Professional Documents
Culture Documents
Cavaller Rosacreu
Cavaller Rosacreu
Rosacreu
Aldo Lavagnini
(Magister)
La cultura d'un poble es pot mesurar pels llibres escrits en la seva llengua.
Aldo Lavagnini fou un autèntic iniciat que no va guardar el seus coneixements per a sí
sinó que es va esmerçar per en prodiga'ls generosament a través d'un gran nombre
d'obres de singular valor.
Diem que fou un iniciat (i ho reiterem), en el cabdal sentit de la paraula, docs els seus
llibres resumeixen il·luminació, carisma, entrega fecunda a una tasca expansiva dels
coneixement i la veritat.
La Maçoneria va patir al llarg dels segles, pot ser que per la seva mateixa aparença
secreta, no solament la diatriba, l'insult i l'escarni de qui no l'entenien, sinó també la
persecució oberta de qui per gelosia o altres debilitats humanes, la van considerar un
perillós èmul en el seu procés d'evolució doctrinària.
Tanmateix, el pas del temps ha permès anar llimant asprors, amb el resultat ideal de que
una organització, una Societat espiritual en grau sumum, va tenir el privilegi d'erigir-se
davant del món amb autèntica rellevància, producte del valor moral i intel·lectual del seus
membres.
És per això que Editorial Kier, S.A., com homenatge a tan esclarida personalitat, es
complau molt en convalidar amb el seu segell aquesta primera edició d'un llibre valuós per
la seva sinceritat, missatge i qualitat.
ELS EDITORS
L'Amor a la Veritat i la qualitat del Cavaller d'Orient que deixa patent vostra precedent
tasca maçònica, us ha fet mereixedor de posseir simbòlicament aquest grau filosòfic per
excel·lència, l'enteniment i aplicació del qual us proporcionarà oportunitats desconegudes
per qui es limiti a considerar-ho únicament en la seva forma exterior.
El seu caràcter innegablement místic i religiós -i així i tot i al mateix temps, perfectament
lògic i racional, doncs la religiositat que demostra no s'enganxa a la lletra, sinó que
procedeix de la vida, i és enterament aliena a tota forma de dogmatisme i a tota creença
arbitrària- l'ha fet parèixer i jutjar, per l'observació superficial, com quelcom aliè a la
fonamental essència del simbolisme i genuí esperit de l'Orde, mentre ans al contrari, quan
ho arribem a comprendre percebem que en cap altre grau maçònic troben aquestos, pot
ser, (amb) una expressió tan notable per la seva senzillesa, profunditat i valor operatiu.
Passa en aquest grau el mateix que amb el Cristianisme en la seva comparació amb les
demés religions: el seu estudi i coneixement superficial, especialment sota el punt de
vista que ens ho presenta el dogmatisme ortodox, amb la intransigència agnòstica de la
lletra que mata l'Esperit de la Veritat enterrant-lo en la seva forma exterior, des d'on
difícilment pot -com Hiram en la Maçoneria- reconèixer-se com vivent, i el fan fàcilment
rebutjar per aquells que aspiren a alliberar-se de tot vincle i de tot prejudici, en el seu
camí fins a la Veritat. Nogensmenys més endavant, quan arribin pels seus esforços a un
grau més profund de comprensió, percebent i venint en contacte interior amb la vida
oculta -mística i filosòfica- es convencen de que la revelació que constitueix l'essència
pura i genuïna del Cristianisme, sobrepassa en profunditat i en poder i valor actual a
totes les demés revelacions de la Veritat i de Vida Divina que ens donen testimoniatge els
segles i les creences encara avui espargides en el món: és veritablement un evangeli, la
Bona Nova, o sia la Paraula de la Veritat Alliberadora, el Verb que ha descendit com llum
entre els homes, però que aquests no van comprendre per estar els seus ulls encegats
per la vista material i les oïdes ensordides pels sorolls exteriors de la comprensió profana.
Com podria sense ella revificar-se els treballs maçònics?. No és cert, tal vegada, el que
ens conta història i profèticament la llegenda d'Hiram, que la dita paraula perduda hem de
cercar-la en el centre o Cambra del Mig de la Veritat Eterna?. No ha desaparegut i mort
aparentment l'Arquitecte Director de l'Obra, o sia la Paraula de la Veritat, que és llum
orientadora, per manca de les oïdes de la comprensió? . No regna conseqüentment el
desordre i la confusió en els treballs, haguent-se trencat les columnes i espargit els
instruments que han de servir-nos per la construcció?.
No és sobre aquesta mateixa pedra que va voler el Natzarè aixecar l'edifici simbòlic de la
seva ekklesia?. No de les esglésies que, com els soldats als peu de la Creu volgueren
dividir i sortejar les seves pertinences, sinó de l'Ekklesia verdadera, eterna i vivent que
continua oculta i inaccessible per a la intransigència dogmàtica -la roba exterior de la
veritat- en la que es realitza la veritable comunió de les ànimes unides interiorment en el
triple llaç de la Caritat, la Santedat i de la Gràcia, que neixen de la pràctica de la Virtut i
testifiquen el seu renaixement en el Crist individual.
La dita Ekklesia i la genuïna Antiga i Mística Fraternitat dels Rosacreus no són coses
diferents: el mateix pa de la Vida Eterna, de la Saviesa Divina de les Edats, i el mateix vi
de la Vida Elevada, Ennoblida i Regenerada per la Virtut, igualment es comparteixen la
una en l'altra. El mateix Crist és conegut realitzat i testimoniat en la primera com en la
segona, concebent-lo i donant-li a la llum l'ànima purificada per obra de l'Esperit Sant o
del Esperit de la Veritat; per tant l'un com l'altre es poden estrènyer la mà, i dir amb
Jesús: De cert de cert et dic que de el que sabem, parlem, i del que hem vist ,
testimoniem (Joan 3-11).
Aquest Manual té per objecte indicar-vos el Camí per fer la simbòlica investidura que heu
rebut del grau Rosa Creu, quelcom més efectiu, real i vivent, la realització interna de la
qual és precisament allò que únicament pot obrir-nos la porta de la mística ekklesia de la
Fraternitat, la connexió de la qual, amb la nostra Orde hem de veure en el Esbós Històric
que precedix l'estudi i la interpretació del simbolisme d'aquest grau. Us invitem a aquest
estudi en el mateix esperit fraternal del sopar simbòlic, en que els Rosacreus de tot el
món estan units en la comunió celestial del Cos del Crist Vivent, en el mig de tots i cada
un de nosaltres.
Així com el simbolisme d'aquest grau és aquell mateix que constituïx el fonament simbòlic
de totes les religions, i de la base, origen i deu d'elles -la qual s'ha anomenat Religió
Universal de la Veritat- així igualment la seva història s'enllaça amb aquella del
pensament religiós i de la filosofia (com van entendre aquest terme els pitagòrics,
platònics i humanistes) de tots els temps.
En cap altre grau la relació entre Maçoneria i Religió (Religio i Ars Structoria) apareix tan
clara. En els graus simbòlics o de San Joan (o sigui, precursors) nascuts de les antigues i
medievals corporacions d'obrers constructors de temples, la prohibició de discutir sobre
assumptes de política i de religió, i d'altra banda el respecte i tolerància de totes les
creences, així com l'esforç per a comprendre-les (per mitjà de la Lògica i de l'Enteniment
Espiritual que simbolitzen l'escaire i el compàs sobre el Llibre Sagrat de la Tradició)
aquesta relació és, en principi, simple amistat, que de vegades, per la incomprensió i el
fanatisme, s'ha tornat en oberta i violenta enemistat.
En els graus capitulars de perfecció, la relació es fa més íntima, per mitjà d'un esforç més
actiu per a cercar i tractar de comprendre la paraula perduda de la Veritat, que es tanca
en el propi Sancta Sanctorum de la Religió actual, i en la volta que oculta el sentit de les
tradicions i pràctiques anteriors. El Cavaller d'Orient, amo d'aquest secret que ho fa
príncep a Jerusalem, pot així treballar activament en la reconstrucció del Temple de la
Veritat, animat per l'esperança messiànica que ha de vivificar-lo, portant en una mà
l'espasa de la vigilància i en l'altra la paleta de l'argamassa unitiva: el Discerniment i la
Capacitat Sintètica que permeten aixecar l'edifici .
Però, amb el grau de Rosacreu es penetra més íntimament en el misteri i ministeri més
íntim de la Religió i es combrega en la mística presència de la Llum de la Vida, i de
l'Esperit de la Veritat: s'arriba, per tant, a conèixer i practicar l'essència de la religió, en
qualitat de deixebles del Crist Veritable -la rosa que ha florit en la Creu- i amb el mateix
dret de quins arribin o s'esforcin arribar a ELL per altra sendera.
Aquest fet testimonia o confirma per a alguns l'opinió de que el grau Rosacreu hagi estat
introduït a la Maçoneria pels jesuïtes. Tanmateix, a judici nostre, això pot ser verdader
solament quan donem a la paraula jesuïta la interpretació de la mateixa Flama -caminar,
viure,ser i morar en Jesús- independentment de tota relació amb la Societas fundada pel
noble Ignaci de Loyola.
Aquest Jesús (del hebraic Yehoshua, “Aquell que salva”) és nostre salvador individual, o
sia, nostra pròpia íntima realització del Principi Universal e Impersonal del Christós, del
que ha nascut la paraula cristià. Així doncs, Cristià no significa originalment “sectari,
gregari o deixeble d'un home anomenat Jesucrist” sinó aquell que íntimament ha realitzar
el Crist, o sia el Principi que en l'home transcendeix Ànima Intel·lectiva, la Imatge Divina
en l'home o Déu en nosaltres, el mateix daimon socràtic, o sia nostre propi Geni o In-
Geni inspirador, al que es refereix el coneixement de la lletra “G”, amb el que
En aquest sentit estem d'acord amb es paraules de Sant Agustí: “El que anomenem
Religió Cristiana va existir entre els antics i mai va deixar d'existir des d'el principi de la
raça humana, fins que Crist va prendre carn, quan la veritable religió ja existent es va
començar a anomenar cristianisme”.
Religió Cristiana no vol dir en principi altra cosa sinó aquell llaç espiritual que naturalment
s'estableix entre aquells que individualment han realitzat el Crist com Jesús o In-genium,
o sia Llum,Poder, Principi Salvador, Vencedor de l'error i la Il·lusió en totes les seves
formes, que és també el sentit de la lletra “G” i del iod dels Mestres Secrets. No es tracta
en altres paraules, de tenir, acceptar o professar determinada creença, sinó realitzar el
Christós per mitjà de la Gnosis, que és el veritable coneixement, i arribar amb Aquell a la
plenitut d'aquesta.
Aquesta religió és també catòlica, o sia universal, donat que és la Doctrina o Veritat
íntima o esotèrica, i l'esperit de totes: la paraula aparentment perduda en la forma
exterior, però que saben trobar els que aperceben i arriben a conèixer l'essència interior.
No pot haver cap altra veritable, ni pot haver en ella cisma ni cap mena de divisió, donat
que la Veritat és una i indivisible,i en la proporció que ens apropem a ella igualment ens
allunyem de totes les divisions.
Així s'ha d'entendre Religió Cristiana i Catòlica en relació a les inicials R-C també
corresponent a les inicials gregues XP de la paraula Christós, al significat de la qual,
tornarem en el seu moment.
CRISTIANISME I PAGANISME
Des d'aquest punt de vista interior, Cristianisme i Paganisme cessen de ser dos termes
que s'oposen exteriorment l'u a l'altre, i es fan els dos aspectes, respectivament esotèric i
exotèric de la mateixa i de qualsevol religió.
CRISTIANISME PRE-CRISTIÀ
El principi Crístic, la individual realització del qual, produïx aquella il·luminació espiritual
interna, igualment coneguda amb el nom de Consciència Còsmica, que dóna dret a dur
legítimament el nom de chrestà o cristià, és universal i ha existit sempre: de manera que
tots aquells que van rebre interiorment aquesta divina unció són rosacreus i veritables
cristians. La mateixa església va sentir la necessitat de posar entre els seus sants als
profetes i patriarques de la història i de la mitologia del poble d'Israel, que d'alguna
manera li han semblat tocats per la gràcia, i encara que no li hagi estat possible fer el
mateix, d'una manera oberta, amb aquells que van seguir diferents línies de tradició -i en
particular amb les grans figures del paganisme-, no obstant això, trobem en el santoral
molts noms i personificacions característiques d'origen pagà, al que deuen la seva elecció,
malgrat que se'ls hagi atribuït una significació distinta.
Així, a més dels dos Sant Joan que recorden al Jano bifront, hi ha un Sant Líbero, un Sant
Dionís i un Sant Vicent que recorden els misteris i les festes de Baco, un Sant Ermet que
recorda a Mercuri, una Santa Pal·làdia que recorda a Minerva, una Santa Flàvia que
recorda a Ceres, un Sant Apol·loni per Apol·lo i un Sant Elies per Helis. Tot l'Olimpi pagà, i
les seves respectives festivitats que cauen en les mateixa dates, poden trobar-se en una
veste cristiana en el santoral de l'Església. Però, no és precisament al transvestiment dels
déus i herois de l'antiguitat en divi christiani, per un procés natural d'adaptació a
l'ambient, al que volem aquí referir-nos.
El primer Joan -Joan el Baptista- pot ser considerat com la personificació al·legòrica de
tots els esforços dels profetes il·luminats i vidents anteriors a Jesús i que van donar
testimoni de la seva primera aparició. I més particularment de la Fraternitat Essènia, que
precisament residirà a prop del lloc en que es diu haver rebut Jesús el baptisme de Joan,
o sia, la iniciació dels homes que havien conegut la Gràcia i la van reconèixer en ell.
Els essenis -anomenats també isarim o “iniciats”, natzarens (1) o “apartats”, i en greg
Chrestanos- són en el petit món jueu una comunitat de caràcter semblant a les
pitagòriques i òrfiques que existien en aquells mateixos temps en Grècia i Anatòlia, a les
terapèutiques d'Egipte i Etiòpia ( en el sí de la qual va néixer l'església copta) i a les dels
budistes i gimnosofistes (brahamans) de l'Índia.
(1) Això no vol dir que Natzarens i Essenis siguin precisament el mateix, sinó que aquests van anar amb el nom
d'aquells. També els cristians foren anomenats Nartzarens o Natzareos i amb aquests nom són coneguts encara entre
els àrabs
Així com la puresa de la vida, en tots els seus detalls, la seva concepció de la Divinitat es
distingia de la concepció comú dels jueus, en quan consideraven a Déu com Amor i
objecte d'amor, més bé que com al ésser misteriós al qe hi ha témer i aplacar amb
sacrificis , sense cap diferència essencial en això, amb les costums, pràctiques i creences
anomenades paganes.
Aquest Déu d'Amor Benevolència, no és doncs diferent del Pare Celestial de Jesús, al que
precisa conèixer i adorar en Esperit i Veritat.
A diferència del Fariseisme, que al principi de la nostra era havia degenerat en pur
formalisme exterior, oblidant-se l'esperit sense el que la lletra de la Llei és morta, i
justificant així les expressions particularment violentes que contra aquell especialment
trobem en els Evangelis, els Essenis donaven més importància a l'esperit que ha la forma
de la Llei: cercaven la veritable santedat de la vida interna, més bé que no pas una
contrafacció exterior de la mateixa, i s'esforçaven a arribar directament a la comprensió
espiritual de la Veritat, en lloc de perdre's, com aquells en interminables i estèrils
discussions.
I havien desprès altres tres graus que podríem comparar als nostres de Fadrí, Mestre,
Mestre Perfecte (Proper, Membre efectiu, Ancià), amb la diferència que no eren
simplement simbòlics. Aprenien a guarí els malalts, i fins i tot, ressuscitar als morts,
guarint l'ànima, a la que li reconeixien la veritable malaltia, mitjançant la paraula, o sia,
per la virtut inherent a la pròpia realització espiritual.
EL MESTRE JESÚS
Arribem així a la figura central més important que ara ens ocupa i que ha emplenat de sí
tota una època; tot Occident després dels primers segles, la relació del qual, amb el grau
de Rosacreu, segons ara es coneix, difícilment podria negar-se.
Malgrat la seva grandesa, les dades històriques referides a la seva aparició són molt
incertes: tractarem doncs de ratificar-los el més sintèticament possible , d'acord amb el
La veritat és moltes vegades més sublim que les intervencions i ficcions més
meravelloses; i a més, el discerniment espiritual ens permet constantment reconèixer-la ,
també en allò relacionat amb la realitat dels successos històrics, donat que el nostre íntim
ésser espiritual no pot ser estrany a res del que ha passat en qualsevol temps i lloc, sobre
tot quan es tracti de coses de gran importància. Aquest mateix discerniment en fa veure
que no va ser sense encert l'elecció que va fer l'Església dels quatre Evangelis, entre la
multitud dels anomenats apòcrifs, doncs, molt poc hi ha en aquestos, en el que aquells
s'allunyin, que pugin comparar-se en bellesa i veritat, donat que el Bell segurament
acompanya el que és genuïnament Verdader.
Els que neguen realitat històrica , ja sigui a l'existència de Jesús, com als relats
miraculosos dels Evangelis, han d'inculpar d'això únicament a la seva ignorància i manca
de discerniment espiritual, del que no estiguin encara en condició d'explicar-los i
comprendre. Encara que estem enterament d'acord amb ells, sobre la necessitat de donar
al Cèsar -o sigui al paganisme vulgar i filosòfic- el que li pertany sobre l'adveniment del
Cristianisme, tenim en aquest fenomen de tal importància i transcendència, que la seva
explicació sense Jesús -i sense Jesús al igual Mestre i Taumaturg dels Evangelis- seria
confondre els efectes i adaptacions particulars amb la causa veritable i primera, i oblidar-
nos de la figura essencial i fonamental d'un quadre, del que es prenen en consideració i
s'analitzen el que és accessori.
Creiem que la més profunda reflexió i les investigacions que més encert es facin, ens
porten a la doble conclusió de que Jesús ha existit realment i que la seva vida no pot
haver estat diferent a com la relaten els quatre evangelis canònics, que a mes tanquen la
més profunda Doctrina Esotèrica , per a qui sàpiga interpretar-la amb l'escaire del Recte
Judici i amb la major obertura del compàs de la Comprensió.
DADES HISTÒRIQUES
L'any de naixement a de retardar-se a prop de set anys, per haver-se verificat tal succés
en els darrers (anys) d'Herodes el Gran (mort l'any 4 a. C.), havent passat desprès en
Egipte la seva primera infantesa, fins la mort del dit rei vassall dels romans. Quan a la
data de la seva mort pot molt bé haver estat el mateix any 33 (d.C) sent en aquest cas a
l'edat de 40 anys. Que Jesús arribés a aquesta madures apareix confirmat, també en el
passatge de Joan: Encara no tens 50 anys (Cap 8, v.57).
És probable que l'edat de 33 anys es referís a l'inici de la vida pública, abans que a la
duració de la seva existència de manera manifesta per a tots: la duració de set anys per
al seu ministeri i ensenyament públic ens sembla més raonable que la de tres anys al que
vol reduir la tradició ordinària.
Al baptisme va seguir un altre període de recolliment espiritual més solitari (el desert
simbòlic), que pogué igualment haver durat 40 dies, com altres tants mesos, en els quals
va aconseguir un més complet i perfecte domini de sí i, rebutjant les temptacions
materials, per mitjà del discerniment de la veritat espiritual del Ésser i de la Vida i de la
seva Divina Realitat, la plena i perfecta realització interna de la qual, el va preparar per
exercir la Missió en la que havia de manifestar l'íntim i vital coneixement de la seva
qualitat de fill de Déu.
ENSENYAMEN I MIRACLES
Joan, el deixeble estimat, fou probablement (un) entre aquells essenis que el van seguir
obertament en la seva vida pública. Com va tenir que dir a Pilats, mentre es preparava a
l'apoteosi que hauria de cloure la seva carrera, l'objecte d'aquesta fou donar testimoni de
la Veritat. Quina Veritat? Aquella veritat que els sentits i la ment esclava d'ells no poden
percebre: la veritat callada en el mig del soroll exterior, aquella que estima el silenci i que
en el silenci es revela a aquells que la cerquen amb el recolliment que per a això precisa.
La veritat que s'identifica amb Déu com esperit i realitat espiritual suprema -no “un
esperit” gran o petit, un Ell entre els Elohim, sinó l'Esperit, en Unitat, Universalitat i
Totalitat- del que tots hem nascut i en el que vivim, del que som fills, i que per tant és
nostre Pare veritable i real: “No anomeneu a ningú vostre pare sobre la terra, perquè un
és vostre Pare en els cels”, o sia, en el domini de la Realitat més elevada o Suprema.
La veritat de que som fills de Déu i per tant éssers espirituals, i que és el nostre deure i
privilegi tornar a ell (com el fill pròdig), en el nostre íntim reconeixement de la seva
realitat i paternitat, i recollir així l'herència que ens espera: la plenitud de la vida i del bé
que Ell és en nosaltres i per a nosaltres, i que es fa efectiva quan la reconeixem, cessant
d'agafar-nos i servir a la il·lusió material (el dimoni temptador).
La veritat que nostra vida és espiritual, encara que en mig de la seva materialitat aparent,
i que tots els nostres mals, dolències i afliccions radiquen en els errors o il·lusions
(pecats) dels que som esclaus -La Veritat que es coneix mitjançant de la Divina Paraula
(la inspiració interna) que la revela i el coneixement de la qual, ens fa lliures, doncs
manifesta exteriorment aquella perfecció espiritual ( el Regne dels Cels) que com única
realitat hem reconegut, amb l'ull sincer, en l'íntim del nostre cor.
Heus aquí el veritable Missatge de Jesús: la bona nova de la Veritat Espiritual que havia
d'alegrar i alliberar al món, esclau i oprimit pel domini de la Il·lusió Material, les tenebres
en mig de les quals vingué la Llum -la Llum Veritable- sense que aquelles la
reconeixeren. Dons solament ara, després de dinou segles, amb molt poques excepcions,
relativament aïllades i solitàries, comencem a entendre el Missatge Sublim del Mestre,
segons la dita Llum arriba a il·luminar nostres ments. A tots els que el van rebre els hi va
donar potestat de ser fills de Déu... el quals no són els seus engendrats de sang, ni de
voluntat de carn, ni de voluntat de baró, sinó de Déu. (Joan I-12, 13), o sia pel mateix
esperit que obra interiorment, i així regenera la vida interior i les seves manifestacions
exteriors.
Els anomenats signes o miracles que van acompanyar a aquesta revelació de la Veritat,
L'error, o sia l'actitud profana en relació amb els miracles, estreba en això: que es
consideren com alteracions de les lleis i del ordre natural, en lloc de simplement com
necessàries restauracions de la perfecció inherent en l'Orde Diví (la Realitat Espiritual o
Regne els Cels, la glòria del qual, es fa així manifesta), o sia, reconeixent els plans
perfectes del G.A., en lloc dels imperfectes que han estat produïts i es sostenen en virtut
dels errors i de les creences de l'home.
LA GRAN DEMOSTRACIÓ
Entre tots els fets i miracles de Jesús, com a demostració dels seus ensenyaments i de les
seves paraules, cap va tenir més importància i més ressonància, que aquell de la seva
realització de la immortalitat, de la vida espiritual; del domini de la manifestació material
-o Temple físic- a través de la mort aparent (i completa, des del punt de vista exterior)
d'aquesta.
En això es va distingir de totes les sectes i ensenyaments anteriors, incloses les que,
poden considerar-se com formes de cristianisme pre-cristià, representades i
personificades en Joan el Baptista, i que realment van obrir el camí al cristianisme dels
deixebles de Jesús -que no va poder ser exactament el mateix que el del seu Mestre- ho
van rebre i van facilitar la seva difusió: principalment les escoles pitagòric-platòniques, la
de Hillel entre els jueus, i les comunitats místiques paganes i jueves de les quals hem
parlat.
Tota l'ensenyament de Jesús es concentra en el Regne dels Cels, que cal trobar i buscar ja
no "per aquí o per allà" sinó dintre de nosaltres mateixos: "Ni diran: és aquí, o és allà;
perquè és aquí, el Regne de Déu dintre de vosaltres està" (Lluc, 17-21). És la perla
preciosa, per a obtenir la qual, el savi que la coneix ven tot el que posseïx, el tresor
amagat en el camp "el qual trobat, l'home amaga, i content per això va, i ven tot el que
té, i compra aquell camp" (Mateu, 13). És el gra de mostassa -el primer i senzill albiri de
la Veritat- que, quan sigui sembrat, creix en un arbre fort i ufanós; el llevat (de la
mateixa Veritat) que fa llevar tota la farina (la massa de la ment); i la seva sement quan
cau en bona terra no deixarà de donar fruits “qual a cent, qual a seixanta i qual a trenta”
Portar el meu jou sobre vosaltres, i apreneu de mi que sóc mans i humil de cor; i trobareu
descans per a vostres ànimes. Perquè el meu jou és fàcil i lleugera la meva càrrega. (Id
11), al contrari dels fariseus i doctors de la llei “que carregueu als homes amb càrregues
que no poden portar, més vosaltres ni encara amb un sol dit toqueu la càrrega” (Lluc 11-
46). Res doncs de les prescripcions i observacions minucioses del fariseisme decadent, de
les que el Talmut ha recollit, engrandint l'herència. Tota la Llei i els profetes es redueixen
a dos manaments: “Estimaràs doncs al Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la
teva ànima i amb tota la teva ment i amb totes les teves forces; aquest és el principal
manament. I el segon és semblant a ell: Estimaràs al teu proïsme com a tu mateix. No hi
ha altres manament majors que aquests”. (Marc, 12).
El Regne de Déu és la Divina Perfecció latent però inherent dintre de nostre propi ésser, el
conscient reconeixement del qual, és el principi atractiu i causa de la seva expressió o
manifestació exterior, d'acord amb la Llei i amb l'Ordre Diví, o sia, procedint de dins a
fora: és la vida per al mort, la salut perfecta per al malalt, la vista pel cec, l'oïda pel sord,
el lliure moviment pel paralític, la mondadura pel leprós, la saviesa pel ignorant, el judici
pel neci, la riquesa pel pobre, el pa pel famolenc, la pau pel afligit, la remissió pel deutor,
el perdó pel pecador, la llibertat per l'esclau i la satisfacció plena, completa i veritable de
tot just desitj.
Deixebles de Crist són aquells que es sotmeten al jou o disciplina del Fill de Déu o de
l'Ésser més elevat que s'ha reconegut interiorment -en el qual el nostre propi Pare
Celestial és qui se'ns revela i es complau, i no el testimoni i l'herència de la carn i de la
sang de nostra naturalesa humana.
Els deixebles de Jesús ho foren realment, en la mida que van saber reconèixer al Crist
vivent en ells mateixos i discernir-ho en el mateix Jesús, darrera de la seva personalitat
terrenal, comparativament il·lusòria com tota realitat exteriorment percebuda. Per això ell
hagué de dir (Joan, 16-7); Us és necessari que jo vagi, perquè si jo no anés, el
Consolador (el Diví Paràclit) no vindria a vosaltres. En la mida que els ulls solament es
fixen en l'aparença, o sia en la manifestació exterior, estan incapacitats per percebre i
reconèixer la Realitat Interior, que no cessa d'estar present, encara que alguna vegada (o
quasi sempre) ens falti reconèixer-la.
I això ens explica també com pogueren ser, i fer-se els propagandistes més fervents de la
Bona Nova de la Salvació, homes que com Pau, mai el van conèixer personalment, i per
aquesta raó els demés deixebles volgueren en un principi disputar-li aquest dret de
parlar en el nom de Jesús el Crist.
Els dotze (amb l'excepció de Judes) i el demés que reberen l'Esperit, formaren el primer
nucli de la nova Església, o del cos místic de Jesús, del que parla Sant Pau en les seves
epístoles als Corintis. El llevat del Regne fou àvidament acollit per totes les ànimes
disposades a rebre-la; i no solament entre els jueus, sinó també i especialment entre els
gentils, dons (encara que) els primers sí predominaren entre els iniciadors, foren
gradualment disminuint en nombre i importància segons creixé i s'espargí el Cristianisme.
El mateix Pau d'origen jueu i fariseu, com ell mateix ens ho diu (i estricte observant en la
primera part de la seva vida, i com a tal, també adversari i perseguidor dels primers
cristians a Jerusalem), cregué necessari en la seva predicació entre les poblacions
gregues de l'Àsia Menor i països propers, i també a Roma, dirigint-se primer als jueus, en
les sinagogues que s'havien establerts en els llocs principals; solament després, al ser
rebutjats per aquests, (va ser quan va) apropar-se als grecs o pagans.
D'hora va trobar entre aquests darrers un camp molt més obert, fèrtil i apropiat per rebre
les noves idees, que entre els primers, esclavitzats en l'estricta observança de la Llei i
que, en la seva majoria, al no acceptar a Jesús com Messies, es van tornar en el seus
perseguidors i l'ocasionaren les més grans molèsties. Amb això sorgí naturalment el
problema de l'observança de la llei jueva (inclosa la circumcisió) pels nous convertits
d'origen no jueu, tot això resultava un formidable perjudici per la propagació del Missatge
de Jesús -problema que Pau resolgué considerant que, en virtut del mateix sacrifici de
Jesús, la antiga llei estava abolida, i solament quedava facultativa la seva observança per
els jueus convertits, però no era necessària per als demés.
El seu conflicte sobre aquest punt amb el sants o pobres de Jerusalem, apareix molt clar
en les seves epístoles, però després, amb la intervenció de Pere, va haver l'acord de que
la circumcisió solament era necessària per als convertits que pertanyien a l'església de
Jerusalem. Pere continuà recolzant la circumcisió mentre va estar entre jueus i tolerant la
manca d'aquella entre els convertits pagans.
Si la tradició ens parla bastant de Pere i Pau com principals factors de la difusió del
cristianisme primitiu, molt poc sabem al contrari de Joan, que per cert no va tenir una
part menor amb la dita obra, encara que la seva activitat aparegui més secreta i
misteriosa. Se l'ha considerat alguna vegada com un jueu violent i fanàtic, i com el més
mans i fidel deixeble de Jesús, aquell que millor va saber comprendre i practicar la seva
doctrina. De tota manera es fa necessari aquí (com per a Joan el Baptista) distingir entre
la personalitat del deixeble i el seu caràcter simbòlic, donat que en ell, s'han representat
tos els iniciats i les comunitats místiques anteriors al cristianisme que l'acceptaren, i
tingueren així part en la seva definitiva formació (del cristianisme).
La costum de la lectura, a semblança del que feien els hebreus amb la Llei i els Profetes
en les seves sinagogues, s'hauria d'estendre's amb aquestes col·leccions privades de
dites i fets, en proporció a la falta d'exposició verbal de testimonis directes, als que també
reproduïen substituint-los. Així nasqueren els evangelis, obra col·lectiva dels primers
deixebles dels apòstols , en la que s'esforçaven en transmetre per escrit la bona nova de
a salvació de Jesús el Crist (eu' angélion).
El primer d'aquests escrits hagué de formar-se entre els hebreus, ja sigui en l'Església de
Jerusalem o entre els Essenis que havien acceptat el missatge de Jesús: d'aquest primer
Evangeli d'Orient, ha derivat (en un temps posterior segons la crítica històrica), el de
Mateu, en el que es dóna més importància a la genealogia de Jesús, seguint la línia del
seu pare Josep, descendent de David per Salomó i Roboam. També apareix aquí més clar
el propòsit de mostra en la vida de Jesús el acompliment de les diferents profecies
hebrees que es refereixen al Masíh o Mesia (l'ungit).
El de Joan sembla com el darrer també per la seva redacció, i és a la vegada més fidel pel
que es refereix a l'ordre dels esdeveniments, i el més profund pel seu ensenyament.
S'atribueix a l'homònim i deixeble (Joan el presbyers) de l'apòstol del qui porta el nom;
reflectint el seu misticisme, la part mes sana i fonamental de la tradició gnòstica. Es fa
procedir d'Efes, però per la seva relació amb les escoles d'Alexandria que li van donar més
importància i l'adaptaren, també por anomenar-se Evangeli del Sud.
GNOSTICISME NEOPLATONISME
Encara que en un principi hagué una recíproca desconfiança e incomprensió, entre els
deixebles del Natzarè i els de Plató, per la pobresa d'esperit que semblava regnar entre
els primers, en contraposició de la riquesa intel·lectual i desdenyosa de molts entre el
segons, l'afinitat espiritual entre els dos moviments, va saber revelar-se a les ments més
obertes i elevades en aquests dos camps, que així es van influenciar recíprocament.
Aquest intercanvi ja havia tingut principi, en part,amb la versió grega de la Bíblia hebrea
(el Pentateuc), i després amb els escrits de Filó, con temporani de Jesús i dels seus
primers deixebles, qui va posar tot el seu interès en fer veure als grecs de llavors, la
racionalitat i acceptabilitat de la religió hebrea, mentre per altra banda, el seu punt de
vista és evidentment influenciat per la mateixa filosofia hel·lena.
