Escatologia i sociolingstica: el futur del catal en una doble perspectiva Josep J.

Conill

[Publicat a Estudios Catalanes [Santa Fe (Argentina)], any 2, nm. 2, 2004, p. 19-31]

El fatalisme (...) no s una fatalitat Olaf Helmer Optimismo y pesimismo son criaturas (...) de uno de los equvocos que ms han contribuido a ofuscar las mentes: el de considerar ms relevantes los pronsticos acerca de la realidad que su descripcin Jos Mara Ridao

1. El discurs escatolgic: crnica dun dej vu Cclicament a Catalunya els mitjans de comunicaci de masses es fan ress de la preocupaci pel(s) futur(s) del catal. Es tracta, sens dubte, duna daquelles qestions controvertides que garanteixen la polmica acalorada, i proporcionen als participants lavinentesa per exhaurir la munici dialctica. La mateixa lgica de lenfrontament provoca que, tard o dhora, els adversaris acabin agrupant-se en dos bndols, amatents a (des)qualificar-se recprocament com a apocalptics o integrats, dacord amb la coneguda terminologia dUmberto Eco. El valor prospectiu de tals polmiques, descomptada la funci espectacular i ritual, s en realitat ben minso, perqu, en gran mesura, les posicions en litigi constitueixen meres variacions sobre el tema de la botella mig buida o mig plena, i incorren constantment en el perill ja denunciat per Robert K. Merton de crear un estereotip dels objectius i comportament dun nombre elevat de persones, pretenent amb aix haver captat la realitat representativa. A ms a ms, quan hom les examina amb esperit crtic, resulta difcil evitar una enutjosa sensaci de dej vu, deguda al to circular i poc original del debat, ensima repetici de debats anteriors. I s que la histria de lescatologia suscitada per la llengua catalana no ha estat precisament escassa cosa que, al capdavall, tampoc no t res de particular, tenint en compte que parlem duna llengua que en algun moment de la histria va ser designada com La Morta-Viva, comenant per les declaracions dAntoni de Capmany a les acaballes del segle XVIII, en qu proclamava la mort del catal per a la Repblica de les Lletres, i acabant pel penltim gasetiller, sense oblidar la llarga srie de personalitats que al llarg dels segles XIX i XX es van ocupar de lassumpte, <p. 19> entre les quals el poeta valenci Teodor Llorente (1836-1911) t un lloc preeminent, grcies al poema Mal ensomni. La Belle poque, amb lauge del darwinisme social, que posava lmfasi en la supervivncia dels ms aptes, va suposar un punt dinflexi en aquest discurs, no sols en lmbit catal, sin tamb en daltres comunitats lingstiques molt ms populoses i robustes, com el mn de llengua espanyola, on Rubn Dario va donar veu a aquest neguit en alguns poemes del llibre Cantos de vida y esperanza (1905), com A Roosevelt o Los cisnes, en el qual es preguntava Tantos millones de hombres hablaremos ingls?. Ni que fos per una qesti de mera persistncia temporal, el discurs escatolgic (pretrit i present) en matria de llengua ja seria mereixedor datenci per part del socileg del llenguatge. El problema comena quan hom tracta de situar-lo en el marc del saber sociolingstic solvent. Dentrada, cal anotar un fet paradoxal: la persistncia mateixa dels mals averanys sobre el futur del catal constitueix la millor prova del fracs de vaticinis

previs. Si les coses haguessin anat tan catastrficament com alguns van augurar, a hores dara ja no tindria cap objecte escriure papers com aquest. Per principi, evitar entrar en la discussi, sempre capciosa, del grau dencert assolit per tals vaticinis, perqu aix exigiria una reflexi en profunditat sobre qestions tan espinoses per a les cincies socials com la profecia que sautocompleix o la profecia sucida. Per contra, resulta prou ms interessant remarcar les escandaloses mancances de la perspectiva escatolgica quant a la metodologia i el grau de confiana dels pronstics que sen deriven, fins i tot si aquests desemboquen en un (real o aparent?) encert. Deixeu-mho remarcar, ja que no es tracta pas dun assumpte banal: quina confiana ens pot merixer aquell encert que s producte de la confusi? Acceptar semblants pronstics, no fra com atorgar el ttol de msic a lase que fa sonar fortutament la flauta? La rellevncia del discurs escatolgic caldr anar a buscar-la, doncs, per