Observant El Laberint Geomètric de La Natura

Observant el laberint
geomètric de la natura
2
-Índex- pàg.
1. Introducció
1.1. Introducció general de la recerca -------------------------------------------------- 4
1.2. Introducció de continguts i objectius -------------------------------------------- 7
2.Conceptes
2.1. La geometria com a mitjà per comprendre l’univers ------------------------ 8
2.2. La geometria fractal de la natura -------------------------------------------------- 15
2.3. La dimensió ------------------------------------------------------------------------------- 20
2.3.1. Dimensió euclidiana -------------------------------------------------------------------- 21
2.3.2. Dimensió fractal -------------------------------------------------------------------------- 24
2.3.3. Dos exemples de dimensió fractal: Conjunt de Cantor i Corba de Koch------ 25
3.Observacions
3.1. Números, art, i natura: una relació en sèrie ------------------------------------ 27
3.2. Intel·ligibilitat de les principals formes de la natura ------------------------ 32
3.1.1. L’esfera protegeix ----------------------------------------------------------------------- 33
3.1.2. L’hexàgon pavimenta ------------------------------------------------------------------ 34
3.1.3. L’espiral empaqueta -------------------------------------------------------------------- 35
3.1.4. L’hèlice aferra ----------------------------------------------------------------------------- 37
3.1.5. L’angle penetra --------------------------------------------------------------------------- 38
3.1.6. La catenària aguanta ------------------------------------------------------------------- 39
3.1.7. Els fractals intimen l’espai amb continuïtat ------------------------------------ 40
3.1.8. Natura i geometria en l’arquitectura de Gaudí --------------------------------- 41
3.3. Caça fotogràfica en plena natura. NATURA i GEOMETRIA ----------------------- 42
4. Conclusions ----------------------------------------------------------------- 54
5. Opinió personal ------------------------------------------------------------ 55

6. Agraïments ------------------------------------------------------------------ 55
7. Bibliografia ------------------------------------------------------------------ 56
8. Glossari ----------------------------------------------------------------------- 59
3
1.1. Introducció general de la recerca

El meu interès per la natura es remunta en una infantesa plena d’aventures,
excursions, i descobriments personals, juntament amb una gran afició pels
fòssils. El motor inicial d’aquesta afició per buscar fòssils es va despertar en
una de les primeres sortides amb bici que realitzava amb la família, a l’edat de
cinc anys, quan de cop i volta al travessar un tram sec del riu Manol em va
quedar gravada a la ment una preciosa espiral. Seguidament vaig baixar de la
bicicleta i vaig recular cap al lloc a on em semblava haver vist aquella curiosa
forma. Tot seguit, enmig de centenars de còdols ben arrodonits, se’m va tornar
a aparèixer aquella espiral davant dels nassos. Es tractava d’un còdol amb
forma d’ou que tenia inscrita una precisa espiral provinent d’un ammonit (cargol
fòssil). Encara recordo aquell fet com si es tractes de fa poques setmanes,
gràcies a l’emoció que em va produir la descoberta d’aquell objecte tan inusual.
Aquesta troballa va despertar en mi una profunda reflexió sobre l’origen i el

perquè de les coses. I d’aquesta manera jo i el meu germà bessó ens veiérem
endinsats en una recerca continuada que duraria diversos anys. Moguts per la
necessitat de trobar més pistes sobre aquelles estranyes figures que poblaven
el món de vida fa milions d’anys; varem recórrer la majoria de jaciments fòssils
que hi ha a la nostra comarca i a la Garrotxa (en general, zones de roca
calcària).
Per identificar-los buscàvem trets morfològics distintius, com espirals, cercles,

corbes, .... en definitiva formes pràcticament inexistents en el món inert. Amb
els fòssils també varem arribar entendre fàcilment processos geològics, ja que
pràcticament tots els fòssils trobats eren d’origen marí. I també entenguérem
fàcilment el llarg camí evolutiu que presenten els éssers vius, intuint d’aquesta
manera l’evolucionisme de Darwin.
Figura 1. Inici del recorregut pel laberint

geomètric de la natura. Còdol de riu arrodonit
amb una espiral d’ammonit.
4
A mesura que el temps anava passant, l’afició pels fòssils va anar perdent
protagonisme i es va anar veient eclipsada per la natura en general. Gràcies a
l’afany per identificar i conèixer tot tipus d’animals, plantes i roques, es va anar
formant una amplia i excepcional visió del món natural. També he de dir que ja
des de ben petit realitzava nombroses incursions en el món submarí, a on hi
vaig quedar meravellat, des de bon principi, al descobrir un món de formes i
pautes totalment diferents al món terrestre.
El dibuix i la pintura també van ser un al·licient indispensable per a la

comprensió del món que m’envoltava. Poder plasmar la realitat que
s’observava sobre un paper em semblava una cosa genial que no es podia
deixar d’aprofitar. En tots els dibuixos que feia s’hi amagava un afany per
sintetitzar i comprendre la natura i l’home en general.
Com podeu veure tots aquests coneixements de primera mà, m’han propiciat
posteriorment un gran interès per les ciències, les matemàtiques i les arts. I han
fet possible la resolució d’un treball tan ampli com aquest.
L’elecció del treball de recerca la vaig tenir ben clara un cop em vaig haver
llegit un llistat, que ens va passar el centre, de possibles treballs a escollir.
Concretament es trobava en l’apartat dels treballs relacionats amb el dibuix
tècnic, amb el títol de NATURA i GEOMETRIA.
Amb aquest títol, la primera idea que se’m va ocórrer va ser la de formar un
ampli repertori fotogràfic d’objectes de la natura amb els quals es constatés una
relació geomètrica ben definida.
Ara bé, aquesta idea de recerca fotogràfica (que no he perdut de vista), s’ha
anat veient ampliada per una major comprensió i lectura d’assaigs científics
que m’han aportat nous coneixements i concepcions entre les quals destaca la
geometria fractal, que poca cosa en sabia abans d’iniciar el treball.
Tot va començar quan una tarda de desembre del 2005 em vaig posar a cercar
llibres que poguessin estar relacionats amb natura i geometria. I mentre
fullejava un llibre d’aforismes del genial científic i divulgador Jorge
Wagensberg, anomenat “SI LA NATURA ÉS LA RESPOSTA, ¿QUINA ERA LA
PREGUNTA?” [19]1 vaig trobar un curiós apartat anomenat Forma i funció.
Apartat que tractava de relacionar les principals formes geomètriques del món
en què vivim amb la seva pertinent funció que duen a terme. Aquesta troballa
va representar el primer pas d’un llarg camí per a la intel·ligibilitat de la natura a
partir de la seva geometria.
Aquests aforismes em van portar a descobrir un nou assaig de l’autor, que

havia realitzat posteriorment, es tractava del llibre LA REBELIÓN DE LAS
1
El lector trobarà la informació bibliogràfica d’aquestes referències entre corxeres a la
bibliografia final del treball.
5
FORMAS. Aquest llibre [20] ha esdevingut com una mena de Bíblia, per dir-ho
d’alguna manera, que m’ha permès d’iniciar-me amb més facilitat al món de la
literatura científica, citant-me altres obres i escrits de gran valor com ha estat
el llibre SOBRE EL CRECIMIENTO I LA FORMA [15] del gran biòleg i
matemàtic D’Arcy Thompson (1860-1948), llibre que he estat llegint i treballant
els últims dies d’estiu per tal d’ampliar els coneixements sobre el nombre d’or
i l’espiral equiangular a la natura.
D’aquesta manera, gràcies a l’assaig de Wagensberg, començo a veure una

certa estructura pel treball de recerca molt més concisa que l’idea inicial.
Aquest nou plantejament del treball es basa en l’observació de la geometria
emprada per la natura, i en la recerca per a la intel·ligibilitat de les principals
formes que s’hi troben. I és així que canvio el títol inicial de NATURA i
GEOMETRIA pel de OBSERVANT EL LABERINT GEOMÈTRIC DE LA
NATURA, títol provinent d’una inspiració sobtada que vaig tenir al cap de pocs
dies d’haver llegit la introducció de l’extens llibre LA GEOMETRIA FRACTAL
DE LA NATURALEZA [10] del reconegut matemàtic Benoît Mandelbrot.
A part d’aquesta recerca per comprendre la geometria que utilitza la natura i

per trobar una teoria general de la forma, el treball s’ha vist reforçat per
innombrables observacions directes en plena natura, realitzant una caça
fotogràfica molt exhaustiva (més de mil fotografies digitals d’alta resolució), que
m’han permès tenir un autèntic puzle de gran varietat i valor disponible a dos
clics del ratolí. Fins i tot, una d’aquestes fotografies m’ha resultat premiada al
VII Concurs fotogràfic de l’Albera en la modalitat de patrimoni natural.
També afegeixo que absolutament totes les fotografies que il·lustren aquest
treball, han estat realitzades i retocades posteriorment per mi, juntament amb la
majoria de dibuixos i fotomuntatges (incloent-hi la portada).
Ara sí, espero que aquest treball sigui del vostre gust.
6
1.2. Introducció de continguts i objectius
Des del començament de la creació de la ciència a Grècia, com a cos de

doctrina que pretenia explicar l’ésser i el comportament del nostre univers, la
cultura occidental s’ha vist atrapada per la Geometria Euclidiana en l’explicació
per a tot tipus de fenòmens. El món platònic, el món de les idees, era l’univers,
on aquestes formes euclidianes, formes perfectes, estaven com a ideals. Per a
Plató l’univers dels humans es caracteritzava per la imperfecció; l’univers real,
doncs, era una imatge imperfecta basada en les formes de la geometria
d’Euclides.
D’aquesta manera, si observem la natura amb abstracció veiem immediatament

moltes formes que es poden arribar a relacionar i classificar segons les
principals formes geomètriques que ens han ensenyat a l’escola
( circumferències, triangles, quadrats, pentàgons, hexàgons, etc.), en
general figures regulars de la geometria euclidiana. D’aquesta manera també
ens adonem que pràcticament tots els éssers vius presenten eixos i plans de
simetria.
Ara bé, hi ha tot un altre conjunt d’elements i fenòmens que no s’ajusten a la

geometria de les formes regulars, però que actualment estan tractades per una
novadora disciplina geomètrica: la geometria fractal. A tall d’exemple de figures
fractals tenim la línia del litoral en una costa rocallosa, el desplegament
lluminós d’un llamp, l’estructura dels capil·lars d’un pulmó o el brancatge de
moltes espècies vegetals. Actualment, fins i tot a nivell de la cultura aplicada al
territori, es comença a aplicar a algunes distribucions urbanístiques en plans
experimentals o innovadors.
Així doncs, mentre que la geometria euclidiana, la que ens han ensenyat i amb
la qual treballem, descriu objectes simples (quadrats, triangles, polígons...) amb
propietats senzilles, la geometria fractal descriu objectes més complexos que la
geometria euclidiana no té en compte o els descriu només superficialment.
D’aquesta manera podríem formular la primera hipòtesi: moltes formes de la
natura són tan irregulars i fragmentades que presenten un grau superior
de complexitat; només poden ser descrites per una nova geometria, la
geometria fractal.
Un cop estudiada aquesta nova geometria passem a les observacions directes

en la natura. A primera vista, si ens fixem com construeix el món natural veiem
una multitud de proporcions i pautes que estan íntimament lligades amb el
nombre d’or, la secció àuria, i la successió de Fibonacci. Aquesta qüestió
donaria per tot un treball de recerca, de tal forma que només en fem un breu
estudi i reflexió, del qual podem anunciar la segona hipòtesi: darrera la natura
s’amaga tota una bellesa estèticament perfecte a la vista humana, la
natura exhibeix ritme i harmonia.
7
Finalment entrem a la qüestió final del treball: a la natura, un gran nombre

d’objectes sembla compartir un petit nombre de formes geomètriques.
Què tenen en comú un estel com el Sol, un planeta, un ou de peix, una taronja i
una bombolla? Tots aquests objectes, inerts o vius, comparteixen la mateixa
forma: són esferes. Per què hi ha tantes esferes, cercles i circumferències?
Ajuda en alguna cosa el fet de ser esfèric? Les esferes es veuen amb més
freqüència que altres formes. Quines són les formes més probables a la
natura? Serveix per a alguna cosa ser circular, espiral, hexagonal o fractal? Els
objectes que tenen la mateixa forma, comparteixen res més a banda de la
pròpia forma? Potser comparteixen la funció, és a dir, aquella propietat que
ajuda que l’objecte en qüestió, ja sigui inert o viu, perseveri a la natura.
8
2.1. La geometria com a mitjà per comprendre l’univers

