Fonologia1

Collecci El que sabem de ...
ARTICLES DE SUPORT a La DOCNCIa
La fonologia del catal
Santillana
Maria-Rosa Lloret
Maria-Rosa Lloret s doctora en lingstica per Indiana University (1988) i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona des de lany 1991. La tasca docent i investigadora que duu a terme se centra en lmbit de la fonologia i de la morfologia. s coautora dels llibres Manual de transcripci fontica (1997), amb Eullia Bonet i Joan Mascar, i Fonologia catalana (1998), amb Eullia Bonet. Ha codirigit la Gramtica del catal contemporani (2002), amb Joan Sol, Joan Mascar i Manuel Prez Saldanya. Ha collaborat en diversos volums miscellanis i publicat articles en revistes especialitzades de lingstica general i romnica i de filologia catalana.
Objectius i continguts
Lobjectiu daquesta collecci s elaborar un conjunt destats de la qesti, en forma darticles, sobre els temes de lrea de llengua i literatura catalanes que tenen una especial rellevncia amb vista al seu ensenyament. Els articles sordenen en dues sries, una de llengua i laltra de literatura, i en cada una sagrupen en tres apartats (tema general, tema monogrfic i tema aplicat).
La fonologia del catal

Maria-Rosa Lloret
Resum
La fontica i la fonologia sn les dues disciplines que estudien la realitat sonora del llenguatge. Lexpressi dels parlants es realitza dacord amb les caracterstiques de la varietat dialectal que els s prpia i sadapta, segons els context comunicatiu, al nivell de formalitat que cada situaci demana. En la manera de parlar, tamb hi sol incidir lortologia, que prescriu i recomana determinades pronncies. En aquest fascicle sha volgut donar una visi global de la fonologia del catal que tingui en compte la perspectiva fontica i la fonolgica, malgrat que de vegades sigui difcil de destriar-ne els lmits i devitar interpretacions particulars des dun model lingstic determinat dalguns fenmens. Lestudi examina les principals caracterstiques relatives als grans blocs dialectals, les quals tamb es comenten des del punt de vista de la normativa vigent.
ndex
El camp destudi de la fonologia 1. 2. Els sons del catal 2.1 La producci dels sons 2.2 Els sons voclics del catal 2.3 Els sons consonntics del catal Lorganitzaci dels sons en sllabes 2.4 3. El sistema voclic del catal nventari i distribuci bsica 3.1 I La reducci voclica Contactes voclics 3.2 3.2.a. Diftongs decreixents 3.2.b. Diftongs creixents 3.2.c. Contactes voclics entre mots 4. El sistema consonntic del catal Inventari i distribuci bsica 4.1 educci de contrastos en posici final 4.2 R de sllaba i de mot 4.2.a. Ensordiment dobstruents finals 4.2.b. Sonoritzaci dobstruents entre mots 4.2.c. Assimilaci de sonoritat dels obstruents 4.2.d. S implificaci de grups consonntics finals 4.2.e. Assimilaci de lloc darticulaci de nasals i laterals 4.2.f. Altres assimilacions de lloc i de mode darticulaci
LA FONOlOGIA DEl CATAl
3
Aproximantitzaci i geminaci doclusius 4.3 Simplificacions daltres grups consonntics 4.4 5. Laccent i lentonaci Laccent 5.1 5.2 Lentonaci Bibliografia seleccionada i comentada Carta de smbols i diacrtics de lAFI
El camp destudi de la fonologia
estudi dels sons lingstics es troba dividit en dues disciplines complementries: la fontica i la fonologia. La fontica sencarrega destudiar les propietats fsiques dels sons, s a dir, els mecanismes de producci (fontica articulatria), de transmissi (fontica acstica) i de percepci (fontica perceptiva) dels sons. La fonologia, per la seva banda, investiga com funcionen els sons en les llenges, s a dir, com sorganitzen els sons, quines relacions sestableixen entre ells i com es comporten en el sistema de cada llengua. La paraula italiana spaghetti, per exemple, ha esdevingut espagueti en catal i supagette en japons. Les tres llenges tenen els sons [s] i [p]; ara b, aix com litali admet la combinaci [sp] en posici inicial de mot, el catal i el japons no la hi admeten. Tant el catal com el japons han acomodat aquest grup afegint una vocal, per en funci del sistema de cada llengua el catal ha afegit e al comenament mentre que el japons ha afegit u enmig de les consonants. La fonologia i no simplement la fontica ha guiat la manera en qu shan produt aquestes adaptacions. Per estudiar el sistema fnic duna llengua, una de les primeres coses que cal fer s descriure els sons de qu disposa i analitzar-ne les propietats fsiques (veg. 2). Aix, si observem com es pronuncien les consonants dels mots do i odi en catal quan aquests mots semeten alladament, notarem que no sarticulen exactament igual: en do la consonant es pronuncia amb una oclusi completa a la cavitat bucal durant la qual laire s retingut momentniament, mentre que en odi la consonant sarticula sense que el flux daire sinterrompi del tot en el seu pas cap a lexterior. El primer s un so oclusiu, que es representa amb el smbol [d]; el segon s un so aproximant, que es representa amb el smbol [] (veg. 2.3). Si ara comparem la manera de pronunciar la consonant del mot odi en catal amb
5
la manera en qu es pronuncia en angls la consonant inicial del mot they ell(e)s, notem una altra diferncia: en la producci de la consonant del catal el canal de sortida no s prou estret perqu provoqui turbulncia quan hi passa laire, mentre que en la producci de la consonant de langls els articuladors estan ms a prop i es produeix una mica de turbulncia quan el flux daire surt. El primer, com hem dit, s un so aproximant; el segon s un so fricatiu. La diferncia en el grau de constricci daquestes dues consonants del catal i de langls, respectivament, no s rellevant en el sistema de cadascuna daquestes llenges; noms ho s quan es comparen les dues llenges. Per aquest motiu, es representen amb el mateix smbol fontic ([]) en ladaptaci que fa cada llengua dels smbols de lAssociaci fontica internacional (AFI), per b que en un estudi contrastiu es reserva el smbol [] per al so fricatiu de langls i shi afegeix el diacrtic que indica abaixat o sigui, ms obert ([ ]) en el cas del so aproximant del catal: []. Un cop caracteritzats els sons duna llengua, cal veure com es distribueixen segons la posici estructural que ocupen (en la sllaba, en el mot i en lenunciat) i el context fnic en qu ocorren (caracterstiques dels sons adjacents). Des daquest punt de vista, tant la fontica com la fonologia proporcionen uns inventaris amb la distribuci dels sons. A partir daqu, la fonologia sencarrega destudiar com sorganitzen els sons de cada llengua i la relaci entre ells; i per aix calen uns criteris, que poden ser diferents segons el model lingstic que sadopti (veg. 3-4). Tornant a lexemple de [d] i [] en catal en els mots do i odi, respectivament, s clar que ambds sons apareixen en contextos diferents: tots dos es troben a comenament de sllaba, per en la pronncia allada del mot do la consonant apareix en posici inicial absoluta mentre que en odi apareix en posici medial. La posici inicial absoluta requereix que comenci el flux daire per a la producci de la veu just quan sinicia lemissi; per aix, en el cas de la consonant inicial de do, el flux daire creat queda atrapat momentniament a la boca al comenament de lemissi de la consonant ([d]). Per contra, en odi el continu pas de laire per la boca durant lemissi de la vocal que precedeix la consonant fa que no sinterrompi del tot el flux daire durant lemissi de la consonant ([]). Si ara emetem el mot do en la seqncia T do de llenges, observem que la consonant de do es pronuncia, en aquest context, sense interrupci total del pas daire ([]), perqu en la frase ha quedat precedida per una vocal, com en el cas dodi. En els exemples anteriors, [d] i [] sn dues maneres de pronunciar un mateix segment; sn variants fontiques (anomenades generalment allfons) duna mateixa unitat fonolgica abstracta (anomenada generalment fonema): /d/. Encara que hi ha diferents criteris, segons el model lingstic, per agrupar els sons duna llengua en fonemes i allfons, tradicionalment i des dun punt de vista prctic sha identificat el fonema per la capacitat distintiva que t, s a dir, per la capacitat de discriminar significats en una llengua determinada. Aix, en catal els sons [d] i [] no creen mai diferncies de significat; sn, doncs, al lfons del fonema /d/. En canvi, els sons [d] i [t] o [] i [t] poden crear diferncies de significat, com en les parelles do [d] i to [t] o moda [m] i mota [mt]. Per tant, /d/ i /t/ sn dos fonemes diferents, realitzats en els exemples anteriors com a [d] i [] en el cas de /d/ i com a [t] en el cas de /t/. La relaci que sesta6
bleix entre mots a lhora de fixar els fonemes duna llengua fa que la fonologia interactu amb la morfologia. En la transcripci, per tal de diferenciar els sons i els allfons, duna banda, i els fonemes, de laltra, els primers es colloquen entre claudtors i els segons entre barres inclinades. En lanlisi lingstica, els smbols fnics representen prpiament el conjunt de propietats (trets) que identifica cada segment. Per exemple, el tret continu fa referncia a lobstrucci total o no del pas de laire per la cavitat bucal: [] deixa passar laire per la boca (s continu), mentre que [d] es realitza amb oclusi a la boca (no s continu); continu s la propietat que distingeix [] de [d]. El tret sonor, per la seva banda, fa referncia a la vibraci o no de les cordes vocals: [d] s sonor i [t] s sord; sonor s la propietat que distingeix [d] de [t]; continu i sonor sn les propietats que diferencien [] de [t]. A ms de les caracterstiques individuals o segmentals de cada so i de la manera en qu sorganitzen aquests sons, el sistema fnic duna llengua consta de propietats que afecten la relaci entre sons i que tpicament abasten seqncies de segments. Sn trets prosdics o suprasegmentals com laccent (que afecta les sllabes) o lentonaci (que afecta unitats majors, com ara frases senceres) (veg. 5). Aquestes caracterstiques tamb fan una funci dins el sistema. En catal, laccent (indicat en la transcripci amb el diacrtic [], si s primari, i amb el diacrtic [], si s secundari, davant la sllaba afectada) s una propietat dels mots que pot determinar el timbre de les vocals (veg. 3.1) i ajuda a diferenciar significats (p. ex.: rplica, replica, replic), de vegades com a nic tret distintiu (p. ex.: ajupi vs. ajup). Tamb s una propietat de lenunciat que pot contribuir a lorganitzaci sintctica del discurs. Aix, una frase com Una jove veu lamenaa t dues lectures: a) Una jove (Nom) veu (Verb) lamenaa (Nom), amb lestructura sintctica: [[Una jove]SN [veu [lamenaa]] SV], i b) Una jove (Adjectiu) veu (Nom) lamenaa (Verb), amb lestructura sintctica: [[Una [jove veu]]SN [lamenaa] SV], les quals poden distingir-se per la prosdia: jove duu un accent ms prominent en el primer cas que no pas en el segon. A partir de laccent denunciat, sarticula lentonaci, i per aix sovint tamb indica la parti del discurs: en la frase anterior, p. ex., un canvi dentonaci desprs de jove sassocia necessriament a la primera lectura. Lentonaci tamb ajuda a expressar les modalitats oracionals i les intencions, actituds i emocions del parlant: en la frase anterior, p. ex., una entonaci ascendent al final marca que s una pregunta: Una jove veu lamenaa? Des daquest punt de vista, els trets suprasegmentals interactuen amb la sintaxi, la semntica i la pragmtica. En la descripci de la fonologia del catal que es presenta a continuaci, es pren el catal (oriental) central com a sistema de referncia i sapunten les principals caracterstiques del catal (oriental) balear i del catal occidental (nordoccidental i valenci). No salludeix, en canvi, a les caracterstiques del rossellons ni de lalguers. Quan s pertinent, les explicacions es complementen amb
7
notes prescriptives, dacord amb les indicacions de lInstitut dEstudis Catalans al document Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana, I. Fontica (19993), ampliades en la part de fontica i fonologia de lesborrany de la nova Gramtica de la llengua catalana que sest elaborant. Pel que fa al valenci, sapunten tamb matisos especfics daquesta varietat incorporats per lAcadmia Valenciana de la Llengua a la Gramtica normativa valenciana (2006). La carta vigent de smbols i diacrtics de lAFI s la versi de 2005 (revisada), que es pot consultar a: http://www.langsci.ucl.ac.uk/ipa/IPA_chart_(C)2005.pdf/.
Els sons del catal
2.1 La producci dels sons

