DISCURS DE PRESENTACI DEL POEMARI LUnivers sense precipici.

Casa del Poble de lAlcora, 11 octubre 2013

Bona vesprada a tots. Grcies, en primer lloc, als qui heu vingut, una vesprada de divendres. Si dem hagueren de publicar la notcia de lacte, el titular no seria que presente un llibre de poemes, o que algun socialista recita poesia, sin que tanta gent est disposada a escoltar una vesprada de divendres a alg que ve a parlar-los de poesia. No tot est perdut, doncs. Fa ara tres mesos exactes vaig presentar per primera vegada LUnivers sense precipici. La primera de les presentacions va ser a la meua ciutat, a casa. I vos assegure que jugar en casa s el ms difcil que mha passat mai. Ma mare, la famlia, els amics, la falla... Ja sabeu. Hui vinc ac a parlar-vos de les eleccions en la vida, de prendre partit fins a tacar-se, de lamor i el desamor, i ho far ms lleuger dequipatge perqu no em coneixeu i tampoc s si el que vinc a contar vos importa. En tot cas espere que pugueu perdonar-me. En qualsevol cas, grcies per escoltar-me. I grcies tamb a Samu, i a lagrupaci local del PSPV-PSOE, per la seua invitaci a vindre, en una setmana dactes culturals prop del dia del
1

nostre Pas Valenci, per reivindicar tamb, ni que siga parlant de coses tan poc normals en el dia a dia com lamor, la vida o la poesia, que la nostra llengua i el nostre Pas ens estan esperant. Ens esperen de deb, tot i que hi ha ja molta gent que no espera res de nosaltres i molta ms a la que li queda poc temps despera. Ens esperen, ho creieu o no. Perqu el millor est per vindre i ho hem de fer nosaltres. s un plaer haver acudit hui al vostre poble. Demostrant que hi ha molta gent disposada a canviar tpics i etiquetes. Fins i tot a canviar el seu partit, o els seus collectius, treballant duna manera compromesa per canviar desprs els seus pobles. Desandar caminos sin salidas, como muros (...). Destruir los mitos que he formado, uno a uno, diu Pablo Milans a El amor de mi vida, una de les canons de la banda sonora de la meua vida. Sobre eixa certesa, lnica certesa per a mi, vaig construir el que Joaqun Sabina defineix com a etapa on al punt final dels finals, no li queden dos punts suspensius. Lltim vers del poemari diu: No hi ets. I en el precipici deixa certesa haur de construir un nou univers. Per aix vaig escriure, i hui vos el presente, el poemari Lunivers sense precipici.

Va haver un dia, quan pensava que tot shavia acabat, quan pensava que ja mai ms em tornaria a enamorar, quan pensava que em moria de pena, que vaig caure en qu volia un univers sense precipicis i sense fronteres. Lnica dificultat per tenir llibertat s no saber somiar. I quan et desenamores, quan perds lhoritz o la vida o no saps mirar el cel, has perdut tota capacitat de somiar. No eres lliure. En eixe espai finit, ple de les fronteres de les llgrimes i de la incapacitat de respondrem preguntes tan senzilles com per qu a mi, per qu tu, vaig tindre la necessitat descriure Lunivers sense precipici. Inicialment, un conjunt de versos per a un enamorament, uns dies destiu que tornava de crrer totes les vesprades. I al remat, un exercici tan egoista com contar-ho per a no morir-me de pena i haver-ho de fer per a sobreviure. Ms tard, un poemari completat amb les dries i els quefers dun desamor, les vesprades de la pena o els moments duna tardor estavellada als llenols, un hivern de distncia i una primavera o renixer el que criem acabat. Tamb un crit de rebellia, que no hi ha res ms revolucionari que un somriure, amb un fort component social. Uns versos, tan meus i tan de ning, fets desprs per ser compartits. Per ratllar cada poema, cadascuna de les tres parts del

