Glops

Joan Pinyol

PETRÒPOLIS
Nou Món, 2
 Glops
Joan Pinyol

PETRÒPOLIS
Terres de l’Ebre, 2009
Podeu conèixer el Joan Pinyol
al seu bloc: http://www.joanpinyol.net
i a la seva pàgina web: http://www.escriptors.cat/autors/pinyolj

Editorial Petròpolis
www.petropolis.cat
petropolis@petropolis.cat

Disseny i edició de la col·lecció: Jaume Llambrich

(http://www.basar.cat).

Il·lustració de la coberta: Kurai Sawada

(http://kurai-sawada.deviantart.com/).

Este llibre es troba sota una llicència Creative Commons

Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/
 Per al Bernat,
que és ja una petita grandesa.
PRÒLEG

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és professor de lite-

ratura catalana, col·laborador habitual de diversos
mitjans de comunicació i autor d’obres com “Ba-
lancí d’onades” (1994), “Avinguda Capri” (�nalista
Premi Pere Calders, 1999), “Ningú ve fet a mida”
(�nalista Premi ciutat d’Eivissa, 2001), “Stòitxkov
i So�a” (Premi ciutat de Vila-real, 2002), “Micro-
mèxics” (Premi Vila de Puçol, 2006”, “Pilota de
set” (Premi Recull de Narrativa, 2007) o el delirant
“Noranta-nou maneres de no viure encara a la llu-
na” (Premi Vila d’Almassora, 2000), que �ns i tot
ha estat dut a sobre un escenari a càrrec de Kala.
Mar.Sa Teatre (2007).
Pinyol és un microcirurgià dels mots, de la
llengua, amb la qual gaudeix buscant el mot adi-
ent o l’expressió ocurrent per inhabitual. Partint
de la tradició que ens podria dur de Gracián a Pere
Calders o Jaume Cabré, beu especialment de la
ironia hiperbòlica del grup de Sabadell, punyent
i conyona alhora. Pinyol és capaç de transformar
la quotidianitat del nostre món en un univers nou,
possible per no imaginat, i alhora màgic, proper al
surrealisme. Sempre, però, amb la voluntat de dei-
xar-lo allí, despullat, amb dolçor o amb una �na
capa de crítica.
8 | Joan Pinyol

Amb un a�nadíssim sentit de l’humor, se ser-

veix d’un ús intel·ligent dels recursos propis del
llenguatge, com la paradoxa, per endinsar-se en les
seves possibilitats, que sovint el duen a trencar to-
tes les convencions de la lògica per situar-se en l’ab-
surd més inversemblant i, a la vegada, més proper.
Objectes, persones, animals, situacions apareixen
doncs, des d’una nova perspectiva, completament
nous, estranys, graciosos, ridículs, descarnats.
S’intueix, rere els jocs i les crítiques, la voluntat
de trobar la lògica a un món sense lògica, i, crec, la
possibilitat d’apuntar un món més humà, més sen-
zill, millor.

David Serrano
Professor de la Facultat de Comunicació
Universitat Ramon Llull
 Recuento

Iba a escribir un cuento largo,

¿y para qué, si en este micro
cuento lo mismo?

Carlos Iturra
11 | Glops

GRANDESES

En un racó de bosc d’un país diminut vaig trobar

una petitíssima fulla d’arbre i vaig voler cedir-la al
Museu de la Miniatura de la capital més petita del
món.
Una vegada dins, vaig seguir les breus explicaci-
ons que ens regalava en poc temps un guia de curta
edat i, després de la fugaç visita, el vaig distreure un
momentet per comunicar-li la meva intenció. Però
ja no vaig ser-hi era a temps. Pel camí havia per-
dut la petita fulla. No pas al minibús que m’havia
portat —perquè en entrar al Museu encara la duia
al mig del palmell de la mà—, però sí una vegada
dins, en algun raconet d’aquelles modestes instal-
lacions.
Mentre em disculpava breument, vaig notar un
pessic al turmell. El conductor d’un dels trenets que
s’exposaven havia abandonat feia escassos segons la
maqueta per retornar-me l’obstacle que impedia el
pas al seu comboi.
Després d’agrair-li el gest, vaig regalar-li la fulla
perquè li fes de para-llum i, abans de córrer cap a
les estretes vies, m’ho va agrair amb un petó en un
dit del peu. Tot i que era petit de mida, l’homenet
tenia un cor molt gran.
12 | Joan Pinyol

TIRANT E GÜELFA

Estava tan cansat de la fama de millor cavaller del

món que va decidir enganyar Carmesina i veure’s
d’amagat amb la Güelfa. Des d’aleshores va poder
fer i desfer en el més estricte anonimat.
13 | Glops

A PEU DE COSTA

Més que veure-les venir, aquell cranc les veia mar-

xar. I mentre reculava, sota un sol radiant, amb una
alegria que no el deixava deturar-se, per poc que
no mor en l’intent.
En veure’l, una gamba que passava l’estiu en
aquella costa, va retreure-li que invertís el natural
costum de la seva espècie.
El cranc no va fer-li ni el més mínim cas, marxà
de pressa del lloc i la gamba quedà allí, endavant.
14 | Joan Pinyol

EFECTES DE LA DESMEMÒRIA

Volia beure per oblidar. Recolzat a la barra del pri-

mer bar que li va sortir al pas, va demanar que li
servissin un nombre tan considerable de cerveses
que, per uns moments, va perdre el món de vista.
Quan el cambrer, en l’intent també de perdre’l de
vista, el va convidar a abandonar el local, va sortir
del bar i, enmig d’una vorera que onejava estra-
nyament dins els seus ulls, va reconèixer que se li
acomplien els propòsits més íntims.
Havia begut tant per poder oblidar que no re-
cordava gens on vivia i va haver de vagar pels car-
rers �ns a l’alba. Encara no ha tornat.
15 | Glops

REAPARICIONS

Tornarien a aparèixer. Per alegria dels que podrien

demostrar que existien i veri�car la primera apari-
ció, els dos decidiren fer un nou acte de presència.
Però intercanviaren l’espai.
Nessie va treure el cap dins la cova de Lourdes,
el confongueren amb l’ombra de milers de llantiols.
I s’esfumà.
Al llac Ness, la verge va bracejar una bona es-
tona entre l’aura divina i el re�ex de les aigües, �ns
que es fongué de nou. Ara sí, per sempre.
16 | Joan Pinyol

