LOBLIT DEL LMIT

Eugenio TRIAS.

I Si hi ha res que caracteritzi la situaci de la filosofia davui s la repulsa unnime de la metafsica i dall metafsic. Aquesta situaci histrica i dpoca no es pot defugir. El pensament es deu a la seva prpia poca i no pot sostreures a la determinaci, dura i inflexible, que el situa en un determinat mbit de problemes, qestions i solucions que se li ofereixen com a quelcom donat, amb el carcter del que s fctic o dun factum (fatum) que, segons com, t carcter dimposici prvia a qualsevol expansi del pensar. La necessitat de depassar all metafsic sembla un designi imperis per a tothom que avui vulgui pensar o filosofar. Sigui quina sigui la interpretaci que es doni a aquest depassar o a aquesta superaci (berwindung), el que s cert s que es parteix de la convicci susceptible de ser provada i demostrada del fet que el pensar metafsic a exhaurit totes les seves possibilitats potser en la forma de realitzar-les o de fer-les venir al mn. Avui ja no s possible pensar des d'un traat o un horitz que vingui donat pel pensar metafsic. Aquest s el punt de partida de qualsevol reflexi filosfica que avui es pugui dur a terme. Des de Nietzsche, per potser tamb des de Marx, Kierkegaard o Comte, s'inicia aquest abandonament de l'espai ocupat secularment, si ms no des de Scrates-Plat i Aristtil, pel pensament metafsic, i tota la filosofia contempornia sembla unnim en aquesta necessitat d'obrir bretxes en una altra direcci, i de donar per tancat i clausurat l'mbit de la metafsica. Des de punts de vista diferents i fins i tot oposats, pensadors com Wittgenstein o Heidegger, per tamb Husserl, Carnap, B. Russel, Popper, Deleuze, Foucault, Derrida, Adorno, Severino o Colli, coincideixen en aquesta doble exigncia, la d'abandonar a la seva prpia sort el pensament metafsic i la d'obrir bretxes en altres espais propicis al pensament. Quins sn aquests espais? En aquest sentit, es pot indicar aix: 1) l'espai previ a la fundaci metafsica, s a dir, el pensament pre-metafsic, que s interrogat una i altra vegada amb la finalitat de trobar-hi vies o camins de pensament no recorregut, i 2) l'especificaci de la mateixa matria d'aquest pensament, que s la seva determinaci lingstica, el fet que, en tant que pensament, sigui sempre llenguatge, pensar-dir. L'orientaci nostlgica i arcatzant del pensar post-metafsic s, de fet, una constant des de Nietzsche, que pot advertir-se en tots els seus pro-seguidors (Heidegger, Severino, Colli). La conscincia i l'assumpci del paradigma lingstic s una altra constant que, des de Nietzsche, Wittgenstein o Heidegger, de-passa qualsevol especificaci de tendncia i d'escola. Per cal, doncs, determinar i definir aquesta ombra del pensament contemporani. Ja que noms si se sap en qu consisteix la metafsica ser possible, tal vegada, idear les formes i els mtodes d'aband d'aquest espai ocupat, des de Plat fins a Hegel (o fins a Nietzsche), per la metafsica, per una filosofia metafsica. Cal, doncs, la pregunta: Qu s la metafsica? Qu cal entendre per metafsica? Noms si es respon aquesta pregunta ser possible, potser, depassar, superar o fer que remeti aquest espai, pel que sembla supercontaminat i exhaurit, o senzillament realitzat i consumat. Qu s la metafsica? No es pot defugir ms temps la pregunta. I la resposta ve consignada en el mateix terme. Metafsica, Metaphysika, meta t physika signi-

Art, tcnica i metafsica.

Publicat per Fundaci Caixa de Barcelona, 1989.

[1]

fica, ms enll de les raons ocasionals i accidentals que van originar aquest terme, un posar-se o situar-se fora, ms enll, enll o de, abans o desprs, s a dir, a l'exterior en relaci a alguna cosa que neix o sorgeix, a una certa nativitat o naixement, o sorgiment i fundaci, o generaci i concepci (physis, phyen). Metafsica s la determinaci d'un lloc extern a un cert sorgiment que permet, des de fora, orientar, determinar, decidir, plasmar i donar-li forma i finalitat. Aquesta exterioritat determina el sentit i el dest d'aquest pensar (metafsic) que, per vocaci i tradici, se situa a fora (del que s fsic, del mn), amb la finalitat de fundar-lo (crear-lo), donar-li forma (plasmar-lo com a mn, com a kosmos), donar-li una finalitat, per endavant visible i previsible. Metafsica significa, doncs, pensament de fora, que es produeix a fora, fora del mn i fora tamb del llenguatge, en una exterioritat en la qual se suposa que s'institueix el vertader logos, el vertader pensar, s a dir, el pensar metafsic. Aquesta exterioritat respecte del mn i el llenguatge s la caracterstica fonamental del pensament metafsic. Es planteja, llavors, la qesti de quan o en quina situaci (histrica) es produeix aquesta especificaci d'un esplai extern respecte de la physis, respecte del naixement, que alberga aquesta pretensi de configurar o crear, des d'aquesta exterioritat, un naixement orientat, orientat respecte d'una finalitat que s'anticipa com a previsi i orientat en relaci a un logos, un pensar, que des de fora dna la ra a aix que, de fet, est mancat de ra o alogon. Tot sembla indicar que s en el pensar sofstic, amb Scrates i els seus deixebles majors, Plat i Aristtil, quan es configura aquest espai extern meta-fsic. Aix s el que ara cal examinar. El que s interessant s que aquesta definici del pensar metafsic coincideix en tots els seus termes amb all que, des de Plat i Aristtil, s'anomena tkhne, arrel del terme tcnica en la seva significaci moderna. Tkhne s doncs una acci orientada cap a una certa finalitat (tlos) que per endavant es pot pre-veure, i per la qual sarraonen (lgon) tots els passos encadenats que permeten disposar dels mitjans que s'encaminen cap a aquesta finalitat (causa final, ou neka). s, doncs, pensament causal que regula i legisla de forma general un procs, una acci de carcter eminentment productiva, de cara a aconseguir una determinada finalitat til (ofelims), o un determinat b (agathon), de manera que posi remei, millori, modifiqui o transformi un procs natural. En el cas de la tcnica moderna, aquesta transformaci afecta fins i tot la base material, de manera que fins i tot ella mateixa ha entrat en ra: no s donada com quelcom fsic (natiu, natural-salvatge) sin que s elaborada des de l'horitz metafsic (aix les mateixes primeres matries, tan vegetals com biolgiques i humanes). La tcnica s, doncs, el bra executiu de la metafsica, l'acci productiva que ella, com a nodrissa, fa possible. La metafsica s aquesta paideia i politeia que ensinistra el pensar (Zucht und Zchtung), el doma i el redrea, el cria i l'educa fins a convertir-lo en instint, en organon vital, en lgica-biolgica que s'orienta, en tant que pensament, cap a aquesta transformaci tcnica, o manipulaci de totes les dades d'acord amb al ra. La metafsica s la paideia i la politeia que fa possible la transformaci tcnica del mn. En el seu moment lgid, la mateixa tcnica pot prescindir d'aquest saber (theoria) que, en la forma metafsica

