Les tres velletes

En mig de una tempesta impressionant, un carruatge va

passar per davant dels meus ulls. Jo hem trobava
asseguda en una soca de un arbre per protegir-me de la
tempesta.
De sobte vaig veure com s’aturava en mig del camí i de
dins una veu estranya em va convidar a pujar.
Al pujar vaig veure a tres velletes assegudes davant
meu. Eren unes senyores grans, que anaven tapades de
dalt a baix amb uns mocadors de diferents colors. Una
d’elles es deia Oïda, l’altre Memòria i l’altre Veu, uns
noms pocs comuns per a mi.
De entrada vaig donar les gràcies per haver-me recollit
en mig de aquella turmenta i seguidament em vaig
presentar.
Elles al veure que jo em presentava van començar a
parlar i parlar sobre coses que jo no entenia gaire, però
per el que vaig entendre van començar a definir-se a
elles mateixes.
Va començar la velleta de mes a l’esquerra; L’OÏDA molt
animada va dir de si mateixa que era una persona molt
però que molt tímida, va reconèixer que era una persona
que treballava quan volia i que a mes es deixava portar
per uns estímuls que no es poden definir.
Ella em va explicar que podia ser tant tímida i
vergonyosa com súper oberta als demes, en definitiva
no tenia un terme mig.
Una de les coses que hem van sorprendre d’ella va ser
que reconeixia els seus defectes, es una manera positiva
de superar aquets aspectes negatius de cada un. Es va
definir com una persona una mica mal educada i que a
mes no s’avià treballar sense l’ajuda de la seva estimada
companya la Memòria; cosa que no ho trobo gaire
positiu, però si ella ho creu tindrem que respectar-ho.

Seguidament va agafar el torn de paraula la Veu però va

començar a parlar sobre la seva companya la MEMÒRIA,
i va començar a parlar d’ella.
Primer de tot va explicar que mai sortia de casa, que era
una persona molt familiar, que li agrada estar rodejada
dels seus. També ens va explicar que era una persona
molt reservada la qual no li agradava fer-se notar.

– La memòria no se expressa per ella mateixa,ens va dir

la Veu, Si no que es comunica i s’expressa a taraves
de mi, per aquest motiu sempre anem unides a tot
arreu.

Aparti de aquella explicació vaig entendre el fet de que

la Memòria no parles, encara que ho trobes estrany vaig
fer veure que ho entenia però sincerament tota aquella
historia personalment la trobava una mica estranya i
rocambolesca, però vaig seguir fen veure que tot allò ho
estava entenent.

La VEU ara si va començar a explicar com era ella.

– Em considero la mes afortunada de totes, va dir. Soc
la última pesa perquè el trenca closques encaixi, em
sento com una ministre de afers interiors, d’allò que
he estat escoltat i ha estat memoritzat ho exterioritzo
a tots els demés.
De les tres hem considero la mes exterior de totes, la
que te mes relacions amb la resta de humans. Encara
que em considero una mica lenta, ja que soc la última.
Crec que soc la mes important, encara que si una de
nosaltres per algun motiu no estigues la nostre funció
comunicativa amb els demes deixaria de existir.

En aquell moment no entenia res, no sabia ben be que es

el que m’estaven intentant dir, que si una es
necessitava a l’altre, que si sense una d’elles no hi havia
funció comunicativa... no sabia que fer, estava una mica
espantada, tenia la sensació de que aquelles dones
estaven una mica tocades del cap. La veritat es que no
entenia el perquè m’estaven explicant tota aquella
historia, jo solsamènt els hi havia agraït de que em
recollissin, els hi havia dit qui era, que feia i si me
podien portar fins a la ciutat. Submergida en els meus
pensament hem vaig donar compte que la senyora Veu
continuava explicant-me les seves coses.

– Noieta, jo soc tota una senyora, sincerament no

necessito a cap acompanyant que hem complementi,
jo soc la mes superior a totes. Soc com una capseta
 embolicada com un regal que ajudo a comunicar les
coses a la resta del món.

De sobte un gran tro va caure al costat de el carro, una

gran llum es va encendre i les tres velletes van
desaparèixer en l’instant. Davant meu solsamènt tenia
tres mocadors amb tres paper a sobre. En aquell
moment si que estava espantada, no sabia que tenia
que fer, el primer que hem va passar per el cap va ser
agafar el paper i intentar entendre alguna cosa de les
que m’estaven passant.

Sobre el mocador groc hi havia un paper on posava la

paraula Oïda, sobre el mocador blau un altre paper que
posava Memòria i al tercer mocador verd hi posava Veu.
De sobte tot va cobrar sentit, el dia havia millorat, ja no
plovia, hem trobava un altre cop al punt de partida en
mig del bosc sentada en la soca de un arbre, el mateix
que me havia estat abans, però la diferencia es que
tenia tres mocadors i tres papers que posaven tres
paraules diferents, en algun moment que ara mateix no
seria capas de dir si eren reals o no algú me havia
explicat el mecanisme de comunicació, ara entenia la
relació que tenien aquelles tres velletes, ara entenia el
que m’estaven dient, solsamènt m’explicaven que la
veu es segurament la part mes exterior del pensament
que utilitza la memòria i Loida per intenta expressar allò
que ens balla pel cap i així ho podem exterioritzar i com
a conseqüència ens podem comunicar.

Es curiosa la vida, cada dia aprenem alguna cosa nova,

però mai havia pensat que podria aprendré de aquella
manera.

Encara avui en dia recordo aquella tarda de tardo com

un interrogant, mai sabre de veritat que es el que va
passar allà al mig del bosc. El que si tinc i se, son els
tres paper i el record de aquella experiència; els papers
els tinc guardats en una capseta, el mocador
sincerament els utilitzo com a complements i
l’experiència com no la porto a la meva memòria. Si no
hagués tingut memòria, si no hagués tingut oïda i veu
mai de la meva vida hagués pogut compartir la meva
experiència amb vosaltres així que donem les gràcies
aquets tres factors ja que aquet conte ja se ha fos.
Andrea Marquier Ferré