Veritablement, el Cristianisme tot just nat, fou portat, com l'Evangeli de Mateu i altres
apòcrifs l'expliquen (en relació a) Jesús, a Egipte, a on va tenir el seu bressol i passà la
primera infantessa. No fou aquest, simbòlicament, el deixeble amat de Jesús, així com la
Comunitat Essènia representa al Baptista precursor? Com altres ho han dit, Egipte passà
del il·luminisme pagà al il·luminisme cristià, i no ha d'estranyar-nos que hagué una fusió
tan íntima entre els dos i una barreja tan complexa de tradicions dels més diferents
orígens -de Grècia, Egipte i Judea, de Síria, Caldea, Fenícia, Pèrsia i fins i tot Índia- que
no tots els seus productes i escoles, que es van anomenar gnòstics, van ser igualment
doctrines sanes i desitjables.
Les elaborades teogonies dels eons i altres moltes complexitats doctrinàries que es
revelaven després de moltes proves en els anomenats misteris, entre els quals els Pistis
Sophia (o Fidel Saviesa) ens dóna un assaig, entre els millors. El docentisme i altres
doctrines que especialment es presten a ser mal enteses, estaven sens dubte, molt lluny
de la profunda i sublim senzillesa de l'Evangeli del Regne que constitueix l'essència del
Cristianisme de Jesús; com igualment ho estaven el genuí ensenyament de Pitàgores i
Plató, verdaders cristians, del paganisme hel·lènic.
MISTERIS CRISTIANS
Per tant, no ha de ser confosa la gnosis veritable -de la qual els productes mes bells han
estat conservats entre els llibres canònics del Nou Testament- amb les exageracions que
reberen el mateix nom, sense ser productes genuïns de la inspiració del Crist,
interiorment reconegut i realitzat.
Però l'ànima ha de ser pura -pura igualment del error i del pecat, dos aspectes d'una
mateixa cosa, desviacions del Camí Recte de la Veritat i de la Vida- o sia, lliure i de
bones costums en el llenguatge que ens és familiar. D'aquí la necessitat d'una prèvia
catarsis (purificació), com preliminar indispensable per aconseguir la Gnosis veritable, que
és revelació interna i consciència de la Veritat, que sola, ens lliura o salva en definitiva de
l'error i del pecat i de les conseqüències d'aquestos (malalties, patiments i misèries de
l'ànima i del cos).
Aquesta és l'essència de Gnosis veritable i dels veritables Misteris Cristians dels que Pau i
Joan han de ser considerats fundadors, o si més no, inspiradors. Les paraules perfectes
(Deleioi), espirituals (Pneumatikoi) i Misteris de Deu, que el primer fa servir adreçant-se
als Corintis, i moltes altres expressions, són tècniques dels Misteris i havien de ser
conegudes i enteses pels oients. Igualment als Gàlates diu (3-1): “Oh Gàlates insensats...
davant els ulls dels qual, ha estat representat Jesucrist com crucificat en vosaltres”.
Referint-se a les seves pròpies experiències místiques, diu també (II Cor.2) “Conec a un
home en Crist... que fou arrabassat al Paradís, a on escoltà paraules secretes que l'home
no pot dir”.
Aquesta darrera no consisteix simplement en la fe (pistis), sinó que cal arribar a l'estat de
gnosis individual, sense la qual no pot un realment parlar de saviesa, segons la mateixa
expressió de Pau (I Cor.2-6).
“CATOLICISME”
A mida que s'anava difonent entre els demés pobles especialment entre els de la
civilització grec-romana, s'allunyava sempre més el Cristianisme de la Llei i la observança
judaica, en el mig de la qual, havia aparegut com la més elevada i sublim realització de
l'esperança messiànica, i la sublimitat i elevació de la qual, li va impedir ser acceptat pel
judaisme ortodox.
De la mateixa manera que la primera comunitat dels seus deixebles formaren l'Església
Jerosolimitana o de la circumcisió, hagués pogut molt bé classificar-se com una simple
secta jueva, així també les primeres comunitats que es van formar en els centres més
cultes dels demés països no van poder prescindir de les idees i dels hàbits mentals de
aquelles poblacions, adaptant-se a la forma religiosa que es preparava a rebre-la -com
una matriu fecundada per aquesta idea vital del Missatge del Mestre- essent l'esmentada
adaptació assimilativa proporcionalment major, segons anava difonent-se i vulgaritzant-se
l'ensenyament apostòlic. Així havia el Cristianisme de rebre la doble herència del Pare -o
sia, el Missatge Espiritual, que és l'Evangeli de la Salvació- i de la Mare, o sia, la forma
mentis i les costums i pràctiques religioses de l'ambient que havia de rebre'l.
Exemples aïllats d'aquesta adaptació foren totes aquelles que desprès s'anomenaren
heretgies, per el fet que es diferenciaven massa de les costums de la majoria que
formaven la regla ortodoxa, com el maniqueisme influenciat pel dualisme persa, el
montanisme i altres sectes orientals, per causa de les costums i creences locals. En el
curs del temps també reberen el nom d'heretges els ebionites descendents d'aquella
Església jerosolimitana-farisaica, que primer s'havien arrogat l'ortodòxia, discutint-le a
Pau el títol d'apòstol i el dret de predicar en nom de Jesús.
Les encarnacions, passions, morts i apoteosis dels déus eren molt conegudes en el món
pagà, formant l'argument fonamental de tots els misteris sense excepció (d'elles ha
derivat entre altres la Llegenda del Tercer Grau), i és natural que el Crist prengués el lloc
d'Horus, o de l'ànima humana que es osiridifica, d'Orfeu i de Dionís igualment de Mitra, de
Adonis i Tammuz. Sent aquesta idea catòlica veritablement admirable i formosa en la seva
concepció original.
Quan al Déu U en tres persones, és una concepció que hagué d'aparèixer precisament en
Egipte en la seva forma occidental més pura, com síntesi teogònica -anàloga al trimurti
indú- sent tots els altre déus (a semblança dels elhoim o alahim semítics) simplement
poders o manifestacions (àngels i arcàngels, integrants dels exercits que acompanyaven a
Jehovà) d'aquest Déu U i Tri Ammon-Ra o Serapis, que apareix igualment com el Pare, el
Fill i l'Esperit Sant.
EL CULTE SOLAR
Així com el dogma cristià, oficialment acceptat per l'Església, és la síntesi purificadora de
la filosofia i del dogma pagà, el mateix ha dir-se del simbolisme i de la litúrgia que
constitueixen el culte com accessori indispensable i part integrant de la religió apostòlica i
romana.
Totes les cerimònies que foren tot seguit adoptades per l'Església eren estranyes als
primers cristians, encara es burlaven d'elles, veient-les entre els pagans, i gradualment
penetraren en el sacerdoci, substituint la senzillesa característiques dels temps
apostòlics , segons la religió anava passant de l'estat de secta perillosa pel benestar i
l'orde establert ( i com a tal, oculta i perseguida), al culte oficialment reconegut, que
anava a reemplaçar en les seves mateixes basíliques al paganisme declinant.
Donat que les confraries de Dionís, de Mitra, de Venus, de Isis, etc. celebraven a la mitja
nit del 24 de desembre la nativitat divina, que constituïa el dia del sol novus dels romans,
i (que) els cristians també participaven en aquestes festes i alegries, aquest mateix dia
fou celebrat com el dia natalis de Jesús.
El mateix succeí amb la Pasqua, que correspon a l'equinocci de primavera, quan ingressa
el Sol en Aries (el signe de Agni i el Agnus Dei o Anyell de Déu), i es celebra sota
diferents noms la passió -pasqua o passatge - mort i resurrecció de Nostre Senyor
(Dominus Nostrus), el Sol Invicte, nicator o vencedor dels mesos hivernals, representats
simbòlicament amb el dol de tres dies. Llavors s'encenia el foc sagrat, precisament com
avui s'acostuma en el ritual romà.
No podien objectar els cristians a la dedicatòria pagana Deo Optimo Maximo Sacrum, que
fou igualment adoptada i conservada. Quan al die solis fou canviat simplement en dies
domenica, i anàlogament el dies saturni es convertí en sabbata (o sia el seté) , en obsequi
a les costums i tradicions jueves; en els altres s'ha conservat la setmana pagana, que
apareix integralment amb els idiomes nòrdics. En aquests darrers països la religió romana
mai pogué fer rels profundes, pel simple fet que tampoc havien acceptat íntegrament
(2) A propòsit de la Diana d'Efes és instructiu conèixer que aquells mateixos obrers que fabricaven les estatuetes de
plata de les deesses, i que s'havien revoltat quan la predicació de Pau, s'alegraren tres segles després, al proclamar
els concil·lis que la Verge Maria seria venerada com Mare de Déu.
En conjunt, la religió pagana fou veritablement regenerada pel místic llevat del Missatge
de Jesús, el Logos de qual, encarnant-se en ell, no podia deixar de transmutar-la,
purificant-la i elevant-la. Doncs si hem de donar al Cèsar ( o sia al paganisme de l'època)
el que li pertany en el desenvolupament i progrés del Cristianisme, no hem d'oblidar de
donar a Déu igualment el que és seu: al Esperit del Crist que ha estat el vi vivent,
decantat en aquell receptacle i que l'ha fet el seu Temple, el seu Cos, i la seva Sang.
És innegable que el mite solar ha trobat en el Cristianisme una expressió renovada i més
conforme a l'època actual, assimilant-se i reproduint les antigues costums vèdiques el
parsisme renovat en els Misteris de Mitra, i el més pur d'els costums semítiques,
hel·lèniques, egípcies i romanes, vibrant en una octava més elevada i servint així de
passatge i preparació per la seva nova vinguda, en la futura Nova Dispensació de la
Veritat.
L'ESGLÉSIA VIVENT
Hem vist de manera breu les tres etapes fonamentals del desenvolupament del
Cristianisme: El seu naixement a Jerusalem, a l'ombra del judaisme; el naixement del
dogma catòlic en Alexandria en el connubi dels Misteris Egipcis amb la filosofia hel·lena;
finalment el de l'església romana en la ciutat del Cèsars, vencent al sacerdoci pagà
assimilant els seus ritus i autoritat, i com a tal, substituint al pontificat d'aquell. Ara ens
queda per dir quelcom sobre la vida espiritual animadora d'aquest organisme, i sobre la
presència del Crist Verdader en la seva Església.
La paganització del cristianisme en les seves dues fases successives que el van fer catòlic
en un primer temps, i després romà, amb la seva sempre més completa substitució del
culte dels déus, fou naturalment una obra gradual. Quan Constantí publicà en Nicomedia
(311) el seu primer edicte de tolerància, reconeixent legalment l'existència de dita religió,
començà entre Hel·lenisme i Cristianisme un període d'equilibri relativament pacífic, però
naturalment inestable.
Aquesta tolerància era llavors el més desitjable de les dues bandes, també quan el mateix
emperador va fer inclinar a una banda la balança, amb el major recolzament i preferència
mostrada en vers als prosèlits de la nova religió, que per la seva part feren tot esforç per
complaure'l i sostenir-lo. Però els dos poders espirituals no podien seguir vivent
tranquil·lament l'un al costat de l'altre, quan ambdós aspiraven al domini públic i
universal, com a única religió reconeguda i sostinguda per l'Estat.
Sota els fills d'aquest emperador, que havia sabut refer en profit propi la unitat de
l'imperi, començà la persecució del paganisme, i això es va fer per tots els mitjans, amb
els estímuls dels pares de l'Església que volien violentament desarrelar de la terra als que
seguien sacrificat als déus. Aquest fanatisme, tan poc cristià, hauria d'arribar a extrems
com aquell que es verificà en Alexandria, un segle després d'aquest edicte de Tolerància,
sobre la persona de la virtuosa Hipatia, culpable de pertànyer en la seva ànima a la religió
de Pitàgores i Plató, tan brutalment sacrificada per instigació de monjos ignorants.
Les persecucions de que es va fer culpable aquella Roma, tan tolerat en matèria de
religió, en contra dels cristians, encara sota emperadors tan bons i pius com Antoní i
Marco Aureli, no tingué altra raó del fet que se'ls considerava enemics públics, adversaris
decidits de l'orde establert, tal com els anarquistes de l'època contemporània, el triomf
La temptativa de Julià, encara que destinada a fracassar, no deixà de ser noble i elevada.
A diferència de Constantí, que sembla haver cercat el recolzament del més fort, en el seu
propi profit personal, aquest enamorat de l'hel·lenisme va voler seguir les petjades dels
emperadors filòsofs que l'havien precedir, procurant únicament pel bé de 'Estat del que
volia restaurar les bases dels seus valors espirituals. Veritable cristià del paganisme
declinant cregué erròniament que el foment i el control de l'Estat sobre l'educació seria
suficient per fer reviure la virtut romana decaiguda; però aquella mateixa decadència de
l'antic esperit, que havia estat la condició negativa més favorable al triomf de la religió
cristiana, no consentia la seva reintegració per mitjans exteriors: homes i temps havien
canviat i la Roda del Temps no pot anar en darrera.
Els deus havien mort realment en el cor dels homes: encara que rehabilitats per un nou
emperador, que havia manat obrir novament es temples tancats per ordre del seu oncle
Constanci, el cristianisme, encara dividit, s'havia fet massa fort i intransigent per a
permetre a l'hel·lenisme el subsistir, encara que fos amb iguals drets. Solament després
de mil anys podrien els mateixos déus renéixer lliurement en el món cristià.
El barbar Alaric, amb l'incendi del temple d'Eleusis, i l'emperador Justinià amb la seva
persecució dels filòsofs i el misteris pagans, li van donar el cop de gràcia.
CAIGUDA DE ROMA
El vell món estava morint-se i un món nou es preparava per nàixer sobre la ruïna
d'aquell: els antics valors espirituals queien en l'oblit i en la superstició, per que nous
valors pogueren reconèixer-se apreciar-se i realitzar-se. La vella llei -jueva i romana-
havia de cedir el seu lloc a la nova llei de l'Evangeli de la Lliberat, en la lenta i segura
comprensió dels segles.
Una nova raça, relativament nena, i per tant bàrbara -en comparació amb l'ecumenisme
mediterrani, al qui havia estat estranya fins llavors- havia de descendir de l'Orient i del
Nord cap l'Occident i el Migdia, fent-se l'ama i senyora, amb la seva imposant massa, de
tota Europa i fins i tot de l'Àfrica Septentrional, per aplicar el jou de la seva violència
instintiva i aguerrida, i rebre a canvi el de la Llei i la Civilització, acabant per inserir-se i
fusionar-se amb la raça vella, enfonsant-se com la neu en aquella.
El nucli principal d'aquesta raça estava formada per pobles anomenats col·lectivament
com germànics (paraula que sembla significar simplement guerrers), o godes, referint-se
aquest darrer terme al nom que donaven a les seves divinitats. Pertanyien a la mateixa
Raça Mare ària, que s'havia format i havia dominat en temps prehistòrics en els grans
espais del Nord d'Àsia -llavors geogràficament una mica diferent d'ara- i de la qual havia
emanat anteriorment, en onades successives, els hindús, els pobles irànics, hel·lènics,
itàlics i celtes. S'havien establert, en temps dels romans en la part septentrional d'Europa
(entre el Mar Negre, el Bàltic i el del Nord), conservant la seva independència, i formant
(en el segle IV) un gran Imperi o Confederació.
Al ser atacats els godes, al Orient, pels huns -poble mongòlic aparegut llavors a les
riberes del Volga, dels que els hongaresos es consideren descendents- i en part
arrossegats pel moviment de la massa imponent d'estos, que pareixia haver vingut com
Els visigodes (godes de l'Oest) descendeixen primer, i comandats per Alaric arriben a
Roma (410), saquejant-la, per després establir-se de forma duradora en França del Sud-
oest i en Espanya; els segueixen el vàndals i els alans que passen igualment per Espanya
i després es fixen en el domini de l'antiga Cartago, des d'on fan una violenta incursió en
Roma saquejant-la metòdicament. Després els Ostrogodes (godes de l'Orient), havent-se
lliurat dels huns, descendeixen (488) a Itàlia comandats per Teodoric el Gran, i
s'estableixen en el país, traient-se de sobre a Odeacre, que a la seva volta, havia deposat
a Ròmul Augústul, en l'any de Roma 1228.
Una aliança entre els godes de l'Est i de l'Oest els restablir pel seu profit l'Imperi
d'Occident. Es consideren continuadors de Roma, i per tant, es cristianitzen i romanitzen.
Al mateix temps el Francs, conduits pel seu rei Chlofwig, Clovis, o Clodoveu (d'on ve el
nom Lluïs) es fan els amos de Gàl·lia, a la que donen el seu nom, i els anglos i el saxons,
ocupen la Gran Bretanya, que des de llavors s'ha anomenat Ànglia o Anglaterra.
Finalment la gran massa dels pobles anomenats eslaus s'estableixen en Europa Oriental
( en les regions ocupades anteriorment pels Ostrogodes), descendent al Sud de la
península Balcànica, fins ben a prop de Constantinoble. D'aquesta manera l'Europa
Moderna comença a existir i una nova civilització es prepara a nàixer en aquesta nova
comunitat de pobles.
Aquests pobles, anomenats bàrbars pel fet d'haver estat fins llavors estrangers per a la
civilització ecumènica mediterrània, cessaren de ser-ho precisament en quan van prendre
part d'aquesta, heretant-la i ampliant-la.
Els bàrbars es convertiren en triple sentit: històric per la seva agrupació i concentració al
voltant del focus espiritual de Roma; religiós, en quan passaren del seu originari
paganisme ari al cristianisme romanitzat més o menys completament; racial i civil, en
quan al descendir cap al sud, cessaren de ser pobles germànics i es feren romans.
En l'esforç poderós de digestió i assimilació de la nova sang i de les noves ànimes, a més
que per l'obra de destrucció a la que es va veure contínuament exposat, gran part de la
que havia estat la civilització de llavors -la filosofia, les lletres i les arts- no pogué menys
que obscurir-se i desaparèixer , així com ho havien fet els déus, com valors espirituals
que les inspiraven i sostenien. A tal destrucció la mateixa Església romana no podia deixar
de contribuir conscientment, perquè precisament en la Cultura Pagana i en l'humanisme
filosòfic havia tingut anteriorment els seus majors adversaris; tenint com objectiu
substituir enterament a totes les tradicions del passat, havia de veure la dita destrucció
amb certa alegria, com obra de la Providència Divina. Així veiem més d'una volta als
Pares de l'Església complaure's amb els bàrbars, atenuar (davant dels altres) les seves
violències, exaltar el que tenien de bo, i fins i tot directament invita'ls, com ho va fer Sant
Agustí amb els Vàndals.
En altres parts les conversions dels bàrbars no foren precisament d'acord amb el Canon
ortodox de Roma, com s'havia fixat sota Constantí en l'anomenat símbol de Nicea; vàries
anomenades heretgies, especialment la d'Arri (en relació a la naturalesa divina i humana
de Jesús), foren acceptades amb la mateixa bona fe en que altres ho havien fet amb el
catolicisme romà. Estes diferencies amb l'Església de Roma, perfectament naturals per a
tots aquells pobles que no havien aconseguit integrar-se en l'òrbita de l'antiga civilització
romana, foren des de llavors el germen del futur protestantisme.
Especial importància mereix Irlanda com un dels primers i més actius centres de
cristianització i de civilització cristiana. Aquesta illa cèltica havia conservat la seva
independència al temps de la conquesta romana, i segons la tradició rebé l'Evangeli de
Sant Patrici, originari de Bretanya i en relació directa amb l'Església d'Efes. D'aquesta
terra sorgiren missioners fervorosos que evangelitzaren al seu torn a Escòcia, gran part
d'Anglaterra i els mateixos godes d'Alemanya. El grau de Mestre Irlandès al que ens hem
referit en el Manual anterior, així com altres tradicions maçòniques, recorda a l'antiga
Erin, o terra dels iris (noms germans d'ari i iran), com un important centre cultural i
espiritual de primer període post-romà, Un irlandès, Scotus Erigena (3) fou també uns
dels primers en elevar oberta protesta contra el dogma pagà de l'infern, que l'Església
volia imposar com article de fe, predicant en el seu lloc la salvació final de tothom .
MONASTICISME CRISTIÀ
Un dels fenòmens més interessants per a la història de la cultura, el mateix que per a la
religió, ha estat el monasticisme que dintre de l'Església Cristiana començà a afirmar-se
en Occident, així com en Orient, en on sempre existí molt anteriorment a l'aparició de
Jesús. Tothom sap, per exemple, que en el Budisme aquest fenomen no ha tingut la
importància menor que en el Cristianisme.
La primera orde cristiana es considera que fou fundada per Sant Antoni en Egipte, al final
del segle III, sent el seu objecte escapar del món per fugir de les seves temptacions i
perills. Però aquests monjos ignorants, vestits de negre, no són més que una degeneració
d'aquelles comunitats místiques que existien anteriorment, i que ens descriu Filòstrat i
Filó el Jueu. Sant Agustí organitzà un segle després, igualment en Àfrica, comunitats
semblants per a dones.
En Occident la primera orde important, especialment des d'el punt de vista cultural, fou la
fundada en temps dels godes, en la primera mitat del segle VI, en Montecassino, per Sant
Benet. Ingressant en l'orde amb els tres vots de pobresa, castedat i obediència, els
benedictins es dedicaven al treball intel·lectual i manual, així com a la pregària i a la
penitència. Aquests monestirs es feren celebres com escoles i centres culturals, i a ells en
gran part els hi devem la conservació de tot el que ens queda dels llibres i la cultura
hel·lènica i romana.
(3) Al mateix Scotus Erigena li devem aquesta esplèndida expressió:”Una cosa té real existència si és BONA, i la seva
excel·lència és la mida de la seva realitat.
Això ens diu en altres paraules, que la Fraternitat dels Rosacreus - a la qual ens referirem
a les pàgines següents- passà la seva infantesa, pel que es refereix a la seva obra, en la
nova civilització d'Occident, oculta en el misticisme conventual, a on va créixer fins que no
fora l'hora i l'edat per manifestar-se obertament, com ho va fer després. El nombre 5 fa
també referència a la raça ària i a la sub-raça germànica, el que a més indica
obertament , la nacionalitat de C.R.
A més de ser homes cultes, lletrats, filòsofs, teòlegs i predicadors, fins i tot músics i
arquitectes (no foren estranys a la formació de les guildes dels constructors dels
temples), també foren tinguts en fama de gràcia i sanitat, donat que l'orde compte amb
milers de sants (a prop de la quarta part del total dels que foren canonitzats per
l'església).
EL ISLAMISME
Em aquest moment és quan neix en Orient el islamisme, una de les religions més
discutides i que així i tot, ha tingut una gran importància en la història i no menys en la
civilització.
Ell considera doncs a Abraham (o Ibrahim) com el més gran profeta dels temps passats, i
igualment a sí mateix com el més gran (l'enviat per excel·lència: Rasul' Allah) i darrer
profeta. Posa a aquell, en una visió simbòlica, en el setè cel, seguint-li en importància
decreixent , en els més baixos: Moisès, Aaron, Enoc, Josep, Jesús i Joan. En la mateixa
visió, quan es troba a Jerusalem amb Abraham, Moisès i Jesús, al escollir entre tres gots,
respectivament d'aigua, de vi i de llet, i al escoltar la veu que diu “Si pren l'aigua s'ofega
La llet es doncs la beguda que alimenta fa créixer i conserva la salut, i aquella que més
convé a la infantessa de la humanitat i del enteniment espiritual, representant
l'ensenyament més senzill i unitari, que s'allunya igualment de tot excés de prohibicions i
manaments negatius (l'aigua de Moisès), com les abstrusitats teològiques, complicacions
doctrinàries i exaltacions místiques (el vi de Jesús), que fan la religió inaccessible per a
qui no la comprenen.
A aquests dogmes -la unitat de Déu al que no se li ha donar cap company, i la legitimitat
dels seu enviat Mahoma- s'uneix com tercer: L'home és de Déu i a ell ha de tornar, que
així i tot , s'ha complicat amb la creença en el judici final i la conseqüent amenaça de
l'infern, al que està d'avant mà condemnat tot infidel (amb relació a l'Islam), i del que
amb absoluta seguretat pot salvar-se únicament el que mor per el triomf de la veritable
fe (l'ensenyada pel profeta d'Allah.
La mateixa paraula Islam ve del verb àrab salima “estar sa i estalvi” , sent equivalent de
salut o salvació, havent després agafat el significat secundari d'obediència, submissió. Per
tant el muslime és el salvat pel fet de ser obedient mans i sumís als preceptes i la
disciplina de l'Islam, segons ha estat ensenyada i predicada pel enviat de Déu, de l'únic
verdader Déu.
En aquesta disciplina, que no és per cert lleugera, encara que senzilla, estigué la força
del moviment islàmic, organitzant a un poble naturalment disciplinat, ajuntant i encausant
les seves energies -fins llavors subdividides i tancades en les tribus- i fent d'aquell un
dels poders expansius més formidables (per la seva mateixa impersonalitat) que s'hagin
vist en la història.
En els primers anys de la seva predicació els seus deixebles no foren masses, donat que
pocs li prestaven fe en a seva mateixa ciutat i tribu (koreishita). Li fou propícia l'aliança
que posteriorment contragué amb la tribu de la propera Yathrib (o Medina) que l'acollí a
l'any 622, acabant per reconèixer-ho com profeta i sobirà.
El seguiren com califes (successors) els seus primers deixebles: Abu Bekr, Omar, Othman,
Alí, portant la seva empenta al Nord, en Media, en Pèrsia i Turkestàn, i a l'Occident en
Síria i Egipte, per després ensenyorir-se de total l'Àfrica Septentrional i successivament
(al principi del segle VIII) passant a la península ibèrica i a França del Sud, mentre els
seus navilis corrien com amos des de l'Atlàntic a l'arxipèlag maltès.
En França no van durar gaire, però en Espanya la seva dominació de quasi vuit segles, no
tingué menor importància, que les anteriors conquestes romana i visigoda, com ho proven
per exemple. Els més de dos mil vocables àrabs que han quedat en l'idioma castellà. Que
ha succeït amb aquests àrabs invasors que s'establiren com amos des de l'Atlàntic fins a
la Índia i l'Àsia Central? El mateix, evidentment, que amb els bàrbars invasors que
descendiren del Nord i de l'Orient sobre el domini de la civilització grec-romana: totes
aquestes ones humanes s'han fos per complet en les races conquerides, donat que el
tipus pròpiament àrab, solament romangué de manera que es pot reconèixer en l'Àfrica
Septentrional.
Tampoc el domini de l'Imperi Islàmic ha romàs massa tems entre els àrabs: ja que en
Bagdad comença la influència persa i després els turcs i els mongols són els que prendrà
el domini. Despertat per Mahoma, el dit poble s'aixeca per conquerir el món amb l'ardor
d'una fe que el porta molt a prop del seu objectiu, per després ser ell mateix absorbit,
quedant les seves residus en el seu país originari en un estat molt semblant a l'anterior.
Encara la senzillesa de la religió islàmica, que en els fons conserva el mateix santuari de
la Meca, anterior a Mahoma, després d'haver-li tret els ídols, no pot propagar-se sense
modificar-se sensiblement: al costat de la sunna o tradició ortodoxa dels deixebles del
profeta, creixen i prosperen sectes i divisions en les que es presenten en forma nova les
creences anteriors que s'havien cregut desarrelades violentament. Així veiem en Pèrsia
triomfar definitivament la forma shiista que dóna a Alí i els seus dos fills -Hosein i
Hasàn- una importància igual o superior a la de Mahoma, fins a considera'ls com
encarnacions divines. Igualment la festa més important, és l'antiga, primitivament
celebrada en honor de Ormutz i Mitra, al principi de l'any solar (l'ingrés del Sol en Àries),
d'acord amb el calendari antic, independentment del calendari lunar que regula les festes
pròpiament islàmiques.
CIVILITZACIÓ ISLÀMICA
No es pot negar tanmateix, que la teocràcia imperialista de la nova religió -en la que
l'Estat i l'Església s'identificaven per tenir el mateix cap i les mateixes lleis, el compliment
de les quals, era obligació civil i deure religiós- fou molt favorable al progrés de la cultura
i el desenvolupament de les ciències, de les arts i de la literatura.
Mahoma animava als seus fidels a l'estudi i a la possessió de la ciència: Treballa sobre la
terra per adquirir la ciència i els bens terrenals -diu l'Alcorà- com si haguessis de viure
eternament, i regula les teves accions en vista de la vida futura com si haguessis de morir
demà. Consell molt savi que pot adaptar-se a totes les religions i a totes les creences; i és
indiscutible que per a molts pobles l'islamisme fou acollit com alliberació i constituí una
era de llum i progrés.
Així penetraren en aquesta llera, àvids de nous coneixements (com el nen la intel·ligència
del qual es desperta), les relíquies i la cultura hel·lènica de l'Àsia Menor , les del judaisme
i del Cristianisme que tenien els seus centres principals en Síria i Egipte , les de Pèrsia i la
de l'Antiga Babilònia per el costat del Nord-est. En la mateixa Pèrsia havien fugit poc
abans, (havent estat) rebuts i protegits per el rei Cosroe Anursvan, els mestres de Grècia
quan l'Emperador Justinià publicà el seu edicte en contra de la cultura clàssica. D'aquesta
font, com igualment per mitjà de les traduccions síries que havien fet els cristians
nestorians i (que) conservaven en els seus convents, reberen i aprofitaren els àrabs
molts manuscrits grecs, especialment les obres de Plató, Aristòtil i Ptolomeu.
Tot fou religiosament buscat i traduït a l'àrab, i hagué Califes, com El Ma'ún, que pagaren
a pes d'or aquestes traduccions; ell mateix exigí, en el tractat de pau amb l'emperador
bizantí, la consignació d'una biblioteca sencera de Constantinoble, fundant en Bagdad una
Casa de la Ciència amb biblioteca i observatori astronòmic. Altres centres culturals
d'importància foren, a més e l'acadèmia grec-persa de Gondeshapur, Damasc i El Caire,
Samarcanda, i en Occident Granada, Còrdova, Sevilla i el Magaló en França del Sud.
No es limitaren els àrabs a recollir passivament, sinó que feren fructificar i desenvolupar
els nous esdeveniments així adquirits, especialment en el camp de la medicina i de les
ciències naturals, de la geografia, de l'astronomia, de l'astrologia i de les matemàtiques;
les xifres anomenades aràbigues (encara que d'origen hindú), i l'àlgebra, són exemples
del que els deu la cultura occidental posterior, que hagué que cercar precisament entre
ells també allò que havien perdut o oblidat.
LES CREUADES
Entre l'Orient i el Sud islàmic i l'Occident i Nord cristià, s'havia format, a principis del
segon mil·lenni de la nostra era una espècie d'equilibri, però molt inestable, doncs
d'ambdós costats continuava el ferment i desitj d'expansió. La població creixia ràpidament
en tota Europa, dominada pel règim feudal , el descontent de molts els empenyien en
busca d'aventures. Per altra banda, en Espanya i en l'Imperi Bizantí seguien les hostilitats,
i igualment per mar, amb les invasions normandes i el creixement i poder cada volta
major de les repúbliques marítimes italianes, agafant-li als àrabs la possessió de les illes
mediterrànies en que s'havien establert, mentre els turcs selèucides s'apoderaven del
territori bizantí de l'Àsia Menor.
Malgrat la ruptura, que havia arribat a ser definitiva, entre les dues esglésies cristianes
d'Orient i Occident -acusant aquesta a aquella d'insubordinació i la primera a la segona
d'heretgia- l'emperador amenaçat no dubtà en demanar al Sant Pare, més d'una vegada,
el recolzament i la solidaritat dels seus germans d'Occident, sent tot nou triomf islàmic un
perill per tota la cristiandat.
Així s'originaren les anomenades croades, pel signe de la creu que els combatents
portaven sobre les seves armes, de les que solament la primera organitzada arribà a
l'objectiu a que havia estat dirigida, conquerint successivament Nicea, Antioquia i
Jerusalem (1099) de la qual van prendre possessió els creuats degut a la divisió que
llavors hi havia entre Seljúcides i Fatimites (Asia Menor i Egipte), podent crear un regne
que es sostingué fins 1187, quan caigué novament en poder dels islamites sota el
comandament de Saladí, donat que per a l'Islam era igualment ciutat sagrada.
Ä primera portava el seu nom de l'antic temple de Salomó, el el lloc del qual, tenia la seva
casa, i els seus cavallers es distingien pel seu vestit blanc amb la creu llatina vermella
sobre el pit, mentre els hospitalers portaven com distintiu la creu blanca acabant-se en
vuit puntes. En les dues ordes era necessari fer els tres vots monàstics de castedat,
pobresa i obediència. El mateix Sant Bernat prengué part en la formació de la regla dels
Cavallers del Temple, fundada sobre la benedictina; en altre manual tornarem més
detalladament sobre la seva història.
L'historial del grau 17è del Ritus Escocès ens diu haver estat fundat aquest grau
precisament en 1118 en Jerusalem, per onze cavallers que donaren jurament de fidelitat i
secret al patriarca de Jerusalem. La data és justament la de la fundació de l'Orde
Templària Per Hug de Payens i Godofred de S. Omer, amb altres set cavallers francesos,
amb la tradició dels quals, es vol connectar.
De totes maneres aquest grau, el simbolisme del qual, es basa amb l'Apocalipsi i els seus
set segells, té un nom altament simbòlic si es relaciona amb les creuades i el moviment
cultural de l'època que continuà a aquest contacte més íntim entre Orient i Occident
-contacte que no fou sempre necessàriament hostil, tampoc políticament, donat que
hagué aliances entre cristians i musulmans, com la del rei de Jerusalem amb l'emir de
Damasc.
