Professional Documents
Culture Documents
Art I Artistes Con Tempo Ran Is. s.10
Art I Artistes Con Tempo Ran Is. s.10
MÒDUL S-10
ART I ARTISTES
CONTEMPORANIS
Història de l’Art
(1874-1991)
Josep-Manel Alarcó
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 1
ÍNDEX
1. L’Art
1.1. Definicions
ACTIVITATS
3. Retalla i enganxa una mostra que t’agradi d’una de les arts que
estudiaràs al llarg del curs. Pots dibuixar-la o pintar-la directament
si vols, o annexar fotografies, fotocòpies, retalls de diaris, etc. En
dues línies explica el per què has triat aquesta il·lustració.
2. L’arquitectura
2.1. Definicions
a) etimologia, pres del llatí architectura. Arquitecte ve del llatí architectus i aquest del
grec arko “soc el primer” + tekton “obrer”. Professional que dissenya els plans per fer
els edificis i en dirigeix i controla la construcció; i
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 5
c) Edat Mitjana i
Renaixement. Durant
l’època medieval
l’arquitectura es limita
exclusivament a les obres
religioses. Els edificis
públics i els militars no
Teatre de Mèrida tenen cap preocupació
artística.
Només a les acaballes del
Gòtic i durant el Renaixement, església, palau i llotja són equiparables a obres d’art;
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 6
Cal estudiar la integració de l’edifici dins l’espai que l’envolta, observant si es troba en una
trama urbana o bé aïllat, sol o relacionat amb altres edificis de funció similar o
complementària a la seva.
b) Elements formals
Mènsules
estrep llinda
2.- arc: consagrat per Roma a l’associar-se a la columna. Com a forma estètica arriba a
la maduresa amb l’art musulmà, fruit dels califes cordovesos i de llurs arquitectes;
1. Imposta 7. Extradós
2. Salmer 8. Rosca
3. Dovella 9. Llum o corda
4. Contraclau 10. Fletxa
5. Clau 11. Ronyó
6. Intradós 12. Brancal
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 9
6.- volum: l'estructura arquitectònica i l'espai generat per ella mateixa, donen el volum
resultant de l'edifici. Per això, aquest variarà segons els monuments, des de la
volumetria compacte i horitzontal renaixentista fins a la verticalitat del Gòtic o del
Barroc.
7.- llum i color: tot sovint constitueixen allò veritablement definidor de l'ambient
arquitectònic.
Romànic: penombra, Sant Pere de Roda Gòtic: policromia, Saint Chapelle, París
Segle XIX: llum policroma i orientada, Sala de lectura de la Biblioteca Nacional, París.
c) La planta
Alhora, la planta permet d'establir una seqüència de les diferents solucions adoptades en
diversos moments històrics:
d) L'alçat
Els esquemes d'alçats permeten veure millor tant la disposició interna dels murs, com
l'exterior de l'edifici. Malgrat que els interiors també són una part important en la
configuració arquitectònica de l'obra, fins el s. XX, l'atenció fonamental dels arquitectes
i mestres d'obres es dirigia a les façanes.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 14
· La façana
La seva resolució estructural i formal evoluciona segons les distintes èpoques i funcions
per les què ha estat creat l'edifici. Per a la seva anàlisi cal considerar:
1.- les obertures de tot tipus, com portes, finestres, balcons, rosasses i d'altres; que, a
més de permetre l'accés, la ventilació, il·luminació, etc., produeixen un ritme formal a la
façana, tan per llur disposició espacial com pels elements i ornament de acostumen a
emmarcar-los;
2.- la composició, on s'hi reflecteix l'estructura interior de l'edifici, ja sigui per columnes
adossades o pilastres i contraforts. Fins el Renaixement no s'organitzaran les
composicions al voltant d'un eix de simetria, sistema que es perllongarà fins a les
darreries del s. XIX, desapareixent durant el XX; i
3.- acabaments, com les cornises, entaulaments i coronaments que completaran la visió
total de la façana.
Cobertes i sostres
La coberta de l'edifici condicionarà l'estructura de suport de la construcció, sempre
d'acord amb les característiques pròpies dels materials emprats, pes, volum, llum a
cobrir, etc.
Les cobertes s'adaptaran primer a les condicions climàtiques locals, i després, a les
necessitats de l'edifici. Aquests dos aspectes provocaran la diversitat de materials
utilitzats (pedra, fusta, maó, pissarra) i de formes (a una sola aigua, a dues aigües,
terrassa). Llur evolució històrica és la següent:
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 15
Cal anotar que el sostre, com el mur, és susceptible d'esdevenir espai per a la decoració,
essent la més habitual la pintura al tremp.
Suports interiors
En el cas de que els murs no siguin massissos és molt freqüent la utilització de
columnes o pilars com elements sustentants. Llur evolució història ve tot seguit:
Clàssic
És el 'moment de perfecte equilibri que aconsegueixen els estils, allò perfecte en els seu
gènere' segons Pevsner. En contraposició a aquesta definició, Summerson diu: "un
edifici que no presenti elements del vocabulari del món grecoromà no és clàssic"; és a
dir, tota l'arquitectura, des del Renaixement fins a Le Corbusier, la Bauhaus i Frank
Lloyd Wright és clàssica.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 18
Classicista
Per a Pevsner és la consciència de que el clàssic ha de considerar-se com a model o
guia, la desconfiança d'un mateix per superar-lo, el seu estudi i la vessant artificiosa i
controlada, allò erudit, acadèmic i arqueològic.
Classicisme o neoclàssic
Són conceptes a partir del renaixement, contraposats a allò barroc o romàntic.
2.8. Conclusió
2.9. Vocabulari
Arquitecte
Constructor, mestre d'obres, aparellador, arquitecte tècnic, delineant, paleta, manobre...
Arquitectura
Construcció, edificar, bastir, reconstrucció, reformar (demolir, abatre, enderrocar,
desbastir)...
Edifici
Construcció, casa, immoble, torre, gratacels, església, palau, llotja, estadi, finca,
habitatge...
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 19
Fang
Modelat i cuit
- Valoració de l'edifici
Harmonia i proporcionalitat del conjunt. Tendència de les línies dominants (rectes,
corbes, verticals, horitzontals).
Ordenació de l'espai interior (distribució de les dependències, funcionalitat, punts de
comunicació, funció i/o distribució de la llum natural...).
2. Estudi de la decoració
1. Documentació general:
1.1. Què és? Nom de l'edifici.
1.2. Què s'hi veu?
1.3. Quan es va fer? Cronologia.
1.4. On es troba o es trobava?
1.5. Quin era el context polític, social, econòmic, cultural, etc., del moment?
1.6. Qui en va ser l'arquitecte (-es)?
2. Anàlisi formal:
2.1. Com és l'edifici?
2.2. Aspectes diversos:
2.2.1. Materials utilitzats.
2.2.2. Tractament del mur.
2.2.3. Sistema constructiu.
2.2.4. Elements de suport.
2.2.5. Elements suportats.
2.2.6. Espai interior.
2.2.6.1. Distribució bàsica de l'espai.
2.2.6.2. És un espai unitari o fragmentat?
2.2.6.3. Com és la il·luminació? D'on procedeix?
2.2.6.4. Ornamentacions?
2.2.7. Espai exterior.
2.2.7.1. Descriure-hi les ornamentacions.
2.2.8. Què caracteritza l'estil?
2.2.9. Quines diferències i semblances presenta aquest edifici respecte d'altres del
mateix indret i/o període?
3. Interpretació:
3.1. Quin tipus d'edifici és? El seu caràcter.
3.2. Amb quina finalitat es va construir? Quina funció compleix?
3.3. Quin imaginari reflecteix?
3.4. Qui encarregà l'obra?
3.5. A qui s'adreçava l'edifici?
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 21
3.6. Símbols, sobretot lligats a les ornamentacions. Guarden relació amb alguna
ideologia?
3.7. Quines influències artístiques s'hi poden observar?
4. Conclusions.
ACTIVITATS
3. L’escultura
3.1. Definicions
Art d’esculpir.
Talla o cisellat
Es refereix etimològicament al concepte
d’escultura derivat del llatí sculpere: treball
per mitjà el martell i el cisell sobre
materials durs. La talla de fusta, més suau,
permet d’emprar la maça i la gúbia,
L’escultor extreu del bloc de material
l’obra d’art que té en el seu interior. Com
deia Miquel Àngel: l’obra és dins del bloc
de matèria, l’únic que cal fer és ajudar-la a
sortir. També cal recordar d’aquest artista
els seus famosos inacabats, figures
aparentment sense polir, com la Pietat
Rondanini. L’escultor quan talla realitza
La Pietat Rondanini, Castello
Sforzesco, Milà (1552-1564)
una tasca de desbastat que demana molta
(marbre, 1,95 m alt) habilitat tècnica.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 22
Modelat
Li cal materials tous fets a mà o amb algun estri
com l’espàtula. El procediment més important
per obtenir l’obra per modelat és el que es fa
quan aquesta és de bronze i mitjançant
fundicions a la cera perduda amb obres petites,
atès que són farcides de metall, o la fundició
d’arena amb resultat final d’escultura buida.
• La plàstica
Plàstica deriva del grec plastiqué o art de modelar i fa referència només a aquella
activitat escultòrica que usa materials tous, modelables a mà; per això, hom la diferencia
d’aquella altra que empra materials durs o esculpeix. D’aquest significat restringit passà
la plàstica a definir en general tota l’activitat escultòrica. En un tercer sentit encara més
ampli i que ve del grec plàso, és tota aquella dirigida al tacte i a la vista; diferenciant-la
de la música i de la poesia. De fet, avui es considera plàstica: l’arquitectura, l’escultura,
la pintura i les arts decoratives.
3.3. Materials
El material escultòric s’ofereix tant a la vista com al tacte, això reforçarà els diferents
poders expressius dels diversos materials. L’expressivitat d’aquests –força més
consistents i sòlids que els materials de la pintura- dependrà de la seva pròpia naturalesa
i de la textura aconseguida per l’escultor: si l’obra és aspra i rugosa o bé brillant i
polida, o si hom copsa el rastre deixat pels estris de l’artista o aquest ha deixat les seves
empremtes...
Moviment real
Laocoont i els seus fills, Museus Vaticans, Roma (Itàlia) Apol·lo i Dafne, Bernini
--------------
Hi ha també d’altres procediments per donar a l’obra un estat concret, així, el moviment
pot venir d’una tensió interior que es desprengui de la pròpia escultura, com passa a les
obres de Rodin.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 25
Llum
Té un paper essencial com a element plàstic. Generalment és una
llum natural amb la què hi compta l’escultor alhora de distribuir les
masses i els volums. Per exemple: mitjançant zones còncaves i
convexes, deixant espais buits a l’interior de la peça.
Color
Aplicat a l’escultura té, al llarg de les distintes èpoques, sentits
diferents. A l’art egipci el color escultòric posseeix o cerca una
intenció simbòlica. En canvi, la policromia barroca comporta un pur
interès naturalista.
L’escultura com a art sempre ha tingut dificultats per establir la seva independència, per
ficar l’expressió que li és pròpia, per autodefinir-se. Aquesta autonomia només s’ha
aconseguit contemporàniament i han estat fonamentals autors com Rodin i Moore.
L’escultura és sobretot una massa tridimensional, ocupant un espai i constatada per uns
sentits que capten el seu volum i pes, a més de l’aparença visual. L’escultura sol·licita el
sentit del tacte i això és molt important.
• L’escultura i l’arquitectura
monument.
Cariàtides Atlants
Mainell
• L’escultura i la pintura
L’escultura té una funció més duradora que la pintura, derivada de la qualitat dels seus
materials. Per tant, la temàtica és molt més específica: gestes, persones que cal
eternitzar... Aquests materials són més costosos, per la qual cosa, l’artista es vincula per
dependència als grups socials més poderosos; això és, més conservadors.
La qualitat específica més remarcable de l’escultura és el seu gust per les sensacions
tàctils. Aquesta sensibilitat tàctil, segons H. Read ha de fer una triple operació:
L’escultura contemporània
L’escultura comença com a amulet per passar a simbolitzar conceptes religiosos o polítics,
arribant contemporàniament a significar-se per si mateixa. El tema ha estat sempre, fins a
la ruptura del s. XX, la figura humana.
Els canvis de l’escultura actual venen de la pèrdua de les tradicions tècniques i de l’oblit
de la funció commemorativa i celebrativa.
3.8. Vocabulari
Esculpir
Entretallar (esculpir de mig relleu), entallar, tallantar, modelar (en argila, cera, etc.).
Comparable: cisellar, burinar, gravar.
Escultor
Estatuari, estatuer, imatger, imaginaire, entretallador, tallista.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 29
Escultura
Plàstica o art plàstica, torèutica (art de treballar en relleu el vori, la fusta, etc.),
estereotomia (art de tallar la pedra, la fusta, el ferro, etc.), estatuària, imatgeria.
L’obra esculpida
Estàtua, imatge, figura, talla, entalladura, entretalla, relleu (baix relleu, mig relleu, alt
relleu), bust, tors, esbós, carassa o mascaró, angelot (figura gran d’àngel que hom posava a
les façanes); cariàtide, atlant i telamó (tots tres) (figura de pedra que serveix de columna o
de pilastra), anàglif (ornament esculpit).
• Caraterització de l’obra:
a) segons la seva forma:
-exempta (dreta, sedent, tors, bust, grup)
Una escultura exempta és la que permet que es giri completament al seu voltant.
-relleu
El relleu negatiu és el relleu en què les figures estan més enfonsades que no el plànol
primitiu.
L’alt relleu és el relleu en què les figures sobresurten més de la meitat del seu volum.
El baix relleu és el relleu en què les figures sobresurten menys de la meitat del seu
volum.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 31
La proporció, és a dir, la relació entre els diferents parts del cos, i entre elles i el
conjunt, ha estat sempre objecte d’estudi per part dels escultors. Ban aviat es va
establir el concepte de cànon (regles), que el grec Policlet (s. V aC) va fixar en 7 (el
cap entre set vegades en l’alçada tota del cos) i un altre grec, Lisisp, en 7,5.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 32
hieratisme dinamisme
2. La funcionalitat de l’obra
1. Documentació general:
1.1. Què és? Nom de l'estàtua o grup escultòric.
1.2. Què s'hi veu?
1.3. Quan es va fer? Cronologia.
1.4. Qui en va ser l'autor?
1.5. On es troba o es trobava?
1.6. Quin era el context polític, social, econòmic, cultural, etc., del moment?
2. Anàlisi formal:
2.1. Com és l'estàtua o grup escultòric?
2.2. Aspectes diversos:
2.2.1. Material utilitzat?
2.2.2. Tècnica escultòrica?
2.2.3. Forma. Dimensions.
2.2.4. Tipologia.
2.2.5. Cromatisme?
2.2.6. Expressa moviment, repòs, força..?
2.2.7. Com es disposen les parts de l'escultura?
2.2.8. Estil.
2.2.9. Quines diferències i semblances presenta aquesta obra respecte d'altres del mateix
indret i/o període?
3. Interpretació:
3.1. Quin tema és?
3.2. Amb quina finalitat es va fer? Quina funció compleix?
3.3. Quins elements de l'imaginari de l'època tradueix?
3.4. Qui encarregà l'obra?
3.5. A qui s'adreçava l'obra?
3.6. Símbols.
3.7. Quines influències artístiques s'hi poden observar?
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 34
4. Conclusions.
ACTIVITATS
4. La pintura
4.1. Definicions
---------------
Els diferents materials triats i emprats per l’artista possibiliten la creació de diferents
textures, importants en el resultat final de l’obra. Les superfícies poden quedar llises,
pastoses, untoses, mates, brillants, etc.
