TROS DE QUNIAM VADEMCUM DE STIRES

Toni Ibaez
TROS DE QUNIAM
VADEMCUM DE STIRES

Premi dhumor i stira Jaume Maspons i Safont 2003

PREMSA DOSONA, SA

Primera edici: desembre 2003

Correcci: Maria Forns
Coberta: Vicen Viaplana
daquesta edici:
Premsa dOsona, SA
Plaa Catedral, 2 08500 Vic
ISBN: 84-607-9325-7
DIPSIT LEGAL: ...................................

Imprs a: Grfiques Manlleu SA

Carrer Alp, 6 Pol. Ind. La Coromina. 08560 MANLLEU

SN RIGOROSAMENT PROHIBIDES, SENSE LAUTORITZACI ESCRITA

DE LEMPRESA EDITORA, SOTA LES SANCIONS ESTABLERTES PER LA
LLEI, LA REPRODUCCI TOTAL O PARCIAL DAQUESTA OBRA PER
QUALSEVOL PROCEDIMENT, INCLOENT-HI LA REPROGRAFIA I EL
TRACTAMENT INFORMTIC, I LA DISTRIBUCI DEXEMPLARS A TRAVS
DE LLOGUER O PRSTEC PBLIC

Per la Jlia,
en Josep i en Guillem,
els qui em pateixen
de ms a prop

QUNIAM
Tros de quniam: tals, beneitot; cast. pedazo de
alcornoque.
Bevia a galet, lo tros de quniam, Verdaguer Jov. 106
ETIM.: pres del llat quoniam, perqu, segurament a travs
del llenguatge dels clergues o dels estudiants.
(Del DCVB Alcover-Moll)

[1839; expressi llat., perqu, sorgit segurament en ambients

eclesistics, aplicat en algunes discussions escolstiques a alguns que
es llancessin a argumentar amb quoniam sense saber desprs qu dir]

(Del Gran Diccionari de la Llengua Catalana)

beati pauperes spiritu,

quoniam ipsorum est regnum caelorum
Mateu 5,3

AVS
Al comenament fou la paraula. Les paraules. Desprs,
el fragment. Fragments que es congriaren fins a formar
un corpus ms o menys presentable. Reflexions
puntuals que vaig titular i ordenar segons l'estricte ordre
alfabtic. Florilegi de mots pluralitzats. N'he espigolat
alguns i els he desenvolupat ad lbitum, sense embuts,
extravagantment. Per que consti que aix no volia ser
un llibre. Dietari insurrecte. Memries fingides. Quadern
de bitcola. Poti-poti de gneres. Filosofia barata.
Diccionari estrafolari. Vademcum de stires. Tot pel
mateix preu. Capguardeu-vos-en. Jo no em faig
responsable dels seus efectes secundaris...

a
abdicacions
Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble...
Gris, el dia s gris i el cel un sostre a punt de caure. Ullades de
sol enyoradisses. Tots els matins del mn s'apleguen aquest mat.
L'ombra del teu cos es passeja muda per la casa. Hem perdut la
rialla, la tremolor dels llavis, els mots sublims. Hem perdut
l'encs d'encetar nous camins. Callem com nimes esfullades que
s'han enfonsat en un oce infestat de records malets. Les mirades
s'eviten. Els ulls sn noms finestres closes que sotgen cap endins.
Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble...
Viure s saber que, tard o d'hora, hem de morir. Per aix, encara
que sembli mentida, l'nica llibertat real que ens queda s la de
llevar-nos la vida. La resta totes aquestes petites coses que ens
atabalen dia i nit , morralla, impur esclavatge. Captius
entretinguts, amunt i avall, afilerats talment formigues fabrils,
febrils. L'nica llibertat real? S, potser s: decidir abdicar d'all
que els altres desitgen amb fallera... Vida, amor, diners, poder,
felicitat.... Abdicar per sempre ms, sense contemplacions, sense
escarafalls. Matar-se s l'nica sortida. Us ho dic per experincia...
Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble...
L'endem del meu sucidi tothom cercava explicacions plausibles.
Que si massa filosofia, que si la mala influncia del bar de Teive,
que si l'esguerrada pfia d'una convivncia reincident entre

personalitats incompatibles, que si l'embafament crtic de les

insatisfaccions reduplicades, que si l'afany malalts de recerca ms
enll dels lmits considerats com a normals per la psicopatologia
ortodoxa, que si un batibull envitricollat de mscares
histriniques, que si la refomuda inestabilitat ciclotmica, que si
era un peixos perillosssim, que si hi podia haver alguna mena de
determinaci gentica, que si patatim i patatam, que si sn verdes
o madures, que si millor cardat que amargat, que si ara descansar
d'una vegada, pobre fill de mare, que si no som res, que si du ho
ha volgut que es faci la seva santa voluntat, que si ja es veia venir,
que si del fang que som a la pols que serem noms hi ha un baf
escadusser de vida, que si tothom t la seva hora, que si aix del
crematori no m'acaba de convncer, que si sembla que estigui
adormit, que si ara ploren els que menys haurien de plorar, que si
no conec ni la meitat de la gent que ha vingut, que si s una
llstima que noms ens trobem en ocasions tan luctuoses, que si
no te'n recordes d'aquell dia que...
Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble...
Gris, el dia s gris i el cel un sostre a punt de caure. Podria
escriure les meves memries, per no ho far. D'en que vaig
sucidar-me, m'estimo ms callar i no remenar el passat. A l'altra
banda, on sc ara, les coses sn diferents. Aqu no hi ha
sentiments ni idees abstractes. Aqu tot s clar i net com l'aigua
que brolla d'una glacera. Aqu dos i dos fan quatre, per ning no
perd el temps sumant o restant. Aqu, a l'illa dels benaurats, no
accepten visa, res no es compra i res no es ven, tothom s qui s
sense cap problema i ning no fa la guitza als altres, no hi ha
mosques ni rates ni vens malparits ni gats que se't caguen al
jard, la malcia s un joc de nens, els miralls sn transparents, el
sexe angelical, la sang vermella com a tot arreu, el cel blau, molt
blau, tan blau que, ms que un cel, sembla l'esguard infinit d'un

10

du absent...
Vaig decidir abdicar de l'amor com d'un problema insoluble...
No, no he vingut a fer homilies. Ja fa temps que no sc cristi.
Em vaig desbatejar que s com donar-se de baixa motu proprio
llegint el Zaratustra de Nietzsche, una obra fora recomanable. Hi
ha un passatge memorable que diu: Ich liebe die Tapferen...
Vorbergehe... Geht eure Wege! Und lasst Volk und Vlker die ihren
1
gehn! Tot llegint-lo, ipso facto, vaig abandonar el cam
prefabricat. Es va produir la gran metamorfosi, la metanoia
crucial: el pas de creure a crear. Cal ser prou valent per saber
passar de llarg i obrir la prpia drecera a travs de la qual poder
fer via en llibertat... Sense cap mena de dubte, l'amor s un invent
cristi.

Jo estimo els valents... Passeu de llarg... Seguiu els vostres camins! I

deixeu que el poble i els pobles segueixin els seus! (Also sprach Zarathustra,
III, 12, 21)

11

acrcies
Del grec a-kratos. Literalment, sense crater. Alludeix al vi pur,
no barrejat amb aigua. El kratr era un vas o copa de grans
dimensions on els grecs (i ms tard els romans) aigualien el vi per
fer libacions. Cal tenir en compte que el vi d'aquella poca no era
com l'actual, sin molt ms esps, amb un cos i un grau molt
superiors. L'etimologia, de totes maneres, s ambivalent. El krtos
tamb s la fora, el poder, l'autoritat. L'acrcia s el sistema
poltic negador o destructor de tota autoritat. Aix ho defineix el
diccionari. crata, en aquest sentit, seria sinnim d'anarquista. Jo
m'estimo ms pensar que, de vegades, cal ser valent i beure vi
pur, sense barreges, en comptes d'aigualir-nos tot delegant el
nostre poder en mans d'uns altres. Que el vi pur emborratxa?
Tamb emborratxa el poder. Ser crata s arriscar-se, reivindicar
la puresa sense mixtures, assumir la prpia fora, ser amo de tu
mateix. Si permetem que ens governin els altres, potser els altres
tamb se'ns beuran el vi bo... i ens deixaran noms les escorrialles
aigualides de la seva imposici. L'enemic de l'acrcia s la gasosa.

12

adelitaments
Odorar roses lliris flors, donen adelitament e plaer al cors.
RAMON LLULL, Blanq. 27
El crtic d'art, una mica desorientat, arriba al restaurant mentre la
resta de convidats examinen unes estranyes escultures: cossos i
caps humans esttics, enigmtics, inquietants, disposats en
diferents muntatges, repetits, angoixants. Escenes d'un pessebre
esquarterat. Fesomies incomunicades. L'autoretrat de l'home
occidental a les acaballes d'una civilitzaci decrpita. El crtic
d'art haur de dir unes paraules... Fa una ullada al seu entorn i
s'adona que no coneix gaireb ning. A banda d'ell, tamb
parlaran un expert en vins, l'escriptor local, i l'artista homenatjat,
s clar. El restaurador ha organitzat tot aquest sarau perqu vol
presentar la nova carta de vins, la qual inclou, a ms de trescentes entrades, una litografia feta expressament per a l'ocasi,
acompanyada d'un petit text literari. La majoria del pblic sn
clients i amics que esperen els canaps amb una elegncia gens
frisosa. El crtic d'art encara no sap qu dir. s el primer cop que
entra en aquest local. L'escultor no s sant de la seva devoci.
Pensa mentrestant: Qu hi foto jo aqu amb aquesta colla de
pijos podrits de cals que utilitzen la cultura com un guarniment
epidrmic, com una ptina hipcrita que decora la seva burgesa
arrogncia sovint mancada de sindresi? Qui s aquest paio amb
la closca pelada que em mira amb tanta insistncia? Ja han
distribut el torn de paraules. Primer parlar l'amo per agrair la
presncia dels assistents, i donar pas als altres parlamentaris. El
crtic d'art parlar el penltim, just desprs de l'escriptor local de
la closca pelada (l'autor del text de la carta), i just abans de l'autor
de la litografia (considerat un dels escultors contemporanis ms
destacats de Catalunya). L'expert en vins fa un elogi abrandat del

13

celler... L'escriptoret diu quatre bajanades tot ensabonant els

propietaris (Els vostres plats sn obres d'art comestibles...). Ara
s el torn del crtic d'art. Amb les mans a la butxaca, indecs,
comena a explicar una ancdota intempestiva d'un viatge que va
fer a Romania... I diu: All pintaven els ous de color blau... Ens
comencem a mirar els uns als altres... El crtic d'art insisteix en
l'empastifament dels aliments com a mtode plstic
expressionista... Renoi, per si encara no han servit cap copa!
Somriures neguitosos. El crtic d'art ja fa estona que pixa fora de
test. Cap allusi a l'obra que t al davant. Cap esment dels
amfitrions. Per fi, de sobte, clou la seva esgarriada xerrameca. Uf,
quin descans! Aquests crtics sn la pera. Aplaudiments i teca.
Safates plenes de delikatessen. Ampolles que s'obren. La gent es
barreja i enraona en un ambient que torna a ser dists. El crtic
d'art omple la primera copa de vi blanc, un verdejo de Rueda.
S'apropa a l'escriptor i li diu no s qu sobre la lamentable
situaci del mn... El crtic d'art buida la segona copa. Ms
safates amb ms delikatessen. Cava brut nature. El crtic d'art fa
veure que s'interessa per les escultures exposades al menjador. El
xivarri augmenta. El crtic d'art no acaba de comprendre aquest
acte, aquesta gent, aquest art, aquesta merda. Sap que els canaps
sn mengvols d'all ms, per el mam s superior a qualsevol
altra proposta i, per tant, tira pel dret i aprofita l'avinentesa... Ara
parla amb unes noies i insisteix a fumar en pipa. De lluny, a
voltes mira i remira la closca pelada de l'escriptoret. Pensa:
Aquest paio s'ha llegit tots els meus articles... Ara l'eufria
etlica l'empeny cap a l'escultor. El saluda i, amb una bafarada
fortssima, li pregunta: No te'n canses, de fer sempre el
mateix? A continuaci, sense solta ni volta, s'apropa al propietari
del local i li etziba: Aquest restaurant s massa car i, a ms, no hi
penso tornar. Ara s'adrea a l'expert en vins i, rialler, li diu: El
cava est de puta mare. Me n'hauries de regalar una caixa.

14

Finalment, i abans d'agafar el portant, mig trontollant, mig

quequejant, es planta davant de l'escriptoret i sentencia:
M'agrada com escrius, collega, per no suporto el que dius.
Encara ets massa jove... Gira cua i desapareix per la porta
principal. Bon vent i barca nova. Tres dies ms tard, al diari no hi
havia cap ressenya de l'acte. El crtic d'art patia ressaca i se
n'havia oblidat.

15

adus
Adu, alats salteris, aucells que'm despertreu.
J. VERDAGUER, Atlntida, VI
No s l'hora dels adus.
Catalunya ja s rica i plena.
Amagueu el caganer en un rac del pessebre
i feu un castell immens que arribi fins al cel.
Catalunya s ms que un club.
Si poseu la cara al vent us acatarrareu.
Sobreviurem als poltics.
Sobreviurem a la globalitzaci.
Sobreviurem al Bara.
I, amb una mica de sort, els nostres nts
no sabran qu coi era el petroli...
No, no s l'hora dels adus,
sin l'hora de retrobar-se
per comenar a lluitar i canviar les coses...

16

aserejs
Mira lo que se avesina a la vuelta a la esquina, viene Diego
rumbeando... (Mira el que sapropa en tombar la cantonada, ve en
Ddac rumbejant...) Ja tenim aqu la canoneta de l'estiu. Un
estiu atpic, tot sigui dit. Els homes del temps no saben qu
explicar-nos. Encara que torni la calor, l'estiu ja no s el que era.
Ara que un euro val ms que un dlar, ens sentim ms orgullosos
de ser europeus malgrat la nostra atvica africanitat feta de
juliverts pansits i legionarios salvapatrias. El Bara que no sap si
s ms argent que holands confia que els mercenaris de fora li
solucionin la papereta. L'Asnar, hasiendo el parip en el Congreso,
fent veure que ha remodelat el govern quan el que ha fet s
remenar les mateixes cartes marcades. Les quatre famlies de
sempre governant aquest pas paleto y hortera. Uf, per fi s'ha acabat
Gran Hermano! La histria karakika d'OT s'escampa urbi et orbi
per aquesta pell de brau afamada de cutrero. Catalunya ha
esdevingut un poti-poti indefinible, una sucursal de la Meseta,
una samfaina sense suc ni bruc. Catalunya ja tampoc s el que era,
si alguna vegada va arribar a ser res. Per visca Verdaguer! I aserej
a ej, dejebe tu dejebe des biunoua, majabi ande bugui ande gidi dibi...

17

askatasunes
En esta Espaa ca de pandereta, saeta, toreros y mo Cid, los
exabruptos del esperpento no tienen fin. (Disculpin la diglssia, per
vet aqu que em surt aix.) Ara resulta que haurem d'estar agrats
als borbons i a tota la seva rcula de promotors i llepaculs
perqu mai no ens van imposar la sacrosanta llengua del Quijote.
A sobre, i a boca de can, l'nclit i jurssic Fraga Iribarne rei de
taifa al finisterre hispnic es despenja amb un estirabot que
esgarrifa les neurones tot afirmant que l'uscar s una llengua
prehistrica. Com hi ha mn. I el paio es queda tan ample! Aix
estan les coses, amics: arrebossades de mentides tendencioses i de
falrnies capcioses. No, no ho diuen pas per ignorncia; sn ganes
de tocar el voraviu amb aquella tpica prepotncia messetria,
amb aquell orgull tan patritic que es malfia de les ridcules
nfules nacionalistes, minscules, passades de moda, perifriques,
provincianes. Se'n malfia i les menysprea. Les ningunea (que diuen
alguns cretins a les tertlies radiofniques de la Cope). No, no faig
victimisme. Tampoc no estic acomplexat. Aquest no s el meu
estil. De fet, si calgus, en podria prescindir del tot, i barca nova,
i estaria encantat si ells tamb volguessin prescindir de mi. En
paus. Per les coses no van aix. Les coses sn sempre molt ms
complicades. La troca est tan embolicada que, a hores d'ara, s
fora difcil aclarir-se. Contra el perill de la confusi, provocada
per la manipulaci desinformadora que fan els mitjans afectes al
rgim, m'agradaria puntualitzar uns quants conceptes bsics i
senzills, d'anar per casa, vaja:
1. El patrioterisme espanyolista tamb s un nacionalisme. Paleto
i obtuso, per nacionalisme a fi de comptes.
2. No tots els nacionalistes perifrics (o sia, no espanyolistes) sn
terroristes i assassins. s una monumental impostura proclamar:
Nosotros, los demcratas (paladines de la libertad), y ellos, los

18

nacionalistas (los violentos y sus cmplices). Tot plantejament

maniqueu s fals per simplista, per reduccionista. La realitat t
una infinitat de matisos. No es pot ficar tothom al mateix sac i
dir all tan tronat de: O conmigo o contra mi t de qu lado ests?
3. Cap llengua s superior o inferior a una altra. Totes les parles i
les cultures tenen el dret legtim a l'existncia, i el deure
responsable d'afirmar-se a si mateixes.
4. La democrcia no pot ser segrestada per cap fora poltica. La
llibertat no s unvoca (no s'hauria d'escriure mai amb
majscula), sin que el que hi ha, t'agradi o no, sn llibertats
diverses, pluralisme.
5. Confondre la Constitucin amb la Bblia s opusianament
malalts, manicomial i perills.
Tanmateix, el pitjor de tot s organitzar des de Madrid una
croada, una Reconquista, per tal de salvar el Pas Basc (ells, a la
intimitat, encara en diuen Vascongadas) aprofitant l'avinentesa que
uns quants bascos estan convenuts que l'nica via efectiva cap a
la independncia s la lluita armada. Per tant, que ning no es
faci illusions: el resultat de les eleccions no traur Euskadi de
l'atzucac on es troba. Probablement es complicaran encara ms les
coses. Tot s susceptible d'empitjorament. El problema ve de
lluny, de molt enrere, encara que alguns s'entestin a falsificar la
histria o vulguin escamotejar-nos les causes profundes d'aquest
conflicte. El dilema s fomut. Invocar el dileg o la pau est la
mar de b, s molt entendridor, per em temo que els monlegs
persisteixen i pugen de to; ning no escolta ning; tothom vol
endur-se la victria sense tenir en compte que els que perdin
tamb poden tenir ra. Mentrestant, els uns diuen que van de
part i els altres noms diuen parides. Estem ben arreglats. Potser
Europa ens posar a cadasc en el lloc que ens pertoca. Si la
monarquia s una antigalla impresentable (i antidemocrtica) per
al segle XXI; si Espanya s un mite arcaic, carpetovetnico, que no

19

s'aguanta per enlloc, no cal patir: el temps ens ho demostrar. Per

sort, les coses canvien, evolucionen. Res no s etern en aquest
mn. Els que tenen por sn els que volen imposar-se. Aix s un
smptoma evident de decadncia, perqu vol imposar-se qui ja no
pot transformar-se. s el vell criteri imperialista, reaccionari.
Qu us sembla una Repblica Federal Ibrica (o Europea)? Oi
que fa patxoca? Sabeu per qu tenen tanta por, per qu estan tan
nerviosos i no paren de dir bajanades? Doncs perqu saben que
ens en podem sortir sense la seva collaboraci. Errez egin
dezakezu. Ez gara haserretuko. I tremolen. I tenen malsons. I
criden: Por cojones! Askatasuna. Llibertat. Sense imposicions,
sense mentides, sense por, sense morts. Una quimera? El futur s
un horitz ple de possibilitats engrescadores.

20

avorriments
O Deu, perqu justat es en un munt tan gran voler ab avorriment
tant?
AUSIS MARCH, CII
L'origen de tot s l'avorriment. Stendhal ho sabia i ho posa en
solfa a Le rouge et le noir (1830): el captol VI de la primera part i
el cap. XXIX de la segona es titulen igual: L'avorriment. Du
va crear l'univers perqu s'avorria. D'aleshores en, est la mar de
distret. Els nens aprenen a jugar perqu no suporten avorrir-se. El
joc s el millor antdot contra aquesta amenaa constant que ens
deixa ensopits i aturats enmig de l'espai i del temps. L'avorriment
s com un forat negre que cal omplir a cuita-corrents. Tot est
dissenyat perqu no caiguem en aquest pou terrfic. Els adults,
com la canalla, tamb juguem. Juguem a la borsa, a la loteria,
fem esports o en contemplem, fem l'amor i la guerra, llegim,
escrivim, treballem, etctera. Tot plegat amb la intenci de no
avorrir-nos mai. Suposo que Adam i Eva estaven massa b al
parads, s a dir, s'avorrien d'all ms. Per aix van tocar el dos
d'aquell oasi i s'endinsaren en el desert a la recerca d'aventures
excitants i perilloses. Ara la gent fa esports de risc. O viatgen a
llocs extics. La qesti s no avorrir-se, sortir de la rutina,
descobrir coses noves, experimentar noves sensacions.
L'avorriment ens fa tanta por que vendrem l'nima al diable per
tal de no haver de patir-ne els estralls. L'ideal absolut de la nostra
societat actual es pot resumir amb un sol verb: divertir-se. A
qualsevol preu, de la manera que sigui, a totes hores si pot ser.
Una diversi que sovint es paga molt cara. Ning no ens ha
ensenyat mai a gestionar l'avorriment. s com la solitud: tothom
la defuig com la pesta. Per a molts, l'infern a la terra seria aix:
quedar-se sols i avorrir-se. Contra aquesta desgrcia hem inventat

21

una muni de remeis: discoteques, bingos, tele, casinos, lligues de

futbol, bars, cinemes, alcohol, drogues, literatura, revistes del cor,
espectacles de tota mena, msica, romanticisme, jardineria,
colleccionismes diversos, turisme, religions, arts, cincies,
poltiques, etctera. Tota una conxorxa generalitzada mitjanant
la qual la humanitat pot salvar-se de la pitjor de les condemnes:
avorrir-se. La paradoxa apareix quan, malgrat aquests esforos, la
gent segueix avorrint-se. El jovent s'avorreix a les discoteques i
els adults s'avorreixen a la feina, amb la parella, a tot arreu. El
fantasma de l'avorriment reapareix sempre com una ombra que
s'allarga indefugiblement.
Un exemple fora divertit s el segent: noi busca noia per a
divertir-se plegats; quan la troba, comencen a jugar l'un amb
altre (festeig); quan ja s'han avorrit de festejar, decideixen
emprendre l'aventura de casar-se o viure junts; al cap del temps,
avorrits de la situaci, decideixen tenir fills per alegrar el niu;
quan ja tenen fills, avorrits de les responsabilitats i les rutines
familiars tpiques, llavors decideixen engegar-ho tot a rodar i se
separen; un cop separats, avorrits d'estar sols, busquen alg... i
sant tornem-hi. L'sser hum s una bstia que s'avorreix sense
remei. Els gossos i els gats no la tenen, aquesta problemtica.
Almenys aparentment. La vida tota sembla una fugida frustrada,
una carrera furient devers la meta inabastable del desavorriment.
Fins i tot n'hi ha alguns que no volen anar al cel perqu diuen
que aix del cel els sembla un lloc massa avorrit. I proclamen
sorneguerament: Segur que l'infern deu ser molt ms divertit.
Desprs d'haver estudiat el tema a fons, he arribat a una
conclusi: noms s'avorreixen les persones mancades de vida
interior. O, dit altrament: el grau d'avorriment que una persona
pot patir s directament proporcional al grau de desenvolupament
espiritual que hagi assolit. La majoria de gent que s'avorreix sn

22

individus intranscendents, absolutament banals i trivials, gent

superficial que viu noms una vida exterior d'all ms
epidrmica. Estan buits per dins. Materialistes fins al moll de l'os.
s normal que s'avorreixin. Sn els que sempre estan buscant
diversions, els que creuen que amb les coses exteriors podran
omplir la seva incommensurable buidor metafsica.
L'espiritualitat no s'improvisa, no la venen als grans magatzems.
Ser espiritual no vol dir anar a missa o resar cada dia el rosari. Ser
espiritual significa haver crescut per dins, haver desenvolupat una
nima, tenir un fonament intrnsec que no pot ser redut a la pura
corporetat. S'avorreixen els cossos de gimns, els cossos de
passarella, els cossos danone, els cossos que s'operen per a
dissimular la seva esborronadora fretura mental. S'avorreix la
rampoina, la gentalla analfabstia, la xusma abjecta, la purrialla
pseudohumana. Infrapersones prescindibles que no aporten res a
la resta. Gorilles de disseny. La humanitat no progressa grcies a
la gent que es diverteix. Etimolgicament (di-versio, di-vertere) vol
dir perdre's, vessar-se, abocar-se... Deixar de ser tu mateix.
Quan del que es tracta s de guanyar-se, d'entotsolar-se,
d'esdevenir persona, un mateix. Per tant, si vols un consell,
defuig la gent que diu que s'avorreix. s gent perillosa. Et faran
perdre el temps i els estreps, no t'aportaran res i els acabars
avorrint.

23

b
badocs
Badar s un verb que m'agrada. T difcil traducci a d'altres
llenges: distraerse, embobarse, estar en babia o en las batuecas, to be
lost in wonder, verblfft werden, zerstreut sein... Badar vol dir
desconnectar, deixar-se endur per la realitat, fondre's amb el
paisatge, perdre el control neocortical del nostre cervell...
S'assembla al somieig, per la diferncia rau en el fet que el badar
est lliure de qualsevol interferncia interior. Bado quan
m'abandono al batec de les coses sense interposar-m'hi. En certa
manera, es tracta d'una aniquilaci momentnia de l'ego
conscient. Badar s trobar-se sense objectius, interrompre la
dinmica intencional dels nostres actes, aturar l'espai i el temps
en el centre d'un instant immanent. Badar s descansar, perqu el
que veritablement cansa s haver d'estar sempre conduint la
nostra existncia devers metes que es multipliquen sense aturall.
s la svia filosofia del wu wei taoista. Noms hi ha un remei: el
retorn als orgens. El tao est en nosaltres. El tao s el reps. No
vulguis res. No busquis res. Escolta el teu cor. Sintonitza el ritme
del tao...
Me'n vaig anar a la platja una tarda d'hivern. Em vaig asseure
sobre la sorra, descal ran de les onades, amb l'escumosa carcia
salada pessigollejant-me els dits dels peus. La platja era deserta.
El cos rendit davant la immensitat martima. Els ulls tancats. El
mormoleig de l'aigua... Badava, s, badava sense saber que badava,

24

sense voler badar, badava simplement, badava mentre el planeta

girava i els nvols passaven i les gavines volaven i els peixos
nedaven i el mn sencer esdevenia pur i perfecte, amatent... No
feia res i em sentia tot amb tot en una indescriptible fusi
csmica. Era una sensaci nova que no provenia ni del cap ni del
cor ni de la pell... Fins que vaig escoltar unes veus que em
demanaven el DNI i m'escorcollaven per comprovar si duia ms
material a sobre... Els Mossos se les saben totes. Res, no van
trobar res. M'ho havia fumat tot.

25

beceroles
2

Chaque baiser prsage une neuve agonie

PAUL VALRY

Vctima del batibull puberal, el xitxarello s'empesc la manera

d'empaitar aquella bella dorment que encara somiava prnceps
blaus...
El fornici es consum d'amagatotis entre el fullatge del bosc i el
rajol de la font mentre els ocells cantaven...
No cal entrar en detalls...
(sempre es repeteix la mateixa ridcula histria, gens original)
L'endem, ella ja desperta de patac plorava...
I ell curull d'un urc d'all ms enfaristolat barrinava la manera
d'acaar una nova endormiscada...
La bella femeninament femenina romangu per sempre ms
esclava de la seva sentimentalitat...
I el prncep, matusser i ganpia, continu per la drecera que mena
directament fins a la necrpolis dels cors trencats...
No cal entrar en detalls...
(Per qu no s'ensenyen aquestes coses a les escoles?)

Cada pet presagia una nova agonia.

26

besllums
La Pilar s artista. Fa escultura, pintura i tamb gravat. En el
nostre petit poble som quatre gats els que ens dediquem a conrear
la cultura. La Pilar t un aparador d'art on exposa obres de
diferents artistes. L'associaci a la qual pertany s'anomena
Besllum. Edita una revista homnima semestral. La idea s bona
perqu s interdisciplinar. L'art mai no hauria de ser un reducte
tancat. La creativitat s llibertat, i llibertat vol dir multiplicitat,
pluralisme. La Pilar em va demanar que li fes una presentaci
potica el dia que va inaugurar la seva exposici a Can Xerracan.
Va ser una experincia magnfica. Vaig preparar una introducci i
un sarpat de poemes escrits ad hoc. Ella va quedar molt agrada i
em va regalar un quadre. Abans d'ahir vam adquirir dues peces
ms per acabar de decorar el menjador. Ens ha fet un bon preu. s
probable que la Pilar no surti en els futurs manuals d'histria de
l'art, per les seves obres tenen un segell inconfusible que em va
captivar des del primer dia que les vaig veure. Sense pretensions,
la Pilar sap transmetre l'essncia natural de les coses. No s un art
antropolgic, ans tot el contrari. s un art elemental: cdols,
fusta, ferro... L'anttesi de la Pilar seria en Josep, un altre artista
del poble. Ell ha estat ms reconegut a fora, ha exposat a
l'estranger. Es dedica a fer escultures on apareix la figura humana.
Treballa el ferro i tamb fa gravats. La seva obra resulta ms
pertorbadora. Els caps rapats i les mirades perdudes. La
humanitat despullada dels seus atributs superflus. M'ha convidat
a visitar el seu atelier, per encara no hi he anat. La darrera vegada
que vam coincidir va ser al millor restaurant del poble. Vam
beure un vi sublim, un Priorat increble: Amads, collita del 96.
La base de la cultura s la gastronomia. Hi ha coses que es
resisteixen a ser verbalitzades. Les paraules serveixen per vestir
certs fets, certs sentiments. Les paraules poden ser un embolcall

27

elegant, per sovint queden curtes. Menjar s una experincia

metaverbal. Josep Pla va escriure centenars de pgines sobre el
menjar... Jo he intentar aparaular alguns plats i no me n'he sortit.
Un bon vi s millor que el millor dels poemes. La fabada que vam
menjar aquest agost passat a Casa Morn de Puente Nuevo, entre
Posada i Rales (Llanes, Astries), era literalment inenarrable. Tres
dies desprs de menjar-nos-la, el seu record encara tufejava.