El so es crea per les vibracions dun cos que es propaguen en un medi natural en forma dones, les quals provoquen una impressi en lrgan de loda. En la producci dels sons de la parla, aquest moviment vibratori sorigina perqu es produeix un flux daire, normalment per laire expirat des dels pulmons, i al mateix temps sestreny en un punt o en ms dun punt el canal de sortida de laire. Les parts de lorganisme que intervenen en la producci dels sons sanomenen rgans vocals o rgans de fonaci. Sn els pulmons, la trquea, la laringe, la faringe, els rgans de la cavitat bucal (tamb anomenada cavitat oral) i les fosses nasals. El conducte que es forma de la laringe als llavis i als narius sanomena Incisives superiors Paladar tou o tracte vocal. Els rgans del tracte vel del paladar Cornisa alveolar vocal que intervenen en la producci de sons sanomenen artiFosses nasals culadors. Sn la faringe, lvula, el paladar tou o vel del paladar, Paladar dur el paladar dur, la cornisa alveolar, vula les dents incisives, els llavis i la Dors llengua. La llengua es divideix en Llavis tres parts: la part anterior (pex i Lmina Arrel pex Faringe lmina), el dors o cos i larrel. En la figura segent, que re pro dum del llibre dEullia BoEpiglotis net, Maria-Rosa Lloret i Joan MasLaringe car, Manual de transcripci fontica (Servei de Publicacions de Esfag la UAB, Bellaterra, 1997, p. 25), Cordes vocals els articuladors apareixen en cursiva. Trquea
9
Com en la majoria de sons lingstics, en la producci dels sons del catal el flux daire es crea per lexpiraci de laire pulmonar, que passa per la trquea i arriba a la laringe. La laringe cont les cordes vocals, que sn uns plecs musculars duna gran mobilitat. Lespai que hi ha entre les cordes vocals, per on passa laire, sanomena glotis. Quan les cordes vocals sacosten molt, el flux daire fa que vibrin i el so resultant s sonor. Si les cordes vocals es troben separades, laire passa lliurement i encara no es crea la veu; el so resultant s sord. Un cop laire ha passat per la glotis, arriba al tracte vocal, que actua com a caixa de ressonncia i, en el cas dels sons sords, shi inicia la producci del so. Laire travessa primer la cavitat farngia i arriba a lexterior per la cavitat bucal, per la cavitat nasal o per totes dues. Si el vel del paladar es troba enlairat, tanca el pas de laire cap a la cavitat nasal i surt nicament per la cavitat bucal o oral (so oral). A la boca, segons la configuraci dels rgans, el so adquireix el timbre definitiu. Si el vel del paladar es troba abaixat, laire passa per la cavitat nasal, per tamb adquireix en aquest cas el timbre definitiu a la boca, on els rgans creen una constricci: si es produeix una oclusi total del pas de laire per la boca, laire surt nicament per la cavitat nasal (so nasal); si lobstrucci a la boca no s completa, laire surt simultniament per la cavitat oral i per la cavitat nasal (so oronasal).
2.2 Els sons voclics del catal

Els sons voclics del catal central sn [], [a], [e], [], [i], [o], [] i [u]. El balear disposa de les mateixes unitats. El catal occidental (nord-occidental i valenci) en general no t []. En larticulaci de les vocals, el tracte vocal resta ms obert que en les consonants. La classificaci articulatria bsica de les vocals del catal es fa tenint en compte dues caracterstiques: el grau davanament lingual o retracci de la llengua en el tracte vocal (3 graus: anterior, central i posterior), i el grau delevaci lingual o distncia entre la llengua i la volta del paladar (5 graus: alt, mitj alt, mitj, mitj baix i baix). Dacord amb aquests parmetres, les vocals del catal es classifiquen com es mostra a la taula 1. Taula 1. Sons voclics del catal (el catal occidental no t []).
AVANAMENT anterior alt ELEVACI mitj alt mitj mitj baix baix i e a central posterior u o
Tradicionalment, lavanament lingual sha identificat amb el lloc on el dors de la llengua produeix la constricci dins la cavitat bucal o grau danterioritat
10
(3 graus: palatal, central i velar), mentre que lelevaci lingual sha identificat amb el mode darticulaci o grau dobertura bucal (5 graus: tancat, semitancat o mitj tancat, mitj, semiobert o mitj obert i obert) (veg. taula 2). Aquesta classificaci divergeix de la que hem presentat a la taula 1 en el tractament de la vocal baixa ([a]) del catal: [a] es pot considerar posterior respecte del grau davanament lingual perqu lelevat grau de retracci de la llengua durant lemissi fa que larrel de la llengua sacosti a la paret farngia; per es pot considerar central respecte de la posici global de la llengua en linterior de la cavitat bucal (sense tenir en compte, doncs, el grau daproximaci de la llengua a la paret farngia). En qualsevol cas, la vocal baixa del catal no arriba a articular-se tan endarrerida com la de langls britnic a father, p. ex., en qu resta una distncia mnima entre larrel de la llengua i la paret farngia i per a la qual sutilitza el smbol de lAFI []. Taula 2. Sons voclics del catal (el catal occidental no t []).
ANTERIORITAT palatal tancat OBERTURA mitj tancat o semitancat mitj mitj obert o semiobert obert a i e central velar u o
En catal, els sons voclics velars (o posteriors mitjans i alt) sarticulen amb labialitzaci o arrodoniment dels llavis (en grau decreixent en funci de lobertura: ms arrodoniment a [u], menys a [o] i encara menys a []). Les vocals palatals i centrals no presenten, en canvi, arrodoniment dels llavis. Les vocals del catal sn bsicament sonores i orals, tot i que en determinades circumstncies es poden ensordir o nasalitzar per efectes coarticulatoris. Aix, en contacte amb consonants nasals les vocals solen nasalitzar-se (sons oronasals), mats que es pot marcar en la transcripci detallada (o transcripci estreta) amb el diacrtic que indica nasalitzaci ([ ]), com ara a manta [mant] i pansa [pans]. En la prctica, per, no se sol indicar perqu la nasalitzaci no s un tret rellevant del sistema voclic del catal (en francs i en portugus, en canvi, s que ho s: en francs, p. ex., els mots beau [bo] bell i bon [bo] bo es diferencien noms per la nasalitzatci de la vocal, mentre que bon [bo] bo i bonne [bon] bona es diferencien per la pronncia o no de la consonant nasal final). El timbre de la vocal baixa i de les vocals mitjanes, especialment de les obertes, varia lleugerament segons el dialecte. Aix, en mallorqu, la vocal [a] s bastant anterior ([a], en transcripci estreta, amb el diacrtic [ ], que indica avanat), [] s fora oberta ([], amb el diacrtic [ ], que indica abaixat) i [] sol ser una mica arrodonida ([], amb el diacrtic [ ], que indica ms arrodonit); en valenci
11
tant [] com [] solen ser molt obertes ([], []), i en algunes zones occidentals [a] sol ser molt posterior ([a ], amb el diacrtic [], que indica endarrerit). Presenta una dispersi considerable la vocal mitjana central (anomenada tamb vocal neutra); destaca especialment la variant oberta i lleument endarrerida en la pronncia de sectors de la poblaci de Barcelona ([ ]). Addicionalment, totes les vocals presenten altres variants (ms obertes o ms tancades; ms anteriors, ms centrals o ms posteriors; ms o menys arrodonides) en funci del context fnic en qu apareixen (allfons contextuals). Aquest conjunt de matisos no se sol marcar en la transcripci.
2.3 Els sons consonntics del catal

A lhora de crear un so consonntic, el flux daire es constreny de diverses maneres en alguna zona del tracte vocal. La classificaci articulatria de les consonants del catal es fa tenint en compte la manera en qu laire es constreny i el lloc en qu es produeix la constricci, duna banda, i el trets relatius a la sonoritat (sonor o sord) i a la nasalitat (oral o nasal), de laltra. En catal, els possibles llocs de constricci sn: bilabial (amb intervenci dels dos llavis), labiodental (llavi inferior i dents incisives superiors), dental (part anterior de la llengua i cara interior de les incisives superiors), alveolar (part anterior de la llengua i cornisa alveolar), prepalatal o alveolopalatal, palatoalveolar o postalveolar (duna banda, part anterior del dors de la llengua i de vegades tamb la lmina de la llengua i, de laltra, cornisa alveolar i part anterior del paladar dur), palatal o dorsopalatal (part anterior i medial del dors de la llengua i paladar dur) i velar (part posterior del dors de la llengua i paladar tou, amb arrodoniment dels llavis si el so s labiovelar com ara [w]). Segons la manera en qu es produeix la constricci, els sons consonntics del catal sn: oclusiu (amb obstrucci total del pas de laire en algun punt del tracte vocal), fricatiu (amb aproximaci petita entre els articuladors, sense interrupci del flux daire en el tracte vocal i turbulncia de laire quan surt), africat (amb un moment oclusiu seguit dun perode fricatiu), lateral (amb contacte lingual central i sortida daire per un o ambds costats de la llengua), rtic (amb un bategant o ms dun vibrant contacte central lingual molt breu, cadascun dels quals produeix una petita interrupci del flux daire) i aproximant (amb aproximaci ampla entre els articuladors, sense interrupci del flux daire en el tracte vocal ni turbulncia de laire quan surt). En la classe dels aproximants, cal diferenciar el grup dels espirants ([], [], []), que presenten caracterstiques consonntiques fricatives per amb un grau de constricci menor que el dels fricatius, del grup de les semivocals ([j], [w]), que presenten caracterstiques vocliques per amb un grau de constricci superior al de les vocals. Els sons oclusius poden ser oclusius orals, quan lobstrucci es produeix a la boca i laire retingut queda atrapat a la cavitat bucal perqu el vel del paladar es troba enlairat i tanca el pas cap a la cavitat nasal, o oclusius nasals, quan tot i que el flux daire s impedit a la boca continua sortint per la cavitat nasal perqu el vel del paladar es troba abaixat. A la prctica, per, es reserva el terme
12
oclusiu per als oclusius orals i el terme nasal per als oclusius nasals. La resta de consonants sn orals. Els sons oclusius, fricatius i africats formen la classe dels obstruents (amb impediment gran en el pas de laire a lexterior), enfront dels sons sonants (amb poca constricci del flux daire en el pas a lexterior: nasals, laterals, rtics, aproximants i tamb vocals). Tots el sons sonants sn sonors; els sons obstruents, en canvi, poden ser sords o sonors. Els sons laterals i rtics formen la classe dels lquids. De vegades susa el terme sibilant per diferenciar els sons fricatius i africats que presenten un grau elevat de turbulncia durant la sortida de laire ([s], [z], [], [], [ts], [dz], [t], [d]) de la resta ([f], [v] i tamb [], [x]). Dacord amb les caracterstiques anteriors, els sons consonntics del catal queden organitzats com mostra la taula 3, que inclou les variants que sutilitzen en la transcripci fontica del catal sense ls de diacrtics addicionals, tret del que uneix els dos moments articulatoris de qu consten els africats (el diacrtic [ ] indica que els dos smbols que representen els africats formen una sola unitat). (El smbol + indica que el so s sonor i que el so s sord.) Taula 3. Sons consonntics del catal.
bilabial sonoritat oclusiu (oral) obstruent fricatiu africat (oclusiu) nasal lateral lquid bategant vibrant espirant semivocal labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar
+ b
+ d
c*
+ *
k (x)
+ g
s ts
z dz n l r
sonant
aproximant
rtic
* j
* [c], [] i [] en zones de Mallorca; [] a part del Baix Arag i del ribagor. ([x]) = [x] en zones frontereres del nord-occidental amb laragons i del valenci amb el castell en mots dorigen castell, i en castellanismes puntuals arreu del domini (no recomanat des del punt de vista normatiu).
13
Dialectalment, cal singularitzar, duna banda, les realitzacions oclusives palatals [c] i [] i aproximant espirant palatal [], en comptes de les oclusives velars ([k], [g]) i de laproximant espirant velar ([]) corresponents, tpiques de zones de Mallorca en posici final de mot o b davant les vocals i, e, a (cuc [c], gall [], regar []), i, de laltra, la vigncia del fricatiu (no sibilant) dental sord [] a part del Baix Arag i del ribagor. Encara que no sigui recomanable des del punt de vista normatiu, cal esmentar la presncia del fricatiu (no sibilant) velar sord [x], fora freqent en mots dorigen castell en zones del nord-occidental limtrofes amb laragons i a la zona sud del valenci limtrofa amb el castell, i, en menor mesura, en castellanismes arreu del domini (pareja, lejia). En la transcripci fontica no se sol indicar larticulaci secundria amb qu es pronuncia la ela catalana, aix s, el carcter velaritzat (o pronncia fosca) per lelevaci addicional del dors de la llengua cap a la zona velar, perqu ho s en tots els contextos i parlars encara que amb grau diferent: contextualment, el grau de velaritzaci s sempre ms elevat en posici final de sllaba; dialectalment, hi ha menys velaritzaci en valenci i forta velaritzaci en balear i en la major part del catal central. La desvelaritzaci sistemtica (pronncia clara, com en la ela castellana) es troba fora difosa a tot el domini entre parlants joves, per la normativa la desaconsella. En transcripci estreta, la velaritzaci del so lateral es pot marcar amb el diacrtic [ ] superposat: []. Tampoc no se sol indicar en la transcripci el mats aproximant amb qu es pot articular el rtic en pronncia relaxada ([]), com en cursa o en la pronncia habitual assimilada del grup sr a Israel ([r]). Altres variants que es poden usar en transcripci estreta amb lajut de diacrtics sn: en els laterals i nasals, el mats dental (amb el diacrtic [ ], que indica dental) i el mats prepalatal (amb el diacrtic que indica endarrerit, [], afegit al smbol darticulaci bsica alveolar): dentals [l], [n] i prepalatals [ l ], [n ]; en els oclusius, el mats alveolar (amb el diacrtic que indica endarrerit afegit al smbol darticulaci bsica dental) i el mats prepalatal (amb el diacrtic que indica avanat, [ ] , afegit al smbol darticulaci bsica palatal): alveolars [ t ], [d ] i prepalatals [c], []. Aquestes variants resulten dassimilacions i coarticulacions amb els segments adjacents (com [l] a salta, [n] a anxova, [d ] a set rucs, [] a set iogurts). Aix mateix, es pot distingir el carcter ms o menys tancat dels sons aproximants semivoclics segons si apareixen en posici prevoclica (iogurt, noia, web, cauen) o postvoclica (noi, reuma, cau, caure), respectivament: en transcripci estreta, es reserven els smbols dels aproximants per a les realitzacions ms tancades (aproximants prevoclics: [j], [w]), mentre que safegeix el diacrtic que indica no sillbic ([ ]) als smbols de les vocals en el cas de les articulacions ms obertes (aproximants postvoclics: [i], [u]); i encara de vegades sutilitzen els termes semiconsonant i semivocal per diferenciar, respectivament, ambds tipus darticulacions. El diacrtic no sillbic tamb sutilitza per representar laproximantitzaci o tancament daltres vocals, com en la pronncia amb diftong de la seqncia o amb dignitat [].
14
2.4 Lorganitzaci dels sons en sllabes

