TEMA 1: LA CLLULA COM A UNITAT ESTRUCTURAL I FUNCIONAL

DELS SISTEMES VIUS

Un sser viu diem que s un organisme que reuneix tres

caracterstiques bsiques:
- s un sistema obert. Sempre hi ha intercanvi dinformaci (entrada,
sortida o transport) amb lentorn. Capta energia i matria del medi per tal
de mantenir una estructura organitzada.
- s un sistema dalta complexitat molecular. Est format per un nombre
elevat de molcules diferents i que a ms sn dun alt pes molecular (ex.
protenes, cids nuclecs...)
- s un sistema amb capacitat de reproducci autnoma. Poden generar
cpies idntiques dells mateixos. Tot i que shan de tenir en compte les
mutacions que fan que existeixi la variabilitat entre individus.

La biologia s la cincia que estudia als ssers vius.

Els sistemes vius sn cllules o agrupacions de cllules. Aquestes
cllules tenen unes caracterstiques concretes:
- Guarden la informaci hereditria en el mateix codi qumic (el DNA)
- Repliquen la informaci hereditria mitjanant una polimeritzaci sobre
un motlle.
- Transcriuen part de la informaci present en el DNA en un mateix tipus
de molcula (RNA)
- Utilitzen protenes com a catalitzadors
- Tradueixen el RNA a protena.
- Funcionen com factories bioqumiques que utilitzen els mateixos blocs
moleculars bsics.
- Estan envoltades duna membrana plasmtica per la qual han de passar
els nutrients i els residus.
Hi ha dos grans grups de cllules:

PROCARIOTES EUCARIOTES
Senzilles Complexes
Unicellulars o colonials Unicellulars o pluricellulars
Entre 0.1 1 m Entre 1m 1mm
Formes poc variades Formes variades
Genoma (DNA) amb menys
Genoma (ADN) amb ms informaci, ADN
informaci, un nic cromosoma lineal organitzat en cromosomes que
circular sense histones que es modulen el grau de condensaci de la
codifica per poques protenes i cromatina i que contenen gens fragmentats
sense separaci de la resta del (exons i introns). Es troba envoltat per la
citoplasma. membrana nuclear.
Pocs orgnuls Nucli, cloroplast, mitocondri, etc.
Compartimentaci intracellular: tenen nucli
diferenciat que emmagatzema la
Sense comparimentaci
informaci i complexos com el reticle
intracellular, s a dir, sense
endoplasmtic, laparell de Golgi...Aix els
orgnuls membranosos.
permet realitzar el transport vesicular a
travs dels diferents compartiments.

1
Tenen microtbuls de flagellina
No fan lendocitosi ni cap digesti
intracellular. No existeixen els
corrents citoplsmatics.
Reproducci asexual (mitosi) per
bipartici simple o per espores.
Organitzaci cellular: principalment
unicellular
Bacteris, cianofcies, micoplasmes.
Els cilis i flgels estan formats per
microtbuls de tubulina.
Presenten citoesquelet: filaments que
donen mobilitat i la forma a la cllula.
La membrana plasmtica els permet
realitzar lendocitosi i lexocitosi. Tenen
corrents citoplasmtics i realitzen una
digesti intracellular.
Reproducci sexual o asexual, existeix la
mitosi i la meiosi (formaci de gmetes)
Organitzaci cellular: principalment
pluricellular amb diferenciaci de les
cllules (tamb hi ha de unicellulars).
Protistes, fongs, plantes i animals

Existeix una determinada classificaci dels ssers vius, que ha anat

evolucionant al llarg del temps fins a la classificaci davui en dia. Des de la
primera classificaci noms dels organismes microscpics en vegetals i
animals fins lactual. Al llarg dels anys han sorgit diversos problemes com quan
es va descubrir que els fongs, inicialment classificats com a vegetals, no ho
eren perqu no tenen cloroplasts, les seves parets sn de quitina enlloc de
cellulosa i sn organismes colonials, no pluricellulars.

2
 I ms actual ha estat el debat sobre la classificaci dels virus que han
quedat exclosos de la classificaci ja que sn ssers vius que no tenen
complexitat estructural ni tampoc tenen funcions de nutrici ni de relaci,
noms de reproducci.
Aix, finalment la classificaci actual dels 5 regnes s la segent:

3
TEMA 2: EVOLUCI PREBITICA

Hi ha moltes teories sobre lorigen de la vida, per cap deu ser

considerada com totalment certa ja que cap aporta proves definitives i totes
posseeixen defectes i llacunes

Fins al segle XVII hi havia una acceptaci general de les teories

creacionistes: els ssers vius van ser creats en un moment determinat per un
ser superior, per encara es poden anar creant a partir de la matria inanimada
per la intervenci daquest ser superior (generaci espontnia). Es creia que
els ssers vius venien daltres ssers vius sense canvi morfogentic. Un
experiment clssic que demostrava aquesta teoria.

Lany 1862 el concepte de generaci espontnia queda totalment

descartat pels experiments de Louis Pasteur. Pasteur va demostrar que en un
recipient que contenia nutrients no apareixien microbis si es mantenia estril.
Lesterilitat es podia aconseguir simplement allargant la boca del recipient, de
manera que els microbis de laire no poguessin arribar als nutrients, o tamb es
podien eliminar els microorganismes bullint les substncies.

A partir daquest moment, els cientfics de lpoca es van comenar a

qestionar com devia ser el inici de la terra. Amb el descobriment dAmrica es
va trobar una gran diversitat despcies i amb el posterior descobriment i estudi
de fssils es comena a parlar de histria i evoluci dels ssers vius.

En aquell instant, senfronten les teories creacionistes amb les

anomenades materialistes:
- Creacionistes: els ssers vius van ser creats per un ser superior
- Materialistes: els ssers vius apareixen a partir de la sntesi abitica de
molcules orgniques a partir de molcules inorgniques existents a la
terra primitiva.
La comunitat cientfica es decanta per les teories materialistes.

1. TEORIA DOPARIN

Lany 1922 el cientfic rus A.I.Oparin va postular que la vida havia

aparegut com a conseqncia dun procs devoluci qumica, lanomenada
evoluci prebitica (de matria inorgnica a matria orgnica).
Postulava que la radiaci ultraviolada del Sol o les descrregues
lluminoses que es produen a la Terra primitiva provocaren que les molcules
de latmosfera reductora existent reaccionessin per a formar compostos
orgnics senzills, tals com els aminocids, les bases nitrogenades i els sucres.
Oparin va realitzar un experiment que corrobor aquesta teoria i que va
permetre demostrar com es varen poder sintetitzar les primeres substncies
orgniques a partir de substncies inorgniques.

4
 2. SNTESI ABITICA DE COMPOSTOS ORGNICS A LA TERRA
PRIMITIVA. ORIGEN DE LA PRIMERA CLLULA

DATA ESDEVENIMENT
20.000 ma Sorigina lUnivers.
15.000 ma Big Bang
4.500 ma Formaci de la Terra
4.300 ma Aparici de latmosfera primitiva
3.800 ma Va aparixer la primera cllula, els primers microfssils
(procariotes molt senzills) trobats a la Terra.
1.900 ma Primera cllula eucariota
700-600 ma Primers vertebrats
570 ma Perode cmbric (perode actiu en la proliferaci despcies)
4,5 ma Primer homnid.

Fa 4.500 milions danys es form la Terra a partir de la condensaci de

nvols de gasos estellars. Entre els 4.000 i els 3.800 milions danys. La Terra
sha refredat i s una massa coberta daigua i envoltada duna atmosfera que
probablement contenia:
CH4, H2, N2, SH2, NH3, CO2 i vapor dH2O (no hi ha oxigen lliure)

Per a la evoluci qumica de la vida a la Terra primitiva es necessitaven

quatre requeriments:
- Absncia total doxigen lliure, ja que al ser molt reactiu hagus oxidat
les molcules orgniques que sn essencials per a la vida.
- Una font denergia, la Terra primitiva era un lloc caracteritzat per la
presncia de vulcanisme generalitzat, tempestes elctriques,
bombardeig de meteorits i intensa radiaci, especialment ultraviolada
(degut a la manca de capa doz).
- Substncies qumiques, que funcionessin com blocs de construcci
qumics: aigua, minerals inorgnics i gasos (els anomenats
anteriorment, CH4, H2, N2, SH2, NH3, CO2 i vapor dH2O)
- Temps: ledat de la Terra es calcula en 4.500 milions danys i els
vestigis de vida ms antics daten de 3.800 milions danys de manera que
la vida va trigar uns 700 milions danys en formar-se.

Fins a finals del segle XVIII es pensava que els compostos orgnics
noms podien formar-se per lacci dels ssers vius, la sntesi en el laboratori
de la urea (un compost orgnic), va acabar amb aquesta creena.

En 1952, Stanley Miller i Urey (tamb el va realitzar Joan Or) van

dissenyar un experiment destinat a corroborar la hiptesi dOparin, que
considerava com condicions de partida la presncia en latmosfera primitiva
dels segents gasos: H2, N2, CO2, H2O, NH3, CH4.

5
Miller va fer passar descrregues
elctriques a travs de la barreja de
gasos que simularia la atmosfera
primordial. En un recipient daigua
que representava loce primitiu,
Miller va recupera aminocids.
Posteriors modificacions a
latmosfera produren precursors de
les 4 classes de macromolcules
orgniques (aminocids, sucres,
lpids i cids nucleics).
Varen demostrar, doncs, amb aquest
experiment que les descrregues
elctriques sobre una mescla de
gasos com la que devia sser a
latmosfera primitiva originava
molcules com cid ntric,
formaldehid, cid actic, glicina, cid
lctic, alanina urea, cid
asprtic...indispensables per a
qualsevol organisme viu.

Les molcules obtingudes en els primers experiments de Miller sn:

6
 El pas segent va ser la formaci de macromolcules per polimeritzaci
de les petites, la polimeritzaci. La interacci entre les molcules aix
generades es va incrementar a mesura que la seva concentraci augmentava.
Aquesta acumulaci seria el que actualment anomenem sopa d cultiu
primitiu. A partir daquesta sopa podria haver sorgit la primera forma de vida,
ja que la polimeritzaci va donar lloc a molcules ms complexes com
polipptids (protenes) o polinucletids (RNA) essencials per a laparici de la
primera cllula. El polinucletids actuen com a patrons de polimeritzaci,
aquest fet s possible grcies a que es produeix un enlla preferencial entre
parells de nucletids, mitjanant enllaos relativament febles. Malgrat tot, calien
catalitzadors per a que tinguessin lloc aquestes polimeritzacions. Shan trobat
diversos elements i minerals que hi havia que podien haver realitzar aquesta
funci, per exemple, ions, minerals, el mateix RNA i, fins i tot, argila.

No obstant, per tal de poder construir una cllula o sistema biolgic,

aquest ha de tenir les segents propietats:
- Un material de partida informatiu capa dautoreplicar-se que permeti ser
construt i transmetre la informaci a la generaci segent
- Un cert nivell de metabolisme que permeti captar matria i energia del
medi per al seu manteniment i per a la transmissi de la vida.
- Possibilitat de mutacions o canvis que permeti al sistema progressar cap
a la complexitat.

A les cllules vives actuals la informaci gentica semmagatzema en el

DNA, el qual transcriu el missatge al RNA finalment pot traduir aquesta
informaci en protenes que actualment sn les encarregades de la gran
majoria de les funcions cellulars.

En canvi, les primeres cllules no tenien DNA com a magatzem de la

informaci gentica, sin que tenien RNA. El RNA era capa demmagatzemar
la informaci gentica i catalitzar les reaccions qumiques en les cllules
primitives. Daquesta etapa dautoreplicaci molecular, sanomena el mn
del RNA. Posteriorment, el DNA es va convertir en el material gentic i les
protenes en els principals components cataltics i estructurals de les cllules.

Com es produa aquesta autoreplicaci del RNA?

El mateix RNA pot actuar com a catalitzador (Ribozima).
Shan identificat ribozimes amb acitivitats cataltiques molt diferents, inclosa la
polimeritzaci del RNA.
Els RNAs tenien, doncs, capacitat informativa i capacitat cataltica. Dels RNAs
amb activitat replicativa, shaurien anat seleccionant aquells ms estables
(lestabilitat depn de lestructura tridimensional del RNA).

7
A la primera i segona imatge veiem el procs de replicaci del RNA catalitzat per les
ribozimes. Mentre que el esquema de la dreta representa com aglunes ribozimes
podien catalitzar no noms la replicaci daltres RNAs, sin tamb la seva prpia.

Per perqu tots aquests processos

(autoreplicaci, etc.) es produeixin
necessitaven una alta concentraci de RNA.
Aix es va aconseguir quan es van formar
bicapes lipdiques quan els lpids entraven en
contacte amb laigua. La primera cllula,
doncs, apareix quan una bicapa (miscella) s
capa dincorporar en el seu interior molcules
de RNA

El pas de mn de RNA a DNA va

seguir diferents passos. Les cllules
ms primitives amb pre-RNA, que
combinaven funcions gentiques,
cataltiques i estructurals van ser
reemplaades gradualment pel RNA,
que van evolucionar per poder dur a
terme la sntesi de protenes. La
aparici de molcules de DNA i
levoluci posterior dalgunes protenes
(enzims) que podien replicar el DNA i
fer copies de RNA a partir dell van
reemplaar definitivament el RNA per
DNA. El DNA s ms estable que el
RNA i va resultar essencial quan les
cllules varen ser ms complexes i
necessitaven ms informaci.

8
nnex: TEORIES EVOLUCIONISTES

A partir de la refutaci de la teoria de la generaci espontnia i del

descobriment dels fssils, es va comenar a parla per primera vegada de la
histria i levoluci del ssers vius. Les primeres teories evolucionistes
intentaven demostrar que els ssers vius havien anat evolucionant amb el
temps.

Lammark, al 1801, va ser el primer en enunci una teoria sobre

levoluci anomenada: teoria de levoluci, o tamb coneguda com a teoria
de lherncia dels carcters adquirits que postulava que totes les espcies
provenen daltres menys desenvolupades; totes tenen un ancestre com. Les
idees bsiques de la seva teoria eren:
- La funci crea a lrgan, s a dir, ladaptaci es fa per necessitat
(actualment sest totalment en contra daquest punt).
- Els rgans o carcters adquirits durant la vida shereten. Postulava que
sheretaven aquelles estructures que eren tils per a lespcie, ja que
duien a terme una funci important (tamb considerada com a falsa ja
que els carcters adquirits durant la vida no es poden heretar).

Entre 20 i 30 anys desprs, Darwin va desenvolupar els seus estudis.

Va estar 5 anys viatjant i estudiant les petites diferncies entre espcies.
Finalment, va realitzar una altra teoria, ms completa, que es basava tamb en
qu les espcies ancestral, per que es recolzava en tres punts bsics.
- Lexistncia de variabilitat s el motor de levoluci.
- Les diferncies entre els individus duna mateixa espcie sn degudes a
mutacions, produdes a latzar.
- Lentorn sencarrega de seleccionar als individus millor dotats: selecci
natural.

9
TEMA 3: EVOLUCI CELLULAR

Les primeres cllules es daten, segons el registre fssil, fa 3.800 milions

danys. Aquestes cllules eren procariotes (no tenien nucli diferenciat),
hetertrofes (salimentaven de la sopa primitiva) i anaerbies (no hi ha oxigen
lliure, per tant, tenien un metabolisme poc eficient).
Aquesta cllula tenia un cicle cellular molt curt, que li permetia una
reproducci constant i molt rpida (per bipartici). Al anar-sen reproduint tant
rpidament, es va anar incrementant en nombre considerablement, produint
aix una crisi daliments, ja que sesgotava la matria orgnica (crisi dels
aliments).
Degut a aquesta situaci extrema i lacumulaci de mutacions en el
material gentic es van seleccionar cllules capaces dobtenir energia de la
llum solar i dutilitzar el poc dixid de carboni atmosfric per a realitzar un
procs fotosinttic. Apareix, per tant, la FOTOSNTESI. Les cllules
fotosintetitzadores podien convertir laigua i el dixid de carboni en compostos
orgnics i alliberaven oxigen a latmosfera.
Simultniament, tamb es seleccionaren cllules amb capacitat de
fagocitar i que, per tant, salimentaven daltres cllules. Grcies a la fagocitosi
es van anar incorporant uns organismes dins duns altres establint relacions de
simbiosi.

Tal com apareix a lesquema, laparici de cllules fotosintetitzadores

que alliberaven oxigen al medi va provocar una segona crisi, la crisi aerbica.
Fa uns 2.000 milions danys, les cllules fotosintetitzadores havien produt
suficient oxigen per a modificar latmosfera terrestre substancialment.
Molt pocs organismes eren capaos daprofitar loxigen alliberat al medi
i, de fet, per la gran majoria aquest oxigen resultava txic. Aquests anaerbics
obligats varen desaparixer o van quedar restringits a rees sense contacte
amb loxigen. No obstant, els pocs que podien aprofitar-lo van evolucionar
desenvolupant una via respiratria que utilitzava lO 2 per obtenir ms energia
dels aliments i transformar-la en ATP. La respiraci aerbia sincorpora, aix, al
procs anaerobi ja existent de la gluclisi.

10
 A ms a ms, grcies a aquest oxigen alliberat es va formar la capa
doz (O3) que envolta la Terra impedint larribada de les radiacions
ultraviolades a la Terra.

LORIGEN DE LES CLLULES EUCARIOTES.

Per tal devolucionar de cllules procariotes a cllules eucariotes, les cllules

han hagut dadquirir al menys dos propietats bsiques.
- Estructures especialitzades en la respiraci (mitocondri). A ms els
autotrfics requerien sistemes fotosintetitzadors (cloroplasts).
- Un sistema intracellular de membranes (generarien nucli cellular)

1.1. Lorigen del nucli

Les cllules fagocitaries tenien una membrana molt flexible, fet que va
afavorir al desenvolupament dun sistema intracellular de membranes que
finalment va donar lloc als orgnuls tpics de les cllules eucariotes, entre ells
el nucli (coberta nuclear t dos membranes).

11
 1.2. Lorigen dels mitocondris i els cloroplasts

Lorigen dels mitocondris i cloroplasts es data entre 1.500 i 700 milions

danys. Lany 1980 Lynn Margulis va proposar la teoria de la endosimbiosi
(teoria endosimbitica) per tal dexplicar lorigen dels mitocondris i dels
cloroplasts. Dacord amb aquesta idea, un procariota fagocitari va envoltar un
procariota aerobi (considerat el mitocondri) o a un procariota fotosintetitzador
(considerat el cloroplast).
Aix explica perqu tant els mitocondris com els cloroplasts tenen dos
membranes i DNA propi.

Podem dir que els mitocondris eren originriament bacteris aerbics.

Tenen una mida i una forma semblant i tenen DNA circular sense associar-se a
histones, sintetitzen protenes, es reprodueixen per bipartici, tenen ribosomes
de 70s i posseeixen a la seva membrana enzims per a realitzar la respiraci,
sent els responsables de la respiraci cellular.
Pel que fa als cloroplasts, eren originriament cianobacteris, ja que
capten la llum solar en la clorofilla, unida a les membranes, tenen una mida i
una forma semblant, es reprodueixen per bipartici i tenen un DNA amb una
seqncia de nucletids prcticament idntica a la de fragments del
cromosoma bacteri.

12
Aix, la simbiosi entre espcies va donar lloc a nous organismes:

EVOLUCI DELS UNICELLULARS ALS PLURICELLULARS

Requisits bsics per a levoluci:

- Un medi intern que aporti nutrients a totes les cllules i un sistema de
transport per a aquest medi. (Aix ocasiona la sortida de la vida de
laigua per trobar aliment)
- Una especialitzaci funcional de les cllules del organisme
(diferenciaci cellular: totes les cllules tenen la mateixa informaci
gentica, per cadascuna expressa una informaci concreta).

13
Evoluci dorganismes unicellulars a organismes pluricellulars.

Totes les cllules precursores sn protistes que formen un grup molt heterogeni

Aix, desprs del pas de unicellulars a pluricellulars la distribuci dels

organismes va quedar tal i com la coneixem avui en dia.

14
TEMA 4: MTODES PER A LESTUDI DE LES CLLULES

1. TCNIQUES MICROSCPIQUES

La cllula no t color i, per tant, no t contrast. Sota el microscopi no es

veu res. Per poder estudiar a fons la cllula hem de processar-la mitjanant
diferents tcniques.

Hem de saber quines sn les mides que volem estudiar i escolir la millor.
Per aix, ens cal saber el lmit de resoluci que es calcula de la segent
manera:
LR = (0,61*) / (n*pen) = (0,61*) / AN

n = ndex de refracci = 1-1,4. Indica el material que hi ha entre lobjectiu i

lobjecte (aire, aigua, oli...)
pen = el dna el fabricant (mesura entre lobjectiu i lobjecte)
AN= apertura numrica
= longitud dona de la llum emprada. (s aprox. 500nm)

El lmit de resoluci dun microscopi ptic s de 0,2m = 200nm. Dos punts

situats ms a prop de 200nm, no els podriem distingir com dues estructures
separades.

Per augmentar la podem canviar el tipus de llum. Aix fa augmentar la

resoluci. La llum ultraviolada (UV) t una de 260nm. En aquest cas, el lmit
de resoluci dun microscopi ptic s de 0,25m = 250nm.

La en el microscopi electrnia s extremadament ms baixa. Fa servir

electrons accelerats a 100.000V = 0.004nm.

15
El lmit de resoluci dun microscopi electrnic amb els electrons accelerats a
100.000V s dentre 0,1 i 0,2 nm. Podem veure molcules o toms. Tam
podem veure detalls de la cllula (mitocondris, etc.)

Un altre concepte relacionat s el contrast. Hem de preparar adequadament

les mostres per poder-les visualitzar a travs del microscopi.

1.1. Preparaci de mostres

T quatre punts molt importants:

- Fixaci: aturar de cop els processos metablics i bioqumics de la

cllula. Hem de garantir, per, que la cllula morta sigui el ms
semblant possible a la viva. Pot ser:
Fixaci qumica: mitjanant fixadors (formol, alcohol...). Moltes
vegades aquest procs s massa llarg i no ens interessa
Fixaci fsica: Congelaci amb nitrogen o heli. s immediat

- Inclusi del teixit fixat (en fixacions qumiques). Quan congelem el

teixit est dur i el podem tallar, per si hem fet una fixaci qumica cal
que lendurim per tallar-lo. Sinclou el teixit en un altre material (plstic,
parafina...). El material impregna el teixit i el podem tallar.

- Tallar seccions. Per al microscopi ptic els talls han de ser dentre 6-
10m. Amb aquest gruix la llum pot traspassar la mostra. Els talls es fan
amb el micrtom. Per al microscpi electrnic els talls han de ser
ultrafins perqu els electrons tenen un poder de trasps molt baix. Talls
entre 50-100m.

Actualment, els microscopis ptics porten cmeres digitals i pots capturar la

imatge.

Fa 10-15 anys van aparixer una srie de tcniques que empraven filtres o
llum UV i que van revolucionar ls dels mircroscopi. Aquestes tcniqeues
milloraven la visi i sn principalment:
- Microscpia de contrast de fase: s el que dna millor informaci
sobre les cllules vives. Permeten obtenir un contrast ms elevat. Hi ha
una srie de filtras que fan que la llum incideixi sobre un altre angle i no
directament sobre la mostra
- Filtres diferencials
- Tcniques de camp fos

1.1.1. Microscpia confocal i de fluorescncia

Sha emprat des dels anys 80-85. Ha perms obtenir informaci que mai
no es podria haver captat per mtodes tradcionals. Podem analitzar estructures
i veure com estan composades a la cllula.

16
 Aquestes molcules fluorescents estan associades als anticossos i als
antgens. Un antics noms concorda amb un antgen. Podem veure el que
marquen anticossos i antgens.
La microscpia confocal mostra imatges molt ntides perqu enfoquem
un pla.

Utilitzarem llum UV per estudiar molcules fluorescents de la cllula. Si

aix li sumem la tcnica confocal tenim imatge ms ntides.

Idea bsica de la microscpia confocal i de fluorescncia.

Excitar una molcula fluorescent dins la cllula amb llum Uv. Si hi ha
cllules que tenen estructures fluorescents dins de la seva estructura les
podem excitar amb llum UV. Si la cllula no t molcules fluorescents nhem
dinduir. Un dels sistemes s induir anticossos. Els marquem fluorescentment i
els introdum a la cllula. Ex. anticossos dantiactina marcaran les molcules
dactina.

Problema de la microscpia de fluorescncia.

Hi ha soroll de fons que embruta la imatge (distorsi). El pla focal s pla
hi ha moltes molcules fluorescents a diferents nivell que no les sabrem
collocar. Aix provocar distorsi.
Si enlloc de fer servir llum UV fem servir un lser, el pla focal s dun
punt. Aix, desapareix el soroll. Aix s una tcnica confocal. El problema del
pla confocal s que perdem informaci de lestructura que estem observant.
Els microscopis confocals, per, incorporen sistemes descaneig que capten
diferents imatges de lestructura de la cllula per no perdre informaci. Totes
les imatges que escaneja el microscopi les reconstrueix i ens mostra tota la
imatge de la cllula.

1.1.2. Microscpia electrnica

Hi ha dos tipus:

- Microscpia electrnica de transmissi (TEM):

La llum travessa la mostra. Hi h electrons en un camp elctri i les lents
sn camps electromagntics. La imatge final ser el resultat duna srie
de contrastos. Tamb podem digitalitzar la imatge.
En el microscopi electrnic de transmissi els talls de la mostra han de
ser molt petits perqu els electrons pugui traspassar.

Ens trobem amb el mateix problema que amb la microscpia confocal.

Per solucionar el problema podem fer talls seriats i reconstruir la imatge.
Aix s complicat tcnicament. Una altra soluci per estructures
senzilles (ex Mitocondris) s fa servir el TEM dalt voltatge (TEM normal:
100.000V / TEM alt voltatge: 1.000.000V). Amb aix aconseguim que
augmenti el nivell de penetraci. Noms hi ha dos TEM dalt voltatge.

La microscpia de transmissi s en B/N i requereix treballar amb els

50/100nm.

17
 - Microscpia electrnica de rastreig (SEM): la trajectria de la llum s
diferent. Hi ha un filament delectrons que passen a travs duna lent
electromagntica. Els electrons no travessen la mostra, sin que reboten
i van a parar a una pantalla que reprodueix la imatge. Perqu aix
funcioni, cal que pintem la superfcie de la mostra amb sals de metalls
pesats.

Ens dna una imatge noms de la superfcie de la mostra (ex. una

cllula sencera, un teixit, un insecte). La resoluci s ms baixa que el
TEM.

TEM = 0,1 nm
SEM= 10nm
MO=200nm

Ens mostra imatges que ens ajuden a entendre la morfologia a nivell de

les cllules dun teixit.

1.1.3. Criofactura.

Tcnica emprada en la visualitzaci de mostres biolgiques mitjanant el

microscopi electrnic, especialment en estudis de la membrana cellular,
consistent a congelar lespcimen amb nitrogen lquid i fracturar-lo amb un
micrtom

1.2. Tcniques de fraccionament i cultius cellulars

A prctiques.
Temes 7 i 9

1.3. Tcniques de localitzaci i quantificaci de molcules

A prctiques.

18
TEMA 5: PROTEMICA

Hem passat de lpoca del genoma a lpoca post-genmica: poca

protemica lexpressi dels gens. Per entendre les funcions dels gens hem
dentendre els seus productes.

Fins ara es creia:

GEN (DNA) RNA protenes

Ara se sap que un GEN t ms dun RNA que pot donar lloc a
estructures diferents.

Ens interessa doncs, saber qu fan les protenes. Quan falla quelcom al
cos hem de saber quina molcula ha fallat i, per tant, necessitem saber quines
funcions desenvolupen les protenes.

A una protena no se li pot assignar una sola funci, sin que la

funci duna protena depn del lloc i del temps on estigui.

La protena est dins dun compartiment i al llarg del temps va passant

dun compartiment a un altre. A cada compartiment interacciona amb altres
molcules i aquestes interaccions determinen les seves funcions. Aix fa que
una protena tingui diferents funcions (poden no ser molt diferents,per ho sn).

Proteoma: conjunt de protenes duna espcie.

Hi ha diferents tcniques per estudiar el proteoma:

- Electroforesi bidimensional. Separar les protenes segons el seu pes

molecular (en un pes elctric). A la llarga les protenes es van barrejant

19
 Pot passar que ms duna protena tingui el mateix pes molecular, per
tant, aquest sistema no serveix. Ens cal un segon criteri que ens permeti
spearar totalment les proteens

Criteri 1: separa les protenes pel seu punt isoelctric (caracterstica

nica de cada protena que est relacionat amb la crrega elctica. La
crrega depn dels aminocids que sn diferents per cada protena).
Criteri 2: el pes molecular.

- Espectromtria de masses. Retallem cada protena en condicions

estrils (perqu no es contamini la mostra). Lespectmetre ens donar
la seva massa i ens seqnciara la protena o part de la protena
(desxifra els aminocids). Els espectmetres estan connectats a una
base de dades online que et permet veure si aquella protena est
identificada o no.

20
TEMA 6: COMPARTIMENTALITZACI

La cllula eucariota est subdividida en compartiments envoltats per una

membrana i que mantenen la seva prpia estructura i funci. Cada
compartiment o orgnul t:
- Enzims propis.
- Molcules especialitzades.
- Sistema de distribuci que transporta els compostos dun orgnul a
laltre.

Les protenes tenen un paper molt important a la compartimentalitzaci, ja que:

- Catalitzen les reaccions de cada orgnul
- Sn marcadors especfics en la superfcie que marquen el dest de
protenes i lpids a lorgnul adequat.
- Sn sintetitzades al citosol i sn transportades all on sn necessitades.
- Sencarreguen del transport selectiu de dins i fora del compartiment. La
bicapa lipdica dels orgnuls de membrana s impermeable a la majoria
de les molcules hidrofliques; aix, cada membrana ha de tenir
protenes transportadores que sencarreguin de lentrada i sortida de
metablits.

1. COMPARTIMENTS MS IMPORTANTS COMUNS A TOTES LES

CLLULES EUCARIOTES

- Nucli: cont el genoma principal i es produeix la sntesi dADN i ARN.