28

bordells
Jo esperava un tren que mai no va arribar. El vaig esperar moltes
hores mig endormiscat dins el cotxe. Ella va aparixer de
puntetes, com un ngel a l'hora del capvespre. Em va demanar si
tenia un cigarro. Li'n vaig donar un. Grcies. Perdona, no
tindrs unes monedes? s que necessito trucar per telfon... T,
unes monedes. Grcies. I se'n va anar. Va entrar al bar de
l'estaci. Un cigarro menys. Unes monedes menys. El tren no
arribava. Arribaven molts trens, per no arribava el tren que jo
esperava. La nit prfida, sibillina s'havia ensenyorit de la
ciutat. De sobte, al cap de mitja hora o tres quarts, la vaig veure
sortir del bar... S, era ella, la que abans m'havia pidolat tabac i
xavalla. Malgrat la foscor espessa, vaig poder entreveure
fugament la seva cara angelical. Va pujar en un cotxe de color
gris metallitzat. Es va asseure al seient de l'acompanyant. El
conductor era un home vell de rostre i posat sinistres. Com que el
tren no havia arribat i no tenia res millor a fer, vaig seguir aquell
misteris vehicle... s un joc que sempre m'ha captivat. Em fixo
en algun cotxe i em dedico a seguir-lo... Com si fos un detectiu.
De vegades desapareix entre el trnsit de la ciutat i el perdo de
vista. De vegades s'endinsa en un prquing i el deixo estar. De
vegades el conductor o la conductora se n'adonen i, llavors, el joc
esdev ms excitant. Imagino qui s, qu fa, on va... Imagino
histries rocambolesques, crims, infidelitats... Imagino de tot,
perqu imaginar em salva de la rutina, em fa sentir menys
formiga, em dna la possibilitat de viure vides fictcies que mai
no podr viure... S, vaig seguir aquell cotxe aquella nit, no s per
qu, potser perqu ella m'havia demanat, inconscientment, que la
segus... El cotxe va enfilar l'avinguda riu avall fins que va fer cap
a la crulla amb la nacional. All, a tocar del semfor del pont
nou, va aturar-se un instant per tal que la noia baixs... Ella va

29

baixar i es va quedar palplantada a la vorera mentre el cotxe

s'amagava a prop, en el carrer adjacent que va als instituts, ben
embolcallat per la foscria noctmbula. Ho vaig contemplar tot
en el moment que passava de llarg o feia veure que passava de
llarg, ja que, desprs, vaig retornar a l'indret on encara s'estava
aquella noia dreta enmig de la nit, esperant alguna cosa secreta i,
alhora, manifestament pblica... De seguida vaig entendre la
situaci. No era gaire difcil. Vaig aparcar el cotxe a una distncia
prudencial. Volia observar l'evoluci dels fets. Volia ser un voyeur
privilegiat. Ella es movia amunt i avall, per sense deixar la
cantonada. El macarr romania a l'aguait.
El primer client de la nit va fer acte de presncia. Un cotxe
vermell va parar a la vora de la noia, la qual, desprs d'un breu
dileg, va pujar al vehicle. La direcci que van agafar fou la del
carrer fosc on hi havia el cotxe aparcat del proxeneta. Al final del
carrer, on els fanals a penes illuminaven la penombra, la barjaula
i el client van fer la feina... Enllestiren en un tres i no-res. Aviat
la fulana tornava a ser al seu lloc de reclam. Aleshores vaig
engegar el cotxe i vaig reblar el clau del meu joc extravagant. Em
vaig apropar a la noia com si fos un altre client i, quan ella va
voler dir-me alguna cosa, jo li vaig oferir un cigarro i li vaig
preguntar si ja havia trucat per telfon... No em va reconixer.
Suposo que anava drogada i no entenia gaire res. Em va dir una
xifra. Jo noms volia veure una altra vegada aquella cara angelical
ni que fos sota l'eclipsi de lluna de la seva furtiva malaventura.
D'una revolada va pujar al cotxe i em va dir: Tira cap all...
Assenyalant el carrer fosc. Vaig obeir maquinalment. Quan vaig
aturar el cotxe, ella em va dir alguna cosa... i, tot seguit, comen
a descordar-me els pantalons. No, no vull aix, vaig dir-li. Qu?
Que t'aturis, collons! No m'has reconegut? No. Sc el que t'ha
donat un cigarro i monedes a l'estaci... I qu? Vinga, tio, anem

30

per feina. No. Qui s el paio aquell que et vigila des del cotxe?
I a tu qu t'importa? Ests sonat o qu? Vols problemes? Si el
crido en tindrs, de problemes... Res. Aix que no t'ho vols fer?
Doncs, almenys, paga'm alguna cosa, que b que m'has fotut
perdre el temps! Tranquilla, que et pagar. s que noms volia
tornar-te a veure... Doncs ja m'has vist, xaval, content? Per tu
ets massa jove i massa bonica... Com s que...? Jo no em dedico a
explicar la meva vida. La vida s aix. Intento sobreviure com
tothom. Intento tirar endavant amb la merda fins al coll. El que
faig s provisional... Vinga, afluixa la pasta i fot el camp, que ets
un pesat! T, s tot el que tinc. Ja m'est b. Tu t'ho perds. Adu.
Tots esperem un tren que mai no acaba d'arribar. Si resulta que
arriba, pot ser que vagi massa de pressa i passi de llarg, o pot ser
que ens atropelli sense pietat. Les illusions fetes xixines i els
somnis esmicolats. Ella era un ngel caigut (tard o d'hora, tots els
ngels cauen) i jo un candors xitxarello que encara no en sabia
res, d'aquest mn immund.

31

c
cabries
No n'has de fer res de si fumo al llit o pixo fora de test o estic tota
la santa nit gargotejant papers fins que surt el sol i el ve treu a
passejar el gosset que, per cert, s un cadell maleducat que defeca
all on li plau, la mala bstia. No, no n'hauries de fer res, t'ho dic
seriosament, i crec que tinc tot el dret de ser com sc encara que
sovint no ens avinguem perqu tu voldries que fos d'una manera
diferent i em sap molt greu haver d'admetre que, peti qui peti, no
puc fer-hi gaire ms malgrat que ho he intentat i du ho sap i
reconec que no me n'he pogut sortir. No n'has de fer res; per tant,
si jo mateix ja he renunciat a la remota possibilitat d'inventar-me
una altra personalitat i ja veus que les coses sn com sn i les
persones tamb. No, no voldria ferir la teva susceptibilitat quan
ambds sabem ja fa temps que l'amor s noms aquesta increble
capacitat de valorar excessivament els defectes aliens fins al punt
d'arribar a creure que sn un gran qu i d'un pet fer-ne cent
esquerdes perqu no t cap mrit estimar les virtuts normaletes de
la gent normaleta, quin solemne avorriment. No n'has de fer res
de si sc massa sincer o potser resulta que ho faig veure mentre
jugo irnicament amb les paraules car no tinc cap cosa ms dins
el cervell que aquest reguitzell de mots que s'avaloten. Per la qual
cosa, amor meu, no cal que en facis un gra massa, que tothom s
presoner de les expectatives dels altres i l'art de viure consisteix a
fer creure al respectable que el teu galds paperet s el ms
interessant de l'auca tot i que en el fons sabem que el mestretites

32

que va escriure aquest gui havia begut ms del compte i, ja se

sap, tot s qesti d'improvisar i sobretot que no es noti. No, no
n'hauries de fer res tret d'acceptar filosficament que no hi ha res
a fer i, desprs, sense deprimir-te, celebrar la joia de viure i
aprofitar de la millor manera possible totes les hores que encara
ens resten abans que el tel s'abaixi i ens enxampi amb el cul a
l'aire discutint per no s qu...

33

cstings
Has tornat a fracassar. Per ensima vegada. T'havies fet massa
illusions. No aconsegueixes acostumar-te a aquesta estranya
sensaci de buidor que et paralitza l'nima. Havies treballat de
valent. T'hi havies deixat la pell. Per no ha pogut ser. Plores en
un rac. Sola, desorientada, desconsoladament. I ara qu? Qu
en fars, de la teva vida? Qu ser de tu? Qu diran els amics?
I la famlia? Havies invertit tot el teu capital hum en aquest
repte. Has perdut. L'aposta t'ha sortit malament. Sense estudis,
sense brixola, vctima d'un miratge que s'esvaneix. Amb el teu
book sota el bra, camines cap a enlloc cercant la fama, un xit que
s'allunya velo davant teu. Qu tens? Aquest cos jove que fa goig
de veure i somnis adolescents. Ben poca cosa a fi de comptes.
T'has cregut aquella mentida pietosa que proclama: Tothom pot
aconseguir el que vulgui si lluita amb totes les seves forces. A tu
ja no te'n queden, de forces. Menges molt poc, tot just per a
mantenir-te dempeus. Penses: No puc rendir-me, he de seguir
endavant com sigui. El proper csting s dintre de tres mesos.
Segur que faran una nova edici d'Operacin triunfo l'any que ve. O
de Pop Stars. O de Gran hermano... Algun dia aconseguir que els
meus somnis es facin realitat. Mentrestant, en algun revolt
d'alguna carretera secundria, esperes que algun cotxe s'aturi. s
un negoci com un altre. Hi ha molta competncia. Aquest csting
s diferent.

34

cendres
Fumar ja no s moda. Les autoritats s'han proposat eradicar aquest
vici nefast perqu les despeses de Sanitat sn bestials. Diuen que
el tabac mata. I s veritat. Com maten els accidents de trnsit, la
contaminaci a les ciutats, l'estrs, la sida, les guerres, el desamor,
la fam i els mil perills que ens assetgen dins d'aquest mn tan
nociu que hem creat. Per qu fuma la gent? Aquesta s la
qesti. Si fumar et fa malb la salut i la butxaca. Si s
antiesttic, brut, fastigs. Fum, cendra, pudor. Masoquisme.
Sucidi lentssim. Els que fumen s'estimen molt poc a si
mateixos. Des d'un punt de vista racional, fumar s absurd.
Dependncia, drogoaddicci, malaltia? No fotem! Hi ha una
cosa anomenada voluntat, us sona? S: vo-lun-tat. I alguns la tenen
atrofiada. Significa aix que 12 milions d'espanyolets sn
ximples? Podria ser. Ximples o dbils o tot plegat. Potser sn els
mateixos que van votar l'Asnar... Jo, catalufo de mena, vaig deixar
de fumar perqu em sortia massa car. Ara em sento ms lliure,
ms ric i m'estimo una mica ms a mi mateix. Ja no fumo, per la
vida em continua fumant. He deixat de consumir tabac, per la
vida no deixa de consumir-me. Al capdavall, fumis o no, cendra
esdevindrs.

35

certmens
Hi havia una vegada un pas que tenia ms premis literaris que
escriptors. Era un pas petit que aspirava a conservar la seva
minoritria llengua i la seva atrotinada cultura. Ho tenia molt
difcil perqu per totes bandes rebia els embats poderosos d'altres
llenges i d'altres cultures invasores. Malgrat tot, les autoritats
van fer mans i mnigues per tal de promoure la renaixena
literria d'aquella tribu d'escolanets manefles, botiguers
encarcarats, pagesos sorruts i pubilles melindroses. Dit i fet. Cada
vila, cada poble, cada llogarret convoc el seu premi literari
particular. El ventall d'ofertes era immens: jocs florals, novella,
contes, assaig, periodisme, humor i stira, histria local,
biografies, canonetes, poemaris i altres velletats. D'antuvi, els
ciutadans no van respondre amb gaire entusiasme a la crida
institucional. S'estimaven ms dedicar-se a treballar en coses ms
profitoses. Llavors, les autoritats van engegar una campanya de
promoci a les escoles, a la tele, a tot arreu. De mica en mica, la
gent va comenar a desvetllar-se, atreta sobretot pels incentius
pecuniaris i per l'envaniment d'una presumpta notorietat pblica.
De cop i volta, tothom volia ser escriptor. Des de la fadrina que
arrencava els fulls del seu diari secret per enviar-los al premi
nacional de dietaris adolescents, fins al forner de la cantonada
que, entre fornada i fornada, s'entretenia endegant sonets. L'allau
d'obres aclaparava els jurats d'arreu del pas fins al punt que les
autoritats van haver d'instituir jurats professionals a temps
complet. Sovint, gran part del pressupost destinat als premis
s'eixugava cobrint les despeses dels jurats (dedicaci,
deliberacions, dinars, dietes, sopars, veredictes...). La resta, la
propina que quedava, anava a parar a la butxaca dels guardonats,
prvia retenci fiscal, s clar. I aix rutllava la moma d'algunes
patums illustres: com una seda en un seds d'un escarrs. Com

36

que hi havia tants premis i tants escriptors vocacionals, la

composici dels jurats no era assumpte fcil. Moltes patums
formaven part de nombrosos jurats, amb la qual cosa no els
quedava temps material per escriure. Ms que escriptors, s'havien
convertit en lectors i crtics, una feina com una altra. La disbauxa
arrib fins a extrems delirants. Sortien escriptors de sota les
pedres. Una pandmia incontrolable. Els psiquiatres la van
batejar amb el nom de grafomania crnica. El desgavell amenaava
l'estabilitat mateixa del rgim. Alguns apocalptics profetitzaren
el collapse del sistema. El cas va transcendir les fronteres i, fins i
tot, una bona colla d'estrangers van aprendre la llengua del pas
(el pas amb ms premis literaris per metre quadrat del planeta, el
pas que publicava ms llibres de l'univers) per a poder presentars'hi. El fet de ser for era un plus que calia tenir en compte, car
els autctons (acomplexats de mena) se'n feien creus que un
nouvingut es prengus la molstia d'aprendre la seva modesta
llengua. Quan les coses ja havien sortit de mare, les autoritats van
haver de prendre mesures drstiques. Un illuminat, en un atac
inslit de lucidesa responsable, va proposar una idea genial:
convocar un premi literari per a escriptors que volguessin deixar
d'escriure definitivament. I aix va ser com va sorgir el I Premi
Bartleby. Les bases d'aquest certamen eren taxatives: els
participants havien d'escriure una obra contra la Literatura (sic),
una obra on justifiquessin els motius personals del seu sucidi
literari. Valia qualsevol gnere i qualsevol extensi. La condici
sine qua non era clara: el guanyador es comprometia a no escriure
cap ms llibre mai ms de la vida. Val a dir que la dotaci
econmica era altssima: un mili d'euros lliures d'impostos.
L'exemple del premi Bartleby es va escampar com la plvora.
Cada vila, cada poble, cada llogarret convoc el seu Bartleby
particular. La legi d'escriptors afeccionats del pas s'ho va
prendre molt seriosament. A poc a poc, els successius guanyadors

37

de les diferents convocatries bartlebynianes anaven desapareixent

del panorama literari. Cada obra guardonada esdevenia obra
pstuma i, d'aquesta manera, el mn editorial va poder estringar
la seva esbojarrada oferta a les llibreries. Al cap dels anys, la cosa
es va normalitzar. Molts premis van haver de tancar la barraca, i
molts escrivents i escriptorets desvagats van buscar-se altres
distraccions indecents per a l'hora sagrada del lleure. Els jurats
professionals se'n van anar en orris i moltes patums van perdre la
seva bicoca institucional. Segons m'han explicat, d'aleshores en,
la cultura d'aquell pas ha guanyat fora. Els happy few que encara
escriuen ja no ho fan per diners ni per fama. Sn els veritables
escriptors que necessita el pas. Ells mai no es presentarien a cap
premi Bartleby. Sn els que no foten el numeret el dia de Sant
Jordi. Sn els que no confonen un llibre amb una mercaderia. Sn
els que fan la seva obra ben feta ms enll del mrqueting i la
farndula.
Si no ho recordo malament, el conte comenava aix: Hi havia
una vegada un pas que tenia ms premis literaris que
escriptors... Per aix ja s histria. Kafka, que jo spiga, no va
guanyar mai cap premi. Nietzsche tampoc. Ni Homer. Ni Plat.
Ni Max Stirner. Pessoa, en canvi, un any abans de morir, va
quedar finalista (categoria B) en un premi que va guanyar un
capell tronat de nom Vasco Reis. Motiu? El millor poeta
portugus de tots els temps s'havia excedit en el nombre de
pgines.

38

cilicis
Si el catal no s la llengua del carrer,
no la triaran els nous immigrants per integrar-se.
(Que s el que passa)
I, si no ho s, no la triaran els castellanoparlants com a
llengua habitual,
per molt que l'aprenguin a l'escola.
(Que s el que passa)
I si no ho s, el jovent catalanoparlant l'arraconar cada
vegada ms,
com a una nosa intil.
(Que s el que ja passa ara)
I, a la llarga, el catal deixar de ser llengua oficial,
perqu no t presncia a la realitat social.
(Que, per cert, s el que pensa cada cop ms gent:
per qu cal escolaritzar en catal, si al carrer no es parla?)
Ara tenim una ficci d'oficialitat i normalitat del catal.
Per si el carrer es perd,
fins i tot aquesta ficci desapareixer.
Fins ara (i perqu els que manen han viscut una situaci en
qu el catal dominava al carrer) hi ha hagut un consens
social ampli que calia donar suport al catal.
Qu passar quan manin els que ara tenen vint anys
i enraonin entre ells en castell?
Es prendran la molstia de mantenir la ficci?
Solucions?
No sc mgic.
Cadria analitzar a fons el problema per trobar-ne.
Ara: si persistim a ignorar o minimitzar la qesti, segur
que no en trobarem.

39

I el catal s'acabar.

Aquest poema satric s obra de Francesc Puigpelat i el podeu trobar al

diari AVUI del dia 19 de maig de 2003. Em va fer tanta grcia que no
m'he pogut estar de reproduir-lo.

40

cltoris
Kltos, en grec, s l'angle, l'extrem d'una cosa. Tamb vol dir
fams, illustre, clebre (kluts). Per exemple, kaks klein
significa tenir mala reputaci. Aix que el cltoris seria
l'extremitat ms reputada del cos femen. Una mena de penjoll
retrctil, mgic artefacte dissenyat per la natura (Deus sive
Substantia sive Natura que deia Vanini ) l'nica finalitat
coneguda del qual s proporcionar plaer a la femella enzelada.
Sense aquest petit rgan carns i erctil situat a la part ms alta
de la vulva, la cpula esdevindria probablement una tasca
incmoda i dhuc molesta per a la immensa majoria de les dones.
Per sort, la svia natura hi va posar remei. I funciona. Cal
reconixer que, sovint, la natura s enginyosa. El mascle matusser
que va per feina, s a dir, el sapastre energumnic que s'apressa a
les envistes de la porta humida, el stir trempadssim i egoista
que oblida la tendresa propedutica i agafa la drecera sense
miraments si passa de llarg en aquest punt decisiu es trobar
que l'acoblament no rex, que l'ajuntament carnal no rutlla, no
llisca; i, malauradament, amb la cua arrufada entre les cames,
haur de fer marxa enrere o conformar-se amb un nyap d'all ms
potiner. I s que aquestes coses no s'aprenen a les escoles. A
l'escola noms ensenyen inutilitats de moda: informtica, tecno,
gimnstica, angls... En el sexe, dos ms dos mai no fan quatre.
Un i un haurien de fer un, si el sexe es fa b. La frmula seria: 1 +
1 = 1. Aquesta s la clau de l'xit. Els ianquis (adolescents
immadurs i puritans de mena) ho anomenen to make love, com si
l'amor fos una cosa que pogus ser feta. S'equivoquen. Nosaltres
no fem l'amor, sin que s l'amor el que ens fa a nosaltres. I no s
un joc de paraules. Hi ha cltoris molt diferents. Com que es
tracta d'un vestigi prefetal d'una cigala potencial que mai no va
arribar a actualitzar-se perqu all que podia ser home a ltima

41

hora va decidir ser dona, resulta que la forma del cltoris dependr
del grau de feminitat de la seva possedora. Vull dir que les dones
amb cltoris enormes sn dones poc femenines, gallimarsots que
masclegen. En canvi, les femelles amb cltoris imperceptibles,
minsculs, gaireb invisibles, solen ser dones feminssimes i
delicades, massa i tot. (Ara les feministes se'm llanaran a sobre.
Se me'n refot. No tinc pretensions cientfiques i, segurament, tot
plegat s una elucubraci sense fonament, per divertida, i ja
m'est b. Se non vero...). Els mascles tamb tenim un vestigi
prefetal femen: sn els ridculs i estrils mugronets que llum al
bell mig del pit. O tenia ra Plat amb el seu mite de l'Andrgin
o ja m'explicareu qu coi hi pinten aquest parell de noses a la
pitrera masculina. Esttica decorativa, potser? Fins a cert punt
poden ser ergens, per mai no ho sn tant com els cltoris
femenins. L'orgasme femen s tot un misteri. He sentit teories
per a tots els gustos. Alguns illuminats gosen diferenciar
l'orgasme vaginal de l'orgasme clitric. Altres s'arrisquen ms i
parlen del mtic orgasme total. Collonades. Paranoies masclistes.
Moltes dones mai no han arribat al clmax sexual, i les que hi han
arribat (a du grcies, ms que a la traa dels homes), o hi han
arribat soletes o han tingut la sort de trobar un amant
experimentat. Com a la cuina, tot s qesti de pacincia, de
temps i de percia. La sexualitat tamb s'ha de cuinar. L'home va
massa de pressa. S'escorre en un tres i no res. Escrrer ve de crrer.
La velocitat sexual s sinnim de fracs al llit. El mascle va sobrat
i atabalat. Fabrica milions de semences cada dia. La dona s'ho
pren amb ms calma: necessita 28 dies per a fabricar un sol vul.
Aqu la natura va ser injusta. El vessament mascul s un
malbaratament absurd d'energia. El vigor del mascle davalla a
cpia d'ejaculacions gratutes. Els savis taoistes se'n van adonar de

42

seguida. L'home ha de conservar la llavor si vol arribar a vell en

4
condicions ptimes. Cal practicar la no-fuita . Tema complicat i
costerut. Clar i catal: els mascles haurem d'aprendre a copular
sense buscar de forma immediata l'explosi orgsmica. Haurem
d'aprendre a endarrerir l'esclat per a mantenir-nos a l'altura de les
dones, ats que la descrrega ens deixa fulminats. Aqu nosaltres
s que som el sexe dbil. Per aix s tan important el cltoris. La
tctica ms senzilla per tal d'evitar l'ejaculaci s no introduir-se
a la gatera. El joc, d'antuvi, exigeix una aproximaci pels
encontorns. Sexe oral: les beceroles. La importncia dels
prolegmens. Les zones ergenes de la dona es reparteixen per
tota la pell, per tot el cos: pits, clatell, orelles, braos, cames, coll,
etctera. La genitalitat masculina s cega, puntual i unilateral.
L'entrecuix de la dona s el sagrari que assaltarem al final.
L'mfasi crucial rau en el mentrestant. Els mugrons sn un
preludi del cltoris. Els llavis superiors sn un preludi dels llavis
inferiors. Tot arribar. El somrs horitzontal s conditio sine qua non
del somrs vertical. Sn axiomes comprovats. Llstima que no
siguin encara vox populi. La dona vol tendresa i parsimnia,
delicadesa extrema. No totes, s clar. Algunes passen les pgines
de cinc en cinc, s'estalvien el prleg i les notes a peu de pgina.
Cada cas s cada cas. En cas de dubte, tranquillitat. Hi ha dones
que orgasmitzen escoltant una veu masculina (en directe o via
telefnica). Sic. I hi ha dones que orgasmitzen desprs d'una hora
de xuclamenta clitrica. Generalitzar s perills. Algunes tenen
orgasmes anals. D'altres es moriran sense haver conegut qu
diantres s un orgasme. Em consta que tamb hi ha dones que
ejaculen... Per deixem-ho crrer. Les teories no m'han apassionat
mai. La millor veritat s la prctica. Com diu el Zarathustra de
4

Per a documentar-se a fons sobre aquest tema, recomano el millor llibre

que conec: The Tao of Health, Sex and Longevity, de Daniel Reid.

43

Nietzsche: Nur der Tter lernt(Noms el que practica pot

aprendre'n). Que vagi b, companys!

44

condons
El meu nom s Vanessa, per tots me diuen Vane. Estdio 3r
d'ESO al prostitut (perd, institut) pbic (perd, pblic) del meu
poble. La vritat s que estudiar, el que es diu estudiar, no estdio
gaire. s guai perqu et passen de curs encara que categis. El pal
s que m'haur d'estar aqu obligatriament fins que faci setze
anys. Almenys, quan vinc a l'insti, me diverteixo amb els
collegues. El meu nvio, el Cristian, est a 4t d'ESO. Fa sis
mesos que surtim. Sempre estem junts. Ens vam enrollar la nit de
Sant Joan. Jo havia begut quantitat de calimotxo i ell anava
fumat fins al cul. Al dia segent vaig haver de fotre'm la pldora
after. Des de llavors que prenc pastilles antibaby. Aix s'han acabat
els maldecaps i ens lo passem que t'hi cagues. He sentit dir que
posaran una mquina de condons a l'insti. El Cristian passa de
caputxa. Diu que no es sent el mateix. A ms, els condons valen
una pasta gansa. A vegades, quan ve alg a fer una xarrada, en
reparteixen de franc. Els crios els inflen i juguen amb els globets.
Lo del sida s que s xungo. El Cristian diu que l'agafen els
maricons i els ionquis. Jo me l'estimo molt, al Cristian. L'altre
dia, el profe d'tica em va preguntar una cosa molt rara: Vane:
qu s pitjor, creure tot all que et diuen o dir tot all que creus? No
vaig saber qu contestar. El Cristian diu que aquest profe est
tope pirat i penjat. I s que jo me l'estimo molt, al Cristian.
(Perdoneu les faltes d'ortofonia, pero es que me expreso mejor en
castellano...)

45

conspiracions
Sovint les coses no sn pas all que semblen. Sovint lembolcall
superficial de la realitat amaga la realitat veritable. Sovint, per
comoditat o per desdia, passem de llarg per damunt dels fets
sense parar esment en el seu significat profund. Vivim aclaparats
per un constant bombardeig de notcies que no ens deixa analitzar
res amb deteniment. Retenim ben poca cosa: imatges, paraules,
gestos... I tota la resta sen va riu avall, en aquesta imparable
tirania anomenada quotidianitat. Lexemple ms escandals sn
les modes. Potser el que interessa s que no siguem capaos de
repensar res, que arribem a perdre el criteri propi, que ens
empassem tot all que calgui sense dir ni piu. Potser el que
interessa s que la gent estigui entretinguda amb foteses perqu,
mentrestant, alguns socupin de remenar les cireres sense
entrebancs. Qui sn aquests alguns que decideixen per nosaltres?
Qui sn els titellaires que mouen els fils dels esdeveniments
histrics? Perqu cal distingir entre titelles i titellaires. Perqu
cal admetre sense embuts que la gran majoria de nosaltres no som
res ms que marionetes, putxinellis, babarotes, espantalls. I que
ning se m'ofengui. Res no sesdev per casualitat. Com deia
Aristtil: tot t una causa. Fins i tot el terrorisme. Conixer les
causes s ser savi. Maoneria, sionisme, Opus, mfia, CIA... and so
on.

46

contradiccions
Perqu noms en la contradicci hi ha llibertat.
S. KIERKEGAARD, Diari d'un seductor
Hi ha dues classes de persones: les que viuen adormides i les que
estan despertes; les que no es plantegen res i les que no paren de
fer-se preguntes; els confortables conformistes i els incansables
buscadors; els passotes passius i els neguitosos activistes; els
creients i els creatius; les ovelles blanques i les negres; els
explotats i els explotadors; els que es deixen comprar i els que no
estan en venda; els babaus curts de gambals i els llestos que se la
saben llarga; els pragmtics i els romntics; els que baden i els
que van per feina; els realistes i els utopistes; els ingenus i els
cnics; els encorbatats i els hippies; els gregaris i els
individualistes; els urbanites i els rstics; els fantics i els
menfotistes; els violents i els pacifistes; els adaptats i els outsiders;
els que ho tenen tot molt clar i els que sovint es contradiuen...
No, no hi ha dues classes de persones. En realitat, cada persona
pot ser moltes persones alhora, moltes mscares o moltes
personalitats que van succeint-se luna rere laltra... El ms
important no s arribar a comprendre qui som de veritat, sin
jugar a ser tot all que podem ser i experimentar sense por les
infinites possibilitats que ens ofereix la vida...

47

d
desdramatitzacions
Tarantino desdramatitza la violncia i la mort fins al punt de
convertir aquests fets (perqu sn fets i prou) en una cosa ridcula,
risible, banal. Hi ha banalitzacions fora reeixides. Acabo de
veure una pelliculeta divertidssima on el que es desdramatitza s
tota la troca sentimentaloide que envolta les relacions de parella,
les banyes i tot plegat. Em refereixo a El otro lado de la cama, una
comdia d'embolics que m'ha recordat fora la inoblidable Grease,
amb canonetes pel mig i coreografia barata, per a l'espanyola.
El millor de tot s que no hi ha moralitat, ni bons ni dolents, o
tots bons i dolents alhora, tots humans, s a dir, inconsistents i
imperfectes fins al final. No cal extreuren cap conclusi
transcendental. Com deia aquell: l'nica conclusi s morir-se. El
otro lado de la cama m'ha fet riure molt i tamb m'ha fet pensar
que no fa falta pensar tant, que la vida s'acosta ms aviat al caos
que a l'ordre, que els individus som com els toms de Demcrit,
que ara anem cap aqu i desprs cap all sense saber ben b per
quina causa intrnseca o extrnseca, l'atzar o el dest o digueu-ne
com vulgueu... Desdramatitzar s sa, imprescindible. L'humor t
aquest objectiu: alleugerir-nos del pes dramtic de l'existncia,
enlairar-nos per damunt de les nostres prpies misries. La faccia
o la ironia: tot s'hi val per mor d'aconseguir aquesta distncia
justa i necessria respecte a la feixuga realitat. Els somriures sn
ales. Volar, cantar, ballar... No val la pena amargar-se. Ens hem
de prendre molt seriosament la banalitat. Al capdavall, ben mirat,

48

la vida s un acudit.

49

desficis
5

Laisser faire, laisser passer, le monde marche tout seul...

Deixeu-ho estar, que passi avall, roda que rodars,

el mon seguir el seu curs imparable... i el que ha de ser,
ser.
Ni tu ni jo podem fer res, que tot est b com est,
llisquem, llisquem (glissez, glissez), que som mortals
i res no t remei...
Com passa el vent, com passen els anys,
i tot plegat s'esvaneix com un miratge foneds d'escuma...
Deixeu-ho crrer, no us hi capfiqueu,
tamb passen de moda les revolucions i els dus,
tamb les flors es marciran...
Ni tu ni jo canviarem un sol borrall el periple avorridssim
dels astres,
la snia empipadora, la fragor dels volcans...
M'ajao a l'hamaca i tanco els ulls.
Escolto el trip-trap del meu cor desmanegat.
Encara funciona...
Encara canten els ocells...
M'encalmo lentament i penso:
Tot s perfecte, s, tot s perfecte.
Fins que deixo de pensar.

Deixeu fer, deixeu passar, el mn rutlla tot sol...

50

dilegs
Quina s la diferncia entre la civilitzaci i la barbrie?
La cultura.
I qu s la cultura?
El conreu del dileg.
I qu s un dileg?
Un parell de monlegs que aspiren a fondre's, un aiguabarreig
d'idees...
I quin invent s aquest?
Ho van inventar els grecs. Sense logos no hi pot haver polis. No
has llegit Plat?
No m'interessa la filosofia. s un rotllo.
Qu t'interessa, doncs?
El futbol, la poltica, el Pepe Rubianes...
Comprenc.
Qu vol dir comprendre?
Abraar, abraonar, incloure mentalment all que ens s
diferent.
I aix per a qu serveix?
Per generar concrdia.
I si no?
Sorgeix la discrdia.
Qu s la discrdia?
L'origen del mal, l'arrel de la barbrie.
Aix que el dileg s important?
El dileg s l'nica cosa que ens fa humans. Sense dileg estem
perduts.
Tot plegat s massa complicat...
S, conviure s la cosa ms difcil del mn. El que cal s que ens
respectem.
I si no et respecto?

51

Aleshores m'agredeixes...
I tu qu fars?
Defensar-me de l'agressi.
Com?
Intentant dialogar amb tu...
I si jo no vull dialogar?
Em defensar de totes maneres...
Com? Amb violncia?
Si cal, s, ja que la violncia est justificada en defensa prpia.
Per, agredir-se mtuament no s un fracs?
s clar que ho s. Ja t'ho he dit abans: sense dileg hi ha
discrdia, incomprensi, barbrie...
I qu? No s aquest l'estat natural de l'espcie humana?
No fotem! No siguis cnic!
Jo dec ser cnic, per tu ets idealista: cultura, comprensi,
concrdia, dileg...
S, aix s el que defenso.
Somies truites. En quin mn vius? Al mn de les idees
platniques?
Amb tu no es pot dialogar...
s que si no et dono la ra no calles... Ets un dogmtic.
I tu un indocumentat.
I tu un prepotent.
I tu un poca-solta.
I tu un passerell.
I tu un idiota.
I tu un babau.
I tu un tros de quniam!
Un tros de qu?
Un tros de quniam, que en llat significa...
A la merda el llat!
Ho veus? Aix s la incultura... Aix s la barbrie.

52

Brbar jo?
S.
Ton pare.
El teu.
En paus.
No, en paus no. Com va dir Herclit: la guerra s la mare de
totes les coses.
Qui era aquest Herclit?
Un filsof presocrtic...
Torna-hi! Et repeteixo que no m'interessa la filosofia.
Tu t'ho perds.
I si la guerra s la mare... Qui s el pare?
Segons la mitologia grega, el pare de totes les coses s el caos.
O sigui: que som fills del Caos i de la Guerra...
Ms o menys.
I aleshores, Per qu t'entestes a defensar el dileg i a promoure
la cultura?
Perqu vull que siguem cada cop ms humans...
Per la realitat s la realitat. Els grecs ja van comprendre-la
d'una manera ben trgica.
S, certament. Malgrat aix, van fundar la polis i van
desenvolupar la filosofia...
Per qu?
Per poder viure humanament...
Per sn una pura ficci...
Exactament. Noms les ficcions ens poden salvar de nosaltres
mateixos...
Les ficcions sn mentida...
No. Si funcionen, no. Hi ha ficcions que es verifiquen de forma
pragmtica.
El que tu anomenes cultura tamb s una pura ficci...
D'acord. Tu guanyes.