És cert que els creuats que es restaren per més temps o s'establiren en Antioquia i
Jerusalem durant el segle XII, responen enterament a aquest nom de cavaller d'Orient i
d'Occident, simbòlic de la seva qualitat i tendències. Necessàriament hagueren
d'orientalitzar-se en la seva vida, les seves costums i el seu pensament, en contacte amb
Un nou ferment vingué per cert en Occident, com reflex d'aquest contacte entre el món
islàmic i el cristià que seguí desprès en forma més amigable: per una banda bull
novament l'amor als estudis, especialment clàssics i científics, per altre creixen i es
difonen les heretgies, originant-se des de llavors els dos moviments del renaixement i de
la reforma, que amb els descobriments geogràfics i altres invencions obren l'Edat
Moderna.
En aquest moviment religiós nascut en l'època de les creuades com a reacció a les
tendències prevalentment mundanes de l'església organitzada, originant les sectes
dissidents dels valdenses, càtars i albigeses, s'han distingit dos factors; intern i primitiu
l'un i extern i successiu l'altre; per una banda les antigues creences pre-cristianes i la
mateixa doctrina dels primers missioners evangèlics, que no pogué ser la mateixa que
aquella successivament definida i promulgada per l'església de Roma; per l'altre, les
noves idees vingudes d'Orient.
Mentre el culte valdense, originari dels països i valls dels Alps occidentals, és en el fons
una simplificació i una tornada a l'antic, en relació amb la creixent complexitat del culte i
del dogma de l'església romana, la doctrina dels càtars ( o sia, dels purs), tenien enllaços
manifestos amb la catarsi gnòstic-platònica, i igualment amb el mazdeisme, a través del
maniqueisme, cercant la perfecció de la vida per mitjà de la purificació i el patiment.
LA “ROSA” ALQUÍMICA
Una de les ciències particularment honorada per els àrabs, de qual també trobem
cultivadors a Occident, especialment en l'època que segueixen a les Creuades, fou
l'alquímia -paraula àrab que pot traduir-se “el que és relatiu a la substància”.
Era una ciència veritablement mística i espiritual en el més profund sentit d'aquesta
paraula, doncs la Gran Obra, cada qual havia d'acomplir-la i portar-la a aquest efecte ,
dins de sí mateix abans d'estar capacitat per produir quelcom realment valuós i efectiu
com resultat exterior. La pedra filosofal que es necessitava en totes les transmutacions ,
indica molt bé amb el seu nom i igualment en els processos simbòlics necessaris per a
aconseguir-la - el seu significat espiritual de producte estable permanent i operatiu de
l'Amor a la Saviesa; era per tant, un resultat filosòfic capaç de materialitzar-se i fer-se
evident per a tots en la transmutació dels metalls, la producció de joies autèntiques i
valuoses, i igualment com a panacea universal, o sia, la capacitat d'alleugerir i guarí
completament tot mal del cos i l'ànima.
Ara, la rosa era precisament el símbol més apropiat i universalment conegut, igualment
d'aquesta substància primera - en la qual es troben inherents la Vida i la Intel·ligència
Divina- i de la mateixa pedra filosofal, resultat de la mística labor alquímica, que la
manifestava en el seu grau més sublim i elevat de perfecció. Es tractava d'una veritable
rosa mística, que podia identificar-se amb la Verge i Mare Divina, a la qual havia que
buscar-se i es trobava com la mateixa perfecció de la substància i de la intel·ligència,
també representada simbòlicament per la pedra cúbica.
Finalment no serà inútil dir que l'Ave Maria, les lletanies lauretanes i altres càntics de
l'Església en honor a la Verge, no estan desproveïts de significat alquímic, donat que
expressen molt bé els atributs i qualitats espirituals de la Divina Substància -Myriam o
sophia- segons realment l'entengueren els adeptes de l'Art, molts dels quals cercaren
l'asili hospitalari dels convents, a on aparegueren exteriorment com monjos devots . (4)
(4) Vet aquí alguns dels termes esotèricament més expressius de les Lletanies de l Verge:Mater Divinae Gratie, Mater
Purissima, Mater Inviolata, Virgo Potens, Speculum Justitiae, Seds Sapientae, Causa nostra lactitiae, Vas Spirituale,
Vas Honorabile, Rosa Mística, Turris Davidica, Domus Aurea, Foedis Arca, Janua Coeli, Stella Matutina, Salus
Infirmorum...
Seguien en això els ensenyaments de Jesús: “Més cerqueu primer el Regne de Déu i la
seva Justícia (el Ergó o Gran Obra), i totes aquestes coses ( o sia, l'additament, la Obra
Menor), us seran afegides”. Això no vol di que la dita corfa no tingués importància , donat
que la majoria la interpretava com el tot, sense ocupar-se del que hi havia in recessu, i
també que d'ella ha pogut derivar la química i la farmacèutica moderna.
Però el viatge dirigit al Sant Sepulcre per les incitacions i súpliques d'un germà de convent
(l'ardor religiós que es manifesta en pur i simple fervor exterior) es deté a Xipre, per la
mor d'aquest company. En aquesta illa de Venus, de la que l'Orient i l'Occident s'havien
trobat més d'una volta, en la que sobrevivien les restes de les dues civilitzacions grega i
fenícia, i s'havien establert els templers fent d'ella una mena de caserna general, després
d'haver perdut el de Jerusalem, en la terra sagrada de la Mare Divina, que amb diferents
noms han conservat aquest culte mil·lenari, al qual també es remunten les tradicions de
l'origen de l'art de treballar els metalls (i especialment el coure que de ell deriva el seu
nom), nostre jove filòsof tingué per cert una crisi, despullant-se d'aquells metalls inferiors
representats pel seu company.
Després s'embarca “cap a l'altre costat” i fa cap a Damasc, amb la intenció de prosseguir
després cap a Jerusalem. Nogensmenys, en aquell preciós oasis que era llavors unió dels
focs principals de la cultura islàmica, troba la crisis resolutiva, enfrontant-se als “mals del
cos” i amb l'art d'alivia'ls.
Aquesta experiència en el camí de Damasc, ofereix, encara que en sentit contrari, una
singular analogia amb aquella patida en aquest mateix camí pel que fou anomenat
l'apòstol dels gentils. Damasc o Sham, és doncs, el lloc de la llum i de la mateixa manera
que despertà el Crist en l'ànima de Sant Pau, en forma tan enlluernant que va produir-li
una ceguesa de tres dies, va fer que “l'alt i noble In-geni (el Daimon o Geni Individual) de
Fr. C.R.C fora despertat de tal manera que Jerusalem (la religió en la seva forma
exterior), ja no ocupa el seu esperit com Damasc (la llum de la pura veritat, que
transcendeix totes les diferències exteriors).
Els Savis de Damcar el reben “no com un estranger sinó com aquell que havien esperat
durant molt temps” com tots els Mestres fan amb els seus deixebles, anomenant-lo pel
seu nom ( o sia, reconeixent-lo en el seu veritable ésser espiritual i etern, no menys que
en la forma o personalitat exterior de la vida actual, el convent simbòlic) . Amb ells
“aprèn més a fons l'idioma àrab”, o sia el llenguatge simbòlic, i d'aquesta manera està
més capacitat,l'any següent, per traduir en bon llatí (el idioma més corrent del
pensament) el Librum M. (el liber Mundi o liber mutus, o sia, el llibre místic que tracta
dels “misteris” del Macrocosmos, i igualment del Microcosmos). D'aquest lloc i d'aquests
coneixements “el món hagués pogut alegrar-se si hagués contengut més amor i menys
enveja”.
Després d'haver estat quatre anys en Aràbia, s'embarca novament per a Egipte, o sia,
passa de l'estudi dels principis (els axiomata que en l'Orient havien pogut conservar-se
en la seva major puresa) a la seva aplicació, “dedicant més atenció a les plantes i als
animals”, o sia, al domini de la vida en que ha de cercar-se l'expressió i confirmació
d'aquests axiomes. Després “travessa tota la Mediterrània i arriba a Fez, ciutat que els
àrabs li ha vien designat” . Aquí entra en relació amb els habitants anomenats
elementaris (com s'acostumen a anomena'ls), que li revelen molts secrets”. Es tracta de
la màgia que reconeix que “no és enterament pura”, però no per això deixa de aprendre
de fer amb ella un bon us.
D'aquesta manera troba un millor fonament per a les seves creences, “adaptat l'harmonia
del món sencer”, o sia, com hi ha fonamentalment concòrdia entre totes les creences,
donat que una mateixa Llei i una mateixa Veritat governen el Tot, imprimint-se en totes
les seves parts i expressar-se “en totes les èpoques dels segles”. Aquesta unitat,
harmonia o melodia de la Veritat ve de Déu, mentre, allò que és contrari, seria l'error i la
falsedat i vindria del diable, que solament cerca el principi, el mitjà i la fi causa darrera de
la dissonància, de la ceguesa i de l'obscuritat mundial.
En altres paraules, la Veritat és Una, i com a tal es reconeix i es troba a on sigui que la
cerquem. Així doncs, si s'examina qualsevol (dels seus aspectes) sobre la terra, trobarem
que el que és bo i veritable és sempre u amb sí mateix, i que tota la resta es troba tacat
per mil falses opinions” .
Aquí tenim expressada la idea platònica de la identitat entre Bondat, Bellesa i Veritat;
d'aquesta síntesi també resulta la més elevada concepció de la Divinitat, igual i constant
per sobre de totes les diferències exteriors de creença, de raça i de religió.
Sobre tal concepció sembla fonamentar-se la idea universalista dels rosacreus, doncs
havent arribat d'aquesta manera, el simbòlic fundador de la Fraternitat de la Rosa i de la
Creu, a dita conclusió, al acabar el viatge de retorn de l'Orient a l'Occident, des de llavors
sembla ocupar-se únicament de la realització pràctica de l'esmentat ideal.
Els savis del món -o sia, els escolàstics- als que s'adreça al principi, no sembla
tanmateix, apreciar degudament les seus axiomes i descobriments. Tenen por de que la
seva fama disminueixi al ocupar-se d'aquestes coses i tampoc veuen la necessitat d'unir-
se i organitzar-se, a semblança dels filòsofs àrabs, per comunicar-se recíprocament els
seus descobriments i progressar d'aquesta manera eficaçment en la recerca de la veritat.
Així és que havent retornat a la seva terra natal (Alemanya, i simbòlicament al país de
tots els homes), es retira per algun temps (cinc anys) en la solitud, amb l'objecte de
reflexionar sobre els seus estudis i coordinar els seus resultats. Després reuneix al seu
voltant alguns deixebles i col·laboradors - primer tres i després altres quatre- amb
l'objecte de dedicar-se a la projectada reforma general, que havia de ser una síntesi de
totes les ciències i de tots els arts.
La vida dels membres fou així enterament empleada en viatges benèfics, reunint-se cada
any amb la major alegria per a fer una relació completa dels seus estudis i activitats, en
els que es feien constantment dirigir per Déu, o sia, cercant i obeint la inspiració interna .
RENAIXEMENT I HUMANISME
El moviment començat una mica abans del segle XIV, va arribar al seu cim i la seva major
esplendor en el segle XV i XVI, era el renaixement de l'hel·lenisme, com art, ciència ,
filosofia i religió, i més precisament del pensament i de la idea humanista que tenia els
seus orígens en l'ensenyament de la línia pitagòric-platònica. Aquest pensament
No hi ha dubte de que assistim, en aquests segles de nova llum, al renaixement dels déus
aris-hel·lens, o sia, dels antics Valors Espirituals, que s'afirmen per la força implícita i
inherent en tot el que és Formós, en que l'ànima instintivament coneix quelcom verdader,
tot i que la ment encara esclava del dogma teològic, pugui seguint considerant-lo falsedat
i mentira.
Tanmateix la idea cristiana havia vençut, havia penetrat íntimament en la vida i adquirit
un domini ple e irrefutable sobre les consciències de les noves generacions, nascudes de
la barreja de la sang aborigen, amb la dels bàrbars invasors, i no podia tractar-se de
desterrar-la o aniquilar-la: els deus solament podien renàixer, en nom de la bellesa com
valors abstractes, dintre del mateix cristianisme -que ja no li oferia obstacle, donat que
no s'atacava el dogma i domini de l'Església- adaptant-se a aquell.
Uns dels exemples més notables de dita adaptació, és precisament el que veiem en la
Divina Comèdia de Dante, anomenada Divina pels seus successors, en la qual el dogma
ortodox de l'Església Catòlica cerca una expressió més amplia i plena en les idees i
tradicions del paganisme, en la seva forma romana, personificada per Virgili. Forçosament
desterrats del regne dels cels, els déus pagans segueixen dominant en els inferns , a on
també han de reduir-se els Camps Eliseus, mitjançant el limbe en el que s'hostatja la
virtut pagana.
Aquesta temptativa de conciliar la sapientia del paganisme amb el dogma cristià, es troba
molt bé simbolitzada en la unió de la rosa que indica la primera, amb la creu que
representa la segona; en el camp civil i polític pel doble reconeixement de l'imperi, o sia,
el poder temporal monàrquic, enterament distint de l'església, com poder únic i
exclusivament espiritual. Que el mateix Dante no fos estrany a les idees rosacreuanes,
apareix en el símbol final amb el que s'acaba l'últim cant del Paradís, i pels altres símbols
de l'escala mística, de l'àliga, el pelicà, del Sopar i del Anyell, de les columnes de la Fe,
Esperança i Caritat, que igualment es troben en la seva obra.
La mateixa rosa antigament consagrada a Venus i dintre del romanisme a Maria, ha estat
sempre símbol de Bellesa al igual que de Saviesa i Virtut, com ho prova el Ruc d'Or
d'Apuleu, en que el protagonisme recobra la seva humanitat menjant dels seus pètals. La
Antiga Saviesa pogué molt bé conservar-se i transmetre sub rosa, és a dir, en secret i
sota la bellesa: aquí tenim el caràcter verdader del renaixement, expressant i ocultant in
recessu la idea humanista, o sia, la del humanisme i del eclecticisme filosòfic.
Aquesta idea, hermèticament tancada des d'un principi, pogué en seguida aparèixer en
forma més lliure, clara i evident, segons ens és fàcil observar estudiant el
desenvolupament posterior del moviment, quan els déus adquireixen un domini sempre
més ple de l'art i la literatura, i es formen al mateix temps societats, escoles i acadèmies ,
destinades als estudis de forma més o menys encoberta, de les quals hauria de sortir la
renovació de la cultura moderna, i igualment nostre Orde.
LA REFORMA PROTESTANT
Malgrat la condemnació del Concili de Trent (1545 -1563) i de les ordres (com la
Companyia de Jesús de Sant Ignasi), especialment fundades per combatre el
protestantisme, aquest es va difondre pràcticament en tot el Nord d'Europa, o sia, en
aquells països que havent participat en la l'ecumènia de l'imperi romà estaven menys
disposats a l'acceptació del cristianisme en la seva forma catòlica romana.
La causa real de la difusió i domini del protestantisme en els països del Nord no pot tenir
altra raó que la major disposició d'aquells pobles per acceptar una religió, al mateix temps
més lliure e interior, i més adaptada al desenvolupament particular de la seva manera de
pensar, en lloc de la religió més formal i exterior que vincula les ànimes, apel·lant
sobretot al sentiment i a la imaginació. El protestantisme en les seves diferents formes,
així com el catolicisme romà i el grec ortodox, no són altra cosa que adaptacions naturals
de l'ensenyament de Jesús i els seus deixebles al caràcter i la mentalitat de qui els reben
-adaptacions que han de transformar-se, reforçar-se i evolucionar segons progressa la
manera de pensar i ser dels pobles.
Segons aquests (els pobles), desenvolupen una determinada civilització, la religió ha que
informar-se en aquest motllo com el valor espiritual més adaptat i convinent, per sostenir
la seva vida i progrés, espiritual i material: el que en un principi ha estat rebut i adoptat
d'una manera supina i passiva, apareix en forma distinta segons creix la comprensió i el
judici individual , es transforma i reforma en proporció a com és realment apropiat i
assimilat , arribant a ser vida i valor vital.
PRIMERS ROSACREUS
Com el deixarem ja dit, Christian Rosencreuz, segons es troba descrit en la Fama, és un
personatge simbòlic dels primers rosacreus que apareixen en aquest gran despertar que
segueix a les Creuades, fomenta el renaixement, prepara la reforma -afirmant un nou
dogma de llibertat de pensament- i obra l'edat moderna, encara que sense perjudici de
que pugui indicar més particularment un d'ells.
Es consideren precursors del moviment rosacreu (a més del alquimistes medievals que
cercaven al veritable Gran Obra), entre altres Gerard de Carmona (1114 -1187), Albert el
Gran doctor universalis (1193-1288), Tomàs d'Aquino doctor angelicus (1225-1274) Pico
Especial consideració mereix, entre els primers rosacreus que més saberen ocultar
aquesta qualitat, el naturalista belga J.B. Van Helmont o Helmontius (1577-1644), autor
de Hortus Medicinae, professant entre altres idees la del guariment espiritual de les
malalties, precisament com els antics Terapeutes.
Un lloc especialment notable li correspon a Joan Amos Comenius (1592), notable filòsof i
humanista, considerat com pare espiritual de la Maçoneria i que, encara que bisbe , va
saber, en els seus escrits sobre la Humana Pansophia (Saviesa Universal), expressar
lliurement idees amplies i universals. Es parla entre altres coses d'un Temple de Saviesa
universal que havia de construir-se “segons les idees, normes i lleis del Suprem
Arquitecte, Déu Omnipotent”, temple que no havia de servir únicament pels cristians ,
Aquesta mateixa idea del Temple de la Saviesa apareix amb claredat en la Nova Atlantis
de Sir Francis Bacon (1561-1626), igualment gran com filòsof i com rosacreu, que ha
estat identificat amb l'Elies Artista, profetitzat per Paracels, considerat per alguns com el
veritable autor de Fama i al que s'atribueix també la paternitat de les obres de
Shakespeare. En aquesta obra apareguda després de la seva mort i que es pot anomenar
un testament espiritual, descriu una imaginària i simbòlica Casa de Salomó o Col·legi dels
sis dies de treball, situat en l'Illa de Bensalem (el fill de la pau o de la salvació) els
membres de la qual, porten una capa roja, el cap dels quals, Tirsàn, porta una petita creu
vermella en el turbant. La Nova Atlàntida seria el model d'una societat que produïa obres
grans i meravelloses per al bé de la Humanitat”. En aquesta obra trobem varis símbols
maçònics, com el Sol, la Lluna, l'Escaire, el nivell, la pedra cúbica, l'estrella i les dues
columnes amb les lletres J i B.
En l'Invisible College, fundat en 1645 i que des del 1662, amb la protecció del rei Carles
II, s'anomenà Royal Society, es va voler realitzar-se, especialment en el seu aspecte
exotèric el pla de la Nova Atlantis de Bacon. Tingueren un lloc preeminent en aquesta
societat homes com Robert Boyle, l'arquitecte Cristòfol Wren i Isaac Newton, que va fer
admetre en ella al mateix Desaguliers.
ROSACREUISME I MAÇONERIA
En la segona mitat del segle XVII el rosacreuisme i la maçoneria es van enllaçant tan
íntimament i s'exerceix tal intercanvi entre el simbolisme d'una i de l'altra sota la
influència de l'esperit filosòfic i humanista dominant, que a principis del XVIII, els dos
moviments s'han fos pràcticament i la Maçoneria es prepara per ser hereva de les
tradicions rosacreus i de les corrents humanistes de l'època.
El fet de que ja abans del segle XVIII, reunions maçòniques i rosacreus es verifiquessin a
Londres en un mateix edifici, hagué d'enfortir notablement aquest intercanvi i influència
recíproca expressada en els rituals i demés elements del simbolisme, i finalment
La simbologia arquitectònica -que tenen els seus antecedents també en molts escrits
rosacreus -es presta admirablement per a substituir i expressar, en una manera més
universal i accessible per a les idees modernes, el llenguatge figurat dels primers
rosacreus, principalment basats en l'alquímia, sense que aquesta darrera desaparegui per
complet.
Així neix en la seva forma més senzilla, escarida i severa, la Nova Dispensació dels
Misteris, per a qui tinguin ulls per veure, oïda per entendre: el mut llenguatge geomètric i
filosòfic del simbolisme, que es recolza en les idees arquetípiques, per mitjà de les quals
ha estat construït el món, és regit, progressa i evoluciona, d'acord amb les Lleis que
expressen aquestes idees divines, a les que es referien Pitàgores i Plató, la comprensió
dels quals, ens fa obrers i cooperadors del G.A., i d'aquesta manera ens porta a ser els
seus fills “en els que es troba complagut”.
A la llum de l'esbós històric que hem donat en les pàgines anteriors, és encara difícil dir
quin seria l'origen primer d'aquest grau, en el simbolisme del qual es reflecteixen
l'esoterisme cristià i el misticisme pre-cristià. Encara que la seva aparició com grau
maçònic, pugui històricament assignar-se al segon quart del segle XVIII -o sigui prop de
120 anys després del renaixement de la Fraternitat en la primera cambra del segle
anterior, en harmonia amb la Llei expressada en les paraules “Post CXX annos patebo”-
sabem que reunions de caràcter rosacreu es verificaven a Londres, en la segona meitat
del segle XVII, precisament en la mateixa Casa Salomònica que allotjava alguna L.
maçònica; i havia membres d'una societat que prenien part també en les reunions de
l'altra.
Donat el caràcter indubtablement més filosòfic de la primera societat (que segons sembla
tenia un sol grau) i l'intercanvi entre les dues, no és impossible que, encara que
independents, actués aquella com un veritable capítol, esforçant-se principalment a elevar
i dirigir espiritualment, il·luminant i vivificant la societat germana que llavors es trobava
en el període de crisi espiritual que va haver de precedir la seva renovació.
Qualsevol que sigui la forma en la que la part essencial del simbolisme ritual ve a ser
trasplantat algun temps després a França, per a establir sobre el mateix un grau filosòfic,
adjunt als tres simbòlics dintre de la pròpia Societat Maçònica, i qualssevol que hagin
estat els autors externs i les particulars intencions que els van motivar, és cert que el
resultat no havia de ser, en definitiva, molt diferent del verb proclamat en el seu nom i
afirmat en el seu simbolisme. Les paraules relacionades amb certes idees, les atreuen
d'una manera natural i fatalment arriben a expressar-la progressivament en forma
sempre més perfecta i completa.
La idea de la rosa unida a la creu, no podia menys que reflectir d'alguna forma tots els
esforços ideals i espirituals anteriors que havia sostingut i enllumenat a través dels segles
històrics i en les nits i dies prehistòrics: l'esperit del renaixement i de la reforma
humanista, el il·luminisme i la alquímia medieval, la mística dels convents i els viatges
dels croats, la filosofia gnòstica i la teosofia neoplatònica, el primer cristianisme de Jesús i
dels essenis, l'esperança messiànica i la filosofia platònica i pitagòrica, els misteris òrfics i
els de Eleusis, i més lluny encara els sacrificis dels aris primitius en honor de Agnus,
obtenint la primera espurna del foc sagrat com una rosa vivent en el propi centre de la
esvàstica, i igualment totes les tradicions relacionades amb el culte del Foc, imatge del
Poder Diví que purifica, anima i regenera. Tot això i més encara havien de ser atret pel
Logos triat, contenint-lo com la planta la llavor.
Igualment el títol de Cavaller -ja sigui de l'Àliga i del Pelicà, ja sigui simplement Rosa
Creu- no podia menys que relacionar aquest grau aparentment nou amb les tradicions de
l'antiga Cavalleria en general (les llegendes de la Taula Rodona i del Sant Grial, que
renoven en forma cristiana antics mites pagans), i més particularment amb les dels
Cavallers creuats i templers que duien el signe de la rosa creu, o sigui, de la creu amb el
color de la rosa. Efectivament, la capa blanca dels templers, amb la creu sobre el pit, s'ha
reproduït exactament en la casulla càndida del Cavaller Rosacreu, de manera que no és
injustificat considerar com templer el grau maçònic que ens ocupem, com tampoc ho seria
anomenar-lo místic, alquímic, gnòstic o cristià. Però amb això, no deixa de ser essencial i
fonamentalment maçònic, com ens esforçarem per demostrar-lo en les pàgines següents.
El fet que el grau de Rosacreu sempre hagi tingut un lloc prominent -gairebé podem dir
central o final- en tots els sistemes de graus que van florir més o menys durablement,
després del primer quart del segle XVIII, i que encara avui sigui un dels més benvolguts,
sent especialment conegut com grau 18° del Ritu Escocès (encara que de creació recent
va haver de professar-se antigament a fi d'arribar a ser acceptable) és en sí la millor
prova que té de per sí el seu lloc -lloc de primera importància- en la Institució Maçònica.
Això no vol dir que s'hagi sempre trobat i es trobi en és i lloc, o sigui, que el seu propi lloc
i el seu ofici li siguin i li hagin estat universalment reconeguts. Molt lluny d'això hem de
dir que segons actualment es practica, encara amb la millor bona voluntat, només ens
dóna una pàl·lida idea del seu significat, del seu objecte i de la seva funció doncs aquesta
només pot fer-se efectiva quan aquells siguin entesos.
És clar que els organismes simbòlics no deixen de tenir raó en la seva legítima protesta en
contra de la ingerència indeguda dels graus superiors, que es verifica quan aquests graus
només es troben justificats en una investidura simbòlica, responent a exigències
administratives de caràcter profà. El fet que qualsevol mestre maçó pugui ser cavaller
rosacreu, independentment dels mereixements especials que hagi sabut, pels seus propis
esforços, adquirir i demostrar en la seva activitat en la Llotges Simbòliques, en lloc de ser
el degut a un augment de salari que li correspon, per l'especial funció exercida i la labor
feta anteriorment, fa que aquest grau perdi naturalment, amb el seu prestigi, la seva real
funció, els seus drets i privilegis.
En altres paraules, si dintre de l'organització simbòlica, els Venerables i els Past Màsters,
sempre rebran especials consideracions i honors, independentment dels graus filosòfics
que puguin o no tenir, no poden pretendre el mateix els que no tinguin un altre mèrit que
la investidura d'un grau superior, que no els fa més savis ni més virtuosos. Però, en quan
aquests últims graus, només siguin funció d'aquells mèrits, que ho facin palès i ho
confirmen exteriorment, segurament podrien pretendre i rebre una consideració diferent,
reconeixent-los-hi la seva funció i els seus privilegis.
Donat que per a ser veritable Cavaller d'Orient, és necessari justificar aquest nom amb
una prèvia estada duradora en aquest lloc de la lògia, o sigui, al capdavant de la mateixa,
a major raó la qualitat i Past Màster hauria de per tant pretendre's com condició
indispensable per a ser admès en la seu Capítol Rosacreu qui vulgues ser-ho realment.
Solament d'aquesta manera pot el grau prendre el lloc i l a funció que naturalment li
pertanyen en l'ordre, exercint-lo aquesta en harmonia amb els plans perfectes del gran
Arquitecte.
Quan posem els esforços necessaris per a cercar primer el regne de Déu i la seva justícia,
les “altres coses” seran afegides: adaptant aquesta regla senzilla el grau, es farà
veritablement capitular i filosòfic i d'aquesta manera li serà possible exercir en l'Orde la
funció que correspon a aquest grau de discerniment i maduresa espiritual. La reforma dels
ritus en el sentit de la necessària simplificació d'una millor col·laboració amb els tres
Aquella mateixa Gran Obra, mística i simbòlica, que era l'objecte profund de les labors
alquímiques i la meta espiritual dels rosacreus, és el que es troba al·legòricament
revelada per la cerimònia de recepció en aquest grau: les seves quatre fases fonamentals,
apareixen indicades per les quatre càmeres successives que aquesta (la Gran Obra),
d'acord amb els rituals, hauria d'esbrinar-se -la verd, la negra, la infernal i la vermella o
rosada- mentre en el sopar místic podem veure l'aplicació o projecció de la Pedra
Filosofal que així s'ha trobat.
L'objectiu d'aquesta Gran Obra és, com ja s'ha dit, la transmutació, regeneració i
redempció individual; la restauració en l'home (i aquesta paraula té doble sentit,
relacionant-se amb el grecs stauros “creu”) de la seva prístina puresa espiritual, o sigui de
la perfecta imatge o creació divina -el fill de Déu o el Christós en nosaltres- que ve a ser
exaltada, ennoblint i elevant la vida interior i exterior.
L'home natural és la matèria prima i l'atanor que aquesta Obra s'efectua, comprenent la
integritat de la manifestació humana, o sigui, la part psíquica, moral i intel·lectual, com
igualment la física, l'ànima així com el cos, perquè en els dos pugui manifestar-se
plenament i resplendir lliurement la glòria del Verb de Déu regnant i dominant amb tota la
seva força, la seva gràcia i la seva saviesa.
LA CAMBRA VERDA
Per tant, donat aquest procediment que haurà de sofrir, ha de cuidar-se que aquesta
“matèria primera” estigui en la condició de maduresa, que la faci capàs de suportar-la, de
manera que desapareixent el color verd de l'harmonia de l'esperança natural, per a
després passar per totes les experiències i temptacions humanes, pugui finalment assolir-
se i establir-se l'ànima, amb la seva pròpia divina realització, en aquell satva filosòfic que
és precisament indicat pel color de la rosa.
Qui es trobi animat per tal esperit, s'haurà necessàriament esforçat, en el seu propi taller
simbòlic, a fer als altres GG participis de tot allò que hagi pogut aconseguir i assolir per sí
mateix en aquest sentit. Quan aquest esperit sigui actiu -i no simplement passiu, doncs
aquest últim seria d'utilitat en els treballs hermètics dels RR.CC.- li haurà franquejat
fàcilment el camí de l'Orient, fins a arribar a ocupar el seient de la Llum i de la Saviesa (el
Damasc o Damcar de Sant Pau i de Christian Rosenkreuz), doncs no hi ha altra sendera
per a arribar (a estar) en contacte amb els altres savis que allí s'hi troben establerts,
esperant i reconeixent als que arribin.
Havent donat, el que més ardentment desitja, o sigui, dispensant la seva pròpia llum (per
mitjà de la qual precisament, s'ha fet reconèixer) està en la condició i capacitat de rebre
aquella “més Llum” que aquest grau proporciona, i que seria tenebres o ceguesa per als
ulls que no s'haguessin acostumat a la mateixa per una convenient estada en aquest Or.;
on s'assisteix al naixement del sol, que enllumena la terra i dirigeix als homes en les
seves labors i tasques.
Així doncs, els que es troben reunits en la cambra Verda -color que es refereix també al
grau precedent i a l'esperança messiànica que li anima- examinen en aquesta al candidat
com Cavaller d'Orient a la recerca de la Llum de la Veritat, d'aquella veritable llum que es
desconeix en el món ordinari, de la qual aquí troba a l'aurora, en una octava superior, en
relació a la seves precedents revelacions simbòliques. El següent interrogatori tracta
especialment sobre el punt de la religió, la veritable naturalesa d'aquesta i les seves
relacions amb la maçoneria, amb la vida individual i social i amb el progrés de la
humanitat.
LA RELIGIÓ DE LA SAVIESSA
La religió veritable ha de ser, doncs, aquella que naturalment relliga, o sigui, uneix
indistintament a tots els homes de bona voluntat, i els fa progressar harmònicament en
els seus propis anhels i esforços. És aquella que eleva i ennobleix a l'individu, educa les
masses, i enllaça en un mateix esperit de cooperació i en un mateix sentiment de
fraternitat les classes, els pobles, les races i les nacions.
La seva aspiració de catolicitat només es troba realment satisfeta quan sigui, segons les
paraules de Anderson, “the religió in which all men agree”. Mentre s'allunya d'aquella (la
catolicitat, entesa com universalitat),atès que se circumscriu en fórmules dogmàtiques
Per tant, la menor traça de fanatisme ha de ser rebutjada i bandejar-se de tota religió
veritable. "En la casa del meu Pare moltes estatges hi ha" (Joan, 14-2), o sigui, en les
mateixes paraules de Jesús, hi ha lloc per a les diferents conviccions, quan siguin
sinceres; i pel mateix, de res serviria per a ingressar en aquella una creença purament
formal, professada exteriorment, sense que el cor l'acceptés, obrant en harmonia amb la
mateixa. La religió més tolerant i longànime, és aquella que veritablement resplendeix
l'Esperit del Déu Vivent, i naturalment la més universal; aquella que diu al pecador i al
herètic, com Jesús: Ni jo et condemno, i, com el bon pastor està més aviat disposat a
"donar la seva vida" que llevar-la a qualsevol de les seves ovelles, fent-se còmplice de
qualsevol forma de persecució moral o material. Perquè, pel fruit és conegut l'arbre:
segons les obres que un fa, es reconeix la inspiració si ve veritablement de Déu, o sigui,
del principi eternament benèfic de la Saviesa, de la Vida, i de l'Amor, o bé de Satan,
l'ombra antagònica de la gloriosa Realitat, que personifica la il·lusió humana inspiradora
de tot crim i de tot mal, de tot pecat, error, divisió i persecució.
Quan veritablement es troba aquesta llum interna, les obres no poden deixar de
testimoniar-la: seran obres constructives de Saviesa i d'Amor, més aviat que forces
destructives animades pel Fanatisme i l'Ambició.