Els sons duna llengua sagrupen en sllabes, les quals han estat tradicionalment identificades amb cops de veu. La sllaba () s una unitat estructural que aplega un o ms sons successius organitzats a lentorn dun segment de mxima perceptibilitat que fa de nucli (N), que en catal s sempre una vocal. Els segments que precedeixen el nucli formen lobertura (O) sillbica i els que la segueixen, la coda (C) sillbica; el nucli i la coda formen la rima (R) sillbica. Les sllabes que tenen coda sanomenen sllabes travades; les que no en tenen, sllabes lliures. Els mots allats presenten una estructura sillbica que pot canviar quan els mots entren en contacte. Per exemple, el mot mal [mal] t una sola sllaba, amb una coda final; per quan va seguit dun mot que comena per vocal, la consonant final esdev lobertura del mot segent, com a mal any [mala]: a) Sillabaci de mal: b) Sillabaci de mal any: a) [[m]O [[a]N[l]C]R] [[m]O [[a]N]R] [[l]O [[a]N[]C]R] R R C
b) R O
O N a
O N a
C l m
N a l
La resillabaci entre mots s una manera de dotar les sllabes dobertures perqu sadaptin al mxim a lestructura sillbica ms simple, que s la sllaba formada per una consonant seguida duna vocal. Lafegiment delements antihitics, com ara en te[j]atre i du[]es, que la normativa desaconsella, s tamb una manera de proporcionar obertures a sllabes que no en tenen. En general, la majoria de fenmens que impliquen variaci afecten les sllabes tones, en comptes de les tniques, i les codes, en comptes de les obertures, perqu sn posicions estructuralment ms febles, en qu costa ms de mantenir distincions (veg. 3.1 i 4.2).
15
El sistema voclic del catal
3.1 Inventari i distribuci bsica. La reducci voclica

Les vocals que apareixen en posici tnica sn ms estables que no pas les que apareixen en posici tona, perqu ocupen una posici estructural ms forta a causa de laccent (veg. 5.1). En catal, la posici de laccent de mot determina, en bona mesura, el timbre de les vocals, perqu en tots els dialectes hi ha reducci voclica, aix s, disminuci de distincions tmbriques en posici tona respecte de les que apareixen en posici tnica. La relaci que sestableix entre les vocals tniques i les tones defineix el sistema fonolgic, que, com hem dit, pot ser diferent segons el criteri lingstic que es faci servir. La descripci que es fa a continuaci es basa en la perspectiva generativista, que relaciona les formes fontiques dun mateix morfema (unitat gramatical mnima amb significat) per fixar-ne les formes fonolgiques. s una fonologia, per tant, en qu la morfologia t un paper destacat. En general, en catal totes les paraules tenen accent de mot; per sn elements tons, i per tant es pronuncien dacord amb la reducci voclica prevista segons el dialecte, els articles definits (el, la...; es, sa...) i personals (el, la, en, na); les preposicions a, amb, en, de, per; les contraccions de preposici i article (al, del, pel; as, des, pes...); els pronoms febles (em, me, ens, nos...); les conjuncions i, ni, si, que; el relatiu que, i els possessius tons (mon, ma...). Hi ha ms variaci en altres casos, com ara en la conjunci o, la partcula negativa no, lindefinit un(s), les formes auxiliars has, ha, han, la partcula ca (reducci de casa) i sant en algunes construccions.
16
El catal central presenta 7 distincions en posici tnica ([i], [e], [], [a], [o], [], [u]) i, bsicament, noms 3 en posici tona ([i], [], [u]). Hi ha parelles de mots que contrasten noms en funci del timbre de les vocals (pal [pal] i pl [pl]; sec [sk] i cec [sek]; os [s] i s [os]; s [os] i s [us]; pis [pis] i pus [pus]); nhi ha que es distingeixen noms per laccent (s [us] i el pronom feble us [us]), i nhi ha daltres que contrasten en funci del timbre i de laccent (pal [pal] i contracci pel [pl]). Les relacions entre mots palesen que hi ha vocals tones que alternen amb tniques (casos a de la taula 4) i daltres que no alternen (casos b de la taula 4). En els casos amb alternana, el so que apareix en posici tona es considera allfon del fonema voclic corresponent al timbre del so que apareix en posici tnica. En els casos sense alternana, el so que apareix en posici tona satribueix al fonema amb el mateix timbre. (Tamb hi ha la possibilitat datribuir els sons no alternants a elements subespecificats, o no marcats, quant als trets que deixen doposar-se: la [u] de cullera i de conill, p. ex., sassignaria a una unitat fonolgica velar sense especificaci pel que fa al grau dobertura, que sol representar-se amb majscula, /U/. Per simplicitat, aqu deixem de banda aquesta interpretaci.) Taula 4. Alternances en el vocalisme del catal central.
Realitzacions fontiques Posici tona [] palet, gass [] pelut, fidelitat [] ceguesa, dentat a) Casos amb alternana [u] ossut, mortal [u] osset, enfonsar [u] sucs, curtssim [i] mirall, picor [] camell, eri, pel b) Casos sense alternana [u] conill, cullera, us [i] idea, difcil, ni Posici tnica [a] pal, gas [] pl, fidel [e] cec, dent [] os, mort [o] s, fons [u] suc, curt [i] mira, pica Interpretaci fonolgica /a/ // /e/ // /o/ /u/ /i/ // /u/ /i/
17
Els mots compostos, els adverbis en -ment i les formes prefixades amb prefixos tnics afebleixen laccent del primer element morfolgic; amb tot, aquesta vocal no es redueix (rentaplats [e], extralimitar-se [], no-violncia [o], rodamn [], rpidament [a]). En formes en procs de lexicalitzaci, les pronncies vacillen (p[a]rabrisa ~ p[]rabrisa, c[o]ntrabaix ~ c[u]ntrabaix). Les vocals accentuades de mot que en lenunciat perden prominncia tampoc no es redueixen (Sn plats cars [som plats kars]) (veg. 5.1). Encara que tpicament el vocalisme ton del catal central consta duna sola vocal mitjana ([]), la vocal e es pronuncia sense reduir ([e]) per efectes contextuals dissimilatoris en el grup ea (teatre [ea], crear [ea], aleatori [e], creaci [e], nusea [e]) i en la seqncia tona final -ees (pncrees [e], nusees [e]). Tamb per efectes contextuals, sovint hi ha alternana entre [] i [e] ([] s la pronncia prevista per la normativa) en altres seqncies de e amb vocal mitjana: en el grup ton ae (israelita []~[e]); e seguida de vocal e tnica (ides [e]~[ee], creem []~[e], deessa []~[e]); e seguida de o tona o tnica (elic []~[e], orfe [o]~[eo], geografia [u]~[eu]). Des del punt de vista normatiu, no es recomanen les pronncies habituals sense reduir de les vocals e i o ([e] i [o] per [] i [u], respectivament) que apareixen, especialment en sllaba posttnica, en mots dorigen culte (classe, ego, pera), manlleus (bsquet, clxon, bonsai), noms propis (Balmes, Vctor, Frenadol), sigles i acrnims (RENFE, UNESCO), formes truncades (cine, porno) i prefixos (vicepresident, iberorom). En conjunt, i des del punt de vista merament inventarial, el catal central consta, doncs, de 8 fonemes voclics: /i/, /e/, //, //, /a/, /o/, //, /u/. Dialectalment, les diferncies ms significatives afecten els inventaris generals i labast de la reducci voclica. En balear, cal distingir tres grans zones amb relaci al vocalisme: la major part de Mallorca, que presenta [] en posici tnica (amb fonema // tant en posici tnica com en posici tona: s[]c (adjectiu), s[]c (verb), c[e]ga (adjectiu)) i que en posici tona t [i], [], [o] i [u] (amb reducci de /e/, // i /a/ a [] i de // a [o]); Sller, Menorca oriental i part dEivissa, que disposen de [] en posici tnica per que presenten [i], [] i [u] en posici tona (amb reducci de /e/, // i /a/ a [] i de /o/ i // a [u]), i Menorca occidental, part dEivissa i Formentera, amb el mateix sistema bsic que el catal central. El mallorqu presenta, en general, ms casos excepcionals de [e] en posici tona per qestions paradigmtiques (com a esperar, esperava, influenciats per formes rizotniques com esper, esperes, espera..., o a ventada, ventet, influenciats per vent) o per aspectes contextuals (la noreducci es veu afavorida, p. ex., per la presncia duna consonant labial, com a especial, becari, felicitat i velocitat, o per la presncia de la terminaci posttnica -ec, com a mnec i crrec). A tot el balear selideix la vocal neutra de les sllabes finals -ia, -ies de mots esdrixols (bsti(a), histri(a), cinci(e)s); la normativa noms admet la prdua de la vocal final en el registre informal. El catal occidental (nord-occidental i valenci) t les mateixes unitats que el catal (oriental) central en posici tnica, per en posici tona presenta cinc vocals: [i], [e], [a], [o] i [u], amb reducci de // a [e] i de // a [o]. Hi ha diferents canvis que afecten les vocals tones amb major o menor extensi
18
geogrfica i regularitat. De tots aquests fenmens, els ms generals sn els segents. En primer lloc, la realitzaci de la a final de mot com a [], excepte en larticle la, en el nord-occidental (Aquella dona tanca la porta) (adms per la normativa). En segon lloc, la realitzaci [a] de la vocal e inicial de paraules comenades per em-, en-, es- i eix- (embolic, enclusa, escola, eixam) i de la e pretnica daltres mots (elstic, eri, llenol, sencer, albergnia), a tot loccidental excepte en alacant i en algunes zones del tortos (adms en el registre informal, per b que a la Gramtica normativa valenciana sadmet aquesta pronncia com a prpia del valenci estndard). En tercer lloc, la realitzaci [u] de la vocal o en paraules que presenten en la sllaba tnica segent una i (conill, cosir) o, amb ms variaci, una u (com, costura), habitual tant en catal occidental com en les varietats balears amb [o] tona (adms a la Gramtica normativa valenciana). I, en quart lloc, els casos dharmonia voclica que presenten diferents varietats del valenci, amb el sistema ms ests de pas de /a/ tona final a [] o [] per influncia duna vocal tnica // o //, respectivament, en la sllaba precedent (terra [tr], olla []) (noms adms en el registre informal, per b que a la Gramtica normativa valenciana aquesta pronncia es considera acceptable en tots els registres en les varietats en qu sn prpies). Finalment, cal subratllar la presncia dalgunes [] en posici tona (preferentment en posici final absoluta de frase) en diferents indrets de loccidental, sobretot en la frontera del catal central amb el nordoccidental. La taula 5 resumeix els grans trets dialectals dels sistemes voclics del catal. Taula 5. Sistemes voclics del catal per dialectes.
Sons voclics en posici tona Central, Menorca occidental, part dEivissa i Formentera Catal oriental Major part de Mallorca Sller, Menorca oriental i part dEivissa Catal occidental Sons voclics en posici tnica Reducci voclica Fonemes voclics
iu
ieaou
ea ou
ieaou
iou
ieaou
ea o ea ou e o
ieaou
iu
ieaou
ieaou
General
ieoau
ieaou
ieaou
19
La distribuci lxica de les vocals mitjanes tniques no s del tot igual arreu del territori. Les diferncies ms importants afecten les vocals de la srie mitjana anterior ([], [e], []: p. ex., ladjectiu sec es pronuncia amb [] en catal central i part del balear, amb [e] en occidental i amb [] en laltra part del balear), encara que tamb nhi ha de notries en la srie posterior (la o sol ser oberta en posici de sllaba inicial, per s tancada en bona part del catal de Girona i del nord de Barcelona: bo, com, flor, hora, sostre...). La normativa accepta la variaci anterior. En lmbit dialectal ms restringit, cal singularitzar, duna banda, la zona septentrional del catal central, on no es distingeix entre [o] i [] (almenys perceptivament) en cap posici sin que hi ha un so mitj de timbre poc definit i condicionat en bona mesura pels sons adjacents (fonema /o/), i, de laltra, el catal occidental de la Canyada de Biar, la Matarranya i localitats dels Ports, en qu es produeix una prdua de distinci entre [e] i [] tniques (fonema /e/ noms) per la diftongaci a [ja] de les antigues // (tela [tjala], mel [mjal]), simplificat a [a] en contacte amb una consonant palatal (gel [dal]); la normativa no recomana cap daquestes dues pronncies en els registres formals. Les distribucions lxiques anteriors sn el resultat de canvis histrics particulars dels dialectes del catal, que han deixat un rastre en els sistemes i el lxic actuals de la llengua. Una altra qesti s la prdua generalitzada de distincions entre vocals mitjanes obertes i tancades a favor de les tancades (noms fonemes /e/ i /o/), que ocorre a la zona de Sitges i Vilanova i la Geltr, en zones frontereres del catal occidental amb laragons i amb el castell, i ms recentment en determinats parlars de sectors urbans; la normativa no accepta aquesta simplificaci del sistema.
3.2 Contactes voclics

