SEMINARI

El gust per la lectura 2000-2001

Conferncia
UNA LECTURA DE LESCANYAPOBRES, DE NARCS OLLER Margarida Casacuberta

Generalitat de Catalunya Departament dEnsenyament

UNA LECTURA DE LESCANYAPOBRES, DE NARCS OLLER

Margarida Casacuberta

Prembul Quan lany 1884, Narcs Oller va escriure sembla que en noms quinze dies per arribar a temps al termini de presentaci doriginals als Jocs Florals de Barcelona la novella breu titulada LEscanyapobres, ja en feia dos, danys, que havia posat fil a lagulla en el projecte de La febre dor i en faltaven encara una bona colla per acabar la seva magna empresa i la seva obra ms reconeguda. Aix vol dir, en primer lloc, que Narcs Oller va escriure el seu estudi duna passi al bell mig del procs creatiu de la novella duna famlia en el ms pur estil balzaqui i zoli que s La febre dor, la idea de la qual va concebre el 1882 i no va acabar de realitzar fins el 18921; en segon lloc, que no ha de resultar gens estrany que, malgrat levident diferncia de factura i denfocament, totes dues novelles abordin el mateix tema, que no s altre que el Progrs amb les majscules que exigeix aquest terme referit al segle XIX i la manera com el Progrs salimenta, com una sangonera, dels individus, la vida dels quals s una vida petita, nfima, en comparaci amb la magnitud que adquireix en aquests moments la idea de la collectivitat; i, en tercer lloc, que s inevitable cedir a la temptaci de comparar el resultat final de tots dos productes literaris i arribar a la conclusi que la balana es decanta clarament a favor de lobra de plantejament menys ambicis. El que em proposo de fer en aquest paper s intentar explicar la gnesi i la fortuna de LEscanyapobres en el marc del procs de creaci de La febre dor. Lexistncia, a hores dara, duna considerable i qualitativament molt estimable bibliografia sobre la novella de Narcs Oller mhi ha emps, per tamb la necessitat desbrinar per qu els resultats concrets de lambici literria dOller semblen inversament proporcionals a labast daquesta ambici. Les raons sn mltiples, per s evident que nhi ha una de determinant: la condici de diletant que mai no va abandonar Narcs Oller, advocat de professi i escriptor, malgrat la seva enorme i inqestionable vocaci, de diumenge a la tarda i destiueigs a Puigcerd. Aix, sense cap pretensi de minimitzar la importncia que t la manca duna tradici novellstica potent en llengua catalana que li proporcions els models narratius que un escriptor en castell, francs o angls trobava de forma
1

Alan YATES, La creaci de La febre dor, dins Narcs Oller. Tradici i talent individual (Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1998), p. 220-266, que recull bona part dels treballs dedicats per lautor a lobra narrativa de Narcs Oller.

natural, en els darrers anys del segle XIX, en el cas de seguir, revisar o repudiar, o els imperatius ideolgics que planen per damunt del conjunt de lobra olleriana i que Sergi Beser va saber explicar amb tanta perspiccia en aquell article sobre les limitacions narratives de Narcs Oller2, el ttol del qual ha fet fortuna. Sha de dir, a favor de LEscanyapobres, que segurament s la novella olleriana menys adequada per exemplificar aquestes limitacions.

1. LEscanyapobres o la sntesi com a mtode Que LEscanyapobres s una de les millors novelles de Narcs Oller s una opini que comparteixen, en general, tant la crtica de lpoca com els estudiosos ms recents de la narrativa olleriana. Antnia Tayadella, per exemple, la presenta com la millor sntesi aconseguida per lautor entre imaginaci i fidelitat al realisme i en remarca, com una novetat en el marc de la narrativa catalana vuitcentista, la pluralitat de lectures3 que el text propicia, observacions que comparteixen Sergi Beser, Alan Yates, Enric Cassany4, Maria Nunes i, ben recentment, Josep Par5, i que en el seu moment ja van destacar Josep Yxart o Ramon D. Pers, molt ms severs amb la valoraci de La febre dor. I s que LEscanyapobres, per la seva brevetat, per la seva intensitat, pel seu sincretisme i pel seu esquematisme, dall ms adients per representar molt ms que no pas la desaparici dun mn en el fons elegaca la seva anhelada liquidaci, s una obra que aconsegueix transmetre al lector la inexorabilitat i alhora la necessitat del Progrs. Com La febre dor, LEscanyapobres parla de les conseqncies que ladveniment de la moderna societat burgesa i, amb ella, del capitalisme, reporta, durant la segona meitat del segle XIX, sobre el conjunt duna societat pagesa i menestral com la catalana, una societat que ha de pujar al tren del progrs enmig de fortssimes tensions entre una modernitat que la burgesia catalana intenta fer-se seva participant activament en la
2

Sergi BESER, Les limitacions narratives de Narcs Oller, dins Actes del IV Colloqui sobre Llengua i Literatura Catalanes (Barcelona: Publicacions de lAbadia de Montserrat, 1977), p. 333347.

