Joan

Maragall
1860 1878 1879
Joan Maragall neix el 10 d’octubre a la casa Publica el seu primer poema, «Al veure’t l’ànima Després de dos anys de resistència a
familiar, al número 4 del carrer de Jaume entera», al setmanari humorístic Lo Nunci. incorporar-se al negoci familiar, Maragall
Giralt a Barcelona. És el quart fill i únic noi de ingressa a la Universitat, on inicia la carrera de
Josep Maragall i Vilarosal, fabricant tèxtil, i de Dret, típica solució de compromís quan un fill
Rosa Gorina i Folch. d’industrial decideix dedicar-se a la literatura.
Hi coneixerà Antoni Roura (1860-1910) i Josep
SOL, SOLET… Soler i Miquel (1861-1897), companys de facultat
amb els quals mantindrà una relació d’amistat i
Quan jo era petit intel·lectual decisiva.
vivia arraulit
en un carrer negre. D’aquell desballestament
El mur hi era humit, d’aspiracions contrariades s’alçà,
pro el sol hi era alegre. portant l’estendard de la rebel·lió,
ma passió per la poesia. Carrer de Jaume Giralt
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

Per ‘llà a Sant Josep Notes autobiogràfiques (1885)

el bon sol solet

lliscava i lluïa
pel carreró estret.
Joan Maragall als divuit anys
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

En mon cos neulit

llavors jo sentia Detall de l’entrada de la casa on va néixer Joan Maragall,
al carrer Jaume Giralt, 4 (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

una esgarrifança

1881 1884
de goig i alegria.

Visions & Cants (1900)

Obté la Flor natural del III Certamen Literari Acaba els estudis i li pervé una nova crisi. Davant
de Badalona amb el poema «Dins sa cambra», la disjuntiva de ser poeta o burgès assumint-ne
recreació d’un episodi del Faust de Goethe, que totes les conseqüències, Maragall se sent incapaç
encetarà el recull antològic Les disperses (1904). de triar i passa tres anys estèrils.

Ex-libris de Joan Maragall per Alexandre de Riquer Composició fotogràfica amb objectes personals de Joan Maragall
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya) (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

1885 1888 1890 1891

ODA INFINITA

Tinc una oda començada

Escriu les Notes autobiogràfiques.
La Naturalesa és Déu Pare, l’Art Déu
Fill, i l’Amor és Déu Esperit Sant,
que són un sol Déu: la Bellesa.
Això per a mi és tot.
Notes autobiogràfiques (1885)
Comença a exercir d’advocat i es planteja
seriosament la possibilitat del matrimoni.
Per altra banda, el 30 d’abril publica l’«Oda
infinita» a la Ilustració Catalana. Maragall
comença a trobar-se a si mateix com a poeta
al mateix temps que es resigna a acceptar la
seva condició de burgès adult.
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada Entra a treballar al despatx de l’advocat Brugada. Apareixen a L’Avenç (1889-1893) les dues primeres
tot quant canta en la ventada, L’octubre ingressa a la redacció del Diario de poesies «dignes», segons Maragall, després de
tot quant brilla en l’espai. Barcelona el portaveu de la burgesia catalana l’«Oda infinita»: «Enviant les flors» i «Les minves
dirigit per Joan Mañé i Flaquer. del gener». Tradueix Goethe.
[…] El 27 de desembre es casa amb Clara Noble.
Ah! Barcelona, Barcelona, ciutat Un grup d’amics li regala una edició limitada de les
Sols desitjo per ma glòria burgesa, humida, aplanadora, seves poesies. És una mena de consagració pública
que, si algú aquesta oda sap, ah burgesia, ah muretons i flassades, com a poeta.
al moment en què jo mòria, gènero tou i de poca consistència,
me la digui de memòria ah mitjania, en riquesa, en posició,
mot per mot, de cap a cap. en tot, ah! símbol de tota mitjania, tu
Barcelona m’has ben fotut!!!… I enmig
Me la digui a cau d’orella, de tot haig de donar gràcies a Déu i em
esbrinant-me fil per fil, resigno a ser barceloní en tota la força
de la ignota meravella i extensió de la paraula. Ja tenia raó en
que a la vida ens aparella Peio, que en som de fenicis!!!
el teixit ferm i subtil. Carta a Antoni Roura (Barcelona, 16-V-1890)

I sabré si en lo que penses

Carnet Exposició Universal de Barcelona
–oh poeta extasiat!– L’actriu Ramona Mestres fent de Dimàntia a
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
hi ha un ressò de les cadències Nausica, Teatre Eldorado, 1912
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)

de l’ocell d’ales immenses

que nia en l’eternitat.

