Aquest document és una part de la història de vida del meu avi, el Joan Urgell i Vives,

que vaig elaborar per una assignatura de Periodisme a la UAB, l'any 1999. N'he extret
una recopil·lació de les seves “batalletes” des del 1931 fins al 1945, on va passar pel
Front d'Aragó, la Batalla de l'Ebre i una desena de presons i camps de concentració;
fins aconseguir la plena llibertat el 1945.

Gràcies a aquest treball vaig compartir moltes hores de conversa amb el meu
avi i, el més important, ell es va obrir i em va explicar coses que ni la meva àvia, ni el
meu pare, ni ningú de la família sabia. El recordo emocionant-se, pensatiu, amb
moments de silenci, però conscient que calia transmetre uns episodis d'una història,
la seva, la meva, la de tots, massa sovint silenciada.
La guerra, la postguerra i el franquisme el van mantenir callat, com si volgués
oblidar un passat que, en els darrers anys de la seva vida, tenia massa present.

Ara, un any després de la seva mort, vull contribuir amb la nostra Memòria Històrica
amb la seva pròpia història. Ara, que queden pocs avis de més de 90 anys, potser va
sent hora que anem recopil·lant històries, per construir un millor present i futur.

I, tot i que ell va lluitar al bàndol dels republicans, tot i que s'autonomenava republicà i
comunista; era conscient que, potser si hagués nascut en un altre poble, en un altre
lloc, li hagués tocat lluitar en l'altre bàndol. Perquè, com diu Ismael Serrano en aquella
cançó, “explícame tú quien gana cuando se acaba la guerra, si a los muertos los
entierras, ganadores, perdedores, da igual del bando que sea”

Bellvei del Penedès, 28 de juny de 2009

 LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936). MOTIVACIONS POLÍTIQUES

El dia 13 d'abril de l'any 31 hi va haver eleccions i tothom va anar a dormir amb

monarquia. L'endemà ens vam llevar en una República. La República va arribar amb unes
eleccions municipals i es van canviar ràpidament tots els ajuntaments, perquè abans eren
de dretes i monàrquics. Es van fer festes, mítings, es van treure les banderes,... L'endemà
de les eleccions es va fer com una processó pel poble, on la gent cantava, tocava la
gralla, saltava,...hi havia una gran disbauxa. Però en aquesta manifestació, jo ja tenia uns
tretze anys, no vaig veure cap bandera de la República, les úniques que hi havia a Bellvei
eren les de l'ajuntament i les de la Glorieta. En la processó o manifestació (no sé pas com
anomenar el que es va fer) només vaig veure tres banderes: la dels Rabassaires, la del
POUM i la de la CNT. Després de la processó es van fer uns quants mítings, i l'endemà
tothom a treballar com sempre. Les coses no van canviar pas gaire.

A Bellvei la major part érem republicans, uns de dretes i uns altres d'esquerra, però,
republicans. Però no teníem gaires conflictes, simplement, els que eren més de dretes
anaven al Cafè de la Glorieta, i els d'esquerra anàvem a la Societat.

Va ser aleshores quan vaig començar a llegir llibres, i puc dir que gairebé tot ho he après
d’aquests llibres. Abans de la República, tots els llibres eren sobre religió, sobre història
sagrada,…hi havia poca literatura, perquè la major part dels llibres estaven censurats.
Llavors, al venir la República, i amb ella, milers de llibres confiscats. Els meus llibres
preferits eren aquells que el protagonista sempre era un treballador que vivia martiritzat
pel capitalisme, que defensava els seus drets davant els rics, … Acostumaven a ser
traduccions en castellà de llibres russos, txecs,… No em podia permetre el luxe de
comprar llibres, així que anava a les biblioteques, a la del Vendrell o a la de l’escola de
Gornal o me’ls deixaven gent del poble, com el Josep Torrents, que va ser diputat abans
de la guerra i vivia a Bellvei. Molts diumenges anava a la biblioteca del Vendrell, però com
que no era soci, no podia emportar-me el llibre a casa, així que me’l llegia allà mateix. En
canvi podia treure els llibres de la biblioteca del col·legi de Gornal, allà sempre agafava
llibres sobre història d’Espanya, sobre la Inquisició,… Perquè a l’escola, durant la
dictadura, ningú ens va ensenyar alguns fragments de la història d’Espanya, com la
Inquisició, el que era el delme, què era una dictadura,…

L’agost del 36 em vaig afiliar al PSUC. L’any 34 ja em vaig afiliar a les Joventuts
Comunistes, amb la seu a Vilafranca. Però a Catalunya, llavors, l’únic partit comunista era
el POUM, i, a l’esclatar la guerra, va néixer el PSUC, que més o menys, seguia la línia
d’Stalin. Quan va aparèixer el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, m’hi vaig
afiliar. Aquí a Bellvei també teníem una seu, a la casa pairal de Cal Parellada 1, a Cal Pau
Bernat hi havia la CNT2. Després van venir les eleccions municipals i anarquistes,
socialistes, comunistes, republicans,… van formar una única candidatura: el Front
Popular, que va guanyar. Al guanyar les eleccions, tots els que estaven a les presons per
motius polítics van rebre la llibertat. La República va continuar fins que els de dretes i
sobretot l’església, farts de la República, van organitzar un cop d’estat que va crear la
guerra civil.

Al poble, abans de la guerra civil, es vivia bé, tothom estava tranquil, la gent anava a
treballar, la major part al camp. Quan ja es veia que començaria la guerra, al poble de
Calafell van fer unes trinxeres perquè tenien por que els franquistes hi anessin a
desembarcar i buscaven gent pels pobles per treballar-hi. Jo tenia amistat amb un oficial
que era a l'exèrcit, que més tard es va passar de bàndol, era un traïdor; i ell em va fer
anar a treballar a les trinxeres, com us he dit abans, era el primer cop que treballava a
jornal, ja que sempre havia treballat sense cobrar a les terres de la família. D'aquí al poble
hi anàvem uns trenta. Havíem de ser allí a les vuit del matí. Deixàvem les bicicletes al
poble i anàvem a treballar a les trinxeres. Primer on hi havien els canons: els arreglàvem,
netejàvem,....Estaven agrupats de tres en tres i eren molt grossos. Quan ho teníem
arreglat, anàvem a baix, a la platja a fer nius d'ametralladores Hi vam estar des de
principis del 37 fins el novembre o desembre del 37. Llavors em vaig incorporar a l'exèrcit.

A l’esclatar la guerra es va crear un Comitè a Bellvei. Això era un local on es controlava el

poble i es feien permisos per a poder sortir del poble. Jo era molt amic del que
s’encarregava del Comitè i, un dia que passava pel davant, em va dir si m’hi podia quedar
una estona per substituir-lo, perquè ell havia d’anar a fer un recado. Mentre estava allà
assegut amb una cadira davant de la porta, va venir un cotxe carregat de joves que em
1
Cal Parellada és un nom famós al poble de Bellvei. Els Parellada són una família benestant de
Barcelona que tenien terres i cases d’estiueig a Bellvei. Abans i durant la guerra civil espanyola es
van exiliar a Itàlia i les seves cases i terres van ser requisades pel PSUC.
2
Cal Pau Bernat era una gran casa que havia estat abandonada pels seus amos. També va ser
requisada.
van preguntar si hi havia algú per a matar, si hi havia algú que estava en contra de la
república. Jo els vaig dir que no, que aquell era un poble republicà. Aquest fet em va
sorprendre molt (i ja us explicaré perquè).

