TEMA 1

EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS

POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA
PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA.

1. LA SITUACIÓ ABANS DE LA GUERRA CIVIL

Durant les tres primeres dècades del segle XX la narrativa en català pateix
quatre problemes específics que condicionen la seua producció:

a. El domini absolut del gènere líric en el moviment estètic d’inicis del

segle, el Noucentisme.
b. La manca d’una normativa lingüística i, més tard, d’una difusió social de
la normativa creada durant aquestes dècades. Aquest és un tret que ve
donat per la situació social de la llengua catalana des del segle XVIII.
c. Dificultat per a publicar amb normalitat: escasses revistes i editorials
precàries.
d. Manca d’un públic lector acostumat a llegir en català.

Aquesta situació va originar polèmiques, discussions i un debat que va

proporcionar l’energia suficient perquè a partir de 1925 començara un veritable
esclat de producció novel·lística i d’interès per aquest gènere. Fins el 1936 la
novel·la és el gènere per excel·lència: apareixen nous novel·listes, noves,
editorials, noves col·leccions de novel·la, predominen els crítics dedicats a la
narrativa, es produeixen diverses polèmiques relacionades amb aquest gènere
(sobre la moral i l’art, la novel·la ciutadana, la tradició literària, etc.). D’altra
banda, les principals novetats europees i nord-americanes són conegudes
gràcies als crítics i a la traducció (hi destaca la novel·la anglesa, russa i
francesa). Per acabar, remarcarem la importància de la creació de premis
literaris dedicats a la novel·la (destaca el Premi Creixells).
Els principals corrents literaris, estètics i filosòfics de l’època influïren en els
autors d’aquests anys, especialment en els temes que tracten la sexualitat,
l’amor entre home i dona, la destrucció de la família, etc. Amb tot les tècniques
que utilitzen són, sovint, les de la novel·la tradicional, encara que n’hi haja
excepcions.
A partir de 1925, doncs, trobem diversos autors que exemplifiquen tendències
diferents:

a. Reaparició de vells modernistes: Joan Puig i Ferrater, Prudenci Bertrana,

Pere Coromines i Joan Santamaria.
b. Novel·la psicològica (el corrent que predomina). Miquel Llor, Carles
Soldevila, C.A. Jordana volen reflectir el món interior dels seus
personatges.
c. Novel·la avantguardista: Francesc Trabal
d. Dos casos a part: Josep Maria de Sagarra i Sebastià Juan Arbó.
e. Primeres obres d’autors joves que es consoliden després de la guerra:
Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Pere Calders, i Salvador Espriu.

1
2. LA GUERRA CIVIL I L’EXILI

2.1. El període 1936-1939

L’aixecament militar i feixista contra la República va ser dominat a

Catalunya i a València, però triomfà a Mallorca. Davant de les noves
circumstàncies, els escriptors van adoptar posicions variades:
• La inhibició d’una realitat força conflictiva i l’emigració a l’estranger.
• L’emigració moral: restaren al país sense intervenir en la vida pública.
• Vinculació al franquisme.
• Lleialtat a la República i a la Generalitat. Aquest col·lectiu va constituir
plataformes d’intervenció acordades al moment històric i va contribuir de
manera molt destacada a la continuïtat de la vida cultural i literària i a
reorganitzar-la.
La narrativa que es publica durant la guerra segueix les tendències iniciades
a partir del 1925: el corrent psicològic, que assoleix una cota molt
significativa amb l’aparició d’Aloma, de Mercè Rodoreda, Premi Creixells
1937; la reflexió humorística de Pere Calders, que escriu molts contes per a
revistes literàries i publica el 1936 el recull El primer arlequí i la novel·la La
glòria del doctor Larén; la brillant trajectòria iniciada per Salvador Espriu que
creix amb la publicació el 1937 de Letízia i altres proses.
Existeix una demanda de novel·les de tema de guerra feta des
d’organismes culturals o publicacions periòdiques, però són molt poques les
que s’escriuen o les que es poden publicar en aquell moment. A la novel·la li
cal la maduració de l’experiència, ha de ser construïda amb temps i repòs.
Per això, les millors novel·les sobre la guerra s’escriuran uns anys després.
El tema de la guerra va donar, en canvi, uns resultats més positius en el
conte que, com a gènere breu, més abastable i fàcil de publicar, fou molt
fomentat per la premsa periòdica. Va ser conreat tant per professionals
reconeguts (Jordana, Rodoreda, Calders, Bartra, Artís-Gener, Riera Llorca,
etc.) com per autors nous que responien amb contes i novel·les a les
demandes d’escriure “sobre l’experiència de la guerra” fetes per revistes
destinades al front. D’entre aquesta producció sobreïx el llibre Unitats de
xoc (1938) de Pere Calders.

