ELS MONS ISLMICS: UNA HISTRIA PLURAL*

Joan Manuel Cabezas Lpez Doctor en Antropologia Social

EXPANSI I CONSTITUCI HISTRICA DE LISLAM

La creaci de lUmma (comunitat de creients) islmica t el seu punt de partida i de galvanitzaci en la persona de Muhammad. Nascut a La Meca lany 570, Muhammad reb la primera revellaci divina quan tenia 40 anys. En el nntxol ecolgic de La Meca es comen a condensar el corpus islmic, el seu horitz de mobilitzaci collectiva, i els seus eixos simblics fonamentals. Un element a tenir en compte en la cristallitzaci del que seria el nucli fundacional islmic fou la resistncia davant la persecuci obstinada que els seus fidels van patir, persecuci que va incloure intents dassassinar el Profeta, i que va ajudar a coagular de manera ms slida la petita comunitat primignia adepta a Muhammad. Lany 622, quan aquest marx de La Meca amb els seus muhadjirun (companys en lemigraci o Hgira, de lrab Hijra), el lloc de destinaci no va ser altre que la ciutat de Yathrib, coneguda desprs amb el nom de Medina (Madinat al-Nabi, literalment: la ciutat del Profeta) i, cal remarcar-ho, dotada duna atmosfera social a on el component hebrc era fora destacable. No s pas atzars que lIslam es geners en una rea de frontera mltiple com era, al segle VI, lArbia meridional. La frontera, entesa com a zona, emmarca una densificaci de la comunicaci (Cabezas Lpez, 2002: 27) que facilita els processos de diferenciaci i la invenci de noves frmules culturals (religioses, en el cas que ens ocupa). En la pennsula arbiga de lpoca convivien rabs nmades i pobles sudarbics, els quals eren camperols sedentaris propers als Etops des del punt de vista etnocultural (llengua, tradicions) i religis. Entre els rabs la religi era de caire animista, s a dir, es veneraven dus dorigen astral i ctnic, aix com en elements del paisatge. Tamb existien importants nuclis jueus, la majoria dels quals eren rabs nmades, i antigues poblacions de cristians a les ciutats, per tamb a les zones rurals. Uns cristians que eren majoritaris, precisament, en les zones de cultura sudarbiga. De fet, el parentiu religis i cultural entre ambdues ribes del Mar Roig explica que Kaleb, rei dAxum (imperi situat a lactual Etipia), envis 60 000 combatents a Arbia per a protegir els cristians sudarbics de les matances a mans dels jueus. I en lpoca del naixement de Muhammad, els axumites enviaren una expedici punitiva ni ms ni menys que cap a La Meca, expedici fracasada que marc linici de la fi del domini etop en el sud de la pennsula Arbiga. Lembranzida fundacional de lIslam permet que, coincidint amb la mort de Muhammad (lany 632), gaireb tota Arbia estigus islamitzada, com a mnim formalment. Les bosses de poblaci cristiana van perdurar uns segles a la pennsula
*

Article publicat a Europa de les nacions. La revista del CIEMEN, nm. 51, estiu 2003, pp. 17-25.

arbiga: aix, al s. X eren ben presents a la regi del Hiyaz. Daltra banda, les comunitats hebrques van continuar existint a Arbia (sobretot a la zona del Iemen) gaireb fins lactualitat.

