Aquests mots estan extrets d'un poema tard de Hlderlin que ens ha estat llegat

d'una manera fora singular. Arrenca aix: En blau adorable floreix amb la teulada
metllica el campanar... (Edic. de Stuttgart, II, 1 ps. 372 i ss; Edic. de Hellingrath,
VI, ps. 24 i ss.) Per tal d'escoltar rectament els mots ...poticament habita l'home...,
hem de retornar-los sospesadament al poema. Daqu que nosaltres ponderem el pes
daquests mots i clarifiquem els dubtes que vagin quedant pendents. Altrament ens
mancaria aquella franca promptitud de paraula que cal per a donar-hi resposta i no
quedar aix muts davant dels mots, tot anant- hi al darrera.
... poticament habita l'home.... Que, de tant en tant, els poetes habiten poticament, cal suposar-ho. Per, com l'home, s a dir, cada home, podria, en tant que
tal i constantment, habitar poticament? Que no s incompatible l'habitar amb all
potic? La necessitat d'habitatges aclapara el nostre habitar. Fins i tot, si no fos aix,
avui en dia el nostre habitar es veu trasbalsat pel treball, inquietat per l'afany de
guanys i d'xits, embadalit per les distraccions i esbarjos organitzats. Per si, esgarrapant prou temps, en el nostre habitar roman encara espai per a all potic, llavors
resulta que, en el millor dels casos, hom s'ocupa de les belles lletres, tan si sn per
escrit com emeses per rdio. La poesia, o b hom la rebutja en tant que delit estril i
papalloneig en l'irreal, i lanorrea com a fugida a un mn illusori; o b hom la compta
com a literatura. El valor de la literatura s taxat segons el grau respectiu d'actualitat. 1
Al seu torn, el que pugui ser actual s articulat pels rgans que confeccionen l'opini
pblica civilitzada. En aix, lactivitat literria funciona tant dactor impulsor com
dactiu prest a ser impulsat. I aix la poesia no pot aparixer altrament que com a
literatura. dhuc on s considerada culturalment i cientfica s objecte de la histria
literria.2 La poesia occidental s posada en circulaci sota el ttol globalitzant de
literatura europea.
Per, com, doncs, l'habitar hum hauria mai de fonamentar-se en all potic, si,
per endavant, lnica forma dexistncia de la poesia s la literria? Els mots, que
l'home habita poticament, tot just provenen d'un poeta, i a ms dun daquells de qui
hom sent dir que, de la vida, no nestava gaire al cas. El carcter propi dels poetes s
passar de llarg i no veure el que s fctic. En comptes defectuar res, somien. No fan
ms que imaginar, i imaginar, aix rai, aviat s fet. En grec, dall que fa efecte se nhi
diu . I diu que l'habitar de l'home ha de ser poesia i potic? Aix noms ho pot
admetre qui viu lluny de la facticitat i no vol veure la situaci histrico-social en qu
avui es troba la vida dels homes o, tal com en diuen els socilegs, la collectivitat.3
Per abans de declarar-nos d'una manera tan grollera en contra de la uni entre
l'habitar i la poesia, estaria b parar una mica d'atenci als mots del poeta. Aquest
mots parlen de l'habitar de l'home. No descriuen lactual situaci de l'habitar. De cap
manera no afirmen que habitar vulgui dir tenir habitatge. Ni tampoc vnen a dir que
all potic s'exhaureixi en un joc irreal de la imaginaci potica. Essent aix, qui,
doncs, d'entre els qui reflexionen, tindria larrogncia dasseverar, sense ni pensars'ho i encimbellat dalt d'una posici si ms no qestionable, que l'habitar i all potic
no es porten b lun amb laltre? Potser se suporten l'un a l'altre. Ms encara: potser
l'un porta a l'altre, de manera que l'un, l'habitar reposa en l'altre, all potic. Posant-

...POTICAMENT HABITA L'HOME...

Martin HEIDEGGER. Conferncia pronunciada el 6 doctubre de 1951 al Bhlerhhe;repetida el 5 de novembre de 1951 a Zurich, labril del 1952 a Munich, el 4 de maig del 1953 a Oldenburg, l11 de desembre de 1953
a Kassel i el 12 dabril de 1954 a Hameln. Publicada al primer nmero d Akzente, Zeitschrift fr Dichtung
(editada per W. Hllerer i Hans Bender) Vol. 1, Carl Hanser Verlag Mnchen 1954, pg 55 i ss. Publicat finalment a lltima edici de les Gesamtausgabe. Ausgabe letzter Hand. Vol n 7. Vortrge und Aufstze. Vittorio
Klostermann-Verlag, Frankfurt. 1976.
[Traducci de Joaquim Oliveras i Molas sobre la base de la realitzada per Manuel Carbonell, publicada dins del
llibre de Jaume Medina Carles Riba i Friedrich Hlderlin. Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona,
1987.]