“L’univers és un gran llibre que es troba contínuament obert davant nostre; però no es
pot desxifrar si abans no en comprenem el llenguatge ni coneixem els caràcters amb
què és escrit. És escrit en llenguatge matemàtic, i els seus caràcters són triangles,
cercles i altres figures geomètriques. Sense aquests mitjans és humanament
impossible comprendre’n ni una sola paraula; sense ells, només s’aconseguirà divagar
vanament per un obscur laberint.”
Galileo Galilei2
Parlar de la historia de la geometria és parlar de l’evolució de l’home en el

temps. Des dels inicis de la prehistòria l’home ha desenvolupat un llarg camí
d’abstracció per tal de conèixer i poder entendre l’estructura geomètrica del
món en el qual vivim.
El MÓN ANTIC: Mesopotàmia, Egipte i Grècia
Els primers intents de geomatització del món els trobem en l’art esquemàtic
neolític, posterior al realisme del paleolític, en què veiem un procés d’abstracció
proper a la geometria; però no podem parlar de geometria com a ciència fins a
la Grècia clàssica dels segles VI a II a.C. És durant aquest període que es
produeix la seva gran eclosió i s’assenten les bases de la geometria clàssica.
Tant a Mesopotàmia com a Egipte són coneguts alguns principis bàsics de

geometria aplicats a l’astronomia, la construcció i l’agrimensura. Heròdot,
historiador grec del segle V a.C., ens diu que “Sesostris, faraó egipci, va dividir
la terra entre tots els egipcis a fi de donar a cadascun un quadrangle de la
mateixa mida...”; però per això havien de conèixer la construcció d’un angle
recte. Efectivament, utilitzaven la construcció d’un triangle de costats iguals a 3,
4 i 5 unitats per traçar angles de 90° (aplicant el teorema de Pitàgores
comprovem que 3² + 4² = 5² = 25), sistema també conegut a l’Índia però fent
servir els nombres 5, 12 i 13 (5² + 12² = 13² = 169).
Ja en el segle VI a.C. Tales de Milet se’n va a Egipte per aprendre geometria i

sorprèn els seus mestres amb la capacitat de generalitzar problemes de
triangles, de proporcions (teorema de Tales) i relacions geomètriques, i fa una
primera definició sobre l’angle recte inscrit en mitja circumferència (arc capaç
de 90°).
Però és Pitàgores, alumne de Tales, qui transforma la geometria en una ciència

pura, abstraient-la de la seva utilització. Per a Pitàgores i els pitagòrics, la
geometria és una fórmula per arribar a l’harmonia de l’univers; així es
2
Aquest paràgraf resulta potser el més repetit de la seva filosofia, ho escriu d’una manera ben
clara a Il Saggiatore (1623) cap.6. Galileu formula la idea que està al darrera de la nova física:
la realitat o la naturalesa és geomètrica. [26]
9
converteix en una filosofia i en una ciència. Pitàgores treballa sobre el triangle

(teorema de Pitàgores) i els “cossos còsmics” o poliedres regulars3.
Més tard, altres savis grecs obtenen el volum de la piràmide i del con; també
plantegen els tres “problemes clàssics” del món hel·lenístic: la quadratura del
cercle, la duplicació del cub i la divisió de l’angle en tres parts iguals.
Però és Euclides (segle III a. C.), fundador de l’escola matemàtica d’Alexandria,

qui ordena, sistematitza i descriu tots els coneixements matemàtics de la seva
època mitjançant la seva obra Elements [25]. Es tracta d’un compendi de tretze
llibres distribuïts de la manera següent: el llibre primer tracta sobre triangles,
paral·leles i paral·lelograms; el segon, sobre aplicacions del teorema de
Pitàgores; el tercer i el quart tracten del cercle i dels polígons; el cinquè, parla
de proporcions; el sisè, de la semblança de figures; del setè al desè, sobre la
teoria dels números; i els tres darrers, sobre la teoria dels sòlids.
També escriu Òptica on analitza el sistema visual entès com a piràmide que té
de vèrtex l’ull i de base l’objecte. Els estudis euclidians estan considerats com
una de les més grans aportacions de la humanitat en tots els temps, i no és fins
al segle XIX que es començarà a qüestionar l’anomenada geometria euclidiana.
Ja hem esmentat que la matemàtica i la geometria tenen en el món grec una

concepció abstracta, científica i filosòfica. És Arquimedes (segle II a.C.) qui
aplica aquestes ciències a la realitat, introdueix la mecànica, l’estàtica (centre
de gravetat), coneix les lleis de la palanca i treballa sobre l’espiral, la paràbola i
l’esfera.
Per últim, cal esmentar Apol·loni (segle II a.C.), que introdueix la matemàtica
analítica, l’actual concepció de les còniques com a seccions planes de cons
(el.lipse, paràbola i hipèrbola), els eixos coordenats i anticipa alguns conceptes
de geometria projectiva (la visió com a secció plana del con visual).
3 [11]Segons Plató:
a) El foc, l’element més lleuger, és el tetraedre, format per

quatre triangles equilàters, el sòlid regular més senzill.
b) L’aire, el segon element es compon de vuit triangles units
entre sí: l’octaedre.
c) L’aigua neix de la unió de vint triangles equilàters.
L’icosàedre.
d) La Terra l’element més pesat el forma la unió de sis
quadrats, un cub.
e) La cinquena composició és el dodecaedre, un sòlid regular
format por 12 pentàgons, que simbolitzen els colors.
Figura 2. Els cinc sòlids

perfectes de Pitàgores i Plató
10
L’ÈPOCA ROMANA. L’EDAT MITJANA
Les èpoques romana i medieval es poden considerar improductives per a la

geometria. Els romans, concretament, destacaven en la construcció de ciutats,
fortificacions i obres públiques en general i, per tant, van produir arquitectes,
juristes i militars, però no intel·lectuals especialitzats en el pensament
abstracte. Tan sols podem considerar que van fer alguna aportació en el camp
de la trigonometria. Amb tot, van deixar notables construccions d’arc i volta, així
com mosaics remarcables, sovint amb motius geomètrics modulars.
L’època medieval representa l’oblit i, fins i tot, la negació dels coneixements del
món antic, actitud que podem simbolitzar amb la destrucció de la biblioteca
d’Alexandria per l’emperador Teodosi per tal de purificar el cristianisme del seu
passat pagà.
Un gran buit s’obre en la historia de la geometria durant els segles foscos de

l’Edat Mitjana en el món occidental, més preocupat per la representació
espiritual i simbòlica que pel món natural. Tan sols podem destacar algun
tractat d’arquitectura gòtica. Malgrat això, la geometria, juntament amb
l’aritmètica, l’astronomia i la música formaven el quadruvi, la divisió escolàstica
del coneixement.
LA GEOMETRIA EN EL MÓN ISLÀMIC
Paral·lelament, el coneixement de l’antiguitat clàssica conjuntat amb el saber

dels matemàtics indis, es trasllada al món àrab i, en especial, a l’Àsia central
(Bagdad, Samarcanda, Ispashad...).
Al-Khwarizmi, Biruni, Abu al-Wafa o Alhazen (s. XI i X) són exemples del

desenvolupament de la matemàtica i la geometria aplicades a l’àlgebra, la
geografia, l’astronomia i l’òptica. Aquests autors introdueixen el concepte de
nombre i símbol actuals, realitzen estudis sobre seccions còniques, miralls
esfèrics, etc.
A l’Islam, les formes geomètriques esdevenen el motiu fonamental de les

representacions artístiques. En elles, el cercle és l’element geomètric
generador de formes; a partir d’aquest sorgeixen formes poligonals estrellades,
buides i plenes, que creen una gran varietat de dissenys.
Fins a la introducció pels àrabs d’uns guarismes diferenciats pels nombres, les
civilitzacions anteriors havien utilitzat les lletres per a la representació
numèrica. Aquesta inexistència de numeració va fer que els estudis matemàtics
fossin realment geomètrics. Les demostracions dels principis “matemàtics” eren
realitzades mitjançant la geometria.
11
EL RENAIXEMENT I LA CONSOLIDACIÓ DE LA CIÈNCIA
No és fins el Renaixement que Europa redescobreix els clàssics. El retorn als

valors materials i a la necessitat de representar el món amb rigor científic, a la
vegada que porten a artistes i arquitectes a l’estudi de la geometria mètrica i
projectiva.
Les dues grans figures del Renaixement són Leonardo da Vinci i Dürer (s. XV-
XVI). Leonardo va fer grans aportacions a l’aplicació de la perspectiva, va
estudiar la construcció de polígons, de l’el·lipse, de poliedres irregulars, i va
dibuixar magnífiques perspectives cavalleres intuïtives en els estudis de
màquines, etc. I per altra banda, Dürer va excel·lir amb els seus estudis sobre
perspectiva, construcció de polígons regulars, construcció de l’el·lipse i
aplicacions de la secció àuria.
Tot seguit a finals del segle XVI, Galileu, amb l’ajuda de Copèrnic
(l’heliocentrisme), estableix les bases de la nova ciència com un intent de
comprendre el món tal com és: l’experimentació i l’observació de la realitat com
a criteri de validació de la teoria científica. Galileu, també inicia l’estudi de les
lleis físiques tot desmentint una vella concepció de la trajectòria que fa un
projectil (Galileu observa com els projectils presenten un moviment oblic, el
qual és un arc parabòlic).
També, cal dir que Galileu és potser un dels primers en observar que el món
platònic, de les idees i les figures regulars, no s’ajusta amb la geometria de
l’univers. Les seves observacions de la superfície lunar (realitzades amb el
telescopi, construït per ell mateix) desmenteixen aquesta concepció de les
esferes perfectes.
Per acabar, cal destacar la figura del teòleg, astrònom i matemàtic Johannes
Kepler. Kepler era un home apassionat que realitzà nombrosos esforços per tal
d’intentar descobrir l’ordre universal, tal com ens mostren les seves idees
inicials (figura 3), que es veieren substituïdes posteriorment amb el
descobriment de la geometria de les òrbites dels planetes al voltant del sol
(òrbites el·líptiques), que tan bé explica en les seves tres lleis.
Figura 3. Disseny de
Kepler que vol explicar el
moviment dels planetes
amb poliedres inscrits en
esferes concèntriques.
12
ELS SEGLES XVII, XVIII i XIX. LA GEOMETRIA PROJECTIVA
En aquest període la geometria es centre en el concepte de projecció, i és

portada al marge de la matemàtica, desviant-se del camí que tingué en els
seus inicis per tal de comprendre el món, juntament amb la filosofia natural4 i
l’astronomia.
El francès Gérard Desargues (s. XVII) perfecciona el concepte de projecció

desenvolupant la idea que un cilindre és un con amb el vèrtexs en l’infinit.
Desargues, junt amb Decartes i Fermat, són els iniciadors de la nova geometria
no euclidiana: la geometria analítica, diferencial, descriptiva i projectiva.
Amb Newton i Euler es produeix un gran canvi amb el descobriment del mètode
de les coordenades i el concepte de quadrant, amb la sistematització de les
equacions, l’estudi de tangències, els problemes de curvatures, etc.
Sent Gaspar Monge (1746-1818) qui recull totes les aportacions matemàtiques
i geomètriques del segle XVIII, en la seva obra Geometria descriptiva on
desenvolupa tot un sistema de representació de cossos en l’espai basat en la
projecció cilíndrica dels sòlids sobre plans de projecció, dotant a la geometria
projectiva d’una entitat pròpia.
La Revolució Industrial, amb l’impuls que va donar a la construcció mecànica,

va ser un camp adobat pel desenvolupament d’aquests sistemes de
representació i per a la introducció de la normalització, que avui dia utilitzem en
el dibuix tècnic.
Ara bé, aquestes geometries, juntament amb l’euclidiana, són portades a nivells
d’abstracció molt elevats facilitant el disseny de peces mecàniques ben
definides però que alhora deixen molt de desitjar a nivell de representar el què
anomenem formes orgàniques o amorfes, en general, formes que ens dóna la
natura. La geometria clàssica és massa idealista i es veu incapaç de modelar
formes més irregulars i complexes.
Encara als nostres dies, la cultura i la forma de fer de l’home segueixen

intentant canviar el que ens dóna la natura per altres ideals. L’ús de la
geometria Euclidiana per a modelar la natura, és en molts casos inadequat
perquè la natura no s’ajusta a ser explicada amb aquesta geometria. La
ciència, posava en dubte a la pròpia natura en lloc de la geometria utilitzada.
No es creia possible un error en la geometria, sinó que era la natura la que no
era adequada, la que no tenia un esquema definit.
Així doncs, moltes formes de la natura, malgrat la impressió de desordre que

causen, en molts casos hi ha un ordre intrínsec quasi geomètric que els atorga
4
Allò que avui coneixem com a ‘física’ fou durant molt de temps anomenat — d’Aristòtil a
Newton — ‘filosofia natural’.
13
racionalitat. Aquesta forma amb racionalitat es podria definir com el que

entenem avui per fractal. Objectes descrits per una geometria no euclidiana
que presentem a continuació: la geometria fractal [3], [10], [14], [30].
14
2. La geometria fractal de la natura

HISTÒRIA DELS FRACTALS
De manera natural, a començaments del segle XX, va sorgir la necessitat

d’explicar l’estructura geomètrica de conjunts de punts de la recta, que
posseïen propietats geomètriques, aritmètiques i analítiques, que el convertien
en micromóns molt peculiars. En aquest afany per la investigació van aparèixer
greus problemes en els procediments de mesura, així com en l’estructura
geomètrica. Aquests fenòmens, van ser considerats en un principi com a
monstres geomètrics, com a joguines sense importància. Amb aquests
monstres geomètrics, van aparèixer el que avui coneixem com a fractals. Les
seves paradoxes i sorprenents propietats van suposar un gran espant en les
matemàtiques ja que s’atacava al sentit comú.
A mesura que es van anar trobant procediments eficaços per a distingir-los i

estudiar-los des de diferents punts de vista, els matemàtics van percebre la
seva bellesa interna, l’harmonia, la diversitat. Més tard, s’adonaren de les
seves semblances en els processos i les formes de la natura i altres objectes
presents en ells.
El primer exemple dels fractals, va ser al 1919 quan els topògrafs que
realitzaven el mapa de Gran Bretanya, entre ells Haussdorff, van descobrir un
problema en la mesura de la costa: la longitud de la franja de la costa canviava
de longitud segons l’escala utilitzada. Actualment sabem que si s’observa des
d’un satèl·lit, la costa mesura 5000 unitats; mesurant-la de més a prop, les
unitats augmenten fins a 8000, però si es mesura a escala real, la mesura
augmenta el doble de l’original. Si ens hi fixem, la costa de Gran Bretanya als
mapes del món no té tots els ports ni badies. Un mapa només de Bretanya, hi
té més detalls, però no tots. Per tant, com més a prop es miri la costa, més
mesura el seu perímetre. A partir d’aquest problema van sorgir les mesures de
conjunts i la dimensió de Haussdorff.
Abans d’arribar a Benôit Mandelbrot5, hi va haver dos matemàtics, Gaston Julia

i Pierre Fatou que van ajudar a expandir les idees iniciades per Poincaré sobre
els fractals, que encara no es deien així, durant els anys 1818-1819.
Mandelbrot, cap als anys ’70, va definir aquests nous conjunts com a fractals,
paraula derivada de l’adjectiu llatí fractus. Fractus prové del verb llatí frangere,
que significa trencar, crear fragments irregulars.
5
A Benôit Mandelbrot se’l coneix com el “pare dels fractals”. Mandelbrot va desenvolupar una
nova geometria de la natura, que permet descriure moltes formes irregulars i complexes que
ens envolten. Els estudis de Mandelbrot sobre les formes fractals han donat lloc a una nova
disciplina científica: la geometria fractal de la natura, que protagonitza avui dia múltiples
investigacions en tots els camps de la ciència. [10]
15
Amb l’aparició dels ordinadors, Mandelbrot va desenvolupar una sèrie

d’experiments amb certs conjunts que avui coneixem amb el nom genèric de
fractals. Va modificar la fórmula del conjunt de Julia per tal de poder ser
aplicada a la computadora:
Figura 4. Conjunt de Mandelbrot elaborat amb un filtre

