POEMES SALVADOR ESPRIU

Mònica

ADVERS AL VENT

No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l'allunyat per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.

-Aquest poema explica les experiències viscudes a l’estiu a

Arenys, però que al final es resolen a causa del casament de
dos amics seus.
L’estil del poema és simbòlic i al·legòric, ja que parla de la
natura i d’una terra que troba a faltar com pot ser Catalunya o
Arenys.

FINAL DEL LABERINT

Quan aquells dits sensibles

toquin músiques fràgils
i lentament vacil.lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t'emporta,
per la rialla, a l'home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

-L’autor explica com el protagonista aprofita al màxim abans de

que arribi la seva mort.
Cristina

[II]
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre

Rials: Curs fluvial de la comarca del Maresme

– Argument:

Aquest poema té una única estrofa de 9 versos, on Espriu, l’autor, ens

parla d’un paisatge familiar, el qual ell hi té una gran estimació, en
aquest cas el mar, la sorra, les vinyes, els rials, i manifesta la seva
enyorança d’un temps passat, que s’ha ha caigut en l’oblit.
– Classificació:
Aquests poema correspon al llibre Cementiri de Sinera, que correspon
a un dels temes principals de Salvador Espriu sobre Catalunya, la
seva terra. Aquest fragment correspon al registre líric

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
– Argument:
Aquest poema té una única estrofa de 20 versos els quals expliquen
com era la terra de Salvador Espriu, Catalunya, una terra que
anomena que és: covarda, vella, salvatge, àrida, pobra, bruta, trista i
dissortada ja que en aquella època Catalunya estava patint la Guerra
Civil espanyola. I quan diu, en el poema, que ell voldria marxar nord
enllà es refereix a França, ja que aquella terra, per a ell, és tot el
contrari que Catalunya, per a ell França és noble, culta, rica, lliure...
Però no marxa perquè la gent pensaria que abandona la seva terra,
que abandona la lluita, que marxaria del seu indret i per això mai
marxarà de Catalunya i es quedarà fins a la mort.

– Classificació:
Aquet poema correspon al llibre de poemes El caminant i el mur, que
va ser publicat el 1954. Aquest llibre també correspon al grup que ens
parla de la seva pròpia terra, Catalunya, que correspon el registre
líric.
Carol

ADVERS AL VENT

No preguntis si penso
encara en els vells dies
dels senyors, si recordo
com lentament morien
els jardins, les paraules.
He perdut. Ai, caiguda
de l’allunya’t per l'íntim
camí que només porta
on ja no sóc, designi
d'oblidar hores, núvols,
el meu nom de naufragi!
Vençudíssim, sentint-me
advers al vent, segura
presa del mar, no vulguis
saber si penso encara
en la llum dels vells dies.

Paraules desconegudes:

• Designi: Pla ideat d'alguna cosa a acomplir; propòsit.

Figures retòriques:

• Personificació (vers 2): vells dies

• Personificació (vers 4, 5): morien els jardins, les paraules
• Onomatopeia (vers 6): Ai,
• Hipèrbole(vers 12): Vençudíssim
• Enumeració (vers 12, 13,14): Vençudíssim, sentint-me advers al
vent, segura presa de mar
Tema:

En aquest poema del poeta Salvador Espriu, el jo poètic ens expressa

un sentiment d’angoixa per el pas del temps, parla de la pèrdua i de
l’oblit, del cansament i de tots aquets sentiments negatius que són
provocats per la impossibilitat d’aconseguir tot allò que de més jove
havia somiat, tot allò que li hagués agradat aconseguir.

Registre:

Registre elegíac; perquè expressa l’enyorança per un temps passat.

 [XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

El poema tracta sobre la necessitat de l’home de ser lliure, en

especial en el moment en que la repressió es major. En aquest cas la
repressió ve pel sistema dictatorial que viu Separhad, nom amb el
que Espriu es refereix a Espanya. Parla de una impossibilitat de ser, si
no es amb llibertat, peça clau per a viure, encara que impliqui lluitar.
La temàtica es la preocupació per Catalunya i el seu destí, i el registre
es civil, amb una clara intenció moralitzant.
Irene
BARALLA DE DOS CECS CAPTAIRES
Per negocis rivals
de cantonada,
estrategs de la nit
ara combaten.
Un inútil fanal
il·luminava
aquell odi brutal
de mans i plagues
blanquinoses dels ulls
sense mirada.
S’escometen tots dos,
garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures.
Aguditzen sentits
d’oïda i tacte,
cautelosos, subtils,
per situar-se
en el terreny potser
més favorable
al resultat final
de la topada.
No falla ni un sol cop
l’endevinada
de l’ombra contra l’ombra.
S’esbotzaven
els cranis afaitats
—pedra picada—
i fins el moll de l’os
de l’espinada.
Després de llarga estona
de baralla,
un d’ells cau fent un crit
als peus de l’altre
i no es belluga més.
Tot ple de nafres,
el vencedor s’ajup
orientant-se
per la sang que s’escola
del cadàver.
La roba va palpant
amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques
i el buida del pecat
de la xavalla.
Vocabulari