Antnia TAYADELLA, Narcs Oller i el naturalisme, dins Joaquim MOLAS [dir.], Histria de la Literatura Catalana. Part Moderna, vol. VII (Barcelona: Ariel, 1987), p. 639-646. 4 Em sembla de justcia remarcar, enmig de les nombroses i interessants aportacions del colloqui sobre Narcs Oller celebrat a Valls el 1996, la conferncia inaugural dEnric Cassany, Narcs Oller i lart de la novella, dins Actes del Colloqui Narcs Oller (Valls: Edicions Cossetnia, 1999), p. 15-28. Sobre LEscanyapobres, concretament, tracten les comunicacions de Vctor Martnez-Gil, Levoluci textual de LEscanyapobres, p. 277-286, i de Maringela Cerd, La polaritzaci avarcia/prodigalitat dins dues novelles de Narcs Oller, p. 209-222.

construcci de lEstat espanyol sota lgida del liberalisme, i les diverses reaccions antiliberals que desemboquen en diferents guerres civils. A diferncia de La febre dor, per, LEscanyapobres pretn oferir-ne ms que no pas una anlisi totalitzadora de la realitat, a travs dels procediments propis de la novella realista experimental una visi esbiaixada, sincrtica, suggestiva, i, per b que a primer cop dull pugui semblar un contrasentit, aprofundida. No sabria dir si la distncia entre els procediments narratius emprats per a la creaci de La febre dor i de LEscanyapobres respon a una voluntat dadequar-se a les noves formes dexploraci de la realitat a travs de la literatura que, durant la dcada dels vuitanta, fan acte de presncia en una Europa que comena a revisar la idea de realitat que es construeix i evoluciona al ritme de la modernitat, o si, de forma absolutament indeliberada i a causa de lexistncia dun termini concret per presentar originals als Jocs Florals, Narcs Oller va tocar el registre de LEscanyapobres amb la mateixa alegria que aquell ase de la faula. El cas s que, en plena crisi del positivisme i, per tant, de les formes literries realistes, un escriptor molt ben informat sobre la marxa del mn intellectual francs grcies a la seva prpia curiositat i a la relaci amb els ms inquiets representants de la crtica catalana, Josep Yxart i Joan Sard, i perfectament integrat en els ambients literaris regionalistes espanyols, va posar en joc uns procediments narratius que, al cap duns quants anys i de la m de Raimon Casellas i de Vctor Catal, esdevindrien la via ms productiva per a superar les limitacions de la novella realista i canalitzar laventura simbolista que va emprendre, amb els ulls fixats al Nord, la literatura catalana. Per b, doncs, que la publicaci de La febre dor comenci a aparixer en una data tan tardana com 1890 i que, seguint lordre estrictament cronolgic, la crtica la situ en un estadi posterior a LEscanyapobres, no puc sin pensar en lestudi duna passi de Narcs Oller com un dels primers intents, en la histria de la narrativa catalana, de superaci del realisme a travs de la construcci del smbol. Perqu smbol s el mot amb qu podem designar la histria dOleguer, el protagonista de LEscanyapobres, un personatge condemnat a desaparixer de la nova societat assentada en el Progrs i en la promesa dun mn millor, ms igualitari, ms lliure, ms solidari. Ms civilitzat, en definitiva. Encara que avui dia, des de la distncia de ms dun segle que ens separa de la creaci de LEscanyapobres, aquestes quatre paraules ens remetin a la idea dutopia, no sha doblidar que les persones ms avanades del XIX les

Vegeu Josep PAR, Introducci a Narcs OLLER, LEscanyapobres (Barcelona: Biblioteca Hermes, 2000), p. 5-53.

consideraven part dun ideal perfectament abastable per una societat que shavia proposat, empesa per la confiana que li atorgaven els avenos cientfics i tecnolgics, guanyar la partida a la Natura en la lluita sempiterna que aquesta lliura amb lindividu. En una Europa postrevolucionria, sufragista, democrtica, en qu cada individu s amo i senyor dels seus propis actes i del benefici del seu treball, la condici sine qua non per a ladveniment del mtic Progrs s la participaci de la societat en pes, individu per individu, en el seu funcionament, com si dalimentar el motor dun complex i potent engranatge es tracts.