KPT del Photoshop anomenat FraxPlorer
Z^2 + C Æ Z(n)^2 + C
Fórmula Julia Fórmula Mandelbrot
(on C és una constant complexa amb part real i part imaginària)
Sent, Mandelbrot, empleat de l’IBM, aplicà la seva fórmula a un programa

d’ordinador i la feu funcionar en un dels ordinadors de l’empresa. A vegades,
obtenia formes espectaculars i vistoses. Els dibuixos els obtenia quan
assignava un color a cada punt segons les vegades que trigava la iteració a
arribar a un nombre determinat.
Una altra persona important en la història dels fractals, va ser Lorenz. Aquest
va estudiar els problemes meteorològics. S’adonà que si les condicions inicials
variaven lleugerament, el resultat final podia ser molt diferent. És el que va
designar amb l’efecte papallona. El seu estudi formulava la següent hipòtesi:
“Pot el batec de les ales d’una papallona al Brasil desencadenar un huracà a
Texas?”. El que va observar Lorenz, és que no podem preveure el temps que
farà amb molta anticipació, perquè un detall molt petit que no detectem pot
influir en el resultat final. En canvi podem preveure amb més o menys exactitud
el que passarà d’aquí pocs dies, perquè amb unes condicions inicials exactes,
el resultat a curt termini, no varia gaire del previst.
Com podem observar, els fractals són un concepte matemàtic molt recent en la
història matemàtica. Cal tenir en compte el fet, que abans de donar-ne una
definició i cercar-ne uns estudis, ja es tenia constància de la seva presència en
certs fenòmens estranys que ens envoltaven a la natura, però que no es podien
estudiar amb les eines existents.
16
QUÈ SÓN ELS FRACTALS?
Mandelbrot definí els fractals de la següent manera: “forma molt irregular o

extremament interrompuda i fragmentada, sigui quina sigui l’escala
d’observació, que conté elements distintius, les escales dels quals són molt
variades i que abracen una extensa gamma”.
Els fractals consten de 3 propietats destacades en la seva estructura:

l’autosemblança, el caos i la dimensió fractal.
Per entendre què és l’autosemblança, no hi ha res millor que fixar-

nos en un senzill exemple com és el cas de les nines russes, cada
nina avarca en el seu interior una altra d’idèntica però d’escala
reduïda. Les matemàtiques autosemblants o, en aquest cas, els
fractals, són autosemblants perquè al llarg del seu procés trobem una
estructura repetida que l’únic que ha fet és reduir segons la seva raó
de semblança (valor de l’escala utilitzada per tal de reduir o
augmentar la figura)
Un aspecte, una mica més complicat d’entendre, és la dimensió

fractal. Aquests processos matemàtics, tenen com a dimensió un
nombre fraccionari, que s’allunya de les bases de la geometria
euclidiana.
Pel que fa al caos, cal tenir present la impossibilitat de preveure amb

seguretat el que succeirà en un termini de temps. Com exemple
d’aquesta característica, podria ser el moviment del fum, en què mai
no saps la trajectòria que prendrà.
Ara bé, hi ha bàsicament, set tipus de fractals:
1. Algoritme d’escapamentÆ A partir de la repetició d’una fórmula

d’una equació no lineal, es calculen una sèrie de valors per cada punt
fins a trobar una condició. Per representar aquests fractals,
necessitem ordinadors ja que necessiten milions d’operacions.
Figura 5. Exemple: .
Conjunt de Mandelbrot i
la closca d’un cranc
aranya trobat al Cap de
Creus.
Se n’hauria de fer un
estudi per verificar-ne la
seva inquietant similitud.
.
17
2. Sistemes de funcions iteradesÆ Es tracta de generar repeticions

d’unes mateixes transformacions sobre un conjunt per tal de cercar
una autosemblança entre el conjunt inicial i el final.
Figura 6. Exemple: fulla de falguera ......

( Asplenium onopteris) de l’Albera.
Moltes formes de la natura es poden

aproximar per models generats amb els
fractals SFI (Sistema de funcions
iterades)
.
3. L-SystemsÆConsisteix en la re-escriptura d’un codi que genera una
estructura senzilla, substituint una part d’aquesta per una altra més
complexa a partir d’unes determinades regles. A cada pas o iteració,
l’estructura augmenta la seva complexitat. Els L-system ( permeten
modelar el desenvolupament i l’evolució dels conjunts fractals.
Aquest concepte va ser concebut al 1968 per Aristid Lindenmayer, un
biòleg que pretenia estudiar un model matemàtic de creixement
biològic.
.
.
Figura 7. Exemple: Ramificacions

d’una planta de lleteresa amb forma
d’arbre binari pla, dos branques per
nus. (Exemplar trobat al jardí de
casa).
4. Òrbites caòtiquesÆ És una representació bidimensional basada en

la descripció d’una trajectòria tridimensional que tant s’acosta com
s’allunya d’uns punts d’atracció.
.
Figura 8. Exemple: Atractor

de Lorenz
Molts fenòmens meteorològics

es poden arribar a relacionar
amb aquests tipus de fractals.
18
5. Model d’agregacióÆ Sistema en la que una gran quantitat de

partícules s’agrupen per generar un cos amb estructura irregular.
Figura 9. Exemple: Núvols de migdia

als Pirineus.
Els núvols, els esculls coral·lins, els

líquens,... es poden aproximar amb
aquests models.
.
6. AleatorisÆFractals amb una estructura que depèn en gran part de
l’atzar, per la qual cosa són únics i irrepetibles.
Figura 10. Exemple: Orificis

aleatoris d’una roca del Cap de
Creus.
. .
7. Cel·lularsÆ Sistemes que funcionen amb senzilles regles que
coloren zones a partir del color de les pròximes. Les imatges poden
ser molt irregulars, tot i que al principi sembli que tendeixin a ser
senzilles i simètriques.
Els fractals, normalment són considerats com a simples objectes matemàtics.

Des dels seus inicis han estat estudiats, principalment, pel món de les
matemàtiques. Els fractals, però, poden ser observats en camps menys
abstractes com són el modelatge d’una muntanya, l’espiral d’un cargol, un
arbre, un núvol...
Com podem observar, els objectes naturals es poden descriure amb precisió i
rigor científic amb els mètodes de la geometria fractal. Per tant, podem
considerar els fractals com un llenguatge que ens ajuda a entendre la realitat
del món.
La geometria fractal descriu millor la complexitat de la realitat més enllà de la

geometria euclidiana i és important perquè ens mostra un nou camp de les
Matemàtiques, directament aplicable a l’estudi de la natura (animal, vegetal o
mineral)
19
2.3. La dimensió
Parlar d’un concepte com la dimensió és força complicat. La paraula dimensió
és molt comuna en el nostre llenguatge quotidià, però en el món de les
matemàtiques és molt més complicat trobar-li un significat adequat.
Tècnicament, la dimensió es defineix com: el nombre que mesura la grandària
d’un conjunt en un espai topològic i que és invariable per homeomorfisme.
De totes maneres, hi ha una manera molt més fàcil d’assimilar el concepte de

dimensió si ens fixem en la llibertat de moviments. Així doncs, existeix un clar
exemple que manifesta aquesta llibertat:
Per definir les diferents dimensions, ens podem basar en la trajectòria que fan
un tren, un vaixell i una avió.
El tren, vindria a ser la dimensió 1, tenint en compte que en la seva trajectòria

tant sols té llibertat per moure’s en una sola direcció (endavant - endarrere). El
vaixell, donaria lloc a la dimensió 2, ja que pot desplaçar-se en dues direccions
(endavant – endarrere, dreta – esquerra). A la vegada, l’avió s’assimilaria a la
dimensió 3, ja que en una trajectòria pot desplaçar-se en tres direccions
(endavant – endarrere, dreta – esquerra, dalt – baix).
20
2.3.1. Dimensió Euclidiana
La dimensió euclidiana, es remunta en l’època dels grecs. Ha estat sempre la

més estudiada, però arriba un moment en que la geometria euclidiana es
queda enrere per estudiar certs aspectes matemàtics de l’actualitat.
Per exemple, per dibuixar un arbre, un nen petit normalment utilitza la dimensió
euclidiana, dibuixant figures del seu abast com serien un rectangle (tronc) i un
cercle (fulles). La geometria euclidiana es queda molt enrere per poder estudiar
i admirar certs detalls que la nova geometria fractal presenta. Tot i que aquesta,
se’n deriva d’ella.
Així doncs, presentem a continuació les bases de la dimensió euclidiana:

Si partim d’un segment de longitud 1, i el dividim en segments de longitud L,
obtenim N(L) parts, de manera que:
N(L)·L^D=1
(on D= 1, per tal de ser dimensió 1)
qualsevol que sigui L:

a) b)
EXEMPLE:
a) Si tenim un segment inicial de longitud 1, i el dividim en 2 parts

(N(L)), de 1/2 (L), obtenim que:
D
§1· ln 2
2·¨ ¸ 1 D 1
© 2¹ ln 2
b) Si tenim un segment inicial de longitud 1, i el dividim en 4 parts

(N(L)), de 1/4 (L), obtenim que:
D
§ 1· ln4
4·¨ ¸ 1 D 1
© 4¹ ln4
Així, demostrem que la definició de dimensió queda constatada en

elements de dimensió 1.
21
Si l’objecte inicial és un quadrat de superfície 1, i el comparem amb unitats

quadrades, que tinguin de longitud (L), el nombre d’unitats que és necessari per
recobrir-lo N(L), compleix:
N(L)·L^D=1
(on D=2, per tal de ser dimensió 2)
qualsevol que sigui L:
a) b)
EXEMPLE:
a) Si dividim un quadrat de superfície 1 en 4 unitats quadrades (N(L)),

de longitud 1/2 (L), obtenim que:
D
§ 1· ln4
4·¨ ¸ 1 D 2
© 2¹ ln2
b) Si dividim un quadrat de superfície 1 en 16 unitats quadrades (N(L)),

D
§ 1· ln16
16·¨ ¸ 1 D 2
© 4¹ ln4
Amb aquests dos exemples, hem demostrat que la definició de dimensió

també és acceptada en objectes de dimensió 2.
Per últim, si l’objecte que tenim és tridimensional, com és el cas d’un cub de
volum 1, i el mesurem en relació amb unitats que siguin cubs d’aresta L,
llavors, es compleix que:
N(L)·L^D=1
(on D=3, per tal de ser dimensió 3)
qualsevol que sigui L: a) b)
22
EXEMPLE:
a) Si tenim un cub de volum 1, i el dividim en 8 unitats cúbiques (N(L))

D
§ 1· ln8
8·¨ ¸ 1 D 3
© 2¹ ln2
b) Si tenim un cub de volum 1, i el dividim en 27 unitats cúbiques (N(L))

D
§ 1· ln27
27·¨ ¸ 1 D 3
© 3¹ ln3
Amb aquests dos exemples, reafirmem la definició de dimensió

constatada, en aquest cas per objectes de dimensió 3.
23
2.3.2. Dimensió fractal
La complexitat del món dels fractals ha obligat a introduir nous conceptes per
tal de precisar-ne el seu estudi. Els fractals, estan constituïts per elements cada
vegada més petits, més ínfims, que troben el seu límit en l’infinit. Quan s’intenta
mesurar una línia fractal amb una unitat o un instrument de mesura, sempre hi
ha una porció que s’escapa de la sensibilitat de l’eina.
Com ja sabem, els fractals són processos infinits, per tant, no ha de semblar
estrany que per un segment acotat d’una corba fractal, la seva longitud
augmenti indefinidament.
El concepte de dimensió fractal, s’ha ideat, precisament, per tal de trobar una
mesura per aquests conjunts. En el cas de les línies fractals, la seva dimensió,
ens indicarà de quina forma o en quina mesura una línia fractal és capaç
d’emplenar una porció de pla. Per tal d’arribar a trobar aquesta dimensió, abans
va aparèixer la dimensió Haussdorf, per tal de concretar els aspectes de la
nova dimensió fractal.
Relacionant, la dimensió fractal amb l’euclidiana, sabem que una corba fractal
ha de tenir una dimensió més petita que dos, ja que no arriba a emplenar el pla.
D’altra banda, però, sabem que la longitud d’una corba fractal és superior a la
del segment de recta que el genera, i per tant, en general, la dimensió fractal
ha de ser un nombre comprès entre 1 i 2.
La dimensió fractal (D), és una generalització de la dimensió euclidiana (DE).

