NOMÉS VOLÍEM LA LLUNA

*Dedicat al meu fill i a tots els pòtols

místics que, com nosaltres, desperten dia a
dia amb la sensació d'estar perdent l'ùltim
tren de supervivència, intentant crear noves
vies per a un món on totes les persones,
homes i dones, mares i fills, puguin viure
juntes amb respecte i harmonia. Amor*

"Vull que els meus pòtols místics tinguin

sempre la primavera al cor"

Jack Kerouac

-¡He dicho que no me caso!

-¡He dicho que te casas conmigo!
La capsa amb el vestit de núvia acabat de comprar a El Corte Inglés de la
Plaça Catalunya va saltar pels aires aterrant al principi del Passeig de
Gràcia, la porta del taxi oberta amb el taxista mirant pacientment l’escena,
els vianants mirant, uns amb cara d’ofesos i altres somrients. El noi prim,
no gaire alt i d’ulls blaus que m’havien enamorat i era el meu nuvi - com
deien - i pare de la criatura que duia a la meva panxa, ja estava treien el
seu inevitable caràcter d’educació rígida i autoritària, tot al contrari de
l’educació que havia tingut jo, lliure, en mig del camp o al costat del mar,
amb les disciplines d’escola de monges de catolicisme però lliures!.

1
De nou el nuvi va recollir la capsa del terra que duia el meu vestit negre de
núvia ficant-la de cop al taxi dient-li al taxista: “A la calle Escorial”,
donant-li un bitllet de cent pessetes i ficant-me quasi per força al taxi: “¡A
la peluqueria! Te paso a recoger dentro de una hora”.
A la “peluqueria” continuava la mateixa escena, anava tant lluny perquè la
perruquera era la meva amiga Pili, germana de la meva millor amiga
Montse, que van fer tot el possible per a parlar-me amb estima i
comprensió intentant convencem; “Hazlo por el niño, piensa en él, tendrá
un padre y una madre, Paco parece buen chico y te quiere mucho, no hagas
caso de la familia... va, que te pondré guapa”.

Semblava que no podia escapar-me de la situació. Havia viscut el meu

embaràs amb ell en una casa del seu cosí a Valldoreix, acompanyada i
protegida per dos gossos pastors alemanys –ell i ella- que m’acompanyaven
sempre allà on anés.
Era feliç i innocent, feia un any que m’havia escapat de casa com totes les
meves germanes més grans que jo. La mare desesperada no sabia com
reaccionar, havia anant denunciant una per una cada filla desapareguda;
“Señora, aunque la encontremos, si su hija quiere irse de casa se irá”, li
deien sempre els policies, afegint que cada dia estaven desapareixen nois i
noies de casa, era la gran revolució dels primers anys setanta. Érem joves
que feia temps estàvem treballant amb bons o regulars sous que donaven
íntegres a la mare, quasi res per a nosaltres, ja estàvem fartes de tant ofec i
opressió familiar i social, res ens compensava tants esforços, no veiem
futur, i només volíem ser lliures, ja treballàvem, érem boniques, vestíem
amb bonics vestits de colors, faldilles i bruses de seda o cotó estampades
amb flors, els cabells llargs, somriures nets, i els ulls pintats oberts a la
vida.

2
L’home ja havia trepitjat la Lluna i a totes ens horroritzava, totes vam
saltar de casa plenes de les millors músiques, uns quants llibres estimats i
milers de somnis al cap. Respiràvem fons el nou aire, intuíem que érem
protagonistes d’una nova era, érem les joves rebels, i per primera vegada en
aquella societat tant rígida i oprimida, les joves rebels conviurien en la
mateixa casa amb nois joves com elles còmplices de la mateixa història el
mateix temps i la mateixa rebel·lia. Només volíem llibertat, natura, música
i poesia. No volíem res més, només viure en pau, alliberar-nos dels
ressentiments de mares i pares, de la vida mal entesa, basada en l’engany i
la mentida conseqüència de l’engany i la mentida d’una religió catòlica
basada en l’engany i la mentida d’una història d’un home que; “va morir
per nosaltres”, ens deien sempre cures bisbes i monges.
No, nosaltres no érem les culpables, ni d’haver mort a un home feia segles
ni de les guerres del món ni de la guerra civil espanyola; “la guerra hauries
de viure” era una de les frases més sistemàtiques i ofensives que ens deien,
a les cases, a la feina, al carrer, sempre. “Si hubieras vivido lo que vivimos
en nuestra juventud”, era altre sistemàtica frase familiar i social.