Poesies (1895)
 El poeta extasiat
el poeta extasiat

1893
PATERNAL

Furient va esclatant l’odi per la terra,

regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
Descobreix Nietzsche i publica, amb el amb pit ben esforçat, com a la guerra. Ja hauràs vist per la premsa que de poc
pseudònim de Pamphilos, un article sobre el seu no ens rebenten a n’en Martínez Campos.
pensament a L’Avenç, a més de la traducció d’un A cada esclat mortal —la gent trèmula Això ens dóna molta importància: els
fragment d’Així parlà Zarathustra. es gira: periòdics estrangers parlen de Barcelona
Participa, amb el grup de L’Avenç, en l’estrena de la crueltat que avança, —la por que com d’un gran centro anarquista,
La Intrusa de Maurice Maeterlinck a Sitges. s’enretira, és dir, que anem en primera fila del
Entra a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. se van partint el món… modernisme.
Neix la seva primera filla. El 7 de novembre, Carta a Antoni Roura (29-IX-1893)

en l’acte d’obertura de la temporada, es produeix Mirant el fill que mama, —a la mare

un atemptat anarquista al Liceu. Maragall, que sospira,
que en va ser testimoni, escriu «Paternal». el pare arruga el front.

Pro l’infant ignocent,

que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, —se mira an ella,
i riu bàrbarament.
Darreres de la casa de quatre pisos Joan Maragall amb la seva muller, Clara Noble, l’any 1896
que la família Maragall es va fer al carrer Trafalgar, 15 (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
Poesies (1895) (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

Maragall a la redacció del «Brusi», Diario de Barcelona, 1895

(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
1894
Guanya l’Englantina d’Or als Jocs Florals
de Barcelona amb el poema «La sardana».
Participa en la Tercera Festa Modernista
de Sitges, dedicada a la literatura moderna,
amb les «Estrofes decadentistes».
Joan Maragall amb el seu pare, Josep Maragall i Vilarosal
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
1895 1896
Forma part de la nova junta catalanista de l’Ateneu, presidida per Àngel Guimerà, en qualitat de secretari. Guanya la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals
Publica Poesies a la Tipografia de L’Avenç. de Barcelona amb el poema «El mal caçador».
Tradueix Wagner al català: una escena del Parsifal
Què te n’haurà semblat? Aquí ha fet cert efecte, encara que en un círcol reduït, com per a un concert de l’Orfeó Català i una altra
pots compendre. La crítica fins ara m’ha sigut sumament favorable. En el correu de Tristany i Isolda.
que ve t’enviaré els periòdics que n’han parlat ja i els qui fins llavors en parlaran.
Lo que més m’afalaga és l’ésser considerat com a innovador (a Catalunya,
a Espanya) i com tenint personalitat pròpia.
Carta a Antoni Roura (9-IV-1895)

1898 1899
Escriu «Els tres cants de la guerra». Publica l’«Oda Gràcies per la teva felicitació sobre lo ODA A ESPANYA (fragment) S’instal·la a Sant Gervasi. Se li apareix per primera
a Espanya» i el «Cant dels joves» a la revista d’Ifigènia. Crec que es fa un gran bé an vegada el Comte Arnau: irracionalisme nietzscheà,
Catalònia (1898-1900), que representa una simbiosi el catalanisme ennoblint-lo introduint- On ets Espanya? —No et veig enlloc. intel·lectual modernista, individualisme. Publica
del modernisme i el catalanisme. Tradueix Ifigènia hi obres mestres com la de Goethe: i em No sents la meva veu atronadora? la primera part d’«El Comte Arnau» a Catalònia.
a Tàurida, publicada també a Catalònia, amb motiu sembla que aquesta vegada el cop no ha No entens aquesta llengua —que et parla
de la representació dirigida per Adrià Gual als sigut en va. Per la high life que va assistir entre perills?
Jardins del Laberint d’Horta en una de les primeres al Laberinto, allò fou com una espècie de Has desaprès d’entendre an els teus fills?
sessions del Teatre Íntim. revelació de que el català, aplicat a coses Adéu Espanya!
Joan Maragall i Miquel Utrillo als Jardins del Laberint d’Horta
amb motiu de l’estrena d’Ifigènia a Tàurida
grans, no era ordinari.
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
Carta a Joaquim Freixas (15-X-1898) Visions & Cants (1900)

