EDITORIAL

REVISTA FUNDADA PER JOAN FUSTER

SEGONA POCA / NM. 32 / tardor 2009
CANVI DE MODEL PRODUCTIU?
d i r e c tor: Antoni Furi
c ap d e r e da c c i :
Gustau Muoz
LA CORRUPCI CONTRA LA DEMOCRCIA
consell de redacci:
Neus Campillo, Mart
Domnguez, Ferran
Garcia-Oliver, Enric Marn, Potser la corrupci ha passat a un primer pla de latenci i la
Vicent Olmos, Juli Peret, preocupaci pbliques, fins al punt que desplaa en les enques-
Faust Ripoll, Simona krabec,
Pau Viciano tes altres motius tradicionals de neguit ciutad, per una ra
consell assessor:
molt simple: perqu els fiscals que investiguen aquests afers sn
Clia Amors, Joan Becat,
Manuel Borja-Villel, Eudald Car- a hores dara ms nombrosos i compten amb ms mitjans. Tan-
bonell, Narcs Comadira, Manuel mateix, lalarma social, nodrida per una escalada de casos que
Costa, Alfons Cuc (), Franois
Dosse, Antoni Espasa, Ramon ha causat estupefacci en loasi catal, per que sinsereix en
Folch, Mario Garcia Bonaf, una realitat familiar i endmica al Pas Valenci i a les Illes, t
Salvador Giner, Josep Fontana,
David Jou, John Keane, Giovanni altres raons de pes. Concretament la preocupaci davant el mal
Levi, Isabel Martnez Benlloch, funcionament del sistema poltic, que no compliria les finalitats
Joan Francesc Mira, Javier Mu-
guerza, Francesc Prez Moragn, declarades amb subjecci a la legalitat, en un context de crisi
Dami Pons, Josep Ramoneda, econmica, que ho agreuja tot. Sn massa casos (que es troben
Ferran Requejo, Vicen Rossell,
Xavier Rubert de Vents, Pedro en diverses fases del periple policial i judicial) perqu els ciuta-
Ruiz Torres, Vicent Salvador, dans no acaben pensat que es tracta noms de la punta visible
Josep-Maria Terricabras,
Vicent Todol, Enzo Traverso, dun iceberg molt ms gran.
Josep Antoni Ybarra Les causes de la corrupci, que soscava la confiana en el
Edita: Universitat de Valncia sistema poltic, sn mltiples i diverses, personals i estructurals.
i Edicions Tres i Quatre
Redacci, administraci i subscripcions: Algunes referncies sn una constant en aquesta mena de refle-
Publicacions de la
Universitat de Valncia xions: les insuficincies financeres dels ajuntaments, els abusos
c/ Arts Grfiques, 13 46010 Valncia.
Tel.: 963 864 115 Fax: 963 864 067 urbanstics basats en la possibilitat de requalificacions arbitr-
a/e: lespill@uv.es ries i la nefasta llei del sl aprovada pel pp, lopacitat del finan-
Disseny grfic: Enric Solbes
Fotocomposici i maquetaci: ament dels partits, el triomf del mercantilisme i el culte als
Publicacions de la
Universitat de Valncia diners. Tamb hi comptaria, sens dubte, lafluixament dels co-
Impressi: Guada Impressors, SL
Distribuci: Gea Llibres (961 665 256) / dis tics i poltics al si dels partits, la prdua de nervi dels grans
Gaia (965 110 516) / projectes de renovaci i dimplicaci ciutadana, basada en la
Midac Llibres (937 464 110) /
Palma Distribucions (971 289 421) transparncia i la participaci. O la reducci de la poltica a
ISSN: 0210-587 X
Dipsit legal: V-2686-1979 gesti professional, en estret contacte amb altres professionals,
Preu daquest nmero: 9 euros
LEspill s membre de: els representants de lobbies, empreses i grups dinters a la re-
cerca de decisions favorables (contractes pblics, concessions
administratives, determinades disposicions) que beneficiarien
Aquesta publicaci ha rebut una ajuda de
lavl durant 2009. els seus negocis.
 Cal dir de seguida que no tots els poltics sn iguals. No
sn iguals els que fan una gesti honesta i es preocupen de
deb per superar aquests mals endmics amb propostes serioses
i els que adopten un posat hipcrita, practiquen un obstruc-
cionisme sistemtic i malden per salvar a qualsevol preu els
seus de les investigacions policials i les actuacions judicials.
No sn iguals els que entenen la poltica com un servei pblic
i els que hi sn per a forrar-se, per acumular un patrimoni
que miren de dissimular o amaguen en paradisos fiscals. Per
el mal est molt ests, i no shi valen ingenutats. Ara b, si ara
la corrupci s ms visible, s perqu la democrcia t mecanis-
mes per destapar-la: judicials, policials, de control de lopini
pblica. Les dictadures sn opaques per definici, i corruptes
fins al moll de los.
Dit aix, caldria anar ms enll i explorar el rerefons ms
ampli de la corrupci. Per exemple, una determinada cultu-
ra catlica que ha mirat tothora de rell lesfera pblica, ms
atenta a la formalitat exterior que a lautenticitat interior, sem-
pre disposada a oferir absolucions generals. O la incapacitat
per assentar una cultura democrtica forta i una tica pblica
slida (els dos grans fracassos de la democrcia, als quals cal
sumar la nulla pedagogia de la pluralitat cultural i nacional).
O la gran vigncia del principi del benefici econmic (dels di-
ners) com a motor, objectiu i criteri dxit a tots els nivells. La
dissoluci postmoderna i la desregulaci neoliberal hi tindrien
alguna cosa a veure.
La corrupci s un mal molt ests, com diem, que fa es-
tralls en el teixit social, i acaba tenint efectes greus en lesfera
de leconomia, altament negatius, perqu una economia sana i
puixant t com a premissa la confiana i la transparncia (que
minimitzen els costos de transacci).
I s, ha arribat lhora descometre seriosament el problema i
de trobar solucions efectives, no retriques. Altrament, enmig
duna depressi econmica sense horitz clar de represa, po-
drem passar de la desafecci a coses encara pitjors. Les solu-
cions autoritries, populistes, demaggiques, simplistes, la res-
tauraci dels vells continguts dun rgim que dur quaranta
anys sota nous vestits podria trobar una nova receptivitat. Hi
ha forces que treballen en aquesta direcci. Algunes de ben im-
portants, i caldria no oblidar-ho.
Ralph Gibson (1974), S/T.
SUMARI
1 Editorial
6 Les bones intencions. Civilitzaci i imperialisme
Mark Mazower
16 Estats Units desprs de la crisi
Richard Florida
33
Les patents farmacutiques com a problema
moral
Rosa Canal

ASSAIG GENERAL -
PE N S A M E N T E N P RO C S

42 Presentaci
Manuel Guerrero
44
La llengua de lassaig: una temptativa
Antoni Mora
57 La distncia
Simona krabec
65
A tergo: rostre, figura i plasticitat
en el pensament de Catherine Malabou
Joana Mas
69
Un ull que voreja el discurs
Catherine Malabou
78 Format arxiu
Cristina Masans
82
Heidegger entre nosaltres
Arnau Pons
 89
El nacionalsocialisme en la filosofia. sser,
histria, tcnica i extermini segons Heidegger
Emmanuel Faye
108
La violncia del pensament
Manuel Carbonell
114
Dileg amb Emmanuel Faye
Joan Ramon Resina
118
Nacht und Nebel. Resposta a Manuel Carbonell
i Joan Ramon Resina
Emmanuel Faye

Documents
133 Pas Valenci, per qu?
Joan Fuster
149 Explicaci de Catalunya
Baltasar Porcel

161 La gran Madame de Stal

Richard Holmes
171 Jaume I en la historiografia valenciana
Vicent Josep Escart

Llibres
185 Euskadi sense esperana
Rafael Xamb
194 La serenitat crtica dEnric Balaguer
Ximo Caturla
6
Les bones intencions.
Civilitzaci i imperialisme
S i en alguna cosa coincidien, en principi,
John McCain i Barack Obama era en la idea
que encara hi ha espai per a la moral en els
afers internacionals. Tots dos abonaven la
convicci que Estats Units t el deure de
comprometres amb la causa de la llibertat.
Els assessors de tots dos han advocat per
noves aliances entre democrcies que ban-
dejarien una onu considerada decadent,
amb un Consell de Seguretat paralitzat per
lobstruccionisme de potncies autoritries
i una Assemblea General farcida de petits
dspotes sense cap inters a promoure els
drets humans. No fa encara tant de temps,
la fi de la guerra freda va fer albergar grans
esperances de creaci dun nou ordre mun-
dial en el qual lonu recuperaria una mi-
ca de la lluentor que havia anat perdent al
llarg dels decennis anteriors. Aquesta im
pressi dassistir al comenament duna
nova poca histrica va fer tamb que
latenci acadmica es dirigs cap al mo-
ment inicial de lpoca de postguerra que
tot just havia acabat. Per lespiral des-
deveniments cada cop ms terribles que
Mark Mazower s professor dHistria i Relacions in
ternacionals a la Universitat de Columbia. El seu
darrer llibre s Hitlers Empire: How the Nazis Ruled
Europe. Aquest article aparegu a World Affairs
(tardor, 2008).
Mark Mazower
ompliren els primers anys de la dcada de
1990 la guerra a lantiga Iugoslvia i el
genocidi a Rwanda pos decididament
en qesti la solidesa del rgim de drets
humans que shavia establert desprs de la
Segona Guerra Mundial.
Si els intervencionistes humanitaris
davui han perdut lesperana que lonu
puga mai ser reformada per a dur a terme
intervencions decisives en nom dels valors
civilitzats i aix malgrat el sentiment que
culmin amb la iniciativa de Kofi Annan
Responsibility to Protect, o R2P com la sin-
tetitzen els humanitaris, tanmateix con-
tinuen estant convenuts que Estats Units
i els seus socis han de fer-ho o, si ms no,
haurien dintentar-ho. Si Bsnia i Rwanda
sn estacions del seu viacrucis, Sierra Leone
i potser tamb Kosovo i Iraq constituei-
xen els seus models de futur. Sense les seues
directrius i guia, no seran els Estats Units
i aliats els qui definiran les normes dun
comportament internacional civilitzat, sin
la Rssia de Putin o tal vegada la Xina.
L11 de Setembre i el que vingu desprs
ha esmolat encara ms aquesta percepci
de la necessitat dun lideratge moral en
lescena internacional, com ho van demos-
trar levangelisme de Tony Blair i George
W. Bush i la crida retrica a una Aliana
de civilitzacions. Per abans dentrar-hi de
ple, b caldr que ens aturem i mirem

enrere. Perqu tota aquesta retrica sobre
recrrer el mn per donar suport o pro-
moure la civilitzaci t una llarga histria i
no es pot dissociar de lascens i la caiguda
dEuropa i els valors europeus al llarg dels
dos darrers segles. Si els valors implcits
en la idea de civilitzaci apareixien com
a naturals i sense complicacions als ulls
de la majoria dels europeus durant tota
aquesta poca, als qui patien abusos i eren
colonitzats en el seu nom ja els semblaven
ms problemtics. La nova generaci din-
tervencionistes hauria de fer-sen crrec, si
ms no, perqu en un altre cas sarrisca a
invocar els valors parcials, interessats, de
generacions passades i trobar a la fi que els
seus arsenals morals estan ms buits encara
que els de deb.
Entre 1815 i la Segona Guerra Mundial
tingu vigncia un sistema internacional
destats basat en la primacia del poder i els
valors europeus i la difusi de la civilitza-
ci europea. El terme civilitzaci aparegu
a Gran Bretanya i Frana cap a mitjan
segle xviii. Es referia tant al procs a travs
del qual la humanitat sort de la barbrie
com, per extensi, al tret cabdal duna
societat civilitzada, s a dir, la seguretat de
les persones i de la propietat. Aix, el que
sobta especialment en levoluci dEuropa
desprs de la derrota de Napole s la seua
coloraci poltica. Civilitzaci volia dir ara
un programa liberal basat en la cooperaci
i no tant en la conquesta. La Histria de la
civilitzaci a lEuropa moderna, de Franois
Guizot, defineix la civilitzaci com la his-
tria del progrs de la raa humana cap a la
realitzaci de la idea dhumanitat i destaca
els grans temes del futur: lexpansi de
lesperit i del gaudi racional i ple de les fa-
cultats humanes, i la difusi dels drets. Gui-
zot reconeixia que hi havia hagut daltres
7
civilitzacions en el passat com ara Egipte
o lndia, per exemple. Per la civilitzaci
europea era superior perqu combinava la
comunitat cultural amb lacceptaci de la
diversitat poltica.
Si la civilitzaci se situava a Europa, ales-
hores lexpansi ultramarina europea im-
plicava decidir fins on es podria exportar
la civilitzaci. La nova disciplina del dret
internacional aport una eina til per a me-
surar-ne labast. El dret internacional, un
concentrat dels valors del Concert Europeu,
estava dissenyat com a mecanisme per a
preservar lordre entre estats sobirans, i els
seus principis, safirmava explcitament,
saplicaven noms als estats civilitzats, de
la mateixa manera com John Stuart Mill
havia considerat que els seus principis de
llibertat saplicaven noms als membres
duna comunitat civilitzada. El 1845, lin-
fluent jurista internacional nord-americ
Henry Wheaton parlava en termes duna
Llei internacional de la cristiandat, en
contraposici a la llei utilitzada per les po-
tncies mahometanes. Vint o trenta anys
desprs, aquesta mena de pluralisme no
shavia esvat. Segons el comentarista de
final del segle xix William Edward Hall,
el dret internacional s un producte de la
civilitzaci especial de lEuropa moderna i
conforma un sistema altament artificial els
principis del qual no necessriament han de
ser compresos o reconeguts per pasos de ci-
vilitzaci diferent... Daquests estats noms
es pot esperar que shi sotmeten com a
hereus daquesta civilitzaci.
Aix concebut, el dret internacional
definia el problema de la comunitat inter-
nacional en termes de la naturalesa de la
relaci entre una cristiandat civilitzada i
el mn incivilitzat no europeu. Els estats
noms es podien afegir al cercle mgic a
8
travs duna doctrina dintervenci, la qual
tenia lloc quan un estat s incls a travs
duna civilitzaci creixent en el reialme de
la llei. En la dcada de 1880, el filsof del
dret escocs James Lorimer afirmava que hi
havia tres categories dhumanitat civilit-
zada, brbara i salvatge i per tant tamb
tres graus corresponents de reconeixement:
plenament poltic, parcialment poltic, i
natural o merament hum.
El cas de limperi Otom exemplificava
aquesta ambivalncia. Els estats europeus
havien fet tractats amb els soldans den
del segle xvi. Per arran de la guerra de
Crimea, hom declar que limperi formava
part del dret pblic europeu. En realitat,
malgrat les seues reformes internes, limperi
Otom mai no havia estat considerat plena-
ment civilitzat. Les capitulacions romanien
en peu i al llarg del segle xix la justificaci
principal que tenien les altres potncies
europees per a donar suport primerament
a lautonomia i desprs a la independncia
dels nous estats balcnics cristians era que
apartar-los del poder otom era el millor
cam per civilitzar-los.
Comptat i debatut, la difusi dels drets
pot ser vinculada directament a la disposi-
ci a intervenir i desbordar la sobirania for-
mal de les potncies no europees. Desprs
de la guerra francoprussiana, els juristes
internacionals esbossaren la idea de locu-
paci belligerant: una situaci en la qual
un ocupant interferia en els afers interns
del pas ocupat tan poc com fos compatible
amb les necessitats militars. Per en el cas
del territori otom, a les potncies no sels
van acudir aquestes inhibicions: els russos
a Bulgria el 1877, els Habsburg a Bsnia
lany segent, els britnics a Egipte el 1882,
tots varen deixar clar amb una profunda
reestructuraci de ladministraci provin-
cial que, tot i que permetrien que el sold
otom mantingus un vague vestigi de
sobirania formal, la teoria de locupaci
belligerant en veritat no saplicaria als seus
territoris. Trenta anys desprs, els austracs
i els britnics anaren ms lluny, perqu de-
clararen unilateralment la sobirania sobre
els territoris otomans que havien ocupat,
bo i deixant clar que ms enll del que
shagus pogut acordar o no acordar a Pars
lany 1856, al comenament del segle xx
limperi Otom era considerat de nou fora
del cercle de la civilitzaci. (El fet que shi
tracts duna potncia musulmana no era
certament irrellevant. El 1915, quan els
francesos i els russos preparaven una protes-
ta diplomtica contra lassassinat en massa
dels armenis otomans, lesborrany inicial
condemnava les massacres com a crims
contra la cristiandat. Tan sols quan els
britnics van fer notar que els preocupava
lefecte que aquesta formulaci podria tenir
sobre lopini musulmana de lndia sen
canvi la redacci per la de crims contra
la humanitat).
Si limperi Otom era, per dir-ho aix,
semicivilitzat, aleshores lfrica subsaharia-
na escenari de la ms important picaba-
ralla europea per territoris a la fi del segle
xix era simplement salvatge. Els juristes
europeus i americans estengueren la idea del
protectorat aplicat inicialment a nous
estats europeus com ara Grcia a la nova
situaci colonial, aparentment com una
manera de preservar els vulnerables estats
no europeus de les depredacions provinents
de potncies europees, per en realitat per
evitar conflictes entre aquestes potncies.
T molt dinters la legislaci relativa als
protectorats, on saplica prudentment el toc
de la civilitzaci en un entorn barbric,
escrivia un comentarista al Journal of the

Society of Comparative Legislation el 1899.
El tractat que es va gestar a la Conferncia
Colonial de Berln de 1884-85, que fou un
intent de gestionar per vies diplomtiques
la batussa per frica, especificava la necessi-
tat diniciar les poblacions indgenes en els
avantatges de la civilitzaci. LEstat Lliure
del Congo en va ser un resultat particular-
ment desastrs.
Daquesta manera, el dret internacional
de lpoca victoriana dividia el mn segons
el seu nivell de civilitzaci. A Europa i en
altres rees del mn colonitzades per euro-
peus hi havia lesfera de la vida civilitzada
i els seus elements definitoris: drets de pro-
pietat, limperi de la llei basat (usualment)
en codis i constitucions, administraci efec-
tiva del territori per un Estat, guerra mena-
da per exrcits regulars, i llibertat de cons-
cincia. Fora daquesta esfera, la qesti civilitzaci? Els dubtes augmentaven. Els
era de definir els termes segons els quals es
podia atorgar la sobirania, plena o parcial.
Era ac, al mn no europeu, on millor es
podia copsar lenormitat de la tasca. Era
ac, tamb, on eren ms evidents els costos
potencials associats al fet de no assolir el
nivell de civilitzaci.
Fins bastant desprs de la Primera Guer-
ra Mundial, era axiomtic que el dret in-
ternacional s un producte de la civilitzaci
especial de lEuropa moderna. Siam fou
adms a les conferncia de lHaia com a
mostra de respecte; per a la Xina, on la re-
belli dels bxers havia estat esclafada amb
enorme violncia, continuaven vigents els
tractats desiguals. Tan sols els japonesos
desafiaren seriosament la identificaci que
shavia establert al segle xix entre civilitza-
ci i cristianisme. Els japonesos sadheriren
a nombroses convencions internacionals,
reformaren els seus codis civil i penal i
aconseguiren negociar labrogaci dels trac-
9
tats desiguals a partir de 1894, a ms de
recuperar el control sobre les prpies dua-
nes. La seua victria sobre Rssia el 1905
confirm lestatus de Jap com a potncia
important. No sorprn el fet que els Joves
Turcs desesperats per revocar les seues
prpies i humiliants capitulacions esti-
guessen vivament interessats en els xits
japonesos.
Els assoliments del Jap confirmaven
que el criteri de civilitzaci plantejat per
les potncies podia, de fet, ser acomplert
per estats no cristians, no europeus. Per el
cas del Jap era tamb nic i precari. Des-
prs de la guerra russojaponesa, la Segona
Conferncia de lHaia del 1907 parlava
dels interessos de la humanitat, i les ne-
cessitats progressives de la civilitzaci. Per
de veritat podria ser mai universalitzada la
juristes alemanys i italians bsicament ex-
cloen qualsevol potncia no europea del ple
reconeixement. Pel que fa als constructors
dimperis, fos a frica o al Pacfic, molts
liberals i gladstonians assumiren limperi-
alisme cap a la fi de segle perqu pensaven
en termes dun imperi cosmopolita o duna
Commonwealth al si de la qual els diferents
pobles podrien preservar les seues cultures
distintives. Si calia, per descomptat, les
potncies civilitzades haurien dassegurar
que fos aix.
Tot i que va heretar molts aspectes da-
quest enfocament de la relaci entre imperi
i sobirania, la Societat de Nacions, establer-
ta a Versalles desprs de la Primera Guerra
Mundial, adapt finalment la idea de civilit-
zaci internacional. Una organitzaci per-
manent, de la qual eren membres Abissnia,
Siam, Iran i Turquia, ja era alguna cosa dun
abast molt diferent, ms global, que lantic
ordre europeu. Aix fou degut bsicament
10
als americans, no als britnics, els plans dels
quals per a una reedici actualitzada del vell
Concert Europeu senfonsaren sota el pes
del liberalisme wilsoni. La sobirania es de-
finiria a partir dara explcitament dacord
amb la doctrina de lautodeterminaci
nacional en la versi ms antiautocrtica
i optimista. Imperialisme esdevingu de
sobte un terme negatiu, insultant. I els fi-
decomisos i mandats si ms no en la ment
dalguns funcionaris britnics idealistes o
enganyats serien quelcom de ben distint
de les dependncies imperials de lpoca
anterior a la guerra.
Daltra banda, la nova Societat de Na-
cions de Ginebra es basava encara en les
mateixes jerarquies de civilitzaci que ha-
vien tingut tanta vigncia en el pensament
liberal anterior a 1914. Larranjament de la
pau ho deix molt clar. A Europa oriental,
els vencedors, segons sacord a Versalles,
atorgaven la sobirania als anomenats Nous
Estats, per insistien que la Societat super-
visaria els drets de les minories nacionals.
Calia imposar aquest rgim tamb a estats
consolidats com Alemanya? No es conside-
rava necessari, i menys encara a estats gua-
nyadors com Gran Bretanya, Frana o Es-
tats Units. Els drets de les minories, dit
duna altra manera, era un tret distintiu de
lestatus secundari i relativament incivilitzat
dels nous estats, evidncia de la necessitat
de tutela que tenien en lexercici de la seua
prpia sobirania.
Mala cosa per als poltics dEuropa
oriental, per considerablement menys hu-
miliant que la sort reservada als extraeuro-
peus. A Egipte, que no era un mandat, els
britnics empresonaren els nacionalistes
ms destacats i deixaren clar que la nova
albada de Wilson no sels aplicava. No sor-
prn que all que lhistoriador Erez Manela
anomena el moment wilsoni fos saludat
amb grans manifestacions i celebracions,
des del nord dfrica fins a la Xina. Per fins
i tot els diplomtics japonesos se sentiren
ofesos quan britnics i americans rebutjaren
sumriament la proposta de clusula sobre
la igualtat racial.
Els altres antics territoris otomans foren
incorporats a un nou sistema de mandats
que classificava les societats no europees
sobre la base del seu nivell de civilitzaci.
Les provncies rabs de lOrient Mitj es-
devingueren mandats de classe A per a
indignaci dels seus habitants mentre que
les antigues possessions colonials alemanyes
a frica central foren definides de classe B
i C, destinades a ser governades com un
sagrat fidecoms per la civilitzaci fins
que arribaria el dia, en un futur lluny, que
estiguessen madures per a governar-se per
si mateixes. El cap militar i estadista sud-
afric Jan Smuts, que exercia una gran in-
fluncia en el sistema de mandats, i que aspi-
rava ferventment que els Dominis adqui-
rissen tamb possessions colonials, pensava
que aqueix dia no arribaria mai: les colnies
de classe B i C estaven habitades per br-
bars que no sols no podrien de cap manera
governar-se per si mateixos sin als quals
seria del tot impracticable daplicar-los
qualsevol idea dautodeterminaci poltica
en el sentit europeu.
Tot aix estava, als ulls dels imperialis-
tes liberals britnics si ms no, en perfecta
sintonia amb la idea de difondre la civilit-
zaci arreu del mn. Celebraven la vict-
ria sobre els alemanys el 1918 com a con
firmaci de lharmonia essencial entre
limperi almenys en la seua encarnaci bri-
tnica i la difusi dels valors civilitzats. La
Taula Rodona (un grup dadministradors
colonials de comenament del segle xx)

presentava Gran Bretanya com a exemple
moral per al mn i considerava limperi
com un instrument per a defensar el feble
contra els sense escrpols. Limperialisme
era, essencialment, un exercici daltruisme.
Ramsay Muir, el gegant oblidat del libe-
ralisme britnic dentreguerres, descrivia a
The Expansion of Europe (1917) limperi
com la suprema expressi del veritable
esperit del liberalisme, i pensava que la vic-
tria britnica faria possible la victria de
la civilitzaci occidental i consolidaria lex-
tensi de la influncia de la civilitzaci eu-
ropea arreu del mn, com havia estat nor-
ma als segles anteriors. Hi havia gent, afe-
gia, que erradament blasmava aquest pro-
cs titllant-lo dimperialisme, un terme
que suggeria fora bruta, falta de respecte
als drets dels pobles conquerits. En canvi,
tot es feia a fi de b: la civilitzaci dEuropa
ha esdevingut la civilitzaci del mn.
Aquesta mena de confiana no sobreviu-
ria gaire al triomf de Hitler. Per ja abans
uns altres, menys identificats amb limperi,
tenien dubtes. Alguns seguien el diagnstic
de Freud: la civilitzaci era una crosta frgil
que cobria instints bastant ms cruels com-
partits per europeus i no europeus ensems.
Altres pensaven que la revoluci bolxevic i
la puixana del socialisme no tan sols ame-
naaven els valors burgesos, sin que po-
dien ser considerades tamb la punta de
llana duna amenaa asitica sobre Europa.
Mentrestant, el continent sesquinava in-
ternament enmig de la polaritzaci poltica,
a mesura que els rgims constitucionals
establerts desprs de 1919 donaven pas a
tota una gamma dautoritarismes. La crisi
de la democrcia a Europa determin que
els liberals prengueren conscincia de la ne-
cessitat duna mplia revisi dels seus va-
lors i jerarquies de drets. Ser civilitzat, en
11
el vell sentit liberal, no era necessriament
ser modern. Ms aviat al contrari: volia dir
donar prioritat a un conjunt de llibertats
civils que molts terics poltics marxistes i
feixistes menyspreaven com a antiquades i
antisocials.
La Primera Guerra Mundial havia ac-
centuat tamb les crtiques que, den
de molt abans, feien intellectuals musul-
mans, xinesos i japonesos a les pretensions
occidentals de supremacia en matria de
civilitzaci. Immediatament desprs del
moment wilsoni molts consideraven
sia com una fora alternativa de civi-
litzaci, una fora que a diferncia dels
europeus pugnaria naturalment pels drets
de les nacions arreu del mn. El poeta i
novellista bengal Rabindranath Tagore,
per exemple, definia el conflicte europeu
com a sucida, producte dun excs de com-
petitivitat i damor a la violncia nodrit per
laddicci a la indstria i la cincia.
En qualsevol cas, molts liberals europeus
eren alterosament indiferents a aquesta
mena de crtiques provinents de fora dEu-
ropa. All que estimul de deb la reflexi
daquests victorians tardans no foren les
crtiques ndies o japoneses, i ni tan sols el
sorgiment de lurss, sin la presa del poder
pels nazis el 1933. La Gran Guerra havia fet
malb la confiana en la idea de civilitzaci,
per fou sobretot lembranzida del nazisme
el que la sentenci. Era aix el que negui-
tejava lhistoriador britnic H. A. L. Fisher
a lhora dacabar la seua histria dEuropa,
que fou un xit de vendes. Lexhortaci fi-
nal, on deia que els europeus havien de
tenir present que eren dipositaris i guar-
dians de la civilitzaci del mn, sonava
poc entusiasta i escassament convenuda.
Sabia ben b que els pobles del continent
ja havien perms anteriorment que les seues
12
diferncies es resolguessen en una guerra i
que aix havia tingut un impacte brutal
sobre el lloc dEuropa al mn, destruint
la seua unitat moral. Tanmateix, escrivia
el 1935, Europa senfrontava a una alter-
nativa: o una nova guerra que deixaria la
civilitzaci en runes o treballar en favor
duna organitzaci permanent de la pau i
dun nou perode de plenitud i benestar.
La darrera opci volia dir mantenir la
confiana en lexperiment de la Societat
de Nacions. Per lexpansi daquesta feia
cada vegada menys acceptable ls del vell
llenguatge relacionat amb la civilitzaci. El
1929, Sir John Fischer Williams confessava
que el concepte de societat civilitzada com
a comunitat de nacions o estats distints de la
resta del mn ja no es correspon amb els fets
cabdals de la vida contempornia. A The
Listener, H. A. Smith, de la Universitat de
Londres, nextreia algunes conseqncies;
lpoca del que en podrem dir intervencio-
nisme humanitari ja havia passat: En la
prctica ja no insistim que els Estats shan
datenir a un criteri com i compartit de
justcia, tolerncia religiosa i poltica in-
terna. Siguen les que siguen les atrocitats
comeses en pasos estrangers, a hores dara
diem que no sn assumpte nostre....
A ms, lascensi del nazisme era molt
preocupant perqu els alemanys es comp-
taven entre els pobles ms civilitzats
dEuropa. Les implicacions del refs nazi de
les premisses del dret internacional foren,
per consegent, molt greus: els fonaments
mateixos del vell sistema eren qestionats
des de dins dEuropa. La civilitzaci eu-
ropea cre el dret internacional modern,
apuntava un professor de la Universitat de
Londres el 1938. Per s la civilitzaci
europea encara all que fou, i si no, com
afecten els canvis el dret internacional?.
La indiferncia dels nazis envers les pre-
misses de la jurisprudncia liberal dentre-
guerres no fou tan letal per al manteniment
de la fe en la fora del dret internacional com
la manera com Hitler subvert la divisi tra-
dicional del mn entre lEuropa (civilitzada)
i la resta (no civilitzada). Quan crearen un
protectorat sobre la major part del que havia
estat Txecoslovquia abans de la guerra, els
alemanys portaren una instituci colonial
al cor dEuropa, i deixaren clar que tracta-
rien els seus inferiors racials com a sbdits
colonials. Churchill, i no sols ell, pretenia
que el que estava passant a Europa no tin-
dria una gran importncia de cara al dest
dels imperis; daltres hi veien ms clar. Els
europeus digu lescriptor i poltic, nascut
a la Martinica, Aim Csaire estaven apre-
nent el que era ser tractats com a sbdits colo-
nials. De cop i volta descobrien el valor dels
drets humans. Per podien mantenir seriosa-
ment la vella dicotomia entre la defensa dels
drets a casa i la privaci de drets a fora?
Una resposta en breu s: podien inten-
tar-ho. Desprs de la guerra, Nacions Uni-
des es va comprometre a lluitar pels drets
humans, per no establ cap comproms
formal per forar les potncies imperials a
amollar les colnies. Ben al contrari, a San
Francisco el delegat nord-americ Harold
Stassen declar que seria preferible per als
pobles colonials de no forar la qesti
de la llibertat: millor pensar en la inter-
dependncia que en la independncia. Els
periodistes i comentaristes africans i asitics
es van mostrar profundament decebuts
davant el que sestava coent. Interpretaven
que els fundadors de lonu estaven fent els
mxims esforos per mantenir intacte el seu
concepte de civilitzaci.
Per aleshores el concepte havia perdut
tota credibilitat. Pocs parlaven ja en termes

duna civilitzaci nica, i no diguem ja dun
nic criteri de civilitzaci. El dret interna-
cional, que havia donat expressi a aquesta
concepci, estava en plena confusi. Lonu
era tot el contrari dall que un victori
tard com el jurista internacional Hersch
Lauterpacht havia previst o desitjat; al seu
escrit de 1943 sobre els drets de lhome ha-
via afirmat que el reconeixement dels drets
fonamentals de lhome havia esdevingut un
principi constitucional general de lordena-
ment jurdic dels estats civilitzats. Per
el rgim de drets que invocava no arrib a
existir mai. Ell i altres havien esperat que la
nova organitzaci internacional defensaria
els drets humans enfront destats-naci
tirnics. En comptes daix, el que es form
fou un organisme ms comproms encara
que el seu predecessor amb la intangibili-
tat sacralitzada de la sobirania dels estats,
i aix era escassament compatible amb el
tipus dintervenci civilitzadora que havia
estat habitual abans de 1914. La Declaraci
dels Drets Humans de 1948, com assenyal
descoratjat Lauterpacht, era poca cosa ms
que un element decoratiu, estava lluny
destablir un comproms legalment vincu-
lant i representava un retrocs respecte del
rgim de drets del perode dentreguerres.
El sorgiment dun nou ordre desprs de
1945, doncs, es basava en principis nous,
o almenys substancialment alterats. Potser
per primera vegada la qesti dels drets es
vinculava duna manera laxa, menys que
umbilical, a la idea de civilitzaci. Les guer-
res mundials havien posat fi al concepte en
tant que principi ordenador de la poltica
internacional, un principi lligat a les idees
de llibertat, humanitat i drets. El fet dha-
ver-lo esborrat no podia deixar dafectar
severament la projecci i la significaci
poltica daquests valors. Alguns comen-
13
taristes, com Ian Brownlie, han reconegut
que la desaparici del criteri de civilitzaci
cre un buit normatiu a lonu, perqu els
estats ja no estaven units en ra de veures
com a membres de la mateixa comunitat
moral. De fet, el terme civilitzaci en el seu
s original fou denunciat com a insultant,
i en resolucions de lAssemblea General de
lonu es va deixar clar que no sacceptarien
consideracions sobre el nivell dendarre-
riment en matria de civilitzaci com a
element per a ajornar la concessi dinde-
pendncies. Lesborrany de la Declaraci
Universal saltava elegantment duna norma
a laltra, afirmant que els estats civilitzats
havien de ser equiparats amb el respecte pels
drets humans fonamentals.
Certament, la civilitzaci occidental
una expressi que afirmava el paper dEs-
tats Units com a hereu duna Europa de-
candida esdevingu un element de la ba-
talla contra el totalitarisme menada per la
tradici liberal assetjada. Els intellectuals
americans eren proclius, naturalment, a
aquesta visi, especialment perqu tendien
a preocupar-se pel que podrem dir-ne un
dficit despiritualitat en una cultura defi-
nida pel seu carcter tecnolgic i especial-
ment industrial. Els Estats Units podrien
preservar els valors europeus i salvar lnima
en el procs. En 1941, el representant pot-
ser ms destacat daquesta perspectiva, el
professor de la Universitat de Xicago Jo-
seph Nef, fund el Comit per a lEstudi
de la Civilitzaci (fixeu-vos en el singular).
Nef defens durant molt de temps la idea
segons la qual els Estats Units havien de
salvar la civilitzaci que shavia enfonsat a
Europa, i que les universitats americanes,
en particular, havien dactuar com a agents
de transformaci espiritual, predicant la
veritat i els valors universals inherents al
14
cnon occidental. (Nef fou convenut
posteriorment de canviar el nom del seu
organisme pel ms neutral de Comit de
Pensament Social, denominaci amb la
qual sobreviu fins avui.)
Per uns altres trobaven anacrnic i
massa parroquial aquesta mena dabsolu-
tisme moral. El paradigma dominant en el
pensament nord-americ sobre relacions
internacionals es va moure durant la dcada
de 1950 en una direcci del tot diferent, cap
al culte de linters nacional, del realisme,
que promovien Hans Morgenthau, Henry
Kissinger i altres. En el pensament realista
hi havia poc espai, o no gens, per a les
aspiracions civilitzadores i la certesa moral
que les acompanya. I fins i tot aquells que
es prenien seriosament la idea de civilitzaci
consideraven que la globalitzaci de la idea
dhumanitat que tingu lloc a la postguerra
lextensi de la idea de Famlia Humana al
Tercer Mn colonial exigia un grau molt
superior de modstia a les pretensions de
la civilitzaci occidental. A les universitats,
mentrestant, el desplegament de lantro-
pologia don lloc al desenvolupament
drees de coneixement i de cursos sobre
civilitzacions no occidentals, alhora que
les certeses morals que havien estat la base
del criteri victori de civilitzaci eren ara
desacreditades com a idealisme acientfic
per una nova generaci de cientfics socials.
La civilitzaci es trob amb les cincies
socials i es dissolgu cada vegada ms en el
lxic ms confortable de la cultura.
Desprs de 1945, per consegent, les
invocacions de la civilitzaci es van fer en
un context diferent i fora menys propici
a les poltiques intervencionistes que ante-
riorment. Lantic criteri de civilitzaci havia
fet de ser civilitzat la condici prvia per a
ser independent. Ara, en la guerra freda,
la independncia satorgava en el context
duna lluita entre superpotncies rivals i la
civilitzaci que ara es tradua en termes de
menor crrega moral com a simplement ser
modern era quelcom que sassoliria amb
lajuda dels experts tcnics i dels cientfics
socials per mitj de la poltica del govern
i lassistncia exterior. Per que significava
realment la civilitzaci en el nou context de
la guerra freda? Racionalitat, defensa dels
drets de propietat, aix segur. I la llibertat?
Inicialment s, per a mesura que els terics
de la modernitzaci comenaren a nodrir
dubtes sobre la capacitat dels pasos del Ter-
cer Mn per a modernitzar-se sota rgims
democrtics, la propagaci de la llibertat
fou equiparada ms i ms amb la defensa de
la propietat, el govern a crrec de militars i
qualsevol altra cosa que convingus als seus
promotors.
En aquest mn de postguerra, la llei i
les afirmacions de superioritat tica ja no
oferien justificacions per a la intervenci,
menys encara si es tractava de defensar
drets. A mesura que organitzacions interna-
cionals com lonu abandonaven rgims de
drets anteriors, ms intervencionistes, quan
la sobirania estava en joc, foren les ong del
tipus Amnistia Internacional les que co-
menaren a actuar com els grans defensors
dindividus i grups enfront dels seus propis
governs. Per aquesta era una defensa molt
ms feble que la que podia provenir dels
imperatius de la civilitzaci com a tal. En
resum, el naufragi de les velles certeses al
voltant de la civilitzaci estimul un sentit
ms global de comunitat internacional.
Encara que afebl la capacitat del sistema
per respectar els drets. Una combinaci
dorganitzacions no governamentals i dex-
hibici retrica tenia poc a fer davant els
estats sobirans de lantic mn colonial. Ni

lonu ni les organitzacions regionals van
generar rgims de drets amb capacitat per
a imposar-se. Potser aix ajuda a explicar
per qu en la dcada de 1990, arran de la
reaparici del genocidi com a problema
internacional, la frustraci davant la parlisi
de lonu don lloc a laparici de demandes
duna nova base per a la intervenci, noves
crtiques de la doctrina de la intangibilitat
de la sobirania, i crides en favor dun cert
retorn a una versi idealitzada de limpe-
rialisme liberal del segle xix.
Lany 2005, desprs de molta insistncia
de Kofi Annan, i sota la influncia dasses-
sors angoixats per la inacci als Balcans i
frica durant la dcada anterior, els mem-
bres de lonu reconegueren per primera
vegada lanomenada Responsabilitat de
Protegir les poblacions dels seus propis
governs en cas de greus violacions dels drets
humans. Per puix que aquesta nova res-
ponsabilitat requeria el suport del Consell
de Seguretat, no tenia en compte la manera
com funciona realment lorganitzaci. La
frustraci dels Estats Units davant la pa-
rlisi del Consell de Seguretat ha motivat,
daltra banda, demandes de substituir o
complementar lonu per una Lliga de
Democrcies que podria actuar quan els
dirigents dun Estat haurien perdut el seu
15
dret a governar per haver causat crisis hu-
manitries. El criteri de la sobirania seria
qestionat, tamb, en aquest cas.
Per aix no s tan sorprenent com el
fet que els qui proposen aquesta mena de
solucions retornen, sense problemes, al
llenguatge de la civilitzaci en nom de la
defensa de drets. Ja abans de l11 de Se-
tembre Kofi Annan havia identificat lonu
amb aix, i parlava duna sola civilitzaci
global basada en els valors compartits de la
tolerncia i la llibertat. s una civilitzaci
definida per la tolerncia envers el dissident,
la celebraci de la diversitat cultural, la
defensa de drets fonamentals i universals i
la creena en el dret de la gent, a tot arreu,
a tenir veu a propsit de la manera com s
governada. Avui, com abans, el paternalis-
me i el llenguatge de la humanitat es fonen
tan intensament que esdevenen inextrica-
bles. Es fa difcil sostraures a la impressi
que aquesta mena de posicions, tot i que
es presenten com a eminentment prcti-
ques, no sn al cap i a la fi sin exercicis
de nostlgia dun mn centrat en Europa
i els valors europeus, en un moment en
qu, precisament, el mn es mou en una
direcci diferent.
Traducci de Gustau Muoz
16
Estats Units desprs de la crisi
E l meu pare fou un xiquet de la Gran
Depressi. Nascut el 1921 a Newark (New
Jersey) fill dimmigrants italians, va viure
la crisi econmica en primera persona. Va
comenar a treballar el 1934, a 13 anys, en
una fbrica dulleres al barri industrial de
la ciutat, ajuntant el seu sou amb el de son
pare, el de sa mare i els dels sis germans en
una renda familiar nica. Quan jo era un
infant, explicava sovint els seus records de
lassistncia pblica, de lenorme quantitat
de gent que no tenia una altra opci que
viure en tendes de campanya, del repar-
timent de roba per part del govern. Per
Nadal, ens contava al meu germ i a mi que
els seus pares, que no es podien permetre
la compra de joguines noves, embolicaven
amb paper de regal la mateixa excavadora de
joguina i la deixaven de regal, sota larbre,
any rere any. En la meua extensa famlia,
els oncles seguien un ordre jerrquic basat
en qui havia viscut de jove les condicions
econmiques ms dures. El meu oncle Wal-
ter, que aconsegu un mster en Enginyeria
Richard Florida s economista i urbanista nord-americ,
actualment professor a la Rotman School of Ma-
nagement de la Universitat de Toronto, i un expert
internacional en rees metropolitanes. s autor, entre
altres, de les obres The Rise of the Creative Class, Cities
and the Creative Class i Whos Your City? Aquest article
aparegu a The Atlantic Monthly, mar 2009.
Richard Florida
Qumica i que amb el temps seria cap exe-
cutiu de Colgate-Palmolive, era el primer
de la llista no pas pels seus xits acadmics
i professionals, sin perqu li va tocar de
fer-se gran en les pitjors circumstncies.
Lexperincia del meu pare era del tot
corrent arreu del pas. Per b que potser fou
un perode pitjor per a les rees rurals en
decadncia del Dust Bowl,1 totes les regions
van patir i tothom, tant els habitants de les
petites poblacions com de les grans ciutats,
va compartir la mateixa incertesa i angoixa.
La Gran Depressi fou una crisi nacional. I
en molts aspectes, un esdeveniment nacio-
nalitzador. Semblava que el pas tot sencer
escoltava a la rdio les xerrades vora la llar
del president Roosevelt.
s improbable que de lactual crisi eco-
nmica sen derive la mateixa mena dexpe-
rincia compartida. Sens dubte, la contrac-
ci econmica fa estralls arreu. A loctubre
de 2008, menys dun mes desprs que els
mercats financers comenassen a esfondrar-
se, Moodys Investor Services va fer pblica
una avaluaci de lactivitat econmica a 381
rees metropolitanes dels Estats Units. En
resultava que 302 ja estaven en profunda
recessi, i 64 ms en perill. Noms 15 rees
es trobaven encara en expansi. Sobretot,
les regions de Texas i Oklahoma, riques en
petroli i recursos naturals i ajudades pels
preus de lenergia (que han caigut des de

llavors) i la regi de Washington dc, on
les ajudes econmiques del govern, la
nacionalitzaci de companyies financeres i
lexpansi fiscal estan creant llocs de treball
per a advocats, lobbistes, politlegs i bene-
ficiaris de contractes pblics.
Sembla que cap lloc dels Estats Units
no podr escapar-se duna llarga i profunda
recessi. Tanmateix, a mesura que la crisi
sescampa ms enll de Nova York, inclo-
ent-hi centres industrials com Detroit,
fins a arribar al Sun Belt,2 no hi ha dubte
que afectar ms severament uns llocs que
altres. Algunes ciutats i regions, amb el
temps, tornaran a ser fins i tot ms fortes
que abans. Daltres potser no tornaran a
ser-ho mai ms. A mesura que la crisi ani-
r a ms, alterar de manera permanent i
pregona el paisatge econmic del pas. Crec
que marca el final dun captol en la histria
econmica dAmrica i, de fet, el final de
tota una manera de viure.
CRISI GLOBAL
I TRANSFORMACI
ECONMICA
Al setembre del 2008 Peer Steinbrck,
ministre dEconomia alemany, declar
que molt probablement els Estats Units
perdran el seu estatus de superpotncia del
sistema global financer com a efecte de la
crisi. No cal escarrassar-se per a constatar
que la crisi financera ser el colp mortal per
a un imperi americ basat en el deute, el
consum excessiu i la producci insuficient:
la davallada profetitzada fa ja temps per
Paul Kennedy i daltres.
Les grans crisis econmiques interna-
cionals com ara el crac de 1873 o la Gran
Depressi acaben capgirant lordre geo-
17
poltic i precipiten la caiguda de potncies
antigues i lascens de noves. Al seu llibre El
mn desprs dels eua (publicat uns mesos
abans de lesfondrament de Wall Street),
Fareed Zakaria argumentava que el tercer
gran desplaament de poder de la histria
moderna s imminent. Lascens dOccident
al segle xv i el dAmrica al segle xix en
serien els dos grans viratges anteriors.
Per Zakaria afegeix que aquesta transi
ci est menys determinada pel declivi
dAmrica que per lascensi de la resta.
Estem a punt de veure una economia mun-
dial, diu, determinada i dirigida des de
molts llocs i per molts pobles. Segura
ment t ra. Tanmateix, el curs dels esde-
veniments den les observacions de Stein-
brck hauria de fer dubtar a aquells que
creuen que el lideratge global canviar de
mans de seguida. La crisi ha posat al des-
cobert problemes estructurals pregons no
nicament als eua, sin a tot arreu. El mo-
del bancari dEuropa no sha mostrat ms
slid que el dAmrica, i la Xina continua
sent el soci codependent dels Estats Units.
Lndex Dow Jones, que va perdre ms dun
30 per cent el 2008, ha tingut, malgrat tot,
un dels millors comportaments dels ndexs
de mercat borsaris. El capital estranger ha
inundat el pas, que sembla que continua
sent un parads segur almenys a hores dara,
en temps dincertesa.
s possible que els Estats Units entren
en un perode de declivi relatiu accelerat els
prxims anys, tot i que difcilment podem
considerar aquest resultat inevitable. Sobre
aix tornar ms avall. El que s ms segur
s que la recessi, sobretot si s tan llarga
i pregona com molts temen ara, accelerar
lascens i la caiguda de llocs especfics dins
del propi pas. I capgirar la sort daltres
ciutats i regions.
18
Per all que destrueixen, per all que
salven, per les respostes que catalitzen i per
lespai que obren a un nou creixement, les
grans sotragades econmiques transformen
el paisatge econmic. Algunes daquestes
transformacions sn ms rpides i violentes
que daltres. El perode posterior a la Gran
Depressi contempl el lent per inexorable
creixement de les zones residencials als afo-
res de les ciutats. La davallada econmica
de la dcada de 1970, per la seua banda,
es concret en la vertiginosa caiguda de les
ciutats industrials ms antigues del Rust
Belt,3 seguida duna explosi de creixement
al Sun Belt.
Lhistoriador Scott Reynolds Nelson
ha advertit que, en alguns aspectes, la crisi
actual sassembla ms a la Llarga Depres-
si, que es prolong, segons alguns, del
1873 al 1896. Comen com una crisi
bancria causada per hipoteques insolvents
i complexos instruments financers que r-
pidament es va estendre a leconomia real, i
que desemboc en un atur generalitzat que
arrib al 25% a Nova York.
En aquella crisi les indstries emergents,
com els ferrocarrils, el petroli i lacer es
van consolidar, les velles van fer fallida, i
es va preparar el terreny per a un perode
dinnovaci i de creixement industrial ben
considerables. El 1870, les anomenades mill
towns de Nova Anglaterra com ara Lowell,
Lawrence, Manchester i Springfield eren de
les ciutats industrials ms productives del
pas, mentre que la gran majoria de la po-
blaci americana era rural. El 1900 la geo-
grafia econmica shavia transformat. Ja
no era un mosaic dexplotacions agrries i
petites ciutats mercantils, sin un paisatge
dominat de manera creixent per enormes
ciutats fabrils com Xicago, Cleveland,
Pittsburgh, Detroit i Buffalo.
Qu sen far, de les diferents ciutats i
regions quan comenaran a concretar-se
els efectes del crac del 2008 en anys suc-
cessius, el 2009, el 2010 i ms endavant?
Quines rees se nestalviaran els pitjors
estralls, quines hi quedaran marcades per
sempre? Mirarem davaluar tot seguit de
quina manera afectar la crisi i les seues
conseqncies el paisatge econmic a llarg
termini, de costa a costa, bo i comenant
per lepicentre de la crisi i la ciutat ms gran
del pas, Nova York.
QUIN FUTUR T NOVA YORK?
A primera vista, poques ciutats nord-
americanes podrien semblar ms clarament
amenaades per la crisi que Nova York. La
ciutat perd gaireb 17.000 llocs de treball
noms al sector financer entre octubre de
2007 i octubre de 2008, i Wall Street tal
com la coneixem ha deixat dexistir. Adu
Wall Street, bon dia Pudong, aix comena
un article recent de Marcus Gee al Globe
and Mail de Toronto, perfilant la possibi-
litat que el paper central de Nova York en
leconomia global podria recaure aviat
en Xangai, Hong Kong, i altres capitals fi-
nanceres dsia i de lOrient Mitj.
Aquest neguit sembla exagerat. En la
seua magnfica obra Les capitals del capital,
lhistoriador de leconomia Youssef Cassis
descriu el naixement i el declivi dels cen-
tres financers mundials al llarg dels darrers
segles. Tot i que la histria s llarga, cont
pocs canvis: els grans desplaaments dels
centres de poder capitalista sesdevenen a
un ritme gaireb geolgic.
Amsterdam es va mantenir al centre
del sistema financer mundial el segle
xvii; el seu lloc fou ocupat per Londres a

comenament del segle xix, i desprs per
Nova York al segle xx. Al llarg de ms de
tres segles, cap altra ciutat no ha encapalat
la llista de centres financers globals. Les
capitals financeres tenen una longevitat
remarcable, diu Cassis, tot i les fases de
boom i de contracci que travessen en el
curs de la seua existncia.
La transici dun centre financer a un
altre sol produir-se desprs de canvis ms
amplis en lequilibri de poder econmic,
suggereix Cassis. Tot i que els eua van des-
plaar Anglaterra com a economia ms
gran del mn ben abans del 1900, no fou
fins desprs de la Segona Guerra Mundial
que Nova York va eclipsar Londres com a
centre financer mundial ms important (i
encara, leclipsi no fou complet; els darrers
anys Londres ha superat, en alguns aspectes,
Nova York). A mesura que sia ha guanyat
pes econmic, Tquio, Hong Kong i Singa-
pur han passat a ser grans centres financers,
per encara van molt per darrere de Nova
York i Londres.
Segons afirmava recentment Edwin
Truman, exsecretari del Tresor dels eua, a
The Christian Science Monitor, en el mn
de les finances lefecte daglomeraci i de
xarxa s importantssim. s un avantatge
derivat de comptar amb una gran massa
crtica de professionals de les finances de
tota mena despecialitats, juntament amb
advocats, comptables i personal de suport,
tots en proximitat fsica. s extremament
difcil construir aquestes denses xarxes del
no-res, i sense elles s molt complicat per a
les ciutats en ascens fer-se un lloc al cim de
les finances globals. Hong Kong, Xangai,
Singapur i Tquio sn ms importants ara
que fa vint anys, diu tamb Truman, per
assoliran el predomini de Londres i Nova
York dac a vint anys ms? Sospite que no.
19
Hong Kong, per exemple, t un mercat ipo
[initial public stock offering, oferta pblica
de venda de valors] altament desenvolupat,
per lin manquen moltes de les altres fa-
cetes com ara comer de ttols i bons, de
moneda estrangera, de mercaderies que
fan de Nova York i Londres els centres
motors de les finances globals.
Un factor que ha contribut de manera
decisiva al desenvolupament dels centres
financers els ltims dos segles, i ms en-
ll, escriu Cassis, s larribada de nou
talent que en renova lenergia i la capacitat
dinnovaci. Al capdavall, la majoria de
les places dsia i de lOrient Mitj no sn
encara tan atractives per als professionals
estrangers com Nova York o Londres. T-
quio s una ciutat meravellosa, per Jap
s encara una de les economies avanades
menys obertes, i admet menys immigrants
que qualsevol altre pas membre de locde.
Singapur no deixa de ser una societat molt
vertical i socialment enquadrada. Dubai ha
estat situada recentment en la posici 44 en
un rnquing de centres financers globals,
prop dEdimburg, Bangkok, Lisboa i Praga.
Lobertura de Nova York al talent i la gran
massa crtica que en t tant dins com fora
de les finances i la banca asseguren que
continuar sent un centre financer global.
A curt termini, la pregunta ms compli-
cada per a Nova York no s quina part de la
seua indstria financera es traslladar a al-
tres places, sin quina proporci daquesta
simplement sesvair. En el punt culminant
de la bombolla, a lrea de Nova York apro-
ximadament un 22% dels salaris depenien
del sector financer. Per la majoria dels eco-
nomistes coincideixen a considerar que en
aquell moment leconomia financera ja es-
tava inflada i installada en lexcs. Thomas
Philippon, professor deconomia financera
20
a la Universitat de Nova York, calcula que
a escala nacional la proporci de pib provi-
nent de les finances probablement passar
del pic del 8,3% a potser el 7%. Jo sospite
que pot caure encara ms, potser fins al 5%,
que era, si fa no fa, la seua contribuci fa
una generaci. En qualsevol cas ser una
gran reducci, i una part important pro-
vindr de Manhattan.
Sens dubte, Nova York t davant seu
moments difcils. Per potser no tan dif-
cils com shavia pensat i, de segur, no tan
difcils com els que molts centres financers
ms petits probablement viuran. Els llocs de
treball del sector financer sumen noms un
8% del total a lrea de Nova York, no gaire
lluny del 5,5% del percentatge nacional. En
canvi, el percentatge puja a ms del 28% a
Bloomington-Normal (Illinois), al 18% a
Des Moines, al 13% a Hartford, i al 10%
tant a Sioux Falls (Dakota del Sud) com
a Charlotte (Carolina del Nord). Omaha
(Nebraska), Macon (Georgia) i Columbus
(Ohio) tenen un percentatge ms alt de
poblaci treballant en el sector financer
que Nova York.
Nova York s molt, molt ms que un
centre financer. Ha estat la ciutat ms gran
del pas al llarg de dos segles, si fa no fa, i
avui dia sassenta en lrea metropolitana
ms gran dAmrica, com a centre de la me-
garegi ms gran del pas. Hostatja una
economia diversificada i innovadora cons-
truda al voltant duna mplia gamma
dindstries creatives, des de mitjans de co-
municaci fins al disseny, les arts i len-
treteniment. s seu de companyies dalta
tecnologia com Bloomberg i es vanta de
tenir una prspera seu de Google al barri
de Chelsea. Lobra dElizabeth Currid The
Warhol Economy proporciona dades detalla-
des de la diversitat de Nova York. Currid va
mesurar la concentraci de diversos tipus
de feina a Nova York comparant-los amb
leconomia dels eua en general. En aquest
sentit, Nova York s ms una meca per a
dissenyadors de moda, msics, directors de
cinema, artistes i certament psiquiatres
que per a professionals de les finances.
La gran urbanista Jane Jacobs fou dels
primers a identificar la diversitat econmica
i les estructures socials de les ciutats com
els vertaders motors de creixement. Encara
que lespecialitzaci de qu parlava ja Adam
Smith genera poderosos augments defi-
cincia, Jacobs argument que lempenta de
moltes professions diferents i diversos tipus
de persones, tot plegat en un medi dens, s
un estmul essencial per a la innovaci, per a
la creaci de coses autnticament noves. I la
innovaci, a llarg termini, s all que mant
la rellevncia i la vitalitat de les ciutats.
En aquest sentit, la crisi financera pot,
a la llarga, ajudar Nova York i fer revifar
la seua economia creativa. Els enormes
guanys dels banquers dinversi, directors
financers i gestors de fons dinversi durant
les darreres dues dcades desviaren leco-
nomia de la ciutat duna manera insana.
El 2005, vaig preguntar a un directiu dun
gran banc dinversi si laugment dels preus
de lhabitatge a la ciutat no afectava nega-
tivament la capacitat de la seua companyia
per a atraure talents darreu del mn. Va
respondre simplement: Nosaltres som la
causa, no lefecte, de la bombolla immobi-
liria. (Segons sembla, tenia ra noms en
part.) Els estratosfrics preus de lhabitatge
han fet que Nova York siga menys diversa
i relativament menys estimulant. Quan fa
alguns anys vaig preguntar a Jane Jacobs
pels efectes de lescalada dels preus de lha-
bitatge en la creativitat, em digu: Quan
un lloc esdev avorrit, fins i tot els rics sen

van. Passada ja lhegemonia dels banquers
dinversi, ara Nova York t ms possibili-
tats de sostraures a aquest dest tan estril.
LES FAST CITIES AMERICANES:
DE LA CRISI A LA REINVENCI
Al seu llibre La terra s plana (2005) Tho-
mas Friedman sost, a grans trets, que el
camp de joc econmic global sha anivellat i
que ara qualsevol, des de qualsevol lloc, pot
innovar, produir i competir en igualtat de
condicions amb, posem per cas, els obrers
de Seattle o els emprenedors de Silicon
Valley. Per aquest raonament no s exac-
te i no descriu acuradament levoluci de
leconomia global dels darrers anys.
En efecte, com vaig descriure en un
article anterior (The World Is Spiky [El
mn s punxegut], The Atlantic, octubre
de 2005), el lloc encara t importncia en
leconomia moderna, i lavantatge com-
petitiu de les ciutats-regi ms prsperes
del mn sembla que creix, en comptes de
reduir-se. Per a entendre com afectar pro-
bablement la crisi actual els diferents llocs
dels Estats Units, s important entendre
les forces que han reestructurat pas a pas el
nostre paisatge econmic durant una ge-
neraci o ms.
Arreu del mn, la poblaci sest aple-
gant en un cert nombre de megaregions,
sistemes de mltiples ciutats i anells subur-
bans que les envolten del tipus del corredor
Boston-Nova York-Washington. A lAm-
rica del Nord aquestes megaregions inclo-
uen centres del Sun Belt com el corredor
Charlotte-Atlanta, Califrnia Nord i Sud,
el triangle Houston-San Antonio-Dallas
a Texas, lrea de Tampa-Orlando-Miami
al sud de Florida; la zona coneguda com
21
Cascadia del nord-oest del Pacfic que
sestn des de Portland, passant per Seattle,
fins a Vancouver; i el Gran Xicago i leix
Toronto-Buffalo-Chester al vell Rust Belt.
A nivell internacional, aquestes megare-
gions inclouen el Gran Londres, lrea de
Tquio, leix Amsterdam-Brusselles-An-
vers a Europa, el corredor Xangai-Pequn
a la Xina, i lrea Bangalore-Mumbai a
lndia. I lactivitat econmica es concentra
tamb, cada vegada ms, en aquestes zones.
Les quaranta megaregions ms grans del
mn, que concentren un 18% de la po-
blaci mundial, produeixen dos teros de
loutput econmic global i gaireb 9 de cada
10 innovacions patentades.
Algunes daquestes megaregions (encara
que no totes) tenen un centre clar, i aquests
centres tenen ms probabilitats deixir-sen
millor de la crisi que la majoria de les ciu-
tats, en ra de les seues dimensions, diver-
sitat i paper regional. Xicago ha emergit
com a centre de gesti industrial i sha
apropiat moltes de les funcions que abans
exercien centres ms petits del Midwest [o
Mitj Oest americ], com ara financeres i
jurdiques. Los Angeles t una economia
mplia i diversificada, i s una potncia
global en mitjans de comunicaci i entre-
teniment. Miami, que ha acusat durament
la punxada de la bombolla immobiliria, s
encara, malgrat tot, el centre comercial de
la gran megaregi de Florida Sud i un gran
centre financer per a Amrica Llatina. Ca-
dascun daquests llocs s el nucli comercial i
financer duna gran megaregi amb desenes
de milions de persones i milers de milions
de dlars de producci. Aix no canviar
com a conseqncia de la crisi.
Conjuntament amb la puixana de les
megaregions, un segon fenomen est rees-
tructurant tamb la geografia econmica
22
dels Estats Units i del mn. La capacitat
de les ciutats i regions per a atraure gent
altament formada o capital hum sha
transformat radicalment, segons un estudi
dels economistes de Harvard Edward Gla-
eser i Christopher Berry, entre daltres. Fa
trenta anys el nivell de formaci acadmica
era relativament uniforme a tot el pas,
per ara ja no. Ciutats com Seattle, San
Francisco, Austin, Raleigh i Boston tenen
ara una concentraci de persones amb un
ttol de grau dues o tres vegades ms gran
que Akron o Buffalo. Pel que fa a persones
amb un ttol de postgrau, la diferncia s
encara major. La distribuci geogrfica de la
poblaci segons capacitat i formaci acad-
mica no t precedents a aquesta escala.
Leconomista de la Universitat de Xi-
cago i premi Nobel Robert Lucas afirmava
que els guanys en coneixement derivats
de la concentraci de talent sn la causa
principal del creixement econmic. Els
professionals ben formats acadmicament
i els treballadors creatius que viuen plegats
en ecosistemes densos, interactuant direc-
tament, generen idees i les transformen en
productes i serveis ms rpidament dall
que es pot fer en altres llocs. No hi ha cap
evidncia que la globalitzaci o Internet
hagen canviat aix. De fet, a mesura que la
globalitzaci ha acrescut el rendiment del
capital invertit en innovaci, com a efecte
de lampliaci del mercat de consumidors,
latracci que emana dels llocs innovadors,
ja densament poblats de gent dalt nivell de
coneixements, no ha fet sin augmentar
com una bola de neu. Els ecosistemes rics
en talent no sn fcils dimitar i per tal de
desenvolupar completament el seu potenci-
al econmic, la gent ambiciosa i amb talent
necessita cada vegada ms viure compartint
un mateix espai.
Els llocs grans, capaos datraure el
talent, es beneficien del ritme accelerat del
metabolisme urb, segons un pionera
teoria de levoluci urbana desenvolupada
per un equip multidisciplinar dinvestiga-
dors del Santa Fe Institute. El ritme a qu
els organismes vius transformen laliment
en energia el seu ritme metablic tendeix
a alentir-se a mesura que els organismes
creixen en grandria. Per quan lequip
de Santa Fe nexamin la tendncia en
innovaci, creaci de patents, salaris i pib,
va descobrir que les ciutats que han reeixit,
al contrari que els organismes biolgics,
sacceleren com ms creixen. Per tal de
fer-se ms grans i superar deseconomies
descala com la congesti o laugment dels
costos dels habitatges i dels locals comer-
cials, les ciutats han de fer-se ms eficients,
innovadores i productives. Els investigadors
parlaven de creixement superlineal per
referir-se al ritme metablic extraordin-
riament rpid que les ciutats reeixides sn
capaces daconseguir. Segons gaireb tots
els parmetres, concloen, com ms gran
s la poblaci duna ciutat, ms gran la
innovaci i la creaci de riquesa per perso-
na. Llocs com ara Nova York i les finances
i la comunicaci, Los Angeles i el cine i la
msica, i Silicon Valley i lalta tecnologia,
sn exemples despais amb un metabolisme
accelerat.
Si el metabolisme i la concentraci de
talent sn importants per a les ciutats-regi
dels eua en els perodes de prosperitat, ho
sn encara ms quan vnen mal dades. No
s que les ciutats rpides (fast cities) siguen
immunes a una fallida econmica, gran o
petita. (Una de les grans llions de la crisi
de 1873 i de lactual, pel que veiem s
que quan el crdit es talla i en segueix una
llarga depressi, les empreses poden caure

de forma imprevisible, all on estiguen).
Per a diferncia duns altres llocs, aquestes
ciutats poden superar les fallides econ-
miques amb relativa facilitat, resituant els
seus treballadors dalta qualificaci, fent
florir els negocis que tot just comencen,
fundant-ne de nous.
Les crisis econmiques tendeixen a re-
forar i accelerar les tendncies subjacents,
de llarg termini, duna economia. La nostra
economia es troba enmig duna transforma-
ci cabdal i de llarg recorregut semblant a
la de final del segle xix, quan rius de gent
deixaren el camp per anar a les noves ciutats
industrials en creixement. Ara leconomia
saparta de les manufactures i sorienta cap
a les indstries creatives guiades per idees
i tamb aix afavoreix les zones dAmrica colps sobtats, a mesura que les recessions
riques en talent, de metabolisme rpid.
LLTIMA CRISI
DE LES CIUTATS-FACTORIA
s trist i injust, per molt probablement
els llocs que ms es veuran afectats per
la crisi sobretot a llarg termini sn els
menys vinculats a les altes finances. La crisi
pot ben b haver comenat a Nova York,
per on es pot esperar que batr el ple s a
linterior del pas: a les antigues regions ma-
nufactureres, lesplendor de les quals queda
lluny, a les ciutats ms noves per encara no
consolidades del Sun Belt, que conegueren
recentment un boom estretament relacionat
amb lespeculaci immobiliria, la urbanit-
zaci excessiva i una riquesa fictcia basada
en la construcci. Aquesta mena dindrets
menys opulents s probable que ho seran
encara menys els anys a venir, i hauran de
continuar maldant per surar molt de temps
desprs que els centres de les megaregions
23
i les ciutats creatives hauran deixat la crisi
enrere.
El Rust Belt, particularment, sembla
que perdr un gran nombre de llocs de
treball, i algunes de les seues ciutats grans
i petites, com ara Cleveland, St. Louis,
Buffalo o Detroit, tindran molts problemes
per recuperar-se. Des del 1950, el sector
manufacturer ha passat del 32% a tot just
el 10% de locupaci no agrcola. Aquest
declivi s el resultat de tendncies a llarg
termini la creixent competncia exterior
i especialment la imparable substituci de
persones per mquines que no sembla
probable que desapareguen. Per la prdua
de llocs de treball no sha esdevingut de
forma regular, sin ms aviat a travs de
han posat fi a les velles fbriques, que han
derivat en acomiadaments massius que mai
no han estat revertits del tot en les subse-
gents recuperacions.
La desocupaci en els sectors manufac-
turers i de producci era ja del 9,4% a tots
els Estats Units al novembre de 2008. En les
ocupacions de tipus professional, en canvi,
se situava noms una mica per sobre del 3%.
Segons lanlisi de Michael Mandel, cap
deconomia del Business Week, els llocs de
treball del sector tangible s a dir, produc-
ci, construcci, extracci i transport es van
reduir gaireb en 1,8 milions entre desembre
de 2007 i novembre de 2008, mentre que
en el sector intangible el que jo anomene
la classe creativa de cientfics, enginyers,
gerents i professionals van augmentar en
ms de 500.000. Ambds tipus de llocs
de treball estan concentrats regionalment.
Paul Krugman ha apuntat que el pitjor de
la crisi, almenys per ara, es pot veure al
Slump Belt [el Cintur de la Crisi], ple de
centres manufacturers, que aniria des del
24
Midwest ms industrial fins a les dues Ca-
rolines. En canvi, mplies franges del Nord-
est, on abunden els centres professionals
i creatius, se nhan sortit molt ms b.
Potser cap altra gran ciutat dels eua
avui no sembla ms assetjada que Detroit,
on la mitjana del preu de lhabitatge era
de 18.513 dlars, i unes 45.000 propietats
estaven sota algun tipus dembargament.
Una recent llista dembargaments al Com-
tat de Wayne, que inclou Detroit, omplia
137 pgines al Detroit Free Press. El sistema
escolar pblic de la ciutat, que senfronta a
un dficit de 408 milions de dlars, hagu
de passar a crrec de lEstat; shan tancat
desenes descoles pel descens de matrcules
des del 2005. Noms el 10% dels adults
residents a Detroit tenen formaci univer-
sitria i la taxa de desocupaci de la ciutat
era, a la fi del 2008, del 21%.
El mnim que sen pot dir s que Detroit
no est ben posicionada per a agafar nous
aires. s clar que la ciutat est en declivi
des de fa molt de temps. Ara, si finalment
hi desapareixen les seus centrals del sector
dautomoci, la indstria auxiliar i els llocs
de treball lligats a la fabricaci dautombils
que encara en resten, s difcil imaginar qu
els podria substituir.
Quan la feina desapareix, la poblaci
duna ciutat no sempre minva tan rpida-
ment com es podria esperar. Detroit, sor-
prenentment, s encara lonzena ciutat ms
gran dels eua. Si ja no pots vendre ta casa,
com ten pots anar a un altre lloc?, plante-
java Robin Boyle, professor de planejament
urbanstic de la Wayne State University en
un article a lAssociated Press. Per, desprs,
ell mateix responia: Algunes persones sim-
plement apaguen el llum i marxen: el valor
de les cases ha baixat tant que anar-sen ja
no s una opci tan complicada.
Potser Detroit ha arribat a un punt en
qu esdevindr una ciutat fantasma. Jo
certament preveig que decaur rpidament
els prxims anys. Per s quasi segur que
molta gent hi restar, gent sense mitjans i
amb magres perspectives en un altre lloc, o
amb estrets lligams familiars a prop, i tamb
alguns joves professionals i tipus creatius
que miraran daprofitar els baixos preus de
lhabitatge a la ciutat. Amb tot, a mesura
que la densitat de poblaci senfonse, les di-
ficultats de la ciutat per proporcionar ser-
veis i evitar un paisatge runs i cada vegada
ms buit augmentaran.
Vet ac el repte compartit de moltes
ciutats del Rust Belt: resistir la prdua de
poblaci sense caure en la runa. La tasca s
doblement difcil perqu com a conseqn-
cia de la contracci de la indstria, alguns
serveis locals importants finances, serveis
jurdics, consultoria que en depenien tam-
b shan redut, i han estat absorbits per
centres regionals ms grans i ciutats con-
nectades globalment. A Xicago, per exem-
ple, les cinquanta firmes dadvocats ms
grans del pas augmentaren en 2.130 el
nombre dadvocats del 1984 al 2006, se-
gons William Henderson i Arthur Al-
derson, de la Universitat dIndiana. A la
resta del Midwest, aquestes firmes noms
van augmentar en un total de 169. Jones
Day, fundada el 1893 i avui dia un dels
despatxos dadvocats ms grans del pas,
ja no considera seu central loficina de
Cleveland ara s a Washington, dc sin
fundadora.
Moltes ciutats de segon ordre del Mid
west han intentat reinventar-se de moltes
maneres amb diversos graus dxit. Pitts-
burgh, per exemple, ha volgut reconvertir-
se en centre dalta tecnologia i ha reeixit
bastant. De tota manera, la seua poblaci

ha baixat dun pic de quasi 700.000 habi-
tants a mitjan segle xx als aproximadament
300.000 actuals. Hi haur menys llocs de
treball manufacturers una vegada acabada
la crisi, i el paisatge econmic dels eua
en resultar ms desigual ms punxe- America, laltre gran banc de Charlotte (i el
gut. Molts dels vells centres industrials
minvaran encara ms, potser de forma
permanent.
Aix no vol dir que totes les ciutats
industrials estiguen abocades al declivi.
Noms cal mirar el patr geogrfic de la
votaci del Senat sobre les ajudes al sector
de lautombil per adonar-se que alguns
llocs, sobretot del sud, es beneficiarien di-
rectament de la fallida de General Motors
o de Chrysler, i del tancament de plantes
dautombil al Rust Belt. Georgetown
(Kentucky), Smyrna (Tennessee), Canton
(Mississippi): aquestes sn algunes de les
moltes petites ciutats, esteses des de Caro-
lina del Sud i Georgia en direcci a Texas,
que shan beneficiat al llarg dels anys de
lestabliment de fbriques de cotxes estran-
gers. Sen podrien beneficiar encara ms si
les Big Three passassen a ser-ne, diguem,
les Big Two.4
Aquest fenomen, una mena de loteria en
la qual alguns llocs guanyen simplement pel
fet de resistir ms que la resta, no es limitar
a ciutats construdes al voltant del sector de
lautombil, ni fins i tot al voltant del sector
manufacturer. A mesura que la recessi con-
tinue i grans companyies de diverses inds-
tries facen fallida, els competidors que no
senfonsen podrien enfortir-se, i amb ells
les seues ciutats. Charlotte (Carolina del
Nord) ofereix un interessant cas destudi.
La crisi financera deix un dels dos bancs
ms grans de la ciutat, Wachovia, molt to-
cat; posteriorment Wachovia fou adquirit
per Wells Fargo, amb seu a San Francisco,
25
una operaci que costar a la ciutat molts
milers de llocs de treball. Per les coses
podien haver anat molt pitjor; loperaci
tamb salv molts llocs de treball. s ms,
aproximadament al mateix temps, Bank of
ms gran dels eua) compr Merill Lynch
per un preu irrisori.
Un tpic del mn dels negocis diu que,
quan els teus competidors sestan retirant,
s el moment per a augmentar la teua
quota de mercat. En opini de Deborah
Strumsky, economista de la Universitat de
Carolina del Nord, a Charlotte, al final tant
els bancs com la ciutat mateixa emergiran
de la crisi amb ms fora: El tracte amb
Wells Fargo ha salvat milers de llocs de
treball, perqu ha mantingut Wachovia
dempeus. I cosa ms important encara, el
Bank of America sha pres la crisi com un
comprador compulsiu amb una targeta de
crdit nova; ha estat caant negocis i ha
aconseguit operacions sorprenents. El Bank
of America se neixir de la crisi molt millor
del que hauria pogut imaginar.
Els darrers anys, els lders locals han pres
decisions intelligents sobre com atraure a
Charlotte negocis i professionals, fent pos-
sible que la ciutat es converts en el segon
centre de banca tradicional ms gran del
pas; en la loteria de fallides i consolidacions
dels negocis estava ben situat per a guanyar.
Per tamb va tenir sort, i al capdavall sha
salvat de perdre pels pls. En conjunt, la
llista de llocs que es beneficien de la fallida
dels seus grans rivals probablement ser
bastant curta, i els noms de la llista, poc pre-
visibles. Seran ms els llocs que safebliran
que els que senfortiran, sobretot entre les
ciutats construdes al voltant dindstries en
declivi; com en totes les loteries, la majoria
de jugadors perdran.
26
CIUTATS A LA SORRA:
EL FINAL DE LEXPANSI FCIL
Durant una generaci o ms, cap espai dels
Estats Units no ha crescut duna manera tan
enfollida com el Sun Belt. Per descomptat,
lrea que anomenem Sun Belt s molt gran,
i el terme s una mena de calaix de sastre:
les ciutats i rees metropolitanes que shi
inclouen han crescut per raons dispars. Los
Angeles s una meca de la comunicaci
i lentreteniment; San Jose i Austin han
desenvolupat importants i innovadores
indstries dalta tecnologia; Houston ha
esdevingut un centre de producci ener-
gtica; Nashville ha creat un nnxol nic
denregistrament i producci de baix cost
de msica; Charlotte va emergir com a
centre bancari eficient i plaa financera de
perfil baix.
Per en els impetuosos dies de la bom-
bolla urbanstica, algunes ciutats del Sun
Belt Phoenix i Las Vegas en sn els millors
exemples van desenvolupar economies
fortament centrades en la promoci immo-
biliria i la construcci. En una regi assole-
llada i amb molt de terreny pla i no edificat,
caigueren en un clssic cicle de boom. Per
b que aquests llocs atreien turistes, jubilats
i alguna indstria empreses que buscaven
espais grans a costos ms baixos la pui-
xana de la majoria de les ciutats provenia
de la urbanitzaci mateixa. Com a mnim,
aquests llocs trigaran molt, molt de temps a
recuperar el terreny que han perdut en ter-
mes de benestar i valor de les edificacions.
No s impensable que algunes daquestes
ciutats encaren un perode indeterminat de
declivi encara ms marcat.
El boom econmic en aquestes ciutats es
va veure impulsat en un grau poc habitual
per lescalada dels preus de lhabitatge: els
preus pujaven, per hi havia ms gent que
shi installava buscant estils de vida ms
econmics i loportunitat dentrar en un
mercat immobiliari que anava a lala, per
que encara era assequible. La gent que ja
hi possea una casa demanava prstecs amb
la casa com a garantia i injectava diners en
leconomia local a base de millores i refor-
mes dels habitatges i dun augment de la
demanda de bns i de serveis primaris. Les
ciutats creixien, els ingressos fiscals senfi-
laven, la despesa continuava, i hi arribava
ms gent. Ara b, aquest boom mai no es
va traduir en el desenvolupament dinds-
tries o serveis sostenibles, interrelacionats,
dalta productivitat. El boom es basava en
la construcci i es nodria de la construcci
i els habitatges neren el producte primari.
Ciutats senceres i regions urbanes es con-
vertiren en esquemes Ponzi5 gegantins.
Phoenix, per exemple, pass de 983.403
habitants el 1990 a 1.552.259 el 2007.
Una de les seues rees residencials, Mesa,
t ara prop de mig mili de residents, ms
que Pittsburgh, Cleveland o Miami. Quan
la construcci va prendre embranzida i
pujaren els preus dels habitatges, tamb ho
va fer la recaptaci fiscal, i va tenir lloc un
gran boom de despesa de capital a tota lrea
metropolitana de Phoenix. LArizona State
University va construir un nou campus al
centre de la ciutat de Phoenix, i la ciutat va
ampliar el seu Palau de Congressos i va cons-
truir un sistema de tren lleuger de 20 milles
que connecta Phoenix, Mesa i Tempe.
I llavors la bombolla esclat. Des doc-
tubre de 2007 fins octubre de 2008, lrea
de Phoenix registr la major caiguda del
preu de lhabitatge del pas: 32,7%. (Las
Vegas anava una miqueta per darrere, amb
el 31,7%. Lhabitatge a lrea de Nova York,
en canvi, va caure noms el 7,5% durant el

mateix perode.) Massa extensa i sobreedi-
ficada, la regi experimenta ara una pressi
fiscal doble, ja que els seus nombrosos
jubilats un 21% dels residents tenen
ms de 55 anys han vist delmats els seus
estalvis. Mortgages Limited, la major enti-
tat comercial de prstecs de lEstat, va fer
fallida lestiu passat. La ciutat t un dficit
pressupostari de 200 milions de dlars,
que pujar encara ms. Les autoritats de
la ciutat han sollicitat fons federals per tal
dafrontar la crisi financera. Tenem una
gran bombolla ac, i ha esclatat, declar
a usa Today Anthony Sanders, professor
dEconomia i Finances a la Universitat es-
tatal. Havem confiat en la Ciutat dels
Somnis de Kevin Costner i ara ens trobem
amb la Ciutat dels Horrors. Per aquest cam
no hi ha res a fer.
Abandonar la gent aquests llocs tan
rpidament com hi va arribar, deixant-hi
tan sols un terreny buit amb tots els mals
que aix comporta? Atrauran gradualment
aquestes ciutats ms negocis i indstries,
que els permetrien de construir economies
ms diversificades i ms slides? O voldran
viure del turisme que pot escassejar du-
rant un cert temps i de les pensions de
la Seguretat Social dels seus jubilats? Siga
com siga, no hi ha dubte que el carcter i
la personalitat daquestes ciutats canviaran
radicalment.
ELS LMITS
DEL CREIXEMENT SUBURB
Cada fase o poca del capitalisme t la
seua prpia geografia distintiva, all que
la geografia econmica en diu perfils
espacials duna poca. La dimensi fsica
de leconomia quin s sen fa del sl, la
27
localitzaci dels habitatges i els negocis, la
infraestructura fsica que lliga tot plegat
dna forma al consum, la producci i la
innovaci. A mesura que leconomia creix
i evoluciona, tamb ho fa el paisatge.
Resulta sorprenent fins a quin punt les
causes de la crisi actual sn de naturalesa
geogrfica, i apunten a tot un sistema dor-
ganitzaci econmica i de creixement que
ha arribat al seu lmit. Per a aconseguir
que leconomia puga crixer amb solidesa
les prximes dcades no nhi haur prou
amb estmuls fiscals o reformes laborals.
Caldr tamb un nou tipus de geografia, un
nou perfil espacial adequat a la nova fase de
la histria econmica dAmrica.
La suburbanitzaci fou el perfil espacial
durant lera industrial: lexpressi geogrfica
de la producci en massa i la primera eco-
nomia de crdit. Els autombils de Henry
Ford eixien de cadenes de muntatge des del
1913, per el fordisme la combinaci
de producci en massa i de consum massiu
generador de la prosperitat nacional no va
emergir com a nou model econmic i social
dominant fins la dcada de 1930, amb els
programes del New Deal de Roosevelt.
Abans de la Gran Depressi, sols una
minoria damericans tenien la casa en pro-
pietat. Per durant els anys 1930 i 1940,
les poltiques del govern van promoure hi-
poteques de llarg termini, amb quotes
redudes, i aix possibilit que ms gent es
comprs una casa. Fannie Mae fou creada
per a adquirir aquestes hipoteques i lubricar
el sistema. I bviament la deducci fiscal
pels interessos de les hipoteques (que existia
des del 1913, quan es va crear el sistema
federal dimpostos) privilegiava ladquisici
de cases per damunt daltres tipus de des-
pesa. Entre 1940 i 1960, el percentatge de
propietaris puj del 44% al 62%.
28
La demanda de cases mantenia una sim-
biosi amb la demanda de cotxes, i ambdues
es van veure afavorides per la construcci
dautopistes federals, entre altres projectes
dinfraestructures que promovien un nou
estil de vida suburb que, al seu torn, nodria
una demanda creixent de tota mena de bns
per a la llar. Ms recentment, innovacions
en el camp de les finances com les hipote-
ques de renda variable i la titulitzaci de
prstecs subprime van expandir encara ms
la propietat de cases i en van mantenir la de-
manda alta. El 2004, un rcord del 69,2%
de famlies americanes eren propietries.
Per a la generaci que va crixer durant
la Depressi i estava acostumada a estalviar
cada cntim, les poltiques que encoratjaven
lalegria en la despesa tenien sentit; perqu
acceleraven el creixement. Per quan les
noves generacions, que ja havien nascut al
si duna economia basada en el crdit, es
van fer grans, i augment la disponibilitat
de crdit, el sistema se nan de les mans.
La casa prpia, mentrestant, havia passat a
ser un element essencial del somni americ.
Per a molta gent, a mesura que sinflava la
bombolla immobiliria, posseir una casa
venia a representar no nicament un fi en
si mateix, sin un mitj dindependncia
econmica.
La crisi ha tret a la llum del dia all que
tothom sabia den de molt de temps: que
els americans han estat vivint per damunt
de les seues possibilitats, fent servir una
riquesa illusria basada en la propietat im-
mobiliria i grans dosis de capital estranger
per a consumir molt ms del que produm.
La crisi, sens dubte, nassenyala la fi. Lajust,
tot i que dolors, s del tot necessari.
Per un altre aspecte cabdal de la crisi ha
estat llargament deixat de banda, i podria
tenir ms importncia al capdavall. Com
que la tendncia americana a sobrecon-
sumir i no estalviar es troba ntimament
lligada al nostre perfil espacial de la post-
guerra s a dir, a la construcci i la subur-
banitzaci leconomia est distorsionada:
des del lloc on viu la gent, passant pel que
produeix, i fins els fluxos dinversi. Si no
fem canvis molt importants de poltica per
a eliminar aquestes distorsions, s probable
que leconomia senfronte amb problemes
ms greus els prxims anys.
La suburbanitzaci i el creixement de-
sordenat que impuls tenia sentit durant
un temps. Les ciutats de comenaments i
mitjan segle xx eren brutes, plenes de fum,
pestilents i la gent hi vivia apilonada. A ms,
desplaar-se diriament des de les primeres
zones residencials, situades molt a prop, era
fcil i rpid. A mesura que la manufactura
sestabilitzava tecnolgicament i les lnies de
producte maduraven durant el boom de la
postguerra, el creixement suburb encaixava
perfectament amb el model de creixement
industrial. Les companyies comenaren a
obrir noves fbriques en zones no urba-
nitzades que oferien terreny i m dobra
ms barats; els empresaris no trobaven cap
motiu per a continuar fabricant productes
ja estandarditzats a les cares zones urbanes
on havien estat desenvolupats i venuts ini-
cialment. El treball fou desplaat a les noves
zones dels afores de les ciutats i a les rees
emergents del Sun Belt, les connexions de
les quals amb les grans ciutats grcies a la
xarxa dautopistes permetien una distri-
buci rpida i barata. Aquest procs port
les economies del Sun Belt (que romanien
endarrerides des de la Guerra Civil) a la
modernitat, i proporcion un llarg boom
als Estats Units en general.
Per aix era abans, ara leconomia s
diferent. Ja no es tracta simplement de

