CARRER115 FEBRER 2010

WWW.FAVB.CAT

Qui atura la
Telefónica?
Anna carlota

D’ENTRADA, pàgines 2 a 5

Telefónica fa la seva amb
el beneplàcit municipal
El trasllat de la seu de Telefónica al 22@ ha
implicat rèdits urbanístics per al gegant de les
comunicacions que incompleixen un conveni signat
pel propi Ajuntament. Els barris hi perden
Albert Recio
professor d’Economia
i vicepresident de la Favb
Telefónica ha format part de
la nostra vida quotidiana des
de fa molts anys. I malgrat que
el mercat telefònic s’ha libera-
litzat, segueix controlant una
bona part del mercat tant de
telefonia fixa como de mòbil
(43,8% del mercat) i d’accés
a Internet (55,9%). I segueix
comptant-se entre les empre-
ses més cares de la Unió Euro-
pea, com recentment ha deixat
palès un estudi de la Comissió
del Mercat de Telecomunicaci-
ons pel que fa a Internet (veure
“El País” del 18 de desembre de
l
El conveni que permet
guanyar espais de
Telefónica per a
equipaments se signa
a canvi que l’empresa
pugui fer habitatges a
l’avinguda Roma
2009). La seva prepotència no es
mostra tan sols en la imposició
d’uns preus abusius. En molts
barris tenim experiència de la
forma com tracta d’implantar
les discutides antenes de tele-
fonia mòbil, de la seva resis-
tència a acatar les sentències
que han declarat la il·legalitat
d’una antena. Però aquest arti-
cle no tracta de com funciona el
seu negoci principal, les teleco-
CARRER115 febrer 2010 D’ENTRADA 2
municacions, sinó d’un aspecte
col·lateral: el de la seva acti-
vitat immobiliària. Una versió
particular d’allò que ha estat
un dels grans espais de negoci a
la nostra ciutat. Un espai en el
qual el paper del sector públic,
especialment de l’Ajuntament,
hi té molt a veure.
El conveni urbanístic
El 23 de novembre de 2005
l’Ajuntament de Barcelona,
Telefónica S.A. i Telefónica de
España SAU signen un conveni
que preveu alterar les qualifi-
cacions urbanístiques dels equi-
paments de Telefónica a la ciu-
tat. De resultes d’aquest acord
finalment s’aprova una modifi-
cació del Pla General Metropo-
lità (PGM) en data d’abril del
2007. L’objectiu palès d’aquest
acord és el de generar fons de
finançament perquè Telefóni-
ca construeixi una nova seu al
22@. I la manera d’aconseguir-
ho és convertint la seu actual,
l’edifici Estel de l’avinguda
Roma, en un edifici d’habitat-
ges privats.
Per fer possible aquesta mo-
dificació calia, però, mecanis-
mes de compensació que la fes-
sin legal i legitimable. I aquest
és el contingut del conveni i
del document de modificació
del PGM. Tal i com es justifica
en l’apartat 1 de la proposta de
modificació, l’objectiu de tot
el procés és doble:
a. “L’adequació de la plani-
ficació urbanística de les fin-
ques propietat de Telefónica
de España SAU a la ciutat de
Barcelona motivada, per una
part, pel seu desús com a con-
tenidors d’infraestructures de
telecomunicacions a causa de
l’evolució tecnològica i, per al-
tra part, pel trasllat de les ac-
tivitats de la companyia a una
nova seu dins la ciutat.”
b. “El desús tecnològic de
les edificacions possibilita que
la major part d’elles es puguin
destinar a altres activitats com
equipaments millorant la ca-
pacitat dotacional del barri en
què s’ubiquen.”
La forma de dur a terme
aquest acord és mitjançant un
canvi de qualificacions. D’una
banda, la seu de l’avinguda
Els edificis que podrien ser
equipaments
3 Casc Antic
Edifici Mercaders (Mercaders, 26)
3 Sagrada Família
Edifici Sant Pau (Sant Antoni M. Claret, 250)
3 Esquerra de l’Eixample
Edifici Arenes (Gran Via, 393)
3 Sant Antoni
Edifici Paral·lel (Marqués de Campo Sagrado, 22)
3 Les Corts
Edifici Loreto (Bordeus, 18-20)
3 Font d’en Fargues
Edifici Horta (passeig Maragall, 397-403)
3 Gràcia
Edifici Carmel (Alegre de Dalt, 36-38)
3 Prosperitat
Edifici Sant Andreu (Boada, 18)
3 Sant Andreu Nord
Edifici Torres i Bages (Cinca, 39-47)
Roma passa a ser qualificada
com a habitatge. Per compen-
sar aquesta requalificació s’in-
clouen diferents actuacions:
- Telefónica cedeix gratuïta-
ment a l’Ajuntament l’interior
d’illa de Roger de Llúria-Pro-
vença-Pau Claris-Diagonal i el
terreny qualificat com a 6a a
l’avinguda Roma-Viladomat.
- Es compensa amb la pèrdua
d’edificabilitat que Telefónica
tenia a dues finques protegides
(dos edificis modernistes) a Re-
pública Argentina 227 i Proven-
ça 231.
- Es passa a qualificació 7a
(equipament de titularitat pri-
vada) nou centrals de Telefóni-
ca repartides per la ciutat, als
carrers Mercaders (Ciutat Ve-
lla), Arenes i Paral·lel (Eixam-
ple), Loreto (les Corts), Carmel
(Gràcia), Horta (Horta Guinar-
dó), Sant Andreu (Nou Barris),
Torres i Bages (Sant Andreu) i
Sant Pau (Sant Martí).
Aquests últims són els edi-
ficis que en un termini de deu
anys poden convertir-se en
equipaments. Explícitament es
diu que “la destinació del sòl
qualificat de sistema d’equi-
paments haurà de concretar-
se en un Pla Especial entre els
tipus d’equipaments següents:
docents, sanitari-assistencials,
culturals i religiosos, esportius i
recreatius, d’abastament i sub-
ministrament i tècnic-adminis-
tratius i de seguretat”. Encara
que es preveia titularitat priva-
da, queda clar que l’objectiu
és reconvertir centrals obsole-
tes en equipaments.
En el conveni signat entre
l’Ajuntament i l’empresa (punt
segon) s’explicita a més que
“cuando se proceda a la nueva
construcción o a la rehabilita-
ción integral de los edificios,
entendida ésta como de obras
que afecten a la mayor parte
del edificio (…) la actividad re-
lativa al servicio de telecomu-
nicaciones no podrá superar el
50% del techo edificado actual
del inmueble.”
El conveni té molts punts
poc clars. No fixa terminis
temporals de transformació.
Durant deu anys Telefónica té
mans lliures. I la proposta del
50% fa difícil la seva aplicació
en el cas de reformes d’edifi-
cis, ja que és complicat com-
patibilitzar en un mateix edifici
un equipament telefònic i un
d’una altra mena. Aquesta am-
bigüitat es manifestarà després
en el seu funcionament.
El cas de Prosperitat
Un dels nou edificis requalifi-
cats, l’anomenat Sant Andreu,
al carrer Boada, està dins el
barri de Prosperitat (Nou Bar-
ris). És un edifici que portava
un cert temps desocupat. En un
barri d’una altíssima densitat,
manca d’espai i problemes en
els equipaments existents.
Des que es va anunciar el
conveni, l’Associació de Veïns
i Veïnes va veure que era una
possibilitat per obtenir un es-
pai d’equipaments necessari.
Que estigués qualificat d’equi-
pament privat era el menys
important perquè sempre es
podia renegociar la compra. El
primer cop que ho va plantejar
l’associació, l’Ajuntament ja va
dir que no s’havia entès bé, que
l’edifici era per a Telefónica i
que l’Ajuntament no hi pensava

fer res. Però es va seguir insis-
tint. Per una banda, perquè Te-
lefónica hi tenia instal·lada una
antena que el jutjat va decla-
rar il·legal. Però que ha costat
més de dos anys treure-la i en
el mateix període l’empresa
ja n’ha instal·lat una de nova.
Però, sobretot, perquè els pro-
blemes d’alguns equipaments
del barri, en especial el Casal
de Joves i l’Escola d’Adults,
però també el Casal de Barri de
Prosperitat, tenen importants
mancances d’espai i adequa-
ció. El moviment associatiu va
llançar la campanya “Telefóni-
ca per al barri” i la va incloure
com a proposta en les qüestions
a desenvolupar en el PAM 2007-
2011. El districte va respondre
que era difícil i només es va
comprometre a “fer les gestions
per veure’n les possibilitats...”.
Era una forma elegant de dir
que no pensaven fer res.
A finals de l’any passat van
començar a fer-se obres a
l’edifici. I es va exigir a l’Ajun-
tament informació i actuació.
Sempre deien que es tractava
d’obres menors. Però els veïns
veien que es feien grans obres,
que molts dies el carrer Boa-
da estava tallat per les obres,
que es movia molt material...
Cada cop que l’associació de
veïns insistia, la resposta era
la mateixa: tot és correcte,
són obres menors... Al final,
quan ja no es podia amagar
que s’havia fet una gran obra,
qui ho justificava amb cara de
pòquer era el senyor Heliodoro
Lázaro, avui traslladat a la pre-
só Model imputat per corrupció
en la concessió de llicències a
Ciutat Vella. I que va arribar a
Nou Barris procedent de l’àrea
d’Urbanisme, que és des d’on
es gestiona tota l’operació Te-
lefónica.
Que a Boada s’ha dut a ter-
me una reconversió general de
l’espai és innegable. S’han po-
sat ascensors, s’ha reordenat
tot l’espai, s’ha transformat tot
el sistema de climatització, s’ha
incorporat un nou sistema de
generadors per si falla el sub-
ministrament elèctric. No cal
entrar a la central per veure-
ho. Al terrat s’han instal·lat una
nova xemeneia i tot el sistema
de refrigeració amb l’efecte
CARRER115 febrer 2010 D’ENTRADA 3
Les ‘obres menors’ de Boada
La foto mostra com ha quedat el sostre de l’edifici de
Telefónica del carrer Boada, al barri de Prosperitat.
L’empresa va començar les obres per instal·lar-hi un centre
de dades just després que el barri comencés la campanya per
reclamar-lo per a equipaments. Tot i que s’argumenti que
“són obres menors”, la reconversió de l’espai ha estat general
visual que l’edifici ha crescut
un nou pis (l’Ajuntament diu
que aquestes instal·lacions al
terrat no superen els 2 metres
d’altura, però com que no s’ha
pogut mesurar, el veïnat no ho
té clar). L’objectiu és convertir
l’edifici en un centre de tracta-
ment de dades i traslladar a Bo-
ada 75 tècnics i personal auxili-
ar que accelerin el buidatge de
l’edifici de l’avinguda Roma.
El barri ha perdut, almenys
l
La política econòmica
dominant és la
de donar tots els
avantages perquè les
empreses tecnològiques
vinguin a la ciutat
de moment, un espai més que
necessari. I carrega amb més
molèsties. Els primers intents
de fer funcionar els generadors
provocaren un núvol de fum
que va preocupar el veïnat.
Hi ha també queixes pel soroll
de la refrigeració i la conta-
minació lumínica. I l’arribada
de 75 tècnics sense un pla de
mobilitat (l’edifici no compta
joan linuxbcn
amb aparcament) pot agreu-
jar els problemes d’un barri
molt dens i on s’estan portant
a terme reformes urbanístiques
que redueixen (amb això l’as-
sociació hi està d’acord) l’espai
d’aparcament. De fet, un pro-
jecte d’aparcament soterrani
es va desestimar al·legant que
a la zona hi havia una atapeïda
xarxa de cables telefònics que
feien massa complexa i costo-
sa l’operació. Si sumem tota la
qüestió de les antenes, podem
dir que Telefónica representa
un continu malson per al veïnat
de Prosperitat.
Creiem que a Prosperitat
s’ha incomplert l’esperit del
conveni. Que Telefónica ha dut
a terme una reconversió com-
pleta de l’edifici sense complir
el compromís de reservar el
50% per a altres equipaments.
És fins i tot sospitós que, de
nou centrals buides a Barcelo-
na, fos la del carrer Boada la
primera on Telefónica ha inter-
vingut. Sembla més aviat que
l’ha triada quan ha vist que al
barri hi havia una demanda se-
riosa d’espai i una mobilització
veïnal. Però, sobretot, ho ha
pogut fer amb la complicitat
o el suport de l’Ajuntament.
El districte ha estat mentint,
dient que es tractava de refor-
mes parcials. Que tot era cor-
recte. Si bé ara reconeixen que
l’obra ha estat més important.
Tenim l’evidència que els per-
misos d’obra s’han presentat
trossejats per tal d’evitar que
apareguessin com una reforma
global. Ara potser serà difícil
demostrar-ho judicialment.
Però estem convençuts que, un
cop més, els interessos de Tele-
fónica han estat per sobre dels
interessos del barri i la ciutat.
Telefònica i la ciutat
A Prosperitat s’ha perdut el par-
tit. Però el conveni de Telefóni-
ca afecta molts més barris. Per
això des de la Favb es va plan-
tejar la qüestió a la Comissió
d’Urbanisme presidida pel Sr.
García Bragado. El primer cop
va ser abans de l’estiu, quan la
situació ja estava prou definida.
Van dir que s’ho mirarien. La
segona va tenir lloc el passat 23
de desembre i la cosa va quedar
meridianament clara.
Com que no portem gravado-
ra a les reunions, transcric allò
que vam entendre. Respecte a
Prosperitat, queda clar que és
a l’Àrea d’Urbanisme on s’han
pres totes les decisions, i totes
favorables a Telefónica. Cap in-
terès en fer valer la conversió
d’equipaments d’ús de barri.
També cap interès en negociar
amb Telefónica quins edificis
podrien destinar-se a cada fi-
nalitat (potser una fórmula més
racional que la del 50%). Tota
la iniciativa queda en mans de
l’empresa.
És més, entre les afirmacions
del conseller n’hi ha dues que
expliquen el veritable esperit
dels nostres regidors. Una, lo-
cal, més o menys venia a dir
que Prosperitat havia “d’agra-
ir” l’arribada de 75 enginyers,
perquè això faria augmentar
el “valor afegit” del barri. La
segona, generalitzant l’argu-
ment, deia que potser seria
bo que totes les nou centrals
acabessin plenes d’enginyers.
En definitiva, que l’Ajuntament
no té cap voluntat de fer que
s’acompleixi una part del con-
veni. Això només esdevindrà si
Telefónica finalment no neces-
sita alguna de les centrals.
Aquest punt de vista reflec-
teix diverses coses igualment
preocupants. La primera, més
específica, és que tot el conve-
ni no era més que un farciment
perquè Telefónica s’instal·lés al
22@. I per garantir-ho, la ciutat
havia de pagar amb plusvàlues
immobiliàries l’operació. La
segona, més general, és la per-
cepció dominant en els nostres
representants que la millor po-
lítica econòmica és la de donar
tots els avantatges a les em-
preses tecnològiques perquè
vinguin a la ciutat. Una política
on l’única cosa que es pot fer
és convertir l’espai de la ciutat
en un portaavions en espera
que arribin les multinacionals.
El que passa és que aquestes
tenen molts llocs per aterrar i
no sempre tenen en compte les
necessitats locals.
La tercera, i encara més
preocupant, és la incompren-
sió dels polítics del paper que
juguen els equipaments als
barris. Aquests fa anys que són
l’aneguet lleig de la política
municipal. Sempre arriben amb
retard i quan funcionen bé ten-
deixen al col·lapse. En canvi,
quan mirem amb perspectiva
què ha contribuït més a millo-
rar la qualitat de vida social o
el desenvolupament cultural
de zones com Nou Barris, sens
dubte han estat i segueixen
sent els equipaments de barri
els que hi han jugat un paper
crucial. I per últim, reflecteix
també un cert classisme (o
visió si més no tecnocràtica)
on alguns professionals estan
sempre hipervalorats davant la
contribució social de molta al-
tra gent.
Telefónica imposa el seu po-
der. Hi compta amb el suport
d’uns polítics que confonen
desenvolupament social amb
negoci. Que creuen que el seu
paper és el de donar suport a
les necessitats de les grans em-
preses, enlloc de controlar-ne
el seu poder abusiu. I mentre,
els barris segueixen esperant
Godot, que mai no hi arriba.
CARRER106 maig 2008 PUBLICITAT 30
La cara oculta del 22@
L’edifici Media-TIC,
la nova icona del 22@
Als 10 anys de vida, al pla 22@ se l’hi reconeix
l’acció reivindicativa del moviment veïnal. Però
l’Ajuntament fracassa en l’objectiu de fer ciutat
i, en plena crisi econòmica, es limita a mediar
amb el capital privat i a drenar diner públic
per apuntalar una gran operació que projecta
ombres al Poblenou
salva clarós
i marc andreu
AV Poblenou
El 19 de gener, l’alcalde Jordi He-
reu va presentar en societat l’edi-
fici Media-TIC, que ha costat 24
milions d’euros i que s’inaugurarà
a la primavera com a nova icona
del 22@ a la confluència dels car-
rers Sancho de Ávila i Roc Boronat.
Aquest singular edifici d’oficines,
que acollirà dependències de la
Universitat Oberta de Catalunya
i de l’empresa Barcelona Digital,
il·lustra prou bé algunes de les
característiques (tecnològiques,
econòmiques i arquitectòniques)
del 22@, però també projecta les
ombres (urbanístiques i econòmi-
ques) que, com el trasllat de la seu
de Telefónica a la mateixa zona, té
un pla que porta una dècada d’im-
plantació en una superfície equiva-
lent a 115 illes de l’Eixample del
que havia estat l’antic sòl industri-
al del Poblenou.
Les oficines del Media-TIC s’han
aixecat a través d’un conveni en-
tre l’Ajuntament i el Consorci de la
Zona Franca, pel qual la ciutat ce-
deix per 50 anys el terreny a aques-
ta institució empresarial de titu-
laritat estatal, que al seu torn hi
impulsa una operació immobiliària.
Això no tindria més importància si
no fos que precisament el Consorci
de la Zona Franca, l’Ajuntament,
la Generalitat, l’Estat i una llarga
llista d’institucions públiques o pa-
rapúbliques (diverses universitats,
organismes com la Seguretat So-
cial, mitjans de comunicació com
BTV i RNE...) són les que estan dre-
nant diners públics, de vegades de
forma indirecta o encoberta, per
tal de tirar endavant un projecte
CARRER115 febrer 2010 d’entrada 5
que inicialment havia de planejar
el municipi però autofinançar el
capital privat.
A la sospita, encara més en
temps de crisi, de que és la iniciati-
va pública qui realment està tirant
endavant un projecte econòmic en
clau i benefici privats s’hi afegei-
xen dubtes raonables en relació a
l’assoliment d’objectius urbanístics
de mixtura d’usos i equilibri entre
activitats, espai públic, patrimo-
ni...inicialment proclamats. Mentre
seus corporatives, oficines i hotels
es van aixecant al 22@, els 4.000
habitatges socials i els equipaments
de barri previstos no avancen amb
la mateixa diligència.
Fa menys d’un any, l’Ajunta-
ment va publicitar en to triomfa-
lista que al 22@ no li afectava la
crisi i que ja s’hi havien instal·lat
1.441 empreses, que s’havien ge-
nerat uns 40.000 llocs de treball
i que el 67% del sostre disponible
en el planejament havia iniciat la
seva renovació. Una visió massa
optimista perquè també és veritat
que el 22@ ha provocat la deslo-
calització i la destrucció d’altres
llocs de treball, i perquè el nou tei-
xit d’empresa petita i molt petita,
fonamentalment d’activitat tercià-
ria, i copat d’institucions està lluny
de crear teixit industrial. I que en-
cara que sobre plànol pugui estar
en marxa la urbanització de més
de la meitat del sostre que abar-
ca el 22@, en realitat és menys de
la meitat el sòl que està construït,
acabat i a ple rendiment amb ac-
tivitat econòmica o tecnològica. I
tampoc es diu que ronda només el
10% del previst l’habitatge social
realment acabat. I en unes minses
proporcions similars caldria situar
els altres aspectes socials del 22@:
equipaments, espais lliures, trans-
port públic i aparcaments.
Potser perquè, en la intimitat,
l’Ajuntament és conscient d’algu-
nes d’aquestes realitats, i ratllant
la meitat del termini previst inici-
alment per a l’execució del 22@,
ara es promou la revisió del pla.
A partir de l’experiència i de dos
dictàmens desiguals encarregats a
l’Escola Superior d’Arquitectura de
Barcelona i a La Salle, l’equip d’Ur-
banisme del 22@ que encapçala
l’arquitecta Aurora López ha fet un
estudi que analitza la qualitat dels
dissenys constructius i dels espais
públics, del paisatge urbà i l’equi-
libri entre les diferents variables
urbanístiques per diagnosticar el
grau de salut i els esculls a superar.
En els aspectes econòmics i socials
no hi entra.
En essència, el pla 22@ es pro-
posava estendre el centre urbà de
Barcelona cap a llevant, incorpo-
rant de ple dret les antigues pe-
rifèries industrials a la ciutat. El
plantejament, tan impecable com
incert pel fet de no poder controlar
d’antuvi ni el mercat immobiliari
ni tampoc les tensions i les dinàmi-
ques socials, es va aventurar cap a
una revàlida que només podia asso-
lir en el decurs del temps, traves-
sant una llarga successió d’avatars
i polèmiques que han tingut per
protagonistes des del moviment
veïnal i altres agents socials locals
l
Mentre seus
corporatives, oficines
i hotels es van aixecant,
els 4.000 habitatges
socials i els equipaments
de barri no avancen
a propietaris i promotors, passant
pel constant retret dels grups mu-
nicipals de l’oposició i l’escull de-
rivat de la crisi econòmica, especi-
alment dura als sectors immobiliari
i financer.
El 22@ ha mostrat sobretot pro-
blemes en la seva execució. L’am-
bició megalòmana d’alguns arqui-
tectes i alguns errors dels gestors
municipals, poc avesats a la par-
ticipació ciutadana, han conduït a
conflictes amb la ciutadania. Ja el
2002 la gent del Poblenou va sor-
tir al carrer per aturar un aberrant
pla de l’Eix Llacuna, que es va re-
tirar i renegociar amb l’associació
de veïns. El 2005 l’Ajuntament es
va veure forçat a retirar un altre
pla, el que afectava la fàbrica de
Can Ricart, a instàncies també de
la mobilització ciutadana. Després
d’un llarg estira i arronsa, al final
Can Ricart va ser declarat patrimo-
ni nacional de Catalunya però la
gegantina i invasora urbanització
privada prevista a l’entorn tampoc
acaba de convèncer el veïnat.
El 22@, que en la gran trans-
formació de la zona se sumava al
pla d’obertura de la Diagonal i al
del Front Marítim, afectant pràcti-
cament entre tots tres un 80% del
Poblenou, no contemplava cap es-
tudi de necessitats d’equipaments
per al conjunt del barri, només
els serveis a les empreses. Un fet
insòlit si tenim en compte que la
provisió d’habitatge dels tres plans
junts dobla la població del barri.
Novament va ser la pressió veïnal
qui el 2001 va fer canviar d’opinió
l’Ajuntament, forçant a elaborar el
primer pla d’equipaments de barri
que es va fer a Barcelona.
Es pot afirmar que el conjunt
d’aportacions fetes pel món veïnal
amb una visió global i consistent de
l’ordenació del territori és el que
ha modulat de forma més significa-
tiva el desenvolupament urbà del
22@, mirant d’encaixar-lo al barri
del Poblenou. Implícitament ho
reconeix l’últim estudi municipal
quan diu que “cal reforçar amb les
noves intervencions les preexistèn-
cies tan variades que conformen
una part rellevant de la imatge que
dóna la identitat del Poblenou”.
Els urbanistes de 22@, ara
conscients que el potencial desen-
volupament urbanístic no depèn
únicament del valor econòmic
que li atorga la centralitat i la ra-
dicació en un entorn empresarial
puixant sinó també d’altres valors
i singularitats, proposen algunes
modificacions de la normativa ur-
banística. I critiquen fins i tot la
concentració d’edificis d’activitat
terciària en zones com el Campus
Audiovisual -on s’ubica el Media-
TIC i la seu de Media Pro, aixecada
també amb subvenció municipal-
perquè desertitzen l’espai públic.
També proposen fer un pla de mo-
bilitat de tot el Poblenou, cosa que
reivindiquen les entitats del barri
ja fa temps. Finalment, proposen
reflexionar sobre la necessitat de
fer més habitatge en determinats
punts del barri.
Però no deia (i diu encara)
l’Ajuntament que al 22@ no hi ha
crisi? Amb la prudència a l’hora de
fer judicis anticipats, però sense
cap mena de recança, es pot afir-
mar que la transformació urbana,
la implantació d’empreses i la cre-
ació de llocs de treball al 22@ es
troba molt per sota de les previsi-
ons. I que l’administració pública
no lidera en absolut un projecte
de construcció de la ciutat i de
desenvolupament socioeconòmic,
sinó que sobretot fa de mediado-
ra a favor del capital immobiliari.
Com el de Telefónica, el trasllat
de la qual al 22@ és un actiu per
a l’Ajuntament sense pensar que,
segurament, està fracassant en
l’objectiu de fer ciutat.
CARRER115 febrer 2010 PUBLICITAT 6
Crònica
CARRER115 febrer 2010 CRÒNICA 7

8 Manifest: la 9 Entrevista amb

Diagonal, Pamela Radcliff,
per a tothom historiadora

rils de circulació i va llençar,

ignasi r. renom
Cotxe versus tramvia.
Qui guanyarà la batalla
de la Diagonal?
a mode de globus sonda, que
l’Ajuntament podria estudi-
ar que en lloc del tramvia es
posi en funcionament un “bus
ràpid” de gran capacitat que
tindria les mateixes parades
que el tramvia. A primera fila,
silenciós, el cap de l’oposició,
Xavier Trias.
Càbales polítiques
Els equívocs, els dubtes i els
enfrontaments es van succeir
durant les setmanes que van
precedir el canvi d’any. Ri-
card Gomà, tinent d’alcalde
d’ICV-EUiA va acusar García
Bragado d’una inquietant am-
bigüitat i de “desdoblament”
de personalitat. Jordi Porta-
bella, en nom d’ERC, dema-
nava que les dues propostes
fossin diferents, amb i sense