Cobertes i portades de bona part de les obres orginals i traduccions

de Joan Maragall (Biblioteca de Catalunya. Barcelona)

Joan Maragall sobre una mula d’excursió

a Camprodon l’any 1898
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

Caricatura de Bagaria (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)

1900
Mort del pare, que li deixa resolta per
sempre més la qüestió econòmica. Publica
Visions & Cants, on recull els poemes
dedicats a la reinterpretació dels grans
mites llegendaris catalans i els poemes, de
to vitalista, escrits per ser cantats en corals
i orfeons, molt especialment l’Orfeó Català.
El signe de la pàtria, jo crec que
és el llenguatge permanentment
estès en un territori.
«El sentiment de pàtria», Ilustració Llevantina (16-XI-1900)
1904
Escriu «De les reials jornades», reflexions sobre
la visita d’Alfons XIII a Catalunya l’any 1904,
esdeveniment que provoca una important escissió
a la Lliga Regionalista. Aproximació al projecte
polític d’Enric Prat de la Riba. Obté la Flor Natural
als Jocs Florals de Barcelona amb el poema «Glosa»
i és proclamat Mestre en Gai Saber. Publica Les
disperses i, per iniciativa de Josep Carner, Artículos
(1893-1903). Estrena de La Margarideta
al Teatre de les Arts sota la direcció d’Adrià Gual.
1907
Escriu l’Elogi de la poesia. Desplaça l’èmfasi de la
idea de la paraula viva a la idea més tradicional de
ritme i forma: l’emoció estètica neix de la percepció
unitària del món —a través d’un paisatge o escena—
en formes i estructures i les seves relacions, i la
comunicació d’aquesta emoció pel poema es fa a
través del trasllat d’aquestes formes i relacions al pla
del llenguatge. Presideix els Jocs Florals de Lleida.
1910
Escriu el «Cant espiritual» i una coda a les Notes
autobiogràfiques.
Lo que em dol és no sentir la joventut
de la meva banda, no poder veure el
meu criteri objectivat en ella. Veliaquí
lo que fa temps em retrau d’intervenir,
fins dintre de les meves forces, en la
cosa pública.
Carta a Ramon Rucabado (16-XI-1910)
Retrat familiar al jardí de la casa de Sant Gervasi el 1908
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
Retrat de Joan Maragall per Ramon Casas
(Pèl & Ploma, 33, 13-I-1900)
1905
Torna al Diario de Barcelona cridat pel nou
director, Miquel dels Sants Oliver, però se’n separa
novament al cap d’un any, quan aquest dimiteix.
Rebutja formar part de la candidatura al Congrés
dels diputats per la Lliga Regionalista. Presideix la
Festa de la Bellesa de Palafrugell i els Jocs Florals
de Girona, iniciatives culturals vinculades
al catalanisme republicà.
ELOGI DE LA POESIA
Poesia és l’art de la paraula, entenent per
Art la bellesa passada a través de l’home,
i per Bellesa la revelació de l’essència per
la forma. Forma vull dir l’empremta que
en la matèria de les coses ha deixat
el ritme creador.
1911
El Diario de Barcelona el torna a cridar i es
converteix en la veu de la consciència de la seva
societat. Els seus darrers articles prenen un to
d’urgència i una intensitat persuasiva contra la
construcció ideològica del Noucentisme i la política
intervencionista de la Lliga Regionalista. Publica
Seqüències, assumpció individual del dolor, de la
culpa col·lectiva i de la seva expiació. Tradueix
els Himnes homèrics. A l’estiu, experimenta una
important davallada de salut. Mor el 20 de desembre.
Joan Maragall en una reunió d’advocats l’any 1910
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
1903
Casa de la família de Joan Maragall al carrer Alfons XII, 79
(Sant Gervasi) feta des del jardí
Trenca per primera vegada amb el Diario de
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
Barcelona per discrepàncies polítiques amb la
direcció a propòsit del catalanisme. Es presenta a la
presidència de l’Ateneu i dedica el seu discurs a l’Elogi
1902
de la paraula. La revista Catalunya (1903-1905) dirigida
per Josep Carner el nomena «Rei dels Joves».
Segueix la pluja de visites per llegir-me coses
o demanar-me presidències de certàmens,
Després d’una estada conjunta al Montseny, col·laboració en diaris, al·locucions per
comença la correspondència amb Josep Pijoan demanar caritats, anades a solemnitats,
vetllades, etc., etc. No ho dic per alabar-me,
(1879-1963), una amistat intel·lectualment
estimulant que ocupa el buit que li havia deixat però tinc por d’arribar a ser una gran patum.
Clara Noble i Joan Maragall al jardí de casa seva l’any 1903
el suïcidi de Josep Soler i Miquel. (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya) Carta a Josep Pijoan (maig 1903)
1906 ¿Entendreu tota la meva emoció davant
l’Enllà d’en Maragall quan us hagi dit que
és una obra que em torba i —literalment—
Participa en el Congrés Internacional de la Llengua
