EDITORIAL
REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER
SEGONA POCA / NM. 21 / HIVERN 2005
D I R E C TOR: Antoni Furi
CAP DE REDACCI: Gustau
Muoz
CONSELL DE REDACCI:
Xavier Antich, Neus Campillo,
Juli Capilla, Olga Dnia,
Mart Domnguez,
Ferran Garcia-Oliver, Juli Peret,
Vicent Olmos, Faust Ripoll,
Pau Viciano
CONSELL ASSESSOR:
Clia Amors, Joan Becat,
Manuel Borja-Villel, Eudald Car-
bonell, Narcs Comadira, Manuel
Costa, Alfons Cuc (), Franois
Dosse, Antoni Espasa, Ramon
Folch, Mario Garcia Bonaf,
Salvador Giner, Josep Fontana,
David Jou, John Keane, Giovanni
Levi, Isabel Martnez Benlloch,
Joan Francesc Mira, Javier Mu-
guerza, Francesc Prez Moragn,
Dami Pons, Josep Ramoneda,
Ferran Requejo, Vicen Rossell,
Xavier Rubert de Vents, Pedro
Ruiz Torres, Vicent Salvador,
Josep-Maria Terricabras, Vicent
Todol, Enzo Traverso, Josep
Antoni Ybarra
Edita: Universitat de Valncia
i Edicions Tres i Quatre
Redacci, administraci i subscripcions:
Publicacions de la
Universitat de Valncia
c/ Arts Grques, 13 46010 Valncia.
Tel.: 963 864 115 Fax: 963 864 067
a/e: lespill@uv.es
Disseny grc: Enric Solbes
Fotocomposici i maquetaci:
Publicacions de la
Universitat de Valncia
Impressi: Guada Impressors, SL
Distribuci: Gea Llibres (961 665 256) /
Gaia (965 110 516) /
Midac Llibres (937 464 110) /
Palma Distribucions (971 289 421)
ISSN: 0210-587 X
Dipsit legal: V-2686-1979
Preu daquest nmero: 9 euros
Passat el temps, caldr preguntar-se qu en queda, de
la revolta suburbial que va sacsejar la societat francesa els
darrers mesos de 2005. Ms enll de les anlisis durgn-
cia, de vegades massa deutores de la conjuntura poltica,
fra convenient daprofundir en el signicat daquella
successi dactes de violncia simblica i tamb molt real,
nit rere nit, durant setmanes, en els quals participaren
milers de joves, la majoria procedents de la immigraci,
tot i que nascuts a Frana, i que denunciaven, b que
amb escassa articulaci de discurs, una situaci de manca
de perspectives, un malestar punyent, un sentiment dex-
clusi social. A hores dara, i atesa la velocitat amb qu
lactualitat imposa la substituci dels temes que centren
latenci pblica, aquells esdeveniments podrien semblar
llunyans o tal vegada episdics. Tanmateix, hi ha raons
poderoses que indueixen a veure-hi un smptoma de rea-
litats profundes, el llampec duna crisi social.
En aquest estat de coses, que no es limita a Frana,
conueixen diferents factors estretament relacionats: la
concentraci de poblaci dorigen immigrat en barris se-
gregats i en procs de degradaci; la rearmaci identit-
ria de les segones i terceres generacions davant les dures
realitats de lexclusi de determinats circuits professionals
i la fallida dels mecanismes de promoci social; les altes
taxes datur juvenil i la precarietat laboral; labandona-
ment dels programes socials i la retallada de les inversions
en les zones perifriques, que resten sovint abandonades a
la seua sort; el fracs escolar i les tensions al si descoles i
instituts, que no reben latenci escaient. I caldria afegir-
hi, encara, les prdiques fonamentalistes que estimulen el
tancament identitari, aix com, simtricament, les acti-
tuds excloents i discriminatries que buiden de contingut
la promesa de ciutadania plena associada tradicionalment
a lanomenat model francs dintegraci.
Sn molts, aix doncs, els factors en joc. No es tracta
noms duna qesti didentitats, de respecte i reconei-
xement duns determinats components culturals, en el
sentit ms ampli, derivats de la procedncia i que hau-
rien de conjugar-se amb el marc cultural i de valors de la
societat majoritria, en un procs complex dinuncies
mtues. Un procs inevitable, i daltra banda enriquidor,
que hauria de tenir com a eix una idea forta de ciutadania,
lligada a la denici de drets i deures, i per tant digualtat
davant una llei nica derivada de la norma constitucional.
El model multicultural t mala premsa perqu pot derivar
en la formaci de guetos culturals, separats socialment i
sotmesos a autoritats comunitries que limiten la llibertat
interna, i que en aquesta mesura soscaven la idea digual-
tat i de ciutadania nica. Aix no obstant, i amb una for-
mulaci no tan estricta, allunyada dun possible malson
comunitarista, tindria latractiu del reconeixement de la
pluralitat didentitats, o ms aviat dherncies culturals,
en el seu mbit i amb les modulacions convenients.
Ara b, sembla evident que qualsevol perspectiva dinte-
graci esdev problemtica en absncia de mecanismes de
mobilitat social efectius. Al capdavall, els guetos econmics
afavoreixen els guetos culturals o identitaris. I aix dna
una gran rellevncia tant a la naturalesa del model eco-
nmic que hauria de fer possible la mobilitat, i la reducci
de les desigualtats extremes, com a lescola, al sistema den-
senyament, que assoleix un paper absolutament clau.
Els dos grans models de referncia, el multicultural i el
dassimilaci, es troben a hores dara en crisi. Els desaa-
ments que planteja la incorporaci de contingents creixents
de poblaci a la societat majoritria sn tan importants que
b mereixerien una atenci i un debat ms amplis i exten-
sos. Segons un analista nord-americ (Mark Steyn, a The
New Criterion, vol. 24) per evitar el collapse demogrc
les nacions europees necessitaran incorporar immigrants
a una escala que cap societat estable no ha intentat mai. I
hi afegeix que probablement les contradiccions internes de
la UE es manifestaran de la manera habitual, i cap al 2010
veurem cada nit a la televisi americana imatges dedicis
cremats, revoltes de carrer i assassinats. Aquesta s una pre-
visi ombrvola, i qui la fa porta sens dubte laigua al seu
mol neoconservador. Per farem b de no perdre de vista
els smptomes ja presents a les nostres societats, el seu signi-
cat profund i les possibles derivacions i conseqncies.
Emigrants italians a Ellis Island, Nova York, el 1905
SUMARI
1 Editorial
6 Enganya-lull. El guerrer, el comerciant
i la noble causa en la histria medieval
de Catalunya
Miquel Barcel
27 Carl Schmitt i els jueus
Raphael Gross
36 Emocions morals en la etxa del temps
Josep E. Corb
50 Montaigne, en alta mar
Julin Marrades
64 Construcci i deconstrucci de la identitat
Dolors Oller

IMMIGRACI I CANVI SOCIAL

75 Les migracions internacionals al segle XXI.

Una globalitzaci farcida de fronteres
Aitana Guia
84 Migracions i globalitzaci
Joaquim Garcia Roca
92 Els nous vens a la ciutat
Francesc Torres
102 Xarxes i creuaments en les migracions
Joan Lacomba
109 Entrevista amb Zygmunt Bauman
Elisabeth von Thadden
 DOCUMENTS

114 Filologia de la Weltliteratur

Erich Auerbach
125 Un manifest per la histria

131 Lhome ocell. Sobre Santiago Calatrava

Martin Filler
143 De tornada a Ors
Adri Chavarria
153 Lindividu postmodern (i globalitzat)
Enric Balaguer
158 Entre eri i guineu. Joan Fuster i el grup Torre
Josep Ballester
175 LHomo oresiensis i la igualtat humana
Richard York

LLIBRES

180 Contra els alquimistes de la histria

Emili Gil Muoz
183 Extemporani, per no anacrnic
Antoni Defez
185 Histria de la cincia, histria de la societat
Carmel Ferragud
191 La potica dels historiadors
Justo Serna
6Enganya-lull.
El guerrer, el comerciant i la noble causa
en la histria medieval de Catalunya
EL GUERRER
s probable que no hi hagi enregistrat un
primer brot en la tendncia a convertir
el vigors guerrer, el conqueridor de les
contrades de Tortosa i Lleida i, desprs,
de Mallorca i Eivissa i de tantes Valncies,
de Vinars avall, en feiner i relativament
mansuet comerciant que duu a terme
una expansi, apropiadament anomenada
comercial, per la Mediterrnia. De fet, en
el relat exemplar que fu F. Soldevila de
la Histria de Catalunya (1934-5; 29 ed.
rev. i aug. 1960) no hi ha traa clara de cap
tendncia a atorgar primordialitat al co-
merciant per sobre del guerrer. Al contrari,
les conquestes sn els resultats dempreses
netament reials nominalment reis dAra-
g de Ramon Berenguer IV i Jaume I. Hi
ha, tanmateix, un rerafons de preocupaci
martima discretament alludit amb la re-
ferncia als nius de pirates i seu de lladres
marins (marinorum latronum / sedem
pyratarum nidum). Per la conquesta
Miquel Barcel s catedrtic dHistria Medieval de la
Universitat Autnoma de Barcelona. s autor, entre
altres, dArqueologa medieval (1988), El sol que sali
por Occidente (1997) i coordinador de Musulmans i
Catalunya (1999). Aquest text sha publicat tamb a
J. M. Fradera i E. Ucelay-Da Cal (eds.), Notcia nova
de Catalunya (CCCB, 2005).
Miquel Barcel
de Tortosa s presentada clarament com
un dels efectes de la castellana dAlmeria
(17 doctubre de 1147), signicativament
efmera en la qual participaren uns cin-
quanta-tres cavallers catalans i la ota ge-
novesa, i com a colof de tres segles de
lluites i de lents i difcils progressos de les
armes catalanes (p. 179). En la de Lleida
(24 doctubre de 1149) es pot invocar,
segons Soldevila, el coronament duna
poltica on, encara un cop ms, trobem als
seus inicis la gura de Ramon Berenguer I
el Vell (p. 180). Empreses comtals, doncs,
amb precedents singulars, designis darmes.
La Reconquesta, sense embuts. I a ms, un
retorn, el de Tortosa i Lleida, que atorga a
Catalunya una fesomia, nalment, xa. Ho
conta, Soldevila, duna manera admirable:
Tot amb tot, Ramon Berenguer IV havia
deixat Lleida, i ja no cal dir Tortosa, en
condicions de fondres amb la resta de Ca-
talunya. De moment, ja dhuc abans de la
conquesta, ell pren el ttol de marqus de
luna i de laltra, potser perqu no sembli
que les annexa ni al comtat de Barcelona,
ni al regne dArag. Cal noms deixar
que el temps passi i cauran, naturalment,
completament, del costat que han de caure.
Integrades dins Catalunya, ciutats ambdues
importants, dotades ambdues dafranqui-
dores cartes de poblaci, contribuiran molt
a laparici, dins la nostra vida pblica, del

ter estat, de lestament popular (p. 185,
els subratllats sn meus. M. B).
El lector probablement ha ents que
Tortosa i Lleida sn afegides a un subjecte
histric ja abans existent del qual formen
naturalment, per sense ser-hi, part. He
subratllat els termes fondres, la resta, gruix era, justament, la societat dhumans
cauran naturalment... que indueixen a
formar aquesta opini que resulta ser ms
complexa del que pugui semblar. Si s,
en efecte, aix, les conquestes de Tortosa i
Lleida previstes des de molt abans que es
formalitzessin, cauen fora de tota explicaci
que no sigui el misteris caure del costat
que han de caure. Vet aqu, doncs, una ma-
tria social i uns episodis complicats enun-
ciats en un sobreents per a iniciats, per a
aquells que saben de quin costat han de
caure. Aquesta indefugible gravitaci per-
metria prescindir de qualsevol consideraci
sobre la gent ocasionalment resident a
Tortosa i Lleida, ciutats i contrades, abans
de la conquesta. Diguem-ho clar, ni Tortosa
ni Lleida eren, de fet, coses que poguessin
ser represes i usables. Els noms encobrien
societats de vius, estables i organitzades
amb nalitats regeneratives. En la narraci
de Catalunya que fa Soldevila aquestes soci-
etats no tenen, raonablement, cabuda, i sn
inconsiderades. En tot cas, representarien
obstruccions indenides a la consolidaci
duna, ara s, societat manifestament rreco-
neixedora. Prpiament dit, doncs, aquella
gent no s ni conquerible ni conquerida.
s, justament, quelcom ms imprecs i
trbol tot i la seva slida i rellevant apa-
rena, la terra, el subjecte de conquesta.
I curiosament t les mesures, almenys les
inicials, de la societat dhumans sostreta
a consideraci. El tripijoc conceptual, la
inversi de percepcions, torna intelligible
all mateix que t per objectiu narrar. Cal
7
xar-shi b. La substituci poblacional,
expressament efectuada, s descrita com a
presa de possessi formal de terres sense ms
qualicaci o mesura que la que puguin
determinar el domini poltic o eclesistic.
El que s que tenia, en canvi, dimensi i
ocasionalment presents. El resultat de la
substituci, Catalunya o Espanya, tornava a
adquirir fesomia social, de subjecte histric
reconeixedor. No es tracta, doncs, duna
operaci intellectual antiquada o dun
vici de llenguatge atribubles a un mtode
historiogrc romntic o premodern o a
objectius de coneixement massa cruament
plantejats i decientment elaborats. Aix,
senzillament, no s veritat. Es tracta, al
contrari, del pressupost fundacional tant
de la narraci historiogrca de Catalunya
com de la dEspanya. Un gran nombre
de llicenciats actuals dhistria, i no pocs
professionals acadmics, tindrien probable-
ment dicultats a analitzar adequadament
el text de Soldevila i, ms segurament, no
sabrien proposar-ne cap alternativa crtica,
consistent. Tot all de l altre i de la pers-
pectiva dels venuts, a part del seu escs
poder per a introduir una evocaci moral
en la consideraci del gran fet colonial,
no ha fet ms intelligible la qesti. En
conseqncia, el seu s acadmic ha anat
esvaint-se sense rastres clars. No aix, per,
la vella noci de reconquesta o Recon-
quista que, desprs de totes les provatures
metodolgiques concebibles, torna, modes-
tament, com si res, a determinar els sabers
acadmics sobre les fundacions nacionals.
I aix, de la m de M. A. Ladero Quesada
(2004) reapareix, amb mnims retocs cos-
mtics, la formacin medieval de Espaa.
Territorios. Regiones. Reinos, mostrant
que, en efecte, el gui narratiu daquesta
8
gran substituci poblacional s duna for-
talesa formidable.
Lesllavissament fcil entre Catalunya i
Espanya, com a subjectes historiogrcs,
no s, ni de bon tros, capricis, sin que
troba el seu fonament en la percepci,
per tota la historiograa F. Soldevila i J.
Vicens Vives inclosos, com ms endavant
es veur de la unitat fonamental de la
Reconquista hispnica. Tamb hauria amb Castella, de ns on pertoca alliberar,
de ser a bastament clar que el requeriment
de tractar la substituci poblacional com a
mecnica social, administrativament con-
cebuda i executada, s estrictament dorde
intellectual, i s tamb la condici dintel- fa un relat depisodis irrebatiblement ocor-
ligibilitat del passat. Que no sigui necessari
fer-lo intelligible s un altre aspecte, i no
menor, de la qesti.
En el text de Soldevila esmentat abans
es convida tamb el lector a entendre que
lestament popular comen a aparixer lorganitzaci de tot all, cosa evidentment
dins la nostra vida pblica, ns aquell no gens fcil de fer.
moment ms aviat reservada a comtes,
guerrers i tota mena de religiosos. Les cartes
de franquesa atorgades als nous pobladors,
els de substituci, imprescindibles per a la
instauraci del nou ordre poltic i social, as-
senyalen els benecis collectius nacionals,
es podria dir de lempresa conqueridora i
ms generalment, sense que Soldevila tingui
de la qesti un control precs, de la millora
social que suposa la prctica complexa de
la colonitzaci.
No s gens sorprenent, doncs, que a
la pgina segent (Soldevila 1960: 186),
Soldevila sumaritzi tota la qesti amb la
paraula alliberament: ... alliberada la
Catalunya estricta..., etc. Ara b, aquest
alliberament pot ser nacional, dictat pels
comtes, o religis, incitat i ordenat pels bis-
bes, amb repercussions positives com sha
vist sobre lestament popular. El mot,
per, alludeix, b que indirectament, a
gent que anteriorment i de manera indegu-
da, i per tant efmera, havien fet habitaci
daquells llocs, ara alliberats. Tot el gui
es fonamenta en aquest sobreents que s,
per altra banda, el que sost, ms general-
ment, el de la Reconquista hispnica, de
la qual la catalana s una part. El conicte
est doncs, servit. En menys duna pgina
Soldevila ha assabentat el lector de tot un
seguit de qestions complexes formulades
amb la seductora senzillesa de qui noms
reguts. s clar, tamb, que la majoria de
lectors, sense potser tenir-ne coneixement
fefaent, ja estan iniciats en aquest idioma
de sobreentesos i, per tant, no es mostren
gaire exigents en demanar clarcies, identi-
cacions precises, grandries o jerarquies en
Fins aqu Soldevila ha dibuixat una
fesomia clara de diguem-ho amb ell lalli-
berador de la Catalunya estricta que,
evidentment, incloa Tortosa i Lleida. s la
dun comte, guerrer i cristi que duu a ter-
me la missi, ancestralment llegada dalli-
berar el pas o la naci i, fent-ho, atorgar-li
prou consistncia per a convertir-lo en un
subjecte narratiu inequvoc. Com ms lluny
es pugui fer recular aquest subjecte ms
aparent estabilitat tindr i, paradoxalment
ats que es tracta dun organisme que no
accepta el declivi, ms exigent de futur
ser. Com que els criteris didenticaci
del seu rastre sn forosament canviants
la Catalunya de nals del segle XIX s ms
identicable, per exemple, que la del segle
X i sovint de qualitat mediocre, el segui-
ment es fracciona en fases de precedents

graduals o, a la , cruament en arrels o
mera geograa fsica. Daquesta manera,
els orgens nacionals resultaven ser, en
qualsevol cas, anteriors a la seva realitzaci
cristiana. En tot aix, els comerciants hi
tenen poc a veure. Naturalment, Soldevila
fa les degudes referncies als genovesos,
decisivament presents en la conquesta de
Tortosa i en lexpedici castellana contra
Almeria i als pisans que no sn sin com-
parses del vertader protagonista.
Les conquestes catalanes de Mallorca,
Eivissa, i lactual Pas Valenci, comenades
tres quarts de segle desprs, Soldevila les
conta amb canvis considerables de gui
no immediatament perceptibles. Per co-
menar, la gura de Jaume I es converteix
en leix narratiu. Que hi hagi una potent
i prodigiosa narraci dels seus fets ho
fa gaireb inevitable, tot i que Soldevila i,
en general, com es veur ms endavant, el
medievalisme catal, fan un s molt poc
sistemtic, per no dir lleuger, del text.
Soldevila encara francament la qesti del
pes de Barcelona, dels seus ciutadans, en les
imminents decisions del rei En Jaume. El
12 doctubre de 1227, atorga als mercaders
de Barcelona exclusives en la crrega de
mercaderies per a anar o venir dultramar
(Soldevila 1960: 264). El text havia estat
publicat i comentat per A. de Campany
(1779-1792). Aquesta aparici sobtada
dempreses mercantils martimes que la
presncia de naus armades pisanes i geno-
veses fa plausible Soldevila la connecta
amb ... una acumulaci denergies, espe-
cialment a Barcelona, la capital (Soldevila
1960: 264). No importa concretar com es
reconeixen aquestes energies historio-
grcament o si lorgnica denominaci
s adequada o t realment sentit. Aquestes
sn, per, les energies que altres factors
9
ajudant-hi permetrien aviat una empresa
de tanta envergadura com la conquesta de
Mallorca (Soldevila 1960: 265), dos anys
desprs. Soldevila, per, ho deixa, aix.
Clarament, els negocis de Barcelona per-
metrien lempresa, per aquesta no seria
un seu designi. Per a fer-ho ben clar, Sol-
devila, en el segent pargraf, recorda que
gaireb ni cal dir[ho] els jueus van tenir
una participaci important en el desen-
rotllament del comer, en els aspectes
nancers i encara en daltres. bviament,
doncs, no es devia cercar en el dit genri-
cament comer limpuls inicial o decisiu
en la conquesta del regne dins la mar. La
possibilitat duna inuncia important dels
heretges albigesos i el seu or, enunciada per
J. Vicens Vives (1952) i considerada en la
2a ed. per Soldevila, en lexpansi medi-
terrnia s rebutjada per Soldevila, que
demana proves concretes, documentals
(Soldevila 1960: 265-66, n. 99).
Ms endavant, Soldevila esbandeix
qualsevol dubte sobre quin fou el designi
inicial de la conquesta de Mallorca. El rei
En Jaume, labril de 1229, es croava es feia
croat a Lleida, de mans del llegat ponti-
ci. De fet, segons Bernat Desclot (1949,
II, cap. XXX), s el mateix rei que fa una
creu amb un cordonet que tenia i diu al
cardenal que lhi coss. En la narraci dels
feyts, Jaume o el seu narrador, es recorden
de quan ens croam (1991, cap. 240). I
aquesta s la manera com Jaume concep i
organitza intellectualment les conquestes:
la restituci i augment dels cultes cristians
als territoris de Valncia i del regne insular
de Mallorca, com oportunament recorda
Josep Torr (en premsa) fent referncia al
privilegi de promulgaci, el 8 de maig de
1247, de la moneda reial, ... in nibus
Hispaniae barbaricis nacionibus... a perdis
10
captivata paganis. Aquest s el llenguatge
de la guerra dextermini assajada entre
1140-1147 amb xit constatable. s el ma-
teix llenguatge que tamb evoca F. Soldevi-
la, el de les Corts de Tortosa de 1225 ... ad
crucem negotium promovendum i ...ad ex-
pugnandam barbaras nationes... (Soldevila
1960: 268). Ara b, fer aix, expugnar una
societat de brbars i substituir-la per una
de dels cristians s una empresa complexa,
no gens fcil, com es pot comprovar fent
una lectura de la narraci dels feyts del
rei En Jaume i un seguiment i anlisi de la
documentaci generada per aquest procs
de substituci.1 J. Torr ha explicat amb
sucient detall com neix una de les ms
primerenques societats colonials a locci-
dent de la Mediterrnia (1999). Conquerir
s un saber constitut pel maneig adequat
de molts factors tcnics i, per consegent,
llargament aprs i experimentat. s banal
fer comenar les conquestes catalanes en
un impuls religis qualsevulla que sigui de
rei, comte o bisbes. A part de la dicultat
de precisar el que pot contenir lexpressi,
la mobilitzaci ordenada i disciplinada de
coneixement, gent, coses, s tan gran i t
seqncies tan estrictes que, justament, el
referent religis s poc apte per a fer-los
reconeixedors i descriuren el relleu. En
canvi, una instigaci diguem-ne comercial
semblaria pressuposar una comptabilitat
homognia i racional ms adequada per
a dur a terme els complexos exercicis de
conquesta i constituci de noves societats.
Per, de fet, no s aix. Les aventures co-
mercials, ben militaritzades, per cert, de
pisans i genovesos al llarg del segle XII per la
Mediterrnia occidental mostren els lmits
ben estrets daquestes empreses. LEsglsia,
al contrari, ha desenvolupat a mitjan segle
XII tant la conceptualitzaci de com con-
cebre exterminis socials lexpugnaci de
brbars, abans esmentada com la projecci
administrativa dorganitzar la trama bsica
de les noves societats, els bisbats i lordre
cristi. s el que Robert Bartlett descriu
(1993; ara nalment en traducci a lespa-
nyol, 2003) sense considerar adequadament
el cas hispnic, i el mateix de qu, sense ad-
vertir leventual realitzaci concreta, tamb
hispnica, D. Iogna-Prat (2000, 2a edici
corregida) traa lespectre intellectual. F.
Soldevila, tanmateix, no t dubtes sobre la
fesomia militar i religiosa de les conquestes,
tant de les del segle XII, com de les del XIII, i
ns i tot sesfora a assenyalar que en linici
de les conquestes no hi hagu ni interessos
ni consideracions mercantils. El molt es-
mentat banquet a Tarragona organitzat pel
ciutad Pere Martell, cmit de galeres,
en honor del rei i nobles, considerat per
molts dhistoriadors (a tort evidentment;
subratllat M. B) com el punt de partida de
lexpedici a Mallorca (Soldevila 1960:
273) era, com recorda lautor, dos anys
posterior al privilegi del 12 doctubre de
1227 a les naus i barques de Barcelona en
el transport de mercaderies martimes. En
efecte, com he comentat abans, hi hauria
hagut un moviment comercial i navilier en
un moment ascencional que, altres factors
ajudant-hi, permetria aviat una empresa
de tanta envergadura com la conquesta de
Mallorca (Soldevila 1960: 265).
Que sense les nombroses barques i la
tecnologia de navegaci la conquesta del
regne dins la mar no hauria estat possible
ning no ho dubta. Una altra cosa s, per,
qui s capa dorganitzar-ho, per qu ho
fa i quan decideix fer-ho. Qualsevol lector
del Llibre dels feyts pot conixer la resposta
que fa el rei En Jaume a les tres qestions.
Ferran Soldevila, en alludir a lempresa fa-

llida del rei en croada a Terra Santa (1269),
considera que aquesta acci havia dsser
el coronament de lalta idealitat cristiana
que havia informat la seva obra i de la seva
bellicositat antisarrana, alliberadora de
tres regnes... (Soldevila 1960: 309).
Aix s una traducci molt lliure de les-
mentat ad crucem negotium promovendum
... i ... ad expugnanda barbaras nationes...
que s que sn expressi tcnica dun pro- dun eix narratiu imponent, gaireb impos-
jecte eclesistic ben elaborat i experimentat
arreu. I evidentment no s el rei En Jaume
qui se linventa. Si, en efecte, sentia una
alta idealitat cristiana, com creu Soldevila,
aix, el que fos, formava part dun projecte
intellectual i eclesistic dordre social que
feia per primera vegada concebible articu-
lar conquestes en una trama irreversible al
centre de la qual hi havia la inducci pol-
ticament controlada a la migraci de dels.
No hi ha millor manera, almenys per a mi
coneguda, dentendre les conquestes catala-
nes del segle XIII que com a exercici massiu
dexpugnaci de brbars i instaurador duna
nova societat de pobladors advinguts. Tot,
en efecte, de molta complicaci tcnica
per a ser ents satisfactriament a partir de
lenunciat ad expugnanda barbaras natio-
nes o altres proclames religioses com ara
... ad detrimentum Ispanie, emprat en les
escrivanies comtals de Ramon Berenguer
IV abans de la conquesta de Tortosa (1148).
Poques vegades, que jo spiga, proclames
tan lacniques descrivanies contenien, tan-
mateix, tanta gravetat de factors i precisi
de propsits, desprs realitzats (A. Virgili
2001: 21-23).
F. Soldevila es troba, en comparaci de
les conquestes catalanes de mitjan segle XII,
amb dues principals novetats en tractar les
del segle XIII. La primera s que ara compta
amb una prolixa narraci del qui, segons el
11
seu propi testimoni, va concebre i dur a ter-
me aquelles conquestes. No s el testimoni
dun qualsevol que hi era sin de qui les
feia i que, al nal, ho cont tot. B, quasi
tot. Es tracta, a ms, dun llibre prodigis,
fantsticament atractiu, probablement
sense parang en les narracions fetes per
europeus abans de la conquesta dAmrica.
Naturalment, Soldevila es troba que disposa
sible devitar. I aix comporta, per, efectes
greument distorsionadors si, a ms, com s
el cas, el text dels feyts no ha estat objecte
destudis crtics de gruix.
Laltra novetat s que, per primera vega-
da, sorgeix la qesti de qu seria interior
o exterior de lhistoria de Catalunya. Es
tracta duna qesti genrica de totes les
histries nacionals. Ocorre, per, que en
aquest cas, el de Catalunya dins Espanya,
t una soluci conceptualment impossible
ats que, en la realitat lEstat espanyol
constitut, el lmit que genera el dins i el
fora s difuminat, exible per nalment,
ns ara, impermeable. Cal recordar, per,
que la qesti mateixa t complicacions
enormes i que, ns i tot, el seu plantejament
s insegur. A Alcia, la noia aquella malvo-
lament connada al Pas de les Meravelles,
recordem-ho, se li explic aix:
there might be some in your knocking... if
we had the door between us. For instance,
if you were inside2, you might knock, and
I could let you out, you know (Carroll, L.
1865, 1998: 51).
s signicatiu que Soldevila, com sha
comentat abans, no dubti en narrar com a
fusi de Tortosa i Lleida amb la resta de
Catalunya (Soldevila 1960: 185) i en fer
allusi a una consabuda gravetat que far
12
caure del costat natural aquelles regions i
ciutats, i que, en canvi, sigui molt discret i
ns i tot elusiu en explicar les conquestes
de Mallorca i de Valncia. En aquests casos
no hi ha referncia a una consolidaci social
interior, nacional diguem-ne, sin que, per
exemple, la de Mallorca s clarament per-
cebuda la conquesta dun regne insular
(Soldevila 1960: 274) com una opera-
ci militar destinada a eliminar un niu
dardits navegants i de pirates, fundadors
altre temps dun veritable imperi al Nord
dfrica (Soldevila 1960: 275). Aquesta s
una descripci sumria i deforme del que
hi havia de societat dhumans a lilla. Cal
observar que els fundadors del veritable
imperi al Nord dfrica eren els almor-
vits i Soldevila es basa en lantic estudi
dAlfred Bel de 1903 organitzadors, en
efecte, duna dinastia poltica que malgrat
tot no es pot confondre amb el complex
dassentaments pagesos de lilla, clarament
anterior. Lallusi permet atorgar al niu de
pirates, bviament percebut com un desor-
dre social, una dimensi de compacte rival
poltic sorgit des del Nord dfrica. Cap
de les dues coses no era veritat el desembre
de 1229. Aix no obstant, no es tracta
dimpugnar els detalls de coneixement de
Soldevila sin de trobar el sentit de la seva
narraci. I evidentment niu de pirates i
qualsevulla que fos imperi nord-afric
conformen, amb lassabentament que t el
lector del carcter sarranesc, musulm,
dels habitants de lilla, una matria de
destrucci no necessitada de consideraci
ms enll de la ms escarida allusi a la seva
existncia. Tan estricta s la lgica narrativa
que el mateix Soldevila poc desprs de la
descripci que fa de Mallorca sestranya, a
la pgina segent, de la incompareixena de
vaixells mallorquins que no gosaren ata-
car lestol del rei. En magnca nota a peu
de pgina (Soldevila 1960: 275, nota 19)
afegeix: Qu shavia fet de lestol mallor-
qu? El llibre dels Feyts, tan detallat en tota
la narraci de la conquesta, no ens en diu
res absolutament. Tampoc cap altra font.
Seria recomanable, doncs, pensar que no hi
era. Per, tot i no ser-hi, el niu de pirates
s que hi era. El carcter exterior de la con-
questa de Mallorca i de les altres illes, per
descomptat, s clar malgrat que no resulta
mai ben b del tot enunciat. Finalment,
Soldevila, despullat de ra, sucumbeix a la
temptaci ms desvariada i considera que
Catalunya ha comenat la seva expansi
martima tot integrant el seu territori con-
junt. Un istme, segons certs gelegs, unia
antigament Catalunya i les Balears, i les
aiges, en cobrir-lo, havien deixat enmig de
la mar, trossos del terrer pairal les illes i les
illetes Balears. Ara, espiritualment, aquest
istme era refet, i la sang, lidioma i la cultura
formaven, ms que les possibles anitats
geolgiques, una sola terra de Catalunya i
Mallorca. Luna fou prolongaci de laltra
(Soldevila 1960: 277).
s, clarament, un disbarat per s
tamb la reclamaci dun antecedent tan
incommovible i colossal que fa nimi lepi-
sodi hum, i crea, per, una imatge potent
duna Catalunya, prevista ja abans del
temps humanament mesurable, caminant
sobre les aiges tot integrant el seu territori
conjunt, una Raquel inconsolable cercant
els lls perduts (... luctus, et etus Rachael
plorantis llos suos et nolentes consolari
super eis, quia non sunt Jeremies, 31,
15). Tot aix no s atribuble a un llen-
guatge pretrit que pugui ser tradut a un
de ms discret, actual. s, al contrari, part
dun nucli narratiu molt simple des don
es generen incessants variacions episdi-

ques, com si es tracts dun cor mecnic
inicial, duna faula dorigen que hi fa so-
brera qualsevol curiositat crtica. Una de les
possibles variacions s identicable com el
dret dels europeus i cristians a disposar de
la resta dels humans. La ms primerenca
formulaci que conec ha estat identicada
per D. Iogna-Prat (2000: 258-259) i, gens
sorprenentment, correspon a la concepci
de luniversalisme cristi desenvolupada
per Pere el Venerable abans de 1140, i que
compta amb una elaborada tecnologia de
difusi centrada entorn de multiplicacions
dalguns gestos del sacrici de Crist, com el
de leucaristia, que requereixen llocs especi-
als, altars, esglsies, monestirs, bisbats, on
repetir-se innitament. Luniversalisme de
lEsglsia cont, doncs, elements que poden
fundar una xarxa organitzada dexpansions
i que permet de fer-les irreversibles.
Variacions importants apareixen ms
tard com a conseqncia de les conquestes
dAmrica. Les imatges grandioses dun
continent buit, dun mn vast sense propi-
etaris sorgeixen, gaireb inevitables, tant en
els textos coetanis (Bartolom de Las Casas
o Sir Walter Raleigh, per posar qualque
exemple) com en els estudis de la frontera
nord-americana, iniciats per F. J. Turner
el 1893 (1953) i continuats per O. Saver
(1930). Algunes de les variacions principals
i la seva copiosa literatura sn examinades
amb originalitat per D. Arnold (1966) i
P. Seed (2001). Certament, els clergues
que comencen a contar conquestes al llarg
del segle XII no fan referncia a un mn
de moros de sarrans s el terme prefe-
rit buit sin que ha de ser buidat. I molt
poques vegades en aquests textos sexpressa
admiraci o sorpresa per una visi dun
paisatge o ciutat. Ms tard, el rei En Jaume
es limita a recordar: E anam-nos-en poch
13
a poch tro sus a la serra de Portup e vim
Maylorques, semblns la pus bela vila que
anch hagussen vista, jo ni aquels qui ab
ns eren (Llibre dels feyts 1991: 79). No
hi ha un estudi dels textos prou detallat
per a conrmar aquesta impressi meva de
familiaritat o desinters en comparaci de
la meravella o espant que als seus conque-
ridors inspir Amrica, les seves selves, els
seus rius, ciutats i la nombrosssima gent.
La conquesta de Valncia, segons la narraci
de Soldevila, comen gaireb de sobte. s
signicatiu que lautor recordi que foren
els peons de la frontera i de Terol els que
iniciaren la reconquesta valenciana (Sol-
devila 1960: 279). De cop, i de rebotida,
apareix quelcom nou, que no eren les ac-
cions de recuperaci interior de Catalunya
o la realitzaci social duna instigaci ge-
olgica sin de reconquesta valenciana.
Evidentment el pas de Valncia era ali i
no podia ser, doncs, objecte de reconquesta.
El canvi de llenguatge no s insignicant.
Dentrada, la conquesta, iniciada espont-
niament pels peons de frontera i de Terol,
haur de ser compartida amb els magnats
dArag (assemblea de Monts doctubre
de 1236) tamb socialment aliens al pas
de Valncia. Soldevila, en la meva opini,
recorre al terme reconquesta justament
perqu s la noci consolidada de la con-
questa hispnica dAl-Andalus per a la qual
no calen explicacions especques. Sha
passat, doncs, de les conquestes ntimes a
les exteriors regides per codis hispnics de
competncia i rivalitat en lapropiaci. El
resultat nal del llarg procs de conquesta
del pas de Valncia, que Soldevila asse-
nyala com un altre tret diferencial de les
conquestes anteriors (Soldevila 1960: 280),
fou que mercs a la major fora expansiva
dels catalans densitat demogrca i carc-
14
ter emprenedor en combinaci la major
part de la poblaci fou catalana (Solde-
vila 1960: 288). Observis que la primera
part de larmaci requereix un tipus de
comprovaci emprica mentre que la se-
gona part resulta de molt ms difcil, sin
impossible, vericaci i que, curiosament,
constitueix la part activa de la formulaci.
La rivalitat dins aquesta reconquesta
hispnica adquireix amb la conquesta de
Valncia un relleu decisiu. Valncia, un
pas catal per la sang i per lidioma, pels
interessos i la cultura, per nombrosos aspec-
tes del dret i de lorganitzaci (Soldevila
1960: 290), ser tamb el nal de lexpan-
si catalana, estroncada a Mrcia per una
combinaci ja familiar didealisme i lleialtat
catalana encarnada en la gura del rei
En Jaume i amb el procedir i lingrat
nacionalisme (Soldevila 1960: 291 i 294)
del castell Alfons. Una Castella que mal-
dar per disputar a Catalunya, pam a pam,
els lmits de la seva expansi (Soldevila
1960: 290). A part de ser una presentaci
commovedora dun suposat estroncament
nacional de Catalunya, el ms signicatiu
s lacceptaci inequvoca dun sentit ms etapa en el desenrotllament del comer
alt de la reconquesta, superior als par-
cials de Castella i Catalunya. Es tracta de
lobra de restauraci hispnica (Soldevila
1960:316) en la qual, ns aquell moment,
Catalunya hi collabor amb ms lleialtat
que la mateixa Castella. Els reis catalans
amatents i generosos amb lobra contras-
ten fortament amb la vetlla gelosa dels
castellans per a limitar la zona de conquesta
catalana i endarrerir, aix, la compleci de
lobra. Lobra? Quina obra de restau-
raci hispnica? Doncs, la causa noble, la
de portar endavant la civilitzaci, la de fer
recular els indels, els brbars, la dexpandir
el progrs. Soldevila ve a dir, doncs, que la
participaci catalana en lobra fou feta
des duna lleialtat al propsit superior a
la de Castella, ms curta de mires, ms
avara. Tanmateix, per, la culminaci de
lobra la fa Castella. Vet aqu un resultat
monstrus, un error permanent. El ms
signicatiu de la narraci s que, nalment,
depn dun mateix supsit, inicialment
eclesistic, lexpugnaci de brbars, i sor-
ganitza i desenvolupa entorn de la successi
depisodis daquesta expugnaci. Aquesta
successi pot ser, desprs, contada com a
histries nacionals. En la meva opini, en
la que fa Soldevila, no hi ha dubte, que s
un guerrer el subjecte que la fa, des del segle
XII. Tampoc sembla tenir-ne dubtes el rei
En Jaume quan ho conta. Certament, com
diu Soldevila, el comer catal rep un fort
impuls, no sols a causa de les conquestes de
Mallorca i Valncia, sin tamb a causa de
les disposicions dictades pel monarca i de
les relacions diplomtiques que ell sembla
iniciar entre el Casal de Barcelona i els sobi-
rans del Marroc, de Tunis, i de Tlemecn i
Egipte (Soldevila 1960: 319). O tamb, la
conquesta de Mallorca va marcar una nova
catal. Les illes, en elles mateixes, consti-
tuen un excellent mercat (Soldevila 1960:
319). Per comenar, desclaus. B, el que
sigui. Per nalment s clar que tot aquest
desenrotllament apareix com a resultat de
la conquesta. I ns i tot al llarg de la con-
questa, com ho fa en la de Valncia, asse-
nyala el mateix rei en Jaume en nombrosos
passatges relacionats amb labastiment de
queviures per a la host.
Un guerrer formidable, a Du obedient,
intransigent, s el conqueridor catal, amb
son perpunt vestit e sa espaa cinta e son
capell de ferre... (Llibre dels feyts: 193). Va
ser, tamb, i no s poc, el primer dEuropa

a dur a terme operacions complicades de
conquesta, deportaci i substituci de po-
blacions exigents de concepci intellectual
clara, de mobilitzaci poltica i duna sin-
gular capacitat administrativa, de les quals
els milers i milers de documents sn un
triomfal rastre.
EL COMERCIANT
I LENGANYA-LULL
En 1952 i en 1954, Jaume Vicens i Vives
public Aproximacin a la Historia de Espa-
a (1960, 2a edici) i Notcia de Catalunya
(1960, 2a ed.) on aquesta visi del guerrer
catal com a autor de les conquestes cata-
lanes apareix modicada. Cal recordar que
la segona edici del text que ns ara he co-
mentat de F. Soldevila s de 1962 i, per tant,
les reelaboracions dels dos historiadors sn
gaireb coetnies. Ja he esmentat, de passa-
da, que Soldevila rebutja en nota a peu de
pgina la valoraci suggerida per Vicens de
la importncia del suposat or albigs en la
preparaci de la conquesta de Mallorca. Jo
circumscriur la discussi a les alteracions
que introdueix Vicens en la narraci i els
de les conquestes catalanes, i en la identitat
dels seus protagonistes principals.
Sn conegudes les desavinences entre
Soldevila i Vicens en lpoca que J. M.
Muoz (1997: 163-173) anomena entre
lempirisme i la sntesi (1948-1956). s
possible que el desajustament del focus
de visi que introdueix Vicens sigui, de
fet, una qesti menor dins la seva obra.
Per, encara que ho fos, les conseqncies
daquest enganya-lull han afectat molt
desproporcionadament la narraci i con-
dicionat enormement la recerca histrica
posterior. Per aix, penso que val la pena
15
fer-ne una anlisi circumstanciada encara
que la matria historiogrca que fa servir
Vicens sigui de poc gruix i coneguda. Com
s produt lenganya-lull pel qual el guerrer
catal, el conqueridor, s percebut, a estones
i depenent del reex, com a comerciant,
en tot cas resulta exemplar tant a causa del
procediment simple emprat com per la
facilitat de difusi de la visi borrosa.
Es pot dir senzillament aix: Vicens
sacsetja la informaci a labast, bsicament
la de Soldevila, per tal de recompondre les
peces de la narraci dacord amb un patr
lleugerament distint, per dun efecte po-
tent sobre el sentit de la histria contada.
Les conquestes de Tortosa i de Lleida
(Aproximacin: 96) sn alludides com a
colof duns pargrafs memorables per
la seva temeritat simplicadora de coses
evidentment complexes, tan poc fonamen-
tades com per a poder ser sospitoses ns i
tot dinexistncia. Per exemple, a nals del
segle XI era ja discernible, segons Vicens, la
tensi entre el pluralisme poltic respecte a
Arag auspiciat pels comtes de Barcelona
i la disciplina centralitzadora de Castella,
respecte a Lle. A la vegada, aix denotava
concepcions enfrontades de lorganizacin
peninsular Espanya, vaja, un problema
secular. I a ms era revelador de loposici
entre el idealismo castellano y el realismo
mediterrneo. Es pot, seriosament, dir que
Ramon Berenguer IV t els mrits dhaver
cancellat el fantasmn imperial [castell]
i propiciat el nacimiento de una Espaa vi-
able, forjada con el tridente portugus, cas-
tellano y catalanoaragons? I, a ms, fu
tot aix armat dun pluralismo que jams
excluy la conciencia de una unidad de
gestin de los asuntos hispnicos (p. 96).
No he sabut mai de qui xerrava, certament
no pas de Berenguer IV. s, per, just a con-
16
tinuaci daquest pargraf extraordinari on
Vicens fa aparixer les conquestes de Lleida
i Tortosa com a episodi duna lucha contra
el Islam que s la reconquista. Ha des-
aparegut el carcter ntimament nacional,
veladament per inequvoc expressat per
Soldevila i, en canvi, ha aparegut, gegant,
lislam, res de comprensible localment, una
imprecisa i vasta extensi religiosa redu-
ble a un sol mot. Alguna cosa, doncs, de
colossal, intrusiva, la liquidaci de la qual
... de los ltimos baluartes que aqul [el
Islam] defenda en la Catalua meridional
(p. 96) no necessita cap mena dexplicaci
i que es compta que el lector sabr fer-sen
crrec. Una sola lnia amb lafegit de se
pudo repoblar Tarragona on salludeix
no a lexistncia de gent anterior a les con-
questes, amagada sota la referncia opaca i
grandiosa de lislam, sin a la poblaci nova
portada a ocupar un espai buit introdueix,
inesperadament, una altra qesti de fora
ms lluentor i de ms difcil resum que tot
aix de les espases i conquestes: el mar se
revelaba de nuevo como fructfera senda
comercial, y por el mismo camino que
siguieron los mercaderes italianos hacia
Egipto, podan lanzarse ahora, y de hecho
lo hicieron, los navegantes catalanes... (p.
97). I no tan sols en aquesta direcci sin
que tamb cap al nord, cap al Migjorn fran-
cs, colmado de riquezas y renamientos
culturales, anaren els mercaders catalans.
Compte amb el llenguatge: sin igual es-
plendor de sus cortes caballerescas y de sus
vitales ciudades. Els catalans, de llengua
similar a la dels occitans, se dejaron tentar
por el paraso lenguadociano y hallaron en
l poetas de quienes aprender y tesoros en
qu participar (p. 97).
La desproporci narrativa s clara i, en
rigor, no ha fet ms que comenar. Al nal
del capitolet sanuncia que els incidents
ocorreguts, tots guerrers, en aquest segle
transformaron la mentalidad catalana. El
pueblo feudal, campesino y romnico de
otros tiempos, dej paso a una sociedad
brillante, expansiva, colonizadora y mer-
cantil (p. 98).
Lenganya-lull ja sha produt. No hi ha
res de veritat ni tampoc de fals. s un joc
de besllums. Els 53 cavallers aportats per
Ramon Berenguer IV al setge dAlmeria per
Alfons VII es transformen en la ota cata-
lana i la genovesa, la que hi era de veritat,
no s esmentada. Per, de fet, aquesta
objecci s innecessria perqu lobjectiu
de Vicens s construir una allegoria, una
representaci simblica, dEspanya, dins de
la qual gura una Catalunya que hauria po-
gut, si no hagus estat que..., determinar el
resultat histric nal i que el 1952 i el 1960
Vicens Vives foradament contempla amb
cal suposar tota mena dinquietuds.
I per qualque motiu decideix que una
Catalunya comerciant xis el lector en
lordre dels adjectius, brillante, expansi-
va, colonizadora, mercantil, el primer i
el darrer protegint el sentit ms cru dels
dos del mig resultava ms atractiva ats el
resultat nal. I aix, en el segent captol,
titulat Expansin militar en la Pennsula y
el Mediterrneo (pp. 99-104), la conquesta
dAl-Andalus s sumriament anunciada
sense constituir cap problema historiogrc
o intellectual digne de menci. S, en canvi,
que s considerada la diferncia, suposada
per Vicens, entre la colonitzaci castellana
de lAndalusia occidental i la catalana de
Valncia. En la primera, la responsabilitat
inicial del latifundisme andals, i, per con-
segent tant de lendarreriment econmic
com social, s dels moros, dels taifes y la

dominacin africana (p. 100) i desprs
dels castellans per haver respetado aquest
rgim de possessi de la terra. B, aix s de Mallorca (hoy Palma) se convirti muy
inventat, potser no per Vicens per ho s.
Mentre, per, locupaci de Valncia fou
molt distinta. La majoria del pas fou repo-
blat per cavallers catalans que sinstallaren
entorn de les ciutats i les viles, prop de les
nques predios, diu ell atorgats graci- s contat de tal manera que labreviaci
osamente pel rei En Jaume, o per pagesos,
tamb catalans, en gran part de Lleida, que
ben aviat sadaptaren al sistema de cultivo
de la huerta propio de los musulmanes. Esta
gente llev consigo el espritu democrtico
de las comunidades agrarias de Catalua...
(p. 102).
Les Cartes de poblament, democr-
tiques, constituren un gil mecanismo
social y poltico que favoreci el desarrollo
de la regin rescatada a los musulmanes...
(p. 102). De cop, Vicens introdueix quel-
com dardidament nou: la conquesta, amb
els procediments militars com a donats per
fets, i el poblament catal aportat afavo-
reixen el desenvolupament, noci aviat
famosa. Tamb, de passada, es recorda que
Valncia havia estat rescatada, bviament
de lislam, per enlloc no s discutit que
aix hagus de ser aix. Soldevila, ja sha
vist abans, era molt ms discret a propsit
daix. Les causes del desenvolupament
sn identicades per Vicens: los moriscos
continuaron trabajando a placer y la marina
catalana fue capaz de movilizar los bienes
producidos por los agricultores y el artesa-
nado valencianos (p. 102). Lidllic quadre
s congruent amb la trama de lallegoria.
Consegentment, la conquesta de les
Balears, que fou anterior, s lacnicament
esmentada com a part daquest reeixit ex-
periment colonitzador dels catalans. Els po-
bladors venien de lEmpord i de la Costa
17
Brava, per la poltica econmica y social
era del mismo signo. I aix, la Ciudad
pronto en un emporio martimo de primer
orden (p. 102).
Aix de senzill. All que en tot cas po-
drien ser episodis successius, la conquesta
i una anomenada expansi comercial,
simplicadssima del primer permet laug-
ment fronds del segon. Aix s pot fer
sense dicultat, justament grcies que les
conquestes poden ser conceptualment
redudes al seu mer enunciat el ideal de
Reconquista como eliminacin violenta
de los musulmanes (p. 88), sense cap
explicaci ms, i grcies al fet que el tracte
historiogrc daquell augment comercial
sembla permetre un tipus derudici i
anlisi ms estrictes i racionals que aquells
altres centrats en comportaments suposa-
dament impulsats per emocions religioses.
A la vegada, concentrar la recerca en les
activitats comercials faria tamb possible
fugir, amb cmoda furtivitat, del gui cle-
rical, lnic disponible per a explicar all
de la conquesta dAl-Andalus, tan estrany
i complicat. Res millor, doncs, que fer-ho
tan normal i senzill que sigui noms un
referent allusiu, conegut com un origen
inqestionable. Lobra dA. de Campany
(1779-1792) era el referent inevitable per a
engegar el creixement densament ramicat
destudis sobre els mercaders catalans a la
Mediterrnia.
J. Vicens, en una obra dintenci peda-
ggica, enumera aquelles recerques que ha-
vien contribut a donar una visi moderna
i precisa del comer catal, del segle XIII al
XV (1959, p. 187). Moderna vol dir, aqu,
aliena, justament, al temible gui clerical, a
les obsessions torbadores i a la carrinclone-
18
ria. Precisa, qualica la possibilitat de ma-
nejar conjunts de coses concretes, volums,
mesures, vaixells, rutes, ports, nombres de
gent, tot all discretament quanticable.
La histria econmica, en suma.
Pocs anys desprs, aquesta reclamaci de
modernitat i precisi de Vicens va ser atesa
en treballs com els de C. E. Dufourcq (1966)
sobre el comer catal amb el Magrib en els
segles XIII i XIV, C. Carrre (1967) sobre
Barcelona i M. Del Treppo (1972) sobre els
mercaders catalans i lexpansi de la Co-
rona dArag en el segle XV. Lobra de P.
Vilar (1962), tot i ser de mena i orientaci
fora diferent de les qestions proposades
per Vicens, coincideix en el fet de reduir
les conquestes, com he comentat en altres
ocasions (Barcel 2000: 39; 2002: 13), a un
mer enunciat com si b fossin noms una
representaci espordica i prescindible de
moviments socials i econmics dun gran
fons o b esculls perillosos que no cabien en
el discurs historiogrc secular, organitzat
entorn de coses comprensibles, demograa,
creixement agrcola, augment del comer,
etc. Tant s aix que, com tamb vaig asse-
nyalar, les conquestes desapareixen en algun
interstici entre el volum II escrit per J. M.
Salrach (1987) i el volum III escrit per C.
Batlle (1988) de la Histria de Catalunya
dirigida per P. Vilar, i ning ms, que jo
spiga, les ha trobat a faltar.
Lenganya-lull produt per Vicens ha
aconseguit xar latenci en seqncies latifundisme andalus, inhibidora de des-
historiogrques posteriors a les conques-
tes com si en fossin la causa. No provar
danalitzar els motius de P. Vilar, els que
podrien discernir-se del que ha escrit, i
daltres historiadors posteriors en evitar
lescull que suposava el fet extraordinari
de conquestes amb intenci de substituir
poblaci, dextermini, i concentrar la narra-
ci historiogrca en els efectes successius i
vinculats clarament amb aquelles. En el cas
de Vicens, per, la identicaci dels motius
no presenta gran complicaci ats el perl
prou ntid que els personatges acaben tenint
en lallegoria. Hi ha un dibuix bsic, senzill
i persistent: dues concepcions distintes de
com organitzar polticament la pennsula
Espanya, doncs que deban enfrentarse
a lo largo de los siglos (p. 96). Una era el
pacte, conduent al pluralisme, i laltra
unitarista, entorn de Castella, per dir-ho
aix (p. 96). A aix tambin se opusieron
ya entonces el idealismo castellano y el re-
alismo mediterrneo (p. 96). No s poca
cosa, aix. Ara b, el personatge que fa el
paper de pacte s, com sha vist abans,
Ramon Berenguer IV, el conqueridor de
Tortosa i Lleida. El que en Soldevila (1960:
185 i n.60) era noms un tret dhabilitat,
en prendre el ttol de marqus, per evitar
que Tortosa i Lleida semblassin annexa-
des ni al comtat de Barcelona ni al regne
dArag, en lallegoria de Vicens esdev
quelcom de caracterstic que es repetir,
per tant, en el futur en lorganitzaci del
govern de Valencia y de las Baleares, o
bien el ms extenso y complicado de las
posesiones mediterrneas de la Corona de
Aragn en Italia (p. 95).
Si a aix safegeix la naturalesa dife-
rent, com ell mateix lha descrita, de la
colonitzaci castellana, consolidadora del
envolupament, i de la catalana, creadora
duna agricultura de sntesi amb la irrigaci
andalusina i on els indgenes sobrevivents
treballaven a plaer mentre que sactiva la
navegaci martima comercial, els papers
queden ben repartits.
En Notcia de Catalunya (1954, 2a ed.
1960), contempornia de lAproximacin...,

la descripci dels personatges s ms expl-
cita. En part perqu, com que no es tracta
dun breviari dhistria, lautor disposa
duna major llibertat per a ordenar lal-
legoria i fer els textos ms expressius. Aix,
desprs de fer lesbs dels dos vessants de la
colonitzaci, arma que frem els catalans,
desprs dels fenicis i dels grecs i abans dels
anglesos els qui donrem una reeixida prova
dels mtodes emprats per langle mariner de
la mentalitat imperial (p. 124). s loblit
de la conquesta casual? Si aquest s el segon
vessant, quin s el primer? Doncs, el ms
cantellut, i el menys important. El primer
s aquest: la prepotncia dun poble que,
en un moment deufria econmica, social
i militar, sexpansiona ms enll del seu ter-
rer... No existeix cap poble que shagi em-
barcat per a la gran aventura colonial amb
la illusi de redimir el mn... (p. 122).
Lexemple ms remot addut sn els ar-
gonautes. La referncia marinera apareix
tamb en ls dembarcar i acaba amb i social en qu Vicens imagina i escriu
els argonautes lluitant contra els monstres
de la barbrie (p. 123). Aix, aquest ves-
sament nacional, aquesta sortida a escena
tothom ho ha fet amb gestos semblants
(p. 123) no s, doncs, determinant. S que
ho s, per, la seva actitud en tombar la
primera cantonada de la victria, just en
linstant en qu llueixen la seva mentalitat i
els mtodes que aplicar per consolidar-la
(p. 123). El pactisme, lorganitzaci con-
federal i delegada del poder caracteritzen
la idea dels catalans havent tombat aquella
primera cantonada. En el segle XV lorga-
nitzaci catalana de la conca occidental
de la Mediterrnia resulta haver estat una
preguraci no gens esquemtica de la
Commonwealth. Cal dir que millor, ats
que no existien entre les seves parts els
abismes racials, econmics i mentals que
19
trossegen la Commonwealth (p. 139).
Recordi, el lector, els moros de Valncia
treballant a plaer. En canvi, el colonialisme
castell a Amrica, mancat del tret caracte-
riolgic pactista encarnat primerament per
Berenguer IV, estava abocat al fracs pel fet
de no permetre la orida dautntiques
minories dirigents en aquelles terres (p.
139).
Les conquestes pertanyen a un ordre
dimpulsos biolgics comuns a lespcie i no
serveixen, doncs, per a establir diferncies
histriques. El comerciant, en canvi, s
el que de deb teixeix un mn nou, dife-
renciable, dels altres victoriosos que han
tombat tamb aquella primera cantonada.
Els catalans feren un imperi comercial. Els
castellans no. Mai no es diu ben b qu
feren, per el resultat latifundista de la colo-
nitzaci de la part occidental dAl-Andalus
s prou indicador de la diferncia.
Cal no oblidar, per, el context poltic
lallegoria, el de la victria dels nacionals
de Franco. Tamb cal tenir en compte si
les qestions que proposa Vicens haurien
pogut ser conegudes pblicament fora
dun context allegric. Per tamb cal
preguntar-se si aquests seus plantejaments
sn noms un llenguatge pretrit que pu-
gui ser ara tradut a un altre de ms precs.
La resposta, en la meva opini, s que, en
efecte, pot ser tradut a qualsevol altre, per
de similar. Per exemple, al del progrs, del
desenvolupament, al de la civilitzaci i els
brbars. s a dir, en qualsevol dels idiomes
que es xerren havent tombat la primera
cantonada de la victria.
J. Vicens, entre 1952 i 1960, constru,
en efecte, un reeixit enganya-lull que feia
que el conqueridor catal fos percebut,
nalment, com a comerciant. Daix, en
20
feu una allegoria Catalunya dins Espanya
en lloc de ser a linrevs, no gens exempta
de bellesa. Intellectualment, tanmateix, el
problema s que no hi ha cap versi alter-
nativa coneguda que sigui narrativament
consistent, creble.
LA NOBLE CAUSA
Les conquestes catalanes dAl-Andalus van
anar aix com explic F. Soldevila i, molt
abans, el rei En Jaume. Es coneix amb
prou detall com va ser la de Tortosa gr-
cies a lestudi precs i sobri, i tanmateix
commovedor, dA. Virgili (2001). No hi
ha, en canvi, cap estudi semblant de la de
Lleida ni tampoc de les coetnies dOreja,
Coria, Lisboa i Faro fetes per Alfons VII,
lemperador. Per el text que, generalment,
les descriu la Chronica Adefonsi Imperato-
ris no permet dubtes sobre el seu carcter i
propsit exterminatiu, sobre leradicaci de
brbars i la reclamaci dun ordre episcopal
pretrit i dun poblament de dels (Barcel seva densitat poblacional, lengrs de la
en premsa).
R. Soto (1991) ha xat com a Mallorca,
en una generaci, entre trenta i quaranta
anys, desapareixen els rastres de poblaci
indgena. I els exhaustius estudis de camp
a Eivissa (Barcel dir. 1997) i a Menorca
(Barcel, Retamero 2004) aix com els
dmplies regions de Mallorca (Kirchner
1997; Argem 1998, 1999), mostren que
lestructura de la societat andalusina era
vulnerable al tipus daccions militars in-
augurals de la conquesta, que les reaccions
defensives, nalment, es limitaven a dbils
aixecaments armats de pagesos, i que la
concepci catalana i castellana de la irrever-
sibilitat de la conquesta constitua el factor
generador de tota la trama administrativa i
de jerarquies poltiques que la feia possible,
creixent i innita. Aquesta tecnologia de
conquesta era nova i un prodigi deci-
ncia. LEsglsia reformada assegurava els
dos elements conceptuals imprescindibles:
el primer, determinar qui eren els brbars
aquest s el llenguatge fundador, des-
triar-los dels dels i civilitzats, fer-los ben
coneixedors, i el segon, dictar-ne lextermi-
ni. La reclamaci dun ordre administratiu
eclesistic, la seva restauraci, atorgava a
locupaci de les terres vacants un carcter
irreversible i, a la vegada, imposava una mi-
graci de pobladors que noms els feudals
podien garantir, i la regulava.
Dos estudis magistrals (Guichard 1990-
91; Torr 1999) permeten de veure com es
va fer tot aix, de manera ms complicada
en els episodis i en la seva escala que a
Tortosa i Lleida i les illes Balears per amb
una idntica lgica social. I tot i que per
al pas de Valncia no disposem de mapes
tan detallats, com els de les Balears, de
les xarxes dassentaments pagesos ni de la
conquesta i dels seus efectes sn percep-
tiblement comuns arreu: leradicaci de
nadius, tant fsica com, desprs, jurdica i la
seva substituci per immigrants dels. El rei
En Jaume fu una narraci prolixa daquest
capteniment. Si s tan senzill de descriure,
com s que no s clar? A qu ve tanta cosa,
tant de rebombori? Doncs, perqu el que
era un gui narratiu clerical ben identi-
cable en els textos des de, justament, el
segle XII va tornar-se gui tamb dhistria
nacional i aquest solapament ha funcionat
uidament ns que sha intentat secularit-
zar la narraci. Mentre la conquesta dAl-
Andalus sigui contada com a reconquista
no sorgeixen problemes de congruncia
interna del gui. Les conquestes, ciutat rere

ciutat, contrada rere contrada, eren part
dun discerniment clar de la barbrie que
havia de ser extingida. Levangelitzaci, la
universalitzaci persuasiva de la delitat i
lordre eclesistic, no era contemplada com
a eventual soluci. Com tampoc ho era
la possibilitat de la persuasi intellectual
dels heretges. El que es fa s, justament,
dur a terme la modicaci extrema de la
poblaci de brbars. De fet, la qesti de
levangelitzaci no es plantej realment
ns a larribada dels espanyols a Amrica.
I es far de forma clara: es pot recrrer a la
fora per a predicar i convncer els indis,
uns brbars ns llavors inclassicats?
s, certament, possible contar les con-
questes com a recuperaci dEspanya o de
Catalunya. Ja sha vist, per, la discreci i
ambigitat en qu F. Soldevila ha doperar.
Tant ell com J. Vicens es remeten a la unitat
superior de la reconquista hispnica. El
que, en canvi, produeix dicultats serioses
en la narraci s, curiosament, lintent de
secularitzar el gui cercant didenticar en
lorigen de la conquesta successiva dAl-
Andalus unes causes socials com si, per
exemple, laugment de renda que els feudals
poguessin obtenir fos un motiu permanent
per a dur-la a terme. Resulta banal discu-
tir que, en efecte, els feudals hi trobaven
ubrrims guanys i un reforament creixent
del seu poder. El que, tanmateix, mai no
queda explicat des daquesta perspectiva s
per qu sopt per organitzar un complex
sistema de substituci poblacional i no
trames poltiques de domini tributari sobre
les societat natives. Aquesta darrera possi-
bilitat era, ns llavors, a nals del segle XI,
lnica experimentada, amb fracs, aix s, consternaci (Barcel, M. 2003).
pel Cid a Valncia, i la ms avinent per als
poders feudals en forma de pagaments de
protecci, pries, per part dels andalusins.
21
Evidentment, aquesta opci no era mai del
tot descartada i, cal recordar-ho, el rei En
Jaume hi trobava un repetit obstacle en la
llarga conquesta del pas de Valncia.
Aquest assaig de gui secular, el roig
com lhe anomenat (Barcel 2004), pretn
dotar de major intelligibilitat la narraci
de les conquestes disminuint el factor dit
religis a gurant obscur de lescenari, a
encobridor falla de vertaderes causes, ben
mundanes i econmiques, de la destrucci
dAl-Andalus. Ara b, per a fer aquesta
operaci sha de creure en la religi com a
quelcom dofuscant, capa dinduir a acci-
ons socials que prescindeixen de qualsevol
racionalitat. Aix, si fos aix, no hauria
pogut regular una empresa tan sistemtica i
duradora. Lesglsia reformada del segle XII
oferia, justament, la tecnologia intellectual
per a concebre-la i donar-li profunditat i
permanncia. I a ms ho conta, crea els
textos fonamentals i transmissibles de la
narraci. El gui clerical, el negre (Barcel
2004), s, en la seva simplicitat, el ms
capa dexplicar amb coherncia aquest pas-
sat. No hi ha, com he dit abans, alternativa
narrativa coneguda. Ni tampoc la destruc-
ci dAl-Andalus pot, per un qualsevulla
acord historiogrc, si aix fos possible,
deixar-se de contar. De fet, la destrucci
no sacaba realment ns a 1609 i ja, molt
abans, shavia constitut en la trama central
de la crnica general dEspanya. I tamb,
cal dir-ho, en un estrany, incmode i, a la
vegada, atractiu, com si fos un seu doble,
precedent de les conquistes dAmrica. Per a
Bartolom de Las Casas fou un referent mai
no esmentat per present com una secreta
El negre, el gui clerical, t, a ms, altres
avantatges intellectuals. Un, i no el menor,
ns que, com que es tracta duna expug-
22
naci de brbars, el relat pot estalviar-se
el coneixement social dels brbars excepte
el dels trets caracterstics ms sumaris. s
impressionant la poca informaci sobre
Al-Andalus existent en els textos clericals.
Recordis el niu de pirates amb qu sen seves versions, resulta molt susceptible de
surt Soldevila i, en general, la dissipada fe-
somia que ns fa vint-i-cinc anys satorgava
historiogrcament a Al-Andalus. Lnica
incidncia constatable de la feina feta sobre
Al-Andalus en aquests darrers anys ha estat,
potser, la de tornar improbable de repetir
la grolleria de considerar Al-Andalus com
una part, peculiar si es vol dir aix, de la
seqncia de la histria dEspanya o de
Catalunya. En el torbador llibre recent
de M. A. Ladero Quesada (2004), no hi
queda ombra daquesta vella pretensi de
continutat. Es tracta duna sntesi sobre la
formaci medieval de Espaa i es fa ben
pals que all de lEspaa musulmana co en el temps, de la noble causa.
era un ornament molt prescindible del
gui, dels dos, del negre i del roig, i que,
en efecte, lnic subjecte actiu i de muscu-
latura denida era el procs de conquesta
en si mateix, en el fons irrespectiu de la
dimensi social del conquerit. M. A. Ladero
Quesada s un historiador conservador,
de gran inuncia acadmica i de prestigi
entre ns i tot els que sostindrien el gui
roig de la quesito, que el consideren un
professional seris. La sntesi de Ladero,
doncs, permet veure prou b com la gran
majoria de recerca historiogrca feta, en
els darrers vint-i-cinc anys, ha estat incapa
dafectar el gui convertint-se en notes i
comentaris sobre els seus aspectes parcials.
En el cas daquelles recerques que podrien
eventualment introduir dislocacions en
lesquema o generar una perspectiva tan
diferent que el fes sobrer i innecessari,
Ladero les suprimeix, no en parla.
Un altre avantatge de molta conside-
raci, que comparteixen tots dos guions,
el negre i el roig, s que la reconquista
o la formacin medieval de Espaa, lex-
pugnaci de brbars en qualsevol de les
ser traduda a tots els idiomes del progrs
inventats des del segle XVIII (Duchet 1971),
sigui el de la perfecci civilitzatria, el de
lendarreriment, el de levangelitzaci, el
de luniversalisme, el del desenvolupament
econmic, el francament imperial, etc. En
qualsevol dells la reconquista pot ser
descrita. Mai un gui clerical historiogrc
no ha estat tan permanentment modern,
tot i les corregibles crueses dexpressi i el
baf esps de lordre religis. Al nal, per,
la formaci medieval dEspanya aix, la
destrucci dAl-Andalus s reconeguda
com una contribuci especca, local, pre-
En la novella de Joseph Conrad Heart of
Darkness (1899 i 1902) el narrador Marlow
descriu un episodi del seu antecessor en el
crrec mort en estranyes circumstncies per
la llana dun negre, en alguna punt del
gran riu del Congo. Aquest predecessor, un
dans, un home tendre i tranquil, resulta
que es va alterar per una malifeta del cap
del llogaret i li va donar una pallissa. Que
un home tan bondads fes aix no estrany
Marlow ats que he had been a couple of
years already out there engaged in the noble
cause, you know, and he probably felt the
need at last of asserting his self-respect in
some way (p. 144).
La noble causa s, doncs, un sobre-
ents compartit per tots els oients de Mar-
low i segurament per la majoria de lectors
daquest meu escrit. El dans no perd
exactament els nervis sin que va considerar
que la pallissa era necessria per a imposar

la seva autoritat i mantenir la prpia estima.
Desprs, els negres el van matar. El que vull
destacar s que Marlow explica als seus si-
lenciosos oients que el fet que lapallissador
fos un bon home sha dentendre perqu
feia uns anys que estava all fora, afanyat
en la noble causa. s a dir, en lempresa
colonial, civilitzatria, en lavanada del
progrs, in loco deserto... et in vasta
solitudo, en la salvatgeria, que deien els
escribes del segle XI.
La promiscutat daquest discurs s
deguda sobretot al fet que conceptualitza
prctiques socials de gruix innegable i ben
registrades que acompanyen, constituent-
ment, lexpansi general, per dir-ho curt,
dels europeus, la major migraci mai no
coneguda. s clar que la reconquista, la
formacin medieval de Espaa pot ser
fcilment encabida dins daquest procs.
I la seva connexi amb les conquestes
dAmrica es fa sempre notar, tot i que
amb intencions no idntiques. Ho fa R.
Bartlett (1993: 314) en les darreres lnies
del seu llibre. Ho fa M. A. Ladero Quesada
(2004: 471) en un ofuscant tamb nal de
llibre. I J. Baschet (2004) prova de fer ms
consistent la connexi sense, per, servir-
se adequadament de lexemple de la des-
trucci dAl-Andalus. En general aquesta
connexi s una referncia clssica per, hispnica a les zones conquerides a Al-
normalment, imprecisament postulada i
de trbol signicat. El discurs de la noble
causa permet una narraci de conquesta
amb la mnima atenci vers els conquerits.
Aquesta inconsideraci no li treu, per,
intelligibilitat. No hi ha visi dels venuts,
com es digu una temporada. B, s, nhi
hagu, per s innecessria per a construir
la de la noble causa.
Lestudi de R. Bartlett mostra clarament
que Europa es va construir a partir del
23
tipus de conquesta i colonitzaci, entre la
meitat del segle X i la meitat del segle XIV,
i el paper decisiu que lEsglsia va tenir en
aquesta confecci. I, en efecte, lexpugnaci
de brbars, la seva detecci i el seu maneig,
era practicada arreu, a la Britnia del segle
XII, per exemple (Gillingham 1992). Per
enlloc no tingu mai la consistncia, pro-
funditat i exhaustivitat que va caracteritzar
la destrucci dAl-Andalus. Josep Torr
(1999: 13-21) en la introducci al seu es-
tudi memorable sobre el naixement duna
colnia, el Pas Valenci, assenyala amb
exactitud el fons destranya normalitat
en qu la historiograa percep de forma
balba una documentaci inequvoca del
maneig, molt sovint extrem, de les pobla-
cions venudes de tal manera que aquest
domini pot ser contat com a convivncia,
tolerncia, interacci, etc. Tamb fa una
observaci decisiva sobre un dels termes del
vocabulari bsic de la narraci espanyola i
catalana de la noble causa, el de repoblaci.
Diu Torr (1999: 18-19) que no coneix
... un terme equivalent a repoblaci
per a qualificar lassentament tamb
en el segle XIII dels camperols anglesos
a Irlanda, o el dels alemanys a lest de
lElba, i, daltra banda, per qu sempra
repoblaci quan es parla de la immigraci
Andalus i no, posem per cas, amb refern-
cia a Canries o Amrica?. Vet aqu un
plantejament clar de la qesti que J. Torr
(2000a, 2000b) ha fet encara ms elo-
qent i precs en destacar, justament, la
singularitat hispnica Jerusalem o Valn-
cia en el context de les altres expugna-
cions de brbars.
Gran part de les dicultats de trans-
missi del que foren aquestes conquestes
i dels lxics confusos, no adequadament
24
estudiats, tot sha de dir, prov de labsncia aquesta distorsionada percepci que a mi
de sistemes regulats de narrar els exterminis.
No hi ha cap gnere narratiu de gruix i
consistent per a fer-ho. Els textos clericals
hispnics del segle XII ja ho conten, per de
forma anecdtica subsidiria de subjectes
narratius principals, normalment reis o di-
nasties, que s que sajusten a procediments
coneguts. Cap a 1530 Bartolom de Las
Casas veu limitat el seu projecte de crtica
de la conquesta i evangelitzaci dAmri-
ca, justament perqu no troba precedents
intellectuals plausibles per a descriure
un extermini. La Brevssima relacin de la
destruccin de las Indias, escrita el 1542 i
publicada el 1552, s un intent fallit de fer
aquesta mena de narraci. Com suggereix
C. Rawson (2001) el relat ms creble s el
de J. Swift, en especial la part Quarta dels
Viatges de Gulliver (1772), lestada al pas
dels Houyhnhnms i la Proposici modesta
de 1729 de com solucionar la fam dels
irlandesos organitzant la menja dels seus
propis lls.
Una altra qesti seria per qu grups
socials que tenen aquesta mena de projectes
tan explcits i els porten a terme, sn refrac-
taris a fer relats on aquesta experincia, sens
dubte tan emocionant i complexa, en sigui
leix central. B.
Al capdavall, doncs, sembla que lenga-
nya-lull efectuat per J. Vicens, pel qual el
guerrer catal era percebut com a comer-
ciant, no resulta tan ali al discurs de la
noble causa. De fet, totes aquestes con-
questes poden ser contades com a xits
mercantils. Fins i tot Hernn Corts pot
ser redut a mercader auda, introductor
de noves plantes o bsties i tecnologia a
Mxic. No hi ha, tanmateix, dubte del seu
xit historiogrc. Sn intrigants i ben con-
tempornies les raons que han fet possible
no em toca discutir.
La comprensi unitria de les conques-
tes hispniques, reiteradament assumida
per F. Soldevila i J. Vicens s, en efecte,
imprescindible per a entendre labast de
lexperincia que els feudals conceptualit-
zen, amb la direcci fonamental de lEsgl-
sia des de nals del segle XI. La presncia
de feudals catalans a Castella s manifesta
i constant al llarg del segle XII com, entre
daltres, ha estudiat S. Barton (1992). No
cal insistir sobre la unitat orgnica del sec-
tor eclesistic que protagonitza la reforma.
Seria probable, ns i tot, que el redactor de
la Chronica Adefonsi Imperatoris, el bisbe
Arnaldo/Arnau dAstorga (1144-1152), on
es sistematitza el lxic i la narraci de les
noves conquestes, tingus connexions amb
el monestir de Ripoll (Barton 2000: 161).
Qui segur que havia tingut una experin-
cia de conquesta catalana era Gaucelm de
Ribas, que s descrit aix:
In tempore illo erat quidem miles in Ex-
trematura, nomine Gacelmus de Ribas,
vir bellicosus; et erat nimium dives in auro
et argento et pane et vino et de omnibus
huius saeculi. Iste miles abiit ad imperato-
rem et petiit ab eo ut iuberet ei raedicara
castellum quod dicitur Azecha et placuit
imperatori. Et abiut in Azecha ipse et lii
eius uxor illius et generi cum uxoribus suis...
(ed. L. Snchez Belda 1956: 101-102).
Proposo la traducci segent:
En aquests temps hi havia un guerrer a
Extremadura, un home bellics, anomenat
Gaucelm de Ribes. Era molt ric dor, plata,
pa i vi i de totes les riqueses daquest mn.
Aquest guerrer va anar a lEmperador i li

deman que li conceds reconstruir el castell
dAceca i lEmperador hi va estar dacord. I
aix Gaucelm an a Aceca amb els seus lls,
la seva dona, els seus gendres i les dones
respectives...
Vet aqu, doncs, un home de negocis
catal amb tota la famlia, gendres inclosos,
enmig del desert, all fora, lluny, dedicat
a la restauraci de castells. s clar que s
broma. Limportant s, justament, el des-
plaament residencial de tota la famlia en
una empresa de guerra, de molt dxit, per
cert. No sha estudiat b el cas, per sembla
tractar-se dun cabaler sortit dun llinatge
de Ribes del Ripolls o de Ribes del Garraf
(actualment Sant Pere de Ribes). Per en el
que hi ha escrit sobre aquests dos castells
no hi ha cap traa de Gaucelm.
Aquesta perspectiva distorsionada sobre
el guerrer catal ha tingut, certament, con-
seqncies sobre la recerca historiogrca.
No s la meva intenci, per, fer exclamaci-
ons sobre el que hauria dhaver estat. Penso,
al contrari, que el medievalisme catal i, en
general, la historiograa del pas, han sigut
el que havien de ser, tal com els han fet. Ni
ms ni menys.
Abans he fet esment del prodigis text
de la narraci dels feyts del rei En Jaume
i he manifestat que no existia una crtica de
gruix que potencis ls dels sentits i infor-
macions que cont. Penso que s un dels
llibres medievals ms extraordinaris. No
entenc les raons daquesta indiferncia cr-
tica. Fa uns anys vaig tenir accs, per trmit
annim, a un informe condencial elaborat
per un prestigis i inuent acadmic, un
lleg, sobre la convenincia dorganitzar
un congrs, a Valncia, sobre Jaume I. El
lleg suggereix que en el Congrs ell:
25
ho hauria organitzat tot entorn daquest
llibre [el dels feyts]. s una arma irreba-
tible i ofereix la possibilitat darticular totes
les conferncies i tots els possibles temes
entorn dun centre natural dirradiaci,
que hom hauria de fer una campanya ben
coordinada de propaganda per a sacralitzar
[les cometes sn seves] i donar a conixer
com la bblia del nostre poble (cmics com
els del Tirant, versions breus per a infant,
antologies temtiques: Jaume I i el dret;
J. I i el folklore; simbologia jaumina; la
conquesta de Valncia; la de Mallorca, etc.).
No deixa de sorprendrem que nosaltres el
deixem prcticament de banda. Crec que
amb aix ja est dit tot!
Tal vegada. B, no. Quasi tot. r
BIBLIOGRAFIA
ARGEM, M. (1998): Segmentacin de grupos
bereberes y rabes a travs de la distribucin de
asentamientos andaluses en Yartn (Mayrqa),
Arqueologa del paisaje. Arqueologa Espacial, 19-
20, Saragossa, pp. 373-386.
(1999): A les vores dels torrents, Ajuntament de
Pollena.
ARNOLD, D. (1999): The problem of nature. En-
vironment, Culture and European Expansion.
Chicago, Blackwell.
BARCEL, M. (2004): El negre i el roig. Els contextos
historiogrcs de lestudi de la societat andalusi-
na de Menorca i la seva destrucci, Els barrancs
tancats, IME, Menorca.
(coord.) (1997a): El curs de les aiges. Treballs
sobre els pagesos de Ybisa (290-633H/902-1235d.
C.), Eivissa.
(2003): Loquella barbarica (III). Bartolom
de Las Casas, Muhammad i els homes-llop,
Faventia 25/1, Bellaterra, pp. 69-81.
La spurcitia paganorum que haba en Coria antes
de la conquista cristiana en junio de 1142 d. C.,
dins M. Barcel, J. M. Gzquez (eds.), Musulma-
nos y cristianos en Hispania durante las conquistas
de los siglos XII y XIII, UAB, 2005, pp. 63-70
26
BARTLETT, R. (1994): The making of Europe. Con-
quest, colonization and cultural change. 950-1350,
Londres, Penguin Books.
BARTON, S. (1992): Two catalan magnates in the
courts of the kings of Len-Castile: the careers
of Ponce de Cabrera and Ponce de Minerva
re-examined, Journal of Medieval History, 18,
pp. 233-266.
BARTON, S. i R. FLETCHER(2000): The World of
the Cid. Chronicles of the Spanish Reconquest,
Manchester U.P.
BASCHET, J. (2004): La civilisation fodale. De lan
mil la colonisation de lAmrique, Pars, Aubier.
BATLLE, C. (1988): Lexpansi Baix Medieval, segles
XIII-XV, a P. Vilar (dir.), Histria de Catalunya,
Vol. III, Barcelona, Edicions 62.
BRUGUERA, J. (ed.) (1991): Llibre dels fets del rei en
Jaume, Barcelona, Barcino.
CARRRE, Cl. (1977): Barcelona 1380-1462. Un cen-
tre economic en poca de crisi, Barcelona, Curial.
(1978): Barcelona 1380-1462. Un centre economic
en poca de crisi, Segona part, Barcelona, Curial.
CARROLL, L. (1998): Alices Adventures in Wonderland
and through the looking-glass, Londres, Penguin.
CONRAD, J. (1990): Heart of Darkness and other
tales, Oxford U.P.
DEL TREPPO, M. (1976): Els mercaders catalans
i lexpansi de la corona catalano-aragonesa,
Barcelona, Curial.
DESCLOT, B. (1949): Crnica, Barcelona, Barcino.
DUCHET, M. (1971): Anthropologie et Histoire au
sicle des lumires, Pars, Franois Maspero.
DUFOURCQ, Ch. E. (1966): LEspagne Catalane et le
Maghrib aux XIIIe et XIVe sicles, Pars, PUF.
GILLINGHAM, J. (1992): Conquering the Barba-
rians: War and Chivalry in Twelfth-Century
Britain, Haskins Society Journal, 4, pp. 67-84.
GREENBERG, R. A. i W. B. PIPER (1973): The text
of Gullivers Travels (1726). The Writings of
Jonathan Swift, Nova York, Norton, pp. 1-260.
GUICHARD, P. (1990): Les musulmans de Valence et la
Reconqute (XIe-XIIIe sicles), t. 1, Damasc, Institut
Franais de Damas.
(1991): Les musulmans de Valence et la Reconqute
(XIe-XIIIe sicles), t. 2, Damasc, Institut Franais
de Damas.
IOGNA-PRAT, D. (2000): Ordonner et exclure. Cluny
et la socit chrtienne face lhrsie, au judasme
et lislam. 1000-1150, Pars, Aubier.
KIRCHNER, H. (1997): La construcci de lespai pags
a Mayurqa: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra
i Alar, Palma de Mallorca, UIB.
LADERO QUESADA, M. A. (2004): La formacin
medieval de Espaa, Madrid, Alianza.
MUOZ LLORET, J. M. (1997): Jaume Vicens i
Vives. Una biografia intellectual, Barcelona,
Edicions 62.
RAWSON, C. (2001): God, Gulliver, and Genocide.
Barbarism and the European Imagination, 1492-
1945, Oxford.
SALRACH, J. M. (1988): El procs de feudalitza-
ci, segles III-XII, a P. Vilar (dir.), Histria de
Catalunya, Vol. II, Barcelona, Edicions 62.
SNCHEZ BELDA, L. (1950): Chronica Adefonsi
Imperatoris, Madrid, CSIC.
SAUER, C. O. (1930): Historical Geography and the
Western frontier, dins Land and Life: a Selection
from the Writings of Carl Ortwin. (ed. by John
Leighly), Berkeley, 1963 [1930].
SEED, P. (2001): American pentimento. The invention
of indians and the pursuit of riches, Minnesota,
University of Minnesota Press.
SOLDEVILA, F. (1962): Histria de Catalunya. Bar-
celona, Alpha.
SOTO, R. (1978a): La poblacin musulmana de
Mallorca bajo el dominio cristiano (1240-
1276). Fontes Rerum Balearium, II, pp. 65-80,
III, pp. 549-564.
(1991): Ordenaci de lespai i relacions socials,
Mallorca s. XIII: 1229-1301, Bellaterra, UAB.
TORR, J. (1999): El naixement duna colnia.
Dominaci i resistncia a la frontera valenciana
(1238-1276), Valncia, PUV.
(en premsa): Moneda forada. Ingressos reials i
espcies monetries al regne de Valncia (1238-
1500).
TURNER, F. J. (1953): The Frontier in American
History, Nova York.
VICENS VIVES, J. (1959): Manual de Historia Eco-
nmica de Espaa, Barcelona, Teide.
(1960a): Aproximacin a la Historia de Espaa,
Barcelona, UB.
(1960b): Notcia de Catalunya, Barcelona, Ancora.
VIRGILI, A. (2001): Ad detrimentum Yspanie. La
conquesta de Turtsa i la formaci de la societat
feudal (1148-1200), Valncia, PUV.
1. s, en la meva opini, irrellevant per a la comprensi
del text anunciar de qualque manera, posant entre
cometes el mot, per exemple, si crec o no en lexistn
cia de brbars. Tot el registre historiogrc en conr-
ma la tena existncia i, al capdavall, el no menys
persistent maneig per part dels que no ho eren.
2. La cursiva s de L. Carroll.72.

