La crisi de la Restauració

1. El fracàs de la regeneració del sistema

El sistema de la Restauració havia mostrat signes clars de feblesa, agreujats

amb les derrotes colonials de 1898. El fracàs de les propostes
regeneracionistes i la força creixent dels catalanistes i del moviment obrer
van provocar una successió de crisis que van contribuir a la fi del règim.

1.1.El desastre del 98 i el regeneracionisme

La repatriació de capitals en acabar les guerres va representar una

reactivació econòmica a Espanya, tampoc es va assumir les responsabilitats
de la derrota i es va intensificar el recel de l’exèrcit contra el poder civil, al
qual va culpar del desastre.

La derrota colonial només va servir perquè la crítica sociopolítica

s’estengués a un sector més gran de la societat, en el qual va sorgir un
sentiment de crisi de la consciència nacional.

Joaquín Costa, principal figura del regeneracionisme, escriví Oligarquía y

caciquismo, caracteritzava la situació política d’Espanya i denunciava la
incultura, la decadència de l’oligarquia i l’endarreriment socioeconòmic.
Proposava incentivar l’educació, l’europeïtzació, la descentralització i una
activitat política hidràulica i agrària. Per aconseguir-lo va mobilitzar les
classes mitjanes, conduïdes pes un líder fort (cirurgià de ferro).

El regeneracionisme va influir en l’activitat política del primer terç del segle

XX, encara que les propostes van tenir poca efectivitat pràctica.

1.2.La crisi dels partits dinàstics

Factor que van alterar el funcionament del règim fou l’evolució mateixa dels
partits dinàstics, ja que la manca de líders carismàtics va ocasionar una
creixent inestabilitat política, intensificada amb l’arribada al tro d’Alfons XIII,
el qual va intervenir intensament en les decisions polítiques.

Tant com conservadors com liberals van veure la necessitat de regenerar el

sistema però mai l’estructura política.

Les propostes regeneracionistes dels conservadors

Gran iniciativa reformista, dirigits per Silvela i Polavieja: van posar en marxa
una legislació social, van elaborar projectes per a la descentralització de
l’Estat i van reformar la política pressupostària per tal de contrarestar les
pèrdues colonials.

La major part de reformes van ser durant el període del govern llard
d’Antoni Maura, que pretenia “La revolució des de dalt”, reformar el sistema
per a poder-lo mantenir. Va intentar atreure les classes mitjanes, per
aconseguir suport més ampli. Amb aquest objectiu va ampliar l’autonomia
de l’administració local i va aprovar la llei de reforma electoral, reforçant
encara més el frau electoral.

El seu intervencionisme econòmic i social va repercutir de forma positiva en

el desenvolupament del país. Va aprovar una legislació proteccionista i va
reformar la marina, fomentant la producció industrial nacional, va potenciar
la legislació social favorable a les classes mitjanes i baixes, amb la intenció
de mitigar el radicalisme obrer. Maura fou destituït després de la Setmana
Tràgica.

Les propostes regeneracionistes dels liberals

Reformes a l’àmbit religiós, limitant el poder de l’Església en la societat i la

mentalitat de l’època. Això va provocar la inestabilitat en el partit.

Exèrcit descontent pel desastre colonial i preocupat per l’auge electoral

catalanista, va originar la primera crisi del regnat. Ja que van assaltar
publicacions catalanistes a Barcelona. Els liberals van aprovar la Llei de
Jurisdiccions per evitar un retorn a la política militar, aprovant la justícia
militar contra delictes contra la pàtria i l’exèrcit.

Al 1910 Canalejas va dur a terme un programa reformista, en el qual es van

centrar en la qüestió religiosa, aprovant la Llei d’Associacions Religioses, i
en el projecte de les mancomunitats provincials, promogut pels catalanistes
però no aprovada fins 1913.

Va democratitzar el servei militar, en fer-lo obligatori i eliminar les

redempcions en metàl·lic. Va liberalitzar l’ensenyament. Va abolir el impost
de consum i va promoure la legislació social.