m’espanta?… Quin llibre! Per ventura
Catalana. Es compromet amb el moviment de
mai la paraula humana hagi arribat a tan Caricatura de Joan Maragall, per Junceda
Solidaritat Catalana. Publica Enllà, on assoleix la (Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
solemnes extrems com en ell…
plenitud literària («Les muntanyes», «Vistes al
De vegades —haig de confessar-ho—, no
mar») en una poesia que opta per la simplificació
sé pensar sense terror en el destí del Així la vostra sardana s’ha fet la dansa
de temes i de procediments mètrics i retòrics i que
nostre poble, obligat a sostenir, sobre la catalana, perquè és una dansa de reis:
incorpora la reflexió sobre la pròpia experiència
seva pobra normalitat, tan precària, el tothom hi va a una, però cadascú hi
creadora. El tema nacionalista no desapareix, però
pes i la grandesa i la glòria d’aquestes entra i en surt quan vol. […] És la dansa
hi esdevé implícit. Acaba la traducció d’Enric
sublims anormalitats: la Sagrada Família, federal que ajunta els homes lliures i els
d’Ofterdingen, de Novalis. Se li apareix per segona
la poesia maragallenca… pobles lliures; és la dansa catalana.
vegada el Comte Arnau, símbol de l’intel·lectual
Xènius, «Glosari: Enllà i la generació noucentista», «Discurs del president del Jurat literari En Joan Maragall», Festa de la
compromès i redemptor. La Veu de Catalunya, 29-VI-1906 Bellesa de Figueres (maig 1906)
1908 1909
Comença a escriure Nausica, que no acabaria El 4 de febrer comença a escriure una nova «Oda a Barcelona» que acaba, a partir de la setena estrofa, en un
fins a començament de setembre de 1910 i que no motllo completament nou després de l’experiència dels fets revolucionaris de la Setmana Tràgica. Publica
s’estrenaria fins al 1912, pòstumament. Tercera «Ah Barcelona!» i «L’església cremada». Abans de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre, escriu
aparició del Comte Arnau: redemptor i víctima «La ciutat del perdó» per a La Veu de Catalunya, que no va aconseguir publicar.
propiciatòria, retorn a l’individualisme.
Se m’ha tornat a aparèixer el Comte ODA NOVA A BARCELONA (fragment) El cor no vos diu res, ara, mentre estan
l’Arnau, que ja em pensava haver-lo fusellant gent a Montjuïc solament perquè
llençat per sempre més a sa eterna via. Tal com ets, tal te vull, ciutat mala: en ella es manifestà amb més claretat
Carta a Josep Pijoan (Olot, 1-IX-1908) és com un mal donat, de tu s’exhala: aquest mal que és el de tots nosaltres?
que ets vana i coquina i traïdora i grollera, «La ciutat del perdó» (abans de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, el 13-X-1909)
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! I amb tos pecats, nostra! Nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!
Seqüències (1911)
No, mi admirado Miquel de Unamuno; no, amigo mío muy querido; no puede ser, no CANT ESPIRITUAL (fragment)
podemos tomar la lengua castellana «como lengua propia», no podríamos hablar. […]
Porque no es sólo de la lengua que quiero decir. Quiero decir también de todo nuestro Tant se val! Aquest món, sia com sia,
catalanismo, del cual ella es alma y símbolo […]. Creo que necesitamos todavía de mucho tan divers, tan extens, tan temporal:
catalanismo idílico, de mucha concentración de amor a Cataluña, de mucho exclusivismo. aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
De un exclusivismo, sin embargo, que no sea hostilidad entre hermanos sinó un ejercicio és ma pàtria, Senyor: i no podria
de íntima independència, de dejarse en paz unos a otros, tratando sólo de entenderse en ésser també una pàtria celestial?
aquello más necesario a la convivencia en el Estado común. […] Esa es mi fe, y todo lo Home só i és humana ma mesura
demás me parece perder tiempo y malgastar fuerzas. per tot quant puga creure i esperar:
«Catalunya i avant», Diario de Barcelona (5-X-1911) si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
Retrat de Joan Maragall per Ramon Casas
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
Unamuno, Maragall, Pijoan i Gaudí, per Ricard Opisso
(Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya)
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Tot lo que veig se vos assembla en mi…
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!
Seqüències (1911)
 Joan
Maragall
Teatre nou,
teatre íntim
Joan Maragall va compartir amb el grup modernista de L’Avenç la necessitat de regenerar i recatalanitzar
Ifigènia
la cultura catalana com a condició sine qua non per a la seva modernització. Per això, arremet amb duresa
contra el género chico i el flamenquisme i defensa la traducció de les grans obres europees: se sent fascinat
IFIGÈNIA

