Vicent Andrs Estells, Antologia potica

Can de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua noms. Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Noms tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita i s, d'all meu, el ms meu. Molt ms meua que la vida, amb mi va i amb mi se'n ve. s la meua ama, i s l'ama del corral i del carrer, de la llimera i la parra i la flor del taronger. s aix, si us plau, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 Toc, toc. Qui s? La Mort. La Mort ve descala: qui se'n va duu socs que van fent cloc... cloc... cloc... cloc... Toc, toc. Qui s? Toc, toc. Qui s? Toc, toc. Qui s? Toc, toc. Qui s? Toc, toc. Qui s? Qui s? ...cloc... cloc... cloc... cloc...

No escric glogues, Llibre de meravelles (1971) No hi havia a Valncia dos cames com les teues. Dolament les recorde, amb els ulls plens de llgrimes, Amb una teranyina de llgrimes als ulls. On ets? On sn les teues cames tan adorables? Recrrec lAlbereda, aquells llocs familiars. Creue les nits. Evoque les baranes del riu. Un cadver verds. Un cadver fofric. Lespectre de Francisco de la Torre, potser. No hi havia a Valncia dos cames com les teues. Llargament escriuria sobre les teues cames. Com si anasses per laigua, entre una aigua invisible, Entre una aigua clarssima, venies pel carrer. La carn graciosa i fresca com un cnter de Serra. I jo tevoque dreta sobre les teues cames. Carregaven els hmens els ventruts camions. Venien autobusos de Gandia i Paterna. Eixien veus dels bars, lolor doli fregit. Tu venies solemne sobre les teues cames. Oh la solemnitat de la teua carn tendra, Del teu cos adorable sobre les llargues cames! Carrer avall, venies entre els solars, els crits, els infants que jugaven en eixir de lescola, la dona arreplegava la roba del terrat, lhome recomponia lentament un rellotge mentre un amic parlava dels seus anys de pres per coses de la guerra, tu venies solemne, amb ms solemnitat que el crepuscle, o amb una dignitat que el crepuscle rebia de tu sola. Tota la majestat amada del crepuscle. No hi havia a Valncia dos cames com les teues, Amb la viva alegria de la virginitat. Sempre venies, mai no arribaves del tot, I jo et volia aix, i jo ho volia aix: Nasqu per aguardar-te, per veure com venies. Intilment recrrec els crepuscles, les nits. Hi ha els hmens que carreguen lentament camions. Hi ha els bars, loli fregit, les parelles damants. Jo recorde unes cames, les teues cames nues, Les teues llargues cames plenes de dignitat. No hi havia a Valncia dos cames com les teues. Un cadver verds, un cadver fosfric Va tocant les anelles, va preguntant per tu. Es desperta Ausis March en el vas del carner. Jo no s res de tu. Han passat segles, dies. Intilment recrrec Valncia. No escric glogues.

Dem ser una can, Llibre de meravelles (1971) Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat. Pere March Animal de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes haver viscut alguna volta en alguna banda. Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos. No els versos estellats, apressats, que escrivies, sin els versos solemnes solemnes? del record. Et permets recordar amb un paisatge i tot: les butaques del cine, el film que es projectava, del que no vreu fer gens de cas, est clar; i evoques l'Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota Valncia en flames la nit de Sant Josep mentre fieu l'amor en aquella terrassa. Animal de records, lent i trist animal, ara evoques i penses la carn fresca i suau per on les teues mans o els teus besos anaven, la glria d'unes teles alegres i lleugeres, els cavallons de teules rovellades, la brossa que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules. Animal de records, lent i trist animal.

Els amants, Llibre de meravelles (1971) ELS AMANTS La carn vol carn AUSIS MARCH No hi havia a Valncia dos amants com nosaltres. Feroment ens amvem del mat a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraos i besos. No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacfic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor Lpez-Pic). Es desperta, de sobte, com un vell hurac,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i desprs el pe d'una orella. El nostre amor s un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorana amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Que voleu que hi faa! Elemental, ja ho s. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bcquer. Desprs, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som brbars, i que aix no deu ser, que no estem en l'edat, i tot aix i all. No hi havia a Valncia dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en sn parits ben pocs.