Aquesta religió i aquest esperit -que són aquells que animen l'Església Vivent del Crist-
que se sintetitzen en la mística unió de la Rosa i de la Creu (en el sentit de Saviesa i
Amor), és l'objecte que anima als rosacreus i els guia en la seva tasa, afirmant-los en
l'íntima comprensió que representa la seva fe, i en l'activitat benèfica, impersonal i
silenciosa, que palesen les seves obres.
LA CAMBRA NEGRA.
L'estat negatiu de la mort o destrucció dels valors espirituals, és aquí mostrat precisament
per la demolició dels temples on es cerca i es glorifica els Ideals i la Veritat, la ruptura de
les columnes -o sigui les virtuts morals- que sostenen aquelles, i igualment d'els
instruments de la nostra Ordre: Les facultats espirituals que s'atrofien i sé afebleixen per
la inèrcia i el domini de la Ignorància i de l'Obscurantisme.
En aquest estat de destrucció (es veu afectada) també l'hora simbòlica que s'obren els
Per major desgràcia, i com a conseqüència d'aquesta pèrdua, s'ha ocultat el sol de la
Saviesa, i igualment al mateix temps, s'ha obscurit i desaparegut l'estrella flamejant:
l'ideal i la llum que il·lumina al Microcosmos. També hi ha hagut un desballestament en la
terra, doncs sempre la manifestació exterior pateix els efectes de les convulsions que
arrabassen i destruïxen els valors espirituals, atès que la terra està sostinguda i animada
per l'Esperit, en que també està continguda, per sé aquest últim la suprema Realitat, i
aquella únicament la seva expressió; esquinçant-se el vel del temple. Una vegada que el
misteri cessa de ser místicament entès i realitzat, també cessa de viure, i de res serveix
encobrir-lo amb bella aparença per a ocultar-lo als altres: les formes religioses que no
siguin sentides i viscudes, no són més que supersticions, ocultant l'Ambició dels que en
elles es recolzen i treuen avantatges materials, així com el Fanatisme dels seus partidaris
i la Ignorància general; aquest vel llavors s'esquinça, i apareixen els interessos personals,
en lloc de les aspiracions espirituals.
Finalment, mentre les tenebres ho inunden tot -en virtut d'aquesta ignorància i esperit
agnòstic que preval en el món -l'opressió encadena la llibertat (atès que aquesta última
només pot existir en la Lux de la Veritat que sostingui la Virtut), i aquesta foscor es
verifica, en la incomprensió general, el Misteri filosòfic de la passió de la Pedra Cúbica, o
sigui, de tot esforç encaminat cap a la perfecció suprema. Aquesta Pedra -objecte de tots
els treballs maçònics- sua sang i aigua!, Trobant-se en una crisi suprema d'agonia i de
martiri.
L'HORA MÍSTICA
Aquesta hora ve històricament per a tot tot el món, o bé per a una determinada
ecumènica, o per a un organisme social, precisament quan els valors espirituals que
anteriorment ho animaven i el sostenien, envelleixen, decauen i desapareixen com a tals,
per efecte de la general incomprensió de les noves generacions, que cessen de viure'ls i
sentir-los, i no arriben a ser més sinó, enderrocs i superstició. Llavors és quan els temples
del passat no són en realitat més que ruïnes, malgrat que encara puguin conservar-se els
seus edificis, com la mòmia o el cadàver d'un ser vivent; la veritable llum que és el Sol
del món exterior i l'estrella del món interior, segueix encara brillant en les tenebres -atès
que de per sí mateix són inextingibles- però, aquestes no la comprenen i, per tant,
treballen per a manifestar-se en una forma més adequada i adaptada per al nou esperit
del temps.
Sempre arriba un moment per a cadascú, quan els valors espirituals que fins a llavors han
sostingut, animat i impulsat l'existència, semblen defallir i caure, i aquesta comparativa
impotència pot causar la més profunda desesperació. Realment les columnes s'han
trencat i els instruments que fins al moment ens havien servit perfectament per a
resoldre satisfactòriament els nostres problemes i dificultats, cauen en trossos de les
nostres mans i es fan impotents davant de la crisi actual.
Hem perdut la paraula, el Logos animador de les nostres millors esperances: la llum de
l'ideal s'ha apagat en nosaltres, i estem ara en les tenebres. Què cal fer? Procedir a la
recerca de noves columnes, i nous instruments, d'una nova paraula, i de' una nova llum
ideal. Procedir al reconeixement de nous valors espirituals, o sigui, ingressar en una
nova, més elevada i més profunda percepció, visió i consciència de la Realitat. Pujar,
elevar-nos d'un pas, sobre la nostra personalitat il·lusòria -sobre l'actual reflex del
nostre jo- en una millor realització operativa del nostre Ésser veritable, utilitzant la
pedra, en que hem ensopegat, com un esglaó per a ascendir més amunt.
PRIMERS VIATGES
Els primers viatges del candidat, acompanyat pel M. de Cer., mostren el primer
reconeixement i la reflexió sobre els valors eterns que sostenen la vida, precisament en la
mesura de la nostra pròpia comprensió i realització dels mateixos.
Aquests valors són les quatre columnes que es troben en els quatre angles, i les altres
tres que les complementen. Al Nord-est apareix, a l'acabar el primer viatge, la paraula
Prudència: cal aprendre a reflexionar, i no obrar d'una manera irreflexiva, obeint als
impulsos, costums i hàbits anteriors, doncs d'altra manera, som esclaus d'aquests, així
creem les traves i atraiem sempre nous perills i dificultats sobre la nostra sendera. Tot pas
ha d'amidar-se i rectificar-se per mitjà de l'escaire d'un perfecte judici, precisament com
s'ensenya a l'Aprenent.
Amb aquest just equilibri i justa mesura s'assoleix la Saviesa, que igualment té el seu
seient en aquest cantó.
La quarta virtut, la Fortalesa, no podria existir ni durar sense les anteriors; més aviat
resulta d'elles, com la pedra tetràgona, perfectament llaurada amb l'esquadra, i posada
fermament en el seu lloc, per mitjà de la plomada i del nivell. Hèrcules hagués estat més
d'una vegada impotent en els seus treballs, si no li haguessin socorregut les divinitats
tutelars de totes les bones voluntats, especialment la saviesa de Minerva, i la força
temperada (o sigui, sàtvica, o harmònica) d'Apol·lo.
En el cinquè viatge, es llegix del costat del Nord la paraula Fe. Aquí tenim la cinquena
essència i el principi de tota saviesa veritable, l'estrella polar que, com l'eix del món,
sosté i dirigeix rectament al Microcosmos, àdhuc en la nit dels temps, quan ha
desaparegut el Sol de la Veritat, i igualment s'ha ocultat per l'Occident l'estrella més
brillant de l'Esperança. No obstant això, la Fe del Maçó, la veritable fe de l'Iniciat i del
Rosacreu, no ha de ser confosa amb la creença cega, filla de la Ignorància, que origina la-
Superstició i el Fanatisme.
Aquesta Fe, és la intuïció de la Veritat, profecia del seu més ple i perfecte coneixement, la
que ens guia il·luminant la nostra senda en la foscor de la ment: aquest diví i profètic
albiri, és precisament al que devem tots els descobriments i les invencions. ¿Què foren
aquests, al principi, sinó fe en el cor dels homes que, nous Prometeu, van saber
aconseguir-los i manifestar-los entre les infinites possibilitats latents de la Saviesa que
governa el món? Aquesta fe, conreada en silenci, sofrint sovint el menyspreu i la decisió
dels que no podien comprendre-la, va poder produir totes les grans coses, i àdhuc majors
produirà indubtablement en el futur.
Amb el sisè viatge es reconeix l'Esperança en l'estrella que té el seu lloc a l'Occident,
testimoniant que el Sol que s'ha posat: no ha mort, sinó que segueix reflectint encara,
per mitjà d'ella, la seva llum, mentre es prepara en el seu viatge, en el domini del que és
per a nosaltres invisible, per a aparèixer novament a l'Orient, encara més clar i més
brillant, en una nova dispensació de vida, llum i claredat.
Però, estem encara de nit, i aquesta estrella es troba en procés de desaparèixer, per a
seguir més prop del Rei de la Llum, i també desapareix a la nostra vista l'estrella polar de
la Fe, mentre els nostres peus es dirigeixen cap al Sud. Però, aquí trobem altra
constel·lació: la creu simbòlica de l'Amor, o sigui, la nostra pròpia llum que s'ha encès
novament en l'esforç de manifestar-la i vessar-la fora de nosaltres, animats per un motiu
ideal, impersonal i superior -fent el Bé, com millor poguem, segons el nostre propi
discerniment i capacitat, i treballant desinteressadament per al bé dels altres.
El nucli individual, el botó o capoll de rosa, que havia indicat la maduresa, abans de
l'experiència ha quedat intacte? O bé, s'ha marcit? En aquest cas l'experiència ha
d'interrompre's, el candidat no arribarà a ser recipiendari. Quan el Molt Savi proclami que
la creu s'ha trencat i la rosa s'ha marcit, no fa sinó constatar la seva imperfecta
preparació, i li convida a presentar-se novament més endavant, quan hagi assolit un grau
major de maduresa.
Quan "la rosa no s'hagi marcit" el candidat estarà en condició de prestar el jurament, que
no és altra cosa sinó fer altres tants propòsits dels diferents punts que van ser
progressivament objecte de la seva atenció i reflexió en el curs dels set viatges
preliminars que acabem de fer referència.
Aquests punts, columnes o virtuts representen la Llei de l'Orde, i els principis de la vida,
la fidel observança de la qual li permeten al Maçó ser un lleial cavaller de l'àguila i del
Pelicà, o sigui, de la Rosa i de la Creu ----Cavaller en tots els punts cardinals (en tota
l'expressió de la Individualitat i del seu Ésser Diví), després d'haver-lo estat únicament en
Orient, per les seves aspiracions i els seus esforços actius en el Camí de la llum.
És clar que, si no els coneix i reconeix, a major raó tampoc pot lleialment prendre una
obligació que precisament es refereix al seu fidel compliment, i per això l'Amor i la
Saviesa igualment aconsellen allunyar-li de ser infidel a si mateix, prenent obligacions
amb les quals no està encara en condició de poder complir. Sempre és el judici del propi
discerniment individual aquell que obre i tanca cada vegada la porta del seu progrés
futur; aquest judici, inapel·lable per el moment, pot, no obstant això, ser dissolt i anul·lat
per complet en cada nova oportunitat, quan el seu discerniment s'hagi fet més clar, més
profund i madur.
No es tracta aquí d'un emblema religiós, amb una particular significació històrica i
dogmàtica, sinó d'un símbol universal, amb significat igualment còsmic i místic individual.
Aquest crucificat és el mateix Logos, la paraula creadora, expressió de la Gran Realitat en
el procés de la seva manifestació o re-velació en la matèria, sobre la doble línia que
constituïx la creu o teler del Temps i de l'Espai.
Aquesta Creu o taler, estengui's, en el sentit de l'Espai, de dalt a baix, o sigui, del Món
Transcendent, que és plenitud il·limitada (en sànscrit purna), al Món Objectiu, que
aquesta Plenitud ens apareix circumscrita per determinades limitacions (apurna), del
Regne dels Cels, o domini dels Principis Eterns, al de la realitat fenomènica, que és
igualment el domini dels efectes transitoris. I, en el sentit del Temps, de l'esquerra a la
dreta, o sigui, del Passat al Futur, que es troben representats també pels dos lladres.
Aquests dos últims són indicats, de vegades per dues creus més petites, inclinades, o bé
per dos ciris encesos que enllumenen la via perfecta central, que és el Tao o tau, o sigui,
la Creu. En la religió mahometana estan representats per dos àngels, que es troben l'u a
l'esquerra i l'altre a la dreta de cada home, als quals el creient es dirigeix, inclinant el cap
a cada costat, a l'acabar la seva pregària. També hi ha un significat equivalent en les dues
figures de dona que, en el VI Arcà del Tarot, estan als dos costats del jove, representant
la una les seves propensions passives, que són els fruits i tendències naturals del passat, i
l'altra les seves ideals i aspiracions positives que li impulsen a progressar i el porten
endavant.
Aquesta realització sàtvica, omple la consciència d'una Pau i Felicitat inexplicable: el verb
encarnat -o sigui, l'home- es troba novament a si mateix en la seva pròpia divina
realitat: es reconeix en la Imatge Eterna i Incorruptible de la seva pròpia perfecció
inherent, en el seu caràcter immortal que no pot ser afectat, ferit o limitat per cap
circumstància exterior, divinament lliure i partícip de la Omnipotència del Pare, i d'aquesta
manera alliberar-se interiorment de tota limitació externa i adquireix un domini complet
sobre les condicions que li havien anteriorment circumscrit i ferit.
Així com el Verb Còsmic, així també el verb individual -que és, com aquell, igualment Verb
de Déu- es troba aparentment crucificat per les limitacions externes, per efecte de la
Ignorància (avídia) i dels seus dolents companys: . (avritti, el de Tamas i vixepa, el poder
rajàssic); o sigui, el que circumscriu i el que contínuament s'esforça a destruir aquestes
circumscripcions. Però, està en el seu poder el lliurar-se, aquí i ara mateix, pel
discerniment de la Realitat -la llança que traspassa el cor- dominant i redimint la
manifestació externa, doncs aquest Domini i aquesta Redempció són precisament el
propòsit i l'objecte de la Gran Experiència
A LA RECERCA DE LA PARAULA
El viatge es verifica en la foscor, símbol igualment de la Ignorància, així com del Misteri,
atès que aquesta Paraula o Realitat no es pot trobar en la llum exterior: la seva pròpia
llum, al contrari, és aquella que únicament pot guiar-nos, segons aconseguim trobar-la o
encendre-la dintre de nosaltres mateixos. Aquesta Llum se'ns farà al principi palesa pels
seus efectes. Un d'aquests efectes és la Caritat, o sigui, l'Amor que ens anima en els
nostres viatges terrenals, com motiu interior de les nostres accions.
Però es tracta de veritable amor, o bé de la passió egoista del nostre ésser inferior?
Aquest Amor és realment vairàgic (desapassionat ), o bé és una forma de raga, la passió?
Davant de la prova la llum s'apaga, per tant no serveix per a guiar-nos.
Ens queda encara la llum de l'esperança cap a la qual es dirigeixen els nostres passos.
Encara que el present no ens satisfaci, pensem i esperem que el futur serà més
satisfactori, i que trobarem allí aquella felicitat que actualment se'ns nega. Il·lusió! La
nostra esperança no està posada en el Real, i mentre pensem assolir-la, encaminant-nos
en direcció al l'Occident, heus aquí!, la seva llum s'apaga a l'arribar junt d'ella: el que
hem assolit a costa de tants esforços no ens satisfà, i per tant, la nostra esperança es
troba decebuda per la seva pròpia realització.
Ens apropem amb temor davant d'aquesta petita llum, doncs, si s'apagués quedaríem en
la foscor més completa. Si res hi ha en la vida que sigui veritable, si tot és il·lusió i
solament que il·lusió, en què podem confiar? On podem posar els nostres peus? On
podem establim i descansar aquesta constant inquietud rajàssica que ens impulsa a
perseguir inútilment objectes que no tenen realitat?
La nostra mirada s'ha fet més aguda, pel discerniment que hem guanyat de les anteriors
experiències negatives, i segons ens acostem a la fe, veiem que aquesta llum no
s'extingeix com les anteriors, i tampoc es mou: queda ferma i es fa sempre més clara.
Llavors percebem què és en realitat el fulcre del món fenomènic, l'eix immòbil en entorn
del que tot l'univers sembla moure's. Com la seva imatge visible, l'Estrella Polar, és capaç
de orienta'ns i dirigir-nos rectament, onsevulla que estiguem, cap al Nord de l'Eterna
Veritat, oculta en la variada experiència de la nostra vida sensible.
Trobada aquesta llum permanent, que mai s'apaga, si bé amagada per la claredat
enlluernadora del dia (la llum exterior de l'aparença), el Molt Savi surt, acompanyat dels
Cav. que s'asseien al Or. Li segueixen successivament, en les voltes següents, els dos MM.
Vigilants amb els GG. dels seus respectius Valls, i queden amb el recipiendari l'expert i el
mestre de cerimònies. Les principals facultats de l'ànima han d'eclipsar-se i desaparèixer
momentàniament, després d'haver-nos guiat i conduït a l'objectiu fonamental de la
meditació.
Pensa en tu mateix, li diu el mestre de cerimònies allunyant-se al seu torn. Trobada la fe,
cal fixar la ment sobre la realitat del nostre propi ésser, per a adquirir el més clar
discerniment de la nostra naturalesa veritable (atmaviveka). Un altre de les que s'havien
quedat, se'n va igualment, dient: Pensa en nosaltres -o sia, en les teves pròpies
facultats, en tot el que et serveix en el món de la manifestació i és part d'aquesta, i per
tant, distinta de la interna realitat individual del Jo.
EN LA CAMBRA INFERNAL
Els dos termes són realment equivalents expressant una mateixa cosa i una mateixa
experiència, des de dos puntes de vista i amb paraules aparentment antitètiques: Plutó és
el propi germà de Júpiter, entès com Realitat Celestial, de la mateixa manera que Shakti
-el poder o realitat de Prakriti, la Matèria- és un aspecte consort del mateixa Shiva-
Brahmán, la pura i eterna realitat de la Consciència i de l'Ésser (Sachchidananda).
Cercant l'essència i substància prima de la realitat terrenal, i aquella del jo, o de l'Ésser
Igualment, des del punta de vista del simbolisme alquímic, aquesta prova o fase de l'obra
que segueix a la nigredo o putrefactio, és la que es diu albedo o distillatio, o sigui, l'acció
purificadora del foc que consumeix a destruïx les passions inferiors i tota classe
d'impureses per a elevar i sublimar les parts més essencials i les facultats més nobles de
l'ànima. Per tant, tenim aquí un aspecte de la pròpia catarsi dels misteris hel·lènics i de la
gnosi.
Aquesta purificació pot efectuar-se igualment amb i sobre el pensament, com per mig de
la voluntat: en els dos casos, el discerniment és aquell que en definitiva separa el real i
essencial, de la il·lusió, destruint el nostre aferrament a aquesta última i deslligant tots
els nostres lligams kàrmic-passionals. El mateix discerniment és igualment aquell que ens
lliura de la ignorància tamàssica i de la inquietud rajàssica -respectivament produïdes
per avritti i vixepa- superant la primera i dominant la segona, de manera que les
substitueixi un estat de perfecte equilibri, que és pura harmonia sàtvica.
Finalment, així com en la Cambra precedent hem trobat la fe en una Realitat Permanent,
aquí hem de recobrar l'esperança, que es basa sobre aquella, i li dóna el poder d'establir-
se en forma permanent i duradora, dintre de la nostra consciència i en la vida exterior:
aquella esperança que es fixa en el real -l'adveniment del Regne dels Cels, que no està
fora, sinó dintre de nosaltres mateixos- i és el bàlsam immortal i el poder que regenera i
transmuta les nostres vides.
Sobre el mateix tema del descens als inferns, tenim moltes i diferents referències
mitològiques, que poden ser considerades com antecedents d'aquell que també el símbol
de Nicea atribueix a Jesús. En la tradició hindú, Iama és el primer a reconèixer aquest
camí, després de la qual cosa es fa el déu o rei dels morts; cal considerar que aquest nom
Iama significa sacrifici, purificació, domini de si mateix, d'on pot derivar-se la mateixa
finalitat de la catarsi iniciàtica.
També el senyor del Hades i déu de l'invisible (com ho indica el seu casc, que confereix
aquesta qualitat) té atributs de domini i poders semblants als dels seus germans Júpiter i
Neptú, atès que els tres poden considerar-se com diferents encarnacions o aspectes d'una
mateixa Divinitat Sobirana (el Deus Optimus Maximus ) .
En les tradicions babilòniques és una deïtat femenina aquella que estén el seu domini en
els misteris del més enllà. És interessant el descens en aquest domini de Istar, la mateixa
deessa de l'Amor, prototip, segons sembla, de la Venus-Afrodita: al passar pels set cèrcols
que envolten el regne infernal, la deessa ha de deposar successivament els seus diferents
atributs, adorns i vestits començant amb la carona de la seva autoritat, fins a llevar-se
l'última peça de la vestidura, apareixent en la seva divina nuesa davant de la Reina dels
Inferns.
Però, aquí, en les estèrils profunditats del Aralu, ha de quedar-se com presonera, fins que
no intervé el déu de la Saviesa Suprema Éa, qui li obre el camí de la seva tornada al
Regne de la Llum, perquè pugui novament beneficiar als mortals amb el do de la
fecunditat. El descens és simbòlic de l'ànima que es troba a si mateixa en la seva essència
més pura i real (l'estat de nuesa) havent-se successivament despullat de tots els metalls i
atributs, o sigui, de les qualitats externes i de tota inclinació a la personalitat i coses no
essencials.
"I. N. R. I"
Aquesta experiència i aquest esforç en les profunditats d'un mateix, destriant i separant
l'essencial i real del no essencial i irreal, i reconeixent i establint el domini del primer, són
precisament el que ens duu a conèixer i realitzar la mística paraula d'aquest grau.
Natzaret, o sigui, l'estudi de la naturalesa, és el lloc per on cal passar al sortir de l'infern
judaic. Aquest país (que s'identifica ordinàriament amb el petit poble e'Nnazir) està en
Galilea, el cercle, país o lloc de les gents ( Galíl he'Ggoím), fora i per sobre de la La Judea,
que és la porta septentrional. Aquí es reconeix la gènesi dels processos instintius de la
naturalesa, i per tant, s'aprèn com dominar-los i dirigir-los d'una manera intel·ligent i
racional, cessant de ser un entrebanc i un obstacle al progrés individual, i romanent com
sòlida fundació (Jeru-salén, la fortalesa de la pau) que descansa sobre l'Harmonia del
ritme de la Vida Divina i permet la seva sempre major elevació.
En altres paraules, mentre el primer país indica la part o regió dominada per la
subconsciència, que és lloc d'origen de tota forma de vida i d'intel·ligència racional i
superior, en el segon tenim el domini de la personalitat conscient (o de les gents), la llum
o foc (Nur), que arriba a dominar les aigües (Iammín) de la vida i de la generació natural,
les quals en les místiques noces de Canaan, han de ser convertides, per mitjà d'aquell
element, en el vi de la regeneració espiritual. D'aquí la naturalesa o qualitat especialment
rajàssica d'aquesta regió, així com tamàssic és el caràcter dominant de la primera. La
seva correspondència en el cos és la regió toràcica, seient del cor i dels pulmons.
Rafael, la Compassió Divina que, com inspiració luciferina (l'impuls a menjar del fruit de
l'Arbre de la Ciència del Bé i del Mal), crea en l'home la Raó, és qui ens guia en aquest
camí, per l'exercici del qual establim un domini intel·ligent sobre tota la manifestació
inferior: a la qual finalment arribem a regir o governar, d'acord amb el ritme harmònic,
que substituïx a l'estat rajàssic i ho domina, com aquest al tamàssic. És ruah o l'aire, l'Alè
Geogràficament és la Síria o Damasc (que tenen en àrab el mateix nom Shamu o shem),
o sigui, el nom veritable de l'home (namas o shem, el Nous platònic), i el nom de Déu en
l'home (jo sóc), al que l'Oració Dominical ens diu de santificar.
Estem, doncs, en el mateix lloc simbòlic-geogràfic en el que més d'una vegada hagué de
retirar-se Jesús, per a cercar confort i inspiració, i que després Sant Pau, i més tard el
fundador al·legòric de la Fraternitat de la Rosa i de la Creu -establerta sobre el sentiment
de la fraternitat i fonamental identitat entre l'Esperit Pare i la Matèria Mare de la
manifestació universal- van rebre la seva iniciació, coneixent al Crist veritable.
El camp de la intuïció, que així s'obre per a nosaltres, per sobre de l'intel·lecte i de la raó,
manifesta la Divina Saviesa (la Sophia gnòstica, com aspecte de la Mare Divina) en una
forma super-conscient, anàloga i molt semblant a l'instint, que és l'expressió subconscient
d'aquesta mateixa Saviesa. Ara, segons en nosaltres es desperta aquesta intuïció i ens
posa en estat d'harmonia amb l'Ordre Diví, establint el seu domini sàtvic sobre la raó, ens
reconeixem de la tribu de Judà, o sigui, dels escollits en (els) que obra aquesta facultat.
Jesús (en hebreu Yeshu'a "el salva") és, místicament, la consciència de la Divina Realitat
en nosaltres -precisament segons el significat que també indica la paraula de pas
d'aquest grau- que, havent nascut per obra de l'Esperit Sant, en l'ànima que hagi assolit
un estat de puresa sàtvica, arriba a ser el nostre propi Salvador individual de l'error i del
mal en tots els seus aspectes.
Havent reunit entorn seu les diferents facultats de l'ànima (els apòstols), i aconseguit per
mitjà de la seva predicació (l'afirmació de la Veritat Espiritual Eterna en el domini
temporal de la consciència vigílica), fer molts deixebles en els pensaments que la
reflecteixen, expulsant els dimonis dels errors i falses creences atàviques -que, no
obstant això, abans de desaparèixer, es refugien naturalment en els porcs, o sigui, els
instints i regions inferiors de la subconsciència- precís és anar a Jerusalem, on
únicament pot completar-se la Gran Obra de Redempció, que és la regeneració individual.
Com els dimonis, en Samaria i Galilea, aquí també el poble de Jerusalem -la munió dels
instints i passions animals- el reconeix com rei i fill de David, aclamant-li a la seva
entrada sobre la somera simbòlica de la humanitat, que sempre acompanya el complet
domini d'un mateix. No obstant això, els temors i passions humanes, no poden veure de
bon grat el descens (ascens?) i l'aparició d'aquest nou Rei, que amenaça amb la seva
presència acabar amb el seu domini fins a llavors incontestat. I es congreguen
secretament, amb l'objecte de cercar la manera més apropiada per a perdre'l, dirigint en
la seva contra aquell mateix poble que l'havia acollit triomfalment.
Els prínceps dels sacerdots, que exploten al poble sacrificant la Veritat (els animals purs i
sense taca) a l'error (la falsa interpretació de la Llei Divina) el porten davant de Pilats
(que personifica l'escepticisme), el qual no entén el seu testimoniatge de la Veritat i el seu
Regne transcendent, i el fa conduir a Herodes (el temor), el domini del qual s'estén
sobretot entre els errors de la regió conscient. Aquest considera com bogeria la Divina
Veritat, i el retorna a Pilats, que després d'haver-li inútilment flagel·lat, acaba per escoltar
la veu del poble de la subconsciència, que demana el seu sacrifici. Comença llavors la via
crucis, que fa manifesta la passió geomètrica de la Pedra, que els constructors ortodoxos
han rebutjat, i que no obstant això, ha de ser el fonament (Yesod, o sigui, la perfecció del
triple ternari) del Nou Regne (Malkut, la dècada).
Entrem a l'acte final del drama místic: sobre el cim del Gòlgota (el lloc del crani), la pedra
cúbica s'ha obert en la creu, florint i desplegant-se, en la intersecció dels braços
d'aquesta, la rosa de la Divina Veritat. La força subtil, amagada en el propi cor de la
pedra, a l'obrir-se aquesta ha estat elevada com Fill de l'Home, sobre la Tau, que és
alhora el Arbre de la Vida i la recta sendera vertical, o sigui, l'escala que es recolza en la
terra i puja interiorment fins al cel de la Realitat Suprema, on no hi ha buit, sinó Dei
Gloria intacta.
A l'obrir-se el cor de la Vida Eterna, s'esquinça el Vel del Temple: cau per complet la
il·lusió, destruint-se el seu poder, i el sentit de l'omnisciència i omnipotència, s'expressa
en un tremolor que fa agitar tota la terra, mentre es difon la veritable llum en el mig de
la completa tenebra dels sentits. No demostra l'home en la creu, en aquesta suprema
experiència, ser veritablement el fill de Déu? Tot dubte s'esvaïx, i al mateix temps
desapareix tot sentit de comparativa impotència. No està en aquest moment, l'home
assegut a la dreta del Pare, partícip de la seva Saviesa i Poder, i intèrpret conscient de la
seva voluntat, en la Gran Obra de la Creació, restaurant totes les coses d'acord amb els
Plans Divins del seu perfecte compliment?
La sang puríssima de la Vida Divina, aquesta sang incorruptible de l'Eternitat, que vessa
l'Anyell de Déu en tota forma de vida i existència manifestes, és igualment la Pedra
Filosofal, que té el poder sobirà de transmutar i ennoblir tots els metalls i els elements, i
també la Panacea Universal, o sigui, el remei de tot mal, el bàlsam de tota ferida,
dolència i dolor.
Aquella sang és precisament la qual ara brolla d'endins en el propi cor regenerat per la
Virtut, manifestant-se com l'Amor que és poder i el poder que és Amor. Això representa
al·legòricament el pelicà, que obrint-se el pit amb el seu propi bec -el discerniment de la
Divina Veritat- d'aquesta manera alimenta a les seves cries: facultats o poders actius que
serveixen per a expressar-li, com les set llums del canelobre, simbòliques de les set
virtuts i dels set dons de l'Esperit Sant, que de tal manera s'encenen.
Aquest pelicà és així la imatge vivent de la Saviesa que s'expressa per mitjà de l'Amor, o
sigui, la voluntat activa del Bé, il·luminada pel discerniment més clar, més profund i més
elevat de la Divina Veritat. Doncs, si la Fe i l'Esperança, són les dues llums o facultats
bessones que ens guien i il·luminen sobre el Camí de la Veritat, ni aquesta ni aquella
poden fer-se completes i ser fecundes en els seus resultats, sense l'Amor que es fa
manifest com Caritat, en el sentit més noble d'aquesta paraula.
La caritat il·luminada de l'Iniciat, és doncs, alguna cosa molt distinta de tots aquells
esforços piadosos que, descansant en la il·lusió, contribuïxen moltes vegades a acréixer i
fer crònics aquells mals que busquen remeiar. És la caritat clarivident que busca i destria
l'arrel i origen del mal en el propi cor, i d'aquesta manera contribuïx en alleujar d'una
manera efectiva, duradora i permanent, acostant així l'arribada del Regne: la caritat
veritable que ens va donar l'exemple més lluminós el Mestre de Galilea, qui no va ser
precisament un dador d'almoines, tot i que tots els seus actes, paraules i pensaments
fossin inspirats per l'Amor.
La paraula que hem pogut trobar, per mitjà de la purificació de l'element personal que
constituïx la manifestació del nostre ésser, ens duu en Íntim contacte amb el propi agent
d'aquella manifestació, que és el foc interior que produïx la vida en tots els seus aspectes,
el misteriós flogístic que se serveix la naturalesa en totes les seves obres, produint-les,
conservant-les i reformant-les, i apareixent així, de vegades com Creador, de vegades
com Conservador, i altres com Destructor.
És un foc filosòfic, o sigui, intel·ligent, encarnant la Divina Saviesa, que per la seva obra
ens duu a comprendre, atès que actua no solament en el físic i el material, sinó igual i
especialment en la nostra psique, i també en la nostra més subtil essència espiritual, de la
que és el principi animador.
Per tant, en la seva naturalesa més profunda i en el seu aspecte més elevat, el Foc
s'identifica amb la Divinitat, de la qual és el símbol material més pur i apropiat: és el
celeste Inir o Indra, que veneraven els aris antics també en el seu aspecte terrenal Igon o
Agni, que va arribar a ésser entre els llatins el Ignis, que encén, i per tant, s'expressa en
la seva pròpia víctima sacrificada -el signe Àries, del zodíac, entrat en el ritualisme de
l'església romana com Agnus Dei, l'Anyell de Déu. Aquest Foc que adoraven, i segueixen
adorant els Parsis, com el més pur element i la més pura expressió divina, és el mateix
(amb) que Déu s'apareix a Moisès com un esbarzerar cremant, i igualment com el Foc que
crema i fa tremolar el cim del Sinaí, al fer manifesta la seva voluntat. I és el mateix que
al·ludeix Sant Pau, havent-lo reconegut com mística realitat (Hebr., 12-29): "Perquè el
nostre Déu en un Foc Consumidor".
El Zeus del hel·lenisme, com Senyor del Llamp, així com el Thor dels pobles germànics,
encarna aquest mateix principi; i al manifestar-se, per haver-s'ho promès, en tota la seva
glòria divina a la seva amant Semelé, no pot a menys que ser abrasada, ocasionant
d'aquesta manera la prematura sortida del nen Dionís, encara incompletament format, al
que Júpiter va haver de cosir per altres tres mesos a la seva pròpia cuixa.
Aquest Foc que consumeix la naturalesa mortal i fa immortal al que sap resistir el seu
poder purificador i regenerador, és el mateix que usa Deméter, procurant fer d'aquesta
manera incorruptible i no subjecte a la destinació comuna dels homes, al nen Demofonte
que Metanira, esposa de Celeu, havia confiat a les seves cures. I és el propi foc filosòfic
que usen els alquimistes veritables en els seus místics treballs, l'objecte dels quals és
constantment revelar i restaurar, fent-la manifesta sensiblement, la Divina Perfecció de la
matèria primera, que es troba en estat latent, en tot ésser, en tota cosa i forma exterior.