La dimensió d’un objecte geomètric és D si:
N(L)·L^D=1
on N(L) és el nombre d’objectes elementals, o d’unitats, de tamany L que

recobreixen o completen l’objecte inicial.
Per tal de calcular la dimensió, deduïm que:
D= ln (N(L)) / ln (1/L)
Se sol definir, que un objecte és fractal, només quan la seva dimensió fractal és
més gran que la seva dimensió euclidiana:
D>DE
24
2.3.3. Dos exemples de dimensió fractal
Conjunt de Cantor
Figura 11. Conjunt de Cantor
En el conjunt de Cantor podem apreciar com partim d’un segment i el dividim

en 3 parts iguals, agafant-ne només les dues dels extrems. Tenint en
compte aquestes condicions, diem, que en aquest cas, les unitats
necessàries (N(L)) són 2, i la longitud (L), del nou objecte és 1/3 de l’anterior.
Així, obtenim que la dimensió d’aquest conjunt és:
ln N(L) ln2
D 0.63092975
1 ln3
ln
L
La dimensió del conjunt de Cantor és 0.630929753. És lògic que la dimensió

del conjunt de Cantor estigui entre 0 i 1, tenint en compte que en el procés
infinit, apreciarem un conjunt de punts existents, per tant la dimensió no pot ser
0, ha de ser més gran. D’altra banda, tot i la presència d’aquest núvol de punts,
hi ha punts buits que no permeten que aquest conjunt sigui una corba, per tant
que aconsegueixi dimensió 1. Es per això que la dimensió de Cantor es troba
entre 0 i 1.
25
Corba de Koch
Figura 12. Corba de Koch
La corba de Koch és un dels fractals més coneguts. Si ens fixem en la seva

estructura, podem observar que tornem a partir d’un segment el qual dividim en
3 parts. En el cas de la corba de Koch, agafem 4 unitats (N(L)) amb longitud
1/3 (L) del anterior. És interessant la forma d’aquest fractal, ja que si ens fixem,
elimina el segment interior de longitud 1/3, i dels extrems en fa brotar 2 de
nous amb la mateixa longitud formant un triangle equilàter sense base amb les
arestes inclinades cap l’exterior, i així infinitament. D’acord amb aquestes
dades, la dimensió fractal d’aquesta corba és:
ln N (L) ln 4
D 1.261859507
1 ln 3
ln
L
La dimensió de la corba de Koch és 1.231852907. L’explicació del perquè la

dimensió de la corba de Koch es troba en 1 i 2 és la següent: d’una banda, la
corba de Koch, és més que un segment o línia, ja que parteix d’aquesta i en va
incrementant la longitud. No és d’estranyar, doncs, que la seva dimensió hagi
de ser més gran que 1 (dimensió de la corba). Però per altra banda, aquest
fractal, no acaba d’omplir tot l’espai (dimensió 2), per tant, la seva dimensió ha
de ser més petita que dos. És per això que la dimensió de la corba de Koch es
troba entre 1 i 2.
26
3.1. Números, art, i natura: una relació en sèrie
Sota els complicats càlculs i operacions de les matemàtiques s’amaga un món

de formes i pautes. Podem comprovar això en algunes seqüències de nombres.
Una de les seqüències més famoses últimament, gràcies El Códice da Vinci,
és la sèrie que va presentar Fibonacci6, a l’introduir l’àlgebra a Itàlia després
d’haver estudiat en el nord d’Àfrica amb un matemàtic àrab. En el seu llibre
Liber abaci (1202) va presentar els nombres indoaràbics que es començaven a
conèixer a Europa per la traducció al llatí d’Al-Kwarizimi i amb els quals
Fibonacci afirmava, encertadament, que qualsevol nombre podia escriure’s. En
aquest llibre Fibonacci va introduir la seqüència que duu el seu nom, la
successió de Fibonacci.
Curiosament, la sèrie es va originar al resoldre un problema biològic: Quantes

parelles de conills es poden produir a partir d’una sola parella, si cada parella
produeix una nova parella cada mes i si només els conills de més d’un mes
d’edat poden reproduir-se?
Figura 13. Problema dels conills
Analitzem el problema: al principi hi ha una parella de conills, al mes següent

segueix havent-hi la mateixa parella, però al segon mes hi ha dues parelles.
Una d’aquestes parelles pot reproduir-se, però l’altra no, de tal forma que al
tercer mes hi ha tres parelles. Dues d’elles es reprodueixen i als quatre mesos
hi ha cinc parelles de conills. Comprovem com va la seqüència de parelles:
1,1,2,3,5. A l'analitzar la sèrie ens adonem que no cal continuar el càlcul raonat
perquè la successió té una pauta numèrica recursiva: cada terme o xifra de la
mateixa és el resultat de sumar els dos termes anteriors. D’aquesta manera
sorgeix la seqüència 1,1,2,3,5,8,13,21,34,55,89... anomenada successió de
Fibonacci.
De manera similar ho fa el matemàtic francès I. A. Lucas a l’introduir, a finals

del segle passat, la seqüència 2,1,3,4,7,11, 18... i altres de similars que han
rebut el seu nom.
Els nombres de Fibonacci i de Lucas són exemples perfectes de successions

recurrents o conjunts recursius: aquells que, a partir de dos elements i gràcies
a una regla recursiva, creen un conjunt infinit de nombres. Aquest tipus de
6
Fibonacci és l’àlies amb el qual es va conèixer al ric comerciant Leonardo de Pisa (1170-
1240). Va viatjar pel nord d'Àfrica i Àsia i va portar a Europa alguns dels coneixements de la
cultura àrab i hindú, entre altres, l’avantatge del sistema de numeració aràbic (el qual usem)
enfront del romà.
27
programes són inductius i característics del pensament lògic. Douglas

Hofstadter considera el parell inicial (1, 1 per a la sèrie de Fibonacci i 2,1 per a
la de Lucas) com el genotip del com sorgeix el fenotip, que és tota la
seqüència, una enginyosa analogia del procés mitjançant el qual un conjunt de
gens (genotip) origina una característica física o conductual dels éssers vius
(fenotip). Però la metàfora en aquest cas va més enllà de la simple analogia.
A part de múltiples i curioses propietats intrínseques, les sèries de Fibonacci i

de Lucas tenen una notable relació amb formes de la natura.
Una correspondència ben notable és el fet que els nombres de la successió de

Fibonacci i l’espiral d’or tenen lloc freqüentment en la natura. Així, com per
exemple, certes flors tenen un nombre de pètals que solen ser termes
d’aquesta successió; d’aquesta manera el lliri té 3 pètals, alguns ranuncles 5 o
bé 8, les margarides i gira-sols solen comptar amb 13, 21, 34, 55 o bé 89
pètals.
Figura 14. Margarida blanca de 21 pètals

( Parc Natural de l’Albera)
La part de la botànica que estudia la disposició de les fulles al llarg dels talls de
les plantes s’anomena Fil·lotaxi. En la majoria dels casos és tal que permet a
les fulles una captació uniforme de la llum i l’aire, seguint, normalment, una
trajectòria ascendent i en forma d’hèlice.
Figura 15. Dibuix esquemàtic que visualitza la distribució de les fulles en forma
d’hèlice de les branques d’om, pollancre, salze i ametller respectivament.
28
Si agafem la fulla d’una branca i comptem el nombre de fulles consecutives

(suposem que són 'n') fins trobar una altra fulla amb la mateixa orientació,
aquest nombre és, per regla general, un terme de la successió de Fibonacci. A
més a més, si mentre comptem aquestes fulles anem girant la branca (en el
sentit contrari a las agulles del rellotge, per exemple) el nombre de voltes 'm'
que haurem de realitzà per arribar a la següent fulla amb la mateixa orientació
resulta ser també un terme de la successió. Doncs bé, s’anomena
"característica" o "divergència" de la branca la fracció m/n, i que, com es
mostra en la figura 8, en la branca d’om és 1/2, en la de pollancre 2/5, en la del
salze 3/8 i en la d’ametller 8/13. Si representem per Fn el terme que ocupa el
lloc 'n' en la successió de Fibonacci (considerem, per exemple: F1=1, F2=1,
F3=2, F4=3, F5=5, F6=8, F7=13), en la majoria dels casos la característica ve
donada per una fracció del tipus Fn/Fn+2. Així, en el cas de la branca de salze
seria F4/F6.
També cal dir que no només en les formes dels éssers vius s’han trobat sèries
de Fibonacci: els astrònoms s’han adonat que els eclipsis tenen pautes de
repetició cada 6, 41, 47, 88,135, 223 i 358 anys, seqüència que correspon a
una sèrie de Lucas
Robert Simpson de la Universitat de Glasgow (1753) va ser el primer a adonar-

se’n que a mesura que els nombres de la sèrie augmentaven en magnitud, la
relació entre dos termes subseqüents, és a dir, la divisió del nombre següent
entre l’anterior, s’aproximava a ) (phi), la secció àuria o el nombre d’or dels
antics ( 34:21=1,619; 89:55= 1,6181; ...). El nombre d’or es tracta d’un nombre
irracional, el valor exacte del qual és igual a:
Aquest nombre és una constant de proporció que

determina la raó entre les dues longituds d’un segment
dividit en mitjana i extrema raó. La relació entre els dos
segments és la secció àuria, que es troba freqüentment
en la geometria i la natura.
En el cos humà el nombre d’or apareix en moltes mesures: la relació entre les
falanges dels dits és el nombre d’or, la relació entre la longitud del cap i la seva
amplada també compleix aquesta relació.
Així, el costat d’un decàgon regular és igual a la longitud del segment més llarg
del seu radi dividit en la secció àuria i el costat d’un pentàgon regular té la
proporció d’or respecte a la diagonal.
Figura 16. Estrella de mar

(esquerra) i esquelet calcari
d’un eriçó de mar (dreta)
Els equinoderms són

animals invertebrats que es
caracteritzen per un cos de
simetria pentaradiada, i són
exclusius del món marí.
29
El rectangle d’or és el rectangle que té les proporcions més agradables a la

percepció, i se sol usar per definir la grandària de llibres, caixes, a més de tenir
interessants propietats.
Per exemple si agafem un rectangle auri ABCD i li traiem el quadrat AEFD que
té com a costat el costat menor AD del rectangle, resulta que el rectangle
EBCF és auri. Si després a aquest li traiem el quadrat EBGH, el rectangle
resultant HGCF també ho és. Si tracem els arcs circulars es forma una espiral
d’or que va ser analitzada geomètricament per Descartes com la corba de
vectors radials que es traça d’un punt fix (el centre de l’espiral) sota un angle
constant de 137.5°, figura 17.
Figura 17. Espiral d’or construïda a partir d’una successió de

rectangles auris.
L’espiral logarítmica vinculada als rectangles auris regeix el creixement

harmònic de moltes formes vegetals (flors i fruits) i animals (closques de
mol·luscs), aquelles en les quals la forma es manté invariable. L’exemple més
visualment representatiu és la closca del nautilus.
Figura 18. Closca del nautilus

tallada per la meitat, formant una
espiral logarítmica quasi com
l’espiral d’or
(Museu Cosmocaixa de Barcelona)
30
Tota l’estètica pitagòrica es basa en el nombre d’or. Va tenir una gran influència
sobre Leonardo da Vinci i Dürer en les seves obstinacions per a quantificar i
trobar bases matemàtiques de dissenys plàstics i arquitectònics. El conegut
Dalí també l’utilitza en els seus quadres, com per exemple Leda atòmica, que
en el seu esbós de 1947 s’observa la meticulosa anàlisi geomètrica basada en
el pentagrama místic pitagòric. Un altre artista, admirat per molts científics, és
l’holandès Maurits Cornelius Escher el qual treballa amb els sòlids perfectes i
també en moltes de les seves obres hi podem observar autèntiques filigranes
fractals [1], [6], [7], [12].
La proporció àuria va ser emprada també per l'eminent arquitecte d’origen suís
Le Corbusier (1887-1965) en la seva teoria del modulor (figura 19), la unitat
arquitectònica per a obtenir dimensions harmòniques i que va establir com una
proporció daurada de l’alçària humana.
Figura 19. Sistema de

Proporcions Modulor,de Le
Corbusier.
La raó àuria ha estat usada en construccions més recents com en escales,

edificis i d’altres, com per exemple en la mida estàndard de carnets i targetes
de crèdit que s’aproximen a rectangles d’or. Potser l’edifici més emblemàtic és
la seu de l’ONU a Nova York, un gran prisma amb una de les seves cares en
forma de rectangle d’or. La raó àuria també ha estat emprada en música, en la
música barroca en trobem nombrosos exemples.
Tot i que estan molt ben establertes les raons per les quals ocorre la sèrie
numèrica, la proporció àuria en l’art i la fil·lotaxi, segueix sent un misteri la raó
de la seva inquietant coincidència. Hi ha gent que creu que la raó àuria té
propietats estètiques particulars. D’altres argumenten que qualsevol proporció
compresa entre 1,4 i 1,8 en té.
Per acabar afegiré que, segons Matila C. Ghyka7 la secció àuria és el "símbol
abreujat de la forma viva, de la pulsió, del creixement".
7
Ghyka aporta la seva contribució a la percepció dels conceptes afectius de Número, Ritme,
Proporció i Harmonia escrivint nombrosos llibres sobre el nombre d’or [8]. Ghyka també va ser
un amic del pintor figuerenc Salvador Dalí, i d’aquí neix la concepció pitagòrica de l’artista.
31
3.2. Intel·ligibilitat de les principals formes de la natura

