Estació a Calinòpia

PRIMER QUADRE

Lloc: Vestíbul d’una estació. A la lateral dreta, la taquilla, a l’esquerra, la

porta que dóna a l’andana. Al fons, la porta d’entrada.

Dona 1: (pel fons amb un maletí. A la taquilla): Una primera al Sol. El

Tren arriba abans de la nit, oi?... Com?... A les 21.10? Ja em va
bé...Sí, sí, és el que dóna més llum... Què?... Sí, sí, anada i
tornada. Quant val?... (Es treu els diners del portamonedes i
paga.) Oh, sí! Demà al matí quan surti el sol haig de tornar
forçosament a la Terra... Sí, demà, dimecres... Com? Oh, no!
Hi vaig perquè és la capital més important del sistema
planetari... (Riu.) Això mateix. Molt ben dit... Sí, sí, gairebé
cada setmana... D’acord... I jo també us desitjo el mateix... Sí,
la força es manifesta per les flames... Ui, no, no! Jo no li ho
envejo pas. Això que diuen és cert si algun dia no sortís; però
per ara ha sortit cada dia... D’acord, sí. A reveure! (Se’n va
per la porta de l’andana.)

Home: (pel fons, amb una maleta. A la taquilla): Una segona a Venus.
Quan és?... Molt bé. (Paga.) Falta gaire per a sortir el tren?...
Molt bé. Gràcies!... Ja se sap; hi ha molta incredulitat... Amb
barba? Oh, no! Jo he dut mai barba llarga... Oh, calcular per
setmanes, sí. De tota manera, el temps és el mateix... Què?
Els vespres dels diumenges? Oh, això depèn... Com? Potser sí;
però hauria de ser la setmana dels tres dijous... (Riu.) És clar,
guanyo un dia just... Sí; la guia, ja l’he mirada moltes
vegades... La nova, la nova... I tant que sí! Això mateix penso
jo... Què?... Home, no. Al contrari... Ui, no parlem de
proverbis!... Entès. (Anant-se’n cap a l’esquerra). Que és
simpàtic aquest home! (Surt per la porta de l’andana).

Jove 1: (pel fons amb dues maletes. A la taquilla): A Granollers. (Paga

i li tornen el canvi.) Hi ha boira, hi ha boira. (Travessa: en ser
al mig de l’escena s’atura. Deixa les maletes. Es fica la mà a la
butxaca i repassa el canvi. Torna a la taquilla.) Escolteu, jove:
em sembla que us heu equivocat en el canvi. Hi falten deu
pessetes. Mireu. Vint-i-cinc, cinquanta i cinc més. Hi falten
deu pessetes... És clar jo no he dit pas que volia anar amb el
 tren de càrrega... I això que hi fa!... Sí, a banda i banda del
passeig hi ha fanals... No; jo no me’ls jugo, els diners... Com?...
Ara sí que parleu sense solta... No; cap a mitja setmana...
Temps a venir potser sí, però ara no... I per quina raó?... Ah,
sí? Doncs podríeu haver avisat... No, si jo no busco raons...
No, tampoc no és tossuderia... Ja ho sé... I fa gaire temps?
(Es fica els diners a la butxaca.) Quina manera d’informar els
viatgers! (Agafa les maletes: i surt per la porta de l’andana.)

Vella: (pel fons, amb una maleta. A la taquilla): Dos a Saturn. Dos, dos. Un
és per a mi i l’altre per al meu marit, al cel sigui... Oh, sempre
ho faig, sempre... No senyor, no és la meva intenció. Ho
continuaré fent la resta de la meva vida... Sí; d’ençà del dia
que la fatalitat me’l va prendre de les mans i me’n va treure
de sota. (Paga.) Pobre Farrell! Quin gat i quines botes! Però
era sordmut. De vegades les coses es tornen més que
rebeques... Sí senyor... Com diu?... Oh, sí! Per això anem de
viatge. A l’hivern no ens movem de casa. Jo ja no estic per
aquestes coses. I ell tampoc... Sí senyor. Un vell i una vella...
Gràcies! Ho faré tal com diu vostè... (riu.) Oh, si estava trista
no riuria pas. Passi-ho bé. (Surt per la porta de l’andana.
Pausa.)