El 1912 fou víctima d’un atemptat anarquista, iniciant greus disputes en el

sistema de partits qüestionant el torn pacífic.

El 1920 va haver una ofensiva al Marroc per a estendre el seu domini

efectiu en un territori difícil pels pocs recursos i el Rif. Davant l’atac d’una
tribu berber liderada per Abd el-Krim, va causar la derrota a Annual.

1.3.L’oposició al sistema

Les propostes de renovació van provenir dels regionalistes, republicans i el

moviment obrer, però no van aconseguir una alternativa viable per a
substituir un sistema viciat i en descomposició interna.

Els regionalismes

El catalanisme (lliga Regionalista, partit que dominà l’escena política fins al

1923) representant de la burgesia, va oscil·lar entre la col·laboració amb el
règim en moments de perill social i les propostes regeneracionistes, passan
per reivindicacions autonòmiques no independentistes ni antimonàrquiques
i la necessitat de modernitzar Espanya.
El basquisme amb el Partit Nacionalista Basc (Sabino Arana) orientació
tradicionalista, catòlica i independentista. Però amb la mort de SA, començà
a sortir de l’aïllament, incorporant ideologia liberalisme conservador,
autonomista i antiseparatista. El PNB va organitzar una campanya
autonomista, però malgrat l’èxit electoral de 1918, s’intensificaren les
diferències entre els partidaris i els contraris del sistema.

Galicia, autonomisme es va reflectir en la constitució de Solidaritat Gallega i

l’elaboració dels primers plantejaments nacionalistes. Al país Valencia, a
través de Valencia Nova, va proclamar va proclamar reivindicacions
autonomistes. Andalusia es va iniciar un corrent a l’entorn de la figura de
Blas Infante.

El republicanisme

Oposició antimonàrquica, proposant reformes politicosocials que

propugnava la secularització, l’ampliació de les bases socials del règim, les
reformes socials i la instrucció pública. Bases socials a capes mitjanes
urbanes.

El republicanisme estava dividit entre Partit Reformista (d’escassa

implantació) i el partit Radical, partit amb un agressiu anticlericalisme amb
el que va intentar establir el republicanisme, aportant-li suports entre els
sectors populars restant influència al catalanisme i al mov. Obrer.

El moviment obrer

No va tenir capacitat per a imposar canvis socials i polítics profunds.

El socialisme (PSOE) intenta prendre el poder per tal de transformar la

societat i abolir les classes socials. Només va disposar d’un escó amb el que
va assumir la defensa política de les reivindicacions obreres, lluitant per les
reformes sociolaborals i rebutjant la via insurreccional. El seu sindicat la
UGT, va tenir influencia entre les masses treballadores.

L’anarquisme va estrènyer els lligams amb el sindicalisme, i creant la CNT o

Confederació Nacional del Treball que entén el sindicalisme com mitjà per
transformar la societat, amb vagues generals, que defensaven millores
salarials i la disminució de la jornada.

2. La crisi general de 1917

L’any 1917 va esclatar una crisi militar, política i social que va provocar la
descomposició del sistema de la Restauració. Creant un desprestigi dels
partits dinàstics i que es va intensificar amb la Primera Guerra Mundial.

2.1 Antecedents socioeconòmics i polítics

Superada la setmana tràgica i amb el pacificada la situació del Marroc, es

van viure alguns anys d’afavoriment econòmic. Però es van intensificar
tensions socials, mentre la crisi del sistema de torn era ja una evidencia.
Impacte de la Primera Guerra Mundial

Espanya es va quedar a la neutralitat, afavorint un auge econòmic per les

demandes de productes agraris i industrials. Proliferació de negocis
especulatius i va enriquir ràpidament els empresaris i intermediaris. La
situació no va ser favorable per les classes baixes per l’alça de preus,
provocant una forta conflictivitat social que va afectar profundament el
sistema.