LISLAM ALS SEGLES VII-X: LA GRAN EXPANSI

Els primers quatre califes que succeren Muhammad comenaren lexpansi fora de la pennsula Arbiga. Aquests al-rashidun (califes guiats amb rectitud) van ser Abu Bakr (632-634), Umar (634-644), Uthman (644-656) i Al (656-661), i reixiren en la unificaci de les diverses cabiles rabs, la qual cosa ajuda a entendre llur potent expansi i les nombroses victries aconseguides tant sobre lImperi bizant com sobre la Prsia dels Sassnides. Aix, lany 650, els musulmans ja estaven a les portes de la ndia, i sendinsaven a lsia central fins al riu Amu-Dari (actual Uzbekistan). A ms, des del 642 Egipte estava sota control rabo-musulm, el que proporcionava un excellent marc territorial des don comenar la penetraci pel Nord dfrica. En la majoria dels pasos conquerits, la poblaci local no opos cap resistncia als invasors, essencialemtn perque no tenien res a perdre amb un canvi damos. Fins i tot foren ben rebuts en alguns casos. Lexpansi satur coincidint amb la disputa (veritable guerra civil) que, a la mort dUthman, enfront Al i Muawiya. A la mort del primer tingu lloc lascensi de la dinastia Omeia (661), que en els seus primers anys avan fora al nord dfrica, a lsia central i, fins i tot, assetj en dues ocasions Constantinoble, la capital bizantina. Una segona onada de conquestes en tots els fronts tingu lloc a finals del s. VII i comenaments del VIII, abastant tot el Magrib i la pennsula Ibrica, la Transoxnia (actual Kazakhstan), la regi de Sindh (sudest de lactual Pakistan), Gergia, Armnia, i fins i tot algunes zones dOccitnia. Els rabs de lpoca omeia acceptaren de bon grau els sistemes dadministraci bizantins i sassnides, i traslladaren llur capital a la ciutat de Damasc. Per la classe dirigent omeia acumul el poder en poques mans, la qual cosa desemboc en una revolta interna que don lloc a la nova dinastia Abbassi (any 750), que compt amb lajut de tots els sectors descontents, la majoria dells musulmans no-rabs que reclamaven igualtat de drets en una comunitat fonamentada, precisament, en la igualtat entre els creients. Aquesta revoluci absida acab amb el regne rab omeia, i inaugur el vertader imperi islmic, a on les distincions eren de caire religis, no pas tniconacional. Els absides canviaren de lloc la capital, traslladant-la de Damasc a Bagdad, la qual cosa implic que lorientaci prioritria vers el Mediterrani canvis de manera notable, i prengus un perfil geopoltic que, sense deixar de banda el Meditarrani, tamb promocions lIslam en lrea oriental de limperi. Aix explica que aviat sannexionssin les provncies del Caspi, ensems que al s. IX siniciava la conquesta de Siclia, Sardenya i Creta. Aix s: el canvi geogrfic del centre de gravetat de lImperi provoc que, per una banda, lany 756 un sector omeia cres una dinastia independent a Al-Andalus que perdur dos-cent cinquanta anys, i que, per una altra, durant el periode que va del 750 al 800 els abssides perdssin el control de totes les provncies africanes situades a loest dEgipte. Al Magrib, els kharidjites i els idrisites crearen sistemes

poltics propis, i lany 800 el governador dIfriqiya (actual Tunsia) sindependitz i fund la seva prpia dinastia. Desprs de la revolta dels Zandj1, el procs de desintegraci abssida fou encara ms evident: efmeres dinasties sorgiren a Prsia, lsia central, Arbia i Sria, i fins i tot el centre poltic abssida, lactual Iraq, va caure en mans de la dinastia xita dels buwayhis. Per si aix fos poc, a loest, els fatims crearen al s. X un califat rival que englob Egipte i Sria. I quan lany 929 Abd al Rahmam III va prendre possessi del ttol de califa2 dAl-Andalus, el mn islmic englobaba en un mateix espai de temps ni ms ni menys que a tres califats diferents. Abans dacabar aquest apartat, cal subratllar que la tolerncia, majoritriament, va caracteritzar la conducta de la majoria dautoritats musulmanes, el que explica que ja ben entrat el s. X la major part de la poblaci dEgipte fos encara de religi cristiana.

LISLAM: DEL SENEGAL A INDONSIA (SEGLES XI- XV)