• Pintura mural
La pintura mural al fresc consisteix en aplicar els colors dissolts en aigua de calç sobre el
mur, que haurà de ser prèviament preparat i humit. Es basa en el procés de carbonatació de
la calç. La paret es converteix en una superfície compacte, de consistència marmòria, on es
tanquen tots els colors diluïts en aigua. La paret es pinta de dalt a baix per evitar espatllar
amb goterons el ja pintat. Cal, gairebé sempre, fer un dibuix previ sobre un cartró.
Els colors s’han d’aplicar ràpidament i d’una manera segura, perquè no poden haver
rectificacions, el secat és mol ràpid.
El fresc és una tècnica de pintura mural que s’executa sobre una arrebossada fresc de
calç i arena. Els colors utilitzats són pigments diluïts en aigua..
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 36
• Segona capa, l’arrebossada fina (intonaco), constituïda per calç apagada i arena
fina ben tamisada.
• Tercera capa, la capa pictòrica, realitzada per pigments diluïts en aigua pura,
amb un pinzell es fan diverses capes sobreposades.
• Pintura al cavallet
El nom ve de l’alt faristol en el què l’artista col·loca el quadre durant l’execució. El suport
del cavallet pot ser de fusta (pintura sobre taula), de tela o llenç, paper, etc.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 37
a) Pintura al tremp. Usa aigua per dissoldre els colors, afegint-se un aglutinant,
com les barreges de líquids oleaginosos (ou, caseïna, goma, cola, cera).
Històricament va tenir la màxima vigència durant l’Edat Mitjana. El seu suport
és la pedra, la fusta, el metall, el cartró, la tela... Tot, abans però, s’ha de
preparar amb la imprimació;
Suposat autoretrat de Jan Van Eyck, a qui s’atribueix l’invent de la pintura a l’oli, al principi però el
suport habitual era la fusta (oli sobre taula, 1433, 25,8 x 18,9 cm, National Gallery, Londres
L’Home amb turbant roig és un dels retrats més famosos de Van Eyck, i com la majoria, d’identitat
desconeguda, cosa que ha suscitat tota mena de teories. Alguns han trobat certa semblança entre els trets
d’aquest home i els de Margarifa Van Eyck, esposa del pintor, per això pensen que es tracta del seu sogre.
Altres van més enllà i tenint en compte l’edat madura de l’home del retrat i la del propi Van Eyck, pensen
que és un autoretrat. El que està clar és que es tracta d’un retrat meravellós, sobre un rostre seriós i
realista, en el que es deixa constància de les arrugues i la duresa de l’expressió, i en el que es deixa tot
l’efecte pictòric sobre el brillant color roig del turbant. Aquesta extravagància deuria de cridar l’atenció
als contemporanis de Van Eyck tant com als espectadors contemporanis. En el marc, que és l’original de
l’època, es troben les habituals citacions de l’artista: la firma, la data i el seu lema "Als ich Kan", és a dir,
"el millor que puc".
William Turner. Cowes, Isle of Wight. c.1827. Aquarel·la sobre paper. Col·lecció privada, Gran Bretanya
François Boucher (1703-1770) Noi agafant una pastanaga, pastel sobre paper, 1738
30.6 x 24.1 cm, Helen Regenstein Collection.
4.3. La línia
D’antuvi en pintura ha esta vigent la dialèctica entre el predomini de la línia o del color
(com per exemple, entre l’escola florentina i la veneciana respectivament).
Formalment, la línia defineix i afiança l’aparença de les coses, delimita els contorns de
les figures. A pesar que la línia per si mateixa és de caràcter limitatiu, el recurs del traç
lineal pot adoptar diferents comportaments. Realitzat de manera contínua i tancada dóna
com a resultat una imatge finita i limitada. El traç ininterromput, en canvi, es presenta
suggeridor i al·lusiu.
4.4. El volum
El pintor ha de crear mecanismes que enganyin els sentits de l’espectador per mitjà uns
recursos pràctics que permetin reconstruir aquesta tercera dimensió. Aquestes solucions
són el modelat i la perspectiva.
• El modelat
S’aconsegueix per medi de gradacions de llum i color, que permeten que els cossos
destaquin respecte el fons del quadre per la percepció de llur volum. El modelat pot
presentar-se sota dues formes d’aplicació:
Narcís, Caravaggio
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 42
Madonna, 1501 h. Leonardo da Vinci, Col·lecció particular, guix i pastel sobre paper, 46,4 x
36,2 cm.
• L’escorç
4.5. La perspectiva
Evolució històrica:
A. Dürer, gravat
DE LA PERSPECTIVA LINEAL
Per pintar una superfície, el primer faig un quadre o rectangle de la grandària que em sembla, el qual em
serveix com una finestra oberta, per la que s’ha de veure la història que vaig a expressar, i allí determino
la estatura de les figures que he de posar, la seva longitud la divideixo en tres parts. Aquestes parts per a
mi són proporcionals a aquella mesura que comunment anomenen braça (48 cm. aproximadament); doncs
segons s’adverteix en la proporció de l’home, la seva regular longitud es de tres braces. Amb aquesta
mesura divideixo la línia que serveix de base al rectangle, i anoto les vegades que entra en ella.
Fet això, assenyalo un punt a on s’ha de dirigir principalment la vista, dins del rectangle (...) l’anomeno
punt del centre. Aquest punt es col·locarà en paratge convenient, no més alt que l’altura que s’assenyala
les figures en aquell quadre. Assenyalat el punt del centro, tiro rectes des de totes les divisions de la línia
de la base a ell, les quals em demostren el mode amb que van disminuint les quantitats.
A. Dürer, gravat
DE LA PERSPECTIVA AÈRIA
He aquí una altra perspectiva que anomeno aèria, doncs per la varietat de l’aire podem conèixer les
diverses distàncies dels distints edificis que apareguin disposats en una sola línia... Tu saps que en aire
d’uniforme densitat les coses últimes vistes a través d’ell, semblen, per culpa de la gran quantitat d’aire
interposat entre el teu ull i la muntanya, blaves, i quasi del color de l’aire quan el sol està a l’orient.
Hauràs, doncs, de pintar en primer terme els objectes segons el seu color real, i el més allunyat menys
perfilat i més blavós. Aquell que desitgis veure cinc vegades més llunyà hauràs de fer cinc vegades més
blau.
4.6. El color
1r.- primaris o simples, són aquells que no poden descompondre’s en altres. Són el
vermell, el blau i el groc;
2.- secundaris o binaris, són els que resulten de la barreja de colors primaris:
-taronja: barreja de groc i de vermell
-lilà: del blau i del vermell
-verd: del groc i del blau; i
CARTA DE COLORS
La gamma de colores parteix de tres colores primaris: roig, blau i groc . Si es barregen dos d’aquests colors
primaris en iguals proporcions, s’aconsegueix un color secundari. El roig i el groc formen el taronja; el roig
i el blau formen el morat, i el blau i el groc formen el verd.
Quan es barregen iguals proporcions, un d’aquests colors secundaris amb el color primari proper a ell, es
forma un color terciari. Així es barregen el blau i el verd obtenint el turquesa; el groc i el verd donen el
verd groguenc.
Dins dels colors es pot tenir diverses tonalitats. Si s’afegeix pintura blanca a un color pur s’aconsegueix un
matís; si s’afegeix pintura negra, una ombra.
El cercle cromàtic, així s’anomena a la roda o carta dels colores, es pot dividir-la per la meitat. D’una
banda queden els colors càlids: roig, taronjat, albercoc, prèssec, terracota, or, marrons càlids, pruna
bronzejada, alguns morats càlids i liles.Al cantó oposat estan els colors freds: blau, verd , jade, turquesa,
menta, verd groc, oro verdós, liles blavosos i morats freds.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 47
4.7. La llum
De la mateixa manera que l’artista busca una sensació d’espai (a partir del volum i de la
perspectiva) i de vida (a partir dels jocs de color), la recerca d’una font lluminosa que
“justifiqui” la possibilitat de visionar allò que la pintura presenta, esdevé un altre dels
recursos expressius del pintor, que sol completar la sensació de realitat, il·luminant
l’escena que recrea.
4.8. La composició
Ordenació organitzada de tot els mitjans plàstics que constitueixen l’obra. Són components
solidaris, formen un univers propi en el qual res es pot modificar o suprimir.
4.9. El tema
Si bé els diversos recursos aquí tractats conformen una obra d’art com a objecte, l’altre
element bàsic per fornir-lo en la seva categoria artística és l’existència d’un contingut
temàtic; bé sigui figuratiu (retrat, paisatge, marina, natura morta...), bé sigui no
figuratiu, cas en el qual les temàtiques tradicionals poden ser absolutament
bandejades: el quadre no és un conjunt d’objectes, sinó de formes plàstiques,
interessants per elles mateixes, i per l’emoció que provoquen a l’espectador.
4.10. La creació
Etapes:
4.11. Vocabulari
Pintar
Acolorir, colorar, empastar (pintar amb molt gruix de pintura), campir (pintar el fons llis
d’un retaule), envernissar, lavar (estendre sobre un dibuix capes de tinta de Xina desfeta en
aigua, per fer claobscurs), matisar (pintar amb colors que harmonitzin, agradables a la
vista).
Pintor
Retratista, imaginaire, paisatgista, colorista (es diu del pintor que sap combinar bellament
els colors), il·luminador, aquarel·lista, miniaturista.
El color i el dibuix
Composició i estructura
-Fixar-se en les direccions de les línies estructurals de l’obra, quins són els seus punts
de coincidència i quins punts centrals té el quadre, si aquestes suggereixen moviment o
si són estàtiques.
-Cercar quins són els focus de llum i el seu caràcter (natural o artificial).
-Identificació del gènere pictòric (mitològic, històric, religiós, paisatgisme, retrat, natura
morta, pintura abstracta...).
-Fixació del tema representat i dels diferents personatges i grups figuratius.
-Valoració global del quadre, de les intencions del pintor i dels recursos utilitzats per
transmetre una idea, una sensació...
-Identificació de l’estil i de les seves característiques, així com del pintor i de l’obra.
-Situació de l’obra com un reflex de la societat de la seva època, i comparació amb
d’altres.
LA PIRÀMIDE DE L'ESPERANÇA
Géricault organitza la composició al voltant de dues piràmides, amb un sentit escenogràfic hàbil. Formen
la piràmide de l'esquerra els caps que sostenen la vela; i la de la dreta, la piràmide de l'esperança, presenta
en el vèrtex un home que agita una tela blanca per tal d'atreure l'atenció d'un vaixell que s'albira a
l'horitzó. Darrere d'ell, tot un conjunt de braços i mans alçats en la mateixa direcció contrasten amb el
primer pla de cadàvers i malalts, entre els quals destaca el pare, resignat, amb el seu fill mort. Un
esquema compositiu, hereu d'autors barrocs com, per exemple, Caravaggio.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 50
La composició
La composició de cada obra segueix unes línies geomètriques la disposició de les quals
crea uns punts centrals que són els que defineixen els punts de màxima tensió.
L’atenció de l’espectador es dirigirà molts cops, sense que se n’adoni, cap a aquests
punts privilegiats.
LA COMPOSICIÓ
Els personatges estan ordenats com en un fris de línia zigzaguejant: tots són de la mateixa grandària i no
n'hi ha cap que sobresurti als ulls de l'espectador. D'altra banda, la disposició de les muntanyes del Franc
Comtat, regió francesa on és situada Ornans, col·labora amb el seu relleu a accentuar l'horitzontalitat de la
composició. No hi destaca cap línia vertical que pugui identificar-se amb creences espirituals, a excepció
d'un crucifix que ningú no mira i el significat del qual queda neutralitzat pel paper irrellevant que té entre
el seguici fúnebre. El mateix format del quadre –gairebé set metres d'ample per tres metres d'alt–
col·labora a donar-li més horitzontalitat encara.
Per oposició, s'ha comparat aquesta obra amb l'Enterrament del senyor d'Orgaz, del Greco. Si bé la
composició de la comitiva fúnebre és similar en totes dues obres, per al Greco, la vida d'una persona no
s'acaba en l'horitzontalitat de l'existència material: després de la mort corporal, l'ànima tindrà una vida
eterna i feliç, com presagia l'ascensió de la mort, desenvolupada pel pintor manierista en un espai molt
més ampli que el sepeli. Contràriament, no hi ha vida més enllà de la mort per al camperol d'Ornans
perquè la vida humana només té dimensió material. Courbet fereix la sensibilitat dels seus contemporanis
presentant d'una manera tan directa una realitat, la mort, que fins aleshores s'havia procurat emmascarar.
Delacroix, en contemplar l'obra, ho va resumir en una frase: «…això ja no és una festa per als ulls».
La llum
El tractament de la llum i del color és moltes vegades allò que defineix la composició
d’un quadre.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 51
En aquesta pintura de Vermeer (El geògraf), un focus de llum situat a l’esquerra il·lumina la part central
de l’escena. Mitjançant la llum i el color queda ben marcada l’estructura triangular de l’obra.
La perspectiva
La perspectiva permet representar un espai tridimensional dins d’una superfície
bidimensional. Els pintors del renaixement foren el qui començaren a codificar-la i
establir les primeres lleis. Per mitjà de la perspectiva (central, obliqua...), les línies
paral·leles que defineixen l’espai es troben en un, dos o tres punts de fuga, situats a
l’horitzó.
En aquest quadre de Rafael es pot apreciar com totes les línies coincideixen en un mateix punt de fuga i
com la resta de les línies són horitzontals verticals n relació amb la línia centra de visió.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 52
1. Documentació general:
1.1. Què és? Nom del quadre.
1.2. Què s'hi veu?
1.3. Quan es va fer? Cronologia.
1.4. Qui en va ser l'autor?
1.5. On es troba o es trobava?
1.6. Quin era el context polític, econòmic, cultural, etc., del moment?
2. Anàlisi formal:
2.1. Com és la pintura?
2.2. Aspectes diversos. Descripció:
2.2.1. Suport utilitzat?
2.2.2. Tècnica pictòrica?
2.2.3. Distribució de l'espai, dels elements. Predomini de quins tipus de línies?
Composició.
2.2.4. Com és la il·luminació? I el color?
2.2.5. Expressa repòs, moviment, força..? On?
2.2.6. Hi ha text inclòs? En cas afirmatiu: Cal indicar la situació i si és de tipus eslògan.
2.2.7. Quines diferències i semblances presenta aquesta obra respecte d'altres del mateix
indret i/o període?
3. Interpretació:
3.1. Quin tema és? Estil.
3.2. Amb quina finalitat es va pintar? Quina funció compleix?
3.3. Quins elements de l'imaginari de l'època tradueix?
3.4. Qui encarregà l'obra?
3.5. A qui s'adreçava l'obra?
3.6. Símbols.
3.7. Quines influències artístiques s'hi poden observar?
3.6. Obra figurativa o no?
3.7. Comunica sensació de força, seguretat, dinamisme, inestabilitat, estabilitat?
3.8. Si hi ha text: quina és la seva funció? Quina relació hi ha amb la imatge?
3.9. Quins recursos expressius s'han emprat per a persuadir el receptor? Quins valors vol
transmetre?
4. Conclusions.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 53
ACTIVITATS
1. Quina és la unitat física de la pintura d’acord amb el que diuen els apunts?
2. Resum exactament a la meitat l’apartat 4.3. La línia. Compta les paraules
i escriu exactament la meitat del que consideris més important.