La crisi del sistema del torn

Eduardo Dato va originar l’escissió dels seguidors de Maura . els liberals es

van dividir en faccions, augmentant la inestabilitat política i dificultà la
creació de majories de govern. Es trencava així el pacte d’alternança en el
poder mantingut des de 1885.

Entre 1913 i 1917, sense majories i amb problemes interns greus, era
freqüent el tancament periòdic de les Corts i l’aprovació de decrets per a
poder governar.

2.2 La crisi militar, política i social

La crisi militar: les juntes de Defensa

Es va accentuar el malestar intern que s’arrossegava des de la derrota de

1898, a causa de : la inestabilitat governamental;una nova llei que establia
l’ascens per mètrics de guerra (descriminant les unitats peninsulars), i els
baixos salaris. Aquest malestar va provocar les Juntes de Defensa,
associació sindical que defensava els interessos econòmics i professionals
del cos, l’autonomia i la ingerència política de l’exèrcit foren cada vegada
més grans.

La crisi política: l’Assemblea de Parlamentaris

Eduardo Dato va decretar la censura de premsa i la suspensió de les

garanties constitucionals i de les Corts. Davant d’aquesta actitud autoritària
Cambo, dirigent de la Lliga Regionalista, va convocar una Assemblea de
Parlamentaris. Originant un moviment civil que va exigir la convocatòria de
Corts constituents i l’aparició d’un programa reformista que tingués en
compte la realitat plurinacional d’Espanya.

L’heterogeneïtat del moviment i el rebuig per part de les Juntes de Defensa

van facilitar la dissolució de l’Assemblea de Parlamentaris.

La crisi social: la vaga general revolucionària

La tensa situació social i la importància creixent dels sindicats van afavorir

la creació d’un comitè d’acció conjunt CNT-UGT. L’extensió d’un conflicte
ferroviari va dur a convocar una vaga general revolucionària, la mobilització
es va estendre però no va tenir el suport de l’Assemblea de Parlamentaris,
que defensava els interessos de la burgesia, i encara menys de l’exèrcit,
que va reprimir la vaga.

2.3 Després de la crisi: la fallida del sistema (1917-1923)

Dato va aconseguir controlar la crisi, fou recolzat per l’exèrcit i la burgesia

<<reformista>> de l’Assemblea de Parlamentaris.

Es va demostrar la incapacitat del règim per a eixamplar les seves bases

socials i obrir-se a les aspiracions de transformació democràtica del sistema.

Es van crear els governs de concentració, eren executius formats per

liberals, conservadors i membres de la Lliga Regionalista de Catalunya,
trencant el bipartidisme.

El liberal García Prieto, que va intentar acontentar l’exèrcit amb una pujada
de salaris i ascensos per antiguitat; o el cas del govern de Maura el 1918
que amb Cambó va impulsar l’agricultura, les obres públiques, els
ferrocarrils i el desenvolupament cultural.

L’últim intent de salvar el sistema polític fou la creació d’un nou govern de
concentració que projectava reformar la Constitució, la hisenda, l’economia i
la política marroquina, l’exèrcit va posar final al sistema de la Restauració
mitjançant un cop militar.

3. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Agrupava les quatre diputacions provincials catalanes, i es constituí el 6

d’abril de 1914.

El 1911 la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, va

redactar un avantprojecte de Mancomunitat que fou presentat al govern
liberal de Canalejas.

El congrés l’aprovà el 1912 amb competències molt reduïdes, només

Catalunya es va constituir aquesta institució i Prat de la Riba en va ser el
primer president, la Mancomunitat perdurà fins la Dictadura de Primo de
Rivera, la qual va reprimir durament el catalanisme.

3.1 L’obra de la Mancomunitat

Fou un gran exit del catalanisme, però no tingué cap competència que li
conferís autonomia política, només podia gestionar conjuntament les
atribucions que ja tenien les diputacions, i amb un sistema de finançament
insuficient.

-La construcció d’infraestructures.

-L’assistència social.

-L’administració local.
-L’obra cultural.

-La reforma educativa.