(sistemtica), l'orienta en la seva acci. Pot, doncs, substituir aquest saber per un rgan tecno-cientfic que el recondueixi a l'mbit de l'opini, la doxa o la creena compartida, revisable i falsejable, que s el model modern de la tecnocincia, tal com s legitimitat pels seus principals idelegs (Popper, per exemple). Per la voluntat epistmica d'aquesta tecno-cincia que no reconeix encara el seu carcter tcnic i la seva filiaci metafsica confereix a aquest programa epistemologista un carcter retardatori, retrgrad, d'acord amb la conscincia tardo-terica que encara sol posseir, de forma espontnia, el cientfic, aquest fill darrer i tard del pensament metafsic. Metafsica i tcnica mostren, aix, com es pot advertir des de les reflexions de Nietzsche, Heidegger i Severino, la seva inexorable unitat de dest. Alliberar-se de la metafsica consisteix, llavors, a emancipar-se tamb de la tecno-cincia, de les pretensions cientifistes de la moderna epistemologia i de la voluntat absoluta de domini que expressa la tcnica emancipada i deixada a la seva prpia sort i fortuna. s possible una tal cosa? O hem arribat ja massa tard per poder pensar un altre cam del pensar que no el meni, de forma fatal, cap a aquesta disciplina del metafsico-tcnic que culmina amb el que Heidegger anomena la Gestell, s a dir, l'essenciar mateix d'aix tcnico-metafsic que fa entrar en ra de forma excloent i totalitzant (o totalitari) tot all que sorgeix o neix, o que determina ja, des de l'exterioritat del pensar-dir tcnic, aquest mateix sorgir i nixer (per exemple, mitjanant la manipulaci gentica, tant d'organismes com de cervells)? Si el subjecte metafsic eminent era Du, s a dir, la instncia absolutament exterior, un cop que s'ha dit Du ha mort i s'ha pensat que no hi ha lloc per a aquesta mena d'exterioritat absoluta trans-cendent, sorgeix una altra instncia exterior, per aquesta vegada prxima i immanent, la voluntat, el subjecte de la qual s l'bermensch (superhome). Aquest s el subjecte exterior que orienta i dirigeix el mn des de la immanncia del que s tcnic, per d'una tcnica que no necessita ja la superestructura metafsica (onto-teolgica) d'un Du que, des de l'exterior absolut, controla i regula, o crea, en virtut de la seva zeia tkhne (tcnica divina), l'nima i el mn com els seus propis i pertinents objectes, la seva producci i el lloc on ell, com a subjecte, es representa. El superhome produeix les seves representacions des d'una altra mena d'exterioritat, que no transcendeix sin que s immanent al propi marc de l'aparixer. No es necessita Du per crear un mn. El subjecte de la tcnica emancipada (bermensch, superhome), el crea i el recrea pel sol fet de fer entrar en ra de forma tcnica tot l'haver del que s mund. El kosmos s, llavors, la fais d'aquesta voluntat que s'expressa en la tcnica. El mn s transformat en kosmos cientfico-tcnic. No hi ha res que no sigui, potencialment, efecte, producte o matria potencial d'aquest clcul infinit que ha baixat del Du calculador (Leibnitz) al subjecte d'aquest clcul, subjecte immanent de la voluntat tcnica o superhome.

[2]