Taquiller: (per la porta de la taquilla): Ai, carat de dona! (Se’n va per la

porta del fons.)

Dona 2: (pel fons amb una bossa. A la taquilla) : Vaja! Ara sí que m’han
mort! És hora de despatxar i no hi ha ningú! Quins frescos!
No sé pas com poden aixecar el cap sabent que són innocents!
I ara què? Res. Pujaré al tren sense pagar. Què s’han cregut
aquests!... Si tothom feia com jo potser s’escarmentarien i
tot aniria millor que no va. Aquí sembla que siguin enemics els
amics. Tant com fugin jo els perseguiré. (Surt per l’esquerra.)

Taquiller: (torna pel fons tot cordant-se la bragueta): Qui les deu haver
trencades, les ampolles? (Es fica a la taquilla i tanca la porta.
Pausa.)

Dona 2: (reapareix. A algú de fora): Està bé. Jove! Ja compraré el

bitllet! Si no ho he fet abans no és pas culpa meva. (A la
taquilla.) Vaja, ja ha encertat el forat de la clau, jove?...
Què?... Com que abans no hi era... Ah, sí? Es cordava les
sabates? Ja veu!... (Riu.) Doncs ja ho sap, disposi. O ara
 encara va descordat? Vol que li cordi el botó del coll de la
camisa?... (Riu.) Sí, a Girona... Com ho sabia?... Ah, sí? Tot sol
contra tants d’adversaris?... (Riu.) Ah, doncs jo sempre li
planxaria els mocadors... (Riu.) Potser sí. Ja en parlarem...
D’acord, I li faré el nus de la corbata... (Riu.) I tant que sí!
Dos, u, quatre, cinc, set, zero... d’acord. (Se’n va somrient; en
ser davant la porta esquerra branda el bitllet i diu a algú de
fora): El bitllet, sí senyor, el bitllet. Desfaci aquests drapets,
jove (Surt.)

Senyor: (pel fons, amb una cartera de pell i un cigar a la boca. A la

taquilla): Un a Mercuri... (Paga.) Que haig de badar! Si badava
cauria. (Surt per la porta esquerra.)

Empleat: (per la porta esquerra): Avui estic de futris! (Al Taquiller.)

Maneló, encara no ha vingut el mosso?... Però aquest no hi deu
ser tot. Que potser es pensa que no se n’adonaran? Quin
murri que n’hi ha, d’aquest! Si tarda gaire jo no sé si seré
capaç de callar... Què?... No, ell per mi no ho faria; n’estic
segur. Recorda’t de quan hi va haver el descarrilament... Jo
encara no ho acabo de veure clar; la veritat... I m’ho
preguntes? Sí, sí; és tot el que tu saps dir: <<Tingues
confiança.>> Com trobaré les coses,,, Encara no he fet adobar
les cadires... Això mateix; i a les hores de servei no es
presenta. Això no pot continuar tal com ara. (Surt pel fons.)

Guàrdia
Civil: (pel fons. A la taquilla): Déme un billeta para Marte. (Paga) Para mí,
mejor es el dia nublado... A poder ser, sí... Ya van acortando
los días y alargando las noches... ¡Oh, no! En manos de la
cocinera no. No lo querrá... ¡Qué sé yo!... Sí, me caí de un
caballo. ¡Adiós! (Surt per la porta esquerra).

Noia: (pel fons amb una maleta. A la taquilla): Un a la Lluna. (Paga.)