fabricar coses i transportar-les. A hores
dara, leconomia es basa a generar i trans-
portar idees. Els llocs dinmics sn avui els
que generen idees ms rpidament, els que
concentren ms densitat de gent creativa i
amb talent, els que tenen un metabolisme
ms accelerat. Velocitat i densitat no sn
paraules que farem servir per a descriure les
zones residencials dels afores de les ciutats.
Leconomia est dirigida per rees urbanes
clau; ens cal una nova geografia.
EL PAISATGE ECONMIC
QUE VE
La bombolla immobiliria ha estat lex-
pressi mxima, i potser el darrer sospir,
dun sistema econmic que ha funcionat
al llarg de 80 anys, per que ara ha superat
clarament la seua data de caducitat. La
bombolla estimul un creixement massiu
i insostenible en zones on el sl era barat i
dominava una economia basada en el sector
immobiliari. Estimul la urbanitzaci de
baixa densitat, que no sajusta gens al que
demana una economia creativa, postindus-
trial. I cosa no menys important, cre una
m dobra massa sovint lligada, ancorada
a unes cases que no poden ser venudes en
termes favorables en un moment en qu
la flexibilitat i la mobilitat sn de gran
importncia.
Aix doncs, qu haurem de fer per su-
perar la bombolla, per deixar enrere la crisi,
i aquest model de vida econmica a hores
dara ja envellit, obsolet? Quin seria el perfil
espacial adequat per a leconomia actual,
qu caldria fer per acostar-nos-hi?
La soluci comena bandejant el prin-
cipi de la casa en propietat, que hauria de
perdre el seu lloc de privilegi al cor mateix
29
de la vida econmica. Els importants
incentius per a ladquisici dhabitatges
(desgravacions fiscals, tipus dinters arti-
ficialment baixos dels prstecs hipotecaris)
distorsionen la demanda, de manera que
estimulen la gent a comprar cases ms grans
del que voldrien en un altre cas. Per s que
aix significa menys despesa en tecnologia
mdica, o en software, o en energies alterna-
tives, els sectors i productes que podrien ser
motors del creixement i les exportacions. La
demanda artificial de cases ms grans tamb
distorsiona el model residencial, i mena a la
proliferaci de zones residencials amb una
densitat excessivament baixa. Les mesures
que sostenen aquesta demanda haurien de
ser eliminades.
Si de cas, les poltiques del govern hau-
rien destimular el lloguer, no la compra. La
propietat duna casa ocupa un lloc central
al somni americ principalment perqu
dcades de poltica lhi han posat. Un
recent estudi de Grace Wong, economista
de la Wharton School of Business, mostra
que els propietaris, deixant de banda les
variables demogrfiques i dingressos, no
sn ms felios que els llogaters ni presenten
nivells ms baixos destrs o majors nivells
dautoestima.
Si la casa en propietat comporta alguns
beneficis socials un major nivell de com-
proms social ns un el cert s que resulta
costosa per a leconomia. Leconomista
Andrew Oswald ha demostrat que tant als
Estats Units com a Europa els llocs amb
percentatges ms alts de propietaris sn
tamb els que pateixen taxes datur ms
altes. Oswald descobr que la propietat de
cases est ms correlacionada amb latur que
no la taxa de sindicalitzaci o la generositat
de les prestacions socials. Massa sovint, s
un factor que lliga la gent a zones arruna-
30
des o en decadncia, i els fora a treballar
si poden en feines poc adients als seus
interessos i habilitats.
A mesura que els percentatges de pro-
pietat han pujat, la nostra societat sha fet
menys gil. Les dcades de 1950 i 1960,
els americans tenien aproximadament el
doble de probabilitats de traslladar-se de
casa en un moment donat que avui. Lany
passat el percentatge damericans que es van
mudar va ser el ms baix des que lOficina
del Cens comen a registrar els canvis de
domicili, a finals de la dcada de 1940.
Aquesta mena de progressiva rigidesa del
mercat laboral s un mal smptoma per a
leconomia, sobretot en moments en qu els
negocis, les indstries i les regions creixen i
senfonsen rpidament.
En aquest sentit, la crisi dels desnona
ments crea una oportunitat real. En comp-
tes de resistir-se als embargaments, el go-
vern hauria de mirar de facilitar-los amb de-
cisions adreades a minimitzar-ne els danys
i els desajustaments. Els bancs que es que-
den amb les cases, per exemple, podrien
tenir lobligaci doferir-se a llogar-les als
antics propietaris a preu de mercat que
normalment s ms baix que els pagaments
duna hipoteca durant un determinat
nombre danys. (Al final daqueix perode,
es podria donar a lantic propietari lopci
de recomprar la casa a preu de mercat.) Un
mercat de lloguer ms gran i ms sanejat,
amb ms opcions, faria del lloguer una
opci ms atractiva per a molta gent; tamb
faria que leconomia en conjunt fos ms
flexible i sensible als canvis.
A ms, ens cal estimular el creixement
a les regions i ciutats que estan millor po
sicionades per a competir en les prximes
dcades: les grans megaregions que ja im-
pulsen leconomia, i els seus centres dinno-
vaci ms petits, capaos datraure talent:
llocs com ara Silicon Valley, Boulder, Aus-
tin, i el Triangle de la Recerca de Carolina
del Nord.6
Siguen quines siguen les poltiques del
govern, les prximes dcades probablement
veuran una major concentraci de pro-
ducci, llocs de treball i innovaci en un
nombre ms redut de ciutats ms grans i
de ciutats-regi. Per conformar de manera
adient aquest nou creixement ser un dels
majors reptes del govern. En part, necessi-
tem assegurar que les ciutats i regions clau
continuen fent moure gent, mercaderies i
idees de forma rpida i eficient. Noms aix
ja ser una tasca difcil; la creixent congesti
amenaa de soscavar lentament la vitalitat
dalgunes daquestes ciutats-regi.
Digual importncia s aconseguir que
les ciutats delit i les megaregions clau si-
guen ms atractives i assequibles per a totes
les classes dAmrica, no sols per a lestrat
superior. Lalt cost de lhabitatge en aquestes
ciutats i a les zones residencials dels afores
ms accessibles, a ms del congestionat i
desordenat creixement de les zones residen-
cials ms allunyades del centre, han cons-
pirat per mantenir els americans de rendes
ms baixes apartats daquests llocs durant
els darrers trenta anys. Aix s profunda-
ment nociu per a la nostra societat.
En el seu llibre dimminent publicaci
The Wealth of Cities, el meu collega a la
Universitat de Toronto Chris Kennedy ex-
plica que noms canvis estructurals de
molta volada com ara una millora radical
de les infraestructures, la creaci de nous
models dhabitatge o un fort desplaament
de les pautes de consum permeten als llocs
recuperar-se de les crisis econmiques seve-
res i assolir una represa accelerada. Londres
pos els fonaments del seu futur predomini

comercial canviant el seu codi dedificaci
i eixamplant els seus carrers desprs del ca-
tastrfic incendi del 1666. Els Estats Units
assoliren el predomini econmic desenvo-
lupant peridicament infraestructures del
tot noves: des de canals i ferrocarrils fins a
moderns sistemes de canalitzaci daigua i
clavegueram o autopistes federals. Cadas-
cuna daquestes novetats tingu un paper
clau a lhora de facilitar i donar forma a tota
una nova era de creixement.
Ladministraci dObama ha declarat
la seua intenci dobrir laixeta del govern
federal per ajudar-nos a superar aquesta
recessi, i la despesa en infraestructures
sembla que hi tindr un paper clau. Si es
fa b, aquesta despesa podria posicionar els
Estats Units en la prxima era de creixe-
ment, per aix implicar alguna cosa ms
que arreglar carreteres i ponts.
Si hi ha una constant en la histria del
desenvolupament del capitalisme, s ls
cada vegada ms intens de lespai. Ara hem
de comenar a fer un s ms intelligent
tant dels espais urbans com dels anells sub-
urbans que els envolten fent encabir-hi
ms gent, proporcionant-los un cost de
vida ms assequible, i alhora millorant la
seua qualitat de vida. Aix vol dir normes
dedificaci i de planejament ms flexibles
que permeten ms promoci residencial
dins de les ciutats, ms creixement de zones
ds mixt tant a les ciutats com a les zo-
nes residencials suburbanes, la densificaci
dels nuclis suburbans propers a les xarxes
ferroviries, ms inversi en ferrocarrils i la
taxaci dels desplaaments per carretera que
creen congesti. No tothom vol viure als
centres de les ciutats, i les zones residencials
suburbanes no desapareixeran. Per podem
fer que aquestes zones estiguen molt millor
connectades amb els centres urbans i entre
31
elles, i vetllar perqu el creixement de les
regions metropolitanes, en dimensi i den-
sitat, no els faa perdre velocitat.
Finalment, cal tenir ben clar que, al re-
mat, no podem aturar el declivi dalguns
llocs i que seria absurd dintentar-ho.
Llocs com ara Pittsburgh han demostrat
que una ciutat pot continuar sent vibrant
tot i minvar si reconfigura el seu nucli per
atraure joves professionals i tipus creatius,
i si promou serveis i indstries dalt creixe-
ment. s clar, de tota manera, que podem
ajudar les ciutats en decadncia, fins a un
cert punt, perqu puguen afrontar millor
la situaci i proporcionar millor qualitat de
vida a la gent que hi romandr.
Per diferents poques afavoreixen llocs
diferents, perqu fan surar tamb les in-
dstries i els estils de vida que identifiquen
aquests llocs en concret. Ni els plans de
rescat del sector automobilstic ni les po-
ltiques per mantenir artificialment el preu
de lhabitatge posicionaran el pas per a un
nou creixement, almenys no de la varietat
sostenible. Hem de deixar caure la demanda
dels productes prototpics i estils de vida de
lantic ordre, i comenar a construir una nova
economia, basada en una nova geografia
Com ser aquesta geografia? Probable-
ment ser menys densa al Midwest i a la
llarga tamb a les zones del Sud-est que de-
penen de la indstria. Les seues zones sub-
urbanes seran ms petites i potser tamb les
cases. Algunes ciutats del Sud-oest creixeran
ms lentament. Les megaregions creixeran i
sestendran. Tindran un percentatge menor
de propietaris de cases i una poblaci ms
dinmica de llogaters. Fet i fet, ser una
geografia ms concentrada, que permetr
a ms gent dajuntar-se ms lliurement i
dinteractuar de manera ms eficient en
un nombre definit de megaregions denses
32
i innovadores i de ciutats creatives. De ma-
nera afortunada i casual, ser un paisatge
adient a un mn en qu el petroli ja no s,
de cap manera, barat. Per sobretot, ser
un paisatge que pot acomodar i accelerar
la invenci, la innovaci i la creaci: les
activitats en qu els eua mantenen encara
un gran avantatge competitiu.
Paul Romer, economista de Stanford, t
una frase famosa: s terrible desaprofitar
una crisi. Els Estats Units, ms enll dels
seus punts febles, rarament ha desaprofitat
les crisis en el passat. Per contra, les ha fet
servir una vegada rere laltra, per reinven-
tar-se, desfent-se dall vell i obrint camins
per al que s nou. Al llarg de la histria,
ladaptabilitat ha sigut potser el millor
dels seus atributs, la quinta essncia dels
Estats Units. En el transcurs de la Llarga
Depressi del segle xix, el pas es recon-
figur i pass de ser una potncia agrcola
a una potncia industrial. Desprs de la
Gran Depressi, descobr una nova forma
de viure, de treballar, de produir, que con-
tribu a un perode de prosperitat general
sense precedents. En els moments crtics,
els americans han mirat sempre cap avant,
mai cap arrere, i hem sorprs el mn amb
la nostra resistncia i capacitat de reacci.
Podrem fer-ho una altra vegada?
Traducci de Carles Bartual
1. Literalment conca de pols. Desastre ecolgic que
provoc una catstrofe econmica i humana, que
es produ durant els anys trenta del segle xx.
Afect les grans planries que sestenen al llarg
dels territoris compresos entre el Golf de Mxic i
el Canad. Un perode de sequera que dur anys
junt amb una prvia sobreexplotaci agrria de
la zona va provocar que la terra queds solta.
Aix provoc continuades tempestes de pols
que van agreujar els efectes de la Gran Depres-
si i van obligar grans masses de gent a emigrar.
[N. del t.]
2. Literalment, cintur del sol. Nom que designa una
extensa rea del sud dels Estats Units, des de la
costa est fins a la costa oest. bviament, la parau-
la sol fa referncia a les condicions climtiques,
amb estius llargs i calorosos gaireb tropicals en
alguns casos i hiverns suaus i curts. [N. del t.]
3. Literalment, cintur del rovell. Nom amb el qual
se sol designar una rea dels Estats Units tradicio-
nalment dedicada a la indstria pesada, i que est
situada entre el nord-oest, els estats que es conei-
xen com de lAtlntic Mitj i el Midwest o Oest
Mitj. El nom naix als anys setanta arran de la
crisi que aquesta indstria va patir, i que deixava
fbriques enormes buides i amb tanques de ferro
rovellat. [N. del t.]
4. s a dir, si de les Tres Grans (General Motors,
Ford, Chrysler) en quedassen noms dues. [N.
del t.]
5. Una forma de frau de tipus piramidal [N. del t.].
6. North Carolina Research Triangle: terme emprat
per a designar una rea de lestat de Carolina del
Nord capdavantera en la recerca i lalta tecnolo-
gia, sobretot grcies a tres universitats: The Uni-
versity of North Carolina, North Carolina State
University i Duke University. [N. del t.]
 Les patents farmacutiques
com a problema moral
Lalternativa de Thomas Pogge
S i observem les dades mundials, ens ado-
nem que no tot s tan bonic com ens sembla
des de la posici privilegiada dhabitants del
primer mn. La meitat de la poblaci, uns
3.330 milions de persones, es reparteixen
el trist 2% de la renda global; i una tercera
part de totes les morts humanes s deguda
a causes relacionades amb la pobresa. s a
dir, 50.000 morts diries causades per la
pobresa, o el que s el mateix, 18 milions
de morts anuals, de les quals 10,6 milions
sn nens de menys de cinc anys.
De fet, la desigualtat mundial no rau
noms en la manca de diners sin tamb en
la manca daccs als recursos necessaris per
a satisfer les necessitats humanes bsiques,
i en tots els atzars ambientals que el mn
pobre no t ms remei que suportar. Atzars
com no tenir aigua neta, la contaminaci,
els insectes transmissors de malalties, la
mancana dinfraestructures, la insegure-
tat, la inestabilitat poltica, etc. Fets que es
tradueixen en una mirada interna i un xic
egoista que els aconsella tenir cura dells i
de la famlia, i que a vegades, de tant en
Rosa Canal i Parals s professora de Filosofia a la Univer-
sitat de Girona. Ha treballat els temes daquest article
en una estada al Center for Applied Philosophy and
Public Ethics de la Universitat Nacional dAustrlia
(gener-mar 2008), grcies al suport de lAgncia de na una alternativa al sistema vigent. Per aix
Gesti dAjuts Universitaris i de Recerca.
33
Rosa Canal
tant, els condueix a la reivindicaci duna
reforma poltica. Altres vegades, aquestes
situacions atzaroses els duen a decisions que
posen en perill la salut, com ara la venda
de ronyons. Totes aquestes circumstncies
formen un cercle de refor mutu que com-
porta un pes de malaltia desproporcionat
entre la poblaci. La pobresa perpetua les
malalties perqu no es tenen els diners per
a adquirir medicines, i al mateix temps la
malaltia perpetua la pobresa ja que impe-
deix que la gent pugui treballar per fer que
el pas o la famlia senriqueixi. Per com
s que hi ha aquesta desigualtat? A qu s
deguda? Podem fer-hi alguna cosa?
En aquest article ens centrarem en les
desigualtats globals relacionades amb la
salut. s important recordar que, tot i que
les realitats de molts pasos no ho mostrin, la
salut s un dret que es recull en larticle 25 de
la Declaraci Universal dels Drets Humans.
Per tant, un assumpte que tothom hauria de
tenir ms o menys assegurat. Tanmateix, la
realitat s ben distinta. En les seves ltimes
obres, Thomas Pogge identifica les raons de
les desigualtats globals en matria de salut
al mateix temps que ens mostra que sn un
problema moral del qual som responsables.
Per Pogge no es conforma amb el diagnstic
de la situaci, sin que tamb ens proporcio-
ens centrem sobretot en la seva anlisi.1
34
Les patents farmacutiques
La situaci de refor mutu entre pobresa i
malaltia s deguda, en gran part, a les nor-
mes i les regles del sistema mundial actual.
Les patents farmacutiques actuals contri-
bueixen greument al cercle de malaltia i
pobresa del qual acabem de parlar.
Actualment es poden trobar medicines
patentades amb un preu incrementat un
1.000% amb relaci al seu cost de produc-
ci. Daquesta manera, els pacients pobres
que amb preus propers al cost de producci
podrien beneficiar-se dels efectes dels me-
dicaments queden exclosos com a possibles
beneficiaris. Qu els hem de dir, a aquesta
gent que pateix i mor i que podrien comprar
el frmac a un preu de mercat prxim al cost
de producci? Els hem de dir que paguen
per la propietat intellectual? Els hem de dir
que posem preu a la propietat intellectual
per evitar una injustcia i que permetem
que ells quedin exclosos de laccs als me-
dicaments, encara que aix tingui com a
conseqncia el sofriment i la mort?
Tanmateix, hom pot preguntar-se qu
passa amb la persona o companyia que ha
fet lesfor i la despesa per aconseguir la
innovaci: dalguna manera, no li pertany
la innovaci? Hi ha qui, com Nozick, creu
que s una situaci anloga al dret natural
de primera apropiaci, com quan en les-
tat de naturalesa alg agafa una poma de
larbre, o quelcom que no t propietari.
Apropiar-se una poma no priva els altres
de loportunitat de fer-ho, perqu segueix la
condici lockeana de deixar igual i suficient
per als altres. En aquesta lnia, segons Pogge,
Nozick no troba cap problema en les patents
farmacutiques, ja que un investigador que
sintetitza una nova medicina i no la vol
compartir no priva pas els altres dagafar el
material i fer-la pel seu compte. Per aquest
argument no serveix per a defensar la pro-
pietat intellectual on s que hi ha un veto,
segons Pogge. No es tracta pas dun veto als
objectes sin dun veto a un objecte-tipus on
es veta la idea dagafar determinats elements
i combinar-los. Idea, precisament, contrria
a la limitaci lockeana.
Daltra banda, podria semblar que els
fabricants de genrics tenen el dret natural
de fer all que els innovadors ja han fet
abans i que els pacients tenen el dret natural
de procurar que aquesta medicina genrica
sigui en termes de mutu acord. Per llavors
ens trobem que aquesta llibertat fa lefecte
que no s gaire bona per a la innovaci. De
manera que semblaria que es podria de-
fensar el monopoli de patents en termes
davantatge mutu ja que ens interessa que hi
continu havent investigaci i innovaci.
La creaci de medicaments nous s
extremadament cara perqu fer recerca i
desenvolupar nous frmacs requereix ex-
periments clnics i un procs daprovaci
de les noves medicines pel qual tamb sha
de pagar. Per caldria tenir present que hi
ha moltes idees prometedores que fallen i
que mai no arriben a ser un producte de
mercat, i que per tant esdevenen diners
perduts. El que s car s el procs de recerca
i descobriment. Una vegada ja sha inventat
i aprovat, lelaboraci s barata. s per aix
que els medicaments no haurien destar
en un mercat lliure ents com labsncia
de qualsevol tipus de regulaci. Dalguna
manera, la indstria farmacutica necessita
saber que recuperar els diners invertits en
les investigacions i que ning no copiar
la idea ni fabricar el mateix medicament
a un preu ms barat, perqu no hauria de
carregar les despeses dinvestigaci. Si aix
succes, hi hauria una baixada de preus que

faria que no hi hagus guanys a destinar a
futures investigacions. I doncs, per tal de
solucionar aquesta descompensaci o er-
rada del mercat, es crea la patent. Durant
vint anys el medicament s bloquejat i nin-
g no pot ni copiar-lo ni vendrel, tret del
seu inventor. Daquesta manera, la indstria
farmacutica sassegura la recuperaci del
capital invertit en el projecte en qesti i
en els anteriorment fracassats. Tanmateix,
la soluci crea un nou problema conegut
com la Taxa de Morbiditat Global (tmg).
El sistema de monopoli de patents fa aug-
mentar el preu dels medicaments, la qual
cosa provoca que hi hagi un ampli ventall de
persones que no poden pagar uns preus tan
elevats, si b en general s que podrien pagar
una mica ms del cost de producci. Per
aix anomenem aquest problema tmg, no-
menclatura que en economia sutilitza per a
referir-se a la prdua de beneficis potencials,
s a dir, a la prdua daquells beneficis que
es podrien tenir per que no es tenen.
El sistema de monopoli de patents
seria defensable en termes de benefici per
tothom, si tothom fos ric. Per, com ja
hem dit, al mn hi ha molta gent immersa
en la pobresa. Aix doncs, per evitar una
injustcia que els investigadors no puguin
recuperar el capital invertit i que alg pugui
aprofitar-se del seu descobriment i vendrel
a preu ms baix noriginem una altra de
ms gran encara que els pobres no puguin
accedir als medicaments que sembla no
importar-nos massa.
Les patents a partir
de 1994 i lacord ADPIC
El sistema de monopoli de patents que hi
havia abans de lany 1994 es caracteritzava
35
pel fet que tots els pasos pobres nestaven
al marge. Aix, els pobres podien fabricar
els seus propis medicaments. Lndia, per
exemple, invertia en nous processos de
fabricaci de medicines ja conegudes i
patentades a altres llocs i desprs les venia
a preu barat a les regions pobres del mn.
Aquesta situaci era favorable per tal com
no reforava el cercle del qual parlvem, ans
al contrari, el trencava.
Per lany 1994 es va signar lacord
adpic (Acord sobre els Drets de Propietat
Intellectual relacionats amb el Comer),
que ampliava les regles de la propietat
intellectual a tot el mn amb la condici
imposada per lOrganitzaci Mundial del
Comer (omc) que permetessin que els
pasos pobres tamb sen beneficiessin.
Tanmateix, aquesta condici del pacte no
es va complir i la prdua de llibertat tant
pel que fa a la compra com a la venda i la
producci de medicaments es va estendre
als pasos menys desenvolupats. Lacord
adpic va tallar de soca-rel la distribuci de
medicaments barats i va eliminar la compe-
tncia entre genrics que comportava una
disminuci dels preus. Aquest fet perjudica
molts pasos ja que, si no tinguessin les
restriccions, podrien elaborar medicaments
i no caldria finanar-los tant perqu ja
tindrien loportunitat dentrar en el mer-
cat avanat i progressar. No poder exercir
aquesta llibertat t com a conseqncia un
increment de morts i malalties.
Per qu ens haurem
de preocupar pels pobres?
Hom podria preguntar-se per qu ens
haurem de preocupar dels pobres si van
firmar lacord. Podrem pensar que preo-
36
cupar-nos per ells s paternalista i que ells
saben millor que nosaltres qu s el que els
conv. Pogge rebat aquesta objecci con-
siderant tres aspectes. En primer lloc, en
les negociacions precedents a la signatura
de lacord de lomc els representants dels
pasos pobres no coneixien el tema i molts
dells no entenien el que estaven signant.
En segon lloc, a molts pasos pobres els
mancava poder negociador, el poder de
resistir a la imposici. Fins i tot lOrganit-
zaci Mundial de la Propietat Intellectual
(ompi) ajudava els pasos pobres a re-
forar els drets de propietat intellectual,
refor que t un cost ms elevat que tot el
pressupost destinat al desenvolupament
dun any en un pas pobre. Per a ms del
que costa, tamb cal considerar el que per-
den. Es calcula que el proteccionisme dels
pasos rics costa uns mil bilions2 de dlars
a lany als pasos pobres, diners que deixen
de guanyar amb la prdua dexportacions. I
finalment, cal tenir en compte que, encara
que aquest tractat sigui poc favorable per a
la majoria de les persones dels pasos pobres,
signar-lo no deixa de ser un avantatge per a
lelit econmica i poltica del pas. Entre els
representants que van signar el tractat, hi
trobem Sani Abacha, el dictador de Nigria;
Suharto, dIndonsia; Robert Mugabe, de
Zimbawe i Mobutu Sese Seko, de Zaire.
Aix doncs, fins i tot en el cas que el tractat
se signs amb un consentiment racional,
estarem parlant del consentiment dels
representats de subjectes oprimits. Veient
aquests tres punts es fa difcil afirmar que
no s injust perqu els subjectes lhan signat
voluntriament. En aquest cas no es pot
considerar plausible la idea que la poblaci
hagi donat consentiment a les normes i als
legisladors.
Els problemes
del sistema actual
Del sistema de monopoli de patents actual,
en resulten set problemes:
1. Preus elevats. Entre les medicines
patentades no s difcil trobar-ne amb un
preu dun 1.000% ms alt.
2. La negligncia de les malalties con
centrades als pasos pobres. Sota el sistema
de patents actualment en vigor, les malal-
ties endmiques dels pasos pobres no sn
lobjectiu de la recerca i el desenvolupament
(r+d) de la indstria farmacutica. Aix s
aix perqu no hi ha perspectives dacon-
seguir un gran volum de vendes i per tant
el marge de benefici s petit. A ms a ms,
hi ha el risc que lesfor de la recerca sigui
menyspreat perqu la demanda sigui baixa i
shagi de reduir el preu al cost de producci.
Per aquests motius la indstria prefereix
centrar-se en tractaments per lacne, la pr-
dua dels cabells o la disfunci erctil en
comptes dinvestigar nous tractaments per a
la tuberculosi o la malria. Aquest problema
tamb es coneix com a 10/90 en allusi
al fet que noms el 10% de tota la recerca
farmacutica se centra en la disminuci del
pgm (Pes Global de Malaltia).
3. La tendncia cap a lalleujament del
smptoma. Hi ha tres tipus de medicaments:
les medicines curatives, les que eliminen la
malaltia del cos de la persona malalta; les
medicines que alleugen els smptomes, que
sn les que no acaben deliminar la malaltia;
i les medicines preventives, que redueixen la
possibilitat de contraure malalties per pri-
mera vegada. Sota el sistema de monopoli
de patents els medicaments que alleugen els
smptomes sn els ms beneficiosos per a la
indstria ja que els malalts no moren per

tampoc sacaben de guarir. Aix, es pot veure
clarament que aquest sistema guia la recerca
farmacutica en direcci equivocada.
4. El malbaratament. En aquest sistema
de patents, els investigadors i la indstria
han de pagar desenes de patents de juris-
diccions nacionals. Aix fa que augmenti el
preu del producte final i que sintenti per
llongar el monopoli, situaci que afavoreix
la Taxa de Morbiditat Global.
5. Els medicaments falsos. Hi ha una
incentivaci alta a la producci de medi-
cines illegals que redueixen els beneficis
dels innovadors i com a conseqncia els
incentius de r+d, a part de posar en perill
la vida del malalt.
6. Mrqueting excessiu. Quan la in-
dstria farmacutica obt molts beneficis,
considera racional fer grans campanyes pu-
blicitries per augmentar el volum de ven-
des i influenciar els metges. Aquesta situa
ci produeix batalles en el mercat entre
els innovadors i el fabricants de medicines
anomenades jo tamb.3 A ms a ms, per exemple, per Peter Singer desprn un
quan la companyia t un gran benefici,
pot arribar a pagar altres companyies pu-
blicitries per tal que persuadeixin de
prendre la medicina fins i tot a gent que
no la necessita.
7. El problema de lltima milla. Com
que el sistema actual incentiva fortament
que la gent rica prengui medicines paten-
tades que no necessita i no incentiva que la
gent pobra que les necessita sen benefici,
sovint les donacions de medicaments a la
gent pobra fan ms mal que b. En no pren-
dre les dosis adequades de la medicaci es
fan resistents al medicament i aix s peri-
lls. Aquest problema sanomena lltima
milla ja que fa referncia a lltim tram del
recorregut de la medicina, a quan la persona
37
malalta ha de prendre les dosis recomanades
de medicaci. El problema rau en el fet que
sovint aquestes persones dels pasos pobres
no poden comprar tot el tractament a causa
del cost elevat i acaben noms prenent-ne
la meitat, per exemple, amb la qual cosa no
es curen i es fan resistents al medicament.
Per qu les patents
farmacutiques sn
un problema moral?
Per qu s una injustcia que els pobres no
tinguin accs a les medicines? De fet, quina
relaci hi ha entre nosaltres i els pobres
que no poden adquirir medicaments? Per a
Thomas Pogge, la relaci s clau i necessita
ser remarcada. La connexi moral que hi
ha s el deure negatiu.
Aquest deure es distingeix del deure po-
sitiu en el sentit ms estricte i kanti del
terme deure. El deure positiu promogut,
carcter voluntari. Diem que s voluntari
basant-nos en la segent afirmaci de Peter
Singer:
Seria possible redefinir la distinci entre
deure i caritat en algun altre lloc. (...) Con-
siderar si la distinci ha de ser redefinida
o abolida est ms enll de labast de la
meva argumentaci. Hi hauria moltes ms
maneres possibles de redefinir la distinci
per exemple, hom pot decidir que s bo
fer a laltra gent tan feli com sigui possible,
per que no fer-ho no s dolent.4
Al llarg de Famine, Affluence, and
Morality Singer repeteix la idea que s
bo ajudar els altres, s bo donar diners
38
als pobres, s bo que comprem la roba
que necessitem per abrigar-nos i que s
preferible que comprem aquesta noms en
lloc de comprar la roba que abriga i la que
necessitem per a estar guapos. Totes aques-
tes accions sn bones i fins i tot reconeix
que tenim lobligaci moral de fer-les: si
podem prevenir que passi quelcom molt
dolent sense per aix haver de sacrificar
alguna cosa moralment significativa, lla-
vors, moralment hem de fer-ho. Aix,
Singer presenta una versi forta del deure
dassistncia. Malgrat tot, en cap moment
es qestiona les causes de la pobresa, las-
sumeix i prou. s per aix que diem que
el deure singeri s de tarann voluntari
perqu, tot i ser un deure que es basa en
una obligaci moral, aquesta obligaci rau
en la premissa caritativa dajudar els altres.
Podem comparar-lo amb la noci de Pogge
que busca la causa de la pobresa, la troba en
lexplotaci continuada que els pasos rics
fem dels pobres i daquest fet en deriva el
deure. Lobligaci darreglar all que sest barbrie, tot i que mai no haguessin matat
espatllant cada dia. Aquest deure s ms
fort, ens obliga duna manera ms severa
ja que, si no el complim, ens converteix en
responsables.
El deure de Pogge es refereix bsica-
ment al deure negatiu de no mantenir la
injustcia, ni contribuir a ni aprofitar-se
de lempobriment dels altres. Per no a lempobriment daltres i es collabora
fa pas referncia a qualsevol tipus dem-
pobriment, sin noms a aquell al qual
hem contribut o estem contribuint. Per
illustrar-ho millor podem imaginar que
descobrim una comunitat de persones que
viu a Venus en molt males condicions i la
podem ajudar dalguna manera que per a
nosaltres no suposa gaire esfor. Si no ho
fem, si no lajudem, no estem violant el
deure negatiu pogge, en tot cas podrem
violar el deure positiu de Singer. Pogge t
clar que seria un cas de violaci del deure
positiu per no pas del negatiu ja que en
cap cas estarem contribuint a perpetuar
la seva misria. Aix, es veu clarament que
en una situaci de deure positiu, si sactua,
sajuda positivament i, si no es fa, la situ-
aci segueix tan malament com estava. El
deure negatiu es basa en la premissa que
som responsables de la pobresa en tant
que aquesta s fruit de les nostres males
praxis. Per tant, en no actuar i violar el
deure negatiu continuem essent cmplices
i responsables de la situaci. s un deure
negatiu ja que reclama lacci negativa de
no contribuir, de no tolerar certes accions
i determinats sistemes. Un exemple que
mostra clarament qu s una violaci del
deure negatiu s el dels ciutadans alemanys
que durant la Segona Guerra Mundial
pagaven els impostos del rgim nazi, de
manera que es convertien en sustentadors
del sistema i per tant en cmplices de la
o torturat ning.
Tenint en compte aquesta noci podem
entendre fcilment que Pogge afirmi que
solucionant una injustcia en creem una
altra. Se soluciona la injustcia que podrien
patir els investigadors farmacutics, per al
mateix temps es contribueix directament
en la generaci de danys a tercers. s per
aix que hi ha una relaci entre nosaltres,
ciutadans dels pasos rics i els pobres que no
tenen accs als medicaments. Contribuint
a aquest sistema, perpetuem la situaci de
desigualtat en lloc de sanejar-la i, per tant,
violem el deure negatiu. Per a no violar-lo,
en comptes dabaixar el cap, shauria de
mostrar la nostra disconformitat i comenar
a buscar sistemes alternatius.

Una possible soluci:
el Fons de rescabalament
per un impacte en la salut
(FRIS)
Per a evitar aquests problemes Pogge pro-
posa un nou tipus de patent global per als
medicaments que habilitaria el portador
de patents a ser rescabalat amb diners per
limpacte que el seu producte t en el pgm.
Aquesta idea elimina alguns dels desavan-
tatges del sistema de premis ja que deixa la
direcci als investigadors i no pas als bu-
rcrates. A ms a ms, incentiva els inves-
tigadors principals a emprendre qualsevol
recerca que creguin que contribuir a reduir
el pgm. Amb aquest esquema es canvia
una soluci plantejada centralment com
una soluci competitiva de mercat. Daltra
banda, aquest esquema presenta una solu-
ci estructurada en el mercat que, una
vegada incorporada a larquitectura global
institucional, cobrir tots els problemes
seriosos de salut per a un futur indefinit. s
un esquema que senzillament recompensa
all que funciona segons la qualitat del
funcionament. Per a Pogge, el fris reorien-
taria els incentius dels investigadors duna
manera altament desitjable:
Tindran raons per a encoratjar, donar
suport i, fins i tot, subsidiar els esforos
dels productors de genrics barats per tal
de produir massivament els seus medica-
ments, ja que aquesta producci enfortir
la disponibilitat de medicines per a les
persones pobres que en necessiten i, per
tant, afavorir limpacte en el pgm.
Tindran incentius per assegurar-se
que aquells que poden beneficiar-se dels
seus medicaments realment hi tenen accs.
Aix es preocuparan per si realment els seus
productes es venen barats o no.
39
Tindran raons per a concentrar el seu
mrqueting en aquella gent que es beneficia
del medicament, ja que la recompensa s
per limpacte en la salut i el fet que la gent
que no necessita el producte el prengui pot
tenir conseqncies negatives.
Mentre que el sistema de patents actu-
als tendeix a la recerca de nous tractaments,
el fris no mantindr aquesta tendncia,
ans el contrari, far que els investigadors
es centrin a desenvolupar medicaments que
redueixin el pgm.
Les companyies innovadores tamb
tindran incentius per a assegurar-se que els
pacients estan plenament informats i tenen
les provisions adequades per a fer un s p-
tim de les medicines que poden tenir un
efecte mxim en la salut pblica. s impor
tant que en puguin fer un bon s per tal
devitar la resistncia a la medicina i el
problema de lltima milla.
En comptes dignorar els pasos pobres
com a mercats no lucratius, les companyies
innovadores tindran incentius per a treba-
llar conjuntament amb els pobres per tal
de millorar el sistema de salut daquests
pasos i millorar, tamb, limpacte en les
seves intervencions.
La innovaci farmacutica sencoratjar
a travs de recompenses lligades a lactual
impacte en la salut global, que shauran
despecificar en termes generals com a
promesa per a qualsevol nou medicament
en relaci amb el bon funcionament. De
manera que es crea un Comproms Avanat
de Mercat comprehensiu (cam-c).
El Comproms Avanat de Mercat
(cam), que actualment ja existeix en ma-
tria de vacunes, s un nou enfocament del
finanament de la salut pblica dissenyat
per a estimular el desenvolupament i la fa-
bricaci de vacunes per als pasos en vies de
40
desenvolupament. Els donants es compro-
meten amb una quantitat de diners a fi de
garantir el preu de les vacunes una vegada
desenvolupades. Les decisions referents a
quines malalties han de ser lobjectiu de la
campanya, el criteri defectivitat, el preu i
la disponibilitat a llarg i curt termini sn
qestions que es decideixen a priori per un
grup assessor independent. Les empreses
que participen en el cam es comprometen
a oferir les vacunes a preus baixos desprs
dhaver rebut els diners dels donants. Aix,
els governs dels pasos en vies de desenvo-
lupament poden pressupostar programes
dimmunitzaci, sabent que hi haur vacu-
nes suficients, a un preu assequible i durant
un perode llarg.
Lessncia del cam s que els compro-
misos sn fonamentals per a fer pagaments
a qualsevol empresa que pugui produir i
vendre vacunes qualificades. Amb tot, per,
com ja hem mencionat, per a qualificar-les
es necessita a priori un perfil tcnic del
producte relatiu a leficcia i a la seguretat
de la vacuna. Aquesta exigncia en qesti
de vacunes no s massa problemtica, per
en la majoria dels altres productes la difi-
cultat s elevada. Per aix Hollis i Pogge
proposen un cam-c on qualsevol medicina
pugui entrar sense necessitat de descriure
a priori les caracterstiques del que est per
descobrir.
El cam-c consisteix a fer un pot com
entre tots els governs amb els diners que
sutilitzen cada any per pagaments a em-
preses patentades amb llicncia lliure i per
a productes farmacutics. La quantitat a
pagar es basar en limpacte en la salut i
aquest ser igual a les unitats venudes mul-
tiplicades per lincrement del benefici qaly
estimat per a cada unitat. Els diners pro-
posats pel cam-c seran pagats durant deu
anys, ja que un perode de pagament per-
llongat permet allar-se del pagament cor-
rent i ofereix incentius als innovadors per
promocionar els productes i assegurar-se
que sn utilitzats per aquells que poden
beneficiar-sen.
Conclusi
Hom pot preguntar per qu els pasos rics
haurien dacceptar i promocionar aquest nou
sistema que no els beneficia especialment. En
primer lloc, es tracta dun imperatiu moral,
com b diu Pogge. s una reforma que salva
milions de vides i protegeix molts milions de
persones de malalties contagioses cada any
i el seu cost oscilla noms entre un 0,1% i
un 0,2% del producte global corresponent
a lany 2005. Tamb es pot llegir com un
pas per leradicaci de la pobresa ja que
lemancipaci dels pasos pobres seria ms
efectiva i sencoratjarien reformes en altres
lnies, com per exemple labastiment daigua
neta, deducaci, etc. A mesura que el pla
sans consolidant i les malalties sanessin
curant i la pobresa ans desapareixent, els fins
ara pobres sanirien contagiant de malalties
tpiques dels pasos rics i per tant la r+d
tamb aniria canviant de direcci. Daltra
banda, la reforma crearia llocs de treball
amb recerca capdavantera a la majoria dels
pasos rics, fet que tamb seria bo per si mai
hi ha una emergncia de salut pblica, com
per exemple la grip porcina o grip nova.
Aix doncs, alguns pasos podrien conside-
rar lopci dadherir-se a la proposta com
a moralment i polticament oportuna.
 41
1. Thomas Pogge s un filsof alemany que ja fa ms
de trenta anys que viu als Estats Units. Doctorat
a Harvard amb una tesi sobre Kant, Rawls i la
justcia global, dirigida pel mateix Rawls, actu-
alment s profesor de Filosofia i Afers Internaci-
onals a la Universitat de Yale i director de recerca
del Center for the Study of Mind in Nature de la
Universitat dOslo. De les seves obres destaquen:
Haciendo justicia a la humanidad (fce, 2009);
The Health Impact Fund: Making New Medicines
Accesible for All (<www.yale.edu/macmillan/igh>, Joan Fuster, vicis de la lectura
2008); La gran incgnita: labast, la distribuci i Ferran Carb (ed.)
la tendncia de la pobresa global (Enrahonar 40-
41, 2008); La pobreza en el mundo y los derechos Dialctica de la ironia
humanos (Paids, 2005). La crisi de la modernitat en lassaig
2. En la nomenclatura americana, segons la qual un de Joan Fuster
bili sn mil milions. Guillem Calaforra
3. Els medicaments jo tamb sn aquells que algu-
nes companyies fabriquen davant laparici dun Joan Fuster: relacions personals,
producte estrella de la competncia. Sn aquells relacions literries
casos en qu veient lxit dun producte, malden Vicent Simbor (ed.)
per aconseguir-ne un de similar. Tamb es conei-
xen com a medicaments copycat. Els colors i les paraules
4. Extret de Famine, Affluence, and Morality, a Notes sobre Joan Fuster
Thom Brooks, ed., The Global Justice Reader, Ox- i la pintura
ford, Blackwell, 2008, p. 391. Enric Balaguer
Joan Fuster i els historiadors
Antoni Furi (ed.)
A propsit de Joan Fuster
Alan Yates, Eullia Duran,
Ramon Lapiedra, Toni Moll,
Encarna Garca Monerris,Justo Serna
Joan Fuster: llengua i estil
M. Prez Saldanya (ed.)
Emili Gmez Nadal:diaris i records
A. Gmez Andrs,
F. Prez i Moragn (eds.)
Ser Joan Fuster
33 visions sobre lescriptor
N. Pellisser, A. Montn, 
F. Prez i Moragn (eds.)
Joan Fuster i lanlisi de la realitat
social
Gustau Muoz (ed.)
42

Assaig general - Pensament en procs

PRESENTACI

Una cultura sense assaig, sense pensament, no pot ser una cultura plena. Sense lassaig, sense
el pensament crtic, una cultura, una literatura, no poden desenvolupar-se en el nostre complex
mn contemporani, ni dialogar amb les altres cultures del mn, amb les altres literatures del
mn. I no hi ha dubte que la cultura catalana ha patit, pateix, un gran dficit dassaig. A
diferncia de la novella, la poesia o el teatre, lassaig, potser per la seva mateixa forma oberta
i crtica, ha estat, probablement, en el camp literari, el gnere ms maltractat de la cultura
catalana. Certament, els llargs perodes histrics de dictadures i de censures no han ajudat al
lliure desenvolupament del pensament cientfic i humanstic, ni a la discussi intellectual
franca i auda, ni a lintercanvi i al debat obert entre les diferents idees. Per el temps dels
dogmes poltics, socials, econmics o culturals ha passat. Vivim temps dincerteses i, ms que
mai, cal pensar el present, des de la ra crtica i el pensament cientfic, per tamb des de la
temptativa, des del dubte, des de la llibertat desperit que proposa lassaig. Davant dels mltiples
fonamentalismes que ens envolten, en diversa mesura, religiosos, poltics, econmics, culturals
o cientfics, res millor que lheretgia, lheterodxia, de lassaig.
s per aix que quan, la primavera del 2008, en Jordi Mart ens va proposar, des de lInstitut
de Cultura de Barcelona, la possibilitat de pensar un esdeveniment cultural que, a semblana
de la setmana dedicada a la poesia, o a la novella negra, que se celebren anualment amb
bona acollida de pblic i considerable ress als mitjans de comunicaci, pogus estar dedicat
a lassaig, a la promoci de lassaig, de seguida ens va semblar que s, que valia la pena de
pensar-hi. Desprs de nombroses reunions i de diverses discussions en el propi grup de treball,
finalment, un equip de direcci format per Joana Mas, Arnau Pons i jo mateix, vrem proposar
el programa daquest nou esdeveniment, amb el nom dAssaig general. Pensament en procs,
que es va celebrar, en la seva primera edici, del 16 al 20 de febrer de 2009 a La Capella, del
carrer de lHospital de Barcelona.
Aix mateix, posteriorment, al llarg del mes de mar, hi va haver unes sessions a la Biblioteca
Jaume Fuster dedicades a la relectura i la revisi de lobra de Joan Fuster, Maurici Serrahima,
Palau i Fabre, Maria-Merc Maral i Gabriel Ferrater, tot destacant la seva actualitat.
 43
Tal com sindicava al programa imprs, recollint lherncia cultural en una interrogaci
contempornia, Assaig general malda per recuperar lobertura interdisciplinria i la plasti-
citat formal de lassaig. A partir duna posada en escena de ponncies i debats, vol reprendre la
urgncia de la reflexi i el carcter inacabat del pensament, que tamb es qestiona per mitj
de noves formes: cinema, msica, pintura, dansa, teatre...
Ara, grcies a la invitaci de la redacci de LEspill, i especialment de Gustau Muoz i de
Simona krabec, i a la gentilesa de licub i dels autors, oferim als lectors una selecci dels textos
dalgunes de les intervencions ms remarcables que van tenir lloc en Assaig general.
El programa lhavia dinaugurar Xavier Rubert de Vents, que finalment no hi va poder
assistir. s per aix que la primera intervenci la va fer Antoni Mora, de qui recollim la seva
ponncia dobertura La llengua de lassaig. En aquesta primera sessi tamb van participar-
hi Simona krabec, de qui presentem la seva aportaci, i Eloy Fernndez-Porta. Centrada en
la discussi sobre la relaci del pensament de Heidegger i el nazisme, la sessi dedicada a La
violncia del pensament, presentada per Arnau Pons, que compt amb la ponncia dEm-
manuel Faye i la conversa amb Manuel Carbonell i Joan Ramon Resina els textos dels quals
publiquem ntegrament va ser una de les ms concorregudes i polmiques. Sobre Lassaig
expandit: art, arxiu i literatura, va parlar Miguel Morey, que desprs dialog amb Perejau-
me, Pedro G. Romero, Carme Pardo i Cristina Masans, de qui donem a conixer les seves
reflexions. Lassaig sobre la imatge ens va permetre de conixer el pensament de Catherine
Malabou, que convers amb rik Bullot, Domnec Font i Chantal Maillard. Publiquem la
traducci de la intervenci de Catherine Malabou, juntament amb la presentaci de Joana
Mas. Finalment, es va abordar el paper fonamental de leditor com a intermediari entre
lautor i el lector. Amb una intervenci dAntoni Mart i una conversa amb Josep Cots, Fran-
cesc Foguet, Montse Ingla, Vicent Olmos i Joan Tarrida, moderada per Manuel Molins. No
cal dir que el debat s obert. Lassaig s obert. Com Jacques Rancire, desitgem un espectador
emancipat, un lector emancipat.

Manuel Guerrero
44
La llengua de lassaig:
una temptativa
La llengua de lassaig, dieu?
Si he de pensar que lassaig ha de tenir
una llengua, em surt duna tirada i com qui
diu espontniament la sospita que haur de
ser la llengua del balbuceig, del xiuxiueig,
del quequeig:
de la interrupci;
del gemec, tamb;
de lesglai i dels escarafalls;
potser del xiscle i sovint segur de lexa-
brupte;
de la interjecci, la imprecaci, de lai al
cor, del rebuig, del diguem no tamb
del preferiria que no;
de ser la llengua del plany, de la impotncia
quiero y no puedo;
del potser s, potser no;
de la malversaci del talent, quan nhi ha;
Antoni Mora s filsof poltic. Especialitzat en Drets ria, ja que tamb hi ha una mena dassaig
Fonamentals, est vinculat a lOmbudsman espanyol
des de fa prop de vint anys. Ha coordinat monogra-
fies dedicades a Maurice Blanchot, Jean-Luc Nancy
i Eduard Nicol. Forma part de lequip editor de les
obres completes dEnrique Tierno Galvn (publicats
els dos primers volums dels sis previstos). Autor del
postfaci de ledici de butxaca de Quanta, quanta
guerra..., de Merc Rodoreda (2008). Cotraductor
(amb Felip Mart-Jufresa i Arnau Pons) del primer
llibre de Jacques Derrida que es publicar en catal:
El monolingisme de laltre (en premsa).
Antoni Mora
de la repetici, de la voluntat succednia;
de la degradaci dall que sha dit: del
contrari de la creaci, diguem-ne des-
creaci;
de lescampall, de la dificultat de triar no
s si ja ho he dit, de la interrupci;
del fragment, de la fragmentaci, la
fragmentabilitat dels mil bocins que
tal vegada encara podrem enganxar i
reconstituir en un tot o aix sembla,
colla desberles que no fan conjunt de
cap manera perqu no pertanyen a cap
tot: ni hi van ni en vnen;
de la revolta i la resignaci escrites totes
dues en un sol tra;
i de la interrupci, per si encara no ho he
acabat de dir.
Tot aix ja s molt dir, tanmateix. Dir
molt dall que ja es veu que precisament es
retrotrau de dir massa, a part del fet evident
que no tot assaig s aix, ni ho sn la majo-
molt ordenat, reposat i equilibrat. Per la
recerca de la llei de lassaig, de qualsevol
assaig, noms pot dur a una generalitat
vcua i de continguts esvats. Conscients
daix, els terics ms prudents no parlen
del gnere, sin dels gneres assagstics.
Per una teoria dels gneres literaris com cal
necessita defensar que tot gnere t el seu
lloc (ho ha afirmat Pedro Aulln de Haro,

un teric que ha insistit a aplicar la llei del
gnere a lassaig). Un filsof com Eduard
Nicol encara ha anat ms lluny i, per definir
els lmits del gnere, ha recorregut duna
manera insistent no s si dir delatora a
termes provinents de lmbit juridicopol-
tic: parla de legtim i de sobirania, per
passar tot seguit a referir-se a regles, i fins
i tot parla de prohibicions.
1 del romanticisme llat, potser del romanti-
Si he de pensar en un tipus dassaig amb
el qual jo pugui mantenir alguna relaci,
o mhi senti vinculat amb simpatia, ser
aquell que no acaba dencabir-se en cap
mena de legislaci genrica. Potser per
aix busco instintivament lassaig que t
una llengua balbucejant, xiuxiuejadora,
que quequeja... que sinterromp. I si torno
a la llista amb qu he comenat, alg po-
dr pensar que amb aquesta em refereixo
a molts trets caracterstics daquell invent
tan tpic dEugeni dOrs, all que en deia
la paraula viva. Ors, dic, precisament un
cas extrem i persistent dassagista, com pocs
nhi ha hagut en aquesta llengua que ara
empro i en laltra, per cert. Com anava all
de la paraula viva orsiana? Deia aix:
Un individu en aquest estat disolament
relatiu, que s conegut ab el nom de vida
salvatge, no podria ser ms que un antropoi-
de, un animal. No t encara, en lalt sentit
de la paraula, ni ra ni verb. La seva intel
lectualitat, privada darticulaci discursiva,
se redueix a la intuci; el seu llenguatge,
privat duna articulaci fontica, se redueix
a la paraula viva, s a dir, essencialment a la
interjecci (Glossa del 26-V-1906).
45
Aquest s lOrs inventor, insisteixo, de
la paraula viva, almenys dun cert concepte
daquesta. s molt coneguda una glossa
dun mes desprs daquesta que acabo de
citar, referida, llavors s, a Joan Maragall
la paraula viva del qual hi t poc a veure,
ben mirat. Del llibre Enll diu: em torba
i literalment mespanta. I continua es-
plaiant-se aix sobre la paraula viva:
Enll s la nota ms aguda, ms estrident,
cisme de tot el mn (Me sembla que dir aix
dun llibre s dir-ne alguna cosa).No s de
cap literatura en qu el Verb hagi reculat
duna manera tan magnficament espantosa
en el sentit contrari de larticulaci, s a dir,
en el cam de la Interjecci (29-VI-1906).
En fi, la llengua de lassaig per la qual
em sento requerit t molt a veure amb la
paraula viva, per ms amb la dOrs que
no pas amb la de Maragall.
2
Qu nha de dir la filosofia, daquesta
paraula viva, llengua que balbuceja, xiuxi-
ueja? Sens dubte, i dentrada, ha de deixar
ben clar que aquesta no s la seva llengua.
Per les relacions entre filosofia i assaig o
sn promscues o no sn; altrament, no hi
ha ni filosofia ni assaig, amb el benents
que sn dues coses molt diferents, i alhora
relativament interdependents: hi ha relaci
perqu shan fet, es fan, diferents i interde-
pendents.
Ara fa cinquanta anys que dos filsofs
discutien sobre la relaci filosofia/assaig
en termes molt contraposats. Lun era
46
alemany llavors feia uns anys que havia
tornat de lexili americ i constatava el
descrdit que patia lassaig a la filosofia en
la seva llengua, bescantat pel predomini
academicista i pel fet de disposar duna
tradici ms aviat minsa. I maldava per
lassaig com a forma filosfica. Laltre era un
filsof dorigen catal, tamb exiliat, per gaireb shan invertit. Duna banda, no es
que ja es quedaria a Amrica per sempre
de manera que seria mexic a tots els
efectes. Curiosament, ben contrriament
a lalemany, es dolia del crdit excessiu i la
tradici massa slida que tenia lassaig en
la filosofia, per es fixava en tot un altre
context, el seu, s a dir, lhispnic. El pro-
blema de la filosofia hispnica (ttol dun
polmic llibre seu, del 1961) consistia, al
seu entendre, a haver-se cregut que noms
es podia fer filosofia, almenys en aquest
context hispnic, amb el gnere assagstic.
Aquests dos filsofs eren, evidentment,
Theodor W. Adorno i Eduard Nicol, i
tots dos signoraren duna manera solemne
al capdavall eren filsofs! Una cosa crida
latenci de la seva peculiar relaci sense
relaci, i s el fet que gaireb al mateix
temps feien uns diagnstics sobre una
mateixa qesti una relaci, doncs que esborranys del programa, el coordinador
esdevenien complementaris a cpia de sos-
tenir el contrari lun de laltre. Partien de
dues posicions de difcil reconciliaci no ja
en els seus assaigs sobre lassaig, sin en les
seves mateixes filosofies, i aquesta no s una
dada poc important: Adorno sostenia que
la realitat s feta de fragments, mentre
que per a Nicol la realitat s sistema. No
entrar en els continguts de dos textos que
em semblen prou coneguts. El dAdorno
curiosament ha estat tradut al catal (dir
que un text filosfic sha traslladat a aquesta
llengua entra avui dia en el terreny de les
coses excepcionals), mentre que el de Nicol
acaba de ser reeditat a Espanya (entre les
excepcionalitats de la filosofia catalana no
sinclou la dhaver-se editat mai a Barcelona
un llibre daquest fill daquesta ciutat).
Vistos els dos textos cinquanta anys
desprs, s curis constatar que els papers
pot pas dir que lassaig i no necessriament
a Alemanya en particular passi per un
moment menys favorable que mai, com
havia copsat Adorno, sin tot el contrari.
Podrem dir que un assagisme de tota mena
ocupa avui el lloc que ha abandonat la
filosofia, almenys la filosofia contra la qual
se situava Adorno. Duna altra banda, la
filosofia hispnica (mantinc lexpressi
entre unes cometes indicadores de certa
reticncia envers letiqueta) sembla haver-se
esforat al llarg de les darreres dcades a ser
menys assagstica de tant que ho fou en el
passat per tant, menys orteguiana, menys
unamuniana, menys orsiana. Dit sigui com
una curiositat: fa uns anys, un catedrtic de
filosofia espanyol fora conegut preparava
una trobada de professors de filosofia ale-
manys i espanyols. En creuar-se els primers
alemany es mostr una mica decebut: esteu
segurs de voler-nos explicar a nosaltres la
filosofia alemanya actual?; penseu que per
aclarir-nos amb Habermas sempre podem
fer-li una consulta personal. I s que aquells
professors alemanys haurien volgut que
de la filosofia espanyola del moment els
vingus una mostra ms del tipus assagista
(postortegui, postunamuni...) que no
pas una divulgaci de coses com la teorit-
zaci de lacci comunicativa, de la qual ja
estaven al dia.

3 tan accentuada. Intentar allar uns quants
Mimagino que per la marxa del que ja he
dit, s prou evident que no minteresso per
una teoria de lassaig, ni en cerco una defi-
nici general i global. Ms aviat mallunyo
del gnere mateix dassaig i em preocupo
per un tipus especfic.
En qualsevol cas, en el terreny de la
definici daquest tipus dassaig, em pot
orientar molt b qui lha conreat amb major
insistncia en aquesta llengua que ara assajo
descriure i, per tant, de pensar. Em referei-
xo a Joan Fuster no nhi ha daltre, que
ho deix escrit sempre que pogu, en ms
dun prleg, en entrevistes: el fet dentendre
lassaig en el sentit literal de temptativa,
dintent, de provatura. De Fuster, espero
parlar-ne ms extensament un altre dia;
de moment em quedo amb aquest sentit de
lassaig com a temptativa, que no s lluny
del plantejament del jove Lukcs al qui
Adorno mira de rell en el seu assaig sobre
lassaig, per amb una connotaci parti-
cular que el fa allunyar-sen: Fuster sempre
provava intentava un tipus dassaig no ja
no filosfic, sin obertament, declaradament
recels de la filosofia, i aix duna manera
molt inequvoca i contundent. Ja s que hi
ha tota una lectura benintencionada que
creu que fer de Fuster un filsof s reconi-
xer-li qui sap qu. Al meu entendre, suposa
capgirar-lo i contradir-lo en la seva expres-
si ms evident. s un intent de sotmetre
lassaig a la llei de la filosofia.
Tot aix no vol dir que shagi de negar
lexistncia dun gnere assagstic que filoso-
fa, com s el cas del jove Lukcs i dAdorno.
Per no per aix cal negar aquell altre tipus
dassaig que no es deixa legislar, que se situa
fora de la llei (del gnere) i pel qual tots dos,
Lukcs i Adorno, mostraren una simpatia
47
trets caracterstics daquesta manera espec-
fica dassajar que dubto de qualificar com
a assaig prpiament dit a fi de no caure
en lactitud legisladora que critico, i que
proposo anomenar assaig-temptativa.
Un primer tret s que es tracta duna
manera de pensar: Nicol ho deix dictami-
nat exactament aix, tot i que ell es referia a
tota mena dassaig (Para el ensayista neto,
el ensayo es una forma de pensar). s una
manera de pensar i descriure, descriure
pensant. Lassagista, en aquest sentit, s
aquell que es llana a escriure per veure qu
pensa, i no a linrevs. No s, doncs, el cam
que du al pensament, no s una forma de
mtode i no acostuma a ser gens metdic.
Hi mana tan poc el gnere (literari) que es
podria dir que ns previ, i per aix hi ha
qui assaja narrant, o a cops de versos, per
exemple, de manera que hi ha una narrativa
o una poesia intrnsecament assagstica. Ben
mirat, ms que duna manera de pensar,
cosa que ja sona massa contundent, es tracta
duna manera de posar-shi, a pensar.
I es posa en marxa, a pensar, sense saber
cap a on va. Aquest ja pot ser un segon tret
caracterstic de lassaig-temptativa que dic.
Si sabs cap on va, no assajaria; senzillament
es guiaria per aquest saber ja establert. En
no saber-ho, corre un risc, de fet s en cons-
tant risc, el de no anar enlloc o, ms fcil-
ment, no acabar darribar-hi. s irresolt per
definici i per aix s fragmentari. Per no
fragmentari perqu estigui escrit necess-
riament en fragments. Aix ho adverteix
molt b Maurice Blanchot:
All fragmentari potser senuncia ms b
en un llenguatge que no el reconeix. Frag-
mentari: no vol dir ni el fragment, part dun
tot, ni all fragmentari en si. Laforisme, la
48
sentncia, la mxima, citaci, pensaments, intrnseca de pensament delegat, de segona
temes, cllules verbals potser nestan ms instncia, pur succedani. El mateix Mann
lluny que el discurs infinitament continu sho retreu sempre amb relaci al seu ms
que t per contingut la seva prpia conti- fams, tristament fams assaig com una
nutat (El pas ms enll). falta dindependncia, aix desmentar
tants noms de buscar autoritats, diu, i
Em sembla pertinent subratllar daquest de fer tantes citacions. Per tamb ho ex-
text blanchoti aix que all fragmentari plica com un art: el fet de citar s un art,
(que jo prenc com a equivalent a lassaig en similar al dinserir el dileg en la narraci.
el sentit que estic dient) senunci ms b s aquella concepci de lart de la citaci
en un llenguatge que no el reconegui. s a de Walter Benjamin esmentar-lo ja s una
dir, lassaig el fragment vol enganyar el manera de fer com ell, incorporant-lo com
llenguatge el mateix llenguatge que empra. a citat, per robar al lector les seves convic-
O per tornar a recrrer a unes paraules cions, segons ho havia caracteritzat.
dAdorno que ja he citat i que ara amplio: Adorno li dna una altra dimensi:
Lassaig pensa en fragments, de la mateixa aquesta condici secundria de lassaig
manera que la realitat s feta de fragments, i fa que sempre estigui referit a quelcom
troba la seva unitat a travs de les ruptures, de ja creat [que] no es presenta com a
sense mirar daplanar-les. creaci ni pretn tampoc daconseguir res
Un tercer tret de lassaig temptativa pot domniabraador, la totalitat del qual po-
ser el fet que no s una obra, no ho acaba de gus assemblar-se a la de la creaci. s un
ser, no fa obra. Fuster diu que no acaba assaig que no t ni principi ni fi: comena
mai. Thomas Mann present el seu assaig in media res i acaba just quan acaba, sense
ms fams com un residu, una resta i un concloure, sense conclusions s clar,
sediment, o tamb una petjada. Per aix interrompent-se.
deia que vigilava expressament de no qua- Directament vinculat a aquest tret de
lificar-lo de llibre o dobra. pensament de segona instncia es pot afegir
Un quart tret: no s gens originari, t la condici de ser un pensament intermedi,
una condici derivada, succednia. Jo mateix sempre enmig daltres coses sense ser-ne ben
em veig temptejant assajar, i salta als ulls b cap del tot. Aix ho fa amb tanta grcia,
la quantitat de noms que he esmentat per si es pot dir aix, que conven lobservador
parlar daquesta forma peculiar dassaig distret que ell, lassaig, se situa entre la li-
i noms de moment: que si Ors, Fuster, teratura i la filosofia (aix ho veu Nicol, tot
Adorno, Nicol, Blanchot, Mann... Se mha convenut), entre lopini i el judici lgic
invitat tan amablement a parlar en primera (diu alg altre), entre la cincia i lart. En
persona que he anat corrents a protegir-me el ms divertit dels casos, he vist que hi ha
sota les faldilles de tots aquests assagistes. qui es mostra tot convenut que lassaig es
Aix s consubstancial al tipus dassaig troba tan al bell mig de dues coses, les que
que dic: no s una qesti derudici de sigui, que acaba dictaminant que el seu
noms i de referncies bibliogrfiques, sin tema per excellncia s la relaci natura/
potser exactament el contrari: la condici cultura. En fi, jo parlo de lassaig que s en

un lloc tan intermedi que ha perdut de vista
els punts de referncia (que nhi deu haver,
no ho negar pas). Per daix de la natura/
cultura, aquest assaig que dic no sabria qu
fer-ne. Forma part de lastcia de lassaig de
distreure latenci amb topografies remotes
per dissimular que, al cap i a la fi, ell no
acaba de situar-se ben b enlloc, i per aix
sel pot localitzar entre tantes coses.
Sis tret: sescriu en primera, primerssima
persona del singular, cam i reducte de la
singularitzaci, s, per a la vegada es troba
incmode amb aquest jo del qual no hi ha
manera de desempallegar-se. Lassaig t un
jo aix de gros, per no sap qu fer-ne. Molt
sovint lassagista diu all que deixa anar Elia
Kazan vull dir Kirk Douglas davant dun
mirall: No magrada la persona que sc
(a Larranjament, del 1969). Potser aquest
s un motiu mxim de lassaig. Kazan, que
tenia motius personals molt contundents
per a no agradar-se gens, fa reaccionar el seu
personatge a partir dun rampell sucida que
resulta ser un atac de lucidesa. Ha muntat
la seva vida buscant i assolint lxit fcil per
trobar-se de cop amb aquesta convicci de
no agradar-se.
En fi, un ltim tret per aturar-me en
algun moment que s implcit en tots els
precedents s el de la seva negativitat intrn-
seca. No hi ha manera de ser constructiu
amb ell, de construir i menys encara de
construir-se, llevat que sel traeixi amb mol-
tes ganes. No hi ha manera de ser admiratiu
amb lassaig-provatura que dic, ni dadmi-
rar-lo ni de fer exercicis dadmiraci; de fer
altars, reverncies i genuflexions, guanyar
ctedres i fer carrera. No s afalagador i no
tendeix a mantenir relacions de cortesia
amb el lector, a qui no diu el que vol escol-
tar. No s amable. No permet aquesta cosa
49
tan estranya que des de fa uns anys en diuen
autoajuda. s ms: parlo dun assaig que s
una mica desgraciat. No dic trist, per s,
sovint, malhumorat, fins i tot malcarat. I
sobretot malaurat. Parlo dun assaig que s
rosegat per dins per un malestar contuma.
Sense ser necessriament infeli, no s feli.
Li costa dir que s, de la mateixa manera
que no li s fcil ser til ni obrar all que
he dit de ser una obra.
Val la pena recordar aqu la referncia
a Nietzsche amb qu Adorno tanca el seu
assaig sobre lassaig, quan cita all que
si diem s a un sol moment.... Replica
Adorno:
Tanmateix lassaig es malfia daquesta
justificaci i afirmaci. Per a la felicitat,
que era sagrada per a Nietzsche, no en sap
un altre nom que un de negatiu. Fins i tot
les ms altes manifestacions de lesperit,
que lexpressen, continuen essent alhora
culpables de posar-hi entrebancs, mentre
continuen essent mer esperit. Per aix la
forma ms pregona de lassaig s lheretgia.
Mitjanant la contravenci de lortodxia
del pensament es fa visible en la cosa all que
s secreta i objectiva finalitat de lortodxia
de mantenir invisible.
4
Tots aquests trets que proposo, insisteixo a
dir que no els entenc com a caracterstics de
lassaig, qualsevol assaig, sin que tot just
coincideixen a repetir-se i a entortolligar-se
en aquesta mena dassaig temptativa que
dic. Es podria considerar que aquests trets
aplegats, i alguns ms que shi podrien anar
afegint, es refereixen a una mena dassaig
50
que apareix a fora de descartar-ne uns al-
tres. Perqu s evident que ja no noms la
gran part daquests trets que he esmentat,
sin que cap dells no s caracterstic del
que fa, per entendrens, aquell senyor que
es diu Jos Antonio Marina. I tampoc no
es tracta de retirar-li el ttol dassagista. Per
ell fa exactament el contrari de tot aix que
provo didentificar: busca complaure el lec-
tor perqu es mou, es gronxa en lapoteosi
de les idees rebudes.
Perqu, s clar, es pot ser positiu (no
siguis tan negatiu, home, sento dir fora
sovint, rere lorella), constructiu, aco-
modatici, afalagador de qui et llegeix, i
no deixar dassajar. En aix Adorno s
particularment honest, perqu, tot i fer
una defensa encesa de lassaig en temps
poc propicis, no deixa de reconixer que
aquesta forma tamb inclou les possibilitats
ms barates dassajar. I nesmenta un cas
mximament exemplar duna poca que
llavors encara li era recent i que es resumia
amb un nom, el de Stefan Zweig. Per cert,
la resurrecci actual de Zweig com a gran
escriptor novellista i assagista diu molt
daquesta poca dara, sobretot perqu lhan
ressuscitat editors prestigiosos i no noms
aqu, a Barcelona, en catal, i en castell per
a tot Espanya i part dAmrica, com qui
diu, ja que es tracta dun fenomen editorial
europeu. I parlant de lassaig, la veritat s
que fa feredat comprovar com una de les
edicions ms serioses en llengua castellana
dels Assaigs per antonomsia hagi aparegut
en el mateix segell, i en el mateix format
de collecci, que les cosetes del pobre
Zweig. El tracto de pobre amb reverncia
i amb una nostlgica tristesa. De jovenet
vaig devorar els Zweigs que pullulaven
generosos per les modestes biblioteques
familiars al meu abast. Va ser desprs que
em vaig trobar en una revista les fotos fetes
per la policia judicial brasilera dels dos
cossos sucidats, ajaguts al llit, Zweig i la
seva companya, fugits del nazisme. El cos
de Zweig hi semblava expressar un infinit
alliberament. En fi, ell no t la culpa que
ara sel sobredimensioni duna manera
oportunista, fent-lo passar pel que no s ni
semblava voler passar en vida un escriptor
modest que escrivia per a un gran pblic
que li respongu positivament.
En qualsevol cas, amb els assaigs de
Zweig passa com amb els de Marina, no
deixen de ser assaig, de manera que val la
pena distingir entre la gran varietat de coses
que reben legtimament (per llei!) el nom
dassaig, comenant per aquell que s tan
lluny del que ara mocupo i que estricta-
ment s de divulgaci, que inclou la bona
divulgaci cientfica, histrica, literria.
Tamb hi ha lassaig especialitzat que, sorgit
dun camp acadmic (la histria, el dret, la
cincia poltica), prescindeix relativament
de lerudici, o la posa al servei dun text
ms gil, al qual pot tenir accs un lector
ms general. Hi ha un assaig dactualitat,
periodstic o poltic. s evident que totes
aquestes modalitats tenen poc a veure amb
lassaig-temptativa que dic. Potser es pot
distingir un tipus dassaig ms de cerca i
un altre ms de trobada. Total, la literatura
divulgativa alta o baixa divulgaci forma
part, evidentment, duna literatura recolza-
da en lassoliment, en all ja assolit, que es
posa a la disposici dun pblic ms general.
I ben lluny de tot aix, s possible localitzar
un tipus dassaig que cerca sense trobar, sen-
se esperana de trobar, de vegades fins i tot
amb levident esperana de no trobar. Per
aix mateix certa assagstica crtica i comba-

tiva s vista amb recel des de lassaig-temp-
tativa, en trobar-la massa segura en la seva
recerca, massa de la banda del mn assolit
i clos en les seves veritats marmries.
Potser s la quinta essncia de lassaig,
aix que dic, aix que busco jo mateix. La
quinta essncia dall que, de fet, no t
essncia. Nicol, sempre tan perspica per
caracteritzar el camp contrari encara que
ell mateix no deix de conrear el gnere
assaig, per puntualitzat aix, com a gnere,
empr el parallelisme teatral per fer notar
una caracterstica de lassaig que sobretot
val per a lassaig-temptativa: s una escrip-
tura didees tan peculiar que presenta alhora
lassaig i lestrena, en el sentit que sassaja
i sestrena una obra de teatre. En els altres
mbits les idees sassagen en privat, abans
de representar-les en pblic.
Aix em fa tornar a Eugeni dOrs i al
seu molt singular cas de qui anava assajant
i alhora estrenava, perqu aix va ser el seu
Glosari. Ho va saber veure molt b aquell
orsi illustre que fou Mircea Eliade, el qual
no noms compartia molt ntimament amb
Ors la ideologia poltica. Eliade va escriure
un llibre de textos que no per casualitat
titul Oceanografia (1934), a part dencetar
el seu Fragmentarium (1939) amb una re-
ferncia expressa a Ors. s el mateix Eliade
que molt ms tard (en un llibre dentrevistes
del 1979) rememorava el Glosari orsi ca-
racteritzant-lo en el sentit que dic: era el
diari de les seves troballes intellectuals: cada
dia escrivia una pgina en la qual deia exac-
tament all que havia descobert o pensat
aquell mateix dia o diguem que la viglia, i
ho anava publicant a la vegada.
Per la recerca orsiana com tamb la
dEliade noms s assagisticotemptativa
fins a cert punt: sempre sap on va i, so-
51
bretot, hi va. s una obra sistemtica com
poques, i ho s duna manera ben peculiar,
perqu es tracta dun sistema que es fa i
aviat es confirma dia a dia. La seva ma-
teixa fragmentaci arriba a ser enganyosa,
o en qualsevol cas sempre es tracta dels
fragments que formen part dun tot tam-
b aquest s el sentit de lesmentat llibre
dEliade, Fragmentarium. Aix mateix, cal
tenir en compte que dOrs, de fet, pertany
a un tipus dassagista que sen deia intel
lectual que avui ja no existeix.
5
En parlar de lassaig ms conegut de Tho-
mas Mann em referia, bviament, a les
Consideracions dun apoltic, aquell pamflet
de cinc-centes pgines, publicat el 1918 i
reeditat, parcialment expurgat, pocs anys
desprs, el 1922, quan ell havia canviat
considerablement de posici apoltica,
per dir-ho aix. El prleg daquella edici
revisada resulta ser una mina de reflexions
agudes i desafiadores per encarar qu s
lassaig, sobretot en la direcci que estic
explorant i de la qual, per cert, ell, Mann,
noms seria un exponent molt parcial, en
el mateix sentit que acabo de dir dOrs, ja
que tots dos eren assagistes que sesforaven
a ser clssics, gaireb classicistes. I vet aqu
que rellegint aquest llibre, en concret el
prleg posterior a qu em refereixo, mhe
fet crrec duna intuci que mha resultat
molt reveladora. I s que Mann proposa
llegir el llibre als lectors davui enten-
guem-nos, lavui 1922, o avui a partir
del 1922 com si fos un diari personal.
Oblideu-vos de la seva composici a cpia
de captols de llibre, diu, i considereu que
52
les seves primeres parts daten de principis
de la guerra, mentre que les ltimes duen
les dates invisibles entre finals del 1917 i
principis del 1918. I s, rellegides aix, les
Consideracions sentenen millor, es fan ms
tolerables que si un se lempassa amb tota
la indigesta llauna nacionalista i bellicosa
com va ser llegida inevitablement i ni-
cament en el seu moment.
Ben mirat, molts llibres assagstics es
llegeixen com a diaris descriptor perqu
en tenen el tarann. s la consideraci que
he assenyalat dEliade respecte al Glosari
orsi com un diari. Per certs llibres de
fragments es llegeixen millor aix, amb
aquest petit ajut temporal, perioditzador.
Qui no ha llegit els ltims llibres de Blan
chot com si fossin diaris sense dates? Em
refereixo en concret a El pas ms enll i
Lescriptura del desastre. Per la intuci
de Mann no minteressa per seguir-la en
la seva literalitat, s a dir, per llegir assaigs
com a diaris, sin ms aviat a linrevs,
per veure com el mateix diari literari s
una forma extrema del tipus dassaig que
estic perseguint. Perqu tots els trets que he
intentat extreure com a caracterstics da
quest assaig de qu parlo es pot dir que fan
un diari, o almenys un determinat diari
descriptor: una manera descriure sempre
amb el to de la provatura, que ja s una
manera de pensar; danar cap a qui sap on;
una escriptura inevitablement entrampada
en el fragment; un obrar que no fa obra,
noms residus, restes, sediments, petjades;
un parlar continu daltres coses, un hbrid
de fets, situacions, persones, somnis i mal-
sons, lectures, msiques... sorgides a latzar
del dia; una singularitzaci extrema, per,
sovint, si no sempre, incmoda amb si ma-
teix; una negativitat persistent, contundent;
la interrupci, encara que noms ho sigui
del temps, dia a dia...
Es podrien convenir molts exemples dun
tipus de diari assaig que ja s un assaig-
temptativa. Curiosament, no van en aques-
ta direcci els diaris de qui macaba dori-
entar cap al diari com una forma extrema
dassaig, ja que els diaris de Thomas Mann
tendeixen a ser poc assagstics en aquest
sentit (per ja queda clar que el seu diari
prpiament dit sn les Consideracions dun
apoltic, i no diaris literaris com la Travessia
amb el Quixot, part de la Novella duna
novella o els seus diaris privats, coneguts
molt desprs de la seva mort). Em sembla
evident que un exemple major daquest
diari assaig s el de Kafka. Per nafegiria
daltres, com el de Cesare Pavese (que so
vint sha considerat que s el millor de la
seva obra), o el de John Cheever. En pocs
llocs lescriptor es posa a assajar duna
manera tan clara i tossuda. I en pocs llocs
la malaurana de lassagista s tan evident.
Una malaurana enormement fructfera,
no cal dir-ho.
Penso en aquesta anotaci del diari de
Cheever: Ai, penso, si pogus assaborir una
mica dxit. Per, macosto a lxit aprofun-
dint en el pou en qu estic? (entrada del
1952). El lector del diari que coneix lobra
i la trajectria de Cheever sap respondre
afirmativament aquesta pregunta, perqu
sap que la seva narrativa noms sorgir i
tant que sorgir del pou en qu es troba-
va, i no per sortir-ne, sin a fora de no
moure-sen, tret que fos per aprofundir-lo
ms i ms.
I s aqu que apareix un tret del diari
de Cheever que resulta ser un tema major
del diari assaig, que s el de lexistncia
mal travada. Insisteixo: no dic tot diari
 53
descriptor, sin aquesta forma especfica treballat a aquella escriptura. Sens dubte
de diari descriptor que ha trobat el lloc on que, fora de lescriptura, una persona que
assajar, on posar-se a prova, on posar-se en tingus tracte amb Montherlant tamb ho
marxa amb les seves temptatives. Lexpressi podria notar o no, per crida latenci
existncia mal travada la trec directament que fos un altre escriptor qui ho nots des
del diari de Pavese, que el recorre de dalt a del seu diari: Gabriel Matzneff, jove amic,
baix, diria que lestructura, si no fos que, futur marmessor seu, anot la preocupa-
de fet, el desestructura (desobra, descrea). ci que li produa la tendncia sucida de
Segueixo amb Cheever, de qui ara em fixo Montherlant. Es pot dir que la cosa va de
en una entrada del seu diari del 1959: Tinc diari a diari: Montherlant anota en el seu
la impressi que tota la meva vida s falsa un cam escrit cap al sucidi que Matzneff
que est mal construda, lestructura mal endevina i anota des del seu diari. El dia-
dissenyada i situada en un lloc indegut. ri, aquest indret tan recls de lescriptor
Escriptors com Cheever o Pavese es lhome de la reclusi per excellncia, de
mouen i escriuen ms que descriuen les vegades conforme a aquests estranys llam-
seves vides mal travades, i insisteixen a se- pecs de coincidncia. Ho deia Kafka, en
guir destravant-les: assagen contnuament, una anotaci de diari del 29 de setembre del
escrivint, vivint, destravant. Aqu hi ha un 1911, quan al seu torn llegia el de Goethe:
nucli dall que es diu literatura, ms noms entn qu s aix de dur un diari
enll de concepcions autoafalagadores o qui nescriu un.
panxacontentes. Una altra coincidncia llampant, res-
Hi ha una modalitat de diari (literari) pecte a la feina endegada i resolta per Mon-
que destrava, interromp la vida (burgesa therlant els darrers anys del seu diari, s all
no se macut cap altre terme, per anti- que es pot llegir dun altre diarista de llarg
quat que soni aquest). I no per casualitat recorregut, Sndor Marai, que resulta no
hi apareix tan sovint el desassossec, quan menys explcit i monotemtic en el seu diari
no la idea i no poques vegades la prctica de vellesa avanada. En un moment donat,
del sucidi, la interrupci per excellncia. anota amb preocupaci que est perdent la
Quanta feina de sucida es troba en els diaris vista, gaireb que no hi veu gens dun ull
assaig! Pavese ns un cas exemplar que no un problema que comparteix amb Mon-
pot ser exemple per a ning el seu diari s therlant, i escriu: ser capa de trobar la
un cam que du al sucidi, que el fa, per hi pistola al calaix? (anotaci 25-III-1986).
ha molts ms casos. Em ve el cap el dHenri s molt probable que el lector tamb senti
de Montherlant, avui tan oblidat. En els aquesta preocupaci, per potser amb lan-
seus carnets personals la idea de sucidi no gnia que acabi per trobar-la. El cas s que,
s estranya, des de molt aviat, per a partir a les palpentes, Marai la troba i uns mesos
dun cert moment se nensenyoreix fins que desprs es disposa a fer-la servir: lltima
lescriptor el porta a terme. El lector dels entrada del diari s una frase que forma part
seus carnets dels darrers anys (sobretot des de lacci immediatament posterior, que ja
del 1965 fins al 1972) no es pot sorprendre en queda fora (com Montherlant; i com ell,
dun desenlla que s intrnsec es troba disparant-se un tret de pistola).
54
6 lucidesa subtil Mihail Sebastian. I en fora
Qui descobreix lexistncia mal travada
per seguir amb la descripci de Pavese
es veu abocat a fer de la seva existncia
un assaig. I si escriu un diari no ser per
construir-se a si mateix, com diu la vul-
gata ms carrinclona sobre lescriptura de
diaris, perqu precisament es tracta de la
conscincia de la impotncia de lacte cons-
tructiu ms que no pas de la possibilitat
de construir. Em sembla que queda prou
clar: si lassagista que tempteja el terreny fa
alguna cosa, no s precisament construir.
Per tampoc no es dedica a destruir. Fa una
altra cosa. Assaja.
Sobre el cas de Pavese em sembla molt
interessant un comentari de Jean-Marie
Straub. I s el fet que el cineasta es refereixi
al sucidi del poeta itali en termes noms
poltics. I no per casualitat ho fa en una pel
lcula de Pedro Costa dedicada a defensar
una narrativa, en el aquest cas flmica, que
refuta expressament el raccord i la ver-
semblana, que sn els elements duna vida
ben, massa, travada. I s que si hi ha un cine
que es pugui considerar en aquesta mateixa
lnia de lassaig temptatiu, el de la parella
Straub nha estat un cas major. I ara mateix
ho s el de Pedro Costa. No s estrany que a
lltim acabessin trobant-se, la vella parella
de cineastes combatius i insubornables i
Costa en la pellcula daquest, on Straub
fa el comentari encertat sobre el sucidi de
Pavese: O gt votre sourire enfoui? (2001).
7 la fragmentaci i la meditaci personal
Que el diari s en una crulla especficament
assagstica ho experiment amb la seva
sentits. Duna banda, quan de cop veu que
podria confegir un llibre sobre la creaci
literria a cpia dassaigs diversos i alguns
passatges del seu diari, havent-se adonat
de la utilitat daquest darrer en constatar
que es tracta dun autntic diari de treball
(aix escrit en el seu diari, s clar, entrada
de l11-VI-1936). Duna altra banda, en
un altre moment lassalta la inseguretat del
seu art (els diaris dels bons escriptors en van
plens, daquests moments), i afirma: no
sc novellista, que tot just t capacitat
per escriure petits relats de dues-centes
pgines amb tocs de diari ntim (anotaci
del 8-I-1937).
Per la primera daquestes dues intuci-
ons, aix que en el diari s un lloc privilegiat
per a certa forma dassaig, precisament per
assajar-lo, tamb la va tenir i la desenvo-
lup un amic ntim de Sebastian al qual
ja mhe referit, Mircea Eliade (i sigui dit
entre parntesi, de diari a diari: el procs
de trencament irreversible daquella amistat
es recull pas a pas en el diari del primer,
mentre que el segon, que sembla que en
alguns moments arrib a tenir aquell diari
entre les seves mans, arrib a dir que podria
tractar-se de la millor obra de Sebastian).
Eliade, que mantingu un diari al llarg de
tota la seva vida, tenia una idea molt clara
de les possibilitats dun diari literari, fins al
punt darribar a afirmar que cert tipus de
diari (i ell pensava en el de Jnger, sobre el
qual escrivia en aquell moment, el 1965),
a causa dunes caracterstiques molt espe-
cfiques, entre les quals la asistematicitat,
sn les ms sobresortints, venia a ocupar
un lloc que havien deixat enrere la novella
(desprs de Joyce) i el llenguatge dramtic

(desprs de Beckett i Ionesco), o fins i tot
desprs de les avantguardes artstiques. I
afegia: se seguiran escrivint tractats de fi-
losofia mentre hi hagi professors daquesta
disciplina, per la filosofia ja fa temps que
deriv cap a una altra banda, desprs de
Kierkegaard i de Nietzsche. Jo no seria tan
contundent en fer aquestes afirmacions (i
menys a compte de Jnger), per alguna
cosa de lassaig- temptativa va per aqu. Per
que quedi clar: Eliade (com Jnger, com
Ors) pretn legislar massa aquesta mena
dassaig diferent que albira. I el seu mateix
assajar, sobretot en els diaris ntims, resulta
massa exaltador de si mateix, i a la llarga,
s clar, massa sistematitzador del mateix
fragmentar, s a dir, el seu mn fragmentat
sempre prov i sobretot sempre recondueix
a una unitat, lu, la seva passi. I vet aqu
que lassaig-temptativa sempre es desdiu de
lu, la unitat, la unicitat. Per a ms, hi ha
una perillositat de lassaig que no s noms
existencial, sin tamb poltica. I aqu cal
veure els distintius. En el cas de Mihail
Sebastian, per exemple, quan la situaci
poltica del seu pas es complica greument,
sadona que ha comenat a escriure en el
seu diari amb timidesa. I s que des de fa
un temps s conscient que la seva casa pot
ser escorcollada policialment, i no hi ha
reflexiona un cos del delicte ms evident
ell escriu escandals, entre cometes que ser expressament presentats com a assaigs i
un diari ntim (anotaci de l1-I-1938). I
sense cos del delicte estrictament poltic: s
sabut que Mann pat molt dhaver hagut
de deixar els seus diaris quan va abandonar
precipitadament Alemanya, pensant en ls
que en podien fer els nazis en assabentar-se
de certes intimitats seves molt personals.
En canvi, el diari dEliade escrit al final de
la Segona Guerra Mundial (publicat ps-
55
tumament com a Diari portugus), delata
la profunditat dels compromisos poltics
del seu autor.
I a fi danar acabant, penso que podria
ser ms concret sobre aquest anar, deixant
apuntat algun exemple major daquesta
mena dassaig. He pensat que em podria
referir a lltima aventura de Grard Ge-
nette, en els seus dos ltims llibres, en els
quals, sense deixar de fer la seva feina de
lingista, es lliura a la invenci dun assaig
laberint que, amb el format de fals diccio-
nari, assaja una colla dentrades i sortides
que obren cam a tota mena de desviacions
(lingstiques, per tamb novellesques,
autobiogrfiques i crtiques de tot tipus):
Bardadrac (2006) i Codicile (2009). Tam-
b he pensat en la darrera obra de J. M.
Coetzee, que escriu unes novelles no ja
empeltades dassaig, sin fetes dassaigs que
vertebren i desvertebren una ficci penso
en Elisabeth Cosatello (2003) i, s clar, en el
Diari dun mal any (2007), i aix al marge
de la seva obra prpiament assagstica, que
ms aviat cau fora del tipus dassaig a qu
em refereixo.
Per em decideixo per apuntar cap a un
lcid assagista daquesta mena que dic i que,
ms que qualsevol altre dels escriptors que
ja he esmentat, es pot dir que es va passar la
vida escrivint textos que gaireb sempre van
que al meu entendre sempre entraven de ple
en aquesta categoria de lassaig temptativa.
Sucida inflexible i contuma, no cal dir-ho,
consider i anomen assaig gaireb tot el
que feia, fos el que fos. Em refereixo a Jean
Amry. El seu llibre autobiogrfic ja el pre-
sent com un assaig, i de veritat que resulta
ser una colla dassaigs, concretament sis as-
saigs que constituren diferents temptatives
56
per abordar diferents eixos dominants de la
seva existncia (Anys de pelegrinatge no gens
magistrals, 1971). La seva novella Lefeu o la
demolici (1974) du com a subttol el rtol
novella assaig. I si tota aquesta novella
ja s assagstica de dalt a baix sempre en
el sentit de provatura, de temptativa, per
afegit el llibre conclou amb un text estric-
tament genricament assagstic, en qu
Amry pren la primera persona i ofereix
una reflexi sobre el llibre mateix.
En aquest text que tanca la novella as
saig (titulat Per qu i com), Amry diu
que cal entendre el llibre com la tercera part
duna trilogia formada pel seu llibre auto
biogrfic i el seu llibre sobre el fet denvellir,
Revolta i resignaci. s a dir, un llibre auto-
biogrfic, una novella i un assaig prpia-
ment dit formen una trilogia assagstica.
En aquest epleg a la novella assaig diu
haver defugit expressament de compondre
un tractat filosfic. No tinc dots per al
pensament sistemtic i probablement tam-
poc no em mereix gaire respecte: com he
observat molt sovint en la histria de les
idees, s possible erigir estructures i en-
caixar-hi la realitat; s aix com sorgeixen
edificis conceptuals majestuosos, per
desptics.
Tamb val la pena subratllar qu entn
Amry per novelles assaig, almenys com a
antecedents seus. Es remet a Proust i a la
Recerca, als Falsificadors de Gide, a lUlisses,
La muntanya mgica i el Doctor Faustus
de Mann. Realment, sobretot avui, pocs
lectors no llegeixen aquests llibres com a
assaigs, s a dir, els hi han convertit lassaig
passa a la banda del lector.
Per tamb s interessant la matisaci
que fa: aquestes novelles van ser llegides
en el seu moment com la culminaci de la
novetat i dall inaudit. I precisament s
aix el que avui, per a Amry, no pot ser,
i el que condiciona ara el 1974 i dna
sentit a lescriptura de Lefeu, una novella
assaig: ni per un moment he sucumbit a
la temptaci de construir alguna cosa,
delaborar una teoria a la fora, de fer un
experiment, doferir a qualsevol preu alguna
cosa formalment nova (...). Al contrari, el
meu desig era presentar-me com a intem-
pestiu, sense, naturalment, pretendre fona-
mentar tot aix en una teoria: la protesta
contra lpoca fou una de les forces motrius
ms importants que impulsaren lobra sen-
cera des del seu primer esborrany.
Qu queda al darrere, a sota de tot
aix? La qesti major dAmry, de tot el
seu assaig-temptativa-provatura-intent: la
cosa viscuda, le vcu que sacostuma a dir
en francs. I all que explica tan minucio-
sament en el seu llibre sobre el fet denvellir,
que tamb pot ser llegit com un diari: all
que shi diu a mi sem desvel a mesura que
escrivia. Pur assaig temptativa. Llengua
dassaig.