2. Lavarcia, el pecat de la modernitat Una de les maneres de contribuir a la bona marxa de lengranatge s a travs de ls que cadasc fa del seu capital particular. El segle de la indstria i dels invents, dels mitjans de transport i, en general, de comunicaci, dels moviments de terres controlats per lhome i destinats a unir continents o a extreure del sl fonts denergia fins aleshores inexplotades, converteix en insolidari qualsevol individu que renunci a pujar al tren del Progrs, de la modernitat i el futur. Insolidaris sn, doncs, Oleguer, el notari Xirinac i Tuies, la seva dona, els tres vrtexs del triangle que constitueix el motor principal de LEscanyapobres i que es converteix, per la mateixa fora de la narraci, en personificaci de lavarcia, una passi que t categoria de pecat capital i que esdev un pecat de lesa modernitat. I aquest pecat, com explica el narrador de LEscanyapobres a travs de la histria, es paga. I es paga molt car: amb els interminables sofriments dun infern atro fet de desconfiana, por i angoixa, que equival a una mort en vida i que precedeix la ms pura, simple i freda anihilaci. Un mort en vida s Oleguer, el traginer foraster i misteriosament enriquit que esdev comerciant de grans quan a Pratbell un poble de ficci que simbolitza les poblacions mitjanes de la Catalunya de mitjan segle XIX i que representa un paper de primer ordre a la novella hi arriba el Progrs en forma de carretera, i que saprofita de la crisi que experimenta el poble amb la construcci del ferrocarril exercint la usura de forma sistemtica, implacable i, sobretot, estril. sser primari, emboscat, encauat, significativament lligat a la terra, Oleguer s presentat, des del primer captol de LEscanyapobres, com un animal: sencauava en les fosquedats del magatzem, no trigava ni un segon a sortir [] del seu amagatall, dreturer i cautels, com laranya de lalbenc i, per reblar-ho, era [...] altot i ossut, per magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren tamb negres les nines dels seus ulls, fredes i

escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gaireb barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Per el que ms caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del fur, amb els seus llavis tan prims i cenyits a los, que no podia badar-los sense fer lefecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava aix mateix en contra dell una oposici, evident al primer cop dull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nervis. En veurel tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia lagilitat tradora del gat i pensava: Quan traur les ungles? Quan em botar al damunt? I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni senardia, ning no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metdics de sempre. Per b que aquesta referncia a la fura faci gaireb inevitable recordar el personatge de lnima de Solitud, s evident que Oleguer ben poca cosa hi t a veure, amb la terrible criatura de Vctor Catal, per no pas perqu no hi hagi atributs i actituds que comparteixin. Oleguer s un personatge emboscat com lnima, sassembla a una fura, com lnima, i es pot dir que amb prou feines balbuceja, tamb com lnima. El que no comparteixen en absolut tots dos personatges, i potser per aix mateix la comparaci podria tenir un cert rendiment, s linstint. Lnima de Solitud s un personatge tan animalitzat com Oleguer i, no obstant aix, s fora ms positiu que no pas el protagonista de LEscanyapobres: si lnima s sexe i, per tant, vida, Oleguer, el gat emperesit, s la pura i simple negaci de linstint, del sexe i de la continutat de lespcie. Oleguer s una bstia sense zel per dir-ho amb paraules de Solitud a propsit de lablic Maties: lEscanyapobres s, ras i curt, una mena dombra de la mort, un no-res, i aquest no-res, traslladat al terreny que ens ocupa, la construcci de la moderna societat burgesa de mitjan segle XIX, significa la negaci de tot Progrs. La passi dOleguer pels diners s una passi contranatura, tan estril com la relaci que mantindr amb Tuies, un personatge femen completament asexuat, eixorc, corsecat, compendi de tots els atributs de lavarcia. Tuies representa lavarcia en estat pur. Si Oleguer, en dos moments diferents de la novella, es debat entre la vida i la mort, entre la claror i la foscor, el mas de la Coma i el Castell, lamor i la passi pels diners, lavarcia de Tuies no presenta cap fissura. La veu narrativa, que procedeix dun narrador omniscient amb capacitat de situar-se en el punt de vista de diferents personatges i desquivar qualsevol intromissi directa de lautor, aborda la descripci de la dona del notari a partir de la mirada del mateix Mag Xirinac. Una mirada a mig cam entre la por i ladmiraci per la persona que vetlla pels seus interessos ms que no pas ell mateix, una mirada que