II s possible, doncs, obrir una orientaci al pensar que no estigui ja fatalment predisposada i dissenyada per aquest encaminar-se tcnic del logos, pensar-dir? s possible obrir una bretxa filosfica en una altra direcci? O no hi ha cap mena de possibilitat? Aquests sn els dramtics interrogants que determinen la nostra situaci histrica del nostre pensar i filosofar. Depassar o superar la metafsica implica, doncs, depassaro superar la tcnica. s cert que el problema rau en com es comprn aix ambigu que esmenta el terme superar o depassar. Per abans de pensar-hi, conv veure-hi clar a fons en aix que s'anomena tkhne. Doncs b, tkhne, en la seva interpretaci histrico-metafsica, ofereix una doble lectura, dna un doble significat, cada vegada ms contrastat i separat, o alienat, com si es tracts d'una doble branca que surt, en direcci oposada, del mateix tronc (gnos). En efecte, la tkhne dna lloc, per una banda, a aquesta tecno-cincia que correspon al que es podria anomenar el paradigma galileano-leibnizeni que condueix fins a la Gestell (Heidegger), per dna lloc tamb al que en un sentit diferenciat s'anomena, des de Plot a Kant i des d'ell fins a Heidegger, amb el terme d'art, belles arts o, en alemany, Kunst i Dichtung (art i poesia). En aquesta sortida cap a l'artstic i potic, n'hi ha que (com Heidegger) hi veuen una alternativa, a aquest pensar metafsicotcnic. Per s'imposa, llavors, la pregunta: Aquest cam s un altre cam respecte del metafsic? Aquesta esttica (religi esttica, esttica del geni), aquest paradigma esttic o plotini s un cam no metafsic o, en canvi, s l'altra cara (en ombres) del mateix pensar des de l'exterior que constitueix el metafsic? En aquest cas, la metafsica es realitzaria i consumaria (exhaurint-se) tant a travs del que s tcnic com a travs de l'artstic i potic. Per mirem-ho de ms a prop. En el marc especfic de la metafsica, el subjecte de la frase o oraci que formen Home i Mn s Du: Du s alhora subjecte i cpula. Du s fonament, causa i ra de l'nima i del cosmos. I aix per ra d'una tkhne (zeia tkhne) que assumeix carcter productiu (tkhne poietikos) i que plasma o realitza, com a obra, el que resulta del seu intelligir (intellectus o intuitus arquetpicooriginari). Du es representa nima i mn prviament, com a pre-visi, abans de decidir-se a produir-lo i crear-lo. Aquest decidir-se s acte de voluntat. Du es representa intutivament-intellectual a nima i Mn. I aquest intuir s ja un produir, noms que anticipat (un projectar, un dissenyar, una tkhne). Anticipa en ell, com a projecte, el que, com a voluntat, decideix en forma de producci (poiein) o creaci (Schpfung). Aquest Du que combina intelligncia i voluntat en aquest punt d'uni de totes dues, que s intuci originria productiva, est, no obstant aix, antecedit per un cert sser previ, antecedent o ms antic que aquest sser (eminentssim i perfectssim, o teolgicament determinat com a voluntat i ra intutivo-productiva). Abans de ser Ra-i-Voluntat (Vernunft), hi ha quelcom que subsisteix com a matria o potncia en relaci a aquest Du que s Ra i Voluntat. Schelling ho anomena laix (All), lsser abandonat o deixat (gelassenes Seyn). Plot l'anomenava l'U (ms enll, ms en o ms vell i antic que sser, essncia, ousa,

com ja sembla dir-ho Plat en el Parmnides) Bhme parla de l'Ab-grund, all abismal on naufraga tota ra-i-voluntat, per d'on prov el mateix formarse de la Idea que Du s (com a essncia i com a ra-i-voluntat). Heidegger anomena all lsser (Seyn), per Seyn amb y, i grega: no lsser de l'ens, sin la diferenciaci mateixa, com a tal diferenciaci, entre sser i ens. El Seyn s la diferenciaci i la co-propiciaci de lsser i l'ens, per com a tal no s lsser de l'ens, sin quelcom ms radical i, si es vol, ms antic. Doncs b, el poiein (produir) propi del poeta i de l'artista no procedeix tant de l'mbit de la zeia tkhne, sin, d'una forma radical, d'aix previ a la installaci de Du-Ra-i-Voluntat. Hlderlin anomena aquesta instncia l'argic, s a dir, el que pressuposa tot l' orgnic (el resultant de l'obrar tcnic, sigui natural o artificial). Nietzsche anomena a all el dionisac i ho pensa, si ms no en El naixement de la tragdia, segons el paradigma plotini. En tota poetitzaci o obrar artstic es conjugaria aquesta doble polaritat de l'argic i l'orgnic, de l'U (que no s) i de lsser (de l'ens), del dionisac (informe) i del apollini (o de la forma apollnea). Ara b, aquesta instncia no s, rigorosament pensada, meta-fsica, s a dir, meta-lgica i meta-lingstica? No s, per tant, una instncia exterior en relaci al mn i al llenguatge, o al pensar-dir? Sens dubte que ho s. Noms que per definici s quelcom indomable i salvatge, impossible de disposar (racional, voluntari, tcnicament). s all on s'enfonsa el principi de la ra (Satz von Grund) i els principis en els quals ella es desenvolupa (no contradicci, ra suficient com a fonament). s el que s manitic. s, en relaci, a la ra, la desra. s, en relaci a la tkhne-episteme, la zeia mania (bogeria divina), (lo, Fedre), que es concedeix com a do, part o racci (moira) sense cap ra que doni ra del seu repartiment, ja que en aquesta dispensaci es remet a tik (fortuna) o una Dik justcia) no intercedida per la intelligncia que raona i que calcula. Entre ra i des-ra, entre el que s tcnic i el que s manitic, entre ra i bogeria, entre el que es previsible i el que s geners, entre el que s tcnic i el que s genial circula el nostre pensament, revelant-se aix com a pensar metafsic. El que s manitic s la cara en ombres de la metafsica. La bogeria s l'ombra de la ra metafsico-tcnica. I d'ella se suposa que en prov una productivitat no intercedida tcnicament: un poiein, un poetitzar i configurar que tindria com a arrel aquesta donaci sorgida d'una instncia indisposable, indomable, incontrolable (foc del cel, inspiraci). L'art fonamenta en aquesta instncia, des del romanticisme i Schelling, per ja des de Plot i Kant, fins al surrealisme, el dadaisme (amb la seva culte a l'atzar i a la bogeria) la seva legitimitat (questio de iure). Heidegger, amb la seva concepci de l'enviament de la donaci com a paraula potica de lsser que funda mn i ciutat, dna via lliure i expansi a aquesta ombra que s l'ombra de la metafsica i que, per consegent, s consubstancial a la metafsica. El pensament heideggeri, en aquest sentit, no fa altra cosa que determinar l'altre costat de la mateixa cosa, o la cara amagada i sostreta a visi del Bestand (dipsit) i de la Gestell (estructura, sistema), s a dir, l'ombra d'un pensar metafsico-tcnic que, en orientar-se en la zona a l'ombra, acaba per exhaurir l'mbit mateix del pensar metafsic.