- Citoplasma: format pel citosol i els orgnuls suspesos en ell.
- Citosol: es produeix la sntesi de protenes i s on es desenvolupen la
majoria de reaccions del metabolisme cellular (sntesi i degradaci de
molcules).
- Reticle endoplasmtic (ER) (llis i rugs): (fbrica de la cllula)
presenta molts ribosomes units a la seva superfcie citoplasmtica, els
quals sintetitzen protenes integrals de membrana i protenes solubles
destinades a ser segregades o a ser transportades a altres orgnuls.
Produeix tamb lpids i emmagatzema Ca2+.

21
 - Aparell de Golgi: conjunt de compartiments organitzats en forma de
sacs discodals (forma de disc) anomenats cisternes de Golgi. Rep
protenes i lpids del RE i les distribueix cap a diferents destins
intracellulars, generalment modificant-les (maduren aqu) tamb.
- Mitocondris: respiraci cellular i generaci dATP.
- Lisosomes: tenen enzims digestius que degraden orgnuls morts i
molcules captades per endocitosi.
- Endosomes: compartiments per on passen les partcules endocitades
abans dentrar als lisosomes.
- Peroxisomes: petits compartiments vesicualrs que contenen enzims de
diverses reaccions.

En la majoria de les cllules,

laparell de Golgi s prxim al nucli
mentre que el ER sexten a partir
del nucli per tot el citosol. Linterior
dels orgnuls es comuniquen entre
si i amb lexterior de la cllula
mitjanant la via de vescules de
transport que apareixen per
gemmaci dun orgnul i es
fusionen amb un altre.
Els orgnuls limitats per membrana no estan distributs a latzar, sin que
adopten unes posicions estratgiques i especfiques.

Quan la cllula es reprodueix per divisi, ha de duplicar els seus

compartiments intracellulars. Generalment, les cllules duen a terme aquest
procediment augmentant la mida dels seus orgnuls ja existents i incorporant
noves molcules en ells; els orgnuls ja augmentats es divideixen i es
distribueixen entre les dues cllules filles. Cada cllula filla hereta de la cllula
mare un joc complet de membranes cellulars. Aquesta herncia s essencial
perqu la cllula no pot formar les membranes de nou.

2. LES PROTENES PODEN DESPLAAR-SE ENTRE

COMPARTIMENTS DE DIVERSES MANERES

Totes les protenes comencen a ser

sintetitzades als ribosomes en el citosol. El
seu dest segent depn de la seva
seqncia daminocids, que pot presentar
senyals de classificaci que proporcionen
diferents destins especfics per a les
protenes, fora del citosol. Moltes protenes
no tenen aquests senyals, aix que han de
restar al citosol. Altres tenen senyals de
sorting que les dirigeixen en el seu
repartiment al nucli, al RE, al mitocondri, als
cloroplasts o als peroxisomes.

22
 Hi ha 3 sistemes fonamentals diferents mitjanant els quals les protenes es
desplacen des dun compartiment a laltre.
1) Transport regulat o de comporta (gated transport): es dna entre el
citolsol i el nucli a travs dels porus nuclears que funcionen com a
comportes selectives que permeten activar el transport especfic de
macromolcules, encara que tamb est permesa la difusi de petites
molcules.
2) Transport transmembrana: Les protenes que estan al citosol per
entrar als compartiments hauran de traspassar les seves membranes,
per aix necessiten mecanismes especfics (translocadors protecs units
a la membrana) que dirigeixen el transport especfic de protenes.

3) Transport vesicular: les vescules de

transport carreguen protenes des dun
compartiment a laltre. A mesura que la
membrana dun compartiment produeix
vescules per gemmaci, aquestes
vescules capten molcules del lumen del
compartiment. Desprs del transport i la
fusi amb la membrana de laltre
compartiment, aquestes vescules
descarreguen el seu carregament en
linterior daquest altre compartiment.

Cada un daquests mecanismes de transport s dirigit per senyals de

sorting continguts a les seqncies aminocides de les protenes, que sn
reconeguts per receptors complementaris de la protena al orgnul.
El viatge de les protenes comena amb la seva sntesi als ribosomes i
finalitza quan sha arribat al dest final. A cada estaci intermitja (boxes) es
decideix si la protena s retinguda o transporta.
Hi ha dos tipus de senyals de sorting a les protenes:

A- Seqncies senyal. s un tram continuu de la seqncia

daminocids que normalment trobem a un dels extrems, generalment a
lamino. Aquest senyal acostuma a ser eliminat per una protena peptidasa
especialitzada un cop el procs de sorting ha finalitzat.

23
 B- Dominis senyal: Es pot formar una regi senyal mitjanant la
juxtaposici daminocids procedents de regions que es trobaven fsicament
separades abans que aquesta es plegus. Sn una collocaci especfica i
tridimensional dels toms al llarg de la superfcie de la protena. Els residus
daminocids que comprenen aquest domini senyal poden estar separats els
uns dels altres a la seqncia aminocida i resten a lextrem final de la
protena. Aquests dominis noms es poden observar quan la protena adopta
una configuraci tridimensional que pot ser reconeguda per altres molcules.
(ex. manosa-6-fosfat)

Per entrar als orgnuls, les vescules necessiten ser molt hidrofbiques.
Aquesta s la ra per qu la majoria de seqncies senyal sn molt
hidrofbiques (ex. Leucina i lisina sn aminocids molt comuns i molt
hidrofbics).

En el citosol quan es comena a sintetitza la protena es fan dues coses:

- si t seqncia senyal anir al reticle endoplasmtic
- si no t seqncia senyal no podr entrar al reticle endoplasmtic.

24
TEMA 7: ESTRUCTURES DE LES MEMBRANES

Les membranes cellulars sn essencials per a la vida cellular. La

membrana plasmtica envolta la cllula definint la seva extensi i mantenint
les diferncies entre el contingut de la cllula i el seu entorn. Les membranes
del ER, aparell de Golgi, mitocondris i altres orgnuls delimitats per membrana
mantenen les diferncies caracterstiques entre els continguts de cada orgnul i
el citosol. La membrana cont tamb protenes que actuen com sensors de
senyals externs.

Les bicapes lpidiques sn altament

impermeables a la majoria de molcules
polars. No obstant, qualsevol molcula
acabar penetrant la bicapa lipdica lliure de
protena amb temps suficient. La velocitat amb
qu es produeix la difusi depn del tamany
de la molcula i de la solubilitat en lpids. Com
ms petita i ms hidrofbica o apolar, millor i
ms rpidament es difon en la bicapa. Les
bicapes lipdiques sn altament impermeables
a ions malgrat el seu tamany ja que la seva
crrega i el grau dhidrataci eviten la
penetraci. Algunes molcules entraran,
doncs, per transport passiu o difusi facilitada a favor de gradient electroqumic
sense despesa dATP, mentre que daltres entraran per transport actiu amb
consum dATP grcies a les anomenades bombes.

Les membranes estan formades per lpids, protenes i carbohidrats i sn

estructures dinmiques, ja que la majoria de les seves molcules sn capaces
de desplaar-se en el pla de la membrana. A ms a ms, la bicapa s
asimtrica, diferenciant-se una cara externa i una cara citoslica o
protoplasmtica. Cada cara t una composici i una crrega diferent i, per tant,
cada una tindr unes funcions especfiques. Lany 1972, Singer i Nicolson van
proposar el model del mosaic fluid, basant-se en aquest dinamisme.

1. LA MEMBRANA PLASMTICA

La membrana plasmtica s la membrana que envolta totes les cllules,

definit la seva extensi i mantenint les diferncies essencials entre el contingut
de la cllula i el seu entorn.
No s una membrana uniforme, de tant en tant es veuen uns dominis
duns 70nm de dimetre anomenats Rafts, que tenen una composici i unes
funcions diferents a les de la resta de la membrana. Aquests rafts sn ms
amples degut a que la seva composici lipdica s diferent. Tenen ms
colesterol i una concentraci desfingolpids ms elevada. Sn rgids i no
permeten els moviments de les molcules fcilment. A ms hi ha una
disminuci de la permeabilitat. La seva existncia s molt important perqu sn
regions que concentren moltes protenes receptores de senyals externes.

25
 Tamb shi troben molcules com el Ras (oncognica, regulada per
caveolina que fa que estigui inactiva, en estat actiu es troba en molts cncers) i
protenes que shan de transportar a altres membranes cellulars. Restringeixen
tamb les interaccions de les protenes de la membrana amb molcules
extracellulars i, en canvi, potencien les interaccions amb el citoesquelet. El
microdominis (Rafts) es classifiquen per si tenen caveolina o no, en caveolars o
no caveolars.
Els caveolars formen part duna invaginaci recorberta de caveolina, en
canvi els no caveolars tenen la superfcie plana. Els rafts tenen molta
importncia degut a que sha descobert que sn els anclatges per lentrada del
virus de la SIDA o de la toxina del Clera.

La claveolina t dominis transmembrana amb molta afinitat pel

colesterol. Sencarrega de la regulaci del transport de colesterol, t la
capacitat dunir moltes protenes i interv en la relaxaci arterial.

2. ELS LPIDS DE LA MEMBRANA

Els lpids de membrana sn molcules LPIDS DE

MEMBRANA
amfiptiques (tenen un extrem hidroflic i un
extrem hidrofbic) que formen bicapes. Les
molcules lipdiques sn insolubles en aigua per FOSFOLPIDS COLESTEROL GLUCOLPIDS

es dissolen fcilment en dissolvents orgnics.

2.1. Fosfolpids

Els lpids ms abundants de les

membranes sn els fosfolpids. Els
fosfolpids tenen un cap polar i dues
cadenes hidrofbiques (cids grassos).
Normalment una de les dues cues presenta
un o ms dobles enllaos (cadena
insaturada) i laltra normalment no t dobles
enllaos (cadena saturada).

26
 La membrana plasmtica no s homognia, hi ha subdominis. Els
dominis ordenats (fosfolpids sense insaturacions en ela seus cids grassos) i
dominis desordenats (cids grassos amb insaturacions).

Els fosfolpids es mouen en la membrana plasmtica. Hi distingim la

difusi lateral, la difusi translocacional i la difusio rotacional, que sn
espontnies, i la difusi transmembranal (flip-flop), que s molt lenta
TIPUS MOVIMENT LPIDS

DIFUSI LATERAL

DIFUSI TRANSLOCACIONAL

DIFUSI ROTACIONAL

DIFUSI TRANSMEMBRANAL

Els fosfolpids sn sintetitzats noms en una de els monocapes de la

membrana, normalment en la monocapa citoslica del ER.
Si cap daquestes molcules recentment formades pogus migrar capa laltra
meitat de la bicapa lpidica no es podria formar ms bicapa. Per a solucionar
aquest problema hi ha un enzim translocador de fosfolpids encarregat de
catalitzar un rpid flip-flop de fosfolpids especfics des de la monocapa on han
estat sintetitzats fins a la monocapa oposada.

Hi ha quatre grups bsics de

fosfolpids: la fosfatidiletanolamina, la
fosfaditil serina (carregada
negativament), la fosfatidilcolina i
lesfingomielina. Tamb existeixen els
fosfolpids dinositol que sn
funcionalment importants, per es
troben en quantitats petites.

2.2. Colesterol

La fludesa de les membranes cellulars s molt important ja que alguns

processos de transport i algunes activitats enzimtiques poden aturar-se quan
la viscositat de la bicapa augmenta.
La fludesa duna capa lpidica depn de:
- La seva composici, ms lpids insatutrats ms fludesa.
- La seva temperatura, a temperatures ms baixes ms fludesa
- La longitud de les cadenes dels fosfolpids: ms curtes, ms fludesa (les
cues hidrocarbonades disminueixen les seves interaccions).

27
 Per, una bicapa lipdica cont
no noms fosfolpids i glucolpids, sin
tamb quantitats elevades de
colesterol. Les molcules de
colesterol reforcen el carcter
permeable de la bicapa lipdica (ms
colesterol ms fludes) i donen ms
estabilitat mecnica a la bicapa.

Els seus grups hidroxil sorienten prxims als caps polars dels
fosfolpids, els seus anells esteroides interactuen i inmmobilitzen les regions de
les cadenes hidrocarbonades (cids grassos) ms prxims als caps polars,
deixant la resta de la cadena ms flexible. En disminuir la mobilitat dels primers
CH2 dels cids grassos, el colesterol fa ms rgida la bicapa lipdica en aquesta
regi per la resta s ms flexible. A ms, disminueix la permeabilitat de la
bicapa i facilita els canvis en la forma de la membrana que requereixen que les
dues cares de la bicapa es retreguin o sestenguin. Tamb impedeix que les
cadenes hidrocarbonades sajuntin i cristallitzin, inhibint possibles canvis
destat.

3. PROTENES DE MEMBRANA

Lestructura bsica de les membranes est determinada per la bicapa

lipdica, per la majoria de les seves funcions especfiques estan
desenvolupades per protenes.

Les protenes de membrana poden estar associades a la bicapa lpidica

de diverses maneres:

Moltes protenes de membrana atravessen la bicapa lipdica, sn les

anomenades protenes transmembrana. Sn amfiptiques, tenen
regions hidrofbiques i hidrofliques. Les regions hidrofbiques es situen
a linterior de la membrana i es relacionen amb les molcules lipdiques
de linterior de la bicapa. Les regions hidrofliques es troben exposades
al medi aqus dambds costats de la membrana. Una protena
transmembrana (hlix ) travessa la membrana un o ms cops, pot
formar canals (hlix ) o estructures hair pin. (1, 2, 3 i 4)

28
 Protenes integrals dorigen citoslic. Estan ancorades a la bicapa per
la cara citoplasmtica a travs de la uni covalent amb una cadena
dcid gras modificat amb un grup prenyl o a travs una hlix
amfiptica exposada en la superfcie de la protena.
Protenes integrals que posseixen un ancoratge GPI
(glicosilfosfatidilinositol) amb la cara no citoplasmtica. La protena est
unida per uni covalent a la bicapa per una uni covalent via un
oligoscarid especfic. Aquesta modificaci GPI s un senyal que indica
a la protena on sha de dirigir en la cllula, influint en la seva funci.
Protenes perifriques: estan associades a la membrana sense ocupar
el seu interior hidrofbic, ja que estan unides a una de les dues cares de
la bicapa (a la citoslica o a la extracellular) mitjanant interaccions no
covalents amb altres protenes de membrana.

Les protenes no es distribueixen uniformement, hi ha protenes amb

afinitat pels dominis ordenats i daltres pels desordenats, per exemple les
protenes GPI tenen afinitat pels dominis ordenats als quals es poden unir tot i
no tenir domini hidrofbic grcies al grup GPI al que estan associats. Les
protenes transmembrana, en canvi, si que tenen dominis hidrofbics rics en
leusina. Si en aquests dominis hidrofbics apareix una prolina es produeix una
torsi que fa que la protena torni a entrar en la bicapa i la torni a travesar.
En les imatges segents, la primera representa en verd fosc els dominis
hidrofbics (valors positius) i en verd clar els dominis hidroflics (valors
negatius) i la segona imatge s un exemple dun domini transmembrana.

4. LA SUPERFCIE CELLULAR EST COBERTA AMB RESIDUS DE

SUCRE

En la superfcie de totes les membranes plasmtiques hi ha glucolpids.

Les protenes de membrana tampoc acostumen a sobresortir despullades a
lexterior cellular sin que sn cobertes per carbohidrats. Aquests carbohidrats
es troben en forma doligosacrdids units covalentment a les protenes de
membrana (glucoprotenes) i a lpids (glucolpids).

Tamb hi ha proteoglicans integrals de membrana, que sn llargues

cadenes de polisacrids unides covalentment a un nucli protec que sextn a
travs de la la llarga bicapa lipdica mitjanant un glucosilfosfatidilinositol (GPI).

29
 Els grups de sucre sn afegits a les protenes (comena al reticle
endoplasmtic) o als lpids en laparell de Golgi. Els glcids, independentment
a qu estiguin associats, se situen a la cara externa de la membrana
plasmtica, al lumen, mai capa al citosol.

La coberta cellular o
glucoclix s la zona de la
superfcie cellular rica en hidrats
de carboni. Aquesta est formada
per cadenes doligosacrids dels
glucolpids i de les glucoprotenes
integrals de membrana. El
glicoclix s el responsable de
protegir la cllula de possibles
atacs i dactuar en processos de
reconeixement cellular (ex.
sucres de lvul sn reconegudes
per lespermatozou).

Els set glcids que podem trobar formant

part de protenes i lpids sn: manosa,
galactosa, N-acetilgalactosamina, glucosa, N-
acetilglucosamina, fucosa i cid silic. I no tots
els aminocids poden ser glucosilat, noms la
serina, la treonina i lcid asprtic.

Els glucolpids sn molcules molt

importants per lorganisme. Un exemple s que
en el cas de la seva prdua en resulten greus
malalties, com s el cas de lAlzheimer que s
degut a la prdua dels glucolpids de les
neureones.
Els glucolpids tenen diverses funcions essencials:
- Els que tenen crrega tenen una importncia fonamental grcies als
seus efectes elctrics: la seva presncia altera el camp elctric a travs
de la membrana i la concentraci dions en la superfcie externa.
- Realitzen un paper important en lallament elctric, ja que es troben en
gran quantitat en la meitat no citoplasmtica de la bicapa de la
membrana mielnica, que alla elctricament els axons de les cllules
nervioses.
- Realitzen funcions de reconeixement cellular.
Procs de rolling: amb aquest procs les citotoxines avisen a les
cllules endotelials per a que segreguin una protena transmembrana
implicada en el reconeixement dels carbohidrats dels neutrfils, els quals
quedaran ancorats a les cllules endotelials i saniran desplaant rodant
cap al lloc de la infecci, on seran capturats per protenes integrines i
expulsats cap al lloc infectat.

30
 La membrana plasmtica s troba unida al citoesquelet. El citoesquelet
s ric en filaments dactina que suneixen a la bicapa lpidica.

5. DOMINIS DE MEMBRANA

Moltes cllules tenen sistemes que els permeten limitar les seves
protenes de membrana en dominis especfics de la bicapa lipdica. Es creu que
la separaci de protenes i lpids es mant per les barreres formades per un
tipus dunions intercellulars.

Les protenes poden moures en el seu domini per no poden entrar en

un altre degut a la uni cellular anomenada uni estreta. Aix, les molcules
lipdiques de la membrana apical (t protenes GPI) no poden anar a la
membrana basal de la cllula.
Per, apart de les unions estretes existeixen ms restriccions dels
moviments de protenes per la membrana, degudes a:
- La formaci dagregats de protenes, adquirint ms pes i volum.
- La uni de protenes de membrana amb components de la matriu
extracellular
- La uni de protenes de membrana al citoesquelet.
No obstant, existeixen dos tipus de moviments demostrats de les
protenes: la difusi lateral i la rotaci, on les protenes giren al voltant dun eix
aproximadament perpendicular al pla de la bicapa.

31
TEMES 8 I 9: RETICLE ENDOPLASMTIC I MAQUINRIA BIOSINTTICA
RETICLE RUGS

Els cicles de gemmaci i fusi permeten que qualsevol orgnul es

comuniqui amb qualsevol altre i lexterior cellular. Les fletxes blaves indiquen la
direcci de sortida del trfic de vescules des del ER fins al complex de Golgi i
la membrana plasmtica (o lisosomes).

Totes les cllules eucariotes tenen un reticle endoplasmtic, la

membrana del qual constitueix normalment ms de la meitat del total de la
membrana de la cllula. Est organitzat en forma duna xarxa laberntica de
tbuls ramificats i de sculs aplanats interconnectats amb el nuclis i que
sestenen per tot el citoplasma. El lumen del RE queda amb contacte amb
lespai perinuclear (espai entre la membrana nuclear externa i la interna).
La membrana del reticle est constituda bsicament per una doble capa
de fosfolpids amb protenes inserides. A ms, hi ha petites quantitats de
colesterol, esfingomielina, glicolpids i glicoprotenes.
La seva membrana del RE s el lloc de producci de totes les protenes
transmembrana, de les protenes que han de ser secretades i lpids de la
majoria dels orgnuls cellular (el mateix ER, aparell de Golgi, lisosomes,
endosomes...). Totes les protenes sn inicialment transportades al RE.
Algunes de les protenes transmembrana produdes al RE shi queden, per
moltes altres estan destinades a altres orgnuls (hidrosolubles) o a la
membrana plasmtica. Totes aquestes protenes, independentment del seu
dest, sn dirigides a la membrana del ER. La cllula tindr un volum de reticle
endoplasmtic ms o menys grans en funci del seu poder transcripcional (molt
poder transcripcional voldr dir molta sntesi de protenes, per tant, molt RE).

Hi ha dos tipus de reticle endoplasmtic: el RE llis i el RE rugs, aquest

ltim t enganxats a la seva membrana ribosomes.

1. EL RETICLE ENDOPLASMTIC LLIS. FUNCIONS.

Les regions del ER que no tenen ribosomes units es denominen reticle

endoplasmtic llis. Les seves cavitats tenen una estructura ms tubular i no
presenten ribosomes enganxats.
Dins daquestes cavitats i a nivell de membrana trobem enzims
responsables de la sntesi dels lpids, i els enzims implicats en els processos de
detoxificaci de substncies liposolubles.

32
 En una gran majoria de les cllules, LER llis s escs i noms existeix
una petita regi del ER que s parcialment llisa i rugosa que sanomena reticle
endoplasmtic de transici (o elements transicionals), i representen una
regi especialitzada del reticle endoplasmtic a partir de la qual es formen les
vescules portadores de lpids i protenes, molcules recentment sintetitzades
que van a laparell de Golgi.
Malgrat aix, hi ha cllules especialitzades en que aquest tipus de
reticle s molt abundant. En:
- Cllules musculars, on sanomena reticle sarcoplasmtic, i
sencarrega de segrestar Ca2+ del citosol per afavorir la contracci
muscular.
- Cllules de Leydig, encarregades en la sntesi dhormones esterodees
derivades del colesterol.
- Cllules heptiques, ja que lRE llis cont els enzims responsables de la
detoxificaci de drogues, alcohols i altres compostes liposolubles.

Aix, doncs, les funcions del reticle endoplasmtic llis sn:

- Metabolisme dels lpids: Els fosfolpids i el colesterol es sintetitzen en

les membranes del reticle endoplasmtic llis. Excepte els cids grassos i
dos tipus de fosfolpids mitocondrials, la resta de lpids produts a la
cllula se sintetitzen aqu. El fosfolpid ms important s la
fosfatidilcolina format a partir de dos cids grassos, un glicerol, un fosfat
i una colina. Al reticle hi ha dhaver algun mecanisme que generi
moviments de les molcules lipdiques, ja que aquestes han danar fins
la cara del lumen a la cara citoplasmtica (flip-flop de fosfolpids)
perqu passi a membranes daltres orgnuls mitjanant la vesiculaci.
Es creu que la responsable s una protena especfica translocadora de
fosfolpids (flipases).

Formaci de la fosfatidilcolina

33
 - Sntesi i producci de lipoprotenes.
- Emmagatzemar intracellularment Ca2+
- Sntesi dhormones esterodees.
- Funci de detoxificaci: En la detoxificaci, els compostos pateixen
una alteraci metablica que els fa ms hidrosolubles. Daquesta
manera sn ms fcilment excretables pels ronyons o per lintest o de
ser degradats pels lisosomes. Aix saconsegueix mitjanant la
hidroxilaci de compostos aromtics i aliftics i la conjugaci daquests
derivats hidroxilats amb cid glucurnic, sulfat, glicina o taurina. s un
procs que permet transformar substncies insolubles en aigua i que
dacumular-se a la membrana ocasionarien greus perjudicis a la cllula.
Grcies a enzims com el citocrom p450 es catalitzen aquestes reaccions
de detoxificaci.

2. RETICLE ENDOPLASMTIC RUGS

Aquest reticle est organitzat en piles de sacs aplanat, anomenats

sculs, que pel cant citoplasmtic estan recoberts per ribosomes distributs
asimtricament. Aquesta diferncia en la distribuci entre els dos cantons del
reticle (citoplasmtic i luminar) s imprescindible per a les funcions de
biosntesi. Com ja hem dit, la membrana daquest reticle s una continuaci de
la membrana nuclear externa que tamb est entapissada per ribosomes.
Els ribosomes es mantenen sobre la membrana a travs de les cadenes
polipeptdiques en creixement, que travessen la membrana a mesura que sn
sintetitzades. A ms, hi ha zones duni especials entre els ribosomes i la
membrana. El punt duni del ribosoma es troba a la subunitat major i suneix a
dues glicoprotenes especfiques del reticle, denominades riboforines.
Trobem RE rugs a totes les cllules nucleosades, excepte en els
espermatozous, i s molt abundant a les cllules especialitzades en la secreci
de protenes (cllules acinars pancretiques, cllules secretores
danticossos...).

Les funcions del reticle endoplasmtic rugs sn:

- Sntesi proteica. Es sintetitzen:

Totes les protenes de secreci que seran exportades
Totes les protenes de membrana, incloent-hi les seves prpies.
Les protenes dels mitocondris i els cloroplasts.
Algunes protenes dels peroxisomes.
- Funcions de transport de les substncies recentment sintetitzades
- Emmagatzemar substncies recentment sintetitzades, que en un
primer moment sn emmagatzemades i, posteriorment, seran
transportades.
- Control de qualitat. Procs post-traduccional perqu les protenes
surtin del reticle.

34
3. LA MAQUINRIA BIOSINTTICA DEL RETICLE ENDOPLASMTIC
RUGS

Per tal de qu comenci la sntesi de protenes es necessita que lRNAm,

sintetitzat al nucli sassoci als ribosomes, comenant la traducci, que pot tenir
lloc:
- Al citosol, en els ribosomes lliures que sintetitzen les protenes
citosliques. Quan la protena est totalment traduda s transportada
cap al seu lloc de funcionament. Aquest procs s el que sanomena
sntesi post-traduccional.
- Al RE rugs, la cara citoslica hi estan adherits els ribosomes units a la
membrana. Es sintetitzen protenes de secreci i de membrana. Les
protenes mateix temps que es tradueixen van entrant en el reticle.
Aquest procs sanomena sntesi contraduccional.

Els ribosomes units a la membrana i els ribosomes liures sn estructural

i funcionalment idntics, noms es diferencien en les protenes que sintetitzen.
Quan un ribosoma comena a fabricar una protena amb un pptid senyal per
la uni amb la membrana del ER, la mateixa senyal dirigeix el ribosoma a la
membrana del ER. Com molts ribosomes poden unir-se a una mateixa
molcula dARNm, es forma un poliribosoma. Si una molcula dARNm
codifica una protena que no t pptid senyal per al ER, el poliribosoma roman
al citosol lliure o la protena producte s alliberada en el propi citosol. Aix,
noms suneixen a les membranes rugoses del ER els ribosomes units a les
molcules dARNm que codifiquen protenes que tenen un pptid senyal.

35
 Aquest senyal pptid no noms dirigeix les protenes cap al reticle, sin
que depn del tipus de senyal la protena ser dirigida a altres orgnuls. La
hiptesi de la senyal diu que la seqncia lder actua de pptid senyal dirigint
la protena de secreci fins la membrana del RE rugs. Un cop a la membrana,
i abans que la cadena polipeptdica estigui completa, el pptid s hidrolitzat per
una peptidasa de senyal de la membrana de RE rugs. La sequncia senyal,
que noms serveix per entrar al reticle endoplasmtic, acostuma a ser
hidrofbica.

Una partcula de reconeixement de senyal SRP (Signal Recognition

Particle) dirigeix el pptid senyal per al RE a un receptor especfic de la
membrana del RE. El pptid senyal s dirigit a la membrana del ER per dos
components com a mnim:
- Una partcula de reconeixement de la senyal (SRP) que suneix al
pptid senyal i al ribosoma, consumint energia GTP mentre viatja entre
la membrana i el citosol.
- Un receptor SRP, una protena integral de la membrana del reticle que
es troba a la seva superfcie citoslica.

A mesura que el pptid va emergent del ribosoma, la SRP es va unint al

pptid senyal. Aix provoca una pausa en la sntesi proteica per poder donar al
ribosoma temps suficient per a unir-se a la membrana del ER abans que es
completi la sntesi de la cadena polipeptdica assegurant aix que no s
alliberada al citosol. La SRP s alliberada deixant el ribosoma sobre la
membrana del ER. Llavors, un aparell de translocaci (o translocon, grcies
al qual la protena entra al lumen) de la membrana del ER format per diverses
subunitats proteiques inserta la cadena polipeptdica en la membrana i la
transfereix a travs de la bicapa lipdica.

Mecanisme cotraduccional (mentre es sintetitza)

36
 La protena tamb pot entrar un cop ja formada, no sempre entrar
mentre sesta produint la seva sntesi, daquest mecanisme sen diu sntesi
post-traduccional.

Sec 62, 63, 71, 73 complex:

ajuden a entrar a la protena un
cop ja est formada.

Sec 61 complex: el que

anomenem translocador (porus)

BiP: chaperona que ajuda a

plegar la protena, requereix
consum dATP

El porus del translocador est tapat amb la cadena polpeptdica que es

troba en trnsit a travs de la membrana. Permet el pas duna cadena
desplegada i es tanca quan el ribosoma s eliminat de la membrana. Aix, el
porus sembla ser una estructura dinmica, obrint-se pas quan un ribosoma
amb una cadena polipeptdica suneix a la membrana i tancant-se quan el
ribosoma sallibera desprs que la sntesi de la protena hagi acabat.

Per les protenes de secreci, la seqencia senyal, situada en lextrem

amino terminal, t dues funcions:

- Dirigir el pptid senyal a la membrana del RE

- Actuar com a senyal dinici de transferncia, romanent unint al
translocon, mentre que la resta de la protena va travessant la
membrana formant un gran bucle a la llum del RE. Una vegada lextrem
carboxil hagi travessat la membrana, hi ha un aminocid de la protena
que reconeix una peptidasa, que hidrolitza el pptid senyal i allibera la
protena de la membrana deixant-la lliure al lumen. Desprs, la mateixa
peptidasa sencarrega de degradar el pptid senyal.

37
 En les protenes transmembrana dun nic pas, un pptid senyal intern
roman en la bicapa lipdica. El procs de translocaci de les protenes
destinades a romandre en la membrana s ms complex que el de les
protenes solubles ja que algunes zones de la cadena polipeptdica sn
translocades a travs de la bicapa lipdica mentre que les altres no ho sn.