NO PODRÀ SER

—Ho sento, parella. Hem fet totes les proves possi-

bles i el resultat sempre ha estat negatiu.
—Això vol dir que mai no podrem tenir…
—Exacte! Com a metge em sap greu haver de
donar de tant en tant aquesta mena de diagnòstics,
però es tracta d’una qüestió que sovint se’ns escapa
de les mans.
—I no hi ha cap altra via que ens permeti tenir-
ne?
—Provin l’adopció! Si n’adopten algun, encara
que d’entrada no el coneguin, amb el temps podran
omplir el buit que ara els fa tan àcida l’existència.
—Ens podria recomanar algun lloc en concret,
que pugui ser mereixedor de la nostra con�ança?
—Conec molts centres plens a vessar d’avis que
se senten molt sols. Vagin a trobar qualsevol resi-
dència.
—Gràcies, doctor, i tant que ho farem!
La parella va sortir de la consulta esperançada i
també amb l’agra certesa que mai a la vida podrien
tenir pares.
17 | Glops

A CADASCÚ EL QUE ÉS SEU

Després de matar-lo d’un sol tret, va estar bona es-

tona furgant-li la ferida. Creia fermament que la
víctima no tenia cap dret de quedar-se-li la bala.
18 | Joan Pinyol

NO SIGUIS BORINOT!

Tenia ganes d’estirar les ales i va sortir a fer un volt.

Quan el borinot va sobrevolar una piscina pública
tots els banyistes se’l van treure del damunt. Amb
tovalloles, amb esquitxos, amb estris per treure fu-
lles de l’aigua… Fins i tot el socorrista va provar
d’interceptar-lo a cops de �otador.
Va agafar alçada i poc després va aterrar en un
jardí particular on prenia el sol una dama enjoia-
da. Quan el va veure, va dedicar-li una ganyota i
va cridar el majordom. Aquest el perseguí amb un
esprai a la mà i va aconseguir ruixar-lo de cap a
potes. Sort que es va confondre amb el netejador
de mobles de caoba i el borinot —ara lluent— va
seguir volant, com si res.
Al pati d’una escola, en plenes colònies d’estiu,
va tornar a crear l’alarma entre els reis de cada casa
d’aquell poble ingrat. Els menuts van córrer en to-
tes direccions i ell reposà una mica les ales a l’es-
caire d’una porteria de futbol. També amb cara de
fàstig, se li va acostar un dels monitors amb una
pilota de cuir a la mà i amb totes les intencions del
món d’esclafar-lo d’un cop sec. Però li va fallar la
punteria i el borinot va prosseguir el seu periple,
despertant més desaprovacions a tort i a dret.
19 | Glops

El dia que va decidir disfressar-se de papallona

per estalviar-se tantes mostres de repulsa, el caça-
ren de seguida i després d’una perforació mortal
al baix ventre, va passar a formar part, per sempre
més, de la vasta col·lecció d’un lepidòpter local.
Ara tothom el mira amb uns altres ulls.
20 | Joan Pinyol

SILENCI

—Compte amb l’allau! —no va dir ell.

21 | Glops

ESTAR A L’ALÇADA

Al Claudi li semblava una solemne bestiesa perquè

preferia que el reproduïssin les màquines fotogrà-
�ques i les càmeres de vídeo dels calderins. Però
res no havia pogut aturar l’Emília en el seu desig de
dibuixar-lo. Quiet, davant del mirall del local de la
colla gegantera, restava al seu costat mentre senti-
en els assajos dels Grallers Escaldats.
No es podia pas negar que la geganta tenia traça.
En els moments previs a les cercaviles, acostumava
a agafar d’amagat un pinzell i feia els darrers retocs
en els seus rostres. No ho sabia ningú, però grà-
cies a aquestes atencions tan personals, feia temps
que els gegants de Caldes de Malavella lluïen d’allò
més.
Aquella era una circumstància ben diferent.
S’acostava la dotzena festa grossa per als gegants
de les terres gironines i l’Emília s’havia entossudit
a participar-hi de múltiples maneres. Poc després
que enllestís l’autoretrat de la parella i que amagués
tant el paper com el pinzell dins l’àmfora, el cap
de colla entrà al local i, sense entendre res, es va
afanyar a retornar el mirall a lloc. Tenir els honors
d’esdevenir vila gegantera era prou especial i no
podia fallar res.
22 | Joan Pinyol

La primera sorpresa gegantina arribà amb el ve-

redicte del Concurs de Cartells. Quan el secretari
del jurat obrí la plica guanyadora, per poc que no
perd l’equilibri. L’autora del dibuix seleccionat, que
reproduïa els gegants amb tota mena de gràcia i de-
talls, era l’Emília Quirina, una calderina molt esti-
mada. Durant els tres segons que els assistents van
menester per reaccionar, el cap de colla es va recor-
dar d’un mirall, als gegants locals els van pujar els
colors a la cara i la cobla es va afanyar a interpretar
una sardana de Francesc Mas per tal que aquella
vila gironina se sobreposés a un dels desconcerts
més agraïts de la seva història.

Microconte guanyador del I Premi de microliteratura convo-

cat a Caldes de Malavella l’any 2004.
23 | Glops

GELOSIES

—No t’agrada gens la meva dona?

—No, gens.
—Ni una mica?
—Ho sento, però no.
—Va, mira-te-la amb uns altres ulls!
—T’he dit que no. Què coi et passa?
—Que hi ha un sentiment que desconec.
—Quin?
—El de la gelosia. Tothom me’n parla i voldria
sentir-lo.
—Canvia de dona. No se sap mai.
—Però, per què no et pot ni agradar una mica
la que tinc ara?
—Amb mi, ho tens fotut. M’agraden els homes.
No deus tenir pas cap germà?
—Sí, és jove i ben plantat.
—M’interessa…
—Ei, que és molt jove per a tu...
—No hi fa res, avui l’edat ja no compta.
—I tant que sí! Treu-te’l del cap, ara mateix!
—Per què?, tens por que te’l prengui?
—La veritat és que sí.
—Doncs, alegra-te’n! Ja estàs gelós!
—Ah, sí!
24 | Joan Pinyol

—Tal com ho sents.