A mitjans del s. XI els turcs saljuk, units a lIslam sunn(vid. infra), van alliberar els abbasss del jou dels xiites buwayhi. Els pobles turcs del centre dsia, per, havien constituit un factor dominant en tot lOrient mitj des del s. IX i, per exemple, les tropes dels estats musulmans estaven formades, majoritriament, per cavalleria turca. La novetat de la invasi dels turcs saljuk era que inaugurava un moviment de preeminncia turca en el mn islmic, agafant el relleu dels rabs en lexpansi del Dar al-islam3. Aix, els saljuk conqueriren el centre i est dsia menor, gran fortalesa de lImperi bizant. Als segles segents, diverses dinasties turques se succeiren en el poder, fins a arribar a conquerir Constantinoble (1453). Aquesta data, conjuntament amb la prdua dels darrers territoris musulmans de la pennsula Ibrica (1492), marca una nova etapa en la histria de lIslam. Per ms enll davatars geopoltics, lascenci dels turcs remarc el paper de la renovaci religiosa de lortodoxia sunn, parallela a un fenomen original que es don a les regions occidentals dels mons islmics: els Almorvits i llur enrgic moviment de purificaci contra lheterodoxia. Ambds casos sn semblants, i no pas per casualitat: els dos pobles defensors de lortodxia islmica van sser nmades (turcs els uns, amazics els altres) recentment incorporats en el mn islmic. s ms: tots dos moviments de renovaci ortodoxa van sorgir a les fronteres de les terres musulmanes. No es pas casual que laclaparadora avanada almorvit sorigins a Al-Muravit, enclavament situat en una illa del riu Senegal. Cal afegir que en plena zona cultural amazic (berber), s a dir, a les muntanyes de lAtles, va nixer el moviment dels al-Muwahhidun (confessors de l), que tamb
Els Zandj (en persa: negres) eren descendents desclaus africans que vivien a Mesopotmia. Aquests salaren en armes contra el califat absida en diverses ocasions: anys 689-90, 694, 750 i, sobretot, en lany 869, que dur catorze anys, cre un estat independent zandj, i implic fortes batalles al sud de Mesopotmia i al nord de Prsia. No hi ha dubte de que les conseqncies econmiques, poltiques i socials daquesta llarga revolta afectaren profundament tot el mn islmic. 2 Cal aclarir que el ttol califal implicava que aquell aix considerat era Amir al muminin, s a dir, prncep dels creients. Daqu que sigui remarcable la coincidncia de tres califes que reclamaven aquesta condici. 3 Ja els avantpassats dels Saljuk, els Ghaznavids, havien comenat llur conquesta militar de la ndia. I daltres dinasties van seguir les seves passes, com ara els Grans Mogols, que al s. XVI podien afirmar que la major part de la ndia estava dins del Dar al-islam.
1

sextengu per la pennsula Ibrica (anys 1145-1223) i que install la capital a Shblia (Sevilla). Tornant a la banda oriental de la Mediterrnia, hem dindicar que els turcs seljuk van generar un soldanat que fou esclafat al segle XIII amb motiu de la invasi mogol. Aquest fet motiv el sorgiment demirats turcmans independents a la zona oest de lantic estat dels seljuk (conegut com a Imperi seljcida). Tot plegat, fins que a comenaments del s. XIV lemir Othman I Ghazi inici lexpansi territorial otomana i, amb ella, un nou moviment de distole de lIslam. Aix, vers el 1389 ja controlaven Bulgria i part de Srbia, i al llarg del s. XV ocuparen Bsnia, Albnia, Grcia, lactual Romania, tota Anatlia i el hinterland de Crimea. En terres africanes, lIslam formava part del sistema cultural de fora nacions subsaharianes des del s. XI. Tot i amb aix, hi ha dades fefaents que indiquen contactes entre amazics islamitzats i tnies negroafricanes vers lany 735, i fins i tot s probable que ja a mitjans del segle VIII el governant de Gao (actual Mal) fos musulm. Al llarg dels segles XII-XIV la presncia islmica, ben ferma entre les elits dels imperis sudanesos (Mal, Sonrai, estats Hausa, Knem-Bornu), va anar escolant-se per mplies capes de la poblaci, i aten el Golf de Guinea mercs a la sinonmia existent entre comerciants de llarg recorregut i musulmans. A lfrica oriental tamb fou el comer (en aquest cas, a travs de lndic) el que port la fe islmica als pobles de lactual costa de Knya, Tanznia i Moambic, arribant a diverses rees del nord i sudest de lilla de Madagascar. Tot aix succe entre els segles X i XV, coincidint amb la penetraci musulmana ms al nord, s a dir, a la regi de Somlia (ss. VIII-X) i als pasos vens de la cristiana Etipia, com s el cas de Nbia, islamitzada des dels inicis del s. XIV. A la zona asitica, lIslam va penetrar entre els pobles turcs coneguts genricament com a Ttars (autodenominats Bolghari), per la qual cosa ja al s. XVXVI trobem comunitats islmiques a la Rssia central i a Sibria. Lrea hindostnica, lluny dsser una mera zona de frontera de lIslam, entr plenament dins daquesta civilitzaci. De facto, com ja sha comentat, els musulmans estaven presents a la ndia des de la primera dcada del s. VIII, degut a lexpansi Omeia. Lany 1206, daltra banda, es fund el soldanat de Delhi, vinculat al califat abssida, i quan durant el s. XIII els mongols saquejaven el cor de lIslam, els croats encara reivindicaven possessions musulmanes al Prxim Orient, i el poder poltic andalus reculava davant dels regnes cristians ibrics, noms a la ndia estava en expansi lIslam. LExtrem Orient asitic va rebre influncies islmiques des dels volts del s. VIII, i sembla ser que, amb motiu del dens trfic comercial que existia entre el mn islmic i la Xina, sorgiren fora collectius musulmans a regions com Yunnan (sudest de la Xina). A la zona del Sinkiang (Uigurstan o Turquestan oriental, actualment ocupat per lestat xins), els musulmans de llengua turca eren clarament majoritaris. A lsia sudoriental, lexpansi islmica va veures precedida per assentaments comercials rabs (ja al s. IV a Xina i al VII a Sumatra) i perses (des del s. XI). Cap a finals del s. XIII comenaren a sorgir estats musulmans al sudest asitic, i a les acaballes del segle XVI la major part dIndonsia i de la pennsula de Malaca havia adoptat lIslam. Aix, quan Marco Polo visit Sumatra (any 1292) hi trob un Islam ben establert. Per un altre cant, lIslam estava present a Borneo i al sud de les Filipines (sobretot a Mindanao i lilla de Sulu) des dels segles XIV-XV. Cal apuntar que els musulmans filipins, en llur moviment de resistncia enfront dels espanyols, primer, i del poder de Manila, desprs, han adoptat com a etnnim propi el terme Moro, un mot que sovint s rebutjat en daltres indrets pel seu rerefons pejoratiu.