Aquest apartat del treball s’ha vist clarament influenciat per les idees de Jorge
Wagensberg8 sobre la constitució de la realitat. Idees exposades inicialment en
el llibre d’aforismes ‘SI LA NATURA ÉS LA RESPOSTA, ¿QUINA ERA LA PREGUNTA?
’[19] (en l’apartat Forma i funció) i posteriorment tractades en un fabulós assaig
interdisciplinari que recull en el llibre ‘LA REBELIÓN DE LAS FORMAS’ [20].
Wagenberg crea tot un esquema conceptual de la realitat a partir del què ell
anomena les tres grans seleccions: la selecció fonamental (de la matèria
inerta), la selecció natural (de la matèria viva) i la selecció cultural (de la
matèria culta). D’aquesta manera, a la segona part del llibre, Wagensberg
exemplifica per què al món inert, viu i culte predominen certes formes.
Com veurem a continuació, tot sembla indicar que darrera cada forma
geomètrica si amagui una determinada funció. És a dir, determinades formes
geomètriques proporcionen certes qualitats físiques als objectes que les
conformen.
D’aquesta manera es comprèn que a la natura, un gran nombre d’objectes

comparteixi un petit nombre de formes geomètriques.
8
Jorge Wagensberg és un actiu investigador i pensador de la ciència que ha escollit diversos
canals per difondre i estimular el debat de les idees. A més, dirigeix la col·lecció de llibres
científics Metatemas de TUSQUESTS EDITORS i, des de 1991, el Museu de la Ciència de la
Fundació “La Caixa”. Nascut a Barcelona el 1948, és doctor en Física i professor de Teoria dels
Processos Irreversibles a la Universitat de Barcelona.
32
3.1. L’esfera protegeix

El món està ben farcit de circumferències, cercles, esferes, esferes d’esferes...
La circumferència és el perímetre més curt que tanca una superfície plana i
l’esfera és la figura tridimensional que resulta al tancar amb la superfície
mínima un determinat volum. L’esfera emergeix amb facilitat, per selecció
fonamental, en el món inert amb poques restriccions. Per exemple quan no hi
ha restriccions en l’espai , és a dir, quan no hi ha direccions privilegiades, quan
totes les direccions són igualment probables.
Figura 20. Congregació

de cercles en un plat
amb una capa superficial
d’oli.
En aquest casos es diu que existeix isotropia, pot ser una isotropia en l’espai
(figura 20) i també en el temps, per exemple les direccions que pren el
rodament d’un còdol arrossegat per una corrent (mar o altre flux) si ho valorem
al llarg d’un període extens en el temps; en aquest cas, trobarem que les
probabilitats de gir en una determinada direcció cada vegada seran més
aleatoris i evidentment el resultat el podem veure en la forma que ha
esdevingut el còdol, quan més temps més rodó, en el límit la perfecció, tal
vegada el punt.
Figura 21. Gotes d’aigua sobre una fulla després de ploure. Aquí
podem veure com l’aigua es divideix en gotes esfèriques
( Parc Natural de l’Albera)
Així doncs l’esfera és la forma més simètrica i especialment estable en

ambients isòtrops, homogenis. Però la simetria circular també es produeix amb
insistència en el món viu: les fruites, les llavors, els ous, els bolets... Ara bé, la
funció d’aquestes esferes no és la d’estabilitat, és la de retardar l’intercanvi
d’energies i materials, i també la d’establir protecció a l’ésser viu que forma tal
esfera, com seria el cas del porquet de St. Antoni (petit miriàpode, molt comú).
33
3.2.2. L’hexàgon pavimenta

Una de les figures planes més senzilla i sorprenent de construir, amb regla i
compàs, és la figura d’un hexàgon regular: una circumferència, sis arcs iguals
provinents de la marca del compàs amb l’obertura radial i ja tenim sis segments
que formen la figura hexagonal regular.
Com hem dit abans la simetria esfèrica i circular emergeix amb molta facilitat.
Això és així perquè la probabilitat és alta en ambients isòtrops i uniformes. Ara
bé, si comprimim una solució sabonosa entre vidres, el pla format tendirà a
emplenar-se de cercles, i en augmentar la pressió descobrirem com aquests
cercles es van convertint en hexàgons (figura 22). És a dir, obtenim un pla
perfectament pavimentat per aquesta nova figura: l’hexàgon.
Figura 22. Solució sabonosa entre vidres en procés de compressió.

(Museu Cosmocaixa de Barcelona)
En el món inert podem observar aquesta propietat de pavimentació de
l’hexàgon en algunes superfícies de colades volcàniques de basalt,
l’esquarterament d’un sòl fangós al final d’estiu, i molts minerals com és el cas
de l’aigua en els flocs de neu.
Figura 23. Cel·les hexagonals d’un eixam d’abelles.

( Exposició “Els altres arquitectes”. Fontana d’Or, Girona)
També en la naturalesa viva la funció de pavimentar utilitzant hexàgons la
trobem molt emprada: els ulls dels artròpodes, les cel·les de l’eixam de les
abelles, les closques de les tortugues, les escames d’alguns peixos, etc.
34
3.2.3. L’espiral empaqueta
Cap corba ha fascinat tant a l’ésser humà, des dels temps més remots, com
l’espiral. La seva presència en els objectes vius, tant animals com vegetals, va
cridar l’atenció dels nostres avantpassats des dels inicis de la humanitat. No
existeix cap cultura que no l’hagi utilitzat com element simbòlic, màgic o
simplement ornamental. L’espiral ha acompanyat a l’ésser humà al llarg del
temps i arreu...
L’espiral és una circumferència que fuig pel pla que la conté. No és una corba
geomètrica estàtica com la circumferència, les còniques. És la millor manera de
créixer sense ocupar gaire espai. És molt freqüent en els animals quan apareix
la contradicció que es necessita una cosa massiva, voluminosa, grossa o
llarga, i que alhora no afecti la mobilitat (banyes, cues, llengües, trompes,
closques...) i en les plantes quan ha de créixer alguna cosa que desprès s’ha
de desplegar.
L’espiral logarítmica o equiangular
L’espiral logarítmica és sens dubta l’espiral que més es manifesta en la natura.

El regne animal ens proporciona uns exemples preciosos en les closques dels
cargols i els mol·luscs. Darrera de totes aquestes formes hi ha un fenomen
natural: un procés d’enrotllament vinculat al procés de creixement. De fet la
closca d’un cargol no és ni més ni menys que un con enrotllat sobre ell mateix.
Figura 24. Espiral d’un petit

cargol mort, observada amb
uns binoculars de deu
augments.
Aquesta espiral s’assembla a

l’espiral d’Arquímedes però no
deixa de ser una espiral
equiangular amb un angle de
90°.
Aquesta corba ha captivat, per la seva bellesa i propietats, l’atenció de

matemàtics, artistes i naturalistes. Se l’anomena també espiral equiangular
(l’angle de tall del radi vector amb la corba és constant) o espiral geomètrica (el
radi vector creix en progressió geomètrica i l’angle polar decreix en progressió
aritmètica). J. Bernoulli, fascinat pels seus encants, l’anomenà spira mirabilis,
demanant que fora gravada en la seva tomba.
35
L’espiral logarítmica vinculada amb els

rectangles auris regeix el creixement
harmònic de moltes formes vegetals (flors
i fruits) i animals (closques de mol·luscs),
aquelles en les quals la forma es manté
invariable. L’exemple més visualment
representatiu com hem vist abans és la
closca del nautilus (figura 18)
Les galàxies, les borrasques i huracans

ens mostren espectaculars exemples
Figura 25. Plantago media. . d’espirals logarítmiques. Al cap i a la fi en
(muntanya del Bassegoda). . qualsevol fenomen natural a on hi hagi
Si observem el seu creixement una combinació d’expansió o contracció i
descobrim que forma una espiral rotació apareixerà per força aquesta
equiangular amb un angle de espiral.
divergència de 145° [13]
En el món vegetal els exemples són encara més marcats ja que entre les
plantes apareixen una infinitat d’espirals i no precisament d’una en una. La
distribució de las pipes en qualsevol gira-sol, les escames de qualsevol pinya,
una simple margarita... ens ofereixen una autèntica desfilada d’espirals
entrellaçades.
En qualsevol pinya (en llatí con per la seva forma aparent, i d’aquí el nom que
reben els pins, coníferes), si l’observem des de sobre, descobrirem que els
pinyons es distribueixen formant un bon número d’espirals (figura 26). I no
precisament de forma aleatòria.
No és cap casualitat. Els pinyons

s’han de distribuir de manera
òptima, és a dir, aprofitant l’espai al
màxim; i aquesta optimització de
l’espai s’aconsegueix mitjançant
una distribució en espiral.
Figura 26. Espirals entrellaçades d’una

pinya de pí blanc. ..
( Vores embassament de Boadella)
36
3.1.4. L’hèlice aferra

L’hèlice és una forma geomètrica, que es pot definir com la trajectòria d’un punt
que descriu un moviment circular en el pla i que es desplaça en la direcció
perpendicular al primer. En la natura aquesta forma no és gens estranya. En el
món inert hi trobem nombrosos fenòmens meteorològics que formen hèlices,
com ara: els remolins, els tornados, trombes marines, huracans...L’hèlice aquí
està íntimament relacionada a un altre concepte físic: la fricció.
En el món vegetal, en canvi, l’hèlice ofereix una bona manera d’empaquetar un

material al voltant d’un altre material i dóna les condicions òptimes perquè les
forces de fricció o de viscositat facin que un material s’agafi a un altre. A la
física hi ha una llei que calcula la força de fricció d’una corda enrotllada entorn
un cilindre, la llei d’Euler. I que diu que aquesta força creix exponencialment
amb el número d’espires de l’hèlice.
També hi han llavors que cauen formant una hèlice que els permet desplaçar-
se. D’aquesta manera poden explorar un major espai trobant llocs favorables
per créixer.
Les plantes utilitzen també l’hèlice per agafar-se físicament entre sí. La funció
d’agafar ha proporcionat l’aparició de moltes hèlices en el món de les plantes
enfiladisses, lianes...
Figura 27. Hèlice d’una planta enfiladissa en

un canyissar del Parc Natural dels Aiguamolls
de l’Empordà. En aquest cas, la planta utilitza
l’hèlice per tal d’elevar-se i tenir accés a la
llum.
En el món animal l’hèlice guarda una gran relació amb l’espiral. Ja que moltes
extremitats, com cues i trompes, es guarden en forma d’espiral. Però, quan
s’utilitzen per agafar quelcom adopten la forma d’hèlice. L’hèlice també agafa
en el sentit de proporcionar resistència a la tracció.
37
3.2.5. L’angle penetra

L’angle, com el vèrtex d’un con, concentra materials (efecte embut) o forces
(efecte punta). Com més afilada és una punta o un tall, més pressió exerceix
una força determinada en aquesta punta (pressió és igual a força dividit per
superfície ). La selecció natural afavoreix la idea amb generositat, ja que no hi
ha millor solució per menjar i que no se’t mengin que objectes punxeguts, com
les urpes, les banyes, els ullals, les espines, les pues...
Figura 28. Dent d’un tauró fòssil.

(Col·lecció personal)
La punta d’un con, la punta d’un triangle, la punta d’un angle, la punta de
qualsevol cosa és un punt a on convergeixen línees, superfícies i volums. Per
tant, qualsevol cosa que es distribueixi sobre línees, superfícies o volums es
concentra a mesura que s’acosta a la punta. Així doncs, l’angle, el con, la punta
concentren. I si el que es concentren són forces, llavors podem anunciar que
l’angle penetra. D’aquesta manera es comprèn la presència massiva de tantes
puntes a la natura.
Figura 29. Punxes d’esbarzer.

Les punxes són el resultat de
les fulles que per selecció
natural han esdevingut puntes.
(Pirineu navarrès)
38
3.2.6. La catenària aguanta

Per admirar la forma d’aquesta corba n’hi ha prou amb fixar una cadena, una
corda o un cable per dos punts en un camp de gravetat constant. El cable, o
similar, adoptarà la forma segons la qual només aguanta el seu propi pes i cap
altra tensió suplementària. És una corba que totes les forces que actuen sobre
un punt (el seu pes i les tensions donades degudes als dos punts contigus
anterior i posterior) s’anul·len entre si. És la situació de màxim descans, de
mínima rigidesa.
En un principi es va confondre aquesta corba amb una
paràbola, Galileu. Però actualment aquesta corba es
descriu a través de la funció exponencial, mitjançant la
funció coneguda com a cosinus hiperbòlic: .
Les selves boscoses són plenes de catenàries, és a dir, és la corba que

dibuixen les lianes filiformes en penjar de dos punts. Semblantment a la selva
urbana de fa uns anys, en aixecar la vista vèiem tot un enteranyinat de les
catenàries que formaven els cents de quilometres de fils elèctrics. Però una de
les més interessants actualment són, sens dubte, les catenàries invertides que
Gaudí va emprar en molts dels seus arcs. Un conjunt de catenàries invertides
més emblemàtiques de tot el planeta són les que es poden observar en el
temple de la Sagrada Família de Barcelona.
Com Gaudí, l’arquitectura de la natura també utilitza les catenàries invertides

per suportar forces de manera més eficient. Un exemple prou clar, el trobem en
les closques de les tortugues terrestres.
Si l’esfera protegeix, l’hexàgon pavimenta, l’espiral empaqueta, l’hèlice s’aferra,

l’angle penetra, la catenària, prioritàriament suporta estructures, és a dir la
catenària aguanta.
Figura 30. Liana filiforme formant una catenària quasi perfecte enmig
d’una fageda frondosa del pirineu navarrès.
39
3.2.7. Els fractals intimen l’espai amb continuïtat
Un fractal, com hem dit abans, és una forma amb parts que, degudament
ampliades, s’assemblen al tot. I passa el mateix amb les parts respecte de les
seves pròpies parts. I així una vegada, i una altra, i una altra... És potser la
manera més simple de crear complexitat: iterant un patró un determinat nombre
de vegades a escenaris cada vegada més petits. Són fractals els llampecs, les
falgueres, els arbres, minerals com les pirolusites...
Figura 31. Llamp fotografiat des del terrat de

casa en una tempesta d’estiu.
Les plantes solen ser fractals per fora i els animals solen ser-ho per dins:
sistema nerviós, sistema circulatori, sistema respiratori... Els fractals són una
bona manera d’accedir a un gran nombre de punts de l’espai amb una certa
continuïtat.
Figura 32. Bròquil a la cuina de casa. Aquest bròquil ha estat fotografiat sencer i
fragmentat en parts. D’aquesta manera podem observar com les petites parts del
bròquil són gairebé idèntiques al bròquil enter.
En els arbres passa una cosa semblant al que passa en el bròquil, si agafem
una branca té la forma de l’arbre, cada branca es ramifica i aquestes
ramificacions tenen la forma de l’arbre sencer. És molt més exacte estudiar
l’arbre com un objecte de dimensió fraccionària, que no pas utilitzant les figures
de la geometria euclidiana, com un cilindre amb una esfera a dalt, o si és un
avet com un con.
Per acabar, cal dir que els fractals són un dels llocs on les matemàtiques, la
ciència i l’art van junts. Ens demostren visualment la relació entre les
estructures matemàtiques abstractes i la realitat de l’univers i la natura. I ens
permeten de veure la complexitat del caos interaccionant amb l’ordre.
40
3.3.2 Natura i geometria en l’arquitectura de Gaudí

