu..., indicativa de que ara vnen les raons. En forma esquemtica podria abreviar-se aix: 1.- Hi ha en la meua ment idees de perfeccions que no tinc (omniscincia, per exemple) 2.- Si noms existira jo, i jo mhaguera donat a mi mateix les perfeccions que tinc, tamb mhavia donat aquelles que no tinc, per la idea de les quals est en mi. 3.- Per s evident que no me les he donat, perqu no les tinc; com tampoc me he donat les que tinc. 4.- En conclusi, hi ha un altre ser ms perfecte que jo (Du) qui mha donat tot el que tinc.
26

C) La 3a prova est en el pargraf segent, que comena aix: vaig voler indagar desprs da altres veritats. Encara que tamb poden considerar-se estes primeres lnies unes observacions preliminars per a preparar la demostraci, que comenaria estrictament en la lnia 13 deste pargraf: Mentres que, tornant a examinar la idea que jo tenia dun Ser perfecte.... La conclusi s fcilment recognoscible per estar desprs dun per consegent.... Podria esquematitzar-se aix: 1.- Entenem per Du un Ser perfecte, a qu no falta cap perfecci. 2.- Lexistncia, que s una perfecci, pertany perqu a lessncia o definici de Du, com pertany a la definici de triangle que els seus angles sumixen dos rectes. 3.- En conclusi, que Du, o el Ser perfecte, existix, s tan cert com una demostraci de geometria. 9.- Per qu afirma que la 3a prova s la ms convincent? Perqu, segons lopini de Descartes, s enterament semblant a eixes demostracions tan evidents que es fan en geometria. En esta cincia, tot el que safirma se dedux necessriament de la definici de les figures. Aix, que un triangle t tres angles s verdader per definici; tamb ho s que la suma dels seus angles sumix dos rectes, propietat que el gemetra sap demostrar a partir de la definici o essncia del triangle. En altres paraules, negar eixa propietat seria incrrer en contradicci, equivaldria a negar que un triangle siga un triangle. Per a Descartes a mateix ocorre en la 3a prova. Lexistncia s una propietat (perfecci) continguda en la definici mateixa de Du. Si neguem que Du existisca s com negar que Du siga Du, amb la qual cosa incorrerem en contradicci flagrant. Dita duna altra manera: si entenem per Du el Ser amb totes les perfeccions, i lexistncia s una perfecci, llavors negar que existisca s tant com dir: El Ser amb totes les perfeccions no t totes les perfeccions, el que s contradictori. 10.- Quina caracterstica dominant atribux a Du en cada prova? En totes les proves sentn a Du com el Ser perfecte, el Ser amb totes les perfeccions, i es raona a partir desta caracterstica. Per les dos primeres proves, a ms, implcitament li atribuxen que s Causa de.... En la 1a prova, que s Causa que hi haja en mi la idea de perfecci, o dun poc ms perfecte que jo, ms exactament. En la 2a prova s Causa de mon ser i de les meues perfeccions. Implcitament (en les Meditacions ho far ms explcit pel que potser convindria acudir a elles per a completar estes proves ac resumides) sest utilitzant el Principi de Causalitat per a provar que Du existix, perqu s lnica Causa suficient de qu jo tinga en mi la idea de perfecci o de mon ser. La 3a prova est construda noms sobre la prpia idea o concepte de Ser perfecte, dins de la definici del qual est continguda les propietat existix. I, per tant, pot considerar-se que ac sest atribuint a Du la caracterstica de ser lnic Ser necessriament existent. 11a.- Com dedux Descartes la naturalesa de Du? Fins a quin punt pot