El diftong s la combinaci duna vocal i duna semivocal (tpicament [j] o [w]) en una mateixa sllaba. El diftong s decreixent quan la vocal precedeix la semivocal (noi, cau) i s creixent quan la semivocal precedeix la vocal (noia, iode, cauen, ambigua, web). Quan la semivocal dun mot no alterna amb la vocal corresponent, sinterpreta que fonolgicament s una semivocal (/nj/, /kaw/); en canvi, quan alterna amb la vocal corresponent, es deriva de la vocal (ambigu [u], ambigua [w], derivats ambds de /u/). Una vocal precedida i seguida per semivocals en una mateixa sllaba formen un triftong (creieu, Alguaire). La successi de dues vocals en sllabes diferents forma un hiat (teatre, herona). En catal, les semivocals [j] i [w] es representen amb les grafies i i u, respectivament, excepte en el cas dalguns noms propis i manlleus (York, web). 3.2.a. Diftongs decreixents En catal, com a norma general la i i la u formen diftong decreixent amb la vocal que les precedeix (noi, cau, ciutat). No hi ha diftong quan la i o la u deriven duna i o u tnica (venat, Lluset; cf. vena, Llus); quan la primera vocal forma part del radical dun verb i la segona de la desinncia (cre, obeirs); quan la primera vocal forma part dun radical ton i la segona dun sufix derivatiu (continutat, arcatzant), i quan la primera vocal forma part dun prefix (contraindi20
car, reintegrar). En la parla habitual es pronuncien amb diftong molts dels casos anteriors, tot i que la normativa recomana de mantenir la pronncia amb hiat en els registres formals. 3.2.b. Diftongs creixents En catal, la i i la u formen diftong creixent amb la vocal segent quan comencen sllaba (noia, iode, cauen, ualabi). En alguns mots monosillbics i en les sigles hi ha vacillaci entre la pronncia amb diftong o amb hiat (hiat, i, IEC, UAB). En les sigles, la normativa recomana la pronncia amb hiat; en els altres mots, fa indicacions especfiques (recomana, p. ex., pronunciar amb diftong el mot hiat [jat] i amb hiat el mot i [io]). La u seguida de vocal sempre forma diftong quan ortogrficament va precedida per q o g (quota, pasqua, guatlla, ping). Quan la u va precedida ortogrficament per c (cuota, vcua), la normativa prescriu la pronncia amb hiat, tot i que tamb s habitual la pronncia amb diftong. En els altres casos en qu la i o la u prevocliques segueixen una consonant dins la mateixa sllaba hi ha ms variaci. Com a norma general, en la parla habitual es tendeix a fer diftongs en alguns contextos, encara que la normativa recomana de mantenir sempre la pronncia amb hiat en els registres formals. No obstant aix, sadmeten (i per tant saccepten en registres informals) les pronncies amb diftong en contextos en qu sn molt corrents i generals arreu del domini: quan la i va seguida de vocal final de mot (cincia, llntia, naci) i en els grups tons finals -ua, -ues (ingnua, ingnues). La Gramtica normativa valenciana, per la seva banda, admet tamb en els registres formals els diftongs habituals esmentats. Aix no obstant, la pronncia amb hiat s la forma ms habitual, o nica, en altres contextos (diable, manual), especialment si el resultat de diftongar resultaria en un mot monosillbic (suar, client). 3.2.c. Contactes voclics entre mots El contacte entre mots provoca noves combinacions vocliques, les quals es resolen o b amb hiat, o b amb formaci de nous diftongs, o b amb elisi dalguna vocal. El manteniment de vocals en hiat s general quan les dues sn tniques, encara que siguin idntiques (men nic, dem obren, can tnica). En general, quan un mot acaba en diftong decreixent i va seguit dun mot amb vocal inicial, la sillabaci canvia i la semivocal del primer mot passa a formar un diftong creixent amb la vocal segent: noi [j] per noi alt [ja]; cau [aw] per cau ara [wa]. Es pot formar un diftong decreixent si un mot acaba en vocal i va seguit duna vocal alta tona (veur imatges [ej], no ho veu [ow]), i un diftong creixent si desprs de pausa hi ha els pronoms febles hi, ho o la conjunci i seguits de vocal (hi ha [ja], ho imagino [wi], i ara pla! [ja]). En tots els casos esmentats es formen diftongs acceptats per la normativa. No obstant aix, en la parla habitual es creen molts ms diftongs decreixents, afavorits pel discurs rpid (divorci a la carta [j] o [ja], segons el dialecte).
21
El contacte entre vocals tones idntiques normalment es resol amb reducci a una sola vocal ([i] a antiislamista, odi immens; [] o [a], segons el dialecte, a contraatacar, porta americana). Entre vocals diferents tamb es poden elidir les -e i -a tones finals de mot, especialment si pertanyen a mots funcionals o apareixen en combinacions ds freqent (quin(a) hor(a) s?, sens(e) imatge, aquell(a) poca). Les e- tones inicials de mot que apareixen en sllaba travada o sigui, amb coda tamb se solen elidir (no (e)s posa, no (e)scolta, no (e)nsenya). Les elisions de a i e tones sn ms habituals i generals en els dialectes amb vocal neutra (port(a) ulleres, can (a)ntiquada).
22
El sistema consonntic del catal
i ha discrepncies entre els estudiosos quant al tractament monofonemtic (/t/, p. ex.) o bifonemtic (/t+/, p. ex.) dels africats i quant a lexistncia dun sol fonema rtic (//) o de dos (// i /r/). Adoptem aqu la visi ms estesa i ms simple, des del punt de vista descriptiu de considerar monofonemtics els africats (excepte quan formen part dunitats morfolgiques diferents, com a gats amb oclusiu de larrel i s de plural i en la seqncia de mots gat suau, p. ex.) i que hi ha // i /r/. Les diferncies dialectals en el sistema consonntic del catal afecten, duna banda, linventari general i la distribuci de les unitats fonolgiques (veg. 4.1) i, duna altra, les realitzacions concretes dels fonemes consonntics en funci de la posici estructural que ocupen i de les caracterstiques dels sons adjacents (veg. 4.2 - 4.4).
4.1 Inventari i distribuci bsica

Linventari general que presenten el catal central i el nord-occidental s de 24 unitats: /p/, /b/, /t/, /d/, /k/, /g/, /f/, /s/, /z/, //, //, /ts/, /dz/, /t/, /d/, /m/, /n/, //, /l/, //, //, /r/, /j/, /w/. El balear i, en recessi, el Camp de Tarragona en presenten un ms: /v/ (25 unitats en total). En general, el valenci no t // (23 unitats en total), per el valenci meridional, lalacant i algunes zones del valenci septentrional tenen /v/ (24 unitats en total). La taula 6 resumeix els inventaris bsics dels fonemes consonntics del catal per dialectes.
23
Taula 6. Fonemes consonntics del catal per dialectes.

Catal central i nord-occidental Balear i Camp de Tarragona Valenci (general) Valenci meridional, alacant i zones del valenci septentrional p, b, t, d, k, g p, b, t, d, k, g p, b, t, d, k, g f, s, z, , f, v, s, z, , f, s, z, ts, dz, t, d ts, dz, t, d ts, dz, t, d m, n, , l, , , r, j, w m, n, , l, , , r, j, w m, n, , l, , , r, j, w m, n, , l, , , r, j, w
p, b, t, d, k, g
f, v, s, z,
ts, dz, t, d
Encara que la normativa no recomana lensordiment de sibilants, aquest tret s tpic dels parlars apitxats del valenci central i del ribagor: el valenci central no t /z/, //, /dz/ ni /d/ (20 unitats en total); el ribagor en general no t /z/, /dz/, // ni /d/ (20 unitats en total), per la zona occidental t // (21 unitats en total). Tenint en compte les caracterstiques dialectals apuntades, linventari general de fonemes consonntics del catal resultant es presenta a la taula 7. Taula 7. Quadre general dels fonemes consonntics del catal.
bilabial sonoritat oclusiu (oral) fricatiu africat (oclusiu) nasal lateral sonant lquid bategant vibrant labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar
+ b
+ d
+ g
obstruent
v*
s ts
()
dz n l r
rtic
aproximant (semivocal)
* Amb /v/ en valenci no central, en balear i, en recessi, al Camp de Tarragona; amb // a part del Baix Arag i del ribagor. () = Sense // en valenci (general) i en part del ribagor (apitxat, no recomanat per la normativa). z, dz, d = Sense /z/, /dz/ ni /d/ en valenci central i part del ribagor (apitxats, no recomanats per la normativa).
24
Lnica posici en qu el rtic vibrant i el rtic bategant contrasten s entre vocals (cera [] vs. serra [r]). En la resta de posicions hi ha la segent distribuci: es pronuncia bategant en la segona posici duna obertura complexa (drap, quatre), en obertura simple precedida per una semivocal (gaire) i a final de mot seguit de mot amb vocal inicial (cor immens); es pronuncia vibrant en posici dobertura a inici de mot (rosa) i en obertura simple desprs de consonant (honrat). En posici de coda sillbica hi ha una certa variaci dialectal i estilstica entre la pronncia bategant i la pronncia vibrant, tant en posici final absoluta de mot com en interior de mot i entre mots (cor, cortesia, cor malalt): la pronncia bategant predomina en valenci, en una part del nord-occidental i en mallorqu, mentre que la pronncia vibrant s ms habitual a la resta de varietats. El grup de consonants que mostra diferncies dialectals ms importants s el de les sibilants, sobretot en la srie prepalatal. En general, en catal occidental i en zones limtrofes de loriental (com ara al Camp de Tarragona) es pronuncia una semivocal palatal ([j]) davant les fricatives prepalatals en posici intervoclica i a final de mot: amb la sorda amb una extensi gaireb general (ca[j]a, pe[j]); amb la sonora en zones amb // (ro[j]a). Pel que fa a la distribuci dialectal daquestes consonants, el catal nord-occidental (i tamb el Camp de Tarragona i altres zones limtrofes amb el nord-occidental) t les mateixes unitats fonolgiques que el catal central, per presenta africats [t] i [d], on el catal central presenta fricatius [] i [], en posici inicial i postconsonntica (xfec, gent, panxa, lgebra). En posici intervoclica, i de forma ms heterognia, /d/ apareix per // en catal nord-occidental, en balear i al Camp de Tarragona (ajudar, pujar, rajar) i // per /d/ tant en zones orientals (lletja, mitja, platja a zones de Girona; platja a Mallorca) com en zones occidentals (formatge, metge). El valenci no t //, que en general shi mostra com a africat /d/ no noms en posici inicial i postconsonntica (gent, lgebra) com en catal nord-occidental , sin tamb en les altres posicions (fugir, roja i pronunciat ensordit a final de mot: roig -[t]; veg. 4.2.a); aix mateix, com en catal nord-occidental, en posici inicial i postconsonntica apareix en general lafricat prepalatal sord en comptes del fricatiu present en altres dialectes (xfec, panxa). En distintes zones del catal oriental i occidental els mots ds freqent jo i ja presenten semivocal /j/ en comptes de sibilant prepalatal. Totes les caracterstiques anteriors sn acceptables en els parlars especfics. La normativa no recomana, en canvi, ni lensordiment de sibilants (/s/ per /z/, // per //, /ts/ per /dz/ i /t/ per /d/) propi dels parlars apitxats (valenci central, ribagor i, ms recentment, en zones urbanes); ni la pronncia africada de mots amb fricativa prepalatal inicial (xfec, xocolata) tpica de zones del catal central; ni la despalatalitzaci de la fricativa sorda prepalatal ([pejs] per [pej] a peix, [kajsa] per [kaja] a caixa) tpica del valenci septentrional; ni tampoc la palatalitzaci de les africades alveolars ([plat] per [plats] a plats, [dode] per [dodze] a dotze) tpiques del valenci septentrional i meridional. El ribagor i el pallars presenten un nombre elevat docurrncies de /j/ perqu, per qestions histriques, la semivocal apareix en molts casos en qu els altres dialectes presenten // (maig i pujar, com en rai i raier), amb la simplificaci de [ej] a [e] (enve(j)a).
25
Addicionalment, les consonants africades estan subjectes a restriccions distribucionals importants en tots els dialectes. Quant a les africades alveolars, en posici inicial de mot no hi ha casos en /dz/, i /ts/ noms hi apareix en alguns manlleus (tsar, tse-tse), si b habitualment shi pronuncia [s] (la Gramtica normativa valenciana considera que la pronncia africada noms s prpia de registres molt formals); en posici intervoclica, /ts/ t una presncia molt limitada (llets, potser), i, en posici final de mot, tant /ts/ com /dz/ noms apareixen en algun manlleu (quibuts, hertz). Quant a les africades prepalatals, no presenten restriccions daparici en els dialectes occidentals amb realitzacions africades corresponents a fricatives prepalatals en altres dialectes, comentades ms amunt; per, en la resta de dialectes, en posici inicial de mot no hi ha casos en /d/, i /t/ tan sols hi apareix en alguns manlleus (txec, txitxa). Una altra diferncia distribucional entre dialectes afecta // i /j/: el balear i, en diferent grau de recessi, zones del catal central, tot i tenir // i /j/ mostren, per raons histriques, molts ms casos de /j/ (ull i palla amb [j], per ell i llgrima amb []). La normativa accepta aquestes formes en el registre informal; no accepta, en canvi, la substituci general de // per /j/ (tamb [j] a ell i llgrima, p. ex.) tpica de determinats parlars de sectors urbans. La pronncia de // en posici final de mot o seguida de s de plural tamb crea diferncies dialectals notables. En general, es pronuncia a la major part del valenci i selideix a la resta de varietats (incloent-hi les zones valencianes ms septentrional i ms meridional) en els mots aguts (flo(r)s, madu(r)s, fe(r), canta(r)) i en el mot pla cnti(r)s. Ara b, la zona delisi presenta nombroses excepcions a la norma general, que sn difcils de sistematitzar. En els verbs, selideix en els infinitius (fe(r), canta(r), conixe(r)), per no en les formes conjugades: (ell) mor, (tu) mors; (jo) mir en balear. La normativa no recomana les elisions en les combinacions dinfinitius seguits de pronoms febles, per en la parla espontnia es detecten diversos casos delisi (mirar-nos [mianz], conixer-la [kunl]). En lmbit no verbal, lelisi s bastant general en balear, especialment a Mallorca (ma(r), co(r), amo(r), familia(r); per la rtica es pronuncia en alguns mots: pur, licor). La resta de varietats acostumen a conservar -r en els monosllabs (mar, cor, pur; per amb elisi de la rtica en alguns mots: po(r), cla(r), du(r)); en algunes terminacions (com -ar a familiar, particular, funicular; -or a amor, favor, per amb elisi a dolo(r), colo(r)); en els mots nous i els cultismes (ascensor, licor, atzar), i en altres mots (tresor, Empar). En els mots polisllabs, hi ha ms variaci dialectal: la -r se sol elidir amb ms freqncia, per exemple, a la zona septentrional del catal central i al nord-occidental (familia(r), ascenso(r)). Cal destacar, per la seva singularitat, la presncia dobertures complexes amb lateral palatal en una zona reduda del ribagor: /p/ (amplo), /b/ (blanca), /k/ (clau), /g/ (iglsia) i /f/ (flem). La resta de dialectes presenten lateral alveolar en els grups anteriors: /pl/, /bl/, /kl/, /gl/ i /fl/. Les altres combinacions de consonants que poden funcionar com a obertures complexes en catal sn: /p/ (prat), /b/ (cabra), /t/ (atro), /d/ (drac), /k/ (crua), /g/ (magre) i /f/ (frau).
26
Els grups inicials cultes ps- (psicologia), pt- (pterodctil), pn- (pneumnia), gn- (gnom) i mn- (mnemotcnia) elideixen la primera consonant en la pronncia habitual. La normativa recomana de mantenir el grup ps- en els registres formals; per la Gramtica normativa valenciana considera que la conservaci del grup ps- noms s prpia de pronncies molt formals i, per tant, admet la simplificaci daquest grup en valenci estndard.
4.2 Reducci de contrastos en posici final de sllaba i de mot

