El garrofer, un conreu en regressió

La garrofa és un llegum de color bru que s'utilitza per a l'alimentació del

bestiar i la seva llavor, el garrofí, en la indústria de la transformació. Al Baix
Penedès, com en altres comarques tradicionalment productores de garrofes, la
superfície conreada ha sofert un gran retrocés els darrers anys i avui,
parafrasejant la dita, guanyar-se les garrofes amb aquest conreu és
pràcticament impossible.

L'extensió de plantacions de garrofers està disminuint ràpidament.

El garrofer (Ceratonia siliqua L.) és un arbre de fulla perenne de la família de les lleguminoses
que pot arribar als 10 metres d'alçada. Originari de la regió mediterrània de Síria i Palestina, té un
tronc curt i una copa arrodonida, densa i fosca. L'escorça és gruixuda i fisurada i la fulla composta
i paripinnada, de color verd fosc. És un arbre de vida llarga i d'entrada en producció lenta, ja que
no comença a donar fruits fins al sisè o el setè any.

El seu fruit, la garrofa, té forma de beina i és de color marró fosc tirant a negre; al seu interior té de
12 a 16 llavors de consistència dura, incrustades en una polpa també marró de sabor molt dolç.

La garrofa s'utilitza en la fabricació de pinsos de remugants: cavalls, vaques i ovelles, i la seva

llavor, el garrofí, en la indústria de transformació: alimentació, farmàcia o cosmètica. Es diu que la
garrofa la consumia sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al
desert– i d'aquí que en alguns llocs se la conegui com a pa de sant Joan. Després de la Guerra
Civil espanyola, la garrofa es va utilitzar com a substitut del cacau en l'elaboració d'un succedani
de la xocolata. De fet, amb un sabor similar al de la xocolata, la garrofa és una alternativa amb un
valor nutricional superior.

Substituta del cacau

La garrofa és baixa en greixos i calories i no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau. És
dolça naturalment i una font de proteïnes, hidrats de carboni, fòsfor, potassi, calci, ferro, pectina i
vitamines A, B1 (tiamina) i B3 (niacina). La garrofa és la substituta ideal del cacau quan es pateix
de reumatisme, gota, artritis, afeccions renals i hepàtiques. És un aliment complet i molt energètic
que es fa servir en plats salats i dolços, bombons, begudes, cremes i postres dins del camp de la
macrobiòtica.

La polpa de la garrofa conté sucres, midó, greixos, cel·lulosa i sals minerals. Les garrofes fresques
són laxants; en canvi, la seva farina seca té propietats antidiarreiques i la capacitat d'absorbir les
toxines de l'intestí. Les llavors, conegudes com a garrofí, són riques en mucilags que a l'estómac
formen com una goma, una mena de gel viscós que augmenta de volum en absorbir líquids i dóna
una sensació de sacietat, d'aquí que sigui utilitzada en els règims d'aprimament. Aquesta mateixa
goma, dins el budell té un efecte suavitzant i emol·lient.

Davallada de preus

Els preus de la garrofa han experimentat una caiguda brutal en les darreres campanyes. De les 50
ptes/kg que se'n pagava l'any passat, aquest any s'ha pagat al voltant de les 30 ptes/kg, gairebé la
meitat i molt lluny de les 120 ptes/kg a què es va cotitzar a començaments de la dècada dels
noranta.

A tot l'Estat espanyol es conreen un total de 71.000 ha de garrofers, 39.000 d'aquestes a la

Comunitat Valenciana, la primera regió productora, amb el 54,9% del total.

Des de finals dels anys seixanta, el conreu del garrofer ha anat retrocedint, especialment en llocs
tradicionalment productors com Catalunya, on s'han abandonat molts garrofers a favor d'altres
conreus més productius, principalment la vinya, i on es preveu que encara se n'abandonin més a
conseqüència de la crisi que la garrofa, a l'igual que la resta de sector dels fruits secs, pateix des de
mitjans dels anys vuitanta, a causa de la competència de les importacions d'altres països.

El conreu de la garrofa, si encara subsisteix és gràcies a la subvenció que la Unió Europea atorga
de 40.000 ptes anuals per ha, de les quals al pagès li arriben, com ens informen des de la JARC-
Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, entre 37 i 38.000 pessetes. Una subvenció que ha
estat en perill de supressió i que finalment, després de moltes i dures negociacions, s'ha aconseguit
prorrogar un any més.