—Home, doncs tenint en compte que m’he in-
ventat això del germà, s’agraeix el detall de posar-
m’hi.
25 | Glops

DE GEOGRAFIES SUGGERENTS

Se li va acudir donar forma a un llibre protagonit-

zat per un elefant que no hi sentia gaire i no es mo-
via gairebé gens. Després de provar sort a través
de les tècniques més innovadores, va decidir que
no. Que, tenint en compte que el personatge més
signi�cat de la seva història era un animal que no
parava de sumar anys d’experiència, resultaria molt
més original remuntar-se segles enllà, �ns a l’èpo-
ca dels neandertals, quan encara no havien tret el
nas en el mapa ciutats com Manresa. Aleshores li
vingué la inspiració més efectiva. Dibuixà l’elefant
ajagut entre planes habitades i amb l’esquena ple-
na d’ondulacions desiguals. Mai més no es mirà
Montserrat amb els mateixos ulls.
26 | Joan Pinyol

QUARANTA-NOU MÉS UN

A casa d’en Pere Poch, quants més pocs eren més

menjaven. Per això, el dia que va celebrar el seu
cinquantè aniversari li calgué allargar tant la taula
que va acabar enllaçant dos termes municipals. A
l’hora dels postres, enmig d’una prominent con-
fusió de platets diminuts i molles ajagudes pan-
xa enlaire, hi circularen, en tren regular i dins un
vagó diferent, cadascun dels seus cinquanta anys.
Els darrers, a tocar d’una màquina que no acabava
mai l’empenta i els primers, al �nal de tot, entre les
muntanyes més dolces d’una infantesa en blanc i
negre. En veure’l passar, entre el so escruixidor dels
antics calendaris, en Pere va eliminar qualsevol an-
goixa del seu rostre i va encarar el trajecte futur
amb una renovada il·lusió.
27 | Glops

AVUI PER TU, DEMÀ PER MI

A la matinada del dia de sant Miquel, una colla de

caragols venjatius van aplegar-se a l’ombra de la
fulla més gran d’una col. Tal com havien acordat,
duien enganxat al coll, el llumí que, des del darrer
aplec, cadascun havia manllevat de la capsa d’algun
lleidatà despistat.
En una �lera que �ns i tot feia goig, van anar a
trobar una de les moltes tendes que s’alçaven provi-
sionalment a la zona d’acampada. La van encerclar,
van abocar-hi al damunt els llumins i gràcies al frec
a frec d’una pedra van aconseguir encendre la roba
en dècimes de segon.
Mentre fugien del lloc amb apressades ondula-
cions de cap, van sentir els gemecs dels que, sense
entendre res, es rostien a dins.
28 | Joan Pinyol

EL REI DE LA CASA

Va comprar el tortell de Reis, estret i petit com el

seu llit.
—Senyoreta, que tingui fava, si li plau!
—En té, bon home, en té. Ja veurà com, amb
una mica de màgia de l’Orient, aquest any se salva-
rà de pagar-lo.
Havent dinat, va desembolicar el tortell amb
cura, va mastegar-lo i va engolir-lo a consciència
�ns que trobà la fava i hagué d’assumir totes les
despeses, un any més.
29 | Glops

ESTEL FUGAÇ
—Un, dos, tres, pica paret! —va exclamar ben alt,
perquè ho feia des de les esferes celestials—. Un,
dos, tres, pica paret! —va tornar-hi l’estrella Polar.
La Rigel —de la constel·lació d’Orió—, l’Algol
—de Perseu—, la Merak —que havia arribat a
aquell trosset de pati celestial des de l’Óssa Ma-
jor— i la Mizar —també de l’Óssa Major— es van
estar d’allò més quietes.
—Un, dos, tres, pica paret! —va continuar la
Polar.
En girar-se, no va veure ni enlloc ni mai més
la Mizar. Havia caigut a terra. Al planeta Terra, és
clar.
Mesos després va néixer la Bruna i la seva mare
va trobar que tenia un somriure molt brillant.
30 | Joan Pinyol

MIRADES

La pilota arribà al pou i ella mirà avall.

—Hi ha ulls que em miren!
—És clar! Són els teus re�ectits!
No la convencé. N’hi havia tres.

Microconte guanyador del Primer Premi Hespèria de Relats

Curts de Terror, Terres de l’Ebre, 2009.
31 | Glops

MAGDAVIDA

Just en el moment en què l’ombra del xiprer va ei-

xamplar-se, l’ocell s’adonà que al darrera hi havia
una natura singular. Feia estona que es comunica-
va amb les ànimes d’aquell cementiri. Les trobava
molt més conciliadores que les que omplien el món
atapeït de cossos —només vivents en matèria— del
qual provenia.
En un dels escassos instants de repòs que li
concedia la feina al diari, s’hi havia escapat i, una
vegada més, s’havia submergit en la quietud alli-
beradora.
Com que ho havia fet en tantes ocasions, aquell
màgic vuit de desembre no va adonar-se que somi-
ava. Per això, quan el subconscient va introduir-la
en la A majúscula d’una de les inscripcions funerà-
ries només van passar dècimes de bones sensaci-
ons perquè es trobés a Palenque, enmig de l’èxtasi
etern de la vall de l’Usumacinta.
Asseguda dalt d’una de les piràmides, va respi-
rar a fons, va regalar una mirada profunda a l’ho-
ritzó mexicà i, en plena comunió amb totes les àni-
mes, va obrir els braços i va abraçar el vent �ns que
un tro va esqueixar el sol.
Plovia, i l’aigua va ser capaç d’arrencar un tros-
set de vida perpètua d’aquelles pedres i de fer-lo ro-
32 | Joan Pinyol

dolar �ns a la terra humida. A mesura que baixava

va anar guanyant tamany �ns que, des de baix i en
forma de Cristina, va reclamar-la perquè s’apressés
a baixar.
Només ho va fer físicament. Des d’aquell dia el
seu esperit habita amorosament en aquell temple
maia.
Quan el Blac va despertar-la amb unes íntimes
llepades a la cara, la Magda va obrir els ulls i, men-
tre regalava un sospir ple de sentiment al gos i a
l’entorn, va reconèixer que també ella, igual que el
poeta, era quan dormia que hi veia clar.
En alçar-se, enèrgica, damunt el llit va retrobar,
encara oberta, la darrera novel·la de l’Stephen King.
Sense que ella ho sapigués mai, el llibre l’havia aca-
ronada durant tota la nit, tal i com ho feia ara el
sabó mentre dansava, bellíssima, sota la dutxa.
33 | Glops

IGUALTATS

L’encerclaven. Així li feien venir més por. I van co-

mençar a increpar-la amb insults molt desafortu-
nats. Ella no es va immutar gens. Un dels agressors
va assenyalar-la i va proclamar als quatre vents que
el nas, negre com tot el seu cos, era massa ample
per ser normal. Excepte ella, els altres van estar-hi
d’acord. De sobte, un va aconseguir que es �xessin
en les descolorides mans i van deixar volar tot de
rialles ofensives. Un altre va comentar la singulari-
tat del cabell i de seguida van arribar a la conclusió
que aquella noia no era com ells, motiu pel qual
mereixia que la discriminessin. El més radical de
tots va sentenciar que no formava part ni de l’espè-
cie humana i que, per aquesta raó, els del seu poble
havien acabat malvivint com a esclaus.
L’escalada d’insults va ser tan evident que sort
n’hi va haver d’un detall salvador. Cansada de tan-
tes discriminacions absurdes i estèrils, la noia va
badallar obertament i els agressors, per aquelles ra-
ons de la naturalesa dels homes i de les dones que
els fa copiar les accions dels altres, van començar
a badallar de la manera amb què ho fa una única
raça, la humana. Al �nal, van deixar-la tranquil·la,
sense voler confessar les seves conclusions.
34 | Joan Pinyol