3. Cerca l’apartat Evolució història de la perspectiva i fes un gràfic de
barres sobre els espais que ocupen exactament els quatre apartats (a, b, c i
d). Dóna-li un color a cada barra. En un eix usa el sistema mètric decimal i
en l’altre el concepte. Posa un títol. I explica amb les teves paraules el per
què no hi ha perspectiva més enllà del Barroc (segle XVII), tres línies com a
màxim.
5.1. Introducció
Se les ha considerat com una manifestació artística de menor importància i qualitat estètica
respecte a les arts majors.
El fet de la intrusió d’un artista major en el camp de les arts decoratives s’ha donat
sempre, però, actualment, aquest fenomen s’ha accentuat. Avui hi ha una revalorització
de les arts decoratives, apreciada tant en una major bibliografia i publicacions, com en
llur proliferació i interès general.
concepte comentari
Arts útils o
utilitàries
Art funcional hom designa aquella part essencialment útil
Arts aplicades
Arts auxiliars “decoració” o “acabament” d’un espai artístic
Arts
decoratives
Arts menors terme pejoratiu, nega el contingut intel·lectual o espiritual. Només és
aplicable quan fa referència als tamanys, generalment menors d’aquestes
arts
Arts industrials
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 54
a) revestiments arquitectònics:
• mosaic, d’origen grec i expansió romana. Decora sòls i revesteix murs i sostres,
destaca la seva decoració i el seu caràcter colorista.
Guixeries de l’Alhambra
Portes medievals
• miniatura
• ceràmica
Beatus de Girona
•
ceràmica
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 58
• vidre
Figura de cristall
• orfebreria i argenteria
• esmalts
Cibori (copó). Entre 1195-1200. Coure fos, cisellat i daurat amb aplicació d’esmalt champlevé. 13,5 x 14
cm (diàmetre). Procedeix d’una església de la Cerdanya. MNAC
• atzabejos
Atzabejos de Lisboa
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 61
• laca
Ivoris xinesos
• plomeria
Figura de plom
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 62
a) artesans de tradició, alfarers, ebenistes, hereus d’una tradició local que passa
de pares a fills. Fan evolucionar l’ofici dins d’una mateixa constant;
b) artesans d’art, sense tradició en l’ofici. Viuen a les ciutats. Molt més influïts
per les modes i els corrents decoratius de la resta de les arts; i
c) artesans executants, es limiten a fer sense crear art.
b) tècniques i materials;
e) color i llum, el color dóna a les formes solidesa i estatisme, la llum les fa
lleugeres; i
ACTIVITATS
dona/home dona/home
a metge a mestra
b burgesa b enginyera
c professora c proletària
d ceramista d infermer
e tècnica e pintora
2. Creus que ha d’estar més ben pagat un ceramista que una arquitecta? Raona
la resposta.
TEST D’AUTOAVALUACIÓ
ACTIVITATS
a) d’un museu
b) d’un comerciant d’art
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 64
c) d’un ciutadà
d) d’un artista
e) d’un habitant d’un poble amb patrimoni artístic
6. Les pintures romàniques de l’església del poble de Mur i una bona part
del claustre romànic de Cuixà són als EUA; les escultures supervivents del
Partenó d’Atenes són al Museu Britànic; les del temple d’Afaia a Munic, etc.
Comenta i valora aquest fenomen.
1. El Modernisme
Cronològicament, abasta el període que va des de 1890 a 1910, i es caracteritza per la seva
defensa de la síntesi de les arts.
A cada país presenta peculiaritats pròpies, però es poden percebre alguns trets comuns.
És evident la influència en el Modernisme del moviment sorgit a Anglaterra que es
denominà Arts and Crafts, és a dir, "Arts i Oficis", liderat per William Morris (1834-
1896) i basat en la fabricació d’objectes útils i decoratius utilitzant procediments
artesanals, en una exaltació del treball manual de gran qualitat estètica. Aquesta tornada
al treball artesanal, front a la vulgaritat dels creixents productes industrials, es difon per
Europa i es reflecteix en els arquitectes modernistes en nous tipus d’adornaments i
materials; i és que el Modernisme, malgrat que es desenvolupa en tots els terrenys de les
arts aplicades, com la vidrieria o la gràfica entre d’altres, és en l’arquitectura on millor
cristal·litza.
Es produeix una fusió de les arts, des de l’arquitectura als objectes, creant-se ambients i
decoracions plens de fantasia.
Entre els materials, el ferro és el més important, ja que permet el recargolament de les
línies.
Víctor Horta fou l’arquitecte més representatiu de l’ “art nouveau”. La seva obra es
caracteritza per explotar al màxim les possibilitats del ferro com element decoratiu,
obligant als elements estructurales a corbar-se com tiges vegetals i ones marines.
El gran teòric del Modernisme belga és Henry Van der Velde (1863-1957), qui
exerceix la seva activitat artística en múltiples camps, des de el disseny de mobles a la
vidrieria. Per a ell, l’arquitectura ha d’inspirar-se en la fisiologia humana. Una de les
seves obres més importants és el Teatre per a l’Exposició de la Werkbund, a Colònia, de
1914, a on el Modernisme s’ofereix més calmat.
A Gran Bretanya,
l’arquitecte escocès
Charles Rennie
Mackintosh (1868-
1928) és la figura més
rellevant del panorama
modernista i un
precursor del corrent
vienès. A la seva
arquitectura, ortogonal
i de volums rotunds,
prima la línia recta. La
seva obra mestra és
Estació de Metro, París, Héctor
Guimard, 1899-1890 l’Escola d’Art de
Glasgow, realitzada
entre 1898 i 1909, i a
on a pesar de que es té a cura dels detalls mana el discurs geomètric tant a l’interior
com a la part externa.
Després d’una exposició seva a Viena, l’impacte dels seus projectes repercuteix
immediatament en un grup d’arquitectes que es converteixen en protagonistes del
modernisme vienès.
A Viena, el modernisme es coneix amb el nom d’Estil Seccessió, i esta caracteritzat per
la puresa volumètrica i decorativa. Otto Wagner (1841-1918) es el major representant
en el camp de l’arquitectura. Els seus edificis, com l’església Steinhof de 1906,
destaquen per ser construccions despullades a base de plans rígids, per la nitidesa
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 69
Edifici de la Secessió, Viena, Joseph Palau Stoclet, Brussel·les, Joseph Hoffmann, 1905-1911
Maria Olbrich, 1898
Edifici de la Secessió.
En aquesta obra, les formes geomètriques habituals del modernisme austríac troben el seu contrapunt en
una cúpula metàl·lica calada que imita fulles i tiges vegetals.
El Modernisme a Catalunya va tenir una fantàstica expansió, ja que el país estava obert als
corrents procedents d'Europa, per tal d'afermar les seves diferències amb Espanya i
reforçar els seu nacionalisme polític, en un període liderat per la "Renaixença" després
d'una llarga decadència originada per la derrota del 1714 i la conseqüent pèrdua dels drets
i institucions nacionals.
Alguns d'aquests artistes - els bohemis del Modernisme - es reunien des de 1897 en el
café literari "Els quatre gats" instal·lat en un edifici de Puig i Cadafalch al carrer
Montsió de Barcelona amb gran prestigi en els cercles modernistes. Aquestes reunions
també eren freqüentades per artistes com Picasso -les seves pintures de les èpoques
blava i rosa estan considerades com modernistes-, Miquel Utrillo, Mir, Pichot i altres.
La revista "Pèl i ploma" publicada per Ramon Casas va ser el portaveu del moviment a
Barcelona.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 71
Aquesta actitud col·lectiva de renovació artística i progrés va ser la base per a l'impuls
d'un dels més brillants períodes de l'art català.
Antoni Gaudí
A Catalunya l’artista indiscutible és l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926). En el
marc d’un un poderós ressorgiment de la cultura catalana: la Renaixença, la rica
burgesia industrial, culta i nacionalista, acceptarà els postulats del nou moviment perquè
en ell es barregen la tradició, novetat i refinament. Aquesta vitalitat cultural i
cosmopolita de la fi de segle a Catalunya va unida al desenvolupament de la indústria,
especialment la metal·lúrgia, que tanmateix afavoreix els arquitectes.
Gaudí passa artísticament per diversos períodes. En un principi està influenciat pel
eclecticisme francès, com es pot comprovar en la Cascada del Parc de Barcelona.
Posteriorment viu una etapa oriental caracteritzada pel fort ús del color, sobretot en les
atzabeges, i de les gelosies. Exemple és el Palau Güell de Barcelona, si bé ja apareixen
en ell els seus típics arcs parabòlics a les portes, i un personal estil d’inspiració
biològica.
Palau Güell
La tradició gòtica arrelada a Catalunya influeix molt a Gaudí, qui inicia el seu camí
goticista, de tall medieval, tal i com es reflecteix en l’alçat i façana de la Casa de los
Botines a Lleó. Finalmente, l’ artista assoleix la maduresa creativa, el modernisme ple.
En el Parc Güell, realitzat entre 1900 y 1914, fon arquitectura i escultura en la mateixa
naturalesa.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 72
Parc Güell
1900-1914
El parc Güell és un treball en el que la poderosa imaginació de Gaudí s’aplica a la urbanització de lo que
inicialment era el projecte d’una ciutat jardí, malgrat que les cases mai no s’arribarien a construir. Per
solucionar la topografia accidentada de la zona, que respectà al màxim, construí uns viaductes amb
materials del lloc, que, com arbres arquitectònics, s’integren harmoniosament pel color, les línies i la
textura, a la naturalesa. A la entrada es troben dos pavellons, de planta i cobertes corbes, amb
recobriments ceràmics de fragments d’atzabeges de gran riquesa ornamental.
Entre les seves obres més notables cal esmentar la Casa Batlló, de 1905; revestida de
mosaics de colores, amb columnes i mainells inspirats en les formes dels ossos humans.
La sorprenent Casa Milà, acabada el 1910, també coneguda com La Pedrera, es
caracteritza per les superfícies còncaves i convexes, de gran plasticitat, inclús en la línia
que remata la cresta de la teulada. Els perfils de les finestres estan formats per ferros
retorçats i els interiors de les habitacions presenten un traçat absolutament asimètric,
amb parets ondulades i diferents angles i nivells. El geni artístic de Gaudí posa la
tecnologia al servei d’una exuberant capacitat creativa.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 73
Gaudí dedica gran part de la seva vida a la construcció de la seva obra més emblemàtica
i audaç: La Sagrada Família. Rep l’encàrrec el 1883 i a la seva mort, el 1926, l’obra es
manté inconclusa. De les tres façanes projectades només acaba la de la Nativitat, de la
que parteixen quatre altes torres circulars rematades amb mosaics que brillen sota la
llum del sol. Tracta la decoració com si fos una espectacular escultura plena de formes
capricioses i abundant decoració vegetal, plenament modernista. En els frontons, tallats
en pedra, emergeixen diverses estàtues que representen escenes de la vida de Jesús.
L’esquema gòtic està patent en el temple, i tots els elements tenen un valor simbòlic per
motivar als fidels. El fascinant resultat és una arquitectura de somni que sembla irreal.
Des de 1883
Aquesta immensa obra, en la que Gaudí treballà al llarg de tota la seva carrera, i amb tota dedicació en
els seus últims anys, està encara inacabada. Gaudí construí la cripta, l’absis, la façana del Naixement i
part de les torres. En ella, l’arquitecte concebí tot un poema místic ple d’una minuciosa simbologia.
Obra.-
A Barcelona:Bellesguard, Casa Andreu Calvet, Casa Batlló, Casa Vicens, Col.legi
Santa Teresa, Escoles Sagrada Família, La Pedrera, Pavellons Güell , Palau Güell,
Park Güell, Sagrada Família , Tanca Finca Miralles .
A La Pobla de Lillet:Xalets de Catllaràs, Jardins Artigas.
A Mataró: Cooperativa Obrera.
A Montserrat: Via Crucis (1er misteri de Glòria).
A Santa Coloma de Cervelló: Colònia Güell .
A Garraf (Sitges): Cellers Garraf .
En el Restaurant del Parc de la Ciutadella (també conegut com "El Castell dels 3
dragons") de Barcelona (1888) (actualment Museu Zoològic), s'ofereixen solucions que
s'avancen al seu temps (estructura de ferro i rajoles vistes) que desenvolupa més
endavant en el Palau de la Música Catalana (1908) -que te un fantàstic recobriment de
mosaic, ceràmica i vitralls policroms-, i en els edificis projectats des d'aquella data.
Les esmentades característiques es donen també en els seus principals conjunts
arquitectònics (L'Hospital de Sant Pau a Barcelona i l'Institut Pere Mata de Reus).
Una interessant característica dels treballs de Domènech i Montaner és la seva evolució
cap a la lleugeresa que també es fa evident en el Palau de la Música Catalana. Aquest
fet s'oposa a l'evolució de Gaudí cap a una edificació més i més pesant (veure La
Pedrera).
Lluís Domènech i Montaner morí a Barcelona 1923.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 75
Obra:
A Barcelona: Casa Fuster, Casa Lamadrid, Casa Lleó i Morera, Casa Thomas, Museu
de Zoologia, Editorial Montaner i Simón, Hospital de Sant Pau, Palau de la Música
Catalana, Palau Ramon Montaner.
A Canet de Mar: Ateneu Obrer , Castell de Santa Florentina, Casa Roure (Ca la
Bianga), Restaurant la Misericordia.
A Reus: Casa Gasull, Casa Navàs, Casa Rull , Institut Pere Mata .
Segons Alexandre Cirici i Pellicer la seva obra es pot dividir en tres períodes ben
diferenciats:
La primera època, l'època rosa (Modernisme), pren com a símbol la casa pairal
aristocràtica catalana i cerca la inspiració en models nòrdics. A aquesta època pertanyen
la Casa Martí (1896), la Casa Macaya , la Casa Amatller (1900) i sobretot la Casa de
les Punxes o Casa Terrades (1905).
La segona època blanca (Idealisme racionalista) correspon mes aviat als gustos de la
nova elit burgesa, pràctica i ordenada. A aquesta època corresponen la Casa Trinxet, la
Casa Muntades i la Casa Company.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 77
Molt interessat per l'arquitectura nord americana, projectà la casa Pich inspirant-se en
Sullivan. A més de les seves activitats com a arquitecte, també va realitzar un enorme
esforç com a historiador i especialista en art, sobretot en arquitectura medieval
romànica. Va escriure importants assajos sobre història de l'arquitectura com
"L'arquitectura romànica a Catalunya", "L'arquitectura gòtica civil a Catalunya" i molts
altres llibres.
Des de 1942 fins a la seva mort l'any 1957 a Barcelona, va ser President de l'Institut
d'Estudis Catalans.
Obra:
A Barcelona:Casa Macaya, Casa Marti (Els 4 gats), Casa Muley-Afid, Casa Muntades,
Casa de les Punxes, Casa Sastre Marquès, Casa Serra, Fàbrica Casaramona , Palau
Baró de Quadras , Torre Pastor de Cruïlles .
A Mataró: Ajuntament , Casa Coll i Regàs, Casa Parera , Casa Sisternas , El Rengle ,
La Beneficiència
Quan encara està vigent el moviment modernista, neix una tendència que reacciona
contra el decorativisme a favor d’una arquitectura més funcional i despullada.
Augusto Perret (1874-1954) és un dels primers en realitzar una sèrie d’edificis mancats
d’ornamentació, com el famós Garatge de la Rue Ponthieu, de 1905, consistent en un
edifici de formigó amb una gran façana de vidre, que és a més una de les primeres de la
història de l’arquitectura.
