01

Reexi en el tombant dun cam. 1714-2014

Jordi Pujol

Conferncia pronunciada pel M. H. Sr. Jordi Pujol a lAuditori dEsade el 8 de mar de 2012.

Reexi en el tombant dun cam. 1714 - 2014

Jordi Pujol

01

Reexi en el tombant dun cam. 1714- 2014

Jordi Pujol

Centre dEstudis Jordi Pujol Passeig de Grcia, 88, 1r 2a 08008 Barcelona www.jordipujol.cat info@jordipujol.cat del text, lautor i el Centre dEstudis Jordi Pujol Transcripci i assessorament lingstic: Nria Rica Disseny: Eumgrac ISBN: 978-84-939807-9-5 Impressi: Copyset

Reexi en el tombant dun cam. 1714-2014

Jordi Pujol

Sacosta la data del 2014. Tres-cents anys del nal de la guerra de Successi i de la derogaci de les constitucions catalanes. Una data fatdica de la nostra histria. Que en el llenguatge poltic i diplomtic de lpoca signicava el nal de la nacin catalana. I que jurdicament ho era. El 2014 no pot ser un any ms en el seguit de commemoracions que any rere any shan fet a Catalunya. Tres-cents anys conviden a reexionar. Oims si sescauen en un moment despecial transcendncia per al nostre pas. En un moment dinterrogants. I perills. Segur que limpacte dels tres-cents anys, i sobretot lpoca que estem vivint, provocaran que hi hagi iniciatives diverses, ocials i de la societat. Segur que del Govern i del Parlament de Catalunya en sorgiran. Tindran el suport de molta gent, nestic segur. Per comenar, el meu. Per des de la llibertat que dna no tenir cap responsabilitat ocial, i des de la indeclinable voluntat de ser del ns al darrer moment al meu pas, he cregut oport fer aquesta conferncia, convidar a la reexi, i veure si aix podr contribuir a posicionar-nos en aquest moment difcil per al nostre pas. El discurs que avui els far pretn donar una visi general del conjunt del que han estat aquests tres-cents anys. Per no s un discurs erudit. No s un discurs dhistoriador especialista, s un discurs poltic. De tota manera s un discurs fet per alg que des de molt jove sha esforat a comprendre la histria del nostre pas. Dalg que creu que no es pot entendre un pas, ni sel pot servir, sense saber histria, geograa i demograa. I de fet s una invitaci que a Catalunya es produeixi un procs de reexi, urgent, amb lexperincia de tres-cents anys desfor collectiu sobre com hem de fer que continu la nostra histria.
7

Dit aix a tall de prembul i de crida a la conscienciaci collectiva, agafem ja el l del que han estat aquests tres-cents anys des del nal de la guerra de Successi i de la derogaci de les constitucions catalanes. --Polticament i institucionalment Catalunya va quedar a zero. Arrasada. La mateixa denominaci de decret de Nova Planta ja indica que el propsit era deixar el pas com un solar i construir-hi una altra cosa del tot diferent. O deixar-lo mig erm. Quina fou la resposta catalana? Una resposta complexa, amb components i iniciatives diversos. Des del Carrasclet, que durant un temps va continuar fent guerrilla a favor de la Generalitat, suprimida per les muntanyes del sud de Catalunya, ns, en un altre extrem, en Veciana, terratinent i addicte als Borbons, que per a combatrels va crear a Valls el cos dels Mossos dEsquadra. La histria t aquestes ironies. Hi hagu des de la gent resignada ns als qui varen continuar defensant la causa catalana des de lexili de Viena o a Catalunya mateix, des de la clandestinitat, amb manifestos reclamant a Anglaterra que exigs al rei dEspanya el compliment de les clusules de respecte a Catalunya del Pacte de Gnova de 1705. Per la resposta que va prevaldre si ms no molt aviat fou la de lacceptaci dels fets. Abandonats per les potncies europees, amb el pas ocupat i molt empobrit per la guerra i algunes mesures scals que el nou rgim va introduir, amb una gran part de les classes dirigents a lexili o a lostracisme i amb lexperincia de dues guerres perdudes en un termini de seixanta anys, el pas de grat o per fora va optar per no revoltar-se. I per sobreviure. I per comptar noms amb nosaltres mateixos i amb el nostre esfor. Amb el nostre treball i amb la nostra iniciativa. En el meu primer discurs de lOnze de Setembre com a president de la Generalitat, lany 1980, vaig parlar daix amb una clara intenci. Vaig dir: L11 de setembre de 1714, desprs de molts mesos de setge i de la defensa heroica que va admirar tot Europa, la ciutat de Barcelona va haver de capitular. Havia estat durament bombardejada des del pla i des de la muntanya de Montjuc, havia patit fam i epidmia. Havia tingut milers de morts. I, com us deia, el dia 11, a primera
8

hora de la tarda, es va rendir. Lendem, dia 12, el general en cap de les forces que havien ocupat la ciutat, el duc de Berwick, va entrar a Barcelona cap al migdia. Lendem mateix, quan encara els ferits del dia abans agonitzaven, el duc de Berwick va entrar i es va trobar amb un espectacle que el va deixar sorprs, parat. Es va trobar, no amb una ciutat desmoralitzada, que gemegava, sin amb una ciutat que treballava, que shavia posat a treballar. s a dir, els mateixos homes que vint-i-quatre hores abans estaven defensant el portal de Jonqueres i les muralles de la ciutat, aquells mateixos homes, lendem, els qui eren botiguers havien obert les botigues, els qui eren artesans feien funcionar els tallers dartesania, i les petites indstries de lpoca havien tornat a engegar. Lany 1980 era un any difcil. Dillusi per la recuperaci de la democrcia i de la Generalitat per econmicament i socialment molt difcil. Amb ms atur que el que ara tenim. I amb sectors sencers de la nostra indstria que sensorraven. Per tant, hi encaixava la referncia a la decisi dels catalans danar endavant sobretot pel nostre esfor. Com desprs de 1714. Sense institucions, sotmesos a un procs de descatalanitzaci. Arraconats. No ben vistos per la resta de lEstat. Per, malgrat aix, s lpoca que a Castella es va comenar a dir que los catalanes de las piedras sacan panes. Un esfor durant les primeres dcades molt arran de terra. Aviat una demograa potent i la gradual creaci de riquesa primer, sobretot, pagesa, molt aviat tamb industrial, de paraires i adobadors, de fabricants de berguedanes i de claus, daiguardent, de btes i de taps de suro, etc. van aixecar el sostre del pas. Quan passem pels carrers de molts pobles de Catalunya veiem que als llindars dentrada hi ha una data. Sn dates que van ms o menys de 1680 a tot el segle XVIII. Tamb observem que, sobretot a les viles i els pobles de la Catalunya nova, moltes esglsies i molts campanars sn del segle XVIII. Senyal que van ser anys de progressiu progrs econmic i social. --He de fer un petit incs i tornar enrere. Acabo desmentar lany 1680. s a dir, un temps anterior a la guerra i al 1714. I nhe parlat com dun any bo, quan es refeien cases i saixecaven campanars. I s que lany 1705, quan comena la guerra amb lEspanya borbnica,
9