Diagonal,
tramvia. Per la seva part, CIU
va obligar el govern munici-
pal a afegir una tercera opció
al referèndum (per aprovar
la realització de la consulta
es necessita el recolzament

la revolta del RACC

dels dos terços dels seus re-
gidors). La tercera pregunta
desnaturalitza i contamina la
consulta. Els resultats hauríen
de deixar clar si es vol o no
la reforma i si la potenciació
del transport públic implica
la unió de les dues línies de
L’anunci que es realitzarà una recuperació dels punts dels
carnets de conduir. Salvadó,
de tots l’Oriol Bohigas, que va
afirmar que “és utòpic que a
tramvia. La consulta amb tres
preguntes beneficia els defen-
consulta pública per decidir la membre del G-16 (setze perso-
nes amb molt de poder a la ciu-
la Diagonal deixin de circular
cotxes perquè de tant en tant
sors del cotxe.
Amb l’arribada del 2010, el
futura reforma de la Diagonal ha tat, veure Carrer 111) sap que
el té, el poder dels seus socis
hi passi un tramvia que ocupa
espai”, i Josep Antoni Acebillo
PPC comparava la reforma de
la Diagonal amb el fracàs de
movilitzat els interessos propers a i dels seus negocis. És un dels
que manen a Barcelona.
que, amb la seva coneguda bel·
ligerància, va manifestar que
les obres del Fòrum i l’alcal-

la indústria i el negoci del cotxe L’objectiu principal

Andrés naya
El setembre de 2008 l’Ajunta-
ment va anunciar que el pro-
jecte de reforma de la Diago-
nal en el seu tram central seria
consultat a la població. Durant
l’any 2009 més de 30.000 ciu-
tadans, dues-centes entitats,
un miler d’alumnes i profes-
sors de 21 centres han opinat
de reduir-hi el trànsit privat.
El cotxe ocupa un espai que no
es correspon amb el servei que
presta. La democratització del
sòl és una assignatura pendent
a la nostra ciutat.
L’Ajuntament va anunciar
que a principis de 2010 donaria
a conèixer les dues propostes
concretes per sotmetre-les a un
referèndum. Totes dues contin-
drien diferències considerables
l’anunciat debat: qüestionar
la reforma de la Diagonal i
de
la consulta ciutadana. Hi van
participar un important nom-
bre d’exalts càrrecs munici-
pals: Josep Antoni Acebillo,
exarquitecte en cap de l’Ajun-
tament i autor entre d’altres
del nyap de la plaça de les
Glòries, Oriol Bohigas, exdele-
gat d’urbanisme, Joan Torres,
exregidor de Via Pública, Al-
fred Morales, l’incombustible
excoordinador de circulació,
“el problema de la Diagonal és
el tramvia. No podem fer una
autopista, però tampoc reduir
el trànsit privat”. Els mitjans
de comunicació van dedicar
pàgines senceres a l’ofensiva
de les quatre rodes.
Globus sonda
Hi va assistir també el tinent
d’alcalde i responsable d’ur-
banisme Ramon García Bra-
gado, exmà dreta d’Acebi-
llo a Barcelona Regional. La
seva intervenció va intentar
l
La vella reivindicació
veïnal es manté:
racionalitzar l’ús del
cotxe i que convisquin
les diferents maneres
de moure’s a la ciutat
de Hereu manifestava que les
obres de la Diagonal del segle
XXI no començarien fins al prò-
xim mandat, al 2016. Tot un
any opinant i participant sobre

l
El passat mes de
desembre es va
organitzar un debat
a la seu del RACC per
publicitar l’ofensiva de
les quatre rodes
sobre el futur de la Diagonal.
El 75% de les opinions coinci-
deixen a assenyalar que troben
necessària la reforma d’aques-
ta avinguda, convertir-la en
un gran passeig i implantar el
tramvia a tota la Diagonal, és
a dir, garantir la convivència
entre les diferents maneres de
moure s’hi. Un 58% de les pro-
postes recolzen la necessitat
però un aspecte comú: la unió
dels dos tramvies de la ciutat
(Trambaix i Trambesòs) en una
i els pares del Pla Comarcal
Albert Serratosa i Joan Antoni
Solans... Va destacar per sobre
única línia.
No al tramvia
L’influent Reial Automòbil Club
de Catalunya (RACC) no va tri-
gar a reaccionar. El seu pre-
sident, Sebastià Salvadó, va
posar en marxa la “revolta”
contra aquesta important ope-
ració urbanística organitzant el
passat 10 de desembre un de-
bat a la seu de l’entitat. Una
entitat que compta amb més
d’un milió de socis i importants
negocis, com són l’organitza-
ció de tres proves mundials de
Fórmula 1, la gestió del Circuit
de Catalunya i els recursos de
tranquil·litzar els presents as-
segurant que el trànsit privat
no passaria de vuit a dos car-
unes obres que es realitzaran
set anys després. Algú en dóna
més? ICV-EUiA no va trigar a exi-
gir que les obres comencessin
el 2011, però assumia que no
estiguessin acabades al 2015.
El referèndum Al febrer s’hauran de fer
públiques les preguntes que es
El referèndum anunciat per a la Diagonal no té precedents
i l’Ajuntament treballa perquè la consulta sigui “vinculant”. votaran en referèndum al mes
Els seu cost serà de 450.000 euros. Podran votar els més de maig. Els partidaris del cot-
grans de 16 anys que estiguin empadronats abans del 31 de xe es resisteixen, els poders
desembre de 2009. L’estimació municipal de votants s’apropa fàctics pressionen, els polítics
al milió i mig de persones. A més del tradicional vot a la dubten i es mostren confusos.
urna, existirà el vot electrònic. A cada barri se situarà com La vella reivindicació veïnal es
a mínim un punt de votació (dos punts quan hi hagi entre manté: racionalitzar l’ús del
20.000 i 50.000 empadronats, tres punts si se supera aquesta cotxe i que les diferents mane-
xifra). En total, 117 punts a tot Barcelona que romandran res de moure’s convisquin a la
més d’un dia. En cada “col·legi electoral” se situaran quatre
Diagonal. Tot pot passar.
pantalles tàctils. Es pretén que el vot electrònic sigui ràpid
i segur: disposarà de diferents filtres per impedir votar (Podeu consultar el Manifest
diferents vegades o falsificar la identitat. Diagonal per a Tothom a la pàgina
8 d’aquest mateix número)

En 5
paraules
Pobres de solemnitat
Milers d’homes i dones no
tenen què menjar. Els serveis
socials de l’Ajuntament
serveixen als seus menjadors
1.033 àpats, reparteixen 850
ajudes alimentàries a persones
necessitades als seus domicilis
i ofereixen més de 500 menús
als casals per ser consumits en
companyia. Els 2.300 menjars
calents es reparteixen entre
una població que no té ingressos
econòmics o són insuficients.
1.400 persones no tenen sostre
a Barcelona i se’ls acull en
albergs o viuen al carrer. Són les
xifres municipals, la realitat és
pitjor. La crisi no afecta tothom
per igual.
Néixer a Barcelona
Segons el padró del 31 de juny
del 2009, més de la meitat dels
habitants de Barcelona han
nascut fora de la ciutat (51%).
El districte amb menys persones
nascudes a la ciutat és Ciutat
Vella (32,2%) i el que més,
Sarrià-Sant Gervasi (62,3%).
Andalusia està al capdavant dels
llocs d’origen (90.311 persones),
seguida de l’Aragó (38.737) i
Galícia (32.215). La immigració
dels anys 60 encara té un pes
important. El padró registra
també la presència de més
de 300.000 persones d’origen
estranger provinents de 166
nacionalitats.
Lloguers
La crisi de l’habitatge es
concreta de formes diferents.
A la nostra ciutat, llogar un
pis costa un 14,5% menys
que l’any 2007 i en alguns
casos s’han flexibilitzat els
avals abusius i dipòsits que
s’exigien. En no vendre’s
pisos, aquests passen al
mercat del lloguer. El nombre
de pisos s’ha triplicat, però
la proporció d’habitatges
en lloguer segueix sent molt
inferior a la mitjana europea.
Venopunció assistida
S’anuncia per a aquest any
l’obertura de set serveis de
venopunció assistida repartits
per tota la ciutat. Hi haurà
noves instal·lacions a Gràcia,
Sant Martí, les Corts i obres
d’ampliació i readequació
en quatre centres d’atenció
sociosanitària. Si es realitzen,
s’acomplirà el compromís
d’obrir aquests serveis a tots els
districtes. Aquest anunci el va
realitzar la regidora de Ciutat
Vella i va ser desautoritzada
pel tinent d’alcalde Carles
Martí. Són diversos els regidors
partidaris de dir “no en el meu
districte”.
La Monumental
Si els polítics gosen prohibir la
festa dels toros, la Monumental
haurà de tancar aquesta
activitat econòmica, autoritzada
segons les lleis en vigor. A part
d’exigir les corresponents
indemnitzacions, l’empresa
Balañá, propietària de la meitat
dels cinemes a la ciutat, ja està
estudiant la seva estratègia
especulativa. Intentarà que
acceptin una nova operació
d’urbanisme ‘confabulat’ i
sol·licitarà la corresponent
requalificació. També es podria
expropiar per a habitatges de
protecció oficial (és una idea).
CARRER115 febrer 2010 CRÒNICA 8
Manifest de la Plataforma
Diagonal per a tothom
Arran del procés participatiu obert
per l’Ajuntament de Barcelona en
relació amb la reforma de l’avin-
guda Diagonal, les entitats sotasig-
nades, representatives de diversos
moviments, col·lectius i sensibili-
tats socials, hem decidit constituir
la plataforma Diagonal per a Tot-
hom, partint dels principis fundaci-
onals següents:
1. La Diagonal ha de recupe-
rar-se com a espai ciutadà amable
on les persones puguin passejar,
conviure, comprar o simplement
estar-hi.
2. La mobilitat s’hi ha de redu-
ir perquè sigui compatible amb el
respecte al principi anterior i s’ha
de dissenyar donant preferència
els modes més sostenibles.
3. La reforma de la Diagonal no
es pot concebre sense un replan-
tejament de la trama viària i de la
mobilitat del conjunt de la ciutat,
especialment de l’Eixample.
Aquests principis es concreten en
els punts programàtics següents:
1. Garantir la seguretat viària
per a tothom. La Diagonal actual és
un carrer insegur, en un grau molt
més alt la mitjana barcelonina.
La seva reforma ha de garantir la
seguretat viària en tot l’espai del
carrer i dels seus voltants, atenent
aspectes de disseny, regulació i in-
formació.
2. Transport públic per a tothom.
Necessitem actualitzar la xarxa de
transport públic de superfície per
evitar que el trànsit de la Diagonal
sigui desviat i no reduït, protegint
la circulació d’autobusos i tramvies
a tot l’àmbit urbà, més enllà de la
Diagonal. La nova xarxa de bus és el
gran repte del transport públic amb
la reforma de la Diagonal.
3. Facilitar la mobilitat no mo-
toritzada a tothom. Cal reduir el
trànsit privat motoritzat i destinar
l’espai alliberat als vianants i la bi-
cicleta, amb l’objectiu que circulin
de forma còmoda i segura mante-
nint les seves trajectòries naturals.
Funcionaris imputats per atorgar
llicències a canvi de favors
andrés naya
Dimarts 15 de desembre no es
comentava una altra cosa a Nou
Barris: els Mossos d’Esquadra ha-
vien detingut Heliodoro Lozano,
director de llicències i espai públic
de Nou Barris, càrrec de confiança
política que ostentava des del mes
de juliol. Amb un sou d’uns 63.000
euros. La sorpresa era general, in-
closa la regidora del districte, Car-
men de Andrés.
Lozano va arribar a Nou Barris
procedent dels serveis de redacció
de projectes de l’Àrea d’Urbanisme
que dirigeix Ramon García Braga-
do. El seu trasllat a Nou Barris va
ser una decisió del tinent d’alcalde
d’Urbanisme i president del Consell
de Nou Barris. Anteriorment havia
estat destituït al districte de Ciutat
Vella per la denúncia realitzada per
un despatx d’advocats que informa-
S’ha d’ordenar la mobilitat per beneficiar la majoria
El carril bici ha d’estar segregat
dels grans fluxos de vianants i de
vehicles i tenir prou amplada per
absorbir un flux de vehicles que es
preveu important.
4. Ordenar la mobilitat per be-
neficiar la majoria. És imperatiu
reorientar el sistema de cruïlles i
la seva regulació semafòrica per
l
Cal reduir el trànsit
privat motoritzat
i destinar espai
alliberat als vianants
i la bicicleta
atendre les necessitats dels via-
nants, del transport públic i de les
bicicletes.
5. Reconèixer el valor patrimo-
nial natural de l’arbrat. Cal fer pre-
valer l’arbrat i mantenir-ne l’ali-
neació actual. No han de minvar,
tampoc, els metres quadrats exis-
tents ni les qualificacions del pla-
nejament de zona verda actuals.
6. El tramvia ha d’anar de Glòri-
es a Francesc Macià. Com a mínim
Heliodoro Lozano
va l’Ajuntament que Lozano, des de
la seva responsabilitat de cap del
serveis tècnics de Ciutat Vella, ad-
judicava llicències de pisos turístics
en temps rècord i sense complir els
requisits legals. Lozano portava poc
temps a Nou Barris, però ja havia
destacat en alguna reunió veïnal
ignasi r. renom
cal unir el Trambaix i el Trambe-
sòs per la Diagonal i en superfície,
en posició central respecte de la
resta de fluxos de mobilitat i amb
unes andanes i vehicles adaptats a
la demanda.
7. Supeditar els aparcaments a
la millora ambiental de la ciutat.
Qualsevol projecte d’aparcament
en l’àmbit de la Diagonal hauria
d’estar condicionat a la supressió
de places d’aparcament en super-
fície i comptar amb places per a
motocicletes per evitar-ne l’esta-
cionament en superfície sobre es-
pais ciutadans.
8. La meitat de l’espai per als
vianants. Cal eixamplar considera-
blement les voreres per millorar la
qualitat de l’espai públic, ampliar
la superfície destinada als vianants
i reduir la distància de creuament
actual, què és de 44 metres.
Les entitats agrupades en la
plataforma expressem la nostra
voluntat de treballar per defen-
sar aquest programa en qualse-
vol marc de debat ciutadà, ja
sigui el procés participatiu enge-
gat per l’Ajuntament o qualsevol
altre espai de debat on creguem
adient incidir. A aquest efecte,
per les seves formes perdonavides.
“Aquí no venim a parlar de políti-
ca!” se li va sentir.
Lozano treballava en xarxa amb
el funcionari Joaquim Quílez (tam-
bé imputat en un cas de llicències
de prostíbuls) i entre tots dos ha-
vien facilitat les 800 llicències de
l
García Bragado va
decidir traslladar
Lozano a Nou Barris per
fer la mateixa feina per
la qual se’l va destituir
pisos turístics que l’Ajuntament va
atorgar l’any 2006 abans de la seva
suspensió. Tot un negoci immobili-
ari. Un pis de classe alta pot supo-
sar per al propietari uns ingressos
ens plantegem un procés de tre-
ball propi per aprofundir en els
punts programàtics i, per tant,
contribuir amb més efectivitat
al debat ciutadà. Aquest procés
no l’entenem com una activitat
tancada; al contrari, caldrà con-
trastar les nostres aportacions
amb les d’altres agents i les de
la ciutadania en general, per tal
d’assolir entre tots el millor re-
sultat possible.
La plataforma Diagonal per a
Tothom està oberta a qualsevol
entitat que assumeixi el nostre
programa.
Entitats
signants
BACC. Bicicleta Club de
Catalunya
Catalunya Camina.
Associació per la defensa
dels drets dels vianants
CCOO. Comissions Obreres
de Catalunya
EAC. Ecologistes en Acció
de Catalunya
FAVB. Federació
d’Associacions de Veïns de
Barcelona
L’OCUC. Organització de
Consumidors i Usuaris de
Catalunya
PTP. Associació per a la
Promoció del Transport
Públic
P(A)T. Prevenció
d’accidents de trànsit
de 6.000 euros mensuals. Comple-
tava el triangle corrupte una altra
funcionària imputada, Elena Ariza,
ex-mà dreta de Lozano a Ciutat
Vella. Curiosament, també va ser
traslladada el mes de juliol com a
directora d’espai públic i llicències
de Sarrià-Sant Gervasi.
Com és sabut, dos dels tres im-
putats estan a la presó acusats de
suborns i amenaces. Sembla cor-
recte que l’Ajuntament traslladés
la denúncia al jutjat d’instrucció.
Sembla just que, avui, els impu-
tats estiguin suspesos de feina i
sou. No s’entén que davant d’una
denúncia tan seriosa se’ls traslla-
dés a altres districtes, a uns llocs
de treball amb idèntiques respon-
sabilitats. Estan acusats d’atorgar
llicències a canvi de favors, i se’ls
va nomenar precisament per ator-
gar llicències a Nou Barris i Sarrià-
Sant Gervasi. Incomprensible.

“La invisibilidad de la mujer es un
defecto de todas las transiciones”
néstor bogajo
La historia de la Transición es la
historia de sus políticos: la lucha
vecinal y las mujeres brillan por
su ausencia. Uno de los granitos
de arena que han de llenar ese
vacío historiográfico proviene
del Pacífico, de una tórrida, do-
rada playa de California.
Una norteamericana
que estudia a la mujer
madrileña de la Transición.
¡Casi nada!
Sonaba más raro en los
80, cuando estudiaba el mo-
vimiento obrero en Gijón.
Decían que había cogido un
mapa y había elegido el sitio
al azar [Sonríe]. Lo cierto es
que descubrí España como
George Orwell, atraída por el
romanticismo de la Guerra
Civil. Luego “salté” a la Tran-
sición, donde hallé un movi-
miento vecinal importante
que nadie había estudiado a
fondo. Siempre me han inte-
resado los movimientos so-
ciales y su contribución a los
cambios políticos.
¿Y cómo contribuyó al
cambio la mujer madrileña
de la Transición?
Destacó en las protestas
en la calle, las que se hacían
ante las instituciones, en ho-
rario laboral. Los hombres
no podían dejar su trabajo y
eran ellas las que se mani-
festaban. También hubo mu-
jeres en las juntas de las aso-
ciaciones de vecinos. Había
presidentas y secretarias, un
cargo importante pero poco
reconocido. Las juntas, no
obstante, eran espacios mas-
culinos. Las primeras entida-
des vecinales solían asociar a
un hombre por familia. Esto
no implica que las mujeres
no participasen: lo hacían de
manera informal. Las muje-
res suelen participar en la
política de base, en canales
informales que la política de
partidos no reconoce.
Usted afirma que aquellas
mujeres adolecieron de
invisibilidad.
La élite política no estaba
interesada en las asociaciones
de vecinos, ni de hombres ni
de mujeres. Y la prensa, que
sí hablaba del movimiento
vecinal, no proporcionaba un
marco interpretativo: si bus-
cas en los textos, ves mujeres,
pero su participación no se
reconoce de manera explícita.
Y eso es básico. Si la esfera
pública no interpreta que un
CARRER115 febrer 2010 CRÒNICA 9
Pamela Radcliff
Historiadora
movimiento es importante,
la gente no lo asimila como
tal. En aquellos momentos
la ciudadanía se veía como
algo masculino. Es en ese ni-
vel discursivo donde la mujer
adoleció de invisibilidad. Y
también en las asociaciones,
donde su punto de vista a me-
nudo no se tomaba en serio.
¿Por qué?
Porque las “cosas de muje-
res” se ven como algo específi-
co, que sólo las afecta a ellas;
en contraposición a las “cosas
de hombres”, generales, uni-
versales, que interesan a to-
dos. Una distinción muy arrai-
gada en la política occidental.
Los derechos que promulgó
la Revolución Francesa, por
ejemplo, se consideraron uni-
versales, aunque sólo se apli-
caron a los hombres. También
es invisibilidad.
¿La invisibilidad de la
mujer es un defecto de
la “modélica” transición
española?
Lo es en todas las transi-
ciones. En los países del Este,
las asociaciones femeninas
se veían deslegitimadas por
su relación con el estado. En
anna carlota
From USA
to Madrid
Pamela Radcliff, especialista
en Historia Contemporánea
de España, da clases en la
Universidad de California
en San Diego (EEUU).
Siente debilidad por los
movimientos sociales:
dedicó su primer libro a
los obreros de Gijón en el
origen de la Guerra Civil y
ahora estudia el papel de
las asociaciones madrileñas
durante la Transición. Parte
de este trabajo puede
leerse en el libro Memoria
ciudadana y movimiento
vecinal. Madrid, 1968-
2008 (Catarata, 2008), en
el que firma el artículo
“Ciudadanas: las mujeres de
las asociaciones de vecinos y
la identidad de género en los
años setenta». En diciembre
visitó la capital catalana
para intervenir en una de
las mesas redondas de la
muestra Barcelona-Madrid:
40 anys d’acció veïnal,
y constató que el caso
barcelonés es una rara avis
de la España en transición.
Descarta estudiarlo por el
idioma, pero sigue de
cerca el trabajo de sus
colegas locales.
Latinoamérica hubo movi-
mientos que tuvieron un pa-
pel importante antes de sus
respectivas transiciones, pero
que desaparecieron después.
La ausencia de mujeres en
las narrativas es bastante
común. Es un problema glo-
bal. Durante la Transición se
quiso incorporar a la mujer a
la política democrática. Pero
resultó más complicado de lo
que parecía. La ruta, moderna
y progresista, no estaba clara.
En las democracias maduras
el problema perdura.
Usted habla de la
importancia de las
asociaciones de amas
de casa madrileñas. En
Barcelona no tuvieron tanto
protagonismo...
La política del Partido Co-
munista (PC) no era la misma
en Madrid y Barcelona. No es
que el PC apoyase en Madrid
al Movimiento Democrático
de Mujeres (MDM), sino que
las mujeres comunistas deci-
dieron utilizar el MDM para
desarrollar una política de la
mujer. El MDM captó aso-
ciaciones de amas de casa a
principios de los 60. Lo mis-
mo ocurrió más tarde en Va-
lencia, pero no en Barcelona,
donde las mujeres comunis-
tas no entraron en masa en
ninguna organización.
¿Qué actividades llevaban
a cabo las asociaciones
de amas de casa
antifranquistas?
Se parecían a las asocia-
ciones de vecinos. Trataban
problemas de barrio cercanos
a las mujeres: guarderías, es-
cuelas... Luego incorporaron
reivindicaciones feministas,
como la defensa del aborto.
También las asociaciones de
amas de casa no antifran-
quistas desarrollaron un dis-
curso más amplio de lo espe-
rado. Sus boletines hablaban
de la modernización del rol
de la mujer, de su entrada en
el mundo laboral, del dere-
cho a participar en política.
Eso sí, si hablaban del abor-
to, no era para defenderlo.
Las asociaciones de amas de
casa y cabezas de familia del
Movimiento hicieron cosas
similares a las que hacían
las asociaciones de vecinos.
Contribuyeron a formar una
sociedad civil densa y plural.
En Barcelona, la defensa
del aborto se impulsó desde
las vocalías de mujeres.
¿Qué papel tuvieron éstas
en Madrid?
Sabemos poco al respecto.
Las actas de las asociaciones
reflejan su existencia, pero no
sus actividades. Podemos ver
que una asociación creó una
sección de amas de casa en
1974, que se convirtió en vo-
calía de mujeres en 1976; así
que sabemos que su modelo
evolucionó. Hubo un intenso
debate sobre cómo debían fun-
cionar las vocalías, si debían
centrarse en los problemas de
las mujeres en el barrio o ser
voces auténticamente femi-
nistas. El mismo debate ge-
neró las dos líneas del femi-
nismo durante la Transición:
el feminismo radical, cuyas
defensoras abandonaron los
partidos políticos, y la doble
militancia. ¿La vocalía debía
ser un espacio de doble mili-
tancia o de asuntos auténti-
camente feministas? Y para
las feministas radicales las
guarderías no eran un tema
auténticamente feminista.
¿Qué peso tiene la lucha
vecinal femenina en el
proceso de emancipación de
la mujer?
La lucha vecinal femeni-
na durante la Transición fue
sólo una de las muchas ten-
siones que forman el proceso.
Fue importante porque, si no
se lucha, nada cambia. Pero,
para mí, la experiencia de
las asociaciones de vecinos
y amas de casa ilustra una
contradicción que ha existido
siempre: cuando las mujeres
participan en movimientos
sociales generales, sus inte-
reses se marginan; y cuando
forman movimientos sociales
independientes –feministas,
amas de casa– se marginan
también. Su experiencia nos
muestra los diferentes mode-
los de organización de la mu-
jer, pero también sus límites.
Para acabar, un dato:
55% de hombres y 45% de
mujeres en las juntas de las
asociaciones de vecinos de
Barcelona.
La participación de hom-
bres y mujeres en las asocia-
ciones de vecinos se está igua-
lando, pero no hay que olvidar
que esa tendencia es fruto de
la marginación del movimien-
to vecinal. Si las asociaciones
de vecinos aún fuesen un cen-
tro de poder real, la equipa-
ración no sería posible. Si se
está llegando a la paridad es
porque el movimiento vecinal
ya no influye en las decisiones
importantes.
Opinió
CARRER115 febrer 2010 OPINIÓ 10

josep torrell
12 La Filmoteca ha de ser
una entitat pública

La veu del
CARRER
De Vic a l’Olimp
Entre Barcelona i els Pirineus, hi ha qui juga amb foc.
Sense pensar en els drets humans i universals de les
persones. Mentrestant, sorprèn que hi hagi també qui pensi
en Jocs i aixequi una cortina de fum volent revifar la torxa
olímpica. I tot plegat, en un context de forta crisi econòmica
i atur elevat que no deixa d’afectar durament la classe
treballadora i el veïnat de molts barris i ciutats. Amb els
riscos que això suposa.
Que l’Ajuntament de Vic (governat per CiU, PSC i
ERC i esperonat per l’extrema dreta de Plataforma per
Catalunya) hagi obert el debat sobre la limitació del dret
d’empadronament dels immigrants és una irresponsabilitat.
Perquè, més enllà de posar de manifest els problemes
d’una administració local mal finançada per fer front a un
fenomen global, obre la porta a criminalitzar la immigració
i a justificar amb arguments xenòfobs la competència per
serveis socials i drets universals que, com l’educació i la
salut, van estretament lligats al fet d’empadronar-se.
La irresponsabilitat de Vic ha servit de mirall per
reflectir que ja hi ha molts ajuntaments, des de Torrejón
de Ardoz a Montblanc, passant per Cornellà, Sant Boi
o Vilafranca, que posen traves a l’empadronament
El ninot de

d’immigrants o els dificulten l’obtenció del permís de

residència per arrelament. Ho fan ajuntaments de tots
El Roto

colors, també d’esquerres. I ho desitjaria fer, a Badalona

o Barcelona, una dreta extrema que s’està traient els pocs
complexos democràtics que li quedaven. De fet, arran de
Vic, i entre declaracions de principis del president Zapatero
contrarestades per crítiques del president Montilla als
postulats “bonistes”, fins i tot el Govern central planteja
limitar l’empadronament. Per combatre els pisos pastera, es
justifica. Sense entrar en el debat de fons del tan vulnerat
dret a l’habitatge ni preveure que alterar la més o menys La veu de les
neutra estadística del padró pot ser contraproduent.
Davant de tot això, als barris només val una resposta: associacions
mantenir l’acció d’un teixit associatiu solidari que acull
i ajuda a la convivència. Més que mai en temps de crisi, Greu confusió fira dels petits comerços de Sant dicacions del barri, però en aquest
En referència a la secció “La Pere més Baix i a la vegada defen- cas teníem altres prioritats.
cal lluitar per garantir els drets socials per a tothom. cambra fosca” de la revista Carrer sar i potenciar el petit comerç de Demanem a la direcció de la
Empadronant a qui visqui o treballi a la ciutat i posant número 112 en la que figura la por- proximitat, i en el seu primer di- revista Carrer que esmenin la re-
tots els recursos que calgui. També per fer els equipaments tada del programa de Festa Major buix no quedava explícit el nostre ferència que fan a “La Cambra Fos-
promesos als barris que ara es regategen amb l’argument d’enguany, volem fer constar el objectiu. ca”, que porta a una confusió molt
que no hi ha diners. Aquest sí que és un repte de futur i no següent: - En cap moment renunciem a greu.
pas el d’inventar-se una candidatura olímpica d’hivern a - No és veritat que el districte dir NO als ho- Sobre qualsevol notícia a refe-
Barcelona per al 2022. censurés el cartell, ni hi ha cap tels, ni petits ni rència feta o editada per la nostra
doble versió. El vàrem editar tal i grans. Tampoc Associació, demanem que us poseu
com l’Azagra el va dissenyar des- renunciem a la en contacte amb la secretaria de
prés d’explicar-li quin era l’objec- història del Fo- la mateixa.
La veu del CARRER tiu de la festa. rat de la Vergo- Maria Mas Canals
Edita: Federació d’Associacions de Veïns Ollés, Rosa Mª Palencia, Núria Pompeia,
i Veïnes de Barcelona Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís - L’Associació tenia com a ob- nya, així com a Presidenta de l’Associació de
Obradors, 6-10 baixos Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel jectiu coordinar la festa amb la d’altres reivin- Veïns i Veïnes del Casc Antic
08002 Barcelona Valverde, Pau Vinyes, Luis Zaurín
Telèfon: 93 412 76 00

