Literatura valenciana essencial dels segles XVI i XVII

Textos

Vicent Josep Escart

NDEX

Decadncia i Literatura de lEdat Moderna. A propsit del Renaixement i del Manierisme. Algunes qestions sobre el Barroc valenci Bibliografia del perode. Autors i obres seleccionades.

1. Decadncia i Literatura de lEdat Moderna. El terme Decadncia referit a la cultura del nostre pas i, en especial, a la literatura en la nostra llengua durant els segles XVI, XVII i XVIII, ha patit diverses transformacions des dels seus orgens fins als nostres dies. Ha passat de ser un mot acceptat per tal de definir un perode cronolgic ms o menys ampli -fins i tot de ms de tres seglesa ser matisat o rebutjat obertament. En aquest procs han pesat no noms els avanos en el conexement dels testimonis literaris i escrits del passat, sin, tamb, els enfocaments poltics i culturals que, des de la Renaixena en shan donat als segles precedents. De fet, el vocable
3

Decadncia es va fer servir -i encara se l'usa, sovint- per designar el fenomen histricocultural que afect la nostra cultura durant els segles XVI, XVII i XVIII i que es va materialitzar en dos aspectes fonamentals. D'una banda, es podia detectar el descens de l's de la llengua autctona com a llengua de cultura en tots els eus mbits geogrfics, per especialment a les terres valencianes. Per altra part, es tendia a constatar una qualitat ms aviat escassa en els productes dels literats del perode, en la nostra llengua o en castell. Noms se salvaven comptades execepcions i, segurament, sempre que aquells autors havien estat precedents o imitadors daltres escriptors de ms renom i en castell. La decadncia -el decandiment de la llengua i de la literatura prpies -ja va ser notada en molts casos pels mateixos contemporanis, i no s dificil de trobar al.lusions, sobretot en alguns dels escrits que han vingut a anomenar-se "apologies de la llengua". A la ciutat de Valncia, Marc Antoni Ort, al segle XVII, en escriure el seu Siglo quarto de la Conquista de Valencia (Valncia, 1640) ja es lamentava "que no sols se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, per tamb en oblidar la valenciana." Tanmateix, ser com ms ens aproximem al moviment de la Renaixena, quan el perode comena a ser vist com un tot indivisible i marcat per l'aband de les lletres en la nostra llengua i, dhuc, pel dess majoritari als camps de l'administraci -obligatriament arran dels diferents decrets de Nova Planta-, la predicaci i els altres usos ms quotidians. Una visi, la de la Renaixena i els seus epgons, que no sempre sajustava a la realitat, com a poc a poc es va veient, grcies als esforos continuats de recerca en les nostres biblioteques i arxius. Per, d'altra banda, caldria no oblidar tampoc que, quan ms destacaven els renaixents la decadncia
4

anterior, ms importants podien semblar els seus treballs de resurecci als ulls del seus coetanis i de la posteritat.. A pesar del que acabem de dir, d'aquesta tendncia -la de considerar el passat decadent- ja hi havia, tamb, alguns precedents en el mateix segle XVIII. A Valncia, el notari Carles Ros era conscient de l'estat d'aband en qu havia caigut l's de la llengua, i en dates tan primerenques com el 1739 publicava un Breve diccionario valencianocastellano, que completava, el 1764, amb un Diccionario valencianocastellano, en el prleg del qual afirmava que: es tanta la necesidad que hay (en el Comn) de la inteligencia en el bien escrivir la lengua valenciana, que no hay modo suficiente para poderlo referir. Est igualmente tan en olvido el dialecto de nuestro idioma, que lo davan ya todos por sepultado; pero yo, gracias a Dios, he podido en este Diccionario volverlo a su estado. Ros, des del 1732, havia anat publicant alguns tractadets, on exposava les seues idees lingstiques sempre apologtiques, bviament-, adreats a ensenyar a escriure el valenci i a establir la seua ortografia. La seua tasca, amb tot, no degu de tindre massa ress. Amb tot, la sensaci del notari lletraferit era que havia tornat a lestat primer la seua llengua, amb el seu mnim i solitari esfor, cosa del tot impensable. Per, val a dir que la tasca de Ros no s un element allat en aquell conjunt. Lontinyent fra Llus Galiana, el 1763, alhora que detectava la defecci dels escriptors respecte a la seua llengua materna, somniava un ambicis projecte editorial dels clssics valencians, que no va portar a terme i que, segurament, era del tot irrealitzable. Cas que aquella recuparaci dels textos clssics medievals shagus portat a cap, els

escriptors valencians haurien pogut disposar de models ben adients als seus intents. O, almenys, aquella era la idea de Galiana. La sensaci de decandiment havia de ser prou general, en alguns dels cercles erudits i, uns anys desprs del projecte de frare valenciac, Antoni Francesc de Tud, en presentar el seu discurs d'ingrs -en castell- a l'Acadmia de les Bones Lletres de Barcelona, el 1791, afirmava que "en este estado tan infeliz como deplorable ha quedado nuestro idioma" i, no sestava dafegir que all era una calamitosa situacin. La percepci dels coetanis, respecte a ls de la nostra llengua en els mbits de la literatura, segurament era negativa. El valenci, en terres valencianes, i generalment, havia passat a ocupar-se de temes molt concrets: en especial, es reservava a assumptes jocosos, de diversi, escatolgics i tot. La literatura que encara continuava servintse del valenci de manera natural era aquella ms acostada al poble. La literatura que podrem definir com popularista. I no ens hauria destranyar, per tant, que a principis del XIX, un home com Manuel Civera, que arrib a ser regidor de Valncia, en prologar una srie de colloquis seus, la Colecsi de vries conversasions alusives al nou sistema constitucional que pasaren entre els dos acreditats patriotes Saro Perrengue, carreter del poble de Godella, y el Dotor Cudol, abogat de esta ciutat de Valncia, en el a 1820, (Valncia, 1820), tot i que dun evident caire popular, per de clar contingut poltic, es queixs daquella escassa valoraci que els mateixos escriptors valencians feien de la seua prpia llengua, majoritriament: Molt despreciada est la llengua valenciana, y s la causa perqu els mateixos que debien ensalsar-la la degraden. Eixa multitut de indesents coloquis
6

plens de escndalos y porqueries, la poca aplicasi dels instruts valecnians en escriure-la, el despresi en qu mols quijotes la miren, pues tenen per deshonor parlar-la... sn els motius de la sehua decadnsia. Y ha arribat a tal estat de perdisi que s rar entre nosatros el que sap escriure-la conforme. De este abandono resulta no escriures ninguna cosa de utilidad y profit de ella, y de as s que eixa multitut de pobles que no nentenen atra estan en extrem ignorants de lo que els conv saber, tant en lo poltic com en lo moral. El pare fra Gabriel Ferrandis, honor de nostre reine, glria de la relichi de predicadors y sels e infatigable propagador de levancheli de Chesucrist, conegu a fondo esta veritat: compongu un catecisme de la doctrina cristiana en la nostra llengua, per a que els que no nentenen atra saberen lo press y nesesari per a salvar-se, y se instruren a fondo en los principis de la Catlica Relichi. Yo, coneixent en lo poltic igual necesitat, determine escriure en llengua valenciana estes conversasions, per a que se instruxquen en lo nou sistema constitucional y penetren la utilidad y benefici que ells els resultar. Mesclar en les tals conversacions algunes chocositats per a fer-les ms agradables y baix del nom supost de Saro Perrngue y el Dotor Cudol, posar en boca de aquells els obstacles graciosos y preguntes ignorants prpies de un rstic del camp y la de este solucions de desengany, moralitat e instrucci, encara que alguns ignorants presumits neguen poder haber-la en esta clase de escrits y en iedioma valensi. Que a cas no es poden esperar de esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? Que no es pot en ella explicar tot lo perteneixent al nostre dogna y lo ms intrincat dels misteris de la nostra relichi? Que no hi prou forsa y enerchia en ella per a rependre els visis, instruir als ignorants y concertir
7

als pecadors? Responga per mi el meu pare, cherm y patr sen Vicent Ferrer, que predicant en llengua valensiana instru, convens y convert a innumerables. En fi: yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensi no siga caps y sueptible de tot lo que sn els dems, y afirmat en esta veritat y crensia escriur en el meu idioma les dites conversasions. Y si a cas carixen de idees elevades y expresions pomposes, no cariran de bona intensi, y esta, acompanyada de la prudncia dels que la llixca, disimular tots els defectes. Els exemples daquesta percepci de decandiment podrien multiplicar-se fcilment. Tanmateix, encara no es pot detectar cap s sistemtic d'un mot que definesca el perode que desprs hom considerar decadent. Ms encara, els primers bibligrafs nostres, els Josep Rodriguez i Vicent Ximeno, lluny de parlar d'un descens en la producci literria, destaquen la gran quantitat d'escritors -en un sentit geners del mot- que hi ha hagut sempre al regne de Valncia. Aix, Rodrguez, al Prlogo a la seua Biblioteca valentina (Valncia, 1747), redactat abans del 1703, escriu que aunque carecemos de Biblioteca referint-se a una obra bibliogrfica-, no es de escritores; desde nuestra memorable y felizsima conquista, ferazes y benvolos nos han sido en esta clase de siglos, no estriles e infaustos. Encara, Ximeno, a la Prefaccin dels seus Escritores del reyno de Valencia (Valncia, 17471749), en veure la trajectria de la producci de papers per part dels valencians des dels orgens al 1747, afirma que no ay ciencia sobre que no ayan escrito con acierto los valencianos. Devemos a la bondad de Dios y benignidad de este clima una docilidad natural en los genios, con una vehemente propensin a las letras y amor grande a las ciencias y artes, y un activo deseo de adquirirlas a toda costa, sin que la dificultad
8

nos entible". En aquesta mateixa obra, a l'Aprovacin de don Gregori Mayans, es pot llegir que "en la Enciclopedia o erudicin universal ha avido tantos valencianos que cada uno d'ellos puede compararse con los ms aventajados no solamente de Espaa sin tambin de toda Europa. Entre els uns preocupats per la llengua en gran mesura- i els altres interessats, sobretot, en catalogar la producci literria valenciana- podem detectar clarament dues visions diferents. En qualsevol cas, no ens trobvem davant una mancana d'intellectuals, d'homes dedicats a la cultura. El mot Decadncia, sembla, per, que va fer la seua primera aparici com a definidor d'un perode cultural, amb la publicaci, per part de Mag Pers, el 1857, dun volum recopilatori de la histria de la llengua i de la literatura des dels seus orgens fins a lpoca de lautor. En aquella obra, per, el perode de decadncia es circumscrivia noms als segles XVII i XVIII, tot i que, per exemple, no es valorava negativament la influncia del castell en les nostres lletres i, a ms, es presentava encomisticament l'obra de Francesc Vicent Garcia. A Valncia, Constant Llombart, en publicar Los fills de la mortaviva, el 1883, si b no fa cap perioditzaci de la literatura, i es limita a confegir una mena de diccionari d'autors del "present segle", declara que inclou alguns "lliterats qu'en Valncia a mijans del pasat segle prengueren la lloable iniciativa de fer renixer la Morta-Viva". I s interessant de destacar com, en parlar del notari Carles Ros, explica que aquell autor apareix quan ja es troba "en plena decadncia aquella gloriosa parla", i atribueix l'aband del conreu de les lletres en valenci a l'entrada en vigor del decret de Nova Planta. I en aix, coincidia clarament amb un altre valenci, Manuel Joaquim Sanelo, que ja el
9

1802, i des de les pgines del Diario de Valencia, havia parlat obertament de la poltica de repressi lingistica dimanada dels Borbons. Per a Llombart, doncs, la decadncia, sembla que comenava l`endem de la Nova Planta i acabava amb l'aparici de Ros: un valenci que, verdaderament poseht del sant entusiasme y fervors carinyo que les coses de la ptria, inspiren, enlairar lo caigut per de notres pasades glorioses emprese; y este home fon deparat, sens dubte per la Divina Providncia, a la lleal ciutal bresol en totes epoqus de superiors ingenis, en la persona de l'inteligent notari Carlos Ros, que, ab un patrotich cel digne d'eterna lloana, mampregu per sa prpia iniciativa la dificultosa tasca de restablir en nostra terra l'idioma aquell que la ms venerada tradici fea nostra memria respectable, y que, vanament, per mig de un caprijs arbitraje, proposat s'habien asfondrar per a sempre dins la fosa de l'oblit y del despreci, com el o fos cosa posible, ab l'objete de realiar una bellament somniada unificaci, qu'anant lo temps no se sabia si perjudicial o ventajosa habia de ser-li a nostra amada ptria. Tanmateix, tot i els esforos de Ros, el mateix Llombart, en parlar d'una obra de mossn Bertomeu Tormo, mort el 1773, afirmava que pertenix aquesta composici a l'poca de decadncia de nostra llengua. A banda d'aquestes osillacions, fins a cert punt lgiques en Llombart, que no exercia lerudici com a professi i es limitava a un benintencionat inters encomistic, el que cal retenir s que la idea d'una Decadncia ms b curta- tamb planava sobre l'obra de Llombart. Ja en el present segle, en publicar Antoni Rubi i Lluch el seu Sumario de la historia de la literatura espaola, la Decadncia -que ja rep aquest nom, seguint segurament Pers i Ramona-, es presentava com
10

un perode que s'iniciava al segle XVII, mentre que el XVI era incls a l'Edat d'Or. Quan uns anys ms tard, el 1927, Llus Nicolau d'Olwer confegia un seu volum dedicat a la histria de la literatura, la Decadncia s'iniciava el 1500 i finalitzva el 1883, amb qu el perode abraava ja ms de tres segles, encara que era subdividit en dues estapes: Desintegraci (que anava des del 1500 al 1608) i Descomposici (fins el 1833). Les denominacions, certament, eren ben expressives i prou que indiquen quina visi es tenia daquells llargs ms de trescents anys. Rubi i Balaguer, en publicar una sntesi de la literatura en la nostra llengua, dins la Historia general de las literaturas hispnicas, fou el primer a estudiar el perode d'una manera un tant diferent. Per una part, hi dedica un espai comparativament important a la producci literria de la Decadncia -que continua rebent aquest nom-, i per altra, es tenen presents tots els mbits geogrfics que abast el fenomen. A ms, Rubi i Balaguer ofereix una explicaci global del perode que s'estn des dels inicis del XVI al romanticisme, encara que adverteix que el carcter de la producci literria, en un espai de temps tan ample, com era desperar, no es mant uniforme. En aquest sentit, estableix una diferenciaci entre el segle XVI, en el qual s'hi mantenen certes lnies tradicionals de relaci amb algunes creacions d'poques anteriors, i el dos segles segents, on pesa de manera decisiva la influncia de la literatura castellana. Desprs d'aquesta aproximaci valuosssima i encara de consulta obligatria, Mart de Riquer, a la seua Histria de la literatura catalana, publicada per primera vegada el 1964, dedicava, per, poca atenci al perode de la decadncia "s una dolorosa caracterstica o
11

peculiaritat de la nostra literatura, i que el perode est conformat per tres segles "negatius." No obstant aix, al costat d'aquesta visi de Riquer, hi trobem un volum sencer (v. 5), a crrec dAntoni Comas, dedicat al segle XVIII, amb qu el perode presenta un tractament desigual al conjunt de l'obra. Aquesta visi ms o menys uniforme dun perode que destacava, entre les literatures venes, per la seua excepcionalitat, grcies a lestudis Joan Fuster comen a clevillar-se. De fet, Fuster va redactar una densa sntesi encara vlida -com a introducci i per les lcides opinions que hi manifesta-, intitulada genricament "La cultura (1479-1714)", que configurava un captol duna obra de ms bast dirigida per Joan Regl. En aquesta aportaci, Fuster ja es presenta molt crtic amb les visions sotingudes fins aquell moment, i afirma: La Decadncia, amb majscula, abraaria uns trescents cinquanta anys: tindria com a lmit convenciaonal, d'acaballes, l'Oda del senyor Aribau, publicada el 1833 [...]. Per la realitat no s tan simple, i l'esquema resulta insatisfactori. Ni abans ni desprs del 1833. En tot cas, hi ha una srie de coeficients a tenir en compte, a banda de l'idioma, els quals obliguen a revisar l'abast del mot Decadncia en un sentit de definici. En primer lloc, no tota la cultura que emana d'una societat s'expressa amb paraules. Hi ha la msica, les arts plstiques, i fins i tot "les formes de vida", que tamb sn productes culturals. Per, igualment, tampoc tota la cultura "escrita" no s literria. s remarcable com Fuster, en mostrar-se "atent" a totes les "possibles" manifestacions culturals, i no noms a les literries i ligstiques, representa el primer smptoma de desacord amb els estudis anteriors. Un desacord que el porta a assenyalar la capitalitat cultural de
12

la ciutat de Valncia durant els segles XVI i XVII, com a continuaci del que havia estat el perode medieval precedent. A aix, certament, degu contribuir el fet que per aquells anys ja havia redactat alguns dels articles que ms tard apareixerien publicats sota el ttol de La Decadncia al Pas Valenci (Barcelona, 1976). Per tant, el bloc monoltic en qu hom havia volgut, en general, encabir els tres segles decadents, comenava a ser qestionat. En aparixer la definici de Decadncia a lEnciclopdia Catalana, el 1974, la postura de Fuster ja s ben clara, i apunta, sense cap dubte, una opci ms coherent per tal d'estudiar el perode. Desprs de parlar de les oscillacions cronolgiques, de resumir-ne les caracterstiques ms rellevants, de destacar les diferents postures a l'hora d'explicar-ne les causes i de constatar els diferents ritmes de les diverses zones geogrfiques, acaba afirmant que: el terme decadncia, tan ampli cronolgicament i tan complex en el material que abraa, es propici a les confusions, i metodolgicament resulta preferible prescindir-ne, a fi d'establir una terminologia (barroc, neoclassicisme, pre-romanticisme, etc.) ms concreta. Amb aquestes aportacions de Fuster a l'estudi de la Decadncia i, sobretot, amb les lnies de reflexi que en molts llocs dels seus treballs va suggerir, el concepte compacte que es va encunyar amb la Reinaxena, en part per contraposici a la prpia essncia daquell moviment del segle XIX, comen a clevillar-se i a permetre nous enfocaments. Els "dubtes" de Fuster, davant la formulaci basada ms en un sentiment nacionalista fruit del romanticisme que no en l'estudi dels materials servats a les biblioteques i als arxius, aprofitaren per suscitar nous estudis d'altres investigadors. La seua proposta de bandejar
13

el mot Decadncia, tot i que a hores d'ara encara no s'ha aplicat de manera sistemtica, avana cada dia ms amb les noves aportacions d'altres estudiosos que, amb la publicaci dobres daquell extens perode que comprn ms de tres segles, i amb lestudi i valoraci dels pressupsits esttics que movien els autors daquells anys, van reconeixent un Renaixement, un Manierisme, un Barroc, un Neoclassicime, etc., que s'ajusten ms a les perioditzacions d'altres literatures europees. En aquest sentit, no podem oblidar que la literatura dels segles XVI, XVII i XVIII a casa nostra va seguir els camins normals del seu temps i es va vincular als corrents esttics de cada perode. En castell, sincorpor als corrents imperants a la resta de les terres de la monaquia hispnica, dominades pels gustos hegemnics de Castella; en valenci, va intentar en algusn casos sobreviure i, en altres, adaptar a la prpia lengua els gustos, les frmules i les solucions italianitzats, de primer, i castellanitzants, ms endavant, arribant a trobar, fins i tot, frmules exclusives i particulars de la nostra cultura que no haurem de menystenir.

14

2. A propsit del Renaixement i del Manierisme. Den que el marqus de Crulles dedic un estudi, el 1891, a la reina donya Germana de Foix, i fins a algunes aportacions del mateix Joan Fuster, la veritat s que pocs intellectuals valencians shan lliurat de latracci que exerceix el perode del llarg virregnat dels ducs de Calbria (1526-1536, pel que fa al matrimoni amb donya Germana, i fins al 1550, en el segon matrimoni del duc, amb Mencia de Mendoza) en qu les terres valencianes experimentaren canvis i processos que es revelarien en alguns casos decisius i en altres, definitius. Pensem, ara, per exemple, en lorganitzaci de la noblesa al voltant de la cort virregnal inclosa en un projecte imperial com el del csar Carles, tal com tracta de reportar-nos-la lhistoriador borrianenc Rafael Mart
15

de Viciana-, en la consolidaci del problema morisc, o en linici de la castellanitzaci literria que ja va ser, fins a un cert punt, irreversible. Per, segurament, a banda daquestes qestions histriques fonamentals per als valencians, els estudiosos es varen veure atrets per la llusor duna cort fastuosa, elegant, refinada i culta, ubicada de manera permanent a la ciutat de Valncia per primera vegada, atesa la itinerncia dels anteriors sobirans- i amb formes i estils semblants als que podem detectar a les terres de la pennsula italiana, on les corts dels petits estats residien de forma regular en la capital, que esdevenia lurbs per exellncia. No cal dir que que segle XVI constitueix lpoca desplendor del Renaixement i que, si b les nostres terres noms experimentaran una italianitzaci dels gustos i de les formes literries i de vida com opinen alguns estudiosos-, tamb s cert que el perode tot el segle, dalt o baix- oferir unes mostres excellents de cultura literria, per no noms: la msica, la pintura, larquitectura i, en general, totes les arts, produran mostres magnfiques. Aix, desprs del matrimoni entre Ferran dArag, duc de Calbria, i Germana de Foix, viuda del Catlic i, per tant, reina viuda dArag, lemperador els va fer virreis de Valncia, tot acomplint les ordres del rei Ferran II, el qual, desprs dhaver tingut empresonat durant anys, a Xtiva, el duc de Calbria, en el seu testament dispos que el seu nt, Carles, procurs honor al seu parent presoner, tal com ho relata Viciana: Dexa que l perdona al duque don Fernando, su sobrino, qualquiera cosa que contra l haya herrado, aunque err en grave tiempo, y manda que le den todo lo que l le mandava dar, y que venido el prncipe su nieto, le ruega affectuosamente lo saque del castillo de Xtiva, donde est preso, y le haga todo el buen tratamiento
16

que hazer se pudiere. No deixa de ser paradoxal que, precisament a poca distncia don el duc itali havia viscut tancat tant de temps, tingus, desprs, la seua residncia principesca. I no s gens estrany que, amb aquell ascens al tron virregnal de Ferran dArag, hom puga considerar que ens trobem davant linici de lpoca ms esplendent de les formes culturals italianitzants a Valncia. Aquell itali que portava ja anys a terres hispniques, per que encara devia recordar sense dubte els seus anys de llibertat al regne de Npols, i la reina Germana, criada a la cort dels reis de Frana, desprs de casar-se, a Sevilla, on feia poc shavia casat el mateix emperador Carles amb la portuguesa Isabel, sestabliren al Real de Valncia. La seua missi era, en principi, poc agradosa: castigar els agermanats que ja havien estat sotmesos per la noblesa valenciana i pel poder reial. Per, tot i aquesta presncia punitiva i els problemes que comportaven el cstig dels agermanats o la confiscaci dels seus bns, la veritat s que, si fem cas dels testimonis cortesans que ens han arribat, foren, aquelles qestions, aspectes que afectaren poc, almenys a nivell intern, la cort refinada dels virreis. Germana de Foix, acostumada als usos de la cort francesa, sembla que va encaixar prou malament en les formes de vida de Castella, on, a pesar de tot, per, va decidir viure, desprs de mort el rei Catlic, tot i que ella no arrib a ser reina dels castellans. Les formes i els usos socials dels francesos de finals del XV, prximes a les de lmbit borgony, passaven per sovintejades celebracions i festes de palau, aspectes que sembla que tract de reproduir la reina Germana en terres de la meseta espanyola, i que no agradaren massa a algun historiador castell, com Prudencio de Sandoval. I paga la pena
17

de recollir ac les seues paraules, en tant que poden ser indiciries del que seria, desprs, tamb, la seua cort valenciana. Parlant de donya Germana, escriu: era amiga de mucho holgarse y andar en vanquetes, huertas y jardines, y en fiestas. Introduxo esta seora en Castilla comidas sobervias, siendo los castellanos y aun sus reyes muy moderados en esto. Passvanle pocos dias que no combidasse o fuesse convidada. La que ms gastaba en fiestas y vanquetes con ella, era ms su amiga. Deste desorden tan grande se siguieron muchas muertes, pendencias, que a muchos les causaba la muerte el mucho comer (Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V, Anvers,
1681). Unes paraules que seran claus per entendre els usos socials de

lpoca virregnal daquesta senyora i el seu esps en terres valencianes: vanquetes, huertas y jardines, y en fiestas. Per, no noms. La cort valenciana dels ducs de Calbria, durant els seus anys desplendor, elabor en bona mesura almenys en la seua realitzaci literria, El cortesano, de Mil,- la imatge ms perfecta possible de les formes de vida nobiliries prpies dels bons cortesans. Per no tan sols dels cortesans que podien figurar-se els valencians del moment, sin dels cortesans que, a Urbino, havia dissenyat Baldassare Castiglione i que sanava difonent pertot arreu dEuropa. En tot cas, entre el cortes i la dama havia de nixer, finalment, lamor de caire platnic, com una exquisita manera de gaudir de la vida, i aquell seu model literari anava a impactar la societat del seu temps i no noms a Itlia, sin a la resta del continent. Garcilaso de la Vega recomanava a Joan Bosc que el tradus en espanyol, i aquella traducci apareixia el 1534, a Barcelona. Daquesta edici si no un exemplar de la italiana-,
18

les dames valencianes que freqentaven la cort dels ducs de Calbria feien una lectura atenta, com relata Mil a lepstola que encapala el seu Cortesano. De manera que lesperit del Renaixement itali, si mai va arribar a Valncia, ho fu en aquell temps de la cort de don Ferran i donya Germana. Si ens fixem en alguns dels temes que interessaven Castiglione, veurem fins a quin punt la cort valenciana italianitzava les seues formes de vida; i tamb, com s fcil de suposar, la seua literatura. Aix, tamb, podria entendres fcilment en la mesura que al costat del virrei hi havia una remarcable presncia de gent vinguda de la pennsula vena: en primer lloc, les germanes de don Ferran dArag, donya Jlia i donya Isabel, les dames de companyia daquestes i, fins i tot, determinats servidors del duc. Per, a banda daquestes coincidncies personals, tamb hi cal tenir en compte lambient propici a la italianitzaci de les formes, que ja era present a Valncia, en part, almenys des de la conquesta de Npols per Alfons el Magnnim. Aquelles formes arribaven, fins i tot, a la msica, on, de fet, a la cort dels de Calbria, al palau valenci del Real, sabem que hi havia una nodrida capella de msics i que hi passaren els compositors ms destacats del moment, com ara els que recull el text que justament sanomena Canoner del duc de Calbria. Daltra banda, don Ferran dArag era el possedor de la biblioteca que fund el seu besavi, Alfons el Magnnim, tot i que en opini dalguns crtics va ser un lector no massa interessat. En referirse a les obres de Petrarca que tenia en propietat, Joan Fuster afirma: no les hauria llegides: devia llegir poc, i, de segur, noms llibres de cavalleries. Segurament, en aquells llibres de cavalleria trobava els
19

models per al seu comportament a qu ja ens hem referit. Tanmateix, no podem oblidar que va tenir al seu abast aquella biblioteca singular, la qual, a ms de servir per donar prestigi al seu possessor, no podem negar la possibilitat que en algun moment potser es va sentir temptat descorcollar-la i fer-ne alguna lectura. En qualsevol cas, conv assenyalar tamb ara que el duc don Ferran fou el receptor, almenys nominal, de la primera edici (Valncia, 1539) de les obres dAusis March i la seua traducci. I caldria afegir que el gust per les lletres no solament es donava almenys tericament- en el virrei, sin en altres nobles valencians del moment que freqentaven ms o menys aquell mbit palat. En seria un exemple el mateix Llus del Mil, per tamb don Joan Ferrandis dHerdia, autor dramtic i de versos, amic de Mil i contertuli seu, don Llus Fenollet, o dames com donya ngela de Borja, esposa de Llus Carrs de Vilaragut, que sinteressava per posseir un manuscrit de les obres del mateix March tan lliure derrades com fos possible. Si hom pot afirmar que el Cortegiano de Castiglione tractava dadaptar lhumanisme a la noblesa, val a dir que segurament els nostres nobles del primer ter del segle XVI provaven, tamb, dadaptar-se als nous usos culturals i socials que provenien dItlia i que sanaven imposant a poc a poc en determinats cercles de poder: llegir, escriure, parlar sovint de poesia March o Petrarca, tant shi val-, fer sonar instruments i mostrar il gusto dellarguzia e della facezia, con la burla, com afirmava Castiglione, en seran els smptomes ms importants. Llus del Mil, per exemple, socupar de relatar-nos-ho i, en especial, de fer-nos-ho veure. Dexplicar, en realitat, als seus contemporanis- com shavia de burlar a modo de palacio, com diu a la seua epstola inicial, per no noms. Era un
20

cosmos cortes divers el que comenava a forjar-se, al segle XVI, i en aquell procs anava a intervenir Mil i la cort valenciana dels virreis ducs de Calbria, una cort que flor en un moment irrepetible. Aix, lestructuraci duna cort a la vora dels virreis, ja mai no tindria un aspecte tan sumptus i cohesionat com el que ells saberen donar-li, encara que hom ha detectat alguns epgons, a la segona meitat del segle. En especial, la festa organitzada des de les instncies del poder i celebrada als carrers de Valncia, comena a adquirir un protagonisme que augmentar desprs del Concili de Trento, quan les directrius de lEsglsia contrarreformista saplicaran, a poc a poc, al conjunt de la vida social, poltica i cultural darreu de lEuropa catlica. Aquelles formes de representaci del poder corts es translladarien, sovint, als cercles de cultura que representaven les acadmies i, en una altra mesura, els certmens potics. De fet, les unes i els altres acabarien reforant-se, de cara al Barroc, i triomfarien de manera brillant en aquell mn que tant valorava les representacions procolorries dirigides a donar relleu social als membres de lEsglsia inclosos els sants- i de la noblesa i el poder oligrquic locals. LAcadmia dels Nocturns, fundada per Catal de Valleriola i alguns amics seus i tamb dramaturgs, ns un exponent excepcional daquella manera dentendre la cultura i de produir-la. Una cultura que ja, per altra banda, sexpressar prcticament sempre en castell. Daltra banda, els certmens literaris de temtica religiosa i emparats al recer de parrquies i monestirs, si b resistiran durant bona part del segle XVI la pressi castellanitzadora en tant que foren mbits tradicionals poticament parlant-, tamb s cert que a mesura
21

que avanar el segle el valenci anir sent quasi testimonial, almenyens en els impresos que ens han pervingut, daquelles justes potiques. Fora, per, de lmbit cortes, per no tan absolutament allunyat perqu no hi poguem trobar-ne els rastres, hi tenim Joan de Timoneda, per exemple. Ell, possiblement millor que ning, encaranar el Manierisme a Valncia: un moviment que se sabia renaixent, per que alhora pretenia allunyar-se dels models italians o excessivament clssics, en el sentit de grecorromans- i que pretn mirar-se la tradici medieval des duna altra ptica, potser s una definici que sajusta prou b a aquell Timoneda descendent daragonesos, establert a Valncia, de formaci potser autodidacta per amb un gran olfacte per saber descobrir, entre els novetats provinents dItlia o entre les novetats que ja eren antigues i medievals, provinents de Castellaproductes que lleugerament transformats, elaborats, acabaven transformant-se en canoners oplecs solts de gran xit entre els lectors del seu temps. Bastar citar ac, ara, el Flor de enamorados on, per cert, es contenen bastants composicions en la nostra llengua i on, en realitat, la caustica de lamor corts que provenia del mn dels trobadors s recoberta de vestimentes pastorals, per posar-la a la moda. Encara, en lmbit del a prosa, Timoneda exercir una influncia notria amb els seus reculls de contes ms o menys originals, inspirats en llibres dxit a Itlia o inspirats en casos populars que podien agradar als lectors de menor formaci, per, tamb, a lectors ms cultes. El sobremesa y alivio de caminantes, ns un exemple destacat. Per, tamb, en el camp del teatre Timoneda far la seua incursi: majoritriament en castell, Timondea recull la
22

tradici escnica que shavia realitzat a la Valncia del Renaixement i s, tamb, el precedent de tot un moviment de renovaci de la comdia que donar figures com Cristfor de Virus, Rei dArtieda, Guillem de Castro, etc. Una escola valenciana de teatre que influr fins a tal punt en el Lope de Vega primerenc i assentat a la nostra ciutat, que hom considera aquella manera de concebre el teatre, en bona mesura, lembri del teatre del Siglo de Oro castell. Per un altre costat, encara, haurem de tenir en compte uan srie de textos que, en els lmits de la literatura, foren tamb escrits duna relativa difusi en aquell segle XVI. Ens referim ara a la historiografia dautors com Pere Antoni Beuter o Mart de Viciana, que sen passaren al castell tan prompte com varen veure que la noblesa sestimava ms aquella llengua per tal dacostar-se a la cort dels ustries i de llurs representants a Valncia, per tamb cal fer referncia a escrits historogrfocs com el Llibre de memries de la ciutat de Valncia, el Llibre dantiquitats de la Seu, o els relats de les Germanies de Miquel Garcia o de Ramon Guillem Catal de Valleriola. Encara, hem de parlar dels textos de devoci popular o didctics i religiosos com els de Jaume Montanys, Llus Sabater i daltres, molts dels quals usaren el valenci com a llengua de cultura i pensant, sobretot, en arribar al poble, que poc entenia i menys encara parlava el castell. Ara, per, encara haurem de parlar ara de tot un gnere tamb paraliterari, la memorialstica, el qual donar abundosos fruits a casa nostra durant el Renaixement i el Manierisme. Homes com el noble Catal de Valleriola, Jeroni Sria o Pere Joan Porcar, ja plenament en el Barroc ideolgic aquest ltim, en sn una prova execellent. I
23

encara, altres escriptors de menys volada, autors de relacions en valenci o en castell, com Cerd de Tallada, que narr lexpulsi dels moriscos valencians. Per resumir, haurem de comentar com el REnaixement, provinent dItlia en un primer moment i amb una florida poderosa la cort dels virreis ducs de Calbria, anir deixant pas, quasi de manera insensible al principi, a formes ms vinculables a les tradicions literries castellanes, cosa que far que els nostres escriptors retornen al passat medieval per diverses vies: o b en mirar-se els romancers castellans fixats a la fi del XV, o b mirant-se, tot i que menys, el nostre Ausis March, que, daltra banda, i fent la via de Barcelona, Bosc i Garcilasso, ens retornar, amb el portugus Jordi de Montemayor, que publica la seua obra de traducci de March precisament a Valncia, el 1560. Un panorama, per tant, el del segle XVI valenci, prou complex i on la cultura fa la impressi que cercava de reubicar-se, tot seguint els canvis que soperaren a nivell ideolgic en aquell segle on alguns dels nostres millors pensadors com ara Llus Vives o Frederc Furi i Ceriol- hagueren de viure lexili i lallunyament de les terres que els havien vist nixer. Un segle que, comenant amb les Germanies i la presncia de lHumanisme, acabaria amb lexpulsi dels moriscos i el triomf absolut de la ideologia de Trento, plasmada, potser metafricament, en el Reial Collegi Seminari de Corpus Christi, fundat per larquebisbe i virrei de Valncia, que desprs seria sant, Joan de Ribera.

24

3. Algunes qestions sobre el Barroc valenci. El segle XVII, el segle barroc per excellncia, cau de ple en el perode que tradicionalment la nostra historiografia literria ha anomenat de "Decadncia". Fins al punt que, si b el segle XVI -el Renaixement, amb l'epgon del Manierisme- de vegades s'ha escapat d'aquesta etiqueta, el Barroc ha arribat a ser sinnim estricte de "Decadncia". Per a molts autors, encara avui, hi hagu un Renaixement -que s'allargava ms o menys-, una Decadncia i una Renaixena: el perode que quedava menys afavorit era, sense dubte, el del Barroc. En certa manera, una tal divisi i visi de la producci literria dels segles XVI, XVII i XVIII, era hereua de la historiografia europea que va menystenir el Barroc fins a punts insospitats. Hi havia, per tant, prejudicis preestablerts que provenien del mn de l'art plstic per que tamb afectaren el camp de la literatura. Un autor de tant predicament
25

en la historiografia com Benedetto Croce, podia afirmar: "Si dica pure et barocca e arte barocca: ma non si perda mai la coscienza che, a rigor di termini, quel che veramente arte non mai barocco, e quel che barocco, non arte. L'operaci perseguia, segurament, en el cas itali que hem esmentat, posar de relleu el Renaixement com a punt de referncia per a una nova Itlia unida: el Renaixement que mirava la Roma Imperial, s clar. El perode del Barroc, era clarament nociu: una Itlia fragmentada i en gran part en mans de potncies extrangeres, no convenia. Per aix no ens ha d'estranyar veure una operaci semblant en el cas de la nostra cultura. La discusi sobre la validesa -i el valor- del terme "Barroc" aplicat a les belles arts primer i desprs a la literatura i les seues manifestacions, s'havia originat anys enrere i encara fins fa ben poc era present en alguns estudis, dhuc de cultures tan impressionantment productives en aquell perode com la castellana. Si de cas, el vocable "Barroc", que ja possea matisos negatius, en introduir-se en la historiografia de la nostra literatura particular, va veure augmentat el seu caire negatiu. No s d'estranyar, doncs, que Antoni Comas, en un seu estudi intitulat significativament La Decadncia i publicat a Barcelona el 1978, afirms que la nostra literatura del segle XVII es converteix en subsidiria -literriament, estilsticament i ideolgicament- del Barroc castell". Decadncia, en sentit ampli, era, doncs, l'etiqueta que aprofitava per agrupar totes aquelles obres en catal produdes durant els segles XVI, XVII i XVIII, i especialment els productes literaris dels segles XVII i XVIII, independentment del seu estil, del seu gnere o del seu autor. Aix, pel que fa a les nostres terres, la poesia de Timoneda i la de
26

Morl eren "decadents". La prosa de Beuter i la de Galiana eren tamb "decadents". L'Esglsia militant i La infanta Tellina i el rei Matarot eren, finalment, decadents. Era una manera ben cmoda, no cal ni dir-ho, d'encabir en un mateix sac la nostra producci literria de ms de tres-cents anys, i de reduir-la a un bon no res. Tamnateix, de fa pocs anys, algunes veus han comenat a fer noves propostes d'estudi i de revisi del concepte, com hem vist ms amunt, tot enllaant aquesta maniobra amb la voluntat de revaloritzar la literatura de l'Edat Moderna -terme, aquest darrer, proposat com a substitut del pejoratiu "decadncia. De fet, sha tractat de reubicar historiogrficament obres i autors dels segles XVI i XVII, per situar-los, en definitiva, dins uns parmetres esttics propis dels moviments culturals als quals varen pertnyer ms o menys conscientment. En aquesta mateixa lnia hem dentendre aquestes lnies: una operaci, fins a cert punt, ben simple, ats que es tracta de parlar dels autors que, durant el segle XVII produren a Valncia -almenys els ms destacats- i veure fins a quin punt -en les seues lnies ms genriques, si ms nos'adequaven als pressupsits esttics del Barroc. Segurament, la devallada quantitativa de la producci literria en la nostra llengua que es va accentuar a partir de mitjans del segle XVI es va deure, entre altres coses, a l'escs rendiment que veien als textos que no estaven en castell o llat els impressors de la ciutat de Valncia. La llengua de Cstella, sense dubte, oferia unes possibilitats de mercat incomparablement superiors, que incloa, fins i tot, les terres americanes i, encara, podia tenir lectors per mitja Europa. La tendncia s'arrosegava de feia temps i no era gens novedosa. Els llibres calia vendre'ls i, quan ms ampli fora el mercat, millor. D'altra banda, una part de la noblesa i
27

de l'oligarquia dominants s'havien afeccionat al castell: era la llengua en qu s'expressava el poder, que residia a Castella. Era, per tant, una llengua de prestigi que calia saber, i llegir en aquell idioma ajudava. Els homes del segle XVII, si havien de relacionar-se mai amb els virreis o amb el rei i la cort dels ustris, havem de fer-ho en castell. hi havia hagut un contacte amb persones daquell origen, de temps ms o menys antic. I hi havia hagut, des del XVI, la lectura. Per, al cap i a la fi -i ac era on volem anar a parar- la cultura llibrria era un luxe certament minoritari. En ms d'un cas, un pur producte d'entreteniment destinat als estaments poderosos d'una societat urbana; ms encara, si ens referim a la literatura. De fet, en una societat por alfabetitzada com la valenciana del XVII, saber llegir podia ser tota una excepci i imprimir un llibre, per part dun escriptor amb ms o menys pretensions, encara era un luxe major. La producci en la nostra llengua a pesar que no podia permetre's aquells luxes impresos-, no obstant aix, i malgrat la temptaci del castell, no va desaparixer: senzillament, s'instal.l en un marge ms o menys ampli i allar a l'mbit de la cultura manuscrita. Un mbit que, certament, venia afavorit per la manera de concebre el mn cultural, des de les capes dirigents de la societat barroca. El manuscrit, lefmer, loralitat, eren en definitiva els canals dexpressi ms directes, en aquell mn. Uns mbits que, d'altra banda, li eren connaturals a la nostra literatura, si exceptuem el breu episodi de la impremta incunable -per molt enlluernador que siga- i poc ms. De fet, amb aquella concepci de la literatura, les lletres noms demanava un manuscrit original -o una cpia- i un auditori ms o menys nombrs; a la vora de l'oralitat. El mn en qu els autors i el pblic s'acontentaven amb la
28

cpia manuscrita que corria de m en m. De fet, A. Comas arriba a afirmar, tot referint-sen a la poesia catalana de l'"Escuela potica castellana", que: "Una particularitat d'aquesta escola s que cap dels seus autors gaireb no va editar res i les seues obres es van transmetre manuscrites, la qual cosa ha dificultat d'establir una frontera entre les obres autntiques i les tradudes". Aquelles cpies manuscrites eren, en la major part dels casos, d's exclusivament -o quasi exclusivamentprivat, i amb l'nica possibilitat de lectura davant un redut cercle d'amics i coneguts: En aquest sentit, i encara que s posterior, ens pot aprofitar el testimoni del bar de Mald, el qual afirma que redacta el seu dietari "per divertiment de l'autor i sos oients". Igualment, caldria tenir ben presents les acadmies celebrades a Valncia, destinades a un auditori festvol, les quals, provinents del mn del Manierisme, continuaren tenint lloc durant tot el segle XVII. Foren patrocinades per nobles com Catal de Valeriola, els quals buscaven la notorietat en l'mbit de la societat local, a travs de la cultura, ms que no una veritable transcendncia cultural. En aquest sentit, Catal de Valeriola no don a la impremta les actes de l'Acadmia dels Nocturns, que fund ell mateix, per s que estamp algunes justes potiques de caire religis. Altres acadmies posteriors s que arribaren a la impremta, i en elles les composicions en la nostra llengua encara hi tenien cabuda, com ara la que recull Vicent Teixedor i Bellvs, Repetida carrera del Sol de academias o de la Academia de soles (Valncia, Joan Lloren Cabrera, 1659). En el mateix mbit de la recitaci davant un auditori festvol es troba la celebraci de certmens potics religiosos, tan habituals i notoris durant el segle XVII valenci, on la participaci d'autors en la nostra llengua encara t un pes destacat., I encara hi caldria tenir en
29

compte algunes composicions potiques el tema de les quals apunta mbits de lectura ms reduts, com ara l'auditori d'un convent o la celebraci d'unes noces, amb qu lmbit trascendiria molt poc lescrictament familiar. Per aquests motius, i per una certa inrcia, encara pogu haver un lloc per a la literatura en la llengua prpia del pas en els papers d'aquella poca. Si la lletra impresa hagus estat l'nic canal de comunicaci entre els autors i el pblic, potser les petges de literatura barroca en la nostra llengua haurien estat menys notries encara. De manera que, fins a cert punt, el paper imprs s'ha convertit en un parany per als estudiosos dels nostres dies, en tant que s en el mn manuscrit on hi va viure majoritriament la nostra literatura i, tot i que no ens trobem figures de relleu tan destacat com els autors de l'Edat Mitjana, cal dir ja d'entrada que els autors del nostre Barroc i en la nostra llengua ens deixaren una producci suficient i amb una qualitat destacable a la mateixa alada, almenys, en molts casos, dels que, sent naturals dac, escrivien en castell- perqu no pensem que ens trobem davant un desert cultural o, ms exactament, un desert literari. En el camp de la poesia, com ha assenyalat fa poc Antoni Ferrando comptem amb algunes personalitats rellevants en lmbit de la poesia religiosa, les quals participaren en diversos certmens del moment i, ms especialment encara, comptem amb la figura de Pere Jacint Morl, un poeta del tot excepcional que, a pesar de ser bilinge en les seues composicions, majoritriament va usar el valenci. Ell i el rector de Vallfogona a Catalunya, com tamb Quevedo arreu de la monarquia hispnica, assolieren una gran notorietat en el seu moment o en els anys posteriors a la seua mort. En el cas de Vallfogona i de Morl, latenci sobre les seues figures no es reanim fins fa ben i aix,
30

segurament, pels prejudicis que crearen els homes de la Renaixena i els primers historiadors de la nostra literatura. Francesc Vicent Garcia (1582-1623), rector de Vallfogona, que ara sabem que tamb era llegit a Valncia i que hi va tenir alguna vinculaci, va rebre en vida, i desprs de la seua mort, els elogis dels seus contemporanis i seguidors, i una bona part de la seua obra es va editar el 1703 -cosa que caldria considerar excepcional. En conjunt, i com ja va destacar Albert Rossich, va saber amotlar l'esttica del Barroc castell -el ms "modern" del moment, cal no oblidar-ho- a les seues nombroses composicions en la seua llengua, on abunda la stira i la pardia. Per altra banda, Pere Jacint Morl (mort el 1656), va ser beneficiat de la parrquia de Sant Mart i es pot situar en una lnia ben semblant: intent ms o menys el mateix, tot i que opt pel bilingisme i quasi de manera exclusiva per la vessant fcil de la stira, tant del gust de l'poca. Al costat d'aquests dos grans autors caldria considerar, encara, la figura dels catalans Francesc Fontanella (1622-1701?) i Josep Romaguera, el primer ms conegut com a autor teatral, per que tamb conre la poesia, tant la de tema amors com la satrica. Tornant a l'mbit valenci, haurem de fer referncia una altra vegada a una nmina abundosa de versificadors ms o menys discrets i, en altres casos, simples afeccionats- que s'entretenien elaborant composicions destinades als certmens religiosos o per altres circumstncies, com ara processons i altres festes, acadmies, etc. En moltes ocasions -i segurament en moltes ms de les que ara podem confirmar-, aquells autors escolliren la seua llengua materna com a vehicle d'expressi. I segurament l'elaboraci d'un catleg de tots ells donaria resultats sorprenents, com tamb caldria resseguir fins a quin
31

punt aplicaven les directrius esttiques del Barroc als seus textos, en tant que ens permetria mirar-nos aquells textos des dun altre punt de vista i valorar ms lesfor i el mrit daquells autors. Entre altres coses perqu la cultura del Barroc, tan afeccionada a les manifestacions festives, integrava perfectament les expressions literries potiques dels versaires ocasionals: era un motiu ms de llument personal en una societat on l'aparena era fonamental. Pel que fa a la prosa, el panorama no es presenta tan ampli, tot i que no s completament descoratjador, si mirem la producci d'escrits en llengua del pas i a Valncia. Molt possiblement, el mercat dels textos en prosa era encara ms redut que el dels textos potics. El Barroc es fonamentava, principalment, en l'mbit de la literatura manuscrita destinada a auditoris ms o menys reduts i on el vehicle era l'oralitat. De ms a ms, els consumidors de narrativa podien sentir-se ben assortits amb els textos provinents de la cultura castellana que podien cobrir perfectament les necessitats d'evasi dels lectors. A Catalunya hom compta amb uns quants exemples. En primer lloc el Cas raro d'un home anomenat Pere Portes, el qual pertany a l'mbit de la literatura que corria manuscrita i, a ms, s'inclouria en els gneres didctics i morals que encara tenien durant els segles XVI i XVII un cert "mercat" en llengua del pas, tant a Valncia com a Catalunya. L'altre exemple el constitueix la insistent reedici de la novel.la de cavalleries L'esforat cavaller Partinobles, la qual potser noms s'explicaria pel fet que es tractava d'un text que havia conegut una traducci primerenca i que, per tradicional, tenia l'xit assegurat. En aquesta mateixa lnia caldria esmentar la Histria del cavaller Pierres de Provena. Prosa didctica, moralitzant, religiosa i d'entreteniment, a la fi, continuava
32

viva en la nostra llengua, tot i que reduda a expressions mnimes. En terres valencianes, aquest espai literari detectat a Catalunya podria veure's cobert per relats com la Vida del venerable Sarri, de caire clarament hagiogrfic i en valenci, que va ser fruit, potser, de la m del dietarista Joaquim Aierdi, o almenys ho fou la seua traducci, ats que tamb coneixem aquest text en castell, a pesar que, en cap dels dos casos, arrib a veures imprs. Tamb entraven dins aquest camp les relacions de successos particulars que, a ms de complir una funci informativa, moralitzaven i temptaven d'adoctrinar els qui els escoltaven: no en sn massa, les que ens han arribat en valenci, per no sn del tot inexistents. Encara, caldria tenir present la producci de prosa juridicoadministrartiva: ordinacions, tractats de caire legal o protocolari, i un llarg etctera, ens fornirien dabundosos exemples ds de la nostra llengua en textos en prosa, a pesar que no de ficci, per la qual cosa no entrarem ara ac. I, finalment, i de forma important, al nostre parer, la prosa historiogrfica i privada. Un camp que, desprs de la poesia, segurament s el ms destacat pel que fa a usos cultes de la nostra llengua en el segle del Barroc. Perqu, en efecte, els escrits de caire historiogrfic elaborats per "cronistes" particulars sn els que millor ens han conservat els usos del catal amb una funci "literria". A la historiografia, des del segle XVI -i malgrat els illustres precendents medievals i alguna temptativa del Renaixement- acab installant-se el castell. Si ms no, a l'hora de donar a la impremta les versions definitives, com va passar en el cas de Rafael Mart de Viciana. Al segle XVII, i a Valncia, les obres de Gaspar Escolano i de Francesc Diago o la resta de reladors ms o menys coneguts -per amb
33

pretensions d'historiadors-, consolidaren l's del castell en els impresos de temtica histrica. Hi degu influir, segurament, l'extracci conventual de molts dels que s'hi dedicaven, els quals estaven avessats a aquella llengua com a llengua de cultura i de relaci amb les jerarquies eclesistiques a qui molt sovimt pretenien agradar amb aquelles obres. Per la nostra llengua, com hem dit, encara resistia en un mbit ms privat: el de les relacions i dietaris elaborats per persones particulars i fins i tot per institucions del pes de la Ciutat de Valncia i la Seu. Aix dna mostra de la vitalitat del valenci i cal dir que sn suficientment importants els casos del segle XVII com per poder parlar d'una certa normalitat. Una normalitat que seria parallela a la que es pot constatar a Catalunya o a les Illes Balears. Aix, des de l'obra de Catal de Valleriola -a cavall dels segle s XVI i XVII- o la de mossn Pere Joan Porcar -un digne representant dels gustos i les afeccions del Barroc, com ja va assenyalar Fuster-, fins a mossn Joaquim Aierdi -segurament el millor exponent de prosa del Barroc, en la nostra llengua, a Valncia, i amb una obra realment voluminosa i de qualitat-, passant pels ms o menys coneguts autors de relacions de notcies concretes, a les nostres terres la llengua prpia -en prosa- es refugi majoritriament en aquests mbits de la privacitat. On continuava predominant la cultura manuscrita. Els seus autors no pretenien de cap manera la dimensi pblica que significava el pas per la impremta de les obres, tot i que, evidentment, encara confiaven en la capacitat de futur del seu idioma, ja que a ell li confiaven el poder de "recordar" de la seua societat. Si la poesia i la prosa del perode del Barroc en la nostra llengua, com veiem, encara conservaven una certa vitalitat, el mateix podrem
34

dir de la predicaci i, en menor mesura, del teatre. Segurament, amb tantes matisacions com calga i sent vctimes i tot del paper imprs, una altra vegada. No m'allargar en aquests punts perqu considere que demanen una reflexi a banda, en tant que hi influeix, en les seues manifestacions, una major dimensi pblica i on all habitual s ms all oral que el text escrit. Per, pels indicis que tenim -i per les darreres aportacions que hom va fent- crec que no ens errarem massa si afirmem que hi hagu ms sermons en terres valencianes del que creiem -ho confirma alguna afirmaci d'un mossn de la Ribera, per posar un cas-, i ms teatre en la nostra llengua -i en serien indicis clars els colloquis del XVII en valenci amb una mnima tramoia i els textos ara com ara atributs al pare Mulet. De manera que, tot plegat, podrem dir que, en la nostra llengua, a les terres valencianes, s va produir literatura durant el segle XVII. Ara ens caldria afegir que, ms que no "decadent", fou una literatura "barroca". I no noms perqu a la resta del mn es visqus el moment que desprs ha rebut aquest nom, sin perqu en efecte, la literatura valenciana del moment, en la mesura que intentava "imitar" la literatura de la vena Castella, fos en la llengua autctona, fos en el propi castell, temptava tamb de posar-se a la seua alada, s a dir, de ser tan "moderna" com aquella que imitava i que esdevenia el model per a mitja Europa. Al cap i a la fi, les lectures ms modernes a qu podien accedir els autors valencians, com tamb els catalans, els mallorquins, els portuguesos o els napolitans, durant el XVII, foren autors castellans i en aquella llengua, com es pot entendre fcilment. s conegut, per exemple, que el rector de Vallfogona, en tots els aspectes de la seua producci, potica s'aproximava voluntriament a la
35

concepci de la poesia que tenia Quevedo: des de l'elegncia d'alguns dels seus sonets amorosos a l'escatologia i l'obscenitat, Vicent Garcia era conscient d'elaborar uns productes que obeen uns criteris esttics concrets. La seua actitud potica, doncs, se'ns apareix com la d'un qualsevol altre versificador del Barroc. Fins i tot quan satiritza la seua actitud personal de versificador a la manera de Castella, o s, amb enriquiment abarrocat de l'expressi i l'estil. Ell mateix ho declara en un seu sonet significativament anomenat A la expressiva senzillesa de la llengua catalana: "Gaste, qui de les flors de poesia/ toies vol consagrar als ulls que adora,/ del ric aljfar que plor l'Aurora/ quan li llocs comuns de les muses de convinga dir que es fa de dia. (...)