Catalunya ja feia dues o tres dcades que estava deixant enrere la decadncia que havia arrossegat, amb intermitncies, des del segle XV. Superada la crisi que va representar la guerra dels Segadors i la prdua del Rossell, Catalunya tornava a anar amunt i posant-se al dia. I no era una reacci instintiva i de defensa sin una acci positiva i pensada. Una acci que responia a un projecte. Hi havia un projecte. A algunes persones els va sorprendre que en els meus discursos sobre la idea i el projecte de Catalunya jo fes referncia sovint a un historiador poc conegut, en Narcs Feliu de la Penya. I al seu llibre principal, Fnix de Catalunya (1683), sobre el redreament poltic i econmic de Catalunya. I a un altre llibre, Poltico discurso. Un historiador que jo he tingut present des de molt jove. En parlo ja, per exemple, al meu llibre Des dels turons a laltra banda del riu, que vaig escriure lany 1961. I qui era en Feliu de la Penya? Era un advocat i empresari, i tamb conseller de Barcelona, molt relacionat amb alguns pasos europeus, sobretot Holanda i Anglaterra, i que volia donar un gran impuls econmic a Catalunya, en el marc de la monarquia espanyola, encara austraca, s a dir, respectuosa amb la Corona dArag i amb Catalunya. Feliu de la Penya era un home amb esperit innovador i amb projecci exterior. I ja es veu que cadascun dels dos llibres que he esmentat respon a les dues direccions del seu projecte, el de la Catalunya socialment i econmicament renaixent (Fnix de Catalunya) i el del posicionament de Catalunya i de fet de tots els territoris de la Corona dArag en una monarquia hispnica renovada (Poltico discurso). Una monarquia a la qual proposava tot un programa de reformes. El projecte catal den Feliu de la Penya ben assumit per la majoria del pas no encaixava amb el que se suposava que seria lempremta borbnica, s a dir, francesa. Ja denida aleshores com a molt centralista, molt homogenetzadora i econmicament molt intervencionista. s a dir, amb un propsit destablir la sobirania absoluta del rei sobre tots els territoris. Per tant, sense respectar lautonomia de la Corona dArag i de Catalunya, que s que havien respectat els ustries. Aquesta orientaci dafirmaci de pas i desenvolupament econmic i de gran desconfiana i, de fet, animadversi envers Frana desprs de lexperincia de 1640, agreujada per les guerres amb Frana de lltima dcada del segle XVII, lliurades precisament en
10

territori catal probablement pot explicar que Catalunya rebutgs el candidat francs i opts per laustrac. Cosa que podia no haver estat aix. Felip V lany 1702 va jurar a les constitucions de Catalunya. A Barcelona. Per qu, doncs, una part majoritria dels catalans es va sentir incmode amb aquest pacte i va optar pel candidat austrac? Hi podien haver raons doportunitat, sens dubte. I danimadversi i desconfiana, com ja hem dit. Per segur que tamb hi hagu un posicionament ideolgic i de pas. I s que els sectors dirigents de Catalunya, i de cara al seu projecte de pas, lopci la veien entre el model francs, molt centralista i econmicament molt dirigista i molt proteccionista a favor de Frana, i el model austrac, molt menys centralista i homogenetzador barrejat amb el model econmic anglo-holands, amb ms llibertat de lactivitat econmica i ms mercantil. Val a dir que pels volts de 1700 en aquestes terres el prestigi dAnglaterra i sobretot dHolanda era molt gran. Fins i tot ho era el de Frana. Nhi ha prou a recordar la frase del gran Colbert. Gran Colbert perqu va revolucionar leconomia i ladministraci franceses duna manera que en part ha arribat fins avui. Quan li pregunten qu cal fer a Frana per esdevenir una potncia econmica diu: Il faut holandiser la France. Cal que Frana sigui com Holanda. El cas s que Catalunya es va repensar i es va decidir per lArxiduc, per Anglaterra, Holanda i ustria, i no sabem qu hauria passat si Catalunya i tota la Corona dArag shaguessin posat al costat de Felip V. La doctrina borbnica inspirava tota la desconfiana i lhostilitat espanyoles contra Catalunya, que ja eren molt intenses. I tamb les franceses. Per a partir daqu tot sn conjectures, i noms sabem el que va passar. El 1714 i fins avui. Ja es veu, doncs, que la guerra de Successi no va ser una guerra per la independncia. No fou com la guerra de 1640 de defensa exasperada contra una agressi i que aviat va esdevenir separatista. Fou una guerra de proposta i de projecte. De defensa del sistema vigent de la monarquia composta dels ustries basada en el pactisme, amb Corts prpies i sistema de representaci poltica a les Corts, a la Generalitat i als municipis. I amb nim regeneracionista per a tota la monarquia, molt en la lnia del que en Feliu de la Penya ja havia proposat al Poltico discurso.
11

No cal dir que en aquesta proposta no hi havia res que pogus afectar a la baixa fets essencials de Catalunya. Ni la llengua ni el dret civil ni sobretot el ms important les constitucions. Sobretot les constitucions, que s el que determinava la naturalesa poltica dels catalans, amb tots els seus drets i deures individuals i col lectius. Ara als catalans sens defineix per la llengua i la histria, o el lloc de residncia, etc., aleshores el catal era una persona subjecta a les constitucions del Principat de Catalunya. Amb el decret de Nova Planta aix es perd i el catal comena a ser all que en diuen un espaol empadronado en Catalua. s per aix que jurdicament, institucionalment i polticament realment shavia produt el fin de la nacin catalana. La resta de la identitat catalana llengua, dret civil, sentiment de pertinena ja aniria desapareixen amb el temps, tot sin que se advierta el cuydado. Val la pena llegir sencer el que deia la Instrucci secreta dirigida als corregidors de Catalunya el 1716: Pero como a cada nacin parece que seal la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y ms quando el genio de la nacin como el de los catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su pas, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuydado. --A la prctica, la reacci que va prevaldre a Catalunya desprs de 1714 fou la de refugiar-se en el treball. I en la reconstrucci del pas. Val a dir que en zones extenses de Catalunya aquesta recuperaci va trigar molt. Que varen viure en una situaci de misria i de submissi molt accentuades. La ciutat de Lleida, per exemple, va trigar dcades a refer-se del saqueig de 1707. Per el treball duna poblaci modesta per obstinada i productiva va anar posant les bases duna recuperaci. En bona part pagesa, per tamb industrial. Hi ha una novella den Villatoro, La dona a la finestra, que passa a la Barcelona dels ltims tres mesos del setge de 1714. Parla duna dona de Tona duna masia ja benestant i esposa dun dels dirigents vigatans austriacistes que mor al comenament de la guerra. I que
12

