Jordi de Sant Jordi, Poesia, versi de Carles Duarte (Barcino, 2011).

VII
LESTAT DHONOR I DAMOR

No pot dir ni fer res que estigui b ning que no estigui enamorat: per aix crec que dAmor massa es desvia qui se nallunya, tot i poder dur arns i tenir el cos a punt per als fets de gentilesa, car s ms valent i cobeja lhonor, i sadona ms tard de la joventut consumida i sap triar del mn tot el millor. I perqu aix sigui ms ben ents mireu el cas dels bandejats damor: veureu com posen el seu cor en les riqueses i que saparten del mrit i el valor, i mai no els plau despendre si no nesperen guanys, i poc que els veureu estar entre els coratjosos; tot el seu entreteniment s comprar i vendre i no els escau de parlar de res ms. Per aquell qui lAmor vol prendre per vassall esmera el seu valor per assolir el veritable mrit i no el veureu rebaixar-se a dir vileses per cap motiu, ni a cometre malifetes; no socupa de res ni hi posa enginy ni cura llevat daconseguir de tots lagrament: li agrada ser desprs, donar sense mesura perqu tothom pugui dell parlar b. I no tem gens ni pobresa ni fretura ni pensa que pugui mai venir a menys, perqu el seu cor es fa ric damor pur i mai no deixar que sempobreixi, ans indefectiblement el fa pensar en fets tan alts que li permetin sostenir el seu estat, i no tem gens batalla ni guerra ni disputa a fi de mantenir-los. No li falten arns, ross ni res que lajudi, ni or ni plata que serveixen per fer-se valer, que lamor que el lliga amb lamorosa corda li proporciona el que ha de menester o li dna lenginy per procurar-sho sense blasme, i gaudeix dabundncia de bns amb ms joia que rei o emperador.

I s aix mentre s un home enamorat. I encara menys el veureu renunciar a conservar b el seu cos gentil i jois, tot i ser vell i que no li plagui gaire portar larns ni viure capficat. De molta gent s que tindr lamistat i aix em sembla que far la millor tria, perqu viu lloat, apreciat i amb fama, i els qui no fan aquest ofici sn com morts. Aquell, doncs, que cau en una balana tan alta com s la de lamor, que ens enalteix, mentre mantingui el vell lligam no se nha dallunyar, perqu, si ho fa, queda anorreat i turmentat i senvileix, i els seus bns es tornen mals i decau la virtut, i no se nadona fins que no es veu el cap cans, i, gras i feixuc, a les dones desplau. I ms encara: el qui sha quedat sense dama no per culpa seva o della, si a ella no li agrada, per conservar lamor que ha perdut nha de cercar una altra ben aviat, perqu, si no ho fa, a difamar es dedica, com el que est desenfeinat damar; i val ms que la seva vilesa quedi escrita que produir enuig al qui s ben amat. Endrea Al prncep alt i poders, en qui habiten mrit i valor, perqu s armat dhonor, trameto el meu vers, que no plau a ermit ni a clergue ni a llec, si no est damor tocat. Tornada Reina dhonor, excellent margarida, crec que no us plau ni amar un altre ni a mi; per jo us he posat per damunt de totes i us estimar mentre sigueu qui sou.

XIV
SENSE AMICS, SENSE BNS, SENSE SENYOR

Sense amics, sense bns, sense senyor, en lloc estrany i en estranya contrada, lluny de tot b, fart denuig i tristor, captius la voluntat i el pensament, estic del tot sotms a un mal poder, no veig ning que de mi tingui cura i, vigilat, recls, encadenat i pres, ho agraeixo a la meva desventura. He vist un temps en qu res no em plaa; ara macontento amb el que mentristeix, i valoro ms els grillons lleugers que en el passat les robes amb brodats. La Fortuna ha mostrat la seva voluntat sobre mi fent que en aquest estat em trobi, per no mhi capfico, perqu he fet el meu deure amb tots els valents que sn aqu amb mi. I prenc consol perqu em van fer presoner servint el meu senyor tant com podia, venut en les armes per un poder major, no pas per falta desperit de cavaller. I prenc consol de no poder aconseguir res sense esmerar-hi patiment; per, en canvi, em sento de tristor morir quan veig que el mn prefereix fer altrament. No em costa gens suportar tots aquests mals si els comparo amb un que el cor minquieta i que, dia rere dia, mallunya de lesperana: quan no veig res que doni cap empenta a acordar la nostra alliberaci, i ms quan veig el que demana Sforza, que no sav a cap mena de ra, i llavors mabandonen la virtut i la fora. No veig ni s, doncs, res en aquest moment que em pugui ajudar ni en el valor duna escora, sin tan sols Du, en qui prenc fonament i de qui em fio i amb qui el meu cor es conhorta; i, daltra banda, del bon rei liberal, que socorregu amb una gran gentilesa el qui ens ha ficat del tot en aquest mal: ell men traur, ja que estic a les seves ordres. Tornada

Rei virtus, el meu senyor natural, tots no us fem ara cap altra demanda: que recordeu que la vostra sang reial mai no va decebre els del seu bndol.

XV
APRENC I DESAPRENC ALHORA CADA DIA

Aprenc i desaprenc alhora cada dia, i visc i moro, i faig denuig plaer, del mal temps faig que sigui bon temps, i hi veig sense ulls i s sense saber, i, sense estrnyer res, el mn abrao, volo pel cel i no em moc de la terra, i incessantment empaito el que fuig, i fuig el que em segueix i maferra. El mal no em plau i sovint mel provoco, estimo sense amor i no crec el que s, em sembla un somni el que veig prop de mi, modio a mi mateix i als altres vull gran b, i parlant callo, i sento sense escoltar, el s tinc per no, i el cert em sembla fals, i menjo sense gana, i em grato sense picor, i palpo sense mans, i faig del seny follia. Quan vull pujar, sense girar-me baixo, i davallant pujo corrent a un lloc alt, i rient ploro, i dormo desvetllat, i quan tinc fred em sento ms calent que el foc, i a dretcient faig el que no vull, i perdent guanyo, i el temps volant va lent, i sense dolor ben sovint em queixo, i tinc el simple anyell per guineu falsa. Colgant-me al llit em llevo i vestint-me em despullo, trobo lleugera la ms feixuga crrega, i quan em banyo crec que no em remullo, el sucre dol em sembla fel amarg, el dia s nit i s fosca la claror, el temps passat sem fa sempre present, el fort s feble i el tou ho tinc per dur, i, sense falta, em manca el que roman amb mi. No men vaig dun lloc i mai no maturo, el que no busco rpidament ho trobo, del qui no em fio em tinc molt per segur, i el baix ms alt i el que s lluny queda a prop, i vaig cercant el que no es pot trobar, i veig ben ferma la cosa remoguda, i el gorg profund s laigua dun bassal, i el meu vigor ni em serveix ni majuda. Quan canto em sembla que em poso a udolar, i el que s molt bell ho trobo lleig, salvatge,

torno dun lloc abans dhaver-hi anat, i no tinc pau ni qui em faci la guerra. Tot aix em ve de veure capgirats per fets contradictoris el mn i la natura, i jo, que hi estic, a aquests fets, tan lligat em veig forat a viure sense mesura. Tornada Que prengui cadasc el que ms li plagui del meu poema, escrit en vers invers; i, si el mireu del dret i del revs, podreu treure el que s just dun cas advers.