[3]

s possible superar aquest pensar? Heidegger mateix ho veu impossible si per superar entenem berwinden (superar) en el seu sentit primari i immediat. Per la remissi (Verwindung) que assenyala Heidegger del metafsic s, de fet, una remissi a aquesta ombra del que s metafsic que, en el seu si, compareix com quelcom alogon (sense ra) o com a jaos, chaos (hesidic): aix que s previ a tota installaci del cercle ra-voluntat-tenacitat, aix previ a l'exterioritat d'aquesta Ra-Voluntat. Per aix previ subsisteix com quelcom exterior: exterior a l'Home i al Mn. Noms si l'home decideix no decidir-se o pot arribar a voler no voler mai ms o emancipar el seu dir de la Satz, proposici, que l'encadena al principi de ra (no contradicci i ra suficient i fundant), noms llavors l'Home pot conversar amb aquesta instncia a-rgica. Aix plantejades les coses, no abandonem la metafsica. Senzillament afegim a la tcnica aquest altre costat de la tkhne que, de Plot a Kant, es pot pensar com a art i poesia, o bell artstic. Per aquest artstic i potic deriva d'una instncia externa a l'Home, al mn i al llenguatge. Quina forma li queda al pensar, pensar-dir, per a orientar-se d'una altra forma o en un altre sentit i direcci en relaci a aquell al qual el disposa el pensar metafsic? s possible un avanar de la filosofia que no es trobi dividit per la metafsica, ja sigui per la seva ra tcnica o tecno-cientfica, o por la determinaci (potico-artstica) d'aquesta ombra de la des-ra o del manitic? s possible trobar una zona o un espai de pensament que al mateix temps que fa justcia al marc de l'aparixer (que la voluntat tecno-cientfica mira d'apropiar-se) i al marc hermtic (que el poetitzar intenta co-respondre en relaci a l'enviament procedent de Seyn (sser) ms antic que l'essncia) pugui evitar-se la sobredeterminaci d'aquest doble recorregut de pensament i de llenguatge relatiu a all que apareix i a all que es replega a travs d'aquesta escissi de la tkhne en el metafsic com a tcnica i com a art (atorgat com a do al poetitzar i configurar genial)? s possible sortir d'aquesta esquizofrnia entre el que s genial i el que s tcnic, entre el que s artstic i el que s tecnolgic (o tecnocientfic) o, pensant les coses radicalment, entre un logos carismtic, manitic, inspirat i entusiasmat, i un logos tecnocientfic que s'apropia, des de la seva subjectivitat (ego cogito amb fonament en la voluntat), de de fora del mn, del propi mn, fent-lo entrar en ra? Aquesta s la nostra esquizofrnia, la nostra doble alienaci de la tkhne en la tcnica i en art, en ra tcnica i zela moir (donaci divina). El que Plat va plantej en lI i en el Fedre s'ha acomplert: hi ha un logos inspirat procedent de l'indisponible (els dus), i hi ha un logos tcnic teleolgicament orientat capa de determinar la causa (aitia) i la ra d'all mateix que controla i que domina. Hi ha, doncs, un logos que intercedeixi entre aquesta tkhne dominadora i aquest logos carismtic i una ra desencantada, desencisada i i Illustrada? III Per respondre aquests interrogants que ens aborden i envesteixen, i que defineixen

la situaci sense sortida en la qual s'installa avui el pensar-dir, el logos, esquinat en un mn alhora tecnificat i re-encisat, despoblat de tot encant per llefiscs adulador de tot el que s esttic (per la via de la pseudocultura i del pseudo-art, o de l'anomenat disseny), conv recular cap a l'origen de l'experincia de logos, pensar-dir, all on amb Scrates, Plat i Aristtil es produeix l'espai metafsic. Es tracta, doncs, de refer els passos fets, no a c a u s a d ' a q u e s t a c o m p u l s i n o s t l g i c a , n i e t z s c h e a n o - heideggeriana, o severinina, d'installar-se abans del pensar metafsic, sin ms aviat, com es veur, amb la finalitat de sorprendre, en el mateix acte inaugural de la metafsica (Scrates-Plat), un altre cam no recorregut, per visible i patent des de la mateixa fundaci d'aquest pensar-dir des de l'exterior que s la metafsica. La vella paraula tkhne, tan present en els dilegs platnics, es dissocia, com es pot veure, en dues formes separades, alienant-se i esquinant-se en aquells termes amb qu es pretn traduir, art i tcnica, i en les formes de fer (poiein) que comporten. En un cas, el que respon al model tcnic, o tecnocientfic (paradigma galileano-newtoni, o leibnize), es vol o pretn apoderarse del marc de l'aparixer (mn) en i des del lloc extern (metafsic) d'un subjecte que es desemmascara com a voluntat (de poder). Heidegger ha marcat magi s t ra l m e n t e l c a m a t ra v s d e l q u a l l a m e t a f s i c a , de s d'aquesta exterioritat de la voluntas voluntatis (voluntat de voluntat) s'apodera del mn-tot com a mbit susceptible de disponibilitat i utilitzaci (infinitament calculable), com a Bestand o dipsit que assegura l'eterna repetici d'aquest clcul infinit (mathesis universalis). Des d'aquest punt de vista, la tcnica es legitima en un espai teric que l'avala i l'assegura, que s la tecno-cincia, o el model de cincia que es desenvolupa des de la modernitat fins als nostres dies. Per l'altre costat d'aquesta alienaci histrica consisteix a traduir tkhne per art i suggerir un altre cam a travs del qual s'arriba, per la via del fer (poeiein) a all que est tancat en ell mateix (foc del cel), que no es pot apropiar en el mn del que s tcnic, a travs de l'orgnic d'un fer tcnic. Es fia llavors de l'enviament de l'enll, de la seva donaci o generositat i de la disponibilitat que el geni creador, poeta, artista, tingui en relaci amb aquests dons comunicats. Es subratlla el carcter de ms enll del que llavors apareix com a principi i fonament sense fonament: un U ms enll de l'essncia i de la idea (Plot) o un Seyn ms antic que lsser que acull el pensar (Schelling), o un Ungrund (sense fonament) previ a tota constituci del mateix Du (Bhme), o un sser que es perd en l'indeterminat-indefinit, i que, des d'aquesta espessor o densitat, deixa obert, en eclosi, un espai al que s llut, aclarit (Lichtung), l'mbit del que es lliure, en el qual aquest sser s'obre com a veritat, aletheia, deixant aix que es mostri com una donaci que s'atorga, un enviament o comissi (segon Heidegger) que, com a paraula (de lsser), s acollida pel poeta (geni) fundador de la ciutat des d'aquesta paraula generadora de llenguatge, de pensar-dir. Aquest paradigma plotini, que el segon Heidegger porta a la seva consumaci significa, a travs de l'esttica del geni, una segona forma de culminar all metafsic, perfecte complement del sistema (la Ge-stell) que posa-en-ra el que hi ha, el que apareix. De fet, el que s'oblida en tota la metafsica, tant la que culmina en la ra