Un pptid senyal amino terminal inicia la translocaci igual que per a una
protena soluble, per un segment addicional hidrofbic de la cadena frena el
procs de la transferncia abans que tota la cadena polipeptdica shagi
translocat. Aquest pptid de parada de transferncia atura la protena en la
membrana desprs que el pptid senyal del ER shagi eliminat. El pptid datur
de transferncia forma un nic segment helicodal que travessa la membrana,
amb lextrem amino terminal de la protena en la cara llum de la membrana i
lextrem carboxil en la cara citoslica.

Per, tamb hi ha protenes transmembrana que travessen la membrana

ms dun cop. Aquestes protenes, protenes multipas, necessiten una
combinaci de senyals dinici i para de transferncia determinada.

En les protenes transmembrana de multips, la cadena polipeptdica

travessa repetidament la bicapa lipdica. Un pptid senyal intern com a senyal
dinici de transferncia inicia la translocaci, la qual continua fins que es troba
un pptid datur de transferncia. La SRP busca els segments hidrofbics de la
cadena polipeptdica desplegada comenant pel seu extrem aminoterminal i va
progressant fins lextrem carboxil terminal, en la mateixa direcci en la que es
sintetitza la protena.

La SRP reconeix el primer segment apropiat i per tant fixa la pauta de

lectura: si sha iniciat la translocaci el prxim segment hidrofbic ser
reconegut com un pptid datur de transferncia, cosa que originar que la
regi de la cadena polipeptdica compresa entre ambds segments hidrofbics
quedi insertada a travs de la membrana i aix successivament.

38
 Moltes protenes presents en la llum del ER estan noms de pas, en
ruta cap a altres destins. Altres, les protenes residents del ER, presenten en
el seu extrem carboxil terminal una senyal de retenci del ER que s
responsable que la protena quedi retinguda en el ER. Aquesta senyal de
residncia est formada per 4 aminocids: KDEL (lisina, cid asprtic, cid
glutmic i leucina). Algunes daquestes protenes actuen com a catalitzadors
que ajuden a altres moltes protenes que sn translocades al ER a plegar-se i
ajuntar-se correctament.

3.1. La majoria de protenes sintetitzades en el RE rugs sn

glucosilades

Laddici covalent de sucres a les protenes s una

de les principals funcions del ER. La majoria de
protenes solubles i unides a la membrana que sn
fabricades en el llum del ER (incloent les destinades
a ser transportades al Golgi, lisosomes i espai
extracellular) sn glicoprotenes.
A la foto veiem lestructura de loligosacrid unit a
asparagina que s afegit a la majoria de els protenes
en la membrana del ER rugs. Els cinc residus de
sucre mostrats en el requadre gris formen la regi
central daquest oligosacrid. En laparell de Golgi
es produeix una profunda reordenaci i
eliminaci daquests sucres i en moltes protenes
noms sobreviuen a aquest procs aquests cinc
residus.

39
La glucosilaci duna protena en el RE es
produeix gaireb immediatament desprs que
la cadena peptdica entri en la llum del RE. La
glucosilaci s un pas ms que ha de fer el RE
com a control de qualitat. Per poder sortir en
condicions i ser funcionals al seu dest final, les
protenes han de passar un control de qualitat:
han de passar unes modificacions post-
traduccionals que sn:
- Glucosilaci
- Plegament terciari, grcies a la
glucosilaci o a chaperones.
- Formaci denllaos di-sulfur
- Proteolisi. Trencament de la seqencia
senyal i a vegades daltres parts.
- Oligameritzaci. Olgomer: protenes
formades per ms duna protena.

En el cas de glucosilaci, a la
protena se li afegeixen sucres
perqu pugui interaccionar amb la
calnexina que s una chaperona
que sengarrega de plegar el
polipptid per que passi a ser una
protena.

Si, finalment, la protena surt del RE mal plegada, en el citosol ser

desglucosilada i marcada amb ubiquitina el que indicar que sha de degradar.
Quan subiquitinitzen les protenes sn enviades als proteosomes que
sencarreguen de degardar-les.

No obstant, existeix un sistema per controlar cmuls de protenes mal

plegades.
- Les protenes mal plegades en el ER envien una senyal que estimula la
producci de ms chaperones del ER, activant una quinasa
transmembrana.
- La quinasa activada assoleix activitat ribonucleasa.

40
 - La endoribonucleasa talla molcules de RNAm especfiques en dos
llocs, eliminant lintr
- Els dos exons suneixen formant un RNAm actiu.
- El RNAm es tradueix creant una protena reguladora de lexpressi
gnica.
- La protena regulaci dexpressi gnica entra en el nucli i activa els
gens que codifiquen chaperones del ER.
- Les chaperones es sintetitzen en el ER on ajuden a plegar les protenes.

Les protenes, un cop sintetitzades i ben formades, poden

desplaar-se dun compartiment a un altre mitjanant un
transport regulat (vermell), el transport transmembrana
(blau) o el transport vesicular (verd). Els senyals que
dirigeixen el cam duna protena determinada a travs del
sistema, determinant la seva localitzaci definitiva en la
cllula, estan contingudes en la seqncia daminocids
de la protena.
El viatge comena amb la sntesi duna protena
sobre un ribosoma i acaba quan sha aconseguit el dest
final. En cada una de les estacions intermitges es pren
una decisi sobre si la protena ser retinguda en el
compartiment o b continuar el viatge. Tot i que en
principi es requereix un senyal determinat per retenir la
protena o no retenir-la, el transport vesicular de protenes
des del ER, a travs de laparell de Golgi, fins la
superfcie cellular sembla no necessitar cap senyal
especfic. Els senyals de retenci especfics es
necessiten per a retenir les protenes en el ER i en
laparell de Golgi.

41
 Des de regions especialitzades del ER, emergeixen les vescules
destinades a laparell de Golgi i transporten qualsevol protena des del ER a
laparell de Golgi. Existeix, per, un requeriment essencial perqu una protena
surti del ER: ha destar correctament plegada i formada. Les protenes que
no tenen la forma correcta o que sn incomplertes sn retenides i finalment
degradades. Aix, la sortida des del ER pot ser considerada com un control de
qualitat.

Com ja hem dit, hi ha protenes sintentitzades pel ER que han de

romandre all (ex. KDEL). Per aix, hi ha un mecanisme utilitzat per retenir les
protenes residents en el ER. Les protenes residents en el ER que sescapen
cap a la xarxa del cis Golgi sn retornades al ER mitjanant el transport
vesicular. Un receptor de membrana en la xarxa cis Golgi capta les protenes i
les condueix, en vescules de transport, cap el ER. Les condicions iniques
presents en el ER separen les protenes del seu receptor, de manera que el
receptor retorna a la xarxa del cis Golgi per a ser reutilitzat.

3.2. Formaci de protenes GPI a partir de protenes transmembrana

Algunes protenes de membrana canvien la

seva cua transmembra terminal carboxil per
un glucosilfosfatidilinositol (GPI) unit de
forma covalent. Aquesta uni es forma en la
llum del ER i afegeix a la protena un
anclatge de GPI que cont 2 cids grassos.
En el mateix procs selimina el segment
transmembrana de les protenes. Un enzim
del ER retalla la protena, lliurant-la del seu
extrem carboxil terminal, que la unia a la
membrana, i simultniament la uneix el nou
extrem carboxil terminal a un grup amino
dun intermediari GPI. Amb aquest anclatge
lipdic al que suneix de forma covalent, la
protena roman unida a la membrana.

42
TEMA 10: LAPARELL DE GOLGI

Laparell de Golgi s una estructura que es

troba a prop del nucli cellular i a prop del
centrosoma als animals. Quan la cllula
entra en mitosi es disgrega. Est format per
un conjunt de cisternes (normalment 9 o
10) limitades per una membrana i de forma
aplanada i est polaritzat.
Cada conjunt de sis cisternes constitueix
una estructura anomenada dictiosoma.
El nombre de dictiosomes varia segons el tipus de cllula i, si hi ha ms dun,
estan interconnectats. Associades a als dictiosomes trobem petites vescules
agrupades a la cara contigua al reticle endoplasmtic, i al llarg dels anells
dilatats de cada cisterna. Sn vescules de transport de protenes i de lpids
que van sent modificats. En una mateixa cllula, hi pot haver ms dun
complex de Golgi que estan interconnectats.

Els dictiosomes del Golgi tenen dues cares diferents: cara cis (cara
dentrada) i cara trans (cara de sortida). Ambdues cares estan connectades a
uns compartiments especials, formats per estructures tubulars i cisternes que
s la cara mitja on les protenes maduren i prenen les conformacions que els
proporcionaran les funcions. Les protenes i lpids entren per la cara cis en
vescules de transport que provenen del ER i surten per la cara trans en
vescules de transport amb destins diferents, exocitosis constitutiva (membrana
plasmtica), exocitosis regulada (cap a membrana plasmtica, per necessita
regulaci), sistemes endosmics (endosomes, lisosomes).

Laparell de Golgi est polaritzat. T cinc compartiments ordenats de la segent

manera i que realitzen diferents funcions:

- CGN (Cis Golgi Network): sencarrega de la fosforilaci dels oligosacrids

dels enzims lisosomals, provinents del reticle. Des del Golgi, aquests enzims
aniran cap al lisosoma. Un altre funci del CGN s recuperar les protenes KDEL
que shagin escapat del RE. Est format per una xarxa destructures tubulars i de
cisternes.
- Cis: es dna leliminaci de manoses, grcies a la manosidasa I que talla
residus de manosa. Est lligada amb una porci de transici del RE i les seves
membranes sn semblants a les del RE, fines.

43
 - Intermig: hi ha una eliminaci de manoses i una addici de N-
acetilglucosamina (GLCNAC) grcies a la N-ascetilglucosamina transferasa
I, cosa que permet que la manosidasa II elimini dos residus ms de manosa.
- Trans: es produeix laddici de galactosa. Les seves membranes sassemblen a
la membrana plasmtica, sn gruixudes.
- TGN (Trans Golgi Network): safegeix cid silic i es dna el sorting. La
classificaci i distribuci de les protenes en vescules que les transportaran als
seus destins finals: lisosomes (via endosomes tardans), superfcie cellular
(secreci constitutiva) o vescules secretores (secreci regulada). Els dos ltims
destins sn exocitosis on hi ha fusions de vescules amb la membrana
plasmtica. El TGN, com el CGN, est format per una xarxa destructures
tubulars i de cisternes.
Grcies a aquests processos i al lleuger descens de PH (acidesa) que es produeix al
llarg del Golgi, la protena surt madura i amb la conformaci necessria per realitzar les
funcions que li pertoquen.

1. TRANSPORT DES DEL ER A LAPARELL DE GOLGI

El transport des del ER a

laparell de Golgi i des daquest a
la superficie cellular o a
qualsevol altre lloc, mitjanant
vescules. Aquestes vescules
transfereixen les protenes duna
membrana a laltra o dun llum a
laltre mitjanant cicles de
gemmaci i fusi.

44
 La via que va des del ER, passant pel complex de Golgi, fins la
superfcie cellular sanomena via per defecte ja que les protenes no
necessiten presentar senyals per seguir-la: qualsevol protena que entri en el
ER (i es plegui correctament) ser transportada automticament a travs de
laparell de Golgi cap a la superfcie cellular si no cont senyals que laturin en
algun compartiment de la ruta.

Laparell de Golgi s un important punt de sntesi glucdica i un lloc de

classificaci i distribuci dels productes del ER. Molts dels polisacrids
cellulars sn sintetitzats aqu i constitueix una zona de pas dels productes del
ER de manera que una gran part dels glcids que fabrica el Golgi suneixen
com cadenes doligosacrids a les protenes i lpids que el ER li envia. Alguns
oligosacrids actuen com senyals que dirigeixen determinades protenes cap
a vescules que les enviaran a altres parts de la cllula.

LES PROTENES RESIDENTS EN EL ER SN SELECTIVAMENT

RECUPERADES DE LA XARXA DEL CIS GOLGI
Una protena ha destar correctament formada i plegada perqu pugui
sortir del ER. Les protenes que no tenen la conformaci correcta o que estan
incompletes sn retingudes o b unides a la protena BIP (chaperona) o formen
agregats i finalment sn degradades. La sortida de protenes s un control de
qualitat.
Les protenes ben plegades no necessiten cap senyal especfic per ser
transportades fora del ER (segueixen la via per defecte) per aquelles que han
de quedar-se en el ER s que necessiten un senyal. s el senyal KDEL. Aquest
senyal de retenci no s un ancoratge de les protenes residents en el llum del
ER sin una recuperaci selectiva desprs que hagin estat transportades en
vescules i descarregades en la xarxa cis Golgi.
Un receptor de membrana especfic uneix totes les protenes que
presenten el senyal de retenci i les empaqueta en vescules de transport
especials que els torna al ER. Les condicions iniques presents en el ER
separen les protenes del seu receptor, de manera que el receptor torna a la
xarxa del cis Golgi per ser reutilitzat.
Si es dons el cas que alguna partcula o receptor sescaps serien
detectats per una altre protena de coberta (COP I) que forma una vescula de
retorn al RE.

45
MOLTES PROTENES I LPIDS SN TRANSPORTATS AUTOMTICAMENT
DES DEL ER I AL GOLGI A LA SUPERFCIE CELLULAR
En una cllula capa de realitzar secreci regulada, abans dabandonar la
xarxa del trans Golgi shan de separar com a mnim tres tipus de protenes: les
destinades a lisosomes (via endosomes tardans), les destinades a ser
descarregades immediatament en la superfcie cellular i les destinades a les
vescules de secreci. Les protenes destinades als lisosomes sn
seleccionades per al seu empaquetament en vescules de transport
especfiques. La majoria de les altres protenes sn transportades directament
a la superfcie cellular mitjanant una ruta per defecte no selectiva. Si les
protenes del llum del ER no sn especficament retingudes com residents del
ER o de laparell de Golgi o no sn seleccionades per les rutes que porten a la
secreci regulada o als lisosomes, seran automticament transportades a
travs del Golgi fins a la superfce cellular mitjanant la via secretora
constitutiva.

Els processos de classificaci de protenes en la xarxa del trans Golgi:

- Les protenes marcades amb manosa-6-fosfat sn dirigides cap als

lisosomes (via endosomes tardans) mitjanant vescules de transport
recobertes de clatrina.
- Les protenes que contenen senyals que les dirigeixen cap a vescules
de secreci sn concentrades en grans vescules recobertes de clatrina,
que rpidament perden el seu recobriment transformat-se en vescules
de secreci (un procs que nicament t lloc en cllules secretores
especialitzades).
- Les protenes que no presenten caracterstiques especials sn
transportades cap a la superfcie cellular per defecte a travs de la ruta
de secreci constitutiva.

46
LES VESCULES DE SECRECI EMERGEIXEN PER GEMMACI DES DE
LA XARXA DEL TRANS GOLGI
Les cllules que estan especialitzades en secretar alguns dels seus
productes en resposta a un senyal concreta, emmagatzemen aquests
productes en vescules de secreci. Aquestes es formen per gemmaci de
vescules recobertes de clatrina, a partir de la xarxa del trans Golgi i alliberen el
contingut a lexterior cellular. Aquestes vescules contenen protenes de
membrana especials que poden actuar com a receptors unint el material
agregat en la xarxa del trans Golgi. Desprs que les vescules de secreci
immadures sorgeixen de la xarxa del trans Golgi, la seva coberta de clatrina s
eliminada i el seu contingut es condensa.

47
TEMA 11: EXOCITOSIS

Les vescules de transport destinades a la membrana plasmtica

abandonen el trans Golgi seguint un flux constant. Les protenes de membrana
i els lpids daquestes vescules aporten nous components a la membrana
plasmtica, mentre que les protenes solubles de la vescula sn secretades a
lespai extracellular.
La fusi de les vescules
amb la membrana plasmtica
s lexocitosi (en aquest cas
s la ruta de secreci
constitutiva, perqu les
vescules no necessiten cap
senyal per fusionar-se amb la
membrana plasmtica).
Un altre tipus dexocitosi
s la ruta de secreci
regulada, en la qu les
protenes solubles i altres
substncies semmagatzemen
primer en vescules de secreci
i es secreten ms tard. Aquesta
via es troba principalment en cllules especialitzades en secretar rpidament
productes (per exemple: les hormones). Per tant, sabem que hi ha tres
possibles vies que les protenes poden seguir (si no estan destinades a formar
part de cap orgnul):
- Via que segueixen protenes destinades a ser degradades (lisosomes,
tema 13).
- Via que destina les protenes a les vescules de secreci per la secreci
regulada.
- Via que transporta les protenes i lpids automticament a la superfcie
extracellular (per defecte).
Existeix un procs, el Doking, que succeix quan les vescules entren en
contacte amb la membrana, per no arriben a fusionar-se.

48
Les vescules tindran diferents senyals de sorting segons on hagin danar a
parar:
- Clatrina: les molcules aniran a parar a la membrana plasmtica o al
lisosoma.
Les cllules especialitzades a secretar
rpidament productes en resposta a una
senyal concentren aquests productes en
vescules de secreci (grnuls de
secreci o vescules de nucli dens), que
es formen per gemmaci de vescules
cobertes de clatrina i alliberen el contingut a
lexterior cellular en resposta a la senyal
extracellular. El producte pot ser una
molcula petita o una protena. Les
protenes destinades a vescules de
secreci sempaqueten en vescules al trans
Golgi i aquest mecanisme implica
lagregaci selectiva de protenes de
secreci. Quan les vescules de secreci
abandonen el Golgi, la coberta de clatrina s eliminada i el contingut es
condensa molt a causa de lacidificaci del lumen de la vescula, induda
per una bomba dH+. Com que les vescules sn tan denses, la cllula
secretora allibera molt material per exocitosi quan s necessari.

- Caveolina: les regions del TGN on hi ha caveolina fan que les protenes
daquesta regi formin caveoles a la membrana plasmtica.

- COP1: s una protena que es troba a una determinada regi del TGN i
que recobreix les vescules que aniran cap a una regi especfica del
Golgi o del RE.

[Moltes molcules secretades es sintetitzen com protenes precursores

inactives, a partir de les quals salliberen les molcules actives per protelisi.
Aquests polipptids tenen, per exemple, una preseqncia que selimina abans
de la secreci formant-se aix la protena madura (abans era una preprotena
en la que la preseqncia s el pptid senyal del ER que selimina al ER
rugs). Tamb pot ser que comencin sent sintetitzades com a poliprotenes
amb mltiples cpies de la mateixa seqncia aminoacdica.]

Una vegada carregada, la vescula

secretora ha danar al lloc de secreci, on
ha desperar fins que la cllula rebi el
senyal de secreci, Les vescules utilitzen
protenes motores unides a la seva
superfcie per a prpopulsar-se al llarg
dels microtbuls axonals.

49
 Lltima etapa de la ruta secretora regulada s lalliberaci del producte
per exocitosi. La senyal de secreci s sovint un missatger qumic que suneix
als receptors de la superfcie cellular. Lactivaci daquests genera senyals
intracellulars (sovint, un increment de la concentraci de calci al citosol). Es
dispara lexocitosi i les vescules de secreci suneixen a la membrana
plasmtica i alliberen el seu contingut a lespai extracellular.
Lexocitosi regulada es pot produir per tota la
superfcie cellular (fig. A i B, a dalt) si es cultiven
cllules secretores en un medi que contingui un
estimulant soluble, per normalment (en les cllules
de lorganisme) no s una resposta generalitzada de
tota la cllula sin que queda restringida a la regi
on la cllula est en contacte amb el lligand (a la
dreta).
Quan una vescula secretora es fusiona amb la
membrana plasmtica, la seva membrana passa a
formar-ne part. Perqu lrea de la membrana
plasmtica no augmenti sense control, constantment
sn eliminats de la superfcie cellular components de
la membrana a travs dendocitosi, en un procs
igual de rpid que laddici daquests per exocitosi.
Aquests components que seliminen de la membrana
plasmtica poden ser utilitzades de nou, per tant aquest s un procs de
reciclatge de membranes.

Les cllules nervioses utilitzen un altre tipus de vescules de secreci:

les vescules sinptiques (duns 50 nm de dimetre), que emmagatzemen
neurotransmissors petits que sutilitzen en les sinapsis qumiques perqu dues
cllules es comuniquin rpidament. Aquestes sn alliberades molt rpid quan
arriba un potencial dacci al terminal nervis. Aquestes vescules no es
generen a partir del Golgi sin a partir dels endosomes, en el procs de
reciclatge local de la membrana plasmtica.

50
 Com que la majoria de les cllules dels teixits estan polaritzades (i tenen
dos o ms dominis de membrana als que shi dirigeixen les vescules
secretores), es distingeixen dos tipus de membranes: lapical, que dna al
lumen, i la basolateral, que comprn la resta de la cllula.
Els seus dominis sn diferents: la regi apical est composta per glucolpids i
per les protenes de la membrana plasmtica que estan unides a la bicapa
lipdica amb GPI (glucosilfosfatidilinositol). El senyal que fa que un cllula sigui
apical o basal s una regi de protena GPI, que es troba en algunes.

Les protenes que estan destinades a cada una de les membranes hi poden
arribar de dues maneres:
- Directament des del Golgi
(sorting directe). Les
molcules destinades a la
membrana apical senvien a
la membrana apical, i les
destinades a la basolateral
senvien a la basolateral. (A)

- Indirectament (sorting
indirecte). El Golgi envia
totes les protenes de
membrana cap al mateix
domini (en el cas de la
imatge les envia totes a la
membrana basolateral), i
des dall les protenes
destinades a laltra
membrana sn enviades
cap all via endosomes (en un procs que es diu transcitosi). (B)

51
TEMA 12: ENDOCITOSI

Lendocitosi s un procs mitjanant el qual les cllules capten

macromolcules, partcules i, a vegades, altres cllules de la superfcie
extracellular cap al seu interior, per degradar-les als lisosomes (via verda al
dibuix)

Durant aquest procs, la substncia que sha dingerir es rodeja

progressivament amb una petita porci de la membrana plasmtica. Llavors es
produeix una invaginaci de la membrana amb la substncia, i desprs
sestrangula formant una vescula intracellular que cont el material ingerit.
Les funcions principals de lendocitosi sn la nutrici i la defensa, per
tamb interv en el moviment, la proliferaci cellular i en les relacions entre
cllules.

Lendocitosi es divideix en dos tipus segons el material ingerit en cada cas:

- La pinocitosi, que implica la ingesti de fluids i soluts en vescules
petites (de fins a 150 nm de dimetre).
- La fagocitosi, en la qual singereixen partcules grans a travs de
vescules de ms de 250 nm de dimetre.

52
 La majoria de cllules eucariotes
ingereixen contnuament per
pinocitosi, i la fagocitosi s prpia
de cllules fagoctiques
especialitzades (fagcits):
macrfags, neutrfags, cllules
dendrtiques, cllules de Kupfer...
Hi ha dos tipus de glbuls blancs
que actuen com a fagcits: els
macrfags i els neutrfils. Les
cllules vives tenen alguns
mecanismes per evitar ser
fagocitades i eliminades per macrfags. Aquests mecanismes poden ser
inhibidor que desactiven les senyals que activen els processos de fagocitosi.
Com que la fagocitosi s una via endoctica regulada, perqu una partcula
sigui fagocitada s necessari que aquesta suneixi a la superfcie del fagcit a
travs dalgun dels receptors de superfcie especialitzats que estan units
funcionalment a la maquinria fagoctica de la cllula. Quan la partcula sha
unit al seu receptor, aquest sactiva i transmet el senyal a linterior de la cllula
perqu sinici la ingesti.
Els anticossos sn els receptors ms ben caracteritzats. Suneixen a la
superfcie de la partcula que sha dingerir formant una coberta en la que les
cues dels anticossos (regions Fc) queden exposades a lexterior i sn
reconegudes pels receptors Fc de la superfcie dels macrfags i neutrfils.
Aquesta uni indueix a la cllula fagoctica a estendre pseudpodes (a la
imatge de la dreta), que engoleixen la partcula, formant un fagosoma
(vescula que es forma a lingerir material per fagocitosi). Els fagosomes tenen
un dimetre determinat pel tipus de partcules que ingereixen, i poden arribar a
ser tan grans com la mateixa cllula fagoctica. Els fagosomes no estan
associats ni a clatrina ni a caveolina.
Hi ha altres processos o senyals que activen cllules fagoctiques: com
receptors que reconeixen el complement (molcules que circulen per la sang
marcant les cllules que shan de destruir), uns altres que reconeixen
directament els oligosacrids de la superfcie dalguns microorganismes que
shan dingerir o receptors que reconixer cllules en apoptosis ja que quan
una cllula mort hi ha fosfolpids de membrana (ex. fosfatidilcolina) que
canvien de zones (si sn citosliques passen a lexterior) i aix permet que
siguin reconegudes.

53
Durant la pinocitosi, la membrana plasmtica
sinternalitza a una velocitat molt elevada, i tota
la membrana que desapareix sha de restituir per
exocitosi, de manera que lendocitosi i lexocitosi
sn dos processos molt lligats, ja que
constitueixen un cicle endoctic-exoctic.
La part endoctica del cicle comena en regions
especialitzades de la membrana plasmtica, que
sanomenen depressions revestides de
clatrina, a partir de les quals es formen les
vescules. Aquestes depressions ocupen
aproximadament un 2% de lrea total de la
membrana plasmtica. La vida mitjana de les
depressions s curta, doncs un minut desprs
de la seva formaci, sinvaginen cap a linterior
de la cllula formant les vescules revestides de
clatrina.

La clatrina s una protena formada per

tres subunitats lleugeres i tres subunitats
pesades, tamb sanomena triskelion. Els
trsiquelions suneixen entre ells, donant lloc
a un esquelet en forma de cistella convexa
format per hexgons i pentgons.
Les depressions i vescules revestides de
clatrina proporcionen una ruta especfica
per captar macromolcules especfiques
del fluid extracellular (endocitosi a travs
de receptor). Les macromolcules
suneixen a receptors complementaris de la superfcie cellular (protenes
transmembrana), sacumulen en depressions revestides i entren a la cllula en
vescules recobertes de clatrina. Aix proporciona un mecanisme de
concentraci selectiu que augmenta leficincia de la internalitzaci de
determinats lligands ms de mil vegades.

Daquesta manera s captat el colesterol. Si

lingesti es bloqueja, el colesterol sacumula a
la sang i pot formar plaques
ateroesclertiques a les parets dels vasos
sanguinis. La majoria del colesterol es
transporta per la sang unit a protenes, formant
les LDL (lipoprotenes de baixa densitat) i quan
la cllula necessita colesterol per a la sntesi
de membranes, produeix protenes receptores
de LDL i les inserta a la membrana plasmtica.
Aquestes sassocien amb les depressions
revestides de clatrina que sestan formant i
com que les depressions revestides es
separen constantment de la membrana, les
partcules de LDL que suneixen als receptors

54
de les depressions queden dins de la nova vescula.
Desprs de que es desprengui la coberta de clatrina, les vescules
alliberen el seu contingut als endosomes primerencs, que sn a prop de la
perifria cellular. Des dall passen als endosomes tardans i desprs als
lisosomes, on shidrolitzen.

Lhipercolesterolmia familiar s una malaltia hereditria consistent en

una mutaci dels gens que produeixen el receptor LDL, el qual pot estar absent
o en mal estat Larterioesclerosi s una malaltia consistent en qu es van
acumulant partcules LDL als vasos, taponant-los. s una malaltia gentica. El
problema s que el receptor no permet que la protena transloqui dins la
cllula.

Es coneixen ms de 25 receptors diferents que participen en lendocitosi

mediada per receptor en diferents tipus de molcules, i tots utilitzen la via de
les depressions revestides de clatrina. Molts daquests receptors entren a la
depressi independentment de si sels hi ha unit el lligand, per alguns noms
hi entren un cop estan units al lligand. Aix, es coneixen dos tipus de endocitosi:
- Endocitosi de fase fluida: INESPECFICA. Endocita tot el que hi ha en
el medi extracellular
- Endocitosi dependent de receptor: ESPECFICA. T unes protenes
de membrana (receptors) on sacoplen les molcules concretes que
seran endocitades.

Hi ha un altre tipus de vescula revestida a

part de les vescules de clatrina. La majoria de
cllules presenten unes invaginacions a la
membrana plasmtica que sanomenen caveoles.
La funci de les caveoles s incerta per podria ser
que generessin vescules revestides de caveolina,
tot i que, si fos aix, no sabem tampoc qu
transportarien aquestes vescules ni quin seria el
seu dest. Es creu que les caveoles sencarreguen
de la transcitosis endotelial, funcions de
senyalitzaci (per a Ras, EGF (factors de
creixement), insulina...), de lentrada dions i
vitamines i de la regulaci de lpids.

55
 Les caveoles tenen una mida i una estructura diferent de les depressions
revestides de clatrina. Aix es pot veure a la segent figura (B): sobserva la
cara citoplasmtica de la membrana on hi ha varies caveoles i una depressi
revestida de clatrina (a dalt a la dreta).

1. ELS ENDOSOMES

El compartiment endosomal s una srie de tbuls heterogenis

rodejats de membrana i vescules distributs des de la perifria cellular fins a la
regi perinuclear, a prop del Golgi. Hi ha dos tipus dendosomes:

- Els endosomes primerencs (early endosomes), situats sota la

membrana plasmtica, on les molcules endocitades hi apareixen al cap
dun minut. s la principal estaci de sorting.
- Els endosomes tardans, situats al costat del Golgi i el nucli, on les
molcules endocitades hi arriben al cap de 5-15 minuts. Sn el
compartiment mig entre learly endosoma i el lisosoma.

Linterior dels endosomes s cid (pH 6 aprox.)

a causa de les bombes dATP que bombegen
ions H+ del citosol al lumen. Els tardans sn
ms cids que els primerencs. Aquest ambient
cid s important en la funci dels orgnuls.
Quan els materials endocitats arriben als
endosomes tardans, es mesclen amb
hidrolases lisosomals i acaben als lisosomes,
per moltes molcules es salven
especficament de destruir-se i sn reciclades
des dels endosomes primerencs cap a la
membrana plasmtica a travs de vescules.
Noms es degraden les molcules endocitades
que no es recuperen als endosomes.

