Curset D'alpinisme

Curset.
doc Página 1 de 38
APUNTS DEL CURS D’ INICIACIÓ A L’ ALPINISME.

A.E. CORDADA
JUNY DEL 2000.
Curset.doc Página 2 de 38
EQUIPAMENT ESENCIAL PER PRACTICAR L'ALPINISME.
Les regles bàsiques per seleccionar el material són: versatilitat, simplicitat, durabilitat
i lleugeresa.
Botes. En recorreguts d' iniciació exempts de gel, a l'estiu, podem utilitzar botes de
cuiro de canya alta amb sola Vibram o similar, que no siguin excessivament pesants ni
rígides. També existeix un tipus de calçat hibrid, més especific d'escalada, que permet
tant fer el recorregut d'aproximació com la via d'escalada pròpiament dita (p. ex. “La
Sportiva Trango Plus”. A cadascú les seves preferències. El principi bàsic es evitar,
sempre que es pugui, carregar a la vegada amb un parell de
peus de gat per la roca, un parell de botes rígides pel gel i un La Sportiva
Trango Plus
parell de botes lleugeres pel camí d'aproximació i retorn. A
l’hivern, amb neu, el més aconsellable és portar botes de
plàstic amb botí interior. Si les condicions meteo i de la neu
ho permeten, podem utilitzar unes botes de cuiro, rígides i impermeables...
Corda. Dues cordes dinàmiques d’ entre 8,2 i 9 mm i 50 mts., o bé una corda bicolor de
100 mts. Del mateix gruix, preferentment amb tractament hidrofugant, per progressar
amb tècnica de doble corda “1/2” (escalant de primer amb dues cordes i passant una o
altra corda en els asseguraments intermitjos). Aquesta tècnica de progressió en doble
corda és preferible en escalada alpina per varis motius: Redueix la resistència
d'arrastre de la corda (menys pès), divideix el pès entre els dos membres de la
cordada durant l'aproximació, ens proveeix de dues cordes per rapelar i, el més
important, disminueix el risc de que les dues cordes es tallin per una caiguda o un
desprendiment de roques. A títol d’ exemple,
podem citar un parell de models recomanables:
Mammut Génesis o la Beal Cobra 2.
Arnés: triarem el que millor s'adapti a la nostra
morfologia, però sempre amb camals regulables.
Uns bons arnessos són el Black Diamond
“Blizzard” i el Petzl “Calidris”.
Black Diamond Blizzard

Material: consultar la guia o ressenya, si n'hi ha, per fer-nos una idea del
material que necessitarem, a part de la própia experiència o de les
indicacions d' una persona més experimentada. Durant la preparació de la
sortida farem una selecció del material que ens permeti cobrir amb
seguretat el recorregut de la via. Per exemple, procurem no duplicar els
empotradors i els friends, a no ser que la ressenya de la via així ho recomani. Procurem
adquirir mosquetons lleugers, però de bona qualitat. Un parell de pitons poden ser-nos
d'utilitat en algunes esquerdes o per ancoratges de ràpel. Portem també una dotzena
d'anelles de cinta plana, dues d'elles, com a mínim, de doble longitud, per muntar
reunions.
Motxila. No ha de ser massa gran (sempre hi ha tendència a omplir-la), ni massa petita.
Una capacitat de 50 o 60 litres hauria de ser suficient: hi ha espai suficient per portar
material de bivac en rutes llargues i, per
recorreguts més curts, no caldrà que la omplim
del tot. Procurem que la motxila sigui el més
lleugera possible, de construcció robusta i que
s'acobli a la nostra morfologia (millor si té
l'esquena regulable). Evitem les motxiles amb
cremallera i amb accesoris inútils que no fan
més que afegir pès. Dins la motxila convé
portar-hi sempre una làmina de plàstic d’ uns 2 x
3 mts. aproximadament (polietilè o plàstic Black Diamond Stone de 40 lts.
transparent, per exemple), que ens servirà per múltiples funcions: vivac improvisat,
protecció de l’equip contra la pluja i la neu, etc
Piolet .Els recorreguts alpins d'iniciació i vies normals requereixen, normalment, només
un piolet de 60 - 65 cms., no tècnic, amb dragonera. Altres rutes més tècniques, en
canvi, requereixen dos piolets especifics curts,
tècnics i modulars (un amb pala i l'altra, amb
martell, la majoria de vegades).
El piolet Black Diamond Cobra, de fibra

de carboni.
Grampons. Els models semi-rígids de dotze puntes, amb dues puntes frontals
horitzontals, són una bona opció per fer alpinisme en general: suficientment estables
per fer moviments tècnics, però amb certa flexibilitat per la progressió en glaçeres i
rutes d'aproximació.
Casc. Obligatori en la pràctica de l'alpinisme. Triem-lo lleuger, comfortable
i amb un sistema de regulació. Que ens permeti portar una gorra per sota i
que permeti acoblar-hi una frontal amb tota seguretat.
Frontal. Amb bombeta i piles de recanvi. Les bombetes halògenes fan més
llum, però consumeixen les piles més ràpidament. Molt recomanables les noves frontals
amb LEDs, molt lleugeres i petites.
Sistema de ràpel i assegurament. Millor, que permeti assegurar i rapelar amb doble
corda i que funcioni amb les cordes gelades. N’hi ha de diverses classes: cistelleta ATC,
vuit, Gi-gi, mosquetons HMS...
Cordino. Una corda auxiliar multiús (p. ex.: Dyneema o Kevlar) de 5 o 10 mts.i de 5 o 6
mm. de diàmetre que, si cal, podem tallar en varies longituts: per muntar ancoratges,
reunions, ràpels, ponts de roca, bivacs,,,
UTILITZACIÓ DEL PIOLET EN PROGRESSIÓ NORMAL. El piolet s’ ha de portar

agafant-lo per la creu en posició d’ autoassegurament (Fig. 1) i portar-lo al costat del
pendent, amb la dragonera posada. Quan hem de canviar el piolet de mà, no cal
desclavar-lo de
Fig. 1 terra. Només el
girarem i canviarem
la dragonera de mà
(veure Fig. 8). A la
pujada, pic de cara al
pendent(A). Quan
baixem, el pic ha de
mirar cap enrera,
també de cara al pendent(B).
Utilitzarem, preferentment, un piolet de 60 cms. o més, depenent de la nostra
estatura. Els piolets tècnics no són apropiats per a la pràctica de l’ alpinisme
tradicional.
PRINCIPIS BÀSICS DE PROGRESSIÓ EN NEU.
Fig. 2 L’ ASCENS. Per pujar pendents una mica pronunciats,

procurarem estalviar l’ ús de les punteres de les botes per
reduir la fatiga dels bessons i treballar amb els quadriceps i
biceps femorals, que són més resistents;a més a més, així
també evitarem lessions a les ungles dels dits dels peus. Es
pot progressar amb la tècnica de peus d’ ànec (Fig.2) o, si el
pendent és més fort, clavant la puntera d’ un peu a la neu i
recolzant l’ altre peu de costat (tècnica mixta o americana)
(Fig.3) o bé la tècnica francesa (veure secció “Progressió
amb grampons”). A més, en funció de l’ estat de la neu i de la
inclinació, podem utilitzar altres tècniques de progressió (
veure Figs.4 a 8 de la pàgina següent). En general, els
diferents tipus de tècniques bàsiques de progressió en neu
serveixen tant en la progressió sense grampons com amb la
progressió amb grampons. L’ utilització d’aquests depèn de la
duresa de la neu, del pendent i de la perillositat del terreny.
La tècnica anomenada “ de les 3” , “mixta” o Fig. 3
“americana” és útil en pendents pronunciats de neu