Uns dels puntals més importants sobre els que es basa l’art de Gaudí és la
seva inspiració directa en la natura, l’ús de les seves formes i estructures. La
natura i les seves formes contenen una capacitat de generació geomètrica i
unes possibilitats plàstiques excepcionals. La geometria és l’essència de
l’arquitectura. Gaudí va treballar amb la geometria de les superfícies reglades,
induït per l’anàlisi que des de la infància havia fet de les formes naturals, i pel
domini que tenia de la geometria de l’espai, la qual cosa el duia a experimentar
amb les tres dimensiones. La geometria de Gaudí està destinada a facilitar els
processos constructius, i a treure el màxim profit de les fórmules tradicionals i a
assegurar l’estabilitat dels edificis. Aquesta geometria neix dels descobriments
personals que va fer després d’una recerca continuada.
La naturalesa proporciona a Gaudí el model a partir del qual dissenya les
estructures i les originals formes que caracteritzen la seva obra. Les hipèrboles,
les paràboles, les espirals, les el·lipses, els hexàgons, els fractals o las
catenàries que es troben en les formes de les branques i de les fulles dels
arbres, en les closques i les extremitats dels animals són observades per
l’arquitecte i evocades en els seus arcs, en les seves columnes i en les seves
façanes.
Figura 33. Columnes que representen el brancatge fractal dels arbres.

( Interior de l’obra magna de l’arquitecte, la Sagrada Família)
L’originalitat de Gaudí recau, doncs, en les poques ocasions que un arquitecte
s’ha parat a observar com construeix la natura. Només cal observar els seus
dissenys per adonar-se compte de l’estreta relació amb objectes de la natura.
De la geometria euclidiana, la més emprada en l’arquitectura, caracteritzada
per mòduls quadrats, circulars i, en ocasions, triangulars, reflexa de l’estudi i de
la matemàtica, Gaudí deriva la seva mirada envers la forma de construir del
món natural, molt més sòlid tectònicament i dotada de més ritme i varietat.
41
3.3 Caça fotogràfica en plena natura NATURA I GEOMETRIA
Figura 23. Observant el laberint geomètric de la natura.

Autoretrat, amb entramat fractal dels nervis d’una fulla de morera de fons
Al llarg d’aquest treball de recerca he mantingut una mirada contínua vers les
formes que m’envolten; amb prioritat per les formes geomètriques de la natura.
Cada forma de la natura és, per a mi, una figura de museu. La qual és
observada minuciosament i amb gran admiració geomètrica. Seguidament en
busco la perspectiva que en desxifri la seva principal estructura matemàtica. I
finalment la fotografio. D’aquesta manera he aconseguit un extens repertori
fotogràfic de les geometries que exhibeixen els cossos de la natura.
A continuació presento una selecció d’imatges, editades9 prèviament, que he

fotografiat al llarg d’aquest treball. És un apartat que potser hauria de trobar-se
a l’annex com a document fotogràfic, però jo he cregut més oportú que el lector
abans d’arribar a les conclusions finals pugui gaudir descobrint, ell mateix, la
geometria que s’amaga darrera els objectes de la natura. Cada imatge té la
seva pròpia història, però per qüestions d’espai m’he limitat a fer una simple
classificació morfològica.
9
Les fotografies s’han editat amb el programa de retoc fotogràfic Adobe Photoshop CS2 amb
l’ajuda, en alguns fotomuntatges, del programa de dibuix tècnic AutoCAD 2005 seguidament
del programa de disseny gràfic Adobe Illustrator CS2.
42
Inflorescències
43
44
45
46
Simetries, homotècies i acabem amb fractals
47
48
49
50
51
52
53
4. Conclusions
Com deia Galileu, l’univers està escrit en llenguatge matemàtic de tal forma que
si no se’n coneixen els seus caràcters tan sols s’aconseguirà divagar per un
obscur laberint.
A l’inici del treball, podríem dir que ens hem endinsat per un llarg laberint
pràcticament desconegut fins aleshores. Però a mesura que hem anat
descobrint la seva geometria emprada, la geometria fractal i les seves
recursivitats o pautes numèriques (nombre d’or i successió de Fibonacci), ens
hem adonat que no és tan complicat poder comprendre i modelar el món en el
qual vivim a partir de la geometria.
Hem conegut la geometria fractal de la natura i la seva dimensió; coneixements

suficients per a poder verificar la primera hipòtesi: moltes formes de la natura
són tan irregulars i fragmentades que presenten un grau superior de
complexitat; només poden ser descrites per una nova geometria, la
geometria fractal.
En segon lloc hem realitzat una aproximació sobre les múltiples relacions que
hi ha amb el nombre d’or i la natura. Constatant d’aquesta manera que les arts,
les matemàtiques i la natura estan estretament unides per una estètica
universal que gira al voltant del nombre d’or. La natura exhibeix ritme i
harmonia.
I per finalitzar les observacions sobre la natura i la seva geometria, hem intentat
cercar i aproximar-nos a una teoria general de la forma, per tal d’entendre
l’emergència massiva de certes formes geomètriques a la natura. I d’aquesta
manera hem trobat una intel·ligibilitat particular per a cada una de les principals
formes. És a dir, cada una d’aquestes formes (l’esfera, l’hexàgon, l’espiral,
l’hèlice, l’angle, la catenària i els fractals) duen a terme una o varies funcions
depenent de si es tracta d’un objecte inert ( selecció fonamental) o un ésser viu
(selecció natural).
Ara bé, també hem de dir que per entendre la complexitat del món no n’hi ha
prou observant la seva geometria, aquí és quan necessitem l’ajuda de les
distintes ciències per arribar a comprendre la natura en major exactitud.
Aquest treball no ha deixat de ser una tímida mirada vers la natura, elevada per
les espatlles dels gegants que ens precedeixen.
54
5. Opinió personal
Certament, he de dir que m’he sentit molt motivat alhora de realitzant aquest
treball de recerca. Ja sigui per l’afició a la fotografia digital, que aquests últims
anys he desenvolupat, o pel descobriment d’una literatura científica molt
interessant i actual.
M’he sentit ràpidament integrat amb el món dels fractals i posteriorment amb el
nombre d’or. També he de dir que a vegades m’he sentit completament soterrat
d’informació provinent d’Internet. Tot i que no he pogut aprofundir amb cap
d’aquests dos conceptes, he pogut assimilar i sintetitzar les seves principals
relacions que tenen amb la natura. I estic segur que aquests coneixements
bàsics sobre els fractals i el nombre d’or em seran de gran utilitat en un futur,
on probablement els meus estudis universitaris es veuran enfocats en el món
de l’arquitectura.
Pel que fa al resultat final del treball, trobo que els diferents apartats que
presento no acaben d’estar relacionats del tot. Tot i que des de bon principi
intuïa que aquests distints temes havien d’estar relacionats per força he anat
veient que és més difícil del què em pensava. Per tant dic amb tota seguretat
que aquest treball és inacabat o més ben dit que la seva investigació continua
en peu, com bé indico en gerundi en el títol ‘Observant el laberint geomètric de
la natura’, observació que encara seguirà realitzant-se, per interès propi. I és
això la part bona dels treballs de recerca, que t’obren camí cap a nous
coneixements que probablement mai t’haurien despertat un especial interès.
6. Agraïments
Voldria agrair especialment:
- Al meu tutor de recerca, ja que m’ha animat constantment a portar la feina

ben feta, i ha estat sempre disposat a resoldre qualsevol tipus de problema que
es pogués originar alhora d’editar el treball.
- Al professor de matemàtiques Josep Maria Lluch per comptar amb ell per a
qualsevol dubte que s’originés sobre els tema dels fractals i el nombre d’or; i
per la informació i documents relacionats amb el nombre d’or i els fractals que
m’ha proporcionat perquè pugui continuar recercant sempre que ho vulgui.
- Al professor d’història de l’art de la Universitat Rovira i Virgili, Antonio Salcedo

per fer una revisió exhaustiva del treball amb especial incidència en el nombre
d’or i l’art, i també en l’arquitectura de Gaudí i la geometria emprada.
Proporcionant-me també diversos llibres sobre M.C.Escher i Antoni Gaudí.
- A en Pere Pérez Bastardes, per la dedicació de llegir-ne el treball preliminar i

ser crític amb el contingut que no acabava de quedar prou clar.
- I per acabar, vull agrair de tot cor als meus pares i germans que sense ells
aquest treball no hauria estat el mateix.
55
7. Bibliografia
Llibres:
[1]- Antich, X., Carbonell, A., Vila, E. i Wagensberg, J. Escher, la vida de les
formes. Ed. Fundació “la Caixa”. Barcelona, 2004. ISBN: 84-7664-835-9.
[2]- Borràs, E., Moreno, P., Nomdedeu, X., Alabat, A. Ritmos, matemáticas e
imágenes, Nivola libros ediciones. 1a edició: octubre 2002. ISBN: 84-
[3]- Braun, Eliezer, Caos, fractales y cosas raras. Editado virtualmente por La ciencia
para todos. http://biblioteca.redescolar.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen3/ciencia3/150/htm/caos.htm
[4]- Castelnuovo, Emma, La Geometria, KETRES editora, 1a edició 1981.
[5]- Díaz, José Luis, EL ÁBACO, LA LIRA Y LA ROSA. LAS REGIONES DEL
CONOCIMIENTO. Editado virtualmente por La ciencia para todos.
http://omega.ilce.edu.mx:3000/sites/ciencia/volumen3/ciencia3/152/htm/elabaco.htm
[6]- Ernst, Bruno. El espejo mágico de M.C.Escher. Editorial Evergreen, 1a edició

1998. ISBN: 3-8228-9569-5
[7]- Escher, M. C. i Locher, J. L. La magia de M.C. Escher. Ed. Taschen. Madrid,

2003. ISBN: 3-8228-2611-1.
[8]- Ghyka, Matila, Estética de las proporciones en la naturaleza y en las artes,

Editorial POSEIDON, 3a edició 1983. ISBN: 84-85083-06-7
[9]- Livio, M. La proporción áurea. La historia de PHI, el número más sorprendente del
mundo. Ed. Ariel. Barcelona, 2006. ISBN: 84-344-4495-X
[10]- Mandelbrot, Benoît, La Geometría fractal de la naturaleza, Tusquets Editors. 2a

edició 2003. ISBN: 84-8310-549-7
[11]- Sagan, Carl, COSMOS. Una evolución cósmica de quince mi millones de años
que ha transformado la materia en vida y consciencia. Editorial Planeta, 7a edició
1983. ISBN: 84-320-3626-9
[12]- Schattschneider, Doris, M.C.Escher, Visions of Symmetry. Editorial Thames &

Hudson, 1a edició Estats Units d’Amèrica 2004. ISBN: 0-500-51169-1
[13]- Strasburger, E., Tratado de Botánica. Editorial Marin, 6a edició 1977. ISBN: 84-
7102-990-1
[14]- Talanquer, Vicente, FRACTUS, FRACTA, FRACTAL. FRACTALES, DE LABERINTOS

Y ESPEJOS. Editado virtualmente por La ciencia para todos
http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/ciencia/volumen3/ciencia3/147/htm/fractus.htm
[15]- Thompson, D’Arcy; edició abreviada editada per John Tyler Bonner, Sobre
el crecimiento y la forma, Cambridge University Press. 1a edició abreviada 1961; 1a
edició espanyola 2003. ISBN: 84-8323-356-8
56
[16]- VVAA, Fundació “La Caixa”. Antoni Gaudí (1852-1926). SALVAT Editors. 1a
edició desembre 1984. ISBN: 84-505-0683-2
[17]- VVAA, Fundació “La Caixa”. Gaudí. Arquitectura del futur. SALVAT Editors,
S.A., 1984
[18]- VVAA, Institut de Cultura-Museu de les Ciencies Naturals de la Ciutadella;

Col·legi d’arquitectes, Els altres arquitectes, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2003.
ISBN: 84-252-1557-9
[19]- Wagensberg, Jorge, Si la natura és la resposta, ¿Quina era la pregunta? i uns

altres cinc-cents pensaments sobre la incertesa. Tusquets Editors; L’Ull de Vidre. 1a
edició maig 2003. ISBN: 84-8310-874-7
[20]- Wagensberg, Jorge, La rebelión de las formas. Tusquets Editors.