[4]

sistemtica de la voluntat de poder (Hegel-Nietzsche), com la que culmina en Heidegger, s un xic ms rellevant que aquest Seyn abandonat (Schelling, Heidegger). El que s'oblida sempre s el lmit, la frontissa, la lnia que articula-i-escindeix, suportant-los, tant el marc de l'aparixer com el marc hermtic, tant el que apareix com el que es replega en ell mateix. I la veritat no s, en conseqncia, com creu Heidegger, desocultaci d'aix amagat o en l'oblit (Lethe), sin desocultaci d'aquest lmit o frontissa entre el que es desvela (aletheia) i el que resta latent o que s'amaga (lethe), l'immemorial, o oblit primigeni. La filosofia de Heidegger, en aquest sentit, no fa altra cosa q ue p o rt a r a l a c u l m i n a c i m e t a f s i c a aq ue s t a l t re ca m (esttico-ontolgic) complementari, encara que escindit, del cam de la ra instrumental i sistemtica (Gestell). Tant un cam com l'altre sorgeixen de la dissociaci i alienaci de la tkhne en la doble forma del tcnic i de l'art (com a art del geni o art genial). El que s metafsic sorgeix si es privilegia quelcom (=x) que se situa ms enll, tant si aquest quelcom s lego cogit o , c o m p a s s a e n D e s c a r t e s i e n e l m o d e l l g i c o - t r a n s cendental del kantianisme, on el trans-cendental s aquesta unitat de l'apercepci que l'ego cogito (jo penso) garanteix, tant si aix s irracional, alogon, que subsisteix enll de tot principi de ra o frase sobre el Fonament. El metafsic es troba condemnat sempre a bascular entre aquestes dues opcions antittiques, el racional (fundat en un espai extern, ego cogito, voluntas voluntatis) i l'irracional (residu o resta dsser que no s'apropia la Ra). Es veu condemnat a produir i reproduir un mn (i una cultura) escindint entre el que s tcnicocientfic, com a espai de dominaci mundial (ciberntic) i el que s esttico-genial, el wagneri, com a lloc de legitimaci i ornamentaci (decorum) d'aquest mn prviament despoblat i desertitzat per l'imperi arrasador del que s tcnicocientfic. De fet aquesta legitimaci s religioso-esttica, o s nostlgia de la religi de l'art, amb la qual cosa el dilema etern de la metafsica s l'irremeiable i tediosa basculaci entre la tcnica, (d'apoderaci del mn) i la religi esttica (com a arrel de l'art i de la creaci). El que la metafsica oblida sempre s aquesta frontissa o lmit, que obre el marc de l'aparixer i que projecta, des d'aquest espai fronterer o hermenutic, aix mateix que es sostreu o replega (el marc tancat en ell mateix). La dialctica del lmit presenta, com s'anir veient, una doctrina nova de la veritat i l'error, essent error, errncia el que deriva d'aquest oblit de l'espai mitjancer, hermenutic i fronterer, essent veritat, en canvi, el just ajustament a aquest lloc perptuament oblidat, aquest lloc de la frontissa, de la cpula (encallada) que uneix i escindeix el que apareix (mn) i el que es replega en ell mateix. IV El que aqu es proposa s tornar a Plat. Aix significa: deixar que Plat torni o retorni. Nietzsche deia que Zarathustra, precisament perqu va fundar la moral, la distinci entre b/mal, s qui retorna o pot retornar per abolir aquesta distinci. Noms el fundador pot retornar, i aix pel fet que se situa a l'origen, s a dir, en aquell lloc on es produeix, al naixement i al comena-

ment. Installat en aquest lmit, el fundador pot conixer, a la vegada aix que funda, aix a qu dna comenament, el moviment que amb aquesta fundaci comena, com tamb el no-fundat en aquesta fundaci, la via no recorreguda, l'altre cam, l'altre meth-odos. Installat en aquest lloc, el fundador pot indicar un cam altre al pensar. Doncs b, noms Plat, ScratesPlat, pot tornar i retornar per indicar el carn no recorregut pel pensar metafsic. D'ell sorgeix el platonisme, s a dir, la metafsica, en la seva doble forma, o doble alienaci de la metafsica i de la seva t k h n e q u e e s d i v e r s i f i c a c o m a p l a t o n i s m e m a t e m t i c (galileano-leibnize, el que hereta la determinaci de la figura, eidos, idea, com a nmero i com a la seva corporetzaci geomtrica), i com a platonisme artstica-inspirat (neoplatonisme plotini, schellinge i heideggeri de l'U-ms-enll de l'essncia). Per el mateix corpus platnic exhibeix les lnies de depassament del meta-fsic en marcar l'espai limtrof d'aquest horos (lmit) en el qual es produeix el nexe hermenutic i dialctic entre el que, a continuaci, s'anomena aqu el marc de l'aparixer (dels vius) i el marc hermtic. Plat obre la metafsica i la clausura. Enfront de Derrida, Heidegger, Severino, Nietzsche i Popper, cal afirmar que el mateix fundador d'aquesta societat tancada que constitueix el metafsic s qui millor ens mostra el cam que est obert: cam que s di-leg i dialctica, propiciat per l'espai fronterer i hermenutic que obre la possibilitat del logos. El parricidi amb Plat no s'ha consumat: s un parricidi fallit (Severino) en el qual el Pare fundador retorna per clausurar la seva criatura (platonisme): l'ombra epigonal que ha prets depassar-la, aix Derrida o el mateix Heidegger, o Nietzsche. Salvades les diferncies, tots ells componen un concert contemporani de pensament epigonal respecte de la metafsica. Noms Plat, amb el seu retorn, pot obrir una altra bretxa: ell, que sembla tancar-la en instituir l'exterior (al mn i al llenguatge). Tornar a Plat s deixar que Plat torni i retorni. Ell s el nostre vertader contemporani. Podem tornar a Plat pel simple fet que venim i provenim de Plat i del pensar metafsic; i no s possible situar-se en un exterior que li sigui nostlgic, com intenten tots els arcaismes contemporanis que volen retornar al que s preplatnic, al pensar trgic (Nietzsche, Colli), a la proto-sentncia anaximndrica (Heidegger) o a Parmnides (Severino). Som platnics i metafsics. I per aquesta ra ho deixem de ser d'una forma metafsica si pretenem situar-nos en un impossible a fora (anterior). Aquest a fora, com a tal a fora, s meta-fsic. Va ser Plat, el fundador del metafsic, el creador i dissenyador d'aquest espai exterior (al mn i al llenguatge) el mateix pensador que determin i don forma i paraula a aquest espai de mediaci. Concretament en El Banquet l'anomen l'espai hermenutic d'enlla i mediaci (hermenutica) entre el marc de l'aparixer (habitat pels mortals) i el marc hermtic (on es repleguen els dus). Plat, com tot fundador, configur alhora el cam que desprs la metafsica (s a dir, el platonisme) va recrrer; i obr tamb un altre cam que amb prou feines va ser recorregut, el cam del mig, el cam d'un logos hermenutic d'enlla i de mediaci que institueix una tkhne diferent de la tkhne del domini (domini del foc), una tkhne que no s hefa-