ABANS D'ANAR A L'EBRE (1937- juliol de 1938)

Aleshores em va arribar el moment d’anar a la guerra. Al diari sortia escrit quines lleves hi
havien d'anar: Les lleves del 38, 39,... que es presentin a les cases de reclutes. Llavors
t'havies de presentar a l'ajuntament del poble. Jo vaig anar a l'Ajuntament de Gornal, amb
deu nois més. Qui no es presentava el declaraven profugue i el perseguien; si el trobaven,
el condemnaven. A l'Ajuntament et pesaven, et mesuraven l'alçada. Quan et donaven
l'ordre de presentació, havies d'anar a Barcelona. Els onze de la Gornal vam anar a
Barcelona i d'allà ens van portar a Pins del Vallès, que ara és Sant Cugat. Ens hi vam
estar dos o tres mesos fent instrucció. La meva lleva, la del 39, va ser la que van preparar
més bé, perquè la del 40 i la del 41, no van fer instrucció, els van portar directament al
front, el mateix que van fer amb les lleves més velles. Fins hi tot ens van ensenyar a
utilitzar màscares de gas. Fèiem instrucció tàctica, ens exercitàvem en llançaments de
bombes,... Després juràvem bandera i ens incorporàvem al front. Dormíem en tendes de
campanya, que es feien malbé en pocs dies i seguíem un horari molt estricte: diana,
esmorzar, gimnasia, instrucció, dinar, instrucció, sopar i passejades nocturnes. En
aquestes passejades anàvem als pobles del costat caminant a les fosques.

Abans de la Batalla de l'Ebre vaig anar al Front de Teruel i al d'Aragó. La meva divisió
pertanyia a Fuentes d'Ebro, era la 44 Divisió, la 145 Brigada Mixta (que vol dir que tan
podíem atacar, com les brigades de xoc, com defensar la línia, com les brigades de
línia) el 4rt Batalló i la 1a Companyia. Ens vam estar allà gairebé un mes. Després els
"nacionals" van atacar, van prendre Teruel i ens vam haver de retirar fins a Sàstago,
d'aquí a Pina, a Quinto d'Ebro, sempre retrocedint, fins arribar a l'altra banda del riu. I
tot això amb una nit sola. Després vam anar a Lleida i ens van portar en un
campament per tornar a formar la brigada. Al cap de deu o dotze dies ja vam començar
a atacar per la banda de Huesca. Ens hi van portar amb camions. Al cementiri de
Huesca hi va haver el primer combat en el que jo hi vaig participar. També ens vam
haver de retirar fins passar el Segre a finals de març. Aquí va acabar el Front d'Aragó.
Els "nacional", però, continuaven atacant per la banda de Castelló. Amb la meva
brigada vam intentar dos contratacs: a Balaguer i a Serós, però vam tornar a fracassar
perquè no teníem armament, ni aviació.
El Front d'Aragó era molt diferent a la Batalla de l'Ebre, fins i tot parlàvem amb els
"nacionals". El Front d'Aragó va ser al gener del 38 i allà, com aquell que diu, no hi va
haver ni un tiro. Els "nacionals" els teníem a dos-cents i tres-cents metres i els veiem de
lluny i inclús parlàvem amb ells i no passava mai res; en canvi, quan vam arribar a l'Ebre
tot va canviar.

LA BATALLA DE L'EBRE (juliol del 1938-octubre del 1938)

A l’Ebre vaig arribar el segon dia de la batalla. Va ser silenciosa, si, i a més, ho havia de
ser. Cap boig s'hagués cregut mai que nosaltres creuaríem el riu sense material. Qui
s'havia de creure que l'exèrcit republicà, després de pallisses i pallisses, tingués el valor
de passar l'Ebre, un riu d'uns setanta o vuitanta metres d'amplada i prou profund, quan els
"nacionals" no es veien en cor ni de creuar el Segre, molt més petit que l'Ebre. Si, jo crec
que els va agafar per sorpresa, que no s'esperaven que nosaltres tinguéssim el valor de
creuar el riu.

He llegit molts llibres i en molts he llegit que vam pecar d’excès de confiança després de
l’ofensiva. Jo crec que no n'hi va haver gens, d’excés de confiança. Has de pensar que
per guanyar una batalla, tu has de tenir almenys cinc o sis vegades més de material que
el teu enemic, és a dir, si el teu enemic té deu canons, tu n'has de tenir uns seixanta, si ell
té cent avions, tu n'has de tenir cinc-cents. I això va ser al revés. Nosaltres vam travessar
l'Ebre amb quaranta avions de caça, bombarder ni un, canons en teníem setanta, divuit
anti-aèris i vint-i-cinc tancs. En canvi ells tenien més de dos-cents avions de bombardeig,
uns tres-cents avions de caça, dues-centes cinquanta bateries (cada bateria són tres
canons), més de trenta bateries d'anti-aèris; cada companyia tenia cinc morters, jo, en
canvi, en el meu exèrcit no en vaig veure mai cap. A més tenia nou cossos d'exèrcit, que
són vint-i-set divisions i nosaltres en teníem només sis. Ja podeu entendre què hi podíem
fer nosaltres allí. Però al passar l'Ebre, és normal, les tropes de Franco es van retirar una
mica enrera i a Gandesa va fer línia, d'aquí ja no vam passar. En aquesta ofensiva tampoc
vam fer res de l'altre món, uns dos-cents presoners i vam avançar tan sols dos-cents
metres. Perquè et facis una idea del poc armament que teníem, en el combat més fort,
vam llençar nou-cents tirs d'artilleria i en canvi, l'enemic, per contra, en va tirar sis-mil. Així
no podíem avançar de cap manera. Només vam avançar al principi i perquè els
"nacionals" atacaven cap a València. La Batalla de l'Ebre va ser un desastre, un
escorxador, un disbarat.

El dia que em vaig sentir més impotent va ser a Villalba dels Arcs; anàvem quatre amb
una ametralladora i jo estava al darrera. Ens va caure un morter que va fer un clot d'un
metre i vam caure tots dins. L'un tenia el cap tallat, l'altre els budells oberts i l'altre sense
braç. A mi gràcies a Déu no em va passar res, ells, en canvi, van morir desangrats. Hem
vaig haver de quedar dins el clot fins que es va fer fosc, sense poder fer res per ells.

Al front, tots els dies eren iguals. Hi havia un sector de l'Ebre on no hi havia carreteres, la
zona de Massaluca, era el sector més tranquil. Però a la part més baixa de l'Ebre, on hi
havia més carreteres, era la zona més perillosa. Quan arribava una divisió nova, primer la
portaven allà, perquè es familiaritzés amb les armes i al cap d'una o dues setmanes ja ens
portaven a la trinxera. Quan no venia l'aviació menjàvem un cafè al matí, llenties amb carn
al migdia i al vespre fesols o cigrons. Quan hi havia combats i el cel estava clar, al vespre
ens portaven llenties, a les dotze en portaven el cafè, un chusco (que cada vegada amb el
pas de la guerra es tornava més petit) i al matí una presa de xocolata o una llauna de
sardines amb galetes o un pot de carn en conserva que era per quatre i una ració d'aigua.
Llavors ja no veies ningú en tot el dia. El servei d'"escucha" moltes vegades no es feia
perquè estaves a quaranta metres i no podíem posar un home entre les trinxeres. Llavors,
amb un mirall controlàvem l'enemic, perquè si ho feies per l'escotilla ja havies rebut. El
servei d'"escucha" era quan teníem dos-cents o tres-cents metres entre trinxeres, un
parell d'homes s'acostaven a la línia on hi havia els filferros i anaven a escoltar. Quan
sentien soroll venien cap a nosaltres i ens avisàvem. Una vegada, a Serós, al Front
d'Aragó vam saber que s'acostava tres o quatre esquadrons de cavalleria. Aleshores ens
va arribar un ordre que poséssim uns filferros d'un pam. Tots vam quedar estranyats. Però
quan els esquadrons es van acostar ho vam veure clar: els cavalls s'enganxaven amb els
filferros i els genets queien.