1. Poeta com a escriptor, aquest productor de literatura.

2. Poetologia: literatura i reflexi
3. La societat industrial.

[1]

ho aix, ens imposem lexigncia de pensar l'habitar i la potica en llur essncia. Si no

ens tanquem, doncs, a aquesta exigncia, b caldr que pensem all que hom anomena genricament l'existncia de l'home a partir de l'habitar. Esclar que, llavors, estem
deixant crrer lhabitual representaci del que s habitar. Segons ella, l'habitar s un
mode entre molts d'altres de captenir-se l'home. Treballem a la ciutat, per habitem
als defores. Fem un viatge i habitem ara aqu, ara all. Ents aix, habitar s noms
tenir allotjament.
En parlar de l'habitar, Hlderlin est mirant al tret fonamental de l'existncia humana. Per s a partir del vincle amb l'habitar essencialment comprs, que Hlderlin
alla all potic.
Aix doncs, no sest pas donant a entendre que all potic sigui un guarniment i
un afegit de l'habitar. Per tampoc no sest dient noms que la poeticitat de lhabitar
es trobi, d'una manera o altra, en tot habitar. La frase: ...poticament habita l'home... diu molt ms, a saber, que s sobretot el poetitzar el que deixa a l'habitar ser un
habitar. Poetitzar s el deixar-habitar en propietat. Amb tot, grcies a qu assolim que
hi hagi un habitatge? Grcies al construir. En tant que deixa habitar, poetitzar s un
construir.
De manera que ens trobem davant d'una doble exigncia: d'una banda, cal pensar
el que hom anomena l'existncia de l'home a partir de l'essncia de lhabitar; de l'altra,
l'essncia de la potica en tant que deixar-habitar,4 cal pensar-la com un construir,
potser com el construir per excellncia. Si cerquem des d'aquest punt vista l'essncia
de la poesia, assolirem l'essncia de l'habitar.
Tot i aix, d'on, nosaltres els homes, podem convenir sobre lessencial avinena
entre l'habitar i la potica? D'on, en suma, pren l'home l'apellaci d'assolir l'essncia
d'un assumpte? Noms la pot prendre d'all on la rep. La rep dall que la paraula li
diu. Esclar que noms en el benents que ell pari atenci a l'essncia prpia de la
paraula, i mentre ho faci. Entretant, desenfrenat i alhora destre, un tot de discursos,
escrits i transmissions d'all parlat volta per tota lesfera terrestre. L'home fa com si
ell fos forjador i mestre de la paraula, quan de fet s ella qui roman mestressa de
l'home. Quan es capgira aquesta relaci de sobirania, l'home cau en inslites ficcions.
La paraula esdev un mitj d'expressi. En tant que expressi, la paraula pot decaure
en simple instrument de pressi. Est b que fins i tot en semblant s de la paraula
hom tingui cura encara del seu parlar. Per aquesta cura no ens ajudar mai, ella sola,
a capgirar la veritable relaci de sobirania entre la paraula i l'home. Car qui prpiament parla s la paraula. Lhome parla tan bon punt ell correspon a la paraula tot
escoltant el que li diu, i noms aix. De totes les interpellacions que els homes poden
dur a la parla, la de la paraula s la suprema i la primera. La paraula s el primer i el
darrer que ens assenyala el cam cap a l'essncia d'un assumpte. Tanmateix, aix no
vol pas dir que, en qualsevol sentit d'un mot pres a l'atzar, la paraula ens lliura directa
i definitivament l'essncia transparent de lassumpte, talment un objecte del qual ferne usdefruit. Mes la correspondncia en la qual l'home escolta prpiament el que la
paraula li diu s aquest dir que parla en l'element del poetitzar. Com ms potic s un
poeta, i ms lliure s el seu dir, s a dir, ms obert i resolt a l'imprevist, aix ms purament confia el que diu a lescoltar sempre ms escarrassat, i ms lluny es troba all