La dona que ven coses, a la nit, a la porta, LHotel Pars (1973), dins Les Homilies dOrgany, O.C. 6 VII La dona que ven coses, a la nit, a la porta del bar, del cabaret; la dona que vigila el wter de les dones; la dona que ha deixat la vaixella escurada i els tres fills en el llit i va a fer certes coses, a la nit, vora el riu; i la dona que va tenir un fill i no sap dell des de la guerra, i resa a sant Antoni; la dona que neteja el servei del caf i la dona que agrana les habitacions del vell hotel per hores i parelles febrils; i la dona que planxa, i la dona que cus, i la dona que fa larticle de les dones i diu les excel.lncies de cadascuna delles, sospesant-los els pits, colpejant-los les natges i entra desprs la safa i pondera les cpules i la dona que prega per la feina de lhome i pel fill i la filla; i la dona que va tenir un primer nuvi; i la dona que vol tenir un fill, quedar aquesta nit prenyada. Cant de Vicent, Llibre de meravelles (1971) 1

De pares pobres i amb mitges soles, a molta honor, vindria al mn, un mn humil, mes no mesqu. Recorde, encara, la casa, clara, on jo nasqu: precari, el pis tenia cuina, amb una pica de pedra vella i una finestra; desprs hi havia la galeria aquella parra que tant m'agrada, sempre evocar; l'embarronat, corcat, dolent, i un colomer buit, en dess, dalt el com. Plcides prades de les teulades, d'aix em vindria la melangia, anys endavant, i ms d'un cant. El paisatge l'honren estables,

comuns, corrals i fumerals. Per fer ms fi, tamb algun pi, i cossiols d'alegres flors: hi ha, de precari, clavells, geranis, roses intactes i fulles magnes. Al menjador molta claror i ben poc ms. Per les parets unes pintures de criatures inesperades: donzelles llargues, de llargs cabells, i mariners, reblertes sines, remotes illes, ocells i barques estranyes canyes. M'excitaria la fantasia aquell mural cndid i estrany? Desprs, l'amplria greu de la sala un ambient de cos present.

I l'adjutori del dormitori on em van fer, fill de forner, i em varen traure, el dia 4 de cert setembre,* del clid ventre. Molt festejat pel venat, a poc a poc, amb llet de pot i sopes d'all, em vaig criar. Tinc la nostlgia d'aquella casa, del mn aquell, qu li hem de fer. No em preocupe: s l'nic luxe que em puc permetre, i a fer punyetes. *Fou l'any del batre: l'any 24

Ac, Llibre de meravelles (1971) Ac em pariren i ac estic. I com que em passen certes coses, ac les cante, ac les dic. Ac em pariren, ac estic. Ac treballe i done besos. Ac agonitze i ac em ric. Ac defense unes collites. Deu veirtats i quatre mites. Ac em pariren i ac estic, pobre de bns i ric de dies, pobre de versos, d'afanys ric. Cant l'amor i les parelles que viuen, beuen i se'n van. Cante un amor de contraban. Cant l'amor, cante els amants. No s tampoc si a sn cants. Dic les coses que vnen, van, tornen un dia, altre se'n van, l'esperana de contraban.

Testament mural, Llibre de meravelles (1971) TESTAMENT MURAL ...de la mellor que mai vests camisa. Jordi de Sant Jordi. El teu nom i el meu nom, escrits en la paret, en aquella paret plena de cors i rbriques, en aquella paret de voluntats darreres, mentre s'agonitzava de l'amor o la pena; en aquella paret de la fosca escaleta, entre paraules tendres i paraules obscenes, paraules que parlaven d'un amor invencible, paraules que parlaven d'un record de carn viva, paraules que evocaven les nits de gaudi i ptals,

i la pornografia delirant d'uns dibuixos, en una convivncia que m'agrada pensar. En aquella paret suada dels amants, amarada d'amors com un dur matals, en aquella paret de friccions ardentes. El teu nom i el meu nom feroment enllaats quan tamb s'enllaaven les nostres cames, fosca escaleta que evoque i que no dir on s, encara que em torturen, encara que em degollen. El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap sobre els algeps suats de la paret aquella. El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles, arrapats en la bruta paret de l'escaleta, amb una voluntat de viure, de perviure, amb una agonitzant cal.ligrafia dura, entre coses obscenes i coses delicades, exclamacions brutals d'un sexe poders, notacions ingnues de quadern escolar, notes sobre la marxa dels esdeveniments, aquell luxe d'autgrafs autntics i primaris. El teu nom i el meu nom, ms que escrits, arrapats, aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

Assumirs la veu dun poble, Llibre de meravelles (1971) ASSUMIRS la veu d'un poble, i ser la veu del teu poble, i sers, per a sempre, poble, i patirs, i esperars, i anirs sempre entre la pols, et seguir una polseguera. I tindrs fam i tindrs set, no podrs escriure els poemes i callars tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estars despert, i tu estars despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu sers la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sin l'home assumint la pena del seu poble, i s un silenci. Deixars de comptar les sl.labes,

de fer-te el nus de la corbata: sers un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condici. No tot ser, per, silenci. Car dir la paraula justa, la dirs en el moment just. No dirs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la dirs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot aix sn banalitats. All que val s la conscincia de no ser res si no s's poble. I tu, greument, has escollit. Desprs del teu silenci estricte, camines decididament.