Daltra banda, resulta oport recordar que, al bell mig daquests processos poltics, diversos collectius cristians (Rumi) romanien a les muntanyes del Magrib en dates tan tardanes com sn els segles XII i XIII. I sembla sser que acabaren per dilurse dins la poblaci musulmana ja ben entrat el s. XVI. Una altra bona mostra de lesperit obert i respectus de la major part de societats islmiques tradicionals.

ELS MNS ISLMICS ALS SEGLES XVI-XIX

Desprs de les importants conquestes dutes a terme pels otomans, el s. XVI marc una nova intensificaci en les onades islamitzadores. Justament lany 1501 nasqu limperi persa safvida, el qual convert a gaireb tots els pobles persfons al xisme (en la seva variant duodecimana4), i el mateix van fer amb els collectius turcs de Prsia. Caldria assenyalar que la dinastia safvida no era persa en el seu origen, sin provinent de lactual Azerbaidjan. Desprs dun perode de notable solidesa, limperi safvida entr en un procs de prdua de poder coincidint amb la mort del Xah Abbas I (1629). Abbas promogu el comer amb Europa, i el seu gran respecte pels cristians del seu imperi (molts dells armenis) va facilitar larribada a Prsia de fora missioners catlics, ensems que nombrosos mercaders europeus comerciaven a Ispahan (capital safvida). Al segle XVII, mentre el poder otom extenia lIslam fins a les portes de Viena i, pel nord, atenava gran part dUcrana, i mentre que els safvides refermaven llur domini a Prsia i a lAfganistan, la ndia mogola romangu en primera lnia del mn islmic. A ms, el sultanat de Gujarat (nordoest de la ndia) establ al s. XVI una densa coordinaci naval amb els turcs otomans. La decadncia dels imperis islmics (safvida, mongol i otom) comen amb la caiguda del primer (any 1722), que comport la invasi dels afgans i la destrucci dIspahan, una posterior (per breu) invasi otomana, i un perode marcat per la militaritzaci i els conflictes interns. Aquesta situaci acab el 1796, any en el qual puj al poder la dinastia Qayar, la qual shi va mantenir fins gaireb el s. XX mercs a lajut combinat de Rssia i de la Gran Bretanya. Limperi otom, desprs de la grandesa del govern de Soliman I, comen a afeblir-se. Tot i que els otomans encara continussin essent militarment poderosos al llarg dels s. XVI i XVII, lauge del principat de Moscou esdevingu una amenaa per a les seves fronteres septentrionals de lImperi Otom, amenaa davant la qual contraatac Murad III conquerint el Cucas i Azerbaidjan (1578). Aquesta conquesta, per, va ser un miratge, doncs daleshores en les contnues confrontacions blliques amb els seus vens van reduir la immensa extensi territorial otomana, sobretot desprs dels tractats de Kk Kainarci (1774) i de Iassi (1792), que van fer del riu Danubi la frontera nord dels otomans. El segle XIX marc el comenament de la f de lImperi otom, que en la viglia de la Primera Guerra Mundial noms controlava, a Europa, Trcia i Macednia. El nou estat turc (1923) modernitz les seves estructures, es cobr amb una aura de lacitat i continu de manera molt ms sagnant amb lopressi contra les minories que comen a finals del segle XIX i, sobretot, en iniciar-se el s. XX.
4