Fax: 93 412 58 88
e-mail: carrer@favb.cat
Web: www.favb.cat
Consell de direcció: Andrés Naya,
Marc Andreu i Eva Fernández
Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz
Revisió ortogràfica: Roser Argemí
Consell de redacció: Gemma Aguilera,
Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro,
Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina,
Arnau Cunties, Laura Díaz, Yaiza García,
Daniel Gomis, Patricia Horrillo, Jordi Martí,
Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván
Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia
Tudela, Marc Villoro
Consell assessor: Manel Andreu, Anna
Alabart, Ernest Alós, Roser Argemí, Jaume
Asens, Alfons Barceló, Jesús Berruezo,
Esther Cànovas, Horacio Capel, Josep Ramón
Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart,
Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí,
Mariano Meseguer, Pep Miró, José Molina,
Eduard Moreno, Ferran Navarro, Albert
L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del
Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya,
Ajuntament de Barcelona i diverses entitats
Portada: Anna Carlota
Maqueta original: Joan Carles Magrans
Administració: Marga Parramon
Publicitat: Isabel Mancebo
Fotomecànica i impressió: Imprintsa
Telèfon: 93 878 84 03
Distribució: Trèvol Missatgers
Telèfon: 93 498 80 70
La FAVB no està necassàriament d’acord
amb les opinions que s’expressen
als articles signats per particulars o
col∙lectius. Es permet la reproducció sense
modificacions de qualsevol contingut de
la revista fent esment de l’autoria i sense
finalitat de lucre, segons la norma copyleft
Imprès en paper ecològic de 80 grams
Dipòsit legal B - 21300 - 1995
Aquest número té un tiratge de 8.000
exemplars i la seva distribució és gratuïta
Jornada: la
participació
en salut
La Favb prepara per al
dia 20 de febrer unes jorna-
des per conèixer les noves
normatives de participació
en l’àmbit de la salut i es-
tablir criteris unificats en
les persones de les entitats
veïnals que assisteixen als
consells de salut, així com
generar formes estables de
comunicació. Podreu con-
sultar en breu la pàgina
web de la Favb per infor-
mar-vos del programa, que
constarà de diverses xerra-
des i tallers.
La veu dels
lectors
Immigració i crisi
econòmica
Ara que a poc a poc es van
apagant els ecos de la polèmica
generada al voltant de la proposta
de l’ajuntament de Vic de negar
l’empadronament als immigrants
“sense papers”, convindria reflexi-
onar sobre una de les conseqüènci-
es de l’esmentada polèmica.
S’han fixat amb quina velocitat
hem passat de parlar de l’escas-
sa ètica professional del senyor
Díaz Ferrán i dels sous d’escàndol
dels nostres banquers a sentir a
la dreta més dura cridant que els
immigrants són els culpables de la
manca de recursos públics i de lo
dura que està sent la crisi econò-
mica per als treballadors del país?
Fins ara hi havia un ampli consens
al voltant de la idea que aquesta
crisi venia de molt a dalt, de la
cobdícia de bancs, multinacionals
i centres financers. No obstant,
hem vist com la dreta econòmica i
política del país ha aprofitat el de-
bat per assenyalar als immigrants
com els autèntics culpables de les
penúries econòmiques de la pobla-
ció. Davant d’aquest fet, on eren
les veus de sindicats i partits polí-
tics afirmant sense complexos una
obvietat com que tant els treballa-
dors autòctons com els immigrants
són víctimes d’una crisi econòmica
que els hi ha caigut a sobre sense
merèixer-ho?
Aitor Carr
Barri de Gràcia, Barcelona

Sobre Martí Codolar
Como hace seis años que vivo en
Badalona me ha costado hacerme
con el Carrer 114. El número me
parece genial y absolutamente ne-
cesario. Me lo estoy leyendo todo.
Pero de hecho escribo porque en el
apartado “100 accions veïnals que
han canviat Barcelona”, concreta-
mente en la página 28, “Martí Co-
dolar”, hay una insuficiencia, que
no deficiencia. Cuando se enumera
las asociaciones que crean la coor-
dinadora del Martí Codolar (supon-
go que es el típico “gazapo”) no
aparece la Asociación de Vecinos y
Comerciantes del Parque Valle He-
brón. Lo cual en la práctica es es-
pecialmente injusto, o bien lesivo.
Fue precisamente esta asociación la
que impulsó la Coordinadora. Pero
es que además, la reivindicación
fue inicialmente impulsada desde
este barrio del Parque Valle He-
brón. Esta asociación llevó las ma-
quetas que se realizaron en dos días
y las consiguientes noches a plazas
y mercados de los barrios. Y esta
asociación diseñó el cartel ‘Especu-
lació’. También hicimos la primera
convocatoria a los demás barrios y
la propuesta de organizar la Coordi-
nadora de barrios Martí Codolar.
Paco Obón
Aún estamos vivos
Soy Basilio González. Termi-
no de visualizar en mi ordenador
la exposición sobre... Lo primero
que se me ocurre es deciros que
muchos de los protagonistas de
aquellos años aún estamos vivos.
¿Por qué no se nos ha consultado?
Estoy cansado de ver lo que se es-
cribe sobre la Zona Franca porque
tiene poco que ver con la realidad
y muchas veces lo que se escribe
es casi anecdótico. Lo segundo es
que se dice que podemos hacer
comentarios pero luego es imposi-
ble hacerlo. Lo tercero es que el
hecho de que sólo aparezcan 6 co-
mentarios me da la razón, porque
de lo contrario sería para llorar. Y
por último tengo la impresión de
que, al menos sobre la Zona Fran-
ca, se pretende escribir la historia
de un partido que fue inexistente
y que todos los demás hemos sido
borrados. Saludos.
Basilio González
Felicitats, Trèvol
En ser el número pas-
sat un monogràfic, no vam
poder deixar constància de
l’alegria que sentim la gent
que fem Carrer pels 25 anys
de treball dels companys de
Trèvol. L’any 1984 van co-
mençar la seva
marxa les pri-
meres bicis mis-
satgeres. Ningú
no els donava
cap futur. Pocs
els van donar recolzament.
Avui, Trèvol és una realitat
indiscutible: ofereix els seus
serveis de missatgeria, nete-
ja, distribució i comercialit-
zació de productes ecològics
i de comerç just.
Carrer està unit des del
número 1 a Trèvol. Ells han
fet possible que els 115 nú-
meros editats hagin pogut
arribar als punts de distribu-
ció. Gràcies, companys.
Les cartes enviades a la
secció de La veu dels lectors
han de tenir un màxim de
1.800 caracters (un foli). Ens
reservem el dret d’adaptar-les
si superen aquesta extensió.
CARRER115 febrer 2010 OPINIÓ 11
Custodia Moreno,
Medalla d’Or
L’any que el moviment veïnal
celebra els 40 anys, Custodia
Moreno va rebre la Medalla
d’Or de la Ciutat. Activista
veïnal al Carmel i present a
totes les seves lluites. Jordi
Borja recordava unes paraules
seves al número anterior de
Carrer: “Aquell dia vam sortir
LA CAMBRA FOSCA
El patrimoni dels
bombers, en perill
El passat 25 de gener va
tancar les portes el parc de
bombers del carrer Provença,
construït l’any 1931. El
parc s’ha traslladat a les
instal·lacions provisionals
del parc públic Joan Miró,
cosa que ha provocat
manifestacions de protesta
per part del veïnat. A la
pàgina web de l’Ajuntament
s’anuncia que el parc definitiu
s’inaugurarà l’any 2013.
La Plataforma en Defensa
del Patrimoni Històric dels
Bombers (PDPHB) denuncia
que l’Ajuntament no ha
presentat cap projecte
per trobar una ubicació a
la petita però important
col·lecció de materials
que inclou una trentena
de vehicles dels segles XIX
i XX. “Vells estris que han
EN POSITIU
al carrer i vam començar a
cridar que volíem habitatges
per al barri... així vam
vèncer la por... aquell dia,
tot va canviar”. En plena
dictadura, començava la lluita
dels milers de barraquistes.
Aquest reconeixement s’ha
acollit amb alegria per
molts veïns i entitats del
Carmel i dels altres barris
del districte. Des de la Favb
felicitem la companya que
durant tants anys va treballar
per un moviment veïnal fort i
combatiu. La nostra ciutat és
millor per la feina i la lluita
de milers de dones i homes
que tenen nom i cognom.
Una insubstituïble Custodia.
Va per tu.
lluitat per la ciutat com
a armes de pau contra la
catàstrofe i la desolació”,
diuen els bombers. Són
vehicles de vapor, a motor
d’explosió, escales, material
gràfic, arxius... L’edifici
s’enderrocarà immediatament
i aquests fons, a falta d’un
projecte de conservació,
seran emmagatzemats
de qualsevol manera per jordi foix
caure en l’oblit, com
tantes vegades ha passat.
A la memòria perdura el
Millet no s’ha
desballestament d’una escapat!
trentena de vehicles dels anys
vint i dels vuitanta. La campanya d’imatge de
És necessari un projecte de Millet continua. Els advocats
museu, ubicació i calendari. van muntar un circ a la
La Plataforma es mereix que primera compareixença de
s’atenguin les seves peticions. l’any al jutjat. Cridant i
La pèrdua d’aquest patrimoni provocant, van dir: “Veuen
històric és imperdonable. com no s’ha escapat?” ¿Com
s’ha d’escapar, si continua
gaudint dels plaers terrenals
amb els diners del saqueig?
Ens ha robat a tots, perquè
es va emportar, mitjançant
subvencions, part dels nostres
impostos i no se l’acusa de
malversació de fons públics.
La nostra indignació no radica
en què es pugui escapar, sinó
en què no està entre reixes.
Passaran els anys, continuarà
en llibertat i, amb el ritme
que porta la instrucció
judicial, complirà condemna a
l’altre món que, amb el poder
que té, estem segurs que
serà en llibertat provisional.
D’altres no tenen tanta sort.
Llibertat per a
Amadeu Casellas
Ningú, excepte els familiars i algunes persones conscienciades,
no s’en recorda de la gent que està a la presó. I pot ser ni tan
sols no importa. Però, de vegades, hi ha situacions tan flagrants
que un grup de gent aconsegueix transmetre la veu del presos
que lluiten pels seus drets i denuncien les injustícies del sistema
penitenciari. És el cas del Grup de Suport a Amadeu Casellas,
que va congregar més de 1.000 persones a l’Ateneu Popular de
Nou Barris el passat 23 de gener per demanar la seva llibertat i
denunciar el silenciament del cas als mitjans de comunicació.
 CARRER115 febrer 2010 OPINIÓ 12

josep torrell
crític de cinema La Filmoteca ha de ser pública

E
l 21 de octubre el Depar-
tamento de Cultura y Me-
dios de Comunicación de
la Generalitat hizo públi-
co el Anteproyecto de Ley del Cine
en Cataluña. Este anteproyecto de
ley dejaba claro que “la Filmoteca
de Catalunya debe transformarse
en sociedad mercantil”. Dos días
después, el 23 de octubre, mandó
un nuevo proyecto, alegando que el
primero era sólo un borrador, del
que se habían subsanado “pequeños
cambios técnicos”, el más “pequeño”
de los cuales era toda mención a la
sociedad mercantil.
A pesar de este “pequeño cambio
técnico”, sigue en la red el antepro-
yecto de Presupuestos de la Gene-
ralitat para 2010 para el Institut
Català de les Indústries Culturals
(ICIC) donde, en el capítulo de “ob-
jetivos estratégicos y operativos”,
sólo hay uno: “la constitución de una
sociedad mercantil” que gestione la
actividad de Filmoteca. Más grave
todavía, está circulando un Informe
propuesta para la creación de una
sociedad mercantil para la gestión
de la Filmoteca de Catalunya, que
lleva fecha de 9 de marzo de 2009
(sin que durante este tiempo se
haya comunicado nada ni al comité
de empresa ni siquiera al director de
la Filmoteca).
El 4 de noviembre, la plantilla de
trabajadores de Filmoteca al com-
pleto firmó un documento público ignasi r. renom de forma parecida. Ambos recono- desprotegida ante determinadas co- por ejemplo, la separación física del
dirigido al consejero de Cultura que, Las obras de la cen a la Filmoteca el mismo valor yunturas e inciertos avatares políti- archivo respecto de la futura sede de
“por sentido de la responsabilidad”, nueva Filmoteca patrimonial que ostentan el Archivo cos. Finalmente, también llaman la la entidad- probablemente la forma
piden “que deje sin efecto” la pro- avanzan Nacional de Cataluña o la Biblio- atención acerca de que una empresa óptima será aquella que garantice la
puesta de convertir la Filmoteca en mientras el teca de Catalunya, que constituye privada dificultará el carácter abier- total independencia del ICIC (que,
pasto del capital privado. futuro de su un legado de toda la comunidad y to y participativo que mantiene a la por lo demás, carece de las mínimas
Posteriormente, el 24 de noviem- gestión es una la misión de estas entidades debe filmoteca arraigada en el tejido cine- competencias legales en la actividad
bre se dio a conocer la recogida de incógnita ser preservarlo. Advierten de que matográfico de su entorno. propia de filmoteca).
firmas entre cineastas y ciudadanos la sociedad mercantil sería razón Sergei Eisenstein decía que “el Pero esto no es todo. Conservar
(que sigue aún), en la que se mani- suficiente para ser excluidos de la arte es un sismógrafo muy sensi- y restaurar las películas es delica-
fiestan en contra la conversión en Fédération Internationale des Ar- ble”. Quien dice el arte, dice el cine. do y costoso. Mantener al día una
sociedad mercantil y solicitan que se chives du Film (FIAF), dejándola El cine es una parte importante de biblioteca y poner en pie una com-
“considere la posibilidad de dotar a nuestra cultura común. Pero esto es pleta videoteca, es caro. Los precios
la Filmoteca de otra forma jurídica, algo que nuestros gobernantes no lo- de las películas crecen sin parar.
homologable con instituciones simi- gran entender. Todos los proyectos Por todo ello, ha llegado la hora de
lares del país o del extranjero”. Las de “hacer país” han obviado la cues- aumentar los presupuestos de la fil-
primeras firmas del manifiesto son
las de Isabel Coixet, Pere Portabe-
lla y Llorenç Soler (cineastas), José-
l
La propuesta de hacer una sociedad
mercantil de la Filmoteca no es el único
tión cinematográfica: tener un cine
nacional cuesta demasiado caro.
Así, el cine que les interesa es el que
moteca, como parte del patrimonio
cultural común. Si algún día se pone
en marcha un programa de “cine en
Enrique Monterde (presidente de la hacen los norteamericanos (pero no las escuelas”, será preciso contar
Associació Catalana de Crítics i Es- disparate: también está la separación el resto del mundo: sobre todo, no el con vídeos como material didáctico,
criptors Cinemàtografics) y Romà que se hace aquí). y nadie como la filmoteca puede po-
Gubern (catedrático), entre otros. física del archivo respecto de la Habida cuenta del trato que dis- ner en marcha un proyecto tan am-
También lo han firmado entidades,
como la Universidad de Barcelona.
futura sede o la falta de inversión en pensa el ICIC a la Filmoteca -del que
la propuesta de “sociedad mercantil”
bicioso. Pensar en el futuro significa
pensar en términos de una filmoteca
Los dos documentos argumentan conservación y restauración es el más evidente, pero no el único: pública y democrática.

Adéu a l’activista veïnal Emília Llorca

redacció liaris, que sempre estan atents i desperts. Un barri, la Barceloneta, que

E
l passat mes de desembre un conductor irresponsable va segar la
vida de la nostra companya Emilia Llorca, Emiliona, presidenta
de l’AVV de l’Ostia, una de les darreres a incorporar-se a la Favb
i també una de les més combatives. La trajectòria de la nostra
companya en defensa dels veïns i veïnes de la Barceloneta és molt antiga i
coneguda al barri. Ara el sentim més buit i desolat, com ens sentim nosal-
tres mateixes, mancades d’una persona amiga, propera i sempre disponible.
Reproduïm aquest article del periodista Arturo San Agustín publicat a El
Periódico el 10 de desembre amb el qual ens sentim totalment identificats.
“El barri, tots els barris autèntics, en aquests temps convulsos, són sem-
pre una persona o dues, només una o dues, que se’l prenen seriosament. I
prendre’s seriosament el barri, el seu barri, vol dir estimar-lo, defensar-lo
d’especuladors immobiliaris, de polítics torçats o adormits i d’altres plagues
actuals, que cada vegada són més massives i letals. A la Barceloneta, aquest
barri tan ferit i envaït, un dels seus veïns imprescindibles era Emília Llor-
ca, a qui un cotxe o el seu imprudent conductor acaba de robar-li la vida. A
ella li ha robat la vida i al barri li ha robat una esperança.
L’Emília era la combativa presidenta de l’Associació de Veïns l’Òstia i
qui, sense cap interès polític o econòmic, cridava les veritats, les urgències
del seu barri. Un barri oblidat per tots, menys pels especuladors immobi-
acabarà sent només un barri de rics, molts d’ells anglesos o holandesos que
busquen el sol, la mar i els arrossos. Rics també amb iot enorme, com cert
exgendre d’aquell grec dels petroliers, les illes i les ulleres de sol.
Han matat l’Emília en un moment en què la Federació d’Associacions
de Veïns i Veïnes de Barcelona celebra els seus 40 anys d’acció veïnal i
crida que les associacions de veïns
l
l’AV de l’Òstia, cridava les ons
s’han de tornar a apropiar la polí-
“Combativa presidenta de tica. En aquests temps de corrupci-
sabudes o publicades -d’algunes
corrupcions- tornen a fer seu el seu
veritats i les urgències del vell crit de guerra: “Salvem Barce-
lona per a la democràcia”. Això és
seu barri oblidat” el que llegeixo en l’últim número
de La Veu del Carrer. En aquest
número hi surt una d’aquelles ferotges i lluminoses veritats d’El Roto,
que alguns segueixen dient-ne acudits. Aquesta veritat la protagonitza
un individu que diu: “Ja està bé de fer política amb la política. Deixin-la
per al que és: per fer negocis”.
Els partits van robar la política a les associacions de veïns, i van benefi-
ciar alguns dels seus membres trepadors, però ara, quan acaben de matar
Emília Llorca, sembla que estan disposats a recuperar-la. Adéu, Emília”.
 CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 13

Ser animal a Barcelona DOSSIER

Articles yaiza garcía Fotografia Amb aquest dossier pretenem apropar-
gemma aguilera alfons lópez anna carlota nos a uns altres habitants de la ciutat,
josé miguel benítez marc villoro dani codina els animals, i analitzar la nostra
sergi cabeza joan morejón relació amb ells i la convivència
luis caldeiro ignasi r. renom a un entorn urbà que també és
Laura díaz un ecosistema i té la seva pròpia
eva fernández biodiversitat

La ciutat també és un ecosistema

Alfons lópez
membre de depana

xisteixen tres tipus de biodiver-

E sitat: la diversitat d’ecosistemes
del planeta, la diversitat d’espè-
cies (quantitat d’espècies que viuen en
un ecosistema) i la biodiversitat genètica,
que garanteix la supervivència i adapta-
ció de les espècies. Avui la biodiversitat
del nostre planeta és un factor amenaçat
com mai abans per múltiples factors hu-
mans i que demana mesures urgents de
protecció i conservació: la desforestació,
el canvi climàtic, la fragmentació d’es-
pais naturals... fan desaparèixer cente-
nars d’espècies desconegudes cada any
arreu del planeta. Oblidem sovint, però,
que no només s’ha de valorar i protegir
la biodiversitat en els àmbits verd (els
boscos) o blau (el mar i oceans) sinó tam-
bé en el nostre entorn gris: la ciutat. Fa
ben poc que alguns ecòlegs han començat
a mirar-se les ciutats com a veritables
ecosistemes i com a ciutadans de la gran
urbs, ens hauríem d’aturar més sovint a
fer un cop d’ull al nostre voltant.
Una gran quantitat d’éssers vius com-
parteixen l’espai urbà amb nosaltres les
persones. Molts d’ells hi tenien el seu es-
pai abans que hi fóssim nosaltres i han
sabut adaptar-se a les peculiaritats de
l’entorn urbà fins a establir-s’hi defini-
tivament. D’altres han anat conquerint
espai poc a poc a mesura que la ciutat
creixia i s’hi adaptaven. O han arribat de anna carlota /Ignasi r. renom
la mà dels humans, de manera voluntà- Una gran quantitat d’éssers vius comparteixen amb nosaltres els humans l’espai urbà
ria o involuntària. I d’altres són nouvin-
guts, i encara està per veure quin espai de la península i procedents d’ambients
agafaran i de quina manera hi conviuran salvatges. Sovint es tenen més en respos-
amb la resta. ta a una moda que a una necessitat de
Sobre tots aquests animals i la seva relació afectiva amb un ésser viu.
relació amb el nostre entorn, cal analitzar Especialment problemàtics resulten
amb cura cada cas per mirar de fomentar els problemes causats per la irrespon-
una ciutat rica en biodiversitat. La bio- sabilitat en la tinença d’aquest tipus
diversitat es basa en un fràgil equilibri i d’animals. En aquest cas, el seu aban-
com ja hem dit, també a les ciutats té un donament o alliberament indiscriminat
important però sovint poc apreciat valor en el medi natural (parcs, estanys, rie-
ecològic. res…) acostuma a acabar amb la mort de
l’animal, però de vegades s’hi afegeix el
Dificultats per entendre problema que algunes d’aquestes espè-
la biodiversitat cies s’adapten al nostre medi natural. I
Hi ha alguns casos que ens serveixen s’hi adapten tan bé que acaben per ser
d’exemples de com és de difícil valorar i una greu amenaça per les espècies au-
comprendre per part de les persones la tòctones que es veuen desplaçades en
biodiversitat urbana. Els coloms habi- biodiversitat d’ocells a la ciutat però el el problema causat per l’abandonament perdre el seu hàbitat o haver de competir
ten les ciutats des de fa molt temps: els cert és que suposen una amenaça per a d’animals: patiment, salut pública, ne- per l’aliment. És el cas de la tortuga de
hem de considerar una plaga a la ciutat? d’altres espècies. I un quart exemple: no cessitat d’equipaments, sacrificis… a Florida o el cranc americà. Cal recordar
Com valorarem i trobarem els espais ne- som conscients de la nostra responsabi- causa de la irresponsabilitat d’adquirir que les dues principals causes d’extinció
cessaris per a la reintroducció d’espècies litat en la progressiva desaparició de les un animal sense ser conscient de les obli- d’espècies al món són en primer lloc la
depredadores, com el falcó, necessàries colònies de ratpenats a la ciutat. Sovint gacions que això implica. desaparició d’hàbitats (la desforestació,
per controlar-ne la població? I els porcs vistos com animals indesitjables, els seus Com animals de companyia normal- per exemple) i en segon lloc les espècies
senglars que s’han multiplicat els dar- nius moltes vegades s’han eliminat i cada ment es consideren gats i gossos. Però introduïdes pels humans.
rers anys i cada cop més descendeixen de cop els costa més trobar llocs on reprodu- també hauríem de comptar-hi els hàms- Quant a aquests animals, un altre
Collserola fins a les fronteres de la ciu- ir-se. Encara és hora que comprenguem aspecte és la seva condició legal. Moltes
tat? Quins mètodes podem fer servir per
controlar la seva població si és que s’ha
de controlar?
el terrible problema que suposaria per a
la ciutat la seva desaparició, quant a la
xifra de mosquits que un ratpenat menja
l
Per fomentar una ciutat rica
en biodiversitat cal analitzar
espècies exòtiques són espècies en pe-
rill d’extinció i objecte del tràfic il·legal.
Convenis internacionals regulen el tràfic
Un altre cas difícil és la presència de al llarg de la seva vida. d’aquestes espècies i cal assegurar-se de
les cotorretes de pit gris (conegudes com
Animals sota la nostra
amb cura els diferents éssers no adquirir animals en perill o amenaça-
cotorres argentines). Des de fa alguns des d’extinció.
anys és cada cop més freqüent veure a responsabilitat vius que hi conviuen i la seva És complicat, com en qualsevol altre
les palmeres de parcs i carrers de Bar- Quant als animals de companyia, tot- relació amb aquest entorn ecosistema, concebre la complexitat de
celona les sorolloses cotorres de color hom els valora, pel fet que ens aporten relacions que existeix en la biodiversi-
verd brillant. La seva població ha patit indubtables beneficis personals, afectius tat urbana. Però en aquest cas potser
un creixement explosiu els darrers anys i socials. Però malauradament encara hi ters, conills, canaris… i altres cada cop ho empitjora la miopia que patim els
per la manca de depredadors i la seva ha mancances evidents en la comprensió més habituals a les llars. D’aquesta de- ésser urbans, que ens dificulta valorar
capacitat per adaptar-se al nostre clima. dels principis de responsabilitat, con- finició hauríem d’excloure els animals correctament les relacions mútues que
Bona part dels ciutadans entenen que la vivència i civisme que comporta tenir exòtics (rèptils, aranyes, tortugues…), ens uneixen amb els animals que ens
seva presència és positiva i enriqueix la un animal a casa. De sobres és conegut especialment quan són espècies de fora envolten.