Castella;/ que jo, per a que spia Tecla o Joana/ que estic perdut per tot quan veig en ella, prou tinc de la llanesa catalana." Si podem prendre aquests versos "com a programa o com a brevssim manifest literari", com afirmava Antoni Comas ja fa anys, en aquest mateix sentit caldria interpretar, segurament, els primers versos d'unes siguidilles de Pere Jacint Morl, el poeta valenci i barroc per excellncia, el qual potser no arrib a tenir una formaci cultural tan mplia com el mossn catal, per hem de pensar que tamb sesfor a seguir les modes castellanes i va prendre posicions respecte als seus pressupsits esttics. I aix, per tal de fer la lloana duna pastoreta, arriba a dir que jo no tinc de dir/ que eres sol i lluna,/ ni marfil i neu/ la teua blancura,/ ni menys que ta boca/ de perles abunda,/ de corals i plata,/ que s tot oradura,/ que, el que escriu aix,/ sens dubte caduca,/ puix sn tals conceptes / carabassa buida./ Mira que t'escric/ sense aquesta murga,/ perqu al pa dic pa/ i a la xulla, xulla.

36

Encara, altres actituds potiques ben caracterstiques del Barroc poden trobar-se en Morl. Per exemple, el gust per l'obscenitat i la complaena en la descripci de situacions de caire ertic i burlesc i, fins i tot, sovint, pornogrfic, com podem resseguir sense massa esfor en alguns fragments de la seua obra. O, fins i tot; la stira social El gust pel realisme s, daltra banda, prcticament omnipresent, i els seus personatges sn retrats dels homes i les dones del seu temps; encara que no pot estar-se dusar un cert aparat mitolgic per embellir les composicions, tan del gust del seu moment. I etctera. En qualsevol cas, Morl, el versificador ms prolfic del segle XVII valenci no es podria entendre en cap cas com un fenomen "decadent" allat de la resta del mn potic hispnic. Seria absurd creure aix: la seua poesia reflectia els gustos propis del seu entorn sociocultual. I aquelles preferncies malament podien ser diametralment oposades si els versos s'escoltaven en una llengua o en una altra de diferent. Morl, com testimonia la seua producci, era un home que aplicava els criteris del Barroc a la seua escriptura, sistemticament i seguint, ben segurament, un programa que acceptava i posava en prctica de manera deliberada. Pel que fa a la prosa, si b s cert que no tenim un novellista del Barroc, tamb s igualment cert que els homes que s'encarregaren de relatar el mn que els va tocar viure -homes com els dietaristes Porcar o Aierdi, a Valncia, per tamb Pujades, a Catalunya, posem per cas- es mostraren atents a la realitat que els envoltava de forma extraordinria, fins al punt que alguna de les seues narracions -en certs casos relats menuts o no tant i, en alguns altres, notcies a partir de les quals pot extraure's un ensenyament moral, com en el cas d'alguns episodis relatats per mossn Aierdi, per exemple-, segurament se supera en
37

crudesa, realisme i detalls all que hauria pogut generar un prosista de ficci. El realisme s un dels pressupsits que integren la literatura barroca, amb qu hom deixa entrar, fins i tot, all lleig, all desagradable, amb la intenci de buscar contrastos, d'acostar-se ms encara a la realitat, cosa que saprecia ben b en els dietaris. I si aix s pel que fa als temes ide la ms absoluta actualitat i quotidianetat, en la major part dels casos- tamb es pot afirmar, com ja feren Modest Prats i Albert Rossich que, generalment, la prosa dels escriptors del XVII, farcida i tot de castellanismes, no obea un caprici d'autors descurats, sin que, en qualsevol cas, es podia incloure dins els diversos corrents esttics de la prosa del Barroc, els models dels quals provenia de Castella per que fructific tamb en les nostres terres amb textos que podrem adsciure a uns corrents o a uns altres. En definitiva, la literatura -prosa i poesia- valenciana del XVII i en la nostra llengua, es refugi en el mn dels manuscrits per tal com llurs autors no demanaven ms, i la societat i el negoci tipogrfic no podien garantir-li un mitj com el de la impremta. Per en aquest nivell de la cultura manuscrita, la nostra literatura se'ns pot presentar tan "barroca" com la resta de literatures hispniques del Barroc. Amb un model clar: el dels autors castellans que estaven de moda. Tot seguint aquells paradigmes, els nostres autors saberen expressar-se en la nostra llengua, ben dignament i tot, a l'hora de fer literatura, i s per aix que mereixen tota la nostra consideraci. Arribar a les premses ja ho faran, al XVIII, amb productes, per, sumament popularistes, i que segeuixen clarssimament els models de literatura manuscrita/oral del XVII. Ens referim als colloquis, raonaments, solilloquis, etc. que arribaren a conixer les premses i que formen part daix que hom
38

coneix com literatura de canya i cordeta- i la primera novella moderna en valenci, tot i que de dimensions redudes: la Rondalla de rondalles de lontinyent fra Llus Galiana. Seran, aquests i daltres, els epgons del mn del Barroc convenientment modificats pel pas dels anys i pels canvis ideolgics- que permetran, tamb, i en certa manera, el resorgirment de les nostre lletres amb el Romanticisme i la seua forma local, la Renaixena. En castell, el Barroc a Valncia tamb va donar textos molt interessants. Aix, hem de destacar els llibres de festes encarregats de narrar les freqents celebracions religioses de la ciutat de Valncia on, en alguns casos, shi incloa el certamen potic-, i entre els quals destaquen els noms dautors com Joan Baptista de Valda i Marc Antoni Ort. Cal dir que en algunes ocasions, els llibres de festes contenien tamb els sermons predicats en aquella ocasi i, alguns, usaren la llengua del pas, cosa que els converteix en textos molt intessants, ats que evidencien ls de la llengua del poble en les trones valencianes i en festivacions altament senyalades. No cal dir que, al costat daquells textos festvols hom pot trobar una veritable muni de textos i escrits hagiogrfics, b sobre vides de sants reconeguts, b sobre personatges que hom sospitava que podien arribar a ser-ho. Tota aquesta prosa ms o menys historiogrfica, encara, haurem de connectar-la amb la presncia de cronistes de la talla dEscolano o Diago i daltres, interessats en narrar la histria dels valencians. En prosa, tamb, hem de recodar ara un text com el de Gaspar Mercader El Prado de Valencia (1600) una novella pastoral que faira fortuna, o una altra novella, aquesta de costums i tamb buclica, per menys coneguda, de Gens Campillo, i que porta per
39

ttol Gustos y disgustos del Lentiscar de Cartagena (Valncia, 1689), i que s un exponent clarssim del Barroc religis i ideolgic en la seua major maduresa. Per finalizar aquestes pinzellades sobre el Barroc valenci, hom hauria de dir que els pressupsits esttics, religiosos, socials i culturals que cre aquell segle XVII, al nivell de lEuropa catlica i, ms concretament, de la monarquia dels ustries, tingueren un reflex immediat i continu en la producci cultural valenciana, en castell o en valenci i que, encara, aquells models assoliren una estabilitat tan reconeguda que fins i tot es prolongarien, en alguns aspectes, al segle segent.

40

4. Bibliografia del perode AA.DD.: Teatro y prcticas escnicas, I: El Quinientos valenciano, Valncia, 1984. AA.DD.: Teatro y prcticas escnicas, II: La comedia, Londres, 1986. AA.DD.: El teatre catal dels orgens al segle XVIII, Kassel, 2001. AGUIL I FUSTER, M.: Catlogo de obras en lengua catalana desde 1474 hasta 1860, Madrid, 1923 ALMELA I VIVES, F.: El duc de Calbria i la seua cort, Valncia, 1958. AVALLE ARCE, J.B.: La novela pastoril espaola, Madrid, 1975. BERGER, Ph.: Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, 2 vols., Valncia, 1987.

41

BERGER, Ph.: "La crisi del catal al Pas Valenci durant el segle XVI (Nou enfocament de la qesti)", dins Segon Congrs Internacional de la Llengua Catalana, vol. VIII, Valncia, 1989, pp. 305-311. BROWN, K.: "Problemas y otros detalles referentes a la bsqueda de fuentes manuscritas y a la preparacin del texto crtico: un ejemplo, la poesa catalana del Barroco", dins La edicin de textos. Actas del I Congreso Internacional de Hispanistas del Siglo de Oro, London, 1990, pp. 141-145. BOU, E. (dir.): Nou diccionari 62 de la literatura catalana, Barcelona, 2000. CANET, J.L.-RODRGUEZ, E.-SIRERA, J.L.: Actas de la Academia de los Nocturnos, 5 vols., Valncia, 1988-2000. CAHNER, M.: Llengua i societat en el pas del segle XV al XVI. Contribuci a lestudi de la penetraci del castell als Pasos Catalans, dins Actes del Cinqu Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, 1980, pp. 183-255. CARILLA, E.: El Barroco literario hispnico, Buenos Aires, 1969. CARRERES CALATAYUD, F.: Las fiestas valencianas y su expresin potica (siglos XVI-XVIII), Madrid, 1949. CARRERES ZACARS, S.: Ensayo de una bibliografa de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino, Valncia, 1925. CASEY, J.: El regne de Valncia al segle XVII, Barcelona, 1981. COMAS, A.: La Decadncia, Barcelona, 1978. COMAS, A.: "Les excellncies de la llengua catalana", dins Estudis de la literatura catalana (segles XVI-XVIII), Barcelona, 1985, pp. 107-141. CROCE, B.: Storia della Et Barocca in Italia, Bari, 1929. ESCART, V.J.: Unes consideracions sobre la dietarstica valenciana del segle XVII, Caplletra, 9 (1990), pp. 119-127.

42

ESCART, V.J.: Fuster i la Decadncia, dins Fuster entre nosaltres, Valncia, 1992, pp. 100-113. ESCART, V.J.: Memria privada. Literatura valenciana dels segles XV al XVIII, Valncia, 1998. memorialstica

ESCART, V.J.: Literatura del Barroc a Valncia, dins Cabanilles i el Barroc valenci, Valncia, 1999, pp. 15-26. FELIPO ORTS, A.: La Universidad de Valencia durante el siglo XVII, Valncia, 1991. FERRANDO, A.: Els certmens potics valencians del segle XIV al XIX, Valncia, 1983. FERRANDO, A.: La literatura popularista al Pas Valenci durant la Decadncia, dins Estudis de literatura catalana al Pas Valenci, Benidorm-Alacant, 1987, pp. 55-74. FROLDI, R.: Lope de Vega y la formacin de la comedia en Espaa, Salamanca, 1968. FUSTER, J.: Poetes, moriscos i capellans, Barcelona, 1962. FUSTER, J.: Heretgies, revoltes i sermons, Barcelona, 1968. FUSTER, J.: "La cultura (1479-1714)", dins REGL, J. (dir.): Histria de Catalunya, 2 vols., Barcelona, 1969-1972, vol. II, pp. 94-138. FUSTER, J.: La Decadncia al Pas Valenci, Bacelona, 1976. FUSTER, J.: Decadncia i castellanitzaci, Caplletra, 1 (1986), pp. 29-36. FUSTER, J.: Llibres i problemes del Renaixement, ValnciaBarcelona, 1989. FUSTER, J.P.: Biblioteca valenciana, 2 vols., Valncia, 1827-1830. HERMENEGILDO, A.: La tragedia en el Renacimiento espaol, Barcelona, 1973.
43

IBORRA, E.: Teatre del Renaixement i de la Decadncia, Valncia, 1987. LASO DE LA VEGA, M.: Doa Menca de Mendoza (1508-1544), Madrid, 1942. LLOMBART, C.: Los fills de la morta-viva, Valncia, 1883. Manuscrits del duc de Calbria. Cdexs de la Universitat de Valncia, Valncia, 1991. MARAVALL, J.A.: La cultura del Barroco, Barcelona, 1975. MAS I US, P.: Justas, academias y convocatorias literarias en la Valencia barroca (1591-1705). Teora y prctica de una convencin, Valncia, Tesi doctoral indita, 1991 MONREALE, M.: Castiglione y Boscn: El ideal cortesano en el Renacimiento espaol, 2 toms, Madrid, 1959 MUOZ, F.: Menca de Mendoza y la viuda de Mateo Flecha, Valncia, 2001. NAVARRO CABANES, J.: Prensa valenciana, Valncia, 1928. NICOLAU D'OLWER, L.: Literatura catalana. Perpectiva general, Barcelona, 1927. OLEZA, J.: La corte, el amor, el teatro y la guerra, Edad de Oro, V (1986), pp. 149-182. PERS I RAMONA, M.: Historia de la lengua y de la literatura catalana desde su orgen hasta nuestros das, Barcelona, 1857 PIERCE, F.: La poesa pica del Siglo de Oro espaol, Madrid, 1968. PINILLA PREZ DE TUDELA, R.: El virreinato conjunto de doa Germana de Foix y don Fernando de Aragn (1526-1536). Fin de una

44

revuelta y principio de un conflicto, Tesi doctoral, Universitat de Valncia, 1982. PINILLA PREZ DE TUDELA, R.: Valencia y Doa Germana, Valncia, 1994. PITARCH, V.: Defensa de l'idioma, Valncia, 1972. PITARCH I ALMELA, V.: Llengua i esglsia durant el Barroc valenci, Valncia-Barcelona, 2001. PRATS, M.-ROSSICH, A.: "El Llibre dels secrets d'agricultura i la prosa catalana a l'poca del Barroc", dins AGUST, M.: Llibre dels secrets d'agricultura, casa rstica i pastoril, Barcelona, 1988, pp. 2138. QUEROL I ROSO, L.: La ltima reina de Aragn, virreina de Valencia, Valncia, 1931. RIBELLES COMIN, J.: Bibliografa de la lengua valenciana, toms IIIII, Madrid, 1929,1943. RIQUER, M. de-COMAS, A.-MOLAS, A.: Histria de la literatura catalana, vol. 4, Barcelona, 1964. RODRGUEZ, E. (ed.): De las Academias a la Enciclopedia, Valncia, 1993. RODRGUEZ, J.: Biblioteca valentina, Valncia, Josep Toms Lucas, 1747. ROMEU I FIGUERAS, J.: Poesia en el context cultural del segle XVI al XVIII, 2 vols., Barcelona, 1991. ROSSICH, A.: "Francesc Vicen Garcia: Tres segles i mig de referncies escrites", Arxius de Textos Catalans Antics, 3 (1984), pp. 159-176. ROSSICH, A.: "Francesc Vicen Garcia i el Barroc hispnic", Els Marges, 31 (1984), pp. 3-9.
45

ROSSICH, A.: Francesc Vicen Garcia. Histria i mite del rector de Vallfogona, Barcelona, 1987. ROSSICH, A.: "Renaixement, Manierisme i Barroc en la literatura catalana", dins Actes del Vuit Colloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. II, Abadia de Montserrat, 1989, pp. 149-179. RUBI I BALAGUER, J.. "Literatura catalana" dins Historia general de las literaturas hispnicas, dirigida per G. Daz-Plaja, als vols. I, III, IV i V, Barcelona 1949-1958. [Ara, tradut, a RUBI I BALAGUER, J.. Histria de la literatura catalana, 3 vols., Abadia de Montserrat, 1984-1986]. RUBI I LLUCH, A.: Sumario de la histria de la literatura espaola, Barcelona, SANCHIS GUARNER, M.: Els valencians i la llengua autctona durant els segles XVI, XVII i XVIII, Valncia, 1963. SCAGLIONE, A.: Knights at Court. Courtliness, Chivalry and Courtesy from Ottonian Germany to the Italian Renaissance, Berkeley-Los Angeles-Oxford, 1991. SERRANO MORALES, J.E.: "Noticia de algunas academias que existieron en Valencia durante el siglo XVII", Revista de Valencia (1881), pp. 441-452. SERRANO MORALES, J.E.: Resea histrica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia desde la introduccin del arte tipogrfico en Espaa hasta el ao 1868, con noticias biobibliogrficas de los impresores, Valncia, 1898-1899. SALAVERT FABIANI, V.L.-GRAULLERA I SANZ, V.: Professi, cincia i societat a la Valncia del segle XVI, Barcelona, 1990. SANCHIS GUARNER, M.: Els valencians i la llengua autctona durant els segles XVI, XVII i XVIII, Valncia, 1963. SIRERA, J.L.: Histria de la literatura valenciana, Valncia, 1995.
46

WEIGER, J.G.: Hacia la comedia: de los valencianos a Lope, Barcelona, 1978. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, 2 vols., Valncia, Josep Esteve Dol, 1747-1749.

5. Autors i obres seleccionades. Aquest apartat del nostre treball cont, ordenades

alfabticament, les entrades que hauran de figurar en la BiValDi. Aix, b per lautor, b per lobra, si s annima o collectiva, sestructura una successi de textos. En cada autor, de vegades, hi figuren diversos textos o, en alguns casos, traduccions dels mateixos. El cometari de cada autor cont, a ms, referncies a les diferents obres, fent una mensci ms extensa de les obres seleccioandes, com s natural. Cada entrada, encara, sacompanya duna bibliografia especfica de lautor o les obres seleccioandes. Quan hi figura un asterisc davant de la referncia bibliogrfica, vol dir que all es cont la transcripcci del text proposat, i que podria acompanyar-lo, en la web.

47

NDEX, PER AUTORS I OBRES SELECCIONADES

A ACTAS DE LA ACADEMIA DE LOS NOCTURNOS Actas de la Academia de los Nocturnos (Biblioteca Nacional de Madrid, mss. 32, 33 i 34)

GASPAR AGUILAR Fiestas nupciales que la ciudad y reyno de Valencia han hecho en el... casamiento del rey don Phelipe nuestro seor III... con doa Margarita de Austria..., Valncia, Pere Patrici Mei, 1599 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, 1108(1) Fiestas que la insigne ciudad de Valencia ha hecho por la beatificacin del santo fray Luis Bertrn, junto con la comedia que se represent de su vida y de su muerte, Valncia, Pere Patrici Mei, 1608 (Biblioteca Universtria de Valncia, Y-18/31)

48

Expulsion de los moros de Espaa por la S.C.R. Magestad del Rey Don Phelipe Tercero..., Valncia, Pere Patrici Mei, 1610 (Biblioteca Valenciana, XVII/789 o XVII/867)

JOAQUIM AIERDI Notcies de Valncia i son regne. (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 59).

JOAN BAPTISTA ANYS La vida de sant Juli, abat y mrtyr, y de santa Basilyssa, verge, daquell sposa, abadessa de mil santes donzelles, Valncia, Joan Jofr, 1528 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, A-8/231 o Biblioteca de Catalunya, Sign. 11-VI-51; ed. facsmil, Barcelona, 1971) La vida, martyri y translaci dels gloriosos mrtyrs e reals prnceps sant abdon e Senn, e la vida del gloris bisbe e mrtyr sant Pon, advocats dels llauradors contra la pedra y tempestat, Valncia, Joan Navarro, 1542 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, A-8/231)

GASPAR BLAI ARBUIXECH Serm de la santa Conquesta, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1666 (Biblioteca Valenciana, XVII/265 o XVII/556)

JORDI DUSTRIA I ANTONIO RAMREZ DE HARO

49

Les intruccions e ordinacions per als novament convertits del regne de Valncia, Valncia, Joan Mei, 1566 (Biblioteca Valenciana, XVI/107 o XVI/F-9)

B JOAN BAPTISTA BALLESTER Ramellet del bateig del fill y fillol de Valncia, sanct Vicent Ferrer. Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1667 (Biblioteca Pblica de Castell, XVII-968(15) o Biblioteca Pblica dOriola 17344(3). PERE ANTONI BEUTER Primera part de la Histria de Valncia, Valncia, Joan Mei, 1538 (Biblioteca Valenciana, XVI/27) Primera parte de la Cornica general de toda Espaa y especialmente del reyno de Valencia, donde se tratan los estraos acaescimientos que del diluvio de No hasta los tiempos del rey don Jayme de Aragn, que gan Valencia, en Espaa se siguieron, con las fundaciones de las ciudades ms principales d'ella y las guerras crueles y mutaciones de seoros que ha huvido, Valncia, Joan Mei, 1546 (Biblioteca Valenciana, XVI/11) Segunda parte de la Cornica general de Espaa y especialmente de Aragn, Cathalua y Valencia, donde se tratan las cobranas d'estas tierras de poder de moros por los nclytos reyes de Aragn y condes de Barcelona. Y pnese en particular la conquista de la ciudad y reyno de Valencia y Murcia, con las yslas Mallorca, Menorca, Evia y las otras, Valncia, Joan Mei, 1551 (Biblioteca Valenciana, XVI/50) Cronica general d'Hispagna et del regno di Valenza, nella quale si trattano gli avenimenti et guerre che del diluvio di Noe insino al tempo del re don Giaime d'Aragona, che acquist Valenza in Spagna si seguitarono, (...) nuovamente tradotta in lingua italiana dal signore Alfonso de Ulloa, Vencia, Gabriel Giolito dei Ferrari e fratelli, 1556 (Biblioteca Valenciana, XVI/129 o XVI/571)
50

C GENS CAMPILLO DE BAYLE Gustos y disgustos del lentiscar de Cartagena: sucessos varios, a modo de novelas, ilustrados con sentencias, Valncia, Francesc Mestre, 1691 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/13202 o R/6629) ANDREU CAPELLA Sermons dels diumenges y festes principals de lany... 2 vols., Castell de Sanaja, Noel Baresson, 1593-1594 (Biblioteca Universitria de Valncia R-1/247-248) Libro de la oracin en que se ponen consideraciones sobre los Evangelios de todos los Domingos del ao y algunas fiestas principales, Alcala de Henares, Juan Gracin, 1578 (Biblioteca Pblica del Estado Fernando de Loaces, 4242-1) Meditationi sopra tutti gli evangelii dell'anno, Vencia, presso Gio. Battista Combi, 1640 (Biblioteca Valenciana, XVII/504)

VICENT CARBONELL Clebre centuria que consagr la ilustre y real villa de Alcoy a honor y culto del Soberano Sacramento del altar (...) en el ao 1668, Valncia, Joan Lloren Cabrera, 1672 (Biblioteca Valenciana, XVII/988)

BERNAT GUILLEM CATAL DE VALLERIOLA

51

Justas poticas hechas a devocin de don Bernardo Cataln de Valeriola, Valncia, Joan Crisstom Garrs, 1602 (Biblioteca Valenciana, XVII/1040)

GUILLEM RAMON CATAL DE VALLERIOLA Breu relaci de la Germania de Valncia (Biblioteca Valenciana, ms. 262)

MAXIMILI CERD DE TALLADA Relaci vertadera (...) de la extraci dels moriscos (...). (Biblioteca del Reial Convent de Predicadors de Valncia, ms. 77)

JERONI CONQUES Llibre de Job (Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 13.883)

BARTOMEU CUCALA Obra molt profitosa, no solament per al reverent sacerdot, per a confessar lo penident que als seus peus vendr, mes encara per a qualsevol fel chresti de qualsevol estament y condici sia, per a b confessar-se(...) nomenada Baculus clericalis. Valncia, Joan Vinyau, 1524 (Biblioteca Universitria de Valncia, R-1/239(1)) Baculus clericalis, Valencia, Juan Navarro, 1539 (Biblioteca de Catalunya, 11-VI-39)

52

E LES ESTILLADES I AMOROSES LLETRES Les estillades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora y per ella a ell, Valncia, Bernat Nogus, 1646 (Biblioteca Valenciana, XVII/211)

F JOAN FERRANDIS DHERDIA Las obras... ass temporales como espirituales, Valncia, Joan Mei, 1562 (Biblioteca Universitria de Valncia, Z-3/223 o Biblioteca Nacional de Madrid, R-2874) [La Vesita] (Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 2621)

FREDERIC FURI I CERIOL El concejo i consejeros del prncipe... Anvers, Viuda de Martn Nucio, 1559 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales 12/459) Il concilio overo consiglio et i consigliere del principe, Vencia, Gabriel Giolito de Ferrari, 1560 (Biblioteca Universitria de Valncia, Z-9/42) De consiliaris eorumque qualitatibus, virtute ac electione, Basilea, Joan Oporinus, 1563 (Biblioteca Nacional de Pars, E*-2327, Tolbiac-Rez de jardin-Magasin)

53

A very briefe and profitable treatise declaring howe many counsells and what maner of counsellers a prince that will be govern well ought to have, W. Seres, London, 1570 (British Library, C.38.a.7 o C.95.a.14) Rada panska to iest iakich osob pan kazdy wybierac sobie ma de rdy swoiy, Cracvia, Lazarow, 1597 (Biblioteca Nacional de Pars, 8-Z-13214, Tolbiac-Rez de jardin-Magasin)

G MIQUEL GARCIA La Germania dels menestrals de Valncia (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 670)

VICENT GOMES Relacin de las famosas fiestas que hizo la ciudad de Valencia a la canonizacin de (...) san Raymundo de Peafort, Valncia, Joan Crisstom Garrs, 1602 (Biblioteca Universitria de Valncia, R2/249) Los sermones y fiestas que la ciudad de Valencia hizo por la beatificacin del glorioso padre san Luys Bertrn, Valncia, Joan Crisstom Garrs, 1609 (Biblioteca Valenciana, XVII/3337)

ANTONI BONAVENTURA GUERAU Serm per a la festa del Segon Centenar de la canonizaci del pare sanct Vicent Ferrer, dins Marc Antoni Ort: Segundo centenario de
54

los aos de la canonizacion del valenciano apostol San Vicente Ferrer, concluydo el ... 29 de Junio del ao 1655, celebrado por la ... ciudad de Valencia...Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1656 (Biblioteca Valenciana, XVII-970) Serm en les exquies del reverent frare Pere Esteve, predicador apostlic y comissari de la Casa Santa de Jerusalem, dins Cristfor Mercader: Vida admirable del siervo de Dios fray Pedro Esteve, Valncia, Francesc Mestre, 1677 (Biblioteca Valenciana XVII-919 o XVII-279)

GASPAR GUERAU DE MONTMAJOR Breu descripci dels mestres que anaren a besar les mans (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 737)

L LLIBRE DE ANTIQUITATS DE LA SEU DE VALNCIA Libre de antiquitats de la Seu de Valncia (Arxiu de la Catedral de Valncia, ms. 68)

LLIBRE DE MEMRIES DE LA CIUTAT DE VALNCIA Libre de memries... de la ciutat de Valncia (Biblioteca del Reial Convent de Predicadors de Valncia, ms. 78)

55

AUSIS MARCH Las obras del famosssimo philsofo y poeta mossn Osias Marco, cavallero valenciano de nazin cataln. Traduzidas por don Baltasar de Roman y divididas en quatro cnticas, es a saber: cntica de amor, cntica moral, cntica de muerte y cntica spiritual, Valncia, Joan Navarro, 1539 (Biblioteca Valenciana, XVI-445) Les obres (...) ab una declaratio en los marges de alguns vocables scurs, Barcelona, Carles Amors, 1543 (Biblioteca Valenciana, XVI577 o Biblioteca Universitria de Valncia, R-1/245) Les obres del valers y extrenu cavaller, vigil y elegantssim poeta Ausis March. Novament revistes y estampades ab gran cura y diligncia. Posades totes els declarasions dels vocables scurs molt largament en la taula, Barcelona, Carles Amors, 1545 (Biblioteca de Catalunya, 11-V-57 i Fons Bonsoms 8-I-4) Las obras del poeta mosn Ausis March, corregidas de los errores que tenan. Sale con ellas el vocabulario de los vocablos en ellas contenidos, Valladolid, Sebastin Martnez, 1555 (Biblioteca Valenciana, XVI/149) Primera parte de las obras del excellentissimo Poeta y Philosopho mossen Ausias March (...) traduzidas de lengua lemosina en castellano por Iorge de Montemayor, Valncia, Joan Mei, 1560 (Biblioteca Valenciana, XVI/492 o XVI/591) Les obres del valers cavaller y elegantssim poeta Ausis March, ara novament revistes ab molta diligncia revistes y ordenades y de molts cants aumentades, Barcelona, Claudi Bornat, 1560 (Biblioteca Valenciana, XVI/125 o Biblioteca Universitria de Valncia, R-1/46)

CRISTFOR MERCADER Vida admirable del siervo de Dios fray Pedro Esteve, Valncia, Francesc Mestre, 1677 (Biblioteca Valenciana XVII-919 o XVII279)
56

GASPAR MERCADER El Prado de Valencia, Valncia, Pere Patrici Mei, 1600 (Biblioteca Universitria de Valncia, R-1 o Biblioteca Nacional de Madrid, R-1182)

LLUS DEL MIL El Cortesano, Valncia, Joan dArcos, 1561 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-12933; ed. facs. Valncia, 2001) Libro de motes de damas y caballeros, Valncia, Francesc Daz, 1535 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/7271) El Maestro, Valncia, Francesc Daz, 1536 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-14752)

JAUME MONTANYS Espill de ben viure y per ajudar a ben morir, Valncia, Borb, 1559 (Biblioteca Pblica dOriola, 4232) Espejo y arte muy breue y prouechoso para ayudar a bien morir en el incierto dia y hora de la muerte, Valncia, Joan Navarro, 1565 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-18310)

PERE JACINT MORL

57

Entrems del doctor Rapado, dins Parte veinte y nueve: contiene doze comedias famosas de varios autores, Valncia, Silvestre Esparsa, 1636 (Biblioteca Nacional de Madrid, Ti/146) Poesies (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 666)

FRANCESC MULET Los amors de Melisendra (Biblioteca Municipal de Valncia - Plaa de Magncia, ms. Varios, sense signatura) La infanta Tellina i el rei Matarot (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, nm. 6682)

O MARC ANTONI ORT Segundo centenario de los aos de la canonizacion del valenciano apostol San Vicente Ferrer, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1656 (Biblioteca Valenciana, XVII-240 o XVII-970) Siglo quarto de la conquista de Valencia, Valncia, Joan Baptista Maral, 1640 (Biblioteca Valenciana, XVII-989 o Biblioteca Universitria Valenciana, Y-37/70)

P GASPAR GIL POLO Primera parte de Diana enamorada, Anvers, viuda i hereus de Juan Stelfio, 1567 (Biblioteca Valenciana, XVI-570; encara que seria
58

ms recomanable ledici de Valncia, Joan Mei, 1564, Biblioteca Nacional de Madrid, R-1525)

PERE JOAN PORCAR Coses evengudes en la ciutat e regne de Valncia (Biblioteca de la Reial Acadmia de la Histria de Madrid, Collecci Salazar, ms. G-70)

R RAONAMENT QUE FU LO JURAT DE VINALESA AL DUCH DE ARCOS, SENT VIRREY DE VALNCIA. ANY 1643 Raonament que fu lo jurat de Vinalesa al duch de Arcos, sent virrey de Valncia. Any 1643 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, ms. 6563)

TOMAS REAL Doctrina confessional, Valncia, Joan Mei, 1556 (Biblioteca Universitria de Valncia, R-3/57)

RELACI DE LENTRADA I MANSI EN VALNCIA DEL REI DON FELIP II Relacin de la entrada y mansin en Valencia del rey don Felipe 2 (Biblioteca del Reial Convent de Predicadors de Valncia, ms. 49, pp. 201-211)

59

JOSEP RODRGUEZ Sermn funebre en las honras que a la (...) Reyna de Espaa (...) Doa Mara Luisa de Borbn, celebr el Real Colegio de Corpus Christi...,Valncia, Jaume de Bordassar, 1689 (Biblioteca Valenciana, XVII/697)

S LLUS SABATER Confessonari novament ordenat, Valncia, Borb, 1555 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales).

JERONI SEMPERE Primera (segunda) parte de la Carolea trata las victorias del emperador Carlo V, rey de Espaa..., Valncia, Joan dArcos, 1560 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/2841)

JERONI SRIA Dietari (Reial Collegi Seminari de Corpus Christi de Valncia, ms. V/24)

60

T FRANCESC TRREGA Relacion de las fiestas que el arobispo y cabildo de Valencia hizieron en la traslacion de la reliquia del glorioso san Vicente Ferrer a este santo Templo, Valncia, Pere Patrici Mei, 1600 (Biblioteca Nacional de Madrid, R- 12.414) Comedia del Prado de Valencia, dins Doze comedias famosas de quatro petas naturales de la insigne y coronada ciudad de Valencia, Valncia, Aureli Mei, 1608 (Biblioteca del Palau Reial de Madrid, I.C.160) JOAN DE TIMONEDA Turiana, en la qual se contienen diversas comedias y farsas (...) agora nuevamente sacadas a luz por Ioan Diamonte, Valncia, Joan Mei, 1565 (Biblioteca Valenciana, Nicolau Primitiu, FAC/122) Ternario sacramental... [i] Segundo Ternario Sacramental... Valncia, Joan Navarro, (Biblioteca Nacional de Madrid, R/9558) Ternario espiritual, Valncia, Joan de Timoneda, 1558 (ed. facs. Biblioteca Valenciana, NP 849.91/841) El sobremesa y aliuio de caminantes, Valncia, Joan Nauarro, 1569 (Biblioteca Valenciana, XVI-594 o Biblioteca Nacional de Madrid, R-8842) Alivio de Caminantes, Alcal de Henares, Sebastin Martnez, 1575 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/3366) El Patrauelo. Primera parte de las patraas... Valncia, Joan Mei, 1567 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/12531) Cancionero llamado Sarao de amor, Valncia, Joan Navarro, 1561 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/3807)

61

Cancionero llamado Flor de enamorados... Barcelona, Sebasti de Cormellas, 1608 (Biblioteca de la Real Academia Espaola RM5939)

FRANCESC DE LA TORRE I SEBIL Luzes de la aurora, dias de sol, en fiestas de la que es sol de los dias y aurora de las luzes, Mara Santssima, motiuadas por el nuevo indulto de Alexandro Sptimo, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1665 (Biblioteca Valenciana, XVII-312 i XVII/959) Reales fiestas a la soberana imagen de la Virgen de los Desamparados de la ciudad de Valencia, en su translacin a la nueva capilla, mandadas celebrar por (...) Mariana de Austria, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1667 (Biblioteca Valenciana, XVII/151 o XVII/1015) Reales fiestas que dispuso la (...) ciudad de Valencia, a honor de la milagrosa imagen de la Virgen de los Desamparados, en la translacion a su nueva sumptuosa capilla,. Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1668 (Biblioteca Valenciana, XVII/223)

V JOAN BAPTISTA DE VALDA Llibre de les assistncies y funccions (Arxiu Municipal de Valncia, cdex nm. 8) Solenes fiestas que celebr Valencia a la Immaculada Concepcin de la Virgen Mara por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alejandro VII (Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1663) (Biblioteca Valenciana, XVII/1004)

62

LVAR VICH I DDAC VICH Dietario de Valencia, (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, nm. 6570)

RAFAEL MART DE VICIANA Libro de alabanas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, Valncia, Joan Navarro, 1574 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-2293; ed. facs. Biblioteca Valenciana, Fons Bas Carbonell) VILLANCICOS DE DIVERSOS AUTORES A DOS Y A TRES Y A CUATRO Y A CINCO VOCES Villancicos de diversos autores a dos y a tres y a quatro y a cinco vozes, Vencia, Hieronimum Scotum, 1556 (Uppsalas Universitets Bibliotek Utl.vok.mus.tr.611)

CRISTFOR DE VIRUS El Monserrate, Madrid, Querino Gerardo, 1587 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-8.325) Obras tragicas y liricas Madrid, Alonso Martn 1609 (Real Academia Espaola de Madrid, S. Coms. 7-A-238)

63

64

ACTAS DE LA ACADEMIA DE LOS NOCTURNOS

65

OBRA SELECCIONADA: Actas de la Academia de los Nocturnos (Biblioteca Nacional de Madrid, mss. 32, 33 i 34)

Les obres i el seu context Les Actes de lAcadmia dels Nocturns estan constitudes per un conjunt de tres manuscrits on es contenen les 88 sessions poeticofestives i erudites dels poetes ms o menys ocasionals que saplegaven a lempar de Guillem Bernat Catal de Valleriola, fundador i president de lAcadmia. Aquelles reunions es portaren a terme entre 1591 i 1594. Els ms de quaranta participants que tenim documentats pertanyien a lmbit nobiliari i burgs de la ciutat de Valncia i usaven pseudnims relacionats amb la nit: Gaspar dAguilar (Sombra), Jaume dAguilar (Niebla), fra Antoni Joan Andreu (Vigilia) Miquel Beneito (Sosiego), Guillem Bellvs (Lluvia), Carles Bol (Recelo), Toms Bux, fra Francesc de Castro (Consejo), Guillem de Castro (Secreto), Bernat Catal de Valleriola (Silencio), Ramon Guillem Catal (Reposo), Pelegr Catal (Cuidado), Maximili Cerd de Tallada (Temeridad), Toms Cerd de Tallada (Trueno), Fabi de Cucal (Horror), Francesc Joan Desplugues (Descuido), Gaspar Joan Escolano (Luz), Maties Fajardo (Oscuridad), Joan Llus de Fenollet (Temeroso), Gregori Ferrer (Industria), Llus Ferrer de Cardona (Norte), Pere Frigola (Espa), Pere Vicent Giner (Cautela), Estaci Gironella (Resplandor), Gaspar Graci (Peligro), Manuel Ledesma (Recogimiento), Joan Lpez Maldonado (Sincero), Joan Josep Mart (Atrevimiento), Gaspar Mercader (Relmpago), Evarist
66

Mont (Soledad), Jeroni de Mora (Sereno), Joan Andreu Nunyes (Lucero), Jaume Orts (Tristeza), Francisco Pacheco (Fiel), Joan Palls (Olvido), Hernando Petrel (Sueo), Andreu Rei dArtieda (Centinela), Bartomeu Sebasti (Estrella), Francesc Agust Trrega (Miedo), Joan de Valenzuela (Asombro), Lloren de Valenzuela (Tiento), Ferran de Valda (Cometa), Francesc de Vilanova (Recelo), Toms de Vilanova (Tranquilidad), Gaspar de Villal (Tinieblas), i Jeroni de Virus (Estudio). El contingut daquelles actes s variat i mereix una menci especial el fet que shagen conservat les intitutiones o estatuts de lAcadmia, on es contenien les disposicions genrerals del funciomanet daquella instituci. Tant els estatuts com el mateix funcionament de lAcadmia dels Nocturs, revelen la influncia italiana i, en espacial, de les acadmies humanistes precedents. Els objectius de lAcadmia no passaven de voler una distracci cultural per als participants, els quals es comprometien a reunir-se al voltant del president, don Bernat Catal, al seu palau actualment conservat ala paceta de Nulles-, els dimecres, al capvespre, i a leer una licin de aquello que se le encomendare, de la cual resulte a los oyentes mucha erudicin y dotrina. La mateixa Acadmia sstructurava en diversos crrecs que tendien a reproduir la forta compartimentaci de la societat contrarreformista del moment. El secretari de lAcadmia estava obligat, a ms, a prendre nota del que all es llegia o declamanva. Els textos que ens han arribat sn tant en prosa com en vers. La part en vers cal dir que ha merescut ms latenci dels investigadors i erudits del passat, tot i que la part en prosa (els discursos), de major
67

complexitat i riquesa intellectual, sembla que actualment reclamen ms linters dels investigadors. En qualsevol cas, els textos produts pels acadmics nocturns sn una mostra excepcional de la cultura sovint poc trascendent i arsitocrtica del perode, on el passat clssica que no falta en les invocacions s vist com un mn a imitar, tot fent exhibici de lenginy ms subtil per part dels imitadors. En aquest sentit, els poetes de lAcadmia dels Nocturns sn representants del Manierisme que simposava a la pennsula Ibrioca daquells anys i que, si b es mirava lAntiguitat Clssica Grcia i Roma- amb una afecci enorme, tampoc no deixava de mirar-se el passat local que es pot detectar en temes i gneres, tamb, a les Actes-, tot donant com a fruit un estil que en algunes coses savana al Barroc per que, en altres, encara es pot encabir en els corrents del Renaixement. Per altra banda, cal esmentar que en aquelles sessions aplegades per Catal de Valleriola hom trobar prcticament els escriptors ms reconeguts del perode i, en especial, aquells que desenvoluparen una major activitat, sovint lligada a lmbit teatral o, en algun cas, a la producci historiogrfica. Aix, hi haurem de destacar diversos membres. El president delAcadmia, Catal de Valleriola, fou autor duna Autobiografia i compilador de justes potiques religioses, algunes de les quals arrib a publicar. Gaspar dAguilar, s un conegut poeta i escriptor per encrrec en redactar les Fiestas nupciales que la ciudad de Valencia hizo al casamiento de Felipe III (Valncia, 1599); tamb va redactar una

68

interessant descripci de lexpulsi dels moriscos del regne de Valncia. El tamb noble don Carles Bol, fou senyor de Massamagrell i de Farnals, i va ser el fundador de lAcadmia dels Adorants; coma escriptor se li coneix el poema Epitalamio, dedicat al casament de Felip II dArag a Valncia, el 1599, i La segunda parte de la Sylva de los versos y loas de Lisandro (Valncia, 1600), de caire partoral; redact, encara, alguna pea teatral. El noble don Guillem de Castro tamb partici a lAcadmia dels Nocturns i, ams de diversos crrecs relacionants amb lofici de les armes, va ser procurador general del duc de Gandia i, desprs, arrib a estar a servei del virrei de Npols. Es trasllad a Madrid, ms tard, i va ser conegut, sobretot, per les seues obres teatrals, nombroses i en general de bona qualitat. Va participar, tamb, en la creaci de la tamb valenciana Acadmia dels Montanyesos del Parns (16151616). Gaspar Joan Escolano pertanyia a lestament ciutad i fou eclesistic, capell de Sant Esteve i predicador de la ciutat, essent anomenat cronista del regne de Valncia el 1604. Va redactar alguns textos en llat, de caire religis, i algun serm, per sobretot sel coneix com a autor de les Dcadas de la historia de la insigne y coronada ciudad de Valencia, publicades el 1610-1611. Un altre participant en lAcadmia dels Nocturns fou don Gaspar Mercader, comte de Bunyol i autor duna novella pastoral, El Prado de Valencia, publicada el 1600, on es tracta del casament del duc de Gandia i on es publiquen moltes poesies provinents de les sessions celebrades pels Nocturns.
69

Del doctor en drets civil i ecelsistic Rei dArtieda, de famlia aragonesa i vinculat a lexercici de les armes en diverses campanyes de la Mediterrnia, sabem que aconsegu una gran fama en la seua poca i arrib a publicar un volum on es cont gran part de la seua obra potica (Discursos, epstolas y epigramas de Artemidoro, Saragossa, 1605) i alguns textos dramticas dels quals noms es conserva lintitulat Los amantes, del 1581. El canonge Francesc Agust Trrega va ser un dels membres fundadors de lAcadmia i va escriure nombroses obres de teatre, de les quals es conserven una desena de comdies. Tamb va participar en alguns certmens potics religiosos i el fet que en redacts els vexmens ens parla del reconegut prestigi que degu gauidir entre els lletraferits valencians. Va readactar, encara, algun llibre de festes. Per ltim haurem desmentar Jeroni de Virus, germ de lescriptor dramtic i poeta Cristfor, autor del Montserrate. Jeroni, per, es dedic amb major inters la traducci de textos de medicina de llat en castell i tamb va escriure algunes poesies, publicades, com era habitual, en diversos llibres de festes. Aquesta nmina dautors, i encara els altres no destacats ara ac, ja ens poden donar una idea de com podia ser dheterognia la poesia aplegada als diversos volums de les Actes. Tanmateix, el conjunt fa una sensaci duna certa uniformitat, tot tenint en compte els temes i la mtrica emprades i, encara, la participaci duns pressupsits comuns a la gran majoria dels autors. Els temes amorosos, els religiosos, els temes jocosos o banals, en sn la majoria, per tamb hi podem trobar destcables msotres denginy i un cert revifament duna actitud missgina que enllaava amb el passat medieval i satric
70

valenci i preludiava el del Barroc. En els discursos, els autors sendinsaren per viaranys ms comlicats, com ja hem insinuat ms amunt, i sovint feien exhibici dels seus coneixements erudits i de tendncia classicitzant. Cal dir, finalment, que la prctica totalitat de les poesies dels nocturns varen ser escrites en espanyol, com tots els discursos, i la llengua prpia dels valencians noms apareix en composicions de carcter jocs.

Bibliografia especfica *CANET, J.L.-RODRGUEZ, E.-SIRERA, J.L.: Actas de la Academia de los Nocturnos, 5 vols., Valncia, 1988-2000. EGIDO, A.: Literatura efmera: oralidad y escritura en los certmenes y academias de los Siglos de Oro, Edad de Oro, VII, pp. 69-87. FERRANDO, A.: Els certmens potics valencians, Valncia, 1983. FERRI COLL, J.M.: La incorrespondencia amorosa en el Cancionero de la Academia de los Nocturnos (1591-1594), dins Actas del XII Congreso de la Asociacin Internacional de Hispanistas, Birbinngham, 1998, pp. 214-224. FERRI COLL, J.M.: La poesa de la Academia de los Nocturnos, Tesi doctoral indita, Alacant, 1999. MART GRAJALES, F.: Diccionario biogrfico y bibliogrfico de los poetas que florecieron en el reino de Valencia hasta el ao 1700, Madrid, 1927.

71

MAS I US, P.: Justas, academias y convocatorias literarias en la Valencia barroca (1591-1705): Teora y prctica de una convencin, Tesi doctoral, Valncia, 1991 [publicada en microfitxa el 1993]. MAS I US, P.: Academias y justas literarias en la Valencia barroca, Kassel, 1995. MAS I US, P.: Academias valencianas del Barroco. Descripcin y diccionario de poetas, Kassel, 1999. SALV I MALLN, P.: Cancionero de la Academia de los Nocturnso extractado de sus Actas originales, Valncia, 1869. ZABALA, A.: La Navidad de los Nocturnos, Valncia, 1949.

72

GASPAR AGUILAR

73

OBRES SELECCIONADES: Fiestas nupciales que la ciudad y reyno de Valencia han hecho en el... casamiento del rey don Phelipe nuestro seor III... con doa Margarita de Austria..., Valncia, Pere Patrici Mei, 1599 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, 1108(1) Fiestas que la insigne ciudad de Valencia ha hecho por la beatificacin del santo fray Luis Bertrn, junto con la comedia que se represent de su vida y de su muerte, Valncia, Pere Patrici Mei, 1608 (Biblioteca Universtria de Valncia, Y-18/31) Expulsion de los moros de Espaa por la S.C.R. Magestad del Rey Don Phelipe Tercero..., Valncia, Pere Patrici Mei, 1610 (Biblioteca Valenciana, XVII/789 o XVII/867)

Lautor i les obres Gaspar dAguilar va nixer a Valncia el 1561 i la seua famlia pertanyia a lestament mitj de la ciutat, amb qu ell mateix es va haver de guanyar la vida exercint de secretari del vescomte de Xelva i, desprs del 1600, com a majordom dels ducs de Gandia, amb els quals es va enemistar, per causa duna poesia que els va escriure amb motiu dunes noces, i que aquells no saberen interpretar correctament. Es va casar amb Llusa Peralta i va tenir set fills. Poeta i dramaturg destacat, va ser elogiat per Lope de Vega, per tamb ve escriure alguns llibres de festes i algun treball de caire ms cronstic que posseeixen un gran inters. La seua producci va ser prticament tota en castell, encara que es conserven un sonet de circumstncies en valenci i un vexamen bilinge. Durant el temps que va viure a Madrid, arrib a ser conegut com el Discreto Valenciano, i hi public diverses obres, entre les quals hem dassenyalar les incloses al volum intitulat Comedias de
74

quatro ingenios valencianos (1614). Va ser un dels membres de lAcadmia dels Nocturns, fundada per Catal de Valleriola, a Valncia, i es va fer anomenar Sombra. En les Actes daquelles sessions acadmiques es conserven diverses composicions potiques seues i alguns discursos, com ara un on parla de lexcellncia dels gossos, que aprofiten lautor per simbolitzar diverses virtuts humanes. Alguns bibligrafs apunten que el disgust amb els ducs de Gandia fou la causa de la seua mort, pel juliol del 1623. Entre les seues obres teatrals destaquen La gitana melanclica, El mercader amante, La venganza honrosa i Los amantes de Cartago, publicades en diversos reculls de textos teatrals, i, encara, una coneguda com El caballero del Sacramento, el ttol de la qual era El gran patriarca don Juan de Ribera, arzobispo de Valencia, dedicada a aquest personatge. En el camp de la poesia, les seues obres es poden trobar en diversos llibres de festes religioses publicades per altri, ats que partici en molts certmens i quasi sempre amb xit, per segurament els seus versos ms personals noms es van publicar prou de temps desprs de la seua mort, en un volum anomenat Las rimas humanas y divinas. Com a cronista, fou lencarregat de narrar diferents esdeveniments politicofestius celebrats a Valncia, sempre amb to laudatori. Cal inclourel, per tant, en el grup de lletraferits valencians dels segles XVI i XVII que practicaren la confecci dels anomenats llibres de festes al servei del poder municipal o la noblesa que el proteg. s especialment destacable el pormenoritzat relat de les Fiestas nupciales de la ciudad y reyno de Valencia al felicssimo
75

casamiento del seor rey Felipe III con la seora reyna Margarita (Valncia, Pere Patrici Mei, 1599). Daquestes festes, que revestiren una gran importncia poltica, fou tamb un dels organitzadors i va voler, especialment, fer una mostra de la fidelitat dels valencians al seu monarca. Aix mateix, en aquesta mateixa lnia, cal assenyalar el volum intitulat Fiestas que la insigne ciudad de Valencia ha hecho por la beatificacin del santo fray Luis Bertrn, y una comedia del santo y el certmen potico que se tuvo en el convento de Predicadores (Valncia, Pere Patrici Mei, 1608), on la relaci de les festes s tamb en vers. Un altre seu escrit amb inters per a la historiografia s el seu poema Expulsin de los moriscos de Espaa por el rey don Felipe III (Valncia, Pere Patrici Mei, 1610), on lautor es mostra clarament partidari de lexpulsi de la minoria morisca. Un retrat seu, de Ribalta, es conserva al Museu de Belles Arts de Valncia.

Bibliografia especfica AGUILAR, G.: Rimas humanas y divinas; edicin y prlogo de F. de A. Carreres de Calatayud, Valencia, 1951.

76

JOAQUIM AIERDI

77

OBRA SELECCIONADA: Notcies de Valncia i son regne. (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 59).