dura, Permet estalviar la sobrecàrrega dels muscles
bessons que es dona en una progressió estrictament
de puntes. Consisteix en progressar utilitzant
alternativament un peu pla, posat
perpendicularment a la línia del pendent (a les 3 o a
les 9) i un peu en punta davantera. S’ ha de canviar
de sentit cada deu passes, aproximadament, per
repartit l’esforç muscular. Igual que en la
progressió amb puntes davanteres, els peus no els
posarem al mateix nivell. El piolet el podrem utilitzar tant en posició
d’autodetenció com en posició de piolet-tracció i el portarem en la mà del
costat del peu plà. Es clava el piolet al mateix temps que clavem el peu de punta
davantera. La mà lliure es recolza sobre la neu, a l’alçada del pit. La col.locació
dels peus s’ anirà canviant alternativament de la forma descrita.
Errors més freqüents al progressar utilitzant aquesta tècnica:
a/ el piolet es clava a cada pas.
b/ el peu que es posa plà no el clavem horitzontalment a la superfície del
pendent i només les puntes interiors del grampó es claven a la neu. Correcció:
empènyer el genoll vers l’exterior. Veure Figs. 3 i 16.
Fig.5. Ascens en diagonal, sense

grampons.
Fig. 4. Piolet
en posició
d’estaca. Fig. 6. Utilització
del piolet en posició
d’escombra en un
ascens diagonal.
Fig. 7. Una altra tècnica

amb piolet en fort
pendent, sense grampons.
Fent graons amb les puntes

de les botes (neu tova)
Tècnica mixta o
americana, en
pendent molt
pronunciat
Fig. 8. Execució d’un canvi de direcció en un ascens

diagonal.
Un mètode per transportar el piolet i

tenir-lo a l’abast ràpidament:
DESCENS. De baixada, agafarem el piolet de forma que el pic estigui encarat

al pendent i clavant els talons amb els genolls lleugerament flexionats (Fig.9).
Si el pendent és molt pronunciat, es pot baixar d’ esquena o bé utilitzant altres
tècniques com es descriu en els dibuixos 12 i 13. Si l’ estat de la neu i el
pendent ens ho permeten, podem utilitzar la tècnica del piolet escombra o
ramasse ( figs.10 i 11).
Fig. 9
Fig10 Fig.11
Fig. 12
Fig. 13
Descens en fort pendent

Travessia en fort pendent.
PROGRESSIÓ AMB GRAMPONS.

S’ ha de procurar clavar totes les puntes a la neu, posant els peus paral.lels al
pendent (Fig. 14). En pendents febles podem utilitzar la tècnica de peus d’ànec
(Fig. 2) (peus plans). Si el pendent augmenta, podem utilitzar la tècnica
francesa (peus paral.lels al pendent, progressant en diagonal creuant un peu
davant de l’ altre). (Fig. 15) o bé la tècnica mixta (americana) (Fig. 16).
Fig. 14
Fig. 15. Tècnica

francesa.
Fig. 16. Tècnica americana o

mixte.
AUTODETENCIÓ.
A/ SENSE PIOLET (neu tova) : clavarem les mans (important portar guants) i
les puntes de les botes, a l’ hora que aixequem el cul. (Fig.17)
B/ AMB PIOLET: el piolet s’ ha d’ agafar en posició d’ autodetenció. Hi ha vàries

possibilitats de fer l’ autodetenció, depenent de la forma en que caiem (de boca
terrosa o d’ esquena, pujant; de cara o d’ esquena, baixant). (Figs.19, 20 i 21).
Atenció: si portem grampons, haurem d’ evitar que els peus facin contacte amb
la neu. (Fig. 18)
Autodetenció portant grampons!!
Fig. 18
Fig. 17
Fig. 19
Fig. 20
Fig. 21
PROGRESSIÓ EN ENSAMBLE: Anar encordat durant la progressió en pendents

pronunciats, corredors i arestes suposa riscos de caiguda per la cordada si no es
dominen bé les tècniques d’ autodetenció i d’ assegurament. La progressió en ensamble
ideal hauria de fer-se, com a mínim, amb dos asseguraments intermitjos entre cada
component de la cordada. En absència d’un punt d’ assegurament, la caiguda d’un dels
components de la cordada provoca, quasi amb total seguretat, la caiguda dels altres
membres. (Veure link:Ensamble.htm i articles de la revista Desnivel “Progresión en
ensamble”, “Aseguramiento realista en la nieve” i “Progresión en nieve”) Durant la
progressió, la corda que uneix els dos components de la cordada (mitjançant un nus de
vuit) ha de mantenir una certa tensió ( no ha de penjar). Si el 2on de cordada veu que la
corda que l’ uneix al 1er no el tiva, aquell haurà de detenir-se fins que noti que la corda
torna a tivar.
PRUSIK PER AGAFAR LA CORDA I CONTROLAR UNA CAIGUDA DEL

SEGON DE CORDADA (fig. 22 i 23) El farem sobre la corda de progressió,
amb una anella de cordino de 7 mm,i a una distància d’ uns 20 cms, de l’ arnés.
Serveix per detectar/neutralitzar una eventual pèrdua d’ equilibri o caiguda de
l’ altre company.
Fig. 23
Fig. 22
Nus de Vuit, utilitzat per unir la corda o una baga d’ancoratge a

l’arnés. És aconsellable, per més seguretat, fer un nus normal
amb l’extrem de corda sobrant per bloquejar-lo.
PROGRESSIÓ EN ENSAMBLE AMB TRES PERSONES: Hi ha 2 variants:

En Fletxa o “V”: el primer assegura a 2 segons, un dels quals té uns
metres més de distància de corda que l’ altre. Així conseguim, per una
banda, evitar que ambdós s’ estorbin mútuament i d’ altra banda, que
el tercer pugui aprofitar la traça del 2on.
En Potència: El component del mig confecciona un gran llaç de vuit a
la meitat de la corda i s’ hi uneix amb un mosq. de seguretat al seu
arnés. En la seva progressió mai no podrà superar l’ alçada del nus.
Es deixarà una
distància d’ uns 3
mts entre el 2on i el
3er: aquest últim
podrà aprofitar la
traça del 2on.
Aquest, a la vegada,
aprofita la traça del
1er.
El 2on NO pot
superar l’ alçada
del nus!
Progressió en Fletxa o en “V Progressió en “potència”
FABRICACIÓ D’ UNA BAGA D’ ANCORATGE PER L’ ARNÉS. Necessitem 1,5 mts. de

cordino de 8 mm.(mínim) Un extrem va unit directament a l’ arnés amb un nus de vuit i a
l’ altre extrem hi farem un altre nus de vuit on hi col.locarem un mosquetó de
seguretat. La baga d’ancoratge la podem utilitzar per autoassegurar-nos al arribar a
una R.
FABRICACIÓ D’ UNA BAGA DE REUNIÓ AMB CINTA PLANA: Necessitem 3 mts.