El 5 d’Agost ens van treure de l’Ebre amb uns camions, jo creia que ens substituirien,
perquè feia molt de temps que estàvem amb combat sense parar. Ens van portar a un
poble vora Bellvís i cap allà la tarda, toc de corneta. Arriben dos camions i baixen caixes i
sacs. Ens van donar una llauna de sardines, dues preses de xocolata, un pot de búfalu,
un txusco i mig litre de conyac. Ens van dir que ho guardéssim perquè era per l’endemà.
Cap allà les deu o les onze de la nit ens van dir que havíem de travessar el Segre. Quan
ja l’havíem travessat vam haver de retrocedir perquè un capità de marinus s’havia passat
a l’altre exèrcit. L’endemà va passar el mateix, i a més, es passaven amb els papers de tot
el que teníem preparat, és a dir, els nacionals sabien el que volíem passar. El dia 9, altre
vegada vam travessar el riu. Els feixistes ja estaven preparats, ja sabien que hi anàvem I
jo em pregunto que aquell que va preparar l’atac devia ser un ignorant o un feixista. A més
no teníem ni un canó, ni un avió, ni un morter. Només teníem cinc tancs de la guerra
europea del 14. Quan vam haver travessat el Segre, ens vam trobar tot l’exèrcit nacional,
ens van començar a disparar (part del nostre exèrcit encara estava al riu, intentant-lo
travessar), va arribar la seva aviació. Allò va ser un calvari, semblàvem petrols3 davant
uns grans gegants. En aquesta batalla, que s’anomena la batalla de Vilanova de la Barca,
va morir molta gent, entre ells un amic meu de Bellvei, que tenia un o dos anys menys que
jo.

Ens vam estar allí fins el dia 11, sense menjar res. El dia 12 ens van dir que ens retiréssim
perquè ja no passava tanta aigua pel Segre. Vam haver de reformar les brigades perquè
vam perdre una pila de gent. Després altra vegada a l’Ebre. Aquells dies que estàvem
esperant l’ordre per marxar, vèiem com Vilanova de la Barca s’omplia de fum i de bombes.
L’aviació nacional va destruir completament aquest poble de pagès, només quedava una
o dues parets de peu. Fa un o dos anys hi vaig tornar, amb una excursió dels jubilats, i
vaig veure com havien tornat a construir el poble.

Els ànims estaven molt baixos. Quan una persona perd no té moral, és com un partit de
futbol, si guanyes si que en tens, fins i tot te'n sobra. Però nosaltres, com que ja estàvem
acostumats a perdre, doncs ja no teníem il·lusió, ja sabies que et tocaria la de perdre.
Quan vam travessar l'Ebre tots els soldats reien i cantaven. El coronel Ramon Pastor, que
era madrileny, al fer l'ofensiva em digué: " Que le parece, Juan?", i jo li responia: "Vamos
mal señor, yo no sé, pero, no tenemos material". Has de pensar que fins a Gandesa vam
haver d'anar a peu. Hagués anat molt millor anar amb camions, que és com realment es
fa una guerra, a peu vam tardar un parell de dies i al arribar a Gandesa ells ja estaven
preparats, ara, si hi haguéssim anat motoritzats, amb un parell d'hores ja tindríem
Gandesa.

Allà de mandos tothom en tenia. Jo vaig ser tinent, però no vaig anar a cap escola militar.
A l'Ebre qui rebia més eren els generals, tinents i oficials perquè havien de donar exemple
als soldats. Per exemple, a la meva companyia vam haver de canviar dotze vegades de

3
Petrols, paraula molt usual a Bellvei, significa formigues.
capità, i així a tot arreu. Aleshores agafaven els més veterans, els que havien anat a altres
fronts i els feien oficials, tinents,... La meva companyia la van haver de reformar nou
vegades, una vegada en van quedar catorze i la van reformar amb vuitanta soldats més,
la major part era de les lleves més antigues: homes casats, amb fills, d'uns trenta-cinc o
quaranta anys; aquests no sabien el que era un fusell, doncs no els podrien pas fer
oficials. Fins i tot un de la lleva del 41 va arribar a ser capità.

Molta disciplina hi havia! Quan un exèrcit perd hi ha d'haver una disciplina de ferro,
perquè la gent s'escapa, s'amaga,...Un de Bellvei el van matar els propis republicans al
front, perquè, encara que no tinguessis moral, perquè mira que t'aixafaven, i t'ensorraven,
però havies d'aguantar; sols esperaves una bala a la cama o al braç per marxar d'aquell
infern. I aquest noi sempre plorava i deia "ens mataran, ens mataran". Si tu ja no tens
gaire moral i sents que un home diu i fa això al teu costat … els mandos creien que l'únic
remei era matar-lo. N'hi havia un altre del Vendrell que es va disparar ell mateix a la mà
per poder marxar. Però el general ho va veure i el van afusellar. Si, si que n'hi havia de
disciplina.

Després, també rebíem ajuda de les Brigades Internacionals. Hi havia exèrcits que
ajudaven els "nacionals", com Alemanya i Itàlia, i d'altres ens recolzaven a nosaltres, com
les Brigades Internacionals. Ah, amb nosaltres també hi havia un grup d'Italians, la tropa
Garibaldi, crec que es deia. Si, eren molt valents, els de les brigades; disciplinats, vestien
molt millor que nosaltres i no els faltava mai menjar, crec que els ho enviaven des de
l'estranger. Jo vaig estar a la mateixa companyia que el president de, crec que d’Albània.
El Comitè de la No Intervenció va decidir retirar les ajudes, és a dir les Brigades. Em
preguntes si vam notar la seva falta, doncs, si vols que et digui la veritat, si no haguessin
marxat hagués mort molta més gent, perquè llavors ja estava gairebé tot perdut. És que
en les guerres actuals no es guanya amb els homes, es guanya amb el material, amb les
armes. Guanya sempre, no qui té un exèrcit amb un gran nombre d'homes, sinó l'exèrcit,
que, per petit que sigui, té un millor armament; i nosaltres això no ho teníem. Per exemple,
a Villalba dels Arcs, a la cota 350, ens vam passar molts dies avançant uns dos-cents
metres, amb les nostres pobres armes, i al cap de poc, arribava l'aviació feixista i
tornàvem on havíem començat, i així contínuament. Va ser una guerra de desgast.

A part de Rússia no teníem gaires aliats. Les democràcies de llavors, Anglaterra i França,
no eren com les d'ara. Eren democràcies de pa sec. Perquè nosaltres no hauríem d'haver
perdut la guerra, aquests ho haurien d'haver impedit, i no ho van fer. Vam perdre perquè
les democràcies ho van voler. Per exemple, tots aquells espanyols que es van haver
d'exiliar a França després de la guerra. La major part d'aquests, al esclatar la segona
guerra mundial, es van incorporar als exèrcits a favor de les democràcies. Fins i tot alguns
tancs eren espanyols (als tancs es podia llegir Vilanova, Tarragona, Mallorca,...) I has de
pensar que tots aquests soldats eren voluntaris. Molts d'aquests van caure presoners i
van anar a camps de concentració alemanys (crec que van morir set mil espanyols en
aquests camps). S'acaba la guerra mundial i aquests soldats no poden tornar a casa
seva, amb les seves famílies, a Espanya, perquè aquí encara hi ha el franquisme. En què
quedem? Si aquests soldats van lluitar tres anys per una democràcia a Espanya, uns
quants més a França a favor de la democràcia, què costava a aquestes grans potències
europees ajudar a aquests valents soldats?, Per què van lluitar contra Hitler i Mussolini i
no contra Franco? Aquestes grans preguntes sempre me les faig, i la única resposta que
hi trobo es que no ho van fer perquè no els interessava, no els anava bé que triomfés a
Espanya un partit comunista, que farien aquestes democràcies entre dos països
comunistes; els anava molt millor una dictadura com la de Franco que no un país
comunista.