Que sost que dotz i darrer imam no va morir, sino que tornar com a mahdi (messies)

En diverses zones del mn agitades per segles de tracta negrera, i amb societats en profunda erosi, lIslam va consolidar-se al llarg del segle XVIII i, sobretot, XIX. La ra era que la fe islmica avituallava amb una certa legitimitat que cohesions uns espais socials profundament desestructurats: lestat de Samory, el dAl Hajj Umar Tall, el de Sokoto, o lestat Mahdista5, en sn una bona mostra dentitats poltiques articulades entorn de la fe islmica. De fet, la invasi colonial francesa i britnica va topar amb la slida resistncia daquests sistemes poltics que trobren en lIslam llur argamasa simblica. Lambivalncia i, fins i tot, els esdeveniments aparentment contradictoris, sn ingredients que apareixen, puntualment, dins els horitzons histrics dels pobles, i les nacions islmiques no sn pas una excepci. Aix, la penetraci imperial europea a lfrica i la modernitzaci parallela dalgunes infrastructures viries van facilitar, indirectament, la penetraci de lIslam en indrets que, fins aleshores, havien roms refractaris a aquest. El cas del pas Sereer, al Senegal, s fora illustratiu. A lensems, el principi clssic del divide ut impera va sser aplicat en terres negroafricanes, i aix ho mostra lexemple de la caiguda dAl Hajj Umar Tall, musulm procedent del Takrur (N. de lactual Senegal), pertanyent a la confraria Tidjaniya, i que aconsegu unificar gran part de lfrica occidental fins que, lany 1864, fou abatut per tropes enquadrades en una altra confraria, la Qadiriya, aliada per locasi al general francs Faidherbe.

ELS MUSULMANS AL SEGLE XX

El segle XX ha estat marcat, pel que a lIslam es refereix, per un doble moviment: per un cant, gran part de les seves extensions territorials (conquerides per pasos occidentals a finals del segle XIX) van sser ocupades de manera fora ms enrgica per les administracions europees i, desprs de la Segona Guerra mundial, va comenar un cert procs de descolonitzaci que, essencialment, ha consistit en la delegaci dun poder purament formal a les elits dels pasos musulmans, deixant subsistir (i reforant ad infinitum) les relacions de dependncia establertes tant pel colonialisme, com per limperialisme com per, finalment, el neoimperialisme travestit de globalitzaci. Prova daquesta progressiva extensi i presa de posicions del sistema de pensament modern occidental (que absolutitza la realitat i ofereix una visi escissionista i fonamentalista de les identificacions), prova daquesta modernitzaci, diem, s lactual auge de moviments profundament moderns i occidentalitzats, com el wahhabisme a lArbia Saud i daltres estats (Bin Laden ns un exemple) o, darrerament, els islamistes deobands6, amb la illustraci de la gens tradicional i encara
5

LIslam tamb ofer marcs de catalitzaci de les resistncies davant limperialisme. Aix, en el Sudan ocupat per egipcis i anglesos, els descontents cristallitzaren quan, el 1881, Muhammad Ahmad es proclam Mahdi i predic la restauraci de lIslam primigeni. Lesta que sorg daquest moviment mahdista dur tretze anys, i noms la decidida intervenci britnica determin la seva f, tot i que el model que inspir el rgim mahdista va ser manllevat pel sultanat del Darfur (oest de lactual Sudan), un sultanat que va continuar existint fins lany 1916. 6 Moviment religis musulm sorgit a la ciutat ndia de Deoband lany 1867, i que significa una clara modernitzaci de les doctrines islmiques, s a dir, ladopci duna nica visi de la realitat, considerada