Els nostres veïns, els animals
Yaiza García
ot aquell qui creu que la ciutat
T és un indret que els animals de-
fugen, es troba en un error. La
ciutat és un escenari al qual els animals
s’han hagut d’adaptar, i per viure en el
qual han hagut d’aprendre certs trucs de
supervivència que fa que sovint segueixin
pautes de comportament que mai no se-
guirien al seu hàbitat natural. Però cer-
tes bestioles viuen a la ciutat, i pateixen
l’estrès exactament igual que nosaltres.
Al rànquing d’espècies més abundant
de Barcelona no hi podien faltar els ani-
mals domèstics per excel·lència: els gossos
i els gats. Aquests no s’han de preocupar
per obtenir menjar, ni per defugir la plu-
ja. N’hi ha d’altres, però, que se les han
d’enginyar per superar el dia a dia.No te-
nen la sort de viure sota la protecció dels
humans. Entre els més comuns es troben
els coloms, les cotorres i les rates. Els co-
loms, tot i no ser animals de companyia,
formen part del grup d’animals que han
l
Les rates són uns dels
animals més odiats per la
majoria de la població, tot
i que les alimentem amb les
nostres deixalles
estat “convidats” pels humans a viure a la
ciutat. Si aquests ocells es concentren als
nuclis urbans és perquè hi ha ciutadans
que es dediquen a alimentar-los. L’incon-
venient es troba en què aquesta espècie
pot créixer de manera desmesurada i co-
mençar a crear problemes, com ara em-
Què pots fer per
tenir el ‘Carrer’
Si esteu interessats en consultar qualsevol
número de Carrer, podeu descarregar-vos
tota la col·lecció des de la web de la Favb
(www.favb.cat)
També podeu fer servir el buscador intern
de la web per cercar per paraules qualsevol
tema, nom o data que us interessi trobar a
la publicació
Si voleu rebre la revista al vostre domicili,
només ens heu d’enviar un correu
electrònic a l’adreça carrer@favb.cat amb
la vostra petició i dades. Són 15 euros a
l’any d’aportació en concepte de despeses
d’enviament
CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 14
Les cotorres s’han adaptat per la falta de depredadors i el clima favorable
brutar les façanes dels edificis o generar
problemes de salut, en transmetre certes
malalties a les persones. Les cotorres, un
animal que fa uns anys era impensable
trobar a Barcelona, s’han convertit ja en
un altre habitual, i han estat ben rebu-
des pels ciutadans, en els quals desperten
simpatia tot i que la seva presència supo-
sa una amenaça per a d’altres espècies.
A l’altre extrem de les cotorres troba-
ignasi r. renom
ríem les rates, que segons alguns estudis
són els animals més odiats per una major
part de la població. Aquests rosegadors
habiten el clavegueram, per la qual cosa
han hagut de desenvolupar d’una mane-
ra sorprenent les seves habilitats aquàti-
ques. En general, però, també viuen dels
ciutadans, ja que troben una important
font d’aliments en les nostres deixalles.
La resta d’animalons que de forma
més comuna conviuen amb la població
de Barcelona no són tan visibles, ja que
són considerablement més petits. Són
insectes, entre els quals destaquen les
formigues, les paneroles, les termites, els
polls i les puces. Els insectes en general
són molts i quasi sempre invisibles als
nostres ulls. Pel general no volen fer-nos
mal, però el seu aspecte posa prou nervi-
osa la població com perquè es neguin a
conviure amb ells.
I el cert és que encara que en alguns
casos no resultin perillosos, la seva exis-
tència incomoda molt les persones. Les
paneroles, per exemple, encara que direc-
tament no ens poden fer mal, ja que no
poden mossegar-nos ni clavar-nos un agu-
lló, són portadores de gran quantitat de
malalties. Les termites, que s’alimenten
de fusta, també donen molts mals de cap
quan decideixen acabar amb l’estructura
d’algun edifici. I què dir de les puces i els
polls… Les formigues, tot i que es troben
presents durant tot l’any, només es fan
visibles durant la primavera, quan sur-
l
Formigues, paneroles,
termites, polls i puces
conviuen amb nosaltres de
manera invisible formant
part de la biodiversitat
ten massivament a recol·lectar menjar.
La fauna urbana està composta per
una gran diversitat d’animals que con-
viuen amb nosaltres. Alguns d’ells ens
resulten adorables, mentre que d’altres,
insuportables, però en tot cas, ens agradi
o no, són uns veïns més.

eva fernández
antropòloga
i presidenta de la favb
E
l debat a l’entorn dels drets
dels animals té una llarga
tradició a la filosofia. Avui
torna a ser una qüestió de
primer ordre que es vincula tant a la
reflexió sobre la naturalesa humana
i fins a quin punt les diferències en-
tre humans i no humans són de grau
o d’essència, com a l’impacte que les
concepcions mecanicistes i utilita-
ristes vers la natura han tingut i
tenen en les altres espècies i poden
arribar a tenir en la subsistència de
la nostra, una espècie que ha parasi-
tat tots els ecosistemes del planeta.
Diverses polèmiques relatives als
drets dels animals i a la convivència
entre humans i no humans (perquè
animals ho som totes i tots) traves-
sen el nostre quefer quotidià a la
ciutat. En aquest article em plantejo
entrar en algunes de les polèmiques
actuals i proposar algunes línies
d’abordatge dels debats.
Altres societats, les ameríndies
per exemple, no distingeixen entre
el món humà, el natural i el sobre-
natural. La imatge que il·lustra
aquest text és una bona mostra de
com aquesta manca de fronteres
permet una relació més respectuosa
i al mateix temps, ens informa dels
vincles d’afecte i de solidaritat que
des de fa milers d’anys existeixen
entre humans i no humans. Tenim
innombrables mostres etnogràfiques
que una concepció no antropocèntri-
ca de l’univers permet una relació
més harmònica amb la natura.
El llegat de Descartes
La nostra tradició occidental, en
canvi, ve marcada per la concepció
que l’home és l’amo i senyor de l’uni-
vers... i així ens va. Figures sinistres
com la de Descartes ens han llegat
dos grans problemes per compren-
dre’ns i comprendre el món que ens
envolta. La teoria cartesiana que els
animals eren mers autòmats i que
com a màquines que eren no senti-
en dolor, ha tingut dos efectes per-
niciosos. En primer lloc va generar
la idea de la discontinuïtat entre
humans i no humans i en segon lloc
va legitimar moralment el maltrac-
tament i la tortura dels animals. La
primera és una idea contestada des
de la filosofia moderna però també,
des de la vessant científica, pels es-
tudis recents sobre el genoma, que
situen tots els éssers vius com provi-
nents d’un avantpassat comú i amb
més similituds biològiques que dife-
rències quan parlem de les espècies
de mamífers anomenades “superi-
ors” a què pertanyem. Respecte de
la segona, avui sabem que els ani-
mals no només senten dolor, sinó
que possiblement en tenir menys
capacitat de preveure’n la durada,
d’abstraure’s d’ell, de donar-li un
sentit, el seu dolor pot ser una expe-
riència més totalitzant, aguda i des-
tructiva que l’experimentada pels
CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 15
Animals com nosaltres
humans en condicions normals (vull
amb això excloure les condicions ar-
tificialment creades com la tortura).
Un altre dels llegats de Descartes és
la separació entre ment i cos que ens
ha impedit comprendre els processos
de salut i malaltia que ens afecten i
ha donat l’espai al biologisme avui
hegemònic en la medicina occiden-
tal. Per tot això entre aquest senyor
i jo hi ha quelcom de personal!
La distinció clàssica entre ani-
mals racionals i irracionals, vincu-
lada a un debat de base religiosa,
ens condueix a importants dilemes
de caire ètic sobre l’eugenesia. Si
acceptem que els animals poden ser
maltractats o suprimits en tant que
éssers “no racionals” estem a un pas
d’aplicar la mateixa consideració a
aquelles persones que tenen minva-
des les seves capacitats psíquiques.
Per tant si optem, com ho fan filò-
sofs i científics actuals, per l’exis-
tència d’una continuïtat entre les
espècies i assumim que la diferència
entre els animals humans i els no
humans és de grau, que aquests po-
den sentir el patiment físic i també
en molts casos patiments psíquics
com el dol, ens haurem de plan-
tejar, com ho fa Peter Singer que
“tots els animals som iguals... o per
què els defensors de l’alliberament
dels negres i de les dones haurien
de donar suport també a l’allibera-
l
Un cop superat l’antropocentrisme
anacrònic, és impossible èticament
i moralment tolerar el patiment
innecesari dels animals
ment dels animals” Efectivament,
un cop superat l’antropocentrisme
anacrònic, és impossible èticament
i moralment tolerar el patiment in-
necessari dels animals. Pràctiques
com els espectacles amb animals, el
confinament en zoològics, les gran-
ges amb estabulació industrial abu-
siva, la vivisecció al laboratori, els
experiments dolorosos de productes
cosmètics o farmacològics, la cacera
amb trampes... haurien de ser radi-
calment eradicades.
Em detindré en l’anàlisi d’aque-
lles pràctiques que abordem més
sovint en els debats urbans. L’exhi-
bició d’animals als zoològics: aquesta
fórmula, que en un moment històric
podia tenir finalitats pedagògiques,
avui ha perdut tot sentit. Els animals
tancats tendeixen a mostrar com-
portaments distorsionats i neuròtics
que poc s’assemblen als que mante-
nen al seu medi natural. La recerca
de les i els naturalistes, els mitjans
que ens permeten registrar la vida
dels animals al seu medi natural (si
d’això en queda) ens permeten un
apropament molt més fidedigne que
el dels zoològics. L’experimentació
amb finalitats cosmètiques i farma-
cològiques, a més de ser reprovable
des de consideracions ètiques i mo-
rals, tampoc no sembla que ens apor-
ti un coneixement extrapolable a les
i els humans i per tant seria, a més a
més, inútil. Avui moltes cases de cos-
mètica que ofereixen plenes garanti-
es de seguretat, basen la seva publi-
citat precisament en estar al marge
de l’experimentació amb animals.
Cultura de la crueltat
Pel que fa a les corrides de toros, el fi-
lòsof Jesús Mosterín ens aporta una
clarificadora perspectiva quan les si-
tua dins del que denomina la “cultura
de la crueltat,” entesa aquesta com el
maltractament dolorós i intencional
d’una persona o d’un animal indefens,
allargant i incrementant el seu dolor
sense cap necessitat, i el contraposa
a la cultura de la llibertat. La cultura
de la llibertat admet qualsevol inte-
racció i transacció entre adults, però
no admet el maltractament a les do-
nes, als infants o la tortura als ani-
mals. És a dir, no es pot contraposar
la llibertat dels qui volen “gaudir” de
l’espectacle amb el dret dels animals
a no patir maltractaments i tortures.
Tampoc no es pot adduir que es trac-
ta d’un “fet cultural”, de la mateixa
manera que no acceptem l’ablació
del clítoris per més cultural que es
vulgui considerar aquesta pràctica.
Les corrides de toros són una remi-
niscència, un arcaisme que ha de ser
i pot ser superat. Així, Mosterín ens
adverteix que “la cultura és una rea-
litat dinàmica, no estàtica, i és pre-
cisament eliminant els seus aspectes
més sinistres i cruels com la cultura
progressa”. De forma gràfica i direc-
ta puc dir que subscric aquella fra-
se que molt encertadament deia “jo
consideraré que els toros són cultura
quan el canibalisme sigui considerat
gastronomia”.
Tal com recull Ferrater Mora, el
maltractament als animals té a més
l’agreujant que el practiquem contra
éssers innocents, per tant ens des-
humanitza en el sentit que ens priva
d’allò més noble de la nostra condició
d’humanes i humans: la compassió.
 CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 16

Una joguina massa cara

laura díaz
ue els gossos no són una joguina
Q sembla molt obvi. Però només cal
recórrer una de les dues gosseres
de Barcelona per comprovar que, en rea-
litat, no ho és tant. Una xifra: durant tot
l’any el Centre d’Adopció d’Animals de
Companyia (CAAC) recull més de 2.000
gats i gossos que estan abandonats o per-
duts pels carrers de la ciutat
Barcelona compta en aquests mo-
ments amb dues gosseres, el CAAC, que
pertany a l’Agència de Salut Pública, i la
Lliga per la Protecció d’Animals i Plan-
tes, estrictament privada. Tant una com
l’altra reben i tenen cura dels animals,
principalment gossos i gats, que els
barcelonins abandonen dia rere dia. El
CAAC disposa d’una unitat mòbil vete-
rinària que fa les recollides, sovint a pe-
una dada molt inferior a la de la resta d’Es-
panya, que se situa en un 2%.
Els responsables de la Lliga conside-
ren que, tot i que Catalunya està molt
sensibilitzada amb els animals, cal fer
complir la llei a tots els nivells, castigant
l’abandonament i el maltractament d’ani-
mals. “A més l’Administració ha de posar
els mitjans que calguin per atendre el
munt d’animals abandonats que hi ha a
Barcelona en aquests moments -comenta
Enric Solé, responsable de la Lliga-. Cal
buscar la millor solució perquè la gent es
conscienciï i si agafa un animal se’n faci
100% responsable. Es fan poques cam-
panyes i els resultats són molt lents. Les
sancions són inevitables.”
“Fem incidència en la tinença res-
ponsable, el respecte a l’animal i el com-
portament cívic dels propietaris”, diuen
des de Salut Pública. “Les multes han
estat exemplificadores, sobretot quan
propietaris de gossos qualificats com a
potencialment perillosos han rebut san-
cions de fins a 6.000 euros per abando-
nar-los al carrer”.
Des de fa anys, l’Ajuntament realitza
campanyes d’informació i consciencia-
ció a la ciutadania. De fet, des de l’any
passat Barcelona té un Pla d’Animals de
Companyia que té com a objectiu “ga-
rantir la màxima protecció i benestar” a
aquests animals, i facilitar la seva inte-
gració a la ciutat.
Al CAAC, que es manté amb el pres-
supost que hi destina l’Agència de Salut
Pública de Barcelona, que supera el mi-
lió d’euros anual, hi treballen 20 perso-
nes, incloent un equip veterinari propi, i
una trentena de voluntaris. Per la seva
banda, a la Lliga, que en ser privada
es manté gràcies als ajuts dels socis i
padrins i als donatius puntuals, hi ha
7 treballadors i uns 60 voluntaris esta-
bles, tot i que normalment és gent que
només pot ajudar dissabtes i diumen-
ges. “Hi ha una petita ajuda de les ad-
ministracions via subvencions, però és
un import bastant petit, sobretot tenint
en compte que estem fent la feina que,
per llei, li correspon a l’Administració”,
critica l’Enric.
Prohibició de sacrifici
La Llei de protecció d’animals, que és
la que regeix aquests tipus de centres,
prohibeix el sacrifici de gats i gossos
a les instal·lacions pel manteniment
d’animals de companyia i als zoològics,
excepte per motius humanitaris i sani-
taris que s’estableixen en un reglament.
Segons l’Enric Solé, aquesta prohibició
ha provocat una sobreocupació d’ani-
mals als centres. “El problema és que
hi ha molts més abandonaments que
espais on ubicar aquests animals”, es

l
L’Agència de Salut Pública
destina més d’un milió
lamenta. “Nosaltres ho complim, però
hi ha molts municipis que han demanat
una moratòria de la prohibició i seguei-
xen sacrificant animals”.
d’euros al CAAC, que recull Des de Salut Pública expliquen que
Barcelona és pionera en rebutjar el sa-
més de 2.000 gats i gossos crifici animal i a la gossera només se sa-
abandonats a la ciutat crifiquen quan un informe veterinari ho
recomana, per evitar patiment o perquè
“s’ha produït un comportament especial-
tició de la Guàrdia Urbana o els Mossos ment agressiu derivat de la mala salut
d’Esquadra, així com de l’autoritat judi- del gos”. “Acollim tots els animals que es
cial. Per la seva banda, la Lliga permet recullen a Barcelona i ens comprometem
també que els propis amos que han de- a donar-los allotjament i mantenir-los el
cidit que no volen seguir fent-se càrrec temps que sigui necessari”.
de la seva mascota la deixin al centre,
una cosa que el CAAC no permet: “En Nova gossera al 2013
cap cas no s’admeten animals que ens Les gosseres, com molts altres serveis,
portin els amos a la gossera, i es perse- són una necessitat per a la ciutadania.
gueix, lògicament, l’abandonament a la Ubicar un centre d’aquestes característi-
ciutat”, diuen des de Salut Pública. ques és complicat. D’una banda, cal que
A Barcelona hi ha uns 170.000 animals sigui a prop del nucli de la ciutat perquè
de companyia i sis de cada deu són gossos, la gent tingui possibilitats d’apropar-s’hi
segons l’enquesta Òmnibus Municipal. Es per adoptar. De l’altra, s’ha de trobar un
calcula que entre el 0,75% i el 1% d’aquests lloc on no causi molèsties als veïns, com
animals són abandonats pels seus amos, olors, sorolls, etc.
arxiu caac El Govern municipal i ERC van ar-
Es calcula que ribar a un acord el setembre de l’any
entre un 0,75% i un passat per ubicar el nou Parc d’Acollida
1% de gossos són d’Animals de Companyia de Barcelona
abandonats a la al passeig del Migdia, entre l’Institut
ciutat Botànic i el cementiri de Montjuïc, en
una parcel·la municipal d’1,8 hectàrees.
Segons el calendari previst, el 2010 es
tramitarà el concurs del projecte, el 2011
començaran les obres i dos anys més tard
entrarà en funcionament, prenent el re-
lleu al CAAC, que està situat a la carre-
tera de l’Arrabassada.
Anna Menéndez, presidenta de l’As-
sociació de Veïns de la Satalia, assegura
que ubicar la nova gossera a Montjuïc
provocarà un fort impacte sobre la fauna
i flora pròpies del lloc. A més suposarà
construir en la zona verda del parc, que
ja està “massa urbanitzat”.

Adoptar és fàcil
Quan un ciutadà sol·licita l’adopció d’un animal, tant en un
centre com en l’altre, es valora la seva idoneïtat i se li ofereix
els animals que són adoptables. En alguns casos, els cadells
o els gossos més joves són adoptats més ràpidament, però no
sempre és així, perquè hi ha persones que prefereixen un gos
de més edat, que sigui més tranquil i que es pugui conduir
amb facilitat.
En poca estona la persona es pot trobar amb el gos o gat
que s’endurà a casa. Si no apareix cap inconvenient, es fa el
tràmit administratiu i el pagament de taxes, que són uns 30
euros, i ja se’n pot anar cap a casa amb l’animal.
Els gossos i gats surten del CAAC i de la Lliga correctament
identificats, esterilitzats i vacunats i estan sotmesos a
revisions veterinàries periòdiques. Els propietaris queden
informats de les obligacions legals que suposa la tinença
d’aquell animal.
En un any normal el CAAC dóna en adopció més de 1.000
animals, especialment gossos, mentre que a la Lliga hi ha entre
360 i 380 adopcions anuals de gossos i unes 100 de gats.

Una ciutat no tan amable per als gossos
gemma aguilera
ls gossos barcelonins disposen de
E 101 pipi-cans i 38 espais d’esbar-
jo, una oferta que fa molt curt per
als 140.000 usuaris potencials. A més,
l’incivisme d’alguns ciutadans, i també
d’alguns propietaris, aconsegueixen que
el dia a dia de les mascotes a la ciutat
no sigui tan plàcid. A Barcelona cada any
s’abandonen 1.000 gossos i se n’adopten
gairebé la meitat.
Barcelona és una de les ciutats amb
una normativa sobre tinença animals de
companyia més extensa i restrictiva pel
que fa a les sancions per als propietaris
i els espais que poden ocupar els prop
de 140.000 gossos que es calcula que hi
ha a la ciutat. D’aquests, però, només el
15% estan censats, és a dir, controlats
per l’administració gràcies a una mena
d’empadronament per a animals i al xip
identificatiu que han de dur els gossos i
els gats -n’hi ha uns 30.000- barcelonins.
El respecte pels animals i el seu benes-
tar és una qüestió cabdal en l’ordenança
municipal, que preveu sancions de fins a
65.000 euros per als mal tractadors i de
quantitats inferiors per a infraccions com
permetre miccions en façanes d’edificis o
no recollir les deposicions al carrer. A la
pràctica, però, les facilitats perquè els
propietaris puguin gaudir de les seves
mascotes i garantir-los unes bones con-
dicions tot i les limitacions que comporta
viure en una gran ciutat, es queden molt
curtes. Barcelona compta només amb
101 pipi-cans i 38 zones d’esbarjo per a
gossos, fent números, un pipi-can per a
cada 1.400 gossos i un espai d’oci per a
cada 3.680 mascotes.
Pocs espais i mal repartits
“Molts jardins i zones verdes estan res-
tringides per als animals, quan podrien
accedir-hi sense problema, i el mateix
passa amb algunes places, que si bé
abans eren compartides per veïns i gos-
sos sense problema, ara estan tancades
exclusivament per als jocs d’infants.
Cada vegada s’acota més l’espai de la
via pública, però en canvi no augmenta
l’oferta de zones específiques per als gos-
sos”, lamenta l’Àlex Milian, propietari de
l’Ausiàs, un gos de deu anys adoptat de
la gossera municipal ara en fa nou. Des
de la La Veu del Carrer hem mirat d’es-
brinar quins plans té l’Agència de Salut
Pública per donar resposta a la deman-
da creixent d’espais segurs a la ciutat
per passejar les mascotes, però no hem
obtingut resposta. Tampoc no hem po-
gut conèixer ni la situació ni el nombre
de gossos i gats que es troben al Centre
d’Acollida d’Animals de Companyia de
Barcelona, ja que el responsable d’aquest
centre ens ha remès a l’Agència.
Però sumant l’oferta de cada distric-
te es conclou que l’oferta d’espais per a
gossos és clarament insuficient. D’altra
banda, el nombre de pipi-cans i espais
d’esbarjo no sempre es correspon amb el
volum d’animals estimats en cada dis-
tricte. Així, mentre Sarrià-Sant Gervasi
acumula el 28% dels gossos de la ciutat,
només té 8 pipi-cans i 7 zones d’esbarjo,
Sant Andreu, amb una població estima-
da del 12% dels animals de companyia,
té 19 pipi-cans i 3 zones d’esbarjo. A Ciu-
tat Vella, amb un 10% dels gossos de la
ciutat, només hi ha 4 pipi-cans i 2 zones
d’esbarjo. Un mapa de serveis, doncs, for-
ça esbiaixat.
Cursa d’obstacles per al passeig
Entre els perills que comporta el tràfec
d’una gran ciutat per la qual circulen
cada dia més de dos milions de vehicles
i els 90.000 desplaçaments en bicicleta,
es fa difícil no tenir un ensurt de tant en
tant mentre es passeja el gos. “Anar al
pipi-can que hi ha prop de la Monumen-
tal seria un caos, hi ha massa gossos i
entre ells es barallen. L’opció que queda
CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 17
L’Ausiàs va ser adoptat per l’Àlex ara fa nou anys
és el tronc central de la Diagonal, però
sempre amb molt de compte de no trepit-
jar la zona prohibida i que una bicicleta
no se’ns emporti per davant. El principal
perill de la ciutat per a un gos és, sense
cap mena de dubte, els ciclistes. Són si-
lenciosos i no sempre circulen per l’espai
que els toca”, explica l’Àlex. Els motius
pels quals es prohibeix l’accés dels ani-
mals a determinades zones són, per una
banda, higiènics, i de l’altra, perquè mol-
tes persones se senten incòmodes amb la
seva presència. És cert que uns quants
incívics no tenen prou cura de la segure-
tat amb les seves mascotes i embruten el
carrer, però “la immensa majoria, perquè
som els primers interessats que el lloc
on cada dia passegem estigui net”, tenen
l’actitud correcta en aquest sentit.
I és ben veritat. Curiosament, en una
Si vols posar
el teu anunci
a ‘Carrer’...
Truca’ns
o envia’ns
un mail!
93 412 76 00
carrer@favb.cat
zona verda compartida per usuaris i gos-
sos al districte de Sant Andreu hi vam
trobar molts més residus generats per les
persones (diverses bosses de pipes bui-
des, una llauna de refresc i un paquet de
tabac, entre d’altres) que no pas dejecci-
ons d’animals, que en aquesta ocasió els
propietaris de gossos que passejaven en
aquella estona van abocar sense excepció
a la paperera específica.
Responsabilitats compartides
Els gossos agradaran més o menys els
veïns de Barcelona, però el cert és que el
18% de les llars tenen una mascota al seu
càrrec. I una ciutat tan exemplar en la pro-
tecció dels drets dels animals -molt més
enllà de ser ciutat anti-taurina- de ben se-
gur que trobarà molts aspectes a millorar
per tal que la vida dels seus 140.000 gos-
sos sigui més segura per a tothom.
l
A la pràctica, les facilitats
perquè els propietaris puguin
gaudir de les seves mascotes
i garantir-los unes bones
condicions són molt curtes,
tot i que el benestar dels
animals és
una qüestió cabdal a
l’ordenança municipal
Els ciutadans, però, també han de fer
un exercici de responsabilitat per evitar
xifres tan alarmants com que a Catalu-
nya s’abandonen 20.000 animals de com-
panyia, la majoria gossos, i el centenar de
gosseres del país només té capacitat per
acollir-ne 10.000. Només a la ciutat de
Barcelona, un miler de gossos són aban-
donats cada any, mentre que només 477
van trobar una nova llar l’any passat. Les
multes i la regulació legal són una bona
eina administrativa, però no serveixen
de res si cadascú no pren consciència que
els animals no són objectes que podem
dani codina llençar quan ja no els volem.
Bitllets de transport
per a mascotes
Qui diu que els gats i els gossos no contribueixen a la dinamització de l’economia?
Només néixer, els seus propietaris paguen 47 euros pel xip d’identificació a què obliga
l’Ajuntament de Barcelona.
Durant el primer any de vida vénen les vacunes, uns 160 euros, a banda, és clar,
de revisions veterinàries i alimentació. I el transport públic, és de franc? 1 euro de
suplement per pujar al taxi, sempre que el conductor estigui d’acord a transportar
animals, el 50% del preu del bitllet de Renfe en trajectes regionals, de llarga
distància i alta velocitat. En canvi, Ferrocarrils de la Generalitat, autobusos, metro
i Rodalies Renfe no apliquen tarifes a les nostres mascotes, si bé les exigències de
seguretat i higiene fan obligatori l’ús del morrió i la corretja i es prohibeix que
mengin o beguin durant els trajectes, tret dels gossos pigall, que queden lliures
de restriccions. I per als qui han de volar, les companyies aèries cobren per cada
mascota –gat o gos- com si es tractés d’un excés d’equipatge, és a dir, entre 20
euros i 100 euros segons l’aerolínia.