53

Qu guanyo?
Som humans perqu hem estat capaos de fonamentar la nostra
existncia sobre ficcions. Les ficcions ens mouen, ens sedueixen,
ens arrosseguen. Els animals no fingeixen, no menteixen, no
somien, no poden anar ms enll de la limitaci del present, no es
projecten... Som humans perqu ens autoenganyem.
Ara m'has deixat de pedra.
Tranquil, que no passa res.
S que passa. Passa que m'has fet pensar...
Enhorabona!
Passa que mai no havia tingut una conversa tan profunda amb
ning...
Grcies, grcies...
Passa que hem estat dialogant una bona estona... I ens hem
respectat, no?
Tret de la tirallonga d'insults...
Passa que ja em comena a interessar la filosofia...
Me n'alegro. Si vols et puc recomanar algun llibre per iniciarte...
El mn de Sofia? Em penso que va ser un best-seller.
No, sisplau, qualsevol altre menys aquest!

54

drogues
Hi ha dues classes de fumadors: els que fumen per vici i els que
fumem per plaer. No s una distinci gaire escolstica, per jo ja
m'entenc. Fumar per plaer no s cap acte virtus, per almenys
t'ajuda a no sentir-te tan fastigs. El problema del tabac s que
s'ha posat carssim. Les millors drogues sn les endgenes. A ms,
sn molt barates. El cervell s un rgan que produeix drogues a
dojo. Neurotransmissors, hormones i altres substncies que la
cincia oficial encara no ha identificat. La majoria dels
drogoaddictes sn gent que no pot adaptar-se a la realitat. Volen
defugir-la. Fugir de la realitat s fsicament i metafsicament
impossible. La felicitat virtual que proporcionen certes drogues?
L'obertura de les portes de la percepci (Huxley)? Camndules.
Llista provisional de coses susceptibles de causar addicci: futbol,
sexe, loteries, poltica, tele, internet, videojocs, jocs de rol,
xocolata, caf, feina, baixes mdiques, lectura, escriptura, turisme
rural, fting, ONG, parcs temtics, horticultura, patriotisme,
violncia, aspirina, consumisme, fama, tarot, motos, balnearis,
pintallavis, sabates, joies, neteja, mala llet, autoestima, crispetes,
encens, telfon porttil, crniques marcianes, monlegs,
migdiada, pipes salades, golf, autoerotisme, musclos a la
marinera, Pessoa, Vencia, escopoflia, perfums, moda, discoteca,
muscat de Ribesaltes, Msia, solitud, lluna, nit, crepuscles,
presncies... De vegades, quan em quedo sol de matinada, obro la
finestra de bat a bat per escoltar la msica de la nit. Les nits
d'estiu sn ms sorolloses que les nits d'hivern. Borden els gossos,
rauquen les granotes, udola el mussol, refila el rossinyol,
s'engeguen els aspersors automtics, repiquen les campanes... La
nit s un bressol ple d'inspiracions corprenedores. Les paraules
envaeixen la cambra com papallones invisibles. Obro les mans i
elles m'omplen els dits amb la seva voltil tendresa. Deixo que

55

reposin sobre el paper, que pintin de colors la meva tristesa. Em

deixo acaronar per les seves ales de seda. De vegades, quan em
quedo sol, el mn desapareix i deixo de ser qui era.

56

e
educacions
Treballo en un institut pblic d'ensenyament secundari de l'rea
metropolitana de Barcelona. Una aclaparadora majoria
castellanoparlant, monolinge militant. Lgic. Sn gent senzilla,
desarrelada, totalment previsible. Fills de proletaris que vnen a
l'escola per fer veure que aprenen alguna cosa mentre nosaltres,
els profes, fem veure que ensenyem. La qesti, sobretot, s tenirlos entretinguts. No us penseu que sigui fcil. Primer cal
acostumar-los a seure; desprs, un cop quiets, s necessari que
callin; si per ventura callen, llavors cal fer que t'escoltin; i,
finalment, si has aconseguit que s'asseguin i callin i escoltin, el
gran repte s procurar que t'entenguin. La majoria fracassem en el
primer punt o en el segon. s lgic. Esmercem el temps i les
energies lluitant contra els elements ms refractaris: objectors
escolars que no volen estudiar, per que es veuen obligats a
romandre als centres fins a 16 anys. Sense alternatives. El resultat
s lamentable: sn els que rebenten les classes i no fan ni deixen
fer. De totes maneres, la feina s suportable perqu no sn moltes
hores a la setmana i ho paguen fora b. El pitjor: haver de
corregir exmens. Et passes mig curs intentant esbrinar
l'endiablada calligrafia d'alguns elements i quan, per fi, pots
desxifrar-la, descobreixes que no valia la pena perqu all no hi
diu res de res... La famlia s la que educa de deb. Nosaltres, els
profes, amb prou feines ensenyem matries diverses que
s'afegeixen com una ptina frgil sobre la substncia ineluctable i

57

repatnia de la gentica. El que est demostradssim s que d'on

no n'hi ha no en raja. Tant se val que t'hi escarrassis. Els manaires
tenen la punyetera mania d'anar canviant cada dos per tres els
plans d'estudi. Que si LOGSE, que si LOU... No s'adonen que s
una dria intil. De seguida veus (els metges tenen ull clnic i
nosaltres ull pedaggic) quan un alumne t possibilitats de
prosperar en els estudis. I dic prosperar a gratcient, car mitjanant
els estudis aquest alumne pot aspirar a fugir del pathos familiar,
del gueto d'on prov. Malauradament, aix succeeix en pocs casos
i la majoria de nanos no rexen, amb la qual cosa acostumen a
reproduir la trista situaci dels seus progenitors, quan no
l'empitjoren encara ms. Alguns illuminats diuen que la millor
educaci s l'exemple. Jo en tinc els meus dubtes.

58

entelquies
Pels volts de 1945, en el prleg a la seva Animal Farm una de
les millors stires que s'han escrit mai, Georges Orwell (del
qual, per cert, enguany se celebra el centenari del naixement) va
deixar escrit: Si la llibertat significa res, s el dret de dir als altres all
que no volen sentir. I aquest dret, segons ell, s essencial sobretot en
democrcia, perqu la llibertat intellectual s un dels principis
bsics de la civilitzaci occidental, la qual est basada en la
coexistncia de criteris oposats des de fa ms de 400 anys. Per
Orwell observa una cosa curiosa: que alguns acaben defensant la
democrcia mitjanant mtodes totalitaris, s a dir, destruint
qualsevol espcie de pensament independent. All polticament
correcte esdev una subtil (auto)censura que prospera a cpia de
covardia hipcrita. En aquesta nostra democrcia virtual,
l'heterodxia est molt mal vista. Els liberals tenen por de la
llibertat i els intellectuals trepitgen la intelligncia. Tot el
renou que han aixecat les declaracions del Sr. Barrera arran d'un
llibre seu acabat de publicar, reafirmen aquest acurat diagnstic
orwelli. Alguna cosa no rutlla quan la gent s capa
d'escandalitzar-se perqu alg manifesti el seu punt de vista sobre
una qesti d'actualitat com ara la immigraci. Heu llegit el
llibre? Jo tampoc. Us en refieu, de la manipulaci meditica? Jo
tampoc. Quin s el problema? On s l'escndol? Que
Catalunya perilla? Que els catalanets som una mena d'orqudies
endmiques en perill d'extinci? Quin descobriment! Fa segles
que la nostra situaci s ms aviat inestable. Fa segles que
entomem totes les allaus que ens assalten sense aturador. I,
malgrat tot, encara sobrevivim. s un miracle difcil d'explicar.
La darrera gran onada immigratria va deixar aquesta terra vista
per a sentncia. Qu ms ens pot caure ara a sobre? Alguns
pensen que Catalunya deixar d'existir quan la gent que trepitja

59

aquest rac de la pennsula ibrica ja no parli la llengua d'en

Jacint Verdaguer. Per s que resulta que aquell catal ja no el
parla ning! Fa pocs dies, un alumne de secundria escrivia una
carta al director d'un diari comarcal tot lamentant-se que no
sentia parlar catal a les aules... I qu? La realitat sempre
s'imposa sobre qualsevol desidertum. Que ens agradaria que fos
d'una altra manera? Potser s. La meva tesi s que Catalunya no ha
existit mai. Vull dir que no es tracta d'una cosa real, sin
solament d'una idea ms o menys compartida per unes quantes
persones dins d'un espai i un temps determinats. I ja se sap:
noms els platnics o els idealistes admeten la realitat de les
idees. Per tant, Catalunya s una entelquia en el sentit que
noms existeix en la nostra ment i no t cap mena de realitat
objectiva. I, ms que una idea, sospito que s un somni o potser
un miratge. La llengua t molt a veure-hi, perqu s el vehicle del
pensament i l'eina de la comunicaci. Parlar catal s recrear
aquesta entelquia, donar-li una certa persistncia subjectiva, si
ms no perpetuar la illusi de pertnyer al somni, d'habitar-lo
amb plena conscincia i amb plena voluntat. No s si m'explico
b. Quan la realitat supera l'entelquia o la desborda, l'entelquia
s'hi entesta o s'acaba adaptant. L'entestament entelequial
acostuma a allunyar-se de la realitat i, en conseqncia, acaba
morint per inanici. s l'entotsolament sucida. Si l'entelquia
pren el cam de l'adaptaci, llavors pot sobreviure (Darwin en
parlava, d'aix), per el preu que ha de pagar s la rebaixa de les
seves expectatives ideals (abaratiu el somni...). Si hem sobreviscut
s perqu ens hem adaptat. Per aquesta perversa dinmica t un
lmit. Si no tenim fills, malament rai. En tindran els altres. I no
podem exigir a ning que parli una llengua amb la qual no
somia. Aquesta s la clau de tot plegat: l'entelquia anomenada
Catalunya sobreviur mentre es reprodueixi a si mateixa, mentre
hi hagi alg que la somi. Es digui Heribert Barrera o Mohamed

60

El Atiki. Els somnis sn all ms ntim que tenim. Els somnis

ens tenen (Freud) i ens fan ser qui som. Els somnis no s'imposen
ni poden ser normalitzats o integrats. Els somnis brollen del fons
ms profund, de les nostres arrels ms atviques. No sn solament
paraules, sin emocions, gestos, sabors, msiques, mirades. Ser
catal no s parlar catal o dur un CAT enganxat a la matrcula
del cotxe. Ser catal s sentir que, encara que volguessis, no
podries ser una altra cosa. I aix est ms enll de la poltica, de la
sociolingstica, de la demaggia, de les estadstiques, de les
onades immigratries... O potser ms en. Tenir el fi en si
mateix (en-telos-ejein): aquesta s la traducci literal del mot grec
entelquia tal com el va emprar Aristtil. No buscar res a fora.
Trobar la plenitud a l'interior del que ets. Assolir la perfecci
amb plena independncia. Aquest s l'objectiu: l'autosuficincia.
Per, aix s humanament possible? No seria tancar-se,
empobrir-se? Tant de bo Catalunya algun dia fos capa de bastarse a si mateixa. Tant de bo deixs de ser un somni antic que
balbuceja mentre s'emmiralla tremols en les ombres
amenaadores que l'assetgen.

61

eptoms
Em tanques la porta i retopo amb cocodrils a l'ascensor.
EULLIA CANAL
Avui estic inspirat com un bard enfarlopat
No arribo a la disbauxa d'un Casassas embriac
Per du n'hi doret!
Els ulls em fan llumenetes... Sc un avet de nadal guarnit
d'angelets daurats que toquen serficament instruments
celestials
Sc un pessebre vivent reblert de caganers (el nen jess
caganer, la verge maria caganera, sant josep caganer, el bou
caganer, etctera)
(la gran inventiva catalana: cop de bast al ti, pa amb
tomquet i botifarra, sardanes, castellers, la rosa i el llibre...
i tot un fotimer de caganers!)
Sc un pare noel afaitadet i esprimatxat
Sc un cocodril ensinistrat que passeja per la vorera del
passeig de grcia,
amunt i avall...
Avui estic inspirat com un ascensor supersnic
No arribo pas a la intemperncia d'un Casassas empitofat
Per de voluntat no me'n manca
Sc la prrroga de l'apocalipsi
Sc l'andana blanca empastifada de tifes
Sc l'etern candidat al fracs
Avui estic inspirat com el tic-tac del meu rellotge
No arribo pas a la sola de la sabata d'un Casassas descal
Per, tranquils, dem m'haur passat.

62

escatoflies
Cada cop em refermo ms en la certesa que el smbol de
Catalunya s el caganer. La presncia catalana als pessebres s del
tot inconfusible: un homenet arraconat amb els pantalons
abaixats, a la gatzoneta, plantant l'estaca enmig de la solemne
representaci epifnica. s el fet diferencial. M'agradaria ms que
els nostres veritables smbols fossin els castellers, els gegants o la
sardana: emblemes d'aquella grandesa, valentia, fermesa, unitat i
empenta que, dissortadament, ens manquen. L'actitud del
caganer s ambivalent. Potser transgressora, iconoclstica,
arrauxada. Potser pusillnime, assenyada, acomplexada.
Perdedors de mena, els catalans ens hem acostumat al pactisme i
ens abaixem els pantalons amb qui faci falta per tal de no tornar a
perdre una altra vegada. Escarmentats, atemorits, cagacalces.
Mireu la poltica que hem fet aquests darrers 25 anys. I ara en
recollim les cascrries. Catalanets caganers, quina ferum ms
pestilent! I, a sobre, fotem el tifa. Tant de bo algun dia ens posem
dempeus per sortir d'aquest femer. Tant de bo algun dia la nostra
cultura deixi de ser estercorria.

63

escries
Encara t'entabanen els sentiments?
Encara pateixes la tirania de les passions?
Encara ets esclau dels somnis?
Encara et deixes estovar per la tendresa?
Encara creus que la llibertat ho s tot?
Encara lluites per canviar el mn?
Encara te'n refies, d'all que et diu el cor?
Encara maldes per superar-te a tu mateix?
Encara penses que la veritat existeix?
Encara cerques la felicitat?
Em sap greu, amic annim,
per t'ho hauries de fer mirar...
Ests completament dmod!

64

tiques
L'tica la van inventar els dbils per a defensar-se dels forts.
GUSTAVO BUENO
La sentncia no s gaire original. Podria ser perfectament del
Marqus de Sade o de Nietzsche. Fernando Savater o Jos Antonio
Marina dirien, per exemple, que l'etica s un projecte en com
que ens fa ms dignes com a persones. Ambds s'han folrat dient
parides com aquestes. No paren de vendre llibres com a
rosquilles, fins i tot a les grans superfcies! El que passa s que
l'tica s la germana pobra i lletja de l'esttica. Sade sempre tan
radicaldeia que la moral s una feblesa del cervell. Feblesa,
debilitat... s molt difcil discutir de meta-fsica amb un
pensador materialista com Bueno. Jo ho he intentat un parell de
vegades i m'ha engegat a dida. La seva potncia intellectual s
aclaparadora. En vista de l'xit, la pobra tica va despullada pel
carrer mentre l'esttica ens persegueix tothora i arreu vestida amb
el seu uniforme totalitari i abassegador. Bueno s massa sincer, i
aquesta no s precisament una de les virtuts filosofals.

65

f
famlies
Escriu Josep Pla a El quadern gris: La famlia! Cosa curiosa i
complicada... andrmina misteriosa i sagrada. Hi estic d'acord.
La famlia s la pitjor de les tiranies. D'antuvi, els pares sn els
botxins dels fills fins que, desprs, els fills esdevenen els botxins
dels pares. El millor que podem fer s escapar-nos-en, fotre el
camp com ms aviat millor. El cord umbilical que no talles s el
cord umbilical que t'acabar ofegant. I no parlo del fsic. El ms
difcil de tallar s el psicolgic sentimental. Una mare s un sser
que t'alleta i que desprs, a mans salves, s'escarrassa a fer-te la
guitza amb la filantrpica excusa de voler el teu b. Vade retro. Cal
posar terra entremig. Buscar-se una xicota neozelandesa o
matricular-se en un mster als Estats Units. L'amor familiar creix
en la distncia. El telfon s un gran invent. Noms arribars a ser
tu mateix si aconsegueixes deslliurar-te de la nissaga que t'abraa
tan efusivament. Els arbres genealgics sovint tenen les arrels
corcades. Perqu les persones no tenim arrels, sin cames. La
mania principal de les famlies en general s que sempre volen
aconsellar-te. Donen ordres a tort i a dret. Ms de tortes que de
dretes. Controlen. Es consideren responsables de la teva
responsabilitat. Una mare s una gallina que no vol ensenyar a
volar els pollets perqu t por de perdre'ls. Com hi ha mn. Si
demostres que ja no la necessites, has begut oli. Xantatge
emocional. L'amenaa familiar s retroactiva i prospectiva. El
perill pot estar al darrere o al davant. Alguns abandonen la

66

famlia de procedncia per a fundar una nova famlia, la qual cosa

suposa que deixes la gbia vella per a construir-te una gbia nova
de trinca, per gbia al capdavall. La ingenutat ens fa pensar: La
famlia d'abans no la vaig escollir... Aquesta d'ara s. Qui ha
escollit a qui? Fineixo aquesta homilia amb una escena
paradigmtica d'aquella mtica pellcula que s'esdevenia a Pars:
en Marlon Brando, passat de rosca, recremat, empastifat de
mantega, sodomitzant aquella lolita parisenca (gens anorctica,
per cert, i amb unes mamelles naturals, cosa que s d'agrair en
aquesta poca silicnica que ens ha tocat viure) mentre esbufega i
renega la segent lletania sacrlega: Em cago en la famlia...
C'est tout.

67

filosofies
La filosofia la van inventar els grecs perqu alguns somiatruites
del futur ens pogussim guanyar les garrofes. Si Plat no hagus
existit, no s pas com pagaria cada mes la hipoteca. Abans de
dedicar-me a aix vaig provar de treballar en alguna feina decent,
per vet aqu que, en vista de l'xit, no em va quedar ms remei
que fer-me docent. Des d'aleshores, sc funcionari. O sigui:
funciono ms o menys. Tamb sc sofista, perqu cobro un sou a
canvi de prostituir el saber. I sc un home pblic: estic a
disposici de tothom que vulgui escoltar-me i llegir-me. No me
n'amago. Hi ha vicis pitjors. Ensenyo retrica barata, xerrameca
abstracta i altres subtileses de dubtosa eficcia pragmtica com
ara la psicologia, la sociologia o l'tica. Un filsof s un homnid
que creu en la racionalitat. La fe en la ra s una fe com una altra,
una fe illustrada que es refuta a si mateixa contnuament. La
histria sencera de l'homo sapiens sapiens i l'experincia particular
de cadasc demostren a bastament que aix de la racionalitat sn
romanos de velles, falrnies. Si realment fssim racionals no hi
hauria guerres ni fam ni etctera. Per exemple, si fos racional
deixaria ara mateix de fumar... (B, ara ja fa un any que vaig
deixar el tabac. N'estic molt orgulls, de veritat. Si no esborro la
frase s perqu els ssers fumans que la llegeixin s'adonin de la
rucada que significa fumar). Els grecs tenien massa temps lliure.
Mentre els esclaus treballaven, ells s'avorrien com a ostres.
S'aplegaven a la plaa (gora) i la feien petar. Xerra que xerrars
hores i hores. Dialogaven sense pressa, argumentaven, parlaven i
escoltaven fins que les idees resplendien com estrelles rutilants
enmig de la foscria. Els grecs eren gent civilitzada. I no com
nosaltres, que cada cop som ms brbars i ms vandlics. La
filosofia no serveix per a res, per t'estalvia moltes coses. Ens
ajuda a desemmascarar les ficcions i les illusions que ens

68

esclavitzen. Dubtar s saludable. Criticar tamb. El filsof

autntic ha de ser escptic i no perdre mai el sentit de l'humor. La
desesperaci lgica davant la realitat de la nostra miserable
condici no ens hauria de desanimar, ans al contrari. El filsof
medita sobre la vida i sobre la mort. Cerca el sentit de tot plegat
quan, probablement, el ms segur s que res no tingui cap mena
de sentit. Juga amb les paraules i trafica amb conceptes. Intenta
pescar, sense canya, peixos al desert. O com deia aquell professor
meu: teme esta mosca por el rabo. Sempre amb el cap ple de
pardals, sempre amb les butxaques buides. La filosofia s inncua,
inofensiva, entranyable. Si el mn pogus canviar, no canviaria
grcies als filsofs. Alguns han estat personatges pintorescos que
s'han buscat la runa. Com Scrates, que el van matar perqu era
un corc i volia saber massa. Uns altres han passat sense pena ni
glria. Hi ha hagut proscrits, heterodoxos, outsiders, sucides, llops
esteparis, provocadors, torracollons, murgaires, goliards, sants, i
tamb dropos. Els ms savis mai no van escriure res i, tanmateix,
van ser felios. Us en recomanar un, el meu preferit: Digenes de
Snope, el pare de tots els cnics. Cave canem. Compte amb el gos.
La seva mxima ms coneguda s: Qui t el cul llogat no seu
sempre que vol. La filosofia s la recerca d'aquella veritat que ens
permetr ser lliures. Veritas liberabit vos. La filosofia no s pas una
cosa singular, sin plural. El que hi ha sn moltes filosofies... I
aix no ho poden suportar els dogmtics, els oligofrnics i
retardats mentals que creuen que la veritat s Una i Revelada i
Eterna... Que els bombin! Ja es poden fotre les seves majscules
maximalistes pel cul. Filosofies, s, diverses i plurals. Tantes com
filsofs. Respostes mltiples a les preguntes cabdals.
Relativisme? Potser s. Per sobretot realisme. El filsof no pot
ser esclau de les idees ni de les paraules ni de les creences ni de les
ideologies ni de res ni de ning. No hi ha res definitiu. Tot s
provisional. Tot?

69

70

fracassos
Els catalanets, al llarg de la histria, ho hem entomat tot: la
romanitzaci, la cristianitzaci, la islamitzaci, la borbonitzaci
(Felip IV, Felip V i Felip VI), la castellanitzaci... I ara ens toca
entomar la maleda americanitzaci globalitzadora. Hi estem
avesats gaireb genticament. Fins i tot ens enorgullim de
pertnyer a un poble venut i oprimit que, malgrat tot, encara
conserva la dignitat. Ni la repressi franquista va poder anorrearnos. Desprs de cinc lustres de democrcia virtual, la realitat s
que no hem avanat gaire, ats que continuem sent vctimes de
les bateroles dels vencedors. El poders ho s perqu t la
capacitat per a limitar la gamma d'alternatives dels altres. Ara et
colloquen una E a la matrcula per decret, ara una llei
d'universitats, ads t'impedeixen veure una pellcula en la teva
llengua materna. I com reaccionem? Rabiola fuga i abaixada de
pantalons. Per aix sostinc que el smbol de Catalunya s el
caganer. Els botiflers i els collaboracionistes s'ocupen de la resta
i, damunt, tenen la barra de dir que ho fan per b del pas. Aix,
a pleret, coquins i mansuets, ens deixem arrabassar el poc que
encara ens queda. Ai las! On s aquell bon cop de fal dels
nostres rebesavis? Qu se n'ha fet, de l'urc d'Indbil i Mandoni?
S, Catalunya s rica i plena, per fa pena.

71

g
ganpies
No hi dexaven concrrer els seus noys, y se'n gaudia algun
ganpia.
ARNAU DE VILANOVA, Obres, IV, 267
El temps passa molt de pressa. No te n'adones i ja quaranteges. Et
cauen els cabells, s'apropa la mort. No en som gaire conscients
fins que ja s massa tard. Sempre s massa aviat per acceptar la
decadncia. La nostra societat ha mitificat la joventut. Els joves es
vanten de ser joves i els adults els imiten patticament. Ser jove
no t cap mrit. Tothom ha estat jove alguna vegada. Jove, guapo
i modern. s el prototip desitjable. Tampoc no t cap mrit la
bellesa. La bellesa s'hereta com s'hereten tantes altres coses. No t
sentit vanagloriar-se d'all que no ens ha costat gaire esfor
d'aconseguir. A ms, la bellesa caduca. I la joventut tamb.
Aferrar-se a les coses fugisseres s ms aviat contraproduent. La
vida tota s fugissera, per aix no paga la pena prendre-se-la gaire
seriosament. Un ganpia s aquell individu que ultrapassa la
trentena i es nega a madurar. Avui l'adolescncia dura fins als
trenta anys. Ms o menys. Madurar significa tocar de peus a terra,
deixar-se de narcisismes estrils, assumir responsabilitats. Ser
responsable significa saber respondre a les exigncies de la vida i
dels altres, que de vegades sn molt exigents. Ajornar les
respostes noms serveix per embolicar encara ms les preguntes.
La vida s una pregunta que, tard o d'hora, tothom ha de

72

respondre. Els ganpies fugen d'estudi. Sn uns cagats. Es pensen

que poden viure tota la vida de lloguer. Juguen i, de vegades,
resulten enginyosos. Tenen por de la realitat. No es comprometen
mai amb res ni amb ning. Llisquen, resllisquen i naufraguen
sistemticament. El seu patetisme s incommensurable. Pateixen
perqu no sn capaos d'admetre el patiment, l'esfor, la duresa
de la vida madura. S'estimen ms papallonejar, ser uns tastaolletes
inconstants, insegurs, tot propugnant l'absoluta vigncia de la
llibertat. Per el que no volen reconixer s que la llibertat per si
sola s pura inanitat. La llibertat com els diners no serveix de
res si no la inverteixes. Madurar s invertir la llibertat. Els
ganpies, en comptes d'invertir-la, la subverteixen, i aix,
aparentment, es diverteixen. Divertir-se s la seva nica obsessi
infantiloide. Una llibertat no invertida s una llibertat estril,
intil, malaguanyada. I s clar, al final, els ganpies dilapiden la
vida. La llibertat balafiada se'ls regira i sempre massa tard
s'adonen que han perdut la possibilitat d'esdevenir bones
persones... Una bona persona s aquella que ha sabut respondre a
les exigncies de la vida amb una lloable dignitat. La dignitat no
s'improvisa a ltima hora. La dignitat s el resultat de la virtut, o
sigui, de tot un seguit d'hbits positius. El ganpia no en vol
saber res, d'hbits. Segons ell, els hbits sn avorrits. Ell ha
escollit el cam fcil, costa avall, la sendera que mena al vici i a la
indignitat. I, a sobre, ho intenta justificar. Un ganpia amb vint
anys s normal. Amb trenta, pot passar. Si ja quaranteja o
cinquanteja, s impresentable. Ser jove s una desgrcia que, per
sort, la natura soluciona rpidament. Ser un ganpia s una
desgrcia que noms pot solucionar un mateix. Ara ho anomenen
la sndrome de Peter Pan, peterpanisme. I les dones? Seria la
sndrome de Wendy. La diferncia entre mascles i femelles, en
aquest aspecte, s evident. Elles, per damunt de tot, no accepten
la decadncia fsica. Es maquillen, s'operen, etc. Ells no accepten

73

la decadncia psquica. Pensen que madurar s fer-se vell i, per

aquest motiu, continuen entestats en la seva ridcula comdia.
Sn esnobs i polticament incorrectes. Tenen un tarann d'all
ms explcit: s'ha de notar que jo no sc com els altres, com els
pesats que van pel mn donant llions morals. Mai no podrs
agafar-los per enlloc ni argumentar amb ells res de consistent
perqu els ganpies s'esmunyen com anguiles en zel. I proclamen
sense embuts: S, m'agrada contradir-me. I qu? Noms en la
contradicci em sento lliure. I s'ha acabat la conversa, s clar.
L'epidmia dels ganpies el ganapisme generalitzat s un perill
que cal prevenir si volem evitar que esdevingui una pandmia. La
nostra societat va de mal borrs d'en que la gent ha abdicat de
les seves responsabilitats. Ning no s responsable de res.
Comenant pels poltics. La culpa s sempre dels ordinadors.
Tothom s'afanya noms a divertir-se. Tot el que no sigui divertirse s un fastigs avorriment. Ergo, si les coses no es redrecen aviat,
vaticino un collapse imminent i global del sistema. Els ganpies
sn una amenaa mundial pitjor que el terrorisme integrista
islmic. Incompetents, irresponsables, eterns adolescents, els
ganpies representen la plaga ms temible de l'apocalipsi final.
Que Du ens enxampi confessats.

74

h
herois
L'esgotament dels herois
La manca absoluta d'entusiasme
Aquella fredor afectiva que cerca noms l'xit,
l'avarcia, la productivitat
L'home-mquina de l'era tecnocrtica
L'home-robot del segle XXI
Sense cap mitologia
(o potser us sembla mtica l'alineaci del Bara
o la casposa catrvola de personatges televisius?)
Sense cap obertura ms enll de la ferotge
competncia amb els altres
Sense contemplacions de cap mena
L'avorriment neurtic, l'angoixa crnica
El desconsol d'una existncia contra rellotge
La necessitat sistemtica d'intoxicar-se
Aquella aniquilaci de la pacincia
Aquella desaparici dels somriures
I el pnic profundssim que ens assetja
malgrat totes les plisses d'assegurances.

75

himeneus
La tele s l'opi del poble. Una droga d'nfima qualitat. Surts de
treballar, arribes a casa... i la tele s'ocupa d'anestesiar-te les
neurones fins a la insensibilitat total. Programes deixalla a dojo:
hores i hores plenes de prria que s'escarrassa a sacralitzar la
banalitat. Que si en tal s'ha allitat amb no s qui i en tal altre diu
que t una exclusiva sobre la recepta de la sopa d'all... Pena fot, i
llstima, aquesta trista decadncia de l'espcie, preocupada per
bajanades catdiques i crniques marcianes. Oligofrnia
generalitzada. L'ltima moda sn les autpsies en directe. S,
mentre ests batent els ous de la truita per sopar. O l'anomenada
necrocam: una webcam collocada dins d'un tat que enfoca el difunt
mentre es corromp (pots manipular el zoom per contemplar ms
de prop el gaudeamus dels cucs...). Aviat el Coliseu rom
semblar un joc d'infants al costat de totes aquestes idees genials
per augmentar la sacrosanta audincia. Sense criteris tics ni
esttics. Divendres em vaig quedar esgarrifat. A3 TV prime time.
Sis vedelles disfressades de nvia (algunes prenyadssimes) baixen
per una escalinata... Objectiu: casar-se! El sueo de su vida. Nervis,
llgrimes, desesperaci. Pornografia sentimental. El pobre mascle
pateix l'ensarronada completament allucinat. El mite de l'amor
vulgaritzat fins a l'extrem: una morbosa comdia televisiva,
carnada per a una audincia vida de novetats. I en ple segle XXI!
Per qu no protesten les feministes? O s que ja no en queda ni
una perqu s'han casat totes de blanc?

76

horitzons
Carallots, garrepes, covards, mesquins, mesells... s a dir:
catalanets. O tamb caganers. Temps era temps, pagesos... Fins
que van irrompre els fenicis i els jueus. Ara burgesos repatanis,
urbanites, cosmopolites, fills de la santssima constituci
borbnica. Cofois i botiflers. Ms que terra d'acollida jo en diria
terra d'acolloniment. A tot estem avesats, a tot ens adaptem. Fins a
la sodomia. Aprenem idiomes amb una facilitat tremenda. Hi
tenim la m trencada. No volem problemes. Celebrem derrotes.
Regalem llibres i roses. Roses d'hivernacle desodoritzades que es
panseixen de seguida, llibres meditics, mera mercaderia. Hem
deixat que el Drac ens pugi a cavall. Hem deixat que els altres ens
remenin les cireres. Hem deixat d'esmolar la fal i tenim rovellat
el tremp. Ja no fem tremolar ning. Els nouvinguts se'ns pixen a
sobre. Per un plat de llenties pudents hem venut la
primogenitura. Hereus apocats i pubilles restretes. S. I no sabeu
el greu que em sap. Un poble sense horitz s un poble acabat.
Una terra rellogada s una terra atrofiada. Encara somio. Somio
una nova Renaixena. Una Catalunya digna. Una Catalunya
ufanosa, altiva, gloriosa, autosuficient. I no pas aquesta
lamentable sucursal bancria plena de llepaculs i de manefles.
Potser ens salvar Europa. O no. Ja ho veurem.