que diu de la mera proposici, sobre la qual hom discuteix noms per saber si s correcta o incorrecta.
...poticament habita l'home...
diu el poeta. Escoltarem ms clarament la frase de Hlderlin si la restitum al poema
don prov. D'entrada, escoltarem noms els dos versos dels quals l'hem separada i
retallada. Diuen:
Curull de mrits, mes poticament habita
l'home sobre aquesta terra.
El to fonamental dels versos ressona en el mot poticament. Aix s recalcat pels
mots que t a un costat i a l'altre, pels que el precedeixen i pels que el segueixen.
Al davant, hi van els mots: Curull de mrits, mes..., que sonen gaireb com si el
segent mot, poticament, exercs una restricci sobre l'habitar ben meritori de
l'home. Per s ben b a l'inrevs: s a travs del gir curull de mrits que es fa esment de la restricci, no podent sin que havem el pensament d'un esclar. Esclar
que pel seu habitar l'home es fa acreedor de mltiples mrits. I s que l'home conrea
les coses que creixen de la terra i en cull l'escreix. Conrear i collir (colere, cultura) s
una mena de construir. L'home, per, no noms construeix llaurant el que des de si
mateix desplega una creixena, sin que construeix tamb elaborant en el sentit de
l'aedificare, alant all tal que no pot sorgir i subsistir per creixena. All edificat i
construt en aquest sentit, no noms ho sn els edificis, sin tota obra de la m de
l'home i per ell executada. Ara b, els mrits d'aquest mltiple construir mai no omplen enterament l'essncia de l'habitar. Al contrari: aix que sn acaats i aconseguits
solament per mor d'ells mateixos, fins priven a l'habitar de la seva essncia. Llavors
sn els mrits els que, precisament per llur abundncia, constrenyen l'habitar als
lmits de la cultura i de la construcci. Aquests cerquen satisfer les necessitats de
l'habitar. El construir, en el sentit mltiple de collir la creixena llaurant i dalar
obres i construccions elaborant i de la labor de preparar l'eina, s ja una conseqncia
essencial de l'habitar, per aquest seguit de modes no en sn el fonament ni, encara
menys, la seva fundaci. Aquest, lhabitar, b ha desdevenir-se en un altre construir.
El construir impulsat habitualment, i sovint exclusivament, i que s aix l'nic construir conegut, aporta sens dubte una abundncia de mrits a l'habitar. Mes, de
lhabitar, l'home noms ns capa quan ja ha construt i construeix i sorienta a construir d'un mode tot altre.
Curull de mrits (esclar), mes poticament habita l'home.... Els segueixen els
mots: sobre aquesta terra. Hom podria considerar suprflua aquesta addici; car
habitar significa ja l'estada de l'home sobre la terra, sobre aquesta terra, a la qual
tot mortal sap que hi s confiat i exposat.
Amb tot, quan Hlderlin gosa dir que l'habitar dels mortals s potic, aquesta
afirmaci, a penes dita, desperta la impressi que l'habitar poticament arrabassa
precisament els homes de la terra. Perqu, la poeticitat, quan hom la identifica a
l'art potica, no pertany al domini de la fantasia? L'habitar poticament sobrevola en
ales de la fantasia all fctic. El mateix poeta, per, adverteix contra aquest recel dient

4. Comp. amb Johann Peter Hebel, Lamic de la casa [G A v ol. 13 ]

[2]

precisament que l'habitar potic s l'habitar sobre aquesta terra. Hlderlin preserva
aix la poesia no noms d'un malents precipitat, sin que, junyint-hi els mots sobre
aquesta terra, apunta prpiament cap a l'essncia del poetitzar. Aquest no sobrevola
la terra, ni li passa pel damunt, per abandonar-la i gronxar-se sobre ella. El poetitzar
s el que abans que res porta l'home cap a la terra i, d'aquesta manera, el duu a habitar.

lamistat, la pura, encara al cor perdura,

no dissortadament es mesura
l'home amb la divinitat. s Du inconegut?
Ns com el cel, de pals? Ms aviat aix
s el que crec. De lhome, ns mesura. Curull de mrits, mes poticament habita
l'home sobre aquesta terra. I no ms pura
s l'ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir aix, que l'home,
que s com dir: una imatge de la divinitat.
Hi ha a la terra5 una mesura? No n'hi ha cap.

Curull de mrits, mes poticament

habita l'home sobre aquesta terra.
Sabem ara com l'home habita poticament? Encara no. Fins i tot correm el perill de
ficar en els mots de Hlderlin pensades nostres que els sn estranyes. Hlderlin esmenta prou l'habitar de l'home i els seus mrits, per no posa, com nosaltres fins ara,
lhabitar en connexi amb el construir. Tampoc no en parla ni en el sentit de conrear,
collir i elaborar, ni de manera que presenti el poetitzar com a un mode propi de construir. Segons aix, all que Hlderlin diu de lhabitar poticament no s pas igual a
com nosaltres ho pensem. I, tanmateix, nosaltres pensem el mateix que Hlderlin
poetitza.
s clar que aqu hem de parar atenci en quelcom dessencial i fer, entretant, una
breu remarca. El poetitzar i el pensament es retroben en el mateix, noms si romanen
en la diferncia de llur essncia i noms en tant que decididament hi romanguin. El
mateix mai no coincideix amb l'igual ni tampoc amb la uniformitat buida [dem leeren
Einerlei] del merament idntic. L'igual s'aplica sempre a lindiferent, perqu tot shi
avingui. El mateix, en canvi, s la pertinena mtua del diferent a partir de l'aplegament acomplert a travs de la diferncia. El mateix noms es deixa dir pel pensament
de la diferncia. En l'exposici del que s diferent, l'essncia aplegadora del mateix ve
a la llum. El mateix bandeja sempre tot afany de noms fer equivaldre com a igual el
diferent. El mateix aplega el diferent en una uni original [ursprngliche Einigkeit].
L'igual, en canvi, disgrega en la fada unitat [Einheit] de l'u noms uniforme. Daquests
vincles, Hlderlin nera a la seva manera ben conscient. En un epigrama titulat La rel
de tot mal diu:

D'aquests versos noms en sospesarem uns quants i amb vistes, nicament, a poder
escoltar ms clarament all a qu Hlderlin est fent menci en titllar de potic
l'habitar de l'home. Els primers versos que hem llegit (del 24 al 26) ens en donen
algun senyal. Tenen la forma d'una pregunta que el poeta respon confiadament i afirmativa. La pregunta circumscriu el que els versos ja comentats enuncien directament:
Curull de mrits, mes poticament habita l'home sobre aquesta terra. Hlderlin
demana:
Pot, un home, quan la vida s un feix de fatics,
mirar cap amunt i dir: aix
voldria ser jo tamb? S.
Noms al redol del pur fatic, lhome es fatiga per ser mereixedor; all, s'hi afeixuga
de ple. Alhora, per, d'aquest redol estant i, a travs seu, d'un cap a laltre,6 l'home s
emplaat a mirar cap als celestes. Aquest admirar travessa [durchgeht] cap amunt,
fins al cel, i, tanmateix, roman a baix, sobre la terra. L'admirar amida [durchmit]
l'entreds7 de cel i terra. Aquest entreds [Zwischen] s commensurat [com a metre] a
l'habitar de l'home. A laix commensurat, i doncs, omniabastant dimetre [Durchmessung], a travs de la qual es palesa l'entreds de cel i terra, l'anomenem ara la
dimensi [Dimension]. La dimensi no consisteix pas en que ambds, cel i terra, estiguin voltats l'un cap a l'altra; ans s aquest voltar-se mateix el que de mutu propi
reposa en la dimensi. Aquesta dimensi no s tampoc cap ab-stracci de l'espai habitualment representat; sin que, de per si, a tot all espaial, en tant que est encabit, li
cal ja dimensi, aix s, d'all on tot espaial es troba inserit [eingelassen].8
L'essncia de la dimensi s laclarit [gelichtete], i doncs amidable, commensurament tant cap amunt fins al cel, com cap avall fins a terra de lentreds. L'essncia
de la dimensi la deixem sense nom. Segons les paraules de Hlderlin, l'home amida
la dimensi en mesurar-se ell amb els celestes. L'home no emprn de tant en tant
aquest amidar, sin que s en el tal amidar que, primerament, l'home s sobretot
home. D'aqu que, si b l'home pot9 entorpir aquest amidament, capolar-lo i desfigu-

Bo i div s ser unit [Einig zu seyn]; per qu hi ha, doncs, entre els homes
lafany de buscar que un sigui noms un i una sigui noms una?
(Edici de Stuttgart, I, 1, p. 305).
Si reflexionem sobre el que Hlderlin poetitza respecte a l'habitar poticament de
l'home, ens aventurem per un cam pel qual, a travs de la diversitat dels pensaments,
ens aproximem al mateix que el poeta diu poticament.
Per, qu diu Hlderlin de l'habitar poticament de l'home? Cercarem la resposta a aquesta pregunta escoltant els versos 24-38 del nostre poema. Car s en llur marc
que els dos versos comentats abans han estat pronunciats. Hlderlin diu:
Pot, un home, quan la vida s un feix de fatics,
mirar cap amunt i dir: aix
voldria ser [seyn] jo tamb? S. Mentre

5. blo der Erde zu enthrendes

6. ...aus ihm her, durch ihn hindurch... [N. del T.]
7. die Unzugangbarkeit
8. lloc des don i cap on aplega
9. el perill comp. ms amunt Tcnica i La tcnica i el tomb.