Lautor i lobra Mossn Joaquim Aierdi era, fins fa ben poc, un autor desconegut. Cap dels bibligrafs antics (Rodrguez o Ximeno) no en donaven informaci sobre el seu treball i solament Just Pastor Fuster (el 1827) va incloure en el seu treball biobibliogrfic una nota que li pass l'erudit Francesc Xavier Borrull, possedor, per aquells anys, dels manuscrits d'Aierdi que, amb el temps, anirien a parar a la Biblioteca de la Universitat de Valncia. Ara com ara, per, hom coneix moltes dades de la seua vida, provinents darxius valencians. Aix, a famlia dels Aierdis era d'origen basc, concretament d'Hernani, a la regi de Guipscoa. Establerts a Valncia a mitjans del XVI, acabaren ennoblint-se i emparentant amb membres de la xicoteta noblesa urbana, sobretot dorigen burocrtic. Vicent Aierdi tingu tres fills naturals, un dels quals fou el nostre dietarista, que degu de nixer al voltant de 1613, ats que s'ordenava sacerdot el 1638. En la carrera eclesistica, Aierdi no passa de beneficiat de la Seu, per cal dir que acumul diversos benifets i gaud duna posocio econmica prou puixant. Segurament per aix, es va permetre algunes lectures que, malgrat tot, no en varen ser moltes, si fem cas de l'inventari dels seus bns, realitzat desprs de la seua mort. La biblioteca d'Aierdi no passava, de fet, d'una cinquantena de volums, prctiament tots en

78

castell i en llat, amb alguns ttols dhistoriografia ben coneguts del seu temps, com ara Escolano. Va ser autor duna inmensa obra dietarstica, conformada, almenys, per set volums, dels quals noms ens n'han pervingut dos: el Segon libre, que abraa des de mar de 1661 a les primeries d'abril de 1664, i el Siss libre, que recull notcies dels anys 1677, 1678 i 1679. Probablement, en foren nou, dalt o baix, els libres que arrib a confeccionar. En lobra dAierdi apareixen una srie de temes que linteressaren especialment. Aix, en primer lloc trobem anotacions referides a temes religiosos i, ms concretament, a aspectes eclesistics i litrgics, tot abraant des de les celebracions festives en qu participava tota la societat valenciana, fins a detalls puntuals sobre l'ordre en les cerimnies ms divereses que es feien a la Seu o en altres parrquies i convents, passant per la qesti de la immunitat eclesistica, de la qual, naturalment, l'autor es mostra un gran defensor. Les notcies d'aquest tipus ocupen ms de la meitat del dietari, encara que aquest considerable volum podria veure's augmentat sensiblement si hi incloem les notcies que parlen de celebracions festives organitzades pels poders civils per amb un clar origen religis i, tamb, aquelles festes de carcter laic on se celebren diferents actes litrgics (Te Deum, misses o grcies, per exemple, en saber-se la victria dels exrcits hispnics). D'entre les festes que reporta Aierdi, destaquen, en primer lloc, les de la collocaci dels cossos de vint-i-quatre sants mrtirs, provinents de Roma, a la parrquia de Santa Caterina, de Valncia, celebrades entre octubre i novembre del 1661. Aierdi s un dels pocs testimonis escrits, i l'nic en la nostra llengua, daquelles festes en les quals sarrib a
79

celebrar un certamen potic ara com ara prcticament desconegut. Aierdi tamb reconta les festes que es feren a Valncia pel novembre de 1661, en honor al prncep nounat, el futur Carles II. L'any 1662, de gener a maig, es varen celebrar a Valncia probablement les festes ms fastuoses d'aquell segle, amb motiu de la declaraci, per part del papa Alexandre VII, del dogma de la Purssima Concepci "al primer instant". Aierdi en fa una acurada descripci que es transforma en un realt diari de les festes, conforme aquestes avancen cap al seu punt lgid, amb la impressionant process del maig en qu participaren "carros triomfals" construts pels gremis de la ciutat. Aierdi ho descriu tot amb gran detallisme, i encara que la seua narraci s parallela a la que fu Joan Baptista de Valda (1663), com a encarregat oficial del llibre de festes, el nostre dietarista es mostra sempre ms realista. Un altre aspecte destacadssim a l'obra d'Aierdi s, dins el camp de la religiositat, el de les celebracions litrgiques, de les quals Aierdi esmenta sovint si s'ajusten o no a l'ordre i costum establert i si, tamb, sn motius d'enfrontaments entre els poders eclesistics i civils, cosa ben freqent a l'poca i que generava enfrontaments de vegades greus. Al costat d'aspectes ms quotidians, el dietarista tamb pot entretenir-se en la descripci de les escenografies prpies de les "funccions" funerries, amb les tmuls, les llumenries i la resta d'elements. El segon gran tema d'inters de mossn Aierdi s la violncia social. I en deixar constncia escrita d'aquelles actuacions violentes, el nostre autor s'inclou perfectament entre els dietaristes valencians d'aquell segle que redactaren uns papers on predominen les llistes d'assassinats -o d'intents- i els ajusticiaments dels criminals. A les Notcies de Valncia i son regne hi podem dividir aquest inters en
80

quatre grups que ara noms comentarem molt sumriament. En primer lloc, hi trobem nombrosos assassinats, temptatives i robatoris amb vctimes, amb una freqncia quasi diria: escopetades, estocades, punyalades, etc. apareixen a i lla, de vegades narrant el cas de forma breu, per d'altres amb una gran profusi de detalls. En ocasions, l'autor tempta i tot d'interpretar les evidncies deixades pels criminals. Un segon grup es trobaria integrat per les notcies referides a la presncia de pirates barbarescos a les costes valencianes. En general, el dietarista ens informa d'alguna captura de naus cristianes o del desembarcament de pirates a la costa, amb el consegent saqueig d'algun lloc, com ara un convent, prop d'Elx, o la captura de cristians. Igualment, ens pot informar de la captura de "moros" per part dels cristians. Encara, en un tercer grup de notcies referents a violncies diverses, hi trobem enfrontaments socials, com ara la revolta dels llaurados de l'Horta de Valncia, del 1663, prcticament desconeguda i que Aierdi narra amb tota mena de detalls. De fet, constitueix un dels episodis ms interessants reportats pel dietarista i s, tamb, un dels ms reeixits, arribant a assolir quotes de narrativitat dignes dels millors cronistes de l'poca, i reflectint les escenes amb vivesa i realisme. Tot, per, des de l'ptica de qui s un acarnissat contrari d'aquella revolta. De ms a ms, aquest relat d'Aierdi es constitueix en una de les fonts ms fiables i directes d'aquells enfrontaments, com han posat de relleu els pocs que l'ha estudiada. Finalment, un quart grup de notcies dedicades a la problemtica social i els seus enfrontaments s el que s'ocupa del bandolerisme. Val a dir, d'entrada, que l'obra d'Aierdi cont abundoses i interessantssimes informacions sobre aquest fenomen i, si b ens ho transmet de manera fragmentria -generalment anota els esdeveniments
81

ms destacats, i no d'altres-, presenta l'avantatge de reportar escenes i comentaris que difcilment podrem trobar a la paperasa burocrtica i oficial que ens ha conservat dades sobre els bandolers valencians. Les notcies que podem trobar sobre aquesta qesti fan referncia a enfrontaments entre diferents bndols -molt nombroses-; o, encara d'altres, ms escarduseres, per ben interessants, que atenyen la vida privada dels bandolers. Al costat d'aquests tres grans blocs temtics de notcies n'hi ha, encara, un altre grup que podrem qualificar de miscellani, on s'inclouen els esdeveniments ms diversos. Des de la poltica de la monarquia les guerres amb Portugal i Frana o el colp d'estat de don Joan d'ustria-, fins a les notes necrolgiques, que afecten, genralment, a personatges relacionats amb la Seu de Valncia per no noms, passant per la provissi de crrecs civils i eclesistics de la ciutat i regne de Valncia -virreis, arquebisbes, justcia, jurats, mustassaf...-, la celebraci de comdies i bous, la metereologia, amb pluges, riuades, etc., les monstruositats o deformitats humanes, o l'aparici de sants, nimes i dimonis. Tamb mereixen, finalment, un esment especial un parell de casos en qu l'autor narra de manera detallada l'ascens social de tres personatges coetanis seus. Potser perqu el dietarista hi veia reflectida la trajectria de la seua famlia. Mossn Aierdi, com d'altres dietaristes, va deixant entreveure la seua ideologia i ens transmet la visi del mn que l'envolta. En aquest sentit, paga la pena de detenir-nos ara en aquestes seues observacions, les quals, ms enll de constatar la mera i simple opini momentnia, ens poden ajudar a fer-nos una idea de la personaliat de l'autor, de la seua manera particular de pensar -personal i estamental-, ats que, a
82

travs dels seus papers hom pot descobrir una bona part de la seua mentalitat. Des del rei al poble -i els delinqents-, tots els estaments socials i els diferents crrecs poltics o eclesistics mereixen, en un moment o en altre, l'atenci d'Aierdi, la seua consideraci personal. Aix, la figura del monarca li inspirava un gran respecte, en tant que garanteix lestat hispnic. Un estat que arriba a identificar amb els conceptes "Espanya" i "esglsia". No obstant aquesta ideologia, tampoc no s'est de criticar les actuacions de la monarquia quan atempten contra els interessos eclesistics. En un afer tan estretament lligat a la monarquia com el colp d'estat de don Joan d'ustria, el 1677, mossn Aierdi deixa entreveure clarament la seua simpatia envers el bastard de Felip IV, tot participant de l'entusiasme generalizat, especialment a la Corona d'Arag. A pesar de la veneraci per la figura reial, palesa en Aierdi, com en general en els seus contemporanis, cal dir que els representants del rei i de la justcia no gaudien del mateix favor, tret, aix s, d'alguna excepci. En aquest sentit, pel que fa als virreis i a tota la maquinria de l'administraci de justcia al regne de Valncia, Aierdi, com els altres dietaristes, evidencien el seu funcionament pssim i poc profits i, ben freqentment, els en fa responsables. En una situaci tan delicada com la revolta dels llauradors de l'Horta de Valncia del 1663, Aierdi explica que el virrei marqus de Camarasa, en va ser responsable, en part, de la revolta. Tamb Aierdi, com atres memorialistes del moment, es queixa de la situaci a Valncia, per causa del bandolerisme, que havia arribat a extrems insostenibles. Noms quan ser virrei el duc de Ciudad Real,

83

Aierdi sembla elogia la seua actuaci, dacord amb altres cronistes del moment, com ara Ignasi Benavent. De vegades, Aierdi jutja negativament els cavallers valencians, en especial si saparten dall que hom considerava tradicional, i aix a pesar que el nostre dietarista formava part daquell estament al que havia accedit la seua famlia grcies a la fortuna prspera del pare del nostre escriptor. De tota manera, la noblesa retratada per Aierdi, a ms de participar en els afers del bandolerisme i encobrir crims -de bandolers o no-, tamb se'ns presenta interessada en la defensa dels furs valencians, ben d'acord, doncs, amb l'onada de neoforalisme que anava creixent al pas i a totes les terres de la Corona d'Arag. Pel que fa als jurats i altres representants del poder municipal, mossn Aierdi hi mostra sovint la seua simpatia. Valncia -la "ciutat" com a corporaci municipal- s als seus ulls una "illustre repblica". Durant l'enfrontament de la ciutat contra els llauradors de l'Horta, Aierdi sempre es mant a favor del municipi i contra el virrei i els llauradors. Respecte als menestrals, per, lautor hi demostra una certa consideraci positiva -en cas que ascendesquen socialment- i ms encara si es tracta de "mercaders", en la qual cosa devia d'influir la seua prpia extraci social. Ara b: lestament social envers el qual el nostre dietarista es mostra ms desconfiat s el dels llauradors. Aix es fa sobretot evident en les notcies que fan referncia a l'esmentada revolta dels llauradors del 1663. Per Joaquim Aierdi ens dna, tamb, informaci sobre un altre sector social del qual formava part: el clergat. De fet, les crtiques a l'estamnet eclesistic sn prou abundoses. Aix, hi apareixen retrets als
84

arquebisbes, si aquests perden "preeminncies" davant els poders civils o quan, per les seues actuacions, menyscaben la inmunitat eclesistica. Els elogis, per contra, podem trobar-los quan all que s'exala sn les virtuts cristianes d'aquell mandatari en qesti. Pel que fa als beneficiats de la Seu -en el grup dels quals s'incloa Aierdi-, de vegades sembla que ironitza sobre el seu inters purament econmic en acudir a les celebracions. Encara que d'altres vegades sembla que critica l'absncia de pagament per l'assistncia a un ofici: Dins l'estament eclesistic, sn els frares aquells que reben ms crtiques per part del nostre dietarista. La primera d'aquestes crtiques al clergat regular va contra els de Sant Domnec, i cal posar-la en contacte amb les rancnies entre els capellans de la ciutat, partidaris de la canonitzaci del tamb capell Jeroni Sim, i els frares predicadors, obviament interessats en la canonitzaci del seu germ dhbits, sant Llus Bertran. El text de mossn Joaquim Aierdi s, sense cap dubte, el dietari valenci del Barroc ms interessant que ens ha pervingut. Encara, s un testimoni extraordinari pel que fa a la histria social i lingstica valenciana. La llengua reportada per Aierdi, gil i popular en molts moments, tot i que presenta castellanismes de tant en tant, es troba ben prxima als models tradicionals i s un exemple perfecte de les possibilitats que oferia lidioma a la fi del segle XVII.

85

Bibliografia especfica *AIERDI, J.: Dietari, a cura de V. J. Escart, Barcelona, 2000. ESCART, V.J.: Unes consideracions sobre la dietarstica valenciana del segle XVII, Caplletra, 9 (1990), pp. 119-127. ESCART, V.J.: Els dietaris valencians del Barroc, dins La cultura catalana tra lUmanessimo e il Barocco, Padova, 1994, pp. 281-295. ESCART, V.J.: Sobre morfologia i fontica del valenci del segle XVII i lactual, dins Miscellnia 94. Estudis sobre morfologia valenciana, Valncia-alcoi, 1994, pp. 31-75. ESCART, V.J.: Intimitat i publicitat a lmbit de lescriptura privada en el segle XVII: el cas de mossn Aierdi, Estudis castellonencs, 6, 1994-1995, pp. 459-466. ESCART, V.J.: Joaquim Aierdi i les Notcies de Valncia i son regne (1661-1679), Caplletra, 31 (2001), pp. 75-88. GIMNEZ CHORNET, V.: Administracin fiscal municipal y conflictividad social: la revuelta de los labradores (1663), tesi de llicenciatura, Universitat de Valncia, Valncia, 1983. GUIA MARN, Ll: La revolta dels llauradors de lHorta de 1663, dins Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre, Valncia, 1982, pp. 305-326.

86

JOAN BAPTISTA ANYS

87

OBRES SELECCIONADES: La vida de sant Juli, abat y mrtyr, y de santa Basilyssa, verge, daquell sposa, abadessa de mil santes donzelles, Valncia, Joan Jofr, 1528 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, A-8/231 o Biblioteca de Catalunya, Sign. 11-VI-51; ed. facsmil, Barcelona, 1971) La vida, martyri y translaci dels gloriosos mrtyrs e reals prnceps sant abdon e Senn, e la vida del gloris bisbe e mrtyr sant Pon, advocats dels llauradors contra la pedra y tempestat, Valncia, Joan Navarro, 1542 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, A-8/231)

Vida i obra Joan Baptista Anys va nixer a Valncia, el 30 de mar de 1480 i va morir el 6 dagost de 1553. Va ser teleg, poeta i prosista en llat i en valenci. Provenia de nissaga genovesa (Agnesi) i va estudiar arts i teologia a la Universitat de Valncia. Ordenat sacerdot, va entrar al servei dels comtes dOliva, com a educador de Francesc Gilabert de Centelles, hereu dels ttols. Aquella ocupaci fu que Anys estigus en contacte amb tota la noblesa regncola i, encara, amb algunes cases principals de la resta de la Corona dArag. La seua posici el port a mantenir-se fidel a la noblesa, durant les Germanies, tot i que era parent dalguns dels dirigents revoltats. Tamb va mantenir contactes amb el marqus de Cenete, amb els ducs de Calbria, virreis de Valncia, don Ferran dArag i dona Germana de Foix, i tamb amb dona Mencia de Mendoza, segona muller del duc de Calbria i dona
88

afeccionada a les lletres humanistes, que arrib a ser protectora de la viuda de Llus Vives. Igualment, per la seua pertanyena al clergat, va establir contactes amb els arquebisbes Jordi dustria i Toms de Villanueva. A alguns daquests personatges va dedicar part de la seua obra, encara que el seu major protector fou el comte dOliva, Francesc Gilabert. Situat, per tant, al bell mig de la vida social valenciana, Anys, per, lluny de deixar-se arrossegar per les facilitats de vida que tenia a la m, va optar per una vida devota i de religiositat, connectat amb els corrents espirituals de la devotio moderna i dedicant-se a lestudi de la Bblia i els escrits dels pares de lsglsia. El seu inters per aquells estudis el port a defensar sant Jeroni, a la seua Apologeticon panegyricon (1550), contra les acusasions dErasme de Rotterdam. Daltra banda, cal dir que admir el treball de Llus Vives. En llat tamb va redactar un tractat contra els mtodes de conversi forosa dels moriscos, lElegia pro neophitis sarracenis (1543), un aspecte que devia de conixer ben b, ats que durant un temps sencarreg de la catiquitzaci dels nouconvertits de la Vall dAiora. Va escriure, tamb, nombroses Apologiae, en vers i amb comentaris en prosa, destil artificis, les quals han estat tradudes recentment per Mart Duran i Mateu. Aquestes apologies varen ser publicades a Valncia, el 1543, a despeses del Centelles que Anys sencarreg deducar. En aquesta obra, a banda dalgunes peces de circumstncies, la major part del text parla de la guerra de les Germanies. Lestructura de lobra s molt complexa i sembla que va patir nombroses reescriptures. La Primera apologia est dedicada a les actuacions dels cavallers i ciutadans honrats valencians contra els
89

agermanats, tot posant especial mfasi a fer aparixer els seus protectors, els Centelles. En la Segona apologia se circumscriu en les accions del marqus de Cenete i en la seua victria sobre Vicent Peris, cap dels agermanats. Aquesta part va ser dedicada a la filla del marqus, que llavors era duquessa de calbria i virreina de Valncia. A la Tercera apologia encara t major portagonisme el comte dOliva i hi ha una apologia de les aus, on lautor recull nombrosa informaci erudita provinent del mn clssic, per, segons E. Duran, no pretenia pas illustrar el lector sobre els ocells del Regne de Valncia, sin emprar les aus com una metfora en el seu hipottic allegat en pro dels agermanats. Lobra religiosa dAnys en llat ens ha pervingut compilada en un sol volum, segurament relligat per orde de Toms Real, manuscrit i conservat a la Catedral de Valncia, autgraf dAnys, que porta per ttol Panthalia. Aquest text, en metre dactlic, havia destar conformat per trenta llibres dividits en tres parts, per no pass del llibre XVII, ja que Anys moria el 1553. En aquesta obra, Anys pretenia redactar una summa teolgica. Encara, entre la seua obra llatina, cal destacar una Egloga in nativitate Christi, dedicada a Jernima Eixarc, monja i deixeble dAnys, la qual pea teatral va ser representada davant don Ferran dArag i dona Germana. Joan Baptista Anys va estar respresentat per Joan de Joanes a les Mstiques noces de santa Agns amb el venerable Anys (o Agnesi), conservat al Museu Sant Pius V, de Valncia, i tamb apareix al Baptisme de Crist de Vicent Massip que es conserva a la Seu de Valncia. Lsglsia el va reconixer com a venerable, per les seues

90

mostres de devoci i pietat i, amb aquestes virtuts seues caldria relacionar la seua obra en valenci que ens ha arribat. Cal dir que, tocat dhumanisme com sens mostra Anys, el seu idioma natural havia de ser el llat, per, en un parell docasions almenys, us la llengua de Valncia. Aix, en vers i amb influncies marquianes i corellianes, public unes cobles a La vida de sant Juli, abat y mrtyr, y de santa Basilyssa, verge, daquell sposa, abadessa de mil santes donzelles (Valncia, 1527). Estan dedicades a Isabel de Crulles, deixeble espiritual dAnys i els personatges motiu del text, sant Juli i santa Basilissa, eren els patrons del monestir de monges agustines que hi havia prop de casa de lautor. Per una altra banda, en prosa, i tamb un tant recargolada, va donar a lestampa, igualment a Valncia, el 1542, La vida, martyri y translaci dels gloriosos mrtyrs e reals prnceps sant Abdon e Senn, e la vida del gloris bisbe e mrtyr sant Pon, advocats dels llauradors contra la pedra y tempestat. Aquesta obra est dedicada a la comtessa dOliva, Maria de Cardona, esposa del ja esmentat comte dOliva, don Francesc Gilabert. La vida dels sants Adbon i Senent s proposada com a model de virtuts als llauradors, a qui en ltima instncia sembla que sadreava, almenys hipotticament, Anys, preocupat, com sempre, en ladoctrinament dels seus coetanis. Val a dir que en aquest text, el ms interessant en vernacle del nostre autor, es contenen algunes opinions pejoratives sobre la literatura de cavalleria i de ficci, en contra de la qual es proposa la histria i lhagiografia. Pel que fa a la llengua dAnys, Max Cahner ha afirmat que la fontica, la morfologia i la sintaxi presenten un aspecte modern, s a dir,

91

adquiriren el carcter de la llengua culta actual, de manera similar al procs de formaci del castell o del francs clssics.

Bibliografia especfica ALONSO ASENJO, J.: Optimas laetificare: la Egloga in Nativitate Christi de Joan Baptista Anys o Agnesio, Criticn, 66-67 (1996), pp. 307-368. ANYS, J.B.: La vida de sant Juli, abat y mrtyr, y de santa Basilyssa, verge, ed. facs. amb una introducci dE. Duran, Barcelona, 1971. *ANYES, J.B.: Obra catalana, a cura de M. Cahner, Barcelona, 1987. ANYS, J.B.: Obra profana. Apologies, Valncia 1545. Introducci dE. Duran. Edici del text llat i traducci catalana de Mart Duran i Mateu, Barcelona, 2001.

92

GASPAR BLAI ARBUIXECH

93

OBRA SELECCIONADA: Serm de la santa Conquesta, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1666 (Biblioteca Valenciana, XVII/265 o XVII/556)

Lautor i lobra Gaspar Blai Arbuixech va nixer a Agullent, segurament el 1624, de manera fortuta, ats que els seus pares, dOntinyent, shi havien traslladat provisionalment. Estudi filosofia a la Universitat de Valncia i, des del 1645, va ser collegial de beca del Reial Seminari de Corpus Christi de la mateixa ciutat. Aconsegu el ttol de doctor en teologia i sorden sacerdot, passant a ocupar un benifet en la Seu de Valncia. Des del 1650 va formar part de la Congregaci de Sant Felip Neri, renunciant a altres llocs de ms preeminncia oferts per larquebsbe Urbina, i optant per ser maningut com a oratori pels germans Cresp de Borja, bisbe de Plasncia i lloctinent general de lOrdre de Montesa respectivament. Arbuixech degu gaudir de gran predicament en la ciutat, segons ens reporta Vicent Ximeno, ja que socup en poner en paz las familias y sossegar sangrientos vandos y enemistades i, per altra banda, orient molts estudiants eclesistics, cosa que estaria relacionada amb el crrec de prefecte de les comunions mensuals que detentava a la Universitat de Valncia. La seua devoci a la Purssima com tamb la dels Cresp de Borja que li eren protectors- el va portar a fomentar aquell culte mari i, especialment, desprs del 1661, en qu shi va concedir el dogma. Per instigaci dArbuixech sembla que es renov la capella de la Purssima dOntinyent i es renov la imatge de plata que es venera en
94

aquella localitat. Va morir a Valncia, el 13 de juliol de 1670, i va ser soterrat a la capella suara citada daquella vila de la Vall dAlbaida. La Universitat de Valncia celebr uns solemnes funerals, en qu sermon Joan Baptista Ballester. La seua obra, malahuradament, ens ha arribat de manera molt desigual. En aquest sentit hem dassenyalar que segurament va composar molts dels versos que exhib la Universitat en les festes de la Purssima, del 1661 en jeroglfics o cartells que figuraven annims- i, tamb, degu ser seua tota la idea i fins i tot alguns dels textos relacionats amb el certamen literari celebrat a Ontinyent en aquell mateix any i en commemoraci de les festes immaculistes. La seua activitat sermonadora degu ser notria i deix, manuscrits, dos volums intitulats Sermones de quaresma y otros assuntos, que segons els bibligrafs antics Rodrguez i Ximeno, es conservaven a la biblioteca de lOratori de Valncia i que ara com ara estan illocalitzats. Lnica homilia seua que va arribar a la impremta i ens ha pervingut s el conegut Serm de la conquista, predicat i publicat a Valncia el 1666. Aquesta pea doratria sagrada caldria encabir-la dins el model de prosa barroca culta proposat per Modest Prats i Albert Rossich qua va ser habitual entre alguns predicadors desitjosos, sobretot, denlluernar lauditori amb les seues dots. En aquest sentit, i en paraules dels investigadors suara citats, en aquest casos, lescriptor hi utilitza tota classe dimatges, smils i ancdotes, incorpora citacions bbliques i clssiques, acumula castellanismes i sesfora per buscar recursos retrics variats per commoure lauditori,

95

per no pas fins al punt dallunyar-se dun nivell generalment comprensible. El Serm de la conquista dArbuixech s un text que, a ms de narrar el fet conegut de la pressa de Valncia per part de les hosts catalanoaragoneses comandades per Jaume I, t un record especial per la figura de Rodrigo Daz de Vivar, el Cid, lespasa del qual es condevava a Valncia i form part, des daquell any 1666, de la process del 9 doctubre, acompanyant el pen de la conquesta. A nivell lingstic, el Serm presenta un valenci culte, amb citacions llatines de la Bblia i dalguns clssics del passat, i tamb utilitza fonts cronstiques ms o menys conegudes per lauditori, en un intent, al remat, de fer exhibici de lerudici de lautor.

Bibliografia especfica ALMELA I VIVES, F.: Un sermn valenciano del siglo XVII, Revista Valenciana de Filologia, VI, nm. 23 (1964), pp. 211-232. ARBUIXECH, G.B.: Serm de la conquista de Valncia, Sueca, 1975. [ed. facs.] ARBUIXECH, G.B.: Serm de la santa conquista de Valncia, Valncia, 1983. [ed. facs.] ARBUIXECH, G.B.: Serm de la conquista, (Valncia, 1666), Valncia, 1993. [ed. facs.] BERNABEU GALBIS, A.: Una devocin singular, mosn Albuixech y la capilla de la Pursima, dins Arte e historia en la iglesia de Santa Mara de Ontinyent, Ontinyent, 1988. pp. 57-71.

96

CASANOVA, E.: Llegendes i ancdotes sobre Gaspar Blai Arbuixech, dins Almaig, Estudis i Documents, n1, 1985. pp. 26-28. HARO ESPLUGUES, R.: El pleb Arbuixech i el 9 doctubre, dins Almaig, Estudis i Documents, n2, 1986. pp. 22-24. LLORA TORTOSA, A.: Devocin a la Pursima Concepcin y capilla de la misma, dins Ontinyent y su historia, Ontinyent, 1992. pp. 350371. PRATS, M.-ROSSICH, A.: El Llibre dels secrets dagricultura i la prosa catalana a lpoca del Barroc, dins RAFANELL, A.: El bon s del valenci al segle XVII, Alba, nm. 8 (1993), pp. 109-122

97

JORDI DUSTRIA I ANTONI RAMREZ DE HARO

98

OBRA SELECCIONADA: Les intruccions e ordinacions per als novament convertits del regne de Valncia, Valncia, Joan Mei, 1566 (Biblioteca Valenciana, XVI/107 o XVI/F-9)

Els autors i lobra Jordi dustria va nixer a Gant en una data desconeguda i va morir a Lieja, el 1557. Fill natural de lemperador Maximili I, va ser oncle, per part de pare, del csar Carles, per influncia del qual va estar nomenat arquebisbe de Valncia, el 1538, i desprs, el 1544, bisbe i prncep de Lieja. Durant el seu mandat va residir majoritriament a Villar de Benaduf, a la comarca dels Serrans, que des de llavors pass a anomenar-se Villar de lArquebisbe. Un dels majors problemes a qu hagu denfrontar-se, durant el seu pontificat, fou el dels moriscos, per als quals va redactar les Intruccions e ordinacions per als novament convertits del regne de Valncia. Hom suposa que, en aquest treball, va comptar amb lauxili dAntonio Ramrez de Haro, bisbe que havia estat dOrense i en aquell moment era bisbe de Ciudad Rodrigo (1539-1541), com sindica a la primera edici de lobra. Aix, encara, ens aprofitaria per datar amb major exactitud la confecci daquell text. Daltra banda, cal dir que Ramrez de Haro va ser inquisidor apostlic i comissari reial a les terres valencianes per al govern espiritual i temporal dels moriscos per dessignaci de Carles I. Ara com ara, no sabem si aquelles disposicions arribaren a imprimir-se durant el temps que fou arquebisbe de Valncia don Jordi dustria, per s que ho foren
99

desprs, en diverses ocasions. La primera, el 1566, per manament de larquebisbe don Mart Prez de Ayala, que les va veure i examinar en el snode dioces del 1565 i les va adjuntar a la publicaci daquell. La segona vegada va ser el 1594, tamb en reeditar-se el snode de larquebisbe Prez de Ayala, el qual tamb va manar imprimir una Doctrina christiana en lengua arviga y castellana, compuesta e impresa por mandato del illustrissimo y reverendissimo seor don AMrtn de Ayala, arobispo de Valencia, para la instruccin de los nuevamente convertidos deste reyno (Valncia, Joan Mei, 1566), que vindria a demostrar la preocupaci del bisbat respecte a aquell problema. La primera cosa que haurem de dir sobre aquesta obra s que segurament va estar inspirada per larquebisbe don Jordi, per la seua redacci aniria a crrec dalgun fill del regne que controls la llengua i conegus de prop la problemtica, fins al punt de poder redactar aquell breu tractat que pretenia, sobretot, a ms de donar unes instruccions que los novament convertits del present regne de Valncia han de servar, ser dutilitat als rectors i capellans destinats als llocs on habitaven majoritriament els nouconvertits. Tamb hi ha ordinacions referides als alguatzirs dels llocs i als visitadors daquelles poblacions. La part ms interessant del text cont una srie de disposicions referides a lantroponmia, als ritus i costums dels moriscos, totes elles adreades a assimilar aquella minoria etnicorreligiosa a la cultura catlica dominant, cosa que, com s ben sabut, no va estar possible, i acab amb lexpulsi del 1609. Ledici de 1594, per tant, representaria una de les ltimes temptatives per predicar la fe cristiana en terres de moriscos.
100

Bibliografia especfica RIBELLES COMN, J.: Bibliografa de la lengua valenciana, tom II, Madrid, 1929, pp. 113-114.

101

JOAN BAPTISTA BALLESTER

102

OBRA SELECCIONADA: Ramellet del bateig del fill y fillol de Valncia, sanct Vicent Ferrer. Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1667 (Biblioteca Pblica de Castell, XVII-968(15) o Biblioteca Pblica dOriola 17344(3).

Lautor i lobra Joan Baptista Ballester va nixer a Valncia, el 21 de juliol de 1624. Estudi gramtica i poesia llatina des de ben menut, de manera que als 1e anys ja havia obtingut el ttol de mestre en arts i als 16 anys es va doctorar en teologia. Un parell danys desprs va guanyar la ctedra de filosofia a la Universitat de Valncia. Va opositar en diverses ocasions a pavordries i ctedres de teologia i, en opini de Vicent Ximeno, coneixia lhebreu, el grec i larameu. Va arribar a ser examinador sinodal de larquebisbat de Valncia i examinador de filosofia i teologia en la universitat. Pelq ue fa a la seua carrera eclesistica, emparat en el favor de larquebisbe Pere dUrbina, va ser rector de diverses parrquies valencianes fins que arrib ocupar el lloc darcedi de Morvedre, des del 1652. Va ocupar els llocs, tamb, de jutge ordinari i qualificador del Sant Ofici. Viatj a Roma, per mamament de Felip III dArag amb lambaixada que havia de recaptar la concessi del dogma de la Purssima. Promogut Urbina a larquebisbat de Sevilla, semport amb ell a Ballester, i en aquella ciutat va ser catedrtic de prima de teologia. Poc de temps desprs, segurament, Ballester torn a Valncia i es vincul a la Congregaci de lOratori de Sant Felip Neri, de Valncia. Va morir el 23 de setember de 1672.
103

Durant tota la seua vida, per, destac de manera especial la seua activitat com a sermonador. De fet, vicent Ximeno afirma que exercitse muchos aos en la predicacin, dexndose llevar los principios de aquel estilo que llaman culto, conceptuoso y ameno, incitado de su misma sutileza. Per, encara s ms interessant assenyal que el mateix Vicent Ximeno destaca que buscvanle para las funciones ms festivas y de mayor concurso, y llegaro a aclamarle por el Fnix de la predicacin. s per aix que la seua activitat literria la trobem relacionada especialment amb loratria sagrada, encara que tamb va fer algunes incursions en el camp de la historiografia i lhagiografia, sense massa encert en alguns casos, segons els crtics. Car dir que redact un Catlogo de los obispos y arzobispos de Valencia desde el ao I de la muerte de Christo, 34 de la vida y tiempo de los apstoles, hasta el presente ao 1672, que usava alguns cronicons antics com a font principal dels perodes antics, que va publicar dins uns eu volum que portava per ttol Identidad de la imagen del Santo Christo de San Salvador de Valencia con la sacrosanta imagen de Christo de la ciudad de Berito, en la Tierra Santa (Valncia, 1672), un llibre que gener una apassionada polmica sobre el loc dorigen de sant Lloren, iq ue es prolong incls desprs de mort Ballester, que en efecte ja noms va poder contestar a travs duna onbra pstuma de qu tingu cura Lloren Mateu i San. Al marge daquells temes erudits sobre relquies i ptries de mrtirs de lantiguetat que agradaven tantssim als homes del Barroc, va redactar una vida de sant Felip Neri, en llat (Valncia, 1648) que desprs va estar traduda en itali per don Llus Cresp de Borja i nombrosos textos de caire apologtic destinats a persones de
104

virtuts reconegudes per lesglsia, com ara els metges Vicent Miquel Gil (1655) i don Melcior de Villena (1656), o sant Pere Nolasc, el beat Pere de Arbus, sant Joan de Mata i sant Flix de Valois o el mateix bisbe a qui havia conegut en persona, Llus Cresp de Borja (1676). Molts daquests textos no sn altra cosa que sermons predicats en festes i celebracions especfiques o en exquies, a les quals, encara, haurem dafegir uns quants papers dedicats a la Purssima Concepci de Maria (un dells publicat a Sevilla, el 1662, i els altres a Valncia, el 1664 i el 1665), uns altres relacionats amb la nova capella de la Mare de Du dels Desemparats de Valncia i, en especial, conv assenyalar el Panegrico en las exequias que la muy insigne Universidad de Valencia hizo a la memoria del apostlico varon doctor Gaspar Blai Arbuixech (Valncia, 1671), un destacat predicador del seu temps, i el Ramellet del bateig del fill y fillol de Valncia, el apostlich sact Vicent Ferrer (1667), predicat a la parrquia de Sant Esteve, amb motiu de la festa del bateig del sant medieval. Pel que respecta a aquest serm en valenci, que s lnic seu que ens ha pervingut imprs en aquesta llengua, haurem de dir que segurament no va ser lnic que predic en lidioma propi del pas. Molt probablement tamb fou en valenci el serm que Ballester pronunci en la festa de la parrquia de Sant Toms, de Valncia, el 1565, ats que es va fer el dia de sant Jordi, que coincid aquell any amb la vespra de sant Vicent Ferrer. En qualsevolc as, el Ramellet s una de les peces doratria sagrada valenciana de ms volada, amb qu Modest Prats i Albert Rossich lhan adscrit al model de prosa barroca cultista, i que podem trobar en textos de gran ambici
105

literria, la qual, dacord amb lesttica del seu temps, es proposa explotar les mximes possibilitats retriques que li ofereix la potica barroca, sempre segons els models castellans, que deixen una emprempta decisiva tant en la gramtica com en el lxic i fins en el gust prosdic. En qualsevol cas, aix saddiu perfectament amb la definici de culto, conceptuoso y ameno que havia atorgat Ximeno a lestil de Ballester, i qe s precisament el que trobem en el seu Ramellet, una pea que caldria incloure, sense dubte, dins una tradici de sermons en valenci que es va matenir viva durant els segles XVI i XVII i que es prolongaria, encara, durant el XVIII i el XIX, tot i que els testimonis de la mateixa no siguen massa abundants.

Bibliografia especfica CASANOVA, E.: Sobre els sermons de les festes de Sant Vicent Ferrer al segle XVIII a Valncia, dins Miscellnia dhomenatge a Enric Moreu-REy, Barcelona, 1988, pp. 385-407. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, vol. II, Valncia, 1749, pp. 67-70.

106

PERE ANTONI BEUTER

107

OBRA SELECCIONADA: Primera part de la Histria de Valncia, Valncia, Joan Mei, 1538 (Biblioteca Valenciana, XVI/27) Primera parte de la Cornica general de toda Espaa y especialmente del reyno de Valencia, donde se tratan los estraos acaescimientos que del diluvio de No hasta los tiempos del rey don Jayme de Aragn, que gan Valencia, en Espaa se siguieron, con las fundaciones de las ciudades ms principales d'ella y las guerras crueles y mutaciones de seoros que ha huvido, Valncia, Joan Mei, 1546 (Biblioteca Valenciana, XVI/11) Segunda parte de la Cornica general de Espaa y especialmente de Aragn, Cathalua y Valencia, donde se tratan las cobranas d'estas tierras de poder de moros por los nclytos reyes de Aragn y condes de Barcelona. Y pnese en particular la conquista de la ciudad y reyno de Valencia y Murcia, con las yslas Mallorca, Menorca, Evia y las otras, Valncia, Joan Mei, 1551 (Biblioteca Valenciana, XVI/50) Cronica general d'Hispagna et del regno di Valenza, nella quale si trattano gli avenimenti et guerre che del diluvio di Noe insino al tempo del re don Giaime d'Aragona, che acquist Valenza in Spagna si seguitarono, (...) nuovamente tradotta in lingua italiana dal signore Alfonso de Ulloa, Vencia, Gabriel Giolito dei Ferrari e fratelli, 1556 (Biblioteca Valenciana, XVI/129 o XVI/571)

Lautor i lobra Lorigen dels Beuter valencians caldria buscar-lo en alguna famlia de mercaders eslaus o germnics que, atrets per les possibilitats que oferia la capital del regne de Valncia, s'hi installaren en un moment indeterminat del segle XV. Ms tard, entre el 1490 i el 1495 degu nixer Pere Antoni, el qual encara va arribar a conixer alguns

108

dels millors anys d'aquella urbs puixant i orgullosa. Va viure, igualment, el somni d'Itlia, amb Npols que encara recordava el pas del Magnnim i Roma plena de descendents dels Borja, i acab per formar part del cercle de la noblesa i l'oligarquia que havia eixit vencedora de les Germanies. Beuter es dedic a la carrera eclesistica i se'ns mostra desitjs de pujar en l'escalaf social, si hem de fer cas del seu viatge a Itlia, on aconsegu crrecs per designaci pontifcia, o de les dedicatries dels seus llibres als arquebisbes de Valncia. Va estar vinculat, segurament, a la cort virregnal en un grau que no podem precisar o, si ms no, era conegut pels virreis. Des del 1530 fou predicador de la ciutat i ja des del 1522, de manera irregular, per, el trobem documentat com a professor de l'Estudi General, on va ocupar diverses ctedres. s ben probable, encara, que, com sembla demostrar la seua relaci amb el preceptor de Felip II, Juan de Ziga -casat, per cert, amb Estefania de Requesens, filla de la noble dona valenciana Hiplita de Liori-, un home amb la trajectria social i cultural de Beuter, tingus algunes aspiracions a la cort d'Espanya. Pere Antoni Beuter, fou un home illustrat del seu temps i s'afany, com no podia ser altrament, a donar llustre a la societat en qu es movia. Ms encara, des de la trona o des de les pgines dels seus llibres historiogrfics, Beuter volgu collaborar a enaltir la imatge del seu pas; del pas recentment adquirit per la seua famlia. I es va valer de la histria, per tal de fer-ho. Era un mitj cmode i que podia deixar ben contents els seus coterranis. Beuter va iniciar la seua trajectria intellectual dedicat l'estudi de la teologia, com a catedrtic de "Smula per via de reals" a l'Estudi General de Valncia. L'estudi d'aquella disciplina i de la Bblia, com en
109

altres casos coetanis, el va portar a conixer les idees dErasme i va arribar a "erasmitzar", com ha afirmat Joan Fuster. En sn testimoni, a ms de les indicacions que fa a la seua Crnica, els llibres del Rotterdams que possea a casa seua a l'hora de la mort. Per aquella afecci "erasmista" degu influir molt poc en la consideraci que els jurats de Valncia mostraven per Beuter. Fins i tot, malgrat que la doctrina erasmista perd pes davant el csar Carles a partir de la condemna que en fu la Inquisici, el 1537, Beuter continu gaudint del favor dels oligarques de la ciutat: havia rebut honors i crrecs i seria l'encarregat de sermonar en la festa del Centenar de la Conquista (1538), com segurament ho havia fet altres anys. Tamb gaudiria, encara, d'ajudes econmiques per tal de publicar llibres seus. De fet, sembla que a causa d'haver de parlar en aquell serm commemoratiu, ara perdut, sobre la conquesta de la ciutat per les hosts dels catalans i dels aragonesos que comandava el rei Jaume I, Beuter s'aproxim a una disciplina com la histria. Aix ens ho confessa a l'"Epstola" que encapala la Primera part de la seua Histria de Valncia. Per Beuter, que malgrat que havia predicat sobre "los que primer poblaren la insigne ciutat de Valncia" i recont, en aquell serm, "tota la histria de la conquista de Valncia", noms s'hi dedic "marginalment" a la historiografia; quasi per atzar, si fem cas de les seues paraules. La seua activitat bsica haurem de buscar-la en la docncia universitria, en l'estudi de la Bblia i en la redacci de volums sobre litrgia i teologia i d'altres temes vinculats als afers eclesistics. Els bibligrafs antics ja conegueren aquests llibres i les nostres biblioteques hodiernes en conserven exemplars. Tenen un inters molt limitat, ara, per a nosaltres, per no hi ha dubte que s en aquells llibres
110

on les futures investigacions podran perfilar millor les lnies del pensament beuteri. La histria, com ja hem vist, noms tenia un inters secundari. Beuter, per, hi incid, encara, desprs, i redact una segona part de la Histria de Valncia, que la public ja en castell (Segunda parte de la Cornica general de Espaa y especialmente de Aragn, Cathalua y Valencia, donde se tratan las cobranas d'estas tierras de poder de moros por los nclytos reyes de Aragn y condes de Barcelona. Y pnese en particular la conquista de la ciudad y reyno de Valencia y Murcia, con las yslas Mallorca, Menorca, Evia y las otras, Valncia, Joan Mei, 1551), probablement impulsat per l'xit de la traducci en aquella mateixa llengua de la Primera part, a la qual havia afegit tant que alguns autors la considren una obra diferent del tot (Primera parte de la Cornica general de toda Espaa y especialmente del reyno de Valencia, donde se tratan los estraos acaescimientos que del diluvio de No hasta los tiempos del rey don Jayme de Aragn, que gan Valencia, en Espaa se siguieron, con las fundaciones de las ciudades ms principales d'ella y las guerras crueles y mutaciones de seoros que ha huvido, Valncia, Joan Mei, 1546). Segons alguns bibligrafs, arrib a enllestir una Tercera parte, com el mateix autor indica en diversos llocs, per no hem trobat, ara com ara, cap rastre. En qualsevol cas, la producci historiogrfica degu procurar-li un cert renom i el fet de canviar de llengua rpidament no faria ms que corroborar-ho. Beuter, en fer-ho, s'apropava als cercles de poder, i ho feia en la llengua que els era ms natural. Tanmateix, el sentiment de deserci lingstica encara pesava i l'excusa, per escrit i per tal de justificar-se davant els seus compatriotes -ni que fos com un simple exercici retric- no podia faltar. Aix doncs, en publicar, traduda, la
111

Primera parte, Beuter demana excuses als jurats de la ciutat de Valncia, tot emparant-se en el recurs de la major universalitat del castell respecte del valenci. Conv destacar, encara, que l'actitud de Beuter, a mitjan segle XVI i a Valncia, no era un fet allat. Un altre historiador com Viciana no arrib ni tan solament a publicar res en la llengua prpia del regne de Valncia. Pere Antoni Beuter, amb tot, no sembla que aconsegus situar-se, ni a Roma ni a la cort dels ustries, i el 5 de desembre de 1554. Deix un fill illegtim, Pere Llus, de mare ignota, que entraria a formar part, pocs mesos desprs, de la Companyia de Jess i arribaria a ser, a vora, un destacat filsof seguidor del molinisme. Per Pere Antoni Beuter deixava tamb una fortuna modesta, una casa i un hort "situada e situat en lo Cam de Benimaclet, fora los murs de la ciutat de Valncia" i una biblioteca ben nodrida, on figuraven alguns exemplars dobres seues que encara no shavien venut, i que ens permet fer-nos una idea bastant exacta de la seua cultura. En aquest sentit, la biblioteca ens demostra clarament les afeccions i els interessos de qui la va conformar: teologia, religi, la Bblia, litrgia, pietat popular, filosofia, histria, llengua llatina, castellana i hebrea, retrica, etc., i, fins i tot, algun llibre de carcter molt ms prctic. Els clssics llatins i alguns humanistes italians; obres d'Erasme, que representaven el pensament ms modern del moment. La biblioteca de Beuter, per, tenia igualment una part d'arxiu privat. Pel que respecta a lobra historiogrfica de Beuter, cal afirmar que aquest historiador valenci del Renaixement s'interess, sobretot, pels orgens de Valncia: en la Primera part va recollir tot el que pogu sobre els primers temps del nostre pas, des de No -o millor dit, des de
112

Tubal, el seu nt- fins al Cid. Aquell perode era, per dir-ho d'alguna manera, la part antiga de la histria valenciana, tal i com ell la concebia. Una histria que es construeix, a ms, a partir del text que ms conv: l'obra de Joan nnius de Viterbo, humanista clarament interessat a agradar el papa Borja i els reis Ferran i Isabel, i que no dubt inventar-se una fabulosa histria per a Hispnia, de major importncia que la italiana, per tal de situar la monarquia dels Catlics al front dEuropa. Beuter connectava d'aquesta manera amb una tendncia generalitzada dels historigrafs humanistes: la de trobar els orgens i defensar la tradici prpia davant la primacia de Roma i la seua antiguetat, que sexhibia sovint com una carta ideolgica que podia interessar a l'Esglsia per no a les diverses monarquies europees. L'poca preromana, fantsticament illustrada pel dominic de Viterbo, era continuada per Beuter amb dades del perode rom, ms dades sobre el perode dels gots i encara d'altres sobre la dominaci musulmana i la del Cid. Beuter, desprs de fer aquest recorregut cronolgic i tot completant-lo amb una descripci "geogrfica" de la ciutat i del regne, construa una imatge concreta de les terres valencianes, una imatge que oferia als seus compatriotes com a fruit de les seues investigacions i sota l'aparena d'una obra rigorosa i documentada. Desprs d'aventurar-se en els terrenys poc coneguts dels perodes ms antics de la histria, Beuter havia bastit l'edifici de la mtica que necessitaven la ciutat i el regne. Per Valncia -la societat de la Valncia que Beuter habitava- no descendia directament de Tubal, de Roma ni del Cid, per molt nobles i decoratius que fossen aquells avantpassats geogrficament "vinculables". Beuter sabia perfectament que la Valncia contempornia seua tenia els seus orgens en el temps de la conquesta per part de les
113

tropes de Jaume I: els catalans i els aragonesos, en repoblar aquelles terres i fundar i incorporar aquell nou regne de Valncia a la Corona d'Arag, creaven el pas de Beuter. Per aix el nostre prevere dedic el segon volum ntegrament a aquella constituci poltico-geogrfica del pas. Per aix i perqu disposava d'un material molt ms fiable, molt ms directe i detallat: documents, crniques "oficials" de la casa reial d'Arag i d'altres, per, sobretot, el Llibre dels feits del rei en Jaume, que s la font principal. En qualsevol cas, tant en la Primera part de la Histria de Valncia com en la Segunda parte, la ciutat i el regne de Valncia "naixien" als ulls dels lectors: des de l'arbre genealgic del mateix de No o grcies als fundadors catalans i aragonesos de qui descendien efectivament la major part dels habitants del pas. Una maniobra historiogrfica com aquella, segurament tenia una finalitat concreta que cal relacionar, tal vegada, amb el sentiment de particularisme regncola que ja venia manifestant-se en els textos del segle XV. Cal assenyalar, tamb, que l'obra de Beuter, malgrat les fabuloses falsificacions que cont en la seua primera part i la poca originalitat que demostra en la segona, ha estat un text que sempre va agradar als valencians del segle XVI i de principis del XVII. En sn testimoni les diverses edicionsi, encara, la segura projecci exterior -en terres de parla castellana-, des d'on conegu una traducci a l'itali, almenys la Primera part (Cronica general d'Hispagna et del regno di Valenza, nella quale si trattano gli avenimenti et guerre che del diluvio di Noe insino al tempo del re don Giaime d'Aragona, che acquist Valenza in Spagna si seguitarono, (...) nuovamente tradotta in lingua italiana dal signore Alfonso de Ulloa, Vencia, Gabriel Giolito dei Ferrari e fratelli, 1556).
114

Bibliografia especfica. BEUTER, P.A.: Primera part de la Histria de Valncia (Valncia, 1538), ed. facs. amb una introducci de J. Fuster, Valncia, 1971. *BEUTER, P.A.: Crnica, a cura dE. Iborra, Valncia, 1982. BEUTER, P.A.: Crniques de Valncia, ed. facs. de led. val. 1538, i la 2 part, del 1608, amb una introducci de V.J. Escart, Valncia, 1995. *BEUTER, P.A.: Primera part de la Histria de Valncia, a cura de V.J. Escart, Valncia, 1998. CASTAEDA Y ALCOVER, V.: Los cronistas valencianos, Madrid, 1920. CASTAEDA Y ALCOVER, V.: "Pedro Antonio Beuter", Boletn de la Real Academia de la Historia, nm. 100 (1932), pp. 151-162. IBORRA, E.: "Primera part de la histria de Valncia" de Pere Antoni Beuter: introducci crtica i estudi lingstic, tesi de llicenciatura, Universitat de Valncia, 1983. JUAN-MOMP I ROVIRA, J.: "Breu ullada a la llengua del XVI: La Histria de Valncia de Pere Antoni Beuter", dins Miscel.lnia Joan Fuster, vol. III, Abadia de Montserrat, 1991, pp. 225-240.

115

GENS CAMPILLO DE BAYLE

116

OBRA SELECCIONADA: Gustos y disgustos del lentiscar de Cartagena: sucessos varios, a modo de novelas, ilustrados con sentencias, Valncia, Francesc Mestre, 1691 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/13202 o R/6629)

Lautor i lobra De Gens Campillo Balle (o de Bayle) sbame ara com ara molt poques coses. Segons afirma a la portada del seu Gustos y disgustos..., va ser llicenciat i beneficiat a lesglsia parroquial de Santa Maria la Major, dElx. Probablement degu nixer en aquella vila, a mitjan segle XVII. Segons Manuel Rico Garcia, fou sacerdote ilicitano i seguint el Compendio Oriolano, de Josep Montesinos, afirma que va escriure les segents obres: les comdies La prdida de Espaa por el infliz Rey don Rodrigo; Noche obscura por las muchas tinieblas de tirana y errores que sembraron en Espaa los moros; i La mejor estrella de Espaa, Santo Domingo de Guzmn, por la predicacin del Santsimo Rosario de la Virgen Madre; i un auto sacramental que portava per ttol Fuerzas de Jess Sacramentado experimentadas en los que dignamente las reciben. Tamb, Rico, cita la seua Gustos y disgustos del Lentiscar de Cartagena, en edici de 1689, que s lobra que actualment li coneixem, juntament amb la seua segona edici, de 1691. Aques informacions ens situarien, doncs, davant un autor eclesistic, redactor de textos teatrals, tan del gust del mn del Barroc, i autor duna de les poques proses de ficci del segle XVII valenci, encara que molt vinculat al regne de Mrcia. De fet, Gustos y disgustos va adreat al marqus de Corbera, Pedro de Molina, regidor

117

perpetu de la ciutat de Mrcia, i la seua acci est basada a Cartagena, ciutat de la qual sofereix una descripci al primer captol. En qualsevol cas, tamb degu tenir clares vinculacions a la ciutat de Valncia a ms de la zona dElx, bviament-, ats que un va imprimir el seu llibre a aquesta ciutat. Gustos y disgustos del Lentiscar de Cartagena, en paraules de Rafael Lapesa, pertenece al gnero consagrado por Tirso de Molina con sus Cigarrales de Toledo, y proseguido, entre otros, por Castillo de Solrzano en su Huerta de Valencia, pintura de refinadas diversiones en ambiente de alta sociedad. Las damas y seores que concurren a celebrar fiestas en la deleitosa finca del Lentiscar llevan al campo amplio bagaje de convenciones sociales y cultura tpica: filosofa escolstica, fsica a base de los cuatro elementos, creencia en el influjo de las estrellas, moralidades trilladas, platonismo amoroso, emblemtica, mitologa, imgenes de gastado cuo. Todo est fijado, consagrado. No caba una visin nueva del mundo ni una crtica a fondo de las costumbres vigentes: las ideas y los usos dominantes no admitan variacin, porque formaban parte del slido edificio donde se haba encastillado la sociedad espaola. En aquest sentint, doncs, haurem de veure la recreaci didacticomoral de Campillo com una mena de compendi dusos i bons costums de la seua societat, tot temptant de donar una guia segura per a la perfecci moral i mostrant clarament els desenganys del mn. La protagonista, Filomunda, abandona el convent on anava a dedicar-se a monja, enamorada dun jove noble que, finalment, mor, amb qu la jove ha de tornar al convent, desenganyada de la vanitat de la vida terrenal. No debades, a lobra de Campillo podem llegir que
118

sueo es la vida, y en despertando para la eterna, se ve que la pasada era una sombra. La vida s vista, doncs, com un passatge obscur, mentre el ms enll ser all que compta. Ara b, Campillo va provar davanar en el gnere que emprava, tot superant els models anteriors, aportant un toc ms realista, en concedir ms espai als sentiments i les conductes humanes. Caldria afegir, encara, que tot i lestil una mica massa elaborat, com ha dit Sirera, els gustos, en forma daventures o festes diverses, es troben relatats amb dedicaci i habilitat, i linters del lector (...) es mant prou viu tot al llarg dels dotze episodis que conformen lobra.