La rosa és altre símbol d'aquesta interna perfecció filosòfica Ideal i Divina, que s'expressa
exteriorment pel seu florir, vessant el perfum que la fa palesa al nostre sentit més
material. Pel seu color també representa l'aurora -la celeste Usha que anuncia i profetitza
aquesta Perfecció, representada per la resplendor i la glòria del Sol que s'aixeca, per a
il·luminar el dia de la Veritat, després de la nit freda i fosca de la Ignorància. Aquest color,
precisament indica en la Gran Obra que s'ha trobat la pedra filosofal -el sòlid
coneixement operatiu de la Veritat, o sigui, la paraula que es cerca en aquest grau en que
la mateixa Mare Divina es fa manifesta, per a parir al Fill de Déu.
Aquest Nen Diví, el naixement del qual que és resurrecció, en dues formes distintes, s'ha
celebrat des d'èpoques molt remotes, i encara se segueix celebrant, en el Solstici d'Hivern
i en el Equinocci de Primavera, és aquell que el propi foc simbolitza, al ser produït -com
LA RESURRECCION HERMÈTlCA
Al foc sagrat que s'encenia en aquesta època de l'any -com també ho acostuma el ritual
romà encenent el dissabte sant el foc nou i el ciri pasqual, per mitjà del triangle- (1)
símbol de la vida renovada de la naturalesa, oferien els aris primitius pa i soma
(equivalent del vi, com l'essència espiritual i la sang de la vegetació), després d'haver-lo
ungit amb llard: d'aquí el nom de akta-agni o Agnus, i de Christós en grec.
La festivitat especial dels rosacreus, el dijous sant (el dia del S., segons la Fama), és
igualment la glorificació del foc místic o filosòfic, que regenera i renova tota la naturalesa,
i per l'ardor intern del qual, que consumeix i destruïx totes les impureses físiques i morals
-el segon baptisme de que parlava Joan- , igualment l'ésser de l'home es renova
físicament i es reintegra espiritualment, ressorgint en tota la seva força la Vida Elevada
-crística o hiràmica- de la Individualitat, per mitjà de la crucifixió de la personalitat.
La mort mística (In Iesu moriemur, Reviviscimus per Spitum Sanctum) dels rosacreus,
simbolitzada per la creu de la crucifixió - o sigui la creu llatina, que predomina encara la
part inferior, al·legòrica de la personalitat terrenal- i la passió de la pedra, és la mort en
la il·lusió de la personalitat.
(1) Aquest triangle ens recorda el que es troba en el cel, precisament sobre el cap de la constel·lació d'Àries
Havent-se trobat la rosa filosòfica (In Nobis Rosa Invenitur), que és la Saviesa de l'Amor,
o sigui, el nitro de la rosada (Igne Nitrum Roris Invenitur) -la sal de la terra, en el sentit
que li atribuïx Jesús, com saviesa terrenal, nascuda de la inspiració celestial- coneixem
ara la paraula vivent, el Verb o Logos Diví que ens anima, i és El seu Nom, que cadascun
de nosaltres ha de glorificar en tot el que fa.
Amb això la Gran Obra ha arribat al seu terme -o sigui, un dels seus termes, compliment
relatiu, molt lluny de ser absolut- sent l'home potencialment regenerat, per la mística
virtut d'aquest Nom, que s'identifica amb l'Home Diví, creat en el principi per Déu "a la
seva imatge i semblança"; o sigui, el pla perfecte del G. A., per a que la seva sempre
millor expressió del qual, es troba ara en condició de cooperar il·luminadament.
Únicament quan pugui dir amb ple coneixement In Nobis Regnat Ille -la Vida Elevada
divina, crística i hiràmica- estarà el recipiendari en condició de pronunciar la paraula de
pas i ser ungit, armat i proclamat Cav. R. C., Cavaller de la Veritat, que només pot arribar
a la intel·ligència quan es regeneri com l'Àguila jupiterina, i de l'Amor, que expressa el
Pelicà.
Una antiga llegenda oriental, ens mostra doncs en l'àguila el mateix procés de la
regeneració individual, atès que aquesta au hauria de (segons aquesta llegenda),
rejovenir-se cada deu anys, elevant-se primer en ràpid vol cap al sol, per a després
precipitar-se i submergir-se en el mar, d'on surt purificada, amb noves plomes, nascudes
en lloc de les que se li havien cremat pel foc solar. És, una altra forma, del mateix símbol
del Fènix hermètic, amb la diferència que en aquest últim el renaixement o poligènesi que
es verifica és de les pròpies cendres, produïdes per l'ardor d'un foc interior, és més
complet i radical -veritable resurrecció parangonable a aquella dels ossos en la visió
apocalíptica de Ezequiel.
L'Àliga també indica, pel seu vol, la direcció del Nord, on es dirigeix la intel·ligència en la
seva recerca de la Veritat, il·luminada per la llum de la fe; igualment el Pelicà ha de
buscar-se en les regions del Sud, com l'amor que es manifesta en la fecunditat
inextingible de la naturalesa. Quant a la Creu, és la que realitza l'esperança messiànica de
l'Estrella, que es troba en el camí de l'Occident, mentre la Rosa és l'aurora de la vida nova
que constantment apareix a l'Orient, per a complir-la.
També pot veure's en l'Àliga l'emblema de la Saviesa Creadora del Pare (Zeus o
Brahama), mentre el Pelicà representa l'Amor o Força Creadora de la Mare Divina, la llum
latent i indivisible del primer, que en la segona es fa manifesta en els set colors
(representats pels seves cries), que constituïxen les set notes vibratòries de la
Naturalesa, que encenen les set llums del canelobre, i es conduïxen en infinites octaves
en tota la gamma de la seva múltiple expressió: doncs, cadascuna d'elles és al mateix
temps llum i so, nota i color, facultat activa i poder de percepció.
Igualment, la rosa, mostra el centre de la Unitat, que s'expressa com multiplicitat en tots
els éssers i formes de la creació, la consciència de l'Etern i la Divina Omnipresència que
transcendeix tots els límits del temps i de l'espai. Mentre la creu, és naturalment
emblemàtica d'aquestes limitacions, i del camp de la relativitat en el que, l'Eterna Realitat
que aquella representa, sembla manifestar-se d'una manera progressiva i gradual,
naixent i florint successivament, per a després marcir-se i morir.
No obstant això, a pesar d'aquesta aparença, no cessa de ser el seu caràcter veritable
etern, immortal i incorruptible, doncs, com Divina Realitat, mai cessa d'existir, i res pot
destruir-la i tacar la seva inherent perfecció. Conciliar aquesta consciència del relatiu que
CONSAGRACION
L'oli de la unció, neix de l'olivera de la Pau, i per tant atesta i contesta de per sí mateix el
significat de la paraula de pas. La veritable pau, la pau profunda inalterable del cor, la
companya inseparable de l'haver trobat al Crist Vivent en el Santuari de l'Ànima com Déu
en nosaltres: «Eiréne hymín". "
... La meva pau us dono: no com el món la dóna, jo us la dono" (Joan 14-27).
Aquesta olivera, antigament consagrada a la Mare dels Déus Cibeles, així com a la deessa
de la Saviesa Vencedora, és per l'església catòlica un atribut i símbol de Maria, la mística
oliva i el bàlsam vivent de l'Esperit Confortador. Per mitjà d'oli, oportunament consagrat,
els primers deixebles de Jesús procuraven alleujar tota classe de malalties.
També la capa o casulla blanca que se li posa sobre les espatlles al Cavaller que acaba de
ser rebut, és un símbol de Pau interna de l'ànima, de la constant serenitat de l'esperit,
que cap factor i circumstància externa té el poder de torbar i destruir, sinó que, com l'oli
es vessa, per mitjà del pensament, de la paraula i de l'acció, i d'aquesta manera aquieta i
tranquil·litza les ones de l'adversitat. Indica la vestidura sàtvica de la ment de "els que
han vingut (o superat) de gran tribulació, i han rentat les seves robes, i les han
blanquejat en la sang de l'Anyell" (Apo. 7-14); o sigui, en la puresa de la intenció que
domina i regeix totes les seves accions
La creu llatina vermella que apareix sobre el pit del costat dret, i també posteriorment,
recorda i afirma aquesta constant purificació, per la mística virtut d'aquesta sang, que és
la pròpia Vida Divina, reconeguda i santificada en el cor: és el color que palesa l'haver
estat trobada la rosa en la creu, el lleó vermell o pedra filosofal que permet prendre part
activa en la Gran Obra de restauració o redempció de la Ekklésias del Crist Veritable.
L'espasa que rep la mà dreta, representa el poder de la Veritat, que només l'ànima
purificada i lliure de l'error i del temor, es troba en condició de rebre i usar. Seria inútil
aspirar a aquest poder, abans d'haver complert amb els requisits que es requereixen: la
puresa sàtvica de l'ànima que ha superat el raga torbador de la passió i que indica la
casulla (també emblema del místic recolliment que es necessita per a aconseguir-lo) i el
discerniment clar de la Veritat, que mai es deixa vèncer i il·lusionar per l'error o el temor.
La marxa repeteix una vegada més el simbolisme del nombre 3, que també es troba en la
de l'Aprenent; però, aquesta vegada els passos no són com llavors curosament amidats
per la regla i escaire: són els passos segurs de qui coneix el camí i a oposat en el seu
propi cor la llum veritable que sola pot realment il·luminar-lo. Al·ludeixen al progrés
constant de qui es troba il·luminat per la Fe, sostingut per l'Esperança , dirigit per l'Amor.
EL “SOPAR MíSTIC”
La llum ve del Nord (de la regió de la foscor Boreal, residència i Mare d'Apol·lo) i es
manifesta com vida a l'Orient, com foc al Migdia, i com substància a l'Occident.
En el Sopar, aquesta Llum és la mateixa paraula, consumida pel foc que s'encén per
l'entusiasme de tots els que prenen part en ella. El vi representa la Vida, que anima la
La Llum, en la recerca de la qual s'han trobat, és doncs aquella que congrega i reuneix els
CC., en la comunió d'una mateixa vida ideal, encenent un mateix ardor en els seus cors, i
alimentant-se tots amb els coneixements que cadascú hagi pogut assolir separadament.
El signe del bon pastor en el qual es reuneixen els GG., al voltant de la taula, representa
la contemplació de la llum pel mitjà de la qual, o sigui, segons la Veritat així reconeguda
arriba a ser vida inspiradora, foc purificador, carn i pa en l'existència diària, es troba
aquesta Paraula. En aquest signe també reconeixem el sacrifici o sigui el do de si mateix,
que neix del cor, més aviat que del cap i que, en lloc de ser -com en la llegenda de Hiram-
donador de mort i desolació (pèrdua de la paraula), es fa fecund productor de vida i
d'alegria (trobant-se aquesta novament). Doncs, l'emblema de la mort -les tèbies croades
amb la calavera- que es veu en el tercer grau, es fa en aquest signe precisament l'oposat
emblema de vida que manifesta l'ardor interior.
Quant al pa i al vi del Sopar, són en realitat els mateixos que va haver de compartir Jesús
per última vegada, amb els dotze en la vigília de la seva passió.
Aquest Pa és la pròpia Substància, el cos vivent del Logos, o sigui la Saviesa Creadora que
s'ha fet carn, sent la Veritat en el Món Transcendent i la realitat objectiva i sensible de tot
el que apareix manifest sensiblement: per tant, al mateix temps alimenta la nostra
intel·ligència, origina els nostres anhels i els satisfà, sadollant tota fam espiritual i
material.
De la mateixa manera el vi, del que beuen tots d'un mateix Calze (Mateu 26-27) és la
sang o sigui la Vida d'aquest mateix Logos, l'essència dels qual és l'Amor, així com
l'essència de la Substància és Veritat. Per aquesta raó és vessada contínuament. Doncs
"Jo sóc la vinya, vosaltres els sarments: el que està amb mi, i jo en ell duu molt fruit,
però sense mi res podeu fer ... com el Pare em va estimar, també jo us he estimat:
estigueu en el meu amor" (Joan 15, 5-9). Hi ha una mateixa i única Font de Vida
Universal, de la qual tots poden prendre segons la seva capacitat d'expressar-la en amor:
qui busca la seva vida, allunyant-se del reconeixement o consciència de la Vida Una, amb
obrar en contra d'aquesta, ha de perdre-la, mentre qui la perd en l'Amor de la Vida Una,
troba la vida veritable.
Aquí es troba la panacea, o sigui el remei de tot mal i dolència, de tota malaltia i misèria,
espiritual com material: però, cal que es faci un sagrament en la vivent presència del
Crist, dintre del propi cor.
D'altra banda, cal considerar que aquest pa simbòlic no es limita a la farina, del blat que
per a nosaltres elabora l'espiga, formant-la geomètricament en la llum del sol, per l'acció
combinada d'aquesta amb el seu propi impuls vital, que associen oportunament les
substàncies tretes de l'aire i de la terra; farina empastada i cuita, la cocció de la qual li
dóna precisament el seu nom. Tampoc és el vi precisament, el licor que resulta de la
fermentació del suc del raïm, el sucre del qual es destruïx per a produir l'alcohol.
Aquests són emblemes relativament morts -per la Cocció i fermentació, amb un gènere
de foc distint del natural i filosòfic, o sigui pel Ephestos destructor- de la substància vivent
que el regne vegetal ens subministra en tots els seus fruits, i del suc natural d'aquests,
que l'aigua -la limfa de la terra es converteix en sang viva, per la mística presència del
Crist còsmic en aquestes noces químiques de la Naturalesa. Aquesta és realment qui ens
inicia en el Misteri de la transmutació, que cristianament celebra i ens transmet els de
Deméter i de Dionís.
CONSUMMATUM EST!
El dia setè ha estat sempre simbòlic del compliment i de la perfecció de qualsevol cicle,
quan s'ha novament superat en la unitat la Dualitat i el Temari de l'acció conjunta del
Aquestes mateixes paraules ens recorden el Ite missa est, i igualment aquelles que
s'usaven a l'acomiadar-se els neòfits en els misteris eleusins: Konx Ompax. Aquestes
últimes, no pertanyent a l'idioma grec, s'han interpretat com d'origen egipci o hindú;
probablement són antiquíssimes, havent-se transmès, tal vegada amb petites
modificacions (es troben també en la forma Kot Om Phet) en diverses ordres de misteris
dels quals proven la filiació.
Quant a la triple aclamació d'aquest grau, acompanyada pel signe conegut, que és també
el nom d'un dels profetes, es relaciona etimològicament amb Moisès (el salvat) i Jesús (el
salvador), amb el significat de salvació, celebrant-se l'haver-se trobat la paraula, pel mitjà
de la qual, aquesta salvació es verifica. La flama del foc creador i regenerador en el sí del
qual, torna la mateixa Paraula, després d'haver estat escrita, expressa el seu significat; el
mateix, ha de fer tot Cav, R. C., manifestant el seu coneixement d'ella per mitjà de la
pròpia flama silenciosa, activa i fecunda que crema en el secret del seu cor, mentre es
verifica el Misteri de la Regeneració.
"En principi ( be-reshit ) va crear Déu els cels i la terra" (Gen. 1-1) ... "En principi (en
arjé) era el Verb ... (Joan 1-1).
Aquest principi en el qual i dintre del que apareix inicialment la Divina creació ideal o
arquetípica (de l'Arqueig), com Logos o Verb que ha de produir la manifestació
-aparentment ex nihilo, però realment ex toto-, és precisament la mística rosa en el seu
sentit còsmic, en la qual i de la qual, per mitjà de la creu, neixen totes les coses.
És doncs, la Unitat Mare, en que sí de la qual, neix sense alterar-la, tota la multiplicitat
numèrica, que l'expressa transitòriament i en la qual torna i està eternament; la
Substància Amorfa que és origen, principi i substractum geomètric de totes les formes; la
Vida Eterna i Immanent que origina tot ritme i tot cicle -en Ella continguts i en contacte
actual des del "principi dels temps" fins a la "consumació dels segles"- de l'existència
manifesta.
Com Unitat -aritmètica, geomètrica i musical- aquesta Rosa s'identifica amb el cercle de
la creació, que és expressió inseparable del centre de la mateixa, quan l'u només pot
existir relativament i en funció de l'altre. L'existència del cercle pressuposa i palesa la del
centre d'aquell; i això determina, amb el seu aparèixer com centre, l'existència del primer.
Així igualment Shakti, la Mare Divina, com poder o qualitat activa de Shiva-Brahman -el
Pare, o sigui el pur principi de la Consciència en el seu sentit més elevat- és inseparable
del seu celeste Pare i Espòs, del que és igualment Mare i Esposa. Atès que els dos formen
l'U i el Suprem, que no cessa de ser tal, encara que aparegui creativament com Dos: la
Consciència o Essència Animadora que vivifica (el vi del Sopar), i la Substància Intel·ligent
i Creadora, que aquella comprèn i manifesta (el pa de la Veritat que alimenta la Saviesa i
produïx tot creixement interior i exterior).
La rosa i la creu, que igualment els representen, són dos símbols l'íntima unió dels quals
palesa aquesta Unitat, de la qual són les dues expressions. En aquesta unió inseparable,
hi ha una constant relació de reciprocitat: de l'u es passa a l'altre, i d'aquest a aquell, tant
en el cercle de la comprensió, com en el cicle de la manifestació, així com es passa del
centre al cercle i d'aquest al centre, i com es puja i es descendeix en l'escala de Jacob.
Per tant, abans de considerar la rosa en la creu, cal considerar la creu en la rosa, sent
aquesta última, místicament la seva Mare i Esposa. En el cercle o esfera de la Substància
Mare eternament omnimpregnante, sense cap diferenciació - i per tant, anteriorment a
l'existència, o bé, transcendint l'aparença del Temps i de l'espai- l'Essència o Consciència
Pare (Sat-Chit-Ananda), es manifesta com el cel en la terra, o sigui, com principi de
distinció que origina les direccions fonamentals de l'Espai (dalt i baix) i el moviment que
produïx una igual distinció relativa de Temps, separant en el present el Passat del Futur.
CREACION DE LA LLUM
"I la terra estava desordenada i buida (esperant rebre, comprendre i manifestar l'Ordre
Diví i la Plenitud de l'Ésser), i les tenebres estaven sobre la feix de l'abisme (l'Espai
representat especialment pel tracte vertical de la creu), i l'Esperit de Déu (Sat-Chit-
Ananda, la Divina Essència) es movia (distinció del Temps, indicat pel tracte horitzontal)
sobre la feix de les aigües (tot el que és relatiu, de per si mateix inestable, estant en
continu flux i moviment)." "i va dir Déu (Elohim): Sigui la Llum: i fou la llum" (Gen. 1, 2-
3). La Divina Essència (Sat, el pur ésser) s'expressa a través de la distinció entre absolut i
relatiu (Cel i Terra), manifestant en la comparativa foscor del segon la llum de Chit, o
sigui, la consciència de l'Ésser. Aquesta llum de l'ésser, manifestant-se en la natural
inconsciència del que relativament apareix com no ser, crea d'aquesta manera una relació
activa, una espècie d'intercanvi entre el Cel i la Terra: aquesta clama cap a aquell per la
seva foscor, desordre i buit, mentre la primera s'ocupa en omplir-la amb la seva Plenitud
(el pleroma gnòstic, o sigui Ananda o purna), creant l'Ordre (Cosmos), per mitjà de la
Llum.
"i va veure Déu que la llum era bona (o sigui, principi de tot bé, bondat i plenitud), i va
apartar (en el temps) Déu la llum de les tenebres" (Id. 4). Aquesta relació és
necessàriament rítmica; per tant, el domini relatiu de la foscor i de la llum no poden sinó
succeir-se l'u a l'altre. Així com la foscor crida a la llum, així igualment la llum produïx per
la seva mateixa existència, l'aparició de la foscor: la mateixa Consciència és llum que
reconeix i crida la relativa "inconsciència" foscor. Això apareix també en el versicle
següent:
"I anomenà Déu a la llum dia, i a les tenebres va anomenar nit: i va anar la tarda (el
compliment) i el matí (el nou principi) un dia (una fase, aspecte, cicle o període)." El dia i
la nit que s'alternen i corren constantment, en cíclica successió l'un darrere de l'altre,
apareixen en els dos símbols del Tao i del caduceu: són els principis de l'energia activa i
de la inèrcia passiva, i les qualitats (gunes) que també coneixem com rajas i tames,
trobant el seu equilibri sàtvic en la tarda (vesper) i en el matí que els uneixen i separen,
dividint les dues meitats de cada cicle, i preparant profèticament el successiu, en
l'acabament o compliment de l'anterior.
D'aquesta manera, separant-se la Nit del Dia (com nadir, respectivament, i zenit de la
manifestació), per mitjà del Matí (l'Orient) i de la Tarda (l'Occident), podem veure, en la
creació de la Llum, una nova creu nascuda en el sí de la Rosa Còsmica.
En una forma anàloga, el passat puja constantment al cel de l'Eterna Realitat; i d'aquesta
descendeix el futur per a manifestar-se en el Nadir de la terra, com realitat contingent, i
que, segons es fa "passat" puja novament i desapareix. Per aquesta raó Kronos és la
simbòlica serp que es mossega la cua, alimentant-se contínuament de les seves pròpies
criatures.
"I va dir Déu: Hagi expansió enmig de les aigües, i separi les aigües de les aigües.
"I va fer Déu l'expansió, i va apartar les aigües que estaven sota l'expansió, de les aigües
que estaven sobre la expansió i va ser així... ,
""I anomenà Déu a l'expansió 'cel' (o firmament): i fou la tarda i el matí del dia segon"
(Gen. 1, 6-8).
Las aigües són les que constituïxen l'oceà de l'ésser, que és la totalitat de la vida latent.
En aquesta totalitat omnipresent, al verificar-se la manifestació, cal fixar un lloc
determinat, un espai necessàriament limitat -una limitació relativa en el camp il·limitat
de l'absolut, on cap espai veritable pot existir. Aquest cel o koilon (buit) és el firmament o
expansió: el que té ferma la manifestació, corresponent al concepte de Dik, que ja vam
tenir ocasió de definir . És, en altres paraules, la fundació del "cosmos" futur
Quant a les aigües naturalment "separades" per aquest espai, limitació o buit -que pot ser
comparat al Valhalla dels déus escandinaus- representen dos ordres distints de les
infinites potencialitats latents de la Gran Totalitat de l'Ésser, sent els uns inclosos en
l'espai i cicle de la manifestació, en el qual apareixeran evolutivament, i els altres
exclosos d'aquest mateix camp particular. Els primeres corresponen al dia, sent
despertats i enllumenats per la consciència; els segons a la nit per quedar en aquest estat
latent que pot anomenar-se el Gran Somni Diví.
Per tant, la divisió de les aigües, originant l'espai, cel o firmament, resulta naturalment,
com a conseqüència directa de l'aparició de la llum, separant-se la part il·luminada o
activa de les "tenebres" que circumscriuen aquella, quedant en l'estat indiferenciat de
l'Absolut.
"I va dir Déu: Ajuntin-se les aigües de sota els cels en un lloc, i descobreixi's la seca: i fou
així.
"i va anomenar Déu a la seca, terra, i a la reunió de les aigües l'anomenà mars: i va
veure Déu que era bo" (Id. 9-10).
Aquí hi ha una nova separació que pot ser parangonada a la de la carn i dels ossos que es
verifica a conseqüència de la putrefacció -separació familiar a tot Mestre Maçó. No es
Les figures geomètriques són els veritables ossos de la mare: els quals romanen, tot i que
la carn pugui corrompre's i es renovi contínuament. Aquests ossos no són estèrils, sinó
fecunds, doncs contínuament engendren noves idees, o siguin verbs, per mitjà dels quals
"totes les coses fetes han estat fetes". Aquesta concepció ideal és la de Deméter, donant a
la llum la verge Coré; el Gènesi parla d'aquestes mateixes idees (íd. 11- 12), com herbes
i plantes, insistint sobre la sement que els permet reproduir-se i perpetuar-se, com
succeïx amb tots els pensaments humans i divins. El tractar-se de plantes simbòliques,
està provat pel fet que encara no existeixen ni els, astres, ni les estacions.
Finalment, els mars són les ones de vida, encara en estat latent, que es preparen a envair
aquests motlles verges -Plutó que arrabassa a Coré, per a portar-la al món inferior, i
Neptú que viola a la seva mare venerable- per a manifestar la vida en els diferents
regnes: elemental, mineral, vegetal, animal i humà. Aquests mars formaran la carn que
revesteix els ossos de la mare, o bé la rosa que reneix en la creu, emblema al mateix
temps de l'Espai i de totes les figures geomètriques que sintetitza en les seves dues línies
i quatre angles.
CREACION DE LA VIDA
En els minerals i en els seus elements, en els àtoms i en els electrons o centres energètics
del dinamisme dels quals resulten les diferents qualitats i propietats que s'atribuïxen a la
matèria --incloses les que la defineixen-- hi ha doncs, igualment vida i Intel·ligència,
encara que naturalment en una forma i grau diferent de com apareixen en els altres
regnes de la naturalesa. Aquesta Vida, expressant-se com energia i moviment, és
precisament la rosa --que també simbolitza a Venus, la vida, nascuda en l'escuma de la
mar, per la potencialitat engendradora de l'espai, tallada en la falç del temps-- o sigui el
principi del ritme i harmonia que es manifesta en el cicle del temps sobre la creu de la
Immanència Geomètrica.
Aquest ritme del temps, aquesta harmonia inspiradora de les Muses eternes, que
En altres paraules, els ossos de la mare constituïxen el principi geomètric ordinador del
Cosmos, mentre l'harmonia musical de la Vida, els revesteix de forma (o carn, literalment
"formada") en el cercle del temps. Així el verb (la Idea o verge) es fa carn i mora en
nosaltres "ple de Gracia i de Veritat" --per a testimoniar la seva essència i realitat divina--
o sigui, s'expressa en tota forma manifesta.
Per tant, així com "en principi" hem assistit a la creació de la creu en la rosa (del temps i
de l'espai, i de les seves possibilitats aritmo-ontológiques i geomètriques en el propi sí de
l'Eternitat Omnipresent, del relatiu en l'absolut), ara veiem la mateixa rosa que, com
Vida, reneix en el ritme harmònic del temps, per a expressar en això el perfum de
l'essència eterna.
Els cinc pètals de la rosa natural --l'englantina-- corresponen amb les cinc puntes de les
estrelles, representant els cinc punts que corresponen amb els cinc tatves, els cinc sentits
i les cinc facultats i tanmatres que expressen aquells. La identitat simbòlica de l'estrella
de cinc puntes amb la rosa de cinc pètals, també explica com en la Bíblia, aquest
naixement del ritme vital estigui descrit amb el ritme astronòmic que li correspon .
En el primer d'aquests cinc regnes, l'elemental, es formen i evolucionen els àtoms, per
mitjà de l'energia subdividida en els diferents punts de l'espai, que així es fan centres
dinàmics o electrons. En aquest estat akàshic predomina la vibració rajàssica que origina
el so, i es manifesta en l'home per mitjà dels òrgans de l'oïda i de la paraula, i la facultat
de la comprensió que els correspon.
Aquesta vibració constructora de la Gran Ona de Vida Elemental (el tercer dels set Elohim)
descendeix de l'èter a la terra, fins a l'estat sòlid o prithívic, que especialment es
manifesta la vida mineral, dominada per la vibració tamàssica, i que té el seu exponent o
espècie més elevada en els cristalls. Li corresponen en l'home els ossos, els peus, l'òrgan
de l'olfacte i la facultat de percepció.
Li succeïx la Gran Ona de la vida vegetal, que correspon amb l'aigua o apas, predominant
aquí la vibració sàtvica que es manifesta en el color verd, i en l'harmonia i simetria de les
formes i el ritme del desenvolupament que caracteritzen la vegetació. Es tracta, no
obstant això , del satva inferior, produït per la vibració tamàssica dels minerals; d'aquí
l'estat de inconsciència que ha estat parangonat al de somni sense somnis. Li corresponen
en l'home les mans i l'òrgan del gust, així com la facultat d'assimilació.
L'estudi dels cinc mars o Onades de Vida, representades en els cinc pètals de la rosa
primitiva i en les cinc punts de l'Estrella, ens duu naturalment al dels tanmatres (o
“mesures d'Aquell"), que és el principi intern causatiu dels tatves inferiors (Mahabhutas), i
igualment dels cinc ordres de sensació (els cinc sentits), així com de les realitats (els cinc
aspectes de la Realitat) que produïxen i perceben aquestes diferents classes de sensació.
Segons la filosofia hindú, la Gran Realitat (Tat o sigui "aquell"'), que per a nosaltres és la
rosa que engendra la Creu, per després néixer o manifestar-se dintre de la mateixa, es
manifesta en cinc modalitats distintes i primordials que són prototips o mesures de les
diferents vibracions i classes de fenòmens i igualment dels òrgans i facultats físics i
psíquics, que en els éssers vivents, i particularment en l'home, els coneixen, els aprecien i
els expressen.
Aquests tanamtres són anomenats també Suxrna Bhutas (elements subtils), per a
distingir-los dels tatves o modalitats vibratòries (Mahabhutas) que els expressen
materialment. D'ells igualment els cinc sentits mentals (Jñanemdriyas) i les cinc facultats
actives (Karmendriyas), que s'expressen en (els)corresponents instruments o òrgans físics
externs (Bahiakríranas).
Cada Tanmatra és, doncs, un tipus geomètric (en el sentit de la geometria iniciàtica) que
pot posar-se en relació analògica amb l'essència espiritual de cadascun dels cinc sòlids
regulars, anomenats també platònics, que es mostraven a l'iniciat en els antics misteris.
El segon, sparshatanmatra, és igualment l'arquetip del que es manifesta com tacte i poder
de creació i formació. Per aquesta raó també presideix a la generació i a l'òrgan físic que
la fa possible; el seu mahabhuta és Vayu, la vibració o element de l'aire, que també
produïx prana, la funció respiratòria de la vida orgànica, que té el seu seient en el pit i en
el cor. Li correspon la facultat del judici que complementa la comprensió.
El quart, rasatanmatm, regeix arquetípicament tot el que es manifesta com gust, sabor,
capacitat assimiladora (igualment fisiològica i mental), corresponent-li, com element apas
--la vibració freda de l'aigua-- i com funció vital viana, la distribució coordenada que fa
possible la vida vegetativa.
En aquests tanmatres tenim altre aspecte del pa del sopar simbòlic, doncs aquest, que
també es representa geomètricament com pentacle, no és altra cosa en realitat, sinó la
síntesi i la combinació, la barreja perfecta dels cinc models arquetípics, que se'ns
manifesta --igualment sensible i intel·lectualment-- la Gran Realitat: segons la percebem
Aquest simple fet ja de per si mateix, accentua la importància del nombre 5, com factor
geomètric en la construcció de l'univers, segons ens ho presenten en el simbolisme
d'aquest grau, les cinc puntes de l'estrella i els cinc pètals de la rosa, la perfecta unió de
la qual és un bell i significatiu emblema de la dècada. També s'ha de notar es que la
Geometria és precisament la cinquena de les set arts.
És natural que hagi d'existir una estreta relació entre aquests sòlids, que presideixen a
tota forma tridimensional, i els Tanmatres que acabem de descriure. El primer d'ells, el
tetraedre, que reflecteix la Tríada en uneixi Tètrada, es considera com fonamental, atès
que d'aquell poden derivar-se els altres: el cub i el octaedre de la unió de dos tetraedres
entrellaçats, com els triangles del segell de Salomó; els altres dos de la unió de cinc
tetraedres.
Per a nosaltres són importants especialment els nombres que presideixen, en la divina
La dodècada i la doble dècada estan íntimament relacionades; doncs, mentre les 12 cares
del dodecaedre s'uneixen en 20 vèrtexs, les 20 del icosaedre concorren en 12 vèrtexs. A
més els dos sòlids tenen igualment 30 arestes, concorrent de tres per les cares
pentagonals del primer i de cinc en cinc per les triangulars del segon.
En cada sòlid la cara i l'angle sòlid representen l'element masculí, mentre el nombre de
les cares, i dels vèrtex i arestes és l'element femení. Però el tant, el primer el tercer i
l'últim resulten de la unió del nombre perfecte per excel·lència, amb els femenins 4, 8 i
20; el cub també pot considerar-se produït pel 3, atès que les seves cares quadrades
resulten de la unió de 8 angles triedres. De la mateixa manera, el 3 i el 5 concorren, com
elements masculins en la formació del dodecaedre i del icosaedre. El nombre de les cares
és sempre femení.
El numero 3 apareix com formador (pel nombre dels costats de les cares, o bé pel de les
arestes que concorren en els seus angles sòlids, o per ambdós, com en el tetraedre) en
tots els cinc sòlids, combinant-se amb el 4 per a formar l'hexaedre i el octaedre, i amb el
5 per als altres dos. La suma dels dos primers (que concorren en l'hexaedre i octaedre) és
set, i dels tres (3, 4, 5) dotze.
Finalment, el nombre total de les cares, i igualment dels vèrtex dels cinc sòlids, presos
com conjunt unitari (expressions complementàries de la mateixa Unitat Perfecta), és 50;
o sigui, 100 entre cares i vèrtex. D'aquí la mística importància i inherent perfecció
d'aquests nombres, sobre els quals tornarem més endavant.