NOVES PROPOSTES

Era tan tendra, innovadora, desconeguda de for-

mes i poc experimentada, que l’àvia Aurèlia no li va
quedar cap altre remei que sortir corrents de la Fira
Antiquària. Tots els estands se la volien quedar.
35 | Glops

REMEIS EFECTIUS

Des que va néixer tothom el va titllar d’insubstan-

cial i no passava dia que algú no li recriminés el fet
de no tocar de peus a terra.
Una tarda de vent no va tenir cap més remei
d’anar amunt i avall, sense parar gens quiet. Fins
que va poder lligar-se una estona a la branca d’un
ametller en �or.
Des d’allí, i mentre se sentia més in�at que mai,
li va venir al cap una idea que podia fondre-li tots
els mals i canviar-li molt la vida.
El dia següent, el globus va demanar hora per a
una sessió d’acupuntura.
36 | Joan Pinyol

QUI DIA PASSA…

A UNS estudiants de Belles ARTS no els feia RES

considerar que un dels OUS no tenia RES d’APTE
perquè un valencià veiés l’altre i etzibés a un d’ells
un despòtic, MENGE !
Sort que de seguida van arribar DILL, DIM, DI-
MEC, DIJ, DIVEND, DISS i DIU i els van convertir
en dies de la setmana.
37 | Glops

PRESSES MORTALS

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes

de segon va engolir el cul d’aigua que quedava dins
de l’ampolla de plàstic que hi havia sobre la taula.
Amb tanta set, no va arribar mai a conèixer, ni a
primera vista, el parell de peixets amb què la seva
germana volia obsequiar-lo pel seu aniversari.

Microconte guanyador del II Premi de microliteratura Santa

Juliana de Nicomèdia convocat a Olot l’any 2004.
38 | Joan Pinyol

ESTAR PER ORGUES

En entrar a la catedral, l’Harmonia no es va poder

estar d’enamorar-se d’ell. El va veure tan altiu, tan
llatí i sobretot tan imponent que s’hi va declarar
sense més. Com que l’Harmònium la correspon-
gué de seguida, des d’aquell dia li va fer sentir totes
les emocions.
39 | Glops

FAMILIARITATS

Per molt que ho provéssim, aquella discussió en-

tre els dos escalava posicions a un ritme trepidant.
Tant, que el motiu que l’havia provocada havia es-
devingut ja insigni�cant en comparació amb el to
de les paraules que fèiem créixer. Ella defensava,
gairebé a tota ultrança, que el seu avi havia estat
el constructor de l’única piscina local. Fins i tot
jurava que posseïa una sèrie de documents que
corroboraven les seves a�rmacions. Però per molt
convenciment que demostrés i molta bibliogra�a
que la subratllés, jo estava segur que era el meu avi,
i no pas el seu, el veritable constructor de la piscina
del poble.
Com que no en sortíem, vam posar el cas en
mans de terceres parts i aleshores, el meu pare i
marit d’ella (que és la meva mare) ens tragué de�-
nitivament de dubtes. El constructor havia estat el
seu avi, besavi meu.
En conèixer la resolució de�nitiva d’aquell con-
curs, no em va saber molt de greu perquè, si bé
havia d’atorgar-li la raó a ella, gest que sempre cos-
ta, no li havia de donar pas tota ja que el meu avi,
encara que només fos per obligacions �lials, segur
que hi va participar.
40 | Joan Pinyol

ROMANTICISMES DOMÈSTICS

—Aquest nen té papallones dins el cap. Que es pas-

si el dia recitant poesia del xv és una cosa, però
que arribi a encantar-se guaitant la lluna plena du-
rant més de tres quarts d’hora em sembla que ja
ultrapassa tota normalitat. Penso que hauríem de
fer alguna cosa.
—I si el portem al metge?
—Dona, jo no em precipitaria. Potser es tracta
d’una a�ció passatgera.
—Doncs, què fem?
—Jo li diria la veritat.
—Quina?
—Que mira encantat una parabòlica del veïnat.
41 | Glops

VISIONS PARCIALS

Va entrar a poc a poc, a copets de bastó. Fins que

amb les mans va retrobar el respatller d’una cadira
i s’hi va asseure com si res. De seguida va notar
la �aire de la primavera i va recordar com les pa-
pallones dibuixaven cercles de colors. Poc després
va sentir la sirena d’un vaixell i va imaginar l’altiva
manera amb què s’obria camins dins la mar. Ales-
hores va somriure, per tot el que aleshores el venia
a trobar i també per una sensació de calor que li
con�rmava que el bon temps havia arribat.
Quan la infermera va pronunciar el seu nom i
ell la va anar a trobar decidit, cap dels que ompli-
en la sala d’espera d’aquella consulta, no es va voler
perdre ni un detall de la seva particular manera de
ser.
Només tenien ulls per aquestes coses i mai no
arribarien a veure que, pel que feia a les més essen-
cials de la vida, eren d’allò més cecs.
42 | Joan Pinyol

DE FÈCULES EMERGENTS

Més d’un la coneixia com la grillada, i no era per-

què sí. Aquella patata tenia un geni de mil dimonis,
no volia que li busquessin les pessigolles per res i
molt menys que li toquessin el crostó. Perquè no
en tenia.
43 | Glops

PER SEMPRE

Era el seu aniversari i li feia una il·lusió in�nita que

el Miquel li fes un regal singular, diferent dels que
havia rebut d’amors pretèrits en aniversaris anteri-
ors. Amb la responsabilitat que l’obsequi respon-
gués a les expectatives creades, el seu xicot va tenir
una pensada de�nitiva.
Li va regalar una corona de �ors, amb dos ben-
entesos: Que per tradició les �ors han esclatat a la
llum amb tot el romanticisme del món i que segur
que era un detall sense precedents en el seu histo-
rial d’obsequis.
Quan ella va obrir el paquet i després de coronar
de ràbia el Miquel, li va assegurar que aquell detall
tan �orit també simbolitzaria un comiat etern.
44 | Joan Pinyol