Bibliografia especfica: CALATAYUD BAYA, J.: Diccionario abreviado de personajes alicantinos, Alacant, 1977, pp. 52-53. CAMPILLO DE BAYLE, G.: Gustos y disgustos del Lentiscar de Cartagena, Mrcia, 1983 [ed. facs. de la de Valncia, 1691] CAMPILLO DE BAYLE, G.: Gustos y disgustos del Lentiscar de Cartagena (Novela del Siglo XVII), prlogo de E. Valera, Madrid, 1949. LAPESA, R.: El Lentiscar de Cartagena, dins De la Edad Media a nuestros das. Estudios de historia literaria, Madrid, 1967, pp, 286289. RICO GARCIA, M.-AULADELL PREZ, M.A.: Ensayo biogrfico bibliogrfico de escritores de Alicante y su provincia, Alacant, 1986, pp. 37 i 345. SIRERA, J.L.: Histria de la literatura valenciana, Valncia, 1995, pp. 295-297.

119

ANDREU CAPELLA

120

OBRA SELECCIONADA: Sermons dels diumenges y festes principals de lany, 2 vols., Castell de Sanaja, Noel Baresson, 1593-1594 (Biblioteca Universitria de Valncia R-1/247-248) [Nota: Lexemplar es troba digitalitzat a la pgina de la BUV.] Libro de la oracin en que se ponen consideraciones sobre los Evangelios de todos los Domingos del ao y algunas fiestas principales, Alcala de Henares, Juan Gracin, 1578 (Biblioteca Pblica del Estado Fernando de Loaces, 4242-1) Meditationi sopra tutti gli evangelii dell'anno, Vencia, presso Giovanni Battista Combi, 1640 (Biblioteca Valenciana, XVII/504)

Lautor i lobra Andreu Capella va nixer a Valncia el 1529. Es doctor en teologia per la Universitat de Valncia i ingress a la Cartoixa de Portaceli, des don, per qestions de salut, pass a la Companyia de Jess, on arrib ser rector del Collegi de la mateixa ciutat, a ms docupar crrecs i dignitats a Tarragona i a Roma, on va sustentar la ctedra del Collegi rom. Per, segurament desitjs duna major espiritualitat i dallunyar-se dels afers poltics en qu sovint es veia immersa la Companyia, retorn a lorde de sant Bru, a la Cartoixa dScala Dei. Tanmateix, la seua saviesa en els mbits de la teologia i de les escriptures, per potser tamb el seu bon quefer en els monestirs, el portaren a ocupar diversos crrecs. Aix, va ser prior a Portaceli, a Scala Dei, a la cartoixa castellana del Paular i, encara, a la cartoixa de Sant Mart de Npols i a la de Sant Ambrs de Mil. Als annals de Portaceli shi cont una informaci que, ms enll de la pura
121

ancdota, almenys, ens indicaria la seua voluntat dascesi i la seua fama dhome virtus entre els seus coetanis, ats que el mateix sant Llus Bertran sembla que va dir de Capella: Yo s quien le ha visto algunos palmos sobre el suelo estando orando en Porta Coeli. En qualsevol cas, tamb fou visitador apostlic i es va encarregar daplicar la reforma entre els benets, on sembla que reeix amb bastant xit, per la qual cosa Felip I dArag i II de Castella el va proposar per a bisbe de la Seu dUrgell, crrec que li fou condedit des de Roma el 1588. Com a bisbe daquella dicesi catalana ja en la frontera amb Frana, es preocup per larribada dhugonots provinents del nord i desenvolup una intensa tasca pastoral i dadoctrinament del poble, cosa que es va traduir en la celebraci de quatre snodes diocesans (1589, 1597, 1599 i 1601) les actes dels quals, malahuradament, no ens han pervingut. En el seu inters per aplicar les directrius de Trento entre els seus feligressos, va comptar amb lajuda dun collaborador excepcional, a qui desprs lEsglsia reconeixeria la seua santedat, Josep de Calassan.A la Seu dUrgell va fundar un collegi de jesutes demostrant que no soblidava dels seus orgens- i va instituir un seminari on poguessen forma-se els nous capellans. Andreu Capella va morir el 22 de setembre de 1609, a la Seu dUrgell. Dalguna manera, aquell bisbe valenci havia fet, en unes altres proporcions, la mateixa tasca que, a Valncia, desenvolupava per aquells anys el bisbe contrareformista per excellencia a les nostres terres, Joan de Ribera, per demostrava una sensibilitat lingstica envers les seues ovelles que Ribera no demostr massa sovint.

122

Ocupat com degu estar en aquestes coses, tanmateix, Andreu Capella encara va tenir temps descriure i deditar algunes obres, en castell, que pel seu inters i pel seu xit en determinats cercles intellectuals cristians i contrareformistes, foren tradudes en llat, en francs i en itali. Aquestes foren el Libro de oracin (1575) i un Manual de consideraciones y exercicios espirituales (1575?) que, ams, es reeditaren en castell altres vegades. Tamb public alguns sermons especials predicats en lmbit de les celebracions de festes senyalades, com ara en honor a sant Ramon de Penyafort. Per lobra que segurament degu tenir una major repercusi i immediata, en la seua dicesi i encara, potser, en atres dicecis on es parlava la nostra llengua, foren els dos volums dels Sermons dels diumenges y festes principals de lany (1593-1594), que especialment lerudit bibligraf Ribelles Comn va incorporar a la nostra tradici literria particular. I s que val a dir que la llengua en qu foren estampats els sermons degu ser la prpia que parlava el nostre bisbe i, encara, en un nivell de registre culte i alhora assequible no gens menyspreable. Els Sermons editats per Andreu Capella abasten el cicle sencer de lany litrgic, i contenen, tamb, en una espcie dapndix, alguns sermons ms, de festes del calendari catlic, com ara el de la festa de sant Andreu, en el dia de la Concepci de nostra Senyora i en el dia de la Purificaci de nostra Senyora. Un altre aspecte que conv assenyalar, en parlar daquest obra del bisbe Capella, s la seua evident voluntat darribar al poble i de fer-ho en la seua mateixa llengua. Els seus sermons estaven destinats a ser model dels capellans i rectors de parrquies de la seua dicesi i
123

pretenien difondre les noves directrius de Trento. Per tant, havien destar escrits en la llengua que millor entenien els feligressos daquelles terres, poc acostumats a les ornamentacions prebarroques i barroques del castell. Com ha extractat Vicent Pitarch no fa molt, al model de pastoral proposat per Capella en aquests sermons, resulta derivat de les directrius ideolgiques del moment i li calia la llengua vulgar perqu havia de ser impartida mitjanant un estil marcat per la senzillesa, que la faa ben entenedora a tothom; tant la catequesi com lhomilia shan de fer conforme a la capacitat dels oients, ab brevetat y facilitat de paraules, en un estil fcil y pla per a que tots ho poguen entendre, dexant les artificiositats. Les paraules del bisbe Capella, prou que evidenciaven quina llengua era la ms necessria dusar en la predicaci i en la catequesi, al bell canvi de segles. Daltra banda, cal tenir en compte lopini que els sermons de Capella mereixen a V. Pitarch: la prosa dels sermons del bisbe Capella conservava la vigoria i la frescor, lautenticitat sencera, del seu origen valenci, una empremta que no havien afeblit els anys destada for de la seua ciutat de naixement. Era, doncs, un material homiltic no sols magnfic i exemplar, sin oport i necessari, apte per al consum immediat i directe per part, no cal dir-ho, de qualsevol de les parrquies.

124

Bibliografia especfica ESCART, V.J.: El bisbe Andreu Capella, Sa, nm. 256 (2001), p. 7. MOLIN, E.: Els llibres del bisbe dUrgell Andreu Capella, Esglsia dUrgell, nm. 200 (1991), pp. 5-9 i nm 204 (1991), pp. 58. MOLIN, E.: Andreu Capella, bisbe dUrgell, Esglsia dUrgell, nm. 226 (1994), pp. 5-8. PITARCH I ALMELA, V.: Llengua i esglsia durant el Barroc valenci, Valncia-Barcelona, 2001, pp. 69-73. RIBELLES COMN, J.: Bibliografa de la lengua valenciana, t. II, Madrid, 1929, pp. 144-151. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. I, Valncia, 1747, pp.250-252.

125

VICENT CARBONELL

126

OBRA SELECCIONADA: Clebre centuria que consagr la ilustre y real villa de Alcoy a honor y culto del Soberano Sacramento del altar (...) en el ao 1668, Valncia, Joan Lloren Cabrera, 1672 (Biblioteca Valenciana, XVII/988)

Lautor i lobra Vicent Carbonell i Valor va nixer a Alcoi, possiblement al voltant de 1640. Fill de Roc Carbonell i Peres, ciutad, i justcia dAlcoi els anys 1658 i 1662, la posici relativament benestant de la famlia li va permetre estudiar llat i filosofia al convent agustini dAlcoi i, desprs, a la Universitat de Valncia, es doctor en dret civil i cannic. Sestabl, ms tard, a Alcoi, on es va casar, el 1662. El 1668 va ser assessor del justcia i dels jurats de la seua vila natal, i el 1690, a Valncia, present una requisitria sobre la seua ascendncia, que simprimiria el 1696, segons el bibligraf Just Pastor Fuster (Representacin histrico-genealgica que di a Su Majestad). Un text com aquest evidencia les aspiracions dennobliment a qu havia arribat la famlia dels Carbonell alcoians per aquells anys. Per, tret daquesta allegaci de caire jurdic, Carbonell s autor dun llibre de festes intitulat Clebre centuria..., que sestampava a Valncia el 1672, s a dir, tres anys desprs dhaver-se celebrat aquelles festes que el motivaren, un detall que ve a accentuar la idea que el consell local no tenia massa inters en fer aquelles despeses, i que posa de relleu ben a les clares les dificultats econmiques duna vila com Alcoi per a portar avant una empresa editorial com aquesta.

127

La Clebre centuria sinclou dins la categoria dels llibres de festes, tan de moda al segle XVII valenci i, en aquesta ocasi, la festa en s tenia una transcendncia tan local originada per un incident absolutament puntual-, que resulta fins a cert punt difcil escatir quines voluntats movien lautor, ms enll de congraciar-se amb les jerarquies governants alcoianes, de les quals, per famlia i posici, tamb formava part. El 1568 a Alcoi, Joan Prats, dorigen francs, robava el sagrari de lesglsia parroquial i samagava a casa, al femer, els objectes furtats i les formes consagrades. Un llaurador local, Joan Esteve, sospitant de les arrels hertiques del francs, trob aquelles formes i la casa del sacrleg va ser tancada, netejada i, ms tard, convertida en monestir de monges agustines delcalces, de les reformades per santa Teresa de Jess. La troballa daquestes formes i el restabliment de la pau espiritual a Alcoi era el que, en definitiva, festivaven els alcoians en les festes del 1668 narrades per Carbonell. I val a dir que lepisodi de les formes a banda la veracitat o no del robatori de Prats-, sajusta perfectament a les noves directrius postridentines, que pretenien difondre com ms millor ladoraci al Santssim sagramentat. Per altra banda, cal dir que lobra de Carbonell denuncia ls de fonts documentals servades als arxius de la localitat, per tal de relatar el succs originari de la festa (en especial algunes relacions notarials, alguna de les quals ara com ara roman illocalitzable) i, tamb, de les informacions orals dels qui havien sentir contar lesdeveniment de boca dels seus avis. Per, all on Carbonell sens revela un narrador gil s en la descripci i els comentaris de les festes que ell mateix sencarreg, en part, dorganitzar. El llibre, desprs dalgunes composicions laudatries,
128

en vers, fetes per amics i coneguts de lautor, porta una endrea a la vila dAlcoi, on lautor fa citacions de clssics llatins, i un prleg. La Clebre centuria que consagr la ilustre y real villa de Alcoy a honor y culto del soberano Sacramento del Altar (que sea por siempre alabado) en el ao de 1668, sincia amb una breu descrici de la vila dAlcoi i una llista dels insignes sugetos hijos de ella (cap. I), continua amb el robatori sacrleg del Santssim, lany 1568 (cap. II), la fundaci de lesglsia del Sant Sepulcre i el convent de les agustines descalces (cap. III) i continua amb la descripci de les festes commemoratives del centenar (caps. IV-XIV), on abunden els detalls i on, ams, es transcriuen versos, jeroglfics i altres textos efmers, alguns dels quals estan en valenci. A ms, el volum es veu completat per un Tratado de los sucessos de la aparicin de san Jorge y terremotos de Alcoy, que funciona a manera dapndix i que refereix, en un primer captol, el succs miraculs de laparici de sant Jordi contra el revoltat Al Azrac, a partir del relat dEscolano, que amplia la Crnica de Jaume I, i per altra part, els terratrmols de 1620 esdevinguts a la vila dAlcoi i que lautor coneixeria sens dubte narrats pels seus ms immediats predecessors.

Bibliografia especfica CARBONELL, V.: Clebre centuria. Segunda edicin, facsmil de la primera, con estudio preliminar y notas de Rafael Coloma, Alacant, 1976.

129

BERNAT GUILLEM CATAL DE VALLERIOLA

130

OBRA SELECCIONADA: Justas poticas hechas a devocin de don Bernardo Cataln de Valeriola, Valncia, Joan Crisstom Garrs, 1602 (Biblioteca Valenciana, XVII/1040)

Linductor i lobra Bernat Guillem Catal de Valleriola i Vives de Canyamars, va nixer a Valncia, el 1568 i va morir a Lle, en la corona de Castella, el 1607. Era nt de Guillem Ramon Catal de Valleriola, autor duna Relaci de les Germanies. Poeta i memorialista, pertanyia a lestament nobiliari de la ciutat de Valncia i prou que sesfor a fer notar la seua nissaga. Segurament com una mostra ms daquells hbits nobiliaris que provenien en principi dItlia, fund una acadmia literria. Pel que fa al seu poder social, ocup diversos crrecs al regne de Valncia veedor general de la costa martima, ambaixador, representant de lestament militar...- i finalment, nomenat cavaller de lOrde de Calatrava, aconsegu ser designat corregidor de Lle (1605), a Castella, on mor, pocs anys desprs. Les seues inquietuts literries el portaren a fundar, el 1591, en la seua prpia casa, una acadmia potica que, conformada pels seus amics i coneguts -entre altres, els lletraferits Gaspar Aguilar, Guillem de Castro, el cronista Escolano, Andreu Rei de Artieda i Francesc Agust Trrega-, us majoritriament el castell en les seues composicions. Els membres daquesta acadmia usaren sempre pseudnims relacionants amb aspectes de la nit, i per aix lacadmia sanomen de los Nocturnos. Per exemple, el mateix Catal de

131

Valleriola es fu anomenar Silencio. Aquesta acadmia produ una ingent quantitat de poesies i discursos de desigual qualitat esttica, per mald per imposar gustos manieristes i barroquitzants, alhora que usava el castell com a llengua vehicular i com a smptoma de modernitat. Els textos produts per ser llegits en aquelles sessions es conserven manuscrits a la Biblioteca Nacional de Madrid i noms fa ben poc que han estat editats. Catal de Valleriola tamb va convocar altres concursos potics, tres dels quals arribaren a publicar-se, las Justas poticas hechas a devocin de don Bernardo Cataln de Valeriola (Valncia, Crisstom Garrs, 1602), on apareixen bona part dels mateixos acadmcis amics seus i on Catal, a ms de convocant del certamen, fa dinductor de ledici duns textos que shi presentaren a aquelles competicions amicals i que aprofitaven, en ltima instncia, per a major glria del convocant, que adreava ledici, de retruc, al poderosssim duc de Lerma i marqus de Dnia, a qui haurem de veure, potser, darrere de lascens social de Catal, en aconseguir el nomenament de corregidor de Lle. La primera daquelles convocatries se celebr en la parrquia de Sant Lloren, dedicada a lAssumpci de Maria, a sant Bernat i a sant Joan Evangelista. La segona ve ser celebrada al monestir de la Saidia, i els temes a qu els poeets cantaven eren: a la fe de la Mare de Du, a sant Benet, a sant Gregori Magne, i a la llet que don la Mare de Du a sant Bernat. En la tercera daquelles justes potiques es va portar a cap en las casas de don Bernardo Cataln i els temes als quals composaren versos els participans eren: labraada que Crist crucifixat va donar a sant Bernat, a sant Vicent Ferrer i a sant Anton. Cal dir que en aquelles convocatries va tenir un protagonisme especial el
132

canonge Francesc Trrega, el qual sencarreg de donar diverses sentncies. Els temes de les convocatries sn els propis de les devocions marianes, parroquials, locals i personals del moment i lopci permanent del castell, potser haurem de veure-la relacionada amb levident direcci a qu apuntaven els interessos de Catal de Valleriola: la cort dels ustries on don Francesc de Rojas y Sandoval, duc de Lerma, governava. Catal de Valleriola, encara, ens deix un dietari que s, segurament, el ms personal dels escrits memorialstics valencians de lEdat Moderna i que, malgrat els esforos castellanitzadors que es poden detectar en altres activitats literries que va encapalar Catal de Valleriola, va redactar prcticament en la seua totalitat en el seu valenci matern. Aquest volum presenta diverses particularitats que segurament ens poden portar a parlar duna vertadera autobiografia, tal com ja el varen intitular els seus editors moderns. De fet, a diferncia daltres dietaris valencias del XVI i del XVII on lautor sol aparixer molt tangencialment o prcticament gens, el text de Catal de Valleriola gira sempre al voltant de les activitats daquest noble lletraferit i recull els seus interessos personals, poltics, familiars, etc., convertint-se aix en una bona eina per conixer el pensament, la mentalitat dun noble valenci del tombant dels segles XVI i XVII. En aquest sentit, cal assenyalar que segurament linici del dietari sesdevingu en el mateix moment en qu Catal inici la seua vida social, en passar a formar part del Bra militar, el 1589. Certament, les notcies anteriors presenten una cronologia molt ms dispersa i, encara, difusa, mentre que les posteriors ja apareixen amb una major
133

regularitat i redactades des de la immediatesa. La notorietat del mateix autor en el seu llibre de memries pot quedar ben evidenciada si mirem com indic aquella notcia que ara pesnem que el port a confegir aquell dietari: Pose as en memria per a lesdevenidor, que tenint yo no ms de 20 anys comenaren a elegir ma persona per a les coses del benefici del regne. A partir dac, el que es pot resseguir perfectament sn les seues preocupacions per continuar el seu cursus honorum al servei de la monarquia hispnica, les seues activitats en el compliment del seus treballs o negocis, les entrevistes amb personalitats com el rei, o lassoliment de crrecs i ocupacions. Aix el porta de vegades a mostrar-nos de manera difana les seues aspiracions i els seus desitjos ms ocults pel que respecta a interessos socials o econmics. Tamb, obviament, en els fulls de Catal de Valleriola es poden llegir un bon nombre de notcies relacionades amb aspectes estrictament familiars: el seu matrimoni fet desprs de raptar lesposa, el naixement dels seus nombrosos fills i la mort dalguns daquests, les creences religioses prpries, de vegades prximes a la superstici i sempre dins lmbit de la religiositat popular que ja fomentava laplicaci de les directrius del Concili de Trento. Tamb apareix alguna referncia a les activitats literries de lautor, per sn escasses. Del mn exterior, Catal noms sembla estar interessat en les eleccions de crrecs municipals o daltra mena i, tamb, altres aspectes destacats de la ciutat de Valncia, que, per, apareix noms al fons, sense arribar a adquirir mai el protagonisme que pot veures clarament en dietaristes com Pere Joan Porcar o Joaquim Aierdi.
134

Pel que fa a la llengua del dietari, Catal de Valleriola usa quasi b sempre lidioma propi del regne de Valncia i noms de tant en tant apareix algun fragment en castell, sense que siga massa fcil esbrinar per qu. s en castell la part del dietari que narra els seus ltims anys, ja a Lle; per no deixa de cridar latenci que les ltimes notcies enregistrades, prop de la mort del mateix autor, siguen de bell nou en la seua llengua materna. Encara, caldria assenyalar que, com la resta dels dietaristes moderns, no t cap pretensi literria, en escriure aquestes memries, i ni de lluny pretn la seua publicaci, per la qual cosa s normal que empre la llengua de devia dusar familiarment, i no el castell afectat de les composicions acadmiques que ell mateix feia i que s que volien ser un clar reflex duna srie de qestions literries que estaven de moda en aquells anys a les terres de la monarquia hispnica.

Bibliografia especfica *CATAL DE VALERIOLA, B.G.: Autobiografa y justas poticas, prleg de S. Carreres y Zacars i introducci del Bar de San Petrillo, Valncia, 1929. ROCA RICART, R.: Bernat Guillem Catal de Veleriola i el seu dietari (1568-1607), dins Miscellnia Germ Colon, 7, Abadia de Montserrat, 1997, pp. 79-94.

135

GUILLEM RAMON CATAL DE VALLERIOLA

136

OBRA SELECCIONADA: Breu relaci de la Germania de Valncia (Biblioteca Valenciana, ms. 262)

Lautor i lobra Guillem Ramon Catal de Valleriola, geners, pertanyia a lestament militar valenci i va ser fill del bar de Planes, Bernat Guillem, i de Castellana Cifre. Nasqu segurament al voltant de 1490. Va participar a la guerra de les Germanies, primer intentant posar pau entre els revoltats del primer moment a la ciutat, i ms tard formant part de lexrcit que comandava Diego Hurtado de Mendoza. Derrotat aquell exrcit a Gandia, el 1521, Guillem Ramon particip en el setge dOriola i, desprs, torn a Valncia, on va ser escollit jurat en cap, un crrec que des daquell moment va recaure en diverses ocasions entre els membres de la seua famlia i, tamb en ell mateix, un parell de vegades ms. El 1558, leditor Pere Patrici Mei dedicava la seua edici de la Crnica de Muntaner als jurats de Valncia, entre els quals apareix de nou Guillem Ramon Catal. El seu fill major, tamb anomenat Guillem Ramon, seria el pare de Bernat Guillem Catal, fundador de lAcadmia dels Nocturns. Guillem Ramon va morir el 4 de juny de 1558. Com a escriptor, de Guillem Ramon Catal noms en ha pervingut la seua Breu relaci de la Germania, un text que, en opini dEullia Duran, s obra de maduresa. Durant la guerra, Catal degu prendre notes del que passava, per no redactaria el conjunt en la

137

forma que ens ha arribat fins desprs del 1524 almenys. Lobra reflecteix la mentalitat de lautor, tpica dun cavaller de lpoca. El relat de Catal es troba a cavall entre la crnica i el dietari, i forma part dels escrits memorialstics valencians que usaren la nostra llengua amb absoluta normalitat al llarg dels segles XVI i XVII. De fet, de la forma dietarstica, lescrit de Catal conserva de tant en tants els encapalaments que daten els fets i, encara, la fragmanetaci de la narraci en temps diaris. Tanmateix, de tant en tant lautor es deixa portar pels esdeveniments i tempta dexplicar diversos episodis, amb qu el relat guanya en fora i en riquesa literria. La ideologia de lautor es pot veure clarament en molts episodis daquella confrotaci bllica que divid la societat valenciana del moment i que seria definitiva per a molts aspectes i no noms els culturals- de la vida dels valencians de lpoca postagermanada. En aquest sentit, cal advertir que Guillem Ramon Catal centra el seu inters a justificar les autoritats del cap i casal del regne de Valncia, a les quals bviament defensava per lligams personals i familiars, i tamb sesfora a ressaltar lactuaci de les autoritats representants del rei, o alguns nobles regncoles, com ara el comte dOliva, i daltres forasters, com ara el marqus de Cenete, Rodrigo de Mendoza, germ del lloctinent general de Valncia, per qui, per contra, no sent cap simpatia. Catal, pel que fa a la revolta agermanada, cal advertir que, si b en principi es mostra moderat en les seues apreciacions sobre aquell moviment revolucionari, a partir de la desfeta de Gandia i del saqueig daquella vila a mans dels agermanats, augmenta el to contrari als revoltats. En general, tampoc mostra cap simpatia pels castellans dels exrcits mercenaris que transiten pel pas en aquell temps.
138

Respecte a lestil i la llengua, cal assenyalar que, tot i la proximitat cronolgica, Catal es troba ben lluny dels recargolaments de la valenciana prosa de Corella o de Miquel Peres i, per contra, el seu llenguatge sacosta sorprenentment al valenci modern que podem trobar en textos posteriors, com ara els de Beuter. Finalment, cal dir que Catal recull algunes frases o expressions eixides de boca de personatges castellans, en aquella llengua; per, tamb, en aquella llengua parlen alguns dels grans nobles valencians quan sadrecen al castell lloctinent general del regne, encara que no tots ni sempre. El relat de la guerra de les Germanies reportat per Catal s un dels ms extensos en la nostra llengua que ens han arribat i, segurament, s un dels que transmeten amb ms fora el que signific aquell enfrontament armat en terres valencianes. Sense arribar a lextrem de Viciana, que pretn potser erigir-se en testimoni de tota la revolta, tamb podem detectar la voluntat clarssima de deixar memria per a lesdevenidor, en lobra de Guillem Ramon Catal.

Bibliografia especfica * Crniques de les Germanies de Guillem Ramon Catal i de Miquel Garcia (segle XVI), a cura dEullia Duran, Valncia, 1984.

139

MAXIMILI CERD DE TALLADA

140

OBRA SELECCIONADA: Relaci vertadera (...) de la extraci dels moriscos (...). (Biblioteca del Reial Convent de Predicadors de Valncia, ms. 77)

Lautor i lobra Maximili Cerd de Tallada i Sanxo pertanyia a la noblesa valenciana i degu nixer entre els anys 1560 i 1565 a Valncia o a Xtiva. Era fill del jurisconsult Toms Cerd de Tallada. Lany 1604 va ser procurador pel bra militar a les Corts, sent nomenat comissionat davant el rei, crrec que va ocupar fins al 1608. Es va casar amb Esperana Gisbert. Va ser un dels membres fundadors de lAcadmia dels Nocturns, que es reunia en casa del noble valenci don Bernat Guillem Catal de Valleriola. Port el pseudnim de Temeridad i en les actes daquelles reunions acadmiques es conserven textos seus. El seu germ, Toms, tamb hi particip a lacadmia nocturna, ms espordicament. Maximili sembla que a la fi de la seua vida va quedar cec i mor el 1630. Lafecci literria de Maximili Cerd provenia, potser, del pare, el qual va destacar en el camp de les lleis, a ms de donar a la impremta alguns tractats sobre poltica (com ara el Verdadero govierno de la monarquia de Espaa, Valncia, 1581) i, en especial, un text qeu passa per ser un dels primers sobre institucions penitenciries: Visita de la crcel y de los presos (Valncia, 1568). Don Maximili, per, es va dedicar a la poesia, i particip en nombroses justes potiques del seu temps. Per altra banda cal assenyalar que alguns dels seus versos de circumstncies els va
141

publicar Gaspar dAguilar tamb membre de lAcadmia dels Nocturns- a les seues Fiestas nupciales (Valncia, 1599). Tamb, en El Prado de Valencia (Valncia, 1600), de Gaspar Mercader, hi trobem poesies de Cerd de Tallada. Lactivitat de don Maximili Cerd de Tallada en les juntes deliberatries sobre lexpulsi dels moriscos, en companyia daltres membres de la noblesa valenciana, el portaren, segurament, a aplegar tota una srie de documents, una part dels quals foren enquadernats en un volum conservat actualment a lArxiu del Reial Convent de Predicadors de Valncia, i als quals fa referncia en el seu text. No obstant aix, en opini de Josep Lozano, el text va estar copiat per sis mans diferents. La Relaci verdadera, molt en particular, de tot lo que ha passat en la extracci dels moriscos del present regne de Valncia y depopulaci de aquell, fa lefecte de comenar sent una justificaci dalguns documents als que ara mateix hem alluditm, per sovint el text es deixa portar per la narraci dels esdeveniments i, fins i tot, ens ofereix ancdotes concretes i aprticulars que ens remeten ms prompte al gnere de les relacions de successos on en realitat lhem dencabirque a la crnica documentada de majors pretensions historiogrfiques. Pel que fa a la llengua i lestil, tot i que les mans dels copistes sembla que han deixat alguns dialectalismes foranis a la ciutat de Valncia, lidioma del relat de Cerd de Tallada s ajustat a la tradici local i t un nivell de prosa culta propi dels homes que estaven en contacte amb la documentaci burocrtica antiga i contempornia seua i, per tant, amb presncia de formes acatzants per tamb amb castellanismes i llatinismes.
142

Bibliografia especfica MART GRAJALES, F.: Ensayo de un diccionario biogrfico y bibliogrfico de los poetas que florecieron en el Reino de Valencia hasta el ao 1700, Madrid, 1927, pp. 118-124. *LOZANO, J.: La Relaci verdadera de Maximili Cerd de Tallada, Caplletra, 31 (2001), pp. 41-74.

143

JERONI CONQUES

144

OBRA SELECCIONADA: Llibre de Job (Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 13.883)

Lautor i lobra Jeroni conques nasqu a Llucena, segurament el 1518. Fou beneficiat a la Seu i sens presenta com una persona molt erudita i intelligent. De fet, testimonis del procs inquisitorial en qu es va veure involucrat en destaquen lagudesa mental i els seus pensaments irnics. Mantenia correspondncia erudita amb altres erudits de les classes benestants valencianes, com Gaspar Centelles o Joan Segri, bisbe administrador de Valncia. Lnica obra seua coneguda s una traducci al valenci del Llibre de Job, que va portar avant el ao de las muertes [la pesta del 1557] en Alzira y que es una traductin en vulgar del libro de Job, lo qual hizo por ruegos de hun caballero que se diza Sebastin de Sancta Cruz, que se muri, el qual era muy afizionado a ello, para que lo entendiesse. Daltra banda cal assenyalar que lnica font dinformaci sobre la figura de Jeroni Conques s el seu procs davant la Inquisici. Per, no s fins lany 1931, quan J. Domnguez Bordona edita el seu Catlogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, que apareix una referncia impresa sobre aquesta versi valenciana manuscrita del Llibre de Job, del segle XVI. A tenor de lescs inters que hom havia demostrat per aquest text abans per tamb desprsdaquesta notcia, sembla evident que era una tendncia generalitzada entre els investigadors i erudits daquells anys considerar que, des de

145

la confiscaci i la crema de bblies en hebreu i en llengua vulgar pel Sant Ofici, no nexistia cap traducci al valenci, ni que fra parcial. El mateix Bordona presenta aquesta traducci com a annima, en tant que al manuscrit no apareixia cap referncia que indicara el nom de lautor o una possible atribuci. Pel tipus de lletra i algunes referncies intratextuals, es considerava que lautor visqu en el segle XVI i els diversos valencianismes lxics nindiquen la procedncia geogrfica, per res ms. Fou a partir de les investigacions de Marcel Bataillon sobre els processos inquisitorials contra els erasmistes, que aquest autor destac la figura de Jeroni Conques, sobre el qual es diu, en la transcripci dun interrogatori que li fu el Sant Ofici, que preguntado hi mostrado a el confessante ocho quadernillos de ochavo de pligo, que los siete tienen a ocho hojas y el octavo dos, scriptos de mano, que comienan: Libre de Job, capite primo, y despus en el primer rengln dize: Habit en etc., y en el fin dize: de neng, que diga quien scrivi los dichos quadernillos Aix comport la identificaci de la traducci com un text pertanyent a Jeroni Conques. Per, el text no es trobava adjunt al porcs, sin que, com assenyala Jaume Riera i Sans en la seua edici de 1976, el manuscrit caigu en mans privades fins que an a parar on es conserva ara, a la Biblioteca Nacional de Madrid. Traduir la Bblia en vulgar era un delicte que el Sant Ofici podia castigar de manera exemplar era una disposici contrarreformista- i sha suposat, a tenor de la informaci de qu disposem ara com ara, que el llibre de Conques potser anava dirigit, de manera encoberta, a

146

algun personatge de la noblesa amb qui mantingu correspondncia, com s el cas de labans citat Gaspar Centelles. Pel que fa a la traducci, Conques intent fugir de la literalitat dels versos, tot procurant ser-ne fidel al sentit; la qual cosa lobliga, de vegades, a emprar parfrasis. A ms a ms, arredoneix de vegades els pargrafs amb un raonament, a manera de conclusi o de sinopsi, sense arribar, per, a fer una traducci lliure del text llat. En suma, la seua voluntat era haver donat lo verdader sentiment de aquelles [paraules] seguint la veritat hebrea, per la qual me paregu ms fcilment se podria interpretar y dar a entendre. Una voluntat, la de Conques, que contravenia clarament les normes dimanades del Concili de Trento, per les quals la versi oficial de la Bblia era la Vulgata i no lhebrea. Conques, en la seua traducci tingu en compte les edicions de la Bblia que fu el 1532 i el 1534 Robert Esteine, les quals contenen, a ms dels sumaris de cada fragment del text bblic, les variants del text hebreu respecte de la Vulgata, variants que lautor del text en valenci tingu molt en compte. Ara b, quant al valor literari de la traducci, Riera i Sans afirma: Lestrany estil potic, aspre i eixut, del llibre de Job no es presta gaire a la volada literria si hom vol mantenir-se fidel al sentit literal. Tanmateix, Conques s que es preocup per redactar un text que propiciara fludesa en la seua dicci, com apunten les nombrosssimes correccions que hi ha al manuscrit, tot aconseguint passatges on lharmonia entre contingut i forma s ben digna. Quant als trets lingstics del llibre de Job, el que destaca per damunt de tot s la vacillaci en les solucions ortogrfiques. El lxic
147

emprat per lautor, amb moltes influncies del llat, ha suscitat especialment linters dels historiadors de la llengua, en tant que al Llibre de Job shan documentat, per primera vegada, alguns castellanismes; la qual cosa fa daquesta traducci un document grfic indefugible a lhora dexplicar la introducci del castell en les classes benpensants valencianes daquella poca. Conques, en definitiva, segurament emprava les soluciones ms modernes al seu abast i no hem de descartar que en aquell moment la lectura de les classes nobles i benpensants valencianes es feia en gran mesura en espanyol. Per aix, pel desig de fer-se i entendre i per la falta de referents modlics en valenci del text que tradu, limpulsarien, segurament, a emprar aquelles formes castellanitzades.

Bibliografia especfica BATAILLON, M.: Erasmo y Espaa: Estudios sobre la historia espiritual del siglo XVI, Mxic, 1950. *CONQUES, J.: Llibre de Job. Edici a cura de Jaume Riera i Sans, Barcelona, 1976. DOMNGUEZ BORDONA, J.: Catlogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional, Madrid 1931. FUSTER, J.: Heretgies, revoltes i sermons, Barcelona, 1968. VENTURA, J.: Els heretges catalans, Barcelona, 1963.

148

BARTOMEU CUCALA

149

OBRA SELECCIONADA: Obra molt profitosa, no solament per al reverent sacerdot, per a confessar lo penident que als seus peus vendr, mes encara per a qualsevol fel chresti de qualsevol estament y condici sia, per a b confessar-se(...) nomenada Baculus clericalis. Valncia, Joan Vinyau, 1524 (Biblioteca Universitria de Valncia, R-1/239(1)) [Nota: El text es troba digitalitzat a la pgina de la Universitat de Valncia] Baculus clericalis, Valencia, Juan Navarro, 1539 (Biblioteca de Catalunya, 11-VI-39)

Lautor i lobra Bartomeu Cucala, segons Mart de Viciana, era natural de Sant Mateu, i degu nixer a principis del segle XVI i hom desconeix lany de la seua mort, que degu ser, probablement, desprs del 1552. Sacerdot i mestre en teologia, degu ocupar-se dalgunes parrquies i el mateix contacte amb els feligressos el degu portar a redactar les seues obres conegudes, destinades a ser una guia de confessors, les quals assoliren un notabilssim xit, tant a casa seua com en terres castellanes. La primera edici daquest text va estar dedicada a don Jeroni del Castellar, el qual, com a ardiaca dAlzira, per tamb com a sacrista de la Seu de Barcelona i deg de la Seu de Mallorca, potser va fer possible que lobra arribs ms enll dels lmits estrictes del regne de Valncia i, en especial, a la capital catalana, on va conixer algunes edicicions posteriors, tant en la seua llengua original com en castell.

150

El Baculus clericalis va ser editat, en total, dues vegades ms en valenci, a Barcelona, el 1548 i el 1553, i en aquesta ltima edici, estampada per Carles Amors, Cucala va agefir, a la fi, un seu Tractat per ajudar a ben morir que, si b es pot considerar una obra diferent, tamb s cert que entra en la mateixa lnia del treball publicat anteriorment i que tal vegada no s altra cosa que la traducci o loriginal- de la versi castellana que Cucala va publicar a Valncia, el 1539, acompanyant el Baculus i que portava per ttol Tratadico breve para esforar a bien morir los que estan en articulo mortis. Les edicions en castell en foren en total nou: dues a Valncia, dues ms a Barcelona, quatre a Saragossa i una a Alcal de Henares. s molt possible, encara, que aquesta obra tamb es tradus en llat, com deixa veure Nicols Antonio i recull Vicent Ximeno.

Bibliografia especfica. RIBELLES COMN, J.: Bibliografa de la lengua valenciana, t. II, Madrid, 1929, pp. 179-193. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. I, Valncia, 1747, pp. 121 i 367.

151

LES ESTILLADES I AMOROSES LLETRES

152

OBRA SELECCIONADA: Les estillades y amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora y per ella a ell, Valncia, Bernat Nogus, 1646 (Biblioteca Valenciana, XVII/211)

Lobra i lautor Aquesta breu collecci de lletres amoroses del segle XVI sn en realitat una pardia de les cartes damor del Renaixement. Foren impreses nombroses vegades durant els segles XVI i XVII, tant a Valncia com a Barcelona i conservem diferents exemplars de la mitja dotzena dedicions conegudes, la qual cosa pressuposa un xit notable. Les edicions conegudes daquesta obra sn, a ms duna sense datar, segurament barcelonina, les de Valncia, 1598, 1600, 1610 i 1646, i la de Barcelona de 1630. Aquestes lletres pardiques enllaarien aix amb la tradici de lescola satrica valenciana dels segles XV-XVI, enacara que el gnere s plenament renaixentista. De fet, aquestes epstoles pardiques configurarien una mena de novelleta epistolar on sens va fent avanar en el relat dels esdeveniments de la relaci amorosa entre els dos personatges, Bertomeu Sirlot i la seua enamorada, Bertomeua. Un altre tema s escatir que va ser el seu autor. En algunes daquelles impressions apareix un Dions Pont, mallorqu, que podria correspondre amb un escriptor de les Illes del qual es coneix alguna obra fragmentria, per de molt diversa naturalesa a la de les Estillades y amoroses lletres. A ms, com sha posat de relleu en els diversos estudis fets fins ara, les cartes contenen un ric llenguatge que

153

saddiu perfectament amb el llenguatge de lHorta de Valncia, lloc on per altra banda se situa lacci i que faria prou improbable el coneixement de les variants dialectals per part daquell mallorqu. En opini dEullia Duran: En tot cas, lautor de les Estillades lletres, tant si s o no el poeta mallorqu Dions Pont, s un home culte amb un gran domini de la llengua popular i que sinscriu dins una tradici descriptors cultes que utilitzen, predominantment, el to satric (...). La novetat en el cas nostre s que lautor no empra la mtrica popular dels romanos, canons, cobles, sin la prosa i un gnere especfic del Renaixement, el gnere epistolar. Les lletres de Bertomeu Sirlot i la seua enamorada es troben ambientades a Benetsser, on viu ell, i Bonreps, on habita ella, i sn una pardia dels amors senyorvols contrafets a la camperola, per dirho aix. Sarticulen en forma de dileg i tracta danalitzar la passi amorosa dels personatges, que evoluciona des de lenamorament fins al trencament, per causa de la infidelitat dell. Contenen descripcions minucioses i alguns versos que en lestil recorden les composicions de Timoneda. La llengua i lestil sn senzills i de tant en tant enginyosos, per, sobretot, realistes.

Bibliografia especfica *DURAN, E.: Unes cartes amoroses del segle XVI en catal, LEspill, 15 (1982), pp. 25-51. * ROMEU I FIGUERAS, J.: Quatre epstoles pardiques procedents dun plec solt valenci en prosa del segle segle XVI, dins Homenaje a Jos Manuel Blecua, Madrid, 1983, pp. 577-593.

154

JOAN FERRANDIS DHERDIA

155

OBRES SELECCIONADES: Las obras... ass temporales como espirituales, Valncia, Joan Mei, 1562 (Biblioteca Universitria de Valncia, Z-3/223 o Biblioteca Nacional de Madrid, R-2874) [La Vesita] (Biblioteca Nacional de Madrid, ms. 2621)

Lautor i lobra Joan Ferrandis dHerdia o Fernndez dHerdia- degu nixer a Valncia al voltant de 1480. Pertany a lestament dels nobles i estava emparentat amb els poetes Joan Bosc i Francesc Carrs Pardo de la Casta. Com a cavaller, va lluitar a la facci dels antiagermanats i com a poeta i dramaturg, form part del cercle aplegat al voltant de la cort dels ducs de Calbria, don Ferran dArag i dona Germana de Foix, i va mantenir relacions literries amb Andreu Mart Pineda i, en especial, amb el tamb noble valenci don Llus del Mil, el qual el va fer aparixer ben sovint al seu Cortesano. Lobra potica de Ferrandis dHerdia s practicament tota en castell i, per tant, dirigida a lestament nobiliari i benestant del qual formava part lautor. Sn, generalment, poesies ptimes per a lmbit cortes, amb una clara funci social: poesies amoroses, satriques, burlesques i, tamb, poesies devotes i de caire ms tradicional, com ara canons, villancets i romanos. La seua producci potica es ms reeixida quan beu de les fonts tradicionals que no quan intenta imitar els decasllabs ala manera italiana, per tamb s cert que va aconseguir un nivell excellent en idear la seua obra ms coneguda La vesita, una pea teatral darrel local i que, per a alguns crtics actuals
156

representa un dels millors exponents de la nostra literatura del Renaixement. El carcter de poesia de canoner de la major part de la seua obra va fer que aquesta es trobs dispersa en diversos manuscrits i se narribaren a publicar algunes i tot al Cancionero General de Hernando del Castillo (Valncia, 1511), on tant de pes t la presncia valenciana; i tamb sen troben algunes a El Cortesano, de Mil. Aquella dispersi, i el fet que en molts llocs satribussen les obres dHerdia a altres autors, feren que el seu fill Lloren es decids a recollir tots els escrits del pare i els volgus publicar en un volum, que ja no va vereu, tampoc, publicat, i que portaria per ttol Las obras de don Joan Fernndez de Heredia, ass temporales como espirituales. Com a poeta, si b s cert que ocup un lloc destacat entre els del seu temps, tamb s igualment cert que la seua vessant de dramaturg s la que ms posteritat li ha concedit. En opini de Ferreres, algunes daquelles poesies, en espacial les dinspiraci tradicional i ms concretament en les canons se eprcibe de forma destacada el elaboramiento culto con que estn hechas, el manierismo de la poca (...) y dentro del molde preceptivo de estas composiciones hallamos algunas de indudable belleza, tanto las escritas en valenciano como en castellano. Pel que fa als textos potics en llengua del pas, Ferrandis dHerdia es mostr seguidor de la tradici trobadoresca en uns casos i, en altres, imitador dAusis March. A banda de dues peces teatrals en castell, el Dilogo de una dama y un galn, i el Dilogo entre amo y mozo por mandato de una seora, la seua pea ms enginyosa s el Coloquio de las damas valencianas, coneguda tamb com La vesita, on lautor us el castell,
157

el valenci i el portugus per construir una obra molt enginyosa i que posa en contacte la seua literatura amb la tradici dels colloquis tardomedievals valencians, on els temes jocosos, ertics o burlescos prodominaven, com tamb en la pea de Ferrandis dHerdia. La Vesita es va representar dues vegades davant els contertulis de la cort virregnal valenciana. La primera vegada, el 1524 o lany segent, per rebre dona Germana de Foix i el seu segon esps, el marqus de Brandemburg, i desprs, en una versi retocada, el 1526, quan dona Germana es convert en duquessa de Calbria per matrimoni amb don Ferran dArag. En aquesta obra Ferrandis dHerdia va combinar personatges de la realitat arriba a eixir lesposa del mateix autor i tot- amb personatges ms o menys de ficci, i recull, de passada, la situaci socioligstica de la Valncia del moment. Per altra banda, cal dir que aquesta obra com les altres de Ferrandis dHerdia i encara alguan ms, com ara la Serafina, de Bartomeu Torres Naharro- significa una mostra excellent del primer teatre del XVI valenci, que ben prompte seria superat i suplantat per les obres teatrals castellanes o dinspiraci castellana, i on els autors valencians tamb excelliren de manera destacada.

Bibliografia especfica. *FERNNDEZ DE HEREDIA, J.: Obras, Edicin, prlogo y notas de R. Ferreres, Madrid, 1955. ROMEU, J.: Teatre prof, 2 vols., Barcelona, 1962.

158

BOVER I FONT, A.: La producci potica en llengua catalana de Joan Ferrandis dHerdia, Miscellnia Joan Fuster, VI, Barcelona, 1993. SCHMID, B.: Les poesies en catal de Joan Ferrandis dHerdia, Literatura y bilingismo. Homenaje a Pere Ramrez, Kassel, s.d., pp.
29-41.

SOLERVICENS, J.: Civilitzats, tanmateix: La vesita (1524/25) de Joan Ferrandis dHerdia i la comdia renaixentista, dins Estudis de llengua i literatura catalanes, XXXVIII, Barcelona, 1999, pp. 57-84.

159

FREDERIC FURI I CERIOL

160

OBRA SELECCIONADA (I TRADUCCIONS ANTIGUES): El concejo i consejeros del prncipe... Anvers, Viuda de Martn Nucio, 1559 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales 12/459) Il concilio overo consiglio et i consigliere del principe, Vencia, Gabriel Giolito de Ferrari, 1560 (Biblioteca Universitria de Valncia, Z-9/42) De consiliaris eorumque qualitatibus, virtute ac electione, Basilea, Joan Oporinus, 1563 (Biblioteca Nacional de Pars, E*-2327, Tolbiac-Rez de jardin-Magasin) A very briefe and profitable treatise declaring howe many counsells and what maner of counsellers a prince that will be govern well ought to have, W. Seres, London, 1570 (British Library, C.38.a.7 o C.95.a.14) Rada panska to iest iakich osob pan kazdy wybierac sobie ma de rdy swoiy, Cracvia, Lazarow, 1597 (Biblioteca Nacional de Pars, 8-Z-13214, Tolbiac-Rez de jardin-Magasin)

Lautor i lobra Miquel Joan Ceriol Balle va nixer a Valncia el 24 de maig de 1527, fill de Jeroni Ceriol i Isabet Balle. Sembla que els seus avanpassats varen estar vinculats al servei de les armes, per mar, per no est massa clar. Sabem, per, que el seu pare pertanyia a lmbit de la xicoteta burgesia valenciana i era propietari de terres, a ms de matenir algun tipus de societat amb mercaders italians. Miquel Joan Ceriol adopt el nom de Frederic Furi Ceriol per no sabem per qu, encara que no seria estrany que fos per qestions dherncies. En
161

qualsevol cas, amb aquest nom ha passat a la histria literria, filosfica i poltica dEuropa. s molt possible que Furi Ceriol comens els seus estudis universitaris a Valncia, per hom no ha trobat constncia daix. El que s que sabem s que va estudiar a la Universitat de Pars i, desprs, a Lovaina, on va obtenir el ttol de llicenciat en teologia i doctor en tots dos drets. Durant uns quants anys va recrrer Europa, i sabem que va estar a Frana, els Pasos Baixos, Anglaterra, Alemanya, Dinamarca, ustria i Itlia. Al servei de qui seria Felip I dArag i II de Castella, durant la seua governaci de Flandes, acompany i aconsell aquell prncep. El 1553 Furi i Ceriol va publicar lInstitutionum Rhetoricarum, dedicada al bisbe de Lieja, que havia estat abans arquebisbe de Valncia, don Jordi dustria. Per les obres per les quals pass a formar part de lunivers intellectual de lhumanisme les publicaria desprs. Aix, el 1556, a Basilea, va veure la llum el seu Bononia sive Sacris in vernaculam linguam controvertendis, on exposa els seus motius a favor de la traducci de la Biblia les llenges vulgars, per tal que siga ms ben ents el missatge religis per part del poble. Aquest llibre provenia, en opini de Mchoulan i Almenara, fue gestndose en los ambientes ms inquietos y abiertos de los estudiantes hispanos, en contacto con la disidencia religiosa, i la seua aparici valgu a Furi Ceriol lempresonament, per part de la Inquisici. Tanmateix, alpoc de temps el Sant Ofici el va deixar en llibertat, sense ms, encara que el seu llibre acabaria sent incls al catleg dels llibres prohibits, considerats perillosos i hertics. El 1559, Furi i Ceriol torn a veure eixir de les premses un altre llibre seu, que seria lltim: El concejo y consejeros del prncipe,
162

publicat a Anvers. Cal advertir que ls del castell estaria en clarssima relaci amb els lectors a qui sadreava: el cercle cortes del monarca. Un mbit on les opinions expressades per Furi no sentaren gens b i de bell nou van portar lautor a la pres, tot i que la protecci del rector de la Universitat de Lovaina li valgu que acabs sent posat en llibertat. Per tal de reconcilar-lo amb el rei, i desprs de negociacions, Furi torn a Valncia i pass a la cort, on va romandre des del 1566 al 1572, dedicant-se al seguiment dela poltica als Pasos Baixos. Al servei de don Llus de Requesens i Ziga torn a terres holandeses i partici en campanyes militars, i encara hi estava quan don Joan dustria, germanastre de Felip I, va ser nomenat governador. en desacrod amb la poltica daquest, pass a Itlia, des don torn a casa seua, el 1579. El 1581 va remetre una sollicitud al ja rei per a obtenir el crrec de vicecanceller del Consell dArag, on narrava molts dels aspectes ms destacats de la seua vida, per no se li va concedir el lloc. Va morir a Madrid, el 1592, i encara que no es va casar mai, reconeixia alguns fills bastards al seu testament. Pel que fa al seu llibre de major transcendncia, el Concejo, aquest formava part duna obra de major envergadura. El Concejo era una part de lltim dels cinc tractats que conformaven la Instituci del prncep que, en cas que estigus realment redactada, no arrib a veure la llum mai i no ens ha pervingut. Aquella Instituci pretenia ser una reflexi poltica sobre la monarquia, i socuparia dels orgens de la instituci monrquica i tamb de les virtuts morals i leducaci del prncep, a ms de la relaci entre el monarca i els seus vassalls. Lobra, en cas dhaver-nos arribat, hauria suposat una font

163

excepcional per a entendre de manera completa el pensament poltic de Furi. Per altra banda, cal destacar que el Concejo va tenir una veritable difusi europea, ats que va ser tradut a litali, al llat, a langls i al polac. Noms recentment ha estat tradut al francs, i cal dir que no coneix, encara, una versi en la nostra llengua. El Concejo de Furi s un text duna modernitat destacable, en el sentit que, per exemple, exhibeix idees de tolerncia religiosa o poltica molt allunyades de la praxi del seu temps, amb qu es pot considerar un llibre avanat a la seua poca. Per a H. Mechoulan la modernitat del nostra autor arriba al punt que afirma: que nadie dude de que Furi Ceriol fue el primero, en Espaa, y tal vez hasta en Europa, que clam en defensa de la solidaridad y de la razn durante la segunda mitad del siglo XVI. En aquest sentit, la concepci de lhome per damunt de races, religions o condicions- que fa Furi i Ceriol, s molt ms avanada que la del mateix Erasme de Rotterdam. De fet, Furi porposava que la poltica havia de veures lliure de la intromissi de la religi i la teologia, i havia de basar-se en la ra.