Les parades de venda d’animals de la Rambla són un negoci bàsicament familiar que acumula una tradició de més de 150 anys
Any de canvi per a les parades de la Rambla
marc villoro
inalment, aquest any la reconver-
F sió de les parades d’animals de la
Rambla es farà efectiva després
que hagi estat un tema de debat i dis-
cussió durant molt de temps. En aquest
assumpte, hi ha diferents actors: els pa-
radistes, que han de reconvertir la seva
activitat per ajustar-se a la llei, l’Ajun-
tament de Barcelona, que busca trobar
una sortida a la situació dels ocellaires, i
les entitats proteccionistes -com Libera i
Faada- i el grup municipal d’ERC, encap-
çalat per Jordi Portabella, que s’oposen a
aquestes parades de venda d’animals.
l
De les onze parades de venda
d’animals que actualment
existeixen a la Rambla,
està previst que només hi
continuï una
De les onze parades que hi ha en l’ac-
tualitat -pertanyents a diferents paradis-
tes, amb un que n’és propietari de cinc-
està previst que només una continuï amb
la venda d’animals, mentre que sis es
destinaran a productes amb denominació
d’origen i diversos com ara bombons, ge-
lats o articles de museu. Almenys aquest
és l’acord al qual van arribar els ocellai-
res de la Rambla i l’Ajuntament. Segons
Mònica Trias, portaveu dels paradistes,
“hem arribat a un acord amb l’Ajunta-
ment i ara esperem les parades noves.
El canvi està previst per a la primavera-
estiu de 2010”.
Amb aquest canvi, l’única parada de-
dicada als animals complirà el que mar-
ca la llei que estableix un mínim de 40
CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 18
m2 per a aquest tipus d’establiments.
Com explica Trias, “la Llei de Protecció
dels Animals 22/2003 del Parlament de
Catalunya ens afecta quant a l’exposició
dels animals, ja que no es poden veure
directament, que quedin a la vista del
públic, i també pel que fa a l’espai de les
parades. Ara són 40 m2, i abans no hi
havia un mínim”. Sobre els altres sis es-
tabliments, la portaveu dels paradistes
de la Rambla diu: “estaran dedicats, per
exemple, a productes amb denominació
d’origen, articles de museu, bombons,
gelateria... Hi ha una llista d’opcions per
triar. Encara no se sap l’espai, però esta-
ran al voltant dels 10 m2”.
Llargues negociacions
Pel que fa a aquest canvi d’activitat,
Mònica Trias creu que “no hem canviat
d’activitat per voluntat pròpia, és la llei
la que canvia. La llei ens va deixar fora,
no hem fet res per estar fora d’ella”. La
ubicació actual -a la Rambla- es man-
té d’unes parades que formen part del
Mercat de la Boqueria. “Paguem el cà-
non i els impostos com si estiguéssim
físicament al mercat. Som socis de la
Boqueria i formem part de la junta”,
apunta Trias.
Sobre l’acord al qual van arribar amb
l’Ajuntament, la portaveu dels paradis-
tes de la Rambla comenta que “amb l’an-
terior regidor -Jordi Portabella- no hi va
poder haver acord. Després van arribar
l’actual regidora de Ciutat Vella, Itziar
González, i el tercer tinent d’alcalde i
president de l’Institut Municipal de Mer-
cats, Jordi William Carnes. Creiem que
parlant, exposant cadascú la seva postu-
ra, es pot arribar a un acord”.
Dedicades bàsicament a la venda
d’ocells, petits rosegadors, peixos i ac-
cessoris (gàbies, menjar...), les parades
de la Rambla són un negoci familiar que
s’ha mantingut de generació en generació
-ara hi van per la tercera i la quarta- i
que acumula una tradició de més de 150
anys. Segons Trias, “la Rambla que te-
nim ara no és la que més ens agrada i la
voldríem millor. Mantindrem la ubicació
actual, físicament a dins de la Rambla.
Nosaltres som ramblers i el caràcter a
la Rambla el donem els del mig perquè
als laterals no queda quasi cap botiga
centenària. La Rambla ha canviat molt
i l’orgull de ciutat que tenen a Paris, per
exemple, aquí no el tenim”.
Des de la Fundació per a l’Adopció,
Apadrinament i Defensa dels Animals
(FAADA) hi ha una oposició manifesta
l
El col·lectiu animalista
Faada denuncia que les
botigues infringeixen la llei
des de 2003 i denuncien falta
de voluntat municipal
al fet que les parades d’animals de la
Rambla estiguin encara obertes. Segons
Jenny Berengueras, coordinadora de pro-
jectes de Faada, “venim dient que des de
2003 aquestes parades infringeixen la
llei”. Berengueras explica que, amb la le-
gislació vigent, és a dir, amb la Llei Cata-
lana de Protecció dels Animals 22/2003, i
amb el Decret legislatiu 2/2008 pel qual
s’aprova el text de la Llei de Protecció
dels Animals; així com amb l’Ordenança
sobre Protecció, tinença i venda d’animals
de l’Ajuntament de Barcelona, vigent des
del 10 de gener de 2004, “les parades de
la Rambla no compleixen la llei quant a
venda i tinença d’animals”.
Per a l’entitat proteccionista, que for-
ma juntament amb l’Associació Anima-
anna carlota
lista Libera la Plataforma Rambles Èti-
ques, el tancament d’aquestes parades
hauria de ser immediat i definitiu en
base a l’aplicació de la llei. Com diu Be-
rengueras, “aquest tema no acaba mai.
Fa un any, amb l’entrada en vigor de
l’ordenança de mercats, l’Ajuntament de
Barcelona va donar un termini que ven-
cia el 22 de desembre de 2009 per tancar
aquestes parades. Ara es prorroga amb
un nou termini de tres mesos fins al
març de 2010. Hi ha una falta de volun-
tat de l’Ajuntament de fer complir les
seves pròpies lleis”. Pel que fa a l’opció
de mantenir una sola parada de venda
d’animals que s’ajusti als requeriments
de la llei, la coordinadora de projectes
de Faada comenta que “els paradistes
tenen tot el dret a reconvertir-se i a ven-
dre productes diversos. L’Ajuntament
contempla posar una parada única de
venda d’animals, però creiem que difí-
cilment complirà les ordenances i la llei
i no ens convenç. La persona a la qual
es preveu donar la llicència perquè obri
aquesta única parada té una denúncia,
presentada per la Plataforma Rambles
Ètiques a l’octubre, per la venda de fu-
res sense microxip. Ara estem a l’espera
de com prospera aquesta denúncia”.
Sobre les condicions en què estarien
els animals en aquest nou establiment,
Berengueras creu que “seguiran estant
sotmesos a les inclemències climàtiques
i a esdeveniments que tinguin lloc a la
Rambla com, per exemple, les celebra-
cions pels triomfs del Barça que causen
molt d’estrès als animals. És clar que allà
els animals no hi estan bé”.
A l’espera de com evolucionen els es-
deveniments en els propers mesos, el
que sembla un fet és que 2010 suposarà
un canvi respecte d’unes parades de la
Rambla que no seran com s’havien vist
fins ara.
 CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 19

El cant dels ocells

Sergi cabeza

onsiderada polèmica per una

C part de la societat, la captura
d’ocells de cant està catalogada
oficialment com a activitat tradicional.
Existeixen societats a Catalunya que es
remunten al segle XVIII.
La llavor que va fer estimar el cant
dels ocells al Jordi Morote, la va plantar
el seu padrí quan el noi tenia set anys.
Aquell dia d’octubre, a més de passar
fred, en Jordi va escoltar amb atenció
com el seu mestre improvisat li detalla-
va els ets i uts de cada espècie, com vo-
laven, com cantaven... També va saber
que els ocells de cant han de ser mas-
cles, que canten més fort quan es veuen
entre ells, que s’havien de caçar amb
total respecte, i que calia educar-los
amb l’objectiu de convertir-los en bons
cantaires.
Aquest tipus d’animals necessiten, do-
nat el seu caràcter gregari, sentir-se cò-
modes per afinar les seves veus. Per això
és important passejar-los, tenir-los a la
vora i portar-los a veure altres de la seva
espècie. Si estan bé, cantaran. Per això
era fàcil, fins fa no gaire temps, trobar-se
grups de gent, reunits al sol del matí en
qualsevol plaça o rambla, amb les seves
gàbies i els seus ocells.
Dures condicions legals
Una cosa de la qual es queixa en Jordi
és que les condicions legals per poder joan morejón
gaudir de la seva afició s’han endurit La societat ocellaire de Sant Martí és la més antiga de Barcelona: va ser fundada al 1875
des de la regulació aprovada al 1999.
Avui, per poder caçar aquests animals es no pot superar un màxim de 10 indi- dòmino, altres analitzen el cant d’un oficials cada any entre els socis, que
s’ha de ser soci d’una societat i presen- vidus d’una sola espècie, o 5 de cada si passerell, i altres comenten l’esvelta fi- a la pràctica vol dir que gairebé cada
tar-se a un mínim de dos concursos de en captures més d’una. El calendari es gura d’una cadernera. dissabte a la tarda n’hi ha un. A part,
cant cada any per justificar d’alguna limita a uns pocs dies dins del període En Frederic Barceló, de 69 anys, n’és també n’organitzen alguns d’oficials els
manera aquestes captures. En Jor- comprès entre mitjan agost i principis de el president. Porta tres anys al càrrec i diumenges. També explica, amb cura,
di qualifica aquestes mesures com un desembre. Per a en Jordi, és “trist” que més de 35 implicat d’alguna manera en tots els requisits que un ha de seguir
“invent per mirar de netejar la imat- els ocells caiguin a la trampa del caçador, la institució. L’home no s’atura. Ell és per poder tenir ocells, que passen in-
però és emocionant veure com responen defectiblement per pertànyer a una

l
La captura d’ocells de cant
està catalogada oficialment
com a activitat tradicional.
N’hi ha societats que es
remunten al segle XVIII
ge” dels aficionats, que són vistos com
a “criminals”. Ell mai no ha anat a un
concurs i no hi vol anar. Per això ha
deixat de tenir ocells, però no deixarà
d’estimar-los.
Només es poden capturar uns certs ti-
pus d’ocells, els fringílids. Dins d’aquesta
família, a casa nostra, es poden capturar
pinsans comuns, caderneres, verdums i
passerells. El nombre de captures diàri-
al reclam, com segueixen els seus ins-
tints gregaris.
Estimació pels ocells
A la ciutat de Barcelona existeixen
quatre societats ocellaires. Són les del
Carmel, Canyelles, Trinitat Nova i Sant
Martí. Aquesta darrera, fundada al
1875, passa per ser la més antiga de la
ciutat i la més gran, amb uns 500 socis.
A la Meridiana des de 1935, la Societat
Primitiva Sant Martí és un guirigall. El
seu local social, però, no es diferencia-
ria d’un bar de barri de tota la vida si
els xiulets i cants d’un centenar d’ocells
no acompanyessin el visitant des del
moment d’obrir la porta. Un cop dins
de les seves parets, a més del fum dels
havans, els socis respiren estimació pels
seus petits grans amics. Uns juguen al
l
Amb problemes de relleu
generacional, és la comunitat
gitana qui ha mantingut
aquesta afició en totes les
franges d’edat
l’encarregat de tramitar els carnets de
soci de totes les societats de la província
de Barcelona i, a més, és el tresorer de
l’Agrupació Ocellaire La Unió de Barce-
lona, que ve a ser una agrupació de soci-
etats ocellaires.
Concursos de cant
En Fede explica que la societat organit-
za entre 20 i 25 concursos de cant no
societat. Explica, a més, que són les
societats les que tramiten les llicències
federativa i de caça, i les que demanen
els permisos a la Generalitat. Vol estar
segur que tot s’explica correctament,
que s’explicaran les coses com són. El
seu comportament denota, com el de’n
Jordi, que els ocellaires són tractats
amb recel per la societat.
A la província de Barcelona hi ha
unes 6.000 llicències de caça de frin-
gílids, cosa que converteix aquesta ac-
tivitat en minoritària. Les societats, a
més, tenen un problema amb el relleu
generacional. Tal com explica en Fede,
“hi falta gent jove amb compromís”, ja
que els més joves només volen caçar o
fer de jutges a les competicions. “Només
els gitanos van amb un ocell sota el braç
a qualsevol edat”, assegura.

¿Sabies que a Barcelona...

3 Hi habiten ocells d’unes 20 famílies?
3 La neteja i la rehabilitació de façanes impedeixen nidificar moltes espècies i, per tant, en
disminueixen les colònies?
3 A l’hivern podem trobar falcons pelegrins, l’animal més ràpid del planeta, al penya-segat
de Montjuïc, a la Sagrada Família o a la Torre Macosa de Diagonal Mar?
3 Hi ha una de les colònies més grans d’Europa de xoriguers, que fan niu al Camp Nou o a
Santa Maria del Pi?
3 La cotorreta, espècie exòtica present des de 1975, és depredadora i contribueix a la
disminució d’individus d’altres espècies?
3 A més de reals, hi ha ratpenats als fanals modernistes del passeig de Gràcia i a antics
escuts de la ciutat?
3 La tórtora és un dels pocs que canta quan les temperatures són extremes a l’estiu?
3 Les orenetes ens visiten, sobretot, als barris perifèrics com Sarrià, Nou Barris, Horta o el
Poble Sec?
3 Al Zoo hi ha la colònia urbana més gran d’Europa de bernats pescaires, amb més de 100
parelles?
3 El colom és l’espècie més abundant, amb uns 240.000 exemplars?
3 És més fàcil sentir que veure un tallarol?
3 La merla té un dels cants més rics, potents i variats?
(Font: Agenda 21)
CARRER115 febrer 2010 PUBLICITAT 20

Units pels drets dels animals
josé miguel benítez
periodista
i ha una gran diversitat d’en-
H titats animalistes. Encara que
fan una mica de tot, unes estan
especialitzades en la gestió (projectes,
centres d’acolliment, suport en la gestió
a petites entitats) i altres en la sensibi-
lització. Unes treballen majoritàriament
amb professionals i altres amb volun-
taris. N’hi ha que centren el seu treball
en un o dos animals -les més nombroses
són les associacions gateres-, i d’altres
desenvolupen una activitat més diversa.
En general, totes recolzen les diferents
campanyes que es realitzen a Barcelona:
abandonament i maltractament d’ani-
mals; venda il·legal; foment de l’adopció
davant la compra; denúncia de la situa-
ció dels animals en zoos; foment del vege-
tarianisme com a alternativa al consum
de carn; denúncia de la caça; foment d’al-
ternatives a la utilització d’animals amb
finalitats científiques, militars o cosmèti-
ques; utilització d’animals en espectacles
(circs, curses de braus...).
La majoria considera que la situació
dels animals a Barcelona té aspectes
molt positius (sobretot en relació amb
èpoques anteriors i respecte a altres ciu-
tats de Catalunya i Espanya), i d’altres
molt negatius, si es compara amb altres
ciutats europees en les quals, per exem-
ple, l’adopció d’animals és tan massiva
que fins i tot hi ha llistes d’espera.
Com aspectes positius aplaudeixen
la creació, fa un any, de l’Oficina de
Protecció d’Animals. També mostren la
seva satisfacció per la posada en mar-
xa del centre d’esterilització de gats, a
Montjuïc, un centre gratuït, únic a tot
Espanya. Per a Leonardo Anselmi, de
l’organització Libera! “l’esterilització
és més eficient, més ètica, i més barata
que l’extermini, potser per això últim”,
agrega, “l’Ajuntament hagi optat per es-
terilitzar en lloc de matar”. Els animalis-
tes esperen que s’opti per aplicar també
l’esterilització als coloms i les cotorres, la
proliferació de les quals és fruit de dos
dels mals que es denuncien: la venda
il·legal i l’abandonament. Les entitats
animalistes també veuen amb esperança
el projecte d’un nou centre d’acolliment
d’animals a Montjuïc, que substituirà
l’actual Centre d’Animals de Companyia
(CAAC), conegut com “la gossera de l’Ar-
rabassada”. Sobre l’actual CAAC, An-
selmi el qualifica “d’indigne” i assegura
que “el seu passat i el seu present és un
Un ventall d’entitats animalistes
A Barcelona hi ha desenes d’entitats
animalistes, en un ventall que va
des de les de major pes, amb milers
d’associats i relacions amb organitzacions
internacionals fins a una gran quantitat de
petites associacions, de 3 o 4 membres,
que es dediquen a atendre a colònies de
gats als diferents barris de la ciutat.
Una dotzena d’elles formen part
del Consell Municipal de Convivència i
Protecció d’Animals:
3Animal Help. www.animalhelp.es
(667342300)
3Associació d’Amics i Voluntaris del
CAAC (Centre d’Acollida d’Animals
Companyia). www.voluntariscaac.cletu.
net/voluntaris.del.caac@gmail.com
3Associació Defensa Drets Animals
(ADDA). www.addaong.org/adda@
addaong.org (Bailén, 164. 934591601)
3Associació el Jardinet dels Gats.
www.eljardinetdelsgats.org/cat; info@
eljardinetdelsgats.org (636382194)
3Federació Catalana de Societats
Protectores d’Animals (FECSPAP).
fecspap@hotmail.com (C/ Providència,
42, Hotel d’Entitats Gràcia (649449362)
CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 21
Les entitat animalistes combinen la pressió al carrer i la negociació amb les institucions
infern per als animals”, per això afegeix
que “el futur és bo”, ja que el centre pro-
jectat, segons la seva opinió, disposarà
de bones instal·lacions, tindrà fàcil accés
i, sobretot, disposarà d’una oficina que
facilitarà l’adopció dels animals acollits.
Quan la llei es queda en paper mullat
Entre els aspectes negatius destaquen
la falta d’aplicació de la legislació actual.
Carla Cornellà i Jennifer Berengueras,
de la Fundació per a l’Adopció, Apadrina-
ment i Defensa dels Animals (FAADA),
assenyalen que hi ha una “gran incohe-
rència” en la Llei de Protecció d’Animals,
de Catalunya, “que declara els animals
lliures de tortura, a excepció dels braus”.
Sobre aquest tema, asseguren que la seva
oposició “no té res a veure amb el tema
identitari”, i com a mostra d’això, afir-
men que dels 11 membres de la comissió
que tracta aquest tema, només 3 són ca-
talans, i no estan adscrits a cap partit.
Sobre la Llei de Protecció d’Animals,
Enric Soler, de la Lliga de Protecció
d’Animals i Plantes -entitat que gestio-
na el refugi de gossos i gats de l’avingu-
da del Tibidabo-, assenyala que porten
6 anys esperant l’elaboració i posada en
marxa del Reglament d’execució de la
Llei de Protecció d’Animals, per la qual
cosa, en la seva opinió “ la Llei és paper
3Fundació Altarriba. www.altarriba.org
/altarriba@altarriba.org (Pau Claris, 87.
934120073)
3Fundació per l’Adopció, Apadrinament
i Defensa dels Animals (FAADA). www.
faada.org /info@faada.org (Juan de
Austria/sn, Sant Adrià Besos (902222341)
3Libera. www.liberaong.org /barcelona@
liberaong.org (Jaume Fabra, 3-5 entlo. D
(933249733)
3Lliga Protectora d’Animals i Plantes.
www.protectorabcn.com/info@
protectorabcn.com (Guarda Anton, 10,
934170124)
3Plataforma Gatera Ja!
http//:blogplataformagateraja.blogspot.
com/plataformagateraja@yahoo.es
3Progat. www.progat.cat/progat@
progat.cat (934461092)
Forma part també del Consell la
Lliga per la Defensa del Patrimoni
Natural (DEPANA), www.depana.org/
info@depana.org (Sant Salvador,97 Tel.
932104679), una entitat ecologista que
gestiona el programa Attentio sobre les
problemàtiques associades al comerç
d’espècies de fauna exòtica.
mullat, ja que queden impunes moltes
de les seves violacions”.
Sobre la relació entre entitats i Ajunta-
ment, per a unes és fluida -sobretot a tra-
vés del Consell Municipal-, per a d’altres
és complexa i per a d’altres és escassa a
nivell polític i més propera a nivell tècnic.
Totes es queixen de la lentitud de l’admi-
nistració municipal, i com a exemple asse-
nyalen que per a la posada en marxa de
l
La majoria d’entitats
considera que la situació
dels animals a Barcelona
té aspectes molt positius
i d’altres molt negatius
l’Oficina de Protecció d’Animals, les enti-
tats van haver de lluitar durant 5 anys.
Per a Carla Cornellà “l’administració re-
coneix el treball de les entitats animalis-
tes, però no les recolza prou”. Per a Enric
Soler “l’administració s’hauria d’implicar
més legalment i econòmicament, i amb
més suport a les entitats privades”. Per la
seva part, el representant de Libera! as-
senyala que encara que el balanç de la re-
lació és bo, hi ha situacions “de vergonya”
Així mateix, al Consell, que es reuneix
3 o 4 vegades l’any, són convocades
un altre tipus d’entitats: ecologistes,
d’investigació i gestió medi ambiental,
entitats no animalistes però relacionades
amb animals, així com els organismes
pertinents de l’administració municipal;
Font: Oficina Municipal de Protecció d’Animals
(Medi Ambient). 93 413 24 52. Tarragona, 173 baixos
jesús eloy de mateo
Protesta contra el patiment dels
animals a les botigues de la Rambla
jesús eloy de mateo
com en el cas de les botigues de les Ram-
bles o el del zoo en el qual “l’ajuntament
ens dóna la raó i després fa el contrari”.
Per a Anselmi el cas de l’elefanta Susi “és
d’escàndol: està en unes condicions deplo-
rables”. Assegura que el Premi Nobel José
Saramago i un comitè de científics han en-
viat escrits a l’Ajuntament, preocupant-se
per aquest tema, i encara no els han con-
testat. Anselmi demana la descatalogació
dels elefants als zoos, com ja esdevé en
altres països. Com a dada positiva en la
relació, el representant de Libera! destaca
el suport municipal a l’edició d’una guia
de consum vegetarià a Barcelona.
Sobre la relació entre les entitats, els
seus respectius portaveus assenyalen que
és bona i, encara que hi ha discrepàncies
en alguns temes, no hi ha enfrontaments
sinó col·laboració. “L’objectiu de totes és
el mateix -assenyala Carla Cornellà-, en-
cara que el prisma no. Ens aliem en mo-
ments i campanyes concrets”.
Un altre dels temes en els quals es-
tan d’acord és en la superació del mo-
del tradicional de les protectores. Per a
la portaveu de FAADA “ara les entitats
tenen professionals molt competents, per
poder aconseguir recursos, recolzar les
protectores, donar seguiment als casos,
treballar la divulgació i la prevenció, i
negociar els canvis legals necessaris”, i
afegeix que el canvi inclou també l’aposta
per l’adopció, l’apadrinament i l’esterilit-
zació. Per la seva part, Anselmi destaca
el paper educatiu de les entitats “per
generar sensibilització i així replantejar
la relació amb els animals. No els posem
a l’altura de les persones, però tampoc
no són coses. Són éssers amb capacitat
de sofrir, i tenen dret a ser respectats”.
L’entitat que presideix Anselmi proposa
a més el vegetarianisme, “és una qües-
tió educativa, d’informació, i de posar
els recursos a disposició de la gent.” Per
a Enric Soler, el canvi en la seva entitat
es va donar a finals dels 80, a partir que
la gestió es va posar a les mans d’anima-
listes. En aquest sentit, demana que el
nou centre d’acolliment de Montjuïc el
gestionin també persones que respectin
i estimin els animals, i no persones a qui
els importi més el seu horari laboral.
Tots aquests canvis coincideixen tam-
bé, segons els animalistes, amb canvis en
la societat, amb una major sensibilitat
de la gent davant d’aquestes problemà-
tiques. El canvi social, segons Carla Cor-
nellà, permet que hi hagi sancions per
maltractament i que les denúncies s’ha-
gin multiplicat, una cosa amb què coin-
cideix Anselmi, qui assenyala que “es pot
legislar més quan hi ha suport de la so-
cietat”. Per a Enric Soler “la gent abans
comprava i ara adopta, i ho raona”.
 CARRER115 febrer 2010 DOSSIER 22