No, ja no suportàvem més, nosaltres no érem les culpables, ni de la nostra

existència ni del patiment ni mort de ningú, només dèiem “no a la guerra”
prou de guerres i post guerres de generació en generació, guerres que
només porten ressentiments que provoquen més guerres i més
ressentiments, i aquella guerra real, la nostra, era la guerra dels sentiments,
l’home havia trepitjat la Lluna en aquell moment sense demanar-nos
permís, al temps que continuaven matant a joves, vells, dones i criatures dia
rera dia a la guerra de Vietnam. Totes volíem ser “beatniks” o “hippies”,
perquè totes volíem la Lluna, no trepitjada. Totes volíem felicitat per a la
humanitat. Amb la meva amiga Montse sempre anàvem al port a veure els
beatniks i hippies que arribaven en vaixells i somiàvem pujar aviat i

3
escapar-nos a Menorca o Eivissa, somrients al futur i la llibertat, als
paradisos perduts de tantes generacions anteriors que vivien mig amargats
per les maleïdes guerres i els enganys sentimentals. Ens importàvem una
bleda els polítics, les amenaces militars i franquistes. Els nois lluitaven per
alliberar-se del servei militar, uns es feien passar per bojos, altres per sords,
altres per miops o peus plans, o muts. A uns els enganxaven i altres van
poder passar la frontera, sabent que no podrien tornar fins al cap de deu
anys, separant-se així dels amics estimats. Nosaltres, les noies, havíem de
fer el “servicio social” si volíem aconseguir el passaport per a poder marxar
del país. Però totes i tots teníem una cosa en comú; una fe cega en el nostre
futur i en el futur de la humanitat. Una fe cega en la vida i en les persones. I
una fe cega fins i tot en nosaltres, nois i noies.

A la mare, com a tantes dones soles o mal acompanyades, com a tantes

mares, li va caure el seu ram de flors de les màns. Una filla amagada en
algun punt de la ciutat, la següent a Menorca, l’altre a Eivissa i jo a casa
d’una amiga, de moment, després Valldoreix, vivint el meu ràpid i
sorprenent embaràs.
Tot anava bé, feliços i quasi passant gana, però era el de menys, jo
continuava escrivint per a una editorial, però menys, guardant la casa el
jardí el gossos i sobretot, la meva panxa que augmentava sorprenentment
dia rera dia. Fins que el meu nuvi d’ulls blaus va venir un dia dient que
s’havia barallat amb el seu germà a cops de puny per l’escàndol familiar
que havia suposat la notícia de què convivia amb una noia de 18 anys que
havia embarassat. Llavors em va demanar mil vegades i de genolls que ens
caséssim, per a suavitzar el gran escàndol familiar: “Mi nieto! Todo un
Samaranch viviendo con una menor embarazada!” Era el gran crit familiar i
el gran escàndol no només per la família, si no per a tota l’alta societat
catalana de sagues industrials burgesos i rics hereus.

4
No cal dir que em vaig negar a casar-me de bon principi, ara que m’havia
alliberat de la farsa moral catòlica no aniria a l’església per a casar-me pel
fe d’estar esperant un fill. El Paco insistint i insistint, i dia rera dia
l’escàndol augmentava, em va dir que el seu pare volia que anés al seu
despatx del carrer Casp quasi cada setmana per a preguntar-me quan
pensava casar-me, van fer-me tot tipus d’ofertes, mai vaig acceptar,
“primero tendré mi niño y después ya veré si me caso”. Cada dimecres
pujava al tren de Valldoreix fins a la Plaça Catalunya, una vegada fins i tot
es va colar Diana, la meva fidel gossa pastora alemanya que no em deixava
sola ni un moment, i cada dimecres el sogre em rebia amb la mateixa
pregunta o em deia una de nova; “cuidado que me han dicho que mi hijo
usa drogas...” ¿Paaco? Imposible. No vaig fer ni cas.
Era un drama i opressió constant, insuportable, i a més embarassada.
Finalment vaig accedir, clar, només volia pau, convençuda també per quasi
totes les amigues i amics de que si no funcionava podria separar-me, que en
dos dies ja tindríem el divorci. ¡Innocents nosaltres!