A la guerra no em van ferir mai. Cada companyia tenia quatre camillers i quan algú estava
ferit els portaven a la companyia i allà li feien la primera cura, després els portaven al
batalló, que estava més endarrere. Si la ferida era greu, amb camions els portaven a
l'hospital militar. Els que morien els enterràvem allà mateix, si els nacionals no ens
disparaven.

Quasi cada dia m’escrivien els de casa: la meva germana, la meva mare, amics,…Els
primers dies m’escrivien fins a quinze persones, em feia un fart d’escriure,… Però això al
Front d’Aragó, a l’Ebre no podia escriure, no tenia temps. Però has de pensar que hi havia
censura, és a dir, rebies les cartes amb els sobres oberts, es llegien les cartes que
t’enviaven i segons el que posava no te la donaven. El mateix passava quan les enviaves
tu: els entregaves la carta sense tancar i ells la llegien. Havies d’anar molt en compte amb
el que posaves. Un del poble rebia cartes de la seva dona i ella sempre li deia “passa’t,
passa’t,…” i al cap de poc el van matar els mateixos republicans.

També rebíem premsa gairebé cada dia. Però tot era propaganda, tot el diari era a base
de propaganda, tan en el nostre exèrcit com en el franquista. Cada dia llegíem al diari que
havíem avançat un munt de metres, que havíem agafat centenars de presoners i que tot
anava tan bé Però tot això era mentida, perquè enlloc d’avançar, retrocedíem. Ens
arribaven diaris com El Treball, La Vanguardia,… Clar, és lògic, el diari no ens podia pas
dir que ens havien destrossat, que havíem perdut terreny, que anàvem tan malament,…
Agafàvem sols un parell de presoners i els diaris ja deien que n’havíem fet cinc-cents.
També ens arribaven notícies sobre política, però no et puc explicar gran cosa perquè als
divuit anys, la política no m’interessava pas gaire.

Els “nacionals”, a més, ens tiraven propaganda des dels avions, però nosaltres a l’Ebre no
en vam poder tirar perquè no teníem prou avions. La propaganda que ens llançaven era
molt bèstia, m’enrecordo de dues octavilles que em van tocar la fibra, una deia “Te pasas
o pasamos” i l’altra “Todos los que no tengan las manos manchadas de sangre que se
pase, que volverá a su casa con su família y tendrá una vida mejor” i això firmat pel
cunyat de Franco que més tard va ser ministre durant la Segona Guerra Mundial; jo no
tenia les mans tacades de sang quan em van agafar, i bé que em van portar a la presó.

PRESONER DE GUERRA (octubre de 1938- octubre de 1940)

Des del front d’Aragó que ja veia que perdríem la guerra. I tant que la vam perdre! Em van
agafar presoner després d’un combat on van morir uns dos-cents homes entre
republicans i “nacionals” Crec que era el 12 d'octubre de 1938. Ens va agafar un oficial
“nacional” que potser tenia dinou o vint anys. Quan em van agafar em pensava que em
matarien allà mateix. Però, per sort, aquell oficial va dir “Más vale un rojo español que
veinte moros”. Aquestes paraules m’han quedat gravades. Érem uns vint-i-dos presoners.
Al travessar la primera línia, ja no ens podia passar res. Vam arribar a Batea i vaig quedar
parat del munt de menjar que hi havia a les botigues. A la banda republicana les botigues
solien estar buides. L’endemà al matí ens van donar menjar per a tot el dia. Ens van donar
una llauna de sardines, xocolata i un pot de favada. Va ser el primer cop que vaig veure
una favada, jo creia que eren faves i al obrir el pot vaig veure que eren fesols. Mentre
menjàvem se’ns va acostar un home vell i ens va dir que passava molta gana. Naltrus,
estranyats li vam respondre que no podia ser, que les botigues estaven plenes de menjar i
ell ens va respondre que no tenia diners per comprar. Aleshores vam arribar a una
conclusió: nosaltres teníem diners, a mi, per exemple l’exèrcit republicà em donava deu
pessetes cada dia per ser fill de viuda, però no teníem menjar per a comprar i ells al
revés. En canvi l’exèrcit de Franco guanyava sols un ral cada dia i amb això no es podia
comprar res. Sols podien menjar els rics.

Després de Batea em van portar a un poble de la província de Saragossa, Sant Joan de

Montserrifat. Allà ens vam passar cinc o sis dies. Ens donaven cigrons amb carn, però en
un plat enorme. Mira si era gran que no em vaig poder acabar el plat i els cigrons eren
boníssims. Després d’aquests cinc dies ens van portar a Santoña, en un institut. Aquí vam
passar una gana….M’hi vaig estar tres setmanes i vaig perdre cinc o sis kilos. Per la nit
només feia que somniar en el que menjàvem a casa. A Santoña van formar un batalló de
treballadors presoners. Ens van portar al “cuartel”. Allà si que en donaven de menjar. Hi
havia dues calderes de metre i mig i totes plenes de cigrons. Tots els oficials que hi havia
a un li faltava un ull, a l’altre una cama, a un altre un braç,…Tots eren invàlids de l’exèrcit.
Allà érem mil cinc-cents en un pati gran, amb les calderes al mig. I al toc de corneta,
tothom a córrer cap a carregar de cigrons. Els que anaven al davant, ensorraven el plat i
marxaven. Però els altres es llançaven gairebé dins la caldera perquè no hi arribaven. I
queien un munt de cigrons a terra. Els soldats “nacionals”, mentre anaves a buscar el
menjar, anaven repartint garrotades, i pobre d’aquell que els recollís de terra. Després
escombràvem els cigrons i els portàvem als porcs, perquè n’hi havien quatre o cinc, però
se’ls menjaven els oficials.

Després de Santoña vam anar amb l’exèrcit, en una divisió italiana a Flix. A Flix ens vam
estar tres setmanes més. Els franquistes ja havien creuat l’Ebre passaven el menjar en
barques. Naltrus descarregàvem el menjar del tren a l’estació de Flix i amb carros el
portàvem a les barques. Aquí no vam passar tanta gana, perquè de tan en tan agafàvem
el menjar i ens omplíem les butxaques. Els oficials ho veien però no ens deien res. De Flix
ens van portar a Lleida a un campament vora el riu. Ens hi vam estar fins el maig del 39.
Allà ens feien recollir la brossa dels bombardeigs. Després ja vaig tornar cap a casa.

Quan era a Lleida i a Flix la família venia sovint a veure’m, perquè era prop de casa.
Sempre que venien m’explicaven coses del poble. Encara recordo que un dia va venir la
meva germana Cisqueta plorant i tota vestida de negre. Li vaig preguntar què li passava, i
la pobre no em volia respondre. El meu pare havia mort l’abril del 39 i a la meva mare
l’havien tancat a la presó per rebel·lió al règim. Deien que havia orinat sobre el llit del
rector, que havia fet destrosses a l’esglèsia,… Però tot el poble sabia que ella no havia fet
res d’això, sinó que ho havia fet una altra dona, una amiga de la meva àvia. La meva
germana estava desesperada, el padrí era gran, la germana gran, la Teresa ja s’havia
casat, i ella, la Cisqueta, era la única que tirava endavant la casa i les terres (perquè la
Nuri, la meva germana petita, havia anat a viure a Salomó amb la família del Vendrell que
l’havien afillat). El meu pare va ser el primer que van enterrar a Bellvei durant el
franquisme. Com que el meu pare no anava a missa (sempre estava al llit perquè patia de
l’estòmac), representava que havia mort sense confessar-se, i el rector de Gornal, que
també feia missa a Bellvei, no el va voler enterrar perquè va morir en “pecat mortal”. Així
que l’endemà, el dia de l’enterrament, a la porta de casa hi havia el carro de l’enterramorts
amb la caixa a dalt, però el capellà no venia. Així que el noi que festejava llavors amb la
Cisqueta, el Joan Velles (no va anar al front perquè tenia una pleura) va anar a buscar el
capellà. No sé pas el que li va dir, i només ell i el capellà ho sabien, però el rector va venir
a enterrar el pare, i, just al costat del rector, a l’altar, hi havia el Joan Velles controlant-lo.
Només us diré que al cap de vint-i-quatre hores el Joan Velles ja era a la presó, a la
Modelo de Barcelona. Suposo que deuria amenaçar de mort al rector i aquest el va
denunciar, però no n’estic del tot segur.