El final de sllaba (o coda) s una posici tpica de prdua de distincions, perqu les caracterstiques dels sons sn ms difcils darticular i de percebre a final de sl laba que no pas a comenament. Per aix, en posici de coda la complexitat dels sons sol disminuir, o b assimilant caracterstiques dels sons adjacents o b adoptant caracterstiques ms simples. Aix mateix, el final de mot s un lloc habitual de prdua de contrastos, perqu s una posici estructuralment feble respecte del comenament de paraula. En el cas de les consonants, el final de mot es correspon, a ms, amb el final de sllaba en la pronncia allada dels mots (poc) i davant mot amb consonant inicial (poc suau). No s rar, doncs, que la majoria de fenmens afectin aquesta posici. En general, en catal les modificacions que afecten aquestes posicions impliquen canvis de sonoritat en els obstruents (veg. 4.2.a-c); prdua de consonants (veg. 4.2.d i tamb 4.4 i lelisi de -r que hem explicat al 4.1), i assimilacions regressives de lloc i de mode darticulaci (veg. 4.2.e-f). 4.2.a. Ensordiment dobstruents finals En catal, tots els oclusius, fricatius i africats es realitzen sords en posici final absoluta de mot. Les relacions entre mots ajuden a discernir el carcter sord o sonor del fonema en qesti. En els casos en qu apareix un obstruent sord a final de mot que tamb s sord quan apareix en posici medial en una paraula morfolgicament relacionada, satribueix al fonema sord corresponent (casos a de la taula 8). En els casos en qu apareix un obstruent sord a final de mot que alterna amb un obstruent sonor en posici medial en una paraula morfolgicament relacionada, lobstruent satribueix al fonema sonor corresponent (casos b de la taula 8). Si el mot no ofereix possibilitat dalternana perqu lobstruent noms pot aparixer en posici final, i per tant sempre es pronuncia sord, satribueix al fonema sord corresponent (casos c de la taula 8). (En aquest darrer cas, hi ha la possibilitat datribuir els sons sords a elements subespecificats quant al tret de sonoritat neutralitzat. Com en el cas de les vocals, per simplicitat aqu i en endavant deixem de banda aquesta interpretaci.) Tamb es pronuncien sords els oclusius finals del primer element dels compostos (sud-est [t], nord-americ [t]). La taula 8 resumeix les alternances generals, sense tenir en compte les peculiaritats dialectals abans esmentades amb relaci a la distribuci dels sibilants. Conv notar que el fricatiu prepalatal sonor (//) es pronuncia fricatiu sonor ([]) en posici medial, per africat sord ([t]) en posici final: hi ha, per tant, una alternana de mode addicional. Una cosa similar passa amb els oclusius, que en posici final es pronuncien oclusius sords ([p], [t], [k]) i en posici medial es realitzen aproximants sonors ([], [], []) (veg. 4.3).
27
Taula 8. Alternances de sonoritat en els obstruents: posici final absoluta ~ posici medial de mot.
Posici final absoluta dra[p], pi[t], po[k] a) -sord ~ bu[f], ru[s], gui[] -sorddespa[t] tu[p], merca[t], fo[k] b) -sord ~ pi[s], passe[t], mi[t] -sonor(ser[f]), her[ts] c) -sord ca[p] (prep.), quibu[ts]... Posici medial de mot dra[p]et, pi[t]am, po[k]a bu[f]ar, ru[s]os, gui[]ar despa[t]os tu[]et, merca[]eria, fo[]era pi[z]os, passe[]ar, mi[d]a (ser[v]a), her[dz]i Interpretaci fonolgica /p/, /t/, /k/ /f/, /s/, // /t/ /b/, /d/, /g/ /z/, //, /d/ (/v/), /dz/* /p/, /ts/*...
(/v/) = Lalternana [f]~[v] satribueix a /v/ en els dialectes amb /v/. En els dialectes sense /v/, lalternana [f]~[] (cf. ser[f] ~ ser[]a) satribueix a /f/ i /b/, respectivament, perqu lalternana regular de /b/ s [p]~[] (cf. tu[p] ~ tu[]et). * Els fonemes africats alveolars en posici final de mot provenen de mots estrangers, per el seu comportament s regular.
4.2.b. Sonoritzaci dobstruents entre mots Sigui quin sigui lorigen fonemtic de les realitzacions sordes de les consonants oclusives a final de mot, es mantenen sordes si al darrere hi ha un mot que comena per vocal (casos a de la taula 9) excepte en alacant, en qu esdevenen sonores (i poden convertir-se en aproximants: dra[] enorme, ca[] amunt, tu[] enorme, veg. 4.3). En el mateix context, les consonants sibilants fricatives i africades se sonoritzen (casos b de la taula 9) excepte en els parlars apitxats, que mantenen les sordes (no recomanat per la normativa: ru[s] enorme, gui[] ample, despa[t] antic). La consonant fricativa labiodental presenta ms variaci, per la tendncia general s de mantenir-la sorda, o parcialment sonoritzada (representat amb el diacrtic [ ], que indica sonor) sobretot quan es troba lluny de laccent: xe[f] nic, bu[f]~[ f ] enorme, fotgra[ f ]~[v] alemany. Tot i que la pronncia normativa prevista s amb la fricativa labiodental sonora [v], a la taula 9 agrupem aquests casos amb els dels oclusius. La sonoritzaci dobstruents entre mots sinterpreta com una assimilaci del carcter sonor de la vocal segent. Taula 9. Alternances bsiques de sonoritat en els obstruents: obstruents finals de mot seguits de mot amb vocal inicial.
Posici final absoluta dra[p], ca[p] (prep.), pi[t], po[k] tu[p], merca[t], fo[k] bu[f], ser[f] ru[s], gui[], despa[t] pi[s], ra[t], mi[t] quibu[ts], pi[ts], merca[ts] Seguit de mot amb vocal inicial dra[p] enorme, ca[p] amunt, pi[t] ample, po[k] amable tu[p] enorme, merca[t] antic, fo[k] intens bu[f] enorme, ser[f] orgulls ru[z] enorme, gui[] ample, despa[d] antic pi[z] antic, ra[d] enorme, mi[d] antic quibu[dz] antics, pi[dz] enormes, merca[dz] antics
a) oclusius i f
b) sibilants
28
4.2.c. Assimilaci de sonoritat dels obstruents El darrer fenomen relacionat amb la sonoritat s lassimilaci de sonoritat dels obstruents en posici final de sllaba (coda) a la consonant segent. En posici medial i final de mot, els obstruents sassimilen a la sonoritat de la consonant segent en tots els dialectes; els casos sense alternances satribueixen al fonema sord o sonor segons la realitzaci fontica corresponent (casos com capsa o sbdit de la taula 10). El resultat final es pot veure addicionalment afectat per altres fenmens (dassimilaci o delisi) que es comenten en els apartats segents. Taula 10. Alternances de sonoritat en els obstruents: assimilaci de sonoritat en posici de coda sillbica.
Seguit de consonant sorda ca[p]sa, Se[t]cases, a[k]te na[f]talina, mo[s]ca, Ku[]ka* dra[p] petit, pi[t] petit, po[k] petit bu[f] petit, ru[s] petit, gui[] petit quibu[ts] petit, despa[t] petit tu[p] petit, merca[t] petit, fo[k] petit (ser[f] petit), pi[s] petit, passe[t] petit her[ts] que mesuro, mi[t] petit pla[ts] petit, dra[ps] petits... merca[ts] petits, tu[ps] petits... Seguit de consonant sonora s[b]dit, a[d]dici, mara[g]da A[v]ganistan (A[v]ganistan), bi[z]be, cai[]mir* dra[b] gran, pi[d] gran, po[g] gran bu[v] gran, ru[z] gran, gui[] gran quibu[dz] gran, despa[d] gran tu[b] gran, merca[d] gran, fo[g] gran (ser[v] gran), pi[z] gran, passe[d] gran her[dz] de freqncia, mi[d] gran pla[dz] grans, dra[bz] grans... merca[dz] grans, tu[bz] grans... Interpretaci fonolgica /p/, /t/, /k/ /b/, /d/, /g/ /f/, /s/, // (/v/), /z/, // /p/, /t/, /k/ /f/, /s/, // /ts/, /t/ /b/, /d/, /g/ (/v/), /z/, // /dz/, /d/ oclusiu+fricatiu oclusiu+fricatiu
* Algunes combinacions noms apareixen en mots dorigen estranger, per el seu comportament s regular. (/v/) = Dialectes amb /v/.
4.2.d. Simplificaci de grups consonntics finals El catal presenta un nombre elevat de mots que terminen en grups consonntics. En catal central, nord-occidental i en algunes varietats valencianes, alguns daquests grups se simplifiquen, uns altres es conserven, i uns altres presenten variaci entre simplificaci i manteniment. Hi ha elisi sistemtica de la consonant final en els grups de nasal o l seguits doclusius que es produeixen en el mateix lloc darticulaci: -/mp/ i -/mb/ esdevenen -[m]; -/nt/ i -/nd/ esdevenen -[n]; -/nk/ i -/ng/ esdevenen -[] (amb la nasal assimilada al lloc darticulaci velar de loclusiva elidida; veg. 4.2.e), i -/lt/ i -/ld/ esdevenen -[l] (casos a de la taula 11). Hi ha elisi optativa de la consonant final en els grups de r o s seguits doclusius que es produeixen en el mateix lloc darticulaci (grups -/t/, -/d/ i -/st/) (casos b de la taula 11). Els mateixos canvis sesdevenen si els grups anteriors van seguits de -s final. Les elisions obligatries es mantenen tant si el mot segent comena per vocal com si comena per consonant; les elisions optatives
29
esdevenen gaireb sistemtiques quan el mot segent comena per consonant. La resta de grups consonntics es mantenen (casos c de la taula 11), tot i que en la parla rpida es pot perdre alguna consonant (que no sigui s) per excs de consonants en algunes combinacions (triomf puntual [f.p]~[m.p], curs tercer [rs.t], arcs petits [rks.p]~[rs.p]). Com s habitual, la presncia en la forma fonolgica de loclusiva elidida en la forma fontica es detecta per la comparaci de mots morfolgicament relacionats. Taula 11. Grups consonntics finals (catal central i nord-occidental).
Interpretaci fonolgica -/mp/ -/mb/ -/nt/ -/nd/ -/nk/ -/ng/ -/lt/ -/ld/ a) Elisi obligatria -CC V(seguit de mot amb vocal inicial) ca[m] obert to[m] enorme po[n] ample rotu[n] anunci ba[] estret sa[] aigualida sa[l] altssim hera[l] important -CC C(seguit de mot amb consonant inicial) ca[m] petit to[m] petit po[n] senzill rotu[n] resultat ba[] negre sa[] vermella sa[l] gran hera[l] grec
Mot alternat aca[mp]ar to[mb]arella po[nt]et rotu[nd]a ba[k]eta sa[g]onera sa[lt]ar hera[ld]ica
-CC (final de mot) ca[m] to[m] po[n] rotu[n] ba[] sa[] sa[l] hera[l]
-CC+s (final de mot) ca[ms] to[ms] po[ns] rotu[ns] ba[s] sa[s] sa[ls] hera[ls]
b) Elisi optativa
-/t/ -/d/ -/st/
mo[rt]al ve[r]ejar tri[st]esa
mo[r]~[rt] ve[r]~[rt] tri[s]~[st]
ve[rs]~[rts] tri[sts]
mo[rs]~[rts]
tri[z]~[st] amic
ve[]~[rt] intens
mo[]~[rt] ntima
mo[r] natural ve[r] fosc tri[s] final
-/mf/ -/ns/ -/b/ -/k/ -/sk/ -/n/ -/s/ -/lb/ ...
trio[f]ar desca[ns]ar ve[r]al a[rk]ada bo[sk]os fo[rn]er cu[rs]et ca[l]a ...
trio[f] desca[ns] ve[rp] a[rk] bo[sk] fo[rn] cu[rs] ca[lp] ...
trio[fs] (descansos) ve[rps] a[rks] bo[sks] fo[rns] (cursos) ca[lps] ...
trio[f] estrany desca[nz] immens ve[rp] actiu a[rk] imaginari bo[sk] encantat fo[rn] antic cu[rz] escolar ca[lp] interessant ...
trio[f] puntual desca[ns] petit ve[rp] transitiu a[rk] senzill bo[sk] silencis fo[rn] senzill cu[rs] tercer ca[lp] sord ...
En els grups de nasal seguit doclusiu, se sol mantenir loclusiu en contacte amb mots amb vocal inicial en el cas de la preposici amb (amb ella, pronunciat sonor: [b]) i en certes expressions lexicalitzades (Sant Andreu, cent anys, quant s, cinc o sis, blanc i negre, sang i fetge, pronunciats sords; veg. 4.2.a). La normativa recomana el manteniment de loclusiu en aquests casos, tal com sesdev en el primer element dels compostos (vint-i-dos, nord-est, tamb pronunciats sords). En la major part del valenci, en eivissenc i en formenterenc, lelisi dels oclusius noms s factible en els grups amb elisi obligatria al catal central i
30
c) Manteniment
nord-occidental quan aquests van seguits o b de -s final o b dun mot amb consonant inicial; cf. camp -[mp], cam(p)s -[ms], camp obert -[mp], cam(p)s oberts -[mz], cam(p) petit -[m], cam(p)s petits -[ms]. A la resta del balear, i en especial en mallorqu, la situaci s la mateixa, excepte pel fet que se simplifiquen els grups consonntics interns en posici de coda (aix s, davant de consonant) a un sol element: entre mots, noms es conserva la primera consonant de la coda (cam(ps) petits -[m], nin(s) petits -[m]); en interior de mot, es mant la s (a(d)scripci, i(n)scripci)). La simplificaci de grups consonntics amb s en interior de mot s bastant habitual arreu del domini. En interior de mot, la normativa noms admet lelisi doclusius en els grups inicials ads-, abs-, obsseguits de consonant en el registre informal dels parlars balerics (a(d)scripci, a(b)stracte, o(b)stacle); la Gramtica normativa valenciana, per la seva banda, accepta aquesta pronncia per al valenci estndard en els grups ads-, obs-, subs- (a(d)scripci, o(b)scuritat, su(b)scriure). En els parlars de Mallorca amb realitzaci palatal dels oclusius velars finals (-/nk/: tronc -[c], -/ng/: sang -[c]) (veg. 2.3 i 4.2.e), sesdev un fenomen de diftongaci quan aquests grups van seguits de -s final o de mot amb consonant inicial (troncs -[jns], troncs forts [jf]) (veg. 4.4). 4.2.e. Assimilaci de lloc darticulaci de nasals i laterals En posici de coda sillbica, tant en interior de mot com entre mots, la consonant nasal alveolar /n/ sassimila al lloc darticulaci de qualsevol consonant o semivocal que la segueix (casos a de la taula 12). La nasal bilabial /m/ noms sassimila dins la srie labial, aix s, esdev labiodental davant consonant labiodental i es mant bilabial davant consonant bilabial i en tots els altres casos (casos b de la taula 12). La nasal palatal // no altera el lloc darticulaci bsic. En la mateixa posici, la consonant lateral alveolar /l/ sassimila al lloc darticulaci duna consonant dental, prepalatal o palatal segent (casos c de la taula 12), mentre que la lateral palatal // no altera el lloc darticulaci bsic. La nasal velar [] no sassimila. (En interior de mot, mantenim el criteri datribuir les formes no alternants al fonema de les mateixes caracterstiques.) En els parlars de Mallorca amb realitzaci palatal dels oclusius velars finals (veg. 2.3), lassimilaci daquests grups resulta en una consonant nasal palatal (-/nk/: tronc -[c], -/ng/: sang -[c]) (veg. 4.2.d). En alguns parlars, les assimilacions de nasals tenen un abast ms ampli i afecten tamb les consonants nasals bilabial i velar. Sn especialment vigents en mallorqu i, excepte en el cas de la nasal velar, tamb en menorqu i a la zona septentrional del catal central: columna [nn], fem novelles [nn], fem teatre [nt], flam dou [nd], fem coses [k], i tamb banc petit [mp] (o [jmp], veg. 4.4) en mallorqu. La normativa no recomana aquestes assimilacions en registres formals. En posici final de mot, la consonant nasal palatal palatalitza la fricativa alveolar segent (-[] a anys, empenys, menystenir). El mateix sesdev, en major o menor grau segons els dialectes, en el cas de la consonant lateral palatal (-[] o -[s ] a alls, bulls, cabells).
31
Taula 12. Assimilaci de lloc darticulaci de nasals i laterals.