Garatge de la Rue Ponthieu, París, A. Perret Fàbrica de turbines A.E.G. Berlín . P. Behrens, 1908-1909
1905
Fàbrica de turbines
El 1907, Peter Behrens fou nomenat dissenyador de l’empresa A.E.G. i per a ella construeix el 1908 la
famosa fàbrica de turbines de Berlín. Les formes de l’edifici estan determinades per la funció i pels
materials, que són els que marquen el resultat volumètric final.
3. L’arquitectura expressionista
Les avantguardes històriques que se succeeixen fins la Primera Guerra Mundial tenen
llurs majors exponents en l’art plàstic, però també en altres camps, com l’arquitectònic,
sorgeixen propostes arriscades i lligades a aquests moviments. Algunes d’elles
constitueixen autèntiques utopies.
Aquests dissenys ofereixen la visió d’una ciutat del futur, amb avingudes a distint nivell, grans blocs
d’apartaments connectats amb ascensors, nous tipus d’edificis, etc. Potser ara no sorprendran tant, però
cal tenir en compte que estan realitzats el 1912.
Un dels millors
arquitectes, i el més
conegut, d’aquesta
tendència és Eric
Mendelsohn (1887-
1953), qui construeix a
Potsdam la Torre
d’Einstein per al geni de
la física; l’edifici
Pavelló de Cristall, posseeix un aspecte
Colònia, Bruno Taut, orgànic i una plasticitat
1914 quasi escultòrica.
Aquest edifici s’ha convertit en un símbol de l’arquitectura expressionista. Mendelsohn utilitza els
materials com si fossin quelcom tou, mal·leable, amb més valor escultòric que arquitectònic.
Vil·la Schröder, Utrech (Holanda), Gerrit Thomas Rietveld, 1924 Projecte de Theo van Doesburg
A l’URSS, nombrosos artistes posaran llur art servei dels ideals revolucionaris, basats
en la idea de crear un home nou integrat en una nueva societat. Es defèn un art útil
destinat a les maases, estretament lligat a la tècnica i a la indústria.
Durant aquests anys, es realitzen molts projectes que mai no es duran a la pràctica per
manca d’infrastructura. El més important és el Monument a la Tercera Internacional,
que dissenya Vladimir Tatlin (1895-1956), i que se situa a mig camí entre l’escultura i
l’arquitectura. Concebut per arribar als 395 metres d’altura, Tatlin resumeix en aquesta
maqueta el seu plantejament artístic de base social adoptant les formes, els materials i la
tècnica de la tecnologia moderna, en un clara apologia del socialisme.
Horizontal Skyskraper on the Nikitsky Lissitzky's series of skyscrapers for central Moscow,
Square Moscow, 1925, El Lissitzky 1923-1925
5. La Bauhaus
En ell s’imposa el treball en equip, i l’estudiant, per arribar a ser un gran creador, rep
una formació completa en el camp artesanal, artístic i del disseny industrial.
Després d’una primera etapa que va de 1919 a 1924, en el que l’escola continua
promovent el treball en comú de tècnics i artistes, la seu es trasllada a Dessau. S’imposa
una clara voluntat racionalista, fonamentada en la simplificació formal i en el disseny
industrial gràcies a la tecnologia. La idea de l’escola és que art i enginyeria poden unir-
se per crear edificis conseqüents amb la seva funció, i tanmateix ser bells sense
necessitat d’adornaments superflus.
Gropius projecte la nova seu central el 1925, i en ella reflecteix aquests ideals
arquitectònics. Es tracta d’una construcció de planta geomètrica en la que trenca amb la
idea de façana única. Està formada per distints paperines de formes cúbiques, destinats
cadascun a una funció específica, i que s’enllacen en els pisos alts formant ponts. Les
finestres són horitzontals i conformen un Mura transparent que dona lleugeresa a
l’edifici. Gropius és substituït el 1928 per l’arquitecte Hans Meyer (1889-1954), que
dimiteix dos anys després passant la direcció a mans de Mies Van der Rohe (1886-
1969), un altre dels grans de l’arquitectura del segle XX; però el 1933, amb l’arribada
de Hitler al poder, el centro és clausurat definitivament. Alguns dels seus membres
pateixen la persecució nazi i el grup se dispersa. Gropius, a l’igual que altres, marxa a
EUA, acceptant el càrrec de director del departament d’arquitectura de la Universitat de
Harvard.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 83
Faguswerk.
Gropius i Meyer aconsegueixen en aquest edifici que els elements sustentants estiguin reduïts a primes
columnes d’acer. Als angles no hi ha cap element d’aguant i es concep la façana sencera de vidre.
Bauhaus
El predomini de la línia recta, la supressió de qualsevol decoració, les àmplies
superfícies acristallades que recorren tot el parament, l’estructura de formigó en
columnes que marquen la verticalitat del conjunt i que estan interrompudes per plans
horitzontals, són algunes de les característiques que defineixen els nous ideals
arquitectònics de funcionalisme i racionalitat.
El 1930 és nomenat director de la Bauhaus Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969),
nascut a Aachen i fill d´un treballador de la pedra, evolucionarà a partir de 1919 vers una
arquitectura plenament contemporània (Pavelló Alemany de l´Exposició Internacional de
Barcelona, 1929). Mies reorganitza l´escola amb eficàcia, però per pressions polítiques a
de traslladar-la a Berlín, on, finalment, decideix que val més clausurar-la. Després ha
d´exiliar-se als EUA, contribuint a conservar el veritable esperit de la Bauhaus i trobant el
terreny adobat per fer possible els seus projectes. A Illinois funda l´"Institute of
Technology" i construeix la seva seu; i a Chicago aixeca un gratacels.
Pavelló Alemany de l´Exposició Internacional de Barcelona, Ludwig Mies van der Rohe
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 84
Malgrat la curta història de la Bauhaus, per ella passen els millors arquitectes i artistes
de l’època. Entre aquests últims, destaquen Theo van Doesburg (1883-1931), Lazslo
Moholy-Nagy (1895-1946), Lyonel Feininger (1871-1956), Vasily Kandinsky (1866-
1944) i Paul Klee (1879-1940).
La Bauhaus passa a la història per determinar una nova forma d’entendre l’arquitectura,
tant en el pla teòric com formal.
A França, el gran impuls del racionalisme es deu al que és un dels millors arquitectes
del s. XX, el suís Charles-Édouard Jeanneret, més conegut com Le Corbusier (1887-
1965). Estudia amb Perret i Behrens, i des de molt aviat s’interessa pels moviments
d’avantguarda. Durant els anys vint, realitza principalment edificis unifamiliars basats
en un concepte abstracte, entre els que destaca la Casa Savoie, alçada entre 1928 i 1930.
En ella es resumeixen els ideades tècnics i estètics. Es tracta d’una caixa quadrada
assentada sobre uns pilotis de formigó que l’aïllen del sòl, i que compta amb una façana
recorreguda per finestres continues.
1929-1931
En la Casa Savoie apareixen clarament definits els elements característics de l’arquitectura racionalista:
l’ús de pilotis com estructura que converteix les parets en elements de tancament o d’obertura, no de
suport; la disposició de les finestres al llarg de tota la façana; la planta lliure i l’ús de la coberta plana.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 85
Les seves idees constructives i urbanístics no solament es difonen a través de les seves
obres, sinó mitjançant les seves nombroses publicacions, com “Cap a una arquitectura”,
llibre escrit el 1923, i que és potser el més llegit sobre arquitectura contemporània. Les
seves opinions es difonen a més per tot el món graciós a la creació el 1928, dels
Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna, en los que participa amb regularitat.
a) els "pilotis", mena de pilars o columnes, elements sostenidors, gràcies als que, la casa
queda lliure i isolada del sòl. El carrer i el jardí poden seguir un traçat independent, els
locals foscos i les humitats desapareixen;
b) les terrasses-jardí. El terrat és aprofitat per a solàriun, jardí, piscina, camp d´esport, etc.;
d) la planta oberta, cada pis pot ser distribuït amb independència del superior a l´inferior,
gràcies al sistema de pilars i absència de parets de càrrega; i
e) la façana lliure, pot ser dissenyada en funció de les necessitats de cada pis, car ja no cal
subjectar-se a una ordenació regular imposada per les parets de càrrega.
Modulor, Le Corbusier
7. Arquitectura orgànica
Anys més tard, el 1936, realitza la seva famosa Casa de la Cascada, on la naturalesa
s’incorpora al disseny fins a tal punt que l’aixeca sobre un corrent d’aigua. Dins, els
interiors són confortables i la llum no penetra de forma directa a l’habitatge; per això se
serveix d’alerons horitzontals molt volats que tanmateix permeten gaudir de l’entorn en
totes direccions.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 87
Wright assumeix el joc de volums geomètrics, però amb gran intuïció i llibertat.
Wright treballa intensament fins la seva mort als 92 anys, i la seva influència en
l’arquitectura contemporània és decisiva.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 88
Johnson Wax Administration Building Ward W. Willits House, 1901, Highland Park, Illinois
Lake Shore, Chicago, Mies van der Rohe Sanatori Paimio (Finlandia), Alvar Aalto, 1929-1933
1950-1951.
Brasília (Brasil)
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 90
La capital de Brasil fou transferida des de Río de Janeiro a Brasília el 1960. La nova ciutat naixeria en un
espai verge, i el seu pla fou ideat i presentat per Lucio Costa.
Lligada a l’estètica del Pop, sorgeix un tipus d’arquitectura defesa entre altres pel
polèmic Robert Venturi, autor del Saló de la Fama, de 1968. Els arquitectes que
s’adhereixen a aquesta tendència vinculen les seves obres a la nova cultura de masses,
creant edificis anodins i impersonals, com motels i discoteques, en els que s’incorpora
la publicitat de consum i els anuncis de neó. Las Vegas representa la ciutat Pop por
excel·lència.
Hongkong & Shangai Bank Centre Georges Pompidou, París, Richard Rogers i
Hong Kong, Norman Foster, 1979-1986 Renzo Piano, 1971-1977
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 94
Ernstings Warehouse, Fabio Reinhardt I Bruno Reichlin Hotel de Region, Montpeller, R. Bofill
Funcionalisme
Amb el s. XX, sorgeix un desig d’adaptar l’arquitectura als gustos o a les necessitats de
la vida moderna, que cristal·litza en l’intent d’imitar els gratacels americans: el nucli
central de València fou reconstruït en massa sota la direcció de Xavier Goerlich, els
anys 20 i 30, sobre la base d’aquest model.
Així apareixen a Catalunya, al mateix temps que a la resta d’Europa, els primers edificis
d’estètica funcional: la casa Vilaró, la Casa Bloc de St. Andreu i el Dispensari
antituberculós del carrer Torres Amat.
La darrera etapa
L’any 1951, amb la reforma del cinema Fèmina de Barcelona s’inicia la represa del
funcionalisme, amb el desig de fer-lo evolucionar cap a unes formes més dotades de
fantasia.
Durant els anys 60 cal assenyalar la importància del mestratge d’Antoni Coderch,
continuat per Federico Correa, i el d’Oriol Bohigas, així com l’entrada d’influències
estrangeres. Al mateix temps, Ricard Bofill inicia una direcció radicalment
avantguardista.
El contrast arquitectònic
L’arquitectura catalana de les dècades dels anys seixanta i setanta va estar condicionada
pel gran creixement demogràfic que demandava molts habitatges construïts de pressa i
que eren molt barats, al marge de planificacions urbanístiques. A banda d’aquesta
consideració general, és cert que alguns arquitectes van poder dirigir la seva creativitat
cap a experiències que només demandava la iniciativa privada. És una etapa en què la
fascinació pel progrés tecnològic va tenir una clara traducció en les tendències
arquitectòniques, amb obres com els edificis Trade de Josep Antoni Coderch o la seu
de Banca Catalana de Tous i Fargas. Segurament els arquitectes més rellevants van ser
Ricard Bofill i el seu Taller d’Arquitectura i Oriol Bohigas i el seu estudi amb
Martorell i Mackay.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 96
que, d’altra manera, haurien trigat molts anys. Es van construir gran quantitat de nous
hotels, variants i vials a les subseus, les rondes de Barcelona, les torres de
comunicacions de Montjuïc i Collserola, el port olímpic i nous barris, com la Vila
Olímpica i la Vall d’Hebron, es van recuperar la façana marítima i cinc quilòmetres de
platja, es va ampliar l’aeroport de Barcelona, es va remodelar l’Hospital del Mar i es
van urbanitzar les zones de Montigalà, a Badalona, i el Parc del Segre, a la Seu
d’Urgell.
Torres de Montjuïc i de Collserola. Les torres, de disseny espectacular, van ser construïdes per a la
difusió de senyals televisius, radiofònics i telefònics i van ser inaugurades per als Jocs. La torre de
Montjuïc és obra de Santiago Calatrava, i la de Collserola, que amb 132 metres és la més alta de
Catalunya, de Norman Foster.
Aeroport de Barcelona. L’aeroport de Barcelona va ser remodelat i ampliat amb motiu dels Jocs
Olímpics. El projecte de les noves terminals va ser de Ricard Bofill.
Port Olímpic. Port construït davant de la Vila Olímpica de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. El
projecte és dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay i Albert Puigdomènech i de
l’enginyer Joan Ramon de Clascà. Molt a prop destaca l’escultura del peix de Frank O. Gehry.
Hotel Arts. Gratacel de 44 pisos i 456 habitacions, de 153,5 metres d’alçada, situat a la Vila Olímpica de
Barcelona, obra dels arquitectes Bruce Graham i Frank O. Ghery. Aquest edifici i el seu bessó de la Torre
Mapfre, també a la Vila Olímpica, són els més alts d’Espanya.
Torre Mapfre. Edifici d’oficines de 153,5 metres d’alçada situat a la Vila Olímpica de Barcelona, obra
dels arquitectes Íñigo Ortiz i Enrique del León. Aquest edifici i el seu bessó de l’Hotel Arts, situat també
a la Vila Olímpica de Barcelona, són els més alts d’Espanya.
Un país remodelat
La fesomia de les ciutats de Catalunya s’ha transformat en l’últim quart de segle amb
l’auge de l’arquitectura i l’urbanisme, que han transformat l’aspecte dels pobles i les
ciutats. Destaquen el procés per fer esponjosos els barris vells de les grans ciutats, la
rehabilitació de monuments arquitectònics o la urbanització de nous espais i la
construcció de nous edificis. Arquitectes catalans destacats són Bohigas, Martorell,
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 99
Cases del carrer Martí l’Humà de Sabadell, Banc d’Espanya de Girona, Ignasi Paricio i Lluís
Martorell, Bohigas i Mackay Clotet, 1983-1989
Els distints corrents arquitectònics més importants del segle tenen repercussió a
Espanya units a les característiques pròpies.
El Modernisme estès per moltes ciutats del país, decau en la segona dècada del segle, i
sorgeix una tendència historicista aliena a les novetats que en aquests moments es
desenvolupa en el continent. Destaca la figura del gallec Antonio Palacios, autor del
Palacio de Comunicaciones de Madrid, que es caracteritza per la seva gran
ornamentació. El 1918, comença a publicar-se la revista "Arquitectura", que contribueix
a difondre les novetats de l’arquitectura mundial a Espanya per la qual cosa penetren els
conceptes racionalistes. El primer que s’acull a ells és García Mercadal, qui el 1927
construeix a Saragossa el Rincón de Goya, de caràcter ortogonal.