poemari, i identificar-sen amb els llocs, els moments o la banda sonora de la meua vida. Ara tamb un poc vostra. Este poemari, precisament, est farcit de territoris comuns per on tots hem transitat alguna vegada. Perqu, qui no sha sentit abandonat? A qui no han deixat? Qui no ha patit nits en vetlla a causa dun desamor, plenes de preguntes? A qui no ha turmentat els interrogants de no saber-se, de no trobar-se? Qui no ha tingut la sensaci, ms tard, de perdres alguna cosa de la vida mentre creia morir ofegat de tantes preguntes? A qui no lhan curat altres besos, nous horitzons, la certesa de saber que no ens feren per a desaprendre ni tornar enrere, i que malgrat aix podem reposar-nos a les sobredosis de malenconia o de passat? Sempre he admirat la superaci personal, i la molt difcil sensaci de saber somriure quan ms cal. Daix va este poemari, escrit a una etapa que no va ser la millor, per que ara recorde amb el balan que sempre cal fer per seguir mirant endavant. Els per qus no poden servir mai de res, per hi ha un moment, quan per desamor o pel pessimisme que tenvolta i que sotmet a una depressi collectiva a esta societat, quan creus que no hi ha futur, que has de lluitar perqu els per qus no acaben servint de res.

Escric del que em passa. Encara no rem benvinguda i ja mhavies convertit en adu, diu un dels poemes del llibre, Acceptar rendirse. Jo em vaig saber rendit, covard, poruc, intil. Totes eixes coses fins que el temps, o les hores de preguntar-se, o els consells dalguns amics, et fan veure les coses duna altra manera. Moltes mostres de complicitat o dafecte, i este llibre, em tornaren la illusi. Les ganes de fer coses noves. Perqu sempre, sempre, cal viure. Escric perqu visc. I viure, dic a alguns versos, s aprendre a acomiadar-sen. No s fer les coses si no s amb passi i amb entusiasme. I dir ms: no entenc la poesia de qui no pren partit fins a tacar-se, com va dir Gabriel Salinas. Per aix vaig decidir implicarme en poltica. No sols perqu crec en les utopies, enteses com a imprescindibles veritats prematures, sin tamb perqu, com Gramsci, odie els indiferents. Odie els equidistants professionals, els qui defensen pensaments que no se signifiquen o suren com loli. Per aix vaig triar la poltica, quan hauria pogut exercir sense massa complicacions el periodisme local: perqu aspire, un objectiu que comparteixen la poltica i el periodisme, a donar veu a qui lluita per seguir sent front a tot aquell que continua estant. La mateixa poltica, la desquerres, a la que em va ensenyar mon pare.

Escric perqu vull esborrar el pas i la ciutat que no magrada. I aix passa per no acceptar cap dirigent sense conscincia social, cap societat sense valors. A hem de canviar-ho entre tots. Fent realitat els versos de Gil de Biedma: com tots els joves, jo vaig vindre a dur-me la vida per davant. I comenarem a canviar-ho quan acceptem que no hi ha certeses irrefutables ni veritats o dogmes immutables. Estic cansat que no siguem capaos de creure en alguna cosa. No parle de creure en dogmes, perqu aix sen diu fe; jo no demane fe. Demane creure: de la mateixa manera que no puc amb lescepticisme o amb el cinisme este ofici no s per a cnics, este moment tampoc ho s- no suporte que no siguem capaos de creure. Amb determinaci i amb valors. Creure que podem canviar este mn injust amb la determinaci de que tenim molt clar el que volem, i amb una conscincia social molt marcada. Si el mn era a, jo no sc deste mn. Si el sistema permet als majors passar fam desprs dhaver invertit tot el seu esfor en el treball i tota la seua vida en els altres; si el sistema permet deixar estudiants fora de les universitats perqu abans que la seua capacitat demprendre sense recursos li miren la nota; si el sistema deixa famlies sense diners, sense casa o passant fam... jo no sc deste sistema. El que em fot cada dia, i contra aix lluite, que abans he dit que no hi ha res ms revolucionari que la felicitat de
6

