DE LA NORMATIVITZACI A LESTANDARDITZACI

ELS CONCEPTES La normativitzaci duna llengua suposa la selecci duna varietat lingstica, a la qual hom vol ampliar els mbits ds, i la codificaci daquesta, s a dir, la seua fixaci grfica, gramatical i lxica per tal de garantir una comunicaci rpida, segura i efica entre tots els seus parlants. La codificaci duna llengua pot fer-se a partir de models molt diferents. Els ms freqents sn: 1. lunitarista, que es basa en un sol dialecte geogrfic, com ha seguit, per exemple, el francs o el castell. 2. el composicional, que integra aportacions ms o menys equilibrades de les diferents varietats geogrfiques, com s el cas del noruec o el basc (euskara batua). 3. lautnom, que consisteix en la coexistncia simultnia, com a adaptacions a realitats diatpiques diferenciades, de grups de normes distints, amb graus mnims de diferenciaci, els quals es consideren simples manifestacions alternatives duna nica varietat estndard. Es, per exemple, el cas de l angls americ i el britnic o el del portugus brasiler i leuropeu. Els dos primeres models es poden considerar monocintics, s a dir, amb un nic centre de codificaci; el darrer s, en canvi, policntric. Cal advertir, tanmateix, que no sempre es donen els models purs. Lestandarditzaci duna llengua suposa tres processos: 1. el de vehiculaci o difusi de la norma codificada a travs de tots els mitjans: escola, literatura, premsa, rdio, televisi, etc. 2. el delaboraci, que consisteix a dotar-la dels recursos lxics i sintctics necessaris per a satisfer les exigncies duna llengua en plenitud de fun cions socials, i 3. el de cultivaci, que en procura lenriquiment a travs de la creativitat ms o menys espontnia.

LOBRA NORMATIVITZADORA DE LINSTITUT DESTUDIS CATALANS Les diverses propostes formulades al segle XIX per redotar la llengua cata lana duna normativitzaci ortogrfica i gramatical acceptable conjunt de la comunitat lingstica quallaren al primer ter del segle XX grcies a la tasca realitzada per lInstitut dEstudis Catalans. El suport de les institucions del Principat, ladhesi de la immensa majoria dels escriptors i de les editorials i el tacte amb qu fou duta a terme per Pompeu Fabra, el seu principal ideleg, en garantien una rpida i massiva acceptaci. Les resistncies inicials es reduren a sectors molt minoritaris la premsa satrica, els poetes jocfloralescos i alguns escriptors i fillegs, per al Pas Valenci, les illes i Catalunya Nord no se naconsegu una acceptaci generalitzada fins els anys trenta, i aix grcies a lactitud adoptada per les associacions culturals, les revistes, els grups dintellectuals i les editorials ms dinmiques. La convocatria del I Congrs Internacional de la Llengua Catalana (1906) responia precisament a una doble finalitat: en primer lloc, la de proclamar davant el mn la condici de llengua del catal, encara no acceptada per tothom, i, en segon lloc, la de dotar-lo duna normativa vlida per a tots els seus parlants, basada en lestudi de la tradici literria i les varietats dialectals. Fruit daquesta darrera necessitat, i alhora expressi de la voluntat poltica de Prat de la Riba, fou la creaci de lInstitut dEstudis Catalans (1907), i, dins dell, de la Secci Filolgica (1911), presidida inicialment per Antoni Maria Alcover i a la qual sincorpor, aquell mateix any, Pompeu Fabra, cridat per Prat de la Riba. Pompeu Fabra (1868-1948), que ja havia demostrat al Congrs de 1906 la seua extraordinria capacitat per a abordar amb rigor cientfic els principals problemes gramaticals del catal i per a proposar-ne solucions viables de cara a la codificaci, aprofit la plataforma de lInstitut per a intensificar les investigacions i assajar les seues propostes. Si la publicaci de la Gramtica de la lengua catalana (1912) confirm la maduresa de la seua formaci cientfica i el seu excellent coneixement del dialecte central i dels escriptors medievals, les Converses filolgiques, aparegudes a la premsa diria (1918-1928), palesaren la seua admirable capacitat de dileg en la discussi dels problemes gramaticals de la llengua i la visi de futur que en tema.