menys pregonament musulmana corrent taliban (beneda pels EUA durant fora anys enfront del dimoni comunista). Tamb resulta interessant comentar que, al llarg del segle XX, diverses comunitats musulmanes han sorgit en nous espais socials. Es tracta de collectius que han adoptat la matriu islmica com a forma dautoafirmaci etnonacional. Aquest s el cas, per exemple, dels nombrosos afroamericans dels Estats Units que han esdevingut musulmans7. Tamb a la Repblica de Sudfrica, en especial a la zona de ZululandNatal i a Johannesburg, existeixen sistemes socials (indis i negroafricans) dobedincia islmica8. Daltres rees de lfrica subsahariana han vist en el darrer segle com hi brollaven (o es multiplicaven) diversos collectius musulmans: Malawi, est de la Repblica Democrtica del Congo, zones dUganda, etc. El context socio-histric del segle XX tamb incentiv la creaci de noves confraries, con s el cas de la Hamalliyya, sorgida a la zona del Nioro (frontera entre el sahel mali i maurit) a comenaments de segle. Aquesta nova confraria, notablement progressista (igualtat de les classes socials, promoci de la dona, alliberament dels esclaus) ensems que austera (condemna del luxe), ha tingut un gran recolzament social al Sahel de Mal (des de Nioro fins a Bandiagara), al Hodh maurit (a on resideix el seu sharif) i al nord de Burkina Faso. Tot i que la modernitzaci penetr de manera cada cop ms decidida en terreny musulm, la tradicional pluralitat de les terres islmiques continu existint fins ben entrat el segle XX. Com a exemples situats a dos pols espacials ben diferents, podem citar el cas dels jueus del Yemen (fora nombrosos encara a lpoca dels 1930) i el de les comunitats hebraques del sud del Marroc, ben presents tant a les ciutats com a les rees rurals fins als anys 1950.

UNA DIVERSITAT PER DESCOBRIR

Fent servir una metfora visual, hom pot dir que lexpansi de lIslam no fou pas assimilable a una gran taca en permanent creixement, sin que prengu la forma duna srie de successives rfagues, procedents de diversos contextos geohistrics, poltics i culturals, i que sassentren en diverses conques semntiques pregonament diferenciades, s a dir: el verns de lIslam va introduir-se a sobre de diversos psits particulars, i daquesta combinaci sesdev la coloraci especfica que, en els diversos espais i temps, han adquirit les comunitats islmiques. Si a aquest procs lafegim la gran difractaci interna de lIslam, subdividit en una rica gamma de variants i de
com lnica realment vlida i que, a ms, ha dsser imposada a la resta. Talment, el mateix que el propi Occident modern ha tractat de dur sempre a terme. 7 El grup ms important dels musulmans dEUA s Nation of Islam. Fundat lany 1935 per Elijah Muhammad, esdevingu un slid referent collectiu afroameric als anys 1960. Actualment hi ha unes 1209 mesquites als EUA, el 60 % delles construides al llarg de les dues darreres dcades. Daltra banda, a lrea metropolitana de Toronto (Canad) existeixen prop de mig mili de musulmans. 8 LIslam a Sudfrica fou practicat de manera gaireb exclusiva, fins mitjans dels anys 1970, per persones dorigen majoritriament hindostnic. Den fa uns 25 anys, llocs com Soweto han vist incrementar-se de manera notable (encara que sense esdevenir un fenomen massiu) el nombre de conversions a lIslam, fins a sumar en lactualitat ms de 10 000 persones. Com en el cas dels negres americans, lembranzida de lIslam entre alguns sectors de la poblaci negroafricana a Sudfrica ha pivotat en levident desestructuraci social i la necessitat de trobar referents simblics i matrius didentificaci el suficientment vlides com per a reeixir en una certa cohesi.