56
Als endosomes primerencs, els
receptors canvien de conformaci i
alliberen el lligand si aquest est
destinat als lisosomes, per alguns
no es dissocien, de manera que el
lligand t el mateix dest que el
receptor. Els receptors poden tenir
diversos destins: la majoria retornen
a la membrana plasmtica don
procedeixen (reciclatge), alguns van
als lisosomes (degradaci), i daltres
van a un domini de la membrana
plasmtica diferent del que
procedien, en un procs anomenat
transcitosi.

No est clar com es desplacen les molcules dels endosomes

primerencs als tardans. Una hiptesi s que els endosomes primerencs es
desplacen lentament cap a linterior de la cllula i passen a ser endosomes
tardans, mentre que aquests es converteixen en lisosomes com a resultat de
fusionar-se amb les vescules que transporten hidrolases degut al seu augment
dacidificaci.
Una altra hiptesi s que els endosomes primerencs i els tardans sn
compartiments separats i el transport entre ells t lloc a travs duna xarxa de
microtbuls o mitjanant el desplaament de trossos de lendosoma primerenc.
La principal diferncia entre els endosomes primerencs i els tardans s la
composici proteica.

57
2. CAPTACI DE DIFERENTS COMPONENTS PER ENDOCITOSI

Ja hem explicat la captaci del colesterol mitjanant vescules de

clatrina. Per, hi ha moltes altres molcules imprescindible que sn captades
per endocitosi.

2.1. Captaci de la transferrina (ferro)

La captaci de transferrina s un exemple de distribuci mitjanant els

endosomes. La transferrina s una protena que transporta el ferro per la
sang. El seu receptor de la superfcie cellular descarrega la transferrina (amb
el ferro unit) als endosomes primerencs en un procs dendocitosi mediada per
receptor. El pH baix fa que la transferrina alliberi el ferro i un cop lliure
(apotransferrina) continua unida al seu receptor i s reciclada a la membrana
plasmtica com un complex receptor-apotransferrina. Quan el complex torna al
pH neutre extracellular, es dissocia i lapotransferrina pot tornar a unir ferro. La
transferrina actua evitant entrar als lisosomes i repartint el ferro que les cllules
necessiten.

2.2. Captaci del factor de creixement epidrmic (EGF)

LEGF s una protena que activa la proliferaci cellular a lepidermis

(molt important pel creixement). Aquesta EGF suneix als seus receptors de
membrana, els quals sacumulen a les depressions revestides de clatrina. A
partir daqu, lEGF, al unir-se amb el receptor el fosforila, iniciant-se aix una
cascada de fosforilacions que donaran lloc a la transducci de senyals, les
quals arribaran al nucli i desencadenaran la proliferaci cellular.

Un cop produda la proliferaci

cellular, aix es regula per down
regulation: sincorpora el receptor a la
molcula i aix fa que sinici la via
dendocitosi que el portar al lisosoma.
El EGF es mostra si no es troba a les
invaginacions

LEGF es degradar als lisosomes.

El receptor no es recicla com en altres
casos. Per tant, quan la cllula en
necessita, nhaur de fabricar ella
mateixa.

Alguns receptors poden tenir ubiquitina que afavoreix a que es

produeixin vesiculacions que permeten eliminar la part de protena citoslica
que s la que transmet la senyal.

58
 2.3. Captaci dimmunoglobulines

Les immunoglobulines sn transportades

a travs de les cllules epitelials des de
la superfcie sangunia, la cara basal, fins
al lumen. El seu receptor es troba a la
cara basal de la cllula. Mitjanant
lendocitosi, les immunoglobulines
entraran a la cllula i es desplaaran cap
a la cara luminal, apical, on la
immunoglobulina es separar de la
cllula. Aquesta separaci saconsegueix
per escissi del receptor. Daquesta
manera, surten al lumen les
immunoglobulines i el component secretor
(SL) del receptor. Laltra part del receptor
es degrada, grcies al trfic transcellular.

2.4. Captaci de glucosa

2.5. Resum
- Endocitosi de LDL (colesterol): Receptor de LDL es RECICLA
LDL LISOSOMES
- Endocitosi de la transferrina: Receptor i transferrina (TF) es RECICLA
- Endocitosi dEGF: Receptor i EGF LISOSOMES

3. ENDOCITOSI DE PATGENS: VIRUS I BACTERIS.

Els virus sn endocitats per pinocitosi, mentre que els bacteris degut al
seu tamany sn fagocitats

59
 3.1. Endocitosi de virus

Lendocitosi dels virus no s una fagocitosi ja que els virus sn uns

microorganismes massa petits. Aix que diem que entren a la cllula mitjanant
lendocitosi mitjanada per receptors, amb caveoles o amb fosos
indepependents de clatrina.
Un virus sapropa a la membrana plasmtica. Sota el pH dels
endosomes sactiva una protena del virus que provoca la seva fusi amb la
membrana, provocant daquesta manera que els cids nucleics del virus siguin
alliberats al citosol i sinici la replicaci del virus.
Una de les solucions es trobar anticossos que evitin lentrada del virus a la
cllula.

Alguns exemples dendocitosis de virus sn els segents:

A) El virus de la SIDA no t cpsula proteca, sin una bicapa lipdica i

glicoprotenes amb una elevada capacitat de fusi amb la membrana
plasmtica. Noms afecta a les cllules del cervell (del SNC), del sistema
sexual i del sistema limfoide.
El virus noms infecta un subtipus de cllules T del sistema immune, les
quals porten una protena especfica a la seva superfcie. Aquesta
protena actua com a receptor per a la glucoprotena de la membrana del
virus. La fusi es dna desprs de la uni del virus amb la membrana
plasmtica. Quan el virus arribi al nucli, iniciar la seva replicaci.
A ms, es produeixen moltes glicoprotenes vriques, que aniran a la
membrana plasmtica de la cllula. Aquestes glicoprotenes causaran la
fusi de cllules infectades amb cllules no infectades que portin la
protena complementria a la seva superfcie. Es formar un complex
multinucleat que impedeix la funci normal del sistema immune de les
cllules T.

60
B) Altres virus amb bicapa lipdica, com la grip, primer suneixen a receptors
de superfcie provocant la seva endocitosi. Quan el desmosoma
sacidifica, el virus fusiona la seva membrana amb la membrana
endosmica alliberant la nucleocpsida en el citoplasma.
C) Els poliovirius no tenen membrana. Suneixen al receptor de la membrana
de lhoste formant un por en la membrana a travs del qual sallibera el
seu genoma de RNA.
D) Els adenovirus tampoc tenen membrana. Segueixen una estratgia ms
complexa. Indueixen una endocitosi regulada per receptor i desorganitzen
la membrana endosmica alliberant part de la cpsida en el citoplasma.
Finalment, la cpsida queda ancorada en un por nuclear, alliberant el seu
genoma de DNA directament a linterior del nucli.

3.2. Endocitosi de bacteris

Els bacteris poden actuar de diverses maneres:

- Unint-se a la membrana de la cllula sense entrar-hi, sin el que fan es
secretar toxines. Aquestes toxines tenen tres dominis: un per a la uni
amb el receptor de membrana, un per formar un porus a la membrana i
poder entrar i un altre per a la inhibici de la sntesi proteica. Aquestes
toxines entren a travs de caveoles
- Ser fagocitats per cllules especialitzades fagoctiques (glbuls blancs)
- Induir la fagocitosi en cllules que no sn fagocitries.
Mecanismes utilitzats pels bacteris per induir la fagocitosi en cllules
que no sn fagocitries:
A) Mecanisme fagocitari de cremallera: El bacteri est recobert
dadhesina que es detectada pels receptors adhesius (integrines,
cadherines). Aquests receptors en una cllula normal noms shi
enganxarien, per un bacteri es massa petit, aix que el comencen a
rodejar fins que es fagocitat. Aix es produeix en part perqu la
dhesina activa la actina i la formaci de pseudpodes.
B) Mecanisme desencadenant indut pels patgens que requereix la
polimeritzaci de actina en el lloc dentrada del bacteri.

61
Els patgens han desenvolupat diferents formes per evitar ser eliminats pels
lisosomes:
- Escapar mitjanant una dispersi citoslica (virus)
- Prevenir la fusi amb lisosomes (tuberculosis i legionelles: sn bacteris
que sn fagocitats en els macrfags alveolars, per no poden ser
eliminats pels lisosomes, aix queden en forma latent i sactiven quan el
individu es troba ens situacions no ptimes (baix en defenses,...) )
- Ser resistent a la hidrlisi dels lisosomes. Es fusionen amb els lisosomes
per formar un fagolisosoma.

Aix, existeixen diverses modificacions del trnsit intracellular de membrana

per part de bacteris patgens.

62
TEMA 13: ELS LISOSOMES

Els lisosomes sn vescules membranoses que contenen enzims

hidroltics utilitzats per la digesti intracellular controlada de macromolcules.
Contenen uns 40 tipus denzims hidroltics, entre les que trobem proteases,
nucleases, glucosilases, etc., totes sn hidrolases cides i la seva activitat
ptima sexpressa en un pH proper a 5 (el pH
que hi ha a linterior dels lisosomes). El citosol
est protegit contra latac del seu propi sistema
digestiu de dues maneres: la membrana dels
lisosomes en mant els enzims allunyats i la
dependncia cida daquests fa que no actuin
al citosol en cas de fuga (perqu el pH citoslic
s 7.2).
La membrana lisosomal cont protenes de
transport que permeten que sescapin els
productes finals de la digesti de
macromolcules, com els aminocids, sucres i
nucletids, de manera que aquests puguin ser
excretats o reutilitzats per la cllula. A ms, la
cara luminar de la membrana lisosomal est
altament glicosilada, aquests glcids fan de
coberta protectora (evita que sigui degradat pel
propi lisosoma). Per mantenir el lumen del
lisosoma a pH cid, la membrana cont una
bomba de protons que utilitza lenergia
dhidrlisi de lATP per bombejar H+ a linterior del lisosoma.

Hi ha lisosomes de moltes formes i mides diferents. Aquesta diversitat explica

lmplia varietat de funcions digestives mediades per les hidrolases cides, com
la digesti de desfets intra i extracellulars, la digesti de microorganismes
fagocitats i fins i tot la nutrici cellular. A vegades els lisosomes sn
considerats com una collecci dorgnuls diferents amb la caracterstica
comuna de lelevat contingut denzims hidroltics que contenen a linterior.

Els lisosomes sn el punt de trobada on convergeixen diferentes corrents de

trnsit intracellular. Els enzims digestius hi arriben a travs duna ruta que va
per lER i laparell de Golgi, mentre que les substncies que shan de digerir hi
poden arribar per tres vies diferents:

- Per endocitosi (tema 12). La digesti hidroltica de les molcules

endocitades comena a linterior dels endosomes tardans, on el pH s
mitjanament cid (6), i a partir dels quals es formen els lisosomes.
Encara que no est gaire clar com passa aquest canvi, sabem que
durant el procs la membrana de lendosoma perd algunes molcules i
es produeix una disminuci del pH intern.
- Per autofagia, un procs que permet destruir parts obsoletes de la
prpia cllula. Lorgnul que ha de ser degradat queda envoltat per
membranes derivades de lER i es genera un autofagosoma, que
funciona com un lisosoma.

63
 - Per fagocitosi (tema 12). Aquesta ruta noms t lloc en cllules
especialitzades en aquest procs, en el que les cllules ingereixen
grans partcules i formen un fagosoma, que es transforma en un
lisosoma.

Hi podria haver una quarta via per arribar als lisosomes: algunes
protenes citosliques (que normalment sn degradades als proteosomes)
contenen unes senyals de superfcie anomenades KFERQ que sn
responsables de la seva selecci per ser descarregades als lisosomes i all ser
degradades. s possible que aquestes seqencies KFERQ uneixin aquestes
protenes a determinats orgnuls que hagin de ser autofagocitats, per tant de
manera indirecta aquestes protenes tamb seran destrudes. Daltra banda,
pot ser que hi hagi un transportador especfic a la membrana del lisosoma que
reconegui aquestes seqncies i transfereixi directament les protenes a travs
de la membrana lisosomal.

Els enzims hidroltics i les protenes de la

membrana lisosomal es sintetitzen al ER i sn
transportades a travs de laparell de Golgi. Les
vescules de transport que les porten cap als
endosomes tardans (que desprs formaran els
lisosomes) surten de la xarxa del trans Golgi,
incorporant nicament les protenes destinades als
lisosomes.
Els enzims hidroltics sn reconeguts i seleccionats
grcies al marcador en forma de grups manosa 6-
fosfat (M6P) que s una senyal especfica que fa
que una protena sigui enviada cap al lisosoma.

64
 Ladquisi daquesta manosa 6-P es produeix al lumen de la xarxa del
cis Golgi quan safegeixen exclusivament als N-oligosacrids dels enzims
lisosomals solubles. Els grups M6P
sn reconeguts pels receptors M6P,
que sn protenes transmembrana
presents a la xarxa del trans Golgi.
Aquests receptors uneixen a les
hidrolases lisosomals i ajuden a
concentrar-les en vescules de
transport especfiques que sorgeixen
per gemmaci del trans Golgi i
sacaben fusionant amb els
endosomes tardans, descarregant el
seu contingut al lumen daquests
orgnuls.

El receptor de M6P uneix el seu

oligosacrid especfic a pH 7, a la
xarxa del trans Golgi, i lallibera a pH
6, a linterior dels endosomes
tardans, on els enzims es dissocien
dels receptors M6P i comencen a
digerir el material endocitat transferit
des dels endosomes primerencs.
Quan ja han alliberat els enzims, els
receptors sn recuperats i retornats
a la membrana de la xarxa del trans
Golgi mitjanant vescules de
transport que sorgeixen per
gemmaci dels endosomes tardans.

No tota la crrega destinada als

lisosomes arriba al seu dest, sembla
que algunes de les hidrolases
lisosomals escapen del procs dempaquetament a la xarxa del trans Golgi i
sn transportades a la superfcie cellular, des don es secreten al fluid
extracellular. Per alguns receptors M6P tamb van a la membrana plasmtica
per recapturar les hidrolases lisosomals escapades i retornar-les a travs
dendocitosi mitjanant receptor als lisosomes.

El sistema de classificaci que segrega les hidrolases lisosomals i les

dirigeix cap als endosomes tardans funciona perqu en laparell de Golgi
safegeixen grups M6P noms a les glucoprotenes adequades. Aquest
marcatge especfic requereix un reconeixement especfic de les hidrolases per
lenzim del Golgi responsable dafegir els grups M6P. Com que totes les
glucoprotenes abandonen el ER amb les cadenes de N-oligosacrids
idntiques, la senyal per afegir-hi M6P ha de residir en alguna part de la
cadena polipeptdica de cada hidrolasa.

65
Laddici de grups M6P a les hidrolases lisosomals est catalitzada per dos
enzims que actuen de manera seqencial. La primera s una fosfotransferasa
amb un lloc de reconeixement que uneix especficament lhidrolasa, i un lloc
cataltic; la senyal reconeguda pel lloc de reconeixement no s un pptid senyal
sin una regi senyal depenent de conformaci. Quan la hidrolasa est unida,
la fosfotransferasa afegeix grups GlcNAc-P a una o dues de les manoses de
cada cadena doligosacrid. Llavors un segon enzim elimina el residu GlcNAc
creant el marcador de M6P.

Malalties lisosomals

- Malalties dacumulaci lisosomal:

Sn degudes a lacumulaci de substrats no diferents en els lisosomes a
causa dun mal funcionament de les hidrolases. Aquest mal
funcionament s degut a mutacions gentiques (ex. malaltia de Tay-
Sanchs, de Gaucher...)

- Malalties per autlisi de lisosomes:

Quan un lisosoma es trenca, el seu contingut, amb un pH cid, queda al
citosol que t un pH de 7.2 que inactiva els enzims i evita la degradaci
de la cllula. Per si es produeix un trencament massiu, la cllula s
incapa de restablir el pH i els enzims romanen actius al citosol,
degradant la cllula i, quan es produeix la lisi de la membrana
plasmtica es degrada la matriu extracellular i produeix inflamacions.
(ex. artritis reumatoide, la silicosi, la gota (acumulaci cid ric a les
articulacions).

Un cas especial dactivitat lisosomal s la dels espermatozous que en la

seva part apical tenen una gran quantitat denzims liposmics que en entrar en
contacte amb lvul sn alliberats produint la lisi de la membrana de lvul.

66
TEMA 14: MECANISMES MOLECULARS DEL TRANSPORT VESICULAR

El transport vesicular media un intercanvi continu de components entre

els diferents compartiments de la cllula.

Per a qu es mantingui el carcter especialitzat de cada compartiment

els marcadors exposats a la superfcie citoslica de la membrana guien la
direcci de les vescules, assegurant que noms es fusionin amb el
compartiment adequat.
La generaci duna vescula de transport comporta lensamblatge duna coberta
especial a la cara citoslica de la membrana que genera la vescula. Aquestes
cobertes actuen com un dispositiu que absorbeix la membrana rica en certes
protenes i pobre en altres cap a fora del compartiment, de manera que les
protenes poden ser transportades especficament a un altre compartiment.

La majoria de vescules de transport es formen a partir de regions

revestides especialitzades de la membrana, per tant es generen vescules
revestides duna xarxa de protenes diferents de les que recobreixen la
superfcie citoslica. Aquest recobriment selimina abans que la vescula es
fusioni amb la membrana receptora per permetre que les dues membranes (la
de la vescula i la del compartiment diana) interaccionin directament.
Hi ha dos tipus de vescules revestides:
- Les vescules revestides de clatrina, que medien el transport selectiu
dels receptors transmembrana, com el receptor M6P des de la xarxa
trans Golgi, o el receptor LDL des de la membrana plasmtica, amb
qualsevol molcula soluble que shagi unit a ells, quedant atrapada al
lumen de la vescula.
- Les vescules revestides de coat (COP I i COP II) medien el
transport vesicular no selectiu des de lER i les cisternes del Golgi.

El principal component proteic de les vescules recobertes de clatrina s

la clatrina. Consisteix en tres cadenes polipeptdiques grans i tres petites que
juntes formen una estructura de tres potes denominada trisquelion. Els
trisquelions de clatrina suneixen entre ells donant lloc a un esquelet en forma
de cistella convexa formada per hexgons i pentgons, generant depressions
revestides a la cara citoplasmtica de la membrana.

67
 La formaci duna yema revestida de clatrina es produeix per forces
generades per lensamblatge de les protenes de coberta sobre la superfcie
citoslica de la membrana, per no es coneix qu inicia el procs duni a una
regi particular de la membrana ni com sallibera la yema formant la vescula
revestida.
La vescula es forma grcies a la clatrina, a ladaptina (tamb
anomenada Mickey Mouse, adaptador entre la protena i la clatrina, reconeix
senyals especfics dels receptors formades per 4 components 1-2-3-4, 1-3-4
indiquen que han danar al Golgi, als endosomes o als ribosomes, mentre que 2
indica que la vescula sha de dirigir a la membrana plasmtica) i la dinamina
que senrolla al coll de la vescula i lestrangula perqu pugui ser secretada (s
una protena GTPasa monomrica, en forma inactiva Dinamina+GDP s
activada per les GEFs, mentre que quan est activa Dinamina+GTP es
inactivada per les GAPs).
Quan la vescula es desprn, la coberta es perd rpidament. Una
protena chaperona de la famlia hps70 (auxilina) actua com una ATPasa de
eliminaci de coberta que utilitza lenergia de la hidrlisi dATP per eliminar la
coberta de les vescules revestides de clatrina.

Lensamblatge de la coberta de les vescules revestides t dues

funcions: proporciona la fora mecnica necessria per estirar la membrana
cap a lexterior i ajuda a capturar receptors de membrana especfics juntament
amb les molcules que tenen unides. Ladaptina, una molcula de recobriment
present a les vescules, participa en les dues funcions: s necessria per unir el
revestiment de clatrina a la membrana i tamb ho s per atrapar els diversos
receptors proteics transmembrana. Aix un grup seleccionat de molcules a
transportar, unides als seus receptors de crrega especfics, sincorporen al
lumen de la vescula revestida de clatrina acabada de formar.

Les vescules revestides de clatrina no sn totes iguals (algunes sn

riques en receptors M6P, algunes en receptors LDL, etc), per el revestiment
de clatrina s igual per a totes elles. El que canvia s el tipus dadaptina, que al
ser diferents duna vescula a una altra medien la captura de diferents
receptors. Les adaptines reconeixen pptids senyal a la cua citoplasmtica dels
receptors.

68
 Les vescules revestides de coat medien el transport vesicular no
selectiu de la ruta per defecte, que inclou el transport des de lER al complex
de Golgi, duna cisterna del Golgi a una altra i des de la xarxa trans Golgi a la
membrana plasmtica. Cap daquests processos de transport requereix que les
vescules que es formen capturin una crrega especfica al seu lumen.
El revestiment daquestes vescules consisteix en part en un gran
complex proteic (coatmetre) format per set subunitats proteiques de
revestiment (anomenades COP, de coat protein). Com a mnim una de les set
subunitats presenta homologia de seqncia amb les adaptines de les
vescules revestides de clatrina, per hi ha grans diferncies de comportament
entre el revestiment de coatmetre i el de clatrina. Els coatmetres necessiten
que lATP dirigeixi la seva formaci, i quan la vescula es desprn de la
membrana donadora no es separen della sin que sen separen quan la
vescula arriba a la membrana diana.

[Les vescules revestides de COPI

sn les que retornen material cap als
compartiments dels quals provenia
(es formen a les cisternes del Golgi).
Les vescules revestides de COPII,
en canvi, sn les que transporten el
material des de lER cap al Golgi.]

Les vescules
que sescapen
del reticle sn
recollides per
receptors de
KDEL que
porten acoplats
COP I.

Tant lensamblatge com el desensamblatge del revestiment de

coatmetre depn duna protena una GTPasa monomrica amb una cua dcid
gras que es troba altament concentrada en la form descarregada (unida a
GDP) al citosol. En el cas de lensamblatge de les cobertes COPI i de clatrina
en les membranes del Golgi, aquesta GTPasa ser una protena ARF, mentre
que la responsable de lensamble de cobertes COPII en la membrana del RE
s una protena Sar1.

69
 Sembla que la membrana on es formar la vescula revestida de
coatmetre cont una protena especfica alliberadora de nucletids de guanina
que fa que ARF (o Sar1) alliberi el seu GDP i uneixi GTP (la concentraci de
GTP al citosol s ms alta que la de GDP). La uni de GTP fa que lARF (o
Sar1) exposi la cua dcid gras, que sinserta a la bicapa lipdica de la
membrana donadora. Quan lARF shi ha unit, recluta les subunitats de
coatmetre que shi uneixen. Lensamblatge de la coberta de coatmetre,
format per ARF amb GTP i per les protenes de coatmetre, estira la membrana
induint-la a que formi una yema, que es desprn com una vescula.

Quan aquesta vescula arriba a la seva membrana de dest, una protena

especfica de la membrana diana (la de dest) activadora de GTPasa, activa
lARF (o Sar1) perqu hidrolitzi el GTP que porta unit fins que es queda amb
GDP. Aix provoca un canvi en la conformaci de lARF de manera que la
cadena dcid gras es desprn de la membrana causant el desensamblatge del
revestiment i permetent que es produeixi la fusi amb la membrana. Per tant la
protena ARF s lencarregada de generar la senyal apropiada tant per
lensamblatge com pel desensamblatge de la coberta. El BFA inhibeix que es
produeixin ARF unint-se al GTP.

Les vescules de transport (siguin o no

especfiques) han de ser molt selectives amb
la membrana diana amb la qual es fusionen.
Per aix tots els tipus de vescules de
transport de la cllula han dexpressar
marcadors de superfcie que les identifiquin
segons el seu origen i crrega, i que siguin
reconeguts per receptors de les membranes
diana. El mecanisme daquest reconeixement
no es coneix per hi ha una hiptesi forta que
suposa la participaci dunes protenes
denominades SNARE, de les quals nhi ha
grups complementaris v-SNARE (a la
membrana de la vescula) i t-SNARE (a la
membrana diana t de target = diana).
Shan trobat uns 20 tipus de protenes
SNARE diferents. La funci daquestes
protenes s pemetre la fusi de la vescula.

70
 A la cllula hi ha molts sistemes de membrana, per aix el procs duni
de diferents vescules ha de ser molt selectiu. Una vescula pot inspeccionar
moltes membranes potencialment diana abans que la seva v-SNARE trobi una
t-SNARE complementria. Aquest procs crucial de reconeixement podria estar
controlat per membres duna famlia de protenes GTPases, les anomenades
protenes Rab, que controlen que la interacci entre v-SNARE i t-SNARE sigui
correcta. Les protenes Rab estan unides a la superfcie de les vescules
revestides que sestan formant a la membrana donadora. Quan una vescula
troba la membrana diana adequada, la uni de v-SNARE i t-SNARE permet
que la vescula es mantingui unida durant el temps necessari perqu la
protena Rab hidrolitzi el GTP que porta unit, cosa que bloqueja la vescula a la
membrana diana, preparant-la per la posterior fusi amb ella.

Hi ha molts tipus de protenes Rab, cada una de les quals est

associada amb un orgnul rodejat de membrana particular que participa a la via
de secreci o a la via endoctica. Cada orgnul presenta una protena Rab a la
superfcie citoslica (per exemple: Rab1 est associada al ER, Rab5 als
endosomes primerencs o la membrana plasmtica, Rab7 als endosomes
tardans, Rab11 als endosomes de reciclatge, Rab3 a la secreci, etc.)

Quan la vescula de transport ha reconegut la seva membrana diana i

sha unit a ella, la vescula ha dalliberar el seu contingut mitjanant la fusi de
membrana. Per aquesta fusi no es produeix inmediatament, perqu
requereix una senyal. A diferncia de la uni, que tan sols requereix que les
dues membranes sacostin prou com per permetre que les protenes que
sobresurten de la bicapa lipdica interaccionin entre s i sadhereixin, la fusi
requereix una aproximaci ms gran, quedant les membranes a 1.5 nm luna
de laltra. Perqu es produeixi aquesta aproximaci sha de desplaar laigua de
la superfcie hidroflica de la membrana (procs altament desfavorable des del
punt de vista energtic).

71
 Hi ha dos components proteics denominats NSF i SNAP que reaccionen
de forma cclica amb les membranes que shan de fusionar i el citosol. Les
SNAP suneixen tant a les v-SNARE com a les t-SNARE, iniciant lensamblatge
de laparell de fusi, que catalitza la fusi de les dues bicapes lipdiques en la
interfase membranosa de la vescula diana.

Dissociaci de parelles de SNARE per lacci de NSF

Fusi homotpica (vescules iguals, del mateis compartiment) de membrana mitjanant parelles de SNARE
grcies a lacci de NSF.
Fusi heterotpica = fusi entre vescules de diferents compartiments.

Existeix un model de com les protenes SNARE

poden concentrar-se en la fusi de membrana.

La fusi de membranes t lloc en diverses etapes. Un

aparellament estret de protenes SNARE sita les
bicapes lpidiques en una gran proximitat que expulsa les
molcules daigua de la interfase. Els lpids de les dos
monocapes que interaccionen flueixen entre les
membranes formant un tall de conexi. Els lpids de les
altres dos monocapes entren en contacte formant una
nova bicapa que amplia la zona de fusi (hemifusi). El
trencament de la nova bicapa completa la reacci de
fusi.

72
 Les protenes de fusi vriques i les SNARE poden fer servir estrtegies
similars. Un exemple s lentrada en les cllules de virus recoberts, en aquest
cas del VIH. En primer lloc, el VIH suneix a la protena CD4 en la superfcie
dels limfcits. Aquesta interacci est regulada per la protena vrica gp120 que
est unida a la protena de fusi de VIH. Una segona protena de la superfcie
cellular interacciona amb gp120. Aquesta interaccci allibera la protena de
fusi de gp120 pemetent que el pptid de fusi hidrofbic que abans es trobava
ocult sinsereixi en la membrana plasmtica. La protena de fusi, que s un
trmer, queda anclada, temporalement com protena integral de dos
membranes oposades simultniament. La protena de fusi es reorganitza
espontniament, plegant-se en un feix de sis hlix densament empaquetats.
Lenergia alliberada en aquest plegament de vries copies de la protena de
fusi sutilitza per aproximar les dos membranes, superant lelevada barrera
energtica que normalment impedeix que dos membranes es fusionin.

73
TEMA 15: MITOCONDRIS I PEROXISOMES

Els mitocondris ocupen una gran part del citoplasma de les cllules
eucariotes i han estat essencials per a levoluci en animals pluricellulars.
Sense elles els animals actuals dependrien de la gluclisi anaerbia, la qual
dona un aport insuficient denergia a la cllula.
Prcticament totes les cllules eucariotes tenen mitocondris i es creu
que aquests tenen el seu origen en una cllula procariota ancestral que va
ser fagocitada per una cllula eucariota ancestral, amb la que va comenar
una relaci simbitica. Aix s lexplicaci ms plausible per al fet de que el
mitocondri tingui dues membranes, una provinent del mateix mitocondri, i altra
provinent de la cllula eucariota ancestral. Tamb es fa evident pel fet de que
els mitocondris tenen DNA propi, amb un genoma similar als procariotes per
degenerat, amb falta dels gens responsables de moltes funcions bsiques,
probablement pel fet de que aquestes funcions les fa la cllula hostatgera per
elles.

Els mitocondris sn orgnuls aproximadament cilndrics, mvils i

plstics que canvien constantment de forma, incls es fusionen uns amb altres
i es tornen a separar. El seu procs de sntesi previ a la divisi i la propia
divisi, no es limiten a una fase del cicle cellular, sino que es produeixen
durant tot el cicle (altra prova del seu origen extern). Sn similars als bacteris i
fan de 1m a 0,5m de dimetre.

74
 El mitocondri converteix en energia a partir de components qumics.
All en verd sn les entrades de molcules, all en blau els productes, all
taronja els complexos protecs que en aquest cas bombejen protons a lespai
intermembrana gcies al transport delectrons.

Quan es desplacen pel citoplasma apareixen normalment, associades als

microtbuls, per aix tenen distribucions i orientacions caracterstiques dels
diferents tipus cellulars.

75
 Veiem un exemple de com estan associats als microtbuls del mscul cardac i
de la cua de lespermatazou:

Els mitocondris sn visibles al microscopi, i per raons tcniques la

major part dels estudis dels mitocondris shan fet sobre cllules heptiques,
pel fet de que aquestes tenen de 1000 a 2000 mitocondris, els quals ocupen
una cinquena part del volum cellular.