Toros en Catalunya, empieza la cuenta atrás

Victor Gómez Orlac

El pasado 18 de diciembre el Parlament

de Catalunya votó afirmativamente la
admisión a trámite de la Iniciativa Le-
gislativa Popular (ILP) presentada por la
plataforma antitaurina “Prou” (Basta),
que pide la prohibición de las corridas
de toros en territorio catalán. Tras Ca-
narias, es la segunda Comunidad Autó-
noma en plantearse la supresión de la
llamada Fiesta Nacional.
La semana previa a la votación fue
sencillamente apasionante. El tema de la
prohibición de los toros levantó oleadas
de polémica y pasión mediáticas, que ocu-
paron diariamente un lugar destacado en
los medios de comunicación. Y no sólo en
Cataluña, sino también en Madrid, cuya
prensa siempre se ha mostrado sensible
y militante en lo que a identitarismo
catalán se refiere. Un tema -el naciona-
lismo- que muchos señalan como factor
añadido a este asunto, tanto a favor de
la Fiesta (españolismo) como en contra de
ella (catalanismo).
Destacados intelectuales y profesio-
nales se pronunciaron a favor y en con-
tra, y las facciones en disputa (taurinos
y defensores de los animales) ejercieron
durante esos siete días un intenso traba-
jo de lobby entre los miembros del Parla-
ment, intentando persuadirles de la bon-
dad de su posición. Una lucha abierta,
que se desarrolló prácticamente diputado
a diputado.
Lo que se jugaba en aquella votación jesús eloy de mateo País el pasado 30 de noviembre ofrece
era dirimir si la ILP debía o no admitirse alberto faricle la siguiente explicación: “Para un alcal-
a trámite; esto es, si debía debatirse en En la foto de arriba, de del Montsià o la Terra Alta es más
el Parlament a fin de iniciar un camino manifestación difícil ganar unas elecciones sin bous en
legislativo que ha de concluir en la re- antitaurina en las fiestas del pueblo que sin agua en el
dacción de una norma o ley. El resultado Barcelona. A la Ebro”. Es decir: que el partido político
fue favorable a la admisión, aunque quizá derecha, Serafín que se atreviera a meter mano al corre-
por un margen más ajustado de lo que es- Marín, torero bou, corre el riesgo de perder los votos de
peraban los animalistas: 67 votos a favor catalán, vestido de aquella zona.
por 59 en contra. Aunque una segunda luces y con barretina.
lectura arroja un resultado sorprendente: Foto publicada con Increíble, pero cierto
Si tenemos en cuenta que además se re- autorización de Un servidor debe confesar su ignoran-
gistraron cinco abstenciones y que cuatro su autor, Alberto cia acerca de la tradición taurina de las
diputados no votaron (circulan diferentes Faricle. Islas Canarias (por el momento, única
teorías sobre porqué no lo hicieron), po- Comunidad que ha prohibido los toros),
dríamos deducir que 68 parlamentarios aunque la adivina más bien escasa.
no deseaban la admisión, por 67 que sí. La Nada que ver con Cataluña, donde la
duda estuvo en todo momento en el PSC y primera corrida de la que se tiene cons-
en CiU, que otorgaron libertad de voto a
sus miembros, mientras que otras cuatro
formaciones (PP, Ciutadans, ERC e Ini-
ciativa per Catalunya) votaron en bloque,
l
La primera corrida de la
que se tiene constancia en
como un solo hombre, bien fuera a favor
o en contra. La votación, por supuesto, Catalunya data de 1887.
fue secreta. Una metodología que a Alfon-
so Nieto-Sandoval Taviro, ciudadano de Barcelona contó con tres
Manzanares (Ciudad Real), le hace excla- plazas funcionando a la vez
mar, en carta al Director titulada “¿Por
qué en votación secreta?” (El País, 22 de
diciembre de 2009): “(…) ¿en qué cabeza tancia escrita data nada menos que de
puede caber que a los ciudadanos se les 1387. Además, Barcelona contó, de 1914
hurte el derecho de saber las decisiones a 1923, con tres plazas estables funcio-
que toman sus representantes? ¿Se aver- nando a la vez (y con notable éxito de
güenzan los políticos de su decisión o público). Durante los años cuarenta y
creen que los ciudadanos no aprobarían lo cincuenta existía verdadera pasión por
que han decidido?”. Una posible explica- los toros en la ciudad, pasión que hacía
ción podría residir en el hecho de que en teniendo en cuenta que según informa El Cataluña Taurina, afirma, en referencia congregarse a los aficionados en tertu-
esta ILP hay -tal vez- factores e intereses Periódico de Catalunya (14 de diciembre a por qué la ILP no pide también la abo- lias y corrillos en las inmediaciones del
que van más allá de la mera defensa de de 2009), los propios animalistas inter- lición del correbou, que “esta cuestión se monumento a Pitarra, en la parte baja
los derechos del toro de lidia. pusieron el año pasado nueve recursos la he preguntado a ellos directamente, y de las Ramblas. Una afición que disfru-
ante la Delegación del Gobierno contra me han contestado que si la ILP no estu- taba y se dividía entorno a rivalidades
Como mínimo, curioso los correbous, por presunto maltrato ani- viese redactada así, no saldría aprobada. míticas como las que protagonizaron
La actual ley de Protección de Animales Ellos han hecho sus números y saben que los diestros Manolete y Arruza o Joa-
(2008) proclama que “nadie ha de provo-
car sufrimientos o maltratos a los ani-
males o causarles estados de ansiedad
l
Los animalistas argumentan
que les mueve un tema
si plantearan la supresión del correbou,
no contarían con los votos de Esquerra
Republicana”. Por su parte, Helena Es-
quim Bernadó y Chamaco. Cataluña ha
aportado empresarios legendarios (Pere
Balañá), toreros ilustres (Joaquim Ber-
o miedo”. Y de acuerdo con este precepto, coda, miembro de la Plataforma “Prou”, a nadó, Mario Cabré, Serafín Marín) y
su artículo 6 prohíbe toda una serie de moral, no político, aunque la pregunta de si son veraces tales decla- también ganaderos de reses bravas.
actividades susceptibles o sospechosas raciones, contesta: “Francamente no lo Es cierto que la sociedad catalana ha
de infringir dolor al animal: peleas de pe- la ILP no pide suprimir la sé. Yo me muevo por un tema moral, no evolucionado mucho desde entonces, y
rros, gallos, etc. Pero señala dos excepcio- excepción de los ‘correbous’ por una cuestión política o nacionalista”. que la tauromaquia vive una larga de-
nes: las corridas de toros y los correbous, Parecido desconocimiento mostró Loren- cadencia desde los años ochenta (a la
festejos taurinos sin muerte del animal, zo Anselmi, portavoz de dicha asociación, que quizá no sea ajena cierta legislación
tradicionales sobre todo en las tierras del mal. Como mínimo, curioso. David Pérez en un programa de radio el pasado mes restrictiva por parte de la Generalitat),
Ebro del sur de Tarragona. La ILP pide la (PSC) -el más firme defensor de las corri- de diciembre: “A mí David Pérez no me pero de todas maneras... ¡Quién podría
supresión de la primera excepción, pero das entre los diputados del Parlament- en lo preguntó, desde luego”. ¿Porqué los imaginar, con lo que ha sido Cataluña,
no de la segunda, aunque es obvio que en entrevista concedida a un colaborador de republicanos no apoyarían la prohibición que aquí precisamente se pidiera la pro-
ambas modalidades sufre el toro. Y más Carrer (Luis Caldeiro) para su libro La del correbou? Un artículo publicado en El hibición de los toros!
25 Ateneu
Popular
de les Corts

Sense data per al palau

26 El llegat del
patrimoni
ferroviari
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 23

28 40 anys,
una festa
veïnal CARRER S
del Laberint d’Horta
La instal·lació, que fa
prop de 40 anys que és
propietat municipal,
està a l’espera d’un
projecte per a la seva
restauració
que no arriba

vicent canet

“Tot just l‘any vinent en farà 40

que el palau del Laberint d’Horta,
conjuntament amb els seus jardins,
són propietat de l’Ajuntament de
Barcelona i encara no ha fet res
per restaurar-lo ni té una data ni
un projecte per fer-ho”, afirma Juli
Fontoba, membre del Col·lectiu
Agudells-Ecologistes en Acció, una
de les entitats que ha impulsat el
Manifest SOS Laberint d’Horta, que
pretén recuperar aquest espai. “El
palau s’ha deixat caure, quan dins
hi ha elements medievals, com la
torre Sobirana i dues sales adja-
cents de gran interès patrimonial
que alguns historiadors situen en el
segle VIII. Aquest conjunt està en-
voltat d’una casa de camp d’estil
neogòtic i neoàrab més moderna”,
indica Fontoba. Abans de la cessió
a l’Ajuntament, no havia tingut mai
cap ús públic, “va passar directa-
ment dels marquesos de Llupià i
d’Alfarràs, la família Desvalls, a
l’Ajuntament i va quedar tancat,
la qual cosa ha provocat que s’anés
degradant”, afirma. El consistori té
catalogat aquest edifici com part
dels monuments històrico-artístics
de la ciutat per la qual cosa Fontoba
critica el que valora com a “deixa-
desa municipal” i afirma que “si ha-
guessin entrat els okupes en aquest
edifici es mantindria millor”.
Si bé els jardins estan en bon
estat, la situació de degradació
del palau demana una actuació
immediata. Almenys aquesta és
l’opinió dels signants del manifest
(prop d’una dotzena d’entitats so-
cials del barri i d’arreu de la ciu-
tat) que des de fa vuit mesos estan
reclamant al consistori que actuï
per preservar aquest edifici, de-
clarat, conjuntament amb els jar-
dins, d’interès segons la Carta de
Florència de 1981. Per reclamar-
ho, el 19 de setembre de 2009 es
va realitzar un acte davant la por-
ta d’entrada del Laberint d’Horta
demanant que s’actuï. “En un mo-
ment de crisi, l’administració hau-
ria de donar el do de pit i impulsar
la recuperació d’aquest patrimoni
que podria generar llocs de treball
en feina de restauració i de for-
mació de gent”, indica Fontoba. A
més, realitzen un cop al mes visi-
tes guiades històrico-crítiques per
fer difusió d’un patrimoni del qual
el palau és el gran desconegut,
han elaborat el vídeo “SOS Labe-
rint d’Horta” que es pot veure al
youtube i han realitzat reunions
El palau del Laberint mostra signes evidents d’abandó i degradament
amb l’administració. Tampoc no
s’entén, per part dels signants del
manifest que, si es cobra entrada
en concepte de museu-jardí per al
seu manteniment, i és l’únic que
ho fa en tota Barcelona, no es con-
servi en la seva totalitat.
Ni data ni projecte
L’Ajuntament qui té competències
al respecte és l’àrea de Medi Ambi-
ent que gestiona els parcs i jardins
i que presideix Imma Mayol. En la
reunió de l’11 de novembre de 2009
del Consell de Medi Ambient del
consistori barceloní, Mayol va indi-
car que “no actuarien fins que no
l
No hi ha constància
de quins projectes de
restauració hi ha sobre
la taula ni tampoc cap
compromís temporal
tinguessin clar quin projecte o quin
ús tindrà aquell espai”, afirma Fon-
toba, una posició que comparteix
el districte. Afegeix, però, que el
problema no és tant quina proposta
se’n fa sinó qui finança la reforma.
Fa uns anys des de l’Ajuntament es
va llençar la proposta de convertir
aquell espai en un hotel que per-
metés que un inversor privat res-
taurés el palau a canvi de fer una
dani codina
cessió d’ús temporal per a la seua
explotació. La idea va ser abando-
nada davant el fort rebuig veïnal”.
Durant la reforma dels jardins es va
sospesar de fer-hi la seu de l’Àrea
de Medi Ambient de l’Ajuntament,
però finalment es va descartar.
L’acusació de deixadesa per
part de la Plataforma SOS Laberint
d’Horta es reforça quan no hi ha
constància de quins projectes de
restauració del palau s’estan sos-
pesant o quins hi ha sobre la taula.
Tampoc no hi ha cap data, ni cap
compromís temporal amb els veïns.
Els signants del manifest veurien
amb bons ulls que s’hagués iniciat
un procés participatiu entre la ciu-
tadania o concurs d’idees perquè
proposés usos i projectes per al
palau, però, almenys per ara, no
és una de les opcions del govern
municipal.
Els signants del manifest con-
sideren que allò que s’instal·li en
l’antiga casa dels marquesos ha
de tenir una clara vocació pública
i proposen crear un centre d’inter-
pretació (que seria el primer centre delegació del Museu d’Història de raó als signants del manifest però
d’aquest tipus a Barcelona) del fu- la Ciutat, per descentralitzar-lo, i respon sense concretar. Un palau i
tur Parc de Collserola que “forma exposar restes ibèriques i romanes un jardí, els del Laberint d’Horta,
part del nostre districte d’Horta- trobades a la Vall d’Horta i que, a que “formen part del patrimoni ar-
Guinardó”, afirma Fontoba. L’únic més, comptés amb alguna sala més quitectònic del nostre barri, de la
que existeix actualment és el que per a exposicions itinerants. Amb nostra memòria col·lectiva. Tothom
està ubicat a Cerdanyola del Va- tot, sembla que aquests projectes recorda haver-hi anat de petit, i
llès “i Barcelona se’n mereix un no acaben de convèncer l’Ajunta- també es mereix ser rehabilitat i
de propi”, indica. Una altra opció ment, almenys de moment. Les més conegut entre els veïns d’Hor-
plantejada per la plataforma re- accions de protesta segueixen, ta i els barcelonins pel seu valor pa-
ivindicativa seria la d’ubicar una mentre el govern municipal dóna la trimonial”, conclou Fontoba.

jesús martínez
Medio kilo de harina, una cuchara-
dita colmada de sal fina, 30 gramos
de levadura de cerveza, una taza
de agua tibia, una pizca de azúcar
y 100 gramos de grasa vegetal. Así
se elabora el pan de cremona. En
un futuro probable, la cocinera
chilena Paloma Vallejo (Santiago
de Chile, 1978) se contentaría con
cambiar los fogones por los hornos
de leña. “Me gustaría tener una
panadería, porque considero que
el proceso de elaboración del pan
es muy laborioso, necesita tiem-
po, reposo, paciencia y cariño. La
panadería se llamaría Palomas.” El
olor de la levadura embriaga has-
ta tal punto a esta deidad de ojos
navieros, poncho blanco y corazón
de medio punto, que el recuerdo
de la infancia fermenta en ella, y
su pasado colérico se transustancia
en oda popular, como las del pri-
mer Neruda.
En el tiempo de los caballitos
de bronce, de las juegas y las me-
riendas multitudinarias, Paloma
adoptó sus primeras posturas lu-
nares, con movimientos ondulan-
tes y redondos, en el Liceo Expe-
rimental Artístico de Santiago de
Chile. De niña, quería ser bailari-
na, una de las sílfides de Nureyev.
Este pasado pertenecía, de hecho,
a un futuro improbable: “La danza
nunca fue lo mío”.
Paloma Vallejo nació con la
edad de “las sienes cóncavas” de
un vecino peruano a quien le había
dado el cambiazo de su apellido.
Como César Vallejo, guarda los
l
“El proceso de
elaboración del pan es
muy laborioso, necesita
tiempo, reposo,
paciencia y cariño”
poemas inconstantes de unos años
plomizos y cadavéricos: el 11 de
septiembre de 1973 Pinochet aho-
gó en sangre las naves del proceso
democrático. El padre de Paloma,
Hernán, un hombre de tablas (“le
habré visto interpretar Fuenteo-
vejuna quinientas veces. Es un de-
sastre en otras cosas, pero es un
buen actor”), tuvo tres matrimo-
nios y tres hijas: Carolina, Ángela
y Paloma, hija de Rosa María, que
se puso Roxana cuando se enteró
del nombre de la mujer de Alejan-
dro Magno.
De ese pasado exuberante que-
daron los brotes de las mudanzas,
en una caminata itinerante que la
llevó de casa en casa en función
de quien se hiciera cargo de su
manutención: “Hasta los 19 años,
me había mudado 22 veces, más
veces que la edad que tenía”. Po-
dría exagerar, pero a Paloma se le
da mal mentir aunque sea a me-
dias: “A los 14 años me convertí
en la oveja negra de la familia:
me fumé mi primer cigarrillo, hice
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 24
¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante?
Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes
oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses,
y cada cual aprende su oficio y con él brega
Palomas
Según el padrón del 2009 del
Ayuntamiento de Barcelona,
residen en la ciudad 5.472
chilenos y ocupan el número 17
en el ránquing de nacionalidades.
Por distritos, y de mayor a menor
presencia, viven en el Eixample
(1.116), Sant Martí (697), Ciutat
Vella (678), Horta-Guinardó
(650), Sants-Montjuïc (598),
Gràcia (452), Sarrià-Sant Gervasi
(318), Nou Barris (316), Sant
Andreu (261) y les Corts (177).
mi primera campana… Estaba muy
agrandada. Quería llamar la aten-
ción. Hoy me arrepiento de algu-
nas tonterías”.
El gran amor de juventud de
esta paloma de toca vino a una
Barcelona que le incendió los pa-
ños de sus defensas. Ella viajó a
la ciudad en 1998, de la mano de
Luis Tapia, Lucho, un chico que
estudiaba Filosofía y que todavía
divaga por los mares encrespados
de la genealogía de la moral. Ella
tenía 18 años; él era demasiado
inocente. Ella se entregó sin nin-
gún revestimiento, libre de atadu-
ras, “desenraizada por completo”;
él reincidió y acabó liándose con
quienes no debía, Kant, Popper y
Nietzsche, en una orgía de confu-
siones y silogismos que aturdieron
a su chica, desatendida en una
tienda de ropa de L’Hospitalet en
la que se empleó de dependienta.
Volvió. Paloma volvió a Chile con el
rabo entre las piernas: “Necesita-
ba recomponerme, reconstruirme,
ordenar mi vida y saber qué quería
del mundo”. Ahora entiende, en
este futuro promisorio, que esa
fue la única manera de aprender
a perder si es que anhelaba apren-
der a ser feliz.
Y como Orellana, intentó dos
veces la misma aventura. Paloma
retornó a Barcelona, tentada por
una oferta indeclinable. “En el
2000, a mi amigo Sebastián le tocó
la lotería en el programa de tele-
visión Sábado gigante. Él quería
DE LA DANZA A
LOS FOGONES
Los alumnos de
Paloma creen
que habla en
chino cuando
se refiere a los
pulpos como
cefalópodos
FOTO: marc
javierre
venir a Barcelona, y me propuso ir
con él y formar parte de un nego-
cio que tenía previsto montar.” Lo
consultó con su almohada y con su
madre, y las dos, la madre y la al-
mohada, se equivocaron. “A la se-
mana, él cogió el avión de vuelta.
No aguantó estar lejos de su fami-
lia. Pero para mí era como una se-
gunda oportunidad, y me quedé.”
l
Hoy, la cocinera Paloma
Vallejo se ocupa de los
talleres de inserción
sociolaboral de la
Fundació Mescladís
Y se quedó, y echó de menos su
camita y el café, y peleó contra
las piedras y contra los explotado-
res sin escrúpulos en la vigilia per-
petua de los sin papeles. “Cuando
estaba a punto de echar la chala
[tirar la toalla], conocí a Juan,
un paraguayo que es una oenegé
andante, la persona más gene-
rosa que he conocido, y me puso
en vereda.” Paloma se empleó de
cocinera, y dio más tumbos que
un enano en un borrico. Recorrió
la Catalunya gastronómica, alec-
cionada por las exquisiteces que
asimiló en la escuela de hoste-
lería Hofmann. En un restauran-
te de La Seu d’Urgell soportó las
impertinencias de unos franceses
que la trataban como si ella fuera
la sirvienta del rey. En una masía
de Girona tuvo el atrevimiento de
desvelar los secretos de las estre-
llas Michelin (“todo se basa en la
calidad de los alimentos y en el sa-
ber fer”). En un local de copas de
Barcelona contuvo las avalanchas
de italianos que descargaban los
autocares turísticos: “En un mi-
nuto ponía hasta 20 jarras de cer-
veza”. Ese fue su primer trabajo
legal, después de cuatro años de
estancia clandestina.
Las hermanitas de la misericor-
dia, el paraíso de los sueños, las
reservas de comedor en los salones
de cinco tenedores, los riachos de
cebada en las gargantas napolita-
nas. Todo esto recuerda Paloma
cuando el barniz del pan recién
hecho se le mete en la nariz, como
se le metía en la nariz a Proust su
tiempo perdido siempre que le lle-
gaba la fragancia de las magdale-
nas que le gustaban de chico.
Hoy, en este futuro de espliego
que le sigue a un pasado de antipa-
rras, la cocinera Paloma Vallejo se
ocupa de los talleres de inserción
sociolaboral de la Fundació Mes-
cladís (www.mescladis.org), una
asociación sin ánimo de lucro que
ayuda a los jóvenes en situación
de riesgo, de entre 16 y 20 años, a
quitarse los zapatos de perdulario
que llevan puestos. “Les doy clases
de cocina, les enseño a no cortar-
se con el cuchillo, a no quemarse
con el aceite hirviendo, a preparar
postres de chocolate, y a contro-
larse y tener confianza en ellos
mismos”, explica con una voz ma-
ternal tan suave que se diría que le
han puesto un lazo de organza.
Menú de hoy: de primer plato,
taboulé, ensalada de lentejas,
ensalada de pasta o crema de ver-
duras; de segundo plato, beren-
jenas rellenas, cuscús de pollo o
tasine. El postre, mousse de ma-
racuyá, crema catalana o pastel
de plátano.
A las nueve y media de la maña-
na de un viernes, en Mescladís, en
la plaza de Sant Pere, en un local
que es como un rezago colonial y
que antes fue una librería, los ma-
rroquíes Mohamed El Omari y Ka-
mal El Ayazi preparan los platos de
su ingenio. El viernes es el día de
la autogestión, y los adolescentes
confeccionan el menú.
Creen que la profesora Paloma
habla en chino cuando se refiere a
los pulpos como cefalópodos. En
el fondo, Paloma presume que su
ajetreada vida, a pesar de la leja-
nía del mercurio de Chile, no la ha
tratado tan mal.
Omari llegó a España en patera.
Kamal llegó a España en los bajos
de un camión.
 CARRER115 febrer 2010 CARRERS 25

Dels calçots
Breus
de barri

al pensament crític
joan morejón
La seu de l’Ateneu
Popular de les Corts
es troba al carrer
Joan Gamper
Poble Sec
Centre de menors tancat
La residència Ceseim de
l’avinguda Paral·lel ha estat
tancada per la Generalitat. El
centre de menors, gestionat per
la Creu Roja, s’havia obert fa 14
mesos i albergava 14 menors. La
Generalitat ha reconegut que el
centre no havia funcionat bé. El
passat mes de juliol hi va haver
un duríssim enfrontament entre
els joves i els treballadors del
centre. Els joves es van queixar
de maltractaments. Un informe
d’Amministia Internacional va
denunciar el mal funcionament
dels centres existents.

La Bordeta
Per fi el CAP?
El CAP és un dels necessaris
equipament que el barri porta
anys reivindicant. La reforma del
camp de futbol de la Magòria en
permetrà finalment la construcció.
El projecte compta amb el
vistiplau del veïnat. Tindrà tres
plantes i ocuparà 3.000 metres
quadrats. El districte ha anunciat
que pot estar llest per al 2012.
Les obres no s’han tret a concurs
i encara no hi ha data per al seu
començament. Els veïns temen
que hi hagi nous endarreriments.

Barcelona
Tècnics de barri
El pressupost municipal de l’any
2010 contempla en l’apartat de
despeses una partida de 2.178.634
euros per pagar els cent nous
càrrecs aprovats. Cada tècnic
costa 40.000 euros si la seva
dedicació és plena i 20.000 si hi
dedica mitja jornada. L’anunciada
contenció de despeses no afecta
Ja fa gairebé un any que l’Ateneu Popular de defineix independentista i d’es- a denominador comú. Així, s’ha l’apartat “òrgans de govern”. A
querres. organitzat una jornada sobre els la vegada, les veus municipals
les Corts organitza activitats en diferents espais L’Ateneu Popular va començar mitjans de comunicació als Països no deixen passar l’oportunitat
del barri. La música, els àpats populars i les a fer-se visible amb la calçotada Catalans, amb Cesc Blanc, que va d’informar que “no hi ha diners”.
popular que va organitzar al parc presentar el periòdic “L’accent”,
xerrades divulgatives sobre diversos temes són de les Infantes, el març passat. i Toni Trobat, d’Acció Cultural del torre baró
fins ara els vehicles amb què aquesta associació Allà, a més de menjar calçots, els País Valencià, que va explicar en Revolta per els senyals
veïns van veure en acció algunes què consisteix la iniciativa “Te- En començar l’any, el districte
autogestionada imagina un barri més crític, colles de cultura popular del barri levisió sense fronteres”. També de Nou Barris va canviar el sentit
conscienciat i participatiu (la colla grallera de les Corts, la s’ha fet una xerrada sobre el de la circulació del carrer major
comparsa La Repúbli-k de l’Avern Tractat dels Pirineus amb la histo- de Torre Baró. Va modificar el
Jordi Martí intergeneracional de debat i cul- i els Tabalers dels Bocs de Can riadora Eva Serra; dos represen- recorregut de la línia 83 de bus
tura’, seguint una mica l’estela i Rosés), van escoltar les crítiques tants de l’associació Jóvens de sense informar ni consultar el
“Davant la impossibilitat de tro- la filosofia dels ateneus populars dels portaveus de la Coordinado- l’Ebre han presentat la campanya veïnat. L’associació de veïns va
bar espais culturals i de debat po- que abans de la guerra civil van ra d’Associacions de Veïns de les ‘Apaguem les nuclears’, i també convocar protestes. Els veïns
lític al barri de les Corts sense la animar la vida associativa cata- s’ha pensat en convidar una met- arrencaven els nous senyals
intromissió institucional, un grup
de veïnes i veïns hem engegat
un nou projecte social, cultural i
lana. Un dels trets fonamentals
de la nova entitat, a més, havia
de ser el caràcter autogestionat,
l
Els impulsors del
projecte s’han inspirat
gessa de família per parlar de la
grip A des d’una perspectiva més
reflexiva que la que sol aparèixer
cada vegada que el districte els
tornava a col·locar. El passat
17 de gener es va convocar
polític al barri”. Amb aquesta de- com a garantia d’independència. als mitjans de comunicació, abor- una manifestació i després de
claració d’intencions comença la La defensa del patrimoni cultural en la filosofia dels dant els interessos polítics i de la negociar amb l’ajuntament, els
presentació de l’Ateneu Popular del barri i la cultura popular ca- indústria farmacèutica, l’alarma senyals es van tapar cobrint-
de les Corts, una idea que va co- talana, així com la difusió d’idees ateneus populars social creada, etc. los amb bosses de plàstic. Per
mençar a prendre forma a princi- que transformin la societat, són d’abans de la guerra A la veïna plaça de la Concòr- fi, el gerent s’ha compromès a
pis de l’any passat. Els impulsors també punts centrals en l’idea- dia, mentrestant, s’han fet actes rebre els veïns. La revolta s’ha
de l’Ateneu van idear ‘un espai ri de la gent de l’Ateneu, que es més lúdics. El 20 de juny es va fer suspès provisionalment. Un veí va
Corts al projecte de remodelació una festa d’inauguració del nou declarar: “La paciència se’ns ha
urbanística del Camp Nou i també local de l’Ateneu amb gaspatxo i acabat. Aquest barri porta massa

Les Corts en xarxa

representants del Casal Popular
de les Corts. El mateix mes de
març, l’Ateneu va fer un altre
L’Ateneu Popular de les Corts manté força actiu un bloc pas aconseguint una seu social:
<http://blocs.lescorts.cc>, on penja els seus butlletins uns baixos de lloguer al número
periòdics, la seva agenda d’activitats i resums de les vuit del carrer Joan Gamper, molt
xerrades al seu local. El bloc està dins del projecte Xarxa a prop de la plaça de la Concòr-
ciutadana de les Corts <www.lescorts.cc>, una web que, a dia, al nucli antic de les Corts. I a
més d’oferir un bon grapat de blocs relacionats amb el barri, l’abril, es va fer una jornada per
conté un directori d’entitats, una agenda, vídeos i notícies l’autogestió al Casal de Joves de
sobre la vida associativa i l’actualitat política del districte. les Corts, en què es van combinar
Per cert, una de les notícies més llegides darrerament va una xerrada sobre la història de
ser la que deia que el Barça oferiria les sis copes al balcó de les reivindicacions al barri amb
l’Ajuntament de les Corts. S’assegurava que Laporta havia un concert final.
declarat que es tractava d’un acte d’agraïment al barri,
amb qui el Barça tenia ‘un gran deute’, i que la regidora Xerrades i debats
Montserrat Sánchez havia decidit pintar de blaugrana el Un cop acondicionat, el local del
galet gegant que hi havia durant el Nadal davant del mercat. carrer Joan Gamper ha acollit
La notícia era del 28 de desembre. aquesta tardor diverses xerrades,
sempre amb la visió crítica com
paella popular, cant improvisat,
ball de bastons, jocs tradicionals i
concert final.
Aposta per la música
Precisament la música és un dels
aspectes en què de moment l’Ate-
neu Popular ha estat més actiu,
ja que en col·laboració amb l’an-
tiga Societat Coral l’Espiga, s’han
impulsat concerts en el teatre
d’aquesta entitat, també al carrer
Joan Gamper. De moment, hi han
passat els cantautors Cesk Freixas
i Pau Alabajos, i el grup Anna Roig
i l’Ombre de ton chien. El proper
20 de febrer s’hi presentarà el pri-
mer disc d’Oriol Foll, un cantautor
i animador infantil especialment
vinculat a les Corts.
temps abandonat”.
Sant Andreu de Palomar
Premi a la constància
Després que els veïns es
manifestessin i recollissin
signatures exigint que
comencessin les obres de
l’equipament sanitari al solar de
les antigues casernes, finalment
se n’iniciarà construcció. El
Consorci de la Zona Franca ha
obert la licitació d’unes obres
pressupostades en 38 milions
i que duraran quatre anys.
L’equipament comptarà amb un
CAP, un centre de salut mental i
un hospital per a malalts crònics.
Els veïns han conegut la notícia
per la premsa.