t previst casar-se al final de la contesa amb un oficial de lexrcit catal. Cau la ciutat, la guerra sacaba, el seu proms li proposa anar a lexili, a Viena o a Itlia, a refer-hi la vida amb lesperana que els vaivens de la poltica europea permetin reprendre la lluita. Per ella opta per tornar a Tona, a la masia de Tona, que s una bona masia, per que amb la guerra ha quedat una mica abandonada. I que efectivament ref, i al cap duns anys casa la filla amb un altre pags, propietari dels voltants de Tona. I al cap dun temps posa uns diners en el capital duna adoberia de Vic. s a dir, explota b la masia, ref el patrimoni, fa un casament per eixamplar-lo i sincorpora al desenvolupament industrial, que va agafant fora a bona part de Catalunya. O sia, el desenvolupament pags en Vicens Vives diu que el segle XVIII s el temps de la colonitzaci agrria de Catalunya i lentrada a leconomia industrial. Dues lnies dacci que mtuament es reforcen i que assoliran la seva plenitud al segle XIX. Per tot aix en un marc poltic i institucional erm. Amb algunes peticions prudents a les autoritats borbniques durant algunes dcades. En general poc ateses. I fins i tot amb algunes normes econmiques, com la introducci del cadastre, que es varen considerar negatives. I que algunes realment ho varen ser durant un temps. I amb impostos indirectes creixents. Per tot plegat va frenar, per no impedir, el procs de recuperaci del pas. Hi varen ajudar molt dos fets. El primer, que des de la sentncia de Guadalupe de 1483, que va posar fi a la guerra dels Remences, la pagesia catalana havia disposat dun marc jurdic favorable. Ms favorable que el de la pagesia dels pasos europeus. Aix li va permetre un bon desenvolupament econmic i social. Ja evident a partir de finals del segle XVI i especialment a finals del segle XVII. s a dir, quan sobre la base duna Catalunya que estava superant la decadncia econmica i social, lanomenada generaci del 1680 la den Feliu de la Penya va formular un programa de redreament poltic i econmic del Principat. Dirigit a Catalunya, per defensat tant a nivell del Consell dArag com a la Cort mateix. Un programa que pel que fa a Catalunya es basava en lespecialitzaci econmica i els intercanvis comercials. Per a part daquesta base slida, sobretot agrria per tamb industrial, un altre fet positiu per a Catalunya s que ja des de finals del segle XVII, per molt ms
13

durant el segle XVIII, la demografia catalana va tenir un gran creixement. Catalunya va disposar de molta gent, i de molta gent jove. --Aquesta duplicitat entre el creixement demogrfic i econmic, per una banda, i la submissi poltica, latac gradual contra la llengua i el dret civil i la carncia dinstitucions, per laltra, ha donat lloc a dues interpretacions historiogrfiques que han tingut el seu pes en la formulaci del catalanisme que havia daparixer ja al segle XIX i, sobretot, al segle XX. Per una banda la den Ferran Soldevila, que defineix la Catalunya del segle XVIII com un pas que sesfora a ser provncia. s a dir, que renuncia a tenir personalitat prpia. Un pas que dimiteix. En canvi, en Vicens Vives i en Pierre Vilar el defineixen com un segle de recuperaci i de vitalitat. I tots dos tenen ra. Catalunya deixa de reivindicar la seva antiga entitat poltica i constitucional, s a dir, de fet accepta all de el fin de la nacin catalana. Per actua amb una formidable energia i creativitat en el camp econmic i comena a crear una societat slida. Supera al cap de tres o quatre dcades la mentalitat destricta supervivncia, comercia amb tot lEstat, tamb amb bona part dEuropa, i fins i tot amb lImperi Otom. I dhuc recupera la idea den Feliu de la Penya, de crear companyies per a comerciar amb Amrica (tot i que de moment sense xit per la prohibici de comerciar amb Amrica). Transforma la seva agricultura sobretot apostant molt per la vinya. Transforma la seva producci agrria per productes ms elaborats i de ms rendiment (per exemple, laiguardent, que exporta a tot el mn, etc.), i en el camp industrial el progrs tamb s molt notori. I diversificat. Teixits, adoberia, metallrgia i maquinria (des dels tallers txtils fins a les armes de foc, o les eines per lagricultura), mestres daixa i serradores, etc. Ms encara, finalment la monarquia obre la m i permet la creaci dentitats com la Junta de Comer de Barcelona, que va jugar un paper positiu. I finalment concedeix als catalans en realitat als naturals del que havia estat la Corona dArag el dret de comerciar directament amb Amrica. Tot aix acompanyat duna gradual superaci del replegament intel lectual que shavia produt just desprs de 1714. Per exemple, malgrat
14

el sentiment antifrancs, fruit en part de la guerra dels Segadors i agreujat per la guerra de Successi, i malgrat el to lgicament conservador duna societat que en certs aspectes almenys durant algunes dcades desprs de 1714 estava en posici defensiva, al darrer ter del segle XVIII les idees de la Illustraci francesa shavien comenat a introduir. Inuncia que en part va ser liquidada per la invasi napolenica i la guerra del Francs. Es pot dir que Catalunya arriba a nal de segle amb una bona empenta econmica i social, amb una demograa forta i amb una certa recuperaci de la societat civil: Junta de Comer, la Societat dAmics del Pas, escoles i acadmies i tota una srie de projectes illustrats pels volts de 1780. La invasi napolenica i la guerra del Francs (de 1804 a 1813) va signicar una frenada en tot aquest procs. Intellectual, com abans he dit, i econmic. Com ho va signicar tamb la guerra Carlina (1833-1839) i en general el clima poltic agitat de la primera meitat del segle XIX. Unes dcades de gran desenvolupament duna gran part de lEuropa Occidental i durant les quals Espanya progressa poc malgrat algunes mesures modernitzadores. De fet queda enrere, perd posicions. Per Catalunya, tot i estar afectada per lestancament espanyol, supera les diverses crisis que es van produint i es planta a lltim ter del segle XIX havent transformat profundament la seva economia, la seva societat i la seva mentalitat. Per qu aquest canvi tan positiu i tan diferent de la resta de lEstat? Per qu, per exemple, Andalusia comena al segle XIX essent potser juntament amb Astries la regi ms rica dEspanya i lacaba molt ms enrere? I per qu en canvi Catalunya durant tot el segle XIX continua la recuperaci del segle XVIII i laccentua? Tot lEstat espanyol havia progressat durant el segle XVIII. Sobretot el regnat de Carles III va ser positiu. Per aquesta evoluci es va estroncar radicalment amb la invasi francesa, la Guerra de Independncia i el desgavell general que es va installar a Espanya ben b ns a mitjan segle XIX. I va quedar distanciada dEuropa durant moltes dcades. En realitat, la denitiva superaci daquesta situaci no es comena a produir duna manera consistent ns al 1960. Per qu Catalunya recupera rpidament el pols desprs de la guerra del Francs i Espanya no? Per qu la crisi poltica i la fractura ideolgica i social que castiga Espanya, i poc o molt Catalunya, a casa nostra no atura el procs de la recuperaci i de la modernitzaci? Crec que lexplicaci s que aquest procs al llarg de tot el segle XVIII es basa en
15