[5]

stica (o prometaica), sin hermtica, hermenutica (segons es distingeix en el Protgoras platnic). Aquesta tkhne es desenvolupa en un espai liminal, un limes, horos, un espai fronterer; en ell limiten tant els mortals com els immortals. Constitueix un espai propi, especfic, positiu i afirmatiu, un territori i un emplaament, noms que aquest territori estatueix, des d'ell, una doble frontera, una relativa als dus (marc hermtic), una altra relativa als mortals (marc de l'aparixer). Aquest s l'espai eternament oblidat pel pensar metafsic. Per metafsica s'ha d'entendre, en algun sentit, un pensar, pensar-dir, que es defineix i s'institueix en i des de l'oblit i la supressi d'aquest espai limtrof, liminar o fronterer, que s un espai hermenutic. Metafsica s oblit del lmit, el pensar-dir es determina des de la veritat sempre que pot des-encobrir aquest espai fronterer i hermenutic. Veritat s doncs, des-encobriment d'aquest lmit i frontera, d'aquest espai limtrof i fronterer. Per definici aquest espai no s a fora del mn i del llenguatge, sin que constitueix el seu lmit, horos, horitz, per un horitz que de-termina (com a peras, forma limitada) el marc de l'aparixer en relaci a aquest espai mediador. De fet aquest espai, des d'ell (quoad se), permet ser pensat amb un doble lmit, (Grenze i Schranke, frontera-obstacle, frontera-barrera) un relatiu al qui apareix i un altre relatiu al que est tancat en ell mateix (els dus). Es dibuixen tres ciutats (marcs) de lsser pres en el seu conjunt (com a haver), una de les quals articula i distingeix les altres dues, la que ocupa l'emplaament de la frontissa (conjuntiva-i-disjuntiva). Una ciutat s el marc de l'aparixer (regne dels vius i del llenguatge que es parla), una altra ci ut a t s e l m a rc he rm t i c ( re gn e d e l r e p s d e l s m o r t s , d'aquells que ja no parlen, per dels quals els vius poden parlar), i la tercera ciutat s aquesta ciutat hermenutica oblidada per Sant Agust i per tot el pensar metafsic, que expressa i mostra la radical comunicaci-incomunicaci, o copulaci-i-disjunci, entre el que apareix (els vius) i el que es replega en ell mateix (els morts). V Enfront del pensar-dir disciplinat per la metafsica, cal afirmar, amb rotunditat, que no hi ha res extern al mn i al llenguatge. Per mn no s noms el que apareix, sin tamb el que apareix en la forma de replegar-se i reposar en si mateix. Aix que no apareix (i s mort) no s exterior a la parla o al dir. Per descomptat, el mort no parla, per es pot parlar d'ell. Pot ser memoritzat. Noms els vius parlen, s a dir, proposen i responen, se situen com emissors o emissaris, o com a receptors o escoltes. Per dels morts se'n pot parlar. Per tant, els morts formen part del mn (en aquesta accepci). Apareixen en la forma de no-aparixer, en la forma del replegament. I apareixen en virtut del fet que l'espai en el qual vius i morts poden, precriament, comunicar-se, en radical dissimetria (noms els vius parlen, per dels morts se'n pot parlar; noms els vius poden ser jo, tu com a pronoms, per els morts, o un mort determinat, poden ser ell, aquell del qual es parla), s aquest espai mitjancer, fronterer i herme-

