EL JARDÍ DE LES DELÍCIES

El Bosch

Títol:El jardí de les delícies

Autor: El Bosch (Hieronymus van Aeken)
Cronologia: 1510-1515
Estil: gòtic flamenc
Tècnica: oli
Suport: fusta; 220 cm (alt) x 195 cm (taula central) i 96,5 cm (taules laterals)
Localització: Museu del Prado (Madrid)
Tema: El jardí de les delícies constitueix, encara avui, un jeroglífic iconogràfic
difícil d’interpretar. En conjunt és una representació molt personal a través d’una
triple seqüència: la creació al paradís, el jardí de les delícies i l’infern. La gran
proliferació de símbols que conté, però, fa que es plantegin dubtes molt seriosos
sobre la intencionalitat de l’autor en concebre l’obra.

El tríptic que conforma El jardí de les delícies d’El Bosch és potser una de les
obres més complexes i misterioses de tota la pintura occidental. Les seves escenes
al·lucinants, les criatures que desafien tota lògica i l’estranya simbologia utilitzada
converteixen el seu autor en un antecedent de la pintura surrealista.
Un dels principals enigmes és el seu títol, ja que l’actual és modern. No se sap com
es deia en els seus orígens i si se’l conegués, és possible que molts dubtes sobre el
seu significat s’haguessin aclarit.
ANÀLISI FORMAL
Elements plàstics
El color és utilitzat per crear efectes diferents d’acord amb el tema tractat. Així,
el paradís es representa amb un domini del verd i del groc, colors que transmeten
puresa i renovació; a la taula de la dreta, l’infern, hi dominen el vermell i el negre,
els més adients per a les escenes esgarrifoses; a la taula central, on s’escenifica el
jardí de les delícies, encara hi és vigent la llum de l’antic paradís, si bé és
utilitzada per ressaltar les figures humanes; els cossos blancs i nus dels
protagonistes emeten una claror sobrenatural.

El dibuix és precís; les figures són petites, molt perfilades i de gran minuciositat,
característica que permet a l’autor recrear una gran quantitat de gestos i escenes,
amb una netedat expositiva que es contraposa a la complicada simbologia de l’obra.

Composició
La forma de tríptic determina la composició de l’obra. En cada una de les taules es
repeteix la imatge d’un estany que constitueix l’eix exacte de simetria de cada
pintura.
*Taula dreta
Adam i Eva, els primers pares. Relativament fácil saber el que reperesentà El
Bosch, ja que reprodueix les parules del Gènesi. Adam, ajagut, com sol ser
representat en altres pintures, mira sorprès i conten la dona. Eva té un
protagonisme bàsic, l’única vegada que es demostra un cert entusiasme envers ella.
Ens presenta la que serà vertaders responsable del mal que esdevindrà poc
després.
Els arbres del paradís, ja que n’hi ha dos que tenen certa individualitat. El de la
dreta, a dalt, és l’arbre del Bé i del Mal, perquè enrotllada al tronc es veu la serp
temptadora. L’altre arbre és un drago, espècie, en aquells moments, exòtica,
procedent de les Canàries; s’identifica amb l’arbre de la Vida.
El dimoni amagat, ja que no se sap qui és aquests rostre humà amb trets exagerats.
Podria ser una al·lusió al dimoni: el dimoni es troba al paradís, a l’aguait encara,
sense que ls primers pares el vegin.

*Taula central
El fals jardí és la part del quadre que més interpretacions ha suscitat, ja siguin
fantàstiques o raonables. És un fals jardí de les delícies o un jardí de les delícies
terrenals i pecaminoses, conseqüència de la caiguda dels primers pares. La
sexualitat es manifesta de mil maneres i la presència de l’homosexualitat resulta
un tema nou (veure home acotat amb una flor enmig de les anques); són més
freqüents les parelles heterosexuals; també hi són presents les fruites de tradició
sensual com ara maduixes, gers... àvidament consumides pels personatges del
quadre.
Sembla que El Bosch sempre pintàs el mateix home i la mateixa dona, a més de la
poca diferenciació sexual de la majoria dels cossos i la semblança dels del mateix
gènere. Hi ha una excepció, constituïda per un únic home vestit. Guaita des de
l’entrada en una cova i apunta amb el dit una dona que es troba dins un tub de
vidre. Se l’ha identificat de divereses maneres i, sigui qui sigui, sens dubte, hi té un
protagonisme especial.

*Taula esquerra
L’infern, el més famós de la història de la pintura occidental; hi ha efectes
lluminosos de notable modernitat. És una zona ambígua on tot es veu entre llums i
ombres, amb cavalcades d’exèrcits estranys, persones nues que s’ofeguen en llacs
d’aigua o de fluids ignis, estances il·luminades internament pel foc... Es completa el
cicle de les taules, i aquí, a l’infern, es castiga aquells que es deixaren seduir pels
plaers que els oferia el jardí de les delícies.
L’home-arbre, figura que domina tota la taula esquerra, és un cos obert, però dotat
de cap, cobert per un plat que serveix de plataforma a un grup d’éssers
inquietants, els quals giren al voltant d’una mena xeremeia; és l’anomenat “infern
musical”. Aquest personatge singular és un mentider, un embaucador, és el Diable.