Las distncia
A Lolita de Nabokov, el vell Humbert
Humbert sadona de sobte que un descapo-
table vermell segueix el seu cotxe: ...amb
les nostres giragonses reproduem els ara-
bescos negres dels revolts damunt els se-
nyals grocs per, fos quin fos el nostre rumb
o la nostra velocitat, aquell espai intermedi
quedava intacte, matemtic, com un mi-
ratge, rplica vial duna catifa mgica.1
La vella metfora del riu sha transfor-
mat aqu en una autopista de la vida. El
mgic dibuix duna catifa amb els signes
del dest s ara el vulgar triangle groc dun
senyal de trnsit de revolts perillosos... Na-
bokov fixa una distncia matemticament
exacta, que no es pot ni escurar ni allargar:
s la distncia que lliga el fugitiu a la seva
prpia conscincia destar fugint. No hi ha
res a fer, per anys que passin, la Lolita ser
sempre dcades ms jove que ell. I per molts
quilmetres de distncia que posi entre la
Simona krabec (Ljubljana, Eslovnia, 1968), es dedica
a la recerca relacionada amb la literatura europea del
segle xx. s autora dels llibres Lestirp de la solitud
(Barcelona, Institut dEstudis Catalans, 2002) i Latzar
de la lluita (Valncia, Afers, 2005).
57
Simona krabec
So much depends, she thought, upon distance.
Virgina Woolf
vella Europa i el pas de les noves oportu-
nitats, a laltra riba de loce, ser pres per
la mateixa obsessi: continuar buscant
lAnnabel Leigh, la noia que va fer-li un
pet als 12 anys i desprs va morir...
El passat que ens encala s all, a la
cantonada, treu el nas sempre amenaa-
dorament present, per alhora sabem que
mai no ens podr atrapar. Aquesta distncia
fixa, impossible danullar, s especialment
implacable quan des del passat sotja el ca-
dver dun amor abandonat. Cap dels
meus amics americans no ha llegit els meus
llibres russos, diu Nabokov a lassaig que
des del 1956 acompanya totes les edicions
daquesta novella. A hores dara, els llibres
escrits en el seu angls forjat de bell nou
han eclipsat tot el que havia fet abans. A
qui li interessen, avui, els llibres russos de
Nabokov?
En una conversa amb una companya,
cam de lescola, la Lolita cita Montaigne
com si res: El ms horrible de morir s que
ho has de fer tot sol. El H. H. sestremeix
pensant que sota tota aquella vulgaritat
duna noia que safarta de dolos a cada
pat i vesteix de rosa hi ha un sser que ell
no ha arribat a conixer mai.
58
Exactament aquest s el repte que cal
superar per entrar en una llengua nova: anar
descobrint qu hi ha sota la superfcie, mirar
b si alguna noia que sembla no fer altra co-
sa que jugar a tennis i dormir en hotels de
carretera s alhora capa de pensar amb el
seu cap. Aprendre una llengua demana por-
cions reals duna vida, com diu Anderson
al seu llibre Comunitats imaginades.2
El programa de les jornades Assaig ge-
neral s imprs en catal, per fent servir
el corrector despanyol, que subratlla tot
all que no cap dins del model.3 Mireu
que poques paraules que se salven del llapis
vermell. Les sabates es fan damunt una
forma de fusta, no importa el peu, sin el
model que hem establert i que haurem de
calar tots. La discussi que ara ens ocupa
no s una qesti de les coses tal com sn,
sin de quins models volem fixar: s una
qesti de tipografia.
Rodoreda no s gens amable el 1961
quan Joan Sales li demana introduir el
parlar del carrer a la llengua de la Colometa.
Procuro diu, tant com puc dir les coses
duna manera diferent de com es diuen.4
Aquest s el punt clau: lescriptor no s un
simple imitador de les veus, un mirall im-
passible que noms reflecteix la realitat, sin
que construeix un discurs perqu els mots
tinguin una presncia. s essencial el gest
de lautora, de Rodoreda, que exigeix: No
vull acera. Ni quarto, i insisteixi a utilitzar
la paraula correcta gasosa encara que tres
milions dases diguin graciosa.
Lactitud de Rodoreda i la seva tossuda
creativitat confirmen que sn les obres les
que sn nacionals, no pas les llenges.5
Una llengua no s un substrat abstracte
que nodreix els creadors i els assegura el sl
frtil perqu hi germinin espontniament
poemes i novelles. s ben b a linrevs, el
gest del poeta s el que crea la xarxa de mots
damunt el qual es pot edificar una conscin-
cia collectiva. Heus aqu un simptic exem-
ple que efectivament s aix: grcies a Jess
Moncada a Mequinensa unes dones grans
que mai no haurien sospitat que la llengua
que parlen a casa es podria fer servir per
escriure llibres ara en llegeixen els contes
en veu alta i el seu club de lectura actua
sovint als escenaris. El problema catal no
s que faltin obres nacionals que han
fixat la llengua parlada, la tradici literria
est ben travada. Per la tradici ha de
ser constantment llegida i comentada, no
pot existir una vegada per totes ni es pot
mesurar en xifres de cap mena.
Important seria preguntar-se tamb per
a qu serveix la traducci. s ben clara la
diferncia que hi ha entre la convivncia del
catal amb el castell difcil, incmoda, si
voleu i les llenges que no se solapen mai,
que no poden mai aconseguir cap mena de
contacte real. Escriure en catal o b en cas-
tell, de fet, no significa que calgui aban-
donar cap audincia ni tampoc entrar en
una dimensi nova, no cal investigar un cos
desconegut. Tant els meus amics com els
professors i els alumnes que pugui tenir, em
continuaran llegint publiqui en catal o b
en castell. Amb la tria duna de les dues
llenges no marrisco a perdre laudincia. A
Catalunya, lopci lingstica s la disputa
per guanyar un mateix lector. Ms de dos
teros dels llibres que shi publiquen sn en
espanyol, el catal ocupa una porci molt
petita daquest espai. s a dir, que abans
de preguntar si un llibre escrit en castell
tindr lectors a Bilbao o a Cceres, cal ser
conscient cal reconixer-ho que on tin-
dr ms lectors s a Catalunya mateix.
Si a la facilitat de moures i la facilitat de
comunicaci hi afegim la voluntat de pro-

tegir les cultures i llenges amenaades que
professa el mn desenvolupat, efectivament
ens poden convncer que la traducci ha
esdevingut una eina til, fcil de servir, un
autntic antdot contra la incomunicaci.
s realment aix? Som capaos de construir
dilegs en qu els interlocutors sempre es
reconeixen com a iguals lun a laltre?
Les llenges no viuen ben ordenades
com en els calaixos dun estudis de les pa-
pallones Nabokov nera un, si ho recor-
deu. Les llenges sn vives, no poden estar
exposades en un museu. I tampoc no poden
viure noms per ser exposats ni els llibres,
ni els seus lectors, ni els autors. Per viure es
necessita la llibertat de moviments.
El que cal preservar s la capacitat des-
tar en ruta, sempre. Tot just en una constant
interacci amb lentorn, som part del mn.
s aix com viu una llengua i s aix tamb
com existeix la literatura que mostra la seva
capacitat dadaptar-se sempre de nou a les
circumstncies canviants. Les traduccions
no sn pas menys vives que aix: marquen
el moment exacte en qu van ser escrites,
com qualsevol obra literria, per alhora
la seva percepci canvia constantment. En
una poca un traductor pot marcar tendn-
cia i, en una altra, el mateix model pot ser
completament bandejat.
Una de les prohibicions ms severes del
rgim franquista va ser tothom ho sap la
prohibici de traduir al catal obres de la
literatura universal. El catal havia de ser
una llengua casolana, exclosa de lentorn i
amb aix, els governants ho sabien molt b,
sacabaria extingint tota sola. No va ser aix,
per sort, per malgrat tot els adolescents a
Barcelona encara prefereixen veure una pel
lcula doblada en espanyol perqu els sona
ms natural. I si els joves en els seus blocs o
Fotologs citen un gran autor internacional
59
o un cantant de moda, de ben segur que
ho fan en traduccions espanyoles perqu els
sembla que les tenen ms a m.
Malgrat lesfor i els reptes aconseguits
de lluita constant contra les circumstncies
adverses, desfavorables, la cultura catalana
no corre del tot lliure dins de lespai inter-
nacional. Les barreres inculcades persistei-
xen, transformades avui en arguments so-
bre xifres de vendes, el profit econmic i la
terrible supremacia natural del fort da-
munt del feble.
Ms enll de les autopistes dels grans
xits de vendes, lespai per introduir un autor
estranger al catal s literalment inexistent.
Cal fer un forat per a cada llibre, cavar en una
paret dindiferncia i fins i tot si la traducci
sacaba publicant, el pblic i els mitjans no
mostraran gaire inters. Com si a travs del
catal no pogus arribar res de nou, tot ha
de ser legitimat prviament en la repblica
mundial de les lletres com lha definit amb
enginy Pascale Casanova. La literatura uni-
versal sens fa present de manera desarrelada,
com un jard on anem a collir relats interes-
sants i prou. s un signe del temps.
Un altre signe del temps s tamb el
llenguatge polticament correcte que se
serveix de conceptes estrictament condi-
cionats per lesfera poltica amb el qual
definim les identitats culturals. A Europa
la pressi per construir un concepte po-
ltic del continent s cada cop ms gran.
La definici poltica de lespai europeu
substitueix les fronteres dun Estat amb les
fronteres reconegudes duna uni dEstats.
Aix sembla que el terreny s ferm i no
pot haver-hi cap exclusi, cap gest en fals.
Aquesta concepci poltica la podem tro-
bar reflectida, per exemple, en els dossiers
de la revista Quaderns de la Universitat
Autnoma, que presentaven les literatures
60
coincidint amb les noves incorporacions
dels Estats a la Uni.6
La pau que ofereix un poemari multi-
cultural, per, s frgil. Labril del 2009,
ngel Guinda va presentar a Barcelona el
seu poemari Toda la luz del mundo en una
edici plurilinge en tots els idiomes de
la Uni Europea.7 El llibre no t la versi
del galic irlands, encara que s una llen-
gua oficialment reconeguda, i b hi falten
altres llenges, minoritzades, marginades,
les que no sn, de fet, llenges de la Uni
Europea vista aix.
Per traduir el seu brevssim poema Con
con al serbi o al croat i dir Sa sa caldria
incloure en aquest joc poeticofontic tamb
els Balcans. I amb aix ens trobarem pri-
mer davant de la qesti espinosa de com
definir les fronteres lingstiques entre el
serbi i el croat, i desprs caldria prendre
tamb una actitud davant del Kosovo que
acaba de ser abandonat per les forces de pa-
cificaci espanyoles i que Espanya es nega
a reconixer. En una visi polticament
correcta caldria tenir present lalbans o no?
All que reconeix la lectura metafrica del
conflicte balcnic si som conseqents en
la seva lgica s que els serbis tenien ra
amb els programes dhomogenetzaci dels
anys noranta. Hi ha una ra ms sublim
que totes les altres, la visi duna naci forta
com la m closa en un puny.
Per el buit dels conceptes poltics es va
fer especialment visible en cas del poemari
de Guinda perqu a la sala hi havia ben vius
i ben presents els traductors del rus, serbi,
armeni o ucrans. No sn aquestes tamb
llenges de la cultura europea? Els traduc-
tors, en lloc de llegir en els seus idiomes,
deien els poemes en llat i en grec antic,
en alemany i holands... perqu, tant si ho
volem reconixer com no, viure en la dis-
pora esmola les capacitats intellectuals. No
hauria estat ms sensat obrir les traduccions
a latzar, s a dir, als contactes reals que el
poeta t amb lexterior i mirar de teixir
la relaci bidireccional, tal com sempre
shavien fet els llaos entre els autntics
contrabandistes culturals?
El segle xix va portar a Europa els jar-
dins zoolgics. Rilke escriu el seu poema
La pantera per fer palesa langoixa duna
animal que ja no pot veure res ms que
els barrots. Merc Rodoreda pobla la seva
novella ms llegida, La plaa del Diamant,
amb coloms i converteix la protagonista que
en realitat es diu Natlia en una noia amb el
sobrenom de Colometa. En el relat falta ben
poc perqu aquesta jove deixi dexistir com
a individu i es converteixi en lexemplar
duna espcie en vies dextinci.
Els zoolgics sn el museus duna derro-
ta, duna marginaci definitiva. Han sorgit
a Europa al moment en qu els animals ja
no feien cap falta a lhome, quan no eren
ni carn ni cuir ni fora motriu, sin un ob-
jecte dadorn. La natura avui tamb sembla
existir noms en els documentals que es
fan a la tarda a la televisi, uns paradisos
tancats i perfectes, allats de tota influncia
humana, reserves virtuals que preserven el
que no som capaos de preservar. Una mena
dexcusa, de falsa consolaci que el parads,
tanmateix, existeix.
Per parlar de les cultures amenaades
fem servir el mateix vocabulari com quan
parlem de les espcies amenaades fins que
aquestes arriben a entrar en vies dextinci
i finalment les podem veure noms preserva-
des en lentorn estril dun centre, totalment
dependents dels veterinaris per menjar, per
reproduir-se, per viure durant molts anys.
La demostraci de la dominaci de
lhome sobre la natura que testimonien

els jardins amb els animals extics no s
ms que una demostraci de la fora duns
imperis en expansi constant.8 Aquest s
el discurs ms cnic que s capa de fer la
nostra civilitzaci: amb lexcusa de protegir,
es pot provocar una marginaci definitiva.
La traducci fa que ens adonem no
sols del fet que hi ha altres cultures all fo-
ra, sin sobretot fa que comprenguem la
naturalesa de la vida, el fet que la vida ens
s del tot inabastable. La primera dualitat
de la qual lhome era conscient van ser els
ulls dun animal mut que lescodrinyaven.
Els animals van provocar les primeres pin-
tures perqu eren la prova irrevocable que
hi ha vida ms enll de lhome. Lhome
podria pensar-se aix des de fora i obrir-se
al pensament simblic. Aix s el que ens
ofereixen les lleges llunyanes, mudes den-
trada, impenetrables. En els seus ulls ens
podem veure reflectits com uns estranys i
podem sospesar el nostre ser duna manera
del tot nova. El vell somni potic ens diu
que mai no arribarem a dominar el mn.
La poesia sescapa de loptimisme daquells
governants poderosos que prometen poder
eliminar tots els obstacles. s ben curis,
precisament, perqu marca les barreres i les
defineix, la poesia les elimina.
El mn s un teatre i lespectacle sempre
demana dur a cap un rol, per no cal que
els papers siguin petrificats com en la com-
media dellarte. Hi ha moltes possibilitats
de fer dobservador. Kafka es converteix en
un escarabat que puja per la paret blanca i
deixa rere seu un rastre humit. Els rgims
comunistes, en canvi, tenien els seus es-
criptors a sou per fer-los ben influents. I
tanmateix, ja veieu...
En el meu cas, si havia de fer un viatge
de bell nou, llavors la Lolita que volia
conquerir havia de ser capa de citar Mon-
61
taigne i sota el vell pervertit hi havia dhaver
Annabel Lee de Poe i Laura de Petrarca.
Vaig tenir molt clar que no volia escriure
en una llengua postissa, apresa com un joc
de regles gramaticals i paraules trobades
en el diccionari. Un vespre, embarassada,
grossa, muda com un animal perqu ales-
hores encara no era capa gaireb ni de
parlar amb lentorn ni de trobar els camins
en la ciutat, vaig llegir La vaca cega de
Joan Maragall. No sabia qui era el poeta
ni per qu figurava en la selecci dautors
catalans que Joan Gili va posar al final de
la seva Catalan Grammar.9 Fullejava aquest
vademcum curis per intentar esbrinar
com es formaven els temps verbals. No
calien gaires introduccions. Tal com diu
Borges en el seu tractat sobre la metfora,
la imatge del camell cec de la poesia clssica
rab s universalment comprensible perqu
ens recorda com som dimpotents davant el
nostre propi dest: ...nadie sinti alguna
vez que el destino es fuerte y es torpe, que
es inocente y es tambin inhumano. Para
esa conviccin, que puede ser pasajera o
continua, pero que nadie elude, fue escrito
el verso de Zuhair.10
El gran gest trgic de Maragall per
a mi en aquell moment era molt ms que
lindestriable futur. Encara que al voltant
meu el sol cremava i els camins eren fets i
les altres vaques pasturaven tranquilles, jo
no era capa de veure gran cosa i topava
amb els obstacles ms inversemblants
a cada pas. El procs daprenentatge s
sempre molt dur. No s la llengua el que
cal saber llegir sin els signes: interpretar
els trets del rostre, els gestos, lentonaci
de la veu, saber vestir, reconixer en lestil
del mobiliari duna casa el carcter del seu
propietari...11 El primer estadi de trobar-se
sense mots, tancat dins dun cos que no
62
pot interaccionar amb all que lenvolta,
sense referents, sense codis, amb els anys
se supera. I s llavors quan els camins in-
oblidables de Maragall es revelen com una
illusi romntica. Hi ha un punt en qu le-
migrant arriba a la conclusi banal que el
retorn s impossible. Les coses viscudes no
queden gravades rere les nines mortes com
un record inalterable.
La casa perduda tamb es transforma,
la imatge gravada a la retina canvia perqu
canvia la relaci envers el propi passat. Hi
ha qui transforma vivncies inoblidables en
una plcida nostlgia, per lexili acostuma
a tenir un efecte molt ms devastador per
als records: la llar potser era noms un
miratge.
El jard oriental, fet noms de grava
blanca i de roques, s un espai de reflexi
sobre el buit. Davant duna tal harmonia
delements s impossible no preguntar: on
s lhome? El poema de Friedrich Hlder-
lin La meitat de la vida (Die Hlfte des
Lebens) acaba amb uns versos que tamb
sn capaos de suscitar la imatge dun mn
abandonat. De tot lesclat de la vida, a la tar-
dor en queden noms els murs muts i freds
i les banderes que peten amb el vent. Jean
Amry, en un programa de rdio el 1964,12
va explicar a partir daquest vers la seva ex-
perincia de la prdua ja no sols duna llar,
sin directament dun mn. A Auschwitz les
banderes tamb petaven amb el vent, per
el poema all ja no tenia capacitat devocar
res. La realitat duna sopa sense substncia
era tan real que no es podria transcendir.
Amry, com tants altres jueus alemanys,
va perdre dentrada la llengua en el sentit
que no es podia construir cap pont entre
Mort a Vencia i els camps dextermini.
A les planes poloneses, la mort no es pot
pensar com una idea abstracta, fins i tot be-
lla. La tradici que havien dhaver heretat
els jueus dAlemanya, els era presa i es va
convertir en el llegat enemic. Uns militars
brutals i incultes es van apropiar lhern-
cia de Mann o de Trakl. Cal sumar-hi, a
aquesta profunda decepci, la prdua dels
vens, dels coneguts. La gent familiar del
carrer es va convertir en una gran massa
en cmplices de lexclusi. Lextermini fsic
va ser el darrer pas en una llarga cadena de
mesures implacables. El procs es va iniciar
amb gestos petits, quotidians que negaven
als jueus la possibilitat de pertnyer a la
comunitat, com la prohibici de portar
vestits folklrics tirolesos.
La gent que creu en un projecte col
lectiu que pot ser ideolgic, religis o
nacional, per encara ms sovint es tracta
dun cctel on sn barrejats tots aquests
elements viu en la illusi. El regne dels
creients, tal com diu Amry, no s ara i
aqu, sin dem i en qualsevol indret. Els
ssers individuals no hi compten, perqu
tothom forma part duna llarga cadena de
transmissi que no pot ser mai destruda.
Un home amorf, sense forma, una
persona no organitzada s el ms gran ene-
mic de la societat, escriu Mandelstam en
lassaig El govern i el ritme.13 Cal construir
lindividu, no pas la societat, s la persona
la que ha de ser organitzada, va dir el 1920,
i tots sabem com es va burlar el jove Estat
sovitic de les seves propostes. El poeta
Ossip Mandelstam va ser vctima de la
construcci duna nova societat i eliminat
sense escrpols.
Una societat que es pensa a ella mateixa
com un organisme pot prescindir dels in-
dividus. El cos collectiu b es pot pensar
com un tot que t capacitat dacci: un cos
abstracte que t cap, tronc, membres. La
metfora antropomrfica que suplanta el

lloc de lhome amb la idea duna comunitat
t una fora de persuasi extraordinria.
Llavors, les provncies rebels sn cames i
braos amputats, i la idea del nostre poble
es converteix en un refugi segur on es pot
oblidar la niciesa duna vida anodina i
identificar-se amb les gestes collectives.
La serenitat adquirida per una experi-
ncia brutal fa dir a Jean Amry una frase
eloqent: He esdevingut un home que no
podia dir nosaltres.14 No es pot tornar
enrere. La fe cega que uneix el passat i el fu-
tur ha de ser contrastada amb laqu i ara.
Noms limperialisme tal com denuncia
Amry permet de veure aquestes qestions
de manera conciliadora. El sentit de les
conquestes s ampliar els lmits de la ptria
de manera que ens podem sentir arreu a
casa. Tot ens pertany, tot s nostre. Europa,
aix, s un continent petit on es pot fer un
caf amb la mateixa naturalitat a Karlsruhe,
a Npols, a Brest o a Rotterdam. I des del
2004, tamb a Ljubljana o a Praga. Mentre
el mn ens s amable, s bonic anar dun
lloc a laltre. I cal no oblidar un altre element
essencial del cosmopolitisme que apunta
Amry: el paisatge ha esdevingut una cosa
fungible. s possible aplanar una muntanya,
canviar el curs dun riu, construir en pocs
mesos una ciutat. El paisatge es pot comprar,
usar i llenar, com els jardins que envolten
les cases dels rics als suburbis de les grans
ciutats: la gespa es desplega com una catifa
i els arbres vells es compren com un element
de decoraci. Tot aix confirma a lhome
que pot dominar el seu mn. Alg que hagi
perdut casa seva de la manera que sigui
difcilment es podr creure aquesta illusi.
Tornem, per, a la parella de linici.
Lolita i Humbert: qui vencer en aquest
duel desigual? Lolita, evidentment, no ser-
veix dentreteniment com una novella de
63
gnere. s escrita precisament en contra
de les convencions de la narrativa porno-
grfica que tenen un nic objectiu: la trama
rgida i els llocs comuns en la narrativa de
consum asseguren el plaer de la identifica-
ci i eviten tota reflexi. La novella de Na-
bokov s una pardia del happy end ameri-
c. Qu passa quan dos sestimen? Nabo-
kov desconstrueix els elements duna rela
ci, els desmitifica. No ens podem identifi-
car amb els seus protagonistes, hem dana-
litzar el desig i els instints, adonar-nos de
les promeses fracassades. Lautor ens obliga
a mantenir la distncia amb el seu relat.
El viatge de la parella per lample pas
sense fronteres fa estremir pel buit abso-
lut dun nouvingut que no t lligams de
cap mena. El cotxe amb la seva mobilitat
incessant s lnica casa possible. La nena
rfena i lhome que ha enviudat dues ve-
gades, tancats dins duna capsa metllica
que es projecta dun costat a laltre com
en un pinball, com en una mquina del
mili. Cal tornar a construir tots els llaos,
aquesta s la solitud de lemigrant. Per aix
no es pot reduir el llenguatge noms a la
comunicaci.
Desprs dhaver infringit les lleis ms
fondes de la humanitat, el vell Humbert
decideix al final desobeir tamb les regles
del trnsit i passa el semfor vermell amb
el mateix gust com quan de petit es prenia
una copa de vi damagat dels pares. Sap
que el condemnaran pels seus crims en un
procs que admet com a perfectament just.
Per encara que aconsegueixi salvar el coll i
sortir de la pres, no podr evitar que Lolita
mentrestant visqui la seva prpia vida. No-
ms el refugi de lart podr proporcionar a
aquesta parella impossible una mena despai
per perdurar.
64
1. Vladimir Nabokov, Lolita (1955), Londres, Pen- Collecci
guin, 1997, p. 218.
2. Benedict Anderson, Comunitats imaginades, traduc-
ci de Maria ngeles Gimnez, Catarroja-Valn-
cia, Afers-puv, 2005.
3. Assaig general. Pensament en procs, Barcelona,
Lorigen de la vida
icub, del 16 al 20 de febrer 2009.
Aleksandr I. Oparin / John B. S. Haldane
4. Merc Rodoreda; Joan Sales, Cartes completes 1960-
Traducci de Natlia Inness i Juli Peret
1983, Barcelona, Club Editor, 2008, p. 50. Introducci de Juli Peret
5. Henri Meschonnic, LEuropa del traduir, traduc-
ci de Ricard Ripoll, LEspill 29 (tardor 2008), LEstat dels jueus
pp. 53-60. Theodor Herzl
6. Quaderns. Revista de traducci 11 (2004) i 15 (2008), Traducci i introducci de Gustau Muoz
Bellaterra, Servei de Publicacions de la uab.
7. ngel Guinda, Toda la luz del mundo. Minimal love Sobre la traducci
poems, Saragossa, Olifante, 2008. Paul Ricoeur
Traducci i introducci de Guillem Calaforra
8. John Berger, About looking, Londres, wrpc, 1980.
Versi espanyola de Pilar Vzquez, Barcelona,
Lassassinat ents com una de les belles arts
Gustavo Gili, 2001. Thomas De Quincey
9. Joan Gili, Catalan Grammar, Oxford, The Dolphin Traducci i introducci dAlbert Mestres
Book, 1974, p. 144.
10. Jorge Luis Borges, La busca de Averroes, Obras Micromgas. Una histria filosfica
Completas I, Barcelona, Emec, 1989, p. 586. Voltaire
11. Jean Amry, Jenseits von Schuld und Shne, Viena, Traducci i introducci de Mart Domnguez
Klett-Cotta, 2004, p. 78.
12. Ibd. Brevssima relaci de la destrucci de les ndies
Bartolom de Las Casas
13. Osip Mandelstam, Sobre la naturaleza de la palabra
Traducci de Pau Viciano
y otros ensayos, traducci de Jos Casas Risco. Ma-
Estudi preliminar de Meritxell Bru
drid, Ardora, 2005, pp. 37-43. Prleg de Miquel Barcel
14. Ibd, p. 78.
Contra els galileus
Juli Emperador, dit lApstata
Traducci i introducci de Joan F. Mira

Assaigs
Victor Klemperer
Traducci de Marc Jimnez
Introducci dAntoni Mart Monterde

Lisboa. Llibre de navegaci

Jos Cardoso Pires
Traducci i introducci de Vicent Berenguer

La lluita per la vida

Charles R. Darwin / Alfred R. Wallace
Traducci de Juli Peret
Introducci de Manuel Costa i Juli Peret
 A tergo: rostre, figura 65
i plasticitat en el pensament
de Catherine Malabou
Joana Mas

Qui de nosaltres no ha quedat parat en descobrir les fotografies de

Marguerite Duras de jove? Qui no sha preguntat com una noia tan
bonica havia pogut transformar-se en aquella dona encongida, lletjota,
morruda, amb les seves ulleres gruixudes, la veu ronca i el cigarret pen-
jant? En realitat, la transformaci no va tenir lloc, com podrem pensar,
al llarg dels anys: va ser completament instantnia. La primera dona es
va convertir brutalment, sobtadament, en plena joventut, en la segona.
Aix, Duras es va despertar metamorfosada, com el Gregor Samsa de
La metamorfosi. Ning, doncs, no ha pogut veure mai la transformaci.
Entre la foto de la bella noia jove i les imatges de lescriptora, no hi ha
cap entremig; s per aix que quedem parats, com incrduls. s com si
Duras hagus estat preservada, privada daquella erosi progressiva del
temps, del primer aspecte de la deformaci que va descriure Proust.
Catherine Malabou.1

Dues grans figures plstiques sanun- prpies de lesdevenir, duna banda i, de

cien en lltim llibre de Catherine Ma-
labou, Ontologie de laccident: una forma
el rostre de la Duras escriptora que es
desperta brutalment transformada per una
metamorfosi essencial, sense les transicions
Joana Mas s professora de literatura francesa a la Univer-
sitat de Barcelona. Ha tradut textos de crtica i filoso-
fia francesa contempornia dHlne Cixous, Jacques
Derrida, Catherine Malabou, Jean-Luc Marion i
Jean-Luc Nancy. Recentment, ha editat els segents
llibres: Escrituras de la sexualidad (Icaria, 2008), La
llengua ms lnic refugi dHlne Cixous (Lleonard no es confon amb el polimorfisme finit i
Muntaner, 2009), Cixous sous X (puv, 2009), i coedita
actualment els textos de Jacques Derrida sobre les arts
(Galile, 2009). Co-dirigeix la collecci Ensayo a
Ellago Ediciones (Castell).
laltra, lenvelliment progressiu del narrador
prousti i la seva perspectiva deformadora
del temps. La primera forma resulta de
la transformaci immediata, s germana
de lesdeveniment i de laccident, mentre
que la segona s confinada a un seguit de
simples variacions formals que no aconse-
gueixen alterar, re-formar, ni trans-formar
la seva essncia, aquelles que Malabou
denunciar de manera paradigmtica a les
Metamorfosis dOvidi. Com el rostre de
Duras, la transformaci de Gregor Samsa
mitolgic de Dafne o de Metis ja que, com
recorda Blanchot, la metamorfosi formal de
Kafka s inexplicable i existencial.2
66
De Proust a Duras, de la mitologia grega
a Kafka, Malabou ressegueix el motiu de la
forma, tot cercant dins daquesta alternativa
una rehabilitaci del paradigma formal per
pensar no noms la subjectivitat postmo-
derna sin tamb el gest del pensament
filosfic. Catherine Malabou inaugura
la seva carrera intellectual amb una tesi
dirigida per Jacques Derrida i publicada el
1996, Lavenir de Hegel, on estudia la noci
de plasticitat la Plaztizitt en la filosofia de
Hegel, que obrir la seva llarga i constant
reflexi sobre la forma: a partir de la plas-
ticitat hegeliana, Malabou pensar la trada
del canvi en lobra de Heidegger Wandel,
Wandlung i Werwandlung, canvi, trans-
formaci i metamorfosi a Le change
Heidegger, 2004, les mscares de trans-
formaci de Nova Zelanda, Xina, Sibria
o Amrica del Nord estudiades per Lvi-
Strauss a La plasticidad en el atardecer
de la escritura, 2008,3 lesdeveniment de
lexplosi plstica en lobra dels artistes
Peter Fischli i David Weiss al catleg dart
Plasticit, 2000 o les formes creades per la
pulsi de mort freudianes Les Nouveaux
blesss, de Freud la neurologie, 2007 i
ladaptabilitat plstica del cervell Qu
hacer con nuestro cerebro?, 2004.4
Aquest dileg de Malabou amb la
histria de la filosofia, lart, la psicoanlisi
o les neurocincies sembla formular insis-
tentment una sola i nica pregunta: pot la
plasticitat ser el nom duna metamorfosi
essencial del subjecte, del pensament
filosfic que aconsegueixi separar-se de
lherncia metafsica del concepte de forma,
morf? s possible seguir treballant sobre la
forma desprs de la desconstrucci derridi-
ana que fa de la forma una vella figura de
la presncia metafsica noms la forma
s evident, noms la forma es presenta,
la forma s la presncia mateixa,5 com
afirmava ja Derrida el 1972? s possible
rehabilitar la forma desprs de la figura de
ltica levinasiana, el rostre, que fa explotar
tota forma visible i tota imatge plstica el
rostre... perfora la forma que tanmateix el
limita?6 Desprs de letiqueta formal que
Deleuze assigna a lespai llis, aquell que, a
diferncia de lespai estriat i travessat no pas
per la forma sin per lnies de fora, es troba
privat de la possibilitat de lesdeveniment?7
En definitiva, pot ser recuperada la forma
desprs del descrdit que ha patit tant en
el pensament com en la literatura i lart
contemporanis en favor dall in-forme,
lesdeveniment i la noci de fora?
Certament, all que la postmodernitat
titlla de metafsic pren sovint el nom de
forma. s per aix que intentar pensar
la forma de lesdeveniment noms pot ser
una paradoxa: lesdeveniment no s una
forma i la noci de forma no pot crear
cap esdeveniment, ja que esdeveniment i
forma sexclouen com la fora i lessncia
en el postestructuralisme francs. Lesde-
veniment no s mai una forma perqu all
que desconstrueix s precisament la forma,
la idea, el concepte; i la forma no pot ser
productora desdeveniment perqu, cito
Derrida, aquest concepte [de forma] no
es deixa, mai no sha deixat dissociar del
concepte daparixer, del sentit, de levidn-
cia, de lessncia (...) Tots els conceptes que
tradueixen o determinen eidos o morf fan
referncia a la presncia en general.8
Ara b, es pregunta Malabou, i si la for-
ma encara pogus prometre la vinguda dun
esdeveniment? I si la forma plstica hagus
de pensar-se a partir de la doble fora que
presenta letimologia del verb grec plassein:
donar forma, modelar com en les arts
plstiques per tamb destruir la forma,

fer-la explotar com en el sentit de lad-
jectiu angls plastic, explosiu? Subrat-
llem, doncs, que la plasticitat se situa en dos
extrems, per un costat, la figura sensible que
correspon al prendre forma (lescultura o els
objectes plstics), per laltre, la destrucci
de tota forma (lexplosi).9 La plasticitat
entesa en aquest doble moviment de creaci
i de destrucci permet dobrir el concepte
metafsic de forma, datorgar-li un fora, una
exterioritat que a partir dara constituir
lestructura interna de la forma i lobrir
ms enll de la seva definici metafsica que
la feia germana bessona de la idea.
Aquesta duplicitat de lestructura pls
tica alhora figuraci i destrucci sensibles,
simultniament interioritat i exterioritat
permet a Malabou de rellegir les dues ins-
tncies de la fascinaci a Lentretien infini
de Blanchot on all que veu i all vist es
troben projectats a linfinit en una estruc-
tura especular, aix com tamb altres fi-
gures blanchotianes que impliquen el des-
doblament: el ressonar, lorigen, Orfeu
(aquell que no ha de girar-se, aquell que no
pot no girar-se). La fascinaci de Blanchot,
per tamb lestructura del secret a Donner
la mort de Derrida impliquen una dissi-
metria i una instncia externa en el procs
escpic que Malabou reprn per pensar les
figures del pensament de la segona meitat
del seglexx, a travs daquesta pregunta
que formula al llarg del seu text: qu vol
dir veure un pensament?. O dit duna altra
manera, quina s la visibilitat del pensament,
com safigura el pensar? El gest filosfic que
des de Plat sorigina en lescena especular i
que consisteix en la visi de la idea, queda
definitivament esborrat, potser, en el neutre
blanchoti, en la ceguesa derridiana de les-
criptura, en el rostre a-sensible de Lvinas?
El postestructuralisme i la desconstrucci
67
desfan definitivament tota possibilitat de
pensar un esquema de la idea, una figura
o una imatge de la idea mitjanant la ima-
ginaci?
Recorrent una srie de figures del pensar
el re-gard de Starobinski, els personatges
conceptuals de Deleuze, aix com tamb la
dramatitzaci o posada en escena de la idea
a Diffrence et rptition, Malabou es con-
centra especialment en el treball de la figura
lyotardiana. Discours, figure de Lyotard per-
met a Malabou de resseguir tant lescissi,
el desdoblament de la figura i del discurs,
com un gest que s alhora intelligible i
sensible. Aix doncs, s Lyotard el qui, entre
alguns dels grans filsofs de la segona meitat
del segle xx, Blanchot, Lvinas, Deleuze o
Derrida, proposa dobrir la interioritat del
discurs prometent-lo a una instncia exte
rior sense denigrar i excloure la forma, all
sensible, la visibilitat. Sn les ltimes rat-
lles del text que publiquem en traducci
catalana les que ens lliuren el nus teric de
Malabou: Per a Lyotard, al rostre tal com
Lvinas el defineix, li falta la forma, apareix
com un pur esdeveniment sense contorns
i, doncs, finalment, sense materialitat (...).
En altres paraules, no voler figurar, no voler
(com)prendre lAltre com una forma tamb
pot voler dir perdrel.
I si pensar demans no pas negar sin
continuar formulant el llegat grec que tro-
bem en letimologia de la paraula theoria
del verb grec theorein, veure per tamb
pensar? I si la postmodernitat, en lloc de
desfer amb un mateix gest forma i visibili-
tat, lessncia i la identitat, hagus de pensar
noves figures plstiques de lesdeveniment?
Lesdeveniment no pas com la desfeta de la
forma sin com una forma que contempla
alhora el defora i la desfeta de la forma? El
segon rostre de Duras i la metamorfosi de
68
lexistncia de Gregor, la figura de Lyotard i
la plasticitat de Malabou sn potser algunes
daquestes figures que desfan la forma per
continuen presentant un esquema plstic,
formal. Rostre, metamorfosi, figura i plas-
ticitat serien formes que desconstruirien la
forma sense deixar de ser formes.
Caldria, aleshores, continuar desplegant
la dissimetria, la inadequaci i lalteritat
que obren la possibilitat daquesta forma
que ara es troba desdoblada en concepte i
esdeveniment. Caldria, tamb, resseguir el
desplaament postmodern de la passivitat
que imposava la transcendncia de la idea
platnica la idea, per definici, s all
que es dna a veure com una imatge, eidos,
i lnima s lull que la copsa, s a dir, que la
rep sense inventar-la mai, sense crear-la ni
formar-la, escriu Malabou, un desplaa-
ment vers lestructura de la responsabilitat
que tamb en el pensament derridi sar-
ticula seguint la forma duna dissimetria
ptica: [Un ull] em mira i jo no el veig, i
s a partir daquesta mirada que em mira
que sinicia la meva responsabilitat.10
A tergo: de Hegel a lestructura derri-
diana de la llei, passant per lesquena i la mi-
rada fallible de lOrfeu blanchoti, la
instncia externa que ens fita ja no s la de
la transcendncia que feia del subjecte un
passiu receptor de la Idea. Aquesta nova
exterioritat dissimtrica que constitueix la
forma s potser la de laltre i la responsabili-
tat. Vet aqu, potser, el que ens pot mostrar
la forma.
1. Catherine Malabou, Ontologie de laccident, Pars,
Lo Scheer, 2009, p.56.
2. Maurice Blanchot, De Kafka Kafka, Pars, Galli-
mard Folio, 1981, p.73.
3. Traducci de Javier Bassas i Joana Mas, Castell,
Ellago Ediciones, 2008.
4. Traducci dEnrique Ruiz Girela, Madrid, Arena
Libros, 2007.
5. Jacques, Derrida, La Forme et le vouloir-dire,
a Marges de la philosophie, Pars, Minuit, 1972,
p.188; tr. esp. de Carmen Gonzlez Marn,
Mrgenes de la filosofa, Madrid, Ctedra, 1998,
p.196.
6. Emmanuel Lvinas, Totalit et infini, Pars, Le livre
de poche, Essais, 1971, pp.214-215; tr. esp. de
Daniel E. Guillot, Totalidad e infinito, Salamanca,
Sgueme, 1977, p.211.
7. Cf. Gilles Deleuze, Le lisse et le stri, a Mille plate-
aux, Capitalisme et schizophrnie II, Pars, Minuit,
1980, p.597; tr. esp. de Jos Vzquez Prez, Mil
mesetas, Capitalismo y esquizofrenia II, Valncia,
Pre-Textos, p.487, on lespai llis s articulat per
Deleuze com el desenvolupament continu de la
forma, lluny de lespai estriat, que entrecreua
fixes i variables (...) ordena i fa que es succeeixin
formes distintes.
8. Jacques Derrida, La Forme et le vouloir-dire,
op.cit., p.188; tr. esp., p.196.
9. Catherine Malabou, La plasticit au soir de lcriture,
Pars, Lo Scheer, 2005, p. 26; tr. esp., La plastici-
dad en el atardecer de la escritura, op. cit., p.29.
10. Jacques Derrida, Donner la mort, Pars, Galile,
1999, p.126; tr. esp. de Cristina de Peretti i Paco
Vidarte, Barcelona, Paids, 2000, p. 89.
 69

Un ull que voreja el discurs

Catherine Malabou

Si tenim en compte letimologia, ens adonem que per designar la visi

orientada la llengua francesa empra la paraula regard [mirada], larrel de
la qual no designa primitivament lacte de veure, sin ms aviat la pre-
ocupaci, la gurdia, lesguard, la salvaguarda, afectats per la insistncia
que expressa el prefix de redoblament o de capgirament. Mirar s un
moviment que pretn tornar a tenir en guarda...
Jean Starobinski, Lil vivant.1

V oldria parlar dun estrany estat de la vi-
si: la visi del pensament. Qu vol dir veure
un pensament? Veure venir un pensament?
Assistir al moment en qu emergeix, quan
encara no s sin una promesa, un projecte,
un esbs per que ja t prou fora per viure?
Qu vol dir veure abans descriure, quan el
pensament, tot nou, ja es deixa copsar sen-
siblement, sensualment, com un cos? Com
atansar-nos a aquest estrany estat de la visi
mig carnal, mig intelligible, que presideix
Catherine Malabou s professora de Filosofia a la Uni-
versitat de Nanterre i visiting professor al departament
de Literatura comparada de la State University of
New York at Buffalo. s una gran lectora de Hegel,
Heidegger, Freud i Derrida, amb qui va co-signar el
llibre La contre-alle (1999). Acaba de publicar en
espanyol: La plasticidad en el atardecer de la escritura
(2008) i Qu hacer con nuestro cerebro? (2008). Els
seus ltims llibres en llengua francesa sn: Le change
Heidegger: le fantastique en philosophie (2004), Les
nouveaux blesss. De Freud la neurobiologie: Penser
les traumatismes contemporains (2007), Ontologie de
laccident (2009).
els turments de lobra i ja installa en lespai
la presncia en suspens del text?
El que tractar aqu s lesquema del dis-
curs, esquema que sha dentendre a partir
del conegut sentit que li va assignar Kant:
procediment general de la imaginaci per
atorgar a un concepte la seva imatge.2
Magradaria explorar el o els processos pels
quals un pensament, una idea, un motiu
intellectual poden ser afigurats abans de
prendre una forma definitiva. Per voldria
explorar-los i aquest ser el segon objecte
del present estudi a partir duna fractura
que es produeix al llarg del filosfic segle
xx mitjanant pensadors que, precisament,
han qestionat una certa concepci de la
relaci entre la idea i all sensible, entre la
idealitzaci i lescriptura, o entre el con-
cepte i el text.
Alguns filsofs francesos com Lyotard,
Deleuze, Derrida, Lvinas, alguns escrip-
tors com Blanchot, per citar-ne noms
uns quants, han centrat precisament el seu
treball al voltant de la qesti de lespai i
70
del temps del pensament, aix doncs, de la
sensibilitat de la idea, i han redefinit la no-
ci de visibilitat intellectual. Segons la tra-
dici filosfica, veure el pensament desig-
na lacte mateix de la contemplaci es
tracta del sentit platnic de la theoria: la
idea, per definici, s all que es dna a
veure com una imatge, eidos, i lnima s
lull que la copsa, s a dir, que la rep sense
inventar-la mai, sense crear-la ni formar-la.
La concepci tradicional del pensament
defineix, doncs, la seva visibilitat a partir
de la transcendncia: la Idea s visible per-
qu ve dun altre lloc i simposa a lesperit
com un fenomen que aquest ha dacollir,
interioritzar, fer-se seu.
Com es transforma la possibilitat de
veure el pensament quan aquesta concep-
ci de la transcendncia, que implica que
lobjecte ideal sigui donat des de fora a lin-
tellecte com el seu referent absolut, es qes-
tiona radicalment? Qu succeeix quan la
visibilitat del pensament ja no s garantida
ontolgicament per la transcendncia de
lobjecte i, ara, la visi es troba tancada en
els lmits del discurs, de lescriptura, sense
un veritable fora? Com es figura el pensa-
ment quan el que s figurable i el que s
pensable, ben distints, no deixen de ser
coalescents?3
Cal suposar lexistncia dun ull que
voreja el discurs cito la bella expressi
de Jean-Franois Lyotard a Discours, figure.
Aquest ull no s ni el meu ni el vostre, no
s lull dun subjecte, per exemple dun
subjecte que es veuria pensar. Es tracta de
lull del propi discurs, del dispositiu ptic
que voreja el llenguatge, dins de la seva es-
tructura, per tal que parlar pugui fer sorgir
la visibilitat dall de qu parlem. Sens
dubte, lull que voreja el discurs veu una
cosa diferent del discurs, per aquesta cosa
diferent noms s concebible a partir duna
funci del discurs. Una altra manera de dir
que el llenguatge obre i funda all de qu
sovint creiem que deriva: la referencialitat.
La mirada es troba inscrita originriament
en la paraula que destina el dir i el veure
lun a laltre. Tal com ho afirma Lyotard:
el llenguatge no s un medi homogeni, es-
cindeix perqu exterioritza all visible cara
a cara.4 La distncia que separa i acosta a
la vegada el llenguatge dall de qu parla
no s, doncs, una distncia anterior al llen-
guatge, no s una diferncia prelingstica
que podria resoldre fora del llenguatge i
sense ell la relaci de la paraula amb la cosa.
Aquesta distncia es dna amb el llenguat-
ge, originriament. El mn s una funci
del llenguatge (...), tota paraula constitueix
all que designa en mn, en objecte gruixut
a sintetitzar, en objecte a desxifrar.5
s evident que no s que el llenguatge
tingui el poder de fer que les coses existei-
xin. El seu carcter demirg no s daquest
ordre. Ms aviat, el llenguatge comena fent
desaparixer les coses, perqu parlar revela
la possibilitat danomenar-les en la seva ab-
sncia i, aix doncs, danomenar aquesta
absncia. Parlar s perdre. Per poder per-
dre tamb s, en aquest cas, poder veure,
poder veure all que es perd, poder dir que
ho veiem. La funci-mn del discurs
que permet la constncia i la possible eva-
nescncia del propi mn s precisament all
que Lyotard pensa com la distncia en qu
sinstalla lull que voreja el discurs.6
Per abans de tornar a aquest problema:
qu vol dir veure un pensament? Com es
presenta sensiblement? Cal donar altres
elements danlisi. Subratllem per comen-
ar que si lull que sinstalla i voreja el
discurs ve del discurs, veure un pensament
designar necessriament una de les ma-

neres com el llenguatge es dna a veure i
sesquematitza ell mateix. La qesti s, aix sentit i sensible, entre idea i carn. Llavors,
doncs, saber i ara entendrem el sentit del
ttol de Lyotard, Discours, figure com pot
el llenguatge esdevenir a la vegada discurs
i figura, com pot desdoblar-se en espai
lingstic i espai figural.
Ja que, insisteix Lyotard, es tracta dun
desdoblament. Des de les primeres ratlles
del seu llibre, demostra que reconixer la
presncia dun ull en el discurs no implica
de cap manera que all donat [sigui] un
text, s a dir, que el mn sigui un llibre,
reductible a unitats lingstiques que
shaurien de desxifrar. No. Afirmar que el
llenguatge fa visible all mateix a qu es re-
fereix implica i aquesta s la funci da-
quest estrany ull que, de manera irre-
ductible, es doni una heterogenetat, que
podem anomenar diferncia de natura,
entre el discurs i la figura, entre el dir i la
forma. Forosament, hi ha una necessria
manifestaci espacial del llenguatge, per
aquest, diu Lyotard, no pot (...) incorpo-
rar-la sense ser-ne desestabilitzat.7 Si la
figura no est fora del discurs, en el sentit
transcendent que hem evocat abans, no per
aix ella deixa de constituir, malgrat tot, en
el discurs, un altre discurs, una exterioritat
que [el discurs] no pot interioritzar com
a significaci.8 Aquesta exterioritat, que
constitueix el gruix mateix de lespai figural,
s lextensi sensible, opaca, on el pensa-
ment es forma efectivament. All figural
no es dna mai com un simple significant,
com el reflex sensible de la idealitat. En la
seva prpia dependncia, s autnom amb
relaci al discurs, ja que no s sin un altre
mode de ser de la idea.
Aix doncs, hi ha una violncia origi-
nria que obra en el llenguatge i provoca
lescissi irremissible, directament sobre
71
el llenguatge, entre discurs i figura, entre
quan ens preguntem qu pot voler significar
veure un pensament, aix ens porta a
interrogar aquesta distorsi entre dicible i
visible, oberta com un esquin a la vora del
llenguatge, i a sondar el poder daquest ull,
que s alhora llengua i mirada sense ser lun
ms que no pas laltre. Veure com sorgeix
un pensament, ser en el lmit de la creaci,
mirar la figura duna nova idea ve a ser ne-
cessriament com redoblar lespectacle
originari del llenguatge, obrir dues vegades
lull intentant precisament localitzar lull
del discurs, donant-li forma, la forma dun
estil, duna escriptura, dun volum. s aix
que lart en general, diu Lyotard, passa de
linterior del discurs a la figura.9 La figura
[artstica], continua, s una deformaci que
imposa a la disposici de les unitats lings-
tiques una altra forma. Lyotard mostra que
aquesta altra forma es declina a linfinit en
la pintura, la ficci, la poesia, pura energia
que plega, que rebrega el text i en fa una
obra, una diferncia (...).10
Si ens concentrem en el moviment de
la idea dins de lescriptura, ens podem pre-
guntar com, en considerar-se a ell mateix,
el pensament pot figurar la seva prpia
mirada. Deleuze, a Diffrence et rptition,
presenta aquesta figuraci com una posada
en escena, s a dir, una dramatitzaci: les-
quema, diu essencialment, s una drama-
titzaci de la Idea la finalitat de la qual s
especificar-la i encarnar-la.11
Veure un pensament consistir, doncs,
a especificar-lo dins dall que s figural.
Per de la mateixa manera que hi ha, com
ho acabo de recordar, una distorsi irreduc-
tible, en el llenguatge, entre discurs i figura,
tamb hi ha una distorsi irreductible entre
el pensament i la seva forma. s a dir, que
72
entre aquests dos, no hi ha ni especulaci
ni reflexi. Tot al contrari, hi ha ruptura
de lestany, ruptura de la reflexivitat, fins
al punt que el pensament, quan es deixa
veure, sempre es revela com irrecognoscible,
prenent la forma duna estrangera la figura
de la qual, encara que visible, no s un re-
flex immediatament identificable. Daqu
ve langoixa que sempre i necessriament
suscita lescriptura.
Veure un pensament suposa, malgrat
tot, experimentar un joc de miralls. Per es
tracta dun mirall on la relaci del qui veu
i dall vist es desplaa molt rpidament.
A Lespace littraire, Blanchot caracteritza
aquest desplaament com lentrada en el reg-
ne de la fascinaci. Certament, quan el pen-
sament es deixa veure, s lull del discurs el
que, entre paraula i escriptura, sentreveu a
ell mateix i, aix doncs, es reflecteix. Per
precisament, diu Blanchot, quan la nostra
prpia mirada sempara della mateixa en
miroir [produint una imatge inversa], lla-
vors, diu, la visi no sacaba mai, all que
es veu sempara de la vista i la fa intermina-
ble, (...) la mirada es fixa en llum, [i] la llum
s la lluentor absoluta dun ull que no es veu,
per que no parem de veure, precisament
perqu es tracta de la nostra prpia mirada
invertida [en miroir]. Aquest mbit entre
el nostre ull i all que veu, s a dir, entre el
nostre ull i el nostre ull, s precisament el de
la fascinaci. De tot aquell que s fascinat,
podem dir que no percep cap objecte real,
cap figura real, perqu all que veu no
pertany al mn de la realitat, sin a lmbit
indeterminat de la fascinaci.12
Veure un pensament s, dalguna ma-
nera, veure, figurar labsncia, perqu un
pensament, continua Blanchot, ens remet
a labsncia com afirmaci della matei-
xa.13 Llavors, la idea, el mateix procs del
pensament potser no consisteix en res ms
que en aquesta materialitzaci fascinant de
labsncia que fa la impressi que, quan es
pensa, hi ha alg, que lull, que voreja el
discurs, veu la figura dalg: Quan estic
sol, no estic sol, per, en aquest present, ja
torno a mi en forma dAlg. Hi ha Alg,
all on estic sol. El fet destar sol s perqu
pertanyo a aquest temps mort que no s el
meu temps, ni el teu, ni el temps com,
sin el temps dAlg. Alg s all que en-
cara s present, quan no hi ha ning.14 La
idealitzaci simposa com a presncia, en la
solitud, de la solitud. El que veuria lull que
voreja el discurs seria lessncia mateixa de
la solitud, s a dir, una mirada fascinada,
efectivament, pel fet destar captivada per
ella mateixa i noms per ella mateixa. Al
mateix temps, aquesta presncia, aquest
alg sn figures paradoxals de lanonimat
o de la impersonalitat. Veure el pensament
com alg s veure labsncia en persona, s a
dir, de la mateixa manera, no veure ning,
tocar els lmits dall figurable.
Aleshores, aquesta dissimetria especula
tiva, on lull no sadrea a res, noms al seu
propi miratge, s a dir, a la prpia impossi-
bilitat de la figura a la caricatura, diria L-
vinas aquesta dissimetria, llavors, provoca
una inversi daquell que veu i dall que
s vist. Per qui ens assegura que no s la
idea la que ens mira en el moment precs en
qu ens sembla veure-la? Podrem escriure
sense sentir-nos mirats? Es pot anomenar
superj aquesta funci del pensament
que ens fita amb la mirada. Com podrem
tenir idees sense satisfer les exigncies de
lideal del jo? Aix doncs, es pot assignar
una funci psquica a aquest poder escru-
tador de la idea, a travs del qual lull del
discurs es gira dalguna manera contra el
seu subjecte. Per no est clar que aquesta

escena despionatge es deixi traduir tan
fcilment, i aix s degut essencialment al
fet que aquesta desconstitueix el subjecte en
lloc de construir-lo, introduint-hi, dins del
bucle narcisista, el tallant duna fulla que
amenaa de treure-li els ulls.
Aix, la idea fixa desconstitueix el sub-
jecte. Qu hi hauria a dir? Podrem pensar
que la pregunta inicial qu vol dir veure
un pensament? implica analitzar el procs
dun esdevenir, descriure el moviment de
maduraci dun pensament, indissociable
de la seva figurabilitat. En realitat, s com si
el pensament, fins i tot en estat naixent, fos
sempre ms madur que nosaltres per aix
ens fita i tingus el poder de deformar-nos,
de desfigurar-nos a mesura que ens sembla
que el modelem. Escrutats per la idea, ens
desfarem davant della, tornant a trobar, en
lactivitat del pensar i el crear, una espcie
destat liminar, embrionari, presubjectiu.
A Diffrence et rptition, Deleuze afirma:
s cert que tota Idea fa de nosaltres larves
que han tirat a terra la identitat del Jo [Je]
com a semblana del jo [moi]. Cosa que
costa dexpressar amb els termes regressi,
fixaci o interrupci del desenvolupament.
Perqu no estem fixats en un estat o en un
moment, sin, en tot moment, fixats tant
per una Idea com per la lluor duna mirada,
sempre fixats en un moviment que sest
fent.15 Aix doncs, la mirada fixa de la
idea no seria nicament una mirada sin
realment un procs de fixaci, una visi de
lesdevenir daquell que pensa, visi que el
fixaria momentniament en una identitat
sense tornar-li simultniament cap imatge
de si mateix, s a dir, sense donar-li la
possibilitat de dir jo [je ou moi], i encara
menys superj.
Hi hauria moltes coses a dir sobre aquest
moment dabans del subjecte, daquests
73
llimbs de la identitat als quals la idea ens
lliga en fitar-nos. Com no pensar en la in-
fncia? Veure un pensament no suposa en
tot moment sentir-se infantilitzat per ella,
s a dir, desemmascarat com all que no
hem deixat mai de ser, nens? La idea no t
sempre els ulls de la nostra mare? Blanchot:
Potser la potncia de la figura materna
obt la seva brillantor de la potncia de
fascinaci, i podrem dir que si la mare
exerceix aquesta atracci fascinant s perqu
apareix quan el nen viu completament sota
la mirada de la fascinaci i concentra en ella
tots els poders de lencantament. La mare
s fascinant perqu el nen est fascinat, i
tamb s per aix que totes les impressions
de la primera edat tenen alguna cosa fixa
que t a veure amb la fascinaci.16
Lautor recorda de seguida el lligam
que uneix la fascinaci de la infncia i la
fascinaci de lescriptura: el rostre matern
de la idea no deixa de ser impersonal: Tot
aquell que est fascinat no veu estrictament
parlant all que veu, per aix el toca a tra-
vs duna proximitat immediata, aix sem-
para dell i lacapara, encara que el deixa
absolutament a distncia. La fascinaci es
troba lligada fonamentalment a la presncia
neutra, impersonal, lEs [On] indeterminat,
limmens Alg sense figura.17
La figura de la mare en la idea s sempre
la figura duna absncia. Com la meva mare,
la idea em mira a partir de la possibilitat de
la seva prpia desaparici. No hi ha dubte
que tenim tanta por de perdre una idea com
de perdre la nostra mare.
Potser tamb perqu, com una mare, la
idea amenaa de ser decebuda. I quan ens
sentim fitats cruelment per ella fins al punt
de fer una regressi, de caure en la infn-
cia, no s perqu tenim por de decebre la
nostra idea, de la mateixa manera que hem
74
tingut i tindrem sempre por de decebre la
nostra mare? Penso en un passatge dA la
recerca del temps perdut. El protagonista s
a Vencia amb la seva mare. Ella lespera a
lhotel i el veu del balc estant com arriba,
tornant duna passejada. El seu rostre ne-
guits apareix rere el balustre de marbre de
diferents colors, com emmarcat per una
finestra, o ms precisament una ogiva. I el
protagonista, en veure que la seva mare el
veu, se sent com si torns a la infncia, s
a dir, tamb a la impossibilitat descriure.
En els ulls de la seva mare, hi ha alhora la
tendresa i la decepci. Aix que la cridava
des de la gndola, enviava cap a mi, des del
fons del seu cor, el seu amor que noms
saturava all on ja no hi havia matria per
sostenir-lo, a la superfcie de la seva mirada
apassionada que ella feia tan propera a mi
com li era possible (...). Decepci: Tan en
diria de la [finestra] del nostre hotel, davant
els balustres de la qual la mare mesperava
mirant el canal, amb una pacincia que no
hauria demostrat temps enrere a Combray
en aquell temps en qu, posant en mi unes
esperances que desprs no shavien realitzat,
no volia deixar que veis com mestimava.
Ara veia que la seva fredor aparent ja no
hauria canviat res, i la tendresa que em pro-
digava era com aquells aliments prohibits
que es deixen de negar als malalts quan s
segur que no es poden guarir.18
La idea ens fita durament, amb la cruesa
dun amor decebut, cruesa sense la qual,
per, seria impossible escriure. Perqu s
impossible pensar sense sentir-se desempa-
rat, s a dir, precisament despullat per una
mirada. I aquest rapte, aquesta captura del
jo, que el despullen, resideixen tamb en el
fet que, tot i sentint-se mirat per all mateix
que ell intenta mirar i figurar, el subjecte
nen no veu realment all que el mira. Lla-
vors, el principi de tota escriptura, tant de
la seva idealitat com de la seva figurabilitat,
seria la confessi, la confessi tal com Sant
Agust nha pensat poderosament la forma
i la paradoxa: Per qu confessar-me a Du
si ja ho sap tot?. Pregunta que manifesta
que, mentre Du em mira, jo no veig com
em mira, per aix jo em confesso a Du, per
aix, en efecte, jo sc i continuo essent un
nen. Tot procs dimaginaci de lescriptura
prendria, doncs, necessriament la forma
daquesta figuraci a cegues, cega que no
veu all que la fita tot i sentint-se despullada
per una mirada. Tota confessi implica que
lAltre, que alg, ja spiga all que jo dir i
que mempenyi desquena, per dir-ho aix,
a dir-ho sense que jo pugui girar-me. La
idea em miraria desquena, feta tota cons-
cincia, ho sabem des de Hegel, trobant-se
a la vegada constituda i desconstituda per
aquesta visi a tergo. Entenem ara per qu
Blanchot parla de lescriptor com a Orfeu,
s a dir, com aquell que no ha de girar-se.
En la nit dels inferns, la impossibilitat
de girar-se dna la distncia sensible.
Alhora, Orfeu tamb s aquell que no pot
no girar-se. Essencialment fallible, cedeix
precisament a la temptaci de voler veure
all que el fascina, de voler figurar lull que
el veu, de voler encarar-lo, i mor per aquesta
feblesa especular.
Es pot afirmar que la temptativa de veu-
re el pensament desemboca en la figuraci
dun secret. Noms es podria escriure a par-
tir del moment en qu all que es posseeix
de ms propi les prpies idees, els propis
projectes, etc. esdevindria un secret, un
secret per a un mateix. Recordem-ho,
secret significa etimolgicament separat,
retirat, sostret a la vista. El secret de lull
que voreja el discurs, el secret que guarda
gelosament donant-li una forma, estaria aix

alhora el ms a prop i el ms lluny daquell
que intenta veure el pensament o de veures
pensar. Derrida ha dedicat anlisis essen-
cials a aquesta problemtica del secret. Se-
gons ell, lescriptor o el pensador estarien
portats, posats en moviment, en marxa,
pel secret del seu propi treball, que els s
desconegut i incognoscible.
Aleshores, escriure seria sempre divulgar
i conservar alhora aquest mateix secret.
Divulgar-lo perqu noms podem escriure
sota el seu dictat. Conservar-lo perqu
aquesta divulgaci no esgota, no s capa
desgotar el misteri daquest ull que mira
i que no veiem. Com ms es divulga el
secret, ja manifest, ms es conserva, en la
manera com un criminal o un sospits se
sent protegit per la gentada, s a dir, en la
publicitat.
Aquesta paradoxa inherent al secret, de
fet, una paradoxa ben coneguda a partir
de la qual res no amaga millor que el que s
visible, planteja inevitablement una qesti
tica: la de la responsabilitat. Tornem a lim-
possible cara a cara entre lull que voreja el
discurs, que mira, i aquell que intenta mi-
rar-lo per tal de veure el pensament. Entre
ells, cap tipus despeculaci, cap reflexi.
No hi veig res. Tanmateix, s en aquesta
no-visi, en aquesta imprevisi, podrem
dir, que neix la responsabilitat, s a dir, la
possibilitat de respondre en el sentit propi.
Conservar i divulgar un secret s sempre
respondre: respondrel tot divulgant-lo,
respondre dell precisament guardant-lo
secret. Aix, intentar veure el pensament
conduiria sempre a veure en la seva prpia
invisibilitat lestructura de la responsabili-
tat. Analitzant lestructura de la compassi,
Derrida declara: [Un ull] em mira i jo no
el veig, i s a partir daquesta mirada que
em mira que sinicia la meva responsabi-
75
litat. Llavors sinstaura efectivament o es
descobreix laix em mira/em concerneix
[a me regarde], cosa que em fa dir aix
s assumpte meu, ja men cuido jo que
tanmateix seran frases meves i que haur
dassumir tot sol.19
Aix doncs, aix em mira/em concer-
neix [a me regarde]. Aquesta mirada que
em mira sense que jo spiga el que veu, en
el precs moment en qu jo intento veure-la,
aquesta mirada esdev la mirada de la idea,
en el doble sentit del genitiu. Idea mirada i
idea que mira. Aquesta mirada de la idea em
fa responsable della en el moment precs
en qu em desresponsabilitza, ja que aquest
ull no s el meu, sin sempre el dun altre,
de lAltre. Derrida pregunta: Com pot un
altre veure en mi, en all ms secret de mi,
sense que jo hi vegi i sense que jo el pugui
veure en mi? Per si aquest secret de mi
que noms s lliurat a laltre, al totalment
altre, a Du si voleu, s un secret que jo no
reflectir mai, que no viur, no coneixer
i no em reapropiar mai com a meu, quin
sentit t dir que s el meu secret?.20
Efectivament, si lull mencara sense que jo
pugui contemplar-lo, el meu pensament no
s meu, no s el meu. Al mateix temps, com
que no s meu, com que pertany a lAltre,
haig de conservar-la com a meva, com un
tresor en trnsit, dalguna manera, com si
lhagus de tornar, tornar-lo abans de mar-
xar, tornar-lo a lAltre, s a dir, fer-lo pblic.
Vet aqu la meva responsabilitat.
Per acabar, un cop ms: qu vol dir veure
un pensament? Com donar nom a aquest
embri de forma, que existeix sense existir,
que comena a viure, i que escruta tot dis-
simulant-se? Sabem que Lvinas anomena
rostre [visage] aquesta estranya presncia de
labsncia, o de lAltre. La significaci que
dna a aquest concepte permet de reunir els
76
dos eixos que he extret a partir de la visi del
pensament. Duna banda, s lsser parlant,
en la mesura que pensa, el que veu el que
pensa a partir dun ull que voreja el discurs.
Tant per a Lvinas com per a Lyotard, el
discurs dna a veure i per aquesta mateixa
ra es deixa veure: Ms que no pas la com-
prensi, el discurs posa en relaci amb all
que roman essencialment transcendent,
llegim a Totalit et infini.21 El discurs inscriu
el pensament fora dell mateix, permetent-
li de veures ell mateix. Alhora, el llana
fora i el discurs se separa del pensament
de manera absoluta, obre entre ell i all
que figura la distncia duna irreductible
diferncia: La diferncia absoluta, incon-
cebible en termes de lgica formal, noms
sinstaura amb el llenguatge. El llenguatge
realitza una relaci entre diferents termes
que trenquen la unitat dun gnere.22 Aix,
el pensament es veu ell mateix com a altre;
s aix com aconsegueix distanciar-se della
mateixa, com si sobjectivs. Per a mesura
que es va separant della mateixa es perd.
La seva epifania, o manifestaci, s rostre.
El seu rostre, per tamb i necessriament
un rostre que lencari, que ja no s el seu,
sin el de lAltre, dAltri. El rostre apareix,
tanmateix, no el podem com-prendre. Es
manifesta, tanmateix, impedeix el cara a
cara i la simetria. s un fenomen, tanma-
teix, que desborda tota imatge. Es resis-
teix a ser posset. Escapa a la meva visi,
tanmateix, em mira/em concerneix i em
crida a la responsabilitat ms alta: Altre,
absolutament altre Autrui [crida] a la
responsabilitat.23 Aquesta estructura de
visibilitat-invisibilitat, conclou Lvinas, s
lestructura prpia de ltica.
Per formular la meva pregunta he partit
del desdoblament entre discurs i figura. I
he acabat comprenent la seva proximitat i
la seva distncia en el si del rostre. La res-
posta a la pregunta del principi, a hores
dara, podria ser clara: all que veu lull del
discurs, all que veu del pensament s una
certa figura, s a dir, un rostre. Una figura
complexa que contempla i encara [envisage
et dvisage], que s alg i no s ning, que
s jo i que s laltre, que s secreta i pblica,
que es retira (als inferns, per exemple) i que
tanmateix est en el mn. Que obliga a
respondre. Figura com rostre de lalteritat.
Ara b, em preguntar per acabar, figura i
rostre designen exactament el mateix? He
passat de luna a laltre discurs-figura,
discurs-rostre com si luna es refers a lal-
tre. Tanmateix, Lyotard distingeix rpida
ment, ja en la seva introducci, el concepte
de figura del de rostre. Per la seva banda,
Lvinas tamb es preocupa per distingir
rigorosament entre figura i rostre. El que
est en joc: la significaci de la forma. Per
a Lyotard, al rostre tal com el defineix
Lvinas li falta la forma, apareix com un
pur esdeveniment sense contorns i, doncs,
finalment, sense materialitat. El mateix
Lvinas ho diu a Totalit et infini, el ros-
tre (...) perfora la forma que tanmateix el
limita.24 El rostre fa esclatar la forma,
s a dir, justament els contorns mateixos
de la figura i de la cara, que normalment
sutilitzen com a sinnims del rostre. Si s
veritablement el rostre all que veu lull del
discurs quan intenta mirar el pensament,
llavors s possible que no vegi res i que tot
pensament acabi esfumant-se. Com diu
Lyotard just al principi de Discours, Figure:
Presentar-se com a partidari de lesdeve-
niment, lencarregat de lesdeveniment, s
un nou engany tic. s la donaci la que
pot despullar-nos, nosaltres no podem en-
carregar-nos del despullament. En altres

paraules, no voler figurar, no voler (com)
prendre lAltre com una forma tamb pot
voler dir perdrel.
Lull que veu el pensament, veu una
figura o un rostre? Partint duna nica pre-
gunta, desenvolupant-la per ella mateixa,
he arribat a formular aquesta diferncia
probablement inconciliable entre els dos
conceptes, si s que es tracta de veritables
conceptes. Lull del pensament, veu una
forma o noms pot veure alguna cosa a
partir de lexplosi de tota forma?
No he parlat del que podria anomenar,
de manera pretensiosa, el meu propi pensa-
ment. I no en parlar, noms vull evocar-lo
breument i per concloure. Treballo sobre el
concepte de plasticitat, que designa alhora
la formaci de la figura i lexplosi de tota
forma. No haurem de recrrer a ell potser
per intentar pensar conjuntament la figura
i el rostre, per intentar veure el pensament
mentre es (com)prn a ell mateix? La pre-
gunta queda oberta, no hi dono resposta,
segurament encara s massa aviat. Tot just
comeno a poder veurem pensar.
Traducci de Joana Mas
77
1. Pars, NRF Gallimard, 1961, p. 11; tr. esp. de Ju-
lin Mateo Ballorca, El ojo vivo, Valncia, Cuatro,
2002.
2. Immanuel Kant, Crtica de la ra pura. Qu s illus
traci?, tr. cat. de Joan B. Llinares, Valncia, puv,
1991.
3. Cf. coalescncia: del llat coalescere, crixer amb.
Soldadura de dues superfcies tissulars en contacte
(per exemple, les dues parts de teixit duna ferida).
Estat de les partcules lquides en suspensi reuni-
des en gotetes ms grosses. Contracci de dos o
ms elements fnics en un de sol.
4. Jean-Franois Lyotard, Discours, Figure, Pars, Klinck
sieck, 1985, p. 13; tr. esp. de Josep Elas, Discurso,
figura, Barcelona, Gustavo Gili, 1979, p. 32.
5. Ibid., p. 83; tr. esp., p. 96.
6. Ibid., p. 129; tr. esp., p. 137.
7. Ibid., p. 13; tr. esp., p. 32.
8. Ibid.
9. Ibid.
10. Ibid., p. 14; tr. esp., p. 33.
11. Gilles Deleuze, Diffrence et rptition, Pars, puf,
1968, p. 282; tr. esp. de Mara Silvia Delpy i
Hugo Beccacece, Diferencia y repeticin, Buenos
Aires, Amorrortu, 2002, pp. 328-329. Es tracta,
precisa lautor, duna pura posada en escena sense
autor, sense actors i sense subjecte.
12. Maurice Blanchot, Lespace littraire, Pars, Ides
Gallimard, 1955, p. 26; tr. esp. de Vicky Palant i
Jorge Jinkis, El espacio literario, Barcelona, Paids,
1992, p. 26.
13. Ibid., p. 23; tr. esp. p. 24.
14. Ibid., p. 24; tr. esp. p. 25.
15. Gilles Deleuze, Diffrence et rptition, op. cit.,
p.283; tr. esp. pp.329-330.
16. Maurice Blanchot, Lespace littraire, op. cit., p.26-
27; tr. esp. p.27.
17. Ibid.
18. Marcel Proust, La fugitive, Pars, Pliade III, p.625-
624; tr. cat. de Jaume Vidal Alcover i Maria Au-
rlia Capmany, Albertine desapareguda, Barcelona,
Columna, 1990, pp.410-409.
19. Jacques Derrida, Donner la mort, Pars, Galile,
1999, p.126; tr. esp. de Cristina de Peretti i Paco
Vidarte, Barcelona, Paids, 2000, p.89.
20. Ibid., p. 127; tr. esp. 90.
21. Emmanuel Lvinas, Totalit et infini, Pars, Le livre
de poche, Essais, 1971, p. 212; tr. esp. de Dani-
el E. Guillot, Salamanca, Sgueme, 1977, p. 208.
22. Ibid.
23. Ibid., pp. 214-215; tr. esp. pp. 210-211.
24. Ibid., pp. 214-215; tr. esp. p. 211.
78
Format arxiu
S acostuma a posar laccent en lober-
tura o provisionalitat del gnere assaig,
pensament en curs que no s tractat, no s
document, no s dada. Procs no resolt, no
cadver, o el pensament en la seva mateixa
capacitat de recerca inacabada. Potser per
aix (tot i que podrem parlar-ne) connecta,
com pocs, amb el nou estat del mn: mn
en curs, itinerant i fragmentat, provisori,
sense relat ni voluntat de relat. Potser, per
aix, un gnere en ala.
Els nous dispositius de la informaci i
la memria han fet de lassaig alguna cosa
encara ms porosa i oberta. I no tant perqu
hagin modificat la seva condici de provi
sionalitat i de trnsit, o el que t de confi-
guraci discursiva del jo, o el que t desfor
per veure-li la cara al concepte; sin perqu
han facilitat la seva mixtura i el seu doblec
amb altres gneres, com les prctiques de
lart i la visualitat, o linventari de dades
o larxiu. Sembla que lassaig ha sortit del
marc modern que lhavia fet possible i sha
mixturat. I de totes les seves mixtures, pel
tipus dinformaci amb qu macostumo a
Cristina Masans (Manresa, 1965) s llicenciada en
Filosofia per la Universitat de Barcelona i collabora
habitualment a la premsa amb articles dopini. s
lautora de Lidia de Cadaqus (Quaderns Crema,
2002).
Cristina Masans
moure, voldria parlar de lobertura cap al
format arxiu. Quatre apunts dispersos sobre
larxiu. De fet, tres.
1. Primer, una etimologia que em sem-
bla significativa. Tot i que sempre ho sn,
algunes paraules conserven ms que daltres
la seva caixa de ressonncies originria. Per-
qu que la paraula arxiu comparteix origen
amb la paraula arquitectura. Luna i laltra
remeten a larkheion grec, la residncia dels
magistrats o la magistratura. I aquesta, al
seu torn, remet a larkh, el comandament o
el govern, lacci i el gest de manar, que en
primera persona, s larkho, el jo ordeno. Si
lassaig com a gnere s un projecte modern,
tamb ho s larxiu com a dipsit de passat
o de dades. No va ser fins al segle xvi quan
aquesta veu de magistratura es va estendre
amb significat intensiu: el de ms abast o
magnitud, el ms gran, el principal. s aix
com larxiu modern passa a ser un sumatori,
una acumulaci, el que ms cont per
tamb, i sobretot, el comandament daquest
ms, la taxonomia i la classificaci, la cus-
tdia i lordre, el domini o la gesti de la
veritat. Larxiu, per tant, com un dispositiu
epistemolgic modern que ha contribut a
configurar un determinat s de la memria
i del temps, del passat i del relat del passat,
de la veritat i del relat de la veritat. Una
vertadera cultura de larxiu que ha arribat