Encara que promulgades per lInstitut, les Normes ortogrfiques de 1913 foren en gran part obra de Fabra. No sn encara una exposici sistemtica i completa de lortografia, sin de vint-i-quatre de les qestions discutides. La normativa sistemtica aparegu en lExposici de lortografia catalana que acompanya el Diccionari ortogrfic (1917), redactat sota la seua direcci. La segona etapa del procs de codificaci, quasi simultnia a la primera, es pot donar prcticament per acabada, en les seues lnies bsiques, amb ledi ci de la Gramtica catalana (1918), feta per Fabra per encrrec de lInstitut i que constitueix la sntesi i culminaci duna llarga trajectria destudis lingstics i gramaticals. Amb tot, Fabra no abandon mai les preocupacions gramaticals: en morir, deix indita una nova Gramtica catalana, ms mpliament desenrotllada, molt exemplificada i amb abundosa fraseologia, que ser publicada el 1956 a cura de Joan Coromines. Finalment, la publicaci del Diccionari general de la llengua catalana (1932), tamb fet per Fabra per encrrec de lInstitut, enceta, ms que no culmina, la tercera etapa del procs. A pesar del carcter provisional que li atorg lautor, que el conceb com un canems del futur Diccionari de lInstitut, es tractava ja duna obra modlica, perqu shi recollien els mots ds general, literari, cientfic i tcnic indispensables per a la vida moderna i shi excloen la immensa majoria dels castellanismes que circulaven tant en la llengua parlada com en lescrita. El 1954 sen publicava una segona edici, amb un magnfic prefaci de Carles Riba, ara neta de les nombroses errades de la primera i amb les modificacions introdudes per la Secci Filolgica. Lobra de codificaci del catal modern s, per tant, en gran part el fruit del treball de tota una vida dun home excepcional, que tingu la sort de comptar amb collaboradors i deixebles competents, com Joan Coromines o Ramon Aramon, al si de lInstitut. Una obra ben feta, admirable, decisiva, no exempta tanmateix de limitacions ben explicables.

CARACTERSTIQUES DE LA CODIFICACI FABRISTA El mateix Fabra expos els criteris de la seua reforma ortogrfica al Prleg del Diccionari ortogrfic. Sn els segents:

1. letimologia. Aquest criteri explica, per exemple, les grafies de quatre, redemptor o adhesi; 2. la tradici literria, especialment la medieval. Aix li permet de propugnar, per exemple, la distinci grfica entre les a i e tones en mots com paret i Peret; 3. la pronunciaci real del domini lingstic. Aix, la grafia de buidar (llat vocitare, francs vider, itali vuotare) ser mantinguda perqu els dialectes que distingeixen b/v conserven la pronunciaci bilabial de lantiga llengua comuna; 4. lharmonia amb les a/tres llenges de cultura. Que convenia no separar-se de les solucions de les altres llenges de cultura, he demostr Fabra amb exemples tan contundents com aquests:

Catal Llat ACIDUS OBLONGUS HEROICUS Castell cido oblongo heroico Itali acido oblongo eroico Francs Angls acide oblong hroique acid oblong heroic antic acit obionch heroych

Catal modern cid oblong heroic

5. la claredat i la precisi necessries per a evitar confusions i ambivalncies. Aix explica, per exemple, ladopci dels guionets en la representaci de les combinacions de pronoms febles amb el verb o el recurs a la diresi en paraules com detat o benet. Des del punt de vista gramatical, Fabra procur en cada gramtica que publicava tractar amb extensi i profunditat uns quants temes noms, dacord amb els segents criteris: 1. Que el tema fos bsic i previ des dun punt de vista cientfic per a estudiar -ne daltres. Es el cas de la pronunciaci, fora complicada en alguns aspectes, del catal oriental, a la qual va consagrar molta atenci en la Gramtica de la lengua catalana (1912). 2. Que es tracts de punts e aspectes essencialment conflictius,..com ho sn, per exemple, la morfologia verbal, les combinacions de pronoms febles i les construccions de relatiu. Aix, conscient de la dificultat darribar a una soluci

unitria en la morfologia verbal, Fabra opt per registrar en la Gramtica oficial de 1918 les formes dialectals admissibles en la llengua literria (porto, porte, port). 3. Que es tracts daspectes essencials, com ara la sistematitzaci de la composici i la derivaci del lxic, de les quals socupa mpliament en la Gramtica pstuma de 1956.

Des del punt de vista lxic, el seu criteri, que es pot deduir del Prleg al Diccionari de 1932 i de lanlisi del contingut daquest, s flexible pel que fa a lacceptaci de mots daltres dialectes de gran tradici histrica o de molta vitalitat (cercar, arena, somera, llevar, capell, allot, xic, etc.) i darcaismes de possible utilitat (musar, passar el temps; envesprir, fer-se de nit; etc.). Quant a les variants sol donar preferncia a les orientals (arrencar, oreneta, meravella, etc.). La mateixa actitud flexible es pot observar en ladmissi de neologismes, tan necessaris per a una llengua de cultura. Aix, hi trobem registrats ja mots com gratacel, mting, parabrisa, vitamina, etc. Comptat i debatut, es tractava de fer del catal una llengua a) b) c) d) e) f) clara, indefinidament apta, com deia Carles Riba al mencionat prefaci, continuadora de la llengua parlada, harmnica amb les altres llenges de cultura, supradialectal, i esttica.