lesfor i en la iniciativa de la gent, de la societat. No del poder poltic. Catalunya havia estat decapitada el 1714 polticament i institucionalment, per daleshores en de fet, refent i continuant la mentalitat que ja he explicat de nals del segle XVII la gent, els pagesos, els industrials, els artesans i botiguers, els traginers que comerciaven amb Espanya, etc., s a dir, la societat en general, que no depenia ni esperava gaireb res del rei i del poder poltic, en una poca, a ms, en la qual el poder poltic i administratiu no era tan invasor ni tan decisiu com ara, tota aquesta gent va continuar treballant. I cada vegada ms. I cada cop millor. En el conjunt de lEstat hi havia poca societat, per a Catalunya s que nhi havia. Que no necessitava que li diguessin o li manessin fes aix o fes all. Aquesta fou la riquesa de Catalunya, que agafa empenta al segle XVIII i que arriba a un molt alt nivell al segle XIX. I que conquereix el mercat espanyol, sobretot pel que fa a la llana i al cot. I que cada cop ms desborda cap a lactivitat cultural, intel lectual i artstica. I, nalment, poltica. Passant per una etapa decisiva: linici de la recuperaci de la memria del que Catalunya havia estat. Perqu s cert que durant el segle XVIII i part del XIX a Catalunya shavia produt un oblit considerable del que havien estat les institucions catalanes. I les constitucions del Principat de Catalunya. s all que deia en Soldevila: Catalunya shavia esforat a ser provncia. O potser simplement la concentraci de lesfor del pas en el treball, la creaci de riquesa i limpuls duna societat dinmica havien situat molt a segon terme lacci i el pensament poltics, daltra banda, molt limitats per lestructura i ladministraci borbnica. No s que intellectualment el pas queds a zero. Per exemple, hi ha noms importants del pensament jurdic i econmic com en Rom i Rossell i en Jaumandreu, i la mateixa Universitat de Cervera, per en conjunt el nivell va ser baix i desvinculat de la histria anterior a 1714. Aix no treu que el sentiment popular de catalanitat continus essent fort. En el viure de cada dia, i evidentment en el parlar, malgrat la poltica assimilacionista de la monarquia, gradual per sistemtica (Sin que se advierta el cuydado), etc. Encara no havia arribat la llei Moyano, que establia lescola pblica exclusivament en castell, tot i que encara no obligatria. I durant dcades i dcades els rectors varen continuar portant en catal el registre de naixements i casaments. Malgrat la pressi dels bisbes. Podrem resumir
16

dient que Catalunya a la segona meitat del segle XVIII cinquanta anys desprs de 1714 era un pas emergent, polticament decapitat per amb embranzida econmica. Per altra banda, el pas demogrficament no solament estava en fase ascendent, sin que era homogeni. No hi havia immigraci, o en tot cas no era important. I sobretot sintegrava rpidament i sense problemes. s el cas, durant el segles XVII i XVIII, de la vinguda sobretot de francesos, sovint anomenats gavatxos, que naturalment no parlaven castell val a dir que la gran majoria de catalans, tampoc ni sovint francs, o en tot cas un mal francs, puix la majoria eren occitans. Per tant, la integraci era rpida i total. O sia que Catalunya era un pas sense poder poltic, homogeni de llengua i de mentalitat, i que estava fent duna manera preco les primeres passes de la revoluci industrial. I socialment conjuntat. Per sense poder poltic i havent perdut la memria de la seva histria i de les seves institucions. Aix darrer, dit amb excepcions, cultes i minoritries i en tot cas socialment i polticament inermes. Catalunya havia perdut la memria. Sentn, per tant, que en el moment de la invasi napolenica alguns suggeriments francesos dantigues llibertats com el catal en els documents oficials no influssin en lactitud catalana, amb molt poques excepcions. Val a dir que la majoria de la poblaci era antifrancesa per records histrics, per la brutalitat de les tropes franceses, pel to antireligis de la revoluci i pel temor duna colonitzaci econmica que arrunaria la naixent indstria catalana. Per a ms hi havia una prdua de memria histrica i poltica. No total. Recordem, per exemple, els discursos den Capmany i lAner a les Corts de Cadis. O les espordiques apellacions, en moments de commoci social, a les antigues llibertats. Per molt minoritria i sovint ms nostlgica que propositiva. El procs de modernitzaci de Catalunya durant la meitat del segle XIX, positiu en molts aspectes, en aquest sentit tampoc no hi va ajudar. Per exemple, el liberalisme que va penetrar molt fortament a la societat catalana va ajudar a lobertura poltica, social i econmica, per de fet va deixar de banda tot el que fos reivindicaci histrica, tot el que fes olor dantic. Val a dir que, ms endavant, del mateix liberalisme en va sortir una de les branques, i potent, del catalanisme. Per va trigar.
17