77

i
insults
Abraafanals, abusananos, abusanenes, acabacases, acaparador,
accidis, acollonit, acuseta, adormit, adupit, advocat de marge,
advocat de sec, afaitapagesos, afaneta, afartapobres, afemellat,
afonacases, afram, agaant, agaoris, agarrat, agafalls, agafasopes, aganit, agarrat, aguantaespelmes, aguil, aixafaguitarres,
aixafaterrossos, aixecacamises, aixecasamarres, alarb, alatrencat,
albard, albat, alcavot, alapius, alaporro, alcohlic, alienat,
allucinat, alobat, amagacreus, amagaolles, amagapinyes,
ampadura, analfabet, andoi, angoni, nima de cadafet, nima de
cntir , nima de Judes, nima de mal reps, nima deserta,
nima en pena, animal, animals, animal de rapinya, animalot,
anormal, apagesat, aprofitat, aragons, aranya, argans, arlot,
armanac, arna, arpellant, arrabassaqueixals, arracada, arrauxat,
arrecat, arrencaqueixals, arreplegaire, arreplegat, arrodit, arronsat,
arronyacat, arrossinat, arrugat, artista de barraca, artista de
plexigls, asclaire, as de bastos, ase, ase alabau, ase mort,
assaltador,
assass,
assedegat
assotacristos, atabalat, atontat, atontat de les bombes,
atudacandeles, aturat, aujam, australopitec, avalotador,
avalotapobles, avar, avaricis, avinat, vol fembra, avortament del
dimoni.
Babal-babal, babau, baboia, bac, badaluc, badanes, badoc,
bagarro, bagassa, bagasser, bagassut, baix d'aigera, baix de

78

sostre, baj, bajoc, balandran, baldufa, balcam, baliga-balaga,

baluerna, balustre, bmbol, banasta, banau, bandarra, bandit,
bandoler, banyabaix, banyarriquer, banyut, baranda, barbamec,
barbantana, brbar, barbasta, barbolla, bardaixa, bardoma, bare,
barjaula, barjaulo, barra, barrabam, barragana, barrags, barraler,
barram, barret de rialles, barretines, barrim-barram, barroer,
barrufell, barrufet, barrut, bastaix, bastard, batolles, baturro,
batusser, batxiller, bausador, bava de gripau, bavaire, bavart,
bavs, beat, beata a les fosques, beata farinera, becmoll, bec,
beds, befa, belitre, benagai, beneit, beneit del cabs, beoci,
bergant, berganta, berloc, bernat pudent, besaculs, besany,
bstia, betzo, betzol, beuarra, beverris, bitxo, blanquivilis, bleda,
blet, boc, bocaalabau, boca de fel, bocafluix , bocamoll , bofis,
bogia, boginyot, boig, bolbol, bolero, bombat, bonifaci,
bonyeguer, boques, bord, bordegs, bordellenc, borinot, borni de
cervell, borratxo, borrango, borrasser, borratxo, borrec, botifarra,
botifarraire, botifarr, botifler, btil, botimflat, botorut, bov,
brac, bragasses, bragueter, brtol, brivall, brivant, briv,
bronquins, bruixa, bruixot, brut, brutiny, bubota, budell,
bufaculs, bufafocs, bufaforats, bufagaites, bufallums, bufanvols,
bufat, bufeta, buf, bugadera, buidaampolles, buidabutxaques,
buidapisos, bujarr, blgar, bullanga, bullanguer, bunyolaire,
bunyoler, burdimany, burgs, burleta, burot, burraca,
burrangues, burro, burro de set soles, burxaire, burxaorelles,
burxeta, burx, busaroc, buscabregues, buscagatoses, buscagotes,
busca-raons, buscona, butxaca foradada, btxara.
Ca, cabeca, cabort, cabra, cabrit, cabr, cabrons, caacagalls,
caadots, caahereus, caamarits, caapubilles, cacatua, cafre,
cagaarestes, cagabandrries, cagacalces, cagacalons, cagacebes,
cagadus, cagadimonis, cagadubtes, cagadur, cagafil, cagaelstics,
cagaire, cagassa, cagalatxa, cagall, cagall, cagall de la

79

gramtica, cagallot, cagamiques, caganaies, cagandances,

cagandanes, caganer, caganinyols, caganya, caganyinyetes, caga,
cagapoquet, cagaprim, cagarada, caga-ranci, cagareli, cagarells,
cagar, cagarina, cagarot, cagarret, cagarri, cagarrina, cagarro,
cagarro sec, cagarullo, cagat, cagatatxes, cagat de por, cagatinta,
cag, cgola, cagolla, caguelis, caguerot, caguerri, caguerris,
cagueta, caguetes, caia, caifs, cam, calamitat, calndria, calavera,
calasses, calent de cap, camaco, camacoix, camacurt, camadret,
calollo, camlic, camallut, camanduler, camndules, camell,
cames de brquil, cames de gnguil, campanar de bajoques,
canalla, cananeu, canoner, cndid, canfanga, canorga,
cantamanyanes, cantamatines, cantinfles, cantonera, canys,
caparr, caparrot, caparrut, capat, capat mental, cap boig,
capbord, capbuit, cap calent, capcls, cap cremat, cap d'ase, cap
de burro, cap de carbassa, cap de collons, cap de cony, cap de cul,
cap de fava, cap de fums, cap de fusta, cap de marr, cap de
mastre, cap de mel, cap de pardals, cap de porc, cap desgavellat,
cap de sitrell, cap de soca, cap de sopes, cap d'estopa, cap
d'estornells, cap de suro, cap de tartana, cap de trons, cap dur, cap
esberlat, capesflorat, cap esps, cap esquerdat, capet , capfluix, cap
fluix, cap foradat, capgrs, cap lleuger, cap, cap pelat, cap
quadrat, capricis, capritxs, cap sec, capsigrany, capsot, captaire,
cap verd, carabrut, cara d'all que en fan taps, cara de collons,
cara de cony, cara de cul, cara de desenterrat, cara de desmamar
criatures, cara de forrellat de pres, cara de gnom, cara de gos,
cara de Judes, cara de llufa, cara de merda d'oca, cara de mico,
cara de nyau-nyau, cara de pomes agres, cara de prunes agres, cara
de santifictur, cara de spia, cara d'ovella i urpes de llop,
caragirat, caralls, carall de mitja cerilla, carallet, carallot,
caramot, carbassaire, carca, carcaller, carcamal, carcany, carcs,
cardo, careto, carmells, carnaval, carnisser, carns, carraca,
carregs, carreter, carrincle, carrincl, carronya, carrossa,

80

carterista, castellanufo, catalanero, catalanufo, catalino, catalufo,

cavallot, caverncola, ceballot, celerat, celestina, cercabaralles,
cercabregues, cigalet, cigaleta, cnic, cirabotes, cleptman,
cloquipiu, closca d'aram, closcadur, cocodril, coix de cervell,
colgafocs, collaboracionista, coll, colloneta, collons grossos,
colzepelats, consagrat, consentit, conyarri, copieta, coquet,
coqu, corc, cornell, cornut, corrupat, cortesana, cos, cotilla,
cotns, cotorba, covard, crpula, cremapalleres, cremat, cremida,
cret, cridaire, criminal, cugu, culacarenat, cul brut, culcosit, cul
de bugadera, cul de caf, cul de canonge, cul d'esglsia, cul de
taverna, culdestrempat, cul d'olla, culejador, culer, culero,
culfaristol, culgrs, culimerdis, culmerds, cul pelat, culremena,
culserrat, cultiparlant, curandero, cursi, curt de cap, curt de
gambals, curt de tei, curt de vista. Dat pel cul, dat pel sac,
degenerat, deixat, delinqent, demagog, dement, desagrat,
desalapat, desassenyat, desastre, descamisat, descarat, descastat,
descentrat, descordat, desgraciat, descregut, desendreat,
desgairat, desgraciat, deslleial, desmanega, desmanyotat,
destraler, destrempat, desvergonyit, diable, dictador, disel,
dimoni, dimoni escuat, disbauxat, dogmtic, dolent, dona de
cadira, dona de la vida, dona pblica, dona de mala vida, dona de
mn, dona, errada, dona mundana, doner, donjoan, donota,
dormilega, drapaire, droga, dropo, drpol, drut.
Eixelebrat, eixorit, eixuga-semals, el cap te fa fum i el cul te fa
msica, embafs, embanyat, embastardit, embastavaques,
embofegat, embolicaire, embrollaire, embustero, empaitabisbes,
empastifaire, empeltat de conill, emplastre, empipador,
emprenyador, emprenya-soques, emproperi, encantat, enculat,
energumen, enfavat, enganyamn, enredaire, ensumallufes,
entabanador, entomit, entonat, entremaliat, enxibornaire,
enxurma, enze, ernis, esbirro, esblofit, esbojarrat, esca del pecat,

81

escagarrat, escalfabraguetes, escalfacadires, escalfacigales,

escalfapixes,
escamballot,
escandals,
escanyamarits,
escanyamullers, escanyapobres, escanya-rals, escanyolit, escarbat
de sagristia, escarbat merdisser, escarransit, esclafacanyes,
esclafapets, esclafaterrossos, escobs, escolanet, escoltallufes,
escoltapets, esconcagat, escopinada, escria, escorniflaire,
escurabasses, escurabosses, escuracassoles, escur, esfoirat,
esgarrapacristos, esgarriacries, esguerrat, esmaperdut, espagueti,
espantagarses,
espantall,
espantalloques,
espanyaportes,
espanyols, espanyol ronquero fill de punyetero, espatllafestes,
espellingat, esps, espitregat, espolsabutxaques, espompit,
esporuc, esqueixat, esqueller, esquenadret, esquerrans,
esquilatontos, esquirol, estafador, estaferm, estaquirot, estarrufat,
estlid, estrabullat, estrafolari, estrafolla, estrambtic,
estraperlista, estremunciat, estru, estult, estpid, esvalotador,
esvalotat, esventat, eunuc, extravagant.
Faciners, fals, falsari, faldetes, faldiller, fantic, fanegues,
fanfarr, fanjau, fantasma, faranduler, fardassa, fardo, farfant,
farfolles, fariseu, faroner, farsaire, farsant, fartana, fastigs, fat,
fatxa, fatxenda, fava, feinetis, feixista, fementit, feniant, fera,
figablana, figaflor, figatova, fileter, filibuster, filisteu, filosofastre,
fill de bagassa, fill de capell, fill de la Gran Bretanya, fill de la
grandssima de sa mare, fill de (la gran) puta, fill del sereno, fill
del ve de dalt, fill de mala mare, fill de monja, fill de Puigcerd,
fill de set pares, fill de rector, flabiol, flat, flvia, floralista, flor
pansida, fluix de molles, foca, foirs, foll, folla fembra, follanius,
forassenyat, fssil, franquista, fregall, fresc, frvol, fulana, fulero,
furot.
Gaig, galpet, galdran, galdrepa, galduf, galis, galifardeu, galiot,
galipant, gallet, gallimarsot, gallina, gallof, gallfol, gallufa,

82

galtagrs, galta-sorrut, galtes, galtes de cony, galtes de farro,

galtes de pa tou, galtut, galvaner, gamars, gamat, gambaire,
gamberro, gambirot, gamoi, ganpia, ganarra, ganarrs, gandul,
gandungues, gnguil, ganso, gansoner, gardenya, gardunyaire,
gargall, garratibat, garrepa, garr, garr, garroner, garrons,
garrulo, garsa, gasiu, gastaire, gatamaula, gatamoixa, gat de
taverna, gat de tina, gat, gau, gavatx, gentalla, geperut, gepic,
gigol, gitano, golafre, golfo, goliard, golut, gonella, gorrer, gos,
graponer, grimpador, grimpaire, gripa-sous, gripau, guillat,
guilopo, guineu, guiri.
Hipcrita, heretge, hippy, histrica, hortera.
Idiota, ignorant, illuminat, imbcil, impertinent, impostor,
impresentable, incapa, incompetent, indecent, indesitjable,
indocumentat, inepte, infeli, ingrat, innocent, insensat,
insensible, insolent, integrista , intransigent, intil, irreponsable,
isard, isidro.
Janet, janfotre, jesuta, jirafa, Joan calcetes, Joan faldilles, judes,
jueu, jurssic.
Larelli, lelo, lero, lila, lilaina, lilliputenc, lir, lladre, lladregot,
lladremaner, llagast, llagoter, llampat, llntia, llanut, llars,
llards, llardufa, llarg de dits, llefiscs, lleganys, llengua de
destral, llengua de draps, llengua d'escorp, llengua de serp,
llenguallarg, llenguerut, llepa, llepacigales, llepaconys, llepaculs,
llepafigues, llepafils, llepaire, llepaplats, llepa-xones, llibert,
lligaire de platja, lligamosques, llimac, llondro, llonze, llonzo,
llord, lloro, llosc, llusc, lolailo.
Macaco, macarell, macarella, macarra, macarr, m foradada,
mafis, mai calla, maim, majara, malabstia, mala bruixa, mala

83

dona, mala fembra, malagans, malagrads, malagrat, malaire,

malandr, malnima, malallengua, malallet, malalt, malambrs,
mala pea, mala pcora, mala pell, mala persona, mala pesta, mala
pinta, mala puta, malarec, malastre, mala truja podrida, mal
bitxo, malcarat, malcardat, malcriat, malcuat, mal dimoni,
maleducat, malet, malesmans, malfargat, malfeiner, malgastador,
mallenga, mallerenga, malmirrs, malnascut, malnat, malparit,
malparlat, malpensat, malpuat, malsucs, malvat, malxinat,
mamaire, mamat, manasses, mandongo, mandonguilla, mandra,
mandrs, manc de collons, manefla, mangoner, mangui,
manifasser, manolo, mansforadades,, manso, manta, maranya,
marassa, marcolfa, marfanta, marfec, mrfega, maribruta, marica,
maric, maricons, maric de platja, mariconet, marieta,
marimatxo, marioneta, maripili, marmota, marmanyera, maromo,
marr, marrec, marxanda, masclot, mastegablens, mastegacera,
mastegaparaules, mastegaparenostres, mastegatatxes, matadones,
mataformigues, matalasser, matalot, matapobres, maturranga,
matusser, maula, mec, mediocre, menjacapellans, menjahsties,
menjamerda, mentider, merda-seca, merdeta, merdis, merds,
meretriu, mesell, mesqu, messalina, mestretites, meuca, mico,
mico de la merda, microbi, milhomes, militonto, mindundis,
mingo, miserable, missaire, mitjacerilla, mitja hstia, mitja
merda, mitja nena, moc, mocs, mofeta, mojamet, mona, mona
de la merda, monglic, monstre, monya, moraco, morbs, moro,
morrut, mort de gana, mosca collonera, mosca morta, mossega,
mundana, murga, murgaire, murri, musicastre, mussol, mustaf.
Nan, napis, nas de fura, nasdemocs, nazi, neci, negat, negrero,
neures, neurtic, nici, ninot, noguer, noning, notcies, no vals la
corda per penjar-te, no vals ni la merda que cagues, no vals ni un
pet de puta, nullitat, nyarro, nybit, nyeu-nyeu, nycris.

84

Obcecat, obss, obts, oligofrnic, onso, opusi, orangutan, orat,

orc, orellut , orni, s mar.
Pabrs, paganini, pagano, pags, pagesot, palangana, palanganer,
palatreca, palatreco, pal d'escombra, pallasso, pallisses, palls,
palpabutxaques, palpalloques, palpallosca, palpaventres, pmfil,
pamort, pampana, pamplina, panarra, panoli, panot, pansa,
panxaampla, panxacontent, panxafart, pa, papadiners, papagai,
papallona, papallusqueti, papanates, paparra, paperina
paquet, paranoic, passerel, passota, pastanaga, pastifa, patafier,
patata, pattic , patillero, patirs, patufet, patusca, patxec, pebrs,
pec, pedant, pederasta, peixatera, pelacanyes, pelagats,
pelapunyetes, pelitreques, pellam, pelleringa, pellerofa, pellerot,
pelma, penco, pend, penjat, pens, penques, pepero, pepona,
perdonavides, perdulari, perepunyetes, peress, peringat,
pertorbat, pesat, pesta, pet, pet bufat, petaculs, petaner, petardo,
pet de llufa, petimetre, petulant , picalls, picaplets, pidolaire,
pigmeu, pilingui, pillard, pillastre, pillet, pilloc, pilota, pingo,
pinta, pintamones, pinxo, pioc, pirat, pirata, pispa,. pitecantrop,
pitof, pixafreda, pixaire, pixallits, pixapins, pixareixes, pixatinta,
pixavagant, plantofa, plasta, plom, ploma, ploramiques,
pocapena, poca-roba, pocasolta, pocasubstncia, pocatraa,
pocavergonya, poc-cervell, podat-a-ras-de-soca, podrit, poetastre,
polac, politicastre, politiquer, pollastre, polls, poll ressuscitat,
poll revingut, poltr, pop, pop d'aigera, populista, porc, porcell,
porc mal abeurat, potaf, potiner, ptol, prepotent, presidiari,
presumptus, pretensis, pringat, proletari, prostituta, proxeneta,
psicpata, pudall, pudent, punyestret, punyetero, pureta, prria,
purrialla, pusillnime, puta, putamanyac, putana, putapnic,
putero, puto, putot, putxinelli.

85

Qualsevol, quatreulls, queco, quemaco, qentista, quico, quillo,

quinqui, quinyol, quisca, quiscarro.
Rabosa, raca, rampoina, rasput, rata, rata de claveguera, rata
pudenta, rave, reaccionari, rebec, rebitllapatotes, refastinys,
reganys, remenamerdes, remugaire, renegaire, renegat, renoc,
rentacares, repugnant, retardat (mental), ribald, robafaves,
robagallines, robamelons, rodamn, rodatavernes, romancer,
rondinaire, ronsa, ronys, rosegaaltars, ruc, rufi.
Sabatot, saburall, sac de carn, sac de gemecs, sac de mentides, sac
de merda, sac de patates, sac de puces, sac d'ossos, safaretger,
sagrist de l'idioma, saldo, saldoni, salop, saltabarrancs,
saltamarges, saltaparets, saltataulells, saltaterrats, saltejador,
saltimbanqui, salvatge, sangonera, sanguinari, sanxa, sapastre,
sargall, sarns, satans, stir, strapam, sauma, savoc, secall,
sergent, setcincies, simi, simple, soc, sociata, somiatruites,
smines, sonat, sonso, sopes, subnormal, sudaca , suro.
Tabalot, tacany, tafaner, tafur, tallabosses, tals, talp, tanasi,
tanoca, tapadora, tapaforats, tapatroles, tap de bassa, tarallirot,
tarambana, tarat, tarit-tarot, tastaolletes, tauj, tal, tat, tvec,
templagaites, testaferro, testarrut, teulades, tifa, timba, tinyeta,
tinys, tir, tiroli, titafreda, titella, tocaboires, tocacampanes,
tocamanetes, toca-son, tocat de l'ala, tocat del bolet, tocatabals,
tocatard, tocatrons, tfol, toix, toixarrut, tomany, tomquet,
topi, torero, torrabolets, torracollons, torrafaves, torrapipes,
torrat, tosc, tossut, ttil, totxo, trabucaire, trafolla, trag, trador,
trampista, trnsfuga, trapella, trasto, trastocat, trencaavellanes,
trencafaroles, trencatot, trepa, trepitjafarigoles, trinc, trinxeraire,
troglodita, trolero, trompa, tronat, tronera, tronxo, tros d'animal,
tros de carn batejada, tros de quniam, tru, truja, trujassa.

86

Ull de poll, unflapipes, unglallarg, urpallut, usurer.

Vaca, vacaburra, vagabund, vagarro, vampir, vella bruixa,
vellaraco, vellarro, vell verd, venat, venut, verbaglia, verduler,
verro, vesnic, vicis, vigat, viola de femer, virago, voltor.
Xafarder, xaixo, xalat, xand, xantatgista, xanxes, xapero, xarlaire,
xarlat, xarnego, xar, xarlot, xarx, xerraire, xeubo, xibeca, xiflat,
ximple, xinxa , xinxa de bosc, xipoter, xirucaire, xitxarello,
xiulat, xomino, xona, xonassa, xondales, xondan, xorio, xot, xuet,
xuleta, xulo, xungo, xurrimandusca, xurro, xusma.
6

Zero a l'esquerra, zombi.

Aquesta llista, provisional i ampliable, est penjada a internet:

http://www.iespana.es/ARTUSBROTAU//insults.htm

87

ironies
Abans, els llibres havien de portar el nihil obstat, el vistiplau de
les autoritats eclesistiques. Existia una censura ferotge en nom
de l'ortodxia religiosa. Ara els bisbes, aparentment, ja no signen
res, per la censura continua existint d'una forma encara ms
subtil. Per exemple, la moda puritana del politically correct. Made
in USA, of course. Els grans mitjans de comunicaci i les principals
editorials estan controlats per lobbies econmics que monopolitzen
all que s'ha dir i all que ha de ser publicat. Sota una aparena
de llibertat de premsa i de llibertat d'expressi, ens trobem que,
de facto, les opinions heterodoxes brillen per la seva absncia. s
molt difcil escoltar veus dissidents o intellectuals crtics amb el
sistema. Per cada Chomsky excepcional, hi trobarem milers
d'escolanets normalitzats que refermen el discurs unvoc de
l'imperi. Pensament nic. La ideologia de la globalitzaci.
Anatema sit qualsevol outsider, qualsevol against, qualsevol
freethinker. Aviat els posaran a tots dins el sac fatdic del
terrorisme. No activen bombes ni estavellen avions, per
atempten (verbalment) contra l'ordre establert i, per tant, han de
ser considerats com a terroristes intellectuals, instigadors i
cmplices del terrorisme mundial. La caa de bruixes ha
comenat. O ms ben dit: continua. Perqu els ianquis sempre
han caat bruixes, s el seu esport nacional. Primer van empaitar
els pobres indis fins que no en van deixar ni un; desprs les
bruixes de Salem i els pobres esclaus negres; ms tard, els
comunistes i altres individus sospitosos d'esquerrana vermellor;
ara toca caar terroristes... El Set de Cavalleria, el Ku Klux Klan,
La CIA. Res de nou en el pas ms capsigrany del mn. I rebrem
tots. Ja veureu. Anatema sit tothom que no combregui amb el seu
simplisme maniqueu, amb la seva paranoia adolescent. Necessiten
inventar-se un enemic cada dia. Tenen por de la por. La manera

88

d'exorcitzar-la s anar sacrificant bocs expiatoris: el dolent de la

pellcula. Sempre troben alg a qui carregar els neulers i, si no, se
l'inventen. Ironies de la vida. American way of dead.

89

j
judeocristianismes
Cada vegada n'estic ms convenut: el mal s l'unic tema
interessant de reflexi. s el tema per antonomsia. La resta sn
mincies. Paul Ricoeur, honoris causa per la Ramon Llull, li
dedic diferents estudis. Recordo un parell de ttols: Le symbolique
du mal (1960) i Le mal. Un dfi la philosophie et la theologie
(1986). Un desafiament, un repte intellectual. Abans de Ricoeur,
un caramull de pensadors ja s'havien trencat les banyes cercant
una explicaci ms o menys racional d'aquest fenomen universal.
Des de Sant Agust fins a Safranski passant per Thomas Mann o
Stefan Zweig. El Faust de Goethe o A hora do diabo de Pessoa.
Incomptables conats que malden per escatir la tenebrosa essncia
de l'avolesa humana. Pessoa escriu: O Diabo, que o que desejamos:
o mestre lunar de todos os sonhos, o msico solene de todos os silncios. El
mal. Sense personalitzar. Sense cua i sense banyes.
Descristianitzat. Qu s? Per qu existeix? s noms absncia de
b o posseeix entitat prpia? Sn preguntes obsessives que em
persegueixen fa molt de temps. Perqu el mal s una cosa tan real
que ni els ms ingenus gosen negar-lo. Llavors, per on
comencem? Buda pot ser un bon comenament. El mal, segons el
budisme, s el sofriment. La causa d'aquest sofriment s el desig.
Ergo, desitjar s dolent. Cal, doncs, eliminar el desig, que s la
font de tots els mals que ens assetgen. Per com eliminarem el
desig? Desitjant no desitjar. Una curiosa paradoxa. Hom suposa
que l'extinci del desig s possible. El fams nirvana seria aix:

90

un estat suprem de pura indesitjabilitat, l'absoluta buidor

definitiva. Qui s qui desitja quan desitjo? El meu jo. O ms ben
dit: la ficci egocntrica de la meva individualitat aparent. El
budisme propugna el desmantellament de l'ego, la dissoluci del
desig i la liquidaci del patiment. Una cosa rere l'altra. Superar el
dolor mitjanant la superaci de mi mateix. Un desidertum
lloable. Una filosofia sucida. En el fons, Buda ens est dient: la
vida s el mal i la mort s el b. Ens ha ben fotut! Des del punt de
vista occidental, costa molt entendre aquest plantejament. Per a
nosaltres, viure s afirmar-nos, desitjar, lluitar, gaudir i patir.
Per Buda ens demana una ascesi antivitalista, un sacrifici
suprem. Ens assegura la pau en la mesura que renunciem a tot
all que som i que volem. El mal s la realitat, la natural
tendncia que ens esclavitza, la nostra forma de ser. Cal negar-ho
tot per a trobar l'afirmaci divina. En el cam de l'autonegaci
esdevindrem una unitat amb el tot i ens fondrem amb la llum.
Illuminats, havent venut les ombres de la matria i de l'ego, no
recaurem en la roda de les reencarnacions, ens alliberarem per
sempre ms. L'exemple del budisme s aplicable a les altres
religions. La idea de salvaci (soteriologia) es fonamenta sempre
en el mateix pressupsit: partim d'una situaci dolenta i hem
d'assolir un estat superior, millor. El cristianisme condemna
d'antuvi l'home (pecat original), el presenta com un sser
corromput i dolent. La funci ulterior de la religi consisteix a
conduir-lo des d'aquest estat pecamins (home vell) fins al nou
estat de bondat (grcia = home nou). El mal, vist aix, es troba al
principi, s una premissa necessria. Aquest mal ens acompanyar
sempre perqu el portem a dins i ens tempta contnuament. La
vida religiosa es converteix en una lluita sistemtica contra aquest
mal que ens amenaa de mil maneres (mn, dimoni, carn, etc.).
s la pattica estampa de Sant Antoni al desert. El sant s el
vencedor contra el mal, s a dir, el vencedor sobre si mateix, car jo

91

mateix sc carnal i mund i demonac. La victria no s possible

sense l'ajut div. El mal s massa gran i massa fort, mentre que les
meves forces sn ridcules. No ens podem salvar sols, sin que
hem de ser salvats (en passiva). Aix s'anomena redempci. Aix
justifica l'existncia de l'Esglsia (la comuni dels creients fa la
fora), dels sagraments, dels ministres i tota la pesca. El mal
noms pot ser venut per la fe, l'esperana i l'amor de tots els
fidels. Al capdavall, l'nic que t prou poder per a salvar-nos s
Du. Du apareix com l'anttesi del mal. s un maniqueisme
flagrant, per efectiu. Grcies a aquest simplisme, la gent
senzilla, curta de gambals (o sigui, la majoria) pot comprendre
que en aquesta pellcula hi ha bons i dolents, ngels i dimonis,
sants i pecadors, cel i infern. I no es plantegen res ms. I dormen
tranquils.

92

k
klnex
No s massa agosarat afirmar que vivim aclaparats per la cultura
del klnex. L'exemple ms atudor s la moda. La moda s un
recurs fcil per a la gent que no t criteri ni estil propis. Aquesta
massa annima de persones s'acull a la moda perqu s incapa de
crear res per si mateixa. Histricament, l'alternativa a la
creativitat ha estat la creena. I s lgic. Crear s molt ms difcil
que creure. Els creadors sempre han estat una minoria selecta
(happy few). La resta els creients en tenen prou amb seguir a ulls
clucs all que uns altres els creadors disposen i imposen. Aix
explica l'xit imparable de les religions. El problema sorgeix quan
la moda esdev l'nica religi possible per a milions de
consumidors babaus. El capitalisme com a religi es basa en
aquesta dinmica fiducial: el ciutad confia que, mitjanant
l'adquisici contnua de les foteses que la moda li ofereix,
aconseguir una vida millor, o sigui, el cel a la terra, el parads
materialista. La qesti s'embolica quan aquests objectes
adquirits sn, per definici, passatgers, peribles, caducs; amb la
qual cosa, el presumpte parads (la felicitat definitiva) s'ajorna dia
rere dia, compra rere compra, despesa rere despesa. I, aix, mai no
acaba de realitzar-se del tot. s la tragdia d'en Ssif: pedra amunt
i pedra avall. A empentes i rodolons. Sempre de blit. El drama
del comer i la cobdcia eternament reduplicada. Sense aturador
possible. Quan et pensaves que ja havies assolit el cim del
benestar material, apareix una nova andrmina, una nova fotesa,

93

una nova tendncia que et fa recaure en el pou de la insatisfacci.

Perqu la insatisfacci s el motor que empeny aquest sistema
pervers basat en l'estimulaci sistemtica dels desigs humans.
Desigs artificials i sovint contranaturals. Cultura del klnex
significa: adquireix X, usa X i llena X. Perqu si no llences X no
podrs gaudir de Z, usar Z, etc. s un cercle vicis, un parany
clssic. Si en comptes d'aplicar aquesta dinmica als objectes,
l'apliquem als subjectes (persones), llavors apareix el consumisme
sentimental, sexual, professional, etc. Els amics, les parelles, les
feines duren dos dies... Encara que sembli mentida, encara hi ha
una sortida, una salvaci. Per no penso explicar-la pas aqu.
Cadasc l'haur de trobar per si mateix, no fos cas que aquesta
proposta es poss de moda i cagada l'habemus. Perqu no s com
s'ho fan els publicistes, per resulta que tan bon punt apareix una
idea creativa de deb se n'apoderen, l'envasen i la venen tot
convertint-la en una altra mercaderia ms enmig de la infinita
selva mercantilista. Deu ser perspiccia comercial. El pitjor que et
pot passar s convertir-te en objecte de consum massiu. Si es
tracta d'un llibre, tenim un best-seller (literalment: l'article ms
venut). Si parlem d'un programa televisiu, tindrem un lder
d'audincia. Etctera. M'estimo ms el meu mocador de cot
100% de tota la vida. El fiques a la rentadora i cada cop s ms
mrbid, ms agradable. Poc valorem all que llencem. El klnex
s el smbol d'una societat opulenta que ja no valora l'amorosida
carcia de les coses habituals. Una societat sense passat, sense
arrels, sense histria. La tirania de la moda s la tirania de
l'instant fuga, la dictadura del present buit i escarit, l'imperi de
la pura intranscendncia. Una societat klinxica s una societat
malalta, insostenible. Les coses que no duren, que estan fetes per a
no durar, sn coses que no mereixen el nostre respecte. I el mateix
es pot dir de les persones. Mantenir-se malgrat les modes, malgrat
el pas del temps, malgrat els capricis momentanis, s un

94

smptoma de qualitat. Llibres-klnex, persones-klnex... Contra

aix noms podem oposar la consistncia ferma de les coses
veritablement valuoses. Coses i persones que mai no passaran avall
perqu la seva persistncia s la persistncia de la mateixa
humanitat. Perqu, com a espcie, no ens podem permetre el luxe
de prescindir de certs punts de referncia la vlua contrastada del
quals assegura la nostra futura supervivncia. Fa falta que els
enumeri?