collectius, obtindrem un formidable caleidoscopi com a plasmaci ms acurada de les constellacions islmiques, i no pas una opaca placa tancada, uniforme i immbil, com el pensament nic dominant ens voldria fer creure. Quines sn algunes daquestes variants internes de la fe islmica? Per comenar, cal recordar la ja esmentada disputa entre el califa Al i Muawiya, que ocasion una lluita entre els seus seguidors respectius. Al accept la formaci duna comisi formada per dos membres, un en representaci seva i, laltre, Muawiya, per molts seguidors dAl rebutjren aquesta proposta i expressaren el seu desacord: daqu el seu nom de Kharidjs (de kharadja, marxar). Al llarg dels segles VII-VIII els kharidjs se sublevaren contra el govern omeia i abssida. Alguns kharidjis del Magrib propagaren llur doctrina entre els amazic descontents amb el rgim dopressi al que estaven sotmesos, i es reagruparen en diverses sectes: azariks, naiads, sufrs i ibads. Els musulmans que romangueren fidels a Al van sser anomenats Shiatu Ali (partidaris dAl), don prov el terme Xi. Els xis afegiren noves doctrines al cos islmic, com la que considera que en tots les poques existeix un Imam infalible (el primer fou Al) guiat per la divinitat. Molt aviat, el xisme es subdivid en nombrosos grups, entre els quals es poden destacar dos: els duodecimans (Ithna ashariyya), que reconeixen als dotze descendents dAl, i que s la religi destat dIran des del s. XVI, i els Septimans, que noms reconeixen al set Imam, Ismal (daqu que tamb sanomenin Ismailites). Els Ismailites estan avui fora concentrats en rees com el Badakhstan (sud de Tadjikistan) i el nordest dAfganistan. Algunes ramificacions de lIsmailisme sn els drusos del Lban i Sria, i els al Hashishiyyu, actius a lOrient mitj entre els segles XII i XIV. Una altra branca xi sn els zaids, separats del tronc principal lany 740 com a reacci contra el xisme duodecim. Les muntanyes del sud del Iemen constituren el seu lloc de refugi predilecte. Cal afegir que no tots els descendents dAl (que tenien dret al ttol de sharif) van sser adeptes al xisme, sin que van sser i sn sunns, com pass amb els idriss i els Alaws al Marroc, o amb els Hatxems dIrak i Jordnia. Els sunns sn, literalment, els adeptes al sunna, al cam del Profeta. Avui en dia, els sunns sn prop del 90 % dels musulmans darreu del mn i, entre les seves diferents obedincies (sectes) hom troba la malikita, hanbalita, xafeta i hanafita. Dins del sunnisme trobem casos com el dels creients de diverses zones del Magrib, que veneren sants i fan peregrinatges a les seves tombes. Larticulaci de les antigues creences tradicionals amb els marcs simblics islmics s una constant que hom pot observar en diversos racons dels espais musulmans. Per exemple, els yazidis del Kurdistan van efectuar al voltant del s. X una conversi profundament sincrtica, amb elements cristians, xamnics, zoroastrians, hebrics, animistes, etc. Els ttars de Sibria conservren llurs prctiques xamniques sota la cobertura formal de lIslam. Daltra banda, i com lhistoriador Ibn Khaldun reconeixia, tot i que el gruix de les poblacions amazics (berbers) eren musulmanes des dels segles VII-VIII, sis-cents anys ms tard conservven nombroses tradicions prpies profundament xocants per a la resta de musulmans9. I a lfrica negra, la simbiosi entre lIslam i les religions tradicionals ha estat una evidncia etnogrfica i histrica. Sha de tenir ben present que el recorregut que hem fet, mostrant la histria dels mns de lIslam i algunes de les seves variants internes, sha dut a terme de manera fora simplificada per motius despai i doportunitat. La histria i la pluralitat dels
Lextensi de lescola islmica malikita per lfrica nordorccidental est en la base daquesta conservaci de costums amazics tradicionals. El malikisme considera al-amal (els usos consuetudinaris) com un dels seus principis jurdics, la qual cosa don cobertura al respecte pels costum dels amazic durant fora segles.
9

musulmans sn fora ms riques, per hem tractat de donar algunes claus que ofereixin una petita pinzellada daquesta vasta panormica. Valgui com a exemple paradigmtic daquest profunda diversitat que, a Europa, hi ha subgrups, com ara els bektashi (presents sobretot a Albnia i Turquia), que combinen molts elements cristians dins dels seus ritus i creences, a ligual que succeeix en el cas dels Alevi i dels Tahtac, o entre els musulmans de Bsnia i del Sandjak de Novi Pazar (creients en el Crist dOlovo i en la Verge) o, finalment, entre els Pomaks de Bulgria10. Per tant, poc t lIslam dhomogeni i de simple. Per encara hi ha ms: com ja hem esmentat, en virtud de les rees culturals i geogrfiques a on es va instaurar la religi musulmana, no es pot parlar de lIslam, sin dels Islams. s a dir: de les diverses maneres de practicar-lo, de les diferents cultures que lamotllen, dels pobles concrets i de les cultures especfiques que el fan seu i, aix, el transformen. Daquesta manera, hom pot identificar amb claredat lanomenat Islam negre (Monteil, 1980), propi de multitud de nacions africanes subsaharianes, i que est molt diferenciat daltres tipus de variants musulmanes. Entre daltres trets, lIslam negre est caracteritzat per la gran fora de les antigues creences tradicionals, les quals estan cmodament imbricades dins del sistema religis islmic. En lIslam negre es donen molt sovint casos com el dels Jool de la Casamance (sud de la Repblica del Senegal), que han rexit en estructurar una simbiosi entre la religi tradicional (animista) i lIslam que, per exemple, ha conservat el culte als boscos sagrats. Daltres formes dIslam, ben diferents unes daltres, sn a grans trets: lIslam rab (amb notables variants regionals); lIslam turc (tamb fora diferenciat internament: armenis musulmans, alevis, tahtac, etc); lIslam irano-indi, ell mateix fora diferenciat, doncs lrea cultural persa est clarament particularitzada respecte dels pobles musulmans de la ndia i del Pakistant; lIslam malai; lIslam xins; lIslam balcnic, i lIslam indonesi. Jo encara hi afegiria, com a mnim, un ms: lIslam siberi, generat en unes matrius etnopoltiques, territorials i religioses que lhan condicionat de forma certament difana. Per no parlar de lIslam practicat a Litunia, Polnia o Finlndia (a on existeixen comunitats musulmanes des del s. XV). Cadascun daquests tipus dIslam responen a una taxonomia arbitrria i en constant dinamisme, i compten amb una histria, uns etnosistemes, unes subdivisions religioses, unes minories, un medi ambient social, una geografia, unes formes poltiques i una manera dsser, de dir i de fer. I dins daquestes grans rees es poden observar infinites diferncies internes i nombrosos contrastos etnoculturals. Diferncies i contrastos que configuren una gran complexitat en el sentit ms literal del terme, procedent del llat complexus, vocable que fa referncia a un teixit molt dens i imbricat. Complexitat, no complicaci. Les complicacions han derivat i deriven dels esforos esmerats, precisament, en lanorreament aquests dinmics complexos de diferncies i de marcs plurals de sociabilitat.