La reforma de Fabra ha seguit fonamentalment el model unitarista de codificaci, basat en el parlar de Barcelona. Ara b, el seu monocentrisme bsic ha estat corregit amb trets duna codificaci policntrica autnoma, ja prevists per Fabra, ats que al Pas Valenci i les Illes ha calgut fer adaptacions a les seues varietats regionals. Aquestes adaptacions. inicialment darrel scio-poltica, sexpliquen per diverses causes: a) absncia de representaci suficient i participaci equilibrada de tot el domini en el centre codificador inicial,

b) el fet de no tenir en compte suficientment les necessitats i les problemtiques particulars de tots els territoris, i c) els perjudicis socials de cada regi respecte a la unitat de la llengua i la procedncia de la normativa.

LA DIFUSI DEL FABRISME AL PAS VALENCIA, LES ILLES I CATALUNYA NORD En efecte, a pesar de la presncia dAntoni Maria Alcover (1862 -1932) a lInstitut dEstudis Catalans, la seua visi de la llengua, indubtablement patritica, per ms atenta a la necessitat de salvar, estudiar i difondre la riquesa dialectal que no a dotar-la urgentment duna normativa moderna, la reforma adquir un to predominantment barcelon. Hi va contribuir sens dubte la separaci dAlcover de lInstitut, motivada per les unes desavinences amb Fabra, que altres collegues de la instituci procuraven potenciar. Fabra qued aix desassistit de la valuosa informaci que sobre tots els parlars catalans possea linfatigable canonge mallorqu. Al Pas Valenci, el pare Llus Fullana (1871-1948), conscient de la unitat de la llengua, per tamb de loposici dels sectors ms influents de la societat valenciana a acceptar-ne el nom unitari i la normativa de lInstitut, intent una difcil i insatisfactria sntesi entre aquesta i la ms tradicional i castellanitzada, que tingu molt pocs seguidors. Amb tot, el 1932 fou el primer signatari de les Normes de Castell. Vint-i-sis anys abans havia presentat una comunicaci al i Congrs Internacional de la Llengua Catalana, que public, lany 1907, sota el ttol de Caracterstiques catalanes usades en lo Regne de Valncia, on afirmava: Escriure totes les caracterstiques catalanes usades dins lo Regne de Valncia, equivaldria a escriure una gramtica catalana i posar a la portada: Gramtica de la llengua valenciana. Una actitud similar a la de Fullana es pot detectar a la Catalunya Nord, en Carles Grand propos unes solucions intermdies entre el fabrisme i la tradici ortogrfica local. Tanmateix, el mateix Grand public el 1932 Plou i fa sol en ortografia fabrista, per b que aquesta no fou plenament acceptada fins que la impos el moviment Nostra Terra i la revista del mateix nom (1936- 1939). El mateix Fabra reconegu en ms duna ocasi que la seua obra anava destinada, no nicament, per s sobretot al pblic del Principat. El desig de respondre a les

necessitats urgents daquest pblic i potser el devitar tota sensaci dingerncia entre els valencians i balerics, el dugu a fer la segent recomanaci als escriptors daquestes terres: Nosaltres, catalans, no desitjarem altra cosa sin que emprengussiu una obra de forta depuraci del vostre idioma, encara que no us preocupssiu gens dacostar-lo al nostre catal; que tractssiu de descastellanitzar el valenci i de redrear-lo i denriquir-lo procurant acostar-lo al valenci dels vostres grans escriptors medievals...; i aix faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre catal, ens trobarem escrivint modalitats no pas molt diferents duna sola llengua literria. Certament, es tractava duna declaraci poltica, com poltics foren els criteris definits i sancionats per les Normes de Castell (1932) les quals, sense especificar que es tractava de les mateixes normes que les de lInstitut tret dalgun detall insignificant i sense mencionar el nom unitari de la llengua que aspiraven a codificar, consagraren el triomf del fabrisme al Pas Valenci. Una iniciativa similar es produ a les Illes, en el mateix Alcover no sopos que el seu deixeble Francesc de Borja Moll adopts el fabrisme en les seues publicacions. La difusi del fabrisme al Pas Valenci i les Illes i la seua adaptaci a les respectives peculiaritats regionals han estat protagonitzades per dos eminents fillegs, Manuel Sanchis Guamer i el citat Francesc de B. Moll. La posici codificadora del primer se centra en la seua Gramtica Valenciana (1950), encapalada precisament per la cita de Fabra reproduda ms amunt; la del segon, en la Gramtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968), amb la qual culminava la tasca gramatical encetada amb la seua Ortografia mallorquina segons les Normes de lInstitut (1931). En sntesi, no han fet sin recomanar tots aquells trets morfolgics i lxics vius en llurs respectius parlars i propis de la llengua clssica comuna, de fet tamb sancionats per la Gramtica oficial de 1918. Generalment afecten la morfologia verbal: jo cante, que jo cante, que jo cantara o cants, jo patisc o patesc, que jo patisca o patesca (val.), jo cant, que jo canti, que jo cants, jo patesc, que jo patesqui (mall.). Molta menor importncia tenen els altres elements morfolgics. En tot cas, destaquem-ne les combinacions de pronoms febles: jo li la porte (val.), ell la nos porta (mall.). Aix, si per