95

l
liliths
Abans d'abandonar els fills (nen i nena, la parelleta), abans de
tarar-los des del bressol, abans de fotre el salt al bonifaci del meu
marit (un pagesot pitecantrpic aviciat a la cacera) amb una bona
colla de mascles de la meva ciutat natal (una ciutat provinciana,
rstega, avorrida), abans de passar-me per la pedra un parell de
geritrics a veure si enxampava algun rendista que valgus la
pena, abans de trastocar tot el collegi oficial de psiquiatres, abans
d'aconseguir la baixa definitiva de la feina (quina bicoca: la tpica
funcionria que feia patxoca amb una nmina arregladeta) tot
allegant que era incapa d'estar-me ms de tres hores seguides
davant l'ordinador, abans d'enemistar-me amb tots els meus
germans i germanes (famlia nombrosa de les d'abans) fins a
l'extrem de no parlar-nos ni per telfon, abans d'amargar la vida
als meus pares, desvalisar-los, extorsionar-los, enganyar-los, rifarme'ls, aprofitar-me de la seva sentimental beneiteria, fer-los
signar com a avaladors sucides, obligar-los a tenir cura dels meus
fills sense aportar ni un cntim d'euro car s la seva obligaci com
a avis responsables que sn, abans de demanar tots els crdits
possibles a tots els bancs i caixes possibles fins a aparixer a la
famosa llista negra, abans de quedar entrampada amb un parell
d'usurers malnimes, abans d'haver-me llegit tots els llibres
d'autoajuda que s'han publicat aquesta darrera dcada, abans de
creure'm totes les pelliculetes de Hollywood (sobretot aquella del
Richard Gere i la Jlia Roberts), abans d'haver infectat el meu

96

atrotinat cervell amb la lectura compulsiva i acrtica de totes les

revistes i revistetes per a dones modernes que corren pel mn,
abans d'engegar-ho tot a rodar i tirar pel dret i ser jo mateixa
definitivament i autorealitzar-me duna punyetera vegada perqu
noms vivim una vida i el que cal s aprofitar-la i exiliar-me
d'aquesta merda de pas ple de jueus titafredes i pubilles
impdiques... Molt abans de tot aix, diuen que era una bona
nena rosseta com un fil d'or que estudiava al Cor de Maria
(recordo amb estupor que m'havia plantejat seriosament la
possibilitat d'entrar com a novcia... Abans, s clar, de renegar de
du i mariasantssima perqu mai no m'han ajudat quan els he
necessitat de deb mentre jo em comportava com cal i anava a
missa cada dia i feia creure a ma mare que estava penedida de tots
els meus pecats mortals...). Total: que us ho podeu ben creure:
abans de tota aquest reguitzell de pfies que conformen el meu
currculum vitae fins a l'actualitat, jo era una bona nena, una
mica rebeca, tot sigui dit, una mica estranyota tamb, per
modlica a fi de comptes, i treia bones notes, aix s, fins que vaig
descobrir que noms estudien els que no serveixen per a cap altra
cosa.
La santa de ma mare sempre diu el mateix: no volies popar, no
t'hi enganxaves, no hi va haver manera. Acabaves de nixer i ja
em refusaves. Em vas fer patir des del primer dia. I el que encara
em queda! Ma mare s una pesada. La tpica matrona que ho vol
manegar tot, que vol governar a casa i a fora si pot. Un perill
pblic. Gaudeix xafardejant els calaixos (un dia la vaig sorprendre
ensumant-me unes calces i des d'aleshores me les vaig rentar
jo...). Som enemigues a mort perqu, en el fons, som pastades. De
vegades penso que ella s la que millor em comprn. De vegades
penso tot el contrari. Perqu jo penso. A la meva manera, per
penso. Alguns podeu creure que estic guillada, que no hi toco

97

gaire, que estaria millor a Sant Boi... Tanmateix, la meva relaci

amb els psiclegs i els psiquiatres sempre ha estat excellent. Jo
els responc all que em demanen i ells em recepten all que
necessito. Els medicaments fan miracles. Jo en sc la prova ms
fefaent. Deia que ma mare i jo som com el gat i el gos, sempre
barallant-nos. Mon pare, pobre, s diferent. L'home calla i, de
tant callar, a voltes esclata i s quan em fot una pallissa (res:
quatre pinyacs errtics) i m'engega a dida i munto el numeret i
me'n vaig plorant i tota la pesca. L'endem l'home nest molt
penedit, s'ho repensa, em truca i em diu: ets la meva filla,
malgrat tot, i qu haig de fer, la sang s la sang, etc. No s mal
paio, mon pare. Sempre parla amb refranys i mai no n'encerta ni
una. Sort dels seus talonets, que m'ajuden a tapar forats. Li tinc
proms que qualsevol dia d'aquests, quan em toqui la grossa o em
casi amb el meu prncep blau, li ho retornar tot, tot i tot...
Perqu jo s que he nascut per a ser milionria i, tard o d'hora, ho
aconseguir. s el meu somni. Tenir un Mercedes i minyones i
anar a Andorra un cop per setmana a comprar-me potingues.
Encara no s com he pogut aguantar tants anys vivint en una
ciutat on no hi havia Tall Angls... Ara estic la mar de b: sense
obligacions professionals ni familiars, pendent noms de mi
mateixa. He aconseguit deslliurar-me de tota la parafernlia social
que m'esclavitzava. Sc una dona lliure. Jo havia d'haver nascut
mascle. No m'havia d'haver casat. No havia d'haver parit. M'ha
costat ms de trenta anys adonar-me'n, per ara ja s que he
trobat la circumstncia ms adient per a la meva personalitat.
Fins ara havia estat encotillada, engabiada. Per fi gaudeixo de les
condicions ptimes per al desenvolupament harmnic del meu
sser. Sc feli. Ning no m'ho podr discutir. Una felicitat que
m'ha costat molt d'aconseguir i que (ho reconec sense embuts)
est bastida sobre la infelicitat d'altres persones. Qu hi farem.
Les coses estan muntades aix: o et fots tu o has de fotre els altres.

98

L'egoisme s un instint natural. Penedida? Gens ni mica. El

penediment s propi de persones dbils. La meva vida s meva i la
visc com em rota. Se me'n refoten, les crtiques. La majoria de
gent que em critica, en realitat m'enveja i no t pebrots per fer el
que jo he fet. Sn hipcrites i covards. Viuen les seves vides
miserables d'acord amb els esquemes miserables d'aquesta societat
miserable. Es passen el dia renegant, estressats, amb la llengua
fora, amargats, incapaos de fer un cop de volant que redreci el
seu dest de xais que s'adrecen de bon grat devers l'escorxador.
Quina basarda. Cada cop que recordo que jo tamb vaig ser aix,
que jo tamb vivia aquesta fastigosa vida... A la merda tot. Com
aquell dia que vaig decidir anar-me'n a Pars tota soleta. Ja feia
anys que em rodava pel cap. Pars, quin mite. Mon germ gran
allucinava. Em va acompanyar fins a l'aeroport del Prat. Per si
ja no te'n recordes del francs... Em deia. Ell, que encara no ha
estat a Pars. I, al pas que va, no hi estar mai. Patia per mi.
Normal. I jo contenta com un gnjol. A Pars vaig descobrir una
cosa molt important: que quan els somnis es fan realitat perden el
seu encs, la seva atracci. Em penso que era l'Oscar Wilde que
deia que in this world there are only two tragedies; one is not getting
7
what one wants, the other is getting it . La tragdia s fer-te vella i
veure que la meitat de les coses que has fet a la vida les has fetes
per por, i la meitat de les coses que has deixat de fer tamb les has
deixat de fer per por. La por sempre present. Por de qu? De
l'opini dels altres, de la censura social... Por de fer mal, de
perjudicar la gent que estimes... La punyetera por que ens
paralitza. Obedincia. Frustraci. Por pertot arreu. Voler quedar
b. La nostra sacrosanta imatge pblica. Les males llenges. A la
merda tot. Me'n vaig anar a Pars i vaig aterrar a l'aeroport i vaig
7

En aquest mn noms hi ha dues tragdies: una s no aconseguir all que

volem, i l'altra aconseguir-ho.

99

agafar un taxi i vaig arribar a l'hotel i vaig telefonar a aquell

gavatxo que treballava a l'ajuntament i vam quedar i vam sopar
en aquell restaurant tan xic del Barri Llat i vam acabar borratxos
de champagne i vam veure la torre Eiffel sota els estels i vam fotre
un mullader de cal du a l'habitaci de l'hotel i au revoir i visca la
Repblica i... El garratibat de mon germ m'esperava a la
terminal B del Prat amb cara de prunes agres. El meu cotxe estava
net i amb el dipsit de benzina ple. Un Toyota Paseo de color
verd. El vaig haver de malvendre. Els germans grans han de servir
per a alguna cosa. M'havia estalviat la pasta del prquing. Qu
tal per Pars? De conya, tu. No li vaig donar ni les grcies. s
normal que no vulgui saber res de mi. Suposo que s'avergonyeix
de la seva germaneta. Ja ho veus. s problema seu. Que el
bombin. Es creu molt intelligent i molt seris i molt no s qu
ms... Per a mi no m'enganya. Sempre me'n recordar d'aquell
dia que el vaig enxampar espiant-me mentre em dutxava... rem
molt petits, no s, deu o dotze anys o catorze. La qesti s que
em va agradar que em veis i no vaig fer res per tapar-me... Coses
de criatures, suposo. La diferncia entre ell i jo est clarssima: ell
ha aconseguit controlar el seu All i jo no, ni ganes. Em passo pel
cony el Jo i el Superj. Visca l'All! Ell s una persona decent i
reconeguda, un pare de famlia modlic, etc. S'ha convertit en un
lamentable burgs. Fins i tot ara vota Convergncia! T tot all
que em fa vomitar d'un home. Perqu, d'homes, hi entenc una
estona llarga. N'he xuclat un fotimer. Al llit sc una fera
desfermada. Aix els embogeix. s la meva arma letal. No n'hi ha
hagut cap que ho hagi pogut resistir. Les dones no sabem el poder
que tenim. Ho podem aconseguir tot si volem. Tot. Al principi,
quan era una bleda, sempre m'enamorava. Em vaig enamorar del
primer que em va dir guapa. I m'hi vaig casar. Desprs, amb el
temps, vaig aprendre a separar l'inters real de les emocions
romntiques. Vaig comprovar astorada que podia cardar amb un

100

paio sense sentir res per ell tret d'un lleuger pessigolleig a
l'entrecuix. I funcionava. M'excitava ms allitar-me amb un
matalot desconegut que amb el meu maridet. Nimfmana?
Potser s, si voleu emprar la terminologia cientfica. Bagassa mai,
perqu mai no vaig cobrar ni un duro per fer feli un home, ans al
contrari, sovint em costava cals a mi si me'ls volia traginar. La
cosa va arribar a extrems exagerats.
El sexe est b com a relax, com a entreteniment, per mai no pot
esdevenir un fi en si mateix. M'agradava tant que vaig plantejarme si estava malalta. El psiquiatre parlava d'erotomania aguda
mentre jo, alumna aplicada, la hi llepava amb fruci. Ells
encantats de la vida, per descomptat. No s tan fcil ensopegar
amb una dona que et demani sexe sense parar. El mascle t les
seves limitacions fisiolgiques. Per aix em duraven tan poc.
Amb un no en tenia ni per comenar. Ni amb dos. Un dia m'ho
vaig fer amb tres alhora i encara ric quan recordo que els vaig
deixar exhausts sobre els llenols i me'n vaig anar a buscar-ne un
altre que m'acabava de deixar un missatge desesperat al mbil.
All fou antolgic. A poc a poc em vaig calmar. Vaig rumiar que
el que em calia era trobar un vellard que fes catfols amb tantes
peles que pogus solucionar-me la vida per sempre. Que aix de
xuclar mascles a tort i a dret no tenia gaire futur i semblava ms
una ONG que una altra cosa. O sigui, que vaig comenar a cercar
seriosament un lloc en el mn, una posici de privilegi des d'on
fotre'm de tot i de tothom. El cam no ha estat mancat d'espines.
Ara la flaire de les roses m'embriaga. Ara els colors dels seus
ptals m'amanyaguen la mirada. Ara puc dormir tranquilla en
aquest tlem de set envoltada de luxes sens fi. Per no us penseu
que ha estat un cam senzill. Com diu el meu cantautor preferit
(Roberto Carlos): El luxe s un consol per quan no hi ha amor.
L'amor ja no m'interessa. Per culpa de l'amor dels meus pares,

101

vaig ser molt desgraciada. Per culpa de l'amor del meu marit,
vaig ser molt desgraciada. Per culpa de l'amor dels meus fills,
vaig ser molt desgraciada. L'amor m'ha portat massa problemes.
s una engalipada, un regalet emmetzinat. Noms estimen els
dbils, perqu volen sentir-se arrecerats per l'escalforeta dels forts.
O pitjor: dos dbils fan un tracte: ens estimarem per a semblar
forts plegats. O sia: un simulacre calamits. No, ja no m'interessa
l'amor. Si hi ha diners, tot rutlla. Aquesta societat capitalista no
exigeix res ms que aix. L'amor s un anacronisme del segle
dinou. A hores d'ara, ni els poetes en parlen als seus poemes. No
em vull justificar. Estimar una joia o un perfum pot ser amor
tamb. Per qu no? El que ho fa malb tot s la dependncia
afectiva, l'esclavatge sentimental. Potser el meu cas s molt
radical, direu. No, no sc inhumana. Mala filla, mala germana,
mala esposa, mala mare... potser s. Per a la vida, per sort,
existeixen ms coses que les relacions familiars. Si ara visc lluny
de la meva antiga famlia, en aquesta ciutat estranya que cada dia
sento ms meva, s perqu la puta famlia ha estat sempre
l'obstacle principal que s'ha interposat entre jo mateixa i la meva
felicitat. Si m'he canviat fins i tot el nom de pila (ara em faig dir
Maria) s perqu renego del meu passat, d'all que jo no vaig
poder escollir i em va determinar de totes totes. Llstima que no
ho hagus fet abans. He aconseguit desempallegar-me de les
arrels. Ja no parlo gaireb mai la meva llengua materna (materna:
quin fstic!). Aqu he trobat noves relacions, nous paisatges, nous
horitzons... Aix ho he escollit jo, no m'ha estat imposat. La resta,
tant se val. He hagut de suplantar-me a mi mateixa per a poder
salvar-me del tot. I n'estic tan orgullosa...

102

lliberticidis
Aquest terme encara no surt als diccionaris. s un neologisme
format per la paraula catalana llibertat i el verb llat occidere
(matar). Tamb podria ser liberticidi, si agafssim com a arrel el
mot llat libertas. s una expressi que em plau. El primer cop
que la vaig emprar va ser en un editorial titulat Percepcions i
realitats. Era l'ltima paraula del text. El director em va cridar
perqu solucions el pargraf final d'una manera contundent.
M'ho vaig rumiar una estona i vaig escollir aquesta frmula. No
la vam posar en cursiva. Pot sonar un xic dura, ho reconec. Venia
a tomb perqu hi havia hagut una polmica on, en nom de la
seguretat (d'un regidor municipal), s'havia atemptat contra les
llibertats d'un ciutad. I el terme va fer certa forrolla. Alguns el
trobaven excessiu. No recordo haver-lo sentit abans. N'hi ha
altres de semblants: homicidi, fratricidi, llengicidi, parricidi,
magnicidi, genocidi, culturicidi... Explico tot aix perqu crec
que vivim un moment histric perills en aquest sentit. Les
llibertats conquerides al llarg de tants anys de lluita per la
democrcia ara perillen, estan amenaades. Sobretot d'en dels
fets de l'onze de setembre a Nova York. Vaig escriure un article
exposant el meu parer sobre aix. El ttol era Seguretat versus
llibertat. Defensava la llibertat per damunt d'aquest desfici que
alguns mostren per la seguretat. Si hi anteposem la seguretat, el
que perdem s ms valus que el que guanyem. El tema s
complicat. Acabava l'esmentat article citant Hegel en alemany.
Un filsof romntic, absolutista, estrany. Perqu tinc clar que la
llibertat s un mite, una entelquia metafsica, una illusi
romntica. Tanmateix, sc llibertari. Ms anarquista que
comunista, per defensor a ultrana de l'alliberament progressiu
de l'sser hum. Quina altra ficci podrem posar per damunt
d'aquesta? Si hem d'alliberar-nos de totes les ficcions, ens

103

haurem d'alliberar tamb de la ficci anomenada llibertat?

Sembla una paradoxa. No som lliures, s clar. En canvi, tenim tot
el dret a somiar. Somiar un mn ms lliure ple de persones ms
lliures. Lluitar contra qualsevol indici d'esclavatge exterior i
interior. Alliberar-nos dels jous tradicionals que els poders de
torn ens colloquen. Ni esglsies ni exrcits ni politicastres. Ni
dus ni armes ni demaggies. El pitjor de tots els jous a hores
d'ara: els diners. De mil maneres distintes i amb mil mitjans
diferents patim el seu pes mentre, cmplices, refermem la gbia
global. Necessitem detectar els forrellats i rebentar-los. Realisme
crtic. Cal esbrinar on sn les cadenes per a poder segar-les
desprs. Aquesta s la nostra feina. Res per damunt de la sagrada,
inalienable llibertat. Citava tamb Fromm: Escape from freedom
(1940). Fantstic llibre. Actualssim. Sobretot el captol VII:
Llibertat i democrcia. Segons l'autor, ara som presoners d'un
nou poder interior que ens tenalla el pensament, el sentiment,
tot. Vivim com autmats preprogramats que han perdut el seu jo
genu, la seva personalitat prpia. Conformistes, insegurs, allats,
angoixats, impotents, ens adaptem a la realitat social governada
per autoritats annimes i acceptem qualsevol lder o moda.
Fromm
defensa
l'espontanetat
creadora,
l'activitat
(revolucionria) d'un jo creador que pensa per si mateix,
crticament, que treballa i estima amb fermesa. La llibertat (molt
nietzscheana, per cert) com a autoafirmaci. Crear la teva prpia
personalitat tot refusant qualsevol submissi a un poder superior.
Aquest desenvolupament individualista s el propsit de la
cultura, de la vida. No pas l'xit o les manipulacions exteriors,
sin l'autodomini i la responsabilitat de cada ciutad en benefici
d'una veritable societat democrtica. L'economia redueix
moltssim l'horitz personal. Hem d'aspirar a ser molt ms que
clients o consumidors. Hem de ser persones realitzades, ciutadans
que cooperen en el desenvolupament dels altres. Sobre la llibertat

104

podrem dir ms coses. Moltes coses. Com s'articula amb l'amor?

Estimar significa renunciar a la teva llibertat o, per contra,
estimar s eixamplar el teu radi de realitzaci personal? Nmes
puc ser realment lliure si estic sol? s el mateix independncia
que autosuficincia? Educar s esporgar la llibertat? Ens fa por
ser lliures? Per qu? La llibertat ha de ser sempre insegura? Hi
hauria centenars ms d'interrogants possibles. El que s evident s
que la modernitat s'ha construt damunt d'aquest gran mite. Des
de Descartes, passant per la revoluci francesa i fins a l'esttua de
la llibertat. Un mite que ja sembla periclitat, enderrocat. Ara ja
no es tracta de ser lliure, sin d'estar segur. Viure envoltats pertot
arreu d'airbags que poden esclatar en qualsevol moment...

105

llibres
Encara que no sc futbolista ni presentador de cap programa
televisiu ni surto a les revistes del cor ni tampoc en cap concurset
de moda en qu participen oligofrnics que aspiren a ser
milionaris fotent el dropo tot el sant dia... Tanmateix ho
confesso, em dol a l'nima i me n'avergonyeixo , resulta que tinc
un vici d'all ms idiota, intil i absolutament ridcul: jo tamb
escric. Cadasc mata l'avorriment com pot. Alguns es tornen
bojos amb la piloteta, uns altres amb la pantalleta, molts viuen
per treballar o pendents de les cotitzacions borsries, anant al
gimns, enganxant-se a internet o al telfon porttil, o amb
qualsevol altra collonada... Per vet aqu que un servidor s'adelita
llegint llibres i, cosa encara ms greu, goso escriure'n. Ho he
intentat deixar i no me'n puc sortir. No escric pas buscant la
fama, els diners o altres foteses per l'estil. Em guanyo les garrofes
amb una altra feina i s que la fama, sovint, s infame. Si escric s
perqu no puc deixar d'escriure. I aix s per a mi un veritable
problema. El psiquiatre m'ha dit que no hi ha res a fer, que el
meu cas s crnic i el pronstic reservadssim. Ell ho anomena
parafrnia grafomanaca. Hi ha dies que noto una certa millora: sn
aquells dies que noms escric un breu poema o em limito a fer
una succinta anotaci en el dietari. El pitjor sn les recaigudes
fortes, els atacs incontrolables. Llavors no dormo ni menjo ni res
de res, escriure i escriure i escriure fins al lmit de l'extenuaci...
Ho passo fatal, pateixo moltssim, em quedo baldat, i desprs
trigo dies fins a recuperar-me. A poc a poc, he aprs a conviure
amb la meva patologia, he aconseguit dissimular-la de portes
enfora, de manera que ning no sospita quin s l'infern que
s'amaga rere la meva mscara de persona seriosa i respectable. Per
aix, em costa tant d'entendre que en aquest pas se celebri una
diada com la de Sant Jordi. No puc comprendre que alg estigui

106

orgulls d'haver publicat un llibre, o que hi hagi persones que en

comprin alegrement amb la perversa intenci de llegir-los. Sn
uns inconscients, no saben a qu s'exposen. Un llibre no s un
objecte de consum qualsevol, un producte ms enmig de
l'immens aparador en qu s'ha convertit el mn sencer. No. Un
llibre et pot canviar la vida. Et pot fer riure, plorar, somiar,
pensar... s dinamita pura, addicci segura, amenaa privada,
perill pblic. Un bon llibre podria, fins i tot, canviar el mn de
dalt a baix. Tant de bo es compleixin les prediccions que
asseguren que la literatura est ben morta i el llibre passs ben
aviat a la histria com tantes altres coses absurdes que el progrs
ha escombrat sense misericrdia... Tant de bo el dia de Sant Jordi
la gent comprs noms roses i oblids definitivament els malets
llibres... Perqu res de bo no pot sortir d'un manat de pgines
plenes de lletres atapedes... Us ho dic per experincia: Vade retro!
A la vida es poden fer milions de coses ms interessants i
profitoses que emmalaltir a cpia de paraules, llegides o escrites,
paraules que sn ficci, mentida, fugida, parany, simulacre...
Sigueu realistes, pragmtics, emprics, eficients... Dediqueu-vos a
coses tils. Si heu comprat (o us han regalat) algun llibre, encara
hi sou a temps: no el llegiu. Estalvieu-vos la temptaci, amagueulo en qualsevol rac o llenceu-lo directament al contenidor
corresponent per tal que sigui reciclat al ms aviat possible. M'ho
agraireu. Tots hi sortirem guanyant. s un consell d'amic,
totalment desinteressat. Desprs no em digueu que no us vaig
avisar. Vanitat de vanitats.

107

logomquies
Josep Pla comena El quadern gris parlant de la grip. A l'anotaci
del 14 de mar de 1918, escriu: Ara, finalment, dna gust de
viure a Catalunya. La unanimitat s completa. Tothom est
d'acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la
grip. Segons l'enciclopdia, la primera gran pandmia griposa es
produ l'any 1889. La de 1918 va matar 30 milions de persones.
Poca conya, doncs. Una cosa s certa: cada hivern ens revisita
d'una manera ms o menys virulenta. Enguany la cosa va de deb.
El quadre tpic: incubaci, febre alta, calfreds, malestar, mal de
cap, mocs, prostraci, dolors musculars... Exactament tot el que
estic passant des d'ahir al mat. Aquesta nit suava com un pollet.
Em fan mal totes les articulacions, la ronyonada i, sobretot, el
cervell. Primer em punxava i ara est totalment adolorit. Rere les
celles, hi tinc un niu de corbs. Les temples se m'esberlen al tossir.
Estic ben fotut. Aquest hivern hi he caigut de quatre grapes. Una
setmana de baixa del 12 al 16 de novembre. El 18 i 19 de
desembre tamb vaig estar malalt. I ara sant tornem-hi: 15, 16, ...
de gener. Si no milloro, m'hi estar tota la setmana. Esgotat,
apallissat, astnic. Sembla mentida que encara no hgim
descobert un remei, una vacuna eficient. En alguns idiomes la
grip s'anomena influenza (angls, francs, itali, portugus).
Influncia? Males influncies, les vriques. Ja fa dies que dic que
els virus ens mataran a tots. Virus mutants que es transmeten per
via aria. Virus informtics que ens influeixen via interxarxa.
Virus pertot arreu. I nosaltres indefensos, amb el sistema
immunolgic per terra. Emmalaltir et torna humil. El llit a
contracor no s el mateix llit. No puc seguir... Ho deixo.

108

m
mtries
Minha ptria a lngua portuguesa.
FERNANDO PESSOA
Aquesta famosa declaraci pessoana es troba al fragment nmero
259 del seu mtic Livro do desasossego. Jo no sc ning per esmenar
el mestre, per aqu, en comptes de ptria, jo hauria escrit mtria.
M'explico. s la llengua materna la que ens marca des del bressol.
La mare ens alleta fsicament i tamb culturalment. Ho podem
perdre tot, per mai no podrem perdre el primer aroma matern, el
so primigeni de la veu nodridora. Pessoa dominava l'angls i no
tant el francs. Llenges adoptives, com el castell per a
nosaltres. No es tracta, doncs, d'una qesti poltica, sin ntima,
personalssima. La ptria s el lloc on estem, la terra on hem
nascut i amb la qual ens identifiquem. La mtria, en canvi, s
l'nima d'aquesta terra, l'esperit que fecunda la matria que som.
La ptria s el territori en sentit fsic i la mtria s la cultura en
sentit metafsic, espiritual. Per tant, d'acord amb aix, podem dir
que la nostra ptria s Catalunya i la nostra mtria el catal. Dit
aix, sembla senzill, per no ho s tant, perqu el tema planteja
embolics seriosos que no em veig amb cor de desembolicar. Per
exemple: s del tot inacceptable que un xarnego (persona de
llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada
lingsticament) afirmi: Yo soy tan cataln como t porque nac aqu
y me siento cataln. I que ho digui en castell! Quina barra! I

109

damunt, per arrodonir-ho, afegeixi aquella lamentable boutade

d'en Pujol: Catal s tot aquell que viu i treballa a Catalunya.
s com si alg digus que s del Bara mentre duu la samarreta
del Real Madrid posada! I embolica que fa fort! Si catal s qui
viu i treballa a Catalunya, aleshores tamb deu ser catal el cnsol
del Congo a Barcelona o l'alt executiu d'una multinacional
japonesa que noms residir aqu durant cinc anys... I els
catalans que viuen i treballen a l'estranger? La ptria sense la
mtria esdev una estranya entelquia. Identitats mestisses.
Sentiments contradictoris. Alguns exigeixen integraci als
nouvinguts (anomenats tamb amb un altre eufemisme
polticament correcte: nous catalans) quan ells vellvinguts no han
estat capaos d'integrar-se desprs de vint o trenta anys. I s que
el des-arrelament s la font principal de tots els conflictes socials.

110

menfotismes
La primera novella que vaig escriure es titulava Tant se men fot.
Aviat far deu anys que dorm al calaix. Li vaig posar unes tapes
grogues i vaig illustrar la portada amb una foto meva de quan
tenia quatre o cinc anys en la qual sortia rient per les butxaques
mentre em rascava el melic amb un aspecte increble de nen feli i
despreocupat. De fet, si hem de ser estrictes, no es tractava
prpiament d'una novella. El protagonista canviava a cada
captol i l'argument era un xic manicomial, sense solta ni volta.
Fou un intent de catarsi o exorcisme en la mesura que explicava
episodis espordics de la meva biografia, per de forma
desballestada, irnica, fent l'esfor d'establir un cert
distanciament entre jo mateix (narrador i protagonista alhora) i
tot all que m'havia succet fins aleshores. Vaig descobrir que la
millor terpia era fotre-me'n, riurem de mi mateix, dels meus
errors, dels meus desastres. All vaig posar les bases de la filosofia
menfotista, una filosofia que, a hores d'ara, encara no ha estat
superada per cap sistema postmodern, ans al contrari, s'ha anat
refermant amb solidesa inusitada dins el panorama del pensament
filosfic mundial. El menfotisme propugna l'autohilarncia
sistemtica com a mtode eudemonolgic, s a dir, l'aplicaci
d'una hermenutica jocosa tocant a tots els fets de la nostra vida
per tal d'atnyer l'estat beatfic final. Amb altres paraules: noms
puc ser feli si sc capa de veure'm a mi mateix i tot el que em
passa com si estigus veient una pellcula d'humor una de
Chaplin, posem per cas en qu el protagonista i l'espectador sn
la mateixa persona, per no s'identifiquen. Noms sn desgraciats
aquells actors que no poden sortir del seu paper perqu se'l
prenen massa seriosament i, aix, queden atrapats pels
esdeveniments. La vida s un escenari on hem d'improvisar un
paper... Tots actuem, s cert, per noms uns quants

111

aconsegueixen actuar i, al mateix temps, contemplar la seva

actuaci faceciosament, assolint una visi humorstica d'all que
estan vivint. El mtode menfotista encara va ms lluny i, a part
d'aquest primer estadi, estableix ulteriors esglaons en l'ascens vers
els cims de l'autoironia alliberadora. No n'hi prou amb riure de
mi mateix i fotre'm de tot el que m'ha passat, sin que cal anar
ms enll i escampar el menfotisme arreu: la vida dels altres, els
episodis de la histria, els resultats de les eleccions, els fenmens
naturals (catstrofes incloses), fins al nivell teolgic... La hiptesi
menfotista defensa la imatge d'un du burleta que ho va crear tot
per divertir-se. Segons aix, les criatures totes no som res ms que
una xanxa csmica, o sigui, que du ens va fer amb la grotesca i
sarcstica intenci d'escarnir-nos per scula seculrum, per la qual
cosa estem ludibriosament dissenyats per a fer el ridcul,
llengotejar o ser llengotejats, a ms d'altres comdies i mofes
d'all ms variopintes. El menfotisme, per tant, no descobreix res
de nou, per emfasitza la necessitat d'aplicar aquesta filosofia a
tots els mbits de la vida si no volem acabar malament. El
menfotista ha comprs que tot, absolutament tot, pot ser objecte
de burla, comenant per ell mateix. I encara ms: que tot,
absolutament tot, ha de ser burlat, befat, ridiculitzat, si no volem
caure en el fanatisme, el fonamentalisme, l'integrisme, el
dogmatisme i altres ismes perillosos. Contra la tirania implacable
del poder, oposem-hi el riure, si ms no el somriure. Umberto
Ecco va encertar amb el sinistre personatge de Jorge, a El nom de
la Rosa. No suportava el riure. Per qu? Perqu si apliquem el
riure menfotista a tot, llavors ja no hi haur res sagrat, i la religi
(basada en la por a un sser superior molt seris...) se n'aniria en
orris. El riure desactiva la por, trenca la rigidesa, s irrespectus,
desacralitzador. Riure s sa. Alguns direu que del menfotisme al
nihilisme noms hi ha un pas... Discrepo. El menfotista ha
relativitzat l'absolutisme seris de tot plegat mentre que el

112

nihilista ha absolutitzat el no-res. El menfotista creu que encara

podem riure en aquest espectacle anomenat vida. El nihilista ja no
creu en res. Per acabar, una pregunta... De deb que no hi ha res
seris? Tot s risible? Tot? No. Hi ha una cosa que ens hem de
prendre molt, molt seriosament. Hi ha una cosa de la qual no ens
podem fotre de cap de les maneres... Quina? Ens vols dir quina
s aquesta cosa? El menfotisme s la cosa ms seriosa del mn.

113

mentides
Mentida pura, pecat etern; qui diu mentides, se'n va a l'infern.
REFRANY
Si tot s mentida podem jugar plegats a dir veritats com punys,
veritats com colzes, veritats com genolls, veritats com ungles,
veritats com parpelles, veritats com llavis, veritats com fetges,
veritats com estmacs, veritats com ovaris, veritats com collons,
veritats com cabells esbullats de sirena ofegada als peus del
penya-segat de l'amor, veritats com cases de pags enrunades
enmig del bosc, veritats com badalls infinits d'un du d'all ms
avorrit... Si tot s mentida podem jugar plegats a viure com si res
no fos realment important i cantar les veritats a tothom i somiar
desperts
truites
gegantines,
universos
impossibles,
complicadssimes histries amb final feli, bogeries delicioses... Si
tot s mentida podem jugar plegats al joc de les paraules
boniques que rimen, un art musical que acarona els silencis sense
malmetre els crepuscles, que s guitarra sense cordes, ocell sense
ales, horitz sense nvols... altrament dit poesia. Si tot s mentida
jugarem a collir les flors abans que l'estiu se les endugui, abans
que el vent tempestus arrenqui les soques de les alzines, jugarem
amb les cartes marcades fins que es faci fosc, fins que totes les
ombres dibuixin en el nostre cor una veritat irrevocable... Si tot s
mentida jugarem a ser herois, a ser el rei invicte dels escacs, la
princesa alliberada, l'alquimista que ha trobat la pedra filosofal
sota el coix matiner del rou... Jugarem plegats, any rere any,
aquest joc falla que s'anomena vida i farem totes les trampes
possibles i enganyarem Sant Pere a fi que ens obri la porta barrada
del cel... Si tot s mentida l'nica veritat que ens resta s la lcida
valentia del sucida o la darrera rialla del condemnat a mort...
Perqu si la vida no s un joc, digueu-me: Qu coi s la vida?