lhome conixer la naturalesa de Du? Per qu diu que Dos no s un compost? Qu significa compost? Diverses vegades ha declarat Descartes que la ment humana s incapa de fer-se una idea de Du clara i distinta, i est per damunt de la nostra comprensi. Aix no significa que no podem conixer com s fins a un cert punt, fins on s possible per a nosaltres. Lescolstica distingia entre a) un coneixement de Du in se (com s en si mateix, en la seua essncia), que s impossible per a nosaltres, i b) un cono27 fonament quoad nos (relativament a nosaltres) que s ens s possible. Amb tota seguretat, Descartes ha sigut educat en estes distincions (observes que diu: per a conixer la naturalesa de Du, fins on la meua era capa de fer-ho..., p. 89). Doncs b, en la p. 89 suggerix que podem conixer la naturalesa de Du fins a un cert punt, partint del concepte de perfecci: si tinc en mi perfeccions (cert grau de saviesa, un cert grau de poder, etc.), les quals no mhe donat jo sin Du, puc atribuir-se-les a Ell, se suposa que en un grau ms alt. Per tant: a) una primera manera de conixer la seua naturalesa ser atribuint-li (en grau mxim) les perfeccions que en mi veig, i aix, ho concebr com etern, infinit, immutable, omniscient, totpoders, etc. Lescolsticacridava a a la via de leminncia Per). hi ha b )un segon cam ( que lescolstica cridava via negativa negar): que hi haja en Du les imperfeccions o defectes que veig en mi. Aix, Descartes rebutja que el dubte, inconstncia, la tristesa, etc., que sn defectes, puguen estar en Du. Descartes es pregunta tamb si Du ha de ser concebut com un compost. Recordes que Descartes ha comenat les seues Meditacions Metafsiques distingint entre els cossos exteriors i les seues idees en mi, s a dir, entre una substncia corporal, extensa, i una altra substncia pensant, lnima. Sorgix llavors la pregunta: s Du un compost dnima i cos, com ho s el propi home? Evidentment, per compost sentn al ser format per agregaci de parts heterognies. Des de la tradici platnic s corrent cridar aix lhome perqu estaria format de cos i nima, dos substncies diferents i separables. Descartes nega, en canvi, que Du puga ser considerat un compost, perqu aix implica deficincia: considerant que tota composici testimonia dependncia, i que la dependncia s manifestament un defecte..." (pp. 89, 90). La dependncia a qu es referix s la de lnima respecte del cos; a lestar unida a un cos (en lhome) el nima rep la influncia deste, patix lacci del cos, no es limita a actuar com ho faria si romanguera pura (pensar). Resultat de lacci del cos sobre el nima sn les passions, les sensacions, els sons, imaginacions, etc.; lnima no forma totes estes modalitats del pensament per si mateixes, sin davall lacci del cos sobre ella, per la qual cosa s dependent dell, la qual cosa s un defecte: per tant Du no pot ser un compost. 12.- En la coneguda com a prova ontolgica, Descartes establix una diferncia fonamental entre la idea de triangle i la idea de Du. Quina s esta diferncia? La diferncia estaria en qu en la idea o definici de triangle no est continguda lexistncia, i en la de Du s. En la idea de triangle est contingut que t 3 angles, figura plana, de 3 costats, la suma dels seus angles val dos rectes, etc., per no que existisca cap triangle. En canvi, en Du lexistncia est continguda en la prpia definici o idea de Du, i negar que Du existisca seria com tant com negar que Du siga Du. 13 Quina diferncia hi ha entre seguretat moral i certesa metafsica? (pargraf 7). Consultar nota 61, p. 91, i vocabulari. 14.- Si Du s el garant de la veritat del meu pensament, quin s lorigen del error? (Rellegir el cap. III). Activitat amb la clara intenci que lalumne llija amb atenci la informaci