Res no magrada tant, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 I res no magrada tant com enramar-me doli cru el piment torrat, tallat en tires. cante, llavors, distret, raone amb loli cru, amb els productes de la terra. magrada molt el piment torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sin amb la aquella carn molla que t en llevar-li la crosta socarrada. lexpose dins el plat en tongades incitants, lenrame doli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en loli, que t sal i ha pres una sabor del piment torrat.

desprs, en un pessic del dit gros i el dit ndex, amb un tros de pa, agafe un tros de piment, lenlaire vidament, eucarsticament, mel mire en laire. de vegades arribe a lxtasi, a lorgasme. cloc els ulls i mel fot.

Pare, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 V pare, no sabies llegir ni escriure. no sabies de lletra. analfabet, es diu aix duna manera expeditiva, un mot que em fa un gran dany cada vegada que lescolte i lentenc desdenyosament injust. caldria matisar. hom no pot dir analfabet impunement. intutiu, em vares dur als millors mestres de venusa, ms endavant de roma, i fins i tot em vas permetre anar a grcia. com tho podria agrair, pare. em recorde. i tu, dempeus darrere meu. jo escrivia, assegut a la taula, miraves els signes que traava jo com si anasses llegint-los o patint-los, no ho s. de vegades em demanaves que et llegs all que jo havia escrit. no ho entenies, per ho intues. el meu llat ja no era el teu llat. i callaves desprs. ara, mentre escric a

et sent al meu darrere, a les meues espatles, et tinc o et necessite. per aix he interromput un himne a venus i the escrit a molt devotament, pare.

Mhe estimat molt la vida, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 XLII mhe estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sin, posem per cas, com magrada la taula, ara un pessic daquesta salsa, oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, qu dieu daquest llu, s sorprenent el fet duna cirera. magrada aix la vida, aquest got daigua, una jove que passa pel carrer aques verd aquest ptal all una parella que sagafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minscula, com aquest passarell, aquell melic, com la primera dent dun infant.

Aquest any miserable, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 aquest any miserable, m.cm.lxiii. d. de c., ser molt recordat i molt amargament. vicent ventura, desterrat a munic o pars; joan fuster, a sueca; -diuen pel venat que escriu de nit a mquina, i circula un tenebrs

prestigi-; sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat; jo escric i espere a burjassot, mentre pels carrers de valncia la gent, obscena, crida i crema un llibre.

He aixecat, mentre escrivia, el cap, Sonata dIsabel (1990), dins Sonata dIsabel, O.C. 10 He aixecat, mentre escrivia, el cap i amb ulls cansats de la cal.ligrafia he vist enll, amunt d'una tauleta que hi ha al rac del nostre menjador, entre papers i llibres que m'estime, com un ocell de ritme popular, com un gresol, una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies: tu i jo, Isabel, felis d'un amor, i ms enll les Sitges del meu poble. La veig sovint i et recorde moltssim, el cos esvelt, com un cnter de Nquera i un breu ocell de tristesa als teus ulls. M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia entre papers i fortutes sl.labes. Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire aquell instant de l'any 48. Tu vares fer que cregus altre cop i m'has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut. Aquesta nit t'he mirat novament. Et tinc i et veig com et vei el meu cor el dia aquell de la fotografia. Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills. En aquest gran silenci de la casa jo et vull deixar, amant, amats per sempre, un ram convuls de sl.labes de vidre. Al demat potser et floriran entre les mans de timidesa invicta, i volaran des d'ell brisa i colomes. Creix el mural de cal i de coets, amb claredats i explosions de mar, per un amor que se'ns enduu plegats. Secret amor, estendard llumins, barres de sang sobre un blanc intocable, aquest amor salvatge d'un pas

que havem creuat, estimant-nos moltssim, des d'Alacant a Castell, amb els ulls plens d'una llum, una gota de llum. Dic el teu nom en aquest punt mateix. Dic Isabel i canten els canyars i pels carrers diversos de Valncia passen amants que es besesn a la boca, amb molt d'amor presos per la cintura, atarantats d'una olor de gesmils. Dic el teu nom i amb casta reverncia el posar en un pitxer amb aigua. Dic Isabel i seguesc el cam.