2a edició gener 2005. ISBN: 84-8310-975-1
Escrits, articles, i treballs:
[21]- Dobaño Martínez, Laura, Treball de recerca JUGUEM AMB L’INFINIT. Dirigit
per Berenguer Sabadell i Quim Sinués. 2n de Batxillerat I.E.S Baix Empordà,
Palafrugell, 3 de novembre del 2004.
[22]- Gironès i Pérez, Albert, Treball de recerca EL NOMBRE D’OR, i el seu ús en

l’arquitectura religiosa del gòtic català. Tutor de recerca: Carles Martí i Salleras, I.E.S.
FORT PIUS, Barcelona, 2n de Batxillerat, 25 de febrer del 2000.
[23]- Pérez Buendía, Pedro, GEOMETRÍA FRACTAL, Nueva como el cosmos.

Revista DYNA juny 2005, pàgines 19-28.
[24]- Pérez Sanz, Antonio, Curvas con historia: de las cónicas a las equaciones de
las flores. Ciclo de talleres divulgativos, curso 2005-2006.
http://www.matesco.unican.es/talleres_matematicas/transparencias20052006/Curvas%20con%
Pàgines Web:
[25]- Euclides i els elements.
http://www.euclides.org/menu/elements_cat/indexeuclides.htm
[26]- Galileu Galilei

http://www.alcoberro.info/planes/galileo.htm
[28]- Scared Geometry.The inner geometry of nature

http://4monet.4monet.com/sacredgeometry/
[29]- La simetria del espacio.

http://webs.advance.com.ar/simetriadelespacio/home-0.htm
[30]- La geometria fractal.

http://www.geometriafractal.com/
[31]- Lección de Geometría Fractal basada en Learning Objects

http://coco.ccu.uniovi.es/geofractal/
57
[32]- Té Dimensió Fractal la Costa Brava? Treball de recerca de Mireia Pacreu,

tutor: Xevi Codolà, IES la Bisbal, curs 2001-2002.
http://www.xtec.es/ieslabisbal/fractals/intro.htm
[33]- Fractales por Luis Botella.

http://www.editorialmarfil.com/mat_i_tica/Geom/Fractals/fractals.htm#natu
[34]- La ciencia para todos

http://omega.ilce.edu.mx:3000/sites/ciencia/menu.htm
Videos-documentals:
Documental Canal 33, Gaudí i les formes, 18 d’abril 2006
Audiovisual “El nombre d’or” Josep Maria Lluch 2004
Volums enciclopèdics i llibres escolars consultats:

Colera, J., Oliveira, M.J. i García, R. Matemàtiques 1r Batxillerat. Modalitat Ciències
de la Naturalesa i de la Salut. Tecnologia. Ed. Barcanova. Barcelona 2005. ISBN: 84-
489-1118-0.
Colera, J., Oliveira, M.J. i García, R. Matemàtiques 2 Batxillerat. Modalitat Ciències
de la Naturalesa i de la Salut. Tecnologia. Ed. Barcanova. Barcelona 2006. ISBN: 84-
489-1353-1.
EQUIP LAROUSSE. Gran Larousse català. Barcelona: Edicions 62 S.A., 1990
Fernández Martorell, C. i Montaner, P. Història de la Filosofia. Batxillerat. Ed.
Castellnou. Barcelona 2003. ISBN: 84-8287-940-5
Folch, E. i VVAA. La Gran Enciclopèdia en Català. Edicions 62. 2004. ISBN Obra
Completa: 84-297-5428-8.
Folch, R. i VVAA. Història Natural dels Països Catalans. Ed. Fundació Enciclopèdia
Catalana. Barcelona, 1986. ISBN Obra Completa: 84-85194-52-7.
Folch, R. Comprendre la Natura. Ed. Barcino.Barcelona, 1990. ISBN: 84-7226-629-X.
Franco, A. i VVAA. Enciclopedia de la Naturaleza y del Medio Ambiente. Ed. Primera

Plana, S.A. Grupo Z. Barcelona, 1992.
Fundació “La Caixa”. Col·lecció: Matèria Viva. Encuentro editorial, S.A. 1992
Lacort, F.J. i Sala, J. Arc 1 Dibuix Tècnic. 1 Batxillerat. Ed. Vicens Vives. Barcelona,
2002. ISBN: 84-316-6455-X.
Lacort, F.J. i Sala, J. Arc 2 Dibuix Tècnic. 2 Batxillerat. Ed. Vicens Vives. Barcelona,
2003. ISBN: 84-316-7071-1.
Rodríguez, S. i VVAA. Nova Enciclopèdia Temàtica Planeta. Ed. Planeta. Barcelona,

1989. ISBN Obra Completa: 84.320-8930-3.
Turek, V., Marek, J. i Benes, J. La Gran Enciclopedia de los Fósiles. Ed. Susaeta.
Praga, 1990.
58
8.Glossari
Angle n m (del llatí angulus). 1 Intersecció de dues linies rectes o de dues superfícies planes. 2
Part d’un lloc, d’una superfície, d’un objecte comprès entre dos límits, línies o superfícies que
es tallen.
Arquitectura n f (del llatí architectura). Estructuració i distribució racional d’espais que té com a
finalitat el benestar i l’acomodament de l’home en el seu ambient quotidià.
Art n m o f (del llatí ars, artis). Creació d’objectes o realitzacions específiques destinades a
produir en l’home un estat particular de sensibilitat, més o menys lligat al plaer estètic.
Astronomia n f ( del llatí astronomia, del grec astronomía). Ciència que té per objecte l’estudi
de l’univers, que determina els cossos i objectes que el constitueixen, la seva formació,
evolució, composició i estat físic, així com les seves posicions relatives i les lleis per les quals
es mouen.
Bellesa n f (del llatí vulgar bellitia, del llatí clàssic bellus ‘bell’). Qualitat d’alguna persona o
d’alguna cosa que és bella, que és conforme un ideal estètic.
Catenària n f (del llatí catena ‘cadena’). Es diu de la corba plana que, sota la influència del seu
propi pes, adopta una cadena, una corda, etc, perfectament flexible i amb una càrrega
uniformement repartida per en tota la seva llargària, lliurement suspesa pels extrems de dos
punts que no pertanyen a la mateixa vertical. L’expressió matemàtica d’aquesta corba té per
equació y=a·ch(x/a) en una referència ortonormal.
Ciència n f (del llatí scientia ‘coneixement’, de scire ‘saber’). 1 Conjunt coherent de

coneixements relatius a certes categories de fets, d’objectes o de fenòmens que obeeixen a
determinades lleis i són verificats pels mètodes experimentals. – 2 Cadascuna de les branques
del coneixement, del saber. // Ciències naturals, estudi científic dels objectes trobats a la natura
(animals, plantes, roques i minerals, etc).
Dimensió n f (plural dimensions) (del b llatí dimensio). Extensió mesurable d’un cos en
qualsevol dels sentits determinats (longitud, amplada, alçada, profunditat).
Esfera n f (del llatí sphaera, del grec sphaira ‘pilota’, ‘esfera’). Superfície tancada pels punts
que es troben a la mateixa distància (radi) d’un punt interior (centre); cos limitat per la superfície
anterior. La intersecció d’una esfera amb un pla és un cercle.
Espai n m (del llatí spatium). Propietat particular d’un objecte que fa que aquest ocupi una
certa extensió, un cert volum dins d’una extensió o d’un volum necessàriament més gran que
ell i que poden ser mesurats. — Matemàtica Conjunt de punts la posició dels quals queda
determinada per tres coordenades. El terme espai, usat tot sol, correspon al prolongament lògic
de les nocions de recta i de pla, de la mateixa manera que volum correspon al prolongament de
les nocions de segment i de superfície. Els sòlids, els díedres, tríedres, poliedres, i cossos
rodons, etc, seran models de materialització del que en la geometria clàssica s’anomena espai.
Espiral n f ( del llatí spira, del grec speira). 1 Corba plana que descriu un punt M que gira al
voltant d’un punt fix O, del qual varia la distància segons una llei determinada, característica de
cada tipus d’espiral (Més exactament: la distància de M a O és una funció monòtona de l’angle
que forma la semirecta [OM] amb una semirecta [Ox] fixa.) 2 Corba no plana amb aspecte
d’hèlix. 3 Sin d’Hèlice. Una escala en espiral.
Filosofia n f (del llatí philosophia, del grec philosophía ‘amor a la saviesa’). Conjunt de
concepcions relativistes als principis dels éssers i de les coses, al paper de l’home en el conjunt
de l’univers, a Déu, a la història i, de manera general, a tots els grans problemes de la
metafísica. Ŷ ENCICLOPÈDIA: Des de la perspectiva occidental, la filosofia inicia el seu camí a
Grècia com un intent d’explicar l’ordre del món al marge de les categories mítiques de la religió.
Hi ha tres grans períodes de la filosofia grega: el presocràtic, quan un conjunt d’autors (Tales
59
de Milet, Parmènides, Heràclit, Pitàgores) elabora una concepció de l’univers que és coherent
amb les regularitats que hi són observables, i que s’obre amb posicions monistes fins
evolucionar vers el pluralisme (Anaxàgores) i l’atomisme (Demòcrit). La preocupació principal
d’aquests filòsofs és la natura, contràriament a la del segon període, centrat en les figures de
Sòcrates, Plató (autor de múltiples Diàlegs) i Aristòtil, per als quals la política, entesa com a
organització de la convivència, adquireix interès predominant. El tercer període que va des de
la caiguda d’Atenes fins l’època romana, destaca per tres escoles: l’epicúria, l’estoica i la
cirenaica. Els autors d’aquest període es preocupen per intentar conciliar l’individu amb el seu
entorn, sigui físic o polític, a fi d’aconseguir la felicitat, entesa com a qüestió individual i no
col·lectiva.
Física n f (del llatí physica, del grec physikê). Ciència que estudia per l’experimentació i
l’elaboració de conceptes les propietats fonamentals de la matèria i de l’espai-temps. Ŷ
ENCICLOPÈDIA — La formació de la física moderna La física designa el conjunt de
disciplines que afecten els objectes i els fenòmens inanimats del món sensible, o bé aquells
que es presenten naturalment i directament a l’home, o bé aquells que han estat provocats.
Però la física es limita als seus aspectes més generals i fonamentals. Altrament, segons una
distinció que, malgrat tot, es redueix cada cop més, se n’exclou la química, que té el seu camp
específic en les reaccions que transformen els cossos els uns en els altres i que, si bé
necessita la física per a l’explicació dels fenòmens a nivell atòmic, té un contingut teòric i
pràctic prou elaborat quant a procediments d’obtenció i modificació de substàncies. Allò que
avui coneixem com a ‘física’ fou durant molt de temps anomenat — d’Aristòtil a Newton —
‘filosofia natural’. La física moderna, essencialment experimental i matemàtica, s’ha
desenvolupat gràcies a la millora dels instruments d’observació, l’elaboració de teories
matemàtiques i el conjunt de lleis disposades en un conjunt coherent fundat sobre definicions i
principis clarament formulats. La mecànica ha jugat un paper principal en el desenvolupament
de la física, ja que un fou la part que abans prengué una ‘forma’ científica; apareix com la base
de les explicacions de tots els fenòmens del món visible, i el seu mètode es presenta com a
model del mètode científic.
Forma n f (del llatí forma). Organització dels contorns d’un objecte; estructura, configuració.
— Filosofia Segons Aristòtil, configuració sensible, estructura intel·ligible d’una cosa; segons
Kant, allò que, en un fenomen, és aprehès a priori per l’esperit; segons Hegel, figura
d’afectivitat i, per tant, figura d’exterioritat que es dóna necessàriament en el contingut d’una
cosa. — Matemàtica Aplicació f d’un espai vectorial E de dimensió finita, en el cos d’escalars K
sobre el qual és definit.
Fractal adj (ll fractus) Es diu dels objectes matemàtics la construcció o forma dels quals es
basa en regles fonamentals en la irregularitat i la fragmentació; es diu de les branques de les
matemàtiques que estudien aquests objectes.
- f Objecte fractal.
Ŷ ENCICLOPEDIA: La teoria dels fractals va aparèixer l’any 1975 en una obra de B.
Mandelbrot que duia per títol Els objectes fractals: forma, atzar i dimensió. Els fractals són
imatges que representen perfils extraordinàriament complexos i recargolats, malgrat ser totes
elles molt diferents. Tots els fractals presenten tres característiques comunes: autosemblança,
generació iterativa i dimensió fraccionària. Autosemblança o invariança sota en canvi d’escala:
les petites parts de les figures s’assemblen al total. Generació iterativa: aquest procés iteratiu
pot arribar fins a l’infinit; de fet, les úniques limitacions actuals són les capacitats dels
programes generadors d’imatges. Les iteracions consisteixen a l’aplicació d’una o vàries
transformacions geomètriques contractives ( que són l’homotècia, el gir i la translació).
Aquestes transformacions són contractives perquè el factor d’homotècia r és sempre més petit
que 1. Finalment, la seva dimensió és fraccionària, cosa que vol dir que correspon a un número
decimal. La natura presenta gran quantitat d’elements fractals: la ramificació dels bronquis, la
ramificació d’una conca hidrogràfica, la forma de les cadenes muntanyoses, els perfils de les
costes, molts vegetals, els cristalls de neu, les ramificacions del sistema circulatori o nerviós,
etc., tots els objectes del món físic que no poden ser descrits amb les mesures euclidianes
convencionals ( llargada, amplada, espessor).
Funció n f (del llatí functio, de fungi ‘acomplir’). Conjunt d’operacions que tenen un resultat
comú i són realitzades per un òrgan o per diversos òrgans. Ŷ ENCICLOPÈDIA Biologia La
funció és el resultat de l’activitat d’un òrgan o d’un ésser viu.
60
Geologia n f Estudi dels constituents de la Terra amb la finalitat de conèixer-ne la naturalesa,