Ai! No voldria que en mon cor, a l’últim,

la mala voluntat fos arrelada
dels vells Titans. Olímpics, feu que l’odi
contra vosaltres, en mon pit tan tendre
no clavi també l’urpa! Oh déus, salveu-me,
salvant la vostra imatge en la meva ànima!
per Ibsen, accepta el decadentisme de Maeterlinck com a revulsiu estètic, adapta la teorització de Wagner
sobre el drama líric a la circumstància catalana i es compromet activament amb el projecte del Teatre
Goethe, Ifigènia a Tàurida (traducció de Joan Maragall)
Logotip o monograma d’Adrià Adrià Gual
Íntim d’Adrià Gual a partir de 1898. Estrenada als Jardins del Laberint d’Horta del Marquès d’Alfarràs el 10 d’octubre de 1898. Gual i Queralt i del Teatre Íntim (Institut del Teatre.
Museu de les Arts Escèniques)

Un artista de la fuerza de Ibsen no puede Aquella poesía enfermiza se apoderó del

hacer sino gran Arte, arte trascendiendo a la
vida entera.
Su lectura nos ha impresionado de tal
manera que, a nuestra vez, tampoco podemos
resistir al deseo de hacer participar a
nuestros lectores de la impresión que aquella
lectura nos ha causado. […] Enrique Ibsen
público, de todo el público, desde el primer
momento, manteniéndole suspenso con
escasas intermitencias hasta el sobrecogedor
final en que lo levantó en una nerviosa
aclamación seguida de atronadores aplausos.
«La “festa modernista”», Diario de Barcelona (12-IX-1893)

es el ídolo de cierta juventud moderna;

y tampoco se olvide que los poetas y los
filósofos suelen ser los precursores de los
grandes movimientos humanos.
«Un enemigo del pueblo», Diario de Barcelona (10-XII-1892)
Cartell de J. Gual, Palau de la Música Catalana, 1930
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)
En quant a teatres, s’ha de fer una guerra
a mort al género chico. No ens hem de
cansar de dir i de fer córrer la idea que el
flamenquisme i el xulisme són els salts
endarrere d’una raça decrèpita que, de més a
més, no és la nostra.

«La independència de Catalunya» (1897)

Cartell de Miquel Utrillo, Jardins del Laberint d’Horta, 1898

(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)

Por poseer un sentido optimista trascendental de
la vida, Goethe es, como quizás ningún otro grande
artista, un perpetuo educador […] que abarca la
totalidad de la vida y tiene constantemente los
ojos abiertos y fijos en la lontananza hacia donde
la humanidad camina. Por esto Goethe es hoy más
moderno que en su tiempo, y mañana lo será tal
vez más que hoy; por esto cada generación querrá
pagarle su tributo.
«Goethe», Diario de Barcelona (16-VIII-1899)
Si Wagner tiene un valor universal, es como Ifigènia a Tàurida, als Jardins del Laberint d’Horta, 1898.
L’actriu Clotilda Domus com a Ifigènia.
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)
jefe de escuela. Su teoría sobre el teatro
y sobre el drama lírico es susceptible de
adaptarse al arte de todos los pueblos, pero
en cada uno según su genio y su lenguaje.
Y ésta es la única manera como nosotros
sabemos entender el wagnerismo: como
compenetración del arte y de la vida de cada
pueblo; pues si alguna forma de arte ha de
ser nacional, popular, es el teatro, que es el
arte para las multitudes.