El mitocondri consta de dues membranes amb funcions diferents,

ambdues delimiten la matriu interna mitocondrial i lespai intermembrana,
sent aquest ltim molt ms estret.
La membrana externa cont moltes porines que formen amples canals
aquosos a travs de la bicapa lipdica, per aix la membrana s permeable
incls per a petites protenes (mx. Molcules de 5000 daltons). Per aix les
molcules pasen a lespai intermembrana, per no poden accedir a la matriu
degut a que la membrana interna s impermeable. Per aix lespai
intermembrana s qumicament semblant al citosol, mentre que la matriu
mitocondrial cont un grup de molcules molt seleccionat.
La membrana interna cont certa proporci de cardiolipina (20%), que
fa la membrana molt impermeable als ions. Aquesta membrana produeix unes
invaginacions anomenades crestes que la fan adquirir ms superfcie,
necessria per a contindre ms protenes especfiques per a la cadena de
transport electrnic amb la qual sobt ATP com a producte final. Tamb t
protenes transportadores per a fer-se permeable a petites molcules com el
piruvat, el lactat, cids grassos i fins i tot lAcetil-CoA.

76
 Algunes protenes dels mitocondris estan sintetitzades pel sistema
gentic de lorgnul i altres pel sistema gentic de la cllula.

El transport de fosfolpids cap a la membrana externa del mitocondri es

fa mitjanant una protena intercanviadora de fosfolpids, ja que els
fosfolpids sn apolars (per tant insolubles en aigua). La molcula que els
transporta s polar, (soluble en aigua) per tant pot travessar el citosol des del
reticle endoplansmtic (ER). Com veiem a la segent imatge, el transport de
fosfatidil colina (PC) tamb es fa mitjanant aquesta protena intercanviadora
de fosfolpid, aparentment sense suport exterior denergia, ja que la
concentraci de fosfatidil colina a la membrana del reticle endoplasmtic s
molt alta, i a la membrana externa del mitocondri s baixa. Desprs uns
translocadors situats a la membrana externa del mitocondri distribuirien la PC
de manera uniforme entre les dues membranes.

77
 El sistema gentic dels mitocondris animals s el ms senzill de tots, i
per ser tan redut, s el que ha patit ms canvis al llarg de levoluci (sutilitza
com a marcador ledat de les diferents espcies). El genoma del mitocondri
cont 2 gens de rRNA, 22 gens de tRNA i 13 seqncies que codifiquen
protenes.

Hi ha unes 90 protenes del mitocondri que sn sintetitzades al nucli,

per encara hi ha protenes que sn sintetitzades al mitocondri. Com la major
part de les protenes del mitocondri sn sintetitzades al citosol cellular, ha
dhaver un sistema de transpot de protenes cap a linterior de lorgnul.

Les protenes que van al mitocondri sn captades des del citosol per a
ser translocades a la matriu mitjanant un mecanisme post-traduccional. La
major part de les protenes precursores mitocondrials tenen una seqncia
senyal a lextrem N-terminal, que selimina un cop ha entrat en la matriu, per
part de la peptidasa senyal (proteasa). Estudis comparatius mostren la
tendncia comuna de les senyals proteques a plegar-se en -hlix amfiptica
(en un costat residus carregats positivament, i en altre els hidrofbics). La taula
12-3 ens mostra algunes seqncies senyal proteques amb les seues utilitats.

(A) Els 12 primers aminocids del precursor de la subunitat IV de la citocrom oxidasa, serveixen com a
senyal suficient per a dirigir el transport de la subunitat al mitocondri. (B)Quan la seqncia es plega es
queda formant -hlix.

78
 La translocaci de protenes a travs de les membranes mitocondrials s
portada a terme per complexes protecs formats per varies subunitats que
utilitzen com a translocadors de protenes: el complex TOM (translocator of
the outer membrane) que actua a travs de la membrana externa i els
complexes TIM (translocator of the inner membrane) que sn TIM22 i
TIM23, que ho fan a travs de la membrana interna. Part daquests complexes
fan de receptors dels precursors de les protenes mitocondrials i part formen el
canal de translocaci. TOM s necessari per a la translocaci de totes les
protenes mitocondrials codificades pel nucli cellular. s el responsable
dintrodur les seqncies senyal fins a lespai intermembrana, ajudant a
insertar les protenes transmembrana a la membrana externa. Seguidament
TIM23 transporta algunes de les protenes a la matriu mitocondrial, ajudant
tamb a insertar les protenes de la membrana interna. TIM22 inserta una clase
de protenes de la membrana interna que transporten ADP, ATP i fosfat. Hi ha
un tercer translocador que es diu complex OXA que inserta en la membrana
interna les protenes sintetitzades al mitocondri (tamb algunes que es
trobaven a la matriu malgrat provenir de lexterior).

79
 Les protenes precursores de les protenes mitocondrials no es pleguen
en la seua forma nativa fins que no sn translocades, ja que noms poden ser
translocades com a cadenes polipeptdiques desplegades. Es mantenen
daquesta manera al citosol grcies a interaccions amb protenes xaperones
de la famlia hsp70 i protenes especfiques daquests precursors que
suneixen a la seqncia senyal. En el moment que els receptors de TOM
reconeixen la seqncia senyal aquestes protenes associades es separen de
la cadena polipeptdica. Llavors la protena precursora travessa el canal de
translocaci amb la seqncia senyal al capdavant. TOM la fa passar la
membrana externa, i un cop a lespai intermambrana, la seqncia de
direccionament suneix al complex TIM, obrint el canal del complex, a travs del
qual la cadena polipeptdica passa a la matriu o queda insertada en la
membrana interna. La protena precursora travessa les dos membranes alhora,
fent visible a microscopia un estratament en les zones on es produeix.

Encara que TOM i TIM poden actuar conjuntament permetent lentrada

directa de protenes precursores a la matriu, tamb poden actuar independents.
Aquest procs requereix energia. Primerament per a lliurar la cadena
polipeptdica de les protenes xaperones, shidrolitza ATP. Un cop la seqncia
senyal ha passat el complex TOM i sha unit a TIM, precisa dun gradient
electroqumic de H+ per a que la translocaci continui. A la tercera etapa,
mentres la cadena polipeptdica va entrant a la matriu, les protenes xaperones
hsp70 mitocondrials es van unint a la cadena, i amb hidrlisi dATP les
xaperones es van despenjant, formant un mecanisme que aconsegueix
translocar totalment la cadena polipeptdica a la matriu.

80
 Hi ha dos models der explicar de quina manera la hidrlisi dATP impulsa
limportaci de les protenes a la matriu a trav de la TIM23:

(A)Model del trinquet trmic: la cadena emergent es desplaa cap a dins i

cap a fora per efecte trmic en el canal de translocaci del complex TIM23.
Cada cop que un fragment de cadena suficientment gran queda exposat a la
matriu, una hsp70 shi uneix, impedint el retrocs, per tant fent com a efecte
final un desplaament cap a linterior.

(B)Model de trinquet per arrosegament: les hsp70 que suneixen a la

cadena polipeptdica emergent canvien de conformaci impulsades per la
hidrlisi dATP, desplaant cap a linterior un fragment de la cadena
polipeptdica, en eixe moment suneix altra molcula dATP al fragment i es
repeteix el cicle.

Desprs de que la cadena polipeptdica quedi tota dins la mitocondria,

altres xaperones, les hsp60 li aporten una cambra on el polipptid es pot
plegar ms fcilment, grcies a la uni i separaci a travs de cicles dATP.

Les protenes que han de quedar integrades a la membrana mitocondrial

interna o que han de quedar en lespai intermembrana, sn primer
transportades a la matriu pel mateix mecanisme dentrada explicat
anteriorment.

81
 Per en aquest cas, darrere de la seqncia que indica el transport cap
a la matriu, tenen una seqncia daminocids hidrofbics. Per aix, quan a
la matriu la peptidasa senyal degrada la primera seqncia, la seqncia
hidrofbica actua com a nova senyal N-terminal, dirigint la translocaci de la
protena per a travessar la membrana interna, grcies al complex OXA, el qual
tamb interv en la inserci en la membrana interna de protenes fabricades pel
mitocondri.
Hi ha una ruta alternativa per la qual no cal que les protenes passin
primer per la matriu, en la qual el translocador TIM23 de la membrana interna
suneix a la seqncia hidrofbica que actua com a seqncia de parada de la
translocaci, que impedeix que aquesta continui a travs de la membrana
interna. La seqncia N-terminal s eliminada, i la protena acaba dentrar per
TOM i es queda a lespai intermembrana. Les protenes de lespai
intermembrana primer sn enganxades a la membrana interna per la seua
seqncia hidrofbica, que desprs s tallada per la proteasa senyal
intermembrana, deixant la protena madura en forma soluble (Fig. 12-29C) De
vegades aquestes protenes es queden enganxades a la cara externa de la
membrana interna, formant complexes protecs icls de transmembrana.
Hi ha protenes transportadores de la membrana interna que sn
protenes de pas mltiple i no prensenten seqncies eliminables al seu extrem
N-terminal, per que contenen seqncies senyal internes. Aquestes creuen el
complex TOM i sinserten a la membrana interna fent servir el complex TIM22
(Fig.12-29D). La integraci en la membrana interna requereix lexistncia dun
gradient electroqumic de H+. La integraci pot ser afavorida per la
solubilitzaci, energticament favorable, a la membrana de les regions
transmembrana hidrofbiques.

82
1. PROCESSOS ENERGTICS AL MITOCONDRI

La funci principal del mitocondri a la cllula s produr energia a partir

de molcules orgniques. Concretament shi produeix un procs quimiosmtic
que transforma lenergia doxidaci en ATP, principal molcula energtica
als processos cellulars.
s a la matriu mitocondrial on t lloc el cicle dcid ctric o cicle de Krebbs,
grcies al qual obtenim molcules com el NADH o el FADH2, les quals cedirien
els seus electrons a la cadena de transport electrnic situada a la
membrana interna del mitocondri.

Veiem a la seguent figura com la molcula de NADH cedeix un i

hidrur, que es transformat en un prot i dos electrons dalta energia. Els
electrons tamb son tranportats de manera similar pel FADH2.

Podem dir que en el procs de fosforilaci oxidativa (producci

dATP), la membrana interna del mitocondri actua com una mquina
dinterconversi energtica, transformant part de lenergia doxidaci del
NADH o el FADH2 en energia denlla fosfat de lATP.

Els toms dH del NADH i el FADH2 sn dividits en protons i electrons.

Els electrons passen a travs duna srie de transportadors delectrons de la
membrana mitocondrial interna. La cadena de transport electrnic consta de
tres complexes enzimtics, que grcies a lenergia alliberada pel transport dels
electrons, bombegen protons a lespai intermembrana.

83
 En alguns pasos daquesta cadena els H+ i els e- se recombinen
temporalment, per s noms al final quan sadhereixen als protons per a
neutralitzar les crregues negatives generades per ladici final dels electrons a
la molcula doxgen.

El bombeig de H+ a travs de la membrana interna desde la matriu cap

a lespai intermembrana, es produeix degut al fluxe favorable delectrons.
Aquest desplaament de H+ t dues conseqncies:
1.Genera un gradient de pH a travs de la membrana mitocondrial interna, amb
un valor de pH ms elevat en la matriu que a lespai intermembrana (pH 7,
equivalent al citosol).
2.Genera un gradient de voltatge a travs de la membrana mitocondrial
interna, negatiu a linterior i positiu a lexterior.

En conjunt es generen dues forces (degudes al pH i al V) que

constitueixen un gradient electroqumic de protons (Fig. 14-13).

Aquest gradient genera una fora protn-motriu que fa, grcies a la ATP
sintasa (enzim canal situal a la membrana interna), que els protons siguin
impulsats a linterior, afavorint la reacci energticament desfavorable de
produr ATP a partir de lADP i el Pi.

En resum, el piruvat i els cids grassos entren al mitocondri donant lloc a

lacetil-CoA, que ser metabolitzat per el cicle de lcid ctric, el qual redueix el
NAD+ a NADH (i el FAD a FADH2), En el procs de fosforilaci oxidativa els
electros dalta energia procedents del NADH i el FADH2, passen per la cadena
de transport electrnic fins loxgen (O2). Aquest transport delectrons genera un
gradient de protons a travs de la membrana que ser utilitzat per a impulsar la
producci dATP per lATP sintasa.

84
2. PEROXISOMES

Aquests orgnuls tenen una sola membrana i no tenen ni DNA ni

ribosomes, per al igual que els mitocondris, adquireixen les seues protenes
a travs de transport selectiu des del citosol.
Es troben a totes les cllules eucariotes i presenten enzims oxidatius com la
catalasa i la urato oxidasa (oxida molcules txiques), en una molt eleveda
concentraci. Els peroxisomes sn uns dels principals llocs dutilitzaci
doxgen (es creu que s un vestigi dun orgnul antic que als avantpassats de
les eucariotes realitzava el metabolisme dO2).
Els peroxisomes es dediquen bsicament a eliminar els toms dhidrgen a
partir de substrats orgnics, grcies a uns enzims que utilitzen loxgen
molecular: RH2 + O2 R + H2O2
La catalasa utilitza el perxid dhidrgen (aigua oxigenada) generat
per altres enzims del peroxisoma, per a oxidar diverses substncies, mitjanant
una reacci anomenada peroxidaci. 2H2O2 2H2O + O2

Una de les principals funcions daquestes reaccions s la hidrlisi de

les molcules dcids grasos en un procs anomenat oxidaci. Les
cadenes carbonades dels cids grassos, sn tallades cada dos carbonis
convertint-se en acetil CoA, el qual s exportat al citosol.

Hi ha peroxisomes molt diversos, diferents cllules dun mateix

organisme poden contindre enzims molt diferents. Es divideixen per fisi. La
figura 12-33 sn peroxisomes en cllules vegetals. (els vegetals tenen
liposisomes que converteixen lpids grassos en glucosa, cicle del glicoxilat).

85
 La principal funci biosinttica dels
peroxisomes, s la catlisi de les primeres
reaccions de sntesi de plasmalgens (Fig. 12-
32), que sn fosfolpids ms abundants a la
mielina. Una deficincia daquests provoca
profundes anomalies en la mielinitzaci de les
neurones.

Les protenes que simporten al peroxisoma

tene al lextrem C una seqncia de tres
aminocids com a senyal dimportaci. Es creu
que estan involucrades protenes receptores
solubles al citosol que reconeixen les seqncies
de direccionament, aix com les protenes
dancoratge a la suberfcie citoslica del
peroxisoma. Al menys 23 peroxines participen en
aquest procs que s impulsat per lhidrlisi
dATP. Les protenes oligomriques no cal que es
despleguen per a entrar, per tant tenen un
mecanisme diferent al de mitocondris. La peroxina
Pex5, acompanya a la protena durant el procs
fins a linterior, un cop all, es desf de la crrega i
torna al citosol. Es creu que els nous peroxisomes
es formen a partir dels precedents mitjanant el
creixement de lorgnul i fissi.

86
TEMA 16: EL CITOSOL

1. CONCEPTE

El citosol s tota aquella part de la

cllula no continguda dins de cap orgnul. Per
tant, podem dir, que el citoplasma est format
pel citosol i els orgnuls.
s el lloc on es sintetitzen les protenes
solubles, grcies als ribosomes lliures, que
sn les que formaran orgnuls com els
mitocondris o els peroxisomes. A ms a ms,
es realitzen la majoria de les reaccions del
metabolisme intermediari.

2. PRINCIPALS COMPONENTS DEL CITOSOL

- Protenes solubles (20-30%)

- Inclusions citoplasmtiques. Sn grnuls no delimitats que poden
contenir diverses substncies glicriques, lipdiques i pigments. A les
cllules muscular i als hepatcits hi ha aquestes inclusions, que
contenen que contenen glucogen com a reserva.
- Ribosomes lliures
- Citoesquelet. s la part ms important del citosol i s format per
microtbuls, microfilaments i filaments intermedis.
- Proteosomes

3. ELS RIBOSOMES: COMPOSICI I ESTRUCTURA

Els ribosomes estan constituts

per diferents molcules de
RNAribosmic i ms de cinquanta
protenes, organitzades en dues
subunitats. Aquestes subunitats
romanen separades fins a lhora de
traduir, moment en qu suneixen.
La subunitat gran s de 60s i
s lencarregada de catalitzar la
informaci dels enllaos peptdics.
Est composta per 49 protenes i per
3 tipus de RNA: un de 28s, un de 5s i
un d 5,8s.
La subunitat petita s de 40s i
suneix al RNAmissatger i a les
molcules de RNA de transferncia.
Est composta per 33 protenes i per
un tipus de RNA de 18s.

87
 4. POLISOMES I SNTESI DE PROTENES ALS RIBOSOMES
CITOSLICS.

Els polisomes, o
poliribosomes, sn
complexes formats per
una molcula de RNAm i
ribosomes. Tenen un
paper molt actiu en la
sntesi dels polipptids, ja
que permeten traduir el
RNAm amb una eficcia
molt ms rpida per part
dels mltiples ribosomes.
El nmero de ribosomes
del poliribosomes depn
de la longitud del RNA on
es disposen aquests.

No obstant, les protenes sintetitzades per ribosomes lliures sn sis:

- Protenes citoplasmtiques solubles
- Protenes de membrana perifriques (extrnseques) de la cara
citoplasmtica, com lactina i lespectrina.
- Protenes dels mitocondris
- Protenes dels peroxisomes (catalasa i oxidasa)
- Protenes dels cloroplasts.
- Protenes del nucli, tals com les histones.
Aquestes protenes es sintetitzen al citosol ja que no sn reconegudes pel RE.

Un ribosoma cont tres llocs duni a

molcules de RNA:
- Un per a unir-se al RNAm, en
la subunitat petita
- Dos per a unir-se al RNAt: un
RNAt amb la cadena de
polipptids en creixement
(aquest lloc duni s anomenat
lloc P), i un RNAt carregat amb
un aminocid (lloc A).
- I a un altre lloc per no s
duni sin dexpulsi, lloc E.

Els RNAt suneixen fortament

als seus corresponents llocs duni
perqu els seu anticod forma els
parells de bases adequats amb el
cod complementari del RNAm. Els
dos RNAt suneixen codons adjacents.

88
 Sntesi de les protenes:
- Inici:
Una molcula de RNAt iniciador i factors
diniciaci sadhereixen al lloc P de la subunitat
petita del ribosoma. Desprs, aquest complex
identifica el cod diniciaci en el RNAm i
suneix, alliberant els factors diniciaci i unint-
se la subunitat gran a la petita. A partir
daquest moment sinicia el cicle dallargament
de la cadena polipeptdica.
Sha dafegir que la metionina del inici de la
cadena polipeptdica que s aportada pel
RNAt iniciador, normalment s eliminada per
un enzim poc desprs dhaver-se incorporat a
la cadena.

- Allargament de la cadena polipeptdica.

s un procs que consta de tres etapes:
1. El RNAt carregat amb un aminocid
ocupa el lloc A, unint-se al cod del
RNAm, formant el parell de bases
adequat.
2. Lextrem carboxil del polipptid del RNAt,
situat al lloc P, es desenganxa daquest i
suneix mitjanant un enlla peptdic a
laminocid del RNAt del lloc A.
3. El RNAt del lloc P s alliberat al citosol. El
RNAt del lloc A amb la cadena
polipptids es desplaa fins al lloc P quan
el ribosoma es desplaa tres nucletids
per sobre del RNAm en direcci 5 3,
mitjanant la hidrlisi del GTP.
Al acabar aquestes tres etapes es reinicia
el cicle.

- Final:
Al cod dacabament del RNAm shi uneix un
factor dalliberament modificant lactivitat
enzimtica, fent que lextrem carboxil suneixi a
una molcula daigua (enlloc dunir-se a un
aminocid), separant el polipptid del RNAt del
lloc P i que dansa lliure pel citosol. Desprs el
ribosoma allibera el RNAt i es dissocia les
seves subunitats.

Un cop sintetzades, les protenes perqu siguin funcionals han destar

correctament plegades. Un tipus de plegament s plegament cotraduccional
on la cadena polipeptdica va adquirint les seves estructures secundria i
terciria a mesura que emergeix del ribosoma. El domini N-terminal s el primer
en plegar-se. Mentre que el domini C-terminal encara sest sintetitzant.

89
 Una famlia de protenes que tenen un paper impresindible en els
processos de plegament de protenes, les chaperones.

La famlia de xaperones moleculars hsp70. Aquestes protenes actuen

de manera molt tempranera, reconeixent petits fragments daminocids
hidrofbics a la superfcie de la protena evitant aix que hi hagi interaccions
hidrofbiques entre segments de protenes i aquestes es pleguin malament.
Ajudat per les protenes hsp40, de menor mida, un monmer hsp70 suneix a la
seva protena diana i hidrolitza una molcula dATP a ADP, patint llavors un
canvi conformacional que provoca que la hsp70 suneixi molt fortament a la
protena diana. Un cop es dissocia la hsp40, sindueix la dissociaci de la
hsp70 mitjanant lintercanvi del ADP per una nova molcula dATP. Aquests
cicles repetits duni i alliberament de les protenes hsp ajuden a que la
protena diana assoleixi el seu plegament correcte.

La sntensi de hsp70 augmenta molt quan incrementem la temperatura,

ja que a temperatures altes les protenes no sn estables i perden les seves
conformacions, no es pleguen b, per tant, s necessita ms sntesi de
chaperones.

90
 5. EL PROTEOSOMA: MECANISMES DE DEGRADACI DE
PROTENES AL CITOSOL

Els proteosomes sn complexes proteics encarregats

de degradar la majoria de les protenes que es
degraden al citosol. Estan formats per un cilindre
central, constitut per moltes proteases diferents, que
amb els seus llocs actius constitueixen una cmara
central. Cada extrem del cilindre est tancat per un
complex proteic format per uns deu tipus de
polipptids que poden hidrolitzar ATP. Els
proteosomes tenen bsicament les segents
subunitats:
- central: format per anells
- Extrems: tenen ATPases que despleguen les
protenes i permet que entrin als cilindres.

Els proteosomes sn els encarregats de seleccionar les protenes que

han de ser degradades unint-se a elles i introduint-les en el cilindre, on seran
degradades fins a curts pptids.

Per a ser degradades, a aquestes protenes sels uneix covalentment

una petita protena, la ubiquitina. Tamb es pot formar una cadena de
multiubiquitines, afegint ubiquitina a un residu de lisina de la protena diana, al
que posteriorment safegeixen sries dubiquitines addicionals.
Els tipus de protenes que es degraden depenent dubiquitina sn les
protenes desnaturalitzades, les mal plegades i les que contenen aminocids
oxidats o anormals.

91
TEMA 17: EL CITOESQUELET

1. CONCEPTE DE CITOESQUELET.

El citoesquelet s una xarxa molt complexa de filaments proteics que

sestenen arreu del citoplasma de les cllules eucariotes. s una estructura
molt insoluble, dinmica que sorganitza i es desorganitza contnuament mentre
la cllula canvia de forma, es divideix o respon al seu entorn, ja que al
citoplasma sempre hi ha una quantitat determinada de molcules dactina
monomrica que es troba en un equilibri dinmic, polimeritzant i
despolimeritzant la cllula.

2. PRINCIPALS TIPUS DE FILAMENTS QUE FORMEN EL

CITOESQUELET: FILAMENTS INTERMEDIS, FILAMENTS DE
TUBULINA, FILAMENTS DACTINA.

Les diverses activitats que duu a terme el citoesquelet depenen de tres tipus de
filaments proteics, cadascun format per una subunitat proteica diferent:
- Els microtbuls, formats per tubulina, de 25 nm de dimetre (1rs en ser
descoberts).
- Els microfilaments o filaments dactina, formats per actina, entre 7-8
nm de dimetre (2ns en ser descoberts)
- Els filaments intermedis, formats per protenes fibroses, com la
vimentina o les lmines proteiques, de 10 nm de dimetre (3rs en ser
descoberts).

92
 Aquests filaments es formen per la uni dunes subunitats, anomenades
monmers (solubles), formant polmers filamentosos (insolubles).
Els filaments dactina i els microtbuls actuen junts polaritzant la cllula.
De fet, en una cllula viva, els tres tipus majoritaris de filaments del
citoesquelet estan connectats els uns amb els altres i les seves funcions estan
coordinades.

El citoesquelet i els canvis de la forma

cellular:
La formaci dels filaments proteics a partir de
subunitats proteiques molt ms petites permet
un ensamblatge i desensamblatge regulat, el
qual redefineix la forma del citoesquelet.
(A) Formaci dun filament a partir duna
petita protena.
(B) Rpida reorganitzaci del citoesquelet en
una cllula responent a una senyal externa.

3. PRINCIPALS FUNCIONS DEL CITOESQUELET

- s el responsable del manteniment i el canvi de la forma de les cllules

- Dna suport mecnic i resistncia a les tensions
- s responsable de lorganitzaci espacial de les estructures cellulars.
- Alguns dels seus filaments participen en la contracci muscular.
- s el responsable del lliscament de les cllules sobre un substrat.

4. PROTENES ACCESSRIES

Les funcions dels tres tipus de filaments proteics depenen de protenes

accessries que uneixen els filaments a altres filament i a daltres components
cellulars.

Els diferents tipus de protenes accessries sn:

- Actin-binding proteins (ABP): associades a filaments dactina
- Microtubule-associated proteins (MAPs): associades als microtbuls.
- IF-associated proteins (IFAPs): associades als filaments intermedis.

Aquestes protenes realitzen les segents funcions:

- Regulaci de polimeritzaci-despolimeritzaci
- Protenes motor (moviment)
- Control de lorganitzaci 3D (cross-link)

93
 5. TCNIQUES DESTUDI DEL CITOESQUELET

Immunofluorescncia, microscpia electrnica (deep-etching), video-

microscopia, anlisi de lensamblatge mitjanant la llum del sincrot...

Actualment, la tcnica ms rutinria s la immunofluorescncia

(actina/antiactina). T diversos problemes. Un dells s el senyal visual o de
llum que dna. Shan utilitzat anticossos secundaris per millorar la tcnica. Es
fan sevir anticossos per als anticossos de lactina. Aquests anticossos
secundaris es marquen fluorescentment. Sn polivalents (ex. a un molcula
danticossos secundaris suneixen 5 molcules danticossos fluorescents).
Daquesta manera samplifica la senyal. Sanomena immunofluorescncia
indirecta.

Aix es veu amb el microscopi ptic.

Per veure imatges a ms resoluci
cal fer servir el microscopi electrnic.
Cal, per, fer-ho en condicions
especials per no destruir el
citoesquelet en la fixaci. Hem de fer
servir tcniques de criograbat.
Es buida tot el material de la cllula i
noms es deixa el citoesquelet. El
criograbat ens dna molta informaci
sobre el citoesquelet. Tamb els
podem estudiar amb la llum del
sincotr (serveix per veure la
polimeraci i despolimeritzaci)

Amb una srie de drogues o productes qumics podem despolimeritzar

tot el citoesquelet. Alguns daquests productes shan fet servir per aturar el cicle
descontrolat de les cllules tumorals (quan el tumor est moolt localitzat).
Podem estudiar la dinmica de polimeritzaci/despolimeritzaci

94
95
TEMA 17**: ELS FILAMENTS INTERMEDIS

1. ELS FILAMENTS INTERMEDIS

Els filaments intermedis sn fibres proteiques resistents que es troben

a les cllules eucariotes dels organismes pluricellulars sotmesos a forces
intracellulars. Se situen com una extensa xarxa de filaments que rodeja el nucli
i sextn des daquesta zona fins la perifria cellular (de forma radial), on
interaccionen amb la membrana plasmtica. Tamb poden estar units al medi
extracellular mitjanant els filaments daltres cellules. A ms a ms, tamb es
localitzen dins del propi nucli (lmina nuclear).

2. COMPOSICI DELS FILAMENTS INTERMEDIS

Els filaments intermedis estan formats per monmers proteics que sn

molcules fibroses molt carregades que tenen dos extrems globulars: cap
amino terminal i una cua carboxil terminal. A ms a ms, contenen un domini
central a mode de vareta, el qual consta duna regi extensa dhlix , que
cont una seqncia de set aminocids.

Els monmers (shan descrit ms de 50

diferents) suneixen dos a dos formant dmers,
els quals interaccionen antiparallelament
formant un tetrmer. La subunitat
tetramrica constitueix la unitat fonamental
per a lensamblatge dels filaments intermedis.
La disposici antiparallela dels dmers implica
que els filaments intermedis siguin una
estructura no polaritzada, s a dir, s la
mateixa estructura en ambds extrems i s
simtrica en tota la seva longitud. En canvi,
tant els microtbuls com els filaments dactina
sn estructures polaritzades.
Els tetrmers safegeixen al filament intermedi
en creixement mitjanant una reacci duni
senzilla, alineant-se al llarg de leix del filament
i unint-se helicodalment.
El domini central interv en les interaccions
laterals que forma el filament. Els dominis
globulars del cap i la cua intervenen en les
unions amb altres components.

Una cllula pot controlar lensamblatge dels filaments intermedis i

decidir la seva quantitat, longitud i posici, mitjanant mecanismes de control
basats en la fosforilaci de residus de serina en el domini amino terminal de
les protenes dels filaments intermedis. Durant la mitosi, unes quinases
dependents de ciclina (cdc2 quinasa) produeixen un desensamblatge total,
provocat per la fosforilaci de totes les subunitats proteiques que formen la
lmina nuclear. A la telofase, es treuen aquests grups fosfats afegits a linici
(mitjanant fosfatases) i la cobertura es reorganitza.

96
 3. TIPUS, DISTRIBUCI I LOCALITZACI CELLULAR.

Hi ha quatre tipus de filaments intermedis que es formen per la polimeritzaci

de les seves corresponents subunitats proteiques:

- Filaments de queratina.
Principalment es troben a les cllules epitelials. Les queratines es
classifiquen en dos tipus, encara que shan trobat ms de vint tipus
diferents en els epitelis humans.
1. Queratines (dures), que poden ser de tipus I (cides) i de
tipus II (neutres/bsiques). Aquestes queratines sn les
responsables de la formaci dungles i cabells.
Es formen heterodmers a partir de queratines del tipus I i II, que
poden formar filaments. Les unions dhomodmers no formen
filaments. Els filaments de queratina estan sempre formats per la
mateixa quantitat de polipptids de queratina del tipus I i del tipus
II. Els epitelis ms simples tenen un sol tipus de queratina del
tipus I i un sol tipus de queratina del tipus II.
2. Queratines (toves), responsables de la formaci de les plomes
de les aus.