complementria.
28

La teoria de lerror es troba en la pgina 51, apartat 7: "El mn. Els principis de la coses materials", pargraf 3r. La sintetitzem: lerror s noms atribuble a el nostre enteniment que es precipita (recordar el primer precepte del mtode) al pronunciar-se sobre la realitat. Dac es deriva la necessitat imperiosa del mtode. 15.- Per qu afirma lautor que lexistncia de Du i lnima sn ms certes que les certeses que obtenim dels sentits? Encara que Descartes admet que hi ha en nosaltres una forta, i molt difcil de vncer, inclinaci natural a considerar verdadera la informaci que ens proporcionen els sentits, segons la seua opini eixa confiana en els sentits es veu esquerdada per les dos reflexions que ha fet: a) que els sentits moltes vegades ens enganyen, i b) que el que en sons ens pareix verdader resulta no ser-ho, per la qual cosa no hi ha criteri segur para afirmar que no est somiant el que afirma veure quelcom amb tota claredat. Al contrari la idea dnima (entesa com jo pensant) s indubtable, no pot posar-se en dubte ni tan sols davall eixos arguments, perqu si menganye quan son, etc., no puc negar que jo ho pense, que mon pensar, encara que enganyat, existix. Respecte a Du, Descartes admet que la seua idea no s procedent dels sentits, per lenteniment pot, prescindint dels sentits, construir demostracions necessries que ens presenten la seua existncia tan certa com una demostraci de geometria. Per aix, que no siga sensible no vol dir que no siga intelligible. A ms, Du s precisament el que garantix aquelles veritats de qu ms segurs estem. Perqu noms desprs de conixer que hi ha un Du, i que s perfecte, i que no s enganyador (enganyar no s una perfecci), i que no fa que errem quan veiem quelcom clar i distint, s quan podem estar segurs de que el que ens pareix evident ho s. Diu Descartes: Perqu, en primer lloc, aix mateix que abans he pres com una regla, a saber, que les coses que concebem molt clares i molt distintament sn totes verdaderes, no est assegurat sin perqu Du s o existix, i perqu s un Ser perfecte... (p. 80). Noms, perqu, desprs de provar que hi ha un Du perfecte puc creure que el que els meus sentits veuen en viglia s ms cert que el que veig en sons, perqu no seria propi dun Du perfecte haver-me creat de manera que menganyara en aix. La certesa de Du s anterior (no en sentit temporal) a les altres: s el fonament sobre el que reposen les certeses sensibles o racionals. 16.- Per qu t tanta importncia per a Descartes la demostraci de la existncia de Du? Quina funci complix en el seu sistema? El Pense s una realitat tancada. El subjecte s pur pensament i dell no pot deduir-se res de nou. Per a poder eixir a la realitat extramental Descartes necessitar, duna banda, analitzar, el contingut deste pensament, esta anlisi ens ho exposa en la seua Teoria de la Idees, i, daltra banda, necessita una garantia que el contingut destes idees o dalguna delles t a ms de la realitat mental, realitat objectiva o extramental. Les idees que possexen esta caracterstica sn les innates i entre elles la idea de Infinit o de Du. La demostraci de lexistncia de Du li s absolutament necessria per a poder eixir del tancament del Pense fins a la realitat objectiva, la realitat extramental. Encara aix, queda pendent la veracitat o falsedat dels sentits que sn els que ens informen sobre la realitat extramental. A lanalitzar la naturalesa de Du, Descartes descobrix que s la suma de les perfeccions, entre elles la bondat i veracitat, amb el que pot rebutjar la Hiptesi del Geni Maligne, i convertir Du en garantia del criteri de veritat i de la fiabilitat dels sentits. En la p. 51, 2n pargraf es diu: "...pues si jo sent una fortssima inclinaci a creure que eixes idees em sn produdes
29

per les coses sensibles, i si Du, que mha donat eixa fortssima inclinaci, menganya, llavors Du seria un ser falla, la qual cosa s contradictori amb la seua idea".

En resum: Descartes necessita demostrar lexistncia de Du per a: a.- Trencar lallament de Pense i obrir-ho a la realitat extramental. b.- Complix la funci de garantia del criteri de veritat i de la veracitat de la informaci dels sentits quant a lexistncia de la realitat objectiva. Per noms quant a lexistncia desta realitat, no pel que fa a la veracitat o falsedat dels jus que emetem sobre esta realitat. (Recordeu la teoria de lerror i lactivitat 14 deste bloc).

ACTIVITAT COMPLEMENTRIA
1.- Quina diferncia a lhome de lanimal? En qu sassemblen? Quines raons oferix Descartes respecte daix? A) Quant a les semblances entre hmens i animals, es limiten al cos. Descartes opina que tot el que ocorre en el cos, tant dhmens com danimals, sexplica per la disposici, figura, grandria i moviments de les peces que componen eixos cossos. B) Per entre hmens i animals hi ha una diferncia fonamental: el pensament, s a dir, lhome t nima pensant, que segons Descartes, ha degut ser creada per Du i unida al cos. Aix li fa dir que si un autmat perfectament fet tinguera la forma dun animal, no ho diferenciarem deste. En canvi, si un autmat tinguera forma humana s que podrem diferenciar un home verdader dell (suggerim al professor la pellcula Blade Runner per a fomentar en classe un debat sobre este tema: en qu es diferenciaria un androide, que s com la cincia-ficci flama als autmats amb forma humana, dun home verdader?). Descartes afirma que s que podrem diferenciar-los, i dna dos raons: 1.- Que lhome utilitza un llenguatge per a manifestar els seus pensaments. 2.- Que lautmat noms faria b aquelles funcions per a les que se li ha dissenyat, mentres que la ra de lhome li servix per a qualsevol classe de circumstncies. C) Estes 2 raons sn tamb les que ens diferncia dels animals: 1.- Els animals no parlen (el que realment sentn per parlar). 2.- Els animals fan ben unes coses per no altres, la qual cosa revela que manquen de ra i que estan com dissenyats per la naturalesa per a fer all que fan b. 2.- Descartes no considera com a autntic llenguatge els sons que proferixen els lloros, ni els moviments que delaten passions com els grunyits, laments, etc. Qu entn, perqu, per llenguatge? Descartes nega que els animals parlen. Amb aix no vol dir que no puguen proferir sons, crits, etc., de la mateixa manera que nosaltres podrem construir una nina que parlara, inserint un disc o una cinta de casette en el seu mecanisme. Per eixos sons serien tamb explicables com resultat doperacions mecniques. El mateix cal dir, segons Descartes dels lloros i blanques. (Pot proposar-se al alumne que explique qu es vol dir amb lexpressi proverbial: resar el parenostre del lloro).
30

