1r de Grau de Primària - Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de

L’Esport.

Blanquerna (FPCEE). Universitat Ramon Llull

Autobiografia Educativa

Seminari

Jordi Berengué Roset-1r de Grau de Primària (Grup Tarda)

27 d’octubre de 2010
Arce Ochotorena, Colegio Público Arce Ochotorena es deia la meva escola. Als 10 anys
em va tocar explicar qui era el tal Arce Ochotorena a Catalunya Radio, en un programa-
concurs on hi participaven les escoles. Més que qui era Manuel Arce Ochotorena,
recordo els nervis de parlar per la Radio, per Catalunya Radio, a Barcelona! El que més
recordo és la il·lusió que em va fer sentir-me per radio uns dies més tard. Em vaig sentir
formant part d’un món més gran del que coneixia fins aquell moment, Montblanc.
El Colegio Público Arce Ochotorena es coneixia a Montblanc com “les escoles”. Era
un col·legi públic de dos línies amb 40 alumnes per classe, gran però de poble.
Montblanc tenia una altra escola, “les monges”, entre els alumnes de les dues escoles
sempre hi havia una gran rivalitat, al futbol sempre els “matxacavem”.
Els mestres de “les escoles”, la meva mare ho era, eren molt joves, lluitadors, catalans i
d’esquerres... ara es pot dir amb tranquil·litat però en aquell moment, després de Franco,
segons quines idees no agradaven. Aquell grup de mestres va formar a 20-30
promocions de gent de profit i oberts de ment, ho dic perquè en un poble coneixes més
o menys a tothom i... qui sap si per això Montblanc és un dels pobles bonics de
Catalunya.
D’aquests mestres en recordo el propers que eren i alhora el respectats que eren per
tothom, sempre els vàrem cridar per Senyor i Senyoreta. Aquest és un dels valors que
s’ensenyava a “Les Escoles”: El respecte. Inclús avui,quan trobo algun mestre pel
poble, xerrem com dos bells coneguts que han compartit intensos moments.
El patí de l’escola era molt gran, tres camps de futbol, pista esportiva, piscina i un petit
bosc (ara en diuen jardí). Al bosc hi jugava amb el Joan i el Dani, fèiem túnels per
formigues amb els vidres trencats per les pilotades.
Pensant aquests dies amb l’autobiografia educativa m’han vingut al cap dos moments
puntuals derivats de dos càstigs, no tinc cap mal record d’aquests càstigs però com
devia ser un “xoc” recordo aquells moments amb més claredat.
El primer va ser quan devia tenir 2 anys i mig (vaig començar l’escola abans ja que la
mare hi treballava),la “Señorita Pepita”, una senyora gran, de la ”antigua escuela” em va
fer “fer pipi” per la finestra. El meu germà, de 4 anys, li va dir que era dolenta perquè
allò no estava ben fet. Sempre hem estat grans amics amb el meu germà i aquest és un
dels primers bons records que en tinc del Pep.
El segon càstig que recordo va ser a 4rt. Jo estava enamoradíssim de la Marta Romeu i
li vaig dibuixar un cor. La Senyoreta Dolors el va agafar quan li donava mentre fèiem
classe. Em va expulsar, recordo que estava al passadís plorant i la Senyoreta Rossi, la
mestra d’anglès i de manuals em va preguntar el per què. Li ho vaig explicar i ella em
va regalar un molí de vent que estaven fent en alguna altra classe. La Senyoreta Rossi
no em va comentar en cap moment si el càstig era just o no, ella simplement em va
regalar un molí de vent.
Quan jo ja no era a l’escola, finalment i afortunadament, van canviar-li el nom. Ara es
diu CEIP Les Muralles (M’agrada molt el nom, fa honor a les muralles de Montblanc)
S’ha ampliat i construït una guarderia, han tret una part del bosc però encara ens n’hi
queda força per fer túnels per formigues.
Avui dia, només entro a “les Escoles” quan vaig a votar però en segueixo sabent per la
mare. Ella malgrat fa 4 anys que està jubilada segueix en contacte amb l’escola, i quan li
pregunto com va l’escola em diu. Com sempre Jordi. Bé!.