Aquesta diversitat de queratines s molt til clnicament, ja que el

diagnstic dels cncers epitelials (carcinomes), el tipus de queratines
que sexpressa pot ser utilitzat per a determinar el teixit epitelial a partir
del qual sha originat el tumor, i pot servir dajut en el moment de decidir
el tipus de tractament ms efectiu.
Hem dafegir que els filaments de queratina sn els filaments intermedis
ms resistents, formen xarxes que van des de la regi nuclear fins la
membrana plasmtica, on connecten amb els desmosomes i els
hemidesmosomes, per tant, conformen una xarxa de filaments que
connecta tot el teixit epitelial.

Existeix una malaltia deguda a una alteraci dels gens de les

queratines, s lepidermlisi bullosa simple, que s una malaltia de la
pell causada per una inexpressi dels dominis amino i carboxil terminal
de les queratines. La protena defectuosa sensambla a les molcules de
queratina normals i desorganitza la xarxa de filaments de queratina en
les cllules basals de la pell provocant laparici dampolles.

97
- Filaments de vimentina i filaments relacionats amb la vimentina.
Els filaments de vimentina sn propis de cllules dorigen mesodrmic,
com els fibroblasts i les cllules endotelials. Moltes cllules expressen
la vimentina transitriament durant el desenvolupament.La vimentina i
les protenes relacionades amb la vimentina poden formar filaments
intermedis, que sn polmers dun nic tipus de protena.
La desmina es troba en les fibres musculars,
distribuda per tot el citoplasma de les fibres
musculars llises, i suneix a miofibrilles adjacent
en les fibres del mscul esqueltic i cardac.

La protena glial acdica fibrilar forma els

filament glials en els astrcits del sistema
nervis central i en algunes cllules de Schwann
dels nervis perifrics.
Totes aquestes protenes poden polimeritzar entre elles, per cap
polimeritza amb les queratines. Quan queratines i protenes relacionades
amb la vimentina sexpressen a la mateixa cllula, es formen sistemes
filamentosos independents.

- Neurofilaments.
Sn els filaments intermedis neuronals. Es troben
a les cllules nervioses i sextenen al llarg de lax,
sent el seu component citoesqueltic primari. Hi ha
tres tipus de protenes que conformen els
neurofilaments: les NF-L, les NF-M (50-60 kDa) i les
NF-H (130 kDa).
Aquests neurofilaments estan ordenats
especficament per donar forma a lax. Les
estructures que els entrecreuen poden ser protenes
accessries o els mateixos caps globulars dels
filaments. Els tres tipus es poden desenvolupar en
diferents etapes del desenvolupament.

- Lmines nuclears.
Es troben al nucli de totes les cllules eucariotes. Sn xarxes proteiques
que limiten la superfcie interna de la membrana nuclear. Als mamfers,
estan formades per lmines, protenes homlogues a les dels filaments
intermedis, de les quals difereixen en quatres punts:
1. El domini central en forma de vareta s ms llarg.
2. Tenen un senyal de transport fins al nucli (seqncies NLS)
3. Sensamblen formant una xarxa bidimensional.
4. Necessiten associar-se amb protenes per a lensambladura. Sn
les protenes A, B i C. B interacciona a travs dun receptor amb
la membrana interna nuclear i A i C interaccionen amb la B i amb
la cromatina.
La xarxa que formen es molt dinmica i tant el desensamblatge
com el reensamblatge es produeix molt rpidament, com a
conseqncia de les fosforilacions i desfosforilacions dalguns
residus de serina en les lmines.

98
 4. PROTENES ASSOCIADES ALS FILAMENTS INTERMEDIS (IFAPs)

- Plectina (crtex, hemidesmosomes)

- Anquirina (crtex, Golgi)
- Filaggrina (cross-link, desmosomes)
- Receptor de la lmina B (nucli)
- BRAG1 (desmosomes)
- Placoglobina i desmoplaquines (desmosomes)

5. FUNCIONS DELS DIFERENTS TIPUS DE FILAMENTS INTERMEDIS

La seva funci principal s suport i resistncia mecnica, sn

especialment importants, doncs, en cllules sotmeses a tensions mecniques:
cllules musculars, nervioses i epitelials.
Les subunitats fibroses sassocien de manera parallela formant feixos
superposats, cosa que els permet resistir tensions mecniques ms intenses.
Les funcions diferencials dels filaments intermedis han de ser
desenvolupades per les regions variables de les diferents protenes daquests,
que es projecten des de la superfcie del filament i determinen la seva capacitat
duni a altres components cellulars. Les regions variables de els protenes
dels filaments intermedis realitzen funcions semblants a les de les protenes
accessries dels filaments dactina i dels microtbuls. La diferncia es troba en
qu aquestes regions variables sn part integral de la subunitat del filament
intermedi.

99
TEMA 18: MICROTBULS I MOVIMENT ASSOCIATS A MICROTBULS

1. COMPOSICI I ESTRUCTURA DELS MICROTBULS

Els microtbuls sn polmers llargs i rgids que sestenen pel citoplasma

de les cllules eucariotes, implicats en la localitzaci i el moviment dels
orgnuls i altres components cellulars.
Estan formats per tubulina, formada per dos monmers: l-tubulina i
la -tubulina.
Aquest heterodmer s molt abundant al cervell dels vertebrats, ja que la
densitat dels microtbuls que existeix en els apndix allargats de les cllules
nervioses s elevada i poc usual.
Els dmers sassocien per donar lloc a un protofilament, els quals estan
disposats en forma de cilindre, donant lloc als microtbuls, dun dimetre de 25
nm. A un microtbul hi ha 13 protofilaments.
Els microtbuls tamb sassocien, podent trobar tres tipus:
- Microtbuls senzills, citoplasmtics
- Duplets, que sn parells de microtbuls, un dels quals est format per
tretze protofilaments i laltre per menys, concretament per onze.
- Triplets, que sn lassociaci de tres microtbuls.
Noms les estructures especialitzades tenen duplets (cilis i flgels) i triplets
(centriols).

Els microtbuls tenen polaritat, s a dir, tenen un extrem positiu i un

negatiu. Lextrem positiu es dirigeix cap la perifria cellular i el negatiu est unit
al centre organitzador de microtbuls. Tenint en conta aix, hem de dir que el
creixement del microtbul es dna en el seu extrem positiu, en el qual
safegeixen subunitats de tubulina; i, a lextrem negatiu, es produeix el
decreixement, degut a la despolimeritzaci de subunitats de tubulina.
Aquest procs de creixement del microtbul s un procs dinmic de
polimeritzaci i despolimeritzaci ja que el recanvi de subunitats de tubulina
s continu.

100
 La polimeritzaci dels microtbuls consta de tres fases:
- Fase de nucleaci. s una fase lenta, on la concentraci de tubulina
lliure s elevada. En aquesta fase, les subunitats de tubulina allades es
van unint progressivament, per duna manera lenta.
- Fase dallargament. s la fase en la que els oligmers que ja sn
estables van afegint tubulina i formant el microtbul. Un cop format el
primer nucli, es va incorporant tubulina a lextrem positiu i, daquesta
manera, els microtbuls van creixent.
Durant aquest perode, la tubulina lliure del citoplasma s menys.
- Fase dequilibri. s el moment en el que deixen dallargar-se els
microtbuls. La concentraci de tubulina lliure s la mnima,
concentraci crtica, i les velocitats de polimeritzaci i despolimeritzaci
es troben en equilibri.
Hi ha un balan entre la polimeritzaci i la despolimeritzaci per tal que
la longitud del microtbul sigui constant, daquest procs sen diu
inestabilitat dinmica.

Per, no tota la tubulina pot incorporar-se al microtbul, sin noms

aquella que tingui unida una molcula de GTP (tubulina+GTP gran capacitat
per atreure dmers). Un cop la tubulina shagi incorporat, arribar un moment en
qu la molcula de GTP shidrolitzar, donant lloc a GDP i provocant una
despolimeritzaci.

El creixement rpid del microtbul s degut a qu la incorporaci de

molcules de tubulina a lextrem del polmer s ms rpida que la velocitat
dhidrlisi del GTP que transporten, per tant, es forma un cap de GTP a lextrem
del microtbul que lestimula a continuar el seu creixement.
Quan la tubulina va associada a GTP el microtbul creix recta, mentre
que quan queda associada a GDP el microtbul es curva i es ms facil que es
disassociin les subunitats.

101
 Quan la concentraci de tubulina lliure disminueix, la velocitat
dincorporar-se daquesta al microtbul tamb disminueix., i desapareix el cap
de GTP, provocant-se la hidrlisi de les molcules de GTP i, conseqentment,
hi ha una desestabilitzaci del microtbul.

Quan hi ha poca tubulina lliure sindueix a la despolimeritzaci. Una

protena que pot provocar aquest efecte s lestatmina que interacciona amb
els duplets de tubulina i els secresta perqu no puguin particpar en la
polimeritzaci. El fet de no tenir tubulina lliure indueix a la despolimeritzaci
dels microtbuls.

Trobem microtbuls al fus mittic, al centrosoma basal (la cllula

normal) i al corpuscle basal que fa funcions de centriol (espermatozou, cap: 9
trmers, cua: 9 dmers).
Corpuscles basals. (A) Micrografia electrnica duna secci
transversal a travs de 3 centriols del crtex dun protozou.
(B) Esquema dun corpuscle basal vist lateralment. Cada
corpuscle basal constitueix la porci inferior dun axonema
ciliar i est format per 9 triplets de microtbuls, cada un dels
quals t un microtbul complet (el microtbul A) fusionat amb
2 microtbuls incomplets (els microtbuls B i C). Altres
protenes (marcades en vermell) formen ponts que mantenen
unida la disposici cilndrica de microtbuls.

102
 Quan una cllula es diferencia i adopta una morfologia definida, la
inestabilitat dinmica dels seus microtbuls es suprimeix mitjanant ladhesi
de protenes que suneixen als microtbuls, ja que aquestes impedeixen la seva
despolimeritzaci.
Quan la cllula entra en mitosi els microtbuls citoplasmtics es
despolimeritzen, la concentraci de tubulina lliure al citoplasma augmenta i s
utilitzada per a generar el fus mittic, el qual s molt dinmic ja que es produeix
una polimeritzaci i despolimeritzaci constant.
Moltes de les disposicions dels microtbuls cellulars sn dbils i aquesta
debilitat s imprescindible per a que puguin desenvolupar la seva funci. El fus
mittic s la diana duna gran quantitat de drogues antimittiques especfiques
que actuen interferint en els recanvis de les subunitats de tubulina dels
microtbuls i la tubulina lliure.
Lexposici duna cllula en divisi a la colchicina produeix una
desaparici rpida del fus mittic, cosa que indica que lequilibri qumic es
mant mitjanant el recanvi continu de subunitats entre els microtbuls del fus
mittic i la tubulina lliure.
Degut a la interrupci temporal dels microtbuls del fus mittic es
provoca preferentment la mort de cllula que es divideix de forma anormal, les
drogues antimittiques han estat mpliament utilitzades en el tractament del
cncer.

2. PROTENES ASSOCIADES ALS MICROTBULS (MAPs)

Els microtbuls tenen protenes associades com les MAPs, la TAU o les
protenes motores. Sn protenes que modifiquen el comportament i les
propietats dels microtbuls.
Les protenes MAP tenen un elevat pes molecular i sn imprescindibles
per a la interacci entre altres molcules. Sense elles, els microtbuls no
podrien ni polimeritzar ni despolimeritzar-se. Hi ha tres tipus importants: les
MAP I, les MAP II i les MAP III. Les seves funcions especfiques sn:
- Promoure la nucleaci dels microtbuls
- Impedir la despolimeritzaci, s a dir, donar estabilitat al microtbul.
- Organitzar els microtbluls.

La protena TAU t un pes molecular ms baix. Totes tenen dos

dominis, un duni al microtbul i un altre duni a un altre component cellular.

103
 La catanina suneix al microtbul i produeix que es despolimeritzi, va
viatjant fins lextrem negatiu (fins a arribar al centrosoma) del microtbul mentre
el va despolimeritzant.
A ms de la catanina hi ha altres protenes que desestabilitzen els
microtbuls. Mentre la MAP sencarrega destabilitzar els microtbuls, la
catastrofina (famlia de les quinesines) sengarrega de curvar el microtbul,
independentment tingui GDP o GTP, afavorint la despolimeritzaci.

La polimeritzaci de tubulina s nucleada a

partir de complexes en forma danell de
tubulina . Forma un complex de tubulina
en forma danell (-TuRC). Mentre que la
tubulina i sn els blocs de construcci
dels microtbuls, la tubulina juga un paper
molt ms especialitzat. Aquesta ltima s
present en menor quantitat que les altres dos
i est implicada en la nucleaci del
creixement dels microtbuls.

3. ELS CENTRES ORGANITZADORS DE MICROTBULS

Tots els microtbuls citoplasmtics sorganitzen al mateix lloc especfic

de la cllula, i hi surten radialment. Aquest lloc sanomena centre
organitzador de microtbuls (MTOC o centrosoma), i s una regi verstil
de la cllula que protegeix els extrems negatius dels microtbuls i nucleja la
formaci de nous microtbuls.

104
 Generalment, els
microtbuls es nucleen a partir
duna localitzaci intracellular
anomenada centre organitzador
de microtbuls (MTOC). Els
microtbuls es nucleen pel seu
extrem menys, de manera que el
seu extrem ms va creixent a
partir de cada MTOC generant
diferents tipus de disposicions de
microtbuls.

La xarxa microtubular que emergeix a partir del centre organitzador de

microtbuls est enviant constantment microtbuls que reemplacen els vells,
que shan despolimeritzat.
Durant la interfase, el centrosoma est situat a prop del nucli. En el seu
centre, trobem dues estructures cilndriques disposades perpendicularment sn
els centrols (9 trmers). Quan es dupliqui el material gentic de la cllula, el
centrosoma tamb es duplicar, i es dirigiran dos a dos a costats oposats de la
cllula, ja que quan comenci la mitosi seran els pols del fus mittic.
Els punts concrets on sorganitzen els microtbuls es diuen material en
off, en els quals hi ha una elevada concentraci de la protena pericentrina.
La fileres citoplasmtiques de microtbuls que emergeixen del centre
organitzador de microtbuls poden actuar com un mecanisme de supervivncia
que s capa de trobar el centre de molcula. Aquesta possibilitat s molt
important, ja que implica que la xarxa tubular pot organitzar lexterior duna
cllula.

4. PROTENES MOTORES

Les protenes motores sn un tipus de protenes associades a

microtbuls, formades per diferents cadenes peptdiques.
Tenen dos dominis o regions. Els caps globulars sn els que
proporcionen lactivitat motora, ja que sn el punt duni al microtbul, on est
lactivitat ATPasa, i sn el lloc que determina la velocitat i la direcci en qu es
mour la protena al llarg del microtbul. Les cues sn un domini duni a
diferents estructures especfiques.
En tenim de dos tipus:
- Dinenes, (transport centrfug)
que transportaran estructures des
de la perifria fins al centre de la
cllula. Del pol positiu al pol
negatiu (endocitosi)
- Quinesines, (transport centrpet)
que transportaran estructures des
del centre fins a la perifria
cellular. Del pol negatiu al pol
positiu (exocitosi)

105
 Totes les substncies que entren per
endocitosi les transportar la dinena cap al pol
negatiu, mentre que les substncies que van cap
enfora, les transportar la quinesina cap al pol
positiu. Les protenes motores sn les
responsables de moure els orgnuls, ja que
suneixen a aquests per les cues.

Totes tenen activitat ATPasa, la hidrlisi de

lATP s el que fa que es produeixi el moviment
associat a aquestes protenes motores, ja que
lenergia alliberada durant el procs s lenergia
mecnica que produir el moviment.

5. ESTRUCTURA DE CILIS I FLGELS

Els microtbuls constitueixen

lestructura dels cilis i flgels.
Lestructura interna dun cili i dun flgel
s la mateixa, composta per nou parells
de microtbuls perifrics i dos parells de
microtbuls centrals (9+2).
Tenen uns braos de dineina
que surten dels microtbuls, per
continuen en contacte amb ells. La
protena que mant lestructura dels nou
parells de microtbuls s la nexina.
Els cilis sn prolongacions de la
superfcie de la cllula, es presenten
com invaginacions cllulars duns
0.25m de dimetre amb un feix de
microtbuls al seu interior.
Les seves funcions principals sn:
- Desplaar fluids sobre la superfcie de la cllula
- Propulsar a una cllula allada a travs dun fluid.

Els flgels, en organismes pluricellulars, noms estan presents als

espermatozous. La seva funci principal s participar com a mecanisme de
locomoci de la cllula.

6. MECANISMES DEL MOVIMENT CILIAR

El moviment dels cilis s com un batec provocat pels lapsus de

dineina (dinena ciliar). Primer es produeix un cop fort cap endavant, durant el
qual el cili est totalment ests i don un fort cop a la direcci en qu shan de
desplaar les partcules.

106
 Seguidament, es produeix la fase de recuperaci, durant la qual el cili
retorna suaument la seva posici original mitjanant un moviment ondulatori.
Els cilis duna mateixa zona es mouen duna manera sincrnica.

La dineina ciliar.
La dineina ciliar s un gran complex
proteic. La base de la molcula suneix
fortament a un microtbul A, a travs
duna reacci independent dATP,
mentres que els caps globulars majors
tenen un lloc duni dependent dATP per
un microtbul B. Quan els caps
hidrolitzen lATP que tenen unit, es
desplacen cap a lextrem negatiuu del
segon microtbul, produent aix una fora
de lliscament entre els doblets de
microtbuls adjacents de un cili.

El moviment dels flgels noms s un moviment ondulatori, produt per

la flexi del seu eix anomenat axonema (estructura 9+2). Laxonema est
format per microtbuls i per les seves protenes associades, organitzades
seguint un patr regular i diferencial

(A) Quan els axonemes estan

exposats a lenzim proteoltic
tripsina, les unions que
mantenen units els doblets de
microtbuls es trenquen. En
aquest cas, laddici dATP
permet lacci motora dels caps
de dineina, de forma que un
parell de doblets es rellisca
contra un altre parell.
(B) En un axonoma intacte (com el
de espermatozou) simpedeix el
lliscament dels doblets de
La imatge de la dreta mostra el contrast entre els moviments
microtbuls mitjanant luni de dun cili i un flagel. (A) Es mostra el moviment ondulant del
protenes flexibles. Aleshores, flagel dun espermatozoide. Les ones damplitud constant es
lacci motora provoca el desplacen des de la base del flagel fins la seva punta. (B) La
flexi dun cili duna cllula epitelial del tracte respiratori hum.
moviment, creant oles o El cop duna braada (fletxes vermelles), durant el qual el fluid
moviments ondulatoris,. s emps sobre la superfcie de la cllula, va seguit dun
moviment de recuperaci lent. Tpicament, cada cicle triga entre
0,1 i 0,2 segons i genera una fora perpendicular a leix de
laxonema.

107
TEMA 19: FILAMENTS DACTINA I MOTILITAT CELLULAR

1. COMPONENTS I ORGANITZACI DELS FILAMENTS DACTINA

Totes les cllules eucariotes tenen actina, la qual es pot presentar de

manera globular, coneguda com actina monomrica o G-actina, o pot ser
actina fibrosa polimeritzada, coneguda com F-actina.

Cada molcula de G-actina est associada a un i calci, que estabilitza

la seva configuraci globular, i a un molcula dATP, la qual shidrolitza quan
lactina polimeritza donant lloc a filaments dactina, que sn el que hem
anomenat F-actina. Aquest procs dhidrlisi de lATP no requereix energia,
encara que aquesta hidrlisi fa augmentar la velocitat de polimeritzaci de
lactina i exerceix un efecte important sobre la seva dinmica.

Els filaments dactina estan formats per dues fibres de molcules

globulars duns 4nm de dimetre, enrotllats en una hlix de 13,5
molcules per volta. Aquest tipus de filament sn els principals components
dels filaments prims del mscul esqueltic.
Els filaments dactina sn estructures polars, caracterstica detectable
per la forma amb qu interaccionen amb la miosina.
Totes les molcules dactina sorienten en la mateixa direcci al llarg del
filament, per tant, el filament dactina t dos estructuralment diferents: lextrem
positiu i lextrem negatiu. Aquests dos extrems sallarguen a diferents
velocitats. El que creix ms rpid s el positiu. La diferncia de velocitat es
deu als canvis de conformaci que pateix cada subunitat quan sincorpora al
polmer.
La polimeritzaci i despolimeritzaci dels filaments es produeix per
addici i extracci de subunitats dactina dels extrems dels filaments.
La polimeritzaci comena desprs duna fase despera (fase lag), que
comporta un pas en el qual shan dajuntar tres molcules dactina formant una
configuraci geomtrica especfica. Desprs, tindr lloc a la nucleaci. A
continuaci, es van agregant molcules dactina pels dos extrems dels
filaments. Arribar un moment en qu els monmers sagregaran a la mateixa
velocitat que es dissociaran i sarribar a concentraci crtica dactina lliure.

108
 La longitud del polmer t longitud constant, per existir un flux net de
subunitats a travs del polmer, un intercanvi rotatori, possible grcies a la
hidrlisi dATP que acompanya a la polimeritzaci. La hidrlisi dATP a la
contracci muscular s deguda a la interacci entre lactina i la miosina.
Lactina i la miosina interaccionen entre elles per tal de produir la hidrlisi de
lATP.
A ms a ms, tamb intervenen en la polimeritazaci Arp 2-3 que sn
responsables de la polimeritzaci (nuclear lactina) i que normalment es troben
al crtex de la cllula. Tamb poden unir-se a lactina de forma lateral amb un
angle de 70. Aix acabar formant una xarxa.

2. PROTENES ASSOCIADES ALS FILAMENTS DACTINA (ABP)

Sn protenes que al unir-se a lactina modifiquen les seves propietats.

- Fimbrina, que uneix els filaments

formant feixos atapets
- -actinina, que uneix els
filaments formant feixos laxes.
- Filamina, que encreua filaments
dactina formant xarxes amb
consistncia de gel
- Espectrina, que uneix els costats
dels filaments a la membrana
plasmtica.

- Tropomiosina, que recobreix els filaments dactina i els fortifica. A ms

a ms, suneix a ms unitat dactina i estabilitza els filaments
- Miosina I, protena motor que hidrolitza ATP per a produir moviment. Fa
lliscar sobre els filaments vescules o altres filaments

109
- Miosina II, protena motor que hidrolitza ATP per a produir moviment. Fa
lliscar filaments de polaritat inversa.
- Timosina, que suneix a monmers dactina i eviten que polimeritzin
- Gelsolina, que en presncia de calci fragmenta els filaments dactina.
Suneix als extrems positius de manera que no els deixa que tornin a
despolimeritzar. (per obrir vies per deixar passar molcules a travs del
crtex).

- Profilina, suneix al monmer (pel tros on no hi ha lATP) i ho porta a

lextrem positiu, quan arriba es produeix un canvi configuracional que fa
que marxi, proliferi i lactina quedi polimeritzada

- PiP2 (fosfolpid!): fosfolpid que regula la profilina

- Cofilina, enrotlla ms els filaments. Aix fa que perdi resistncia i sigui
ms fcil despolimeritzar-lo. Suneix ms fcilment quan els filaments
tenen ADP.

- Cap Z, estabilitza els filaments (no els polimeritza ni els despolimeritza)

- Tropomodulina, suneix a lextrem negatiu on estava la tropomiosina
estabilitzant els filaments

110
 Aquestes protenes cooperen i produeixen patrons ordenats que tenen
profundes conseqncies per a la cllula, les interaccions entre els
components de la xarxa estan afectats per canvis en les concentracions dions i
per forces fsiques que estiren o comprimeixen la xarxa.

3. DIFERENTS MODELS DORGANITZACI DELS FILAMENTS

DACTINA

Moltes cllules animals presenten una xarxa densa especial de

filaments dactina i de protenes associades, just per sota de la membrana
plasmtica. Aquesta regi cortical es diu crtex. Aquest crtex consisteix en
una xarxa gruixuda tridimensional de filaments entrecreuats dactina. La
seva funci s donar fora mecnica a la superfcie cellular, permetent-li
canviar la seva forma per moures. A ms, s una estructura dinmica que pot
respondre a les senyals extracelulars.

Lorganitzaci de lactina pot venir donada de dues maneres:

- Amb una disposici parallela, en la que llargs filaments rgids
travessen la cllula. Estan formats per protenes accessries (fmbries).
Donen rigidesa a les prolongacions de la membrana. Entre ells hi ha -
actinina, que permet el pas de les vescules, grcies a la miosina I.
Filopodis
- Antiparallels a la membrana, formant filaments contrctils. Es poden
trobar les cllules que sestan dividint, durant la citocinesi. A les cllules
epitelials formen el cintur dadhesi. Fibres destrs
- Xarxes-gels. Sn xarxes viscoses que donen consistncia al crtex
cellular, s una xarxa on els filaments estan orientats a latzar, i
desorganitzats. La protena que interv en la seva formaci s la
filamina, que uneix els filaments.

111
Estructura dun microvilli (llegir, per no cal saber-lo)

Els microvillis sn estructures digitiformes que es troben a la superfcie

de moltes cllules animals i sn molt abundants a les cllules epitelials. Amb
ells, la superfcie dabsorci de la cllula s 20 vegades superior.

La membrana plasmtica que recobreix el microvilli cont una coberta

extracellular de polisacrids i enzims ms gruixudes que la resta de la
membrana plasmtica de la cllula.

La zona central de cada microvilli intestinal cont un feix rgid de 20-30

filaments parallels dactina que sextn des de la punta del microvilli fins
linterior del crtex cellular. Tots els filaments dactina del feix estan orientats
de forma que els seus extrems positius apunten cap a lexterior del cos cellular
i es mantenen units mitjanant protenes formadores de feixos dactina, com la
fimbrina i la fascina, que se situen a intervals regulars dels filaments. Aquestes
protenes tenen dos punts duni a lactina en la mateixa cadena polipeptdica
formant feixos gruixuts, formants sries paralleles amb filaments dactina que
estan separats en 10nm.

La part inferior del feix del filament dactina del microvilli est unida al
crtex especialitzat de la regi apical de la cllula intestinal.
Des del feix de filaments dactina es projecta una escala lateral helicodal
de braos laterals que estableixen contacte amb la membrana plasmtica.

En la punta del microvilli es troba un casquet amorf, de material

electrodens que connecta lextrem ms distant dels filaments dactina amb la
membrana plasmtica. A un tall transversal duna microvellositat podem trobar-
hi la membrana i fibres que corren longitudinalment, observant puntets
perfectament ordenats i envoltats de membrana plasmtica.

112
 Sovint, els feixos dactina suneixen a la membrana plasmtica de
manera que poden estirar-se sobre la matriu extracellular o sobre una altra
cllula, les unions estan formades per protenes transmembrana unides a
glicoprotenes de la membrana plasmtica. Les que formen els fibroblasts sn
els contactes focals o les plaques dadhesi.
On existeixen contactes focals, la regi cortical est fixada mitjanant
protenes duni transmembrana a components de la matriu extracellular, com
la fibronectina. A la membrana hi ha un receptor daquesta protena, els
dominis externs del qual suneixen a la fibronectina i els seus dominis
citoplasmtics a filaments dactina de les fibres de tensi. La uni s indirecta i
est formada per quatre protenes dancoratge, com la talina i la vinculina. La
talina suneix al domini citoplasmtic del receptor i a la vinculina. La protena
que suneix directament als filaments dactina s l-actinina.

4. ADHESI DELS FILAMENTS DACTINA A LA MEMBRANA

Paper de les protenes de la famlia ERM en ladhesi dels filaments

dactina a la membrana plasmtica. El desplegament de les protenes de la
famlia ERM indut per fosforilaci o uni a PIP 2 deixa exposats 2 llocs duni,
un per un filament dactina i un altre per una protena transmembrana.
Lactivaci daquestes protenes pot originar i estabilitzar protusions superficials
de la cllula que es formen responent a senyals extracellulars.
Les protenes de la famlia de les ERM actuen unint filaments dactina a la
membrana plasmtica. El domini C-terminal les protenes ERM suneix
directament als costats dels filaments dactina. El domini N-terminal suneix a la
cara citoplasmtica dalgunes glucoprotenes transmembrana.

En el citoesquelet dactina, les reorganitzacions estructurals globals en

resposta a senyals externes sindueixen a travs de diversos receptors de la
superfce cellular. Totes aquestes senyals fan a parar a un grup de GTPases
monomriques de la famlia de protenes Rho Cdc42, Rac i Rho-.

113
 Algunes dianes clau de Cdc42 activada pertanyen a la famlia de
protenes WASp. La associaci Cdc42-GTP estabilitza la forma oberta de
WASp, permetent que suneixi el complex Arp. Doncs, lactivaci de Cdc42
provoca un increment en la nucleaci dactina.

5. ACTINA-MIOSINA. LA CLLULA MUSCULAR

La cllula muscular s diferent ja que s multinuclear. Al seu

citoplasma t un citoesquelet completament ordenat per la miosina i lactina.

Cada molcula de miosina est envoltada de sis molcules dactina. Les

interaccions entre la miosina i lactina donen lloc al moviment muscular.

114
 Una molcula de miosina est composta per
2 cadenes pesades (verd) i 4 cadenes lleugeres
(blau). Les cadenes lleugeres sn de 2 tipus i a
cada cap de miosina hi ha una molcula de
cada tipus. La dimeritzaci es produeix quan
les 2 hlix alfa senrosquen una al voltant de
laltra formant un sobreenrotllament mitjanat
lassociaci daminocids hidrofbics localitzats
regularment.
La disposici en sobreenrotllament produeix
una corda estesa en soluci, pel que a aquesta
part de la molcula se la denomina el domini
de corda, o cua.

Els microfilaments dactina estan de manera molt desordenada a la

cllula. A ms, una mateixa cllula pot tenir a la vegada 3 tipus diferents
dorganitzaci dels filaments dactina. Ara b, els filaments dactina a la cllula
muscular estan molt ordenats.
A la cllula muscular els filaments dactina estan organitzats en
sarcmers. Al mig hi ha un filament gruixut de miosina (nicament en el cas
dels mculs!)