[3]

rar-lo10, no pot, per, sostreure-se'n. L'home s'ha rems des de sempre, com a home, a
quelcom celeste i s'hi ha mesurat. Tamb Lucfer procedeix del cel. Per aix trobem als
versos segents (28-29): L'home es mesura... amb la divinitat. Ella s la mesura
[das Maa] amb la qual l'home mesura [ausmit] lestatura del seu habitar, de la seva
estada sobre la terra sota el cel. Noms en tant que l'home di-mensiona [ver-mit]
dun mode tal el seu habitar, s capa destar11 a lalada de la seva essncia.12 L'habitar de l'home reposa en aquest dimensionar [Vermessen] que, mirant cap amunt,
mesura la dimensi a qu pertanyen tant el cel com la terra.
El dimensionament [Vermessung] no noms dimensiona la terra, , i per tant no
s una pura Geo-metria. Tampoc no dimensiona mai el cel, o, per ell mateix.
El dimensionament no s cap cincia. El dimensionar dna la talla [ermit] de
lentreds que duu la terra al cel i, recprocament, el cel a la terra. Aquesta dimensionar t el propi o i, doncs, tamb la prpia mtrica.
El dimensionament de l'essncia humana dacord amb la dimensi que ve commensurada a lhome, duu l'habitar a estatuir-se sobre la seva planta fonamental. El
dimensionar la dimensi s l'element on l'habitar hum troba el seu garant, aix s:
all grcies a qu ell dura. Aquest dimensionar s la poeticitat de l'habitar. Poetitzar
s un mesurar. Per qu vol dir mesurar? Caldr que ara nosaltres no redum el mesurar a una qualsevol representaci del mesurar i de la mesura, si s que el poetitzar
ha de ser pensat com a un mesurar.
Presumimblement, el poetitzar s un mesurar per excellncia. Ms encara. Potser
en pronunciar la frase: poetitzar s mesurar, haurem d'accentuar-la diferentment:
poetitzar s mesurar. En el poetitzar sesdev apropiadorament all que tot mesurar
s en el fons de la seva essncia. Daqu que es tracti de parar atenci en l'acte fonamental de la mesura. Consisteix en aix: que primerament hom pren sobretot la mesura amb la qual mesurar cada vegada. En el poetitzar sesdev apropiadorament la
presa13 de mesura. El poetitzar, ents en un sentit fort, s el prendre la mesura, per la
qual presa l'home rep la mesura que conv a la vastitud de la seva essncia [die Weite
seines Wesens]. L'home s el qui s en tant que mortal. Aix sanomena perqu s
capa de morir. Poder morir vol dir: ser capa de la mort com a mort. Noms l'home
mor i esclar, mentre demora sobre aquesta terra, mentre hi habita. Mes el seu habitar reposa en la poeticitat. Hlderlin alla l'essncia de la poeticitat en la presa-demesura, per la qual sacompleix el dimensionat de lessncia humana.
Per, com demostrar que Hlderlin pensa l'essncia de la poesia com a presade-mesura? Aqu no ens cal demostrar res. Tota demostraci no s ms que all que
es desprn de certes suposicions. Segons la manera com aquestes estiguin formulades, tot es pot demostrar. De ben poca cosa, per, en podem haver esment. Per aix
n'hi hauria prou de parar atenci en la prpia paraula del poeta. I s aix com, als
versos segents, Hlderlin no fa sin qestionar prpiament envers la mesura.
Aquesta mesura s la14 divinitat amb la qual l'home es mesura. Comena a qestionar
al vers 29 en aquests termes: s Du inconegut? Palesament no. Car si ho fos,
com podria ser, en tant que inconegut, mesura de res? Tanmateix, i ara es tracta