un altre costat. No es tracta tant dun testimoni cientfic com dun indici de la preocupaci suscitada en certs sectors per lincrement del grau dincertesa a l'entorn de la viabilitat social de la llengua. En aquest sentit, les reflexions sobre el futur del catal responen a una temptativa hermenutica, perfectament legtima, de desentranyar les claus dun estat de coses percebut com a complex i envitricollat en excs. El problema radica en la modalitat de resposta triada, consistent en la formulaci duna profecia sobre el dest ltim de la llengua, extrapolat de manera ms o menys impressionista a partir daquelles tendncies del present a les quals sadjudica major rellevncia. Els metges que socupen dels malalts terminals han tipificat ja fa temps aquesta mena de reaccions, prpies de persones que suporten pitjor la inseguretat de lespera que la certesa <p. 20> mateixa dun diagnstic fatal, lanunci del qual els proporciona almenys un suport vital ferm, capa de permetrels ladopci duna conducta inequvocament resignada o reactiva. En tot cas, aquesta explicaci no nimpedeix daltres. Podrem parlar tamb, per exemple, de lintent dexorcitzar un desenlla temut per tal que aquest no tingui lloc. Thomas Mann va escriure a La muntanya mgica (1924) que certes coses no sn profetitzades perqu passin, sin perqu no passin, com qui diu en sentit de conjur. Els profetes daquesta mena fan escarni del futur dient-li com es conformar, perqu savergonyeixi de conformar-se aix. Com el lector haur observat, la nota ms distintiva del discurs escatolgic resideix en la seva profunda ambivalncia, producte dun conflicte defensiu on es barregen motivacions incompatibles, reflectides en un sentiment dincertesa, que es pretn evitar ni que sigui al preu de reemplaar-lo pel pitjor dels escenaris imaginables. Al capdavall, laparici de tals reaccions tampoc no hauria destranyar-nos, ats que, com ha posat de relleu la psicoanlisi, sovintegen a lentorn dobjectes molt carregats dafectivitat, entre els quals figura la llengua materna. En darrer terme, lescatologia lingstica presenta un inters afegit per al socileg de la llengua, perqu a travs seu es perfilen en filigrana els anhels i les utopies dun imaginari nacionalista que, sota el pretext del futur amenaat de la llengua, escenifica la seva particular versi de lubi sunt, convocant el fantasma dun passat monolinge ideal que caldria restaurar a totes passades. Al darrere batega una utopia clarament reaccionria, on el rebuig envers lincrement de la complexitat i el risc inherents a les societats postindustrials sexpressa invocant una Edat dOr malbaratada per alguna ingerncia exterior, que ha de ser prviament neutralitzada si hom vol atnyer el parads original. No puc estendrem ac en lanlisi daquesta ideologia, en qualsevol cas el lector interessat sempre pot recrrer als magistrals treballs de Vladimir Janklvitch (Le pur et limpur, 1960), Clment Rosset (Lantinature, 1973) i Llus V. Aracil (Dir la realitat, 1983), els quals hi han detectat el predomini dun naturalisme conservador, inspirat en una mstica de la falsificaci. 2. Lobservaci sociolingstica de segon ordre Mentre daltres sentretenen esperant el retorn de les neus dantany, convindria que la sociologia del llenguatge savess a diferenciar clarament el seu nivell dobservaci daquell en qu es situen els discursos ideolgics suara analitzats, perqu, com recordava el

malaguanyat Pierre Achard, cap activitat cientfica mereix aquest adjectiu si sacontenta de reprendre, sota una forma un poc ms literria, les idees que co <p. 21> rren. Lalternativa que propugno noms ser factible si la sociologia del llenguatge assoleix un rang observacional superior, capa no sols de dur a terme observacions realitzades dacord amb les estipulacions del mtode cientfic, sin denlairar-se per damunt de les observacions contradictries, per tot sovint deutores dun mateix sentit com del discurs escatolgic, transformant-les al seu torn en objecte de la prpia observaci. Tan alt grau dexigncia epistemolgica prov de la teoria de lobservador, sorgida en el context de la ciberntica de segon ordre de Heinz von Foerster, i adaptada posteriorment al camp de la sociologia per Niklas Luhmann. Segons els postulats daquesta teoria, en tot sistema