Comentaris d'obra
Els temes de Vicent Andrs Estells, en una ltima reducci, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. (...) El cas s que l'Estells "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pnics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrnia, en la poesia de l'Estells, hi ha una mena dillusi fora, entorn de pa, de la taula de la infncia, de l'aroma estimulant d'una salut esvada. Com la mort: la mort aleshores ms "mort" que mai: no era solament un home o una dona, una criatura que morien... L'exaltaci prippica, la llgrima davant la penria sistemtica, el tat previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, sn vivncies que tenen una dataci exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrs Estells. I sn locals, frenticament locals: de Burjassot a Valncia. Jo no gosaria afirmar que aix siga "realisme histric". Per s que s un testimoniatge -o un testimoni- de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precs: des d'una cantonada. L'Estells fa la poesia d'un carrer de Valncia, d'un "trenet" de Valncia a Burjassot: un residu hum vigors, que es debat en l'esperana de continuar vivint. No oblidem, per, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament..." (Joan Fuster. Nota provisional i improvisada sobre la poesia de Vicent Andrs Estells. Dins el Volum I de l'Obra Completa de Vicent Andrs Estells: Recomane tenebres, Valncia, Tres i Quatre, 1972) "Feia segles que, al Pas Valenci, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent" (Joan Fuster. Literatura catalana contempornia, Barcelona, Curial, 1976) "I s que si alguna cosa fonamental aporta la poesia d'aquest poeta valenci al conjunt de la pdica poesia catalana s aquesta passi concreta pel mn dels sentits, aquesta presncia del cos, aquesta passi violenta d'amor que s l'erotisme. Francesc Parcerisas ha definit aix la poesia de Vicent Andrs Estells: "la seva poesia parteix d'uns elements ben determinats: el mn quotidi i els seus aspectes ms vulgars, el dileg amb alguns autors predilectes (Ausis March, Garcilaso, Horaci, Catul i els poetes catalans des de Riba i Foix fins a Espriu i Ferrater), la vindicaci d'un poble i d'una llengua sotmesos al silenci i, per damunt de tot, la necessitat obsessiva d'escriure per tal de deixar constncia del mn i de l'experincia del poeta, de catalogar la realitat en forma de paraules, i

l'exaltaci de les relacions ertiques com a motivaci bsica daquesta vida i nic enfrontament significatiu amb la mort. Vicent Andrs Estells s un home baix, de cara rodona i ulls vius que demanen complicitat en la ironia. Amb les mans dibuixa gestos, completa les paraules i sembla marcar cesures i finals de vers. Afable, amb una sensibilitat a flor de pell, impregna les frases de sentiment i de ritme. Gaireb recita quan parla, o sembla que mentalment, potser per deformaci professional, ordeni les frases dins una estructura adequada i imagini versos. Parla un valenci molt ric; de poble, com a ell li agrada." (Enric Bou. "Vicent Andrs Estells, una inconformitat", Serra d'Or, juliol-agost, 1978) "En els esforos d'aproximaci a l'obra dAndrs Estells mai no s'insisteix suficientment en l'aspecte poltic i cvic de tants de poemes; ni en el constant experimentalisme formal i lingstic del poeta; ni en l'aspecte "novellitazador" d'una poca molt clarament delimitada, tot i que Fuster ja escrivia en la seua introducci que "s una poesia que podria haver estat novel.la: novella de Balzac". La seua obra t, en efecte, un carcter totalitzador, ompli de realitat tot un llargussim perode que va des de la guerra d'Espanya als nostres dies i arrela, al mateix temps, en el passat ms significatiu, histricament i literriament, del nostre poble. I moltes vegades, en alguns dels seus poemes ms suggerents -"Coral romput", "A mi acorda un dictat", "Cant temporal" i molts d'altres-, es converteix en una narraci subjectiva i dislocada, en una confessi ntima que assoleix -"un entre tants"- caracterstiques universals. "Poeta de realitats", com ha dit tamb Fuster, realitza tot un mn en la seua poesia: l'horror de la guerra, la mort concreta i palpable de la seua infantesa i joventut, la fam, la degradaci collectiva de tot un poble, les persecucions, la rbia, la impotncia, l'alienaci, la incomunicaci, per tamb l'esperana, la lluita gaireb constant, els moments frgils dalegria. Tot a i ms s la poesia dEstells. Una poesia -per acabar amb les paraules de Vicent Escriv- que no s fcilment abastable. La poesia d'un home que treballa i pateix entre els seus versos la realitat de la misria quotidiana, i la malaltia que el fa morir un poc en cada intervenci quirrgica. s la poesia militant -"que en faen les paraules servei concret de pedres"- d'un home que riu i plora amb el poble, que igual recita uns poemes en una associaci de vens que rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o viu solidari la causa dels explotats." (Jaume Prez Montaner i Vicent Salvador. Una aproximaci a Vicent Andrs Estells. Valncia: Quaderns Tres i Quatre, 1981) "Per a un poeta-narrador, periodista, com Vicent Andrs Estells, l'erotisme s, gaireb sempre l'inici orgistic de la representaci de la festa dels sentits, de la comuni eufrica amb la circumstncia personal i passional del poeta.