114

115

mesquineses
No s si s pitjor pertnyer a un pas de folklriques i de toreros
que ser d'una terra on els cantautors tufegen i els poetes egregis
pateixen esclerosi mltiple. Podria ser molt ms concret, per
m'ho estalvio. Aquesta Catalunya de patums i de burgesos s una
caricatura maldestra de la ptria que somio. Perqu jo somio un
futur en comptes de remoure les cendres d'un passat ple de
derrotes i ressentiment. No cal dir noms. Seria perdre el temps.
En Viladot (i aquest nom el puc dir amb el cor a la boca) va
escriure a la pgina 112 de l'ltima novella seva (Ruth): La
literatura, en aquest pas, s en mans mesquines. El diccionari de
l'Enciclopdia, edici de l'any 1994, diu a la pgina 1269:
Mesqu: menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals,
generositat, dignitat, etc. Escs, esquifit, mancat d'amplitud.
Tant de bo la mesquinesa noms afects la literatura, per em
temo que la seva ombra estril abasta totes les arts i la cultura,
sense deixar de banda la poltica i tot el tarann constitutiu del
nostre poble. Som garrepes i ensopits (aix s un tpic ms enll
de l'Ebre i dels Pirineus). Ens passem la vida mirant-nos el melic
i, quan ballem, fem una rotllana tancada que s un altre melic
encara ms majscul. La mesquinesa catalana potser prov d'un
instint primari d'autodefensa, perqu som petits i pocs, perqu
sempre han vingut de fora per apallissar-nos. s la mesquinesa del
pags que en t prou conreant el seu hortet o la mesquinesa del
petit empresari que no gosa arriscar-se perqu s conservador de
mena. La mesquinesa s por d'obrir-se, por de deixar entrar noves
maneres de veure les coses, por dels nous horitzons. La novetat s
vista com una amenaa perqu parla una altra llengua o,
simplement, perqu no ens inspira prou confiana i podria
suposar un trasbals perills. Per el pitjor perill s la manca
d'autocrtica. Ens esbravem criticant els forans. I ara dir noms:

116

en Buenafuente s un nen gracis, un bufonet a sou de la mafieta

botiflera, escrivent meditic que fabrica xurros per Sant Jordi...
En Pujol hauria de jubilar-se de deb... En Joan petit quan balla,
balla, balla, balla... Les nenes maques al de mat s'alcen i reguen
el seu jard. Entre Nria i Montserrat, entre Blanes i Tamarit,
entre l'Alguer i Madrit, hi ha ms coses de les que us penseu.
Mon pare s'embrutava les mans amb greix i jo me les embruto
amb tinta... Suposo que aix s un cert progrs qualitatiu, per no
tots els progressos sn aix. Alguns creuen que progressar
significa omplir-se cada vegada ms les butxaques... Alguns
creuen que progressar, a hores d'ara, significa connectar-se a
internet per no perdre el tren de la nova era digital... Catalunya
progressar si s generosa amb si mateixa i es treu de sobre el
complex de vctima maltractada. Catalunya progressar si abona i
rega el seu jard, i si desprs exporta flors arreu. Si ens aturem, ens
endurirem i, si ens endurim, ens corsecarem i acabarem com
mmies egpcies. Jo vull una Catalunya nova. N'estic tip, de
reivindicacions i greuges comparatius. N'estic tip, de
lamentacions anacrniques. Hem d'aconseguir que els altres ens
envegin, que els altres ens necessitin i ens imitin. Hem
d'aconseguir que els altres vulguin aprendre catal sense cap mena
de normalitzaci institucional. I no anem b quan encara ressona
l'himne espanyol al Palau Sant Jordi... En quin segle vivim? Els
altres no sn ni millors ni pitjors que nosaltres. Els altres no sn
enemics. Els altres sn diferents, i aquesta diferncia s la nostra
fora perqu aix podem demostrar que existim i tenim una
identitat prpia. Som una naci perqu ens uneix un sentiment
legtim (tots els sentiments ho sn, de legtims), i perqu volem
ser-ho. I aquesta voluntat s, sobretot, un projecte de futur. Se
me'n refot que al carnet d'identitat digui que la meva nacionalitat
s espaola o que a la matrcula del cotxe hi hagi una E. Aix sn
collonades. Eixamplem una mica ms la mirada. M'esparvera ms

117

el fet que ara ens vulguin globalitzar per decret i tots acabem sent
ciutadans de l'espai virtual (persones.com). El regne de la
irrealitat transnacional, la nova topografia del desarrelament, la
ultramodernitat tecnocrtica, rendible i productiva, la prdua
total de la sensaci d'identitat enmig d'una teranyina universal on
ja no conservarem ni el dret ni el deure de ser nosaltres mateixos.
Aix s que m'acollona de deb. Ens volen convertir a tots en
terminals d'un procs electrnic, clients enganxats al teclat,
allats perptuament dins la pantalla, esclaus d'una presumpta
llibertat anrquica... Per no te'n refis. Ho tenen tot controlat.
Ens han robat el carrer. Ens volen muts i a la gbia. Saben que si
cadasc es queda a casa seva tot ser molt ms fcil d'organitzar.
(Hauria d'estar fent versos... i em trobo escrivint una
propedutica matussera de la revolta popular.) Amb la tele es van
carregar la famlia, el nucli bsic de convivncia i de dileg. Amb
l'ordinador es volen carregar ara la realitat, volen que la gent
s'encegui amb les virtualitats i oblidi definitivament la veritat.
Sn les ombres de la caverna de Plat. La tecnologia est creant
un home nou. Una antropologia sinistra s'obre cam amb passes
de gegant. I no m'agrada gens la perspectiva. Hem d'apagar la
tele i l'ordinador i el mbil, i tornar a sortir al carrer per a fer-la
petar amb els nostres vens, amb els nostres amics... Aix s el
que van fer els grecs a l'gora d'Atenes... i, ells solets, xerra que
xerrars, van establir els fonaments de la cultura occidental. Ara
aquesta cultura s'enfonsa, pateix l'aluminosi de la incomunicaci,
agonitza a cpia d'individualisme. Perilla el fonament del que
vam ser i del que som perqu han bandejat la paraula (el logos) en
favor de la imatge. Sense paraula l'sser hum deixa de ser
racional. Sense paraula l'sser hum esdev un mico que cliqueja
icones en una pantalla de silici. Sense paraula tot es redueix al
sistema binari: zero i u, negre o blanc. Sense paraula es perden els
matisos i les diferncies. Hem de recuperar la tertlia, el recital

118

potic, l'assemblea, els aplecs... Que tothom pugui dir la seva

directament, realment, i no pas virtualment... Si no ho fem aix,
el futur que ens espera no ser ni catal ni hum ni res de res.
Ser, amb prou feines, un desert ple de micos digitalitzats. Em
sap greu. Potser alg pensar que aquesta arenga no s gaire
lrica... Ja ho s. No me n'he pogut estar. Si la poesia pura t
alguna mena de futur caldr que tinguem cura de les seves
condicions de possibilitat social. Aviat els ordinadors pensaran
per nosaltres... (de fet ja ho fan). Jo noms defenso el mot autntic
que brolla del sentiment genu...
I m'esgarrifa pensar que el futur que s'apropa pugui prescindirne. Feu-me cas. Encara hi som a temps. Amn.

119

miratges
Rebo un mail de l'Arts que diu: L'amor s un miratge massa
gran per a un cor massa petit; un miratge que, tard o d'hora,
esdevindr malson o simplement se n'anir com va venir:
absurdament, de puntetes, en silenci, d'improvs...
L'Arts sempre tan inspirat! Feia dies que no m'enviava res. M'ho
rumio una bona estona fins que teclejo la resposta: L'amor s un
petit oasi enmig del vastssim desert; un oasi inversemblant ple
de dtils i d'encens. I hi afegeixo: Sartre deia que l'infern sn els
altres. Sovint s cert. Per de vegades, l'infern s a dins nostre i,
de vegades, inexplicablement, els altres tamb poden ser el cel...
L'Arts est molt preocupat perqu encara no ha trobat la dona de
la seva vida. Sembla que no li duren gaire, les dones reals amb les
quals fa tractes. Sempre sorgeixen problemes i la relaci es
malmet. Jo li dic: Tranquil, home, no et desanimis, que tot
arribar...
I ell em fa: Pots comptar. Ja no sc un adolescent i cada dia hi
crec menys, en aquestes collonades...
L'Arts intueix com el Dant que aquestes collonades mouen
el sol i les altres estrelles, que aquest miratge s el motor de
l'univers. Tanmateix desespera.
Love's a mystery...

120

misantropies
No hi crec, en l'espcie humana. Entre persones noms hi pot
haver relacions de lluita pel poder, o sigui, discrdies. Resulta
molt descoratjador comprovar com l'amor (concrdia) s sempre
quelcom d'excepcional enmig d'aquesta selva espessa on habiten
aquests micos embogits i enfaristolats que s'autoproclamen
racionals. Malgrat tot, podria creure en l'individu. Un individu
solitari i autosuficient, independent, entotsolat. Un individu
capa de prescindir de la servitud social, de l'embrutidora
gregarietat. Un individu escarit i salvatge. La civilitzaci ens
domestica i, en domesticar-nos, ens converteix en uns neurtics
condemnats a la insatisfacci perptua (Freud dixit). Les coses que
poden esdevenir-se entre dues persones sempre sn limitades i
estereotipades. Entre mascle i femella sempre hi haur marro
(mullader o odi) o pura indiferncia. Entre mascles sempre hi
haur guanyadors i perdedors. Entre femelles noms hi pot haver
rivalitat. El poder ho emmerda tot. Voler imposar-se sobre els
altres s el pecat original. No vam ser expulsats del parads. El
que va passar s que el parads resultava massa petit per als
nostres somnis de grandesa i, per aix, el vam abandonar.
L'infern, per tant, sn els altres (Sartre), en la mesura que ens
necessiten i els necessitem. L'infern s el resultat de la nostra
absoluta incapacitat de dir prou. Saber dir prou a temps s ser
savi. Els savis, tard o d'hora, es fan eremites. La humanitat no t
futur. El seu passat s una tirallonga infumable de carnatges. El
seu present fa basarda. El futur sempre ser una altra reincidncia
intil. No m'agrada la gent. La meva fe, la meva esperana i la
meva caritat envers la humanitat sn nulles. Si pogus, ja
m'hauria donat de baixa. Mentrestant, amb tota la pacincia de
qu sc capa, tolero aquest pattic espectacle. No vull ser
protagonista ni cmplice de res ni de ning. Sobrevisc com puc i

121

provo de treure'n profit. Quan em trobo ms a gust s quan, tot

allunyant-me del trat, em converteixo en un espectador que
contempla el carnestoltes. Sovint em poso la mscara i em confonc
amb la gernaci. Jugo a ser l'ovella negra que esvalota el ramat i
empaita els pastors. Quan em canso de jugar, m'esmunyo fins al
meu recs i, desemmascarat del tot, gaudeixo de la meva
incommensurable vida interior. Bado, escric, reflexiono. Sc lliure
amb la llibertat infinita que em proporcionen els somnis. Els
somnis i les paraules m'embolcallen amb una grata flonjor. Amb
els somnis i les paraules basteixo el refugi que em permet
aixoplugar-me de la intemprie amenaadora. Els somnis sn ales.
Les paraules sn batecs. No vull ser bo ni dolent. Aspiro
simplement a ser jo mateix. No vull fer mal a ning. Tampoc no
vull fer cap b. Sovint all que ens beneficia s all que perjudica
el prosme. O a l'inrevs. Amb la qual cosa, i ple de dubtes,
abdico i ho deixo crrer. No tinc vocaci d'apstol ni d'aclit. No
m'agrada manar ni tampoc obeir. Cap sectarisme no em fa el pes.
Els dogmatismes em treuen de polleguera. De vegades tamb
acabo tip de mi mateix. Llavors, sense cap problema, me'n vaig a
dormir o passejo una estona pel bosc o bec una mica ms del
compte. Malgrat tot, cada dia sc ms amic meu. s una amistat
sincera i desinteressada. Puc discutir amb la meva ombra, per de
seguida ens reconciliem. Els somnis. He perpetrat molts somnis.
Mai impunement. Encara pago la factura dels plats que vaig
trencar quan era adolescent. Sort de l'oblit, que ens apaivaga la
ressaca de les nostres malifetes. Perqu noms pots ser feli si
oblides. L'experincia s un bagul ple de sang coagulada.
L'experincia s l'enderrocament progressiu de totes les illusions
infantils. Madurar significa aprendre a suportar les imperfeccions
prpies i alienes. Madurar serveix per adonar-se que la innocncia
era un miratge trencads i fugisser. Els somnis. Miquel Bau.
Fumo massa.

122

123

monarquies
En primer lloc, vull deixar ben clar que no em considero plebeu, i
menys sbdit de ning. Plebeu s sinnim de vulgar i qui utilitza
aquesta denominaci s sempre el patrici, o sigui, el noble, el que
es creu superior als altres. D'antuvi, em nego a acceptar les
ficcions que promouen desigualtats socials. Cal destruir-les
perqu no sn naturals, sin que han estat establertes per
convenci. Si el nostre objectiu s la justcia i la llibertat per a
tothom, cal revoltar-se contra els entrebancs que les impedeixen. I
abolir-los. Si, en canvi, defensem certes ficcions socials, el que
fem s refermar el rgim burgs i, al capdavall, perpetuar una
societat feudal basada en un classisme que nega de soca-rel
l'esperit democrtic. s per aix que democrcia i monarquia sn
incompatibles. El poble (el pobre i sofert poble, la plebs, els
desgraciats que no hem tingut el privilegi de nixer amb la sang
blava) ha de callar, acceptar tota la parafernlia de palau, i
aplaudir quan toca. No hi ha dret. Abans, quan la gent tenia fe i
la religi ho justificava tot, els reis s'emparaven en du per a
encolomar-nos les seves prerrogatives. Ara ho tenen ms difcil.
Els temps han canviat i la seva situaci s delicada per anacrnica,
pintoresca i excepcional. Cap persona raonable podria defensar
aquesta instituci amb arguments slids. Ha perdut tot el seu
sentit i ha esdevingut completament ridcula, bufonesca,
grotesca. Ja no se la creu ning. Sn ganes de fer riure. Encara
que intentin apropar-se a les classes populars mitjanant
matrimonis amb models i gent de dubtosa procedncia. Encara
que vulguin semblar normals i corrents. No cola. Em direu que
cada cas s cada cas. La monarqua britnica almenys es mant en
l'poca victoriana amb una certa dignitat momificada. (Entre
parntesis val a dir que la fortuna estimada de la reina
d'Anglaterra s d'uns 300.000 milions de pessetes, dels quals

124

20.000 milions sn joies. El diamant ms gros del mn s seu. I

no paga impostos! Un escndol.) Aqu, Alfons XIII va haver de
marxar cames ajudeu-me i ironies de la histria el seu nt fou
entronitzat per un dictador cabrons amb el vistiplau del palls i
tauj (cateto y paleto) poble espanyol. No hi va haver plebiscit, com
a Noruega. Havem escollit la Repblica democrticament i se'ns
va arrabassar per la fora de les armes. I encara no ens ha estat
restituda. Al seu lloc, ens han collocat una democrcia virtual
amb un rei titella irrisori. Ens han volgut vendre que aquest rei
ha estat el motor del canvi en el procs de transici cap a la
democrcia, tot valorant la seva fermesa en el frustrat cop d'estat
del 23-F. Pur mrqueting per a justificar quelcom
d'injustificable. Obriu els ulls i veureu que els que manaven fa
trenta anys sn els mateixos que continuen manant a hores d'ara.
Qu pinta un rei al segle XXI en un pas modern com el nostre?
I la gent preocupada per si el prncep es casar amb aquesta o amb
aquella... com si l'nic reducte que els queds a tota aquesta colla
de sangoneres fos esdevenir protagonistes de les revistes del cor.
Galds paperet per als descendents illustres de la nissaga
borbnica, de molt mal record aqu, a casa nostra. Per ja m'est
b. Que s'amullerin amb modelets de passarella, que
s'embordoneixin i es vulgaritzin. Potser aix, de mica en mica,
s'assemblaran cada cop ms a nosaltres pobres mortals i arribar
un dia en qu ja no facin falta reverncies ni palaus ni iots ni
mamarratxades de cap mena. Aquest gloris dia, si s que arriba,
totes les ficcions seran abolides i cada persona humana ser
tractada d'igual a igual, amb plena justcia i llibertat.
Mentrestant, amics meus, pacincia i una canya, que tot caur pel
seu pes, que torres ms altes han caigut, que res no s etern sobre
la terra tret de la inesgotable ximpleria humana.

125

n
nacionalcatolicismes
L'any 1975, el recentment malaguanyat Llus Carandell publicava
un llibre que duia un ttol irnic: Vida y milagros de Monseor
Escriv de Balaguer, fundador del Opus Dei. Ara que ja l'han fet sant,
els membres d'aquesta santa mafia (com la va anomenar Jess
Ynfante en un altre llibre publicat l'any 1970 per l'editorial
Ruedo Ibrico) es freguen les mans i, envanits i estarrufats, fan
cara de pasqua ms contents que un gat amb dues rates. I s que
aquell rstec capell aragons d'ascendncia catalana ja s venerat
als altars. S, dit i fet. Ara el Sant Pare ja pot descansar en pau,
perqu aquesta havia de ser l'ltima contribuci seva al dubts
futur de l'Esglsia... L'Opus s fill del seu temps. Va nixer al
1928, per fou durant la guerra civil i desprs que es desenvolup
dins d'un clima molt concret. El fundador els opusians li diuen
el Padre escrigu Camino en una habitaci de l'hotel Sabadell de
Burgos, la capital de l'Espanya del 18 de juliol, enmig del fragor
de la batalla. Les 999 mximes que conformen aquesta obreta
resumeixen tot l'ideari bellicosament integrista de l'autor. s
l'extrema dreta del catolicisme. Carandell no s'est de dir que s
el Mussolini de l'espiritualitat. Valgui una citaci. Es tracta del
punt 905 de Camino. Diu aix: El fervor patritico, loable, lleva a
muchos hombres a hacer de su vida un servicio, una milicia. No me
olvides que Cristo tiene tambin milicias y gente escogida a su servicio.
No cal dir que aquests escollits sn ells, els opusians. Paradigma
del fariseisme. Ells, que viuen envoltats d'un luxe burgs

126

escandals i prediquen la pobresa cristiana (visiteu un centre

qualsevol de l'Opus o aneu a Torreciudad). Ells, que renuncien a
l'autocrtica i viuen una paranoia proselitista fora mida. S, ells,
els fills de sant Escriv, presents en ms de 90 pasos... Perqu,
ens agradi o no, aix s el que Espanya la reserva espiritual
d'Occident ha exportat a l'estranger: la Santa Inquisicin i els
deliris d'un sotanes fantic capa d'arrossegar milers d'nimes
cndides cap a l'autoimmolaci santificadora. La histria recent
d'Espanya no es pot entendre sense l'Opus. Des dels ministres
tecncrates del tardofranquisme, passant per aquells poders ocults
que dissenyaren la transici exemplar que ara es demostra
insuficient i ja no s'aguanta ni amb pinces , fins als ministres
peperos, membres numeraris i supernumeraris de l'obra de sant
Monseor Escriv de Balaguer, que no era de Balaguer, sin de
Barbastre. S, aquests que ara enlairen banderes immenses
transidos de fervor patritico. Res no ha canviat en el substrat
elemental de l'essncia hispnica: centralista, monoltica, obtusa,
reconsagrada. De Josemara a Josemari y tiro porque me toca... I, entre
Josep i Maria, aquest pessebre de cartropedra anomenat Espaa
s'esquina i s'esmicola sota el pes de l'evoluci natural de les
coses, els fets i les idees. Ells, els constitucionalistes, els
conservadors, els que creuen que res no ha de progressar perqu
tot s perfecte. Ells, els que insulten els altres amb expressions
com nacionalistes excloents, quan resulta que els ms
nacionalistes (o nacionals) sn ells, que exclouen qualsevol
alternativa que no coincideixi amb el seu pensament nic
espanyolista. Tot encaixa. El tarann pepero s inconfusiblement
opusi. Qui s'hagi apropat a l'Obra i hagi conegut (i patit) els
seus membres, sabr de qu parlo. Estan molt ben preparats,
tenen influncies i diners, tenen l'exrcit... Tant se val, aleshores,
tenir ra o no tenir-ne. Amb banderes quilomtriques i sants al
cel que els defensen... Gaudium cum pace! S: Pax in aeternum. No

127

val la pena discutir amb els dogmtics. La seva Obra s divina,

divinament superior; mentre que la nostra obra s fastigosament
humana, ridcula, inferior. Per que ning no s'equivoqui. Tantes
banderes hiperbliques i tantes estampetes benedes noms
demostren una cosa: que no les tenen totes, que el seu poder
trontolla, que els nous temps ja no s'adiuen amb aquestes idees
passades de moda, que la gent ja no combrega amb rodes de mol
prehistric.

128

naufragis
El nufrag ha d'aprendre a sotsobrar entre els esculls de l'absurd
per atnyer la dola riba de la pau definitiva abans que la mort
s'endugui les escorriales del desig. Escora, pedra, fulla, sorra,
fusta... I la sang que bull i rebull a les entranyes d'aquesta
animlia estranya que mata dus i ressuscita dimonis.
8

We've been living life inside a bubble . La bombolla, la illusi de

cada dia. La nostra privilegiada situaci no pot durar gaire temps
ms. Les pasteres, imparables, ens envaeixen. La natura,
maltractada, desmanega estacions, glaa deserts, crema boscos,
inunda misries. Som un Titnic que sotsobra sense salvaci, un
Titnic que ensopega amb l'iceberg de la injustcia globalitzada.
Vnen maldades. El sistema es collapsar aviat. L'ensorrament de
les torres bessones noms ha estat un avs, per no era la primera
trompeta ni la segona. L'imperi, decadent, t els dies comptats.
En diuen mestissatge. Es tracta d'un eufemisme polticament
correcte. Les barreges mai no sn positives. Les identitats perden
la seva essncia real per desguassar en un corrent ftid i dubts,
carn picada d'hamburguesa barata. Maremgnum d'inspides
mescles. Poti-poti letal. La bombolla esclatar quan el vent sigui
massa violent. El desgavell, el desori. Ara correu-hi tots perqu el
mn s'ha tornat insegur. Ara afanyeu-vos, que el vaixell s'enfonsa.
Acollonits fins a la medulla. Dios mo, Dios mo, que me quede como
estoy. Per no ser aix. El futur que ens espera fa basarda,
esfereeix. La majoria de les catstrofes que anomenem naturals, de
naturals noms en tenen el nom. D'en que el cromany va
exterminar el neandertal (en versi miticoreligiosa s el fratricidi
de Can i Abel), d'en que vam construir mquines, d'en que la
8

Hem estat vivint la vida dins una bombolla.

129

revoluci industrial va revolucionar l'equilibri natural de les

coses, que estem sentenciats. Un sucidi lent. Eutansia activa. El
segle XXI ser crucial. O trobem la manera de surar o el corrent
ens engolir definitivament. Com els dinosaures. Som una espcie
extravagant que no ha aconseguit trobar encara el sentit exacte de
la seva envitricollada peripcia existencial sobre aquest planeta.
Vull dir que encara no hem arribat a la conscincia. Com afirma
l'Eudald Carbonell: Encara no som humans. Per ell s'equivoca
perqu pensa que el que ens humanitzar ser la tecnologia.
S'equivoca, perqu la tecnologia no ens humanitza, sin que ens
robotitza cada cop ms. Vivim l'apoteosi de l'artificialitat.
Paradoxalment, tecnologia i barbrie convergeixen al capdavall.
Miops, eglatres, idiotes. Tot ho fem malb. Nufrags enmig
d'un univers cada cop ms virtual, hem oblidat que la realitat s
superior a nosaltres. Hem oblidat que hi ha un lligam que no es
pot trencar impunement. La natura s sagrada. Ens haurem de
desendollar d'una vegada per totes, prescindir de tota aquesta
artificialitat contraproduent que noms genera malestar i perills.
La platja futura (si s que un nufrag es pot permetre aquest
somni) tindr sorra, aigua, sol, palmeres... i molta, molta ms
simplicitat. Menys artefactes. Primitivisme. Naturalitat. I
tornarem, com sempre, a comenar.

130

ntols
Ich kann nichts tun, als dich beklagen, weil ich zu schwach zu
9
helfen bin.
Tamino a Die Zauberflte de MOZART, acte I, escena 7a
T'estossinar. T'esfreixurar. T'esquarterar en mil bocins
minsculs. Et far xixines en un tres i no res abans que tinguis
temps de badar bocar per cridar i demanar auxili. Et matxucar
els ossos i et trinxar la carn. Amb la teva sang escriur un poema
d'amor impossible ple de faltes d'ortografia. Amb els teus cabells
escombrar la pols del teu passat. Amb els teus ulls jugar a les
bales. Amb les teves dents em far un collar de birimboies.
Agafar el teu cor encara calent i l'empastrar contra el mur de les
lamentacions de Jerusalem fins que rebentin de rbia tots els
sionistes. T'estripar els mugrons i els llenar als gossos
famolencs. Recorrer mil contenidors diferents i dipositar una
minscula despulla teva a dins de cadascun. Tindrs mil tats de
plstic resistent marca Ros Roca, mil enterraments similars, l'un
rere l'altre, sense cerimnies ni rquiems embafadors. Et ben
asseguro que esdevindrs completament reciclable. Ning no et
trobar a faltar perqu la teva solitud s i ser absoluta. Em
guardar fora de no deixar cap rastre sospits. No ho gravar
amb la cmera de vdeo. No far fotos. Tot quedar ms net que
una patena. Ni mitja paraula a ning. Aquestes coses passen
sovint... L'espcie humana s aix. T'estalviar l'aferrissament. No
et violar (quina vulgaritat!) ni tampoc et torturar (quina
mandra!). Vull anar per feina i fer-te desaparixer rpid. Matar s
un art precs que requereix els sis sentits. Qualsevol nyap aqu
resulta imperdonable i fatdic (mira l'imbcil d'en Toni King: es
9

No puc fer res ms que compadir-te, perqu sc massa dbil per ajudar-te.

131

deixa una burilla al lloc dels fets!). No havies d'haver nascut i, per
tant, el millor que pots fer s fotre el camp al ms aviat possible.
No, no t'estic demanant que collaboris... Comprenc la teva
postura. No hi tens res a fer. Si hi poses entrebancs encara
resultar ms difcil i enutjs. Fem via, doncs. Et deixo escollir
l'indret exacte del teu cos per on vols que comenci a tallar... Ets
lliure de fer-me les indicacions oportunes. Afanya't. La resta s
cosa meva. Bufar i fer ampolles. El mn sencer s un escorxador
immens. Cada minut que passa creix com una bola de neu el
carnatge sistemtic, programat, imparable... L'espcie humana s
aix. Mentrestant, entre estralls i hecatombes, alguns beneitons
troben temps per a escriure poemes ensucrats capaos d'eixorbar
un magre auditori format essencialment per lletraferits
capsigranys del tot inadaptats al nou ordre tecnoltric mundial i
per velletes menopusiques de missa de dotze i rosari. Tu no cal
que resis cap parenostre. s tard i vol ploure. No et valdr ni la
butlla d'en Meco. T'estossinar. T'esfreixurar. T'esquarterar en
mil bocins minsculs... O qu et pensaves? Que la vida era un
cam de roses, flors i violes? s que n'hi ha per a llogar-hi cadires!

132

o
ombres
Paul Celan. Havia de citar Paul Celan... el poeta de l'ombra.
Vivim sota cels ombrvols, i hi ha pocs ssers humans. Per aix
probablement hi ha tan pocs poemes. L'esperana que encara tinc
no s gaire gran; intento mantenir el que em resta. Aix, amb
aquestes paraules, clou una carta escrita a Hans Bender el 18 de
maig de 1960. Celan s un poeta ombrvol. Els seus versos sn
contralluminosos (gegenlich). Per a ell, la catarsi potica esdev una
renncia a la llum (Lichtverzicht) veritablement agnica. Ho
expressa sense embuts en una de les seves dites ms conegudes:
Wahr spricht, wer Schatten spricht (Qui diu ombra diu veritat.)
On anirs ara, despullat dombra, on? Puja. Tempteja cap a
dalt... en la clarcia de les paraules peregrines. No s un
enfosquiment agradable, per all que ens esperona s la recerca
incansable de la llum definitiva. s el cam de l'escriptura com a
via de salvaci. Melangia i crepuscle. Tenebres de l'nima. Som
una carn amb la nit. Malgrat la crua realitat el jueu no pot
oblidar el seu dest , res, res no est perdut encara. La paraula
ha d'anar fins al fons, fins al pas perdut. La llum de la paraula
(Wortschein). Aquell misteri que s'immisceix per sempre amb la
paraula. L'illa visible a mitjanit, la de les engrunes de
l'escriptura del cor amb un lleuger espurneig de clau de
contacte. (Die Herzschriftgekrmelte Sichtinseln, mittnachts, bei
kleinem Zndschlsselschimmer). Magnfic vers amb dues paraules
de vint-i-una lletres cadascuna! Al cap i a la fi, Celan remou les

133

cendres per esdevenir flama frgil contra l'oblit. Ombra som.

Tard o d'hora, a tots se'ns emboira el mag. La vida no ens tracta
com voldrem ser tractats. L'idealisme adolescent s'entrebanca
amb la crua realitat fins que, sense remei, hem d'admetre que la
pietosa mentida jovenvola ara s noms una runa infumable. El
platonisme es refuta a si mateix a mesura que l'edat avana.
Madurar s comprendre que l'ombra s indefugible. Lluitar contra
l'ombra s, al capdavall, un acte sucida. La perfectibilitat de tot
plegat (natura humana inclosa) t els seus lmits. No podem estar
tota la vida fotent-nos de cap contra l'evidncia. Per tant, la
conclusi sensata noms pot ser aquesta: La saviesa veritable ha
de comptar amb la foscor real, la foscor que som, la foscor dels
nostres actes humans. Per aix el nostre du s Abraxas.

134

oracles
Em vaig quedar garratibat el dia que vaig llegir aquesta frase en
un llibre de Schopenhauer: All que la gent anomena dest s
gaireb sempre tot el cmul de les seves imbecillitats. I s
curis, perqu resulta que sempre parlem del dest a posteriori. Tot
el que ens ha succet al llarg de la vida fins al dia d'avui, ho veiem
com un argument lineal, ms o menys coherent... Per el cas s
que el nostre particular cam, el rastre que ens ha dut fins al
present, no s res ms que un sumatori d'errors acumulats amb
algun encert pel mig, noms faltaria i s a travs d'aquests errors
que hem orientat la nostra brixola personal. Schopenhauer t
ra: ni providncia ni hsties. Els grecs parlaven de la necessitat,
quelcom fora impersonal i difcil de determinar. Res no estava
escrit fins que vam comenar a esborrallar el paper en blanc de la
nostra existncia. Viure improvisant, espontniament, temptejar i
espifiar-la, per descomptat, perqu el gui no existia i calia actuar
com fos, ni que fos a rodolons, sense mapes ni bastons... Imbaculus, que aix vol dir imbcil: mancat de bcul, de bast.
Aix, a les palpentes, hem viscut i hem avanat, hem fet cam
(que diria algun montserrat carrincle). Les nostres estimades
imbecillitats ens han fet com som. Les nostres estimades
imbecillitats sn les fites crucials en el decurs del trajecte
individual. Dest? Res no est per damunt de les nostres
decisions particulars. Parlen de dest els que no sn prou valents
per admetre que sn ells i noms ells els que decideixen el rumb
de la seva vida. Necessiten creure en aquesta ficci sobrenatural
per a poder delegar la prpia responsabilitat que no volen
assumir. I s que encara hi ha una cosa pitjor que ser un imbcil:
creure en els horscops.

135

outsiders
Only that day dawns to which we are awake.
H. D. THOREAU

10

Thoreau va escriure el Walden (1854) desprs d'estar vivint allat

un parell d'anys a la vora d'una llacuna propera a Concord,
Massachusetts. All va poder experimentar qu s la natura en
estat pur, en plena solitud. El seu relat s apassionant perqu
noms parla de coses concretes, reals, deixant de banda qualsevol
abstracci intil. La seva conclusi s senzilla: podem viure una
vida plena limitant al mxim les nostres necessitats materials.
Senzillesa. Simplicitat vital. Estem a les antpodes del mn
actual. Avui tot s complexitat, sofisticaci, noves tecnologies,
acumulaci d'objectes que, al cap i a la fi, no ens omplen i ens
deixen insatisfets. Thoreau era un individualista radical. Sabia
que l'autosuficincia s la base de la llibertat personal. Sabia que
la vida en societat comporta ms problemes que no avantatges.
Per aix, Thoreau s un outsider convenut, vocacional,
voluntaris, modlic. No vol pertnyer al ramat i se'n surt, se
n'allunya. Aconsegueix viure a l'altra banda del sistema... Com
Unabomber a la seva cabana de la serra de Montana o els hippies a
ses illes, recuperant l'atavisme prehistric a les coves, anticipant
les tesis neoprimitivistes de John Zerzan (el qual vaig poder
conixer personalment el dia 19 de setembre de 2001 la setmana
segent de l'atac a les torres bessones a la sala Tarafa de
Granollers, on va venir a fer una xerrada. Vam enraonar una
estona i em va dedicar el seu llibre Future Primitive... For Anthony,
Best regards always!). Perqu d'ermitans i fugitius n'hi ha hagut
sempre. Des que Antoni el Gran es retir al desert d'Egipte fins
10

Noms clareja el dia per al qual estem desperts.