una banda han fet el major esfor gramatical i lexicogrfic ho veurem amb ms detall en comentar la seua estreta collaboraci en el Diccionari catal-valenci-balear per a integrar llurs respectius parlars en la llengua literria comuna, per laltra, la seua presncia a lInstitut dEstudis Catalans ha facilitat que sincorporassen al Diccionari Fabra moltes veus i variants formals desconegudes actualment al dialecte central (bstia, colp, prest, catifa, alfarrassar, coa, etc.) i ha impulsat la correcci de grafies viciades, algunes advertides posteriorment pel mateix Fabra, com ho eren daler per deler endanyar per endenyar. Entre els gramtics valencians que ms han lluitat per la unitat ortogrfica i alhora pel respecte a les peculiaritats gramaticals i lxiques prpies de valor supradialectal, cal destacar: a) Carles Salvador (1893-1955), autor dun Vocabulari Ortogrfic Valenci (1934) i duna Gramtica Valenciana (1952), que ha estat un efica instrument densenyana de la llengua a Lo Rat Penat fins que aquesta entitat adopt una actitud secessionista (1977). b) Josep Giner, autor de La conjugaci dels verbs en valenci (1933), excellent exposici de la morfologia verbal valenciana, coautor del Diccionari de la Rima (1956) i collaborador de Joan Coromines en el Diccionari etimolgic i complementari de la llengua catalana. c) Enric Valor, autor de Millorem el llenguatge (1971) i del Curso medio de gramtica catalana referida especialmente al Pas Valenci (1973), de valor didctic excellent i molt ampliades en successives edicions, aix com tamb de La flexi verbal (1983). d) Francesc Ferrer Pastor, coautor amb Giner del mencionat Diccionari de la Rima, el qual, amb considerables esmenes i addicions i ja amb una ordenaci alfabtica, ha aparegut sota el ttol de Diccionari General (1985), culminant aix una infatigable tasca de divulgaci lexicogrfica. Com veurem al tema prxim, les resistncies al fabrisme sorgides tant al Pas Valenci com a les illes desprs de la mort de Franco (1975), obeeixen a interessos poltics i personals molt concrets i manquen de la ms mnima base cientfica. Aix no

implica,

tanmateix

la

negaci

de

lexistncia

de

problemes

en

el

procs

destandarditzaci, que afecten duna manera especial, i vital, el Pas Valenci. CAP A LESTANDARDITZACI Totes les llenges normalitzades sexpressen sota dues modalitats, la parla da i lescrita, que lestandarditzaci aproxima recprocament. En el cas de la llengua catalana, labsncia daquest procs destandarditzaci al llarg dels quatre decennis de rgim franquista ha allunyat les dues modalitats, fins al punt que hom ha arribat a identificar la llengua escrita amb la llengua literria. Daltra banda, el predomini aclaparador dels escriptors procedents del dialecte nord-oriental no ha contribut a corregir fins als darrers anys el to marcadament barcelon de la nostra llengua literria. Aix explica la carta de naturalesa supradialectal que ha pres un bon grapat de mots ms o menys especfics, actualment, daquesta zona, i ms en concret, de les comarques gironines, com ullal, aixoplugar, estri, assabentar, penya-segat, cofoi, eixelebrat, eixerit, estripar, rauxa, userda, xai i tants daltres, en bona part desconeguts a la llengua dels clssics i a la resta dels parlars (aix, respectivament, valenci clau, soplujar, artifell, fer saber, cingle, desvanit, destarifat, espavilat, desbudellar, ramalada, alfs, corder). De fet, a Catalunya sol considerar-se el parlar de Girona com el ms genunament catal. A vegades, per, els prejudicis antipagesos dels noucentistes contriburen a desterrar de la llengua literria vells vocables patrimonials i a substituirlos per altres de menys genuns: s el cas de got, fesol, amollar, forqueta, bes o besada, desps-ahir, meua, etctera, reemplaats, respectivament, per vas, mongeta, deixar anar, abans dahir, meva i un nombrs etctera. Molts daquests mots han experimentat darrerament una rpida expansi a partir de Barcelona, centre macroceflic difusor de neologismes i, doncs, creador danivellament lingstic. Els nuclis urbans del Principat i, en menor grau, de les Balears sn els ms receptius a aquestes innovacions, que sovint ultrapassen el camp estrictament lxicosemntic per a incidir plenament en la fonologia i en la morfologia: tendncia a la neutralitzaci de les vocals tones a les Valls dAndorra i de loposici b/v al Camp de Tarragona, evoluci cap a la E oberta de la mixta tnica dels parlars balerics, progressiva substituci de les formes baleriques del subjuntiu en -a i en -e per les