LA PERFECTA MESURA
És numero 5, que ens indiquen l'estrella, i la rosa (el centre de la creu, amb les seves
quatre direccions), i que presideix als tanmatres --que, segons l'escola hindú, i als sòlids
segons l'hel·lènica, constituïxen la base geomètrica de l'univers--, és el numero de
l'home, amb el qual s'amida la Jerusalem celeste.
El mateix dodecaedre resulta, com s'ha dit, de la combinació de cinc tetraedres, i a més
és la figura sòlida que es produïx naturalment per la pressió de les dotze esferes que
precisament, poden disposar-se a l'entorn d'una esfera central, de la mateixa manera que
sis cercles poden únicament posar-se en contacte entorn d'un central, determinant la
formació de l'hexàgon.
Ens referim sobretot al canon estètic com secció aura o regla de la proporció divina, i que
precisament es troba expressat pel pentagrama. Aquesta regla pot enunciar-se en
aquesta forma: per a que un tot, dividit en dues parts diferents, aparegui en una
proporció harmònica i bella, cal que, entre la part menor i la major hagi la mateixa
proporció que entre aquesta i el tot.
Ara, aquesta proporció aura, que s'evidencia en les més belles obres arquitectòniques, en
l'escultura i en la pintura de la antiguitat i del renaixement, és precisament la que es
Pel que fa a l'home, aquesta proporció és la que divideix el cos en dues parts a l'altura del
melic; aquesta mateixa distància és la mesura de cadascun dels dos braços, en relació
amb l'extensió oberta dels dos.
El cos de l'home i el temple per excel·lència de la Vida Divina --prototip ideal de tots els
temples que en la seva Glòria, puguin elevar-se per mitjà de les regles arquitectòniques--
és doncs una creu, nascuda en el sí de la mística rosa de la Vida Substància-Saviesa que
és la Mare Universal (la Isis dels iniciats, la Sofia gnòstica i la Mare de Déu del misticisme
cristià), perquè aquesta mateixa Rosa pugui florir novament com Consciència Divina en el
propi cor.
En la creu, com en la pedra (aquella sobre la qual el Crist en nosaltres vol edificar la seva
divina ekklesía; la pròpia pedra que ens esforcem a llaurar tots els maçons) tenim dos
símbols equivalent de l'home objectiu, en el qual la Vida Divina apareix limitada i
crucificada en el Temps i en l'Espai, i l'Eternitat en el seu fill el Present, entre els dos
lladres del Passat i el Futur .
L'home creat per Déu en principi, és doncs, aquesta Idea Eterna, filla de la Divina
Perfecció i hereva de totes les qualitats, poders i possibilitats del Pare ("Tot el que el Pare
posseïx m'ha estat donat"), i la tasca del qual és establir el seu regne sobre la terra, o
sigui, fer patent en el domini objectiu dels efectes la perfecció latent i inherent en
qualsevol manifestació, que té el seu seient etern en el domini transcendent de la Pura
Realitat.
Aquest Home Real i Etern és el Crist en Nosaltres, o sigui Hiram, la vida elevada del
nostre veritable ésser, la Divinitat Inherent que sola pot fer-se el nostre Salvador -- el
Redemptor de la manifestació individual, l'Arquitecte que reconeix els seus plans perfectes
de la Saviesa Transcendent, i duu a cap la construcció que havia hagut de suspendre's per
la perduda de la paraula.
La paraula grega que indica la creu (stauros) significa també tronc, pal o arbre. I en
realitat és el propi arbre de la vida --la més directa i perfecta expressió de la Vida
Divina-- que es troba al mig (en el centre, en lloc de preferència, d'honor i de domini)
del jardí de la manifestació còsmica: L'essència Divina de la qual l'home s'allunya i es
separa en la seva il·lusió, al creure's separat i distint d'ella, ocultant-se a la vista de Déu
(la visió de la Realitat); d'aquesta manera perd automàticament aquest domini, i només
pot adquirir-lo quan aquest mateix arbre descendent (del Cel a la Terra) es faci ,l'arbre
ascendent de la creu --la perfecta sendera vertical que individualment ens duu a la
completa hipòstasis del nostre propi ésser "en les mans del Pare".
EL TEMPLE DE LA VIDA
Per aquesta raó aquests emblemes sempre s'han aixecat amb preferència en llocs elevats,
sobre el cim de serrals i muntanyes: encara avui dia ho veiem amb les creus que
I no podia ser diferentment atès que Déu, encara que adorat en l'esperit i veritat, té sobre
la terra (el humus o Bhumi) precisament en l'home i en la humanitat més elevada --la
imatge i semblança de la seva Infinita Perfecció, que només d'aquesta manera pot
revelar-se exteriorment en els seus atributs de Saviesa, Intel·ligència i Poder. Darrere de
tot símbol està doncs latent una forma humana, que s'imagina interiorment, quan no es
representa exteriorment; a aquesta forma latent, o més toscament expressada en cultes
anteriors, els artistes de Grècia i de la Índia, com els d'Egipte i del renaixement Cristià ,
es van esforçar a donar l'expressió artística, necessàriament humana, que la fa més
evident, com el Verb que es fa carn al viure en nosaltres. No és aquest Art també la Rosa
de la Saviesa, que fa vivent el simbolisme latent de la pedra o de la creu?
Ara, si considerem a la creu, com la unió d'una línia o pal transversal, al tronc, arbre o
columna vertical que s'ha Fixat en el sòl no és aquest un esbós de la figura humana, una
temptativa de donar-li vida a un emblema d'altra manera gairebé mort? Per la mateixa
raó una estàtua o una creu o també un arbre) damunt d'una columna, d'una torre, d'una
cúpula o altre edifici, i igualment en la més alt cim d'una muntanya o d'una penya és
precisament l'element de vida que dignament corona i completa la mole natural o
arquitectònica.
La creu indica naturalment a l'home amb els seus braços oberts, en l'esforç ideal del seu
creixement vertical, de la seva aspiració al Diví, que no s'esterilitza, sinó que es fa fecund,
atès que aquests braços oberts, com les branques de l'arbre, vessen les benediccions de
la visió celestial i protegeixen de tot mal i perill, de la mateixa manera que invoquen
l'ajuda superior, i són al mateix temps les ales angèliques per mitjà de les quals li és
donat a l'home elevar-se i progressar en l'escala de la seva contínua ascensió evolutiva.
Quant a la base, cim o edifici, sobre el qual s'aixeca aquest símbol de vivent humanitat,
que manifesta l'aspiració al Diví, és la pròpia terra, de la qual és el fill o expressió més
elevada, i sobre la qual li ha estat donat naturalment domini --domini que es farà sempre
més efectiu, en proporció de la seva elevació i creixement en saviesa, gràcia i virtut-- la
massa encara dominada per la inèrcia de la inconsciència tamàssica, que ha de ser
animada i vivificada pel rajas de la passió humana (la seva sang redemptora), expressant
el pur satva celestial com consciència de la Divina Harmonia i Plenitud.
Hem dit que la rosa representa l'ànima i la vida animada de l'home, de la mateixa manera
que la creu simbolitza perfectament el seu cos, que s'aixeca verticalment sobre la terra
per a estendre's lateralment en qualsevol obra o activitat. En altres paraules, és un símbol
del món intern, del domini propi de la consciència i de la intel·ligència, així com la creu
indica el domini del món contingent exterior: el temple, sustentació en el que es dóna
suport, floreix i resplendeix la vida.
On podria posar-se el centre d'aquesta vida interior de la creu, el seu cor vital i el foc de
l'ànima, sinó en la intersecció dels seus braços, en el mateix lloc del cor de l'home?
És al propi temps el lloc que dóna suport el cap del Fill de l'home, precisament per a
indicar el lloc del crani (Gòlgota o Calvari) en que es verifica místicament aquesta
crucifixió o superació del domini personal de la il·lusió, per a trobar i manifestar el cor diví
de la Realitat --Déu en nosaltres.
Doncs, aquest Fill de l'home ha de ser aixecat, així com Moisès la serp (Joan 3-14): tot el
que l'home ha produït, amb els seus propis anhels, desitjos, passions i aspiracions, i que
es troba en ell com potencialitat reflexa i latent ha de ser aixecat i exaltat en aquesta
Sendera Vertical que indica la creu i que també representen la Muntanya de l'Ascensió
(símbol dels seus esforços) i el Llamp de la Llum Divina que descendeix de dalt per a
guiar-li, il·luminar-li, sostenir-lo i finalment transfigurar-lo; glorificant-lo entre Moisès i
Elies --la Llei i la fe del passat, l'esperança profètica de l'avenir.
Si considerem ara més particularment l'expressió d'aquesta Vida Divina representada per
la rosa en la creu del cos de l'home, veurem de dalt a baix la manifestació successiva del
seu calze, del seu centre daurat amb els estams i dels seus cinc pètals en els set centres
que ja coneixem (V. Manual del Mestre, pàg. 110), corresponent els cinc inferiors, amb els
seus respectius tatves i tanmatres, a aquests pètals de la Rosa Còsmica. Cadascun
d'aquests centres és, al seu torn, una nova flor, un nou lotus o rosa, en que aquesta es
repeteix novament a si mateixa en una forma diferent i més elevada de Saviesa i de
Poder.
Cada centre és una copa que produïx i rep el vi de la vida i la mística sang de l'Anyell de
Déu, i igualment una de les formes que es presenta el pa de la Veritat, empastant-se amb
la farina que formen totes i cadascuna de les experiències de l'existència. En cada centre
té el seu seient un aspecte I una particular revelació del propi poder de la Consciència,
que és així el Camí, la Veritat i la Vida.
SOLIDS VIVENTS
El que diferencia aquests centres de la Vida Una, és essencialment la raó numèrica que
presideix a cadascun d'ells com punts de consciència i com reflex microcòsmic d'una
corresponent realitat --arítmica o transcendent, geomètrica o causatiu, musical o activa,
astronòmica o objectiva-- existent en l'univers. En cada centre té el seu seient un
nombre, que s'expressa com forma, so i llum o color, manifestant una particular energia
vital i vibrant en harmonia simpàtica amb la mateixa espècie, classe i qualitat que li
correspon en el món exterior.
Tetraedre, que les seves 4 cares reflecteixen en l'espai la Tètrada primera (representada
en el tetragrama i en el centre i vèrtex del Delta com s'ha explicat en el Manual del
Perfecte Maçó) poden considerar-se com el principi geomètric de muladhara (1)
(1) La correspondència del Tetraedre amb el Mulanhara ens explica per quina raó es parla d'aquest centre, a la
vegada com triangular i quadrangular
Aquí tenen el seu seient, amb Gandhatanmatra i Prithiví, el sentit de l'olfacte i l'òrgan de
la locomoció (ambdós representats per un elefant blanc amb set trompes) i s'origina la
Paraula en el seu estat primordial i latent (Parashabda).
Les sis cares de la cub o hexaedre anàlogament es reflecteixen (en un aspecte o espècie
dimensional diferent) en els sis pètals de svadhistana, les qualitats mentals dels quals
estan en relació amb la facultat assimilativa de la intel·ligència, expressades per Rasa, el
tanmatra del gust que té els seus corresponents en aquest sentit i en l'òrgan actiu de la
mà. Les tendències assimilatives es troben simbolitzades en un peix, mentre 8 pètals
menors interns indiquen els 8 angles triedres del sòlid, que es troba en correspondència
amb la Divinitat Conservadora Vishnú o Garuda, així com el tetraedre ho està amb
Brahama, el Principi Creador. La paraula té en aquest lotus l'aspecte de diferenciació
inicial anomenat Pashianti.
El octaedre o doble piràmide, està en correspondència amb manipura (la gemma), el loto
de 10 pètals (les 10 cares poden veure's en el octaedre, quan s'uneixin les dues piràmides
pels vèrtex, com la figura; també ha de notar-se que en aquesta forma cristal·litza
preferentment la gemma per excel·lència, el diamant). Aquests pètals són els fruits que
l'Arbre de la Vida produïx per mitjà de la imaginació, facultat mental de Rupa, el Tanmatra
de la forma i de la visió, que presideix a aquest òrgan i a l'element foc. Aquí té el seu
seient Rudra o Shiva, com Divinitat Destructora.
Els vrittis o qualitats dels dotze pètals, són precisament les que es relacionen amb la
facultat mental del judici: l'egoisme i la discriminació, l'esperança i l'ansietat, etcètera.
EL SOL I LA LLUNA
Ara ha de notar-se que tota forma polièdrica es troba representada dinàmicament per un
sistema de dos o més sizígies o parelles de punts en perfecte equilibri, corresponent
aquests punts als vèrtex de la figura. Dues sizígies formen un tetraedre, tres un octaedre,
4 un cub, 12 el icosaedre i 20 el dodecaedre.
El sisè lotus, ajñà, de dos pètals blancs, que s'allotgen les lletres ha i xa (completant,
amb les 48 dels pètals anteriors les 50 de l'alfabet sànscrit) correspon geomètricament a
aquesta sizígia, origen de les altres formes, indicant la parella Purusha- Prakriti (que
correspon a la del Pare, i Veritat, en la eonologia gnòstica) expressada en els 4 tatves
superiors que tenen el seu seient en aquest centre: Mahat (el principi de la matèria subtil,
o Suxmaprakriti), com tanmatra, Rages (la ment), com element, Buddhi (el criteri o
discerniment) com sentit, i Ahankara (el qual "fa" el jo), com òrgan actiu.
D'aquesta manera tenim 24 tatves (o eons) que corresponen perfectament als 24 angles
rectes del cub, a les 24 polzades de la nostra regla, a les 24 lletres de l'alfabet grec i al
nombre d'angles rectes que poden formar 4 línies al creuar-se octogonalment en un espai
de 4 dimensions. Doncs ha de notar-se que els lotus que tractem de descriure
geomètricament, són realitats d'un ordre distint al món tridimensional que la nostra
ordinària experiència percep.
En aquest centre està simbòlicament la lluna, sobre la qual s'assenta en el seu aspecte
més elevat la Mare Divina, com també apareix en diverses imatges religioses; doncs tota
deessa és un aspecte de la Mare Shakti o Maria, així com tot déu és un aspecte del Pare
(Consciència o Ésser) Shiva-Brahman. Ara, la lluna és l'hemicicle inferior o reflex del Sol,
que és part i inseparable, com ho és la substància (Prakriti) de l'essència (Purusha). Per
tant , aquest centre pot també simbolitzar-se amb la mitja lluna i l'estrella, altre emblema
de la Mare, que és el signe de l'Islam --representant la inspiració profètica-- a pesar que
en aquesta religió la Mare hagi estat teològicament exclosa.
Quant al lotus suprem, sahasrara --el de mil pètals-- és el veritable Sol espiritual que
il·lumina al microcosmos: el seient de Shiva-Brahman com pur esperit i essència
suprema, o sigui, el nom veritable de Déu que es troba en la pròpia Volta del cel o pedra
clau del nostre temple orgànic. En els seus mil pètals es repeteixen 20 vegades les 50
lletres dels anteriors (que corresponen també amb les 50 cares dels cinc sòlids). Aquí té
el seu Orient la Veritable Llum que busquem els maçons, i el seu centre la Gran Realitat,
que pot ser comparada a un sol que s'aixequi per sobre del cap.
És el seient dels 12 tatves transcendents, que presideixen als altres 24, i són com els
signes zodiacals que s'expressa i es reparteix en el món o perifèria de la Substància, la
Essència Divina. El conjunt dels 36 tatves correspon així als 36 deganats del zodíac
còsmic i humà.
Si els considerem en la seva relació geomètrica amb els anteriors, representats pels cinc
sòlids, aquests dos centres superiors i els tatves respectius, poden parangonar-se al
centre i a la perifèria d'una esfera en la qual, aquestes figures polièdriques es troben
inscrites, i a la qual s'aproximen sempre més, segons creix el nombre de les cares.
Tenim així un septenari geomètric en perfecta correspondència amb els altres septenaris
que ja coneixem, i que poden sintetitzar-se amb els de les notes musicals dels colors, dels
planetes i dies de la setmana i de la creació que els correspon. El mateix septenari, com
llei que governa el domini de la manifestació visible, també es troba en la rosa amb els
seus cinc pètals originaris, el calze i el centre daurat amb els estams; aquí també es veu
el seu origen i essència ternària.
En tots aquests septenaris hi ha dos límits que constituïxen primer i l'últim terme, el
principi i la fi, o sigui, el Alfa i la Omega. Ells s'identifiquen al completar-se el cercle: així
el calze es confon amb el botó d'or, el centre amb l'esfera i l'esfera amb el centre. Així
succeïx realment si s'imaginen en progressió evolutiva: del centre o primer punt, al fer-se
díada, neix la doble sizígia que origina el tetraedre; d'això es formen, al multiplicar-se en
2 i 5 els altres sòlids, i finalment s'arriba a l'esfera. Aquesta última, arribant al límit, es
torna punt i comença novament el procés evolutiu.
En el pa i el vi del sopar tenim altre aspecte simbòlic de la mateixa llei hermètica que
expressen les paraules solve-coagula, com equivalent de destrucció i reconstrucció, mort i
regeneració, putrefacció i sublimació, anàlisi i síntesi.
D'aquesta manera s'obra el miracle dionisíac, repetit per Jesús: l'aigua de la sensació,
duent en sí la pols de la terra i fermentada pel foc del desig, es transforma en el vi de la
realització espiritual, en que es manifesta la pròpia essència de la vida, i es reconeix en
Quant al pa, es refereix més especialment a la nostra pròpia activitat, a allò que nosaltres
mateixos fem: "El meu menjar és que faci la voluntat del que em va enviar", (Joan, 4- 34)
i el sabor del nostre pa depèn precisament de l'essència que en aquell manifestem.
Així com extraiem l'essència de la copa que bevem, hem de posar-la en el pa com llevat; i
quant a la substància només pot ser el fruit de la nostra labor, el salari o aliment que
rebem d'aquell, que ens enforteix i ens fa créixer. La sega és precisament el gran misteri
de Deméter, "i el que sega, rep salari, i reuneix fruit per a la vida eterna" (Id., 36). El
resultat de la sega és el pa filosòfic de la Veritat, que és també Verb o llavor ideal d'una
nova i més fecunda activitat.
EL RITME CREADOR
Aquesta alterna activitat, aquest doble moviment centrífug i centrípet, al que es troba
subjecta tota la manifestació en el seu conjunt i en cadascuna de les seves expressions,
produïx un ritme --el prototip de tots els ritmes, que s'identifica amb la respiració o alè
de vida en l'home i en els altres éssers vivents, que pot, en una forma o una altra
reconèixer-se.
Tot es troba subjecte a aquesta Llei del ritme o respiració: també les "coses" i objectes
que a primera vista es consideren "sense vida" --els àtoms i els planetes, les terres, les
roques i els mars, les estrelles i els astres tots, els sistemes solars i siderals, el cosmos en
el seu ordenat conjunt universal. La respiració de Brahama --ens diu la filosofia hindú--
crea i dissol els universos: per mitjà de l'expiració divina, tot ve a l'existència; i per mitjà
de la inspiració tot torna novament al sí d'Una Existència Eterna. Ara, la respiració dels
homes, i altres vivents, i igualment tota forma de pulsació i moviment rítmic, és un
aspecte i una expressió d'aquest Gran Ritme de respiració creadora, i la seva perfecció
depèn del grau d'harmonia que amb aquesta establix.
L'Harmonia o connexió de cada aspecte i de cada expressió amb el Centre i la Realitat Una
de la Vida, de cada ritme particular amb el Gran Ritme Còsmic, és igualment la rossa
mística, que es troba en el mig de la Creu de la Manifestació, que ara ens apareix com
Principi Etern de la música creadora; la Saviesa Divina que edifica l'univers, (2)
coordinant i desenvolupant ordenadament l'esdevenir, l'existència i el compliment de tota
cosa, com part inseparable d'un Tot Unitari. La bateria del grau R.C., recorda aquestes
tres fases com un ternari que s'expressa en un septenari, indicant els sis dies de la
creació i el Dissabte del descans en la perfecció que en el domini físic, és representada pel
nombre set: per aquesta raó el 7 presideix a tot cicle i octava vibratòria.
Ara, tot ritme, originat per la Rosa de l'Harmonia, s'expressa necessàriament en una creu,
com pot veure's en el cicle de l'any i del dia, i en el paral·lel de la vida humana i del seu
progrés evolutiu: sempre hi ha dos punts equinoccials i dos solsticials que ho parteixen en
quatre estacions, un matí i una tarda, un migdia i una mitjanit que comprenen l'hemicicle
del dia i el de la nit, l'hemicicle de progrés ascendent i descendent.
(2) "La Saviesa va aixecar la seva casa, va llaurar les seves set columnes" (Prov. IX-l).
Quan així ho fa és l'Iniciat que representa l'Esfinx en l'arcà X del Llibre d'Hermes:
adquireix el poder de dominar exteriorment, amb la seva pròpia actitud i disposició
interna, allò que ha cessat de dominar-lo interiorment. Doncs, el secret del domini en tota
circumstància, és no rebre passivament la seva influència externa, sinó cercar el recolze
en el Centre de la Realitat Interna, obrant d'acord amb aquesta rosa de l'Harmonia, en la
qual descansa el cap: d'aquesta manera l'ordre diví es manifesta dintre de nosaltres, i la
interna actitud que així s'establix, es fa la tònica de l'acord que, en correspondència ha de
verificar-se en les condicions externes.
TETRADA OGDOADA
El principi de l'Univers i de tota cosa és, doncs una Tètrada --de la qual es parla també
com el Nom Inefable, de quatre lletres-- cada element de la qual és una Sizígia o parell
de Eons (Eternitats o principis eterns, que es troben per sobre de l'espai i del temps). La
primera sizígia és Profunditat-Pensament (Bythos-Ennoia) o bé Inefable i Silenci
(Arrhetos-Seigé). D'ella neix la segona, Ment-Veritat (NousAletheia), de la qual igualment
procedeix el quart element: Home- Església (Anthropos- Ekklesia ) .
Són els mateixos elements del tetragrama que ja coneixem (vegi's el Manual del Perfecte
Maçó), representant cadascun un aspecte o modalitat del Ser Diví en les quatre fases
successives del procés de la manifestació còsmica, que poden considerar-se com la
Mitjanit o Nadir, l'Orient, el Migdia i l'Occident de la mateixa, però amb l'advertiment que
no es tracta de fases successives, que se succeeixin la una a l'altra, sinó contemporànies,
de manera que la segona descansa en la primera, la tercera en la segona, i la quarta
igualment es recolza en. la tercera; totes emanen doncs, directa o indirectament, de la
primera i són elles mateixes, però en una fase o aspecte diferent,
Aquestes Parelles Divines, igualment s'identifiquen per a nosaltres, amb les que
apareixen, en forma anàloga, en la teogonia mitològica: la primera formada per l'Oceà i
Tetis, o bé el Caos i Gea, identificant-se amb la fase o base aritmètica de la manifestació;
la segona, que componen Urà i Gea, i que correspon a la fase geomètrica; la tercera, de
Saturn i Reva, presidint a l'expressió rítmica o musical; i la quarta, representada per
Zeus-Hera que regeix el domini astronòmic del visible.
El octonari xinès (vegi's Manual del Mestre) expressa els mateixos elements, en la forma
d'un octògon, i igualment se li refereixen els 4 o 8 cabires, els misteris dels quals es
tenien en Samotràcia. En una forma material simbòlica de la realitat espiritual, pot
veure's el seu reflex també en els 4 elements clàssics (Foc, Aire, Aigua i Terra) i en les
seves respectives qualitats (Calenta, Freda, Humida i Seca), que són com les shaktis
inseparables dels primers.
LA DODECADA GEOMÈTRICA
Així com la Unitat, que té la seva més plena expressió en el nombre 10, és la Llei de la
Realitat Suprema, l'expressió espacial o geomètrica d'aquesta, resultat d'una doble sizígia
ha de ser divisible per quatre, i per tant, origina el cercle zodiacal, o sigui, el numero 12.
Això presideix als poders titànics - els dotze fills i filles d'Urà i de Gea o Titea- així com
aquell indica el doble quinari dels tanmatres i elements, i també els Sephirot (plural de
sephira).
Per mitjà de la segona parella divina -la Ment o Pare, i la Veritat Mare- comença el gènesi
o generació ideal de les coses. Ens trobem aquí en l'Orient simbòlic, d'on ve la llum, que
totes les coses tenen el seu principi visible com Arquetip Ideal. Però la Ment, que és el
Hem de notar que la Dodècada apareix en tots els 5 sòlids: en els angles de les cares del
tetraedre, les arestes del cub i del octaedre, les cares del dodecaedre i els angles sòlids
del icosaedre. Per aquestes raons geomètriques el nombre 12 ens dóna la clau especial de
la naturalesa.
Per les mateixes raons, la trobem en els 12 signes del zodíac i en els mesos de l'any que
els corresponen, i simbòlicament, els 12 titans, els 12 Adities (els déus vèdics, fills de
Aditi o Titea), els 12 déus principals dels grecs (que en un segon temps se sobreposen
amb els titans), les 12 tribus i els 12 deixebles de tot mestre que encarna i representa al
Logos solar.
Entre els gnòstics, dotze són igualment els eons i formen 6 sizígies: Paràclit - Fe, Patern -
Esperanza, Matern - Amor, Sempitern - Intel·lecte, Eclesiàstic - Felicitat, Desitj - Saviesa.
És digne de nota el segon ternari femení Intel·lecte-Felicitat-Saviesa, que es troba en
correspondència amb el primer de les virtuts teologals: Fe-Esperanza-Amor; l'Intel·lecte
deu doncs acompanyar-se amb la Fe, com la Felicitat amb l'Esperança i la Saviesa amb
l'Amor. Una anàloga relació pot veure's entre les dues tríades masculines.
Aquests 12 eons geomètrics se sumen amb els 10 aritmètics que igualment formen 5
sizígies: Profund-Mezclant, El qui no envelleix-Unió, Acte-productor-Leticia, Inamovible-
Funció, Monogènit-Beatitud i amb els primers 8 (la primera Tètrada de sizígies, amb la
Pèntada i la Hèxada) per a donar un total de 30 eons i de 15 sizígies (el nombre triangular
de 5). El mateix numero 30 en els 4 sons del Gran Nom o Paraula Creativa (segons
l'escola gnòstica de Marco); el primer so resultant de 4 elements, el segon igualment de
4, el tercer de 10 i quart de 12 .
Aquest nombre 30 s'acompanya així naturalment, amb el 12 (com s'ha vist en el cas del
dodecaedre i del icosaedre, que tenen respectivament 12 cares o vèrtex i 30 arestes),
dividint en 309 els signes zodiacals i en 30 dies siderals els mesos de l'any.
Els 30 eons pertanyen, doncs, al regnat de la divina parella o sizígia, Paraula-Vida, que
correspon amb l'anterior pagana formada per Cronos-Saturn i Reva-Cibeles: als 28
(nombre triangular de 7) que existeixen incloent aquesta parella, formant una creu
septenària, s'uneixen els dos de la sizígia filla (Home-Església o Zeus-Hera), a la qual
pertanyerà el domini astronòmic com a aquesta el musical. També el planeta Saturn
complix en 30 anys terrestres el cicle de la seva revolució.
Les quatre fases que atribuïx la filosofia hindú a l'expressió de la Paraula articulada i
significativa (Para, Pashianti, Madhiama, Vaikhari) poden considerar-se en
correspondència amb les quatre sizígies de la Tètrada Ogdoada; i el nombre 28 indica
igualment les set notes i vocals (aquestes també poden multiplicar-se per aquelles,
resultant 49 combinacions, en el Circulo unitari i matern del Silenci), segons apareixen en
les 4 fases. En el 22 el nombre 28 es troba en un estat latent, sent el primer septenari
sintetitzat per la Unitat; això explica la derivació de l'alfabet àrab de 28 lletres del sirio-
fenici i hebreu de 22 .
Quan a la Paraula se li uneix la Vida del propi esperit animador (“Les meves paraules
tenen esperit i vida ... el cel i la terra --domini astronòmic o món dels efectes--
passaran, més les meves paraules no passaran"), expressant la Veritat de la Ment Divina
(l'anterior sizígia) el seu poder no té límit: no pot tornar buida, sinó que complix i fa
manifesta la plenitud (Pleroma o Púrna) inherent en l'Esperit que les envia: "La paraula
que heu escoltat no és meva, sinó del Pare (Nous) que em va enviar", (Joan, XIV-24).
Aquest és el secret de la paraula de poder, sent aquella que emana del propi Poder que es
troba implícit en el Silenci (primera sizígia de la Tètrada, o parashabda), manifestant la
Veritat (segona sizígia i estat de pashianti) com Vida, en la tercera sizígia (estat
madhiama o mitjà de Shabda, el Verho). També pot dir-se que, en el Silenci (o primer
estadi) la Paraula expressa la fe, en la Veritat l'esperança, en la Vida (quan es parla en el
cor, en el seu tercer estadi) l'amor; finalment, al manifestar-se en forma audible
sensiblement (estat de vaikharishabda), expressa la intel·ligència, produïx la felicitat i cull
la saviesa. Això explica la raó per la qual, la dodècada (que comprèn aquestes qualitats
femenines) és atribuïda pel seu origen a la tercera sizígia, que l'oferix a la segona.
(3) Indicant les primeres 9 lletres les nous xifres inicials, les 9 successives de 10 a 90, després de 100 a 900 i la
darrera lletra el 1000
Entre les 24 lletres de l'alfabet grec, el doctor gnòstic Marc repartia les 9 consonants o
sons muts de per si mateix (encara que geomètricament fecunds i productius) a la sizígia
Ment-Veritat; les 8 líquides (o sons semi-muts, que poden escoltar-se, encara que no tan
fort i clarament com les vocals pròpies) a la següent, Paraula-Vida; i les 7 vocals
(elements sonors que expressen i fan palesos els anteriors) a l'última: Home-Església.
Ha de notar-se, en primer lloc, que l'Home del que aquí es tracta és l'Home Celestial,
aquell que els anteriors Poders o Emanacions Divines (Elohim) van crear "a la seva imatge
i semblança", o sigui, l'Adam Kadmon o Jehovà bíblic, l'Adima o Prajapati hindú, i el
Prometeu o Zeus grec: els dos apareixen distints, però es refereixen igualment a aquest
mateix principi. I quant a la Ekklesia que ho acompanya, com Eva a Adàn i Hera a Zeus,
aquesta paraula significa pròpiament el que ha estat tret, produït, manifestat, dut a la
llum. També en aquesta sizígia, la Unitat es refereix a Zeus Pare o Prometeu, el
premeditat, mentre el nombre 6 expressa la vida manifesta, com natural companya, en la
qual s'uneixen els dos triangles que indiquen les possibilitats de l'arbre del Bé i del Mal; el
septenari que se sumen, és el llamp que es troba a la dreta del Déu Pare, i que expressen
en la seva forma les lletres Z i zain.
El cos d'aquest Home Còsmic o Celestial, es troba descrit com compost de 12 membres,
que naturalment corresponen als 12 signes zodiacals; aquests reflecteixen els 12 poders
titànics de la primera Dodècada, formant cadascú una nova sizígia per a presidir sobre les
24 hores. Aquestes sizígies amb la Ogdoada ens donen el nombre 32, cinquena potència
del nombre 2 (primera sizigia), en el qual la mateixa Tètrada Ogdoada té la seva més
plena expressió, per resultat té de la multiplicació de 4 per 8, així com el 12 neix de la
seva addició, el 2 de la seva divisió, i el 4 es reintegra amb subtracció.
Trenta-dues és el numero de la Saviesa Informadora del Pleroma (la plenitud pròpia del
domini infinit dels Principis Eterns), de la qual indica les senderes, i al mateix temps
expressa la perfecta irradiació de la llum en la creu de la manifestació. En la mitologia
vèdica, el nombre 32 resulta de la suma dels 8 Vasu, amb els 10 Rudras i els 12 Adityas,
quan se li uneixin també el Cel i la Terra. També ho obtenim del quàdruple septenari
( 28 ), que s'expressa continuadament el més perfecte acord musical, i que en el cel
produïx la divisió zodiacal en 28 mansions, al unir-se'ls la Tètrada fonamental.
En la seva presentació gnòstica, als 30 eons anteriors, s'uneixen altres dos, formant una
nova sizígia: el Crist com 31º, i l'Esperit Sant (anomenat altres vegades Sophia o Saviesa,
i en tot cas femení) com 32º, representat generalment per una coloma, indicant la
Saviesa Inspiradora que es troba dintre del Pleroma (domini de la infinitud) i que també
informa la manifestació exterior. Aquests últims dos eons, que els seus corresponents
hel·lènics formen la parella verge Apol·lo i Atenes-Minerva, es representen numèricament
amb 1 i 5, o sigui, els sentits que "informen" la Ment de l'home i, com tanmatres,
l'univers, i la consciència interna que en el mateix representa el fill de Déu. La suma dels
LA CREU COSMICA
Amb les dues darreres (Crist-Esperit Sant o Apol·lo-Minerva) tenim una Pèntada de
sizígies principals, una péntada decàdica, com expressió o fruit de la Tètrada Ogdoada. En
aquesta Pèntada pot reconèixer-se novament la Rosa de cinc pètals, que en la seva més
plena expressió o multiplicació ens dóna el numero 32; aquest s'obté també dels 20
primers tatves, quan se sumen amb els 12 superiors o divins.