Poc a poc es va formant una nova mentalitat, ja que amb l’arribada de la IIª República
es crea una situació favorable per a l’acceptació i arrelament de les noves idees; el 1930
es funda el GATEPAC (Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la
Arquitectura Contemporánea). Al front està, entre d’altres Josep Lluís Sert,
col·laborador de Le Corbusier. Aquest grup funda l’any següent la revista A.C.,
publicació que impulsa el nou concepte arquitectònic de caràcter funcional. Així, es
desenvolupa sobretot a Catalunya una arquitectura racionalista, com la que representa el
Dispensari Antituberculós que realitzen Sert, Torres Clavé i Subirana entre 1934 i
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 100
La Guerra Civil que esclata el 1936, destrueix nombroses edificacions, suposa una
aturada en el terreny constructiu i, a més, provoca l’exili de prestigiosos arquitectes,
com Sert o Félix Candela. El règim franquista intenta imposar un tipus d’arquitectura
historicista i monumental recuperant un estilo plateresc i escurialenc totalment allunyat
de l’avantguarda i unit a raons d’exaltació nacional i de propaganda.
A partir de los anys seixanta, es produeix a Espanya un gran creixement de les ciutats
com a conseqüència del desenvolupament econòmic. Sorgeixen en aquesta època grans
noms en el camp de l’arquitectura que assoleixen reconeixement internacional, com
Rafael Moneo (Tudela, 1937) autor d’obres com la Nova Estació d’Atocha, el Nou
Aeroport de Sevilla o la creació del Museu Nacional de Art Romà de Mérida, i
Francisco Javier Sáenz de Oiza (Cáseda, Navarra, 1918), amb l’edifici de Torres
Blancas a Madrid, aixecat el 1965, que el vincula als principis de l’arquitectura
orgànica.
ACTIVITATS
1. Impressionisme
• Aquesta aparent descura, aquesta nova tècnica de pintar, unit també als temes elegits
per aquests pintors fou el que va enfurismà literalment als crítics. Els impressionistes
aplicaren llurs nous principis tècnics no solament al paisatge, sinó també a qualsevulla
escena de la vida real. Totes les velles normes, que imposaven temes greus,
composicions harmòniques i dibuix correcte, es deixaren de banda.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 104
La realitat és pels impressionistes transitòria aparença de les coses. El que existeix és una
infinita sèrie de realitats formades per la llum. Per això, pintaren a l´aire lliure, d´una forma
clara i lluminosa. La transformació de la tècnica pictòrica duta a terme pels impressionistes
serà obra, en bona part, dels descobriments físics. Així, utilitzaren la "divisió de tons" en
lloc de la clàssica mescla de colors purs per a que la retina de l´espectador faci la fusió i
crei el nou color. El resultat, vist de l´aprop, dóna la impressió de no estar acabat; en canvi,
a una certa distància, l´obra té un aspecte real, ple de reflexos i matisos cromàtics.
L´impressionisme és, per últim, una reacció contra la forma quasi incolora del
neoclassicisme, una reacció iniciada ja pel romanticisme i pel realisme. Els últims
impressionistes, al fer gairebé desaparèixer la forma en llurs quadres, arriben fins a les
darreres conseqüències d´aquesta evolució.
El principal pintor impressionista fou Claude Monet (1840-1926), amb Renoir (1841-
1919), Pissarro (1830-1903) i Sisley (1839-1899), entre d’altres. Treballaren plegats,
influenciant-se uns als altres, i exposaren en exposicions col·lectives independentment
dels salons oficials.
Interessat sempre per captar la llum del dia i la seva incidència sobre les coses, Monet
impulsà al seus amics a abandonar l’estudi i a no donar ni una sola pinzellada sinó
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 105
Estació de St. Llàtzer, National Gallery, Londres Les nimfees o el pont japonès
1877. Oli sobre llenç, 54 x 73,6 cm. Museu Pushkin, Moscou
Claude Monet
de tapís sobre el que es destaca el pont. Els arbres es reflecteixen en l’aigua transparent, entre les nimfees
que ja no tornen els mateixos reflexos.
Per a Monet, el motiu de representació principal no és la vegetació ni el pont, sinó la llum del dia. Monet
refusava estrictament la pintura d’estudi, doncs opinava que la pintura havia de captar la impressió
momentània i efímera de les coses il·luminades per la llum natural. Per això li agradava pintar els
mateixos temes en moments diferents del dia, estudiant les variacions cromàtiques entre ells.
Mitjançant la reunió de diferents tons de distint color, amb un valor que està determinat por la llum solar,
els objectes j no es plasmen en profunditat i de forma física, sinó que es dissolen superficialment en
juxtaposició.
L´any 1863 pinta el seu quadre més famós: Le dejeneur sur l´herbe, trenca amb el color
tradicional, juxtaposant els colors sense tons intermedis.
Vers el 1875 es converteix en impressionista, pinta paisatges malgrat que la figura humana
conserva l´atenció predominant de la seva obra: Al cafè (Baltimore), Irma Brumet (M.
Louvre); Monet pintant a la seva barca (Munic).
Tots ells seguien, en part, una tradició iniciada per Delacroix, Constable i William
Turner.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 109
2. Postimpresionisme
L’interès de Van Gogh (1853-1890) per la pintura sorgeix de forma tardana, després de
renunciar a la seva vocació inicial, la religió. Les seves primeres composicions se
centren en temes socials como recorden Els menjadors de patates. Front a la sobrietat
cromàtica d’aquests quadres, quan es trasllada a París el seu pinzell s’omple de tons més
clars, La seva passió per la llum enlluernadora el du a viatjar a Arlés, on pinta en
companyia de Paul Gauguin. Però la seva salut mental no és bona: els quadres que pinta
reflecteixen, pas a pas, aquest estat d’ànim depressiu que acabarà duent-lo al suïcidi:
pinzellades sinuoses, xipresos que es retorcen como flames, violència en l’aplicació del
color... La seva obra prepara el camí a les tendències expressionistes que es
desenvoluparan durant el s. XX. Van Gogh és el primer estranger que triomfa en la
pintura francesa moderna. La seva vida artística es redueix a uns dotze anys, puix mor en
un manicomi malalt, obsessionat per la llum i el color. Pinta amb pinzellades molt llargues
i vigoroses, amb uns tons irreals (paisatges). El retrat sorgeix de la seva concepció i tècnica
paisatgista. Obra: autoretrats; L’església d’Auvers-sur-Oise; L’habitació del pintor;
Camp de blat
amb corbs.
La seva obra Visió després del sermó és, en aquest sentit, una obra clau: els colors són
plans i arbitraris, usats amb valor decoratiu i simbòlic, l’enquadrament és insòlit i el
tema té un cert caràcter màgic que se situa entre el somni i la realitat. Des de 1871 el
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 111
seus temes estan estrets de Tahití i de la Dominica, doncs per a ell la puresa primitiva
cal buscar-la lluny d’Europa.
Visió després del sermó. National Gallery of Scotland, Edimburgo (Gran Bretanya) 1888. Oli sobre llenç,
73 x 92 cm.
Aquesta obra inicia una nova etapa en la producció pictòrica de Gauguin. En ella coexisteixen en el
mateix quadre un pla real (les dones agenollades en primer pla) i un pla imaginari (la lluita bíblica entre
Jacob i l’àngel).
Paul Cézanne (1839-1906) reivindicà el dret de l’artista a procedir davant del seu model
amb plena llibertat d’acció. La seva obra tracta de reduir la realitat a volums geomètrics
purs, "al cilindre, el con i l’esfera". El seu exhaustiu anàlisi de la naturalesa, la
descomposició i posterior reconstrucció de la mateixa, influïren molt en els artistes
joves i tradicionalment es considera a Cézanne, amb Van Gogh i Gauguin, com un dels
pares de l’art modern. La seva s’estructura en sèries (Jugadors de cartes, Madame
Cézanne, Banyistes) entre les quals destaquen els seus paisatges am la muntanya de
Sainte-Victoire. De les seves experiències pictòriques, per les que du a terme una
operació de simplificació i síntesi de la realitat, es deriva, de mode directe, la pintura
cubista.
Representa la reacció més radical i de més conseqüències a l´impressionisme. Recupera la
forma i no renuncia al color. Comença en l´estil d´Ingres, passa per l´impressionisme i
finalment, als anys 80, crea el seu propi estil. Renega de tot allò secundari per revaloritzar
la forma i el volum. Tot d´una manera molt peculiar: la linia no existeix, només hi ha
contrastos de color, la forma només és perfecta quan el color és encertat. Pinta sobretot
paisatges, també bodegons i la figura humana, més en grups que en retrats individuals.
Paisatge, Philadelphia Museum of Art, Filadèlfia (EUA) Bodegó amb pomes, MOMA, Nova York
Vers 1873. Oli sobre llenç, 46 x 55 cm. 1895-1898, 68.8 X 93 cm.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 113
Els jugadors de cartes, M. del Louvre, París Madame Cézanne, The Barnes Foundation,
1890-1892. Oli sobre llenç, 45 x 57 cm. Pensilvania (EUA), 1885-1887. Oli sobre llenç, 92.6 x
73 cm.
Paul Cézanne
Les grans banyistes, 1898-1906. Oli sobre llenç, 249 x 208 cm. De les nombroses obres amb tema de
banyistes aquesta és, probablement, la més important. Les enormes dimensions del quadre, el més gran
dels pintats per Cézanne, i el llarg període de temps que tardà en executar-lo reflecteixen la importància
que el mestre concedí a aquesta obra.
La piràmide presideix la composició construïda amb els troncs dels arbres i les figures del primer pla. En
la rica varietat de postures, els escorços ajuden a crear la profunditat, que no ha estat aconseguida amb la
perspectiva tradicional sinó mitjançant plans de color, amb volums intensos i lluminosos.
Representa el pas cap a l´etapa següent de recuperació de la forma. Deforme físic, la seva
passió serà el moviment i l´estilització de les formes. La seva visió és moltes vegades
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 114
La goulue
Henri de Toulouse-Lautrec
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 115
3. El fauvisme
Després del fracàs dels salons oficials, començaren a aparèixer a París salons alternatius
que, a través de llurs exposicions anuals, donaven a conèixer l’art més actual.
Els de major repercussió foren el Saló dels Independents i el Saló de Tardor que se
celebraven en primavera i tardor respectivament.
El 1905, en una de les sales del Saló de Tardor s’agruparen una sèrie de pintors que
tenien en comú una inusitada violència cromàtica. En la mateixa sala havia una
escultura de tall renaixentista, i el crític Louis Vauxcelles ho comentà dient que
semblava Donatello entre les feres, que en francès es diu fauves. D’aquest comentari
irònic arranca la denominació amb que passaria a ser coneguda la pintura d’aquest grup,
fauvista, del qual les seves figures principals eren Henri Matisse, André Derain i
Maurice Vlaminck.
El pont de Waterloo, Col·lecció Thyssen Bornemisza, Madrid, André Derain, 1906. Oli sobre llenç, 80,5
x 101 cm.
Tot i que la carrera artística d’ André Derain travessa per diferents etapes d’estil, ocupa un lloc destacat
en la història de l’art contemporani per la seva contribució al primer moviment d’avantguarda del segle
XX, conegut com fauvisme.
Malgrat que els artistes fauves comparteixen objectius plàstics semblants, no es regeixen per una doctrina
comú i cadascun d’ells aporta unes característiques distintes. En el cas de Derain, algunes de les seves
millors obres són les vistes urbanes que realitza durant la seva estança a Londres, com El pont de
Waterloo, una magistral interpretació de la realitat, de brillant cromatisme. De fet, Derain es mostra
contundent quan afirma que, quan comença a pintar, els colores es converteixen en "cartutxos de
dinamita".
Com a tendència mes o menys organitzada va tenir una vida efímera, però la "revolució
del color" que dugueren a terme els fauves va servir de precedent a altres avantguardes
posteriors.
3.2. Antecedents
3.3. Característiques
L’habitació roja. Henri Matisse és una de las figures més importants de l’art del s. XX. El 1905, es
converteix en el component més important del fauvisme, l’efímera tendència expressionista que es crea a
França gràcies a la labor de diversos pintors parisencs.
La crítica s’escandalitza front la nova proposta pictòrica d’exaltació del color i l’adaptació temàtica lliure
com vehícle d’expressió que, per a la societat de l’època, mancaven de bon gust.
Després d’aquesta etapa més agressiva, el 1908 la pintura de Matisse es relaxa, esdevé més amable i
reneix en el pintor un gust creixent per la decoració, com es pot comprovar en L’habitació roja.
Georges Rouault dóna gran importància al dibuix i el seu color és intens: Arlequí; Dues
dones; Cap de Crist.
4. L’ expressionisme alemany
4.1. Antecedents
Tot i que els expressionistes declararen el seu art com la manifestació d’un goig de
viure, s’inspiraren en una llarga tradició artística. Munch i Ensor i llur expressiu
simbolisme foren un model per a ells, així com els quadres de Gauguin i la pintura
gestual de Van Gogh.
Eduard Munch va ser el seu principal exponent. Munch (1863-1944), noruec, treballa a
París i Berlín fins el 1908, a on pateix una greu crisi mental, tornant al seu país, on passà la
resta de la seva vida. Es un dels primers expressionistes, reflecteix l´angoixa personal. a El
Crit (1893), "expressa" una desesperació total. Tot l´ambient és obsessiu, tot és agitat;
Munch, capficat amb la mort, presenta un estat aparentment pitjor que aquesta.
Màscares, Tel Aviv Museum, Tel Aviv (Israel), James Ensor, 1925. Oli sobre llenç, 54,5 x 67,2 cm.
Front la crisi social i espiritual de finals del s. XIX, James Ensor s’endinsa en el món del fantasmagòric i
grotesc; un món en el que el ser humà apareix representat per màscares insolents que reflecteixen la
hipocresia social i l’aversió que sent cap el seu entorn.
Viu de forma solitària a Ostende, la ciutat belga en la que va néixer, per la qual cosa el seu art es
desenvolupa al marge dels corrents culturals de l’època i les seves obres són tot sovint rebutjades en les
exposicions pel seu talant provocador i decadent.
4.2. Característiques
• Les seves obres tracten de transmetre una sensació de angoixa, un malestar front a la
vida i un rebuig de la societat i les seves normes. L’expressió deformada que l’artista fa
de les figures i ambients és, abans que res, una manifestació de la seva pròpia tensió
interior i un judici cruel i pessimista de la societat.
• Empren un llenguatge pictòric molt simplificat amb poques formes, que han estat
reducïdes a l’essencial, cossos deformats i espais dissolts sense perspectiva, i
concentren llur atenció en un color apassionat i intens.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 120
El 1905, coincidint en el temps amb els fauves de França, tres joves pintors alemanys,
Kirchner, Heckel, i Schmidt-Rottluff, formaren un grup anomenat Die Brücke que
significa El Pont, en la venerable i tradicional ciutat artística de Dresde. Es rebel·laren
contra la seva ciutat natal, la ciutat del rococó i de les porcellanes, creant un art que
tirava per la borda totes les regles acadèmiques vàlides fins el moment. Duien un estil
de vida manifestament bohemi i lluïen una aparença totalment escandalosa, amb el que
se situaven fora de la societat burgesa que tant despreciaven.
La figura de referència és
Vasily Kandinsky, amb una
obra que es concentra
fonamentalment en el color i
la forma com representació de
l’estat interior i l’espiritualitat,
essent el preludi més
important de l’abstracció. Junt
a Kandinsky, el nucli històric
de El Genet Blau està format
per Franz Marc i August
Macke, pintors de gran
sensibilitat que es consideren
El somni, Col·lecció Thyssen
la variant més lírica de tot el
Bornemisza, Madrid , Franz Marc
moviment expressionista. Per 1912. Oli sobre llenç, 100,5 x 135,5 cm.
desgràcia, un destí tràgic uneix a Marc i Macke,
que moren en la guerra combatent en el front francès.
principals representants són Georg Grosz i Otto Dix. La seva pintura es basa en els
desastres humans, materials i morals de la guerra. Fustiguen la societat alemanya
posterior a la Primera Guerra Mundial.