tots els dies, en la poltica, en el periodisme o la poesia, s que a banda de la crisi econmica, que est desdibuixant la identitat de la societat, dels seus valors i del nostre horitz, tot i que ens est dibuixant una nova manera de viure i veure, hi haja una depressi que ens xafa cada dia. Que xafa a la meua generaci, que ens impedeix mourens, i que constantment, dictada per alg, ens paralitza. I estos poemes, que tamb tenen una part de conscincia social molt determinada, sn una lluita contra el discurs oficial de resignaci que inocula depressi en cada nova veritat prematura. Aix que, s, escric per reivindicar la felicitat de tots els dies a la poltica que representem amb molta dignitat. Aix que s, cal primera una reforma moral que no poden fer partits podrits o societats sense valors; una reforma moral, primer de tot. El que dignificar la injustament tractada ocupaci poltica. S que es parla molt del que cal fer amb la poltica i amb els poltics. I deixeu-me que dne quatre idees sobre el que crec que ens passa, perqu moltes vegades el debat poc assossegat ens impedeix veure amb la claredat que requereix una urgncia tan greu. 1. Crec que hem confs com a partit poltic el que s urgent amb el que s greu. s cert que lesquerra est desarmada perqu
7

no t alternativa al model econmic, no t relat, tot i que s t alternativa social. Per hem confs debats que sn urgents (com abordar la reforma de la Constituci tenint en compte que generacions com la meua no lhem feta i no considerem sagrats pactes com els de la Transici) i el que s greu (que s donar expectatives de treball i de present a situacions familiars tan greus). 2. Fer la reforma constitucional implicar saldar el deute pendent de moltes estructures de lestat que encara sn hereves directes del franquisme. Ho sn, i sense complexes, part de la patronal o de la judicatura. Per aix els nics responsables sn els poltics, i no ha hagut un paper de balan del que feren la classe empresarial o els bancs abans de lesclat desta crisi. 3. El primer control ciutad s responsabilitat vostra, com a societat civil organitzada, en un moment de desorganitzaci de la societat civil encara hereva del franquisme en tant que poc autnoma i depenent del poder. La poltica no forma lladres, per s cert que el vot transforma a lladres en poltics. El primer control i la primera prevenci s el vostre vot. I mireu

qu poders, poder convertir a un lladre o a un utpic en poltic. Poder triar. 4. s cert que calen canvis profunds. I que si no saborden, el xoc generacional ser greu i profund. Especialment perqu la meua generaci no suporta ms temps un discurs oficial on tot canvia perqu tot contine igual. Escric, amb tot aix que vos he dit, perqu aspire a canviar la societat a la que vull representar. Per canviar el desnim i lapatia per lentusiasme. Per no haver dacceptar el discurs oficial de fatalitat com nic dest inevitable. Per pintar colors on el mateix discurs oficial sols pinta gris, no per casualitat. Per deixar de ser, com aquell sonet de Sabina, no jugar per a no perdre, fer trampes per a no guanyar, no resar per a no creure i no besar per a no haver de somiar. Tot i que jo, com en Los Girasoles Ciegos, escric perqu no recorde com es resa ni com es malex. Escric perqu forma part de lencertada deformaci professional dels periodistes. Necessitem contar i interpretar el que passa perqu la gent que ens envolta faa dels mltiples relats, de les mltiples veus, una veritat que no estiga mutilada i una veu que no els resulte amputada. Todos los miedos se disfrazan de jams, vaig escriure a un altre poemari. Escric per vncer la por a la por. Podem escriure que
9