2.2. L’exili i la prosa

La noció de literatura de l’exili no representa per ella mateixa una unitat de

sentit estètic, sinó que és una periodització feta sobre un component
històric. Determina, però, una irregularitat cultural que modifica
completament les condicions de l’activitat literària i del mercat.
Un dels efectes constatables que es produeix sobre la producció literària és
el desequilibri que es produeix entre els gèneres, amb una presència
superior de l’assaig i de la poesia. Pel que fa a la prosa, els fets traumàtics
de la guerra, de l’exili i dels camps de reclusió decanten molts autors cap a
una literatura de l’experiència, que parteix d’una vivència pròpia i d’una
voluntat testimonial que abraça diferents graus de ficcionalització i que
estableix una frontera difusa entre les modalitats no imaginatives (la crònica
o el memorialisme) i les imaginatives (la novel·la i el conte).

2
Citem alguns exemples d’una bibliografia ja clàssica sobre l’èxode i les
seues conseqüències immediates:
• La no superada crònica de la derrota Els darrers dies de la Catalunya
republicana, d’Antoni Rovira i Virgili (Buenos Aires, 1940)
• Testimoniatges amb un caràcter més novel·lat com ara 556 Brigada
Mixta d’Avel·lí Artís Gener, que explica les seues vivències al front de
combat; K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella (no publicada fins el
1963), on conta la seua experiència com a presoner i supervivent dels
camps d’extermini nazis. Aquestes són obres que s’han d’interpretar
com un esforç contra l’oblit.
• L’experiència personal amb voluntat de novel·lització Crist de 200.000
braços, d’Agustí Bartra (Mèxic, 1968), que té per escenari els camps de
refugiats francesos on l’autor va viure sis mesos i per protagonistes
persones reals. La novel·la parteix d’una primera imatge del dolor
col·lectiu representada pels 100.000 refugiats a la platja, però, de fet,
constitueix una afirmació d’esperança i un cant a la solidaritat humana.
Posteriorment, el memorialisme ha contribuït a il·luminar, des d’òptiques
diferents, trajectòries i experiències que formen part de la peripècia
col·lectiva de l’exili en la seua direcció americana: Els exiliats catalans a
Mèxic, de Vicenç Riera Llorca (1994). I, també, les recopilacions de material
cronístic divers, com París-Santiago de Xile (1994), que recull les visions de
quatre intel·lectuals d’un mateix viatge a l’exili cap a Amèrica.

L’exili, per tant, es transforma en un tema de tractament literari en la

producció narrativa. Aquest tema no és tractat amb la figuració homèrica del
viatger, sinó que s’imposa la condició bíblica dels mancats de pàtria, de
poble dispers sense possibilitats de retorn a un temps i a un lloc
definitivament perduts i irrecuperables.
El caràcter de desposseït intervé en la formulació literària d’una realitat
històrica, l’exili, i molt especialment l’exili americà. Això proporciona una
temàtica distintiva sobre la qual s’opera des de diferents models estètics.
Una temàtica que es nodreix d’alguns models arquetípics: el viatge cap a
allò desconegut, l’atracció/repulsió per l’exòtic, l’alteritat derivada de la
“diferència”, la nostàlgia del passat i de la terra d’origen, l’estrangeritat o la
pèrdua de la identitat pròpia. Tot això és present, en diferents graus i amb
ingredients variables en la narrativa de Riera Llorca, d’Artís-Gener, de
Calders, de Jordana, de Ferran de Pol, de Ramon Vinyes i d’altres. I,
naturalment, hi és des de diferents formes d’escriptura, des de la narrativa
testimonial fins al realisme màgic passant pel psicologisme.

3. LA POSTGUERRA

3.1 La represa literària: la dècada dels cinquanta

La política aplicada pel bàndol vencedor tenia una pretensió uniformitzadora

del conjunt de l’estat. La uniformització lingüística es va traduir en la
prohibició durant set anys i mig de tots els usos públics de la llengua en el
conjunt del territori catalanoparlant. Fins el 1946 el règim no va autoritzar un
altre ús del català que no fóra expressió folklòrica de la peculiaridad