Ad Parnassum, Kunstmuseum, Berna, Paul Klee Parc prop de Lucerna, Paul Klee
Els set pecats capitals, Staatliche Kunsthalle, Exèquies – Dedicat a Oskar Panizza,
Karlsruhe (Alemanya), Otto Dix Staatsgalerie Stuttgart, Stuttgart (Alemanya)
George Grosz, c 1917. Oli sobre llenç, 140 x 110 cm.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 123
Els set pecats capitals. 1933. Oli sobre llenç, 179 x 109 cm.
El tema de la guerra i les seves conseqüències es troba de forma constant en l’obra d’Otto Dix: les
experiències d’aquells anys el persegueixen dramàticament, de manera que dolor i guerra travessen tot el
seu art com a motiu principal. L’arribada del nazisme el 1933 coincideix amb la realització d’aquesta
obra, en la que el pintor realitza una grotesca caricatura de Hitler. La pintura de Dix fou qualificada com
"art degenerat" i prop de 150 teles foren cremades en una foguera pública, de la que es va salvar aquest
magnífic quadre. El pintor fou acusat d’estar implicat en un atemptat contra el Führer, arrestat i
empresonat. Després de ser alliberat es refugià a Suïssa on va seguir pintant, tot i que amb un estil més
sosegat.
5. L´abstracció
Art abstracte, que no imita ni representa directament la realitat exterior, es basa en la idea
que el color i la forma tenen un valor artístic.
A finals del segle XIX, August Endell (de l´art nouveau alemany, pintor) digué que estava
a punt d´aparèixer un art totalment nou amb formes sense significat, amb el mateix efecte
emocional que la música.
Composition VIII 1923 ; Oli sobre tela, 140 x 201 cm ; Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 125
El quadrat és l'element fonamental del suprematisme, el corrent artístic fundat per Malevitx.
El fons blanc permet destacar amb força el contrast amb les mides i els colors de les formes geomètriques,
creant així un gran dinamisme. El 1927, el pintor ucraïnès va declarar el final del suprematisme i va
retornar als treballs figuratius.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 126
Piet Mondrian (1872-1974), holandès amb vida artística entre el 1895 i el 1944, influí en
molts terrenys del disseny. A L´arbre roig (1912, oli), cerca una essència interna de les
formes, més enllà de llur aparença i amb harmonia amb la natura, amb un component
místic, fou sempre membre d´una societat teosòfica. Fundà amb Theo Van Doesburg el
1917 el moviment "De Stijl", amb estil anomenat "neoplaticisme": l´essència de qualsevol
objecte pot representar-se de la manera més simple possible amb línies horitzontals i
verticals i colors primaris. Així, Mondrian pintà Composició en roig, groc i blau (1939-
1942, oli, Tate Gallery, Londres).
L’arbre roig, 1912, Piet Mondrian Piet Mondrian, Composition A, 1923, Oli
sobre llenç, Galleria Nazionale d'Arte
Moderna e Contemporanea, Roma
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 127
Composition A.
Les pintures de Mondrian pertanyents a la dècada dels anys 20 i 30 prescindien de diagonals i corbes perquè
aquestes atreien l´observador cap a l´interior del quadre; mentre que les línies verticals i horitzontals crean
una barrera que disminueix el contacte entre aquell i la tela. L´ús de línies horitzontals i de colors primaris
produïa estructures clares, brillants i poderoses, amb l’harmonia i l´equilibri que Mondrian considerava de
rigor, no solament en la pintura, sinó també en la vida. La seva pintura s’havia desenvolupat partint de la seva
pròpia visió de la natura, arribant a una perspectiva idealitzada de l´univers ple a on tot es combinava per
crear funcionalitat i bellesa. Segons la seva filosofia, l´individu es dissoldria en una vida i en una cultura
universals.
Mondrian exposà les seves idees a les pàgines de la revista holandesa De Stijl, que
dirigia Theo van Doesburg, i que es convertí en portaveu del neoplasticisme entre 1920
i 1925.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 128
6.1. Característiques
• El futurisme, arrelat a Milà, refusa l’art dels museus i la tradició del passat, establint
una defensa intransigent de la modernitat, que identificava amb les senyals
espectaculars de la moderna societat industrial, exaltant el progrés, la màquina, el
dinamisme, l’energia i la violència.
• Partint de les premisses tècniques del divisionisme, els futuristes tracten d’expressar
l’acció veloç d’homes i cavalls, la cursa del tren i de l’automòbil, la construcció dels
barris obrers a la perifèria de la ciutat, intentant retenir imatges fugaces que passen
davant la vista amb una rapidesa de vertigen.
Entre els nombrosos punts en comú amb el cubisme, els artistes d’aquest nou estil
també descomposaren la superfície en diferents fragments. La seva intenció era atrapar
en llurs llençs el desenvolupament d’una acció dins d’un espai de temps. Així, per
exemple, pintaven un gos que corria amb dotze potes i la mà d’un violinista amb una
infinitat d’àgils dits.
Umberto Boccioni: La càrrega dels llancers. 1915 (32 x 50 cm). Milà, Col·lecció R. Jucker
L'autor de l'obra "La càrrega dels llancers" és Umberto Boccioni, pintor i escultor futurista i un dels
màxims representants del moviment. L'obra presenta un amuntegament de cavalls i llancers en posició
d'atac desafiant, en procés de càrrega. En primer pla, tenim una figura de cavaller i cavall que ocupa
gairebé tota la superfície del quadre. En plans succesius es troben altres genets en la mateixa positura. A
l'escaire superior dret hi ha un petit text, i un altre a baix, en primer terme. "La càrrega dels llancers" és,
doncs, un collage.
Boccioni utilitza pinzellades ràpides i rectes, perpendiculars a l'eix compositiu, que ve marcat per una
profunda diagonalitat, provocada per la posició inclinada de cavallers i llances, que atorguen al quadre
un moviment rapidíssim i àgil. Aquesta afició pel moviment veloç és una de les característiques
fonamentals del corrent futurista, juntament amb la simultaneïtat, destacada en aquest quadre pel continu
repetir de llances i cavalls fins a la profunditat. Aquesta profunditat s'aconsegueix mitjançant el
progressiu esborrament i pèrdua de nitidesa dels contorns dels cavalls. Com ja s'ha dit, el ràpid
moviment provoca deformacions en la materialitat. La incidència de la llum i del color, en aquest cas
reduït a grisos blavosos, tons de blau mar i groguencs pàlids, herència del cubisme analític, causen en els
cossos la pèrdua d'una percepció visual nítida i es representat al quadre mitjançant la mescla de zones de
color i la reproducció disseccionada de la realitat. Aquest procés disseccionador, també influència del
cubisme més la influència de la fotografia (encara que els futuristes ho neguessin) i del cinema, que
proposen noves maneres de contemplar la realitat, consta d'un mètode que finalitza amb la superposició
de plans segons la lògica mental subjectiva de l'autor. Una altra influència del cubisme és la integració
de textos, és a dir, fragments de la realitat, en l'obra. La introducció d'aquests fragments de realitat en
l'obra no és deguda a l'atzar, sinó a una finalitat explicativa o de recerca de l'enteniment d'aquesta. A
l'igual que el cubisme, les figures presenten connexions geomètriques com a possible representació
racional de la naturalesa.
El tema de l'obra sembla ser un tribut a l'actuació d' Itàlia en la Primera Guerra Mundial , ja que una
batalla d'aquest caliu representava a la perfecció els anhels de bel·licositat i destrucció que propugnaven
els futuristes. Els antecedents de l'obra són precisament els seus contemporanis futuristes, ja que en
erigir-se com un grup homogeni solien copiar-se les obres per avançar en la seva recerca. La
representació de genets llancers, plens de la dignitat atribuïda a aquests, representen la lluita constant i
sense descans que han de dur a terme per tal d'aconseguir els seus objectius.
La funció de l'obra és essencialment una anàlisi i recerca del propi ideal de velocitat i violència, un
estudi de les modificacions de la matèria a mesura que avança veloçment per l'espai, i com incideix en
ella la llum i com es tradueix en color. Pel seu tema, potser també posseeix un transfons de propaganda
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 130
bel·licosa o de commemoració de la guerra. Boccioni i el moviment futurista s'ubiquen dins d'un marc
d'inestabilitat política i social, provocat per la crisi econòmica i militar, conseqüència de la Gran Guerra i
del mateix sistema polític. Aquests motius incentivaren l'aparició de grups d'ultra-dreta, els feixistes de
Mussolini. El futuristes, adoradors de la velocitat de la màquina, del progrés i de l'avenç tecnològic i
social, de la dignificació de la guerra com a única higiene possible del món, i units per un profund vincle
anticlassicista i de conviccions misògines, combregaren ràpidament amb el partit feixista, tot desitjant
l'estabilitat econòmica i social mitjançant polítiques agressives i radicals. Així doncs, "La càrrega dels
llancers" de Boccioni representa amb fidelitat tot el seguit d'ideals que propugnaven. El grup, ubicat a
Milà (ciutat més avançada industrialment parlant), influencia de manera notable a diversos autors
posteriors i contemporanis de la seva època i, en especial, la naixent avantguarda russa, encara que
aquesta rebutjarà els ideals del grup italià i incorporarà només la realització tècnica i l'estilística dels
futuristes.
Mercuri passa davant del sol vist des d’uns prismàtics Nena corrent en el balcó
Giacomo Balla
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 131
Nena corrent en el balcó 1912. Oli sobre tela, 125 x 125 cm.
El 1909 Giacomo Balla s’adhereix amb convicció al futurisme, moviment fundat a Milà per Tommaso
Marinetti que tenia com un dels seus eixos fonamentals el dinamisme. El quadre que sintetitza la primera
fase futurista de Balla es aquest, en el que el moviment es representa pintant las diverses fases de la
marxa.
Cavall de curses, Carlo Carrá, 1912, Col. Jucker, Milà L’amant de l’enginyer, Carlo Carrá
Luigi Russolo, I lampi (prima versione), 1909-10. Dinamisme d’un automòbil, 1912
Oli sobre tela, 50x50, Col. privada
Luigi Russolo
A Gran Bretanya apareix un equivalent al futurisme amb el Grup Vorticista, amb David
Bomberg: El bany de fang (1914, Tate Gallery, Londres).
7. El cubisme
El nom de l’artista: Pablo Picasso. El 1907 el quadre provocà consternació inclús entre
els artistes avantguardistes a causa de la descomposició i de l’emmascarament de les
cares de les dones. A partir de la fragmentació que es va veure por primera vegada en
aquesta obra, Picasso desenvolupà en els anys següents, amb el seu amic Georges
Braque, un estil propi: el cubisme.
El cubisme és el moviment pictòric que posen en marxa entre 1907 i 1914 Pablo Picasso
i Georges Braque. El nom, procedent de la frase despectiva d’un crític, fou acceptat pels
seus components, entre los que hi ha que destacar a més de Picasso i Braque a Juan
Gris, Robert Delaunay i Fernand Léger.
El cubisme suposa la revolució estètica més important des del Renaixement i amb ell
comença el desenvolupament de la pintura moderna.
7.2. Característiques
• Els pintors cubistes trenquen amb el concepte de perspectiva inventat pels artistes del
Renaixement, que representaven l’espai a partir d’una visió fixa, monocular i
instantània. Ells creen un sistema representatiu més ric, basat en la consideració de que
la visió humana és mòbil, es realitza amb els dos ulls i es desenvolupa en el temps.
• Per això, els objectes que apareixen en els quadres cubistes es presenten completats
des de punts de vista diferents, com desplegant llurs diverses superfícies, que no poden
ser observades simultàniament si s’elegeix un únic punt de vista fix, com succeeix en la
perspectiva tradicional.
• El cubisme presenta los objetos tal com son concebuts per la ment i com existeixen en
si, i no tal com són vistos.
• Es distingeixen fonamentalment dues etapes dins del cubisme: entre 1910 i 1912 es
desenvolupa el que s’anomenat el cubisme analític, que descompon en múltiples plans
l’objecte i limita el color a tons grisos i terrosos. La segona etapa es coneix com
cubisme sintètic (1912-1914) i es caracteritza per una tornada a la senzillesa, a la
claredat expositiva i al colorit.
• Durant la primera fase, els objectes experimentals del seu art de descomposició foren
principalment bodegons, que els pintors confeccionaven i pintaven a partir de gerros,
ampolles, vasos, instruments musicals i llibres. Per accentuar les relacions internes i el
ritme de les formes sobre la superfície, els cubistes renunciaren amb freqüència a un
cromatisme que desviés l’atenció de llurs investigacions formals. Per regla general, es
limitaven a tons marrons i grisos.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 135
La carrera de Pablo Ruiz Picasso, que a partir dels vint anys adoptà el cognom de la
seva mare, començà molt d’hora. Fill de José Ruiz Blasco, professor de dibuix, amb
quinze anys fou admés a l’escola d’art de la Llotja de Barcelona.
El 1907 pinta una de les seves obres més importants: Las senyoretes d’Avignon, en la
que mitjançant un sistema de línies i
ombrejats afilats, descompon les
cares i els cossos i formula amb això
per primera vegada la concepció
cubista de representar el volum com
un ritme de superfícies. A partir de
llavors i fins 1914, Picasso, en
companyia del seu amic Georges
Braque, desenvolupa el cubisme,
obrint un nou camí a la pintura del s.
XX. Inspirant-se en Cézanne,
realitza diverses naturaleses mortes
en les que simplifica les formes,
tendint a la geometrització. A partir
Familia de saltimbanquis, National
de 1909 desenvolupa amb més 1905, Gallery, Washington
profunditat les possibilitats que li
ofereix el cubisme. A aquesta època s’ha anomenat "cubisme analític" per diferenciar-lo
del "cubisme sintètic" que desenvoluparà en un període posterior, i que es caracteritza
per la utilització de colores plans i formes elementals. A l’hivern de 1912 apareix el
primer collage, tècnica en la que s’utilitzen en la composició papers o retalls de
periòdic.
El 1916 el jove escriptor Jean Cocteau convenç l’artista per a que col·labori amb ell i
amb Eric Satie en una obra per als ballets russos de Serge Diaghilev. Per a aquesta obra,
Parade, realitza Picasso el teló, els decorats i el vestuari. En aquesta època executa una
sèrie de "pintures escultòriques" fortament impregnades de classicisme. L’obra més
representativa d’aquest nou estil és Tres dones en la font de 1921.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 136
Gernika, Museu Centro de Arte Reina Sofía, Madrid, Pablo Ruiz Picasso
1937. Oli sobre llenç, 349,3 x 776,6 cm.
A partir del1950, l’artista es dedica a la recreació d’obres dels grans pintors del passat
amb el Retrat de un pintor segons El Greco (1950) o les Demoiselles au bord de la
Seine segons Courbet (1949). El 1957 empren el cicle de Les menines segons el quadre
de Velázquez.
A partir de 1960, Picasso es tanca en el seu estudi, obsessionat pel tema del Pintor i la
seva model; a finals d’any havia realitzat 50 llençs al voltant del mateix. A les obres
d’aquesta època posa Picasso en tela de judici l’ofici de pintor, introduint-se en el seu
món personal i mostrant la seva lluita per captar l’essència del seu treball. Entre març i
octubre de 1968 realitza una sèrie de gravats que es coneixen com la Sèrie eròtica i que
consta de 347 obres. Tres anys més tard fa una altra sèrie de 156 gravats sobre anàloga
temàtica.