– Estrategs: Persona versada en estratègia.// En l’antiguitat

grega, cap de l’exèrcit.
 – Atroç: Terriblement cruel, inhumà. Violent, fortíssim.
– Brontosaures: Gènere extingit de dinosaures saurisquis, d’una
llargada d’uns 17 metres i una alçada d’uns 3 metres, de cap
petit, coll llarg i flexible i cos voluminós, quadrúpedes i
herbívors, que visqueren durant el juràssic.
– Nafres: Ferida, solució de continuïtat en un teixit orgànic amb
pèrdua de substància, produïda per un cop o una causa
morbosa.
– Palpant: Explorar, examinar, tocant amb les mans.// Pegar,
donar una bufetada,
– Xavalla: Monedes de coure. Moneda fraccionària de poc valor.
– Esbotzar: Fer que (alguna cosa) s’obri o es rompi cedint a una
pressió exterior.

Resum

Hi ha uns homes cecs (s’interpreta), que estan lluitant en una

cantonada.
Un fanal els il·lumina i es percep l’odi dels dos homes.
Els dos aixequen les seves armes amb gran violència i van en compte
per poder guanyar.
Es peguen tota l’estona entre els dos d’una manera devastadora.
Després de molta estona un d’ells cau a terra mort, ple de ferides. El
vencedor, que també esta malament s’ajup i examina la roba del
cadàver i li treu els diners.
Interpretació

Dos homes captaires que són cecs s’enfronten a causa de diners, ja

que segurament a un li han donat diners i a l’altre no i aquest últim
els vol i s’enfronta amb l’altre cec. Ho puc saber perquè l’últim vers
cita que les butxaques de l’home són un infern, referint-se a estar
buides i sense diners, només els que ha aconseguit. També es pot
saber perquè diu que “el buida del pecat de la xavalla”, referint-se a
les monedes que tenia a la butxaca.

Aquest poema es podria situar en el registre líric o elegíac, que té la

mort com a centre temàtic. En aquest cas podem dir que seria una
lluita entre dos cecs per a la supervivència perquè la guerra civil va
fer molt de mal. Mostra la desesperació per poder viure un dia més.

Figures retòriques

– Personificació: “inútil fanal” i “il·luminava aquell odi”

– Paradoxa: “els ulls sense mirada” (encara que en el text es

refereix a cecs)

– Metàfora:

“S’escometen tots dos,

garrots enlaire:
ferocitat atroç
de brontosaures”

“La roba va palpant

amb molta pausa,
davalla vers l’infern
de les butxaques”

Mètrica

Aquest poema està format per cinc estrofes de versos pentasíl·labs i

hexasíl·labs. Versos d’art menor amb una rima consonant. Els versos
són lliures, no segueixen una estructura fixa.
DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel·lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.

Vocabulari

– Artifici: Obra de l’home feta amb art, amb habilitat, amb enginy.
– Decantat: Fer passar suaument. Inclinar lleugerament
– Ajaçar-me: Ajeure’s en un jaç, com en un jaç.
– Recança: Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver
deixat de fer, alguna cosa.

Resum

El poeta diu que està cansat dels versos, de la situació en la que està
que ningú pot fer res, del dolor i que vol parar-se i morir-se en la seva
terra sense que li sàpiga greu de fer-ho.

Interpretació

El poeta expressa els seus sentiments envers la seva pàtria durant la

guerra desitjant que tot s’acabi per poder morir en la seva pròpia
terra. Esta cansat i deprimit per la situació d’Espanya i això li provoca
ganes de morir.
Figures retòriques

– Personificació:
- “versos que no fan companyia”
- “gran plany del vent”
- “crit elemental”
– Enumeració: vers 1 fins 5.
– Anàfora: versos: 3,4,5 i 10
– Polisíndeton: versos 3,4 i 5
– Asíndeton: en tot el poema hi ha moltes comes innecessàries o
que substitueixen a conjuncions.

Mètrica
Una estrofa d’onze versos lliures, no segueixen una estructura fixa.