Òbviament, el futur del conreu de la garrofa no ha de passar per una subvenció. El problema rau,
segons explica Xavier Corb, gerent de Comercial Garrofa, una cooperativa de segon grau de
segons explica Xavier Corb, gerent de Comercial Garrofa, una cooperativa de segon grau de
Mont-roig del Camp de la qual són sòcies les cooperatives baixpenedesenques productores de
garrofes, en la diferència de preu entre el trossejat de la polpa de la garrofa, que representa el 90%
del pes del fruit, i de la llavor, el garrofí, que només pesa el 10% restant, però que és el que està
més valorat per la seva utilització en l'alimentació humana.

La goma de garrofí

De la molturació dels grans de la llavor de garrofa, el garrofí, s'obté una pols blanca o groguenca
que es coneix com a goma de garrofí i que s'utilitza com a additiu alimentari amb la denominació
E-410.

La goma de garrofí és un polisacàrid molt complex, capaç de produir solucions molt viscoses, que
s'utilitza fonamentalment com a estabilitzant de suspensions en refrescos, sopes i salses i en
rebosteria, en l'elaboració de galetes, melmelades i conserves vegetals. En ser completament
natural, no comporta cap efecte perjudicial per a la salut.

El preu de la garrofa depèn, en un percentatge molt alt, del preu a què es cotitza el garrofí.

Actualment s'està pagant el garrofí a unes 300 ptes/kg, però fa uns vuit anys es va arribar a pagar
entre les 1.100 i 1.200 ptes. Aquesta pujada tan espectacular va anar en detriment del producte,
restringint els usos que del garrofí feia la indústria.

El garrofí s'utilitzava com a espessant i estabilitzant en productes destinats a l'alimentació humana

però també en productes –llaunes– d'alimentació animal, en preparats per a gats i gossos. A més,
la indústria tèxtil l'utilitzava com a colorant i també tenia altres utilitats diverses. "Però en arribar
a aquell preu, totes les empreses fora del sector de l'alimentació van buscar sintetitzar productes
químics que fessin la mateixa funció i que tinguessin un cost estable", informa Xavier Corb.

Com a substituts en l'alimentació animal, aquestes empreses van buscar per tot el món llavors
d'altres plantes que tinguessin característiques similars i van trobar el guar, que ve del sud d'Àsia,
o l'acàcia africana. Aquestes llavors no són tan bones com el garrofí i a més no es poden utilitzar
en l'alimentació humana, perquè donen una certa coloració, "però per a les llaunes d'aliment de
gossos i gats que en si ja són de color marró, ja els va anar bé".

La competència del nord d'Àfrica

El que ha acabat d'empitjorar la situació, d'uns tres anys cap aquí, ha estat la importació massiva
de garrofes del nord d'Àfrica, especialment del Marroc. No necessàriament perquè el preu sigui
més competitiu, com assegura el gerent de Comercial Garrofa, "sinó perquè hi ha fàbriques que
diuen que el d'allí és més bo, perquè com que la humitat és més baixa, quan arriba aquí més
aviat els guanya pes i potser de cada 100 quilos n'obtenen 105 i amb el d'aquí els passa al revés.
Enguany, amb el que portem de campanya –va començar al setembre–, es parla que han entrat
2,5 milions de quilos de garrofí del Marroc cap a fàbriques espanyoles". Fa dos anys, entre Itàlia,
Portugal i Espanya, es van importar uns 7 milions de quilos de garrofí del nord d'Àfrica. "Aquesta
gran quantitat de quilos ha fet que els anys de poca collita aquí, que és quan el preu es recupera,
no s'hagi recuperat, perquè el mercat s'ha cobert amb el garrofí del Marroc, d'Algèria i d'altres
països del nord d'Àfrica".

Per Corb, la solució passa per no haver de dependre en el preu en un percentatge tant alt del que
és el garrofí, "perquè si el garrofí estès en preus d'entre 200-250 ptes/kg, a aquest preu es
consumeix; l'alimentació animal en tornaria a gastar més i no es crearien els excedents que es
creen amb el del nord d'Àfrica. Però és clar, perquè vagi a aquest preu s'hauria de trobar una
solució més bona pel que és el trossejat, que representa el 90% del pes de la garrofa. Si aquest el
poguessis vendre i augmentar el preu, podries abaixar el preu del 10% restant".