d'escoltar i retenir b aix, el du resta inconegut per a Hlderlin en tant que aquell
que Ell s, i s precisament com a aquest Inconegut la mesura per al poeta. Per aix
se sent desconcertat per una irritant qesti: com pot esdevenir mesura de res all
que, segons la seva essncia, roman inconegut? Car all amb qu l'home es mesura,
b ha de ser com-partit, b ha daparixer. Per, si apareix, llavors s conegut. El du,
nogensmenys, s inconegut i ensems s la mesura. Ms encara, aquest du que roman
inconegut, alhora que es mostra com a aquell que Ell s, ha daparixer com a aquell
que roman inconegut. La palesabilitat del du, i no pas Ell mateix, s all que s
misteris. Per aix el poeta planteja tot seguit l'altra qesti: Ns com el cel, de
pals? Hlderlin respon: Ms aviat aix | s el que crec.15
Per qu qestionem nosaltres ara s'inclina el poeta per aquesta presumpci?
La resposta ens la forneixen les paraules segents, i s concisa: De lhome, ns mesura. Quina s la mesura per al mesurar hum? Du? No. El cel? No. La palesabilitat del cel? Tampoc. La mesura consisteix en el mode pel qual el du que roman inconegut, en tant que tal es palesa a travs del cel. Du apareix a travs del cel i aquesta
revelaci fa veure el que s'oculta, per no pas intentant d'arrencar de la seva ocultaci
all que roman ocult, ans tot just arrecerant-ho en el seu ocultar-se. Aix, a travs de la
palesabilitat del cel, el du inconegut apareix en tant que l'Inconegut. Aquesta aparici
s la mesura amb la qual l'home es mesura.
Inslita mesura, desconcertant, sembla ser, pel mode com els mortals es representen habitualment totes les coses, incmoda per a l'opini quotidiana de cada dia, que
tot ho entn i que pretn ser el raser de tot pensar i meditar.
Inslita mesura per al mode de representaci usual, sobretot per a tot mode de representaci noms cientfica, de cap manera, per, una vara o una pauta manipulable;
i, tanmateix, mesura verament ms senzilla de manejar que aquestes altres, amb que
les nostres mans no cerquin aferrar-la, ans es deixin guiar pel gest que correspon a la
mesura que s'ha de prendre aqu. Aix sesdev per un prendre, que no arrabassa per a
si la mesura16, sin que la pren en un recollit comprendre que roman un escoltar.
Per qu, per, aquesta mesura que ens s avui tan estranya hauria dapellar gens
ni mica als homes i, a travs de la presa-de-mesura de la poesia, ser per ells compartida? Perqu noms aquesta mesura dna-la-talla de l'essncia de l'home. Car l'home
habita en amidar el sobre la terra i el sota el cel. Aquests sobre i sota es
pertanyen mutuament. Llur reciprocitat s el permetre que l'home travessa cada
vegada que ell s en tant que terrenal. En un fragment (Edici de Stuttgart, vol. 2, p.
335), Hlderlin diu:
Sempre, estimat!, la terra
va i el cel resta.
Puix que l'home s home en tant que portador de la dimensi, la seva essncia ha de
ser dimensionada cada vegada. Per aix li cal una mesura que concerneixi d'una sola
vegada tota la dimensi. Allar aquesta mesura, estimar-ne tota l'amplitud i prendrela com a mesura, aix per al poeta significa: poetitzar. El poetitzar s aquesta presade-mesura, presa per a l'habitar de l'home. Immediatament desprs de la frase: De

10. impotic
11. d.h. Gebraucht und Brauch
12. Nur insofern der Mensch sein Wohnen auf solche Weise ver-mit, vermag er seinem Wesen gem zu sein. [N. del T.]
13. prendre esment, aprendre i aprehendre en el dir com a des-dir
14. estranya, oculta a travs del cel pals

15. els nvols del cel

16. A-prehendre Sichverdanken

[4]

lhome, ns mesura, la segueixen precisament17 els versos: Curull de mrits, mes

poticament habita l'home sobre aquesta terra.
Sabem ara qu s, per a Hlderlin, la poeticitat? S i no. S, en tant que ens ha
estat ensenyat en quina perspectiva cal pensar el poetitizar, a saber, com a un mesurar per excellncia. No, per tal com el poetitzar, en tant que el donar-la-talla
daquella inslita mesura, esdev ms i ms misteris. I aix ha de seguir essent, si s
que ens man-tenim18 resolts a restar en el domini essencial de la poesia.
Tot i aix, que Hlderlin pensi la poesia com a un mesurar, sorprn. I amb tot el
dret, mentre ens representem el mesurar en un sentit corrent. Amb lajut dall que
coneixem, s a dir, regles i clculs, hom acota quelcom dinconegut, fent-ho aix conegut i delimitat per una xifra i un ordre del tot visibles a cada moment. Aquest mesurar
pot variar segons la mena daparells que hi hagi a disposici19. Per, qui ens assegura
que aquesta manera habitual de mesurar, noms perqu s dhabitud, assoleix l'essncia de la mesura? Quan sentim parlar de mesura, pensem tot seguit en el nombre i
ens representem ambds, mesura i nombre, com alguna cosa quantitativa. Amb tot,
l'essncia de la mesura no s un quantum, com tampoc no ho s l'essncia del nombre. Amb els nombres hi podem mesurar prou, per no pas amb l'essncia del nombre. Quan Hlderlin alla el poetitzar com a un mesurar i sobretot quan l'acompleix
com la presa-de-mesura, aleshores, per pensar el poetitzar, d'entrada i sempre de nou
hem de sospesar la mesura que s presa en el poetitzar; hem de parar atenci en
aquesta manera de prendre, que no reposa en copsar-ho tot, menys encara, en atrapar-ho, sin en un deixar-venir el que ens ve com-mensurat. Quina s la mesura per
al poetitzar? La divinitat; aix doncs, du? I qui s el du? Potser aquesta pregunta s
massa difcil per a l'home i s plantejada massa aviat. Comencem per preguntar,
doncs, qu cal dir de du. D'entrada plantegem-ne noms una: Qu s du?
Ens hi poden ajudar uns versos de Hlderlin que, per sort, s'han conservat i que
pertanyen, tant pel tema com per la data, al marc del poema: En blau adorable floreix... Comencen aix (Ed. Stuttgart, II, I, p. 218):