Per s tamb, per paradoxa, la commemoraci de l'instant efmer que, d'una banda, ens allibera de la mort i de l'altra la preanuncia. Fet que situa Andrs Estells en un corrent temtic fonamental al llar de tota la histria del pensament: la dialctica eros-thnatos, la tensi entre mort i amor, que ja arrenca dels dilegs platnics i travessa tota la literatura universal, expressa prodigiosament les paradoxes del poeta, la seva capacitat de convertir l'instant en una espurna significativa de la reflexi omnipresent sobre la mort. Ms encara: el vitalisme del nostre poeta sorgeix d'aquesta obsessi per vncer, a cada instant, la mort. I aquesta eufrica celebraci de la victria de l'amor adquireix tot l'aire pic de qui, alhora, acaba de vncer, un cop ms -en combat no gens definitiu-, la Dama." (Ignasi Riera. Prleg a Poesia ertica. Antologia a cura de Jaume Prez Montaner. Barcelona, Laia, 1985) "De l'Estells combatiu passem amb la ms senzilla naturalitat, al lric; de l'Estells culte i acadmic, al demtic. De fet, s aquesta versatilitat la que ha cridat sempre l'atenci. No hi ha, per, una dualitat, on un Estells s'oposa a un altre. No hi ha cap contradicci. El culte es filtra en el popular -en el dialectalitzant, si voleu-, en forma part. O al revs. El que s evident s que l'un apareix al costat de l'altre, per tots dos sn el mateix. s freqent trobar, a tall d'exemple, com a tancament del poema, un vers que trenca la tensi creada, sigui de la mena que sigui. Sovint, en poemes de temtica no amorosa, hi ha irrupci d'un vers final farcit d'erotisme." (lvar Bany i Daniel P. Grau. Introducci a l'antologia 69 poemes d'amor. Picanya: Edicions del Bullent, 1995)

Vicent Andrs Estells, Antologia potica 1. Criatura en dissabte, Ciutat a cau dorella (1953), dins Les Homilies dOrgany, O.C. 6 2. gloga I, Primer llibre de les glogues (originalment dins Donzell amarg, 1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 3. Can de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 4. s aix, si us plau, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 5. Dama danit, no voldria enutjar-vos, La nit (1956), La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 6. A Sant Vicent Ferrer, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1 7. No escric glogues, Llibre de meravelles (1971) 8. Dem ser una can, Llibre de meravelles (1971) 9. Els amants, Llibre de meravelles (1971) 10. Cant de Vicent, Llibre de meravelles (1971) 11. Ac, Llibre de meravelles (1971) 12. Testament mural, Llibre de meravelles (1971) 13. Assumirs la veu dun poble, Llibre de meravelles (1971) 14. He vist un plat dels dobra, de Manises, El gran foc dels garbons (1972), dins Recomane tenebres, O.C. 1 15. La dona que ven coses, a la nit, a la porta, LHotel Pars (1973), dins Les Homilies dOrgany, O.C. 6 16. res no magrada tant, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 17. pare, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 18. mhe estimat molt la vida, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 19. aquest any miserable, Horacianes (1974), dins Les pedres de lmfora, O.C. 2 20. Set riu linfant que tha vist cridar, ebri, Hamburg (1974), dins La lluna de colors, O.C. 21. Vindr la mort, i jo no ser al llit, Pedres de foc (1975), dins Cant temporal, O.C. 5

22. Amb la dignitat amarga dels pobres, Antibes (1976), dins La lluna de colors, O.C. 9 23. El meu origen tho explicaria, Ora martima (1977), dins Manual de conformitats, O.C. 3 24. He aixecat, mentre escrivia, el cap, Sonata dIsabel (1990), dins Sonata dIsabel, O.C. 25. Em permetreu, encara, un orgull personal, Declaraci de principis, dins Mural del Pas Valenci, I (1996) pgs. 23-27