També per les visites que em feien els amics i els de casa vaig saber que havien
bombardejat Bellvei, però no hi va haver ferits. També em deien que aquell havia mort
d’un atac de cor, o un altre havia caigut del cavall i s’havia matat; però jo ja sabia que
havien mort al front. La censura no permetia que es digués que havien mort en combat,
per si de cas.

Quan vaig acabar els anys de presoner, encara no vaig ser lliure. Van arribar uns informes
dolents i em van tornar a portar a una altra presó. Es veu que m’havia denunciat un veí
del poble. A la denuncia es deia que anava amb armes pel carrer, per estar contra el règim
i un grapat de barbaritats més que no eren pas certes. Llavors em van portar a la Guardia
Civil, que em va fer una pallissa… Em van trencar tres costelles. Em van portar a la presó
de la Tabacalera de Bilbao. Els mateixos presos que hi havia, al veure’m amb les costelles
trencades van agafar unes mantes i me les van lligar amb unes vetes al cos perquè les
costelles se’m possessin bé. De la Tabacalera em van portar a la presó provincial de
Bilbao, a la Rinega, l'agost del 39. Allà, per les nits m’ofegava, em feia molt de mal al pit.
Vaig anar a la infermeria, que estava formada per metges que també eren presos. El
metge em va pronosticar que tenia una pleura i que estava de sort perquè no era de les
dolentes. D’aquí em van portar al Carmelo, l'octubre del 39.

El Carmelo era un monestir de frares amb uns departaments que eren per presos malalts.
M’hi vaig estar sis o set mesos. El medicament que em donaven era sols fetge de bacallà i
sols menjava puré de patates - per curar-te de la pleura has de menjar força. El metge,
que per mi va ser com un segon pare, em va veure tan malament que va escriure a casa
dient que sols em quedaven quaranta-vuit hores de vida i per si em volien veure per últim
cop. En aquells moments la meva mare també estava a la presó i va venir a veure’m la
meva germana gran, la Teresa. Però abans de la seva arribada la malaltia es va capgirar
en bé i aquí estic ara. Va ser com un miracle. Com que estava molt millor, en teoria
m’havien de portar a la Rinega un altre cop, però aquest metge em va aguantar tan de
temps com va poder al Carmelo. Però un bon dia em va dir que ja no podia estar més
temps allí, però que sortia una expedició de presos cap a Catalunya i que ell s’encuidaria
que a mi també m’hi portessin. Al cap de dos o tres dies em van venir a buscar i em van
portar a la Rinega. D'aquí van sortir tres expedicions cap a Barcelona, en tren, fins la
presó del Poble Nou. Crec que era el novembre del 39.

Al Poble Nou, cada setmana em venia a veure la família i em portaven menjar: faves,
ous,... M'havia d'alimentar bé, perquè tenia la pleura que, segons els metges es curava
menjant. A cap presó em van maltractar, això si, havíem de fer el que ens manàvem.
Seguíem un horari molt monòton, diana, esmorzar, passejades pel pati, dinar, més
passeig, sopar i dormir. A la presó del Poble Nou es van crear un grup de teatre i una
orquestra. Eren molt bons, tan els uns com els altres. Els diumenges hi havia
representació teatral i com que la presó era una fàbrica de cànam, les parets eren molt
baixes i la gent de les cases del costat treien el cap per la finestra per veure les
actuacions. El que dirigia la presó, nosaltres li dèiem don Juan, sempre ens tractava de
senyors i de vostè. Però un dia ens va dir que durant una setmana no ens podria tractar
de vostè. Vam estar vuit dies incomunicats, és a dir, no teníem visites, ni podíem portar a
netejar la roba bruta. Més endavant vaig saber que vam estar incomunicats perquè el dia
12 d'octubre, després d'un consell de guerra, Lluís Companys va ser afusellat. Potser
tenien por que ens revoltéssim, no ho sé pas. Després d'aquests dies em van cridar pels
altaveus, perquè la meva germana m'havia portat un paquet, era finals d'octubre del 40.
Aleshores, quan la meva germana ja havia marxat, em va cridar don Juan i em va dir que
ja podia anar cap a casa, que me n'anava en llibertat atenuada a espera del Consell de
Guerra.

Era dissabte al vespre, a la ciutat de Barcelona, que hi havia anat poques vegades, sols
tenia cinc pessetes i no sabia on era l'estació. Si vols que et digui la veritat, estava ben
espantat. Don Juan em va dir que havia d'anar a l'estació de França i que podia agafar un
tramvia. Vaig pagar el tramvia i em va donar un cartronet que servia de canvi. Me'l va
indicar i cap allà. El mateix home del tramvia ja em va dir a quina parada havia de baixar
per anar a l'estació Vaig anar a les taquilles per comprar el bitllet, espantat perquè no
sabia si tenia prous diners (tan de temps fora, i sent de poble, no sabia quan em podria
costar el bitllet). Així que vaig pagar amb les quatre pessetes que em quedaven, espantat
perquè no sabia si en tenia prou, i, per sort, em van tornar vint-i-cinc o trenta cèntims. Vaig
pujar al tren i vaig baixar a l'estació de Calafell. A l’estació de Calafell hi havia un autobus
que et portava a Bellvei, però a l’hora que jo vaig arribar, no n’hi havia cap, així que vaig
anar cap a casa a peu. Tot era fosquíssim, deurien ser les deu del vespre. Quan vaig
arribar al poble em vaig quedar mirant les cases que havien estat bombardejades. Vaig
trucar la porta de casa i em va obrir la meva germana, havia agafat el tren que sortia
abans que el meu. Ens vam posar a plorar com nens petits. A l'entrar a casa, tot ho veia
petit perquè estava acostumat a veure grans edificis. L'endemà al matí va venir un munt
de gent a casa per veure'm. Vaig estar una temporada a casa a l'espera del Consell de
Guerra, però tenia llibertat atenuada, això significava que no podia sortir de casa.

A L’ESPERA DEL CONSELL DE GUERRA (octubre de 1940-setembre de 1941)

Tenia llibertat atenuada, i en teoria, no podia sortir de casa. El meu onclu quan em va
venir a veure em va preguntar si sortiria per la tarda, i jo li vaig dir que no podia, que no
em podia moure de casa, perquè si m’enganxaven, em podrien tornar a posar a la presó.
Però bé, sigui com sigui, l’onclu va pujar al pis de dalt i em va baixar una pantalons amb
una camisa. M’ho vaig posar, això si, els pantalons m’anaven una mica justos i la meva
germana me’ls va engrandir en un moment, i per allà les tres de la tarda, em van venir a
buscar l’onclu de Cal Magret i l’onclu de Cala Gori i vam anar a la Glorieta. Allà hi havia tot
de canalla, bé canalla, eren nois que tenien tres o quatre anys menys que jo, i em miraven
com si fos un criminal, tothom em mirava de reüll, i jo, tan trempat com si res. Bueno,
resulta que darrera del Cafè de la Glorieta hi havia una sala de ball amb un manubri i
sempre s’omplia de gent per anar a ballar. Era la única diversió que hi havia llavors a
Bellvei.