de cinta plana de 2,5 cms. d’ amplada. Cal fer l’ anella unint els dos extrems amb un nus
de cinta plana. (Fig.24 i 25)
Fig. 24 Fig. 25
UTILITZACIÓ DE L’ ARVA, (Aparell de recerca de víctimes d’ allaus): L’ aparell s’ ha

de portar sempre subjecte al cos, sota la roba i en posició d’ EMISSIÓ. En cas que
algun company quedi enterrat per una allau, actuarem de la següent manera: Posarem
una marca al lloc on se l’ ha vist per última vegada. Des d’ aquest punt, rastrejarem la
zona escombrada per l’ allau amb l’ ARVA en posició de RECEPCIÓ màxima ( uns 60
mts.) Caminarem en línia recta fins que sentim el senyal. Si detectem el senyal,
continuarem caminant en la mateixa direcció fins al punt en que la intensitat sigui
màxima. A partir d’ aquest punt caminarem en línia perpendicular en el sentit en què el
senyal es faci més intens. A mesura que ens acostem a la víctima caldrà anant reduint el
radi (freqüència ) de recepció de l’ ARVA. Quan haguem acotat una zona on
probablement es troba la víctima, farem servir una sonda per saber on hem de
començar a cavar amb la pala. A partir del primer quart d’ hora, la probabilitat de
trobar l’ accidentat amb vida disminueix molt. El primer que s’ ha de fer amb la víctima
és treure-li la neu de les vies respiratòries i efectuar les maniobres de reaminació de
forma insistent, doncs degut a l’ estat d’ hipotèrmia de l’ accidentat, és probable que
aquest trigui a recuperar-se. (Veure “La Montagne et vous”, de Xavier Maniguet).
NUS DINÀMIC (Fig.26 i 27). S’ utilitza per assegurar al primer o al segon, o per fer
un ràppel.
Veure: el manual Petzl on-line i l’article “Todo sobre el nudo dinámico”.
Fig. 26
Utilització d’un nus dinàmic amb un

mosquetó HMS com sistema de frè.
Fig. 27. El nus dinàmic és

bidireccional.
NUS BALLESTRINQUE (Fig. 28 i 29). S’ utilitza per assegurar-nos a la reunió. Amb

aquest nus podem regular la distància entre el nostre arnés i la reunió.
Fig. 28
Fig. 29
NUS DE NOU. En alguns casos, pot substituir al de vuit. Té l’ avantatge que és més
fàcil de desfer que aquest, després d’ haver estat sotmès a una tracció.
NUS DE PESCADOR DOBLE. Serveix per unir dos extrems de corda. (Fig. 30 ), per
exemple, per fabricar una anella de cordino (prusik, machard, baga de reunió, baga
d’ancoratge...)
Fig. 30
Aquarel.la de l’aresta
Forbes
ANCORATGES AMB NEU. Els haurem d’utilitzar quan haguem de fer asseguraments
intermitjos u reunions.
ÀNCORA ( neu tova) (Fig. 31)
Fig. 31. Part superior: àncora de neu. Esquerra: vista lateral de l’emplaçament (angle = 45º). Dreta:
canaleta per al cable i direcció correcta per al pes.
PIOLET-ESTACA ( neu dura)

FLAUTA ( neu dura). Si la neu és molt dura i la flauta o l’ estaca no s’ enfonsen
del tot, no posarem el mosquetó a dalt de tot, sinó que el posarem arran de
terra unit amb un nus d’ alosa fet amb una baga per avitar un efecte de palanca.
PIOLET EN T ( molt segur) (Fig. 32)
BOLET (Fig. 33)
Fig. 32: Alternativament, es pot utilitzar un

sac de tenda, uns esquis, etc.
Fig. 33
REUNIONS EN NEU. Utilitzarem una baga de reunió ( cinta plana). Per fer un triangle
de forces cal, com a mínim, dos punts que no estiguin situats a la mateixa línia.
Passarem la baga de reunió pels mosquetons col.locats a cada un dels dos ancoratges de
la reunió.Al punt central de la reunió hi farem un bucle a la cinta plana i hi posarem un
mosquetó. (Fig. 34).
Fig. 34. L’angle que es

forma en el punt central de
la reunió NO hauria de tenir
una abertura més gran de
a. 60º.
b.
c.
d.
e.
CÒM ASSEGURAR AL PRIMER: Un cop muntada la reunió, farem una banyera per seure-
hi i assegurar amb comoditat. L’ assegurador s’ uneix a la reunió amb un nus de
ballestrinque fet a la mateixa corda, procurant que aquest tram de corda no quedi en
tensió ( així evitem que la tensió creada per una eventual caiguda del primer repercuteixi
directament sobre la reunió).
Al primer l’ assegurarem amb un nus dinàmic. En cas que el primer caigués, el mateix
fregament del nus dinàmic l’ aturaria. En cap cas no s’ ha de bloquejar el nus dinàmic amb
les mans. Només s’ acompanya la corda amb els guants. LES DETENCIONS EN PENDENT
DE NEU HAN DE SER DINÀMIQUES!! Així que veiem que el primer cau, i abans no superi l’
assegurador, caldrà que aquest recuperi tanta corda com sigui possible, sempre que
aquesta operació no faci distreure l’ assegurador.
COL.LOCACIÓ D’ ASSEGURAMENTS INTERMITJOS: el primer de cordada podrà
utilitzar flautes, cargols de gel, empotradors, etc. segons la configuració del terreny i el
material disponible. Per això, abans d’iniciar una ascensió, és recomanable fer una llista del
material necessari que ens haurem d’emportar.

MUNTATGE D’ UN RÀPPEL EN NEU. Es pot fer un bolet de neu que farà de guía per
la corda (Fig. 35 i 36). Si la neu és molt tova, podem embolicar una peça de roba al
voltant de la corda (unint-la a ella amb un prusik per poder-la recuperar junt amb la
corda).
Fig. 35. Bolet de neu. Si la neu es molt tova, podem fer

l’ancoratge més segur si emboliquem una peça de roba al voltant Fig. 36. Pont de gel
de la corda, a la part superior del bolet. Si unim amb un prusik la Abalakow i bolet de
peça de roba a la corda, quan recuperem aquesta, també gel.
recuperarem la peça de roba.
UNIR DUES CORDES PER RAPELAR. Podem utilitzar una gaza, un vuit
resseguit, un pescador doble, etc. (Fig. 37)
PLEGAR LES CORDES PER LLENÇAR-LES. Primer, buscarem la meitat de la

corda per evitar que un extrem no sigui més llarg que l’ altre. Plegarem cada
tram de corda per separat fent llaçades no massa grans (uns 40 cms.). La corda
la llençarem amb un moviment de braç vertical ( no horitzontal) per evitar que
aquesta s’ enredi.
Fig. 37
SISTEMA DE FRÈ PER RAPPELAR: farem un nus dinàmic amb la corda de