projecta sobre el personatge esperpntic de Tuies la feblesa dun personatge que no deixa de ser, malgrat lencegament que li provoca la passi per les propietats immobles, una persona. s aquest encegament el que li fa veure en Tuies una dona plena de virtuts. Per aix, quan Oleguer sadona amb preocupaci que els seus ingressos minven amb la crisi que pateix Pratbell, el notari li recomana casar-se amb una dona com la seva. Aquest episodi, situat en el segon captol de la novella, no noms avana el futur casament dOleguer i Tuies, sin que posa en funcionament un dels objectes una pea de roba amb ms rendibilitat narrativa de LEscanyapobres. Diu Mag Xirinac: Home, jo us proposo un casament de Du nos do. Busqueu les vostres convenincies: una dona estalviadora s un gran puntal. A qui es casa, la bossa se li torna rasa. Trieu b la dona, i encara la tindreu ms plena. Ah! Si s del puny estret cap home lavana. Mireu, la meva. I aqu don Mag comen a fer tan gran elogi i relaci de les virtuts domstiques de la Tuies, que no hi havia sin escoltar. En vint anys no havia espatllat encara una dotzena de camises ni comprat un llenol. Ja no parlem de la roba del damunt. Aquesta levita de panyet, aquesta armilla de quadros, aquests pantalons desca, es conserven, del nuviatge en, per la seva endrea i condcia. A casa no hi ha raspall: els raspalls tot sho mengen, Oleguer: uns bons espolsadors, i, per la darrera m, suc de monyeca, amb un mocador o un tros de panyo. Roba que us traieu, roba al calaix, ben estirada i neta: aix cada nit. Que plou o hi ha fang? No eixiu de casa sense una gran necessitat; i, si teniu alfombreta al peu del sof i vnen visites, enretireu-la. Al llit, coixineres, de pisana amb una tira de tela que es treu cada mat. La taula, de marbre, i damunt dels estalvis ja podeu posar-hi les cassoles. En fi, no acabaria mai. I per a la pitana? Mai a la plaa cap criada, que totes sisen: sempre la Tuies i sempre tard. Quan ja les revenedores no pensen sin a tornar descarregades a casa. Per, perqu vegeu fins on arriba la previsi de la Tuies, sabeu com compra els ous? Si van cars, en manlleva dues, tres dotzenes, al seu nebot adroguer, i, un cop shan abaixat, els hi torna. Moltes candeletes fan un ciri pasqual. La rialla que provoca aquesta descripci del personatge de Tuies queda glaada sobre el rostre quan el lector avana en la histria de LEscanyapobres i arriba a lepisodi de la mort del notari. Aquest, que t un cop de sangs un atac dapoplexia o un infart a causa de lassetjament psicolgic de qu s objecte per part duna Tuies que considera que Xirinacs ha fet un mal negoci acceptant el Castell en comptes dels diners en

metllic, no noms mor en la ms absoluta solitud lnic que lassisteix en el tlem mortuori s el seu passant, mentre Tuies decideix acabar tranquillament de sopar, sin que es veu condemnat per lavarcia de la seva dona a tenir com a mortalla un simple llenol. El cas de Mag Xirinac s un exemple tpic de lentendriment dels personatges de qu es ressent la narrativa de Narcs Oller. En aquest cas, malgrat la crueltat que envolta la mort en olor de martiri del notari, el personatge queda redimit per la humanitat del passant, que lamortalla amb el seu propi vestit de les festes davant la mirada indiferent i interessada de Tuies. La capacitat de sentir dolor i fins a un cert punt illusi, per part del notari, no aconsegueix de salvar-lo de les urpes de lavarcia per s que el redimeix, per un acte de compassi, dels llimbs en qu finir lOleguer, simblicament abillat amb larmilla de quadros del notari. LEscanyapobres, que recordar sempre ms les paraules del notari Xirinac sobre els avantatges dun bon casament, acaba fatalment lligat a lavarcia de Tuies pels llaos de lEsglsia, per sobretot per larmilla del difunt que llueix simblicament Oleguer durant la cerimnia de noces en un dels episodis ms estripats de la novella. En aquest cas, la veu del narrador focalitza, amb la intenci de revestir la descripci de la cerimnia dun to marcadament sarcstic, un personatge especial: Era una matinada dabril, xamosa i riallera per la blavor del cel, la fortor de roses que duia laire, la cantadissa docells que hi havia per arbres i teulades i, en fi, perqu xamosa i riallera la veien aquells dos ssers que anaven a assolir els delers somniats. La vila gaireb dormia, encara, quan la beneda parella ja eixia de lesglsia. La nvia anava vestida de negre, per amb la perruca un xic ms lluent, la mantellina posada amb ms pretensions, una mica ms encastat al cos el mocador gran, lesguard ms eixorivit, menys arrugat el front, menys caigudes les vermelles galtes i un xic ms aprimat el nas, potser xuclant la fragncia de latmosfera. El nuvi, que semblava fill della, anava, en canvi, com avergonyit, cot el cap, que li cobria un barret fins a les orelles (un barret del difunt), amb una americana ampla i curta (americana del difunt), i una armilla de quadros i un pantalon desca (que tot Pratbell coneixia tamb com a peces de vestir del difunt); closos els llavis daquell morret de fur, les mans encreuades al darrera, com si ports grillons. S; era una matinada dabril, xamosa i riallera per la serenor del cel, la fortor de roses que duia laire, la cantadissa dels ocells que hi havia per arbres i teulades i, en fi, perqu el diable nhavia fet una de les seves.