3
regional. La cultura es reduïa al folklore, del qual la llengua, dialectalitzada,
era un aspecte més.
La historiografia ha fixat l’any 1951 per tancar la postguerra pròpiament dita,
amb l’estabilització definitiva del franquisme. Això propicià la progressiva
reaparició pública de la literatura catalana, que pogué deixar la
clandestinitat. Cap a la meitat de la dècada dels cinquanta es produïren uns
progressos significatius en la projecció i en la producció literària, que ja
tenia una infraestructura (editorials, premis). A partir del 1951, doncs, quan
es va alçar la total prohibició i a mesura que la literatura catalana esdevenia
pública, bastants escriptors van anar acceptant de col·laborar amb la
premsa, per tenir relació amb el públic i incidir-hi, i també per a viure; cosa
que va comportar l’opció del bilingüisme periodístic (Josep Maria de
Sagarra, Joan Oliver, Josep Pla...). Amb l’arrancada editorial van sorgir
noves col·leccions i nous narradors (Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas,
Josep Maria Espinàs..., als quals se sumen escriptors de l’exili, Pere
Calders, Xavier Benguerel, Joan Sales...). Hi hagué, en resum, tot un teixit
d’actuacions que demostraven una especial atenció al desenvolupament i la
renovació de la narrativa i el teatre. En aquesta època el repte era com
donar a conéixer les obres publicades: sense un públic lector suficient no hi
ha recuperació de cap literatura ni del capital invertit. La situació començà a
redreçar-se el 1951 amb els premis de la Nit de Santa Llúcia, amb el
“Joanot Martorell” de novel·la i l’”Óssa Menor” de poesia. Factors bàsics del
creixement editorial, acompanyat d’un públic lector, van ser l’aparició de
col·leccions específiques de novel·la i de nous autors renovadors que
revitalitzaren la narrativa i que determinaren el seu predomini. En donarem
els següents exemples.
La família Rouquier, de Xavier Benguerel (premi Joanot Martorell, 1953)
Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo (1954)
Mites, de Jordi Sarsanedas (1954)
Com ganivets o flames, de Josep Maria Espinàs (1954)
Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders (1955)
Incerta glòria, de Joan Sales (1956)
El mar, de Blai Bonet (1958)

3.2. La dècada dels seixanta

A partir de 1959 es produeix un canvi important en el panorama cultural i

literari català: s’abandona la resistència estricta cap al règim dictatorial i es
prenen actituds més agosarades i conflictives que juguen amb els límits de
les regles de joc imposades pel règim.
En aquesta dècada dominen el panorama de novetats autors que, molt
joves, ja havien començat a publicar abans de la guerra (Pere Calders,
Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga...) i d’altres que, durant el temps de la
guerra, eren joves combatents o adolescents (Manuel de Pedrolo, Josep M.
Espinàs...).
La dictadura adopta posicions més permissives per diverses raons de caire
internacional i això possibilita l’accés dels escriptors a un públic més ampli i
un funcionament menys restringit de tots els mecanismes que fonamenten
l’existència d’una cultura, malgrat la continuïtat de la censura. Un altre factor
molt important és el permís per traduir literatura estrangera al català.

4
En la literatura catalana dels seixanta es viuen dos grans debats íntimament
lligats:
- literatura culta enfront de literatura popular reflecteix els intents de
donar entrada a productes literaris que fan possible un consum molt més
ampli (col·leccions de novel·la de quiosc, novel·la policíaca, literatura lligada
al cinema, etc.). Aquest és un mecanisme de normalització lingüística
perquè acosta el producte escrit, de creació i de ficció, a un públic
amplíssim que no està necessàriament interessat amb productes literaris
que impliquen quelcom més que l’entreteniment.
- renovació d’una estètica de tradició simbolista per una altra, la
socialrealista aquest debat promou una concepció de la literatura
relacionada amb el servei de consignes ideològiques marxistes i amb
l’objectiu de progressar en la lluita contra la dictadura i la restauració de la
legalitat democràtica. Aquest moviment de renovació fou consagrat sota el
rètol de “realisme històric”.
Els plantejaments del realisme històric fan que molts dels autors de
narrativa, en el conte i la novel·la, prescindisquen de plantejaments
psicològics o fantàstics en benefici de l’objectivitat i el testimoni. El resultat
és una literatura compromesa, d’un realisme que pot matar d’avorriment i fer
oblidar la importància dels elements formals en la creació literària. A hores
d’ara el realisme històric pot ser considerat com a un moment de transició
que testimonia la politització de tots els aspectes de la vida cultural, però
que obté uns èxits literaris molt relatius.
Al final de la dècada comença a destacar un grup de joves escriptors
(Terenci Moix, Montserrat Roig, Baltasar Porcel...), per als quals les
consignes del realisme ja no tenien el mateix valor. Des d’actituds més
cosmopolites i menys militants inicien la renovació literària més important de
les lletres catalanes des del tombant del segle XIX i principis del XX-