«Wagner fuera de Alemania», Diario de Barcelona (6-XII-1899)

Maragall fou el primer a donar la cara al

públic en nom del nostre Teatre Íntim naixent.

Adrià Gual, Mitja vida de teatre. Memòries (1960)

Teatre
i el teatre
Margarideta
Crític
militant
Ni la cura amb què [La Margarideta] fou muntada,
ni l’esforç dels seus intèrprets, tant com les
col·laboracions diverses que hi vam acoblar, no van
ésser prou per a combatre la sistemàtica reprovació
de certs intel·lectuals tocats de conservadorisme
malgrat que llegien Nietzsche i parlaven encantats
de tot allò que mai no havien vist de prop.
Adrià Gual, Mitja vida de teatre. Memòries (1960)
Els Lladres [d’Ignasi Iglésias] és cosa un
bon xic infantil; és allò de «ara faré una cosa que
serà aixís i allís i patatim patatam, etc.»
Carta a Antoni Roura (23-X-1899)
El arte dramático es eminentemente sintético: en
una frase resume una situación de años, en un gesto
un carácter, en una escena un mundo, y bien puede
decirse que el público que asiste a la representación
de veras de un drama de veras, vive espiritualmente
muchos años y muchas vidas en la hora intensa
que corre en las tablas.
«El fakir», Diario de Barcelona (6-II-1902)
El compromís de Maragall amb la regeneració i
la modernització del teatre català es referma amb
l’exercici de la crítica. Crític militant a favor del teatre
íntim, poètic, simbòlic, líric, Maragall és capaç de
valorar les propostes més agosarades, estèticament
parlant, i més allunyades dels gustos del gran públic.
Sepulcres blancs, de Jaime Brossa, es un
drama–libro. El drama–libro se distingue del drama
teatral en que la concepción es más abstracta,
y la acción y los personajes más a propósito
para ser vistos a través de la lectura.
«Sepulcres blancs, de Brossa», Diario de Barcelona (4-I-1900)
¡Pobre público! Y el caso es que, en el teatro, es
siempre él quien tiene razón; porque el teatro
se ha hecho para él y no para los críticos.
«Fruta de invierno», Diario de Barcelona (17-X-1905)
Tal com ho ha fet, jo crec que s’ha equivocat, crec
que el drama de la Margarideta que vegérem
al Teatre Íntim, si bé humaníssim i punyent en
el fons, se ressent de grans inverossimilituds,
puerilitats i fins falsetats en els detalls, en l’acció
i en la psicologia mateixa dels personatges, si el
considerem com un drama d’avui que passa entre
tipos de nostres temps. I tot això contribueix que
la impressió sigui menys fonda.
Emili Tintorer, «Teatres: La Margarideta […]»,
Joventut, 198, (25-XI-1903)
MARGARIDETA
La mare m’ha matat,
el pare m’ha menjat;
la meva germaneta
s’enduia la cassola,
i ha llençat els ossos en un raconet.
M’he tornat un aucellet…
Vola, vola, vola, vola…
Goethe, La Margarideta (traducció de Joan Maragall). Aquesta obra es va
representar per primera vegada en el Teatre de les Arts, per la companyia
del Teatre Íntim la nit del 16 de novembre de 1903.
Segon aconteixement: l’estreno de La Margarideta al
teatre d’en Gual. Discussió extraordinària i, en general,
molt respectuosa per a mi, pobre de mi. Perquè lo cert
és que, en el fons, i salvant amb grans alabances el
treball literari de traducció, la idea de treure el drama
del seu ambient tradicional ha sigut considerada com
una grossa equivocació. Això pels savis i sobretot pels
semisavis. El bon públic innocent, encara que un xic
desconcertat per la rapidesa amb què es succeeixen les
curtes i intenses escenes, em sembla que ha entrat en el
drama. Però fins això, que al capdavall és lo principal,
lo únic, no podrem saber-ho bé fins que el drama surti
del públic fi d’en Gual i vagi al públic gruixut, i això si
els empresaris es sobreposen a l’esverament que els ha
d’haver produït la crítica i s’atreveixen a dur l’obra a
altres teatres, que ho dubto molt.
Carta a Josep Pijoan (Barcelona, 26-XI-1903)
¿Cómo se resuelve V. a ir al teatro? Allí no se
encontrará V. con su pueblo, sino con el público;
Proveu de situar en el temps present les tragèdies
d’Èsquil i Sòfocles i us quedareu meravellats
es muy diferente; le escandalizará V. en vano. de lo poc que n’haureu de tocar perquè el públic
Cada uno por sí en su casa lee lo que V. escribe, els admeti com una palpitació de vida present.
y su alma individual, pura, a solas, es forzada (Jo llegia Els Perses quan el daltabaix de Cuba i
por su verbo; pero en el teatro hay el alma bestial Filipines, i m’esborronava). Agafem Shakespeare
de la masa, concupiscente de acción y nada más, i us passarà lo mateix. […]
impenetrable al verbo. Doncs aquest drama universalment viu,
jo he intentat mostrar-lo amb la vivor nostra.
Carta a Miguel de Unamuno (Barcelona, 31-XII-1909)
«La Margarideta. Advertència del traductor» (1904)
Yo creo que las críticas de teatro en general Un art així ja es comprèn que no pot ser
deberían hacerlas los niños. Pero ¿qué? ¿no es por saludablement social: […] en quant al present,
ventura el público, ese gran niño, el que hace allí los és un art terriblement individualista.
grandes éxitos per encima de todas las críticas? […] Però tot sentiment de vida, quan és sincer, és
¡Arte maravilloso el del teatro, que es una respectable, i quan és artísticament intensificat
especialidad aparte de todas las artes bellas al és digne de contemplació.
sintetizarlas alterándolas! ¡Cuánta delicadeza
perdida en él, y cuánta brocha gorda que se «Silenci. Drama de món de l’Adrià Gual.- Tip. L’Avenç,
1898», Catalonia, 3, (25-III-1898)
convierte en sublimidad! […] ¡Arte maravilloso,
el del teatro! ¡Arte de niños que sólo saben ver!
«Francisco Soler y Rovirosa», Diario de Barcelona (6-XII-1900)
Retrat de Joan Maragall per Ramon Casas
(Pèl & Ploma, 33, 13-I-1900)
El jardí abandonat es la obra más bella que la
tristeza de Santiago Rusiñol ha producido.
«La obra de Santiago Rusiñol», Diario de Barcelona (20-IV-1900)
Aquest art primitiu que viu de l’acció és el teatre. […]
Jo crec que […] el teatre és l’art abans de les arts, nucli
primitiu d’on elles, elevant-se, comencen a divergir.
«Del teatre» (1909)
Escena final del quadre setè de La Margarideta
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)
A la part inferior: Ifigènia a Tàurida, als Jardins del Laberint d’Horta, 1898
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)
El dramaturg Nausica NAUSICA