Interpretaci fonolgica a) /n/ Realitzaci fontica [] [m] [n] [] [] b) /m/ c) /l/ [] [m] [l] [] Interior de mot Entre mots
infidel, enfangar; invisible* fan festa; fan venir* imbcil, impossible; invisible** fan pena, fan b; fan venir** cansat, incvic; sonda, intocable1 fan nosa, fan soroll; fan dir, fan treballar1 2 enginy, enlla, injust fan nyanyos; fan gimnstica, fan llum, un iogurt2 tronc, encasellar, ingrat fan coses, fan grcia, un web triomf, enfadar; convent* tombar; convent** colze, alta1 lgebra, Elx2 fem festa; fem venir* fem ballar; fem venir** pal negre, pal tallat1 pl-llarg, pal gegant, el nyap2
* Dialectes amb /v/. ** Dialectes sense /v/. 1 En transcripci estreta: [n] i [l] davant oclusiu dental (so[n]da, i[n]tocable, a[l]ta, etc.). 2 En transcripci estreta: [n ] davant sibilant prepalatal, lateral palatal i semivocal palatal (e[n ]giny, e[n ]lla, u[n ] iogurt, etc.); [ l ] davant sibilant prepalatal i nasal palatal ([ l ]gebra, e[ l ] nyap, etc.) i tamb lleument palatalitzada davant semivocal palatal (e[ l ] iogurt).
4.2.f. Altres assimilacions de lloc i de mode darticulaci En posici de coda sillbica, tant en interior de mot com entre mots, les consonants oclusives dentals tendeixen a assimilar-se al lloc darticulaci de la consonant segent (casos a de la taula 13); quan no sassimilen al lloc darticulaci, simplement sassimilen a la sonoritat (veg. 4.2.c). Si la consonant segent s nasal o lateral, es pot produir una assimilaci addicional del mode darticulaci (casos b de la taula 13). La normativa prescriu que en interior de mot no compost la pronncia amb assimilaci de mode s lnica correcta per als casos provinents de t antiga (per als casos // sadmet la variant amb laterals alveolars, /ll/, prpia del valenci i del balear) (casos c de la taula 13); la Gramtica normativa valenciana, per la seva banda, admet les pronncies sense assimilaci de mode en els grups tm, tn i tl de paraules cultes. Entre mots, lassimilaci optativa de nasalitat tamb s possible entre una oclusiva bilabial i una nasal bilabial (casos d de la taula 13). En interior de mot, el grup cn/gn es pot realitzar amb assimilaci de nasalitat, [n] (casos d de la taula 13); no hi ha assimilaci, en el mateix context, entre mots (cf. en bec nou [gn] vs. en venc nou [n]). En altres parlars, les assimilacions doclusius tenen un abast ms ampli i afecten tamb els oclusius labial i velar en els contextos esmentats. Sn especialment vigents en mallorqu i en menorqu (sobretot a Mallorca) i a la zona septentrional del catal central: examen [dz], taxi [ts], absolut [ts], dubte [tt], sap dir [dd], sap sortir [ts], capgirar [d], actual [tt], sap cantar [kk], escric poemes [pp], escric teatre [tt]; sap negar [nn], sap liquidar [ll], sap llegir [],
32
escric novelles [nn], escric nyaps [], puc llegir []. En menorqu i en mallorqu, les assimilacions de lloc i de mode es poden estendre a altres contactes amb fricatius i lquids (cap flor [ff], cap verd [vv], tot verd [vv]; puf negre [nn], agaf taronges [tt], agaf mores [mm]; s lgic [ll], es llit []; parlar [ll]). La normativa no recomana cap de les assimilacions anteriors en registres formals. En interior de mot, en canvi, la pronncia amb assimilaci de lloc i de mode darticulaci del grup cn/gn i, en menor mesura, del grup gm es troba dialectalment ms estesa (se sent en zones del catal central, en balear, en nord-occidental i en valenci) i la normativa ladmet (tcnic [nn], signe [nn], fragment [mm], dogma [mm]). Taula 13. Assimilacions de lloc i de mode darticulaci dels oclusius.
Interpretaci fonolgica /t/ + /p/ /b/ /t/ /d/ /s/ /z/ // // /k/ /g/ Realitzaci fontica [pp] ratpenat, set pams [bb] petitburgs, set vides* [tt] set taronges [dd] set dones [ts] setcincies, set sabates [dz] set zones [t] set xampinyons [d] set joves [kk] Setcases, set cordes [gg] set gats [nn] set nassos [mm] s etmes, set mesos [] set nyanyos [ll] set lmines [] set lloros Interpretaci fonolgica /d/ + /p/ /b/ /t/ /d/ /s/ /z/ // // /k/ /g/ Realitzaci fontica [pp] pot parlar [bb] pot ballar, advent* [tt] pot tenir [dd] pot dir [ts] pot servir [dz] pot zigzaguejar [t] pot xerrar [d] pot jugar [kk] adquirir, pot cantar [gg] pot guardar [nn] pot negar [mm] a dmirar, pot manar [] pot nyaufar [ll] pot liquidar [] pot llegir
a) Assimilaci de lloc (optativa)
b) Assimilaci de lloc i de mode (optativa) c) Assimilaci de lloc i de mode (obligatria segons la normativa)
/t/ + /n/ /m/ // /l/ //
/d/ + /n/ /m/ // /l/ //
/mm/ /nn/ /ll/ // (/ll/) /p/ + /m/
[mm] setmana, ritme, sotmetre [nn] cotna, tnia, vietnamita [ll] atleta, atles, decatl [] ([ll]) espatlla, ametlla, revetlla [mm] escup molt /b/ + /m/ /gn/ [mm] s ubmar, sap manar [n] tcnic, signe, sagnar
d) Assimilaci de mode (optativa)
* [bv] o [vv] en dialectes amb /v/.
33
4.3. Aproximantitzaci i geminaci doclusius En general, tant en interior de mot com entre mots les consonants oclusives sonores esdevenen aproximants espirants quan es troben en posici inicial de sllaba (obertura) i van precedides per un so que no interromp del tot el pas de laire per la boca (aix s: una vocal, una semivocal, un fricatiu, un africat i, amb una mica ms de variaci, un rtic o un lateral). En la combinaci lateral seguit doclusiu dental i en la combinaci fricatiu labiodental seguit doclusiu bilabial, loclusiu sol mantenir-se sense espirar (caldera [ld], ull de poll [d], puf blanc [vb]). Taula 14. Aproximantitzaci doclusius.
Interpretaci fonolgica /b/ Realitzaci fontica [] Interior de mot ceba, sobre, Aub, disbarat, herba, calba la boca, fa broma, mai balla, s bell, vaig b, mar Bltic, vol ballar, coll blanc cada, quadre, auda, esdevenir, corda una dama, la droga, mai diu, fas diners, migdia, faig diners, cor dur paga, sogre, aigua, esgotat, amargant, alga una gata, fa grcia, bou gris, s gris, veig gats, cor gran, el gat, coll gruixut
/d/
[]
/g/
[]
En els dialectes amb /v/, /b/ tendeix a mantenir-se oclusiu en totes les posicions (ce[b]a, so[b]e, di[zb]arat, etc.), probablement per mantenir la diferncia entre el fricatiu i loclusiu de manera ms clara. En valenci, la /d/ intervoclica i ms espordicament la /g/ intervoclica arriben a afeblir-se tant que selideixen (ca(d)ira, fideua(d)a, moca(d)or; ai(g)ua, ju(g)ar). La normativa en general no recomana aquestes elisions, per a la Gramtica normativa valenciana sadmet que en valenci colloquial sn molt generalitzades en les terminacions -ada i -ador (fideua(d)a, amb la variant grfica admesa fideu; mascleta(d)a, amb la variant grfica admesa masclet; moca(d)or). En interior de mot, els grups bl i gl intervoclics precedits de vocal tnica (poble, regla) i en els derivats daquests mots (Poblet, reglament) es geminen ([bbl], [ggl]) en catal central, en balear i en nord-occidental. En zones del catal central i del nord-occidental se senten pronncies ensordides ([pl], [kl]), que la normativa no recomana. Hi ha uns pocs mots en qu no hi ha ni geminaci ni ensordiment (amb [l], bblia; amb [l], gloga i sigla). A ms dels grups bl i gl, les consonants africades entre vocals tamb solen pronunciar-se geminades (en aquest cas, amb allargament de la part oclusiva de lafricat), especialment les posttniques i si sn sonores: dotze [ddz] (general arreu del domini lingstic), jutge [dd] (amb [d] en valenci). 4.4. Simplificacions daltres grups consonntics Entre mots, en el contacte de consonants contnues (aix s, entre sibilants i rtics i en la successi de semivocals) sol haver-hi simplificaci. Entre rtics, la
34
pronncia ms generalitzada s la reducci a una vibrant (casos a de la taula 15). La reducci s fora menys freqent entre sibilants prepalatals i vibrant que entre sibilants alveolars i vibrant; en aquests contextos, les sibilants solen mantenir-se en pronncies acurades, sovint amb una realitzaci aproximant [] (casos b de la taula 15). Tamb s poc freqent la reducci de semivocals idntiques (casos c de la taula 15). En interior de mot, la simplificaci s bastant generalitzada en el contacte de sibilant alveolar i vibrant (Israel [r]~[zr] o [r]). Taula 15. Simplificaci de rtics, de sibilant seguit de rtic, i de semivocals.
Combinaci a) Rtic + Rtic [r] [r] ~ [zr] [r] ~ [r] [dr] ~ [dzr] [dr] ~ [dr] [j] ~ [jj] [w] ~ [ww] Exemples mar Roig ms rpid mateix roc tots riuen mig rus noi iugoslau beu whisky
b) Sibilant + Rtic
c) Semivocal + Semivocal
Entre sibilants, la variaci dialectal s ms gran. En catal central, la pronncia generalitzada s la reducci dels elements fricatius en contacte (no afecta, per tant, en general, el contacte de fricatiu seguit dafricat: s txec [st]), amb assimilaci progressiva parcial de la palatalitat quan el primer segment s prepalatal i el segon alveolar (casos a-b de la taula 16). Els africats resultants del contacte entre africat i fricatiu poden arribar a geminar-se dacord amb el que sha dit al 4.3 (tots juguen [dd]). Les seqncies de dos africats es resolen amb un africat geminat, amb la part oclusiva allargada (cas c de la taula 16). En interior de mot, la simplificaci de fricatius alveolars ha esdevingut sistemtica ([s] a piscina, adolescent, ascensor). Taula 16. Simplificaci de sibilants (catal central).
Combinaci [s] [z] [] [] [s] [z] [ts ] [dz ] [t ] [d ] [t s ] [d z] [tt ] Exemples dos sacs sis zones compres xarop, mateix xarop s gelat, mateix joc peix salat mateix zero tots senten tots zigzaguegen tots xoquen, mig xipriota tots juguen, mig giron mig suec veig zones despatx txec
a) Fricatiu + Fricatiu
b) Africat + Fricatiu
c) Africat + Africat
35
En els dialectes occidentals la situaci s la mateixa que en catal central excepte pel fet que presenten africats prepalatals inicials de mot en lloc de fricatius prepalatals, dacord amb el que sha comentat al 4.1. Consegentment, en aquests contactes un dels grups resultants s fricatiu seguit dafricat, el qual es mant com s habitual perqu no estan en contacte les parts contnues aix s, les parts fricatives dels africats: s xic [st], s jove [zd] (com s txec [st]). El grup resultant africat seguit dafricat es resol, com en els exemples de la taula 15c, amb un africat geminat, amb la part oclusiva allargada (mig xic [tt], mig jove [dd]). En els contactes en qu la consonant final del primer mot s sibilant prepalatal, la variaci dialectal augmenta a causa de les diferents pronncies daquests segments en aquesta posici (veg. 4.1); en general, per, si entren en contacte dos elements fricatius se segueix la norma anterior de reducci de fricatius en contacte. En els dialectes balears la situaci s ms complexa. En mallorqu, els sibilants prepalatals finals de mot es redueixen a una semivocal quan es troben en contacte amb una -s flexiva (mateix -[], mateixs -[js]; passeig -[t], passeigs -[js]; serveix -[], serveixs -[js]) i entre mots quan el sibilant prepalatal va seguit de mot amb consonant inicial (peix salat [js], mateix joc [j], mateix dia [j]). En mallorqu (excepte quan el primer sibilant s prepalatal pel que acabem desmentar) i en menorqu general, els contactes entre fricatius es resolen amb dissimilaci, tant en interior de mot ([ts]: piscina, adolescent, ascensor) com en el contacte de mots (dos sacs [ts], sis zones [dz], compres xarop [t], s gelat [d], i tamb peix salat [t s] i mateix joc [d] en menorqu general), amb la possibilitat de geminarse dacord amb el que sha dit al 4.3 (s gelat [dd]). La normativa no recomana la dissimilaci en els registres formals. En interior de mot, els grups de laterals o nasals idntics tendeixen a simplificar-se, reducci que la normativa admet en registres informals (gemma, setmana [m]; Anna, innocent [n]; novella, tranquillitat [l]; bitllet, espatlla []); en els parlars balerics i valencians sadmet la pronncia simple en mots que mantenen la palatal ([] a bitllet, ratlla, butllet). La Gramtica normativa valenciana tamb admet en el registre formal la reducci, en paraules patrimonials, de la ela geminada (novella [l]), del grup nn (innocent [n]), del grup de nasals corresponent a tm (setmana [m]), i, encara que amb preferncia per la geminada, del grup de nasals corresponent a tn (cotna [n]) i del grup de laterals corresponent a tl en valenci ([l] a ametlla, espatlla). No es recomana, en canvi, en cap dialecte, la reducci tamb habitual del grup /dd/ (addici). En mallorqu, la consonant nasal palatal de final de mot es pronuncia palatal en posici final absoluta (any -[]) o seguida de mot amb vocal inicial (any actual []); per es descompon en una semivocal seguida de nasal si va seguida de -s flexiva (anys -[jns]) o de mot amb consonant inicial (any sant [jns]). La nasal resultant sassimila al lloc darticulaci de la consonant segent dacord amb el que sha dit al 4.2.e (any passat [jmp]). El mateix sesdev en els parlars mallorquins amb realitzaci palatal (-[c]) en els grups finals de mot -/nk/, -/ng/ (tronc -[c], tronc antic [c]; per troncs -[jns], troncs forts [jf]).
36
L'accent i l'entonaci
5.1 Laccent
Laccent s una caracterstica suprasegmental que afecta tota la sllaba. Com totes les caracterstiques suprasegmentals, s un fenomen relatiu, perqu laccent duna sllaba noms es pot percebre quan es comparen diferents sllabes duna mateixa seqncia. Fonticament, laccent se sol produir amb un increment de la intensitat i de la llargada de la sllaba, i amb un to ms agut: les sllabes tniques solen ser ms fortes i durar ms que no pas les tones. Les sllabes tniques sn, per tant, prosdicament ms prominents que no pas les tones i, per aix, shi mantenen millor les caracterstiques dels sons que hi apareixen. En catal, laccent condiciona la reducci voclica (veg. 3.1) i pot arribar a ser lnic tret que distingeix un mot dun altre (ajupi vs. ajup). Cada mot (excepte els elements tons presentats al 3.1) t una sllaba ms prominent o tnica, que s la que duu laccent de mot o accent primari, indicat en la transcripci amb el diacrtic [] davant la sllaba afectada: cusi [kuzi]. (Per qestions prctiques, de vegades sutilitza el diacrtic [ ] damunt la vocal de la sllaba accentuada: cusi [kuzi].) Laccent de mot pot caure en una de les tres darreres sllabes: mots aguts o oxtons, si laccent recau en lltima sllaba (mel, cosir, cantant, perdiu, Agns, fatalitat); mots plans o paroxtons, si laccent recau en la penltima sllaba (molsa, pltan, canta, dinosaure, Rosa, cantimplora), i mots esdrixols o proparoxtons, si laccent recau en lantepenltima sllaba (crrega, tmbola, stira, Jpiter). En general, la posici de laccent de mot s lliure en catal, tot i que els mots tendeixen a ser aguts o plans.
37
Alguns mots tenen, a ms de laccent primari, un accent secundari de mot, indicat amb el diacrtic [] davant la sllaba afectada: rpidament [rapimen]. (Per qestions prctiques, de vegades sutilitza el diacrtic [ ] damunt la vocal de la sllaba amb accent secundari: rpidament [rapimen].) Laccent secundari de mot en general prov dun accent primari que ha perdut intensitat, com ara el del radical adjectival dels adverbis en -ment (rpidament [rapimen]) o el del primer element dels sintagmes lexicalitzats (vag restaurant [borstwan]); tamb poden dur accent secundari el primer element dels compostos (rentaplats [rentplats] o [rentplats]) i alguns prefixos tnics (precapitalista [pkpitlist]). Tant si aquests elements porten accent secundari com si no ho fan, la vocal de la sllaba afectada no es redueix (veg. 3.1). Els pronoms febles sn tons i, per tant, no canvien la posici de laccent verbal (canta [kant], la canta [lkant], canta-la [kantl], cantam [kantm]), excepte en balear, en qu se sol desplaar laccent cap a la darrera sllaba en les combinacions de verb seguit de pronom (canta-la [kntl], cantam [kntm]). En valenci, algunes seqncies de pronoms posposats poden dur accent secundari (porta-lil [ptalil], porta-li-la [ptalila]). Laccent dels mots pronunciats alladament pot canviar quan apareixen en un enunciat ms llarg, perqu normalment es produeix una alternana entre sllabes tniques i tones amb diferents graus de prominncia. En cap cas, la prdua dintensitat es tradueix en alteracions de timbre voclic per reducci voclica. En condicions normals, laccent primari de lenunciat recau sobre la darrera sl laba accentuada de mot i els altres accents de mot perden prominncia o arriben a desaparixer per qestions rtmiques: Arribar dem [riama]; Ve ara [bea]. Quan es vol posar mfasi en un determinat element, hi ha la possibilitat daugmentar la prominncia de lelement en qesti fent-hi recaure laccent primari (i amb un canvi dentonaci; veg. 5.2): Arribar dem (i no pas se nanir) [riama]. A ms dels accents de mot, si en una seqncia hi ha diverses sllabes consecutives sense accent, shi poden afegir accents rtmics, els quals tampoc no alteren el timbre de les vocals. Aix, en la paraula afectivitat laccent primari de mot recau en la darrera sllaba ([fktiitat]), per shi poden afegir accents rtmics secundaris per evitar les quatre sllabes tones successives ([fktiitat] o [fktiitat]). El mateix sesdev en un enunciat com Portava pantalons: en principi, hi ha un accent primari a la darrera sllaba i un accent secundari a la segona sllaba ([purtapntlons]); per shi pot afegir un accent rtmic secundari per evitar massa sllabes tones consecutives ([purtapntlons]).
5.2 Lentonaci
Lentonaci s una caracterstica suprasegmental que afecta tot lenunciat. s una successi de tons aguts i greus que forma la corba meldica o cantarella amb qu es pronuncia un enunciat. El correlat fsic de lentonaci s, doncs, laltura tonal, que depn de la freqncia de vibraci de les cordes vocals: un to alt o
38
agut es correspon amb un augment de la freqncia de vibraci; un to baix o greu es correspon amb un descens de la freqncia de vibraci. Com totes les caracterstiques suprasegmentals, s un fenomen relatiu, perqu un to noms es pot percebre com a ms agut o ms greu quan es comparen diferents unitats tonals duna mateixa seqncia. En catal, lentonaci no canvia el significat dels mots perqu els tons no tenen ] plor(ar), capacitat distintiva (en xins mandar, p. ex., els tons sn distintius: [th amb to ascendent, vs. [th] caut, amb to descendent). Les variacions meldiques sutilitzen, en canvi, per aportar matisos sintctics i semntics a lenunciat. El catal t, doncs, una srie de patrons entonatius que els parlants identifiquen amb una sintaxi i una semntica determinada. La part de les corbes meldiques ms distintiva s la cadncia final. Una de les funcions bsiques de lentonaci s indicar la modalitat oracional (declarativa, interrogativa o imperativa). Tot i que hi ha diferncies dialectals, en general en una pronncia neutra (aix s, sense cap intencionalitat particular per part del parlant), la cadncia final del patr entonatiu dun enunciat declaratiu s suaument descendent (de ms agut a ms greu) des de la primera sllaba accentuada fins al final, amb un descens ms fort en la darrera sllaba accentuada, que per aix s percebuda amb accent primari (Portava camisa). El patr entonatiu neutre dun enunciat imperatiu s, en canvi, marcadament descendent desprs de pronunciar la darrera sllaba accentuada amb un to agut (Vine ara!). En la modalitat interrogativa hi ha ms variaci. Duna banda, el patr entonatiu duna pregunta absoluta presenta una cadncia final ascendent (de ms greu a ms agut) que comena desprs de la darrera sllaba accentuada (Portava camisa?); per si hi afegim la partcula que inicial, la corba presenta una cadncia final descendent bastant forta a partir de linici de la darrera sllaba accentuada, per la qual cosa aquesta sllaba es percep amb un to greu (Que portava camisa?). Daltra banda, el patr entonatiu duna pregunta parcial (o pregunta amb mot interrogatiu) presenta una cadncia final ascendent (Qu portava?) o b una cadncia final descendent que comena cap a la part final de la darrera sllaba accentuada, per la qual cosa la darrera sllaba accentuada es percep amb un to agut (Qu portava?). En els exemples anteriors sha considerat que hi havia una nica unitat tonal perqu els enunciats eren curts, per quan els enunciats sn llargs pot haver-hi diferents unitats tonals. Les fronteres entre unitats tonals es marquen amb el smbol [|], si sn grups menors, i amb el smbol [||], si sn grups majors. Els grups menors sn bsicament grups accentuals, en qu hi ha un sol accent primari. Les fronteres de grups majors normalment van acompanyades de pauses, mentre que les fronteres de grups menors solen anar acompanyades dinflexions tonals, que poden correspondre a petites pauses o no. La divisi de lenunciat en unitats tonals sol guardar relaci amb lestructura sintctica. Aix, en la frase ambigua que hem comentat al 1, Una jove veu lamenaa, la divisi de la seqncia en dos grups menors distingeix les dues lectures i en condiciona lentonaci, tant si fem una petita pausa entre els dos grups menors com si no la fem: Una jove | veu lamenaa || vs. Una jove veu | lamenaa ||
39
Lentonaci, a ms dajudar la sintaxi a establir modalitats oracionals i a delimitar lestructura interna dels enunciats, permet expressar estats dnims i intencions del parlants. Per exemple, la frase interrogativa absoluta Portava camisa? pronunciada amb una cadncia final descendent se sol percebre com a descortesa; en canvi, pronunciada amb una cadncia final ascendent no t aquest mats negatiu. Aix mateix, lentonaci, amb lajut de la prominncia accentual (veg. 5.1), permet discriminar funcions informatives. Per exemple, en la frase El pare portava camisa lentonaci neutra de les declaratives (amb accent primari a camisa) indica que la informaci nova s camisa i la coneguda el pare; en canvi, lmfasi sobre el subjecte (amb accent primari a pare i canvi de patr entonatiu) indica que la informaci nova i realada s el pare.
40
Bibliografia seleccionada i comentada