es poden distingir dos ordres diferents danlisi: 1) aquell en el qual lobservador aborda el sistema, tot estipulant-ne el propsit (observaci de primer ordre); i 2) aquell en qu lobservador laborda estipulant el seu propi propsit (observaci de segon ordre). No se moculta la dificultat de trobar, dins lmbit catal i enlloc del mn, recerques sociolingstiques susceptibles de satisfer les instncies derivades daquest plantejament epistemolgic. Aix no obstant, el socileg del llenguatge preocupat pel futur del catal compta actualment amb la fortuna de disposar duna teoria capa dacomplir-les en certa mesura, la qual, a ms a ms, ha estat posada a prova en la totalitat del domini lingstic, circumstncia que atorga als seus resultats un grau dhomogenetat difcil digualar. Em refereixo al nou marc per a lestudi de les variables dels processos de substituci lingstica que el sociolingista Ernest Querol Puig, actual director de lInstitut de Sociolingstica Catalana, ve elaborant des de fa alguns anys a travs de nombrosos escrits. Podem caracteritzar-lo molt sumriament com una temptativa transdisciplinar dintegrar la teoria de la vitalitat etnolingstica en la teoria de les representacions socials de Moscovici, arrodonida amb el recurs a la instituci jurdica de la representaci i a la teoria topolgica de les catstrofes, amb la qual shi estableix una analogia formal que arriba a lisomorfisme. Un dels aspectes ms destacats ns lalt grau de sofisticaci metodolgica en el tractament de les dades estadstiques, mitjanant la utilitzaci duna multiplicitat de procediments, alguns dells de reconeguda solvncia prospectiva. Finalment, un altre factor que refora la dimensi prospectiva del treballs de Querol, radica en lelecci com a subjectes denquesta dun univers constitut per joves de 16-17 anys, els quals, si b no posseeixen encara el conjunt de normes avaluadores de la societat, constitueixen un exponent prou fiable de les tendncies portadores de futur. La hiptesi fonamental del model queroli afirma que en un procs de substituci lingstica definit com lallament progressiu i reductiu de ls dun idioma en la seva expansi demogrfica, la seva extensi geogrfica i els seus mbits ds i, en <p. 22> conseqncia, tamb en la representaci de les possibilitats demprar-lo les diverses modalitats de conducta lingstica deriven de la interacci entre les representacions socials que els parlants es fan de les llenges in praesentia, la xarxa interpersonal de comunicaci i el grup social de referncia. Si ls duna llengua apareix lligat a la xarxa social i aquesta minva de forma progressiva en la transmissi intergeneracional, el seu nombre de parlants anir reduint-se tamb. Per contra, si ls de la llengua correlaciona principalment amb la representaci i no apareix tan lligat a la xarxa social, en la mesura en qu la representaci sigui elevada, naugmentar el nombre de nous parlants. Dac es segueix que, per invertir un procs de substituci lingstica caldr que la variable que ms correlacioni amb ls sigui la representaci social i que la transmissi intergeneracional de la llengua en recessi no sigui negativa. La situaci de la llengua catalana a la llum daquest poders instrumental analtic mostra lexistncia de tendncies contradictries a les diverses zones del domini lingstic. Deixant de banda la persistncia residual del catal a lAlguer o la Catalunya Nord, es detecta una forta polaritzaci en matria de continutat lingstica i assimilaci de les onades immigratries entre els dos grans territoris on es parla la llengua (Catalunya i el Pas Valenci), amb el Principat dAndorra i les Illes Balears com a zones intermdies, que es decanten dun costat o laltre segons els factors examinats. Tradut en termes quantitatius

