Dijous 25 de Febrer de 1927:

Acabem d’agafar l’avió. Després de molt d’insistir, la meua iaia m’ha convençut per
acompanyar-la al seu viatge a Àfrica. Feia molt de temps que intentava convèncer-me, a
la fi l’ha aconseguit. La meua iaia és reportera del National Geographic, i la van
destinar a Àfrica per fer-hi un documental. Podia portar-se un acompanyant, ¡ volia
portar-me a mi! . Ho he pensat molt, perquè jo soc de ciutat, els bitxos em donen fàstic,
però ho tinc decidit, serà el meu nou repte. He decidit anar-hi amb ella.

Divendres 26 de Febrer de 1927:

Primer dia dels tres que estarem a Capapicu. Hui, hem anat a rodar un vídeo i a fer
fotografies, sobre les gaseles africanes i els seus comportaments. El més destacable del
dia ha sigut quan, ha vingut un lleó que ha anat directament per caçar-hi una gasela. Ha
sigut increïble, mai he vist una cosa com eixa. Ara entenc , quan es parla de
l’adrenalina. Com que estaven molt prop de la gasela, hem pogut sentir l’alè del lleó i
veure la por als seus ulls. El lleó , semblava que volia atacar-nos, una barreja de por i
emoció, feia que no pogués respirar. En arribar al campament , l’he escrit a aquest diari
perquè així ho recordaré sempre

Dissabte 27 de Febrer de 1927

Segon dia. Comencem la part a peu, i per tant a cansar-nos, jo que sempre vaig en
autobús o bicicleta... Entenc ara perquè la meua iaia em va recomanar unes bones
botes!! El càmera, que ha d’anar amb 2 càmeres diferents, una de fotos i altra de vídeo,
no pot més, i per dos segons no ha mort xafat per un elefant que va sortit corrents pel
soroll dels nostres peus trepitjant la pols. En arribar al campament, a l’hora de sopar,
hem vist part de la pel·lícula que el càmera ha gravat. Fins i tot ara, fa por veure aquella
pota en l’aire per a xafar al càmera. S’ha salvat de miracle.

Diumenge 28 de Febrer de 1927

Tercer i últim dia. Al final com sempre passa, vas amb ganes de no anar-te’n i tornes
amb ganes de quedar-t’hi. Ha sigut una experiència inoblidable. Amb coses, que, de
segur, abans d’anar no m’esperava que passaren. És a dir, no jutges a un llibre per la
seua portada.

Antoni Aguirre Ivorra - 39 -