Així que el 29 de desembre de 1972 el meu nuvi d’ulls blaus a punt de

convertir-se en marit vestit amb línia “príncep de Gales” com tant
m’agradava i li vaig demanar en divertiment, va presentar-se a la
perruqueria de la meva amiga amb el seu Renault 12 color groc i sostre
blanc i una gran antena que anava de la part del darrera fins al davant,
doble clàxon i doble tub d’escapament, recollint-nos a la meva amiga
Montse i a mi, que ja m’havia recollit el llarg cabell en una cua baixa i
vestit la túnica negre fins als peus amb un ram de flors de colors bordades
al pit. Era simbòlic, les flors i l’amor al cor, el negre per fora com a
pecadora per haver mantingut relacions amb un noi sense passar per
l’església catòlica, però era desembre, tenia una gran panxa i no hi havia

5
cap més vestit als grans magatzems, tot i que m’havia promès comprar-me
un vestit blau preciós d’estil renaixentista.
No hi havia temps, ni prou diners. Vam arribar a l’església de Londres
Sarrià una hora i mitja més tard, el pare del meu futur marit havia fet fora a
uns periodistes tafaners que havien sentit campanes i volien la exclusiva, el
sogre diuen que va sortir dient; “no hay boda”, el cura es va treure i posar
mil vegades el vestit de cerimònia, la família industrial amb les seves pells
i joies ocupant tots els bancs de la part dreta de l’altar, a l’esquerra la meva
germana Aline, la que va anar a Menorca, amb el seu marit amb qui s’havia
casat al jutjat feia poc, ells sí, vestits de vellut de colors i corones de flors al
cap. La meva amiga Montse i ningú més.
Em vaig casar amb el meu fill dins la meva panxa que no deixava de
subjectar somrient pensant en la comèdia que representava tota aquella
cerimònia catòlica i familiar. El meu a punt marit més que seriós fins a
l’hora de posar-nos els anells. Llavors va somriure en complicitat com a mi
m’agradava i vam sortir rient de l’església, mentre la seva mare, ja sogra
meva, amb les seves pintures a la cara les seves joies i pells plorava dient
que estava refredada.

El primer any va ser tota una revolució acceptada perquè el nen era idèntic
al pare, amb els seus ulls blaus, de la qual cosa, està clar, van dubtar fins a
l’últim moment. Però ja no vam continuar sent hippies tot i la meva
insistència en dir-li al meu marit d’anar a viure a Mallorca, en una caseta al
costat del mar.
Una amiga que també acabava de tenir un nen un dia va venir a casa
explicant-me que anaven a Formentera, on tenien una casa llogada molt
barata sense aigua ni llum en pur silenci, i als matins sortien caminant fins
al mar. ¡ OH, Déu! ¡Això és el que vull! Vaig continuar insistint al meu
marit, ja no per Mallorca si no per Formentera. Però mentre tant em feien

6
vestir de senyora de joies i pells, el xofer a la porta, el jet privat, els
dimecres al “palco privado del Liceo” i cada dia de sopar o dinar familiar o
social, o festa per aquí festa per allà.
Un dia, al cap del temps, el meu marit va començar a explicar-me no sé què
“de los “Caballeros de la Orden del Santo Sepulcro de Jerusalén”, i al cap
d’uns dies el meu sogre m’ensenya un llibre de “Heràldica Española” on
diu en una plana: “Ilustrísima Señora Doña María Eva Huarte de
Samaranch, constant com esposa “de Francisco Samaranch y García Pérez
del Ingerto, Caballero de la Orden del Santo Sepulcro de Jerusalén”. I jo
rient. “¿De qué me sirve esto?” La rigidesa intransigència i autoritarisme
del meu marit cada vegada era més accentuada i insuportable, però jo rient
i dient-li que només volia anar a Formentera a viure en una casa sense
aigua ni llum al costat del mar, pensant en el futur del meu fill i fins i tot en
la salvació de la nostra unió. “Más tarde”, em deia sempre.