Daltra banda, Descartes sap que els animals revelen les seues passions (clera, por, agressivitat, dolor, plaer, amor, odi, etc.) amb grunyits, laments, etc. Per tampoc considera que a siga llenguatge, sin programaci amb qu la naturalesa ha construt als animals. Qu entn, perqu, per llenguatge? Quan susen signes per a declarar als altres els nostres pensaments. I assenyala que s simptomtic de que les paraules revelen un pensament darrere delles quan sordenen les paraules de distintes maneres per a respondre al sentit de tot el que es diga en la seua presncia. Descartes est indicant una caracterstica fonamental del llenguatge hum que no pareix tindre el cridat

llenguatge animal: tot home s capa dinventar una frase amb sentit que mai cap altre home haja usat anteriorment, mentres que els animals es veuen condemnats a repetir els crits i gestos que la naturalesa els ha proporcionat, sempre igualment. Per aix, el llenguatge dels sordmuts s que s llenguatge, encara que no hi haja sons, perqu amb ell revelen a altres hmens el que pensen. I els seus signes poden ordenar-se de altres maneres per a donar lloc a significats nous. 3.- Explica qu significa que la ra s un instrument universal. Descartes ho explica en dos passatges. El 1r, en les lnies 10 18 de la p. 109, i el 2 en les lnies 1-10 de la pgina segent. Vol dir que la ra s un instrument que ens pot servir per a totes les situacions i circumstncies per molt diferents que puguen ser. Suggerix que la ra ens capacita per a solucionar qualsevol situaci o problema en qu ens trobem, encara que mai abans ens hgem vist enfrontats a eixa situaci o problema, perqu la ra comprendria en qu consistix la dificultat i els mitjans per a resoldre-la. En canvi, els mecanismes dissenyats per a fer ben una funci, no faran ben una altra diferent, perqu no tenen els engranatges que sel permeten, i per aix conclou Descartes que encara que els animals facen ben alguna cosa aix que fan millor que nosaltres no prova que tinguen enginy, perqu, en eixe cas, tindrien ms que cap de nosaltres i tot ho farien millor, sin que no tenen cap. 4.- A pesar dels greus problemes que presenta el dualisme, per qu Descartes defn labsoluta separaci entre nima i cos i, al mateix temps, la seua ntima relaci? Relaciona este problema amb el tema de la llibertat. La referncia a lntima relaci de lnima i el cos en lhome la trobem en lltim pargraf del text proposat. La resposta, en extens, a esta activitat la trobem en lapartat III, 8: "El dualisme antropolgic. Mecanicisme i llibertat". El problema del dualisme est directament relacionat amb el tema de la llibertat. Duna banda ha de defendre la distinta naturalesa de lnima i el cos i la seua total independncia per a sostraure a lnima del compliment de les lleis necessries de lunivers mecanicista. Si lnima no ha de complir les lleis necessries perqu s duna naturalesa no material, nica substncia a qu afecten les lleis de la mecnica, llavors, la llibertat queda fora de perill. Com salva els problemes de lntima relaci entre dos substncies distintes e irreductibles entre si? La resposta del nostre autor s la teoria de la Glndula Pineal que, com sabem, s de les menys fecundes de lautor. Per qu lntima relaci? Per a salvar la llibertat. La seua teoria de les passions s la que ens porta a comprendre esta afirmaci. Les passions sn percepcions, sentiments o emocions que es donen en nosaltres i que afecten lnima, per que no sori31 ginan en ella, sin en el cos. Estes passions sn involuntries i irracionals. Exigixen satisfacci immediata i obliguen a lnima a lluitar per a controlar-les. Si la relaci entre nima i cos no fra tan ntima, ambds matries podrien anar per separat, perqu possexen naturaleses i responen a lleis molt diferents, i el control de en el qual el que interv la voluntat i la llibertat no seria possible.