3. La mirada del poble Aquest personatge especial no s altre que el personatge collectiu que representa el poble de Pratbell i que constitueix una de les grans troballes de LEscanyapobres. Dentrada, Pratbell, el poble de carretera, protagonitza lincipit de la novella: Els mercats de Pratbell, dantiga anomenada, van arribar a llur ms gran esplendor pels encontorns de lany 50 de la passada centria. Acabava destrenar-se el tros de carretera de Madrid a la Granada, que travessa Pratbell; i, essent aquesta vila cap de jornada o de rellevament, en toc els resultats ben aviat. Els blats de lUrgell i de lArag hi abocaven a torrentades els carros, i era negoci gras no deixar-los passar endavant, provet com estava el pas de salts daigua i bons molins. Aix fou que, en un obrir i tancar dulls, lesperit especulador dels de Pratbell comprengu la jugada i plant arreu tota la vila magatzems de grans, cavant sitges vora mateix dels cups. Sn els de Pratbell els qui determinen el biaix des del qual s presentat Oleguer. La multitud, la massa, la muni, el poble, el ramat que tot s u t un paper decisiu en la histria dOleguer. Per la seva condici destrany, de foraster s fill de qui sap on, la figura i el comportament de lOleguer provoca les enraonies de la gent del poble, que s qui vigila, observa i espia els passos de qui havia estat miny traginer: Era verament estrany que, mentre els altres traginers, fills de la vila, havien demigrar o junyir-se a oficis ms grossers, aquell foraster sense anomenada tingus forces i pit per a obrir un magatzem. El setge es mant perqu, tot i que passaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant les seves portes amb el sol (I), Oleguer mant la seva solitud, els seus hbits i el seu misteri, que crea molt poques simpaties: El venat lespiava dia i nit, i, per un efecte ms sentimental que enraonat, odiava la vida daquell home. Ning no li sabia cap mal pas, llevat de lestimbament daquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemticament era responsable. Per a les afeccions no els cerqueu ra dexistncia: lun les pegava amb el seu posat de mosca morta; laltre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de ms enll no podia contemplar sense frisana el sistema de vida mesqu i puntual daquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines ms grolleres de la seva indstria. Ell mateix ajudava a carregar i a descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de lenrajolat, passava la rasa a les mesures, i omplia o buidava els cassals i la sitja.

Espitregat i afanys quan convenia, treballava fins a perdre lal; i, si havia deixir de casa, tancava la porta i senduia la clau a la butxaca. Tota la seva habitaci era lestreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida noms per un celobert esquifit i romtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existncia un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els vens esbrinaren que, llavors bullia una calderada de farinetes, que lendem les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre. Es menja les sopes fredes deien. I aquest era lnic sopar de lOleguer. Sn tamb els de Pratbell els qui treuen el malnom a Oleguer. La ironia ms innocent que fundada (I) amb qu els pratbellins es referien a les sopes fredes de lOleguer en lpoca de prosperitat del poble, que es correspon amb el primer captol de la novella i amb la presentaci dels personatges, es converteix en rbia quan la crisi avana a causa de les transformacions que experimenta el poble amb la construcci del ferrocarril i Pratbell esdev un poble mort que avana el ventall de pobles grisos, pobles de carretera, empolsegats i decadents que esdevindran una constant de la literatura modernista. La figura de lOleguer, que en poques de bonana no deixa de ser una peculiaritat del poble, adquireix en aquests moments de vaques magres que es corresponen tot just amb el captol segon de la novella, tot i que han passat quinze anys des de linici de la histria la representaci de tots els mals socials. No cal dir que la manera diferent de manifestar-se Oleguer t molt a veure amb lodi dels pratbellins, per sn la prctica de la usura i la insolidaritat que el caracteritza ni ell ni els Xirinac no participaran en el projecte de construcci del ferrocarril les que provocaran que una simblica veu annima li espeti davant dels nassos la seva condici descanyapobres: Quan lOleguer, havent barrat la porta, es ficava magatzem endins a la feble claror duna candela que duia estenallada entre dos dits, un xicot del carrer crid pel forat del pany: Escanyapobres! I aquest crit, que retruny amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del magatzem, gla les sangs de lavar. Escanyapobres! Renom que li aplicaren feia un quant temps, que anava popularitzant-se, i que duia en si tots els aires duna persecuci rabiosa, que era un estigma amb qu li escopia a la cara tot un poble. Aix ho entenia lOleguer, i, en pensar-hi ell, que per prpia voluntat sapartava sempre de tothom, sesferea. La por dOleguer, tal com permet interpretar-la aquesta darrera frase, que la veu narrativa situa en la perspectiva del protagonista, t molt ms a veure amb un procs de paranoia