Al mes de Maig de 1974 ho vaig aconseguir, al apropar-se el vaixell al port

de La Savina de Formentera no podia deixar de riure i somriure amb els
ulls ben oberts feliç i meravellada de tanta llum i immensa bellesa en un
lloc tan petit. Aquell silenci, el blanc enlluernador de les salines, les verdes
savines en posició reverencial per a no alterar la nitidesa plana del paisatge,
els blaus, verds, magentes de cel terra mar... respirava bellesa i llibertat,
enamorada, vaig anar enamorada i encara vaig enamorar-me més. Allò era
el que volia, allò representava la vida i lo més bell de l’univers sencer. Allò
era la pau. Formentera va entrar en mi i no va sortir mai més.
Vam llogar un apartament a Es Caló reservant-lo per a tot el mes de juliol,
vaig anar amb el meu fill i la meva amiga Montse, que està clar, la vaig fer
madrina del meu fill. Era la dona més feliç del món, totes dues felices i el
meu fill com un querubí al mateix cel. Però el marit vindria dies més tard,
quedant-se a ciutat com aleshores deien ,“de Rodriguez”, altres anys anava

7
i venia, m’emprenyava que no estigués més amb mi, i començava a
sospitar. Però allà, a Formentera, estava descobrint altre món, altres
amistats, altres literatures, poesies, músiques... altres arts, allò era la meva
continuïtat, la meva prolongació que s’havia estroncat amb el matrimoni
poderós, i de la que ell s’anava retirant. Cada vegada em quedava més
temps a Formentera, era un altre món, el meu món, però sempre havia de
tornar a la ciutat, i allà continuar fent el paper de senyora Samaranch que
cada vegada em xuclava més i més i cada vegada suportava menys.
Els membres familiars que m’havien rebutjat tant per estar embarassada
sense ser casada m’agafaven el nen dels braços com si fos d’ells, sobretot
la meva sogra, tant disgustada que s’havia mostrat amb el meu embaràs i
tant que dubtava de que el meu fill fos fill del seu fill. Cada matí
telefonant-me a primera hora per a preguntar-me com estava el seu net,
cada vegada que l’anava a veure el primer que feia era agafar-me el fill dels
meus braços passant de mi. Parlava a tot hom com si el meu fill fos d’ella i
jo no existís. Les dones del servei que portaven tants anys a la casa em
deien; “al haber criado a sus hijos las criadas ahora quiere criar a su nieto
como a un hijo”. Jo volia fugir de tot allò, es repetia la situació ofegant de
casa de la mare i germanes però amb una mare pare i germans que no eren
meus, que deien coses que m’horroritzaven, que pensaven el món al revés.
Era justament, la societat hipòcrita i opressiva de la que intentàvem fugir.
Va venir de nou l’escàndol quan el sogre va començar a parlar de la greu
crisi industrial del petroli que havia començat a Kuwait al 1973, però era al
75, quan Franco estava en els darrers moviments, que per fi es declarava i
acceptava pública política i socialment la gran crisi industrial a España. Tot
va canviar. Tots eren cada vegada més amargats rígids i intransigents, hi
havia una tensió ofegant i insuportable, i jo feliç i rient amb el meu fill els
meus llibres els meus discos i les meves poques amistats, però descobrint
també l’altre horrible personalitat d’aquell noi d’ulls blaus del que m’havia

8
enamorat. El meu marit i pare del meu fill va començar a descarregar
l’amargura familiar contra mi, tots els seus traumes, totes les seves
rigideses i impotències, totes les seves frustracions, semblava fins i tot que
també jo era la culpable de la gran crisi econòmica industrial. Allò no tenia
res a veure amb l’amor que jo sentia, ni era ambient pel meu fill.
Finalment, una de tantes nits, amb l’ajut de la meva bona veïna, vaig haver
de denunciar-lo.
Un altre gran escàndol familiar i social, jo, la rara, la hippi, havia
denunciat al seu marit, un home tant important! Fill d’un altre home tant
important! Net d’un altre home tant important! ¿Qui era jo per a denunciar-
lo? Els meus sogres eren incapaços d’acceptar que els hi digués la horrible
situació que estava vivint amb el seu fill; “Es tu marido y tienes que
aguantarlo”. Era sempre la resposta.