Ara, com límit inferior de la Perfecció del Pleroma (que la Rosa simbolitza) apareix un nou
eon o Principi Etern, en la Unitat del qual (doncs, no té sizígia) s'expressa la Mònada
Primigènia, mentre reflecteix en si la Tètrada Ogdoada: la Creu, 33º i darrer eó, que és
límit, en quan separa la natural deficiència del món contingent dels efectes de la Infinita
Plenitud de la Realitat Eterna, i és igualment participador en quan participa d'ambdós
--de l'Eterna Plenitud transcendent i de l'externa limitació contingent--. Així doncs, separa
i uneix al mateix temps el transitori i l'etern, el finit i el infinit, l'aparença i la realitat, el
fenomen i el nòumen, la terra i el cel, el món noèric i el noètic, l'home i Déu.
La Creu, és tal, quan divisió i principi de divisió; i no obstant això, al mateix temps és el
mitjà i necessitat de la unió. És el principi de paradoxa, per separar i unir la intel·ligència
humana i la divina: la causa de tot error, i el mitjà indispensable per a aconseguir la
Saviesa i arribar a la Veritat; l'origen de la passió i del mal, del pecat i de la mort, i el
camí perfecte de l'Alliberament, Superació i Redempció. L'instrument material de la mort, i
l'arbre de la Vida Eterna: aquell que es troba enmig del jardí i produïx el Nèctar i la
Ambrosia que s'alimenten els déus.
Per mitjà de la Creu, el Logos pren el seu cos: el Verb es fa carn aquest cos és el cosmos,
o sigui, l'Ordre Diví que neix de l'expressió lluminosa de la Veritat, a través de la Paraula
o ritme musical, i aquesta carn és la substància universal que revesteix la Paraula que és
Vida i Veritat, la sèptuple vestidura de Isis. Així l'Home Celestial, Zeus-Jehová, es troba
crucificat en l'espai com Crist Còsmic, el Dionís dels misteris, identificant-se amb el Agnus
Dei, la sang vivent del qual anima i redimeix tota la manifestació. I en el centre de la Creu
brolla de la Rosa del Pleroma Etern: una Font de Vida Infinita, de la qual participem tots, i
que és el propi Esperit de la Divina Veritat, que ens guia cap a la seva Plenitud i Perfecció.
És el Pelicà Sagrat, de la sang del qual, tota forma d'existència rep Vida, Alè i Inspiració:
la Font Eterna de tot Bé i Realitat.
El mateix ritme progressiu, que s'alternen i es donen, pot dir-se, la mà, una condició de
passivitat i una d'activitat, pot observar-se en les marees i en qualsevol altra moció
vibratòria, el mateix que en tot fenomen de la naturalesa en les seves fases inorgàniques i
orgàniques, físiques i psíquiques: a la marea o ona que s'aixeca, segueix naturalment un
descens complementari que constituïx la base, preparació i l'estímul d'aquell. Sempre hi
ha una condició o fase de pujada i una paral·lela de descens, una d'expansió centrífuga i
una de contracció centrípeta, una d'esforç vertical i altra de descans o expansió
horitzontal.
En la vida de l'home s'observa contínuament aquest ritme, aquesta constant crucifixió del
Principi de la Vida que ho anima, per a expressar-se progressivament en l'existència
exterior, de la Rosa Divina de l'Ésser en la Creu igualment divina, de la seva pròpia
manifestació externa.
Un dels aspectes d'aquest ritme és constituït per a alternar-se de l'estat de vigília amb el
de somni. Altres anàlegs apareixen entre el treball i el descans, la reflexió i l'activitat, la
determinació i l'acció; sempre veiem que la condició passiva, que s'alterna amb l'activa i
la precedeix, li serveix de base i de suport indispensable. L'activitat que no fos precedida
per la reflexió, cessaria de tenir objecte, valor, i també de ser possible.
Una forma importantíssima del mateix ritme de la vida, la veiem orgànicament en els dos
fenòmens paral·lels i harmònics, l'u cap a l'altre, de la respiració i de la circulació de la
sang. L'activa pulsació cardíaca, que s'alternen el sístole i el diàstole, i l'anàleg passiu
moviment dels pulmons, que es contreuen per a l'expiració i s'expandeixen en la
inspiració, es troben en estreta relació: són respectivament el centre i la perifèria del
cercle o esfera de la vida individual, que Comprèn en si tots els altres fenòmens i funcions
de la vida fisio-psíquica, unificant-los, reglant-los i dirigint-los, la perfecta harmonia de la
qual, constituïx l'estat de perfecta salut.
En les dues fases d'aquests ritmes, una condició és passiva i altra activa: al contreure's
els músculs del cor, la sang va expulsada, per les artèries, ja siguin en els pulmons com
en les diferents parts de l'organisme; al relaxar-se aquests músculs pot afluir per les
venes. L'invers succeïx en la respiració: la contracció del diafragma fa expandir els
A LA RECERCA DE LA ROSA
Això que es busca sense parar, que sense parar apareix i desapareix, neix i reneix, i
segueix constantment orientant-nos i dirigent-nos sobre la Creu o Sendera de la Vida, de
la qual és inseparable, és la mística Rosa de l'Eterna Realitat, el Verb diví que
successivament s'encarna i es desencarna, és parlat i callat, en tota forma d'existència
manifesta, i constituïx l'harmonia particular, i el Principi Etern i Universal d'aquesta, en tot
ritme i altern moviment.
Per tant, qualsevol cosa que fem, qualsevol sigui l'objecte que anhelem i la direcció que
dirigim els nostres esforços i els nostres passos sobre la Sendera de la Vida, qualsevol
sigui el dolent pesar que ens afligeix, el problema o la condició que ens inquieta, les
circumstàncies i dificultats que ens oprimeixen, els dolors i les ferides que ens turmenten,
sempre estem a la recerca de la rosa, que sempre es troba disposada a aparèixer sobre
aquesta creu --l'actual contingència que es creuen per a nosaltres el Temps i l'Espai-- que
es troba Eternament Present en el seu estat inefable i latent i que es farà patent primer
en la nostra consciència interior i després en la vida exterior, quan l'hàgim reconegut, i en
el silenci dels clams externs hàgim escoltat i percebut la seva Veu.
EL SANTUARI DE L'ÀNIMA
És la via estreta que conduïx al Regne --el mateix Pleroma-- atès que això es troba en el
centre, o sigui, en una actitud de con-centració de la ment i de totes les facultats de
l'ésser i no en la perifèria, que és la via ampla que duu a la perdició, o sigui, a la dispersió
de tots els esforços, que d'aquesta manera s'escampen i es divideixen en diferents
direccions, dividint l'ànima en aquesta característica inquietud rajàssica que l'allunya de la
seva Unitat Divina (l'estat edènic), i és la causa de tot mal, desordre i dificultat.
Així com (es) precisa afinar en punta l'extremitat d'un fil o d'una corda perquè pugui
passar per l'ull d'una agulla, i no seria possible assolir aquest intent quan aquest fil o
aquesta corda tinguessin, al contrari, les seves extremitats obertes i espargides (i aquest
és precisament el camell que es referia Jesús, parlant de la dificultat per a un ric en
interessos exteriors i espargits d'ingressar en el Regne dels Cels), així també precisa que
el nostre ésser cessi d'estar dividit en les diferents direccions dels seus sentiments,
desitjos i passions i es concentri en l'essencial i real, per a poder trobar en això veritable
Pau, Satisfacció i Felicitat.
La Creu és el Santuari de l'Ànima, l'Altar o lloc elevat, on, per mitjà de la pròpia elevació
(que és la pujada a la creu, a on amb la meditació, l'ànima es fixa o es clava sòlidament),
fins a arribar al propi centre de la intersecció dels braços (en el qual descansarà el cap),
Tota condició en la vida, i igualment tota cosa i tot ser extern, és un santuari, o sigui, un
lloc sagrat a la Divinitat que en ells es manifesta, i que pot reconèixer-se, com la Rosa en
la Creu, per mitjà d'una convenient actitud interna d'elevació i reverència. Doncs, mentre
la religió profana o formal busca el seu déu únicament en el temple o santuari extern que
li aixeca per a adorar-lo (i que només pot ser un símbol, o sigui, un mitjà per a arribar a
reconèixer el veritable), la religió de l'ànima cerca, reconeix i adora a l'Únic Déu en
Esperit i Veritat, en el seu propi santuari intern que s'aixeca sobre la vida externa, en
qualsevol aspecte i expressió d'aquesta. Cessa de considerar la vida amb ulls profans (o
sigui, amb la il·lusòria distinció entre sagrat i profà, espiritual i material, des d'un punt de
vista exterior) i la veu en la llum interna que emana de l'Ull Diví --el Centre de la Tètrada
o del Delta-- en la pròpia intersecció de la Creu.
Com Jesús, el Rosacreu veu un altar de Déu en tot moment, lloc i circumstància de la
vida, i el seu Santuari en tot home i en tot ésser. Doncs, no es fixa en la imperfecció
evident de les pedres que es troben a l'exterior, sinó en Aquell que està endins, el qual
l'elevarà i el farà a imatge i semblança seva.
LA CREU EDÈNlCA
Altre aspecte de la Creu, com porta o límit entre la Realitat Transcendent (eònica en el
llenguatge gnòstic) i la seva manifestació subjectiu-objectiva, és l'Edén (paraula que
significa en hebreu "base, fundació" i que pot relacionar-se ca el sànscrit adhara,
"sustentació" i sadhana, "pràctica, establiment"), hort o jardí simbòlic plantat per Déu a
l'Orient (o origen de la manifestació objectiva), per a posar allí "a l'home que havia
format" (la seva pròpia imatge o expressió subjectiva).
Aquest jardí és precisament la creu, els quatre braços de la qual, són els rius que surten
del centre (seient del Arbre de la Vida) per a regar-lo: Pisó, Gihó, Hiddekel i Eufrates.
Aquests rius han estat molt diferentment interpretats, i tenen indubtablement més d'un
sentit simbòlic; geogràficament semblen relacionar-se primer amb l'Indus, el segon amb
el Nil, i els altres dos són els que formen la Mesopotàmia. Etimològicament Pishún es
relaciona amb el verb pashah, "expandir-se"; Gihún amb geluín, "melic"; Hiddeqel (el
Tigris) amb la paraula semita daqala, "ovella"; Perat amb, perah, perat, "vaca, arbre
fructífer, plenitud".
Identificant l'arbre de la Vida (la seva font) amb el món del Atma (l'Ésser en si, veritable
nom o imatge de Déu, la Rosa mística i l'Home o Adam (1) celestial, creat al principi), els
4 rius són els quatre corrents de vida que ho manifesten, en correspondència simbòlica
amb les 4 lletres del tetragrama, els 4 braços de la creu, els 4 elements inferiors, els 4
principis de l'home que segueixen al Atma, els seus 4 sentits i facultats inferiors (sense
l'oïda, la paraula i la comprensió), i també els 4 regnes sub-humans: elemental, mineral,
vegetal i animal.
(1) Adam o Adma (cf. l'adjectiu admiya "adámico"), pot relacionar-se amb el sánscrito afma "sí mateix", a més que
amb Adima "primer"..
Gihó és, anàlogament, el corrent de vida mental o manàsica "que envolta tota la terra de
Kush", el domini de la ment i de la il·lusió, l'Ànima Intel·lectual o Manes(Manomayakosha)
que quan no se li acompanyi Buddhi, el principi del recte judici i del discerniment, fa
caure a l'home en l'error i el pecat, que no és altra cosa sinó la imperfecció; d'aquesta
manera a la búdhica edat d'or, segueix la manàsica edat d'argent.
El tercer riu, el Tigris, indica el corrent de vida psíquica o emotiva, la vida interna de
l'Ànima Instintiva (Linga o pranormayakosha) que serveix, com la, lletra vau de "lligam" i
mitjà d'expressió entre la vida subjectiva i manásica de l'ésser i la seva manifestació
objectiva; l'Assíria (del verb shur) és el lloc del comandament o govern, i indica, per tant,
la voluntat, íntimament lligada a la passió i a l'amor que expressen el mateix metall, el
coure, que correspon a aquest corrent. Simbolitza aquest riu el braç dret de la creu, que
L'últim riu, Perat o Eúfrates, representa el corrent de vida física que rega Babilònia, la
Porta de Déu o cos físic (Sthulasharira o Annamayakosha), representat en el braç inferior.
de la creu i en la segona he del tetragrama, la qual amb la vau forma HU, o sigui, el
domini de la vida animal o fisiopsíquica, instintiva i passional, que s'uneix i s'oposa a HI o
Hi-ram, la vida elevada, formada per la unió de la primera he amb l'iod, o sigui, la
Intel·ligència unida al Discerniment i la Raó a la Comprensió. Li corresponen l'olfacte, la
facultat del moviment"i la percepció.
Els 4 rius formen així dues escaires, una superior i una inferior, la unió de les quals
s'indica en la lletra grega i llatina X, que constituïx la part inferior del monograma del
Crist (la unió de la X i de la P).
Quan la ment és dominada per la ignorància (per ser separada del discerniment búdhic o
hiràmic), els tres braços inferiors de la creu es fan els instruments dels tres dolents
companys --la regla de la Ignorància del principi intel·lectual, l'escaire del Fanatisme o
passió instintiva, i el mallet de l'Ambició que se satisfà l'home físic-- que maten a Hiram,
el principi de la Vida Crística, seient de la Saviesa Operativa que sola pot presidir
convenientment a la Construcció o progrés evolutiu del Temple de la Vida Àtmica
(Salomó).
D'aquesta manera Hiram o el Crist resulta crucificat en el T (tau) o ternari inferior, per la
mateixa ignorància del seu poble (la ment), el fanatisme sacerdotal (l'ànima instintiva) i
l'ambició romana (Roma equival simbòlicament a Babilònia), fins que torni en l'íntim
reconeixement de qui el cerquen i li obren la porta en el seu propi cor, sent "la vida
veritable", o sigui, el principi sense el qual la vida inferior és condemnada per endavant a
la mort o destrucció.
EL ARBOL DE LA VIDA
"I havia Jehovà (l'Atma, o sigui, l'Ésser en si), fet néixer de la terra (món objectiu) tot
arbre (expressió de la Vida Una) deliciós a la vista (reflectint la perfecció geomètrica) i bo
per a menjar (la bondat és qualitat inseparable del que és realment bell i veritable):
també l'arbre de la vida enmig del jardí, i l'arbre de la ciència del bé i del mal, (Gen., II-
9).
Els dos arbres centrals, no són en realitat més que dos aspectes o fases del mateix
principi essencial, que s'abasta successivament la una per mitjà de l'altra: els dos
aspectes, ascendent i descendent de l'escala de Jacob, que també simbolitzen
respectivament els àngels i els arcàngels. En la mesura que l'home menja de l'arbre de la
ciència del Bé i del Mal, o sigui, de l'activitat causativa de la ment (en sentit positiu o
negatiu, creatiu o destructiu), sense el discerniment del principi superior, ve amb això a
separar-se del Arbre de la Vida, quan el tau inferior se separa del tau superior de la creu,
i ve a ser així l'instrument o mig de la mort i del dolor, que tenen la seva causa en el propi
domini de les passions inferiors (la ignorància tamàssica i el fanatisme rajàssic, de la unió
del qual resulta l'ambició).
La Creu tanca en si, i per tant, és, aquests dos arbres o funcions, que també es troben
més particularment indicats en les dues lletres X i P del monograma crístic: la primera
representant els dos principis oposats (el Bé i el Mal, la Llum i la Obscuritat, el Plaer i el
Aquest cercle superior de la lletra ro, és alhora la plenitud del Tot que tot emana,i la
mística rosa que neix en el centre de la creu individual o subjectiva per mitjà de la seva
consciència i reconeixement. Dit monograma erístic o rodostauròtic també pot considerar-
se sobre tres dimensions, sent la creu horitzontal, com arbre del bé i del mal, en que el
seu quiasma central es troba verticalment la Rosa, o sigui, l'arbre de la vida.
Aquí tenim també altra imatge molt expressiva del Arbre de la Vida (la rosa, que és
també el calze del sopar i de la passió), del que emanen els quatre rius, solcant les quatre
direccions de l'espai i de la manifestació, i regant respectivament a l'home pneumàtic o
espiritual, al psíquic i al hílic (o material). Quant al quiasma ha de notar-se que també la
facultat del discerniment, que és el fruit madur de l'arbre de la ciència del bé i del mal i la
mística Rosa que és el Camí de la Veritat i de la Vida, té precisament el seu seient físic en
aquell lloc del cervell que es creuen els dos nervis òptics; aquests indiquen la visió doble
del bé i del mal (l'ull dret i l'esquerre), que ha de ser superada en el fur de la consciència,
per mitjà de l'ull únic o simple que ens dóna la percepció de la veritable llum i el poder de
manifestar-la, de manera que tot el cos (la manifestació objectiva) es farà lluminós.
Així com l'arbre del Bé i del Mal (la creu en la seva moció centrífuga) ens posa en relació
amb la serp de la realitat objectiva (el cercle o perifèria de la manifestació), així
igualment l'arbre de la Vida (la creu en la seva moció centrípeta o concentrada en lloc
d'estar espargida), ens indica el Camí Central de la Veritat, en el qual posem els peus com
el fill pròdig per a tornar a la casa del Pare, o sigui, en l'estat de reconeixement efectiu de
la Divina Realitat del nostre propi Ésser Espiritual. Aquesta mateixa serp cessa de ser la
Il·lusió temptadora i es transforma en l'espasa encesa o flamejant que guarda i obre "el
camí de l'arbre de la vida", (Gen., III-24).
Una forma particular de la creu --la de tres braços-- simbolitza els tres homes: "l'home
de la carn" hílic o natural, “l'home de la llei", psíquic o racional, i "l'home nou", aquell que
ha renascut regenerant-se per mitjà del doble baptisme de l'Aigua i de l'Esperit, i es diu,
per tant, pneumàtic o espiritual.
El tronc de la creu representa la sendera vertical de l'evolució interna, mentre els braços
són els estadis principals d'aquesta evolució, les branques del Arbre que constituïxen
etapes de descans momentani, de la mateixa manera que encreuaments successius en el
camí del progrés, per mitjà de la cooperació voluntària i conscient, sempre més intima i
estreta, de l'home amb el Principi Intern i Suprem de la seva vida i del seu ésser.
La imaginació, el més elevat dels tres, és la facultat més alta en l'home primitiu, dominat
gairebé enterament per la sensació que sovint mata a aquest germà, la vida del qual no
pot ser estable i duradora fins que l'home no ascendeix a una fase superior, aquella que
domini la ment conscient, sobreposant-se als instints d'una vida prevalentment animal.
Els seus tres fills són les tres facultats principals de la ment conscient, que es troben per
sota de la mateixa Intuïció, i corresponen als sentits de la vista (Cam), del tacte (Sem) i
de l'oïda (Japhet): la imaginació la calor de la qual (kham significa pròpiament cremar)
anima la ment, i sovint la desvia , delectant-se a contemplar el mal; el judici (shem
significa nom o signe), que li fa reconèixer el just; i la compressió, (yaphet és veu del
verb phet, "obrir, descobrir, persuadir") que obre en la ment el camí de l'abstracció i li fa
reconèixer el Bell i la veritat. També corresponen Sem a la Síria i a l'Orient Cam a l'Egipte
i al Sud, i Japhet a la Grècia i a l'Occident: el judici es fa naturalment estret i iconoclasta,
avorrint les imatges que per a ell representen el camí o de la perdició; però la comprensió
les rehabilita i se serveix d'elles com símbols materials d'idees espirituals.
El passatge del mar roig constituïx un segon encreuament simbòlic, anàleg al diluvi, com
aquell destinat a formar al poble triat de la Llei i de la Veritat. Moisès és l'home salvat de
les aigües com Noè, que escolta la veu de Déu per mitjà de la naixent facultat de la
Així com el diluvi indica la superació de l'estat de passivitat o inèrcia tamàssica, que
representa el domini de la ment subconscient o hílica, en el passatge del Mar Roig veiem
l'anàloga superació del domini rajàssic de la ment conscient o psíquica, animada i dividida
pels seus propis desitjos, passions i ambicions (els egipcis), per a arribar a la terra
promesa (estat sàtvic) en la qual ha de manifestar-se la Inspiració Profètica, anunciant i
alimentant la messiànica esperança del Regne de la Veritat en la seva divina Plenitud.
Per tant, mentre el diluvi simbolitza el passatge de l'home hílic a l'home psíquic, el Mar
Roig indica la transició d'aquest al pneumàtic, de la inquietud rajàssica a la pau i
harmonia sàtvica, que representa especialment des d'aquest punt de vista, la ciutat de
Jerusalem, sacrificant-se l'anyell, com emblema de la Voluntat que ha de ser mansa i
submisa a la inspiració.
En el sacrifici del boc veiem doncs un símbol de la mateixa superació del domini tamàssic
de l'instint i de la vida purament animal; en el de l'anyell o del boc hi ha un igual símbol
del sacrifici de les tendències rajàssiques que són les que regeixen d'ordinari la ment i
permeten el seu desenvolupament. Aquests dos es completaran més endavant amb el
tercer, el sacrifici de sí mateix sobre la creu de la passió individual, quan la mateixa
personalitat purificada ha de ser superada, en quan domini de la il·lusió de la seva pròpia
existència separada, perquè la individualitat pugui manifestar-se en la seva Divina Realitat
com fill del Pare.
En aquest home pneumàtic domina la Ment Espiritual amb les dues facultats superiors
(Sem el Judici i Jafet, la Comprensió) de la ment conscient, que s'uneixen a la tercera, o
inspiració que correspon al sisè sentit, per mitjà del qual Jehovà (l'Ésser) fa palès la seva
més sàvia Voluntat. Per aquesta raó ajña, seient d'aquesta facultat, es diu anomenar-se
així per rebre's aquí el comandament del Gurú.
Seguint les seves pròpies tendències rajàssiques, l'home com Teseu s'allunya de la
Intuïció Salvadora (Ariadna), doncs aquesta solament pot ser veritable esposa, o sigui,
companya constant de qui, com Dionís, sàpiga afirmar i fer palès el seu origen i
naturalesa diví. No és suficient escoltar-la alguna vegada, buscant el seu auxili en les
dificultats, sinó que cal obeir-la fins que es faci la facultat inseparable de la intel·ligència
individual.
LA REDENCIÓ CRÍSTICA
Aquesta hora no pot ser allunyada, "mes per això he vingut en aquesta hora", (Id. 27),
resultant de la convergència de tots els anteriors esforços evolutius.
Quan arribi l'hora, per la seva pròpia maduresa interna, el resultat de tots aquests
esforços ha d'establir-se durablement o fixar-se d'una manera permanent en la
consciència de l'Etern que només pot donar la Immortalitat Veritable: no és suficient
identificar-se temporalment amb aquesta consciència per mitjà de la Comprensió i de la
Intuïció (Moisès i Elies) com succeïx en la transfiguració. Aquest èxtasi momentani de per
si mateix profetitza i fa inevitable el perfecte compliment, el Nirvikalpa Samadhi,
necessàriament precedit per graus diferents de Savikalpa Samadhi. .
Cal fixar aquest Mercuri de la realització transitòria del Diví, o consciència còsmica, en la
forma permanent de la mateixa, quan aquesta s'establix per a sempre a la dreta del Pare,
en la superació definitiva del domini contingent del Temps i de l'Espai, participant
enterament de La seva Glòria o Poder; i això només pot assolir-se en la perfecta sizígia
del Present amb l'Etern i de l'aquí amb la Omnipresència, que la pròpia Creu simbolitza.
Aquesta completa superació de tota limitació exterior com interior, encara que ens sembli
ara com Meta molt llunyana, es troba, no obstant això, formada i ve de per si mateix
natural i gradualment de totes les petites successives superacions que ens esperen a cada
moment de la vida sobre la creu de la nostra pròpia sendera evolutiva. Tot moment,
condició i circumstància és l'hora justa i propícia per a la nostra superació d'un error, falsa
creença o limitació mental, que hem heretat del nostre passat, sobre la qual ara hem de
pujar, per a acostar-nos sempre més a Allò que en i des de l'Eternitat ens espera.
Tot allò que es diu maduració del karma en una determinada condició objectiva, és la
nostra oportunitat actual per a ascendir superant internament l'estat de consciència en
que tingué la causa, i que només ens ho porta i li dóna poder sobre nosaltres, per mitjà
de la crística realització del nostre Ésser Diví (la Imatge de Déu creada en el principi) que
ens fa transcendir aquesta consciència de la imperfecció, destruint-se al mateix temps, o
redimint-se la seva causa i els seus efectes.
La línia horitzontal de la Creu és també l'emblema del karma que, a cada moment de la
vida, creua la nostra sendera, que indica la línia vertical. El encreuament de les dues línies
representa l'hora i el lloc més propicis per a trobar la Paraula o Logos de la Realitat, que
ens és donat el privilegi de reconèixer en una forma sempre més perfecta i elevada; i
aquest reconeixement que es verifica dintre de la nostra pròpia consciència és el botó de
la rosa, la florida de la qual, manifesta plenament aquesta Veritat en el nostre món
causatiu intern i en el món exterior dels efectes .
Tot error ha de ser superat en el més ple coneixement de la Veritat, tot pecat en la
sempre més pura i perfecta realització de la Vida Divina en nosaltres, tota deficiència en
la corresponent Plenitud, tota imperfecció en un grau de Perfecció més elevat, tota
desharmonia en l'Harmonia més Íntima i completa, tota limitació arribant a la condició
interna que cessa d'existir, tot mal i consciència d'aquell, en l'estat intern que reconeix la
seva inexistència, des del punt de vista de la Suprema Realitat, i ho supera realitzant la
qualitat d'aquesta que és el Bé, Infinit i Omnipresent.
Ara, el Karma, que com l'ombra projectada per la nostra personalitat, ens segueix
constantment en la Sendera que il·lumina la Divina Saviesa, té precisament l'objecte
d'ajudar-nos a reconèixer els nostres errors i deficiències i superar-los. En altres paraules,
al presentar-nos una determinada condició negativa, o alguna circumstància
particularment desagradable --resultat dels nostres pensaments, desitjos i accions
passades-- ens oferix la necessària oportunitat de superació, i solament serà satisfet
quan complim amb la Llei, superant en definitiva les deficiències internes que ho van
produir.
Per aquesta raó, una mateixa experiència segueix repetint-se contínuament en la vida,
així com un estudiant repeteix la mateixa classe o la mateixa lliçó, fins que no hàgim
après a enfrontada satisfactòriament complint amb els requisits interns -- qualitats del
Per això va dir Jesús: Si jo fos aixecat de la terra, a tots portaré a mi mateix. Per tant,
cap esforç es perd: tot progrés que faci un individu en la seva pròpia sendera ajudarà al
progrés de tots els homes.
EL PRINCIPI REDEMPTOR.
Aquest Principi és el Crist Còsmic, la Vida Divina que transcendeix totes les limitacions de
la matèria, estimula i anima en l'home el desig del progrés, i li ajuda, li conforta, li guia i
li sosté en el seu camí ascendent; és igualment Hiram, la Vida Elevada de l'Home
Universal, l'Arquitecte de tot progrés, en harmonia amb els plans ideals de la Divina
Saviesa, En el poema hindú, conegut com el Bhagavad Cita o Cant del Benaventurat, es
troba simbòlicament personificat per Krisna, que guia el carro de Arjuna, li conforta,
aclareix els seus dubtes, i li indica a cada moment el camí recte del deure, sobre el qual
únicament poden trobar-se el progrés, la pau i la felicitat veritable.
Però, si darrere del símbol busquem la Divina Veritat que tanca, darrere del Jesús històric
i del seu sacrifici exemplar, veiem al Crist Còsmic, que al·ludeixen principalment els
El Mestre que particularment ens indica al Crist, pot molt bé simbolitzar-lo, per haver-se
íntimament identificat amb la seva pròpia consciència amb aquest Principi. Però quan ens
parla des del punt de vista d'aquesta consciència i de la seva realització, hem d'entendre i
destriar les seves paraules, i no confondre, per exemple, el cos i la sang del Principi
Crístic (o sigui, la Substància del Logos i la seva Vida Perfecta, per mitjà de l'assimilació
espiritual de la qual, s'efectua la regeneració individual) amb aquells de la personalitat
física que ens els fa reconèixer.
Aquest Principi és universal i impersonal, comú a tots els homes i a tots els éssers, encara
que naturalment no tots siguin igualment capaços de reconèixer-lo, realitzar-lo i
manifestar-lo. L'home progressa segons com arriba a reconèixer-lo en el fur íntim del seu
ésser, superant la il·lusió de la personalitat adàmica amb tots els seus errors, faltes,
deficiències o pecats. "Perquè de la seva Plenitud agafem tots", (Joan 1, 16), i "a tots els
que el van rebre (iniciant-se i combregant en la consciència de la seva Presència), els hi
donà potestat de ser fets fills de Déu (realitzant interiorment la Imatge Divina del seu
ésser) ... els quals no són engendrats de sang, ni de voluntat de carn, ni de voluntat de
baró (ni per la vida ordinària, ni per l'herència carnal, ni per la voluntat personal), mes de
Déu (l'Ésser Veritable i Etern en nosaltres", (Id. 12-13).
El sacrifici del Crist no és el sacrifici particular d'un home, encara que Mestre i Diví, sinó
que és el sacrifici diari i universal de la Vida Divina i de la seva pròpia inherent perfecció,
en cada home, en cada ésser i en cadascuna de les seves manifestacions
comparativament imperfectes. Per aquesta raó pot dir-se d'aquest Principi, (Isaïes, 53):
"Certament va dur ell les nostres malalties, i va sofrir els nostres dolors ... ferit va ser per
les nostres rebel·lions, mòlt pels nostres pecats." i en aquest sentit és l'Anyell de Déu, que
contínuament es sacrifica pel món, duent els pecats dels homes i redimint-los amb la sang
de la seva Vida Perfecta.
I és igualment la mística rosa, que es troba i floreix sobre cada pas de la Creu Kàrmica en
la sendera de la vida, i que d'aquesta manera realitza la nostra progressiva redempció i
salvació del principi negatiu de la Il·lusió que és la causa del mal en totes les seves
formes.
EL NOU NAIXEMENT
No obstant això, d'aquest sacrifici de l'Anyell de Déu, o sigui, de la Plenitud del Pleroma
que s'expressa per mitjà del Crist en la Creu de la manifestació contingent, per a redimir-
la i reconduir-la al Pare --de manera que el relatiu combregui constantment amb
l'Absolut, en el punt que es creuen l'Espai i el Temps--, no pot l'home rebre benefici
efectiu, sinó en proporció de la seva conscient acceptació.
Aquestes últimes són diferents formes del que es diu en els Evangelis possessió
demoníaca, sent igualment posseït per un dimoni inferior qui se subjecta o es fa
passivament influenciar per altre ésser o personalitat estranya, o simplement pels seus
propis vicis, errors, falses creences, pensaments negatius i tendències inferiors. Tots
aquests dimonis han llançar-se fora del domini conscient, com subconscient, per a
recobrar la normalitat, en la qual únicament, després d'haver dominat l'inferior, és
possible reconèixer el superior i posar-nos a les mans de l'únic i suprem daimon, segons
ho entenien els grecs filòsofs i iniciats, i que, encara que homònim, és tan distint dels
dimonis inferiors com ho és l'Esperit dels esperits i la Llum de les tenebra.
Per a aquest abandó, que ens duu al nou naixement en Crist del que parla Sant Pau,
permetent-nos "menjar el pa del regne dels Cels", asseient-nos "amb Abraham i Isaac i
Jacob" (o sigui, ingressar en el coneixement de la Realitat, establir-nos fermament en la
consciència de la mateixa, al costat de tots aquells que igualment l'han realitzat, i
assimilar i gaudir els seus beneficis), precisa deixar d'un costat o subordinar tots els
assumptes purament terrenals o consideracions materials. El ric --en possessions, dominis
o coneixements-- ha de fer-se pobre en esperit, en el sentit que ha de cessar d'estar
lligat per totes aquelles coses que, pertanyent al relatiu, (i) l'impedeixen la plena i
perfecta realització de l'Absolut; això no significa que un hagi necessàriament despullar-se
materialment del que posseeixi o hagi adquirit, si és que aconsegueix igualment el
perfecte desenganxo espiritual, per al qual, la mateixa despulla material només pot servir
com mitjà.
Com en la paràbola del Convit (Lluc XIV) està tot aparellat des de l'Eternitat; no obstant
això , els convidats tenen tots alguna raó exterior que els impedeix en el moment just,
acceptar la invitació i gaudir els beneficis del Regne. Qui té la nova "hisenda", qui les "cinc
jous de bous", mentre un altre té la dona, o sigui, la personalitat, amb la qual acaba de
casar-se. Per tant, els que s'asseuen a la taula són "els pobres, els manxols, i coixos, i
cecs" tots aquells que han de buscar el regne per alguna necessitat o falta exterior, que
no tenen altra manera per a satisfer: els pobres de salut, com de substàncies, de judici i
de falta de control sobre les circumstàncies; els mancs per falta de comprensió, els coixos
per fe deficient que els fa vacil·lar en cada pas, i els cecs que no coneixen encara la llum
de la Veritat. Heus aquí set varietats de necessitats espiritual i materialment, la fam de la
qual, els fa acceptar la invitació del Regne.