ràppel, unit al nostre arnés amb un mosquetó de seguretat. Encara millor
utilitzar un ATC (cistella).
NUS DE FUGA: per a bloquejar el nus dinàmic mentre fem el ràppel. (Fig.
38).
Atenció en el ràppel: cal posar el costat del
nus que uneix les dues cordes tocant a la
paret. Si no es fà així, correm el risc que la
corda ens quedi trabada a l’ hora de
Fig. 38 recuperar-la!!
NUS MACHARD (Fig. 39) o PRUSIK per assegurar el ràppel: el farà servir
el primer que rapela. Serveix per assegurar un ràppel amb perill de caiguda de
pedres. Aquest nus bloquejarà automáticament el descens en cas que el que
rapela deixi anar la corda ( per exemple, si perd el coneixement).
Alternativament, es pot utilitzar un Shunt.
Veure: rappel 1.htm , Rappel 2.htm i Rappelling.htm
Fig. 39
PROGRESSIÓ EN ENSAMBLE EN CORREDORS (COULOIRS) DE NEU: (Veure

secció 5.3, “Progressió en ensamble amb 3 persones” i articles de la revista
Desnivel: “Progresión en ensamble” , “Aseguramiento realista en la nieve” i
“Progresión en nieve”
Si el pendent comença a ser pronunciat i les condicions del terreny ho
fan aconsellable, es pot progressar en ensamble, posant seguros
intermitjos. Depenent de la dificultat del corredor, ens encordarem
amb una o dues cordes: en vies d’
iniciació amb petits ressalts, n’hi ha prou
amb una sola corda de 8,2 x 60, que, si
convé, la podem posar en doble quan s’
hagi de superar un pas difícil.
Durant la progressió en ensamble en
corredors de neu deixarem, depenent de
les característiques del terreny, una
distància de corda d’ entre 15 i 30 mts. entre el 1er i el 2on. La resta
de corda la portarem plegada en anelles al voltant del tòrax,
bloquejades amb un nus de vuit en un mosquetó de l’ arnés.1
El 1er anirà posant seguros, procurant que les cintes express dels
mosquetons tinguin la suficient llargària a fi que la corda descrigui
una línia com més recte possible, paral.lela a la trajectòria de la via. Si
les cintes fossin curtes, la corda aniria fent zigazagues.
Si el primer puja amb doble corda, p. ex., una de blava i una altra de
groga, en el primer seguro només hi passarà la corda blava. En el
següent seguro, la groga, i així succesivament. D’
aquesta forma, el seguro no estarà sotmès a tanta
tracció en cas de caiguda del primer de cordada, ja
que la pròpia elasticitat de la corda amortirà part
de la força. En canvi, si passessim les dues cordes
pel mosquetó del seguro, aquest estaria sotmès a
mès esforç, ja que dues cordes s’ estirarien menys
que una de sola. Aquesta precaució no haurem de
tenir-la en compte si el seguro és a prova de
bomba.
Per a col.locar seguros intermitjos podem utilitzar el material més
adient (empotradors, friends, cargols de gel, cinta plana, piolets,
estaques, flautes, deadman, etc.) per a cada element natural: fisures,
gendarmes, forats, ponts de roca, neu dura, etc. (Veure gràfics
annexos, a les pàgines següents, de col.locació correcta dels
diferents tipus d’ ancoratges)
Per la seva part, el 2on de cordada anirà desmuntant els seguros
intermitjos que el 1er ha anat posant a mida que progressi. A més, el
2on ha de tenir present que, si la corda que l’ uneix al 1er no el tira,
haurà de detenir-se fins que torni a notar la
tracció ( pot ser que el 1er estigui muntant
una R). (Veure secció “Llenguatge i
cronologia de la progressió per llargs”)
1
Gràfics: 3 tipus diferents d’assegurament ràpid.
Quan el 1er veu que se li va acabant el material per a muntar seguros

intermitjos, haurà da mirar ón pot muntar una R aprofitant els
elements naturals del terreny( com a mínim, haura de tenir una baga
de reunió de 3 mts, 3 mosq. de seguretat i friends, empotradors i/o
anelles de cinta plana per als ancoratges). (Veure secció “TIPUS DE
REUNIONS”).
Pot succeir que el 1er arribi a un punt on, a partir del qual es fà
recomanable, per la dificultat o la perillositat del terreny, d’
assegurar la progressió des d’ una reunió, com en una progressió per
llargs. En aquest cas, es pot actuar de dues maneres:
A/. El 1er munta una R i s’ autoassegura. Des de la R, assegura al 2on (
d’ esqueneta, per exemple). El 2on es reuneix amb ell i s’
autoassegura. Es desplega tota la corda de reserva i el 1er agafa
material.El 2on recull corda i uneix al seu arnés un sistema de frè per
assegurar al 1er. El 1er prossegueix amb l’ ascensió i posa un seguro
intermig tant aviat com sigui possible.
B/. El 1er desplega la corda de reserva que porti i li comunica al 2on
que reculli corda i munti una R (en aquest cas, se sobreentén que el
1er porta suficient material per col.locar seguros i que el 2on porta el
material necessari per muntar una R).
El primer inicia el tram d’ ascensió per llargs, assegurat ara pel 2on.
Deadman fet amb sac de

tenda, motxil.la, etc
Mosquetó
PROGRESSIÓ EN ENSAMBLE PER ARESTA.

Moltes vegades succeeix que, un cop superat un corredor de neu, hem
arribat al fil d’ una aresta on es fà aconsellable / necessari
progressar en ensamble, amb asseguraments intermitjos. Quan es
dóna aquesta circumstància, procedirem de la següent manera:
Ens encordarem en doble: 2 cordes de 8,2 x 60 o bé, si el recorregut
és d’ iniciació, una corda, posada doble (com si anéssim amb dues
cordes de 30 mts).
Ens posarem en bandolera unes anelles de corda de reserva, que
bloquejarem en l’ arnés :
MÈTODE PER A ENCORDAR-SE: Els dos

components de la cordada uniran cada extrem de la
corda al seu arnés amb un nus de vuit. Es deixarà uns
8 mts. de corda entre cada persona. ATENCIÓ:
aquesta distància dependrà de la dificultat. A
més dificultat, deixarem MENYS separació de
corda entre el 1er i el 2on. La corda sobrant es recull
formant vàries anelles al voltant Fig. 41
del cos, Aquestes anelles les
recollirem i ajuntarem amb una baga unida al
mosquetó de l’ arnés amb un nus. A més, per evitar
que una eventual sotregada a la corda faci que la
anella de corda de reserva ens estranguli,
bloquejarem el moviment de la anella amb un nus de
vuit unit també al mosquetó de l’ arnés (Fig. 41).
Durant la progressió en ensamble, el 1er anirà aprofitant els
llocs més evidents per posar-hi seguros intermitjos sense
perdre, però, massa temps en buscar-los. A més, tant el 1er
com el 2on poden fer passar la corda entre els sortints i
ranures de la roca, a modus de “seguro” intermig.
Igual que com succeeix en la progressió en corredors, el 2on
vigilarà que la corda mantingui sempre una certa tensió ( si la
corda no el tiva, vol dir que, segurament el 1er està muntant
una R per a superar un ressalt o un tram difícil).
Durant la progressió hi haurà, com a mínim, 2 seguros entre
el 1er i el 2on de cordada. (En la superació d’ un flanqueig, en posarem tants com
poguem).
Si, durant la progressió en ensamble, el 1er preveu que s’ ha de superar un pas difícil (
ressalt, gendarme, etc.), desplegarà tota la corda de reserva fins arribar a un lloc
segur on muntar una R.
Un cop muntada la R, assegura al 2on, que puja i es reuneix amb el 1er a la R. Des d’ ací,
el 2on assegura la progressió del 1er.
TIPUS DE REUNIONS.
UTILITAT DE LES REUNIONS.