Com que aquest escrit és només un petit article per aquest espai on
escrivim i ens trobem nàufrags i supervivents de la gran revolució dels anys
70s no explicaré més detalls ni m’estendré, només he volgut donar una
pinzellada de la lluita que tantes i tantes dones continuem en ple segle XXI,
en el 2008, al cap de tants anys.
No cal dir potser que vaig haver d’enfrontar-me a tots els jutges policies i
ministres franquistes amb el meu fill de 5 anys a la mà. El meu poderós
sogre era del Col·legi d’Advocats i amic de jutges i demés família, van fer
una separació legal de mentida, clar; ni em van donar l’habitatge que havia
estat regal de bodes del sogre per a continuar vivint amb el meu fill, ni em
va passar mai ni una pesseta de pensió, ni va pagar mai el col·legi del fill
tal com feien constar en el paper legal. Res. “Esta quiere hacer negocio”,
deien. Jo no entenia aquella gent, però tot s’estava girant novament, el món
estava girant amb la revolució i imposició de la tecnologia intentant superar
o tapar la gran crisi industrial, era la gran crisi econòmica i espiritual de

9
finals dels 70, els joves començaven a agafar-se a drogues dures, sortia el
moviment contrari al hippies, els punkys, i moltes noies joves amb fills

petits o sense ens trobàvem a Formentera fugint d’aquella bogeria política

social i familiar. De nou, o encara. Totes passant gana a Formentera, patint
pels nostres fills i per nosaltres, ajudant-nos com podíem unes i altres,
menjant pa formatge i figues que ens donaven les nostres amigues pageses,
o espàrrecs que agafàvem del camp quan plovia prou. Bevent la dolça llet
de cabra. Eren quasi els aliments dels déus a la mitologia grega. Vi pagès i
peix que el mateix pagès o pescador ens donava per dos cèntims o res.
Procuràvem sobreviure dia a dia i ser felices malgrat el gran drama que
vivia cada una de nosaltres, de res ens havia servit la gran revolució, cap
fugida, res, ens sentíem desterrades, vam saber que a Formentera
desterraven filles aristòcrates que es rebel·laven i no podien cremar.
De nou la repetició de la història, la falsa moral i la irresponsabilitat
històrica de tants homes cap els seus fills i dones, la societat d’artifici del
segle XX acusant encara a noies joves, mares joves, que quasi no sabíem
res de la vida, acusant-nos d’irresponsables a nosaltres, no a ells, o fins i tot
d’adúlteres, quan la majoria havíem estat fidels fins quasi el moment de la
separació, fidelitat que mai practicaven ells. La hipocresia moral i social
continuava prenent ascendent.

10
A l'una li treien el fill per lesbiana, a l’altre per adúltera, a l’altre per
drogaaddicta...
Al cap de tants segles, la mateixa farsa moral.

Vaig tornar a Barcelona per a que el meu fill continués al mateix col·legi,
els mateixos amics, els mateixos veïns que tant m’ajudaven fins i tot pagant
el col·legi que el meu marit i sogre es negaven a pagar, perquè l’havia
escollit jo, no ells. La família m'amenaçava, al temps que rebien cartes i
amenaces per part de la societat obrera. El meu sogre estava preocupat per
la revolta social. Els 76 i 77 van ser anys de crisi industrial. Els obrers es
manifestaven, els diners dels empresaris volaven a Suïssa, les fàbriques
tancaven. Em plantejaven enviar-nos a l’Argentina amb el nen i el marit, i
jo de nou negant-me, no entenien que em separava, no ho acceptaven,
sobretot el meu marit, mai ningú de la família s’havia separat, i de nou,
¿Qui era jo? Però tampoc tenia on anar amb el meu fill i viure en pau. “Mi
padre me ha dicho no darte ni un duro y no tendrás más remedio que darnos
al niño” No podia creure el que veia vivia i sentia, de part del pare del meu
fill. “¿Por hacerme daño a mí vas a hacer daño a tu hijo?”. Van guanyar
aquella batalla, van perdre moltes fàbriques i prestigi polític i social, però
van apropiar-se del meu fill, la única cosa veritablement meva, dient que jo
era una inútil, una adúltera, falsificant papers amb el que deien “guarda y
custodia” o “patria potestad”, que encara no sé el que és, jo no volia pàtria
però sí protestava pels meus drets que eren els drets del meu fill i tantes i
tantes dones joves i criatures, però ni les feministes més radicals em van
poder ajudar, era David contra Golliat.
Una lluita que ja havia patit la meva mare i tantes i tantes dones a través de
la història. Era una lluita a cor trencat, i el meu fill en mig. Així, com a la
Biblia, vaig preferir que la meva sogra es quedés el meu fill sencer abans