De moment, la polpa només s'utilitza en la fabricació de pinsos per a remugants i, a més, com que
és un aliment pobre en proteïnes, sempre està supeditat al preu d'altres aliments més rics
"aleshores, si l'ordi va a 22 ptes/kg, diuen que has d'estar per sota perquè a aquest preu
prefereixen comprar ordi. En canvi si s'utilitza en l'alimentació humana saltem a un altre rang de
preus" especifica Corb.

Tampoc la macrobiòtica sembla que pugui salvar el conreu, perquè, segons Corb, el consum de
garrofa en macrobiòtica és molt baix a l'Estat espanyol, a diferència d'altres països on el consum és
considerable. "En tot l'Estat espanyol hi ha només un parell d'empreses que es dediquin al
trossejat de garrofa destinada a la macrobiòtica, perquè has de tenir instal·lacions específiques i
els pocs que ho fan no cobreixen tot el seu volum de producció. És clar, això fa que els altres no
s'hi posin, perquè si només ho fas tu i tan sols gastes la meitat del que produeixes i l'altra meitat
l'has de vendre igual per a pinso d'animal, que és molt més barat, els preus es multipliquen per
quatre".

En perill d'extinció

Està en perill d'extinció el garrofer? El gerent de Comercial Garrofa creu que de no existir la
subvenció, es podria dir decididament que sí. "Si la subvenció no es concedís s'abandonarien
molts arbres i al cap d'uns anys baixaria la producció prou com perquè no hi hagués excedents i
tornés a pujar el preu".

Tot i la subvenció, actualment s'estan arrencant garrofers, bé perquè molts estan en zones que es
requalifiquen com a urbanes, afectades pel pas de l'AVE o, com està succeint al sud de Tarragona,
perquè estan sent substituïts per cítrics. Tampoc no es planten gaire, perquè tarda en entrar en
producció i si algú els deixa a la finca és per fer ombra i guardar el tractor a sota o a nivell
ornamental.

La garrofa al Baix Penedès

El Baix Penedès ha estat una comarca tradicionalment productora de garrofes, però, a l'igual que
en altres zones, aquest conreu ha anat en retrocés. Segons dades facilitades pel Departament
d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat, a la comarca hi ha un total de 531 ha de
garrofers.

Totes les cooperatives agràries del Baix Penedès productores de garrofes: Albinyana, Bellvei,
Calafell, Llorenç del Penedès i el Vendrell, són sòcies de la cooperativa de segon grau Comercial
Garrofa, amb seu a Mont-roig del Camp, de la qual també són sòcies les cooperatives de Roda de
Garrofa, amb seu a Mont-roig del Camp, de la qual també són sòcies les cooperatives de Roda de
Barà, la Nou de Gaià, la Pobla de Montornès, Valls, Vallmoll, Alcover, la Selva, Montbrió, Mont-
roig, Riudoms i el Perelló. Comercial Garrofa té una producció anual d'unes 4.000 tones de
garrofes, produïdes en 940 ha de plantació regular i unes 600 ha més corresponents als garrofers
que estan barrejats amb altres conreus.

El sabor de la garrofa és semblant al de la xocolata, però de valor nutricional superior.

Dels socis de la cooperativa, les comarques del Baix Camp en primer lloc, seguida de la del Baix
Penedès, són les més productores. De Catalunya, la zona més productora és el sud de la província
de Tarragona, concretament localitats com Tortosa, Ulldecona, Santa Bàrbara, la Galera i la Sénia.

Si bé la Cooperativa de Bellvei ha mantingut la mateixa producció de l'any passat –uns 35.000

quilos– i la de Llorenç fins i tot l'ha augmentat una mica, amb 41.190 quilos, la resta de
cooperatives ha acusat sensiblement la davallada en la producció d'aquest producte.

La Cooperativa del Vendrell, que l'any 1999 va tenir una producció total de 400.000 quilos de
garrofes, l'any 2000 no va arribar als 300.000 "i aquest any no crec que s'arribi als 250.000"
informa Jaume Nin, gerent de la Cooperativa del Vendrell i de la d'Albinyana, que ha sofert una
caiguda en la producció similar: l'any 2000 va tenir una producció total de 250.000 quilos enfront
dels 160.000 que s'estima que es recolliran enguany.