136

als eremitoris d'Athos o del Montsant. Thoreau s un outsider

conscient. Enemic, per tant, de l'Estat al qual, segons ell, cal
desobeir si s'escau. S, Thoreau fou feli a la vora del llac amb uns
quants llibres... Encara que confessa: El primer estiu no vaig
llegir res; vaig eixarcolar les mongetes. Magnfic! Primum vivere,
deinde philosophare. Davant la natura hom noms pot esdevenir
contemplatiu. Per, ai las, l'estmac demana la seva raci de
mongetes! En el llibre hi ha sentncies que condensen una saviesa
admirable: L'home que pensa o treballa, onsevulla que es trobi,
sempre est sol. Fes el teu treball mentre encara perdura la rosada.
s una experincia sorprenent i inoblidable la de perdre's en els
boscos en qualsevol moment. Busca aixopluc sota el nvol mentre
ells corren cap als seus coberts. Que guanyar-te la vida no sigui la
teva principal ocupaci, sin el teu esport. Gaudeix de la terra,
per no te n'apropis. Els homes sn com sn per la seva manca de
fe, perqu han malaguanyat la seva vida comprant i venent,
talment esclaus. Fins que no deixem de menjar carn no estarem
realment civilitzats. La bondat s l'nica inversi que no fracassa.
Doneu-me la veritat abans que l'amor, els diners i la fama. No fan
falta diners per a comprar all que necessita una nima. Els
outsiders surten del marc establert per tal de cercar noves maneres
de viure. Com alguns personatges de Hermann Hesse, Thoreau
ens recorda molt la filosofia oriental. Estem ms a prop del savi
taoista que del catedrtic occidental. No es tracta d'un
romanticisme roussoni o d'un transcendentalisme de carcter
ecologista, no, sin d'una voluntat autntica de redescobrir la
naturalitat que hem perdut a cpia d'artificialitat. La natura s
sagrada. Crec en el bosc, en el prat i en la nit en la qual creix la
llavor... Thoreau havia de ser panteista. I qu t a veure tot aix
amb nosaltres, ciberantropoides del segle XXI? Ben poca cosa,
per desgrcia. Vivim entre insiders i som insiders que dormim
satisfets el somni dels captius a les masmorres de l'imperi

137

ianqui... Els nord-americans coneixen el Walden de Thoreau?

Saben qui era Walt Whitman? I Poe? Han llegit Poe aquesta
colla de ququers puritans?

138

p
paradoxes
No fa falta ser gaire espavilat per adonar-se que el mn s ben
boig. L'imperi (USA) s poders perqu controla l'economia
mundial i t l'exrcit ms gran del planeta. Les despeses militars
sn exorbitants. Amb una quarta part dels milions de dlars que
malgasten en armament, el Tercer Mn deixaria de ser el que s.
Per potser, llavors, l'imperi perdria el poder. I aix no interessa.
Les armes i l'economia van de bracet. Capitalisme i guerra
s'impliquen mtuament. La perversi ms perversa del sistema
capitalista s aquesta intrnseca necessitat que t de la guerra
contnua. Cal que els engranatges de la indstria segueixin
produint sense que la riquesa arribi a tothom. Per tant, la clau de
tot s la destrucci controlada dels excedents mitjanant un estat
bllic inacabable. Tota l'economia s'orienta cap a la guerra i, aix,
es mant un clima de por i manca de llibertat que perpetua la
jerarquia, s a dir, la injustcia i la desigualtat mundials. La major
part de la humanitat ha de romandre vctima de la pobresa i la
ignorncia. Per qu? Per assegurar la pax de l'imperi. Una pau
que reposa sobre els cadvers dels sbdits menys afavorits. s el
que s'anomena bogeria controlada. Emmanuel Goldstein dixit.

139

patums
Despullat del cam que potser faries...
JORDI SARSANEDAS
Essncies de palmera que encalcen la llum
tot defugint les clavegueres obscures de la ciutat lasciva
Faanes antigues que ombregen la tarda amb una decadent
fascinaci
Tamb les caderneres acaben estimant la gbia
La pietat dels fanals i dels semfors que es vinclen
sobre l'estrepada dels escters
La matinada plena de maturrangues guarnint les
cantonades
travestides com esttues temptadores i buides.
El moscatell es vessa sobre la taula de marbre
Els tillers somien paratges i rierols
Poetes de l'Eixample
de sostres alts i esperances ttriques
ara i ads indiferents a les marrades del dest
el pes lleuger de les llambordes manllevades
la crua creu i els crits creuats dels vens
Que llunyans sou de la meua riera!
Quina estranyesa de cdols polits
a la vora de la vostra veu emmusteda!
Tamb les caderneres acaben estimant la gbia
Els nvols s'entretenen sobre les teulades i vosaltres
mentrestant, mig debolits
perpetueu aquell cam que baixa fins a la Barceloneta
i es perd en l'escullera entre escumalls meftics
Esttica de barret i corbat
entre la Diagonal i la Gran Via

140

al bell mig d'un trist melic

Poeeeetes de l'Eixaaaample
la vostra primavera d'aparadors halgens
la vostra ploma esmolada que pateix corrpies
la vostra tristesa d'ascensor grinyolads
Essncies de palmera
Faanes antigues...
Sabeu qu se n'ha fet del parads?

141

perifries
Una doble perifria ens condemna al silenci.
Estem massa lluny de la capital del regne, massa lluny del cap i
casal,
massa lluny de la Puerta del Sol i de la plaa de Sant Jaume.
Una fora centrfuga ens empeny foravia i ens expulsa de l'rbita
adient.
Catalunya perifrica, invisible, rodalia d'una pell de brau
esquinadssima.
A comarques vam nixer i a comarques escrivim.
Una ubicaci massa excntrica per una poca massa mediocre.
Perifries que giravolten com els mecanismes d'un rellotge
que mai no encertar l'hora exacta.
Perifries d'una altra perifria, ravals, engires, encontorns i
foranies.
Una nota insignificant a peu de pgina, parntesi illegible, atvic
ostracisme.
De provncies i de comarques!
Sempre estranys, amb un accent estrany, amb un posat empagesit
espardenya i barretina gosem conquerir l'esttua de Colom o
dhuc la Cibeles...!
Perifries desterrades, exilis i bandejaments.
Per, en el fons, sabem que mai no podrem sucar el pa al rovell de
l'ou, que ens haurem d'ajupir i conhortar-nos com sospitosos
proscrits perqu el dest ens ha fet perifrics i la nostra vocaci no
s'adiu amb els parmetres dels mandarins.
Perifries perdudes alln l'horitz vastssim...
En un rac extraviat d'un pas massa petit.
Perifries prescindibles, irrellevants, nfimes.
A comarques vam nixer i a comarques escrivim.

142

Pigmeus, lilliputencs, esquitxos i baldufes, fills de la quinta

forca,
pares i mares i fills de l'oblit.
Perifries singulars, folclore tpic.
Deambulem pels turons que envolten la megpoli sense gosar
d'apropar-nos-hi.
Perifries extrnseques, satllits raqutics.
I escriure el testament de les arrels abans que les branques es
despullin.
I esperar que aquest holocaust de quitr i ciment no anihili del
tot
el batec de les libes.
Perifries entranyables, entotsoladament fecundes.
Guardem el secret dels avis. Guardem el secret del lledoner
adormit.
Perqu no necessitem el beneplcit de cap regidor ni de cap
conseller
ni de cap ministre...
Perqu aquells que es creuen superiors no han conegut la vlua
de les coses minscules.
Perifries, s, i l'urc majestus d'un cel ben ras que ens anuncia
l'adveniment del proper dia,
la imminncia imparable d'un futur a la nostra mesura.

143

poemaris
Un poemari s una collita d'abdicacions que han esdevingut
paraula. I no pas una paraula qualsevol. El verb potic s'entronca
amb la sstole i la distole de les emocions. s per aix que tot
poemari s pattic. Per grcies als dus quan el sentiment
queda curt apareix l'intellecte. La poesia s un estrany conat que
malda per atnyer all que s inefable mitjanant el llenguatge
emocionalment contaminat. Es tracta, per tant, d'una aspiraci
rematadament absurda. Tanmateix, misteri s que hi hagi passi i
poema, i encara ms misteri s que puguem dir alguna cosa
intelligible sobre l'sser...

144

poltiques
Curiosament, a aquestes altures i per aquests verals, encara hi ha
gent que s'escandalitza perqu la praxi poltica sovint s un joc
brut on el fi justifica qualsevol mitj. La teoria sempre s molt
bonica: la poltica com a servei pblic, una noble vocaci que
alguns senten i que els empeny a un comproms ple de
responsabilitat envers la societat. El poltic democrtic surt del
poble, representa el poble i s'afanya en la recerca de millores per
al poble. Entendridor. Filantrpic. La realitat que desprs patim
resulta fora distinta i decebedora. Ens trobem que apareixen tot
un seguit de vicis que malmeten la virtut poltica. Sn els perills
que amenacen la nostra frgil democrcia: demaggia, majories
absolutes,
partitocrcia,
llistes
tancades,
oligarquies
plutocrtiques, perpetuaci en els crrecs, polititzaci de la
justcia, judicalitzaci de la poltica, burocrcia, populisme,
nepotisme, caciquisme, connivncies, prebendes, tripijocs,
mediocritat, incompetncia, anestsia de la societat civil,
ocupaci de l'espai pblic, manipulaci dels mitjans de
comunicaci, irresponsabilitat, manca d'tica, corrupci, etc. Tot
plegat genera una perversa dinmica. Cada cop s ms visible el
divorci entre la classe poltica i la societat civil (els ciutadans).
Aquest abisme s nefast. Un smptoma evident daix s
l'abstencionisme creixent, que en alguns pasos s'acosta
perillosament al 50%. s la conseqncia lgica del desprestigi,
de la desconfiana mtua. Exemples concrets: l'escandalosa
situaci a l'Argentina, on hi ha un enfrontament dramtic entre el
poble i els poltics. O, a nivell mundial, la divergncia entre
globalitzadors i antiglobalitzadors: d'una banda, quatre manaires
que es reuneixen amb totes les mesures de seguretat per dissenyar
el futur que els interessa; de l'altra, l'alternativa: la revolta de les
minories, la clamorosa veu de la societat civil: Porto Alegre. Qui

145

netejar la brutcia poltica? Els poltics? Els ciutadans no som

tan carallots. N'estem farts, que ens aixequin la camisa. La
democrcia directa exigeix molt ms que un vot cada quatre anys.
El fet s que cada vegada vota menys gent. Per qu deu ser?
Alguna cosa no rutlla. La legitimitat del poder, la justificaci de
l'existncia de l'estat, en qu es fonamenten? Plat ho tenia clar:
Si hi hagus una ciutat formada per homes de b, hi hauria
lluites per no governar com ara hom lluita per governar, i
aleshores es faria pals que el governant autntic no exerceix el
seu crrec en benefici propi, sin pel b dels governats; de manera
que tot home intelligent triaria abans rebre profit dels altres que
no pas tenir complicacions per afavorir-los. (La Repblica, I, 347
d). O els poltics ho fan b o hauran d'acceptar que sn
prescindibles. L'autogesti de la societat civil no s cap utopia
ingnua. Quan el ramat s'adoni que no fa falta cap pastor, potser
tots els pastors se n'aniran a l'atur. La clau s l'educaci:
aconseguir que cada ovella sigui capa de pasturar-se ella mateixa.
Ara que torna a ressonar el tam-tam electoral, valdria la pena fer
bugada amb els draps bruts de la poltica. Al capdavall, es tracta
de donar exemple. La cosa pblica mereix un respecte. Tinc un
amic que diu que els que es dediquen a la poltica s perqu no
serveixen per a res ms. s un abstencionista convenut. M'estimo
ms no deixar-me endur pel seu pessimisme. Plat era idealista i
jo tamb. Vull dir que m'agraden els ideals i les persones que
lluiten per ells. El principal problema dels poltics actuals s que
han renunciat a les idees i han esdevingut gestors pragmtics i
possibilistes al servei del sistema establert. Misria intellectual i
misria moral ensems. Jo, si fos d'ells, no les tindria totes. Ens
haurien d'engrescar i, en canvi, el que fan s avorrir-nos,
desmoralitzar-nos. Sortir a la foto. Mesquineses. Picabaralles de
galliner. La ciutadania els passar factura. I si no, temps al temps.

146

147

q
quiasmes
El cel es queda sempre fora de mida.
RENADA-LAURA PORTET
Vaig conixer la Renada la nit del 20 d'abril de 2001 a la capella
de Sant Domnec de Perpiny on celebraven la XII Nit Literria
de Sant Jordi. Hi vaig anar perqu m'havien guardonat amb el
premi Francesc Catal de poesia. La presidenta del jurat d'aquest
premi era precisament la Renada, que s'assegu a la nostra taula.
He de confessar que fins aquell moment no n'havia sentit a parlar
mai, d'aquesta dona extraordinria nascuda al Sant Pau de
Fenollet, lingista erudita, poetessa i narradora, l'ltima obra
publicada de la qual s Rigau & Rigaud, la histria del pintor
perpinyans que fou el retratista de la cort del rei Sol. Per la
Renada, a banda de lletraferida, s una persona magnfica,
lluitadora i defensora apassionada de la nostra llengua en la
circumstncia adversa on ella ha hagut de viure: la Catalunya
Nord. De tots els seus llibres, em quedo amb El cant de la sibilla,
un llarg poema amb ressons virgilians on assoleix el cim ms pur
del lirisme. Un dels versos d'aquest poema diu: I aquella cosa
que aprenc, escrivint, no s cap saber, sin el murmuri del
misteri, un cant fora de ra que em travessa... El cant de la
sibilla. I la sang del mn em remunta fins al cor. Val a dir que
la nit fou inoblidable. Xerra que xerrars amb aquella doneta de
cabells blancs, ulls vivssims i somriure indeleble. A mesura que

148

ens endinsvem en la conversa, comprovava la pregonesa dels seus

coneixements, la saviesa que s'amagava rere d'aquelles arrugues
que el temps, inclement, havia llaurat a la seva pell. La Renada
fou la gran satisfacci d'aquella mgica nit rossellonesa, i no pas
els 6.000 francs del premi que, tot i estar b, van durar ben poc.
Perqu els diners sempre duren poc. Com el menjar, que dura el
que costa pair-lo. El men d'aquella nit reconec que era atractiu:
Milfulls de galtes de porcella amb fetge gras d'nec del Vallespir,
acompanyat d'un vi blanc muscat sec 1997. Sorbet de vi calent
amb espcies d'Orient. Pintada de masia amb taronges amargants
i arrs amb canyella (antiga recepta de la perdiganya a la
catalana), acompanyat d'un vi novell cubada regalada 2000.
Formatge de Sant Miquel de Cuix amb pa de pessic de Coch.
Pasts de gran festa: carcies de maduixes de la Salanca,
acompanyat amb vi dol muscat de Ribesaltes 1997 cubada tercer
millenari. Per a cloure: llaminadures del mestre pastisser confiter
amb cava Gran Cremant Codorniu i caf de la casa Latour de
Perpiny. Aquest esplndid men havia estat seleccionat per la
senyora Eliana Thibaut i Comelada. Jo recordo sobretot el muscat
de Ribesaltes i la Renada. A la taula hi havia ms gent, per ella
era el centre inesquivable d'atracci. Des del primer instant, va
donar mostres d'estar entusiasmada amb el meu poema... El
poema en qesti es titulava Un dia qualsevol. No s per qu
l'havien premiat, ja que era un poema anod escrit un mal dia
d'hivern. No s qu coi li havia vist la Renada... Potser la lletra
inserida de Pink Floid, potser algun toc d'erotisme ms aviat
tmid, potser l'estructura global (segons ella, quiasmtica!). Jo
allucinava amb la seva hiperblica exultaci. El poemet no estava
malament, tenia versos decents, com ara: La tarda s'allargassa
mandrosa i romanceja mentre somia els colors del crepuscle. O
aquest altre: Les garses fan gatzara. El seu vol s curt i insegur.
O tamb aquest: La senyora Pepeta ja torna del seu passeig. Ella

149

sempre torna pel mateix carrer. No puc imaginar la buidor que

tindr aquest carrer el dia que la senyora Pepeta ja no torni del
seu passeig mai ms... Personalment, a mi m'agradava molt el
darrer vers: Sc l'assass del Silenci. Era una rbrica demolidora.
Quan vam pujar a l'escenari per al lliurament dels guardons, la
Renada fu un discurset abrandat tot defensant els mrits de la
meva obra... Jo m'havia preparat el meu parlament, i fins i tot el
duia escrit a la butxaca... Comenava aix: Molt bona nit a
tothom. En primer lloc, agraeixo molt sincerament que el jurat
hagi escollit la meva obra. Voldria expressar tamb el meu
reconeixement per l'admirable tasca que fa mnium Cultural en
aquestes contrades de la Catalunya septentrional... I seguia citant
Pere Quart, Pessoa, Heidegger, Hrderlin... I fotia parrafades
com aquesta: La poesia s el santuari on la paraula esdev sagrada
per si mateixa. El poeta t una missi transcendental: revelar,
mitjanant les paraules, la veritat ntima del seu propi sentiment
i, d'aquesta manera, fer que els altres comparteixin el seu cant i
s'enlairin per sobre de si mateixos. Perqu la paraula ens uneix i
ens allibera tot creant una dimensi nova i superior on ens podem
reconixer tots plegats. Per acabar apotesicament amb aquesta
lacrimgena exhortaci: Malgrat les velles amenaces (que ara
sembla que ressusciten) i tamb les noves (com ara la
globalitzaci), hem de tenir clar que la nostra fora ragu, rau i
raur en la paraula, en la llengua que s el vehicle natural que ens
condueix cap a la meta somiada. S, venim d'un somni antic que
encara balbuceja... i somiem encara un horitz millor, ms ample,
ms clar, ms nostre. Jo noms voldria contribuir, amb la meva
modesta aportaci com a escriptor, a engrandir aquest horitz i
aquest somni com que ens agermana. Moltes grcies de tot cor.
A l'hora de la veritat, i per culpa de la Renada que es menj tot
el temps recitant versos i ms versos del meu incommensurable
poema fins que em va fer perdre l'oremus , noms vaig poder

150

balbucejar una frase, que si no recordo malament era: Si hem

arribat fins aqu ha estat grcies a la paraula i si tenim alguna
mena de futur (i jo sc optimista) ser grcies a la paraula.
Sembla que la frase va agradar a l'auditori que omplia la capella
de Sant Domnec, car l'aplaudiment fou eixordador, no s ben b
si perqu la frase meva improvisada s'ho mereixia de deb o si
perqu, per fi, la Renada callaria... De callar, no va callar fins que
va marxar. De nou, asseguts a taula, va continuar el fest de la
tertlia, que, al capdavall, si s'esdev, s el millor dels festins. Des
d'aleshores, he mantingut una continuada correspondncia
epistolar amb la Renada. Ella m'envi els seus llibres publicats i
jo vaig fer el mateix amb els meus. Tamb li vaig enviar alguns
escrits indits. Les nostres cartes sn com les d'abans:
manuscrites, amb ploma de tinta negra, amb aroma i sabor de
lletra substancial. La seva calligrafia s fora especial: delicada i,
alhora, vehement com ella. La primera que em va arribar, la ms
llarga, era un pur delirium tremens de quatre folis per ambdues
cares on, entre altres exquisideses, proclamava la meva
beatificaci com a escriptor amb aquestes paraules: Que bo, que
bo saber que existeix, saber que hi ha a Catalunya un esperit com
el teu Hosanna! El meu entusiasme, en lloc de refredar-se,
encara ha crescut amb ms caliu. Estic bocabadada d'admiraci
davant teu. Quin plaer de llegir-te! Ets un gegant. Com els
d'Efes. Salvador Espriu en poesia, ets un altre Ramon Llull pel
que fa a la prosa. S, senyor! Ets un futur Nobel! Ets fora per
damunt de tot el que es pugui dir. Evidentment, la Renada ja t
una edat (no tanta com sa mare, que n'acaba de fer 96). A ms,
m'ensumo que s amiga de cal Pitof... La carta suara esmentada
noms es pot interpretar des d'aquests parmetres extraliteraris...
Malgrat tot, la respecto amb admiraci i, quan estic deprimit,
agafo les seves cartes i les rellegeixo. Tamb fem anar el correu
electrnic, per no s el mateix. Em vaig posar molt content quan

151

vaig saber que havia quedat finalista del Josep Pla. Va baixar a
Barcelona, per no ens vam poder veure. L'altre dia em va trucar
per telfon... No ho havia fet mai fins ara. Era un diumenge al
mat. Em pensava que passava alguna cosa... Hola, hola, com
est el poeta del meu cor? va dir ella riallera, alegre,
imprevisible. Molt b, Renada, i tu, qu fas? vaig respondre
una mica astorat Passa res? Per qu telefones? I ella em diu:
Per escoltar la teva veu... Estava ordenant unes targes, he vist la
teva i, mira, t'he trucat... La Renada s nica. La meva veu, el
meu poema, la meva meravellosa obra literria que fa ombra fins
als ms grans... L'amor s cec, s, quan no s platnic o pura follia
o absurda delcia entre dues nimes malmeses per la vida...
Fineixo amb un vers seu que forma part del darrer poema del
poemari titulat Una ombra anomenada oblit (1992): I l'amor
sempre aqu, com a do, com a droga, com a sucidi. Renada: jo
tamb t'estim.

152

r
rebomboris
Amunt i avall, la gent esvalotada cavalca a l'encal del
Desengany.
Esclaus del desig, atabalats, remouen cel i terra buscant
una satisfacci quimrica.
Ning no sap qu vol exactament.
Sempre disposats a qualsevol bajanada, sempre emmirallant-se en
el miratge llaminer, sempre enlluernats amb la promesa d'una
nova troballa que els ajudi a
fugir del seu ensopiment.
Semblen titelles amb els fils entortolligats, talment espantalls
ridculs
que esventra el vent. Tot a cent. Tots a cent.
Mireu-los: criden, salten, ensopeguen, es trepitgen els uns als
altres,
allarguen el bra i mai no abasten res...
Mireu-los: una gernaci de tanoques s'arramen al voltant
d'aquella tifa gegantesca...
No en vull saber res, de les seves intencions i del seu
capteniment.
Fan massa soroll. Estan massa buits. Sn uns beneits.
Amunt i avall, un dia rere l'altre, omplen centres comercials i
macroestadis, augmenten les xifres de vendes i els ndexs
d'audincia...

153

A empentes i rodolons, sense suc ni bruc, es reprodueixen,

moren...
Res de valus no han aportat a la raa humana. Fills i grcies.
Fills i prou. Que repetiran la mateixa histria...
A tot estirar, han servit per embrutar una mica ms el planeta.
Mireu-los: sn la immensa majoria que sost la roda que roda cap
enlloc,
la immensa majoria que vota per a perpetuar un model de societat
insostenible,
la immensa majoria que, al capdavall, necessita drogar-se o
sucidar-se
perqu no hi ha du que suporti tanta follia.
Rebombori s, que en foten. Garrulus sumus. Garrulus insapiens.
Rebombori i disbarats, una vergonya que fereix la frgil
sensibilitat
de les persones amb criteri.
Ni puto cas. Es riuran de vosaltres.
Us diran que esteu guillats, que sou ovelles negres, que voleu
destacar...
Us diran que la vostra suprbia us encega i que no voleu
reconixer que, en el fons, tots som iguals.
Aneu amb compte perqu un ramat enfurismat us pot esclafar
sense contemplacions.
Amunt i avall, a la desesperada, campi qui pugui, peti qui peti,
continuaran fent pinya tot creient que la seva obsessi gregria els
enforteix
i els salva de l'atac dels franctiradors.
Per la seva condemna ja s prou vergonyosa.
Ni puto cas.
Escolteu el Silenci. Esguardeu la Lluna.
Allunyeu-vos del formiguer i arrecereu-vos dins el somriure de la
Natura.

154

Ning no sap qu vol exactament.

Aquest s el problema.

155

reluctncies
11

Freedom and technological progress are incompatible

UNABOMBER'S MANIFESTO, 113

Sobre un nucli tirodal de material ferromagntic amb entreferro,

de secci S, es fa un debanat de N voltes per obtenir una certa
inductncia. Es pot considerar que el material ferromagntic t
permeabilitat infinita i que la secci de pas per l'aire s la mateixa
que la del material ferromagntic. Determineu:
a) La reluctncia magntica de l'entreferro.
b) La inducci mxima Bmx que hi haur en el nucli quan el
debanat estigui recorregut per un corrent altern sinusodal de
valor efica Ief = 10 A.

No t'amonis
Tenim les hores comptades
Agafa la guitarra i toca'm aquella can
No s per qu plores
No s per qu rius
Quan miro el mar torno a creure en tu
Ho vull deixar tot com estava
No sc cap sant
Adoro la llibertat

11

La llibertat i el progrs tecnolgic sn incompatibles.

156

s
sarcasmes
Parlar s com caminar a les palpentes. Escriure s molt semblant.
Fer-se entendre s molt difcil, probablement impossible. s la
precarietat del llenguatge el que converteix els homes en solitaris.
En la nostra solitud sabem que els psols tenen gust de psols.
JOSEP PLA
No vull que m'entenguis. El gust dels psols s sagrat.
Ms sagrat que l'hstia consagrada.
Ms sagrat que la xona immaculada de mariasantssima.
A les palpentes, s, a les palpentes...
La precarietat del llenguatge...
No vull que m'entenguis. El gust dels psols s sagrat.
Ms sagrat que la llum del sol i de la lluna.
Ms sagrat que les teves llgrimes regalimant galtes avall.
Ms sagrat que la sang de la teva menstruaci mensual.
Ai, els homes solitaris...!
Escriure s com caminar a les fosques pel mig d'una
planria blanca...
No vull que m'entenguis. El gust dels psols s sagrat.
Ms sagrat que l'opera omnia de Josep Pla.
Ms sagrat que tots els poemes de Pessoa.
Ms sagrat que el Zarathustra de Nietzsche.
Ms sagrat que El cam de la TAU.
On vols anar a parar?

157

Un ramet de julivert, farigola, roman i marduix...

Que faci xup-xup amb parsimnia...
No vull que m'entenguis. El gust dels psols s sagrat.

158

sentimentalismes
Dia tpic d'hivern. El cervell bull. Fa uns dies que pateixo
efervescncia creativa. No s si la inspiraci existeix, per
d'insistir s que insisteix. Avui no fumar. Els sentiments
destorben. L'histrionisme sentimental (tpicament femen)
m'atabala, em fastigueja. s com si no pogussim alliberar-nos de
la gbia de les emocions. Aquest s el significat original de la
paraula pattic: quelcom que ens fa patir. Pens. Els sentiments
ens posseeixen, ens arrosseguen, ens fan anar i venir talment uns
titelles desmanegats. Sn percepcions amarades per la boirina dels
estats d'nim. No podem ser esclaus d'aquesta teranyina tota la
vida. Cal desempallegar-se'n al ms aviat possible. Els estoics
recomanaven l'apatheia, l'atarxia. Buda ens insta a esporgar els
desigs perqu sn la font del patiment. Per tal d'estalviar-nos el
sofriment cal sufocar l'arrel que l'alimenta. Aqu la filosofia
menfotista s la ms adient. Alguns pensaran que no tots els
sentiments sn dolents, sin que hi ha certs sentiments que valen
moltssim la pena. Discrepo. Els (presumptes) sentiments
superiors o positius al final tampoc no surten a compte.
Degeneren i es podreixen. Proposo, per tant, promoure les
sensacions i bandejar els sentiments. Una sensaci s directa,
difana, versemblant. Els sentiments, en canvi, sn la
manipulaci perversa de les sensacions; sn sensacions
recargolades, teatralitzades, intellectualitzades, rescalfades, fetes
malb. La mediaci sentimental s un mecanisme de defensa.
Com que la realitat immediata s massa punyent, la desviem
mitjanant els viaranys emocionals. Cada sentiment s una
interpretaci interessada de la realitat. Els sentiments fan de
mirall, de xarxa, de tanca de protecci. Sn paranys on quedem
atrapats, coixins per apaivagar les amenaces exteriors. Mitjanant
els sentiments sublimem tot all que ens podria perjudicar. La

159

paradoxa apareix quan sn els sentiments els que ens acaben

perjudicant. Perqu cada sentiment entranya dins seu un judici
de valor tcit. El problema no rau en la realitat. El problema rau
en la forma mitjanant la qual sentim aquesta realitat. El
problema sempre s la idea que ens en fem, el sentiment que
elaborem per a poder assimilar-la. Sentimentalitzar la realitat s
problematitzar-la. Per aix, si volem trobar la soluci a molts dels
problemes que patim, el que cal, d'antuvi, s depurar el batibull
sentimental que ens entrebanca, esbrossar el cam de la
comprensi cercant la mxima objectivitat, s a dir, cal fer una
terpia kensica (kenosi: buidament) que ens alliberi del rssec
sentimental. No es tracta de canviar uns sentiments (negatius) per
uns altres (positius). Es tracta d'abandonar definitivament la
traducci sentimental de la realitat per assolir una vivncia neta
de qualsevol mena de patetisme. Dia tpic d'hivern. La tarda
s'enfosqueix. No em sembla b ni malament. El cor em batega a
seixanta pulsacions per minut. s la seva feina. Alguna cosa falla
quan s'accelera. S, som animals de sang calenta, per la nostra
supervivncia depn directament de saber mantenir constant la
temperatura del nostre organisme i de saber mantenir a ratlla el
comps dels nostres batecs. En diuen serenitat.

160

sentits
No cal ser gaire espavilat per adonar-se que aix del Nadal s una
farsa monumental. Els orgens religiosos de la festivitat han estat
completament capgirats i tot plegat ha esdevingut un ritual d'all
ms materialista i superficial. Que si els llumets pel carrer, que si
els aparadors guarnits, que si tota la parafernlia domstica, que si
la pallissa publicitria i els regalets, que si pau i felicitat... Abans,
almenys, omplem de sentit la nostra existncia creient en dus
llunyans i perfectes. Ara tamb som creients, per l'nic du que
compta s el du Diner. Esclaus del fonamentalisme capitalista, ja
no omplim de sentit les nostres vides, sin que comprem i
comprem a la babal, sense esma, omplint la casa d'andrmines
absurdes. La qesti s adorar el que sigui, ni que sigui l'ltim
model de barbie, d'ordinador porttil, o altres bajanades per l'estil.
Perqu resulta que som animals divins. Animalada s creure que
el consumisme ens far felios. Ms animalada encara s creure
que la vida tingui alguna mena de sentit. Fet i fet, em declaro
escptic. Els dus tamb passen de moda.