produt per lexacerbaci de la passi, que no pas per la persecuci inexorable dels pratbellins. Lobsessi per lacumulaci de diners, cada vegada ms intensa, i, sobretot, per la prdua daquests diners, situa Oleguer en els marges de la societat. La imatge s la de larrel, el talp i, encara ms, la rata; les causes de la patologia, daltra banda, no sn del tot alienes a la ignorncia dOleguer: La seva naturalesa era la de larrel o del talp: viure en la foscor, crixer en ella, i en ella desplegar la seva fora; no eixir mai a fora, ni sser assenyalat amb el dit, ni sser lenveja ni el sac dels cops de ning. El crit de Escanyapobres! era un crit de venjana, lalerta dun regiment de foners disposats a apedregar-lo. En aquell moment, dintre la seva casa, el crit prenia ja un to provocador. Es sent acorralat, i en el seu semblant es lleg tota la sobtada desesperaci de la bstia sorpresa en el cau, la ira salvatge daquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys men dintre la foscor del seu magatzem, lhavia fet tornar esglaiads com una rata. Del coratjs traginer no en servava sin la primera envestida i la confiana absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne lhome, que tenia per la pitjor de les feres. Tota la seva vida havia dit de la humanitat que era una colla de lladres: cada home era, doncs un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusi didees del seu cervell escanyolit per la ignorncia, havia cregut sempre honrada tota cobdcia que no ans armada fins a les dents. La usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc no la condemnava el sentit moral de lOleguer. Ms aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui sofega. Si lauxiliat no se naixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no nera el responsable, i, en premi dhaver eixit a la platja, es carregava a coll totes les despulles del naufragi, que b sho valien els perills passats. (II) s aquesta ignorncia simblicament, quan Oleguer sinstalla en el Castell, per no gastar llenya sescalfa cremant els llibres de la biblioteca que encara shi conserven la que intensifica la patologia de lavar i la causa ms directa de les decisions que, a partir daquests moments, portaran Oleguer a una destrucci anunciada. Si lexpoliaci sistemtica del mas de la Coma, de les seves terres, dels seus animals s duna gran rendibilitat narrativa lepisodi de la venda del Moreno (III) i de la seva gent, posar en marxa el motor de lacci soterrada que li causar la mort en sentit literal, s lopci de la solitud, de lencauament, de lenterrament en vida que suposen la vida en el Castell i els grillons que li posa Tuies all que el converteix en una irredimible nima en pena: Un cop ric i motejat dEscanyapobres, la seva conducta, tot essent la mateixa, obea a altres mbils: a lodi ferstec que cova tot foragitat. Amollit per la seva passi,