fins avui. No s atzars que el paradigma de
larxiu visqui la seva expansi al segle xix,
quan les tcniques demmagatzematge de
dades sintensifiquen i es fan extensives. s
el segle dels documents i els monuments,
dels museus i les sales de dissecci, del
colleccionisme, les runes i els fssils, que
adquireixen un pedigr epistemolgic en
una poca amb una forta conscincia del
temps. Per s tamb, i sobretot, un segle
dimperialisme que projecta en larxiu una
lgica de coneixement global i vertical.
Ho explica b Thomas Richards quan diu:
Larxiu no era ledifici, ni tan sols la col
lecci de textos, sin la connexi imaginada
collectivament de tot all conegut o que
pot ser conegut, una representaci fantsti-
ca dun pla mestre epistemolgic, un punt
focal virtual per a lheterogeni coneixement
local de la metrpoli i limperi.1
Hi ha un personatge de tots conegut
que recull b aquest doble mats funda-
cional de larxiu. s Ireneo Funes, figura
borgiana i curiosament postmoderna que,
afectada pel mal de la dada o el sumatori
infinit, no aconsegueix la taxonomia o la
classificaci. Condemnat a la pura dada
sensorial, no accedeix a la seva gesti;
aquest jo fixo/jo ordeno lexclou. Llegim,
de Borges: Funes no slo recordaba cada
hoja de cada rbol de cada monte, sino cada
una de las veces que la haba percibido o
imaginado. Resolvi reducir cada una de
sus jornadas pretritas a unos setenta mil
recuerdos, que definira luego por cifras.
Lo disuadieron dos consideraciones: la
conciencia de que la tarea era interminable,
la conciencia de que era intil. Pens que
en la hora de la muerte no habra acabado
an de clasificar todos los recuerdos de la
niez. Inacabable i sobretot, intil. I Bor-
ges afegeix: Sospecho, sin embargo, que
79
no era muy capaz de pensar.2 I s que la
idea darxiu o el projecte de colleccionar el
mn en forma de dades, aquesta voluntat de
mapar-lo o dindexar-lo, implica el miratge
o la illusi del coneixement i, sobretot,
mgia de la mgia, el seu domini.
2. Una segona aproximaci a larxiu en
el seu format modern va pensar-la Jacques
Derrida en el seu text de 1995 Mal darchi-
ve: une impression freudienne, una descripci
patolgica del paradigma de larxiu com a
activador de tota una experincia de la pro-
mesa i una mstica de lespera. Derrida pre-
venia que el fet dapropar-se als arxius pot
generar (i de fet genera) una passi fetitxista
per la revelaci dun original, un secret,
una veritat o un inici. Com si la mateixa
condici de registre i catalogaci dugus
(segurament la duu) una certa compulsi
datrapar/capturar/posseir orgens i veritats.
Nostlgia duna tornada als orgens o la
versi seglar duna vella promesa teolgica.
Larxiu, com la cincia, com la histria, com
el museu. Per, segueix Derrida, el treball
arxivstic no noms s conservar i preservar,
lestructura tcnica de larxiu arxivador
tamb determina lestructura del contin-
gut arxivable.3 En aquest sentit, el mateix
Derrida ressegueix la fixaci freudiana per
la novella de Wilhelm Jensen de 1903,
Gradiva, el relat sobre Norbert Hanold,
larqueleg afectat pel mal darxiu que,
captivat per la petjada duna dona en un
relleu de pedra, torna a Pompeia disposat a
capturar la dona. Hanold acaba confonent
linstant de la vivncia, irrecuperable, de fa
2000 anys, amb el signe o el substrat, col
leccionable i tangible. El fet amb el registre
del fet. El territori amb el mapa.
Laproximaci de Derrida recull la de
Michel Foucault quan, referint-se a larxiu,
80
desplaa les operacions concretes que shi
despleguen amb al marc o les regles de joc
que aquesta paraula proposa. Larxiu passa
a ser aix el sistema general de possibilitat
denunciats4. I aix, larxiu duna poca,
ms que la suma dall registrat, dall
vist i dit (ms que la pura acumulaci dels
registres-data o dels docu-monuments), con-
tindria alguna cosa ms global: el sistema de
regles de visibilitat i de dicibilitat. s a dir,
no all que fixa el visible, sin la mateixa
condici de visibilitat. No all que fixa
lenunciaci sin la mateixa possibilitat
denunciaci. En aquest sentit, all que
fa significatiu larxiu no s noms tot all
vist i dit sin tamb els seus punts cecs o
el que Miguel ngel Hernndez-Navarro
anomena arxiu escotmic en el seu estudi
de 2006 La so(m)bra de lo Real: el arte como
vomitorio. Sn zones cegues i prctiques
discursives que no anullen els errors de vi-
sibilitat sin que els posen de manifest com
a resistncia a les estratgies dominants dun
sistema de producci de veritat. Aquesta
seria una vertadera expansi o obertura de
larxiu, una mena de descentrament intern
cap als punts cecs o cap a altres possibilitats
enunciatives.
Hi ha una carpeta a lArxiu Nacional de
Catalunya, a Sant Cugat, al fons dEugeni
dOrs. Al davant shi llegeix Locos. Dins, shi
guarden cartes de corresponsals delirants
que, a banda de resultar significatives en
elles mateixes, ho sn perqu fixen les con-
dicions del visible i de lenunciaci possible.
Shan convertit en un punt cec o dinvisi-
bilitat noms a canvi duna indexaci del
visible. Sn tamb els palets del soterrani de
ledifici de Governaci Civil de Barcelona
(avui dipositats al Jutjat de Menors i de
Famlia del carrer de Roger de Flor) amb
les caixes resultants de laplicaci de la Llei
de Perillositat Social (que al 1970 va refor-
mular lantiga llei de Vagos y Maleantes).
El problema del seu inventari o de la seva
indexaci (que sest fent ara) no sn les
conductes que tipifiquen com a desordre
sin els criteris dordre que fixen en el seu
gest dexclusi.
3. Lltima idea que volia apuntar t a
veure amb la memria. Desprs de tot, si
parlem darxiu, donem per fet un cert s
i una certa gesti de la memria. I aqu,
em sembla til lesfor de Jos Luis Brea
quan prova de veure qu passa quan hi ha
hagut un canvi (com nhi ha hagut amb
el nou rgim dInternet) en el dispositiu
tecnolgic de la memria. Qu passa quan
s la mateixa articulaci i possibilitat de
larxiu la que es veu afectada per les noves
tecnologies del coneixement? Com indica
el mateix Derrida a De la grammatologie i a
Mal darchive, tamb va ser significatiu ls
de la llibreta de notes en la forma com es
va desenvolupar la psicoanlisi.
Jos Luis Brea ho descriu com un canvi
de rgim escpic o de condicions de possibi-
litat de visibilitzaci que posen en suspens
la promesa de la dada (o la imatge) com a
instant de veritat. s molt optimista, crec.
Per, en tot cas, acota b el canvi que ha
suposat en la cultura de larxiu ls de noves
tecnologies. No s si el dispositiu digital fixa
un llindar com el que va ser en el seu dia el
pas de loralitat a lescriptura. Per a Brea, s,
canvia les condicions de visibilitat, el marc,
com si digussim. Brea parla del pas duna
memria de disc dur a una memria_RAM (i,
per extensi, una cultura_RAM). Quant a la
primera, es tracta del museu i el document,
que operen amb processos dacumulaci,
emmagatzematge, conservaci i recupe-
raci, activant aix un model de memria

de disc dur. En aquest format de disc dur,
el coneixement s record o anamnesi, i la
memria, mnemosyne. Per contra, la nova
memria_RAM s una memria de procs
i no de magatzem, una memria que sac-
tualitza i s intervinguda constantment,
performtica, nmada i sense subjecte, me-
mria de xarxa i sense centre. Conixer, en
aquest nou model processual, sassembla
ms a la producci o la poiesis grega5.
Brea sost que el nou rgim digital de
producci de memria evita en certa mane-
ra el miratge de veritat i de poder de larxiu
modern. Per tamb s cert, com defensa
Paul Virilio, que el triomf de la dada ex-
cessiva i cega que les noves tecnologies de
la imatge i la informaci promocionen
aboca al silenci, que s el que passa quan
lexcs i la saturaci impedeixen de veure
res. s la paradoxa de la hipervisibilitat
dInternet: lexpansi de les imatges crea la
seva contra, una certa suspensi simblica.
Per, tornant a la possibilitat darticular una
altra condici de larxiu, no cal recrrer a les
tecnologies digitals. Ens podem imaginar
alguns exemples ja clssics. Fa ms de 50
anys, tamb va ser Borges qui va registrar
una extravagant enciclopdia xinesa dels
animals que molestava per la irreductibilitat
de les seves categories. Sabem per El idioma
analtico de John Wilkins que a Xina hi ha
animals que sn de lemperador, altres que
sagiten com bojos o que de lluny semblen
mosques. Uns altres sn gossos lliures, aca-
ben de trencar un gerro o estan dibuixats
amb un pinzell molt fi de pl de camell. Ho
sabem per no sabem massa qu fer-ne. Al-
tres exemples de descentrament (en aquest
cas no purament discursius sin visuals) sn
latles visual dAby Warburg (el Mnemosyne
Atlas de 1929) i lAtlas de Gerhard Richter
(iniciat el 1962). Aproximacions, lun i
81
laltre, a una certa taxonomia transdiscipli-
nar i desjerarquitzada. Formes darxiu que
proven de situar-se diferentment davant del
miratge de veritat.
En la seva magnfica pellcula de 1982,
Ridley Scott assaja un lloc de trobada nou
entre la vivncia, la memria i la certesa.
Rachel, una de les belles replicants de Blade
Runner, viu obsessionada per resoldre si el
passat que creu recordar s realment seu, si
li pertany en el sentit de si all que recor-
da ho ha viscut o si s resultat dimplants
neuronals o memria implantada. Rachel
vol saber si el seu arxiu de memria s seu.
Finalment, i davant la impossible resposta,
ha dobviar la pregunta. Qui ho sap!, resol
Roy, un altre dels replicants.
Tamb podria passar que en aquest
nou rgim de producci de memria i
darxiu (rgim digital i en xarxa, descentrat
i nmada), la mateixa memria deixs de
ser un problema perqu es resolgus per
blanqueig. Qui ho sap.
1. Pars, NRF Gallimard, 1961, p. 11; tr. esp. de Ju-
lin Mateo Ballorca, El ojo vivo, Valncia, Cuatro,
2002.
1. Thomas Richards, The Imperial Archive. Knowledge
and the Fantasy of Empire, Londres, Verso, 1993,
p. 9.
2. Jorge Luis Borges, Funes el memorioso, a Ficciones,
Obras completas, vol. I, Barcelona, Emec 1989,
pp. 489 i 490.
3. Jacques Derrida, Mal de archivo, Madrid, Trotta,
1997, p. 17. Tradut de ledici castellana de Paco
Vidarte.
4. Michel Foucault, Arqueologa del saber, Mxic, Siglo
XXI, 1970, p. 219.
5. Jos Luis Brea ho desenvolupa al seu text cultu-
ra_RAM. Mutaciones de la cultura en la era de su
distribucin electrnica, Barcelona, Gedisa, 2007.
82
Heidegger entre nosaltres
Un debat que potser arriba massa tard
N o vull entrar en el debat que ve a con-
tinuaci.1 De fet, es tracta noms de presen-
tar-lo, i hi ha prou matria i est prou ben
exposada perqu el lector shi pugui situar
tot sol. Cuito a assenyalar que la tria dels
implicats no s atzarosa. Si lobra dEm-
manuel Faye, Heidegger, lintroduction du
nazisme dans la philosophie (Albin Michel,
2005), s discutida aqu, en presncia de
lautor, per dos heideggerians catalans,
destil, de formaci i de trajectria molt
diferents, s perqu tots dos manifesten,
a la seva manera, una implicaci efectiva
amb el catalanisme.
Apuntar, per tant, en aquest text de
prembul, cap a una generalitat que mim-
porta.
Arnau Pons (Felanitx, Mallorca, 1965) s poeta i viu a
Barcelona. Compagina lescriptura de creaci i lassaig
amb la traducci literria. Ha tradut, entre altres,
Luiza Neto Jorge, Jacques Dupin, Paul Celan, Mrio
de S-Carneiro, Herberto Helder, Maurice Blanchot,
Dino Campana, Nelly Sachs, Ingeborg Bachmann,
Jean Bollack, Peter Szondi, ssip Mandelstam i
Hlne Cixous. Den de lany 2001, forma part
de lequip de recerca del filleg francs Jean Bollack.
Actualment dirigeix tres colleccions de Lleonard
Muntaner, Editor: Traus (assaig), LObrills
(traducci de poesia) i MnJuc (judaica). Ha editat,
juntament amb Simona krabec, els dos volums de
Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a
la cultura catalana (Institut Ramon Llull).
Arnau Pons
En un cert sentit, es pot ser heideggeri
sense haver llegit Heidegger. O havent-lo
llegit molt per sobre. O de segona m s
a dir, a travs dun continuador seu, dun
deixeble, o fins i tot dun ambivalent con-
tradictor (la veritat s que no en falten). O
sense entendre ben b tot el que diu (perqu
com ms abstrs, ms impressiona). Aix
doncs, es pot ser un heideggeri conscient
i conseqent, per tamb es pot ser un
heideggeri inconscient, mogut per laire
del temps. Ara b, en els uns i en els altres,
sempre hi s ben perceptible una essen
cialitzaci conscient de la llengua.2 I, en el
pitjor dels casos, una certa amalgama entre
la terra, la llengua i el paisatge. Sembla que
determinats artistes i poetes o totes dues
coses shi trobin dall ms b:
s la terra la qui crea el llenguatge, jo en
aquest cas [el dObreda] noms en sc un
transmissor.3
El poeta esdev, ben arran del misteri
que li escau de sotjar, un canal per on ses-
cola el flux de lsser. La llengua pairal shi
celebra en una veritable festa dexaltaci
verbal. Per el subjecte actiu hi s anullat
del tot, a favor dunes forces que el superen
i que el transporten. Es perd, consegent-
ment, el veritable objectiu del llegir, que
s crtic. Aix explica la negaci implcita

de la persona del lector, per la via mstica
de la fascinaci. Toni Sala ho ha dit ben
clar en parlar de lobra (de lobreda) de
Perejaume:
La pregunta constant, mstica, s aquesta
voluntat de lobreda. s un foment del mis-
teri, un restabliment del misteri. Lobra de
Perejaume, com totes les obres que valen la
pena, no diuen, sin que suggereixen. Deixen
lespectador amb la boca oberta, admiratiu, en
suspens, esperant, restableixen el misteri.4
Heus aqu un exemple de la situaci en
qu es troba una gran part de la cultura
catalana contempornia i lensenyament
de la literatura avui dia: sota els efectes de
lendormiscament de la crtica i de la ra.
Per heus aqu sobretot la paradoxa que
apareix quan els enemics de la Illustraci
sescuden propagandsticament rere el mot
aven.
Les essncies de la catalanitat (duna
manera dentendre la catalanitat) es trans-
meten amb lessencialitzaci de la llengua,
lligada consubstancialment a la terra i al to-
pnim.5 Lactivitat potica participa tant en
aquesta elevaci lingstica del lloc, com en
lexaltaci que mena a una comuni ntima
amb lautenticitat identitria. El geni de la
llengua s a la terra, com en Heidegger. I,
a ligual que en Heidegger, el dialecte hi t
una preeminncia, ja que es troba sempre a
tocar de lorigen. Rebut com una revelaci.
De manera que el pensament dels orgens
no s pas un pensament de la histria sin
un pensament de lessncia.6 La llengua
implica, finalment, una autoafirmaci, una
circularitat, de la llengua a la llengua, sense
subjecte. Cosa que impedeix de pensar cr-
ticament la societat, els moviments de lart,
la dimensi poltica de lescriptura.
83
Heidegger ja va expressar-ho daquesta
manera:
La paraula del poeta i el que en ella esdev
poesia depassen poticament el poeta i el
seu dir. (...) La paraula del poeta no s mai
la seva prpia ni la seva propietat. El poeta
sest en el misteri de la seva paraula que
solament s seva en aparena, de manera tan
esbalada i solitria com qualsevol que mira
dacostar-se al domini que la paraula desclou
al mateix temps que lamaga.7
El seu traductor ens ho ha aclarit una
mica ms:
sovint el discurs heideggeri es cabdella en
nusos, lnic desllorigador dels quals no
s tant el conjunt de la cosa tractada pel
pensador com, ms aviat, el desplegament,
per dir-ho aix, autnom dun mot, gene-
ralment clau, en tot el seu tramat derivatiu,
talment com si ara no fos la ment dun que
pensa que en dirigs lextensi, sin que fos
la llengua mateixa que sorganitzs en una
xarxa de relacions prpies ms enll de tota
subjectivitat raonadora.8
Quan sadopta aquest punt de vista
dun moviment global de la llengua, s im-
possible que shi pugui reconixer la m
organitzadora dun autor. Els textos pas-
sen a tenir tants de sentits possibles com
de lectors que els descobreixen i que shi
expressen. La llengua actua, doncs, inde-
pendentment de ls que sen fa. Daquesta
manera, la mobilitat i la indeterminaci
dels mots sapoderen del context en qu
shan constitut. Desapareix aix la his-
toricitat de lobra i la presa de posici de
lindividu davant la tradici.9 El movi-
ment de la llengua s sempre ms fort i va
84
solcant totes les poques. Al capdavall, el
text no ser sin un objecte plural, dispo-
nible, obert a la imaginaci, capa dacollir
totes les lectures possibles. No hi ha, per
tant, una fixaci semntica. Ni tampoc
histrica o historitzant.
Aquesta s la lectura que Heidegger ha
fet dels grecs i que consisteix a agafar un
mot que suposa significatiu i que separa
no tan sols del context, sin de la sintaxi
que li permet darticular una significaci.
El silenci dels hellenistes catalans davant
daquesta prctica hermenutica filosfica i
el suport incondicional que hi donen quan
es tracta de presentar el seu Parmnides a
Barcelona ens hauria de desvetllar moltes
interrogacions.10 Perqu Jaume Prtulas
es va afanyar a aclarir que ell no hi interve
nia com a hellenista, sin com a modera
dor. Un moderador que, en tant que helle-
nista en suspens, va ser incapa de plante-
jar-hi cap divergncia filolgica per tal des-
timular el debat (o simplement, per tal de
ser qui s). De totes maneres, aquesta
actitud retinguda de Prtulas durant la
presentaci del Parmnides de Heidegger
contrasta fort amb la que va manifestar
ara s en tant que hellenista durant
el debat pblic en qu Emmanuel Faye
va discutir a Barcelona al voltant del seu
llibre amb Joan Ramon Resina i Manuel
Carbonell. Va ser aleshores que Prtulas,
posant el punt i final a la sessi, va arribar
a comparar Heidegger amb Plat, per tal
dexplicar la fascinaci ingovernable que
exerceix el filsof de Messkirch amb la seva
obra. Ara b, lestatut que Plat i Heideg-
ger han atorgat respectivament a la poesia,
que potser coincideix gaire? Va participar
Plat en un moviment poltic exterminador
com el que va arrossegar Heidegger? Sn
realment comparables o s un estirabot?
No s aix un senyal inequvoc del desar-
mament de la nostra acadmia, ja que la
comparaci ha estat feta justament com a
cloenda dun debat amb Faye, en detriment
de les citacions que Faye hi va aportar i que
Anna Soler Horta va tenir la gentilesa de
traduir? No s aquesta la manera danul
lar, a cop calent, totes aquestes citacions
i de prometre el conhort etern als lectors
consirosos de Heidegger? Larronsament
despatlles, la claudicaci i lentrega davant
del geni del filsof, fets gaireb a contracor,
no sn les millors mostres dexistncia de
la nostra filologia?
Si davant dun text noms prevalen el
gaudi esttic, lembadocament, la fascinaci
submisa, lactitud reverent i lalienaci mti-
ca o mstica, aleshores ja no hi t cabuda el
gaudi de la interrogaci. I tampoc el neguit
dindependncia.
Quina mena de relaci mantenim
amb els textos i amb els seus autors s una
pregunta que cal fer-nos si som incapaos
de qestionar Foix, lautor de Sol, i de dol.
Perqu quan auscultem un poema no s
noms la llengua (die Sprache) all que
sentim. Sentim tamb la persona, lidioma
que ha estat capa de crear, fet de llenges i
de contrallenges, fet dhistria, i percebem
tamb la direcci que ha pres, el lloc des
don sen ve i el lloc cap al qual sen va. La
seva posici en el mn. El seu pas endavant
o endarrere. s el que Celan va anomenar
forma i direcci i al:
busco, tamb aqu, en aquesta obra de
Bchner, la mateixa cosa [s a dir, la paraula
en tant que forma i direcci i al], busco el
mateix Lenz, el busco en tant que persona,
busco la seva forma: atent al lloc de la poesia,
atent a lalliberament, atent al pas que es fa
cap endavant.11

Com si el Lenz histric i truncat fos
tamb dins el Bchner truncat que el va
voler dir posant al descobert aquella presa
de posici tan seva i tan ferma en lmbit
literari, i que el fa tan identificable en la seva
rebellia. Sentim, doncs, que podem parlar
de la responsabilitat daquell que fa servir la
llengua amb lescriptura. I daquell que hi
acull laltre. Tots dos, en tant que individus
concrets. Perqu no sn abstraccions. I per
tant no sn essencialitzables sota la figura de
lAltre. Heus aqu un altre repte que tamb
ha de saber entomar la filosofia.12
Foix ha tingut sortosament una evo-
luci, i taques de llum i de fosca: s prou
evident que no va quedar petrificat en els
textos poltics que ha publicat i comentat
Carbonell. Per tant, llegir amb insistncia
els poemes dun autor tenint en compte
alhora la seva trajectria poltica i ideolgica
s lacte que escau a una cultura viva. O s
que encara no sabem cap on menen els au-
tors quan sn transformats en mites?13 De la
mateixa manera que Heidegger senyoreja a
Catalunya, hi ha senyorejat mai Kant?14
En el cas catal, que s el nostre, el hei-
deggerisme s pertot. Pendents duna llen-
gua constantment amenaada, arribem a
estimar-la tant que llisquem fcilment cap
al culte irreflexiu i lessencialitzaci. El pas
segent s lassociaci potica amb el pa-
gus (lautenticitat de la pagesia), com en
Lorigen de lobra dart.15 I el pas segent
a aquest s el de lorganicitat del poble,
tal com remarca aqu Emmanuel Faye a
propsit de la introducci de Carbonell als
assaigs poltics de Foix.
Malauradament, el que sembla que no
veuen bona part dels intellectuals i dels
escriptors que conformen aquest bloc hei-
deggeri catal s la violncia extrema que
fan.16 La coartada, quan sels fa un escac,
85
s la victimitzaci. Perqu, segons ells, la
violncia s en la ra crtica que qestiona
i no pas en la asubjectivitat de la seva con-
cepci de llengua, i en lorganicitat de la
seva concepci de poble.
Gnther Anders ha mostrat perfecta-
ment, en el seu petit assaig intitulat Sobre
la pseudoconcretesa de la filosofia de Heideg-
ger,17 com el nazisme de Heidegger s una
conseqncia lgica del seu encaminament
filosfic.18 Podrem plantejar, doncs, la
qesti inversament a com ho fa Emmanuel
Faye i mirar danalitzar com opera Heideg-
ger per introduir conscientment la filosofia
dins el nazisme que sest elaborant, sabent
perfectament el que el nazisme exigeix, per
tal de dotar-lo duna profunditat i duna
legitimitat filosfiques.
Ja sn uns quants els qui han vist en
lobra de Heidegger una mena de pensa-
ment religis sense religi.19 El fet s que
Heidegger es va deixar estimar sempre
pels telegs. I Catalunya no nha estat una
excepci. Ja el seu introductor, el jesuta
Eusebi Colomer, va publicar un petit as-
saig des de la seva posici com a creient
sobre la presncia o no-presncia de Du
en Heidegger.20 I s justament a la Revista
catalana de Teologia que podem llegir, de la
m dIgnasi Boada, una parfrasi suau del
comentari que fa Heidegger en el Parm-
nides sobre la-teisme:
A tenor del que hem dit, no ens costar den-
tendre que la-teisme (labsncia de dus) s
una altra forma de fer referncia a loblit de
lsser i, amb aix, a loblit de lhome.21
Si Boada qualifica lateisme dels il
lustrats simplement de manifestaci ter-
minal dun procs amb arrels molt antigues
i profundes,22 Heidegger, en aquest passat-
ge, no t gaires escrpols:
86
Els ateus daquesta espcie no sn res
ms que els darrers esputs de labsncia de
dus.23
Per s Amador Vega qui ha donat segu-
rament limpuls ms fort al heideggerisme
mstic catal.24 De manera que tamb la
rosa de Celan shi ha vist xuclada inexo-
rablement, contra el sentit del mot en els
textos i tamb en el seu dileg potic amb
Ingeborg Bachmann.
Per a ms del dels telegs i de lambi-
ental, i fent una bona combinaci amb tot
aix, a Catalunya hi nia perfectament un
heideggerisme arrauxat i violent, fet des-
tirabots i docurrncies agres, antisemita
si cal. s lhumor negre dAbel Cutillas a
Viure mata. El cas mereix, tanmateix, un
tractament a part.
* * *
Quan vam decidir preparar una sessi
al voltant de Heidegger, en el marc de la
setmana dedicada a lassaig, no vam dub-
tar gaire de la persona que calia convidar:
Emmanuel Faye reunia amb el seu llibre i
amb els textos indits que hi presenta les
condicions necessries per a un debat que ja
ha tingut lloc arreu i que ha despertat sem-
pre una gran expectaci. Sem va encarregar
delaborar-ho i vaig triar i contactar els dos
contradictors. Permeto de citar el que ales-
hores vaig manifestar en lentrevista virtual
que em va fer El Llibreter per a locasi:
Assaig general mira de fer encarar els au-
tors daqu amb els de fora, i tamb mira
dapropar autors de llenges i de disciplines
diverses, perqu discuteixin i es coneguin.
(...) es tracta (...) dimpulsar lassaig i la
interrogaci, la crtica i la reflexi, amb la
idea dinvolucrar els editors, per tamb els
estudiants, que aix poden tenir accs a uns
debats que complementen la recerca univer-
sitria. Ara b, no ens haurem dequivocar:
hi ha una voluntat expressa dacostar el
pensament crtic al ciutad que no est espe-
cialitzat en la matria. I tamb de provocar
un qestionament en els artistes, pel que fa
al procs de creaci. s a dir: lassaig ents
com un exercici dautoexigncia. Amb els
ulls fits en lobra i en els seus efectes socials,
poltics, tics.25
Des de bon comen, vaig insistir molt,
tant a Joan Ramon Resina com a Manuel
Carbonell, en el fet que no volia lectures
successives de ponncies escrites,26 sin una
discussi en acci, ja que noms compt-
vem amb una hora i mitja per al debat,
durant la qual el pblic tamb havia de
dir-hi la seva, i abans encara calia fer un
esbs de la situaci de Heidegger a Cata-
lunya per tal de situar el nostre convidat.27
Els vaig assegurar a tots dos que tindrien
ms endavant la possibilitat de publicar els
textos que haguessin rumiat, sempre amb
una total llibertat quant a lextensi i al con-
tingut, cosa que els permetria daprofundir
en les qestions tractades o denfortir les
rpliques. Sorprn, doncs, la nota queixosa
que Manuel Carbonell ha posat al seu text,
en qu macusa de censor, quan ell ha tingut
a la vista sempre i per endavant els textos
que havia de qestionar.
El dossier que el lector t ara a les mans
mira daportar a la cultura catalana un
debat que ja fa temps que shauria dhaver
produt. Agraeixo des daqu la disposici
i la generositat dEmmanuel Faye, i encara
ms lesfor que ha esmerat per complaure
les nostres expectatives.

1. Ja he fet prou intervencions en aquest sentit. Remeto
el lector a La grcia de Babel, el meu text per
al segon volum de Carrers de frontera, el llibre
collectiu que he editat juntament amb Simona
krabec arran de la Fira de Frankfurt del 2007
(Barcelona, Institut Ramon Llull, 2008), en el qual
miro de posar en evidncia loblit de Humboldt i,
de retruc, la relaci entre el pensament i la llengua.
O fins i tot a La traducci, un acte crtic, Rels,
nm.7, Tortosa, 2006, pp.37-50, on parlo de la
rehabilitaci a Catalunya de Heidegger i de Carl
Schmitt.
2. Fins i tot Jacques Derrida, en el seu llibre Le mono-
linguisme de lautre (Pars, Galile, 1996), impres-
sionat per una carta de Gershom Scholem a Franz
Rosenzweig, cedeix davant duna concepci mstica
i violenta de la llengua, cosa que el du a criticar
durament Hannah Arendt. Vegeu la llarga nota que
desplega lasterisc de la pgina 91. El lector hauria
de comparar aquesta actitud de Derrida amb la que
ha tingut Idith Zertal davant de la polmica entre
Hannah Arendt i Gershom Scholem amb relaci al
cas Eichmann: vegeu el captol 4 del llibre dIdith
Zertal La naci i la mort, traducci de Roser Lluc
i Oms, Palma, Lleonard Muntaner Editor, 2006,
pp.163-200.
3. Declaracions de Perejaume recollides per Pau Vidal
arran de la presentaci del recull Obreda (Barcelo-
na, Edicions 62 / Empries, 2003): Quadern, El
Pas (19 juny 2003): Pau Vidal, En catal cada dia
hi ha ms coses que callen. A Obreda, Perejaume
transforma bosc en llibre i llibre en arbre.
4. Toni Sala conversa amb Perejaume, LAven, 342,
gener 2009, p.21.
5. Tot i que se nobliden tant levoluci histrica com
els substrats, les diverses llenges que de vegades
el diuen.
6. El lector trobar un s finssim, distant i calculat del
dialecte en lobra de Sebasti Perell, sobretot a Pls
i senyals (Barcelona, Empries, 2008). Una mostra
mestra del que pot donar la fbrica de lart.
7. Martin Heidegger, Gesamtausgabe, 52, p.7. Vegeu el
comentari que en fa Henri Meschonnic, Le langage
Heidegger, Pars, puf, p.349.
8. Manuel Carbonell, Introducci a Martin Heideg-
ger, Fites, Barcelona, Laia, 1989, p.19.
9. Et dir, molt breument, que penso que tot estudi
literari ha de prendre com a punt de partida i alhora
com a objectiu els textos i la lectura dels textos,
prescindint tant com sigui possible de consideracions
sobre fets externs, inclosa la biografia de lautor,
87
resposta de Sebasti Alzamora a unes preguntes
dAnna Moll i de Carles Renau (la cursiva s
meva); vegeu a la xarxa: Colloqui virtual amb
Sebasti Alzamora, <http://www.uoc.edu/lletra/
articles/alzamora0205.html>.
10. El Parmnides de Heidegger en traducci de Manuel
Carbonell (Barcelona, Quaderns Crema, 2005) va
ser presentat a liec el 15 de febrer del 2006. Xavier
Riu va anunciar noms la taula i en va presentar
els participants: Jaume Prtulas (moderador), Llus
Sol, Manuel Carbonell, Pere Llus Font i Jordi
Pigem. No hi va haver cap qestionament de lobra
ni del mtode de Heidegger, pel que fa al seu treball
amb el grec i amb els presocrtics (qu arriba a dir,
per exemple, dels fragments de Parmnides en el
Parmnides), cosa que posa en evidncia la passi-
vitat filolgica de liec i de la universitat catalana.
Tampoc cap contextualitzaci. Noms Pere Llus
Font va plantejar algunes remarques de catal al
traductor. Per es va oblidar dassenyalar la poca
fortuna que t lexpressi misteri pals que fa ser-
vir Carbonell per traduir lexpressi corrent alema-
nya offene Geheimnis, comentada per Heidegger
i a la qual restitueix la seva veritable significaci
(ibidem, p.130). Encara que Carbonell volgus
mantenir una ressonncia de lligams en la tria dels
mots, calia que dons (si ms no, entre claudtors)
lexpressi habitual catalana, com ara un secret als
quatre vents, perqu el lector entengus b de qu
es tracta. De fet, aquesta traducci representaria,
als ulls de tots ells, una injecci de salut per al
catal (s el que Pigem anomena el heideggers,
lacrobcia necessria per saber que som vius). I s
com si tamb, desprs de Ramon Llull, lassimilaci
de Heidegger represents una fita cabdal per a la
filosofia catalana. Quan es va obrir el debat, un dels
oients va protestar, indignat, davant del silenci
dels participants envers les implicacions polti-
ques dels textos filosfics de Heidegger.
11. Paul Celan, Der Meridian, gw iii, 194.
12. Remeto a larticle de Joana Mas en aquest mateix
dossier.
13. s el que pretn Bernat Puigtobella amb Miquel
Bau; vegeu les seves declaracions fetes a Vilaweb,
Miquel Bau, obra i mite: <http://www.vilaweb.
cat/www/noticia?p_idcmp=3608006>.
14. Lobra collectiva en dos volums, Carrers de frontera
(2007-2008), reflecteix lestat de la qesti: no
hi ha cap article dedicat a Kant ni a lAufklrung.
Vam deixar que el llibre fes sorgir les prioritats, les
dries, els veritables vincles.
88
15. Martin Heidegger, Fites, op. cit., pp.197-279. 19. Henri Meschonnic, Le langage Heidegger, op. cit.,
16. Ltima violncia a lobra de Celan, lha feta el p.301.
professor de la Universitat de Barcelona, Robert 20. Eusebi Colomer, Heidegger: pensament i poesia en
Caner-Liese, rehabilitador del heideggerisme i del labsencia de Du, Barcelona, Estela, 1964.
gadamerisme a Catalunya, amb el seu llibre provo- 21. Ignasi Boada, Heidegger lector de Parmnides:
cador Gadamer, lector de Celan (Barcelona, Herder, repensar la veritat, Revista catalana de Teologia,
2009). A la primera part del llibre, Caner-Liese XXIV/1, 1999, p.210.
acaba fent una apologia sense gaire solta ni volta de 22. Ibidem.
Perejaume [sic], ressuscitant un concepte de sublim 23. Martin Heidegger, Parmnides, op. cit., p.222i ss.
fora inquietant, sobretot si tenim en compte que 24. Amador Vega, Passi, meditaci i contemplaci. Sis as-
s un professor universitari que hauria dhaver fet saigs sobre el nihilisme religis, Barcelona, Empries,
els deures sobre els efectes de la sublimitat germni- 1999.
ca, i que hauria de ser conscient de la matria crtica 25. Vegeu: <http://blocaires.blocvila-real.info/modules/
de qu tracta. A dir veritat, la inclusi forada de planet/view.article.php?12990>.
Perejaume forma part duna operaci calculada 26. Fer venir una persona de Pars i una altra de Stanford
que busca lesborrament total del contingut dels perqu llegeixin un text i es facin un somriure
poemes, perqu ja no es tracta de llegir sin dofegar educat no s lobjectiu que ens vam plantejar en
(el poeta) i de confondre (el lector). La norma de cap moment.
Caner-Liese s el menyspreu per la persona i el seu 27. La recepci de Heidegger a Catalunya ha estat
llegat: tot el llibre s una antilectura feta des del sintetitzada de manera remarcable per Xavier
pedestal acadmic i un model del que no sha de Antich al primer volum de Carrers de frontera, op.
fer mai en teoria literria. La dificultat dels poemes cit., pp.428i ss. Cuito a dir que Antich s tamb
queda neutralitzada per la llei del tot shi val. Sn les autor dun epleg a les Converses amb Hannah
voltes en el no-res quan no se sap llegir. Ara b, el Arendt, Adelbert Reif (ed.), traducci de Ramon
que cal analitzar s per qu la qesti catalana que Farrs, Palma, Lleonard Muntaner Editor, 2006,
tant preocupa Perejaume (en catal cada dia hi ha en qu exposa la crtica dArendt a la filosofia de
ms coses que callen) es pot deixar de banda quan Heidegger.
es tracta de tirar pel dret en la deformaci de Celan
i de fer callar lassaig escrit en catal sobre el poeta.
Voldria que el lector saturs una estona a pensar
en la duplicitat que tot aix implica. Perqu el ttol
de Caner-Liese s una represa sorneguera del meu
Celan, lector de Freud (Palma, Lleonard Muntaner
Editor, 2006), del qual no diu ni un mot, tot i que
mesmero a fer una anlisi del mtode de lectura
de Gadamer ja des de les primeres pgines (on
Caner-Liese s tamb citat). Per a Caner-Liese, la
lectura que Jean Bollack fa de Celan s dogmtica,
per a diferncia de Bollack mai ni enlloc no
diu per qu, ni en posa cap exemple. s la manca
dtica que practica una bona part de la comunitat
universitria catalana, sobretot aquella amb ms
pretensions internacionals i que fa lobra prpia
en espanyol.
17. Vegeu-ne la traducci francesa de Luc Mercier, feta de
loriginal angls, amb un annex explicatiu: Gnther
Anders, Sur la pseudo-concrtude de la philosophie
de Heidegger, Pars, Sens&Tonka, 2006.
18. Vegeu tamb, Pierre Bourdieu, Lontologie politique de
Martin Heidegger, Pars, Les ditions de Minuit,
1988, pp.49 i 115.
 El nacionalsocialisme en la filosofia. 89
sser, histria, tcnica i extermini
segons Heidegger
Lany 2001, el primer del nostre segle
xxi, ha representat un moment decisiu en la
publicaci de lobra de Martin Heidegger:
shan editat els primers cursos que va impar-
tir durant el Tercer Reich. Tot i guardar les
aparences sota un ttol digne com ara sser i
veritat (Sein und Wahrheit), el doble volum
36/37 de lobra integral (Gesamtausgabe)
aplega el curs del semestre destiu de 1933
que du per ttol La qesti fonamental de
la filosofia (Der Grundfrage der Philosophie),
i tamb el del semestre dhivern de 1933-
1934, intitulat De lessncia de la veritat
(Vom Wesen der Wahrheit). Per per qu
s un moment tan decisiu? Duna banda,
perqu de tots, els cursos sn els ms ex-
plcitament nacionalsocialistes i hitlerians
que mai va professar: hi descobrim que
Heidegger no es limita noms a exposar les
Emmanuel Faye (1956) s director adjunt de lInstitut de
Recherches Philosophiques de la Universitat Paris Ouest
Nanterre La Dfense. Ha estudiat el paper determinant
del pensador catal Ramon Sibiuda en la gnesi duna
filosofia de la perfecci de lhome a Philosophie et per-
fection de lhomme. De la Renaissance Descartes (1998).
Tamb ha publicat Descartes et la Renaissance (1999).
Per s amb el llibre del 2005: Heidegger, lintroduction
du nazisme dans la philosophie. Autour des sminaires
indits de 1933-1935 (prximament en espanyol a
lEditorial Akal), que ha contribut vivament al debat
internacional sobre la implicaci i les conseqncies de
la filosofia de Heidegger en la ideologia nazi.
Emmanuel Faye
seves tesis nacionalsocialistes sobre lsser,
la veritat, la historicitat del poble germnic
en discursos poltics, sin que els introdueix
en els seus propis cursos per transmetrels
als estudiants amb lexcusa de fer filosofia.
Daltra banda, perqu no sols hi ensenya
postures vlkisch i racistes del tot explcites,
sin perqu tamb, en el curs del semestre
dhivern de 1933/1934, hi manifesta una
voluntat exterminadora.
s prou difcil resumir aquests dos cur-
sos i no podem estalviar-nos de llegir-los
ntegrament. Heidegger hi barreja dos llen-
guatges: per un costat tenim, pel que fa al
semestre destiu de 1933, un curs bastant
escolar, que sens dubte havia escrit amb
anterioritat, sobre el concepte de metafsica
en el pensament modern, des de Descartes
fins a Baumgarten, Kant i Hegel, i, pel que fa
al semestre dhivern de 1933/1934, un curs
que ja havia estat pronunciat sobre el mite
de la caverna de Plat; per un altre costat, hi
trobem lmfasi ms radical del nacionalso-
cialisme expressat en unes tesis abruptes.
1. Una doctrina
exterminadora
Daquesta manera, en el curs que du per
ttol De lessncia de la veritat, Heidegger
proposa als seus estudiants: (...) exhaurir
90
les possibilitats fonamentals de larrel ger-
mnica primignia i tenir-les sota domini
(Martin Heidegger, Vom Wesen der Wahrheit
[Sobre lessncia de la veritat], semestre
dhivern 1933-1934, edici completa 36-37
[2001], p.89).1 Segueix una interpretaci
radical del conflicte (polemos) ents com
un fer front a lenemic (Stehen gegen den
Feind), que ja no t gaire a veure amb He-
rclit, sin que insisteix de manera perillosa
en Carl Schmitt. Aquest li havia enviat la
seva edici del 1933 del Concepte de pol-
tica (Das Begriff des Politischen), adaptat
als gustos del moment i publicada per
leditorial nacionalsocialista dHamburg:
Hanseatische Verlagsanstalt. Heidegger li
va respondre, el 22 dagost de 1933, amb
una carta daprovaci, en la qual anunciava
que tenia preparada des de feia anys una
nova interpretaci del polemos heracliti.
Aquesta s la interpretaci que ell exposa
en el seu curs:
El combat com a encarament amb lenemic
(...).
Lenemic s tot aquell de qui emana una
amenaa essencial contra lexistncia del
poble i els individus daquest poble. Lene-
mic no s necessriament lenemic exterior,
i lenemic exterior no s pas sempre el ms
perills. Pot semblar que no nhi hagi cap,
denemic. Lexigncia radical s aleshores
trobar-lo, treurel a la llum o fins i tot crear-
lo, a fi que shi produeixi aquest encarament
i lexistncia no resulti esmussada.
Lenemic pot haver-se assentat en larrel ms
ntima de lexistncia dun poble i oposar-se
i contravenir a la seva prpia essncia. El
combat s aleshores ms acerat, ms dur i
ms difcil, ja que la lluita dels uns contra
els altres ns noms una part nfima; sovint
s ms llarg i pens percebre lenemic com
a tal, posar-lo al descobert, no enganyar-se
respecte dell, mantenir-se ofensiu, cultivar
i augmentar la seva disposici constant i
prendre lofensiva a llarg terme a fi dassolir
lextermini total. (M. Heidegger, edici
completa 36-37, pp.90-91.)2
La insistncia amb qu Heidegger pro-
posa didentificar lenemic interior, fins i
tot de crear-lo, es correspon amb la nova
missi confiada aleshores a la Gestapo: la
recerca de lenemic (die Gegnerforschung)
descrita per Viktor Klemperer al seu Diari.
Aix, aquest enemic empeltat a larrel ms
intima del poble germnic, al qual s neces-
sari saber-se oposar a llarg termini, tenint
com a objectiu la seva exterminaci total,
assenyala loponent poltic a la revoluci
nacionalsocialista, per tamb, i sobretot,
el jueu integrat en el poble alemany que cal
identificar com a tal per exterminar-lo.
Abans de Heidegger, Ernst Jnger, en
un text que du per ttol Sobre el nacio-
nalisme i la qesti jueva, havia donat
com a nica alternativa al jueu, fins llavors
integrat en el poble alemany, la de ser jueu
o no ser (entweder Jude zu sein oder nicht zu
sein). Tres anys ms tard, Heidegger va molt
ms lluny, pel fet que ja no hi ha alternativa:
noms es t com a objectiu lexterminaci
total. Pel que fa a lexpressi vlligen Ver-
nichtung, s exactament la mateixa que uti-
litza lAssociaci dels estudiants alemanys
de la universitat de Friburg, dobedincia
nazi, en una crida publicada el 8 de maig
del 1933 pel Breisgauer Zeitung:
LAssociaci dels estudiants alemanys llana
la crida segent: Els estudiants alemanys
estan decidits a dur a terme el combat espiri-
tual contra la descomposici judeomarxista
del poble alemany fins a lextermini total.

La crema pblica dels escrits judeomarxis-
tes del 10 de maig del 1933 valdr com a
smbol daquesta lluita. Alemanys, uniu-vos
per al combat! Manifesteu pblicament la
disposici comuna a la lluita.
(...) El foc de lextermini abrandar tamb
la lluita entusiasta a favor de lesperit i dels
usos i costums alemanys. (Estudiants de la
Universitat de Freiburg, la uni per la lluita
a favor de la cultura alemanya, Breisgauer
Zeitung, 8 maig 1933, p.3; dins Schnee-
berger, Nachlese zu Heidegger [Suplement a
Heidegger], Berna, 1962, pp.29-30.)3
El que compromet de manera aclapara-
dora la responsabilitat del professor Hei-
degger s que manifesta, amb aix, una
clara voluntat de donar a aquestes crides a
lextermini dels jueus alemanys i dels opo-
nents poltics una aparena de legitimitat i
de noblesa existencials i filosfiques. Uti-
litzant les mateixes paraules assassines que
la deutsche Studentenschaft nacionalsocia-
lista, els dirigents de la qual li sn propers,
mostra sense cap mena dambigitat als seus
estudiants cap a quin objectiu es dirigeix.
Daltra banda, hem de tenir en compte
que es tracta dun curs pronunciat lany
1933, per que es va publicar el 2001. Pro-
gramada per Heidegger desprs de la seva
mort, la publicaci sense cap autocrtica ni
cap penediment dun text com aquest, em
porta a afirmar que la qesti de la relaci
entre Heidegger i el nacionalsocialisme
enclou en realitat dues qestions.
En primer lloc, hi ha la qesti prpia
ment histrica del comportament de Hei-
degger sota la dominaci nacionalsocialis-
ta. Aquesta ens diu com actuava ell, com
escrivia i com ensenyava durant el Tercer
Reich. Unes investigacions del tot deter-
minants shan dut a terme en aquest sentit.
91
Durant els anys 1980, Hugo Ott va provar
que lautojustificaci del seu rectorat escrita
el 1945 s un text en qu cada frase cont
una omissi o una mentida. Desprs dOtt,
Vctor Faras va mostrar, a la tercera part
del seu llibre Heidegger i el nazisme, que
lluny de distanciar-se del rgim desprs
dhaver dimitit del rectorat, Heidegger es va
vincular a noves accions, encara ms com-
prometedores si aix s possible com ara,
per dir-ne noms una, la seva participaci
activa al costat de Rosenberg, Schleicher
i Schmitt en la Comissi per la filosofia
del dret de lAcadmia del dret alemany
de Hans Franck, encarregada davalar les
futures lleis de Nuremberg. Tamb cal
esmentar els treballs de Bernd Martin, que
mostren la participaci activa de Heideg-
ger en lelaboraci de la nova constituci
universitria destinada a introduir el Fh-
rerprinzip a la Universitat alemanya, i els
de Claudia Schorcht, qui va descobrir i
publicar les reaccions inquietes dels filsofs
de la Universitat de Munic quan Heidegger
hi va ser convocat pel Ministeri el setem-
bre del 1933: el van jutjar polticament
massa extremista (politisch zu extrem) i es
va considerar que a causa de la seva llen-
gua exttica (extatischen Sprache) i amb
aquesta mena de frases els alumnes no po-
dien esperar que sels ofers cap filosofia.4
Els fons dels arxius encara tenen molt de
material, i cal, per descomptat, continuar
aquestes investigacions.
No obstant aix, hi ha una altra qesti
complementria, que compromet ms di-
rectament la filosofia. Es tracta de sondejar
fins on va arribar la introducci, per part de
Heidegger, de posicions radicalment nacio-
nalsocialistes en la seva prpia obra. Fins a
quina profunditat, s clar, per tamb des
de quan i fins quan. La qesti ja no noms
92
afecta la filosofia en el nacionalsocialisme,
sin el nacionalsocialisme en la filosofia,
o ms aviat el que sha prets com a tal, ja
que no crec que hi pugui haver una filo-
sofia mereixedora daquest nom que sigui
radicalment racista i exterminadora com ho
s lensenyament ofert per Heidegger en el
curs esmentat.
2. Lsser com a
sobrenom (Deckname)
Avui dia ja s evident que la qesti del na-
cionalsocialisme en el pensament de Hei-
degger obliga a remuntar-se a molt abans
de lany 1933. La correspondncia amb
Elfride ens mostra, per exemple, que lany
1930 compra i llegeix el Vlkischer Beobach-
ter i que fa seu el punt de vista del diari
(carta del 2 doctubre del 1930). Del seu
antisemitisme radical i del seu projecte de
dominaci de lessncia de la matriu ger-
mnica, en trobem lexpressi ms explcita
lany 1916, s a dir, abans de la revoluci
bolxevic del 1917 i del tractat de Versalles
del 1918:
Lenjuevament (die Verjudung)5 de la nostra
cultura i de les nostres universitats s real-
ment esferedor, i crec que la raa alemanya
hauria de trobar prou fora interior per a
coronar el cim. (M. Heidegger a Elfride, 18
octubre 1916, Mein liebes Seelchen!: Briefe
Martin Heideggers an seine Frau Elfride:
1915-1970 [Amor meu!: Cartes de Martin
Heidegger a la seva dona, Elfride: 1915-
1970], Munic, 2005, p.51.)6
s un fet que Heidegger noms va ser
capa de dir certes coses pblicament a
partir del 1933, per s significatiu que ex-
pliqui a Carl Schmitt que tenia la seva in
terpretaci de polemos a punt des de feia
anys. I, en un text molt extens, que va
publicar-se el 3 de maig del 1933 al diari
nazi de Freiburg Der Alemanne, queda
constncia que:
(...) fa anys que [Heidegger] dna suport
duna manera summament efica al partit
dAdolf Hitler en la seva penosa lluita per
lsser i el poder; ha estat sempre disposat a
fer sacrificis per la santa causa dAlemanya,
i mai un nacionalsocialista no ha trucat
intilment a la seva porta. (1933, 23.)7
A la citaci podem observar lexpressi
lluita per lsser (Ringen um Sein). I tro-
barem ms dun cop en Heidegger el mot
sser a lentorn del hitlerisme. Aix doncs,
s necessari, en aquest sentit, estudiar la
qesti que ms ha contribut a la seva
reputaci com a pensador, s a dir, la
qesti de lsser.
Es considera habitualment que ell
hauria descobert un motiu filosfic fona-
mental amb la tematitzaci de la diferncia
ontolgica de lsser i de lens. Ara b, una
acurada anlisi dels seus escrits demostra
prou clarament que es tracta dun motiu
manllevat. Aix, a sser i temps, Heideg-
ger sinspira molt literalment, per sense
esmentar-ho mai, en el seu vell professor
de teologia Carl Braig. Quan, al principi
de Sein und Zeit, Heidegger afirma que:
Lsser no pot deduir-se, per definici,
didees elevades, i no pot representar-se per
via didees inferiors (M. Heidegger, Sein
und Zeit [sser i temps, 2001], 4),8 repe
teix, gaireb amb totes les paraules, all que
Braig ja escrivia trenta anys abans a Vom
Sein. Abriss der Ontologie: La noci de
lsser no s deduble didees elevades, i no

s representable a partir didees inferiors
(1896, 22).9 Pel que fa a la diferncia de
lsser i de lens, aquesta ja figura en una
citaci de sant Bonaventura a lepgraf de
la mateixa obra de Braig.
De fet, la indeterminaci radical de ls-
ser respecte a tota determinaci conceptual
com tamb a tota existncia emprica s una
tesi tradicional de lescolstica (que aquesta
encara ara fa servir per intentar de pensar la
relaci entre el creador i les criatures, per
que lontologia de Braig, molt influenciada
per Schelling i Hegel, i que el jove Heideg-
ger coneixer grcies a ell, va deslligar de la
perspectiva teolgica tradicional). Fa escrui-
xir lhabilitat amb qu Heidegger sagafa a
aquesta indeterminaci del mot sser per
afermar la seva posici alhora encimbellada,
radical i recollida. Sapropia aix un punt de
recolzament clssic de la filosofia: la qesti
del sentit de lsser, desenvolupat principal-
ment per Brentano a partir dAristtil i de
lescolstica i, per tant, que mai no havia
caigut en loblit; per, com ara veurem, ell
lutilitza amb uns objectius radicalment
no filosfics.
Reveladora i alhora sorprenent s una
carta indita a Kurt Bauch, un amic ntim,
professor dhistria de lart a la universitat
de Friburg, i que, com ell mateix, va entrar
a la nsdap l1 de maig del 1933. Heus
aqu el que Heidegger li escriu l1 dagost
del 1943:
El que dius sobre lsser [das Sein] de lens
[das Seienden] s exacte. s una frmula,
per a mi sovint un sobrenom, per tamb
una veritable crux de la filosofia. (...) Darrere
la frmula, que cont efectivament una
distinci, shi amaga quelcom dessencial.
(2004, 194)10
93
Efectivament, amb la diferncia de ls
ser i de lens, Heidegger es va apropiar un
punt de recolzament de la filosofia, per
noms per utilitzar-lo com una frmula
(eine Formel) i fins i tot com un sobrenom
(ein Deckname) destinat a suggerir una al-
tra cosa, que ha de restar voluntriament
amagada per ser nicament revelada en el
moment escollit. s daquesta manera
que Heidegger, en alguns textos, deixa
entreveure duna manera abrupta cap on es
dirigeix. Com a prova, el curs del semestre
dhivern 1935-1935 sobre Germnia de
Hlderlin, on exclama tot subratllant el text
editat: La Ptria s lsser mateix (Das
Vaterland ist das Sein selbst). Duna manera
ms explcita encara, en el curs ja citat del
semestre destiu del 1933 sobre La qesti
fonamental de la filosofia, resumeix la seva
matria associant-hi les dues qestions
segents:
1. La filosofia s la lluita que interroga
constantment lessncia i lsser de lens.
2. Aquesta interrogaci s en si mateixa his-
trica, s a dir, s la reivindicaci, la pugna
dun poble per mor del rigor i la claredat
del seu dest. (2001, 12)11
Lessncia i lsser de lens sn aix as-
similats per Heidegger amb la duresa i la
claredat de la voluntat del dest del poble
germnic. Recordem tamb laccent sobre
la historicitat daquesta doble qesti, ja
que ben aviat veurem qu passa amb all
histric en Heidegger.
Cal esmentar tamb el seminari indit
del semestre dhivern 1933-43 que du per
ttol Sobre lessncia i els conceptes de natura,
dhistria i dEstat (ber Wesen und Begriff
von Natur, Geschichte und Staat). Theodore
94
Kisiel havia publicat alguns fragments da-
quest seminari. Jo en vaig editar alguns al-
tres i em vaig preguntar pblicament per
labsncia daquest seminari en el pla dedi
ci de la Gesamtausgabe. Penso efectivament
que si Heidegger va apartar aquest seminari
de lobra completa s perqu el seu hitleris-
me hi apareix de manera tan radical i tan
explcita que ja no pot donar-se una apa-
rena filosfica. Es treu, per tant, la mscara
i proposa un curs deducaci poltica per
formar una noblesa poltica per al Tercer
Reich.12 Ara b, en aquest curs, destinat
principalment a proposar una apologia
del tot explcita del vlkischer Staat i del
Fhrerstaat hitleri, Heidegger vol imposar
la idea segons la qual existiria una relaci
tan essencial i constitutiva entre el poble i
el seu Estat com entre lexistncia humana
i el seu sser propi. Per aix escriu:
De la mateixa manera que lens, lhome,
s conscient que s home i shi relaciona i
sen preocupa, tamb el poble que s mant
una relaci fonamental amb el seu Estat. El
poble, lens, que en el fet de ser fa realitat
lEstat, t coneixement de lEstat, sen pre-
ocupa i el vol. (M. Heidegger, ber Wesen
und Begriff von Natur, Geschichte und Staat
[Sobre lessncia i les nocions de natura,
histria i estat], seminari, semestre dhivern
1933-1934.)13
La distinci essencial que, segons la
futura carta a Kurt Bauch, samaga segons
Heidegger darrere la frmula o el so-
brenom del mot sser, no s pas aqu una
distinci filosfica o prpiament ontol-
gica, sin que s poltica, entre el poble
alemany i el seu Estat. Aquesta relaci del
poble amb el Fhrerstaat es concep segons
la relaci hitleriana entre Fhrung i Ge-
folgschaft i segons el principi datracci del
Mnnerbund: s limpuls (Drang), s leros
del poble envers el seu Estat i envers el seu
Fhrer all que Heidegger vol suscitar en
els estudiants.
Cal, en efecte, tenir present que en
realitat en Heidegger no hi ha cap filosofia
poltica digna daquest nom, ja que ell no
proposa cap teoritzaci o conceptualitzaci
de lEstat i de les seves institucions. La pa-
raula Estat en el seu discurs s tan indeter-
minada i buida com la paraula sser. No t
cap altra funci que la de disposar la ment
a deixar-se posseir i dominar totalment per
la voluntat del Fhrer.
En el meu llibre vaig incloure la llarga
conclusi indita de la setena sessi del
seminari en la qual, amb el to duna mena
de religiositat nazi, Heidegger exposa com
la voluntat del Fhrer sendinsa en lsser
i en lnima del seu poble. Heus-ne aqu
un fragment:
nicament dall on el capitost [Fhrer] i
els qui sn capitanejats per ell suneixen en
un sol dest com i lluiten per la realitzaci
duna idea, en resulta lordre de deb. Ales-
hores la superioritat espiritual i la llibertat
produeixen el seu efecte com a lliurament
profund de totes les forces sobre el poble,
lEstat, com a disciplina severa, comproms,
resistncia, solitud i amor. Lexistncia i la
superioritat del Fhrer estan llavors sumides
en lsser, en lnima del poble, i el vinculen
amb senzillesa i passi a la tasca. I si el poble
percep aquest lliurament, es deixar guiar
en el combat i voldr i estimar el combat.
Desplegar les seves forces i perseverar,
ser fidel i se sacrificar. A cada instant el
Fhrer i el poble suniran ms estretament
per tal de fer efectiva lessncia del seu Estat
i, per tant, del seu sser; creixent lun amb

laltre, oposaran el seu sser i el seu voler
histrics i plens de sentit a les dues potncies
amenaadores que sn la mort i el diable,
aix s, la transitorietat i la decadncia de la
seva prpia essncia. (M. Heidegger, ibidem,
Deutsches Literaturarchiv Marbach; dins
E. Faye, Heidegger, lintroduction du nazisme
dans la philosophie: Autour des sminaires
indits de 1933-1935, 2a ed., Pars, Le Livre
de Poche, 2007, pp.325-326.)14
Amb aquest exemple veiem com Hei-
degger sho manega per captivar els oients.
Ofert amb el to duna mena de religiositat
esgarriada on, exactament com en el Mein
Kampf, el diable significa en realitat el
jueu, el seu ensenyament sinspira en una
voluntat de dominaci total dels esperits i
dels cors. Podem fins i tot parlar dun vincle
de possessi oculta. En aquest sentit, no es
tracta de cap de les maneres dun ensenya-
ment filosfic.
3. La historicitat
i la Lingua Tertii Imperii
El que acabo dindicar de la paraula sser
i de la paraula Estat val igualment per a
cadascuna de les paraules clau del discurs
heideggeri com historicitat o veritat. s per
aix que vaig voler mostrar precisament en
el meu llibre com Heidegger utilitza mots
de la llengua filosfica per transmetre una
altra cosa, ras i curt: els objectius mateixos
del nacionalsocialisme. Carl Schmitt far
el mateix quant a la llengua del dret. Aix
doncs, no ens podem quedar amb les pa-
raules com ho fan tants comentaristes que
queden satisfets amb una interminable
parfrasi i doncs eviten de citar les pgines
en qu les preses de posicions nacional-
95
socialistes, racistes i exterminadores sn
ms explcites. s possible que de vegades
sactu aix per complaena, per al ms
sovint s per manca de recerca fonamental
que tants filsofs shan deixat engalipar per
aquest llenguatge. Cal fer, en efecte, una
introspecci que sigui molt ms profunda
si volem saber exactament quin s el movi-
ment que anima Heidegger al llarg del seu
cam. Tamb s veritat que la seva manera
descriure, que no comporta cap veritable
argumentaci a partir de la qual es podria
desenvolupar una discussi crtica, sin que
es basa en assercions abruptes i dictatorials,
predisposa les mentalitats ms escolars i
submises a la parfrasi i a la repetici.
Desprs de lexemple de lsser, anem al
dhistoricitat. Aquesta paraula ja s central a
sser i temps, on el moviment de fons va de
lavanament de la mort i del sacrifici dun
mateix (Selbstaufgabe), presents al 53, a
lafirmaci del 74 segons la qual el dest
histric del Dasein noms es dna duna ma-
nera autntica dins de la comunitat, el poble,
quan el Dasein histric tria el seu heroi (Das
Dasein sich seinen Helden whlt) i es resol a
continuar el combat.15 Sobre la significaci
exacta de la historicitat de la existncia,
la presentaci ja esmentada de Heidegger
en el nmero 3 de maig de Der Alemanne
subratlla duna manera directa el seu arre-
lament vlkisch. El text que shi pot llegir
sens dubte ha estat revisat i aprovat, potser
fins i tot inspirat pel rector Heidegger:
El treball filosfic del professor Heidegger
est determinat per tres caracterstiques
fonamentals, exposades i argumentades a
fons en la seva obra cabdal, Sein und Zeit
[sser i temps].
En primer lloc, la doctrina del carcter his-
tric del Dasein hum, que radica en el sl,
96
en larrelament en la prpia terra i en la per-
tinena a un poble. Lsser de lhome es
defineix a partir de la seva determinaci a
pugnar pel dest. (Der Alemanne: Kampfblatt
der Nationalsozialisten Oberbadens, 3 maig
1933, p.2.)
A ms, el 77 dsser i temps, compilaci
de citacions del comte York que alludeixen
principalment a labsncia de sl (Bodenlo-
sigkeit), i que constitueix el veritable desen-
lla dsser i temps com en les conferncies
de Kassel dictades dos anys abans, mostra al
lector previngut en quin esperit antisemita
heretat de York es conceben la historicitat
i la diferncia genrica entre ontologia i
historicitat.16 En la correspondncia bes-
canviada entre York i Dilthey, York entn
labsncia de sl duna manera obertament
antisemita. Aix s el que escriu a Dilthey
el 18 de febrer del 1884:
El felicito per tots els casos particulars en
qu mant allunyada de les ctedres profes-
sorals la ms petita rutina jueva, a la qual
manca la conscincia de la responsabilitat
del pensament, de la mateixa manera que
manca a lestirp sencera el sentiment de la
terra tant fsica com psquica. (Comte York
von Wartenburg a Dilthey, 18 febrer 1884,
Briefwechsel zwischen Wilhelm Dilthey und
dem Grafen Paul Yorck v. Wartenburg, 1877-
1897 [Correspondncia entre Wilhelm
Dilthey i el comte Paul Yorck von Warten-
burg], Sigrist v. d. Schulenburg [ed.], Halle
[Saale], 1923.)17
Tornant al 77 dsser i temps, per una
banda hi ha el Dasein histric, i per laltra
aquells que no tenen histria. Heidegger
explica aix entre lnies el 1927, per ho
fa de manera molt explcita en el curs del
semestre destiu del 1934. Mentrestant,
assistim, en els cursos dels anys 1933-1934,
a un ascens fort del tema de la historicitat.
El curs sobre La qesti fonamental de la
filosofia (Der Grundfrage der Philosophie)
sinicia amb levocaci emftica de la gran-
desa del moment histric present (Der
Grsse des geschihtlichen Augenblicks), on
el poble alemany en la seva totalitat (...)
troba la seva direcci (das Deutsche Volk
im Ganzen (...) findet seine Fhrung).18 El
fil conductor daquests diferents cursos s,
afirma ell, la necessitat duna transformaci
radical de la qesti de lhome: cal revolu-
cionar la qesti de lhome. La historicitat
s un moment fonamental del seu sser.19
Es tracta de transformar la pregunta filos-
fica formulada per Kant: Qu s lhome?
(Was ist der Mensch?) en la pregunta Qui
s lhome? (Wer ist der Mensch?),20 al seu
torn formulada novament en la pregunta
Qui som? (Wer sind wir?).21 En aquest
curs Heidegger no dna moltes ms ex-
plicacions. s en el curs segent, el del
semestre destiu del 1934, quan les coses
es precisaran, per lhoritz de la pregunta
Qui s lhome? no deixa de ser inquietant.
s nicament al fil daquesta pregunta que
segons ell pot haver-hi alguna cosa com
la resoluci, la disponibilitat a servir, el
combat, la dominaci (...so etwas gibt wie
Entschlossenheit, Dienstbereitschaft, Kampf,
Herrschaft).22 Aquesta retrica nazi adqui-
reix tot el sentit en altres passatges del curs,
com per exemple quan evoca aix que ens
passa a nosaltres avui, al nostre poble (Was
mit uns heute geschieht, mit unserm Volk)23
i parla de la gran transformaci de lexis-
tncia de lhome (Die Grosse Wandlung des
Daseins des Menschen).24 El sentit daquesta
transformaci total sexpressa sense cap
mena dambigitat:

Quan avui el Fhrer parla reiteradament de
la reeducaci orientada cap a una concepci
del mn nacionalsocialista, aix no significa:
adduir un seguit deslgans, sin contribuir
a una transformaci total, a un projecte mun-
dial, sobre el fonament del qual ell educa
el conjunt del poble. (M. Heidegger, edici
completa 36-37.)25
Cal pensar ara ls heideggeri de la
paraula veritat (Wahrheit), que dna ttol
al curs. En realitat, aquesta paraula s per-
fectament intercanviable amb la paraula
histria (Geschichte). En efecte, la veritat
entesa ja no com a exactitud, sin com a
descobriment existeix noms all on ses-
dev com a histria de lhome (Unverbo-
genheit (...) ist nur, insofern sie als Geschichte
des Menschen geschieht).26
s per tant fonamental no caure en el
parany de ls heideggeri dels mots de la
llengua filosfica. En el seu discurs tro-
bem un grapat de mots clau repetits amb
insistncia com ara essncia, veritat,
llibertat, histria, etc., que no corres
ponen ni a idees clares ni a conceptes de
terminats, per que sn intercanviables i
funcionen exactament com aquell argot
de lautenticitat que tan b va descriure
Adorno: largot disposa dun grapat de
mots que es tanquen en ells mateixos i
esdevenen senyals.27 I Adorno posa com
a exemple el mot decisi (Entscheidung),
tan sovint emprat per Heidegger a sser i
temps, aix com tamb en els cursos dels
anys 1933-35, o en els seus apunts del 1940
sobre Ernst Jnger.
Amb tot, un autor ens permet danar
encara ms lluny en la demistificaci crtica
de Heidegger: Viktor Klemperer. En la seva
remarcable obra, lti La llengua del Tercer
Reich, el filleg subratlla que entre els tres
97
primers mots ms malmesos pel llenguatge
nacionalsocialista, hi ha el mot histric:
(...) cada trobada del Fhrer amb Il Duce
s histrica, encara que no faci canviar res
de les circumstncies del moment. (Victor
Klemperer, lti: Notizbuch eines Philologen
[lti: Apunts dun filleg], p. 45.)28
Doncs b, en el curs en qu Heidegger
dna lexplicaci ms desenvolupada dall
que ell entn per histric, s a dir, en el
curs del semestre destiu del 1934 intitulat
Lgica (Logik), desprs dhaver postulat que
la historicitat s constitutiva de lexistncia
humana, afirma que, malgrat aix, (...) hi
ha homes i grups dhomes [ja ni tan sols
parla de pobles] que no tenen histria (els
negres, com per exemple els cafres) (...).29
O ms aviat que no tenen ms histria que
els micos i els ocells (...).30
Al contrari, segueix lantic rector:
Noms que lavi porti el Fhrer de Munic
a Vencia per trobar-shi amb Mussolini, ja
sest fent histria. (M. Heidegger, Logik
[Lgica], semestre destiu 1934, edici
completa 38 [1998], p. 83.)31
Aquests textos sn molt reveladors del
nivell de pensament de Heidegger. No
noms demostren lextensi del seu racis-
me i del seu hitlerisme, sin que tamb
corresponen exactament a la descripci
irnica de Klemperer. En efecte, el viatge
de Hitler per trobar-se amb Mussolini, el
14 i 15 de juny del 1934, s un total fracs
diplomtic: Hitler volia que Mussolini
signs lacord per envair ustria, per top
amb el refs del Duce. Heidegger, per, no
deixa dapropiar-se la retrica buida de la
lti, repeteix all que sens dubte ha pogut
98
llegir en els titulars del Vlkischer Beobachter
daquell dia, i rebla: amb aquest viatge del
Fhrer, afirma als seus estudiants, no noms
sesdev la histria (geschieht Geschichte),
sin que tamb fins i tot un ens no hum
com lavi que va servir per traslladar el
Fhrer pot esdevenir histric!32
s clar que Heidegger disfressa aquest
oportunisme buit i desprovet de pensament
sota laparena duna mena de neohegelia-
nisme. A la pregunta: Qu s la histria?
(Was ist Geschichte?), ell contesta: linstant
present (das Heutige).33 No obstant aix,
ni tan sols es tracta dun reconeixement de
lefectivitat del present, sigui quin sigui. En
efecte, aquesta posici noms la mant ell
quan el curs de la histria sembla favorable
al nacionalsocialisme. s aix com el 1940
afirma que no hem de voler sobrepassar
les zones de decisi.34 I, a la conclusi del
curs de SS del 1940, que fou oportunament
suprimida en el Nietzsche publicat el 1961,
per recuperada en la Gesamtausgabe, hi
magnifica la motoritzaci de la Wehrmacht
com un acte metafsic.
A partir del 1945, al contrari, repeteix
de valent que les guerres mundials (...) no
estan en condicions de decidir histrica
ment els destins.35 I, a la Carta sobre lhu-
manisme, escrita a finals de lany 1946, just
quan la nova noci jurdica de crim contra
la humanitat es constitueix en el procs de
Nuremberg, la historicitat ja no sidentifica,
com ho havia estat en 1933-1934, amb el
present, amb all actual (das Heutige),
ara que lpoca li s totalment contrria,
ni tampoc a la qesti fonamental de la
filosofia que tractava de lsser del po-
ble germnic aplegat en el Fhrerstaat.
Com que Heidegger, a partir del 1946,
desaprova la filosofia, la historicitat queda
lligada, en el seu nou llenguatge exttic de
la postguerra, a la histria de lsser i al
pensament que vindr (der Knftige Den-
ken) que sencarrega de la tasca de pensar la
Heimatlosigkeit, la prdua de la terra natal
o de la ptria.
4. El negacionisme
de les Conferncies
de Bremen del 1949
A Heidegger, en aquell moment, se li ha-
via prohibit densenyar, per no de donar
conferncies ni de publicar, i disposa de
tot el temps per preparar el seu come-back,
segons la paraula custica i gelosa que uti-
litza, referint-se a ell, Carl Schmitt al seu
Glossarium. Efectivament, tot just acabat el
procs de desnazificaci amb la qualificaci
de Heidegger, el mar del 1949, com a
simple simpatitzant (Mitlafer), quan
el Club de Bremen el convida, a finals del
1949, i hi dicta una conferncia que divi-
dir ms tard per a la publicaci en quatre
textos diferents: La cosa; La dis-posici; El
perill; La virada (Das Ding; Das Ge-stell; Die
Gefahr; Die Kehre). La segona i la tercera
conferncies contenen dos passatges terri-
bles que no es publicaran sin de manera
pstuma, el 1994, al volum 79 de la ga (ja
que un auditor havia fet pblic, el 1983, el
primer passatge).
s a la segona conferncia, 13, p.27,
on Heidegger evoca la fabricaci de
cadvers a les cambres de gas i als camps
dextermini:
Lagricultura s actualment una indstria
alimentria motoritzada, essencialment el
mateix que la fabricaci de cadvers a les
cambres de gas i als camps dextermini, el
mateix que el bloqueig i les accions enca-

minades a fer patir fam a pasos sencers, el
mateix que la fabricaci de bombes dhidro-
gen. (M. Heidegger, Das Ge-stell [La dis-
posici], Bremer und Freiburger Vortrge
[Conferncies de Bremen i Freiburg],
edici completa 79 [1994], p.27.)36
No es neguen ni les cambres de gas ni
els camps dextermini, sin que sn relati-
vitzades i redudes a un simple dispositiu
industrial i tcnic, a ligual que lagricul-
tura motoritzada, el bloqueig i el fet de
causar fam a pasos sencers, i la fabricaci
de bombes dhidrogen. s una completa
deshumanitzaci de la Soluci final. No
es pronuncien ni el nom de les vctimes en
primer lloc, els jueus ni el nom dels bot-
xins els nacionalsocialistes. Noms queda
un element entre daltres, considerat en
una enumeraci relativitzant. Tamb queda
esborrada la intenci genocida dels nazis: ja
no es tracta de fer morir un poble sencer,
sin de fabricar industrialment cadvers
com si es tracts de qualsevol altre produc-
te. Lexpressi Fabrikation von Leichen,
recuperada desprs de Heidegger per molts
altres autors, com per exemple Giorgio
Agamben, correspon al llenguatge que uti-
litzava lSS Friedrich Entress i, com ho han
demostrat Raul Hilberg i Franois Rastier,
prov dun humor nazi. A ms, noms es
considera i salla un sol moment del procs
dextermini, ja que Heidegger mai no diu
cap paraula a les seves conferncies dels
forns crematoris, de les fosses comunes, de
la cremaci de cossos a laire lliure als camps
de Belzec, Soribor... Daquesta manera,
aconsegueix inscriure en la seva obra un
enunciat duna perversitat calculada i atro,
sense que sel pugui acusar, en el sentit ms
immediat, de negacionisme. I tanmateix, s
realment aix el que s present: silenci pel
99
que fa al nom de les vctimes i negaci de
la seva humanitat; negaci de la responsa-
bilitat dels botxins, el procs tcnic brbar
i espantosament primari de les cambres de
gas i dels camps dextermini queda imputat
a la disposici planetria del Ge-stell i no
als dirigents nazis i als seus executants.
El segon text encara va ms lluny en el
revisionisme explcit, per no dir el negaci-
onisme, i en la total deshumanitzaci de
les vctimes:
Centenars de milers moren en massa. Mo-
ren? Expiren. Sn abatuts. Moren? Esdeve-
nen components dun estoc de fabricaci de
cadvers. Moren? Sn liquidats discretament
en camps dextermini. I tamb sense aix, a
la Xina nhi ha milions que avui moren de
fam. Per morir significa resoldre la mort en
la seva essncia. Poder morir significa tenir
aquesta capacitat de resoluci. Noms en
tenim la capacitat quan la nostra essncia
estima lessncia de la mort. Per enmig dels
incomptables morts, lessncia de la mort
roman irrecognoscible. La mort no s ni el
no-res buit, ni tan sols el passatge dun ens a
un altre. La mort pertany al Dasein de lhome
que sesdev de lessncia de lsser [das Seyn].
Aix arrecera la mort lessncia de lsser. La
mort s el recer ms elevat de la veritat de
lsser mateix, el recer que arrecera en si el
carcter ocult de lessncia de lsser i aplega
el salvament de la seva essncia. Per aix
lhome solament pot morir si lsser mateix
apropia lessncia de lhome en lessncia de
lsser a partir de la veritat de la seva essncia.
La mort s el recer de lsser en el poema
del mn. Poder la mort en la seva essncia
significa: poder morir. Els qui poden morir
sn noms els mortals en el sentit fonamental
daquest mot. (M. Heidegger, Die Gefahr
[El perill], edici completa 79, p. 56.)37
100
De nou, no es dna cap nom de les
vctimes, ni dels botxins, sin una simple
xifra: centenars de milers (Hunderttau-
sende), en referncia als camps dextermini,
que Heidegger compara amb els milions
(Milionen) que moren de fam a la Xina
lany 1949. En el cas dels xinesos, el nom de
les vctimes s explcit. Aix fa encara ms
odis el silenci sobre les vctimes jueves.
Ara b, si la fam a la Xina constitueix una
realitat terrible, aquesta no prov duna vo-
luntat de genocidi. Aix doncs, lassociaci
heideggeriana s doblement negacionista:
nega lamplitud real com tamb la voluntat
genocida de lextermini nazi.
A ms, no s la dis-posici tcnica, el
Ge-stell, sin el mateix Heidegger qui, per
citar-lo, installa per endavant una unifor-
mitat on tot savalua de la mateixa manera,
quan ell considera igual les cambres de gas
i lagricultura motoritzada. Aix significa
esborrar alhora la responsabilitat dels diri-
gents nacionalsocialistes i lespecificaci de
la destrucci dels jueus dEuropa. Heideg-
ger invoca en present un procs dextermini
del qual no precisa ni el lloc, ni la data, ni el
nom dels botxins, ni tampoc el de les vcti-
mes. Els camps dextermini es redueixen
a lestat de signes i de smptomes, entre
moltes altres coses, del desencadenament
planetari de la tcnica. Es tracta dels camps
dextermini nacionalsocialistes? La paraula
Vernichtungslager sembla indicar-ho, per
res no queda clar.
Aquesta s la ra per la qual el ne-
gacionisme de Heidegger t mltiples
dimensions:
1. Negaci de la derrota nazi del 1945.
2. Esborrament de la responsabilitat dels
nacionalsocialistes pel que fa als seus crims.
3. Supressi de tota referncia explcita
al genocidi dels jueus per part de Hitler.
4. Utilitzaci retrica dun qestiona-
ment reiterat destinat a suggerir que les
vctimes dels camps dextermini no sn mor-
tes (gestorben), prpiament dit, que no sn
mortals, ja que no tenen cura de lsser.
s necessari mesurar tot el que t dhorrible
el fet de deixar entendre que els nens i les
dones exterminats pels nazis no han pogut
morir (sterben) perqu no apreciaven les-
sncia de la mort. s una discriminaci
radical, un racisme ontolgic que persegueix
les vctimes fins i tot en la mort.
A quina concepci de la mort remet la
necroflia heideggeriana? La mort autn-
tica es concep al 53 de Sein und Zeit com
a sacrifici dun mateix (Selbstaufgabe) en
benefici de la comunitat, del poble (der
Gemeinschaft, des Volkes, 74). Aquesta
anuncia lapologia heideggeriana, formu-
lada amb les mateixes paraules que a Mein
Kampf, del sacrifici (Opfer) de lindividu
per la comunitat del poble (Volksgemein-
schaft), a partir de lexemple dAlbert-Leo
Schlageter, heroi segons els nazis, laniver-
sari de la mort del qual ser celebrat amb
tant dmfasi pel rector Heidegger.38 s una
concepci sacrificial de la mort que Adorno
va rebutjar de manera remarcable a Largot
de lautenticitat.
Ara b, no shan dallar aquests textos
del conjunt de les publicacions de Heideg-
ger desprs del 1945. Cal tenir en compte
igualment els elogis, en aquest cas perfec-
tament explcits, del moviment nacionalso-
cialista i de la seva singularitat histrica:
el 1953, amb ledici de la Introducci a la
metafsica; el 1976, amb la publicaci ps-
tuma de lentrevista donada a Der Spiegel;
o el 1984 amb la publicaci, a la Gesamt-
ausgabe, del curs titulat Der Ister. No ens
trobem doncs davant de paraules allades de
Heidegger, problemtiques i insostenibles,

sin realment davant un moviment, un
projecte, una estratgia de conjunt desperit
negacionista i nazi en all que es diu com
en all que es calla.
5. La tcnica,
el nacionalsocialisme
i lextermini
Falta posar en evidncia un punt essen-
cial: que la recusaci heideggeriana de la
tcnica i la seva apologia persistent del
nacionalsocialisme desprs del 1945 no sn
dissociables. En efecte, tant en el parntesi
afegit el 1953 com en lentrevista del 1966,
Heidegger els lliga estretament tots dos. A
la Introducci a la metafsica, lelogi indigne
de la veritat interna i de la grandesa del
moviment nacionalsocialista es comenta
en un parntesi que avui dia sabem de
ben segur que va ser afegit a les galerades
lany 1953: El que avui es presenta arreu
com a filosofia del nacionalsocialisme no
t res a veure amb la veritat intrnseca i la
grandesa daquest moviment (a saber, amb
el moviment de la tcnica planetriament
determinada i de lhome dels temps mo-
derns) (...) (M. Heidegger, Einfhrung
in die Metaphysik [Introducci a la me-
tafsica], Tbingen, 1953, p. 152).39 I en
el Spiegel-Gesprch del 1966 afirma que
el nacionalsocialisme ha anat en aquesta
direcci (der Nationalsozialismus ist zwar
in die Richtung gegangen) duna relaci
satisfactria (ein zureichendes Verhltnis) de
lhome amb lessncia de la tcnica.40 Ara la Wehrmacht, pel fet de tractar-se, segons
b: en qu consisteixen aquesta trobada
i aquesta relaci satisfactria, realitzades
segons ell en el nacionalsocialisme? La
referncia del 1953 a la tcnica planetria
confon voluntriament les pistes, ja que ell
101
no sexpressava daquesta manera durant
les victries del Tercer Reich. Cal tenir en
compte all que Heidegger escriu el maig-
juny del 1940, quan les divisions blinda-
des del Tercer Reich envaeixen Holanda,
Blgica i les Ardenes franceses. En el curs
del semestre destiu del 1940 que dna, i
que du per ttol Der europische Nihilismus,
comenta molt precisament la derrota de
Frana com la dun poble que ja no est a
laltura de la metafsica sortida de la seva
prpia histria (Dass ein Volk eines Tages der
Metaphysik, die aus seiner eigenen Geschichte
entsprungen, nicht mehr gewachsen ist) i
exalta per contrast la nova humanitat
victoriosa amb aquests termes:
Fa falta una humanitat que sadeqi radical-
ment a lessncia fonamental i singular de la
tcnica dels temps moderns i a la seva veritat
metafsica, s a dir, que es deixi dominar
totalment per lessncia de la tcnica a fi que
ella mateixa pugui daquesta manera dirigir i
utilitzar els diferents processos i possibilitats
tcnics. (M. Heidegger, Der europische Ni-
hilismus [El nihilisme europeu], semestre
destiu 1940, edici completa 48 [1986],
p. 205.)41
Ms explcita s encara la conclusi
del curs, suprimida el 1961 pel fet de ser
massa comprometedora, per recuperada
un quart de segle ms tard, el 1986, amb la
publicaci del volum 48 de la Gesamtausga-
be, que magnifica la motoritzaci total
s a dir, aqu radicalment fonamental de
ell, dun acte metafsic que segurament
supera en profunditat la supressi de la
filosofia (M. Heidegger, edici completa
48, p.333).42 I les paraules de Heidegger
en una carta a Elfride del mateix any 1940
102
van en el mateix sentit. Parla duna pro-
fessi de fe absoluta en la lgica interna
de la tecnificaci absoluta de la guerra,
en la qual lsser allat desapareix com a
individu.43
Daquesta manera, la relaci satisfact-
ria amb la tcnica sota el nacionalsocialis-
me correspon a la motoritzaci de la Wehr-
macht i a la tecnicitzaci incondicionada de
la guerra, concebudes, en termes prxims
als de Jnger, com el gresol duna nova hu-
manitat. Per aix no s tot, i la cosa ms
terrible ve a continuaci. Laposta, en efec-
te, no s noms militar. Es tracta duna altra
cosa que duna simple revenja del que Hei-
degger anomena, en les seves notes sobre
Jnger de la mateixa poca, les potncies
de lOest (die Westmchte).44 Llegint les
conferncies de Bremen, descobrim en
efecte que ell assigna al nacionalsocialisme
una altra especificitat pel que fa a la seva
relaci amb la tcnica. Ja no es tracta de la
motoriztaci de la Wehrmacht magnificada
a la primavera del 1940, sin dels camps
dextermini i de les cambres de gas.
Doncs b, si fem esment al fet que Hei-
degger s a la vegada autor dels enunciats de
les seves conferncies de Bremen publicades
noms el 1994 desprs de la seva mort, i
de les dues apologies del nacionalsocialisme
en la seva relaci amb la tcnica publicades
els anys 1956 i 1976, aleshores prenem
conscincia de la monstruositat de la seva
postura: la seva apologia tapa en efecte la
doble especificitat del nacionalsocialisme
pel que fa a la tcnica: motoritzaci de la
Wehrmacht i cambres de gas als camps
dextermini com a resultat de la selecci
racial. Si Heidegger defensa la relaci esta-
blerta pel nacionalsocialisme amb la tcnica
s perqu es considera que luna i laltra sn
portadores duna veritat interna, duna
grandesa, i reveladores duna direcci
jutjada satisfactria.
Com s possible que gaireb ning no
shagi adonat, fins ara, daquesta postura
monstruosa? s perqu els comentaristes
de Heidegger estan acostumats a parafra-
sejar de manera allada els diferents textos,
i a descontextualitzar-los ms o menys del
tot. Doncs b: ni lhermenutica, ni la des-
construcci, ni lescola de Gadamer, ni la
de Derrida, que es queden luna i laltra
massa a la superfcie dels textos, no poden
ser aqu de gran ajuda. La recerca de la ve-
ritat exigeix una sntesi en profunditat del
pensament. Cal una introspecci, una sn-
tesi i una recontextualitzaci dels escrits.
Aquesta s la ra per la qual la histria i la
filologia han dacompanyar en aquest cas
el treball de la filosofia.
Mirem el curs escrit per al semestre dhi-
vern de 1941-42 i que du per ttol La me-
tafsica de Nietzsche (Nietzsches Metaphysik).
Aquest curs generalment es considera com
una simple presentaci de la filosofia de
Nietzsche. Crec al contrari haver mostrat a
bastament, no sols en aquesta conferncia,
sin sobretot en el meu llibre, que els cursos
i les conferncies de Heidegger representen
cada vegada una presa de posici sobre lac-
tualitat (das Heutige). A quina efectivitat de
la histria correspon aquest curs? Hi torna
a exposar el tema de lextermini (Vernich-
tung), ja reivindicat el 1933-34. Tanmateix,
el seu discurs sobre lextermini aquest cop
queda explcitament lligat a la legitimaci
historicoontolgica del que anomena el
principi de la instituci duna selecci
racial (der Prinzip der Einrichtung einer
Rassenzchtung), que ell jutja metafsica-
ment necessria (metaphysisch notwendig)
a partir del moment que es concep lsser
com a subjectivitat.

Hem dafegir que Heidegger sha en-
carregat de precisar al final de la seva intro-
ducci que la presentaci del pensament
de Nietzsche i la seva interpretaci sn ela-
borats de manera conjunta fins al punt din-
terpenetrar-se.45 No sn noms els termes
de la filosofia que Heidegger utilitza com a
Deckname, sin tamb els noms dels fil-
sofs i dalguns poetes: Herclit, Hlderlin
o Nietzsche, tot i que en aquest ltim cas
les coses sn ms complexes: si b la crida
a lexterminaci de lenemic interior no
s dHerclit, cal dir que les citacions de
Nietzsche sobre el material hum o sobre
el pensament nihilista que ell convoca
ja sn per elles mateixes inquietants. No
obstant aix, encara shi tornen ms, i es
carreguen histricament dun nou sentit,
en el context de lextermini nazi en qu
Heidegger les profereix.
Els apologistes de Heidegger van in-
tentar postular que la seva evocaci de la
selecci racial constitua en realitat una
crtica daquesta. Per noms cal llegir la
tonalitat positiva de les pgines en qu
Heidegger exposa la necessitat metafsica
del principi de la instituci duna selecci
racial per veure que no es tracta en abso-
lut daix. Hi s efectivament qesti del
gegant propi al gran estil (das Reisenhafte
des grossen Stils) i de la plenitud dsser
prpia a all que s simple (die einige We-
sens flle jenes Einfachen).46 I en les pgines
que immediatament segueixen parla amb
paraules que recorden les tesis del curs de
primavera del 1940, per aplicades aquesta
vegada no ja a la victria militar, sin a
lextermini racial de fabricar una nova
humanitat incondicionada que sapoderi de
la dominaci de la terra i posi en marxa la
selecci racial amb vista a passar els ssers
humans pel seds fins al punt de no retorn
103
(die Menschen aussiebt... zu Etschlssen).47
Daqu ve la seva apologia de lextermini
que protegeix contra el flux de tot all que
condiciona la decadncia (M. Heidegger,
edici completa 50, p. 70).48 Ja no s, com
a la primavera del 1940, la victria militar
del Tercer Reich sobre Frana que queda
a partir de llavors histricament i ontol-
gica legitimada, sin realment la tria de la
soluci final i lextermini dels jueus que
ha comenat al Front de lEst a partir de
lestiu del 1941.
Noms he pogut evocar alguns passatges
curts del curs sobre Nietzsche. La lectura
atenta dels cursos dels anys segents em du
a pensar que lestudi aprofundit dels cursos
dels anys 1942-44 particularment aquell
que parla de lhimne de Hlderlin Der Ister
i els que duen per ttol Heraklit i Parme-
nides confirmarien i agreujarien aquestes
anlisis.49 Tanmateix, amb el que va apari-
xer a la Gesamtausgabe, augmentat pels se-
minaris indits que vaig editar parcialment,
ja podem saber-ne molt si ens dediquem
a sondejar en profunditat el cam traat
per aquest conjunt. Queda fora clar, ac-
tualment, que el nacionalsocialisme de
Heidegger no s alguna cosa del passat. s
una realitat que ell va voler projectar cap
al futur, programant ell mateix no noms
el pla, sin tamb, en les seves grans l-
nies, lordre de publicaci dels volums de
la Gesamtausgabe. Aix s com, desprs dels
cursos sobre Nietzsche publicats durant els
anys vuitanta i les conferncies de Bremen
del 1949 publicades el 1994, els textos ms
explcitament hitlerians, racistes i portadors
duna voluntat dextermini van ser publi-
cats el 1998, 2000 i 2001, per acompanyar
el pas al tercer millenni. Podem, avui,
veure-hi clar en la manera com Heidegger
va voler servir-se dels mots de la filosofia i
104
del nom dalguns filsofs i poetes per di-
fondre i legitimar planetriament enunciats
com aquests. Per tant s avui quan podem
mesurar tota la necessitat de la tasca de ve-
ritat del filsof, nica cosa que ens permet
de resistir a la temptaci heideggeriana de
legitimar el nacionalsocialisme utilitzant el
llenguatge mateix de la filosofia.
Traducci de
Ricard Ripoll i Arnau Pons
Referncies bibliogrfiques
Braig, Carl, Vom Sein: Abriss der Ontologie [So-
bre lsser: Breu tractat dontologia], 1896 a
Reinhard Linde, Das politische Gegenstand von
Sein und Zeit [El contingut poltic dsser i
temps], indit.
Comte York von Wartenburg a Dilthey, 18 fe-
brer 1884, Briefwechsel zwischen Wilhelm Dilthey
und dem Grafen Paul Yorck v. Wartenburg, 1877-
1897 [Correspondncia entre Wilhelm Dilthey
i el comte Paul Yorck von Wartenburg], Sigrist v.
d. Schulenburg [ed.], Halle [Saale], 1923.
Heidegger, M. Vom Wesen der Wahrheit [Sobre
lessncia de la veritat], semestre dhivern 1933-
1934, (edici completa 36-37 2001).
a Elfride, 18 octubre 1916, Mein liebes Seelchen!:
Briefe Martin Heideggers an seine Frau Elfride:
1915-1970 [Amor meu!: Cartes de Martin
Heidegger a la seva dona, Elfride: 1915-1970,
Munic, 2005.
Der Alemanne: Kampfblatt der Nationalsozialisten
Oberbadens, 3 maig 1933 in Schneeberger.
a Kurt Bauch, 1 agost 1943, Stargardt Katalog,
Berln, mar 2004.
ber Wesen und Begriff von Natur, Geschichte und
Staat [Sobre lessncia i les nocions de natura,
histria i estat], seminari, semestre dhivern
1933-1934, setena sessi, Deutsches Literatur-
archiv Marbach, indit.
Deutsches Literaturarchiv Marbach a Emma-
nuel Faye, Heidegger, lintroduction du nazisme
dans la philosophie: Autour des sminaires indits
de 1933-1935, Pars, Le Livre de Poche, 2007.
a Elfride, 18 maig del 1940.
Entrevista en Der Spiegel.
Einfhrung in die Metaphysik [Introducci a la
metafsica], Tbingen, 1953.
Klemperer,Victor. lti: Notizbuch eines Philologen
[lti: Apunts dun filleg], 1947.
1. (...) die Grundmglichkeiten des urgermanischen
Stammeswesens auszuschpfen und zur Herr-
schaft zu bringen. (M. Heidegger, Vom Wesen der
Wahrheit, WS 1933-1934, Gesamtausgabe 36/37
(2001), S. 89 = GA 36/37, 89). Totes les citacions
de Heidegger al catal han estat tradudes per Anna
Soler Horta.
2. Der Kampf als Stehen gegen den Feind (...)
Feind ist derjenige und jeder, von dem eine wesent-
liche Bedrohung des Daseins des Volkes und seiner
Einzelnen ausgeht. Der Feind braucht nicht der
uere zu sein, und der uere ist nicht einmal im-
mer der gefhrlichere. Und es kann so ausstehen, als
sei kein Feind da. Dann ist Grunderfordernis, den
Feind zu finden, ins Licht zu stellen oder gar erst
zu schaffen, damit dieses Stehen gegen den Feind
geschehe und das Dasein nicht stumpf werde.
Der Feind kann in der innersten Wurzel des Daseins
eines Volkes sich festgesetzt haben und desen
eigenem Wesen sich entgegenstellen und zuwider-
handeln. Um so schrfer und hrter und schwerer
ist der Kampf, denn dieser besteht ja nur zum
geringsten Teil im Gegeneinanderschlagen, oft weit
schwieriger und langwieriger ist es, den Feind als
solchen zu ersphen, ihn zur Entfaltung zu brin-
gen, ihm gegenber sich nichts vorzumachen sich
angriffsfertig zu halten, die stndige Bereitschaft
zu pflegen und zu steigern und den Angriff auf
weite Sicht mit dem Ziel des vlligen Vernichtung
auszusetzen (ga 36/37, 90-91).

3. Die Studentenschaft der Universitt Freiburg erlt
folgenden Aufruf: Die deutsche Studentenschaft
ist entschlossen, den geistigen Kampf gegen die
jdisch-marxistische Zersetzung des deutschen
Volkes bis zur vlligen Vernichtung durchzufhren.
Als Sinnbild dieses Kampfes gelte die ffentliche
Verbrennung des jdisch-marxistischen Schriftums
am 10. Mai 1933. Deutsche, sammelt euch zu
diesem Kampf! Bekundet die Kampfgemeinschaft
auch ffentlich.
4. ...mit solchen Phrasen knne den Studenten
keine Philosophie geboten werden (C. Schorcht,
p.237).
5. En alemany hi ha una diferncia entre Judaisierung,
s a dir, judatzaci, i Verjudung, enjuevament,
un mot molt ms marcat que no tenim en catal,
i que tampoc no existeix en angls ni en espanyol,
per que val la pena de crear com a neologisme
per tal de diferenciar-lo del terme ms neutre.
Verjudung s, doncs, molt ms negatiu i sins-
criu en una tradici. Vegeu lexplicaci que dna
Emmanuel Faye pel que fa a ls daquest mot en
aquest context: Heidegger, lintroduction du nazisme
dans la philosophie, Pars, Albin Michel, 2005,
p.60 (vegeu tamb Emmanuel Faye, Heidegger, la
introduccin del nazismo en la filosofa, traducci
espanyola dscar Moro, Madrid, Akal, 2009,
p.59). [Nota dArnau Pons.]
6. Die Verjudung unsrer Kultur u. Universitten
ist allerdings schreckerregend u. ich meine die
deutsche Rasse sollte noch soviel innere Kraft
aufbringen um in die Hhe zu kommen (M.
Heidegger an Elfride, 18. Oktober 1916, Mein
liebes Seelchen !, Briefe Martin Heideggers an seine
Frau Elfride 1915-1970, Munic, 2005, S. 51).
7. ...da er seit Jahren die Partei Adolf Hitlers in
ihrem schweren Ringen um Sein und Macht auf
wirksamste unterstrtzte, da er stets bereit war,
fr Deutschlands heilige Sache Opfer zu bringen,
und da ein Nationalsozialist niemals vergebens
bei ihm anpochte (Der Alemanne, Kampfblatt
der Nationalsozialisten Oberbadens, citat per G.
Schneeberger, p.23).
8. Das Sein ist definitorisch aus hheren Begriffen nicht
abzuleiten und durch niedere nicht darzustellen.
Sein und Zeit, p.4.
9. Aus hhern Begriffen ist der des Seins nicht ableit-
und aus niedrigern ist er nicht darstellbar. Vom
Sein, 1896, p. 22.
10. Was du ber das Sein des Seienden sagst ist richtig.
Es ist eine Formel, fr mich oft ein Deckname,
105
aber auch eine wirkliche crux der Philosophie. (...)
Hinter der Formel, die ja eine Unterscheidung
enthlt, verbirgt sich etwas wesentliches.
11. 1. Philosophie ist der unausgesetzte fragende Kampf
um das Wesen und Sein des Seienden.
2. Dieses Fragen ist in sich geschichtlich, d.h. es ist
das Fordern, Hadern und Verehren eines Volkes um
der Hrte und Klarheit seines Schicksals willen
(ga 36/37, 12).
12. Davant la meva crtica, els drethavents per Frana han
anunciat la propera publicaci del seminari, segura-
ment als volums de Heidegger Jahrbuch el tema dels
quals ser Heidegger und der Nationalsozialismus.
Veurem amb quina presentaci acompanyaran
aquesta publicaci. Ara b, s important que el
pblic tingui accs a aquest seminari atudor i
em felicito que el meu llibre hagi tingut aquest
efecte.
13. So wie das Seiende, der Mensch sich seines mensch-
Sein bewusst ist, wie er sich dazu verhlt, sich
darum kmmert, so hat auch das Seiende Volk ein
wissendes Grundverhltnis zu seinem Staat. Das
Volk, das Seiende, das in seinem Sein den Staat
verwirklicht, weiss um den Staat, kmmert sich
um ihn und will ihn (Deutsches Literaturarchiv
Marbach, 7ena sessi, 11 indit).
14. Nur wo Fhrer und Gefhrte gemeinsam in ein
Schicksal sich binden und fr die Verwirklichung
einer Idee kmpfen, erwchst wahre Ordnung.
Dann wirkt sich die geistige berlegenheit und
Freiheit aus als tiefe Hingabe aller Krfte an das
Volk, den Staat, als strengste Zucht, als Einsatz,
Standhalten, Einsamkeit und Liebe. Dann ist die
Existenz und berlegenheit des Fhrers eingesenkt
in das Sein, in die Seele des Volkes und bindet es
so mit Ursprnglichkeit und Leidenschaft an die
Aufgabe. Und wenn das Volk diese Hingabe sprt,
wird es sich in den Kampf fhren lassen und den
Kampf wollen und lieben. Es wird seine Krfte
entfalten und ausharren, treu sein und sich opfern.
In jedem neuen Augenblick werden sich Fhrer
und Volk enger verbinden, um das Wesen ihres
Staates, also ihres Seins zu erwirken; aneinander
wachsend werden sie den beiden bedrohenden
Mchten Tod und Teufel, d.h. Vergnglichkeit
und Abfall vom eigenen Wesen, ihr sinnvolles,
geschichtliches Sein und Wollen entgegensetzen.
ber Wesen und Begriff... 7ena sessi, 13.
15. Sein und Zeit, 74, pp.384 i 385. s significatiu en
aquest sentit que per a la primera antologia dels
seus escrits publicada en francs el 1938, Heidegger
106
hagus demanat a Henri Corbin que tradus els dos
captols sobre la mort i la historicitat.
16. Sein und Zeit, p.399.
17. Ich gratuliere zu jedem einzelnen Fall, wo Sie die
dnne jdische Routine, der das Bewutsein der
Verantwortlichkeit fr die Gedanken fehlt, wie
dem ganzen Stamme das Gefhl psychischer und
physischen Bodens, von der Lehrsthlen fern
halten (p.254).
18. ga 36/37, 6.
19. ...die Frage nach dem Menschen mu revolutioniert
werden. Die Geschichtlichkeit ist ein Grundmoment
seines Seins. ga 36/37, 215.
20. Ibid., p. 214.
21. Ibid., p. 176.
22. Ibid., p. 215.
23. Ibid., p. 118.
24. Ibid., p. 119 (ho subratlla Heidegger).
25. Wenn heute der Fhrer immer wieder spricht von
der Umerziehung zur national-sozialistischen
Weltanschauung, heit das nicht: irgendwelche
Schlagworte beibringen, sondern einen Gesamt-
wandel hervorbringen, einen Weltentwurf, aus
dessen Grund heraus er das ganze Volk erzieht
(ga 36/37, 225).
26. Ibid.
27. Er [der Jargon der Eigentlichkeit] verfgt ber eine
bescheidene Anzahl signalhaft einschnappende
Wrter. T. W. Adorno, Jargon der Eigentlichkeit,
p.9.
28. ...historisch ist jede Zusammenkunft des Fhrers
mit den Duce, auch wenn sie gar nicht an den
bestehenden Verhltnisse ndert (lti, p.45).
29. es Menschen u. Menschengruppen (Neger wie z. b.
Kaffern) gibt, die keine Geschichte haben, sie seien
geschichtslos). ga 38, 81.
30. Die haben doch ebensogut Geschichte wie die Affen
u. Vgel. Ibid., 84.
31. Wenn das Flugzeug freilich den Fhrer von
Mnchen zu Mussolini nach Venedig bringt, dann
geschieht Geschichte. Ibid.
32. ...auch nicht menschliches Seiendes, wie z.b. das
erwhnte Flugzeug des Fhrers, kann geschichtlich
werden. Ibid., 86.
33. Ibid., respectivament pp.97 i 99.
34. ...drfen wir die Entscheidungszonen nicht ber-
springen wollen. ber Ernst Jnger, ga 90, 222.
35. Weltkriege (...) sind nicht imstande, geschichtlich
Geschicke zu entscheiden. Die Armut, Vortrag 27
juny 1945, Schlo Wildenstein.
36. Ackerbau ist jetzt motorisierte Ernhrungsindus-
trie, im Wesen das Selbe wie die Fabrikation von
Leichen in Gaskammern und Vernichtungslagern,
das Selbe wie die Blokade und Aushungerung von
Lndern, das Selbe wie die Fabrikation von Wasser
stoffbomben. ga 79, 27.
37. Hunderttausende sterben in Masse. Sterben sie?
Sie kommen um. Sie werden umgelegt. Sterben
sie? Sie werden Bestandstcke eines Bestandes der
Fabrikation von Leichen. Sterben sie? Sie werden
in Vernichtungslagern unauffllig liquidiert. Und
auch ohne Solches Millionen verelenden jetzt in
China durch den Hunger in ein Verenden. Sterben
aber heit, den Tod in sein Wesen austragen.
Sterben knnen heit, diesen Austrag vermgen.
Wir vermgen es nur, wenn unser Wesen das
Wesen des Todes mag. Doch inmitten der unge-
zhlten Tode bleibt das Wesen des Todes verstellt.
Der Tod ist weder das leere Nichts, noch ist er
nur der bergang von einem Seienden zu einem
anderen. Der Tod gehrt in das aus dem Wesen des
Seyns ereignete Dasein des Menschen. So birgt er das
Wesen des Seyns. Der Tod ist das hchste Gebirg
der Wahrheit des Seyns selbst, das Gebirg, das
in sich die Verborgenheit des Wesens des Seyns
birgt und die Bergung seines Wesens versammelt.
Darum vermag der Mensch den Tod nur und
erst, wenn das Seyn selber aus der Wahrheit seines
Wesens das Wesen des Menschen in das Wesen des
Seyns vereignet. Der Tod ist das Gebirg des Seyns
im Gedicht der Welt. Den Tod in seinem Wesen
vermgen, heit: sterben knnen. Diejenigen,
die sterben knnen, sind erst die Sterblichen im
tragenden Sinn dieses Wortes. Heidegger, Bremer
und Freiburger Vortrge, ga 79, 56.
38. Vegeu ga 16, pp. 759-760.
39. ...nmlich mit der Begegnung der planetarisch bes-
timmte Technik und des neuzeitlichen Menschen
eim, 1953, p. 152.
40. ...zum Wesen der Technik Antwort. Martin Hei-
degger im Gesprch, 1988, p.105.
41. Es bedarf eines Menschentum, das von Grund aus
dem einzigartigen Grundwesen der neuzeitlichen
Technik und ihrer metaphysischen Wahrheit
gem ist, d.h. vom Wesen der Technik sich ganz
beherrschen lt, um so gerade selbst die einzel-
nen technischen Vorgnge und Mglichkeiten zu
lenken un zu ntzen. Nietzsche II, 1961, pp.165-
166.
42. ga 48, 333.
 107
43. ...eine unbedingte Verschreibung an die innere
Gesetzlichkeit der unbedingten Technisierung des
Krieges. Der Einzelen verschwindet als Individu-
um. Mein liebes Seelchen!, 18 Mai 1940, p.210.
44. ga 90, 221.
45. ga 50, 8-9.
46. Ibid., 57-58.
47. Ibid., 59-60.
48. Das Vernichten sichert gegen den Andrang aller
Bedingungen des Niederganges. Ibid., 70.
49. Les recerques complementries sn, per tant, indis-
pensables. I encara caldria que els investigadors
tinguessin lliure accs a tot larxiu. Per qu, per
exemple, la correspondncia Heidegger-Baumler
s inaccessible o fins i tot potser ha estat destruda?
Per qu la llarga carta de Baumler a Heidegger del
1943, de la qual Heidegger precisa, en una carta a
Elfride, que nha fet diverses cpies, no s consul-
table, i tampoc ho s la seva resposta a Baumler?
Qu s el que els drethavents volen amagar? Val a
dir que el 2006, quan el manuscrit original del curs
del semestre destiu del 1934 havia estat posat a la
venda a Berln per Stargart, tot i que el venedor
mhavia autoritzat a consultar-lo, els advocats de
Hermann Heidegger hi van intervenir rpidament
per prohibir-men qualsevol consulta.
108
La violncia del pensament
Nota prvia: El que segueix no s el text
de la meva intervenci a la taula rodona
que tingu lloc arran de la conferncia
dEmmanuel Faye. Al que havia estat pre-
parat per a aquesta ocasi i que plantejava
algunes qestions al llibre del professor
francs, se li avort loportunitat de ser
pronunciat. s, doncs, la rplica de la re-
quisitria que shi encet de bursada. Com
a tal, noms els assistents a lacte estaran
en disposici de copsar-ne les raons i les
allusions al que es plantej. Valgui, per,
el remot ress del que hauria pogut ser dit
llavors per sota del que ara s llegit.
E n tot all que t a veure amb valora
cions, amb judicis de valor, ja des de Scra-
tes, se sap la fora, la importncia decisiva
que hi tenen les pressuposicions i els preju-
dicis, sobretot els que imposen una separa-
Manuel Carbonell s catedrtic de Llengua Catalana de
leoi de Barcelona i traductor de Friedrich Hlderlin
(Himnes, Quaderns Crema, 1981; Poemes de lente-
nebriment, Quaderns Crema, 1996), de Friedrich
Nietzsche (En torno a la voluntad de poder, Pennsula,
1973; Aix parl Zaratustra, molu, 1983; reeditat a
Quaderns Crema, 2007) i de Martin Heidegger (Fites,
Laia, 1989; Parmnides, Quaderns Crema, 2005). A
ms a ms, ha estat el curador dels volums 3 (Articles.
Assaigs poltics, 1921-1936) i 4 (Sobre literatura i art)
de les Obres completes de J. V. Foix (Edicions 62).
Manuel Carbonell
ci radical i absoluta, totalitriament total
(H. Arendt), entre dues parts extremes, una
incompatibilitat entre all que sarrenglera
a una banda i all que sarracona a laltra, i
que sol expressar-se en loposici exclusiva,
i excloent de tota altra, entre bo i dolent,
entre b i mal, entre veritat i falsedat. No hi
ha termes mitjans. En el camp (P. Bourdieu)
que es delimita per a la valoraci no hi valen
ni imparcialitats ni mitjos compromisos.
El terreny on es vol actuar ha destar net
dobstacles i de noses que puguin moure o
entrebancar lacci i cal que els factors que
hi intervenen siguin tan simples com es
pugui. Simplificar s un dels recursos ms
tils a lhora dendegar una acci de la qual
es vol treure el mxim rendiment i obtenir
la ms alta eficcia. Ms efectiu, ms fcil s
moures entre pocs que entre molts. Al ma-
teix temps, les simplificacions sn la base
de les fabulacions i dels fantasieigs, de les
ficcions (Ph. Lacoue-Labarthe) que es con-
creten en forma de mite. Els mites, per lex
clusivitat que els caracteritza, per lapodc-
tica potncia tempestuosa (Sturm) que els
empeny, assuaugen subreptciament les ru-
gositats i les aspreses del que est en qesti;
als reticents, els dissuadeixen de resistir-se a
limpuls (Drang) que ells mateixos, els mi-
tes, promouen; als persuasors (V. Packard),
els preparen les conscincies a convncer,
els aplanen el territori a conquerir.

Que aix ocorri en lmbit que prpia sin que s limpediment principal per a
ment hauria de ser el ms lliure daquests
paranys, en el del pensament crtic, s doncs
una mostra punyent dall en qu shan con-
vertit la reflexi serena i la meditaci pon-
derada. La tribuna per al debat equitatiu no
triga a remodelar-se en el que pot semblar
una tramoia per a obscures intrigues. Si en
el camp de la poltica estricta o en el de les
cincies socials distincions tallants com ara
dretes i esquerres sn pertinents i oportunes
per a destriar tendncies i intencions que,
dissimuladament, volen confondre per tal
de controlar millor, aplicades en literatura1
sn prova del dogmatisme ms estril, per
no dir exemples duna penosa curtedat de
mires i duna drstica reducci de la capa-
citat de distingir no ja matisos tnues, sin
puigmals i tot, que dirien alguns.
En filosofia, com en totes les manifesta-
cions culturals que treballen amb la llengua,
si prou les idees tenen una repercussi
pblica i social ms o menys directa (i en
aquest sentit han de sotmetres a una anlisi
severa per rigorosa), sovint laspecte ms
prpiament literari de les obres daquest
mbit no s pas un element menor o se-
cundari que es pugui deixar de banda. El
cas de lobra de Heidegger ns especialment
paradigmtic.
Desqualificar-la en bloc pel suport que
els textos dels anys trenta-tres i trenta-quatre
donen al moviment nacionalsocialista no fa
honor a la intelligncia. Una altra cosa s
jutjar el rebuig de Martin Heidegger de re-
conixer lerror dhaver-se deixat fascinar
pel rgim nazi, el seu silenci davant els crims
del rgim en el moment que es fan pblics.
Daquesta pertincia, tanmateix, fer-ne la
contumcia dun reu abjecte, les obres del
qual, en conseqncia, shan de llenar a la
foguera, no solament no s un acte crtic
109
criticar-la judiciosament. La trria no ha es-
tat mai crtica. Com tampoc laplaudiment.
Luna i laltre ballen al so del mite.
Crtica, i precursora, s laproximaci
que Karl Lwith fa de lobra de Heidegger
al novembre del 1946 a Les Temps Modernes,
n. 14, amb el ttol de Les implications
politiques de la philosophie de lexistence
chez Heidegger,2 que desprs amplia el
1953 a Martin Heidegger, Denker in drf-
tiger Zeit. Hi demostra que aquest no tan
sols savingu amb el nazisme sin que an-
ticip amb el pensament i ultrapass i tot
algunes possibilitats del moviment nacio
nalsocialista.3
Explica que, en Heidegger, el seu pen-
sament contindria ja a lorigen, en germen,
la tendncia que condua al nazisme. Aix
seria aix perqu ja a Sein und Zeit el projecte
directiu sadrea a lexistncia, en detriment
de lessncia. El principi filosfic de Hei-
degger, lexistncia reduda a ella mateixa
i reposant noms sobre ella mateixa, davant
el no-res, no s una invenci gratuta. Ans
al contrari, correspon a lestat radical de la
situaci histrica real amb qu sha identi-
ficat explcitament la filosofia heideggeriana
de lexistncia compresa en el temps i en la
histria.4 s a dir, que Heidegger comprn
lexistncia, la vida de tot home, en tant que
inserida radicalment en el temps i en la his-
tria, condicionada sempre per la circums-
tncia concreta que li ha tocat viure. Daltra
banda, els termes que fa servir correntment
aquests anys reflecteixen la manera de
pensar catastrfica de la generaci alemanya
de desprs de la Primera Guerra Mundial,5
manera de pensar que desemboca fatalment
en lhomicida histria nazi.
Aix mateix, lanlisi circumspecta i al
hora inflexible que Lwith fa de lobra de
110
Heidegger el duu a allar-ne el tret distintiu:
la dificultat del seu llenguatge, que sovint li
dna un to ambigu i polticament capcis.
Aix ho exemplifica amb el Discurs del
Rectorat, el text heideggeri ms profun-
dament imbut de fervor nacionalsocialista.
Termes com servei de treball i servei
darmes coincideixen amb el servei del
saber, de tal manera que a la fi de la con-
ferncia loient [com el mateix Lwith] no
sap si ha dobrir els Presocrtics de Diels
o inscriures a les files de les SA.6 Aquesta
ambigitat, que t diverses causes, tensa
lestil heideggeri i, sobretot en el que es
coneix com el segon Heidegger, lacosta
explcitament a lmbit de la poesia.
En relaci amb aix fou escrit: Sovint
el discurs heideggeri es cabdella en nusos,
lnic desllorigador dels quals no s tant el
conjunt de la cosa tractada pel pensador
com, ms aviat, el desplegament, per dir-ho
aix, autnom dun mot, generalment clau,
en tot el seu tramat derivatiu, com si ara no
fos la ment dun que pensa que en dirigs
lextensi, sin que fos la llengua mateixa
que sorganitzs en una xarxa de relacions
prpies ms enll de tota subjectivitat ra-
onadora.7 A partir daquesta atenci pel
mot, pels mots, el subjecte que enraona
(podria ser mai daltra manera?) posa en
prctica tots els recursos de la llengua per
afinar al mxim lelocuci. Des del nivell
ms general, el tema que vertebra un lli-
bre, passant al ms concret dun captol,
concentrant-se en un pargraf, sintetitzant-
se en una frase, fins al ms singular, conden-
sant-se en un mot. I viceversa, a partir dun
mot, descloent-se en una frase, expandint-
se compositivament en un pargraf, des-
plegant-se en un captol, per acabar com-
ponent-se en un llibre. I sempre en aquest
vaiv jugant amb la complexa substncia de
la llengua, el so, la forma, el sentit, fent-hi
intervenir simultniament fontica, mor-
fologia, sintaxi i semntica. I si privilegia
letimologia, sovint en discrepncia oberta
amb els fillegs, no s pas per descurar o
menystenir els mecanismes expressius que
ha tipificat la retrica.
En tot cas, Heidegger pot ser moltes
coses, per ni el reduccionisme, predecessor
del negacionisme, no pot refutar que el seu
esfor per renovar (no pas destruir, mal que
com tota renovaci introdueixi una certa
ab-strucci i sovint aparegui abstrusa) el
llenguatge filosfic vigoritza i enriqueix
la llengua en qu sexpressa ms que no la
debilita o lempobreix. Fins al punt que un
dels ms conspicus antiheideggerians sama-
ra del seu estil per produir, recelant de tants
lectors manifassers, una poesia celada, her-
mtica, inviolable per hermenutiques de
tota mena, essencialistes, materialistes dia-
lctiques o dhuc psicologistes.
s sobretot pel cant de la llengua,
doncs, que es justifica i s recomanable i tot
la lectura circumspecta i la traducci res-
pectuosa, i parca, de les obres de Heidegger,
especialment si i quan es tracta de llenges
minoritzades, apallissades i amesellades.
Tenint-ne en compte, per, el contingut,
per reservat prou vegades equvoc, cal sa-
ludar i agrair laparici destudis que shi en-
dinsen amb ferma voluntat crtica i tena-
citat filolgica, com ara el dEmmanuel
Faye, rescatant documents que shavien
mantingut inaccessibles als estudiosos per
tal de resseguir minuciosament el moment
lgid de la participaci de Heidegger en la
instauraci de lestat nacionalsocialista i
la seva consolidaci.
Tanmateix, la pruja amb qu cuita a res-
saltar els passatges que delaten una intenci
quasi propagandstica dexaltar les directrius

nazis li fa traspassar a vegades el marc precs
que els cont i el duu a descurar la crisi
subjacent que els hi fa sorgir i que convin-
dria, com sespera, que una anlisi crtica la
rellevs i la poss a la llum. Una tal crisi no
s patrimoni ni dun sol home ni dun sol
pas. La manera, per, com s sentida cada
vegada s el que cal explicar, no pas per jus-
tificar uns actes o unes preses de partit sin
amb vista a estar a laguait devitar que es
repeteixin. Per aix escau tamb comparar-
ne diverses percepcions i com es tradueixen
en reaccions coincidents o contrastades.
s aix que Lwith no sest de subrat-
llar que Heidegger comparteix amb altres
intellectuals alemanys un mateix origen
a partir del qual, s a dir, a partir de les res-
postes que aquests donen als problemes
que es fan sentir com a comuns a la jove
generaci alemanya, sha dentendre lex
traordinria atracci que desprs de la Pri-
mera Guerra Mundial van exercir sobre
aquesta joventut. Arran daix cita els noms
de lhistoriador Spengler, el teleg Barth, i
Heidegger. Constata Lwith: Malgrat la
diversitat de les tendncies espirituals [s a
dir, ideolgiques,] de cada un, llur posici
comuna es troba en la conscincia neta [en
el convenciment, en el fet dadonar-se] que
estan situats en una crulla entre poques,
que es troben enmig duna crisi que marca
un tombant, un canvi de rumb histric.8
Precisament, arran daquest fenomen,
Faye, a la pgina 420 del seu llibre9 cita
el segent comentari de Heidegger sobre
Spengler: Sobre la base duna interpretaci
biologstica de la voluntat de poder, ha
esdevingut un dels primers i essencials edu-
cadors poltics en el decenni entre els anys
vint i trenta, quan mirava descriure la his-
tria per a lhome destat i de desenvolupar
histricament lart de ser un estadista.
111
Deu ser discutible que el terme educa-
dors, Erziehrer, es digui en el sentit positiu
que se li sol donar. Leducaci tamb pot
ser una mala educaci, i a vegades pssima.
Constatar un fet histricament provat no
equival a lloar-lo ni a vituperar-lo. En tot
cas, Faye no ho veu com una mera cons-
tataci duna de les veus on sabeura la
nazi set de sang i terra; al contrari, recalca
que Heidegger no solament no considera
aberrant el biologisme de Spengler sin
que hi aprecia leducador poltic, en tant
que directament adreat a Hitler, orientat
a avalar-ne el lideratge i a preparar les
conscincies a acatar cegament les ordres
que en rebin. Heidegger combregaria amb
el biologisme de Spengler i aquest seria el
motiu que lhauria dut a abraar els prin-
cipis racistes nazis. Si aix fos aix, caldria
aclarir per qu pren aquesta direcci, com
la pren i fins a quin punt la pren.
s que en el curs dedicat a Parmnides,10
del semestre dhivern de 1942 - 1943, hi ha
moltes allusions a Spengler que, no obs-
tant, contrasten amb les que Faye presenta
de lany 1939. En un moment, a la pgina
117, li ve a tomb de dir de Spengler, amb
un to que ms de lloana s de blasme:
Al primer ter del segle xx, mantenint-se
exclusivament en el terreny de la metafsica
de Nietzsche i amb una manca absoluta de
pensament metafsic original, lescriptor
Oswald Spengler expos un balan de
la histria occidental i proclam la De-
cadncia dOccident. Avui, igual que al
1918, quan aparegu el pretensis llibre
que es titula aix, un pblic afamat safanya
noms a picar lham del resultat daquest
balan sense aturar-se mai a considerar
sobre quines idees bsiques pel que fa a
la histria sha saldat aquest balan de la
decadncia, que Nietzsche ja havia calculat
112
lcidament, tot i haver-lo pensat altrament
i en una altra dimensi. Els qualificatius
parlen per ells sols.
A la pgina 139, indica la contribuci
de Spengler a la justificaci de lestat na-
zifeixista, a la fi dun pargraf dedicat a
discutir la noci de super-home. Aquest
terme designa lhome vigent fins ara (de-
terminat sempre com a animal rationale)
que ha superat aquesta determinaci i que
ha passat a lmbit essencial de la voluntat
de poder en tant que realitat de tot el que
s real. Per aix Nietzsche pot dir que lho-
me que encara no ha esdevingut super-
home s lanimal que encara no ha estat
identificat, s a dir, lanimal sobre lessn-
cia del qual encara no sha pres definitiva-
ment cap decisi metafsica. Dacord amb
aquesta darrera determinaci metafsica de
lhome, Oswald Spengler ha escrit en el seu
fams text Lhome i la tcnica, contribuci a
una filosofia de la vida (1931, p. 54): En al-
guns dels seus trets essencials, el carcter de
lanimal depredador en llibertat ha passat
de lindividu al poble organitzat, lanimal
amb una nima i moltes mans. I hi ha afegit
a tall de nota: I amb un sol cap, i no pas
amb molts.
I, encara, per citar noms un altre
passatge, a la pgina 224, li etziba: Quan
Spengler, depenent del tot de la metaf-
sica de Nietzsche, per assumint-la arreu
grollerament i superficialment, parla de
la Decadncia dOccident, no parla pas
de la histria, perqu ja per endavant lha
degradada a procs biolgic i nha fet un
hivernacle de cultures i civilitzacions que
creixen i es panseixen com si fossin plantes.
La histria, Spengler la pensa, si s que mai
pensa, ahistricament.
A partir daquestes rotundes afirmacions
sorgeix la sospita que fins i tot en aquells
anys negres Heidegger no abandona mai
lambigitat.11 Al mateix temps, per, en
all que t a veure amb la formulaci de
les pautes bsiques de lestat totalitari, no
solament marca una distncia insalvable
respecte a Spengler (i a tot el que aquest
representa), sin que denuncia el paper que
hi ha tingut i que no es pot ignorar.
Tal com havia dit Lwith respecte a
la pertinena substancial del filsof al
clima i a les maneres de pensar del nacio
nalsocialisme,12 Heidegger, en sintonia
amb moviments com ara lexpressionisme,
contribueix per aix mateix a aclarir les
caracterstiques substancials del clima que
ha propiciat laparici i lextensi europea
del feixisme i del nazisme, i en certa mesu-
ra del marxisme-leninisme / stalinisme, del
qual, com se sap, aquells sn reaccions. Per
aix pot considerar-lo de veritat com el
bon filsof (per no dir el millor) dun mal
moment histric. I que en el cas que el
pensament de Heidegger hagi superat avui
el moment histric (en el sentit vulgar del
mot), les seves publicacions futures ja no
les nodrir, com Sein und Zeit, el pathos
de la decisi, i aix podran fer-lo aparixer
encara ms clarament com el millor dels
filsofs vivents.13
Qui sap, doncs, si el ttol de la sessi La
violncia del pensament (genitiu subjectiu,
quedant implcit el de Heidegger) no s
un encert davant la violncia daquell altre
pensament que ho anivella tot, que anihila
tota diferncia, que redueix lhome a una
sola dimensi (H. Marcuse). Potser llavors
la violncia del pensament seria el principi
esperana (E. Bloch) posant-se en acte
com a pensament de la violncia (genitiu
objectiu). Per aleshores, perqu el crit
daquest pensament sescolts entre els rengs
(R. M. Rilke) dels homes i dones davui (es
 113
11. Un exemple daix, del 42-43, sn dos passatges del
veuen, es conceben uniformement iguals Parmnides, que Faye massenyal. No escau encetar
arreu del planeta?), caldria que hi hagus aqu una discussi daquests punts, per raons b-
encara primer una percepci ms o menys vies. Valguin noms unes notes com a mers finals
general, baldament difusa, de la violncia de partida, gens beckettians. El primer (vegeu la
pgina 128 de la traducci catalana, corresponent
de qu ss vctima. I no hi ajudaria que el a les pgines 91-92 de la Gesamtausgabe, vol. 54)
pensament perfils, fes albirable qu s la vi- estrictament no es pot considerar polticament
olncia en la seva essncia? Llavors potser es suspecte per ls de Vernichtung, anihilaci, que
despertaria entre els que pensen la violncia sexplica ms pel ja no ser, nicht mehr sein, en tant
que modalitat de locultaci, Verbergung, de lentra-
essencial un arcaic desesper arc (noms
da en la latncia, Verborgenheit, ms que no pas com
grcies als desesperats hi ha encara esperan- a reivindicaci de la soluci final. La Vernichtung
a, E. Bloch citat per Marcuse) per a pen- s pensada fenomenolgicament com a exposici
sar la crueltat necessria (F. Nietzsche) per negativa de la Verbergung; el pargraf segent
a desclavar del pit de qui dna la llibertat nexposar la part positiva. El segon passatge, en
canvi, s s una daquestes afirmacions dun encegat
a lhome lobstinada mandbula daquest que foren ridcules si no fossin contempornies
tasc dacer (squil) amb qu lhan clavat de la fria criminal que sabatia sobre Europa, i
al Caucas Poder (Kratos) i Violncia (Bia). sobre el mn, i que veia que ja no podria vncer.
Llavors el pensament penetraria la violncia Malgrat aix, lencegament que es manifesta en el
pargraf en qesti (vegeu final de la pgina 155 i
fins als seus orgens mateixos i larrancaria
comenament de la 156, Gesamtausgabe, p. 114)
de soca-rel, seria el pensament de la violn- cerca explicar-se per la causal per aix i es remet
cia (genitiu objectiu i subjectiu). Per aix al pargraf precedent, un dels ms problemtics i
els pensadors han de portar, de grat o no, discutibles de lobra, perqu hi arrisca una visi de
al cor, i sovint, la violncia suprema. Per conjunt de la latent histria essencial doccident,
en la qual qui la t apareix com a fi (el fi i la fi)
als altres, no (F. Hlderlin).
daquesta histria. Com Hegel, i alguns daltres.
12. Vegeu la seva Rponse a M. de Waehelens a lesmen-
tat nmero de Les Temps Modernes, recollit tamb
al nmero 650, juliol-octubre 2008, pp. 36-41. La
primera citaci correspon a la pgina 23 daquest
1. Caldria veure quan i com G. Steiner, un irnic con-
mateix nmero.
sumat i rematat, pronuncia lescandalitzadora frase
13. Ibid. p. 41. Vivents, cal recordar que el text de
sobre ladscripci dretana de la bona literatura.
Lwith s del 1947 i que Heidegger mor el 26 de
2. Recollit al nmero 650, juliol-octubre 2008.
maig de 1976.
3. ltm, n. 650, p. 38.
4. Ibid, p. 25.
5. Ibid, p. 20.
6. Ibid, p. 17.
7. Manuel Carbonell, Introducci a Martin Heideg-
ger, Fites (Qu s metafsica?, De lessncia de la
veritat, Carta sobre lhumanisme, Lorigen de lobra
dart, La qesti envers la tcnica), Barcelona, Ed.
Laia, col. Textos Filosfics, n. 52, 1989, p. 19.
8. ltm., p. 14.
9. Emmanuel Faye, Heidegger: lintroduction du nazisme
dans la philosophie. Autour des sminaires indits de
1933- 1935, Albin Michel, Pars, 2005.
10. M. Heidegger, Parmnides, tr. Manuel Carbonell,
Quaderns Crema, Barcelona, 2005.
114
Dileg amb Emmanuel Faye
Entorn del seu llibre Heidegger: lintroduction
du nazisme dans la philosophie
C omenar per dir que el llibre dEm-
manuel Faye t, com anteriorment el de
Vctor Faras, una fora de convicci molt
considerable. Martin Heidegger, sense cap
mena de dubte, es va sentir compenetrat
amb el moviment nacionalsocialista ale-
many i durant un cert temps tamb amb
el lideratge del Tercer Reich. Res de nou.
Les forces docupaci franceses a lestat de
Baden-Wrttemberg van determinar la
seva responsabilitat, especialment durant
el seu breu rectorat a la Universitat de
Friburg, i van vetar la seva presncia, aix
com tota activitat no sols docent sin tam
b de recerca, a la universitat que ell havia
governat prop dun any entre el mes dabril
del 1933 i el 1934. Hi ha una gran quanti-
Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) s cap del Depar-
tament de Cultures Ibriques i Llatinoamericanes i di-
rector del Programa dEstudis Ibrics de la Universitat
de Stanford (eua). Al seu penltim llibre, La vocaci
de modernitat de Barcelona. Auge i declivi duna imatge
urbana (2008), explora la relaci conflictiva entre els
imaginaris urbans, literaris i poltics. s autor, entre
altres, de Del hispanismo a los estudios ibricos: una
propuesta para el mbito cultural (2009), El postnacio
nalisme en el mapa global (2005) i La bsqueda del
Grial (1988). Ha coordinat llibres com Mythopesis:
Literatura, Totalidad, Ideologa (1992), After-Images of
the City (2003) o Casa encantada: lugares de memoria
en la Espaa constitucional 1978-2004 (2005).
Joan Ramon Resina
tat de documentaci que ens mostra, ms
enll de qualsevol dubte, una persona poc
grata, i tamb, fins a un cert punt, perillo-
sa, especialment per a aquells collegues i
estudiants que, per raons de pensament o
per la seva pertinena al que aleshores en
deien la raa jueva, no agradaven al rector
de Friburg. Finalment, hi ha el Heidegger
de la postguerra, que lany 1966 concedeix
una entrevista al setmanari Der Spiegel amb
la condici que es publiqui pstumament,
cosa que va ocrrer el 1976, i que fins i tot
en aquesta volgudament darrera reflexi
que podria haver estat una contrici, mant
un silenci aclaparador sobre les conseqn-
cies del nazisme. Tot aix s irrebatible i
Heidegger no en surt ben parat.
Per demostrar-nos aix, que ja tothom
sap, no s el propsit del llibre de Faye.
La seva ambici s ms radical i per tant
ms problemtica. Aspira a demostrar que
no sols la conducta de Heidegger, sin
tot el seu pensament, i de molt abans del
seu ingrs en el partit nacionalsocialista,
constituteix una fonamentaci del progra-
ma nazi. Faye va, per tant, ms lluny que
altres com, per exemple, Berel Lang, que ha
escrit sobre lantisemitisme de Heidegger
relacionant-lo amb el seu silenci sobre la
qesti jueva. Seria aquest silenci al llarg de
la seva obra el que segons Lang determina
el silenci mantingut per Heidegger sobre

la soluci final. Lang t ra quan afirma
que aquest silenci no disculpa Heidegger,
perqu el pes histric i filosfic daquesta
qesti era massa gran perqu Heidegger en
pogus restar neutral o al marge. Aquesta
s una posici que s difcil no compartir,
per que, al capdavall, com reconegu
Sander Gilman, no resol la qesti, ja que
els termes del problema sn impossibles
de resoldre. Gilman s un professor jueu
de la Universitat dIllinois a Chicago; ho
dic, evidentment, per esvair possibles in-
ferncies de complicitat amb els que Faye
anomena apologetes de Heidegger. Doncs
b, aquest problema que Gilman considera
dimpossible resoluci, Faye ens el dna
resolt, perfectament embolicat i lligat.
Malgrat la seva impressionant recerca,
el llibre de Faye no aconsegueix el seu pro
psit principal, que s convncer que la fi-
losofia de Heidegger, que Faye posa entre
cometes, s essencialment una fonamenta-
ci dissimulada del doctrinari nazi. Faye s
conscient de lobjecci que pot fer-se a una
lectura condemnatria basada en la unitat
de lobra i la persona. Aquestes propostes te-
nen linconvenient de limitar excessivament
lautonomia del pensament i pressuposen
una determinaci excessiva de la recepci
dels textos filosfics. Per aix, Faye vol de-
mostrar la presncia duna arquitectura nazi
en el pensament de Heidegger, ubicant-lo,
com ja va fer Vctor Faras, en la xarxa de
relacions que Heidegger mantingu amb
professors i intellectuals declaradament
nazis. I s cert, com advert Habermas,
que Heidegger empr o sinspir en tota la
gamma del pensament conservador sobre
el moment histric sense filtrar-lo amb un
coneixement mnim de les cincies socials.
Per aquest domini de les interpretacions
de moda, que Habermas atribueix a labs-
115
tracci del pensament de Heidegger, Faye
les atribueix a una afinitat ideolgica, les
veu com una prova de la seva implicaci
radical i fins a les darreres conseqncies
en el projecte nacionalsocialista. I encara
vol demostrar que aquesta implicaci, molt
ms clara en la versi no expurgada dels
textos i seminaris dels anys trenta, com a
la pivotal Rektoratsrede, ja hi era de manera
calculadament dissimulada a Sein und Zeit.
El que hi ha de cert, com va advertir Otto
Pggeler, s que a partir del 1929, dos anys
desprs de Sein und Zeit, Heidegger fa un
gir cap a la mitologia, adoptant autors com
Hlderlin i Nietzsche, que en endavant res-
tarien decisius per al seu pensament. Tamb
s cert que, a partir dels anys trenta, la idea
dautenticitat esgrimida com a barem de la
responsabilitat davant la prpia trajectria
dna pas a una idea de veritat basada en
esdeveniments que confronten el poble
(alemany) amb la possibilitat dacceptar o
de rebutjar el dest histric com. Dels tex-
tos posteriors a la guerra o de les reedicions
de textos dels anys trenta, en desapareixen
els mots dordre del nacionalsocialisme. La
ra daquesta purga podria ser merament
estratgica, com afirma Faye, s a dir, un
estratagema per sobreviure filosficament
al desastre del nacionalsocialisme sense
abandonar els esquemes totalitaris de
base; per tamb podria respondre, com
afirm Heidegger a lentrevista de 1966 al
setmanari Der Spiegel, a un distanciament
respecte del lideratge nacionalsocialista, fins
i tot si aquest distanciament implicava la
presumpci de conixer millor que ning
la veritat intrnseca del nazisme, deforma-
da i vulgaritzada pels lders del partit, com
ho suggereix una frase de la Introducci a la
Metafsica. En definitiva, el que prova sen
se cap mena de dubte aquesta frase s que
116
Heidegger es devia trobar el 1935 en la
situaci daquells marxistes que, desprs
dels anys trenta, continuaren defensant una
veritat doctrinal pervertida per la realitat
del marxisme vulgar, o sigui, un idealisme
dintenci frustrat pel gulag i les misries
del socialisme real. Daltra banda, el fet que
Heidegger no es dons de baixa del partit,
prova una continutat de persuasi? I en
el cas que aix fos, aquesta prova circums-
tancial seria una evidncia prou forta de la
contumcia nazi del seu pensament?
Loriginalitat del llibre de Faye recolza
sobre el que ell considera el mtode filol-
gic dinterpretaci ideolgica. La llstima s hi ha lloc per a la reflexi ni el dubte, que
que aquest mtode, que ms aviat jo ano-
menaria de semntica comparada, no apor-
ta gaireb cap llum a largumentaci pr-
piament filosfica, en bona part perqu no
recolza sobre cap evidncia interior al text.
En aquest sentit, del llibre mincomoden
principalment dues coses: la primera, la
seva estratgia de demostraci per conta-
minaci. Sovint, la pice conviction s
lanlisi del que diu Heidegger en funci de
la similitud verbal o temtica amb el que
han dit altres molt ms explcitament de
terminables com a idelegs del nacionalso
cialisme. Faye pressuposa que teixir aquest
context relacional equival a una exegesi dels
textos filosfics. Per el que aix demostra,
si s que calia demostrar-ho, s que Heideg-
ger sorgeix de i es mou en un ambient
conservador, dun inequvoc nacionalisme
i dun antisemistisme ms o menys exacer-
bat, tot i que no tan clar com Faye ens vol
fer creure, especialment pel que fa als anys
anteriors a la presa de poder dels nazis.
Aquesta ambivalncia o, com a mnim, el
silenci amb qu Heidegger tracta la qesti
capital dins limaginari nazi, si no lexonera,
tampoc no prova que lantisemitisme sigui
un factor determinant del seu pensament
abstracte.
Laltre aspecte preocupant de largu-
mentaci de Faye s el recurs ms que fre-
qent a adjectius blasmadors, que, repe
tint-se gaireb a cada pargraf, fan la feina
duna anlisi ms rigorosa. Reiterant els
qualificatius nazi, racista, i sobretot termes
molt ms carregats avui que als anys vint,
com vlkisch, que Faye empra com a sin-
nim de racista, quan en realitat t, o tenia
a lpoca prenazi, el significat de popular,
va construint un discurs judicatiu i pressio-
nant el lector en el sentit de suggerir que no
la causa est tancada abans de comenar.
Repeteixo: la causa de la complicitat de
Heidegger amb el rgim nazi est tancada;
el que ja no sembla tan evident s que
lobra en bloc del que per a molts ha estat el
pensador ms significatiu del segle xx shagi
de reduir a criteris de responsabilitat ide-
olgica basada en proves circumstancials.
En definitiva, com es pregunt Gadamer
davant lescndol provocat pel llibre de Fa
ras, s que all que es va rebre arreu com
una renovaci espiritual, de cop sha tornat
fraudulent?
Per anar al gra, considerem un text que
tant Faras com Faye conceptuen absolu-
tament de revelador i que suposadament
mostra la resta de lobra a la llum del filo-
nazisme heideggeri. Parlo de la Lgica, el
curs dictat durant el semestre destiu del
1934, al clmax, doncs, de la seva adhesi
als principis doctrinals del Tercer Reich.
Hi trobem afirmacions com: Wir stehen
im Sein des Volkes (Estem en lsser del
poble). O b: Ich will mich fgen in
die Macht eines willens und ihn mitwo-
llen (Vull incorporar-me al poder duna
voluntat i voler amb ella). Si fem cas de
 117
Heidegger, que insisteix en la historicitat crisi de la representaci o lanomenat gir
de tot significat i en la importncia del lingstic. Tamb s cert que el seu para-
moment, el significat daquests termes s o pseudomisticisme pot derivar, en alguns
inconfusible, precisament perqu seria cir- casos, en irracionalisme, per tamb em
cumstancial. Ara, el que jo entenc com el sembla vlid dir que en Heidegger trobem
vertader tema del curs s la substituci de una crtica del racionalisme cofoi que, sens
la lgica per la histria, o ms exactament, dubte, es podria associar amb grans dislo-
per la dialctica histrica tal com lentn cacions histriques i amb episodis sagnants
Heidegger, la dialctica entre el jo mateix de grans proporcions.
(selbst) que decideix i all que Heidegger Ja fa anys que Richard Rorty va observar
anomena diversament Sendung (i que Faras que alguns crtics de Heidegger es compor-
tradueix sistemticament per missi, tot ten amb la mateixa radical simplificaci
i que tamb t el sentit denviament o amb qu Heidegger redua el segle xx, dei-
tramesa), Geschick (mot relacionat amb xant de banda la tecnologia, a un conjunt
enviar, que normalment vol dir sort daparences transitries. Aquests crtics,
o fat), i de vegades Sein (lsser). Quan deia Rorty, ms enll de lantiigualitarisme
Heidegger pregunta per lsser dels homes, i de lafinitat de Heidegger amb el principi
respon que lsser caractersticament hum del Fhrer, sn incapaos de veure res ms
s la histria, i ms endavant assegura, com que aparences superficials. I es preguntava,
ho far sempre, que aquest sser es mani- amb tota ra, si aquests enemics acarnis-
festa en el llenguatge. sats de Heidegger considerarien el seu an
Es comprn que aquesta posici, que es tiigualitarisme tan greu i determinant si
decantar filosficament en textos poste- Heidegger finalment no hagus callat sobre
riors, com Der Satz vom Grund, seminari el genocidi jueu. I afegia que Heidegger
del 1956, sigui contrria a la filosofia del fou un nazi, un hipcrita covard i el ms
subjecte, que Heidegger considera metaf- gran pensador europeu contemporani. La
sica, per tal com es limita a la histria de seva negaci i el seu silenci no ens diuen
les representacions. Per trobo que la pro gaireb res sobre els seus llibres, i els seus
posta dintroduir la temporalitat dins el llibres no ens diuen gaire cosa sobre el seu
pensament per superar lepistemologia del silenci i la seva negaci. Potser s hora, com
subjecte situa la filosofia de Heidegger, deia Rorty, de deixar de buscar herois per
especialment la del darrer Heidegger, en adorar i criminals per perseguir. Especial-
el lmit de la metafsica i en lorigen dun ment, diria jo, quan la causa personal ja
grapat de paradigmes del pensament post- est sentenciada, i no s qesti de cremar
modern: el qestionament del subjecte, la ning en lefgie dels seus llibres.
118
Nacht und Nebel
Resposta a Manuel Carbonell i a Joan Ramon Resina
a propsit de Heidegger
Per tal de respondre a lenvit dArnau
Pons, i com a agrament per lacollida excel
lent que em va fer lInstitut de Cultura de
Barcelona durant la setmana de lAssaig
General, proposar tot seguit unes quan-
tes consideracions a tall de rplica als dos
textos respectius de Manuel Carbonell i
de Joan Ramon Resina sobre el meu llibre,
Heidegger, lintroduction du nazisme dans la
philosophie (2005). Val a dir dentrada que
la manera allusiva i certament agressiva
com Manuel Carbonell presenta el seu text
no mereixeria, de fet, cap tipus de resposta.
Ell mateix explica que en lloc de donar
aqu el text que inicialment havia preparat
per a la taula rodona, en qu plantejava
algunes qestions sobre [el meu] llibre,
sha estimat ms de publicar una rplica de
la requisitria que shi encet de bursada.
A qu s degut aquest canvi? Tothom sap
que les condicions dun debat pblic en
una taula rodona no sn pas les mateixes
que les dun debat escrit. La publicaci
posterior de les nostres contribucions ens
hauria brindat la possibilitat duna discus-
si serena i meditada al voltant daquelles
qestions que Manuel Carbonell em volia
plantejar. Per la meva banda, vaig donar
per endavant als meus dos contradictors
el mateix text que finalment he lliurat a
LEspill per a la seva publicaci, tot i que,
Emmanuel Faye
com passa sempre per falta de temps en una
exposici oral, no vaig poder presentar-ne
sin uns quants punts.
Si he ents b les intencions de Manuel
Carbonell i la significaci dels primers
desenvolupaments prou nebulosos del seu
text, s evident que tamb ha volgut inte-
grar, en la seva resposta dara, el ress de la
qesti que li va plantejar Arnau Pons sobre
la coherncia que es pot constatar en el
programa del seu treball intellectual, com
per exemple linters pels textos poltics
de J.V. Foix que testimonien una forta
seducci, en el passat, pel feixisme itali,
la difusi que ha fet de la voluntat de poder
de Nietzsche a qui ha tradut,1 i la gran
implicaci que manifesta, en tant que tra-
ductor i divulgador, envers lobra de Martin
Heidegger la intensitat del comproms del
qual envers el nacionalsocialisme ja no s
cap novetat. Manuel Carbonell afirma que
aquests autors manifesten una qualitat lite-
rria que s independent del contingut de
les seves obres. Aquest raonament em sem-
bla contestable, ja que desprs dafirmar,
durant la taula rodona, que Foix shavia
inspirat en Charles Maurras, el fundador
dAction Franaise, com a model estilstic,
tamb va reconixer que shi havia inspirat
com a model de pensament. Per tant, sem-
bla difcil de separar aqu el llenguatge i la
 119
idea. Per la meva perplexitat ha crescut que ha editat i de les obres de Heidegger
quan he anat a consultar el volum tercer que ha tradut.
de les Obres completes de Foix a cura del Per no em vull entretenir ms en el
mateix Carbonell.2 Hi he descobert que no cas de Foix per poder centrar-me exclusi-
tan sols havia reeditat alguns dels articles vament en Heidegger. Manuel Carbonell
prpiament literaris i potics de Foix, sin saluda amb amabilitat el meu treball i li ho
tamb els seus escrits poltics. Aquest tercer agreixo de deb, per malauradament no
volum integra, en efecte, els assaigs poltics en treu quasi res ja que no cita ni discuteix
de lautor de la Revoluci catalanista. Hi cap dels nombrosos textos indits que pu-
apareix un Foix que fa lelogi dautors dex- blico, i noms satura en un passatge molt
trema dreta com Charles Maurras o Lon menor que es refereix a Spengler. s a dir,
Daudet, que declara una gran simpatia pel que no saventura gaire en el nou terreny
feixisme mussolini, i que en un article filolgic i filosfic que hi exploro, i prefereix
del 12 de novembre del 1931, intitulat limitar-se a les anlisis que Karl Lwith
Universal i Federalista, sinspira en el fe- proposava ja fa ms de mig segle. Carbonell
deralisme europeu dun Drieu La Rochelle deu considerar que fa tot un progrs quan
per tal de promoure el que ell anomena cita de manera positiva un article perti-
les ptries vives, oposades a la naci nent que Lwith va publicar el 1946 a Les
abstracta.3 Doncs b, no sembla pas que Temps Modernes,5 per que curiosament no
Manuel Carbonell sigui del tot insensible esmenta a la seva introducci totalment
a les idees de Foix sobre el poble i la naci, apologtica per a les seves traduccions
perqu no sols en lloa lestil quan diu, per catalanes de Heidegger, publicades el 1989
exemple, a la introducci, que cal recupe- i recollides sota el ttol de Fites.6 Aquesta
rar la substncia mateixa del poble catal.4 antiga presentaci seva cont, a ms a ms,
Entenc i aprovo que es vulgui defensar la afirmacions ben sorprenents. Tot i que
creativitat duna llengua i la generositat lobra cabdal de Vctor Faras, Heidegger
duna cultura amenaada, per parlar de i el nazisme, ja havia estat publicada dos
la substncia mateixa dun poble significa anys abans,7 Carbonell hi sost que Martin
una cosa ben diferent: s voler tornar a una Heidegger abandona el nsdap el 1934.8
concepci orgnica del poble, una idea que Ara b, Faras havia demostrat que lautor
ja ha causat prou violncia discriminatria de La professi de fe envers Adolf Hitler
perqu no ens nhgim de malfiar. Daltra havia continuat pagant la seva quota al
banda, em sobten les paraules que fa servir partit nacionalsocialista fins al 1945.9 Que
Carbonell per replicar en el seu text a les en aquesta mateixa introducci Carbonell
qestions tant moderades com legtimes qualifiqui de superficial10 la contribuci
que li va plantejar Arnau Pons: hi parla de Faras i que alhora digui que Heidegger
del dogmatisme ms estril i duna va abandonar el partit nazi lany que va
penosa curtedat de mires... Hauria estat dimitir com a rector demostra la mena de
molt ms constructiu que hi expliqus lectura que nha fet. Per sobretot evidencia
all que li interessa no tan sols pel que fa una certa manera de treballar en favor de
a la forma literria sin tamb pel que fa la legitimaci de Heidegger, a pesar de la
al contingut dels assaigs poltics de Foix falsificaci dels fets.
120
Lwith i Heidegger
Lautor de La meva vida a Alemanya abans i
desprs del 193311 ha sabut descriure perfec-
tament labast, durant els anys 1920, de la
decisi irracional, barrejada de radicalisme i
dindeterminaci aparent, que van prendre
alguns autors alemanys com ara Heidegger,
Carl Schmitt o Friedrich Gogarten, els
quals es van adherir al nsdap el primer de
maig del 1933. A ms a ms, quan escriu,
a propsit de Heidegger, que s laplicaci degger la iniciativa de la ruptura: deixar de
politicoprctica, en la implicaci efectiva a
favor duna decisi determinada que en ve-
ritat justifica o condemna la teoria filosfica
que li serveix de fonament,12 ve a fer una
condemna de la doctrina dsser i temps,
ja que va menar Heidegger a la implicaci
pblica i sense equvocs de lany 1933 a fa-
vor de Hitler. Malauradament, lanlisi cr-
tica de Lwith ha quedat incompleta. Com
que no va poder conixer els cursos i els
seminaris publicats recentment, en els quals
Heidegger empra de la mateixa manera
que Hitler un llenguatge essencialista i
vlkisch en parlar del poble i de la raa ale-
manya, Lwith no va arribar a veure que,
aix com Carl Schmitt havia transformat el
1933 el seu decisionisme en una doctrina
del dret entesa com a ordre concret,
igualment la indeterminaci aparent de
lexistencialisme heideggeri va deixar lloc,
en aquesta mateixa data, a una doctrina de
lafirmaci i de la dominaci de lessncia Lwith va expressar fa ms de mig segle s, a
de la soca originriament germnica (ur-
germanische Stammeswesen).
Hi ha quelcom de pattic en el dest de
Lwith. En privat, no es feia cap illusi so-
bre lantisemitisme de Heidegger, tal com ho
certifica una carta indita al seu amic Klein
amb data del 25 de novembre del 1933, en
la qual escriu que, com qualsevol camarada
del partit, Heidegger salegra de cada jueu
alemany que sen va (er ist, wie alle P.G.,
froh um jeden deutschen Juden, der weg geht).
El 1936, proscrit dAlemanya i refugiat molt
provisionalment a Roma, Lwith accepta
de tornar a veure el seu antic mestre, encara
que aquest llueixi la insgnia del partit nazi,
faci una conferncia prohibida als no aris
a lInstitut Alemany de Roma i confirmi al
seu antic estudiant la seva fe sense esquerdes
en Adolf Hitler. I de fet correspon a Hei-
contestar les cartes del seu antic estudiant
desprs del 1936. Tot i aix, deu anys ms
tard, en la seva controvrsia amb Alphonse
de Waelhens, i com si ans en contra de la
seva prpia lucidesa crtica, Lwith presen-
tar in fine Heidegger com el millor dels
filsofs dun mal moment histric. Ara b,
aquest elogi queda subjecte, en gran part, a
un condicional, perqu cal, segons el parer
de Lwith, que Heidegger pugui depassar
avui el moment histric i que les seves
publicacions futures no se serveixin ms,
com Sein und Zeit, del pathos de la decisi.
Una esperana que, actualment, sabem que
s del tot vana, ja que els cursos publicats
a la Gesamtausgabe els anys 1998 i 2001
van molt ms lluny, pel que fa al pathos de
la decisi, que Sein und Zeit. Si tot aix
Lwith no podia pas preveure-ho, el cas s
que nosaltres avui no podem pas ignorar-ho.
Voler recuperar actualment la valoraci que
la vista del que tenim a les mans, una actitud
prou inconseqent. Daltra banda, s prou
evident que Lwith va quedar captivat per
una interpretaci del nihilisme europeu
mpliament heretada de Nietzsche i de Hei-
degger, de manera que no s estrany que no
arribs a desempallegar-se del tot de la seva
fascinaci primera pel seu antic mestre.13

Levocaci de lanihilaci
(Vernichtung),
del mite i del secret
en el Parmnides
All que Lwith no podia pas saber, per
que avui ja no podem ignorar, s que Hei-
degger va anar ms enll del decisionisme
dsser i temps. Sota la dominaci del Tercer
Reich, del 1933 al 1943, any de la desfeta
dStalingrad, el que Heidegger ensenya s
una doctrina exterminadora: la paraula
clau del seu pensament ja no s aleshores
lEntscheidung sin la Vernichtung. Des-
prs del 1945, havia renunciat tan poc al
fons ms negre del seu pensament que va
programar la publicaci post-mortem dels
seus cursos exterminadors a les seves Obres
completes (Gesamtausgabe). El ms expl-
cit de tots s el que sha publicat al volum
36/37 de la Gesamtausgabe i de qu he par-
lat al sis captol del meu llibre, com tamb
al comenament de la meva conferncia
de Barcelona. Heidegger hi exposa la seva
interpretaci guerrera i exterminadora del
logos heracliti, que ell mateix afirmava ha-
ver enllestit de feia anys (vegeu la seva carta
a Carl Schmitt del 22 dagost del 1933).
Aquest tema de la Vernichtung reapareix
de manera particularment inquietant als
cursos dels anys 1941-1943, moment en
qu el Tercer Reich organitza la soluci
final, s a dir, la destrucci dels jueus dEu-
ropa. Durant la taula rodona de Barcelona
vaig indicar que Heidegger feia esment
de la Vernichtung en el curs de lhivern de
1942-43 intitulat Parmnides, que Manuel
Carbonell ha tradut no fa gaire al catal.14
La resposta que ara men dna Carbonell15
s que aquesta evocaci heideggeriana
de la Vernichtung en realitat no planteja
cap problema, ja que, segons diu, la Ver-
121
nichtung s pensada fenomenolgicament
com a exposici negativa de la Vererbung.
A qu treu cap aqu la fenomenologia? I
quin sentit t parlar duna fenomenologia
de lanihilaci i de lextermini? El 1943, ja
feia temps que Heidegger havia rebutjat la
fenomenologia en tant que mtode caduc
(vegeu la conclusi de la seva conferncia
del 1927 sobre Els conceptes fonamentals de
la fenomenologia). I, de fenomenologia, no
sen parla en el curs de lhivern de 1942-43.
Per comprendre el que samaga o sarrecera
(verborgen) darrere del mot Vernichtung
(anihilaci), cal estar atents a les diverses
ocurrncies de la paraula en els cursos
dictats sota la dominaci nazi. El 1933-34
ja ho hem vist Heidegger fa una crida
a lanihilaci total (vlligen Vernichtung)
de lenemic interior, s a dir, sobretot dels
jueus alemanys, i el 1941-42, en la seva
conferncia sobre La metafsica de Nietz-
sche, on sost la necessitat metafsica de
la selecci racial, afirma que el Vernichten
s una assegurana contra lafluncia de
tot el que condiciona la decadncia! En
aquest context, lafirmaci del Parmnides
segons la qual lanihilaci s, en tant que
eliminaci, un mode de locultaci (Die
Vernichtung ist als Beseitigung eine Art der
Verbergung),16 no deixa de ser inquietant,
sobretot perqu aquest passatge interv
desprs de llargs desenvolupaments sobre
la mort i la nit entesos com a mites, i
acompanyats dun elogi obscur del secret
(Geheimnis). Aix doncs, tot distingint en
el seu curs dues modalitats de locultaci
(Verbergung): luna que anihila (vernich-
tet), laltra en qu all que s ocultat s el
que sha salvaguardat, arrecerat o protegit
(geborgen), Heidegger prepara de manera
inquietant, el 1943, les afirmacions de les
Conferncies de Bremen del 1949, on els
122
qui sn anihilats en els camps dextermini
(Vernichtungslagern) no sn considerats
mortals, perqu no es troben, en la seva
essncia, en el recer de lsser.
No discernir el que t dinquietant la
referncia heideggeriana a la Vernichtung el
1942-43 associada al culte del secret i no
tenir en compte tampoc que en els seus cur-
sos impartits sota el nacionalsocialisme hi
ha una justificaci de lanihilaci i de lex-
termini, no significa, en aquest cas, negar-se
a veure uns temibles puigmals com diu
Carbonell, que no tan sols constitueixen
uns veritables mites, sin que a ms a ms
legitimen el fet de passar a lacci?
El nazisme de Heidegger
en els cursos dels anys
1942-44 i la seva crtica
a Spengler
Qui hagi estudiat amb cura els cursos im-
partits per Heidegger podr copsar la mane-
ra com aquests obeeixen a una construcci
xifrada que, de cop i volta, posa al desco-
bert totes les seves cartes. En el Parmnides
de 1942-43, aquest moment de veritat o de
desocultaci, de no-arrecerament (Un-
verborgenheit)17 s aquell en qu Heidegger
passa de levocaci de la grecitat a levocaci
del poble alemany. Desprs de linici grec,
evoca, doncs, un inici ms primordial de
lhome doccident que pot esdevenir-se
en tant que primer inici noms en un poble
de la histria occidental que s un poble de
poetes i pensadors,18 un poble que oculta
en si un fat mundial i que no s un altre
que el poble alemany. Heidegger fins i tot
nessencialitza la supremacia: Per aix val la
pena saber que aquest poble histric si s
que aqu, en general, escau parlar de vn-
cer ja ha venut i s invencible, si s que
s el poble de poetes i pensadors que roman
en la seva essncia.19 Aix doncs, veiem com
Heidegger queda indefectiblement lligat a la
glorificaci nazi de la germanitat, elevada a
nivell de mite que no pot ser malms per cap
desfeta militar. La veritat s que Heidegger
continua proclamant la supremacia essen-
cial del poble alemany quan la realitat dels
fets, pel que fa a levoluci de la guerra en el
front de lEst, s que la derrota militar ja era
inevitable. Desprs de llegir aquesta pgina,
em pregunto com s que el seu editor catal
ha pogut presentar el Parmnides a Barce-
lona com una obra antinazi, que soposa
en profunditat a la mitologia intellectual
del nazisme!20 s tot el contrari: Heidegger
treballa en el seu curs i amb el seu llen-
guatge al servei daquesta mitologia.
Tot aquest passatge no tan sols s ri
dcul, com reconeix justament Manuel
Carbonell, sin tamb inquietant. Per tant,
caldria treuren totes les conseqncies i
llegir aquest curs en la continutat dels
ensenyaments dels anys 1942-44, comen-
ant pel curs esferedor sobre Der Ister de
Hlderlin, on, el 1941-42, fa lelogi de la
singularitat histrica del nacionalsocia-
lisme i del pensament poltic actual. Des
daquesta perspectiva, levocaci de Spen-
gler en el Parmnides no s sin un element
prou marginal del curs, que no aporta res de
nou amb relaci al que Heidegger va poder
dir dell abans. Ja el 1929-1930 creia que
la interpretaci spengleriana de la histria
no era adequada perqu defugia lessncia
de la filosofia nietzscheana.21 s a dir, que
Heidegger no considera Spengler i tampoc
Jnger, val a dir-ho com un pensador
metafsic de primer nivell. Si la crtica es
fa ms incisiva en el passatge esmentat
del Parmnides que Carbonell ressalta, s

perqu amb la desfeta de Stalingrad, que
es produeix abans de la derrota total, es
planteja la qesti de la decadncia i
locs (Untergang) del poble alemany.22
Heidegger sost que, pensat histricament,
locs (Untergang) no s el final sin linici
en la histria dun poble.23 Daquesta mane-
ra elabora la posici que no deixar de man-
tenir pel que fa a la derrota de lAlemanya
nazi i que tindr lexpressi ms completa
en una carta del 20 de juny del 1945 al seu
deixeble Rudolf Stadelmann: Nosaltres,
els alemanys, no podem caure en declivi
[Untergang] perqu encara no ens hem
alat, i en primer lloc hem de travessar la
nit.24 Per en cap cas aix no justifica que
un shagi de servir, com Carbonell, de les
crtiques que Heidegger adrea a Spengler
per concloure, amb aix, que Heidegger es
va distanciar del nacionalsocialisme.25
Per acabar: quina necessitat tenim avui
dia dhaver dassumir, com fa Carbonell en
la seva conclusi, el tema nietzsche de la
crueltat necessria, que tant ha contribut
a obrir les portes de la barbrie a Europa?
Tot aix representa una gran reculada amb
relaci a Montaigne, lector i traductor
atent del filsof catal Ramon Sibiuda i de
la seva cincia de lhome, el qual, en el
seu temps, va saber inventar el motiu dun
pensament humanista capa dalliberar-nos
de la crueltat.26
Silenci i gir
de Heidegger segons
Joan Ramon Resina
Les paraules de Joan Ramon Resina no
poden situar-se en el mateix nivell que les
de Manuel Carbonell. El meu collega de
123
Stanford no s ni traductor ni comentador
de Heidegger, i al comenament de la taula
rodona es va afanyar a afirmar que ell no
pertany al cercle dels especialistes. Per
aix repeteix la tesi dOtto Pggeler, el
principal deixeble alemany de Heidegger,
com si aquesta fos evident i segons la qual el
pensament del mestre hauria experimentat
un tombant o gir (Kehre) el 1929, cosa
que no s sin una manera cmoda de re-
habilitar sser i temps separant-lo dels textos
vlkisch i nacionalsocialistes dels anys 1930.
A ms a ms, Resina sadapta perfectament
al discurs heideggeri dominant quan espe-
cula, desprs de molts altres, sobre el supo-
sat silenci de Heidegger desprs del 1945,
pel que fa a lextermini dels jueus dEuropa
i a les conseqncies del nacionalsocialisme.
Ara b, lantic rector de Friburg no va callar
de cap manera, tal com ho demostren, entre
molts altres textos, la carta a Marcuse del
20 de gener del 1948, o tamb les paraules
pronunciades durant les Conferncies de
Bremen del 1949 i publicades intenciona-
dament de manera pstuma a causa de la
seva radicalitat provocadora.
Un dels objectius del meu llibre con-
sisteix a mostrar precisament que no hi va
haver ni gir (Kehre) el 1929 ni tampoc
silenci desprs del 1945. Abans que jo, un
investigador de llengua alemanya, Hassan
Givsan, va arribar, per un altre cam, a les
mateixes conclusions en un llibre amb un
ttol fora suggerent: Una histria trasbalsa-
dora: per qu uns filsofs es deixen corrompre
pel cas Heidegger?27 Amb finesa i precisi,
Givsan evidencia les incoherncies i les lla-
cunes de les tesis interpretatives sobre el si-
lenci i el gir de Heidegger que defensen
autors com Pggeler, Habermas, Gadamer
i Rorty, els mateixos sobre els quals recolza
124
Resina. Aix doncs, recomano al lector la
lectura del llibre de Givsan, del qual pre-
paro ledici francesa acompanyada dun
prleg: tant de bo aquest llibre es tradus
al catal!
Que el gir del 1929 s una invenci
de Pggeler,28 estilitzada per Habermas a
la seva introducci del llibre de Faras i re-
petida des de llavors a pleret, es pot veure,
entre altres proves, pel fet que el mateix
Heidegger va publicar el 1953, a ledito-
rial Max Niemeyer, el seu curs del 1935,
lEinfhrung in die Metaphysik, on afirma
la veritat interna i la grandesa del mo-
viment nacionalsocialista, juntament amb
la cinquena edici de Sein und Zeit, acom-
panyada dun prleg que precisava que
calia llegir tots dos llibres conjuntament
per poder copsar la perennitat del cam
que daquesta manera es traa i per poder
elucidar la qesti de lsser del nostre
Dasein, tal com lhavia plantejada al llibre
inacabat del 1927.29 De fet, la concepci
de la veritat lligada a la historicitat i al dest
com del poble no s posterior al 1929: els
seus fonaments ja shavien posat a partir
del 1927 a Sein und Zeit, i en particular en
el captol sobre la historicitat, al 74.
Per tant, ja no es pot afirmar, com fa
Resina, que: Dels textos posteriors a la
guerra o de les reedicions de textos dels
anys 30, en desapareixen els mots dordre
del nacionalsocialisme. La realitat s molt
ms complexa. A la primera edici dels seus
cursos sobre Nietzsche i sobre Schelling,
Heidegger hi suprimeix algunes frases de
les ms comprometedores, per les recupera
desprs per a ledici de la Gesamtausgabe
que ell mateix programa. Heus aqu la prova
que aquesta supressi, del tot provisional,
no era sin una estratgia i que no significa,
contrriament al que suggereix Resina, un
distanciament pel que fa a la direcci que
va prendre el nacionalsocialisme. I de fet
ens preguntem on ha pogut llegir Resina, en
lentrevista publicada el 1976 a Der Spiegel,
aquest distanciament pel que fa a la direcci
(Richtung) que va prendre el nacionalso-
cialisme, ja que Heidegger hi diu, ben al
contrari, que el nacionalsocialisme ha pres
realment la direcci (der Nationalsozialis-
mus ist zwar in die Richtung gegangen) cap
a una relaci satisfactria (zureichende
Verhltnis) entre lhome i lessncia de la
tcnica!
Joan Ramon Resina fins i tot estilitza
Heidegger, de manera que en fa un naci-
onalsocialista a qui el nacionalsocialisme
real hauria decebut, s a dir, un idealista
dintenci que no hauria pogut suportar
la realitat del nazisme. Ara b, en qu
consistiria aquest nazisme ideal (!) al qual
Heidegger hauria estat fidel fins al final, i
en qu el nazisme ideal seria millor que el
nazisme real, Resina no ens ho diu. Val a
dir, per, que la tendncia de Heidegger
apunta totalment cap al contrari. El que
defensa no sn pas unes idees, i encara
menys un ideal, sin leficcia del poder
hitleri, ja que proclama als seus estudiants
que les regles del vostre sser no sn doc-
trines ni idees. El Fhrer i noms ell s la
realitat alemanya present i futura i tamb
la seva llei.30 De fet, Heidegger defensa
lorientaci ms mortfera i ms dura del
nazisme; aix doncs, en una carta indita
adreada a Maria Scheler el 7 mar del
1933, fa lelogi explcit del terror hitle-
ri, i fa crides, en els seus cursos, com ho
hem pogut veure, a lextermini total de
lenemic interior.

Filosofia, filologia
i histria: observacions
sobre la significaci
del mot vlkisch
Aquestes diferents observacions de Resina,
que tendeixen a suggerir que Heidegger
no hauria estat tan profundament ni tan
contnuament nazi com ho apunto jo, sn
el preludi a una recusaci del que ell ano-
mena el meu mtode: el que designo com
a filologia no seria sin una estratgia
de demostraci per contaminaci i una
semntica comparada, que no recolza
sobre cap evidncia interior al text i que
no aporta gaireb gens de llum a largu-
mentaci prpiament filosfica. Caldria
esperar, de qui formula retrets tan impor-
tants, que sesforcs a apuntalar-los amb uns
quants exemples. Resina noms en proposa
un, que s ls que jo faria de ladjectiu
vlkisch: el cas s que jo lutilitzaria equi-
vocadament com a sinnim de racista,
quan, segons ell, durant els anys 1920, a
lpoca prenazi, el mot tenia noms el
sentit de popular, i tamb nabusaria pel
fet dutilitzar-lo massa sovint a propsit de
Heidegger.
No s cert que utilitzi el mot vlkisch
com a sinnim de ladjectiu racista, si fos
aix lhauria tradut daquesta manera. Ben
al contrari, vlkisch s un dels pocs mots
que no tradueixo perqu no t equivalent
en cap ms llengua que no sigui lalemany.31
El terme racista (o rassisch en alemany) s
un neologisme, mentre que vlkisch s un
arcaisme que arrela en un passat profund.
Vlkisch no tan sols designa una opini
poltica, com la dels antisemites francesos
dels anys 1880 (Drumont i els seus deixe-
bles), sin una particularitat substancial
que motiva aquesta opini racista. Per
125
tant, s fals afirmar que, durant els anys
vint, aquest mot noms tenia el sentit de
popular.32 No cal sin obrir el diccionari
alemany de referncia, com s el Grimm
(amb tots els altres grans diccionaris ale-
manys en s durant els anys 1920), per
adonar-se que ladjectiu vlkisch t, ja al
final del segle xix, una forta connotaci
antisemita en tots aquells que lempren. El
moviment vlkisch (vlkische Bewegung),
que es constitueix a Alemanya desprs del
1875 i que esdev particularment actiu
desprs del 1900, t com a doble objec-
tiu reunir tots els alemanys de soca-rel
que es troben fora de les fronteres del Reich
(al Tirol del Sud, els Sudets, a Polnia, etc.)
i lluitar contra lassimilaci dels jueus i el
seu reconeixement com a ciutadans del
Reich. En lmbit poltic, el partit antise
mita declarat de Ludendorff es diu Deutsch-
vlkische Freiheitspartei (dvfp). Desprs del
cop dEstat fallit de Hitler i de Ludendorff,
el 23 de novembre del 1923, el dvfp s
prohibit al mateix temps que el partit na-
cionalsocialista (nsdap). Aleshores, els dos
partits es fusionaran durant el captiveri de
Hitler per formar el Partit Nacionalsocia-
lista de la Llibertat (Nationalsozialistische
Freiheitspartei). Desprs del seu allibera-
ment, lestratgia de Hitler consistir a
canalitzar en profit seu i del nsdap ls
del mot vlkisch. I tamb proclamar, a
la segona part de Mein Kampf (1927): Si
avui totes les associacions, tots els grups,
grans i petits i, al meu entendre, fins i tot
els grans partits reivindiquen el mot
vlkisch, s conseqncia de lacci del
moviment nacionalsocialista. Sense la seva
feina, a cap ni una daquelles organitzacions
no sels hauria passat pel cap ni tan sols de
pronunciar el mot vlkisch; aquest vocable
no hauria significat res per a ells, i sobretot
126
els seus dirigents no hi haurien tingut mai
cap mena de relaci. Noms lacci del
nsdap ha donat a aquest mot una signi-
ficaci substancial.33 Hitler ho t molt
fcil a lhora dafinar aquesta estratgia de
recuperaci lingstica i poltica, ja que el
diari del nsdap sanomena el Vlkischer
Beobachter. Per tant, el moviment vlkisch
i el seu propsit alhora racista i antisemita
li s ben anterior i, en aquest sentit, noms
cal remetre el lector a lestudi de referncia
dUwe Puschner: Die vlkische Bewegung im
wilhelminischen Kaiserreich. Sprache Rasse
Religion (Darmstadt: Wissenschaftlische
Buchgesellschaft, 2001).
Tornant a Heidegger, mostro precisa-
ment que ladjectiu vlkisch est tan conno-
tat i s tan comprometedor que ell no sols
no lutilitza durant els anys 1920, sin que,
fins i tot quan ja ha esdevingut rector de la
universitat de Friburg i s membre del partit
nacionalsocialista, va molt en compte de no
utilitzar-lo de seguida en els seus discursos i
cursos de la primavera del 1933. Aleshores
empra un terme una mica menys connotat
polticament, com s el mot volklich. s no-
ms a partir de novembre del 1933, i al
llarg de lany 1934, que far servir amb
molta freqncia el terme vlkisch, no sols
en els seus discursos poltics, sin tamb
en els seus cursos de filosofia. Aix doncs,
si el mot apareix amb freqncia en el meu
llibre (particularment al captol 4, on sana-
litzen els cursos dels anys 1933-35), no s
seguint cap estratgia de demostraci per
contaminaci i a causa duna semntica
comparada, que no recolzaria sobre cap
evidncia interior al text, ans al contrari, s
perqu el mot en aquell moment sutilitza
de manera corrent en els textos considerats
filosfics de Heidegger. Pel que fa al sentit
que ell mateix atorga a aquest terme, noms
cal anar als seus textos, com per exemple
el curs del semestre destiu del 1933 inti-
tulat Lgica, en qu evoca el moviment
vlkisch en el qual el mot poble (Volk),
diu Heidegger, s utilitzat en el sentit de
raa (Rasse).34
Potser s a causa de lanlisi precisa que
proposa el meu llibre, dels matisos de sentit
entre termes que el mateix Heidegger fa
servir de manera successiva, com volklich i
vlkisch, que el filsof alemany Kurt Flasch,
expert en filologia, va afirmar en la seva re-
censi del meu llibre, publicada per la Sd-
deutsche Zeitung, que el meu enfocament no
era noms filosfic, sin tamb filolgic.35
Daltra banda, un bon historiador del pe-
rode nazi, Pascal Ory, tamb ha defensat
el meu treball des del punt de vista del
mtode histric.36
Si esmento aquestes apreciacions s
perqu minteressa remarcar que la validesa
del meu mtode sovint ha estat ms ben
entesa pels fillegs (o b per filsofs que
tamb sn fillegs) i pels historiadors que
no pas pels filsofs professionals, que tot
sovint han perdut el sentit de la contextua
litzaci histrica i de lexactitud textual,
i que confonen argumentaci filosfica i
parfrasi descontextualitzada dels textos de
Heidegger. I s que una lectura que es vol
immanent dels textos no permet de cop-
sar-ne tot el sentit. Per exemple, sn molts
els heideggerians que afirmen que no hi ha
cap traa dantisemitisme en el discurs del
rectorat de Heidegger. Aix no sols s no
voler entendre qu significa la invocaci, el
maig del 1933, de les forces de la sang i de
la terra, sin que suposa ignorar-ho tot de
la realitat del nou dret dels estudiants dels
quals Heidegger fa lelogi. Aquest neue Stu-
dentenrecht no s res ms que un numerus
clausus antisemita: a partir daleshores, no

pas ms d1,5 per 100 destudiants jueus
seran admesos a la universitat alemanya, i
aix s el preludi duna exclusi total dels
estudiants considerats no aris.
Aix doncs, el que he fet ha estat un
treball de contextualitzaci i destabliment
dels textos a partir de les fonts indites o en-
cara no tradudes de lalemany, s a dir: he
volgut posar lexactitud histrica i filolgica
al servei de la investigaci crtica del filsof.
Sn pocs els treballs sobre Heidegger i
potser fins i tot no nhi ha cap, si ms no
a Frana que tinguin un recolzament tan
directe en lanlisi crtica dels mateixos tex-
tos de Heidegger, gaireb sempre citats en
nota i en la llengua original en el meu llibre.
El que considero com a mtode filosfic s
una investigaci aprofundida que sescapa
de la norma i que, grcies a lanlisi crtica
dels textos indits o que se solen desestimar,
evita la parfrasi eufmica i els comentaris
habituals de lortodxia heideggeriana que
va repetint a tort i dret els mateixos tpics,
tots erronis, sobre els girs successius i el
silenci de Heidegger.
Contrriament al que afirma Resina, no
hi ha, en el meu llibre, cap estratgia de
demostraci per contaminaci. Si pro-
poso algunes similituds entre Heidegger
i Hitler s per una ra ben concreta, i s
que el hitlerisme de Heidegger es troba
de manera explcita al centre de desenes de
discursos, de cursos i de seminaris seus. Ms
enll daquest cas precs, no cito els textos
dels idelegs del nazisme com Goebbels,
Himmler o Rosenberg, sin els de col
legues de Heidegger com Erich Rothacker,
o de deixebles com Rudolf Stadelmann,
Erik Wolf o Oskar Becker, que van estar
menys involucrats que ell i als qui no van
importunar gaire desprs del 1945. El cas
de Ludwig F. Clau s una mica diferent,
127
perqu, com Oskar Becker, va evolucionar
de la fenomenologia a la doctrina racial i,
desprs del 1945, es va penedir, en una carta
a Rothacker, dhaver coms, contrriament
a Heidegger, la imprudncia de dir massa
aviat el que pensava, s a dir, abans dhaver
iniciat una trajectria universitria que
lhauria pogut protegir.
A ms, la problemtica del meu llibre,
que el fa profundament diferent de la mo-
nografia de Faras, consisteix a examinar les
Obres completes (o Gesamtausgabe) de
Heidegger, que ell mateix va programar; i
els textos atudors que cito i analitzo, com
el de lextermini total de lenemic interior,
o aquell sobre la transformaci total de
lhome iniciat per la visi del mn nacio-
nalsocialista, han estat manllevats de cursos
recentment publicats de la Gesamtausgabe.
Aix doncs, afirmar que no recolzo sobre
cap evidncia interior al text de Heidegger
no deixa de fer una certa grcia. s veritat,
en canvi, que Resina no fa ni un sol cop re-
ferncia a lobjecte mateix del meu llibre, s
a dir, a les meves investigacions sobre el sen-
tit i els fonaments de la Gesamtausgabe.
Quan Resina alludeix al curs del se-
mestre destiu del 1934 intitulat Lgica,
que Vctor Faras va publicar el 1991 abans
que fos recuperat el 1998 per a la Gesam-
tausgabe, noms es queda amb unes frases
aparentment inofensives, per no diu res de
les declaracions esbaladores de Heidegger
sobre la veu de la sang (die Stimme des
Blutes), sobre la interpretaci vlkisch del
poble alemany ents com a raa (Rasse),
sobre els negres i els cafres que no tenen
ms histria que els simis i els ocells, o so-
bre ladveniment de la histria identificada
amb el viatge de Hitler per trobar-se amb
Mussolini.37 Resina, en aquest curs, hi veu
lexpressi duna dialctica histrica entre
128
el si mateix i el seu dest, per no s possible
aplicar aquesta interpretaci neohegeliana
a un curs en qu la noci de dialctica s
del tot absent.
El nacionalsocialisme
de Heidegger
com a destrucci
de la ra i de la
conscincia individual
Val a dir que un filsof ha devitar que
sembli acceptable o b que samagui amb
expressions seductores la realitat de les coses
pitjors. No s el que fa Resina, per cert,
quan sarrecera rere Gadamer per preguntar
com s possible, avui dia, qestionar un
autor que ha estat rebut a tot el mn com
una renovaci espiritual! La tria daquesta
expressi no s gens encertada: Heidegger
no va sin utilitzar uns termes semblants
quan va maldar, el 1945, per justificar el
seu nazisme.38 I la referncia a Gadamer,
totalment comproms amb el nazisme
tant amb els seus suports pblics com amb
els seus escrits, com ho ha mostrat Teresa
Orozco,39 no hauria de ser cap aval. Daltra
banda, Heidegger no es va limitar a una
crtica del racionalisme cofoi: el que va
proclamar amb violncia, contra Cassirer
a Davos el 1929, s un programa de des-
trucci de la ra.
Qu s el que finalment conserva Joan
Ramon Resina de Heidegger? Li dna crdit
per haver inspirat els autors postmoderns
substituint el paradigma del subjecte
pel del llenguatge i del llenguatge [que]
parla (die Sprache spricht).40 Amb tot, cal
pensar b en les conseqncies daquest
canvi de paradigma que sempre mena
a una deshumanitzaci del llenguatge i
del pensament. La lti, que Viktor Klem-
perer va analitzar tan b, mai no s gaire
lluny quan el pensament es redueix a una
dita (Spruch) imperativa i impersonal,
que simposa a la voluntat sense passar pel
discerniment duna conscincia humana
individual. La inquietud encara es fa ms
gran quan es perfila una concepci de la
histria en qu es responsabilitza la ra
dels episodis ms sagnants41 i en qu
es considera Heidegger com una font de
renovaci espiritual per a tothom, quan
avui dia ja no podem ignorar la radicalitat
exterminadora del seu pensament.42
* * *
Si mha estat necessari de no defugir les
crtiques i de respondre-hi, voldria, com a
conclusi, agrair als meus dos contradictors
el fet dhaver contribut a obrir a Barcelona
un espai per al debat durant la taula rodona
que va tenir lloc amb molta cortesia. Aquest
s el segell de lobertura intellectual de la
cultura catalana, grcies a la qual la ciutat de
Barcelona continua apareixent a Europa i a
la Mediterrnia com un lloc de confronta-
cions espirituals irreemplaables. Precisa-
ment per aix tinc la viva esperana que,
per al futur del pensament i de la llengua
catalana, no es buscar en Heidegger una
font dinspiraci per a reivindicacions
dautoctonia. No hem doblidar el menys
preu absolut de Heidegger per les llenges
romniques, la seva convicci fantica
i sectria segons la qual noms el poble
germnic s portador dun dest, i que
la llengua alemanya s lnic idioma en
qu el pensament pot acostar-se a lexpres-
si. Heidegger no tan sols va falsejar la
filosofia, sin tamb la poesia, rebaixada a
nivell duna profecia poltica quan estilitza

Hlderlin convertint-lo en el poeta dels
alemanys. Crec, a linrevs, que la poesia,
com la filosofia, treu el seu impuls creatiu
de la profunditat humana, la generositat
de la qual sap superar les particularitats de
la llengua i de la cultura sense destruir-les,
traient, al contrari, el millor de cadascuna
delles.
Tradut del francs per
Ricard Ripoll i Arnau Pons
1. Friedrich Nietzsche, En torno a la voluntad de poder,
traducci de Manuel Carbonell, Barcelona, Penn-
sula, 1973.
2. J.V. Foix, Obres completes iii, Articles i assaigs poltics,
edici a cura de Manuel Carbonell, Barcelona,
Edicions 62, 1985.
3. Ibidem, p.175.
4. Manuell Carbonell, Introducci, ibidem, p.9. La
cursiva s meva.
5. Karl Lwith, Les implications politiques de la phi-
losophie de lexistence chez Heidegger, Pars, Les
Temps Modernes, nm.214, novembre 1946.
6. Martin Heidegger, Fites, traducci i edici a cura
de Manuell Carbonell Florenza, Barcelona, Laia,
1989.
7. La primera edici nha estat la francesa, Heidegger et
le nazisme, Pars, ditions Verdier, 1987.
8. Cronologia, Fites, op. cit., p.11.
9. Una edici ampliada i revisada del llibre de Vctor
Faras, Heidegger y el nazismo, ha aparegut simul-
tniament a la traducci espanyola del meu llibre.
Cal esmentar tamb la publicaci recent del llibre
de Julio Quesada, Heidegger de camino al Holocausto
(Madrid, Biblioteca Nueva, 2008).
10. Introducci, Fites, op. cit., pp.23i ss.
11. Nhi ha una edici espanyola: Karl Lwith, Mi vida en
Alemania antes y despus de 1933. Un testimonio, tra-
ducci de Ruth Zauner revisada per Andreas Lotha,
Madrid, Visor, 1992. [Nota dArnau Pons.]
12. Karl Lwith, Les implications politiques de la phi
losophie de lexistence chez Heidegger, art. cit.,
p.344: cest lapplication politico-pratique, dans
lengagement effectif en faveur dune dcision
dtermine, qui justifie ou condamne en vrit la
thorie philosophique qui lui sert de fondement.
129
13. Vegeu, en aquest sentit, el profits assaig de Richard
Wolin, Heideggers Children. Hannah Arendt, Karl
Lwith, Hans Jonas, and Herbert Marcuse, Prince-
ton, Princeton University Press, 2001.
14. Martin Heidegger, Parmnides, traducci de Manuel
Carbonell, Barcelona, Quaderns Crema, Assaig,
2005.
15. Vegeu la nota 12 del seu text.
16. Martin Heidegger, Parmenides, ga 54, 4 b, p.92;
la traducci catalana de Manuel Carbonell diu:
Com a eliminaci, lanihilaci s una modalitat
de locultaci, Parmnides, op. cit., p.128.
17. Carbonell tradueix Unverborgenheit per illatncia,
dacord amb letimologia de latent (estar amagat).
Aix doncs, basant-se en lantonmia llatina entre
latere i patere (cf. Fites, op. cit., p.43, n.6 i p.109,
n.2), tradueix Offenheit per patncia, de patent,
que etimolgicament vol dir ser obert, visible, i
Offenbarkeit per palesabilitat (vegeu tamb el seu
article Traduir Heidegger, Els Marges, 41, 1990,
57-67). Val a dir que ls de lantonmia llatina (pa-
tere i latere) ja tenia una slida tradici espanyola,
pel que fa a les traduccions de Heidegger, tot i que
amb lleugeres variacions (vegeu el duet patencia
/ latencia a les traduccions de Zubiri). El cas s
que el duet illatncia / patncia de Carbonell
crea efectivament una ressonncia, per esborra la
cadena de significacions que Heidegger desplega
a partir de limaginari germnic de la muntanya i
del bosc. Vegeu, si ms no, aquesta frase de Das
Ge-stell (Bremer und Freiburger Vortrge, ga 79,
56), que ens mena fins a lmbit de significaci del
mot Verborgenheit: Der Tod ist das hchste Gebirg
der Wahrheit des Seyns selbst, das Gebirg, das in sich
die Verborgenheit des Wesens des Seyns birgt und die
Bergung seines Wesens versammelt (La mort s el
recer ms alt de la veritat de lEsse mateix, el recer
que en ell arrecera el carcter arrecerat de lessncia
de lEsse i aplega el recs de la seva essncia, o
tamb: La mort s el cim ms alt de la veritat de
lsser, el cim que salva en ell lobaga de lessncia
de lsser i aplega el salvament de la seva essncia).
s per aix que a la seva traducci de Lorigen de
lobra dart Carbonell ha de recrrer per fora al
mot recer, i ho fa per traslladar Verbergung, com
ell mateix reconeix a la nota 6 de la pgina 43 de
Fites. [Nota dArnau Pons.]
18. Martin Heidegger, Parmnides, op. cit., p.155. Se-
guim sempre la versi de Carbonell. [Nota dArnau
Pons.]
19. Parmenides, ga 54, 5, b, p.114; vegeu-ne la versi
catalana: Parmnides, op. cit., pp.155i ss.
130
20. Cito textualment la frase de Jaume Vallcorba: sta
es una obra antinazi, se opone en profundidad a
la mitologa intelectual del nazismo; vegeu Rosa
Maria Piol, Quaderns Crema traduce el Parm-
nides que Heidegger escribi en busca de la raz
europea, La Vanguardia, 29 juny 2005, p.41.
Remeto el lector a larticle lcid de Xavier Antich,
Heidegger a Catalunya, Carrers de frontera, vol.1,
Arnau Pons i Simona krabec (eds.), Barcelona,
Institut Ramon Llull, 2007, pp.428i ss.
21. Martin Heidegger, Die Grundbegriffe der Metaphysik,
ga 29/30, 18b, p.111.
22. Martin Heidegger, Parmenides, ga 54, 6, f, pp.167i
ss.; vegeu-ne la versi catalana: Parmnides, op. cit.,
p.224.
23. Ibidem: I si locs no fos fi sin que hagus de ser
inici?. [Nota dArnau Pons.]
24. ga 16, p.371.
25. Si b Heidegger, des del comenament, emet certes
reserves sobre Spengler considerat com un metaf-
sic, s evident que levoca en termes positius quan
el presenta als seus estudiants, el 1939, com un
dels primers i essencials educadors poltics (einem
der ersten und wesentlichen politischen Erzieher) (ga
47, p.75).
26. Em permeto remetre el lector a lestudi intitulat La
science de lhomme de Raymond Sibiuda que
he publicat al meu llibre Philosophie et perfection
de lhomme. De la Renaissance Descartes, Pars,
Librairie philosophique J.Vrin, 1998, pp.45-72.
27. Hassan Givsan, Eine bestrzende Geschichte: Warum
Philosophen sich durch den Fall Heidegger korrumpi-
eren lassen, Wrzburg, Knigshausen & Neumann,
1998. Aquest llibre completa la important tesi de
lautor, Heidegger, das Denken der Inhumanitt,
publicada el mateix any pel mateix editor.
28. Com altres comentadors de Heidegger abans que ell,
Resina varia la dataci de la Kehre heideggeriana,
ja que, desprs dhaver parlat, al comenament del
text, del gir del 1929, ms endavant fa referncia
a un gir filosfic que apareixeria en els textos molt
posteriors al 1934 com ara El principi de ra del
1956.
29. Vegeu Sein und Zeit, 1953, Vorbemerkung, p.5.
30. Nicht Lehrstze und Ideen seien die Regeln Eures
Seins. Der Fhrer selbst und allein ist die heutige
und knftige deutsche Wirklichkeit und ihr Geset-
zt. Martin Heidegger, Reden..., ga 16, p.184.
31. No s lequivalent exacte de racista, encara que
sigui la manera habitual de traduir aquesta paraula,
com per exemple en la traducci francesa de Mein
Kampf, publicada el 1934 a Nouvelles ditions
Latines.
32. Si vlkisch hagus significat, durant els anys 1920,
popular, els socialdemcrates i els comunistes
haurien utilitzat el mot. I no s el cas: ans al contra-
ri, aleshores noms lutilitzen les lligues antisemites
dextrema dreta i els nacionalsocialistes.
33. Wenn heute [=1927] alle mglichen Verbnde
und Verbndchen, Gruppen und Grppchen und
meinetwegen auch gre Parteien das Wort
vlkisch fr sich in Anspruch nehmen, so ist dies
selbst schon eine Folge des Wirkens der national-
sozialistischen Bewegung. Ohne ihre Arbeit wre es
allen diesen Organisationen nie eingefallen, das Wort
vlkisch auch nur auszusprechen, sie htten sich
unter diesem Worte berhaupt nichts vorgestellt
und besonders ihre leitende Kpfe wrden in
keinerlei Beziehung irgendwelcher Art zu diesem
Begriffe gestanden sein. Erst die Arbeit der nsdap
hat diesen Begriff zu einem inhaltsschweren Wort
gemacht, Adolf Hitler, Mein Kampf, onzena edi-
ci, Munic, Verlag Franz Eher Nachfolger, 1932,
pp.515i ss.
34. Oft brauchen wir das Wort Volk auch im Sinne
von Rasse (z. B. auch in der Wendung vlkische
Bewegung). Martin Heidegger, Logik, ga 38,
p.65.
35. Faye s filsof, per tamb un filleg especialista
de Heidegger... comprn la llengua alemanya fins
als matisos ms subtils. Kurt Flasch, Er war ein
nationalsozialistischer Philosoph, Sddeutsche
Zeitung, 14 de juny del 2005, la traducci francesa
de larticle est publicada a internet a la revista
Texto: <http://www.revue-texto.net/1996-2007/
Parutions/CR/Flasch_CR-Faye.pdf.>
36. Pascal Ory afirma: magradaria tornar al mtode
dEmmanuel Faye que em sembla excellent des del
punt de vista del no-filsof que sc i de lhistoriador
que miro de ser. s tornar a larxiu i, en particular,
a larxiu eventualment indit. Cosa que avui encara
pot semblar enorme. Sempre hi ha indits, fins i tot
textos que han estat manipulats diverses vegades,
ja sigui per Heidegger o pels seus successors. s
importantssim tornar als textos sempre que sigui
possible. I tamb minteressa laltra manera de fer
que consisteix a no defugir el context. Entretien
dEmmanuel Faye avec Philippe Lacoue-Labarthe,
Pascal Ory, etc. a Tout arrive, emissi de Marc
Voinchet, el 9 de maig del 2005 a France Culture,
transcripci publicada al web: <http://skildy.blog.
lemonde.fr/2006/01/18/2006_01_engt/.>

37. Martin Heidegger, Logik, ga 38, 1998, respectiva-
ment pp.153, 61 i 65, 81 i 83.
38. ga 16, p.374 i pp.398i ss.
39. Teresa Orozco, Platonische Gewalt. Gadamerspolitische
Hermeneutik der NS-Zeit, Hamburg, Argument
Verlag, 2. Aufgabe, 2004. Sen prepara actualment
una edici espanyola.
40. Pel que fa a aquest punt, vegeu Joan Ramon Resina,
Lassaig i el model. Reflexions sobre el pensament
en perill, El pensament en perill? Lassaig com a for-
ma oberta i crtica, Barcelona, krtu, 2008, p.14.
131
41. Ni Hitler, ni Stalin, ni Mao, ni Pol-Pot no shan
reclamat partidaris de la ra.
42. Lobra recent de Julio Quesada, Heidegger de camino al
Holocausto, op. cit., ha copsat perfectament aquesta
realitat. Vegeu tamb limportant article de Xavier
Antich, Heidegger en el banquillo, publicat al
suplement Cultura/s nm.364 (10 juny 2009)
de La Vanguardia, pp.2-5. I, a ms a ms, larticle
de Josep Maria Ruiz Simon, La coherencia de Hei-
degger, La Vanguardia (16 juny 2009), p.38.

Carcters
revista de llibres
Nm. 49 Octubre 2009

Alicia Toledo: Baltasar Porcel, un gegant de la nostra cultura

Juli Peret: Collita darwinista de 2009
Articles de Pere Calonge, Llus Calvo, Adri Chavarria,
Xnia Dyakonova, Josep Antoni Fluix, Joan Josep Isern,
Isabel Clara Moll, Gustau Muoz, Francesc Prez i Moragn,
Francesc Viadel...
Pere Rossell Bover comenta la novella Una educaci francesa,
de Joan-Daniel Bezsonoff
Vicent Us: Un simple moviment (a propsit dels llibres
El terme de Manacor i Trenc dalba, de Miquel Barcel)
Antoni Prats tria el poeta alemany Reiner Kunze
Toni Cucarella, Ximo Espins, Maria ngels Francs
i Emili Morant i Llorca parlen de lobra de Francesc Bod
Faust Ripoll: Pas Valenci o barbrie
Entrevista a Francesc Moll, per Pere Antoni Pons
Pgines centrals dedicades a Francesc Bod

Publicaci Trimestral:
Gener Abril Juny Octubre

Publicacions de la Universitat de Valncia

Arts Grfiques 13 - 46010 Valncia Tel.: 963 864 115 Fax: 963 864 067 E-mail: caracters@uv.es
132
 133

Pas Valenci, per qu?

Joan Fuster

E ntre el 15 i el 19 de setembre de 1981, al Diario de Valencia, vaig publicar quatre articles

que haurien dhaver tingut com a ttol general: Pas Valenci per qu?. Ara, davant la
proposta de reeditar-los en aquest opuscle, he pensat que potser valia la pena de refer-los i
de completar- los, tant per eliminar-ne alguns detalls circumstancials, superflus en definitiva,
com per a afegir-hi unes poques dades histriques ms. El contingut, per, s bsicament el
mateix. I la intenci. Perqu i que quede aix ben clar no es tracta, amb aquestes planes,
de participar en la polmica (polmica?) de si pas, reino o rechi, que tanta saliva i
tanta tinta ha fet crrer en els ltims anys: el propsit s noms dexplicar les raons prcti-
ques poltiques, per descomptat que un dia aconsellaren lopci Pas Valenci enfront
de qualsevol altra, i, naturalment, els precedents del terme a travs de la documentaci ms
assequible. No cal dir, i ho espere, que el tema tindr, a la llarga, noves oportunitats dexamen
i, sobretot, de reforament erudit. Aquest paper respon a una urgncia molt determinada, i,
en realitat, fa molt de temps que alg lhauria dhaver escrit. Un dels grans defectes o dfi-
cits que limpuls de recuperaci nacional del poble valenci arrossega s, precisament, la
precarietat de textos que li proporcionen fonaments de doctrina, informaci clara del passat
i del present, reflexions enrgiques sobre el futur. Siga com siga, confie que aquesta aportaci
meua, esquemtica i rpida, podr ser til. Hi he renunciat a tota coloraci pamfletria, i
la cosa shi prestava! Tanmateix, el lector ha de saber, des del principi, que, en defensar la
frmula Pas Valenci, els qui ladoptem, ja triem, ja hem triat la perspectiva dun dia de

* La terminologia, les denominacions, no sn mai innocents. Rere els noms hi ha sempre una determinada
lectura de la realitat i tamb un projecte. En aquests textos de Joan Fuster sexplica amb claredat lorigen, la
histria i els motius dels aspectes polmics, absurdament polmics, del nom Pas Valenci en un moment
determinat de la llargussima transici valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el
15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret Pas Valenci, per qu? (Tres i Quatre,
1982). Com b sabem, finalment es va adoptar a lEstatut el nom neutre (i no excloent) de Comunitat, per
la dria antivalencianista es prolonga fins avui, i mira de proscriure tant com pot lexpressi Pas Valenci.
Quan alguns volen oblidar el rerefons poltic daquesta histria tan present, i consagrar la tergiversaci i el
xantatge, b val la pena tornar-hi i rellegir aquestes pgines esclaridores de Fuster.
134
dem normal per al nostre poble: sense reminiscncies arqueolgiques ni nostlgiques
dun reino (o reine, o regne, o reialme) evaporat, i sense la desgraciada degradaci
provinciana de la regi (o rechi o, singularment, regin). Sn concepcions distintes,
antagniques, dall que uns i altres aspirem per a la nostra comunitat. No dic que tots
els qui criden Pas Valenci! Pas Valenci! tinguen massa coincidncies de fons: ja ho s.
Per ja en tenen una, per a comenar: el repudi del vell regionalismo bien entendido o
sano regionalismo, ara i la possibilitat, tan vaga com es vulga, dapinyar-se entorn dunes
eficcies immediates i coherents que puguen traduir-se en una realitzaci mnimament
compartida, o compartible, que retorne als valencians la seua dignitat collectiva: la seua
entitat de poble, la seua identitat. Hi haur discrepncies, i profundes, per qu no? De
tota manera, per als trmits pendents desfranquitzar, democratitzar, liberalitzar incls, la
lnia-frontera passa per la denominaci: Pas Valenci. Pas Valenci, des dabans de
la Guerra dEspanya, i ms encara en les tmides proposicions locals contra el franquisme i a
favor de la democrcia factible, ha representat lnica nica alternativa a les rmores de la
Dictadura, que, justament amb aquest nom, aconseguien posar els fonaments duna unitat
valenciana, del Snia al Segura, bastant dificultosa de reconstruir. Els fracassos dels esta-
tuts valencians durant la II Repblica venien fomentats per unes dissidncies provincials
provincianes, que no ser jo qui els negue justificaci, per que descartaven la primera
evidncia de ser valencians. No s ac el lloc de parlar-ne detingudament. Lexpressi Pas
Valenci, en tot cas, en superava lobstacle. Tots som valencians, els qui vivim i treballem
en les tres provncies actuals, i uns parlem catal i els altres parlen castell. Indgenes o
immigrats, hem de conviure i de buscar expedients que facen fcil la convivncia. Els lmits
que acceptem com els del Pas Valenci sn els que lAdministraci espanyola impos a les tres
provncies en el segle XIX. Ni la comarca de Villena, ni la de Requena, per cert, no havien
format part mai del regne de Valncia foral. Per aix s una altra histria. La que ac vull
esbossar s la de la denominaci Pas Valenci i de les necessitats que la justifiquen.
Sueca, 9 mar 1982

En lorigen, hi ha la insatisfacci i el confusionisme que produa lhomonmia del regne,

la provncia i la ciutat: Valncia.
Lantiga locuci ciutat i regne de Valncia havia estat vlida durant segles: els segles,
exactament, en qu el regne pogu mantenir la seua entitat poltica autnoma dins la Co-
rona dArag. No sembla que mai hagus estat posada en discussi.1 La ciutat, hegemnica
des de molts punts de vista, assumia aleshores un paper dirigent que anava ms enll de les
prpies funcions municipals, i el regne, mpliament feudalitzat, i ni tan sols uniforme en
les seues estructures jurdiques,2 no sempre va integrar-se amb plena harmonia en aquell
laboris procs de construcci dall que avui anomenarem estat (i seria anacrnic des-
 135
tablir-hi comparacions). En qualsevol cas, la situaci canvia de manera radical arran de la
derrota dAlmansa, el 1707. Felip V, en abolir els Furs i les institucions pbliques que en
derivaren, deixava el regne la ciutat i regne de Valncia sense consistncia poltica,
i el deix com una demarcaci ms de la Monarquia unitria que procurava articular. El
reino de Valencia, des daleshores, solament seria una designaci administrativa, cada dia
ms simblica, inserida en les inrcies de lAntic Rgim. En el xix, aquesta ficci dels papers
oficials va ser definitivament arraconada: el territori fou dividit en provncies, i el resultat
final ha estat el que encara sofrim.
A diferncia del que sesdevenia en altres llocs de la Monarquia, la divisi provincial
introdua entre nosaltres un ingredient de dissidncia insidis. Si desprs de cent cinquanta
anys o els que siguen les provncies han acabat per segregar a tot arreu el seu parti-
cularisme, a lex-reino de Valncia les conseqncies van ser ms greus: una part una
provncia sapropiava del nom genric, Valncia, i deixava la resta, les altres dues provn-
cies, Alacant i Castell de la Plana, en una condici centrifuga fcil. En la majoria de les
altres regions espanyoles, per una ra o una altra, a la dispersi provincial i provinciana
se superposaven encara un cornim i un gentilici que podien fer de suport a un mnim de
conscincia dunitat. Arag i aragons, per damunt de Saragossa, Osca i Terol. Catalunya i
catal, Galcia i gallec, Andalusia i andals... Potser el cas ms paregut al nostre era el basc,
i tampoc massa: els bascos, si no tenien un nom nic territorial, s que conservaren clarament
el gentilici com. I, ni que siga alterant una mica el fil de lexposici, conv assenyalar la
soluci basca: dunes Provincias Vascongadas inicials van passar a el Pas Vasco, i aix
dEuskadi, unnimement i constitucionalment acceptat, s una creaci recent: de fa quatre
dies, com aquell qui diu.
I fou amb la provincialitzaci que la unitat del poble valenci va patir unes fissures
damarga duraci. Si els de la provncia de Valncia eren valencians, els habitants de les
provncies dAlacant i de Castell de la Plana havien de ser, respectivament, alacantins i
castellonencs, i la falta duna denominaci superadora, supraprovincial, no tard a donar
els seues efectes disgregadors. Els valencians-valencians, els valencians per antonomsia,
eren els de la provncia de Valncia, i ls restrictiu que feien del gentilici els distanciava
duns alacantins i duns castellonencs que, sense voler, es veien desqualificats en tant
que valencians. I pitjor: dins la mateixa provncia de Valncia, lambigitat del nom
capital-comarques tamb proporcionava locasi dun localisme absurd, que condensava en
la ciutat i els seus voltants les essncies daquest tros de comunitat.
Labsurd ha arribat a extrems inconcebibles, i lextrem ms grotesc de tots ha estat el
dels tpics: el Miquelet, la barraca, Blasco, la llauradora ab aspecte de regina, la paella,
el Tribunal de les Aiges, les falles... Tot aix, i ms. Sn tpics que, mirats o pensats des de
Morella o des dElx o des de Sogorb i des dOriola no signifiquen res. Potser ja no signi-
fiquen res a la Vall dAlbaida, a la Ribera Alta, al Camp de Morvedre, a la Safor. I, si dels
tpics folkloritzants passem a un estadi ms precs i inflexible, com pot ser el de leconomia
o el de la cultura, el de lidioma o el de lestructura social, la peculiaritat valenciana, segons
136
aquesta rmora provinciana i capitalina, sempobria, i provocava marginacions i recels. s
curis dobservar que, en definitiva, els castellonencs, a pesar de tot, shan afirmat com a
valencians, i ltimament ja shi detecta un distanciament, i un lgic desdeny pels valen-
cianets. A la provncia dAlacant...
El problema de la provncia dAlacant ha estat ms complex, probablement per raons
histriques que convindria aclarir.3 Ve de lluny lenfrontament de les oligarquies municipals
de Valncia i dAlacant: han estat unes burgesies rivals, que no shan ents mai o molt
rarament i que, pel seu tamany econmic i per la seua mentalitat retrgrada, no han sabut
jugar el protagonisme de classe que cronolgicament els pertocava. Ni la burgesia dAlcoi,
per citar-ne una altra, probablement la ms acostada als mduls de lEuropa industrial.
Descartar ac la temptaci danalitzar lespectacle. Per no hi ha dubte que una gran part
de la provncia dAlacant, comenant per Alacant, sha sentit i encara se sent poc valencia-
na, i sovint antivalenciana. Yo soy alicantino y espaol, pero no valenciano, declarava
fa poc un poltic petit poltic dAlacant, en unes declaracions que, per imprevisi meua,
no puc citar a peu de pgina. Laversi a considerar-se valencians, per la banda dalguns
alacantins, no ser jo qui la condemne. La culpa emana de Valncia. O del dimoni.
Desprs parlarem del Levante i del levantinismo. Minteressa avanar aquesta evi-
dncia: els grans escriptors alacantins en castell i ms encara la prria menor han evitat
tant com han pogut dir-se valencians. Azorn encara ho feia, a estones.4 Gabriel Mir,
menys. Tendien a autoqualificar-se levantinos, mediterrneos i coses per lestil. Tot, llevat
de valencians. I Miguel Hernndez? Qui gosaria dir que Hernndez fou, des dOriola
com els Sij, un escriptor valenci? I no mestic referint a la llengua en qu escrivia. El
bilingisme literari, entre nosaltres, s antic. Em pregunte per qu Blasco Ibez o Gil Albert
sn valencians per definici, i Azorn, Mir o Hernndez ja sn levantinos. Alacant no
volia ser Valncia. Valncia-ciutat, encauada en la seua mitologia botigueril el blasquisme
en fou una demostraci, com la Derecha Regional Valenciana ms tard acaparava el nom:
Valncia. Un nom que simultniament volia abraar la capital, la seua provncia i les altres
dues provncies. O no: noms la ciutat i la comarca circumdant.
Una qualsevol proposici de refer la unitat del poble valenci en la mesura que aquesta
unitat siga possible per damunt les divergncies de classe, poltiques, lingstiques havia
de comenar per recuperar una frmula factible, capa de coagular les diverses i divergents
actituds que els valencians adoptem davant el nostre problema nacional, o regional, o
com vulguen dir-ho: tant men fot. No era viable all de la requin (que supo luchar),
perqu ja hi havia molts valencians, des del Snia al Segura, que shavien espavilat. La
regin era un terme de subordinaci. El reino? El reino oferia dificultats tcniques,
a banda daltres. La poca o molta efervescncia autonomista que shavia despertat en els
anys finals del Franquisme, no era precisament reaccionria. Ning no pensava en els furs
medievals, ni en fantasies retroactives: era el dia de dem, amb una proposta indita, el que
ens mobilitzava: un nou model de societat. Aprovada la Constituci vigent, que fa dEs-
panya un Reino, a qu vnen aquestes desbaratades exasperacions indgenes de voler un
 137
altre reino? Els andalusos pensen en Andalusia: no en el Santo Reino de Jan, ni en el
Reino de Granada, ni en el Reino de Sevilla (si s que hi hagu un Reino de Sevilla, que
no ho s). Posats a reclamar histries, si jo fos un ve de Dnia, per qu no hauria dexigir
la restauraci del regne musulm de Dnia, amb poders sobre un tros de les Balears? Les
collonades historicistes sn inacabables. I el problema s ara. I s ara i s dem.

II

Quan van escindir el poble valenci en provncies, i amb lestranya destituci del nom com,
de valencians, alg va promoure una alternativa: Levante. Seria ben interessant que
alg investigs les fonts de la innovaci en la nomenclatura.5 Potser, en el fons, lacceptaci
que Levante va aconseguir durant una llarga etapa, tenia en la base aquesta facilitat que
brindava: la de ser el nom supraprovincial de qu mancaven els valencians, els caste-
llonencs i els alacantins. No importava si es tractava duna mera designaci geogrfica
imaginada des dun centre que era Madrid; tampoc no importava la seua mateixa exactitud
geogrfica. I no cal dir que ning prcticament ning no va recordar que, en la tradici
local, Llevant havia estat sempre la zona riberenca del Mediterrani oriental. Tenia aquell
avantatge: el de servir de substitut dun regne de Valncia desaparegut o duna Regin
Valenciana repellit. Lxit del Levante i del consegent levantinismo va ser ms marcat
a la provncia dAlacant. Molts alacantins eren reticents a dir-se valencianos: preferien
aix de levantinos.
Per la cosa del Levante va tenir de seguida unes implicacions poltiques clares: venia
a ser una manera com una altra de minar la identitat dels valencians,6 en difuminar les
possibilitats de reunir-nos en una reivindicaci comuna. Levante esdevenia un terme molt
elstic i, de vegades, a les tres provncies valencianes hi afegien la de Mrcia, la dAlbacete i
tot, o la de Terol, no s si incls la de Conca. Estic convenut que, a partir dun determinat
moment, la maniobra fou deliberada: shi intentava desdibuixar el risc dun altre regio-
nalismo disgregador. La barreja de provncies excusada amb pretextos econmics poc
convincents dilua qualsevol projecte dunitat valenciana real. Ms encara: una derivaci
daquest plantejament inicialment levantino va ser, desprs, la temptativa del Sureste,
amb la qual volien substraure del regne de Valncia, de la Regin Valenciana, o del
Pas Valenci, totes o la majoria de les comarques de la provncia dAlacant, per unir-les
a Mrcia i a la mateixa Almeria.7
La promoci del terme Levante va obtenir un mxim dexpansi desprs del 39. Les
presumptes vinculacions econmiques amb terres no valencianes es demostraren finalment
poca cosa: uns problemes hidrogrfics i agraris en la frontera valenciano-murciana. Per
el Levante perdur durant anys, seguit del Sureste, fins que, a poc a poc, sha imposat
no massa, ben mirat una mica de conscincia revalencianitzadora de Vinars a Oriola.
Si no mequivoque, llevat dels grups residuals de la cnt, a les acaballes del Franquisme, ja
138
cap estmul poltic relativament popular no mantenia letiqueta de Levante. Loposici
democrtica es decantava per Pas Valenci. Amb una convicci segura? La rmora del
provincialisme impedia que ho fos, per tamb les necessitats dun replantejament de lEstat
espanyol, amb la idea de les autonomies interferida, ho foraven.
Una primera aventura per desfer lembolic, contra el Levante per absurd; i al marge del
regne de Valncia desuet i de la Regin Valenciana inadmissible, va ser la que insinu
el doctor Faust Barber, un metge erudit de Valncia, militant en el tendre valencianisme
poltic de les primeries del segle xx.8 Barber va comprendre que la descomposici provincial
dels valencians exigia fomentar un nom nou: un nom que nos fos Levante, ni regne de
Valncia, ni Regin Valenciana. I va tenir lacudit dinventar-se Valentnia.9 La frmula
resultava tan inslita i artificial, que va caure rpidament en loblit. Ms aviat degu ser
considerada, en el seu temps, com una broma grotesca. Ara: la intenci era sana. Calia, en
un regionalisme incipient, afrontar aquesta qesti de noms que, no resolta, impedia
tota operaci aglutinant. La Valentnia del doctor Barber fou discretament eludida pels
seus continuadors en la tnue operaci regionalista.
Fins que, a les darreries de la Dictadura de Primo de Rivera, alg comen a parlar de
Pas Valenci. Jo ara no sabria dir qui ni quan. En la revista Taula de Lletres Valencianes no
he sabut trobar el terme. Una indagaci sobre els papers editats en el trnsit de la Dictadura
a la II Repblica potser ho aclariria. La meua impressi personal s que la iniciativa procedia
de les minories universitries que, amb una decisi nacionalista indita al Pas Valenci,
sorganitzaren en una Acci Cultural Valenciana i en lrea dinfluncia que van tenir. Era,
aquella, una generaci dhistoriadors: hi participaven Mateu i Llopis, Gmez Nadal, Igual
beda, Beneyto Prez, Carreres i de Catalayud, Sanchis Guarner... Dells degu sorgir el
terme Pas Valenci com una soluci regional i de cara a les velletats segregacionistes
de les provncies.10
En realitat, aix de Pas Valenci comenava per ser una proposta culta. Alg havia
trobat la frmula en un llibre antic: no massa antic, per antic. O en molts llibres. I tenia
uns avantatges difans. Quedava descartat el regne inexistent; hi descartaven, encara, la
ignominiosa Regin subalterna i afligida; abominaven del Levante.11 Pas Valenci
venia a ser un calc de Pas Basc, per probablement amb antecedents ms antics. Mantenia
el gentilici: valenci. I pas? Per qu no pas? Un pas s una terra i la gent que hi
viu: s una comunitat. No tenia les connotacions arcaiques del regne, ni les despectives
de regin. I ho posaren en marxa, aix: Pas Valenci. Les dissidncies provincianes
dAlacant i de Castell de la Plana podien cedir davant una designaci nova i plausible: hi
cediren, ms tard. Perqu la proposta Pas Valenci dels universitaris alguns, estudiants
encara dels anys 30 i 31 tenia escasses oportunitats de prosperar. Per comena a tenir-les
immediatament. La proclamaci de la II Repblica el 1931 feia ms anacrnic el regne12
i ms estpida la regin...
Un dia caldr que alg puntualitze els avatars de Pas Valenci. No tardaren a acceptar-
lo les agrupacions poltiques ms o menys nacionalistes, i fins va figurar com a ttol dun
 139
setmanari.13 Van fer-lo seu la majoria dels intellectuals, b sistemticament, b alternant-lo
amb lequvoc Valncia, tan arrelat. El 1933, Felip Mateu i Llopis public un llibre esti-
mulant: El Pas Valenci;14 les Histries del Pas Valenci, dAntoni Igual, editades durant la
Guerra dEspanya, en sn una altra fita.15 I Almela i Vives, i Carles Salvador, i Miquel Duran,
i tants ms, procedents de generacions anteriors, usaven Pas Valenci habitualment.16 El
1939, amb el rgim de Franco, tall aquests progressos de normalitzaci. Tanmateix leficcia
del terme continu conscient entre les petites minories que encara es mantenien fidels en la
clandestinitat a les illusions truncades. Com podrem oblidar, per exemple, larticle que el
1954 publicava Miquel Adlert Noguerol, titulat precisament La literatura catalana del Pas
Valenci, inserit en un volum miscellani dhomenatge a Carles Riba?17
Amb el temps, algunes daquestes decisions personals van claudicar. No s aquest el lloc de
parlar-ne. El cas, per, era que la llavor llanada no tard a rebrotar, i ara com una necessitat
civil ms mplia. Degu ser entorn del 1960. Jo mateix en sc testimoni dexcepci, tant
pel meu procs reflexiu sobre el tema com per lepisodi del 62-63, arran de la publicaci
de dos llibres meus,18 quan es van concitar contra mi les ires dels sectors ms paleoltics
de la societat valenciana. Lancdota s secundria, s clar. Ara: aix com laparici o re-
aparici de Pas Valenci el 1930 no havia provocat prcticament cap resposta hostil,
el 1962 desencaden una campanya frentica. Aix noms volia dir a banda lespectacle
dels giracasaques que, sota la calma superficial del franquisme, shavia gestat un corrent
dopini amb idees clares sobre el futur del poble valenci. No passava de ser, aleshores,
un moviment tmid, de pobra fora numrica i fonamentalment covada a les aules de la
Universitat.19 Aquesta vegada, el clima odis de la dictadura franquista ajud a un represa
de conscincia nacional ms aguda i ms decidida.20
I a mesura que la II Dictadura serosionava, i amb poca o molta empenta van sorgir
forces populars que es definien en contra, la reivindicaci autonmica era assimilada pels
partits poltics germinals. En part, fou per mimetisme del que sesdevenia en altres llocs: a
Catalunya, a Euskadi, principalment. En part, tamb, per una instintiva reacci contra el
centralisme nacionalista amb qu Franco havia engrillonat la seua Espanya. Per aix mateix
hi havia penetrat, duna manera difusa, la clarificaci nacional que emanava de les minories
joves del neovalencianisme. Aquest valencianisme imprevist, realment nou, ja no tenia
res a veure amb la imatge, afortunadament evaporada, del valencianisme anterior al 36,
sempre acusat de dret. Loposici hi havia de comptar, no solament perqu nexperimentava
impregnacions, sin perqu, de fet, es convertia en un ferment de possibles repercussions
populars. Lesquerra, mdica o extrema, sincorpor la reclamaci autonmica.
I, dins daquest magma antifranquista, lassumpci del nom Pas Valenci va produir-
se inicialment sense cap dificultat. Va ser emprat per tothom qui treballava per la ruptura
o per la transici.21 Noms els reductes impertrrits del Franquisme shi van resistir. Fins
i tot alguns, com lultraconservador diari Las Provincias, que mai no ha deixat de nadar i
guardar la roba, shi va deixar endur.22 El que ha passat ltimament, ja no cal explicar-ho.
Avui, Pas Valenci ha esdevingut una frmula conflictiva. I no pel presumpte o real
140
catalanisme dels qui el defensen, perqu aix del catalanisme no s ms que un pretext
desestabilitzador, com diuen ara. Per Pas Valenci formen els valencians que pensen
cadasc al seu aire que el nostre poble t uns drets collectius a exigir: la majoria, ni tan
sols sn nacionalistes. Senzillament, es plantegen el problema viu dels valencians sense
retriques historicistes ni deixadeses folkloritzants. I pel reino poc regne, alto! i per la
regin militen els de sempre: els qui no volen que els valencians siguem normals.

III

Aix de Pas Valenci no s una invenci recent. Recorde unes declaracions de don Emilio
Attard a la premsa lamente no poder citar-ne la referncia exacta que venien a dir: De
eso de Pas Valenciano nunca se habl hasta los libros de Fuster.... Aquest senyor, o no t
memria, o no tenia costum de prestar atenci a les efervescncies nacionalistes dabans de
la Guerra dEspanya: potser, ni aleshores com ara, no li interessava gens la vertadera entitat
o identitat dun poble que, al capdavall i si no mequivoque, tamb s el seu. Algun altre
personatge, o personatja, ha proferit: Eso de Pas viene de Pasos, y ya se sabe.... I no.
En tot cas, seria al contrari. La conclusi em sorprn pel que significa dignorncia o de
tergiversaci. Tots ells, en realitat, sn gent que no concep la regin, el reino o uf! el
pas ms enll del cam de Trnsits: s el centralisme de Valncia, que, si b es mira,
noms s centralista dell mateix: la contemplaci del propi melic. Vinars, Elx? Queden
tan lluny!
Demanar-los, a aquesta mena dindividus, una tnue serenitat per a contemplar el proble-
ma s intil. Ells, cada dia, conculquen les seues afirmacions. I si en els diaris que dominen
apareix un reportatge sobre vinos valencianos, de seguida veiem que no parlen de ms
enll dAlmassora; ni tan sols arriben a Dnia. I si diuen: economa valenciana, resulta que
noms socupen dels interessos de la burgesia municipal, segurament importants, per amb
una sistemtica eliminaci dels que puguen ser crtics a la provncia de Castell de la Plana o
a la provncia dAlacant. La sinonmia ciutat-provncia-pas la tenen en la massa de la sang:
ells sn els nics valencians i, per a major inri, valencianos. I com que, segons un docte
observador de la realitat social, la ideologia dominant sempre s la ideologia de la classe
dominant, el resultat final s que un botigueret de Valncia que no s classe dominant,
sin dominada acaba creient-sho. Sn manipulacions infames, i ja sho apanyaran.
Pas ser o no ser un gallicisme: ja el trobem en la Crnica que a Xirivella va escriure
Ramon Muntaner, un empordans ciutad de Valncia i home precoment conscient dall
que hauria dhaver estat la nostra unitat nacional.23 B. Per Pas Valenci havia de ser
posterior a la desaparici del reino de Valencia, en ple segle xviii. Estic segur que, amb
una delicada investigaci, en els llibres valencians setcentistes, el terme Pas Valenciano
en castell, s clar abunda. Era, si es vol, un recurs estilstic: per a no dir repetidament
Reino de Valencia o Nacin Valenciana. s fullejant aquests patracols que els estudiants
 141
dels anys 30 van trobar la soluci. Jo no mhe dedicat particularment a la cosa, per em
sembla que el volum de les Fiestas seculares que en honor de sant Vicent Ferrer va publicar
el jesuta Toms Serrano el1762 en pot ser una mostra. El pare Serrano empra ara i ads
Pas Valenciano, i amb majscules, com era propi de la tipografia de lpoca.24 I no devia
ser una expressi determinadament culta quan un colloqui annim imprs el 1767, i en
el vernacle ms clar, diu Pas Valenci. Ho enregistra la Bibliografia de Ribelles Comn.25
Per encara hi ha un rastre anterior. Mari Gonzlez i Baldov, en exhumar la biografia
dun frare de Xtiva del xvii, ens hi afegeix un precedent: un precedent del Barroc.26 El llibre
que ens ha desenterrat Gonzlez i Baldov s del 1699, o siga, dels finals de lpoca foral,
quan el regne encara era institucionalment el regne antic, el fundat per Jaume I. Diu
la frase: Porque no le tena el Seor destinado para Apstol de las Indias, sino de nuestro
Pas Valenciano.... Torne a insistir: una investigaci a fons ens proporcionaria ms dades
similars. I podrien resseguir-se, no solament al llarg del segle xviii, sin tamb en el xix. El
Diario de Valencia del 1804, deia Pas Valenciano de tant en tant.27 I amb les majscules
corresponents. No exagerar la nota: no afirmar que els valencians de lpoca tenien per
hbit dir Pas Valenci. Per Pas Valenci, o Pas Valenciano: ja existia. I els lectors
daleshores, i els clients dels colloquiers, ho trobaven normal. All que els estudiants
del 1930 van fer no era ms que la repesca dun terme que, en aquell moment, tomava a
ser til. O imprescindible.
Naturalment, tot aix passa enmig duna indiferncia trista de la classe dominant. Potser
alguns homes de la Sociedad Econmica de Amigos del Pas, ja en el ple del Vuit-cents,
incidentalment, prolongaven la frmula. Ismael Valls ens recorda un text imprs del 1855
que diu: la Sociedad que se titula y es desde su fundacin amiga del Pas Valenciano.... I
un any abans, la Societat Econmica. parlant de sant Vicent Ferrer, el qualifica dinsigne
hijo y grande amigo del Pas Valenciano...28 Per sn textos espordics. I al mateix temps,
significatius. Desfan els muntatges ofuscants de la regnicoleria. La conclusi s bvia: el
terme Pas Valenci conviu amb el de Regne de Valncia des dabans de labolici dels
Furs; s viu durant el segle xviii i no s inslit en el xix. Encara en Teodor Llorente, en Elas
Tormo, en els erudits de la Renaixena, tornem a descobrir-lo, per ja en minscules:29 el
romanticisme jocfloralesc preferia el regne, amb lenyorana idiota duna Edat Mitjana
que ells mateixos sapressaven a renegar.
En la situaci actual, el retorn al reino o al regne ha estat promogut pels partits ms
dextrema-dreta i ms antivalencianistes, o antivalencians, per dir-ho com cal. I en ells,
la classe dominant. En altres llocs del mn, quan hi ha un problema nacional, ix una
burgesia nacional que acapara la reivindicaci en el seu propi profit. Al Pas Valenci, no.
La burgesia local no s exactament nacional: tot al contrari. Ni abans ni ara ha deixat
de ser provinciana. Probablement contra els seus interessos (de classe). Per aix s cosa
seua. s dominant, per s dirigent? La diferncia dels adjectius potser ve de Gramsci.
O no. Tant se val. Molt dominant per poc dirigent, la burgesia valenciana sobstina a
patrocinar el provincialisme ms impermeable. Amando de Miguel, en un paper sociolgic
142
confs, la qualific de plorona. De tota manera, jo continue preguntant-me si aix s una
burgesia com Du o Marx mana, o una simple facci de rics que ni tan sols saben exercir
de rics. Personalment, crec que la burgesia valenciana s visceralment antivalenciana. Ja
fa temps, per exemple, que va abandonar la llengua...
Deixe als socilegs lltima paraula. Per torne al fil del comentari, i vull insistir que
Pas no ve de Pasos. s molt anterior. Aix dels Pasos Catalans, paradoxalment,
ve de don Benvingut Oliver, un valenci nascut a Catarroja i que sespecialitz en lestudi
del dret foral de Tortosa, i que devia ser canovista, o silvelista. No un pancatalanista:
per cert. Era un home de Las Provincias, de ms a ms.30 Tot aix del catalanisme poltic,
a Valncia, al Pas Valenci, ha estat una conseqncia (i no sempre clara) dun impossible
nacionalisme valenci.
Siga com siga, Pas Valenci no ha estat, ni s, ni necessriament ha de ser una remissi
catalanista, com els ultres locals diuen per acorralar les dcils esquerres lesquerreta
indgenes i immigrades. Jo, que sc un pancatalanista evident, he de denunciar la trampa
que la dreta espanyolista t parada a lesquerra espanyola: una forma de desqualificar-la
ser titlar-la de catalanista. I no. Lesquerra espanyola el psoe, el pc s espanyola i
ben espanyola: tan com puga ser-ho Fraga, lAbril o Piar. Els catalanistes som una altra
fauna, que estem molt divertits amb la belligerncia que ens donen. La proporci de lletra
impresa repugnantment acusatria que ens han dedicat no correspon al percentatge de
possibles vots estrictament nacionalistes. Jo acabaria demanant per qu ens tenen tanta
por els espanyolistes de la dreta i els de lesquerra.
Feta aquesta digressi, all del Pas Valenci resta documentalment ben clar. I si la
Constituci consensuada permet que, a ms dun Regne dEspanya, hi haja el Regne de
Valncia, amb una duplicitat diplomtica de corones, ja ho podria decidir el Tribunal
de Garanties Constitucionals s aquest el nom?: lestrambtic regnicolisme valenci de
les dretes ens fa pensar en el Conde-Duque de Olivares i en Floridablanca, en el Fuero-Juzgo,
en el visigot Recared i el seu concili de Toledo... Tot sha de dir: comparats amb Fraga, els
visigots eren una espcie de trotskos avant la lettre. I qui diu Fraga, diu Abril.
Per la histria s la histria.

IV

No crec que siga suficient que el Pas Valenci es diga oficialment Pas Valenci. Cal que
ens acostumem a les conseqncies duna racionalitzaci de la terminologia diria. Josep
Giner, en 1934, public un article que posava els punts sobre les is. Qesti de noms es
deia.31 La seua vigncia s absoluta. I val la pena de recordar-lo amb els seus matisos. Lautor
hi feia la distinci que ara necessitem fer: Pas Valenci designant la collectivitat actual
(la nostra ptria, segons lautor); Regne de Valncia, que podia designar lorganisaci
poltica autctona; Valncia, la ciutat. Volem que el mot Valncia per ell sol puga sig-
 143
nificar la capital del Pas Valenci. I de seguida: valenci. Valenci noms hauria de ser
vlid com a referncia a tot el Pas Valenci: tan valenci s un habitant de Valncia com de
Llucena o dElda, tan valenci un habitant dAlcoi o de Gandia, tan valenci un de Xtiva
com dOriola, o dAlacant o de Castell de la Plana. O som tots valencians, o deixem-ho
estar. Per tant, mai no haurem daplicar ladjectiu valenci sin per a la totalitat del Pas
Valenci.
Tot aix s duna lgica semntica difana. Valenci s tot all que s del Pas Valenci,
i no solament de Valncia, ciutat o provncia. El que siga de Valncia, haurem de dir que s
de Valncia, o valenci si entra en lrbita global del Pas Valenci. El poble de Valncia
(diferent del poble valenci), deia Renat i Ferrs. I una expressi com lalcalde valenci s
inadmissible, si es limita a lalcalde de Valncia: alcaldes valencians ho sn tots els del Pas
Valenci, i tan alcalde valenci s el de Valncia com el dAlacant o el de Castell, o el de
Beniopa. Lalcalde de Valncia s lalcalde de Valncia, i lalcalde de Beniopa s lalcalde
de Beniopa: tots dos, per, alcaldes valencians, i ni lun ms que laltre. Si no comencem
per precisar aquestes mincies, no arribarem enlloc. Hem de superar els patriotismes
provincials, i restituir-hi la denominaci nica. I contra les provncies, les comarques: la
Plana, la Marina, el Maestrat, la Ribera, la Safor, lAlcoi, lAlt o el Baix Vinalop... Mentre
continuen les denominacions provincials, la unitat dels valencians ser precria. Ja s que,
avui, les comarques no sn el que eren. Per les solucions probables queden obertes.
I, en realitat, sempre tornem al principi: a lambigitat terminolgica. Si volem un Pas
Valenci s perqu tots els valencians puguem dir-nos valencians sense discriminacions,
i ni uns siguen castellonencs o alacantins, i els altres valencians-valencians doblats.
La nostra restituci collectiva ha de salvar aquestes mincies localistes. Ni el reino ni la
regin sn possibilitats viables... La demanda de Pas Valenci i dels smbols pertinents
tenen, encara, el mrit i el dret dhaver estat, tan primriament com es vulga, lnica veu
que sal, abans de la mort de Franco, i desprs, per reclamar... Qu reclamvem, ms
o menys unitaris, aleshores? Llibertat, amnistia i estatut dautonomia! No hi havia sin
aquest crit; no hi havia sin una bandera; no hi havia problemes didioma. Una part de la
dreta hi va participar. Hi participava lesquerra, sense prejuns. I quan Madrid va concedir-
nos la modesta almoina de la pre-autonomia, ho va fer amb lnic nom que resultava lgic,
majoritriament admissible i, sobretot, oport: Pas Valenci.32
No entra en el pla del present paper exposar ni comentar les peripcies posteriors, les
davui mateix, ni les maniobres que tendeixen a situar-nos en el punt de partida provinci
i provincialista. Les negociacions a qu la Espaa de las autonomas ha obligat els par-
tits parlamentaris actuals, un cert electoralisme mal ents, les campanyes de distracci
projectades damunt la gent i, potser el fet de no haver-se preocupat ning, o quasi ning,
dexplicar les raons histriques i socials del terme Pas Valenci, fan tmer que qualsevol
esperana mnimament autonmica vinga viciada per la decepci. Per a nosaltres ens
pertoca aguantar i potenciar les lleialtats que hem pensat sempre com les ms vlides i
les ms segures per al nostre poble.
144
EPLEG

Com hem vist, el terme Pas Valenci respon a unes raons deficcia expositiva difcils
dignorar, fins i tot per als defensors del reino, perqu totes dues frmules no sn in-
tercanviables, ni tan sols per aquesta necessitat de claredat. Amb un exemple ho veurem
ms clar. Tenint en compte que all que ells volen anomenar reino de Valencia no s ni
de bon tros el mateix territori del que fou regne de Valncia, grcies a laddici de les
zones de Villena i Requena, com caldr alludir aquell regne? Potser antiguo reino
de Valencia per a distingir-lo del nuevo, que deu ser aquest dara? Si no fem aquesta
distinci, com ens entendrem? Al capdavall, no estaria gens malament aquest nuevo
reino de Valencia amb una histria de segle i mig de provincialisme. Bromes a banda, el
terme Pas Valenci elimina aquest i altres problemes.
Hem vist tamb que s una autentica fallcia la suposada derivaci Pas-Pasos, segons la
qual tots els qui utilitzen la frmula Pas Valenci sn catalanistes declarats o estan en perill
de ser-ho. La realitat prou demostra que no s aix, encara que ho diga Martn Villa.
Finalment, hem comprovat que, fins fa quatre dies, noms la dreta ms ultramuntana
o ms conscientment ultramuntana... soposava a la denominaci Pas Valenci. La resta,
salvant les excepcions que calga salvar, lempraven sense embuts ni manies: Las Provincias,
Levante, Abril, Broseta, el conjunt dels parlamentaris locals, el Consell pre-autonmic, el
govern ducd i cadascun dels seus ministeris, els empresaris, les centrals sindicals, Aitana,
bancs, caixes destalvi, collegis professionals, falles i fallers o no hi havia un premi per als
Colossos del Pas Valenci?; en fi, tutti quanti.
Cal preguntar-se per qu, de sobte, una part dels usuaris del terme se naparten amb
horror i salineen amb la dreta conscientment ultramuntana en la defensa, gens heroica
daltra banda, del reino de Valencia.
La pregunta no pot tenir resposta sin introduint-la en lentrellat de tensions de tot ti-
pus que han acompanyat el canvi de rgim, la clebre transici, que mai no sabem si sha
acabat ja o si encara est comenant: la mutaci del trencament democrtic en una altra
cosa; la llei dHont; la reconducci de les autonomies; els qui pretenen meter en cintura
les nacionalitats i regions; la loapa; els embolics entre els articles 151 i 143 de la Consti-
tuci i entre tants altres; els providencials girs de 180 en certes biografies poltiques... I
tamb, cal no oblidar-ho, la resituaci de les diverses forces poltiques, les que isqueren de
la clandestinitat i les creades a ltima hora per entrar en el repartiment. Enmig de tot aix
sha trobat el pobre Pas Valenci, el pas en pes i amb ell el seu nom, convertit en article de
mercaderia per a qualsevol electoralisme precipitat.
Acabat de redactar aquest paper desprs del fracs ducd al Parlament espanyol, el 9
de mar, potser eixir dimpremta abans que puguem saber com acaba aix del nom. Les
previsions apunten cap a frmules anodines, incolores i insatisfactries per a tots, com
ara Comunitat Autnoma Valenciana o Regi Valenciana. Aix, sembla, en el millor dels
casos.
 145
I b qu vol dir aix per a nosaltres? En realitat, ben poca cosa, perqu sota cada nom
hi ha un projecte, o uns projectes convergents, darticulaci de la realitat valenciana. Al
capdavall, no deixa de ser irnic que els ms aferrissats defensors del reino siguen alhora els
ms entusiastes de les tres provincias i, lgicament, denfortir el poder de les diputacions.
Per a nosaltres, el Pas Valenci seguir sent el nom de la nostra terra, dacord; per tamb
una altra cosa: totes aquelles coses per les quals sha escrit, sha treballat, sha cantat, sha
eixit al carrer, sha lluitat i alguns han patit.
Aix vol dir tamb que els valencians haurem de traure la lli daquesta ancdota i
que no tindrem ms manera de fer-ho que recuperant el temps perdut durant el trmit pre-
autonmic i probablement en lautonmic ms immediat. Vol dir, al capdavall, que encara
hi ha molt per fer.

1. Aleshores hauria estat inconcebible. Per lenfrontament Valncia-Alacant, amb les repercussions que a la llarga havia de
tenir, ja el detectem en el segle xvii, i no venia de nou: veg. Sebasti Garca Martnez, Els fonaments del Pas Valenci
modern (Valncia, 1968), pp. 95-96.
2. Cf. M. Gual Camarena, Estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia, en Estudios de Edad Media de la Corona
de Aragn, iii (1948), pp. 262-289.
3. Dalguna manera, en parla Jos Vicente Mateo en Alacant a part (Barcelona, 1966).
4. Veg. Azorn. Valencia (Madrid, 1940), pssim.
5. F. Almela y Vives, en Valencia y su reino (Valncia, 1965), pp. 22-27, en diu alguna cosa, per sense precisar dates, o
limitant-se a algunes no precisament dorigen. Vicen Rossell insinua la data del 1847 (veg. Saitabi, xiv, p. 158).
6. Veg. les meues indicacions en Nosaltres els valencians (Barcelona, 1962), pp. 107-108.
7. La locuacitat periodstica sobre el Sureste, un alicantinismo i una alicantinidad dissidents, demana ser estudiada
amb calma. Ja en diu alguna cosa Jos Vicente Mateo (veg. nota 3).
8. Veg. Alfons Cuc, El valencianisme poltic (Valencia, 1971), pp. 37 i ss.
9. Veg. J. Navarro Cabanes. Prensa valenciana (Valncia, 1928), p. 106. En realitat, resulta conjectural latribuci de
Valentnia a Faust Barber, per tot fa pensar que sorigina en el seu grup. Navarro Cabanes esmenta (loc. cit.) un
quincenari valentiniste aparegut el 1908 i dirigit per lobrer tipgraf Rossend Gumiel, que se subtitulava demo-
crtich, Christ y Valentnia. Faust Barber, en De Regionalisme y Valentinicultura (Valncia, 1910), p. 51, parla de
Regi Valentina, indiscutiblement per evitar Regi Valenciana. [P.S. En el setmanari Lo Crit de la Patria (Valncia,
1907), nm. I, trobem: nostra patria es Valentnia.]
10. Per exemple, Ferran Valenti, La bandera barrada a Castella, Acci Valenciana, nm. 16 (23 desembre 1930), p. i
(Llevant ha estat sempre lextrem oriental de la Mediterrnia, Grcia, Sria, Palestina, Xipre, no les terres valencianes,
i per Llevant sentenen els historiadors quan parlen daquells pasos; mai ha acorregut nomenar aix a a que t un
nom en Espanya, que s Valncia, Regne de Valncia o pas valenci, senzillament.); Els bells indrets del Pas Valenci,
nm. 18 (20 gener 1931), p. 6; eslgan editorial, nm. 19 (5 febrer 1931), p. i (Lhora de parlar de patria chica i
patria grande s ja acabada; patria no nhi ha ms que una i la teua s el Pas Valenci); V. M., El catal acadmic
i el comarcal, nm. 20 (20 febrer 1931), p. 8; etc. Segons Emili Gmez Nadal, El Pas Valenci i els altres (Valncia,
1973) p. 43, fou efectivament Acci Cultural Valenciana qui pos el terme en circulaci. Cal dir que, ms en concret,
va ser ell el primer que lutilitz en la revista, en leditorial annim Almansa: 25 dabril de 1707, nm. 2 (I maig
1930), p. 2.
11. Un exemple daquesta abominaci s un article del mateix Gmez Nadal aparegut a El Cam, nm. 13 (28 maig 1932),
p. 3, titulat Nomenclatura: Levante, Llevant i Pas Valenci. Lautor hi suggeria que el terme Llevant designs totes
les terres de llengua catalana.
12. Amb el canvi de rgim, algunes institucions van corregir la seua denominaci. Aix, la Caja de Previsin Social del
Reino de Valencia pass a designar-se Caja de Previsin Social del Pas Valenciano.
146
13. Veg. Cuc. op. cit., mencions a les pp. 249 i 450.
14. Felip Mateu i Llopis, El Pas Valenci (Valncia, s.d.). Formava part dels Quaderns dOrientaci Valencianista, de
leditorial LEstel.
15. Antoni Igual beda, Histries del Pas Valenci (Valncia, 1938). Veg. pgina 5: El territori que, extenent-se del Cenia al
Segura i dAlmansa a la mar compren les tres provincias dAlacant, Castell i Valncia, t prou personalitat geografica,
economica i llingistica per a que es puga parlar dll com duna entitat homognea denominada Pas Valenci. Sols
li manca una apropiada personalitat poltica....
No em puc entretenir ara a fer una relaci exhaustiva de ls del terme Pas Valenci durant la Segona Repblica i la
Guerra dEspanya. Apareix al text de les Normes de Castell i en nombrosos documents i declaracions de lpoca.
Durant el conflicte foren creats la Biblioteca del Pas Valenci, el Centro de Estudios Histricos del Pas Valenciano,
els Premis Musicals del Pas Valenci, el Premi Literari del Pas Valenci, etc.
16. Per exemple, veg. F. Almela i Vives, La literatura valenciana (Valncia, 1934), pssim; per a Carles Salvador, els testimo-
niatges sn abundants a partir de 1931; la posici de Miquel Duran es veu ben clara a les pgines de la seua revista
La Repblica de les Lletres (1934-1936).
17. Miquel Adlert Noguerol, Lactual literatura catalana del Pas Valenci, en Homenatge a Carles Riba en complir seixanta
anys (Barcelona, s.d. [1954]), pp. 105-117. Veg. encara, en Cuc, op. cit., p. 251 un altre text dAdlert, ja del 1935.
18. El Pas Valenciano (Barcelona, 1962) i Nosaltres els valencians, ja esmentat en la nota 6.
19. Cal no oblidar que alguns vells valencianistes continuaren emprant el terme Pas Valenci. Per exemple, Ismael Rossell
i Zurriaga: Les dues maneres de sentir-se valenci, Pensat i Fet (Valncia, 1960), reprodut a Libro oficial fallero
(Valncia, 1982) Junta Central Fallera, s. p.
En lmbit universitari, la denominaci Pas Valenci ha tingut un s generalitzat. Pense, per exemple, en el I Congrs
dHistria del Pas Valenci, celebrat el 1971, i tamb en una enorme quantitat destudis de tota mena: les obres col
lectives Histria del Pas Valenci i Estructura econmica del Pas Valenci; Aproximaci a la histria del Pas Valenci.
de Joan Regl; La banca al Pas Valenci, de Vicen Rossell i Emrit Bono; La Inquisici al Pas Valenci, de Manuel
Ardit; Histria de la senyera al Pas Valenci, de Pere Maria Orts i Bosch; La cnt al Pas Valenci, de Terence Smyth;
El Pas Valenci, de Vicent Ventura i Francesc Jarque; El Pas Valenciano del neoltico a la iberizacin, de Miquel
Tarradell; etc.
20. Francesc Prez Moragn, Premsa clandestina al Pas Valenci (1962-1977), en LEspill, nm. 5 (primavera 1980), pp.
55-93.
21. Per exemple, el cas de Manuel Broseta, que fou president de la Junta Democrtica del Pas Valenci. Un reps dels seus
articles a Las Provincias ofereix una bona mostra daquesta assumpci. Ell mateix en seleccion alguns a Som valencians.
Seleccin de colaboraciones periodsticas publicadas desde 1974 hasta 1979 en el peridico Las Provincias de Valencia
(Valncia, 1979).
22. Vegeu Mara Consuelo Reyna, Adis al pas valenciano, Las Provincias (24 maig 1980). Amb el to que li s habitual,
lautora justificava el seu adu al terme Pas Valenci amb algunes referncies a un fullet meu, Qesti de noms,
publicat divuit anys abans. Nhi ha que tarden a adonar-se de les coses...
23. Veg. Diccionari Catal-Valenci-Balear. s. v., amb documentaci extreta de Muntaner, Jaume Roig i el Curial.
24. Toms Serrano. Fiestas seculares con que la coronada ciudad de Valencia celebr el tercer siglo de la canonizacin de su
esclarecido hijo y angel protector S. Vicente Ferrer... (Valncia, 1762), pp. 4, 34-35, 264, 266, 267, 279, 280, etc.
25. J. Ribelles Comn. Bibliografia de la lengua valenciana, iii (Madrid, 1943), pp. 278-279. Cita un plec de quatre pgines
amb aquest ttol: Carta no vista. lletra huberta, combit cheneral y particular que fa Quelo el Roig de Albal, Net de la tia
Rafela, a tota la Cort de Madrit, pera que vinga a veure o mirar la gran festa Centenar de la Verche Amparadora, ulalant
[sic: relatant] lo lluit que estara el Pas Valenci... Ribelles data la impressi en el 1767, i cita un exemplar del roman
com existent en la biblioteca de Carreres Vallo.
26. Mari Gonzlez i Baldov, Un Succs Curis en la Xtiva del Barroc, en Papers de la Costera, nm. i (desembre 1981),
p. 89. El llibre en qesti s: Agust Bella, Vida del venerable y apostlico siervo de Dios el P.M. Fr. Agustn Antonio
Pascual... (Valncia, 1699), p. 41.
27. Per exemple, nm. 44 (13 novembre 1804), pp. 208-209 (y su foro le ocupara la Diosa de la Abundancia Amaltea,
simbolizacin con que los Romanos figuraron la Fertilidad del Pas Valenciano...).
28. Comunicaci personal. Ismael Valls publicar aquestes dades en un prxim nmero de la revista LEspill.
 147
29. Veg. J. Bta. Peset. Bosquejo de la Historia de la Medicina de Valencia (Valncia, 1876), p. 38 (nuestro pas valenciano);
Teodor Llorente. Valncia, i (Barcelona, 1887-1888), p. 16; M. Danvila y Collado, Las Germanas de Valencia (Madrid,
1884), pp. 21 i 30; etc.
Potser cal dir que don Elas Tormo s un bon exemple del confusionisme terminolgic que la frmula Pas Valenci vol
resoldre. A Levante (provincias valencianas y murcianas) (Madrid, 1923) alterna frmules com ara pas valenciano,
regiones valencianas i pases levantinos. Daltra banda, Tormo, en larticle Los orgenes de la gran pintura en
Catalua y Valencia, Almanaque de Las Provincias (Valncia, 1912) p. 242, parla de las escuelas pictricas de los
pases de habla catalana (Catalua y Valencia, con Mallorca). En Levante. p. cxxviii diu: en la [arquitectura] religiosa
es en los pases de lengua catalana [no en Aragn] de un arte gtico similar al militar.
30. Veg. Joan Fuster, Destinat (sobretot) a valencians (Valncia, 1979), pp. 159-165.
En realitat, i malgrat el precedent de Benvingut Oliver, el terme Pasos Catalans tard ms a generalitzar-se que el de
Pas Valenci. Abans de 1939, les frmules usuals eren unes altres: terres catalanes, terres de llengua catalana, Gran
Catalunya, etc.
31. G(uillem) R(enat) i F(erris): Qesti de noms, Acci, nm. 11 (21 juliol 1934) p. 4. Amb el pseudnim sencer com
a firma, aparegu extractat, sota el ttol Apunts per al Diccionari, en Tim, nm. 8-9 (febrer-mar 1936), p. 3.
32. Vegeu, per exemple, el Decret de Pre-autonomia.
148
 149

Explicaci de Catalunya
Baltasar Porcel

J o sc, senyores i senyors, un daquells animals estranys i mediterranis que en diuen cata-
lanistes. No s si el concepte s avui, com ho era fa un quart de segle, matria ms o menys
delictiva. Tampoc no s si, com aleshores, s considerat com un sinnim danacronismes
pansits. En tot cas, puc assegurar que no sc catalanista ni per rebellia ni per enyorana.
Ho sc, simplement, per raons de natura i de geografia; exactament perqu sc dAndratx,
un vell poble de mariners, contrabandistes i hotelers, situat al vrtex occidental de lilla de
Mallorca. Vaig nixer el 1937. Un oncle meu era alcalde del poble; el meu avi, jutge de pau;
el meu pare anava amunt i avall amb una escopeta i feia gurdies tericament voluntries i
patritiques en les flairoses nits insulars; els meus quatre cosins eren al front de guerra. Tot
plegat, el front i el poble, militant en el bndol nacionalista, que finalment guanyaria la
guerra. Set persones, doncs, que ni pertanyien a cap de les quatre provncies catalanes ni
havien intervingut gens ni mica, abans de la lluita, en poltica catalanista. Per tamb set
persones la llengua nica de les quals era el catal i que manifestaven llur personalitat i es
relacionaven entre elles i amb el mn en lidioma catal, parlat a Mallorca en la seva varie
tat dialectal mallorquina. Set persones, a ms, a les quals mai no ensenyaren ni gramtica
catalana ni histria catalana. Ans ben al contrari: a lescola i a lInstitut noms aprengueren
castell. Un castell raqutic, encarcarat i trontollant que noms feien servir per a escriure o
quan es trobaven al caf amb el sergent de la Gurdia Civil. Em vaig trobar, doncs, ficat en
una infantesa i una adolescncia culturalment esbojarrada i desllorigada: lnic idioma que
tenia i parlava, no el podia escriure, i lnic que vagament podia escriure, noms lentenia
i el sabia parlar mitjanament, com em sol passar avui amb el francs.

* El 12 de febrer de 1970 Baltasar Porcel pronunci al Club Pueblo de Madrid la conferncia intitulada Ca-
talua: cultura y sociedad. Val a dir que la situaci, retrospectivament, sens presenta inslita. El diari Pueblo,
promotor de lacte, era un rgan franquista (concretament dels sindicats verticals). Per lexplicaci del cas
catal es feia llavors on i quan es podia, amb una voluntat de pedagogia que obtenia respostes desiguals. Fins
avui mateix, s clar. La conferncia tingu molt dxit i fou objecte de nombrosos comentaris en la premsa.
Posteriorment Porcel la recolliria al llibre Debat catal (Polmica-dileg amb la intellectualitat castellana), Se-
lecta, 1973, amb ttol Succinta explicaci de Catalunya per a castellans. Com a homenatge al gran escriptor
recentment desaparegut, i com a mostra de tants esforos dautoexplicaci, ens ha semblat adient recuperar
aquest text. Es publica amb lautoritzaci, que agram, dels hereus de Baltasar Porcel.
150
Per a mi, essencialment, el francs no em fa ni fred ni calor, perqu noms hi recorro
com a vehicle de comunicaci, semblantment al cotxe, que no em serveix sin per a des-
plaar-me. I s que una llengua no s simplement una eina funcional, sin una creaci del
mn. Linfant no aprn que duna taula sen diu taula. Linfant situa la imatge i el concepte
de la taula en el seu univers mental a travs, i insolublement, del mot taula. No vaig trigar
a comprendre, gradual observador de la realitat, que jo vivia immergit en una analfabeta
bastardia: tot all que era superstructural, important i grandiloqent, des de la poltica a
la cincia, passant per la literatura, marribava de fora i en castell; tot all que era bsic,
quotidi i domstic, la meva vida i la dels meus, trascorria en catal, recls a la meva illa.
Daltra banda, jo no veia llibres ni revistes en el meu idioma; aquells anys quaranta, amb
prou feines fou permesa la publicaci dalgun ttol. Daqu a caure en un extenuant com-
plex de marginat, de salvatge que viu en una societat i en una cultura fssils, al marge de la
Histria i del futur, no hi havia sin un pas. Jo el vaig fer.
Vaig decidir, a quinze anys, daprendre una llengua. Lnica que tenia a labast: el castell.
Primer el vaig aprendre en els llibres, i desprs, grcies a un amic andals, fill dun comandant
dInfanteria de Marina, nic miny del poble que parlava habitualment el castell, tamb
vaig poder fer prctiques vocals. Tots dos anvem, les tardes caloroses de lestiu, pels camins
plens de pols, cap a la mar guspirejant. Jo, per necessitat, xampurrejant castell; ell, per
necessitat, xampurrejant catal. Era un joc dels disbarats, per a la llarga va donar resultat:
tots dos ens pogurem expressar en dues llenges.
Per jo tot endinsant-me en lexistncia, no en tenia prou de parlar, sin que tamb sentia
la necessitat descriure. I aquella llengua tan til per a conversar amb el senyor comandant
dInfanteria de Marina, per a llegir novelles de Baroja o de Valle-Incln, sem feia revessa
quan intentava de compondre un article o una narraci: els mots sencallaven, les descripcions
es feien llargues i difuses. Fou aleshores quan, ben casualment, em caigueren a les mans dos
llibres catalans, inserits en el costumisme vuitcentista, dues novelles breus que relataven
escenes de la vida ciutadana i pagesa, de la vida que jo vivia: eren LHostal de la Bolla, de
Miquel dels Sants Oliver, i Flor de Card, de Salvador Galms. Us puc assegurar, senyores i
senyors, que el meu astorament fou increble: devorava pgines i pgines i a cada nova ratlla
que llegia sem feia ms evident que aquell era tamb el mn que jo volia descriure i aquella
la manera com jo igualment volia escriure. Cosa que, exactament, volia dir que, en un tres
i no res, trobava que la meva nica sortida literria possible era la del salvatgisme fssil, la
marginal i sense un bri dimportncia. El descobriment fou desagradable. Em semblava com
si mobliguessin a tornar a les cavernes. Per jo volia escriure, i amb la mateixa voracitat amb
qu mhavia llanat a aprendre castell em vaig embrancar en laprenentatge del catal i en
la lectura dels seus llibres. I el que sen segu fou grotesc: que dels quinze als vint anys un
estudiant de segon ensenyament, ciutad dun Estat civilitzat, hagu daprendre dos idiomes
per a poder parlar amb els seus semblants i escriurels, car no havia comptat des de la seva
infncia amb un idioma normal.
 151
I vaig escriure. Vaig escriure molt en catal, a partir daleshores, i noms emprava el castell
per a descarnats articles de premsa. Fins que un dia em va passar un fenomen estrany: sabia
escriure castell. Em venien a la ploma tot de paraules molt precises, adjectius i adverbis
sensuals i correctes, frases provedes de la naturalitat musical de lidioma. Lexplicaci, un
cop trobada, era duna simplicitat i una lgica radicals: com que una llengua s una creaci
del mn alhora que un mitj de comunicaci, vaig poder primerament descriure un mn,
el meu mn, en adequar les meves experincies i la meva llengua colloquial a la seva prpia
cultura; per, en segon lloc, inconscientment, el meu cervell feia una altra feina: com en
sordina, ben endins, cercava, com una mquina ibm, les equivalncies castellanes a tot all
que anava creant en catal, portant a terme en castell una segona creaci del mn, comp-
tant ja amb un mn creat en catal. I vaig poder escriure en castell amb una certa decncia
expressiva i no pas amb la mateixa sequedat retrica amb qu el meu avi redactava les seves
sentncies judicials. Sesdevingu, fet i fet, que, en anar lliurement a la recerca de les meves
arrels i de la meva personalitat, em fou donat com a escreix all que abans mhavia vedat
una obligatria legislaci deducaci nacional.
Sc catalanista, ja ho he dit, per raons de natura i de geografia, dhistria i de cultura.
Per les mateixes raons que sc qui sc. Constitucionalment.
Potser creureu que aquesta autobiografia lingstica s excessiva. I potser fra aix si noms
reflects les vicissituds dun aprenent descriptor. Per es tracta, si fa no fa, de la biografia
de sis milions llargs de catalanoparlants, o sigui de la gent de la vella Corona dels comtes
de Barcelona, els actuals habitants de la Catalunya estricta, de lantic regne de Valncia, de
les illes Balears, del Rossell. Persones els avantpassats de les quals parlen la mateixa llengua
segles ha, des que al Baix Imperi rom el llat vulgar es tradueix en llenges diverses: romans,
dlmata, itali, sard, provenal, francs, gallec, castell, catal. Una llengua, la catalana, que a
partir del segle xiii compta amb figures literries rellevants que durant tres centries munten
un mn cultural de primer ordre en lEuropa de lpoca, parallelament a un imperi poltic
i comercial que sestn pel Mediterrani i arriba fins a Grcia. Les circumstncies sociopol-
tiques, per, susciten al llarg del segle xv un seguit de canvis que provocaran, finalment, la
decadncia catalana: a Casp, la corona passa a un rei castell, de la dinastia dels Trastmares,
Ferran dAntequera; les pestes delmen la poblaci; el comer mediterrani saflaqueix a causa
de les noves rutes atlntiques, etc. Aix, a partir dels Reis Catlics, resta firmada la inexora-
ble postraci catalana i comena la decidida expansi castellana. La Hispnia romana, amb
la seva pluralitat, esdev, el segle xv, lEspanya de caient castell, en la seva unicitat. Una
decadncia, la catalana, que durar fins a la fi del Setcents. I una decadncia, encara, que
noms afecta parcialment el pas: la seva superstructura, s a dir, la seva cultura escrita, la
seva poltica, la seva capacitat diniciativa. Perqu els papers privats, des de les actes notarials
a la correspondncia, la conversa de la gent, les manifestacions litrgiques i folklriques, tot
continua essent fet en catal. I fins i tot en algun lloc, com ara lilla de Menorca, que durant
una bona part del segle xviii estigu sota dominaci anglesa, el catal continua essent la
llengua oficial de cultura. Com ho s ara, i ho ha estat sempre, en el Principat dAndorra.
152
Una idea aproximada dels grans escriptors catalans medievals, la pot donar la simple
enumeraci dalguns dels seus noms capdavanters: Ramon Llull, que vosts anomenen
Raimundo Lulio, el qual, amb la seva fabulosa riquesa de lxic, confeccion una dilatada
obra literria, filosfica i teolgica, que figura entre les primeres del cristianisme medieval;
les quatre extraordinries crniques de Ramon Muntaner, Jaume el Conqueridor, Bernat
Desclot i Pere el Cerimonis, frondosos i excepcionals testimonis duna naci i duna
cultura en una poca determinada; Joanot Martorell, el genial autor del Tirant lo Blanc, la
ms realista i irnica de les novelles cavalleresques; Ausis March, de la poesia del qual ben
poques vegades ha estat superada la intensitat dramtica; Anselm Turmeda, el frare apstata,
satric i corrosiu; Bernat Metge, el profund humanista... La llista podria sser llargusima.
I no cregueu pas que amb aquesta llista vulgui, estpidament, inflar el gos i sobrevalorar
quatre poetes difunts i destar per casa. El valor daquests autors s mundialment reconegut,
i la literatura catalana s estudiada, com qualsevol literatura romnica, a les Universitats
dAlemanya, Anglaterra, Estats Units, Sucia, la Uni Sovitica. A Espanya, per, no. Ms
ben dit: lhan comenada a estudiar en un parell duniversitats, i, encara, dedicant-li no-
ms una atenci absolutament secundria.
Per tornem al segle xviii, durant el qual es produeix a Catalunya un renaixement
econmic i demogrfic positiu, que desvetlla les nsies de recuperaci cultural, que es ma-
terialitza a la primera meitat del segle xix, bsicament en lobra dels poetes Bonaventura
Carles Aribau i Joaquim Rubi i Ors, i en la collectiva restauraci dels Jocs Florals, el 1859,
que proporcionen al pas, en aquell moment, linstrument pblic i prestigis que tornar
a collocar el catal al nivell de qualsevol llengua de cultura, a la qual tornen en massa els
escriptors de lrea idiomtica, preferentment a Catalunya i a les Balears.
Per aquest renaixement no sols es deu, com massa sovint sha dit, a lapogeu del romanti-
cisme i als seus somnis medievalistes, que provocaren el limitat desvetllament dalgunes velles
llenges europees com ara el provenal. A Catalunya es registra una formidable expansi
econmica, covada durant la centria anterior, que es concreta en el naixement de mltiples
fbriques txtils i s ocasi, a la Pennsula, de lnica versi slida de la Revoluci industrial
europea. La fbrica dindianes que posseeix lany 1738 Esteve Canals, de Barcelona, ha estat
considerada com la primera factoria industrial moderna amb qu Espanya ha comptat. Poc
desprs, Canaleta mecanitza completament la seva fbrica de teixits i la mquina anglesa de
Highs s estudiada i transformada en la nostra berguedana. Sim Pla patentava lany 1790
el que ell denominava una bomba de foc de doble injecci, que no era sin la mquina de
vapor que Watt havia patentat vint-i-dos anys abans. Tot al llarg del segle Barcelona passa
de 35.000 habitants a 111.000, deu mil dels quals treballaven en els seus quatre mil telers.
Aquesta creixena setcentista fou tan fenomenal que els funcionaris pblics en restaren tan
sorpresos com desbordats, sense saber com registrar aquells homes daspecte decidit que es
deien a ells mateixos fabricants dindianes. Aleshores, els metdics funcionaris optaren per
inscriurels sota lapartat de Vagos, s a dir, docupaci indeterminada, imprecisa. El segle
xix catal s la gran desclosa cultural i econmica del corrent desvetllat pels vagos.
 153
Quan agonitza el segle xix, la literatura catalana torna a comptar amb escriptors cabdals,
comparables als perduts en lEdat Mitjana i a lalada dels que en aquell moment escrivien
a Europa o a Amrica. Els poetes Miquel Costa i Llobera, Joan Maragall, Josep Llus Pons
i Gallarza, Jacint Verdaguer; els dramaturgs ngel Guimer i Santiago Russinyol; els novel
listes Narcs Oller i Mari Vayreda; els pensadors Valent Almirall i Josep Torras i Bages;
etc., sn els exponents de la sorprenent reincorporaci a lexistncia duna cultura que
cinquanta anys abans era considerada noms com una reminiscncia del passat. Verdaguer,
Oller, Maragall, Guimer, Russinyol, Costa i Llobera, foren traduts al castell, al francs, a
litali, a un seguit didiomes. Narcs Oller, per exemple, fou entusisticament apadrinat en
les versions castellanes de les seves novelles per Jos Mara de Pereda, i en les franceses per
mile Zola. Pel seu teatre, ngel Guimer estigu a punt dobtenir el Premi Nobel lany
que recaigu en aquell pomps i superficial Jos Echegaray.
Mentrestant, soperava un canvi de condicions generals a lEspanya vuitcentista que havia
dsser decisiu per a lencarrilament de tota aquesta bullida. Des de la Monarquia dIsabel II
fins a la Restauraci, passant per la Primera Repblica, la Pennsula sagitava en desorientades
i agudes divisions internes, que anaven des dels pronunciaments fins als canvis de rgim,
amb lafegit de les guerres carlines, i tot plegat mentre sesqueixava el vell imperi dultramar.
El 98, amb la prdua de Cuba i Filipines i el reflux immens dun volumins pessimisme
nacional, marca el punt culminant del procs. B. A Catalunya tamb hi havia aquest pes-
simisme del 98; els industrials perdien uns mercats. Per, ensems, la societat catalana no
coneixia cap tipus desqueixament intern, ans ben al contrari: amb la seva puixana econ-
mica i la creixena, un dia rera laltre, de la seva cultura renascuda, gaudia dun sentiment
de solidesa, de seguretat, que no tenia feia segles. Pel que fa a la prdua de mercats, restava
sempre el peninsular, en el qual no patien cap competncia... El pessimisme catal del 98
no era, doncs, a Catalunya, un sentiment nascut de la prpia frustraci, sin una altra de
les conseqncies que es rebien des de Madrid, des del Govern i lEstat, com els impostos
o el reclutament militar. El Modernisme, que aquells anys es propaga a Catalunya com un
incendi gran, bell i fantasis, potser s la prova ms clara daquesta eufria. Broten edificis,
mobles, obres dart, poemes, cors, en qu larabesc capricis de la darrera moda parisenca
salia amb les torres i les corones darrel medieval. Antoni Gaud, larquitecte genial del Parc
Gell i de la Sagrada Famlia, s el creador formidable del Modernisme, la seva cota ms
alta. Hi ha en ell una fe prodigiosa en un cristianisme gaireb feudal, i alhora la utilitzaci
de materials artesans i populars, tot barrejat amb el novssim i sofisticat modern style. La
vella Catalunya, la Catalunya popular, la nova Catalunya, es troben en les formes desborda-
des i agosarades, en les pedres roents, dAntoni Gaud. Gaud, que quan ve Antoni Maura
acompanyant el jove Alfons xiii es negar a parlar en castell a lestadista, el qual, mallorqu
i, per tant, de llengua catalana, tamb acabar contestant-li en catal... Hi ha una actitud
dafirmaci catalana que va des de la petulncia fins a la confecci de programes regiona-
listes i republicans, que deixa el poder central estupefacte i inquiet. Solidaritat Catalana,
moviment deufria i de reivindicaci poltica, exalta lany 1906 tot Catalunya i tramet al
154
Congrs un bon grup de diputats. El catalanisme ja s una fora poltica i dic catalanisme
englobant-hi moviments de dreta i desquerra que ser decisiva en el conjunt peninsular
fins al 1939. I ser decisiva no pas per trucs electorals ni pel fet de figurar en el pacte clos
de la Restauraci borbnica, sin tot el contrari: pel seu enrobustiment natural, a repl de
la poltica tradicional espanyola. Catalunya s com un arbre que creix.
Amb el canvi de segle, al Modernisme succeeix el Noucentisme. Tot el que de frondositat
historicista, desordenada, romntica, ruralista, tenien els modernistes, esdev civilisme eu-
ropeista i ciutad en els nucentistes. Els poetes ja no canten els almogvers ni la muntanya
del Canig, sin que es tornen irnics i exquisits. Hi ha reminiscncies neoclssiques en el
Noucentisme. Ns el pontfex Eugeni dOrs, que cada dia escriu una glossa, un article, en
el diari La Veu de Catalunya, sota la signatura de Xnius. Ors raona, consagra, menysprea.
La ciutat cultural i burgesa es mira al mirall que Xnius li brinda cada setmana. Josep Car-
ner, passeja els seus versos per les tertlies i pel Passeig de Grcia, somrient amb subtilitat,
amb una stira acerada i senzilla sempre a punt, recolzada pel seu gran domini idiomtic.
Prat de la Riba crea la Mancomunitat de Catalunya, en la qual es mancomunen les diverses
diputacions provincials, i dall estant emprn una poltica cultural autctona ambiciosa i
decisiva que culmina amb la creaci de lInstitut dEstudis Catalans, on germinen projec-
tes diversos i dun gran abast, des del muntatge de biblioteques fins a la reforma i fixaci
gramatical de la llengua, duta a terme per Pompeu Fabra, passant per la consolidaci dun
partit catalanista i conservador, la Lliga Regionalista, des de la qual actuaran a Catalunya i
arreu dEspanya uns homes com Camb, Carner i Ventosa.
Lexrcit literari ja no t res a veure amb el naixement, gaireb miraculs, dun Verdaguer,
dun Maragall, els homes de la generaci anterior. Assagistes i historiadors com ara Ors,
Rovira i Virgili, Nicolau dOlwer desprs ministre de la Segona Repblica, Joan Crexells,
Joan Estelrich, Jordi Rubi; poetes com Joan Alcover, Joan Salvat Papasseit, Jaume Bofill
i Mates, Josep Carner, Gabriel Alomar; novellistes com Joaquim Ruyra, Vctor Catal,
Prudenci Bertrana, Joan Puig i Ferreter, sn populars, es professionalitzen, formen un cos
intellectual lcid, profund i efica. La voluntat frentica de catalanitzaci ha obrat com si
lempenyessin segles de tradici. No oblidem pas que una naci es defineix, com deia Renan,
per la seva voluntat dsser-ho, ultra per la seva cultura, la seva raa, la seva histria.
Per si nhi ha, de miratges, en la moderna Histria dEspanya! No s si com a lantic
mn dialogant dels grecs o en el dels rabs, a les vores dels deserts allucinants, no s si com
all, continua vigent aqu una capacitat estranya i aberrant per a crear illusions merament
verbals, separades de la realitat circumdant, miratges que fascinen i que, desprs, sesfondren
tot duna. La manca dun pragmatisme modest i constant provoca tragdies gegantines. No
semblava que aquella societat catalana, de burgesia industrial, havia de durar un segle? Per
la burgesia catalana comet tres errors formidables. El primer, creure que la seva indstria
lleugera, fabricant mitjons i draps, assolia la categoria del complex fabril angls o francs. El
segon, pactar polticament, a canvi del proteccionisme duaner, amb el poder central, ficci
democrtica darcaiques concepcions governamentals i fins i tot estatals. I, tercer, ignorar
 155
que en llurs fbriques saplegava un proletariat com ms anava ms fort i ms reivindicador.
La Guerra Europea, la Guerra Gran, que deia Eugeni dOrs, fou un temps de vaques gras-
ses, producte de la necessitat dels pasos beligerants i de lEspanya neutral. Per la guerra
sacaba i comencen unes vaques flaques espectrals; els negocis fcils es paralitzen, els obrers
sordenen i agiten, la Monarquia trontolla. El general Miguel Primo de Rivera, capit gene-
ral de Catalunya, agafa el tren a Barcelona i fa cap a Madrid per donar-hi el cop dEstat: la
burgesia lacomiada, la Lliga Regionalista li fa costat. s el final dun somni. La Catalunya
burgesa ja ser, si ms no fins avui, reaccionria o, a tot estirar, dun conservadorisme liberal.
La Lliga Regionalista far costat al rei, es declarar contra la Repblica, ser partidria dels
nacionalistes durant la guerra civil. Camb, elevat al liderat, arrib a Madrid el dia 4 dabril
de 1931 per reunir-se amb Gabriel Maura i fundar, amb les forces de lun i de laltre, un
partit denominat Centre Constitucional. Es trob amb la Repblica. Desprs, del 36 al 39,
finanar, a Itlia i a Frana, un servei dinformaci que treballar contra els republicans. La
burgesia rest sense cap poder autntic a Catalunya i sense veu ni vot a lEspanya de Primo
de Rivera o en la de lEstat que funcionar a partir del 1939.
Hi haur altres forces en ascensi: lEsquerra Catalana, on afluiran intellectuals i classe
mitjana, i els partits obrers: fai, cnt, ugt... Proletaris catalans i proletaris immigrats,
intellectuals possets dinquietud ideolgica, tot es barrejar, pullular, treballar, en la
Catalunya de la Repblica... creient tamb que la seva vivncia ser secular, que ha nascut
una nova aurora. De nou els miratges, els miratges increbles i contumaos, que aquesta
vegada, per, no acabaran amb un general que agafa el tren per anar a Madrid, sin en
els amargs, i miserables, i desastrosos camins de lexili, per on, costat per costat escriptors
catalans i militants de la cnt, es dispersaran pel mn o aniran a raure als camps de concen-
traci francesos i alemanys. Daquella primitiva ceguesa de la burgesia, la dels tres errors, es
pass al desballestament i a lhecatombe. Catalunya, com a entitat autnoma, rest lligada,
per partida doble i per doble prdua, a la sort de la Repblica en la guerra civil: els partits
obreristes veien en els homes del Govern Autnom de la Generalitat una ombra sospitosa
del passat burgs, alhora que el nou Estat la considerava separatista. Un poble i una cultura
pagaren els plats trencats per les dretes i les esquerres. Perqu a Catalunya, la catalanitat, hi
insisteixo, s un fet per ell mateix, una natura, que desprs sacolorir de tots els cromatismes
que vulgueu, per que existeix al marge de tots plegats.
La cultura, s clar, traduir aquestes crisis, a partir dels anys vint, per la seva expansi
no en ser pas afectada. s aleshores quan comencen a treballar i adquireixen la primera i
primerenca notorietat tot un seguit dautors que han arribat fins ahir mateix o que conti-
nuen al peu del can: Josep Pla, el prosista formidable i agut; Carles Riba, el depurat poeta
postsimbolista; Josep Maria de Sagarra, amb el seu teatre i la poesia populars, barrocs; Carles
Soldevila i Gaziel, els periodistes; Ferran Soldevila i Ramon dAbadal, els grans historiadors...
Enllaar amb ells la generaci que inicia els seus treballs amb la Repblica: els novellistes
Merc Rodoreda i Lloren Villalonga; els poetes Joan Oliver i Joan Teixidor; el filsof Josep
Ferrater Mora; lhistoriador Jaume Vicens i Vives... La cultura catalana de la Repblica s
156
una onada que ja ha arribat a tots els racons de la terra de parla catalana. Escoles, bibliote-
ques, premsa, llibres catalans, ocupen en la Catalunya estricta la dimensi que mereixen.
Fins i tot a Mallorca i a Valncia comena a observar-se un replantejament superstructural
de les essncies autctones.
I ara vull tornar a all que he insinuat fa uns minuts: la qesti separatista. A Catalunya hi
ha hagut i hi ha separatistes. Com existeixen colleccionistes de segells, espiritistes i venedors
del cup dels cecs. Com existeixen a Madrid o a Valladolid conspicus barons anticatalans
lnica obsessi dels quals s de confinar els catalans en tantes prohibicions idiomtiques
i administratives com sigui possible: aquests sn els altres separatistes. El problema, per,
no s pas aquest. No ho s, perqu parlar de separatisme quan sestudia la qesti catalana
equival a parlar de maoneria, quan es plantegen els problemes espanyols en general. La
realitat de Catalunya, de la seva societat i de la seva cultura s molt ms vasta. Perqu s
catalanista, a ms del separatista a ultrana, el burgs pactista amb lExrcit, el militant de
la fai que somia el comunisme llibertari, el comunista que segueix els dictats de Moscou, el
demcrata-cristi postconciliar. Agitar el cartell separatista o dir que la maoneria sespera a
les tenebres per assaltar el Ministeri de la Governaci s agitar espantalls, si no inventar-los.
Catalunya s una societat complexa, encara no realitzada, amb tensions internes. Noms pot
provocar una mplia actitud diguem-ne de refs laplicaci del separatisme de fora estant,
des de Castella, proscrivint sistemticament el que s catal, separant-ho de la resta dEs-
panya i entenent aquesta com un Estat uniforme segons el patr castell. En llur majoria,
els catalans sn separatistes si sn obligats per fora a sser unionistes. En tot cas, la qesti
noms podria sser seriosament replantejada desprs dun perode de llibertat total. Europa
s a la porta. El catal, per geografia, per histria, per economia, se sent europeu, aspira a
Europa. El problema de Catalunya no s de separar-se de res, sin dinternacionalitzar-se,
dunir-se, dialogar, negociar, de fer-se conixer, expandir-se, dins Espanya i mn enll. Per
per a aconseguir aquest reconeixement li cal abans afirmar-se, reconstruir-se, obtenir totes
les possibilitats socials i culturals, que no t avui. Jo, per exemple, no sento cap odi per la
cultura castellana o espanyola, per molt escriptor catal que sigui i per molt que tamb
escrigui en castell. No puc admetre, per, que la cultura catalana pateixi restriccions i me-
nyspreus. No puc ni vull, des de la meva modesta posici intellectual. Poden dir, davant
la meva actitud, que sc un fantasma separatista pecador? No vaig contra res i vaig a favor
de tothom. Magradaria dexplicar una ancdota recent i tamb meva.
El dia sis de gener proppasat eren discernits a Barcelona dos premis literaris, convocats
tots dos per Edicions Destino i dotat cadascun amb dues-centes mil pessetes: el Premi Na-
dal, per a novella en castell, i el Premi Josep Pla, per a novella en catal. Jo vaig guanyar
aquest darrer. B. Televisi Espanyola, rgan de comunicaci dependent de lEstat espanyol,
dedic amplis espais informatius al Premi Nadal i noms una escarida notcia al Josep Pla.
El diari que patrocina aquest club, Pueblo, dedic una crnica, amb els titulars correspo-
nents, al Nadal. Al Josep Pla, amb prou feines una ratlla. I, tanmateix, aquest diari, lany
abans, mhavia nomenat un dels seus populars pels meus treballs periodstics en castell.
 157
Per qu, em pregunto, aquesta discriminaci pel que s catal, per qu aquest separatisme?
La poblaci catalana constitueix la quarta o la cinquena part de la poblaci total espanyola;
Barcelona, amb Madrid, s la zona que t ms televisors i la que inverteix ms diners en
publicitat. El diari Pueblo s venut a Catalunya. Per qu, doncs, noms tot just esmenta
el que s genunament catal? Que no em diguin, daltra banda, que pel fet dsser en catal
interessa menys que el que s castell, ms ampli a la pennsula. Segons aquest criteri, cap
notcia anglesa, russa, rab o israeliana no hauria daparixer a les pantalles ni als rotatius
hispnics, perqu encara hi ha menys anglesos, russos, rabs i jueus a Espanya. Per qu tinc
ms dret, jo, a existir a Espanya, i a Catalunya i tot, com a escriptor en castell que com a
escriptor en catal?
Aquest cas personal i recent es troba en la mateixa lnia qu lautobiografia lingstica
que he traat en iniciar aquesta conferncia: ultrapassa lmbit particular per a fer-se exemple
del collectiu. Per hi ha ms encara: a travs de la meva obra en castell jo em puc encara
professionalitzar, obtenir una audincia mplia. Per qu passa amb lescriptor que ho s
noms en catal? Sense peridics catalans, sense rdio, sense televisi, sense ensenyament
primari, secundari, universitari, aquest autor es veu constret al llibre i a la voluntat individual
de cadascun dels catalanoparlants per a aprendre de llegir i escriure la prpia llengua. El
panorama s trist, desolador, injust. Els nostres nics vehicles de comunicaci de masses sn
una revista mensual i una altra de setmanal a Barcelona, una de mensual per a la joventut
a Vic i una altra de setmanal a Girona i, des de fa un parell danys, la possibilitat destudiar
voluntriament llengua catalana en alguns collegis. Aix s poc o gaireb res en qualsevol
lloc de la terra i molt ms aqu, a lEspanya davui, cam dEuropa, amb els mitjans for-
midables de difusi que posseeix la cultura moderna i la pressi de les grans llenges. Una
llengua demogrficament petita, com ara la catalana, necessita una protecci molt forta per
a sostenir-se, com sesdev amb lholands, el suec, el flamenc, lirlands. Els cinc mil llibres
publicats en catal des del 1939, segons lInstitut Nacional del Llibre, podrien arribar al
doble i els tiratges shaurien pogut triplicar si haguessin comptat amb els mitjans adequats
de difusi i ensenyament.
Per no penseu que aquesta xifra, cinc mil llibres, ha vingut grcies a una creixena gra-
dual. Dotze anys enrera encara es publicaven ben pocs llibres en catal. I fa vint-i-cinc anys
que es podien comptar amb els dits duna m els que obtenien lautoritzaci dedici. La
postguerra fou molt dolorosa, molt. I, tanmateix, les coses enfilaren el cam cap a la possible
normalitzaci, i ara ja hi transitem.
El sis decenni ha estat per a nosaltres el de signe ms positiu des del 1939. Comen amb
una marcada eufria comercial, provocada pel Pla dEstabilitzaci del 1959. La indstria i el
comer feren un salt endavant que coincid amb el boom turstic. Aix caus una distensi
notable en la societat catalana, que es mantenia en una atmosfera parca i encongida. Al
mateix temps, el pblic lector adquir ms llibres catalans, i la joventut, desitjosa descriure
o de formar-se una idea del seu pas, es decant cap a la cultura autctona com no ho havia
fet des dun quart de segle abans. Respongu a aquest moviment global de creixena un
158
moviment intern molt significatiu. Per necessitat de supervivncia, els escriptors catalans
que en la postguerra continuaren al pas vull dir que no sexiliaren ni es posaren a escriure
en castell ho hagueren de fer en condicions de subterranetat molt difcils. Escriure era,
abans que res, un acte de servei en catal, una lluita contra la mort. Venia desprs la qesti
de la qualitat. Hi hagu, aix, escriptors sensacionals que, a causa de les circumstncies,
comptaren amb els mateixos lectors, escassos, fidels, i tamb escriptors tronadssims als
quals les circumstncies poltico-socials aplanaren el cam. Semblantment sesdevingu cap
als anys quaranta en la literatura castellana, desmembrada per la guerra i lexili. Aquest eix
del 1960, com va passar del 1945 al 1950 en la literatura castellana, fou de garbellament a
Catalunya; restaren definitivament enrera els croats de la causa o els nicament croats de
la causa, alhora que sesberlava la vella uni en la qual noms comptava el que era catal
i es diversificaven tendncies ideolgiques alhora que els corrents literaris adquirien una
dinmica prpia i dacord amb els patrons vigents en les distintes literatures.
Poesia catalana del segle xx, antologia de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, establ un
apassionant plantejament teric daquesta nova visi, en la qual cultura i societat catalanes
eren analitzades parallelament a travs de la poesia. Aquest llibre influ enormement en les
promocions joves i jerarquitz els valors consagrats.
Promocions, les joves, que no s fins a quin punt motivaren un canvi intens de direcci
en la literatura catalana. No sembla pas probable que es produeixin alts i baixos tan sonats
com en la castellana, que gaireb en un tres i no res sha abandonat al realisme, panacea
indiscutible fa pocs anys, per llanar-se darrera la fantasia i el desbordament de lAmrica
Llatina, abans ignorats. La literatura catalana, ms en la lnia de la francesa o de la italiana, t
i ha tingut els seus determinants temporals per no pas exclusivistes. Terenci Moix, el darrer
autor de relleu sorgit, representa ms aviat una evoluci que una ruptura. Jo mateix, al cap
de dotze anys de la publicaci del meu primer llibre, una obra teatral de caire existencialista,
he anat incorporant als meus llibres ironia, barroquisme, aventura, per el germen de tot
plegat ja hi era, i ha vingut en augment progressiu. A Solnegre, la meva primera novella,
del 1961, ja shi troben la llavor i el mn de Difunts sota els ametllers en flor, el meu recent
premi Josep Pla. I el Terenci Moix dOnades sobre una roca deserta, Premi Josep Pla de lany
passat, llibre diguem-ne neomodernista, treballa avui en El sexe dels ngels, stira sobre
lambient literari barcelon.
En la dcada dels seixanta hem vist, doncs, lestabliment dun quadre dautors segons els
cnons purament literaris vigents a escala internacional, sense sobrevaloracions locals de cap
mena. Els crtics madrilenys que aquests anys darrers shan anat interessant ms i ms per
la nostra literatura i shan esforat a llegir en catal saben que s certa aquesta afirmaci. La
prosa de Josep Pla o la poesia de Salvador Espriu sn simplement excepcionals, duna riquesa
lxica extraordinria, i revelen una visi del mn, una imago mundi original i penetrant:
sensual, revestida duna sorna custica la den Pla, i pessimista i guinyolesca la de lEspriu.
Amb en Pla, viatger, narrador i assagista, periodista, cal arrenglerar tot un seguit de
novellistes: Merc Rodoreda, amb la seva fora lrica; Lloren Villalonga, elegac i despietat;
 159
Manuel de Pedrolo, de personatges desesperanats que lautor esprem per mitj de tcniques
mltiples; Joan Puig i Ferreter, que, exiliat a Frana, public dotze volums quilomtrics que
componen la seva apassionada srie El Pelegr Apassionat; Josep Maria Espins, cronista de
la vida ciutadana annima; Joan Perucho, fabulador incontrolable i potic; Joan Sales, amb
el seu dilatat fresc histric; Sebasti Juan Arb, bilinge, amb les seves aspres narracions del
delta de lEbre... Aquests i uns quants ms: Xavier Berenguerel, Maria Aurlia Capmany,
Ramon Folch i Camarasa, Ferran de Pol, Arts Gener, etc., crec que formen un dels planters
novellstics ms slids amb qu ha comptat la cultura catalana.
La nostra tradici potica continua vigent. Tradici que fins a lahir immediat super la
novellstica. Avui, com arreu del mn, ha perdut la primacia, b que no la qualitat. Abans
he parlat de lEspriu i de Carles Riba, intellectual, conceptus; tamb mhe referit a Josep
Carner, a Brusselles, a Teixidor, a Oliver, a Sagarra, a Manent. Caldria afegir-hi, a la mateixa
alada, Josep Vicen Foix, dirisat superrealisme; Gabriel Ferrater, amb els seus punyents
poemes autobiogrfics; el desbordat espiritualisme de Blai Bonet; Agust Bartra, classicista;
el darrer dells, Pere Gimferrer, que, desprs dhaver estat el poeta jove de ms renom en
castell, ha comenat a escriure en catal.
Podrem parlar, igualment, de lassaig, amb noms com Ferrater Mora, de projecci
internacional, o de Jordi Sol Tura, de fiblant rigor marxista; els historiadors, amb Ferran
Soldevila, lautor de les monumentals Histria de Catalunya i Histria de Espanya, els can-
tants, amb Joan Manuel Serrat, meldic, popular, i Raimon, acusador i minoritari... No
vull abocar aqu un feix de noms. Qualsevol espanyol mitjanament culte ha pogut seguir,
de deu anys en, la crescuda de la nostra cultura. Una crescuda i mai no ens cansarem de
reblar aquest clau feta sense comptar amb els mitjans de difusi ni densenyament adequat.
Encara cueja lafer Serrat, cantant catal que per a anar a lEurovisi havia de canviar de
llengua i actuar en castell. La vitalitat de la cultura catalana ha estat aconseguida contra les
circumstncies ms adverses.
Vitalitat que, ho espero, continuar. Sovint he usat aquest concepte, el de vida, al llarg
daquesta conferncia. Per aquell qui corre perill, el mot vida potser s el ms apreciat. Si
ms no, el ms necessari. Avui la societat i la cultura catalanes travessen, crec, un moment
particularment ple de vitalitat i, sobretot, desperana. Entre els industrials i entre els intel
lectuals comencen a tenir veu i vot decisius centenars dhomes i dones joves que han accedit
al mn adult a la darrera dcada. Llur futur ve ms condicionat pels determinants generals
de lEuropa davui i de dem que per la guerra civil espanyola i les seves conseqncies.
Aquestes persones, i jo en sc una, creuen que qualsevol societat i qualsevol home, en el
mn socialista o capitalista, t un dret primordial a la llibertat i a un repartiment ms equi-
tatiu de la riquesa. Amb aquesta obsessi com a meta, i tenint com a imprescindible punt
de partida lafirmaci catalana, jo entreveig oberts els camins de Catalunya. Oberts dem
passat o dem passat laltre, per oberts a lhoritz.
160

La gran Madame de Stal
1 completa existncia. I una vegada super
Fou la filla nica dun banquer sus, i una
de les joves ms riques i ms intelligents de
lEuropa de la seua generaci. Va escriure,
entre moltes altres, una novella molt cele-
brada, Corinne, o Itlia (1807), que invent
una nova herona per a la seua poca, que
super en vendes fins i tot les obres de
Walter Scott i que, des daleshores, no ha
estat mai esgotada o fora de circulaci.
Salv personalment almenys una dotzena
de persones de la guillotina revolucionria
francesa. Reinvent els barrets de senyora
parisencs amb els seus sorprenents turbants
multicolors. Menyspre desdenyosament
Jane Austen com a vulgaire. Li gir la cara
a Napole en una recepci. Inspir el fams
cuplet xovinista de Byron, Lamor de lho-
me s ali a la seua vida,/ el de dona s la seua
Richard Holmes s escriptor. En aquest text dna compte
de les obres segents: Francine du Plessix Gray, Ma-
dame de Stal: The First Modern Woman (Atlas&Co.);
Christopher Herold, Mistress to an Age: A Life od Ma-
dame de Stal (Grove); Renee Winegarten, Germaine
de Stal & Benjamin Constant: A Dual Biography (Yale
U. P.); Angelica Goodden, Madame de Stal: The
Dangerous Exile (Oxford U. P.); Madame de Stal,
trad. del francs per Sylvia Raphael, Corinne, or Italy
(Oxford Worlds Classics). Article aparegut a The New
York Review of Books 56/9, maig 2009.
161
Richard Holmes
completament en eloqncia el poeta Co-
leridge en una soire a Mayfair. Noms per
aquestes coses, ja se lhauria de recordar.
Tot i que era casada amb latractiu am-
baixador suec (o possiblement perqu era
casada), tingu nombrosos amants i quatre
fills, la ms brillant dels quals Alberti-
ne segurament era illegtima. Tingu un
enfrontament permanent i molt personal
amb Bonaparte, que odiava els intellectuals i
que una vegada sinclin i, mirant de manera
lasciva el seu profund escot, li va dir: No hi
ha dubte, Madame, que donar de mamar
als seus fills. B que, tot seguit, va censurar
els seus llibres per antifrancesos, va reduir-
ne a pasta un que estava a mig imprimir
(Sobre Alemanya) i va exiliar-la de Frana
almenys tres vegades entre 1803 i 1812.
Per la seua oposici de tota la vida a
la tirania napolenica es mantingu im-
pertrrita i en els termes ms amplis. Cap
a la fi del seu ltim exili, al novembre de
1812, va escriure des dEstocolm a Tho-
mas Jefferson a Nova York, sollicitant-li
la intervenci americana amb un prec que
ressona fins avui:
Vost em dir que Amrica no t res a fer
en el continent europeu, per no t res a
fer amb la raa humana? Pot mantenir-se
162
indiferent a la causa de les nacions lliures,
vost, el ms republic de tots?
A pesar daquestes excentricitats, durant
vint anys convert el seu precis castell de
Coppet, a la vora del llac Leman, en un
centre intellectual i asil per a escriptors
i pensadors desplaats, lequivalent del
Ferney de Voltaire. Desprs, va morir amb
noms 51 anys, quan tot just sacabava de
casar amb un oficial hssar increblement
atractiu, prou jove per a ser fill seu, lamor
del qual va descriure de manera commo-
vedora com noms una petita melodia
escocesa en la meua vida.
2 resta del temps est contnuament i terri-
Anne-Louise-Germaine de Stal-Holstein
(ne Necker) fou una jove bastant com-
pleta. Tamb fou, com es pot imaginar,
una noia bastant difcil. Coneguda ara
de forma succinta com Madame de Stal
(17661817) un nom que sona a estil i
una vida que cont una superabundncia de
qualitat glamurosa, planteja un problema
formidable a qualsevol bigraf que intente
situar, i mantenir, la seua vida en qualsevol
mena dordre o perspectiva.
Els seus amants ho veien igual:
Mai no he conegut una dona que fos tan
exigent a tota hora... Lentera existncia de
qualsevol persona, cada hora, cada minut,
durant anys i anys, havia destar a la seua
disposici o es produa una explosi com si
haguessen posat junts totes les tempestes i
els terratrmols.
Sn paraules del novellista, dietarista i
escriptor poltic Benjamin Constant (el
pare dAlbertine), que aconsegu al con-
trari que altres homes de la seua vida viure
amb ella durant tota una dcada.
El terme mouvemente sembla escaure-
li perfectament, a Madame de Stal. Va
viure tota la seua vida, almenys des de la
crisi nerviosa molt a la moda que va patir
a Pars quan tenia dotze anys digu que
estava enamorada del seu pare, duna
manera increblement turbulenta, agitada
i hiperactiva. Quan visit Anglaterra a 26
anys el primer dels seus molts exilis, un
atnit i ensopit jove metge rural observ:
Aquesta Stal s un geni, una dona extraor
dinriament excntrica en tot el que diu o
fa. Noms dorm unes quantes hores, i la
blement ocupada... Mentre es pentina els
cabells, mentre es desdejuna, de fet durant
un ter del dia, escriu. No t prou tranquil
litat per a revisar el que ha escrit...1
Tot i ser lpoca de la Revoluci Fran-
cesa i les guerres napoleniques, aconsegu
visitar (i escriure sobre ells) la majoria dels
estats dEuropa Frana, Anglaterra, Itlia,
Alemanya, Polnia i Rssia. Noms es va
perdre, i per poc, una visita que havia estat
molt planejada als joves Estats Units, on
havia invertit assenyadament bona part dels
milions que havia heretat. La seua arribada
a Moscou, incidentalment, anticipper
uns satisfactoris pocs dies larribada de
Napole amb la seua Grande Arme el
1812. La seua tingu un xit social consi-
derablement ms gran.
La seua xarxa damistats abraava (so-
vint la paraula justa) una increble llista de
personalitats poltiques i literries, entre les
quals hi havia Talleyrand, Edward Gibbon,
Fanny Burney, Marie Antoinette, Benjamin

Constant, Goethe, Schiller, Byron, A.W.
Schlegel, Sismondi, Chateaubriand, Juliette
Rcamier i fins i tot (en el seu llit de mort)
el duc de Wellington. Que era molt ms
que la tradicional xarxa de sal de lancien
rgime. Era tamb una nova mena de xarxa
intellectual, i Madame de Stal encet una
tradici de dones intellectuals franceses
que arriba fins a Simone de Beauvoir i
ms enll.2
Hi ha moltes maneres dintentar enten
dre alguna cosa de la seua resplendent i va-
lenta i sovint realment escandalosa his-
tria. s clar que t moltes dimensions
possibles: literria, poltica, feminista, er-
tica, mundana, o fins i tot espiritual. Una
de les seues obres ms commovedores, da-
tada el 1811 i ara poc llegida, sn les seues
Reflexions sobre el sucidi, que sobre amb
aquesta frase pertorbadora com un sospir:
Cest pour les malheureux quil faut cri-
re... [s per als desgraciats per a qui sha
descriure]. Potser s la seua resposta a la
feminista britnica Mary Wollstonecraft,
que tract de sucidar-se dues vegades.
La mateixa vida de De Stal, tot i el
privilegiat estatus social i econmic de qu
gaudia, tot i la seua faramalla romntica,
t profunds elements trgics de frustraci
i prdua amarga. Bona part daix apareix
profetitzat en la seua primerenca i ara poc
llegida novella Delphine (1802), lherona
de la qual, de fet, se sucida. A pesar destar
lluny de poder atraure els lectors actuals,
la novella cont, aix no obstant, molts
fragments inquietants, com el conte de cinc
pgines subtitulat Les raons per les quals
Lontine de Ternan decid fer-se monja,
que comena aix:
En un temps, vaig ser una dona bonica, i ara
tinc 50 anys. Aquests dos fets absolutament
163
ordinaris han estat la causa de tot el que he
sentit mai a la vida.
3
Aix no obstant, encara es podria fer alguna
cosa pitjor que comenar amb el tret ms
extravertit i cridaner del seu estil: el seu
fams turbant. Madame de Stal ladopt
com la seua imatge de marca, rpidament
recognoscible tant al mig duna multitud
com en un quadre. Fet de sedes de colors
vius, i coronat sovint amb cridaneres plo-
mes destru o pa, causava al mateix temps
sensaci i ridcul all per on passava. Quan
va visitar Alemanya, per exemple, el jove
poeta Heinrich Heine la mir amb sorpresa:
Portava un enorme turbant al cap, i li agra-
dava presentar-se ella mateixa com a Sulta-
na del Pensament... Preguntava als nostres
intellectuals: Quants anys tens? Qu has
escrit? Ets kanti o fichte?, i coses sem-
blants, que difcilment esperaven una res-
posta.
Com va dir una vegada Mary Wollsto-
necraft tamb durant els seus viatges per
Escandinvia: els escandalitzava perqu els
feia preguntes dhome.
El turbant apareix significativament en
lobra mestra de Madame de Stal, Corinne.
Hi apareix en un quadre que la protagonista
troba al Palazzo Borghese a Roma: la pre
ciosa i apassionadament meridional Sibilla
Cumana pintada pel Domenichino (cap a
1620), amb qui immediatament sidentifi-
ca. La Sibilla penetrant, voluptuosa, im-
pressionant entre sedes i manuscrits porta,
s clar, un turbant veritablement magnfic.
De Stal suggereix que s lencarnaci del
164
seu alter ego. (La pintura del Domenichino
ha estat hbilment utilitzada en la coberta
de ledici actual de Clssics del Mn.)3
Per el turbant tamb pot ser entrema-
liat, seductor i sorneguer. Lestimat pare de
De Stal, el banquer Jacques Necker, in-
vent amb la seua filla un joc infantil emo-
cionant i intencionadament atrevit, que
Minette (el seu nom familiar) no oblid
mai. Consistia a perseguir-se lun a laltre
al voltant de la taula del menjador de Cop-
pet, amb crits dexcitaci com indis pells-
roges. Per a aquest joc es posaven sempre
tovalloles molt emmidonades enrotllades
al cap, com turbants. Era un joc sorolls i
provocador entre pare i filla que Madame
Necker tractava sempre (com Napole) de
prohibir.
De Stal va dir sovint i obertament que
havia estat sempre enamorada del seu pare,
i que si ell hagus estat ms jove, shauria
casat amb ell. El seu llibre ms personal i
potser ms revelador s el breu i apassionat
estudi que va publicar al final de la seua vida
(exhaurit tamb des de fa molt de temps),
Sobre el carcter de Monsieur Necker i la seua
vida privada. Algunes vegades resultava
cruel, hi escriu, estar tan enamorada dun
home ms gran que tu... trencant-te lnima
contra aquesta barrera....
4 mena de manera teatral quan tots dos es
El 1814, al cim de la fama de De Stal, la
memorialista francesa Madame de Chaste-
nay resum la seua vida en un sol epigrama.
Hi havia, segons escrivia, tres grans poders
lluitant contra Napole per lnima dEuro-
pa: Anglaterra, Rssia i Madame de Stal.
Una generaci ms tard, Sainte-Beuve
lelogi com una gran oradora atenesa per
la llibertat, per posant ara lmfasi en la
intensitat potica introvertida del cercle de
Coppet, embadalit per la raquette magique
du discours (Retrats de dones, 1845).
Aquestes dues interpretacions han es-
tat hbilment reconciliades cent anys ms
tard per lerudit txec-americ J. Chris-
topher Herold, que ha sabut navegar-hi
acuradament entre elles per a produir el
seu excellent estudi, Senyora duna poca.
Vida de Madame de Stal. El llibre guany
justament el National Book Award en
1958, i ara es llegeix com un clssic, molt
acadmic en el detall per amb un estil gens
encartonat i un meravells toc de vistositat.
Herold ha tingut lastcia delevar De Stal
destronant-la:
Germaine regnava aix sobre Coppet, com
Venus sobre les nimes condemnades de
Venusberg, com Calipso sobre els viatgers
nufrags, com Circe sobre la seua collecci
danimals salvatges.
Renee Winegarten shavia sentit fascina-
da evidentment per Madame de Stal du-
rant molts anys. Un primer estudi que li va
dedicar, breu i molt romntic, aparegu en
la collecci de dones de Berg el 1985. El
llibre que ha tret ara s una biografia dual
que es concentra en el seu tempestus afer
de disset anys amb Benjamin Constant. Co-
van trobar per primera vegada de cam a
Coppet, Un encontre casual, al setembre
de 1794. De Stal era ja una autora casada
i publicada de 28 anys, amb connexions
poltiques i un rosari damants. Constant
era el fill superdotat per decebut dun ofi-
cial de lexrcit sus, que havia passat massa
temps amb prostitutes. Tamb havia tingut
un llarg afer platnic amb la formidable, i

molt ms gran que ell, escriptora holandesa
Madame de Charrire, que s en molts
aspectes lencarnaci de De Stal. Hi ha
molt per explicar en enginyosos salts enrere.
Lhistoriador Sismondi declar: No
coneixers del tot Madame de Stal si no
lhas vista amb Benjamin Constant. Per,
segons Winegarten, gaireb tota la corres
pondncia entre ells sha perdut o des-
trut, i, daltra banda, resulta impossible
recuperar el tenor de les seues converses
(i, per descomptat, dels seus encontres
sexuals). Hi ha, en tot cas, lobsessiu diari
de Constant (el fams Cahier Rouge) i el
costum alarmant per inveterat de De Stal
de contar les falles del seu ltim amant al
segent que tenia en perspectiva.
En conseqncia, la biografia resulta
molt espurnejant i escandalosa, molt Sturm
und Drang de mitjanit, amb un aire general
dpera cmica. Per hi ha una curiosa
manca dafers ntims. Winegarten empra
un estil un tant novellesc per a cobrir les
llacunes de les seues fonts. Hi ha Germaine
i Benjamin de principi a fi. Sovint les seues
prpies ficcions han de suplir alguna cosa
ms autntica:
Germaine el necessitava, i Benjamin ja no
la necessitava. Ella expressava el seu ideal
dharmonia entre amants amb les paraules
de Lonce en Delphine... Lonce no des-
criu una passi boja sin la uni dnimes, latenci. Per lautora es burla de la restant
lamistat perfecta i la companyonia... Tots
dos cobraven vida quan estaven junts, com
solien afirmar els testimonis desprs dob-
servar Germaine i Benjamin embrancats en
les seues brillants justes dialctiques.
Per sn justament aquestes justes el que
hem perdut...
165
Francine du Plessix Gray s una bigrafa
ms combativa, una collaboradora de tota
la vida de The New Yorker, especialment
recordada pel seu A casa amb el Marqus
de Sade, que va ser nominat per al premi
Pulitzer el 1999. En aquest cas, lautora ha
estat valenta en decidir despatxar De Stal
en un airs i saltironant carruatge dunes
dues-centes pgines. Judicis que cruixen,
ancdotes elegants i un ritme endimoniat
ens arrosseguen al llarg del llibre. Gray em-
pra un estil enginys i sarcstic, de vegades
digne de Lytton Strachey en el seu moment
ms fel. Ens podrem demanar fins i tot si
el seu subttol una mica solemne, La pri-
mera dona moderna, sha dentendre ir-
nicament. Admira De Stal per la seua in-
telligncia literria, per troba veritable-
ment sorprenent la seua capacitat per a
lautoengany respecte de Napole i de molts
altres homes.
A mesura que avana el llibre, es torna
cada vegada ms impacient amb la seua
prepotent i capriciosa herona, i finalment
diagnostica que De Stal patia desordre
bipolar, que feia que results virtualment
impossible viure amb ella. En aquestes cir-
cumstncies, respecta la soferta lleialtat de
Constant, i en basteix un retrat estrany per
afectus: llargarut, encorbat, molt pllid,
amb ulleres de muntura roja i un cap de
cabells de color de pastanaga que cridaven
mnagerie damants infidels i inconve
nients, remarcant desdenyosament que pocs
aguantaven ms de sis mesos de mitjana, i
acomiadant lltim amb un apart cmplice
dautor: podrien alguns lectors unir-se a
lautora en un sospir dalleujament?.
Tanmateix, Gray reconeix que el sal de
Coppet tenia una significaci genuna entre
166
els intellectuals europeus. Sobretot, citant
George Eliot i Harriet Beecher Stowe, res-
pectaven Corinne per limpacte que havia
tingut sobre lectores de fora de Frana,
oferint una utopia dindependncia feme-
nina que els agradaria molt emular. Gray
matisa maliciosament aquesta nota que fa
pujar lnim, en afegir immediatament que
el Marqus de Sade va ser un dels fans ms
grans que tingu Germaine.
Angelica Goodden, professora del St.
Hildas College, a Oxford, s una especialis-
ta en lescriptura i la pintura femenines del
segle xviii, que ha publicat ja alguns treballs
sobre les artistes Angelica Kauffman i Eli-
sabeth Louise Vige Le Brun (que pint un
fams retrat de De Stal com a Corinne amb
la seua lira el 1807). No s estrany, per tant,
que Madame de Stal: lexili perills siga de
lluny el ms acadmic i exigent dels tres
llibres recents. Lautora tracta dexplorar la
biografia de De Stal duna manera en gran
part temtica, desenvolupant una noci
complexa i subtil de tota la seua vida com
un exilien termes tant geogrfics com de
gnere. Hi ha un fort leitmotiv feminista,
per tamb un sentit dequitat i compassi
per aquells que hagueren de tractar amb De
Stal. Goodden no t res del vertigins en-
cant de Winegarten ni de lenginy malicis i
sorneguer de Gray, per escriu acuradament
i b. Sobretot, presta atenci als assoliments
literaris de De Stal.
5 voluptuosos carrerons de Npols.
Benjamin Constant va descriure amb mol-
ta perspiccia Corinne, o Itlia com una
nova mena de novella sobre el cor femen
i, alhora, una nova mena de guia de viat-
ges pel Mediterrani. s tamb una nova
mena de creaci de mites romntics. En la
figura de la preciosa i extravagant poeta i
improvisatore Corinne, De Stal cre un per-
sonatge de ficci que esdevingu un sm-
bol internacional del Romanticisme, tant
com el Werther de Goethe o el Corsari de
Byron. Tot aix, ho explica Goodden ad-
mirablement.
Corinne guapa, arrogant, estirada, pe
r vulnerable emocionalmentera al mateix
temps lartista independent, la vctima per-
dudament enamorada de novella romnti-
ca i la irrefrenable seductora de sang calenta
del clid sud. Sha suggerit tamb que el
trrid idilli entre ella i ladust i melanclic
escocs Oswald Lord Nelvil (un nom que
sona veritablement a humitat i tweed) es
bas en part en lidilli entre Emma Ha-
milton i Lord Nelson a Npols.
s veritat que un gran nombre de do-
nes joves prengueren conscientment com
a model Corinne desprs de 1807. Entre
elles, lamant italiana de Byron, Teresa
Guiccioli; la llibertina esposa escocesa del
cientfic Humphry Davy, Jane Apreece; la
poeta britnica Felicia Hemans; i Margaret
Fuller, la Corinne ianqui.4
Els instints histrinics de Corinne es
desenvolupen en una prdiga srie dactua-
cions. Dna un irresistible recital de la seua
poesia a Roma; visita de nit el Vesuvi en
erupci, sobre les urpes de la lava cremant
que avanava furtivament com un tigre
real amb pas mesurat; i vaga somiosa pels
En visitar Verona, va a la balconada
de Julieta (conservada per als turistes fins
avui), on analitza Romeo i Julieta de Shakes-
peare en uns brillants termes intellectuals
que anticipen o potser manlleven la

crtica literria de Schlegel. (Schlegel acom-
pany De Stal a travs dItlia, i li va es- favorablement a la de Coleridge en la Bio
criure una carta duna devoci total i in-
condicional.) Finalment, ella mateixa fa
una actuaci melodramtica com a Julieta
enfront de lembadalit Lord Nelvil. En
un desenlla memorable, aquest qued fet
pols esvanit per lemoci els seus gemecs
contestaven els seus plors, i lhagueren
dajudar a sortir del teatre.
Si De Stal es va fer el seu nom literari
amb la visita de ficci de Corinne a Itlia,
la seua reputaci intellectual es consolid
amb una visita de no ficci a Alemanya. El
llibre que en result, titulat senzillament So-
bre Alemanya (1813), el va escriure delibera-
dament i de manera significativa en primera
persona. Resulta difcil pensar en una altra
dona de la seua poca que shagus arriscat
tant en una empresa tan exposada. Les
Cartes escrites des dEscandinvia de Mary
Wollstonecraft (1796), tot i ser delicioses,
difcilment shi poden comparar en abast i
ambici. De fet, lobra ms comparable, en-
cara que amb una intenci ms sociolgica,
s probablement La democrcia en Amrica
dAlexis de Tocqueville (1835).
El ms gran assoliment intellectual de
De Stal va ser primer prohibit a Frana pels
bons oficis de Napole i desprs publicat
triomfalment, com la poesia de Byron, per
John Murray a Londres. Murray li pag
1.500 guinees pels drets, una suma enor
me per a lpoca. El llibre circul per tot
Europa, per a arribar de seguida a Amrica.
Publicat en tres contundents volums, con-
t, entre moltes altres coses, una disquisici
sobre la foscor dels boscos alemanys; un
memorable retrat de Goethe; una dis-
tinci histrica entre la poesia romntica
i la clssica; una relaci intelligible de
167
la filosofia de Kant (que compara molt
grafia); un conjunt de slides reflexions
sobre La disposici romntica en afers del
cor; i, finalment a manera de resum de
tot el meu llibre una apassionada crida
a lenergia i lentusiasme en totes les
relacions humanes.
Una qualitat que distingia clarament
del fanatisme:
El sentit daquesta paraula, que ve dels grecs,
era el ms noble: entusiasme significa Du en
nosaltres. En efecte, quan lexistncia de lho-
me s expansiva, t alguna cosa de div.
Alemanya, pel fet de ser el lloc obscur
i fecund de naixement del nou Romanti
cisme, produeix entusiastes com avets,
cosa que s la veritable qualitat distintiva
de la naci alemanya. Una obra estranya-
ment proftica.
Bona part dels seus materials van ser reu-
nits pel que fou, de fet, una forma prime-
renca dentrevista periodstica, una novella
relativament tcnica, inaugurada en part per
James Boswell quan aquest visit Rousseau.
El viatger nord-americ George Ticknor en
don un memorable i divertit retrat tre-
ballant sobre el filsof Fichte, i fent neteja
del seu sistema metafsic sencer en menys de
quinze minuts. Goodden, com no podia
ser duna altra manera, cita extensament
aquesta pea de ping-pong intellectual,
que De Stal conclou amb un remat con-
vincent:
Ah! cest assez, je comprends parfaitement
Monsieur Fichte. El vostre sistema, lillustra
perfectament una histria dels viatges del
bar de Munchausen.
168
Per De Stal era tamb una excellent
escriptora de viatges, que podia captar
lesperit del lloc dun moment singular. s
Gray qui ressalta hbilment aquest passatge
breu per brillantment evocador:
Mhe aturat en una fonda, en una petita
ciutat, on he escoltat que tocaven merave
llosament el piano en una habitaci plena
del vapor de la roba que sestava assecant en
una estufa de ferro. Tot semblava de veritat:
hi ha poesia en la seua nima, tot i no ser
elegant en la forma.
6 (la seua afilada llengua... es canviava... en
Una manera davaluar Madame de Stal
s posar-la al costat de Lord Byron. Es van
trobar per primera vegada a Londres el
1813, i desprs una altra vegada a Coppet
el 1816. Les primeres impressions de Byron
foren labsurda combinaci en De Stal
dall formidable, histric i voluble. Escriu
en vuitens, i parla en inflios. La seua apa-
rena (aleshores ja una mica robusta i plena
de coloret) era horrible com un precipici.
Per al seu editor Murray, li va escriure:
He llegit tots els seus llibres i magraden
tots i em vaig delectar amb lltim [Sobre
Alemanya]. I hi afegia:
No estime Madame de Stal, per pots es-
tar-ne ben segur: els fot una bona pallissa als
vostres connacionals com a Escriptora i
a no ho diria si no tingus ms remei.
Quan va ser invitat a Coppet, entre ju-
liol i agost de 1816, Byron nhavia vist ja
de tots colors: casat, separat i llanat per
lescndol a lexili. Per tant, la trobava ms
encantadora i molt ms simptica. Es va
arriscar a protegir-me quan tot Londres
clamava contra mi. De Stal havia patit
de manera similar per la publicaci de la
reveladora novella de Benjamin Constant
Adolphe (1816), que la presentava amb
tradoria com una dominadora obscura
i tempestuosa. Quan Byron se nan de
Coppet, De Stal era la millor criatura
del mn.
s interessant veure la diferent manera
que tenen de trobar aquests encontres his-
trics Stal-Byron cada un dels nostres bi-
grafs. Gray hi passa rpidament per sobre en
uns pargrafs poc elegants per ben triats
afecte juganer). Winegarten els despatxa
de mala manera, exclamant Que equi-
vocat que estava Byron! per dubtar de la
persecuci a qu va estar sotmesa De Stal
per Napole, i suposant de manera un tant
ingnua que Byron coincidia amb lopini
de Constant sobre lelement infantil en
la naturalesa de De Stal.
Per contra, Goodden dedica un captol
sencer i molt penetrant a la srie denfron-
taments, titulat Lionized in London
[Empaitat a Londres]. Tamb cita el noble
Sonet al llac Leman, de Byron, escrit un
any abans de la mort de De Stal, que la posa
en un pedestal i en la ms alta companyia:
Rousseau Voltaire el nostre Gibbon i De
Stal Leman! Aquests noms sn dignes de la
teua terra.
7.
Per la pregunta continua estant per contes-
tar: per qu no se la recorda millor avui, a

Madame de Stal? Immediatament desprs
de la seua mort, Lord Byron lanomen
la primera escriptora daquesta poca, o
potser de totes les poques. Blackwoods
Edinburgh Magazine public un obituari
al desembre de 1818 que afirmava:
Les cincies han degut sempre el seu origen a
algun gran esperit. [Adam] Smith cre leco-
nomia poltica; Linn, la botnica; Lavoisier,
la qumica; i Madame de Stal ha creat,
digual manera, lart danalitzar lesperit de
les nacions i els ressorts que les mouen.
La gran Biographie Universelle francesa
del segle xix lanomen el Voltaire fe-
men. Atesa lobscuritat comparativa de
lactual reputaci de De Stal (malgrat, fins
i tot, els turbants), aquests judicis sorpre-
nents mereixerien una major explicaci.
Daquestes tres biografies, potser cap
no dna prou importncia a la qesti de
per qu no se la coneix millor. Cadascuna
forneix una vvida (encara que algunes
vegades feixuga) impressi de limpacte
personal immediat de Madame de Stal
sobre els qui lenvoltaven. Per la seua in-
fluncia literria a llarg termini, el seu crei-
xent i el seu minvant, continua sent mis
teriosa. Qu hi ha, per exemple, de la in-
fluncia de Corinne sobre les novelles de
Mary Shelley, o sobre lAurora Leigh dEli-
zabeth Barrett Browning, o sobre les es-
criptores de viatges britniques, o (fins i tot)
sobre les cantants country americanes i oc-
cidentals? Igualment, ning es planteja la
difcil qesti de per qu Sobre Alemanya ha
estat tant de temps passada de moda.
Per tot aix, en conjunt, aquestes vvides
biografies podrien suggerir que el temps
de Madame de Stal est tornant de nou
gradualment. El que ens confirmen de
169
forma esplndida s que va ser una dona
veritablement extraordinria que va crear
amb valentia un nou paper en la societat,
un paper fins i tot ms gran que el de la seua
indomable herona Corinne. Aquest paper
fou el de la intellectual independent i per
lliure a Europa.
Al seu voltant sapleguen les ombres
duna noble companyia: Madame de
Charrire, Madame du Chtelet, Mary
Wollstonecraft, Madame Lavoisier, Sophie
Germain, Fanny Burney, Maria Edgeworth,
Mary Shelley, Charlotte Bront, George
Eliot, George Sand... A poc a poc, la seua
biografia comena a formar part duna his-
tria social ms mplia i ms generosa.
Tot i aix, s trist pensar que mai no po-
drem acollir Madame de Stal amb lintens
entusiasme que va despertar en la seua
poca. Immenses multituds es reunien per
veure-la... Les primeres dames del regne
seien a les seues cadires per fer una ullada a
aquella fosca i brillant fisonomia. Ni ballar
amb ella al voltant de la taula del menjador,
amb tovalloles sobre els nostres caps.
Traducci dAntoni Furi
1. Hi ha un estudi breu i brillant sobre la jove De Stal,
els seus amants i la seua escandalitzada amiga Fanny
Burney a Surrey de tots els llocs: Linda Kelly,
Juniper Hall: An English Refuge from the French
Revolution, Weidenfeld, 1991.
2. Gran part daix depenia de les seues sorprenentment
exagerades cartes, gargotejades a una velocitat
immensa i una longitud interminable, allegro con
amore. Shan publicat onze volums de la seua Cor-
respondance gnrale, 17771809 (Pars, Pauvert,
19621993), encara que ai! tamb esgot la
seua fidel editora moderna Batrice Jasinski, que
mor amb almenys vuit anys de cartes per publicar.
170
Per disposem duna til Selected Correspondence,
traduda per Kathleen Jameson-Cemper (Kluwer,
2000), i duns inestimables Selected Writings, tra-
duts per Vivian Folkenflik (Columbia University
Press, 1987).
3. El Museu de Belles Arts de Valncia alberga un taps
del segle xviii, fet a Roma, que reprodueix la
Sibilla Cumana del Domenichino, conservada a
la Galleria Borghese. [N. del t.]
4. Segons Emerson. El sorprenent conte de la vida i
les aventures extraliterries de Corinne, tant per
Europa com per Amrica, es poden seguir en las-
saig dEllen Moers, Performing Heroinism: The
Myth of Corinne, a Literary Women (Doubleday,
1976); i a Angela Leighton, Victorian Women Poets:
Writing Against the Heart (University of Virginia
Press, 1992). La formidable paladina francesa de
De Stal, leditora dels Cahiers Staliens, Simone
Balay, tamb t molt a dir sobre el tema i sobre
la influncia global del grup de Coppet en els
diversos assaigs recollits a Madame de Stal: crire,
Lutter, Vivre (Ginebra, Librairie Droz, 1994).

Collecci Assaig
1. Histria. Entre la cincia i el relat 15. Comprendre el mn
Franois Dosse Joan Regl
2. Reflexions sobre la violncia 16. Els ussos del passat.
John Keane Histria, memria, poltica
Enzo Traverso
3. El descrdit de la modernitat
Neus Campillo 17. Pas complex
Joaquin Azagra, Joan Romero
4. El totalitarisme. Histria dun debat
18. Esbs dautoanlisi
Enzo Traverso
Pierre Bourdieu
5. Un pas de ciutats o les ciutats dun pas 19. Luniversalisme europeu.
Josep Sorribes La retrica del poder
6. Foucault: un illustrat radical? Immanuel Wallerstein
Josep Antoni Bermdez i Roses 20. Idees i paraules.
Una filosofia de la vida quotidiana
7. Utopstica. Les opcions histriques
Tobies Grimaltos
del segle xxi
Immanuel Wallerstein 21. Exportar la llibertat.
El mite que ha fracassat
8. Alacant contra Valncia Luciano Canfora
Emili Rodrguez-Bernabeu
22. No mos fareu catalans.
9. Literatura, mn, literatures Histria inacabada del blaverisme
Joan F. Mira Francesc Viadel
10. La ment captiva 23. La vida, el temps, el mn:
Czeslaw Milosz sis dies de conversa amb Joan F. Mira
Pere Antoni Pons
11. Els noms de la histria
Jacques Rancire 24. Els mercats assassins. Estudis culturals,
mitjans de comunicaci i conformisme
12. Identitat Greg Philo, David Miller
Zygmunt Bauman
25. Ecologia viscuda
13. Viure per viure Jaume Terradas
Joan Fuster
26. De dretes per a sempre?
14. Espanya inacabada Pamflet sobre poltica valenciana
Joan Romero Manuel Alcaraz
 Jaume I en la historiografia
valenciana, de lEdat Mitjana
al Barroc
N o fa encara un any, Valncia celebrava
oficialment lAny Jaume I, amb motiu de
la commemoraci del vuit-cents aniversari
del naixement daquell monarca i es feia,
potser, amb algunes concessions al popu-
lisme, en certs aspectes, i deixant passar lo-
portunitat destrnyer vincles amb les co
munitats que un dia varen formar part,
tamb, de la Corona dArag, i que foren,
en gran mesura, lorigen dels actuals va-
lencians. Per ms enll o al marge, fins i
tot de les actuacions poltiques, s veritat
que tamb, amb una voluntat ben certa de
rigor i daportaci al millor coneixement de
la figura del rei fundador de lantic Regne
de Valncia, els valencians, des de diversos
sectors de la cultura, han fet algunes apor-
tacions per tal de recuperar una vegada ms
entre nosaltres la figura dun monarca que
ha transcendit, normalment, per damunt
de les divisions habituals al nostre pas. A
Valncia, lexcellent monografia dAntoni
Furi, sobre el rei i la seua poca, era pu-
blicada per Bromera.1 I sunia, aix, a dues
iniciatives semblants que veien la llum a
Vicent J. Escart es professor del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat de Valncia. [El present
treball s'inscriu en el projecte La cultura literaria
medieval y moderna en la tradicin manuscrita e
impresa (IV) FF12009-14206, del Ministerio de
Ciencia e Innovacin del Govern d'Espanya.].
171
Vicent Josep Escart
Barcelona: la dErnest Belenguer i la de
Stefano Asperti.2 Per una altra banda, des
de la Instituci Alfons el Magnnim, es pu-
blicava una versi modernitzada lingstica-
ment del Llibre dels fets de Jaume I.3 Tamb
shan publicat un parell de textos jaumins
en facsmil, amb estudis introductoris,4 i
estem a lexpectativa de diferents edicions
facsmils de manuscrits amb la crnica del
rei,5 i, segurament, dalgun volum ms,
amb aportacions acadmiques sobre lobra
literria del monarca.6 A ms a ms, hem
de recordar que la Generalitat Valenciana va
portar endavant diferents exposicions amb
els corresponents catlegs, en alguns casos,
que foren itinerants sovint, i que ompliren
bona part de lany 2008 i alguns mesos del
2009, destinades a difondre la figura del rei
Jaume i el seu temps. Tot aix, entre altres
actes i actuacions culturals de diferents
signes, destinats a recordar el rei fundador
del territori valenci. Per no s el nostre
propsit, ara, fer un balan de lany jaum
2008. Ms aviat, ens interessa el passat.
1. Jaume I, un referent
en limaginari valenci
medieval
s evident que ja per als primers repobla-
dors cristians del Regne de Valncia, la
172
figura de Jaume I (1208-1276) hagu de
ser reverencial: havia estat el monarca que
havia conquistat aquestes terres, el que les
havia constitut en regne i el que havia con-
cedit bns i possessions a aquells pobladors
pioners. A canvi, s clar, de carregar amb
les servituds feudals, per tamb amb una
evident millora de les situacions econmi-
ques i socials que sempre han ofert els nous
territoris. Ara b: la imatge positiva del
rei, no es va generar de manera espontnia
o no nicament. Jaume I, en redactar el
Llibre dels fets, sesfor per transmetre la
imatge de rei honest, just, valent i guerrer,
conqueridor de regnes Mallorca, Valn-
cia i Mrcia i de devoci religiosa ben
provada, que tant el beneficiava i que tant
podia agradar als destinataris de la seua obra
literria, que van ser, primordialment, els
seus fills i successors al front dels diversos
senyorius regits pel Casal dArag. I aix,
encara, perqu Jaume I creia ser una figura
excepcional en aspectes molts diversos.
Cosa ben certa en molts casos, com han
remarcat diferents investigadors7 i, ms re
centment, com ha destacat Furi, el qual
ha assenyalat els grans dots destrateg po-
ltic que tenia, tant en constituir el Regne
de Valncia amb entitat jurdica prpia,
enfront dels projectes dexpansi territorial
dArag, com oposant-se a les ambicions de
recuperaci territorial ultrapirinenca de Ca-
talunya; i encara, en aplicar als musulmans
venuts de les taifes de Sharq al-Andalus
una poltica de preservaci de la poblaci
autctona, per garantir la viabilitat econ-
mica de les terres del Pas Valenci.8
Per encara conv remarcar ms com la
imatge providencialista de Jaume I, que el
mateix rei shavia encarregat de fixar al Lli-
bre dels fets, va ser emfatitzada no solament
a travs de les altres tres grans Crniques,9
sin tamb en altres textos menors posteri-
ors, que van contribuir igualment a exalar
les seues gestes i a mitificar la seua figura,
fins i tot amb una aurola de santedat.10
Al capdavall, aix era, en part, la tasca que
sesperava dels cronistes que treballaven a
lmbit ulic o cortes. I aquella campa-
nya va fructificar, fins i tot, a nivell popu-
lar, ats que no sn estranyes les referncies
laudatries al rei Jaume, fins i tot en do-
cumentaci estrictament administrativa,
durant els segles xiv i xv, comenant, bvi-
ament, per lacord del Consell de Valncia,
del 1338, on sestablia la celebraci anual
de la conquesta de la ciutat.11
Per la tasca propagandstica dels cro-
nistes segurament va comenar amb Bernat
Desclot, el qual, tot i centrar la seua Cr-
nica12 en el regnat de Pere el Gran (1276-
1285), fill i successor de Jaume I, hi va ma-
nifestar reiteradament la seua seducci per
la figura del rei Conqueridor (caps. xiii-l
i lxv-lxxiii). De fet, Desclot va ser cro-
nolgicament el primer historiador que
se nocup, si b dedic ms atenci a la
conquesta de Mallorca que a la de Valncia.
Desprs de referir-nos lepisodi de len-
gendrament de Jaume I en una animada
escena amb dilegs i tot (cap. iv), el cronista
evoca breument la coronaci reial (cap. xi)
i dedica un pargraf sencer a fer-nos-en una
semblana fsica i anmica, que ha passat per
ser la descripci ms ajustada que possem
de Jaume I:
Aquest rei en Jacme dArag fo lo pus bell
hom del mn; que ell era major que altre
hom un palm, e era molt b format e complit
de tots sos membres, que ell havia molt gran
cara e vermella e flamenca, e el nas llong e
ben dret, e gran boca e ben feita, e grans
dents belles e blanques que semblaven perles,

e ulls vairs e bells cabells rossos semblants de
fil daur, e grans espatles e llong cors e delgat,
e els braces grossos e ben feits, e belles mans
e llongs dits, e les cuixes grosses e les cames
llongues e dretes e grosses per llur mesura,
e els peus llongs e ben feits e gint cauants.
E fon molt ardit e prous de ses armes e forts
e valent, e llarg del donar e agradable a tota
gent e molt misericordis; e hac tot son cor
e tota sa voluntat de guerrejar ab sarrans
(cap. xii).
Per, malgrat lefecte de realisme que
causa aquesta descripci, segurament es
tracta duna imatge molt idealitzada que,
per damunt de la tradici rebuda, sembla
haver-se inspirat en els models literaris
masculins del Jaufr i de Flamenca.13
Per altra banda, a pesar de les difern
cies que en un cert moment va tenir lin-
fant Pere amb el seu pare, Desclot ens el
mostra com un fill que ladmirava i lesti-
mava profundament. Aix, en relatar-nos la
mort de Jaume I, Desclot afirma que lhereu
hauria estat a la vora del llit mortuori del
seu pare,
plorant e sospirant de pietat e de gran dolor
que havia de son pare, qui havia estat lo
millor rei qui anc fos e el pus agradable a
totes gents, qui aix es partia dell e de son
regne, bes-lo en la boca e puis bes-li les
mans e estec-li denant tota via, que anc per
menjar ne per boure ne per dormir no sen
part tro que els ngels del cel vengren ab
gran alegria, qui li preseren larma del cors e
la sen muntaren el cel davant seu. E linfant
en Pere fu venir tots los barons de la sua
terra e els rics-hmens de les ciutats, e ab
gran hondrament port lo cors del benet rei
son pare al monestir de Poblet e aqu fu-lo
soterrar molt honradament (cap. lxxiii).
173
I cal assenyalar que aquesta descripci
de Desclot va posar les bases ideolgiques
per a convertir la figura de Jaume I en una
imatge evidentment venerable des de lp-
tica religiosa: els ngels shavien emportat
lnima reial i el cors esdevenia benet
als ulls dels mortals.
El cronista Ramon Muntaner, senyor
de Xirivella, ciutad de Valncia i servidor
lleial del Casal dArag, en escriure la seua
Crnica,14 prendr precisament el regnat de
Jaume I com a punt de partida del seu relat
pic, en part per una qesti personal:
E per o comen al fet del dit senyor rei en
Jacme, con jo el viu, e senyaladament lo
viu que jo era fadr. Dit senyor rei an a la
dita vila de Peralada, on jo nasqu, e pos
en lalberg de mon pare, en Joan Muntaner,
qui era dels majors albergs daquell lloc e era
al cap de la plaa (cap. ii).
s ben probable aquella visi del rei
limpacts fortament i, per aix, la va tenir
present durant tota la vida. La seua ben
coneguda veneraci als monarques del
Casal dArag en va fer la resta. I tot plegat,
contribu i molt a presentar Jaume I amb
una aurola de santedat. Aix, no sest
dafirmar que la sua naixena fo miracle
senyaladament de Du e per obra sua (cap.
iii). Tot seguit, passa a narrar detalladament
la meravellosa estratgia de la reina Maria
de Montpeller per concebre un fill i hereu
dArag tan singular (caps. ii-vi), i a continu-
aci relata, de manera abreujada, els fets ms
destacats del regnat seu (caps. vii-viii). Bus-
ca, tamb, qualsevol pretext, en nombrosos
llocs de la seua Crnica, per exalar la figura
del rei Conqueridor, i per a illustrar-ho,
bastar adduir ac un dels pargrafs inicials
de la seua Crnica, dedicats al nostre rei:
174
Con ja davant vos he dit, jams no
nasqu rei a qui Dus fes tantes grcies
en sa vida com fu a aquest senyor rei en
Jacme. E de les grcies que Dus li fu, vos
contar partida. Primerament, que mostr
gran miracle en lo seu neiximent, aix com
davant vos he contat. E aprs, que es ve lo
pus gran prncep del mn e el pus savi e el
pus gracis e el pus dreturer e cell qui fo ms
amat de totes gents, aix dels seus sotme-
ses com daltres estranys e privats, que rei
que anc fos; que aitant com lo mn dur,
se dir lo bon rei en Jacme dAragon.
Aprs, am e tem Dus sobre totes coses:
e qui ama Du, s ama justcia e veritat e
misericrdia; e de tot o fo ell ben bastat.
E aprs, fo lo mellor darmes que negun
altre. E totes aquestes grcies pogu jo veure
e saber, e tots aquells qui el veeren e dell
oren ne oiran parlar. Aprs, fu-li Dus
grcia dels bons fills e bones filles e bons
nts e ntes que es ve en sa vida, aix con
davant vos he contat (cap. vii).
Per altra banda, probablement hem
datribuir a Muntaner, jurat de la ciutat de
Valncia, la iniciativa de celebrar solem-
nement els anys de la conquesta daquesta
urbs, ja que, desprs de recordar que a Ma-
llorca tots anys, lo jorn de sent Silvestre e
de santa Coloma, que fo presa Mallorca per
lo dit senyor rei, se fa profess general en
la ciutat ab la senyera del dit senyor rei...
(cap. xxviii), ens diu que, a imitaci dels
mallorquins,
suplicaria a mon senyor lo rei dArag que
fos de grcia e de merc sua que ordonen
ab los prohmens de la ciutat de Valncia
que el dia de sent Miquel tots anys se fes
profess general en Valncia per nima del
dit senyor rei, e Dus cresqus e mellors
tots temps los seus deixendents e els dons
victria e honor sobre tots llurs enemics, per
o con la ciutat fo presa la vespra de sent
Miquel per lo dit senyor rei en Jacme; e que
tots los preveres de la ciutat de Valncia, e
hmens dorde, que hi cantassen misses
aquell dia per nima del dit senyor rei e
per la dita ra. E encara, que ordonassen
lo dit senyor rei e els dis prohmens de la
ciutat, que lendem se fes caritat general
per tots temps. E aix cascuns faran b que
shi esforcen als mills que poran, e hauran-
ne grat de Du e honor en aquest mn. E
majorment con caritat no es faa neguna
en la ciutat de Valncia, e en totes les altres
ciutats del mn se fa, e Dus creix-ne llurs
bns e els ne multiplica (cap. xxviii).
Era, sense dubte, una forma ms de
mantenir viva aquella imatge que Muntaner
atorgava a lo bon rei en Jacme dAragon,
el qual, en ms duna avinentesa, hi rep el
qualificatiu de sant: ms de vint mlia
misses se canten vui en aquell dia e tots dies
en o que el sant rei en Jacme conquer
(cap. xxxvi).15 Muntaner, que mor el
1336, no pogu veure oficialment establerta
la festivaci (1338), per no costa massa
de pensar que la seua tenacitat va estar-hi
al darrere.
Per la seua banda, el rei Pere el Cerimo-
nis, en fer redactar la seua Crnica,16 si b
no incorpora el regnat del Conqueridor, s
que ens dna una dada molt interessant per
a comprendre fins a quin punt el Llibre dels
fets del rei Jaume shavia convertit en una
espcie de text hagiogrfic entre els fami-
liars descendents seus. I aix, diu: Aquest
digmenge, a hora de prim so, ns encara
rem gitats e llegem lo Llibre o Crnica del
senyor rei en Jacme, tresavi nostre... (iii,
193). No s descartable que la lectura del

llibre del seu avantpassat fos el detonant
de les seues iniciatives historiogrfiques.17
Ja al segle xv, el Dietari del capell dAl-
fons el Magnnim,18 confegit possiblement
per Melcior Miralles, sotssagrist de la Seu
valentina, a partir de les experincies pr-
pies, per tamb a la vista de diferents fonts
que narraven la histria passada, no sest
de donar-nos una breu biografia de Jau-
me I. Conv assenyalar que Miralles, in-
teressat com es troba a destacar lentronit-
zaci dels Trastmara a la Corona dArag
i les conquestes dAlfons el Magnnim a
Itlia, per encara pendent del que succeeix
al conjunt de les nostres terres, en parlar
de Jaume I, sinteressa sobretot per les
dades valencianes referides a la vida del rei
Conqueridor, en una mostra de lincipient
particularisme historiogrfic valenci, que
saccentuar el segle segent. Pel que fa
al rei, reitera que fon concebut miracu-
losament i lanomena lo molt victuris
senyor e rei en Jaume, de bona memria,
tot narrant breument les conquestes balears
i valencianes. En arribar al passatge de la
rendici de la ciutat de Valncia, Miralles
relata com
en lany de nostre Senyor de 1238, lo molt
victuris rei e senyor en Jaume, de bona
memria, pres la noble ciutat de Valncia,
e la vespra del gloris arcngel sent Miquel
foren alades banderes del senyor rei en les
torres del Temple per los moros, ab molts
sonys de trompetes, de tabals e altres sons.
E lo dit senyor rei era en la rambla, endret
les dites torres, e com vu les sues banderes
altes, descavalc del cavall e agenolls e bes
la terra. Oh, virtut de rei! E en aprs, lo dia
de sent Deons, donaren e lliuraren la dita
noble ciutat de Valncia al dit senyor rei.
175
Finalment, Miralles no deixa dindicar
com el rei en Jaume fon soterrat en la seu
de Valncia, aprs laltar major, on real-
ment consta que va estar, fins al 1278,19
abans de ser traslladat el seu cadver al
monestir de Santa Maria de Poblet.
En qualsevol cas, el recorregut per la
producci historiogrfica ms important
dels segles xiv i xv, prou que posa de re-
lleu el lloc destacat que atorgaren els nos-
tres cronistes a la figura del rei fundador
del Regne de Valncia i, com, decidida-
ment, anaren fent crixer la seua fama de
santedat. A aquesta tasca divulgadora dels
cronistes, haurem dafegir la presncia
de manuscrits amb el Llibre dels fets, tant
en biblioteques privades valencianes com
en diferents institucions.20 Una tradici
lectora que evidencia que durant tota
lpoca medieval, els valencians, especial
ment,21 conservaren la bona memria del
rei en Jaume, que adquir fins i tot gran
fama de santedat, estimulada pel fet que
la ciutat de Valncia acords, el 1372,
que el 27 de juliol de cada any shi cele-
brs laniversari del molt excellent, sant
e virtus rey En Jacme.22 Una fama que
perdur, amb major o menor fortuna, fins
al segle xvii, en qu un descendent del
rei en Jaume en project la canonitzaci
i inici els primers trmits del procs, el
1633, que, tanmateix, no result fruc-
tfer,23 no sols per labsncia dun estat
poders que sustents la petici davant
Roma, sin perqu, si lamenaa morisca
va mantenir en bona mesura la presncia
de Jaume I com un referent necessari a
la monarquia hispnica, lexpulsi dels
criptomulsulmans va fer que aquell record
de la figura del rei croat Jaume I ja no
fos tan peremptori.
176
2. Jaume I, un model
per a la monarquia
hispnica dels ustria
La uni de les corones de Castella i dArag,
la rpida ascensi del nou estat que anava
formant-se a la categoria dimperi per
causa de la conquesta americana i per la
presncia mateixa del Csar Carles com a
cap de la monarquia hispnica, prou que
va fer canviar les coses, tamb des del punt
de vista de la historiografia i, fins i tot,
en la visi que els historiadors ens varen
transmetre sobre el rei en Jaume. De fet,
segurament, tant la conscincia imperial
com el problema morisc varen ser decisius,
en les visions que ens aporten.
I en primer lloc conv assenyalar la figu-
ra de Pere Antoni Beuter, predicador de la
ciutat, el qual va ser lencarregat de sermo-
nar en la festa del centenar de la Conquesta,
el 1538. Aquell encrrec seria lorigen de la
Primera part de la Histria de Valncia (Va-
lncia, 1538), com el mateix autor declara24
a lepstola que encapala el text, i on ens
dna algunes dades sobre la festivaci de
lesdeveniment histric nacional. Aix, a
ms dindicar la presncia de msics, asse-
nyala com, en aquella process,
trau-se la bandera real de les venturoses y
celestials insgnies de Arag, les quatre barres
de sanc en lo camper de or; y la creu blanca
en los fullatges blaus, ab la devisa del Rat Pe-
nat, que mostra lo valer del regne, encara que
no sia tan gran lo poder. Y ab alegra process
que va a la sglsia de Sant Georgi y torna a
la Seu, fas lo serm de la conquista.
Beuter revela, tamb, que, per a fer el
serm de la Conquesta, shagu damprar canvi dorientaci que el mateix cronista
del libre hon est scrita, s a dir, el Llibre
dels fets, encara que exagera quan comenta
que el text de la Crnica reial trobl en
alguns passos que demanava ms plena in-
formaci y en altres benigna intelligncia.
Evidentment, all que pretenia el cronista
valenci era posar en circulaci el seu treball
que, fent servir unes fonts falsificades a fi-
nals del xv, a Itlia, per un servidor del papa
Alexandre VI, pretenia exalar el projecte
de monarquia hispnica dels reis Ferran
dArag i Isabel de Castella per damunt de
la importncia que, a lOccident cristi,
es reconeixia al passat histric de limperi
Rom. En aquelles mistificacions sexpli-
cava la fundaci de les principals ciutats
dHispnia i, entre aquelles, Valncia, per
no ultrapassaven lpoca romana. De fet,
aspiraven a entroncar la histria bblica amb
la romana.25 Daquesta manera, Beuter, a
pesar que en la seua Primera part de la Hist-
ria de Valncia que amplificar i publicar
en castell el 1546,26 noms arriba fins als
temps immediats a la conquesta jaumina,
no sest dintroduir la figura del rei en
Jaume en alguns llocs. Ho fa en termes de
reverncia i dadmiraci lanomena n-
clit i de bona memria, sovint i declara
que ell mateix arrib a posseir un trellat
de la Crnica rgia no comptat fins ara en
la llista de les notcies sobre manuscrits del
text jaum, si no s que sols fa referncia
a una cpia del fragment del Llibre dels
fets incorporat a lAureum Opus (Valncia,
1515), obra que ens consta a linventari post
mortem de la seua biblioteca.
Per, Beuter tractar monogrficament
la figura del rei i les seues gestes a la Segunda
parte de la Cornica general de Espaa, y es-
pecialmente de Aragn, Cathalua y Valencia
(Valncia, 1551) ttol prou significatiu del
havia adoptat, un text adreat a un pblic

ms ampli.27 Cal dir, dentrada, que aques-
ta Segunda parte... s, en molts passatges,
una traducci al castell, amb comentaris i
anotacions, de la Crnica del rei en Jaume. I
Beuter, tot i el canvi de llengua amb inten-
cions poltiques i comercials clares, no sest
de lloar el rei fundador del Regne de Va-
lncia. Aix, desprs de relatar la seua mort
exemplar, en fa un plany, que paga la pena
de ser reprodut ara i ac, ja que fomenta la
visi dun rei just i ortodoxament creient.
I, ben mirat, sembla revelar la preocupaci
de Beuter per la qesti morisca, que devia
ser ben candent en aquells anys en qu es
procurava encara la seua conversi real:
Grandssimo fue el llanto que por la muerte
del santo rey se hizo en todas sus tierras, y
ass como las tristes nuevas yvan de mano en
mano, ass pareca que una nuve dolorosa y
escura cubra los lugares, perdiendo un tan
esclarecido rey. Sola, hallndose en fiestas
en poblados menores, predicarles a los pue-
blos l mesmo, informndoles cmo havan
de siempre tener su fe en Jesuchristo, Dios y
hombre verdadero, y seguir su dotrina con
caridad perfeta, esperando en el galardn
divinal, por lo qual antes havan de padecer
mil muertes que ni un solo fingimiento pa-
recer a los moros ni llegarse a sus ritos o ceri-
monias. Despus de havelles dado dotrina
christiana, socorra sus necessidades con las
limosnas. Quin le pidi justicia y no se la
hizo? Quin quiso dl merced y se fue va-
zo? Quin le apellid, que no le aprove
chasse? Rey que ms le tenan respeto de
padre que de seor, quin no le llorara?
Con los santos tenga Dios su alma en la
gloria y en paz aguarden las cenizas de su
real cuerpo el da grande de la resurrecin
para el juyzio de corona en los cielos.
177
Aquesta mateixa visi panegrica del
rei en Jaume s la que en bona mesura
sencarrega de transmetre el tamb cronista
Rafael Mart de Viciana. En efecte, el notari
borrianenc, al seu Libro tercero de la Crnica
de la nclita y coronada ciudad de Valencia y
de su reino (Valncia, 1564),28 li dedica uns
quants elogis, en fer un resum de la seua
vida. Aix, afirma que fue llamado el bien
afortunado, el conquistador, el vencedor y
nunca vencido y venturoso, porque todas
las jornadas que emprendi de guerras le
vinieron prsperas. Repeteix que el nas-
cimiento fue maravilloso por nascer en la
fiesta de la Purificacin de la Madre del
Seor, y casi a la media noche y con tan
divinos successos, e que el nombre Dios se
lo dio. Per altra banda, Viciana, referint-
se tamb de manera difusa, per a les
fonts don beu la informaci que reporta,
fa constar que
tratan los scriptores de su tiempo que tuvo
estas costumbres y excelencias, es a saber,
que fue en el nima buen christiano, bene-
factor de las iglesias, fue grande de cuerpo,
de altaria de nueve palmos, hermoso de
rostro, humano, comunicable y benigno,
en sus hechos venturoso, siempre vencedor
y nunca vencido, amador de virtuosos y
amado de sus pueblos, porque con todos
se comunicava. Otorg muchas libertades a
sus pueblos y a los que le servan y le seguan
en las guerras les dava y reparta casi todo lo
que tomava. Y ass, quando ms dava ms
ganava, para ms dar a sus criados, vassa-
llos y valedores. Tena mucho miramiento
a quien hava de encomendar los cargos y
officios de su casa y de sus reinos. En las
dignidades que hava de proveer de perso-
nas, primero dentro de s y despus con los
de su consejo, haza el esamen de la vida y
178
fama del otro, tiniendo siempre respecto
ms a la virtud que a importunaciones. E
que jams se hall hombre que de su pre-
sencia y merced se partiesse quexoso, porque
tena este don de Dios, que a los unos con
obras y mercedes y a los otros con palabras
amorosas, a todos satisfaza.
Es buscava, potser amb una crtica im-
plcita a determinades actuacions de Fe-
lip II de Castella, la construcci de la imat-
ge dun prncep just i prxim al poble.
Era la imatge que es volia per al governant
ideal, des dels postulats del Renaixement i
de lhumanisme cristi.
Aquella imatge de rei sant, o digne
de reverncia i modlic, que, com hem dit,
prov de Desclot i de Muntaner, s la que
uns anys abans havia impulsat els jurats
de la ciutat de Valncia, a instncies de la
mateixa monarquia, a editar la Chrnica o
comentaris del gloriosssim e invictssim rey
en Jacme (Valncia, 1557)29 i a oferir-la
al prncep hereu, Carles dustria, com a
guia i model del monarca cristi. I aix, per
motius clarament poltics,30 eixia a la llum
la primera edici completa de la crnica
jaumina. La publicaci responia segura-
ment a la petici del mateix emperador
Carles, com assenyala Ferrando,31 per
era dedicada ja al fill i hereu de Felip II de
Castella, el qual, segons la carta dels jurats
de Valncia incorporada a ledici, seria rey don Jayme de Aragon, Gmez Miedes
servit que li envissem de ac la Chrnica o
comentari del rey don Jacme. En la carta els
oficials municipals expliquen que, perqu
histria tan cathlica y tant notable no esti-
ga com fins ac oblidada, a molt gran dany
de la cosa pblica, se ha treballat ab tota
vigilncia destampar aquella en la mateixa
llengua materna que per dit rey fonch feta
y dictada, a exemple del gran Jlio Csar.
El text del rei en Jaume anava acompanyat
duna taula de mots considerats obscurs
per tal de fer-lo ms intelligible al prncep i,
en general, als lectors regncoles, que potser
ja acusaven, en el pla lingstic, les dificul-
tats de comprensi dun text fixat al segle
xiv. La comparaci amb Juli Csar dotava
les memries de Jaume I dun antecedent
clssic que podia ser ben car als humanistes
del Renaixement.
Per aquella edici de la Crnica jaumi-
na sembla que tingu una projecci de lec-
tura ben escassa,32 sobretot entre la famlia
reial hispnica, ja que el 1582, sense que
mitjans cap iniciativa oficial coneguda,
el canonge valenci nascut aragons, Ber-
nard Gmez Miedes, que arrib a ser bisbe
dAlbarras, parafrasejava en llat lobra del
rei Conqueridor i la dedicava al prncep
Jaume.33 Noms dos anys desprs, el mateix
ardiaca de Morvedre tradua al castell la
seua parfrasi llatina i lendreava al nou
hereu, el prncep Felip, tot advertint que
aunque a los principios va la historia muy
atada con la latina, de manera que parece
ms traductin que historia por s, es tanto
lo que se ha aadido por toda ella, y tam-
bin mudado y mejorado en muchos luga-
res, que dexa de ser traductin y, siendo una
misma verdad, haze historia por s en esta
lengua. A lepstola dedicatria daquesta
versi castellana, titulada La Historia del
justificava el seu afany per traduir el text
reial en llat i castell allegant que aquell
monarca la deix escrita en su lengua corta
y peregrina, encara que tan verdadera y
llena de hazaas, quanto falta de eloquencia
y ornamento. Lopini dun canonge im-
but dhumanisme universalitzant no podia
ser una altra, i s per aix que la tradueix
en las dos ms generales y ms estendidas

lenguas que hoy se hallan en el universo:
latina y espaola.34 Per altra banda, Gmez
Miedes no era gens afecte al catal local, i
ho declara en diferents llocs, de manera ms
o menys oberta.35 Ara b: cal assenyalar que
Gmez Miedes segurament va influir amb
els seus textos en la imatge del rei Conquis-
tador que ens van transmetre els cronistes
Gaspar Escolano i Francesc Diago.36
En efecte, tant Escolano com Diago van
contribuir decisivament a la construcci
de la imatge ideal del rei Jaume, que,
elaborada des de lEdat Mitjana, havia estat
filtrada i amplificada pels nostres cronistes
del Renaixement. En concret, Escolano37
recull la vida i les gestes del rei en Jaume
en els captols iv-x del Libro Tercero de la
Dcada primera de la Historia de Valencia
(Valncia, 1611).38 All segueix, en general,
la mateixa Crnica del rei, de la qual diu
que s una historia que el mesmo va
compondre en lemosn, segons la ter-
minologia de lpoca. Tamb afirma que
la part final del Llibre dels fets hauria estat
redactada per un secretario que hauria
portat a cap el remate de la historia que
el mismo rey andaba escribiendo, de sus
hechos. Mossn Escolano, en referir la
mort del rei, no oblida fer un elogi del
monarca en clau de croada, ja que
rein casi sesenta y tres aos, en que entr
treinta veces en batalla campal con los
moros y los venci siempre. Prncipe ver-
daderamente digno de inmortal nombre y
de ser parangonado con los ms aventajados
capitanes de todos los siglos, as por su valor
militar como por el celo de la religin, pues
se cuenta dl que entre iglesias de funda-
mento y mezquitas ya hechas dedicadas a
la Virgen Nuestra Seora, su gran devota,
dej dos mil.
179
Belenguer qualifica genricament la-
proximaci dEscolano a Jaume I com
decebedora,39 per no deixa de reconixer
que el nostre cronista no ha tractat, en les
pgines que dedica a Jaume, de fer una an-
lisi definitiva del regnat, sin de realitzar-ne
noms un perfil,40 i en aquest sentit, s
que hi hauria reeixit, en el seu propsit.
Per la seua banda, Diago, als Anales del
Reyno de Valencia (Valncia, 1613),41 socu-
pa igualment del regnat de Jaume I i segueix
en general el Llibre dels fets, b que inter-
calant-hi un bon nombre de documents i
altres fonts. Dedica el seu Libro sptimo a
aquell perode, que si fa no fa representa
ms de la meitat del volum segon dels
Anales publicats. Diago, inspirant-se en
la introducci a ledici de la Crnica,
realitzada a Valncia el 1557, apunta que
Jaume I lhauria escrita imitant Juli Csar
amb voluntat ennoblidora i humans-
tica, i, desprs de referir la seua mort,
no soblida de fer un panegric de clara
orientaci antimusulmana, en referncia a
un problema religis i social que feia ben
poc que havia somogut els fonaments de la
societat valenciana. Per aix, Diago, quasi
parlant profticament, afirma que Jaume I
rebria de Du,
de su soberana y liberal mano el premio de
los trabajos que ava passado en la conquista
de los reynos de Mallorca, Valencia y Mur-
cia, en la reduccin dellos a la fe christiana,
en la ereccin de dos mil iglesias con que los
ava illustrado, y en treynta batallas campa-
les que ava tenido contra moros.
A ms, per tot all, remarcava que calia
reivindicar per a Jaume I el qualificatiu de
gloriosssim amb qu el va presentar la
citada edici de 1557:
180
Tuvo muy merecido por esso el ttulo de
Gloriosssimo, que es el de mayor grandeza
y gloria que se puede dar a un monarcha, y
se hava dado en Espaa a los reyes godos.
Y con tan justo blasn, y juntamente con
el de Invictssimo le honrraron los que des-
pus sacaron a luz la Historia que l propio
hava compuesto de s mismo a imitacin
de Julio Csar.
La visi de conjunt que ofereix el domi-
nic Francesc Diago sobre el regnat de Jau-
me I, segons Belenguer, s excepcional,
tot i que se centra nicament en la relaci
del rei amb el nostre antic regne, per,
sobretot, perqu mant una actitud crtica
amb les dades no provades referides al rei,
ben diferent de la que adoptaren Beuter
i Escolano, que acceptaren ingnuament
llegendes i tradicions de poca solidesa
historiogrfica.42
La resta del segle xvii sescola prctica-
ment sense cap altra aportaci destacable,
a nivell historiogrfic, sobre la figura de
Jaume I, si exceptuem la utilitzaci ben
intencionada que en fa el dominic Jaume
Bleda en la seua Cornica de los moros de
Espaa (Valncia, Crisstom Grriz, 1618),
on intercala, en versi castellana, i all on
largument li ho demana, fragments del
text jaum.43 Cal fer notar que, per a Bleda,
lanomenada Reconquesta no acabava amb la
incorporaci de Granada, per part dels Reis
Catlics, a la monarquia hispnica, sin que
era lexpulsi dels moriscos el punt final.
I Jaume I, presentat ara com un guerrer i
acarnissat lluitador contra lislam, esdevenia
una figura ben cara a un frare com Bleda.44
Tanmateix, aquella visi, en tant que punt
i final dun procs, tamb comport la
davallada en linters per Jaume I i la seua
crnica. De fet, els nics testimonis daten-
ci editorial i social posteriors, sn ja ms
anecdtics i de signe molt divers.
Aix, es va publicar el Sumario de la
vida poltica y hazaosos hechos del rey don
Jayme I de Aragn, de Juan Tornamira de
Soto, editat enll de les nostres fronteres, a
Pamplona, el 1622. Seria reeditat el 1806-
1807, a Valncia.45 Per una altra banda, el
1638, en celebrar-se el quart centenari de
la conquesta de Valncia, lencarregat de
narrar aquells actes patrocinats pel Consell
de la Ciutat va ser el seu secretari, Marc
Antoni Ort. Al seu Siglo quarto de la Con-
quista de Valencia (Valncia, 1640), Ort
adopta un to laudatori respecte al rei, que
apareix quasi sempre com un instrument
de la voluntat divina per tal de retornar
Valncia al cristianisme. Daltra banda,
hi sn freqents les allusions a Beuter i a
Escolano, en referir-se a aspectes histrics, i
encara es mant el carcter antimusulm de
la imatge de Jaume I, accentuada pel record
recent de lexpulsi dels moriscos, que hi s
mencionada explcitament.46
Ms tard, el 1666, Gaspar Blai Arbui-
xech, en el seu Serm de la Sancta Conquista,
predicat en valenci tal com manava la
tradici47 el dia de sant Dons, a la Seu de
Valncia, tornar a insistir en els aspectes ja
coneguts de Jaume I guerrer invicte, con-
quistador, fundador del Regne de Valncia,
de gran religiositat i antimusulm i se cen-
trar en el fet de la presncia de lespasa que
havia estat seua la Tissona en la process
commemorativa de la rendici de Valncia
al rei dArag.48 El serm, farcit de citacions
bbliques i erudites, pretn parangonar el
rei Jaume i les seues gestes amb les ms
excellents manifestacions prodigioses del
passat, tant dels personatges de la Bblia
com dels provinents de la tradici clssica,
o els ms moderns.

Tamb sha de situar en aquest segle
la traducci, perduda, de lobra del rei en
Jaume, fragmentria probablement, que
enllest Lloren Mateu i Sans (1618-1680)
i de la qual, malauradament, no ens ha
pervingut ni un sol fragment.49 I encara,
haurem de mencionar, dins el mateix segle,
una brevssima Summa de la vida del rey don
Jaume, publicada a Valncia el 1699,50 de
carcter poc destacable.
Uns anys ms tard, la derrota dAlmansa
i el decret de 29 de juny de 1707, del Buen
Retiro, pel qual el rei Felip V anullava la
sobirania jurdica del Regne de Valncia,
va comportar, entre altres conseqncies
desastroses per al futur del poble valenci,
la supressi de tots aquells elements identi-
taris que poguessen recordar-li el seu passat
histric. Per sort, el captol de la catedral de
Valncia no va deixar de celebrar cada any
la festivitat de la consagraci de la mesquita
major de Valncia en temple cristi, i, amb
aquest pretext litrgic, la ciutat de Valncia
va poder continuar la tradici de celebrar
els centenars de la Conquesta, lany 1738,
amb uns solemnes i lluts actes festius.
Al volum commemoratiu daquella
efemride, redactat per Josep Vicent Ort
i Major, Quinta centuria de la Conquista de
Valencia (Valncia, 1738),51 la figura del rei
s presentada encara en bona mesura amb els
mateixos tocs de religiositat, magnificncia
i valor guerrer que en el segle anterior. Tan-
mateix, els regidors borbnics de la ciutat
tamb sencarregaran de fer present el record
de la conquesta anterior, protagonitzada pel
Cid, i faran representar una comdia sobre
aquell personatge medieval castell.52 No
hem doblidar que el record de la Guerra
de Successi encara era fresc i que Carles
III dustria, que havia vingut a Valncia
des de Barcelona, podia ser fcilment as-
181
similat a la imatge de Jaume I arribant a la
capital valenciana des dArag i Catalunya,
mentre que el Cid, que venia de Castella,
podia evocar clarament la imatge de Felip
dAnjou, les tropes del qual havien baixat per
Almansa i Requena a les nostres terres. En
qualsevol cas, conv assenyalar que el passat
medieval, per a Ort, encara era una imatge
suggerent a reivindicar, per tal de donar
llument a les festes centenries, i en especial
per a un valenci com ell, que, encara que
partidari dels Borb, es trobava lligat a cr-
recs burocrtics per vinculaci familiar, i en
contacte amb la tradici jurdica del pas.53
En conclusi, shavia passat, daquesta
manera, de lexaltaci santificadora del rei
Jaume a loferiment institucional als us-
tria hispnics de la figura del rei medieval.
com a model de monarca consquistador i
antimusulm. Desprs de lexpulsi dels
moriscos, shavia passat a un relatiu oblit
i, ja amb lassentament de la monarquia
borbnica, i desprs de la desfeta dAl-
mansa, els regidors valencians havien de
combinar la figura de Jaume I amb la del
Cid, conquistador castell de Valncia, per
qui la historiografia local no havia mostrat
massa simpaties,54 lgicament eclipsat pel
rei aragons. Tanmateix, a ms del record
de la dedicaci de la catedral per part del
monarca fundador del Regne de Valncia,
mantingut per lesglsia local, ben prompte
i malgrat la pressi castellanitzadora,
algunes veus reivindicaran des de diferents
angles la figura de Jaume I i, tamb, el valor
de la seua Crnica com a model lingstic,55
preparant, aix, el que ser linters erudit de
la Illustraci i collaborant a la creaci dun
nou esperit patritic que apareixer amb
el Romanticisme i que donar fruits amb
la Renaixena, on la figura del rei Jaume I
cobrar una nova dimensi.56
182
1. A. Furi, El rei conqueridor. Jaume I: entre la histria
i la llegenda, Alzira, 2007.
2. E. Belenguer, Jaume I i el seu regnat, Barcelona, 2007;
S. Cingolani, Jaume I. Histria i mite dun rei,
Barcelona, 2007.
3. Jaume I, Llibre dels fets. Estudi introductori i moder-
nitzaci lingstica per A. Ferrando i V. J. Escart,
Valncia, 2008.
4. Ens referim als segents volums: Jaume I, Chrnica o
comentaris del gloriosssim e invictssim rey en Jacme
Primer (Valncia, 1557), amb estudi introductori
dA. Ferrando, Valncia, Generalitat Valenciana,
2008; i B. Gmez Miedes, La historia del muy alto
e invencible rey don Jayme de Aragn, primero deste
nombre (Valncia, 1584), amb estudi introductori
de V. J. Escart, Valncia, Generalitat Valenciana,
2008.
5. La ms anunciada que havia deixir el 2008, la de
la Biblioteca Valenciana, contindr la reproducci
del manuscrit que el 1557 regalaren els jurats de
Valncia a Felip II, i que es conserva al Palacio Real
de Madrid. La que prepara lAcadmia Valenciana
de la Llengua reprodueix el manuscrit conservat a
la Biblioteca de Catalunya.
6. Fins ara, per, ha aparegut un excellent llibre miscel
lani a cura de Germ Coln i Toms Martnez: El
rei Jaume I. Fets, actes i paraules, Castell/Barcelona,
2008.
7. Sobre les apituds de guerrer del rei, vegeu P. E.
Chevedden, The artillery of King James the
Conqueror, a Iberia and the Mediterranean World
of the Middle Ages. Essays in honor of Robert I. Burns,
vol. ii, Leiden, 1996, pp. 47-94.
8. A. Furi, op. cit.
9. Sobre les quatre grans crniques, vegeu J. Rubi i
Balaguer, Histria de la literatura catalana, vol. i,
Barcelona, 1984, pp. 112-129, trad. cat. de la seua
Literatura catalana inclosa dins Historia general
de las literaturas hispnicas, Barcelona, 1948-59; M.
de Montoliu, Les quatre grans crniques, Barcelona,
1959; M. de Riquer, Histria de la literatura ca-
talana, vol. i, Barcelona, 1964 (citem per ledici
del 1984), pp. 394-501; i F. Soldevila, Les quatre
grans crniques, Barcelona, 1971.
10. Pel que fa a la visi de Jaume I a les Crniques de
Desclot i de Muntaner, vegeu el que assenyala,
tamb, E. Belenguer, Jaume I a travs de la histria,
2 vols., Valncia, 1984, vol. i, pp. 45-51.
11. Vegeu A. Rubio Vela, Jaime I. La imagen del mo-
narca en la Valencia de los siglos xiv i xv, dins El
rei Jaume I..., pp. 129-155.
12. Les referncies a la Crnica de Desclot provenen de
B. Desclot, Crnica, a cura de M. Coll i Alentorn,
Barcelona, 1982.
13. Vegeu A. Espadaler, El retrat del rei En Jaume a la
Crnica de Bernat Desclot, Estudis de llengua i
literatura en honor de Joan Veny, vol. i, Barcelona,
1997, pp. 63-69.
14. Donem les referncies a aquest text a partir de R.
Muntaner, Crnica, a cura de V. J. Escart, 2 vols.,
Valncia, 1999.
15. Vegeu, tamb, E. Belenguer, Jaume I a travs..., vol.
i, p. 51.
16. Vegeu Pere el Cerimonis, Crnica, a cura de F.
Soldevila, Barcelona, 1984.
17. Aquesta qesti va ser ja analitzada per A. Pags,
Chronique catalane de Pierre IV dAragon, III de
Cataloigne, dit le Crmonieux ou del Punyalet,
Tolosa-Pars, 1942.
18. Les citacions daquest text provenen de M. Miralles,
Dietari del capell dAlfons el Magnnim, a cura de
V. J. Escart, Valncia, 1988. Concretament, de
les pgines 37 i 39. En prepara una acurada edici
crtica per a la collecci Fonts histriques valen-
cianes, de la Universitat de Valncia, el professor
Mateu Rodrigo Lizondo, i sembla que est a punt
de sortir.
19. Vegeu aquestes dades a Joan Baptista Perales, en
lapndix viii de la seua edici de les Dcadas
dEscolano (vegeu ms avall, la nota 37).
20. Sobre la presncia de manuscrits de la Crnica de
Jaume I a Valncia, vegeu Antoni Ferrando - Vicent
Josep Escart, Introducci a Jaume I, Llibre dels
fets..., pp. 33-36.
21. Remarquen aquesta especial devoci pel rei en Jaume
a Valncia i a Mallorca els estudis dE. Duran i
Grau, Sobre la mistificaci dels orgens histrics na-
cionals catalans. Discurs llegit en la sessi inaugural
del curs 1991-1992, Barcelona, Institut dEstudis
Catalans, 1991, p. 15; i A. Rubio Vela, Jaime I...
, p. 150.
22. R. I. Burns, Jaume I..., p. 6, nota 3.
23. Ch. de Tourtoulon, Don Jaime I el Conquistador, rey
de Aragn, conde de Barcelona, seor de Montpeller,
segn las crnicas y documentos inditos, vol. ii,
Valncia, 1873, pp. 414-415. Vegeu, tamb, R.
Narbona: Hroes, tumbas y santos. La conquista
en las devociones de Valencia medieval, Saitabi
46 (1996), pp. 293-319.
24. Les citacions provenen de P. A. Beuter, Primera part
de la Histria de Valncia, a cura de V. J. Escart,
Valncia, 1998, pp. 36 i 39.

25. Sobre aquesta qesti, vegeu la Introducci de V. J.
Escart, al volum citat a la nota anterior i, tamb,
E. Duran, Defensa de la tradici prpia davant
dItlia al segle XVI, dins Miscellnia Joan Fuster,
III, Abadia de Montserrat, 1991, pp. 246-247.
26. P. A. Beuter, Primera parte de la Cornica general de
toda Espaa, y especialmente del reyno de Valencia,
donde se tratan los estraos acaescimientos que del
diluvio de No hasta los tiempos del rey don Jayme de
Aragn, que gan Valencia, en Espaa se siguieron,
con las fundaciones de las ciudades ms principales
della y las guerras crueles y mutaciones de seoros
que ha havido, Valncia, 1546.
27. Citar per ledici de Valncia, 1604, reproduda
facsimilarment a P. A. Beuter, Crniques de Valncia,
a cura de V. J. Escart, Valncia, 1995.
28. M. de Viciana: Libro tercero de la Crnica de la nclita
y coronada ciudad de Valencia y de su reino, a cura de
J. Iborra, Valncia, 2002. Les citacions provenen
de les pp. 72, 73 i 78.
29. Daquesta edici sen feren exemplars amb dues por-
tades diferents. En una sens informa que ledici
sha fet per servir ab aquella al serenssim senyor
don Carlos, prncep dels regnes de Castella e infant
de Arag, mentre que en laltra sens dna notcia 42. E. Belenguer, Jaume I a travs..., vol. i, pp. 74-81.
que la crnica ha estat treyta de larchiu del molt
magnfich rational de la insigne ciutat de Valncia
hon stava custodiada. Ambdues foren impreses
per la viuda de Joan Mey. Sobre aquella edici,
vegeu A. Ferrando, Ledici valenciana de 1557
de la Crnica de Jaume I, Chrnica o comentaris
del gloriosssim e invictssim rey en Jacme Primer
(Valncia, 1557), Valencia: Generalitat Valenciana,
2008, 5-59.
30. Vegeu J. Fuster, La Decadncia al Pas Valenci, Bar-
celona, 1982, p. 182; i Ph. Berger, Libro y lectura
en la Valencia del Renacimiento, 2 vols., Valncia,
1987, vol. i, pp. 181-182.
31. Vegeu el treball de Ferrando, citat a la nota 29.
32. J. Fuster, op. cit., p. 118. Vegeu, tamb, G. Coln,
La Taula de les paraules difcils de la Crnica del
rei En Jaume, dins De Ramon Llull al Diccionari
de Fabra. Acostament lingstic a les lletres catalanes.
Barcelona, 2003, pp. 61-92.
33. B. Gmez Miedes, De vita et gestis Iacobi Expugnatoris,
primi regis Aragonum... (Viuda de Pedro de Huete,
Valncia, 1582).
34. B. Gmez Miedes, La historia del muy alto e invencible
rey don Jayme de Aragn, primero deste nombre,
llamado el Conquistador. (Viuda de Pedro de Hu-
ete, Valncia, 1584), s. p. Sobre tot all referit a
Miedes, vegeu, encara, V. J. Escart, Jaume I i el
183
Llibre dels fets: de lEdat Mitjana al Renaixement,
a Bernardino Gmez Miedes. La historia del muy alto
e invencible rey don Jayme de Aragn, primero deste
nombre (Valncia, 1584), Valncia: Generalitat
Valenciana, 2008, pp. 5-53.
35. Vegeu el nostre treball citat a la nota anterior.
36. Tamb ho considera aix E. Belenguer, op. cit., vol. i,
p. 69.
37. Vegeu E. Belenguer, Jaume I a travs, vol. i, pp.
69-81; i P. Viciano, Mirar el passat amb ulls
barrocs: lEdat mitjana en la Crnica dEscolano,
dins Cabanilles i el Barroc valenci. Actes de les II
Jornades Culturals, Algemes/Valncia, 1999, pp.
119-127.
38. Citem per ledici de G. Escolano-J. B. Perales,
Dcadas de la Historia de la insigne y coronada
ciudad y reino de Valencia. Primera parte, Valncia/
Madrid, 1878. Les citacions provenen de les pp.
271 i 363.
39. E. Belenguer, Jaume I a travs..., vol. i, p. 69.
40. Ibidem, p. 71.
41. Vegeu F. Diago, Anales del Reyno de Valencia, 2 toms,
Valncia, 1613. Les citacions es troben al tom i, p.
392.
43. J. Bleda, Cornica de los moros de Espaa, Valncia,
1618.
44. Sobre la figura de Bleda i la seua ideologia, vegeu
V. J. Escart, Jaume Bleda i lexpulsi dels moriscos
valencians, Valncia, Fundaci Bancaixa, 2009.
45. El ttol daquesta edici vuitcentista s: Sumario de la
vida y hechos del rey don Jayme primero de Aragn,
llamado el Conquistador, 2 vols., Valncia, 1806-
1807.
46. M. A. Ort, Siglo quarto de la conquista de Valencia,
Valncia, Joan Baptista Maral, 1640, p. 4. (Seguim
la reproducci facsmil publicada a Valncia, el
2005, amb una introducci de Manuel Bas Car-
bonell.)
47. Sobre la preceptiva lingstica en matria de sermons
oficials durant el perode a Valncia, vegeu V. J.
Escart, Escrits valencians del Barroc: Textos i con-
textos duna literatura en catal, especialment en
poesia, dins Actes del Tretz Colloqui Internacional
de Llengua i Literatura Catalanes, vol. i, Abadia de
Montserrat, 2006, pp. 32-33.
48. Vegeu G. B. Arbuxech, Serm de la sancta Conquista
de la molt insigne, noble, leal e coronada ciutat
de Valncia, Valncia, 1666. Vegeu, tamb, J. E.
Estrela, Gaspar Blai Arbuixech, dins Escriptors
valencians de lEdat Moderna, Valncia, 2004, pp.
254-255.
184
49. Vegeu J. Romeu, Poesies en catal de Lloren Matheu
i San, autor valenci del segle xvii (i), Els Marges,
14 (1979), p. 99.
50. Vegeu J. Guillem Alforja, Sentncia donada per lo
nclit y serenssim rey en Jaume, sobre los delmes e
primcies, ab una Summa de la presa de Valncia e
de tot lo regne, dins Escriptors valencians de lEdat
Moderna, Valncia, 2004, pp. 286-287.
51. J. V. Ort i Major, Quinta centuria de la Conquista
de Valencia, Valncia, Antoni Bordassar, 1738. (Se-
guim la reproducci facsmil publicada a Borriana,
el 1987.)
52. Ibidem, p. 443.
53. Sobre els Ort, vegeu V. J. Escart: El Diario (1700-
1714) de Josep Vicent Ort, Valncia, Fundaci
Bancaixa, 2007.
54. De fet, Beuter, per exemple, sencarrega de destacar
que els castellans i els cristians mossrabs de Valn-
cia, a la mort del Cid, se nanaren tots a Castella
(Vegeu V. J. Escart, Introducci a P. A. Beuter,
Primera part..., p. 22). Tamb remarca aquest
oblit del Cid, A. Rubio Vela, op. cit., p. 151.
55. Vegeu A. Ferrando - V. J. Escart, Estudi introduc-
tori a Jaume I, Llibre..., pp. 38-39.
56. Vegeu A. Ferrando - V. J. Escart, La memria de
Jaume I entre els valencians, dins Jaume I, memria
i mite histric, Valncia, Generalitat Valenciana,
2008, pp. 111-127.

Euskadi
sense esperana
Rafael Xamb
Euskadi. Crnica duna desesperana
Antoni Segura
320 pp., 2009, Barcelona, LAven
El llibre dAntoni Segura, catedrtic dhis
tria contempornia de la Universitat de
Barcelona, analitza la histria del conflicte
basc des dels orgens deta fins a lactua-
litat. El llibre va aparixer el mes de mar
denguany i constitueix la ms recent i rel-
levant aportaci al tema. Hi reuneix una
gran quantitat de documentaci i testimo-
nis, alhora que hi recull les principals apor-
tacions bibliogrfiques anteriors. Escrit
amb rigor i amb un to divulgatiu, des duna
posici que no samaga quant a la inevitable
subjectivitat davant un conflicte que lautor
viu des duna llarga i intensa vinculaci a
Euskadi, Antoni Segura ha escrit un llibre
fonamental per a tots aquells que vulguen
aprofundir el coneixement del darrer mig se-
gle a Euskadi. No amaga la seua afinitat amb
els sectors socialistes ms receptius al dileg,
com el seu amic Ernest Lluch, que va pagar
amb la vida aquest comproms per la pau.
Cal agrair la seua honestedat intellectual
185
quan, tantes vegades, ens intenten fer passar
per visions objectives i documentades tota
mena dartefactes ideolgics. Precisament,
aquesta declaraci de posici s la primera
garantia dun reeixit intent danlisi i com-
prensi de latzucac dEuskadi. Un treball
denorme inters que contextualitza socio
polticament cadascun dels perodes que
analitza, recupera documents confidencials,
entrevistes personals amb actors destacats,
i ens ofereix una mirada rica i complexa,
tamb emotiva en determinats passatges,
ens ajuda a comprendre lhorror i el seguit
derrors per totes bandes que fan inviable
una soluci a la vista.
La conclusi no pot ser ms terrible.
LEstat actuant des de la perspectiva de
la lluita contra el terrorisme. Lesquerra
abertzale i eta partint duna concepci
inspirada en la resoluci de conflictes.
Dues visions que sn conceptualment
incompatibles. Qu sentido tiene una
estrategia de dilogo si no hay nada (causas
del conflicto/autodeterminacin) de las as-
piraciones de eta sobre las que el Gobierno
pueda ceder?1
Dels orgens
a la guerra bruta
A principis de la dcada dels cinquanta, un
grup de joves independentistes, descon-
tents de la poca empenta del pnb enfront
de la dictadura, van crear el grup ekin
(fer, actuar). Van treure uns quaderns de
formaci dels quals van publicar ms de
vint nmeros. El 1955 sincorporaren a egi
(Euzko Gaztedi), joventuts del pnb, per les
seues relacions amb el principal dirigent de
linterior, Juan Ajuariaguera Aspe, el qual
186
els considerava una pantalla dels serveis
dinformaci bascs-nord-americans, eren
ben dolentes. Els intents dekin-egi de
renovar la direcci clandestina del pnb van
xocar amb els vells dirigents i van portar
a la ruptura definitiva labril de 1958. La
sortida dekin va endur-se tamb la majoria
de militants degi. La competncia poltica
en el camp nacionalista basc comenava el
que seria la diferncia entre el nacionalisme
centrista i el mn de lesquerra abertzale a
lentorn deta i permet consideracions
sobre la rivalitat pnb-eta que van ms en-
ll de la confrontaci poltica. Les actituds
paternalistes del pnb, aix com la fixaci
deta a deixar-lo fora de qualsevol escenari
de negociaci, anirien en aquesta lnia.
Conv recordar que, a linici i durant anys,
els dirigents del pnb es referien als militants
deta com els xicons i, en alguns casos,
eren literalment els seus fills.
El 31 de juliol de 1959, Jos Luis lva-
rez Emparantza Txillardegi comunicava al
Govern basc a lexili lexistncia deta (Pas i els que, des de posicions tercermundistes
Basc i Llibertat). A ms de Txillardegi, en
formaven part Jos Maria Benito del Valle,
Iulen de Madariaga, Jos Manuel Agirre,
Mikel Barandiaran, Rafael Albizu i Iaki
Larramendi. Les fonts ideolgiques daquest
grup inicial es nodrien del sionisme (els ju-
eus havien aconseguit crear lEstat dIsrael),
la lluita del fln dAlgria, les revolucions
xinesa i cubana, la guerra del Vietnam i la
lluita del Sinn Fin i de lira a Irlanda.
Quant a la concepci nacional dEuskadi,
recollien bona part de les consideracions que
feia Federico Krutwig (Fernando Sarrailh
de Ihartza) en el seu llibre Vasconia (1963).
Una amalgama de nacionalisme antiracista
allunyat de letnicisme de Sabino Arana
i marxisme ms o menys heterodox seran
a la base de la concepci dEuskal Herria
com a colnia de limperialisme espanyol
i francs.
Lany 1961 apareixen les primeres refe-
rncies escrites a la necessitat de la violn-
cia i es produeixen els primers atemptats.
Tanmateix, com assenyala Antoni Segura,
el nucli fundador havia teoritzat la guerra
revolucionria des de la ingenutat tercer-
mundista i anticolonialista que difcilment
es podia portar a la prctica en una societat
desenvolupada i moderna com la basca; el
nou grup dirigent arribaria a la lluita armada
basant-se en el principi dacci-repressi
que tendiria a repetir cada vegada amb ms
intensitat (p. 20). En cremar-se els funda-
dors, els nous dirigents Zalbide, Iturrioz,
Escubi i els germans Etxebarrieta esdevin-
drien, en paraules de Jos Maria Garmendia,
el cctel ms brillante y explosivo de la
historia de eta (citat a Segura, p. 295).
En lambient ideolgic de lpoca,
prompte van comenar les tensions entre els
que prioritzaven la lluita de classes (Iturrioz)
amarades de maoisme, trotskisme i gue-
varisme, prioritzaven la lluita nacional.
Aquests darrers acusaven els primers des-
panyolisme. La V Assemblea (1966-67) va
consumar el trencament. Patxi Iturrioz i els
seus seguidors, acusats de liquidacionistes
per no primar la contradicci entre nacio-
nalisme espanyol i nacionalisme basc, pren-
gueren el nom deta Berri (Nova eta) i ms
tard ingressaren al Moviment Comunista.
La V Assemblea va esdevenir un procs de
refundaci en qu es tractava de sintetitzar
lluita nacional i de classe poble treballador
basc i que portaria a laband del sector
etnolingstic que feia de luscar el pilar del
nacionalisme. Lestratgia dacci-repressi
sestructura en quatre fronts: poltic, econ-
mic, militar i cultural. El principal aliat

s el mateix franquisme que amb la seua
repressi desencadena un fort corrent de
simpatia cap a eta, especialment entre els
joves. Com diu Segura, a ms pressi poli-
cial, ms afiliaci i simpatitzants (p. 22).
La mort de Txabi Etxebarrieta a mans
de la gurdia civil (1968) el va convertir
en el primer mrtir deta i va canviar, en
certa mesura, el rumb de lorganitzaci. eta
demanava venjana contra la Gurdia Civil
i la seua sorpresa va ser la gran mobilitzaci
a tot el Pas Basc. Ja no hi havia marxa en-
rere i, com assenyalava anys desprs un dels
histrics, Teo Uriarte, es va desencadenar la
macabra espiral de violencia que an hoy
padece Euskadi (citat a Segura, p. 24). El 2
dagost, Melitn Manzanas, bstia negra de
la repressi franquista al Pas Basc, era cosit
a trets per un militant deta de qui mai no
se nha sabut la identitat. Loposici demo-
crtica es va dividir entre els que condem-
naven lassassinat i lextrema esquerra que
no sen lamentava. Lescletxa entre el pnb i
eta esdevenia definitiva, i aquests darrers es
reafirmaven en la posici de no aturar-se ja
fins a aconseguir un Euskadi independent i
socialista. La repressi del Govern de Franco
va ser durssima: estat dexcepci a Guips-
coa durant la resta del 1968 i, a partir del
25 de gener del 1969, tres mesos ms a tot
Espanya. El resultat: prop de 2.500 detin-
guts, centenars dempresonats i processats
pel top, deportats i exiliats forosos. Fou el
primer gran desmantellament deta.
En aquesta situaci de feblesa i amb un
autntic desgavell organitzatiu i ideolgic,
barrejat tamb denfrontaments personals,
en qu es reeditava la confrontaci entre
els qui prioritzaven la lluita de classes i els
qui optaven per lemancipaci nacional i
les accions armades, sarribava lagost de
1970 a la VI Assemblea. El debat shi va
187
focalitzar entre optar per la creaci dun
Front Nacional que reuns tots els grups
nacionalistes o prioritzar la lluita obrera i la
revoluci social sobre la lluita nacional. Al
remat, els dirigents de les Clulas Rojas que
defensaven la posici de classe abandonaren
lAssemblea. Tot i aix, els milis partidaris
de la lluita armada com a motor de la resis-
tncia basca i destacats militants de lexili
impugnaren la legitimitat de la VI Assem-
blea que pretenia fer deta el partit de la
classe obrera basca, sautodenominaren
eta v i feren un colp defecte segrestant el
cnsol alemany a Donostia durant la cele-
braci del consell de Burgos. Tot i que la
majoria dels militants de linterior reconei-
xien la legitimitat de lAssemblea tamb els
processats a Burgos, ser eta v qui recollir
els guanys del procs amb lentrada de nous
militants i amb la tornada de companys
deta vi, la qual amb el temps sincorporar
a la Lliga Comunista Revolucionria.
Com subratlla Antoni Segura, les ac-
cions militars havien de prevaldre sobre les
poltiques i el front militar havia de ser la
veritable avantguarda de la lluita nacional i
de classe. La lluita, s clar, tamb havia de
servir per establir el socialisme a Euskadi.
Una sntesi que ha variat molt poc o gens
al llarg de gaireb quatre dcades. Dit duna
altra manera, a partir daleshores, el front
militar els que controlen els ferros, que
no sn sempre exactament els mateixos
que els que actuen a linterior s qui acaba
tenint gaireb sempre lltima paraula (...)
En el futur, les referncies ja no serien a les
lluites dalliberament del tercer mn, sin
al mirall irlands (p. 31).
Dos esdeveniments marcaran el punt
lgid i linici de la desafecci popular a eta.
El primer, latemptat que fu volar pels ai-
res el president del Govern, lalmirall Luis
188
Carrero Blanco (20/12/1973), va provocar
somriures i simpaties en la majoria dels
antifranquistes; el segon, latemptat a la
cafeteria Ronaldo de Madrid (13/9/1974),
on van morir 13 persones i hi hagu 84
ferits, tots civils, despertava perplexitat i
posava la primera espina en la llarga espiral
de violncia deta que seguiria en el perode
democrtic i que arribaria, anys ms tard, a
la barbrie dHipercor.
Aquell estiu del 1974 es consumava una
nova escissi entre eta militar (els milis),
amb Argala, Josu Ternera, Txomin i Peixoto
com a principals dirigents, i eta poltico-
militar (els poli-milis) amb Ezkerra, Pertur i
Erreka. Simplificant els termes, direm que
els primers tenien les armes i els segons la
militncia. Loposici democrtica aban- el reconeixement de la unitat territorial i del
donava qualsevol justificaci terica de la
violncia mentre esperava la mort del dic-
tador. Les dues faccions deta competien
pel suport popular. A lestiu de 1975 la
prctica totalitat de la direcci detapm
quedava desarticulada i a setembre Franco
manava afusellar Txiki i Otaegi i tres mi-
litants del frap. Lany 1975 havien estat
detingudes a Euskadi ms de quatre mil
persones i, mentre Franco moria, ms de
600 presos bascos complien 3.500 anys a
les presons espanyoles.
En el context convuls dels primers anys
de la transici, etapm assassina lempresari
guipusco Berazadi, prxim al pnb, Pertur
qui havia votat a favor del seu allibera-
ment s segrestat pels comandos Bereziak
de la mateixa etapm durant uns dies. Dos
mesos desprs, desapareixia definitivament,
en un episodi molt obscur en qu uns asse-
nyalen eta i altres lextrema dreta espanyola,
un dels principals defensors de laband de
les armes i de la reconversi detapm en
partit poltic. Amb el temps, els Bereziak
acabarien tornant a etam i els detapm
formarien eia, desprs ee i finalment recala-
rien al pse. Com insisteix Antoni Segura, els
anys de 1976 a 1981 sn els ms durs, en
qu eta est en disposici de cometre un
atemptat cada dos dies i un assassinat cada
5 (p. 66). En aquest perode produiran
prop de tres-centes vctimes mortals.
Lescassa participaci dels bascos en el
referndum de la Constituci de 1978,
ms de vint punts per davall de la mitjana
espanyola (abstenci a Euskadi, 55,4%;
abstenci a Espanya, 32,9%), ser un dels
arguments principals per a eta i lesquerra
abertzale que llanaran lalternativa kas, dels
punts de la qual dos eren irrenunciables i
shan mantingut fins avui en el seu discurs:
dret dautodeterminaci.
Pactes i propostes
cap enlloc
La primera meitat de la dcada dels vuitanta
apareixen els gal (1983), continuant els
assassinats de militants deta que havia
iniciat lextrema dreta espanyola tres o
quatre desenes dassassinats depenent de la
font la dcada anterior. El 1983 Txapela
s assassinat pels gal i el 20-N de 1984
mor tamb assassinat Santiago Brouard, un
metge estimat pel mn abertzale i respectat
pels nacionalistes bascos en general. El gal
va reivindicar 27 assassinats. Antoni Segura
relata i descriu amb encert limpacte sobre la
societat basca, la vaga general que va seguir
lassassinat de Brouard i lescenografia dels
soterrars dels gudaris. No eren noms esce-
nografia. El dolor de la famlia, dels amics,
dels companys, era real, com ho s sempre
davant qualsevol mort violenta o accidental

quan es perd un fill, un pare, un esps o un
amic. I el dolor uneix i mobilitza, sobretot
quan se sublima a favor duna causa que,
encara que sigui errniament, es considera
justa. Aix s precisament el que ms costa
de comprendre en els conflictes daquesta
mena: que tots els dolors sn igualment
humans per molt que uns o altres (com feien
i fan eta i lesquerra abertzale amb els seus
morts i com ha fet el pp amb les vctimes del
terrorisme deta) intentin instrumentalit-
zar-lo de manera partidista (p. 96).
Al Pas Basc eta trobava suport i legi-
timitat en aquesta guerra bruta de les cla
vegueres de lEstat i en treia profit propa-
gandstic, alhora que estrenyia les pressions
sobre la prpia militncia i els presos, sense
permetre cap dissidncia ni aband no
pactat de lorganitzaci, com fou el cas de
Yoyes, que va morir a mans de dos mem-
bres deta el 1987 en presncia de la seua
filla. Lesclariment del cas Lasa-Zabala es
perllongaria en el temps, va acabar sent un
factor fonamental en la prdua del poder
dels socialistes i va portar a la pres un bon
grapat dalts crrecs de lEstat per la seua
vinculaci als gal.
Entre 1986 i 1989 van tenir lloc les
converses dAlger entre el govern socialista i
eta. Considerant la cronologia dels atemp-
tats i assassinats deta que Antoni Segura
reconstrueix detingudament en el context
dels principals esdeveniments poltics, es
veu clarament que eta, ferida per la guerra
bruta i conscient de la fi del santuari fran-
cs que sevidenciava en les extradicions i
deportacions continuades, va apostar per
lincrement del nombre de baixes usant el
cotxe bomba i concentrant les accions en la
capital de lEstat, tractant de forar les con-
dicions duna negociaci tot i no disposar de
cap estratgia quant a aix. Segons Francisco
189
Letamendia,2 professor de cincia poltica de
la upv, els nous escrits deta desenvolupen
la teoria de lacumulaci de forces com a
mitj per a accedir a la primera fase mitjan-
ant la negociaci poltica. El mlnv Movi-
ment Basc dAlliberament Nacional havia
dacumular forces en tres fronts: aprofundir
en les contradiccions de les forces signants
del Pacte dAjuria Enea, reforar la lluita
de masses i enfortir lorganitzaci armada.
Quant a la negociaci, lalternativa kas era
inamovible. Els interlocutors havien de ser
eta i el psoe.
La primera ronda de les converses dAl
ger va comenar el novembre del 1986.
Quan el 25 de febrer de 1987 mor Txo-
min linterlocutor ms qualificat per part
deta en un absurd i estrany accident en
caure de la teulada de lantic monestir on
sallotjaven, a Alger, els membres deta
partidaris de no deixar les armes, es van
interrompre els contactes. eta genera una
nova espiral de violncia per forar el retorn
a la negociaci. El 19 de juny de 1987
latemptat ms sagnant deta Hipercor
es cobrava 20 morts i 45 ferits. Sense traure
un gram de la barbaritat deta, conv re-
cordar que lEstat espanyol fou condemnat
per negligncia pel Tribunal Suprem. Una
sentncia que va trigar deu anys a arribar.
Tanmateix, pel juliol de 1987 Antxon s
traslladat a Alger per substituir Txomin.
eta torna a atemptar l11 de desembre
contra la gurdia civil: a Saragossa moren
tres gurdies i nou familiars; cinc dells,
nens. El govern suspn els contactes i els
condiciona a una treva de dos mesos. eta
la declara el gener de 1988. El 20 de febrer
hi ha una nova reuni a Alger, per pocs
dies desprs eta segresta Emiliano Revilla i
el govern dna per trencades les converses.
Lany 1987 es tancava amb 52 vctimes.
190
Desprs de lalliberament dEmilia-
no Revilla, el govern i eta reprenen les
negociacions i el 8 de gener de 1989 eta
anuncia una treva de 15 dies que, abans que
sacabe, prorroga per dos mesos. En aquesta
situaci, el pnb se sentia incmode davant
unes negociacions de les quals havia estat
excls i buscava un protagonisme que en
aquell moment resultava inoport (Segu-
ra, p. 103). Devers gener de 1989 el pnb
havia llanat el Pacte dAjuria Enea que
havien signat les forces poltiques basques
i, en plena treva, el 18 de mar de 1989, el
lehendakari i els signants del pacte reunien
200.000 persones en manifestaci a Bilbao.
eta ho interpret com una estratgia de
sabotatge de les converses. En la reuni
dAlger del 23 de mar es va pactar un text
que cadasc va interpretar de manera dife-
rent. s el punt final, eta considera que
el govern vol rebaixar el contingut poltic
de les negociacions i posar com a lmit la
Constituci i lEstatut; tot el contrari del
que pretn eta, que havia fixat com a base
de partida lalternativa kas. El 4 dabril la
direcci deta dna per acabades les con-
verses i declara oberts tots els fronts de llui-
ta (Segura, p. 105). Letamendia i Segura
coincideixen amb molts altres analistes que
una de les principals raons va ser una lgica
discursiva excloent que impedia qualsevol
acord; el govern pretenia un procs similar
al dut a terme amb etapm, reinserci a
canvi dabandonar les armes, mentre que la
cpula deta no es movia dels cinc punts
de lalternativa kas. Letamendia hi afegeix
altres factors com lautoconcepci excloent
deta per la qual havia de ser lnic agent
de negociaci poltica amb lEstat i la mala
voluntat dalguns responsables de les con-
verses no gens interessats en la fi duna vi-
olncia que constitua presumptament per
a ells la font dun immens lucre personal.
Aix, doncs, la lgica de la visi del pacte
com a instrument de setge va continuar.
eta protagonitzava una nova escalada
de violncia: 19 vctimes el 1989, 25 el
1990 i 46 el 1991. Tamb li creixen, per,
les crtiques dins el mn abertzale (Iaki
Esnaola i Txema Montero com a principals
exponents) i entre els presos. A comena-
ments de 1992, eta matava tres militars a
Barcelona, un policia a Bilbao i el membre
del Consell dEstat Manuel Broseta a
Valncia. Per lacci policial va obtenir
resultats (comandos Bizkaia, Mugarri i
Ekaitz, desmantellament de la xarxa dex-
torsi) i la policia francesa detenia a Bidart,
el 29 de mar, la cpula deta en ple. La
seua capacitat operativa mai no tornaria a
ser la dels anys de la transici i la dcada
dels vuitanta. Entre Bidart i les eleccions
generals de 1993, eta va dur a terme nou
assassinats, va collocar una desena darte-
factes explosius, va enviar diverses cartes-
bomba i va explotar tres cotxes-bomba.
Seguia sent un trgic balan, per, sens
dubte, molt menor que abans de Bidart.
En aquest context daccions ms selectives
tenen lloc els segrestos de lempresari Julio
Iglesias Zamora, del funcionari de presons
Jos Antonio Ortega Lara i del regidor del
pp a Ermua Miguel ngel Blanco (Segu-
ra, p. 115). Tamb hi hagu detencions
massives en lentorn de lesquerra abertzale
i deta. La mort de dos detinguts en de-
pendncies policials mobilitz els actes de
protesta al carrer de lesquerra abertzale,
per, per primera vegada, senfrontaven a
altres ciutadans que tamb prenien el carrer
per rebutjar els crims deta i diversos col
lectius pacifistes van impulsar la campanya
del lla blau com a smbol de repulsa a les
seues accions.

A la fi de 1993 els governs irlands i
britnic van signar la Declaraci de Dow-
ning Street, reconeixent larrel poltica del
conflicte dIrlanda del Nord i apostant per
una soluci poltica. El 31 dagost de 1994
lira va declarar lalto el foc indefinit i in-
condicional. eta esdevenia lnica organit-
zaci armada que practicava el terrorisme a
lEuropa comunitria. El 1995, en el mateix
comunicat en qu reivindicava latemptat
contra Jos Mara Aznar, eta feia pblica
lanomenada Alternativa Democrtica
que substitua lalternativa kas i que, se-
gons Arnaldo Otegi, va portar a lAcord de
Lizarra-Garazi que van signar el conjunt
de les formacions nacionalistes basques i
eb-iu al setembre de 1998. Ara ja no es
tractava dimposar unilateralment les con-
dicions fixades en lalternativa kas, com es
va intentar a Alger i en processos anteriors,
sin de formar dues taules de negociaci i
del reconeixement dEuskal Herria perqu
desprs la societat basca pogus escollir
lliurement (Segura, p. 121). El pp centrar
la seua estratgia propagandstica contra el
pnb amb una demaggia desfermada que
lequipara amb eta, amb Xabier Arzalluz
com el principal referent dels seus atacs al
nacionalisme basc, mentre el pse prenia una
cam poltic errtic de la m del nou secretari
general Nicols Redondo Terreros, un dels
principals actors dels que es va anomenar
el front constitucionalista i que va fracassar
en lintent de treure el pnb del govern basc
amb laliana amb el pp.
Deu anys desprs del fracs de les con-
verses dAlger, lorganitzaci pacifista Elkarri
va promoure la proposici de llei de princi-
pis sobre labast i el desenvolupament de la
disposici addicional primera de la Consti-
tuci nica referncia constitucional que
aborda conjuntament lmbit de Navarra i
191
la cav. Shi tractava dintentar aconseguir
un acord poltic sobre les possibilitats
que oferia aquesta disposici. Aquesta era
tamb la proposta dHerrero y Rodrguez
de Min i dErnest Lluch per trobar una
soluci al conflicte basc. Per la seua banda,
el lehendakari Ardanza intentava recompon-
dre els consensos del Pacte dAjuria Enea
presentant un document en qu proposava
un dileg entre les forces poltiques basques
legitimades per les urnes, respectava el marc
constitucional per reclamava no establir
condicions prvies, llevat de la fi de la lluita
armada. Els partits estatals intervindrien
per mitj dels seus homlegs a Euskadi amb
els quals es pactaria leventual incorporaci
dels acords a lordenament jurdic. Lacord
no va ser possible perqu el pp defensava
nicament les mesures policials. Els socia
listes, per la seua banda, es trobaven en
una greu crisi i es feren enrere. Un sector
del pnb, que mantenia converses amb hb
des del 1992, tenia lopci de recanvi de
laproximaci al mn abertzale. Daltra
banda, alguns sectors nacionalistes rebutja-
ven les maniobres del pp per capitalitzar el
moviment popular de repulsa que va pro-
vocar lassassinat de Miguel ngel Blanco i
convertir-lo en un moviment espanyolista
i antinacionalista basc.
Els sobiranistes del pnb van decidir
analitzar els processos de pau o de resoluci
de conflictes a Irlanda del Nord, Quebec
i Palestina. El mateix estaven fent alguns
dirigents dhb i el coordinador general
dElkarri. Aquest darrer va intentar la me-
diaci de la Fundaci Carter convenut
que calia dotar el possible procs de pau
dun suport internacional que garants el seu
recorregut (Segura, p. 129). eta va tractar
dimpedir lacostament entre pnb i ela
amb hb assassinant dos comandaments de
192
lErtzainza un dells militant del pnb, lal-
tre dela i un psicleg de presons militant
dela. Tanmateix, la lnia poltica traada es
mantenia i algunes mesures institucionals
tractaven dafavorir el procs daproximaci
nacionalista, com ara, la petici al Parlament
basc dacostament dels presos.
LAcord de Lizarra omple dexpectatives
els nacionalistes bascos. La treva deta,
que es va anunciar quatres dies desprs de
lacord, va generar molta esperana en un
final de la violncia com ho evidenciaven
les enquestes que prenien el pols a lopini
pblica. El pp, des de linici, es va llanar a
una campanya de criminalitzaci del pnb i
a insistir que es tractava duna treva trampa
tot apostant per la profecia que sautocom-
pleix. Lesquerra abertzale va obtenir en les
eleccions basques del 1998 el millor resultat
de la seua histria: el 18 per cent dels vots i
14 diputats. El pp tamb sen va beneficiar
electoralment (20% i 16 escons), mentre el
pse quedava relegat a la quarta fora pol-
tica. La poltica de fronts que impulsava el
pp amb el suport dimportants mitjans de
comunicaci va contribuir a fixar la divisi
entre partits dmbit espanyol all que sen ms contrria a qualsevol entesa amb els
va dir constitucionalistes i nacionalistes
bascos i va enverinar la poltica basca en els
anys segents. Novament, les negociacions
entre eta i el govern espanyol fracassaven
desprs de la treva ms llarga fins al mo-
ment. Es pot ser crtic amb la decisi del
pnb dimpulsar lAcord de Lizarra amb lex-
clusi duna part important de la ciutadania
basca, de buscar una majoria parlamentaria
amb el suport de eh i de refiar-se de les
promeses deta (...) per intentar tirar en-
davant un procs de pau, per el govern de
Jos Mara Aznar tampoc no va saber estar
a laltura de les circumstncies. Li va faltar
visi dEstat o li va sobrar ambici partidista
en la mesura en qu va fer de la treva-trampa
leix de la seua poltica antiterrorista amb la
mirada posada en la majoria absoluta que
esperava obtenir en les eleccions al Congrs
dels Diputats de mar de 2000. El govern
dAznar no va saber o no va voler reconduir
la treva plantejant a eta temes de prou pro-
funditat per posar en qesti els arguments i
la legitimitat de lorganitzaci armada entre
el seu entorn social (Segura, p. 152). Lestiu
i tardor de 2000 eta va dur a terme una
escalada de violncia que tanc lany amb
el nombre de vctimes ms alt (23) des de
1992 (26), entre les quals hi hagu Ernest
Lluch. Era un abanderat del dileg i de
crear ponts entre les dues forces histriques
del Pas Basc, el socialisme i el nacionalisme,
i aix li havia costat les ires de la dreta i de
Batasuna (Segura, p. 166).
Euskadi shavia installat en una llarga
precampanya que estava trencant polti-
cament el pas i fracturant-lo socialment:
un cercle infernal en qu la polaritzaci i
crispaci no admetia els intents de noves
propostes que tractava dimpulsar Elkarri.
Entre els socialistes shavia imposat la lnia
nacionalistes i una poltica de seguidisme
del pp que es va escenificar amb lAcord per
les llibertats i contra el terrorisme que signa-
ren socialistes i populars a les acaballes del
2000. Tanmateix, els constitucionalistes
no aconseguiren el sorpasso a les eleccions
basques de 2001 en les quals la participaci
electoral va ser ms elevada que mai (80%).
Desprs vindria la illegalitzaci dhb i el
setge a lesquerra abertzale, ms kale borroka,
i ms detencions detarres dalt nivell en
lorganitzaci.
Els ltims intents de trobar una eixida a
latzucac basc foren la Declaraci dAnoeta
de Batasuna on sapostava per la negociaci

i el dileg i es reclamava la consulta popu-
lar, lanomenat popularment pla Ibarretxe
rebutjat al Congrs dels Diputats al febrer
del 2005 per una majoria aclaparadora,
i finalment el fracs del darrer intent de
resoluci protagonitzada per Rodrguez
Zapatero amb autoritzaci del Parlament
espanyol. Les prop de 80 pgines que Anto-
ni Segura dedica a lanlisi del darrer procs
de negociaci deixen ben clar que cap de
les parts va complir les regles fonamentals
que shan de seguir en qualsevol procs de
pau comproms estratgic amb el procs,
acceptaci de riscs i perseverana en cas que
es done algun rebrot violent, entendre que
sha de perdre alguna cosa perqu tothom
surta guanyant, ajudar-se mtuament a
vendre el procs tractant dentendre el
punt de vista i les limitacions de laltre, i
tenir dirigents disposats a tirar endavant
malgrat totes les dificultats. Aix s el que
sha aprs de lexperincia irlandesa o sud-
africana i que mai no ha sigut possible a
Euskadi. LEstat mai no ha considerat amb
rigor haver de pagar un preu poltic i sense
cap canvi en lordenament constitucional
espanyol, sense el reconeixement que, ms
enll del terrorisme, tamb es tracta dun
conflicte poltic, no hi ha eixida. La prova
ms evident de lexistncia dun conflicte s com a coartada de la violncia.
la seva negaci per una de les parts implica-
des, generalment la que se situa en el camp
institucional legalment vigent i reconegut
per la comunitat internacional, que no vol
donar rang poltic a les altres parts impli-
cades o reconixer la naturalesa poltica del
conflicte pensant que aix afeblir les seues
posicions (Segura, p. 10). Tampoc sembla
que el setge del pp a qualsevol estratgia ne-
gociadora i lexclusi de lesquerra abertzale
del joc poltic permeten anar ms enll de
la persecuci policial.
193
Sense treva ni pau
LEuskobarmetre3 de maig del 2009, amb
Patxi Lpez com a lehendakari, indica
que ha crescut novament el clima de por a
Euskadi, tamb hi creix el malestar demo-
crtic, lescepticisme i el pessimisme. La
majoria de la poblaci creu que la divisi
entre els partits incrementa la crispaci
social, es mostra insatisfeta pel resultat
electoral de les darreres eleccions basques i
contrria al pacte pse/pp, tamb rebutgen
majoritriament lexclusi electoral de
lesquerra abertzale i la consideren negativa
per al futur dEuskadi. Un 82 per cent dels
bascos continuen sent partidaris duna
eventual negociaci govern-eta i la majoria
daquests es decanten perqu eta deixe les
armes prviament. Finalment, un ter de
la ciutadania basca continua expressant un
gran desig dindependncia.
LEstat ha continuat amb lacci policial.
Pren cos, cada vegada ms, la idea dun final
de la violncia per implosi. Alguns analis-
tes satreveixen a pronosticar un final de la
violncia en els propers anys. Tanmateix,
eta ha ressorgit massa vegades de les seues
cendres i, tot i la seua debilitat, el conflicte
poltic negat per lEstat continua actuant
Per acabar amb les paraules dAntoni
Segura: No ser fcil, per avui el final
est ms a prop que ahir. Caldr aprendre
dels errors del passat, saber aprofitar les es-
querdes obertes en lentorn deta, transitar
els ponts oberts amb lajuda de la mediaci
internacional, considerar en quina mesura
lassetjament judicial no sest convertint
en un obstacle per decantar cap a la pau els
que dubten de si no ha arribat el moment
de condemnar unes accions deta que cada
vegada produeixen ms rebuig en la societat
194
basca, no defallir en leficcia en la lluita
contra els violents, als quals noms cal exi-
gir labandonament definitiu de les armes;
per, tamb, al mateix temps, ha arribat el
moment de tenir la imaginaci suficient per
a abordar la soluci poltica del conflicte
basc (p. 280). Els esdeveniments posteriors
a la publicaci daquestes lnies no donen,
de moment, ni un bri a lesperana.
1. Javier Ignacio Garcia, El final de eta: Lucha contra
el terrorismo o resolucin de conflicto, unisci,
Discussion Papers, gener, n. 13, Universidad Com-
plutense de Madrid, 2007, pp. 9-22
2. F. Letamendia, Sobre un cambio de escenario de las
violencias vascas: las movilizaciones juveniles, Vasco-
nia, 1998, 26, pp. 277-284
3. <http://alweb.ehu.es/euskobarometro>.
La serenitat crtica
dEnric Balaguer
Ximo Caturla
La casa que vull
Enric Balaguer
180 pp., 2009, Arola editors, Tarragona
Amb un ttol tan bonic manllevat dels
versos de Salvat Papasseit, aquest llibre cau
de ple dins els anomenats gneres derivats
de lassaig, on tenen cabuda evidentment
tots els diaris/dietaris que es fan i es des-
fan arreu. Lexperincia de la lectura mha
resultat extraordinriament gratificant, no
sols pel contingut heterogeni i tanmateix
coherent, que tot seguit analitzarem, sin
perqu de les pgines escrites per Enric Ba-
laguer es desprn una mena de serenitat,
de bonhomia, de lucidesa i modstia, tot
alhora i, principalment, perqu malgrat els
problemes a qu senfronta, problemes ex-
teriors i interiors, el llibre emana, repetesc,
una serenitat que reconforta lesperit.
Diuen els experts en teoria literria que
lassaig pretn ser un gnere modest; ben
mirat, assaig vol dir provatura, temptativa.
Un gnere on lautor, sovint en primera
persona, com ara s el cas, volent o sen-
se voler, es despulla amb timidesa o sense,
amb pudor o amb insolncia, respectuo-
sament o provocativament. Un gnere en
definitiva on lautor de manera reflexiva
i en aparena discontnua, en anotacions
llargues o, potser en breus aforismes, es-
tampa al paper les dries, les frustracions,
els pensaments enginyosos, les crtiques, i
tamb les illusions, les nsies i les pors que
lacompanyen dia a dia. Ens trobem de pla
i de ple amb la literatura didees de qu par-
lava Joan Fuster amb la vida com a tema, i
tamb amb la funci exorcitzadora de tota
obra literria: Agaf la ploma, que sovint
grans mals descansa, va dir Joan Ros de
Corella. El mateix expressa Enric Bala-
guer, dit duna altra manera: Quan escric
anotacions en el diari, una part meua vol
teoritzar, una altra explicar, una altra ana-
litzar, una altra confessar-se, una altra refer-
mar-se, una altra ensenyar, una altra rete-
nir all viscut i tornar-ho a sentir....
La literatura didees en catal compta
amb una nmina important: Josep Pla, Eu-
geni dOrs, Joan Fuster, Josep Vicent Mar
qus, Joan Francesc Mira, Josep Iborra, Jo-

sep Piera, Josep Palau i Fabre... En aquesta
llista, que podrem ampliar fcilment, tro-
ba tamb un lloc el mateix Balaguer, que
ja t publicats ms dun llibre daquest ti-
pus: Paper reciclat, La totalitat impossible,
Ressonncies orientals. Budisme, taoisme i
literatura.
Al volum que ens ocupa, La casa que
vull, tot comena perqu lautor, escriptor
i professor universitari, sha comprat unes
terres, que fiten amb altres terres familiars,
en un paratge que es diu Gines, a la vall de
Guadalest, unes terres muntanyenques on
ell es vol fer una caseta. Amb el pretext de
la construcci de la nova casa, els avatars
que tot all comporta, les relacions amb els
familiars, amb el venat, amb els obrers, a
ms del pes del mn urb (alacant) i uni-
versitari que lautor porta a sobre (perqu
ell continua vivint a Alacant, on treballa),
lEnric, que sautodefineix com a neorural,
ens mostra un text estructuralment divi-
dit en quatre parts que corresponen a les
quatre estacions de lany: des de Nadal de
2002 fins a Nadal de 2003, s a dir, tot el
2003, si fa no fa. Dins cada captol tro-
bem un bon grapat de reflexions, vivnci-
es personals, aforismes, anlisis poltiques,
referncies a diversos escriptors, pintors
i msics, elements despiritualitat... En
definitiva, un llibre polidric, giroscpic,
que arranca des dun petit punt del Me-
diterrani meridional que es converteix en
centre de lunivers i punt dobservaci del
mn interior i exterior. En aquest sentit,
la citaci de Jules Renard amb qu lautor
obri el llibre s ben significativa: El meu
poble s el centre del mn perqu el centre
del mn s a tot arreu.
Amb aquests principis, la casa que vol
Enric Balaguer t unes dimensions reals i
unes dimensions figurades; allegriques,
195
si ho preferiu. En una primera instncia,
La casa que vull s lespai fsic, habitable,
que lescriptor que ara sinstalla al camp
es construeix, lhort que ell mateix planta
i rega amb les seues mans, el paisatge que
recorre sempre a peu. En un segon pas,
La casa que vull alludiria al nostre pas, al
Pas Valenci, als Pasos Catalans. Allusi
allegrica gens estranya a la nostra llen-
gua, ja que s freqent emprar lexpressi
casa nostra referida a la nostra terra o a
les coses que ens sn prpies. Una tercera
dimensi de La casa que vull seria, natural-
ment, el mn, la casa de tots, que en aquell
any 2003 sofr, entre daltres, el daltabaix
de la guerra dIraq. I he deixat per a lltim
lloc, tancant el cicle, la dimensi ms n-
tima de La casa que vull, aquella que faria
referncia a la prpia persona, al mn ms
personal de lautor.
Pel que fa a la casa com a habitacle, cal
ressaltar que la paraula casa apareix sempre
associada a la paraula terra, en tot moment
i des de les primeres pgines, la terra rojo-
sa i el fang, amb el contacte amb la natu-
ra, les oliveres, els pinars, el romer, amb el
passeig plaent que renova lesperit de les-
criptor, i on ell troba un ...ingredient re-
ligis que disposa el cos i la ment al canvi.
A la redempci. I amb el canvi redemptor,
el benestar. En aquest sentit, el senderisme
actual quin dubte hi ha! s ntidament
la versi laica del pelegrinatge. La casa i
el paisatge, sentir la terra en la planta dels
peus... Som fills de la terra. I cada passa
s un massatge als peus, una carcia de la
mare terra... les passes acoblades, s una
mena de mantra, regular, pausat, bals-
mic. Subratlle el terme mantra que remet
immediatament a una espiritualitat de ti-
pus oriental que s perceptible tot al llarg
del llibre de Balaguer.
196
Voldria fer referncia a lanotaci titu-
lada Romer florit, que magrada molt.
Lescriptor ha arribat a la seua caseta de
Gines arrossegant encara el sac dangoixes,
vileses i totes les dries i misries amb qu
la vida lha anat carregant durant tota una
setmana de treball. Lautor assaja la ter-
pia del passeig pel camp, per la pau no
li arriba encara. s un moment de lluita
interna: Em concentre en els camins plens
de romers que comencen a florir. Despre-
nen una flaire suau, dola... Quan puc
traspassar el llindar de lhome primari que
macompanya, malgrat els malgrats, deixe
destar indut a lhostilitat. Llavors el mn
abandona la imatge de camp de combat.
Mai, per, no hi ha pau sense esfor.
Aquesta darrera frase amb qu Balaguer
conclou el text, s una sentncia, que s
un dels trets caracterstics del llibre-diari
dEnric. Un llibre-diari on no falten tam-
poc les pinzellades dun humor fi, gaireb
esbossat, com ara la referncia al fred del
camp que el fa idealitzar els viatges al S-
hara, o el seu amor pel camp i per la terra
que, segons diu, t un nom cientfic to-
poflia, per afegir tot seguit que la paraula
li sona a perversi sexual.
Per acabar aquest primer apartat, vol-
dria deixar ben clar que el nostre autor es
troba lluny de posicions idealitzadores,
mitificadores o romnticament bucliques
de la realitat del mn rural. Massa b sap
ell que la vida al poble i el treball del camp
s dur: Els fills de llauradors havien de ser
llauradors... Les obligacions eren clares...
Els inconvenients daquesta mena dexis-
tncia vnen de la rigidesa i de la falta do-
xigen per respirar. Hi ha persones en el
mn rural que han somatitzat la infelicitat
en forma de faena, daltres lhan desviat
cap a passions estranyes. En alguns casos,
han perdut el goig, la mgia i la fludesa de
la vida. Hi ha qui porta la tristesa coagula-
da en el rostre i laixada al muscle. La vida
del camp no ha donat mai eixides fcils.
Passem ara de la casa, sensu stricto, a
una dimensi collectiva, la casa nostra,
el nostre benvolgut pas. Els ulls dEnric
Balaguer es fixen en dues realitats ben im-
portants: la llengua i la destrucci del ter-
ritori. Arran dun comentari del llibre Si
aix s un home de Primo Levi que parla de
lextermini dels jueus als camps de concen-
traci nazis, on els presos eren despullats
dels objectes personals, fins i tot dels noms,
Balaguer estableix un parallelisme entre
aquests fets i la destrucci del Pas Valen-
ci: Podrem aplicar aix a la nostra terra,
a les nostres ciutats, als nostres pobles, als
nostres tossals... Primer han estat els noms,
castellanitzats. Desprs els llocs transfor-
mats. Si alguna persona hagus estat uns
quants anys, quatre o cinc, al llit, i ara de
nou pogus anar per on se vol, es trobaria
amb un entorn estrany: des dac al proper
poble de la costa hi ha una carretera de dos
carrils, quan abans nhi havia un, i set ro-
tondes, quan abans no nhi havia cap. Ara
tot est urbanitzat: quilmetres i quilme-
tres de ciment, locals, gasolineres, negocis,
edificis, xalets... En definitiva el principal
perill s entrar en un estat de crisi que ens
impedesca reconixer-nos. A la fora hem
de preguntar-nos: qui som? I dubtar, s
clar!. I en una altra anotaci (El rum-
rum de la formigonera) afegeix: A mi,
aquesta realitat em posa trist i em revolta.
O s que no podem revoltar-nos contra
aquest terrorisme dasfalt i de ciment?.
Com veiem, per a lautor la destrucci
del territori i la de la nostra identitat cor-
ren paralleles. En altres apunts Balaguer
constata el retrocs del valenci en loca-

litats tan tericament inexpugnables com
Callosa den Sarri: lallau de gent vinguda,
la minoritzaci de la nostra cultura semi-
reconeguda... Una cultura, la nostra, que
arran de lOscar concedit a Almodvar, el
duu a preguntar-se si aix hauria estat pos-
sible si el film en qesti haguera estat en
catal. Com a nota complementria, apor-
ta unes converses amb professors italians
que es pensaven que Merc Rodoreda, a
qui havien llegit en traduccions italianes,
escrivia en castell. Quan no hi ha estat
propi..., reflexiona. Per, principalment,
la mirada crtica de Balaguer sesgarrifa
quan sadona que la febre del ciment que
recorre la Mediterrnia ens ha pervertit
lnima amb la promesa que venent la ter-
ra posseirem diners, benestar, cases noves.
Que serem rics!.
Amb aquest bagatge, lescriptor passa
revista a fets dun abast ms ample que
sesdevingueren al llarg de 2003, lany de
la guerra dIraq: Lacci dun descervellat lobliga ms duna vegada a suportar de ma-
perdonavides que tria un enemic per lluir-
se davant del mn, i tamb lany en qu legues que han dimitit de persones per a
continu perpetrant-se el genocidi silen
cis del Tibet. Foc en el pas de les neus,
aix es diu lepgraf on els ulls escrutadors
de Balaguer denuncien la destrucci per les
tropes xineses de ms de sis mil monestirs;
i all que li resulta encara ms insultant s
lequiparaci que alguns mitjans de comu-
nicaci desquerres fan entre budisme i ca-
tolicisme vatic. Sense perdre la serenitat,
Enric sindigna. I sindigna tamb quan
denuncia lempobriment del llenguatge,
quan dna fe dun cert enfonsament dels
valors de lesquerra absorbits pel sistema,
quan assenyala que pertanyem a una so-
cietat profundament insatisfeta mentre
restem ofegats en labundncia consumis-
ta. Aquest tedi existencial s el color ms
197
cridaner de la postmodernitat. Personal-
ment voldria remarcar el to sentencis, afo-
rstic, amb qu lEnric remata gaireb sem-
pre les seues reflexions. I de tornada cap a
la poltica espanyola i internacional, las-
sagista no sest danotar fets i personat-
ges que marquen negativament la vida de
lestat en qu vivim: Aznar i els seus han
portat lestat a una involuci democr-
tica... Aznar i els seus sn la derrota del
pensament. Oh temps de Ratzingers, de
Bush, dAznars.
Per la casa que vol Enric Balaguer t
tamb una altra accepci ms ntima i per-
sonal. Com a bon diarista, lautor no pot
estar-se descodrinyar dins seu ms duna
vegada, tant amb la idea dautoexaminar-
se com amb la finalitat danalitzar el cer-
cle ms immediat en qu es mou habitu-
alment, o s, el seu treball de professor
universitari.
Un treball de professor universitari que
nera estoica les petulncies dalguns col
exercir de personatges, daquells que ma-
nen i disposen, que manifassegen, que in-
triguen, que van destreles. Quina anotaci
ms interessant la dEl narcisista oblic:
El narcisista oblic busca que el veneren,
que ladmiren amb la fora duna divini-
tat... La seua avidesa s infinita. Acostu-
ma a pensar que si la resta dels mortals
reduts a la condici daudincia li mos-
tren indiferncia, s que lenvegen.
Per lEnric Balaguer que ms magra-
da s lhome ser que acara la vida amb la
ra, amb la meditaci, amb sensibilitat,
estocisme i gust per la bellesa. Meditar s
per a lautor un punt bsic per a la pr-
pia harmonia: Rentar plats s meditaci,
i si no ho pots fer amb atenci tampoc no
198
podrs meditar assegut en silenci... Aquest
s un dels punts ms prctics del budisme.
Aconseguir concentrar-se en el present,
amb totes les seues conseqncies s satis-
factori i reconfortant i teraputic. Perqu s
antiestressant. Lestrs s pensar que un ha
de ser all on no hi s i fer el que no fa.
Enric Balaguer lluita per lharmonia
interior i troba ajuda, com acabem de veu-
re, en la meditaci, per tamb en el gaudi
esttic. Les seues descripcions de la badia
dAlacant que lacompanya a la seua casa
de la ciutat La badia, amb laigua asto-
rada, combina el blau fosc amb puntets
blancs de lescuma de les ones lajuden
a veure el mn duna manera ms viva i
complaent, fins i tot en els aspectes ms
quotidians. Li agrada la solitud perqu li
aporta pau i serenitat: La soledat ha estat
per a mi un aliment essencial... En la sole-
dat trobe energia, mentre que la multitud
em cansa. Els grups, les colles, els cctels,
les presentacions de llibres, el tumult...
maclaparen. Com deia Rousseau, se sent
autntic quan est sol. Ara, tamb sap que
tot t la seua mesura, i la solitud tamb:
amb massa soledat hi ha una introspecci
excessiva, segons com els deliris... Aquest
s emotivament el perill ms intens: dei-
xar-se aclaparar per lincessant remugar
interior. Per Balaguer tamb t amistats,
hi ha sopars i estones en bona companyia,
hi ha tamb el sexe. I malgrat tot, alguna
vegada, lautor s envestit pel brau fosc de
les pors interiors, com en lanotaci Fan-
tasmes dissabte a poqueta nit, molt in-
teressant, on lautor (trobe que s lnica
vegada) s engolit per una sobtada por. s
clar que lautor ja sap, ho diu al llibre, que
som contradictoris perqu som humans.
I amb aquest aforisme, accepta les prpies
limitacions.
I ja que he esmentat els aforismes, vol-
dria exposar-ne alguns amb qu ens fa se-
nyals, com llamps, de la seua visi del
mn:
El victimisme, no s la retrica es-
tratgica del vanits?.
Una de les pors ms intenses: lani-
mal que tots portem dins.
Lequvoc. Vivia les carcies damor
com una adulaci. I ladulaci com una
carcia afectiva. El resultat: una personali-
tat monstruosa.
Lamor fsic. El ms important que
ensenya lamor fsic s que lamor no s
fsic.
A ms de tot aix, La casa que vull
s plena de comentaris sobre escriptors,
pintors, msics, filsofs, de manera que
les anotacions de Balaguer sens apareixen
sempre fonamentades en pensaments i fets
artstics que lajuden, ens ajuden, a com-
prendre el mn. Al llarg de la lectura del
llibre de Balaguer mhe preguntat moltes
vegades, don trau les forces lEnric per su-
portar amb aquesta serenitat les misries
humanes que dia per dia lassetgen, les pe-
tites i grans maldats, la incertesa del nos-
tre indefens pas devastat, els ecos de les
guerres, la involuci ideolgica que ens
ofega, la suprbia dels eglatres, les ins-
dies, el triomf dels poderosos? Don trau
les forces lEnric Balaguer? Qu o qui el
salva? Qui o qu li atorga aquesta sereni-
tat compassiva-comprensiva que mant el
seu discurs lcid enmig de la tempesta?
No menganye de molt si dic que el seu
budisme hi t alguna cosa a veure, aquesta
religi laica, com ell lanomena, on un s
tot i tot s un, una percepci que costa
dentendre per que significa traspassar
 199
sovint la por, el dolor i, sobretot, el neguit
de la vida quotidiana.
I en realitat Enric Balaguer noms vo-
lia fer-se una caseta, una casa que done al
verd (diu ell). Tant de bo es faa realitat el
propsit. Jo hi aportar dues cites literries
per ajudar-lo a fer la casa. Tristeza y me-
lancola, no las quiero en casa ma, va dir
Santa Teresa de Jess i lescriptora Susannna
Tamaro, lautora de Vs on et porte el cor,
afegiria: Als seixanta o setanta anys, tot
de sobte, entens que el teu jard i la teua
casa ja no sn un jard i una casa on vius
per comoditat, o per atzar, o perqu sn
bonics, sin que sn el teu jard i la teua
casa, et pertanyen de la mateixa manera
que la closca pertany al mollusc que viu
al seu interior. Has format la closca amb
les teues secrecions, a les seues capes con-
cntriques hi ha gravada la teua histria: la
casa-closca tembolcalla, s damunt de tu,
al teu voltant, potser ni la mateixa mort
puga deslliurar-la de la teua presncia, de
les alegries i els patiments que has sentit al
seu interior.
200