aix significa que el Pas Valenci registra sempre les puntuacions ms baixes per sota del castell en tots els mbits ds (pblics o privats), mentre que a Catalunya hom obt les puntuacions ms altes, per damunt de les castellanes corresponents. La transmissi lingstica intergeneracional mostra igualment que a Catalunya el catal s la llengua materna del 595 % dels estudiants i al Pas Valenci del 22 %, mentre que Andorra i les Balears es situen, respectivament, en un 404 % i un 395 %. Quant al percentatge de transmissi lingstica entre la generaci dels pares i la dels alumnes enquestats, el Pas Valenci experimenta un retrocs de 44 punts, que contrasta amb el desigual augment constatat a la resta de territoris (14 punts a les Balears, 81 punts a Andorra i 145 punts a Catalunya). Les dades anteriors ens permeten documentar de manera fefaent algunes qestions: 1) lalt grau de lleialtat lingstica de la poblaci catalana, no sols entre matrimonis catalanoparlants que transmeten la llengua en un percentatge prxim al 100 % dels casos , sin tamb entre els membres de la segona generaci immigrant, palesa en el fet que el catal s transms pel 76 % dels matrimonis mixtos i el 167 % dels matrimonis castellanoparlants; 2) la defecci idiomtica dun important sector de la poblaci catalanoparlant del Pas Valenci, on els matrimonis catalanoparlants transmeten el vernacle noms en un 888 %, els matrimonis mixtos en un 30 % i els <p. 23> castellanoparlants en un escadusser 19 %; i 3) la situaci daparent empat tcnic existent a Andorra i a les Illes Balears, que podria decantar-se fcilment envers el predomini definitiu del castell en funci del pes daltres factors. Si atenem a les variables que ms correlacionen amb ls de la llengua, les divergncies observades pel que fa a la trajectria lingstica dels diferents territoris comencen a adquirir sentit. A Catalunya la variable de major rellevncia s lalta representaci del catal, detall que, afegit al vigor de la transmissi intergeneracional, propicia una ferma expansi de ls daquesta llengua, tot i que, en ocasions, pugui semblar massa lenta, a causa de la magnitud del contingent immigratori a incorporar. Al Pas Valenci, per contra, ls de la llengua correlaciona principalment amb la xarxa social, aix s, amb el grup de gent valencianoparlant que mant intercanvis verbals amb el subjecte, el qual, com acabem de veure, esdev cada cop ms redut. El mateix ocorre a Andorra, encara que no de manera tan accentuada. Finalment, pel que fa a les Illes Balears, el factor ms correlacionat amb ls lingstic s la representaci del castell, s a dir, un indicador ms positiu que el del Pas Valenci i Andorra, per no tan positiu com el de Catalunya. 3. Presncia institucional i meditica del catal bviament, els treballs de Querol no resolen totes les incerteses plantejades al voltant del futur del catal, per b que el grau de precisi amb qu shi aborden aspectes especialment controvertits en lactualitat, com la demografia, la xarxa social o la transmissi intergeneracional, els torna especialment rellevants a lhora de descriure amb objectivitat lestat real de la llengua al llarg i lample del territori. Aix i tot, en la mesura en qu atn sobretot a la comunicaci de carcter interpersonal, el model resulta especialment feble pel costat de les dimensions institucional i meditica de ls lingstic, que hi apareixen reflectides noms de manera molt indirecta, en la mesura en qu repercuteixen en la representaci social de les llenges. Lexamen de la situaci de la llengua en aquests dos mbits ens mostra la mateixa disparitat de tendncies observada a lapartat anterior. En general, podem dir que la forta implicaci sempre insuficient, segons els sectors ms crtics de les diferents administracions catalanes amb la promoci i regulaci del procs normalitzador contrasta amb les ambivalncies, quan no amb els clars designis sabotejadors, daltres administracions territorials. La millor mostra daquesta implicaci institucional la tenim en la immersi lingstica en catal de la poblaci escolar de Catalunya. Per b que molt discutible des del punt de vista del dret individual a leducaci en la prpia <p. 24> llengua, no hi ha dubte

que tal mesura constitueix el mitj ms econmic ara que est tan de moda raonar en aquests termes per estendre el coneixement del catal a la totalitat de la poblaci, compensant aix el desequilibri en favor del castell que sobserva en lmbit dels mitjans de comunicaci. Tanmateix, quan sortim fora de Catalunya, lestat de coses empitjora sensiblement. Les poltiques lingstiques implementades pel Principat dAndorra noms poden ser titllades i aix sent molt generosos de tmides i insuficients. Moltssim pitjor s la situaci a les Illes Balears i al Pas Valenci, on els governs autonmics, successivament en mans de socialistes i conservadors, oscillen entre una poltica lingstica de mnims, ms simblica que no pas efectiva, i lobstruccionisme total, maquiavlicament disfressat de respecte democrtic envers les discrepncies existents a les respectives societats en matria didentitat lingstica sostingudes en bona part pels que proclamen que la varietat autctona s un idioma diferenciat i els defensors de la unitat de la llengua. En el cas de Catalunya Nord i lAlguer, finalment, les escasses iniciatives normalitzadores adreades a dinamitzar lestat residual del catal topen amb la resistncia inveterada dels estats francs i itali. La situaci dels sistemes meditics imperants al domini catal es caracteritza, mutatis mutandis, per les mateixes insuficincies i dubtes que acabem de ressenyar. Duna banda, pel que fa a la premsa escrita, malgrat lexistncia de diversos diaris en catal i un setmanari dinformaci general El Temps, editat a Valncia, aix com una gran quantitat de revistes i butlletins dabast local o comarcal, la presncia de la llengua en aquest mbit resulta clarament insuficient i es veu desbordada per loferta dels diaris que sexpressen en castell, encara que en alguns dells es registra una presncia prou sovintejada del catal en certes seccions (cultura, opini, tradicions i festivitats, etc.). En el sector dels mitjans audiovisuals, amb tres canals i escaig de televisi de titularitat pblica TV3 i Canal 33 a Catalunya, Punt 2 i (noms en part) Canal 9 al Pas Valenci, diverses emissores de rdio pbliques i una multiplicitat de televisions locals i emissores dona curta, resulta innegable que el catal disposa duns instruments que constitueixen lenveja de qualsevol comunitat lingstica minoritzada. Ara b: cal tenir en compte que aquests mitjans han de competir amb les cadenes i emissores estatals, pbliques i privades, que emeten exclusivament en castell i cobreixen tot el territori. En contrapartida, la presncia del catal a les sales de cinema s molt minsa, per b que a Catalunya ha experimentat una lleugera pujada als darrers anys. La gran sorpresa en aquest terreny ve donada per laltssima presncia del catal a Internet shi troba entre la vintena de llenges ms usades, molt per davant daltres de major pes demogrfic, la qual cosa proporciona una idea de la <p. 25> modernitat, el dinamisme i la capacitat dinnovaci de la nostra comunitat lingstica, sempre que no es vegi sotmesa a tota mena dentrebancs. Tot plegat configura un panorama ple de llums i ombres, que podrem caracteritzar com una situaci de mercat intervingut el terme s de Rafael L. Ninyoles, en qu les regles de joc, establertes per la legislaci estatal en la matria, no sols exclouen el catal duna srie dmbits carregats de futur, com la televisi via satllit, sin que, a ms a ms, exerceixen un efecte dissuasiu sobre el capital privat. Com es pot apreciar, lnica conclusi possible s que els catalanoparlants ens trobem lluny encara dhaver aconseguit articular el que Josep Gifreu anomena un espai de comunicaci, definit per la possessi duna llengua, un territori, uns rituals meditics i uns referents especfics, diferents dels daltres espais vens. 4. Tesis i hiptesis Entrem desquena al futur assegurava Paul Valry, encara que aix no significa que no sigui possible sondejar-lo, sempre i quan, s clar, hom hagi assolit prviament una comprensi prou cabal del present i sigui capa didentificar amb lucidesa les tendncies que el travessen. La cosa s ms complicada, per, ja que la comprensi del present i el futur tampoc no resulta factible sense la comprensi adequada del passat. El que pretenc assenyalar s, ni ms ni menys, que cap reflexi seriosa sobre el futur del catal, aix s, cap

judici sobre leficcia i les conseqncies dels processos de normalitzaci lingstica engegats ara fa aproximadament un quart de segle, pot fer abstracci de les condicions reals de partida. Unes condicions, val a dir, que farem b de no confondre amb cap passat mtic ni heroic, tan sols existent en la imaginaci dalguns nacionalistes, sin que sidentifiquen amb una situaci de veritable emergncia nacional, concretada en la llarga nit franquista, que es va abatre durant prop de quatre dcades sobre el pas i va suposar lofensiva ms brutal i persistent que hagi hagut de patir el catal, lobjectiu declarat de la qual nera lextirpaci radical. Per si la situaci no fos ja de per si prou crtica, va coincidir en el temps amb la immigraci massiva de contingents de poblaci castellanoparlant, procedents del sud dEspanya, que la poblaci catalana daleshores no es trobava en condicions dassimilar. Ateses les premisses anteriors, el procs de normalitzaci del catal es presentava com a especialment difcil i costs, perqu no podia circumscriures a una mera inversi de la substituci lingstica, amb la recuperaci de parlants que lhavien abandonat i dmbits ds dels quals havia estat excls per la dictadura. Calia emprendre <p. 26> tamb un ambicis procs de naturalitzaci de durada no inferior a tres generacions dmplies capes de poblaci immigrant que havien estat privades de qualsevol contacte amb la llengua del pas, per tal que esdevinguessin un factor decisiu de colonitzaci. Malgrat tot, all on la normalitzaci ha reeixit en bona mesura, com s el cas de Catalunya, hom pot abrigar a hores dara esperances fundades que el catal acabar per estendres durant el segle XXI a la major part de la poblaci. En aquest sentit, el fet que les enquestes assenyalin un increment constant de la bilingitzaci, lluny de suposar un perill per al catal, constitueix la millor confirmaci de la seva puixana actual. Convindria no oblidar que els catalanoparlants eren ja completament bilinges den del franquisme; ara sn els castellanoparlants els que, amb ladquisici del catal, incorporen un nou idioma. Tradicionalment la sociolingstica catalana ha contemplat el bilingisme amb desconfiana i lha tingut per una situaci ambigua i inestable, que desemboca tard o dhora en leliminaci duna de les llenges, per, a la vista de lexperincia adquirida, farem b dampliar aquest model grollerament simplista amb la inclusi daltres possibilitats, com la desescalada del conflicte o la congelaci de lstatu quo idiomtic. bviament, la situaci descrita no pot deixar gens satisfets a tots aquells que anhelen lestabliment duna societat monolinge amb el catal com a llengua exclusiva, per aquest anhel, ara com ara, no s compartit per la majoria dels ciutadans de Catalunya, entre els quals predomina lopci per una identitat dual (catalans i espanyols alhora). De fet, com Aracil ha assenyalat en alguna ocasi, el principal tret distintiu dels catalanoparlants de Catalunya respecte als catalanoparlants daltres contrades radica en el fet que entre aquells laprenentatge del castell no sembla implicar laband automtic del vernacle. A la resta del domini lingstic, per contra, l extensi del castell sol traduir-se tard o dhora en el monolingisme en aquest idioma, i no en cap opci pel bilingisme. Especialment dramtica resulta, en aquest sentit, la situaci al Pas Valenci, on, com hem vist ms amunt, hom no sols no ha aconseguit integrar els immigrants, sin que els catalanoparlants mateixos abandonen la llengua en un percentatge prou elevat. Perdudes ja les grans ciutats, com Valncia i Alacant, en lactualitat el catal lluita pel seu futur a les ciutats mitjanes, on la castellanitzaci efectua importants avanos a cada generaci. Tot i aix, pronosticar lextinci de la llengua en aquest territori a curt o mitj termini seria potser massa aventurat, atesa lexistncia dun sector minoritari de la societat que manifesta una altssima lleialtat envers el catal. Ms enll de les consideracions anteriors, no haurem doblidar mai que en un mn progressivament globalitzat com el nostre, la sort duna llengua no es pot entendre <p. 27> de forma allada, sin que depn en bona mesura de les caracterstiques de lecosistema lingstic i comunicatiu en qu es troba inserida. En el cas del catal, aquest ecosistema cal abordar-lo alhora en un doble nivell, europeu i estatal. Pel que fa al primer, lampliaci cap a lest de les fronteres de la Uni Europea suposa la inclusi dins lespai comunitari destats que alberguen contenciosos nacionals similars en molts sentits als existents a Espanya que hauran de ser resolts democrticament. Ms important encara pot resultar el fet que

lampliaci suposi la incorporaci de nombrosos estats en possessi de llenges nacionals amb un potencial demogrfic i cultural sovint inferior al catal, a les quals hom concedeix tota una srie de drets de qu aquest es veu de moment privat, ocasionant un greuge comparatiu que, si els catalanoparlants simpliquen decididament en la reivindicaci dels seus drets civils en matria idiomtica, no sembla factible que pugui perdurar gaire temps. Daltra banda, pel que fa a lmbit estatal, al llarg dels darrers anys han aparegut algunes reflexions que indueixen a pensar que el temps podria estar corrent a favor del catal molt ms que no estem disposats a reconixer, degut a lexistncia remarcada per analistes com Rafael L. Ninyoles o Santiago Petschen dun procs secular de desplaament econmic i demogrfic del centre a la perifria peninsular, que repercuteix en un augment gradual de la importncia del territoris de llengua catalana respecte al conjunt espanyol, circumstncia que, tard o dhora, acabar propiciant una redistribuci del poder territorial, inversa en molts sentits a la que a la fi de lEdat Mitjana va desembocar en el predomini demogrfic i econmic de Castella. No s arriscat pensar que tals canvis podrien traduir-se en un increment del pes absolut i relatiu de la nostra comunitat lingstica o, si ms no, en lexpansi del catal com a segona llengua. De retop, aix redundaria tamb en un augment del potencial dels mitjans audiovisuals en la nostra llengua, producte dunes audincies eventualment ms mplies. Darrerament, sembla com si latenci concedida a aquestes qestions hagi estat desplaada per la preocupaci sobre ls quotidi de la llengua. En tot cas, no es tracta pas dun detall banal: Joan Fuster assenyalava fa anys el paper decisiu jugat per la rdio i la televisi en el procs de bilingitzaci dels catalanoparlants i, per la meva part, no tinc el menor dubte que la capacitat del catal per capillaritzar els usos lingstics dels contingents de poblaci forana i oferir models idiomtics solvents es decidir en bona mesura en el terreny dels mass media. Lgicament aquestes transformacions no es duran a terme sense resistncies, per em sembla molt improbable que no sesdevinguin duna manera o altra. Es ms: les reformes constitucionals i estatutries que el govern socialista de Rodrguez Zapatero <p. 28> pretn escometre en breu termini, tot i trobar-se molt lluny dels objectius desitjats, suposaran sens dubte un primer pas en aquesta direcci, les conseqncies del qual resulten encara difcils de preveure. Tanmateix, no seria honest per part meva ocultar els riscs subjacents, en la mesura en qu, tot just quan a Catalunya comencen a recollir-se els fruits de la poltica lingstica dintegraci dels immigrants, ha tornat a comenar de nou lestira i arronsa lingstic, en aquesta ocasi protagonitzat per contingents immigratoris procedents dels pasos en vies de desenvolupament. La diferncia s que, al contrari que a lpoca franquista, ara hom disposa dinstruments apropiats per respondre-hi i, a ms a ms, lheterognia procedncia geogrfica i idiomtica daquests contingents podria afavorir-ne una integraci lingstica a mitj termini, sempre i quan la facilitaci del catal sels presenti acompanyada de poltiques efectives de promoci social. En contrapartida, a la resta del domini lingstic, les transformacions apuntades podrien significar un acreixement drstic de la pressi minoritzadora sobre el catal, cada cop ms difcil de contrarestar. En aquest sentit, tant ladministraci catalana com els grups ms implicats en la promoci de la lleialtat idiomtica haurien de reflexionar molt seriosament sobre la necessitat dactuar com a locomotora de la comunitat lingstica, promovent acords no sempre fcils amb les altres administracions autonmiques afectades i oferint ajuda econmica efectiva als nombrosos collectius de la resta del domini que encara mantenen conscientment la llengua, per tal que sautooganitzin i puguin incrementar el seu grau dincidncia social. La histria ens ensenya que en aquest terreny sobren paternalismes i temptatives (sempre frustrades) destendre el catalanisme ms enll de les fronteres de Catalunya; potser ja va sent hora de rectificar i concebre una poltica nacional ms que no pas nacionalista, centrada en la primacia concedida a la preservaci de la comunitat lingstica i cultural, per damunt dels contenciosos i incomprensions que secularment han barrat el pas a la seva articulaci.

5. Conclusi Comptat i debatut, crec que, a partir de tot el que portem dit, podem concloure raonablement que com apunta Isidor Mar el catal forma part del 10 % de les llenges del mn que tenen assegurat el seu futur en el context de la mundialitzaci (i no del 90 % de llenges que es troben en perill imminent dextinci). La qesti ms urgent, doncs, no s si el catal sobreviur o no, sin en quines condicions sobreviur i quina fesomia oferir la llengua resultant de la incorporaci de tanta poblaci alloglota. De moment, com hem pogut comprovar, el futur no est exempt de problemes, per tampoc desperances. <p. 29> Parafrasejant els mots dun personatge del film One, Two, Three (1961), de Billy Wilder, afegiria per concloure que la situaci de la llengua a Catalunya podem considerar-la desesperada per no greu. En aquest sentit, la discussi sobre el futur cal entendre-la com una prova suplementria de vivacitat, ja que lesmentada discussi resulta de la plasmaci del grau dincertesa idiomtica existent en termes del codi binari (informable/no informable) dels mitjans de comunicaci de masses, que noms processen com a notcia aquells esdeveniments i la possible extinci del catal ns un que saparten de la normalitat. Paradoxalment, caldria afegir tamb que en aquelles parts del domini lingstic on el manteniment de la llengua apareix com a realment precari, la situaci haurem de qualificar-la de greu per no desesperada, pura i simplement perqu a penes suscita cap inters per part duns mitjans de comunicaci que hi viuen desquena al catal. La dimensi prospectiva del pensament t aquestes ironies, i de la nostra capacitat dapreciar-les dependran sempre en bona mesura les estimacions que arribarem a fer del futur. Referncies bibliogrfiques citades:
ARACIL, Llus V. (1983): Dir la realitat. Barcelona: Edicions Pasos Catalans. Decir y hablar en Catalua (versin provisional). Dossier indit. Valncia: Seminari de Sociologia de Valncia, desembre, 260 pp. FOERSTER, Heinz von (1996): Las semillas de la ciberntica: Obras escogidas. Barcelona: Gedisa, 2a. edici. FUSTER, Joan (1981): Ara o mai. Valncia: Edicions Tres i Quatre. GIFREU, Josep (dir.) & Maria COROMINAS (coord.) (1991): Construir lespai catal de comunicaci. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Centre dInvestigaci de la Comunicaci. JANKLVITCH, Vladimir (1960): Le pur et limpur. Pars: Flammarion. Reed. dins la colleci Champs en 1998. MAR, Isidor (2003): Del debat a lacci collectiva. LEspill, nm. 15. Valncia: Edicions 3 i 4 & Publicacions de la Universitat de Valncia, pp. 84-97. MERTON, Robert K. (1976): Sociological Ambivalence and Other Essays. Nova York: Macmillan [trad. cast. Ambivalencia sociolgica y otros ensayos. Madrid: Espasa-Calpe, 1980]. NINYOLES, Rafael L. (1992): El Pas Valenci a leix mediterrani. Valncia: LEixam. (2001): Conflicte lingstic i ideologia. Dins: Toni MOLL (ed.): Ideologia i conflicte lingstic. Alzira: Bromera, 2001, pp. 13-32. PETSCHEN, Santiago (2004): Una interpretacin demogrfica de Espaa. El Pas. Madrid: 26/I/04, p. 12. QUEROL, Ernest (1999): Cap a un nou marc teric per a lestudi de les variables dels processos de substituci lingstica . Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, Tesis doctorals microfitxades, 3568. (2000): Els valencians i el valenci: usos i representacions. Valncia: Editorial Denes. (2001): Evoluci dels usos i de les representacions socials de les llenges a Catalunya (1993-2000). Noves SL: estiu 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Direcci General de Poltica Lingstica. (2002): Usos i representacions de les llenges a les Illes Balears. Noves SL: estiu 2002. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Direcci General de Poltica Lingstica. <p. 30> (2004): Comparaci de resultats emprics sobre representacions socials de les llenges entre les Illes Balears, Catalunya, el Pas Valenci i Andorra. Treballs de Sociolingstica Catalana, nm. 18 (en premsa). ROSSET, Clment (1973): Lanti-nature. Pars: Gallimard [trad. cast. La anti-naturaleza. Madrid: Taurus, 1974]. <p. 31>