formes en -i (meresqui, compri), regressi del perfet simple a la zona central del Pas Valenci, etctera. El contrast entre el parlar urb i el rural s particularment notori a la Catalunya occidental, especialment pel que fa a la morfologia i al lxic. Per contra, la no catalanitat administrativa de la franja de Ponent, del Rossell i del Pas Valenci i, en aquest darrer cas, la seua acusada personalitat cultural, expliquen a bastament la major impermeabilitat dels seus parlants a les innovacions barcelonines, que, amb tot, es deixen sentir, si ms no en el lxic, en la llengua dels seus escriptors. Ara b, a mesura que els catalano-occidentals, valencians i balerics sincorporen a la vida literria, es pot constatar cada vegada ms la presncia, al costat de les solucions ja consagrades, de les seues opcions alternatives, com ara sn esponers, pigota, granera, tim, eixir, atzucac coentor, red, arrancar, enjorn. caragol. vesprada tort poregs joguet, foll i tants daltres generalment de tradici clssica, b que en part no admeses encara al Diccionari general, que esdevenen aix patrimoni com de la llengua literria. Un excellent exemple daquesta actitud integradora ens el forneix lescriptor valenci Enric Valor, que en combinar sviament aqueix doble component lxic, sense caure mal en el dialectalisme, restableix el criteri literari servat pels nostres grans escriptors del Segle dOr. No cal dir que amb aquesta actitud es presta un innegable servei a la superaci de la diglssia interna del catal perifric en part el ms vulnerable al procs de substituci lingstica en aproximar el seu llenguatge oral a lescrit. Ara b, laccs del catal als mitjans de comunicaci i la seua presncia en tots els nivells de lensenyament i en les institucions autonmiques den de laprovaci dels estatuts dautonomia de Catalunya (1979), Pas Valenci (1982) i les Illes Balears (1983), han posat de manifest els problemes de lestandarditzaci, ja advertits, per cert, a la cloenda del Congrs de Cultura Catalana (1977) i abordats monogrficament al II Congrs Internacional de la Llengua Catalana (1986). Es tracta dun procs que acaba dencetar-se a un nivell socialment significatiu, per amb considerables

descompensacions territorials: 1. Respecte a la vehiculaci cal assenyalar que els graus de difusi, acceptaci i coneixement de la varietat codificada sn molt diferents als diversos territoris i als diversos mbits. La manca de collaboraci i coordinaci entre les respectives

administracions autonmiques sobserva de manera molt especial en lmbit educatiu i als mitjans de comunicaci. 2. Respecte a lelaboraci es constata tamb una gran diferncia en lestudi i les propostes que sen fan a cada territori. Aix, en la confecci de vocabularis especialitzats se sol prescindir duna mplia srie de recursos lxics, sintctics fraseolgics, etc., dels dialectes altres que el propi del redactor. 3. Respecte a la cultivaci ja nhem dit alguna cosa en parlar dels problemes de la llengua literria i del procs danivellament lingstic que sopera a partir dels centres urbans de major influncia, especialment Barcelona. Els principals entrebancs al procs destandarditzaci sn, per tant, de ca rcter extralingstic. En tot cas, sembla del tot convenient que aquest procs siga unitari i solidari de manera que puga suscitar el mxim dadhesi i identificaci populars, contribuesca a leliminaci de barbarismes i vulgarismes innecessaris (barco, conixel, etc.) i alhora evite la constituci de varietats regionals substitutries duna autntica llengua normalitzada.