reclama, en els aspectes del cel, el que, revelant-se, fa aparixer precisament el que
s'oculta, i aix en tant que el que s'oculta. El poeta reclama lestranger en les aparences familiars, on linvisible es destina, per tal que lestranger romangui all que ell s:
linconegut.
El poeta noms poetitza aix que pren la mesura dient els aspectes del cel, tot junyint-se a les seves aparences en tant que all estranger on el du inconegut es destina. Per a nosaltres, el nom corrent per a l'aspecte i semblana de quelcom s
imatge. L'essncia de la imatge s: el deixar que es vegi20 alguna cosa. En canvi, les
cpies i les imitacions ja sn varietats degenerades de la imatge autntica, la qual, en
tant que aspecte, deixa que es vegi linvisble i aix l'imagina21 en quelcom que li s
estranger. Perqu la poesia pren aquesta mesura misteriosa, s a dir, la pren de les
visions del cel, la poesia parla en imatges. Per aix les imatges potiques sn per
excellncia imaginacions: no pas simples fantasies i illusions, ans imaginacions en
tant que inclusions visibles de l'estrany en l'aparena del familiar. La dicci potica de
les imatges reuneix en un sol tot la claror i els ressons dels fenmens celestes amb
l'obscuritat i el silenci de l'estrany. A travs d'aquests aspectes el du fa estranyar.
Fent-se estranyar, manifesta la seva ininterrompuda continutat. Per aix, en aquest
poema, desprs dels versos: Curull de mrits, mes poticament habita l'home sobre
aquesta terra, Hlderlin prossegueix:
... I no ms pura
s l'ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir aix, que l'home,
que s com dir: una imatge de la divinitat.
... l'ombra de la nit la nit mateixa s l'ombra, aquesta obscuritat, que no pot esdevenir mai pura tenebra, perqu en tant que ombra resta confiada a la llum, puix que s
projectada per ella. La mesura que pren la poesia es destina all on l'invisible, en tant
que l'estrany, t cura de la seva essncia, en all familiar que sn els aspectes del cel.
Per aix, la natura essencial de la mesura s la mateixa que la del cel. Per el cel no s
pas llum evanescent. L'esplendor de la seva altura s en si l'obscuritat de la seva vastitud on tot s'arrecera. El blau de la blavor adorable del cel s el color de la profunditat.
La resplendor del cel s lalba i la posta crepusculars de tot el que s anunciable.
Aquest cel s la mesura. Daqu que el poeta s'hagi de preguntar:

Qu s Du? Inconeguda li s, malgrat estar plena de llurs qualitats,

la visi del cel. I s que els llamps no sn sin lira dun du. Un s tant ms invisible,
com ms a lestranger es destina...
El que roman estrany al du, els aspectes del cel, a l'home li s familiar. I qu s aix
familiar? Tot el que, al cel i, doncs, sota el cel i, doncs, sobre a la terra, brilla i floreix,
ressona i flaira, ix i ve, per tamb se'n va i decau, per tamb es plany i calla, tamb
empallideix i s'enfosca. A all que s familiar a l'home, per estrany al du, shi destina l'inconegut per romandre-hi arrecerat en tant que l'inconegut. El poeta, per,
proclama tota la claror dels aspectes del cel i el ress de cada una de les seves rbites i
dels seus vents, i fa brillar i sonar en la veu cantant dun mot els aix aclamats. Nogensmenys, el poeta no descriu, quan s poeta, l'aparena del cel i de la terra. El poeta

Hi ha sobre la terra una mesura?

I hagi de respondre: No n'hi ha cap. Per qu? Perqu all que diem en dir sobre
la terra no s ms que aix: que l'home habita la terra i, habitant-la, deixa a la terra
ser terra.
Que hi hagi un habitar, per, sescau aix que el poetitzar sessencia i esdev apropiadorament, i aix, esclar, de la manera com ja sabem, s a dir, com a la presa-demesura per a tot mesurar. Ella mateixa s el dimensionar en propietat, i no pas el
mesurament amb regles preestablertes amb vista a uns plans fixats per endavant. I s

17. d.h. eigens genannt: gesagt

18. romandre aushalten anhalten zurckhalten
19. [ells mateixos ja de per si] disponibles