Bibliografia especfica ALMENARA SEBASTI, M.: Documentacin testamentaria del humanista valenciano Fadrique Furi Ceriol (1527-1592). Edicin y comentario (I), Estudis, 1995, pp. 89-112. BLEZNICK, D.W.: Los conceptos polticos de Furi Ceriol, Revista de estudios polticos, 149 (1966), pp. 25-46.

164

EHLERS, B.: Fadrique Furi Ceriol, dins Encyclopedia of the Renaissance, 1999. FURI CERIOL. F.: A very briefe and profitable treatise declaring howe many counsells and what maner of counsellers a prince that will be govern well ought to have, translated by T. Blundeville from the italian version of A. dUlloa, W. Seres, London, 1570, ed. facs. a cura de K.-L. Selig, Florida, 1963. FURI CERIOL. F.: El concejo y consejeros del prncipe, Estudio preliminar y notas por H. Mchoulan, Madrid, 1993. *FURI CERIOL. F.: Obra completa, I, a cura de H. Mechoulan i J. Prez Dur, Valncia, 1996. *FURI CERIOL, F.: El concejo y consejeros del prncipe; prlogo y notas para gobernantes del siglo XXI de Albert Calder i Cabr , Barcelona, 1998 *SEVILLA ANDRS, D.: Fadrique Furi Ceriol, el Concejo y Consejeros del Prncipe y otras obras, Valncia, 1952.

165

MIQUEL GARCIA

166

OBRA SELECCIONADA: La Germania dels menestrals de Valncia (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 670)

Lautor i lobra El text de Miquel Garcia sobre les Germanies sinsereix en la nmina dels escrits propagandstics del bndol guanyador daquesta revolta. Amb el denominador com de deixar constncia escrita duns fets presenciats, la literatura dedicada a les germanies abraa formalment diversos ventalls: textos en vers, crniques, dietaris..., i de tots ells, especialment, destaca el text de Miquel Garcia, per lextensi, la qualitat estructural i la unitat de sentit de lobra. Poca informaci es coneix sobre lautor. Sabem, per, pel ttol de lobra, que era notari; aix com tamb, a tenor dalgunes referncies personals que insereix al llarg de lobra, que particip en lenfrontament contra els agermanats que tingu lloc a Gandia el 25 de juliol de 1521, i que embarc cap a Penscola, des de Dnia, amb els representants de lestament nobiliari, fugint daquells. Just Pastor Fuster, en la seua Biblioteca valenciana de los escritors que florecieron hasta nuestros das con adiciones y enmiendas a la de D. Vicente Ximeno, publicada a Valncia, el 1827, afirma que Miquel Garcia era natural de Valncia. Per altra banda, lestudiosa Eullia Duran apunta com a lnia dinvestigaci per a saber ms daquest autor, la possibilitat que tinguera alguna mena de parentiu amb el tamb notari i poeta Llus Garcia, o amb un Miquel Garcia que

167

apareix com a catedrtic de poesia de lEstudi General de Valncia, lany 1515. La Relaci Verdadera t components ideolgics que defugen lestil cronstic, amb qu hi ha passatges que estan ms a prop dels tractats o del que entenem actualment com assaig. En aquest sentit, Miquel Garcia, antiagermanat convenut, s lnic dels cronistes de la desfeta agermanada que interpreta el contingut ideolgic de la profecia dEiximenis reportada al Dotz del Cresti, per la qual pronostica la fi dels privilegis nobiliaris i la creaci duna forma de govern alternativa, per comunes. Miquel Garcia tamb dedic un espai al problema dels infidels, tot preludiant un dels pilars bsics de la mentalitat contrarreformista que estava a punt de predominar. s, per tant, en aquest sentit com hem dentendre la descripci i els comentaris que refereix sobre el bateig massiu dels moros, desprs de la batalla de Gandia, per part dels agermanats; o les referncies a les batalles imperials contra els turcs. I, encara, seguint amb el to assagstic dalguns comentaris seus, cal deixar constncia del recurs a una ironia triumfalista en diversos passatges, referits, sobretot al sentit del moviment agermanat. Una altra dada del perfil psicollgic de lautor s la manifestaci dun cert sentiment apocallptic. Sn indicis, en aquest sentit, el posicionament de diverses notcies que Miquel Garcia interpreta com premonicions de calamitats, encara que amb un relatiu escepticisme. Dos exemples, en sn: la caiguda de Rodes en poder dels turcs i la notcia dun infant nascut a Babilnia que, segons hom reporta en unes lletres procedents de Vencia, suposadamanet
168

parlava en llat. I s, aquesta cautela, la que fa suposar una relativa aquiescncia respecte als corrents erasmistes, tot i que no s, la seua, una posici desmarcada a favor daquest corrent espiritual reformista. Un altre aspecte a destacar s lestil narratiu. Miquel Garcia empra sovint el recurs del contrast, entre el desenvolupament dels fets i la resoluci final, favorable al seu bndol, per exemple en el cas de les Germanies els ms paradigmtic en aquest sentit- la qual cosa deixa entreveure un incipient gust barroquitzant en la seua prosa. Tot i aix, ressumit, es concret en un estil incisiu, sinttic i precs. Lobra, de 38 folis, est dividida en tres parts: una introducci, que cont tres captols curts, la relaci dels fets i un apndix de coses que encara que no sn de la Germania sn, emper, curioses. La part inicial est dedicada a explicar els senyals premonitoris de lenfrontament bllic: la mort del rei Ferran II; la coincidncia dun fort aiguat a Valncia amb larribada de la notcia que Carles I havia desembarcat a Galcia i, en tercer lloc, la caiguda dun llamp al Miquelet. Lespai temporal que abraa la crnica s del 1519 al 1526 en els quals, al llarg de 31 captols descriu la Germania, tot dedicant el darrer captol a fer una relaci de diverses notcies, tals com: la batalla de Pavia; la vinguda del rei Francesc I de Frana a Valncia; lordre de batejar els musulmans valencians i la insurrecci daquests a la serra dEspad. La Germania dels menestrals de Valncia de Miquel Garcia, ens ha pervingut en forma duna cpia del segle XVIII que es troba a la Biblioteca Universitria de Valncia. Aquest manuscrit va ser editat per Josep Osset Merle lany 1935, per representa algunes correccions
169

no gaire coherents. Aquest fou el motiu perl qual, Enric Valor, el 1974 en fu una reedici. Lingsticament, el text reflecteix alguns fenmens propis del dialecte apitxat, la qual cosa fa pensar que aquesta influncia potser s deguda al copista ms que a lautor. Cal destacar-ne la riquesa i precisi lxiques, amb pocs castellanismes.

Bibliografia especfica *Les crniques valencianes sobre les Germanies de Guillem Ramon Catal i de Miquel Garcia (segle XVI), edici a cura dE. Duran, Valncia, 1984.

170

VICENT GOMES

171

OBRA SELECCIONADA: Relacin de las famosas fiestas que hizo la ciudad de Valencia a la canonizacin de (...) san Raymundo de Peafort, Valncia, Joan Crisstom Garrs, 1602 (Biblioteca Universitria de Valncia, R2/249) Los sermones y fiestas que la ciudad de Valencia hizo por la beatificacin del glorioso padre san Luys Bertrn, Valncia, Joan Crisstom Garrs, 1609 (Biblioteca Valenciana, XVII/3337)

Lautor i lobra Vicent Gomes Corella va nixer a Valncia, probablement entre el 1560 i el 1565-1638) Religis dominic, va prendre els hbits el 1581 i fou catedrtic de filosofia a la Universitat de Tarragona, on havia rebut el grau de mestre en arts i shavia doctorat en teologia. A partir de 1601 torn a Valncia, on desenvolup la seua docncia en diverses facultats. El 1626 fou nomenat prior del Reial Convent de Predicadors de Valncia. Autor prolfic, es dedic, sobretot, a escriure vides de sants i de persones venerables, sermons i algunes relacions de festes celebrades a Valncia. En aquest sentit, la producci de fra Vicent Gomes sencabeix perfectament a cavall entre els llibres de festa i la historiografia, excepci feta de lhomilitica. En opini de Vicent Ximeno, fou curiosssimo en indagar aquellos sucessos que podan ilustrar a la orden y a su patria; y en los que acaecieron en su tiempo puso tanta diligencia en referirlos como sus escritos manifiestan. Fruit daquesta

172

seua voluntat de cronista fou, segurament, un manuscrit ara perdut on Gomes continuava lobra annalstica de fra Francesc Diago. Entre les publicacions de fra Vicent Gomes hem dassenylar la Relacin de las famosas fiestas que hizo la ciudad de Valencia a la canonizacin de san Raymundo de Peafort en el convento de Predicadores (1602), on es recull el relat de la justa potica que es va celebrar i que inclou cinquanta-dos poemes, tots en castell, dalguns dels versificadors ms famosos de la Valncia del moment, com ara sor Bernarda Romero, Carles Bol, Gaspar Mercader, Guillem de Castro, Gaspar Gil Polo o Jaume Orts. En aquella mateixa lnia hem de situar la Verdadera relacin de la vida, muerte y hechos milagrosos del bendito padre fray Domingo Anadon (1604), on tamb es recull el certamen potic, igualment de manera absoluta en castell, i les vides de fra Miquel Lltzer, on sinclou la justa potica celebrada en honor de fra Domnec Anadon (1606), de sant Ambrs de Sena i Jaume Salomon (1624), o la de la venerable Agns de Montcada, que qued indita. Encara, haurem de tenir en compte Los sermones y fiestas que la ciudad de Valencia hizo por la beatificacin del glorioso padre san Luis Bertrn (Valncia, 1609), que cont la justa, tota en castell tret dunes redondilles de Jeroni Martnez de la Vega; el serm en les exquies de fra Jeroni Baptista de Lanuza (1624), el dedicat a fra Andreu Balaguer, bisbe dAlbarras i dOriola (1626), etc. Tamb va traduir del llat, de litali i del portugus diverses obres de caire religis, i public, traduint-la del llat, una Breve descripcin de la ciudad de Jerusalen y lugares circunvecinos de la suerte que estava en tiempo de Christo nuestro Seor (...) muy

173

necessaria para entender la Sagrada Escritura (Valncia 1603), que conegu alguna reedici posterior.

Bibliografia especfica FERRANDO, A.: Els certmens potics valencians, Valncia, 1982, pp. 913-914; i 917-925. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. I, Valncia, 1747, pp. 342-344.

174

ANTONI BONAVENTURA GUERAU

175

OBRES SELECCIONADES: Serm per a la festa del Segon Centenar de la canonizaci del pare sanct Vicent Ferrer, dins ORT, Marc Antoni: Segundo centenario de los aos de la canonizacion del valenciano apostol San Vicente Ferrer, concluydo el ... 29 de Junio del ao 1655, celebrado por la ... ciudad de Valencia...Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1656 (Biblioteca Valenciana, XVII-970) Serm en les exquies del reverent frare Pere Esteve, predicador apostlic y comissari de la Casa Santa de Jerusalem, dins MERCADER, Cristfor: Vida admirable del siervo de Dios fray Pedro Esteve, Valncia, Francesc Mestre, 1677 (Biblioteca Valenciana XVII-919 o XVII-279)

Lautor i lobra Antoni Bonaventura Guerau i Monllor va nixer a Alcoi, segurament al voltant del canvi dels segles XVI al XVII, i va morir a Valncia, el 1666. Mestre darts i doctor en teologia per la Univesitat de Valncia, hi va ser, tamb, dues vegades, catedrtic. Paborde de la Seu, la ctedra descolstica va va regentar durant dhuit anys. Va ocupar, a ms, diversos crrecs universitaris i al Reial Collegi de Corpus Christi de Valncia. Fou, encara, prevere de la congregaci de Sant Felip Neri, a Valncia, on arrib a exercir de prepsit. En opini del bibligraf Ximeno, possea una erudicin casi infinita i una tan natural y ajustada propiedad en el lenguage, ya fuesse castellano, ya valenciano o ya latino, que deseosos en todas partes de oirle, apenas le davan tiempo para el descanso. De manera que hem de creure que desenvolup una continuada activitat sermonadora amb un notori xit, i arrib a ser predicador de la ciutat. Va predicar, tamb, a Xtiva,

176

defensant la concepci immaculada de Maria, cosa que, segons la tradici, li report una grcia celestial, recontada altra vegada per Ximeno, el qual declara que la Mare de Du quiso a pocos das remunerar su piadoso zelo, con el hallazgo de tres hermosas azucenas en cuyas races o cebollitas estava perfectamente formada la imagen de la Purssima concepcin. Una de ellas embi al marqus de San romn, virrey entonces de Valencia, [otra ] al cathlico rey Felipe IV. Las hall a media legua de Alcoy, su patria, en un parage que llaman el Carrascal, en donde para memoria edificaron una hermita. La seua activitat sermonadora, que sembla que exerc quasi sempre en la llengua del pas, com testimonia el bibligraf Rodrguez, el port a imprimir alguns sermons, quasi sempre dins obres daltres autors reladors de festes, celebracions o vides de personatges venerables dels quals va sermonar Guerau. Aix, conv assenylar que, en castell, public un serm dedicat a la canonitzaci de sant Toms de Villanueva (Valncia, 1659) i una Oracin fnebre en les exquies de Felip III dArag, publicada dins el Funesto geroflfico y enigma del mayor dolor, dAntoni Lzaro de Velasco (Valncia, 1666). En valenci, va publicar el Serm en la festa del segon centenar de la canonitzaci del pare sanct vicent Ferrer, dins el Segundo centenario, de Marc Antoni Ort (Valncia, 1656); el Serm a les noves dela canonitzaci de sanct Thoms de Vilanova (Valncia, 1659) i, encara, un Serm en les exquies del reverent frare Pere Esteve, predicador apostlic y comissari de la Casa Santa de Jerusalem, editat dins la Vida del pare Esteve, que compil fra Cristfol Mercader (Valncia, 1677).

177

La relaci amb el venerable Esteve el port a redactar una Vida del venerable padre fray Pedro Esteve, comissario de Jerusaln, que quedaria manuscrita. Potser, com apunta Pitarch, aquella amistat amb el frare de Dnia, predicador i usuari sistemtic del valenci, tigus a veure amb el fet de la predicaci an questa llengua per part del nostre Guerau. Altres treball seus restaren indits a la seua mort, com ara un tractat intitulat De Metheoris, i una Relacin y noticia cierta de los prodigios que sucedieron en el hurto y hallazgo del Santssimo Sacramento de la villa de Alcoy, (Valncia, 1671), que ja va portar a estampa un nebot de Guerau. Pel que fa a la llengua i lestil dels sermons del predicador alcoi, encara que sn de factura grandiloqent, el seu llenguatge no arriba a ser intencionadament complicat i el podem situar en lmbit dela prosa barroca culta.

Bibliografia especfica PITARCH I ALMELA, V.: Llengua i esglsia durant el Barroc valenci, Valncia-Barcelona, 2001, pp. 215-216. RODRGUEZ, J.: Biblioteca valentina, Valncia, 1747, pp. 60-61. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, vol. 2, Valncia, 1749, pp. 43-44.

178

GASPAR GUERAU DE MONTMAJOR

179

OBRA SELECCIONADA: Breu descripci dels mestres que anaren a besar les mans (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 737). Lautor i lobra Gaspar Guerau de Montmajor naix a Ontinyent lany 1556 o 1557, com es conclou per haver guanyat als vint o vint-i-un anys la ctedra de retrica a la Universitat de Valncia. No sha identificat cap documentaci que ens aporte dates ms exactes al respecte. El que s que est enregistrat s laccs a la ctedra de retrica el 1557, en una edat que no era massa estranya per al sistema educatiu de lEstudi General en aquella poca quan els cursos o nivells acadmics estaven configurats pel grau de coneixements de lalumnat i no per lordre temporal. Lorigen familiar de Gaspar s modest o miserable com ho demostra un altre document dels Manuals de Consells de les autoritats municipals del Cap i Casal, en el qual s eximit de les taxes per a graduar-se de batxiller en Arts. Si fem cas als diversos estudis, aquesta mesura demostra bastament la precria situaci econmica de Gaspar, ja que els jurats valencians no la dispensaven a tort i a dret. El 1577 es gradu de batxiller en Arts i comen a fer les contraclasses del professor Lorenzo Palmireno, un personatge amb una influncia important dins de la Universitat. No tard el nostre Gaspar en demostrar el seu talant dissident i sinicien els primers conflictes, cal assenyalar que de caire acadmic, amb Palmireno circumstncia que, potser, laboc a saltar-se el reglament en una de les activitats ms perseguides: fa classes fora de la Universitat i, pel que ens reporten els bibligrafs, no les dissimula convenientment. Tot
180

just desprs de guanyar en agost de 1577 les ctedres de Grec i dOratria el 1578 es doctora en Teologia. Les discussions amb Palmireno continuen per, malgrat tot, les autoritats valencianes li renoven la ctedra dOratria en el 1579 i en el 1580. Es reconeix lenginy i lagudesa de Guerau per la seua tasca docent fora dels reglaments universitaris i, segurament, els conflictes personals i acadmics amb un professor aleshores ben situat com era Palmireno, provoquen la seua expulsi i empressonament a la press de lEstudi General. Tot aix sn sospites dels investigadors que han treballat el tema, els vertaders motius, ara com ara, no han estat reportats en un testimoni documental. El 1581 s expulsat i no ser readms fins juliol de 1586, s a dir, uns mesos desprs dhaver escrit la Breu descripci dels metres que anaren a besar les mans a Sa Magestat del rei don Felip, de la qual tot seguit en parlarem. En el perode que Guerau de Montmajor est fora de la Universitat pensem que continu amb les seues classes, a lhora que Palmireno traspassava una mica abans de leixida de lontinyent de lEstudi General. El 30 de juliol torna a petici dels jurats per Gaspar no accept les condicions plantejades i pleitej contra les autoritats a la Reial Audincia, que li don la ra. En definitiva, i per imposici judicial, Montmajor torna a la Universitat el 1589 i se li encomana la primera classe de Gramtica. Tanmateix, els problemes no sacabarien ac. El 1590 s expulsat novament i definitiva i marxar a Alcal de Henares on resid fins a la seua mort lany 1600. La Breu descripci dels metres que anaren a besar les mans a Sa Magestat... es contextualitza en el perode en que Guerau viu a
181

Valncia desprs de la seua primera expulsi de la Universitat. Les fonts daquesta corrosiva composici potica les trobem a lEspill de Jaume Roig, un precedent bastant recent per a Montmajor i que, sense cap mena de dubtes, consult. De Roig extrau el metre i la rima aix com la intenci sarcstica i crtica, fins i tot cida, de la lrica. De motius i ganes no lin mancaven a Guerau, exiliat del mn universitari i marginat en la visita reial que Felip II feu a Valncia en febrer de 1586. Lontinyent fa valer lescenari de lentrada del rei per a descriure, un per un, els antics companys. s aquesta descripci la que aprofit per a atacar tots els que lhavien deixat de banda. Tanmateix, aquesta obra, que no conegu els honors de la impremta, no va arribar a les mans de les autoritats municipals valencianes, com ho demostra el fet dhaver estat reincorporat a la carrera universitria tot just desprs de la seua elaboraci. s Gaspar Guerau un dels personatges ms inquietants de la literatura cinc-centista propera a la Universitat i la seua importncia no havia estat corresposta amb investigacions sobre la seua persona i sobre la seua obra tant com caldria. Antoni Furi, qui ha elaborat una edici crtica de la Breu descripci... i un estudi preliminar que ha servit com a base de la present lletra, ha estat el primer en fer-li justcia a aquest versador impertinent, que acud a la lrica per atacar des de fora lestatus universitari valenci, al qual mai no sadapt, i que acud a la nostra llengua en un context acadmic prcticament vedat al llat i al castell. Tot i continuant la intenci satrica encetada al segle dor.

182

Bibliografia especfica CASANOVA, EMILI: Els mestres de Valncia, de Guerau de Montmajor (1586), dins Studia in honorem professor Mart de Riquer, Quaderns Crema, Barcelona, 1986-1988. CASTAEDA ALCOVER, VICENTE: Gaspar Gerau de Montmajor. Apuntes bibliogrficos, dins Boletn de la Sociedad Castellonense de Cultura, n V, Castell de la Plana, 1924. FUSTER, JOAN: Gaspar Guerau dOntinyent, dins Pou Clar, Ontinyent, octubre-novembre de 1961. GIRONS-TORR, J. L: El primer periodista valenciano: Gaspar Guerau de Montmajor, dins Llibre de Festes de Moros i Cristians, Ontinyent, 1981. GUERAU DE MONTMAJOR, GASPAR: Breu descripci dels metres que anaren a besar les mans a Sa Magestat del rei don Felip, Edici a cura dAntoni Furi, Valncia, 1999.

183

LLIBRE DE ANTIQUITATS DE LA SEU DE VALNCIA

184

OBRA SELECCIONADA: Libre de antiquitats de la Seu de Valncia (Arxiu de la Catedral de Valncia, ms. 68)

Lobra i els autors El Libre de Antiquitats s un llibre de memries del segles XVI i XVII, amb algunes notcies del segle XV. Hom ha destacat dell la seua vlua en tant que testimoni per a lestudi de levoluci de la nostra llengua al llarg daquells segles, ja que, com assenyala el filleg Joaquim Mart tot i no reflectir un registre prpiament colloquial representa un estil correcte i sobri, allunyat dels condicionaments retrics i ornamentals de la prosa especficament literria. Diversos autors sn els que han collaborat en la redacci del text, tal i com ens ha pervingut, tots ells, fonamentalment, sotssagristans de la Seu de Valncia, els quals anaven ampliant el Libre a mesura que anaven consignant notcies relacionades, sobretot, en la instituci religiosa a la qual representaven, encara que no exclusivament. Hom ha destacat el marcat aire exemplar daquestes notcies, reportades amb la finalitat de deixar-ne constncia per a lesdevenidor. Per tant, el Libre de Antiquitats caldria inclourel dins lanomenada historiografia menor, que inclou relacions, llibres de memries i dietaris, gnere aquest darrer que ha constitut una de les principals manifestacions de la prosa valenciana entre els segles XVI i XIX.

185

Tornant, per al Libre, tot i formar part dels llibres de memries com hem assenyalat ms amuntaquest tamb presenta caracterstiques prpies de la dietarstica. La diferncia entre els uns i laltra s que els primers sn encarregats per una instituci oficial -en aquest cas la seu valenciana tot i que, a hores dara hom desconeix qui lencarreg. Per tant, no es pot assegurar que el Libre de Antiquitats fra una iniciativa personal del sots-sagrist Pere Mart liniciador del Libre-, i el fet que fra continuada de manera irregular per alguns successors seus sembla indicar la no obligatorietat de redactar-lo, si ms no, de manera expressa. s a dir, no existia o si exist no hi ha cap indici- de la figura dun redactor oficial del Libre. Ara b, si que gaud dun cert carcter pblic, en tant que se servava a la sagristia de la Seu, i no en un lloc privat. Per altra banda, una caracterstica ms del Libre s la manca de reports referents a la vida privada dels autors. Noms Pere Mart dna algunes informacions sobre la seua persona, per sempre des duna perspectiva diguem-ne- pblica. On se centren els diversos autors, per, s en la descripci de cerimnies religioses a la Seu, aspecte en el qual el present Libre s una font dinformaci de primera m. A ens porta a concolure, per tant, que el Libre dAntiquitats no s un dietari de tall intimista, en qu lautor busca un relatiu protagonisme. El pes del realt recau, en canvi, en aquells esdeveniments que els diversos autors consideraren importants o dignes de ressenyar, per de cap de les manera hom pot constatar en general- una connexi entre els fets relatats i el periple vital de lautor que els narr. Per linters dels investigadors per aquest document no acaba ac. Algunes notcies, com les reportades al Libre sobre les Germanies
186

ofereixen loportunitat daprofundir en el coneixement dalguns fets bllics, concretament els relacionats amb la Seu, que no sn tractats, o a penes ho sn, per altres fonts. I s que, en essncia, lobra cont notcies i fets presenciats directament pels autors; un fets que, de vegades, sn protagonitzats per ells mateixos o b en sn, simplement, informats. En conseqncia, la temtica ns molt variada tot posant mfasi com hem comentat ads- en els afers religiosos a la catedral. No obstant aix, tamb hi ha referncies a notcies vinculades a la ciutat, com sn: entrades de reis, juraments de virreis, riuades; o dabast ms ampli, com el casament de Carles V amb Isabel de Portugal; la presa de Tunis; lexpedici de les tropes imperials contra lAlger; etc. El Libre de Antiquitats es conserva en un manuscrit nic, a lArxiu de la catedral de Valncia. Josep Sanchis Sivera, en fu ledici lany1926, amb la voluntat de seguir dando a conocer el sinmero de dietarios, apuntes, memorias diarias, relatos y toda clase de trabajos que, guardados, o mejor dicho, olvidados en archivos y bibliotecas, estn esperando ya siglos una mano bienhechora que los sacuda, los copie y los imprima. Per no obstant la bona voluntat de leditor, aquesta edici presenta errors, sobretot de transcripci, per la qual cosa, un lector actual ha dadrear-se necessriament a ledici feta per Joaquim Mart Mestre, complementada amb un extens estudi. Aquest mateix autor ha estat el primer a assajar una divisi en perodes del Libre dAntiquitats, partint de les diverses mans que hi intervingueren. El primer daquests respon als fets reportats fins al 1556. s el perode amb un contingut reportat ms dens; abasta la part
187

del segle XV redactada per Pere Mart, el primer autor, el qual tingu en compte altres textos i, desprs, la part de Joan Clar, el sotssagrist que segu la seua feina. En ell es dedica especial atenci a les Germanies, tractade amb molta minuciositat en alguns episodis, com hem assenyalat. El segon perode abraa la segona meitat del segle XVI (15621598). Sis autors hi intervenen: Miquel Jeroni Choves, Miquel Jeroni Bertran, Crisstom Foix i tres escrivans. La part segent s la referida a la primera meitat del segle XVII (1694-1642). Tres autors hi intervenen: Sebasti Guterris, Vicent Navarro i Pere Joan Toms. I la darrera part arriba fins al 1680. s la menys extensa quant a continguts i la que representa una major presncia del castell. En sn autors: Melcior Maurici Fuster canonge magistral- i els sotssagristans Pere Joan Castellar i Jacint Balaguer. Cal apuntar, tamb, que encara hi ha un darrer captol, del darrer quart del segle XVIII, obra del tamb sots-sagrist Vicent Pasqual Llanola. s de sobres conegut el gran inters que han mostrat els historiadors per aquest text, sobretot per lepisodi reportat per Pere Mart sobre les Germanies. Un inters que comen ben aviat, abans i tot que el Libre esitguera acabat, la qual cosa demostra la seu difusi en altres mbits que no els prpiament circumscrits al religis. En aquest sentit, un dels primers autors a citar aquest llibre foun el dominic Francesc Diago, que confeg un extracte en castell del Libre. Segurament Diago noms el vei reportant notcies fins el 1610, ats que aporta com a dada final lincendi de lHospital General de Valncia, ocorregut el 24 de febrer del mateix any. Un altre autor que empr el Libre de Antiquitats s Onofre Esquedro, en les seues
188

Memorias valencianas, al qual segueix fidelment, en tractar la histria de les campanes de la Seu, per exemple. Josep Teixidor, bibliotecari del Convent de Predicadors, en les seues Antigedades de Valencia, tamb el cita. I un altre autor, tamb del XVIII, el consult: Marc Antoni dOrellana, en la seua Valencia antigua y moderna, a propsit dun incendi de laltar major, lany 1469. Ara b, el primer en destacar la seua importncia historiogrfica fou Francesc Almarche, el qual diu, en la seua Historiografia valenciana, referint-se al Libre de Antiquitats: Puede considerarse com un dietario escrito en varias pocas y por diferentEs sacristas de la catedral. Y como destinado a guardar memoria en el Cabildo, debemos concederle autoridad como fuentE histrica...Y as ha tenido gran predicamento siempre y se ha conservado perfectament hasta nuestros dias. Tamb va ser utilitzat per Josep Sanchis Sivera quan redact la seua monografia sobre la catedral de Valncia; per Salvador Carreres Zacars en el seu Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas; per Josep Ribelles Comn en el segon volum de la seua Bibliografia de la lengua valenciana; i per tota una srie dinvestigadors ms moderns, que indiquen que el Libre dAntiquitats continua sent una referncia inexcusable per a tots els interessats en la histria valenciana dels segles XVI i XVII. Lingsticament, els dos primers autors, Pere Mart i Joan Clar, presenten solucions ms clssiques; per contra, els autors ms moderns representen, a grans trets, solucions ms prximes al registre oral, amb interferncies del castell i una progressiva introducci de

189

dialectalismes, evocant levoluci de la llengua que tingu lloc en aquells anys.

Bibliografia especfica ALMARCHE, F.: Historiografia valenciana, Valncia, 1919. El Libre de Antiquitats de la Seu de Valncia, edici i estudi a cura de J. Mestre, Valncia-Barcelona, 1994. Libre de Antiquitats. Transcripci i estudi a crrec de J. Sanchis Sivera, Valncia, 1926

190

LLIBRE DE MEMRIES DE LA CIUTAT DE VALNCIA

191

OBRA SELECCIONADA: Libre de memries... de la ciutat de Valncia (Biblioteca del Reial Convent de Predicadors de Valncia, ms. 78)

Lobra i els seus redactors El Libre de memries s una de les obres ms importants de la literatura memorialstica valenciana i, ms concretament, la referida a lpoca del Barroc. El seu abast cronolgic, per, defuig aquest perode i hom troba notcies de lany 1308 fins al 1644, amb qu el seu inters historiogrfic s realment gran -cosa que hom evidencia a tenor de les nombroses cpies que han pervingut fins a hui en dia. Altrament, la personalitat daquesta obra es veu augmentada per la gran quantitat de textos que la conformen, de diversa ndole: crides, relacions, ordinacions, dietaris dels autors, etc. I el seu especfic s molt acusat, entre la literatura del mateix caire durant aquells anys si atenem al nombre de cpies que hom troba als arxius. Ara b, lnica edici que, ara com ara, disposem del Libre de memries, fou enllestida per Carreres Zacars, publicada a Valncia, el 1930, a Accin Bibliogrfica Valenciana. Aquest treball lelabor a partir de la cpia de Josep Osset, conservada a lArxiu del Reial Convent de Predicadors de Valncia, i ja a lestudi introductori que en fu posava de relleu la pluralitat dautor que en major o menor mesura- intervingueren en la redacci daquest venerable manuscrit. Aquest pluralisme compositiu el dugu a constatar, tot enfrontant-se a la tesi dAlmarche, que els diversos autors del Llibre de memries no eren membres de la burocrcia valenciana sin
192

ciutadans i cavallers que en algun moment de la seua vida ostentaren algun crrec en el govern local. En concret, segons el mateix autor, qui inici lobra fou Francesc Joan, cavaller, jurat i ambaixador del cap i casal; el segon, Francesc Marc, ciutad, que fou jurat, mostassaf i sndic, i el tercer, Joan Lluc Ivars, que a ms de ciutad i sndic ostent el crrec de racional. Tot i aix, investigacions actuals posen mfasi en qu, potser, el primer autor a participar com a redactor del que desprs arribaria a ser el Libre de memries fou Gillem Mir, el qual consign informaci de la documentaci anterior del perode de 1306 a 1492- i la complet amb el seu dietari (1492-1503). Amb aix, Mir establia el cnon dordenaci de les notcies, disposades per anys i donant un relleu especial al nomenament dels jurats i dels altres crrecs de la ciutat de Valncia. A partir de 1503 hom pensa que Joan comen el seu dietari, a tenor dalguns canvis estilstics i del pas de la tercera persona, que emprava Mir, a la primera. El segu Francesc Marc, nascut el 1556. La primera notcia de la seua intervenci en el Libre de memries s de lany 1589, tot i que possiblement comen a esciure-hi molt abans, potser el 1574. Per el que ms destaca de la prosa daquest autor ns la qualitat i la riquesa estilstica. Lentrada de Felip II a Valncia lany 1586 i lambaixada dels jurats a Madrid lany 1598 amb motiu de la seua mort, en sn una bona mostra. Sembla que fou lany 1610 la data en qu hi intervingu el segent autor, Joan Lluc Ivars, tot i que no en tenim constncia escrita fins a lany 1624, en qu en una notcia sesmenta a ell mateix. Ivars encara mantingu el mateix to memorialstic que empr Marc anteriorment. I aquest influx s especialment notori, per exemple, en
193

la relaci feta amb motiu de la mort del rei Felip III o, tamb, en la relaci de les festes celebrades amb moti de lentrada a la ciutat de Valncia de Felip IV. No obstant, tamb hi ha divergncies: mentre que Marc demostra un inters acusat per notcies estranyes o dignes de ressenyar -com fenmens metereolgics o ajusticiaments- Ivars es mantingu ms fidel a un to protocolari ms seris. Ivars, per, conclou la seua tasca el 1644 i, amb aquesta, es dna per finalitzat el Libre de memries. Passant, per a qestions estructurals i compositives, un dels factors ms problemtics a qu hom senfronta en el cas del Libre de memries s el relatiu a la seua adscripci dins un gnere diferenciat i definidor. Tant s aix que si b a lhora de classificar els llibres que contenen obres dietarstiques o memorialstiques la distinci, de bones a primeres no s fcil -ats que els uns participen parcialment de les caracterstiques dels altres- en el cas que ens ocupa, la tasca es complica ms, ats que es tracta, en la prctica, duna fusi de llibres en la qual ha intervingut que sapiem- quatre mans diferents. Amb un problema afegit: els redactors no generaren els seus escrit fruit duna obligaci producte dun nomenament ms o menys formal com a redactors del Llibre de memries, ni aquest tampoc no tenia una funci pblica -ni tan solament com a document administratiu-, amb qu el seu carcter de document oficial s ms aviat relatiu. A ms, a aquesta manca de sentit, dutilitat prctica, dins laparat burocrtic, cal afegir la intervenci de tots quatre autors, que anaren eliminant, resumint o afegint notcies segons el seu lliure arbitri, sense seguir un criteri clar i definit, que li atorgue a lobra una unitat discursiva.
194

Ara b, hi predomina una certa voluntat de rigor histric en tots quatre autors en tant que tots ells recoren a notcies de llibres de larxiu de la ciutat per a ampliar o completar els anys anteriors a linici del seu propi dietari. Amb aix, la confecci final del Libre de memries s la suma dels dietaris dels quatre autors. En ella, cadascun dells ha refs lobra del dietarista anterior. Recordem que Joan fou el primer a modificar el dietari primigeni el de Mir. Aqueixes alteracions es limiten a ampliar o a incorporar noves notcies extretes dels llibres de larxiu ciutat, cosa que en un principi ja havia fet Mir. Per a partir de 1503, Joan, abandona el recurs a la documentaci antiga i comena a referir fets contemporanis a dell, iniciant daquesta manera el seu dietari, que reportar informaci fins a lany 1540. El segent autor, Marc, no iniciar el seu dietari com hem assenyalat- fins al 1574. Aix no vol dir que hi haja una llacuna informativa entre lacabament dun i linici de laltre. Marc tamb recorre als llibres de la ciutat per cobrir aquest interval. No obstant aix, i com a tnica general en tot el llibre, entre lacabament dun dietari i linici del dun altre autor, la informaci reportada no s ni tan mplia ni tan completa com desprs, de manera que hi ha anys en qu noms es transcriu el llista dels crrecs municipals. Ara b, tornant, al cas de Marc, a mesura que aquest anava avanant en la redacci als fets del seu present anava afegint notcies ms extenses, potser perqu aquells fets relatats es trobaren encara presents en la memria collectiva o perqu lautor tenia un accs ms fcil als volums en qu se nhavia deixat constncia. A diferncia de Joan, Marc es preocup

195

per citar les fonts i els autors dels quals extragu la informaci de lpoca ms antiga. Aquest fet -el de consultar i citar fonts antigues per diversos autors- tamb determin en gran mesura lelaboraci del Libre de memries, en tant que cada autor omt, copi o afeg o, en sentit contrari, ignor, aquelles notcies que per a ell eren importants. Un exemple clar s el de Marc, que reporta notcies sobre el naixement de Luter i la seua heretgia, notcia que noms t sentit en el context contrareformista en qu lautor visqu. Ivars -que segueix Marc-, a banda de ser fidel al criteri dels seus antecessors de documentar el passat en els llibres darxius, introdu una srie de reforos bibliogrfics dautoritats- als seus reports. Amb aquest objectiu cita, per exemple la Crnica dels moros o els treballs de Marc Antoni Ort, la qual cosa li confereix, si ms no, una voluntat daportar un cert rigor historicista a la part que ell redact. Per tant, com hom pot comprovar, cal destacar del Libre de memries, fonamentalment, el seu carcter dobra collectiva, i, a lensems, el fet que on millor encaixa s en la nmina dels noticiaris daquells anys. Un altre tema s el de les cpies. Ara com ara, hom nha pogut documentar 25 exemplars vinculats entre si, del Libre de memries. Alguns sn escrits fragmentaris i uns altres reproduccions completes, per a causa de la flexibilitat estructural del mateix Libre i la gran difusi manuscrita que tingu, un stemma codicum aproximatiu s, ara com ara, difcil destablir. Larquetipus, el primer dietari que formaria el Libre de memries, es troba, ara com ara, illocalitzat. Aquesta seria
196

la cpia autgrafa o dautor- de Mir, redactada en el segle XV. Igualment, el manuscrit original de Joan, elaborada durant el primer ter del segle XVI est perdut. Amb aquest, senceta una llarga nmina de manuscrits emparentats entre ells que evidencien, com hem assenyalat ads, la importncia i linters demostrat envers aquest document pels erudits valencians de lpoca moderna.

Bibliografia especfica CARRERES ZACARS, S.: Libre de memries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valncia (1308-1644), Valncia, 1930.

197

AUSIS MARCH

198

OBRES SELECCIONADES: Las obras del famosssimo philsofo y poeta mossn Osias Marco, cavallero valenciano de nazin cataln. Traduzidas por don Baltasar de Roman y divididas en quatro cnticas, es a saber: cntica de amor, cntica moral, cntica de muerte y cntica spiritual, Valncia, Joan Navarro, 1539 (Biblioteca Valenciana, XVI-445) [Nota: Aquesta edici es troba digitalitzada a la Biblioteca Llus Vives] Les obres (...) ab vna declaratio en los marges de alguns vocables scurs, Barcelona, Carles Amors, 1543 (Biblioteca Valenciana, XVI577 o Biblioteca Universitria de Valncia, R-1/245) Les obres del valers y extrenu cavaller, vigil y elegantssim poeta Ausis March. Novament revistes y estampades ab gran cura y diligncia. Posades totes els declarasions dels vocables scurs molt largament en la taula, Barcelona, Carles Amors, 1545 (Biblioteca de Catalunya, 11-V-57 i Fons Bonsoms 8-I-4) Las obras del poeta mosn Ausis March, corregidas de los errores que tenan. Sale con ellas el vocabulario de los vocablos en ellas contenidos, Valladolid, Sebastin Martnez, 1555 (Biblioteca Valenciana, XVI/149) Primera parte de las obras del excellentissimo Poeta y Philosopho mossen Ausias March (...) traduzidas de lengua lemosina en castellano por Iorge de Montemayor, Valncia, Joan Mei, 1560 (Biblioteca Valenciana, XVI/492 o XVI/591) Les obres del valers cavaller y elegantssim poeta Ausis March, ara novament revistes ab molta diligncia revistes y ordenades y de molts cants aumentades, Barcelona, Claudi Bornat, 1560 (Biblioteca Valenciana, XVI/125 o Biblioteca Universitria de Valncia, R-1/46)

199

Lautor i lobra Els March devien formar part de lestament dels ciutadans honrats de Barcelona ms o menys relacionats amb el poder municipal i amb la monarquia-, quan el rei Jaume I, el 1249, atorgava al notari barcelon Pere March diverses propietats en fer el repartiment de la vila de Gandia. Lletrats i bons administradors, els descendents del notari March continuaren vivint a la capital catalana, es varen vincular a la cort reial, en ocupar diversos crrecs, i aconseguiren afegir a les possessions del regne de Valncia el senyoriu dErampruny, amb qu, poc temps desprs, passaren a formar part de la noblesa. Dos dels fills del primer noble March, Jaume i Berenguer, sestabliren a Valncia, el primer com a ciutad i desprs senyor dels feus familiars, en morir el germ gran, Pere-, i el segon com a canonge de la Seu, mort el 1341 i sense descendncia coneguda. De Jaume March foren fills els dos primers poetes de la famlia: Jaume, com el pare, senyor dErampruny, i Pere, senyor de Beniarj, a la Safor valenciana, i pare del versificador ms gloris de la nissaga, Ausis, als quals encara podrem afegir un quart representant lletraferit Arnau, cos germ del nostre poeta. Ni que fos de passada, ens caldria apuntar que Jaume Pere i Arnau, si b no excelliren amb la mateixa fora que ho faria Ausis, sajustaren als cnons de la poesia del seu temps i, en certa manera, potser crearen labient familiar ptim perqu sorgs el fenomen Ausis. Tornant, per, a les dades familiars i biogrfiques cal dir que Ausis fou fill de Pere March i de la seua segona esposa, Lionor Ripoll i que degu nixer al voltant de 1400, probablement a Valncia,

200

com han demostrat recentment les publicacions de Jaume J. Chiner. El 1413, en morir el seu pare, i encara que noms era donzell, va esdevenir el cap de la branca valenciana de la famlia i com a tal acud, el 1415, a les Corts celebrades al cap i casal del regne per Ferrar I. Al servei dAlfons el Magnnim, i ja com a cavaller, particip en diverses campanyes militars a les terres italianes (Sardenya i Crsega), el 1420. Per, laventura bllica no dur massa, ja que el 1422 el trobarem a Gandia, tenint cura de les possessions familiars i personals a la comarca. Encara, el 1424 torn a participar en una altra expedici militar, ara contra els pirates del nord dfrica i tot atacant lilla de Djerba, per ja no tenim constncia que Ausis servs de bell nou el seu rei com a guerrer. Aquells i semblants serveis a la monarquia ja havien valgut als avantpassats dAusis privilegis i prerrogatives, i el nostre poeta torn una a obtenir-ne de la m dAlfons V, el qual li conced una mplia jurisdicci al seu feu de Beniarj i a les alqueries de Pardines i Vernissa. Ausis, per altra banda, abans de 1425 fou nomenat falconer major de la casa del senyor rei i socup de les installacions rgies de lAlbufera, on el monarca tenia disposat tot el necessari per ensinistrar falcons i gossos de caa. Per, a part daquesta ocupaci que encara ser recordada pel poeta en edat avanada (vegeu el poema 122), Ausis, en trobar-se assentat al seu pas amb temporades als seus senyorius, a Gandia i a Valncia-, torn als afers particulars i, entre ells, el de pledejar amb els vassalls, els nobles i la vila de Gandia. El 1437, quan ja devia comptar uns quaranta anys, Ausis es cas per primera vegada, amb Isabel Martorell, germana del tamb
201

lletraferit Joanot, autor del Tirant lo Blanch. El matrimoni no dur massa, ja que Isabel mor dos anys ms tard, sense descendncia, per aport al patrimoni dels Marchs uns senyorius situats a la vall de Xal que Ausis conserv en usdefruit. Uns anys ms tard, el 1443, el nostre poeta es torn a casar, amb Joana Escorna, orinda de Pedreguer que aport un substancis dot i no deix, tampoc, cap fill, en morir el 1454, probablement a Valncia, ciutat on shavien translladat el 1450. El 3 de mar de 1459, segurament desprs duna malaltia que potser lafectava des de la data del su primer testament (a loctubre de 1458), Ausis March moria a la seua casa del carrer de Cabillers, a la parrquia de Sant Toms de la ciutat de Valncia. No deixava descendents legtims, per esmentava uns quants fills naturals i un bastard. Certament, com ja va escriure Joan Fuster en fer una ullada a la vida del cavaller i poeta Ausis, si fa no fa, una vida com la de qualsevol altre cavaller de lpoca, que, tan esquematitzada i vista a distncia, resulta notriament mediocre. Hi ha, per els seus poemes. I en efecte a ms de les dades que aporten els arxius de vegades com una representaci freda i difusa de la realitat- , en el cas que ens ocupa comptem amb els poemes, unes composicions que ens aprofitaran per entreveure la imatge vivencial i ideal de la realitat dun home com Ausis, el qual, a la mateixa cambra on va morir tenia dos libres en paper, en forma de fulls, desqernats, ab cobles, que molt probablement eren les seues poesies. Fra del tot un despropsit fer una anlisi, ara i ac, duna obra tan vasta i complexa com la de March. s per aix que ens limitarem a

202

una simple visi general dels blocs temtics ms importants i que el lector podr reconixer sense massa dificultats. En primer lloc, doncs, caldria parlar dalgunes poesies de circumstncies, s a dir, composicions fetes per encrrec o destinades a afalagar algun alt personatge tot pensant obtenir algun profit o, encara, aquelles altres elaborades per tal de constestar una demanda potica feta per altri. Les obres dAusis que sajusten a aquestes caracterstiques en sn ben poques i, tret de les adreades al rei Alfons el magnnim, la resta sembla que es generaren en lentorn familiar i damistats del poeta, la qual cosa sexplicaria per la no-vinculaci de March a la cort napolitana i per la desconnexi, si ms no, aparent, dels certmens literaris de caire religis que tan sovint se celebraven a Valncia per aquells anys. Per, a banda daquestes peces de ms a ms poc significatives, el conjunt de lobra dAusis es dedica, bsicament, a dos dels temes que ms han atret el poetes i encara els literats en general- de tots els temps: lamor i la mort, amb una clar predomini del primer. Pel que fa a la poesia amorosa, hem dadvertir que hom distingeix diversos cicles, dacord amb els senyals, o s, els pseudnims amb qu el poeta designa la seua estimada cosa que era una herncia de la poesia dels trobadors. En aquesta lnia trobarem els cicles Plena de seny, amb 19 poesies, i Llir entre cards, amb 35. El fet que als manuscrits apareguen ms o menys entremesclades va fer creure que totes aquestes composicions anaven adreades a una sola dama per, tal i com ha assenyalat Riquer, els dos conjunts tenen trets diferenciadors que ens permetran parlar de dues destinatries dacord amb els dos cicles. Aix, es exclusiu del primer anomenar la
203

dama aimia, la insistncia sobre la desigualtat de lamor, les referncies als envejosos i, en alguna ocasi, un cert to despectiu. Per altra banda, el cicle de Llir entre cards, a ms de transmetrens el nom de la dama (Teresa) i alguna referncia al seu fsic i la seua situaci personal (era casada i amb fills), fa lefecte de tarcar una major tensi vivencial, ja que les referncies a la mort sn molt freqents. Aquestes trets, encara, caldria completar-los amb els de la timidesa del poeta, lenaltiment de la dama o la vacillaci entre el desig dhonestedat i de deshonestedat, com ja apunt Riquer. Als cicles esmentats, encara, shaurien dafegir les composicions del cicle Amor, amor, les dues poesies adreades a una dama que soculta sota el senyal Mon darrer b, el cicle Oh folla amor i altres canons de temtica amorosa que no porten cap dels senyals esmentats. El conjunt dels poemes on apareix la invocaci Amor, amor (12, en total), se suposa que va estar escrit quan el poeta ja sacostava a ledat madura i es caracteritza perqu cap dama no sembla la destinatria de les obres dAusis, sin que ms aviat aquell sadrea a una personificaci ideal de lAmor. Les composicions dedicades a Mon darrer b tamb pertanyen a ledat madura dAusis i, per la seua temtica, molt ms alegre i esperanada que les dels cicles anteriors, segurament aquell amor no fou tan ausiasmarqui com el dels primers, molt ms turmentosos, desesperts i contrdictoris, caracterstiques que tornarem a detectar en el cicle Oh folla amor, de 10 poesies, i on el sentiment amors arriba al paroxisme de la passi, el qual es barreja amb una sensaci de secret que, segurament, coadjuvava a magnificar aquella relaci
204

afectiva als ulls del poeta i que no deixa dafegir un toc de misteri a la nostra ptica. Per ltim, entre les altres canons damor que no pertanyen a cap daquest cicles caldria destacar-ne una de les ms conegudes de March, Veles e vents (nm. 46), la bellesa i la contundncia de la qual no deixa de sorprendre, encara mig milleni ms tard. Certament, els versos damor escrits pel poeta de la Safor, ens mostren la seua experincia vital com la dun home subjecte a una megalomania amorosa per emprar la qualificaci que ja va fer servir, encertadament, J. Fuster -, que es veu immersa en el drama interior desencadenat entre la part espiritual de lamor i la part carnal. Al costat de lamor, i de vegades conjugant-se am ell, la poesia dAusis ens mostra les seues preocupacions i les seues reflexions sobre la mort. All que tradicionalment ha estat anomenat com cants de Mort, sn sis composicions (de la 92 a la 97), que configuren un extensssim plany davant la mort duna determinada dama. El poeta es lamenta sincerament per la tal prdua i es mostra preocupat per la sort d lnima de la seua estimada ja que considera que ell ha estat la causa dels seus pecats. Les composicions, de ms a ms, li aprofiten per contrastar el b de la vida passada amb el dolor del present i del futur que savena. Tot i que March no revela en cap vers la identitat de la dama plorada, Riquer afirma que es tracta de la segona esposa del poeta, Joana Escorna, tesi que ens sembla convincent si conjuminem les informacions extretes de lobra literria on safirma la voluntat dAusis de ser soterrat al costat de la dona morta- i aquelles altres provinents de les seues darreres voluntats testamentries, on sexplicita que les restes de Joana Escorna sigan translladades al
205

sepulcre de la Seu de Valncia on Ausis ha disposat la seua sepultura. El tercer dels blocs temtics que podem detectar s el format pel cant Espiritual (nm. 105), segurament una de les obres ms personals i sinceres del poeta. La composici s una oraci en qu March sadrea directament a Du, mostrant-li els seus dubtes i les seues pors, ja que, tot i la voluntat dacostarse al seu Creador, le poeta se reconeix pecador sobretot del pecat de luxria-, i mostra el seu temor a linfern. Tanmateix, dins aquesta expiaci pblica, Ausis expresa la seua confiana en la misericrdia divina. De tota manera, el dubte i langoixa humana sn els trets que definirien el poema i que ens lacosten de forma ms personalitzada a la naturalesa indefensa de lhome davant el trnsit que suposa la mort i lacarament posterior amb Du. En darrer lloc trindrem els cants Morals. Tot i que lafany moralista de lautor es troba escampat pertot arreu de la seua producci, en sn 16, les composicions que bsicament socupen de temes morals. En paraules de M. de Riquer, s la part ms eixuta i mes abstrusa de lobra consevada del nostre poeta, per t una importncia gran per a comprendre el seu pensament i constitueix una singular experincia potica. Efectivament, ens trobem davant una poesia de caire filosfic que respon, de bell nou, a la tensi interna dAusis entre els sentits (la part ms humana) i la ment (la intellecci). Lautor saparta del to moralitzador dels trobadors per tal daconseguir la plasmaci potica de la cincia escolstica del seu temps, reflexionant sobre el b i el mal, el pecat i la virtut, lamor i les passions, i aplicant aquestes
206

meditacions a la seua experincia vital, la qual cosa fa que guanye en intensitat i sinceritat. En resum, el conjunt de la producci ausiasmarquiana representa una passa endavant ja que sallunya dels models de la poesia occitana tant formalment com temticament i lingsticament-, que encara eren considerats els ms desitjables entre els lletraferits del XV i que encara havien donat representants com Jordi de Sant Jordi a la mateixa Valncia. Daltra banda, lexperincia potica representada per March, assoleix un alt grau doriginalitat en tant que shumanitza i es fa ms personal, ms ntima, i reflecteix, encara que siga fragmentriament, com ho fa tota literatura, la seua trajectria existencial. Tot plegat, Ausis March supera els entrebancs dun formalisme excessiu imposat pel trobadorisme i sacosta a posicions ms prximes a les novetats de la poesia italiana del Renaixement. Aquesta variaci indicaria ben a les clares un canvi en la sensibilitat, el qual, en ltima instncia, ser la clau de lxit de lobra de March entre els poetes i els lectors del segle XVI, ja que, dalguna manera, trobaven lobra del poeta de Gandia ms a prop de les preferncies modernes amb tot i el seu pals medievalisme, evident als nostres ulls. La conservaci de tretze manuscrits dels segles XV i XVI amb poesies d'Ausis March, ja parlaria ben a les clares duna difusi considerable daquella obra entre els cercles lectors de Valncia i de Barcelona. Tanmateix, les edicions cinc-centistes que sen feren, sn la confirmaci daquella popularitat. El mn cultural del Renaixement, a les nostres terres, va rebre i va gaudir lherncia que March hi deixava, tot i que amb no poques particularitats. La primera
207

delles, el fet que els editors de la poesia ausiasmarquiana sentissen alguna mena dobscuritat en aquells textos i que haguessen de recrrer a explicar-los, b amb traduccions castellanes amb qu, alhora, sactualitzaven els conceptes i lestil-, b amb glosses marginals o vocabularis. En poc ms de mig segle des de la mort dAusis a les primeres edicions-, la llengua, bviament, no havia evolucionat tant que hagus esdevingut incomprensible als lectors i aquells glossaris o declaracions de vocables scurs temptaven ms daclarir els conceptes la poesia filosfica o moral del poeta valenci- que no pas la llengua emprada.