Carl Schmitt i els jueus
D en que es va publicar, el meu llibre
Carl Schmitt und die Juden ha suscitat una
controvrsia considerable. Voldria respon-
dre ac a algunes de les objeccions que shi
han formulat. En els cinc anys que shan es-
colat des de la publicaci del llibre la recerca
internacional al voltant de Carl Schmitt ha
augmentat cada vegada ms. Cal destacar
especialment en aquest context el debat
que sha desenvolupat a Frana a propsit
dels textos nacionalsocialistes i antisemites
de Schmitt, en els quals ha tingut un pa-
per especialment rellevant la revista Cits
dirigida per Yves Charles Zarka. Aquest
debat sembla que encara no ha concls Per
la qesti que jo plantejava, la relaci entre
lobra de Schmitt i el seu antisemitisme,
tanmateix, em sembla que hi t molta ms
importncia una font tot just descoberta
els diaris de Schmitt dels anys 1912 a 1915
[Carl Schmitt, Tagebcher, Oktober 1912 bis
Februar 1915, ed. a cura dErnst Hsmert,
Berln, 2003], que no estaven disponibles
Raphael Gross (Zuric, 1966) s director del Leo Baeck
Institut de Londres, i professor dHistria Contem-
pornia a la Universitat de Sussex. Aquest article, que
es publica dacord amb lautor, recull essencialment
el contingut de lEpleg a la segona edici, ampliada
i revisada, del seu llibre Carl Schmitt und die Juden.
Eine deutsche Rechtslehre (Suhrkamp, Frankfurt am
Main, 2005; primera edici, 2000).
27
Raphael Gross
quan vaig enllestir el meu treball, que no la
investigaci acadmica sobre Schmitt, cada
vegada ms diversicada, sobretot en la bi-
bliograa secundria en llengua alemanya.
Aquests diaris sn particularment adequats
com a pedra de toc de la tesi que he man-
tingut duna continutat de lantisemitisme
en el pensament de Schmitt. De primer,
doncs, em referir, al debat sobre el llibre
i, desprs, als diaris. Finalment, abordar la
qesti recurrent de la signicaci del meu
treball amb relaci a la intensa recuperaci,
que t lloc a hores dara, dels conceptes i les
tesis de Schmitt.
1.
El punt central de crtica al meu llibre era
que buscava la unitat interna de lobra de
Schmitt en lantisemitisme. Tanmateix,
sarmava, lantisemitisme s noms un
aspecte de lobra de Schmitt, perqu no
hi ha un nucli intern ltim de la teoria
de Schmitt, sin tan sols una multitud
bigarrada daspectes. Malgrat les meues
troballes, un autor sobre el qual sha escrit
tant i tant, des de perspectives i disciplines
molt diferents, s un clssic, tant si agrada
com si no.
Sn pocs els crtics que, a la vista dels
resultats del meu llibre, dubten que caldria
28
denir Carl Schmitt com a precursor de
lextermini, com diu Friedrich Balke.
Per no ho han dit mai tan clarament.
Anomenar Schmitt un clssic malgrat tot
no t, en la seua opini, res a veure amb
cap reserva mental. Noms shi oposaria
un reduccionisme metodolgic que tot ho
veu des de la perspectiva dAuschwitz i,
doncs, descuida altres aspectes rellevants.
De la mateixa manera que seria unilateral
una lectura que volgus fer de Schmitt
un teleg poltic, un radical catlic o un tors del poder, que en realitat rebutjava,
decisonista antidemocrtic, aix la meua
lectura, que redueix Schmitt a lantisemi-
tisme, seria insucient.
Qu vol dir ennoblir Schmitt amb el t-
tol de clssic, tot i que sn coneguts els seus
textos antisemites? Per quina ra es promou
aix precisament en el context de treballs
sobre el paper de Schmitt en el Tercer
Reich, i a ms de manera vehement (tant
si agrada com si no)? Qu vol dir admetre
que lantisemitisme ha estat estudiat de
manera convincent per a dissoldre tot se-
guit, en la mateixa frase, aquest antisemi-
tisme en una multitud daspectes? Se li
atribueix, com ho expressa Clemens Jablo-
ner, volada a Schmitt ns i tot en lapoteo-
si del mal? O per ventura la relativitzaci t
com a objectiu salvar una obra que es pensa
clssica? Qui fa aquesta mena de preguntes
sexposa, certament, al retret de ser esclau
duna lectura polticament correcta, ra per
la qual est condemnat a mantenir opinions
trboles. Per aix em sembla important
evocar les tesis principals del llibre.
En Carl Schmitt und die Juden sanalizen
primerament els escrits nacionalsocialistes
de Schmitt pel que fa a la seua funci en
el context de la poltica alemanya sobre els
jueus dels anys 1933-1945, i es mostra el
paper central que t en ells la lluita contra
els jueus i contra all jueu: lantisemi-
tisme es troba al centre de lanomenada
doctrina jurdica alemanya de Schmitt.
Aix, Schmitt considera la legislaci racial
de Nuremberg com la Constituci de la
llibertat. La lectura acurada i la contex-
tualitzaci histrica dels textos antisemites
de Schmitt desmenteix la tesi de lopor-
tunisme, segons la qual lantisemitisme de
Schmitt hauria estat una mera concessi
formal, purament verbal, als nous deten-
una tesi que ha estat defensada ns ara en
gran part dels estudis sobre Schmitt. He
mantingut que aquesta interpretaci tan
difosa equival en realitat conscientment
o inconscientment a una apologia.
La poltica sobre els jueus promoguda
per Schmitt no pot ser tampoc explicada,
segons les meues troballes, com a resultat
dun antijudaisme catlic. Durant lpoca
nazi Schmitt, per dir-ho amb cautela, no
estava molt a prop de lEsglsia catlica,
i el seu odi als jueus posava precisament
al centre de la lluita els jueus assimilats,
batejats, els jueus invisibles. Daquesta
manera, una de les seues exigncies polti-
ques era marcar tamb els juristes batejats
com ara Hans Kelsen, que segons ell calia
designar com el jueu Kelsen: ning no va
plantejar exigncies ms radicals en lmbit
de la cincia jurdica el 1936. Schmitt no
pertanyia, doncs, al sector dels moderats
conservadors, sin als qui atiaven lagreu-
jament i la radicalitzaci de la poltica
nacionalsocialista envers els jueus.
La imatge dels jueus que tenia Schmitt
es pot resumir de la manera segent: els
jueus i all jueu miraven de postular
conceptes aparentment universalistes (drets
humans, igualtat, emancipaci), per tal
dimposar els seus objectius particularistes

(el manteniment de la seua identitat jueva,
la llei jueva, etc.). Amb aix donaven fora
a una acceleraci, a una modernitzaci
negativa, que contribua a una escalada
dels conictes. Aquesta argumentaci sa-
justa estructuralment a la famosa frase de
Schmitt: qui diu humanitat, s que vol
estafar.
Es dna, en aquest sentit, una estreta
connexi entre lobra de Schmitt dabans
i desprs de 1933. El concepte denemic
del seu escrit ms conegut de lpoca de
Weimar, El concepte dall poltic, respon a
la mateixa estructura que el seu antisemitis-
me. Hi trobem dos conceptes denemic: el
neutral de la seua distinci amic-enemic i
el dels enemics daquesta distinci. Aquests
sn els destinataris de tota lagressivitat
polmica schmittiana: aquell qui posa en
qesti la seua distinci amic-enemic la
seua construcci dall poltic, s el verita-
ble enemic, perqu segons Schmitt s sem-
pre, amb el seu vocabulari universalista, un
estafador. Aquesta duplicitat del concepte
denemic s la base de lagressivitat del lli-
bre de Schmitt. En la mesura que relaciona
aquesta estafa amb una prolongaci secu-
lar de la negaci del pecat original cristi,
s evident que tamb en els seus escrits de
lpoca de Weimar la controvrsia amb els
seus adversaris es resol en una controvrsia
entre la teologia cristiana secularitzada i els
altres jueus, marxistes, anarquistes. Per
en 1933 aquesta confrontaci saguditza.
T les arrels ms profundes en els debats po-
ltics i jurdics sobre la qesti de la posici
dels jueus en lEstat secularitzat, modern,
que havien sigut el centre datenci preci-
sament daquells pensadors que Schmitt
invoca com a models: els joves hegelians
radicals alemanys i els antirevolucionaris
conservadors francesos.
29
Lantisemitisme de Schmitt, doncs, no
era accidental o presumptament oportu-
nista, de la mateixa manera que el nacio-
nalsocialisme alemany no era antisemita
per casualitat. Per aix em sembla encertat
darmar que no s tan fcil fer servir en
sentit productiu la seua obra posant entre
parntesi lantisemitisme.
He mostrat que aquesta orientaci
de Schmitt no es pot entendre al marge
de la seua obra anterior. No afirmaria,
tanmateix, que de lobra anterior a 1933
se segueix forosament lantisemitisme i
nacionalsocialisme radical posterior de
Schmitt. Aix ho rebutjaria ni que siga per
motius de mtode: considere que els homes
poden elegir les opcions que fan. Aquesta
llibertat desqualica el capteniment poltic
de Schmitt i en fa un problema moral; un
problema que comparteix amb una gran
part de les elits alemanyes, que desprs de
la presa del poder pels nazis van optar per
lantisemitisme i el nacionalsocialisme radi-
cal. El darrer captol del llibre est dedicat
a la manera com Schmitt va tractar de fer
un tab daquesta opci seua desprs de la
derrota dels nazis i desprs dAuschwitz.
Carl Schmitt no s, pel que fa a lantise-
mitisme, cap excepci. Precisament les elits
intellectuals van ser, a Alemanya, les que
ms intensament van promoure i radicalitzar
lantisemitisme nacionalsocialista. B pot
ser, com pensa Christopher Browning, que
alguns individus participassen en els ms
cruels crims nacionalsocialistes sense ser
antisemites convenuts; per pel que fa a la
majoria dels intellectuals alemanys el cert
s justament el contrari: eren bsicament
antisemites radicals abans doptar pel nacio-
nalsocialisme, i sovint van continuar sent-ho
tamb com ens ensenya el cas Schmitt, per
exemple desprs de la del rgim nazi.
30
Per consegent, conv no trivialitzar
lantisemitisme en lobra de Schmitt. Si
alg hagus estat un bon cuiner i alhora an-
tisemita, potser podrem dir: continue fent
servir els seus llibres de cuina malgrat tot,
perqu lantisemitisme no nha fet malb les
receptes. Podria dir aix tan fcilment dun
teric de la poltica, si ens prenem de deb
seriosament les seues obres? Deniria com
a clssiques les seues obres? Aix noms es
pot fer si es veu lantisemitisme com un mer
sentiment: alg a qui no agraden els jueus,
i prou. Certament, desprs dAuschwitz, si
ms no, una cosa aix s moralment pro-
blemtica, per en principi sembla que ms
enll, almenys en el pla teric, no tindria
gaire rellevncia. Tanmateix, lantisemi-
tisme nacionalsocialista que s propi de
Schmitt t poc a veure amb aix. Perqu
s el resultat i la depuraci dun magma
complex, histricament format, sobre els
jueus i all jueu. Aquesta forma dantise-
mitisme s, doncs, ms abstracta i perillosa
alhora que un simple rebuig: duna banda,
pot adrear-se contra imatges sempre noves
de lenemic (el bolxevisme, el marxisme, el
liberalisme, la maoneria), i duna altra pot
legitimar molt concretament un programa
de mort, en la mesura que sofereix una
fantasia un error incorregible com a
explicaci i soluci alhora de tots els mals
daquest mn.
Hi ha una tendncia a desacreditar tota
la pregunta per lantisemitisme de Schmitt
com una qesti en darrer terme moral i
tamb ahistrica. Alguns han dit contra el
meu llibre que es pot investigar Schmitt
com a gura histrica sense fer cas del seu
antisemitisme. Molts sembla que pensen
tamb que no es pot esmentar Schmitt i
Hitler en la mateixa frase. Gaireb caldria
tractar Schmitt com si el nacionalsocialisme
no hagus existit o com si pogussem for-
mar el nostre judici cientc sobre Schmitt
amb una distncia temporal articial, la
qual cosa vol dir sobretot sense indignaci
moral. Realment, per qu no ens haurem
dindignar davant el seu antisemitisme? Al-
guns dels treball recents, escrits de manera
tan desapassionada, sobre Schmitt sugge-
reixen aquesta sorprenent distncia articial
respecte de lobjecte de la seua recerca i
es resisteixen a les valoracions. Pense que
precisament aquesta abstinncia condueix
a posar simplement el Schmitt catlic,
lateu, el poltic-teolgic i lesttic
al costat de lantisemita i a reprendre
totes aquestes coses com a diferents facetes
duna obra complexa. Aquest procediment
em sembla de fet, per molt cientc que
pretenga ser, absurd. s necessari entrar en
lobjecte tan a fons que hom puga emetre
tamb un judici sobre ell.
2.
Tres anys desprs de laparici del meu
llibre foren publicats els diaris de Carl
Schmitt dels anys 1912 a 1915. Aquests
diaris omplien un buit. Fins a laparici
del Glossarium de Schmitt lany 1991, del
seu antisemitisme, noms en tenem el
testimoni de les manifestacions publicades
durant els anys que van de 1933 a 1945.
Per aix pogu realment prendre cos la tesi
segons la qual Carl Schmitt es va presentar
sota el nacionalsocialisme com a antisemita
simplement per oportunisme. El Glossa-
rium publicat lany 1991, el seu diari dels
anys 1949-1951, no obstant, tamb anava
ple de manifestacions antisemites. Molts
intrprets de Schmitt van insistir ns i tot
desprs de laparici daquest llibre que

Schmitt noms va escriure en aquest to a
partir de 1933 i que no hi havia cap dada
que indus a pensar que ja era antisemita
abans de 1933. Es tractava duna objecci
de pes, perqu els llibres ms coneguts de
Schmitt aparegueren entre 1919 i 1932.
Tanmateix, els diaris dels anys 1912 a
1915, que analitzarem breument per amb
detall tot seguit, alteren de manera clara el
panorama. El rerefons del diari el constitu-
eixen dos temes: el gran amor de Schmitt
per la ballarina vienesa Pauline Carita von
Dorotic, i els greus problemes de manca de
diners amb qu es trobava com a passant
dun advocat.
Hi sovintegen els esclats dira i menys-
preu contra els homes jueus. Ns un
exemple, latac dira que li agafa arran del
seu conicte amb el jurista Eduard Rosen-
baum: Em fa por el rastrer aquest, per de
la mateixa manera que hom t por de les
xinxes i les sangoneres. s difcil defensar-
sen una vegada les tens al cos. [...] Hi ha
homes que sn sangoneres.
Arran daquesta disputa Schmitt co-
mena a posar en qesti tota la seua relaci
que havia estat en part amistosa amb
els jueus: Ja mimagine com jutjar Ro-
senbaum el meu llibre sobre lEstat: com
a jueu sap exactament la posa que ha
dadoptar [...] per tal de poder destruir el
meu llibre. s una prria perillosa. Dubte
que Georg siga millor.
Hi fa referncia al seu amic Georg
Eisler germ de lamic jueu de Schmitt
Fritz Eisler, caigut el 1914. Tampoc en
aquest cas lamistat devia ser tan ferma com
creuen molts intrprets de Schmitt: Por
dels jueus, dEisler. El fet que Eisler fos
jueu tenia, de manera totalment evident,
un paper central per a Schmitt en la seua
amistat. No pot sorprendre, si es tenen en
31
compte les seues manifestacions generals de
menyspreu envers els jueus: Al Caf, un
jueu petit i repugnant que sadmirava de
tot i no parava de riure, per que tenia a la
vora una tia ben maca. O b, desprs de
lesclat de la guerra: Amb quina habilitat
saben adaptar-se els jueus a la guerra i shi
posen a la feina, frisosos, aquests micos.
El seu odi sadrea igual a les fastigoses
i xerraires dones jueves que als jueus que
obtenen lxit social: Ple de rbia de pensar
que el Consell Secret ha ennoblit el jueu
Emanuel. Em sembla important remarcar
que Schmitt, tot i tenir aquests sentiments,
mant relacions, de caire quasi familiar,
amb jueus en aquesta poca. El Nadal
de 1914 el passa amb la famlia Eisler. s
pals que ho fa sobretot amb lesperana
daconseguir suport nancer, per s tan-
mateix del tot ambivalent i es deixa anar:
Comence a respectar els jueus. I ms en-
davant: Georg s un xicot magnc, un
jueu llest, intelligent i decent. Tamb po-
den ser grans tipus, cosa que no mhavia
pensat. Amb Georg discuteix igual com
ms tard amb Jakob Taubes sobre la
qesti jueva, un tema que semblava de
molta actualitat dos anys abans del fams
cens de jueus dut a terme per lExrcit
alemany el 1916: Vam parlar ns dos
quarts de dues de la matinada sobre la
qesti jueva i ens nanrem molt cansats a
dormir. Schmitt reexiona reiteradament
sobre la seua relaci amb jueus, per exemple
a loctubre de 1914: Sorprenentment avui
he vist al llarg del dia dues vegades ladvocat
Weyl: t a veure aix amb el meu complex
jueu? [...] El cas s que hi ha ms persones
cultes entre els jueus que entre els cristians,
per aix s ms fcil fer-se amb ells.
Al costat daquests rampells gaireb
losemites, el seu repertori inclou ja en
32
aquesta poca no tan sols sentiments molt
poderosos de repugnncia moral i esttica,
sin tamb derivacions paranoides: Men-
tre em rentava, una rbia intensa envers
els jueus que es dediquen a lart, aquests
falsicadors de moneda, que estrafan tot
procs autntic i deformen els conceptes
de la gent, aquests mediocres vius com
micos, capaos dimitar-ho tot amb tanta
habilitat que, sovint, hom sels creu mesos
i mesos...
Una cosa sembla ben clara: Carl Schmitt
no es va ocupar de la qesti jueva tot just
a partir de 1933; aquest tema el va acompa-
nyar amb ms o menys intensitat i aquest
era el punt de partida del meu llibre tota
la seua vida.
Aquestes citacions condueixen a un
rastre, que ac noms puc alludir per que s encoberta amb el concepte de ra.
em sembla central. Naturalment, des de
les reexions sobre el seu complex jueu
de lany 1914 ns als textos eufrics sobre
les Lleis de Nuremberg de 1935 com a
presumpta Constituci de la llibertat, hi
ha un llarg cam. Un cam que no havia
de recrrer forosament; Schmitt ben b
podria haver-se comportat duna altra
manera. Certament, els esdeveniments
poltics tingueren el seu paper a lhora de
fer que Schmitt es manifests com ho fu
desprs de 1933. Probablement no hauria
escrit aquesta mena de textos si els nazis
no haguessen ocupat el poder entre 1933
i 1945. Tanmateix, em sembla important
constatar, a la inversa, que sense individus
com Schmitt, que ja veien de molt abans
un problema en els jueus, es fa ms difcil
explicar els xits dels nazis. Per aix s
legtim i malauradament tamb necessari
preguntar-se qu s el que va entusiasmar
Schmitt, per exemple, lany 1935 en les
Lleis de Nuremberg. Al costat dels ar-
guments presentats en el captol primer
del llibre, els diaris aporten nous indicis:
lantisemitisme com va escriure Jean-Paul
Sartre en les seues famoses Rexions sur
la question juive publicades el 1946 s
alhora una visi del mn i una passi. Tot
i que Schmitt se situa en lEstat nazi de la
banda del suposat antisemitisme de ra, el
concepte de ra no s com a tal sucient
per aclarir el contingut de lantisemitisme
nazi. Perqu aquest antisemitisme es basa
precisament en un apassionat odi moral,
en un apassionament que es concep com a
moral, per tal de legitimar lexclusi social
dall jueu, objecte dodi. Sovint aquesta
repugnncia moral, present clarament en
nombrosos sectors de la societat alemanya
abans de 1933, i mpliament compartida,
Les Lleis de Nuremberg tractaven dim-
pedir la intimitat entre jueus i no jueus.
Tractaven de produir una homogenetat
social de la qual estaven exclosos els jueus.
Castigaven sobretot el tracte ntim, les
relacions sexuals, entre jueus i no jueus. El
que es fa pals en els diaris de Schmitt s
aquesta por, aquesta repugnncia, aquesta
indignaci moral que li provoca el contacte
amb els jueus. En 1912-1915 encara no
ha elaborat o previst cap resposta de tipus
poltic o jurdic. Per leufria antisemita
jurdica que manifesta Schmitt desprs de
1933 sembla que respon a una necessitat
covada durant molt de temps, que en qual-
sevol cas no podrem explicar en termes
duna inexi merament oportunista.
Els diaris reforcen, per tant, la tesi
del llibre, en el sentit que cal posar en el
context dels seus escrits primerencs lan-
tisemtisme que Schmitt situ en 1933 al
centre de la seua reexi en el camp de la
teoria poltica.

3.
Es planteja la qesti de si la reiterada i me-
tdica utilitzaci dels conceptes centrals de
Carl Schmitt no reconstruir o donar per
bo el seu context antisemita, malgrat que
hom se situe en la tradici illustrada o ns
i tot que hom saparte en alguns aspectes
de lobra schmittiana. De deb es pot tenir,
diguem-ho sense embuts, Schmitt sense el
seu antisemitisme? Ni el treball de Dirk
van Laak ni els de Jan-Werner Mller, que
socupen de la inuncia de Schmitt en la
postguerra, toquen aquesta qesti. Tan-
mateix, sha plantejat en el debat arran de
la publicaci de Carl Scmitt und die Juden.
Qui ms clarament ho ha fet s Friedrich
Balke. Per una banda, confirma en un
extens comentari la troballa del llibre, s a
dir, que els conceptes centrals de Schmitt
amic i enemic, decisi i discussi, Kate-
chon i Anticrist, nomos i llei o b deriven
dun context histricament carregat danti-
semitisme o foren utilitzats per Schmitt en
la seua polmica antisemita. Tot i que Balke
pensa que caldria considerar Schmitt, a la
llum dels resultats del llibre, com a pre-
cursor de lextermini, sost, daltra banda,
que la connexi quant als continguts,
decisiva per a la recerca i de grans conse-
qncies teriques, no queda demostrada.
Lelaboraci dels conceptes schmittians per
autors com Giorgio Agamben, Reinhart
Kosselleck o Ernst-Wolfgang Bkenfrde
sembla que desmenteix clarament aquest
punt de vista.
Aquesta llista es podria prolongar,
naturalment. Abans de centrar-me en un
cas concret voldria, per, formular encara
ms clarament la qesti inicial: per qu
hauria de ser problemtic donar per bons
els conceptes centrals de Carl Schmitt? Ms
33
amunt he dit que probablement ning no
tindria res a dir davant, per exemple, de la
utilitzaci actual de les receptes de la cui-
nera de Hitler. Per el que s vlid quant
al cuiner o la cuinera, em sembla que no
s de cap manera vlid pel que fa a lobra
del jurista que contribu en molts aspectes
a configurar lEstat nacionalsocialista i
que, en particular, impuls lantisemitisme
nazi tant tericament com prcticament.
El fet que un professor de Teoria de lEs-
tat, com el mateix Schmitt sanomenava,
socupe de problemes poltics, socials i
tics fonamentals de la conguraci dun
rgim no s de cap manera indiferent, ats
que va escriure desenes de llibres i articles
cientcs al voltant del desenvolupament
de lEstat nazi. Ms aviat el problema que
es planteja s si s explicable que puga ha-
ver-hi una recepci amplssima de la seua
obra sense que ning no es pregunte ns
a quin punt aix implica una continutat
de la teoria poltica nacionalsocialista (i en
els darrers tems tamb, molt sovint, de la
concepci nacionalsocialista de la poltica
internacional).
Cal preguntar-se, per descomptat, qu
es vol dir realment quan es parla de donar per
bo un concepte i, cosa encara ms complica-
da, de donar per bons els continguts nacio-
nalsocialistes i antisemites. Naturalment,
amb aquesta expressi alludim a alguna cosa
que va ms enll de ls de les paraules. Teo-
logia poltica, romanticisme poltic, estat
dexcepci, sn expressions que bviament
tenen un signicat literal ms enll de ls
conceptual que en fa Schmitt. No s aix
el que hi ha en joc. Del que es tracta s de
lassumpci dun camp de signicacions
denit per Schmitt i que t arrels profun-
des en la histria poltica i constitucional
alemanya. El problema de ls persistent
34
dels conceptes de Schmitt es troba ac i
afecta, em pense, els qui continuen fent-
los servir.
En posar un exemple concret. En
anys recents, a Alemanya, legiptleg Jan
Assmann ha desenvolupat, recolzant-se
en Carl Schmitt per distanciant-sen cr-
ticament, un concepte propi de teologia
poltica. Lanlisi dels textos dAssmann sn certament els jueus, sin el nucli de la
s interessant per dos motius: per la seua
gran inuncia en les cincies de la cultura
alemanyes especialment el seu discurs
sobre la memria del nacionalsocialisme i
perqu en els seus llibres i articles recents
ha tractat de fer productiu, justament per
a la comprensi de lantisemitisme, aquell
concepte de teologia poltica popularitzat
per Schmitt.
Sn dos sobretot els llibres dAssmann
en els quals es fa palesa aquesta connexi
entre la teologia poltica de Schmitt i
els intents del mateix Assmann doferir
una interpretaci de lantisemitisme: els
llibres Moses der gypter (Munic, 1998) i
Herrschaft und Heil. Politische Theologie in
Altgypten, Israel und Europa (Viena, 2000).
Legiptleg Assmann fa servir el concepte
de teologia poltica aplicat a una poca
diferent.
Mentre que Schmitt contempla la fase
de secularitzaci dels conceptes teolgics
en lpoca moderna, Assmann investiga
la relaci entre domini i salvaci en el
trnsit de lantic Egipte a Israel. Assmann
no parla com Schmitt de secularitzaci,
sin del procs de teologitzaci dels con-
ceptes poltics en la transici de lantic
Egipte a Israel. Descriu, doncs, en sentit
propi, amb el concepte de teologia poltica,
el procs invers: no pas la secularitzaci
dels conceptes teolgics, que marquen el
discurs poltic de la modernitat, sin la
teologitzaci de conceptes que eren abans
polticament precisos. En el decurs de la
seua radicalitzaci, en Schmitt els jueus
tenen un paper cada vegada ms important
en el procs de secularitzaci: la forma
jueva des-teologitzada hi esdev larquetip
de la llei abstracta positivista (jueva). En
Assmann, qui hi t un paper decisiu no
religi jueva, el monoteisme, o com ell en
diu, la distinci mosaica. Amb la distin-
ci mosaica entra en la histria universal
la distinci entre religi vertadera i falsa,
entre dus autntics i falsos, entre bo i
dolent. Assmann vincula, en una narraci
fora complexa, aquesta distinci mosaica
amb lorigen de la violncia sense lmits i
lantisemitisme.
La manera com Assmann assumeix i
fa servir els conceptes de Schmitt s, per
descomptat, complicada i inclou sovint
distanciaments molt clars. Tanmateix,
Assmann perllonga alhora tota una bateria
de posicions schmittianes, relacionades
amb el comproms nacionalsocialista i
lantisemitisme de Schmitt, i que sn
problemtiques: les seues idees al voltant
de lhomogenetat de les cultures o de les
nacions; la idea segons la qual amb la his-
tria jueva va entrar un element central en
la histria universal, el qual (sense relaci
en Assmann amb els jueus mateixos, per
originat de tota manera amb la distinci
mosaica) va comportar en el sentit ms
ampli la desgrcia i la prdua de la pau
entre els pobles. I nalment la idea segons
la qual a travs de la distinci entre verta-
der i fals, s a dir al principi a travs de la
prohibici jueva dimatges, se li va oferir
a la humanitat un discurs moral que tant
Schmitt com Assmann presenten en darrer
terme com a destructiu.
 35
Sc ben conscient que aquesta exposici
tan breu, i a ttol dexemple, no dna ni
de bon tros una resposta satisfactria a la
qesti de la convalidaci dels continguts
antisemites de Schmitt per ls dels seus
conceptes. Sobre Assmann, en concret, cal-
dria fer encara moltes ms consideracions.
Em sembla important, de tota manera, dir
que sn els terics que invoquen els concep-
tes de Schmitt i els continuen utilitzant els
qui haurien daclarir aquesta qesti. Cap
dels autors esmentats ho ha fet ns ara. I em
pense que es pot exigir de cadascun dells
aquest aclariment. r

Traducci de Gustau Muoz

36
Emocions morals en la etxa del temps:
un esquema de lexperincia del dany
I
EL DANY I LA FLETXA
DEL TEMPS
1. L ESTRUCTURA TRIPOLAR
DEL DANY
1.1. Tota arma t dues puntes.1 La daga t
un mnec i una fulla. Qui agafa la daga pel
mnec pot ferir un altre, qui rep la daga pel
costat de la fulla esmolada no pot ferir, sin
simplement sser ferit. La forma mateixa de
la daga revela una estructura de poder. Qui
empunya la daga pot convertir-se en un bot-
x, en un torturador; qui percep lacer s ja
una vctima de qui lapunta amb la daga.2
En la imatge duna daga empunyada per
una m i dirigida contra el cos dun altre,
podem percebre lexperincia del dany,
que s el punt de partida de lexperincia
moral.
Josep E. Corb (Monver, les Valls del Vinalop, 1957) s
professor del Departament de Metafsica i Teoria del
Coneixement de la Universitat de Valncia. s autor,
entre altres, de [amb J. L. Prades] Minds, causes and
mechanisms (Blackwell, 2000) i Un lugar para la moral
(A. Machado Libros, 2003).
Josep E. Corb
1.2. Lexperincia del dany, com larma, t
dos pols metafsicament molt distants: el
pol de qui causa el dany, del botx, i el pol
de qui el pateix, la vctima. Aquesta dualitat
metafsica est ntimament associada a una
dualitat epistmica: mentre que el dany s
una veritat evident i innegable per a la vc-
tima, el botx pot negar lexistncia del dany
que ell causa. El botx t al seu abast un
munt de recursos (justicaci instrumental
del dany, atribuci de culpabilitat a la vcti-
ma, fragmentaci de lexperincia, etc.) per
a inigir dany intencionadament i, tanma-
teix, no representar-sel. Si sel represents,
li resultaria molt ms difcil de continuar
inigint-lo: ac veiem una connexi entre
coneixement i moralitat, entre representar-se
el dany que pateix la vctima i la capacitat
dinigir-lo
1.3. Hi ha, no obstant, una tercera perspec-
tiva: la perspectiva de qui no empunya cap
daga ni s amenaat per ella, per que veu
alg empunyant una daga contra un altre.
s la perspectiva de qui veu o, ms habitu-
alment, t notcia del qu est succeint.
Com es representa la situaci qui sim-
plement en t notcia? Hi ha certament una
primera resposta, la resposta de la compassi
per la vctima, per aquesta resposta ins-
tintiva pot ser fcilment contrarestada pel

discurs del botx. El botx s, al cap i a la
, qui t el poder, qui empunya la daga; s
lnic que pot fer sentir la seua veu, que pot
insistir en la seua representaci dels fets. La
vctima roman indefensa, callada, la seua
veritat est soterrada sota la paraula del
botx. Qui en t notcia acaba pensant que
el dany causat, si nhi ha, est justicat per
un b ulterior i, en molts casos, la vctima
sel mereixia. Podem preguntar-nos per qu
lespectador concedeix autoritat epistmi-
ca al botx, a desgrat de saber que la seua
perspectiva s interessada?
Les terceres persones tenen por que lac-
ci del botx siga arbitrria, puix que, si fos
aix, la fulla de la daga es podria tornar en
qualsevol moment contra elles. s per aix
que prefereixen creure que latac del botx
s legtim, que s una maniobra de defensa
de lordre que les terceres persones supo-
sadament comparteixen i que, en el fons,
s la vctima mateixaqui representa una
vertadera amenaa per a aqueix ordre.
2. L A VEU DE LA VCTIMA
I LA FLETXA DEL TEMPS
2.1. El propsit fonamental daquestes
tres sessions s rescatar la veu de la vctima.
Aquest rescat no consistir simplement
a reconstruir el que diu la vctima, sin
a reivindicar la seua autoritat epistmica.
Defensar que qui ha patit en la seua carn
certes formes de dany, certes atrocitats,
es troba en una situaci epistmicament
privilegiada per a conixer la realitat moral
daqueix dany i daltres de semblants.
Amb aix no vull dir que la mirada de
la vctima siga necessriament lcida o pers-
pica, puix que el dany patit pot impedir-li
distanciar-sen sucientment, pot enterbolir
la seua nima amb el nvol del ressentiment,
37
per b que, com veurem, no tota forma de
ressentiment s distorsionadora.
2.2. Aquesta reivindicaci de lautoritat
de la vctima involucra, inevitablement, la
descripci dels mecanismes mitjanant els
quals el botx (i qui shi veu com un mer
espectador) distorsiona la veritat que la vc-
tima sent la imperiosa necessitat de revelar.
Sols mitjanant la identificaci dels
mecanismes de distorsi que afecten el botx,
lespectador i la vctima, podrem discrimi-
nar les veus que ofereixen un testimoniatge
verdic de les que menteixen o sautoenga-
nyen. La vctima de la qual parlarem a partir
dara s la vctima que ha evitat la distorsi,
que ha estat capa de fer front a la seua
experincia sense desviar la mirada.
2.3. La veu de la vctima s, com he dit
ads, inevitablement retrospectiva, sols aix
pot donar testimoniatge del dany que li van
causar. Difcilment la seua veu podr no
sols ser escoltada sin simplement articula-
da mentre el dany s causat. En el moment
del dany, la veu de la vctima queda reduda
a un crit o un gemec.
Rescatar la veu de la vctima no compor-
ta sols una recuperaci de la memria, sin
el seu trasbalsament, ja que, mentre la veu
de la vctima no sescolta, la representaci
que tenim de la histria s la del botx, la de
qui acaba amb la daga empunyada. I, si tinc
ra en defensar que aquesta representaci
est essencialment distorsionada, aleshores
la representaci de la vctima no sols ser
radicalment diferent de la del botx, sin
que ens donar accs a la realitat moral de
la histria, que el botx tractava docultar.
Seguint Jean Amry, podem dir que un
mn hum s un mn en el qual se satisfan
certes expectatives, s a dir, lexpectativa que
38
(a) ning no magredir3
i lexpectativa que
(b) si alg magredeix (o em trobe en
estat de necessitat), altres acudiran en el
meu auxili i em protegiran.4
s difcil despecicar la natura daques-
tes expectatives. No sn expectatives que
hom cancelle simplement perqu spia
que no es compleixen, i cal sentir en la pr-
pia carn (o en la dalg molt prxim) com
efectivament shi frustren. La vctima aban-
dona la primera daquestes expectatives en
rebre el primer colp, i la segona en com-
prendre que aqueix colp roman ocult al
mn, que est allada. Aquest allament s
inicialment sols fsic (la tortura es practica
en llocs amagats) i troba consol en la idea
que, desprs de lalliberament (si sesdev),
els altres acudiran en el seu auxili i tractaran
de reparar el dany. En abandonar la cella
de cstig, en tractar dincorporar-se al
mn de la llar, la vctima comprn que el
seu allament s fora ms pregon, que els
altres no volen o no poden escoltar la seua
histria i, en aquest punt, es veu truncada
la segona expectativa.
2.4. Ara b, encara que la veu de la vctima
parla del dany patit, dexperincies del
passat, la seua mirada est orientada cap al
futur, puix que el dany causat en el passat
perviu en el present com una ferida que
mai no cicatritza i est permanentment a la
recerca dalguna forma de reparaci que li
permeta dobrir-se al futur, de reconciliar-se
amb el mn.
El dany que roman en la vctima vol
que, en contra de la tendncia natural,
la etxa del temps soriente cap al passat,
rescate la veritat que hi estava sepultada,
perqu sols aix hi ha un futur per a la
vctima, sols aix la etxa del temps pot
recuperar la seua orientaci natural cap
al futur i obrir a la vctima per no sols
a ella la possibilitat de viure en un mn
identicable com a hum.
2.5. Aquest escrit arranca del testimoniatge
dssers humans que han patit en la seua
carn limpacte de lextrem esmolat de la
daga i han fet un esfor per no desviar la
mirada, encara que aquesta lucidesa tingus
un cost signicatiu per a les seues vides. En
concret, la reexi caminar de la m de tres
testimonis: Primo Levi, Claude Eatherly i
Jean Amry. El propsit de la reexi s ar-
ticular, a partir daquest escrit, un esquema
de lestructura del dany que ens permeta
de millorar la nostra comprensi dels me-
canismes que fan possible les massacres, la
presncia de la monstruositat.
Primo Levi i Jean Amry sn super-
vivents dAuschwitz, mentre que Claude
Eatherly s el pilot que realitz el vol de
reconeixement previ al llanament de la
bomba atmica sobre Hiroshima. La seua
s certament la veu dun botx, per dun
botx que, a desgrat de lafany de lopini
pblica americana per tractar-lo com un
heroi, se sent profundament culpable, t
una percepci punyent de latrocitat que ha
coms i aquesta circumstncia el situa en
una relaci privilegiada amb les vctimes,
per tal com Eatherly satrev a complir la
condici que permet a la vctima dobrir-se
al futur, val a dir: reconixer la veritat moral
del dany que havia causat.

II
PRIMO LEVI: LA VERGONYA
3. L A MEMRIA GENUNA VS .
LA IMATGE ESTEREOTIPADA ( I IDL -
LICA ) DE L ALLIBERAMENT
La imatge idllica (i estereotipada) de
lalliberament com un esclat dalegria i de
germanor s la que mant viu el presoner
mentre es troba al Lager, s la meta a la
qual el presoner tem no arribar perqu la
dalla de la mort segue abans la seua vida;
per del que mai no dubta s que el seu
alliberament, si mai sesdev, ser inevi-
tablement un moment intens dalegria i
retrobament.
Desprs dun esfor de la memria, Levi que ho faa.
descobreix que el sentiment que realment
acompany el seu alliberament no va ser,
com en el cas de molts altres presoners, ni
lalegria ni el retrobament, sin la vergonya
i la culpa.
El pes de la imatge estereotipada s tan
reconfortant que hom tendeix a sepultar
lexperincia real sota aqueixa imatge: ...
La convenci preval sobre la memria
genuna: qui s alliberat de lesclavitud en
gaudeix, jo nhe estat alliberat, per tant,
tamb nhe gaudit.5
4. U N DILEMA INTERESSAT
4.1. s un fet que Primo Levi, com molts
altres presoners, va sentir vergonya. Vergo-
nya de qu? Vergonya dhaver estat envilits
(a) per haver acceptat les ms terribles
humiliacions simplement per seguir viu;6
(b) per no haver acudit en auxili daltri
i faltar doncs al deure de socors;7 (c) per
haver comprs que sense la participaci
dels presoners els camps no haurien pogut
39
funcionar: al cap i a la , els jueus eren
part de la mquina nazi dextermini, col-
laboraven en la construcci dels camps,
en la producci industrial, en leliminaci
dels cossos dels jueus gasejats. Vergonya
(d) en adonar-se que si un ha sobreviscut
s a costa dels millors, dels qui es negaren
a collaborar, dels vertaders testimonis8 i
tamb (e) la vergonya del mn, la vergonya
del que un sser hum s capa de fer a un
altre, encara que hom no estiga directament
implicat en aqueixa acci.9
La vergonya naix de la percepci que
hom no ha fet res per evitar aquest envili-
ment, encara que aquest no fer res es pro-
duesca en unes circumstncies en les quals
a ning no se li pot exigir raonablement
4.2. Un dilema interessat: s fcil pensar que
el sentiment de vergonya (o de culpa) s o
b irracional i, per tant, ha de ser tractat
com una patologia o b s racional i, per
tant, la vctima ns responsable i ha de ser
condemnada.
5. L A PRIMERA OPCI :
S I EL SENTIMENT DE VERGONYA
( O DE CULPA ) S IRRACIONAL ,
HA DE SER TRACTAT COM
UNA PATOLOGIA
5.1. Hom podria pensar que el sentiment
de vergonya de Levi s irracional, ja que, en
les condicions de vida del camp, el marge
de maniobra del presoner era molt redut;
que ms aviat caldria considerar herois els
qui shi resistiren, en lloc dacusar els qui
no van ser capaos dactuar, de fer alguna
cosa. s irracional, es podria dir, perqu hi
ha una desproporci entre les condiciones del
camp i les condicions en les quals estaria
40
justicat que hom savergonyira de certes
actuacions o negligncies prpies.
Ara b, si aquest sentiment s irracional,
sembla que haurem de tractar-lo com un
trauma, com una patologia, davant la qual
la resposta adequada s tractar de guarir la
ferida, de cicatritzar-la, i esborrar dalguna
manera la petjada del passat. Aquesta mena
de resposta obri el futur de la vctima, i
esborra el passat com un llast: nega que la
vctima siga dipositria duna veritat de la
qual la seua vergonya s alguna cosa ms
que un smptoma.
5.2. El problema no s que hi haja un
capteniment patolgic, s que aqueix cap-
teniment patolgic es considere totalment
irracional, que no respon a una veritat.
Amb quin criteri de racionalitat podem dir
que la resposta a una acci monstruosa pot
ser desmesurada?
5.3. Levi (com Eatherly i Amry) gaudeix
duna pregona salut moral, per la salut
moral no sempre s compatible amb el
benestar psicolgic.
La terpia psicolgica pretn ser axi-
olgicament neutra, per de fet tracta el
benestar psicolgic com a valor mxim.
Daquesta manera, la terpia psicolgica
es posa del costat del botx, per tal com
desacredita la legitimitat duna disciplina
cientca que tinga en consideraci la ve-
ritat moral de lagressi i presenta la veu de
la vctima com a malaltissa.
Veiem, doncs, que la neutralitat axiol-
gica no s possible en una disciplina tera-
putica, puix ignorar la signicaci moral
de certs actes no s moralment neutre. Una
noci de terpia ms sosticada hauria de
reconixer que, en el cas de Levi, no hi
ha res per guarir, que, de vegades, lnica
resposta humana involucra una renncia al
benestar psicolgic.
5.4. s cert que la psicoanlisi sembla des-
cansar en una recuperaci del passat, per
no est interessat en la veritat, sin en la
fantasia que esclavitza el pacient. En la
recuperaci psicoanaltica del passat no hi
ha la necessitat de reconeixement per part
dun altre duna veritat sepultada. s per
aix que s igual que siga una fantasia.
6. L A SEGONA OPCI :
S I EL SENTIMENT DE VERGONYA
S RACIONAL , LLAVORS
LA VCTIMA N S RESPONSABLE
I HA DE SER CONDEMNADA
6.1. Esgarrifa pensar que, qui aix argumen-
ta, ho fa des del mn clid de la llar, sense
haver-se enfrontat a una situaci lmit com
la que van patir en les seues carns Primo
Levi i tots els supervivents dels camps dex-
termini nazis. El judici que aix es realitza
s, en primer lloc, frvol i, en segon terme,
injusticat.
6.2. Injusticat perqu, si hi ha cap sentit
en qu la vctima s responsable, s el sentit
en qu hom pot ser responsable de les seues
accions ns i tot en situacions que no cauen
sota el seu control, en les que el seu marge
de maniobra s quasi inexistent (entre al-
tres coses perqu s part de la situaci que
les seues capacitats deliberatives estiguen
signicativament disminudes).
Ara b, en tals casos, encara que el sen-
timent de culpa o de vergonya siga legtim
i puguem reconixer-lo com una resposta
apropiada a la situaci, encara que puguem
admirar aqueixa resposta emocional per
part de Levi, daix no se segueix que les

terceres persones puguen exigir alguna cosa
als supervivents.
No s que Levi haja fet alguna cosa per
la qual nosaltres puguem o hgem de con-
demnar-lo, sin que Levi ha fet (o deixat de
fer) alguna cosa de la qual se sent culpable
i, com a mxim, el que nosaltres podem
fer s reconixer la legitimitat daqueix
sentiment i admirar la seua valentia per no
ocultar-lo i tractar de ser-ne del en el seu
comportament ulterior.
6.3. Lestratgia de condemnar la vctima,
encara que aparentment pretn subratllar
la importncia que cadasc assumesca la
seues responsabilitats, sol servir a linters
oposat, a saber: el dexculpar a qui acusa. Si
les vctimes del genocidi no van ser capaes
dassumir les seues responsabilitats, com
sens pot exigir a nosaltres, a les terceres
persones, que hi fssem res?
Veiem, doncs, per qu aquesta segona
opci no sols s frvola i injusticada, sin llan la bomba atmica sobre Hiroshima.
que constitueix una subtil maniobra de les
terceres persones per distanciar-se de lexpe-
rincia de la vctima i evitar assumir el grau
de responsabilitat que els correspon.
7. El botx i les terceres persones se situen
fcilment en la perspectiva de qui examina
acuradament, de qui determina la raciona-
litat de les emocions alienes i, no obstant, el
seu procedir respon a una maniobra docul-
taci, que, per tant, desacredita lautoritat
epistmica que ells mateixos satribueixen.
Tant quan, des de la neutralitat terica de
la cincia, es presenta com a patolgica
lexperincia de Levi com quan se lacusa
tcitament de no haver assumit les seues
responsabilitats estem tractant de segrestar
la veu de la vctima, de soterrar la veritat
moral que reivindica amb el propsit, entre
41
altres, de continuar mantenint la nostra
conana en el mn.
La resposta dels americans davant dels
sentiments de culpa de Claude Eatherly
refora la nostra percepci de les dicultats
a qu hem denfrontar-nos per a recuperar
la veritat moral del dany causat. En el pr-
xim apartat veurem, en primer lloc, que
els americans van triar la primera opci del
dilema interessat davant dels sentiments
dEartherly i, en segon terme, descriurem
els mecanismes docultaci que van fer
possible lacci mateixa.
III
CLAUDE EATHERLY: LA CULPA
8. L A HISTRIA
DE C LAUDE E ATHERLY
8.1. Claude Eatherly pilotava lavi que
En tornar als EUA, fou aclamat com un heroi
per la societat nord-americana. Ell, per,
comen a sentir terrors nocturns, se li apa-
reixien els rostres de les seues vctimes, in-
tentava apaivagar les seues depressions amb
alcohol. El 1950 prova de sucidar-se amb
barbitrics, encara que desprs es va sot-
metre voluntriament a un tractament de sis
setmanes en un hospital militar de Waco.
A comenaments de 1953, comet petits
delictes. Entre altres coses, atraca un banc
sense endur-sen els diners. Linternaren de
bell nou en lhospital militar de Waco, i el
director descrivia el seu estat mental amb
aquestes paraules: Un cas clar de canvi
de personalitat. Pacient sense cap sentit
de la realitat. Por, tensions mentals crei-
xents, reaccions emocionals esmussades,
allucinacions.10
42
8.2. El contacte amb Gnther Anders
permet a Claude Eatherly dinterpretar la
naturalesa del seu patiment, reconixer que
els seus malsons i els seus comportaments
neurtics sn un indici de la seua salut
moral, sn lnica resposta proporcionada a
la monstruositat dels seus actes.
9. L A CARTA D A NDERS
I LA RESPOSTA D E ATHERLY
9.1. Gnther Anders envia una primera
carta a Eatherly en la qual ladverteix que
el seu malestar no t consol possible: Vost
ha deixat al darrere 200.000 morts. I com
podem generar un patiment que abaste
200.000 morts? Com pot hom penedir-se
per 200.000 morts? No sols no pot vost,
no sols no podem fer-ho nosaltres, no pot
fer-ho ning.11 I, arran daquesta carta,
Eatherly respon: Tinc la sensaci que vost
em comprn millor que cap persona ms,
llevat del meu metge i amic... Gnther, s
un plaer escriure-li i, a travs de la nostra
correspondncia podem arribar a formar
una amistat de conana i comprensi.12
9.2. Per qu se nalegra Eatherly? Els textos
que he extret de la carta dAnders tenen
un context que fan que Eatherly, en lloc de
sentir-se desconsolat o ferit per les paraules
dAnders, descobresca en ell un germ, alg
que el comprn. El que Anders comprn, i
la resta no (excepte el metge dEatherly, que
se sent obligat a prendre decisions en contra
de la seua percepci), s la veritat moral de
lacci dEatherly i que lnica resposta hu- Eatherly com a simple pea dun immens
mana davant daquesta veritat s el pesar, el
remordiment i lacci per tractar de reparar
el que s irreparable, per acompanyar les
vctimes i per tractar devitar que es torne
a produir.13
9.3. Eatherly estava envoltat de persones
que interpretaven el seu desassossec com
una mera patologia que havia de ser tractada
per la psiquiatria o la psicologia. En canvi,
Anders li mostra que tota lactivitat clnica
est dirigida a escamotejar el que realment
langunia: la veritat moral del dany cau-
sat.
Els metges es prenen seriosament la
seua reacci (recerca del benestar psicolgic)
davant la seua acci en lloc de prendres
seriosament lacci mateixa (veritat moral).
Volen ensenyar-lo a enfrontar-se a la seua
reacci, evitar que el paralitze, que li impe-
desca funcionar adequadament, en lloc de
collaborar en lelaboraci duna resposta
humana a lacci.14
9.4. La resposta habitual davant la desgr-
cia s esborrar el passat i continuar vivint
com abans (con en el cas de Joe Stiborik,
qui tamb particip en el llanament de
la bomba sobre Hiroshima). Quan aix
no funciona i alg, com Eatherly, t
disfuncions comportamentals, el que cal
aconseguir amb els recursos de la medicina
i de la psicologia s el que Joe va obtenir
espontniament: esborrar i continuar. Qui
no actua aix s literalment tractat com un
dement; altrament, els americans haurien
dacceptar que el sentiment de culpa dEat-
herly respon a la realitat moral de la seua
acci i, per tant, haurien dacceptar tamb
la seua prpia culpabilitat, ja que ells tam-
b participaren en el complex engranatge
que men al llanament de la bomba. Si
mecanisme s culpable, aleshores, en major
o menor grau, la resta de les peces tamb
ho sn. Els americans optaren, com veiem,
per la primera opci del dilema interessat:
presentar els sentiments de culpa i els re-

mordiments dEatherly com una resposta
patolgica i, per tant, irracional. Exami-
nem, seguidament, la collaboraci en el
llanament de la bomba dHiroshima.
10. L A MECANITZACI DE L SSER
10.1. En llanar la bomba sobre Hiroshi-
ma, Eatherly va actuar com una pea de
la immensa maquinria de guerra nord-
americana, com la darrera pea daquesta
maquinria. Abans que ell, hi havia els fsics
que treballaven aferrissadament per enllestir
la bomba abans que acabs la guerra; Tru-
man, que prengu la decisi, i la societat
americana, que no volia saber i la reacci
de la qual Truman no temia.
Eatherly s un smbol dun nou mode
de culpabilitat: el que Anders denomina
innocentment culpables, que ens afecta a
tots com a membres duna societat altament
desenvolupada tecnolgicament.15
10.2. En una societat mecanitzada aquesta
mena de culpabilitat es veu afavorida per
la creixent desproporci entre la nostra ca-
pacitat de producci i la nostra capacitat de
representaci. La primera es veu incremen-
tada per dos factors: (a) el desenrotllament
tecnolgic facilita que un petit esfor per
part dun individu, prmer un bot, puga
causar la mort i el patiment de centenars
de milers de persones com va ocrrer en
Hiroshima; (b) la divisi social del treball
refora aqueixa situaci ja que permet que
contribucions nmies per part de cadascun
dels individus implicats puguen posar en
marxa maquinries de destrucci extrema-
dament ecients i espantoses. En un mn
mecanitzat, la diferncia entre la m i la
daga no s essencial, totes dues sn peces
dun mecanisme immens.
43
El desenvolupament tecnolgic i la
divisi del treball no sols contribueixen a
incrementar la capacitat de producci, sin
a disminuir la capacitat de representar-nos
el vertader abast dels nostres actes, a perdre
de vista el producte nal de la cadena de
treball en qu participem. Podem, doncs,
contribuir a realitzar accions atroces amb
la conscincia totalment tranquilla, grcies
precisament a aquesta desproporci entre
la nostra capacitat de producci i la nostra
capacitat de representaci.
Primo Levi alludeix, com ja hem vist,
a un altre tipus de desproporci quan diu,
sobre els qui, com ell, van sobreviure al
camp dextermini, que: ... En el pla racio-
nal, no hi havia gaire de qu avergonyir-se,
per la vergonya hi era igualment.16 No
era racional avergonyir-se destar vius i que
altres haguessen mort, sentir-se culpable
per no haver acudit en ajuda dun altre
en aqueixes condicions extremes en qu la
prpia vida estava amenaada, perqu sn
circumstncies en qu els codis normals de
responsabilitat no poden aplicar-se o, dit
duna altra manera, perqu no est clar el
que se li pot exigir a una persona en aquei-
xes circumstncies de fam, fred, esgotament
i humiliaci. I, no obstant, sent vergonya,
una vergonya desproporcionada respecte a
la seua capacitat de resposta i, per aix,
sembla irracional.
Em pregunte si en aquesta segona
desproporci no deu estar la clau per a
contrarestar la primera, si el ms racional no
seria conrear aqueix sentiment inicialment
desproporcionat de culpabilitat de qu par-
la Levi per a evitar precisament que laltra
desproporci, la que deriva de la nostra
mecanitzaci, ens faa insensibles al dany
que genunament causem. La maquinria
dun univers mecanitzat, del qual el nazisme
44
s una expressi esgarrifosa, funciona pre-
cisament perqu hom noms pot sentir-se
culpable si se sent desproporcionadament
culpable, perqu, al cap i a la , hom no s
ms que una petita pea duna maquinria condueix a un mn no sols fosc, sin que
immensa, la seua capacitat de resposta s
molt limitada, insignicant des del punt de
vista de la mquina social. Sembla, per tant,
que en una situaci com la nostra lnica
resposta que permet nodrir la idea dun
mn hum s el cultiu duna sensibilitat
moral desproporcionada.
10.3. Aquesta noci de desproporci est
relacionada amb la idea dimmediatesa, amb
la urgncia darticular criteris dimmediatesa
moral que no satinguen a la immediatesa
espacial.
En primer lloc, sembla raonable pensar
que hi ha una connexi estreta entre imme-
diatesa i resposta moral: la resposta moral
ha de ser proporcionada a la immediatesa
del cas.
Atesa la nostra sensibilitat moral, algu-
nes peces poden representar-se amb ms
claredat (o s possible que no puguen dei-
xar de representar-se) el dany monstrus
que causen com a part de la maquinria.
Hem de dir, per aix, que el pilot s mes
responsable que Truman o que els qui
treballaven afanyadament al laboratori per
tenir enllestida la bomba abans que acabs
la guerra?
Hi ha, sens dubte, una connexi entre
responsabilitat i immediatesa. El problema
s que, en un mn altament mecanitzat,
aquesta noci dimmediatesa no es pot
determinar en funci exclusivament de
la facilitat amb la qual el dany causat pot
revoltar la sensibilitat del botx per tal com
molts aparells estan dissenyats precisament
per a causar el dany sense revoltar la sen-
sibilitat ni de lexecutor directe ni de les
masses adormides.
10.4. El doble enfosquiment. Tot aix
ens oculta el seu enfosquiment a travs de
mecanismes que ens impedeixen represen-
tar-nos tant les conseqncies dels nostres
actes com el fet que no ens les representem:
.... Daqueixos homes foscos de lpoca tcnica
el mxim inters s mantenir-nos en la foscor
amb relaci a lenfosquiment del nostre mn...
Si ahir la tctica consistia a excloure de tota
illustraci els qui no tenien poder, avui
consisteix a fer creure que tenen llums els
qui no veuen que no veuen.17
Tanmateix, la vctima sols pot recon-
ciliar-se amb el mn, obrir-se al futur, si
el botx i els seus cmplices ms o menys
silenciosos reconeixen la veritat moral del
dany causat, si aqueixos mecanismes de
distorsi sn, dalguna manera, desactivats.
Jean Amry cultiva, com seguidament veu-
rem, els seus ressentiments precisament per
mantenir viu en ell la necessitat daqueixa
denncia, daqueix reconeixement.
IV
JEAN AMRY
EL VALOR MORAL
DEL RESSENTIMENT
11. L A CONDICI SUBJECTIVA
DE LA VCTIMA
11.1. Descriure la condici subjectiva de
la vctima18 s un dels objectius centrals del
llibre de Jean Amry Ms all de la culpa
y la expiacin. Tentativas de superacin de
una vctima de la violencia. I, com remarca

en el captol Resentimientos, un dels
ingredients de la seua condici de vctima
(ateses les circumstncies histriques de la
postguerra a Alemanya) s el ressentiment.
El ressentiment naix quan el sentiment
de venjana o denveja vindr acompanyat
duna conscincia de la prpia impotncia
per a expressar o per a descarregar aqueixos
sentiments amb accions que satisfacen la set
de venjana o permeten obtenir els bns
que senvegen.
Aquesta emoci est mal vista tant pels
moralistes com pels psiclegs. Per als primers,
el ressentiment s una mcula, alguna cosa
reprotxable, la vctima ha dassumir el
seu patiment passat com el botx la seua
culpa.
Per als psiclegs, el ressentiment (com la
culpa dEatherly) de la vctima forma part
duna sndrome que cal tractar adientment
per tal dalliberar-ne la vctima, per tal
daconseguir que la seua vida soriente cap
al futur, que s el sentit natural del temps,
i no siga esclava del passat.
11.2. Aquest descrdit del ressentiment
s accentuat per la lectura que en fa Ni-
etzsche19 en la seua genealogia de la moral
(i que posteriorment recull Max Scheler)20
on es presenta el ressentiment com a distor-
sionador, com a falsejador, ns al punt que
genera una transmutaci dels valors.
El ressentiment tendeix a descarregar-
se mitjanant la negaci dels valors que
percep i que foren lorigen del sentiment
de venjana o denveja reprimits. Aquesta
transformaci pot manifestar-se de diverses
maneres: o b negant tot valor a la persona
que envegem o b menyspreant qualsevol
aspecte del mn que ens atrau.
Per, com mostr Nietzsche, la forma
ms ecient de distorsi prpia del ressen-
45
timent s la que genera una transmutaci
dels valors, s a dir, que hom acaba armant
com a valors les qualitats oposades a les que
envejava inicialment.
Per a dur a terme aquesta transmutaci
cal que, dalguna manera, els valors inici-
als es transparenten per tal que la persona
ressentida puga negar-los i, nalment, in-
vertir-los. Sembla, doncs, que un element
constitutiu del ressentiment s la seua
tendncia a distorsionar, a negar els valors
que dalguna manera percep.
I, tanmateix, Amry pretn mostrar que
en el seu ressentiment nia una veritat moral.
Defensa que, en determinades condicions
histriques, el conreu del ressentiment
cap als botxins i cap als qui es consideren
merament espectadors s lnica manera
com la vctima pot conservar la seua hu-
manitat, ja que el ressentiment actua com
un esper constant per traure a la llum la
veritat moral del dany causat: Els meus
ressentiments existeixen amb el propsit
que el delicte adquiresca realitat moral per
al criminal.21
11.3. El ressentiment dAmry no naix
mentre es troba en el camp dextermini,
ni de manera immediatament posterior al
seu alliberament. De fet, Amry confessa
que, en el moment del seu alliberament,
es va sentir per primera vegada reconciliat
amb el mn, en harmonia amb el curs de
la histria.
El ressentiment sorgeix a la vista de la
representaci que del passat nazi es fa a
lAlemanya de la postguerra. El detonador
va ser la conversa amb un comerciant al
menjador dun hotel al sud dAlemanya:
Bastava amb converses com la que vaig
mantenir amb un comerciant del sud dAle-
many mentre em desdejunava en cert hotel.
46
Aquell home intentava convncer-me, no
sense abans informar-se cortesament si
era jueu, que en el seu pas no existia lodi
racial. Assegurava que el poble alemany no
guardava rancor al poble jueu; com a prova
alludia a la generosa poltica de reparaci
promoguda pel govern, com, per altra ban-
da, reconeixia el jove Estat dIsrael.... 22
Davant actituds com les del comerci-
ant, i no sols dell, sin tamb de moralistes
i psiclegs que inviten a una superaci del
passat que consisteix, ms aviat, a esborrar-
lo, Amry es troba a si mateix reprotxant-li
...tossudament a Alemanya els dotze anys
de rgim hitleri, em corcava al meu interi-
or lidilli industrial de la nova Europa i els
majestuosos salons dOccident.23
A Amry lamonen, com veiem, ele-
ments i situacions que ell mateix consi-
dera valuoses, es ressent daqueixos xits.
Tanmateix, ell, en contra de moralistes
i psiclegs, considera que ha de conrear
aquest ressentiment per tal de recuperar
la veritat moral que roman soterrada i de
la qual se sent dipositari: Sols jo estava, i
estic, en possessi de la veritat moral dels
colps que encara avui em ressonen en el
crani i, per tant, em sent legitimat a jutjar,
no sols pel que fa als executors, sin tamb
a la societat que noms pensa en la seua
supervivncia.24
12. E L RESSENTIMENT
I LA FLETXA DEL TEMPS
12.1. La persona ressentida t certament
trastocat, dislocat, el sentit natural del
temps, que sorienta cap al futur, i insisteix
a retornar al passat per revertir all que s
irreversible.
Encara que el retorn material al passat
per desfer el que all va ocrrer no t sentit,
aix no exclou la possibilitat dun retorn
moral al passat. Aquest retorn cap al passat
no sols s possible sin que, per a la vctima,
s imprescindible perqu sols si el botx, i el
qui es veu a si mateix com a mer espectador,
reconeix la veritat moral del dany causat,
podr la vctima reconciliar-se amb el mn:
Lhome moral exigeix la suspensi del
temps; en el nostre cas, responsabilitzant el
criminal del seu crim. Daquesta manera,
aquest ltim podr, consumada la reversi
moral del temps, relacionar-se amb la vc-
tima com un semblant.25
12.2. Hem descrit alguns dels mecanismes
que diculten que la reversi moral del
temps tinga lloc. En el cas de la vergonya de
Levi, el dilema interessat revela que el botx
i les terceres persones poden refugiar-se en
la noci de racionalitat per a desacreditar
la seua veu, ja siga presentant els seus sen-
timents com a patolgics ja siga degradant
moralment la vctima. Lexamen de la res-
posta dels americans davant del sentiment
de culpa dEatherly ens ha condut a un lloc
semblant. I lexamen de les condicions que
van fer possible la seua collaboraci en el
llanament de la bomba sobre Hiroshima,
s a dir, la creixent desproporci entre la
nostra capacitat de produir dany i la nostra
capacitat de percebre-ho, ens ha perms
descobrir el doble enfosquiment del mn
en les societats tecnolgicament avanades.
Per tots aquests mecanismes descansen en
un de ms bsic, a saber: la por a larbitra-
rietat del botx i la necessitat dhabitar un
mn hum.
Si les terceres persones es deixen convn-
cer pel discurs del botx, si queden atrapades
en el dilema interessat, si no tracten de
veure ms enll de la seua petita contribuci
en un immens mecanisme, s en gran part

perqu els espanta la idea de descobrir que
lacci del botx s genunament arbitrria, cecs al paper que un mn hum reclama
que no es pot conar en lautoritat i, per
tant, que les expectatives que constitueixen
el mn hum estan injusticades.
12.3. Un mn hum s un mn on puc
esperar (a) que sols em toque la pell qui
jo vulga i (b) que, si em trobs en cas de
necessitat o alg em causs dany, i doncs
violents la condici (a), els altres acudirien
en el meu auxili.
Pel mer fet dhaver patit dany, la vctima
sap que la condici (a) ha estat irreversible-
ment vulnerada, lnica manera de recupe-
rar la conana en el mn s a travs de la s a dir, la nostra necessitat de conar en
condici (b), s a dir, que els altres acudes-
quen en el seu auxili per reparar simblica-
ment el dany. Aquesta reparaci simblica
requereix: (1) el reconeixement que el dany
ha estat causat i (2) la condemna del botx.
Sense lexercici de la memria no es possible
satisfer (1) i, per tant, tampoc (2). Podem
dir, en conseqncia, que sense la recupera-
ci del passat no hi ha cap manera perqu
la vctima puga conar en la possibilitat de
viure en un mn hum ja que tant (a) com
(b) serien necessriament violentades.
Una qesti important s: per qu sols la
vctima? Aqueix no poder conar expressa
solament un fet cru (el fet que la vctima, a
causa del seu trauma no pot conar) o, ms
aviat, un fet normatiu (si conem, la nostra
conana no est justicada. No podem
conar justicadament)? En aquest darrer
cas s la vctima qui es troba ms a prop
de la veritat. No s la seua desconana la
que s irracional, sin, ben al contrari, s
la conana dels qui es veuen com a mers
espectadors la que est injusticada.26
Si els qui es veuen com a mers especta-
dors no descobreixen la necessitat de res-
47
pondre al dany causat, demostren que estan
dells, s a dir, socrrer la vctima, contribu-
ir a recobrar lordre moral danyat, tal com
sespecica en la condici (b). Se segueix
daquesta condici que coherentment hom
no pot romandre com a mer espectador
davant el dany i pretendre alhora que viu en
un mn hum. Hem vist que, a ms a ms,
una de les raons ms poderoses per les quals
les terceres persones eviten de satisfer (b) s
precisament perqu necessiten mantenir llur
conana en el mn i atendre la vctima
comporta habitualment el reconeixement
que aqueixa conana est injusticada.
el mn ens duu a desatendre les exigncies
dun mn hum i, per tant, a minar les
condicions en les quals aqueixa conana
estaria justicada. r
REFERNCIES BIBLIOGRFIQUES
AMRY, J. (2001), Ms all de la culpa y de la expia-
cin, Valncia, Pre-Textos.
ANDERS, G. (2001), Nosotros, los hijos de Eichmann,
Barcelona, Paids.
CORB, J. E. (en premsa), The loss of condence in
the world: the victim, the torturer, and the third
person, Kluwer Publishing Company.
ANDERS, G. i E. EATHERLY (1989), Burning consci-
ence: the cult of Hiroshima, Nova York, Paragon
House.
LEVI, P. (2000), Els enfonsats i els salvats, Barcelona,
Edicions 62.
NIETZSCHE, F. (1998), La genealogia de la moral: un
escrit polmic, Barcelona, Edicions 62.
SCARRY, E. (1985), The Body in Pain, Oxford, Ox-
ford University Press.
SCHELER, M. (1998), El resentimiento en la moral,
Madrid, Caparrs.
48
NOTA: Vull expressar el meu agrament a Julin Marra-
des i a Marta Moreno per les nombroses i clides
discussions que hem mantingut sobre qestions
estretament vinculades amb aquest treball i, es-
pecialment, per llurs comentaris sobre diverses
versions preliminars.
Vaig utilitzar una primera versi daquest escrit
com a gui del curs destiu Identitat i mem-
ria (Palma de Mallorca, juliol 2002). No sense
certa inquietud, he decidit de conservar-ne lestil
esquemtic en la conana que les seues limitaci-
ons expressives a lhora de perlar els arguments i
consideracions, queden compensades per la nue-
sa amb la qual apareixen algunes armacions aix
com una major facilitat per a reconixer lestruc-
tura de la discussi.
Aquest treball forma part del projecte dinvestigaci
Creena, Motivaci i Veritat, parcialment sub-
vencionat per la Generalitat Valenciana (GV04B-
251 i GRUPOS04/48) i pel Ministerio de Cien-
cia y Tecnologa (BFF2003-08335-C03-01). A
lapartat I utilitze alguns materials provinents de
larticle Lo real y lo imaginario en la experiencia
del soldado, que apareixer en un monogrc
sobre la guerra a cura de Nicols Snchez Dur i
publicat per leditorial Pre-Textos, Valncia. Val a
dir, nalment, que la revista Azafea en publicar
la versi castellana.
1. Scarry (1985).
2. La mera amenaa trenca les expectatives de protec-
ci que sn constitutives de la nostra conana en
el mn i la prdua de la qual t, com veurem, un
paper central en la caracteritzaci de lexperincia
de la vctima.
3. ... Estic segur que ja amb el primer cop que se li
assesta perd quelcom que tal vegada podrem de-
nominar provisionalmente conana en el mn...
el supsit ms important daquesta conana....
s la certesa que els altres, sobre la base de con-
tractes socials escrits o no, tindran cura de mi,
o millor dit, respectaran el meu sser fsic i, per
tant, tamb metafsic. Les fronteres del meu cos
sn les fronteres del meu jo. Lepidermis em pro-
tegeix del mn extern: si ha de conservar la con-
ana, sols puc sentir sobre la pell all que vull
sentir (Amry, 2001, pp. 91-2). [La traducci al
catal daquest i la resta dels textos citats dAmry
(2001) correspon a lautor del present article.]
4. Lesperana dauxili, la certesa de lajut formen
part, en efecte, de les experincies fonamentals de
lsser hum i sens dubte tamb animal... Lexpec-
tativa dajut pertany als elements constitutius de
la nostra psique tant com la lluita per lexistncia.
Tin pacincia, diu la mare al xiquet que gemega
de dolor, de seguida et duc el biber calent, una
tassa de te, no deixarem que patesques! Li recepte
un medicament, assegura el metge, que li ser de
gran ajuda. Fins en el camp de batalla les ambu-
lncies de la Creu Roja arriben ns als ferits. En
quasi totes les situacions de la vida el dany fsic
sexperimenta alhora que lexpectativa dauxili: la
segona compensa la primera. Amb el primer colp,
per, el puny del policia, que exclou tota defensa
i que no talla cap m auxiliadora, desf una part
de la nostra vida que mai no torna a despertar
(Amry, 2001, pp. 91-2).
5. Levi (2000), p. 70.
6. A la sortida de la foscor, es patia per la conscincia
recuperada dhaver estat envilits. No pas per pr-
pia voluntat, ni per deixadesa, ni per culpa nostra,
per el cas s que havem viscut durant mesos o
anys a un nivell animal... Havem oblidat no sols
el nostre pas i la nostra cultura, sin la famlia, el
passat, el futur que ens havem imaginat, perqu,
com els animals, estvem reduts al moment pre-
sent (Levi, 2000, p. 74).
7. Ms realista s lautoacusaci, o lacusaci, dhaver
fallat des de laspecte de la solidaritat humana.
Pocs supervivents se senten culpables dhaver per-
judicat, robat o colpejat un company: qui ho ha
fet (els Kapos, per no nicament ells) nallunya
el record; per contra, gaireb tots se senten culpa-
bles domissi de socors. La presncia al teu costat
dun company ms dbil, o ms desprovet, o ms
vell, o mssa jove, que tobsessiona amb les seves
demandes dajuda... s una constant de la vida al
Lager (Levi, 2000, p. 76-7).
8. Aqueixa opini em va semblar monstruosa. Em va
fer mal com quan es toca un nervi descobert, i va
revifar el dubte de qu parlava abans: podria ser
viu en el lloc dun altre, a costa dun altre; podria
haver suplantat, s a dir, de fet matat. Els salvats
del Lager no eren els millors... Sobrevivien amb
preferncia els pitjors, els egoistes, els violents, els
insensibles, els collaboradors de la zona grisa, els
espies (Levi, 2000, p. 81).
9. I hi ha una altra vergonya ms gran, la vergonya
del mn... No ens era possible, ni tampoc ho vam
voler, ser illes; els justos que hi havia entre nos-
taltres, no ms ni menys nombrosos que en qual-
sevol altre grup hum, van sentir remordiment,
vergonya, dolor, per la culpa que els altres i no ells
havien coms... (Levi, 2000, p. 84-5).