ACaDMIa VaLENCIaNa DE La LLENGUa (2006): Gramtica normativa valenciana. Valncia: Publicacions de lAcadmia Valenciana de la Llengua. (Disponible en lnia a: http://www.avl.gva.es/PDF/GNV.pdf/.) Gramtica normativa del valenci en qu es prioritzen solucions valencianes genunes. Es dedica el primer captol (Ortologia) a descriure i fixar la pronncia general de vocals i consonants.
BONET, EULLIa; LLORET, M aRIa-ROSa (1998): Fonologia catalana. Barcelona: Ariel. Manual universitari que descriu i analitza sistemticament lestructura fonolgica del catal oriental central, amb referncies als fenmens regulars daltres varietats dialectals. Lanlisi fonolgica es basa en el model generatiu clssic, amb la incorporaci daportacions de la teoria fonolgica ms recent. Inclou exercicis al final de cada captol.
FERRaTER, GabRIEL (1981): Sobre mtrica. Dins: Sobre el llenguatge. Barcelona: Quaderns Crema, p. 77-86. Article publicat per primera vegada el 1971. Tracta sobre qestions bsiques de mtrica aplicades al catal. Shi analitza la frase ambigua La jove veu lamenaa, que sha utilitzat de base en altres treballs que toquen la mateixa qesti.
INSTITUT DESTUDIS CaTaLaNS (19993): Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana, I. Fontica. Barcelona: Institut dEstudis Catalans. (Disponible en lnia a: http://publicacions.iec.cat/repository/ pdf/00000062/00000072.pdf/.) Fascicle que recull les recomanacions de lInstitut dEstudis Catalans amb relaci a lestndard oral de la llengua catalana. Es recomana de consultar la 1a reimpressi (corregida) de la 3a edici (revisada) de 1998, publicada el 1999. La 1a edici s de 1990.
INSTITUT DESTUDIS CaTaLaNS (en preparaci): Gramtica de la llengua catalana. Part I. Fontica i fonologia, esborrany. (Disponible en lnia a: http://www.iecat.net/institucio/seccions/filologica/gramatica/ consultes fetes el novembre de 2010.) Esborrany de la nova gramtica normativa que est elaborant lInstitut dEstudis Catalans. La part de Fontica i fonologia cont una descripci dels sons del catal, la seva distribuci bsica i les modificacions regulars a qu es veuen sotmesos en els diferents dialectes; aix mateix, inclou les caracterstiques bsiques de laccentuaci i de lentonaci del catal. Lobra s bsicament descriptiva i, per tant, no discuteix aspectes relacionats amb la interpretaci fonolgica. Les explicacions es complementen amb indicacions prescriptives.
41
JULI-MUN, JOaN (2005): Fontica aplicada catalana. Barcelona: Ariel. Manual universitari que presenta, duna banda, la descripci dels sons del catal, el seu comportament bsic en els diferents dialectes i levoluci daquests sons fins a lactualitat, i, de laltra, aspectes aplicats de la fontica relacionats amb ladquisici, lensenyament i la correcci. Cont una extensa bibliografia final, que es comenta temticament organitzada al final de cada captol. Inclou un CD amb material fnic illustratiu del text i dels exercicis prctics que incorporen els captols.
PRIETO, PILaR (2004): Fontica i fonologia. Els sons del catal. Barcelona: UOC. Manual universitari que presenta una descripci de la fontica i de la fonologia del catal. La part fonolgica es basa en lanlisi de Bonet i Lloret (1998), per incorpora ms precisions dialectals. Es dedica el captol final a les aplicacions prctiques de la fontica i de la fonologia. La bibliografia cont comentaris sobre les obres bsiques. Inclou un CD amb materials didctics.
R ECaSENS I VIvES, DaNIEL (1993): Fontica i fonologia. Barcelona: Enciclopdia Catalana. Manual universitari que presenta una descripci de la fontica i de la fonologia del catal oriental central. Sn molt recomanables els apartats dedicats a la fontica general i a la resoluci dels contactes voclics.
R ECaSENS I VIvES, DaNIEL (19962): Fontica descriptiva del catal. (Assaig de caracteritzaci de la pronncia del vocalisme i consonantisme del catal al segle XX.) Barcelona: Institut dEstudis Catalans. Exhaustiu compendi de les caracterstiques fontiques dels sons en els diferents dialectes del catal. s la font dialectal ms valuosa fins avui. Es recomana de consultar la 2a edici, que incorpora correccions respecte de la 1a, de 1991.
SOL, JOaN; LLORET, M aRIa-ROSa; M aSCaR, JOaN; PREZ SaLDaNYa, M aNUEL (dir.) (20084): Gramtica del catal contemporani, vol. 1. Barcelona: Empries, p. 35-462. Opus magnum de la lingstica catalana actual, publicada per primer cop el 2002. La part de Fontica i fonologia continguda en el primer volum comprn 11 captols, escrits per diferents especialistes, que constitueixen la descripci foneticofonolgica ms completa del catal contemporani. Es recomana de consultar la 4a edici (definitiva), de 2008.
42
Portals lexicogrfics dinters