11
que veure’l trencat. Però tampoc mai sabré què hagués estat lo ideal.
L’ideal ja s’havia trencat.
El primer que van fer va ser treure el meu fill de l’escola on anava feia dos
anys, i el van inscriure ràpidament al col·legi Luis Vives on havien anat tots
els fills, s’havia de seguir la tradició familiar malgrat tot, “porque es un
Samaranch!”... i el meu fill i jo vam començar a estar encara més units amb
tot l’amor i complicitat, conscients de que ens estaven separant físicament,
fent-nos la vida impossible, fent lo impossible per mantenir-nos separats,
incapaços d’entendre que el mal que em feien en a mi li estaven fent al meu
fill. “Te haré la vida imposible – deia sempre el meu marit- no podrás ni
salir del país”.

Així va continuar un patiment i lluita familiar que s’ha acabat fa poc, quan
el meu fill ja s’ha independitzat, trobant-se quasi els mateixos problemes
que vam viure les generacions anteriors. Ha fet el recorregut per
Formentera com fèiem quan era petit, com altres amics, ha dormit a les
coves de La Mola, i sent pel mar, per la música i la bellesa de la naturalesa
el mateix que sentia jo. Sentim.
Però ara, el refugi sortida o recurs espiritual del meu fill és a Thailàndia, es
repeteix i segueix la història dels 70s, allà el meu fill es troba sempre altres
nois i noies que viuen allà i van i venen de la Índia i com vam fer nosaltres,
fugen també de la hipocresia i opressió familiar social i política, un món
opressiu al que ja no veuen salvació. Nosaltres, els dels 70s, teníem una fe
cega en el futur, els joves d’ara, la gran majoria els hi sento a dir que això
s’acaba i no hi ha futur. Es trista i gran la diferència entre dues generacions
tant properes.
I jo he quedat com la dona dolenta que el seu important marit va haver de
deixar per dolenta, i sort de la seva “bona família” que va adoptar al meu
fill per a no morir-se de gana com jo. Els mateixos que amenaçaven de

12
mort als capitalistes, anys més tard s’han posat al seu costat. Els mateixos
que m’animaven a separar-me del meu marit de família franquista
capitalista, anys després m’han mirat per damunt de l’espatlla com una
“hippi penjada”, burlant-se. És el que diuen sempre els historiadors; “les
societats acaben fent allò que critiquen”.
Així vivim en una era d’artifici, de febre d’or, de fer veure, d’aparentar,
d’altes tecnologies que ara ens permeten comunicar i explicar coses que
d’altres maneres no m’han deixat, per por, ningú s’atreveix a fer denúncia
social, ningú vol la veritat, tots prefereixen l’artifici de continuar banyant-
se d’or i fer veure que son molt feliços amb cotxes, cases vídeos... però
amb la vida hipotecada als seus antics enemics, burlant als mateixos que
voten, i votant als mateixos que burlen, o creuen que se'n burlen. Els
banquers, son els mateixos d’aquells temps, uns ho saben i tot i així els hi
fan costat, altres ni ho pensen, tant distrets que estan amb els diners, les
seves vides, aparent poder i propietats.
Jo no he hipotecat res, que ja fa temps m’ho van prendre tot, i segueixo
amb la mateixa revolució amb la meva vida i el meu fill, i més llibres, més
discos, més pintures, més art, més anys, més cansament. Ara, el meu fill es
fa responsable de la mare que tant ha vist lluitar plorar i tant han criticat i
maltractat, sent sempre víctimes tots dos de les mateixes hipocresies
familiars i socials, de les mateixes lleis masclistes inhumanes amorals i
egoistes, lleis fetes per malalts d’avarícia.
Lleis criminals.

Però hem guanyat la guerra el meu fill i jo, amb el nostre amor, amb la
nostra complicitat, amb el nostre riure i fins i tot amb el nostre patiment, i
ningú, mai, ens ha pogut tocar ni separar, sabent que és aquest el veritable
poder, i el nostre veritable poder; el poder de l’amor, l’amor que segueix

13
sent la força més poderosa, la única veritable força que mou el cor de
l’univers la vida i les persones.
Per això, durant molts i molts anys, cada nit al dormir cada matí al
despertar em pregunto; ¿Quina necessitat tenien de fer-nos mal?
¿Quina necessitat tenien de trepitjar-nos la Lluna?

Eva Huarte

14