Vaig anar a buscar a una mossa de la meva edat, una molt bona amiga meva per anar a
ballar, que tenia un munt de pretendents jovenets (sempre preferíem ballar amb les noies
una mica més grans que nosaltres). Quan érem a mig ball, van passar dos nois pel meu
costat. Jo li vaig dir a la noia que segur que aquests dos anaven per mi, que em volien
buscar les pessigolles. I si, si. Aquests dos van parar la música i van dir en veu ben alta
“Tots els que no siguin socis de la Falange, no tenen dret a ballar i han de sortir del local” .
I jo, com que era un xulo com dirieu ara, no vaig voler marxar i vaig seguir ballant. La noia
amb la que ballava em va dir “Bé, Joan, si no marxes tu, marxaré jo; perquè ets un tossut i
no vull que et tornin a tancar a la presó i que sigui per culpa meva. A més, pensa que tens
el padrí al llit, la teva mare és a la presó i la teva germana s’hauria d’ocupar de tot això
sola, o sigui, que no siguis tossut i marxa”. Doncs bé, la vaig acompanyar a casa. I, quan
vaig passar pel Cafè em vaig trobar el Fèlix, l’amo de la Glorieta, que ho va sentir tot i em
va dir “Del Cafè no et farà fora ningú, ni el Franco, però a la sala, també m’han fet fora a
mi. Ja no sóc l’amo de la sala. Així noi, que sento molt el que ha passat, però al Cafè
sempre seràs benvingut”.

La meva mare era en una presó de dones de Tarragona. Era vora el castell, li deien les
Gulates. Cada setmana l’anàvem a veure dos o tres cops. Un dia la meva germana, un
altre dia jo, un altre els onclus,… La mare hi va estar quatre o cinc anys a la presó. Jo
tenia moltes ganes de veure-la, però no podia sortir de casa. Així que, la tieta de Cala
Gori, que era molt amiga del cap de Falange de Bellvei, va anar a parlar amb el Bartoldo,
que així es deia, per veure si jo podia aconseguir algun permís per poder sortir de casa,
perquè volia anar a veure la mare a la presó de Tarragona. Ell li va dir que vingués, que ja
em faria algun paper. Uns dies més tard vaig anar a Cal Bartoldo. Jo estava una mica
espantat, perquè no sabia pas què em faria. Ell em va dir que em faria un favor perquè
me’n devia un. Jo estranyat, m’estava preguntant quin favor li havia fet jo, i li vaig dir que
em semblava que no li havia fet cap favor, que es deuria confondre de persona. Llavors
em va recordar aquell dia que va venir el cotxe fantasma a Bellvei i em van preguntar si hi
havia algú en contra de la República per a matar. Jo ja ho començava a recordar, feia poc
que havia esclatat la guerra i , per casualitat, em vaig asseure a la porta del Comité quan
va venir aquest cotxe carregat de nois i armes, que es creien que jo controlava el poble.
“No ho recordes que et van preguntar si s’havia de matar a algú? I tu els vas respondre
que no, que aquí tots érem republicans, que no hi havia cap feixista?” Jo ja ho recordava,
però no li veia relació amb el favor i li vaig preguntar “Però què té a veure això?” “Doncs
que em vas salvar la vida, que tu sabies que jo sempre he estat de dretes, i en canvi, no
els hi vas dir res”. Jo li vaig contestar que si, que sabia que ell era de dretes, que no
teníem la mateixa ideologia, però jo no li tenia cap odi, tothom és ben lliure de pensar el
que li doni la gana, jo no tenia cap dret per dir-li a aquells nois que vostè era de dretes.
Doncs si, em va fer un paper i em va dir que l’ensenyés només en cas de suprema
necessitat.

L’endemà mateix vaig anar a Tarragona a veure la meva mare a la presó amb el cotxe de
línia. Era un cotxe vell, i atrotinat que els vidres tremolaven i els seients eren molt
incòmodes. Jo tenia el cul encongit, tenia por, no estava del tot segur amb aquell paper.
Així que, a l’alçada de Torredembarra, la Guàrdia Civil ens va parar i ens va fer baixar a
tots del cotxe. Ens va fer ensenyar la documentació. Jo, espantat, els vaig ensenyar el
paper que m’havia fet el Bartoldo, i, de cop, els dos guàrdies civils es van formar, es van
quadrar i em van saludar. Tots els del bus que eren de Bellvei es van quedar parats. Es
veu que el paper que m’havia donat el Bartoldo era un carnet de Falange de l’any 1934, o
sigui, constava que jo era un dels primers afiliats de Falange.

Vaig veure la meva mare a la presó. Se'm va encongir el cor. Ploràvem plegats, què ens
estava passant? Em deia la mare. Perquè tot això? Si no hem fet res de dolent. Va ser
molt dur aquell dia, no m'agrada recordar-lo, la vaig veure tant desmillorada, ella que
sempre havia estat una dona forta i valenta...

CONSELL DE GUERRA (Setembre de 1941- Febrer de 1942)

Em va arribar una ordre el juliol de 1941 dient que em farien el Consell de Guerra el 1941 i
que havia d'anar a Vilanova a presentar-me. Vaig anar als jutjats de Vilanova on em van
donar una llista amb el nom de quaranta o cinquanta abogats, tots ells eren militars
"nacionals". D'aquesta llista d'abogats havia d'escollir-ne un. Jo vaig escollir l'últim de la
llista i vaig anar al seu "cuartel" a veure'l i a parlar amb ell. Crec que estava a la Plaça dels
Carros de Vilanova. Quan vaig arribar al "cuartel" em van dir que estava arrestat un mes
perquè havia sortit de festa un dia que no tenia permís. El tinent-coronel li va aixecar
l'arrest perquè havia de preparar el meu cas. Doncs aquest abogat militar va estar molt
content amb mi perquè li van aixecar l'arrest i a més, mentre preparava el meu cas feia el
que volia. Per exemple, deia al tinent-coronel que estava a casa meva preparant el cas i
enlloc d'això se n'anava de festa amb els amics, has de pensar que tenia un any menys
que jo.

L’abogat va poder estudiar el cas només dos mesos, però era molt bo. Jo anava a
Vilanova bastants dies i entre tots dos ho preparàvem. Vaig tenir la sort que el fiscal era
de Bellvei. Aquest fiscal i el meu abogat tenien unes batalles....! Van interrogar diferents
testimonis de Bellvei, però vaig tenir la sort que em van defensar, que van negar tot el que
hi havia a la denúncia. Si no ho haguèssin fet ara, estic segur no podria estar aquí
explicant-vos-ho, ni vosaltres tampoc.

El Consell de Guerra va ser el setembre del 41 a Barcelona. Hi havia dotze sales que
jutjaven per motius de la guerra. Tot el dia, matí i tarda, estaven jutjant persones. A la sala
que jo estava en van jutjar dotze. Qui no el sotmetien a pena de mort el portaven a un
batalló de càstig, com a mi, o desterrament,... Els jutges, els fiscals, els abogats, tots eren
militars, i quan arribaven ja estava tot fet, fiscal i abogat ja havien parlat. Més aviat era
com un teatre on es representava un judici que ja havia estat assajat escrupolosament.
Van llegir l'acta de convocatòria del judici, va intervenir la defensa i poc més hi va haver.