Així doncs, "qualsevol que no porta la seva creu, i ve darrer de mi" (segueix el Camí de la
Llum, portant-se la creu de la seva pròpia ombra kàrmica, i buscant la solució espiritual
dels diferents problemes materials que aquesta en cada pas li presenta), i "qualsevol de
vosaltres que no renuncia a totes les coses que posseïx" (que no tingui el discerniment
necessari, per a comprendre el caràcter transitori i il·lusori de totes les possessions
externes), "no pot ser el meu deixeble", (Id., 27 i 33). "Bona és la sal (el Discerniment);
més si encara la sal fos esvaïda amb què se salarà? Ni per a la terra, ni per al muladar és
bona" (Id. 34 i 35).
El mateix nou naixement, com ja ho hem dit altres vegades, ha d'ésser d'aigua i d'esperit
(Joan III, 5), a diferència del naixement ordinari, que únicament procedeix de la carn, o
sigui, del domini corruptible de lo transitori. Aquí tenim expressat el Gran Misteri de la
Regeneració, segons l'entenen i s'esforcen per realitzat tots els veritables Rosacreus.
Doncs: el que és nascut de la carn (del format o transitori), carn és (és forma transitòria);
i el que és nascut de l'Esperit (del bufo de l'Eterna Realitat), Esperit és (participa d'aquella
Realitat, àdhuc dintre del propi domini carnal i contingent)", (Id, 6).
La mateixa aigua i el mateix esperit s'esmenten com principis essencials en l'inici del
Gènesi: "i l'Esperit de Déu es movia sobre la feix de les aigües", (I -2). Així com
“l'Esperit" és l'essència o principi de tota activitat i de tot moviment (doncs, sempre es
tracta en tot cas d'una forma d'inspiració), com ho veiem en el seu símbol sensible, el
vent, que el seu bufo anima i mou tota la naturalesa, i també en la respiració de l'home,
de la qual és el principi energètic animador (en sànscrit prana significa igualment
"expiració, respiració, força vital" i força en general); així igualment, l'Aigua és la
substància eterna, i eternament amorfa, de tot ho que pot fer-se d'alguna manera
sensible per a nosaltres, exterior com interiorment: les seves ones són precisament les
que formen tot ho que apareix com idea, pensament, emoció, paraula, acció i coses
externes. Aquestes ones són produïdes pel "bufo" de l'Esperit, que es mou constantment
per sobre de "les aigües".
Aquesta Substància Amorfa (que és la matèria primera dels alquimistes), encara que
exteriorment variable, i per tant, inassequible com el Proteu mitològic, és interiorment
invariable i permanent en el seu propi estat, sense que pugui sofrir variacions de cap
naturalesa. Aquest doble aspecte correspon simbòlicament a les dues fases fonamentals o
cares de la Lluna, i en el llenguatge gnòstic correspon a la Sophia fora i dintre del
Pleroma, o sigui, respectivament, en la seva aparença i en realitat.
En el seu caràcter permanent és el "esperma" o llavor de tot el que pot produir-se: allò
que conserva eternament la memòria, l'essència i les característiques de tot el que ha
existit, i igualment conté, a l'estat latent i profètic, tot el que, pot existir i existirà, i que
es farà manifest, com rosa de la Vida, en la creu de la seva contingència. Des d'aquest
punt de vista, les aigües corresponen al Pare, i l'Esperit, que és el principi del moviment o
shakti, a la Mare del manifest;. i efectivament, en la simbologia hindú es representa la
unió divina, precisament com ho indica el versicle citat del Gènesi, amb la Mare activa
sobre el Pare.
Així com hi ha una sola Realitat, espiritual també en la seva expressió externa més
Aquestes aigües i aquest esperit, divins igualment per la seva essència, i que igualment
produïxen la generació i la regeneració, no cal buscar-los molt lluny: es troben aquí, en el
nostre propi cos terrenal, i el que ens falta és reconèixer i realitzar --elevant-la en la seva
seu pròpia Infinita Potència, ordinàriament latent-- la Divina Essència, la plenitud de la
qual, ha de fer manifesta la Vida Immortal en el cos, "perquè és menester que això
corruptible sigui vestit de incorrupció, i això mortal sigui vestit d'immortalitat ... llavors
s'efectuarà la paraula que està escrita: xuclada és la mort amb la victòria"(Cor.XV,53-54).
Les Aigües de la generació divina tenen el seu corresponent orgànic en el producte de les
glàndules de secreció interna, especialment les glàndules sexuals, igualment en l'home
com en la dona (testicles i ovaris). Aquestes glàndules són aquelles que elaboren el
plasma vital com quintaessencia orgànica, de manera que constituïxen, com un reflex o
expressió inferior de les Aigües primeres, i per tant, permeten la transmissió i continuïtat
de la vida orgànica, i la seva relativa perpetuïtat, a pesar de la mort o destrucció
inevitable de totes les formes orgàniques que es cristal·litzen, s'assequen i degeneren en
la senilitat, quan faltin o siguin deficients aquestes "aigües" renovadores, que han
d'humitejar-les i penetrar-les constantment, perquè es conservin la joventut i la frescor.
Aquestes aigües constituïxen realment la síntesi de tot l'organisme, doncs d'elles es forma
i en elles es dissol: quan cessin les aigües, cessa la base de la vida i sobrevé el que es diu
mort orgànica. En realitat, són les aigües de la vida que han abandonat la seva llera, i li
deixen "sec" i sense vida. A més, per l'expressada relació del Arbre de la Vida (que és la
mateixa creu, com també ho és, en un sentit general, tot el cos ), amb els seus quatre
arrels o corrents, també representa la creu aquestes aigües de vida en el seu doble
aspecte sexual, i en la seva doble direcció: cap avall (o sigui, per a la generació) i cap a
dalt (en la regeneració).
En el mateix marc simbòlic, pot el fluid seminal considerar-se com resultant i font dels
altres quatre principals fluids orgànics: la linfa, la sang, la bilis i la llet, que al seu torn
corresponen als quatre elements -l'aigua, l'aire, el foc i la terra- altre aspecte dels rius
edènics.
EL "RESPIR DE VIDA"
Tant el grec pneuma com l'hebreu Ruh o ruah i el llatí spiritus tenen els dos sentits de
"esperit" i de bufo o vent; precisament amb ambdós es troba emprat el primer en el
mateix Cap. III de l'evangeli de Joan (versicles 5 i 8) en el Gènesi la paraula ruah apareix
en el citat versicle 2 ( primer capítol, i en el versicle 7 del segon: "Formo doncs Jehovà
(Qui és) a l'home de la pols de la terra, i alenà en el seu nas bufo de vida (Ruah
Nephesh)." Aquesta paraula bufo hagués pogut traduir-se també esperit, vent o respir.
Aquest "bufo, esperit a respir de vida:' és doncs el mateix "bufo, esperit o respir de Déu
que espirava sobre la feix de les aigües" al principi de la manifestació còsmica, i segueix
fent-lo encara igualment en el Macrocosmos com en el Microcosmos: doncs si cessés un
sol instant de bufar, l'u i l'altre desapareixerien, juntament amb el Temps que existeix, en
les gargamelles voraces del Gran Drac o Serp de l'Eternitat.
Aquest bufo diví que està en nosaltres, a més de manifestar-se materialment en la funció
respiratòria i en la circulació de la sang (hem vist com les dues estan íntimament
enllaçades), és aquell que presideix a tot ritme de la nostra naturalesa psíquica i mental, i
a més el que dóna a la nostra consciència el sentit del temps, i per tant l'existència dintre
del mateix.
Aquesta paraula ruah és femenina en tots els idiomes semítics, i per tant, l'expressió
"Esperit de Déu" equival exactament a la hindú Shakti o Brahmashakti; és la Mare per
excel·lència, anomenada també Kali, femení de kala, "temps". Els pobles de la petita
comunitat frigi-hel·lènica la van anomenar Reva o Cibeles, l'esposa de Cronos o Saturn, i
és interessant el paral·lelisme fonètic entre Reva i Ruah, al costat del sentit propi del
primer (corrent).
Ara, aquest Esperit o Alè de Vida, principi de tota inspiració física, psíquica i espiritual,
que és el mateix prana dels ioguis de la Índia, en els diferents sentits d'aquesta paraula
(principi de tot moviment o animació, espiritual i mental igualment com subtil i grollera),
és el segon element essencial de la regeneració que ha d'ajuntar-se i obrar en perfecta
harmonia amb les Aigües de Vida (manifestació fisiopsíquica de les Aigües primordials de
l'Oceà de l'Ésser, primer element de la cosmogonia òrfica).
Per tant, la respiració, com sadhana o pràctica de realització espiritual, segons l'entenen
els ioguis, es troba molt lluny de ser l'exercici purament material, o accessori
d'importància secundària, com pot considerar-lo qui no hagi assolit el discerniment de la
seva naturalesa veritable. Com podria no ser espiritual, allò mateix que es manifesta en
nosaltres, en la integritat del nostre ésser, o sigui, en tots els seus diferents principis i
PRANAYAMA
Per a entendre, i estar en condició de practicar el mateix Pranayama, cal saber que al
llarg de l'espina dorsal (en sànscrit Meru o Brahmadanda), que és el propi Arbre de la
Vida en el seu aspecte físic, (en) l'asta de la Creu i la tija de la rosa, es troben els tres
corrents vitals coneguds com Ida, Pingala i Sushumna, també simbolitzades de vegades
amb els noms de rius de la Índia. Les dues primeres poden considerar-se com
corresponents al Tigris i al Eúfrates, i la tercera a Cishón i Pishón alhora, pel seu doble
caràcter ascendent i descendent.
Ida, anomenada també simbòlicament la Lluna, s'origina en la finestra esquerra del nas i
acaba en el testicle ( o ovari) dret, corresponent al ric Ganga. Pingala, que correspon amb
el Sol i el riu Yamuna, recorre de la mateixa manera de la finestra dreta a la part sexual
esquerra. Sushumna, simbòlicament el Foc i el riu Sarasvati (deessa de la saviesa i
esposa de Vishnú), uneix els dos extrems del Arbre: el vèrtex del cap o Brahmarandhra, i
la seva base, on es troba la Porta de Brahama (Brahmadvara).
Aquí es troba la Devi Kundali o Divina Shakti, el principi energètic Mare de l'Univers, que
ha format el cos i ho sosté, a l'estat de poder latent, o sigui, en la més perfecta quietud o
descans que representa una serp enrotllada en si mateixa (per aquesta raó se l'anomena
Kundali o Kundalini), formant amb les seves espires set hemicicles en entorn del Lingam
Sagrat, imatge del seu espós Shivabrahman o Principi de la Consciència de l'Ésser (Sat).
El propi Sushumna és triple, sent format per tres canals, rius o corrents (Nadi) que es
troben l'u dintre d'un altre: el més exterior, tamàssic i de la naturalesa del foc
(Vahnisvarupa), l'intermedi rajàssic i de la naturalesa del Sol (Suriasvarupa), el més íntim
i subtil, anomenat Chitra o Chilrilli, de la naturalesa de la Lluna (Chandrasvarupa) i
sàtvico.
EL PODER DE LA SERP
Els tres corrents s'ajunten dues vegades, en la base de l'espina (en Muladhara, en l'arrel
del Arbre de la Vida), i la mateixa s'acaba, amb la medul·la allargada, en el centre del cap
(seient del lotus anomenat Ajñá). En el primer formen el Yuktatriveni, o confluència amb
que es lliguen; en el segon el Muktatriveni, aquella que es lliuren o deslliguen.
D'aquí ve també un remei natural i senzill per a qualsevol classe de malaltia, que si més
no alleujarà la Condició. Tancar amb el dit la finestra del nas que està fluint en excés
( més freqüentment es tracta de la dreta,) i respira per algun temps amb l'altra.
Aquests dos corrents són doncs les veritables (i no simplement simbòliques) columnes
fonamentals del Temple de la Vida orgànica, atès que sostenen i permeten la seva
activitat fisiologica la columna de la Força (Durga) i la de la Arlllonia (Lakshmi), mentre la
Saviesa (Sarasvati) correspon a Sushumna. Totes les altres corrents menors (es conten
Ara, totes els corrents indistintament, i l'activitat orgànica produïda per elles, en la seva
totalitat, són l'expressió, com potencial actiu de la mateixa Shakti o Poder de la
Consciència, que s'identifica amb l'Esperit Sant o Esperit de Déu. I aquesta mateixa
Shakti es troba igualment (tan) en l'univers com en l'home (l'existència del qual sosté i fa
possible com potencial actiu), també en un estat potencial latent o dormit, que es troba
constantment al costat del primer, sent la base estàtica i la pròpia font inesgotable de
l'activitat dinàmica d'aquell.
Quan s'aconsegueixi despertar-la --fer actiu el seu potencial latent-- cessarà d'estar
enroscada, i alçant-se sobtadament, es dirigirà cap amunt, al llarg de Sushumna,
perforant successivament els cinc lotus intermedis que travessa (sent particularment
difícils de passar, a més del primer, el del cor i Ajñá, on es troben els nusos --Granthi--
de Maia) fins a assolir el seient de la Pura Consciència, produint així en el iogui l'estat de
Samadhi, o èxtasi sagrat que s'identifica amb el Diví, superant la il·lusió de la separació
en les seves diferents formes.
Es tracta, no obstant això, d'una condició temporal, i al baixar novament Kundalini des del
seient del seu Espòs Celestial (la unió de Shiva i de Shakti, o de la Consciència amb el seu
Poder, es troba simbolitzada per la unió sexual) mentre reanima successivament els
diferents centres, fa ploure a tot arreu la rosada del Nèctar benefactor (el Amrita), que
s'ha produït per aquesta unió divina, que refresca i regenera l'organisme, fent-li partícip
de la gaudida Beatitud, en la consciència o experiència de la Suprema Realitat.
COM ES DESPERTA
Kundalini és, doncs, la mateixa serp bíblica: "Més subtil que tots els animals, forces
conscients del camp (la manifestació edènica), que Déu (l'Ésser o Realitat) havia fet", la
qual, havent produït per mitjà de la sensació la il·lusió del material, es transforma després
en la "espasa encesa que es regirava de tots costats (moció serpentina), per a guardar el
camí del Arbre de Vida (Brahmádanda), (Gen. III).
L'alliberament del domini de la il·lusió material que resulta de la percepció (el centre de la
qual és Muladhara, el lloc de la Serp), s'obté pujant en l'escala filosòfica, o sigui,
desenvolupant les facultats que tenen el seu seient en els centres successius (que, com
ho hem dit, són psíquics i espirituals, mes bé que materials), amb un procés de successiu,
sempre mes completa i perfecta abstracció.
El centre del cor (que és en el Ioga el més important dels que es troben entre Muladhara i
Ajñá, i (ve) després d'aquests, atès que conté també el lingam d'or), representa, per tant,
en l'evolució a l'home humà, que hem vist simbolitzat per Set, en contraposició a l'home
animal (Cam), i a l'home ari o superior (Jafet). Aquest últim ve a l'existència quan al
judici s'uneix la comprensió, o sigui, el compàs a l'escaire com instruments geomètrics de
l'Art de la Vida.
Aquí tenim dues fases importants en el procés d'abstracció: mentre la percepció (Caín)
únicament s'ocupa de conrear les idees concretes (fruits de la terra), la imaginació (Abel)
les pastura, la memòria (Set) les recull, les fixa i les conserva, les facultats superiors que
Quant a l'escala de Jacob, el resultat és molt distint; les idees abstractes, que representen
els àngels, tenen les ales que els permet pujar, fent que descendeixin els arcàngels --les
intuïcions que provenen del Cel de la Realitat-- i per mitjà d'aquest treball filosòfic,
s'assoleixen una després de les altres, les dues facultats superiors: el discerniment del
Real que ens sembla residir precisament en el domini celestial de l'abstracció; i la
progressiva i sempre més completa identificació de la consciència individual amb aquell,
que realitza l'estat de Samadhi.
Ara, aquesta torre i aquesta escala estan dintre de nosaltres: la primera és el nostre cos
adàmic i la seva companya, la consciència del material; la segona és la nostra ment, amb
les seves diferents facultats i capacitats, que ens dóna la facultat d'ascendir, i aquesta
manera superar les limitades possibilitats d'aquell. La primera és la Creu, resultat i sender
kàrmic de la vida, la segona (és) l'Estrella i l'esperança evolutiva que resplendeix sobre la
creu i il·lumina el camí.
I llavors la rosa veritable, floreix com Consciència de l'Etern, sobre la creu de la nostra
existència contingent.
EXERCICIS DE PRANAYAMA
Després d'haver vist el costat intern, o sigui, la "fase consciència" del místic treball que
desperta i fa ascendir la Divina Dorment, ha de dir-se quelcom del seu aspecte extern,
doncs els dos són igualment espirituals quan es destrien en la llum de la Realitat.
Sent la respiració la més subtil i central, és sàviament aprofitada en la quarta etapa del
Ioga, que s'ensenya a reglar-la i estendre-la, adquirint així un domini conscient sobre
aquesta funció, i per mitjà de la mateixa, sobre els corrents que són les dues columnes
fonamentals del cos, assolint-se així controlar i harmonitzar tot l'organisme fisiopsíquic,
atès que la respiració és mental i espiritual, i no solament física.
El ritme harmònic dels dos corrents, conscientment dirigides per la Voluntat Individual,
purifica i refina el cos i la ment, i d'aquesta manera afavoreix i duu naturalment, amb el
Per tant, ha de rebutjar-se tota forma d'ansietat o impaciència d'assolir, el més ple
despertar-se d'aquesta força (i) la plenitud de l'èxtasi de l'Omnisciència. Al contrari, és
necessari procedir i perseverar amb sàvia lentitud, mantenint amb la calor de
l'entusiasme constant el foc natural, dolç i continu en el Atanor, en el que així es treballa
en la Gran Obra. Tot ha de fer-se i aconseguir-se amb dolçor, equilibri i perfecta
harmonia, evitant qualsevol violència i pressa, doncs els resultats podrien arribar a ser en
definitiva destructius.
En altres paraules, es tracta d'escalar el cel, però no per a ser després llençats
bruscament a baix, com Ícar al cremar-se-li les ales, sinó per a aconseguir establir-nos
sempre més fermament en aquest estat, rebent del mateix la virtut operativa que, lluny
de fer estèril aquest esforç, aconsegueix fer de tot el nostre ésser la vivent pedra filosofal
que il·lumina el món i efectua onsevulla, en silenci fecund, el miracle de la transmutació,
manifestant o fent palesa l'or natural o latent en tota cosa i en tota condició externa, o
sigui, fent que en la creu de tota contingència floreixi la rosa que vessa, en entorn de
nosaltres, el perfum exquisit de l'Eternitat.
Dit això, passem als exercicis pròpiament dits. Tots han de fer-se amb l'espina dorsal
dreta, i amb la menor tensió, preferiblement en una de les dues postures Padmasana o
Siddhásana (vegi's el Manual del Cavaller d'Orient), abans de qualsevol àpat. El moment
mes indicat és el matí primerenc, un poc abans de l'aurora o quan el sol justament
s'aixeca; en Orient s'aconsella repetir-los també al migdia, A la posta del sol i a mitjanit.
Però això destorbaria notablement el ritme de les ocupacions ordinàries; per tant
aconsellem l'exercici de Pranayama una vegada per dia, com primera cosa al llevar-se.
RESPIRACION ALTERNADA
Una vegada omplert per complet els pulmons, tanqui's també la finestra esquerra,
quedant un moment sense respirar moment sense respirar (però sense necessitat d'un
esforç excessiu) meditant sobre alguna idea o paraula. Aquesta pot ser: Realitat, Bé,
Perfecció, Harmonia, In nobis regnat Ille, o qualsevol altra que trii el practicant. En Orient
s'aconsella l'ús de mantres que són l'equivalent de les nostres paraules sagrades.
Després, obrir la finestra dreta i emetre per aquella, amb flux harmònic i continu, l'aire
inspirat, més lentament encara que la inspiració. Immediatament o després d'una curta
pausa (tancant en aquest cas les dues finestres), inspiri's novament del costat dret, així
com abans s'havia fet amb l'esquerre; després retenir l'aire, altra vegada, com
anteriorment, i després emetre'l del costat esquerre. Així es comença novament l'exercici
que es repetirà algunes vegades (és suficient dues o tres, per a principiar, creixent
després fins a deu o dotze), procurant que sigui el més rítmicament possible.
Pot prendre's com mesura el conjunt OM TAT SAT OM, format per quatre síl·labes, i que
s'aprendrà primer a pronunciar rítmicament, de manera que cada síl·laba correspongui a
la pulsació del cor.
Aquests mateixos noms es donen també als tres graus successius de realització, que
naturalment no depenen únicament dels nombres, sinó també del progrés de la pràctica:
en el primer es produïx simplement la respiració que purifica l'organisme; en el segon el
cos tremola, sacsejat i animat per la moció vibratòria; i en el tercer grau s'aconsegueix
superar la mateixa atracció de la terra, produint-se el fenomen que es diu levitació.
ALQUIMIA ESPIRITUAL
Per mitjà de l'aigua del plasma vital, provinent de la generació, i la destil·lació de la qual i
sublimació --que es verifica automàticament quan el foc que ho escalfa és el pur ardor
espiritual, en lloc de la flama de la passió animal-- és el mitjà i el vehicle de la
regeneració; i de l'esperit que troba per mitjà de Pranayama la seva més harmònica
expressió, el rosacreu s'inicia en els misteris de la veritable alquímia, doncs tota
transmutació o obra exterior no és altra cosa sinó el parergó, o sigui, l'accessori (o obra
menor) en comparació de l'Obra real (o Magnum Opus) que estreba en el
perfeccionament integral d'un mateix.
En altres paraules, en aquesta més veritable alquímia --aquella que realment mereix el
nom d'Ars Règia sinònim de Raja Ioga-- el rosacreu té en el seu propi cos l'atanor i la
No ha de cometre l'error de considerar l'aigua i l'esperit (dels) que hem parlat en les
seves expressions sensibles, com purs "mitjans materials" dels quals no hagi necessitat
per a aconseguir un resultat "espiritual". A qui així (ho) cregués, li falta el discerniment de
l'espiritual en el material, com essència i realitat del mateix; o sigui, l'ull singular (o
advaita) que es fixa en l'Única Realitat i la percep en les seves aparences més oposades i
diferents, a diferència de l'ull doble (o dvaita) de la intel·ligència que es basa únicament
en la percepció material.
I en el respir del nostre organisme l'Alè o Shakti de l'Ésser, que és altre aspecte del
mateix Etern Femení Diví, que bufa en aquestes Aigües de la Vida Eterna, com principi
arítmic pre-espacial de la doble corrent que origina l'aparença de l'Espai i del Temps,
simbolitzada en la creu i en la tetrapotàmia edènica.
I l'alè és el mitjà que afavoreix dit contacte, el contacte del ritme orgànic amb la Divina
Mare arítmica; és l'harmonia arítmica de la respiració, com el bufo en el fogó del atanor
que manté constantment encès el foc igual i permanent, que es necessita en la Gran
Obra. Cada inhalació correspon a la fase que, segons l'expressió citada del Gènesi, el
propi Ésser dóna alé actualment en el nostre nas "el bufo de vida" del seu Diví Poder;
durant l'estat de Kumbhaka, el mateix Alè és la Força que, havent estat anteriorment
reconeguda (o assimilada) s'establix en nosaltres, realitzant la unió amb la seva
contrapart o base estàtica i latent. I durant la fase de Rechaka, és quan la Vida i la
Consciència Individual és atreta cap a la Còsmica, el Poder cap a l'Ésser que constituïx el
seu propi centre d'origen i de gravitació, i l'ona calòrica del Foc Sagrat copeja suaument el
Atanor, destil·lant i sublimant la "matèria primera" en aquell continguda.
LA ROSA FILOSOFICA
Aquest contacte es verifica per mitjà del Crist (el Principi Redemptor còsmic), quan la
consciència individual ho reconeix i ho rep, i es fa així Jesús, o sigui, el Salvador i
Redemptor de la seva pròpia expressió personal, la ekklesia de la ment i el temple (o
obscuritat tamàssica) del cos, que és l'espòs (element o principi de Consciència, les
aigües de la qual fecunden aquelles). La Saviesa Divina (dintre del Pleroma), esposa del
Crist Còsmic, al ser reconeguda per la seva filla la Intel·ligència Humana (Saviesa fora del
Pleroma) concep per obra d'aquest Esperit Sant (la seva pròpia Mare Divina) al Crist
Individual en Jesús, quan aquest rep el baptisme de la seva identitat amb el Pare (o Crist
Còsmic): "Aquest és el meu Fill estimat, en el qual tinc acontentament", (Mateu, III -17).
Llavors la Rosa del Pleroma (la Perfecció i Plenitud Eterna de la Realitat Transcendent), es
reflecteix naturalment en aquella rosa de la vida que és l'ànima que, es troba en el centre
de la Creu de tota manifestació individual. Atès que aquesta última manifestació és
contingent, aquesta "rosa" és transitòria, i per tant, floreix i refloreix, i novament torna a
florir, totes les vegades que s'hagi successivament marcit per rebre en la seva ignorància i
pèrdua (efectes de la caiguda edènica) els principis de la mort i de la corrupció; però,
l'obra d'aquesta Alquímia Espiritual reintegra la Divina Puresa de la Saviesa transcendent
(que comença amb el discerniment de la Realitat) en aquesta "rosa" de la vida humana,
que duu sobre les seves esquenes la "creu" de la contingència, pesada quan s'arrossega
sobre la terra, com la serp de la Percepció que es condemna a si mateixa, i lleugera quan
aquesta serp hagi estat "aixecada".
Així aquesta Rosa de la Vida es transforma (al concebre al Crist en la llavor de Jesús, que
és la llavor purificada d'Adàn) en la rosa filosòfica, per mitjà de la qual la Gran Obra ha
arribat al desitjat objectiu. El satva impur de la vida vegetativa s'ha purificat, passant per
l'estat tamàssic de putrefacció i el rajàssic de destil·lació, convertint-se en el satva
superior que resulta d'aquest doble baptisme (l'aigua de Joan i el foc del Crist) i és la
pròpia virtut transmutadora del lapis phílosophorum. La Pedra misteriosa, que és aquesta
mateixa Rosa Filosòfica i la veritable paraula --expressió conscient del Verdader o Real
-- s'ha, finalment, trobat, i com "parla de si mateixa, per mitjà del Pare" ja no pot haver
dubte, i "el seu testimoniatge és veritable".
A més, les obres que la Divina Presència pel seu mitjà produïx, confirmaran
espontàniament aquest testimoniatge i faran exteriorment patent aquesta qualitat. És
doncs suficient una partícula mínima d'aquesta Pedra o Rosa Filosòfica, projectant-se
sobre qualsevol metall que es trobi en estat de fusió (o sigui, estigui suficientment
escalfat per la fe, a la qual acompanya la seva germana l'esperança, Marta i Maria, les
presències de la quals fa possible la resurrecció de Llàtzer, tan semblant a la hiràmica del
tercer grau), perquè aquesta projecció, en que es fa manifest l'Amor Diví, la converteixi
en l'Or de la seva pura i eterna Perfecció Espiritual, elevant-la d'aquesta manera per sobre
del pla del corruptible.
HOSHEA!
Davant d'aquestes obres veritables (i quines obres poden ser-lo més que les de la
mateixa Eterna Veritat que es fa manifesta pel seu filosòfic reconeixement?), el cor
desborda d'infinit goig, i neix espontània la aclamació que saluda a aquesta Divina
Presència Salvadora.
Aquest joiós sacrifici, sempre fecund i constructor és el signe veritable, per mitjà del qual,
el Rosacreu és conegut i reconegut per tots aquells que participen en la mateixa
realització interior. I aquest signe és una rosa que constantment floreix en la creu de tota
ocurrència kàrmica i de tota contingència externa: la Perfecció Inherent, afirmada en
presència de qualsevol imperfecció aparent; la Divina Harmonia latent en qualsevol
desharmonia, que la venç i la supera; el triomf de la Vida i de la Resurrecció sobre les
evidències de la mort i de la destrucció; la Llum de l'Omnisciència, que és Omnipotència,
vencent i enllumenant el domini de les tenebres de la ignorància i de la impotència; la
Plenitud del Bé, reconeguda i proclamada amb la Fe més infrangible que neix de la seva
consciència interior, davant del mateix triomf, sempre aparent i transitori, de les forces de
la maldat i de la destrucció.
En qualsevol moment, atès que la percepció externa sembla indicar-li sobre la terra de la
realitat fenomènica, el triomf de la corrupció i el domini de la imperfecció, el Rosacreu
contesta apuntant fermament el dit i la visió a la celestial Realitat, que és el domini etern
i Omnipresent de la Perfecció Omniscient i Omnipotent, sempre disposada a descendir i
fer-se visible en el domini exterior dels efectes, segons s'afirmi i es proclami causa en el
regne de la consciència interna.
Llavors les dues mans, místicament creuades en la rectitud del més perfecte Judici
Espiritual, sobre el Centre de la Vida, de l'Amor i de la Bondat, devotament expressen el
connubi de la Seva Omnisciència i de la Seva Omnipotència, i es fan el vehicle que
aquesta manifesta en la pròpia mesura d'aquella. Doncs el Bon Pastor és aquell que dóna
o manifesta la seva vida, el seu propi ésser i la seva íntima realització espiritual, per a
cadascuna de les "ovelles" simbòliques i reals dels pensaments interns i dels seus efectes
externs; atès que aquesta llum de la Realitat Super-conscient, ha de, no solament
expressar-se i dominar en tot el camp de la ment conscient, sinó que ha de penetrar,
governar i dirigir també l'intern domini subconscient, on es troba la "ovella perduda" que
necessita i espera ser reconduïda a la cleda. No pot haver pau i descans veritable fins que
tot el ramat dels pensaments, tendències i facultats individuals hagi estat reconduït fins a
la redemptora presència del seu Principi Salvador.
En aquest dissabte que representa el cop separat del compliment --que és perfecció--
s'aixeca silenciosa la lloança que proclama la Glòria i la Gràcia del Poder de la Veritat, que
és la Veritable Llum, i el Verb Diví, fet carn en nosaltres, per a tots els segles. I el que
dóna testimoniatge d'aquestes coses diu: Certament, és així!
PRIMERA PART
-Al Cavaller Rosacreu, 4
-Esbós històric sobre el cristianisme, gnosticisme i rosacreuisme, 6
-Religió christiana i cathòlica, 6
-Cristianisme i paganisme, 7
-Cristianisme i pre-cristianisme, 8
-Jesús el Mestre, 9
-Dades històriques, 10
-Ensenyaments i miracles, 11
-La gran demostració,12
-Cristianisme de Jesús, 13
-Els primers deixebles, 14
-Pere, Pau i Joan, 15
-Els Evangelis, 16
-Gnosticisme i Neoplatonisme, 16
-Misteris cristians, 17
-Catolicisme, 18
-Culte solar, 20
-Església vivent, 21
-Mort del déus, 22
-Caiguda de Roma, 23
-Conversió dels bàrbars, 24
-Monasticisme cristià, 25
-Islamisme, 26
-Difusió i expansió, 27
-Civilització islàmica, 28
-Les Creuades, 29
-Cavaller d'Orient i Occident, 30
-Rosa alquímica, 31
-Christian Rosenkreuz, 33
-Llum d'orient, 34
-La mística fraternitat, 35
-El Renaixement i l'Humanisme, 35
-Reforma protestant, 36
-Primers rosacreus, 37
-La Fraternitat en el segle XVII, 38
-El Rosacreuisme i a Maçoneria, 39
SEGONA PART
-El grau maçònic del Cavaller Rosacreu, 41
-El seu lloc a l'Orde, 42
-La gran obra individual, 43
-La cambra verd, 43
-La Religió de la saviesa, 44
-La cambra negra, 45
-L'hora mística, 46
-Primers viatges, 47
-El jurament, 49
-L'home en la creu, 50
-A la recerca de la paraula, 51
-La Cambra infernal, 52
-Istar i Proserpina, 54
TERCERA PART
-Per Rosam ad crucem, 68
-Creació de la llum, 69
-Creació del “cosmos”, 70
-Creació de la vida, 71
-Els cinc Tanmatres, 73
-Els sòlids platònics, 74
-La perfecta mesura, 75
-La “creu” humana, 77
-El temple de la vida, 78
-La rosa en la creu, 80
-Sòlids vivents, 81
-El Sol i la Lluna, 83
-Solve-coagula, 85
-El Ritme creador 86,
-Tètrada ogdoada, 87
-La dodècada geomètrica, 88
-El regne del temps ,89
-El regne de la llum, 91
-La creu còsmica, 92
QUARTA PART
-Per crucem ad rosam, 94
-A la recerca de la rosa, 95
-El santuari de l'ànima, 96
-La creu edènica, 97
-L'arbre de la vida, 99
-Els tres homes, 100
-El pas del Mar Roig, 101
-La redempció crística, 102
-La sendera Kàrmica, 104
-El principi redemptor, 105
-El nou naixement, 106
-L'aigua i l'esperit, 108
-Les aigües”vitals”, 108
-El “respir de la vida”, 110
-Pranayama, 111
-El poder de la Serp, 112
-Com es desperta, 114
-Exercicis de Pranayama, 115
-Respiració alternada, 116
-Alquímia espiritual, 117
-La rosa filosòfica, 118
-! Hoshea ¡, 119