LA CULPABILITAT DE FEDRA

Isabel Ruiz Clemente 39388454B Literatura Universal

Fedra, personatge de la mitologia grega. Princesa, filla del rei Minos de Creta i la seva dona Pasfae, i germana dAriadna. Raptada per Teseu per tal de casar-se. Fedra ha estat immortalitzada a la histria de la literatura a travs dEuripides, Racine, Miguel dUnamuno, Sarah Kane, Salvador Espriu, o Zol, entre altres; a ms de servir dinspiraci en obres pictriques, escultures i pellcules, ha estat versionada, recreada i traduda al llarg de la historia. En la literatura catalana Salvador Espriu recrea el mite a partir de la traducci de la Fedra de Lloren Villalonga, atorgant-li un caire ms actual on els elements varien i es transformen i alhora es conserven i tornen a aparixer. Espriu crea una historia on el tema i largument provenen de Vilallonga, per alhora no mostra cap referncia durant la narraci de que estigui basada en el text en castell daquest. Seguidament analitzare aquest a obra fent petites comparacions amb altres autors com Euripides, Racine i Unamuno. Salvador Espriu ens explica el mite a traves duna narradora, la qual pot ser considerada una altra Fedra, ja que ha experimentat el que li passar a la protagonista i aix ho explica parlant del prncep del qual es va enamorar i del divorci amb el seu marit el marqus. Daquesta manera lautor ens dona a entendre latemporalitat del mite i que Fedra no ha estat la nica que ha passat per aquesta situaci. Aquesta narradora, la senyora Montigny, ens situa a una illa quasi grega la qual compara amb Itlia, per que podem deduir que s Mallorca per lorigen del text. Les fonts dinspiraci de Salvador Espriu van ser la mediterrnea, el mar, la Bblia i els clssics grecs els quals menciona o deixa entreveure en el text - i aix ho va saber sintetitzar a la perfecci en aquesta obra, acompanyant-la duna decadncia gris.
s una illa quasi grega. // Els indgens viuen submergits en la calma, entre ametllers innocents, oliveres leproses, tarongerars insignes. Arreu la visi o el pressentiment de la mar, una mar mai enfurida, dun blau gaireb sus. Les hores llisquem sense presses damunt la pell de lilla, quasi grega, quasi humana: t fins espina dorsal.(Espriu, 79)

Si ens fixem en el context histric en el qual va escriure Espriu aquest text, trobem una histria perfectament lligada a la decadncia de laristocrcia Mallorquina; per una banda a partir del relat trgic i per altra en el moment que ens parla aix del Carnaval:
Era el carnaval etern, el detestable carnaval que ens permet de submergirnos en lestupidessa tot proclamant la nostra distinci a part. Calmem aleshores la nostra set de transgredir normes, desdevenir vulgars.(Espriu, 90)

El tractament daquesta obra s totalment coherent amb el mon que rodejava a Salvador Espriu; pensem en la Mallorca de George Sand i Chopin, que fou una illa dins un altra, com la historia que ens explica Espriu a travs de la narradora, la successi de festes, les trobades de personatges que feien que les seves vides no estiguessin buides gracies a lalcohol i les drogues. Fedra viu una situaci mitolgica en un mn contemporani en el qual les deesses i les creences religioses han desaparegut per donar lloc a un ambient decadent, una crisi cultural occidental conjuntament amb la decadncia de la burgesia que es veur reflectida mpliament en lobra. Espriu ens parla de lorigen de la tragdia de Fedra, donant tota la culpa a la protagonista.
Va sacrificar la puresa de lestirp, la sang de Pasfae preservada de contaminaci a travs dels millenaris/.../Una mena destrany mirall, un complement propi, i el transformava en Teseu.(Espriu, 84)

Ella s la nica responsable ja que en troba en Teseu un mirall de s mateixa i a partir daquest moment crea i/o inventa un Teseu del qual es casa, per aquest est en la seva imaginaci. Aix Espriu trenca amb la tradici de lHiplit dEurpides i de la Fedra de Racine,els quals atribueixen la culpabilitat a Afrodita, i lintent de seducci a Hiplit. El dileg entre la Fedra la llit i Hiplit a punt de partir a Amrica queda en silenci, espcie d exercici de discreci aristocrtica que la senyora de Montigny es permet. Mes tard del dileg ve la mort, de la m dEnone, la mort de la criada s el darrer gest de fidelitat daquesta ombra que sempre ha anat al costat de la protagonista i que alhora lha guiat cap a aquest dest trgic. Al llarg de la historia sempre ha estat presentada com un personatge al qual no se li atribueix la categoria de noble Fedra se sucida com hem pogut veure a les versions dEurpides, Racine i Unamuno- i Hiplit es perd en el mar tal i com va ser castigat pel seu pare al text dEuripides. Una gran diferncia que apareix en aquesta Fedra envers la dEurpides, Racine o Unamuno s el paper dHiplit, la vitalitat daquest esta esgotada, consumida en les drogues o el joc, entrant a la carrera militar per una qesti de comoditat o de relacions. La impossibilitat d'entendre el mn present t a veure amb la impossibilitat de trobar un sentit en aquest mn, i en les seves prpies vides. Finalment, la narradora dedica unes lnies a la prpia mort i lincapacitat de suportar el present.
Havent recobrat el somriure, he viscut desprs uns anys en pau, illuminada per afectes i amistats de posta. Aquesta discreta claror mha ajudat a suportar la grolleria del mn davui, aspre, estult, romntic, cridaner, sense ironia. Ara espero amb calma la mort, victoriosa de tota mena d espectres, fins del dHiplit, presoner en el fons de loce. Amb tot, el retrat de Regoyos presideix,

dacord amb la meva prometena, el meu sal, tal vegada lltim sal de Pars.(Espriu, 101)

A travs d'aquestes pgines dEspriu ens hem apropat als dilemes del mn contemporani, lidea de decadncia i el concepte de fastig, de bu it existencial. L'univers de lilla no s un univers heroic, tot sobreviu per obra de l'artifici i de la continutat de vells ritus o codis o normes. La mateixa idea de passi, que s central en el mite de Fedra aqu s una neurosi crnica, un codi de secrets que no poden explotar. El sucidi no pren la forma dorca o una espasa, sn pastilles, Fedra mor dormint, sense crits. L'escndol ve desprs per no passa dels comentaris i els murmuris. Les pgines finals de la narradora esperant la mort envoltada de les seves relacions de l'ocs s la metfora d'un mn sense sentit, parla de l'ltim sal de Pars en un moment en el qual els salons ja no sn ni l'espai del debat intellectual ni de la mundanitat, sin una supervivncia de llinatges acabats. Aqu el mite apareix com a mscara d'una mscara, la d'un carnestoltes finit.

Referncies Espriu, Salvador. Antigona Fedra Una altra Fedra si us plau. Edicions 62. Barcelona