Ledici/traducci

de

Baltasar

de

Roman

(Valncia,

1539)Error!Marcador no definido. En l'ambient cultural de la cort dels ducs de Calbria, com s'ha vist, hem pogut detectar, si no una declarada influncia de l'obra del poeta senyor de Beniarj, s almenys un seu lleuger influx; volgut o no, per cert. Els representants ms brillants d'aquell cercle de lletraferits Mil i Herdia-, no s'hi podien sostraure. Al recer d'aquell record de March, o precisament pel gust per Petrarca que a poc a poc anava imposant-sefou possible que hi aparegus una edici de l'obra de March. Amb unes caracterstiques ben peculiars, a ms. El 10 de mar de 1539 eixia de les premses de Joan Navarro la primera edici de l'obra de Marc -una selecci, ms bacompanyada de la traducci castellana corresponent. Ledici anava destinada al duc de Calbria, don Fernando, besnt dalfons el
208

Magnnim, i esperava, poster alguna recompensa per part del duc. Baltasar de Roman hauria pogut publicar noms la seua versi castellana, si l'nica cosa que volia era agradar al seu protector; per, si no ho fu, fou, segons ens sembla, perqu ell -o l'editor, o qui penss en l'hipottic mercat d'aquell llibre- creia que els versos d'Ausis March encara podien ser perfectament entesos i ben entesos entre els seus connacionals, i que calia difondre'ls. Daltra banda cal assenyalar que Baltasar de Roman fou fill de don Eximn Peres Escriv de Roman, virrei de Sardenya, i de Caterina de Senna, una dama de la noblesa local, i d'aquest matrimoni va nixer, segurament uns anys abans o desprs del 1485, don Baltasar. Aquest, sembla que de ben jove va tornar al regne de Valncia i va viure probablement a la casa que la famlia tenia en aquella ciutat. En morir el seu germ gran, Jaume, heret el ttol de bar de Beniparrell, un ttol que li supos plets a ell i als seus descendents. Roman, encara, particip al costat de la noblesa, contra els agermanats, i segurament fu ms d'un servei a la monarquia. Tamb potser que passs algun temps a Sardenya i a Npols, on podia haver coincidit amb humanistes i poetes afectes a Petrarca, i a reds d'aix, haver-se mirat March. A casa seua, a Valncia, podia haver heretat els mansucrits que un dia foren del seu oncle don Joan Escriv, poeta elegant en valenci i en castell. La versi castellana de Roman duna part de lobra de March, que ell mateix va retocar tamb, per fer-la quadrar amb la seua traducci, es troba exporgada de referncies a amors no maritals i lliure de possibles condemnes per part de la Inquisici, s una traducci ad verbum. Roman volgu un March "moral", al gust de l'ambient social

209

en qu es movia, especialment si pensem en la presncia de don Mencia, i en res no suspecte d'heretgies. Baltasar de Roman, malgrat tot, va aconseguir, amb aquell seu treball, que l'inters per March es desperts en molts ms mbits dels que podria haver aconseguit la circulaci de manuscrits. Amb la impremta havia multiplicat les possibilitats del poeta valenci del segle XV. I amb la traducci li havia obert una porta per on entraria amb tots el honors.

Les edicions barcelonines de lobra de March (s. XVI) Desprs de la primera edici valenciana, l'herncia del poeta es va fer ms notria a Barcelona, on l'aventura editorial de l'obra de March anava a continuar. La Catalunya del segle XVI, que a poc a poc es refeia dels daltabaixos soferts al segle anterior, i en especial Barcelona, es mostrava atenta a les novetats culturals del moment, i jugar un paper ben important en la transmissi del llegat de March. Tant pel que fa a la nostra literatura com a la literatura espanyola. La cultura que freqentava els salons barcelonins -igual com la que s'havia forjat a les sales del palau del Real de Valncia- s'interessava per tot all que provenia d'Itlia. Hom sinteressava per Petrarca, per Dant, per Castiglione i, de retop, per Bosc i per Garcilaso de la Vega i, encara, per Ausis March. El resultat d'aquest inters de don Ferran Folc de Cardona per l'obra del poeta valenci sn tres manuscrits compilats per ordre seua i tres edicions diferents de les poesies de March. Quelcom certament
210

destacable que li ha valgut l'honor de ser un dels qui contribu amb major fortuna a la difusi de l'obra ausiasmarquiana al segle XVI. Un daquells manustcrits fou exactament el text que us l'impressor Carles Amors per tal de preparar la seua edici de 1543, un volum amb 122 poesies de March, al qual s'afegia "una declarati en los marges de alguns vocables scurs". La bona veritat s que els esmentats vocables en sn ms b pocs i, en molts casos, no massa "scurs". Tanmateix, amb aquella operaci s que es podia constatar un evident desig de facilitar la lectura dels textos de l'autor valenci. I l'intent, encara, es veuria millorat quan el mateix impressor, el 1545 -noms dos anys desprs, cosa que segurament ens indica un clar xit editorial-, tornava a fer-ne una segona edici, augmentant el nombre de "vocables scurs" que ara passaven a formar part d'una taula on es contenia la "declaraci" i una traducci castellana per afavorir l'aproximaci dels possibles lectors monolinges en aquella llengua. Cal dir, per, que en cap de les dues edicions no apareix esmentat l'almirall d'Arag ni res que ens permeta de suposar-li una vinculaci ms o menys directa amb aquells volums. Tanmateix, el 1546, i a Valncia, en redactar un prleg a un seu manuscrit d'obres de March, don Llus Carrs de Vilaragut, batle general del regne de Valncia i home de la noblesa local, afirmava que aquelles edicions shavien fet per encrrec de don Ferran Folch de Cardona. Per, aquelles dues impressions tampoc no degueren deixar satisfet del tot l'almirall i per aquell motiu segurament -i per l'xit editorial anterior, sens dubte- el 1560, Claudi Bornat, a la mateixa ciutat de Barcelona tornava a traure a la llum les obres del valenci, anunciant a la portada que les donava "ara novament ab molta diligncia revistes y
211

ordenades y de molts cants aumentades", malgrat que en realitat noms hi afegia dues composicions -fent-ne un total de 124- i augmentava lleugerament la taula dels vocables "scurs" de la darrera edici d'Amors. En aquesta, el nom del duc de Somma i almirall d'Arag s que apareix, a l'epstola dedicatria que signava Claudi Bornat, en la qual, a ms, es lloa March i hom es queixa de l'oblit en qu ha caigut el valenci. En aquesta edici, encara, trobem tres personatges ms que jugaran un paper destacat en la difusi de March: Pere Seraf, Francesc Cala i Antic Roca. El primer, pintor i poeta, imit sovint els versos del senyor de Beniarj, tot i que sense la fora emotiva del model.

Bibliografia especfica CABR, L.: Dos lectors antics del mestre Ausis March i un context, dins Ausis March: Textos i contextos, Barcelona, 1997, pp. 59-72. CHINER GIMENO, J.J.: Dun ventre trist eixir m fet natura. Ausis March i el seu naixement a Valncia dins Miscellnia Joan Fuster, VII, Barcelona, pp. 65-80. CHINER GIMENO, J.J.: 1997, any March? noves dades sobre el naixement dAusis, dins Ausis March i el mn cultural del segle XV, Alacant, 1999, pp. 13-43. COCOZZELLA, P.: Ausis March, herald del Renaixement a Espanya, dins Ausis March: Textos i contextos, Barcelona, 1997, pp. 73-88. COLON, G.: Ausis March interpretat al segle XVI per Juan de REsa i Jorge de Montemayor, dins dins Ausis March: Textos i contextos, Barcelona, 1997, pp. 89-116.

212

COLON, G.: Una nota sobre la recepci dAusis March a lestranger (segles XVI i XVII), dins Ausis March i el mn cultural del segle XV, Alacant, 1999, pp. 199-216. ESCART, V.J.: La primera edici valenciana de lobra dAusis March (1539), 2 vols., Valncia, 1997. ESCART, V.J.: Nota sobre linters per Ausis March al segle XVI, dins Ausis March: Textos i contextos, Barcelona, 1997, pp. 155-171. ESCART, V.J.: Encara sobre Valncia i Ausis March al segle XVI, dins Ausis March i el mn cultural del segle XV, Alacant, 1999, pp. 173-197. FUSTER, J.: Lectures dAusis Marc en la Valncia del segle XVI, dins Llibres i problemes del Renaixement, Valncia-Barcelona, 1989, pp. 65-100 GARCIA, M.: Ms sobre Ausis March al segle XVI castell, dins Ausis March: Textos i contextos, Barcelona, 1997, pp. 173-190

213

CRISTFOR MERCADER

214

OBRA SELECCIONADA: Vida admirable del siervo de Dios fray Pedro Esteve, Valncia, Francesc Mestre, 1677 (Biblioteca Valenciana XVII-919 o XVII279) Lautor i lobra Poca cosa han aportat els bibligrafs antics sobre Cristfor Mercader, el qual degu de nixer, possiblement a Valncia, a principis del segle XVII. El fet que Rodrguez, que el degu arribar a conixer personalment, noms indique natural de Valencia. Religioso francisco observante. Predicador de corte, en Madrid. Difinidor y cronista de la provincia de Valencia i que Ximeno solament insinue que pertanyia a una de las familias que ennoblecen a esta ciudad, sense ms, potser indica que fou fill natural dalgun dels comtes de Bunyol, de cognom Mercader, o dalgun altre membre daquesta famlia. En qualsevol cas, dins els franciscans arrib a detentar crrecs dimportncia, ats que fou predicador a Madrid, durant un temps i desprs, a Valncia, fou cronista de la provncia franciscana. Va publicar, el 1683, a Valncia, en un sol volum, dues obres: Ideae Sacrae Evangelicae ex littera decantata ab Ecclesia Romana et annotationes curiosae concionatoribus, i Diffinitiones theologae moralis ex Diana, dedicada al bisbe de Puerto Rico la primera, i deix manuscrites i preparades per a la impremta unes Crnicas de la santa
215

provincia observante de San Francisco de Valencia, que va veure Rodrguez per que Ximeno diu que no arribaren a imprimir-se. Tanmateix, el seu text ms conegut s la Vida admirable del siervo de Dios fray Pedro Esteve, predicador apostlico y comissario de Jerusaln en la santa provincia de San Francisco de Valencia, publicada a Valncia el 1677, sobre el venerable Pere Esteve, fams predicador daquell temps. En aquesta obra hagiogrfica Mercader es mostra gil i viu en la narraci de la vida daquell altre francisc de Dnia al qual ell personalment va tractar i conixer. A ms, si b el text de Mercader s en castell, cont nombrosos fragments de boca del pare Esteve, en la llengua del pas, i algunes obres daquell, de poesia de caire religis i popular, i alguns altres escrits, contra la guerra de Catalunya, tots ells en valenci. Inclou, tamb, el serm que en les exquies de Pere Esteve pronunci Bonaventura Guerau. Lobra sencera de Mercader va ser traduda al segle XVIII, en valenci, per no es va publicar. Es reedit la versi castellana, lleugerament retocada sense el serm de Guerau, per exemple- i amb alguns afegits, el 1865, a Dnia i, encara, en facsmil daquesta, el 1977 a Alacant.

Bibliografia especfica MERCADER, C.: Vida admirable del siervo de Dios fray Pedro Esteve, predicador apostlico, Dnia, 1865 [ed. facs. Alacant, 1892]. RODRGUEZ, J.: Biblioteca valentina, Valncia, 1747, pp. 100-101. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. 2, Valncia, 1749, pp. 92-93.
216

GASPAR MERCADER

217

OBRA SELECCIONADA: El Prado de Valencia, Valncia, Pere Patrici Mei, 1600 (Biblioteca Universitria de Valncia, R-1 o Biblioteca Nacional de Madrid, R-1182) Lautor i lobra Don Gaspar Mercader Montcada i Carrs va nixer a Valncia el 1568 i fou el primer comte de Bunyol. Vinculat a lAcadmia dels Nocturns, fundada per Catal de Valleriola, hi va fer de president en algunes ocasions i present diversos textos, alguns dels quals, discursos contra les dones. La seua devoci a la Immaculada Concepci de Maria el port a celebrar un certamen potic, el 1627, en sa casa, a lestil dels recollits per Catal de Valleriola en les seues Justas poticas. Daquell certamen convocat al palau dels Mercader, a Valncia, noms ens ha pervingut el cartell, on el comte es constitua en jutge nic i el seu nt, Cotald Mercader, nactuava de secretari. Al cartell de la convocatria, entre altres premis, hi figuraven dotze quadres dermitans, pintats per Francesc Ribalta. Lafecci de don Gaspar a la poesia de certamen ens venia atestiguada de lluny, i aix, sabem que el 1619 va guanyar el premi a les millors octaves presentades al certamen en honor del beat i antic arquebisbe de Valncia, Toms de Villanueva. Versos de don Gaspar Mercader poden trobar-se, tamb, als llibres de les festes del trasllat de la relquia de sant Vicent a la Seu (Valncia, 1600) i en el de la canonitzaci de sant Ramon de Penyafort (Valncia, 1602).
218

Per la fama literria daquell primer comte de Bunyol no sha esdevingut per aquella poesia de circumstncies, com s ben natural, sin per una altra obra seua, publicada a Valncia el 1600 i destinada a narrar les noces del duc de Gandia, que porta per ttol El Prado de Valencia. Aquesta novella pastoral en clau mostra festes galants i fa un recull de la poesia amorosa del seu entorn, especialment daquella composta per a lAcadmia dels Nocturns. El text del Prado peca dels mateixos vicis atribubles a la novella pastoral del moment: afectaci renaixentista de caire mitolgic i allegric, presncia de personatges reals amb cobertura clssica, llatinitzaci dels noms, disquisicions afectades de temtica amorosa, etc.

Bibliografia especfica CANET, J.L.-RODRGUEZ, E.-SIRERA, J.L.: Actas de la Academia de los Nocturnos, t. I, Valncia, 1988, pp. 24-25 RODRGUEZ, J.: Biblioteca valentina, 1747, p. 156. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. I, pp. 293.

219

LLUS DEL MIL

220

OBRES SELECCIONADES: El Cortesano, Valncia, Joan dArcos, 1561 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-12933; ed. facs. Valncia, 2001) Libro de motes de damas y caballeros, Valncia, Francesc Daz, 1535 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/7271) El Maestro, Valncia, Francesc Daz, 1536 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-14752)

Lautor i les obres Llus del Mil i Exarch s una figura cabdal de les lletres valencianes del XVI, per la seua biografia encara planteja alguns interrogants. Aix, no sabem on va nixer, encara que alguns lhan fet natura de Xtiva. La primera referncia que possem del nostre escriptor es troba al codicil del 22 de mar de 1519 que dict son pare, don Llus del Mil, senyor de Massalavs, casat amb Violant Eixarch, en el qual el deixa hereu dels seus bns, per eguals parts, juntament amb Pere Mil que finalment heret el senyoriu- i Joan Mil, a qui en el primer testament, del 1506, havia llegat tota la seua fortuna. Potser, per tant, el naixement de Llus del Mil caldria situar-lo posteriorment a lltima data esmentada. Ens torna a aparixer documentat amb la publicaci de les seues dues primeres obres: El libro de motes de damas y cavalleros (1535) i El maestro (1535-36), de qu parlarem ms avall. Es tractava, segurament, dun moment despledor de la cort
221

dels virreis don Ferran i dona Germana, i don Llus del Mil devia freqentar-la, ats que en el seu Cortesano recrearia precisament aquells anys. Dels anys anteriors a aquestes edicions no comptem ara com ara amb cap document que ens parle de la presncia de Llus del Mil, per podem deduir algunes coses. En efecte, Llus del Mil degu rebre la formaci addient a un clergue, en tant que efectivament sabem que ho era. Aix, en un procs del 1542 sens parla del nobilis et reverendis Ludovici del Mil, clerici. No obstant aix, val a dir que no degu rebre les ordres majors, per tal com desprs el trobarem casat. Per, all que conv destacar s que va estar destinat a la carrera eclesistica, cosa gens estranya, si tenim en compte que era parent prxim dels poderosos Borja que encara tenien entre les files del clergat rom nombrosos representants. Si afegim a aquesta informaci les dades que ens parlen de la msica de Mil acabada dimprimir el 1536, a El maestro- com una msica dinfluncia norditaliana, com ha assenyalat Solervicens, potser no resulte massa arriscat suposar-li un perode de formaci en aquelles terres o a la mateixa Roma. Sobretot pensant en els antecedents familiars dels Mil i dels Borja, parents seus. Si efectivament va visitar, desprs, la cort de Portugal, com sembla inferir-se de la dedicatria del seu Maestro al rei daquell pas, potser aix va estar en aquells anys dels quals no tenim constncia de lactivitat daquest escriptor valenci al qual, segons Ruiz de Lihory, el rei portugus conced una elevada suma de diners en agrament per la dedicatria del seu llibre. El 1542, per, el trobem ja plenament installat en la societat valenciana, en tant que des daquesta data s fcil trobar plets i
222

processos del nostre escriptor contra diversos personatges i sobre diversos afers, tots ells amb un rerefons econmic. En aquest sentit conv destacar els que va mantenir per diverses rectories, i en especial la dOnda. Lactivitat pledejadora del nostre escriptor se centr, especialment, en els interminables enfrontaments que va mantenir amb el seu germ don Pere, senyor de Massalavs, i que continuaren desprs de la mort del mateix don Llus, per certes quantitats econmiques, per lherncia de la mare i, ms tard, per lherncia del pare. Llus del Mil, tot i que tard a casar-se, ho fu i deixava una filla, Violant Anna del Mil i un altre fill que esperava pstum, i que, segurament, si arrib a nxier, no va sobreviure al pare, el qual feia testament el 1555. Llus del Mil, per lagost del 1559, va morir a Alzira, on havia anat per refugiar-se de la pesta que assotava Valncia des de lany anterior, i degu ser soterrat al monestir de Santa Maria de la Murta, com fou el seu desig, al mateix vas on descansava sa mare. s evident que lautor ja no va poder veure el Cortesano imprs, acabat el 1561 i possiblement el va deixar enllestit per a la imprempta, abans de marxar a Alzira, fugint de la pesta. Per la mateixa situaci catica que aquella epidmia provoc en la ciutat, potser el llibre de Mil no sedit fins que les coses tornaren a la normalitat. s evident que a hores dara no podem continuar mirant-nos lobra de Mil, hijo de una corte frvola y divertida, presidida por una dama ms frvola y divertidad todava. De fet, si ens fixem atentament en el conjunt dels escrits de don Llus del Mil que ens ha pervingut, val a dir que ens trobem davant tres textos que segurament ara podem interpretar com una mena ditinerari educatiu per a la
223

noblesa del seu temps, una noblesa que havia dadaptar-se a la ideologia imperial que naixia al recer i empar del csar Carles. De fet, el mateix emperador va comptar amb terics, a la seua cort, que sencarregaren de donar les pautes a la noblesa, i especialment, fra Antonio de Guevara, amb el seu Libro del emperador Marco Aurelio, con el relox de los prncipes (Valladolid, 1527), que ben prompte es va difondre pertot arreu dEuropa. Per aix, dit duna altra manera, El libro de motes de damas y cavalleros, El maestro i El cortesano sn susceptibles de ser contemplats com una trilogia pedaggica de cara als comportaments de la noblesa valenciana que de fa temps rebia, a ms, els influxes de la Itlia renaixentista, i on la imatge del prncep del poder del prncep- cobrava relleu enmig duna cort florida de nobles-servidors i, per tant, domstics del seu senyor. Un poder que no noms usava la llei, la trona o les armes per tal dimposar-se, sin que tamb podia valer-se del poder de la representaci, de la festa o del teatre per tal de guanyar adeptes. Per, cal anar per parts. En efecte, el 29 doctubre de 1535 eixia de les premses valencianes de Francesc Daz Romano el primer treball conegut de Mil. El libro de motes de damas y cavalleros intitulado El juego de mandar, no s cap altra cosa que un senzill i minscul llibret de butxaca on apareixen colleccionats una srie de motes o, el que s el mateix, una srie denginyoses preguntes i respostes que podien fer servir els cortesans de la cort virregnal valenciana a lhora de jugar al juego de mandar. Aquestes demandes i les seues contestacions, sempre en castell, estaven adreades a fer de passatemps de les senyores i dels senyors valencians, per tamb i caldria no oblidarho-, devien estar destinats a habituar-los als jocs galants i refinats de
224

la cort, amb qu es guanyava en la sociabilitzaci dels seus contactes i en la concepci dun cos cohesionat al voltant del poder regi o, com s aquest el cas, dels seus representants. Aix, en el llibret de Mil, les preguntes i les respostes estaven ja reglades, pautades i, per dir-ho dalguna manera, haurien de passar a formar part dels galantejos socials a qu estaven acostumades les dames den lpoca dels trobadors. Per tant, en la literatura dels motes de Mil pot veures una clara finalitat educativa de la noblesa que anava a usar aquell llibre. Dir motes els cavallers a les dames o a linrevs, i dir-los, tamb, entre els mateixos cavallers, al Cortesano, potser no era cap altra cosa que una mena de torneig lingstic, en la ms tradicional lnia dels enfrontaments cavallerescos. Encara es pot veure ms clarament la lnia didctica en parlar del seu Maestro, el qual trahe el mismo estilo y horden que un maestro trahera con un discpulo principiante, mostrndole hordenadamente dende los principios toda cosa que podra ignorar. El llibre estava concebut perqu els cortesans inhbils en lart de la msica fossen capaos daprendre a fer sonar instruments i, tamb, a cantar. En aquest text, dedicat al rei de Portugal Joan III, Mil donava a conixer una part de la msica que amb els anys havia anat composant, com ell mateix declara al prleg, i que est formada per quaranta fantasias, sis pavanes, quatre tentos, sis villancets en castell i sis en portugus, quatre romanos en castell i sis sonets en itali. El conjunt, com ha assenyalat M. Snchez Benimeli, transmite genialmente, con maestra y arte, la grandeza musical del Renacimiento. Es el momento en el que la polifona haba llegado a su mxima expresin. El contrapunto alcanzaba su plenitud. Los
225

compositores dominaban el sistema modal, en el que las voces carecen de tonos dominantes y las melodas y acordes oscilan, flexibles y libres, alrededor de una nota central. En sus composiciones, Miln utiliza magistralmente el elemento musical de los modos eclesisticos. En ellas, los temas van apareciendo y desarrollandose con habilidad, claridad y elegancia. Sus distintas voces, con sus contestaciones e imitaciones, suenan con el colorido hermoso, misterioso e indefinido de la msica modal. La obra de Luys Miln posee la riqueza contrapuntstica que corresponde al msico culto del siglo XVI. Val a dir que la msica de Mil no tenia res de senzilla i que obea, segurament, unes directrius sofisticades, per tal dimpressionar els seus odors ms cultes, com ara el duc de Calbria, un gran afeccionat a la msica i que tingu una gran cura de la seua capella musical. Mil degu estudiar-la, segurament en realitzar els seus estudis eclesistics, i degu ser-ne un virtus que tamb feia servir aquell art per guanyar-se lestima i el reconeixement dels seus amics cortesans i dels prnceps, com potser fu amb el de Portugal i com, ms duna ocasi, fa dir als seus personatges del Cortesano, que es desfan en elogis de la seua msica. Fins al punt que si Mil volia ensenyar als cortesans a fer sonar la viola i a tocar, per exemple, pavanes, que parescen en su ayre y compostura a las mesmas que en Italia se taen, segurament era perqu aquella dana era de les ms aristocrtiques i, per tant, adequades de la noblesa. Com tamb era propi de la noblesa -de Portugal, per segurament tamb de Valnciael cant de peces en castell i en itali, a banda dels respectius idiomes nacionals. Litalianisme del Maestro, litalianisme literari i musical,

226

pot veures en els sonets en aquella llengua, per tamb en ls de lautoritat de Petrarca per a encapalar aquest llibre. Les pautes i les regles donades als nobles, en el cas del Maestro, avancen una mica ms a all que ja hem esmentat en parlar del Libro de motes. Ara es tracta de donar a la noblesa els models de cant i de dana, doferir unes possibles canons damor i unes possibles dances rituals amorosos, sovint- amb qu passar el temps per, tamb, amb qu mostrar els seus sentiments i, fins i tot, amb qu realitzar belles escenografies palatines. Aquella prctica complexa i elaborada era, per tant, un programa social que abastava tots els aspectes de la vida de la noblesa que tenia tractes directes i continuats amb la cort. I tamb dels seus servidors, com es veu al Cortesano. El llibre, tot i que se lha posat en contacte amb les formes paratearals i amb els dilegs del Renaixement, no deixa de ser una crnica dialogada amb interrupcions de caire teatral o parateatral, fcils didentificar al text. Aquesta qualitat cronstica fan veure Mil com un narrador duna realitat concreta: la de la gran famlia on els cortesans sapleguen al voltant dels ducs de Calbria, i on es tendirien a reproduir els llaos clnics que havien funcionat fins aquell moment en la societat. Per aix, al Cortesano de Mil no solament anem a trobar aquella voluntat didctica que hem descobert en les obres anteriors, sin que ara, la cort la podem veure en acci. Lautor no solament es dedica a donar regles o pautes de comportament sin que els cortesans que retrata Mil sn personatges de carn i dossos que, per aix, segurament havien de tenir un major pes en esdevenir models duns futurs cortesans. Els cortesans retratats per Mil des de
227

Ferrandis dHerdia i el duc de Calbria o les dames fins als criats i els bufons de la cort-, sn uns personatges que, a pesar de la seua versemblana, estan clarssimament idealitzats. Fins i tot la part popular daquells dramatis personae han de respondre necessriament a la voluntat totpoderosa del seu fautor, Mil. Altrament, per exemple, no sentendria que els personatges de Mil parlen de manera discreta i assenyada per no noms- i, sobretot, de manera enginyosa, sempre, i de vegades, fins i tot, en vers. Aix, els personatges, els vestits, els menjars... tot mant un dileg dirigit per Mil. I en aquella conversa continuada que ens hi relata, els personatges van intercanviant opinions, experincies, illustren les seues reflexions amb contes i acudits que tenen la vlua dels exempla habituals en les tcniques de la predicaci que provenien de lEdat Mitjana i que sens dubte Mil havia de conixer, atesa la seua formaci clerical. Mil apareix, tamb, al text, com el noble amic del seu senyor, que domina tota la cort, que controla tota la cort, que ns, fins a cert punt, el centre, en tant que encarna el cortes ideal. Sens mostra, aix, clarament retallat sobre la resta dels altres personatges, que li fan de cor: s, de fet, el millor versificador i el millor msic canta els sonets que tots li aplaudeixen i sona la viola-, i s, tamb, el millor dels cavallers i dels enamorats, com destaca en lepisodi de Miraflor. s, per tant, el cavallero armado virtuoso que es la mejor criatura de la tierra; y para tener perfecta mejora deve de ser cortesano, que es en toda cosa saber bien hablar y callar donde es menester, com ja ens advertia en el seu prleg. Aquell cortes perfecte, encarnat pel mateix autor del llibre, participa de la joia de la cort: la caa, els banquets, les festes, les
228

msiques, les dances, les canons, els motes, els versos i la paraula en general els vestits i les joies, les representacions teatrals que tenen una funci. El Cortesano s, doncs, una mostra de les actituds i les aptituds de la noblesa valenciana per habitar la cort, i com aquella vida elegant i refinada, es trasllada a les seues cases, amb els episodis que es desenvolupen fora del mateix mbit cortes estricte, o quan es reconten ancdotes de caire ms privat. Mil sab exposar, aix, un vast projecte de comportaments cortesans i, segurament, es mir des de la nostlgia els anys de les festes de la cort de don Ferran i donya Germana. Tanmateix, en escriure el seu text, introdu elements ms prxims a lambient de la realitat des de la qual redactava. Aix, possiblement per rebaixar el to excessivament mundanal de la seua obra, a la fi de la mateixa fa aparixer el mestre Sabater, que representa ms b les postures filosfiques i religioses prximes a la situaci de la cort virregnal en els anys en qu de donya Mencia de Mendoza, lectora de filsofs i de formaci humanista, va ser duquessa de Calbria. Comptat i debatut, el Cortesano s uan de les realitzacions literries ms grans del segle XVI valenci, si no la millor i, per descomptat, la ms europea, ats que tot partint de determinades tradicions locals com ara els colloquis en vers de finals del XV- i entroncant amb un producte com el Cortegiano de Castiglione, desembocava en un retrat tan magnfic com lobra de Mil.

229

Bibliografia especfica *MIL, Ll. del: El cortesano, a cura de V. J. Escart; prlegs de V.J. Escart i A. Tordera, 2 vols., Valncia, 2001. SNCHEZ BENIMELI, M.: Luys Miln (s. XVI). Del Libro de vihuela de mano intitulado El maestro, Valncia, 1987. SOLERVICENS, J.: El cortesano de Llus del Mil i Il cortegiano de Castiglione: notes per a una reinterpretaci, dins Solervicens, J.: El dileg renaixentista: Joan Llus Vives, Cristfor Despuig, Llus del Mil, Antoni Agust, Montserrat, 1997.

230

JAUME MONTANYS

231

OBRA SELECCIONADA: Espill de ben viure y per ajudar a ben morir, Valncia, Borb, 1559 (Biblioteca Pblica dOriola, 4232) Espejo y arte muy breue y prouechoso para ayudar a bien morir en el incierto dia y hora de la muerte, Valncia, Joan Navarro, 1565 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-18310) Lautor i lobra Jaume Montanys va nixer probablement a les primeres dcades del segle XVI, a Valncia, i hom suposa que va morir cal al 1577, potser a Pamplona. Eclesistic de lordre del Carmel, profess el 1539 i va estudiar segurament a Valncia. A la casa dels carmelites daquesta ciutat va ser magister morum i va estar nomenat, el 1565, prior del convent dOnda, encara que no se sap si hi arrib a exercir aquell crrec. El 1567 va ser enviat prior a Castellfabib i el 1569 va estar nomenat vicari i comissari del general dels carmelitans a lilla de Sardenya i prior del convent de Cller, on va estar almenys fins al 1573. El 1577 va ser prior de Pamplona. La seua obra ms coneguda fou lEspill de ben viure y per ajudar a ben morir, publicada a Valncia per primera vegada el 1559, per que conegu diverses edicions, en la llengua original, tant a Valncia com a Barcelona, al llarg del segle XVI i, encara, en castell, durant aquell segle i el segent. Es va tornar a estampar, a Valncia, el 1827. El 1565 Montanys va publicar, en castell, un tractat intitulat Espejo y arte muy breve y provechoso para ayudar a bien morir en el

232

incierto da y hora de la muerte, que es, en realitat, una reforma de la segona part del seu Espill, i es va reeditar tres vegades, al segle XVI. Lobra sincriu dins el gnere dels tractats adreats a auxiliar els rectors i capellans que havien de confessar i, tamb, a difondre determinats comportaments entre els parroquians amb una mnima capacitat de lectura. s per aix que el text no presente grans complicacions estilstiques o formals, tot incitant a la prctica de la virtut i al rebuig del pecat. Lxit innegable daquest text potser caldria buscar-lo en la simplicitat dels seus plantejaments i en el llenguatge planer i directe que demostra i que podia arribar ben senzillament als lectors. La validesa de la seua doctrina, encara, va ser captada pel canonge de la Seu de Valncia que arrib a rector de la Universitat, Onofre Soler, el qual, fent unes lleugeres modificacions de modernitzaci de la llengua, el torn a donar a la impremta en una data tan avanada com el 1827 i, a ms, en la seua llengua original.

Bibliografia especfica CASANOVA, E.-ALONSO, C.: Les actualitzacions lingstiques de lEspill de ben viure (1559) realitzades en ledici de 1827 per Onofre Soler, Caplletra, 4 (1988), pp.137-166. *MONTAS, J.: Espejo de bien vivir y para ayudar a bien morir, Estudio preliminar de P.M. Garrido, Madrid, 1976.

233

PERE JACINT MORL

234

OBRES SELECCIONADES: Entrems del doctor Rapado, dins Parte veinte y nueve: contiene doze comedias famosas de varios autores, Valncia, Silvestre Esparsa, 1636 (Biblioteca Nacional de Madrid, Ti/146) Poesies (Biblioteca Universitria de Valncia, ms. 666)

Lautor i les obres Pere Jacint Morl va nixer a Valncia, a l voltant del 1600, i fou fill natural del jurisconsult i odor de la Reial Audincia valenciana, Pere Agust Morl, ciutad i descendent duna famlia mallorquina establerta al cap i casal al segle XVI. Uns descendents daquest arribaren a ser catedrtics a la Universitat de Valncia, mentre que Pere Jacint, legitimat a les Corts de Monts del 1626, es va ordenar sacerdot, obtenint, al poc, un benifet a la parrquia de Sant Mart, de Valncia. La seua activitat com a versificador la trobem molt lligada a lmbit ms popular de la literatura del Barroc: els certmens religiosos. En aquest sentit, cal dir que el bibligraf Rodrguez, que encara el va conixer personalment, a banda de fer una lloana del seu enginy potic, no sest de testimoniar la fama que tenia entre els seus coetanis. Aix, afirma que las funcciones poticas sin papel suyo, ya soliloquio en algunas, ya coloquios en las ms, parece que, o no hazan labor o se eclipsavan, porque indispensablemente era el primer plato, el suyo, tan compuesto (con sal y modestia) de unos o otros
235

sucessos, o ignorados o no advertidos, modernos todos, que ocurran en Valencia, en su reyno, en la monarqua, en Europa y en el mundo, que dexava deliciosssimo sabor en los oyentes para mucho tiempo. La fama de Morl degu ser considerable, doncs, ats que molts altres testimonis coetanis la corroboren, b parlant-ne dell i de els seues obres, b fent encapalar textos amb versos de Morl. Tamb el trobem freqentant els salons ms distingits i poderosos de la Valncia del moment, i aix, sabem que va organitzar les festes privades del casament del marqus de Los Vlez, virrei de Valncia (1631-1635), collabor en lorganitzaci de les festes a la Purssima celebrades pels cavallers de Montesa, i fou convidat a participar en certmens a Alzira i a Gandia, a ms dhaver gaudit del reconeixement dun altre virrei de Valncia, Ferran de Borja, i de lamistat de Rodrigo Ponce de Len, quan va ser, tamb, virrei. Aquest tracte amb la noblesa i el poder li report, encara, algun disgust, i aix, per les seues obres sabem que va estar empresonat, seguramenet per haver-se enemistat amb algun virrei valenci. Lobra de Morl va ser extensa, com testimonien els bibligrafs antics i la presncia daquella en nombrosos manuscrits de lpoca, tot i que, per desgrcia, molt pocs dels seus veros arribaren a les premses, cosa que, sense dubte, li ha redut la possibilitat darribar fins a nosaltres. Aix, si fem una ullada a les obres de Morl que arribaren a la impremta, noms trobarem un text teatral, lEntrems del doctor rapado, i el que sembla,pel ttol, un poema laudatori: lExhortaci a lnimo invicte de...don Rodrich Ponze de Len, duch de Arcos...virrey i capit general de Valncia, (Valncia, 1644), segurament dues peces de no massa pretensions, i actualment, la
236

segona, illocalitzada, si no perduda per sempre ms. Tamb varen ser impresos tres poemes laudatoris publicats en els preliminars dobres daltri, i un roman incls en la relaci de les festes del segon centenar de la canonitzaci de sant Vicent, a cura de Marc Antoni Ort. Una lectura fcil de lobra impresa per Morl ens portaria a creu que era Poca cosa, tot plegat, per a un poeta tan estimat i lloat pels seus coetanis. Tanmateix, una gran part de lobra de Morl ens ha arribat, a travs daltres canals, en especial el manuscrit 666 de la Biblioteca Universitria de Valncia que conserva quaranta composicions potiques de caire ocasional, per tamb algunes de major personalitat. I cal dir, encara, que aquell manuscrit s incomplet i que Antoni Ferrando suposa que noms conserva la tercera part de les composicions que hom hi hauria aplegat. A ms, hi ha una Stira en defensa de las comedias que escribi mosn Pedro Morl contra el sermn que predic mossn Luis Cresp al ms. 13 de la mateixa Biblioteca Universitria de Valncia, tota en castell, en forma de roman i datada el 1649, que s una resposta als atacs dimmoralitat del teatre fets per Llus Cresp de Valldaura, i hem dentendre que la resposat de Pere Jacint Morl sinscriuria dins el debat pblic que es va suscitar arran de la prohibici de Felip IV, el 1646, de representar comdies als territoris de la seua monaquia, cosa que trob una forta oposici popular. Encara, hem dafegir que ens ha arribat alguna cpia ms dobres seues, al costat del Bayle de iegos, un entrems seu, en un altre manuscrit, en aquesta ocasi el 407 de la Biblioteca Lzaro Galdiano, de Madrid. La visi de lobra de Morl, des daquesta perspectiva, canvia notablement. En total, ms de 4000
237

versos daquest poeta barroc que sens han conservat i que s que expliquen els qualificatius de Rodrguez i la fama daquell poeta en el seu temps i en els anys posteriors. Daquells versos, uns 3200 sn destinats a certmens i acadmies, com ja va posar de relleu Antoni Ferrando, el seu editor modern. Per tant, la gran majoria de la producci en vers daquell autor an destianda a lmbit de loralitat, que foren les justes potiques: i daquella oralitat, la fortuna volgu que no passassen a limprs. Amb qu, si no ens hagus pervingut el manuscrit de la Biblioteca Universitria de Valncia a qu ens hem referit, Morl hauria passat de la fama del seu temps a loblit ms absolut i irrecuperable, potser recordat noms per alguna breu composici en algun altre manuscrit i prou; i encara, alguns seus versos, correrien annims, probablement. Segurament, la fama de Morl, tot i haver estat gran en vida seua i encara uns anys desprs de la seua mort, perqu altrament no sentendrien uns versos de Pere Joan Esp, publicats per Vicent Teixedor i Bellvs a la seua Repetida academia del Sol de Academias o de la Academia de Soles (1659), invocant a la musa de Morl, degu dextingir-se de manera ms b rpida, potser, entre altres coses, per lescs inters que mostraren els illustrats del XVIII per la llengua del pas. Tamb degu collaborar a la prdua del record de Morl, el fet que el dominic Francesc Mulet acabs centrant en ell el record duna poesia satrica i barroca i eclipss, potser, daltres autors, entre ells Morl. Una classificaci de lobra de Morl dna com a resultat dos blocs: les obres en valenci, on trobem poesies satriques i festives, colloquis i peces de circumstncies, que varen ser editades
238

modernament per Antoni Ferrando, i lobra en castell, on hi ha poesies satriques i obres teatrals, una delles impresa el 1636. Lobra de Morl, per altra banda, cal dir que suposa el millor exponent de levoluci dun gnere que anava formant-se en aquell segle XVII i que donaria la seua ms nodrida producci al segle segent: el dels colloquis. Aix, en Morl trobem des del colloqui on una sola veu fa de narrador i de personatges, fins al colloqui on intervenen diverses veus (en general, amics de Morl, tamb poetes) i el colloqui amb diversos personatges, tots ells fruit de la inventiva de lautor. Aquesta ltima modalitat seria la que, anys a venir, triomfaria, i el seu conreu sextendria fins ben entrat el segle XIX, en els mbits ms populars de la literatura valenciana. Un altre aspecte a tenir en compte en lobra de Pere Jacint Morl s ls de metres populars i fcils de memoritzar. De fet, la major part dels seus textos estaven adreats a lmbit de loralitat i la poesia efmera, i aox explica ls de romanos, quintetes i redondilles, generalment de versos heptasllabs. Per altra part, cal assenyalar que Morl coneixia altres formes potiques i, moltes delles, les pos en prtica en una de les seues composicions ms originals Lo portal dels Jueus, on trobem noves rimades i codolades, formes de gran trdici en les notres lletres, i amb representants tan dignes com Jaume Roig i Jaume Gassull, unes formes literries a les quals Morl hauria accedit, sense dubte, a travs de les edicions cinc-centistes daquells poetes, publicades a Valncia. Lobra de Morl, per tan, tot i haver passat durant segles una etapa dabsolut desconeixement per part dels valencians, s una de les ms representatives del nostre Barroc, en tant que va saber captar a la
239

perfecci els pressupsits esttics del perode i els port al nivell popular, un nivell que certament havia interessat de sempre als constructors de la matria ideolgica posttridentina. En conclusi, com ha afirmat Antoni Ferrando, encara que Morl utilitza algunes vegades matfores gongorines, prefereix recursos literaris ms o menys populars, com sn els jocs de mots i conceptes, les parmies, lhomofonia, les paranomsies i, en fi, tota mena de contrafaments cmics de lidioma foraster, a fi de captar latenci de laudincia. De fet, els seus versos shan de considerar popularistes, ats que solament persegueixen el conformisme i la integraci de les masses urbanes en el sistema de valors de la Contrareforma, mitjanant la stira morda, per inncua, dels costums socials i del comportament de la mateixa classe social que els produeix.

Bibliografia especfica FERRANDO, A.: Un poeta indit del Barroc valenci: Pere Jacint Morl, dins La cultura catalana tra lUmanessimo e il Barocco, Padua, 1994, pp. 295-319. MORL, P.J.: Poesies i colloquis, a cura dA. Ferrando, Valncia, 1995.

240

FRANCESC MULET

241

OBRES SELECCIONADES: Los amors de Melisendra (BMV (Plaa de Magncia); ms. Varios, sense signatura) La infanta Tellina i el rei Matarot (BNM; Biblioteca de lInstitut de Teatre de Barcelona; Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, nm. 6682)

Lautor i les obres Sobre la vida i lobra de Francesc Mulet sempre ha planat una certa indefinici o incertesa que han fet difcil acostar-shi amb un mnim de seguretats. De fet, si sembla que durant poques passades va gaudir dun gran renom, lobra del pare Mulet va caure desprs en loblit, fins al punt que ben poc dinters havia aconseguit per part dels investigadors i erudits, no ja solament actuals, sin del XVIII en. En aquest sentit cal dir que, si b s cert que va existir un frare dominic de nom Francesc Mulet, no s del tot cert que haja estat ell lautor dalgunes de les obres que ara se li han atribut. Francesc Mulet i Querol va nixer a Sant Mateu del Maestrat, lany 1624, va estudiar ls convents dominics dOriola i de Valncia, i va professar com a frare de sant Domnec lany 1642. Sembla que dins la religi va aconseguir alguns crrecs dun cert relleu. Com ara, sabem que va assisitir a Roma, el 1656, al captol general de lorde. Ms tard va regentar la ctedra de metafsica moral a la Universitat de Valncia durant dnou anys, i va ser, tamb, un destacat sermonador que no solament recorregu les trones de la capital, sin algunes altres del regne. Va morir el 29 de setembre de 1675.

242

Ara b: el fet que darrerament shaja establert una biografia ms o menys segura per a Francesc Mulet, no porta a la identificaic i reconeixement de la seua paternitat sobre les obres que corren a nom seu o que li sn atribudes. Aix, tot i que alguns historiadors dominics, com Domnec Alegre i Francesc Teixidor, parlen de la vida i lactivitat acadmica de Mulet, no deixa de cridar latenci el fet que ni Josep Rodrquez ni Vicent Ximeno a les seues obres bibliogrfiques no hagen escrit ni una sola ratlla sobre ell. s espacialment sospits el fet que Rodrguez, que fou prcticament coetani de Mulet, no en diga res, a la seua Biblioteca valentina; i tamb resulta estrany el silenci de Ximeno, bon coneixedor de les biblioteques valencianes del seu temps i no tan allunyat de Mulet perqu no tingus alguna constncia sobre aquells papers que se li atribuen. Tampoc Just Pastor Fuster, a la seu Biblioteca valenciana, i ja en el segle XIX, dna notcies del nostre dominic, i hem desperar que Constant Llombart prepare una edici ms b poc rigorosa de les obres atribudes a Mulet per molt rahonable tradici, perqu puguem tenir, per primera vegada, un conjunt dobres del pare Mulet a labast, ms enll de lmbit del manustcrit que, sens dubte, els era propi i natural en el moment de la seua confecci. Pel que fa a les obres de Mulet que fins ara li han estat atribudes, hem dassenyalar Lo torn de Sant Christfol, el Tractat del pet,i La Candileta, de to jocs i escatolgic, un conjunt de textos on apareix una monja dins la tradici dels colloquis i romanos confeccionats per a ser llegits davant auditoris reduts, en convents, potser-; un Inventario o desapropio que el colegial Mulet hizo en Orihuela, i que s lnic text de qu tamb parla Teixidor; i dues
243

comdies, en valenci: Los amors de Melisendra i La infanta Tellina i el rey Matarot. Encara, Llombart parla dun volumins tractat de teologia moral, que en algun altre lloc ha estat intitulat Qesti moral, i que hom ha volgut identificar, tmidament, per, ms que no amb un tractat de moral, amb uns versos ara com ara annims, jocosos, festius, escatolgics i ertics, publicats recentment i que varen ser propietat de don Francesc de la Torre i Sebil, personatge que habit a Valncia durant els anys dactivitat de fra Mulet (Brown-Escart). En tot cas, la confecci daquells versos inclosos els atributsno justificaria ni de lluny la fama que li suposa Llombart i que sembla que va adquirir en la Valncia de la segona meitat del segle XVII. Ens trobarem, potser, de nou, amb un cas parallel al de mossn Pere Jacint Morl, el qual s que s recollit pels bibliografs antics i al qual li atribueexn una notorietat palesa en la societat del seu temps, per la qual fama sera del tot incompresible si ens atenem a lobra impresa a nom de Morl. Grcies a un manuscrit conservat a la Biblioteca Universitria de Valncia, la fama literria de Morl sembla plenament justificada, tenin en compte la gran quantitat de versos que va escriure. Potser, en el cas de Mulet, la seua suposada fama tamb hgem de centrar-la ms que no en el que sens ha conservat, en all que hem perdut. Tanmateix, la presncia de dues comdies en valenci, atribudes a Mulet, entre lobnra daquest dominic, no fa ms que desconcertar lestudis hodiern. O, almenys, a alguns. Aix, mentre Mari Aguil dubtava daquella atribuci i Joan Fuster esgrimia raons lingstiques que feien poc probable la paternitat de Mulet sobre aquells textos, Bellveser, en canvi, les ha considerat totalment seues i
244

creu que el dominic es conformaria amb fer circular els seus manuscrits i veure-les representades alguna vegada, potser en l`mbit privat del convent. A pesar de tot el que hem dit, i que no sembla gens descabellada la idea de Bellveser, duna liteteratura dramtica que estava destinada a una vida manuscrita, cosa que saddiu perfectament amb el concepte de literatura efmera, molt prpia dels segles barrocs, val a dir que fins que no es porte avant un estudi ms profund daquells manuscrits on es troben copiades les comdies presumiblement de Mulet i fins que no es porte a cap un estudi lingstic solvent sobre la llengua emprada en aquells textos, aix com dels possibles contextos en qu es varen poder originar, no ens trobarem en condicions dafirmar rotundament lautoria de Mulet sobre Los amors de Melissendra i La infanta Tellina i el rey Matarot, dos textos que, de vegades, fan la impressi i tot de ser de dues mans diverses i potser una mica posteriors i tot a lpoca de Mulet. Per, comptat i debatut, si els textos teatrals ac comentats sn o no sn de Mulet, tampoc s la qesti cabdal. Segurament, all que paga la pena dassenyalar ac s que aquelles comdies sn un smptoma evidentssim de la possibilitat dun teatre en la llengua del pas, que degu representar-se en els mbits no comercials, on dominava la presncia de les companyies castellanes i amb teatre ms o menys clssic del Siglo de Oro- en castell. Potser, les comdies atribudes a Mulet sn precisament pardiques dels grans temes del Barroc hispnic lamor, lhonor, el rei....- i aquesta pardia no per casualitat sexpressa en una llengua diversa a lespanyol.

245

Tamb, val a dir que els textos teatrals de La infanta Tellina i el rei Matarot, i de Los amors de Melissendra, en qualsevol cas, no deixen de ser dos exponents magnfics de la creativitat teatral del Barroc valenci. En aquest sentit, Los amors de Melisendra s una pea teatral elaborada sobre el roman de Gaiferos i Melisenda. El procediment provenia del teatre del segle XVI i es va mantenir, encara, en segles successius. En el cas del pare Mulet, el tema del romancer es contrafeia a la manera de burla. el tema, provinent de la tradici carolina, passava aix a ser vist com una pardia dels amors sublimats. En resum, i en paraules de Bellveser, la comedia hace burla de los juramentos de honor que se solemnizan en el romance assentado est Gaiferos del cual, como hemos indicado, beve Mulet, ridiculizndolo hasta la grosera. En el cas de La infanta Tellina i el rei Matarot, lautor cerca de fer una burla de temes com lhonor i tamb els amors grandiloqents que sajusten ben b a determinades crtiques als comportaments amatoris de la noblesa, sobretot al segle XVIII. A la fi, la figuara trbola del pare Mulet, predicador de fama reconeguda i poeta jocs, si b sembla confirmada, espera encara latribuci segura daquest dos textos teatrals realment importants que, en tot cas, sn exponents duns corrents escnics que cal no menystenir.

246

Bibliografia especfica BELLVESER, R.: El pare Mulet (1624-1675). Bibliografa crtica y observaciones sobre la autora de sus comedias, dins Teatro y prticas escnicas. II. La comedia, Londres, 1986, pp. 376-388. *BELLVESER, R.: El pare Mulet (1624-1675). Un enigma desvelado, Valncia, 1989. LLOMBART, C.: Obres antigues compostes segons antiga, general y molt rahonable tradici pel pare Francesch Mulet, frare profs dominico. Reunides y publicades per primera vegada, ab los nichs apunts biogrfichs que del autor fins ara se coneixen, Valncia, 1876.