podem superar les coses amb la nostra resilincia, que s la capacitat de sobreposar-nos al dolor; podem escriure que totes les millors coses estan per vindre; podem escriure que denunciarem una injustcia ja siga amb les nostres mans, amb les nostres paraules o amb les nostres accions; podem escriure que volem ser ciutadans professionals perqu ning ens furte la nostra condici de ciutadans, que s el que estem a punt de perdre, per convertir-nos en sbdits, i per no perdre aix la nostra dignitat com a poble; podem escriure que estimem la terra en la que vivim, la identitat que tenim, que no s incompatible amb sentir-nos ciutadans sense fronteres (recordeu un dels principis deste univers sense precipicis). Podem escriure que ens volem contagiar de les persones capaces de fer felios als dems. Que contagiarem felicitat i entusiasme, i que admirarem a la gent capa de generar somriures. Podem escriure que lamor es viu, per que el desamor, sobretot, sescriu. Tot aix, per fer nostres els ltims versos dAntonio Machado: estos das azules y este sol de infancia. A mi les millors coses, tamb les ms dolentes, mhan passat en esta meravellosa ciutat de cel blau i pedra blanca on em van nixer, i on malgrat tot, he decidit quedar-me.

10

No tinc grans pretensions. Sols sc un home que fa versos. Per estic convenut que amb passi i amb entusiasme, amb les nostres accions de cada dia, podem fer molt. Per tot aix vaig escriure este poemari, indestriable duna etapa molt concreta de la meua vida. La primera, un estiu de vesprades llargues, de la litrgia en forma de rutina estesa en cadires de madera disposades en els portals, persianes des don perfilar el trajecte del carrer sota el sol inclement. Vesprades que abraaven els tarongers i llum taronja docs que pentinava les puntes de les palmeres. Jo venia de crrer, obria llibretes i bolcava els versos que havia pensat en els trajectes, entre canals on brollava aigua molt freda i molt clara i camins de terra on pensar-me. La histria evoluciona, tamb les circumstncies de la meua vida, i el temps, els dubtes i la por em van fer guardar loriginal a un calaix, a una deixes llibretes on escric tot el que em passa. Els vaig treure de nou un hivern, com ja vos he contat, on creia morir de pena. Per parlar duna etapa de tristesa, silencis i oblit. De soledat, si es vol, plena de pena; de la por a la por, de lamor de la primera en pretrit. Eixa part sen diu De sobte la frontera. Perqu algun dia els nostres somnis es veuen atrapats en fronteres invisibles de les que no sabem. Deixa lluita, que tamb tenim quan intentem albirar el futur, naix una tercera part, ms bolcada en la societat que vull per a la meua generaci.
11

Per un colp, supose, datzar, el vaig enviar a un editorial i els va agradar. Mel van acceptar. Van comenar aleshores dues setmanes dampliaci del poemari, i altres ms per corregir, revisar, reescriure, fer un colp dull a la maquetaci. He dagrair a leditorial Germania que apostara per mi, un autor que ara comena, i fera nostres les inquietuds, les ratlles dels versos i els anhels o els sospirs de tots els cors. Ara ja sn de tots. He dagrar-vos a vosaltres la complicitat, les ganes de canviar les coses amb les vostres xicotetes accions de cada dia: escriure un llibre t molt daix, de xicoteta acci. Ara la tasca s vostra: compartir poesia. Fer vostres estos versos, agafar el llibre, fullejarlo, ratllar-lo, compartir-lo, prestar-lo. Estic convenut que, amb este llibre, amb la vostra m, els millors dies estan per vindre. Perqu, com deia Machado al primer llibre de poesia que vaig llegir, de toda la memoria solo vale el don preclaro de evocar los sueos. Viure s triar, i podeu sentir-se molt afortunats perqu cada dia trieu. Trieu estar ac, estimar, somiar... S que sn temps de desesperana, per posem un poc ms damor (en la poltica, en la vida) i les coses seran el que volem que siguen. No ens perdem la vida i les coses aniran amb nosaltres, i no nosaltres amb elles.
12

Moltes grcies,

13