La simbiosi islmico-cristiana als Balcans ha estat certament destacable. En el cas dels Pomaks de Bulgria, resulta interessant esmentar lexistncia dun tekke (convent de dervitxes musulmans) a Ak Azala Baba (prop de Varna), que per als ortodox estava assimilat a St. Atanasi, i a on la festivitat se celebrava successivament el 1er i 2on de maig, primer pels musulmans, desprs pels cristians (Castellan, 1991: 221). A Bsnia, musulmans i cristians comparien la mateixa creena en el poder dels amulets, i celebraven conjuntament diverses festes, que incloen Jurjevo (dia de St. Jordi) i Ilinden (St Elies) (Malcolm, 1994: 58)

10

CONCLUSIONS OBERTES
En el nostre cas particular, en tant que persones pertanyents a la naci catalana, hauriem de movilitzar-nos contra la gran fractura ssmica que est invant la nostra rea civilitzatria ms pregona: la Mediterrnia. Necessitem deixar de mirar lIslam (millor dit, els Islams) com a monlits o com a potencials mbits dagressions. Necessitem associar, relacionar, i donar novament primacia, a all que ens s com per sota de i en la diversitat (Morin, 1999). Daquesta manera, podr emergir la identitat de ciutad mediterrani en el s de les nostres mltiples identificacions plurals, doncs som partcips de diverses identitats i aquestes han de desenvolupar-se en espiral, les unes al voltant de les altres, en comptes de rebutjar-se les unes en front de les altres. Noms coneixent i reconeixent la gran complexitat de civilitzacions com, per exemple, lIslam, es podr valorar la seva riquesa i pluralitat, extenent la llavor del respecte per a totes les formes culturals, religioses i lingstiques que configuren lespcie humana. Arreu i sempre.

BIBLIOGRAFIA CITADA (entre parntesi, any de publicaci de la primera edici original)

CABEZAS LPEZ, Joan Manuel (2000) Etnosistemes i fronteres a les societats africanes, amb referncies complementries a lEuropa Oriental, Tesi Doctoral (indita), Universitat de Barcelona. CABEZAS LPEZ, Joan Manuel (2002) Els etnosistemes: una nova visi de les identitats nacionals, Europa de les Nacions, nm. 47, CIEMEN, Barcelona, pp. 23-30. CASTELLAN, Georges (1991) Histoire des Balkans. XIV-XX sicle, Fayard, Pars. MALCOLM, Noel (1994) Bosnia. A short history, MacMillan, Londres. MONTEIL, Vincent (1980 (1964)) LIslam Noir, Seuil, Pars. MORIN, Edgar (1999) Un modelo de civilizacin, in: ALBIANA, A. (Ed.), Geopoltica del caos, Editorial Debate/Le Monde Diplomatique, Madrid, pp. 152-158. PLANHOL, Xavier de (2002 (1997)) Minoras en el islam. Una geografa de la pluralidad, Edicions Bellaterra, Barcelona