Recollida manual

A banda de la competència que pugui fer el garrofí procedent del Magrib, el garrofer s'ha vist
afectat per altres factors al Baix Penedès. En principi, la recollida no es pot fer mecanitzada, sinó
que ha de ser manual i al preu que s'està pagant actualment el quilo de garrofes, no permet pagar
jornals. "Els que encara cuiden garrofers són els majors de 65 anys, jubilats, però els pagesos
joves es dediquen a conreus més productius com la vinya o l'olivera" assenyala Jaume Nin.

Segons el mètode de recol·lecció tradicional, la garrofa queda barrejada amb pedres, petites
branques o fulles que s'han de separar prèviament perquè el fruit estigui en condicions de poder
ser utilitzat per la indústria. Aquesta separació es fa mitjançant el que es coneix com a ventament,
és a dir, llençar a l'aire la collita, perquè el vent s'endugui les restes de menys pes (fulles i
branquetes), o bé amb unes màquines ventadores que produeixen una bufada artificial. Amb tot,
després caldrà separar les pedres i altres residus de major densitat que no marxen amb la bufada.

Per poder mecanitzar la recollida cal tenir prèviament el terreny degudament preparat: endurit, pla
i net de pedres. "I per anar bé has de fer una passada abans amb el bufador, per treure'n totes les
fulles i les branques que hagin pogut caure al terra durant l'any" –diu Corb– "i així i tot sempre
hi queden pedres i has de tenir una màquina que te les separi. Però perquè això et surti rendible
has de tenir una plantació grossa de garrofers i en condicions".

A més, al Baix Penedès el garrofer s'ha vist afectat per un creixement incontrolat d'urbanitzacions,
les requalificacions de zones agràries com a urbanes i actualment, amenaçat pel pas de l'AVE. El
gerent de les cooperatives del Vendrell i Albinyana no és optimista respecte el futur del garrofer a
la comarca i creu que aquest arribarà a desaparèixer, "potser en quedarà una petita mostra
testimonial com a arbre de jardí".

El pastís de garrofes

Potser el futur del garrofer depengui de buscar noves sortides al fruit, potenciant els seus valors
palatals. Si a Portugal fan licor de garrofa, al Baix Penedès han inventat el pastís de garrofa, una
iniciativa gastronòmica que, cal dir-ho, ha tingut una acceptació excel·lent. La recepta, secret de
l'associació Les Cuines del Vendrell, és una creació del xef Josep Llagostera, actual gerent del
bar-restaurant Pika Tapa Cal Pep Arturu, del passeig Marítim de Coma-ruga.

Llagostera, que és nascut al Vendrell, diu que sempre ha tingut molt present el record de les
excursions d'infantesa, quan anaven al camp i menjaven garrofes, "i ara, quan vaig agafar la
cuina del Pika Tapa se'm va ocórrer de fer alguna cosa a base de garrofes". Va anar madurant la
idea i arran de la creació de l'associació Les Cuines del Vendrell, un dels objectius de la qual és
recuperar els plats tradicionals, va començar a fer proves, fins aconseguir un resultat satisfactori.
Dels ingredients, només se sap que està fet amb farina de garrofes prèviament triturada i torrada,
tal com la venen als centres de dietètica i alimentació natural, i ametlles, dos productes agrícoles
típicament baixpenedesencs. El detall final que decora el pastís és la figura d'en Pau Casals en
sucre glas.

La recepta, secreta fins al moment, la va facilitar a tots els restaurants que formen part de
l'associació, perquè cadascun d'ells el pogués elaborar i oferir com a postres al seu establiment.
"La veritat és que ha tingut una extraordinària acceptació" –assegura satisfet Llagostera– "i el
regidor de turisme del Vendrell, que n'és un entusiasta d'aquest dolç, el va presentar al Congrés
de Turisme de Tarragona i des de l'Ajuntament s'està patrocinant com a postres típiques del
Vendrell".

L'autor d'aquest singular pastís diu que hi ha una important empresa de macrobiòtica i dietètica
interessada a comercialitzar-lo, ja que la garrofa és un producte molt apreciat en l'alimentació
natural, perquè té la dolçor de la xocolata sense els inconvenients d'aquesta, "però la recepta, de
moment, és exclusivitat de Les Cuines del Vendrell".