161

silencis
No parlar de Palestina ni del Bara ni del Gran hermano ni de
poltica. Tampoc no esmentar lantiglobalitzaci ni cap altra
conspiraci de cap mena. No criticar lImperi ni el seu ferotge
militarisme. No far demaggia antiterrorista. Passar de
puntetes sobre el cas Le Pen i el tema de la immigraci. No
perdr el temps atacant lespanyolisme pepero. Bandejar
lhipottic horitz postpujolista. Tampoc no insistir en la
ridcula pervivncia de les monarquies. Sobrevolar les trifulgues
de la poltica local i comarcal. No penso gastar saliva arremetent
contra el sistema capitalista que ens ha endeutat a tots sense
excepci (particulars, municipis, autonomies, estats...). Correr un
tupido shador sobre la ignonmia pblica dels poderosos que
remenen les cireres amb total impunitat, ara en paradisos fiscals,
ads en brutes estratgies lucratives. No penso dedicar ni una sola
lnia a la utpica possibilitat de capgirar la truita global. No em
recrear en la luctuosa narraci de les nostres misries ms paleses.
Tampoc em deixar endur per la dria apocalptica. M'abstindr
de jutjar la hipcrita comdia pseudomusical d'Eurovisin on, per
cert, participa Israel (no sabia que Europa fos tan ampla...). No us
recordar com van fer fortuna els Thyssen, els March o els Bush...
No escriur un rquiem a la Reina Mare d'Anglaterra. No
commemorar cap holocaust. No citar Chomsky ni tampoc el
Subcomandante Marcos. No m'entretindr amb intils filigranes
filosfiques. Ara no em ve de gust abordar la lamentable situaci
de la cultura a casa nostra (que ms que cultura s cultureta o
curtura o cutrura). No pixar fora de test dient que la Feria de Abril
s un acte surrealista aqu, a Catalunya. No vull semblar un
bocamoll, per aix tampoc no esmentar la trbola conxorxa que
existeix entre els mitjans de comunicaci i les mfies
plutocrtiques. No, soferts lectors, no gosar trasbalsar la vostra

162

ednica conformitat amb l'ordre establert. Ja ho va dir Leibniz:

aquest s el millor dels mons possibles. I si no t'agrada, pitjor per
a tu. Arribar un moment en qu el mutatis mutandis (la
possibilitat de canviar les coses) esdevindr mutis i prou. Ens
retirarem de l'escena i farem mutis com actors fracassats que s'han
cansat de predicar en el desert. D'aix es tracta: de fer callar les
veus, les darreres veus que encara s'embarbollen atrapades dins la
teranyina de la hiperinformaci. Favete linguis: guardeu silenci!
(Horaci). Nulli tacuisse nocet: callar no perjudica ning (Cat). De
vegades, el silenci s ms eloqent que les paraules... La paraula s
plata, el silenci s or (Carlyle). Calleu, calleu. Calleu i obeu. El
silenci del ramat s la gran victria del pastor. Verbum Domini. La
paraula de Du ens salvar a tots. Calleu. Ignorants i pobres.
Desgraciats. Calleu. No parlar de Palestina ni del Bara... Callar
com un bon jan, ser polticament correcte, no escandalitzar la
mainada amb exabruptes de mal pair. Callar per sempre ms i, si
alg em pregunta res, respondr amb una rialleta ben estudiada:
que s, que s senyor, que tot s molt maco i que anem la mar de
b... que ja s primavera al Tall Angls... i tots contents i que el
Big Brother ens beneeixi... Amn.

163

solituds
Ara vinc de l'hort i ning m'espera a casa
s l'hora de sopar, per no tinc gana
La lluna sembla un gronxador de plata
La nit s freda, tendra, clara
El vent s'ha endut tota la boira
Les fulles dels plataners han caigut
s l'hora de dormir, per no tinc son
La meva tristor s una orqudia esfullada
La meva alegria un collaret de petxines
s l'hora de resar, per he oblidat les oracions que vaig
aprendre de petit
Han marxat les orenetes, les granotes, els grills,
les papallones, el mussol, el rossinyol...
Se n'han anat lluny, molt lluny d'aqu
Comena a ploure sobre les teulades del poble
La meva tristor s un rellotge sense busques
La meva alegria una fotografia en blanc i negre
Havia tingut famlia: pare, mare, germans, avis,
tiets, cosins, esposa, fills... i altres galindaines per l'estil
(havia gaudit d'all que els alemanys anomenen
Geborgenheit)
Ara vinc de l'hort i he perdut el nord i estic fet pols
s l'hora de plorar, per no tinc llgrimes
La lluna sembla un gronxador de plata
La nit s clara, freda, tendra
La meva tristor s un anell sense dit
La meva alegria un somriure tmid
El vent s'ha endut totes les penes
Les fulles dels plataners em saluden
s l'hora d'estimar... (sempre s l'hora d'estimar)

164

per no s com ni a qui.

165

t
talibans
Ramon Llull, el Doctor Illuminat, aprengu l'rab per tal de
poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedret,
malalt d'imperialisme utpic, viatj fins al nord d'frica amb la
intenci de refutar les creences dels sarrans. Per vet aqu que,
malgrat el seu zel cristianssim, va morir apedregat i no se'n va
sortir. Mrtir i beat, reposa a la catedral de Palma. Anselm
Turmeda, mallorqu i francisc com Llull, reneg de la fe cristiana
per abraar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd
Allah al-Tarchuman al-Mayurqu al-Muhtad (servidor de Du, fill
del servidor de Du, l'intrpret mallorqu convertit a la fe).
Escrigu La disputa de lase. La seva tomba s objecte de veneraci
a la ciutat de Tunis. Ambds sn models contradictoris. Ambds
es van equivocar. Ambds van creure que la veritat estava noms
d'una banda la seva i van voler imposar-la als altres, infidels o
cafres, tant se val. Lullians i turmedians conjuguen la veritat
noms en singular. I aix s una pfia imperdonable. Aquest s el
perill dels monoteismes dogmtics. A hores d'ara, aquest perill
torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte.
No hi ha cap veritat nica ni ntegra ni absoluta. La veritat no s
parcial ni sectria. El que hi ha sn veritats. Plurals i compatibles.
I el que opini el contrari s un talib.

166

titelles
Tots sou uns titelles i uns canyiules, ja s'ha acabat la llei d'homes
valents.
SAGARRA, Caador 190
Bush, com una gran part dels poltics que governen, s un titella,
un ninot els moviments del qual depenen dels poders econmics
de torn, que sn els que remenen els fils dins l'escenari mundial.
La plutocrcia imposa una partitocrcia que pren l'aparena de
democrcia perqu, aix, la gent sempre tan crdula cregui que
decideix alguna cosa cada quatre anys. Quina quimera! El
marioneta Bush, per tant, segueix el gui que han escrit els
fabricants d'armament i les multinacionals petrolieres, que sn els
que van finanar-li la campanya electoral. A casa nostra, el
putxinelli Asnar s un titella del Bush, o sigui, un subtitella
ridcul, un espantall llepaculs. I, encara ms avall, nosaltres
ciutadans demcrates que cedim el poder a tota aquesta colla de
titelles que ens representen no pintem res a l'hora de la veritat,
si no s per a pencar com a bsties, consumir com a idiotes,
hipotecar-nos anys i panys, i dir amn amb una genuflexi total.
Aix s, podem fer pancartetes, manifestacions i, fins i tot, vagues
de fam. Mentrestant, fotent-se'n, els titelles somriuen (hi ha
somriures que delaten...) rodejats de guardaespatlles, i els amos
del Kapital es freguen les mans perqu el sistema funciona i la
bicoca raja sense aturall. Aquesta no s la nostra guerra.

167

u
urcs
Orgull, tarann altiu i arrogant. Aix defineix el diccionari la
paraula urc. Llegida a l'inrevs s cru. s una mania que tinc:
sempre capgiro les paraules per veure si llegides a l'inrevs tenen
algun sentit. Durant una etapa de la meva vida em passava el dia
sumant els nmeros de les matrcules dels cotxes... Ara,
ltimament, m'ha donat per les paraules. De vegades, quan
n'escolto una que m'agrada, em passo la resta del dia repetint-la
com un imbcil. Si la gent ho fa amb les canonetes de moda,
per qu no ho puc fer jo amb les paraules que m'agraden?
Algunes paraules fins i tot m'enamoren. No, no rieu. Parlo
seriosament. Quan m'enamoro d'una paraula (i cada cop em passa
ms sovint, sobretot des que vaig deixar d'enamorar-me de
persones...), la cosa canvia. Avui, sense anar ms lluny, m'he
enamorat de la paraula debades. Tamb pot ser endebades, per
m'estimo ms debades; no ho s, sona ms b. Llegida a l'inrevs
no vol dir res: sedabed. El joc no sempre funciona. Tamb em puc
enamorar de nvols, de postes de sol, de paisatges, de llibres, de
flors... La sort que tinc s que aquests amors duren poc, sn
fugissers i fonedissos d'all ms. La paraula estimada ocupa el
meu enamorads cervell fins que n'arriba una altra i la suplanta.
Poden passar dos o tres dies, per sempre apareix una nova
paraula de la qual enamorar-se... La llista seria interminable. A
tall d'exemple, us en posar aqu unes quantes. Sn paraules de les
quals em vaig enamorar alguna vegada: gambada, baladre,

168

entotsolament, engires, rerevera, estol, estimball, rcula, boscria, escletxa,

talaia, ombr... Tamb hi ha paraules que odio. Algunes em treuen
de polleguera, com ara: nostrat, casol, engrescar, germanor, si ms no,
ans, car, dhuc, llur, puix que, ideia, llgica, lliteratura, tenir que,
vindre, tindre... Fot molta pena veure la nostra llengua tan
pblicament maltractada per aquells que hom suposa que haurien
de donar exemple. Encara em recordo de la primera vegada que
vaig sentir la paraula urc. Va ser un mat assolellat del novembre
de 1997 a les Pallargues, un llogarret de la Segarra. All se
celebrava un recital de poesia.... Per el que jo realment desitjava
era conixer Guillem Viladot. I aix va ser. Ell acabava de
publicar Rs com, un poemari sublim, angelical. Jo vaig recitar
tres poemes meus de temtica amorosa... ms aviat fluixets, ats
que brollaven d'una experincia massa immediata del tema, i s
cosa sabuda que l'experincia directa d'un fet enterboleix fora el
seu relat objectiu. En Viladot s'assegu a la meva vora i em va
regalar el seu exemplar de Rs com, amb la segent dedicatria:
Per a l'Antoni, des de l'estructura del poema i el seu silenci, Petons. I s
que resulta que un dels meus poemes recitats aquell mat tenia
una estructura gaireb calcada d'un poema seu del llibre
esmentat, concretament el titulat Mar, a la pgina 55, on es
repeteix tota l'estona l'imperatiu donam... I el meu poema es
titulava aix tamb! Encara ms curiosa resultava l'estructura
enumerativa que contenia. Ambds havem coincidit en l'allusi
a elements de la natura... Jo m'adreava a l'estimada, mentre ell
ho feia al Mar... El mestre Viladot i jo, humil deixeble i
admirador, havem coincidit poticament abans de coincidir
personalment. Sintonies? Sincronies? Casualitats? Telepaties?
Afinitats electives? Inconscient collectiu? D'aix vam parlar,
entre d'altres coses. Vaig citar Jung. Ell va somriure. La llstima
s que se'n va anar massa d'hora. La llstima s que noms vam
poder parlar desprs un parell de vegades per telfon. La llstima

169

s que va morir dos anys ms tard... i em va deixar orfe de llum i

d'alqumia literria.
In memriam, un dels seus poemes:
Agradeu a les granotes?
Agradeu als grills?
Agradeu a les voliaines?
Agradeu a les sabates?
Agradeu a les ungles?
Agradeu al fred?
Agradeu a la calor?
Agradeu a la molsa?
Us agradeu a vosaltres mateixos?

170

v
vagueries
I si, de cop i volta, tots ens llevssim la mscara i, amb gran
sorpresa i tremolosa esgarrifana, comprovssim que al dessota no
hi ha realment cap cara?
I si Du fos solament una paraula gastada?
I si en despertar del somni d'aquesta existncia, les parpelles
morturies esdevinguessin la mortalla d'una infinita buidor sense
esperana?
I si l'amor fos noms una reacci fisiolgica?
I si la llum fos visible en si mateixa en comptes de servir tan sols
per a reflectir les ombres imperfectes dels objectes?
I si ja no torns mai ms la primavera?
I si el pet que em vas fer abans d'ahir encara visqus amagat dins
els llavis?
I si les roses es cansessin de ser roses?
I si cada passa que fas t'allunys una mica ms de la teva veritable
essncia?
I si el futur fos la ressaca d'un altre present fet malb?
I si els nvols s'emprenyessin amb el vent i la pluja es fes amiga
del desert?
I si quan escric un vers fos el vers qui m'est escrivint?
I si les petites flors grogues que creixen enmig de l'herba
tinguessin la mateixa importncia que totes les religions i les
filosofies que han omplert la histria humana?
I si el blau cel i el blau mar fossin el mateix blau quan s de nit?

171

I si algun dia tothom es poss d'acord per a deixar de mentir?

I si la veritat dels arbres no fos pas el fruit?
I si cadasc de nosaltres fos moltssima gent empresonada per
fora dins d'un cos i dins d'una nima massa estrets?
I si la lluna baixs a acotxar-nos i ens cants una antiga can de
bressol?
I si els nostres fills coneguessin la llista sencera de les nostres
errades?
I si en comptes de cames tingussim arrels?
I si all que no fem s all que ens fa ser?
I si totes les llgrimes del mn poguessin ofegar tota la pena dels
homes?
I si Du plors com plorem nosaltres?
I si els ocells ens ensenyessin l'ltim secret del seu vol?
I si l'horitz ens abracs?
I si tots els rellotges s'aturessin de sobte?
I si perdessis la por i m'expliquessis tot el que sents?
I si pogussim viure per fi sense creure en res?
I si el teu cor bategus amb el meu mateix batec?
I si la teva sang i la meva sang fossin afluents d'un riu etern?
I si la teva pell i el teu perfum embolcallessin els meus malsons?
I si algun dia volguessis quedar-te aqu per sempre ms?
I si quan m'escoltes no fessis veure que m'escoltes i m'escoltessis
de deb?
I si no ens hagussim conegut?
I si l'hivern segrests els colors de les flors?
I si no tornessis mai ms a casa desprs de la feina?
I si la nostra desfeta fos una victria per a tothom?
I si l'nic pas que ens pogus acollir fos el pas dels records?
I si el teu consol fos el meu desconsol o viceversa?
I si la teva tristesa ja no m'entrists?

172

I si, inesperadament, el capvespre s'entretingus una estona ms i

ens regals un cel vermell i tendre com la melangia que sentim
ara mateix?
I si fins i tot els nens sabessin que no val la pena escarrassar-s'hi
perqu les coses no canviaran i la fora del dest s immutable?
I si tots els morts tornessin a nixer?
I si menjar carn humana es poss de moda una altra vegada?
I si la llum se n'ans definitivament?
I si Plat tingus ra i resulta que hi ha un altre mn fora
d'aquesta caverna?
I si Buda s'oblids de somriure?
I si els miralls ens miressin com nosaltres els mirem?
I si les paraules fossin noms un fum que enterboleix el cervell?
I si el sexe fos un parany grotesc de la natura perqu la nostra
presumpta racionalitat sotsobri sistemticament?
I si Freud no hagus estat jueu?
I si Hitler encara fos viu?
I si continuar fent preguntes fos la manera ms subtil d'esquivar
qualsevol resposta?
I si Nietzsche hagus nascut a l'Empordanet?
I si Pessoa no hagus tornat mai de Sud-frica?
I si la meva primera xicota no s'hagus dit Maribel?
I si un bon dia tothom es queds al llit i a prendre pel sac tots els
deures?
I si la sorra de la platja ens expliqus fil per randa la histria de
totes les petxines buides?
I si Colom hagus descobert l'Atlntida?
I si les merles fossin blanques?
I si les grans ciutats es devoressin a si mateixes?
I si desprs de llegir mil llibres t'adonessis que cap llibre no et
dir mai quin s el cam que et pertoca recrrer?

173

I si desprs d'haver escrit mil folis t'adonessis que s intil el

treball de l'esperit i que ms t'hagus valgut dormir, cardar,
emborratxar-te o qualsevol altra cosa ms til?
I si els pitjors enemics habiten al dedins del teu pit?
I si els millors amics sn espectres que es passegen per les
prestatgeries de la biblioteca?
I si, tard o d'hora, arribessis a comprendre el misteri del teu sser
i de l'univers sencer?
I si all que somies coincids amb all que somia alg que encara
no coneixes?
I si les idees no fossin res ms que sentiments poc romntics?
I si, com creia Descartes, els sentits ens enganyessin?
I si la que ens enganys fos la ra?
I si l'art fos l'nic cam possible per defugir les aparences tot
creant una aparena superior?
I si ser lliure signifiqus poder decidir com vols viure i com vols
morir?
I si els diners fossin prohibits?
I si cadasc plants un arbre i en tingus cura i parls amb ell?
I si la paraula fos alhora una realitat fsica i metafsica?
I si les dones que hem conegut fossin somriures que hem perdut a
travs de les tempestes de la vida?
I si les portes que obrim tanquessin espais crucials rere nostre?
I si entre la teva pell i el meu dit hi hagus un espai infinit?
I si la solitud fos l'nica companya que no ens abandonar quan
tot s'enfosqueixi?
I si hi hagus una clau que obrs de bat a bat tots els cors?
I si tant tu com jo deixssim de buscar la manera de fer-nos la
guitza i comencssim a construir un refugi ben slid contra la
rutina i el dolor?
I si Eva i Adam s'haguessin disfressat de serp per tal d'enganyar
Du i Du hagus mossegat la fatdica poma?

174

I si el Diable fos Du disfressat de dolent?

I si Du fos el Diable disfressat de bona persona?
I si, tot d'un plegat, aquest carnestoltes globalitzat que ens
aclapara se n'ans en orris i ens quedssim tots en pilotes sense
saber qu fer?
I si la mediocritat i la mesquinesa que envaeixen aquest planeta se
n'anessin a fer punyetes i no tornessin mai ms a donar-nos la
tabarra?
I si res no fos cert i tot plegat results que s un decorat molt
maco on nosaltres improvisem contnuament talment figurants
perduts al bell mig d'una pellcula dolenta?
I si em diguessis: mira, xato, ja no t'estimo, deixa'm anar que tinc
tota la vida per endavant i al teu costat em floreixo, i jo et digus:
de puta mare!?
I si els homes entenguessin algun dia les dones?
I si les dones s'enteguessin entre elles per anihilar l'ltima
engruna de masculinitat que encara cueja?
I si les Muses es dignessin a xiuxiuejar-nos a cau d'orella algun
best-seller?
I si pensssim les coses abans de dir-les?
I si escriure fos una malaltia incurable?
I si escriure fos el millor mtode que s'ha inventat per apaivagar
la desesperaci i estalviar-se els honoraris de psiquiatre?
I si escriure fos com beure's a glopades la prpia impotncia?
I si escriure fos anar des del no-res fins a enlloc a travs d'un
cementiri d'illusions tronades?
I si, de cop i volta, tots ens llevssim la mscara i, amb tremolosa
esgarrifana i una sorpresa enorme, comprovssim que davall de la
carota tots tenim la mateixa cara?
I si Du fos noms una excusa plausible?
I si els somnis tamb es fessin vells?
I si l'amor fos noms una mentida pietosa?

175

I si per a poder veure la llum definitiva ens hagussim d'arrencar

els ulls?
I si la primavera fos una papallona molt vistosa que passa de llarg
sense tenir-nos en compte?
I si tots els petons que ens hem fet estiguessin presents dins el
darrer pet que algun dia ens farem?
I si les roses somiessin que sn clavells?
I si cada passa que fas t'aprops una mica ms a l'abisme que no
vols ser?
I si la vida no tingus cap mena de sentit?
I si la bellesa d'una posta de sol pogus capgirar-nos de cap a
peus?
I si ser catal fos un acte de fe com ho s creure en la Santssima
Trinitat?
I si com afirma Hume fos totalment impossible transcendir les
prpies impressions i, per tant, la nostra ment esdevingus la
nostra pres particular de forma que mai no pogussim atnyer la
veritable realitat extramental?
I si la Terra fos buida per dins?
I si la lluna s'aprops fins al punt de precipitar-se sobre nosaltres?
I si els estels fossin forats d'un decorat ratat pels segles?
I si sons el telfon i el despengssim i escoltssim la veu de la
Mort que ens diu: tranquil, amor meu, no trigar gaire a venir?
I si la Mort fos un final que recomena?
I si la Mort fos la resposta a tots els nostres dubtes?
I si la vida fos un cam que mena al fons del no-res?
I si hi hagus una msica capa de desvetllar tota la tendresa que
dorm sota el coix de la nostra misria?
I si aquesta nit fos la darrera nit que assassino el silenci?
I si el desig fos noms una fretura que no ens pertany?
I si vinguessis amb mi fins a la fi del mn i all plantssim la
llavor d'una nova esperana?

176

I si ens adormssim sobre un llit de ptals blancs sense esperar cap

altre futur?
I si dem no sorts el sol i la lluna fos per sempre plena?
I si la guitarra decids que ha arribat l'hora d'alliberar-se de les
cordes?
I si cada vegada que ens fonem, all que es fon s l'ombra que ens
separa?
I si el cor oblids l'eco dels seus batecs?

177

voluptuositats
Apropa-t'hi
Que la teua abrivada em deixondi i m'excarceri
d'aquest malet bratre
Que els teus llavis deserts inundin
la meua buidor metafsica
talment ganivets esmolats que esquincen
epitelis tendrssims
Apropa-t'hi
Sigues la pluja d'estiu
o el sol de l'hivern que penetra la vall i escalfa
les arrels ms obscures dels roures
Apropa-t'hi
Xucla'm fins a les bavalles
Per allunya-te'n de seguida
que no voldria trobar-te quan el capvespre s'esblami
Apropa-t'hi sense por
Estreny-me amb tota la fora de la teua
innocncia salvatge
Que vull morir un altre cop
sota les anques de l'egua que cavalques
Apropa-t'hi i fes-me teu
Mossega'm, masega'm, trepitja'm
arrasa'm, escura'm, estova'm
Que res no sigui el mateix
Que esclati el dolor d'una altra nova follia
Apropa-t'hi lentament
com les serps
Que oblidi el color del cel
Que cridi fins al deliri
Que balli sobre la brasa de ton ventre obert

178

aquesta dansa sucida

Apropa-t'hi
Que dola s la llet dels teus pits!
Que dola la sang i la pell i la carn
que s'esqueixa entre les ungles...!
Que dola la mort si tu em mates
i em robes fins el darrer sospir!

179

w
wters
La postmodernitat ens ha portat tota mena de gasfies
pseudoartstiques que encara cuegen empastifant museus i
cervells contemporanis. Dels cnons clssics vam passar al tot s'hi
val... i del tot s'hi val fins a l'apoteosi demencial actual. Avui el
panorama s desolador, escruixidor, paors. La tele s la millor
mostra d'aquesta realitat decadentssima. La tele s l'embornal on
s'apleguen totes les escorrialles possibles. Parlem, per descomptat,
de subcultura, de cultura-deixalla, de cutrura, etc. La qesti s que
es tracta d'un maremgnum de freaks que ostenten una esttica
d'all ms kitsch amb l'nica perspectiva de la fama immediata i
el seu consegent avantatge: l'enriquiment rpid. Aqu s, que tot
s'hi val. Escndols reals o fingints, performances meditiques,
embolics de tota mena... Si deixem de banda aquest paisatge
casps i cerquem la cultura en un nivell diferent, superior, qu
ens trobem? Presumptes debats on regna el ms insuportable
maniqueisme, tertlies que de tertlies noms en guarden el
nom, etc. Els que se salven poden comptar-se amb els dits d'una
sola m. I fora de la tele, no hi ha vida intelligent? Les sales de
teatre no s'omplen? No s'han posat de moda els recitals potics?
No es publiquen una infinitat de llibres? No llegeix la gent?
No van al cinema? No es connecten a internet? Sn preguntes
misterioses, la resposta de les quals sovint es maquilla amb
triomfalismes institucionalistes. L'altre dia vaig esmentar el nom
d'Homer a classe... I un nano em va dir: Ah, s, l'Homer

180

Simpson! Per aix s peccata minuta al costat d'altres

despropsits. La generaci ESO (aix s com l'anomeno) far
histria, s, encara que els seus pares no hagin estat cap model a
seguir. Aqu, a casa nostra, ja n'hi ha prou amb el Bara tamb
en franca decadncia, com tot all que potineja la mfia , i amb
les patums oficials imprescindibles per a oferir una aparena de
cultureta: Hem de fer pas i tota la pesca... La reconsagrada
consigna dels xiruques montserratins, canfangues, barretinaires,
patufets, barrufets i botiflers que se pasan a la lengua del Imperio
porque de escribir en cataln no se come... I tota la fauna i flora
d'aquest rac de pennsula deixat de la m de du on cada dia hi
ha ms immigrants i cada cop es parla menys el catal. S, a fe de
du que encara el parlen quatre pagesos indgenes que no s'han
assabentat que el futur va per un altre cam... A ciutat, res de res.
Seria fer el ridcul. Sn els nous temps! I si no, pregunteu-ho a en
Buenafuente, que s un noiet que est al loro de lo que se cuece... I si
encara teniu dubtes sobre la nostra impolluta cultura nacional,
aneu i demaneu pel Sr. Don Justo Molinero, president a l'ombra
d'aquest pas ple d'ombres i clarobscurs indignants. Em podia
haver estalviat aquest captol i callar la boca per no haver de
comprometre la meva excellent reputaci. Em titllaran de
xenfob, extremista, radical, o de qualsevol altra cosa pitjor.
Tancar els ulls? Callar la boca? Fer veure que tot va b i que
cal treballar plegats perqu el futur sigui millor que el present...?
No puc ser optimista quan la realitat no s ptima. Si sc
optimista quan la realitat s pssima, llavors el que sc s ruc, cec
o idealista, coses totes legtimes, per massa llunyanes de la
realitat que m'interessa. Jo ja faig el que puc. Que ning no em
vingui a explicar mentides pietoses. I ara us deixo, perqu s a
punt de comenar el Festival d'Eurovisin, i espero que guanyi
aquesta catalaneta que representa a Espaa, s, com es diu? Beth.
Si guanya ser espaola, i si perd catalana... Dime qu es lo que puedo

181

hacer, cmo te puedo tener, en mi vida...

182

x
xarxes
Internet s l'infinit a l'abast d'un ratol. Ratol en el doble sentit
de la paraula: el mouse de plstic i el ratol que som cadasc de
nosaltres, minsculs buscadors de saviesa real, desorientats enmig
d'un aclaparador desert virtual. No naveguem, naufraguem. Un
naufragi entre els esculls de milers de llocs web, links, frums,
xats... Isolats en un oce d'hiperinformaci inesgotable,
papallonegem, espigolem, cerquem la pedra filosofal. Ficcions de
silici. Somnis impossibles. Imatges i paraules que sn ombres
sobre una pantalla, vestigis incerts, paranys que delimiten les
quatre parets d'aquesta gbia global. Una ment omniscient
abastaria la totalitat de la xarxa, un du network, un llucifer
ciberntic capa de saber-ho tot de tothom: el passat, el present,
el futur, i fins els nostres ms ocults e-mails...... Bill Gates? Big
Brother? Els ratolins no saben que hi ha un gat a l'aguait, un ull
que els mira sense ser vist. Big Brother is watching you, baby.
Fora, lluny de pantalles i de mdems, les roselles es vinclen i els
cirerers floreixen, la puput i l'oreneta retornen. Hi ha una saviesa
real que empeny les tulipes i desvetlla la sargantana. La
tecnologia s perversa perqu ens allunya de la Natura i no ens fa
pas ms lliures, ans al contrari. Les xarxes noms serveixen per a
una cosa: per a pescar peixos innocents.

183

z
zitznies
Un intellectual s un beneit que pensa que per haver llegit uns
quants llibres ms que els seus vens d'escala, t dret a pontificar
sobre tot all que s hum i que s div quan, en la gran majoria
de casos, el pobriss no ha tingut temps de tocar de peus a terra
per tal de viure la vida real ats que s'ha cremat les celles tot
malbaratant la seva preciosa joventut embotit a casa mentre llegia
tota aquesta pila de llibres tan importants. Per sort, cada dia hi ha
menys intellectuals. Aqu, a casa nostra, em penso que, a tot
estirar, en deuen quedar dos o tres. Surten a totes les tertlies
radiofniques i televisives que poden, escriuen articles i ms
articles assenyats i profunds en tots els diaris possibles, publiquen
llibres i fan conferncies o recitals, o el que faci falta, perqu
aquesta professi s molt dura i no est gaire ben pagada. De fet,
des del daltabaix traumtic del maig francs, la figura de
l'intellectual ha perdut pistonada des del punt de vista del seu
prestigi social. La culpa s seva, s clar, per les pfies que van
fotre, per tamb de la societat, una societat dominada per la
imatge i l'espectacle (show business) que ja no pot suportar els
tediosos sermons d'aquesta mena de corifeus de pa sucat amb oli
que pretenen fer reflexionar l'auditori quan l'auditori el que vol s
passar-s'ho b i deixar-se de filosofies abstruses. Mai no han
influt en la societat on vivien, i ara menys que mai. Des de la
ironia d'un Scrates pederasta, baixet i lleig, fins a la pallassada
d'un Savater pseudovolteri i ara convertit al constitucionalismo

184

pepero, els intellectuals sempre han prets ser guies (fhrers) de la

humanitat, revolucionaris, lders d'opini com ara es diu , per
sempre han fracassat, com va fracassar Plat quan va voler
instaurar la seva repblica ideal no s on... El millor que poden
fer s desaparixer com a espcie. La societat actual no els
necessita per a res. En tot cas, per a fotre-se'n. Si volen escriure, si
no es poden estar de gargotejar folis, omplir fulls de diari i
embrutar pantalles d'ordinador, doncs que ho facin, quin remei!
Per que no ens tornin a venir amb la seva suada canoneta plena
de tpics: que si el futbol no s cultura, que si la tele s deixalla,
que si el materialisme consumista s dolent, que si hi ha
alternatives al sistema capitalista, que si un altre mn s possible,
que si cal lluitar contra l'imperialisme, que si, que si, que-si-to...
A pastar fang! Zitznia, aix s el que sn: zitznia enmig del
blat, font de discrdia dins la bassa d'oli social. Amb la perversa
excusa de voler esbrinar el perqu de tot plegat, aquests pixatintes
introdueixen la crtica, el seu ver ms letal. Aix s el que sn:
zitznia intellectual, quan la immensa majoria d'ssers humans
que han estat i sn felios no han necessitat mai cap llibre, cap
raonament, cap idea, cap cap. Elogi de l'analfabetisme i la
cordialitat. Aix s el que vull deixar ben clar: pensar no ens fa
ms felios. Tampoc estimar. El que ens fa felios de veritat s ser
estimats, mirar la tele, cardar a discreci, ser ms que els altres i
que els altres parlin b de nosaltres, fer vacances, sortir b a les
fotos, menjar el que ens agrada sobretot quan ens conviden ,
prendre el sol, cobrar la nmina, tenir temps lliure per a dropejar,
fer la migdiada, somiar, s, somiar i, si pot ser, que els somnis
12
se'ns facin realitat.....

12

Dedicat al Manolo Vzquez Montalbn, model d'all que ha de ser un

veritable intellectual.

185

zoolgics
L'autor i el lector no existeixen. Ambds sn figures retriques,
ficcions tils, subjectes sense atributs... El que existeix i persisteix
s la paraula. Les paraules. Les persones podem esdevenir
circumstancialment autors o lectors, per morim, deixem de
ser, desapareixem de pressa. Romanen els diccionaris, que sn
sagraris on els mots conserven la seva consistncia ms o menys
masegada pel pas del temps. Les paraules queden, sobreviuen
enll de la nostra efmera presncia. En fem s, les manllevem, les
maltractem, les acaraonem, les transmetem, les oblidem... Lectors
o autors, noms som recipients momentanis d'aquest valus tresor
que hem heretat i que hem de conservar, engrandir, perpetuar...
Sabem que avui s difcil defensar aquest bagatge, salvar la
llengua d'aquest hostil i advers maelstrom social (icnic,
economicista, televisiu, plebeu, mesocrtic, ignorant, brbar...).
L'escriptor s'ha convertit en una resta arqueolgica, una rara avis
que encara gosa emprar les paraules en un sentit superior, i la seva
obra s vista solament com a producte: el llibre mercaderia, un
objecte ms de consum... Les paraules han perdut el seu prestigi.
Els diccionaris sn antigalles que ja no consulta ning. Per a
qu? Si la qesti s entendre's! El futur dels diccionaris s fosc,
molt fosc. El zoo hum cada cop s menys lgic (el logos, la
paraula, ja no interessa gaire) i ms allgic, illgic... La
intelligncia des-paraulada s'exposa a la intemprie subcultural,
al desert de la barbrie. Qu ens espera, doncs? Imatges mudes?
Cervells plans plens de formes i coloraines? Morirem nosaltres i
tamb moriran els diccionaris, les cultures, tot all que s hum.
No hi ha art immortal. L'adveniment del pocholisme (Tamara,
Pocholo i altres egregis individus van fundar aquesta nova escola
filosfica a principi del segle XXI mentre s'allotjaven en un hotel
de molta fama...) ja s un fet incontestable, irrefutable,

186

irreparable... El dia que l'ltim escriptor viu escrigui l'ltim

llibre per a l'ltim lector (ell mateix) amb l'ajuda de l'ltim
diccionari on s'amagaran les ltimes paraules humanes... Aquell
dia, la bstia tornar a ser bstia entre les bsties i animlia entre
animlies. Jo no ho vull veure. I tu?

187

No us feu gaires illusions:

Du no existeix,
la cincia s un mite,
l'amor una mentida,
la poltica una impostura,
l'art una fugida,
les paraules embruten el cervell,
i dedicar-se a la jardineria
resulta massa ridcul

188