Per aquesta situaci va canviant a mesura que avana el segle. Primer, perqu el creixement econmic, la millora de les condicions de vida, el paper ascendent de la ciutat de Barcelona, una creixent influncia intellectual i artstica dEuropa, lincrement de les iniciatives socials de tota mena, tot plegat va produint una recuperaci de la confiana i de lautoestima, i va conduint a una represa de la conscincia collectiva. El cas s que durant el segle XIX i dient-ho duna manera resumida hi ha una srie de corrents ideolgics, socials, artstics, poltics (o prepoltics), religiosos, econmics, etc. de vegades convergents o coincidents, de vegades ms contraposats, que contribuen, tots ells, a un resultat, que s el de la recuperaci de la memria i el desvetllament de lesperit reivindicatiu. De recuperaci del que havem estat. s a dir, desemboca en el catalanisme. --La descripci de Catalunya del segle XIX i de les primeres dcades del XX no es pot fer parlant noms del catalanisme com a fenomen a part dels altres moviments socials de lpoca. Hi ha el moviment obrer, hi ha el paper que juga la burgesia industrial, hi ha els grans moviments artstics i ideolgics diversos propis del temps. Com a tota lEuropa Occidental ms desenvolupada, amb la particularitat, noms, de la importncia de lanarquisme a casa nostra. I tamb amb la particularitat que tot aix es produeix en un pas, Catalunya, que maldava per recuperar la seva memria, salvar la seva identitat, conquerir lautogovern i crear una societat moderna, equilibrada i justa. En el catalanisme de fet en el nacionalisme catal conflueixen la conscienciaci identitria (la llengua, la cultura, els corrents artstics, la memria, el sentiment...) i el projecte dun pas modern, econmicament potent i molt obert als corrents socials, poltics i culturals de lEuropa Occidental. I s un moviment que sha anat forjant durant bona part del segle XIX a travs del renaixement literari, i duna creixent inquietud intel lectual, del creixement i modernitzaci de leconomia industrial, dun sentiment collectiu, de noves possibilitats en tots els ordres, de la incomoditat produda per un Estat espanyol que feia ms de
18

fre que dimpulsor, i que en certs aspectes estava fracassant. I, ara s, de la recuperaci de la memria histrica, i tot plegat desembocant en una forta conscincia de pas. I tot aix molt plural, perqu tenia arrels conservadores i tradicionals en part carlines i arrels liberals, republicanes i en general, diguem-ne, desquerres. No s el moment dentrar a detallar levoluci del catalanisme. I la seva evoluci interna de la Lliga a lEsquerra o la relaci que va tenir amb lobrerisme, fortament influt a Catalunya per lanarquisme i perjudicat pel fracs i fins i tot lassassinat dalguns dels seus dirigents ms moderats, ms slids i de sensibilitat ms catalana, com en Layret i en Segu. I per lenquistament i la por que es varen apoderar dalguns sectors conservadors i que els va radicalitzar molt. El que cal subratllar s que el catalanisme ha estat el moviment ms determinant de la Catalunya del segle XX i que fins i tot ha jugat un paper molt important en la poltica espanyola. --Noms un incs abans de continuar. Probablement des del primer moment hauria esta bo que la reivindicaci poltica i nacional shagus formulat en termes ms precisos del que es va fer. Probablement hauria estat bo fer com els escocesos, que tamb varen perdre la independncia a les primeries del segle XVIII, i que ara han plantejat la recuperaci de lautogovern en termes de devolution, s a dir, de tornar el que ens varen prendre, que en el nostre cas seria: Torneu-nos les constitucions de Catalunya que ens vreu prendre el 1714. Naturalment amb els retocs que el pas requers, per conservant el fet bsic de sobirania. s a dir, aferrant-se als drets histrics. (Val a dir que en el cas dEsccia aix es va produir a travs dun tractat el Tractat de la Uni i no por justo derecho de conquista, com en el cas de Catalunya. Encara que en realitat va ser un tractat imposat). Per malgrat el fort contingut histric i historicista de Catalunya, el cert s que aix convivia i conviu amb una nsia molt forta de modernitat que al meu entendre, errniament ens ha dut a voler comenar de zero la reconstrucci de les nostres institucions. Perqu sentengui el que vull dir, posar un exemple que ja he explicat algun cop. El de Navarra. Com s sabut, Navarra t un rgim econmic i scal molt favorable.
19

Amb molta sobirania. A travs dels Furs, que de fet sn un pacte que ja al segle XVI Navarra el Reyno de Navarra va acordar amb la monarquia espanyola, s a dir, amb lEstat. I raticat en gran part desprs de les guerres carlines. En el moment de la transici hi hagu a Navarra un corrent dopini poltic i ideolgic partidari de prescindir dels Furs. Els consideraven poc moderns, anacrnics. Impropis duna economia del segle XX. Val a dir que tant com els arguments tcnics el que hi havia era la inuncia dun pensament que al segle XIX havia estat liberal, i que pels volts de 1970 era sobretot socialista i ms genricament progressista. I dnsies de ser moderns. I jo recordo poltics navarresos socialistes que anys ms tard em deien: Va ser una sort que a nal dels setanta i comenament dels vuitanta nosaltres no guanyssim les eleccions a Navarra, perqu haurem fet el gran disbarat de prescindir dels Furs, que trobvem tronats i reaccionaris. Quan anys ms tard vrem guanyar ja ens havem adonat, per la prctica, que els Furs posats al dia i ns i tot millorats eren una benedicci. Una garantia dautogovern i de progrs. En el cas de Catalunya aquest deixar de banda els drets histrics i fer un plantejament nou va ser molt radical. Per el cas s que les coses sn com sn. I hem de treballar amb el que som, el que tenim i el que la histria ens ha deixat. I com ens ha congurat. I com anem veient, ara que ja en aquesta repassada histrica som a nal del segle XIX, podem armar que aquest poble que a partir del 1714 havia danar desapareixent sin que se advertiese el cuydado, shavia anat recuperant i arribava a nal de segle amb vitalitat renovada. --Quines han estat les lnies bsiques del catalanisme des que a partir del darrer ter del segle XIX es consolida com a gran moviment cultural i ideolgic, social i econmic i nalment poltic? Parlem del que en podem dir les idees centrals del catalanisme. Del conjunt del catalanisme. Del federalisme de lAlmirall a la nacionalitat catalana den Prat de la Riba. Del catalanisme den Camb al dEsquerra Republicana i del president Tarradellas. Del catalanisme del Dr. Card al den Serra i Moret.