Una reunió pot servir com:
Punt de repòs i assegurament, abans o després d’ un llarg d’ escalada.
Lloc d’ abandonament mitjançant ràppel o “descuelgue”.
Muntatge d’ un vivac en paret.
Enclau per a muntatge de cordes fixes.
Base d’ operacions per a maniobres de rescat o salvament.
Punt d’ assegurament per progressions en ensamble.
MATERIAL PER MUNTAR UNA REUNIÓ.

Mosquetons de seguretat amb baioneta, de tipus pera (HMS), grans. (Els posarem a l’
ancoratge amb l’ obertura cap avall i la tanca mirant a l’ exterior).
Empotradors, friends, piolets, cargols de gel, cinta plana, corda pròpia, flautes,
deadman...
Anelles fetes amb corda de 9 mm. Dinámica, i de 120 cm. i de 224 cm. de llargària.
mitjançant un nus de 8 doble o un pescador triple.
Hi ha casos en que es preferirà fer les anelles amb

cinta plana. Haurà d’ esser tubular, d’ una amplada no
superior a 2 cms. i d’ una longitut perimetral de 120 i
224 cms. Nus de cinta plana o cosides.
DIFERENTS ESQUEMES DE MUNTATGE DE

REUNIONS.
Mosquetó de
seguretat HMS Dependrà de les circumstàncies del terreny i de la
configuració dels ancoratges que hi pugui haver a la paret.
MUNTATGE EN LÍNIA:
Emprat en reunions ón la distancia entre ancoratges sigui gran i la qualitat
d’ aquests sigui desigual. IMPORTANT: NO S’ HA DE DEIXAR CORDA DESTENSADA
ENTRE MOSQUETONS.
Assegurament: Per assegurar al 2on, tant el nostre autoassegurament com el sistema
de frè els col.locarem en l’ ancoratge més sòlid ( Fig. 42).
Per assegurar al 1er, col.locarem el sistema de frè al nostre arnés i passarem la corda
que va al 1er a través d’ una cinta express unida a un ancoratge.
MUNTATGE EN LÍNIA VERTICAL.

Fig. 42 El punt central de la reunió serà l’ ancoratge més aceptable i serà
on ens hi encordem primer amb un ballestrinque o, si hi ha risc de
caiguda, amb un llaç de vuit.S’ ha d’ intentar que la càrrega
principal es faci sobre l’ ancoratge més resistent. Seguidament,
ens encordarem al segon ancoratge mitjançant un ballestrinque o
un llaç de vuit. Si hi ha més de 2 ancoratges disposats en línia
vertical, ens hi asegurarem amb els respectius nusos de
ballestrinque o, encara millor, de vuit, AMB UNA CERTA TENSIÓ
ENTRE ELLS. D’ aquesta forma, la càrrega principal es desmultiplicarà equitativament (

en teoria).
MUNTATGE EN LÍNIA HORITZONTAL.

El mateix procediment anteriorment descrit, tenint en compte que l’ ancoratge de més
bona qualitat (“punt central”) haura d’ ésser situat a la vertical de l’ asegurador.
MUNTATGE EN LÍNIA DIAGONAL.

El mateix procediment anteriorment descrit, procurant que l’ ancoratge més bò estigui
a prop del punt central de la reunió i de l’ asegurador
AVANTATGES DEL MUNTATGE EN LÍNIA.

Econòmic en material.
Dóna prioritat de càrrega en l’ ancoratge de major resistència i redueix la càrrega en
els punts més febles.
INCONVENIENTS DEL MUNTATGE EN LÍNIA:

Es redueix la longitut de la corda d’ escalada.
Es produeix una fatiga afegida a la corda.
No fa un repartiment equitatiu de la càrrega sobre els ancoratges.
Es pot produir un efecte cremallera si salta l’ assegurança principal.
TRIANGLE AMERICÀ.
És el sistema més ràpid i simple de muntar. És aconsellable quan els ancoratges de la
reunió siguin d´una fiabilitat elevada. Ha de complir les següents característiques:
Els asseguraments han d’ estar en posició horitzontal (mai vertical).
Separació entre asseguraments INFERIOR a 50 cm.. En cas contrari, utilitzarem un
muntatge en línia horitzontal.
Angle màx. 30 graus.
Assegurament: Per assegurar al 1er de cordada des d’ aquest tipus de reunió, haurem
de col.locar el sistema de frè al nostre arnés, com si asseguressim des de peu de via,
tenint en compte que s’ haurà de passar la corda a través d’ una cinta express unida a
un dels ancoratges de la reunió ( així evitarem que una eventual caiguda del 1er impacti
directament a la nostra cintura.
MUNTATGE D’ UN TRIANGLE AMERICÀ.

Realització: Farem amb la corda un nus de 8 doble, formant una anella que passarem
pels dos ancoratges mitjançant dos mosquetons de seguretat. D’ aquesta forma quedem
autoassegurats a la reunió. El sistema de frè pel 2on el podem instal.lar al mateix punt
central de l’ anella o bé a un dels ancoratges (Fig.43)
AVANTATGES DEL TRIANGLE AMERICÀ.

Requereix poc material ( 2 mosquetons HMS).
Fig. 43 Muntatge senzill i ràpid.
És el més senzill d’ aplicar en ancoratges a prova de
bomba.
INCONVENIENTS DEL TRIANGLE AMERICÀ.

Crea tensions entre asseguraments.
Desgast de la corda.
Redueix la llargada efectiva de la corda.

Quan els ancoratges són més de 2 o bé no estàn situats a la mateixa horitzontal, no hi
ha repartiment equitatiu de la càrrega.
TRIANGLE DE FORCES.
Requisits que han de reunir els asseguraments:
Han de ser capaços de resistir el repartiment de càrrega que li correspòn.
Distància entre asseguraments < 50 cm.
L’ angle que es forma en el punt central màx.: 60 graus. ( En cas necessari podem
reduir aquest angle fent l’ anella més àmplia mitjançant cintes express, p. ex.)
Assegurament: Per assegurar al 1er en el seguent llarg, continuarem ancorats al punt
central del triangle, unint el sistema de frè al nostre arnés, com si asseguressim des de
peu de via. La corda del 1er la passarem a través d’ una cinta express col.locada en un
ancoratge de la reunió.
Per assegurar al 2on des d’ aques tipus de reunió, ens anclarem al punt central de la
reunió amb un nus de 8 doble a la nostra corda i un mosquetó. El sistema de frè també
el col.locarem unit al punt central de la reunió amb el seu propi mosquetó (Fig. 44).
TRIANGLE DE FORCES SIMPLE.