3.3. Les dècades dels setanta i dels vuitanta

El pas de la dictadura a la democràcia o de la repressió a la llibertat

explicaria el canvi polític i social d’aquests vint anys. Quant a la literatura, el
referent de la postguerra, que encara era present als inicis dels setanta, ha
desaparegut del tot al final dels vuitanta mentre unes noves generacions
introdueixen unes preocupacions i uns paràmetres literaris totalment
diferents.
L’element més renovador és la presència d’una nova generació d’escriptors
nascuts després de la guerra civil i que han viscut plenament sota l’educació
del franquisme, la qual cosa haurà de condicionar una part important de la
seua literatura. La novel·la, molt més oberta com a gènere a la possibilitat
de descriure el món, experimentarà una multiplicitat de veus i de propostes.
L’accés a la narració de tots aquests joves autors produirà una narrativa de
reflex autobiogràfic que es converteix en una crònica generacional del
temps viscut, de la postguerra, de l’educació rebuda, les característiques i
manifestacions del món jove, l’accés i la relació amb el món adult, la revolta
tant ideològica com vital, el món universitari, el refús d’aquesta societat i la
recerca de noves formes de viure. És la crònica sentimental de tota una
generació. Alguns títols, entre d’altres:
Molta roba i poc sabó, de Montserrat Roig (1971)

5
Els Lluïsos, de Jordi Coca (1971)
Oferiu flors als rebels que fracassaren, d’Oriol Pi de Cabanyes (1973)
Tarda, sessió contínua, 3’45, de Jaume Fuster (1975)
L’adolescent de sal, de Biel Mesquida (1975)
L’udol del griso al caire de les clavegueres, de Quim Monzó (1976)
Aquell gust agre de l’estel, de Robert Saladrigas (1977)
Coll de serps, de Ferran Cremades (1978)
Durant aquests anys la novel·la recull un dels debats intel·lectuals i
ideològics que es donaran a la societat europea del moment: el feminisme.
La condició social i individual de la dona i les relacions de la parella són
temes dominants. És ,doncs, una novel·la de personatge. En aquest sentit
hi ha un títol emblemàtic, L’hora violeta, de Montserrat Roig. Isabel Clara-
Simó és una altra autora que inicia la seua obra literària sota l’embranzida
del feminisme.
A més d’aquesta novel·la de personatge hi ha hagut altres categories
narratives que cal tenir en compte. Les novel·les que transcendeixen la
individualitat i abracen tot un cicle familiar: Mirall trencat, de Mercè
Rodoreda (1974), Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel (1976) i
Ventada de morts, de Josep Albanell (1978). Un altre nucli temàtic de relleu
ha estat la novel·la històrica. Hi ha un gruix important d’aquest tipus de
novel·la que és una voluntat d’indagar narrativament en la història pròpia.
Esmentarem : Crim de germania, de Josep Lozano (1980), Cercamon, de
Lluís Racionero (1982), L’evangeli gris, de Vicenç Villatoro (1982).
A més d’aquests nuclis dominats, la novel·la d’aquests anys registra un
debat teòric sobre la forma narrativa- L’ús de la llengua, l’estil, l’estructura
narrativa, el concepte literari de la realitat, etc. Es tracta d’una certa
confrontació entre una línia tradicional de la forma narrativa i una altra que
pretenia renovar els codis expressius i col·locar la novel·la catalana en les
coordenades de la modernitat estètica i narrativa del moment. Assaig
d’aproximació a “Falles folles fetes foc”, d’Amadeu Fabregat (1974),
L’adolescent de sal, de Biel Mesquida (1975), Espai d’un ritual, de Josep
Lluís Seguí (1978) i d’altres.
Els vuitanta i com a conseqüència de l’acció d’uns d’escriptors que signen
sota el nom del col·lectiu Ofèlia Dracs (Josep Albanell, Jaume Cabré,
Joaquim Carbó, Joana Escobedo, Jaume Fuster, Isidre Grau, Quim Monzó,
M. Antònia Oliver, Josep Lluís Seguí, etc.) es desenvolupa una pràctica de
diversos gèneres narratius: fantàstic, eròtic, de terror, policíac o negre...
Aquest últim és el que pren major relleu i té una millor recepció.
Assenyalarem l’obra de Jaume Fuster De mica en mica s’omple la pica, La
corona valenciana, la de Maria Antònia Oliver que a Estudi en lila (1985)
crea una detectiu. Ferran Torrent, que en bastants de les seues novel·les
descriu els ambients perifèrics de la ciutat de València, és qui obté un èxit
més gran del públic: No emprenyeu el comissari (1984), Penja el guants,
Butxana (1985), Un negre amb saxo (1987), Cavall i rei (1989).