20

Han estat: 1. Afirmaci i reconeixement de Catalunya com un pas amb personalitat prpia per llengua, cultura, histria, conscincia i sentiment collectius, voluntat de ser i propsit delaborar i realitzar un projecte propi de pas. 2. Conscincia que tot aix requereix una mplia capacitat dautogovern. Un autogovern al qual Catalunya t dret precisament pel fet de tenir una personalitat prpia ben definida i pel fet de ser-ne conscient. I, per tant, sentir-se cridada a dur a terme un acci collectiva ben prpia, s a dir, responent a aquesta identitat que sigui til a tots els seus ciutadans i consolidi la seva personalitat, Catalunya endins i Catalunya enfora. 3. Aix, en les seves manifestacions majoritries, el catalanisme no ho ha plantejat en termes dindependncia, s a dir, de ruptura amb Espanya, sin reclamant una reforma de lEstat que fes possible el reconeixement i lautogovern de Catalunya. Un autogovern prou important per permetre el desenvolupament consistent dun projecte cultural i identitari, social i poltic de Catalunya. 4. Aquest plantejament es va fer durant tot el segle XX, amb fora i ambici en els perodes favorables, i amb les limitacions del cas durant les dictadures. Per constant i inalterable com a corrent de fons. El va fer la Lliga, el va fer Esquerra Republicana i el Moviment Socialista de Catalunya, el va fer el PSUC, el va fer el president Tarradellas, el varen fer els governs de CiU, el mateix tripartit, i en general totes les forces poltiques catalanes de la Transici en. Amb molt poques excepcions, per altra banda, poc determinants. 5. Naturalment aix ha comportat un comproms del catalanisme per a contribuir al progrs general de lEstat espanyol. Un comproms que el conjunt de Catalunya ha complert. I lha complert b. Ha fet una aportaci molt important al canvi positiu que ha realitzat Espanya durant el segle XX, i molt especialment de 1960 en.

21

6. Aquest mateix plantejament s el que va reprendre el catalanisme el nacionalisme catal desprs de la dictadura franquista. Que cal recordar que va ser una versi especialment brutal de la poltica danivellament poltic, social, lingstic i cultural de Catalunya. De fer de deb realitat all del fin de la nacin catalana. Cap all els anys noranta molta gent em dia: Ens hem de felicitar perqu el que havem propugnat i defensat fa una pila danys, quan rem joves, sha fet realitat. La democrcia a Espanya, el progrs econmic i social, lautonomia de Catalunya, la reforma de lEstat en un sentit menys centralista i la integraci a Europa. En bona part era veritat, per amb la reserva i la preocupaci per part meva que al meu entendre alguns daquests objectius no estaven consolidats o shavien aconseguit noms a mitges (especialment el de lautogovern catal). De tota manera bsicament era veritat que les coses varen anar de 1970 a ben b lany 2000 duna manera que permetia esperar que el conjunt dels nostres objectius, tamb el de lautogovern i el del respecte de la nostra identitat, acabs tenint un grau sucient dacceptaci i de garantia. Per aix va canviar amb lentrada al nou segle. Amb lentrada a la dcada de les decepcions, com tan b ha descrit en Culla. I de les crisis, o simplement de canvis molt radicals, en tots els camps. En el de les noves tecnologies, en el duna globalitzaci molt potent, en el del fre a la construcci poltica de la Uni Europea, en el de la crisi econmica als EUA i a Europa, en el de lesgotament de limpuls positiu, econmic, social, poltic i ns i tot institucional de lEstat espanyol iniciat amb la Transici... Tot plegat repercutint a Catalunya, on a ms hi ha hagut un impacte demogrc de gran magnitud, amb la immigraci, en deu anys, ms diversa i en termes relatius la ms forta de tot Europa. I s en aquest marc que el pacte de la Transici, o ms exactament lesperit positiu que en el moment de la Transici va semblar que inspiraria la relaci entre Catalunya i Espanya o, com se nha dit, lencaix entre Catalunya i Espanya, es trenca. Ja fa alguns anys que sobserva que per part de lEstat espanyol lobjectiu ja no s contenir una reclamaci al seu entendre excessiva dautogovern, o mantenir un nivell molt alt i molt discriminatori de

22

laportaci econmica catalana en concepte de solidaritat, etc. Ara ja lobjectiu s anar reduint la nostra personalitat collectiva. s conduirnos a la residualitzaci i a la despersonalitzaci com a pas. Que ja va ser el propsit del decret de Nova Planta. Val a dir i aix cal tenir-ho ben present que en aquesta evoluci negativa hi han contribut alguns errors nostres. De Catalunya. Lltim, la manera com es va plantejar la proposta del nou estatut. Tot el que es digui respecte a lengany dels partits espanyols, o les campanyes de catalanofbia o lescndol del Tribunal Constitucional, o lactitud general espanyola dhostilitat s cert. Molt cert. Per hi ha hagut alguns errors nostres. Errors dimprudncia i de lleugeresa. I de tacticisme. I que tots els catalans hem dassumir, com a propis, sense fer-ne internament munici partidista. Sense que aix en res llevi gravetat al propsit de destrucci de la identitat catalana constantment present, amb poques interrupcions, en la poltica espanyola. Tamb cal no oblidar que el projecte catal tal i com ha estat assumit per la gran majoria del poble catal des de la Transici ns fa poc ha reportat benecis considerables. Destabilitat, de progrs, de convivncia, dintegraci i cohesi, etc. Per acci poltica i institucional, i per clima cvic i social. Fins i tot durant tres dcades de prestigi dintre i fora de Catalunya. Aix ara ja no s tant aix, per molts daquests aspectes positius perduren. --Per ara la situaci i les actituds han canviat radicalment. Hi ha aquella actitud molt general dhostilitat que ja he esmentat. A tot Espanya i en tots els mbits. I hi ha la idea clara que ha arribat lhora dacabar amb aquesta estranya, absurda i molesta anomalia que s Catalunya. Estranya per la llengua i pel sentit didentitat prpia, i molesta perqu no acaba dencaixar amb lestructura i la maquinria de lEstat. No fa molt en una reuni de gent de molt alt nivell de la poltica, leconomia i ladministraci espanyoles, dirigint-se a uns catalans que discutien temes de llengua i de nanament de fet dautogovern alg els va dir: Habis perdido la guerra. O b: No os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensin, seguiris contribuyendo al PIB espaol con un 20% y adems con dcit scal. I tamb: Y en cualquier caso en momentos de crisis grave econmica y social, si necesitamos vuestro apoyo
23