Oh! sí: vivim aquí molt retirades;

no sabem res del món ni de ses terres,
i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria
anar lluny, anar lluny a la ventura
i veure moltes altres encontrades
Després de traduir Ifigènia a Tàurida, La Margarideta i Eridon i Amina, per al Teatre Íntim, i de col·laborar i conèixer la gent dels altres pobles
en el projecte de Felip Pedrell de musicar El Comte Arnau, Maragall va assajar també la creació dramàtica. i que em passessin coses molt diverses
Nausica, acabada el 1910, constitueix la seva particular i única aportació a l’escena catalana sense perdre, i estranyes, i perills… Veure com brilla
però, en cap moment, la referència literària universal que li aporta l’Odissea d’Homer. Contrapunt femení del el sol en cada lloc, les nits de lluna
Decorat del tercer acte de Nausica, a càrrec dels escenògrafs Moragas i Alarma
Comte Arnau, Nausica encarnarà la puresa i el sacrifici com a instruments de redempció de la humanitat. (Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques) en la mar solitària, i les tempestes
que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris
resplendint sos colors entre la pluja.
Ai! Dimàntia, vivim massa quietes,
vivim massa ignorantes: jo em deleixo,
l’ànima se me’n va pel món.
Joan Maragall, Nausica: tragèdia en tres actes treta de l’Odissea
d’Homer. L’obra es va estrenar pòstumament el 6 d’abril de 1912
pel Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans al Teatre Eldorado i es va
publicar el 1913.