10

acovardit pels anys i pel temor de perdre, tenia, pels diners, veritables tendreses, els disputava a tothom amb les astcies ms cruels. Entre ell i els altres hi havia guerra oberta. Si un dia els lladres lenxampaven, ning no podria robar-li ja els goigs passats. I, vctima daquesta obsessi, ja no estimava els diners com a riquesa, sin com a font de plaers inexplicables. Si els hagus pogut deixatar com aigua, el seu cos no hauria pas tastat altre aliment. (II) Aix, enmig del paroxisme, sent per ell la frisana duna mena de lascvia estranya, una aberraci bestial que no cap en ra humana. Ja que no podia fondre lor i portar-lo al corrent de les seves venes, volia besar-lo, glopejar-lo, refrescar-sen la boca i, amb el seu al, cobrir-lo amorosament dun vel. En les depravacions i baixeses de la seva grossera passi mai no havia arribat tan avall: era foll. (II) Tan foll com per compartir amb Tuies la seva lascvia i realitzar, en lespai simblic del Castell, un magnfic i arrunat mausoleu, la macabra i ertica cerimnia de consumar la seva uni barrejant fsicament, sensualment, els seus diners; tan foll que esdev una nima en pena condemnada a vagar eternament empesa pel fantasma del temible cop de m que, a fora de cridar-lo, acut fatalment a segar de manera definitiva no noms la seva vida sin, sobretot, la seva passi. I aquest cop de m, que sembla que t un autor material clar Eloi, una vctima directa de la mesquinesa de lEscanyapobres tant com de la crisi de creixement que experimenta Pratbell, s ms terrible i esferedor si es t en compte que no hi ha ms responsable que el propi Oleguer. El comportament de Tuies, insensible als crits de socors que li arriben en forma de tres cartes desesperades, s dall ms coherent amb el que nesperava lEscanyapobres, que era assegurar la integritat del seu capital, fins i tot per damunt de la seva vida. No hi ha cstig, doncs, per a Tuies. I ning no lespera, a ms, perqu no hi ha compassi ni pietat possibles per al personatge dOleguer. La seva mort ellptica, narrada magistralment per Narcs Oller, suggereix al lector tots els suplicis i els horrors, infinits i eterns com les penes de linfern, del sofriment, del dolor i de la por, per aquest no pot fer ms que assistir amb la mateixa fredor que el pratbell que reconeix en la massa amorfa que penja duna biga, amb els ulls i la boca patticament dirigits al sostre de la mina que ha de retornar a Pratbell la seva prosperitat, un tros de larmilla del notari i que li fa dir, com a nica absolta: Ah! Ja s qui s! LEscanyapobres! Un tros darmilla del notari. I com veis que xocava la fredor de la seva expressi, afeg: Una bona pea. No es perd pas tan galant cosa! (XI) La liquidaci de tot un mn, que s el de lAntic rgim, representat a LEscanyapobres tamb a travs de la imatge del Castell que Tuies es ven a preu de pedra i que

11

senderroca per tal de construir una fbrica moderna, no deixa cap mena de regust nostlgic. Narcs Oller, en aquesta novella, troba la forma narrativa que li permet distanciar-se dels seus personatges i, grcies a aix, transmetre al lector per la via de la suggesti i de la sensaci i, sobretot, des de sota, amb un to baix, per no dir menor, lepopeia de la modernitat.

4. Sobre el tema del diner El diner com a tema no deixa de ser un pretext per abordar, des de la mateixa base, el funcionament de la moderna societat burgesa, marcada per limportant procs de transformaci a qu sotmet lindividu que li toca de viure les agressives crisis de creixement que caracteritzen la modernitat i, sobretot, els canvis en lescala de valors que regeix una societat que es proposa desfer-se dels grillons que lancoren en les estructures de lAntic rgim. On queda lindividu arrossegat per la torrentada que suposen les transformacions de la modernitat? Qu significa la liquidaci dun personatge com lEscanyapobres, compendi de tots els mals de lantigor i de totes les traves amb qu es troba la marxa inexorable de la histria al ritme del Progrs? Quina s, doncs, la situaci i el sentit, el paper, en definitiva, que representa lindividu en una societat que marxa adelerada, imparable, alimentant-se, com Saturn, impunement, de les seves prpies criatures? Aquestes preguntes sn a la base de la literatura olleriana i enllacen obres aparentment de factura tan distinta com LEscanyapobres i La febre dor amb contes com El transplantat6 o, fins i tot, La bufetada, de Croquis del natural (1879). A La febre dor, per exemple, hi ha un personatge, Bernat Foix, el germ del protagonista, Gil Foix, que s el que sencarrega de formular la tesi de fons de la novella, una tesi compartida, daltra banda, amb Largent, dmile Zola. Quan, al final de la segona part, Delfina, la filla del banquer arrunat, es lamenta de la injustcia que representa que Llassada, un home tan degradat, tan poc escrupols, sacabi beneficiant de la runa del seu pare, Bernat Foix li replica amb la bonhomia de qui coneix i accepta les regles del joc: s el que havia de succeir. I, desprs de reconixer que s el que en sap ms, afegeix: Fes-tho com vulguis, en totes les matries, qui ms sap ms guanya. Un altre dia el pelaran a ell. Levoluci no cessa: s la llei de lunivers; una justcia tardanera, per la gran, lnica
6

Maria Nunes ha integrat totes aquestes obres en el que ella anomena el cicle econmic de la narrativa olleriana en larticle titulat Per a una hiptesi del cicle econmic dins lobra de Narcs