Breus
de barri
dreta de l’eixample
El culebrot de Las Arenas
Com ens recordava Blanca Cia
a El País, els toros van deixar
de trepitjar la sorra d’aquesta
plaça el 1970. Davant l’amenaça
d’enderroc, es van recollir
signatures per mantenir la
façana. Es va elucubrar sobre el
seu futur: seu del Teatre Lliure,
sales de combat de boxa, nou
Palau de Congressos, seu de la
biblioteca de Barcelona. Tot es
va desestimar. L’Ajuntament va
acabar concedint una llicència
per a un centre comercial que,
després de deu anys, encara no
ha obert les portes. Les obres que
impulsava l’empresa de Sanahuja
es van paralitzar. L’Ajuntament va
dir que donaria facilitats perquè
acabés quan abans millor. Ara
diuen que obrirà portes per Nadal.
Les Corts
Hereu, recapaciteu
És un dels crits de les entitats
de les Corts en la seva oposició
a l’especulatiu pla del Barça.
A la inauguració de l’exposició
40 anys d’acció veïnal, l’alcalde
va dir: “Sou importants, sou
imprescindibles. Hi comptaré amb
vosaltres”. Ara, davant les pressions
del club, s’ha aprovat el tràmit
inicial de la requalificació del sòl.
Els equipaments es canvien per
habitatges. Els veïns, malgrat haver
tornat a sol·licitar una entrevista
amb l’alcalde que va ser regidor de
les Corts, han estat ignorats. Per
a Hereu, els veïns de les Corts, les
seves entitats, no són importants,
no són imprescindibles. Oblida les
seves paraules al Saló del Tinell.
Santa Coloma-Bon Pastor
Línia 9 del metro
El passat mes de gener es va
inaugurar el primer tram de la
línia 9 de metro, set anys després
de començar les obres. Ja estan
operatives cinc estacions a
Santa Coloma i per a la pròxima
primavera s’inauguraran les cinc
estacions de Badalona i la del barri
del Bon Pastor de Barcelona. A
l’estiu, si no hi ha endarreriments,
arribarà a la Sagrera.
Prosperitat
Equipaments i zona verda
Continua el pols del barri amb el
districte en relació als terrenys
de Renfe-Meridiana del passeig
Valldaura. L’AV, el Casal de
Joves i diverses entitats del
barri s’oposen a la construcció
d’habitatges per a joves amb un
màxim d’estància de cinc anys,
després “busca’t la vida”. L’última
assemblea del barri va ratificar
la seva proposta per a aquest
solar: construcció d’un nou casal
de joves, una escola d’adults i
mantenir la zona verda.
clot-camp de l’arpa
poblenou-fort pienc-s. família
Equipaments aturats
Mentre que el Centre de Disseny
avança imparable, el districte ha
comunicat als barris que no hi ha
diners per construir aquest any
l’edifici Socot, que ha d’albergar
una biblioteca, un auditori i un
casal de barri. Per aconseguir
aquests equipaments el barri
renunciarà a milers de metres de
zona verda. Les associacions de
veïns del Clot, Camp de l’Arpa,
Poblenou, Fort Pienc i Sagrada
Família exigeixen a l’Ajuntament
que compleixi el Compromís per
Glòries signat l’any 2007.
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 26
El legado del
patrimonio ferroviario
Las casas para
obreros ferroviarios
de Poblenou y la
Sagrera constituyen
un patrimonio
ciudadano que es
necesario conservar y
explicar a las nuevas
generaciones que
conocerán la llegada
de la alta velocidad
Rafael alcaide
geógrafo
La creación de poblados ferrovia-
rios y de casas para obreros se si-
tuó en el marco de la acción social
y de las políticas de asentamientos
laborales emprendidas por algunas
de las más importantes compañías
ferroviarias españolas (MZA, NOR-
TE, etc.), que se fueron constitu-
yendo a lo largo de la segunda mi-
tad del siglo XIX en España.
Estos asentamientos, de dife-
rentes tamaños y tipologías cons-
tructivas en base a las variadas
economías de las compañías fe-
rroviarias, que en algunos casos
incluyeron talleres, escuelas, etc.,
determinaron un hecho territorial
y social de gran importancia en la
historia laboral de los trabajadores
ferroviarios, en la medida que con-
formaron su espacio social y viven-
cial más inmediato.
La construcción de dichos po-
blados y casas tuvo lugar, mayo-
ritariamente, en los nudos fe-
rroviarios más importantes y en
algunas de las grandes ciudades
de España. En todos los casos cabe
suponer que su ubicación, bien en
terrenos ferroviarios, bien en te-
rrenos marginales cercanos a las
instalaciones, estuvo determinada
por la disponibilidad de espacio y
por los precios del suelo urbano o
rústico correspondiente, aunque
siempre se procuró construirlos en
las proximidades de las dependen-
cias ferroviarias, cuando no den-
tro de ellas.
Las casas de la RENFE
En el caso de Barcelona, algunos
años después de la construcción
de las desaparecidas instalaciones
del Bogatell y Poblenou finalizadas
en 1907, se procedió a la edifica-
ción, en terrenos sin uso específico
muy cercanos a los tendidos ferro-
viarios de la costa, de un pequeño
complejo de viviendas destinado al
personal de Vía y Obras.
El conjunto de estas casillas de
MZA (luego de RENFE), como se
conocían popularmente, ocupó un
solar de 1.675 metros cuadrados,
situado junto a la fábrica de gas,
que lindaba, por una parte, con
las vías de la línea de Barcelona
a Mataró y, por otra parte, con el
extenso poblado chabolista del So-
morrostro, desaparecido en 1968.
Dicho solar albergó el edificio de
viviendas principal y las dependen-
cias destinadas a los patios. Ambas
construcciones estaban separadas
Viviendas de la calle Berenguer de Palou, en la Sagrera
por un pasillo de comunicación y
acceso, tanto a los patios como
a las viviendas, al que se accedía
desde la puerta de entrada, don-
de había una pequeña garita de
control, junto al paso a nivel de la
calle del Gasómetro.
El edificio de viviendas consta-
ba de dos niveles. En el inferior,
se ubicaban 10 viviendas y en el
nivel superior las 10 restantes.
Todas ellas tenían una superficie
aproximada de 70 metros cuadra-
dos distribuida en cuatro habita-
ciones, cocina comedor y un pe-
queño baño. Frente a las puertas
de las viviendas del nivel inferior,
separadas por el pasillo de comu-
nicación, se situaban las puertas
de los patios, que tenían lavadero
y dependencias para guardar leña
(en algunos casos, se criaban galli-
nas y había una higuera) De los pa-
tios arrancaban las escaleras para
acceder a las viviendas del nivel
superior.
El proyecto de construcción de
estas viviendas data del mes de
julio de 1912, aunque su construc-
ción efectiva parece que tuvo lu-
gar durante el período 1913-1914 y
muy probablemente, las viviendas
se entregaron a sus ocupantes a
lo largo del año 1914. El importe
total de las viviendas fue de algo
más de 123.000 pesetas. Tras pres-
tar servicio durante más de 60
años, fueron derribadas en abril
de 1988 con motivo de la construc-
ción de la Villa Olímpica. El lugar
que ocuparon se sitúa hoy en el
Saber más
Para más información sobre
las viviendas y poblados
ferroviarios puede consultarse,
entre otros, el trabajo de
Cuéllar Villar, D., Jiménez
Vega, M., y Polo Muriel, F.
(Coordinadores) (2005) Historia
de los poblados ferroviarios en
España. Madrid: Fundación de
los Ferrocarriles Españoles.
pequeño parterre que hay frente a
la Torre Mapfre, entre la Avinguda
del Litoral y la calle de Salvador
Espriu. Con ellas desaparecían re-
cuerdos y vivencias personales y
familiares de quien escribe estas
líneas, pero también, y esto no es
menos importante, desaparecía,
un patrimonio ferroviario muy in-
teresante, muestra indudable del
quehacer social de las antiguas
compañías ferroviarias como MZA
y posteriormente de RENFE hacia
sus empleados.
Algunos años después, en la dé-
cada de los años 1920, se constru-
l
Las casas han de
integrarse en el
paisaje urbano una vez
concluidas las obras de
la nueva estación
yeron otros grupos de viviendas,
entre los que cabe destacar el de
la calle de Berenguer de Palou nú-
mero 2-32; un total de dieciséis
viviendas de planta baja con pa-
tio trasero, que se edificaron con
motivo de la construcción de la
estación de mercancías de la Sa-
grera de la compañía MZA y que,
actualmente, siguen en pie, están
habitadas y son testigos de la gran
remoción de terrenos de la anti-
gua estación que se está llevando
a cabo para construir la nueva es-
tación intermodal de la Sagrera.
La tipología de las viviendas de
la calle Berenguer de Palou es di-
ferente de la que se utilizó para
las viviendas de la calle del Gasó-
metro. Posiblemente, su disposi-
ción sobre el terreno, la cercanía
de los muelles de la gran estación
de mercancías de la Sagrera al
igual que la existencia de diversos
edificios de dependencias adminis-
trativas, pudieron determinar tan-
to su distribución como su estilo
de construcción.
Lo cierto es que la vorágine
rafael alcaide
constructiva, que tiene lugar en
las cercanías de este pequeño gru-
po de viviendas con motivo de la
edificación de la nueva estación
de la Sagrera y sus instalaciones,
debería respetar estas viviendas
y propiciar la rehabilitación de
las fachadas y de las dependen-
cias interiores de las mismas. Este
espacio vivencial, una vez que se
hayan concluido las grandes obras
de la nueva estación, creemos que
no ha de representar un anacro-
nismo arquitectónico frente a las
nuevas instalaciones, sino que ha
de integrarse en el paisaje urbano
de manera coherente con la que
ha sido su función primordial a lo
largo de más de ocho décadas: la
vivienda de trabajadores ferrovia-
rios y sus familias.
Este grupo de dieciséis vivien-
das constituye una parte insusti-
tuible del legado arquitectónico
histórico e industrial del patri-
monio ferroviario, resultante de
la actividad de las que fueron las
compañías pioneras del ferroca-
rril español. Su singularidad, es-
triba en la profunda huella que
han ido dejando, estas y otras vi-
viendas desaparecidas, en la lar-
ga historia colectiva ferroviaria,
en los recuerdos de otras gene-
raciones que las habitaron, en las
vivencias, en la historia oral que
lamentablemente se va perdiendo
y que se ha de intentar recupe-
rar, antes de que sea demasiado
tarde. Se ha de poder explicar y
mostrar a las futuras generacio-
nes que conocerán la llegada de
la alta velocidad a la Sagrera, que
dichas viviendas fueron las que
ocuparon los primeros trabajado-
res de la antigua estación de mer-
cancías, allá por la década de los
años 1920-30. La historia laboral
y social de todas las familias que
las han habitado en uno u otro
momento de su vida, está inexo-
rablemente unida a la existencia
de este grupo de viviendas: un es-
pacio de convivencia irrepetible y
un patrimonio ciudadano que es
necesario conservar.
 CARRER115 febrer 2010 CARRERS 27
Vells i nous
paisatges
redacció
Sant Andreu de Palomar i la Sagrera. Com
era i com és (Ajuntament de Barcelona,
2009) és un d’aquests llibres que agraïm.
Ens parla dels pas del temps en dues rea-
litats, les d’aquests dos barris de persona-
De dalt a baix i d’esquerra a dreta, estació de Sant Andreu Arenal; masia de can litat pròpia integrats al mateix districte de
Vinyes, enderrocada als anys 20, els fonaments de la qual es van descobrir durant la Barcelona. Els seus autors: dos fotògrafs,
construcció de la comissaria dels mossos d’esquadra; i celebració de la festa major de Xavier Basiana i Xavier de la Cruz i dos his-
la Sagrera l’any 42 a la plaça dels Jardins d’Elx,a l’actual Meridiana toriadors, Pau Vinyes i Jordi Rabassa, es van
conèixer al moviment veïnal i els uneix la
seva passió per la ciutat i la preocupació
per la defensa del patrimoni urbà.
El llibre recull 75 racons per mostrar-nos
com eren i com són en l’actualitat: “Són dues
cares de la mateixa moneda. La modificació
del teixit urbà de la Sagrera dels darrers anys
ha fet desaparèixer espais que només poden
quedar fitxats a la memòria i a les fotografies.
A Sant Andreu, l’avenç imparable de la febre
constructiva durant el desenvolupament ur-
banístic dels anys 70 i 80 ha provocat també
l’aparició de paisatges impensables fa uns
anys. Amb aquest llibre volem deixar testimo-
ni d’aquests canvis”, manifesten els autors.
Cadascun dels espais ofereixen una
excel·lent selecció de fotografies antigues
que han sigut localitzades en els diferents
arxius de les barriades. Com a contrapunt,
un recull d’imatges actuals realitzades per
a aquesta obra. Un petit text dóna la infor-
mació necessària per situar les imatges en
el temps i en el territori. Com la majoria
de les històries dels nostres barris, aquesta
obra s’ha fet amb molt d’esforç i escassos
mitjans. Felicitem els seus autors, amics i
col·laboradors de Carrer i recomanem l’obra
per a tots aquells que estiguin interessats en
la història de Barcelona i els seus barris.
Una gran festa veïnal
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 28

La inauguració de
l’exposició dels 40 anys
d’acció veïnal va ser un
acte on els activistes
veïnals d’ahir i d’avui
es van poder retrobar i
recordar les lluites per
millorar els barris
marc andreu
i andrés naya

La tarda del 28 de novembre del

2009, en obrir l’acte inaugural de
l’exposició Barcelona-Madrid. 40
anys d’acció veïnal, l’activista Joan
López va deixar constància que el
saló del Tinell, construït el 1362 i
testimoni de primer ordre de la
història de la ciutat i de Catalunya,
per una vegada estava “ocupat” pel
veïnat. Prop de mig miler d’homes
i dones van omplir l’impressionant
sala gòtica i, mentre esperaven
l’inici de l’acte, van fullejar el nú-
mero especial de Carrer. Veïnes i
veïns de tots els districtes es van
saludar i abraçar, recuperant amis-
tats i deixant-se endur per senti-
ments d’alegria tot recordant les
lluites per millorar el seu barri. Ac-
tivistes veïnals d’ahir i d’avui van
ser els protagonistes d’un acte que dani codina
va deixar constància que el movi- El Saló del Tinell “ocupat” pels veïns i veïnes a la presentació de l’exposició dels 40 anys a Barcelona
ment veïnal, en dictadura, transi-
ció i democràcia, ha estat un pro- Asociaciones Vecinales de Madrid del Barça sense rebre ni escoltar el del Tinell i a la capella de Santa tuació d’un quartet de professors
tagonista important en la lluita per (FRAVM), Nacho Murgui, va expli- moviment veïnal. Àgata en un ambient de festa veï- de l’Escola Taller de Blues de Bar-
una ciutat millor, per les llibertats. car el perquè d’un treball de re- Són coses que pesen, però que nal, els sentiments i records com- celona. Quatre dies després, l’1
I per aprofundir, precisament, en cerca sobre la lluita veïnal de dues no menystenen la importància que partits van continuar durant més de desembre, una representació
una democràcia que massa vegades ciutats com Madrid i Barcelona. En el màxim representant democràtic d’una hora en un bell racó del pati de Barcelona va viatjar a Madrid
se sent superficial. A l’acte hi van excusada absència del seu homòleg de la ciutat fes costat a la FAVB en de la Casa Padellàs, el palauet gò- a la festa veïnal que va organitzar
participar també moltes amigues madrileny, l’alcalde de Barcelona, l’acte del Tinell. Un acte que no tic que acull l’entrada del Muhba la FRAVM, al Museo de la Ciudad,
i amics i companys de viatge del era institucional i el protagonis- i on tots els assistents van poder amb motiu de l’altra inauguració
moviment veïnal, dirigents polítics
del Parlament, de la Generalitat i
de l’Ajuntament, i responsables
l
A la trobada van
assistir també moltes
me del qual corresponia al veïnat.
Per això, i malgrat rebre crítiques
de passadís per part de l’oposició
brindar amb cava i gaudir de l’ac- de l’exposició conjunta.

del Memorial Democràtic i del Mu- municipal i la incomprensió dels

seu d’Història de Barcelona, col·
laboradors de l’exposició.
A la taula, el director del
Muhba, Joan Roca, va destacar la
importància que l’acte se celebrés
precisament al museu. El perio-
dista Eugenio Madueño, en pocs
minuts, va llegir la crònica de les
cent victòries veïnals que, per part
de Barcelona, emmarquen l’expo-
sició. Per la seva banda, el presi-
dent de la Federación Regional de
amigues i amics i
companys de viatge del
moviment veïnal
Jordi Hereu, va repetir per activa
i per passiva que les associacions
de veïns eren imprescindibles i que
l’Ajuntament compta amb elles.
Poques setmanes després, va apro-
var la requalificació del Miniestadi
responsables de protocol, va ser
la presidenta de la FAVB, Eva Fer-
nández, qui va tancar els parla-
ments. Fernández va remarcar el
caràcter col·lectiu de l’exposició
que es presentava, va subratllar
la importància de recuperar la
memòria històrica i va insistir en
reafirmar que canviar la vida i mi-
llorar els barris està a l’abast del
moviment veïnal.
Inaugurada l’exposició al saló

dani codina
Brindis de celebració a la casa Pallellàs de la plaça del Rei

olmo calvo
Presentació de l’exposició a Madrid i i detall dels veïns i veïnes
mirant-se l’exposició al Museo de la Ciudad (esquerra)

Avui, 27 de novembre de 2009
El Periódico, 26 de novembre de 2009
La Vanguardia, 28 de novembre de 2009
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 29
El Jueves, primera setmana de desembre de 2009 El País, 10 de desembre de 2009
Gràcies
marc andreu i andrés naya
L’exposició Barcelona-Madrid. 40 anys d’acció veïnal ha tin-
gut un ampli eco ciutadà i mediàtic. Malgrat tenir un format
nou, durant els dos mesos (dates nadalenques incloses) que
ha restat oberta al Museu d’Història de Barcelona, la mos-
tra ha rebut més de 3.000 visitants. En concret, segons els
càlculs organitzatius, 3.353 visitants. Els responsables de
l’exposició i de la FAVB han acompanyat 13 visites guiades,
de les quals han destacat les de 9 centres educatius de Bar-
celona i, fins i tot, de localitats com Sabadell. Pel que fa al
format virtual de l’exposició, cal deixar constància que en
els mateixos dos mesos la pàgina web www.memoriaveinal.
org ha rebut 3.572 vi-
sites, amb una mitja-
l
L’exposició recorrerà
durant tot 2010 els
na de sis minuts i mig
per visita, un temps
que supera el que és
superior a l’habitu-
barris i districtes de al en la consulta de
webs. També han es-
Barcelona i Madrid, tat nombroses les pà-
amb voluntat d’ampliar gines webs i els blogs
que hi han fet refe-
els seus continguts rència i han enllaçat
i documentació amb l’exposició.
A banda d’infor-
El Punt, 26 de novembre de 2009
gràfica tot mantenint mar que al mateix
desembre el Muhba
actualitzada la ja va presentar l’ex-
pàgina web www. posició com a exem-
ple innovador en unes
memoriaveinal.org jornades museísti-
ques europees a Ber-
lín, cal destacar l’eco
que el treball de la FAVB i la FRAVM ha tingut als mitjans de
comunicació catalans i espanyols. Reportatges extensos a
totes les capçaleres de la premsa escrita, articles d’opinió
i anuncis de l’exposició a les agendes han deixat constància
de la presència i del treball realitzat pel moviment veïnal
a Barcelona i Madrid. Ho resumia un titular d‘El Periódico:
“Els veïns reivindiquen el seu paper transformador de BCN
i Madrid”. I que l’exposició no es únicament un acte de re-
cuperació de la memòria ho va reflectir Francesc Arroyo al
reportatge d’El País titulat: “Excombatents? Mai”.
Nombroses entrevistes i falques a la pràctica totalitat
d’emissores de ràdio i televisió, amb un tractament infor-
matiu destacat a TV3, així com presència en mitjans digi-
tals com Vilaweb i en revistes especialitzades com L’Avenç
acaben de donar una visió de conjunt del ressò assolit.
Per tot plegat, els responsables de l’exposició donen
gràcies. I recorden que el recorregut del treball endegat
no ha acabat. Resta pendent de publicació el catàleg de
la mostra en format llibre i l’edició de DVD destinats als
centres escolars, biblioteques i associacions. I cal recor-
dar que l’exposició recorrerà durant tot el 2010 els barris
i districtes de Barcelona i Madrid, amb voluntat d’ampliar
els seus continguts i documentació gràfica tot mantenint
actualitzada la pàgina web www.memoriaveinal.org. I és
que la història continua. Directa, 27 de novembre de 2009