El Consell de Guerra va anar millor del que esperava: em van condemnar a dotze anys de
presó per auxili a la rebel·lió; però al ser dotze i no divuit, no em van portar directament a
la presó i, a més, com que ja havia estat un any a camps de concentració i presons per
ser presoner de guerra es va reduir la pena a sis anys, però com que no van trobar res de
cert a la denúncia em van reduir encara més la pena.

Ja podia anar cap a casa i quan hagués d'anar a la presó, em cridarien. Quan va acabar
el judici l'abogat i jo ens vam abraçar. Això no va agradar gaire ni al coronel ni al tinent
que hi havia a la sala; aquesta abraçada va ser molt dolenta per ell. Es que l'abogat i jo
ens vam fer molt amics. Després del judic vaig anar cap a casa i un cop a la setmana
m'havia de presentar a Vilanova perquè tenia llibertat atenuada. Un dels dies que em
tocava anar a Vilanova vaig anar al "cuartel" de la Plaça dels Carros per donar les gràcies
a l'abogat i fer-li una visita. Vaig demanar per ell i el cabo va fer mala cara i em va dir que
l'havien destinat a l'Àfrica; jo li vaig preguntar per què i em va respondre: "Usted sabrá" .
Sols feia quinze dies que m'havien fet el judici. Al cap de dos mesos vaig tornar a
preguntar per ell al "cuartel" i em van dir que s'havia escapat de l'exèrcit i que era a Mèxic.
Ja pots veure que qui feia alguna cosa pels presos, pels republicans, ... per petita que fos
ho passava malament.

Em van acusar d'un munt de coses. Tot estava escrit a la denúncia que em va fer aquest
home de Bellvei. Deien que havia anat amb el cotxe fantasma (era un cotxe que voltava
pels pobles amb joves armats i mataven a la gent que no pensaven com ells), deien que
havia fet patrulles,... Tot això va passar a Bellvei i la denúncia la van fer a la Gornal i vaig
tenir la sort que l'Ajuntament de Bellvei, dirigida per la Falange, em van fer un escrit dient
que la denúncia era falsa, que jo no tenia res a veure amb el que havia passat al poble.
Crec que potser em va denunciar perquè un dia, que passejava pel carrer, vaig estar
parlant amb un amic que estava al local del Comitè. Això va ser a l’esclatar la guerra i per
anar d'un poble a un altre el Comitè t'havia d'escriure un val, perquè si no el portaves a
sobre, malament. Doncs aquest amic em va dir que si em podia quedar un moment al
local perquè havia d'anar a fer un encàrrec i jo, com que no tenia res per a fer, m'hi vaig
quedar. Llavors, quan estava sol, va venir un cotxe vermell amb tres o quatre homes
armats. Ells van parar i em van preguntar si s'havia de matar a algú del poble i jo els hi
vaig dir que no, que aquest poble era republicà. I jo suposo que algú em va veure parlant
amb aquest cotxe fantasma i em va denunciar.

CAMP DE CONCENTRACIÓ (febrer de 1942- abril de 1945)

Dos mesos després del judici va arribar la revisió de la condemna, on posava que em
condemnaven a sis anys, però als que condemnaven només sis anys sols havien d'anar a
un batalló de treballadors. És a dir, el 2 de febrer del 42 hem vaig incorporar a aquest
exèrcit, que semblava, més que un batalló de treballadors, un escorxador, perquè com
que tothom sabia que érem presos polítics, ens ho feien passar molt malament.

Jo estava al Batallón de Penados de Reus, que havia estat un quartel de cavalleria. Has
de pensar que al principi èrem uns 1800 i, tres anys després, només vam tornar disset. I
jo voldria saber, i demano als historiadors, ara que es parla de la dictadura de Pinochet,
de la barbàrie de Xile, i de tot això del Kosovo, que investiguin sobre aquests camps de
concentració espanyols com el de Reus, el de Fàtima, d'Algeciras, on van morir milers i
milers de soldats espanyols. Per donar-te un exemple, al camp de Reus, van provocar el
tifus i no ens donaven cap medicament, no teníem metges, sols en vam sobreviure uns
dos-cents vint, els morts els treien per la nit en camions i per això et dic que m'agradaria
saber on els portaven. Però no recordo el nom de cap dels presos que van estar amb mi,
però crec que es podria trobar a la casa de reclutes de Barcelona. Quan el tifus ja va
acabar, llavors van arribar capellans, metges, crec que va ser per Setmana Santa del 43.
Els rectors van venir per si ens volíem confessar i no hi va anar ningú. Això si, quan hi
havia els rectors sí que vam menjar bé; fins i tot menjàvem cigrons amb carn. Quan era a
Reus la meva germana hem venia visitar tot sovint. En una de les seves visites em va dir
que el padrí havia mort. Era l'any 43. Va ser un altre cop molt dur.

Perquè vegis la gana que passàvem en el camp de concentració de Reus, t'explicaré que
un dia, un amic meu del poble, que era corneta del camp d'aviació de Reus, em va venir a
veure i em va portar un entrepà de truita i vuit plàtans. Els companys, al veure el que em
portava, van començar a dir: "Urgell, el uno", "Urgell, el dos",... i el meu amic em va
preguntar què volia dir això; i jo li vaig respondre que em demanaven la pell dels plàtans.
Llavors, vaig partir els plàtans i l'entrepà en diverses parts i vaig començar a repartir.
D'allò en van menjar quaranta homes.

Per tots els presos ens donaven cent cinquanta kilos de cols que anaven a buscar a
última hora al mercat de Reus i la meitat eren podrides i una mica d'oli de fetge. De carn
no ens en donaven. També venia un home de Reus i venia avellanes, ametlles, garrofes,
figues,... i el que tenia diners es passava el dia ratant garrofes, i qui no en tenia no
menjava res més.

Aquest camp de Reus va desaparèixer perquè es van discutir els comandants. Un

comandant va veure com vivíem de malament i ho va denunciar. Llavors nosaltres, els
presos vam declarar. Al cap de poc el camp de concentració de Reus es va tancar.
Després amb vagons ens van portar a un batalló disciplinari de soldats treballadors, crec
que era el número 95. Els vagons eren de bestiar que no podíem obrir fins arribar a lloc.
Eren cinc vagons enganxats a un tren de càrrega. Un dels vagons, el que anava jo, vam
baixar a Somaen, i els altres quatre van anar cap al Valle de los Caídos, d'aquests no en
va tornar cap. Dels vint-i-dos que érem nosaltres, en van morir dos, un d'un atac
d'apendicitis (no teníem metges ni medicaments), un altre es va matar al tren.

A Somaen feia molt de fred, hi havia dies que estàvem a divuit graus sota cero. Nosaltres
treballàvem a la via del tren, fèiem túnels. Dins els túnels potser feia més fred que a fora.
Aquí també vam passar molta gana, i això que m'enviaven menjar els de casa. Menjàvem
el que trobàvem: serps, sargantanes, remolatxes de sucre, pastanagues, patates crues,
rates de riu,... Un dia uns gitanos van deixar un ruc a prop de la via on treballàvem i, per la
tarda, vam demanar permís per tenir-la lliure - les feines de la tarda les havies d'haver fet
ja pel matí, sinó no tenies el permís- i vam matar el ruc, vam tallar la seva carn - que en
tenia molt poca perquè tot eren ossos - , vam comprar unes quantes patates al poble de
Somaen i vam cuinar com una carn en suc que ens va semblar a tots un plat deliciós. Fins
i tot, al dia següent, encara ratàvem els ossos. Ja et ports imaginar la gana que vam
passar. També ens maltractaven. Rebíem cada garrotada.... per cada cosa que els
semblava malament et pegaven. Un noi va anar al lavabo sense demanar-ho i el van
apallissar. Fins i tot per anar al lavabo havies de demanar permís i un soldat que vigilava
s'estava al teu costat fins que no haguessis acabat.