10. Eatherly i Anders (1989), p. xviii. La traducci al ca-
tal daquest i altres texts citats dEatherly i Anders
(1989) correspon a lautor del present article.
11. Eatherly i Anders (1989), p. 3.
12. Eatherly i Anders (1989), p. 7.
13. Aix la carta dAnders diu:
Per a nosaltres s consolador que vost no puga
superar el que ha fet; ats que aix mostra que
ara, retrospectivament, est tractant de copsar,
dadonar-se de la magnitud dels seus actes, dels
efectes que en el seu moment no va percebre; ats
que el seu intent, ns i tot si fracassa, prova que ha
estat capa de mantenir alerta la seua conscincia,
malgrat haver funcionat (i amb xit) com un vis
en una mquina. I si vost ha estat capa de fer
a, ha provat que hom s capa de fer aix, que
hem de ser capaos de fer-ho (Eatherly i Anders,
1989, p. 3).
14. Al cap i a la , aquests homes sn empleats dun
hospital militar... que, en tota circumstncia, han
de defensar la puresa de la feta respecte a la qual
vost se sent tan correctament culpable. s per
aix que els seus doctors mantenen que Hiros-
hima per si mateixa no s sucient per a explicar
la seua conducta que, en un llenguatge menys
indirecte, no signica altra cosa que Hiroshima
no era realment tan dolent i, per tant, es limiten
a criticar la seua reacci a la seua acci en lloc de
lacci mateixa( Eatherly i Anders, 1989, p. 2).
49
15. Independentment de si ens trobem a Nova York,
a Viena o a Tquio, examinarem ansiosament la
manera com vost tracta denfrontar-se i controlar
la seua condici. No per curiositat ni perqu esti-
guem interessats mdicament o psicolgicament
en el seu cas. No som ni metges ni psiclegs.
Plens dangnia, ens ocupem diriament de trac-
tar desbrinar els problemes que estan bloquejant
el cam de la humanitat davui. La tecnicaci
del nostre sser: el fet que avui s possible que sen-
se saber i indirectament, com a visos en una m-
quina, podem sser usats en accions, els efectes de
les quals estan ms enll de lhoritz dels nostres
ulls i de la nostra imaginaci... Daquesta manera
hem esdevingut innocentment culpables, una
condici que no havia existit en els temps menys
avanats tcnicament dels nostres pares (Eatherly
i Anders, 1989, p. 1).
16. Levi (1989), p. 67.
17. Anders (2001), p. 29. La traducci al catal daquest
text correspon a lautor del present article.
18. Amry (2001), p. 141.
19. Cfr. Nietzsche (1998).
20. Cfr. Scheler (1998).
21. Amry (2001), p. 151.
22. Amry (2001), p. 146. La cursiva s meua.
23. Amry (2001), p. 146.
24. Amry (2001), p. 151.
25. Amry (2001), p. 153.
26. Cfr. Corb (en premsa).
50
Montaigne, en alta mar
1. JE SUIS MOY-MESMES
LA MATIRE DE MON LIVRE...
Quan, per primera vegada, tenim accs a
una gura del passat, b perqu en llegim
lobra b per mitj de testimonis aliens, el
fet de disposar per endavant dalgun marc
de referncia on situar-la una tradici, una
escola, un corrent de pensament permet
orientar les expectatives que ens desperta.
Per molt rudimentaris que siguen, posem
per cas, els nostres coneixements de la cul-
tura grega antiga, ja ens permeten de clas-
sicar Aristtil com a lsof i Sfocles com
a autor de tragdies molt abans de llegir-los
i, atesa aquesta identicaci sumria, sabem
vagament qu en podem esperar i qu no,
de les obres de tots dos.
Tanmateix, no sempre gaudim daquests
patrons interpretatius. Hi ha gures que,
pel seu carcter innovador, resulten difcils
dencasellar. Montaigne ns una. La seua
vida i obra no sn bufar i fer ampolles: no
encaixen en una tradici literria establerta,
ni es corresponen amb alguna escola o cor-
rent de pensament (la simpatia que li des-
pertaven alguns daquests corrents, com ara
Julin Marrades Millet s professor del Departament de Me-
tafsica i Teoria del Coneixement de la Universitat de
Valncia. Ha publicat, entre altres, El trabajo del espritu.
Hegel y la modernidad (A. Machado Libros, 2001).
Julin Marrades
el de lescepticisme acadmic o lestoicisme
llat, no posa lmits a la llibertat amb qu
en jutja les doctrines respectives). Ell era
conscient de loriginalitat de la seua obra,
si b s cert que va articular el seu projecte
a partir daltres enfocaments anteriors que,
dalguna manera, li van servir de model. En
aquest sentit, cal destacar la inuncia del
Scrates platnic en lobra de Montaigne,
qui el considerava no sols lhome ms
savi que mai ha existit (II, 12, 556) sin
tamb i aix s ms rellevant el nostre
preceptor (III, 13, 1254).1
No costa gaire despigolar dins dels
Assaigs de Montaigne algunes analogies
suggerides, ms que no obertament
traades entre ell mateix i Scrates. Per
exemple, Montaigne es considera un home
corrent no pas un profeta, ni un savi que
es relaciona i que conversa amb tota mena
de gent, i que no en fa distinci per ra de
naixement, rang o crrec. Si hi ha una cosa
de la qual es reclama sabedor, s de la insu-
perable ignorncia humana que els doctes
ignoren; si es considera hbil o capacitat
per a alguna cosa, s per a buscar. Qu?
Doncs el que s ell. Tot linters el centra
en ell mateix, a examinar-se, convenut
que el que ha arribat a descobrir pot ser
til als altres. I, de la mateixa manera que
Scrates va quedar decebut de la losoa
natural dAnaxgores, Montaigne mostra

recels envers la cincia del seu temps i en
denuncia la inutilitat per al que veritable-
ment importa, que s viure com toca (
propos) (III, 13, 1247). Aprendre a viure
exigeix desmantellar la falsa aparena de
la cincia com a presumpte saber superior
i reconixer-ne la incapacitat per a trobar
solucions denitives a la major part dels
problemes, incloent-hi tots els importants.
Pel que fa als recursos disponibles per a ori-
entar-se en el cam de lautoconeixement,
Montaigne apella, com Scrates, al seny
(ra comuna) i a lexperincia.
Al costat daquestes semblances, tamb
hi ha diferncies notables. Scrates basava
fer el b en el coneixement teric de la
virtut, i sotmetia els seus arguments a una
instncia absoluta i transcendent, diguem-li
veritat o ra; Montaigne, en canvi, no basa
el viure com toca en un saber teric, i els
seus raonaments es regeixen per una norma
de veritat lligada a les circumstncies. Ell
situa la funci prctica de la ra en un saber
moures en circumstncies diverses i que
canvien, tot manegant-les i convertint-les
en impulsos tils envers un ideal immanent
de virtut. Si la ra socrtica s un ull intel-
lectual que intueix veritats objectives, la ra
montaignana sembla un timoner que mira
de conduir la nau de la vida a bon port. La
naturalitzaci de la ra de qu fa galla t el coneixement que Montaigne t de si
unes altres implicacions. Scrates se sentia
cridat per un poder div daimon a com-
plir una missi, i noms nera responsable
davant aquella instncia superior, mentre
que Montaigne parla per ell mateix i res-
pon davant dell mateix. s per aix que
Scrates va atorgar un caire pblic a la tasca
que duia a terme, i lexercia dialogant a la
plaa amb els seus conciutadans, mentre
que Montaigne la va desenvolupar en el
seu gabinet privat i per mitj de lexercici
51
de lescriptura. Per acabar, Scrates es pro-
posa conixer tot el que lhome t de div:
lnima. s, doncs, un coneixement dall
que hi ha duniversal en cadasc de nosal-
tres. Montaigne, en canvi, vol conixer-se
a si mateix com a individu, vol descobrir
el seu jo singular i concret.
Concedeix Montaigne alguna rellevn-
cia losca a aquest autoconeixement?
Vegem-ho. Montaigne no sols es vol coni-
xer sin que tamb pretn posar per escrit
i divulgar el resultat de lautoexamen. Si
hagus volgut interessar el lector en lanc-
dota o en la idiosincrsia de la seua vida,
podria haver escrit un llibre de memries o
unes confessions. Per, de fet, va inaugurar
un gnere nou i va escriure uns Assaigs. Si
b la qesti del nom no s determinant,
en aquest cas s, si ms no, simptomtica
del fet que Montaigne pretenia fer quel-
com nou, que podem descriure daquesta
manera: vol presentar-se a si mateix no sols
com a cas sin tamb com a tipus. Est
persuadit que el que mostra de si mateix
pot ser rellevant per al lector, en la mesura
que frega quelcom que tamb li pertoca,
com a individu. Conv distingir ac dues
coses: una, que perqu alguna cosa parti-
cular compte per a alg que gaudeix duna
altra particularitat en aquest cas, perqu
mateix com a individu puga comptar per a
lautoconeixement que el lector nobtindr
a travs de la lectura, cal que es puguen
establir connexions entre tots dos; i una
altra s que aquesta possibilitat depenga
de lexistncia dalgun substrat com als
individus i idntic en tots. La primera cosa
implica la segona. La hiptesi que sostinc
s que part de la signicaci losca del
llibre de Montaigne rau en el fet que mos-
tra la rellevncia del que s particular en la
52
comprensi del que s individual i concret.
La funci de la ra en aquesta tasca no s
sotmetre el que s particular a pressupsits
universals, sin establir correlacions entre
particulars per mitj de laplicaci temptati-
va de regles i de criteris lligats a condicions
concretes dexistncia.
2. LE JUGEMENT EST UN UTIL
TOUS SUBJECTS,
ET SE MESLE PARTOUT
Montaigne dna per fet que lesperit hum
gaudeix de la capacitat deixamplar-se, de
fer seu el que dentrada li s ali, de re-
conixer-se en laltre. Tanmateix, aquesta
capacitat no es desplega espontniament.
El ms habitual s, per contra, lactitud de
mirar-se el melic, lembadaliment, la iden-
ticaci immediata amb la particularitat
dun mateix. La fora del costum, que actua
sobre la imaginaci, ens mena subtilment
a creure que el ms proper a nosaltres, all
amb qu estem familiaritzats, la nostra
manera de pensar, de sentir i dactuar, s
el patr de tots els modes de vida, i no un
mode ms, entre daltres. Aquesta opini,
alimentada per la presumpci humana
i renada per lenteniment losc, ha
cristallitzat en doctrines sosticades sobre
lhome que el presenten com un sser nic i
excepcional en el conjunt de lunivers, dotat
duna essncia immutable que el situa per
damunt de la resta dels ssers.
Per a Montaigne, aquest punt de vista
sobre lhome s simplement una illusi.
Larrel daix rau, com ja hem alludit,
en la tendncia de la nostra imaginaci
a extrapolar el que el costum ha xat en
el nostre esperit, i doncs a crear la cci
que aquest contingut no ocupa una part
daquest esperit, sin que lomple del tot.
El que s illusori daquest plantejament
consisteix a prendre com a naturals s a
dir, com a universals i normatives maneres
de pensament i de conducta que han sorgit
per obra humana en circumstncies histri-
ques i culturals determinades, i que hem fet
nostres a travs de leducaci. La dicultat
per a adonar-se daquesta illusi rau en la
invisibilitat dels costums. A poc a poc, i
damagatotis, sens imposa amb autoritat;
per quan, desprs daquest dol i humil
comenament, amb lajuda del temps sha
reforat i ens ha agenollat, de sobte ens
descobreix un rostre furis i titnic contra
el qual no gosem ni tan sols alar els ulls
(I, 23, 135-6). De la mateixa manera que
el bou que roman lligat al jou acaba per no
sentir-ne el pes com una cosa imposada per
alg altre, la tirania del costum rau en el
fet que exerceix una fora constant sobre
lesperit, sense fer-se notar. Amb aquesta
invisibilitat esdev fcil construir-se una
falsa idea segons la qual el que s proper i
familiar, no sols s, sin que, a ms, ha de
ser com s.
Advertir la realitat del costum, la fora
invisible de qu gaudeix, s el primer pas
per a desemmascarar aquesta illusi idio-
cntrica i per a prendre conscincia que el
que s aparentment natural s articial i
convencional; que el que s nostre sembla
normal noms perqu s nostre; que el
que s fctic sembla vlid noms perqu
es tracta de la nostra facticitat. Montaigne
assaja el desmantellament daquesta illusi,
no pas a partir del seny, ats que no depn
dels raonaments, sin duna manera de
veure les coses que ens porta a descobrir
la particularitat de tot el que existeix. Aix
explica la importncia que concedeix a la
mirada atenta sobre all que s dun mateix,

la rellevncia losca de la qual cosa rau
a descobrir-ho com a particular, tant pel
que fa a la contingncia com pel que fa a
la facticitat. Aquesta mirada demana un
cert distanciament i, ms exactament, una
reexi de la nostra imatge a lespill dall de jutjar. El judici s til per a tots els
altre: els altres ssers humans, tant els pro-
pers com els llunyans; les altres criatures, i
especialment els animals que tenim ms a
la vora; laltra part de cadascun de nosal-
tres, s a dir, tot el que tenim destrany i
dopac en tot el que no estem familiaritzats.
Aquesta mediaci amb laltre ens retorna la
conscincia de la nostra particularitat, b
perqu ens descobreix la nostra diferncia
cultural com una ms entre les altres, b
perqu ens mostra que som part del conjunt
dels ssers naturals, b perqu fomenta una
certa cautela metodolgica respecte a la fcil
credulitat en el que s familiar.
En aquest procs desvament de la
illusi idiocntrica, el paper que en el co-
neixement del que s particular de cadasc
atribum al que s essencial el que s nos-
tre, entronitzat com a presumpte principi
universal passa a dur-lo a terme el que
s circumstancial. Latenci a la diversitat
de les circumstncies evita caure en un
universalisme formal, que igualaria tots els
particulars en la mera diferncia abstracta, i
permet conixer la particularitat de cadasc
per referncia a les altres particularitats con-
cretes. Entendre el que s dun mateix com
a particular exigeix, duna banda, conixer
les circumstncies que el caracteritzen i,
de laltra, establir connexions amb altres
particulars, per mitj de les quals arribem
a relativitzar la particularitat de nosaltres
mateixos, i doncs a mostrar-la com a tal,
s a dir, com a diferent de les altres, i no
com a superior a elles. Aix, el nostre esperit
supera els estrets lmits en qu tendeixen
53
a connar-lo el costum i la imaginaci, i
sobre a altres particularitats, alhora que
seixampla i enriqueix la seua.
El mitj del qual disposem per a dur a
terme aquest eixamplament s la facultat
assumptes, i simmisceix en tots. Per aix,
en aquests assaigs en faig s en tota mena
docasions. Si tracte dun assumpte del qual
no s res, amb ms ra hi assage el judici,
sondant el gual a una distncia prudent;
i, si el trobe massa profund respecte a la
meua estatura, em quede a la riba. Aquest
reconeixement de no poder passar s un
dels efectes que provoca, i del qual ms
es vanta (I, 50, 338). No podem assolir
conclusions denitives de qualsevol afer, s
a dir, veritats. Per de qualsevol assumpte
podem establir opinions raonables. Jutjar
un assumpte particular una creena, un
comportament, un mode de vida, propi
o ali s ponderar ns on arriba el nostre
enteniment en lintent destablir quelcom
able respecte daquell afer, atesa la nostra
particularitat i laspiraci que ens empeny a
ampliar-la. Es tracta duna activitat racional
temptativa, per tal com no disposem dun
mtode un cam traat prviament a se-
guir, i tampoc no tenim garanties dassolir
la meta que desitgem. Per no per aix s
una activitat necessriament cega ni com-
pletament fortuta, sin que es pot guiar per
unes determinades mximes, tan tils com
imprecises. Esmente a continuaci algunes
daquestes mximes, que he recollit dac i
dall als seus Assaigs.
1) Per a reconixer i apreciar laltre en
la seua peculiaritat o diferncia concreta,
Montaigne evita fer comparacions i establir
semblances per mitj de les quals, ober-
tament o subreptciament, ens constitum
en punt de referncia i assimilem laltre
54
amb nosaltres, i ens convida a posar-nos
imaginativament en el lloc de laltre per la
via de situar el que s ali, dins la xarxa de
circumstncies particulars en qu es troba.
Concep mil formes contrries de vida.
En contra del que sol passar, accepte ms
fcilment en nosaltres la diferncia que la
semblana. Considere laltre simplement en
ell mateix, sense relacions, i labille segons
el seu model (...) Fcilment em pose en el
seu lloc amb la imaginaci (...) Desitge sin-
gularment que cadasc de nosaltres siguem
jutjats a banda (I, 37, 266).
2) Proposa, alhora, contrastar la prpia
posici amb altres de diferents respecte
daquell mateix assumpte, per tal de formar-
nos-en una imatge ms clara. Vull enume-
rar ac determinades usances antigues de les
quals tinc memria, unes com les nostres i
unes altres de diferents, perqu aix, desant
en la imaginaci la variaci contnua de les
coses humanes, en tinguem un judici ms
clar i ms ferm (I, 49, 334).
3) Tamb proposa agafar lassumpte del
qual tractem des dun altre punt de vista,
nou i inhabitual, i examinar-lo detallada-
ment. Res no ha canviat, per la nostra
nima mira la cosa amb altres ulls i se la
representa amb diferent semblant; per tal
com cada cosa gaudeix de molts matisos (I,
38, 273). Dels cent membres i rostres que
cada cosa t, matinc a un, b per a llepar-lo
o fregar-lo, b per a agafar-ne ns al moll
de los. Hi faig una punxada, no tan ampla
com puc, sin tan fondament com s (I,
50, 339).
4) Suggereix buscar els pros i els contres
de lopini en qesti i ponderar-ne els
arguments oposats, per tal com sobre el
mateix sempre trobarem la manera de do-
nar respostes, rpliques i contrarpliques
(II, 17, 740).
5) I creu que s important advertir que
la ment es troba exposada a factors datzar
i dimprevisibilitat que en condicionen els
judicis, i doncs pren conscincia que la ra
no actua sense fregament, sin que es mou
condicionada per factors que li sn aliens,
i no per aix s una fora ms entre altres
forces. s imprudncia estimar que la
prudncia humana pot omplir el paper de
la fortuna, i s en va lintent dabastar les
causes i les conseqncies, i portar de la m
el curs dels fets... Fins i tot la nostra saviesa
(sagesse) i la nostra reexi (consultation) se-
gueixen, en gran part, la direcci de latzar.
La meua voluntat i el meu discurs sinclinen
cap a un costat o cap a laltre; governen, pels
seu compte, la major part dels moviments
que fan: i la meua ra sent impulsos i agita-
cions diries i casuals (III, 8, 1046). La ra
humana sassembla a la vela o al tim duna
embarcaci, la funci de la qual, com a
guia cap a una meta una funci normativa
que la distingeix de la resta de forces que
operen en cada circumstncia concreta es
duu a terme malgrat per tamb grcies
a els impulsos que aleatriament li arriben
des de fora (els vents, els corrents marins,
etc.).
Podrem pensar que una aplicaci
rigorosa daquestes mximes ens menaria
directament a la suspensi del judici.
Aquesta conclusi s, sens dubte, lapro-
piada en molts casos. Per Montaigne no
ladopta com a regla general, a la manera
dels pirrnics, que van portar el dubte ns
a lextrem de considerar la ra incapa de
saber si pot o no assolir la veritat, i sacsejar,
daquesta manera, la seua posici (cf. II, 12,
560). Lescepticisme de Montaigne s ms
proper al dels antics acadmics, per tal com
ell pensa que podem arribar a conclusions
ables sobre la nostra ignorncia, que po-

dem conixer les limitacions de la nostra
ra i jutjar les dicultats que hi ha a lhora
destablir quelcom com a denitiu.
Les regles que hem enumerat serveixen
per a formar judicis raonables respecte a les
circumstncies particulars que concorren
en cada cas, conscients que la variaci de
les circumstncies comporta un canvi de
les operacions pertinents per a sostenir-los.
Malgrat que adoptem posicions diferents,
tenim tant de joc com el nostre contrincant,
tret de quan topem amb principis massa
grollers i plausibles (trop grossiers et appa-
rens) (II, 17, 740). Montaigne fa referncia
ac als discursos poltics i, ms en general,
a les coses humanes, sobre les quals hi
ha opinions raonades que divergeixen, i
ns i tot es contradiuen, i no podem di-
rimir aquest conicte apellant a principis
evidents. Precisament per aix, creu que
la ra humana s una perillosa espasa de
doble tall (II, 17, 739), per tal com, si
cada vegada que amb un dels talls prenem
partit per quelcom ho destrum tot seguit
amb laltre tall, ens exposem a la indecisi i
a la parlisi. Podrem mirar deludir aquest
perill per la via dacomodar-nos als usos
establerts, com proposen els pirrnics, els
quals, respecte a les accions de la vida,
segueixen ls com (II, 12, 562). Per judici i noms respon dell mateix (I, 42,
Montaigne rebutja aquesta alternativa.
Lopci que tria consisteix a guiar-se en
els afers humans pel seu judici, malgrat la
seua incertesa.
Ens podrem preguntar si pot ser seua
una funci de la ra, com ara el fet de jutjar.
Per a contestar-ho, conv tenir present que
Montaigne pren la magistratura civil com
un model del judici de la ra. En qualicar-
la com a tribunal del meu judici (II, 17,
716), implcitament reconeix la comple-
xitat i lestructura internament escindida
55
del jo, ja que les diferents funcions que,
en un tribunal de justcia, es reparteixen
entre diferents instncies, en el judici inte-
rior recauen sobre un mateix. Lescissi es
troba ja implcita en lexpressi mateixa, el
meu judici, en qu atorguem al genitiu un
doble sentit, objectiu i subjectiu.
(a) Aix, el meu judici s un judici que
recau sobre mi mateix, sobre tot el que em
concerneix (les meues opinions, els meus
sentiments, les meues inclinacions i les me-
ues accions, per tamb les dels altres ssers
humans). All que sotmetem a judici no
s, pel fet de ser meu, fcilment accessible
ni transparent, sin que apareix, ms aviat,
envoltat de dicultats, atesa la diversitat,
profunditat i obscuritat absoluta: s ms
delicat del que sembla, aix de seguir uns
viaranys tan errtics com els del nostre
esperit, penetrar les profunditats opaques
dels replecs interns daquest mateix esperit,
i destriar-los i reconixer els ets i uts de les
seues sacsejades (II, 6, 415).
(b) Per el meu judici tamb s meu
perqu sc jo mateix qui lemet com un
jutge enfrontat a mi mateix, quant a objecte
del judici. Des dun punt de vista subjectiu,
el judici s dun mateix per doble motiu:
perqu qui jutja es responsabilitza del seu
301), i perqu jutja lliurement, s a dir,
amb una independncia total respecte a la
matria que jutja, i no se sent lligat per cap
altre comproms que no siga la imparcialitat
i la veritat.
(c) El jutge interior basa el seu judici
en un testimoni que tamb s seu: Tots
els judicis sobre aparences externes sn
meravellosament dubtosos i incerts, i no hi
ha cap testimoni tan segur com un mateix
per a un mateix (II, 16, 706). Montaigne
fa referncia ac a lexperincia com a nic
56
fonament de les raons que podem allegar
com a testimonis fiables en els nostres
judicis, ats que no nhi ha prou amb
comptar (compter) les experincies, sin
que cal pesar-les i ajustar-les, digerir-les i
ltrar-les, per tal dextrauren les raons i
les conclusions respectives (III, 8, 1042).
Cal que no perdem de vista aquesta font
de raons que, com els pesos duna balana,
pondera el jutge interior per dictar sen-
tncia, s particular, en un doble sentit:
per una banda, el jutge noms disposa de
lexperincia prpia, del seu cabal de casos
coneguts, a lhora de formar-se un judici
respecte daquell afer; per laltra, aquests
casos sn particulars per si mateixos i, en
aquest sentit, sn diferents entre ells. No
hi ha dos casos iguals, i la ponderaci del
testimoni de lexperincia se nha de fer
crrec. La diversitat s la forma que amb
ms profusi empra la natura, ms encara
que en els cossos, en els esperits, que sn
duna substncia ms exible i susceptible jutjant totes les qestions no bvies que
de formes. Al mn no hi ha hagut mai
dues opinions iguals, ni dos pls, ni dos
grans. La qualitat ms universal de totes s
la diversitat (II, 37, 881).
(d) Quan emet un judici, el jutge in-
terior sadequa a una norma, de la mateixa
manera que el magistrat dicta sentncia
segons el criteri de la llei. Aquesta norma
o criteri del judici s la veritat. Jutjar una
doctrina o una opini s examinar-la sota
el punt de vista de si s o no vertadera, de si
gaudim dun coneixement genu daquesta
doctrina o si no en gaudim. Tot sovint
acceptem idees i opinions sense jutjar-
les, sense comprovar si estan acreditades
per la veritat, al marge de qualsevol altra
consideraci (originalitat, enginy, brillan-
tor, utilitat, acceptaci, etc.). Sempre que
fem nostra una doctrina pel sol fet que s
congruent amb les altres opinions que ja
tenim, o per consens amb lopini comuna,
o per la fe que ens inspira lautoritat de
qui emana o de qui ho hem aprs, evitem
de sotmetre la qesti al judici de la ra,
s a dir, al nostre judici. Com a facultat de
jutjar a la llum de la veritat, la ra s co-
muna, s a dir, connatural a tots els ssers
humans. Per lexercici daquesta facultat,
ls de la ra, s particular i propi de cada
individu, per tal com ning no pot jutjar
per un altre. Per aix, assentir a alguna cosa
sense sotmetre-la prviament al judici de
la ra s convertir-se en presa dun poder
ali que s, o b lautoritat dalg altre el
que Montaigne anomena la tirania de les
nostres creences (II, 12, 604), o b el
consens com o la familiaritzaci amb les
opinions prpies (la tirania del costum).
La ra no pot establir veritats sobre
molts dels assumptes que sotmet a examen,
per noms pot descobrir-ne la veritat
se li presenten. Per a aix, la ra ha destar
interessada en la veritat i xar-shi com a
norma suprema, perqu, com que s un
instrument exible, emmotllable i ajustable
a qualsevol gura (II, 12, 604), es presta
fcilment, en els assumptes humans en qu
no est constreta per principis evidents, a
posar les seues raons i els seus arguments al
servei daltres interessos (xit, poder, fama,
etc.), i presentar sota aparena de veritat
doctrines i opinions sobre les quals no es
pot arribar a establir res del cert. Les repe-
tides observacions de Montaigne sobre la
inanitat de lobstinaci humana per a assolir
conclusions denitives sobre les elevades
qestions de la cincia, de la losoa i de
la teologia, sn fruit de lactivitat de jutjar.
Montaigne ens convida a conixer la nostra
ignorncia, amb la intenci moral de fo-

mentar lautonomia del judici de cadasc.
Perqu lescepticisme que mostra no rau en
el fet de voler provar la incapacitat de la ra
a lhora de trobar la veritat, sin en provar-
ne lescassa abilitat en la recerca. No est
primriament interessat a qestionar els
fonaments del coneixement amb argu-
ments loscs. Pretn, en canvi, minar la
conana cega en la ra que dna ales al
dogmatisme. Lobjectiu que es planteja no
s defensar una opini sobre la possibilitat i
els lmits del coneixement ni tan sols lopi-
ni, segons la qual cal que ens abstinguem
dopinar, sin adoptar una determinada
actitud respecte a les opinions, les dun ma-
teix i les daltri. En aquest sentit, creu que
el fet dobservar amb atenci la fallibilitat,
la inseguretat i la inconstncia dels judicis
de la ra ens pot fer ms cautelosos i ms
prudents a lhora de jutjar. Aquesta actitud,
a mig cam entre el derrotisme i laltivesa, t
tamb una dimensi poltica, per tal com s
el mitj apropiat per a evitar que els ssers
humans es destruesquen els uns als altres,
duna manera tan trgica com estpida, en
noms dopinions i de doctrines la certesa
de les quals no podem provar.
Montaigne es va anticipar a Descartes
quan va assenyalar que, de la mateixa ma-
nera que reconeixem fcilment en els altres
que gaudeixen dun valor, duna fora cor-
poral, duna experincia, duna disposici
i duna bellesa superior a la nostra, ning
no est descontent amb el seny (sens) que li
ha tocat (II, 17, 741-2). Ning, llevat del
mateix Montaigne. La qualitat que ms li
agrada dell mateix s, precisament, la de
no donar-se per satisfet amb el seny de qu
gaudeix. Potser per aix el seu inters no se
centra a ampliar els coneixements que t,
o a saber ms coses, sin a jutjar millor. El
seu llibre s un exercici del judici, que en
57
ell mateix assaja (II, 17, 738). Per tant, els
seus Assaigs sn assaigs de judici.
3. NOSTRE GRAND
ET GLORIEUX CHEF DUVRE
CEST VIVRE PROPOS
La norma de la veritat s el criteri suprem
del judici que el jutge interior ha de tenir
sempre present a lhora de judicar qualsevol
assumpte. Per no s lnic criteri. Quan
examinem una qesti, no sols en relaci
amb la veritat, sin tamb en relaci amb
altres valors, entren en consideraci tam-
b uns altres criteris. Per exemple, quan
Montaigne jutja alg des del punt de vista
de lornamentaci i de la distinci personal
(que no s un punt de vista merament es-
ttic, ni tampoc merament moral aquests
merament palesen la separaci moderna
entre tica i esttica, aliena a lantic con-
cepte de la kalokagathia, ms proper a
Montaigne), sol tenir en compte el criteri
de lordre. Un esperit ordenat (regl) s el
que ha assolit una certa coherncia entre
el que pensa, el que sent, el que diu i el
que fa. Lelogi que, els altres, fan de la
vivesa i de la promptitud de lenginy, jo
el reserve per a lordre (reglement). Davant
duna acci brillant i asssenyalada, o duna
sucincia particular, jo preferesc lordre, la
correspondncia i lassossec de les opinions
i dels costums (II, 17, 743-4). Ac tamb
sescau assenyalar que aquesta coherncia
interna dels diferents aspectes de la vida
all que Cicer anomenava aequabilitas
universae vitae (De ofciis, I, 31) s una
norma particular, en el sentit que s un ideal
personal de Montaigne, potser una inclina-
ci que li s connatural i que lexperincia
li ha reforat. Altres individus, dotats duna
58
constituci i duna experincia diferents de
la seua, prefereixen i segueixen criteris de
valor diferents (com ara lenginy, la suci-
ncia, etc.). Montaigne reconeix i aprecia el
fet obvi de lexistncia de diferents sistemes
de valor, segons els individus i les cultures.
I aix planteja la qesti segent: aquesta
pluralitat de normes i de criteris, s un fet
ltim que va ms enll del que s correcte
o incorrecte? O s, tamb, susceptible de
valoraci, s a dir, judicable?
Si cerquem en els Assaigs de Montaigne
una resposta neta a aquestes preguntes,
potser no la trobarem. Per hi ha un fet
que pot ser orientador: la cura amb qu
Montaigne observa la diversitat de cre-
ences i de costums, que no respon a una
simple curiositat intellectual; i els seus
raonaments, quant a la dicultat intrnseca
darribar a conclusions ltimes i denitives
pel que fa a la veritat, no sn exercicis
denginy. La nesa de les observacions i
el rigor dels arguments que empra reben
lencoratjament dun inters moral: viure
b, o viure com toca ( propos). Si aquest
concepte, malgrat la foscor i la incertesa que
mostra, t algun sentit, per a ell, noms pot
ser a la llum dalguna instncia normativa
que permeta jutjar sobre el grau didonetat
de les diferents formes de pensar i dactuar
amb relaci a aquell objectiu. Aquesta
instncia normativa s la naturalesa, un
concepte que abordem tot seguit.
Tornem a lexemple anterior. Quan
Montaigne avantposa la correspondncia i
la calma de les opinions i dels costums a la
vivacitat i la promptitud de lenginy, no es
limita a deixar constncia duna divergncia
de criteris o conicte de valors que, per
altra banda, debades mirarem de cloure-la
fent s dels arguments. Tanmateix, el fet
que prenga partit per una de les posicions
en conicte no parteix duna decisi cega,
sin raonada. En realitat, ens trobem
davant dun judici de valors, lestructura
general del qual la podem resumir aix: si
volem viure com cal, el ms apropiat s
guiar-se en el judici prctic, per lordre,
i no per la vivesa de lenginy, per tal com
aquell criteri sadiu ms amb la naturalesa
humana. Notem que aquest judici de valors
est condicionat per una clusula hipottica
(si volem viure com cal) que expressa una
decisi moral radicalment individual. No
crec que Montaigne tinga retrets contra
qui opta per una altra meta en la vida
(com ara viure santament, o heroicament,
o perillosament, etc.). El destinatari del
seu llibre s qui comparteix amb ell lideal
de viure com cal. I el que ell pensa que li
pot transmetre s que la norma adequada
per a assolir aquesta meta s la de seguir les
inclinacions naturals.
All que Montaigne entn per natura-
lesa humana no s una essncia universal i
immutable que podem conixer per intu-
ci intellectual o per mitj de raonament
a priori. s una idea formada a partir de
lexperincia de la particularitat de cadasc,
per una mena de decantaci de trets que
arribem a considerar importants per a viure
com cal, i en la qual t un paper important
lobservaci de trets que compartim, no
sols amb altres ssers humans, sin tamb
amb altres criatures. Ell destaca, en aquest
punt, la semblana que hi ha en els as-
sumptes humans i proposa que ens unim
al conjunt dels ssers. No estem continua
dient ni per damunt ni per sota de la resta:
tot el que hi ha sota el cel est sotms a una
llei i a una fortuna semblant. Hi ha alguna
diferncia, hi ha ordres i graus, per sota
la mirada duna mateixa naturalesa. Cal
constrnyer lhome per tal que quede dins

les barreres daquesta ordenaci (police). El
miserable est travat i comproms, sotms a
una obligaci semblant a les altres criatures
daquell ordre, i s duna condici molt
mitjana (fort moyenne), sense prerrogatives
de cap mena ni preexcellncies veritables
i essencials. El que ell opina o fantasieja no
t cos ni consistncia; i per aix si noms
ell, entre tots els animals, tingus aquesta
llibertat dimaginaci i aquest desordre
(desreglement) de pensaments, que li repre-
senten el que s i el que no s, el que vol,
el que s fals i el que s veritable, aleshores
gaudiria dun clar avantatge del qual no
hauria de vantar-se, per tal com s la font
principal dels mals que pateix: pecat, ma-
laltia, irresoluci, torbaci, desesperaci
(II, 12, 506).
Montaigne fa s de la idea de naturalesa
per a posar lhome en peu digualtat respecte
als altres ssers que estan constituts duna
manera similar, no per a acotar un territori
exclusiu per a lhome i situar-lo per damunt
de les altres criatures. Montaigne rebutja
la imatge antropocntrica de lsser hum
com a senyor del mn. I desmunta la imat-
ge prometeica amb qu lhome occidental
ha alimentat, den de lAntiguitat, la seua
vanitat. Davant la imatge autocomplaent
de lhome com a sser superior que, amb
la intelligncia, converteix les mancances
i les debilitats naturals en una condici
davantatge per a fer-se a si mateix a base de
voluntat i desfor, Montaigne reivindica la
natura com a mare que ha atorgat a tots
els lls incloent-hi lhome els mitjans
necessaris per a afrontar satisfactriament
les necessitats de la vida, i atribueix la causa
dels mals humans precisament als trets que
lhome sautoadscriu en exclusiva, com ara
la imaginaci i el pensament. Cap ra no
ens mena a armar que lhome s lnica
59
criatura que t pensaments i sentiments
que comunica als seus per mitj dun
llenguatge, perqu hi ha evidncies que
altres animals tamb en gaudeixen. All
exclusiu de lhome s ls no regulat (regl)
daquestes facultats, que de cap manera no
podem atribuir a la natura, sin noms a
lartici. All que la natura, com a instncia
normativa, exigeix a lhome s que regule
la imaginaci de qu gaudeix i que agence
els seus pensaments, perqu noms aix
podr fer minvar lefecte dels mals que
laigeixen.
Aix s com el concepte de naturalesa
humana entra en connexi amb lideal de
saviesa. Tot plegat es lliga amb la idea del
que s mitj (moyen). En el text que acabem
de citar, Montaigne assenyala la condici
molt mitjana de lhome, i vol dir amb aix
que li manquen prerrogatives i excellncies
essencials en el conjunt dels ssers. Lordre
i el grau especcs de lhome al si de la na-
tura sn semblants al de les altres criatures,
perqu es troba circumscrit per lmits que
el separen daltres ordres i daltres graus.
Lactitud de regir-se en la vida per algun
ideal dexcellncia que situe el b hum
fora daquests lmits s violentar la natura.
En comptes daix, la norma de vida que la
natura imposa a lhome s moures en una
zona intermdia, sense elevar-se ni rebai-
xar-se. Centrem lassumpte en un aspecte
concret: Montaigne arma que el , en
tot, s un sol: viure ms tranquillament i
a gust, encara que no sempre busquem b
el cam (I, 39, 275). Aix vol dir que la
natura ha posat la felicitat humana en el fet
de gaudir de plaers i dalegries que estan a
labast de qualsevol, no en bns imaginaris
que superen les forces que tenim. Si ell
arma que la glria i el reps no es poden
allotjar al mateix alberg (I, 39, 285), s
60
perqu el reps no la quietud passiva, sin
el gaudi tranquil dels plaers de la vida per-
met a lhome estar amb ell mateix (I,
39, 280), mentre que lambici ens torba
violentament i ens allunya de nosaltres ma-
teixos. Si la saviesa s un maneig ordenat
(maniment regl) de la nostra nima, que
ell condueix amb mesura i proporci (II,
2, 385), s ms assenyat cercar el reps que
perseguir la glria, per tal com, en un cas,
ens comprometem i vivim per a nosaltres
mateixos ens mantenim en lordre que la
naturalesa ens prescriu, mentre que, en
laltre, ens alienem, cercant dassolir tes
ms enll dels nostres lmits.
Per acabar aquest comentari sobre la
norma natural de manejar-se en la mitja-
nia, potser ens illuminaran els comentaris
del vell mestre. Aristip noms defensava
el cos, com si no tingurem nima; Zen
noms tenia en compte lnima, com si no
tingurem cos. Tots dos sequivocaven...
El veritable temperament est en Scrates
(III, 13, 1246). Aristip i Zen exempli-
quen dos ideals de vida totalment oposats,
per que coincideixen formalment quant
a simplicaci i extremisme. Lun procura
el cultiu exclusiu de lnima en detriment
del cos, mentre que laltre rebutja tot el que
s espiritual, i noms cerca la satisfacci en
els plaers del cos. Tots dos desnaturalitzen
lhome, no sols perqu no tenen en compte
la complexitat de lsser, sin tamb perqu
proposen una meta que noms es pot assolir
si el violentem. La naturalesa humana no
s noms cos i esperit, sin que, a ms,
aquestes dues parts tendeixen a procurar
el b de lhome com un tot. La natura ha
previst materialment que les accions que
ens ha imposat per a la nostra necessitat ens
fossen plaents, tamb, i ens hi convida no
sols amb la ra, sin tamb amb lapetncia.
s injust de corrompre aquestes regles (III,
13, 1246). Aix doncs, la natura ens decan-
ta, no sols a tenir cura del nostre esperit
i del nostre cos, sin tamb a no separar
ambdues cures, perqu la satisfacci de les
necessitats que ens imposa s tan espiritual
com corporal, tan racional com apetitiva.
Aquest s lordre regulat (regl) de lhome,
lordre al qual tendeix per inclinaci na-
tural, de manera que ignorar o suplantar
aquest ordre per un altre de diferent esdev,
no sols error, sin tamb violncia.
La saviesa de Scrates rau en el fet que
es guia per un ideal de vida que sadiu amb
la prescripci de la natura, segons la qual
cal tenir en compte tant les necessitats
corporals com les de lesperit, de manera
que les satisfaccions de lnima es barregen
amb les del cos, i aquestes sn les de lni-
ma, no per mitj de lelevaci de lnima i
rebaixant el cos, sin per mitj de tots dos.
Scrates fa que la seua nima es moga
amb un moviment natural i com... I no
es planteja fantasies vanes: la nalitat fou
proporcionar-nos coses i preceptes que re-
alment i estrictament ens servissen per a la
vida. Fou sempre un i igual (pareil), i es va
elevar, no pas per impulsos, sin per taran-
n, ns a lltim punt de vigor. O, dit duna
altra manera, no es va elevar, sin que ms
aviat va rebaixar i va portar al lmit natural
i original les aspreses i les dicultats, sotme-
tent-hi el vigor (III, 12, 1163). Les vanes
fantasies a qu fa referncia Montaigne, ac,
sn les imatges poc realistes de lhome que
forgem quan deixem anar la imaginaci i
ens excedim en els pensaments, sense tenir
en compte les regles de la natura. La saviesa
de Scrates va consistir a situar lideal moral
de vida en la mitjania, evitant la temptaci
delevar-se per assolir una sublimitat irreal
i antinatural. La grandesa de lnima no

rau tant a anar amunt i cap endavant, sin a
saber posar-se al lloc i limitar-shi (se ranger
et circonscrire). Lnima considera gran tot el
que s sucient, i mostra la veritable mesura
en estimar ms les coses mitjanes que les
eminents. No hi ha res de tan bell i legtim
com fer b i com cal el paper dhome (faire
bien lhomme et deument), i no hi ha cap
cincia tan aspra com la de saber viure b
i de manera natural aquesta vida. De totes
les malalties que patim, la ms salvatge s
menysprear el que som (III, 13, 1250).
Estimar-nos a nosaltres mateixos s el
prembul de la saviesa. Si aquesta consisteix
a saber dur la nostra existncia dacord amb
les inclinacions naturals, no hi ha res que
shi opose tant com la violncia que exer-
cim contra nosaltres en nom dun ideal de
perfecci. En aquest punt Montaigne posa
taps al seu mestre. En un text que hem
citat hem vist que oscillava entre atribuir
o negar a Scrates un afany delevaci. La
ra daquest dubte rau en el fet que la idea
duna vida assolida sembla tan indissociable
de la imatge de lelevaci amb la doble
connotaci desfor i dexcellncia, que des de la primera perspectiva, s lgic que
en aquesta mesura caldria atribuir-la tamb
a Scrates, malgrat que, per altra banda, s
obvi que no li conv, perqu en la conducta
que va mantenir al llarg de la vida es va
mantenir del a les prescripcions de la na-
tura. I, aix no obstant, ni tan sols Scrates
es va escapar del tot de la temptaci de
lexcellncia. Quan va considerar que el
suprem de la vida humana era lnima,
i que aquesta nima era superior al cos, va
convertir la ra en un principi transcendent
a les condicions de lexistncia humana en
aquesta vida, i va creure possible i desitjable
que lnima sallibers daquestes condi- considerem el rendiment com una funci
cions per assolir una existncia separada,
dacord amb la seua essncia.
61
Segons Montaigne, creure que lnima
pot assolir un coneixement adequat de la
veritat al marge del cos (que s com dir
que pot estar motivada per interessos pura-
ment intellectuals i orientada per objectes
purament intelligibles) s una illusi. A
les fantasies losques sobre lessncia
de la ra, Montaigne soposa amb la crua
mirada sobre la realitat que viu. Aquesta
mirada ens descobreix que el mitj amb
qu nosaltres, els homes, cerquem la veri-
tat, s tamb hum de cap a peus, la qual
cosa implica que s impur, s a dir, que
opera sempre en condicions dinteracci
amb les circumstncies externes. Tothom
t a labast la comprovaci segons la qual
jutgem les coses de manera diferent, segons
les variacions del nostre cos, del nostre estat
dnim, de les nostres relacions amb els
altres, etc. La qesti rau en si considerem
aquestes circumstncies sota les quals actua
la nostra ra com a simples accidents que
en pertorben el funcionament ideal, o com
a condicions necessries del seu funcio-
nament real. Si contemplem el problema
busquem alguna estratgia que ens perme-
ta dalliberar la ra daquests obstacles,
per tal que puga actuar dacord amb la
presumpta naturalesa purament espiritual.
Montaigne, per la seua banda, considera
una quimera losca aquesta idea pura
de la ra. La ra real s un instrument de
plom i cera, que podem allargar, plegar i
acomodar a tots els desviaments i a totes les
mesures. Noms ens cal tenir la capacitat de
saber-la manipular (II, 12, 635).
Si la ra ha de buscar la veritat, noms
lentenem en un sentit realista quan en
de les circumstncies en qu lemprem.
Aquestes condicions externes o impures
62
sn factors que intervenen en la recerca de
la veritat, tant positivament com negati-
vament, sovint com a aliats i de vegades
com a adversaris, i, a voltes, fent totes dues
funcions alhora. Diu Montaigne que els
sotracs i les commocions que rep la nostra
nima de les passions corporals li poden
pesar molt, per encara poden ms els
sotracs i les commocions que li pertanyen
i que lempresonen de tal manera que es
podria dir que no t cap altra marxa i mo-
viment que no provinga del buf daquest
vent, i que, sense lagitaci que li s prpia,
romandria inactiva, com una nau en alta
mar abandonada de lauxili dels vents (II,
12, 637). Aix doncs, les circumstncies
que inueixen en la nostra ra les passions
corporals, com ara les malalties, el dolor, la
fam, la son, etc., per tamb les passions
anmiques, com ara els desigs, les expec-
tatives, els afectes i sentiments, etc. en
condicionen els judicis, de la mateixa
manera que els vents menen lembarcaci
en una direcci o en una altra. I, aix com
de vegades diculten el maneig de la nau i
daltres afavoreixen lassoliment de la meta,
tamb les circumstncies de la ra tot sovint
la indueixen a formar-se opinions falses,
per ocasionalment poden menar-la cap
a la veritat.
La ineludible vinculaci de la ra amb
les circumstncies no porta Montaigne
a qestionar-ne laptitud per a conixer
la veritat, sin ms aviat a reconixer el
paper de la sort de les circumstncies en
el coneixement. No s arriscat que alguna
notcia vertadera sarrecere a casa nostra,
per s per atzar (II, 12, 631). El fet das-
sumir que la ra sempre est condicionada
per les circumstncies en els judicis allunya
Montaigne de Scrates en un altre punt de
vista essencial. Ell no prova de sostraures
a aquest condicionament, sin que busca
una forma natural que en aquest context
signica: ni purament racional, ni tampoc
irracional, sin per mitj dalguna cosa
dharmonitzar les exigncies espirituals de
lhome amb les necessitats materials que t:
No he corregit, com fa Scrates per la fora
de la ra, les meues tendncies naturals, ni
he pertorbat amb artici la meua inclinaci.
Em deixe anar com he vingut, i no lluite
contra res. Les meues dues parts principals
(nima i cos) viuen a merc delles mateixes,
en pau i bon acord (III, 12, 1189).
Hem arribat aix al punt que potser
consitueix laportaci ms innovadora de
Montaigne a la reexi sobre el viure b.
El seu llibre est farcit de cites de mestres
antics que van defensar teories morals
inspirades en Scrates i en els corrents
postsocrtics dels cnics i dels cirenaics
(Antstenes, Digenes de Sinope, Aris-
tip), com tamb en lepicureisme (Epi-
cur, Lucreci) i en les tradicions grega
i romana de lestoicisme (Zen, Crisip,
Cleantes, Sneca, Cicer). Ms enll de
les importants divergncies doctrinals que
els separen, molts daquests autors i corrents
de pensament van proposar algun ideal de
saviesa concebut en termes dautodomini.
El pressupsit daquella concepci s la
divisi interior del jo en fraccions oposades
que es disputen lhegemonia de lnima, i
lexigncia de vncer amb les armes de la
virtut lenemic interior, i doncs conquerir la
pau dnim. No sabem ns a quin punt la
repugnncia que van provocar en Montaig-
ne les sanguinolentes guerres de religi que
van enfrontar els gelfs i els gibellins a la
Frana natal de lautor van poder inuir en
el rebuig del model agonstic de lideal de
saviesa. Ben cert s, per, que a la moral
de lautodomini i de la victria sobre un
 63
mateix, Montaigne va oposar la moral de
lautoregulaci. Lordre (le reglement), i Collecci Assaig
no la fora, s linstrument de la virtut (I,
26, 196). Conduir ordenadament la nostra 1. Histria. Entre la cincia i el relat
nima s el lema duna moral tallada segons FRANOIS DOSSE
216 pp. 11
els patrons de lastut Odisseu, ms que no 2. Reexions sobre la violncia
a la mesura dherois com ara Aquilles o JOHN KEANE
Hctor. Els esculls que ens obstaculitzen el 226 pp. 11
3. El descrdit de la modernitat
cam i els perills que ens amenacen sn, tot NEUS CAMPILLO
sovint, tan grans i poderosos que empren- 396 pp. 13
dre una lluita oberta contra ells s arriscar 4. El totalitarisme. Histria dun debat
ENZO TRAVERSO
la nostra integritat i exposar-nos, ns i tot
246 pp. 11
en cas que aconseguim de derrotar-los, 5. Un pas de ciutats o les ciutats
a transgredir lordre que la natura ens ha dun pas
marcat. Poques vegades fem que lnima JOSEP SORRIBES
206 pp. 11
tope de front amb els mals; en comptes 6. Foucault: un illustrat radical?
de sostenir i parar el cop, la fem declinar i JOSEP ANTONI BERMDEZ I ROSES
decantar-se (III, 4, 930). 298 pp. 11
7. Utopstica. Les opcions histriques
Si partim del model de la guerra civil del segle XXI
interior i de la moral de la victria, aquest IMMANUEL WALLERSTEIN
tipus de mximes ens poden semblar he- 110 pp. 11
8. Alacant contra Valncia
reves directes de la pusillanimitat i de la EMILI RODRGUEZ-BERNABEU
covardia. Aquest no s el punt de vista de 242 pp. 11
Montaigne. El seu savi s lantiheroi moral, 9. Literatura, mn, literatures
JOAN F. MIRA
per no s pas ni dbil ni covard. Ben al 148 pp. 10
contrari: noms una nima forta i gran ca- 10. La ment captiva
nalitza amb naturalitat el seu vigor dins dels CZESLAW MILOSZ
338 pp. 20
lmits que li marca la natura, i s capa de 11. Els noms de la histria
trobar en aquest espai intermedi els mitjans JACQUES RANCIRE
sucients per a gaudir de la vida. r 158 pp. 11
12. Identitat
ZYGMUNT BAUMAN
Estiu de 2005 136 pp. 11
13. Viure per viure
JOAN FUSTER
116 pp. 11
14. Espanya inacabada
JOAN ROMERO
246 pp. 11

1. En les cites textuals, que traduesc lliurement, indi-

que llibre, captol i nmero de pgina correspo-
nents a ledici dels Essais que en va fer Albert c/ Arts Grques 13 - 46010 Valncia
Thibaudet sobre la base de ledicin de Bordeus tel. 96 386 41 15 - fax 96 386 40 67
de 1597 (Pars, Gallimard, 1953). www.uv.es/publicacions - publicacions@uv.es
64
Construcci i deconstrucci de la
identitat: mites dincumbncia literaris
Discurs de Guadalajara
L legeixo en un tractat de teoria de la
cultura que la identitat s un acte pel qual
un individu es deneix i es classica per
lacci didenticar-se amb un grup, al
mateix temps que es diferencia dun altre.
Segurament hi ha moltes altres denicions
de la identitat, ats que, i precisament ara,
aquesta qesti s objecte destudis, dan-
lisis i de discussions que ocupen un lloc
preeminent del nostre escenari intellectual.
He accentuat lactualitat de la qesti per-
qu, en principi, sembla paradoxal que en
aquest nostre mn globalitzat resulti que
la intelliguntsia es mostri tan preocupada
per aclarir la incgnita de la identitat. A pri-
mera vista, sembla que una indagaci com
aquesta hauria de ser innecessria en un
mn de canvis tan sobtats que gaireb ni
deixen temps per a pensar ni per a sedi-
mentar experincia, un mn que gira tan
velo que diculta el cultiu pacient del
coneixement simblic que es all que ens
fa humans entre humans, un mn i una
Dolors Oller Rovira s catedrtica de teoria de la literatura
a la Universitat Pompeu Fabra. Aquest article t origen
en la seua intervenci al colloqui Cultura, identitat
i formaci de la naci, organitzat per la Universitat
de Guadalajara, que es va celebrar en el marc del pro-
grama acadmic de la Fira Internacional del Llibre de
Guadalajara (Mxic) el novembre de 2004.
Dolors Oller
poca en els quals la informaci circula
electrnicament i en qu el mercat ens
dissenya i ens iguala segons el nostre po-
der adquisitiu. Per sembla que s que ens
trobem davant duna indagaci necessria.
I s que la voluntat de ser s tossuda.
Si seguim la denici que he proposat
al principi de la meva reexi, aquest acte
pel qual un individu sautodeneix i sau-
toclassica, identicant-se amb un grup
i diferenciant-se dun altre, aquest acte
de diferenciaci podrem pensar que est
determinat, en primera instncia, per una
innitat dhbits, gustos o costums: menjar
unes coses i no unes altres, o menjar-les
duna manera o duna altra, seguir unes
normes de conducta i no unes altres. Per
exemple, jugar al tenis i no al futbol, o al
bridge i no a la botifarra, vestir-se amb les
grans rmes internacionals en comptes del
prt porter dels grans magatzems populars,
tenir coses i ms coses, cases, vaixells, cot-
xes, etc., en comptes de no tenir res o noms
tenir hipoteques per pagar; tenir temps per
gastar o haver de treballar diriament ns
a lextenuaci o, i encara pitjor, no tenir
feina i viure greus privacions; viure protegit
o estar exposat als cataclismes naturals o als
provocats per lambici dels ms poderosos.
O, i ja en un altre ordre de coses, tenir nens
o no, tenir parella o no... i, nalment, ser un
malalt o tenir salut, ser vell o ser jove. En

, ja veieu que segons totes aquestes dife-
rncies i serien innites les diferncies que
encara podrem mencionar la identitat
es correspondria ms amb una qesti de
classe i deducaci que no pas amb aspectes
de gnere, raa o constituci biolgica.
Per, i com proposa el socileg de la li-
teratura Homi K. Bhahba, si volem esbrinar
els problemes inherents a les narracions que
deneixen la ideologia identitria, o a les
que construeixen un imaginari didentitat,
s evident que hem de tenir en compte les
qestions de gnere, de classe o de raa. En
relaci amb aquestes indicacions, pot ser
illustratiu recordar ara lagrament als dus
expressat per Plat perqu lhavien afavorit
fent-lo nixer hum i no animal, home i no
pas dona, grec i no brbar, ciutad lliure i
no esclau, i per haver-lo situat en lAtenes
de Pricles. Si pensem en els temps que li
va tocar de viure, tots aquests agraments
sn totalment comprensibles. Quin orgull
essencialment identitari el de Plat! I plena-
ment justicat ja que, en aquests moments
de la histria, ning no pot discutir-li haver
format part de la narraci hegemnica de
la seva poca. Daltra banda, hem de reco-
nixer que el que el fa visible encara avui,
ombra tutelar per a la reexi i tamb per a
la polmica, va ser el seu talent individual,
la seva dedicaci intelligent als problemes
del seu temps i la seva qualitat descriptor.
I s que el seu orgull identitari no es basava
en les peculiaritats dun poble, duna ciutat
o de la seva naci, sin que sorgia de la pos-
sessi dun poder privilegiat que el facultava
per a ser duna determinada manera, en el
temps i en un espai triat o acceptat com a
propi. La preocupaci per la identitat no-
ms apareix a partir de la manca daquest
poder, un dret que, en general, hauria de
ser considerat com a inalienable.
65
Catalunya, t identitat prpia? Jo diria
que s. Per tamb crec que les seves pecu-
liaritats populars i costumistes sn degudes
a la seva situaci geogrca en latles, i que,
tot i no tenir ms importncia que les de ser
una forma de socialitzaci, i tot i que per a
mi constitueixen una forma de comporta-
ment o de civilitzaci domstica, no tenen
cap ms importncia si no s la de ser unes
formes originades en i per un ecosistema
determinat i arrelades en una tradici ds
secular. Por exemple, la tradici catalana
(xem-nos b en les denominacions lings-
tiques perqu sn elles les que marquen les
diferncies) no celebra la viglia de Nadal
fent un sopar, com s que ho fan els espa-
nyols per celebrar la Nochebuena. La tra-
dici genuna s reservar lpat important
per al dinar de Nadal i fer un petit ressop
desprs de tornar de la missa del gall.
A ms, i durant tot lAdvent, les famlies
catalanes tenen, en un rac protegit i mig
amagat de la casa, el ti, un tronc darbre
al qual els nens li porten menjar cada dia
(aliments que, naturalment, els grans socu-
pen de retirar secretament) a i efecte que,
el capvespre de la viglia nadalenca i abans
danar cap a la tradicional missa del gall,
es pugui celebrar en famlia una estranya
cerimnia ritual: grans i petits es posen a
bastonejar el pobre ti exigint-li, al ritme
duna canoneta comminatria (caga ti,
caga torr, que si no cagues et donarem
bast), que pagui tot el que ha menjat i
que expulsi llaminadures o petits obsequis
mentre sesperen els regals ms importants
que han darribar dels Tres Reis dOrient.
Dins daquest mateix context nadalenc, els
catalans no mengem besuc o llobarro per
Nadal, com s costum en les llars espanyo-
les, sin que s signicativament identitari
menjar escudella i carn dolla, un plat
66
molt ms semblant al bollito misto itali que
no pas al cocido madrileny. I si seguim per
aquest cam es pot dir que els catalans, que
som per situaci i per vocaci mediterranis,
tenim, pel que fa als costums, moltes ms
anitats culinries, geogrques i ambien-
tals amb els pobles de larc nord del Medi-
terrani (occitans, provenals o genovesos)
que no amb els pobles de Castella, Astries,
Pas Basc i Galcia. I crec que possiblement
sigui la llunyana inuncia carolngia que
ens diferencia tamb daltres pobles de la
mediterrnia sud, tan peculiarment confor-
mats per la cultura rab.
Totes aquestes diferncies sn impor-
tants? Fins a cert punt s, ja que es tracta de
gestualitats inconscients per signicatives,
que responen a un cert imaginari collectiu,
unes caracterstiques no triades i que,
dalguna manera, ens diferencien daltres
collectius amb unes altres caracterstiques.
Amb tot, i com diu Narcs Comadira, un
escriptor catal, davui i de pensament fort:
Insistir massa en les peculiaritats dun
poble s posar latenci en all que ja ha
estat: s a dir, en la mort. Un poble actiu,
geners, obert, en plena creaci, no en t,
encara, de peculiaritats denides. s un
organisme que creix, canviant, adaptable.
Jove i amb les carns teses. No necessita la
cotilla de les diferncies estatudes. (Un
bon catal seria aquell que posa mines al
camp del catalanisme. Per destruir la coti-
lla) (N. Comadira, Sense escut, Barcelona,
Empries, 1998, p. 197).
De tota manera, moltes de les reivin-
dicacions identitries i alguns dels estudis
de la diferncia es basen precisament en
aquestes peculiaritats per a armar lexis-
tncia dun grup, poble o collectiu: usos
i costums ancestrals, que existeixen i que
sn presents en els hbits i en els rituals
de celebraci tradicionals dun territori de-
terminat, mental o geogrc. No parlo ja
de creences sin simplement daliaci, del
sentit de pertinena a una forma destar en
el mn, una forma que es viu com a diferent
daltres. s en aquest sentit que podem ac-
ceptar tranquillament la recomanaci que
va exposar Lanham lany 1976: s possible
que lantropologia contempornia aconse-
gueixi acostumar-nos a la possibilitat que hi
hagi pobles que no noms pensen diferent
sin que s possible que siguin diferents. I
no passa res.
Per s que passa i ha passat, ja que els
humans no sempre som bonhomiosos i no
acceptem fcilment la diferncia. De fet, i
quan aquesta diferncia es planteja (amb
ra o sense) en termes de valor o qualitat,
el problema s que genera menyspreu o
ressentiment, depenent de la percepci i del
valor que li atorguem o depenent tamb de
la seguretat que es tingui en el propi sentit
didentitat. En conseqncia, genera tamb
una negaci que pot arribar a vulnerar el
dret fonamental de qui sexpressa com a
diferent, i a produir una mancana i una
repressi. Aleshores, els signes didenti-
tat, utilitzats com a resistncia passiva,
es converteixen en senyals reivindicatius
daquest dret a ser diferent. Els conictes
estan servits.
Sigui com sigui, o pel que sigui, resulta
que el tema de la identitat constitueix un
dels conceptes clau, una de les Keywords
que Raymond Williams registra en el seu
seminal catleg de conceptes indispensables
per a reexionar i aprehendre la nostra
modernitat multicultural, ahistrica, post-
moderna i postcultural. En qualsevol cas, el
concepte didentitat s certament un con-
cepte que irradia la seva virtut signicativa
cap a diversos camps destudi i sexpandeix

a noves disciplines de fronteres difuses i de
metodologies transversals.
Dins de la disciplina de teoria de la
literatura i literatura comparada, la meva
dedicaci s lestudi de la literatura des
duna metodologia lingstica, potica i
retrica. O sigui que lobjecte o objectes
que observo sn els textos literaris, essent
com s la literatura un dels articis que ms
xa identitat, tot i que, com veurem, tamb
s la literatura una de les forces cridades a
desfer aquells mites dincumbncia origina-
ris o fundacionals que ella ha anat creant.
Text sobre text, autor en dileg amb altres
autors, la tradici literria evoluciona i es
regenera, i cadascun dels elements altera les
relacions del sistema. Daltra banda, i en
funci gaireb eterna, sabem que formalit-
zar emocions, corporetzar-les en correlats
objectius i fer dels sentiments humans una
experincia formal i comunicable s una de
les estratgies que inspiren la poesia. Des
daquesta perspectiva crec poder armar
que tot signe didentitat funciona tamb
com una acci potica i com un senyal
retric: smbol dall informulable indivi-
dual, sincdoque de ladhesi sentimental
a un mite de pertinena difs per present,
i actiu provocador de reaccions emotives.
Per aix la poesia dna tamb testimoni de
lexistncia daquestes emocions.
En un primer nivell de construcci
identitria apareixen, doncs, les canons,
les formes potiques lriques que acom-
panyen i formalitzen situacions rituals i
expressen sentiments unnimes: joia per un
naixement, dolor davant la mort, solidaritat
enfront de la injustcia, plany per ladver-
sitat, admiraci pels millors, resignaci
o protesta en la desgrcia, lentusiasme i
lenergia que cal que acompanyi lembat de
cada empresa, la nostlgia del b perdut, la
67
por pel mal a venir, la pietat que acompa-
nya i lamor que desitja. Aquesta adhesi
sentimental difusa tamb la provoquen les
vivncies inscrites dins de lmbit dall
considerat com a natural i ms prpiament
antropolgic, inclosa lemoci davant un
paisatge familiar, o el fet de reconixer estar
sentimentalment adscrit a uns hbits o a
uns costums de tradici secular. s a dir,
i per situar els exemples en lmbit duna
identitat catalana, em podria referir tamb
a fenmens com la joia ntima i simpattica
que pot suscitar el so duna tenora i el ball
de la sardana sobretot a la vora de la mar,
o la potent impressi dorgull que causa lal-
ament dun castell hum en una plaa o en
un espai de dimensions estrictes, o la bra
que es remou quan sona la gralla, companya
dun cant de reminiscncies piques.
Tots aquests efectes sn efectes causats
per aquests fenmens que jo anomeno,
metafricament, senyals retrics. Els efectes
daquests senyals funcionen com a sincdo-
ques: sn una part dun tot informulable,
sn efectes sinecdtics duna adhesi a un
mite dincumbncia difs per actiu, un
sentiment de pertinena a una comunitat.
En aquest sentit, i pel que fa a tots aquells
efectes que he exposat com a senyals din-
cumbncia catalana, el que passa s que si
els qualiquem amb un nom conceptual,
aviat ens adonarem que sn emocions
genriques, humanes i lriques. I si els he
qualicat com a senyals retrics, s perqu
els seus efectes es situen en lmbit dall
que s ntim, en el sentit ms natural, o si
voleu, vivencial. Per aix, paradoxalment,
poden entrar a formar part del catleg de
sentiments unnimes que he intentat ano-
menar en el pargraf anterior.
Per una altra part, i si passem de la lrica
dels sentiments a lexperincia pica, hist-
68
rica o llegendria, tamb loperaci literria
xar mites dincumbncia poltica, social lunya, i en el sentit que uneix naci i narra-
i territorial. Testimoni real o llegendari de
lexistncia de la cohesi duna comunitat
sn les histries, la histria, repeteixo, real
o llegendria de les seves vicissituds com
a grup hum diferenciat: documents fun-
dadors duna diferncia i duna ra de ser.
En aquest sentit, tenim sucients exemples
de la narraci fundacional dels pobles o
territoris, dels pasos, de les nacions que,
en un moment donat del temps, van tenir
un paper o una funci signicativa dins els
esdeveniments de la histria. Per al costat
de totes aquestes narracions hegemniques,
en el camp de la sociologia literria, i en el
de la recerca didentitats ocultes, apareix ara
un objecte destudi nou que, situat entre
lantropologia, la teoria de la literatura i
la sociologia poltica, nodreix una recerca
que illumina discursos oblidats, ignorats o
simplement amagats per la fora de les co-
ses, dels interessos poltics, o pels prejudicis
ideolgics. Es tracta de relats que projecten
histries fundadores didentitats (Naci i
narraci, de Homi K. Bhabha, s un dels
ttols importants en aquest camp), i que
constitueixen el testimoni duna existncia
signicativa, tot i que poc o malament co-
neguda a causa de circumstncies poltiques
i lingstiques. Aquests relats sn ara resca-
tats, estudiats i reinterpretats. Sn objecte
dinvestigacions acadmiques i apareixen
com a signes de la diferncia davant dels
discursos i dels imaginaris culturals hege-
mnics. Procedents duna tradici oral o de
la seva transcripci escrita, aquests relats sn
un dels objectes dels estudis culturals i
constitueixen un disseny identitari, una
expressi dimaginaris fundats i formalitzats
en una llengua determinada.
Efectivament, i ja que parlem de Cata-
ci, un sentit que indefectiblement afegeix
substrat intellectual al tema, tamb aquesta
petita naci sense estat des de fa ja ms de
sis segles, t una narraci sobre la qual sha
anat construint la seva identitat peculiar,
diferent i separada en el context de la Penn-
sula Ibrica. Es tracta dun relat fundador
de la histria del pas i un dels documents
que donen testimoni de la seva existncia
individualitzada. Em refereixo a les quatre
grans crniques medievals. Quatre monu-
ments literaris entre els quals destaquen la
Crnica de Ramon Muntaner, per la seva
qualitat literria i pel seu poder de convicci
narratiu, i lanomenat El llibre dels fets del
Rei en Jaume. Aquest ltim ttol s un docu-
ment sorprenent per la seva poca perqu,
escrit en primera persona, consisteix en una
crnica doblada de memria o de diari au-
tobiogrc (ccional i no) que ens presenta
una escriptura personal. s la veu dun rei
que explica amb tota naturalitat i con-
venciment no solament la seva genealogia
llegendria, sin tamb els seus problemes
familiars i quotidians, les seves conquestes
i les seves batalles, els seus problemes po-
ltics, els seus enemics i les seves aliances,
els seus contratemps domstics i ns i tot
les seves indisposicions gstriques o els seus
pensaments ntims. Tot aquest material hi
apareix teixit i barrejat amb lexpressi de
les seves emocions ms intenses i dels seus
moments de dubte, plenitud o desnim. Es
tracta dun discurs, duna narraci que con-
gura un mapa territorial i una histria de
les incursions i les lluites del rei pel domini
o per la defensa daltres territoris. I, en tot
cas, representa un testimoni indiscutible
de ls duna llengua i de la distribuci de

les gents i dels gentilicis dins els dominis
establerts per aquell rei fundador i artfex
duna conscincia identitria. Per, de fet,
la seva qualitat literria fa que linters que
aquest relat suscita transcendeixi la funci
identitria per a constituir un coneixement
que representa la formalitzaci duna expe-
rincia, i per entrar de ple dret dins lmbit
de la potica de la narraci. Per tant, i en
una primera operaci generalitzadora, tots
aquests relats de gesta, convertits en testi-
moni i document fundacional, constituei-
xen un fenomen ja especcament cultural
i, dit amb ms precisi, sels pot considerar
com a fenmens literaris.
Efectivament, els poetes, i sobretot els
poetes fundacionals, clssics, dpoques o
destils en els quals la tradici s un recurs
dinvenci potic i creatiu, han utilitzat
aquests senyals identitaris com a gures re-
triques i de pensament. Un paisatge o una
arquitectura caracterstics, un personatge o
una musa llar, herois de llegenda i histrics,
protagonistes i vctimes daventures, de
grans accions i desdeveniments constitu-
tius. A partir daquesta base, i a travs dels
segles, aquesta tradici ha continuat essent
font de relats i de composicions narratives,
piques o lriques. Per shan utilitzat no-
ms com a motius temtics, com allegories
o correlats objectius, com a parboles inten-
cionals i, nalment, en un s literari per a
uns sentits molt ms generals: un sentit de
les experincies humanes comunes, com-
partides, en les vicissituds o circumstncies
corresponents, per altres grups humans,
altres tradicions i altres mbits. Tpics que,
en denitiva, alludeixen a la fundaci dun
territori i a les seves lleis, expressen lelogi o
lelegia destats passats, larmaci i lorgull
duna pertinena territorial i sociolgica,
tant com poden donar forma a la nostlgia
69
en el desterrament, la pena del desamor, la
lluita per la llibertat, la ira per la injustcia
o la traci. Passions i esdeveniments que
es donen en qualsevol temps i en diversos
espais, llocs i circumstncies. Aquesta ope-
raci intencional, ja netament literria, pot
agafar la forma de glossa duna composici
popular, a lestil de la gran lrica annima,
o pot sorgir de les grans narracions pi-
ques, histriques, llegendries o crniques
fundadores dun mite dincumbncia. En
denitiva, es tracta doperacions retriques,
en les quals la norma i la tradici genri-
ques parlen amb intenci implcitament
signicativa.
s, doncs, des de lactivitat literria
que es pot parlar de construccions i de
destruccions de les identitats. I de com
tots aquests relats de gestes, tots els mites,
costums i sentiments identitaris tenen ress
en lactivitat potica com un motiu tem-
tic, com lexpressi necessria democions
i de sentiments unnimes; per sense que
siguin ja constitutius de cap comunitat
determinada, i que tothom pot sentir sense
que ning pugui reconixer noms com a
prpia. Senzillament perqu la literatura,
les literatures fundacionals, les tradicions
formalitzadores de comunitats territorials
sn signes comuns, i encara que cadasc
s sensible als seus, lexperincia literria
(oral o escrita) que els ha preservat, els ha
formalitzat duna manera tal que els ha fet
susceptibles de ser compartits, de constitu-
ir-se en signes dexperincies comunes.
Finalment, doncs, he arribat on volia
situar el nucli del meu discurs, en el se-
guiment de com, responent als signes del
temps, han anat canviant de modalitat
alguns dels motius o dels temes considerats
com a tpics dels mites dincumbncia
identitria. Com va assenyalar Northrop
70
Fry ja fa fora anys en la seva obra El cam
crtic, la literatura s un dels vehicles perpe-
tuadors daquests mites dincumbncia que
sn els signes identitaris. Per, en tot cas,
la incumbncia que la literatura vehicula
t una intensitat ms alta i una extensi
signicativa molt ms mplia que les que
poden contenir aquells fenmens o peculia-
ritats que al principi daquesta reexi havia
presentat com a hbits peculiars i que, en
segona instncia, i grcies a la seva utilitza-
ci literria, havia qualicat com a senyals
retrics. En realitat, loperaci literria, la
seva formalitzaci potica de lexperincia
individual, converteix les peculiaritats en
un tpic, en un lloc com. De manera que,
lliures de la seva adhesi a un imaginari par-
ticular, territorial, aquest senyals identitaris
dun grup redut dindividus, assoleixen la
categoria de tpic general en tematitzar-se
com a experincies, emocions o passions
que sn comunes a tot sser hum, i que,
per tant, poden ser enteses per diferents
comunitats. Mites i senyals didentitat
que contenen estructures i continguts que
apareixen de forma semblant en altres tra-
dicions lingstiques i literries.
Perqu, tot i que ns ara he parlat dall
que ens s com, tamb he de mencionar
all que ens fa diferents fonamentalment i
que demana lesfor dun inters especc. que han constitut un imaginari peculiar.
El primer i ms important signe identitari
per a qualsevol comunitat, i tamb per a la
catalana, s la llengua a travs de la qual el
seu relat o la seva visi del mn s constru-
da i es construeix. Dono, doncs, per sobre-
ents el poder i la funci de les llenges en la
formaci del pensament i en la constituci
dels seus respectius mites dincumbncia.
Per aix, i dins de cadascuna de les formes
literries i genriques duna llengua, la po-
esia s el gnere ms essencial, no perqu
el seu missatge ho sigui dessencial encara
que s el gnere de la dicci i, per tant, la
forma aparentment ms immediata dapa-
rici de la subjectivitat per a la constituci
denunciats de realitat, sin perqu la seva
forma, tan sotmesa a un determinat siste-
ma lingstic i genric, s tamb el recurs
operatiu que, seguint els signes del temps,
pot produir nous signicats amb el mnim
de recursos temtics. De manera que si, per
una banda, la poesia s la que ms collabora
en la creaci dels mites dincumbncia que
donen lloc a una cohesi identitria a travs
duna tradici, tamb s veritat que sn
aix mateix les formes potiques les que es
mostren ms gilment exibles per a un s
creatiu i crtic, intertextual, per a produir
inexions que provoquen la deconstrucci
daquesta mateixa identitat com a tal.
Ara, i a manera ditinerari que resumiria
aquesta aproximaci al tema identitari din-
cumbncia literria, proposaria tres fases
que van des de la seva construcci ns a ls
deconstructiu, tot i que encara pertinent a
aquesta construcci identitria en negatiu,
dels mites dincumbncia establerts. La pri-
mera operaci realment cultural consisteix
en ls de la tradici oral i en la construcci
de relats i de canons que donen testimoni
de les fores narratives, lriques i seculars
Dins aquest nivell tenim tots els textos
que recull el canoner popular, en tantes i
variades formes genriques.
La segona operaci s la que sorgeix per
la fora duna renaixena de la conscincia
identitria, i que utilitza retricament tots
aquells senyals identitaris a i a efecte de
poder formular una voluntat de ser. En for-
ma de glossa, allegoria o fallcia pattica.
Aquest segon nivell, operatiu des de la
modernitat literria, ja utilitza el senyal

identitari, peculiaritat o costum, per a
lencomi nostlgic, lexpressi elegaca,
lidilli sentimental o la narraci de gesta.
En aquests casos, ls dels motius identi-
taris assoleix ja la funci de tpic literari,
un lloc com que expressa vivncies que,
viscudes en totes les poques i en totes les
latituds, sn comunes al gnere hum en
relaci al seu entorn familiar o a la seva
terra natal. I que, tot i que es presenten
com una vivncia individual, impliquen
una experincia comuna i conformen un
signicat de convicci general i dintenci
identitria.
El tercer nivell, i ja com a ltima ope-
raci literria nascuda duna anlisi crtica
respecte de les convencions i respecte de la
frustraci personal que amaguen, lescriptor
contemporani utilitza aquests mateixos mi-
tes dincumbncia per a una reexi formal
i crticament subjectiva. Perqu ja ning
no pot conar en lexistncia duna ptria
ni duna identitat ms enll dels lmits del
que s ntim. De fet, fa ja molt de temps
que Henrik Ibsen, la literatura del qual es
pot considerar lexpressi duna idiosincr-
sia escandinava, manifestava que la vella
concepci de la ptria ja no s sucient
per a ning que hagi arribat a la maduresa
intellectual. Ja no podem acontentar-nos
amb la comunitat poltica en qu vivim.
I ja fa molt de temps que la literatura,
formalitzadora de mites dincumbncia, s
tamb la primera font que recull les aiges
del desarrelament i mostra des de les seves
formes la transformaci i la destrucci
daquests mites. Quan va sortir lUlisses de
Joyce, T. S. Eliot va dir que era un antimite
modern, una obra que reectia limmens
panorama de futilitat i anarquia en qu
consisteix la histria contempornia. s
a dir, que ja fa molt temps que els poetes
71
sn homes i dones de cultura universal,
familiaritzats amb Homer i Catul, amb
Dante o amb Shakespeare per damunt
dpoques i de territoris, de llenges, ptries
i fronteres. I estan tamb familiaritzats amb
les successives formes dexpressi duna
modernitat tcnica, poltica i social, formes
que han anat aportant diferents moviments
i estratgies diverses de formalitzaci
dall que s real, que ocupa lmbit de la
conscincia i que dna veu al sofriment
per la fragilitat humana, i a laspiraci de
desvelar limaginari que ens conforma com
a humans entre humans, per tamb com a
individus habitants duna terra i duna
llengua que tenim en usdefruit.
s innegable, doncs, que lestrat ms pro-
fund per tamb ms incessant i productiu
de la nostra relaci amb el mn s aquell
que ens fa capaos de comunicar-nos, de
crear signes i discursos genuns, potents i
lliures, amb tots els recursos que noms la
llengua prpia pot oferir al seu parlant. O
sigui que, quan es t una llengua i una tra-
dici literria, el poder mxim dexpressi
i el ms inalienable dret de ser rauen en les
virtuts daquesta tradici i de la llengua que
la vehicula, en lobedincia a les seves nor-
mes i en la llibertat per a crear-ne de noves,
en ls i en labs de la seva tradici.
Les operacions literries corresponents a
aquest tercer nivell contribueixen indefecti-
blement a la deconstrucci de la identitat,
i provenen de les inexions potiques con-
tempornies. Els efectes daquestes inexi-
ons sn difcils de resumir i serien ja el tema
duna altra reexi sobre la capacitat de la
poesia i dels poetes de presentar un pensa-
ment fort i inuent. Per en un intent de
dibuixar alguns daquests efectes, penso que
la manipulaci potica que ja havia conver-
tit el detall peculiar en un tpic pertinent a
72
lexpressi de lexperincia humana gen-
rica (passions, sentiments, accions i inten-
cions en les quals les nostres vivncies ms
inefables es veuen representades), en aquest
Lassaig com a forma
tercer nivell dactuaci, la poesia subverteix
Theodor W. Adorno
el mite dincumbncia i lutilitza com un
paratext o subtext implcit des del qual es Traducci
de Gustau Muoz
construeix una reexi crtica illuminada Introducci
per la llum duna subjectivitat escindida. de Jacobo Muoz
En la potica contempornia la intertex- Preu: 6,00
tualitat, el dileg del poeta amb altres veus
i altres mbits, altres llenges i altres tradi-
De Sagunt a Perpiny
cions forma ja part de les seves estratgies i
Giacomo Casanova
funcions literries. De manera que el poe-
ta contemporani, obedient a la seva missi i Traducci i introducci
convenut del valor de la paraula, viu ama- de Josep Ballester
i Enric Salom
tent a la producci i a la traducci dels al- Preu: 8,00
tres, i procura, solidari amb all que ens
queda dhum, no tancar la porta a la me-
mria que ens constitueix ms enll de
La cincia i la poltica
fronteres, llenges, tradicions o identitats. Max Weber
Al mateix temps per, s innegable que les-
trat ms profund per tamb ms incessant Traducci i introducci
de Guillem Calaforra
i productiu de la nostra relaci amb el mn Preu: 10,50
s aquell que ens fa capaos de comunicar-
nos, de crear signes i discursos genuns, po-
tents i lliures, amb tots els recursos que noms
la llengua prpia pot oferir al seu parlant.
Pla duna universitat
s a dir que, i de manera aparentment o duna educaci pblica
paradoxal, aquesta recerca duna veu prpia en totes les cincies
per la voluntat dincidir en peu digualtat Denis Diderot
dins el discurs contemporani, aquesta aspi- Traducci dEduard J.Verger
raci inalienable, propicia la dissoluci de Introducci i notes
tots aquells mites dincumbncia peculiars dAntoni Furi
Preu: 10,50
a i efecte datnyer i arribar a fer-los pre-
sents i discutits, combatuts ns i tot, per tal
daconseguir all que s condici essencial
de la literatura i de la poesia ja des dels
temps fundadors de la potica: parlar per
boca de tots i dotar de presncia formal Arts Grques, 13 - 46010 Valncia
all que ens constitueix com a animals www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
simblics. r
73
74

Immigraci i canvi social

PRESENTACI

La immigraci s un fenomen de moltes cares. Sinsereix, sens dubte, en un procs global

dincrement dels moviments de poblaci a mesura que avana all que sen diu la modernit-
zaci de les economies, i que no s una altra cosa que la penetraci de les relacions socials de
tipus capitalista ns als darrers racons del planeta. Una causa i alhora conseqncia daquest
procs s lexpulsi massiva de poblaci, que esdev sobrera, de vastes regions daquest mn. Hi
poden inuir diversos elements locals o de conjuntura, per el tel de fons ns un augment de
la productivitat agrcola que genera un enorme excedent de poblaci en societats que satenen
encara a pautes demogrques tradicionals. s aix com centenars de ciutats i metrpolis dels
pasos menys desenvolupats somplen de camperols que hi van a buscar oportunitats de super-
vivncia o de millora social, i que acaben aparcats en immensos campaments o slums. Una
part considerable, potser els de ms empenta i capacitat diniciativa, somnien amb donar el salt
cap al Nord, cap a lOccident ric, que a ms mostra una escassa vitalitat demogrca. Els dos
desnivells leconmic i el demogrc es combinen en una espiral ascendent, amb els efectes a
hores dara ben coneguts. Daltra banda, aquesta s la histria mateixa de la modernitzaci
del mn occidental, que tamb va generar un gran excedent de poblaci que es trasllad als
espais buits (o millor dit, convenientment buidats) dAmrica i Oceania. LOccident ric
ha pogut absorbir durant un temps una part considerable daquest excedent demogrc. Per
s evident que no el podr absorbir del tot. I en aquest sentit, la millora de les perspectives
econmiques del mn en desenvolupament assoleix una importncia difcil dexagerar. Sobretot
davant la davallada progressiva dels sectors manufacturers, intensius en m dobra, a lOccident
ric com a conseqncia de lembranzida industrial asitica. Per tant, el risc de la continutat
no regulada de la situaci actual s pals. La pressi externa podria augmentar, i els conictes
interns, derivats del malestar social i econmic, podrien agreujar-se, tot establint una dialctica
negativa amb la immigraci ja assentada i amb el fantasma duna immigraci en massa que
truca a la porta. Alguns extremismes ja estan a laguait, esperant la seua oportunitat a compte
de tota aquesta problemtica. I una part considerable de la poblaci, assetjada per pors avui
encara contingudes, sho mira amb perplexitat. Caldr parlar, doncs, encara (i molt) daspectes
socials, econmics, didentitat, de ciutadania, de drets i de deures, de regulaci de uxos, dun
nou equilibri entre Sud i Nord, de la viabilitat de pasos i societats senceres. Moltes qestions
que remeten, evidentment, al grau creixent de complexitat de la realitat. Amb aquest dossier
sobre Immigraci i canvi social hem volgut aportar alguns elements de reexi sobre facetes
duna qesti cabdal, que mereixer encara la nostra atenci en el futur.