BASES PER AL BENESTAR

Després d’una hora sense tocar de peus a terra,

les tres gavines vam apropar-nos al port de Llan-
çà. Com que el cansament era prominent, abans
d’arribar a la costa vam decidir reposar les ales en
tres barquetes ancorades. Mentre descansàvem en
paral·lel, una va dir que havia triat aquella barca
perquè l’havia vist navegar i li oferia tota mena de
garanties. L’altra va explicar-nos que es re�ava més
de la marca de les embarcacions i que reposava en
una Zodiac perquè havia sentit que era la millor. Jo
només em vaig guiar per una plataforma que sem-
blés segura i la resta em va ser ben indiferent.
Mentre allargàvem la conversa, una onada ens
va cobrir del tot i de l’impuls del vent vam anar a
parar a una roca a tocar de la costa, que va assegu-
rar-nos per igual, que ens va permetre assecar el
plomatge i que no ens va deixar tenir tants mira-
ments.
45 | Glops

LA MARE NATURA

Dues hores abans de l’arribada a la pista d’esquí de

la família reial, un autocar ple a vessar de guardes-
patlles va fer-se pas a Cabreira Peret. En pocs mi-
nuts es van calçar els esquís i van inspeccionar el
terreny.
Vint-i-cinc descensos sincronitzats després, pel
mig de les principals pistes i tot formant una serp
ben acompassada, els primers trenta-cinc guarda-
espatlles van anar frenant als peus de cada arbre
per fer-hi guàrdia permanent i per remenar la neu
que hi havia damunt les arrels. D’altres van recollir
mostres de neu en pols del mig de la pista i d’es-
corça dels arbres i, en helicòpter, les van enviar a
un laboratori o�cial per tal d’analitzar-les. Un pa-
rell més, van contactar amb el Servei Meteorològic
Nacional perquè els facilités una predició �able del
lloc, de cara a les properes cinc hores. I dos més
van repassar amb un pinzell � cada racó de l’estruc-
tura metàl·lica del telecadira que havia de projectar
els monarques, encara més amunt.
Abans de les testes coronades, va aparèixer
també una furgoneta de material esportiu amb els
esquís nous de trinca que havien de menester els
monarques i la descendència directa.
46 | Joan Pinyol

I aleshores sí, entre un eixam d’helicòpters, que

per poc que no topen amb el que tornava del la-
boratori, la família reial, sota ulleres de grans di-
mensions i anoracs llampants, va davallar dels cels,
es va calçar els esquís que els esperaven a peu de
telecadira i va en�lar costa amunt, entre vint-i-set
guardaespatlles asseguts colze a colze que no pa-
raven de mirar en totes les direccions. En una van
interceptar un esquirol que esmolava una pinya i li
van llançar una xarxa al damunt. No fos cas.
A mig descens, però, entre els guàrdies que es
quadraven a banda i banda a tocar de cada arbre, la
mare natura tampoc no va voler ser menys i els va
obsequiar amb una allau que els va colgar a tots.
47 | Glops

A DISGUST DEL CONSUMIDOR

Després d’assaborir uns gustosíssims peus de porc,

va sentir-se tan bé que va afegir una quantiosa pro-
pina al compte i, amb un somriure d’orella a orella,
va sortir del restaurant.
Però quan —en plena via pública— veié passar
un garrí damunt d’un patinet d’última generació i
sense cap extremitat, se li regirà tant l’estómac que
va decidir dinar una altra vegada, ara en un restau-
rant vegetarià.
Les cols, les cebes i els bròquils tampoc no li ho
van perdonar mai.
48 | Joan Pinyol

TU SÍ QUE ETS UN TRESOR!

Poc s’imaginava la Roser T. que en capgirar-se tro-

baria al �nal una t i em descobriria el secret.
49 | Glops

DE PARAULES MAJORS

—Benvolguts passatgers del vol 1313. Els parla el

comandant de la nau per informar-los que s’acaba
de desprendre un dels dos motors de l’aparell, mo-
tiu pel qual l’avió vola amb una lleugera inclinació
cap a la dreta. Però no pateixin, era un motor vell
i feia temps que no anava a l’hora. També els he
de comunicar que durant l’enlairament s’ha obert
un dels compartiments posteriors i a hores d’ara
hem de lamentar la pèrdua de diversos equipatges.
Pocs, en comparació als que encara queden. També
vull que sàpiguen que el tren d’aterratge ha quedat
del tot malmès, per la qual cosa ens caldrà aterrar
amb la panxa de l’avió. Millor, així segur que no
se’ns punxaran les rodes. Per últim, i a causa de la
vaga de personal de l’aire, també voldria afegir que
s’hauran de servir vostès mateixos el refresc habitu-
al perquè les hostesses de vol han desertat a darrera
hora i s’han quedat a terra. Apro�tin l’avinentesa
per servir-se més d’un got. M’acaben de fer saber
que l’aeroport de destinació es troba en �ames i en
ple agost ressequen de seguida l’alè. Sense més, els
agraeixo la con�ança que han tingut en la nostra
companyia Air Anava Bé i els desitjo un feliç vol.
50 | Joan Pinyol

LITERALMENT

Quan la mare del Gerard, que gairebé l’arrossega-

va pel carrer, va trobar-se l’Eulàlia, una companya
d’estudis que també anava al costat de la seva �lla
Alba, a més de les mostres d’alegria pels anys que
feia que no es veien, va fer que el seu �ll acluqués
l’ullet a la nena. Era l’última acció simpàtica que
havia après i el Gerard ho va fer.
Però quan l’Eulàlia va voler correspondre d’igual
manera tot dient a la seva �lla “pica-li tu, també
l’ullet”, l’Alba es va avalançar cap al Gerard i el va
colpejar a la cara de tan mala manera que, per poc,
que no el desgracia per sempre més.
Mentre encara duraven els plors del Gerard, la
seva mare va agafar-lo i se’l va endur empipada tot
exigint a l’Eulàlia que un altre dia precisés més les
paraules.
51 | Glops

DRAMA EN 2 ACTES

Acta de naixement

10
20
30
40
50
60
70
80
90

Acta de defunció.

Demà tancat, per descans del personal.

52 | Joan Pinyol

ABANDONAMENT DE LA LLAR

Vivia sol i sortia ben poc de casa. Una tarda, en què

hagué de fer-ho per obligacions mèdiques, va pro-
var de marcar el seu número de telèfon des d’una
cabina per poder deduir si algú, per aquelles males
coincidències de la vida, l’havia trucat justament
quan era fora i havia deixat un missatge al seu con-
testador automàtic. La sorpresa que es va endur va
ser majúscula. En sentir el senyal, segons el qual el
seu telèfon comunicava, li va entrar tanta por de
trobar-se un intrús a casa seva, que va decidir no
tornar-hi mai més.
53 | Glops

EMOCIONS PRIMERENQUES

S’havia convertit en una mare tan prematura que,

en veure a pocs metres la cavalcada de Reis, no va
poder reprimir les mateixes tendres llàgrimes d’il-
lusió que havien davallat del seu rostre no feia gai-
res anys.
La �lla que tenia en braços va mirar-la amb tan-
ta sorpresa que es va perdre tots els detalls de la
passejada màgica.
54 | Joan Pinyol

VINE!