poltico y parlamentario tambin nos lo daris porque el derrumbe tambin os perjudicara. I per a reblar el clau varen acabar aix: Adems, todo eso no tiene importancia porque la inmigracin se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo eso de la lengua y la autonoma se habr acabado. I ning no va dissentir. Perqu tot indica que aquest s ara el projecte espanyol. Potser una mica amanit per mirar de trobar alguna complicitat, per que igualment ens portaria a la residualitzaci com a poble i com a societat. I que en tot cas no deixa marge al que ha estat el plantejament tradicional de Catalunya durant tot el segle XX, tamb i molt especialment durant els ltims cinquanta anys. s a dir, de 1960 en. Per tant, ara qu cal fer? --Ara no ens val noms la resposta del 12 de setembre de 1714. La de la resignaci poltica i institucional i de refugiar-se en el treball. Ara aix ens conduiria rpidament a la residualitzaci, primer, i a la desaparici, poc desprs. Perqu la Catalunya del segle XVIII era homogniament catalana de llengua, sentiment i conscincia. La immigraci francesa que hi hagu als segles XVII i XVIII no parlava castell i ns i tot el seu francs era molt sovint dolent, o molt barrejat doccit. Fins molt entrat el segle XIX, el francs no va esdevenir la llengua habitual de tots els francesos. I de fet era escassa. Per altra banda lhomogenetat catalana feia obligada la rpida integraci dels immigrants. Per tant, res a veure amb les massives immigracions actuals. Aleshores els grans instruments duniformitzaci encara no actuaven. Per exemple, lescolaritzaci era molt escassa. Fins a mitjan segle XIX a Espanya no hi ha escola pblica, i no s obligatria ns ben entrat el segle XX. Escola pblica en castell i sense referncies de signe catal. O b, la televisi. A partir dels anys cinquanta del segle XX comena a funcionar una televisi per a tot lEstat de llengua i continguts espanyols sense cap concessi de signe catal, a part dalguna pinzellada. I amb la rdio havia passat el mateix. I amb el cinema, i en general amb la indstria audiovisual. I no cal dir-ho, ns fa ben poc, amb lAdministraci, cada cop ms invasiva. La incidncia de lEstat ara s molt ms efectiva, en tots els terrenys. El procs descatalanitzador que es podia produir a nivell popular durant ms de dos-cents anys desprs de 1714 era limitat.
24

Ara no s aix. No ho s per una combinaci dels mitjans de comunicaci, de les immigracions i dun increment de la capacitat de pressi de lEstat (que noms podrem compensar amb un autogovern molt potent i molt ben denit) i en general tot el procs de globalitzaci. I per voluntat expressa de lEstat espanyol i de les seves institucions. Hi ha un abans i un desprs de la sentncia del Tribunal Constitucional. Ho subratllo: hi ha un abans i un desprs de la sentncia del Tribunal Constitucional. Ara val el que em digu ja fa uns anys lambaixador dEstnia. Un nou Estat independent recent que s, per cert, una histria dxit. Em va dir: Els estonians hem tingut molta sort. En vrem tenir amb la independncia de 1918 que va durar vint-i-dos anys i sobretot amb la de 1991. La veritat s que no hi comptvem. Si els cinquanta anys dannexi a la Uni Sovitica s a dir, a lImperi Rus haguessin durat cinquanta ms, amb la nostra dimensi petita i un trenta per cent dimmigraci russa, creixent, i la pressi russa poltica i econmica que ens feien, probablement haurem anat desapareixent. I Letnia, molt pitjor, perqu tenia ms pressi russa, poltica, demogrca i econmica. I aix tot i que la Uni Sovitica era relativament respectuosa en temes culturals i lingstics amb les diverses nacionalitats. I s que sense sobirania i sense frontera no es pot sobreviure. I sense voluntat de sobreviure, li vaig dir, per tamb amb una mica de sort, com vost mateix ha dit. Per jo, no fa gaires anys, fou el 2004, vaig fer una conferncia una ms mirant de fer entendre a la gent que la independncia de Catalunya era un objectiu de molt i molt difcil consecuci. I explicant que les noves independncies europees de comenament dels noranta tamb les dels anys 1920, des dEstnia a Eslovnia i Ucrana i deu o dotze pasos ms, eren el resultat dun sentiment nacional fort, per tamb, i molt decisivament, de lexplosi dels estats plurinacionals o imperis. I daquestes explosions aix, previsiblement, no nhi hauria a lEuropa Occidental. I deia que aix ho hem de tenir ben present. Per altra banda, i una vegada ms, insistia en la bondat del nostre projecte dentesa i de la nostra manera de fer. Molt nostra. Pacca, dialogant, col laboradora, respectuosa i orientada cap all que nhem dit un encaix slid i fructfer. O ara i aqu, a lEuropa Occidental, podria valer, potser, el que explicava fa poc el primer ministre del Quebec. Que no t frontera ni la sobirania dun estat independent, per que s el fruit dun reconeixement
25

molt substantiu com a naci del poble quebequs. Un acord, com ells diuen, entre dos pobles, el darrel anglesa i el darrel francesa. Un acord que garanteix duna manera fefaent un ampli autogovern, tamb econmic, i sobretot la identitat francesa a travs de la poltica social i densenyament, cultural, lingstica i dimmigraci. I que tamb garanteix un Estat del Canad molt reeixit. Aquestes sn les garanties que ara Catalunya ha de reclamar. I a les quals sota cap concepte no podem renunciar perqu ens hi va ser realment un pas i una societat consistents i amb futur, o lliscar cap a la residualitzaci. Per ja s molt evident que Espanya aix no ho vol. Que ara el que deneix la idea i el propsit dominants a la poltica i a lopini pblica espanyola s all, tan brutal, dhabis perdido. I dentro de dos generaciones todo eso de la lengua y de la autonoma se habr acabado. Ara, amb la fora que avui t un estat modern, fort i centralitzat, i amb la pressi que en tots sentits exerceix la globalitzaci tecnolgica i audiovisual, i amb una pressi demogrca cada cop ms forta, la residualitzaci seria inevitable. Ara desapareixerem. --LEspanya que ara dibuixen el Tribunal Constitucional, els grans partits espanyols i un molt potent moviment dopini espanyola, que ha recuperat els seus objectius tradicionals, ens ofegaria. Per tant, entre la residualitzaci i la independncia haurem doptar per la independncia. Conscients que aconseguir-la s molt i molt difcil. Per s el cam que haurem demprendre si no sens ofers cap altra sortida que garants un ampli autogovern, un nanament just i un manteniment efectiu de tots els nostres elements didentitat, comenant per la llengua i la cultura. Lnic que ens podria salvar seria el pensament i lactitud independentistes com a eines de treball. Perqu com a mnim farien possible una actitud i una acci de resistncia forta. De resistncia creativa, s a dir, no entotsolada, no tancada en el nostre clos, per sense lliurar ni el nostre pensament ni el nostre projecte de pas i de societat a un poder que malda per arraconar-nos. Perqu mentre ens esforcem en aquesta direcci farem cam. I el pas es mantindr viu. --26