247

MARC ANTONI ORT

248

OBRES SELECCIONADES: Segundo centenario de los aos de la canonizacion del valenciano apostol San Vicente Ferrer, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1656 (Biblioteca Valenciana, XVII-240 o XVII-970) Siglo quarto de la conquista de Valencia, Valncia, Joan Baptista Maral, 1640 (Biblioteca Valenciana, XVII-989 o Biblioteca Universitria Valenciana, Y-37/70)

Lautor i les obres Marc Antoni Ort i Ballester va nixer a Nules, el 1593, i va exercir la notaria, com el pare, a qui succe, tamb, com a secretari de la ciutat de Valncia, des del 1618. Es va casar amb Maria Moles, filla del metge del rei Felip III dArag. Alguns dels fills daquell matrimoni foren tamb lletraferits i exerciren crrecs dadministraci urbana o regncola. De fet, don Marc Antoni Ort va ser, a ms de secertari de la ciutat, secretari del bra militar, dels electes dels tres estaments, dels trenta-sis de la costa de la mar i dels trenta-sis del servei de les corts celebrades a Valncia pel rei Felip III dArag, ocasi en qu va obtenir el privilegi de noblesa. Va ser, tamb, regent del Llibre de memries de la ciutat de Valncia. Segons Ximeno, en la poesa castellana y valenciana, as seria como jocosa, era muy alabado, y por conocer su agudeza, facilidad, discrecin y juicio, solan buscarle en los certmenes para secretario o fiscal. En el camp de la poesia, Ort va participar en nombrosos certmens del seu temps i, en alguns, va ocupar crrecs de responsabilitat, com ara jutge. Sembla que tamb va fer imprimir unes dcimes, en castell, el 1648, on donava grcies dhaver-se lliurat de
249

la pesta que assot Valncia aquell any. Tamb va escriure algunes obres de teatre, que restaren manuscrites, i una Comedia de la Virgen de los Desamparados de Valencia, que va traure a la llum Andrs Garca de la Iglesia en Madrid, dins un volum intitulat Comedias varias. En compliment de les seues obligacions i funcions burocrtiques, sembla que se li poden atribuir les Ordinacions de la costa martima del regne de Valncia, publicades per Joaquim Mart recentment i que ens havien pervingut annimes, i tamb arrib a escriure, el 1654, un volum que sota el ttol de Presedncies y graduacions de puestos en los acompanyaments y assientos en les funcions ordinries de la ciutat ab concurrncia de altres, sembla que el va veure Joan Baptista de Valda i que possiblement no est perdut del tot. No obstant aquestes dues vessants de la creaci literria dOrt, al qual Joan Fuster situa en lmbit dels escriptors burcrates valencians del perode daband de la llengua per part de molts escriptors, els textos que ms renom han reportat a don Marc antoni han estat els seus llibre de festes, en especial el Siglo quarto de la conquista de Valencia (Valncia, 1640), on narra les festes centenries del 1638; i el Segundo centenario de la canonizacin del valenciano apstol san Vicente Ferrer (Valncia, 1656), on reconta les festes de lany anterior. En tots dos casos, si b la prosa castellana dOrt sajusta a la seua voluntat de precisi prpia dun notari de professi, per no renuncia a lornamentaci abarrocada, cal esmentar que la seua abrandada defensa de la lengua dels valencians que tot just ell deixa dusar en aquells escrits lha convertit en un dels primers
250

redactors de textos apologtics del valenci. Tanmateix, all que destaca en la lloana dOrt no s solament la seua visi nostlgica o de constataci duna realitat que potser ell exagera, sin que cal dir que la proposta dOrt va ms enll i proposa la modernitzaci del llenguatge, sobretot a nivell lxic, per fer-lo ms operatiu i prxim al valenci que es parlava en el seu temps i que ja era percebut com una evoluci a partir del llemos en qu es trobaven redactats els documents antics del regne de Valncia i a qu tan acostumat estava don Marc Antoni.

Bibliografia especfica ALEJOS MORAN, A.: Jeroglficos marianos en el Siglo quarto de la conquista de Valencia, dins Literatura emblemtica hispnica, La Corunya, 1996. FERRANDO, A.: Els certmens potics valencians, Valncia, 1983. ESCART, V.J.: "Els centenaris de la canonitzaci de sant Vicent Ferrer: Testimonis en valenci dels segles XVI i XVII", dins Paradigmes de la histria, I. Actes del Congrs "Sant Vicent Ferrer i el seu temps" (Valncia, 13-16 maig, 1996), Valncia, 1997, pp. 135-153. FUSTER, J.: La Decadncia al Pas Valenci, Barcelona, 1985 Les Ordinacions de la costa martima del regne de Valncia (1673), a cura de J. Mart Mestre, Valncia-Barcelona, 1991

251

GASPAR GIL POLO

252

OBRA SELECCIONADA: Primera parte de Diana enamorada, Anvers, viuda i hereus de Juan Stelfio, 1567 (Biblioteca Valenciana, XVI-570; encara que seria ms recomanable ledici de Valncia, Joan Mei, 1564, Biblioteca Nacional de Madrid, R-1525)

Lautor i lobra Gaspar Gil Polo degu nixer al voltant de 1540, a Valncia. En opini de Ximeno, fou letrado docto y hombre de sublime ingenio, per no aporta cap dada biogrfica. Sabem, per, que degu estudiar lleis, segurament a Valncia, i hi exerc de notari. Es va ocupar de lescrivania del Mestre Racional, per pass a detentar-ne el crrec de coadjutor o lloctinent daquell ofici, a partir del 1572, lloc que heret un seu fill, de nom Juli. Un altre fill de Gaspar Gil Polo, dels huit que sembla que va tenir, amb el mateix nom del pare, fou jurista i ocup, igualment, crrecs distingits en ladministraci regncola i va escriure algunes obres de caire jurdic. El fet que portassen els mateixos noms va fer que la Diana enamorada i aquelles obres de caire jurdic i algun altre paper- fossen atribudes a la mateixa persona. Just Pastor Fuster, per, prov que neren dos, els Gaspars Gils Polo i a lautor de la Diana no se li coneix cap altre escrit d'entitat, llevat alguns versos de circumstncies encapalant obres damics seus. El 1581 va ser nomenat, entre altres, per portar a terme el capbreu de les coses alienades a Catalunya, i va ser un dels redactors del Libre dalienacions. Gaspar Gil Polo degu morir a Valncia, a finals de

253

1584, i sembla que la seua famlia rest en una situaci econmica no massa bona. La Diana enamorada va ser escrita i publicada amb la voluntat de continuar lobra anomenada Diana, de Jordi de Montemayor, escriptor portugus que va escriure en castell majoritriament i que va viure a Valncia, on public, a ms de la seua Diana, una traducci en espanyol de part de lobra dAusis March. A Montemayor, per, el va imitar, tamb, Alonso Prez, en un text que passa per ser la segona part daquella histria ideada per Montemayor, mentre que la del nostre valenci s considerada la tercera part. En la Diana enamorada, de Polo, un ambient pastoral que segueix els models de Montemayor, arriba a quallar de manera que esdev, igualment, una de les mximes realitzacions del gnere. Els pastors ficticis de lobra de Polo lloen les virtuts del camp, enfront de la ciutat, i participen duna saviesa i discreci prpies dels cortesans, en la mesuara que estan, tamb, enamorats. Els casos exposats a la Diana de Polo sn, per, ficticis o, almenys, tenen aquesta pretensi. De tota manera, la idealitzaci dels personatges i de lambient va fer parlar a Joan Fuster del llibre de Polo com un exercici de fantasmagoria buclica. De tota manera, el text de Polo, concebut com una successi de fragments narratius on sintercalen textos potics en vers, pretn dotar dun cert realisme el seu context, en situar els casos amorosos entre els pastors protagonistes al camp valenci. Daltra banda, cal assenyalar que lobra de Polo segueix els models de Virgili, Sannazaro, Garcilaso de la Vega i Montemayor, i en ltima instncia, el seu llibre pretn ser un tractat sobre la teoria de lamor, amb una clara intenci moralitzadora, i adreat a una societat valenciana
254

cortesana que tot just acaba de viure lpoca esplendent de la cort virregnal dels ducs de Calbria i que encara es prolonga, en part, en els successius virreis i, segurament, en derteminades corts nobiliries urbanes. Cal destacar, finalment, el conegut Canto del Turia, on el mateix riu valenci, personificat, fa la lloana dels diversos poetes que hiha hagut a Valncia els que encara hi sn vius, molts dels quals, per, o b ens han deixat una obra escassa, o b no sn prcticament coneguts en lactualitat. Lxit que assol la novella pastoral de Polo queda ben pals si fem cas de les diverses i nombroses edicions i traduccions que es feren de la mateixa, durant els segles XVI, XVII i XVIII. Aix, al voltant de vint edicions en espanyol, fetes a Valncia i en altres ciutats hispniques, per tamb als Pasos Baixos, a Pars o a Londres, poden ser-ne un indici prou contundent. Per, encara, caldria tenir en compte que va ser publicada una traducci en llat, el 1625. Tamb, en francs, hom coneix set edicions dels segles XVI i XVII, mentre que en angls sen publicaren tres ms durant el segle XVII, les mateixes que va conixer en alemany i durant el mateix perode. Finalment, cal esmentar una traducci a lholands, de 1653. Val a dir que, en moltes daquelles edicions i traduccions, el text de Polo acompanyava la Diana de Montemayor i la dAlonso Prez

255

Bibliografia especfica FUSTER, J.P.: Biblioteca valenciana, t. I, Valncia, 1827, pp. 150155. LPEZ ESTRADA, F.: Fiestas y literatura pastoril: el caso de la Diana enamorada de Gil Polo, dins La Fte et lcriture. Colloque international, Aix-en-Provence, 1987, pp. 199-211. MATEU IBARS, M.D.: Gaspar Gil Polo, primer coadjutor de Maestre Racional del reino de Valencia, dins VIII Congrs dHistria de la Corona dArag, III, vol. I, Valncia, 1973, pp. 139-150. OLEZA SIM, J.: La tradicin pastoril y la prctica escnica cortesana en Valencia: el universo de la gloga, dins Teatro y prcticas escnicas.1. El Quinientos valenciano, Valncia, 1984, pp. 189-217. *POLO, G.G.: Diana enamorada, edicin de R. Ferreres, Madrid, 1953. *POLO, G.G.: Diana enamorada, Edicin de F. Lpez Estrada, Madrid, 1987. SAN ROMN, F. de B.: La fecha de la muerte de Gaspar Gil Polo, Revista de Filologa Espaola, XXIV, 1937, pp 218-220.

256

PERE JOAN PORCAR

257

OBRA SELECCIONADA: Coses evengudes en la ciutat e regne de Valncia (Biblioteca de la Reial Acadmia de la Histria de Madrid, Collecci Salazar, ms. G-70)

Lautor i obra Una qesti que ha suscitat un gran inters dels estudiosos de la prosa memorialstica -dietaris, memries i relacions- ha estat el fet de considerar-la lmbit on lintellecte pot exercir la llibertat dexpressi, sense cap entrebanc, des de la prpia privacitat. Un mbit en qu conflueix tamb el desig de ser testimoni de lentorn, de contar all vist, ot o pensat, i de transcendir al pas del temps. Conreada per primera vegada al segle XV -pel que fa a les terres de lantiga Corona dArag- la prosa memorialstica, tant la de caire institucional com privat, ha tingut en el nostre domini lingstic un rellevant aflorament; el qual, encara que no s molt nombrs en ttols, si el comparem amb al generat per Frana o Anglaterra, posseix una considerable entitat, sobretot en el perode que abasta els segles XV al XVIII. En dita seqncia cronolgica, doncs, trobem ubicats els dietaris ms importants de la producci valenciana daquest subgnere: el Dietari del capell dAlfons el Magnnim, respecte al segle XV; els de Jeroni Sria, de Miquel Garcia i de Bernat Guillem Catal de Valeriola, pel que fa al XVI; els de mossn Pere Joan Porcar i de mossn Joaquim Aierdi, respecte al XVII, i el del rector de

258

Montaverner, Josep Esplugues, pel que fa al segle XVIII, per citar-ne els ms coneguts. De tots ells, destaquem el titulat Coses evengudes en la ciutat y regne de Valncia, escrit per mossn Pere Joan Porcar, prevere beneficiat de lesglsia de Sant Mart de la ciutat de Valncia. Una obra imprescindible en el conjunt de la nostra prosa memorialstica i un dels textos essencials, juntament amb el dietari dAierdi i, en menor mesura, amb el dels germans Vic, per a conixer i comprendre els anys del Barroc valenci. Redactat a cavall dels segles XVI i XVII, concretament entre els anys 1589 i 1629, el dietari en qesti el composen una srie ben llarga de textos puntuals que mossn Pere Joan Porcar, dorigen acomodat i de vida discreta, comenar a escriure als 29 anys, activitat que no abandonar segurament perqu la mort li segar la vida- fins al 60 anys. Centrant-nos en la figura de Porcar, cal comenar dient que a banda de testimoni ocular i de reportador dall vist o ot, de vegades opina sobre el que est narrant, la qual cosa li afegeix al text un mats ms ric. La finalitat primordial s segons es desprn duna lectura atenta del dietari- donar testimoni o fer recordatori del mn que lenvolta; tanmateix, lautor tampoc no escapa a formar part daqueixa informaci i ens facilita, en comptades ocasions, dades autobiogrfiques. El nostre dietarista t per nom Pere i per cognoms Joan/Juan Porcar, per ser per aquest darrer llinatge, Porcar, amb qu es coneix el dietari entre els erudits i curiosos, segurament perqu el primer cognom el prenen per un segon nom. Daltra banda, no sabem
259

el dia exacte que va nixer, per ell mateix ens diu el dia que el batejaren: Divendres, a 21 de juliol 1623, dia de santa Praxedis, fiu 63 anys a servici de nostre Seor, perqu em batecharen a 21 de juliol ay 1560, en la parrochial de Sent Llorens, per tant, s el major dels fills varons que coneguem, perqu Thoms, lnic germ del mossn que hi figura al text, nascut el 23 dabril del 1582, s menor. A ms, el nostre autor compta amb quatre germanes: Dorotea, Gregria, Isabel i Justina Mossn Pere Joan Porcar era prevere de lesglsia de Sant Mart de Valncia, formava part del nombrs clergat subaltern que aleshores oficiava en els temples de la ciutat. A ms, era beneficiat, com ja hem dit al principi, i pertany a les confraries de nostra Senyora del Roser, la del santssim Sacrament i a la de la Germandat de lOrde de Sant Domingo; encara, lltim any que escriu el dietari, es far confrare de la del Santssim y Dulsssim Nom de Jess, constituda al monestir de Predicadors. La seua obra comprn, un ventall cronolgic de quaranta anys glossats en les ms de tres mil quatre-centes entrades de qu es composa. Tot aquest allau dinformaci conforma un corpus molt ric de notcies quotidianes sobre el mn eclesistic, els costums daleshores, les opinions, els rumors, les petites incidncies, els abusos de poder de les autoritats, els fets luctuosos, pasquins, conflictes de preeminncies i protocol, etctera, referits generalment a Valncia. Tot i que, de tant en tant, Porcar depassa lmbit estricte de la ciutat del Tria i aborda esdeveniments ben remarcables, episodis de ms incidncia, com ara: la mort de Felip II; les noces de Felip III amb Margarida dustria, celebrades a Valncia; lexpulsi
260

dels moriscos; les Corts Valencianes convocades a Monts pel comte duc dOlivares el 1626, o la conflictivitat generada entre clergat secular i una gran part del poble de Valncia, per una banda, i larquebisbe i alguns ordes monstics per altra, sobre les temptatives de canonitzaci del pare Francesc Jeroni Sim, beneficiat de lesglsia de Sant Andreu, que havia mort amb fama pblica de sant. Tot plegat, una llarga srie de fets quotidians, uns, i rellevants als ulls dels historiadors, altres, que gener la societat valenciana de lpoca de Porcar -una societat regressiva, subalterna, deprimida, una societat en crisi- descrita en una llengua viva, popular que, a pesar de configurar un estil descurat, maldestre i algun castellanisme impenitent, destilla a vegades la literatura i lidioma. Quant al dietari, tamb cal assenyalar que lnic manuscrit que ens ha pervingut es troba a la Real Academia de Historia de Madrid, amb la signatura: 12-3-6:G-70- fou publicat per primera vegada a la capital madrilenya lany 1934, amb transcripci paleogrfica i un succint prleg de Vicente Castaeda Alcover, del Cos Facultatiu dArxivers, Bibliotecaris i Arquelegs. Posteriorment, i a partir daquest, cinquanta anys desprs, el 1983, es torn a publicar a Valncia, amb una selecci i prleg de Ferran Garcia Garcia, en una edici reduda, s a dir, amb una antologia de les entrades ms interessants, i totalitat. En el manuscrit original, que consta de 450 folis escrits en recto i verso, podem distingir quatre parts. Una primera, introductria, que
261

curiositat, indignaci, desig de

revolta, i constitueix un camp de dades molt valus per a la histria,

que cont, aproximadament, una quart part de la

comprn els dos primers folis, amb vint-i-nou entrades de notcies referents a la ciutat, les quals volen ser una mena de presentaci histrica del cap i casal de lantic regne de Valncia, amb alguns elements fantasiosos, per assumits pels historiadors de lpoca -com ara la fundaci de Roma per Romo desprs del diluvi universal- o dades sobre figures rellevants o institucions poderoses, com el rei En Jaume I, sant Vicent Ferrer, la Inquisici, etc; o, simplement, efemrides com la fosa i caiguda de la campana Miquel, que donar nom a la torre; lordre de lemperador Carles V, en qu obliga que tots els mudjars es bategen; la revolta de la serra dEspad i el saqueix de Cullera pel pirata Dragut, entre altres. Esta part acaba en el 1584, i della cal destacar, tamb el dubte del dietarista sobre quina llengua emprar en la redacci del manuscrit -la seua o el castell- (empra les dues, amb preeminncia gaireb absoluta de la primera). La segona part, sota el ttol de Coses Evengudes en lo ay 1589 abraa notcies fins el 30 de desembre del 1628 -tot i que Porcar ja havia escrit la xifra de lany 1629, per tal de continuar- constitueix la part que, llevat dalgunes entrades dedicades a receptes remeieres, va editar larxiver Castaeda i es coneix prpiament com el dietari de Porcar. Desprs hi ha una mena de taula o dileg de frases llatines que autoritats de la ciutat, de la jerarquia eclesistica o de la cort virregnal, shan intercanviat entre ells, la qual figura en el manuscrit amb una finalitat que ignorem. Finalment lobra de Porcar acaba amb unes notes de notcies soltes que no semblen, pels trets de les grafies, dell.
262

Una cosa que mostra diverses vegades al llarg del dietari s que el pas es troba en una poca de recessi econmica. Dah que mossn Porcar tinga una gran inters per les qestions pecuniries; sobretot per les que es deriven de la reducci dels interessos dels censals, decretada per Felip III per a beneficiar els nobles de la minva econmica que els ha suposat lexpulsi dels moriscs i que arruinar famlies, parrquies i convents. Tamb li preocupen, amb paraules ben expressives, els augments dels preus en els aliments bsics, incrementats amb els nous imposts aprovats en les Corts Valencianes, a fi de sufragar les costoses despeses de la monarquia en les inacabables guerres en qu est involucrada. En altres passatges, mossn Porcar ens parla de qestions personals, tals com les seues malalties oels problemes que ha dafrontar amb gent destat eclesistic, que en alguns casos arriben fins i tot a lagressi. Per una de les coses que sorprn, desprs duna revisi acurada del text, s la seua actitud de patriota valenci, de patriota foral. Perqu entre les entrades, referides a problemes de protocol i preeminncies entre el virrei i prelat, entre els ordes monstics i les parrquies, sobre la multiplicitat de jurisdiccions, celebracions religioses, xafarderies, sequeres, monstres, oratges, hi apareixen de tant en tant notcies sobre corrupteles, tracions, contrafurs, deslleialtats comeses per les principals autoritats, tant civils com eclesistiques, respecte als interessos del regne, els quals han adoptat actituds genuflexes i interessades; davant de les quals Porcar mostra una resolta actitud crtica. Els crrecs de les institucions forals tampoc no nixen de buit, ja que els acusa denquistar-se en els rgans de poder per aprofitar-sen.
263

Tamb ens don ra de les injustes arbitrarietats dels virreis suplantant i violentant els representants de les institucions valencianes, com ara de larrest del justcia criminal de Valncia. Altrament, des del punt de vista lingstic, cal destacar una srie de trets que ens fan pensar, o b amb un autor no massa destre en recursos descriptura, o b que estem davant lesborrany o primera redacci del dietari. La llengua de Porcar s fidel al registre popular daquells anys, per amb trets arcaics, grafies castellanitzants i hbrides, doblets en nombrosos mots, abundosa en llatinismes i castellanismes, influda pels grups llatinitzants, per que, tot amb tot, guarda una certa conscincia de la tradici grfica autctona. A ms, cal considerar la influncia ben evident del llat, plenament justificable atesa ladscripci eclesistica del dietarista. En sntesi, per, la llengua de Porcar s, en certa manera, paradigmtica dels canvis fontics i morfosintctics que est experimentant aleshores la parla colloquial de la ciutat i que tenen el seu correlat en les grafies que empra el dietarista, les quals reflecteixen i consoliden els trets distintius del que en el futur coneixerem com a subdialecte apitxat del valenci central; dialecte empobrit tant lexicalment com en les construccions sintctiques i les variants fonolgiques. Altrament, mossn Porcar no demostr massa preocupacions estilstiques o pretensions literries, perqu la redacci dels seus textos ens ha pervingut sense cap reelaboraci posterior a la primera redacci. Per tant, a tenor del que hem expostat, cal destacar que han estat diverses les reflexions i comentaris que ha suscitat aquest bigarrat regitzell de notcies que conforma el dietari de Porcar. Joan Fuster, per exemple, en els seus substanciosos assaigs sobre el dietari
264

ens parla, hiperblicament i entre altres coses, descriptor infecte, de crapulosa sintaxi; malgrat tot, el dietari arriba a seduir a lassagista de Sueca pel seu interessant contingut, per tamb pels recursos de llenguatge popular, pels seus girs i modismes. Anotacions memorialstiques de Porcar que clarifiquen, puntualitzen o complementen molts fets de la nostra histria i les tensions i de la societat en qu visqu.

Bibliografia especfica PORCAR, Pere Joan. Coses evengudes en la ciutat y regne de Valncia. Dietari 1589-1628 (Antologia), Valncia 1983. FUSTER, J.: Poetes, moriscos i capellans, Valncia, 1962.

265

RAONAMENT QUE FU LO JURAT DE VINALESA AL DUCH DE ARCOS, SENT VIRREY DE VALNCIA. ANY 1643

266

OBRA SELECCIONADA: Raonament que fu lo jurat de Vinalesa al duch de Arcos, sent virrey de Valncia. Any 1643 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, ms. 6563) Lobra Aquest text ens ha arribat annim per pren un relleu extraordinari dins el panorama de la histria del teatre valenci, en tant que s una mostra de la pervivncia de la nostra llengua en els mbits parateatrals, sovint poc estudiats perqu no han deixat massa rastres als notres arxius i biblioteques. De fet, els colloquis, els raonaments i altres textos daquest caire, cofiguren la part principal de la literatura de canya i cordeta de les nostres terres als segles XVII, XVIII i XIX, i si precisament en aquest mbit va perdurar ls del valenci de manera majoritria, fou perqu aquells productes que en moltes ocasions anaven carregats dunes ideologies ben claressadreaven majoritriament al poble. El Raonament es troba enquadernat al costat de moltes composicions ms, totes en vers, i fou recopilat, tamb, per un autor annim, cosa que no fa ms que augmentar el caracter popular i popularista dels mbits on era consumida aquesta mena de literatura. La pea presenta trets clarament vinculables a la teatralitat i, a ms, apareixen anotacions escniques, amb qu clarament ens hem de situar davant un escenari tan primitiu com es vulga. Daltra banda, el fet que apareguen quatre personatges ja fa que siga impossible o quasila recitaci del text per part dun sol colloquier, encara que no s infreqent trobar colloquieres que es veurien forats a adoptar
267

diferents veus en dir els seus versos, tot dacord amb els personatges interpretats. Tanmateix, lacotaci escnica i la presncia dalguns objectes una cadira on sasseuria el jurat i un llit o un seient de reps on jauria el virrei- ens situen clarament en lespai de la parateatralitat i, encara ms, ens situen en salons privats o en cercles afectes ales representacions teatrals que, en mbits familiars o estrictament reduts, feien aquelles representacions potser dins un macroespai major, com ara un festa unes noces, la celebraci dun sant, etc. Al colloqui hi ha 208 versos, 154 dels quals sn en valenci, majoritriament heptasllabs i de ritme arromanat, i noms 54 en castell, octosllabs generalment. En espanyol sexpressa el virrei i els criats daquest, cosa que indica una certa fidelitat, per part de lautor, a lhora de recollir al situaci sociolingstica de la Valncia del Barroc. En opini de Joaquim Mart Mestre, leditor modern del Raonament, aquest colloqui va estar ideat des de lesfera directa del virrei, en un intent de difondrel entre les capes ms baixes de la societat, afetes sempre a aquesta mena de representacions. En aquest sentit, lallotjamentd e les tropes dels castellans, de cam cap a Catalunya, a la guerra que en aquells moments es lliurava al principat ve, originaria el colloqui, on la imatge del virrei s presentada com la dun governant sollcit amb els seus vassalls i sempre disposat a mostrar-se magnnim amb aquests. Respecte al tema del bandolerisme, el virrei s de bell nou presentat com un governant interessat a conservar la pau i el benestar entre els valencians.

268

Bibliografia especfica MART MESTRE, J.: Un colloqui valenci del segle XVII, Caplletra, 9 (1990), pp. 129-145.

269

TOMAS REAL

270

OBRA SELECCIONADA: Doctrina confessional, Valncia, Joan Mei, 1556 (Biblioteca Universitria de Valncia, R-3/57) [Nota: Lobra es troba digitalitzada a la Biblioteca Digital de la Universitat de Valncia]

Lautor i lobra Toms Real va nixer a Xtiva, potser durant la dcada dels setanta del sefle XV. Estudi a lEstudi General de Valncia, on es doctor en teologia i on obtingu la ctedra daquesta facultat. Va ser beneficiat de la Seu de Valncia i va tractar a Joan Baptista Anys, a qui lun una bona amistat, fins al punt que sembla que fou Real lencarregat de copiar el msnuscrit de lobra dAnys intitulat Panthalia i que encara ara es conserva a lArxiu de la Catedral. Tamb sembla que socup de ledici dalgunes altres obres Anys, com ara lApologeticon panegyricon in vitam, laudes et scripta magni patrum patris Hieronym (Valncia, 1550). El 1503 ocup el crrec de rector de la novament creada Universitat de Valncia i torn a ocupar aquell crrec el 1524. Defensor de la creena immaculista, com era tradicional en molts mbits nobiliaris de la corona dArag, potser fou el promotor del certamen dedicat a la Immaculada concepci de Maria del 1532, celebrat a la parrquia de Santa Caterina de Valncia i imprs el 1533, on partici, a ms, amb una poesia en valenci. Va ser autor dun tractat en llat, i ara com ara perdut, intitulat De conceptione beatae ac integerrimae Virginis Mariae. S que arrib a la impremta una altra
271

obra seua De virtutibus, gaudiis et doloribus Deipareae Virginis Mariae Libellus Panegyricus (Valncia, 1553), escrita per tal de guanyar la joia que havia ofert larquebisbe de Valncia, Erard de la Marca, a qui millor diria de la Mare de Du. Tanamteix, lobra seua de ms inters s la Doctrina confessional per a les persones de rdens sacres (Valncia, 1556), que socupa en gerneral de qestions de teologia moral i procura donar consell i guia en alguns temes als clergues del moment, encara que tamb hi ha una part destacada on socupa de la forma i els hbits de la confessi i dels tipus de pecats. Lobra, dextensi breu, pretenia segurament ser una mena de manual per als confessors i per aix la seua disposici pretn ser eminentment prctica. La seua llengua, lluny dartificiositats i plenament moderna, s comparable a la daltres autors del moment, com ara Pere Antoni Beuter, encara que, per la temtica, cont unm ajor nombre darcasmes.

Bibliografia especfica FERRANDO, A.: Els certmens potics valencians, Valncia, 1983, p. 789. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, vol. I, Valncia, 1747, p. 129.

272

RELACI DE LENTRADA I MANSI EN VALNCIA DEL REI DON FELIP II

273

OBRA SELECCIONADA: Relacin de la entrada y mansin en Valencia del rey don Felipe 2 (Biblioteca del Reial Convent de Predicadors de Valncia, ms. 49, PP. 201-211)

Lobra En un manuscrit del fons antic del monestir de Predicadors de la ciutat de Valncia es conserva una relaci sobre el viatge efectuat per Felip I dArag (II de CAstella) a terres valencianes, el 1586. Aquest text, tot i el ttol que li don lannim copista, del XVIII, en castell, s ntegrament redactat en valenci. Les relacions de successos particulars sn un subgnere conegut dins la literatura memorialstica que es produ al llarg dels segles de lEdat Moderna, i foren ben freqents en ciutats com Valncia, per tamb en altres indrets, on qualsevol esdeveniment remarcable o destacat podia ser lexcusa perfecta per a la confecci duna relaci per part dalgun home de lletres, sovint notaris o burcrates. La inauguraci duna capella, el robatori sacrleg, un terratrmol, un incendi, una pesta o una guerra, vides exemplars o episodis devots, situacions relacionades amb bandolers o festes de la ms diversa ndole, sn temes habituals en les relacions daquell temps. Tanmateix, el carcter un tant noticier que hom conferia a aquests relats, prompte va fer que la llengua preferida en aquests escrits, tot i lmbit memorialstic al que pertanyen i on abunda la pervivncia de la llengua local, inclins els seus autors al castell. De fet, algunes relacions simprimien i eren les encarregades de

274

transmetre determinades notcies pel mn: formaven part de la literatura de canya i cordeta que consumien les capes ms desfavorides de la societat. La relaci annima de la vinguad i estda del rei Felip a Valncia, per, us la llengua del poble, potser perqu pretenia arribar a aquest estament i perqu, en definitiva, o b no aspirava a la impressi, o b, cas de fer-ho, era concebuda per al consum intern del llavors cofoi regne de Valncia, content per la visita del monarca. En qualsevol cas, el redactor desconegut va fer anotacions generalment minucioses, fins al punt que sentret sobretot en detalls de protocol o dactituds personals dels monarques i altres membres de la famlai reial, que prou que posa de relleu la veneraci per les figures reials entre els homes de lEdat Moderna. A ms de narrar les activitats del rei a Valncia, descriu tamb les festes que shi celebraren i reconta lanada de la cort a Gandia, on larribada del rei, per cert, origin una altra relaci de la m del notari Gens Molt. Encara, cal advertir que el narrador annim sinteress ms en explicar les activitats protocolries del rei i els seus acompanyants anades a esglsies i monestirs, festes i excursions- que no a explicar els interessos poltics daquella visita. En qualsevol cas, el text s un testimoni valuosssim per a entendre la relaci entre els monarques del XVI i del XVII i els seus vassalls i, encara, per a veure com la ciutat de Valncia i els seus habitants sesforaren per agradar al rei.

275

Bibliografia especfica ESCART, V.J.: Memria privada. Literatura memorialstica valencian dels segles XV al XVIII, Valncia, 1998, pp. 25-26 i 125137, on sedita el text.

276

JOSEP RODRGUEZ

277

OBRA SELECCIONADA: Sermn funebre en las honras que a la (...) Reyna de Espaa (...) Doa Mara Luisa de Borbn, celebr el Real Colegio de Corpus Christi...,Valncia, Jaume de Bordassar, 1689 (Biblioteca Valenciana, XVII/697)

Lautor i lobra. Josep Rodrguez va nixer a Valncia el 7 o 8 dagost de 1630. Va estudiar gramtica i filosofia a la Universitat de Valncia i el 1649 profess de frare trinitari, en la mateixa ciutat, des don pass a estudiar arts a Xtiva i teologia a Valncia, sembla que no va obtenir el ttol de mestre, encara que alguns li lhan adjudicat. s dassenyalar el judici que en fu Vicent Ximeno: El fue el que ms trabaj hasta los principios de este siglo en la historia literaria de nuestro reyno, con el desvelo y diligencia que ponen pocos en la composicin de los libros. Su leccin fue inmensa, su amor a la patria excessivo, su laboriosidad incansable. Ass lo manifiestan todas sus obras y hasta sus sermones, porque en todos ellos pone tanta abundancia de noticias histricas que dan a conocer su infatigable aplicacin a los libros. Va pertnyer a lmbit de la cultura extrauniversitria que a finals del XVII, a Valncia, va ser la ms dinmica, moderna i avanada, i que hom coneix ara amb lapellatiu atrogat als seus respresentats de novatores. Aquests personatges freqentaren les diverses acadmies reunides a Valncia durant aquells anys, i destacaren en disciplines com la matemtica. De fet, el trinitari Josep Rodrguez s considerat liniciador de la bibliografia com a disciplina moderna i ms enll de la pra erudici puntual com shavia cornreat
278

anteriorment i de manera espordica. Rodrguez elabor la seua Biblioteca valentina que encara en els nostres temps s indispensable a lhora de conixer dades i obres dels valencians anteriors al segle XVIII. Aix, al temps de morir Rodrguez, el 1703, el seu treball es trobava a la impremta i noms mancava la impressi del prleg i algunes parts finals. Per una vergada mort lautor, la tasca impressora es detur per interessos personals que no resten massa clars i, a pesar de la voluntat, per exemple, de Gregori Maians dacabar el llibre ja testimoniada el 1731, aquell no va eixir fins el 1747, any en qu, tot just, apareixia tamb el primer volum del treball de Vicent Ximeno, amb el qual va competir i fou, en ltima instncia, el motiu que finalment es publics lobra de Rodrguez. Josep Rodrguez, per,a banda de la seua tasca erudita de bibligraf, en el seu temps va destacar com un gran sermonador i aix, va donar a la impremta diversos textos doratria sagrada, entre els quals cal destacar els segents: un serm sobre els sants Joan de Mata i Flix de Valois (Valncia, 1669), un sobre la dedicaci del Reial Collegi de Corpus Christi de Valencia (1673), un sobre la vitrria dels cristians sobre els turcs, a Viena (Valncia, 1684), un sobre el sant Calze de Valncia (1687), un sobre sant Pasqual Bailon (1692) i un sobre el Diumenge de Rams, predicat el 1693 per publicat dos anys ms tard. Hem de destacar, per, el seu Sermn funebre en las honras que a la serenssima reyna de Espaa, Doa Mara Luisa de Borbn, celebr el Real Colegio de Corpus Christi (Valncia, 1689), en tant que s un exemple emblemtica dels sermons funeraris en les exquies dels personatges de la casa reial, els quals eren predicats

279

enmig de grans manifestacions de dol que incloen tots ele mbits de la vida urbana. A banda daquests textos homilitics, Rodrguez va deixar manuscrites una Cornica de la provincia de Aragn del orden de la Santssima Trinidad, una Bibliotheca Ordinis Sanctissima Trinitatis, els textos Purpura valentina i Purpura trinitaria, on faria els catlegs dels personatges respectius, i daltres, entre les que cal destacar Noticias del Real, palacio de Valencia i una Vida del Venerable Padre Francisco Sim. Bibliografia especfica XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. II, Valncia, 1749, pp. 145-148.

280

LLUS SABATER

281

OBRA SELECCIONADA: Confessonari novament ordenat, Valncia, Borb, 1555 (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales).

Lautor i lobra De Llus Sabaer sn ben escases les notcies que ens han pervingut. Degu nixer a Valncia, a la fi del segle XV, es doctor en teologia i fou beneficiat i lector en la Seu de Valncia. Va ser, tamb, catedrtic de filosofia de la univesitat valenciana.Degu gaudir duna fama extraordinria com a predicador, ats que Pere Antoni Beuter i Llus del Mil aix ho reconeixen. De fet, si b Beuter noms fa una lloana seua, al Cortesano, Sabater apareix com un personatge ms de lobra de Mil, i t un paper destacat, a la part final de llibre, obn apareix com a teleg i home de gran saviesa, encarregat de fer el paper doracle daquella cort dedicada ms que res al joc i a la diversi. En qualsevol cas, laparici a la cort virregnal en tracte de familiaritat amb la noblesa que per all transitava, i la seua relaci amb larquebisbe sant Toms de Villanueva, ens el situarien en contacte amb les esferes del poder dels anys centrals del segle XVI. No debades el tenim documentat predicant als funerals de la princesa Maria de Portugal (1545) i als dIsabel dArag, germana del duc de Calbria (1548), a ms de ser lencarregat de fer loraci fnebre en les exquies del tamb destacat predicador Joan Mic (1555). Lestil de mestre Sabater, a la trona, degu ser ampuls i recargolat, la qual cosa li supos la crtica de lhumanista Conques.

282

Per encrrec de larquebisbe Villanueva va redactar una obreta adreada a capellans i frares per tal dajudar-los a confessar els seus feligressos, especialment els nouconvertits moriscos que foren una de les majors preocupacions de la jerarquia eclesistica valenciana daquell segle.

Bibliografia especfica PITARCH I ALMELA, V.: Llengua i esglsia durant el Barroc valenci, Valncia-Barcelona, 2001, pp. 246-247. RIBELLES COMIN, J.: Bibliografa de la lengua valenciana, t. II, Madrid, 1929, pp. 573-574.

283

JERONI SEMPERE

284

OBRA SELECCIONADA: Primera (segunda) parte de la Carolea trata las victorias del emperador Carlo V, rey de Espaa..., Valncia, Joan dArcos, 1560 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/2841) Lautor i lobra De Jeroni Sempere o Sentpere era mercader i els bibligrafs antics, com ara Vicent Ximeno afirmaven que fou valenci, per basant-se en supsits no massa convincents. Sembla que s ms just pensar que potser degu nixer a Alcoi, com el gramtic de nom Andreu Sempere, originari daquella vila, el qual sabem que dedic un poema al seu germ Jeroni. En qualsevol cas, el personatge Jeroni Sentpere sembla que, tot i no ser un autor massa prolfic, es va atrevir amb diversos gneres que abasten des de la poesia religiosa de certamen a la poesia pica i, fins i tot, al que alguns han qualificat com llibre de cavalleria, a ms de la confecci de textos teatrals. Aix, sabem que el 1550 els jurats de la ciutat de Valncia li encarrregaren la redacci dactes sacramentals per a representar en la process del Corpus. Un treball que va cobrar el 1552, tot just quan li atorgaven, tamb, una sbvenci per publicar el seu Libro de la cavallera celestial de la rosa fragante, publicat a Anvers, el 1554, que en opini dAntoni Ferrando s un llarg poema precedit per diversos epigrames llatins i sonets castellans daltres poetes coetanis i que, al parer de J. Llus Sirera piadosament podem qualificar dexcntric, ats que es tractaria duna provatura cavalleresca, en versi al div, en el qual Sentpere tractar dunir tpica cavalleresca i contingut moral i religis amb uns resultats
285

certament ben curiosos. s possible que arribs a publicar una segona part, ats que tenim referncies duna Segunda parte de la Cavalleria Celestial de las hojas de la Rosa fragante, (Valncia, Joan Mei Flandr, 1554). Sabem, encara, que Sentpere va estar en contacte amb autors com Gaspar Gil Polo el qual arriba a parlar-ne, al seu Canto del Turia- i Jordi de Montemayor, traductor dAusis March; i fins i tot, Timoneda, el 1561, parla dell dient que era discreto y anciano. Sembla, per, que la seua activitat literria ms reconeguda a la Valncia del moment, fou la organitzaci, en companyia del notari Andreu Mart Pineda, dun certamen immaculista, el 1532, en el qual va participar en la confecci del llibell de la convocatria, va presentar una poesia a la devoci, s a dir, fora del concurs, i va aportar, tamb, un llarg poema intitulat Trimpho y sentncia en laor de la immaculada Concepci de la Purssima Mare de Du, de cinc-cents quaranta versos, i algun fragment ms. En aquesta composici, de temtica religiosa, all ms destacable, a ms del fet dintercalar alguns versos en castell, s ls de la codolada com a metre fonamental, tot seguint el gust dels poetes satrics valencians. Tamb paga la pena assenyalar que en aquella composici, mentre els ngels, els sants, els profetes i la Trinitat sexpressen en castell, Satans ho fa en la llengua dels valencians. Tanmateix, el text de ms volada de Sentpere fou La Carolea, publicat a Valncia el 1560, on hi ha un inters especial per fer ressaltar la figura del csar Carles tan venerat pels valencians den Beuter i Viciana-, i on es destaquen de manera particular els episodis bllics de 1524 i 1526. El text de Sentpere, com ha remarcat Sirera,
286

vindria a evidendiar els interessos valencians de lpoca cap on es dirigien: Itlia i el nord dfrica, amb lamenaa barberisca sempre latent. En tot cas, segons Pierce, Sempere idea un Carlos V que es el heroe perfecto y un Francisco I que es el ms necio de los dspotas. No se olvida de la descripcin de varias ciudades, e incluso hay un infierno dantesco. Per altra banda, i tot seguint les paraules del mateix investigador suara citat, el lenguaje de Sempere es fluido, un espaol bastante florido, y deja que su narracin discurra con la ayuda de sencillas figuras narrativas. Sin embargo, alguna que otra vez, la torpeza del poeta es causa de franca monotonia.

Bibliografia especfica FERRANDO, A.: Els certmens potics valencians, Valncia, 1983, esp. pp. 776-781 PALCIOS, J.: Poesia religiosa del segle XVI, 2 vols., Valncia, 1976. PIERCE, F.: La poesa pica del Siglo de Oro espaol, Madrid, 1968. RIBELLES COMN, J.: Bibliografa de la lengua valenciana, vol. II, Madrid, 1929, pp. 414-420. SIRERA, J.L.: Histria de la literatura valenciana, Valncia, 1995, pp. 242 i 254-256.

287

JERONI SRIA

288

OBRA SELECCIONADA: Dietari (Reial Collegi Seminari de Corpus Christi de Valncia, ms. V/24)

Lautor i lobra Al convent de Predicadors de Valncia es conservaba un volum manuscrit que contenia tres dietaris: un era el conegut com Dietari del capell dAlfons el Magnnim, de Melcior Miralles; el segon s obra del noble valenci Gaspar Antist i el tercer el de Jeroni Sria. Momblanch, en ledici que fu lany 1960 daquest darrer dietari qestionava per primera vegada com pogu arribar a la llibreria dominicana. De fet, hom havia pensat en un principi que es tractava duna continuaci del dietari de Melcior Miralles, continuada per altres autors, seguint una mateixa directriu. Aquest estudis es valgu duna cpia manuscrita de Jaume Joan Falc, titulat Historia de algunas cosas ms notables pertenecientes a este convento de Predicadores de Valencia, en el qual sinserta part del dietari del capell dAlfons el Magnnim per a resoldre el dubte. En la pgina 807 figura la segent nota: de un dietario manuscrito con letra antigua sac sumariamente las siguientes memorias el M. R. P. F. Jaime Falc. Y teniendo yo, Fy. Nicols Figueres suerte de alcanzar el dicho dietario, le hice enquadernar de nuevo con dos quadernos del mismo argumento de dos diferentes autores y le puse en una de las rexitas de la librera. Per tant, fou al segle XVII, poca en qu est datat Nicols Figueres, quan es relligaren aquestos tres dietaris, tot argumentant,
289

equivocadament, una unitat de sentit entre els tres dietaris. Idea que tamb invaliden les diverses cpies que shan conservat dels manuscrits originals. Jeroni Sria era fill del genovs Sim de Sori i de Margarita Langls; sabem que nasqu a Valncia, on, possiblement per adaptar el seu cognom a la pronncia valenciana, li afegiren una a al seu cognom. Sabem tamb que per manament patern visit Gnova, don torn el 1508, segons consta en una de les primeres anotacions del seu dietari. Es cas amb Isabel Gosalbo i tingu dos fills: Francesc Honorat i Joana ngela. Botiguer de draps, Jeroni Sria, enriqu aviat, la qual cosa li permet relacionar-se amb les classes dirigents a la Valncia daquells anys, fins al punt demparentar en segones noces- amb Isabel abugarda, membre de la noblesa local, lany 1535. Daquest matrimoni nasqu un fill, Pere Jernim, i una filla, Isabel. A banda del negoci abans citat, sembla que Sria es dedic a daltres, tals com: adquisici de finques, establir relacions financeres i mercantils amb alts crrecs poltics i eclesistics i amb membres de la noblesa. De lafecci que Sria mantingu envers la noblesa ns producte, per exemple, lamistat amb el Comte dOliva, Seraf de Centelles. Momblanch destaca de lautor del dietari que erahombre meticuloso, que a juzgar por determinadas anotaciones de su dietario se cuidaba incluso del ajuste de las criadas de su casa, consignando la fecha en que entraban a su servicio, el salario y la resolucin del que hoy llamaramos contrato laboral.

290

El dietari de Jeroni Sria abraa un perode de temps molt llarg ms de mig segle XVI. Un lapse de temps en el qual sesdevingueren moltes coses amb una gran transcendncia histrica per als valencians, i de les quals lautor del dietari shi fa ress des de la intimitat, la qual cosa ha suscitat molt dinters als investigadors actualment. De fet, Sria consigna per escrit tot all que ell creu que s important, ja siga de carcter pblic o privat. Daquesta manera, a ms dels contractes de la gent al seu servei, en les seues notes consten notcies referides a les grans epidmies que assotaren el Regne els anys 1508, 1523, 1530 i 1538; aix com tamb es fa ress daltra mena de calamitats naturals, com les inundacions. Per les apreciacions personals que fa en lepisodi de les Germanies, Sria sens presenta com antiagermanat convenut. I amb aquest discurs presenta en nombroses anotacions el desenvolupament de la lluita, i el cstig dels insurrectes, en especial el de Vicent Peris, capitost agermanat. No obstant aix, el dietarista tamb demostra inters per altra mena dancdotes que, segurament revolucionaren lanimada vida a la Valncia del Barroc. Lentrada de personatges importants eren un motiu per a programar actes espectaculars. En aquest sentit, doncs, Sria reflecteix lentrada del Duc de Sogorb, el 1521, o lentrada de la reina Germana de Foix, el 1523 o la de lemperador Carles el 1539, entre daltres. Des de la mateixa ptica, Sria registra fets dabast internacional, com el Concili de Trento, juntament amb altres de caire eminentment local; al marge daquestes tamb mostra inters per aquells temes que, en gran mesura, podien atraure a un home del segle
291

XVI, com per exemple les actuacions de la Santa Inquisici contra els heretges. La darrera anotaci del dietari s la de juny de 1559 cinquantaun anys desprs que el seu autor referira la seua vinguda de Gnova. Potser Sria acab el seu dietari el mateix dia que la seua salut labandon, ats que un home que escrivia amb tanta constncia, noms redacat una notcia el darrer any i dues lanterior.

Bibliografia especfica SRIA, J.: Dietari de Jeroni Sria. Edici i prleg a cura de Francisco de P. Momblanch Gonzlbez, Valncia, 1960.

292

FRANCESC TRREGA

293

OBRA SELECCIONADA: Relacion de las fiestas que el Arobispo y Cabildo de Valencia hizieron en la traslacion de la reliquia del glorioso san. Vicente Ferrer a este santo templo, Valncia, Pere Patrici Mei, 1600 (Biblioteca Nacional de Madrid, R- 12.414) Comedia del Prado de Valencia, dins Doze comedias famosas de quatro poetas naturales de la insigne y coronada ciudad de Valencia, Barcelona, Sebasti de Cormells, 1609 (Biblioteca del Palau Reial de Madrid, 1.C.160 o Biblioteca Valenciana, XVII/F310) Lautor i les obres Francesc Agust Trrega degu nixer a Sogorb o a Valncia, al voltant de 1555, i mor en aquesta darrera ciutat, el 1602. Poeta i dramaturg dxit en castell, havia estudiat a les universitats de Valncia i de Salamanca i arrib a ser canonge de la Seu de Valncia, on ocup, ams, diversos crrecs. Pel que fa a la seua trajectria social, hem desmetar, encara, que va ser sndic del bra eclesistic el 1590 i tamb el 1597. La seua participaci en lAcadmia dels Nocturns va ser ms que notria i va presentar algunes composicions potiques de tipus cortes i satric majoritriament, i alguns discursos de qualitat ms ressenyable. El seu renom literari, encara, el port a ser jutge en alguns certmens potics del moment, entre altres, els que convoc el seu amic Catal de Valleriola, publicats el 1602. Lobra de Trrega com a dramaturg ens ha pervingut publicada en dos reculls collectius molt del gust de lpoca: les Doze comedias de autores valencianos, publicat a Valncia el 1608, per que

294

coneixeria posteriors reedicions, i el Norte de la poesa espaola, tamb publicat a Valncia, el 1616. En els seus textos dramtics es va interessar especialment en temes histrics i fruit daquella seua afecci ens han pervingut El cerco de Pava i El cerco de Rodas. en contacte amb aquest tema haurem de destacar el seu gust pel gnere heoric, del qual va escriure un text intitulat La sangre leal de los montaeses de Navarra, de marcat regust historicista. El tema hagiogrfic el va tractar en La fundacin de la orden de Nuestra Seora de la Merced. A aquests textos, encara, caldria afegir La duquesa constante, El esposo fingido, Las suertes trocadas y torneo venturoso, La enemiga favorable, i La perseguida Amaltea. Encara, sabem que redact La gallarda Irene, El prncipe constante, La condesa Constanza i Santa Margarita, que no ens han pervingut, i que se li havien atribut un parell dacte sacramentals que, en opini de Jos L. Canet Valls no sn seues. En qualsevol cas, el seu text ms conegut ara com ara i ms reconegut per la crtica i que ja va gaudir de fama en el seu temps s El Prado de Valencia, comdia de ttol igual a una novella pastoral de don Gaspar de Mercader, amic i conegut seu. Aquesta comdia, del 1589, s considerada una de les inciadores de la comdia barroca hispnica pel seu tractament del tema de lenredo i s una fidel mostra dels costums de la noblesa valenciana del moment. El text, com altres de Trrega, reflecteix la ideologia dominant i, en sinopsi del seu editor modern, Canet Valles, Trrega sabe conjugar perfectamente la descripcin de las costumbres de su poca mediante una pintoresca representacin del ambiente valenciano, sobre todo de las capas ociosas que iban a pasearse y a disfrutar en las mrgenes del roTuria-,
295

junto al enredo amoroso, base de la intriga y de la accin. Esta intriga amorosa sigue la pauta del gusto del poeta valenciano: el tringulo amoroso en el que dos damas se disputan a un galn. Margarita y Laura luchan entre s utilizando todo tipo de estratagemas y tretas para conseguir a d. Juan, verdadero prototipo de galn pasivo en lo referente a cuestiones amorosas. La agresin, como es normal en este tipo de lides amorosas, la inicia la dama segunda, Margarita, intentando hacer dudar a D. Juan sobre la honra de Laura e intentando por todos los medios hacer creer a D. juan que Laura juega con su amor a la vez que con el del Conde italiano. Les obres teatrals de Trrega assoleixen una tcnica molt evolucionada que, descendent directa del teatre de Virus i del teatre cortes de la Valncia de mitjans segle XVI, acab per influir sobre la concepci teatral dels primers temps de Lope de Vega, el qual va lloar la seua figura en la seua Arcadia i al Laurel de Apolo. Tamb va escriure una breu lloana seua Miguel de Cervantes, el qual arriba a afirmar que cal estimar en molt la discrecin e innumerables conceptos del cannigo Trrega. En prosa, Trrega s autor o almenys compilador- de la relaci de les festes dedicades a la translaci de la relquia de sant Vicent Ferrer a la Seu, manades per larquebisbe Joan de Ribera i publicades el 1600, on sincluo el certamen literari celebrat en aquella ocasi i on Trrega va intervenir com a jutge. A ms, en aquell volum el canonge va publicar tres poesies a la devoci del sant i sense opci al premi, un roman convocant el certamen, la sentncia del mateix i el vexamen. Comptat i debatut, lobra de Trrega ateny tres dels gneres tpics del Barroc hispnic, clarament relacionats amb el concepte de
296

festa que durant aquell segle es convert en un veritable macroespai on encabir les ms diferents manifestacions culturals.

Bibliografia especfica CANET, J.L.-SIRERA, J.L.: Francisco Agustn Trrega, dins Teatro y prcticas escnicas. II. La comedia, Londres, 1988, pp. 105131. DOATE I NAVARRO, P.: Estudio sobre La duquesa constante, s.l., 1991. MRIME, H.: El arte dramtico en Valencia. Desde los orgenes hasta principios del siglo XVII, 2 vols, Valncia, 1985 [la 1 ed. francesa s de 1913] TRREGA, F.A.: El Prado de Valencia, ed. a cura de J.L. Canet Valls, Londres, 1985. WEIGER, J.G.: Hacia la comedia: de los valencianos a Lope, Madrid, 1978.