La gent del poble de Somaen ens tractaven molt malament, ens miraven com si fóssim
animalots. Cada dia ens feien anar a l'església del poble. Un dia, que vam arribar d'hora,
ens vam haver d'esperar perquè l'església encara no era oberta; ens vam asseure al terra.
Davant nostre hi havia dues dones i tres o quatre nens que no paraven de mirar-nos. Un
dels nens es va acostar a nosaltres i ens va mirar pel davant i pel darrera, potser durant
deu minuts. I de cop i volta li diu a la seva mare: "Mamà, pero si son igual que nosotros".
Es veu que els franquistes els hi deien que teníem banyes i cua, que érem dimonis. Un
altre dia, aquest mateix nen, era molt espavilat, va passar per davant nostre amb un pa
que el feien al poble del costat, aquest pa costava quatre pessetes, i a canvi d'un duro ell
ens en portava. El capità que teníem nosaltres, sempre estava begut, era d'aquells
militars que ni l'exèrcit volia i s'estava als camps de concentració, vigilant. Portava dues
creus negres, que volia dir que havia matat dos soldats del seu mateix exèrcit a patades.
Ensenyava les creus com si fossin un trofeu. Imagina't si era mala bèstia. Un dia va
comprar una gramola i va organitzar un ball a la plaça de Somaen. Cap dona va voler
ballar amb nosaltres. I, imagina't si eren ignorants la gent d'aquell poble, que va sonar la
cançó de Cara al Sol, i van continuar ballant, com si fos una altra cançó enlloc de parar i
alçar la mà dreta. No sabien ni què era el Cara al Sol.

De Somaen (Soria) ens van portar amb tren a Ermiñon, província d'Àlava. Com ja saps, a
Somaen, la gent no ens podia ni veure, ni ens saludaven pel carrer. I, en canvi, quan érem
dalt del tren i anàvem a parar a Manzanos vam veure una munió de gent que ens
esperava a l'estació. Només al baixar del tren una dona em va dir que li portés la roba
bruta que ella me la rentaria. De Manzanos vam anar a peu a Ermiñón, que estava just al
costat. Allà continuàvem treballant a l'estació, però els comandants que vigilaven ens
deixaven molta més llibertat.

Malgrat la situació en què estava, lluny de la família, presoner, a Ermiñon em sentia com a
casa, en guardo bon record. Ajudava al marit de la dona que em rentava la roba, em
quedava a menjar bastants dies a casa seva, em va presentar les seves dues filles.
Sempre que tenia un dia lliure, o els diumenges, anava a casa d'aquesta família i anava a
l'hort a ajudar-los. Em tractaven com un fill. Pel matí feia les feines que s’havien de fer al
camp de treballadors, i per la tarda anava a ajudar aquesta gent que tenien remolatxes,
patates, … Jo m’encarregava de llaurar, amb un bou. Clar, aquella gent estava molt
contenta de mi, i em donaven berenar, sopar, i alguns dies, fins i tot dinar. Per la nit
tornava cap al barracó.

Amb els nois del poble també ens portàvem molt bé, com carn i ungla. Teníem un equip
de futbol i tot, havíem jugat amb l'Alavés, que ara juga a primera divisió. Teníem bons
jugadors en el nostre equip, que estava format pels treballadors penats. Amb nosaltres
jugava un porter del Barcelona, un altre que havia jugat amb el Castelló,...Jugàvem contra
els equips dels pobles del costat. A Ermiñon em va canviar la vida al cent per cent; en
aquells moments no hi havia tanta disciplina com hi havia hagut l'any 40, 41; suposo que
era perquè els alemanys començaven a perdre la guerra mundial i els nostres oficials
afluixaven una mica, perquè tenien por de rebre, por de que els anglesos i francesos
vinguessin a Espanya per fer fora a Franco.

Després de tres anys al batalló, vaig enviar una carta a casa demanant que em miressin si
ja tenia la llibertat definitiva, perquè quan estàs en un batalló de treballadors cada dia que
treballes representen dos de condemna, llavors amb tres anys ja podia tornar a casa.
Aleshores el rector del Vendrell va anar a Barcelona i li van donar el document on
acreditava que ja tenia la llibertat definitiva. Me la va enviar i al cap de cinc dies ja era a
casa. Va ser el 14 d'Abril de 1945. Ja no m'havia de presentar enlloc, era lliure.

LLIBERTAT DEFINITIVA, EL RETORN AL POBLE (1945)

La gent del poble, quan vaig arribar, es van portar molt bé amb mi, menys aquell que em
va denunciar. L'alcalde, el tinent-alcalde,... tot i ser falangistes em van ajudar força. Has
de pensar que si ells haguessin dit que la denuncia era certa, ara no et podria explicar el
que em va passar en aquella època. Si jo no havia fet mai res de dolent, perquè m'havien
de tractar malament? Molts innocents havien anat a la presó La meva mare, per exemple,
la van tancar a la presó per equivocació, per defensar a una altra dona. I s'hi va estar molt
de temps, més que jo, fins i tot.

Tot i que ja era lliure, considero que lliure del tot encara no ho era. Era lliure, però sempre
sota les insignes de la dictadura. Si feies el que la dictadura et manava, no passava res,
però si no ho feies, podria anar altre cop a la presó Quan vaig arribar a casa, el primer
que vaig fer va ser cremar tots aquells papers que m’involucraven amb la guerra. Ho vaig
fer per por i per no haver de recordar aquells mals moments.

De tota aquesta llarga experiència, he aprés moltes coses. Abans d'anar a la guerra creia
en els homes, en els seus drets, en la democràcia. Era un ingenu. Però la guerra em va
fer obrir els ulls, en veure com la gent moria, com ens matàvem uns als altres, com les
democràcies europees no ens ajudaven, com ens tractaven als camps de concentració,
en quines condicions infrahumanes vivíem vaig canviar completament d'opinió. Ja no crec
en els Drets Humans. És a dir, no crec en la persona humana, dins d'ella sols hi ha odi,
enveja i maldat.

Això ha passat sempre, al llarg de tota la història, i potser és ara on ens és més fàcil veure
les maldats de les persones, perquè en aquest món cada dia moren milers de persones,
per malalties, de gana, per guerres,... i, en canvi, es gasten milions i milions de dòlars per
anar a la lluna, per investigar l'univers o per armes nuclears. Jo no dic que aquests
descobriments no s'hagin de fer, però això és com aquell que té una família i un dels seus
membres està malalt i, abans de gastar-se els diners en un viatge molt esperat, segur que
se'ls gastarà per comprar-li medicament o per pagar un bon metge. Per això crec que
abans d'investigar nous móns s'ha d'arreglar el que passa al nostre món.

I, el que més em dol de tot això és que ni ara, a les acaballes del segle XX, encara hi ha
moltes coses amagades de tot el que va passar durant aquells anys. Durant la guerra i el
franquisme. Envejo els alemanys, com han encarat el seu present tenint clar que es van
cometre moltes barbàries en el passat; que s'han fet judicis a posteriori, on s'han buscat
culpables i s'ha intentat aclarir els anys del nazisme. M'hagués agradat que tu, o els meus
fills, haguéssiu sapigut més coses d'aquells anys, que us ho haguéssin ensenyat a
l'escola, que haguéssiu visitat presons i camps de concentració espanyols; com els nens
alemanys han fet. En fi, potser no ho veuré, però espero que Catalunya i Espanya pugui
avançar tenint clar què va passar durant uns anys tèrbols que no es poden amagar.

(fragment de la història de vida de Joan Urgell Vives, “Entrevista a un republicà”,

elaborada l'any 1999 per Gemma Urgell Rocías).