20. Akzente (1954): vgl. Sprache und Heimat bilden [in: GA Bd. 13]
21.

[5]

que el poetitzar tampoc no s cap construir en el sentit d'alar construccions i arranjar-les. Sin que el poetitzar s el construir del drear(-se) inicial, en tant que s el
que, prpiament, dna-la-talla de la dimensi de l'habitar. El poetitzar s, abans que
res, el que deixa a l'habitar comproms en la seva essncia. La poesia s el deixarhabitar originari.
La frase: l'home habita en la mesura que construeix detenta ara el seu sentit autntic. L'home no habita, mentre no fa sin arreglar-se lestada sobre la terra i sota el
cel conreant, com a llaurador, la creixena, alhora que, com a pe, elabora edificacions. A construir aix, l'home noms hi pot arribar si ja construeix en el sentit de la
potica presa-de-mesura. Que hi hagi autntic construir sescau en la mesura que hi
ha poetes: aquells que prenen la mesura per a tot el que s arquitectnic, per a la conjunci estructural de l'habitar.
El 12 de mar de 1804, Hlderlin escriv des de Nrtingen al seu amic Leo von
Seckendorf: La faula, visi potica de la histria i de l'arquitectnica del cel, constitueix en aquest moment la meva principal ocupaci, especialment la de la nostra naci, en la mesura en qu es diferencia de la grega (Edic. Hellingrath, vol. 2, p. 333).

... Mentre l'amistat, la pura,

encara al cor perdura,
no dissortadament es mesura
l'home amb la divinitat...
Qu s l'amistat? Un mot inofensiu; per Hlderlin hi afegeix un eptet, la pura.
L'amistat, aquest mot, si el prenem al peu de la lletra, s l'admirable traducci que fa
Hlderlin del mot grec . En iax, Sfocles diu de la (v. 522):

Car s la grcia el que sempre crida la grcia.
Mentre l'amistat, la pura, encara al cor perdura... Hlderlin diu, en un gir que empra
a pler, al cor, i no pas dins el cor; al cor vol dir: arribat a lempara de l'essncia
habitant de l'home, arribat al cor com a apellaci de la mesura, de manera que aquest,
el cor, es tomba a la mesura.
Mentre dura aquesta apellaci de la grcia, sortosament es mesura l'home amb la
divinitat. Quan aquest mesurar s'esdev apropiadorament, l'home poetitza a partir de
l'essncia dall potic. Quan all potic adv, llavors l'home habita humanament en
aquesta terra, llavors, com ho diu Hlderlin al seu darrer poema, la vida dels homes
s una vida habitant. (Edic. de Stuttgart, II, 1, p. 312).

... poticament habita l'home...

La poesia edifica [erbaut] l'essncia de l'habitar. Poesia i habitar ni s'impliquen ni
s'exclouen. Ms aviat es pertanyen recprocament reclamant-se l'una a l'altre.
Poticament habita l'home. I nosaltres, habitem poticament? El ms probable
s que no habitem gens poticament. I si s aix, la frase del poeta queda desmentida
i esdev falsa? No. La seva veritat s confirmada de la manera ms inquietant. Car un
habitar noms pot ser impotic si s essencialment potic. Perqu un home pugui ser
cec, cal que en la seva essncia romangui un home que hi veu. Un tros de fusta no pot
tornar-se mai cec. Per quan l'home es torna cec, hom pot preguntar si en el seu cas
la ceguesa prov d'un defecte i d'una prdua de visi o si reposa en un excs i una
desmesura. Hlderlin diu en el mateix poema que reflexiona sobre la mesura per a tot
mesurar (versos 75-76): Potser el rei dip hi posava massa ull. Podria ser, doncs,
que el nostre habitar sense poesia, la seva impotncia de prendre la mesura, vingus
de l'estranya desmesura d'un furor de mesurar i calcular.
Podem arribar fer experincia de si i fins a quin punt habitem impoticament,
noms si en cada cas sabem qu s la poesia. Podem esperar que s'acompleixi un
capgirament d'aquest habitar impotic, noms en el cas que nosaltres no perdem de
vista el que s potic. Tindrem esguard de la participaci que, en aquest capgirament,
hi ha tingut el que nosaltres hem fet i hem deixat de fer, noms quan nosaltres mateixos prenguem seriosament all potic.
El poetitzar s la puixana fonamental de l'habitar hum. Per en cap moment
l'home no pot ser poeta, si, doncs, no s en la mesura en qu la seva essncia s apropiada a all que l'estima l'home i que, doncs, cal a la seva essncia. Segons la mesura
d'aquesta apropiaci, el poetitzar s autntic o inautntic.
Per aix, l'autntica poesia no s'esdev apropiadorament tampoc a cada poca.
Quan hi ha poesia autntica i quant de temps n'hi ha? Hlderlin ho diu als versos
que ja hem llegit (26-29). Hem diferit expressament comentar-los fins ara. Els versos
ens diuen:

Panorama
Quan lluny se'n va la vida habitant dels homes,
on lluny brilla el temps dels ceps,
hi ha tamb, per, els camps buits de l'estiu,
i el bosc apareix amb les seves obscures imatges.
Que la natura completi la imatge dels temps,
que resti, quan aquests s'escolen de pressa,
ve de la perfecci; llavors l'altura del cel brilla
per als homes; com diadema de flors els corona.

[6]