Es pot utilitzar quan a la reunió hi ha 2 ancoratges de similar qualitat.
A diferència del tr. americà, els ancoratges poden estar situats en qualsevol posició
(vertical, horitzontal, diagonal...), sempre i quan la distància entre ells NO SUPERI
ELS 50 cm.
Realització: cordino de 7 mm. (millor 9 mm.) de longitut 120 cm o 224 cm., depenent de
la distància entre ancoratges.
Posarem els 2 mosq. de seguretat ( base cap avall i tanca a l’ exterior)

Passarem el de cordino en simple pels 2 mosquetons de tal manera que ens quedi una
anella.
Farem un bucle entre els dos mosquetons, portant-lo avall i passant-hi un tercer
mosquetó de seguretat.
TRIANGLE DE FORCES COMPOST.

Quan hi ha més de dos ancoratges possibles, no distanciats
entre sí més de 50 cm.
Realització: introduirem els tres (o més) mosquetons en cada
ancoratge.
Hi passarem una anella de cordino, fent un bucle entre
mosquetó i mosquetó.
Reunirem els bucles en el punt central, on hi passarem un altre
mosquetó. Aquest serà el punt central de la reunió.
AVANTATGES DEL TRIANGLE DE FORCES.

Fà un repartiment equitatiu de la càrrega entre els ancoratges. Fig. 44
Disposem de més corda útil, al utilitzar cordino per realitzar aquest

tipus de reunió.
INCONVENIENTS DEL TRIANGLE DE FORCES.
Els ancoratges han de ser de qualitat similar i ha de suportar la seva part proporcional
de càrrega corresponent.
La distància entre ancoratges no ha de superar els 50 cm.
VARIANTS DEL TRIANGLE DE FORCES.
TRIANGLE AMB NUS FIXE. Realització idèntica al triangle de

forces, amb la salvetat que farem un nus amb
el/s cordino/s i el mosquetó del punt central.
2. Objectiu del nus
central: fixar
equitativament el
repartiment de
càrregues. Si falla un
ancoratge, la càrrega
no recaurà
bruscament en l’ altre
ancoratge.
Triangle de forces amb nus de

bloqueig
TRIANGLE DE FORCES AMB LA PRÒPIA CORDA. Aquest tipus pot

ser útil si no tenim prou material (cordino, cinta...) per fer la reunió.
Realització: farem un gran cercle amb la pròpia corda mitjançant un nus de vuit. L’
anella així formada la pasarem pels mosquetons dels ancoratges.
Després formarem els corresponents bucles entre cada mosquetó. Aquests bucles els
unirem en el punt central amb un altre mosquetó de seguretat.
CONCLUSIÓ:
Tractarem d’ acoblar el sistema més adient per cada circumstància. També podem
combinar entre sí els diferents sistemes.
ATENCIÓ: Les cintes planes les utilitzarem preferentment per al muntatge de

reunions per a cordes fixes i per a reunions estàtiques. En els altres casos preferirem
la corda dinàmica (operacions de salvament, assegurament en escalada...)
REUNIONS EN ELEMENTS NATURALS.

Hi haurà casos en que els ancoratges ja existiràn en el terreny de forma natural:
arbres, roques, ponts de roca, arrels... En aquest casos utilitzarem l’ esquema més
adient a les característiques del terreny.
REUNIONS EN ARBRES.
Comprovarem que l’ arbre sigui suficientment robust i AMB VIDA.
Ens hi assegurarem a la seva base amb una cinta plana (nus d’ alosa o fent una anella
amb nus de cinta plana).
Angle que forma la cinta amb el punt central: inferior o igual a 60 graus.
Si tenim disponibles diversos arbres, muntarem la correponent reunió utilitzant l’

esquema més adient a la posició dels arbres (línia, americà, triangle de forces...)
Podem utilitzar també les arrels, si aquestes són prou robustes i no s’ ocasiona cap mal
a l’ arbre.
REUNIONS EN BLOCS.
Condicions: que no hi hagi arestes que puguin tallar el material i que el bloc es trobi bén
ancorat a la paret.
Material: anelles de cordino, cinta plana o la pròpia corda. Mosquetons de seguretat .
Variants: blocs on podem passar directament l’ anella pel damunt i blocs on serà
necessari desfer i tornar a fer l’ anella per poder-la passar al voltant d’ aquells.
Angle de l’ anella amb el punt central INFERIOR ALS 60 GRAUS.
Per assegurar al 2on, unirem el sistema de frè a l’ anella de la
reunió.
Fig. 45
Per assegurar al 1er, unirem el sistema de frè al nostre arnés i
passarem la corda que va al 1er per una cinta express unida a la
reunió en un punt més alt que la nostra cintura. A més, també
haurem de preveure, en aques cas, una batzegada cap amunt i, per
això, haurem d’ instal.lar un ancoratge que treballi en sentit
contrari ( Fig. 45).
REUNIONS EN PONTS DE ROCA.

Ens haurem d’ assegurar visual i manualment que no presentin
perfils tallants en el seu interior, i que siguin d’ un gruix suficient.
Material: Cinta plana, tubular preferentment, que passarem pel pont de roca i l’
anuarem amb un nus de cinta plana.
Utilitzarem l’ esquema d’ ancoratge que sigui més adient amb la configuració i posició
desl pont de roca ( lineal, americà o triangle de forces).
NUSOS
Reunió Ràppel Assegurar al Unir Fer Fer anelles Ancoratges en Bloqueig i
1er i al 2on cordes anelles de cordino arbres o blocs autorescat
de
cinta
Ballestrinque, Dinàmic Dinàmic. Pescador Nus de Pescador Alondra (no Machard.
Llaç de vuit doble o cinta doble o gaire Prusik.
Llaç de nou. triple. plana. triple. recomanable) Nus de fuga
És millor posar (bloqueig del
Ràppel: una anella en nus dinàmic.)
Vuit doble.
resseguit.
Gaza (nus
normal)
APRECIACIONS GENERALS PER A ASSEGURAR AL 2on DE CORDADA.
L’ assegurament del 2on sempre l’ hauriem de realitzar amb el sistema de frè ancorat a
la reunió. Així evitem que les tensions originades per una eventual caiguda del 2on
repercuteixin directament en el nostre arnés. Veure: Belaying.htm
Paradoxalment, mentre que per assegurar al 1er podem utilitzar, en funció de les
condicions, tant un sistema de frè manual com un d’ automàtic, per a assegurar al 2on
utilitzarem preferentment un frè automàtic (Grigri, Shunt, placa Gigi amb mosquetó...),
ja que, en cas de fallar un dels ancoratges de la reunió, el punt central d’ aquesta
experimentaria un desplaçament fins a trobar novament la vertical. Això és suficient
per cremar les mans de l’ assegurador i que aquest deixi anar la corda, amb el
conseqüent risc de provocar un accident.
En tercer lloc, la capacitat de frenada dels sistemes manuals (vuit, HMS...) no ens
proporciona la suficient seguretat quan actúen ancorats
a la paret, per la qual cosa els utilitzarem de la manera Assegurar a dos segons ( o a un segon amb
doble corda) amb una placa GiGi.
que ens mostra la Fig. 46.
Fig. 46
SISTEMES DE FRÈ, ASSEGURAMENT I RÀPPEL.2
Assegurar al Assegurar al Assegurar a Ràppel