Davant la làpida sentí la pressió d’unes mans fredes

sobre el coll. Del món exterior, no en sabé mai més
res.

Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts

de Terror 2009.
55 | Glops

REALITATS DE SOMNI

Quan va obrir els ulls i va veure aquella noia jove,

es va convèncer que havia somiat llargament i que
el seu subconscient l’havia fet avançar molts anys
enllà, durant els quals havia canviat de feina en tres
ocasions, li havia crescut una llarga barba, havia
testimoniat l’envelliment de l’estimada, i �nalment
havia perdut la feina i ara es trobava a l’atur. Sort
que la visió d’aquella noia, jove i esplèndida, el va
convèncer que tot era producte de les seves imagi-
nacions nocturnes i no es va poder estar de som-
riure sastisfet en veure’s encara jove i en sentir una
absoluta plenitud de cos i d’esperit.
Fins que va notar que li coïa la llarga barba, �ns
que va reconèixer que aquella bellíssima criatura
era la seva �lla —cada dia més semblant a la mare,
de jove— i �ns que aquesta mare, castigada física-
ment per anys de sacri�cis i d’angúnies, va entrar a
l’habitació, va aixecar la persiana amb energia i va
amenaçar-lo amb el divorci si no s’alçava de segui-
da a buscar feina.
56 | Joan Pinyol

DE REGUSTOS INTENSOS

El primer glop de cafè de Chiapas li va portar re-

cords del bar Revolución, enmig de la intensitat
pictòrica de les cases de San Cristóbal. Del seu
particular mercat de fruites i de tota mena de co-
mestibles oferts de la manera més singular. Del pati
interior de la Casa del Pan. De les dones felices que
havia vist banyar-se en una de les sortides naturals
d’aigua de la selva de Palenque. De la imponent
cascada de Misol-ha, immutable al pas de la vida.
De la bellesa natural d’Agua Azul. De la xafogor as-
�xiant del poble de Palenque, amb les formigues
que recorrien dia i nit les seves parets i amb la iaia
que obria la mà perquè es pogués omplir d’un do-
natiu que li allargués uns dies el trist �nal de la seva
existència. De la proclama dels cursos de capacita-
ció per a conductors d’unitats públiques de trans-
port. Del perill que corre la vida dels cocodrils que
viuen al Cañón del Sumidero per culpa de la conta-
minació que generen els homes. Dels caps de porc
esquitxats de mosques que s’exposaven damunt els
taulells de les parades de carn del mercat. Dels chi-
cleros que tenien la fama de vendre droga en lloc de
llaminadures. De la protesta contra les noves carre-
teres que s’omplien de controls militars. I del so de
les marimbes a la fresca dels zócalos...
57 | Glops

Quan més convençut estava que aquella aroma

única l’havia traslladat novament a uns referents
inoblidables, una trucada de telèfon va recordar-
li que calia que es dediqués a assumptes urgents.
Però també el va fer adonar que, si bé aquell em-
briagador cafè feia estona que s’havia refredat, el
record que s’havia emportat de Mèxic gaudiria per
sempre d’una calidesa envejable.
58 | Joan Pinyol

A QUI LI AMARGA L’AMOR?

Vaig perdre el cap per aquella Amantis religiosa

mentre em feia l’amor. Qui sap on para la vida!
59 | Glops

REENCARNACIONS
(A tocar de la cafetera de la consulta de dos dentistes)
—Tu hi creus en la reencarnació?
—De cap de les maneres. I em sobta que tu, que
extreus unes peces que no rebrotaran per molts se-
gles que passin, puguis plantejar-te el dubte.
—Home, una cosa no treu l’altra. A vegades
penso que si em reencarnés no m’importaria fer-
ho en un animal.
—Ah sí, en quin?
—Avorrit com estic de fer obrir boques dolo-
roses, m’agradaria ser un dofí i fer tombarelles pels
aires dins la piscina d’un aquàrium.
—Avui sí que no t’entenc. Per què?
—Per deixar la gent també bocabadada, però
per altres causes més alegres. I tu, després de la
teva llarga experiència d’odontòleg, en quin animal
t’agradaria reencarnar-te?
—Sens dubte, en un gos.
—La raó?
—Perquè aleshores seria jo qui ensenyaria to-
thora les dents.
60 | Joan Pinyol

S’HA QUEDAT, AIXÍ

La sequera li va arruinar la vida. L’herba ja no crei-

xia i, un a un, van anar morint els caps del seu bes-
tiar. Igualment, totes les aixetes de la casa van dei-
xar de rajar. Un dia la dona, li va dir (amb la boca
seca), que ja en tenia prou i que se n’anava a França,
on rajaven millors esperances de futur.
Sol, sec i acalorat, va rebre la visita del metge.
Després de fer-li un cop d’ull per fer front als do-
lors que sentia, va diagnosticar-li que patia de gota.
La notícia ressecà per sempre més el seu somriure.
61 | Glops

MATAR EL CUC

Després de la cercavila o�cial de Festa Major, a

l’hora en què la fantasia havia arraconat la tristesa
de tot el poble, la Marta i el Martí van sentir una
buidor tan pronunciada a l’estómac que van decidir
sortir a matar el cuc d’alguna manera.
En Martí va preparar els estris i poc després va
començar la cacera. La Marta va pensar que era
meravellós trobar de seguida una solució pràctica
per a cada problema. Per això va fer-li costat.
—I si, abans de morir, la bèstia s’hi tornava?, es
va preguntar.
Després de dues hores de recerca, de capgirar
un per un cada granet de sorra de la platja i d’aco-
tar-se per veure què guardaven les ombres de les
�ors, els dos van desistir en l’intent i van arribar al
convenciment comú que era molt millor continuar
participant de la festa gran. Tanta incertesa, els ha-
via tret la gana.
62 | Joan Pinyol

D’ACOMIADAMENTS AMB PRECEDENTS

Va quedar-se a l’atur perquè s’entregava a la feina

amb massa amor. Mai més no li van permetre que
tornés a fer de meuca.
63 | Glops

POR DE PORTA

Enmig de la nit i sense peus, el llençol ens vingué a

trobar. Però s’enganxà al pany de la porta i només
ens va quedar la por.

Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts

de Terror 2009.
64 | Joan Pinyol

MAREJOS

Va decidir no acompanyar la família a la platja amb

l’excusa que el viatge en cotxe el marejava. Després
d’una hora, sol i abatut de l’apatia de no saber què
fer, es va adormir al sofà del menjador durant mit-
ja hora, temps su�cient perquè, de manera directa,
l’interceptés contínuament un raig de sol provinent
del balcó i el maregés de tal manera que va acabar
traient el dinar.
65 | Glops

DE QUAN LA VIDA PASSA VOLANT

Així que es va despertar, va alçar el vol, amb aque-

lla mena d’alegria de poder perdre’s entre camins
de vent. Una estona després va fer cap a una plat-
ja tan misteriosa que cap peix gosava acostar-s’hi
mai. Però a la libèl·lula no li feia res i, com si fos
un pinzell que s’encanta a mitja pintura, va aterrar
arran d’aigua i s’entretingué a sortejar les onades.
La llàstima va ser després, quan va sobrevolar unes
cases de pescadors.
Atreta per la portada d’un llibre que, ajagut en
un prestatge, apro�tava els cops d’aire per autolle-
gir-se, va entrar en un dels menjadors i es va acos-
tar tant a les lletres d’una de les pàgines que, ben a
contracor, una ventada la va convertir per sempre
en un punt de llibre.
66 | Joan Pinyol

RITMES NATURALS

Per ordre o�cial, feia estona que lluïa el fusell a to-

car del jeep de la Guàrdia Civil. Com cada Diada
Nacional de Catalunya, el desplegament policial
pel centre de la ciutat era més que obligat i per això
el Francisco complia amb les seves obligacions amb
el cos garratibat dins l’uniforme.
Fins que va sentir el so de la tenora i va dei-
xar-se endur pels acords musicals. Sense gairebé ni
adonar-se’n, va començar a seguir el ritme amb els
peus. El seu superior va cridar-li l’atenció de tan
mala manera que, de l’incipient entusiasme, no en
va quedar res.
67 | Glops

RIALLES DE COMIAT

Hi havia dol al barri. La persona �nada no tenia re-

cursos en aquest món i havia marxat a provar sort
en l’altre sense fer gaire soroll. Els veïns van con-
tractar dues dones perquè el vetllessin plorant tota
la nit. Però l’expressió pública d’aquell sofriment va
durar poc. Quan feia un quart d’hora que havien
començat a guanyar-se el sou i a merèixer �ns i tot
pagues extres per cada crit que llancessin a l’aire,
a una de les dues li va venir un atac de riure tan
pronunciat que va encomanar a l’altra les mateixes
ganes de somriure escandalosament.
Sense possibilitats reals que recuperessin el si-
lenci i el recolliment que obliguen aquesta mena de
situacions, el representant dels veïns les va despat-
xar de seguida davant l’absoluta impassibilitat del
difunt.
68 | Joan Pinyol

PROBLEMES ETÍLICS

—Tinc problemes amb l’alcohol!

—Mira de no pensar-hi! —li va respondre l’amic
més íntim, per animar-lo.
No hi va pensar més, però en el fons del botiquí,
l’ampolla de plàstic continuava vessant.
69 | Glops

ADMIRACIONS

Sense cap i sobre un toll de sang, l’estruç enveja la

solidesa dels penjats que torcen el seu quan els pas-
sa per davant.

Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts

de Terror 2009.
70 | Joan Pinyol

QUE CORRI L’AIRE!

L’Antoni la va veure un dia, des de la seva barca,

abans que es fongués mar endins i va sentir una
atracció molt forta per ella, molt més gran que la
que podria despertar-li la sirena més seductora de
tot l’oceà.
Un dia, a tocar de les acompassades ones, la va
veure venir de nou, altra vegada damunt l’esquena
d’un home. Però no hi feia res. L’enamorament que
sentia per aquella bombona d’oxigen havia agafat
dimensions tan incontrolables que, en passar-li pel
costat, el cor li va bategar amb una passió inusual
i va notar que li faltava l’aire. En vida, no va sentir
res més.
71 | Glops

LLETRAFERIDA

La Judit tenia molts projectes de futur �ns que es va

convertir en un escorpí. Era una tarda qualsevol,
cap al tard. Mentre escrivia i enllestia una parau-
la, va veure projectada l’ombra d’un punxó damunt
del full. No se’n sabia avenir, però va decidir conti-
nuar escrivint la frase, com si res.
Uns quants paràgrafs més avall, va notar una
desacostumada tibantor a mitja esquena i va de-
cidir deixar el text. Es va alçar de pressa, amb la
inestimable ajuda de les diverses potes que se li
articulaven a banda i banda, i de cop es va veure
encerclada per una amenaçadora corona de foc. En
no trobar escapatòria, es va clavar el bolígraf al pit,
sense més contemplacions.
72 | Joan Pinyol

D’INESPERADES PRECIPITACIONS

En Nort no se’n podia estar de mirar cap avall. Des

d’aquella talaia, al capdamunt del major gratacels
de la ciutat, observava la vida a una distància im-
ponent. De cop i volta va alçar-se, amb tot el res-
pecte pel que li quedava de vida, i es va llançar al
buit.
Mentre queia, la dona que feia uns minuts que
havia perdut el nom i el buscava pertot, se’l va
mirar de dalt a baix i es va desmaiar mortalment
abans que en Nort es fongués per sempre en un im-
pacte de�nitiu.
73 | Glops

ENVEJA FAMILIAR

Ofès pel grau de pedanteria del Miquel, que no pa-

rava d’esplaiar-se sobre les excel·lències, les virtuts i
els enriquiments del seu pare, en Quimet va arribar
plorós a casa convençut que ell, orfe de naixement
segons li havien explicat, tenia ben poc a contrares-
tar. De res no li serviria mai desconèixer que, per
part de pare, era germà d’en Miquel.
74 | Joan Pinyol

DE FUNCIÓ

El ventríloc clogué l’actuació quan el ninot li perfo-

rà l’organisme amb la mà. No parà d’obrir i tancar
la boca �ns que morí.