297

JOAN DE TIMONEDA

298

OBRES SELECCIONADES: Turiana, en la qual se contienen diversas comedias y farsas... agora nuevamente sacadas a luz por Ioan Diamonte, Valncia, Joan Mei, 1565 (Biblioteca Valenciana, Nicolau Primitiu, FAC/122) Ternario sacramental... [i] Segundo Ternario Sacramental... Valncia, Joan Navarro, (Biblioteca Nacional de Madrid, R/9558) Ternario espiritual, Valncia, Joan de Timoneda, 1558 (ed. facs. Biblioteca Valenciana, NP 849.91/841) El Sobremesa y Aliuio de caminantes, Valncia, Joan Nauarro, 1569 (Biblioteca Valenciana, XVI-594 o Biblioteca Nacional de Madrid, R-8842) Alivio de Caminantes, Alcal de Henares, Sebastin Martnez, 1575 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/3366) El Patrauelo. Primera parte de las patraas... Valncia, Joan Mei, 1567 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/12531) Cancionero llamado Sarao de amor, Valncia, Joan Navarro, 1561 (Biblioteca Nacional de Madrid, R/3807) Cancionero llamado Flor de enamorados... Barcelona, Sebasti de Cormellas, 1608 (Biblioteca de la Real Academia Espaola RM5939)

Lautor i les obres Joan de Timoneda degu nixer a Valncia, entre el 1518 i el 1520, i va morir en aquella mateixa ciutat el 1583. Fill de pares aragonesos, era blanquer el 1541, per uns anys desprs, el 1547, ja el trobem dedicat al negoci dels llibres i, a aprtir del 1558 va apareguent com a editor, amb qu podem afirmar que la seua activitat literria de
299

molt diversa ndole- degu ser fruit dun llarg procs daprenentatge autodidacta que el port, per, a tenir un fi olfacte per als negocis de llibres i, sobretot, a elaborar productes que acabaren en molts casos assolint un xit considerable, com es dedeueix de les seues nombroses i posteriors edicions. Lactivitat global de Timoneda encara no ha estat considerada en un estudi que el conjunt de la seua producci demana. I aix, si b s cert que comptem amb excellents edicions crtiques dalgunes de les seues obres, tamb s cert que encara estem mancats dun estudi que delimite exactament quina va ser la intervenci real de Timoneda en molts dels textos que corern al seu nom o que hom ha pogut atribuir-li, amb major o menos seguretat. De fet, els textos on apareix el nom o el rastre de Timoneda en sn moltssims, amb qu pdem considerar el nostre autor com un veritable polgraf; per, encara, no sabem en quin grau va intervenir en molts dells. aix, mentre unes vegades sembla que noms actu deditor sobretot de textos annims i populars- en altres es limit a retocar-los i daltres, fent-ne traducci i ampliaci o retallant-los on li semblava addient, els feia passar per seus o no, mentre que noms en alguns casos podem dir que ens trobem davant escrits originals de Timoneda. En qualsevol cas, els resultats finals daquells productes on va intervenir Timoneda hom pot afirmar que sn seus, s a dir, que els hi va conferir el seu segell, de manera que podem parlar dobres de Timoneda amb prcticament tota la propietat, ms encara, si pensem en la difusa noci dautoria que es tenia en segles passats. En aquella activitat deditor i dautor, Timoneda va saber fer de pont entre molt diversos espais que hi havia a la Valncia del seu
300

temps. Aix, sembla que Timoneda coneixia b la literatura de major xit a Itlia i a Castella i, encara, que va saber estar al costat de les clases poderoses de la ciutat i la seua cultura, que desprs de Trento anava fent-se cada vegada ms manierista- , sense perdre per aix el contacte amb el fluxe popular que tants motius dinspiraci aportaren a la seua obra, com veurem. Una de les seues activitats ms encertades va ser la confecci de canoners. Des que a Valncia Hernando del Castillo havia publicat el Cancionero General, el 1511, aquella mena de textos havian triomfat i sembla que reportaven bons beneficis comercials. Per aix, Timoneda acometer lempresa de publicar textos potics, primer en forma de plecs solts i fullets i ms endavant en forma de llibres de butxaca, o a linrevs, per sempre buscant un pblic popular. El ms original daquells canoners s el conegut com Flor de enamorados, del qual es coneixen fins a nou edicions posteriors a la del mateix Timoneda, i a Barcelona, cosa que indicaria ben a les clares lencert del recull, on figuren, a ms, un bon grapat de textos potics en valenci, alguns dels quals se suposen originals de Timoneda, i que recentment han estat publicats per Joan Fuster (1971). Joan de Timoneda fou qui compil aquelles canons i qui les retoc, afeg o llev versos, o dhuc les invent. En la mateixa lnia haurem de parlar del Sarao de amor (1561), que contenia tamb algunes canons en llengua del pas, encara que ens nha arribat solament un exemplar, fragmentari. Uns altres canoners editats per Timoneda i on hem de suposar una intervenci major o menor seua sn: El cabaero (1570), Dechado de colores, Enredo de amor (1573), Guisadillo de amor, El truhanesco (1573), Villete de amor, etc., a ms de colleccions de romanos ms o
301

menys extenses que aparegueren publicades sota epgrafs com Rosa espaola, Rosa real, Rosa de amores, Rosa gentil, etc, i en els quals se suposa que va publicar alguns romanos seus que hom atribueix al seu perode ms jovenvol. En aquesta mateixa lnia haurem dentendre les canons soltes que sembla que tamb va publicar, tant en castell com en valenci: Cancin dedicada a los moros de Sierra Nevada (1569) Les cobles de Dali Miquel... (1555?), Can de bon punt y en hora bona per a cantar la nit de Nadal, o Les cobles de Bella de vs (1555). Com a autor de narrativa, Timoneda t un paper prou destacat per a la prosa castellana. Aix, va elaborar una srie de reculls de contes breus, molts dells dinspiraci italiana i en especial provinents de Boccaccio i de Masuccio Salernitano-, quan no traduccions i adaptacions clarssimes. Sembla que abans del 1563 hauria publicat El sobremesa y alivio de caminantes, que es convertiria en lantecedent dun gnere destinat a tenir un gran xit en terres hispniques, com ho demostren les successives edicions del recull de Timoneda. A aqueste recull segu, en idnctica lnia, El buenaviso y portacuentos (1564) i El patrauelo (1567), que inicia en castell el model de novelletes curtes que shavia originat a Itlia. Noms en un parell docasions Timoneda fa servir la seua llengua el valenci que ell mateix confessa parlar en un altre lloc- en aquells reculls. Respecte a la producci teatral de Timoneda, hem de dir, abans de tot, que tamb presenta un notable inters. De fet, sembla que va tenir un contacte molt directe amb el mn de lescena i va exercir de director teatral i dautor, per, especialment, com a editor de textos de
302

teatre, en molts dels quals no est massa fins on va arribar la seua intervenci. El 1558 va publicar el Ternario espiritual, dedicat a larquebisbe Francesc de Navarra, que s un recull de textos annims o de fragments daltres autors coneguts, per que, en definitiva, torna a posar de manifest la manera de treballar de Timoneda. Ms endavant publicar dos reculls ms, el Ternario sacramental i el Segundo ternario sacramental, tots dos del 1575, inspirats per la poltica contrarreformista que propiciava larquebisbe Joan de Ribera, i entre les quals obres sen contenen dues que afecten directament el teatre valenci en llengua del pas: una delles s bilinge, lAucto del castillo de Emas, i una altra s ntegrament en valenci, De la iglsia. Aquestes obres, essencialment allegriques, estavan pensades per a difondre des dels escenaris la ideologia eucarstica de Trento, de qu Ribera ser un clarssim defensor, entre daltres coses amb la fundaci del Reial Collegi Seminari de Corpus Christi de Valncia. Per altra banda, Timoneda va portar a terme algunes adaptacions de Plaute i dAriosto, publicades a Tres comedias (1559). Va publcar tamb un recull molt divers dobres daltres dautors amb alguna intervenci seua, Turiana, del 1565. Finalment, caldria apuntar que Timoneda va ser leditor, encara, dalguns altres llibrets de caire ms didtic o religis. Aix, al primer grup caldria incloure el Timn de tratantes (1563), que sn taules aritmtiques de reducci, i les Memoria hispanica i Memoria valentina o la Memoria de los ms sealados poetas que hasta oy ha avido (publicats per Pere de Huete, el 1570). En lmbit dela pietat puopular haurem de collocar la Cartilla de la muerte i la Obra llamada Mara (1568).
303

Timoneda, autor i editor, va ser, encara, leditor del teatre de Lope de Rueda, i la seua activitat cultural es pot afirmar que dinamitz en bona mesura la producci literria valenciana de la segona meitat del segle XVI, enllaant des dels ambients refinats de la cort a la cultura ms democrtica en tant que afectaria tothom- que suposaria el Barroc.

Bibliografia DIAGO, N.: Joan Timoneda: una dramaturgia burguesa, Cuadernos de Filologa, III (1981), pp. 45-65. DIAGO, N.: Timoneda i el pblic lector a la Valncia del cinccents, dins Miscellnia Joan Fuster, I, Barcelona, 1989, pp. 153166. DIAGO, M.V.: Reflexiones en torno a los autos en cataln de Joan Timoneda: fuentes, lengua, pblico, dins Comedias y comediantes. Estudios sobre el teatro clsico espaol, Valncia, 1991, pp. 47-53. GARCIA, C.: El teatro religioso de Timoneda, dins Teatro y prcticas escnicas, I: El Quinientos valenciano, Valncia, 1984, pp. 137-161. ROMEU I FIGUERAS, J.: Joan Timoneda i la Flor de enamorados, canoner bilinge. Un estudi i una aportaci bibliogrfica, dins Poesia en el context cultural del segle XVI al XVIII, 2 vols., Barcelona, 1991, vol. I, pp. 11-137 (la 1 ed. s de 1972). *TIMONEDA, J.: Buen aviso y portacuentos. El sobremesa y alivio de caminantes, Edicin de M.P. Cuartero y M. Chevalier, Madrid, 1990. *TIMONEDA, J.: Cancionero llamado Sarao de amor , a cura de Carlos Clavera, Barcelona, 1993.
304

*TIMONEDA, J.: Cancioneros llamados Enredo de amor, Guisadillo de amor y El Truhanesco, a cura dA. Rodrguez-Moino, Valncia, 1951. *TIMONEDA, J.: LEsglsia militant. El castell dEmas, a cura de J.M. Batllori, Barcelona, 1967. *TIMONEDA, J.: Flor denamorats, a cura de J. Palcios i prleg de J. Fuster, Valncia, 1973. *TIMONEDA, J.: Obras, 3 vols., Madrid, 1947-1948 *TIMONEDA, J.: Obras completas, a cura de M. Menndez y Pelayo, Valncia, 1911. *TIMONEDA, J.: El patrauelo, ed. de R. Ferreres, Madrid, 1971. *TIMONEDA, J.: El patrauelo, ed. facs. de la de Valncia, 1567, Madrid, 1982. *TIMONEDA, J.: El patrauelo, ed. de J. Romera Castillo, Madrid, 1986 (2 ed.) *TIMONEDA, J.: Rosas de romances, Valncia, 1963. *TIMONEDA, J.: Ternario espiritual, ed. facs. de la de Valncia 1558, a cura dE. Daz-Jimenez y Molleda, Valncia, 1944. *TIMONEDA, J.: Ternario sacramental, ed. facs. de la de Valncia 1575, Valncia, 1997. *TIMONEDA, J.: Las tres comedias, ed. facas. de la de Valncia, 1559, Madrid, 1936. *TIMONEDA, J.: Turiana, ed. facs. de la de Valncia 1565, Madrid, 1936

305

FRANCESC DE LA TORRE I SEBIL

306

OBRES SELECCIONADES: Luzes de la aurora, dias de sol, en fiestas de la que es sol de los dias y aurora de las luzes, Mara Santssima, motiuadas por el nuevo indulto de Alexandro Sptimo, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1665 (Biblioteca Valenciana, XVII-312 i XVII/959) Reales fiestas a la soberana imagen de la Virgen de los Desamparados de la ciudad de Valencia, en su translacin a la nueva capilla, mandadas celebrar por (...) Mariana de Austria, Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1667 (Biblioteca Valenciana, XVII/151 o XVII/1015) Reales fiestas que dispuso la (...) ciudad de Valencia, a honor de la milagrosa imagen de la Virgen de los Desamparados, en la translacion a su nueva sumptuosa capilla,. Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1668 (Biblioteca Valenciana, XVII/223)

Lautor i les obres Francesc de la Torre i Sebil va nixer a Tortosa el 1625, fill de pare aragons i de mare catalana. Va repartir al seua vida entre Tortosa, Saragossa, Morella, Valncia i Madrid. En terres valencianes va desenvolupar una intensa activitat literria. Fou poeta i prosista prolfic i partici en acadmies i certmens a la capital aragonesa i a Valncia. El 1649 va ser nomenat cavaller de lorde de Calatrava i dins aquella instituci va detentar alguns crrecs, com ara diputat del regne de Valncia, que el pogueren ajudar a establir contactes amb loligarquia valenciana. De fet, la contunuada residncia de don Francesc de la Torre a terres valencianes va fer que alguns autors el

307

considerassen valenci de naixement, ms encara perqu el 1643 es va casar, a Morella, amb Anna Grau, i un fill seu, de nom Joan, hi va ser batejat, el 1647. El 1659 Francesc de la Torre ja vivia a Valncia, ats que apareix participant a lAcademia de Soles, tant en la primera com en la segona sessi, i segurament hi va romandre ms de deu anys, fins que apareix a Madrid la seua traducci en castell de les Agudezas dOwen (1674). El 1661 havia dactuar com a jutge en el certamen celebrat a Santa Caterina, en honor de la collocaci dels vint-i-quatre cossos de sants mrtirs romans, per sembla que estava tancat en la pres en aquells dies, acusat dun crim que sembla que no va cometre. Lactivitat literria de la Torre i Sebil a Valncia la trobem relacionada amb els mbits demajor poder de convocatria en aquells anys del Barroc: certmens potics inclosos en festes i relacions daquelles mateixes celebracions, en forma de llibre. Com a poeta, Francesc de la Torre i Sebil es va vincular als corrents esttics castellans i va usar, sempre, en els seus escrits, aquella llengua. Tanmateix, en editar llibres de festes, no es va estar dincloure alguns versos en llengua del pas, i tamb en colleccion alguns, de Valncia i de Catalunya, en algun manuscrit seu. Francesc de la Torre i Sebil va morir a Madrid, el 1679. Algunes daquelles compilacions seues van arribar a publicar-se (Delicias de Apolo, Saragossa i Madrid, 1670) i ell mateix partici en algun volum collectiu (Varias hermosas flores del Parnaso, Valncia, 1680) Entre els seus llibres de festes ms assenyalats, conv ara de donar notcia del que redact en lloana de la Purssima Concepci de Maria (publicat a Valncia, el 1664), on es contenen alguns poemes de
308

lautor; i els redactats amb motiu de la translaci de la Mare de Du dels Desemparats a la seua nova capella (Valncia, 1667 i 1668). Hom tamb li atribueix, encara, una Relacin del juramento en virrey y capitn general de Valencia del excelentissimo seor marqus de Legans y Morata, publicat a Valncia, annim, per limpressor Jeroni Vilagrassa, el 1665. Lestil de les seues proses s ampuls i farcit de recursos literaris darrel conceptista, encara que no abusa de manera execessiva. Daltra banda, aquells escrits dencrrec que ren en definitiva els llibres de festes, tenien com apretensi donar a conixer les execellncies de la ciutat de Valncia i dels seus regidors davant la cort dels ustries, motiu pel qual el castell es convertia en indispensable i, a ms, la visi de les celebracions sempre era laudatria i apologtica.

Bibliografia especfica LVAR LPEZ, M.: Edicin y estudio del Entretenimiento de las musas de don Francisco de la Torre y Sebil, Valncia, 1987. BROWN, K.- ESCART, V.J.: Edici i estudi dalguns poemes catalans en un manuscrit de don Francesc de la Torre i Sebil, Caplletra, 9 (1990), pp. 59-117. PEDRAZA, P.: Barroco efmero en Valencia, Valncia, 1978. RODRGUEZ, J.: Biblioteca valentina, Valncia, 1747, pp. 568-570. XIMENO, V.: Escritores del reyno de Valencia, t. II, Valncia, 1749, p. 162.

309

JOAN BAPTISTA DE VALDA

310

OBRES SELECCIONADES: Llibre de les assistncies y funccions (Arxiu Municipal de Valncia, cdex nm. 8) Solenes fiestas que celebr Valencia a la Immaculada Concepcin de la Virgen Mara por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alejandro VII (Valncia, Jeroni Vilagrassa, 1663) (Biblioteca Valenciana, XVII/1004)

Lautor i les obres Joan Baptista de Valda fou membre de la famlia dels Valda, originaris del Pas Basc, i vinculats a l'ofici de correu major del rei en la ciutat i el regne de Valncia, des del segle XVI. Pere de Valda fou el primer que el detingu (1577), i desprs pass al seu fill, Ferran de Valda, el 1589, data en qu mor el pare i el fill s ja anomenat "hoste de correus". Aquest Ferran de Valda va estar, tamb, vinculat al govern municipal i fou poeta i membre de l'Acadmia dels Nocturns, fundada pel noble Bernat Guillem Catal de Valeriola. Un fill legtim de Ferran, Pere de Valda i Moia, fou l'hereu del crrec de correu major. Vinculada la famlia durant aquells anys a la cort de Madrid, l'esmentat Pere hi destac des de ben menut per la seua intelligncia, i el bibligraf valenci Ximeno no s'est d'esmentar que en aquella ciutat "le llamavan el Nio Sabio, como refiere Rodrguez". Ms tard, Pere aconsegu crrecs d'una certa importncia, a la cort virregnal de Barcelona, on s'ocup de l'educaci del fill del virrei.

311

Per el Valda que ara ens ocupa, Joan Baptista, tot i que no arrib a ocupar un lloc de tanta preheminncia entre l'estament nobiliari, com el seu germanastre Pere, hi destaca perqu va estar vinculat durant tota la seua vida al consell de la ciutat de Valncia. Joan Baptista de Valda fou fill illegtim i legitimat de don Ferran de Valda, a l'igual que un altre seu germ, Victori, que arrib a ser professor de la Universitat de Valncia i tamb poeta. Sabem tamb que Joan de Valda, el 1632 es doctor en drets i pass a ser, desprs, advocat de la ciutat. Per a ms d'aquest crrec, Joan Baptista de Valda, tamb n'ocup d'altres destacats y desenvolup una extensa activitat literria, prcticament tota al recer dels encrrecs oficials de la ciutat o inclosa en els mbits de la noblesa urbana. Aix, segons Ximeno, Joan Baptista de Valda, "natural de la ciudad de Valencia", fou "abogado de la ciudad, regente la secretara y Libro de memorias de ella, por muerte de don Marco Antonio Ort (...), sugeto muy acreditado en la jurisprudencia (...). El acierto con que en varias ocasiones ava escrito en prosa y verso en academias y certmenes le mereci que el ilustre magistrado de esta ciudad le eligiese para historiar las plausibles fiestas que aqu se hicieron or el breve de Alexandro VI a favor del culto de la Concepcin Purssima de la Virgen". En efecte, Valda va ser regent de la secretaria de la ciutat de Valncia i del seu Llibre de memries. A la mort de don Marc Antoni Ort, la ciutat l'escoll per regir la menor edat del fill del difunt, el 1661. Aquests crrecs el feren ocupar un lloc preeminent en la vida social valenciana i quan es cas amb Isabel de Sitges, s'hi llegiren i tot versos. Sabem, tamb, que va redactar un conegut llibre de festes sobre una de les celebracions ms fastuoses de la Valncia barroca i algun
312

discurs poltic de molt de ress en el moment: el Discurso poltico, theolgico y jurdico sobre que la menor edad no impide ni priva a uno de exercer goviernos y oficios pblicos (Valncia, 1667). L'obra per la qual Joan Baptista de Valda ha passat a la histria de la literatura de la ciutat de Valncia s el seu volum intitulat Solenes fiestas que celebr Valencia a la Inmaculada Concepcin de la virgen Mara (Valncia, 1663). En aquest text, elaborat per encrrec dels regidors valencians de l'any 1662, any de les festes immaculistes, Valda va narrar amb detall les celebracions de la ciutat i hi va incloure tot tipus d'aspectes que podien remarcar la devoci immaculista dels valencians davant la cort del rei. El text de Valda, a ms de donar-nos detalladament les festivacions, hi presenta uns bells gravats que representen les "roques" que eixiren a la process i copia les poesies que des d'aquells s'hi llanaren, una clara mostra dels interssos potics de l'autor, que era asidu a les acadmies i certmens potics del moment. Per tot aix, s sense cap dubte un dels millors exponents de la literatura festiva de la Valncia de lEdat Moderna. Recull, ams, els textos potics escrits per a aquelles festes, molts dels quals estan en valenci. De fet, en aquell mbit de la literatura festiva i acadmica que hem de trobar les petjades literries de Valda, el qual sabem que va participar en diverses acadmies i certmens religiosos que ens han pervingut. Tot i que sn un nombre modest, hem de suposar que l'activitat de Valda en aquell camp fou major, si tenim en compte el testimoni de Ximeno. Ara b: l'activitat potica de Valda fou, com en bona part de la resta dels participants en aquelles acadmies i certmens, un entreteniment ms o menys erudit, destinat a donar una atorgar major prestncia social a aquells autors de circumstncies. La poesia, doncs,
313

com una prctica social ms, dins l'enorme aparell representatiu que va estar posat en marxa i sostingut per la cultura del Barroc. Al marge ja d'aquesta activitat literria que Valda exerc quasi exclusivament en castell -si fem cas dels testimons conservats-, el nostre poeta de certmens i acadmies va redactar en la llengua materna el Libre de les assistncies i funccions dels molt illustres senyors jurats, racional y sndichs de la insigne, leal, noble y coronada ciutat de Valncia. Aquest text, tot seguint-ne un altre anterior, del mateix don Marc Antoni Ort i ara com ara perdut, temptava de compilar el cerimonial de totes les festivacions de la ciutat de Valncia, i, ms concretament, el ritual propi de la representaci ciutadana. Valda tractava de posar per escrit totes les disposicions que el pas dels anys i les diverses normatives havien consolidat, amb aquell Llibre de les assistncies... S'hi pot trobar tot el cicle de les celebracions valencianes: des d'aquelles que solament afectaven el justicia i els jurats de la ciutat, fins aquelles altres que tenien una transcendncia tal que encara sn hui en dia motiu de festivaci. La societat valenciana del Barroc, com ja hem indicat en algun altre lloc a travs d'aquelles festes, trobava una manera de mostrar-se tota en orde i ben disposada: una disposici que anava des dels regidors poltics a l'ltim membre d'un qualsevol gremi que tamb participava en aquelles festes de caire religis i urb. La societat d'aquell segle XVII, distribuda, doncs, en els actes pblics on s'estilava el llument personal o corporatiu. I tot, ben reglamentat. Fins al punt que hi ha explicitats els esglaons d'una escala que han de baixar determinats membres del consell ciutad, en rebre visites o acompanyar-les. s, aix, l'extrem del
314

Barroc, el detall real i concret que ens pot transmetre fins i tot una obra de bell comenament tan poc atractiva com la de Valda. Una obra que, destinada a conservar els rituals d'una societat, pass de ser indispensable per al cerimonial urb -i ho proven les cpies "oficials" amb qu comptem- a ser relegada i prcticament oblidada, quan canviaren els temps i al segle XVIII les modes imposaren hbits, almenys en part. Joan Baptista de Valda, home que, com hem vist, va participar en prcticament totes les festivacions de relleu del seu temps, i en llocs destacats, en ser l'encarregat de regir el Llibre de memries de la ciutat de Valncia, s'ocup tamb en fixar les formes i suos socials del justcia i dels jurats i altres crrecs municipals. Per portar endavant aquella tasca va prendre com a model el treball d'Ort, com ell mateix assenyala, i segurament el seu objectiu fou l'actualitzaci, posar al dia all que contenia el text ara perdut del seu antecessor. Joan Baptista de Valda, el 1667 ofer aquell escrit seu als jurats de la ciutat, tal com indica a la dedicatria del seu llibre. I aquests no s'estan de recompensar el seu esfor, econmicament. En definitiva, el Libre de les assistncies... era un escrit destinat a ser-ne un model, format sobre la tradici, per amb la incorporaci de tot all que l'experincia diria podia aportar, tant en "les asistnsies y funccions particulars y certes de cascun any", com en aquelles altres que s'esdevenien rarament i que Valda anomena "totes les extraordinries". Elaborat des d'aquelles premises, el text de Valda es convert en la pauta que feren servir els jurats durant prcticament tota la resta del segle XVII, fins que el 1696 Flix Cebri i Aracil, per encrrec de la altres

315

ciutat, en redact un altre, ara en castell i amb el nm de Ceremonial de las asistencias y funciones, tot adaptant-se amb all als nous temps. De la importncia del llibre recopilat per Valda ens parla ben clarament la pervivncia de tres cpies sn prcticament coetnies. El primer i ms important, en tant que sempre ha conservat el seu valor principal, sha conservat sempre a lArxiu Municipal de Valncia. El segon manuscrit es conserva a l'estat francs, a Bibliothque Publique de Rouen, a la Collection de Montbret (signatura Montbret, 2329/229), i tot i que s molt semblant a lanterior, cont uns fulls inicials amb notcies diverses. No sabem com arrib all. El tercer dels manuscrits es troba a la Biblioteca del Monestir de Montserrat (nm. 604). s una cpia del manuscrit de Valncia, de finals del XVII.

Bibliografia especfica ESCART, V.J.: Cerimnies i cerimonials barrocs, Sa, 218 (1998), p. 33. MONTEAGUDO ROBLEDO, M.P.: El espectculo del poder. Fiestas reales en la Valencia Moderna, Valncia, 1995. PEDRAZA, P.: Barroco efmero en Valencia, Valncia, 1982. VALDA, P.: Tratado de la nobleza y hidalgua, a cura de V.J. Escart, Valncia, 1997. VALDA, J. B. de: Llibre de les assistncies i funccions, a cura de V.J. Escart i A. Lpez Quiles, Valncia, 1998. VALDA, J.B.: Solenes fiestas que celebr Valencia a la Immaculada Concepcin de la Virgen Mara por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alejandro VII, Valncia, 1990 [Ed. facs.]

316

DDAC DE VICH (i LVAR DE VICH)

317

OBRA SELECCIONADA: Dietario de Valencia, (Biblioteca Municipal de Valncia, Fons Serrano Morales, nm. 6570)

Lautor i lobra Ddac de Vich i de Castellv va nixer a Valncia, el 1584 i va morir el 1657. Membre duna poderosa nissaga valenciana, compta entre els seus avantpassats amb Guillem Vich, mestre racional de Valncia, com ho seria igualment el fill daquest, de nom Llus. Un fill del darrer esmentat, Jeroni, fou ambaixador de Ferran el Catlic a Roma, i el seu germ, Guillem Ramon, hi fou cardenal. Descendent dun germ daquests dos s Ddac de Vich, continuador del dietari iniciat pel seu germ lvar. Ddac de Vich va ser, encara, protector del monestir dels jernims de Santa Maria de la Murta, a la vall de Miralles, al terme dAlzira, i va gastar una part de la seua fortuna fent millores arquitctoniques i decoratives en aquella casa. Entre altres coses, hi don una collecci de pintures de retrats de valencians illustres, pintats per Ribalta, alguns dels quals encara es conserven al Museu Sant Pius V de Valncia. En la Murta, com els seus avantpassats, Ddac de Vich va ser soterrat i a aquella casa va llegar, a ms, nombroses obres dart i la seua biblioteca. Entre els papers daquesta hi havia el dietari, que an a parar a Sant Miquel dels Reis, on va ser copiat, en extracte, i des don, desprs, va desaparixer, restant-ne, noms, diverses cpies. Actualment, la ms antiga es
318

conserva al fons Serrano Morales de la Biblioteca Municipal de Valncia. Va estar editat el 1921, amb un prleg de Francesc Almarche Vzquez i en transcripci de Salvador Carreres Zacars. El dietari dels Vich, al qual sel coneix actualment, arrn de la seua publicaci, com Dietario valenciano, ens ha arribat mutilat, ats que el 1787 el pare Cuenca, del monestir de Sant Miquel dels Reis, fu una selecci, com ell mateix ens adverteix: no se ha copiado todo lo que contienen dichos originales, sino solamente aquellas cosas que han parecido dignas de conservarse en la memoria. Per altra part, el ttol que presenta el manuscrit copiat per Ribelles s Memoria de varios sucessos acaecidos en Valencia desde el da 1 del ao 1619, i sadiu ms al que degu de ser la seua forma original. El text comena el 1619, i les notcies daquest any i de part del 1621 sn de la m dlvar de Vich. Entre aquest darrer any i el 1526 es produeix una llacuna i, a partir daquell moment, i fins al 1632 les anotacions es converteixen en sovintejades i ja sn obra de Ddac. En la cpia que fu Bertomeu Ribelles, hi figura lexplicaci del perqu va continuar Ddac el text comenat pel germ: Entre los papeles de don lvaro de Vique, mi hermano, que con fervor emprenda y con facilidad dexaba, hall estas memorias de lo que iva sucediendo en Valencia, que por la diversidad notable de los casos me pes que tambin le faltase perseverancia en este asunto, como en otros ms importantes. Pongo aqu en el principio lo que dex escrito de su mano, que fue el motivo para que yo lo continuase desde el ao 26 en adelante. Bien s que faltan muchas cosas que ni llegaron a mi noticia ni procur que llegasen; porque como yo escribo esto solamente para mi entretenimiento, no quise trabajallo mucho, consolado de que
319

saliesse con las imperfecciones que de mi corta diligencia y talento se dexan creer y se deven esperar. El dietari dels germans Vich, almenys en la forma que ens ha arribat, s ntegrament en castell, per no podem descartar la possibilitat que en el seu original fou tot o una part en el catal del pas. A pesar daix, lopci del castell tamb s possible, ats que la noblesa havia optat per aquella llengua com a llengua de cultura. Per, un coetani dels Vich, el noble Catal de Valleriola, a pesar de les seues veletats literries en castell, mant la llengua autctona en el seu dietari. De manera que no seria estrany que els Vich tamb lhaguessen mantinguada en aquest mbit privat de lescriptura, com feren, daltra banda, altres memorialistes valencians, fins i tot de la fi del XVII. Els esdeveniments que recull el dietari dels Vich sn els habituals en aquesta mena dobres: notcies que semblen destacades als ulls dels autors, per qualsevol motiu. Hi apareixen freqentment anotacions referides a successos que commocionaven la vida de la ciutat, com ara assassinats, avalots, robatoris o ajusticiaments, per tamb casaments, festes i altres aspectes socials menys truculents. De tant en tant, hi ha informacions referides a altres parts de lantic regne de Valncia. Les notcies solen rebre un tractament breu, quasi enunciatiu, per de tant en tant Ddac de Vich abunda ms en alguns aspectes o en certes informacions de qu t major coneixement; fins i to, de vegades, deixa anar-hi la seua opini, per aix no s massa freqent. Hem de suposar que el compilador del text dels Vich va anar

320

escurant a i lla les notcies originals, a ms dometren daltres, i que la forma prstina daquelles seria, potser, ms rica en detalls. Segons el bibligraf Rodrguez, al monestir de la Murta es conservaven diverses obres de Ddac de Vich, totes les quals es troben, ara com ara, perdudes. Els escrits de Vich abastaven diversos camps i alguns dells haurien estat dinters per a lmbit de la historiografia. Amb tot i aix, potser no tots els esmentats per bibligraf Rodrguez eren seus: Discursos en favor de las comedias y de su representacin; Prctica fcil y breve para los ingenieros de fortificaciones militares; Notas y escolios a las obras de Martn de Viciana; Origen de la sagrada, real y militar religin de Alcntara i uns Anales de diferentes acaecimientos sucedidos en Valencia y su reino desde el ao 1400 hasta el de 1640, que evidentment van ser continuats per una altra m.

Bibliografia especfica VICH, . i D. de: Dietario valenciano (1619 a 1632), a cura de F. Almarche Vzquez i S. Carreres Zacars, Valncia, 1921. ALMARCHE VZQUEZ, F.: Historiografa valenciana, Valncia, 1919, pp. 187-251.

321

RAFAEL MART DE VICIANA

322

OBRA SELECCIONADA: Libro de alabanas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, Valncia, Joan Navarro, 1574 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-2293; ed. facs. Biblioteca Valenciana, Fons Bas Carbonell)

Lautor i lobra Rafael Mart de Viciana va nixer a Borriana el 1502. Membre duna famlia de la xicoteta noblesa, el seu avi fou lhumanista Mart de Viciana, el Vell, autor dalgunes traduccions de textos dAristtil i Sneca, i dalguns altres opuscles originals, el qual exerc el crrec de portantveus de general governador de la Plana. Un fill daquest, Rampston, heret el crrec de en la governaci, i el segon, de nom Mart, va ser nomenat per Ferran el Catlic cavaller de Calatrava i comanador de Borriana. Amb uns avantapassats vinculats a lmbit burocrtic, no ens ha dextranyat que Rafael Mart de Viciana estudis dret a Valncia, com sembla que ho fu, tot i que no s segur que acabs obtenint el grau de doctor que li han atorgat alguns bibligrafs antics. En esclatar la Germania, Rafael Mart de Viciana residia a la ciutat de Valncia, i rpidament tanc files al costat dels seus, en especial del seu oncle don Rampston, encarregat de lluitar contra els agermanats al nord de les nostres terres. Mart de Viciana pass a Dnia, en ambaixada al virrei, i desprs va romadre al costat de loncle. El 1522, el bndol agermanat mat el seu pare, i Viciana, en acabar la Germania, sestabl a Borriana, on exerc de notari.Sembla

323

que el 1526 va participar en la campanya antimorisca de la serra dEspad. Va fer descriv del batle de Borriana en diverses ocasions, entre 1533 i 1576. El 1542, com a sndic de Borriana, Vila-real i Adems, particip a les corts de Monts. A les corts del 1557, an en qualitat de sndic de Borriana i fou escollit per examinar els recursos de la Generalitat i va obtenir alguns crrecs de carcter administratiu. A les activitats professionals dun home com Viciana, pertanyent a la noblesa, i tot i ser senyor de Carabona, una alqueria prxima a Borriana i descassa renda, haurem de buscar-los lorigen en la mort del pare, que li imped arribar a exercir algun crrec per designaci rgia, i en la precarietat dels ingressos de qu devia gaudir Viciana, sent senyor daquell lloc, a la qual cosa, encara, haurem dafegir el fet que Viciana es va casar amb Narcisa Tarrag i tingu huit fills. En seones npcies, el 1569, es cas de bell nou, per no li coneixem descendncia daquest segon matrimoni. Rafael Mart de Viciana va morir el 21 de maig de 1582 i la seua trajectria personal no passaria de ser la dun membre ms de la xicoteta noblesa dedicat a tasques de professions liberals, si no fos perqu ens deix dues obres de gran importncia per a la nostra histria cultural i, encara, notcies duna tercera ara com ara perduda. Pel que fa a al seua Crnica hem de dir que la histria de la publicaci de la mateixa s tan atzarosa, potser, com la mateixa vida de lautor. Segons relata el mateix Viciana, comen a dedicar-se al a seua redacci als quinze anys, el 1517, cosa qu no resulta del tot creble, per, en qualsevol cas, si que podria indicar-nos el seu evident inters per aspectes histrics, que vindria accentuat, potser, per la vivncia en primera persona de la revolta de la Germania, com ja hem
324

dit. La Crnica de la nclita y coronada ciudad de Valencia y su reino es va editar en quatre llibres i s, amb diferncia, el text historiogrfic ms important del regne de Valncia del segle XVI i, encara, un dels ms destacats de la Corona dArag daquell temps, potser noms comparable al de laragons Jernimo Zurita. La Crnica de Viciana es va projectar en quatre llibres, com de fet aix es va editar, per la fortuna o, per millor dir, els problemes de lautor- han volgut que noms ens nhagen arribat tres. Aix, en el primer, Viciana socupava de la ciutat de Valncia,i en aquell volum sincloa una descripci de lurbs. El segon volum sencarrega de compilar dades, possessions i altres aspectes de la noblesa valenciana, amb qu esdevenia un nobiliari riqussim pel que fa a informaci, per inacabat: de les trescentes famlies que devien figurar, noms ens nhan arribat cent dsset, que acompanyen un Tratado de las armas e insignias militares, i un compendi intitulat De la hidalguia, nobleza y cavallera. I val a dir que aquest volum fou lorigen de tots els problemes de la crnica de Viciana: lordre alfabtic atorgat als cognoms nobles, dins la crnica, no agrad a alguns membres de la noblesa valenciana, que aturaren la impressi del llibre un parell de vegades i, encara, segurament, destruren exemplars i, tamb, molt probablement tots els exemplars de la primera part, de la qual no ens nha quedat ni un. tot i aix, no podem dubtar de lexistncia daquest primer llibre de la Crnica de Viciana, ats que ell mateix ens dna referncies als altres seus llibres i, tamb, hi ha lallusi dun altre autor, el catal Llus Pon dIcart, que el cita al seu Llibre de els grandeses de Tarragona (1569). Al llibre tercer, Viciana socup de la histria de les ciutats i viles reials valencianes, tot aportant dades
325

valuosssimes per al conexement daquells temps a les nostres terres, en tant que aporta el nmero dhabitants, la renda que sextrau, les produccions agrcoles i alguns dels seues edificis ms assenyalats, a ms dalguns documents, sempre en traducci castellana. Aquest tercer llibre tamb socupa de la monarquia des dels orgens fins als regnats dels Reis Catlics i de Carles I- i dels ordres militars, a ms de les fundacions i possessions dels monestirs al notre pas. El llibre quart va estar dedicat a la revolta agermanada i, per evitar ms enfrontaments amb la noblesa local, es va editar a Barcelona. En aquest volum es conserva la relaci ms detallada de la guerra de les Germanies, tot i que, com s natural, sempre des de lptica dun antiagermanat com lautor. Basat en lexperincia personal, Viciana, per, aport documents de tots dos bndols. Comptat i debatut, lobra cronstica de Viciana s la ms important daquel segle per, a ms, per a molts llocs de la nostra terra, les paraules de lautor borrianenc constitueixen la primera aportaci historiogrfica del seu passat. Daltra banda, Rafael Mart de Viciana va ser autor, tamb, dun opuscle no massa extens que porta per ttol Alabanas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana que, publicat a Valncia el 1574, estava adreat als jurats de la ciutat. En aquest llibret Viciana explica per qu es va decidir a publicar la seua obra en castell: aix, quan ja tenia escrita la seua Crnica en la llengua del pas, la va haver de traduir, per portar-la a impremta, en atenci a la major universalitat del castell, com ja havia fet, per una altra part, el tamb cronista Pere Antoni Beuter. El canvi de llengua, de nou, s presentat com una necessitat, per degu obeir, a banda de les raons econmiques de leditor que insinu ja fa temps Sebasti Garcia
326

Martnez, a un intent daproximaci al poder, que en el cas de Viciana pren diversos camins. Un primer intent ser el de lacostament als regidors de la ciutat cap i casal del regne, amb el volum primer de la seua obra, destinat a aquella ciutat i actualment perdut. El segon cam va ser el dapropar-se a la noblesa aborigen: a don Carles de Borja dedicar el seu volum segon, el ms polmic, tot buscant el seu empar. Ls del castell, encara, podria incloures en aquella maniobra dacostament a la monarquia, per qui Vician sent una veritable admiraci, com testimonia sovint a la seua Crnica. A les pgines de les Alabanzas, Viciana argumenta, sense cap fonament cientfic vlid, per, la major puresa del valenci, enfront del castell, per, si b adverteix dels perills de la castellanitzaci de la societat valenciana, ell mateix hi collabora, amb les seues publicacions. Daltra banda, cal afegir que, en una recent reflexi publicada per Germ Colon, potser Viciana en aquest pamflet a favor del valenci, ms que altra cosa va cercar una recreaci fictcia dun debat davant el papa Alexabdre VI i que, en ltima instncia, va defensar poc el valenci i, per contra, evidenci un afecte pel castell ben evident. Germ Colon, encara, arriba a insinuar que potser tots els seus escrits varen estar redactats dentrada en castell. Rafael Mart de Viciana va ser autor, encara, duna obra ara com ara perduda, i de la qual res no sabem, excepci feta del seu ttol, que apareix precisament a les Alabanas,on sens diu, tamb, que va estar redactat primerament en valenci: Libro de recreacin de los das calurosos de julio.

327

Bibliografia especfica ARDIT, M.: Viciana i les Germanies, dins Rafael Mart de Viciana (1502-1582), nm. 32, Sa-Monogrfics, Valncia, 2002, pp. 20-22. BOIRA MAIQUES, J.V.: Terra i llibertat. Algunes consideracions sobre la Crnica de Viciana dins Rafael Mart de Viciana (15021582), nm. 32, Sa-Monogrfics, Valncia, 2002, pp. 17-19. ESCART, V.J.. Viciana: noblesa i monarquia, dins Rafael Mart de Viciana (1502-1582), nm. 32, Sa-Monogrfics, Valncia, 2002, pp. 14-16. FORNER TICHELL, V.: Familia de los Viciana, Valncia, 1923. GIL, V.: Noblesa i poder senyorial al temps dels Viciana (14611581), dins Rafael Mart de Viciana (1502-1582), nm. 32, SaMonogrfics, Valncia, 2002, pp. 11-13 IBORRA GASTALDO, J.: El cronista Rafael Mart de Viciana i la seua obra, dins Rafael Mart de Viciana (1502-1582), nm. 32, SaMonogrfics, Valncia, 2002, pp. 8-10. MINGARRO GOZALBO, L. : Don Martn de Viciana, Castell, 1901. SALAVERT FABIANI, V.L.: La pesta: causa de les Germanies, dins Rafael Mart de Viciana (1502-1582), nm. 32, Sa-Monogrfics, Valncia, 2002, pp. 23-25. SNCHEZ GOZALBO, A.: Els Viciana i la nostra literatura, Valncia, 1963. VICIANA, M. de: Crnica de la nclita y coronada ciudad de Valencia, ed. facs. i introducci de S. Garcia Martnez, 5 vols., Valncia, 1972-1983. VICIANA, M. de: Libro de alabaas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, edici de J. Verdegal i estudi de G. Colon, Borriana, 2002.

328

VILLANCICOS DE DIVERSOS AUTORES A DOS Y A TRES Y A CUATRO Y A CINCO VOCES

329

OBRA SELECCIONADA: Villancicos de diversos autores a dos y a tres y a quatro y a cinco vozes, Vencia, Hieronimum Scotum, 1556 (Uppsalas Universitets Bibliotek Utl.vok.mus.tr.611) Lobra Durant el segle XV Valncia entraria en contacte, a travs sobretot de la cort del rei Alfons el Magnnim, amb el mn musical itali, un contacte que es prolongaria, encara, per la presncia dels papes valencians a Roma, a ms dels nombrosos cardenals i altres crrecs dorigen ibric que transitren la pennsula vena. En tot cas, aquells contactes donaren com a principals fruits el trasvassament de gustos i modes poeticomusicals entre la Corona dArag i els diversos estats italians. Aquella presncia italiana a Valncia es va reforar, encara, amb el virregnat del duc de Calbria, Ferran dArag, el qual constitu una cort al cap i casal que temptava dassemblar-se a les corts de la Itlia del Renaixement. A ms, s ben conegut que don Ferran dArag sentia una especial afecci per la msica: la seua capella arrib a estar conformada per ms de quaranta cantors i instrumentistes, i en ella varen estar presents noms de gran relleu, com Pedro de Pastrana, Joan de Cepa, Mateu Fletxa el Vell, Bartomeu Crceres, etc. A ms, vinculat a la cort del de Calbria trobem Llus del Mil, autor dun llibre anomenat El Maestro, precisament destinat a lensenyament de la msica a la noblesa, i en especial, a fer sonar la viola. Cal dir, encara, que la polifonia daquell canoner t molt a veure amb la msica italiana de lpoca.
330

Molt probablement com a conseqncia de tot aquell ambient musical originat al voltant de la cort dels ducs de Calbria, entre els anys vint i cinquanta del segle XVI, i sense que sapiam ara com ara molt b per quina causa, el 1556 es public a Vencia, una antologia musical, amb textos potics tamb de gran relleu, intitulada Villancicos de diversos autores a dos y a tres y a quatro y a cinco bozes, ms comunament conegut com canoner dUppsala en honor a la ciutat que serva lnic exemplar ara com ara conegut i denominat aix pel seu descobridor, Rafael Mitjanao canoner del duc de Calbria, en encertada proposta de Romeu i Figueras. El canoner del duc de Calbria cont un total de cinquanta-sis peces amb textos de caire religis, per tamb prof. En el grup dels villancets religiosos destaquen els nadalencs, mentre que les composicions profanes sn majoritriament de temtica amorosa. Ms de vint, del conjunt total, noms les coneguem grcies a aquesta recopilaci, mentre que altres, tamb, ens han arribat en diversos canoners o manuscrits potics. Els textos del canoner del duc de Calbria reflecteixen, tamb, lambient multilingstic que a nivell literari sanava instaurant a la Valncia del segle XVI: aix, tres dels textos sn en la nostra llengua, i encara un ms shi podria afegir, tot i que imita loccit; dos sn en portugus, i la resta en castell. Els seus autors sovint no solen aparixer referenciats al canoner, per ara com ara sabem que un dells fou Nicolau Gombert, i tamb comptem amb la presncia de textos de Mateu Fletxa el Vell, Aldomar, Bertomeu Crceres, Pedro de Pastrana, Cristbal de Morales, Ambrosio Montesino, Juan del Encina i Joan Ferrandis dHerdia.

331

La majoria de les canons presnten linters afegit de ser molt riques pel que fa al seu estil per, tamb, perqu sacosten, sovint, a les formes ms populars, cosa que ens situa davant un ambient poeticomusical que, tot i levident cercle cortes a qu sadreava i que nera el productor i el consumidor primer, no havia sabut estarsen dincorporar formes del poble, de la tradici anterior sobretot del canoner castell, que tan de moda shavia posat a Valncia, den el 1511- i del que per aquells anys corria per la ciutat cap i casal del regne de Valncia. Aix, per exemple, la can Bella de vs som amors, present al canoner del duc de Calbria, molt possiblement fou un text darrel popular que varen saber utilitzar, tant els msics del noster canoner com poetes com el barcelon Pere Seraf o el valenci dorigen aragons Joan de Timoneda, i daltres. Tot aquell espectre dedicons diverses del text Bella de vs no faria ms que afirmar lmplia popularitat daquella can i, fins i tot, els ms que evidents canals de transmissi de textos entre els nuclis cortesans i el poble. Un altre text devidentssima arrel popular i, potser, una dels millors del conjut, s el del valenci Crceres, Soleta s jo ac, de contingut amors i provocatiu i dun regust ertic innegable. El canoner del duc de Calbria s, per tot aix, una de les peces poeticomusicals ms importants de la pennsula ibrica de lpoca del Renaixement i, juntament amb el Canoner de Gandia i una part del Canoner Musical de Barcelona constitueix el llegat musical ms important de la cort virregnal valenciana dels Calbria. En ell, al costat de la influncia italiana ja esmentada, hi trobem la pervivncia de ritmes i textos de la lrica arabigoandalusa, la pervivncia de les
332

canons dorigen trobadoresc i prpies de les nostres terres, la presncia de les ensalades, un gnres musical de moda en aquells anys, i daltres formes tradicionals i populars que fan que, en conjunt, aquell text siga una pea cabdal en la histria cultural del nostre pas.

Bibliografia especfica ESCALAS, R.: Canoner del duc de Calbria. Msica impresa, setze exercicis sobre els vuit tons, Barcelona, 1993. *MITJANA, R.: Cincuenta y cuatro canciones espaolas del siglo XVI, Cancionero de Uppsala, ahora de nuevo publicadas, acompaadas de notas y comentarios, Uppsala, 1909. *QUEROL ROSO, L.: La poesa del Cancionero de Uppsala, Valncia, 1928 [s tirada a part dels Anales de la Universidad de Valencia, Any X, Quadern 74]. *RIOSALIDO, J.: El cancionero de Uppsala, Madrid, 1983. ROMEU FIGUERAS, J.: Mateo Flecha el Viejo, la corte literariomusical del duque de Calabria y el Cancionero llamado de Upsala, Anuario musical, XIII (1958). VIVES RAMIRO, J.M: El cancionero de Uppsala, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1992.

333

CRISTFOR DE VIRUS

334

OBRES SELECCIONADES: El Monserrate, Madrid, Querino Gerardo, 1587 (Biblioteca Nacional de Madrid, R-8.325) Obras trgicas y lricas, Madrid, Alonso Martn, 1609 (Real Academia Espaola de Madrid, S. Coms. 7-A-238) Lautor i les obres Sn relativament escasses les notcies que possem de la vida de Criffol de Virus. Sabem, per, que degu nixer a Valncia al voltant de 1550 i fou fill dun metge castell, Alonso, que segurament es va preocupar de donar als seus fills una educaci humanista. Alonso de Virus fou amic de Joan Llus Vives i els seus tres fills sembla que tingueren una relaci directa amb les lletres: Jernima Agustina fou tinguda per una eminent llatinista, Francesc fou doctor en teologia, Jeroni fou metge, com el pare, i poeta de lAcadmia dels Nocturns, i Cristfol, a banda de dedicar-se a la carrera militar, s autor de versos i textos teatrals. De Cristfol de Virus sabem, encara, que va participar a la batalla de Lepant i a la de Tunis; es va trobar present, tamb, al setge dOstende. Va visitar diversos pasos dEuropa, en companyia de lexrcit hispnic i, sobretot, pass llargues temporades a Itlia. El tenim documentat a Madrid, el 1608, i no sembla que estigus massa relacionat amb lambient literari valenci del moment, encara que s que ho estava amb el seu germ, membre dels Nocturns. Lobra de Cristfol de Virus est integrada per un poema pic que passa per ser una de les millors peces del gnere, El Montserrate, que retoc i torn a publicar, a Mil, amb el nom de Montserrate
335

segundo, tot i que no s la segona part de lanterior, sin una segona versi, i algunes composicions potiques ms i cinc textos teatrals. El Montserrate es va publicar per primera vegada el 1587 i, en la segona versi, el 1602. s un poema extens, format per vint cants i ms de vuit mil versos, escrits en octaves reials, que recull la llegenda catalana de Joan Gar, penitent a Montserrat, pecador primer i perdonat per Du desprs, que aprofita perqu Virus tracte el tema del pecador arrepentit, de gran difusi en la seua poca. per, no noms: la presncia de les batalles entre els critians catalans i els moros, enviant el lector, aix, als temps de la conquesta, feia el paper, segurament, de revifar els desitjos de batalla contra els pirates barberescos que castigaven les costes valencianes especialment, alhora que sense cap dubte recordava la batalla de Lepant o les conquestes daguns territoris nordafricans. s evident, en aquella composici, que el tema religis s principal, per tamb, com ha assenyalat Sirera recentment, potser el rerefons mtic del tema supera lestrictament religis, i explica per exemple- la projecci proftica del darrer cant, que es clou amb lexaltaci del monarca llavors regnant Felip IIcom a encarregat denlairar Montserrat al cim de la glria. Per altra banda, la literatura teatral de Virus presenta encara un inters major. Escrits al voltant del 1580, els cinc drames de Virus, La gran Semramis, La cruel Casandra, Atila furioso, La infelice Marcela i Elisa Dido, representen, a ms duna evoluci interna en lautor, que a poc a poc sacosta als pressupsits de la comdia, una srie dinnovacions estructurals i formals que lhan portat a ser considerat un dels precedents segurs de lobra teatral de Lope de Vega. Segons el mateix Virus confessa, en les seues tragdies tret
336

de lElisa Dido, que s escrita toda por estilo de griegos y latinos- hi ha un intent de juntar en ellas lo mejor del arte antiguo y de la moderna costumbre. Per a Teresa Ferrer, els plantejaments dramtics de Virus se fundamentan en la bsqueda consciente de simbiosis entre arte antiguo y usos modernos, y la concepcin del teatro como instrumento de perfeccin tica, que explica su inspiracin senequista, y le mueve a la exhibicin sobre las tablas de personajes monstruosos, predominantemente femeninos, con la finalidad de provocar en el pblico un rechazo del mal y de la perversin. Per altra banda cal assenyalar que Elisa Dido s la tragdia de Virus ms clssica per exemple, amb ls del cor-, mentre que La infelice Marcela esdev la seua obra ms acostada als gustos populars de lpoca. Segons Weiger, representa el alejamiento del gnero trgico sin por esto dar en comedia pura. Encara, tant a aquesta darrera obra com a La cruel Casandra, La gran Semramis o Atila furioso hom hi ha detectat una palesa voluntat innovadora per part de lautor. Aquella innovaci s la que, sens dubte, port la imitaci dautors posteriors, com ara Lope de Vega. Finalment, potser paga la pena de ressenyar que s molt probablement en La gran Semramis on lautor va mostrr ms clarament la seua concepci del mn i, en especial, dels mbits del poder. Aix, com apunta Ferrer, en aquesta obra Virus, hace explcitas sus propias opiniones sobre la tirana, sobre los cortesanos serviles y la adulacin, sobre la capacidad corruptora del poder (...) reflexiona sobre la milicia y los horrores de la guerra, destacando la oposicin entre cortesano y militar, en favor, claro est, del segundo, o pone de relieve la manipulacin de las creencias religiosas en favor de los intereses de los poderosos.
337

Bibliografia especfica SARGENT, C.V.: A study of the dramatic works of Cristbal de Virus, Nova York, 1931. SIRERA, J.L.: Rey de Artieda y Virus: La tragedia valenciana del Quinientos, dins Teatro y prcticas escnicas. II. La comedia, Londres, 1986, pp. 69-101. *VALLS FERRER, T.: Teatro clsico en Valencia, Madrid, 1997. *VIRUS, C. de: La infelice Marcela, a cura de J. G. Weiger, Valncia, 1985. WEIGER, J.G.: Cristbal de Virus, Boston, 1978.

338