Les migracions internacionals al s. XXI
Una globalitzaci farcida de fronteres
L objectiu daquest article s analitzar el
fenomen de les migracions des duna pers-
pectiva global, en el nou context poltic,
econmic, social i cultural que comen
a congurar-se arran de la de la guerra
freda en 1989 i la primera guerra dIraq en
1991, i que ha pres perls denits desprs
de latemptat de l11 de setembre de 2001
a Nova York. Shi examinaran els canvis
en les poltiques migratries, de ciutada-
nia, en el racisme, el multiculturalisme
i la identitat, i els efectes de tot plegat
sobre els immigrants i els estats dorigen
i dacollida, i shi consideraran els camins
que el fenomen migratori pot prendre en
el futur. Per tal com aquestes reexions sn
provisionals, hi seran justicades en forma
dhiptesis breus.
UNA FASE DE GRANS
MIGRACIONS
El mn ha entrat en una fase de grans mi-
gracions cap als estats rics que continuar pel
manteniment i laccentuaci de les difern-
cies poltiques, econmiques i demogrques
Aitana Guia i Conca s professora ajudant dhistria a la
York University de Toronto (Canad). s autora dels
llibres Aqu ning no s estranger (El Bullent, 2004)
i La llengua negociada. El manteniment del conicte
poltic sobre la llengua (Tres i Quatre, 2001).
75
Aitana Guia
entre els estats emissors i receptors. Les migra-
cions entre estats empobrits tamb augmen-
taran a causa de la inestabilitat poltica i els
conictes armats.
Segons una estimaci de lOrganitzaci
de les Nacions Unides, en 1999 un 3%
de la poblaci mundial vivia en un estat
diferent del de naixement. Si seguim les
mateixes premisses, avui, amb 6.450 mili-
ons dhabitants, la poblaci migrant se situa
al voltant dels 193 milions de persones.
Aquestes migracions en un mn globalitzat
es caracteritzen per laugment del nombre
destats receptors i demissors, i per lapa-
rici de la categoria destats de trnsit. Si
ara fa ms dun segle, durant les grans mi-
gracions europees a Amrica (entre 1840 i
1914, si fa no fa), les zones dorigen eren un
grapat de pasos i estats europeus (Irlanda,
la Gran Bretanya, els pasos escandinaus,
Alemanya, lImperi Austrohongars, Itlia
i lEstat espanyol principalment) i els re-
ceptors un grapat damericans (sobretot els
Estats Units, Canad, Brasil i lArgentina),
a hores dara els estats emissors es troben
a tota Hispanoamrica, frica i sia, i els
receptors sn tant a lAmrica del nord,
Europa i Oceania occidental, com al Golf
Prsic i lsia benestant. Les migracions han
esdevingut ms complexes en nombre de-
missors, receptors, estats de trnsit, i aquells
que presenten ms duna daquestes carac-
76
terstiques, i tamb en el nombre de rutes
i experincies migratries. Com afirma
Joaqun Arango (2005: 23): El vigente es
un sistema global y multipolar.
A ms, a diferncia del que ocorria du-
rant el segle passat, actualment la majoria
de les migracions ni estan patrocinades pels
estats ni sn benvingudes. Sn migracions
contra o a pesar de les fronteres i barreres
imposades pels estats. Segons Arango, la
libertad de circulacin es la excepcin;
la regulacin y la restriccin, la norma.
Precisament aquesta manca de llibertat de
circulaci ha fet que alguns dels fenmens
predominants abans de la Primera Guerra
Mundial ja no succeeixin: per exemple, les
migracions laborals circulars dels britnics
o italians, els famosos golondrini, entre Eu-
ropa i el Nou Mn (Nugent, 1989). Fins
i tot estats que continuen acceptant una
quota anual dimmigrants, perqu tenen
una tradici migratria llarga, una econo-
mia desenvolupada i un ndex demogrc
baix (com s el cas de Canad, Estats Units
o Austrlia), des de la crisi del petroli de
1973 han endurit les condicions dentrada
i defensen frriament una poltica de se-
lecci dimmigrants.1
Tanmateix, malgrat les fronteres, les mi-
gracions en el mn actual sn un fet perqu
hi ha un desequilibri demogrc creixent
entre els estats rics i els estats empobrits,2 tot
i que algunes de les zones emissores (com el
Marroc o Turquia) darrerament han redut
lndex de natalitat, i perqu les diferncies
poltiques i socioeconmiques es mantenen
o, ns i tot, seixamplen.3 A ms, desprs de
ms de trenta anys de Plans dAjustament
Estructural imposats pel Fons Monetari
Internacional, de la incapacitat del Banc
Mundial per a reduir o fer desaparixer el
deute extern dels estats en suposat desen-
volupament, de la recurrncia depidmies
de malalties curables a lfrica i de la man-
ca de seguretat alimentria per les crisis de
subsistncia i daccs que shi continuen
donant, cal concloure que la teoria i els
models de desenvolupament estan en crisi
i sn, ara com ara, una causa demissi
demigrants. Com malauradament demos-
traren la dolaritzaci a lEquador en 1999 i
la crisi econmica dArgentina en 2001, els
daltabaixos econmics provoquen lexpul-
si de centenars de milers de persones que
veuen com el seu treball, els estalvis, la se-
guretat econmica i la possibilitat deducar
els lls, entre altres coses, fugen per la porta
quan el neoliberalisme entra per la nestra.
I quan no sn les crisis econmiques, sn
els grans desplaaments de poblaci a les
zones en conicte (el sud del Sudan i la zona
de Darfur, la Banya dfrica, la trade de
Sierra Leone, Libria i la Costa dIvori entre
daltres) o els desplaaments individuals per
raons poltiques, religioses o socials. Aix
doncs, el fracs del desenvolupament dels
estats empobrits, les crisis econmiques i
poltiques recurrents, els conictes armats
i les violacions constants dels drets humans
sn els factors predominants que empenten
i empentaran milions demigrants a sortir
dels pasos on van nixer.
FRACS DE LES POLTIQUES
MIGRATRIES
La desaparici de les distincions entre tipus de
migracions, unida a les dimensions del feno-
men migratori, fa que fracassin les poltiques
migratries dels estats receptors.
Des de la Segona Guerra Mundial, els
estats occidentals han conformat les seves
poltiques migratries basant-se en els

interessos nacionals, denits pel govern de
torn, i el consens internacional respecte a les
migracions forades.4 Al meu parer, els fac-
tors econmics han estat lelement cabdal
a lhora de determinar aquestes poltiques,
per els factors culturals (les preferncies
respecte a lorigen tnic de limmigrant) i
histrics (les relacions amb les excolnies)
tamb han intervingut a lhora delaborar
la posici migratria dels estats.
Un bon exemple de com els factors
econmics han determinat les poltiques
migratries s la reacci dels estats europeus
desenvolupats davant la crisi del petroli de
1973. Duna poltica de portes obertes en
la qual els immigrants del sud (incloent-hi
lEstat espanyol, Itlia, Grcia i Portugal,
a ms a ms del Marroc i Algria entre
daltres) eren benvinguts com a treballa-
dors convidats (o Gastarbeiter), amb el
benents que tornarien al seu pas quan les
infraestructures europees i les indstries
clau estiguessin reconstrudes, es va passar
a una poltica dimmigraci zero aix que
la crisi econmica fu innecessari el treball
dels immigrants. Per aquests treballadors,
que entre 1945 i 1973 havien tingut temps
dadaptar-se a la societat dacollida i molts
shi havien portat la famlia, es varen negar
a marxar. De treballadors convidats havien
passat a residents mal acomodats. En aquest
mateix exemple, els factors culturals sn els
que expliquen el fet que, tot i que molts
turcs fes desenes danys que eren a Alema-
nya, o els algerians a Frana, les societats
i els governs receptors no acceptessin que
havien arribat per quedar-shi i, en conse-
qncia, no facilitessin la seva integraci en
el sistema educatiu, en els serveis socials, en
la planicaci urbana, etctera.
Aquesta poltica dimmigraci zero, a
banda de tenir conseqncies nefastes per
77
a la cohesi social perqu, pel fet de voler
impedir larribada de nous immigrants, es
planicava com si aix no ans a succeir,
cosa que deixava la poblaci ms vulnerable
en uns llimbs paralegals, tamb ha com-
portat que les fronteres entre les diferents
categories dimmigrants es difuminin. Com
que la immigraci econmica ja no era le-
galment possible a Europa, lnica via legal
dentrada era sollicitar refugi (asil poltic)
o el reagrupament familiar.
En primer lloc, el nombre dimmigrants
econmics que sollicitaven refugi augmen-
t notablement, i promogu lengany en el
sistema de protecci als refugiats, que ha
tingut com a efecte secundari reduir el per-
centatge dacceptaci i negar la protecci
a moltes persones.5 En segon lloc, a ms
de la barreja entre immigrant econmic i
refugiat, el mateix concepte de refugiat ha
quedat antiquat i, per la manca de voluntat
dels estats receptors, que no volen que les
seves obligacions internacionals els forcin
a acceptar un major nombre de refugiats,
lONU no ha estat capa dampliar-lo (per
exemple, hi ha molta resistncia per part
dAustrlia a acceptar el concepte de refu-
giat mediambiental). En tercer lloc, la -
gura de limmigrant ha deixat de ser la dun
home sol que busca treball. Recentment
han aparegut altres categories dimmigrants
que anteriorment no eren tan freqents: les
dones sn la majoria demigrants en alguns
estats dorigen, o b els menors immigrants
no acompanyats comencen a ser un grup
nombrs. Aquesta barreja i pluralitat de
categories migratries no t cabuda en els
models rgids dels estats receptors.
Aix, el que succeeix s que aquests,
o b continuen pretenent que la poltica
dimmigraci zero s possible, o b, tot
acceptant que hi ha una necessitat eco-
78
nmica de m dobra barata en determi-
nats sectors lagricultura intensiva, les
indstries ms dures o el turisme, opten
per una poltica dimmigraci selectiva o
sautoenganyen pensant que una poltica
dimmigraci temporal la Gastarbeiter s
possible. El ms probable s que, a causa
de la impossibilitat de protegir les fronte-
res, tant terrestres (entre els Estats Units
i Mxic) com martimes (entre Tunsia i
Itlia, el Marroc i lEstat Espanyol o, ns
i tot, Austrlia i la resta del mn), els estats
rics assumiran una poltica dimmigraci
selectiva complementada per amnisties
o regularitzacions poc freqents. Com
ms b funcioni la poltica selectiva, ms
resistncia hi haur entre la classe poltica
i alguns sectors de la poblaci a promulgar
amnisties, com succeeix als Estats Units i
al Canad, els quals, aix no obstant, no
trigaran a aprovar amnisties parcials (en el
cas de Canad ser exclusivament per als
treballadors de la construcci).6
EL DESENVOLUPAMENT
COM A SOLUCI?
El desenvolupament com a soluci al fenomen
migratori. Per que el facin els mateixos im-
migrants. I si aix no funciona, que els estats
vens assumeixin el problema.
La majoria destats rics, especialment
els europeus, estan dacord en dues coses:
el desenvolupament dels estats emissors
reduiria el nombre demigrants i aix surt
molt car, millor que ho facin els altres.
Tanmateix, els mecanismes impulsats per
lONU des de la descolonitzaci no han
acomplert lobjectiu. La ra principal ha
estat lactitud hipcrita dels estats enriquits
que, per una banda, armaven voler el
desenvolupament dels empobrits mentre
que, per laltra, promovien el subdesenvo-
lupament perqu els benecia. Per exemple,
a travs del lliure comer aplicat noms als
estats pobres, que els ha empobrit encara
ms. Per, aix no obstant, la retrica i la
institucionalitzaci del desenvolupament
continuen la seva lgica, a travs dagncies
com el Programa per al Desenvolupament
de les Nacions Unides, i perviu la idea que
el desenvolupament dels estats pobres s
possible i necessari.
Ara b, el context actual no s el dels
anys seixanta i setanta i els estats rics van
retallant de forma creixent els fons que
donen per al desenvolupament. I de con-
donar el deute extern, ms enll de gestos
simblics, ni parlar-ne. Aquesta actitud,
sumada al fet que milions demigrants ja
resideixen i treballen als estats rics i envien
remeses econmiques a les seves famlies,
va fent aparixer una nova ideologia neo-
liberal del desenvolupament: els estats
rics poden legtimament reduir els fons al
desenvolupament perqu els immigrants
ja hi envien sumes copioses. Noms cal
canalitzar i utilitzar aquests diners, no ho
oblidem, privats per a promoure el desen-
volupament. I aix ho poden fer els estats
emissors amb mesures com ara un impost
sobre les remeses. Aix, el desenvolupament
es converteix en una qesti privada en la
qual els estats enriquits no sols no hi tenen
un paper actiu, sin que consideren que
ja fan prou deixant que els immigrants els
xuclin la saba enviant al pas dorigen els
diners que han guanyat amb el seu sacrici
personal.
I mentre aquesta opci pren cos, els es-
tats receptors fan molta pressi sobre els
estats emissors i els seus vens perqu ab-
sorbeixin el problema migratori entre ells.

Els acords entre els Estats Units i Mxic,
que han convertit la corrupta policia me-
xicana en la pitjor barrera que els emigrants
de lAmrica central han de superar per a
arribar al somni americ, o lacord entre
el Marroc i la Uni Europea perqu aquest
els faci de policia de Ceuta, Melilla, lestret
de Gibraltar i les illes Canries, ns i tot
al preu dabandonar sub-saharians enmig
del Shara a una mort segura, en sn un
bon exemple.
LA IMMIGRACI
COM A PROBLEMA
DE SEGURETAT
La consideraci creixent de la immigraci com
a problema de seguretat posa en perill els drets
humans dels immigrants, les garanties legals
dels sistemes democrtics i els compromisos
internacionals dels estats.
Europa sha convertit en una fortalesa
defensada pel mare nostrum, per cada dia
ms els territoris propers a lfrica (Ceuta
i Melilla, les Canries, lilla de Lampedusa,
etc.) no poden ser allats de la marea huma-
na que fuig del sofriment. Estats Units s
un colador, ja que el seds de Ro Grande
deixa passar cada dia milers dimmigrants,
i Austrlia, en teoria el territori millor pro-
tegit, ha destablir un sistema de vigilncia
costanera impressionant per desviar els
vaixells de refugiats abans que toquin ter-
ritori australi. Aquesta obsessi per aturar
el moviment hum prov de la incapacitat
o manca de voluntat de les organitzacions
internacionals i els estats ms poderosos per
a distribuir els recursos mundials de forma
ms equilibrada i, alhora, de la negativa
a rebre els humans que fugen daquesta
misria provocada.
79
Daltra banda, des dels atemptats de l11
de setembre a Nova York, i les posteriors
onades a Indonsia, Madrid o Londres,
el terrorisme islmic ha esdevingut el nou
enemic del segle XXI, i ha substitut lenemic
comunista de la major part del segle XX.
Inicialment, a causa dels atemptats de Nova
York i Madrid, el terrorista era limmigrant
procedent dels estats rabs (de lArbia Sau-
dita en un cas, del Marroc en laltre). En
limaginari occidental, la percepci anterior
dimmigrant igual a delinqent va canviar
a la dimmigrant igual a terrorista o, si ms
no, dimmigrant rab igual a terrorista po-
tencial. Una percepci alimentada per po-
ltics sense escrpols, entre els quals George
W. Bush, Tony Blair i Jos Mara Aznar, i
per una premsa incrustada, o ms b en-
llitada amb el poder. Per amb latemptat
de Londres aquesta equaci va canviar,
ja que els terroristes eren de nacionalitat
britnica, b que lls dimmigrants proce-
dents dantigues colnies. A partir daqu
sestableix un fort parallelisme entre els
comunistes i els terroristes islmics, ja que
tots dos sn considerats com a part duna
cinquena columna al servei duna potncia
o organitzaci estrangera que pretn acon-
seguir la destrucci total de la civilitzaci i
els valors democrtics occidentals.
La nova croada, doncs, t un element ex-
tern i un altre dintern. Contra lelement
extern la soluci s el control i ltre dels
uxos migratoris, especialment dels uxos
que utilitzen canals irregulars darribada.
Aquestes mesures, destinades a protegir
les poblacions objectiu dels terroristes, han
provocat la desprotecci dels refugiats leg-
tims, que tamb utilitzen els camins de la
immigraci irregular perqu, per demanar
asil, sha destar necessriament present al
territori de lestat on es demana, sense que,
80
per altra banda, hagin aconseguit evitar el
trc inhum de persones, el lucre de les
mes, o el risc de partir un atac terrorista.
Contra lelement intern, de moment, no
shan proposat mesures de detenci de
collectius sencers, com es va fer durant les
guerres mundials a Anglaterra, Canad i
els Estats Units, per s que shan proposat
i adoptat mesures per facilitar linterna-
ment individual dels sospitosos. Mesures
extraordinries que vulneren els drets de les
persones (dret a un advocat, dret a conixer
els crrecs de lacusaci, dret a rebre visites,
dret a la integritat fsica, etc.) i que obren
la porta a lafebliment de lestat de dret
(els judicis secrets, lempresonament fora
del territori estatal, la detenci sense crrec
per perodes indenits, etc.), de la legislaci
internacional sobre drets humans i del dret
internacional humanitari (les Convencions
de Ginebra o la Convenci sobre la tortura
es troben especialment en perill).
Els subterfugis que, sobretot els Estats
Units i la Gran Bretanya, han trobat i ja
apliquen per saltar-se olmpicament les
legislacions internes i internacionals sobre
drets humans sn extremadament crea-
tius. Un bon exemple ns la deportaci
de sospitosos als estats de la seva primera
nacionalitat per ser rebuts amb les dosis ne-
cessries de tortura que als estats civilitzats
serien inacceptables.7
MODELS EN CRISI
I ALTERNATIVES
Els models de mosaic multicultural angls o
canadenc, de melting pot dels EUA i dassimi-
laci francesa estan en crisi. Les alternatives
no es veuen enlloc. I el racisme als estats rics,
provocat tant per factors ideolgics i identi-
taris com per canvis socioeconmics, esdev
rampant. Un canvi de mentalitat, seguint
laliana de les civilitzacions, i un nou
contracte social sn imprescindibles per a
mantenir una convivncia basada en el res-
pecte i la igualtat.
Si alg tenia cap dubte que el model
francs dassimilaci i el model angls de
mosaic estaven en crisi, latemptat a Lon-
dres el juny de 2005 i els avalots a Frana
el novembre del mateix any els han esvat.
Per hi ha alternatives? Dels models exis-
tents, el de la Gran Bretanya, Austrlia, Ho-
landa, Frana i els Estats Units estan molt
desacreditats pel segregacionisme geogrc
i la discriminaci social que produeixen.
Canad ha aconseguit mantenir ns ara
una certa pau social perqu tant lactitud
de la classe poltica com la conscincia
social de ser un estat dimmigrants o les
partides econmiques destinades a facili-
tar la inserci dels immigrants continuen
existint. Per, per a molts estats europeus,
el Canad no pot ser un exemple a seguir
perqu consideren que lexperincia dun
estat dimmigraci no s aplicable a estats
histricament consolidats. Tanmateix, cal
preguntar-se: quin estat ric no s a hores
dara un estat dimmigraci?
La dura veritat s que no hi ha receptes
mgiques. Noms una conscincia clara de
la qesti i moltes ganes de treballar per
part de totes les administracions i els agents
socials, incloent-hi especialment els mitjans
de comunicaci, poden crear models nous
com ara un model intercultural en comp-
tes de multicultural, en el qual es valori la
interrelaci en comptes de la segregaci i
tant la societat receptora com les persones
i comunitats nouvingudes puguin trobar el
seu espai. Aquestes mesures, per, exigeixen
un consens que no existeix a la majoria dels

estats receptors perqu la immigraci ha
esdevingut una arma poltica molt efectiva
a les mans dels partits conservadors i dex-
trema dreta. La por de perdre els privilegis
econmics o socials, de perdre la seguretat
o la vida, com ens han ensenyat Bush i
Blair, s molt efectiva a lhora de fer que la
balana entre llibertat i seguretat es decanti
vers aquesta darrera, en detriment de les
llibertats i garanties democrtiques i de les
collectivitats de persones que, malaurada-
ment per a elles i per a tota persona que
valori la igualtat i la dignitat humana, no
formen part de la majoria atemorida.
Per la diversitat interna als estats enri-
quits (encara que dos teros dimmigrants
del sud-est asitic armaren desprs de
latemptat de Londres que shavien plante-
jat si romandre o no a Gran Bretanya pel
racisme existent contra els musulmans) ha
arribat per quedar-shi.8 La presncia de no-
ves minories culturals anomenades dis-
pores, comunitats transnacionals, etc. als
estats rics s un fenomen irreversible que
alguna gent interpreta com un qestiona-
ment de les identitats nacionals tradicionals
(minories nacionals incloses). Cal, doncs,
un nou contracte social, potser inspirat
en la iniciativa de Jos Luis Rodrguez
Zapatero de laliana de civilitzacions. El
debat roman obert sobre quines en serien
les caracterstiques per conem que a cada
bugada-debat no perdem un llenol.
EROSI
DE LA CIUTADANIA
La ciutadania continua sent la base per a
atribuir drets a les persones residents en un
estat. Tanmateix, la distinci entre ciutadans
i no ciutadans s erosionada per laparici de
81
noves gures intermdies, com ara els no ciu-
tadans que gaudeixen dalguns drets poltics,
els ciutadans que estan socialment discrimi-
nats i els sense-drets.
Els estats actuals classiquen els seus
habitants com a ciutadans. La ciutadania
ha esdevingut la instituci clau que, supo-
sadament, atorga i garanteix els drets indi-
viduals per a tots els membres dun estat,
sigui democrtic o autoritari. Un procs
que no ha sorgit de la nit al mat, sin
que sha desenvolupat de forma parallela
a la lluita per la igualtat entre les persones
(entre homes de diferent posici social i
propietat, entre homes de diferents races o
tnies, entre homes i dones, etc.). Aix, le-
xistncia de diferents graus de ciutadania
ha estat la norma durant la major part de
la histria daquesta instituci i la igualtat
de drets i deures entre ciutadans s un feno-
men molt recent que encara no sha assolit
del tot (per exemple, el dret al matrimoni
entre homosexuals continua estant qesti-
onat). s, doncs, un ideal al qual aspiren
els sistemes democrtics. Dins daquesta
lluita per la igualtat de drets i deures entre
els habitants dun estat, la presncia des-
trangers suposa un repte per a la instituci
de la ciutadania perqu trenca la dicotomia
ciutad / no ciutad.
La idea que tots els nacionals dun estat
sn ciutadans i, per tant, gaudeixen de tots
els drets i estan compromesos amb totes les
obligacions que aquesta imposa, deixa fora
tots els no ciutadans. I en un mn en el qual
la majoria de fronteres estan tancades i, per
tant, no hi ha possibilitats dimmigraci
legal, una gran part de la immigraci hi
arriba i hi roman irregularment. s a dir,
sense drets ni deures. Per als estats que, com
hem vist, s que accepten una quota anual
dimmigrants i refugiats, larribada al nou
82
estat es fa en condicions de residncia i tre-
ball legals per no de ciutadania. Aquestes
mateixes condicions poden ser assolides
per molts dels immigrants en situaci dir-
regularitat a travs duna amnistia o duna
regularitzaci (el cam ms freqent als
estats del nord del Mediterrani). Aix doncs,
a la majoria dels estats occidentals, hi ha un
percentatge signicatiu de la poblaci que
hi resideix legalment per que no ns ciuta-
dana. Aix t diverses implicacions i causes
segons lestat de qu es tracti. Al Canad,
per exemple, la diferncia entre ciutadans
i residents permanents s exclusivament
poltica: els no ciutadans no tenen dret a
vot ni a presentar-se com a candidats per
la naturalitzaci s molt accessible (noms
es necessiten 3 anys de residncia i coneixe-
ments lingstics i poltics bsics). En altres
estats la condici de resident no s perma-
nent, ha de ser renovada cada any o cada
cinc anys, i laccs a la ciutadania resulta
molt ms llarg i complicat.9 Per b sigui
per opci personal o per manca dopcions,
quan la doble nacionalitat no s acceptada
o quan la persona es converteix en denizen
(Hammar, 1992) perqu la nacionalitat es
basa en el ius sanguini i, per tant, no shi
pot accedir, la qesti s que una bona part
de la poblaci, i un sector en creixement,
s resident per no ciutad. s a dir, est
desvinculada del mn poltic per sofreix
les conseqncies de les eleccions dels seus
vens. Resulta paradoxal que un ciutad
itali per vincles familiars i canadenc per
naixement resident al Canad tingui ms
inuncia poltica a Itlia que un tunisi
o un francs residents legals a Itlia, on
treballen i eduquen la famlia.
A ms de residents legals sense drets po-
ltics, de forma creixent apareix la gura del
ciutad naturalitzat que, per les diferncies
religioses, tniques, culturals, lingstiques
o racials, s considerat socialment un ciuta-
d de segona. Quan, per raons histriques o
poltiques, un estat democrtic dna prefe-
rncia a una religi sobre les altres, o quan
els poders pblics es veuen impotents (o
no ho fan per raons electorals) per garantir
la normalitat en la prctica religiosa dun
sector de la poblaci, especialment els de
religi islmica, si b legalment no podem
parlar de ciutadania de segona, socialment
els drets i deures no sn els mateixos. I
quan no hi ha discriminaci religiosa, hi
ha discriminaci socioeconmica, que s
all que mant dins els guettos els francesos
dorigen magrib.
Per les raons de seguretat esmentades
anteriorment, si b els estats democrtics
encara no han arribat al punt de legislar la
naturalitzaci reversible per a les persones
presumptament vinculades al terrorisme,
s que sha arribat al punt, al Canad o a
Anglaterra, que els residents permanents
poden perdre el seu estatus i ser deportats
als estats don sn nacionals. A ms, sn els
nics obligats a portar el document diden-
ticaci personal quan aquesta obligaci
no es dna per als ciutadans. Aix doncs, la
introducci dels criteris de seguretat en el
debat sobre ciutadania, residncia perma-
nent sense ciutadania i no ciutadania, torna
a recrrer a la vella dicotomia ciutad / no
ciutad que, com hem vist, deixa als llimbs
legals les persones en situaci intermdia.
Tanmateix, les alternatives hi sn presents.
Hi ha nombroses veus que proposen vincu-
lar la ciutadania amb la residncia estable
als municipis, s a dir, la ciutadania com
a venatge (De Lucas, 2005), cosa que
permetria arrelar la persona al seu context
ms immediat, facilitar el gaudi dels drets
i lexigncia dels deures.

Arribem al nal. El paisatge que presen-
ta aquest article no s gaire optimista. La
realitat no dna per a ms. Tanmateix, seria
erroni transmetre una visi dimpotncia,
perqu malgrat tot, com ens recorda Mi-
quel Mart i Pol: ...tot est per fer i tot s 2.
possible. r
REFERNCIES
ARANGO, J. (2005), Las migraciones internacionales
a comienzos del siglo XXI, Atlas de la inmigracin
marroqu en Espaa, Madrid, Universidad Aut-
noma de Madrid, pp. 22-24.
DE LUCAS, J. (2005), De Inmigrantes a ciudadanos.
Un proyecto imposible?, Atlas de la inmigracin
marroqu en Espaa, Madrid, Universidad Aut-
noma de Madrid, pp. 391- 395.
HAMMAR, T. (1992), Democracy and the Nation-State:
Aliens, Denizens and Citizens in a World of Inter-
national Migration, Avesbury, Aldershot.
NUGENT, W. (1992), Crossings: The Great Transat-
lantic Migrations, 1870-1914, Bloomington,
Indiana University Press.
ORGANITZACI DE LES NACIONS UNIDES [Divisi de
Poblaci] (2000), Replacement Migration: Is it
a Solution to Declining and Ageing Population?
Nova York: http://www.un.org/esa/population/
publications/migration/migration.htm
RODRGUEZ ZAPATERO, J. L. (2005), Por una alianza
de civilizaciones, La Factoria, nm. 27 (maig-
agost).
1. En 2004, Canad tenia lobjectiu dacceptar entre
220.000 i 245.000 nous residents permanents
(entre immigrants i refugiats) i naccept un
total de 235.824 (http://www.cic.gc.ca/english/
pub/facts2004/overview/index.html); a lexercici
83
2004-05, Austrlia tenia previst acceptar entre
105.000 i 120.000 immigrants i 13.000 refugiats
(http://www.immi.gov.au/facts/20planning.htm);
els Estats Units, lany 2004 varen acceptar 10.613
refugiats i concediren 536.174 benecis de natura-
litzaci (htp://uscis.gov/graphics/shared/aboutus/
statistics/msrsep04/NATZ.HTM).
Per exemple, per al 2005, lndex de natalitat estimat
de lEstat espanyol s 1,28, mentre que el de
Marroc s 2,73 i el de Mauritnia s de 5,94 nadons
per dona. Font: The World Factbook (http://cia.
gov/cia/publications/factbook/)
3. Per continuar amb el mateix exemple, lEstat espanyol
s una monarquia parlamentria amb un PNB per
cpita de 23.300 dlars i el 10,4% datur (dades
del 2004); el Marroc tamb s una monarquia
parlamentria en la qual la gura del rei no s
merament simblica, amb un PNB per cpita de
4.200 dlars, el 12,1% datur i 19% de la poblaci
sota el llindar de pobresa (dades estimades per al
2004); Mauritnia s una repblica on saplica la
llei islmica, la xaria, amb un PNB per cpita de
1.800 dlars, el 20% datur i el 40% de la pobla-
ci sota el nivell de pobresa (dades estimades per
al 2004). Font: The World Factbook (http://cia.
gov/cia/publications/factbook/).
4. Laparici de la gura del refugi el 1951 a la Conven-
ci de Roma i laprovaci del Protocol el 1967 sn
els factors ms rellevants.
5. Cal recordar que una persona noms s considerada
mereixedora de refugi si t un temor fundat a
ser perseguida per raons dopini poltica, raa,
nacionalitat, religi o pertinena a un grup social
determinat. Vegeu la Convenci de Roma de 1951
i el Protocol del 1967.
6. http://www.theglobeandmail.com/servlet/story/
RTGAM.20051031.wximmigrants1031/BNS-
tory/National/
7. Un dels exemples ms agrants s el de Maher Arar,
un siri-canadenc que es trobava fent transbord
als Estats Units i va acabar a una pres siriana
(de setembre del 2002 a octubre de 2003). Vegeu
http://www.maherarar.ca/
8. http://www.icmresearch.co.uk/reviews/2005/Guar-
dian%20-%20muslims%20july05/Guardian%2
0Muslims%20jul05.asp
9. Vegeu la Llei 36/2002, de 8 doctubre, de modicaci
del Codi Civil en matria de nacionalitat i el propi
Codi Civil espanyol, que requereix un perode de
residncia de 10 anys per als estrangers abans de
poder optar a la nacionalitzaci.
84
Migracions i globalitzaci
L a globalitzaci per la qual el mn es fa
nic, interdependent i desigual, es desplega
alhora en tres processos diferenciats: econ-
mic, poltic i cultural. Crea un mn inter-
connectat pels interessos, que empenyen els
capitals nancers a buscar benecis econ-
mics a tot arreu del planeta; per problemes
que donen volada a institucions poltiques
per a governar els afers comuns a tota la
humanitat; i, nalment, per causes huma-
nes que promouen el desig dun altre mn
millor i possible com a horitz moral de
la humanitat. La conuncia dinteressos,
problemes i causes fa que la globalitzaci
no sols produesca un mn nic, sin tamb
un mn desigual i antagnic.1
La difcil coexistncia entre un ideal tic
que postula un mn nic (mundialitzaci),
un sistema econmic que t la desigualtat
com a motor del seu desenvolupament
(globalitzaci econmica) i un projecte
poltic que postula institucions mundials
Joaquim Garcia Roca s professor de la Facultat de Cin-
cies Socials de la Universitat de Valncia. Tamb ha
estat professor a la Universitat Centreamericana i a
la Universitat Nacional dEl Salvador. A hores dara
s director del Centre dEstudis per a la Formaci i
Integraci dImmigrants (CEIM). Ha publicat, entre
altres, Pblico y privado en la accin social. Del Estado
de Bienestar al Estado Social (1992), Pobreza y desigual-
dad en los pases desarrollados (1996) i La globalizacin
y sus excluidos (1999).
Joaquim Garcia Roca
(globalitzaci dels problemes), fa que les
migracions puguen ser objecte a hores dara
de diverses mirades.
Com diu Carlos Fuentes, la globalit-
zaci s com lEverest: s aqu. Noms
falta saber com pujar-hi, quina ns la cara
bona per a lascens. Com podem revertir la
globalitzaci econmica en mundialitzaci
de la solidaritat? Com podem convertir la
lgica de poder en un horitz tic? Quines
sn les seues fortaleses? Quines rutes cal
desfer i quines haurem de recrrer?2
LA GLOBALITZACI
DELS INTERESSOS
La globalitzaci ms visible i reeixida s
leconmica, que s avui el vehicle a travs
del qual sha format un capital mundial
mitjanant la progressiva eliminaci de
totes les barreres per a la circulaci de bns,
uxos nancers i serveis. En qestions de
producci, distribuci i comercialitzaci,
cada vegada t menys sentit parlar dencla-
vaments socials o dEstats nacionals; lluny
daix, assistim a un ux de mercaderies i
cabals que traspassen les fronteres; hi ha
un poder econmic, que avana com el
conqueridor i duu inscrita una dinmica
depredadora, que va deixant pel cam tots
els ressagats.3

La liberalitzaci i les privatitzacions
acompanyen la globalitzaci econmica;
sense fronteres es mouen millor els capitals.
Si signoren els bns comuns, el capital es
desprn de crregues innecessries. Si es
restringeix la disciplina scal i els impostos,
safavoreixen els moviments de capitals.
Les migracions shan installat en el cor
mateix de la globalitzaci econmica, que
daquesta manera desplaa 180 milions de
persones lluny dels seus pasos. s un capi-
tol ms de la liberalitzaci de les mercade-
ries i de la globalitzaci de la m dobra. Hi
duu inscrita la gran contradicci del capita-
lisme liberal: afavorir la llibertat de movi-
ments de capitals i restringir la llibertat de
moviment dels treballadors. El primer s con-
at al mercat i el segon a les administracions
pbliques, que daquesta manera es conver-
teixen en els nous gendarmes del capital.
Aquesta globalitzaci neoliberal ha
institucionalitzat el poder dels mecanismes
econmics mercats i empreses per sobre
dels drets humans, dels projectes poltics, de
les necessitats socials i mediambientals.4
Certament, aquesta globalitzaci eco-
nmica ha ampliat loferta de bns i serveis
disponibles per tot el mn, per ha produt
un desfasament moral en el qual 1.200 mi-
lions de persones viuen amb menys dun
dlar diari i el 20 % de la poblaci mun-
dial gaudeix del 80 % de la renda total.
Les inversions especulatives prevalen sobre
les productives: la major part dels 6.000
milions de dlars que circulen diriament
en els mercats globals sn cabals especula-
tius. El resultat s un mn ms comunicat
per ms desigual i asimtric, que expulsa
milions de persones com lescuma amarga
dun capitalisme salvatge.5
La globalitzaci econmica necessita la
mobilitat del capital hum, requereix im-
85
periosament les persones migrants; ns i
tot duu en el seu interior un dinamisme
de precaritzaci del treball que els neces-
sita com a m dobra barata, ho desplaa i
deslocalitza.6
Quan triomfa aquesta globalitzaci,
les migracions se sotmeten a la lgica eco-
nmica, es redueixen els espais per a la pol-
tica i saugmenten les desigualtats socials,
amb bretxes creixents entre el Nord i el Sud
i dins de cadascun dells, i les crisis ambien-
tals que modiquen les condicions de vida.
Per, sobretot, importa advertir de les con-
seqncies antropolgiques que estan per
sota daquest procs globalitzador. Com as-
senyala Joseph Conrad en El cor de les tene-
bres: el que ens salva s lecincia, la de-
voci a lecincia. A ldol de lecincia
i del mercat se li ofereix limperatiu moral:
El que s eca sempre s necessari i bo.
LA GLOBALITZACI
DELS PROBLEMES
Al costat daquesta globalitzaci es produeix
igualment la globalitzaci dels problemes.
La modernitzaci ha creat una societat m-
bil, que generalitza les amenaces i univer-
salitza els riscos: ja no tenen domicili sin
que caminen per tots els plecs de la realitat;
no sn calculables ni previsibles des dun
nic territori ni per uns individus ni per
uns estats, sin que caracteritzen la manera
de viure dels ssers humans. Per als perills
no hi ha territoris tats ni classes socials
immunes: el que succeeix dins del globus
pertoca a tots i afecta a cadascun.7
Lemergncia daquests problemes glo-
bals ha produt una dimensi ms de la
globalitzaci, que consisteix a universalitzar
les responsabilitats mitjanant la creaci de
86
referents comuns i institucions mundials.
Es requereix la creaci duna democrcia
supranacional que modere els poders eco-
nmics. Grcies a aquest procs, es tutelen
valors comuns sobre els drets humans,
sobre el medi ambient, sobre la dona, so-
bre el desenvolupament sostenible, sobre
lalimentaci, sobre laigua... Les cimeres
mundials sn passes daquest projecte de
globalitzaci basat en la conscincia dels
perills.
Les migracions sn els sismgrafs da-
questa transformaci, que mostren el nou
perl de la interdependncia. Les migra-
cions no sn un problema sin un procs
social. I els problemes volen solucions,
per els processos es poden complicar. Les
institucions poltiques locals es mostren
incapaces de governar els nous problemes
que transcendeixen les fronteres i, daquesta
manera, es postulen noves formes de dret
internacional i noves estructures de gover-
naci. Si les amenaces sn globals, el remei
no pot ser nacional, encara que calga pren-
dre mesures locals. Enfront daquest procs,
s pertinent una aliana entre tots els estats,
entre les institucions locals i internacionals,
entre els distints actors econmics, poltics
i socials.
Tradicionalment, les guerres clssiques
les protagonitzaven exrcits permanents,
que actuaven de forma autnoma i se si-
tuaven en un espai i temps ben denits.
El terrorisme actual, per contra, esclata de
forma capillar i dissolta, des de baix com
a procs endogen, que penetra en tots els
porus de la vida social en formes imprevi-
sibles. El terrorisme sesdev en qualsevol
lloc, en qualsevol carrer, al metro; nhi ha
prou que alg preferesca un altre club de
futbol, que vestesca duna altra manera, que
parle una altra llengua, que necessite una
cadira de rodes o que es tape el cap amb
un mocador.8 El terrorisme en t prou
amb lodi que no t naci, ni classe, ni reli-
gi sin que es domicilia en tots els secrets
de la realitat.
Les migracions fan una aportaci subs-
tancial a la construcci duna globalitzaci
vinculada pels drets i responsabilitats, que
reclama institucions internacionals, basades
en la possibilitat daliances i lligams inter-
nacionals, per a la seua governaci.9
La presncia dimmigrants respon al
problema demogrc, ja que ms del 16 %
dels nascuts lany passat a Espanya tenen
mare i/o pare de nacionalitat estrangera, i
doncs ens ajuda a sortir de lestancament
demogrfic. Recentment, lONU, en el
seu Informe de Desenvolupament Hum,
recomana a Europa duplicar el seu nom-
bre dimmigrants ns a lany 2050 per a
compensar lenvelliment de la poblaci i
la baixa natalitat.
Respon al problema de falta de joves que
en el seu moment sostinguen lestat de ben-
estar. Aix mateix, ha produt un increment
de la poblaci escolaritzada a Espanya, a
causa de laportaci dels lls i les lles dels
immigrants. Les cotitzacions a la Seguretat
Social de la immigraci han fet possible, en
bona part, el supervit anual que registren
els comptes daquest organisme en els l-
tims anys. Pot dir-se que el desenvolupa-
ment del nord noms ser sostenible si
incorpora persones immigrants.
Les migracions mitiguen el problema de
la pobresa extrema en els pasos dorigen:
sostenen les famlies que all van quedar.
Envien remeses que disminueixen les ten-
sions sociolaborals, aporten estils de vida
democratitzadors, enforteixen els contac-

tes entre les xarxes formals i informals,
financen microprojectes, contribueixen
a la transici demogrca dels seus pasos.
Tot aix s veritat, per no s la mirada
adequada per a comprendre les migracions,
ja que sels redueix a instruments en funci
dels interessos duns altres: a simples treba-
lladors al nord i a mers beneciaris al sud.
Aquest discurs t conseqncies greus: els
volem com a treballadors, per els ignorem
com a ciutadans; els acceptem si resideixen
al costat dels centres de treball o cuiden els
nostres ancians, per ens molesten si ocu-
pen les nostres discoteques o passegen per
les places dels nostres pobles; els admirem si
envien remeses i els oblidem si actuen com
a pares o mares. Per aix sha activat una
tercera globalitzaci, que pot identicar-se
com a mundialitzaci de la solidaritat.
LA MUNDIALITZACI
DE LA SOLIDARITAT
Hi ha una tercera globalitzaci, que mun-
dialitza all hum i les causes solidries. Ja
no respon a linters per resoldre problemes
sin al beneci per construir una civilitzaci
ms humana. Per la mundialitzaci de la
solidaritat tots els ssers formen una realitat
orgnica i interconnectada; la conscincia
humana samplia a escala planetria i sha
creat una nova aliana de lsser hum
amb la naturalesa. Es tracta no sols dun
canvi descala, que passa de lEstat-naci al
sistema-mn, sin dun canvi de residncia
mental i cordial. Un mn nic i intercon-
nectat ha impregnat tots els somnis dirns
elaborats tant per les tradicions religioses,
que plasmen traos de les mans divines en
tota la creaci, com per la cultura laica,
que conjuga lemancipaci individual en
87
linterior dun projecte collectiu de dignitat
i de justcia.
Si la primera globalitzaci est impul-
sada per les forces econmiques i per les
empreses multinacionals, i la segona pels
problemes comuns, aquesta tercera ho s
pel naixement duna societat mundial. La
societat civil de tots els pasos ha buscat els
seus propis camins per a la mundialitzaci,
que resisteixen a la primera i reivindiquen la
segona, per les transcendeixen. La tercera
globalitzaci, dndole sociocultural, sali-
menta de valors i de somnis de gents i po-
bles, que imaginen un altre mn possible i
necessari. El pas de la primera globalitzaci
econmica, que converteix el mn en un
supermercat, a la segona globalitzaci, que
despulla els estats de la seua autosucin-
cia, necessita la tercera globalitzaci com a
resposta als processos globals de conquesta,
colonitzaci i empobriment.10
Els portadors daquesta mundialit-
zaci sn la nova geografia social, que
comprn una multitud de lluites locals
que promouen a nivell transnacional una
democrcia substancial com a contraps al
neoliberalisme.11 Els grans sismgrafs sn
els moviments socials, que sn barmetres
de les grans transformacions i de les noves
oportunitats; els moviments de dones que
es trauen de sobre el jou del patriarcalisme
millenari i busquen denir la seua iden-
titat en reciprocitat amb all mascul; els
moviments religiosos, que propugnen un
dileg de religions ms enll de les seues
respectives ortodxies; els moviments a
favor de la terra, que proclamen el dest
universal del planeta; la defensa dels drets
humans, que criden a la comuna dignitat
des de tots els racons del mn; els moviments
de resistncia antiglobalitzaci, que es com-
prometen amb la pau, els drets humans, la
88
defensa de la infncia, el desenvolupament,
el comer just, la condonaci del deute del
Tercer Mn, el medi ambient o el gnere.
Leconomia social, que trenca a petita escala
les lleis del capitalisme salvatge i depredador
i daquesta manera demostra que la fona
de David enfront de Goliat pertany a la
tradici popular. Les organitzacions de vo-
luntariat que canalitzen lacci de ciutadans
en organitzacions solidries, uns ciutadans
que es transformen en persones actives a
travs de les prctiques del do i de les rela-
cions dajuda. Si un dia desapareixien, la
societat seria inviable12.
Aquesta tercera globalitzaci ni prescin-
deix dels drets humans ni de la participaci
ciutadana. Ho ha dit inequvocament
Mary Robinson, alta comissionada de
lONU per als Drets Humans: Lordre i la
seguretat nacionals sovint han signicat
una restricci de la democrcia i dels drets
humans.13 Ho advertia amb preocupaci
el secretari general de Nacions Unides da-
vant el Consell de Seguretat el 28 de gener
de 2002: Tots haurem de tenir clar que
no hi ha cap contradicci entre una acci
eca contra el terrorisme i la protecci
dels drets humans. Per contra, crec que, a la
llarga, comprendrem que els drets humans,
juntament amb la democrcia i la justcia
social, constitueixen la millor profilaxi
contra el terrorisme. Tot i quedar clar que
sn necessries la vigilncia per a prevenir
els atemptats terroristes i la fermesa a lhora
de condemnar-los i castigar-los, seria con-
traproduent sacricar en el procs altres
prioritats clau com els drets humans. El
director del Centre Carr de Poltica sobre
Drets Humans de Harvard, M. Ignatieff,
armava que el problema s saber si, des-
prs de l11 de setembre, lera dels drets
humans ha arribat a la seua .
Sovint, la globalitzaci dels problemes
no va acompanyada de participaci ciuta-
dana ni de construcci dun ordre mundial.
Ms aviat sha construt com a autodefensa
dun club dabundncia preocupat pels
seus propis problemes. Adquireix actualitat
ladvertiment que va fer en el seu moment
el premi Nobel de Literatura, el bengal
Tagore: Durant ms dun segle hem estat
arrossegats pel prsper Occident a remolc
del seu carro, ofegats per la pols, ensordits
pel soroll, humiliats per la nostra prpia
falta de mitjans i aclaparats per la veloci-
tat. Vam accedir a admetre que la marxa
daquest carro era el progrs, i que el progrs
era la civilitzaci. Si mai ens aventurvem
a preguntar progrs cap a on i progrs per
a qui, es considerava que mostrar aquest
tipus de dubtes sobre el carcter absolut del
progrs era una tret excntric i ridculament
oriental. Recentment, hem comenat a
percebre una veu que ens adverteix que
hem de tenir en compte no sols la perfecci
cientca del carro, sin la profunditat de
les fosses que solquen el seu cam.
Les actuals migracions fan una contribu-
ci substancial a la construcci duna nova
civilitzaci basada en el mestissatge, la con-
vivncia plural i la trobada intercultural. En
cada immigrant prenen carn i sang cultures,
civilitzacions i religions que amplien les
capacitats de tots per a una vida ms digna,
justa i feli. En contacte amb els nous vens
sabem que hi ha cants mltiples, que els
menjars sn variats, que els dus responen
a distints noms. Darrere de cada immigrant
hi ha somnis que necessitem tots per a viure
humanament; hi ha somnis de dignitat per-
sonal i aspiracions a millors condicions de
vida, hi ha desitjos de majors oportunitats
ja que, quan els immigrants tenen recone-
guts els seus drets, els tenim tots.

Necessitem una altra mirada, capa den-
tendre que les migracions anuncien una
nova civilitzaci amb una altra residncia
mental i cordial. Les migracions fan una
aportaci substancial a la construcci de
la comunitat planetria, car visibilitzen la
interdependncia entre els pobles i mostren
que ja no hi ha un dins i un fora, ni un
propi i un ali, ni un nosaltres i un ells. Les
migracions sn concebudes, des daquesta
perspectiva, com processos que conguren
vincles, connexions, xarxes i relacions entre
origen i destinaci, entre llocs distants. El
migrant s una connexi que mant vincles
amb la seua terra natal i en rep notcies,
peticions, afectes, parents. Aquest potencial
de vinculaci ha comenat a generar camps
socials transnacionals: famlies transna-
cionals, poltica transnacional, escoles
transnacionals...
Les migracions fan una aportaci subs-
tancial a la veritat de la nostra organitzaci
social, ja que visibilitzen les profundes
desigualtats entre nord i sud i les que es
donen dins del mateix sud; una desigual-
tat entre les dues ribes del Mediterrani,
que situa el 90 % del PIB a la riba nord.
Aquesta desigualtat s lefecte cridada i
lefecte expulsi, capa dempnyer a uns gers? Potser el que realment importa no s
a morir en el llindar dEuropa, en lestret
de Gibraltar o en qualsevol riu Gran, en
lintent darribar a un parads parit per les
ones de televisi.
Les migracions fan una aportaci subs-
tancial a la producci de la seguretat huma-
na. Les fronteres ja no funcionen per a all
que van nixer: produir identitat i protecci
als ciutadans. No es pot basar la seguretat en
els murs. Si en temps de la independncia
es van crear institucions que la governaren
i la socialitzaren com lestat-naci, les
institucions poltiques estatals, un deter-
89
minat sistema educatiu, els sistemes na-
cionals de protecci... ara cal aprofundir
les dependncies que tenim els uns dels
altres, ja que la sobirania s una quimera.
Ns la prova suprema el terrorisme, que
camina sense domicili propi.
Les migracions fan, igualment, una
aportaci substancial a la construcci de
la identitat perqu obliguen a replantejar
la permanent qesti de qui som des de
la pertinena a distintes comunitats i a dis-
tints grups. Qestiona profundament les
retriques identitries que tanquen als
individus en una pertinena asxiant. La
identitat t poc a veure amb la puresa dels
orgens. Som la conuncia de tradicions,
histries, gens, horitzons i expectatives di-
ferenciades. Sols una identitat morta s una
identitat xa. Estem subjectes a la prova
de laltre. Les altres fes, les altres histries,
els altres somnis sn tamb els meus. En
nosaltres coexisteixen totes les sangs, tots els
colors, totes les diferncies, perqu en cada
sser hum se substancia la histria sencera,
els estils de vida i les maneres familiars.
Basta haver nascut lluny o en un altre
poble, haver conegut altres mars i salpar
daltres ports, per a considerar-se estran-
saber don venim, sin on volem anar.
Quan els immigrants es converteixen en
nous vens, que llancen una veu a la consci-
ncia collectiva: No em digues estranger
/ perqu el teu pa i el teu foc / calmen la
meua fam i el meu fred / i macull el teu
sostre. /... Portem el mateix crit, / el mateix
cansament vell / que va arrossegant lhome
/ des del fons dels temps / quan no existien
fronteres, / abans que vingueren ells....
Si la globalitzaci econmica necessitava
els immigrants com a m dobra barata,
deslocalitzada i exible; si la globalitzaci
90
dels problemes necessitava un mn interde- a petita escala un nou ordre internacional,
penent per a deslliurar-se de la bomba de la sustentat en la lgica dun nou estat de
pobresa i de les amenaces de la desigualtat, dret, en la vigncia de la solidaritat interna-
aquesta tercera globalitzaci saproxima al cional i en prctiques democrtiques, que
fenomen migratori com lemergncia duna afavoreix la recerca de respostes collectives
nova realitat i avantguarda dun altre mn i associades.
possible. Pretn ampliar i enfortir la cultura de
Un cert concepte de codesenvolupa- la participaci, de lassociacionisme i de
ment representa a petita escala el capital lacci collectiva entre les persones im-
simblic daquesta nova realitat. El codes- migrants que permeta assolir canvis amb
envolupament no s una mesura destinada deteniment. Quan alg ix del seu pas, amb
a invertir recursos en els pasos dorigen ell viatgen tamb les seues xarxes socials. La
dels immigrants amb la nalitat dimpe- immigraci no s una aventura individual
dir que vinguen; tampoc s una mesura sin una nova manera de viure la vinculaci
lligada al control migratori. Ni tan sols amb els seus. El codesenvolupament fa visi-
s una mesura destinada a estimular les ble aquesta vinculaci mitjanant mesures
tornades dels immigrants als seus pasos concretes, les quals permeten la utilitzaci
mitjanant suports econmics. Ni s una de les remeses enviades al servei del desen-
simple estratgia destinada a utilitzar les volupament local, promouen estructures
remeses per al desenvolupament de les nanceres locals com les petites coopera-
seues comunitats dorigen com un mbit tives destalvi i crdit per a la canalitzaci
de lactivitat bancria. de les remeses i dinamitzaci de les petites
El codesenvolupament s una manera economies locals dels entorns migratoris,
dafavorir la participaci activa de les perso- i enforteixen les associacions de migrants
nes migrants en el comproms pel desenvo- com a espais de participaci. r
lupament de les seues comunitats dorigen;
emfasitza les capacitats dels immigrants
mateixos com a agents de cooperaci. Els
immigrants tenen un paper important en la
creaci de la ciutadania mundial mitjanant
lestabliment denllaos i connexions entre
pasos dorigen i dacollida.
s, aix mateix, una manera dentendre
la relaci entre els pasos del nord i els del
sud basada en la collaboraci, reciprocitat
i justcia. Certament, en lorigen de les
migracions hi ha labsncia de desenvolu-
pament econmic i social, i la desigualtat en
el repartiment dels benecis, com subratlla
la segona globalitzaci; s el principal factor
dexpulsi de les migracions foroses. El
codesenvolupament s una forma dabordar

1. M. Pianta, Globalizzazione dal Basso. Economa
Mondiale e Movimenti Sociali, Roma, Manifes-
tolibri, 2001; J. Brecher, T. Costello, B. Smith,
Globalization from Below. The Power of Solidarity,
South End Press, 2000.
2. C. Fuentes, En esto creo, Barcelona, Seix Barral,
2000.
3. R. Falk, Predatory Globalisation. A critique, Cam-
bridge, Polity Press, 1999.
4. J. Garcia Roca, Globalizacin, en 10 palabras clave
en losofa poltica (coord. Adela Cortina), Estella,
EVD, 1998, pp. 163-212.
5. A. Cuevas, La globalizzazione asimmetrica, Roma,
Edizioni Lavoro, 2000.
6. N. Chomsky, Prots over people: neoliberalism and
global order, Nova York, Seven Stories Press,
1999.
91
7. U. Beck, Qu es la globalizacin? Falacias del glo-
balismo, respuestas a la globalizacin, Barcelona,
Paids, 1997.
8. H. M. Enzsensberger, Perspectivas de guerra civil,
Barcelona, Anagrama, 1994, p. 29.
9. N. Chomsky, S. Vandana, J. E. Stiglitz, Globalizing
Rights, Oxford, Oxford University Press, 2003.
10. F. Houtart, F. Polet, Globalizzazione delle resistenze e
delle lotte, Laltra Davos, Bolonya, Emi, 2000.
11. R. Falk, Resisting Globalization from above
through Globalization from below, New Poli-
tical Economy 2 (1997), pp.17-24.
12. R. Diaz-Salazar, Justicia Global. Las alternativas de
los movimientos del Foro de Porto Alegre, Barcelona,
Icaria, 2002.
13. M. Robinson, Los derechos humanos, ensombreci-
dos por el 11-S, El Pas, 4 de juliol de 2002.
92
Els nous vens a la ciutat
La immigraci extracomunitria, a Valncia
L immigrant a la ciutat sempre ha estat
una construcci social i histrica. Al Pas
Valenci, com arreu de larc mediterrani
espanyol, tenim dos uxos migratoris amb
dos tipus de migrants: comunitaris i extra-
comunitaris. Aquesta divisi implica esta-
tus i marc de drets diferents, una situaci
econmica i social distinta, i itineraris
i inserci urbana diferents. Limmigrant
actual s lestranger procedent del Tercer
Mn, pobre i estrany, com explicita la dis-
tinci popular entre guiri o turista, comu-
nitari, i immigrant, extracomunitari. A di-
ferncia daltres ciutats costaneres del pas,
la ciutat de Valncia no ha rebut una mi-
graci considerable del primer tipus, ats
que no ha estat mai una ciutat turstica.
Al cap i casal s la immigraci extraco-
munitria la que protagonitza, en termes
prctics i simblics, el fenomen migratori
i la que ja va conformant la Valncia actual
i futura. A partir del tipus dimmigraci,
dels aspectes espacials de la seua inserci
urbana i de lanlisi comparativa amb al-
tres ciutats, com ara Barcelona, considera-
rem el tipus de convivncia residencial que
Francesc Torres s doctor en sociologia per la Universitat
de Valncia. El present article es basa en diversos cap-
tols de la seua tesi doctoral, mbit urb, sociabilitat
i inserci social dels immigrants. El cas de Russafa
(Valncia) (2005), sota la direcci de Josepa Cuc.
Francesc Torres
shi dna i la sociabilitat que genera. Com
que parlem dun fenomen nou i extrema-
dament canviant, evocarem les possibles
dinmiques de canvi que poden presentar-
se i apuntarem, nalment, alguns factors
que cal considerar en la seua gesti.
ELS NOUS VENS IMMIGRANTS
En levoluci de la poblaci estrangera a
Valncia podem establir dos perodes. En
el primer, la dcada dels noranta, el nom-
bre destrangers empadronats es va man-
tenir molt redut, tot i conixer un lleuger
increment (del 0,7 % en 1991 a l1,07 %
en 1998). Durant aquest perode, els na-
cionals de la Uni Europea representaven
quasi un ter de tots els estrangers. Entre
la immigraci extracomunitria, els marro-
quins, xinesos i argentins hi eren els collec-
tius ms nombrosos. En molts casos, com
els procedents del nord dfrica, es tracta-
va duna migraci dhomes joves, sense fa-
mlia, i amb una accentuada mobilitat en
funci del treball. A aquest tipus majori-
tari caldria afegir els xinesos i les prime-
res dones llatinoamericanes pioneres en el
servei domstic. Lescs nombre, la quasi
absncia de famlies i una visibilitat social
molt escassa farien que no es dons impor-
tncia als nous vens que shi installaven.

El segon perode sinici amb el nou
segle. s durant els darrers quatre anys quan
t lloc una pujada espectacular, en termes
proporcionals, del nombre de vens estran-
gers. Al gener de 2004, 71.746 vens de
Valncia eren estrangers, cosa que suposava
un 9,07 % de la poblaci de la ciutat. Els
darrers quatre anys, la poblaci estrangera
sha multiplicat per sis i han canviat els
protagonistes i el tipus dimmigraci. Abans
parlvem de la distinta construcci social
de limmigrant, lestranger extracomuni-
tari, i del turista, lestranger comunitari.
Sn els primers, per la precarietat jurdica,
social i econmica, i per la major diferncia
cultural, real o atribuda, els que sn ms
forasters a la ciutat, els que tenen majors
dicultats per a una inserci adequada, i els
que constitueixen la immensa majoria dels
nous vens. Al gener de 2004, el 90 % del
venat estranger ja era extracomunitari.
A ms dhaver-ne augmentat el nombre,
la immigraci extracomunitria ha conegut
importants modicacions. Sha ampliat
lheterogenetat interna, amb una major
diversitat dorigen i de cultures. Tamb
s diversa la composici per gnere, nivell
dinstrucci i el grau dinserci en la ciutat.
Igualment, la mirada i les actituds de la
societat de recepci sn diferents segons
els grups. Tot aix ens dna una diversitat
dactors i destratgies dadaptaci i din-
serci en la seua nova ciutat.
Els equatorians i els colombians cons-
titueixen els collectius destrangers ms
nombrosos de la ciutat. Al gener de 2004,
un de cada quatre estrangers era equato-
ri. Lempenta de la immigraci llatinoa-
mericana ha desplaat lantiga superioritat
numrica dels marroquins, si b aquests
mantenen una rellevncia simblica cen-
93
tral, ats que constitueixen el nostre altre
histric. Daltra banda, els immigrants de
lest dEuropa han passat a constituir-se
com a collectius relativament nombro-
sos, particularment els nacionals de Roma-
nia. Cal afegir-hi, encara, els immigrants
procedents dsia, sobretot xinesos, per
tamb pakistanesos. El gnere s una altra
font dheterogenetat. En termes globals
hi ha una tendncia envers una sex-ratio
ms equilibrada, b que amb una distribu-
ci molt diferent segons la procedncia.
Aquesta tendncia s general entre els pro-
cedents dAmrica Llatina, que inicialment
constituen collectius fortament feminit-
zats, i entre els dEuropa de lest. Els proce-
dents del nord dfrica, lfrica subsaha-
riana i, en menor mesura, sia continuen
sent collectius majoritriament masculins.1
Dacord amb el seu carcter dimmigraci
laboral, la poblaci extracomunitria a Va-
lncia es concentra en les franges dedat ac-
tiva. Es tracta duna poblaci jove, el 66 %
de la qual t entre 16 i 40 anys, quasi sense
persones grans i amb una presncia de xi-
quets ja considerable.2 Aquesta rellevncia
del nombre de menors indica una presn-
cia important de famlies, un factor bsic
en la caracteritzaci sociolgica de les mi-
gracions.
Tot i que es donen una diversitat de si-
tuacions darrelament, dinserci laboral i
residencial i de funcionament normalitzat
en la nostra societat, una part important
daquesta immigraci s recent, molt re-
cent. Al gener de 2004, dacord amb les
dades de padr, ms de la meitat dels vens
extracomunitaris feia menys de dos anys
que residia a la ciutat. Duna banda, la
immigraci ms recent s la que disposa
de menys recursos, ja que est adaptant els
94
que t i adquirint-ne de nous. De laltra,
s la que pateix, en termes generals, una
situaci de major precarietat social.
En conclusi, tenim una immigraci
heterognia per que, malgrat les difern-
cies que presenta i el carcter molt recent
duna part della, podem denir com una
immigraci permanent, ats el nombre de
famlies i menors, i la voluntat generalit-
zada de fer-se aqu un futur millor. Aquest
carcter t nombroses implicacions, tant
des del punt de vista de lhabitatge, com
dels espais i serveis pblics. La presncia de
famlies i, en particular, de menors supo-
sa una utilitzaci important i regular dels
serveis, com ara escoles i centres de salut,
i dels espais pblics, com ara parcs i zones
doci. A ms del seu nombre, aquest nou
sector del venat adquireix una gran relle-
vncia social i pblica deutora de les seues
particularitats culturals, tniques i religi-
oses, de la seua visibilitat social i de la
importncia que ha adquirit la Valncia
immigrant en la vida quotidiana i en
limaginari collectiu de la ciutat.
ELS BARRIS DIMMIGRACI
A VALNCIA
Amb laugment del ux migratori, es dna
una expansi de la immigraci al si de la
ciutat. Sha incrementat el nombre de ve-
ns estrangers als barris del Mercat, Russafa
i Cam Fondo, els barris receptors dim-
migraci al llarg dels anys noranta, i alho-
ra la immigraci sha ests per la ciutat.
Aquest procs ha comportat canvis signi-
catius en la vida venal i la prpia auto-
percepci dels barris. En poc ms de tres
anys, el paisatge dOrriols, Montolivet o
En Corts ha incorporat els llatinoameri-
cans com a gura habitual als carrers.
Dacord amb la tradici de lEscola de
Chicago, la inserci residencial dels immi-
grants hauria de donar-se al centre histric
degradat i a les zones pobres de transici.
Tanmateix, el procs a Valncia ens mostra
una major complexitat i es dna en una
pluralitat de barris, que hem agrupat en
quatre tipus que concentren un nombre
destrangers superior a la mitjana de la
ciutat. Al centre histric, marcat per una
accentuada dualitat socioeconmica, els
immigrants sols habiten als barris i zones
ms modestes. Daltra banda, ms enll
daquest, els immigrants shan inserit a
Valncia en barris populars relativament
cntrics, com ara Russafa i la Roqueta al
sud i Sagunt i Trinitat al nord del centre
histric, i als barris obrers de la perifria o
allunyats del centre com el cas dOrriols i
del Cam Fondo. En aquests barris hi ha
dcits de serveis, no obstant la millora
dels darrers anys, per no es poden denir
com a barris degradats i/o marginals com
s que podria armar-se dalgunes zones
del centre histric. Per ltim, un quart
tipus de barri receptor dimmigraci agru-
paria Mestalla i Benimaclet, com a barris
relativament acomodats, amb una hetero-
genetat destatus socioeconmic dels resi-
dents i de tipus dhabitatges.
Aquesta distribuci desigual s deutora
del baix nivell socioeconmic dels immi-
grants, del boom immobiliari, de lexistncia
de prejudicis respecte a ells i de la manca
duna poltica dhabitatge social. Tanma-
teix, dins de les redudes possibilitats del
submercat dhabitatge barat accessible als
immigrants, es prioritzen uns barris sobre
altres. A Valncia, com a altres ciutats,

lexistncia prvia dimmigrants i determi-
nats trets dun barri faciliten la installaci
dels nouvinguts (centralitat, bones comuni-
cacions, proximitat del treball i continutat
amb barris darrelament immigrant). Per un
altre costat, aquests barris compleixen una
diversitat de funcions respecte als immi-
grants. Hi ha barris darribada i recepci:
actualment Orriols en seria lexemple clar.
Quant a Russafa, per tamb el Pilar i el
Mercat, sens mostren com a barris que
continuen rebent els nouvinguts i que, al
mateix temps, shan constitut en espais
darrelament per a una part dels seus vens
immigrants. En el cas de Russafa, els indrets
que concentren els comeros tnics i la
sociabilitat informal shan constitut com
a espais socials de referncia ms enll del
barri mateix i en fan un espai de centralitat
immigrant (Toubon i Messamah, 1990)
per a determinats collectius.
En tots aquests barris els estrangers no
habiten de forma homognia. Lluny des-
tablir rees homognies, la inserci residen-
cial dels immigrants conforma una trama
discontnua de concentracions relatives en
determinats punts del teixit urb del barri.
Fins i tot en els barris amb una major pre-
sncia dimmigrants es dna una barreja
de residents immigrants i autctons, que
comparteixen els mateixos carrers i les ma-
teixes nques, amb major presncia dels
primers als habitatges ms antics i mo-
dests. Aquest tipus dinserci s semblant
al de Madrid, Barcelona i altres ciutats, i
prou diferent de lexperincia anglosaxona
clssica dels barris tnics com ara China-
town o Little Italy. A ms de la convivncia
residencial entre autctons i immigrants,
les concentracions per origen etnocultural
sn relativament modestes a Valncia. No
95
hi ha cap barri de la ciutat que reunesca
ms del 10 % de membres dun collectiu.
Aix, per, no exclou concentracions re-
latives per nacionalitat en un mbit de
carrer. Els nostres barris receptors dim-
migrants shan conformat, des dels seus
inicis, com a barris multiculturals. Dal-
tra banda, la nostra situaci s distinta,
tamb, del model dinserci residencial
segregada que es dna en determinants
llocs dagricultura intensiva exportadora
dAlmeria, altres provncies dAndalusia i
una part del camp murci.
Aquesta convivncia residencial consti-
tueix, a ms a ms, la base material per al
desenvolupament dun procs dinteracci
social quotidiana, b que molt desigual-
ment repartit en termes espacials i de classe.
Si la convivncia es dna sobretot als barris
ms populars, ja s perceptible a la immensa
majoria dels espais pblics de la ciutat.
VALNCIA I BARCELONA.
EL PES DE LA HISTRIA
I DE LORDRE URB
Lacceleraci del ux migratori amb el nou
segle, el carcter familiar del nous residents
i la desigual distribuci a lespai urb, sn
dades comunes amb altres ciutats espanyo-
les.3 Malgrat aquests factors i dinmiques
comuns, a Barcelona i Valncia tenim un
mapa de la immigraci relativament di-
ferent. Vegem-ne alguns aspectes.
En el cas de Valncia, el centre histric
no t el paper central de receptor dimmi-
graci que ha estat distintiu del cas barce-
lon. El districte de Ciutat Vella de Valncia
s ms heterogeni socialment que el de
Barcelona, i inclou barris benestants com
96
ara Sant Francesc, on la presncia de vens
estrangers s inferior a la mitjana de la ciu-
tat. No s el cas de Barcelona, on els quatre
barris que componen el primer districte es
caracteritzen pel seu carcter molt popular
i per la presncia de vens immigrants. Si
podem descriure la situaci de Barcelona
com una forta polaritat centrada a Ciutat
Vella, en el cas de Valncia caldria parlar
duna multipolaritat.
Una segona diferncia t a veure amb
el grau de concentraci relativa dels immi-
grants. A Barcelona la concentraci dim-
migrants s prou superior a la de Valncia,
tant pel que fa a la proporci dels vens
estrangers en alguns barris, com per naci-
onalitats dorigen. A Valncia, al gener de
2004, el 17,6 % dels vens de la Roqueta o
el 15,6 % dels de Russafa eren estrangers.
Unes xifres ja notables, per sensiblement
inferiors als vens estrangers del Raval,
48,8 %, o de Parc-Nucli Antic, 33,3 %,
a la Ciutat Vella barcelonina.4 Tanmateix,
en contra del tpic que identica grau de
concentraci i majors tensions intertni-
ques, no es pot armar que la convivncia
entre immigrants i autctons siga pitjor al
Raval que a Russafa.
En tercer lloc, es pot dir que Barcelona,
a diferncia de Valncia, sembla ajustar-se
millor a alguns dels trets del marc explica-
tiu propugnat per lEscola de Chicago. Els
immigrants sinsereixen residencialment al
centre de la ciutat, lrea ms degradada i
dhabitatge ms modest. Amb el temps,
la mobilitat social ascendent i la creixent
acomodaci a la societat de recepci, sha
donat una dinmica des de la concentraci
a la dispersi, com pass amb els andalusos,
la darrera onada migratria. Al llarg dun
segle, Ciutat Vella ha mantingut el seu ca-
rcter drea de recepci per modicant,
per aquest procs de substituci, la seua
composici tnica. Tanmateix, avui trobem
entre el venat extracomunitari de la ciutat
comtal tant tendncies a la concentraci
com a la dispersi, segons els collectius, el
seu tipus destratgia dinserci i les seues
necessitats.5
Aquestes diferncies ens remeten a la
histria migratria de les dues ciutats. El
cas de Barcelona s conegut. Ciutat dim-
migraci des de fa ms dun segle, durant
aquest temps ha consolidat el centre his-
tric com lrea de recepci dels nouvin-
guts pobres a la ciutat. El cas de Valn-
cia s molt diferent. Ciutat comercial i
de serveis, cap i casal del seu hinterland,
Valncia no t la centralitat que ostenta
Barcelona respecte a Catalunya, ni coneix
el seu procs dindustrialitzaci accelera-
da des de nal del segle XIX. Per aix, el
creixement de Valncia va ser molt ms
tranquil i es va nodrir, en bona mesura,
duna immigraci constant per modesta
procedent de lrea rural dinuncia i,
en menor mesura, daltres comarques del
Pas Valncia. El cap i casal no coneix la
immigraci massiva ns a la dcada dels
anys seixanta del segle passat. Prviament,
la gran riuada de 1957 havia malms bona
part dels habitatges de la ciutat, particu-
larment la part ms popular del centre
histric. A Valncia, els immigrants ara-
gonesos, manxecs i andalusos sinstallaren
en les escasses trames lliures dels barris po-
pulars ms o menys cntrics i, sobretot, a
lhabitatge social que canvi la sonomia
de la ciutat, amb laparici de nous barris
com ara Orriols, Campanar, avinguda del
Cid i daltres. A mitjans dels anys setanta
satur la immigraci espanyola i Valncia

inici un perode destabilitat demogrca
que sols sha trencat, trenta anys desprs,
amb lactual ux migratori.
Dit duna altra manera, Valncia no
shavia constitut histricament com a
ciutat dimmigraci. Lexperincia valen- ciutats sn trames de relacions socials, espa-
ciana com a tal s curta, menys de dues
dcades, i per aix no va consolidar unes
zones dimmigraci i unes dinmiques
dinserci a lespai urb. Per aix, a Valn- modernitat, amb la valoraci de la mobilitat
cia, sense referents clars a aquest nivell,
els immigrants extracomunitaris ocupen
les trames inconnexes dhabitatge ms
modest en diferents rees de la ciutat. Si a
Barcelona la inserci urbana ha estat for-
tament focalitzada, espacialment i simb-
licament, en el districte de Ciutat Vella, a
Valncia es dna una diversitat de focus,
una inserci urbana de major complexitat
espacial.
La comparana entre Barcelona i Va-
lncia ens mostra com els factors comuns
de la desigual distribuci dels immigrants
a la ciutat es modulen de manera distinta
segons lordre urb de la ciutat de recep-
ci, les estratgies aplicades pels actors
immigrants, vens autctons i administra-
cions, entre altres i les dinmiques socials
generades. La inserci residencial adopta
formes diferents segons les estraticacions
i dinmiques socials prvies, socioecon-
miques i socioidentitries, que han orde-
nat lespai urb i segons les formes de ges-
tionar la immigraci en el pla espacial i
social, amb uns barris de recepci i uns
itineraris dinserci, unes dinmiques so-
cials i una representaci en limaginari de
la ciutat.
97
LA CONVIVNCIA
I LES TENDNCIES
QUE HI OPEREN
Com emfasitzava lEscola de Chicago, les
cials i distributives entre diferents persones
i grups. Per un altre cant, lespai social
urb es va modicar radicalment amb la
com a element de llibertat i autonomia i la
dissociaci dels espais de lhabitatge, del
treball i dels serveis, el consum i loci (Remy
i Voy, 1992). Per aix, tal com subratlla
Germain, no hi ha correspondncia auto-
mtica entre lespai fsic del barri i lespai de
les relacions socials (Germain, 1995: 19).
Si volem captar el sentit i les tendncies de
la convivncia entre autctons i immigrants
a Valncia, haurem de combinar diversos
nivells danlisi, tant territorial (carrer i
barri, ciutat) com de tipus de relacions
socials. Apuntarem, de forma sinttica,
alguns daquests aspectes.
A Russsafa, les relacions venals amb
major carrega signicativa sn escasses.
Les salutacions quotidianes, els comenta-
ris informals o els petits favors, es donen
molt poc entre vens dorgens diferents.
Igualment, la participaci dels nous vens
en les organitzacions venals, escolars o
festives, com ara les falles, s molt minsa.
Alguna cosa semblant podem dir daltres
barris populars. Aquesta situaci no hauria
destranyar. Construir relacions venals vol
temps, llars immigrants consolidades i un
ambient social tranquil que el facilite.
Als carrers i als espais pblics del barri,
com ara el mercat i la plaa de M. Grane-
ro, la copresncia es resol en termes duna
convivncia pacca i distant, regida per
98
una educada reserva enfront dels descone-
guts i evitant la ingerncia en els seus as-
sumptes. Aquest ordre distant, per tole-
rant i relaxat, s el que presideix la immen-
sa majoria dels espais pblics de la ciutat.
Com passa als Vivers i al Passeig Martim
de Valncia, es comparteix lespai amb una
escassa interrelaci, b que amb normes
comunes, com ara les que regulen ls i
apropiaci dels bancs. Diversos estudis so-
bre barris multiculturals a Barcelona, Pars
i Montreal ens mostren un tipus de soci-
abilitat pblica semblant. Segons Aram-
buru (2002) i Monnet (2002), lactitud
general dels vens als carrers i places de
Ciutat Vella, a Barcelona, es caracteritza
ms per una actitud de reserva que per
una recerca dinteraccions. La convivncia
sestableix ms com a multiculturalisme,
en tant que presncia de tots, que en clau
dinterculturalisme, ents com a creixent
interacci entre membres de diferents
grups. Es tracta duna urbanitat no gaire
diferent de la civilitzada indiferncia que,
segons Simmel, caracteritza la sociabilitat
de la gran ciutat. Malgrat el seu carcter
banal, no se nha de desconsiderar la im-
portncia de la copresncia pacca quoti-
diana: permet una convivncia sense ten-
sions i facilita que tots estiguem cmodes
a lespai pblic, contribueix que ens fami-
liaritzem amb els diferents i que, amb el
temps, es facilite la seua acceptaci com
uns vens ms.
A Valncia, en termes generals, el to de
la convivncia s tranquil, pacc i distan-
ciat, la qual cosa no vol dir que no exis-
tesquen tensions i situacions poc positives.
En laspecte venal, quan es donen tensions
solen expressar-se com un incompliment
per part dels immigrants de les normes b-
siques de convivncia. Els sorolls, les olors,
tirar burilles al pati, una sociabilitat massa
expansiva constitueixen les queixes ms
habituals. Aquest tipus de tensions solen
amplicar-se en una situaci dhabitatges
decients i amb amuntegament, habitual
entre els vens immigrants ms nous. Pel
que fa als espais pblics compartits, a ms
de la copresncia pacca, es donen din-
miques menys positives, b que molt mi-
noritries. En una part de Russafa, la
zona mora, shi dna una convivncia i
interrelaci tensa que es focalitza respec-
te als grups dhomes magribins, alguns
dells vinculats a la petita delinqncia i
a la venda a la menuda dhaixix. Als ulls
duna part del venat del carrer de Cuba,
aix conforma els vens magribins com
un factor degradant de la seguretat i de la
qualitat de vida, s a dir, uns vens indesit-
jables. Sovint, samalgamen i es reforcen
les diferncies de costums, els prejudicis i
la tendncia a la generalitzaci del com-
portament duns individus a tot un grup.
A la ciutat multicultural, al costat dels
espais pblics comuns trobem espais p-
blics ms o menys etnicats, on es recreen
mbits de sociabilitat i didentitat propis,
i que constitueixen una referncia socio-
espacial per a determinats collectius. s
el cas, a Valncia, del llit del Tria per als
equatorians o dalguns carrers de Russafa
per als magribins. Aquests espais solen con-
notar-se negativament com a expressi
duna escassa voluntat dinserci del grup,
per dicultar la interrelaci i facilitar la-
parici de tensions. El cas del Jard del
Tria, una concentraci tnica que ha ge-
nerat un s exclusiu de lespai, sens mos-
tra com a ms complex i qestiona la ge-
neralitzaci daquestes armacions. Des de

nal de 2002, els comportaments ms cri-
ticats es van matisar, les tensions han estat
menors i han perdut rellevncia amb el
temps. Per un altre costat, com exempli-
ca la situaci a Valncia, i a altres ciutats,
no semblen incompatibles les situacions
de concentracions etnicades i la convi-
vncia als espais comuns.
La inserci urbana dels nous vens
modica els espais pblics de la ciutat. Els
immigrants han dadaptar-se a la sociabi-
litat hegemnica que regula el tracte amb
desconeguts per a funcionar adequadament
a lurbs. Al mateix temps, tracten de modu-
lar aquesta urbanitat a la seua presncia
per fer-la ms acollidora i aconseguir, per
exemple, que determinants hbits i robes
passen a ser considerats no signicatius.
Una altra necessitat, no menys important,
fa referncia a la recreaci duna sociabilitat
pblica prpia, que els permeta estar entre
els seus i en el seu ambient. Com destaca
Remy (1990), la ciutat cosmopolita dema-
na espais pblics de diversos tipus. Uns, ge-
nerals, compartits per tots, sn llocs dagre-
gaci i cohesi. Uns altres, especcs, llocs
de recreaci de la sociabilitat prpia duns
grups determinats i, per tant, duna certa
distncia amb els altres. Quines condicions
socials poden fer possible conjugar aquests
dos tipus despais i, per tant, una ciutat ms
acollidora, una i diversa alhora?
ALGUNES REFLEXIONS FINALS
La immigraci est transformant la nostra
societat i les ciutats sn lescenari central
daquesta transformaci. Tanmateix, la in-
serci urbana no es pot entendre deslligada
de lmbit estatal de qu la ciutat forma
99
part i de les diverses xarxes transnacionals
a les quals, duna manera o altra, es troba
lligada. El carcter legal o indocumentat
de lestranger, un aspecte bsic en el procs
dinserci urbana, no depn dels consistoris
sin dels governs estatals. Serveis pblics
amb indubtable repercussi ciutadana, com
lensenyament i la sanitat, sn competncia
autonmica. Altres factors sn de tipus
internacional o transnacional. La fallida
social i poltica dEquador en 1999 va tenir
la seua traducci en els nous vens dori-
gen equatori installats als nostres barris
populars. Tamb altres aspectes, aparent-
ment ms modestos, tenen una dimensi
transnacional. La sociabilitat prpia dels
immigrants i les estratgies dinserci que
adopten tenen molt a veure amb les seues
xarxes socials transnacionals (Torres, 2004).
Tenim, doncs, una paradoxa entre la im-
portncia del procs dinserci urbana i les
escasses competncies i recursos especcs
dels ajuntaments. O dit altrament, cal una
poltica global amb una aplicaci local.
A casa nostra, la inserci urbana dels
immigrants sens mostra com un feno-
men extremadament dinmic i canviant.
El mapa de la Valncia immigrant pot
veures modicat en el futur immediat per
diverses dinmiques, en uns casos prpies
de la societat de recepci, en altres dels im-
migrants. Entre els primers caldria destacar
el procs de gentrication per rehabilitaci
i/o nova construcci de determinats in-
drets del centre histric, de Russafa i dels
barris de Mestalla i Benimaclet. Aquest
procs, lent per perceptible, empenta la
substituci del venat de rendes ms modes-
tes per altres de rendes superiors i, per tant,
una minva del seu carcter multicultural
si no sapliquen plans especcs. Un altre
100
aspecte que inuir, sense dubte, sn les
tendncies que adopte lactual situaci de
convivncia i les conseqncies que tinga
en matria detiquetatge tnic i residncia.
Altres factors fan referncia als immigrants
mateix. Aix, les dinmiques dassentament,
les necessitats derivades del cicle de vida
particularment, la formaci de famlies
i el naixement dels lls i els canvis que
puguen donar-se en les xarxes informals
actuals tindran repercussions en el procs
dinserci residencial.
Un altre aspecte que hem destacat sn
les dinmiques que genera la convivncia
i la interrelaci quotidiana entre els dife-
rents vens. Levoluci daquest procs tar. s a dir, fer possible que els membres
constituir un factor molt important del
sentit i la qualitat democrtics de la inser-
ci urbana dels nous vens. Hem assenya-
lat, en laspecte venal i dalguns espais
pblics, elements de tensi i de conicte.
Es pot pensar que, amb el temps, tindr
lloc un procs dacomodaci mutu i que
aquestes tensions es reduiran (aquesta s
lexperincia del tram del Tria ocupat
pels equatorians). Tanmateix, ms enll de
les diferncies culturals, hi ha problemes
socials per resoldre. Com hem destacat, les
decincies dhabitatge o de serveis pblics
tendeixen a amplicar les tensions venals.
Per al cas dels espais pblics comuns, da-
cord amb lexperincia de Montreal, Ger-
main (1995: 305 i ss.) assenyala una srie
de condicions favorables per a una bona
convivncia: un sentiment compartit de
seguretat ciutadana als parcs i jardins; la
capacitat social per a gestionar adequada-
ment els conictes que puguen donar-se;
la diversitat multicultural present als di-
ferents espais que constitueix un element
de comoditat per a totes les minories i la
inuncia, decisiva, del temps que fa pos-
sible una certa familiaritat amb les dife-
rncies i un teixit social remarcable, com
i dels diferents grups. A ms dels espais
pblics compartits tenim els espais etni-
cats, ms o menys especcs dun grup.
bviament, la sociabilitat prpia que es
recrea haur dadaptar-se al nou entorn,
la qual cosa exigeix la neutralitzaci dels
aspectes ms conictius i ladopci duna
srie de pautes comunes amb la sociabili-
tat pblica hegemnica. Per un altre can-
t, aquests espais no haurien de constituir
espais segregats, ni estigmatitzats com a
llocs indesitjables, perillosos o que cal evi-
dels diferents grups puguen combinar la
presncia en els espais de sociabilitat pr-
pia i ls menys o ms habitual dels espais
pblics comuns.
Tots aquests aspectes, i daltres que
podrien apuntar-se, fan referncia a dife-
rncies culturals i condicions socials i ens
subratllen la necessitat duna poltica din-
tegraci concreta, participativa i descen-
tralitzada. Concreta i descentralitzada, ats
que el procs dinserci dels immigrants
es materialitza en els contexts socials que
conformen els barris multiculturals. Par-
ticipativa, ja que sn els actors socials im-
plicats, els diversos grups de vens, els que
han de denir un marc com i acollidor
per a compartir tots els dies. r