Gràcies! Falta gaire per a sortir el tren?... Oh, no dic rellotge;
és a dir, en duc, però no funciona bé. (Deixa la maleta.)
Gràcies! (Es posa el rellotge a l’hora i hi dóna corda.) Potser
així funcionarà una estona... A la Lluna?... Oh, sí! JA hi he
estat altres vegades. Una vegada m’hi vaig partir el llavi... Sí,
estava ben al ple... Sí, de petita encenia fogueres amb la meva
mare. Si ella ho veia... Oh! És un poblet que sempre està
il·luminat en la primera fase. Quina hora m’ha dit que era?...
Gràcies! (Se’n va per l’esquerra.)
Capellà: (pel fons, amb un maletí negre. A la taquilla): Al Cel... Eh?... Al
Cel-terme... Si vull dir qui?... El mateix. Però és que jo em
guardo de pronunciar cap nom dels falsos déus del
paganisme... Pujada i baixada. És directe o no?... No?... Bé, jo
creia que això dels gustos personals... Eh?... No diguis
blasfèmies! Que potser es creu que haig d’anar dret, jo? No
sé pas què es pensen aquests des que els deixem cantar a
missa i combreguen sense agenollar-se. Res, em queixaré a la
companyia. (Paga.) Què tants romanços de cristians i no
cristians! Vet aquí el resultat de les renovacions i els diàlegs.
Sembla que siguin els protestants, els qui tenen raó. Ja ho diu
el senyor bisbe. No sé pas on anirem a parar si es posen a
votació les coses que s’han après una vegada per sempre. Això
acabarà com a França. (Sortint per la porta esquerra.)
<<Agnus Dei, qui tollis peccata mundi: miserere nobis.>>

Empleat: (pel fons. Al taquiller): Ja et diré el que dedueixi. Ja has fet

els comptes que eesperes cobrar?... D’acord, noi. Mira: algú
s’ha deixat la maleta... Qui? Una noia, dius?... (Agafa la
maleta.) Pensa que és en interès meu. El que és jo, avui em
faig un tip de treballar... Eh?... Això, prou que ho sé, jo. Qui
m’ha d’aplaudir? (surt per la porta de l’esquerra.)

Vell: (pel fons, amb una maleta): Una primera a Júpiter. Quant val?... Sí,
això és la cosa més segura. (Paga.) Millor que els llibres... No,
només porto un ganivet de butxaca i és tot oscat... Com?...
Oh, no! Només algun tomàquet per a berenar... No, mai no hi
pelo les pomes, amb el ganivet: es fa malbé... Oi que sí?... Com
diu?... Sí, el meu deler és d’anar-hi... Sí; algun petit negoci. El
meu fill té un negoci de fems... Molt bé. (Surt per l’esquerra.)

Mosso: (pel fons amb un carretó ple de maletes. Travessa de dreta a

esquerra).

Senyora
elegant: (pel fons, amb una maleta petita. A la taquilla): Una primera a
l’Arc Iris. (Paga.) Veig que té la finestra oberta. (Recull el
canvi i el bitllet. Riu.) És clar, si un pobre truca se li ha de fer
caritat... Ja ho sé, ja; aquestes coses no es fan
expressament. (Surt per la porta esquerra. Se sent la
campana de l’andana.)
Jove 2: (de pressa pel fons. A la taquilla): Un bitllet a Neptú. (Paga.)
Sí que arriba puntual avui! No tinc gota de tinta. Fins a migdia
he estat dejú... Bah! Les frases totes sonen igual, amic. (surt
de pressa per la porta de l’esquerra.)

Mosso: (torna a passar amb el carro buit. Se sent una campana. Baixa
a primer terme un teló verd).

Quadre segon

Fons verd.

Vídua: (per l’esquerra): Déu meu! Paraula que sóc una dona
desventurada! No sé pas què pensar. I tantes vegades que
havia fet la mateixa cosa! Perquè en aquest cas ha hagut de
ser diferent? Però, sigui com sigui, no pic saber com ha estat
ni sé pas a qui haig de recórrer. Qui no ha tingut amors? Jo
estic segura que, si ell ho hagués pogut evitar, ho hauria fet.
Pobre Valentí! Era tan radiant! Feia vuit anys que érem
casats. Ell va ser el primer de dir que es volia casar i jo me’n
vaig alegrar molt. Qui no ha celebrat mai pel juny una
revetlla? No és pas un crim que les famílies respectables
facin això. Nosaltres ho fèiem cada any i ens en preocupàvem
cadascun per parts iguals. Perquè nosaltres érem així. I
aquest any ens disposàvem a fer el mateix ell i jo. Gràcies a
ell el jardí era ple de fanalets de colors que lluïen d’allò més.
Ai de mi! Mal hagi jo! Quan el meu Valentí estava enfilat en
una escala penjant els fanalets de paper va arrencar a volar
enlaire fins a perdre’s de vista cel enllà i no s’ha vist mai més
enlloc del món. Ja sabeu com estan les coses. Aquí ho teniu...
(S’ensorra. L’escotilla llança una flamarada.)

TELÓ