1er 2on dos 2ons
Nus ** ** * *
Dinàmic
ATC *** *** * ***
(Cistella)
PLACA * *** ***
(GIGI)
VUIT * * * **
El nus dinàmic es pot

utilitzar tant per a
rapelar com per a
assegurar
2
*= regular / **= bé / ***=millor.
EL LLENGUATGE DE PROGRESSIÓ PER LLARGS DE LA CORDADA. CRONOLOGIA

DE LA PROGRESSIÓ:
1er 2on
El 2on avisa al primer quan quedin “Et queden 10

pocs mettres de corda a fi que aquell mts.”!!
s’ afanyi a muntar una R.
El 1er munta una R i s’ autoassegura. “Reunió”!
El 2on desfà del seu arnés el sistema

d’ assegurament del 1er. “Recull corda”
El 1er va recollint corda. Al mateix

temps, el 2on va desmuntant la R i
ordenant el material, sense deixar,
però, d’ autoassegurar-se.
Quan el 1er ha recollit la corda “Pots pujar”
sobrant, fa passar pel sistema d’ o “Quan vulguis” “Pujo” ,
assegurament, en el punt central de “Oído”, etc.
la R, la corda del 2on per assegurar-
lo.
El 2on arriba a la R i s’ autoassegura.

Ordenació de material.
El 1er transfereix el sistema d’

assegurament al seu arnés, amb un
mosquetó de seguretat. La corda,
però, passa pel mosquetó del punt
central de la R, que actúa ara com a
punt de reenvio. Ara, el 2on ja es pot
desfer del seu autoassegurament
perquè ja està assegurat pel 1er.
El 2on passa a fer de 1er i col.loca
una cinta express com més aviat
millor, per evitar una caiguda de
factor 2.
Fig. 48: PROGRESSIÓ DE LA CORDADA PER LLARGS.
FIG. 49: VARIANT DE PROGRESSIÓ EN CAS QUE UN DELS COMPONENTS

SEMPRE FACI DE PRIMER:
Fig. 49
TRUCS I CONSELLS
És recomanable revisar periòdicament l’estat de la

fulla del piolet i de les puntes dels grampons, per
comprovar si cal esmolar-los. El mètode correcte per
esmolar els grampons és el que mostra el dibuix; si no
ho féssim així, el gruix de la fulla dels grampons
quedaria reduït, amb el conseqüent debilitament de
l’estructura i perill de ruptura.
Un mètode ràpid per

transportar el piolet en la
motxila.
Assegurant a un segón amb la cintura.

Veure:assegurar cintura.htm
Còm hauria de ser el guant

ideal per escalar en roca,
rapelar i assegurar.
Veure:guants.htm
Mètode correcte per frenar la caiguda d’un

segón amb un assegurament de cintura.
Important portar guants!
Sistema de frè per ràpel fet exclusivament amb 6

mosquetons.
Hi ha casos en que els cargols de gel no es poden cargolar fins

al final. En aquest casos substituirem l’ancoratge del propi
cargol per un fet amb una cinta plana i un nus d’alosa. També,
per obtenir una seguretat redundant, podem connectar en lìnia
2 cargols utilitzant el sistema mostrat en el dibuix de
l’esquerra.
Un mètode per poder desfer un nus sota

càrrega en mig de la corda utilitzant 2
prusiks.
Atenció al rapelar: les arestes de roca poden tallar la corda!!

Veure Rappelling.htm , rappel 1.htm i Rappel 2.htm
Si portem l’aïllant a l’exterior de la

motxila, aquí tenim un mètode per
assegurar-lo a aquesta i evitar de perdre’l
durant la progressió en terreny exposat.
2 mètodes per extraure friends dificils: a l’esquerra,

extracció d’un friend posat a mínima abertura; a la dreta,
extracció d’un friend massa enfonsat en una fisura, on no
s’hi pot arribar amb els dits. Veure: Extract troublesome
cams.htm
NIVOLOGIA - ALLAUS
Els allaus constitueixen una de les amenaçes més reals per als alpinistes. Unes nocions
elementals sobre la formació i l’evolució de la neu són útils per la supervivència a la
muntanya. A més, la majoria d’excursionistes / alpinistes no porten l’equip d’autorescat
necessari, és a dir, ARVA, sonda i pala. És el cas, per exemple, de la cordada
d’alpinistes que fan una via ràpida amb equip lleuger i que, degut a les característiques
de la ruta pensen que, en cas de desencadenar-se un allau, serien simplement
escombrats de la via o aplastats per una gran massa de neu dura o de gel i, per tant,
sense gairebé cap possibilitat de sobreviure i utilitzar efectivament l’equip
d’autorescat. En aquest cas, l’eina més important que porten aquests alpinistes és, en
primer terme, l’ habilitat de llegir i evitar els pendents susceptibles de desencadenar
un allau. Aquí tenim algunes petites tècniques per evitar la mort blanca:
Sempre que sigui possible, hauriem de portar els ARVA, la sonda, la pala i els
coneixements necesaris per saber utilitzar aquestes eines de manera correcta.
Aquestes són les uniques eines per sobreviure en cas que algun dels components del
grup sigui ensorrat per un desprendiment de neu.
Si es possible, comprovarem l’estabilitat general del mantell nival pels voltants de la

ruta que es vol realitzar i recollirem informació de primera mà amb d’altres alpinistes
que hagin estat recentment a la zona que ens interessa. També és útil la consulta a les
diferents organitzacions i centres dedicats a la prevenció d’allaus, companyies de guies,
etc.
Si ha nevat recentment, s’ha d’anar amb compte. La neu nova afegeix pès a la capa
anterior i aquesta pot estar mal soldada a capes de neu antigues. També, si la
temperatura ha pujat repentinament i la previsió meteo és de sol brillant,
seleccionarem una ruta lliure de perill d’allau perquè el sol i les temperatures càlides
deterioren la cohesió de la neu. Triarem preferentment, per fer una via alpina
susceptible d’ allaus, un dia calmat però amb núvols i amb temperatura sota zero, amb
absència de precipitacions de neu recents i sense previsió d’ haver-ne. Per una ruta
alpina a l’estiu, començarem de matinada, abans de sortir el sol i procurarem ser ja fora
dels pendents perillosos abans del migdía.
A mida que ens apropem a la via, mantindrem la vista i l’ oïda alerta per detectar
indicacions d’ inestabilitat nival: petjades de petits desprendiments, sorolls sords
mentre la neu es colapsa sota el nostre pès, sorolls semblants a un tambor que indican
que hi ha una capa gruixuda damunt d’un espai buit... Cavem amb la pala per comprovar
el mantell nival i veure si hi ha capes compactes de neu assentades damunt d’ una capa
inestable i defectuosa.
Considerem els pendent nevats que hi ha per damunt nostre. Aquest suau pendent de
30 º que tenim per sobre de la nostra via pot semblar inofensiu comparat amb el
“resalte” vertical que acabem de superar però, de fet, pot ser mortal. Aquí, només
podem fer una lectura objectiva de les condicions del mantell nival: Hi ha volves de neu
que surten expel.lides de les arestes pel vent i es depositen, acumulades, a la banda
que és a l’ abric del vent? Estarà la ruta subjecte a l’ acció solar en un parell d’ hores,
afeblint la compactació del mantell nival? En cas de dubte, el millor que podem fer és
sortir del lloc. El propi bon judici, construit damunt una base d’ aprenentatge tècnic,
tant teòric com pràctic és l’ unica prevenció que tenim.
Si no tenim altra alternativa que creuar un pendent sospitós, podem seguir els següents
consells:
Sempre que sigui possible, el primer de cordada creuarà el pendent assegurat pel segón
dés d’un lloc segur. Si la distància a recòrrer és molt ampla, el primer comprovarà,
sempre assegurat dés d’un lloc segur i solid pel segón, l’estat de solidesa del mantell. En
aquest cas, la comprovació consisteix en fer uns salts en una secció a la part superior
del pendent nevat. Acte seguit, si no observem desplaçaments o sorolls sospitosos, els
components de la cordada es desencordaràn i creuaràn el pendent, primer un i després
l’altre, procurant fer-ho per la part més alta possible d’aquest per reduir el risc de ser
enterrats des de dalt. Cada component del grup s’observarà l’un a l’altre des d’una
posició segura de manera que, si es desencadena l’allau, tindrem una idea de la última
posició del company abans de que aquest desaparegui sota la neu.
L’estabilitat del mantell nival és, per als alpinistes, un dilema complex i sempre
canviant. Ës molt recomanable assistir a cursets de prevenció i rescat d’allaus per tenir
una sólida formació que ens permeti,
en un moment donat, saber identificar
les situacions de perill i saber còm
actuar en cas de que ens veiem
sorpresos per un allau.
LA NIVOLOGIA: UNA CIÈNCIA