BIBLIOGRAFIA CITADA
ARAMBURU OTAZU, M. (2002), Los otros y noso-
tros: imgenes del inmigrante en Ciutat Vella de
Barcelona, Madrid, Ministerio de Educacin,
Cultura y Deporte.
DOMINGO I VALLS, A. i BAYONA I CARRASCO, J.
(2004), Concentraci i segregaci al municipi de
Barcelona, 1991-2002, Barcelona, Centre dEs-
tudis Demogrcs.
GERMAIN, A. (coord.), ARCHAMBAULT, J., BLANC,
B., CHARBONNEAU, J., DANSEREAU, F. i DA-
MARIS, R. (1995), Cohabitation interethnique et
vie de quartier, Montreal, Collection tudes et
Recherches, Ministre des Affaires internationals,
de lImmigration et des Communauts culture-
lles du Qubec.
MONNET, N. (2002), La formacin del espacio pbli-
co. Una mirada etnolgica sobre el Casc Antic de
Barcelona, Madrid, Los libros de la catarata.
MORERAS, J. (2001), Ciutat Vella. Passat i present
migratori (1986-2000), Barcelona, Fundaci
CIDOB-Ajuntament de Barcelona.
REMY, J. (1990): La ville cosmopolite et la coexist-
ence inter-ethnique, a Basteneir, A. i Dassettlo,
F. (eds.), Immigrations et nouveaux pluralismes.
Una confrontation de socits, Brusselles, De
Boeck-Wesmael, pp. 85-105.
REMY, J. i VOYE, M. (1992), La ville: vers une nouvelle
dnition?, Pars, LHarmattan.
TORRES PREZ, F. (2004): Les immigrs, le pro-
cessus dinsertion et les rseaux sociaux Va-
lence, Hommes & Migrations, 1250: 24-37.
(2005), mbit urb, sociabilitat i inserci social
dels immigrants. El cas de Russafa (Valncia). Tesi
doctoral, Universitat de Valncia.
TOUBON, J. C. i Messamah, K. (1990), Centralit
immigre. Le quartier de la Goutte dOr, Pars,
LHarmattan-CIEMI.
101
1. Lany 1998, el 60,9 % i el 69,3 % dels equatorians
i colombians eren dones. Aquesta proporci ha
baixat al 51 % i el 54,9 % en 2004. Malgrat el
temps de residncia i lexistncia de famlies, sols
el 34 % dels vens marroquins de Valncia sn
dones.
2. Al gener de 2004, el padr registrava 9.323 immi-
grants i/o lls dimmigrants menors de 16 anys.
Lgicament, el nombre de menors s molt re-
dut en els collectius fortament masculinitzats.
Tanmateix, en la majoria dels collectius, la seua
proporci s semblant a la que es dna entre els
autctons, quan no el supera mpliament com en
el cas dels equatorians i els argentins (amb un 20,06
% i un 16,41 % de menors de 16 anys, respectiva-
ment, per un 14 % en el cas dels autctons).
3. Al gener de 2004, els vens estrangers de Madrid
hi representaven el 13,9 % del total, el 12,7 %
a Barcelona i el 9,07 % a Valncia. A partir de
2000, laugment anual relatiu ha estat semblant.
En tot cas, en el cas valenci caldria destacar la
major rapidesa del procs.
4. El mateix es pot assenyalar respecte a les concen-
tracions per collectius. A Valncia, les mximes
concentracions territorials es donen a Russafa i
corresponen a equatorians i marroquins. Al ge-
ner de 2004, el 8,6 % dels equatorians vens de
Valncia vivien a Russafa; aquest percentatge era
del 8 % per als marroquins. A la mateixa data, al
barri del Raval vivien el 56,3 % dels lipins ve-
ns de Barcelona, el 41,5 % dels pakistanesos i el
16,2 % dels marroquins.
5. A hores dara, a Ciutat Vella es donen dinmiques
de dispersi residencial entre els marroquins i els
pakistanesos, en funci del major arrelament, la
formaci de famlies i les noves necessitats que
comporta. Tanmateix, aquests mateixos factors
han impulsat laugment de la concentraci dels li-
pins a Ciutat Vella. Vegeu Torres (2005: 111 i ss.),
Moreras (2001) i Domingo i Bayona (2004).
102
Xarxes i creuaments en les migracions.
Els marroquins en moviment
L es migracions constitueixen un dels
fenmens ms caracterstics i amb un
impacte ms gran en la conguraci de les
societats contempornies. En el mn actual
gaireb no hi ha cap territori que no estiga
vinculat amb altres espais per mitj del
ux de persones, b com a emissor b com
a receptor. Com a fenomen social global,
les migracions tendeixen a incidir en tots
els mbits possibles i alimenten nombroses
transformacions. Cada vegada en sn ms,
els individus i els grups que veuen en el des-
plaament lnica possibilitat de millorar la
vida o de trobar una eixida a la seua situa-
ci. La mobilitat creixent, com a estratgia
de supervivncia, ha convertit la migraci
en el nomadisme dels nostres dies. En reali-
tat, els immigrants fan cada vegada menys
viatges sense retorn. Les anades i les vingu-
des, facilitades pels canvis en els mitjans de
transport i de comunicaci, enllacen i in-
uencien mtuament mns, que tot sovint
sn molt llunyans, tant des del punt de
vista cultural com des del punt de vista
geogrfic. Els marroquins sn un bon
exemple de com les migracions permeten
experimentar nombrosos encreuaments,
Joan Lacomba Vzquez s professor titular del Departa-
ment de Treball Social de la Universitat de Valncia.
Ha publicat, entre altres, El Islam inmigrado (2001) i
Migraciones y desarrollo en Marruecos (2005).
Joan Lacomba
teixir xarxes i generar mltiples connexions
entre les societats dorigen i de recepci dels
immigrants.
Avui dia, els marroquins continuen sent
el grup ms nombrs dels immigrants que
resideixen a Espanya. Al conjunt de lEstat
el nombre dimmigrants marroquins supera
els 500.000, desprs de lltima campanya
de regularitzaci de lany 2005 (segons
el Ministeri de Treball i Afers Socials, el
nombre dimmigrants amb targeta o amb
autoritzaci de residncia al mar de 2005
era de 396.668 per, si tenim en compte les
dades dels empadronaments, nhi ha vora
mig mili). El gruix dels immigrants mar-
roquins resideix a Catalunya (136.228)
que compta amb alguns dels nuclis das-
sentament ms antics, seguida dAndalusia
(52.241) i Madrid (52.080), mentre que al
Pas Valenci la xifra assoleix els 28.844, se-
gons les dades ocials per en realitat nhi
deuen haver uns quaranta mil, si hi afegim
els que es troben en situaci irregular. Per
provncies, Alacant s la que concentra
el percentatge ms elevat dimmigrants
marroquins (13.359), seguida de Castell
(8.096) i Valncia (7.389). La informaci
ms detallada que ens proporciona lAtlas de
la inmigracin marroqu en Espaa (2004)
ens permet situar les principals concentra-
cions dimmigrants marroquins dins del
Pas Valenci a les localitats segents: Ala-

cant, Almorad, Benicarl, Castell de la
Plana, Crevillent, Elx, Oriola, Pilar de la
Horadada, Torrevella, Valncia i Vila-real,
que tenen, totes, ms de cinc-cents marro-
quins empadronats.
Pel que fa al perl dels marroquins, ha
experimentat canvis signicatius tant al
Pas Valenci com al conjunt de lEstat.
Aix, si ns a mitjan dels anys noranta es
podia parlar dhomes joves, solters i tre-
balladors del camp, actualment assistim
a una diversicaci del collectiu, alhora
que ha augmentat el nombre de dones i de
famlies, i sha incrementat ledat mitjana
dels immigrants, com tamb sha ampliat
el tipus dactivitats laborals que duen a
terme. Ara, a ms de lagricultura, hi ha
altres sectors, com el de la construcci,
lhoteleria i el servei domstic, que ocupen
un bon nombre de marroquins, i tamb ha
augmentat el nombre dels que es dediquen
al comer i treballen com a autnoms o
tenen professions liberals.
Tanmateix, i malgrat les transformaci-
ons que hem descrit al si del collectiu, hi
ha una cosa que no ha canviat els darrers
anys, i s el grau de rebuig de qu sn ob-
jecte els immigrants marroquins per part
de la poblaci autctona. Les successives
enquestes del Centre dInvestigacions So-
ciolgiques ens ho indiquen, i situen els
marroquins com els immigrants menys
desitjats, amb una notable diferncia amb
relaci a altres nacionalitats. De fet, alguns
dels conictes xenfobs ms greus que shan
esdevingut darrerament a lEstat espanyol
han tingut com a protagonistes immigrants
marroquins, de forma directa (El Ejido,
Can Anglada) o indirecta (Premi de Mar
o els llocs on shan produt mobilitzacions
contra lobertura de mesquites). Tot ple-
gat posa en relleu les dicultats amb qu
103
topen els immigrants marroquins a lhora
de trobar un espai en la societat dacollida.
Especialment quan bona part del debat
sobre la integraci de la poblaci immigrant
es focalitza precisament en els marroquins,
magribins o musulmans en general.
MARROC
COM A CRULLA
DE MIGRACIONS
Al llarg de la darrera dcada les migracions
han esdevingut una de les pedres angulars
en les relacions entre els pasos del sud i
del nord de la Mediterrnia. La pressi
migratria en ascens des dels pasos del sud
ha obligat els pasos europeus a alar un
mur protector, en termes fsics i adminis-
tratius, amb la nalitat dallar-se. Algunes
propostes recents, com la que es va discutir
a la Comissi Europea sobre la creaci de
camps dinternament al nord dfrica,
palesen aquest esperit. Al mateix temps,
els pasos europeus ms afectats negocien
les seues frmules amb els pasos de laltre
costat: Espanya estableix acords de read-
missi i assaja nous mecanismes de control
conjunt amb el Marroc, mentre que Itlia
fa el mateix amb Lbia i amb Tunsia.
Marroc compta amb tres milions de na-
cionals a lexterior, la major part dels quals
shan establert a Europa, sobretot a Frana
(al voltant dun mili i mig) i Espanya (ms
de mig mili). Tant per a Marroc com per
a Europa, que compta ja amb ms de vint
milions de ciutadans estrangers dins les
seues fronteres, la migraci ha esdevingut
un fenomen social, poltic i econmic de
primer ordre. Les migracions afecten lin-
terior dels pasos implicats i, cada vegada
ms, les relacions entre els pasos emissors
104
i receptors dels uxos, ns al punt que con-
dicionen les agendes respectives.
Tot i que el fenomen s menys conegut
i rep menys atenci que les migracions in-
ternacionals, el Marroc tamb compta amb
importants moviments interns de poblaci
que reecteixen els desequilibris regionals i
els problemes de desenvolupament. A ms
de les clssiques migracions camp-ciutat,
comunes als pasos en vies de desenvolupa-
ment, tamb hi ha importants uxos entre
les zones perifriques i les ms dinmiques
socialment i econmicament (camperols
de les regions del sud que treballen com a
obrers en les ciutats del nord o dones rurals
que van a treballar als nous centres de la
indstria de la manufactura). Aix mateix,
a ms de les zones clssiques de lemigraci
cap a Europa (especialment el Rif i el Sous),
han aparegut noves rees en qu es concen-
tra bona part de lemigraci recent cap a
Espanya i Itlia, com ara la regi Oriental
(entre Oujda, Figuig i Bouarfa) i la regi
Central (entre Beni Mellal, Khouribga i
Kasba Tadla). Sn zones rurals deprimides,
amb ciutats mitjanes incapaces dabsorbir
lallau de nouvinguts del camp, i doferir
alternatives als joves titulats.
Desprs de desenes danys demigraci
cap a Europa, les xarxes laboriosament tei-
xides com veurem en lapartat segent
fan difcil, a mitj termini, una reducci
del ux migratori. La lenta millora de la
situaci poltica i econmica de Marroc
tampoc no ajuda a retenir-hi els habitants.
El poder datracci que exerceix Europa s
massa fort perqu els joves troben interes-
sants altres alternatives, com ara un lloc de
treball precari a lmbit local. Lajuda per
al desenvolupament de la Uni Europea
tampoc no esdev un factor de reversi
de la pressi migratria. Malgrat que, els
darrers anys, han proliferat molts projectes
de cooperaci internacional (governamen-
tals i no governamentals), esdev extrema-
dament difcil retenir els habitants de les
zones rurals i urbanes ms desafavorides.
En aquest context, Europa representa no
sols un lloc de treball, sin tamb una font
de prestigi social. Lemigraci, tant per als
joves marroquins com per als de la resta del
continent afric, ha esdevingut un veritable
somni. Tant els uns com els altres miren
de fer realitat i de tocar amb els dits les
imatges del benestar que la televisi exporta
ns a les seues llars (un veritable Eldorado
retransms diriament).
Al Marroc, els indicadors de desenvolu-
pament progressen lentament (en lInforme
sobre el desenvolupament hum de les
Nacions Unides per al 2004 Marroc gura
en el lloc 125, dun total de 177 pasos), i la
dependncia de lemigraci s cada vegada
ms important (lany 2003, Marroc va rebre
ms de tres mil milions deuros dels resi-
dents a lestranger. Noms des de Frana,
en van enviar vora mil cinc-cents milions).
A lfrica subsahariana, daltra banda, la
situaci encara s ms preocupant. All,
gaireb tots els pasos tret de Gabon i
Sud-frica- estan per sota de la posici del
Marroc, i la major part ocupen les darre-
res posicions de la llista del desenvolupa-
ment hum.
En aquest context, Marroc constitueix,
actualment, un lloc de trnsit privilegiat per
a nombrosos emigrants subsaharians. La
ubicaci geogrca del pas com a porta
dentrada a Europa, i la presncia dels en-
clavaments espanyols de Ceuta i Melilla,
com tamb la proximitat de les Illes Can-
ries, han fet de Marroc lavantsala del salt al
nord opulent (tant a les Illes Canries com
a la costa mediterrnia sha multiplicat en

els darrers anys el nombre dimmigrants
que hi arriben en pasteres). Marroc tamb
mira de trauren prot i fa servir, tant la
presncia de subsaharians com leixida
dels seus nacionals, com una manera de
pressionar Europa en altres terrenys i
dobtenir recursos, tot prometent, a canvi,
un major control de la frontera. Espanya,
malgrat admetre la major part dels africans
que aconsegueixen entrar i collocar-los en
uns llimbs administratius (els marroquins
detinguts sn retornats immediatament), fa
lorni respecte de les condicions en qu es
produeixen les readmissions a Marroc i les
repatriacions als pasos dorigen.
Molts dels subsaharians (que provenen,
sobretot, del Senegal, Mali, Nigria, Sierra
Leone o Libria), esperen loportunitat
daccedir a territori espanyol durant molts
mesos, a les medines i als bindovilles de les
ciutats de Casablanca, Rabat, Tnger o
Tetuan; vagaregen pels voltants de Ceuta i
Melilla o sinstallen a les platges de Sidi Ifni
amb lesperana dembarcar-se en una pas-
tera. Alguns, cansats dintentar-ho, acaben
implicats en activitats illcites al servei de
les mes locals. Sovint la tornada s encara
ms complicada que el trajecte que han
seguit per arribar-hi. No hi ha xifres sobre
quants sen queden pel cam, per la duresa
de les rutes transaharianes fa pensar que
deu haver-hi un gran nombre de morts en
lintent. Tampoc sabem qu passa amb els
que sn repatriats als seus llocs dorigen o a
pasos tercers, malgrat les difcils condicions
i la inestabilitat a qu shan denfrontar.
Els emigrants subsaharians duen a ter-
me trajectes cada vegada ms arriscats per
evitar els controls, tot travessant en ca-
mions zones inhspites de Mali o de Ni-
gria per tal darribar a Algria o Lbia, i
des dall travessar cap al Marroc o cap a
105
Tunsia. Daltres ho fan per la costa, des del
Senegal a Mauritnia, i pel Shara ns a ar-
ribar a la localitat marroquina dEl Aain,
on sorganitzen en grups per aconseguir
una embarcaci que els porte a les Can-
ries, o per continuar cap a les ciutats del
nord, des don intenten travessar per unes
altres vies.
La inestabilitat poltica i econmica al
conjunt de lfrica subsahariana i els con-
ictes armats de carcter tnic o de lluita
pels recursos esperonen molts habitants a
buscar una eixida a lexterior, de manera
que es fa difcil distingir clarament entre la
gura de lemigrant laboral clssic i la del
desplaat per una situaci catica.
Al Marroc les forces de seguretat sotme-
ten els subsaharians a tota mena dabusos.
No sempre compten amb les simpaties de la
poblaci local. Malgrat el mite de la igualtat
de les races entre els pobles musulmans, el
racisme s un fet, i els subsaharians perce-
ben sovint aquesta hostilitat i les vexacions
de qu sn objecte. Per tot plegat, i perqu
les possibilitats de prosperar econmica-
ment al Marroc sn molt escasses, nhi ha
pocs que shi queden: prefereixen arriscar-se
en una aventura incerta. Una vegada sn
al Marroc, els subsaharians saben que el
cam de retorn s gaireb impossible, tant
fsicament com econmicament i moral-
ment. Per arribar-hi, han hagut de dur a
terme una inversi desmesurada respecte a
les seues possibilitats i, a ms, tornar amb
les mans buides implica un gran deshonor.
Una crrega massa feixuga per als esperits
dels qui creuen que el parads s a tocar.
De moment, Marroc s noms un pas
de trnsit, per pot ser que, a la llarga, es-
devinga, tamb, un lloc de destinaci per
als subsaharians, sempre que el pas aixeque
el seu nivell de desenvolupament a una ve-
106
locitat ms gran que la dels pasos africans
vens. Aix doncs, assistim a una doble di-
nmica migratria: la dels mateixos mar-
roquins, que continuen emigrant en gran
nombre, i la dels subsaharians que fan ser-
vir el Marroc de plataforma, i naproten,
sovint, les mateixes vies que han obert els
marroquins, alhora que tamb creen nous
corredors pels quals tamb circulen els pri-
mers. Aquest encreuament de migracions
que ha esdevingut el Marroc dels darrers
anys illustra la complexitat dun fenomen
que perdurar en el temps i per al qual, sens
dubte, caldran solucions ms imaginatives
que les purament defensives.
XARXES, PONTS
I MIGRACIONS
TRANSNACIONALS
Una altra prova de la complexitat que han
assolit els moviments migratoris s precisa-
ment la importncia creixent de les xarxes.
Podem dir que, al llarg dels anys, i a fora de
transitar contnuament dun costat a laltre,
la migraci dels marroquins ha adquirit el
carcter dautntic ux transnacional. Ara
hi ha molts marroquins que viuen en un
espai que supera les fronteres nacionals.
Aquesta migraci transnacional recolza en
nombroses xarxes que teixeixen els mateixos
immigrants que connecten el pas dorigen
amb el pas dacollida. No sn noms xarxes
econmiques, sin que tamb tenen un
caire social, poltic i cultural. Ms enll de la
confusi que genera entre lopini pblica
el concepte de xarxa associat a la immigra-
ci (en el sentit de xarxes dimmigraci il-
legal o xarxes maoses), el teixit daquestes
xarxes constitueix lexpressi de la capacitat
creativa dels immigrants. El valor que tenen
com a canals de comunicaci es fa pals en
la riquesa dels contactes que proporciona.
La circulaci de les persones, dels mate-
rials i de les idees a travs daquestes xarxes
introdueix fragments duna societat dins
duna altra, i recrea noves escenes en vells
paisatges.
En realitat, les xarxes permeten mante-
nir les relacions amb el lloc dorigen malgrat
les distncies geogrques, alhora que creen
nous camps i nous espais. A ms, les xarxes
ajuden a reduir els costos econmics, cultu-
rals i personals de lemigraci, perqu actu-
en com una mena de matals que fa minvar
els efectes adversos daquesta multiplicitat
de xocs. A ms, les xarxes dinamitzen les
migracions, pel fet que lemigraci duns
facilita la dels altres i alimenta nous uxos.
Per tot plegat, el mateniment de les xarxes
topa, sovint, amb la idea dintegraci que
t la societat dacollida. Tanmateix, els
immigrants no veuen tanta contradicci
a formar part dun mitj sense deixar de
fer-ho de laltre, malgrat les diferncies que
puga haver-hi entre tots dos.
Parlem de xarxes que, tot sovint, sn
el resultat de uxos antics, promoguts, en
bona mesura, pels mateixos colonitzadors
(els francesos que enviaven els marroquins
a treballar al servei dels colons a Algria; els
espanyols que van portar milers de cam-
perols del protectorat per lluitar contra la
Repblica durant la guerra civil o les com-
panyies mineres alemanyes, que incitaven
els treballadors del Rif perqu marxassen a
treballar al subsl europeu). Totes aquestes
profundes operacions de desarrelament de
les poblacions continuen projectant els seus
efectes en lactualitat i ajuden a entendre
el perqu de les direccions que han pres, i
que continuen prenent, els desplaaments
dels marroquins.

Ara, dins daquest corrent migratori
que no sha aturat, molts immigrants mar-
roquins circulen contnuament entre el
seu pas dorigen i el de dest, o romanen
en contacte amb les seues comunitats per
mitj de ls de les noves tecnologies de la
comunicaci (shan popularitzat els telfons
mbils, internet, fax, antenes parabliques,
canals de televisi per satllit, etc.). Al llarg
de lany, a ms dels nombrosos desplaa-
ments en avi, se succeeixen els viatges que
segueixen les rutes predeterminades a travs
dEspanya, especialment durant els mesos
destiu. Cada any ms dun mili de mar-
roquins circula per les carreteres espanyoles,
amb lnica nalitat darribar a lestret de
Gibraltar, desprs dun trajecte esgotador.
Els vehicles dels immigrants, carregats ns
a lmits insospitats, transporten tot tipus
dobjectes destinats a servir com a regals
familiars, o a ser venuts als mercadets locals,
on gaudeixen duna gran acceptaci. Aques-
tes mercaderies sn tamb un indicador
dels canvis que es produeixen al Marroc,
on les tendncies modernitzadores es fan
presents amb totes les contradiccions que
aix comporta, en els llocs ms apartats.
Aix, els clssics mobles, electrodomstics,
bicicletes o pneumtics, deixen lloc, cada
vegada ms, al capdamunt dels vehicles, als
ordinadors, cmeres de vdeo, telfons m-
bils o aparells de televisi per satllit. Tots
aquests artefactes, smbols de lxit de la
tecnologia a occident i, en ltim terme, de
superioritat material, miren de suavitzar
la duresa de les condicions de vida diries,
reduir lallament i crear la sensaci duna
modernitat aparent. Els mateixos cotxes,
esdevinguts objectes de culte, ms que no
mitjans de transport, tamb compleixen,
dalguna manera, aquesta funci. Una
vegada all, al Marroc, els vehicles circulen
107
amb els distintius dels pasos demigraci,
illustren el nou estatus adquirit pel seu pro-
pietari i guarden en limaginari popular tota
una jerarquia precisa en funci de la lletra
del pas i de les marques dels fabricants.
Els perodes de vacances esdevenen
un temps en qu es posen de manifest les
peculiaritats de la migraci. Sn moments
dexterioritzaci de lxit, per tamb de
reconstrucci de llaos familiars, denfor-
timent dels vincles amb la comunitat per
mitj de la participaci en actes socials
i festius o celebraci de rituals, com ara
les noces, que permeten establir noves
aliances.
De la mateixa manera, i encara que, nor-
malment, aquest fet no atrau tant la nostra
atenci, els emigrants tamb actuen com un
canal dentrada de les noves idees al pas.
De fet, lemigraci facilita la importaci
de nous pensaments, per situa a lexterior
bona part de les persones ms capacitades i
inquietes, s a dir, les ms importants per a
produir els canvis necessaris al Marroc. El
que sesdev, habitualment, s que, com
que han experimentat unes altres situaci-
ons, els emigrants es tornen ms exigents
al seu pas dorigen, menys disposats a per-
metre els abusos o les petites corrupcions i
ms diligents a lhora de reclamar els seus
drets com a ciutadans.
Els emigrants acaben connectant, doncs,
en molts sentits, uns espais i unes societats
que semblen molt distants. La periodista
marroquina Zayka Daoud ha titulat un dels
seus llibres Marocains des deux rives, en
referncia al paper de pont que duen a ter-
me aquests joves amb un peu a cada riba i
que, ns i tot, pensen i senten des de tots
dos costats. En realitat, aquests marroquins
es reclamen com a membres de tots dos
mns, que ells mateixos acosten i posen
108
en contacte. Per a ells, els desplaaments
regulars sn el cost necessari per mantenir
el benestar que han assolit.
Aquests desplaaments continuats dels
immigrants, les famlies dels quals tenen
membres ac i all i poden, ns i tot, passar
una part de lany a cada lloc, qestionen la
lgica dels estats, pel que fa a la nacionalitat
i a la pertinena niques, perqu la majoria
dels immigrants aspira a gaudir duna do-
ble nacionalitat que li permeta accedir als
benecis de les societats dun costat i de
laltre. Som davant duna nova categoria
deuromarroquins que desitgen ser consi-
derats ciutadans europeus, sense perdre els
vincles amb el pas dorigen.
No obstant aix, el mite del retorn ocu-
pa un lloc molt important en limaginari
collectiu dels immigrants marroquins. La
idea de tornar duna manera denitiva al
pas del qual han sortit, per tal de gaudir
de lxit i dels benecis de la migraci,
actua com a motor molt potent que no els
permet desconnectar-se totalment del ter-
ritori dorigen. Per es tracta, com acabem
de dir, noms daix: dun mite, duna idea
que, en la major part dels casos, ajornen
indenidament. Per a ells, lobjectiu ltim
de la migraci seria tornar-hi i installar-shi
amb xit per gaudir dels benecis adquirits
a travs dels esforos duns anys molt llargs.
El somni s construir una gran casa familiar
i disposar duna renda, que els proporci-
onarien els estalvis o algun negoci, amb
la qual viurien els darrers anys de la vida.
Per les nombroses dicultats que troben
a Europa i, tot sovint, el naixement i la
socialitzaci dels lls en aquest nou mitj,
sn prou per a transformar els projectes. En
aquest sentit, la migraci tamb accentua
els conictes generacionals entre pares i
lls, especialment quan els primers shan
traslladat durant ledat adulta i els segons,
en canvi, hi han arribat de molt joves o hi
han nascut, en terres no marroquines. De
tota manera, els joves sn els qui millor
expressen la capacitat de mestissatge i de
sntesi entre diferents mns culturals, on
lespai que ha construt la immigraci no
deixa de ser una mena de laboratori en qu
emergeix la creativitat duns subjectes sot-
mesos a una experincia nica (el cinema i
la literatura dels joves magribins que viuen
a Europa ns una bona mostra).
Aix doncs, lenriquiment mutu indut
per la migraci no s noms econmic,
sin tamb social i cultural. Per exemple,
amb els emigrants viatja la roba, el menjar
o la msica en tots dos sentits, i aix dna
lloc a noves produccions i a noves fusions.
O b, com explica la sociloga Fatima
Mernissi en llibre Les Sindbad marocains.
Voyage dans le Maroc civique,1 laportaci
de molts emigrants al desenvolupament
de les seues comunitats s una experincia
que illustra perfectament la riquesa de les
migracions. Lopini pblica europea no
ho coneix gaire, per aquesta tasca solidria
dels emigrants que simpliquen i que trac-
ten de millorar els llocs que van abandonar
i les condicions de vida de les poblacions
que shi han quedat (collaborant en pro-
jectes per dur lelectricitat o laigua potable
als llogarets allats) s tot un exemple del
potencial de la migraci entesa tamb com
un factor de desenvolupament per al nord
i per al sud. r
1. Publicat en castell per leditorial Lumen lany
2005, amb el ttol El hilo de Penlope. La labor de
las mujeres que tejen el futuro de Marruecos.

Entrevista amb Zygmunt Bauman
El socileg britnic dorigen polons Zyg-
munt Bauman nasqu en 1925 a Poznan, al si
duna famlia jueva. Lany 1939 fug a la Uni
Sovitica, don torn a Polnia com a soldat de
lexrcit polons aliat dels sovitics. Es va fer
membre del partit comunista, per en 1967
labandon a causa de les campanyes antisemi-
tes. Catedrtic de sociologia a la Universitat de
Varsvia, en 1968 hagu dabandonar de nou el
pas, i es trasllad a Israel. En 1971 fou nomenat
professor de sociologia a la Universitat de Leeds,
on ha ensenyat ns a la jubilaci. Bauman s
autor duna extensa obra, que suscita una aten-
ci creixent. Entre els seus llibres cal esmentar
Modernity and the Holocaust, In search of politics,
The individualized society, Liquid modernity,
Community, Society under siege i Wasted Lives
[Vides malbaratades], obra a la qual fa allusi
la present entrevista. En catal se nha publicat
Globalitzaci: les conseqncies humanes (Prtic-
UOC, 2003) i Identitat (PUV, 2005).
GM
Aquesta entrevista amb Zygmunt Bauman fou publicada
originalment en Die Zeit nm. 47/ 2005.
109
Elisabeth von Thadden
Senyor Bauman, ha fet vost vuitanta anys.
Nascut en una famlia jueva, hagu de fugir
de Polnia cap a la Uni Sovitica, retor-
n com a soldat a Polnia, emigr desprs a
Israel i nalment sestabl a Anglaterra. En
quin estat del mn sestimaria ms tenir avui
una altra vegada vint anys?
Ara fa ja trenta anys que sc ciutad
britnic. Anglaterra s un bon indret per
als refugiats, emigrants i aptrides. Per
la qesti de quin estat triaria, no me lhe
plantejada mai en aquests termes. Quan
vaig haver danar-men de Polnia en 1968,
desprs que macomiadassen de la Univer-
sitat, tenia 42 anys i no se mhavia acudit
mai de jubilar-me en un altre lloc que no fos
Varsvia. Tanmateix, no vaig tenir una altra
opci que marxar. La histria collabora
estretament amb les tries personals, ns al
punt que es fa difcil dissociar-les.
No hi ha estats millors o pitjors que la ptria
on hem nascut?
He viscut tota una existncia, ja ben
llarga, en els sistemes socials ms diversos,
amb les seues esperances i pors. Potser la
meua nica saviesa s que estic segur que
no hi ha a la terra una bona societat.
110
Com seria aix, una bona societat?
Una que no es considers mai prou
bona, que es mantingus vigilant enfront
de la injustcia, la dissort i el patiment, s
a dir, que es mantingus alerta.
Per aix sn els trets de les societats modernes,
que vost, daltra banda, no sest de criticar.
La modernitat es basa en la convicci
que es pot fer tot all que lhome es propo-
se. Ara b, la mxima de la poltica actual
diu: no hi ha alternativa. Leibniz hauria dit:
vivim al millor del mns possibles. Per jo
era socialista i estic encara dacord amb la
idea socialista segons la qual cal jutjar la
qualitat duna societat en ra de si els seus
membres ms febles hi tenen o no una
existncia satisfactria.
Quina s la diferncia entre les societats pos-
tindustrials actuals i les societats totalitries
anteriors? Quina s la novetat?
Vivim avui en la modernitat fugissera
o lquida, com jo lanomene, en societats
de consum en les quals les relacions huma-
nes es limiten al gaudi fugisser. Els ssers
humans noms hi sn valuosos mentre
puguen aportar satisfacci. Dues necessitats
elementals shi troben, en aquestes societats,
en contradicci: el desig de comptar amb
un port segur enmig duna mar esvalotada
i alhora la necessitat de no estar lligats, de
tenir mans lliures, de disposar de marge de
maniobra. Qui es pot deslliurar dels lligams
no cal que sesforce a mantenir-los. Pot
fruir-ne com a consumidor lliure i desprs
desempallegar-sen. Per si tothom pot re-
tornar a la botiga una relaci humana, i can-
viar-la per una de nova, qu sen far dels
mbits en qu podria crixer el sentiment
de responsabilitat moral envers els altres?
En ltica moderna tradicional calia obeir
normes. En canvi, la moral postmoderna
demana de cada u que assumesca la seua
responsabilitat. Ara lhome s una mena de
rodamn que ha de decidir individualment
a cada moment qu s bo i qu s dolent.
Aix va ser una bona notcia ns que arrib
un moment en qu el consum colonitz les
relacions interhumanes.
En el seu llibre presenta lartista del Renai-
xement Miquel ngel com a representant
molt caracteritzat de la producci moderna
de deixalles. Quan se li va preguntar com
creava la bellesa de les seues escultures, va
respondre que simplement prenia un bloc de
marbre i anava traient-li tots els fragments
sobrers. Qu t aix a veure amb la nostra
societat?
Els homes i les societats no sn blocs
de marbre. Per el fet que cal separar les
deixalles per a aconseguir una forma, aix s
una regla bsica de la producci moderna.
All agradable noms es pot percebre quan
sha eliminat all intil. El que interessa s
lharmonia del producte, de les deixalles
sen fan crrec els escombriaires, aquests
herois de la modernitat que ning no
exalta. Durant molt de temps, lxit de les
nostres democrcies, del nostre estat social,
sha basat tamb en el fet que hem exportat
les deixalles humanes i materials. Des de
linici la modernitat sha caracteritzat per
moviments migratoris que han afectat
una quantitat immensa de persones. Unes
persones que havien esdevingut sobreres en

lordre social dels seus pasos dorigen, que
emigraven i que amb lexportaci del seu
estil de vida van destruir els fonaments de
lexistncia als pasos on trobaven refugi.
Per ara el planeta es troba ocupat ns el
darrer rac. Ja no hi ha llocs on dipositar les
deixalles. Els sobrers saparten del sistema
de classes, de qualsevol comunicaci social,
i ja no hi tenen cap ms contacte. Aix s
la novetat de la crisi.
A Frana els exclosos assagen la insurrecci.
Qu opina de la revolta a les ciutats franceses?
Cal esperar que la insurrecci reste
connada a Frana i que no esdevinga,
amplicada a travs de les autopistes me-
ditiques de la informaci, una epidmia
mundial. En aquestes autopistes hi ha un
embs permanent, la cotitzaci de les no-
tcies del dia cau rpidament i sn substi-
tudes per les de lendem.
Per qu es revolten els exclosos precisament a
la Repblica Francesa, amb el seu ideal de la
igualtat dels ciutadans?
All hi ha ms motius que enlloc. A
Frana, al mal se li ha afegit la humiliaci.
Sha llanat la sal de la igualtat de tots els
ciutadans pregonada ocialment a la ferida
del rebuig social. Se suposa que immigrants
que sn culturalment aliens, que socialment
no sn benvinguts i que econmicament no
han estat assimilats, han de ser francesos
com tots els altres. Per el principi digual-
tat es troba en contradicci amb les necessi-
tats particulars daquests, els ms febles de
tots. No es t en compte que els immigrants
noms poden ser francesos iguals que els
111
altres si shan integrat econmicament en
la societat de la mateixa manera que tota la
resta.
No seria, doncs, la diversitat tnica i religiosa
lelement separador?
Les diferncies tniques i religioses, que
actualment sencavalquen amb el desclas-
sament social, esdevenen trets privats de
carcter secundari si la poltica s capa de
superar la postergaci econmica dels im-
migrants. Vull dir que els esdeveniments
de Frana mostren que hi ha una diferncia
bsica entre tolerncia i solidaritat. La to-
lerncia deixa que laltre siga com s. La
solidaritat, en canvi, fa que hom dedique
una atenci particular a les necessitats par-
ticulars de persones diferents.
Entre les deixalles humanes, hi compta els
refugiats, els aptrides, els desarrelats, els atu-
rats. Ara b, qu tenen en com els qui fugen
de la misria amb els aturats de les nostres
societats?
Tenen en com la inutilitat de les seues
vides. No sn necessaris enlloc. En el seu
llibre Homo sacer, Giorgio Agamben els de-
neix com aquells que han estat exclosos de
les regles de funcionament democrtiques.
Tamb els aturats sn expellits de lordre
social: en una societat de consum ells, que
no produeixen, sn malvistos en tant que
consumidors, sels veu com una crrega
econmica. Sn noms un problema social.
Aix pot fer-los ms aviat difcil respectar
les regles duna societat democrtica.
112
I tanmateix no deixen de ser, a diferncia
de lhomo sacer dAgamben, persones amb
drets de ciutadania que tenen garantida una
aportaci bsica de subsistncia. No nhi ha
prou amb aix per a reconixer la legitimitat
duna societat?
Lestat tracta aquesta poblaci suprua
de la mateixa manera que tots aquells que
tenen por del futur, i aix es transforma
dEstat social en Estat de seguretat. Ja no
pot donar als seus ciutadans seguretat en
el sentit global de certesa, cura i inviolabi-
litat. No pot oferir una garantia collectiva
davant linfortuni personal. Com que ha
perdut aquest poder, es concentra en la
seguretat com a lluita contra els atacs cri-
minals, com a protecci de la salut indivi-
dual i dels drets dels consumidors. Aquesta
promesa de fornir la necessria protecci va
de la m amb laugment de les pors davant
els de fora, unes pors de les quals es pot
extraure fcilment beneci.
Poltica i poder, ha escrit vost, sn avui dues
coses diferents. On se nha anat tot el poder de
temps passats? On es troba ara?
Quan jo era estudiant, fa mig segle,
lestat-naci era encara la instituci su-
prema. Aquest Estat era sobir des de tres
punts de vista: econmic, militar i cultural.
El matrimoni entre poltica i poder sem-
blava indissoluble en lEstat naci. Avui
aquestes tres sobiranies se nhan anat en
orris, i el poder ha emigrat de la poltica
en tres direccions. En primer lloc, a lespai
globalitzat, on les empreses transnacionals
tenen el poder i on sarreceren si sorgeix
cap problema. En segon lloc, el poder sha
desplaat per dir-ho aix lateralment cap
als mercats de consum, on fracassen la re-
gulaci i el control democrtics. En tercer
lloc, nalment, el poder ha estat transferit
cap avall, als ciutadans, que ara tracten de
resoldre privadament problemes que tenen
un origen social. s all que el meu collega
Anthony Giddens nha dit la substituci
de la poltica tradicional per la life politics.
Daquesta poltica privada forma part tam-
b lesfor dels individus, que malden per
optimitzar les seues possibilitats. Segons ha
dit vost, estar en forma s limperatiu de la
modernitat lquida. Cal afegir-hi els impe-
ratius de ser exibles i innovadors. Sn aix
elements duna nova religi?
No. Perqu aquests comportaments
sn racionals. Sn una reacci racional a
circumstncies irracionals. Qui no sap qu
passar amb el seu lloc de treball dac a
un mes, ha de ser raonablement exible.
Tothom ha de comptar avui que al llarg de
la seua vida canviar de lloc de treball ns
a onze vegades, per la qual cosa fra est-
pid declarar una lleialtat per a tota la vida
al seu empresari. Com es pot ser solidaris
amb els del costat si se sap que dem pots
acabar en un altre lloc del mn? Amb lim-
peratiu destar en forma passa el mateix.
Lindividu tracta de fer-se amb experinci-
es satisfactries cada vegada ms intenses i
que no han estat encara provades. Estar en
forma s un procs inacabable que la so-
cietat de consum fa aparixer com a raci-
onal. Estar en forma vol dir estar preparat
per a qualsevol circumstncia.

Tradicionalment, en aquests casos, Du hi
ajudava. La modernitat ha abolit tamb en
gran mesura el Du monoteista, que abans
fornia seguretat a les nimes. Per a hores
dara descobrim de nou el Du pare.
Fa dos-cents cinquanta anys el terra-
trmol de Lisboa va posar els contempo-
ranis davant una experincia que sassem-
bla molt al tsunami dels nostres dies. El
terratrmol signic, en la losoa, la Ens enfrontem sense descans amb aquest
de la teodicea. La idea dun Du omni-
potent i benevolent ja no es podia mante-
nir. Aquest Du no havia fet cap distinci
en aquella catstrofe natural entre justos
i pecadors. El terratrmol de Lisboa don
nova vigncia pblica al llibre bblic de
Job. Des daleshores es va afermar la idea
que lhome havia de prendre la natura en
les seues mans i aplicar-hi la ra. Cats-
trofes com el tsunami o els huracans ens
escometen encara avui com poders cecs i
molts hi reaccionen amb la gran simpli-
caci que representa Du per a ells. Du?
113
s la fam dabsolut, la necessitat de pure-
sa, el que es manifesta en el retorn de la
religi. La fatiga de viure en un mn que
s tan incomprensible condueix a la ten-
dncia a voler canviar de nou llibertat per
seguretat. Sigmund Freud va dir en la seua
obra El malestar en la cultura que la civi-
litzaci s un intercanvi entre llibertat i se-
guretat. El pndol oscilla alternativament
un una direcci o laltra, permanentment.
dilema.
Aleshores, segons vost, ja no s vlida la idea
monoteista duna Creaci en la qual cap cri-
atura no s una deixalla i cap no s intil?
s un bell somni que mai no deixarem
de somniar. Per s irrealitzable. Latzar,
lambivalncia, lambigitat, totes aquestes
caracterstiques tan enutjoses de la lliber-
tat, shan dacabar. Per la llibertat noms
saconsegueix al preu de la incertesa. r
114
CONGRS
Pensament poltic als Pasos Catalans: histria i prospectiva 1714-2014

Lleida, 13, 14 i 15 de setembre de 2006

1. OBJECTE

Amb motiu de la commemoraci dels tres-cents anys de la implantaci dels decrets de Nova
Planta arran de la victria del bndol borbnic en la Guerra de Successi, els quals comportaren
la supressi de les institucions dautogovern, del dret pblic propi i lassimilaci forosa dels
territoris de parla catalana al sistema estatal espanyol cal repensar els plantejaments poltics que
es formularen des dels Pasos Catalans, i que es formulen encara actualment per reformar el
sistema poltic uniformitzador espanyol, reconduir les seves relacions amb lEstat i replantejar
els mateixos fonaments de la seva identitat.

2. PROGRAMA

1. Estat i naci a lpoca moderna, Antoni Simon, catedrtic dHistria Moderna i

Contempornia, Universitat Autnoma de Barcelona.
2. Guerra de Successi: conseqncies i repercussions, Joaquim Albareda, catedrtic
dHistria Moderna, Universitat Pompeu Fabra.
3. Federalisme i republicanisme, Pere Anguera, catedrtic dHistrica Contempornia,
Universitat Rovira i Virgili.
4. Pensament catlic i conservador, Ferran Toledano, director de projectes, Centre
dHistria Contempornia de Catalunya.
5. Catalanisme i nacionalisme, Agust Colomines, professor dHistria Contempornia,
Universitat de Barcelona.
6. Socialisme, comunisme, anarquisme, Albert Balcells, catedrtic dHistrica Contem-
pornia, Universitat Autnoma de Barcelona.
7. Ideologies emergents, Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb i Gustau Muoz,
cap de redacci de la revista LEspill, Universitat de Valncia, i Francesc Roca, professor
de Poltica Econmica i Estructura Econmica Mundial, Universitat de Barcelona.

La presentaci de comunicacions s oberta i la seva admissi ser valorada pel comit cientc.
Les persones interessades a presentar una comunicaci hauran de fer arribar abans del 30 de
mar de 2006 el ttol i el resum (mxim 1 pgina) al comit cientc, el qual comunicar als
autors abans del 30 dabril de 2006 els textos que han estat seleccionats.
 115
3. COMIT CIENTFIC

Antoni Furi, Dami Pons, Enric Pujol. Jaume Renyer, Jordi Riba, i Josep Termes.

4. ORGANITZACI I ASSISTNCIA

La realitzaci del Congrs tindr lloc al local designat per Institut Municipal dAcci Cultural
de la Paeria de Lleida els dies 13, 14 i 15 de setembre de 2006.
Les entitats convocants sn el Centre dEstudis de Temes Contemporanis, el Centre dHistria
Contempornia de Catalunya i la Xarxa de revistes de pensament contemporani en llengua
catalana. La secretaria anir a crrec del Centre dEstudis de Temes Contemporanis, La Rambla
130, 2n 2a 08002 Barcelona. Telfon: 93 343 58 80.
La inscripci al Congrs s gratuta per preceptiva per poder participar i assistir-hi. Les persones
interessades a participar-hi ha de fer arribar la butlleta adjunta abans del 30 de juny de 2006
a la seu del CETC abans indicada o per correu electrnic a: mlepretre@gencat.net

5. PUBLICACI

El Centre dEstudis de Temes Contemporanis publicar les actes del Congrs, que inclouran
les ponncies i les comunicacions, a la seva collecci de Temes contemporanis (CETC-
Prtic).

Sinscriu al Congrs Pensament poltic als Pasos Catalans: histria i prospectiva

que tindr a lIMAC, de Lleida, els dies 13, 14 i 15 de setembre de 2006.
116
 117

Filologia de la Weltliteratur
Erich Auerbach

Nonnulla parts inventionis est nosee quid quaeras.

Agust, Qaest, in Hept., Prooem.

H a arribat lhora de preguntar-se quin signicat pot tenir encara el terme Weltliteratur,
en el sentit goethi, pel que fa al present i al que en podem esperar en el futur. La nostra
Terra, que s el mn de la Weltliteratur, esdev cada cop ms petita i menys diversa. La
Weltliteratur, per, no fa referncia senzillament a all que s com i hum en general, sin
a aquests factors com a elements de la fecundaci recproca de la diversitat. El seu pressu-
psit s la felix culpa de la divisi de la humanitat en moltes cultures diverses. I qu est
passant avui? Qu s el que sest gestant? Per mil raons que tots coneixem, la vida de les
persones sest uniformant a tot el planeta. El procs de superposici, que originriament va
partir dEuropa, continua actuant i soscava totes les tradicions singulars. Sens dubte, arreu
el sentiment de naci s ms fort i es fa sentir ms que mai, per arreu tamb s emps cap
a les mateixes formes de vida, s a dir, cap a les formes modernes, i lobservador imparcial
veu clarament que els fonaments interns de lexistncia nacional sestan ensorrant arreu. Les
cultures europees o fundades per europeus, que durant molt de temps han gaudit duna
fructfera interrelaci i, a ms, han estat conscients dels seus valors i la seva modernitat,

Erich Auerbach, lleg, crtic i historiador de la literatura, nasqu el 1892 a Berlin i mor el 1957 a Walling-
ford, Connecticut (Estats Units). Especialitzat en lologia romnica, fou professor daquesta disciplina a la
Universitat de Marburg. Arran de larribada dels nazis al poder i la seua poltica antisemita hagu dabandonar
Alemanya lany 1933. Es trasllad a Turquia, on fou professor a la Universitat dEstanbul. All va escriure la
seua obra ms coneguda i inuent, Mimesis. Dargestellte Wirklichkeit in der abendlndischen Literatur [Mime-
sis. La representaci de la realitat en la literatura occidental] que es public el 1946. Lany segent sestabl a
Estats Units. Esdevingu professor de lologia romnica a la Universitat de Yale. El text que publiquem en
traducci catalana aparegu el 1952 en W. Musch i E. Staiger, eds., Weltliteratur. Festgabe fr Fritz Strich zum
70. Geburtstag (Francke Verlag, Berna), llibre homenatge a Fritz Strich, lautor de Goethe und die Weltliteratur,
on collaboraven tamb destacats terics i historiadors de la literatura de la generaci dAuerbach, com Karl
Vietor i Emil Staiger.
118
sn les que preserven millor la seva singularitat, tot i que tamb en aquest cas el procs
dhomogenetzaci avana ms rpidament que abans. Per el que sobretot sestn s les-
tandaritzaci, tant si s segons el model europeu-americ o el rus-bolxevic; i per molt que
els dos models siguin diferents, la diferncia esdev relativament minsa si comparem els dos
models, en les seves formes actuals, amb els substrats per exemple de les tradicions islmica,
ndia o xinesa. Si la humanitat vol sortir indemne de les sotragades que comporta un procs
de concentraci tan potent, tan vertiginosament rpid i internament tan mal preparat, ens
haurem dacostumar a la idea que en una Terra organitzada de manera uniforme, noms
hi quedar viva una sola cultura literria o, ns i tot, en un temps relativament breu, tan
sols quedaran algunes llenges literries, ben aviat potser noms una. I si fos aix, la idea de
la Weltliteratur seria realitzada i destruda alhora.
Aquesta situaci, inevitable i condicionada als moviments de masses s, si no vaig errat,
molt poc goethiana. Goethe no era propens a tenir tals pensaments; de vegades en va tenir
algun que apuntava una mica en aquesta direcci, per una mica noms, perqu no es
podia pas imaginar com sacostava a la ms insatisfactria de les realitzacions, i amb una
velocitat i radicalitat fora de tota expectativa. Qu curta que va ser la seva poca, el nal de
la qual, els ms grans de nosaltres encara van poder arribar a viure! Ja han passat uns cinc
segles den que la preeminncia de les literatures nacionals europees va vncer la llatina i
van prendre conscincia de si mateixes. A penes en fa dos que es va despertar el sentit pers-
pectivista de la histria, el qual va permetre la creaci dun concepte com el de Weltliteratur.
A la formaci del sentit perspectivista de la histria i a la conseqent tasca dinvestigaci
lolgica, hi va contribuir decisivament el mateix Goethe, mort ara fa 120 anys, amb de-
dicaci i entusiasme. I nosaltres ara ja estem assistint a lemergncia dun mn, on aquest
sentit del perspectivisme histric no t quasi cap signicat prctic.
Lpoca de lhumanisme goethi va ser breu, per molt fructfera, i va emprendre molts
camins que han tingut continutat i cada vegada shan ests i ramicat ms. El material de
la literatura universal passada i present del qual Goethe disposava al nal de la seva vida
era vastssim en contrast amb el que es coneixia en els temps en qu va nixer, per ben
minso en comparaci amb el que possem actualment. Aquest patrimoni lhem dagrair a
limpuls que li va donar lhumanisme historicista daquella poca. I no es tracta noms de
la troballa dels materials i lelaboraci duna metodologia per la seva investigaci, sin, ms
enll daix, es tracta dendinsar-shi i aprotar-ho per a una intrahistria de la Humanitat
i obtenir aix una representaci unitria de lhome en la seva diversitat. Aquesta va ser, des
de Vico i Herder, la vertadera nalitat de la lologia. I en la persecuci daquest objectiu,
va esdevenir capdavantera, arrossegant cap a ella la histria de les altres arts, de la religi,
del dret i de la poltica i entreteixint-shi grcies a un sistema dordenaci i uns objectius a
assolir comuns. No s necessari que recordem al lector quins sn els resultats que se nhan
obtingut, tant pel que fa a la investigaci com a la sntesi.
Amb unes circumstncies i perspectives fora modicades, t cap sentit encara continuar
una activitat com aquesta? El sol fet que tingui continuaci i que ns i tot shagi anat am-
 119
pliant, no vol dir gaire res. All que ha esdevingut un costum i una instituci s probable
que continui desenvolupant-se encara per molt temps ms, sobretot quan els qui perceben
un canvi en les circumtncies vitals i saben valorar-ne la importncia, no estan preparats i
sovint no sn capaos de treuren unes conclusions prctiques. Tanmateix, en veure amb
quina passi, tant abans com ara, un redut nombre de joves excellents, grcies a les seves
aptituds i originalitat, sn atrets pels estudis lolgics i les humanitats, encara podem tenir
lesperana que linstint no els ha trat i que aquesta activitat encara t sentit i futur.
Lestudi de la realitat del mn dut a terme amb mtodes cientcs omple i governa la
nostra vida, s, si es vol aix, el nostre Mythos; perqu, de fet, no en tenim cap altre dotat
duna validesa general. En la realitat del mn, la histria s all que ens toca de ms a prop,
el que ens corprn ms profundament i el que ms intensament contribueix a formar la
conscincia de nosaltres mateixos. De fet, s lnic objecte davant el qual els homes sens
mostren en la seva totalitat. Com a objecte de la histria no hem dentendre noms el pas-
sat, sin tamb el pas dels esdeveniments en general, incloent-hi, per tant, tamb el present
corresponent. La intrahistria dels darrers millenis, que la lologia ha tractat en tant que
disciplina historicista, s la histria de la humanitat assolint lexpressi de si mateixa. La
histria cont els documents que testiquen limpuls poders i aventurat de lhome envers
la conscincia de la prpia condici i lactualitzaci de les possibilitats donades; un impuls
lobjectiu del qual durant molt de temps amb prou feines sintuia (i segur que ara tamb
s presentat en una forma fora fragmentria), i que, malgrat els revolts enredats del seu
decurs, semblava haver seguit un pla preestablert. Dins aquest decurs hi ha tota la riquesa de
tensions que el nostre sser s capa de contenir. Shi desenvolupa una representaci teatral,
la riquesa i profunditat de la qual posa en moviment totes les energies de lespectador que,
alhora, grcies a lenriquiment que en treu, s capa de trobar-hi la pau donada. Perdre la
possibilitat de contemplar aquest espectacle que per poder mostrar-se ha de ser representat i
interpretat seria un empobriment que res no podria compensar. s clar que noms sentirien
aquesta prdua aquells que encara no lhan patit del tot; per aquesta consideraci no ha
dimpedir que fem tot el possible a que aquesta prdua no es doni. Si les reexions sobre
el futur, amb les quals he comenat, sn dalguna manera justicades, la tasca de recollir el
material i obtenir un resultat unitari s realment urgent. De fet, encara ens trobem en con-
dicions dacomplir aquesta tasca, almenys en principi: no noms perqu disposem duna
gran quantitat de material, sin, i sobretot, perqu hem heretat el sentit perspectivista
de la histria necessari per a fer-ho. I el possem encara perqu continuem experimentant de
ple la diversitat dels fenmens histrics, sense la qual, em temo, el seu sentit podria perdre
rpidament concreci i vivesa. Nosaltres, aix mho sembla, tamb vivim en un kairos de la
historiograa; ara b, no sabem quantes generacions ms shi podran acollir. A hores dara
ja ens amenaa lempobriment de resultes duna formaci cultural ahistrica. Una formaci
que, no tan sols s present, sin que ja ara t la pretensi de governar. El que som, ho hem
esdevingut en la nostra histria, i noms en ella podem romandre com a tals i desenvolupar-
nos. Mostrar aix, de manera penetrant, i que no soblidi, s la tasca del Weltlologen (lleg
120
universal) dels nostres temps. En Nachsommer (Lestiuet de Sant Mart) cap al nal del
captol Annhreung (Laproximaci) Adalbert Stifter fa dir a un dels seus personatges:
El ms gran desig seria que a la de la Humanitat un esperit pogus reunir i copsar dun
cop dull tot lart del gnere hum des del seu naixement ns la seva mort. En aquest cas,
Stifter pensava nicament en les arts guratives. No crec que ara poguem parlar de la de
la Humanitat, per s sembla que hem arribat a un punt nal i dinexi, que mai shavia
donat abans i que ens permet fer aquesta ullada.
Aquesta noci de Weltliteratur i la seva lologia sembla menys activa, menys prctica i
menys poltica que la que es tenia abans. Ara ja no es parla dintercanvi espiritual, denno-
bliment dels costums i de reconciliaci entre els pobles. Aquests objectius en part no shan
aconseguit, i en part han estat superats pel propi procs evolutiu. Algunes persones eminents i
tamb petits grups amb una formaci elevada han gaudit, sota els auspicis daquests objectius,
de lintercanvi organitzat de bns culturals, intercanvi que ms tard sha efectuat i encara ara
sefectua a gran escala. Per aquesta mena dacostament ha inut ben poc en la cultivaci
i la concrdia en general; la tempesta dinteressos contraris i la consegent propaganda, en
pulveritzen els resultats a linstant. Lintercanvi s efectiu quan levoluci poltica ha condut
a lacostament i la formaci de grups: en aquest cas, lintercanvi actua a linterior del grup,
accelera lassimilaci i la comprensi i daquesta manera es posa al servei del propsit com.
Per per a la resta, com ja hem dit al comenament, lassimilaci de les cultures ha progres-
sat molt ms del que hagus agradat a un humanista dempremta goethiana, sense que els
contrastos amb tot encara existents no es puguin resoldre des duna perspectiva racional, si
no s com una prova de fora. La noci de Weltliteratur que sostenim aqu, com a rerefons
divers dun mateix dest, no pretn inuir en el que ja ha comenat a succeir, malgrat que
ho faci de manera diferent de com ens espervem, sin que accepta com un fet indefugible
lestandaritzaci de la civilitzaci mundial. En el cas dels pobles que es troben en lestadi
nal duna fructfera diversitat, aquesta idea de Weltliteratur pot denir i conservar la cons-
cincia del seu creixement conjunt envers lacompliment del dest, fent-ne una propietat
mitolgica, i impedint aix que la riquesa i la pregonesa dels moviments intellectuals dels
darrers millenis es marceixi. Ni tans sols podem aventurar, per, quin efecte pot aconseguir
un esfor com aquest a llarg termini; ens toca a nosaltres crear les possibilitats dobtenir
aquest efecte i, en tot cas, podem dir que pel perode de transici en qu ens trobem, lefecte
pot ser molt signicatiu i tamb pot contribuir a qu sapiguem acceptar millor el que ens
passa i a no odiar massa desenraonadament els nostres contraris, ns i tot si estem destinats
a combatrels. Daquesta manera, la nostra concepci de la Weltliteratur i la seva lologia no
esdevenen menys humanes, ni menys humanstiques que les anteriors, aix com de vegades
la manera dentendre la histria sobre la qual es basen no s la mateixa que es tenia en el
passat, per s de la qual parteix i sense la qual s impensable.
Ms amunt sha dit que, en principi, som capaos de dur a terme la tasca delaborar una
lologia de la Weltliteratur, ja que disposem dun material innit que no para de crixer,
i perqu encara possem el sentit del perspectivisme histric, que hem heretat de lHisto-
 121
ricisme dels temps de Goethe. Per les esperances que sen deriven sn tan grans com les
dicultats que presenta pel que fa als detalls i la seva posada en prctica. Per realitzar la
tasca de penetrar i donar forma a tot aquest material, ha dhaver com a mnim alg que,
grcies a la prpia experincia i treball dinvestigaci, domini tota la literatura mundial o
almenys, una gran part daquesta. Daltra banda, a causa de labundncia de material, de
mtodes i de punts de vista, aix s gaireb impossible. Possem el material de sis millenis,
de totes les parts de la terra, en potser cinquanta llenges literries. Moltes de les cultures
que avui coneixem, fa cent anys encara no havien estat descobertes, daltres noms sen co-
neixia una petita part dels documents que disposem avui. Fins i tot, de les lpoques de les
que ens ocupem des de fa segles, sha trobat tant material nou, que la idea que sen tenia ha
canviat molt i han sorgit problemes completament nous. Per aix ja no ens podem dedicar
solament a la literatura duna nica poca civilitzatria: s necessari estudiar les condicions
sota les quals aquesta sha desenvolupat. Shan de tenir en compte les circumstncies reli-
gioses, losques, poltiques, econmiques, lart guratiu i tal vegada tamb la msica, i
s en tots aquests camps que shan de perseguir els resultats duna investigaci individual
constant. Labundncia de material comporta una especialitzaci cada vegada ms gran;
sorgeixen mtodes especcs, de manera que per cada camp concret, ns i tot per cadascun
dels diferents enfocaments, es crea una mena de llenguatge secret. Per aix no s tot. Des
de fora, des de les cincies i els corrents no lolgics, penetren en la lologia daltres con-
ceptes i mtodes: des de la sociologia, la psicologia, des dalguns corrents loscs i des de
la crtica literria contempornia. Tot aix ha de ser assimilat, encara que noms sigui per-
qu, donat el cas, es pugui demostrar a conscincia la no validesa dun mtode proposat per
a la lologia. Qui no es limita conseqentment a un camp restringit i al mn conceptual
dun cercle redut de companys despecialitat, viu en un batibull dexigncies i impressions
gaireb impossible de satisfer. Tanmateix, dedicar-se noms a un camp en particular sempre
complau menys. Per exemple, qui avui es proposi ser provenalista, per no domini res
ms que la part corresponent a la lingstica, la paleontologia i lpoca histrica, amb prou
feines arribar a ser un bon provenalista. Daltra banda, hi ha camps especialitzats que
shan ramicat tant, que per dominar-los hi has de dedicar tota una vida com s el cas de
Dant, que difcilment podem designar ja com una matria especialitzada, perqu els estudis
sobre ell sestenen en totes direccions; o el roman corts i els seus tres punts clau (lamor
corts, el material celta i el Graal): quantes persones deu haver que estiguin en condicions
de dominar tot el material, o noms el dun daquests camps, incloses totes les seves rami-
cacions i lnies dinvestigaci? I en aquestes condicions, com podem pensar en una lologia
cientca i sinttica de la Weltliteratur?
Encara hi ha algunes persones, almenys pel que fa a Europa, que tenen un cert domini i
visi de conjunt de tot el material; per totes pertanyen, si ms no les que jo conec, a la gene-
raci que va crixer abans de les dues guerres. Ser difcil substituir-les, perqu mentrestant,
la formaci humanista tardo-burgesa, que preveia lensenyament del grec, el llat i la Bblia
a lescola, sha desmoronat quasi a tot arreu. Si sem permet treure conclusions de la meva
122
prpia experincia a Turquia, podem dir que tamb en pasos amb daltres cultures antigues
hi ha hagut un procs semblant. El que abans es podia donar per sabut a la Universitat (o
en els pasos anglosaxons, en les graduate schools), ara shi adquireix un cop shi arriba i, tan
tard, sovint saprn de manera insucient. A ms, el centre de gravetat de les universitats o
les graduate schools tamb ha estat desplaat: saprn molta ms literatura moderna i crtica
moderna, i dentre les poques antigues es prefereixen les que, com el barroc, shan redesco-
bert recentment i sadapten als tpics literaris moderns. Sens dubte, aquesta s la mentalitat
i la situaci en qu ens trobem ara per ara i don hem de partir per comprendre la Histria
en la seva totalitat, i si volem que aquesta sigui important per a nosaltres. En tot cas, per,
un estudiant dotat compta amb lesperit del seu propi temps i em sembla que no li cal cap
formaci acadmica per a fer-se seus Rilke, Gide o Yeats. En canvi, s que la necessita per a
entendre les formes lingstiques i les formes de vida de lpoca clssica, de lEdat Mitjana,
del Renaixement, i per aprendre els mtodes i recursos que el poden ajudar en la investigaci.
Les qestions plantejades i les categories de classicaci de la crtica literria contempor-
nia sn signicatives en tant que sn lexpressi de la voluntat de lpoca, sovint a ms de
manera enginyosa i illuminadora. Per tan sols algunes es poden aplicar automticament
als treballs histrico-lolgics o poden substituir els conceptes que ens han estat transmesos
per la tradici. La majoria sn massa abstractes i ambiges, sovint tenen un carcter massa
personal, i revifen una temptaci a la qual molts principiants, i no noms principiants, ja
sn prou propensos a caure: la de voler fer-se lamo i senyor de tot el material a travs de la
introducci hiposttica de classicacions abstractes, la qual cosa condueix a la dissipaci de
lobjecte destudi, a la discussi de problemes cticis, i nalment al pur no-res.
Aquests fenmens, per, per molt molestos que puguin ser de vegades, no em semblen
realment perillosos, o almenys no em sembla que ho siguin per a les persones realment do-
tades i compromeses. Hi ha qui est preparat per assimilar les premises generals imprescin-
dibles per a dedicar-se a la investigaci histrico-lolgica, i s capa de trobar el grau just
de receptivitat i independncia enfront els corrents de moda. Des de molts punts de vista,
aquest investigador compta tamb amb un avantatge respecte els seus predecessors de segles
anteriors. Els esdeveniments dels darrers quaranta anys han ampliat lhoritz, han desco-
bert noves perspectives de la histria universal i han renovat i enriquit la visi concreta de
lestructura dels fenmens interhumans. Els seminaris prctics dHistria Universal, en qu
hem participat i encara participem, han desenvolupat una major capacitat de comprensi
i una enorme fora imaginativa per representar els fets histrics que la que es tenia abans,
ns al punt que alguns treballs eminents de la lologia historicista de lpoca tardo-burgesa
ens resulten una mica allunyats de la realitat i basats en un plantejament redut de la qes-
ti a tractar. En aquest sentit, avui ho tenim ms fcil.
Per, com podem resoldre a la prctica el problema de la sntesi? Una vida s massa curta
per denir-ne ni tans sols els preliminars. Organitzar el treball en grups, una opci molt til
per a daltres nalitats, no s cap soluci en aquest cas. La lologia histrico-sinttica que
tenim al cap, malgrat que noms pot trobar el seu sentit basant-se en la penetraci cientca
 123
del material, s un producte de la intuici personal, i per tant, noms ens podr arribar de
m de lindividu. El resultat, en el cas que reeixis, seria la creaci duna obra cientca i una
obra dart alhora. El sol fet de trobar-ne el punt de partida, del qual parlarem de seguida, ja s
una qesti dintuici; dur-ho a terme s ja un acte de creaci i ha de ser unitari i suggestiu
si pretn aconseguir el que se nespera. Certament les obres realment signicatives ho sn
grcies a la intuici combinatria. Perqu el treball histrico-sinttic sigui eca s neces-
sari que els seus fruits ms preuats tamb apareguin als ulls del lector com una obra dart.
Lobjecci tradicional que lart de la literatura ha de gaudir de llibertat per triar els temes
que li convinguin i, per tant, no sha de lligar a una veritat cientca, amb prou feines es pot
sostenir, perqu els objectes destudi histrics, tal com avui sens presenten, ofereixen a la
imaginaci prou llibertat pel que fa a la tria, el plantejament del problema, la combinaci i
la formulaci. Efectivament, podem dir que la veritat cientca s una bona limitaci perqu
davant les fortes temptacions de sostreures de la realitat (sigui allisant-la amb trivialitats, sigui
deformant-la fantasmagricament) en preserva i garanteix la versemblana. En efecte, el real
s la mesura del versemblant. A ms, dins la tradici europea ens movem amb lexigncia
duna historiograa sinttico-interna com a gnere literari: la historiograa clssica era un
gnere literari, i la crtica losco-histrica fundada pel Classicisme i el Romanticisme
alemanys aspirava a la prpia i particular expressi artstica.
Aix, doncs, tornem a ser a lindividu. Per com es pot arribar a aquesta sntesi? En tot
cas, em sembla que mai sassolir per la via de lacumulaci enciclopdica. El requisit previ
s un horitz ms ampli, en aix no hi ha cap dubte, per ha de ser adquirit aviat, sense
predeterminacions i guiat noms per linstint dels interessos personals. Amb tot, lacumula-
ci de material que aspira a completar una matria qualsevol, tal com habitualment es fa en
els gran manuals (per exemple una literatura nacional, una gran poca o un gnere literari)
difcilment pot conduir a un treball de carcter sinttic, tal com demostra lexperincia de
les darreres dcades. Aix no noms s degut a labundncia de material gaireb inabas-
table per a un individu sol, de manera que en alguns casos sovint sencomana a un grup
de treball, sin tamb a lestructura del material en si. Les divisions convencionals crono-
lgiques, geogrques o tipolgiques, tan imprescindibles per a la disposici del material,
no serveixen, o no ens serveixen ja, per a un procedir enrgico-uniforme; els camps que
han de cobrir aquestes divisions no concorden amb els camps de les qestions que planteja
la sntesi. Dubto ns i tot que les monograes sobre gures allades i signicatives, de les
quals en tenim moltes i bonssimes, serveixin com a punt de partida per al tipus de sntesi
que intentem projectar des daqu. En efecte, la gura individual ofereix, grcies a la seva
completesa, una unitat vital concreta que, com a nucli de contingut sempre s millor que
qualsevol gura imaginria; per, al mateix temps, s tamb massa inaprehensible i es troba
massa sotmesa al llast de laporia ahistrica en qu sempre desemboca all individual.
Dentre les obres daquests darrers anys que tracten la literatura de manera histrico-
sinttica, es troba limpressionant llibre dErnst Robert Curtius Europische Literatur und
Lateinisches Mittelalter. Aquest llibre deu el seu xit al fet que, malgrat el ttol, no parteix de
124
consideracions vastes i generals, sin dun fenomen singular ben delimitat, gaireb podrem
dir fora redut, a saber: la supervivncia de la tradici retrica a les escoles. s per aix que
lobra, en les seves millors parts, tot i limmens volum de material que mobilitza, no s una
gran acumulaci de molt, sin una irradiaci a partir de molt poc. El tema general s la
supervivncia dels clssics al llarg de lEdat Mitjana llatina i la seva inuncia, a travs de
les seves formes medievals, en la literaturea europea moderna. Un propsit tan general com
aquest, per, no ens serveix de gaire res. Linvestigador que no pretn res ms que descriure
un objecte tan vast es troba davant duna quantitat immensurable de material molt divers i
difcil dordenar, davant el qual, si prova de fer-ne una recopilaci mecnica (per exemple,
segons la supervivncia descriptors individualment o la dels clssics en general a travs del
decurs cronolgic dels segles medievals), noms el volum del material a recopilar obstaculit-
zar ja la realitzaci del propsit. Noms quan es troba un fenomen marcadament delimitat,
mesurable i central com a punt de partena (com la tradici retrica i en particular els topoi)
ser possible la realitzaci dels plans. No s aquest el lloc ni el moment de jutjar si, en aquest
cas, el punt de partena escollit s del tot satisfactori o si s el ms encertat en relaci al que
es proposa; per precisament, qui pensi que el punt de partena no s el ms idoni, haur
dadmirar encara ms els resultats que, malgrat aix, shan aconseguit. Lxit s degut a un
principi metdolgic que diu aix: per a realitzar un gran projecte sinttic, sha de trobar en
primer lloc un punt de partena, un pretext en certa manera, que permeti abordar el tema.
El punt de partida ha de traar un cercle de fenmens fermament delimitat i mesurable,
i la interpretaci daquests fenmens ha de posseir la fora dirradiaci capa dordenar i
interpretar una circumscripci ms gran que la del punt de partida.
El mtode s conegut des de fa temps; els estudis destilstica, per exemple, se nhan estat
servint per descriure la singularitat dun estil basant-se en determinats trets caracterstics.
No obstant aix, em sembla necessari remarcar la seva importncia en general, com lnic
que avui ens permet presentar, de manera sinttica i suggestiva, processos signicatius de la
intrahistria sobre un rerefons ms ampli. El mtode tamb pot servir al jove investigador,
ns i tot al principiant: uns coneixements generals relativament modestos, recolzats per un
consell expert, pot ser sucient tan bon punt la intuici ha trobat un feli punt de partena.
Durant el procs delaboraci, lesfera del cercle seixampla prou i de manera natural, ja que
s el punt de partena el que determina quin s el material a tractar; leixamplament, per,
s tan concret, i les parts que el formen sn necessriament tan interdependents, que s
molt difcil que es perdi res a mesura que es va avanant, i els resultats aconseguits sn, en
la seva transversalitat, unitaris i universals.
A la prctica, per, s evident que no sempre comptem de bon principi amb una pro-
posta o una qesti general, a partir de la qual desprs haguem danar a buscar un punt
de partena concret. De vegades pot ser que descobrim un nic fenomen-punt de partida,
que ens ajudi a reconixer i a formular la qesti general cosa que, sens dubte, noms
passa quan abans ja hi ha una certa predisposici a la qesti en s. Lessencial s saber que
amb una proposta general de carcter sinttic o una qesti general no nhi ha prou. Es
 125
tracta, per tant, de trobar un fenomen parcial el ms delimitat, concret i descriptible amb
instruments lolgics possible, i a partir daqu desenvolupar la qesti a tractar. s aix
com podrem dur a terme la nostra proposta. De vegades, un fenomen-punt de partida no
ser sucient i en caldr algun ms. No obstant aix, un cop hem trobat el primer, els altres
saniran afegint ms fcilment; sobretot perqu no noms han destar relacionats entre ells
sin que han de convergir amb la proposta general. Es tracta doncs despecialitzaci, per
no una especialitzaci segons les divisions del material heretades, sin duna especialitzaci
que sadeqi cada vegada a lobjecte destudi en qesti i que, per tant, ha de ser sempre
cercada de nou.
Els punts de partida poden ser molt diversos i enumerar-ne aqu totes les possiblitats
seria una tasca irrealitzable. El tret caracterstic del bon punt de partida s duna banda la
seva concreci i pregnncia, i de laltra, la seva fora potencial dirradiaci. Pot consistir en
el signicat duna paraula, una forma retrica, un gir sintctic, la interpretaci duna frase
o una serie dasseveracions, que hagin estat fetes en un lloc i un moment qualsevol: per ha
dirradiar amb prou fora perqu ens permeti abordar la histria universal. Per exemple, qui
vulgui estudiar la posici de lescriptor en el segle XIX, sigui en un determinat pas o en tot
Europa, i per fer-ho pretengui reunir tot el material existent, en tot cas aportar una obra
de referncia til, la qual li haurem dagrair pel prot que en podrem treure; per una
obra sinttica, com la que tenim en ment, es podria aconseguir partint de poques assevera-
cions que determinats escriptors han fet sobre el pblic. Tamb funciona de manera anloga
amb alguns temes com la pervivncia (la fortuna) dels poetes. Els estensos escrits sobre la
pervivncia de Dant en diversos pasos, com els que ja disposem, sn certament imprescin-
dibles; per potser sen desprendria quelcom ms interessant (aquest suggeriment li agraeixo
a Erwin Panofsky) si es fes un seguiment de la interpretaci de determinats passatges de
la Comdia, per exemple des del primer comentador ns el segle XVI i desprs continuar a
partir del Romanticisme. Aquesta seria una manera exacta de fer Geistesgeschichte (Histria
del pensament).
Un bon punt de partida ha de ser precs i objectiu. Les categories dordenaci i els con-
ceptes denitoris abstractes no ens serveixen en aquest cas: barroc o romntic, o conceptes
com Dramtic o idea del dest o intensitat o mite, tamb el concepte de temps o
perspectivisme sn perillosos. Sn termes que poden ser utilitzats sempre i quan el context
ens proporcioni el seu signicat duna manera clara; per com a punts de partida sn massa
ambigus a lhora de senyalar res de manera slida i precisa. El punt de partida no pot ser
una qesti general imposada des de fora de lobjecte destudi, ha de sorgir daquest, ha de
ser una part daquest. Les coses han de parlar per elles mateixes. Si el punt de partida ja no
s concret i no est marcadament delimitat, no reeixirem mai. Tot i aix es necessita molt
dart, ns i tot quan comptem amb el millor punt de partida, per no desviar-nos. Pertot
arreu trobem conceptes ja encunyats, per que rares vegades sn prou encertats, que estan
a laguait, persuasius per com sonen o perqu estan de moda, disposats a inltrar-se tan bon
punt la fora de lobjectivitat de lescriptor defalleix. Daquesta manera, lescriptor (segur
126
que molts lectors tamb) de vegades s temptat daplicar clixs. Massa lectors tendeixen
a fer tals substitucions, per tant, s necessari impedir com sigui qualsevol fugida. En els
fenmens que tracta la lologia sinttica, lobjectivitat s inherent; per aquesta no sha
de perdre a causa de la sntesi, tot i que aconseguir-ho s ben difcil. En efecte, no estem
apuntant a la satisfacci complaent dall individual, sin al ser corprs pel moviment de
la totalitat; aquest, per, noms pot ser copsat ntidament si els elements sn compresos en
la seva particularitat.
Pel que jo s, no disposem encara de cap temptativa de lologia sinttica de la Weltli-
teratur. Noms comptem amb alguns punts de partida dins lmbit cultural dOccident.
Per com ms es fusiona la terra a mesura que creix, ms shan dampliar els estudis de ca-
rcter sinttic i perspectivista. Fer que lhome sigui conscient de si mateix en la seva prpia
histria s una gran tasca. I malgrat tot, s una tasca molt petita, gaireb una renncia, si
tenim en compte que no noms som a la terra, sin al mn, a lunivers. Per el que es va
gosar fer en poques anteriors (determinar el lloc de lhome en lunivers), ara ens sembla
ben lluny.
En tot cas, per, la nostra ptria lolgica s la terra; la naci ja no ho pot continuar
sent. Sens dubte, el ms preuat i indispensable que ha heretat el lleg s encara ara la llen-
gua i la cultura de la seva naci; per noms en la separaci i la superaci esdev efectiva.
Hem de tornar, en circumstncies que ja no sn les que eren, al que la cultura prenacional
de lEdat Mitjana ja sabia: que lesperit no s nacional. Paupertas i terra aliena: aix o amb
una formulaci semblant ho trobem en Bernard de Chartres, John de Salisbury, Jean de
Meun i molts daltres.
Magnum virtutis principicum est, va escriure Hug de Saint-Victor (Didascalicon III,20),
ut discat paulatim exercitatus animus visiblia haec transitoria primum commutare, ut post-
modum possit etiam derelinquere. Delicatus ille est adhuc cui patria dulcis est, fortis autem
cui solum patria est, perfectus vero cui mundus totus exilium est...
Hug de Saint-Victor es referia a aquell qui t com a ta alliberar-se del seu amor pel
mn. No obstant aix, tamb per qui vol guanyar-se el just amor pel mn s aquest un
bon cam. r