Microconte seleccionat en el Premi Hespèria de Relats Curts

de Terror 2009.
75 | Glops

FER AIGÜES

—Si no vols que esclati de cop i acabem fent un

lleig a les parets del nostre aquàrium, si et plau, no
m’in�is més el cap!
—Deixa’t estar! Conec el Neptú des de fa anys
i et dic que el dofí no està gaire �. Aquesta tarda,
després de berenar, li hauríem de péixer el medica-
ment experimental sense que ens veiés ningú. Si li
passa mai res, t’asseguro que la desgràcia es lamen-
tarà molt temps a la nostra ciutat.
—No exageris!
—Fes-me cas. Aquest animal marí és únic en la
seva espècie.
—I un be negre!
—Més aviat un dofí blanc amb taques transpa-
rents que permeten veure l’interior del seu organis-
me. Una peculiaritat zoològica realment fascinant.
Així que li van administrar la nova medicina,
el Neptú va patir uns efectes secundaris d’allò més
colpidors. Va sortir volant pels aires i sort en va te-
nir que l’aquàrium era a tocar de la costa.
Fa tres anys que, des del fons de la llibertat, es
troba la mar de bé. Molt millor que els responsables
dels do�ns de l’aquàrium, des del fons de la presó.
76 | Joan Pinyol

COBRIMENT DE COR

De la consulta de cardiologia el derivaren de se-

guida a la unitat de cures intensives. I aleshores, sí.
Després d’una radiogra�a de gran precisió, el facul-
tatiu es va adonar que tenia el cor tan carregat que
no es va poder estar de recomanar-li que fes una
mica d’endreça en la seva vida sentimental i deixés
les sis amants que hi sortien retratades. L’home va
abandonar l’hospital amb el cor més clar.
77 | Glops

VEURE-LA VENIR

Feia dies que sentia que se li acostava la mort i es

va proposar ser el primer ésser encara viu de la his-
tòria de la humanitat a l’hora de detallar com arri-
bava. Però no hi va ser a temps. El nínxol li va re-
cordar la llarga banyera on sovint estovava aquests
pensaments i es va adormir.
78 | Joan Pinyol

VOLER LA LLUNA

—Si tant la pretens, tu mateix, però passi el que

passi, després no em vinguis a buscar! —va etzibar-
li la mare en veure’l amb la mirada perduda.
El Roc continuava allí, amb la mirada perdu-
da en la seva ambició. Volia la lluna, sí. No pas les
estrelles, i amb aquesta emoció tan viva, va obrir
l’armari, va agafar els estris més efectius per a caçar
papallones i va sortir al carrer, mirant tothora en-
laire i fent néixer una il·limitada curiositat entre els
vianants que trobava a banda i banda.
D’ell no se’n va saber mai més res. La mare,
però, assegura convençuda que, enmig de la conca
principal de la lluna sovint hi veu una petita ombra
humana, entre papallones de mil colors.
79 | Glops

EL MILLOR AMIC DELS MICROCONTES

La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava

molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de
gran fama internacional.
Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va
imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra
cursiva que, contra el que creien molts, no li agra-
daven pas tots els ossos. També va afegir que no
se sentia obligada a empaitar tots els gats del món.
No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es
delia per deixar de ser immaculat, també va donar
a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby
d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que
havia passat a la història per l’incondicional amor
que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després
de perdre’l en aquest món. En morir, en Bobby es
va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, �-
del, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel
seu protector domèstic. Fins que el gos també morí
i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.
Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar
per sempre més al costat del punt i �nal d’aquest
microconte.
 No he estat més breu
perquè no he tingut temps.

Heinrich Heine
ÍNDEX DE RELATS

Grandeses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .11
Tirant e Güelfa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .12
A peu de costa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .13
Efectes de la desmemòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . .14
Reaparicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15
No podrà ser . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .16
A cadascú el que és seu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .17
No siguis borinot! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .18
Silenci . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .20
Estar a l’alçada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .21
Gelosies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .23
De geogra�es suggerents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .25
Quaranta-nou més un . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .26
Avui per tu, demà per mi . . . . . . . . . . . . . . . . . . .27
El rei de la casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .28
Estel fugaç . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .29
Mirades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .30
Magdavida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .31
Igualtats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .33
Noves propostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .34
Remeis efectius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .35
Qui dia passa…. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .36
Presses mortals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .37
Estar per orgues . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .38
Familiaritats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .39
84 | Joan Pinyol

Romanticismes domèstics . . . . . . . . . . . . . . . . . . .40

Visions parcials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .41
De fècules emergents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .42
Per sempre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .43
Bases per al benestar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .44
La mare natura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .45
A disgust del consumidor . . . . . . . . . . . . . . . . . . .47
Tu sí que ets un tresor! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .48
De paraules majors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .49
Literalment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .50
Drama en 2 actes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .51
Abandonament de la llar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .52
Emocions primerenques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .53
Vine! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .54
Realitats de somni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .55
De regustos intensos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .56
A qui li amarga l’amor? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .58
Reencarnacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .59
S’ha quedat, així . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .60
Matar el cuc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .61
D’acomiadaments amb precedents. . . . . . . . . . . .62
Por de porta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .63
Marejos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .64
De quan la vida passa volant . . . . . . . . . . . . . . . . .65
Ritmes naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .66
Rialles de comiat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .67
Problemes etílics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .68
85 | Glops

Admiracions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .69
Que corri l’aire! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .70
Lletraferida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .71
D’inesperades precipitacions . . . . . . . . . . . . . . . .72
Enveja familiar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .73
De funció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .74
Fer aigües . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .75
Cobriment de cor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .76
Veure-la venir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .77
Voler la lluna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .78
El millor amic dels microcontes . . . . . . . . . . . . . .79
Joan Pinyol i Colom neix a Capellades l’any 1966 i
és narrador. L’any 1984 inicia una relació epistolar amb
Pere Calders que es converteix en el veritable estímul de
la seva producció narrativa. L’any 1989 es llicencia en Fi-
lologia catalana, des d’aleshores treballa a l’ensenyament
secundari i el 2008 es converteix en catedràtic de llen-
gua catalana i literatura.
Col·laborador habitual de diversos mitjans de comuni-
cació escrits, radiofònics i audiovisuals, a més de parti-
cipar en diverses antologies narratives, �ns al moment
és autor de les obres següents:
Narrativa
Balancí d’onades. Picanya: Ed. del Bullent, 1994
Avinguda Capri. Barcelona: Columna, 1999
Ningú ve fet a mida. Eivissa: Res Publica, 2001
Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna. Be-
nicull de Xúquer: 7 i mig, 2001
Inquieta nit i altres contes. Eivissa: Res Publica, 2003
Micromèxics. València: Brosquil, 2007
Pilota de set. Barcelona: Proa, 2008
Novel·la
Stòitxkov i So�a. València: Brosquil, 2003
Dorotea i la joia gegantina. València: Brosquil, 2005 [ju-
venil]
Fi de curs a Bucarest. Barcelona: Baula, 2008 [juvenil]
Poesia
Versos i dibuixos. Capellades: l’autor, 2000
Biografies
Pere Bosch. Un temps, un poble, un home (amb altres au-
tors). La Pobla de Claramunt: Ajuntament, 1996

Podeu conèixer el Joan Pinyol

al seu bloc: http://www.joanpinyol.net
i a la seva pàgina web:
http://www.escriptors.cat/autors/pinyolj