nutic que s'anomena aqu espai de la frontissa o del lmit. El que s caracterstic del marc de l'aparixer s el moviment de la parla (pensar-dir). El que s caracterstic del marc hermtic s el reps de la parla (silenci inflexible i recolliment). El que s especfic de l'espai hermenutic s la seva naturalesa dialctica. Novament s Plat el qui pens aquest logos hermenutic i la seva tkhne com un logos i una tkhne dialctica, i genialment, en el Sofista, va comprendre que les idees (que apareixen) en les quals la dialctica es produeix sn les idees o figures del moviment (el que dna testimoni del marc de laparixer) i del reps (que dna testimoni de l'inflexible lloc de l'immbil, del que s mort). I els enllaos, les frontisses, entre reps i moviment sn aquelles determinacions categorials (hermenutico-dialctiques) que permeten especificar la conjunci i disjunci de reps i moviment, a saber, Mateix i Altre, tauton i zateron. La frontissa s frontissa com a tauton/zateron, lloc on Mateix i Altre institueixen el nexe (nexus) entre el que reposa en ell mateix (marc hermtic) i el que es mou i apareix (marc de l'aparixer). Es tracta, doncs, de desplegar aquesta dialctica del lmit en relaci a aquesta doble idea i forma que s reps i moviment. I en tant que el temps s, des d'Aristtil, pensat com a mesura i nombre d'aquest moviment, es tracta d'anar preparant una reflexi futura sobre el temps. Per conv, en primer lloc, deixar ben clar el marc topo-lgic que s'ofereix com a alternativa al pensar metafsic (que, com es veu, inclou tamb plantejaments com el heideggeri). Aquest marc topolgic dna lloc a tres espais o mbits, els quals s'anomenen marcs per dues raons: perqu es tanquen en la forma d'exercir pressi (per contacte o per delegaci i distncia), i perqu constitueixen, els uns respecte dels altres, embolcalls. Cal dir, no obstant aix, que noms un d'ells, el marc hermenutic o fronterer, t la prerrogativa de mantenir relaci directa amb els altres dos, noms que d'una forma oposada. El marc de l'aparixer i el marc hermtic, en canvi, no poden relacionar-se ni comunicar-se entre ells: estan infinitament separats. Per el marc fronterer, en tant que comunica tant amb el marc de l'aparixer com amb el marc hermtic, permet la vehiculaci de missatges o el correu de doble direcci (Hermes) entre el marc hermtic (dels morts) i el marc de l'aparixer (del llenguatge com a parla, parla entre els vius). Quines instncies poblen aquest marc mediador que s nexe entre els dos marcs extrems, entre els confins del marc de l'aparixer i del marc hermtic? En aquest punt, Plat dna la pauta. En primer lloc, tot espai s emplaament i territori, o habitat, d'un habitant. L'habitant del marc de l'aparixer s el mortal, s a dir, lsser viu que parla (i que est parlant). L'habitant del marc hermtic s lin-mortal, s a dir, lsser que no es mou, o est en-reps, que jau o descansa en la seva in-mortalitat (i com a tal est no-viu o est mort des de la perspectiva dels mortals). D'ell, se'n pot parlar, per no parla: respon a aquest parlar d'ell amb el mut silenci de l'Inflexible (Severino). Doncs b, l'habitant del territori o hbitat del lmit, diu Plat, s el daimon (aix, per exemple, Eros, que, en la seva indagaci del que se sostreu i li

[6]

falta, arbitra expedients, indstries, s a dir, tcniques hermenutiques). De fet, Eros obre el curs i l'aixeta d'Anamnesis, re-miniscncia. 0 estableix relaci essencial amb Mnemosyne (memria). De daimons o titans d'aquesta espcie, sn Mnemosyne i Eros els qui habiten aquest interval o va que hi ha entre els marcs dels confins, o extrems, i que, en virtut d'aquesta cpula (nexus) concedeixen unitat al tot (Plat). Un altre daimon s logos com a logos dialctic que dna voltes en aquesta zona fronterera i obre l'mbit de vivificaci de la parla dels parlants (vius racionals) i comunicant amb aquells que no parlen per dels quals, en virtut de Mnemosyne (i Eros), se'n pot parlar (referents de silenci). Un altre s Poiesis, agermanat en el Banquet a Eros, que porta de l'absent (me on) una certa presncia als mortals com a pro-ducci, com a poema. I la figura que dna ales a aquests daimons, en el sentit que els eleva a la seva condici titnica a la ms aria i etria de l'espai obert entre mortals i in-mortals (morts), aquesta figura s Hermes, Angelos, el que porta bona nova (naixement, nativitat) i el que sostrau el que ha nascut i ho torna al marc hermtic (Hermes conductor de les nimes a Mades). En tant que el mortal s'enlaira fins a la possible comunicaci amb els habitants d'aquesta zona de mediaci, a travs de la seva ertica, la seva lgica dialctica i la seva anamntica, es constitueix ell mateix en habitant de la frontera, en fronterer, realitzant aquesta condici a travs del poetitzar (poiein) o del pensar (logos filo-sfic). Noms si es produeix aquest enlairament passa de ser simple mortal a la condici fronterera. Noms llavors pot ser habitant del lmit, de la frontera, proper als daimons i a Hermes (als ngels). Doncs b, aquest espai fronterer s l'espai conjuntiu-disjuntiu: l'espai de la cpula i de la disjunci. Aquesta cpula i aquesta disjunci sn pensades pel pensar metafsic com a lsser en tant que sser. Per el pensar metafsic pensa aquest sser en tant que sser com a lsser de l'ens (en la seva orientaci cap als tcnics) o b com el Seyn que diferencia entre lsser de l'ens, com el Seyn ms antic que l'ens, i que es troba ms enll, epekeine tes ousias (interpretaci plotiniana o heideggerina del Parmnides i de la Repblica platnics). Per lsser en tant que sser no pot ser ni el marc de l'aparixer (ser de l'ens) ni del marc hermtic (Seyn) com a lloc on es produeix el diferenciarse dsser i ens. Lsser en tant que sser s aquell que permet diferenciar ambds marcs extrems i concedir-los la seva especificitat i diferncia, i al mateix temps permet conjugar-los i articular-los. Aquest espai fronterer s el que queda nomenat com el titular d'aquest sser en tant que sser buscat per Aristtil. Lsser, com a sser, s aquest lmit, aquesta frontera, aquest espai des del qual poden determinar-se les ontologies regionals o especials, relatives al marc de l'aparixer (mn) i al marc hermtic (du). Aquest s l'espai de la cpula. Noms que aquesta cpula no s el Subjecte o l'Home, com creu el Kant de l'Opus postumum, sin el marc fronterer, habitat per daimons i hermeneutes (Hermes), mbit al qual pot enlairar-se el fronterer. Aquesta tkhne dialctica i hermenutica que s'expandeix en el marc de l'aparixer en dileg interminable entre parlants, constitueix la via del mig que resol la perptua oscillaci de la metafsica, anticipada per Plat, entre