RECENT I NECESSÀRIA.
Dés dels flocs de neu que cauen dels

núvols a 30 cm. per segón i que no
pesen més de 30 kg/m3 fins a la
glaçera que fà esclatar les roques amb
els seus 917 kg/m3 , l’element de base
és exactament el mateix, només que
ha sofert una metamorfosi integral.
Algunes nocions simples per

comprendre la gènesi dels allaus:
Elevat calor de fusió del glaç: com més vella és la neu, més glaç conté i més fa falta
escalfar-la per a fondre-la. Per cada gram de glaç fan falta 80 calories per a
transformar-lo en líquid.
Molt baixa conductivitat de la calor: la neu és un bon aïllant tèrmic. La seva

conductivitat és 10.000 vegades inferior a la del coure..
Presència d’aigua dins la neu: Existeix en forma de vapor, líquida i sòlida (gel). Vapor i
líquid juguen un paper determinant en la transferència de calor dins la coberta nival
(veure “Evolució del mantell nival”). L’aportació de calor a la base del mantell és
limitada: és la calor residual de l’estiu que fà fondre una mica de neu a l’hivern
(exceptuant el fet de que uns freds precoços hagin precedit la primera nevada). Un cop
la neu ha caigut, aïlla el sól d’un intercanvi de calor amb l’exterior. La calor geotèrmica
emmagatzemada és suficient per a fer fondre petites quantitats de neu al llarg de
l’hivern; això significa que la temperatura a la interfície sól-neu es manté prop del punt
de fusió (0ºC, lleugeramen positius)

Curset D'alpinisme

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Curset D'alpinisme

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Curset.

APUNTS DEL CURS D’ INICIACIÓ A L’ ALPINISME.

EQUIPAMENT ESENCIAL PER PRACTICAR L'ALPINISME.

sempre que es pugui, carregar a la vegada amb un parell de

l’hivern, amb neu, el més aconsellable és portar botes de

plàstic amb botí interior. Si les condicions meteo i de la neu

ho permeten, podem utilitzar unes botes de cuiro, rígides i impermeables...

altra corda en els asseguraments intermitjos). Aquesta tècnica de progressió en doble

corda és preferible en escalada alpina per varis motius: Redueix la resistència

desprendiment de roques. A títol d’ exemple,

podem citar un parell de models recomanables:

Mammut Génesis o la Beal Cobra 2.

Arnés: triarem el que millor s'adapti a la nostra

morfologia, però sempre amb camals regulables.

Uns bons arnessos són el Black Diamond

“Blizzard” i el Petzl “Calidris”.

Black Diamond Blizzard

material que necessitarem, a part de la própia experiència o de les

indicacions d' una persona més experimentada. Durant la preparació de la

seguretat el recorregut de la via. Per exemple, procurem no duplicar els

Motxila. No ha de ser massa gran (sempre hi ha tendència a omplir-la), ni massa petita.

material de bivac en rutes llargues i, per

recorreguts més curts, no caldrà que la omplim

del tot. Procurem que la motxila sigui el més

lleugera possible, de construcció robusta i que

s'acobli a la nostra morfologia (millor si té

l'esquena regulable). Evitem les motxiles amb

cremallera i amb accesoris inútils que no fan

més que afegir pès. Dins la motxila convé

portar-hi sempre una làmina de plàstic d’ uns 2 x

3 mts. aproximadament (polietilè o plàstic Black Diamond Stone de 40 lts.

protecció de l’equip contra la pluja i la neu, etc

un piolet de 60 - 65 cms., no tècnic, amb dragonera. Altres rutes més tècniques, en

canvi, requereixen dos piolets especifics curts,

tècnics i modulars (un amb pala i l'altra, amb

martell, la majoria de vegades).

El piolet Black Diamond Cobra, de fibra

Casc. Obligatori en la pràctica de l'alpinisme. Triem-lo lleuger, comfortable

que permeti acoblar-hi una frontal amb tota seguretat.

amb LEDs, molt lleugeres i petites.

vuit, Gi-gi, mosquetons HMS...

reunions, ràpels, ponts de roca, bivacs,,,

UTILITZACIÓ DEL PIOLET EN PROGRESSIÓ NORMAL. El piolet s’ ha de portar

PRINCIPIS BÀSICS DE PROGRESSIÓ EN NEU.

Fig. 2 L’ ASCENS. Per pujar pendents una mica pronunciats,

La tècnica anomenada “ de les 3” , “mixta” o Fig. 3

“americana” és útil en pendents pronunciats de neu

Fig.5. Ascens en diagonal, sense

Fig. 7. Una altra tècnica

Fent graons amb les puntes

Fig. 8. Execució d’un canvi de direcció en un ascens

Un mètode per transportar el piolet i

DESCENS. De baixada, agafarem el piolet de forma que el pic estigui encarat

Descens en fort pendent

PROGRESSIÓ AMB GRAMPONS.

Fig. 15. Tècnica

Fig. 16. Tècnica americana o

B/ AMB PIOLET: el piolet s’ ha d’ agafar en posició d’ autodetenció. Hi ha vàries

Autodetenció portant grampons!!

PROGRESSIÓ EN ENSAMBLE: Anar encordat durant la progressió en pendents

PRUSIK PER AGAFAR LA CORDA I CONTROLAR UNA CAIGUDA DEL

Nus de Vuit, utilitzat per unir la corda o una baga d’ancoratge a

PROGRESSIÓ EN ENSAMBLE AMB TRES PERSONES: Hi ha 2 variants: