Professional Documents
Culture Documents
Terra Baixa Aa Josep Ramon Vidal
Terra Baixa Aa Josep Ramon Vidal
Terra Baixa Aa Josep Ramon Vidal
1 de 31
Terra Baixa
Text de Josep Ramon Vidal i Cosialls, d’introducció a l’edició que fa a:
GUIMERÀ, Àngel
Terra baixa
Ed. McGraw Hill. Clàssics Literaris. Madrid, 1988
Aquest procés no va ser pas fruit de la casualitat, ja que feia temps que
s'anava creant el caliu i fou durant el segle anterior que arrelaren les bases del
que seria un gran moviment polític, social i cultural que rebria el nom de
Renaixença.
Al llarg del segle XVIII es produïren una sèrie de fets que abastaren tots els
camps i donaren la imatge d'un país en ebullició. Per exemple, la població es va
doblar, en un moment en què l'augment de la producció agrícola fou
impressionant, gràcies a la roturació de noves terres i als avenços en les
tècniques de conreu. Tot plegat facilità l'acumulació de grans capitals, que
serien els que posteriorment s'invertirien en la creació d'indústries. La
construcció de les primeres línies de ferrocarril, com ara la de Barcelona-Mataró
(1848), van ser un factor de dinamisme molt important.
El proletariat, també provinent en gran part del món rural, ocupà els ravals i
els barris obrers de les grans ciutats, principalment Barcelona, on va raure
arraconat i en una situació laboral bastant desastrosa. Progressivament, va
prendre consciència de classe i l'any 1888 es van fundar a Barcelona la UGT i el
PSOE; l'any següent es va celebrar, també a Barcelona, el II Certamen Socialista
–de tendència anarquista–; i l'any 1890 es va celebrar el Primer de Maig, en què
es va reivindicar, entre altres coses, la jornada de vuit hores. Aquesta
reivindicació no era gens estranya, ja que els obrers solien treballar entre dotze i
catorze hores en llocs amb unes condicions pèssimes i sempre sota l'amenaça de
perdre la feina, bé per les fluctuacions del mercat, bé per les tensions laborals.
En aquells temps ja es produïa una diferència notable entre els dos modes de
vida, però amb l'arribada de la revolució industrial aquest marge augmentà
considerablement, de forma matisada en aquells llocs més petits on també
arribà la revolució industrial, com ara els pobles de les ribes del Llobregat, el Ter
o el Cardener.
ESCRIURE EN LA RENAIXENÇA
El segle XIX, després d'un llarg període d'esmorteïment polític i cultural del
país, va suposar la recuperació, la sortida de la foscor: és el segle de la
Renaixença. Com ja hem vist, aquest no hauria estat possible sense l'auge
econòmic que el va conduir, que ja es remarcava a la premsa de l'època, ni sense
el naixement d'una burgesia nacional creixent i conscienciada.
L'any 1865 ja va ser premiat Jacint Verdaguer –que va anar a recollir el premi
amb una barretina penjada del braç–, i la convocatòria de 1868 ja va suposar el
gran llançament amb un seguit de celebracions i la presència d'escriptors
d'arreu que van impactar els assistents a l'acte de lliurament de premis, entre els
quals destacava la colla d'amics de joventut de Guimerà.
Pel que fa al teatre, els Jocs Florals foren decisius en la seva renovació,
bàsicament des de la convocatòria de 1875, en què s'inclogué un premi
extraordinari per a un estudi crític del teatre català, dotat per l'Ateneu
Barcelonès (entitat que anys més tard presidiria Àngel Guimerà). Fou declarat
desert fins a l'any 1879, que guanyà Josep Yxart amb el seu assaig Teatre català.
Ensaig històric-crític, considerat el millor text de tot el segle XIX. Aquell mateix
any fou clau en la consolidació del teatre català, ja que al transcendental estudi
d'Yxart s'afegiren dues estrenes: Gal·la Placídia, de Guimerà –la seva primera
obra teatral–, i Les esposalles de la morta, de Víctor Balaguer.
A poc a poc les postures es van apropar i una mostra en va ser el teatre de
Frederic Soler, especialment a partir de la creació del Teatre Català (1866), inici
de la configuració d'una dramatúrgia catalana. Aquest autor, conegut també pel
pseudònim Serafí Pitarra, (1839-1895), va destacar en el panorama que
s'apuntava en els inicis de la renaixença teatral i va arribar a ser un autor molt
popular, amb obres prou conegudes pel públic d’aquells temps. De fet, va
esdevenir l'autor preferit d'aquella burgesia naixent, i només va començar la
seva decadència quan va irrompre en l'escena la gran figura del teatre de la
12546002.doc. Pàg. 6 de 31
I és que la tibantor entre aquests dos autors caracteritzà aquest període, amb
un Guimerà que dia rera dia augmentava els seus èxits davant d'un Frederic
Soler que va intentar infructuosament d'aturar-lo, posant-li pals a les rodes i
tota mena d'entrebancs perquè no pogués estrenar les seves obres al Romea,
teatre que controlava Pitarra.
La situació de la llengua
El català d'aquella època arribava després d'haver patit una dura repressió
des del Decret de Nova Planta (1714) que comportà un seguit de disposicions
legislatives que el bandejaren de qualsevol presència pública. Aquest procés va
fer que els autors de la Renaixença es trobessin un català farcit de
castellanismes i amb una manca de prestigi total i absoluta que feia que restés
amagat en moltes ocasions darrera del castellà. Significativament, institucions
culturals com l'Ateneu Barcelonès (fundat el 1860) o l'Acadèmia de Bones
Lletres empraven exclusivament la llengua castellana i no van adoptar el català
–no sense reticències i problemes– fins als anys 1895 i 1897, respectivament.
Quan els estudiosos es van plantejar la recuperació del català com a llengua
culta i d'ús literari i la seva dignificació, es van trobar amb un problema que ja
s'arrossegava des de feia anys: la normativització. No existien unes normes
ortogràfiques reconegudes per tothom, i tampoc n'hi havia de lèxiques ni de
gramaticals. Ens podem imaginar la situació caòtica agreujada pels
enfrontaments entre els partidaris del «català que ara es parla» i aquells que
creien en la possibilitat de depurar la llengua després de tants anys d'abandó.
1
FUSTER, Joan. Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial, 1972. pàg. 103.
12546002.doc. Pàg. 7 de 31
Aquests últims pensaven que calia aconseguir un referent que anés més enllà del
català d'aquell moment, tant geogràfic –recollint informació de tots els territoris
del domini lingüístic– com històric –estudiant els models de llengua medievals.
Guimerà es va trobar enmig d'aquests dos bàndols i ja veurem com va intentar
trobar una sortida i no va reeixir.
Guimerà fou un autor molt reconegut, primer com a poeta i després com a
dramaturg. De fet, eren moments de puixança i apogeu del món teatral, encabit
en el brogit de la Renaixença, que afectava tots els sectors de la cultura. Els
autors no eren uns desconeguts, sinó que arribaven a ser ídols d'amplis sectors
de la població. Ho demostren els enfrontaments entre Soler i Guimerà, en què
els seguidors del primer xiulaven les obres de l'altre i a l'inrevés.
És una peça clau en aquest procés la figura de Francesc-Pelagi Briz, que edità
el Calendari català (1865-1882) –amb un ús exclusiu del català– i la revista Lo
Gay Saber, publicació que recollia col·laboracions d'escriptors de tots els racons
dels Països Catalans i que tant va influir en el pensament i en la formació
d’Àngel Guimerà.
Pel que fa al gènere dramàtic, a final del segle XIX es produeix un període
d'estabilitat política i de puixança econòmica que desemboca en l'aparició d'un
gran nombre de teatres a la zona de la Plaça de Catalunya i a la de l'Eixample:
Teatre de Catalunya (1884), Teatre Líric (1881), Tívoli (1875), Novetats (1869)...
Els altres que ja existien –Principal, Liceu i Romea– es van mantenir amb força
davant l'allau de nous espais que naixien a partir de la consideració del teatre
com a negoci.
Molts dels autors es van agrupar i van fundar l'Associació d'Autors Catalans
(1885) davant els problemes del gènere i, sobretot, de l'actitud que mantenia
Frederic Soler des del Romea, teatre que controlava com a director i que barrava
el pas a molts dels joves autors, com va ser el cas de Guimerà. Aquest autor, que
començà amb la fundació de l'associació teatral La Gata, creà posteriorment el
Teatre català i va arribar a tenir el monopoli de l'escena barcelonina de l'època.
La mare, incòmoda en una casa que no era la seva, desitjava en cos i ànima
anar a viure a Barcelona, de manera que la família Guimerà ja va alternar des
d'un principi, les estades al poble i a la ciutat. L'estiu de 1859, Àngel Guimerà
havia acabat els estudis a l'escola del Vendrell i el seu pare va decidir portar-lo a
seguir estudis als Pares Escolapis de Barcelona.
Entre els anys 1862-1870, quan tenia entre 17 i 25 anys, va travessar una
temporada molt dolenta que va coincidir amb l'enamorament per la filla del
cerer del Vendrell, Maria Rubió, coneguda amb el sobrenom de Maria
«Candeles». Guimerà no va ser correspost, i aquest fet el va marcar per a tota la
vida. Eren moments en què ja vivia de fet a Barcelona, on va conèixer una colla
d'amics que li va presentar el seu gran amic del Vendrell Jaume Ramon i
Vidales. Eren Pere Aldavert, Francesc Matheu i Francesc Ubach i Vinyeta.
L'entrada en el món del teatre se situa simbòlicament amb una carta que li
escriví Pere Aldavert el 27 de maig de 1871 que deia:
2
Discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona 1870.
3
GUIMERÀ, Àngel. Epistolari. Barcelona: Barcino, 1930. pàg. 3637. A: MIRACLE, Josep.
Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 331.
12546002.doc. Pàg. 11 de 31
Ara bé, la situació del teatre no era gaire favorable als nous valors, ja que,
d'acord amb la idea dels seguidors de La Renaixensa, estava en franca
decadència. De fet, estava estancat per autors com Frederic Soler que, d'acord
amb el lema «el català que ara es parla», havien arribat a nivells de vulgaritat
extrema.
Poc després ja tenia escrits Mar i cel i La filla del mar, però temia el veto que
Frederic Soler tenia sobre el Romea. Finalment va arribar l'estrena al Novetats
de la segona d'aquestes obres (1886) i l'èxit ja fou aclaparador, mostra
clarivident del geni dramàtic que naixia.
L'any 1921 estrenà la darrera obra, Alta banca, i [en] deixà inacabada una
altra: Per dret diví.
Segons Joan Maragall, havia mort «aquell home de gran fe i poques paraules,
infantil i fort, humil i tossut», característiques que el van empènyer a tirar
endavant tota la seva obra.
12546002.doc. Pàg. 12 de 31
A més, algunes de les seves creacions foren musicades per Enric Morera com
a sardanes i foren assumides pels catalans com a lletres pròpies i tradicionals,
que han arribat fins als nostres dies. Es el cas de lletres tan conegudes com les
de La Santa Espina, La sardana de les monges o Les fulles seques. Aquests
poemes musicats i altres van fer que Carles Riba digués que «L'obra poètica de
Guimerà es lliga en unitat de sentit amb la seva actuació com a home públic. No
fou mai un polític pròpiament dit, sinó un patriota pur».
«Tothom a Catalunya sap qui era l'Àngel Guimerà, tothom a Barcelona l'havia
vist amb el seu capell bombí, les seves ulleres, el seu bigoti horitzontal, la seva
barba partida, el gep incipient de la seva esquena, caminant Rambla avall o
Rambla amunt, amb un pas una mica indecís, de miop.
I és que Guimerà fou una de les últimes grans figures populars catalanes
anteriors a la desfeta de la guerra civil, que la veu d'Emili Vendrell acabà
d'escampar amb la cançó Catalunya plora:
Germans de Catalunya
portem ramells de flors
al bon amic del poble
que d'art en feu tresors.
La seva noble història
tothom recordarà.
Cantem cançons de glòria
al nostre Guimerà.
«(...) us prometo fer per part meva tota la propaganda que puga a fi de que la
tireu endavant. Ella sí que ve a omplir un buit, i pot fer molt dintre el
Catalanisme, lo nostre bell ideal.»4
Ara bé, cal aclarir que Guimerà no era un polític, sinó un intel·lectual
compromès amb la causa catalanista de l'època. Ell era fidel al que anomenava
«la santa idea catalanista». Segons Riba, «pot dir-se que la seva biografia no té
altres fites que les de la seva creació poètica i les de la seva acció de patriota.»5
4
GUIMERÀ, Àngel. Epistolari. Barcelona: Barcino, 1930. pàg. 47. A: MIRACLE, Josep.
Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 313.
5
RIBA, Carles. Àngel Guimerà. A: L'Institut d'Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys.
Barcelona, 1935. pàg. 68. Recollit per MIRACLE, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg.
294.
12546002.doc. Pàg. 14 de 31
L'any 1868 aquest gran amic va assistir als Jocs Florals i, impactat per l'acte i
el discurs ideològic que s'hi transmeté, va proposar a Guimerà que comencés a
escriure en català, com ja havia fet ell poc temps abans.
6
MOLAS, Isidre. Guimerà, polític A: Serra d'Or, núm. 180, 15 de setembre de 1974, pàg. 31-32.
12546002.doc. Pàg. 15 de 31
L'altre gran amic, Pere Aldavert, cinc anys més jove que Guimerà, fou la peça
clau que propicià l'adopció del català com a llengua literària per part de
Guimerà. A més, fou qui descobrí les aptituds que aquest tenia per al teatre i qui
el va esperonar a entrar en el món de la dramatúrgia.
Per una altra banda, Aldavert el va acollir després de la mort de la seva mare
–que va morir sobtadament mentre Guimerà era a l'assaig de Judit de Welp–, ja
que va quedar totalment abatut i no se sentí amb forces per continuar vivint al
pis del carrer Pelai tot sol. Guimerà es va instal·lar al pis del carrer Xuclà amb la
família Aldavert i mai més deixà la seva companyia, que li oferí una vida
familiar i tranquil·la. Al mateix edifici, a la planta baixa, hi havia la redacció de
La Renaixensa. Anys després van anar a raure al carrer Petritxol, on Guimerà
trobà la mort.
Pere Aldavert fou el company inseparable que va arribar fins i tot a ajudar
Guimerà a passar a net els esborranys de les seves obres. Josep Pla, en una
crònica al setmanari Destino (13 de novembre de 1948), explicava que eren un
binomi inseparable, en què Guimerà era el geni i, en canvi, Aldavert no
representava res. Eren temps en què tots dos eren elements imprescindibles a
les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès.
Finalment, cal fer esment d'un gran amic de Guimerà, Lluís Via, que va rebre
les confidències sobre les relacions frustrades de Guimerà amb Maria Rubió i,
en morir aquest, va concloure i va fer l'edició anotada de Per dret diví, obra que
havia deixat inacabada.
L'obra dramàtica d'Àngel Guimerà neix enmig d'un desert literari, amb una
manca absoluta de tradició teatral i, a més, en solitari en la seva creació madura
i de nivell. El teatre català no tenia cap obra ni autor que li pogués mostrar un
camí a seguir, fet que Guimerà sabia, ja que coneixia prou bé el passat
esplendorós de les lletres catalanes, com va manifestar en el famós discurs de
l'Ateneu (1895), on va esmentar amb precisió i coneixement els grans escriptors
de l'edat mitjana (Jaume Roís [per Jaume Roig], Anselm Turmeda, Bernat
Desclot, Joanot Martorell).
I és que s'havia hagut de formar tot sol, amb lectures de tota mena que li
queien a les mans. Com deia Francesc Curet, llegia i rellegia «llibres de tota
12546002.doc. Pàg. 16 de 31
Partia d'una gran ambició i d'una gran exigència per crear la tragèdia pròpia
del seu país, com reconeixia en una nota a la seva primera obra, Gal·la Placídia
(3a ed.):
«Per a la trama i el desenllaç d'aquesta producció hem pres la història tal com
l'han presa tots los escriptors tràgics des de Shakespeare, Schiller, Victor Hugo i
Ventura de la Vega fins als més humils i de vol més rastrer»8
Els temes que tractà foren sempre els mateixos i molt repetitius. Destacà la
defensa dels «éssers diferents», paradigmàticament, aquells que rebutjaven les
classes que freqüentava; personatges immersos en històries d'amor
aparentment simples, però que trasllueixen escenes d'una gran passió amorosa
que voregen l'erotisme. Relacions amoroses intenses i complexes no superades
en la nostra escena. Per aquesta riquesa i complexitat de la seva obra va gaudir
del merescut èxit dins i fora de Catalunya.
Segons Xavier Fàbregas, el seu teatre es pot dividir en quatre etapes, que
s'exposen a l'apartat Altres obres.
Així, els temes i els personatges, marcats per les circumstàncies vitals i els
moments més vibrants del seu teatre, coincideixen amb els seus conflictes
amorosos i passionals. Una vida interior que projecta en la seva obra.
L'origen
7
CURET, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967. pàg. 226.
8
GUIMERÀ, Àngel. Obres Selectes. Barcelona: Selecta, 1948. (Biblioteca Perenne; 6). pàg. 3.
12546002.doc. Pàg. 17 de 31
Era fill natural, ja que els seus pares no estaven casats canònicament quan va
néixer. Això va patir-ho en un poble petit, el Vendrell de 1853; agreujat pel xoc
entre la mentalitat canària d'on procedia i la catalana. No es va refer mai del
trauma i fugia d'estudi davant de qualsevol comentari sobre la seva edat.
En uns primers anys manifestà enyorança per la terra canària en els primers
versos que escriví –en castellà–. L'adopció del català com a llengua pròpia
suposa acceptar també un sentiment catalanista que traspuà en la seva obra,
sobretot en vers, i en les seves intervencions públiques. De fet, que ningú li
pogués retreure una manca de catalanisme «racial» el portà al catalanisme
racial.
El fracàs amorós amb Maria Rubió –Maria «Candeles», filla de la cereria del
Vendrell– el dugué a sublimar-lo amb la figura de la mare. Creà així una imatge
ideal de l'estimada. La relació, frustrada en part per l'oposició familiar, originà
un llarg festeig que no s'acabà ni amb el casament de Maria Rubió amb un altre
home. Guimerà, amb un sentiment amarg, escrivia aquest poema el 1870:
Tots aquests fets vitals de la seva adolescència, Guimerà els aboca en els
temes de les seves obres, en defensa sempre dels éssers «diferents», ja que ell
se'n sentia de la diferència, dels marginats i dels ètnicament mestissos.
Per això, molts dels elements que integren la seva obra tenen uns orígens
coneguts, ja que Guimerà els va agafar de la realitat que l'envoltava o de la que
coneixia en els seus viatges, en una actitud d'observador atent que el va
caracteritzar tota la seva vida.
9
MIRACLE, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958. pàg. 402-403.
12546002.doc. Pàg. 19 de 31
Més reduïda va ser la influència dels llibres sagrats, com va ser el cas de
Jesús de Natzaret.
El model de llengua
Cal advertir des de bon principi dos fets que influirien notablement en el
model de llengua de Guimerà:
Per això, es considera que va mantenir una dura lluita amb la llengua, que es
pot qualificar d'aventura fascinant.
També prengué nota de la lectura de llibres sagrats, com ara per a la redacció
de Jesús de Natzaret, on es manifesten expressions pròpies dels personatges
religiosos. Es un moment en què el seu lèxic ja defugia els arcaismes i en què la
crítica el comparava amb Verdaguer, l'altre gran geni de la Renaixença.
Segons Ricard Salvat «El nostre autor (per Guimerà) mai no va posseir el geni
de l'idioma que va posseir sempre i en tot moment Verdaguer (...), usava un
català tan poc fluid, tan poc dúctil i lliscant. Mentre Verdaguer, al nostre
entendre, encerta sempre, en tot el que concerneix a la bellesa i a la validesa
funcional del seu llenguatge, el català de Guimerà sol ser sempre mancat de
frescor i naturalitat.»10
És veritat que no tots els crítics han pensat i pensen així, però el cert és que el
debat sobre la llengua teatral de Guimerà persisteix. A més, la realitat és que
aquestes dues grans figures, Guimerà i Verdaguer, van obrir el pas al català com
a llengua per a l'ús de l'alta cultura, que encara trigaria a arribar –no ho faria
fins al Noucentisme.
Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.
Són una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó. [braó: coratge]
Fou la primera obra escènica que passà els Pirineus i s'estrenà a París, al
teatre La Bodinière, el 28 de desembre de 1897 i, abans de passar deu anys, es
representà a tots els escenaris importants d'Europa i Amèrica. De fet, l'èxit de
Terra baixa, juntament amb el de Mossèn Janot i Maria Rosa, foren els que li
obriren les portes de les companyies estrangeres.
L'antagonisme radical que planteja Guimerà entre la terra alta i la terra baixa,
el va heretar del romanticisme francès, amb una idealització de la primera que
simbolitzava el món rural. No fou fins al naturalisme que es va demostrar que la
vida al camp era un infern tan sense esperança com ho podia ser la vida a la
ciutat.
En l'origen d'aquest valor pejoratiu de la ciutat cal veure els problemes que
pateix Barcelona en aquests anys i que Guimerà veu com una Babel on els
homes ja no se senten germans els uns als altres, on els rics van a la seva i els
pobres es veuen abocats a accions violentes. En canvi a la ruralia –l'Arcàdia–
tothom s'estima, ja que han conservat uns criteris purs que ara l'evolució i el
progrés amenacen. Aquesta idealització pretenia crear un model per a la gent de
la ciutat, que era el públic de Guimerà.
Guimerà busca un mite que situa en la terra alta, d'on prové en Manelic, que
es troba amb les passions i les enveges de la terra baixa. Per això vol treure la
Marta d'aquell món corromput:
MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot, que no és com aquí
baix, on tot se corromp. Quin fàstic! (Enduient-se-la.) Que allà dalt,
Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què faran les
ànimes!
11
GIMFERRER, Pere. Guimerà, poeta. A: Serra d'Or, núm. 180, 15 setembre de 1974. pàg. 20-21.
12546002.doc. Pàg. 23 de 31
Xavier Fàbregas planteja fins a quin punt no planava sobre aquesta idea la
imatge del Teide, que Guimerà ja va cantar quan tenia setze anys i s'iniciava
com a poeta en castellà. Es pot aventurar que aquest intent de creació d'un món
ideal sorgeix en contraposició als problemes que Guimerà havia patit i patiria
durant tota la seva vida.
La figura de Manelic
Sens dubte, una de les fites més importants de Guimerà és haver creat uns
personatges emblemàtics, d'entre els quals destaca molt especialment el mític
Manelic, un mite que qualsevol català podria identificar, ja que ha estat el de
més projecció popular.
12
RODA, Frederic. Àngel Guimerà, 1845-1995 –150 aniversari–. Barcelona: Centre Dramàtic de
la Generalitat de Catalunya, pàg. 8.
12546002.doc. Pàg. 24 de 31
va ser continuada per deixebles com Màrius Cabré –gran coneixedor de l'obra
de Guimerà–, que el va representar fins a l'any 1974, o Enric Majó, actor que va
mostrar el contrast entre la ingenuïtat i l'agressivitat d'aquest personatge, en
una extraordinària interpretació, més d'acord amb els nostres temps.
Només una obra altera aquest esquema, La filla del mar, en què el
personatge desitjat és un home: Mariona – Pere Màrtir – Agata.
MARTA: Què podia fer, jo? Fugir? Cap a on? Si no podia! Matar-me? Si el
matar-se és pecat; i fa tanta por el morir-se, i jo era tan nena! I es
neix per viure i no per morir de seguida!
Acte II, Escena IV
MANELIC: Oh, i que veniu al punt, a fe! Veureu: digueu-li a l'amo que li
torno el molí, i... que grans mercès, Mossèn. I... prou; que, vaja, que
me' n duc lo que és meu. Anem' s-en, Marta.
Acte II, Escena IX
Guimerà, poeta
Inicialment, Guimerà es dedicà a la poesia, amb col·laboracions a setmanaris,
com ara el seu primer poema «El rei i el conseller», publicat a La Gramalla i que
aviat fou conegut a tots els cercles literaris de Barcelona (el Cafè Suís, el Cafè de
les Delícies...).
obtingué la categoria de Mestre en Gai Saber, per «L'any mil» (Flor Natural),
«El darrer plany d'en Claris». (Englantina) i «Romiatge». (Viola). La seva poesia
gira al voltant de temàtica històrica (romàntica) i de les seves relacions
amoroses fallides amb Maria Rubió.
L'any 1924 era conegut com el poeta més popular i més universal de
Catalunya, amb composicions patriòtiques, d'altres centrades en la mort de la
mare i algunes d'evocació dels anys viscuts al Vendrell.
Guimerà, dramaturg
Sens dubte, Guimerà representa la nostra millor tradició teatral, que s'inicia
amb Gal·la Placídia (1879), passant a tragèdies de caire romàntic (Judit de
Welp –1883– o El fill del rei –1886–); amb una aproximació posterior al
realisme (Mar i cel –1888– o La boja –1890–) fins arribar al moment de
plenitud amb la producció dels tres grans drames: Maria Rosa (1894), Terra
baixa (1897) i La filla del mar (1900). En totes les obres hi ha uns elements
romàntics comuns dels quals Guimerà no es desfarà mai.
– Mar i cel (1888). L'obra més ben construïda d'aquesta etapa, que ja
elimina el referent medieval, i que restarà com a gran obra juntament
amb la trilogia de la segona etapa.
13
FÀBREGAS, Xavier. Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Barcelona: Edicions 62.
12546002.doc. Pàg. 27 de 31
– La pecadora (1902).
– Entre 1812 i 1917 mantingué un període de silenci sense publicar cap obra.
– Jesús que torna (1917). Obra cristiana escrita arran de la guerra europea
del 17.
– Alta banca (1921). Obra que mostra una certa desorientació creativa.
– Pel dret diví (1926). Obra pòstuma inacabada, que tancà i presentà Lluís
Via, íntim amic de Guimerà.
Edicions
GUIMERÀ, Àngel. Teatre. Barcelona: Edicions 62 i «la Caixa», 1993. (MOLC; 26)
Volum que conté el text de Mar i cel, Terra baixa i La filla del mar, obres que
apareixen sense cap tipus d'anotació. S'inicia amb una breu introducció de
Carme Arnau sobre la vida i obra de Guimerà.
Biografies
GRAELLS, Guillem-Jordi. Guimerà. Barcelona: Nou Art Thor, 1979. (Gent nostra;
8).
Biografia força completa escrita en un to molt assequible i amb un excel·lent
recull gràfic de la vida de Guimerà. Conté una cronologia bàsica molt
esquemàtica, però molt útil per situar els esdeveniments clau en la vida de
12546002.doc. Pàg. 29 de 31
Presència d'Àngel Guimerà, dins Serra d'Or, núm. 180, 15 setembre 1974.
«Especial 50 aniversari de la mort d’Àngel Guimerà.»
Conté articles força interessants de Pere Gimferrer, Xavier Fàbregas, Josep
M. Benet i Jornet, Joan Lluís Marfany, Isidre Molas i Josep Miracle, tots bons
coneixedors de l'obra de Guimerà i del teatre català en general. Aquest
monogràfic permet reprendre l'anàlisi de l'obra de Guimerà a les acaballes de la
dictadura i ja dins d'un procés de recuperació dels nostres clàssics.
FÀBREGAS, Xavier (1971). Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Barcelona:
Edicions 62.
El millor i més complet estudi sobre l'obra de Guimerà, amb el qual l'autor va
guanyar el Premi Antoni de Bofarull del Centre de Lectura de Reus, 1970.
Analitza la figura i l'obra de Guimerà situant-la en el lloc que li pertoca a partir
d'un procés d'investigació de materials que anteriorment cap crític havia fet.
Estructura les etapes de la seva obra i analitza el món interior de Guimerà tal
com apareix reflectit en les seves obres.
SOLER, Frederic («Serafí Pitarra»). Les joies de la Roser, dins Teatre Selecte.
Barcelona: Ed. Selecta-Catalònia, 1967.
Quan Guimerà encara estudiava i només era una jove promesa en el món de
la poesia, ja s'interessà per la lectura d'aquesta obra, encara que no manifestés
en aquell moment cap inclinació cap al teatre. Va ser en una carta de 1867 (tenia
22 anys i era 12 anys abans d'escriure la seva primera peça teatral, Gal·la
Placídia, 1879) adreçada al seu gran amic Jaume Ramon i Vidales, que li
encarrega la compra de Les joies de la Roser. Segons Xavier Fàbregas, Guimerà
manllevà elements d'aquestes obres de la tradició local. De fet, estava aïllat com
a autor i no és estrany pensar en la influència del teatre que es feia a Barcelona,
per molt poca qualitat que tingués.
Textos coetanis i posteriors del seu gènere amb els quals es pugui
contrastar
SOLER, Frederic («Serafí Pitarra»). El castell dels tres dragons, dins Teatre.
Barcelona: Edicions 62, 1981. (MOLC; 56)
El volum Teatre conté El castell dels tres dragons, La dida i Batalla de
reines, tres obres ben representatives del principal rival de Guimerà a l'escena
catalana d'aquell temps.
GUIMERÀ, Àngel. La filla del mar. Barcelona: Edicions 62, 1987. (Els llibres de
l'Escorpí: El Galliner; 100).
L'últim dels tres grans drames de Guimerà –publicat l'any 1900–, amb els
mariners com a protagonistes, l'últim dels estaments de la Catalunya popular
que quedaven per aparèixer en escena.
ABANS DE COMENÇAR
Quan Guimerà escriu Terra baixa es troba amb una llengua totalment
deixada, farcida de castellanismes lèxics i sintàctics, amb un excés de
dialectalismes i sense un model literari. A més, l'obra va ésser escrita i publicada
12546002.doc. Pàg. 31 de 31
En el cas de les formes verbals, que apareixen amb la forma dialectal (siga,
prenga) o col·loquial (vui), no s'han modificat ni apuntat, atesa la nul·la
dificultat en la seva comprensió. També s'ha mantingut l'article «lo» (lo molí),
els pronoms (quan nos vegi, me va dir), les formes pronominals dialectals
(espereu 's-e) i els possessius forts femenins (sa vida, mes germanes).