Acabo amb dues consideracions. Quan es parla de la molt difcil viabilitat de la independncia cal tenir en compte que econmicament una Catalunya independent seria perfectament viable. Aix est ben estudiat. Per a ms hi ha largument de lexperincia. Si Irlanda, Estnia, Txquia, Eslovnia i Dinamarca sn independents tamb ho podria ser Catalunya. Molt ms difcil seria la viabilitat poltica. Per la radical oposici espanyola i per la reticncia inicial de la Uni Europea, que ja t prou maldecaps i que ja va mirar de frenar algunes independncies recents. Si b ha acabat acceptant-les. Una altra dificultat poltica s que la independncia noms es pot reclamar amb una clara majoria social. Per que es pot aconseguir. Amb temps i molta mobilitzaci. I, indirectament, el manteniment de lhostilitat poltica i de discriminaci econmica i social que ens imposa Espanya. I aix ens condueix a la tercera inviabilitat. Amb les condicions que Espanya ens imposa, Catalunya no s viable. La Catalunya amb possibilitats de progrs econmic, de bon estat del benestar, amb capacitat de conformar una societat cohesionada, convivencial i integradora, amb capacitat tamb de mantenir i enfortir la seva identitat, aquesta Catalunya no s viable. Posats a parlar de qu s viable i de qu no ho s, hem de saber que en les condicions en les quals ens volen fer viure en el marc espanyol no som viables. --Laltre i ltim comentari. O penltim. Tal i com estan les coses pot passar que sestengui per Catalunya un sentiment de desnim. I un interrogant: Qu hem de fer? Insisteixo en el que he dit: no podem ni hem destablir segons quins parallelismes amb els pasos de lEuropa Oriental. Preciso: parallelismes poltics. s un altre mn. En canvi, s que podem fixar-nos en fets dactitud. Vaig rebre fa anys la visita de Vytautas Landsbergis, que havia mantingut viva la idea de la independncia en les condicions ms que difcils prpies dun dissident de la Uni Sovitica. Finalment,
27

duna manera bastant inesperada, Litunia va ser independent. Landsbergis em va dir: s veritat que fins i tot la gent de fonda fidelitat lituana considervem altament improbable la independncia. O fins i tot impossible. Per no vrem deixar mai de llaurar els nostres camps, ni de formar bons msics i bons actors (Landsbergis era professor de viol), ni de parlar litu sempre i arreu, ni de mantenir viu en el jovent el record de la nostra histria ni de mantenir operatives les nostres xarxes socials... No vrem deixar mai de mantenir viu el sentiment i la voluntat de pas. I la nostra dignitat. I s veritat que no comptvem que un bon dia, quasi per sorpresa, serem independents. Per volem salvar el sentiment i la conscincia, la cultura i la llengua, els hbits socials i econmics propis duna naci. Fins i tot duna naci independent. I criem que aix ens salvaria. s a dir, en un cert sentit molts lituans es varen sentir independents i varen actuar tant com varen poder com si ho fossin. Aix, aplicat a tot i en tots els mbits i nivells, tant com podien. --No s el primer cop que a la gent de la meva generaci sens diu que Catalunya sha acabat. Sens va dir lany 1939, i sens va dir el 1950. Tant s aix que jo personalment lany 1950 vaig plegar. Desprs de tres anys llargs dorganitzar conferncies, dimprimir papers clandestins, de pintar visca Catalunya a les parets i de posar banderes catalanes, ho vaig veure tot tan negre que vaig plegar. Vaig creure que denitivament Catalunya havia fet fallida. I men vaig desentendre. O ho vaig provar. Per al cap de quatre anys em va sorprendre notar smptomes de vitalitat que no mesperava. La fallida encara no shavia produt. Tot i ser tan evident que, nmeros en m, era inevitable. I vaig voler saber per qu. I vaig descobrir que Catalunya tenia molta ms energia i ms solidesa de la que aparentava. Molta ms. I mhi vaig tornar a posar. Fins avui. I durant unes dcades hem sumat ms que no hem restat. Per ara hi podria tornar a haver la temptaci del desnim. O de la frustraci. No hi caiguem. Els que hem fet lexperincia duna primera deserci, i tamb duna molt important remuntada, ens sentim autoritzats a reclamar que ning no es rendeixi. Que no
28

renunciem al nostre dret a decidir. Sobre all que per a Catalunya i per a la seva gent s essencial, de la identitat a una estructura social justa, cohesionadora, convivencial i integradora. Sobre la seva capacitat de formular i realitzar un projecte collectiu ambicis per al pas en general i bo per a totes les persones que hi viuen. A tot aix no hi podem renunciar. Ni a la dignitat. A la nostra dignitat com a poble. Probablement alg no sha adonat que ara ja fa temps que tant com les finances, la llengua i les competncies dautogovern, el que sha ferit s la nostra dignitat. s all que abans he dit: Llaurar els camps, defensar la identitat i viure i actuar amb dignitat. I sempre que calgui amb orgull. No amb fatxenderia, sin amb orgull. I amb mentalitat independent. Tot aix sabent que en tots sentits tenim molt ms pas del que alguns creuen. Ho vaig constatar lany 1954, quan mhi vaig tornar a posar. Ho constato ara cada cop que faig balan. I ara em val, i ens val, la conclusi daleshores. Que hi deu haver a Catalunya alguna fora que els comptables i els analistes i els experts no acaben de denir prou b, per que laguanta i li dna impuls. Per cal que hi creguem. I que siguem conseqents. Que no deixem que sapaguin mai ni la nostra fe ni la nostra esperana.

29

Ja fa alguns anys que sobserva que per part de lEstat espanyol lobjectiu ja no s contenir una reclamaci al seu entendre excessiva dautogovern, o mantenir un nivell molt alt i molt discriminatori de laportaci econmica catalana en concepte de solidaritat. Ara ja lobjectiu s anar reduint la nostra personalitat collectiva. s conduir-nos a la residualitzaci i a la despersonalitzaci com a pas. Que ja va ser el propsit del decret de Nova Planta [...] LEspanya que ara dibuixen el Tribunal Constitucional, els grans partits espanyols i un molt potent moviment dopini espanyola, que ha recuperat els seus objectius tradicionals, ens ofegaria. Per tant, entre la residualitzaci i la independncia haurem doptar per la independncia. Conscients que aconseguir-la s molt i molt difcil. Per s el cam que haurem demprendre si no sens ofers cap altra sortida que garants un ampli autogovern, un finanament just i un manteniment efectiu de tots els nostres elements didentitat, comenant per la llengua i la cultura. Lnic que ens podria salvar seria el pensament i lactitud independentistes com a eines de treball. Perqu com a mnim farien possible una actitud i una acci de resistncia forta. De resistncia creativa, s a dir, no entotsolada, no tancada en el nostre clos, per sense lliurar ni el nostre pensament ni el nostre projecte de pas i de societat a un poder que malda per arraconar-nos. Perqu mentre ens esforcem en aquesta direcci farem cam. I el pas es mantindr viu. Jordi Pujol