Ciutadans, aquesta és la nit de Pasqua i és quan les
minyones, de la finestra estant, escolten com les
caramelles passen pel carrer, i com se deturen a
cantar, i com, del carrer a la finestra, puja la cançó.
Però enguany, la bona cançó no ve del carrer sinó
del mig aire. Des de la vora de les estrelles
la canta, transfigurada en aparença de la filla d’un
rei feaci, la Paraula santíssima d’un poeta mort…
[…] Aleshores la Nausica grega devindrà una altra
minyona de la pàtria.
Eugeni d’Ors, «La Victòria de la Paraula sobre la Mort. Parlament llegit
abans de l’estrena de Nausica», El Poble Català (7-IV-1912)
L’actor Capdevila caracteritzat com a Daimó a Nausica, Teatre Eldorado, 1912
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)
La nostra terra havia d’encendre en l’ànima d’en
Maragall el desig de sentir-hi ressonar paraules
que fossin plenes d’aquella mateixa harmonia que
sentiren les platges gregues, i abans de morir ens
ha deixat la primera obra d’una vastíssima labor
a fer: la del teatre català mediterrani. L’exaltació
de les gestes catalanes en el mar, en les quals hi
havia encara una impulsió de la Grècia helena i
de la força llatina, és un horitzó obert als nostres
poetes. En Maragall ha començat i no pot ser més
gloriós aquest inici.
Alexandre Plana, «Joan Maragall. Nausica», El Poble Català (11-IV-1912)
Doncs sí: ahir vaig acabar la Nausica; al capdavall
potser no haurà resultat més que un entreteniment.
Que hi he posat quelcom de viu, ho sé de
segur; lo que no sé és si això hi haurà restat de viu.
En fi, ja està fet; però tinc molts dubtes en portar-
ho al teatre; perquè em temo que allí s’acabaria de
morir lo que no hagués mort al escriure-ho.
Carta a Josep Pijoan
(Caldetes, 4-IX-1910)
Si Homer fa que Ulisses travessi el seu darrer freu
pregonament adormit, Maragall ens el presenta
havent de governar ell mateix, en rumb secret la nau
que el reintegra a la pàtria antiga. És òbvia la part
que té en això l’exigència dramàtica; però en el fons,
no en dubtem, hi ha també una idea cristiana de
col·laboració del lliure albir, en íntima determinació
i vigilància, al generós transport de la gràcia. Varada
la nau i en mar l’heroi, el record que d’ell resta
viurà per si, dins l’obra poètica que el fixa. Per aquí
creiem que cal cercar aquell «quelcom de viu»
que Maragall estava segur d’haver posat en la seva
tragèdia de Nausica. No ens sorprendria gens una
lletra a la manera d’aquella en la qual explica el
simbolisme del Comte Arnau; i que també hi digués:
«Jo no he vist el sentit de l’obra sinó a mesura que me
l’he anada traient enfora.»

Carles Riba, Nausica, de Joan Maragall (1938)

El «Comte l’Arnau» sigue andando y algo verá L’actriu Emilia Baró fent de Nausica, Teatre Eldorado, 1912
(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)

V. de ello: éste me parece a trozos muy musical,

pero teatralmente no lo siento ni sé cómo lo
hiciera. Sólo comprendo que un músico hiciera
de él lo que Strauss del Don Juan de Levan
(guardadas las distancias): un poema musical
que comentara las palabras… sin las palabras.
Lo de la «rondalla» me atrae: sólo falta que se
me aparezca y le juro que no perdería la ocasión
de ir en la noble compañía de V.

Carta a Felip Pedrell (s.d.)

Esbós d’escenografia per a Nausica, Teatre Eldorado, Barcelona, 1921

(Institut del Teatre. Museu de les Arts Escèniques)

Exposició organitzada i produïda Comissariat Coordinació Documentació

pel Teatre Nacional de Catalunya Margarida Casacuberta Isaïes Fanlo Maryse Badiou
i la Institució de les Lletres Catalanes Bernat Puigtobella

Amb el suport de
l’Arxiu Maragall. Biblioteca de Catalunya
i l’Arxiu de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona

Amb el patrocini de