la distribució, la història i la gènesi. Ŷ ENCICLOPÈDIA: La geologia té nombroses branques. La
petrografia estudia les roques, en estreta relació amb la mineralogia i la cristal·lografia.
L’estratigrafia està lligada a la sedimentació i a la paleontologia. La geodinàmica té el suport de
la tectònica. La geologia aplicada contribueix a la prospecció minera, l’estudi de les aigües,
l’enginyeria civil, etc. Les noves disciplines, entre elles la geofísica, la geoquímica, la
teledetecció, es basen en mètodes analítics específics.
Geometria n f (del llatí geometria, de grec geometria). 1 Segons Euclides, ciència de les
figures de l’espai; segons Klein (programa d’Erlagen), estudi dels invariants d’un grup de
transformacions de l’espai. Ŷ ENCICLOPÈDIA: Els orígens de la geometria es troben a
Mesopotàmia i a l’antic Egipte, encara que és amb els grecs (del 600 al 300 aC) quan aquesta
branca del saber trenca amb el pragmatisme de les civilitzacions anteriors i guanya en
generalitat i abstracció. Els Elements d’Euclides són el recull més coherent i complet de
geometria clàssica que es coneix. S’hi aborden bàsicament els problemes resolubles amb regla
i compàs. Els postulats d’Euclides serveixen per garantir l’existència de solucions dels
problemes proposats i, a més, determinar les propietats de l’espai euclidià. L’escola
d’Alexandria serveis per amalgamar el rigor euclidià i les tècniques babilòniques i egípcies, i
produeix una geometria més adaptada a les aplicacions. Els àrabs recullen els coneixements
grecs, els aprofundeixen i en milloren els continguts, sense sortir, però, del marc hel·lenístic.
L’Europa medieval coneix els textos grecs a través dels àrabs. Al s XV, Occident rep amb
entusiasme l’herència grega conservada pels erudits bizantins. La incorporació de mètodes
projectius en la geometria constitueix la primera aportació dels matemàtics del Renaixement en
el desenvolupament d’aquesta disciplina. Al s XVIII s’incorporen els mètodes de la geometria
analítica continguts en les obres de Descartes i Fermat. En la seva Geometria (1637),
Descartes aplica mètodes algèbrics per a l’estudi de corbes; sorgeix progressivament el
concepte d’equació d’una corba. Les tècniques del càlcul infinitesimal permeten iniciar l’estudi
local de funcions. La creació per part de Monge de la geometria descriptiva, que permet
representar els punts de l’espai mitjançant les seves projeccions sobre dos plans
perpendiculars entre ells, dóna noves ales a la geometria projectiva. Fins al s XIX, la geometria
euclidiana ha estat suficient per poder representar els fenòmens del món sensible, i els seus
resultats són considerats veritats absolutes. Cap al final de segle, alguns investigadors veuen la
possibilitat de construir, de forma abstracta, noves geometries (dites no euclidianes) lògicament
coherents, basades en un sistema d’axiomes euclidià en què s’ha canviat el 5è postulat de les
paral·leles per un altre (per exemple, la seva negació). N.I. Lobatchevski (1826) i J. Bolyai
(1832-1833) són els primers d’iniciar els treballs sistemàtics d’una geometria en què un dels
axiomes accepta la possibilitat de construir infinites paral·leles a una recta per un punt exterior
(geometria hiperbòlica). B. Riemann (1826-1866) estudia la geometria el·líptica deduïda de la
negació del 5è postulat. La concepció riemanniana de l’espai ja és el germen de l’associada a
la relativitat generalitzada. Klein, en el programa d’Erlangen (1872), es proposa establir un
principi general sobre el qual es puguin construir les dues geometries: mètrica i projectiva. En
aquests programa es caracteritza cada geometria per un grup de transformacions i el seu
estudi consisteix a buscar les propietats invariants d’aquest grup.
El resultat és una jerarquia de geometries formada per:

1r la geometria projectiva (estudi dels invariants del grup projectiu de les homografies);
2n la geometria afí (estudi dels invariants pel grup afí);
3r la geometria mètrica (estudi dels invariants pel grup de les isometries):
4t la geometria euclidiana (estudi dels invariants pel grup dels moviments rígids: rotació,
simetria i traslació);
5è al mateix nivell de la geometria afí: a) les geometries no euclidianes, anomenades per Klein
geometria mètrica hiperbòlica (estudi dels invariants per un subgrup del grup de les
projeccions, que deixa invariant una cònica real); b) la geometria mètrica parabòlica, que es
caracteritza per la conservació de la mesura dels angles. La topologia, és dins d’aquest
programa, la geometria dels invariants per grup de les transformacions puntuals contínues. En
investigacions posteriors E. Cartan i S. Lie introduïren les geometries diferencial i infinitesimal.
En aquest segle, la geometria lligada l’àlgebra mitjançant les coordenades es materialitza en la
geometria algebraica.
61
Harmonia n f (del llatí harmonia, del grec harmonia). 1 Qualitat d’un conjunt que resulta de
l’acord entre les seves parts o entre les dels seus elements i la seva adaptació a una finalitat.
L’harmonia de l’univers. L’harmonia del cos humà. 2 Relació reeixida entre les parts d’un tot
(formes, colors, sons, ritmes, etc), especialment en una obra artística o literària. — Filosofia
Harmonia preestablerta, segons la filosofia de Leilbniz, sincronització de les mònades de
l’Univers, establerta per Déu des de la creació, que converteix el món en un conjunt
perfectament organitzat i coherent.
Hèlice o hèlix n f (del llatí helix, del grec heliks ‘espiral’) 1 Corba tal que les tangents formen un
angle constant amb una recta fixa, anomenada eix. 2 Hèlix foliar, corba geomètrica que s’obté
en unir sobre la tija d’una planta les insercions foliars successives. Ŷ ENCICLOPÈDIA
Matemàtica L’hèlix cilíndrica, continguda en un cilindre, forma un angle constant amb les
generatrius del cilindre. L’hèlix circular correspon al cas en què el cilindre és de revolució. Es
determinada per l’eix i el radi del cilindre que la conté, el sentit de recorregut i el pas (distància
entre dues interseccions consecutives de la corba amb una generatriu fixa).
Hexàgon n m Polígon que té sis angles i, per tant, sis costats. (L’hexàgon regular inscrit en un
cercle té els seus costats de la mateixa longitud R que el radi d’aquest cercle, i l’apotema val R
¥3/2).
Intel·ligibilitat adj 1 Caràcter, estat del que és intel·ligible.
Intel·ligible (del llatí intelligibillis). 1 Segons Plató, es diu d’allò que és percebut per la
intel·ligència, per oposició a allò que és percebut pels sentits. 2 Món intel·ligible, conjunt de les
essències lògiques, de les idees.
Matemàtica n f (del llatí mathematicus, del grec mathematikós, de mathema ‘ciència’). 1 Es diu
d’allò que exclou qualsevol incertesa o inexactitud, que és d’una gran precisió. 2 Ciència que
estudia mitjançant el raonament deductiu les propietats d’entitats abstractes (nombres, figures
geomètriques, funcions, espais, etc) i les seves relacions. (S’usa sovint la forma plural:
matemàtiques.)
Natura n f (del llatí natura). 1 El món físic, l’univers, el conjunt de les coses i dels éssers, la
realitat. 2 Conjunt de forces o principi superior que és considerat l’origen de les coses del món,
de la seva organització. 3 Conjunt dels principis, de les forces, en particular de la vida, per
oposició a l’acció de l’home. 4 Conjunt de les coses que, en el món físic, no apareixen com a
transformades per l’home (en particular per oposició a la ciutat).
Nombre n m (del llatí numerus). Noció que permet de comptar les coses o els éssers, de
classificar els objectes, de mesurar les magnituds.
Ona n f (del llatí unda). 1 Modificació de l’estat físic d’un medi natural o immaterial, que es
propaga després d’una acció local amb una velocitat finita, determinada per les característiques
del medi travessat. 2 Cadascuna de les ondulacions que es propaguen per la superfície d’un
líquid a partir d’un punt de pertorbació d’aquesta superfície. Les pedres que llançava al riu feien
ones concèntriques. 3 Moviment oscil·latori en sentit ascendent i descendent, de les aigües del
mar, un llac o un riu.
Realitat n f (del llatí medieval realitas, del llatí clàssic realis, de res ‘cosa’). 1 Caràcter d’allò que
és real, d’allò que existeix efectivament. 2 Allò que es real, allò que existeix de fet, per oposició
a allò que és imaginat, somniat, fictici.
Ritme n m (del llatí rhytmus, del grec rhytmos ‘cadència’). Retorn, en intervals regulars de
temps, d’un fet, d’un fenomen. Ritme de les estacions, de les marees.
62

Observant El Laberint Geomètric de La Natura

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Observant El Laberint Geomètric de La Natura

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Observant el laberint

5. Opinió personal ------------------------------------------------------------ 55

1.1. Introducció general de la recerca

Aquesta troballa va despertar en mi una profunda reflexió sobre l’origen i el

Per identificar-los buscàvem trets morfològics distintius, com espirals, cercles,

Figura 1. Inici del recorregut pel laberint

El dibuix i la pintura també van ser un al·licient indispensable per a la

Aquests aforismes em van portar a descobrir un nou assaig de l’autor, que

D’aquesta manera, gràcies a l’assaig de Wagensberg, començo a veure una

A part d’aquesta recerca per comprendre la geometria que utilitza la natura i

1.2. Introducció de continguts i objectius

Des del començament de la creació de la ciència a Grècia, com a cos de

D’aquesta manera, si observem la natura amb abstracció veiem immediatament

Ara bé, hi ha tot un altre conjunt d’elements i fenòmens que no s’ajusten a la

Un cop estudiada aquesta nova geometria passem a les observacions directes

Finalment entrem a la qüestió final del treball: a la natura, un gran nombre

2.1. La geometria com a mitjà per comprendre l’univers

Parlar de la historia de la geometria és parlar de l’evolució de l’home en el

El MÓN ANTIC: Mesopotàmia, Egipte i Grècia

Tant a Mesopotàmia com a Egipte són coneguts alguns principis bàsics de

Ja en el segle VI a.C. Tales de Milet se’n va a Egipte per aprendre geometria i

Però és Pitàgores, alumne de Tales, qui transforma la geometria en una ciència

converteix en una filosofia i en una ciència. Pitàgores treballa sobre el triangle

Però és Euclides (segle III a. C.), fundador de l’escola matemàtica d’Alexandria,

Ja hem esmentat que la matemàtica i la geometria tenen en el món grec una

a) El foc, l’element més lleuger, és el tetraedre, format per

Figura 2. Els cinc sòlids

L’ÈPOCA ROMANA. L’EDAT MITJANA

Les èpoques romana i medieval es poden considerar improductives per a la

Un gran buit s’obre en la historia de la geometria durant els segles foscos de

LA GEOMETRIA EN EL MÓN ISLÀMIC

Paral·lelament, el coneixement de l’antiguitat clàssica conjuntat amb el saber

Al-Khwarizmi, Biruni, Abu al-Wafa o Alhazen (s. XI i X) són exemples del

A l’Islam, les formes geomètriques esdevenen el motiu fonamental de les

EL RENAIXEMENT I LA CONSOLIDACIÓ DE LA CIÈNCIA

No és fins el Renaixement que Europa redescobreix els clàssics. El retorn als

ELS SEGLES XVII, XVIII i XIX. LA GEOMETRIA PROJECTIVA

En aquest període la geometria es centre en el concepte de projecció, i és

El francès Gérard Desargues (s. XVII) perfecciona el concepte de projecció

La Revolució Industrial, amb l’impuls que va donar a la construcció mecànica,

Encara als nostres dies, la cultura i la forma de fer de l’home segueixen

Així doncs, moltes formes de la natura, malgrat la impressió de desordre que

racionalitat. Aquesta forma amb racionalitat es podria definir com el que

2. La geometria fractal de la natura

De manera natural, a començaments del segle XX, va sorgir la necessitat

A mesura que es van anar trobant procediments eficaços per a distingir-los i

Abans d’arribar a Benôit Mandelbrot5, hi va haver dos matemàtics, Gaston Julia

Amb l’aparició dels ordinadors, Mandelbrot va desenvolupar una sèrie

Figura 4. Conjunt de Mandelbrot elaborat amb un filtre

Sent, Mandelbrot, empleat de l’IBM, aplicà la seva fórmula a un programa

QUÈ SÓN ELS FRACTALS?

Mandelbrot definí els fractals de la següent manera: “forma molt irregular o

Els fractals consten de 3 propietats destacades en la seva estructura:

 Per entendre què és l’autosemblança, no hi ha res millor que fixar-

 Un aspecte, una mica més complicat d’entendre, és la dimensió

 Pel que fa al caos, cal tenir present la impossibilitat de preveure amb

Ara bé, hi ha bàsicament, set tipus de fractals:

1. Algoritme d’escapamentÆ A partir de la repetició d’una fórmula

2. Sistemes de funcions iteradesÆ Es tracta de generar repeticions

Figura 6. Exemple: fulla de falguera ......

Moltes formes de la natura es poden

Figura 7. Exemple: Ramificacions

4. Òrbites caòtiquesÆ És una representació bidimensional basada en

Per entendre què és l’autosemblança, no hi ha res millor que fixar-

Un aspecte, una mica més complicat d’entendre, és la dimensió

Pel que fa al caos, cal tenir present la impossibilitat de preveure amb