un logos manitic, carismtic i inspirat, fundat en l'indisposable (els dus) i del qual no pot donar-se'n ra, i un logos tecnificat segons el model de la tkhne d'Hefaistos i Atenea, el model prometec de dominar i posar a disposici del foc (com a llar dins de la casa, a recer i sota sostre, tectum, tkhne). Aquesta tkhne dialgica, en canvi, s'escampa en conversaci sense rematar-se en conclusi tcnico-epistmica, a la manera de l'episteme i de lorganon meta-fsic que entronitzar Aristtil. Aquest produir-se del logos platnic com a di-leg indica radicalment aquest depassar del meta-fsic. En ell es rememora un logos prometafsic de carcter agonal, polmic (G. Colli), tal com s exposat amb qualitat aforstica i enigmtica per Heraclit. Per en aquest dialogar retorna el pensar com a via a recrrer en el cam de sortida de la metafsica. Avui la filosofia pot tornar a ser el que ja va ser, di-leg dia-lctic. El logos platnic s dileg in-terminable que no es clausura com a conclusi. El sillogitzar platnic s un dialogar que implica parlants, el que parla, el que escolta (i desprs respon) i aquell de qui es parla (per exemple, Parmnides, els mobilistes i els sofistes en el dileg El Sofista). Aquest sillogitzar no s'organitza sillogsticament al voltant d'una premissa-mediaci-conclusi. No s'organitza com una sillogstica que, com l'aristotlica, pot arribar a ser calculable, com ho ser amb Leibniz i amb la lgica matemtica, sin que aquest sillogisme dialgic, que es proposa en hiptesis que sn discutides, disputades i refutades, o polemitzades i guerrejades, dna un saldo negatiu i destructiu que obliga a recrrer sempre a altres hiptesis, en un moviment sense conclusi. En el Parmnides platnic es mostra de forma expressa i expressiva aquesta no conclusi, d'una forma ben interessant: el dileg acaba sobtadament, i es suggereix aix que pot ser i ha de ser re-emprs. En altres casos, una vegada es suggereix la no conclusivitat d'aquesta conversa interminable (regressi sense fi de l'Anamnesis en relaci a l'Immemorial o d'Eros en relaci al seu obscur desig sempre en falta), es recorre a all narratiu (mite) per suggerir certa argumentaci que no posa tant a prova la voluntat de saber (episteme) com l'opinable susceptible de ser raonablement cregut (doxa i pistis). Se suggereix aix la fundaci d'un nexe dialctic entre logos i mythos, entre pensar dialctic i poetitzar (narratiu) que, amb la metafsica, es trenca: i es trenca en la doble forma de l'alienaci tecno-cientfica de l'episteme i de l'alienaci inspirada de l'art, de la poesia i de la narrativa genial. Plat, en efecte, funda la metafsica en instituir els tres llocs, aix que Kant anomenar Idees, com a llocs externs, que permeten la previsi tcnica del que s o del que apareix (o esdev), a saber, nima (idea psicolgica), B (idea onto-teolgica) i Polis-kosmos (Idea cosmolgica-cosmopolita). Institueix l'nima, Du, i la fundaci, des d'nima i B (Agathon, o instncia solar), de mn, com a instncies externes des d'on observar i contemplar el mn des de fora. Du i Home assumeixen la figura del Weltanschauer i del Kosmotheoros (observador extern del mn) per dir-ho a la manera de Kant de l'Opus postumum. Des d'aquest espai extern i separat es vol fundar tcnicament mn i ciutat, es vol instituir la nova paideia i politeia. Aix s el metafsic que Plat funda: un saber tecno-cientfic que pre-veu des de fora un obrar tecno-productiu sobre la ciutat o el mn mediat per la visi que illumina la previsi i el projecte tecno-cientfic, i

[7]

aquesta visi s eidos, idea, aspecte del que sempre s i mai esdev. Per aquest mateix Plat obre el curs que permet destruir aquesta trinitat o aquest triangle d'instncies externes al mn i al llenguatge (Psyche, Kosmos, Theos). Aquesta exterioritat queda dissolta ja que aquesta nima, a la qual es vol externa, s'evidencia com a espai hermenutic, mbit del Mnemosyne al voltant d'idees, o aspectes limtrofs de la zona intermitja i de la seva complexa multiplicitat. Puix que lsser exhibeix aquesta multiplicitat. Aquest sser s sser en tant que aix s liminar-limtrof. Com a tal lmit, es pot veure de moltes formes, tantes com idees, que Plat les pensa mltiples, complexes, formant una complexa xarxa que el dialecte ha de recrrer, percebent les comunitats i diferenciacions eidtiques, l'enlla o frontissa que permet mostrar les seves articulacions i les seves distincions. Amb la qual cosa, precisament en voler-se fundar el metafsic en l'eidos, i en l'nima, se l'ha depassat ja en el seu carcter exterior, ja que aquesta diferncia succeeix, passa, s'esdev, en el lmit, en l'espai fronterer i hermenutic, terra de Mnemosyne i d'Eros i d'un logos agonal, polmic i dialctic (dia-lgic). Aquest equilibri platnic es trenca primer amb Aristtil i desprs amb Plot: Aristtil creant les bases de la cincia (Segons Analtics) i trans-passant d'una dialctica dialgica i viva a una lgica com a organon de tot discurs de l'acci (una lgica metalingstica que se situa com a organon de tot discurs del subjecte d'acci, lgico-dialctic, retric); i Plot, creant les bases de l'art inspirat (esttica del geni). El metafsic resulta d'aquesta comunitat d'oposats que sorgeixen amb Aristtil i Plot. Plat s la frontissa entre la vella saviesa trgica dels sophois (savis) i el nou rgim metafsic que inaugura Aristtil i culmina Plot. Ell, que fund el metafsic, aquest pensar-dir orientat cap a l'exterior, exterior respecte del mn i llenguatge, s qui pot retornar a la manera de Zarathustra, per mostrarnos l'altra via, la via de la mediaci, el cam del mig, la ciutat de la frontera, del limes, de l'hermenutic, la ptria dels daimons i dels ngels (Hermes) que permetria reconduir el logos, pensar-dir, per un cam fecund, travessant i deixant enrera la disciplina metafsica, tant la tecno-cientfica com la suposadament indisciplina del genial i manitic, de l'artstic, potic i suposadament inspirat.

[8]