Districte I
Barceloneta
Guítert, 33-35, baixos
93 221 72 44
Servei planificació
(Palau de Mar)
Plaça Pau Vila, 1
Casc Antic
Rec, 27, baixos
93 319 75 65
CCOO (USCOB)
Via Laietana, 16
CGT
Via Laietana, 18, 9a
planta
La Bodegueta
Palma de Sant Just, 7
La Tete-Cooperativa
Comtessa de Sobradiel, 4
El Glaciar
Plaça Reial, 7
Centre Cívic Pati Llimona
Regomir, 3
Cera, carrer de la
Carrer de la Cera, 11, int.
93 329 48 53
Coordinadora Casc Antic
Serra Xic, 4, baixos
93 310 53 33
Gòtic
Regomir, 3, principal
emuaj@terra.es
Nou de la Rambla i
Rodalies
Nou de la Rambla, 22
93 301 88 67
CIAJ
Sant Oleguer, 6-8
Sala Baluard
Plaça Blanquerna, s/n
L’Òstia
Pescadors, 49
Rambla, Amics de la
Rambles, 88-94, 3r D
93 317 29 40
Informació Cultural
Rambla, 7
Padam-Padam
Rauric, 9
Raval de Ciutat Vella, el
Carme, 102
93 441 77 21
El Cafetí
Hospital, 99
Taller de Músics
Requesens, 5
Taula del Raval
Carrer de la Cera, 44, bxs
93 442 46 68
Veïns en defensa de la
Barcelona Vella
Sèquia, 5-7, baixos, 3a
vdbv@telefonica.net
Ateneu la Torna
Méndez Núñez, 1,
pral. 2a
Illacrua
Via Laietana, 45, e.B,
pral 2a
DIstricte iI
Dreta de l’Eixample
València, 302
615 41 80 12
Cafeteria Anem al Gra
Còrsega, 382
Llibreria Les Punxes
Rosselló, 260
Esquerra de l’Eixample
Avinguda Roma, 139,
baixos
93 453 28 79
Fort Pienc
Alí Bei, 94-96
93 231 11 46
Barris
www
en xarxa
Any nou,
secció nova!
Carrer comença el 2010
posant en marxa una
nova secció dedicada a
les pàgines web de la
Barcelona dels barris.
Hi tindran cabuda
publicacions periòdiques
digitals, blogs dedicats
a la ciutat, pàgines
webs d’entitats veïnals,
serveis en xarxa...
Podeu fer-nos arribar els
vostres suggeriments a:
carrer@favb.cat
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 30
Associacions de veïns i veïnes de Barcelona i
l punts de distribució de CARRER
Consell de la Joventut Centre Cívic El Sortidor Mas Gimbau-Can Castellví Info-espai districte VIII Verdum Casal Joan Casanelles
Ausiàs Marc, 60 Plaça del Sortidor, 12 Pg. Solé i Pla, 16-18, Plaça del Sol, 19-20, Can Peguera Artesania, 96, baixos Pl. Joan Casanelles, s/n
Parc de l’Escorxador Polvorí, el interior baixos Vilaseca, 1 93 276 02 30 Foment Martinenc
Viladomat, 214, 5è, 2a Segura, s/n resso2002@hotmail.com Poliesportiu Claror 93 357 13 33 Provença, 595
Ronda de Sant Antoni 93 432 36 42 Mont d’Orsà-Vallvidrera Sardenya, 333 IGOP-UAB districte IX Diagonal Mar
Ronda de Sant Antoni, 24 Rambla de la Bordeta Reis Catòlics, 16-34 Passeig d’Urrutia, 17 Bon Pastor Selva de Mar, 22-32
93 442 24 12 Onzinelles, 30, baixos (casal) Poliesportiu Perill Casal de Barri de Can Sant Adrià, 101, baixos 93 307 91 20
Ronda de Sant Pere 93 331 10 07 93 406 90 53 Perill, 16-22 Peguera 93 346 46 18 Front Marítim de Bcn
Ronda de Sant Pere, 7 Sant Cristòfol-Vivendes Llibreria La Kktua Tradicionàrius Biure, 1 Congrés, el Taulat, 142, 5è A
Col∙legi de Periodistes SEAT Plaça de Vallvidrera, s/n Trav. de Sant Antoni, 6-8 Ciutat Meridiana Felip II, 222 696 43 57 83
Rambla de Catalunya, 10 Coure, 8, baixos Putxet Districte VII Rasos de Peguera, 219 bis 93 340 70 12 Gran Via-Perú-Espronceda
La Tapilla Sixtina 93 432 34 71 Passeig Sant Gervasi, Baix Guinardó 93 276 30 94 Casal de Barri del Gran Via, 1.002, 8è, 2a
Bailen, 43 Centre Cívic Can Cadena 39-47 Plaça Alfons X, 3 Centre Cívic Ciutat Nord Congrés 93 308 77 34
Sagrada Família Mare de Déu del Port, 397 avputxet@hotmail.com 93 436 81 80 Rasos de Peguera, 19-25 Acàcies, 26 Maresme
València, 415, local 1 Centre Cívic El Rellotge Ronda General Mitre Can Baró Guineueta Meridiano Cero Rambla Prim, 45
93 459 31 64 Pg. de la Zona Franca, General Mitre, 188 bis Josep Serrano, 59-71 Rambla Caçador, 1-3 Torroella de Montgrí, 11 93 266 18 56
Forn d’en Pere 116 mitre@mixmail.com 93 219 92 24 93 428 46 23 93 274 02 72 Palmera Centre, la
Dos de maig, 281 Centre Cívic La Bàscula Sant Gervasi de Cassoles Can Papanaps-Vallhonesta Porta, barri de Navas, barri de Maresme, 218, baixos
Sant Antoni, barri Foc, 128 Muntaner, 544, 2n Mura, 8, baixos Estudiants, 26-28 Biscaia, 402, baixos 93 305 37 05
Avinguda Mistral, 30, Satalia, la 93 417 90 65 canpapanaps@yahoo.es 93 359 44 60 93 340 51 85 Paraguay-Perú
baixos Cariteo, 26 Sant Gervasi Sud Carmel, el Centre Sóller Pi i Margall Gran Via, 1.144, baixos
93 423 93 54 Triangle de Sants Laforja, 12-14 pral 3a Feijoo, 10-12 Plaça Sóller, s/n Passeig Guayaquil, 53 93 278 06 93
Confeccions El Rellotge Autonomia, 7, baixos 93 266 38 25 93 357 57 48 Prosperitat 93 311 41 93 Parc, del
Comte Borrell, 89 93 431 75 45 Sarrià Centre Cívic El Carmel Argullós, 92 Sagrera, la Llull, 1-3
Celler de l’Estevet Canet, 4 Santuari, 27 93 276 30 15 Martí Molins, 29 93 221 04 87
Calàbria, 57 Districte IV 93 204 90 58 Clota, la Casal de Barri de 93 408 13 34 Pau, barri la
Pastisseria Bonastre Camp Nou Forn de la Vila Passatge Feliu, 10 Prosperitat Centre Cívic de la Sagrera Concili de Trento, 320
Tamarit, 136 Trav de les Corts, 94, Consell de la Vila, 9 93 357 72 59 Pl Àngel Pestaña, s/n Martí Molins, 29 93 313 28 99
Autoservei Navarro baixos Tres Torres Font d’en Fargues Casal de Joves de Mercasol Poblenou
Avinguda Mistral, 6 93 490 96 54 Rafael Batlle, 16, tenda 1 Pedrell, 69, baixos Prosperitat Portugal, 2 Pallars, 277
Ateneu Layret Mercè, barri de la 93 205 77 89 ffargues@hotmail.com Joaquim Valls, 82 Nau Ivanov 93 256 38 40
Villarroel,49 Herois del Bruc, 9 Horta, barri d’ Roquetes Hondures, 28-30 El Tío Ché
Racó de les Corts Districte VI La Plana, 10, 1r Canteres, 57, baixos Sant Andreu Nord- Rambla del Poblenou,
Districte III Trav de les Corts, 94, Camp d’en Grassot 93 407 20 22 93 359 65 72 Tramuntana 44-46
Badal, Brasil i Bordeta baixos Apartat de Correus 34090 Centre de Serveis Ateneu Popular de 9Barris Pg Torres i Bages, Farmàcia
Daoiz i Velarde, 30, 93 448 03 11 Coll-Vallcarca Personals Port Lligat, s/n 101-103 Bolívia, 19
baixos Sant Ramon Nonat Tirsó, 48 local Plaça Santes Creus, 8 Torre Baró 93 274 03 34 Llibreria Etcètera
93 491 05 49 Passatge Jordi Ferran, 93 284 28 80 Centre Cívic Matas i Escolapi Càncer, 1 Sant Andreu del Palomar Llull, 203
Centre Social de Sants 19-21 Centre Cívic d’El Coll Ramis a.vecinostorrebaro@ Dr. Balari i Jovany, 14 Provençals de la Verneda
Olzinelles, 30 Xile, avinguda Aldea, 15-17 Feliu i Codina, 20 hotmail.com 93 345 96 98 Dr. Zamenhof, 25, baixos
93 331 10 07 Avinguda de Xile, 34, Gràcia Nord-Vallcarca Punt d’informació juvenil Torre Llobeta Biblioteca Ignasi Iglesias 93 307 46 95
Cotxeres de Sants 11, 5è Bolívar, 15, 2n Plaça Eivissa, 17, pral. Santa Fe, 5, 1r, 4a Segadors, s/n Sant Martí de Provençals
Sants, 79 93 440 35 12 93 211 26 27 93 429 07 06 Can Guardiola Andrade, 176
Cuba, 2 93 314 17 04
És tira
alejandro milà
Font de la Guatlla-Magòria Can Deu Travessera de Dalt Joan Maragall del Centre Cívic Torre Centre Cívic St. Andreu Centre Cívic de Sant
Rabí Ruben, 22 B Plaça de la Concòrdia, 13 Travessera de Dalt, 6 Guinardó Llobeta Gran de Sant Andreu, 111 Martí
93 424 85 06 Zona Universitària 93 210 52 89 La Bisbal, 40-42, baixos Santa Fe, 2, bis Districte de Sant Andreu Selva de Mar, 215
França, barri de la Jordi Girona s/n Lluïsos de Gràcia 93 347 73 10 SESE Plaça Orfila, s/n Sud-oest del Besòs
Mare de Déu del Remei, 93 401 77 43 Plaça Nord, 7 Cooperativa Rocaguinarda Joan Alcover, 6 Sant Andreu Sud Rambla de Prim, 64-70
21, 1r Vila de Gràcia Xipré, 13 Trinitat Nova Virgili, 24, 1a planta 93 278 18 62
93 325 08 93 Districte V Topazi, 29, 1r Montbau Pedrosa, 21 93 346 72 03 Verneda Alta, la
Hostafrancs Amics del barri de Laforja 93 217 60 88 Roig Soler, 31, baixos 93 353 88 44 Trinitat Vella Campo Arriassa, 99
Callao, 9, baixos Madrazo, 50, 2n, 2a Ateneu La Torna 93 428 29 34 Turó de la Peira Mare de Déu de Lorda, 2 93 314 58 13
93 421 79 19 93 209 89 84 Sant Pere Màrtir, 37, Parc de la Vall d’Hebron Pge de la Peira, 37, 93 274 19 58 Complex Esportiu
Poliesportiu Espanya Can Caralleu baixos Pl. Joan Cornudella, 13 local 12 C. Cívic de Trinitat Vella Verneda
Industrial Guarderia, 12 Centre Cívic La Sedeta 93 428 68 66 93 407 21 70 Foradada, 36-38 Binèfar, 10-14
Muntades, 37 93 280 07 24 Sicília, 321 Sant Genís dels Agudells Can Basté Vila Olímpica
Poble Sec Can Rectoret Centre Moral de Gràcia Naïm, 5, tenda 1 Passeig de Fabra i Puig, districte X Jaume Vicenç Vives, 6
Margarit, 23 Bohemis, 23 Ros de Olano, 7-9 93 417 03 67 274 Clot-Camp de l’Arpa 93 221 93 93
93 441 36 65 93 205 04 87 Hotel d’Entitats de Urbanització Vallhonesta- Vallbona Sibelius, 3, baixos
Biblioteca Francesc Boix Font del Mont-Vallvidrera Gràcia Font del Gos Avinguda Alzinar, 6 93 232 46 10
Blai, 34 Escales Font del Mont, 1 A Providència, 42 Camí de Cal Notari, s/n 93 354 89 82
93 428 20 42
Un nou CARRER a internet www.favb.cat Modificacions: 93 412 76 00
El pròxim número de CARRER apareixerà al mes d’abril
Recreo digital ‘made in’ Nou Barris
Néstor bogajo el Tour del mes, un recorrido en el gurar dos apartados más a lo largo
Despidieron el año anunciando
www.a9b.info que Simón de 9B, uno de los repor-
teros de A9B, visita tiendas, bares
de 2010: Blogg A9B, un blog para
el que todavía no cuentan con la
que su publicación pasaba a mejor
vida... pero era una broma. Una
o centros cívicos del distrito. Por
la sección de People ya ha pasado
infraestructura necesaria que ha
de permitir actualizarlo con fre-
inocentada. Con el permiso de la ‘Gente’ como Santos de Veracruz, cuencia; y Movings A9B, con el que
autoridad y si el tiempo no lo im- el pintor que ilustra las actuacio- pretenden organizar “fiestorros”,
pide, el sexto número de la revista nes de Muchachito Bombo Infier- “quedadas” y “salidas a lo loco”.
de entretenimientos digitales de no, o el mismísimo Andrés Naya, Se buscará, en definitiva, una ma-
Nou Barris, A9B, saldrá a la calle en precio razonable. La actualización coordinador de Carrer, quien, yor participación de los lectores,
breve. La aventura comenzó justo bimestral de los contenidos de la mediana en mano, narra algunas que ya son, en su mayoría, gente
antes del verano pasado, cuando web moviliza a un equipo de entre de sus batallitas en la videoentre- interesada por la vida asociativa
un pequeño estudio de comunica- seis y diez personas, que trabajan vista publicada en el número 1 de del lugar. Y es que, como comenta
ción y publicidad de la zona norte –¿cómo no?– por amor al arte. Para la revista. El toque internacional Lapedra, el perfil de los seguidores
de Barcelona, Loquenohay, decidió llegar a la audiencia –unas 2.000 corre a cargo de otro reportero de A9B “no es el de alguien que sólo
invertir su tiempo libre en un pro- visitas por número– se valen de un singular, Simón de D.F. –álter ego se mueva por internet, sino que se
yecto social que bebiese del tejido humor curioso, algo rarito. De en- del cineasta Adalberto Romero–, trata de las mismas personas que
asociativo del distrito. “A9B quiere tre todas las secciones –bautizadas quien remite sus reportajes desde luego están al pie del cañón, en la
ser un escaparate del barrio, no en spanglish–, Lapedra recomienda Ciudad de México. “Lo conocimos calle, haciendo actividades con las
sólo para el barrio, sino para toda echarle un ojo al Topic del mes –el en el festival de cortometrajes de asociaciones”. Por el momento, ya
Barcelona”, explica Jordi Lapedra, ‘Tema del mes’, para los menos du- temática social de Nou Barris, Sólo han puesto en marcha la Galería
editor de la publicación. El inven- chos en la lengua de Shakespeare–, para cortos. Gracias a él, tenemos A9B, donde los usuarios más crea-
to lo financia el propio estudio y donde la información, la crítica y una pequeña ventana abierta a tivos pueden mandar cuentos cor-
algunos anunciantes de la zona, el humor se entrelazan hasta el es- América”, apunta Lapedra. La pá- tos, poemas, ilustraciones, cómics
que contratan un banner por un perpento. También tiene su gracia gina web de la revista espera inau- o fotografías.

La Favb
informa
El desencert dels jocs
olímpics d’hivern
comunicat
L’anunci de l’alcalde Hereu de pre-
sentar la candidatura de Barcelona
com a seu olímpica per als Jocs
d’Hivern 2022 sembla l’enèsima
repetició del mateix projecte que
va tenir un cert èxit al 1992 i un so-
l
La decisió no
constitueix cap
resposta nova als
problemes i reptes
que té la ciutat
lemne fracàs al Fòrum del 2004. No
constitueix per tant cap resposta
nova als problemes i reptes que té
la ciutat. No creiem que la política
de grans esdeveniments pugui subs-
tituir allò que ens cal en un mo-
ment difícil com aquest: polítiques
de transformació reals orientades a
No volem la vila
olímpica a les Casernes
av sant andreu
de palomar
L’AVV Sant Andreu de Palomar com-
partim el contingut del comunicat
de la FAVB sobre l’anunci de Barce-
lona com a candidatura pels Jocs
Olímpics d’hivern. Creiem que la
política d’esdeveniments no solu-
ciona les necessitats de la ciutat i
va lligada a l’impuls turístic que,
com diu el citat comunicat, “ha to-
cat sostre i ha generat problemes a
diverses àrees de la ciutat”.
El dia 31 de gener “una font mu-
nicipal” va declarar al Periódico de
Catalunya que els pisos previstos a
les Casernes de Sant Andreu podri-
en servir per ubicar els esportistes,
cosa que a Sant Andreu sí que ens
ha deixat glaçats.
Els percentatges d’habitatges
protegits aprovats el 2005 en el
projecte de les Casernes es van
Escola d’adults pública,
gratuïta i de qualitat
comunicat
La Mesa d’Educació de Persones
Adultes i la Federació d’Associ-
acions de Veïns de Barcelona es
van reunir per parlar de la reor-
ganització que està planificant el
Consorci d’Educació de Barcelona
dels centres i aules de formació de
persones adultes de la ciutat. To-
tes dues entitats valoren positiva-
ment que es faci aquesta reorga-
nització per tal de dotar la ciutat
de centres de formació de perso-
CARRER115 febrer 2010 CARRERS 31
resoldre els greus problemes socials
i ambientals que té la ciutat.
La política dels esdeveniments
està lligada al impuls de Barcelona
com a gran destí turístic. Un model
que ha tocat sostre i que ha gene-
rat també importants problemes a
determinades àrees de la ciutat.
aconseguir gràcies a una intensa
lluita dels veïns i entitats de Sant
Andreu, amb manifestacions i ac-
tes diversos, fins i tot un dejuni. És
per això que no deixarem que nin-
gú jugui amb aquests habitatges.
Des de llavors, però, ja hi ha
l
Els percentatges
d’habitatges protegits
aprovats al 2005 es van
aconseguir gràcies a
una intensa lluita dels
veïns i les entitats
hagut modificacions en els percen-
tatges que des de la nostra entitat
hem criticat i denunciat diverses
vegades: han desaparegut els habi-
tatges protegits de lloguer en sos-
nes adultes que donin resposta a
les necessitats de la població del
segle XXI. Per aquest motiu estan
disposades a col·laborar amb les
seves aportacions en aquesta re-
organització.
Però els moviments que ha fet
el Consorci fins ara no van en la lí-
nia del que hauria de ser aquesta
reorganització. El tancament d’una
escola al mes de juliol de 2009, AFA
Consell de Cent, el trasllat d’una
altra escola a les instal·lacions de
l’Institut Sant Martí de Provençals,
joan antoni poch / El punt
No sembla que uns Jocs d’Hivern
es puguin considerar cap mena de
model de ciutat sostenible ni cap
contribució local a la necessària res-
posta en front del canvi climàtic.
En conjunt, des de la Favb la
trobem una proposta desencertada
i inadequada.
tre residencial que s’han substituït
per dret de superfície, modalitat
que des de la nostra AVV hem de-
manat que es faci en comptes del
protegit i concertat de propietat,
en molts casos massa car per com-
plir la seva funció social.
Ara, però, algú de l’Ajuntament
diu que l’any 2022 s’hi podrien
ubicar els esportistes dels Jocs
Olímpics d’hivern! El 2022! Això vol
dir que uns habitatges aprovats el
2005 es preveu que el 2022 no ha-
gin estat encara adjudicats? Si vo-
len fer servir habitatges que facin
servir els de venda lliure!
La nostra entitat demanarà
explicacions a la Comissió de Se-
guiment de Casernes del proper
8 de febrer respecte a aquestes
declaracions, però repetim que no
permetrem que ningú jugui amb
els habitatges protegits de les Ca-
sernes.
AFA la Verneda, i la suspensió del
trasllat del CFA Palau de Mar al re-
cinte de l’Escola Industrial no són
les millors maneres de començar
aquesta reorganització.
Per aquest motiu, la Mesa i la
FAVB impulsaran un manifest per
tal de reclamar al consorci el ti-
pus d’escola que volem, que ha de
ser pública, gratuïta, de qualitat,
d’accés a tota la ciutadania i que
ofereixi tots els ensenyaments
que necessita la ciutadania de
formació bàsica.
El cor robat
l
CATHERINA AZÓN
Francesc Comulada
Membre de l’actual gestora que
lidera l’Associació Mont d’Orsà de
Vallvidrera
“Demanar la
independència
és la nostra manera
de visualitzar
puyal el malestar”
Membre de l’actual gestora que lidera l’Associació Mont d’Orsà
de veïns de Vallvidrera, de la qual va ser-ne president els darrers
anys, lluita per aconseguir un barri millor per a tots els que hi
viuen.
El 10 d’agost de 1950 es va constituir “l’Agrupación Voluntaria
de Mont d’Orsà de Propietarios, Industriales i Vecinos de Vallvi-
drera”. Posteriorment es va transformar en l’activa associació de
veïns i veïnes.
Voleu separar-vos de Barcelona?
Ens sentim ignorats i mal tractats pel districte de Sarrià-Sant
Gervasi. Recordeu que Vallvidrera va ser annexionada a Sarrià
el 1890, i Sarrià a Barcelona, amb Vallvidrera, el 1921. No sabem
si la independència és impossible, però és la nostra manera de
visualitzar el malestar.
Com una declaració de guerra?
Potser sí… La primera mobilització va ser el 18 de desembre
passat, quan ens vam manifestar a la plaça de Vallvidrera contra
la prepotència municipal, la falta de diàleg i la presa de decisions
sense tenir en compte els veïns.
Reivindicació i bon humor?
I tant! Moltes pancartes a la plaça i en diversos carrers as-
senyalen les causes del malestar, i més d’un centenar de veïns,
amb un grupet de joves molt actius, ens vam manifestar tot i el
fred que feia a la plaça i vam tallar durant mitja hora el tràfic a
la carretera que baixa a Sarrià. La regidora, en lloc d’obrir un
diàleg, va dir que érem una minoria.
Què ha encès tant els veïns?
Ho concretaré només en tres fets, tot i que arrosseguem
aquesta mala entesa des del principi d’aquest mandat: primer,
l’enderrocament gairebé amb nocturnitat i traïdoria de la ma-
sia de Can Pujadas, una casa amb més de 300 anys d’histò-
ria, que els veïns defensàvem com a patrimoni de Vallvidrera
i proposàvem des de feia anys fer-ne un ús social; després, la
despesa de 600.000 euros per col·locar gespa al camp de futbol
de Vallvidrera quan no hi ha cap instal·lació esportiva coberta
en tota la muntanya i la mainada fa esport a 3 graus aquests
dies; en darrer lloc, la reforma de la carretera de Vallvidrera
al Tibidabo, en aquest objectiu gairebé malaltís de convertir
Collserola en un parc temàtic, quan les voreres del nucli urbà
de Vallvidrera són de vegades intransitables …
La regidora ha dit a la premsa que havíeu estat vosaltres el
que havíeu decidit no anar a les reunions?
Sí, la participació ciutadana es converteix en informació ciu-
tadana, no té cap sentit seure a una taula quan es tracta només
d’escoltar i acceptar el que et diuen; no volen aportacions, idees,
suggeriments… N’estem farts! Per això hem plantejat una Con-
sulta Popular per la independència de Vallvidrera.
Quan la fareu?
El dissabte 13 de març, al matí.
Què demaneu exactament?
Diàleg sense prepotència,debat sense absolutisme, dret a dis-
crepar.
Vallvidrera és diferent…
Tots els barris són diferents, però nosaltres defensem que
els nostres problemes no són tan urbans, no es poden analitzar
només des de la plaça de Sarrià… Som un barri tranquil, amb
un clima més fred que al pla, amb gent que vol viure fora de
la ciutat, però amb el 40% dels carrers sense asfaltar, i amb
moltes cases sense clavegueram… Com podem sentir-nos part
de Barcelona?
Vallvidrera independent o indignada?
Indignada… i per demostrar-ho organitzarem una botifarrada
popular el dia de la consulta, … no pararem fins que l’Ajuntament
de Barcelona ens reconegui com a interlocutors i ens escolti.

Història
d’una fotografia
E
ll és un metge neuròleg especialista
en Parkinson que des de fa un any
exerceix de director de l’Institut de
Recerca de l’Hospital de Sant Pau.
Ella és una novel·lista (El cielo bajo los pies,
Edhasa, 2009) que treballa d’arxivera a
l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que exerceix
també de professora de Didàctica de l’Art
a la facultat de Ciències de l’Educació de
la UAB. Els dos són argentins de naixement
(de Salta, ell; de Buenos Aires, ella) però,
emigrats a l’exili el 1976, es van conèixer
per casualitat el Nadal d’aquell any a
Barcelona. I es van enamorar. També de la
ciutat. Així ho va captar la càmera Dacora
d’un joveníssim Kim Manresa que, el 1977,
va retratar Jaime Kulisevsky i Elsa Plaza
participant activament en manifestació
veïnal a Nou Barris.
Que va ser a Nou Barris, durant la
lluita pels semàfors de Prosperitat, ho
sabem perquè el fotoperiodista de La
Vanguardia -aleshores un jove de 15 anys
que, esperonat per l’Associació de Veïns i
en Josep Maria Huertas, feia fotos de les
mogudes del barri en sortir de l’escola-
ha rebuscat en el seu arxiu. “Segons els
negatius, va ser una manifestació que va
transcórrer pels carrers de Vinyeda, Argullós
i passeig Valldaura, on vaig fer la foto”,
assegura el Kim. “Honestament, no me’n
recordo”, diu el Jaime. I és que ell i l’Elsa
desconeixien la foto fins que l’amiga i
historiadora feminista Montse Cervera la va
avisar a ella en identificar-la a la portada
del número 114 de Carrer i al cartell de
l’exposició Barcelona-Madrid. 40 anys
d’acció veïnal.
De fet, emocionats davant de la foto que
els transporta als mesos que van viure en un
pis a prop de la Via Júlia, l’Elsa i el Jaime
discuteixen amb el Kim i l’activista veïnal
Andrés Naya si la imatge no podria ser
d’una manifestació contra el barraquisme
al pla de Santa Engràcia (avui plaça Ángel
Pestaña); o contra la planta asfàltica
(avui Ateneu Popular de Nou Barris); o en
solidaritat amb la lluita de la fàbrica Harry
CARRER115 febrer 2010 LA DEL DARRERE 32
Walker; o per reivindicar els terrenys de
Renfe-Meridiana; o per l’amnistia... “Al
barri cada dia hi havia manifestacions”, es
justifica el Kim. “Començaves reivindicant
un semàfor i acabaves cridant per l’amnistia
i l’Estatut d’Autonomia”, afegeix l’Elsa.
Manifestacions al barri. Als Nou Barris.
I arreu de Barcelona. Així ho evidencien
el Jaime i l’Elsa que, abans de rendir-se a
l’evidència dels negatius, aventuren que la
foto podria ser de les manifestacions contra
l’obertura de l’avinguda de García Morato,
al Raval, en les quals també van participar.
“A Nou Barris hi vam estar menys d’un any;
aviat vam anar a viure al Raval”, recorda
Jaime. Després es traslladarien al Poble
Sec, al Guinardó i a Horta, on encara viuen,
per bé que separats des de fa anys. “Va ser
al Barri Chino on vaig entrar en contacte
amb l’Associació de Veïns. I també amb la
cèl·lula de la LCR de l’Eixample i el Raval
i amb el Grup de Dones a partir del qual
acabaria dibuixant i col·laborant per al
projecte La Sal”, rememora l’Elsa.
Però són encara molts més els records i
la informació que evoca una foto la història
i els protagonistes de la qual, Elsa i Jaime,
han restat en l’anonimat durant 32 anys.
I això que, abans de ser el cartell dels 40
anys d’acció veïnal a Barcelona i Madrid, la
foto que el Kim va donar amb tot el seu fons
de barri a l’Arxiu Històric Roquetes ja es va
exposar el 1979 en una primera mostra a la
parròquia de Santa Engràcia; que després va
servir també d’imatge per la commemoració
del 25è aniversari del moviment veïnal a
tota Espanya, i que el 1997 es va recollir al
llibre Nou Barris, 25 anys.
“Va ser veure’m al cartell de l’exposició
de la FAVB i, de sobte, recuperar una part
de la meva vida”, explica l’Elsa. La vida
de quan tenia 20 anys i, amb un somriure,
admet que era “hippy”. La foto li evoca fins
i tot el record del mocador de coll que va
comprar als Encants de París, on aquesta
militant feminista i trotskista argentina
s’havia exiliat el 1975 i on va viure fins
que, en conèixer el Jaime, es va traslladar
a Barcelona. “Venint d’una experiència
militant francesa molt intel·lectual,
de Nou Barris em va sorprendre que hi
hagués gent de base de tota mena. Va ser
aleshores quan vaig experimentar de veritat
l’internacionalisme”, afegeix.
El Jaime aporta altres elements de
reflexió: “A l’Argentina no existia moviment
veïnal. I aquí era un fenomen nou que,
lligat a un moment històric molt particular,
em va fer comprendre com d’important
era el barri en relació a la política”. Menys
transcendent, el Jaime també somriu en
tornar a veure’s vestit de l’època, amb
barba i cabells llargs. “Jo anava així a la
Facultat, però era dels raros, perquè a
Medicina no era el prototipus d’estudiant
habitual”, aclareix. I somriu una mica més
quan explica que el seu fill gran, que porta
rastes, li retreu ara la foto en defensa
pròpia quan el pare li qüestiona la pinta.
El Kim, reconegut per la seva feina com
a fotoperiodista arreu del món i avesat a
retratar les realitats i les cares més dures
de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, s’alegra
de retrobar bé els dos protagonistes de la
seva foto de Nou Barris. “Normalment, si
aconsegueixo veure gent a qui he fotografiat
20 anys enrere, els retrobo molt més
fotuts”, se sincera. A l’Elsa feia exactament
32 anys que no la veia. Al Jaime, per
Parlant del
CARRER
i de la ciutat
Elsa Plaza,
Jaime Kulisevsky
i Kim Manresa
Protagonistes de la
fotografia emblema de
l’exposició 40 anys de
moviment veïnal
marc andreu
entrevista
dani codina
fotografia
sorpresa del fotògraf i del metge, molt
menys: “¿Oi que et vaig fer fotos per La
Vanguardia fa uns mesos?”, pregunta el
fotògraf. “Sí, quan em van nomenar director
de recerca de Sant Pau”, respon el metge.
Content per l’aspecte humà del
retrobament dels dos protagonistes de la
seva foto de 1977, el Kim també valora
positivament la comparació que es pot
fer sobre el marc urbà de la imatge: “La
diferència entre el barri d’aleshores i el
d’ara és brutal”. Precisa: “La Barcelona
d’ara no és la ciutat que nosaltres
haguéssim fet, però està molt millor”.
L’Elsa hi està d’acord. Però, concretant
a Barcelona la crítica a la destrucció
del patrimoni històric urbà i social que
el Kim denuncia per les ciutats que va
fotografiant arreu del món, l’Elsa maleeix
que la renovació urbana hagi comportat
“desposseir el veïnat del seu propi paisatge
en benefici d’una ciutat de postal per
vendre-la com a la millor botiga del món”.
I posa exemples: l’Hotel Vela, la torre de
Jean Nouvel...
Sense tants recels, el Jaime sosté que
“Barcelona és la ciutat que més i millor
ha canviat d’Europa”. Insisteix a no fer
una valoració pessimista de l’evolució
urbana i recalca que la lluita veïnal “ha
impedit que es fessin moltes barbaritats”.
Com a exemple, cita la preservació de la
Casa Golferics. Força viatjat per la seva
feina, el Jaime sentencia: “Et pot agradar
més o menys la ciutat del disseny, però
Barcelona és una ciutat atractiva”. Ara bé,
també n’identifica l’assignatura pendent:
“Abandonar el creixement immobiliari
especulatiu”.
“Vecinos unidos jamás serán vencidos”,
deia la pancarta del 1977. “No es tu
letra”, li diu el Jaime a l’Elsa. “No, no lo
es. Pero tampoco es la tuya”, respon ella.
“No, no me suena”, tanca ell. I aquests
dos barcelonins nascuts a l’Argentina, en
un català que no delata el seu origen com
sí passa quan s’expressen en castellà,
conclouen que el cartell que sostenen a
la foto i que evoca “el lema de la Unidad
Popular del Xile d’Allende” era una de les
tantes pancartes preparades per l’Associació
de Veïns. Pancartes i cartells a disposició
del barri i que, a l’hora de la manifestació,
cadascú agafava de forma espontània.
“Vecinos unidos jamás serán vencidos”,
diu la pancarta. I així és: separats des de
fa més d’una dècada i amb dos fills comuns
de 16 i 24 anys, al Jaime i l’Elsa encara els
uneix l’amor per la ciutat i els seus barris.
Com al Kim. Una ciutat que, tots tres,
admeten que ha canviat molt, a millor. Però
per la qual encara mantenen viu l’esperit
crític i combatiu que el 1977 els va unir,
sense saber-ho fins al 2009, en una foto
que ha esdevingut una icona històrica del
moviment veïnal.