En 1972 torna Picasso per última vegada la mirada cap a si mateix amb un Autoretrat.
Mor el 8 de abril de 1973 a Mougins i és enterrat en el seu castell de Vauvenargues,
prop d’Aix-en-Provence.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 137
Naturalesa morta: Le Jour, National Gallery of Art, Washington D.C, George Braque
1929. Oli sobre llenç, 115 x 146,7 cm.
Robert Delaunay
Desenvolupa el cubisme òrfic. Influït per Seurat i els postimpressionistes, exposà amb el
"Blaue Reiter". Interessat principalment pel color, aplica els principis del cubisme a la
utilització del mateix. Va morir el 1914. Formes circulars.
Fernand Léger, extrema la simplicitat de les formes i usa colors brillants. Home amb gos;
L´escala.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 138
8. El dadaisme
Aquest art del absurd aviat s’estengué por dins i fora d’Europa. A París, Nova York,
Berlín i a altres llocs els artistes treballaven en nombre de Dadá, contraposant
l’irracional i escandalós, l’absurd i casual als caducs valors burgesos. Els seu principi
fou la burla desenfadada i cínica, irreverent i escandalosa, respecte de la missió i les
pretensions atribuïdes a l’art en la societat contemporània. Adoptaren el nom de
dadaistes, terme derivat del francès Dadá que significa "cavallet de fusta" i que fou
trobat a l’escollir a l’atzar una paraula del diccionari.
En lloc de l’art els dadaistes establiren l’antiart. Crearen un art que trencava amb el
concepte artístic burgès i que es trobava fora de qualsevol tradició o encasellament
històric. Havia que demostrar que l’ art no era res, que no servia per a res, que les seves
preteses noblesa i dignitat eren un convencionalisme sense base. Es pintaven bigotis a
La Gioconda, s’enviaven urinaris a les exposicions, en definitiva, havia que
escandalitzar.
Entre les principals figures del dadaisme, hi ha que destacar a Duchamp, Picabia, Jean
Arp i Man Ray entre d’altres.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 139
Els dadaistes s’uniren el 1918, esgotant-se el moviment quatre anys més tard. Agafaven
objectes d’ús comú i els presentaven com objectes artístics, van aconseguir que la gent
mirés les imatges d’una manera diferent, obligant-la a reconèixer el paper de l’atzar.
Acabada la Iª Guerra Mundial connectaren amb André Breton, portaveu del surrealisme i
molts dadaistes es comprometeren amb aquest nou moviment.
9. El surrealisme
El surrealisme és un moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Breton qui,
erigint-se en ideòleg del grup, aglutinà al seu voltant a una sèrie d’escriptors i pintors.
Recolliren l’herència del dadaisme emprant el principi d’allò il·lògic, irracional i casual
de la seva pintura per penetrar en els camps de l’inconscient. Els surrealistes reberen
forts impulsos per part de la psicoanàlisi desenvolupada por Freud i es proposaren obrir
les portes de la ment cap allò irracional i desconegut, concedint un important significat
al món dels somnis.
9.1. Característiques
• Altres pintors preferien l’associació lliure d’imatges, que extreien de llurs propis
somnis o de llur imaginació.
Magritte demostrà en els seus quadres les diferencies entre l’art i la realitat. Ernst va
deixar via lliure al món de la imaginació. Miró dibuixà en les seves obres abreviacions
poètiques de formes suggestives que amagaven una gran quantitat de significats,
incitant a fantasiar i estimular la imaginació.
Somni provocat pel vol d’una abella al voltant...1944. Oli sobre llenç, 51 x 41 cm.
Una vegada més, la figura omnipresent de Gala apareix en la seva pintura embolcallada en una imatge
delirant. Dormida plàcidament, levitant sobre una estranya superfície, Gala escolta el lleuger brunzir
d’una abella que vola al voltant una granada. Aquest so provoca en el seu somni una successió de visions
absurdes, una sèrie d’elements lineals que es transformen d’un en un: una granada de la que surt un peix,
de la boca d’aquest sorgeix un tigre enorme i enfurismat que tanmateix conté un altre tigre.
El lleuger brunzir de l’abella s’ha transformat en el somni de Gala en un rugit amenaçant que culmina
amb la picadura d’una baioneta que acabarà despertant a la somniadora.
L’obra està resolta mitjançant el seu característic realisme fotogràfic, vehicle que considera més adequat
per desenvolupar el seu mètode. Dalí coneix perfectament els secrets de la perspectiva renaixentista i
l’obra reflecteix ja el seu virtuosisme tècnic amb el dibuix i la uniformitat tonal.
Max Ernst, "Oedipus Rex" (1922) Col. Part., París. Oli sobre tela, 93 x 102 cm.
Constitueix una de les primeres obres d´Ernst en les que empra amb èxit, un quadre de format gran, les
tècniques de la combinatòria, del muntatge i del collage. A l’apareixer mutilats o alterats els seus contextos
originals, es impossible reconèixer a partir de l´obra mateixa una disposició clara de les formes que la
composen. En un espai configurat per elements arquitectònics de proporcions anòmales, apareix una sèrie
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 145
d´objectes que guarden entre ells un ordre particular. Per la finestra surt una mà que agafa una nou. Tant els
dits com la nou -semblant a un ull- han estat perforats per un aparell que s´utilitza per marcar pollets. En un
prosceni apareixen a través d´una petita obertura dos caps d´ocell, als quals impedeix retrocedir una reixa i
una corda lligada a les banyes. Al perdre el fruit prohibit (la ma agafa la nou) i el donar la satisfacció a la
curiositat ( els ocells treuen llurs caps per les obertures per veure quelcom) són accions que es castiguen
immediatament en el quadre. Són nombroses les referències a l´antic mite d´Edip, tan important des del punt
de vista del desenvolupament humà (vista, ceguesa, perforació).
La Masia Banyista
Joan Miró
Banyista. Col·lecció Michel Leiris Joan Miró, París. 1924. Oli sobre llenç, 73 x 92 cm.
Miró és un pintor que coneix la nova pintura europea en la Barcelona cosmopolita dels anys deu. El 1920
va a París i exposa amb el grup, però conserva sempre la seva independència i mai és un pintor dòcil a les
directrius ni participa en las polèmiques. Famós ja en els anys quaranta, torna a Catalunya a l’esclatar la
IIª Guerra Mundial, i viu primer a Barcelona i després a Mallorca, aïllat en una mena d’exili interior, i
amb més influència fora que dins del seu país.
A diferencia d’altres surrealistes com Dalí o Magritte, i llurs “somnis pintats de colors”, Miró, a meitat
dels anys vint, comença a cobrir el fons de les seves teles amb un sol color, que aplica amb pinzells o
amb draps, per crear una superfície irregular, un espai. Però aquest espai ja no és il·lusionista, no té res
que veure amb la perspectiva renaixentista només amb la pintura.
Sobre ell deixa que surin formes i línies, que tampoc deuen molt a la pintura tradicional, i que sols
pertanyen al seu món.
La Banyista es redueix a un cap de cabell ros que mou el vent, unes extremitats que són simples línies en
moviment, i aixequen al moure’s petites bombolles, i un sexe amb forma d’aranya (habitual en l’obra de
Miró). Les ones són línies ondulants i blanques per culpa de la lluna, i el peix una figureta de colors; tots
ells es mouen cap a la dreta al mateix ritme, sota la lluna, en quart minvant, que assisteix al bany.
La línia, que val tant per al cos de la banyista com per a l’horitzont, s’ha alliberat de la funció descriptiva
que tenia en la pintura tradicional, i ara pot córrer lliure pel llenç, un fons d’oli blau, aplicat de forma
irregular, i que val tant per al cel com per a la mar.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 146
10.1. Introducció
Degut a la reorganització política i econòmica del món que es produí a ran de la Segona
Guerra Mundial, durant la postguerra va haver un desplaçament de la capitalitat
artística, que deixà de centrar-se a París, o de manera general a Europa, per donar als
EUA un protagonisme que es manifestà amb l’aparició de la primera avantguarda
americana: l’expressionisme abstracte.
En aquest grup, del que hi ha que assenyalar que no presenta una unitat estilística, les
figures més destacades foren Arshile Gorky, Jackson Pollock, Willem de Kooning,
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 147
Water of the Flowery Mill, Gorky, Arshile Mark Rothko, Orange and Yellow, 1956
Jackson Pollock, Convergence, 1952, oli sobre llenç, Willem de Kooning, Composició 1955
93 1/2 x 155 cm, Collection Albright-Knox Art Gallery
William Baziotes, Beach Shadows, 1947 Barnett Newman, Who's afraid of Red Yellow & Blue
Per a moltes persones era incomprensible com aquests quadres, en els quals no havia
cap pinzellada que reflectís la vida quotidiana, podien ser considerats expressió del
sentir modern. Més d’un considerà aquestes pintures com tacots sobrevalorats i poc
professionals.
La característica més important d’aquests treballs fou que ja no representaven res que
pogués reconèixer-se a primera vista. La seva contemplació requeria noves formes de
visió.
11.- Minimalisme
Els artistes minimalistes tracten d’aconseguir el màxim ordre amb els mínims elements,
que en escultura es tradueix en mòduls cúbics i en pintura en colores brillants i purs
sense modulació tonal i en composicions geomètriques extraordinàriament simples.
Tres plafons:Taronja,Gris obscur i Verd, Col. Douglas Cramer Foundation, Los Àngeles (EUA)
Ellsworth Kelly, 1986. Oli sobre llenç, a) 2,65 x 2,38 cm, b) 2,23 x 2,48 cm, c) 2,47 x 3,03 cm.
Sense títol, Fundació La Caixa, Madrid, Sol LeWitt, 1985. Dibuix mural realitzat en una sala de 3,50 x
14,60 x 6,13 m.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 151
Aquests artistes confereixen a les obres una poètica rígida, freda, d’una gran claredat
estructural a la que s’uneix la del color. D’alguna manera, pretenien que l’espectador
dediqués més temps a reflexionar sobre l’obra que a contemplar-la, amb la qual cosa
estaven enunciant ja el que passats uns pocs anys seria l’art conceptual.
12.1. Definició
El terme pop art, abreviatura de popular art, encunyà el crític Lawrence Alloway el
1957 per designar a una generació d’artistes que, primer a Gran Bretanya i després a
EUA, reivindicaren la realitat d’una "nova cultura popular", com a reacció contra
l’elitisme artístic promogut per l’expressionisme abstracte que havia dominat en la
pintura durant el final de los anys 40 i principis dels 50.
L’art pop és fonamentalment figuratiu i extreu els seus temes de la imatgeria de la
cultura de masses: la publicitat, les il·lustracions de revistes i periòdics, els còmics, el
menjar industrialitzat i estandarditzat, els objectes de consum...
Els artistes pop recuperen, front als expressionistes abstractes, el món material, elevant
els objectes banals de la vida quotidiana a la categoria d’obres d’art. El públic es va
sentir veritablement alliberat amb els quadres que ara representaven un món conegut i
comprensible. Ja ningú havia de sentir por davant l’art; no calia coneixements previs, ni
especials. El que ara es podia veure el coneixia i reconeixia tot el món. Per això no és
res d’estrany que aquest arte gaudís d’una gran admiració, sobretot entre la gent jove.
L’art es presentava com una cosa fresca que ja no respirava el florit ambient dels
museus.
Les primeres manifestacions del pop art sorgiren a Anglaterra, i s’originaren en les
activitats de l’Independent Group, integrat per artistes, crítics, escriptors i arquitectes
que es reunien a l’Institut d’Art Contemporani de Londres i discutien sobre temes com
la comunicació de masses, el cinema o la música popular. Richard Hamilton, Eduardo
Paolozzi i Lawrence Alloway figuren entre els principals representants d’aquesta
primera onada del pop anglès. Un segon nucli, en el que se situen Richard Smith i
Peter Blake, es desenvolupà entre 1957 i 1961. La tercera i última generació sorgí vers
1961 i en ella destacaren Ronald Kitaj, David Hockney, Allen Jones i Peter Phillips,
entre d’altres.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 152
Senzillament, què és el que fa les llars d’avui siguin Enigma (per a Alan Turing), Eduardo Paolozzi
tan diferents, tan cridaners? Richard Hamilton,
1956, Tubinga. Kunsthalle
Peter Blake, 'Madonna of Venice Beach', A Bigger Splash, David Hockney, 1967
1996. Courtesy of Waddington Galleries.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 153
Tom Wesselmann, Still Life No. 15, 1962, collage James Rosenquist, Hudson acadèmia
A partir dels anys 70, hi ha un grup d’artistes que, malgrat la multitud de tendències i
moviments distints, s’han mantingut fidels a la pintura figurativa.Ebtre ells, cal destacar
a Francis Bacon, Georg Baselitz i A.R. Penck. Tots ells desenvolupen un llenguatge
personal i fortament individual.
Estudi segons el retrat del papa Innocenci X Portrait als Pionier, Georg Baselitz, 1997
de Velázquez, Des Moines Art Center, Nova
York, Francis Bacon, 1953. Oli sobre tela,
153 x 118 cm.
Quadre feroç, Enzo Cucchi, 1980 Lluna de Cadillac, Jean-Michel Basquiat, 1981
Ja no existeixen límits: la pintura abstracta es desenvolupa amb els mateixos drets que
la figurativa, l’art informalista, l’hiperrealisme, el land art, el body art, l’art per
ordinador, el vídeo art, les instal·lacions i un llarg etcètera.
ACTIVITATS
El pensador
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 158
És possible que sigui l’art escultòric el que experimenta una revolució més radical en el
s. XX. Les seves tendències evolucionen seguint un camí paral·lel al de la pintura i, en
bastants casos, els pintores cultiven també l’escultura.
Per una banda, es troben canvis radicals en la temàtica: la figura humana perd la seva
omnipresència per deixar pas a les formes geomètriques. D’altra banda, sorgeix una
certa propensió al patetisme que converteix el llenguatge escultòric en un altre medi
d’expressió de l’angoixa de la persona contemporània.
A Catalunya, González i Gargallo, són els grans innovadors en el treball del ferro. Juli
González (1876-1942), partint de formes cubistes arriba fins l’abstracció, modelant
políedres abruptes i eruptius de pics. Pau Gargallo (1881-1934) descobreix primer en
les xapes de ferro la seva configuració geomètrica, però aviat arriba a aprofitar els
espais buits i a dotar-los de força, el mateix que a les aristes. El profeta és la seva obra
més coneguda.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 160
El Profeta. Museo Centro de Arte Reina Sofía, Madrid. Pau Gargallo, 1933
Cap el final de la dècada dels vint, i després d’abandonar les connotacions modernistes de les seves
realitzacions anteriors, Gargallo s’endinsa en un nou llenguatge del que formen part substancial primer la
forma còncava, i, després, el buit com element plàstic o volum positiu, essent possible tot això gràcies al
treball del metall forjat i retallat. Excel·lent exemple d’expressivitat són les obres que realitza al voltant
del tema del profeta de que ja venia ocupant-se des de 1904. A més d’haver dut a terme escultures,
dibuixos i bocets al·lusius, ho plasma de forma definitiva en aquesta peça, la seva obra de majors
proporcions.
A partir de la Segona Guerra adquireix gran difusió l’obra d’una figura cimera de la
plàstica contemporània, l’anglès Henry Moore (1898-1986). El seu humanisme es
concreta en una sèrie de temes constants: grup familiar, maternitat, guerrer ferit,
persones reclinades. La figura és tractada com si fos arquitectura; assoleix un aire
monumental, àdhuc quan és de petita grandària. És un artista original, difícilment
classificable, isolat de qualsevulla escola. Potser l’obra de Moore més coneguda i més
representativa sigui el seu Grup familiar .