Atles interactiu de l'entonaci del catal: http://prosodia.upf.edu/ atlesentonacio/. Web elaborat per la Universitat Pompeu Fabra. El projecte s coordinat per Pilar Prieto Vives i Teresa Cabr Monn, amb la participaci despecialistes darreu del domini lingstic catal. Presenta materials en udio i en vdeo per a lestudi de la prosdia i lentonaci dels dialectes del catal. Disposa dun conjunt de recursos i eines per a lestudi de lentonaci i la proposta Cat-ToBI per a letiquetatge prosdic del catal. Cont un manual i exercicis d'autoaprenentatge. Els sons del catal: http://www.ub.edu/sonscatal/. Web elaborat per la Universitat de Barcelona. El projecte ha estat dirigit per Joan Sol Cortassa, amb la collaboraci de Josefina Carrera Sabat i Cludia Pons Moll i la participaci despecialistes que treballen en universitats del domini lingstic catal. Disposa dun conjunt de recursos i materials interactius relatius a la fontica del catal: classificaci i descripci dels sons, smbols emprats en la transcripci, arxius sonors i imatges que reprodueixen larticulaci dels sons, i espectrogrames i oscillogrames dels sons il lustrats. Actualment cont la informaci relativa al catal oriental central i al catal nord-occidental, per es preveu dampliar-la amb dades de la resta de dialectes. Inclou enllaos a webs que contenen informaci sobre fontica general, fontica del catal i disciplines afins.
43
44
La collecci El que sabem de consta duna srie darticles de suport a la docncia sobre temes dinters general, monogrfics i aplicats a cada rea concreta. Aquesta collecci s una obra collectiva, concebuda, dissenyada i creada al Departament dEdicions Educatives de Grup Promotor / Santillana Educacin, S.L. sota la direcci de Pere Maci i Enric Juan i Redal.
En la seva realitzaci han intervingut: Text: Maria-Rosa Lloret Equip tcnic: Disseny grfic: Jos Crespo i Rosa Marn Diagramaci: Jos Mara Snchez de Ocaa Gmez Direcci tcnica: ngel Garca Encinar Assessorament i edici: Llus Payrat
2011 by Grup Promotor / Santillana Educacin, S.L. Frederic Mompou, 11 (Vila Olmpica). 08005 Barcelona
Collecci El que sabem de ... ARTICLES DE SUPORT a La DOCNCIa
SRIE DE LLENGUA. TTOLS PREVISTOS

(1) VOLUMS
DE TEMA GENERAL
(3) VOLUMS
DE TEMA APLICAT
La lingstica catalana, avui El catal actual La histria de la llengua catalana Gramtica histrica del catal La dialectologia catalana La fonologia del catal La morfologia del catal La lexicologia del catal La semntica La sintaxi del catal La sociolingstica del catal La pragmtica del catal La retrica L'anlisi del text i el discurs L'antropologia lingstica La psicolingstica La histria de la lingstica
DE TEMA MONOGRFIC
(2) VOLUMS
Els inicis de la llengua El catal medieval El catal als segles XvI-XvIII El catal al segle XIX El catal al segle XX El catal septentrional El catal nordoccidental El catal central Els dialectes balears El valenci La llengua estndard Llengua i mitjans de comunicaci Les varietats funcionals del catal El catal colloquial i la conversa El catal cientfic i tcnic Les varietats socials del catal Les varietats generacionals del catal Les classes de paraules La morfologia flexiva La morfologia derivativa Els pronoms El verb El sintagma nominal El sintagma verbal Les classes d'oracions L'oraci simple L'oraci composta Els connectors textuals Les preposicions Les conjuncions
Ensenyar llengua, avui L'expressi oral L'expressi escrita La comprensi oral La comprensi escrita El comentari de textos no literaris Els tipus de text Els textos expositius Els textos narratius Els textos descriptius Els textos argumentatius L's dels diccionaris L'aprenentatge del vocabulari L'aprenentatge de l'ortografia La transcripci fontica La llengua i les noves tecnologies La traducci La lexicografia La terminologia L'etimologia i l'onomstica La gramtica normativa L'ensenyament de segones llenges
Grup Promotor
Santillana
Illes Balears
Santillana
Voramar
Santillana

Fonologia1

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Fonologia1

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Collecci El que sabem de ...

ARTICLES DE SUPORT a La DOCNCIa

La fonologia del catal

La fonologia del catal

LA FONOlOGIA DEl CATAl

El camp destudi de la fonologia

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

Els sons del catal

2.1 La producci dels sons

2.2 Els sons voclics del catal

LA FONOlOGIA DEl CATAl

2.3 Els sons consonntics del catal

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

2.4 Lorganitzaci dels sons en sllabes

LA FONOlOGIA DEl CATAl

El sistema voclic del catal

3.1 Inventari i distribuci bsica. La reducci voclica

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

3.2 Contactes voclics

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

El sistema consonntic del catal

4.1 Inventari i distribuci bsica

Taula 6. Fonemes consonntics del catal per dialectes.

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

4.2 Reducci de contrastos en posici final de sllaba i de mot

LA FONOlOGIA DEl CATAl

-/t/ -/d/ -/st/

mo[rt]al ve[r]ejar tri[st]esa

mo[r]~[rt] ve[r]~[rt] tri[s]~[st]

mo[r] natural ve[r] fosc tri[s] final

-/mf/ -/ns/ -/b/ -/k/ -/sk/ -/n/ -/s/ -/lb/ ...

trio[f]ar desca[ns]ar ve[r]al a[rk]ada bo[sk]os fo[rn]er cu[rs]et ca[l]a ...

trio[f] desca[ns] ve[rp] a[rk] bo[sk] fo[rn] cu[rs] ca[lp] ...

trio[fs] (descansos) ve[rps] a[rks] bo[sks] fo[rns] (cursos) ca[lps] ...

LA FONOlOGIA DEl CATAl

Taula 12. Assimilaci de lloc darticulaci de nasals i laterals.

LA FONOlOGIA DEl CATAl

a) Assimilaci de lloc (optativa)

/t/ + /n/ /m/ // /l/ //

/d/ + /n/ /m/ // /l/ //

/mm/ /nn/ /ll/ // (/ll/) /p/ + /m/

d) Assimilaci de mode (optativa)

* [bv] o [vv] en dialectes amb /v/.

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

Bibliografia seleccionada i comentada

LA FONOlOGIA DEl CATAl

Portals lexicogrfics dinters

LA FONOlOGIA DEl CATAl

LA FONOlOGIA DEl CATAl

Collecci El que sabem de ... ARTICLES DE SUPORT a La DOCNCIa