12

justcia! (La febre dor, Part segona, captol XIV). Bernat Foix recorda, al final de la novella, unes paraules que, de fet, el mateix personatge planteja de bon comenament i que, si shaguessin mantingut com a fil conductor de la narraci, no shaurien de recuperar explcitament al final de la novella. En qualsevol cas, quan es planteja la histria de fons de La febre dor, Bernat Foix, esperit liberal, culte, cientfic, assenyat i bonhomis, defensa, per damunt de les tragdies personals que inevitablement ocasionen, la necessitat de les febrades que sofreix la humanitat. I diu: Creguin-me: aqueixes febrades sn per dems necessries, altament higiniques. El cos social, sense elles, es moriria dinanici. Sn, com he dit, reparacions providencials, indispensables al progrs i al creixement dels pobles. Les revolucions reparen, dins dels segles, les injustcies de la desigualtat poltica, els excessos de lespeculaci, les crueltats de la fortuna. La societat (sobretot en un segle, com aquest, dinvents grans i costosos) necessita sumes fabuloses per a establir les reformes colossals que aquests invents reporten. La massa s rutinria, incrdula, sempre refractria a tota innovaci. Apoderada dels diners en petites fraccions, impossibilitaria les reformes amb les seves pors i desconfiances. I continua: Meditin quantes coses han nascut daquests establiments, quantes comoditats en reportem, quantes empreses, sense elles impossibles, en viuen. I quan, com i de quina manera han pogut crear-se, aqueixes cases? Aprofitant les revolucions del crdit, aquestes febrades dor. No ho dubtin: hi ha una llei providencial que, de tant en tant, desperta lafany de riqueses, i vnen aquestes febrades a enterbolir el seny i els ulls de la multitud desconfiada, i a llanar fins el mateix avaro pel mar de lespeculaci. Doncs aix s necessari, perqu sols aix es restitueix al com all que legoisme li roba. Sols aix poden tornar-se al torrent circulatori les riqueses que la por havia empantanegat i les que la cobdcia de lavaro anava entaforant. Sols aix es concentren en mans intelligents i tils aquests grans capitals que la indstria, el comer i el progrs general reclamen. (La febre dor, Part primera, captol V) Segons aquestes paraules de Bernat Foix, les vctimes que provoquen aquests grans moviments socials sn perfectament justificables davant la lgica prepotent dels fets (LEscanyapobres, VI) que en determina labast. La histria del seu germ s una
Oller, Els Marges, nm. 36, gener 1987, p. 108-116. Vegeu tamb Una lectura estilstica de LEscanyapobres de Narcs Oller, Quaderns de Vilaniu, nm. 5, 1984, p. 97-114.

13

metfora del paper poc llut, encara que necessari, que li toca de representar a lindividu en benefici de la collectivitat. Aix, si Gil Foix no s res ms que linstrument de qu es val la societat per continuar la seva marxa, Bernat Foix, per la seva banda, s linstrument de qu es val Narcs Oller, lautor, per recuperar la tesi de fons de La febre dor, abandonada per mor del sentimentalisme que, com tantes altres vegades, malmet la narrativa olleriana i aboca la segona part de la novella al cul de sac del costumisme i de lancdota que suposa el tpic del casament final amb qu lautor redimeix els dos personatges que detenten, malgrat tot, enmig de lagressiva societat capitalista, els valors ancestrals dun barcelonisme que es correspon ms amb la grisor del senyor Esteve que no pas a la visi del mn de la burgesia europea. No hi ha lloc per a lentendriment ni per a la redempci, a LEscanyapobres, ni tampoc cal recuperar cap fil perdut, perqu aquella tesi de fons que recorre, sense haver danar ms lluny, Largent, de Zola, i que hauria de travessar dun cap a laltre La febre dor, s constantment present a la novelleta que Narcs Oller utilitza per escombrar duna plomada, sense remordiments ni eufemismes de cap mena, all que la societat moderna ha convertit en obsolet i acaba eliminant inexorablement. Tot aix converteix LEscanyapobres, en principi una novella que Narcs Oller presenta a les seves memries com un producte directe de la imaginaci7, en una de les aportacions ms reeixides del novellista a lexploraci crua i dura de la realitat que pretenia la novella realista. Cantelluda, aspra, contrastada, sense concessions, LEscanyapobres no diu sin que suggereix, amb una fora aclaparadora que s producte de lefectivitat de la tcnica narrativa, leclosi de la moderna societat burgesa, amb totes les conseqncies, sense caure de ple en el costumisme i lelegia.

Narcs OLLER, Memries literries. Histria dels meus llibres (Barcelona: Aedos, 1962).

14