Traducci de Carolina Moreno Tena

 127

Un manifest per la histria

Q ue la histria es fa servir sovint ms com a arma poltica i ideolgica que com a disciplina
cientca per al coneixement i la comprensi del passat, ho sabem molt b en aquest pas. Honests
i acalorats ciutadans sense la ms mnima preparaci lolgica ni histrica, eren capaos desbatus-
sar-se al carrer pel parentiu lingstic entre el valenci i el catal o pel percentatge exacte de catalans
i aragonesos que havien vingut a repoblar les terres valencianes al segle XIII. Els ms de set-cents
cinquanta anys transcorreguts des daleshores no han estalviat ni un grau dofuscaci ni dacritud
a la polmica, sobretot quan, en absncia de documents o de referncies bibliogrques solvents,
els arguments noms es poden sostenir amb una concloent apellaci als genitals masculins. Ms
recentment, algunes tesis revisionistes que han fet fortuna meditica han impugnat la visi establerta
sobre la guerra civil espanyola i, tot disculpant la rebelli militar de Franco i els seus generals, han
atribut els seus orgens i la seua responsabilitat a la mateixa Repblica, trada prviament per les
forces esquerranes i nacionalistes que saixecaren loctubre de 1934.
El revisionisme fa ja anys que plana tamb sobre les interpretacions de la Segona Guerra Mun-
dial, ignorant els crims del rgim nazi, refutant lexistncia dels camps dextermini i les cambres
de gas, negant, en denitiva, lHolocaust. Alguns pasos han dictat lleis contra el negacionisme i
el persegueixen i el condemnen judicialment. I en altres, els historiadors sn sollicitats a declarar
davant els tribunals la veritat histrica dels fets o a pronunciar-se sobre les impostures de lobra o
les declaracions dun tercer. Ha passat i passa en Europa en relaci amb la Segona Guerra Mundial,
per tamb en Amrica Llatina, on molts historiadors formen part de les comissions denquesta sobre
els crims de les dictadures militars dels anys setanta i vuitanta. Mentre els historiadors sn investits
duna funci i una responsabilitat judicials que prpiament no els pertoca, sn exclosos, en canvi,
duna comesa que els s ms prxima, com s la discussi sobre els continguts de lensenyament de
la histria. Alguns governs, en efecte, no sols imposen unilateralment qu s el que sha densenyar a
lescola i als instituts, en funci dels seus propis interessos poltics, sin tamb com sha de tractar, el
judici moral i histric que han de merixer aquells temes grats al govern i als seus partidaris.
128
s el que ha passat en Frana, on el govern de Chirac, davant la pressi dalguns grups dex-resi-
dents francesos a Algria i pensant en la majoria del seu propi electorat, que veu amb simpatia lobra
de civilitzaci francesa en el nord dfrica, no ha dubtat a adoptar una llei, el 23 de febrer de 2005,
en qu sexigeix als ensenyants que insistesquen en el paper positiu de la colonitzaci. En efecte, des
de fa ja un temps, en diverses ciutats del sud de Frana han aparegut plaques commemoratives que
celebren antics activistes de lOAS condemnats com a terroristes per la justcia. La guerra i la indepen-
dncia dAlgria, de la qual se celebrava lany passat el quaranta aniversari, deixaren un trauma molt
viu en la societat francesa, que noms el pas del temps ha perms de superar parcialment i ns i tot
de capgirar-ne els valors, fent dels terroristes dahir els herois davui, i de la mala conscincia per la
presncia colonial i la posterior sortida vergonyant, la reivindicaci duna missi histrica i una obra
civilitzadora.
Exactament, la llei del 23 de febrer de 2005, que expressa el reconeixement de la Naci i la
contribuci nacional en favor dels francesos repatriats, disposa en el seu article 4 que Els progra-
mes de recerca universitria acordaran a la histria de la presncia francesa en ultramar, i sobretot
en frica del nord, el lloc que es mereix, i que Els programes escolars reconeixeran en particular
el paper positiu de la presncia francesa en ultramar, sobretot en frica del nord, i acordaran a la
histria i als sacricis dels combatents de lexrcit francs eixits daquests territoris el lloc eminent a
qu tenen dret. La llei, que sentremet tant en lensenyament escolar com en la recerca universitria,
resulta inquietant no sols perqu est informada per una visi conservadora del passat colonial, sin
tamb perqu reecteix el profund menyspreu del poder envers els pobles colonitzats i el treball dels
historiadors. Imposa una histria ocial i, en la mesura que no contempla ms que el paper posi-
tiu de la colonitzaci, imposa un silenci ocial sobre els seus efectes perversos (esclavitud, racisme,
explotaci, repressi...). La llei resulta encara ms preocupant en tant que reecteix una tendncia ms
general: la intervenci creixent del poder poltic i dels mitjans de comunicaci en qestions dordre
histric o historiogrc, imposant judicis de valor en detriment de lanlisi crtica dels fenmens. No
s estrany que dos dels temes que animen la batalla poltica i ideolgica giren precisament, a Frana
i arreu, entorn de lensenyament de la histria i dels usos poltics del passat.
Enfront de la llei del 23 de febrer, per tamb daltres lleis anteriors, de 1990 i 2001, que condi-
cionen el treball dels historiadors, dinou intellectuals francesos, tots ells professionals de la histria,
publicaren un manifest en defensa de la seua disciplina i demanant la supressi de les referides lleis,
que aparegu en el diari Libration el passat 13 de desembre, i que reprodum a continuaci. No ha
estat lnic, ni ha estat tampoc unnimement acceptat. Alguns pensen que pot ser contraproduent;
que, animats amb les millors intencions, els signataris del manifest shan equivocat en barrejar lleis
de continguts i objectius molt diferents. Que no s el mateix la llei de 2005 que rehabilita el co-
lonialisme, que la llei de 1990 que sanciona la negaci pblica de crims contra la humanitat i, en
concret, del genocidi coms pels nazis. La llei sanciona el negacionisme no tant com un insult contra
les vctimes sin com una incitaci a lodi racial. Naturalment, ha estat entre els mitjans intellectuals
jueus on ms consternaci ha causat el manifest, que tamb ha estat criticat per alguns algerians laics,
favorables a la colonitzaci francesa. Per, si ms no, el manifest ha tingut la virtut dincitar el debat
sobre els usos pblics de la histria. Un debat que ha mobilitzat historiadors, ensenyants, periodistes,
 129
poltics i pblic en general, inclosos els lls dimmigrants i els descendents desclaus, a Frana i a les
seues colnies antigues i actuals (en les Antilles se la nomena Llei de la vergonya), i que ha tingut
ja les primeres conseqncies. El primer ministre, Dominique de Villepin, declarava no fa molt:
No pertoca als poltics ni al parlament escriure la histria ni dir la memria. I el president, Jacques
Chirac, shi afegia: En la Repblica, no hi ha histria ocial. No pertoca a la llei escriure la histria.
Lescriptura de la histria correspon als historiadors. A principis de desembre, Chirac anunciava la
creaci duna comissi plural per avaluar lacci del Parlament en els dominis de la memria i la
histria, oberta a totes les sensibilitats i assessorada per historiadors. Finalment, el passat 4 de gener,
en el discurs de felicitaci per lany nou, el president declarava que el text de la llei seria reescrit,
perqu divideix els francesos. El manifest dels historiadors no sols ha contribut a desactivar una
iniciativa poltica desafortunada i alarmant, sin que ha tingut i t la virtut de fer-nos pensar a tots,
francesos i no francesos, historiadors i no historiadors, poltics i no poltics, sobre lestatut cientc
i pblic de la histria. r
AF

LLIBERTAT PER A LA HISTRIA!

Alarmats per les intervencions poltiques cada vegada ms freqents en lapreciaci dels
esdeveniments del passat i pels procediments judicials que afecten historiadors i pensadors,
ens veiem obligats a recordar els principis segents:
La histria no s una religi. Lhistoriador no accepta cap dogma ni respecta cap
prohibici. No coneix tabs. Pot ser enutjs.
La histria no s la moral. Lhistoriador no t per missi exaltar o condemnar. Explica.
La histria no s esclava de lactualitat. Lhistoriador no trasllada al passat esquemes
ideolgics contemporanis ni introdueix en els esdeveniments dabans la sensibilitat
davui.
La histria no s la memria. Lhistoriador, des duna perspectiva cientca, recull
els records dels homes, els compara entre ells, els confronta amb els documents, els
objectes, les traces, i estableix els fets. La histria t en compte la memria, per no
shi redueix.
La histria no s un objecte jurdic. En un estat lliure, no correspon ni al parlament
ni a lautoritat judicial denir la veritat histrica. La poltica de lestat, ns i tot si est
animada de les millors intencions, no s la poltica de la histria.
Violant aquests principis, distints articles de diferents lleis, particularment les lleis
del 13 de juliol de 1990, del 29 de gener de 2001, del 21 de maig de 2001 i del 23
de febrer de 2005, han restringit la llibertat de lhistoriador, li han dit, sots pena de
sancions, el que ha de buscar i el que ha de trobar, li han prescrit mtodes i imposat
lmits.
130
Demanem labrogaci daquestes disposicions legislatives indignes dun rgim demo-
crtic.

Signen aquest manifest

Jean-Pierre Azma, Elisabeth Badinter, Jean-Jacques Becker, Franoise Chandernagor,

Alain Decaux, Marc Ferro, Jacques Julliar, Jean Leclant, Pierre Milza, Pierre Nora, Mona
Ozouf, Jean-Claude Perrot, Antoine Prost, Ren Rmond, Maurice Vasse, Jean-Pierre
Vernant, Paul Veyne, Pierre Vidal-Naquet i Michel Winock.

(Nota: la llei del 13 de juliol de 1990 reprimeix la negaci dels crims contra la humanitat (racistes, antisemites
o xenfobs); la del 29 de gener de 2001 reconeix lexistncia del genocidi armeni el 1915; la del 21 de maig
de 2001 designa el tracte negrer i lesclavitud com a crims contra la humanitat).

Lhome ocell.
Sobre Santiago Calatrava
1.
Sovint es culpa els grans arquitectes pels
pecats dels seus imitadors. El constructor
ms inuent del segle XX, Ludwig Mies van
der Rohe, va veure com devaluaven la seua
gosada reducci de ledici alt a una pell
de vidre i uns ossos dacer els promotors
immobiliaris de postguerra que van captar
rpidament com podia ser de protosa
aquesta frmula si la despullaven dels seus
bons materials i els seus detalls exquisits.
Als anys 60, lomnipresncia de versions
inferiors dels dissenys de Mies van instigar
Robert Venturi i Denise Scott Brown a
defensar, en llibres com ara Complexity
and Contradiction in Architecture i Learning
from Las Vegas aix com en els seus propis
edicis, un vocabulari ms ric dallusions
histriques i vernaculars. Per oportu-
nistes postmoderns van distorsionar les
seues idees ns a convertir-les en simples
consells destil. Frank Gehry s el darrer a
patir aquesta morticant forma dafalac. El
rebombori mundial que va envoltar la pre-
sentaci en societat del seu Museu Guggen-
heim de Bilbao del 1991-1997 presagiava
un esclat terrible dimitacions. Encara que
Martin Filler s historiador i crtic darquitectura. Col-
labora habitualment a New Republic, House and
Garden i The New York Review of Books.
131
Martin Filler
lidiosincrtic expressionisme de Gehry no
es podia estrafer amb tanta facilitat com
el minimalisme de Mies o el manierisme
de Venturi i Scott Brown. En realitat, la
responsabilitat del plagi recau amb ms pes
sobre Gehry mateix, ja que cada nou client
sespera el prxim Bilbao. La inuncia de
Gehry ha estat menys especca pel que fa
als seus efectes en lestil arquitectnic, per
no menys signicativa: lexemple de Bilbao
ha encoratjat els patrocinadors de la classe
dirigent a concedir encrrecs a una gene-
raci ms jove darquitectes experimentals
els quals, abans, mai no haurien tingut
en compte. Cap dells no sha beneciat
ms de limpacte de Gehry que Santiago
Calatrava, la ms nova superestrella de
larquitectura.
Nascut a Espanya el 1951, Calatrava
sha radicat les darreres tres dcades a Zuric,
on va obtenir un doctorat en enginyeria a
lEidgenssiche Technische Hochschule i
on va establir el seu estudi. La seua carrera
es va accelerar amb fora quan, als trenta
anys dedat, va comenar a dur a terme els
sorprenents ponts amb els quals es va fer
un nom. Poc desprs sel comparava amb el
gran enginyer franco-sus Robert Maillart,
amb els seus estilitzats ponts, viaductes i
daltres infrastructures dels anys 30 que van
esdevenir, per a lEstil Internacional, lideal
de la soluci elegant en enginyeria civil.
132
Santiago Calatrava: The Bridges, un dels
tres nous llibres del principal cronista de
larquitecte, Alexander Tzonis, mostra per
qu s difcil de resistir lencant daquells ris tot i que controlats de Robert Maillart.
dissenys, especialment les estructures res-
plendents, grques, completament blan-
ques installades al mig de verds paisatges.
Un exemple perfecte s el Sundial Bridge
[Pont del Rellotge de Sol] de Calatrava del
1996-2004 que creua el riu Sacramento a
Redding, Califrnia. En una vora del cor-
rent, una altssima torre es tomba cap a terra
formant un angle agut, com una catapulta
llesta per disparar-se. El pis de ms de dos-
cents metres del pont el suporten una srie
de cables com cordes darpa que es pro-
longuen des del pal i inscriuen un triangle
enorme. Tot i que el format denginyeria s
idntic al Pont de Calatrava de lAlamillo
del 1987-1992 a Sevilla, el Sundial Bridge
sembla ms lric, sens dubte pel seu empla-
ament en una reserva ecolgica, aix com
per la disposici nord-sud que permet que
lombra de la torre marque lhora, per aix
el nom del projecte. No sorprn que el Sun-
dial Bridge shaja convertit rpidament en
una atracci turstica, com havien esperat
els seus patrocinadors quan van contractar
el dissenyador dinfraestructura de ms
anomenada davui en dia.
Calatrava fa servir sovint arcs parab-
lics exagerats o torts per tal daugmentar
lefecte escultural dels seus ponts. Les com-
plexes corbes de la passarella de Campo
Volantn del 1990-1997 a Bilbao donen,
per tant, a lestructura relativament petita
una forta presncia de gran volum que no
li podria haver comunicat un disseny ms
senzill, presncia til en aquest cas per la
gran proximitat del pont al Museu Gug-
genheim de Gehry, a prop de la vora del
riu Nervin. Per el pont de Campo Vo-
lantn i algunes altres obertures de Cala-
trava sn prodigiosament romntics duna
manera que mai no ho sn els dissenys ete-
Com escriu Cheryl Kent en el seu nou lli-
bre sobre el Pavell Quadracci fet per lar-
quitecte el 1994-2001 al Museu dArt de
Milwaukee, El tema constant del treball
de Calatrava s dramatitzar i desconcertar
la fsica de lestructura.
Alguns dels collegues de Calatrava han
llanat una mirada escptica sobre el que
consideren la seua tendncia a sobreelabo-
rar els dissenys i ofuscar lestructura subja-
cent. Aix no s gens caracterstic de len-
ginyeria, una disciplina els practicants de
la qual la consideren ms com una cincia
que com un art, i molt menys una forma
de mgia. Qualsevol enginyer o arquitecte
podr donar fe que s difcil mantenir la
simplicitat dun disseny. Daltra banda, la
duplicaci del disseny per realar els efec-
tes visuals, detectable en alguns dels ponts
de Calatrava, tampoc s fcil de crear. No
tots els seus detalls que atrapen lull sn
funcionalment tils; han de ser reforats
per components menys aparents que de fet
socupen de la crrega feixuga. Com Marc
Treib, un arquitecte que fa classes a Ber-
keley, em va remarcar: Amb Calatrava hi
ha el pont, i desprs hi ha el pont real.
Una vegada, larquitecte Renzo Piano
va parlar-li a qui va ser durant molts anys
el seu collaborador tcnic, lenginyer Pe-
ter Rice, sobre el seu inters cap al treball
del jove Calatrava. Piano va recordar-me
lallionadora resposta de Rice: Hi ha al-
guna cosa que no va b. Quan dissenyes
un pont, vas daqu cap a all, cosa que
lenginyer va illustrar amb un rpid mo-
viment horitzontal del seu dit. Aleshores,
Rice va afegir: No vas daqu cap a aqu,

tot arquejant la seua m dreta per sobre
del cap i tocant la orella esquerra.1
Alguns edicis que Calatrava ha cons-
trut des de la mort de Rice el 1992 fan
que el gest de lenginyer semble proftic.
Un bon exemple ns lAuditori de Tenerife
del 1991-2003, a les Illes Canries. Aquest
va ser un producte dun moment frentic
en qu algunes ciutats espanyoles espe-
cialment Bilbao i Valncia es van sentir
obligades a encarregar arquitectura que
crids latenci per competir amb Sevilla,
seu de lExposici Universal del 1992, i
Barcelona, la ciutat que va albergar els Jocs
Olmpics del 1992. Per tal de no ser sobre-
passada per cap delles, el govern de lilla,
avanada atlntica dEspanya, va demanar
a Calatrava que dissenys urgentment un
edici prominent que dons a Tenerife all
que lpera de Sydney del 1957-1973,
obra de Jrn Utzon, havia donat a la ciutat
ms gran dAustrlia: un logotip arquitec-
tnic tan recognoscible com la Torre Eiffel
o el Taj Mahal.
Les petxines de ciment pintades de blanc
que envolten el costat de lAuditori de Te-
nerife que dna a loce estan sobrevoltades
per una teulada voladissa en forma de fal,
de 57 metres daltura amb la intenci de
suggerir una onada de la grandria dun
tsunami. Com Tzonis escriu a la seua nova
monograa, Santiago Calatrava: The Com-
plete Works, Aquesta s potser lanalogia
ms extrema que implica moviment mai ge-
nerada per Calatrava. La mania espanyola
dels anys 90 per larquitectura espectacular
ha esdevingut des daleshores una voga
internacional, una ra per la qual lesttica
teatral de Calatrava est sent rebuda amb
tanta calidesa en moltes parts del mn.
Ms enll del seu poder per sobtar,
Calatrava ha guanyat molts admiradors
133
perqu el cos del seu treball s excepcional-
ment consistent per als estndards davui,
especialment els de lactual avantguarda
arquitectnica. El pol oposat hi s Rem
Koolhaas, els clients del qual mai no saben
qu obtindran daquest mestre imprevisi-
ble, i els dissenys del qual, tot i ser inde-
fectiblement fascinants i sovint brillants,
no segueixen un model estilstic previsible.
Tanmateix, larquitectura racionalitzada i
completament blanca de Calatrava ins-
tantniament identicable per ella mateixa,
i caractersticament diferent de la de qual-
sevol dels seus contemporanis no s tan
original com alguns creuen.
Calatrava s el primer que admet aix,
ja que sovint cita el seu deute cap a Antoni
Gaud, encara que s clar que no t anitat
amb la vessant excntrica i artesana dels
edicis del mestre catal, amb les seues
estranyes barreges de materials, textures
i colors. En comptes daix, Calatrava se
sent atret per la manera en qu Gaud va
modelar elements estructurals que sem-
blaven esquelets estilitzats danimals. Les
columnes amb aspecte dos que es poden
veure als dibuixos i models de Gaud per al
seu Temple Expiatori de la Sagrada Famlia
a Barcelona, en el qual va comenar a treba-
llar el 1884, reapareixen al disseny del 1991
de Calatrava, que no es va dur a terme, per
a lEsglsia Catedral de Sant Joan el Div
a Nova York. I la llarga successi darcs
parablics al Collegi de Santa Teresa de
Jess a Barcelona de Gaud de 1889-1894
s tan semblant a passatges del treball de
Calatrava que aquest ha de conixer b
aquell edici.
s fcil retre homenatge a un geni com
Gaud (especialment si tamb ets espa-
nyol), per els fantasmes daltres arquitec-
tes, menys memorables, poblen lobra de
134
Calatrava, inclosos alguns modernistes
poc recordats de mitjan del segle XX. Les
transparents i atenuades voltes neogtiques
que larquitecte americ dorigen japons
Minoru Yamasaki va convertir en leix del
seu Pavell Federal de la Cincia a lExpo-
sici Universal de Seattle del 1962 shan
rematerialitzat, duna manera modicada,
en alguns projectes de Calatrava. Les cos-
telles radials de ciment i els arcs parablics
tpics de lenginyer itali Pier Luigi Nervi
sn freqents als edificis de Calatrava.
Menys fcil dindicar amb precisi, per
tanmateix palpable, s el candor similar al
de Tomorrowland [El Pas de lEndem]
de Walt Disney del 1955 al Disneyland
dAnaheim, Califrnia, que sintetitza mo-
tius procedents dalguns dels mateixos ar-
quitectes famosos en el seu temps que Ca-
latrava continua canalitzant.
El futur no satura mai, s clar, i To-
morrowland la primera versi del que
es va imaginar que podria ser el mn el
1986 ha estat remodelada dos cops, el
1967 i el 1998, per tal de no quedar desfa-
sada. Si Calatrava sembla haver-se mogut
cap enrere en aquest temps ple de nostlgia
per lEra Espacial, ha arrossegat amb ell
molts admiradors. Per a ells, lambici de
larquitectura de Calatrava s estimulant
i tranquillitzadora pel seu record duna
poca, no fa tant de temps, en qu la tecno-
logia oferia la promesa dun progrs hum
illimitat. Els treballs de Calatrava, segurs
i capaos dinspirar el respecte del pblic,
truquen a la porta dun desig profundament
arrelat dun futur fora diferent del que
tenim al davant, un anhel que explica en
gran part el seu xit extraordinari.
2.
Aquest ha estat un annus mirabilis per a
Calatrava. Al principi daquest any va ser
guardonat amb la Medalla dOr de lAmeri-
can Institute of Architects, el seu honor ms
alt, tot afegint-se a Louis Sullivan, Frank
Lloyd Wright, Mies, Le Corbusier, Alvar
Aalto, Louis Kahn i Gehry. A loctubre
va ser inaugurat el Palau de les Arts Reina
Soa, una pera de 143 milions de dlars
a la seua ciutat natal de Valncia, la darrera
de les grans edicacions de la seua Ciutat de
les Arts i les Cincies, un conjunt de 3.440
metres quadrats que tamb inclou el seu
Museu de la Cincia i lHemisfric. Ms
tard, aquell mateix mes, el Metropolitan
Museum of Art va inaugurar la primera
exposici dun arquitecte viu des de la
mostra de Marcel Breuer el 1972.
Santiago Calatrava: Sculpture into
Architecture [Santiago Calatrava: Escultura
dins lArquitectura] era esperat amb molta
impacincia no tan sols perqu les mostres
individuals darquitectura hagen esdevingut
tan escasses a Nova York (particularment al
Museu dArt Modern, que en el passat va
ser un pilar fonamental del gnere). Aquesta
vista de conjunt tamb ofereix la primera
prova dall que es podria esperar de Gary
Tinterow, el nou director del Departament
dArt del segle XX, Modern i Contempora-
ni, reestructurat recentment, del Metropo-
litan (que va organitzar lexhibici amb la
seua directora ajudant, Jane Adlin).
El subttol de lexposici del Metropo-
litan, Escultura dins lArquitectura, reec-
teix el profund desig del protagonista de
ser pres seriosament com a artista; segura-
ment fou un somni acomplit quan va veure
les banderoles sobre lentrada del museu
aquesta tardor: Calatrava, Van Gogh, Fra

Angelico. A linici del segle XXI, mentre
Calatrava sacostava al seu cinquant ani-
versari, prsper per inquiet, sembla que
va idear una tctica per elevar el seu estatus
tot rebatejant-se com a artista-arquitecte
i establint-se als Estats Units, on encara
no tenia un gran nom. Va contractar una
empresa de relacions pbliques de Nova
York especialitzada en assumptes culturals
de gran volada, que el 2000 va organitzar
festes per a la premsa a Valncia, Zuric i
Florncia. En aquesta darrera ciutat es va
muntar majestuosament al Palazzo Strozzi
una mostra del seu treball molt ms gran
que lexposici actual a Nova York.
El subttol de lexposici de Nova York
suggereix una explicaci de com els dissenys
de Calatrava emergeixen en un mitj i es
desenvolupen de manera ms completa
quan es traslladen a un altre. Per aquest
procs no es demostra de manera convin-
cent. Fotograes i models dedicis i les
illustracions amb qu suposadament es
relacionen simplement sexposen les unes
al costat de les altres; algunes de les escul-
tures van ser realitzades anys desprs de
les estructures que semblava que podrien
haver inut.
Siga quina siga la rellevncia que les ex-
ploracions de Calatrava en uns altres mit-
jans han pogut tenir en la seua arquitectura,
el mrit artstic de les seues escultures de
pedra, metall i fusta destrament acabades
especialment les que semblen imitar Bran-
cusi o acostar-se a Noguchi cau ben per
sota dels estndards del museu enciclopdic
ms gran del mn. Alarmants duna altra
manera sn les dues escultures cintiques
de la mostra, mogudes amb un motor: una
pea de terra ondulada semblant a unes
ones i, per sobre de la galeria dentrada,
Shadow Machine del 2005, una lera de
135
dotze ganxos metllics pintats de blanc
que sagiten amunt i avall com les urpes
dalgun monstre japons de cincia cci
dels anys 50. s inconcebible que alguna
daquestes obres fos mai exhibida al Metro-
politan si no fos per la connexi amb lar-
quitectura de Calatrava.
La installaci conclou amb una juxta-
posici sorprenent. A lextrem de la galeria,
dues altes, primes i alades escultures de
granit negre flanquegen lampla porta
dentrada cap a una selecci de les obres del
museu dels inicis del segle XX. A la dreta hi
ha el Fruit de granit negre de Calatrava, del
1999, que sassembla fora al Bird in Space
de Brancusi. Al centre de la sala contigua
hi ha lobra autntica: la versi del 1923 en
marbre blanc de lobra mestra de Brancusi,
en tota la seua inimitable perfecci, una
reprimenda a les pretensions de Calatrava
i al recolzament del Metropolitan.
Els objectes a la vista a Santiago Ca-
latrava: Clay and Paint, Ceramics and
Watercolor [Santiago Calatrava: Argila i
Pintura, Cermica i Aquarella], una mostra
contempornia al proper Institut Espanyol
Reina Soa, tenen molt en com amb els
dibuixos daspecte de fris que larquitecte
va crear per a la seua exposici del Metro-
politan bous picassoides a carbonet i oda-
lisques matissesques en guix vermell.
Aquests recipients de cermica, fets a la
localitat valenciana de Manises seguint
els dibuixos de Calatrava, seran inevita-
blement comparades amb les cermiques
que Picasso va comenar a crear el 1947 a
la factoria de terrisseria de Madoura, a la
localitat provenal de Vallauris. Picasso va
transformar completament aquells gerros
i cntirs de fang mitjanant la mgia del
seu geni, encara que el seu subtil humor
enganya aquells que infravaloren les seues
136
cermiques com a meres notes al peu de les
seues altres obres.
Tot anant mano a mano contra el ms
verstil de tots els artistes moderns, Ca-
latrava ha entrat en una batalla perduda.
Els perls dels seus recipients repassen els
prototips francesos dels anys 30 i els es-
candinaus dels 50, per decora molts dells
amb el contrastat vermell i negre dels antics
gerros de ltica. Les superfcies de la major
part daquestes peces estan gravades amb
prims contorns dels primitius nus arcadis,
menys com les fases clssiques de Picasso i
Matisse que com els lleugers acostaments
que hi fu Jean Cocteau. La necessitat crea-
tiva de Picasso era tan incontenible que
no podia mantenir les mans apartades de
qualsevol material al seu abast; les repetides
incursions de Calatrava en mitjans ms
enll de lenginyeria i larquitectura donen
la impressi com si estigus tractant de
completar una mena de llista imaginria
de requisits.
3.
Les retrospectives a mitja carrera poden fer
als seus protagonistes ms mal que b, i tot
i que la mostra de Calatrava al Metropoli-
tan pot haver sigut un xit per als visitants
de museus, s improbable que afavoresca
el tipus de valoraci crtica que voldria
Calatrava i que no acaba de trobar. Hi ha
molta distncia entre Walt Disney i Frank
Gehry, i Calatrava cau en algun lloc entre tots
dos. Aquests dies, tots dos arquitectes sn
esmentats sovint en la mateixa frase. Han
competit per les mateixes feines (Gehry
va perdre lencrrec del Museu dArt de
Milwaukee davant de Calatrava) i no hi ha
dubte que encara ser aix. Nhi ha molts
que veuen semblances en les lnies des-
cendents i els volums inats de les seues
arquitectures. Per hi ha moltes ms dife-
rncies notables, comenant per la manera
en qu els edicis treballats per bsicament
obvis de Calatrava poden ser compresos al
primer cop dull (cosa que molta gent troba
reconfortant), mentre que les composicions
complexes i ambiges de Gehry triguen ms
temps a assimilar-se.
Quan es va obrir el Walt Disney
Concert Hall del 1989-2003 de Gehry a
Los Angeles, aquest va ser aclamat duna
manera noms una mica menys entusiasta
que pel seu Museu Guggenheim de Bilbao.
Tanmateix, poca atenci se li va concedir
a lAuditori de Tenerife de Calatrava quan
es va inaugurar, noms un mes abans que
el Disney. Una ubicaci remota pot afec-
tar linters periodstic per un nou edici,
per Bilbao, que mai havia sigut una cru-
lla cultural, rpidament va esdevenir una
destinaci obligatria desprs del triomf
de Gehry. Tenerife no, encara que per una
altra ra.
En un article sobre els dos auditoris, el
crtic britnic Deyan Sudjic va trobar en
lobra de Calatrava el costat fosc kitsch
de la inventiva lliure i juganera de Gehry.
Va rebre una furibunda rplica de leditor
i crtic espanyol Luis Fernndez-Galiano,2
que va criticar durament Sudjic i daltres
que admiren Gehry per menyspreen el
valenci com un populista kitsch amb una
humilitat retrica que no est en conso-
nncia amb lescala megalmana de les
seues obres.3
Kitsch s una paraula que sha de fer
servir amb precauci, devaluada pel fet que
ha esdevingut un mot pejoratiu multis per
al mal gust. En la seua denici clssica, el
kitsch identicava un fenomen especc:

lapropiaci duna cosa familiar que des-
prs s alterada en grandria, feta en un
material diferent i assignada a una funci
incongruent i completament diferent, tot
convertint lhbrid en grotesc.4 Objectes
basats en famoses obres dart i darquitec-
tura sn citades sovint a tall dillustracions,
com ara una gureta de la Venus de Milo
amb un rellotge a lestmac o un molinet
de pebre amb la forma de la Torre Inclinada
de Pisa.
El kitsch arquitectnic s dall ms
com en el llenguatge comercial pop ti-
picat pel Big Duck del 1931 a Flanders,
Nova York, un edici al costat duna carre-
tera de Long Island en forma dnec, que
Venturi i Scott Brown van convertir en ob-
jecte de culte grcies als seus escrits. Per
aquesta mena dimitacions no sn desco-
negudes en lart de la construcci amb ms
altes pretensions. Tots els indicis del kitsch
convergeixen en les ocines centrals de PPG,
fetes per Philip Johnson i John Burgee el
1979-1984 a Pittsburgh, on la forma de la
Torre Victoria del 1836-1860, obra de Sir
Charles Barry per al Palau de Westminster,
va ser alterada en grandria, funci i mate-
rial, i transvasada en un horripilant edici
docines amb faana de miralls.
Noms perqu un objecte til o una
obra darquitectura s gurativa no es con-
verteix en kitsch. La srie de Llums Peix de
Frank Gehry del 1983-1986, el Fishdance
Restaurant del 1986-1987 a Kobe, Jap, i
lescultura del peix de 1989-1992 a la Vila
Olmpica a Barcelona estan entre els molts
exemples dun smbol que ell identica
amb la fora vital i ha utilitzat per donar
als seus dissenys una major sensaci dani-
maci. Aquells esquemes tenen una vella
sensibilitat pop en la mateixa lnia que les
primeres obres de lamic de Gehry, Cla-
137
es Oldenburg. Larquitecte va collaborar
amb Oldenburg i la seua dona Coosje van
Bruggen a ledici Chiat/Day del 1985-
1991 a Venice, Califrnia, on la contribu-
ci dels artistes va ser una escultura gegan-
tina duns binocles posats a linrevs per
formar una mena de porta dentrada. Lhu-
mor directe i la presentaci informal duna
imatge aix en aquesta mena dart i arqui-
tectura s bastant diferent a la crispada il-
lgica del kitsch.
Alguns crtics han descrit el Guggen-
heim de Bilbao de Gehry com un peix
gegant, daltres hi veuen una megacarxofa,
i les formes del seu Disney Concert Hall,
com inades pel vent, fan que molts pensen
en un gali. Gehry no pretenia unes refe-
rncies tan especques, per labstracci
impulsa la gent a denir coses no familiars
mitjanant la referncia a coses que conei-
xen. Quan els arquitectes van massa lluny
en ajudar el pblic a fer aquesta mena de
connexions, el resultat s kitsch.
Les inspiracions de Calatrava pel que fa
a les formes vnen el ms sovint de la natu-
ra, per les ms estranyes dentre elles ns
ara provenen duna incursi en la histria
de larquitectura. Des dels anys 20, els vi-
sionaris projectes dels arquitectes francesos
del segle XVIII tienne-Louis Boulle i
Claude-Nicolas Ledoux havien estat con-
siderats modernisme monumental avant
la lettre, tot i que la major part daquells
esquemes no van ser mai duts a terme.
Calatrava, per al seu Hemisfric del 1991-
1996 a la Ciutat de les Arts i les Cincies
de Valncia, va prendre dissenys dambds
arquitectes i els va alterar duna manera, es
pot aventurar, que cap altre arquitecte de
la seua magnitud satreviria a fer avui.
Una de les imatges ms hipntiques de
lpoca de la Illustraci s la representaci
138
de Ledoux del seu teatre neoclssic del
1775-1784 a Besanon, reectit de manera
surreal en lull colossal dun sser csmic
sense identicar. El 1784, Boulle ideava
el seu Cenota per a Newton un enorme
globus amb linterior buit que simularia
el Sublim de lespai celestial. Calatrava va
combinar aquelles dues idees a lHemisfric
de Valncia. Lauditori est allotjat en una
bola sense nestres centrada a sota de larc
continu del sostre de vidre i ciment. Noms
la meitat superior de lesfera interior s vi-
sible a nivell del terra, per uns estanys que
envolten lestructura i la reecteixen com-
pleten la illusi ptica amb una imatge en
un mirall aqutic que la converteix en una
vasta esfera (tot assemblant-se a Eye [Ull],
logotip creat el 1951 pel William Golden
per a la CBS).
Lull que tot ho veu de Ledoux no par-
pelleja mai, per el de Calatrava encara ho
fa millor. Unes voltes motoritzades de vidre
i metall a tots dos costats del pavell poden
ser pujades i baixades com unes parpelles,
tot fent que els difans elements verticals
que es mouen amunt i avall amb elles sem-
blen pestanyes brobdingnagianes.* Calatra-
va incorpora sovint elements mecnics a les
seues estructures. Quan Cheryl Kent li va
preguntar per qu, ell va contestar, com una
mena de Sir Edmund Hillary arquitectnic:
Perqu s possible, i com que s possible
s part de la nostra poca.
Lencrrec americ ms important de
Calatrava ns avui, de 2.000 milions de
dlars, s el Centre de Transports World
Trace Center a la Zona Zero, que ara est
en construcci, mentre la resta daquest
cobejat projecte de reconstrucci llangueix.
Contrriament a les formes nervioses i
fragmentades del pla mestre de Daniel
Libeskind o linspid minimalisme del
World Trade Center Memorial de Michael
Arad i Peter Walker, lenlluernadora estaci
de trens de Calatrava, dacer blanc i vidre
lacabament de la qual est programat
per al 2009 i que tindr un sostre motorit-
zat que obrir el vestbul principal al cel
sembla optimista i positiu. El seu simbolis-
me s inequvoc, i molts el van interpretar
immediatament com un colom.
Calatrava ha conrmat que aquest dis-
seny va comenar amb la seua visi de locell
de la pau que es llena a volar des de les
mans dun nen una visi representada
ms tard per la seua lla petita, que va amo-
llar dos coloms blancs el dia que van comen-
ar les obres de ledici. Com Libeskind,
t una comprensi intutiva de les qesti-
ons emocionals en joc a la Zona Zero i no
s tmid quan toca emfasitzar-les. Mentre
que la Freedom Tower de Libeskind invo-
cava lEsttua de la Llibertat, la revoluci
del 1776 i la seua prpia experincia com
a immigrant tan desvergonyidament com
un actor de vodevil faria onejar la bandera
de les barres i estrelles per obtenir laplau-
diment, el Centre de Transports de Cala-
trava, encara que no obertament patritic,
s igual de commemoratiu de manera im-
plcita, tot i que aquest no era un requisit
del client. I contrriament al desafortunat
Libeskind, a qui van fer fora del projecte,
Calatrava ha tingut lhabilitat daconten-
tar els interessos dels diferents grups invo-
lucrats en ell.
Quan el disseny per al Centre de Trans-
ports va ser presentat per primer cop en una
conferncia de premsa a comenament del
2004, la reacci va ser dxtasi, resumida
per lalcalde Bloomberg, que va exclamar:
Caram s la primera paraula que et ve a
esment. Uns altres ho van veure com un
monument histric instantani, potser plens

dimpacincia per alguna mena de memo-
rial provisional mentre el de deb roman
als llimbs i la reconstrucci de la Zona
Zero continua encallada. Com va dir mig
en broma en la inauguraci el cap de la co-
missi per a la conservaci de la zona: Ens
haurem dafanyar a posar-hi una ta?.5
4.
Lobsessi de Calatrava per les aus es va
manifestar per primer cop a les voltes de
vidre i acer en forma dales sobre lentrada
del seu Institut Wohlen del 1983-1988 a
Wohlen, Sussa, per realment es va enlairar
amb les ales de pterodctil de la seua Esta-
ci de lAeroport de Li del 1989-1994 a
Frana, una de les diverses terminals de tren
que ha construt. El seu ocell americ ms
gran ns avui est posat a la vora del Llac
Michigan: el Pavell Quadracci al Museu
dArt de Milwaukee, un afegit a ledici
dEero Saarinen del 1953-1957, que va
ser ampliat per David Kahler el 1975. A
la publicaci ocial del museu sobre el
nou edici, Calatrava tria una reveladora
metfora per descriure el que ell considera
la seua educaci arquitectnica passada
de moda: Tenia laprenentatge a labast
de la m... Preferia sentir cantar un ocell
que una persona cantant com un ocell.
Alexander Tzonis compara el brise-soleil
(o pantalla solar) mecnic de 65 metres
dample de ledici a les ales duna gran
gavina. Tanmateix, com informa Kent, el
brise-soleil no fa gran cosa per protegir de
la llum del sol.
Molts arquitectes contemporanis volen
donar a la seua obra un sentit ms gran del
moviment. Cap ho fa millor que Gehry,
que ha construt alguns dels edicis p-
139
blics ms dinmics des de lpoca del Bar-
roc. Com que li manquen els dons escul-
trics de Gehry, Calatrava espera crear
moviment tot prement un bot i quan
va dissenyar el Pavell Quadracci a Mil-
waukee va combinar les seues dues xaci-
ons ms importants: els ocells i les parts
dedici mogudes per mquines. En uns
altres llocs, el mal funcionament ha in-
festat els seus components electrnics. La
seua preferncia pels efectes espectaculars
a costa de la utilitat tamb es pot veure
en la disparitat entre lextravagant estruc-
tura superior del Pavell Quadracci, que
s poc ms que un vestbul, i les llbregues
galeries dexposici conades a la caixa de
ciment inferior com si fossen una molesta
idea tardana.
Per a la nova estructura de la planta
baixa del museu, Calatrava es va basar en
la Terminal de la TWA dEero Saarinen del
1958-1962 a laeroport Kennedy de Nova
York. Saarinen volia que aquell edifici
evoqus un ocell volant, un efecte difcil
en un mitj tan llastat per la gravetat. Tot i
aix, se les va empescar per fer-ho no fent
servir mtodes tan simplistes com el buit
simbolisme de Calatrava, sin simulant una
sicitat otant anloga a volar amb un ux
aerodinmic de lnies sinuoses i espais one-
jants. A la TWA (abans de recents i barroeres
alteracions), els canvis entre els diferents
nivells sefectuaven amb tanta suavitat que
mai no interrompien la continutat del
moviment. La illusi era tan subtil i sostin-
guda que desprs que una persona passs a
travs del llumins tnel suaument arquejat
cap a les portes dembarcament i nalment
pugs a lavi, lenlairament en ell mateix
podria ser considerat un anticlmax.
Les despeses imprevistes no sn infre-
qents en arquitectura, especialment per
140
a dissenys que es desvien de les normes
estructurals o tecnolgiques, o exigeixen
una qualitat dexecuci ms elevada que els
esquemes comercials condicions tpiques
dedicis per a institucions culturals. Els
pressupostos se superen per moltes raons,
no totes elles dins del control de larqui-
tecte. La sort en la planicaci del temps
pot ser crucial, especialment en projectes
llargs. LAla Est de la National Gallery of
Art de Washington, obra del 1974-1978 de
I. M. Pei, havia dhaver costat 70 milions
de dlars, per problemes tcnics, disputes
laborals i preus que pujaven durant una
dcada inacionista van empnyer el total
ns a 94.4 milions de dlars. Repensar un
disseny quan ja est en marxa tamb pot
resultar car. El pressupost inicial per al
Museu dArt Modern de Nova York, fet per
Yoshio Taniguchi el 1997-2004 va pujar
almenys 52 milions de dlars, en part a
causa dels canvis que el client va demanar
durant la construcci (que al nal va costar
425 milions de dlars, encara que lEdici
dEducaci continua sense acabar un any
desprs de la reobertura del museu). Els
projectes que han de ser acabats amb pres-
ses per complir un termini urgent poden
incrrer en esgotadores crregues dhores
extraordinries. Aix va succeir amb els
Jocs Olmpics del 2004 a Atenes, leix dels
quals era lEstadi Olmpic de Calatrava,
que t un sostre mecnic i es va acabar pels
pls, i que s el tema dun altre nou llibre
de Tzonis.
Gastar massa per crear una obra des-
tacable darquitectura pot tenir un efecte
negatiu sobre daltres institucions: el go-
vern grec trigar anys a pagar la seua orgia
olmpica. El Centre Georges Pompidou
del 1971-1977, obra de Renzo Piano i
Richard Rogers el veritable prototip del
museu modern com a espectacle popular
arquitectnic va acabar costant tants di-
ners ms dels previstos que el govern francs
va solucionar el dcit tallant els ajuts per
diferents museus regionals.
Ms del mateix ha passat a Milwaukee,
on el cost del Pavell Quadracci de Cala-
trava gaireb es va quadruplicar, des dels
35 milions de dlars estimats originalment
ns als 125 milions. Sheldon Lubar, un
administrador del museu, va declarar a un
diari que havia descobert que el projecte
havia estat mal dirigit per antics admi-
nistradors i membres del personal.6 Per
lincrement va ser causat si ms no en part
per problemes tcnics en la construcci del
brise-soleil de ledici, daspecte alat mogut
per mquines. Els peixos han de nedar, els
ocells han de volar, per els edicis no han
de moures, almenys no de la manera literal
i sovint costosa de Calatrava.
La urgent recollida de fons del Museu
dArt de Milwaukee engegada per pagar els
darrers 25 milions de dlars dhores extra-
ordinries va desencadenar una reacci en
cadena que ha portat a la vora de la fallida
algunes de les institucions culturals ms
antigues de la ciutat, a causa de la creixent
competici per aconseguir donacions lo-
cals. El darrer juny, el Consell del Comtat
de Milwaukee va garantir un prstec de
6 milions per impedir el tancament del
Museu Pblic de Milwaukee, tot criticant
latipament de construcci que havia atiat
la crisi de fons.7 Desprs de lallau inicial de
visitants curiosos que va venir desprs de
lobertura del Pavell Quadracci, les xifres
dassistncia i els ingressos per venda den-
trades han caigut per sota de les previsions
del museu, tot aixecant ms preocupacions
nanceres. Tot i que ledici ha esdevingut
el logotip duna estratgia global de marke-

ting per estimular la decaiguda economia
de Milwaukee, lenorme dcit contret pel
disseny de Calatrava provoca dubtes sobre
el seny dels mecenes locals.
Algunes altres ciutats nord-americanes,
per, consideren el projecte de Milwaukee
no com una desgrcia sin com un model
per millorar les seues relacions pbliques.
Buffalo est tractant de fer servir el seu con-
siderable llegat arquitectnic que inclou
coneguts edicis de H. H. Richardson, Su-
llivan, Wright i Saarinen com a base dun
programa per augmentar el turisme cultural
i promoure una economia que, com la de
Milwaukee, s poc robusta. Tanmateix, uns
edicis histrics, per molt distingits que
siguen, poden no ser prou per competir
amb meravelles com el Quadracci, temen
alguns funcionaris de Buffalo. Segons Ed-
ward Healy, de lOcina de Turisme de
Buffalo: Necessites alguna cosa imposant,
de deb, perqu aquestes altres ciutats estan
fent coses imposants. Aix s el que crea un
increble rebombori.8
Els contorns ostentosos, els extravagants
efectes denginyeria i els trucs mecnics
de lestil de Calatrava sn futuristes duna
manera que es va passar de moda al voltant
del 1965, quan va tancar la darrera Expo-
sici Universal de Nova York. Els aspectes
aparentment avanats (encara que realment
sn retrgrades) de la seua arquitectura dis-
fressen el seu sentimentalisme subjacent, i
el fan acceptable per als mecenes duna cer-
ta sosticaci que rebutjarien expressions
kitsch ms marcades. Que haja trobat un
pblic dins del mn de lart s un misteri,
per el seu atractiu davant duna audincia
popular t tot el sentit. Com que les institu-
cions culturals es reinventen arreu del mn
com a promotors comercials de lespectacle
de masses, larquitectura que encarreguen
141
reecteix aquest canvi de manera ben clara.
Com el mtic Roc, lenorme ocell que va
conduir el Simbad el Mar cap a la segu-
retat, larquitectura del Santiago Calatrava
parla desperances mgiques de salvaci. I
en el mn que ell est ajudant a conformar
de nou, qui no voldria emprendre el vol
sobre les ales dun colom? r
Traducci dAnna Torcal
Aquest article va ser publicat originalment a The
New York Review of Books 52/20 (desembre 2005).
Shi comenten els llibres i exposicions segents:
Santiago Calatrava: Sculpture into Architecture (Ex-
posici al Museu dArt Metropolit, Nova York,
18 doctubre del 2005 5 de mar del 2006).
Santiago Calatrava: Clay and Paint, Ceramics and
Watercolors (Exposici a lInstitut Espanyol Reina
Soa, Nova York, 19 doctubre 26 de novem-
bre del 2005). Santiago Calatrava: The Complete
Works, per Alexander Tzonis, Rizzoli, 432 pgs.
Santiago Calatrava: The Bridges, per Alexander
Tzonis i Rebeca Caso Donadei, Universe, 272 pp.
Santiago Calatrava: Milwaukee Art Museum, Qua-
dracci Pavilion, per Cheryl Kent, Rizzoli, 128 pp.
Santiago Calatrava: The Athens Olympics, per
Alexander Tzonis i Rebeca Caso Donadei, Riz-
zoli, 176 pp.
* Gentilici que fa referncia al pas dels gegants del
llibre de J. Swift Els viatges de Gulliver. [N. de la T.]
1. Conversa amb Renzo Piano, Nova York, 22 de se-
tembre del 2005.
2. Deyan Sudjic, Landmarks of Hope and Glory,
The Observer, 26 doctubre del 2003, p. 6, reim-
prs i augmentat a Sudjic, The Edice Complex:
How the Rich and Powerful Shape the World, Pen-
guin, 2005, pp. 317-346.
3. Luis Fernndez-Galiano, Fanfare and Fantasy, AV
Monographs 105-106 (gener-abril del 2004), pp.
216-219.
4. Gilo Dores, Kitsch: The World of Bad Taste, Univer-
se, 1969.
142
5. Vegeu David W. Dunlap, A PATH Station That
Honors 9/11, and Opens Wide, Too, The New
York Times, 23 de gener del 2004, p. B1.
6 Vegeu Steve Litt, Despite Some Doubts, Art-Mu-
seum Expansion Should Work in Cleveland, The
Plain Dealer, 25 de setembre del 2005, p. J1.
7. Vegeu Dave Umhoefer i Avrum D. Lank, County
Board Oks Museum Bailout Deal; Loan Gua-
rantee Comes Amid Fears for Other Institutions,
Milwaukee Journal Sentinel, 24 de juny del 2005,
p. 1.
8. Vegeu Mark Sommer, Erie County Fiscal Crisis
Cuts Deep into Tourist Potential, The Buffalo
News, 19 de juliol del 2005, p. A1.

CARCTERS
REVISTA DE LLIBRES
Nm. 34 Gener 2006

Vicent Us: La globalitzaci restringida:

sobre David Beckham i una dona tibetana
Alexandre Navarro: Faust sobre Berln
(La relaci dEugeni Xammar i Josep Pla)
Marta Segarra: Lautrament o la recepci tardana duns cants
Entrevista a Joan Daniel Bezsonoff:
Tothom acaba sent el gavatx de tothom
Llusa Cotoner, Francesco Ardolino i Carme Gregori
parlen de Carme Riera
Josep Antoni Fluix: Pasqual Alapont: linconformisme dun escriptor
Susanna Rafart parla del poeta Adam Zagajewski
Articles de Manel Oll, Simona krabec,
Ferran Garcia-Oliver i Marc Granell

Publicaci Trimestral:
Gener Abril Juny Octubre

Publicacions de la Universitat de Valncia

Arts Grques 13 - 46010 Valncia Tel.: 963 864 115 Fax: 963 864 067 E-mail: caracters@uv.es

De tornada a Ors1
E ugeni dOrs fou el gestador del movi-
ment noucentista, partidari de larbitraci
i de lintervencionisme actiu, des de lmbit
de la cultura, i des daquesta, de retruc cap
al mn de la poltica activa. Aquest movi-
ment es trob a recer del partit de la Lliga
Regionalista de Catalunya, que durant els
anys del govern de Prat de la Riba aconsegu
la recuperaci de certes institucions, que
vertebrarien la poltica nacional del Prin-
cipat durant les primeres dcades del
segle XX. Sc del parer que ens seria difcil
dentendre la tasca de la Mancomunitat de
Catalunya entre altres coses perqu en fou
director dInstrucci pblica sense Ors, i
aquesta sense el seu treball tcnic i cultural;
el seu viratge lingstic i poltic posterior
s tota una altra qesti, i jutjar-lo perqu
comen a escriure en castell esdev una
cosa delicada. LOrs castell s un perso-
natge mal estudiat al nostre pas, ja que les
campanes de traci hi ressonen massa, i tot
plegat provoca angnia i malestar, malgrat
que entre tots haurem de fer els mxims
esforos per analitzar-ho detingudament, i
estudiar-ne els motius i les causes;2 ara b,
all que fu Xnius amb el Glosari,3 no ho
Adri Chavarria s professor de losoa i impulsor de la
revista Rels, de Tortosa. Ha dedicat especial atenci a
la histria del pensament catal contemporani.
143
Adri Chavarria
havia fet mai ning en la vida cultural del
pas. El treball que va fer, en letapa inicial,
vers la defensa i la dignicaci de la llengua4
va ser immens i graticant. I les glosses de
La Veu van ser simplement delicioses.5
Qu s una glossa? Qu fou el glossari?
Les respostes noms es poden anar desco-
brint si seguim, pausadament, els ls i les
dreceres del paisatge periodstic que con-
guraren les dites glosses orsianes. Qu en
podrem dir, per? Podrem comentar que
les gloses dOrs conguren petites narra-
cions culturals i poltiques, conformades
per dosis particulars de pensaments vius i
dinmics. I escric narracions entre cometes,
ja que Ors mai no va pretendre descriure
res semblant a una narraci o a una novel-
la. Van ser petites cambres de laboratori de
pensaments nous? Sembla que aix fou, ja
que durant els anys a La Veu foren molts els
lectors que el van seguir, diriament, amb
molt dentusiasme.
La primer glosa va aparixer el dia 1
de gener de 1906 amb el ttol Les festes
dels solitaris, paradoxa enunciativa, plena
dironia, on potser assenyalava el seu propi
cam. Lherncia orsiana ha estat enorme
per a la nostra cultura, per, a la vegada,
sha vist envoltada pels nvols dunes sole-
dats,6 com potser transmeten certs solitaris
durant les festes nadalenques: I deslaren,
i per les vies de la ciutat, encara nues de
144
gent, se perderen aquells i aquelles dones
que, caminant ab passa lenta, feien la via
de ses soletats a ses soletats.7
Per tant, aquest 1906 ara fa un se-
gle neix el Glosari. Molts el consideren la
millor de les obres orsianes; alguns diran
que, fet i fet, s lnica. Certament, al Glo-
sari es descabdellen tots els seus nusos inte-
lectuals, ja que tret dalgunes temporades,
Ors el continu tota la seva vida, primer
a Catalunya i desprs a Madrid amb els
ttols de Nuevo i Novsimo Glosario. Com
va dir Merc Rius,8 Xnius pos a la m
dels lectors una mena de diari intellectual
on tractava els temes ms diversos. Bast
un espai, o millor dit un mn, on el lector
i ell podien trobar-se, amb la particularitat
que tamb ell mateix esdevenia, de tant
en tant, lector, quan escrivia a Octavi de
Romeu, una mena dalter ego o heternim,
que podia expressar les coses que Xnius no
podia dir tan lliurement.
s aix com Ors comena el seu cam
com a periodista en La Veu, i en el mn de
la cultura i poltica catalanes. Loci de pe-
riodista, s a dir, el constructor de les not-
cies diries, lacompany durant tota la seva
vida. Hi dedicar una glossa, precisament, a
la dignicaci de tal oci, amb el ttol Ms a causa de linici de la decadncia catalana
sobre la dignitat de loci de periodista.9
El periodista del Noucents s aquell qui
escolta, i posa per escrit, les palpitacions
dels temps, i sobretot dels nous moments
contemporanis, que Ors pretenia que
fossin molt diferents dels del segle XIX. El
periodista substitueix el lsof en aquesta
acci descoltar el present. Aleshores, la
diferncia entre el periodista i el lsof rau
en una qesti de temps. A parer dOrs, el
lsof encara escolta i negocia amb les coses
eternes. Lactualitat, per, s lhabitacle del
periodista. Habitacle que quasi no t la for-
a de construir-se, ja que es troba sotms,
contnuament, al vendaval de les palpita-
cions ms absolutes. La immediatesa no s
sinnim, per, de lleugeresa dinformaci o
de resoluci, ja que el mateix Ors pensava
que la informaci que oferiria el periodista
continuaria sent suprema. Aquest, i no pas
un altre, construiria el temps de la nova
modernitat o del Noucents : [...] EL SU-
PREM PERIODISTA. Aquest ser el qui oeixi
les palpitacions dels temps. Sa informaci
ser didees, millor, de nimes. Far gasetilles
deternitats.10
Per qu encet Eugeni dOrs una nova
forma de fer periodisme, precisament aquest
de fer gasetilles deternitats? Qu entenem
per gasetilles? Eren els espais de reexi al
voltant dels temes que interessaven en la
construcci de la nova societat noucentista.
Catalunya estava encomanada a la tasca de
construir i reconstruir-se. Primer de tot,
havia de bastir un nou present, que per a
Ors havia de ser radicalment diferent del de
lherncia romntica-modernista. Per tant,
un pas ben diferent del que Joan Maragall,
per exemple, volia construir. I per una altra
banda, hi havia tamb el deure, des del
present, dedicar aquell renaixement, que
dels segles XVI i XVII, Catalunya no havia
pogut construir.
Lherncia periodstica dOrs s consi-
derable. s clar que lestil del Glosari fou
irrepetible tot ell forma una baula personal
de lngel orsi, per el rigor dels seus
escrits, i la manera de transmetre la infor-
maci, a propsit duna muni de temes,
crec que els traslladaren, en catal i castell,
alguns deixebles que el llegiren diriament
a La Veu. Potser el primer cas fou Joan Cre-
xells,11 que en fou alumne. El van seguir,
desprs, Josep Pla, Eugeni Xammar, i ja ms

a prop el trobarem tamb en el periodisme
de Fuster, i certs rastres, no per lobjectiu
ni la vessant poltica, sin per la seva for-
ma de periodisme dalta volada, en letapa
nal de Montserrat Roig.12
Ors, com ja hem dit, enceta la seva
collaboraci al Glosari el dia 1 de gener de
1906. Aquest s un any despecial record
per a la construcci de la histria cultural
i poltica catalana. s lany del moviment
de la Solidaritat Catalana, i tamb de la pu-
blicaci de La nacionalitat catalana dEnric
Prat de la Riba, ms tard president de la
Mancomunitat, i protector poltic dOrs.
Durant quatre glosses de nals de juny de
1906, Ors es dedicar a exalar el llibre
de Prat, en contraposici al llibre de poe-
mes de Joan Maragall, Enll. Els dos llibres
representen dues maneres de veure i dactu-
ar a Catalunya; dues generacions, una enca-
ra del Vuitcents i arrelada al factor dun nou
possible naixement de tall romntic, i laltra
al Noucents, formulada cientcament, des
duna vessant de classicisme poltic. Llull, havia diniciar una renovaci intel-
A la glossa La Nacionalitat Catalana
i la Generaci Noucentista Ors descabde-
lla la seva terminologia noucentista: Impe-
rialisme, Arbitrarisme, i tot aix curullat
per un concepte que sembla que ho englobi
tot, el de Civilitat; tres conceptes, sota el
paraigua simblic proposat per Prat de
la Riba, que ocuparan un lloc especial al
llarg dels catorze anys de Glosari, i que al
mateix temps va pretendre que foren la ta
daquells que desitjaven que el Noucents
esdevingus un temps diferent de letapa
que ens havia pervingut: Tan fragment-
riament, tan confusament com se vulgui,
cal reconixer que els noucentistes han
formulat en la idealitat catalana dos mots
nous: Imperialisme Arbitrarisme. Aques-
tes dues paraules se tanquen en una sola
145
paraula: Civilitat- Lobra del noucentisme
a Catalunya es acs millor dit ser lobra
civilista.13
Lobra civilista s la fita de la nova
Catalunya del Nou-cents, encapalada per
una classe dirigent, per els ls de la qual
sallarguen transversalment a la resta de tots
els estrats de la societat catalana. El moder-
nisme deixa de tenir sentit per a Ors, ja que
fou un pas endarrere que no ens aprop ni
a la Mediterrnia ni a la civilitzaci clssica.
Dit duna altra manera, Catalunya havia
dabandonar lherncia romntica per tal
de poder crear el Renaixement que, per les
circumstncies histriques, no va poder
desenvolupar, i motiu pel qual la va relegar
a un lloc inferior de la resta de nacions i
cultures europees.
Per per a aconseguir una naci Impe-
rial, una societat civilista del Nou-cents,
en denitiva una nova Catalunya, la tasca
que calia fer era immensa. I aleshores la
nostra intellectualitat, que oblid Ramon
lectual. A larticle, publicat en castell, El
renovamiento de la tradicin intelectual ca-
talana14 planteja els reptes intellectuals als
quals shauria de sotmetre la naci catalana,
per tal de viure el Nou-cents com una poca
radicalment diferent a lanterior.
El dit article correspon a lenquesta,
que havia fet el setmanari Catalua, a una
srie de personatges pblics al voltant de
la relativa efervescncia que es vivia al pas.
Larticle, entre altres coses, s una declaraci
de principis de lideari noucentista: lar-
maci de leternitat dels principis clssics,
la unitat, lordre enfront de lanarquia i
la necessitat vital i rotunda, a la qual shavia
de sotmetre Catalunya, i de retruc lEstat
espanyol, si volia estar a laltura dels nous
reptes que el nou segle plantejava.
146
Aquest article, de lany de la publicaci
de La Ben Plantada, s un dels escrits ms
signicatius de lpoca catalana dEugeni
dOrs. Per una banda, perqu descabdella
els ideals i les tasques prctiques a les quals
vol arribar el Noucentisme, i per laltra,
per la rearmaci constant de la llengua
catalana com a llengua de cincia i de pres-
tigi, de tot all que sha de portar a terme
a Catalunya. Hem de pensar que tamb
fou un aval jurdic a la memria15 que un allegat contra el moviment romntic,
Prat de la Riba, aleshores president de la
Diputaci de Barcelona, havia presentat a
la tardor de 1910.
La Santa Continuaci, ja havia estat
mencionada al Glosari en alguna ocasi.
Representava els lligams del present amb
un passat, la famosa sentncia orsiana que
all que no s plagi s tradici; Catalunya,
per, no havia de tar els ulls en el passat
vendaval romntic, sin que havia de mirar
ms enll. Des daleshores, els ulls haurien
de sobrevolar cap al segle XIV, i no cap al
XIX, que havia construt un present excessi-
vament lleuger. I aquests ideals no sadeien
ni amb el Noucents, ni alhora servien per
a construir una nova Catalunya.
Els joves noucentistes sn catalanistes, ja
que no els resta ms remei: jams sin una
arquetpica imagen del pasado se trabaj
por lo futuro. As, y por la misma razn
que mueve a los jvenes de todo el mundo
a ser neoclsicos, los jvenes catalanes son
catalanistas. Hay derecho a proclamarlo, sin
temor a ments; fuera del catalanismo no
puede hablarse en Catalua de juventud.
Catalanistas somos y tradicionalistas del
catalanismo. La locura romntica, que inva-
di todo el sentido burgus del siglo XIX, el
delirio de los pseudocomenzamientos abso-
lutos, nos ha dejado indemnes. No venimos
en son de motn, sino en son de conquista.
La plaza ideal ha de ser nuestra.16
Com veiem, la reivindicaci del passat
clssic i la crtica a lideal romntic, van
de bracet en la seva opini. Per a Ors,
Catalunya no shavia de reconstruir sota
un ideal de pseudocomenament, com ell
lanomena, sin sobre unes bases noves que
havien de tar la realitat des del present.
Encara en vida de Maragall, larticle s
i el moviment de recuperaci i darma-
ci nacional que fou el Modernisme. Crec
que la crtica dOrs malgrat compartir-la
en molts daspectes sexcedeix en la dure-
sa, en el sentit que el moviment modernis-
ta intent construir tamb una Catalunya
ben diferent de la que ells van heretar.
Aquest Renovamiento s una autn-
tica armaci de principis. El Noucents
es declara com un nou moment histric
ben diferent de lanterior. Diu Ors en
aquest mateix article: Nuestra accin de
nuevecentistas se ha cifrado precisamente
en un exorcismo perpetuo contra todas esas
cosas! Contra el romanticismo, la tradicin
clsica inmortal; contra la Burguesa, el Sin-
dicato o el Imperio; contra el liberalismo,
el Socialismo o la socializacin; contra la
Democracia, el proletarismo de un lado,
las tendencias aristrquicas de otro; contra
la Indiferencia, la restauracin universal
del culto a los valores religiosos, la idea de
la religin como indispensable a la unidad
de la vida mental, y, por consiguiente, al
espritu; contra el Primarismo, la losofa
y la ciencia.17
Lesfor que planteja Eugeni dOrs, per
a la nova Catalunya del Nou-cents, ha de
ser heroic, quasib una obra titnica. Len-
darreriment del pas s agrant, i la seva

posada en marxa ha de ser accelerada. s
per aix que la cincia i la losoa havien
docupar un paper important en la tasca
de la reconstrucci cultural del pas. I totes
dues pensades i escrites en catal.
La defensa aferrissada del catal s su-
prema. Prou de suportar els atacs que en
catal no es podia fer cincia ni losoa.
A ms a ms, quan shan fet en castell, els
intents no han sortit prou b. El catal s
lnica llengua de cultura per a Catalunya,
i s per aix que els universos culturals
noucentistes shavien descriure en catal:
La cuestin de la lengua resulta capital-
sima. Enterronse an los catalanes del
Ochocientos en hacer ciencia, en hacer
ideologa valindose de la lengua castellana.
Pero en nuestro pas todo, absolutamente
todo cuanto se ha intentado en castellano,
se ha visto condenado a la inecacia. [...]
Nosotros no somos de los que creen que las
lenguas llamada naturales persisten siempre,
no pueden morir. Estamos persuadidos de
que, en un momento determinado, pudo
morir el cataln, reducirse, estrechsimos
lmites dialectales.18
Lany 1911 s molt important per a
Eugeni dOrs. s lany de la publicaci de
les glosses de La Ben Plantada19 i amb elles
Xnius aconsegueix un xit de representaci
impagable. La Teresa, o la Ben Plantada,
esdev laspiraci, en el Nou-cents, de la
nova Catalunya pratiana. Teresa s el smbol
per excellncia duna nova manera de tar
i construir Catalunya, allunyada de lAdala-
sa del Comte Arnau de Joan Maragall.
La Ben Plantada, Gualba, la de mil
veus, Sij, i La veritable histria de Ldia
de Cadaqus conformen la tetralogia de les
Ocenides, unitats de glosses temtiques
147
que alleugerien la feixugesa de larticle
bategant, que oferia Ors als seus lectors,
cada dia al diari. Les protagonistes, que
eren totes dones, explicaven tot all que el
mateix Xnius no podia desenvolupar en
tota la seva normalitat.
Les glosses de La Ben Plantada impres-
sionaren els seus lectors burgesos i no bur-
gesos de La Veu. Si Teresa arrib a tenir un
protagonisme immillorable, no ser pas aix
el dest de Tellina i Alfons, els protagonistes
de Gualba, la de mil veus. Anem per parts.
En La Ben Plantada Ors pretn construir
un edici teric. El Noucentisme viu els
seus moments lgids, i tres anys ms tard,
en part, es veuran recompensats amb el
naixement de la Mancomunitat. En canvi,
Gualba, podrem dir, ja s lla de la Man-
comunitat. I ser lla de la Mancomunitat
volia dir que tamb era un signe, que les
coses aconseguides no sn com sempre ens
pensvem. El poder corromp. I a Gualba,
el ruralisme, smptoma per excellncia del
gresol romntic, hi actuava com una larva,
damunt daquella amistat entre pare i lla
que pretenia ser perfecta.
Teresa, aquesta noia mig catalana i
mig criolla de fet com Gualba, arriba
a un poble destiueg de la costa Brava. La
seva mesura, el seu silenci, la manifestaci
de lordre contra qualsevol manifestaci
anrquica, el seu seny20 i la seva manera de
fer embadaleixen tots els homes de la vila.
Ors, a partir della, voldr construir un
assaig teric,21 i un smbol de la catalanitat,
dhuc una possibilitat de futur:
[...] la Raa, tant que ella ens dna, a la
quieta, amb cada un dels seus gestes, amb
cada una de les seves dites lacniques, una
lli de catalanitat eterna, de tradici, de
patriotisme mediterrani, desperit clssic. La
148
Ben Plantada ha estat aquest estiu el nostre
llibre de text, i aviat ens en podrem exami-
nar. [...] La carn divina de qu s fabricada
la Teresa beu la saba noble de tots els morts
de la seva Raa, que s la nostra Raa, i de
sa Cultura. s molt antiga i molt cultivada,
aquesta carn, i aix s el que li dna olor.
Per la forma della i el moviment della re-
ben la grcia per latracci poderosa de lavenir.
Tenen tamb en el cel les seves arrels i nutri-
ci. La Raa disposa de la Teresa per a reco-
brar-se i orir i fruitar en la cultura nova.22
Teresa s el smbol, larbre, on es perpe-
tua o hauria darrelar la nova saba catalana,
la saba del Nou-cents. Representa lordre,
contra el desordre dAdalasa, lnic perso-
natge de la literatura catalana esmentat en
aquestes glosses; ara b, Tellina ja ser tota
una altra cosa.
Gualba, la de mil veus, primer de tot,
s un exercici dexcellncia de la llengua
catalana. El seu llenguatge ric i captivador
potser s ms fruit dun episodi romntic
que dun llegat tpicament noucentista.
Ara b, el romanticisme i la seva aplica-
ci modernista sn criticats, de manera
esbiaixada, a les glosses de Gualba. Si b
Teresa fou sotmesa al desig dels lectors, la
histria de Gualba, com diu el mateix Ors
al prleg de 1935, es vess de silenci. Els
lectors de La Veu, de lestiu de 1915, encara
no estaven del tot preparats per a assumir
un intent damistat perfecta entre un
pare i una lla. Les larves de la ruralia sn
presents al relat: Aix mateix, de la sociabi-
litat intelligent de Teresa, a la sentimental
solitud de Tellina... Miserere!, canten
les mil veus de Gualba; per del llibre de
Gualba, ni de les seves criatures, ni del seu
autor, ning no va voler aleshores tenir
pietat. Lescndol noms va defraudar-se a
fora de silenci, daquest silenci rancunis
i cellajunt en qu la ruralitat de tot un
sector inuent dins la societat catalana
excelleix. Si mil agitacions, divertides al
cap i a lltim, acompanyaren lepifania de
la Ben Plantada, la cabana montsenyenca
de la Filla amorosa es vei articiosament
envoltada dun buit mortal.23 La histria
entre el pare que juga i treballa, t negocis
i tradueix, i la seva lla, penso que s una
de les aportacions ms suggeridores de la
literatura noucentista.
Les glosses estivals de Teresa i Gualba
tenen el contrapunt de lintent de carto-
graar una possible teoria del coneixement,
en La lli de Tedi en el parc, altrament dit
Oceanograa del Tedi.24 Seguint els consells
dun metge amic, Autor sha de retirar al
camp amb tot el que suposa una decisi
com aquesta per a un home de ciutat a
un balneari, per descansar i prendre for-
ces. Enfront del seu estat destrs, lnica
salvaci que veu el metge per a Autor s
la del tedi al camp, al peu de la lletra. Per
tant, a la contra, tamb ens trobem davant
duna actitud noucentista: la ciutat el dest
nal dAutor s el lloc on es construeix
lhome de cultura. En canvi, el camp para-
digma romntic, recordeu Gualba no s el
lloc ms adequat per a dur a la prctica els
ideals clssics, ni de retruc noucentistes. La
sentncia recomanada pel metge: El tedi,
al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense
mats: el tedi. No excursi, chaise longue.
No conversa, silenci. No lectura, letargia...
Tant com sia possible, ni un moviment, ni
un pensament.25 Ni un moviment, ni un
pensament. s a dir, dues de les mximes
accions de lhome modern, i per tant, de
lhome noucentista, es prohibeixen per
b del reps de lAutor, per amb una
gran recana. A partir daleshores sesdev

una lluita contra els sentits i les diverses
temptacions que ocupen aquella tarda al
balneari.
Una de les glosses ms signicatives s
la Cenestsia, on Ors pretn reptar el sig-
nicat de la primera meditaci cartesiana.
La glossa s duna nor excellent. Quin
lloc millor que un balneari per a combatre
el mestre Descartes: Jo no penso. Doncs,
jo existeixo. Si jo penss, ja mon existir no
fra tan segur. Podria jo sser objecte duna
illusi. Mes, quina illusi, all on ni re-
presentaci s donada? Jo existeixo. Perqu,
si no exists, com tampoc penso, qu?
Aquestes punteres de botina al capdavall
de la chaise longue sn meves, sc jo. Si ara
alg vingus i escops damunt daquestes
punteres de botina, mofendria. [...].26
La paraula cenestsia seria, si fa no fa,
la sensibilitat que informa de lexistncia
i de la funcionalitat del propi cos. Si b
Descartes, a la primera meditaci, defuig
els sentits per a laprehensi del coneixe-
ment, lactitud dOrs s una altra. Ors, en
canvi, cona en els sentits per a conixer
la realitat.
Hi ha, per, una situaci parallela entre
els dos protagonistes de lOceanograa i les
Meditacions: tots dos es procuren un reps,
una solitud pacca, a lhora descriure el
seu llibre. La diferncia s que Autor aviat
sen tornar de seguida a Barcelona, ja que
qui t la ama ha de cremar.
Descartes, en la primera meditaci, pen-
sar que totes les coses que veiem sn illu-
sions i enganys. Per la seva banda, Ors
proclama la sobirania de les coses al llarg
de lOceanograa. s per aix que Ors
parafraseja la meditaci primera. Descartes
diu que ell s perqu s una cosa que
pensa; Ors diu que no pensa, sin que
existeix. Si penss, el seu existir no seria
149
segur, sin provocat per una illusi. Per a
Descartes, aquesta illusi, per, dependria
dels sentits que sn els qui enganyen. En
canvi, la postura dOrs s diferent, i per
aix proposa la cenestsia: la demostraci
sensible, en lloc de la negaci daquesta, a
lhora de conixer la veritable realitat i la
possibilitat de lengany.
Autor ha de retornar aviat a ciutat, ja
que el deure el persegueix i la seva tasca
per fer s immensa:
Recordeu, per ventura, certa singular com-
parana que podia establir-se, segons Fidel
Contrast, entre laltssima Teresa, dita la Ben
Plantada, i un obscurssim mul de snia-
La mateixa profunda, tranquilla, noble
Obedincia en tots dos!
Aix vol sser Autor, aix com Teresa. Ara
sap que ell t una llei prpia que cal sense
cap treva obeir. Com la llei de la Ben Plan-
tada era el reps, la llei dAutor s la fervor
inacabable.27
A TALL DE RETORN
Eugeni dOrs cre, amb el Glosari, una
construcci particular, i un intent de pen-
sar, que fu apropar als lectors de les seves
glosses de La Veu a una realitat en certa
manera desconeguda per a ells: el mn intel-
lectual i cultural trasbalsat per limpacte de
la Gran Guerra28 europeu, sobretot de
tradici francesa, dins un ambient cultural
ple de mancances. No hem doblidar on es
trobava situada Catalunya: formant part
dun estat endarrerit i anacrnic, herncia
dun secular retard espectacular.
Ors pensava i conava que a Catalunya
es podria construir una realitat nova i
diferent. El seu somni ordenat de voler
150
construir una nova realitat, a desgrat seu i
al de molts, no es va poder portar a terme;
desprs, el seu exili, la seva expulsi molt
abrivada per la seva defenestraci, pels seus
errors de tacticisme poltic, amanits per
una errnia i equivocada poltica de futur
del partit de la Lliga Regionalista en la re-
construcci nacional i ms tard el viratge
iniciat cap a lespanyolisme de tall feixista,
fu que per a molts el Glosari noms rests
com un record, aix s, inoblidable. En
qualsevol cas, Ors ja no va escriure ms
en catal.
El seu projecte duna Catalunya nou-
centista sesva. Restaren noms aquelles
glosses, i el seu intent arbitrari de cre-
ar un nou pas per al Nou-cents, curullat
per lordre, a instncies de Teresa. Anys
desprs, el seu ordre, predicador de la
Santa Continutat, declin cap a altres
camins inassumibles per una nova classe
intellectual i poltica i molts nhavien es-
tat hereus que intent reconduir de bell
nou un pas cap a una nova situaci po-
ltica i social, per que sesquerd amb la
prdua duna guerra. r
1. El nom daquest article sempenyora al ttol del darrer
llibre de Merc Rius, De vuelta a Sartre. Barcelona,
Crtica, 2005; Merc Rius va fer la seva tesi doctoral
sobre Eugeni dOrs, des de lmbit de la losoa.
Pels seus contrabans amb lobra orsiana i per la
nostra amistat, li dedico aquest article, i li prenc el
ttol del seu darrer llibre. Tampoc no vull deixar de
recordar Toni Mra, enginys intrpret del llegat
orsi, i amic.
2. Els estudis que shan fet sn ja clssics. En destaquem
la biograa, recuperada per Quaderns Crema,
dEnric Jard: Eugeni dOrs: vida i obra. Barcelona,
Quaderns Crema, 1990. Dna certa informaci
de les males relacions amb Puig i Cadafalch. Un
altre clssic s la Defenestraci de Xnius. Etapa
barcelonina, de Josep Capdevila. Pla, en el seu Ho-
menot per cert, bastant mal construt, per
que, a la vegada, rebla certs aspectes importants-
sims del llegat orsi, i per aix el citarem assenyala
dos dels grans errors de la classe poltica del pas
respecte als seus homes de cultura, pel que fa a
la classe poltica de dretes. En concret fa referncia
al cas Verdaguer i al dOrs, i en diu el segent:
[...] Lerror Verdaguer contribu a donar un gran
impuls a lanarquisme ingnit del pas. Lerror Ors
contribu, amb la ruptura de la unitat intellectual,
al retorn de lamarg escepticisme de la decadncia.
Josep Pla, Homenots. Primera srie, Barcelona,
Destino, 1992, p. 188.
3. Josep Pla, en lHomenot del qual ja hem parlat, diu
aix dexplcit: La joventut davui no pot tenir una
idea de la repercussi sensacional que produ en el
nostre mn intellectual el Glosari de La Veu de
Catalunya. Josep Pla, Homenots. Primera srie. Op.
cit., p. 193.
4. Una glossa que desconeixia i que em va sorprendre
pel to reivindicatiu en defensa del catal s la del
15 de gener de 1910. Porta per ttol La tragdia
del catal i assenyala el perill que representa per al
catal la convivncia amb el castell. Un fragment
diu aix: Tragdia en la qual el primer acte s la
coexistncia amb el castell, i locialitat daquest.
En una altra glossa de lany segent, que porta per
ttol De la llengua ocial per a les coses dintel-
ligncia (4-II-1911) reivindica un cop ms ls
del catal com a llengua dalta cultura, amb motiu
de les traduccions duna exposici del Faian, i diu
aix: Tothom sabia que el catal s la nostra nica
llengua ocial, per a coses dintelligncia. En
resposta a Alexandre de Riquer per haver tradut
al castell un dels cinc prefacis daital exposici,
escriur dues glosses que porten per nom Casus-
tica, i en la segona, del dia 8 de febrer, esmenta el
fenomen de la diglssia entre els catalanoparlants,
per raons deducaci, respecte o elegncia: [...] fer
veure que la ra de galanteria, que moltes vegades
addueixen els catalans per a justicar la renncia
a son llenguatge, pot girar-se contra ells, sense
desobeir, ans seguint delment, els principis de la
cortisania ms delicada.
5. En el seu Homenot Pla, alludeix, no sabem si
expressament o no, a la gura de lngel (aquest
actuaria oposat a lall, i esdevindria una mena de
tu, interlocutor dialgic del Jo) que tant havia
rondinat els treballs de lOrs en llengua castellana.
Pla es refereix, per, a la manera descriure el catal:
Ara, constatats aquests fets, no crec pas que es pugui
negar que escriv (per lpoca) la nostra llengua com
un ngel: darrera de la seva ploma hi havia una
cultura que hauria estat impossible de trobar en
qualsevol altre autor del renaixement literari. Josep
Pla, Homenots. Primera srie. Op. cit., p. 191.

6. El tema de la soledat, en concret la de lamor, ser
desenvolupat per Ors duna manera intelligent
i brillant en la srie de glosses que portaren per
ttol Gualba, la de mil veus. Per a mi s una de les
millors aportacions dOrs a la narrativa catalana. El
conicte duna relaci incestuosa es descabdella en
lurea dun poble romntic, Gualba. Ors aprota
tamb per a fer una crtica de la vida rural i de les
larves que aix provoca en les relacions de pare i
lla. Gualba s molt diferent de la clssica Teresa.
De fet, pel tema fou molt poc tinguda en compte,
ja que escandalitz a molts dels seus lectors diaris.
Fou publicada al llarg de 1915. Des de 1935
comparteix edici amb La Ben Plantada. Podeu
consultar, Eugeni dOrs, La Ben Plantada, Gualba,
la de mil veus, Barcelona, Edicions 62, 1980 (1a
edici). No apareix, per, en ledici recent de La
Ben Plantada de Quaderns Crema.
7. Aquest s el nal de la glossa que encetava el Glosari.
Podeu consultar: Eugeni dOrs, Glosari 1906-
1907. Edici de Xavier Pla, Barcelona, Quaderns
Crema, 1996, pp. 3-4. Com ja sabem, Quaderns
Crema publica lobra catalana, amb aparats crtics,
dEugeni dOrs.
8. Merc Rius, La losoa dEugeni dOrs, Barcelona,
Curial, 1991. Premi Carles Rahola dassaig de
1990. Llibre erudit i imprescindible per a entendre,
loscament, el llegat de lobra orsiana. s la mi-
llor aproximaci a lobra dOrs, des de la losoa.
Malauradament es troba esgotat i la seva consulta
esdev cada cop ms difcil.
9. Ms sobre la dignitat de loci de periodista. Glossa
apareguda el 3 de mar de 1906. Podeu consultar-la
en Eugeni DOrs, Glosari 1906-1907. Edici de
Xavier Pla. Barcelona, Quaderns Crema, 1996,
pp. 36-38.
10. Ms sobre la dignitat de loci de periodista. Eugeni
dOrs, Glosari 1906-1907, op. cit., pp. 36-38.
11. Xavier Ballester i jo mateix hem parlat, en aquesta
mateixa revista, sobre lobra de Crexells. Atallar
un humanista. Aspectes de lobra de Joan Crexells,
Valncia, L Espill, 18, 2004, pp. 120-130.
12. Aquesta darrera etapa se centr en la seva collaboraci
al diari Avui, en la secci Un pessic de sal, un
pessic de pebre. Es recoll tota en un sol volum:
Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert
1990-1991, Barcelona, Edicions 62, 1992.
13. Eugeni dOrs, La Nacionalitat Catalana i la Ge-
neraci Noucentista. 28-VI- 1906. Podeu consul-
tar-la en Glosari 1906-1907. Op. cit., pp. 169-170.
Forma part del conjunt de quatre glosses publicades
arran de laparici del llibre de Prat de la Riba La
Nacionalitat Catalana. Ors aprot per polemitzar
amb Joan Maragall i la generaci modernista, que
151
ell ja no veu com a representant ni de la catalanitat
ni del Noucents.
14. Eugeni dOrs, El renovamiento de la tradicin inte-
lectual catalana fou publicat a la revista Catalua,
nm. 170-171, 7-14 de gener 1911, pp 2-7. No va
haver-hi traducci catalana, malgrat que algunes
de les idees es desenvolupen al Glosari.
15. Tal memria de Prat de la Riba portava per ttol:
Memoria endreada a la Diputaci de Barcelona
pel seu president don Enrich Prat de la Riba. Segon
perode de sessions de 1910. Secci II. Cultura 3.
Pensionats.
16. Eugeni dOrs, El renovamiento de la tradicicin
intelectual catalana. Art. cit., p. 2.
17. Eugeni dOrs, El renovamiento de la tradicin
intelectual catalana. Art. cit., p. 3.
18. Eugeni dOrs, El renovamiento de la tradicin
intelectual catalana. Art. cit., p. 3.
19. Durant lestiu de 1911 van anar prenent vida les
glosses de La Ben Plantada. Nombroses edicions
shan succet desprs de la publicaci en La Veu de
Catalunya. La darrera forma part de la publicaci
sencera de lobra catalana dEugeni dOrs per
Quaderns Crema. Podeu consultar, Eugeni dOrs,
La Ben plantada. Edici de Xavier Pla, Barcelona,
Quaderns Crema, 2004.
20. [...] la Ben Plantada, que s com una llar encesa
enmig de nosaltres. I el secret se troba en la seva
natural mesura i bon seny. Aquesta glossa VIII de
la primera part porta per ttol De com la puixana
de la Ben Plantada no sexerceix per al desordre,
sin per a lordre. Podeu consultar Eugeni dOrs,
La Ben Plantada. Op. cit., pp 25-28.
21. De fet aix ho esmenta en la glossa III de la tercera
part que porta per ttol: A on s conegut el proms
de la Ben Plantada: Per nosaltres no escrivim un
poema lric, sin un assaig teric sobre la losoa
de la catalanitat. Podeu consultar Eugeni dOrs.
La Ben Plantada. Op. cit., pp. 79-80.
22. Glossa X de la segona part que porta per ttol Del
smbol de la Ben Plantada. Podeu consultar,
Eugeni dOrs, La Ben Plantada. Op. cit., p. 61.
23. Aquest fragment forma part de la introducci a
Gualba, la de mil veus, signada per Ors el febrer
de 1935 a labadia benedectina de Solesmes, que
compart edici conjunta amb La Ben plantada.
Des daleshores, ns a la publicaci daquesta
darrera per Quaderns Crema, havien compartit
sempre edici. Podeu consultar ledici de butxaca
dEdicions 62 (1a edici 1980).
24. Eugeni dOrs, La lli de tedi en el parc. Altrament dit
Oceanograa del tedi. Barcelona, Quaderns Crema,
1994. A cura de Josep Murgades. Forma part de la
publicaci de lobra catalana dEugeni dOrs.
152
25. Aquest fragment forma part de la I glossa de la
primera part de lOceanograa. Podeu consultar
Eugeni dOrs, La lli de tedi en el parc. Altrament
dit Oceanograa del tedi. Barcelona, Quaderns
Crema, 1994, p. 5.
26. Aquest fragment forma part de la glossa VII de la
primera part de lOceanograa. Podeu consultar
Eugeni dOrs, La lli de tedi en el parc. Altrament
dit Oceanograa del tedi. Op. cit., p. 27.
27. Aquest glossa porta per ttol Cadasc, sa llei. s la
tercera glossa de lEpleg de lOceanograa. Podeu
consultar Eugeni dOrs, La lli de tedi en el parc.
Nm. 20 tardor 2005
El solatge de la modernitat (Literatura i Caf). Antoni
Mart Monterde
Poltica de la representaci. Josep M. Llur
Sartre on line. Merc Rius
Laventura de Les Temps Modernes. Michel-Antoine
Burnier
Sartre avui. Peter Brger
Altrament dit Oceanograa del tedi. Op. cit., pp.
103-104.
28. La seva visi de la Gran Guerra, com a conicte entre
orient i occident, fou desenvolupada a les glosses que,
desprs, en forma de llibre es titularen Lletres a Tina.
Es publicaren entre lagost i el desembre de 1914 en La
Veu. El seu fou un intent, molt criticat de germanl,
dencarar els conictes entre els aliats i limperi central,
per que havien de portar, desprs del conicte, al
naixement duna nova Europa. Es poden consultar en
Eugeni dOrs, Lletres a Tina. A cura de Josep Murga-
des. Barcelona, Quaderns Crema, 1993.
IDENTITATS EUROPEES
Europa: histria i identitat. Josep Fontana
Models tics i identitats culturals. Carles Duarte
Una identitat contra la guerra civil. Josep Ramoneda
Una histria dEuropa: llenges, cultures, nacions.
Joan F. Mira
Identitats nacionals i ciutadania europea. Margarita
Boladeras
Europa: Constituci i identitat. Manuel Alcaraz
DOCUMENTS
La literatura demolida. Karl Kraus
Lhome amb bombes. Simona krabec
La cara oculta de Thomas Bernhard. Salvador Com-
pany
LHorta de Valncia, la dun patrimoni histric. En-
ric Guinot
La sistemtica i el futur de la biologia. Edward O.
Wilson
LLIBRES
Un conicte sense ? Ferran Garcia-Oliver
Les dues cares del cosmopolitisme. Josep Llus Barona

Lindividu postmodern (i globalitzat)
A propsit dalguns reculls de contes recents
A remolc de leconomia globalitzada,
la puixana dels mitjans audiovisuals i la
planetitzaci de gustos i tendncies vivim
unes transformacions substancials en bona
part dels mbits de la vida i que afecten
plenament la nostra quotidianitat. De
tots els canvis que ocorren en el mn ha
escrit el socileg Anthony Giddens cap no
supera en importncia els que tenen lloc en
la nostra vida privada: en la sexualitat, les
relacions de matrimoni i la famlia.
En efecte, en aquest mbit de la vida
privada, assistim a un terrabastall de
transformacions. Els temps recents han
accentuat una tendncia social cap a lin-
dividualisme hiperindividualisme, com
li agrada emfasitzar a Gilles Lipovetsky.
Lalliberament de la dona i el moviment fe-
minista, la revoluci sexual, els moviments
gai i lsbic han contribut a forar canvis en
les regles socials que pauten lorganitzaci
familiar, les relacions de parella i al si de la
comunitat. Encara que parlem de famlia
o de parella, sn termes que shan omplit
amb un contingut diferent.
Enric Balaguer (Castell de Guadalest, la Marina Baixa,
1959) s professor de Filologia Catalana a la Univer-
sitat dAlacant. s autor, entre altres, de Paper reciclat
(1995), Poesia, alqumia i follia (1995), Ressonncies
orientals (1999) i Contra la modernitat i altres qui-
meres (2002).
153
Enric Balaguer
Un reex de tot aquest univers el po-
dem seguir a travs de relats breus de la m
descriptors com ara Jordi Punt (Animals
tristos, 2002), Vidal Vidal (Com s que el
cel no cau?, 2004), Rafa Gomar (Batecs,
2004), Empar Moliner (Testimo si he be-
gut, 2004), als quals podrem afegir Quim
Monz1 (El perqu de tot plegat, 1993;
Guadalajara, 1996; El millor dels mons,
2001). La narrativa curta compta al seu
favor amb la brevetat, i amb la rapidesa,
per a fer un dibuix puntual amerat amb els
ingredients de lactualitat. Tant pel que fa
a lentitat psicolgica com a la sociolgica
dels personatges.
UN NARCS APORIGASSAT
s innegable, com ho analitzen diversos
observadors ns a quasi convertir-ho en un
tpic, que la imatge que millor reecteix el
subjecte dels nostres dies sacosta a la gura
de Narcs. Gilles Lipovetsky ha estat un dels
qui millor nha copsat lessncia en el cap-
tol: Narcs o lessncia del buit del llibre
Lre du vide (1983). Perqu aquest Narcs
no deixa de ser un Neonarcs, on el jo sha
convertit en un conjunt imprecs, pel que fa
als components identitaris; regit per lescassa
voluntat o una certa indiferncia, obsedit per
la realitzaci personal. Fet i fet, com observa
154
Lipovestky, en les seues derivacions, aquest
individu viu un intimisme tirnic i incivil,
amb una obsessi per la intimitat que aboca
lindividu a un buit interior.2
Repassant els personatges que poblen els
reculls que acabem desmentar, un es troba
amb ssers amb propensi a autescoltar-se,
escenicant amb fora els avatars minsculs
de la vida interior on aoren les pors, els
canvis emotius, el desconcert; en la seua
vida no tenen massa cabuda all social ni
all poltic, cosa que expressa una absncia
dinters envers all pblic. Els personatges, viscut una estada mgica, hi tornen deu
com els que poblen Animals tristos, partici-
pen del declivi del mn dels sentiments.
Com s que el cel no cau? es demana un prostbul.
el personatge dEl cel en ames, de Vidal
Vidal s la pregunta que es formula de tant
en tant, quan se sent especialment pessi-
mista, damnicat per una vida montona,
sense afecte ni allicients, la comprensi
essencial de la qual sescapa. En efecte,
seguir la vida dels personatges en bona part
dels reculls actuals s entrar en unes vides
marcades per lansietat i la tristesa. La vida
en parella apareix montona i insuportable
i cau, en braos del tedi, en un desig sexual
frentic. Les parelles esdevenen inestables,
sempre fent-se i desfent-se i donant pas
a individus amb la condici de separats.
Aquests individus es debaten entre el psi-
cleg, les fantasies sexuals i les escomeses
lbriques. Aquest joisme puixant produeix
uns subjectes problematitzats perqu en
el fons viuen amb un gran neguit. Per un
costat, tenen una vida plena de satisfaccions
immediates i, desprs, passen a lentotsola-
ment, la soledat, les visites al psicleg, i a
les terpies de tota mena. Perqu els canvis
afecten profundament lesfera emocional i
deixen un subjecte que navega a la deriva.
Lerosi de les normes socials i dels lligams
collectius aboquen com a resultat un indi-
vidu psicolgicament desorientat que ha de
reinventar-se constantment. Un comenar
de zero s, sovint, la decisi que han de pren-
dre els personatges en la vida de parella.
En aquest mn sembla que la inno-
cncia, tot i que bona part de personatges
la busquen, no s possible de trobar. En
el relat Bungalow onze de Jordi Punt
(Animals tristos), una parella, per celebrar
lestada buclica en un paratge prodigis
(un xalet a la vora dun estany) on havien
anys desprs. El que es troben a poc a poc
van adonant-sen s que sha convertit en
El narrador, en aquest relat, per tal
daproximar-se a linterior del que senten
els personatges, deixa caure aquesta frase:
el que va passar s que tots dos van ex-
perimentar una inefable sensaci de ser
boicotejats, com si alg els estigus vedant
la felicitat. En el dibuix que ofereix Jordi
Punt els individus viuen la truculncia dels
avatars emotius i senten, amb fria, una
gran buidor vital.
Lamor, entrevist amb intermitncies
i acompanyat de fantasies, s una mena
dimpossible tot i que constitueix el motor
de la vida. Quan es troba, encara que siga
efmer (o sentreveu), dirigeix totes les
forces i es converteix en un bal doxigen.
Aix ho viu el protagonista de Les roques
del Montsec en Com s que el cel no cau?
de Vidal Vidal, quan a partir de la separaci
de la dona, durant un mes de vacances a
lestiu, aquesta situaci li proporcionar un
nou amor. Una vida tediosa i buida rep, de
nou, una energia dinamitzadora.
Antoni, el protagonista dUn amor
perdurable, del recull Batecs, de Rafa
Gomar, es replanteja desprs de descobrir

el sucidi duna antiga amant, si la seua
vida canviar o seguir amb el consum de
sexe desenfrenat. Lautopercepci dAntoni
passa per veures com un sser frgil que no
desitja tornar a tremolar davant la vida
com si [fos] roba estesa al ras. La frase t
la fora de les icones.
Aquesta fragilitat s la que mostren els
personatges de Com s que el cel no cau? i
dAnimals tristos. Enmig de la vida diria,
els personatges de Punt sautoescolten
en un l interminable de recriminacions,
desitjos intensos, desorientacions afectives,
culpabilitats. El seu striptease interior s
constant: cada gest els encara a una mena
dinvitaci a satisfer el desig (insaciable, per
un altre costat) i a sentir una buidor poste-
rior (postcoitum animo triste). Amb ironia
i tendresa, com ocorre en els personatges
de les pellcules de Woody Allen, viuen el
desconcert duna vida on el jo, sense altres
referncies que les de la societat de consum,
sucumbeix a lapoteosi de la intimitat.
LA DIFCIL REALITZACI
En el primer volum dEl Pelegr Apassionat,
Joan Puig i Ferreter escriu: Venturosa o no,
trgica o joiosa, lexistncia dun home no-
ms val si lhome es realitza profundament,
segons els seus trets propis, originals....
Crec que laspiraci ha esdevingut, en els
nostres dies, una vertadera dicultat. La
dicultat de ser un mateix, de cultivar la
prpia personalitat, la dicultat de poder
assolir profunditat.
En Lliga cega, un relat de Com s que una srie de valors: la coherncia, la lleialtat,
el cel no cau?, Vidal Vidal ens apropa a la
vida dun individu que arriba a casa cansat
i es deixa caure davant de la televisi. Li fan
mal els peus i noms trobar una treva en
155
el seu dolor el dia que passejant entra, per
casualitat, en un zoolgic danimals amb
problemes. La contemplaci duna guila
amb un ull buit i laltre amb cataractes,
dalguna manera, el reconforta. s lalleu-
jament que naix en observar que encara es
pot estar pitjor. Per ser el protagonista
dEl cel en ames, del mateix recull, on
trobem un retrat precs de la dicultat per
a ser alg. Sinventar un episodi per poder
sentir-se un heroi. Per aquesta herocitat
sembla un impossible en aquest mn defec-
tes especials i gures meditiques. Tots ens
hi hem acostumat, tamb, a molts espais
de la ciutat de caracterstiques indenides,
amb olor de desinfectant (en el millor dels
casos!) i per on la gent circula amb movi-
ments robtics.3
Per un altre costat, sembla molt encer-
tada la correlaci que Anthony Giddens
estableix entre el declivi de la tradici i els
costums i lansietat general de lindividu en
la nostra societat. En altres situacions es-
criu Giddens la percepci del jo se susten-
tava sobretot en lestabilitat de les posicions
socials dels individus en la comunitat. Quan
la tradici es deteriora, i en preval lelecci
de lestil de vida, el jo no s immune. La
identitat personal ha de ser creada i recreada
ms activament que abans.
AMORS MERCURIALS
La identitat, tant la dels individus com la de
les collectivitats, sha articulat ns ara amb
unes regles ms o menys xes. Sassociava a
la delitat, etc. El mn del nostre temps, en
canvi, s un altre. Ens movem entre canvis,
precarietat, reciclatges, potser en un paral-
lel a les regles de la nova economia.4
156
La vida dels nostres dies ha pres una
direcci que sembla aliena a per exem-
ple valors com la delitat. Tenim els ulls
imantats a la pantalla del televisor, al ritme
fuga dimatges, lexcitaci continuada, la
diversitat constant, la irrupci intensa. I
com afecta aix les relacions personals? Hi
ha socilegs que parlen dun jo canviant,
frgil, que veuen en valors com la cohern-
cia ms un defecte que no una virtut.
Jos Antonio Marina parla damor
mercurial, perqu com el mercuri esdev
un reguitzell de boles que es fonen i se
separen embogidament. Es tracta duna
relaci on els protagonistes no busquen
adequar-se a cap model extern i el projecte
s mantenir una relaci mentre resulte
graticant. La part essencial de la relaci
s congurada per la satisfacci sexual. Per
aix, quan la passi minva o desapareix, el
naufragi s una qesti assegurada. I aix
ocorre als personatges de Vidal Vidal, de
Punt, de Quim Monz.
Lescassa propensi al comproms fa
tamb aquestes relacions febles, com ho
reecteix Empar Moliner en els seus relats.
Testimo si he begut diu la protagonista de
La importncia de la higiene bucoden-
tal. Per els personatges de Moliner sn
sovint casos de fervent imaginaci sexual,
com ara la protagonista de La invenci
de laspirina. El dia de la seua boda t
unes fantasies sexuals desbordants que van
encadenant-se. Desprs daquest viatge
per les muntanyes russes del sexe comenta:
Quina buidor pensar que, ns al dia que
em mori, qualsevol home del mn podr
ser al seu abast, i ag: Per qu se li dna
tanta importncia al sexe?.
Potser la resposta la dna el socileg
Urich Beck quan escriu, en El normal caos
del amor: lamor es transforma en una
frmula buida que els mateixos amants
han domplir, tot sabent que el gui de la
seua pellcula est compost de fragments
de canons damor, de publicitat comer-
cial, de vdeos pornogrcs, de literatura
galant i de psicoanlisi. Hi ha un enorme
material en circulaci que serveix destmul,
dexcitant i que tamb esdev un rerefons
comparatiu.
Si fem una ullada al cinema actual
trobem un reex directe daquesta realitat
en moltes obres. Els canvis passionals, els
amors fugaos, el deliri passional exempt de
sentimentalisme els trobem, per exemple,
en una pellcula com En la ciudad de Cesc
Gay (2003). Durant tres mesos, la vida dun
grup damics sencreua dhistries, que sn
relacions canviants i efmeres, sotmeses a
una luxria puixant. Tamb el 2003 va
estrenar la directora irlandesa Elizabeth
Gill: La memoria de los peces. El lm gira al
voltant duna srie de personatges que viuen
les relacions humanes des dun univers de
canvis, sentiments efmers, emocions fugis-
seres. Els peixos, presents en el ttol, tenen
una memria de tres minuts. Quasi com els
personatges que viuen canvis galopants. El
desconcert, el desequilibri, la inseguretat
esdevenen els seus fruits. En poques hores
es poden produir canvis bruscos, com
la protagonista de La gran muralla en
Testimo si he begut dEmpar Moliner, que
noms el contacte durant unes hores amb
lhome desitjat idolatrat, exaltat en la seua
imaginaci sn sucients per a deixar-la
completament desenamorada. Encara que
en molts altres casos el cicle s ms llarg,
no deixa de ser, per, un perode tamb
limitat (com si tota parella tingus una
data de caducitat). En Levocaci anual
de la veu humana en Testimo si he begut
durar un any, si b a partir del tercer mes

comencen a aorar-hi les diferncies i les
baralles. Aquesta situaci conictiva forma
la quotidiana existncia de Plcid i el seu
nuvi en el relat La interpretaci dels som-
nis, del mateix recull on la major part de
les parelles sembla que tinguen un temps
de convivncia xat de bestreta.
El que sembla una constant s el canvi
velo, la vida sha convertit en una mena
de viatge per muntanyes russes. Potser
perqu, com descriu Zygmunt Bauman, la
globalitzaci consisteix en labolici dels
espais i viatjar, sovint sense cap necessitat
de desplaament fsic, amb una rapidesa
inusitada. r
BIBLIOGRAFIA
AUG, Marc, Los no lugares. Espacios del anonimato,
Barcelona, Gedisa, 1993.
BAUMAN, Zygmunt, Globalitzazi. Les conseqncies
humanes, Barcelona, Prtic, 2001 (Globalization.
The Human Consequences, 1998).
BECK, Urich, El normal caos del amor, Barcelona,
Paids, 2001.
GOMAR, Rafa, Batecs, Barcelona, Proa, 2004.
GIDDENS, Anthony, Un mundo desbocado, Madrid,
Taurus, 2000 (Runaway World, 1999).
LIPOVETSKY, Gilles, La era del vaco, Barcelona,
Anagrama, 1986 (Lre du vide).
MARINA, Jos Antonio, El laberinto sentimental, Bar-
celona, Anagrama, 1996.
Crnicas de la ultramodernidad, Barcelona, Ana-
grama, 2004.
MOLINER, Empar, Testimo si he begut, Barcelona,
Quaderns Crema, 2004.
MONZ, Quim, La magnitud de la tragdia, Bar-
celona, Quaderns Crema, 1989.
El perqu de tot plegat, Barcelona, Quaderns
Crema, 1993.
P UNT , Jordi, Animals tristos, Barcelona, Proa,
2002.
SEZ, Ferran, Qu(ens)passa?, Subjecte, identitat, cul-
tura en lera de la simulaci, Barcelona, Proa, 2003.
SERRANO, Sebasti, El regal de la comunicaci, Bar-
celona, Ara llibres, 2003.
157
VIDAL, Vidal, Com s que el cel no cau?, Barcelona,
Proa, 2004.
PELLCULES
GAY, Cesc, En la ciudad, 2003.
GILL, Elizabeth, La memoria de los peces, Irlanda,
2003.
1. Una aproximaci als relats de Quim Monz, des
daquesta perspectiva, lhe realitzada en larticle
Quim Monz i la societat postmoderna. El per-
qu de tot plegat: un comentari de text, Caplletra,
22 (Primavera, 1977), pp. 81-90.
2. Aquesta realitat ha donat pas a anlisis interessants
com ara la que ha fet ms recentment Ferran Sez
en Qu (ens) passa?, sobre la realitat del subjecte en
aquesta poca de la simulaci. Per donar compte
del canvi, Sez se serveix de la sintaxi: de la frase
amb subjecte i predicat hem passat a qestionar/
rebutjar el predicat. En lactual moment noms hi
ha el subjecte. I qu pot fer un subjecte, quan no
hi ha predicat, sin exhibir-se? La puixana dels
programes del cor en la televisi seria un expo-
nent del cultiu del jard del jo. A to amb la sensi-
bilitat actual, quan no hi ha cap missatge a dir i
la realitat exterior no s objecte de transformaci
o de canvi, lnic que pot fer alg s convertir-se
ell mateix en tema. Vet ac una de les raons que
expliquen el Narcs.
3. Lantropleg francs Marc Aug, en Los no luga-
res. Espacios del anonimato, designa no llocs,
a aqueixos espais grans superfcies comercials,
hotels, estacions de trens, aeroports que ens en-
volten. Sn espais sense identitat, sense histria,
sense interaccions humanitzants.
4. Sebasti Serrano, en El regal de la comunicaci, ob-
serva: Valors com la lleialtat, la delitat, la con-
ana o lamistat, que demanen una concepci de
la vida i del mn a llarg termini, resulten incom-
patibles amb els requisits que perlen els actors de
la nova economia. I s clar, prossegueix Serrano,
es fa difcil mantenir valors com ara la lleialtat o el
comproms en institucions o empreses que estan
en contnua activitat de fusi, absorci, desinte-
graci o reorganitzaci.
158
Entre eri i guineu
Joan Fuster i el grup Torre. A propsit de la correspon-
dncia amb Xavier Casp, Miquel Adlert i Santiago Bru
E l valor essencial daquest epistolari,
a banda del gran bagatge de notcies de
carcter biogrc indit dels personatges
en qesti, est en les dades que ofereix,
no sols de la trajectria intellectual i de
lobra de cadascun dells, sin de com es van
desenrotllar les relacions entre els diversos
grups del valencianisme de la postguerra.
Tot aquest immens banc dinformaci ens
dna un dibuix molt ntid de com va ser
aquella poca fosca de resistncia de la
cultura catalana al Pas Valenci. De fet,
es tracta duna pea important del mosaic
per a poder entendre aquells anys, les
relacions i el moviment de redreament
lingstic. Aquesta correspondncia ens
permet reconstruir una part de la vida
cultural durant un llarg perode de temps.
Concretament, el franquisme i linici de la
restauraci de les llibertats democrtiques.
Lobjectiu fonamental daquest moviment
era modernitzar el valencianisme i desterrar
el provincianisme que limpregnava. Es
tracta, en denitiva, dun dileg profund
entre aquests escriptors.
Josep Ballester s escriptor i professor de literatura con-
tempornia a la Universitat de Valncia. s autor de
Temps de quarantena. Cultura i societat a la postguerra
(1992; nova edici ampliada, PUV, 2006). El con-
tingut daquest article procedeix en part del prleg
de lautor al volum 9 de la Correspondncia de Joan
Fuster (Tres i Quatre, 2006).
Josep Ballester
La correspondncia amb Xavier Casp,
almenys la conservada i aquella a la qual
hem pogut accedir, va de juny de 1948 a
febrer de 1953; amb Miquel Adlert, entre
el 13 de juliol de 1948 i el 31 de gener de
1951; i amb Santiago Bru, entre l11 de
juliol de 1946 i el 14 doctubre de 1983.1
Aquest darrer abraa quasi quaranta anys.
Encara que, com s normal en una relaci
tan extensa en el temps, hi trobem diverses
interrupcions.
La correspondncia amb el tndem
Casp-Adlert es complementa en molts as-
pectes. Fins i tot hi ha cartes dun i de laltre,
normalment de Miquel Adlert, escrites i
llegides a quatre mans. Ja en la carta 5 de le-
pistolari entre Fuster i Casp, el poeta de
Carlet li ho diu: Espere no et sabr greu
que tescriga poques vegades; Miquel ja et
t al corrent de les coses principals. Tu no
deixes de donar-nos notcies sempre i sug-
gerncies; cal que la distncia no es deixe
sentir massa entre nosaltres.. O aquest altre
comentari: com totes les teues a Miquel,
he llegit la darrera i, baldament ell ja te
lha contestada (s el perfecte correspon-
sal), vui dispose duna estona i de ganes
descriuret. A Casp, veritablement no li
agrada gens escriure cartes; a Joan Fuster
solament lin va escriure vint-i-vuit, cosa
que Adlert ja deixa ben clara quan escriu a
Fuster: Estimat amic: hem rebut la teua i

dic hem perqu, efectivament com dius tu,
existix entre Casp i jo una tan perfecta com-
penetraci que la teua lhem rebuda els dos.
Ja veurs que no toblidem, i comprenem
perfectament la teua situaci anmica i la
satisfacci que aquests petits fulls de paper
que sn les cartes, representen per a tu.
Creu-te que molt sovint comentem Casp i
jo la greu contrarietat de no poder comptar-
te enguany entre nosaltres (carta 9).
Aquesta correspondncia amb els editors
Casp i Adlert se centra fonamentalment en
les relacions del grup, les activitats editorials
i de la tertlia, els diversos projectes en els
quals participen, lenfrontament amb els es-
criptors que durant la postguerra saixo-
pluguen al voltant de Lo Rat Penat, les
relacions amb intellectuals del Principat i
de les Illes, o les relacions amb escriptors
espanyols o catalans a lexili.
Lepistolari no sedita ntegrament, no
s complet, hi manquen cartes de Joan
Fuster a Xavier Casp i a Miquel Adlert. Les
adreades a Miquel Adlert, sembla que no
shan conservat i les adreades a Casp, el
seu interlocutor, desprs de molts intents,
va decidir que es coneixeran temps desprs
de la seua mort. La relaci epistolar es clou
al cap de quatre anys quan Joan Fuster,
signada i datada a Sueca el 24 de febrer de
1951, li envia una carta a Casp i una cpia
a Francesc Almela i Vives. Ms tard hi tro-
bem tres o quatre lletres ns a lany 1953,
per que sn molt ms de circumstncies.
Les seixanta-set cartes que corresponen
al corpus entre Fuster i Santiago Bru sini-
cien molt aviat, les primeres conservades
sn de l11 de juliol de 1946, encara que s
evident que aquesta relaci epistolar havia
comenat abans; i acaben el 14 doctubre
de 1983. Tots dos van ser companys a les
aules universitries del carrer de la Nau.
159
Aquesta correspondncia revela una relaci
dntima amistat: des del primer moment
hi ha bromes entre els amics i es parlen
amb gran franquesa. Durant aquest llarg
perode hi trobem una part important de
la vida daquests dos amics i companys no
sols destudis universitaris sin tamb de
generaci literria, amb tot tipus dinfor-
macions, projectes i esperances dels quals
sn testimoni les lletres aplegades en aquest
volum que seditar aviat.
TOT BUSCANT
UNA NOVA ESTTICA
Si ens aturem a analitzar com eren les cir-
cumstncies de la creaci literria al Pas
Valenci en la immediata postguerra, per
a denir-les sols trobem el qualicatiu de
desoladores. Els autors de les generacions
anteriors al conicte bllic sencaminaren
a lexili, daltres que restaren al pas van
haver de patir pres o depuracions de tota
mena. Tamb hi va haver escriptors que no
van tenir cap problema a lhora dadaptar-
se a la situaci que el nou rgim imposava.
Semblaven canvis petits: escriure en castell
i integrar-se en els ideals de lEstat feixista
recentment estrenat. Daltres intentaren ser
conseqents amb el seu tarann. Passen per
moltes pressions, i una i no la ms minsa,
era la que implicava desfer-se de lambici
personal pel fet de lliurar-se al conreu duna
literatura ocialment difunta. No s vlida
cap comparaci amb la resta del domini
lingstic, perqu el nostre pas, sense una
forta tradici literria en catal des de feia
segles, shavia convertit en una terra de con-
reu difcil, sobretot per a la nova generaci.
Els primers textos en vernacle que llegiren
aquesta promoci eren anacrnics i molt
160
allunyats dels vents esttics que corrien per
Europa. Aix, els escriptors ms joves van
haver de comenar a escriure en castell i
segons els cnons ocials. Pensem en els
primers poemes publicats per V. Andrs
Estells en la revista Fantasa, o els primers
textos potics de Joan Fuster, que va arribar
a presentar-se, lany 1947, al premi Adonais
amb un llibre titulat Barro de siempre. Tan-
mateix, en contra dels pronstics, al nal de
la dcada dels quaranta i al comenament
de la dels cinquanta augment el nombre
dautors.
La publicaci, lany 1943, de Volar...
i lany 1945 de La inquietud en calma de
Xavier Casp, va provocar una sorpresa i un
cert entusiasme a la Valncia de postguerra,
com tamb al Principat i a les Illes, perqu
noticava una clara superaci de la qualitat
lrica de la promoci potica anterior. Amb
el seu inseparable company, Miquel Adlert,
funda en la dcada dels quaranta leditorial
Torre, on donaran a conixer els primers
llibres de la nova generaci potica: Sobre
Narcs i Ales o mans, de Joan Fuster; Ara
que sc aqu, de Francesc de P. Burguera;
Ala encesa, de Santiago Bru; del jovenssim
Rafael Villar, Lalba als ulls; Altra veu i Rat-
lles a laire, de Maria Beneyto; Ciutat a cau
dorella i La nit,de Vicent Andrs Estells
o Lhome pot sser ngel de Joan Valls. Cal
afegir, aix mateix, una ta important en la
conrmaci del nou grup de creadors: lAn-
tologia de la poesia valenciana (1900-1950)
preparada per Joan Fuster, en la qual sarre-
pleguen aquestes noves iniciatives potiques
i que li don prestigi, per, aix mateix, ms
dun maldecap a lescriptor de Sueca, per tal
com el seu punt de vista no va acontentar a
tothom: ...tinc labsoluta seguretat que la
meua antologia ser lla dun impuls mixt
de justcia i benecncia. Supose que no
tothom compartir el meu punt de vista,
cosa que em sembla perfectament correcta.
Supose que, sobretot, hi haur qui no sen
sentir descontent, perqu mhe abstingut
absolutament de repartir aprovats, notables
i suspensos, i tota la resta de coses que es
fan quan es tracta de la poesia valenciana.
He seleccionat una trentena de poetes
posteriors a don Teodoro. Aix es diu m-
nega ampla. Hi haur gatets i gossets. Fins
i tot algun poeta quasi indit. El conjunt,
literriament, no queda massa brillant.
Per jo no en tinc la culpa (carta 46, de
Fuster a Bru).
Tant a Casp com a la resta dels poetes
del grup sels acus de realitzar una creaci
que no pertanyia a all que tradicionalment
es coneixia com a poesia valenciana, s a
dir, de no seguir les constants de la poesia
paisatgstica i jocoralesca. Sels reprotxa,
per part dels supervivents de les genera-
cions anteriors a la guerra dEspanya, de
practicar una potica intellectualista. En
els joves poetes que publiquen en Torre hi
ha un intent de connectar amb la lrica de
les darreres escoles literries, com tamb un
gran desig de renovaci esttica. Aquests
joves escriptors consideren que la tradici
en la qual es basava la poesia que encara
es feia al Pas Valenci havia exhaurit les
possibilitats formals i temtiques i que, per
aix, la renovaci havia de venir per altres
camins. Com molt irnicament apunta
Fuster a Casp: Per el ms important de
tot s que he estat darrerament sorprs en
llegir un poema publicat a Las Provncias.
Ha estat per a mi una revelaci. Desseguida
he fet propsit de repudiar tot el que duc
escrit, i adherir-me a aquesta nova mo-
dalitat de poesia tan inefable i enlairada.
Com ja supondrs em referixc al sonet
dun recordatori de naixement, del senyor

F. M. Ll.,2 distingit valencianista. A banda
va una de les meues obres ms ben aconse-
guides en aquesta nova modalitat, i loferixc
a qualsevol amic vostre que tinga la dona a
punt de deslliurar, aix s veritable poesia,
i no aqueixos crucigrames que ning no
arriba a entendre del tot. Aprn a escriure,
que bona falta et fa! (carta 4, de Fuster a
Casp).
Aquestes pretensions xoquen tamb
amb la posici de la vella generaci, la
qual defensa un gir cap al populisme i
la senzillesa per no allunyar-se del gaireb
inexistent pblic lector de la nostra litera-
tura en aquells moments. Aix, apareixen
dues actituds confrontades en la polmica
entre la generaci vella i la generaci ms
jove. Sha dapuntar que aquesta disputa va
nixer prcticament estril: les posicions de
cadascun dels grups no eren gaire denides,
mancaven publicacions on situar-la. Tamb
hi havia en lenfrontament altres motius
que no eren especcament esttics, com
veurem ms endavant.
La posici lrica que es desprenia de
lobra de Casp el collocava com un dels
iniciadors daquesta nova etapa. I Adlert
ho tenia molt clar: I aix s contra Casp,
simplement perqu ha estat el primer cro-
nolgicament que ha realitzat aquesta tas-
ca de dignicar la nostra literatura, com
haguera estat contra tu, contra Bru o con-
tra Villar, per exemple, si alg de vosaltres
haguera estat el primer en tirar la pedrada
a lestany putrefacte de convencionalismes
(aquests s que sn nefands!) que infesta-
ven la nostra literatura (carta 33, dAdlert
a Fuster).
Els joves poetes sagrupaven al voltant
de la idea de normalitat literria. Aquesta
feia referncia, duna banda, a la qualitat
lingstica, la utilitzaci duna llengua acu-
161
rada i correcta; de laltra, a la superaci
dels tpics de la poesia anterior, tot bus-
cant un nou univers literari i diferents
maneres dexpressar-lo. La via utilitzada
no s la mateixa per a tots els poetes ni
les diferents lectures i diferents moviments
esttics hi repercutiren de manera idnti-
ca. Els joves escriptors que van publicar en
Torre no constituen un grup connex; els
aplegava, sobretot, aquest anhel dinnova-
ci i dexigncia.
Tot aix es percep molt b en una carta
que Josep Giner dirigeix a Joan Fuster, en
comentar-li aquest aspecte de la seua obra:
La vostra poesia magrada molt, per li
trobe un defecte: s massa selecta, poesia
dlite, noms per a una minoria massa
reduda [...] Vs sereu un poeta cabdal
en angls, alemany, francs o castell, pose
per exemple, per penseu que sou un poe-
ta duna llengua per a qui tots fem tants
desforos i sacricis.Naturalment, el jove
poeta no sest de dir la seua i li escriu, de
seguida, una llarga carta on li detalla cla-
rament el que pensa daquesta posici tan
perniciosa no sols per a la literatura sin per
al pas: Aquestes mateixes idees, que vs
mheu exposat duna fais tan crua i nua, les
trobem, fa temps, implcites en lactuaci
i en lobra de molts correligionaris nostres
en el valencianisme. dhuc sembla que
sn un dels mals ms vells que pateix el
valencianisme... No cal que us diga que
discrepe profundament dels vostres punts
de vista. Concretament, crec que aqueixa
poltica literria i cultural que vs i amb
vs daltres- preconitzeu s nociva, anava a
dir sucida, per al valencianisme en general,
i per a la literatura catalana en particular.
[...] En , amic Giner: podria seguir om-
plint quartilles sobre el tema, per trobe
que es tracta de coses tan evidents que em
162
fa vergonya escriure-les. La ms elemental
bona educaci em priva de posar exemples
concrets, per tal de fer-vos ms paleses les
conseqncies desgraciades que, per al
valencianisme, han tingut les idees que vs
sosteniu ara (carta 1 i 2 de la Correspondn-
cia entre Joan Fuster i Josep Giner).
En conjunt, doncs, un dels valors
daquests creadors s haver rebutjat les fr-
mules vuitcentistes de la poesia valenciana
tradicional i intentar buscar nous camins
esttics, per posar el rellotge literari local
a hora. Com a mostra, lafany de traduir
alguns dels poetes que ms els interessaven,
T.S. Eliot o Rainer Maria Rilke, en la re-
vista clandestina Esclat o la publicaci lany
1953 del llibre Can de lamor i de la mort
del corneta Cristfol Rilke. Es tractava de la
ruptura amb la tradici ms immediata del
provincianisme i el paisatgisme sentimental
per una renovaci del llenguatge potic a
travs de temes i motius dabast universal.
LENLLA DAMISTAT
ENTRE ELS CORRESPONSALS
La relaci amb Santiago Bru sinicia a les
aules universitries. En aquells anys a la seu
de ledici antic del carrer de la Nau hi ha-
via tres facultats: la de Cincies, la de Dret i
la de Filosoa i Lletres. Santiago Bru anava
un parell de vegades a la setmana a Valncia
a estudiar per lliure en aquesta darrera fa-
cultat. A la Facultat de Dret va conixer, en-
tre daltres, Fuster, Ferm Corts, Santiago
Cebrin o Pere Maria Orts. De seguida, per
les seues idees, enllaaren amistat. Encara
que la fama de lestudiant Fuster el prece-
dia: Un bon dia, passejant pel claustre, em
vaig assabentar que hi havia un alumne a la
Facultat de Dret a qui un pare dominic que
li feia classes li tenia pnic, en el bon sentit
de la paraula. No volia tenir confrontacions
intellectuals amb ell, perqu sempre tenia
la frase adient. Es tractava de Joan Fuster.
La veritat s que Fuster ho sabia tot, des de
les coses ms inversemblants de la Bblia o
de Juan Domingo Pern, com reprodueix
A. Gmez.
No sols van ser companys a la uni-
versitat, companys de generaci literria
i de projectes cvics, sin bons amics ns
a la desaparici de lescriptor suec. Des
dels primers moments la relaci s duna
gran conana (carta 6, de Bru a Fuster):
Quan vns? No s si et vaig dir que jo visc
solito en ma casa i, per tant, quan vingues
a Valncia no tens que preocupar-te pel
dormir tots els dies que vullgues estar. Ma
casa s la teua per a tot. De la manduca,
encara que no puc dir-te el mateix, perqu
jo menge al Collegi, quan tu vingues
podem menjar on millor ens parega, que
per aix ens sabem de memria totes les
tasques, fondes i hotels de Valncia, des
de casa Toms ns a lHotel Victoria. En
molts moments Santiago Bru li demana
consell i assessorament de qualsevol tipus
ja siga lingstic o creatiu...: Com veurs
tenvie unes cosetes perqu emitixques ju-
dici i actues de corrector. Suponc que no
et cansar, i si et canses pitjor per a tu, que
jo no pense enterar-me. Desprs de tot, tu
tens la culpa de que jo faa ara versos en
valenci i en aquesta intensitat (un poema
o dos per mes). I grcies per les anteriors
correccions i indicacions (carta 5).
Fuster fou qui pos en contacte Bru
amb el tndem Casp-Adlert. I ben aviat,
lescriptor de Sagunt no sols form part
de la tertlia i de les activitats del grup
sin que va comenar a publicar tant en
la revista Esclat com en leditorial. Ara

veig que tens ra per a parlar com ho feies
en la teua darrera carta. No sols ledat,
ms la franquesa que inspira i lamabilitat
que respira (i no crec que enganye) Xavier
Casp, sn ms que sucients per a tindre un
magnc concepte dell i una gran estima.
En mi es va dur amabilssim, demanant-me
que sovintejara el tracte amb ell, encara
que suponc que tot ser per algn excs
dinformaci que li haurs fet tu de mi.
Clar, que de totes maneres no pots donar-li
grans informacions, perqu jo no preste per
a tant. Com the dit, estic molt content de
lentrevista amb Casp i pense anar dijous
per la vesprada a veurel una altra vegada,
ja que ell mho deman. Ah!, se moblidava
dir-te que em va oferir quant vullgus de
la seua biblioteca igual que vaig fer amb
Fuster (carta 5, de Bru a Fuster).
A propsit de la polmica de La Nostra
Revista que Fuster va mantenir amb Casp
i Adlert, aquest darrer va posar Santiago
Bru pel mig. Lescriptor de Sueca escriu
una carta i lamic li contesta contant-li
els comentaris que Adlert ha fet dell en
aquesta batussa, posant-se al costat del
tndem. Bru ho desmenteix i demostra,
com diem, la conana que hi havia entre
tots dos amics. Aix mateix, es veu com se
les gastava Adlert: No magrada gens el to
en qu est escrita la teua ltima, i ja saps
que no em referesc precisament a les coses
purament personals entre tu i jo com la
trigana a escriuret o enviar-te els llibrets,
ni el que pugues dir o pensar daquestes
accions, no. El que vull dir quan texpresse
el meu disgust s que no magraden certes
actituds que tu prens quan et diuen els
altres quelcom dit o fet per mi (millor dit,
que matribueixen). s que acs jo the fet
o dit alguna vegada quelcom que pugui
interpretar-shi daquesta manera? Per
163
qu em demanes una miqueta de solida-
ritat quan tu saps ben b que jo sc lnic
que mhe solidaritzat amb tu sempre i per
damunt de tot? [...] I dius que et fot que
haja proporcionat a Miquel el gust de dir
favades a costa teua. Si aix fra no hagus
fet ni cas del que dius, per el que em fot
a mi, i molt per cert, s que cregues totes
les estultcies que puga dir-te ell respecte
el que tractem quan tu el coneixes b i
saps que pot exagerar o minvar a plaer una
qesti segons li convinga o no tal cosa o
tal altra (carta 28, de Bru a Fuster).
Linici de la relaci amb el tndem
Xavier Casp-Miquel Adlert va ser mitjan-
ant el pare Joan Bta. Bertran. Francesc de
P. Burguera havia estat alumne seu als jesu-
tes; com que sabia que era poeta i escrivia
en catal, un dia, durant el curs 1946-1947,
Burguera i Fuster van anar a visitar-lo. El
pare Bertran va explicar-los la convenin-
cia de conixer la tertlia de Casp. Segons
sembla, lassistncia a les activitats del grup
es va produir a partir dels primers dies
doctubre de 1947. Aquell primer contacte
va ser, de seguida, molt fructfer: el 26 de
novembre del mateix any el jove Fuster llig
en una sessi extraordinria de la tertlia
daquell grup descriptors els seus poemes,
presentat pel poeta de Carlet. Hi assisteixen
en aquella ocasi, a ms dels contertulians
ms assidus, Francesc de B. Moll i Sanchis
Guarner. En aquelles reunions, el jove es-
criptor coneixeria una part important del
valencianisme de preguerra i alguns dels
seus companys de generaci. Al cap de poc
temps, el 1948, leditorial Torre publicaria
el seu primer llibre.
En la correspondncia es percep, de se-
guida, la bona sintonia que des de ben aviat
tingu el jove escriptor amb els dos editors,
sobretot amb Xavier Casp. Es comenten els
164
projectes culturals, editorials i tamb les di-
ferents batusses de lenfrontament que man-
tenien el grup Torre i el grup descriptors
relacionats en aquell moment amb Lo Rat
Penat. Una qesti que shi capta sn els de-
talls i les situacions que marquen un procs
de distanciament entre Fuster i Adlert. Ms
tard vindria aquesta separaci amb Casp. Al
llarg de lepistolari hom comprova molt avi-
at els problemes que suscita lautoritarisme
ideolgic i lescassa exibilitat de carcter de
Miquel Adlert. Aix fa que hi haja alguns
litigis entre els diversos components del
grup: Em sembla que la discussi de les na-
cionalitats degenerar en nova dria torril.
El dimarts, Valor i Miquel semblaven dues
feres atacant-se, cridant... (carta 27, de Bru
a Fuster). Les discussions entre Enric Valor
i Miquel Adlert en les tertlies de Torre,
en un moment determinat, es converti-
ren en un costum. Igual com sesdevindria
ms tard amb Joan Fuster. La fama de vo-
ler detenir la veritat per part dAdlert era
notria entre els membres del grup i els
problemes que aix comportava.
Des de ben aviat hi trobem alguns co-
mentaris per part del tndem Casp-Adlert,
a propsit de la revista Verbo. Ja siga per
haver publicat la traducci al castell de
poemes valencians com per la invenci
del moviment introvertista dAlbi i tamb
per lligar-se a una revista, segons ells, tan
espanyola: I anem per parts, donant la
preferncia a Verbo per la indignaci que
mha produt; s un nmero veritablement
denigrant per a Valncia: primer la carta de
Mrime i desprs la poesia en portugus
SENSE TRADUCCI CASTELLANA. s a dir,
que Verbo considera ms estranya i inintel-
ligible la llengua valenciana que la portu-
guesa! I es publica a Alacant! Segurament
s que Alacant s terra portuguesa en lloc
de terra valenciana. Ja saps el mal efecte
que em fu que els originals valencians es
publicaren acompanyats de la traducci,
molt made in Jocs Florals, ns a lextrem
que vaig arribar a dir que quasi seria prefe-
rible que no es publicaren, atenent a que la
revista era alacantina, per sempre creient
que seria norma per a totes les llenges que
no foren la castellana. La teua intervenci
a Verbo fa que no em done de baixa, amb
una indignada carta de protesta, per no
renuncie almenys a la carta (carta 36,
dAdlert a Fuster)
Desprs vindria la polmica sobre La
Nostra Revista, en aquesta ocasi la discussi
ja va pujar ms en el to i en lacritud. Linici
de la collaboraci de Fuster en la premsa
de lexili no sembl b al tndem Adlert-
Casp. Entre altres coses, els dos editors
consideraven la publicaci de lexili ms
aviat poc catalanista, amb poca qualitat i
dun esquerranisme plenament espanyol:
Tamb he rebut els dos exemplars de la
Revista dElls, perqu cada vegada la veig
menys Nostra, malgrat el cas als valen-
cians. Grcies. Els vaig deixar a Valor, qui els
ha retornat indignat, dient-me a mi, molt
fredament, que est b; per a Miquel li ha
dit que no comprn com tu hi collabores
i com jo he accedit a enviar-los res, perqu
aix no s pas una revista catalanista, sin
una revista desquerres desorientades dexili,
escrita en catal. Aquesta opini me la venia
ja exposant Miquel des del principi i jo la
vaig capir tot duna, per com no magrada
atacar (contra el que hom pensa), em calla-
va i deia que no hi havia per a tant. Desprs
el P. Batllori em digu que els havia conegut
durant el seu viatge, i que efectivament s
aix i, a ms, que sn molt uixos cultu-
ralment. Per ara, ja veus, el mateix Valor,
que nosaltres polticament no hem acabat

de catalogar-lo denitivament, reacciona
com the dit. En quant a la categoria de la
revista (que, francament, s all que ms
minteressa), el primer nmero que vaig
llegir, em tir un poal daigua freda, perqu
no hi ha res de res, noms que un esquer-
risme espanyol i imbecil, escrit en catal
(carta 24, de Casp a Fuster).
De seguida, com calia esperar, ve la con-
testaci de Fuster, contundent i en defensa
de la seua llibertat: Que conste, primer
que res, que jo no tinc un especial inters
a fer-la passar per una revista impecable, ni
a que ara vaig a dir-te (complement del
que escric a Miquel en una carta de fa uns
dies) vol ser-ne una defensa a sang i foc. (...)
Resumint les conseqncies prctiques de
tot el que vinc dient, vaig a exposar-te la
meua opini sobre les nostres o, si vols,
les meues relacions amb LNR. Hi ha la
invitaci a collaborar, ajustant-se a les di-
rectrius literries de la revista; hi ha loferi-
ment de fer-se ress de les coses de Valncia
davant un pblic bastant extens. Per altra
part, hi ha: 1) Que la collaboraci a les
pgines de LNR no implica assentiment a
les directrius poltiques dels seus directors
(directrius no massa homognies, perqu
al capdavall el director s liberal i el secre-
tari socialista), i 2) Que si alg de nosaltres
no diu res, el senyor Fadrell o com se diga
ho dir tot, i sencarregar de representar
Valncia literriament, la qual cosa, com a
valenci, em molestaria bastant. Per tant,
jo, per la meua part, pense continuar en-
viant-los noticiaris i aquella collaboraci
meua o daltri que puga arreplegar. Natu-
ralment, tu, repetesc, fars all que et sem-
bla millor; no per aix hem de renyir, em
pense (carta 25, de Fuster a Casp).
La polmica encara sallarga amb diver-
ses cartes, per cert, ben extenses, on tots
165
tres defensen les seues postures. I nalment
Fuster dna per acabada la discussi: Ben-
volgut Paco: Certament, embarcar-se a dis-
cutir per correu s cosa extraordinriament
arriscada, i espere que ja no reincidirem.
All de les interpretacions que tu dius,
i que tamb deia jo a Miquel en la meua
ltima carta a ell, ho fa interminable. Per
et confessar que, en aquesta ocasi, mheu
despistat amb la vostra manera particula-
rssima dinterpretar les meues paraules.
Efectivament, jo he reaccionat davant la
part punxosa de certes apreciacions vos-
tres. Per, per exemple, tota aquella srie
de suposicions que feia Miquel, o que deia
que es podien fer, de les coses de les meues
cartes, sn una interpretaci injusta i des-
gavellada (carta 28, de Fuster a Casp).
La cosa, per, no va quedar ac; desprs,
a propsit de larticle Valncia en la integra-
ci de Catalunya, on Joan Fuster proposa
duna manera clara i sense embuts la seua
posici en el problema nacional dels valen-
cians, fa esclatar de nou la discussi: I ara,
una cosa que fa temps que vull dir-te: jo estic
convenut que tu ets aix que els francesos
han fet conixer com un home de lletres
i, quan obres com a tal, sempre s interes-
sant. Per a precisament, mai no he acabat
dexplicar-me per quina ra reincideixes en
escriure sobre altres aspectes que ni et van b
ni saps com cal per inexperincia i per falta
de fonament especial: em referesc a quan
escrius treballs com per exemple aquest de
LNR Valncia en la integraci de Catalunya.
Jo the ot coincidir amb nosaltres que un
dels principals defectes del valencianisme
s que tothom vol saber de tot i parlar de
tot. Per qu, doncs, no respectes tu les que
podrem dir-ne especialitzacions? Aix, per
manca de fonament, en tal article dius al-
gun elemental disbarat, per s que encara
166
que no en digueres cap, tu has vist que cap
home de lletres autntic involucre la seua
personalitat amb derivacions tan perilloses?
(carta 24, de Casp a Joan Fuster).
I la contestaci de lescriptor de Sueca
no es va fer esperar: Mha agradat, i com-
mogut, que mhages parlat aix; no esperava
menys de la nostra amistat. En efecte, no
he tingut mai intencions enciclopedistes, ni
he volgut mai saber de tot i parlar de tot.
Probablement no em sentirs en la vida
parlar darqueologia (malgrat haver-mhi
dedicat quan era ms jove) ni de tcnica
musical (encara que s desttica musical)
ni de ls dels antibitics. Per dna la
punyetera casualitat que aquests temes de
la Poltica (i ho he posat en majscula per
fer distinci), com molts altres al marge
de la literatura, els incloc en la llista de les
meues especialitzacions. En principi, no
compartesc aquesta idea de fer de lhome de
lletres una encarnaci del turrieburnisme.
En tant que home, lafecten una srie de
qestions que ell, menys que ning, no pot
deixar a un costat. [...] Com a valenci que
sent el problema nacional, i com a valenci
que lha estudiat. Aix, s clar (fra idiota
creure el contrari), no signica que jo em
considere infallible ni superdotat ni posse-
dor duna informaci exhauridora; per s,
insistesc, amb un cert dret a dir les meues
conclusions: amb tant de dret com el que
ms, i en a, com en moltes altres coses,
no li reconec lexclusiva a ning (carta 25,
de Fuster a Casp).
La gota, per, que va fer vessar el got
fou la demanda per part de Xavier Casp que
retirs Joan Fuster la seua collaboraci en
una publicaci que dirigia Francesc Almela
i Vives. A partir de les pressions de Casp
i dAdlert, Joan Fuster hagu de desdir-se
del perms que li havia donat a lautor de
La llum tremolosa per a publicar en la re-
vista Valencia Atraccin, dins del suplement
cultural Glorieta, uns textos dAles o mans.
Aquesta acci sols la va fer per un motiu
damistat amb Casp. Per Joan Fuster, ja
cansat de les contnues batusses, no vol
sentir-se instrumentalitzat per cap dels dos
bndols del valencianisme en litigi, tot i que
shavia posicionat en un dells, i per molta
amistat que lunira amb Torre va decidir
refredar les relacions. Daquesta manera
deixa ben clara la intenci de desvincular-se
dels cercles literaris de la ciutat de Valn-
cia, fart de la intransigncia dalguns dels
membres del mn cultural que shi donava
en aquell moment.
Cal anotar, aix mateix, per diverses no-
tcies, cartes i documents que Fuster va
mantenir una bona relaci amb Casp, des-
prs de la seua desvinculaci amb el grup
Torre. Tres setmanes desprs, vespra de Sant
Josep, lescriptor de Sueca pass per casa de
Casp i, pel que sembla, parlaren llargament.
O per exemple en altres ocasions, com al
juliol de 1953: Vaig estar fa un parell de
setmanes a la torre del carrer Cirilo Amo-
rs. Mhi varen presentar la nova adquisici
literria, o siga lAndrs Estells. Em sem-
bla un bon xicot, de conversa agradable i
dimensions irrisries. Els versos que li he
llegit estan molt b. Veig, per, que sha
torrefactat massa rpidament... S tamb
que tota la tribu es desplaa a Murviedro,
amb seccin femenina i tot. Espere que
1Ajuntament hi posar una placa comme-
morativa (carta 35, de Fuster a Bru); o
lany 1954, quan trobem Casp i Fuster junts
a Mallorca, convidats pels Amics de les Lle-
tres en un certamen literari en commemo-
raci del naixement de Costa i dAlcover.
s molt possible que aquesta bona
amistat sacabs de refredar quan lany 1956

Joan Fuster publica lAntologia de la poesia
valenciana (1900-1950), on hi ha un clar
desplaament del protagonisme de Xavier
Casp, que ns aquell moment havia estat
el millor poeta que ha eixit a Valncia des
de la Renaixena en, segons resava en
algunes publicacions. s probable que el
poeta de Carlet no es veis reectit en el tre-
ball de Fuster com ell hauria esperat.
Lambient del valencianisme, com des-
prs veurem, era tan tancat i lenfrontament
tan violent que, en un moment determinat,
Joan Fuster va optar per autoexcloures a
de salvar una posici personal independent.
Aquesta llibertat dopini, de seguida,
tant un bndol com laltre, la veurien com
sospitosa. En la correspondncia es mani-
festa notriament tota una srie dincidents
amb el tndem editor, per sobretot amb
Adlert. I nalment el febrer de 1951 aix
va esclatar.
EL GRUP TORRE
El primer projecte que Torre va intentar
realitzar fou la publicaci duna revista,
per encara era massa recent la victria
de les tropes franquistes per a donar el
vistiplau. Aix s com ho explica Adlert,
molts anys desprs: Era maig de 1939.
Per cert, intentrem la revista i macom-
pany al govern civil el president (Josep
Vila i Cabanes) perqu Xavier no podia.
Fn inenarrable! Don la instncia al que
atenia estes coses i, a mida que llegia, veia
que se li encenien els ulls i, en acabar, tir
la instncia sobre la taula i, bramant, digu
que com se nos ocurria demanar perms per
a publicar una cosa en valenci i no s qu
ms. I en un moment que descansava del
furor, el president digu perqu nos salvara
167
la cera, nica defensa que podem tindre:
Es que nosotros somos catlicos. I con-
test laltre ms furis encara: Catlicos,
catlicos? En esto son peores los catlicos!
I agarr la instncia en una m i en latra al
president, duent-lo a arrastrons i ixqurem
abans que aquell poguera cridar perqu nos
tancaren.3
A les reunions clandestines que se cele-
braven a casa de Josep Vila, i poc de temps
desprs, el dimarts, a casa dAdlert, shi van
afegir altres membres que no pertanyien a
Acci Valenciana; i el primer daquests fou
Carles Salvador. Les reunions patrioticoli-
terries van derivar sobretot en literries,
a partir de ledici de Volar... lany 1943.
Ja abans havien realitzat alguns intents per
llanar algun opuscle. Van iniciar les acti-
vitats editorials imprimint unes estampes
religioses on, per una cara, es reprodua la
imatge duna celebraci hagiogrca, i per
laltra una oraci en catal. En aquestes es-
tampes, ja hi trobem el logotip de Torre.4
Lany 1945 es publica el segon llibre de
Casp, La inquietud en calma. I encara que
les autoritats donen alguns permisos per a
determinats actes, la literatura en catal es
mou i sexplica en termes de clandestinitat.
La tertlia augmenta el nombre de mem-
bres: Rafael Ferreres, el pare Bertran, Ricard
Sanmart, Enric Valor, Maximili Thous,
Josep Mascarell. A poc a poc, comencen
a assistir-hi els ms joves: Joan Fuster,
Santiago Bru, Rafael Villar, Francesc de
P. Burguera; ms tard, Maria Beneyto i Vi-
cent Andrs Estells. A ms de les tertlies
dels dimarts, si venia alguna personalitat
de fora del Pas Valenci o es feia alguna
presentaci dun escriptor, se celebraven
reunions extraordinries. s el cas de les
realitzades amb motiu de la visita de Fran-
cesc de Borja Moll, Miquel Batllori, Ma-
168
nuel Sanchis Guarner o Carles Riba. Vegem
amb quin inters i satisfacci les rebien:
Ara mateix, el P. Batllori ens ha fet una
conferncia importantssima, que vrem
organitzar tot de pressa, i no va donar
temps davisar-te. Ha estat una gran sessi
de Torre, puix ens va parlar dimpressions
del seu llarg viatge per Sussa, Frana i,
principalment, Itlia, tot relacionat amb el
nostre problema. Ja tadonars de linters,
per la categoria del P. Batllori i pel tema
(carta 5, de Casp a Fuster).
Una qesti molt interessant que po-
dem conixer en aquesta correspondncia
s la posici que Joan Fuster detenia davant
els problemes de la llengua literria entre
els escriptors valencians i la postura que va
mantenir i que va pactar dins del mateix
grup de Torre. Des dun principi lescriptor
de Sueca utilitzava ntegrament la morfolo-
gia oriental de Fabra. Davant la diversitat
dusos de molts dels seus coterranis va optar
pel sistema fabrista, que li semblava molt
ms lgic. Era una ra de pragmatisme da-
vant certs soidisants gramtics valencians.
I sempre va creure que la llengua literria
ha de tenir una sola morfologia. Els seus
dos primers llibres, Sobre Narcs (1948) i 3
Poemes (1949) estan en morfologia barce-
lonina. En aix eren reticents els editors de
Torre, com tamb la majoria del grup. Ho
podem veure en moltes cartes tant dAdlert,
de Casp com del mateix Bru. Miquel Adlert
torna sovint sobre lassumpte: Respecte a la
teua posici lingstica, el que ms lamente
s que et vas a quedar tot sol; precisament
Sanchis Guarner en el seu darrer viatge in-
sist en la defensa de les formes valencianes,
naturalment les correctes, i desprs de la
lectura de Sanchis Zabalza, es va suscitar
la qesti per Thous a propsit del seu lli-
bre recent, i tots els que hi rem vrem es-
tar conformes amb la defensa, conservaci
i s de les formes valencianes; i ahir mateix,
ac en ma casa ens digu Giner a Casp i a
mi (Giner no va sser a la lectura de Sanchis
Zabalza) que era imprescindible i urgent fer
la llista de les formes valencianes, correctes
naturalment, i sotmetre-la a lacceptaci
dels valencianistes, convocant si era precs
una reuni o b per grups, i enviar aquesta
llista a lInstitut dEstudis Catalans perqu
tingueren constncia de lacord dels valen-
cians (carta 6, dAdlert a Fuster).
El posicionament i els motius de Joan
Fuster sn molt clars des del primer mo-
ment, com es veu en una de les primeres
cartes a Adlert: La nostra semi-discussi
lingstica, haurem de deixar-la estar. Entre
altres raons, perqu no hi ha base a una dis-
cussi. Jo estic perfectament dacord (anota
b les paraules) amb vosaltres respecte
daquestes coses de la unitat i uniformitat,
etc. Reconec la licitud (licitud, eh?) de la
varietat morfolgica, per no en sc un
entusiasta. (No li tireu totes les culpes a
Fabra; ell reconeix tamb aquella varietat,
per b que no registra sempre les formes no
metropolitanes.) A mi, per exemple, no em
commou massa aix de la valencianitzaci
o desvalencianitzaci del catal, com a
principi (carta 5).
Com es pot comprovar en aquest episto-
lari, el tema de la postura lingstica de Fus-
ter va dur ms dun maldecap al grup. Es van
realitzar bastants reunions, on nalment es
va arribar a lacord entre els components de
leditorial. Joan Fuster, per disciplina, ho va
fer. Aquestes normes de Torre sn les reco-
manacions que M. Sanchis Guarner pro-
pugna en la seua Gramtica Valenciana. Fus-
ter no hi va posar cap obstacle i les va accep-
tar com a estratgia, encara que de tant en
tant apareixia el prets fetitxisme de Fabra

de Fuster, frase de Sanchis, que Adlert li
repeteix amb una certa reticncia. Desprs
daquest acord, lescriptor de Sueca adopta
aquestes normes en els seus llibres de poesia
publicats en Torre com ara Ales o mans (1949)
o Va morir tan bella (1951), per tamb Terra
en la boca, que publicaria en leditorial bar-
celonina de Josep Maria de Casacuberta.
A banda daquest tema, la correspon-
dncia ens permet, aix mateix, traure
moltes idees dun Fuster molt jove, i tamb
dels seus interlocutors, a propsit de molts
aspectes de la llengua que els preocupaven.
Ja siga consultes lingstiques o discussions
daspectes que no estaven excessivament
clars. Aix s, lautoritat de Sanchis Guar-
ner per al grup, i sobretot per al tndem
Casp-Adlert, era total: I desprs de tot,
les formes valencianes de designar aquest
tubrcul no sn ms que variants de la cria-
dilla castellana, per b que ells adoptaren la
forma original abans que nosaltres. Sanchis
locutus, turricolae mutus. Y aqu paz i all
gloria) (carta 10, de Bru a Fuster).
Hi va haver diverses temptatives deditar
una revista; lany 1948, cansats de tantes
denegacions del perms, va aparixer, sense
autoritzaci i clandest, el butllet literari
Esclat. En un primer moment la publicaci
duia per ttol Norma, una capalera bilin-
ge, tal com marcava el rgim. Malgrat no
haver-ne tret ms de tres nmeros, es va
convertir en una plataforma important del
grup Torre i dels joves escriptors. Esclat era
daparici bimensual, per com hem apun-
tat sols sen van realitzar els lliuraments de
maig-juny, juliol-agost i setembre-octubre.
El tiratge fou de cent cinquanta exemplars
que simprimien al taller de Vicent Cortell,
com prcticament tot el que publicava el
tndem. Els seus collaboradors estaven
relacionats amb la tertlia.
169
Una nota, a manera deditorial, sense
signatura, per realitzada per Casp, explica
en el primer nmero la illusi i lesperana
que van posar en aquell projecte. Es fa
una crida a tots els escriptors que vulguen
collaborar: Suggerida la forma i sospesa-
da la tasca, el maig ens esclata. Quin cor
millor primavera de la veu- que aquest de
lafany encetat? Amb les mans tan amigues
damics, palmells sincers i dits ansiosos, no
ens negaran les altres mans aquests camins
de tots. Esperem, doncs, les mans de tots a
la verema dels anhels. Quin estmul pensar
en la collita!. Tanmateix, entre els seus col-
laboradors, no hi trobem cap escriptor de
laltre grup del valencianisme.
La publicaci no se cenyia, duna mane-
ra clara, a unes seccions, per s que hi havia
una srie de parmetres. En cada nmero
apareix un editorial, sense signar, llevat
del darrer, que va escriure San Moia. En
leditorial del nmero de juliol-agost, rea-
litzat per Casp, hi trobem alguna referncia
a laltre sector de la literatura valenciana,
que en aquest paper s caracteritzat com a
infraliteratura, aquella que es realitzava sota
els auspicis de Lo Rat Penat. Diu Casp: Un
concert de llumenetes constants val ms
que un esgarrip de ames sense to. Perqu,
destriem-ho: lalba que desitgem no s pas
un dia de la nit morta, sin vncer la nit
amb el gran concert de bona cosa de petits
concerts constants, com el nostre.
En les pgines centrals de cadascun dels
tres nmeros sempre hi ha un poema dal-
gun autor estranger en versi bilinge. Era
un dels seus intents de posar al dia la litera-
tura del pas i sense cap complex encarar-se
amb el fet creatiu que es donava arreu del
mn. Es tractava duna temptativa seriosa
de normalitzar la nostra literatura. Entre
els poetes que van ser traduts hi ha Rainer
170
Maria Rilke, una de les peces clau del post-
simbolisme, que alguns dels components
del grup Torre en algun moment de la seua
trajectria seguiran. El poema versionat s
la Sisena elegia de Duino. Els altres dos
textos sn: Dos serveis dun sentinella,
de Sidney Keyes i Can de bressol de la
Mare de Du de Marie Nel.
Un dels aspectes que ms crida latenci
de la revista s la gran preocupaci per la
llengua, tant a nivell literari com a nivell
normatiu. Comptabilitzem quatre articles
dedicats exclusivament a aquest tema: Els
escriptors i la gramtica, de M. Sanchis
Guarner; Diccionari General de la Llen-
gua, de G.R.F., on samaga Guillem Renart
i Ferrs, pseudnim de Josep Giner; Mots
retinguts, de Navarro Navarro, o un text
sobre els modismes dEnric Valor. La repres-
si franquista sobre la llengua i la cultura
catalanes representa un dels perodes ms
alarmants de la nostra histria. En aquesta
situaci, els escriptors i cadascun dels com-
ponents importants en la normalitzaci del
pas tenen una necessitat de coneixena i
dinstruments normativitzadors molt grans,
per la mancana del ms mnim diccionari
o duna gramtica decent. La majoria dels
escriptors sn autodidactes en el sentit ms
profund del mot.
Per aquest motiu, la publicaci de la
Gramtica valenciana de Sanchis Guarner
fou per a leditorial Torre una empresa
fonamental, aix com per a la resta del Pas
Valenci. Els editors ho veuen clarament,
com ho denoten les cartes: La Gramtica
arrib ac, a m, el dimarts i ixqu el mateix
dia en avi com a mercaderia, esperant el
cunyat de Paco en Madrid larribada de
lavi per recollir-la. Com veurs, prescin-
dint del correu hem pogut aconseguir que
arribara a temps per... ara hi ha una altra
cosa, per la qual cal pregar que ixquem en
b, i s que Sanchis ha posat un prleg de
Moll que no est passat per la censura,5 i
com a nosaltres ens semblen molt b les
idees que sexposen, s lgic suposar que
a Anastsia li semble tot al contrari, si ho
lligen. Ha quedat molt b i si no sorgix
cap entrebanc, podrem dir que Torre ha
aconseguit una esplndida marca, difcil
de superar (carta 45, dAdlert a Fuster). I
quan lediten fan un llanament important
pensem en les difcils circumstncies amb
un planning de publicitat en els mitjans de
comunicaci amics: No hem negligit la
propaganda de la Gramtica; el mateix dia
que ores lentrevista amb Paco per Rdio
Nacional, oiries la crtica de la Gramtica;
aix mateix a Jornada del dia 10 es public
la crtica, amb uns tons elogiosssims per
a la Gramtica, lautor, leditorial i el grup
Torre, encapalada amb grans titulars di-
ent: Gramtica Valenciana, de M. Sanchis
Guarner, publicada por la Editorial Torre.
Respecte a La Provincias, anrem Sanchis,
Paco i jo a parlar amb Mart Domnguez,
a qui donrem la Gramtica i ens promet
parlar della; a Jos Lus Cano, se li ha en-
viada tamb perqu la lliure a Gili Gaya,
perqu parle della a Insula, com a lleg
que s; se li ha enviat a Dol, perqu se
nocupe a Destino i a Artola, perqu parle
a la premsa de Castell (carta 46, dAdlert
a Fuster).
Linters per la llengua en un moment
tan delicat fou impressionant. En larticle
de Sanchis Guarner per a Esclat fa una
crida per continuar una acci combinada
entre els escriptors i els gramtics, ja que la
incultura normativa dels literats comporta
sempre unes conseqncies funestes. Aix,

demana un esfor, i encara, als escriptors
valencians que tamb els costa trobar lori-
entaci escaient. El text de Giner va per la
mateixa lnia: Tot escriptor valenci cons-
cient t sempre sobre la taula i a labast de la
m el Diccionari General de la Llengua nos-
trada. s el vademcum indispensable per al
seu noble oci, per aix demana la lectura
quotidiana del diccionari, i hi afegeix una
srie de consells per a poder dominar leina
de treball, entre els quals destaca lestudi
profund de la gramtica, la lectura dels
bons autors i la prctica assdua de loci.
Recordem que la literatura catalana de la
postguerra s totalment incomprensible si
no tenim en compte all que li va succeir a
lidioma a partir de 1939. Per aquest motiu
lacci prioritria sadreava a la recuperaci
lingstica.
En la correspondncia, en molts mo-
ments, els problemes amb la censura i els
entrebancs que posaven les autoritats sn
permanents. Casp comenta a Fuster a pro-
psit dall que li fa saber Joan Triad, de
com ha anat lescorcoll de la polcia a la
revista Ariel: Trobars que no parlem res
del nostre enyoradssim Esclat. Cal que els
digues que de la revista ens veiem obligats
a desistir, per ara, per motius no econmics.
I ara et va lexplicaci, per a tu: fa dies
mescrigu Triad i et copie els pargrafs
ms importants: Sha produt, fa deu dies,
un nou fet que no s encara quin abast
tindr: la policia em vingu a cercar a casa,
em regir un xic la cambra i em dugu a
Prefectura, on vaig sser interrogat durant
hores. Se macusava de dirigir i editar una
revista clandestina que ja fou interceptada
anteriorment. Vaig declarar: 1r que no s
cap revista, sin un llibre en fascicles; 2on
que es fa a Pars; 3er que jo mhe limitat a
171
sser-ne representant i, com a tal, a recollir
materials i enviar-los per correu ordinari.
Per correu, tamb, rebo exemplars, com
un que els vaig mostrar, trams de Pars.
Sem quedaren colleccions dAriel i altres
coses, i espero el resultat de tot. Va sser
cridat tamb en Romeu (aquest parntesi
s meu: Romeu sabrs que s el poeta Josep
Romeu, lamic que em fa la crtica a la
darrera nsula) per fou deixat tot seguit.
Posteriorment, una vintena destudiants
de diverses facultats acusats de publicar
en ciclostil diverses revistes professionals.
Tamb han estat perseguits grups montser-
ratins i de minyons excursionistes. Davant
daix et prego que en prenguis nota per
si calgus raticar-ho no et puc dir res
sobre el que em demanes. Ja ho tindr en
compte per a demanar-ho a Pars. Ac es
refereix als exemplars que jo li demanava
per a vosaltres. Desprs segueix: tot aix
devia ser necessari que passs. Estic content
dafrontar-ho i de tal com va per ara. Ja
haurs comprs que la seua carta est escrita
donant-me com a real all que dec dir en
cas precs, i tot duna forma per si de cas
li regiren la correspondncia (carta 29, de
Casp a Fuster).
Entre 1947 i 1948 shavia marcat un
pla editorial, en el qual calia fer una col-
lecci duna variada amplitud de gneres.
El primer nmero hauria de ser en prosa
per trencar el maleci de la narrativa entre
els valencians. De nou, per, ensopegaren
amb les autoritats del rgim franquista:
la censura no deixava publicar llibres de
prosa en catal. I ns a lany 1949 no apa-
regu el primer nmero de la collecci
LEspiga que en principi havien pensat
que es digus Gavina. Van estar bastant
temps pensant diferents noms. En la carta
172
26 dAdlert a Fuster li fa un pla editorial
dels dotze primers ttols, que no sn exac-
tes. Tanmateix, saproximen al que nal-
ment va ser: Hem pensat buscar un altre
nom per la semblana fontica que t el que
havem pensat, amb la Collecci Aym,
ja que quan ho pensrem no es publicava
lAym. Tenim uns quants pel cap i ja veu-
rem per quin ens decidim. La collecci
la iniciar San Moia i desprs anirs tu,
seguint els altres del grup.
Els problemes amb la censura marca-
ven no sols el ritme dels llibres editats,
sin quin tipus de llibre o dautor. La sort
per a Torre fou que el cap de publicacions
i edicions [la censura] era lexvalencianista
Joan Beneyto, que tenia una bona amistat
amb Casp i era admirador dels seus llibres,
igual que dAdlert, qui havia estat com-
pany a la universitat mentre estudiaven
dret. I quan tenien alguna dicultat im-
portant, aquest intellectual del rgim
els facilitava la qesti. En una carta de
Casp a Sanchis Guarner del 17 de juliol
de 1949 ho diu molt clarament: ...per
cert que, davant meu i referint-se als ocis
que ens denegaven la publicaci dels lli-
bres de San Moia i de Valor amb to prou
dur, digu a la seua ocinista: Que hagan
inmediatamente las tarjetas de aprobacin
de estos dos libros, y les tengo dicho que
todo lo que venga solicitado por Xavier
Casp que me lo consulten, cosa que no
han hecho en este caso. Els entrebancs
i els problemes eren, per, continus. La
darrera notcia; D Censura Madrilenya
ens ha tombat el llibre de Bet que anava
a sser el 5 de lEspiga. Sn uns... perqu
ara han reprs una nova temporadeta de
guitzes. Moll ens escrigu dient-nos que
li han tombat 5 llibres noms que 5!, de
la seua innocentssima Les Illes dOr. Jo
escriur a En Beneyto, per ara s que veig
la cosa amb cara de pocs amics. Ja veu-
rem com quedem, per no hem doblidar
que, de quan en quan, ens han de dir: an
mandamos (carta 24, de Casp a Fuster).
Torre fou un muntatge editorial mo-
dest per al mateix temps ambicis. Es
caracteritzava per una acurada presentaci
formal dels llibres que es publicaven i per
la tasca cultural, que cercava unes conne-
xions amb la resta del domini lingstic
des del primer moment. Dalguna manera,
fou la plataforma de la nova generaci
descriptors valencians en la postguerra.
Dels ms de setanta llibres i opuscles
que en total publica Torre, cinquanta-un
estan agrupats en la collecci LEspiga,
i daquests, vint-i-un sn descriptors que
treien el seu primer llibre. En la collecci,
hi trobem tot el ventall de gneres literaris
(narrativa, poesia, teatre, assaig, estudis de
geograa i dhistria...), aix com tamb
la majoria dels components de la nova
promoci descriptors (Bru, Fuster, Casp,
Villar, Beneyto, Valls, Estells, Adlert,
Valor, Iborra, Burguera) o algunes de les
personalitats ms importants de la cultura
local del moment com ara Sanchis Guarner
o Martnez Ferrando.
Leditorial es va veure obligada a plegar,
segons lexplicaci de Xavier Casp, lany
1966, a conseqncia de la promulgaci
de la Llei de Premsa de Fraga Iribarne, ja
que no era una entitat comercial, tal com
exigia aquesta nova legislaci. No obstant
aix, sembla que leditorial havia deixat de
funcionar un temps abans daquesta data
perqu hi havia hagut trencaments dins del
grup, tant des dun punt de vista ideolgic
com lingstic.

Un tema ben interessant que trobem en
la correspondncia, per que per qestions
despai ara no aprofundirem, s lenfron-
tament entre dues maneres dentendre el
valencianisme. s a dir, loposici que shi
va produir entre el tndem Adlert-Casp
i els escriptors que a la postguerra es van
relacionar al voltant de Lo Rat Penat, en-
tre els quals destacaven Carles Salvador i
Francesc Almela. En la polmica entre tots
dos grups no sols hi va haver la qesti de
la divergncia sobre els criteris esttics i la
manera dacarar-se a la trista situaci de
la realitat del pas daleshores, sin aix ma-
teix va tenir un pes considerable una srie
de motivacions personals, diguem enveges
o afany de descartar laltre grup, a banda
de la collisi entre la generaci ms jove i
la generaci ms vella. s molt possible que
en unes altres circumstncies de normalitat
no hauria provocat la remor ni shauria
perllongat els anys que va durar. Aquest
antagonisme fou des de tots els punts de
vista desproporcionat i, ns i tot, en algun
moment de ms virulncia, totalment eixe-
lebrat. La polmica, si la mirem ara, al cap
de tants anys, en molts dels seus aspectes
fou cega, ja que les posicions dalguns dels
protagonistes en el futur canviarien duna
manera radical.
Fet i fet, aquesta correspondncia s
una pea fonamental per a la reconstrucci
de les circumstncies i lentrellat cultural
i poltic del Pas Valenci i del paper que
Fuster va tenir en la seua conformaci.
Duna banda, com a instigador i activista de
tantes iniciatives, i de laltra, com a referent
civil. Lepistolari, aix mateix, ens permet
acostar-nos al Fuster i els seus interlocutors
ms indits, ns i tot ms personals. r
173
1. Tots tres corresponsals de Joan Fuster sn prou co-
neguts al Pas Valenci per a dedicar-los una aten-
ci biobibliogrca molt mplia. No obstant aix,
realitzar una petita semblana, tant humana com
intellectual, ja que s molt possible que a la resta
del domini lingstic no es tinga coneixement de
tota la seua trajectria.
Xavier Casp i Verger. Poeta i editor. Naix a Carlet (la
Ribera del Xquer) el 1915 i mor a Valncia l11
de novembre de 2004. Fou secretari de lagrupaci
nacionalista Acci Valenciana i del setmanari Ac-
ci. El 1943 fund i dirig a Valncia, juntament
amb Miquel Adlert, lEditorial Torre, que tingu
una importncia cabdal en el redreament de la
nostra cultura en la postguerra (entre daltres pub-
lic els primers llibres de Joan Fuster, Enric Valor,
Vicent Andrs Estells o Maria Beneyto).
Com a poeta, evolucion cap a una poesia de tex-
tura intellectualista, a la manera de Josep M.
Lpez-Pic, i, posteriorment, cap a una poesia
dinuncia postsimbolista. Ha publicat, entre
altres reculls de poemes: Volar (1943), La in-
quietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On
vaig, Senyor? (1949), Aires de can (1950), Goig
(1953), Braat (1955), Poema dramticament es-
peranat (1956) Jo, cap de casa (1962), Damar-
te, Amor (1963), Silenci (1970) o Jo tamb tinc
set (1976). El 1950 obtingu la Flor Natural en
els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a
Perpiny; el 1951 lEnglantina en el Jocs Florals
de la Llengua Catalana celebrats a Nova York.
A principi de la dcada dels setanta canvi dactitud
amb referncia a la unitat de la llengua, i com
a deg de la Real Academia de Cultura Valen-
ciana va impulsar el secessionisme lingstic. Des
daquell moment es va dedicar, en companyia
dAdlert, a estrafer tot all que durant la major
part de la seua vida intent construir. Va impul-
sar leditorial Del Cenia al Segura lany 1977,
on reedit les seues obres anteriors, modicant
la normativa ortogrca a una de ben particular.
Ingress en el partit Uni Valenciana i el 1983 fou
elegit diputat a les Corts Valencianes per aquesta
organitzaci poltica.
Miquel Adlert i Noguerol. Jutge, escriptor i editor.
Va nixer a Paterna (lHorta), el 1911 i va morir
a Valncia el 1988. Va pertnyer a Acci Nacio-
nalista Valenciana, grup nacionalista de tendncia
catlica fundat lagost de 1933. Aquesta organit-
zaci tenia el setmanari Acci, publicat des de maig
174
de 1934, que en fou el portaveu, i des de 1935
adopt la denominaci dAcci Valenciana. All es
van conixer els germans Casp i Miquel Adlert.
El 1943 va fundar leditorial Torre amb Xavier Casp.
Va publicar diversos llibres de narrativa, entre
daltres les novelles I la pau (1953) i El salze a
la sendera (1953), i el llibre de relats Cor al nu
(1956). Joan Fuster el va antologar en Recull de
contes valencians (1958).
Des dun punt de vista ideolgic i lingstic va tenir
la mateixa trajectria que linseparable amic i com-
pany Xavier Casp, fu un gir a la dels anys sei-
xanta cap a posicions anticatalanistes. Aix mateix,
en una extravagant normativa edit els estudis En
defensa de la llengua valenciana. Perqu i cm sha
descriure la que es parla (1977), Lesperit judric
del Rei Don Jaume (1980), Notes sobre els Furs de
Valencia (1980) o Sobre dos temes jurdics (1982).
Santiago Bru i Vidal. Historiador, arqueleg i poe-
ta. Va nixer a Sagunt (el Camp de Morvedre)
el 1921 i va morir el 2000. Doctor en losoa i
lletres per la Universitat de Valncia, on fu ami-
stat amb Joan Fuster. Treball com a tcnic supe-
rior del Servei dInvestigaci Prehistrica i com a
inspector en cap dArxius, Biblioteques, Museus
i Monuments municipals de la ciutat de Valncia.
Destac per la seua activitat com a poeta al voltant
de la tertlia del grup Torre. Lany 1973 fou nome-
nat cronista ocial de la ciutat de Valncia. Lany
2000 reb el Premi de les Lletres de la Generalitat
Valenciana.
Lobra histrica i arqueolgica de Bru est dedicada
al Pas Valenci i una part important a Sagunt.
Entre la seua bibliograa destaquen: Les terres va-
lencianes durant lpoca romana (1963); Repertorio
de bibliografa arqueolgica valenciana (1965) en
collaboraci amb D. Flecher i E. Pla; La Valn-
cia pre-romntica dAlexandre Laborde (1969);
Lorganitzaci municipal valenciana a travs de
lArxiu de la ciutat (1977); La casa de la ciutat.
LAjuntament de Valncia (1983); Larxiu i museu
histric de la ciutat de Valncia (1986) o Toponmia
urbana de lantic Morvedre (1988).
Com a poeta destaquen les obres Ala encesa (1950),
Tres canons de primavera (1958), Retrobament
(1960), premi Valncia de literatura de lany
1959, Cant al meu poble (1969), Ofrena lrica
(1981) o Poeta en el darrer cant (1985). La major
part de la seua creaci ha estat recollida en Obra
potica completa I. Testimoni i ofrena. Encara que
els darrers anys va publicar una part de lobra in-
dita com Kanfora (1998), Recer de tardor (1999)
i Clams dardida confessi (2000).
2. Fa allusi a Felip Mateu Llopis (Valncia 1901-Barce-
lona 1998), arxiver. Era director de la Biblioteca
Central de Barcelona, nom amb qu havia estat re-
batejada la Biblioteca de Catalunya pel rgim fran-
quista. Tamb era afeccionat a escriure versos.
3. F. Ruiz Lpez, Dos hmens sempre en primera
lnia del valencianisme. Xavier Casp i Miquel
Adlert Noguerol, Murta, 3, p. 15.
4. Podeu consultar una bona mostra daquestes es-
tampes en lpendix documental del meu estu-
di, Temps de quarantena. Cultura i societat a la
postguerra, Valncia, PUV, 2006 (edici revisada
i ampliada).
5. Aquest prleg de Francesc de B. Moll, segurament,
hauria tingut problemes amb la censura pel que
diu en els fragments nals: La Gramtica de San-
chis Guarner representa, doncs, lentrada de la
cincia lingstica dins del domini valenci on
abans senyorejaven lempirisme i la rutina. Per
tamb representa la codicaci dun criteri cul-
tural i patritic, que, dedut cientcament per
la lingstica, t tamb les ms profundes raons
histriques: representa la consagraci del `fet di-
ferencial entre Valncia i les regions germanes.
() Linstint del poble mallorqu ha endevinat el
fet daquesta comunitat familiar: per a un pags
mallorqu, un foraster no s mai un catal ni un
valenci; s foraster o parla foraster nicament el
qui parla la llengua del centre de la Pennsula.

LHomo oresiensis i la igualtat humana.
Llions perdurables de Stephen Jay Gould
E l descobriment per un equip dinves-
tigadors indonesis i australians de les restes
duna espcie dhomnid desconeguda ns
aleshores, lHomo oresiensis, a lilla indo-
nsia de Flores va ser qualicada per alguns
cientcs com el ms gran descobriment
antropolgic en mig segle i va ser seleccio-
nat per la revista Science per al segon lloc
en la cursa de la troballa de lany de
2004 (el primer lloc va anar a parar als
descobriments dels Vehicles dExploraci a
Mart, que indicaven que en el passat Mart
va ser ms humit que avui i potencialment
capa dalbergar vida). Els descobridors de
la nova espcie observen que es tractava
dun homnid particularment baix, amb
una estatura per als adults daproximada-
ment un metre i un volum endocranial de
vora els 380 cm3, menys duna tercera part
que la dun hum modern tpic i ns i tot
petit amb relaci a la grandria del seu cos.
Sostenen que el ms probable s que siga
un descendent de lHomo erectus que va
evolucionar en un allament molt prolon-
Richard York ensenya sociologia a la Universitat dOre-
gon. Les seues investigacions, focalitzades fonamen-
talment en la interacci humana amb lentorn natural,
shan publicat en Ambio, American Sociological Review,
Ecological Economics, Gender & Society, Human Eco-
logy Review, Organization and Environment i daltres
revistes cientques. Aquest article aparegu a Monthly
Review, vol. 56, nm. 10 (mar 2005).
175
Richard York
gat, amb el consegent nanisme endmic.
Un altre aspecte interessant de la troballa
s que aparentment lHomo oresiensis va
viure almenys ns fa 18.000 anys i, per
tant, va ser contemporani duns humans
anatmicament moderns. Foren molts els
cientcs que van quedar sorpresos tant per
la petita estatura com per la tardana data
atribuda al nou homnid, la qual cosa va
fer que alguns es preguntassen si les restes
no eren simplement les dun hum modern
deformat, un suggeriment que els seus des-
cobridors van rebutjar perqu les proves no
ho corroboraven.1
Malgrat el carcter inusual daquesta
troballa, hauria de sorprendrens que el
nostre gnere, Homo, hagus generat una
espcie nana que va ser contempornia de
lHomo sapiens durant una llarga tirada de
la nostra histria evolutiva? El difunt Step-
hen Jay Gould, reconegut bileg dialctic
i teric de levoluci, segur que hauria dit
que no. All que veiem com una sorpresa
pot revelar moltes coses sobre els nostres
pressupsits subjacents, i sovint incons-
cients, sobre el mn. El descobriment de
lHomo oresiensis s especialment sorpre-
nent noms des duna perspectiva burgesa,
amb el seu pressupsit paradigmtic que la
histria sestn necessriament dun mode
progressiu, i que condueix inexorablement
al nostre mn contemporani. Gould va ser
176
un dels crtics ms coneguts daquesta visi
del mn i de segur hauria estat encantat
amb el descobriment de lHomo oresiensis
i no lhauria sorprs gens.
Stephen Jay Gould va ser un intellectual
amb gran notorietat entre les esquerres al
llarg de la seua vida, i la seua prdua en
2002 a causa del cncer va ser molt lamen-
tada, com ho va demostrar el commovedor
homenatge publicat en el nmero de no-
vembre de 2002 de Monthly Review pels
seus collegues Richard Lewontin i Richard
Levins. Tot i ser una prdua per a nosal-
tres, la seua visi del mn acuradament
desenvolupada perdura a travs de la seua
exhaustiva i duradora obra escrita. Lapli-
caci de la seua perspectiva intellectual
per a comprendre la natura i la societat
continua sent tan pertinent com sempre.
Gould hauria escrit certament sobre lHomo
oresiensis si encara estigus entre nosaltres,
i les seues percepcions no tenen preu per
al manteniment i desenvolupament duna
cincia dialctica dels orgens humans.
Gould i el seu ntim collega Niles El-
dredge plegats van desenvolupar la teoria
dels equilibris puntuats, la qual suggereix
que, en comptes de seguir un procs de gra-
dualisme darwini, levoluci duna espcie
tpica es caracteritza ms aviat per perodes
de canvi geolgicament rpid seguits de
llargs perodes destatisme, amb la major
part de canvis tenint lloc al punt despe-
ciaci van fer notar el carcter burgs del
darwinisme tradicional i van reconixer el
lligam entre la seua particular visi de la
histria natural i el marxisme. Aix no vol
dir que imposassen, o que tolerassen la im-
posici, duna visi social del mn natural,
sin que van reconixer que la natura de
la cincia estava impregnada de dimensi
social. Gould i Eldredge sabien b que les
losoes socials no tan sols inhibeixen la
nostra percepci de certs fets de la natura
per exemple, com el context social de
Darwin probablement el va fer incapa de
reconixer per complet la manca dempenta
progressiva en la histria evolutiva sin
que tamb ens ajuden a veure coses que
altrament ens podrien passar desaperce-
budes, per exemple de quina manera la
focalitzaci del materialisme histric sobre
el canvi revolucionari en la histria social
va ajudar els pensadors marxistes a obrir els
ulls davant de la possibilitat que levoluci
orgnica proceds de la manera proposada
per la teoria dels equilibris puntuats. La
perspectiva de Gould, dins de la tradici
marxista, ens ajuda a reconixer les im-
portants aplicacions del descobriment de
lHomo oresiensis, implicacions que po-
den passar desapercebudes per a cientcs
menys crtics.
Un tema que recorre gaireb tots els tre-
balls de Gould s que el present s el
producte dinnombrables esdeveniments
contingents i, per tant, vivim noms en
un dels molts mons possibles. Gould i
Lewontin van escriure una famosa crtica
del que ells van anomenar el Paradigma
Panglossi, la visi hiperfuncionalista tan
comuna a la societat burgesa, que el nostre
mn s de lnica manera que podria ser, i
que per tant reecteix un inevitable ordre
natural. Contra el Paradigma Panglossi,
Gould va armar que el desenvolupament
de la histria natural, i per extensi de la
histria de la humanitat, no es caracteritza
ben b per una tendncia progressiva i
direccional, sin ms aviat pel vagareig a
travs dun paisatge de possibilitats gover-
nades predominantment per latzar. Des
dels primers temps de la seua carrera, Gould
va emfasitzar la importncia de reconixer

que el procs evolutiu es podia descriure
ms aviat com un arbust metafric, amb
tot de branques, que no com una escala,
amb les seues implicacions dun clar pro-
grs direccional cap a un estatut ms alt.
Aplicant aquest punt a levoluci humana,
va armar que el desenvolupament evolutiu
de la nostra espcie no va ser un cam lineal
cap a la nostra forma actual, sin ms aviat
un procs de diversicaci de les espcies
dhomnids i una posterior poda de llinatges
mitjanant lextinci, ns al punt actual,
en qu som lnic homnid existent, cosa
histricament atpica.2
Els escrits de Gould ja shan revelat
com a proftics almenys una vegada, quan
en 1996 es va informar de lexistncia de
proves que suggerien que lHomo erectus va
sobreviure a lilla de Java potser ns fa tan
poc de temps com 27.000 anys i que, per
tant, podia haver compartit el mn amb
lHomo sapiens durant ben b 100.000
anys. Aquesta troballa va impulsar Gould
a observar que fa noms 40.000 anys hi
havia almenys tres espcies humanes que
van coexistir: lHomo neanderthalensis a Eu-
ropa, lHomo erectus a sia i lHomo sapiens
estenent-se fora dfrica cap a altres punts
del mn habitable.3 El descobriment de
lHomo oresiensis afegeix un quart membre
del nostre gnere en aquest mateix perode,
amb el suggeriment dels seus descobridors
que encara poden trobar-se les restes de ms
espcies dhomnids en altres illes de larxi-
plag malai. El munt de proves acumulades
per fora suggereix, doncs, que Gould la va
encertar fa temps: els humans moderns no
sn el producte dun cam lineal de progrs,
sin ms aviat una branqueta a larbust dels
homnids que simplement va tenir la bona
fortuna de sobreviure ns al present.
177
A ms de la coexistncia dalmenys
quatre espcies humanes en el passat recent,
el nanisme de lHomo oresiensis encara
fa ms evident que no hi ha una direcci
necessria en el procs evolutiu. Com que
aparentment lHomo erectus no tan sols
va engendrar humans moderns de cervell
gran, sin tamb un descendent amb un
cervell notablement petit (ns i tot ms
petit del que sesperaria tenint en compte
la seua curta estatura fsica), queda clar que
entre els nostres antecessors no hi havia una
empenta evolutiva inherent cap a cervells
ms amples. Com va fer veure el destacat
erudit Jared Diamond, no ens hauria de
sorprendre particularment el fet aparent
que el nostre avantpassat Homo erectus
engendrs una poblaci micropigmea, ja
que s ben sabut que grans mamfers que
colonitzen petites illes remotes tendeixen a
convertir-se en poblacions allades de nans,
amb exemples que inclouen hipoptams i
elefants pigmeus.4 Es noms per la noci
mpliament mantinguda que el mn mo-
dern s la conseqncia inevitable dun im-
puls progressiu natural que ens sorprenen
la frondositat del nostre arbre genealgic i
la petita estatura fsica i mental dun dels
nostres cosins evolutius.
La troballa de lHomo oresiensis tamb
hauria datraure la nostra atenci cap a la
notable unitat de tota la humanitat con-
tempornia, ja que llana ms llum sobre
lorigen dels humans moderns. Alguns in-
vestigadors de la tradici multiregionalista
van armar durant molt de temps que les
poblacions dhumans moderns descendien
dunes poblacions regionals dHomo erectus
que van evolucionar en parallel al llarg de
centenars de milers danys, amb un mo-
dest intercanvi gentic entre poblacions.
178
Els multiregionalistes saferren a la posici
que la divisi dhumans en grups diferents
(races) s molt antiga, la qual cosa implica
que hi ha diferncies biolgiques genunes
entre les races contempornies. Aquesta
perspectiva s parallela a una visi habitual
abans de lauge del darwinisme coneguda
com a poligenisme, la qual arma que cada
raa humana va ser el producte duna crea-
ci divina separada i que, per tant, les races
humanes sn de fet espcies biolgiques
independents (jerrquicament ordenables).
Desprs que la teoria de levoluci fos m- contnua amb les poblacions dHomo erectus
pliament acceptada, el multiregionalisme
va sorgir com una versi cientfica del
poligenisme. s important observar, per a
ser justos, que els partidaris contemporanis
del multiregionalisme s tpic que neguen
qualsevol suport a visions o poltiques ra-
cistes i reconeguen lalt nivell de similitud
gentica entre les poblacions humanes, per
la postura multiregionalista, tanmateix, res-
tableix les divisions dhumans en races (si
no espcies) biolgiques diferents.
La combinaci de recents indicis paleon-
tolgics i gentics ha fet que cada vegada
siga ms insostenible lexplicaci multire-
gionalista dels orgens humans, i que es
preste suport, ms aviat, a largument que
tots els humans moderns comparteixen un
avantpassat com molt recent (en termes
geolgics) que va viure a lest o al sud
dfrica aproximadament fa un quart de
mili danys, i els descendents del qual es
van estendre des dfrica fa uns 100.000
anys i van acabar substituint tots els altres
grups humans. Com alguns antroplegs
han fet veure, la troballa de lHomo ore-
siensis torna a clavar un altre (el darrer?)
clau al tat multiregional, ja que demostra
lexistncia recent de grups humans en
diferents regions del mn que eren com-
pletament distints dels humans moderns
i no podien haver intercanviat gens amb
els nostres avantpassats recents.5 El pes de
lindici actual, doncs, apunta a la conclusi
que les poblacions regionals dHomo erectus,
Homo neanderthalensis i Homo oresiensis no
es van desdibuixar lentament en poblacions
regionals dHomo sapiens, sin que ms
aviat van ser contemporanis denits dels
humans moderns ns a fa ben poc. Per
tant, les poblacions regionals dhumans
moderns no comparteixen una ascendncia
que es van estendre des dfrica fa un o dos
milions danys sin, ms aviat, amb lHomo
sapiens que va emigrar des dfrica fa noms
un parpelleig geolgic.
Com sostenia Stephen Jay Gould fa
dues dcades, la igualtat humana s un fet
contingent de la histria. Podrem haver
viscut en un mn on les divisions entre
grups humans podrien haver passat fa
molt de temps i, per tant, les races fossen
veritablement distintes des del punt de
vista biolgic. Tanmateix, no vivim en un
mn aix a causa dels capricis de la histria.
Vivim en un mn en el qual tots els humans
sn notablement semblants genticament
i on la raa com a realitat biolgica s una
illusi. Si les poblacions dHomo erectus o
dHomo oresiensis haguessen sobreviscut
ns al present, ens podrem haver vist cara a
cara amb uns dilemes morals genuns sobre
com tractar amb companys humans duna
naturalesa vertaderament diferent. Per
som afortunats per no haver denfrontar-
nos a aquests dilemes, i haurem destar
encantats amb la nostra unitat. Gould va
expressar b la lli:
Si s caracterstic dels nostres temps actuals
substituir la frondosa riquesa de la major
 179
part de la histria humana amb una unitat 3. Vegeu C. C. Swisher III et al, Latest Home Erectus
biolgica inusual per a afermar la nostra of Java: Potential Contemporaneity with Homo
Sapiens in Southeast Asia, Science 274 (1996),
fascinant diversitat cultural, per qu no
pp. 1870-74; i S. J. Gould, Our Unusual Unity,
aprotar aquest regal? Ni tan sols hem tin- en Leonardos Mountain of Claims and the Diet of
gut una opci aix durant la major part de la Worms, Nova York, Three Rivers Press, 1998, pp.
nostra tinena de la terra, per ara la tenim. 197-212.
4. Jared Diamond, The Ashtonishing Micropygmi-
Per qu, llavors, hem fracassat ms sovint
es, Science 306 (2004), pp. 2047-48.
que reeixit en la ms saludable oportunitat 5. La citaci s de Marta Mirazn Lahr i Robert Fo-
oferta per la nostra unitat biolgica? Podem ley, Human Evolution Writ Small, Nature 431
fer-ho; de deb que podem. Per qu no triar (2004), pp. 1043-44. Per a discussions sobre el
la germanor?6 r multiregionalisme i les visions des dfrica ve-
geu Milford Wolpoff i Rachel Caspari, Race and
Human Evolution: A Fatal Attraction, Nova York,
Traducci dAnna Torcal Simon & Schuster, 1997; Christopher Stringer i
Robin McKie, African Exodus: The Origins of Mo-
dern Humanity, Nova York, Owl Books, 1998; i
S. J. Gould, Human Equality Is a Contingent
Fact of History, en The Flamingos Smile, Nova
1. Les fonts clau per a la troballa de lany de la re- York, Norton, 1985, pp. 185-98. Per a una dis-
vista Science i el descobriment i anlisi de lHomo cussi sobre el poligenisme i diverses versions del
oresiensis sn: Richard A. Kerr, Breakthrough of racisme cientc, vegeu S. J. Gould, The Misme-
the Year: The Winner, Science 306 (2004), pp. asure of Man, Nova York, Norton, 1981.
2010-12; The News Staff, reakthrough of the 6. Gould, Our Unusual Unity, p. 212. Vegeu tamb
Yeat: The Runners-Up, Science 306 (2004), pp. Gould, Human Equality Is a Contingent Fact of
2013-17; P. Brown et al., A New Small-Bodi- History.
ed Hominid from the Late Pleistocene of Flores,
Indonesia, Nature 431 (2004), pp. 1055-61; M.
J. Morwood et al., Archaeology and Age of a
New Hominid from Flores in Eastern Indone-
sia, Nature 431 (2004), pp. 1087-91; Michael
Balter, Skeptics Question Whether Flores Ho-
minid Is a New Species, Science 306 (2004), p.
1116; i Ann Gibbons, New Species of Small Hu-
man Human Found in Indonesia, Science 306
(2004), p. 789.
2. Alguns dels escrits clau de Gould sobre aquests te-
mes inclouen: Stephen Jay Gould i Niles Eldred-
ge, Punctuated Equilibria: The Tempo and
Mode of Evolution Reconsidered, Paleobiology
3 (1977), pp. 115-51; S. J. Gould i Richard C.
Lewontin, The Spandrels of San Marco and the
Panglossian Paradigm: A Critique of the Adap-
tationist Programme, Proceedings of the Royal
Society of London B 205 (1979), pp. 581-98; S. J.
Gould, Wonderful Life, Nova York, Norton, 1989;
S. J. Gould, Full House, Nova York, Three Rivers
Press, 1996; i S. J. Gould, Bushes and Ladders in
Human Evolution, en Ever Since Darwin, Nova
York, Norton, 1977, pp. 56-62.
180
Contra
els alquimistes
de la histria
Enric Gil Muoz
La ment captiva
Czesaw Miosz
Introducci i traducci de Guillem Ca-
laforra
364 pp., 2005, PUV
Segons una investigaci estadstica duta a
terme per Zbigniew Brzezinski, exsecretari
dEstat nord-americ, la quantitat de gent
morta per causes directament relacionades
amb la violncia poltica durant el curt tendeixen sovint a examinar el dest dels
segle XX ascendiria als cent vuitanta-set
milions de persones. Eric Hobsbawm diu
que aix equival al doble de la poblaci
europea durant el segle XVIII. Sens dubte,
han sigut molts els intellectuals de primera
categoria que han intentat analitzar les ra-
ons del carcter extremadament violent de
la passada centria. Per no ens ha calgut
esperar als contemporanis de lhorror per
a escoltar els advertiments contra les falses
esperances engendrades per la modernitat:
ja en ple Segle de les Llums, Rousseau va
assenyalar que no hi ha una relaci neces-
sria entre el progrs cienticotecnolgic automticament una visi del mn ple-
i el renament cultural, duna banda, i el
progrs moral, de laltra. Ser ms savis no
signica ser ms bons: aquest va ser el crit
intempestiu que la majoria de philosophes
no va voler escoltar. Nosaltres, que hem
pogut ser testimonis de com molts intel-
lectuals han donat suport actiu als rgims
ms inhumans, no podem obviar la tesi
rousseauniana si aspirem a comprendre el
nostre present sense prejudicis edicants.
En aquesta tasca, lobra del poeta polons
Czeslaw Milosz La ment captiva, que acaba
de publicar la Universitat de Valncia en
traducci catalana de Guillem Calaforra,
ens pot brindar una ajuda imprescindible.
Perqu en aquest llibre Milosz es plan-
teja lobjectiu danalitzar com funciona el
pensament hum en les democrcies po-
pulars (p. 35), centrant-se en el medi dels
escriptors i dels artistes. Dit duna altra
manera, tracta de comprendre com la gent
que suposadament t com a oci pensar
(lsofs, literats, artistes de tota mena)
acaba adaptant-se a la pres totalitria i,
ns i tot, acaba justicant-la. I s que en
aquest punt no shi val apellar nicament
a ls de la coacci fsica: A Occident
pasos conversos [al Diamat: materialisme
dialctic estalini] noms sota les catego-
ries de coacci i de violncia. Aix s ine-
xacte. A banda de la por habitual, a ban-
da de la voluntat de posar-se a recer de la
misria i de la destrucci fsica, funciona
el desig dharmonia interior i de felicitat
(p. 46). Un desig dharmonia interior i de
felicitat que Milosz intenta explicar-nos
recorrent a un exemple literari: la novel-
la de Witkiewicz Insaciabilitat, on es par-
la de les estranyes i esparverants pndoles
de Murti-Bing. Qui les prenia adquiria
nament compacta, capa dexplicar i de

resoldre tots els enigmes de lexistncia i
de la histria. Justament el que oferia als
intellectuals de lEuropa central i de lEst
la ideologia que acompanyava els exrcits
sovitics. Milosz apunta diferents raons
per les quals molts es decidiren a prendre
la pndola del Diamat: el buit (la sensa-
ci dels creadors de cultura de trobar-se
completament al marge del conjunt de la
societat), el sentiment de labsurd metaf-
sic, la creena en la necessitat inexorable
de les lleis de la Histria, o el simple xit
de lexpansi del comunisme.
Tanmateix, encara que poderosa,
leccia de la Nova Fe estalinista no era
completa, i aix es pot veure a propsit de
moltes de les qestions tractades al llarg
de lobra. Per exemple, la de la relaci dels
intellectuals dels pasos comunistes amb
occident. Una ment absolutament capti-
va del Diamat per fora hauria de veure
els pasos occidentals com un enemic que
calia conquerir. No obstant, segons Milosz
la relaci de lintellectual de lest amb encarnat, particular i concret, per a oposar
occident s complexa, doncs, i no se la pot
tancar en formuletes de simpatia o anti-
patia. Es tracta dalguna cosa de lestil de
lamor desenganyat, i s sabut que lamor
desenganyat deixa sovint un solatge de
sarcasme (p. 107). O si pensem en la ins-
tituci del ketman la cosa encara es com-
plica ms: ens trobem amb una prctica
social que fa possible el manteniment de
la dominaci totalitria al mateix temps
que nassenyala els lmits. En efecte, amb
aquest concepte que Milosz manlleva de
Gobineau, lescriptor polons tracta dex-
plicar la disjunci esquizofrnica que es
produeix en els pasos de lrbita sovitica
a causa duna conducta pblica que no t
res a veure amb les conviccions individu-
als de cadasc. Dit duna altra manera, les
181
societats comunistes es constituen com
un gran teatre on tot el mn sabia que tot
el mn actuava. En aquestes condicions,
la diferncia entre la vida i la mort podia
consistir a avanar-se un dia a denunciar el
ve si hom copsava algun indici en la seua
conducta que evidenciava que no era real-
ment un comunista del i convenut: da-
vant duna tal percepci, calia no dubtar,
perqu aquest mateix ve podia denunciar-
te lendem. Aix doncs, la vida social es
fonamentava en aquests pasos en la por
de tothom contra tothom, i la delaci pas-
sava a ser una de les virtuts cardinals de
lEstat totalitari.
Per si tenim alguna prova contundent
dels lmits del poder totalitari, aquesta no
s altra que el mateix llibre de Milosz. Amb
aquesta obra, el poeta polons ens demos-
tra que s possible evitar la captivitat del
pensament. Davant la deessa Histria
idolatrada per tants dels seus collegues,
Milosz reivindica la capacitat del subjecte
resistncia a la suposada necessitat histri-
ca. Perqu des del moment que ens obli-
dem dels individus encarnats, particulars i
concrets, i justiquem els assassinats davui
en nom dun futur esplendors, lesdeve-
nir histric es converteix en un riu de sang.
s aquesta una lli que no hem doblidar
si no volem que es repetesquen les cats-
trofes tiques i poltiques del segle passat,
i s per aix que aquesta obra de Milosz,
que es public originalment en polons,
a Frana, en 1953, constitueix un docu-
ment imprescindible per a la histria mo-
ral del segle XX, que diria Jonathan Glover.
Per tant, el seu testimoni mereix gurar al
costat dels de Levi, Amry, Soljenitsin i
tots aquells que han parlat sense por del
mal que lhome pot causar a lhome. s
182
trist pensar que si molts intellectuals no
hagueren donat suport a les prctiques
poltiques ms aberrants, la xifra astron-
mica de morts que citvem abans s segur
que hauria sigut menor. Tan gran ha sigut
la implicaci de molts pensadors amb els
rgims ms desptics que hi ha qui ha arri-
bat a parlar, com Mark Lilla, de lotirania
per part del collectiu dels lsofs (en una
obra que, per cert, s concebuda com una
modesta companya de La ment captiva).
No obstant, lexemple de gent com Milosz
ens reconforta perqu ens mostra com, si
b no hi ha una relaci necessria entre
intelligncia i sensibilitat moral, almenys
les dues aptituds sn compatibles.
Tanmateix, no s lptica de la mem-
ria histrica lnica que podem adoptar
en encarar-nos a aquesta obra. Aix ens
ho adverteix Calaforra en la introducci:
Contrriament al que se nha fet durant
decennis, avui podem llegir La ment capti-
va com un llibre que va ms enll del mer
testimoni. (...) Per entendre la nostra poca
i assajar-ne un diagnstic, all que ms ens
aprota de la narraci de Milosz s lesque-
ma, lesquelet del seu discurs (pp. 15-16).
s a dir, del que es tracta s de no quedar-
se merament en lancdota -la situaci dels
intellectuals als pasos comunistes-, sin
de passar a la categoria: el fenomen de la
captivitat de pensament, un fenomen sus-
ceptible de manifestar-se en les ms diver-
ses circumstncies histriques i socials. En
aquest sentit, el mateix Calaforra ja va de-
dicar a aquesta obra de Milosz un notable
assaig on pretenia elaborar el tipus ideal
del discurs tpic del pensament captiu. La
immunitat respecte del dubte, una visi
reductiva i simplicada de la realitat, la
incapacitat per a concebre altres creences
i valors al marge dels estipulats pel discurs
dominant, la visi de laltre com a enemic
potencial o real...: aquestes eren algunes
de les caracterstiques de la ment captiva
all analitzades. I en la introducci a La
ment captiva, el traductor mostra linters
que t lobra de Milosz en el present se-
guint una doble estratgia. Per una banda,
traant alguns parallelismes entre les idees
expressades per Milosz i algunes aportaci-
ons teriques de gures de primera de la
en lmbit del pensament losc i soci-
al: aix, fa referncia a Adorno i els seus
estudis sobre la personalitat autoritria,
a lanlisi de la immunologia ideolgica
duta a terme per Edgar Morin, a lestudi
de les ideologies nacionalistes de Benedict
Anderson, a la genealogia del fanatisme de
Cioran o a lexigncia foucaultiana de pen-
ser autrement. De laltra, apuntant alguns
fenmens poltics recents on veiem actua-
litzar-se amb altres rostres lesquema de la
ment captiva: els nacionalismes agressius
sorgits amb posterioritat a la caiguda del
comunisme (els quals foren, siga dit de
passada, dalguna manera profetitzats pel
mateix Milosz, p. 354), el nihilisme cnic
tpic dels pasos del capitalisme avanat o
els integrismes religiosos inspiradors de les
ms diverses massacres (en forma datemp-
tat o de guerra preventiva).
Comptat i debatut, aquest llibre s un
document imprescindible, per no sols
aix: el seu valor supera amb escreix el
marc de les circumstncies poltiques par-
ticulars on es va concebre. Cal tenir ben
present aix, ja que en els temps que corren
s molt fcil utilitzar una obra com aques-
ta per a fer lapologia indirecta de lordre
mundial sorgit amb la caiguda del mur de
Berln. En aquest sentit, les indicacions de
Calaforra sn extremadament pertinents, i
en aquest sentit tamb, lallusi de Milosz

a les Cartes perses de Montesquieu a lini-
ci de lobra no s ni de bon tros trivial:
perqu la mirada de Milosz s tamb com
la mirada de lantropleg, dun antrop-
leg que pren distncia respecte de la soci-
etat que estudia per tal de comprendre-la
millor. Tanmateix, aquest esfor de com-
prensi no es confon mai amb lacceptaci
acrtica del que hi ha, sin que va de la m
de la condemna de la lgica de ferro tpica
dels rgims totalitaris comunistes. Potser
als lectors ms joves, que no hem conegut
ledat dor del comunisme, la vida i el pen-
sament als pasos estalinistes ens semblen
tan inversemblants com a un parisenc del
XVIII la possibilitat de ser persa. No obs-
tant aix, aquest vida i aquest pensament
foren possibles, i tal volta lnic cam que
tenim per a mantenir un esperit veritable-
ment lliure s recordar i comprendre com
s possible la captivitat del pensament:
per a descobrir una dominaci que no
veiem, no ens queda altre remei que el
paradoxal retorn a textos daltres poques
(p. 25), ens adverteix el traductor. Anem
alerta, doncs. r
183
Extemporani,
per no anacrnic
Antoni Defez
Inexions
Josep Iborra
224 pp., 2005, Bromera, Alzira
Per qu sescriu un dietari? Amb quina
nalitat? Per a qui? Quina s la veu que hi
parla? bviament no hi ha una resposta
nica a aquests interrogants: els dietaris
poden ser de tipus molt diversos, i els au-
tors tamb. Fins i tot s possible fer servir,
diguem-ne, la forma dietari com un recurs
estilstic amb propsits estrictament lite-
raris: per exemple, per narrar una histria
de cci. Amb tot, sembla que alguna cosa
vindr ja imposada pel format i la mateixa
tcnica descriptura: un dietari sempre s
lexpressi conceptual o emotiva, o totes
dues coses alhora, dun subjecte i, per tant,
sempre adopta la perspectiva de primera
persona, si ms no, una primera persona
elidida. Ara b, un dietari no t per qu
tenir com a objectiu fonamental adrear-se
a un altre, s a dir, comunicar quelcom a
algun annim lector. No, un dietari ses-
criu primordialment per a un mateix: s
lintent desdevenir mximament concret
i irrepetible, lintent darribar a ser alg i
no pas una simple abstracci. I en aquest
sentit, qu podr ser un dietari sin el qua-
dern ntim duna identitat, de la identitat
daquell qui escriu, perqu li s urgent la
prpia diferncia.
184
Tanmateix, escriure un dietari podria
ser al capdavall un fet impossible, i a ms
una futilitat. Que ens siga indispensable
armar-nos, construir-nos -que ens resulte
peremptori escriure un dietari-, no garan-
teix que la nostra armaci, que el quadern
ntim de la nostra identitat, no acabe en
cert sentit important en un fracs. I no
sols perqu la mort estronque qualsevol
identitat, sin tamb perqu fem el que
fem, sempre serem mera ancdota, una
individualitat incompleta, imperfecta, con-
tingent, fragmentria, inconclusa, ubicada,
sempre en dependncia... Perqu si res no
signica armar emfticament Per si jo que semblaven inamovibles.
sc jo!, tampoc tindria sentit que en algun
moment de la nostra existncia digurem
presumptuosament Ara s que ja sc jo!.
La nostra identitat no s daquest tipus.
Faig aquests aclariments perqu em
sembla que sadiuen fora b amb lesperit
escptic, liberal, desenganyat i estoic del
dietari Inflexions de Josep Iborra, obra
magnca que merescudament va rebre en
2004 el VI Premi dAssaig Mancomunitat
de Ribera Alta, i que lEditorial Bromera
acaba de publicar. Inexions s un dieta-
ri, extemporani per no anacrnic, on
salternen les tpiques anotacions prpies
del gnere (les rpides observacions de cir-
cumstncia), amb miniassaigs dalta volada
conceptual, i aforismes punyents sovint no
exempts dhumorisme i ironia. Deixeu-me
que daquests ltims en recorde un parell
o tres: Lhome s la mesura del seu tat, si palliatius: negociar racionalment amb
o Gos: animal que no es cansa mai de lla-
drar; o tamb aquell altre: Al capdamunt
de tot hi ha el nostre cap.
Com dic, Inexions s una obra extem-
pornia per no anacrnica, perqu, si b reduir-les al que sn.
s cert que la nostra forma de vida actual
no propicia que ens ocupem de la nostra
prpia identitat, tamb seria correcte ar-
mar que ens urgeix de fer-ho, si ms no,
si no volem abandonar els nostres ideals
dsser hum. I a tal efecte heus ac el
sentit del ttol triat per Iborra-, ms que la
reexi ens calen inexions, les inexions
que podem exercir sobre els nostres hbits,
pensaments i creences. O com diu ell ma-
teix en cert moment, el desplaament de
les qestions que ens permet veure com
el que criem ben plantejat, sens apareix
com un error, com un mal enfocament,
perqu lart de desplaar s lart de dissol-
dre plantejaments, problemes o solucions
I aix sempre amb la precauci correc-
tora a qu ens obliga la circumstncia de
ser presoners, tots, de les nostres evidn-
cies. Aquesta, de fet, i en contra del que
pensaria el racionalisme ms ingenu, ens
seria una situaci indepassable, perqu,
ben mirat, ns i tot els instruments que
tenim per a copsar la realitat, suposadament
neutres i objectius posem per cas, la c-
mera fotogrca- no farien altra cosa que
vericar la nostra subjectivitat, les nostres
percepcions. I qu dir del sentit de la nos-
tra existncia o del seu tarann moral, on
sovint el nostre contrincant real el nostre
pitjor enemic- serem nosaltres mateixos,
linquil que habita dins nostre i a qui no
podrem vncer mai del tot. Hom podria
dir aix que no hi ha solucions denitives
i absolutes en favor de lobjectivisme, per
les nostres evidncies i les nostres passions
sense pretendre desactivar-les o eliminar-les
del tot, despullar-les de la part de ra que
semblen que tenen, dutilitzar tcniques per
Doncs b, Iborra, amb aquest equipa-
ment tan prolctic, socupa duna bona

quantitat de temes, aspectes i personatges
centrals en la nostra forma de vida i am-
bient cultural. I ho fa, a parer meu, duna
manera atractiva i brillant. Aquesta ns
una mostra a tall dexemple: lesperit cap
a la dissociaci i dissoluci de la literatura
moderna; el nou estatus dels artistes; els
laberints del jo i les identitats; el paper i la
funci del llibre de capalera; lopacitat de
Sartre davant la cincia i, tamb, la natura;
labsncia de lhumor en la losoa i la
msica occidentals; els canvis que la nova
forma de vida exerceix en ls de les parau-
les, o sobre la possibilitat de ser excntric
o foraster, o en la vivncia del temps; la
manera com els humans simaginen Du i
les relacions que hi mantenen; la respon-
sabilitat poltica de Nietzsche en triar el
llenguatge que va usar; la difcil i intractable
presncia de la mort dins la vida; el verba-
lisme i laparena de lucidesa dAdorno;
la importncia del tndem mal i b en
la nostra vida; la discussi Gide-Barrs a
propsit de larrelament i ubicaci de les
identitats; el sinistre i tenebrs silenci de
Heidegger respecte a lHolocaust; legola-
tria i el vedetisme dEugeni dOrs i Terenci
Moix; les reticncies de Rilke, i de lautor
tamb, davant dels propsits de la psicoan-
lisi per canviar o alterar la personalitat dels
humans... O el poder que tenen les gueres
a lestiu per a fer-nos oblidar el mn.
Iborra no desgrana aquestes qestions
a la manera dun intellectual orgnic, un
daquells intellectuals que seuen, fent servir
una imatge seua, entorn duna taula rodona
per debatre els grans temes que preocupen
la nostra societat o que li passen pel cap a
lautor dun programa de rdio o de televi-
si. No, la dIborra no s una reexi una importncia que t la cincia i les seues
inexi- avorrida i decadent, sense ja cap
Sant Graal per cercar, i al servei dalgun rei
185
Arts. No, ms aviat, les seues inexions
brollen del silenci, del seu silenci interior,
cosa que a Iborra li s condici necessria
per a poder-se escoltar. Aquestes ine-
xions, com suggerem al comenament,
formen part de la creaci de la identitat de
lautor, dun autor que ja supera els 75 anys,
i que amb molt coneixement de causa s
conscient, com diem abans tamb, tant de
la necessitat com de la futilitat dels afanys i
els esforos envers la identitat. Diguem-ho
amb les seues paraules: Fins a quin punt
podem veure-hi clar en la nostra vida i, per
tant, ns a quin punt podem contar-la?
Ms aviat, tenim la sensaci dun desordre,
duna confusi ms que no pas duna his-
tria. En suma, un llibre que fareu ben
fet de llegir. r
Histria de la
cincia, historia
de la societat
Carmel Ferragud
Histria de la cincia, histria de la so-
cietat
Joan Vernet i Ramon Pars, dirs.
630 pp., 2004, Institut dEstudis Cata-
lans-Universitat de Valncia, Valncia
Ning no pot negar avui dia la gran
aplicacions tcniques dins la societat, fet
que, evidentment, no sempre havia estat
186
aix. No podem oblidar que el que ens ha
fet humans s precisament aquesta capa-
citat de reexi i creaci deines que s la
tecnologia, com tant repeteix el reconegut
codirector de les excavacions dAtapuerca
Eudald Carbonell. I, en aquest sentit,
podem dir de forma incitant, que encara
no som del tot humans, atenent al que
representa per a la humanitat el progrs
cienticotecnolgic, aix com el bon o el
mal s que fem del coneixement. Per tant,
si volem conixer-nos millor i volem, en
conseqncia, millorar la nostra societat
i mantenir de forma sostenible el nostre
planeta, necessitem una reexi acurada
daquesta magnca, llarga i apassionant
aventura que ha estat levoluci del coneixe-
ment cientc de la humanitat. No podem
oblidar que, respecte als canvis que shagen
de produir en el mn en els prxims anys, la
cincia ser un punt fonamental, molt ms
del que ho puguen ser la poltica, lecono-
mia o les idees socials, com han anunciat
illustres historiadors de la cincia. El segle
XX ha estat un segle transcendental en la
histria de la cincia, i en aquest segle XXI
sens dubte els camins que sens obren tenen
com a element decisiu all que ocorregu
en cincia la passada centria. No s sobrer,
doncs, que reivindiquem la racionalitat i el
coneixement davant de tant irracionalisme
que caus desastres enormes a la humanitat
el segle passat i que encara sovint presideix
el nostre mn.
Lestudi de la cincia a lmbit dels Pa-
sos Catalans no s un fet gens nou. Tot i que
els directors de lobra que ens ocupa situen
linici daquesta tradici amb Mills Valli-
crosa i la seua escola, congurada sobretot
a travs dels seus deixebles Joan Vernet i
Julio Sams, als quals sels ha de reconixer
el mrit en lavan del coneixement de de-
terminats camps de la cincia medieval, crec
que seria injust negar a un grup derudits
i historiadors de nals del segle XIX i les
primeres dcades del XX una tasca reeixida,
sobretot en el mn de la medicina medieval,
ja que foren pioners en aquests estudis. Em
referesc a autors com ara Josep Maria Roca,
Llus Comenge o Josep Rodrigo Pertegs,
que ens descobriren amb la seua erudici
un mn ple de possibilitats destudi i de
les quals altres historiadors shan aprotat
posteriorment. Noms cal veure, en aquest
sentit, la ingent tasca de recopilaci docu-
mental duta a terme per Rodrigo Pertegs i
tan encertadament posada en coneixement
del pblic interessat en una notable edici
en CD-Rom.
Ms recentment, hi ha hagut alguns in-
tents amb voluntat sinttica, que han prets
un acostament a lestudi de la cincia i la
tcnica durant lpoca medieval. Concreta-
ment, podem fer esment del primer volum
de la Histria de la cultura catalana, que va
editar Edicions 62. Tamb, per no enfo-
cada directament als territoris propis dels
Pasos Catalans sin a lEstat espanyol, la
Historia de Espaa de Espasa-Calpe, dirigida
per Menndez Pidal, dedic un volum a la
cultura i a la cincia, amb informaci vlida
per al nostre context. En ambdues obres la
histria de la cincia o El coneixement
de la natura i de lhome sorganitzava en
dos captols, lun dedicat al conjunt de les
cincies exactes i siconaturals i laltre a la
medicina. Evidentment, aquestes obres, per
espai (al voltant de cinquanta pgines cada
captol) i per la seua inclusi dins una obra
dabast molt ms ampli, no podien donar
entrada a tot el que suposa prpiament una
histria de la cincia i de la tcnica.
s realment ara que veu la llum una obra
dedicada exclusivament a fer un balan de

la recerca efectuada ns al dia davui sobre
la cincia medieval en els territoris de parla
catalana. Aquest llibre s el primer volum
duna srie de quatre que conguraran
una ambiciosa obra que pretn lestudi del
conreu de la cincia i la tcnica en lrea
cultural dels Pasos Catalans, des de ledat
mitjana ns a lactualitat. Aquest volum
sha estructurat en dues parts: Dels rabs
al Renaixement (5 captols) i El temps de
les universitats i lescolstica (11 captols).
En tots aquests captols han intervingut
autors de sobrada reputaci en els camps
respectius (en podeu veure una petita res-
senya biogrca al nal del volum), encara
que cal plantejar-se si no shauria dhaver
demanat tamb la intervenci dalguns
altres especialistes, i doncs arrodonir mi-
llor lobra. No cal dir que un esfor com
aquest s sempre digne delogi i mereix
una consideraci atenta. Tamb, per, cal
reconixer les dicultats evidents duna
empresa daquest abast, que no shan pogut
resoldre amb massa fortuna, com intentar
explicar ms endavant. Dentrada, cal felici-
tar-se per la collaboraci i el conveni entre
lInstitut dEstudis Catalans i la Universitat
de Valncia per a dur endavant la coedici
de lobra, com tamb la participaci den-
titats nanceres, sense la implicaci de les
quals es fa ben difcil ledici destudis de
gran magnitud com aquest. Tanmateix,
les mancances que pateix lobra quant a
espai dedicat a determinats apartats o a
algunes absncies injusticables aix com
les caracterstiques de les illustracions,
escasses, en blanc i negre, si exceptuem
part de la cartograa, i algunes certament
defectuoses fa pensar que, tal vegada, les
quantitats esmerades no han estat suci-
ents. Amb tot, els directors de lobra han
aconseguit reunir un conjunt de treballs
187
de gran categoria intellectual basats en un
estudi exhaustiu de fonts de tot tipus, que
han rellegit i renovat la historiograa sobre
diversos temes i que ens proporcionen un
coneixement actualitzat de lestat de la
recerca.
Una histria de la cincia, tal i com
insist fa temps Pedro Lan Entralgo, i altres
autors com Jos Maria Lpez Piero o Luis
Garca Ballester han continuat mantenint,
no pot entendres com un precedent de la
cincia actual, ni tampoc com a pura eru-
dici i coneixement duna pea dantiquari
polsosa per curiosa, com un ornament
humanstic. Deia en aquest sentit el doctor
Garca Ballester: Lan demostr que el
conocimiento histrico era otra forma de
conocimiento de los problemas actuales de
la medicina [o de la cincia] y de aquellos
con los que se enfrenta el mdico en el
ejercicio de su prctica... que su objetivo
no queda limitado al estudio de las grandes
guras... El conocimiento histrico pona,
adems, de relieve que la problemtica
mdica planteada por la triple condicin
al mismo tiempo biolgica, social y perso-
nal del hombre, tena lugar encarnada en
seres vivos viviendo condiciones sociales,
econmicas, polticas, religiosas, culturales
concretas, y no se agotaba con el conoci-
miento cientco natural... era presentada
como clave intelectual explicativa de los
problemas e ideas mdicas [o cientcas]
de hoy, como disciplina de incitacin in-
telectual. Una bona mostra daix, aplicat
tamb al camp mdic, s el recent llibre de
Jacqueline Lagre El mdico, el enfermo y
el lsofo (La esfera de los libros, Madrid,
2005). Aquesta autora ha posat en relleu
com molts dels problemes que afecten avui
la relaci metge-malalt-societat shan plan-
tejat constantment al llarg de la histria, en
188
una recerca per aconseguir el benestar, lhar-
monia plena de la persona, i que aquestes
reexions dels pensadors pretrits mereixen
tota latenci pel que poden aportar-nos a
lhora desclarir els grans problemes que
ens afecten, per ajudar-nos, en denitiva,
a viure millor i ser ms felios.
Tal com han subscrit recentment au-
tors com ara Jos Manuel Snchez Ron o
Patricia Fara, cal escriure una histria de la
cincia que no es xe noms en els grans
descobriments, figures, teories o grans
equacions, o descriguen petits episodis
de la histria. La cincia ha arribat a ser
tan important perqu moltssima gent
shi ha dedicat, des de les organitzacions
educatives, els traductors, els educadors,
els taxonomistes, etc., incloent-hi tamb
moltes dones sovint silenciades a la docu-
mentaci. Sense aquests no s possible
entendre Darwin, Einstein o Newton. En
denitiva, fer histria de la cincia s fer
histria de la societat, s fer la histria de
tot. Per aix tota histria de la cincia i de
la tcnica, si es vol ambiciosa i realment til,
ha de ser necessriament social perqu amb
ella ens puguem apropar a la realitat global
de la vida humana; ha destar inserida en
les estructures prpies de cada situaci
sociocultural. Comptat i debatut, es tracta
dintegrar les complexes relacions entre
cincia i societat en un conjunt espacial i
temporal ampli. Un pla ambicis, com el
que abans hem esmentat, obliga a tractar
quatre punts diferents: 1) lorganitzaci de
lactivitat cientca; 2) la posici social dels
conreadors de la cincia; 3) la producci
i el consum de cincia; i 4) el contingut
dels sabers cientcs. Abasta lobra que ens
ocupa aquests quatres camps?
Els principals problemes que trobe en
el volum que ens ocupa sn, duna banda,
la descompensaci entre els apartats i, de
laltra, les absncies dalguns temes amplis
i alguns aspectes ms concrets dins les
matries abordades, que haurien dhaver
gurat en una obra de sntesi de labast de
la que ac tractem.
Dentrada, no resulta fcil entendre per
qu alguns captols ocupen tantes pgines
i altres tan poques. Aix, els autors dal-
guns dells, com ara el quart de la primera
part, dedicat als astrolabis, o el des de la
segona, dedicat a la cartograa, saboquen
a un exercici derudici fora important,
reblat amb una gran quantitat de dades, i
aprofundeixen amb gran detall la matria
que aborden; i, en canvi, daltres opten
per una sntesi poc profunda desproveda
de detalls i exemples. La fotograa dun
magnc astrolabi a la portada ens posa
sobre avs dall que trobarem en bona
part daquesta obra, crec que excessivament
decantada cap a lestudi de la cincia rab
i de lastronomia-astrologia coneguda i
practicada als territoris de lantiga Corona
dArag. Per, sens dubte, el fet ms sor-
prenent i desconcertant s el redut espai
que hi ocupa lestudi de la medicina dins
lobra, quan en realitat la seua repercussi
social fou de molt major abast que la de
qualsevol altra disciplina cientca, i assol
el rang major de scientia, i impregn tots
els racons de la societat medieval. La seua
omnipresncia es pot resseguir fcilment
en la literatura de les elits o en els sermons
de fra Vicent Ferrer, tan populars i que, en
utilitzar la terminologia prpia del galenis-
me, doctrina en la qual es bas en aquell
temps el coneixement mdic prpiament
acadmic, no fa sin parlar-nos de la difusi
i penetraci social daquests coneixements.
En resum, el que supos la medicina per al
mn medieval no es correspon, ni de bonm

tros, amb lespai que li s dedicat en lobra.
Llus Cifuentes, Jon Arrizabalaga i Michael
McVaugh, grans coneixedors daquest
tema, sn els encarregats dabordar-lo, des
del punt de vista doctrinal tots tres, i des de
la perspectiva de la prctica i la difusi
social el primer i el darrer. Ara b, el conei-
xement que tenim del corpus doctrinal
mdic, per sobretot de la seua aplicaci
prctica en la societat i de lorganitzaci
del sistema assistencial, s molt superior
a les escadusseres pgines que McVaugh,
reconegut especialista en aquests temes, hi
dedica. El nombre dinvestigacions de qu
avui disposem, afortunadament, permeten
un aprofundiment molt ms exhaustiu que
lapressada (17 pgines enfront de les 44
dedicades a lastrolabi) per b que anada
i hbil posada al dia de la qesti que ha fet
lhistoriador nord-americ, autor sens dubte
de bona part dels estudis ms reeixits sobre
la salut i la medicina en el perode baix-
medieval als Pasos Catalans. Si hi hagus
individus que meresquessen la catalogaci
de cientcs, amb una mplia consideraci
social, per damunt dastrnoms-astrlegs,
alquimistes o matemtics, ocupacions que
tamb alguns dells solien desenvolupar,
foren els metges (fsics i cirurgians). Ning
sacost ms a la consideraci social que
avui tenim del professional. De fet, la
seua tasca havia assolit ja en la primera
meitat del segle XIV una consideraci molt
elevada i constava de molts dels ingredi-
ents necessaris, segons la sociologia, per a
poder-la considerar una professi. Per, a
ms a ms, no s comprensible que shagen
obviat captols tan rellevants com el de la
farmacologia, la cirurgia, o la medicina
dels animals (menescalia i falconeria), que
tamb gaud dun ampli conreu a les terres
que ens ocupen.
189
La tecnologia protagonitza un altre
captol de mancances sorprenents en el
volum. Encara que en el ttol de lobra
noms es parle de cincia i no de tecnolo-
gia, la intencionalitat dels directors queda
explcita en la introducci on, efectivament,
posen de manifest la voluntat dincloure
tamb lestudi de la tcnica, estretament
vinculada al desenvolupament de la recerca
cientca, per b que no sempre lacompa-
nye. Hom pot preguntar-se per qu no hi ha
un captol dedicat a la tecnologia agrcola
(i a lagronomia) i preindustrial dels segles
XIII i XIV desenvolupada pel mn cristi, i
noms se situa la inuncia daquesta tec-
nologia arribada des dorient i introduda
pels rabs, sobretot a lelta edat mitjana.
Sens dubte, el de la tecnologia s un ca-
ptol clau i molt interessant per totes les
novetats i particularitats que va comportar
en el temps de les conquestes militars (on
no ens hem doblidar de la importncia
de mquines efectives per a la guerra) i
les colonitzacions (agrimensura), de lam-
pliaci dels espais conreats i la irrigaci,
amb la important difusi de la molineria,
la construcci de grans edicis romnics i
gtics, com ara les llotges, els palaus, les for-
taleses i les catedrals, el desenvolupament
de la navegaci i, per tant, el disseny i la
construcci de navilis, el mesurament del
temps, la difusi de lartesanat en les ms
diverses modalitats (txtil, metallrgia,
cermica), o la transformaci dels produc-
tes agropecuaris destinats a lalimentaci
(trapigs de sucre), les tcniques prpies de
la mercaderia i la comptabilitat, per acabar
citant el desenvolupament de les tcniques
artstiques o el mn de la msica. Fet i fet,
foren disciplines en les quals es desenvo-
lup un gran inters que es tradueix en
lelaboraci de tractats i manuals per a ser
190
usats per tots aquells que ho necessiten en
les seues activitats quotidianes i que seran
traduts o b escrits directament en catal,
com en un captol daquest mateix volum,
sense anar ms lluny, posa de manifest Llus
Cifuentes.
Un altre punt fora descurat en part
per falta de recerca i en part per no haver
aprotat els treballs existents i congurar
aix un apartat especc s el referent als endur-se una imatge errnia i esbiaixada
protagonistes, a aquells que dalguna ma-
nera escrigueren, reexionaren i portaren a
la prctica en el seu context el coneixement
cientc que circulava en aquells territoris.
Shi troben a faltar quadres estadstics amb
la identitat de cientcs, homes i dones,
dedicats a les diverses disciplines, amb una
localitzaci geogrca, que donen compte
del volum i les caracterstiques que tenia
aquest collectiu; de la inuncia social,
poltica i econmica que tenien sobre la
societat amb la qual convivien. Crec que
avui disposem de prou material per a apro-
ximar-nos a aquests problemes i superar
aix la perspectiva del coneixement centrat
en personatges molt determinats del mn
cientc, per de la presncia i repercussi bastant miops pel que fa a la importncia
social dels quals no sens illustra clarament,
per no haver copsat com era la seua activitat
quotidiana i la relaci amb els diferents
grups que conguraven la societat.
Val a dir que, encertadament, hi ha
hagut un inters especial pels dos perso-
natges de parla catalana de major projecci
internacional en el mn medieval, amb
una obra prolca i altament complexa, i
que mereixen un examen exhaustiu per la
signicaci, la difusi i inuncia daquesta no ha estat massa ben encaixat.
ms enll de ledat mitjana: Ramon Llull i
Arnau de Vilanova. Pitjor fortuna han tin-
gut els autors de lobra a lhora de situar les
dones en el lloc que es mereixen pel que fa
al conreu de la cincia. No recorde, de fet,
haver llegit ni un sol nom propi de dona
dedicada a la cincia en aquesta poca, ni
tampoc massa referncies explcites a la
importncia que realment van tenir.
Aquests problemes no fan sin difumi-
nar o deformar la imatge real del que fou
la cincia i el paper que desenvolup en
el mn medieval. El lector poc avesat pot
del tema. Tanmateix, no s possible negar
la profunditat a qu sha arribat en alguns
camps (astronomia, astrologia, cartograa,
arribada del pensament cientc, centres
de recopilaci i producci de coneixement
cientc), les reexions a qu ens condueix
en alguns apartats (en aquest sentit po-
dem fer una reexi a propsit del paper
acomplit per les autoritats en les seues ms
diverses manifestacions, el gran inters
mostrat pels monarques curiosos, cultes,
erudits, alguns autntics intellectuals
preocupats pel coneixement cientc i per
la seua difusi per a la millora de la seua
corona, que contrasten amb la poca sensi-
bilitat i la gasiveria duns poltics actuals
de la recerca per al desenvolupament del
pas) i les propostes que queden obertes
per a futures investigacions. Malgrat que,
encertadament, els directors introdueixen
cada part de lobra amb la nalitat doferir
una panormica general de caire historio-
grc, tractant de situar la qesti i lligant
els diversos apartats que shi ofereixen, al
nal es t la sensaci que les parts apareixen
com peces allades dun trencaclosques que
En la meva opini, malgrat lesfor
realitzat, aquesta sntesi no ha reeixit a fer
un apropament amb tota la magnitud que
calia a la histria de la cincia als Pasos

Catalans. Per tant, una prxima generaci
dhistoriadors haur dabordar per fora un
camp que, afortunadament, continua sent
estudiat, tal i com aquesta obra, malgrat els
seus problemes, al capdavall demostra. r
La potica
dels historiadors
Justo Serna
Els noms de la histria. Una potica del
saber
Jacques Rancire
Traducci dAntoni Furi i Ferran Garcia-
Oliver
156 pp., 2005, PUV
1. El llibre de Jacques Rancire, Els
noms de la histria. Una potica del saber s
un utilssim instrument per esbrinar com
treballen els historiadors, com organitzen
els seus textos i com en trauen coneixe-
ment. Aquesta obra forma part duna tra-
dici francesa molt notable i signicativa
els mxims exponents de la qual serien Paul
Veyne, Roland Barthes i Michel de Certe-
au: aquella tradici que examina lescrip-
tura de la histria, que estudia les seues for-
mes de composici, que dictamina sobre
la retrica i la potica de la historiograa.
La histria s un saber rigors, sorganitza
per buscar la veritat i fa servir dinstru-
ments tcnics i documentals fora sosti-
cats. Per la histria tamb sescriu, s un
191
discurs que empra una trama particular
per administrar les seues dades i, sobretot,
per provocar un determinat efecte. Des
dels anys setanta, aquest assumpte ha pre-
ocupat els intellectuals francesos, encara
que tamb els seus collegues anglosaxons.
Tant s aix que per a molts experts aquest
examen metahistric hauria incorporat
aquesta disciplina al gir lingstic que ex-
perimenten les cincies socials des de fa
dcades, gir que per a molts estaria empa-
rentat amb la postmodernitat. Per deixem
de moment aquesta dada circumstancial.
2. Malgrat el que molts pensen, la his-
tria i la memria no coincideixen. s ms:
la reconstrucci que emprenen els his-
toriadors quan exhumen els documents
no t gaire a veure amb la reminiscncia.
Quan les persones recordem, la funci de
la memria s sempre selectiva i ns i tot
arbitrria, un mecanisme que sactiva mit-
janant estmuls interns i externs i que des-
enterra no els fets passats, sin la petjada
que aquells van deixar, un vestigi que pot
ser borrs, prcticament esvat. Els indi-
vidus evoquem amb signicat tot donant
un sentit actual a all que decidim recupe-
rar, un sentit que no t per qu coincidir
amb el que tenia quan va ocrrer. Les so-
cietats que organitzen els seus mecanismes
de record, que erigeixen monuments, que
conserven les petjades del passat, actualit-
zen aquests temps pretrits amb la nalitat
datribuir signicat als actes davui. Per
aquesta memria collectiva que les ins-
titucions basteixen per a ns edicants o
bastards, per retre justcia als morts o per
agredir als vius, per millorar-nos o per
provocar enfrontaments, no s exactament
igual a la histria, a la histria que fan els
historiadors. La memria s la vida, sem-
pre implicada pels grups vius, deia Pierre
192
Nora, un gran historiador francs. I, re-
ferent a aix, est en evoluci permanent,
oberta a la dialctica del record i lamn-
sia, inconscient de les seues successives
deformacions, vulnerable a tots els usos i
manipulacions, susceptible destar latent
durant molt temps i de manifestar sobta-
des revitalitzacions.
Davant la memria, la investigaci his-
trica s una operaci deliberada, no un pro-
ducte involuntari estimulat externament
per suggestions involuntries. s, a ms,
un treball intellectual, almenys en el sentit
que no t per propsit activar sentiments,
sin millorar el discerniment, la capacitat
descrutini, la possibilitat davaluar all
que ha esdevingut: el saldo dall viscut
per un mateix, per la seua prpia generaci
o per les precedents. s, daltra banda, una
operaci laica, s a dir, la frase histrica
de linvestigador no pot apellar a un sentit
transcendent, a un signicat escatolgic i
denitiu que remeta a una instncia pro-
videncial. Si els enunciats dun historiador
conclouen donant-li la ra o lautoritat a
Du, a aquest Du o a aquell altre, ales-
hores lacci humana no pot explicar-se i
noms cap el misteri de la creaci, la fata-
litat del dest. Per, a ms, la histria que
fa s una disciplina fundada en una ope-
raci racional: no busca les fonts segons li
convinguen a linvestigador, no selecciona
arbitrriament all que el conrma, no
descarta el que li incomoda. Lhistoriador,
si ms no aquell que s respectus amb les
tcniques depurades del seu oci, sotmet
les seues idees prvies al contrast amb els
documents i estableix una mena de dileg
amb els testimoniatges que li vnen del
passat. No es rea plenament del que ca-
dascun daquests testimonis li diuen o en
van deixar dit, sap que hi ha contradicci-
ons i falsedats i racionalitzacions equivo-
cades. Per aix, loperaci histrica exigeix
el contrast entre les fonts amb la nalitat
dapreciar la veritat i la seua forma denun-
ciar-se en aquests documents. No sols es
tracta accedir al testimoniatge ms de-
digne, sin tamb dexaminar de quina
manera va ser expressat, en quina potica
es va fundar, amb quins procediments re-
trics, amb quins recursos dexposici. La
histria s, en efecte, una tasca complica-
da, un quefer complex que exigeix anys de
consulta documental i daprenentatge
de les seues tcniques, s a dir, del mtode.
3. Per aquesta tasca danlisi que esco-
meten els historiadors no t per qu limitar-
se als documents amb que ells treballen. La
histria ha de ser tamb metahistria, s a
dir, un estudi de les seues prpies maneres
expositives, de com els historiadors trien
els seus personatges, de com els vesteixen,
de com pensen el temps dels seus protago-
nistes. Dobjectes, de problemes, dexpli-
cacions, no nhi ha a les fonts histriques:
sn obra de lhistoriador i, per aix, la his-
tria s una composici i com a tal pot
ser examinada, sotmesa a escrutini formal,
perqu all formal no s un llenguatge
merament transitiu, neutre i transparent.
Lanlisi de les maneres de composici re-
vela aspectes que ens semblaven insospi-
tats, que ens havien passat desapercebuts,
aspectes en els quals veiem com la histria
i la memria de les collectivitats sacosten
o sallunyen. Els poetes o els narradors
activarien i donarien forma potica a les
creences generals de la memria, al mar-
ge de la veritat que tinguen, mentre que
els historiadors destaparien o desvetllarien
aquests credos, documentarien els fets
procurant donar-los un signicat concret.
Com sha repetit tantes vegades, tot citant

la Potica dAristtil, no s obra dun poe-
ta dir el que ha succet, sin qu podria
succeir i qu s possible segons el que s
versemblant o necessari. Perqu lhisto-
riador i el poeta no difereixen per dir les
coses en vers o no, sin que difereixen en
que un diu el que ha ocorregut i laltre qu
podria ocrrer. I per aix la poesia s ms
losca i noble que la histria, car la poe-
sia diu les coses generals i la histria les
particulars.
s evident que aquestes distintes tas-
ques que, segons Aristtil, pertoquen a la
histria i la poesia ja no poden sostenir-se
de la mateixa manera. Des del segle XX,
la histria ha experimentat una revoluci
en les seues formes de coneixement i dex-
posici. La histria ja no s (o almenys
ja no s noms) el relat desdeveniments
i individus, sin un saber dall general,
dall comparatiu, dall losc (per dir- actual no s idntica a la memria, sin el
ho amb Aristtil). Per la histria ja no
s tampoc (o almenys ja no s noms) un
coneixement dall succet, sin un saber
dall descartat, dall no consumat, dall
fracassat, de les vies o processos que no shi
van completar. s per aix pel que la tas-
ca de lhistoriador decidint els seus objec-
tes, acumulant les seues fonts o adoptant
aquest o aquell altre gnere descriptura ha
de ser estudiada amb detall. Per quina ra?
Perqu el llibre dhistria s una autntica
construcci potica, un text amb frases, un
text que t un ordre expositiu, una sintaxi
particular amb personatges als quals sels
caracteritza amb paraules i dacord amb
una estratgia informativa: la informaci
es va administrant segons una trama que
disposa els esdeveniments particulars i les
explicacions que els sn pertinents, segons
la conclusi i lefecte que lhistoriador vul-
ga provocar. Per lobra histrica s tamb
193
un llibre, un artefacte material que es lle-
geix o no es llegeix, que sedita, que ns i
tot es reedita i que pot arribar a la condici
de clssic. Per exemple, La Mediterrnia
de Fernand Braudel, un dels cims de la
historiograa del segle XX. La gran histria
acadmica creu haver fugit de les ccions
de la memria i de la literatura, creu haver
fet ms rigors el seu procs dinvestigaci,
i en efecte les seues obres no sn ja un ho-
menatge a les creences comunes, tan fre-
qentment errnies. Lhistoriador s cons-
cient, ha de ser conscient, de labisme que
separa el passat del present, all imaginat
dall documentat, i atenint-se a aix ac-
tua amb cautela i exhuma i analitza els
objectes amb cura. Per aix, el seu s un
discurs crtic i no complaent; per aix, el
bon historiador no conrma, sin des-
menteix; i per aix la disciplina histrica
seu correctiu, una anlisi de les fallcies i
coherncies absolutes de la reminiscncia,
individual o collectiva.
4. Ara b, en aquesta tasca crtica i des-
vetlladora, tan necessria, la histria aca-
dmica ha perdut una part important dels
seus lectors. I aix s tota una paradoxa.
Segurament, lhistoriador de lera cient-
ca vol apartar-se de la visibilitat cmoda i
supercial dels grans esdeveniments i dels
gran personatges, diu Rancire. Per la
cincia ms certa que aquest reivindica s
tamb una histria ms improbable, una
histria que porta al lmit la indetermi-
naci del referent i de la inferncia pro-
pis de tota histria, admet. El quefer de
lhistoriador rigors dels nostres dies no
arma identitats estables entre la memria
collectiva i els objectes cientcs, entre el
present i el passat, sin que obri una es-
cletxa entre el text i el mn extern, entre
194
el jo i els avantpassats, entre nosaltres i
ells. Aquest rigor ens ha allunyat del gran
pblic i de les urgncies i de la necessitat
de memria tot deixant un buit que ha
estat omplit per historiadors dominicals
o amateurs. Daix sen deriva un greu
risc. Als historiadors acadmics, per exem-
ple, les seues tesis doctorals els obliguen
a esmerar diversos anys de la seua vida
en arxius, anys en els quals es lliuren a un
esfor documental i analtic sovint esgo-
tador. Altres presumptes investigadors
amateurs, en canvi, es proposen revisar
la histria cada dia, destaci en estaci,
en funci dels homenatges de la mem-
ria, com si lanlisi del passat pogus fer-se
sense tcniques, noms amb quatre do-
cuments portats accidentalment: com si
bastaren un pocs testimoniatges per retre
homenatge a una memria collectiva en
la qual, al capdavall, acaben conrmant-se
tpics, prejudicis, estereotips. I en aqueixa
paradoxa, com lanomena Rancire, ens
trobem: entre el gran pblic, necessitat de
relats, i el mn acadmic, allunyat del re-
ferent extern. r
 195

BUTLLETA DE SUBSCRIPCI

Nom i cognoms

Adrea Poblaci Codi postal

Telfon c/e
Em subscric a la revista LEspill per 3 nmeros (1 any) a partir del nmero ,
ra per la qual:
r Us tramet un xec per valor de 24 euros* a nom de: Universitat de
Valncia. Revista LEspill.
r Us envie fotocpia de lingrs de 24 euros*, a nom de la revista LEspill,
en el compte corrent de la Universitat de Valncia (Bancaixa, Urbana
Sorolla de Valncia: 2077-0735-89-3100159143).
r Us autoritze que domicilieu el cobrament de la subscripci anual al
meu compte corrent
(20 dgits) del Banc o Caixa
(En aquest cas la renovaci, si no sindica el contrari, ser automtica.)
* Preu a Europa: 27 euros Resta del mn: 30 euros

Data

Signatura

LEspill. Publicacions de la Universitat de Valncia

c/ Arts Grques, 13 46010 Valncia
lespill@uv.es
196