Per l’abstracció passa bona part dels artistes plàstics del s. XX. El també pintor Hans
Arp assaja en un art de tres dimensions les formes de les seves pintures.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 162
típiques de la morfologia i la iconografia del segle. I a la que es recorre tant per motius psicològics com per
exigències objectives i físiques.
Alexander Calder (1898-1976) fou una figura singular, inventor de l’escultura mòbil,
per a la qual estava admirablement preparat gràcies als seus estudis d’enginyeria. Els
seus "objectes lliures", recolzats o penjants, fets amb làmines de metall, es mouen quasi
sempre amb els mínims corrents d’aire.
ACTIVITATS
1. Indaga sobre l’obra de Miquel Àngel les escultures que més influència
haurien tingut sobre Rodin.
15.1.- El noucentisme
El noucentisme va ser el moviment cultural hegemònic durant el primer terç del segle XX
a Catalunya, amb una influència cabdal en la definició del programa institucional del
catalanisme. Malgrat que contenia clars elements de reacció antimodernista, sobretot a
l’esfera artística i religiosa, on el pensament del bisbe Josep Torras i Bages hi va influir
notablement, va mantenir molts punts de
contacte amb l’obra renovadora del
modernisme. Els fets de la Setmana
Tràgica i les contradiccions socials que
s’hi manifestaren van produir una
primera crisi en l’ideal noucentista, el
qual, novament definit, va prosseguir la
seva expansió i es va imposar en el món
de les arts i l’arquitectura a partir de
1911. L’entrada de les avantguardes a
final del segon decenni va suposar el
declivi del moviment.
De la crisi a la represa
Després d’un inici de segle marcat per la
crisi al mercat de l’art català, el 1907 hi va
haver la represa amb les exposicions
internacionals i la creació de la Junta de
Museus. El 1910 es va constituir
l’associació Les Arts i els Artistes, amb
una exposició col·lectiva al saló Fayans. A
partir d’aquesta data, el noucentisme va
avançar cap a formes més madures,
d’exaltació del classicisme. En pintura,
aquest gir el van personificar Joaquim
Torres-García, amb el conjunt de frescos
Crepuscle. Escultura del 1907 obre que va fer per al Saló de Sant Jordi (1913-
de Josep Clarà, el gran escultor del 1916), o Joaquim Sunyer, que va desenvolupar
noucentisme definit per la seva temes mediterranis autòctons (‘La Pastoral’, 1910-
serenor clàssica.
1911). En escultura, el noms més destacats van ser
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 165
Josep Clarà i Enric Casanovas, que van definir l’arquetipus noucentista de la dona
catalana.
La Deessa, Josep Clarà, 1908, Pl. Catalunya, Descans, Joan Rebull, Museu Maricel, Sitges
Barcelona
Junta de Museus
La constitució d’aquesta plataforma va ser molt important per a la definició d’una
política de museus a Catalunya, que va desembocar en la creació d’un gran museu d’art
el 1915 al parc de la Ciutadella. Per assolir aquest objectiu, van sumar esforços
l’Ajuntament, la Diputació i l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.
Barcelona, a l'avantguarda
A la introducció de les primeres avantguardes a Catalunya, hi va jugar un paper molt
destacat el marxant d’art Josep Dalmau. L’any 1912 va organitzar una transcendental
exposició cubista amb obres de Marcel Duchamp, Albert Gleizes, Jean Metzinger, Juan
Gris, Henri le Fauconnier i Marie Laurenci. La mostra va contribuir a despertar l’interès
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 166
Barcelona, punt de trobada. El 1917 es va fer l’Exposició d’Art Francès, en què també
van fer presència a Barcelona els Ballets Russos de Diaghilev i els avantguardistes que
col·laboraven a la revista dadaista ‘391’ (Picabia, Sacharoff, Lloyd, Laurencin). Aquest
any també va aparèixer Picasso.
Còmic, Quadre de l’any 1914 del pintor avantguardista Portada de la revista dadaista ‘391’ de
Francis Picabia, fundador de la revista ‘391’, òrgan l’1 de maig de 1917, mitjà de difusió
del dadaisme. de les idees avantguardistes.
La provocació de '391'
Francis Picabia va ser un pintor francès difícil d’encaixar en una tendència artística
concreta. Impressionista en els seus orígens, després cubista, dadaista i finalment
surrealista, el 1916 va crear a Barcelona la publicació dadaista ‘391’, el primer número
de la qual va sortir el gener de 1917. Josep Dalmau va facilitar la infrastructura bàsica
per al funcionament, amb la redacció a la seva galeria. Com corresponia al caràcter
individualista i subversiu de Picabia, la revista va portar una línia gairebé nihilista i va
mantenir una clara voluntat provocadora. La publicació va anar sortint, de forma
irregular, fins al 1924 i es va convertir en un mitjà de difusió de les idees
avantguardistes, però en general l’impacte en els cercles artístics va ser més aviat reduït.
El diví empordanès
Artista polifacètic, Salvador Dalí va començar amb
el noucentisme per evolucionar des del cubisme cap
al surrealisme, corrent en el qual el podem incloure
des de 1929, arran de la seva estada a París. El 1925
havia fet la seva primera exposició a Barcelona, ben
acollida per part dels crítics. Pintor de grans
recursos tècnics, en la seva etapa surrealista va
intentar plasmar un món oníric imaginari, delirant,
lluny de la realitat. Va manejar sovint imatges com
rellotges tous i paisatges oberts. Dels inicis, en
destaquen els quadres Cistell amb pa (1925), ‘Retrat Portada de l’Almanach
de Paul Eluard’ (1929) i ‘Persistència de la memòria’ dels noucentistes de l’any
(1931). A final dels anys 30 va abraçar un estil més clàssic 1911, un dels exemples
més clars de l’estètica del
que, amb el seu suport al règim franquista, el va portar a ser noucentisme.
exclòs del moviment surrealista.
Primera exposició. Dalí va fer les seves primeres exposicions individuals a les Galeries
del marxant d’art Josep Dalmau, a final de 1925 i 1926. Els comentaris que va rebre a
revistes especialitzades com la ‘Gaseta de les Arts’, firmats pel crític d’art Folch i
Torres, van ser elogiats i comparats amb els grans pintors universals.
El Manifest Groc
El març del 1928 es va presentar el ‘Manifest Groc’, firmat per Salvador Dalí,
l’escriptor Lluís Montanyà i el crític d’art Sebastià Gasch. Es rebutjava tot allò que
representés la tradició i es reclamava l’atenció al cinema, l’esport, el jazz, el gramòfon...
a tot allò que implicava la vida moderna. El manifest no era un programa concret d’un
nou moviment artístic. Més aviat seguia la línia de les proclames futuristes que, amb
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 169
L'incatalogable Miró
L’obra de Joan Miró ha seguit una evolució constant. En els seus orígens va rebre la
influència de diferents corrents d’avantguarda, com el fauvisme i el cubisme, però se’l
sol considerar un pintor surrealista, en tant que va ser capaç d’obrir el seu món interior
sense cap mena de limitació. Tot i això, la seva pintura manté trets d’abstracció i de
simplificació que la fan difícilment catalogable. El 1919 va anar a França, on va
contactar amb André Masson i Pablo Picasso. El seu primer gran èxit va arribar amb
l’exposició de 1928, a París. Després va utilitzar sovint nous materials i es va endinsar
en el camp de l’escultura i la ceràmica, sempre innovant tècnicament. Obres d’aquest
període són La masia (1920), El caçador (1924) o La migdiada (1925).
Ceràmica. Va ser a mitjan dels 40, que Joan Miró va començar una fructífera
col·laboració amb el ceramista i professor de l’Escola Massana Josep Llorens i Artigas,
amb el qual va fer grans murals de ceràmica, com els de l’edifici de la UNESCO a París
o el de l’aeroport de Barcelona.
Obra del pintor Joan Miró, influït en els seus orígens Retrat d’una vaileta. Pintura de l’any
per l’avantguarda del fauvisme i el cubisme, abans 1919 de Joan Miró, època en què va
d’evolucionar cap al surrealisme. anar a França i es va posar en contacte
amb el grup dadaista.
L'escultor polièdric
En l’evolució de l’obra de l’escultor Pau Gargallo podem observar com es produeix el
pas de les formes clàssiques, lligades a la tradició modernista, a l’experimentació que
representa l’avantguarda. Ha estat un dels artistes que més importància ha tingut en la
progressió del llenguatge escultòric contemporani. Va viatjar habitualment a París, on
va viure llargues temporades, i va establir amistat amb Picasso, que el va influir
poderosament. La seva obra primera, més clàssica i ornamental, inclou relleus per a
l’Hospital de Sant Pau i l’interior del Palau de la Música Catalana. Després, amb el
ferro i el coure com a materials fonamentals, va evolucionar cap a l’abstracció, que el
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 170
portaria a les peces més significatives, com Antínous, Ballarina espanyola o El profeta.
Un artista de relleu
La trajectòria pictòrica d’Antoni Tàpies va començar en plena postguerra i la seva
pròpia evolució és una mostra de les inquietuds dels joves artistes del moment. Va
començar a la revista ‘Dau al Set’, en clara sintonia amb l’avantguarda surrealista. A
començament dels anys cinquanta, va ser becat a París pel Cercle Maillol i va
evolucionar cap a l’informalisme, corrent del qual va ser un dels creadors a nivell
internacional. Situat en aquesta opció artística, la seva obra va prendre un gran relleu
arran de la participació a la ‘Bienal Hispanoamericana de Arte’, celebrada a Barcelona
el 1955. A partir d’aquell moment Tàpies va fer un salt notable, va començar a ser
reconegut amb diversos premis i es va convertir en un dels artistes catalans més
prestigiosos.
Porta metàl·lica i violí, 1956 La barberia dels maleïts... i els elegits, 1950
Antoni Tàpies
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 172
Un ràpid trencament
En el cas de les arts plàstiques,
el control polític no va ser tan
ampli i abassegador com en la
cultura escrita. Se suposava que
es tractava de formes culturals
molt minoritàries, amb
missatges menys evidents. Sigui
com sigui, el trencament amb
l’estètica oficial, que volia el
Driades, nimfes i harpies, 1950,
retorn a l’academicisme, va ser Antoni Tàpies
molt important i ràpid. L’informalisme va ser
l’instrument per a aquest trencament, que
exemplificarien autors com Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Josep Tharrats.
L’empenta d’aquests pintors, al marge de la revista ‘Dau al Set’, es va poder expressar
també gràcies als Salons Octubre, inaugurats el 1948, o al Club 49. Tota aquesta
activitat, feta generalment per joves, es va veure també afavorida pel retorn de l’exili del
reconegut Joan Miró.
Dau al Set. Revista avantguardista creada el 1948, entre d’altres, per Joan Brossa,
Arnau Puig, Modest Cuixart i Antoni Tàpies. Va ser la proposta més agosarada de
l’època i va servir per vehicular les propostes dels artistes joves més innovadors. Va
aparèixer fins al 1956.
Salons Octubre. Mostres anuals de pintura que es van celebrar a les Galeries Laietanes
des del 1948 fins al 1957 i que van significar un gran impuls per a les avantguardes.
S’hi van donar a conèixer artistes com Antoni Tàpies, Ràfols Casamada, Josep Maria
de Sucre, Jordi Mercadé, Cuixart, Hernández Pijoan i Guinovart, entre d’altres.
Club 49. Institució creada pel galerista Joan Prats per fomentar les avantguardes
artístiques. Tot i que va promoure exposicions de pintura, les seves activitats abraçaven
també la música contemporània, la lectura de poemes, la presentació d’artistes i altres
formes de divulgació de l’art d’avantguarda en general.
Algol. Revista de la qual en va aparèixer un únic número el 1947, que es considera una
mena de preàmbul de ‘Dau al Set’. Editada per Enric Tormo, amb la participació de
Joan Brossa, Joan Ponç i Arnau Puig, veritable nucli impulsor de ‘Dau al Set’, tenia
com a subtítol ‘Revista diabòlica’ i estava interessada en màgia i astrologia.
El museu de la resistència
La figura de Pablo Picasso va ser, durant tota l’etapa
franquista, un maldecap per als governs de la
dictadura, perquè constantment l’artista donava
testimoni de la seva oposició al règim sorgit de la
Guerra Civil. La seva opció antifranquista i la seva
projecció internacional des de l’exili el van convertir
en una figura de referència arreu del món. En aquest
context, el 1960 Jaume Sabartés, amic de l’etapa
barcelonina del Picasso jove, va oferir la seva
col·lecció particular per crear un museu dedicat al
pintor. L’oferiment va ser finalment acceptat per
l’Ajuntament de Barcelona, que va inaugurar la
pinacoteca el 1963 al palau Aguilar, del carrer
Montcada. La col·lecció va ser ampliada en diverses Il·lustració del poeta Joan
Brossa per a la revista Dau al
ocasions posteriorment, en part amb obres cedides pel Set, fundada l’any 1948 pel
mateix Picasso. propi Brossa, l’escriptor Arnau
Puig i els pintors Joan Ponç,
Inauguració del Museu Picasso. L’actitud de les Modest Cuixart, Antoni Tàpies
autoritats franquistes va ser ambigua. Volien que i Joan Josep Tharrats.
Barcelona acollís una col·lecció de relleu internacional
sobre el pintor, però alhora sabien que el règim seguia entestat en una croada contra
Picasso. Per això inicialment el nom oficial del museu va ser ‘Llegat Sabartés’.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 174
Sèrie 347, Picasso. 1965 Dibuix publicitari de Picasso del mes d’abril
De 1961 de la Sala Gaspar de Barcelona.
Vista del Palau Aguilar de Barcelona, obra del s. XV, Les Menines, 1957, P. Picasso, Museu
Seu del Museu Picasso al carrer Montcada al barri de Picasso, Barcelona
La Ribera.
A l'avantguarda pictòrica
Amb motiu del 75 aniversari de Joan Miró, l’any 1968 es va promoure a Barcelona una
important exposició antològica del pintor. Fruit d’aquesta mostra, diverses persones
vinculades a Miró van proposar la creació d’un centre que tingués com a finalitat la
divulgació de l’art contemporani i que prengués el nom de Miró. Raimon Noguera,
Josep Lluís Sert, Joaquim Gomis i Joan Prats, entre altres, van iniciar les gestions per
portar endavant el projecte, i van aconseguir que l’ajuntament els cedís uns terrenys a
Montjuïc. La seu de la fundació va ser projectada per Josep Lluís Sert i el primer
patronat de la fundació va ser presidit per Joaquim Gomis, amb Francesc Vicens com a
director. Així, el 1975 va culminar el projecte i es va inaugurar la Fundació Miró.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 175
Dona asseguda i infant, Joan Miró, 1967 Fris Gomis, Joan Miró, Fundació Miró, Barcelona
Porte pour une ville, Joan Gardy, Guada Bambuesa, Moisè Villelia, 1985,
Autopista de Girona. Museu de Granollers (Vallès Oriental).
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 176
Monument a l’escriptor i filòsof Ramon Llull, Genet, Emília Xargay, Museu d’Història de Girona
Situat a Montserra (Bages), Josep Maria Subirachs.
Obra del barceloní Josep Guinovert, un dels Aurora Roja, Albert Ràfols Casamada, 1960.
Representants del nou realisme dels 60.
ART I ARTISTES CONTEMPORANIS 177
Testa Dona XX, Arranz Bravo, 1996 El Puente, Susana Solano, 1986, MACBA, Barcelona