Els tbuls T i el reticle sarcoplasmtic..

Les interaccions moleculars productores de la
fora del moviment entre els filaments gruixuts
de miosina i els prims dactina noms es
produeixen quan una senyal es transmet des
del nervi motor al mscul esqueltic. La senyal
procedent del nervi indueix un potencial
dacci a la membrana plasmtica de la
cllula muscular i aquesta excitaci elctrica
es propaga rpidament a travs duna srie de
sculos membranosos, els tbuls
transversos o tbuls T, que sestenen des de
la part interna de la membrana plasmtica al
voltant de cada miofibrilla. La senyal es
desplaa a travs dun petit orifici del reticle
sarcoplasmtic, una xarxa adjacent de reticle
endoplasmtic modificat que envolta cada
miofibrilla com un mitj.

115
 La longitud del polmer dactina t longitud constant degut a lintercanvi
rotatori grcies a la hidrlisi dATP que acompanya a la polimeritzaci. La
hidrlisi dATP a la contracci muscular s deguda a la interacci entre
lactina i la miosina. Lactina i la miosina interaccionen entre elles per tal de
produir la hidrlisi de lATP.
Cicle de canvis mitjanant els quals una molcula de miosina es desplaa al
llarg dun filament dactina.
- Uni: a liniciar-se el cicle, un cap de miosina, sense cap nucletid unit,
suneix fortament a un filament dactina en una configuraci de rigor. En
un mscul en contracci activa, aquest estat s de curta durada i
finalitza rpidament mitjanant la uni duna molcula ATP.
- Alliberaci: una molcula dATP suneix al solc de la part de darrera del
cap (a la part ms allunyada del filament dactina) i immediatament
provoca un canvi lleuger a la conformaci dels dominis que conformen el
lloc duni a lactina. Aix redueix lafinitat del cap per lactina i li permet
desplaar-se al llarg del filament.
- Moviment: el solc es tanca sobre la molcula dATP, induint un gran
canvi morfolgic que provoca el desplaament del cap al llarg del
filament, a una distncia duns 5 nm. Es produeix la hidrlisi del ATP,
per lADP i el fosfat inorgnic produts es mantenen ntimament units a
la protena.
- Generaci de la fora: la dbil uni del cap de la miosina a un nou lloc
en el filament dactina provoca lalliberaci del fosfat inorgnic produt
per la hidrlisi dATP, amb el qual es refora la uni del cap amb lactina.
Aquesta alliberaci proporciona el gran cop de potncia el canvi de
forma que genera la fora, mitjanant el qual el cap recupera la seva
conformaci original-. Durant aquest cop de potncia, el cap perd el ADP
que tenia unit i sinicia un nou cicle.
- Uni: al final del cicle, el cap de la miosina es troba de nou ntimament
unit al filament dactina en la configuraci de rigor. El cap sha desplaat
cap una nova posici en el filament dactina.

116
 Resumint, podem dir que cada cap de miosina camina al llarg dun
filament adjacent dactina. A partir dun canvi cclic de conformaci, el cap de
miosina empeny el filament dactina fent que aquest es desplaci sobre el
filament gruixut.
Per a que aquest procs es pugui dur a terme s essencial que existeixi
un cert grau delasticitat en les molcules de miosina. Cada filament gruixut t
uns 500 caps de miosina, i cada un dells pateix uns cinc cicles per segon en el
decurs duna contracci rpida

Model per explicar lextensi de la xarxa

dactina en el front davanament. Sillustren 2
moments durant lavanament dun lamelipodi, amb
les estructures ensamblades de nou entre el primer i
el segon moment en color ms clar. La nucleaci es
fa mitjanant el complex ARP del front. Els filaments
dactina formats de nou suneixen lateralment als
filaments preexistents, amb un angle de 70. Els
filaments sallarguen, empenyent la membrana
plasmtica cap endavant per algun tipus dancoratge
del feix anterior. A una velocitat constant, els
filaments dels extrems ms sencasqueten. Quan els
nous filaments han hidrolitzat el seu ATP, sn ms
susceptibles a la despolimeritzaci per cofilina.
Aquest cicle provoca una separaci espacial entre
lensamblatge al front i el desensamblatge a la part
posterior; aix, la xarxa dactina es desplaa cap
endavant com un tot, tot i que els filaments es
mantinguin estacionaris respecte al substrat.

117
 Model que explica com les forces generades al
crtex ric en actina poden desplaar la cllula
cap endavant. Lextensi depenent de la
polimeritzaci dactina i la ferma adhesi dun
lamelipodi al front davanament de la cllula
desplaa lextrem cap endavant (fletxes verdes de
davant) i contrau el crtex dactina. La contracci a
la part posterior de la cllula empeny la resta del
cos cap endavant (fletxa verda de darrera) relaxant
part de la tensi generada (tracci). Davant es
formen nous contactes focals i els antics es
desensamblen a la part posterior mentre la cllula
sarrossega cap a davant. Aquest mateix cicle es
pot repetir, amb el que la cllula es desplaa cap
endavant. Alternativament, tots els passos poden
estar ntimament coordinats, desplaant suaument
la cllula cap endavant. En vermell es mostra
lactina cortical polimeritzada de nou.

6. ESTRUCTURES CONTRCTILS EN LES CLLULES NO

MUSCULARS

Durant la divisi cellular, concretament durant la citocinesi, apareix per

sota de la membrana plasmtica un feix de filaments dactina i de miosina, un
anell contrtil. Les forces generades per aquest anell estrenyen (o
estrangulen) la meitat de la cllula conduint a la separaci de les dues cllules
filles. Un cop finalitzada la citocinesi, les molcules de miosina es tornen a
dispersar.
Les fibres de tensi o estrs sn components majoritaris del citoesquelet
dels fibroblasts en cultiu. Per un dels seus extrems sinsereixen en la
membrana plasmtica mitjanant contactes focals. Laltre extrem pot inserir-se
a una xarxa de filaments intermedis que envolten el nucli cellular o un altre
contacte focal. Les fibres de tensi es formen com a resposta de la tensi
provocada a travs duna cllula i es desfan durant la mitosi, quan la cllula
sarrodoneix i perd les seves unions al substrat.
Els cinturons dadhesi es troben prxims a la superfcie apical de les
cllules epitelials i tenen un paper important en el plegament de les capes de
les cllules durant lembriognesi.

7. TRANSPORT INTRACELLULAR I FILAMENTS DACTINA

El sistema generador de motilitat en cllules gegants radica en capa

mbil del citoplasma collocada justament sota la membrana. En aquesta regi
hi ha feixos de filaments dactina alineats amb la mateixa polaritat. El moviment
direccional de les molcules de miosina al llarg della pot produir les corrents
citoplasmtiques.
Aquest moviment s direccional i continu i, per tant, no es necessiten els
filaments bipolars de miosina.
Les minimiosines sn miosines dun nic cap globular amb una cua
flexible curta que suneix a la membrana. Moltes cllules en contenen
daquesta protena. Poden associar-se amb orgnuls envoltats de membrana
propulsant-los al llarg de feixos orientats de filaments dactina.

118
TEMA 20:ADHESIONS INTERCELLULARS

1. RECONEIXEMENT I ADHESI INTERCELLULAR

Hi ha dues possibilitats dadhesi:

- Unions mitjanant interaccions moleculars (adhesions cellulars): Una
sola protena interacciona amb una nica protena de laltra cllula.
- Complexes duni (unions cellulars): hi ha cents de protenes
implicades.

Ladhesi cellular es basa en mecanismes pels quals les cllules sn

capaces de reconixer i adherir-se especficament. Sn mecanismes molt
importants durant el desenvolupament embrionari.
Les cllules reconeixen i sadhereixen ms rpidament amb cllules
iguals, ja que tenen preferncia a adherir-se amb cllules del mateix origen.
Aquesta preferncia s la causant de la creaci de teixits. La diferncia entre
les unions i les adhesions cellulars s que les primeres poden veures al
microscopi electrnic i les segones no. A ms, es parla dadhesi com a base
de la uni cellular.
Tipus de mecanismes dadhesi cellular:
- Homoflic: les molcules que participen en ladhesi sn del mateix
tipus
- Heteroflic: les molcules que participen en ladhesi sn de diferent
tipus.
- Uni a travs duna molcula extracellular. Ladhesi entre cllules
no s directa. Els receptors de la superfcie cellular de cllules
adjacents estan units entre si a travs de molcules extracellulars.

Cada cllula utilitza diferents mecanismes moleculars que seran

reconguts i serviran adherir-se a altres cllules o a la matriu extracellular per
formar un teixit.
Una cllula integrada en un teixit pot disposar duna combinaci de
receptors de superfcie cellular que la capaciten per unir-se a altres cllules i a
la matriu extracellular.

Les interaccions, doncs, poden ser:

- Interaccions amb altres cllules
Adhesi intercellular
Unions cellular.
- Interaccions amb la matriu extracellular
- Interaccions amb senyals qumics

Les estructures que es formen no sn visibles per MET.

119
 Algunes cllules tumorals poden tenir alterats aquests mecanismes de
reconeixement i adhesi cellular,fet que els dna la capacitat de fer metstasi.

Els receptors que suneixen a les molcules de la superfcie cellular o a

components de la matriu extracellular ho fan amb baixa afinitat.
A vegades, sincrementen el nombre dadhesions simultnies per a
conferir ms afinitat. Tot i aix, a vegades no sn suficients, i shan dunir al
citoesquelet, el qual facilita i estabilitza lagrupaci lateral de les molcules
dadhesi, facilitant la uni de determinades regions, fet que permet a la cllula
exercir tracci sobre la cllula o matriu adjacent.
El que determina lafinitat total amb qu dues cllules suneixen entre
elles o amb la matriu depn del tipus especfic de molcules dadhesi
intercellular, dels receptors de matriu presents en les cllules, de la
concentraci daquestes molcules, de les unions citoesqueltiques i de la
distribuci sobre la superfcie cellular.

2. TIPUS DE MOLCULES DADHESI CELLULAR.

Hi ha dos tipus de molcules dadhesi intracellular (CAM Celular

Adhesion Molecules):
- CAMs dependents de calci:
Cadherines
Integrines
Selectines
- CAMs no dependents de calci (famlia de les immunoglobulines)
Igs like N-CAM (Neural-cell adhesion molecule) i I-CAM

120
 2.1. Cadherines (mecanisme homoflic)

Sn les responsables de ladhesi cellular dependent de calci en els

teixits de vertebrats. Les cadherines sn les principals molcules dadhesi que
mantenen unides les cllules entre elles durant els primers estadis
embrionaris.
Les cadherines sn glicoprotenes amb un sol domini transmembrana,
constitudes per uns 700-750 residus daminocids. Sagrupen en dmers. La
fracci extracellular de cada cadena polipeptdica est plegada en cinc
dominis homlegs, cadascun dels quals cont uns 100 residus daminocids.
Quatres sn dominis homlegs enters i contenen llocs duni als ions calci.
Quan no hi ha calci, les cadherines sofreixen un canvi conformacacional i sn
degradades rpidament. Si la concentraci de calci s baixa les cadherines
sencorven. Necessiten concentracions de calci ms elevades per poder estar
rectes i, aleshores, podran interaccionar.

Hi ha unes 12 cadherines diferents, i cada una ve codificada per un gen.

121
 Utilitzen un mecanisme homoflic, s a dir, la cadherina necessita a
una altra cadherina del mateix tipus per tal que hi hagi adhesi cellular. Les
cllules es separen i suneixen amb cllules que presenten el mateix tipus de
cadherina.La quantitat de cllules que hi ha tamb afecta a ladhesi entre
cadherines.

Hi ha dos grans grups de cadheriens:

- Clssiques: Participen en les adhesions, per algunes tamb poden
participar en algunes unions. La primera lletra identifica on es troba (ex.
E=epitelis, N-cadherina),tot i que desprs poden trobar-se a ms indrets.
- No clssiques.

Moltes actuen com a protenes duni

transmembrana mitjanant les interaccions
entre els filaments dactina de les cllules que
estan unides. El domini citoplasmtic interactua
amb el crtex dactina mitjanant tres protenes
duni anomenades catenines. Quan la -
cadherina es fosforila fa que es trenqui la uni
amb el citoesquelet.

Aquesta interacci s necessria per a

ladhesi intracellular. Si les molcules de
cadherina E no tenen domini citoplasmtic, per
tant, sn incapaces de mantenir unides les
cllules, no hi haur desenvolupament
embrionari.

Les cadherines dels desmosomes interactuen amb filaments

intermedis i el domini citoplasmtic i les protenes duni sn diferents.

Expressi de les cadherines durant el desenvolupament embrionari

Les cadherines sn les responsables de la

diferenciaci cellular durant el
desenvolupament embrionari, ja que mantenen
les cllules unides quan han de proliferar i les
dissocien per formar teixits.

A ms a ms, les cadherines sn les

responsables dels canvis de forma de lembri.

122
 2.2. Selectines

Les selectines sn protenes duni a carbohidrats de la superfcie

cellular que actuen en adhesions intercellulars transitries.
A la circulaci sangunia permeten que els glbuls blancs puguin unir-se
transitriament a les cllules endotelials dels vasos sanguinis petits, i aix
migrar des de la sang fins a teixits de zones inflamades. [neutrfil (vas
sanguini) macrfag (t.epitelial) infecci].
El inici del procs dadhesi implica el reconeixement protena-
carbohidrat. Aquest reconeixement depn de lespecificitat, segons el tipus de
selectines que reconeixen loligosacrid.
Les selectines sn glicoprotenes transmembrana expressades per
cllules endotelials inflamades. La part de la selectina que reconeix els
carbohidrats s la lectina.
Participen en adhesions febles i transitries.

2.3. Integrines

Les integrines sn glicoprotenes transmembrana que poden unir

cllules entre elles per mitj dinteraccions heterofliques amb altres
protenes de la superfce cellular, encara que es fan servir majoritriament per
a la uni cl-matriu. Hi ha molts tipus diferents. Formen heterodmers
dependents de calci.
Estan constitudes per dues subunitats glicoproteiques
transmembranoses unides entre si no covalentment, denominades i , que
contribueixen a la uni de les cllules amb les protenes de la matriu. Algunes,
suneixen nicament amb un tipus de macromolcules de la matriu, altres a
ms dun.
Cada subunitat t una regi glicosilada externa, un domini
transmembrana i un petit domini citoplasmtic a la zona carboxil terminal.
La uni de les integrines als seus lligands depn de cations bivalents
extracellulars, cosa que reflexa la presncia de tres o quatre dominis duni a
cations bivalents en la gran regi extracellular de la cadena . El tipus de
cations bivalents poden influir en lafinitat i en lespecificitat de la uni duna
integrina als seus lligands.

123
 Les integrines sn molt importants en el funcionament del sistema
immunitari.
Normalment connecten amb la matriu, per tamb poden realitzar
interaccions cl-cl (cllules sanguinies).

2.4. Igs Like

Les Ig-like sn molcules responsables de ladhesi cllula-cllula

independentment dions calci. Sn famlia de les immunoglobulines.

Les N-CAM sn molcules de

cllules neuronals. El mecanisme
dadhesi s homoflic.Hi ha vint
formes de N-CAM.
La cadena polipeptdica est plegada
en cinc dominis homlegs als de les
Ig, units per ponts disulfur. Sn
protenes transmembrana dun sol
pas, amb dominis intracellular de
mida variable.
Trobem expressions transitries
daquest tipus de protenes dins els
estadis de desenvolupament dels
teixits no neuronals.
Contribueixen en la regulaci fina de
les interaccions adhesives durant el
desenvolupament i la regeneraci.
No totes les molcules Igs like fan ladhesi a travs dun mecanisme
homoflic. Noms ho fan les que estan ancorades a la membrana.
Hi ha protenes dadhesi intercellular semblants a Ig que utilitzen
mecanismes heteroflics, com les I-CAM, que sexpressen en cllules
endotelials activades i suneixen a integrines de la superfcie de glbuls
blancs.

124
3. PROCS DE ROLLING DELS LIMFCITS

Migraci dels limfcits des del torrent circulatori a un gangli limftic.

- Els sucres dels limfcits sn reconeguts i aquest fet activa lenviament
de selectines a la membrana.
- Els limfcits circulants sadhereixen dbilment a la superfcie de cllules
endotelials especialitzades localitzades a les vnules postcapilars dels
ganglis limftics. Aquesta adhesi inicial s mitjanada per la L-
selectina que sexpressa a la membrana dels limfcits.
- Ladhesi s suficientment dbil com per permetre que el limfcit rodi per
la superfcie de les cllules endotelials emps per el flux sanguini.
- Desprs de lestimulaci per quimioquines secretades per les cel.
endotelials, els limfcits activen de manera rpida un sistema dadhesi
ms fort, que ser mitjanat per una integrina (la interacci integrina
amb la cllula epitelial sn a travs de les N-CAM).
- Aquesta adhesi forta permet al limfcit aturar el seu desplaament per
la superfcie endotelial i migrar fora de la vnula entre les cllules
endotelials. La posterior migraci de limfcits a linterior del gangli
limftic tamb depn de quimioquines, per en aquest cas sn
produdes pel propi gangli. La migraci transendotelial daltres leuccits
que t lloc en els teixits infectats es produeix per un mecanisme
semblant a aquest.

125
4. RESUM

126
TEMA 21: UNIONS CELLULARS

Qualsevol rgan est format per teixits, que alhora el formen

associacions de cllules que es relacionen i suneixen de diferents maneres.
Aquestes interaccions cellulars poden ser adhesions intercellulars (com ja
hem vist) o interaccions molt ms fortes i estables anomenades unions
cellulars en les quals es pot observar per microscopia electrnica una
estructura al voltant de ladhesi.
Les unions cellulars es poden donar en dos tipus dinteraccions: unions
cllula-matriu o unions cllula-cllula
Les unions cellulars es localitzen en zones de contacte cl-cl i cl-
matriu on les regions de membrana, de citoplasma i espai extracellular que hi
interaccionen estan molt especialitzats.

Sn unions que es donen en tots els teixits, per que sn especialment

abundants en els epitelis on es troben tots els tipus dunions cellulars. Les
capes de cllules epitelials recobreixen totes les cavitats i superfcies lliures del
organisme. Les unions especialitzades entre les cllules permeten que el
epiteli formi barreres que inhibeixen el desplaament de laigua, de soluts i de
cllules entre els diversos compartiments del organisme.

Com es pot veure a la fotografia, els epitelis se situen gaireb sempre

sobre suports de teixit conjuntiu (format bsicament per matriu extracellular
amb collagen). El teixit conjuntiu pot constituir nexes amb altres teixits i,
daquesta manera, els teixits es combinen uns amb altres formant rgans.

Existeixen dos tipus dunions cellular segons el tipus duni:

Puntuals: a un lloc molt especfic de la membrana
Banda: es troben al voltant de tota la cllula en forma de cintur i en
contacte amb la cllula vena

1. TIPUS DUNIONS CELLULARS SEGONS LA SEVA FUNCI

Unions oclusives (estretes, zonula ocludens, tight junctions)

impedeixen la circulaci de molcules de la membrana apical a la basal.
Unions dancoratge: entre cl-cl o cl-matriu. Uneixen les cllules
mitjanant el citoesquelet. Poden ser:
o Dependents dactina
Unions adherents (cl-cl)
Adhesi focal (cl-matriu)

127
 o Dependents dels filaments
Desmosomes (cl-cl)
Hemidesmosomes (cl-matriu)

Unions de comunicaci (GAP): estableixen una conexi deirecta entre

el citoplasma duna cllula i el citoplasma de la cllula vena. Regulen
el pas de senyals qumics o elctrics entre cllules venes.

Cercles de lesquerra: exemple duna uni estreta

Uni color verd: unions dancoratge (cl-cl) dependents dactina (unions adherents)
Uni color blau: desmosoma (uni dancoratge cl-cl dependent dels filaments intermedis)
Uni vermella: hemidesmosoma (uni dancoratge cl-mat dependent de filaments intermedis)
Cllula: per sota (zona blava) hi ha la matriu extracellular. Zona superior trobem la membrana
apical

1.1. Unions estretes

Les unions estretes sn unions del tipus banda (banda proteica amb
una protena darrere laltre que es ramifiquen i interaccionen molt estretament)
que es donen sempre en cllules polaritzades, s a dir, cllules que tenen
dos tipus de membrana plasmtica, com els epitelis i els hepatcits (en els
hepatcits eviten que la bilis i la sang entrin en contacte).
Els ions Ca2+ sn molcules essencials per aquestes unions, ja que ajuden a
mantenir la seva integritat.

Les unions estretes realitzen dues funcions:

Actuen com a barreres selectives contra la difusi de protenes i lpids
de membrana entre els dominis apical i basal.
Constitueixen un sistema duni entre cllules venes, de manera que
impedeixen les difusi passiva cap a la llum, per exemple, de lintest.

Aquestes unions estan compostes per una llarga fila de protenes

transmembrana adhesives que se situen a cada una de les membranes
plasmtiques de les cllules adjacents on actuaran. Tota aquesta fila de
protenes forma una xarxa filiforme que permet que interactuin amb les
protenes de la cllula vena. Aquesta interacci tan estreta entre les protenes
de les membranes adjacents fa que on hi ha unions estretes no hi hagi espai
intersticial (espai entre les dos cllules).

128
 Les protenes transmembrana implicades sn les claudines, que
resulten essencials per la formaci i la funci (especfica a cada tipus de teixit)
de la uni estreta, i les ocludines. Per la cara citoplasmtica, les claudines i
ocludines sassocien amb protenes ZO (zona ocludens) que les uneixen amb
el citoesquelet dactina.

A banda de les claudines, ocludines i protenes ZO, les unions estretes

contenen altres protenes, entre les que es troben les que regulen la polaritat
de la cllula epitelial i les que dirigeixen el transport de components
membranosos cap al seu domini de dest. Per tant, les unions estretes poden
constituir un centre regulador que participa en la coordinaci de diversos
processos cellulars.

En la primera imatge veiem com en el punt on

hi ha les unions estretes (lnies verdes)
desapareix lespai intersticial (zones blaves).
En la segona imatge podem observar les
claudines (verd fosc) i les ocludines (verd clar).

En les cllules epitelials de lintest prim, les

protenes transportadores (molcules
vermelles) es troben en diferents regions de la
membrana plasmtica. Aix permet una
transferncia de nutrients des de lintest fins la
sang a travs de lepiteli.
En la fotografia podem veure el transport actiu
de la glucosa cap a linterior de la cllula que
es realitza grcies a lenergia obtinguda del
transport del Na+ cap a lexterior de la cllula
(aquests processos es realitzen a la zona
taronja, zona apical). Aix facilita la difusi de
la glucosa grcies als transportadors localitzats
a la membrana basolateral que la portaran fins
lespai extracellular.
En aquest procs les unions estretes
intervenen mitjanant la collocaci de les
protenes de transport en els dominis adequats
i actuant com a barreres per evitar la difusi de
la glucosa des de la cara basal cap a la llum
intestinal.

129
 1.2. Unions dancoratge

La bicapa lipdica de les cllules s feble i no pot transmetre grans

forces a les cllules o a la matriu extracellular. Les unions dancoratge
solucionen aquest problema formant una estructura slida que uneix les
cllules entre elles mitjanant el citoesquelet i que suporten tensions
mecniques. s a dir, les unions dancoratge sn les encarregades de
proporcionar resistncia mecnica a les cllules.

Les unions dancoratge poden classificar-se segons les protenes

transmembrana que les formen:
Formades per cadherines (unions cl-cl):
o Unions adherents (actina cl-cl)
o Desmosomes (filaments cl-cl)
Formades per integrines (unions cl-matriu):
o Adhesions focals (actina cl-matriu)
o Hemidesmosomes (filaments cl-matriu)

Tot i aix, la classificaci ms habitual de les unions dancoratge s

segons als filaments de citoesquelet que suneixin:

1.2.1. Unions dancoratge dependents dactina

Aquest tipus dunions permeten que els grups de cllules funcionin com
a unitats estructurals fortes. Sn importants per a mantenir unides les cllules.
Tenen una organitzaci bsica, formada per glicoprotenes transmembrana que
interconnecten els feixos dactina formant una extensa xarxa transcellular, i
una o vries protenes a linterior de la cllula que fan de pont entre les
glicoprotenes i el citoesquelet. Les membranes que interactuen romanen
unides a travs de mecanismes que sn dependents de calci.
Tipus dunions dancoratge dependents dactina:

Unions adherents (cl-cl, actina, prot. transmemb.: cadherina)

Les unions adherents sn considerades interaccions febles. A
les lmines epitelials formen les anomenades bandes dadhesi.
A aquestes unions tamb se les anomenada desmosomes en
banda o zonula adherens.

130
 En aquestes bandes dadhesi els filaments dactina estan
adossats a les parets, a les microvellositats i a la membrana on connecta
amb les molcules dadhesi mitjanant protenes pont com la -
caterina o l-actinina. Les molcules dadhesi en aquest tipus
dunions sn les protenes transmembrana anomenades cadherines.
En les cllules epitelials les bandes adherents es localitzen a
prop de la cara apical, per sota de les unions estretes.

Grcies a aquest tipus duni podem observar un feix contrctil de

filaments dactina que corre parallel a la membrana i que proporciona a
la cllula la capacitat de realitzar contraccions, habilitat molt important
per funcions com la formaci de vescules. Aquesta uni, doncs, dna
plasticitat als epitelis

131
 Contactes o adhesions focals (cl-mat, actina, prot trnsm: integrines)
Les adhesions focals connecten les cllules i els seus filaments
dactina a la matriu extracellular mitjanant les integrines, protenes
transmembrana dadhesi. No obstant, sn considerades tamb
interaccions febles, es poden fer i desfer amb facilitat.
A diferncia de les unions
adherents, les unions focals no
tenen un nombre tan gran de
filaments dactina unides sin
que s un nombre molt redut
que van a punts molts
concrets on es troben amb les
protenes pont que els
connectaran amb les integrines.
Les protenes pont que en
aquest cas poden ser la talina,
l-actinina, la filamina i la
vinculina.

1.2.2. Unions dancoratge dependents de filaments intermedis

Desmosomes (cl-cl, fil.intermedis, prot transm: cadherines)

Els desmosomes sn punts de

contacte intercellular que mantenen
unides les cllules entre s i que
actuen com a punts dancoratge dels
filaments intermedis, formant una
xarxa que sestn per tot el teixit i que
sencarrega dabsorbir les forces de
tracci. Els desmosomes tamb sn
coneguts com desmosomes
puntuals o macula adherens.
El tipus especfic de filaments intermedis anclats als
desmosomes depn del tipus cellular. Per exemple,en cllules epitelials
sn de queratina, mentre que en les fibres cardaques sn de desmina.
Entre aquests filaments i les protenes dadhesi, els
desmosomes tenen una placa citoplasmtica densa composta per un
complex proteic dancoratje de placoglobina i desmoplaquina.
Els desmosomes tenen com a protenes transmembrana o
adhesi, cadherines no clssiques, concretament desmogleines i
desmocolines, que es troben unides a la placa citoplasmtica i que
interactuen mitjanant els seus dominis extracellulars mantenint unides
les cllules a travs dun mecanisme depenent de Ca2+.

132
 Hemidesmosomes (cl-matriu, fil.intermedis, prot transm: integrines)

Els hemidesmosomes tenen una

estructura molecular fora semblant
als desmosomes, per en aquest cas
sencarreguen dunions cl-matriu no
de cl-cl.
Els hemidesmosomes, doncs,
connecten la superfcie basal de les
cllules epitalials amb la lmina basal
subjacent utilitzant com a protenes
dadhesi integrines.
Els dominis extracellulars de les
integrines suneixen a la laminina de
la lmina basal, mentres que els
dominis intracellulars suneixen als
filaments de queratina a travs
duna protena dancortage (plectina).
Aquests filaments de queratina
estableixen contactes laterals amb les
plaques desmosmiques, formant una
xarxa que dna resistncia a les
forces de tracci ja que les reparteix
al llarg del teixit.

133
 1.3. Unions de comunicaci (unions del tipus gap)

Les membranes de dos cllules

adjacents estan separades per un espai
uniforme duns 2 a 4 nm damplitud. Aquest
espai es generat i mantingut per protenes
(connexines) que formen canals. Cada sis
connexines es forma un connex que t un
dimetre de 1.5 nm.
Aquests connexons quan sacoblen a un altre connex de la cllula
adjacent s produeixen les anomenades unions de comunicaci o unions
gap que formen un canal aqus continu on els ions i les molcules petites (fins
a 1000 Da), i hidrosolubles passen directament des del citoplasma duna
cllula al citoplasma de laltra, acoblant les cllules tant elctricament com
metablicament.
La permeabilitat dels canals pot variar segons el dimetre de canal que
estigui obert o segons el tipus de subunitats de connexines. Si un connex est
format per subunitats de connexina iguals es diu que s homomric, sin ser
heteromric. El canal entre les cllules el formen dos connexons units. Si els
dos connexons sn iguals la connexi s homotpica, sin ser heterotpica.
Hi ha casos en qu la permeabilitat respon a senyals qumics extracellulars o a
gradients de voltatge.
Aquestes unions faciliten una circulaci elctrica i de molcules rpida i
coordinada. Per exemple, lacoblament elctric entre cllules nervioses
permet el transport rpid dels potencials dacci duna cllula a una altra sense
el retrs que suposa una sinapsis qumica. Aquest acoblament elctric
sincronitza les contraccions de les fibres musculars cardaques o de les fibres
musculars llises responsables del moviment peristltic de lintest.
Les unions gap permeten tamb la cooperaci metablica grcies al
fluxos de petites molcules. A ms a ms, sn molt importants en el
desenvolupament embrionari perqu quan les cllules estan formant la
mrula o la gstrula, les unions gap sn la nica manera que tenen de
comunicar-se.

134
1.4. Resum

Unions estretes (tight junctions): mantenir les cllules unides

hermticament.
Unions adherents: uneixen els filaments dactina duna cllula amb els de
la cllula vena.
Desmosomes: Uneixen els filaments intermedis duna cllula amb els de la
cllula vena.
Hemidesmosomes: Uneixen els filaments intermedis duna cllula amb la
lmina basal.
Unions tipus Gap: Permeten el pas de petites molcules solubles i ions.

135
TEMA 22: MATRIU EXTRACELLULAR

Els teixits no sn noms cllules, sin que una bona part els forma
lespai extracellular que est ocupat per la matriu extracellular.
La matriu est composta per polisacrids i protenes molt diversos que
formen una xarxa organitzada. La diversitat en les macromolcules que la
formen donen gran varietat de matrius, cada una adaptada als requeriments
funcionals del teixit, com s el cas dels ossos on es calcifica per fer estructures
dures, el cas de la crnia on la matriu s totalment transparent o en els tendons
on adopta forma de cord per tal de proporcionar la resistncia que necessiten.

La matriu extracellular sencarrega de la regulaci del comportament

de les cllules que estan en contacte amb ella i interv en el metabolisme,
les formes cellulars i els processos de migraci. A ms a ms, regula la
proliferaci cellular ja que les cllules tenen el que sanomena dependncia
dancoratge.

Les macromolcules que formen la matriu sn produdes localment per

les cllules incloses en la matriu, aquestes cllules contribueixen tamb a
lorganitzaci de la matriu. Al teixit conjuntiu, la majoria de macromolcules que
formen la matriu sn segregades pels fibroblasts.
La matriu extracellular la composen principalment dos tipus de
macromolcules:
Polisacrids glucosaminoglicans (GAG) que units a protenes
mitjanant enllaos covalents formen proteoglicans.
Protenes fibroses de dos tipus funcionals:
Protenes estructurals, com la collgena i lelastina.
Protenes adhesives, com la fibronectina i laminina.

1. GLUCOSAMINOGLICANS (GAGs)

Els glucosaminoglicans (GAGs) formen una substncia hidratada

que presenta propietats de gel, en el que estan englobades les protenes
fibroses. La fase aquosa del gel permet la difusi de nutrients entre la sang i les
cllules que formen els teixits.

136
 Els GAGs sn cadenes de polisacrids no ramificats, compostes
per unitats repetides de disacrids. Es denominen glucosaminoglicans degut
a que en els disacrids un dels residus es sempre un aminosucre (N-
acetilglucosamina o N-acetilgalactosamina), i, normalment, el segon residu
s un cid urnic (glucornic o idurnic). A ms a ms, en molts casos en
els monosacrids porten acoblats grups carboxils o sulfats que incrementen la
seva crrega negativa. Aquesta crrega negativa els permet captar ions sodi,
cosa que condueix a una acumulaci de grans volums daigua a la matriu,
afavorint la turgncia (capacitat de la matriu per oposar-se a les forces de
compressi).
Les cadenes de polisacrids que formen els GAGs sn massa rgides
per plegar-se formant estructures globulars compactes. A ms a ms, sn molt
hidrofliques. Aix provoca que aquestes macromolcules tendeixin a adoptar
conformacions esteses ocupant un gran volum.

Segons el tipus de disacrids, el tipus denlla, el nombre de repeticions

i la localitzaci dels grups sulfats es poden distingir quatre grups principals de
GAGs:

cid hialurnic Consta duna

seqncia repetida de fins a 25000
unitats de disacrids no sulfatats (n <
25000). Es troba lliure, s a dir, no
enllaat amb protenes.

Condroitn sulfat i dermatan sulfat

(n<250), es troba enllaat covalentment
a protenes per formar proteoglicans.

Heparina i heparan sulfat (n=200), es

troba enllaat covalentment a protenes
per formar proteoglicans.

Queratan sulfat (n= 20-40), es troba

enllaat covalentment a protenes per
formar proteoglicans.

137
 1.1. Caracterstiques dels GAGs i proteoglicans

- Donar resistncia a les forces de compressi: TURGNCIA

- Formen xarxes hidratades
- Tenen consistncia de gel
- Permeten la difusi de molcules i la migraci cellular
- Degut a la consistncia de gel formen porus de diferents mides que
actuen com a filtres moleculars.
- Poden regular lacci o lactivitat dels factors de creixement (FGF).
Controlen lactivitat de la cllula grcies a la presncia dalgunes
hormones.
- Serveixen de punt dancoratge de les cllules.

1.2. cid hialurnic

s el GAG destructura molecular ms

sencilla, per tamb s una molcula
molt gran (n<25000), no sulfatada i
estable. Es troba lliure, no associat a
protenes.
Forma xarxes molt resistents a la
pressi.

Es localitza, principalment, a les articulacions i facilita la migraci

cellular durant la morfognesi (desenvolupament de lembri) i la reparaci de
teixits. Un increment en la producci daquest cid amb la conseqent captaci
daigua i expansi de la matriu pot constituir una estratgia per a facilitar la
migraci cellular o cicatritzaci de ferides.

1.3. Proteoglicans
Sanomena proteoglican a la Sovint sha comparat els proteoglicans amb
molcula que resulta de la uni dun glucoprotenes. En aquesta imatge trobem
GAG (excepte cid hialurnic) amb comparat un proteoglican petit (decorina)* i
una protena. La protena s un de gran (agregan)* amb una
sintetitzada als ribosomes units a la glucoprotena (ribonucleasa).
membrana i sacumula en la llum Els proteoglicans es diferencien de les
del reticle endoplasmtic. glucoprotenes en qu la cadena dun
Primerament, suneix un proteoglican s simple, mentre que la
tetrasacrid duni especfic a un duna glicoprotena es troba ramificada i en
residu de serina de la protena i la naturalesa de les cadenes glucdiques,
desprs se li acobla el GAG. en una glucoprotena pot tractar-se de
Aquesta uni t lloc en el complex qualsevol cadena glucdica mentre que per
de Golgi. formar un proteoglican al menys una de les
cadenes ha de ser un GAG.
* Decorina: proteoglican amb noms un GAG acoblat. Sencarrega de
decorar la superfcie de les fibrilles de collgena, daqu prov el seu nom.

138
 *Agregan: proteoglican amb 130 GAGs acoblats (100 cadenes de
condroitn sulfat i 30 de queratan sulfat) units una protena molt rica en serina
(aprox. 3000 AA de serina). Lagregan s un proteoglican que es troba als
cartlags

Els proteoglicans els podem trobar lliures a la matriu, associats entre s o

associats a la membrana plasmtica com a protenes transmembrana.
Quan sacoblen entre s formen el que sanomena agregats, que sn la
uni de diversos proteoglicans a una cadena dcid hialurnic grcies a lacci
dunes protenes duni. Els proteoglicans tamb poden unir-se a protenes
fibroses per formar agregats com s el cas de la decorina que suneix a les
fibrilles de collgena.

Exemple dagregat dagregan. A lultima imatge sobserva com suneix a la cadena dcid hialurnic.

Els proteoglicans poden unir-se a factors de creixement (FGF i TGF-

) regulant aix la proliferaci cellular. Si el FGF estan lliures o units a un
proteoglicans transmembrana poden ser activats, mentre que quedaran inhibits
si estan units als proteoglicans lliures ja que queden segretats.
Altres proteoglicans actuen com a correceptors que collaboren amb els
receptors de la superfcie cellular tant en la uni cellular a la matriu

139
extracellular com iniciant la resposta de les cllules a algunes protenes de
senyalitzaci qumica.

2. PROTENES FIBROSES DE LA MATRIU EXTRACELLULAR

Protenes fibroses de dos tipus funcionals:

Protenes estructurals, com la collgena i lelastina.
Protenes adhesives, com la fibronectina i la laminina.

2.1. Protenes estructurals

2.1.1. Collgena

La collgena s una protena fibrosa segregada per les cllules del

teixit conjuntiu. s el component ms abundant de la pell i dels ossos, per tant,
sn les protenes ms abundants dels mamfers sent el 25% de la massa total
de protena daquests animals.
Les caracterstiques fonamentals de la collgena sn:
- La seva estructura helicodal trimrica, en la qual tres cadenes de
collgena, anomenades cadenes , senllacen formant una triple hlix.
- Donen resistncia a les forces de tensi i contribueixen a lorganitzaci
de la matriu.
- Es coneixen 25 cadenes diferents codificades per diferents gens.
- Est formada normalment per repeticions de tres aminocids, Gly- Pro-
Hyp (hidroxiprolina, aquest aminocid tamb pot ser hidroxilisina).
Grcies a la seva estructura angular, la prolina estabilitza la conformaci
helicodal en cada una de les cadenes , mentre que la glicina al ser el
aminocid ms petit afavoreix a un dens empaquetament de les tres
cadenes formant la superhlix de collgena.
- La seva longitud que s duns 300 nm un cop formada la triple hlix.

140
 fibres

En la imatge podem observar una procadena i

la triple hlix formada per les tres cadenes . A
aquesta hlix se lanomena procollgena, ja
que de moment sn inactives. Mitjanant lacci
denzims proteoltics que sencarregaran de
tallar un tros la molcula quedar activada com a
molcula de collgena prpiament dita.
La cadena cont al voltant de 1000 aminocids i
la seva longitud total s duns 100 nm.

Podem organitzar els diferents tipus de collgena en quatre grups:

a) Collgenes que formen fibrilles (tipus I, II, III, V, XI)
b) Collgenes que sassocien a les fibrilles (tipus IX i XII). Serveixen per
facilitar la uni entre les fibres.
c) Collgenes que sestructuren com a xarxes tridimensionals (tipus IV i
VII)
d) Collgenes transmembrana, que participen en els hemidesmosomes
(tipus XVII)

Quan les triples hlix es combinen entre elles

formen el que sanomena fibrilles de collgena,
les quals sorganitzen en feixos i donen fibres de
collgen que acostumen a tenir una disposici
transversal. Les fribrilles suneixen segons
lestructura de la imatge grcies a enllaos

141
 covalents intramoleculars i intermoleculars.

Sntesi de collgen
Cada una de les cadenes de collgena s
sintetitzada per els ribosomes units a la
membrana i translocada al lumen de reticle
endoplasmtic (ER) en forma de precursors,
procadenes . Aquests precursors tenen
pptids senyals, localitzats al terminal
amino, per ser transportats a travs de la
membrana del ER i tamb propptids als
terminals amino i carboxils. En la llum del
ER els residus prolina i lisina sn hidrolixats
a hidroxilisina i hidroxiprolina i desprs sn
glucosilades (reacci dependent de vitamina
C) formant les procadenes que a continaci
mitjanant ponts dhidrogen formaran lhlix
trimrica procollgena. La procollgena
ser secretada a lexterior on els propptids
lactivaran.

2.1.2. Fibres elstiques: elastina

La xarxa de fibres elstiques en la matriu extracellular s la que

confereix a la cllula lelasticitat necessria per recobrar la seva conformaci
inicial desprs duna deformaci. Intercalades entre les fibres elstiques es
troben llargues fibres de collgena que limiten la capacitat dextensi de les
fibres elstiques, prevenint que el teixit sesquinci.
El component principal de les fibres elstiques s lelastina, una
protena molt hidrofbica molt rica en prolina i glicina. No est glucosilada,
presenta un contingut molt baix de hidroxiprolina i no t hidroxilisina.
El precursor de lelastina, la tropoelastina (soluble), s secretada a
lespai extracellular. Desprs de la seva secreci, les molcules de
tropoelastina formen numerosos enllaos creuats, donant lloc a una extensa
xarxa de filaments i lmines delastina, que dna lelasticitat a la cllula,
mitjanant enllaos entre els residus de lisina.
Lelastina en estat relaxat senrotlla en forma despiral a latzar. Lelastina
s una protena majoritria en artries.
Les fibres elstiques estan compostes, com ja hem dit, delastina, per a
ms a ms tamb hi ha glucoprotenes disposades en forma de microfibrilles,
com la fibrilina, que interaccionen amb lelastina i tenen un paper essencial en
el manteniment de la integritat de les fibres elstiques.

142
 2.2. Protenes adhesives

Les protenes adhesives sn glucoprotenes que tenen en la molcula

llocs duni a la cllula i a altres components de la matriu, per tant, ajuden a
que les cllules sadhereixin a llocs especfics de la matriu, facilitant la seva
organitzaci. Hi ha moltes protenes adhesives. Per, les ms importants sn la
fibronectina i la laminina.

2.2.1. Fibronectina

La fibronectina s un dmer compost per dues subunitats unides entre

si mitjanant dos ponts disulfur que uneixen les cadenes. Al llarg de les dues
cadenes t diferents llocs funcionals que serveixen duni: regi duni a
lheparina (GAGs), regi duni a la cllula (determinat per una seqncia
especfica, la seqncia RDG, Arg-Gly-Asp), regi duni al collgen i regi
duni a altres fibronectines (permet la polimeritzaci). La fibronectina s un
lloc danclatge a la cllula.

La fibronectina es presenta de tres formes diferents:

143
 - Fibronectina plasmtica, que s una forma dimrica i soluble que
circula per la sang i els fluids orgnics facilitant la coagulaci, la
reparaci de les ferides i la fagocitosi.
- Fibronectina de superfcies cellular, que s una forma oligomrica
unida transitriament a la superfcie cellular.
- Fibronectina de la matriu, que s una forma fibrillar insoluble
localitzada a la matriu.

Les principals funcions de la fibronectina sn:

- Actuar de pont duni entre diferents components de la matriu
extracellular.
- s responsable de la uni de la matriu extracellular i les cllules
(interacciona amb les integrines).
- Servir de guia per moviments de les cllules embrionries que es
realitzen seguint filaments de fibronectina.
- Realitzar processos de reparaci de ferides: intervenen en la
coagulaci sangunia.
- Participar en la coagulaci sangunia.

2.2.2. Lmina basal: lamina

Les lmines basals estan constitudes per una matriu extracellular

especialitzada, que sorganitza en capes flexibles i primes (40-120 nm de
gruix), que es troba en lepiteli, en les cllules musculars, els vasos sanguinis i
a les cllules de Schwann (cllules que es troben al voltant dels axons de les
neurones formant la vaina de mielina). Las lmines basals separen les cllules
i els epitelis del teixit conjuntiu subjacent.

La lmina basal es sintetitza fonamentalment per les cllules que es

recolzen en ella. La majoria de les lmines basals madures contenen:
collgenes del tipus IV, proteoglican del tipus heparan sulfat anomenat
perlecan i glucoprotenes com la laminina i el nidgen. Aquests components
fan que lestructura de lmina basal sigui la segent:

144
 En la imatge b) les fletxes connecten les molcules que poden unir-se directament entre elles.

Tot aix, confereix a la lmina basal la capacitat de realitzar diverses funcions:

- Fer de suport per a les cllules que es troben en contacte.
- La laminina organitza altres components de la matriu extracellular.
- Uni a les cllules mitjanant les integrines.
- La uni a GAGs li pemet actuar de filtre molecular en el rony.
- Actuar com a barrera selectiva pel moviment de cllules (s permeable
als glbuls blancs).
- Reparaci de teixits lesionats, ja que proporciona un entramat a travs
del qual les cllules migren permetent la reconstrucci del teixit.
- Permet la migraci cellular.
- T influncies sobre les cllules a nivell metablic.

Entre els components de la lmina basal, podem destacar-ne un de molt

important, la laminina.
La laminina s un gran complex protec flexible format per tres
llargues cadenes polipeptdiques (,,) disposades en forma de creu i
unides mitjanant ponts disulfur. T diferents dominis funcionals duni a la
collgena del tipus IV, el perlecan (alta afinitat), el nidogen i per els receptors
cellulars per la laminina. Els receptors transmembrana per la laminina sn les
integrines i el distroglican que organitzen lensamblatge de la lmina basal
en la membrana de la cllula.

145
3. RELACI ENTRE EL CITOESQUELET I LA MATRIU EXTRACELLULAR

La interacci entre la matriu i el citoesquelet s recproca, ja que els

filaments dactina influeixen en lorganitzaci de les molcules de fibronectina
segregades. La connexi entre la fibronectina extracellular i lactina
intracellular est mitjanada per receptors de la fibronectina localitzats als
contactes focals mitjanant la uni de protenes transmembrana. La matriu t
influncies sobre lorganitzaci del citoesquelet, ja que pot transmetre senyals
per a qu sorganitzin les fibres destrs.
Les integrines, com ja
hem vist, sn components
de la membrana
plasmtica que es poden
unir a la matriu ja que
actuen com a receptors
glucoprotecs especfics
delements de la matriu,
A la taula podem veure exemples de lligands de les integrines. com la laminina.

146
Les integrines sn molcules duni
dependents de calci i suneixen al
citoesquelet a la cara citoslica on tenen
els terminals carboxil.
Ladhesi daquestes protenes amb la
matriu es realitza a la subunitat , i s
fora dbil. Una adhesi ms forta sobt
mitjanant la cooperaci de moltes
molcules dintegrina.
La cllula t la capacitat de regular
ladhesi de les integrines a la seva
membrana plasmtica mitjanant la
fosforilaci daquestes quan la cllula va
a dividir-se.

147
TEMA 23: SENYALITZACI CELLULAR

Es denomina senyalitzaci cellular a lacci que fan molcules

externes a la cllula per regular les funcions cellulars, produint un conjunt de
senyals que acaben canviant la cllula.
Tots els senyals contacten amb receptors que activen vies de
senyalitzaci que en molts casos arribaran al nucli i al final sexpressar el gen.
En altres casos anir al Golgi, al reticle endoplasmtic...

A les imatges observem com s una via de transducci de senyals, s

a dir, la via que segueix un senyal per ser tradut o amplificat. A la via de la
segona imatge se lanomena cascada de senyalitzaci perqu la cadena de
transmissi t mltiples etapes damplificaci.

La transducci de senyals comena amb el lligand o molcula senyal

que suneix a les protenes receptores de la superfcie cellular. En aquest
punt sinicia una cascada de senyalitzaci regulada per una srie de protenes
de senyalitzaci intracellulars, encarregades de la transmissi del senyal.
Finalment una o ms daquestes protenes de senyalitzaci intracellular
interacciona amb una protena diana alterant-la de tal manera que aix
comporta un canvi en la forma i el moviment cellular, en el metabolisme o en la
transcripci gentica.
A linici de la via en la segona imatge podem veure com tamb actuen
altres molcules per la transmisi del senyal, com les protenes dagregaci
(molcula blava gran) que uneix tres o quatres molcules de senyalitzaci
perqu interaccionin entre elles. Hi ha molcules que sactiven mitjanant
aquest procediment o grcies a altres mediadors com pot ser el Ca2+.
Hi ha un tipus de vies de senyalitzaci que regulen la proliferaci
cellular, aquestes vies es veuen greument alterades en cllules tumorals.

148
1. TIPUS DE SENYALITZACI INTERCELLULAR

1.1. Senyalitzaci dependent de contacte

La senyalitzaci dependent de contacte requereix

que les cllules estiguin en contacte directe a travs de
les seves membranes.
Aquest tipus de senyalitzaci s especialment important
durant el desenvolupament i en respostes immunitries.

1.2. Senyalitzaci paracrina

La senyalitzaci paracrina es basa en la

liberaci de mediadors locals, molcules senyal
que sn secretades al medi extracellular i que
actuen localment sobre les cllules venes.

1.3. Senyalitzaci sinptica

La senyalitzaci sinptica la realitzen neurones
(cllules senyalitzadores especialitzades) que
transmeten impulsos elctrics al llarg dels axons.
Quan aquests impulsos arriben a lextrem dels
axons emeten un senyal qumic que sanomena
neurotransmissor (el ms conegut, lacetilcolina),
que queda en la sinapsis entre la neurona i la
membrana postsinptica de la cllula diana, una
distncia molt curta per alhora molt allunyada del
cos de la neurona que ha estat realment
lencarregat de produir el senyal.

1.4. Senyalitzaci endocrina

Un segon tipus de cllula senyalitzadora
especialitzada que controla el comportament de
lorganisme s la cllula endocrina. Aquestes
cllules secreten les seves molcules senyal,
les hormones, al torrent sanguini que les
transporta fins a les cllules diana que poden
trobar-se a per tot el cos.

1.5. Diferencies entre senyalitzaci endocrina i senyalitzaci sinptica.

Les cllules endocrines han dutilitzar diferents hormones per

comunicar-se especficament amb les seves cllules diana. En canvi, diferents
cllules nervioses poden utilitzar el mateix neurotransmissor i, tot i aix,
comunicar-se tamb duna forma especfica.

149
 Lespecificitat en una senyalitzaci sinptica es troba en els contactes
entre la cllula nerviosa i les cllules diana especfiques que senyalitza,
mentre que en la senyalitzaci endocrina la especificitat recau sobre el tipus
dhormona secretada i el receptor al qual sha dunir.
Donat que la senyalitzaci endocrina depn del de la difusi i el flux
sanguini, s relativament lenta. Per contra, la senyalitzaci sinptica pot
assolir una velocitat i una precisi molt ms elevades.
La darrera diferncia, s la concentraci necessria de molcula senyal.
Duna banda, les hormones es troben molt diludes, per tant, ha de poder
actuar a concentracions molt baixes. Daltre, els neurotransmissor poden
assolir concentracions locals altes, s a dir, els receptors dels
neurotransmissors tenen una afinitat relativament baixa pels seus lligands.

2. SENYALITZACI MLTIPLE

La cllula necessita vries senyals per poder portar a terme les seves funcions
vitals. A ms a ms, pot rebre senyals extra per realitzar accions puntuals.
Per, les senyals principals perqu una cllula actu amb normalitat sn:

Podem veure com les senyals de

supervivncia (A, B i C) les ha de rebre
sempre i quan les deixa de rebre es
quan inicia el procs de mort cellular
programada o apoptosis.
A ms a ms, daquestes senyals
bsiques de supervivncia rep daltres
que ocasionen la divisi, la diferenciaci
i daltres per accions puntuals que hagi
de realitzar la cllula.

3. TIPUS DE RECEPTORS

- Receptors de membrana. Protenes

transmembrana amb altes afinitats per les
molcules senyal. La majoria de les
molcules senyal sn hidrofliques i, per tant,
incapaces de travessar directament la
membrana plasmtica. Per aix, suneixen a
receptors en la superfcie cellular que activen i
generen una cascada de senyals intracellulars
que alteren el comportament de la cllula.

- Receptors intracellulars. La molcula senyal

suneix a un receptor situat a linterior de la
cllula (normalment, al citosol, tot i que tamb
pot est al nucli).

150
 3.1. Classes de receptors de membrana o de superfcie cellular

3.1.1. Canals inics

Els receptors sn protenes

transmembrana que tenen un
canal que pot estar obert o tancat.
Quan reben el senyal, normalment
sobren, per permetre lentrada
dions (ex. Ca2+) a la cllula sense
consumir energia.

3.1.2. Receptors associats a protenes G (sampliar ms endavant)

La molcula senyal suneix al receptor de membrana que activa una

protena G, una protena amb set dominis transmembrana que es capa
dunir-se a nucletids de guanina (GTP i GDP), que alhora activar un enzim a
partir del qual comenar la cascada de senyalitzaci.

3.1.3. Receptors associats a enzims

El lligand pot unir-se a un receptor que tingui una funci enzimtica intrnseca i
sigui activada per aquesta uni (imatge esquerra) o el lligand pot unir-se a un
receptor que actua sobre un enzim associat activant-lo (imatge dreta).

3.2. Receptors intracellulars

Algunes molcules senyal sn petites i hidrofbiques i poden entrar

a la cllula per difusi. La molcula senyal suneix a un receptor situat a
linterior de la cllula, normalment al citosol, (tot i que tamb pot est al nucli)
que la introdueix en el nucli on activa o inhibeix un procs transcripcional.

151
 Moltes daquestes petites molcules
senyal sn molt hidrofbiques, per aix,
sn transportades a travs del torrent
sanguini i daltres fluids extracellulars
unides a protenes transportades de les
quals es dissocien abans dentrar a la
cllula. A la imatge veiem exemples
daquestes molcules, entre les quals
tamb es trobaria la vitamina D3.
Un exemple daquests tipus de
transducci de senyals s lesquesma
de la resposta primria a les
hormones esteroidees, les quals
algunes delles formen part de les
molcules citades anteriorment que
interactuen amb receptors
intracellulars. Les protenes de
senyalitzaci activen la transcripci i la
sntesis de diferents protenes.
La resposta secundria a les
hormones esteroidees es basa en
qu sn les protenes produdes en la
resposta primria les que activen la
sntesis de les protenes requerides.

4. SENYALITZACI REGULADA PER RECEPTORS DE MEMBRANA

ASSOCIATS A PROTENA G

Les protenes G estan unides a la cara

citoplasmtica de la membrana
plasmtica. Estan compostes tres
cadenes polipeptdiques, la subunitat
, la subunitat i la subunitat . En
estat no estimulat, la subunitat
suneix a GDP i la protena G est
inactiva. Quan es estimulada per un
receptor activat, la subunitat allibera
la GDP, permetent que en el seu lloc
suneixi una GTP. Aleshores, el trmer
es dissocia en dos component activats,
la subunitat i un complex . La
subunitat activada s una GTPasa
que, quan hidrolitza el GTP unit a GDP,
es reassocia amb un complex per
reconstruir una protena G inactiva.

152
4.1. Activaci de ladenilat ciclasa i de la protena quinasa A

Primerament, per entendre la via cal

saber que lAMP cclic s una molcula
de senyalitzaci intracellular. Una senyal
extracellular pot provocar en pocs
segons canvis de ms de vint vegades
les concentracions de AMP cclic a la
cllula. Una resposta com aquesta
requereix una compensaci de
degradaci rpida per eliminar lexcs. El
AMP cclic es sintetitza a partir de ATP
mitjanant un enzim unit a la membrana
plasmtica, la adenilat ciclasa, i es
destrut mitjanant fosfodiesterasas
dAMP ccilic.

La via de senyalitzaci de ladenilat

ciclasa, comena quan la protena G s
activada. Aleshores aquesta activa
ladenilat ciclasa que sintetitzar grans
quantitats de molcules de senyalitzaci,
AMP cclic. Aquest AMP cclic activar
lenzim quinasa A dependent de AMP
cclic (PKA). La PKA activa dues unitats
cataltiques que es deslliguen dunes
altres dos de reguladores. La PKA
activada entrar al nucli pels pors
nuclears on fosforilla i activa un factor de
transcripci (CREB) que sunir als gens i
induir la transcripci mitjanant la seva
uni als promotors gentics.

4.2. Activaci de la fosfolipasa C per receptors units a protenes G

153
 El lligand arriba al receptor de membrana que activa la protena G, la
qual sencarrega dactivar la fosfolipasa C-, un enzim que actua sobre un
fosfolpid de inositol denominat fosfatidilinositol 4,5-bifosfat [PI(4,5)P2] que es
troba a la capa interna de la bicapa lipdica de la membrana plasmtica. Aquest
fosfolpid es trencat per lacci de la fosfolipasa C- activa generant dos
productes: inositol 1,4,5-trifosfat i diacilglicerol.
El inositol 1,4,5-trifosfat (IP3) es difon rpidament per tot el citosol fins
que arribar al reticle endoplasmtic, suneix i obre els canals alliberadors de
Ca2+ sensibles a IP3.
Per acabar amb la resposta inicial de Ca2+ actuen diversos mecanismes:
- el IP3 es rpidament desfosforillat a IP2
- el IP3 es fosforillat a IP4
- el Ca2+ que entra en el citosol es rpidament bombejat a lexterior.
El bombeig del Ca2+ a lexterior es produeix grcies a laltre producte generat
del trencament del fosfatidilinositol 4,5-bifosfat, el diacilglicerol. El diacilglicerol
roman unit a la membrana plasmtica. Aquest diacilglicerol activa lenzim
quinasa C (PKC). El increment de concentraci citoslica de Ca2+ altera PKC
traslladant-la del citosol a la membrana plasmtica on queda unida al
diacilglicerol i ser activada per uni amb aquest i la uni amb Ca2+.

5. El Ca2+ s un mediador important dins les vies de senyalitzaci

Com hem vist amb la via anterior, el

Ca2+ s un mediador important dins les
vies de senyalitzaci. Una gran varietat
de senyals extracellulars indueixen a un
increment dels nivells citoslics de Ca2+.
El Ca2+ pot ser utilitzat perqu
normalment la concentraci al citosol es
mant baixa, mentre que la seva
concentraci en els fluids extracellulars
i el ER s alta.

Per tant, existeix un enorme gradient de Ca2+ que tendeix a dur-lo al

citosol. Quan una senyal obre transitriament els canals de Ca 2+, aquest flueix
de forma massiva cap al citosol activant protenes sensibles a Ca2+.
Aleshores, existeix tres tipus principals de canals de Ca 2+ que regulen aquesta
senyalitzaci per Ca2+:
- canals de Ca2+ dependents de voltatge, que responen a una
despolaritazci de la membrana (ex. Ca2+ entra en les terminals
nervioses i desencadena secreci de neurotransmissors).
- Canals alliberadors de Ca2+ sensible a IP3 que segueixen la via citada
anteriorment de fosfolpids de inositol.
- Els receptors de rianodina reaccionen a un canvi en el potencial de la
membrana alliberant Ca2+ fet que estimula les contraccions musculars.

Les protenes que uneixen Ca2+ actuen com a transductores de la

senyal citoslica de Ca2+. Alguns exemples daquest tipus de protenes sn la
troponina C i la calmodulina.

154
 La calmodulina actua com a un
receptor intracellular polivalent de
Ca2+ que regula la majoria dels
processos regulats per Ca2+. s una
cadena polipeptdica amb quatre
centre duni amb alta afinitat per al
Ca2+. Quan sactiva per uni a Ca2+,
pateix un important canvi de
conformaci. La calmodulina respon
com un interruptor a laugment de la
concentraci de Ca2+: un augment
de 10 cops la concentraci de Ca2+
provoca casi un augment de 50
cops lactivaci de la calmodulina.

Tot i aix, la major part dels efectes del Ca2+ sn ms indirectes i estan regulats
per la fosforillaci de protenes catalitzades per una famlia de protenes
quinases dependents de Ca2+/calmodulina (CaM-quinasa), com per exemple,
la PKA i la PKC.

6. SENYALITZACI PER RECEPTORS AMB ACTIVITAT TIROSINA

QUINASA

La molcula senyal activa el receptor de tirosina quinasa. Llavors, la

protena adaptadora Grb-2 suneix a una fosfotirosina del receptor i a un factor
intercanviador de nucletids de guanina (GEF), el qual estimula Ras a
intercanviar el seu GDP unit per una GTP. Quan Ras queda unida a GTP s ja
una protena activa i pot activar diverses vies de senyalitzaci posteriors, entre
les quals trobem la descrita a la imatge de la dreta.
En aquesta via Ras activada activa una cascada de fosforilacions
serina/treonina de MAP-quinasa on es produeix el consum de tres molcules
dATP. La via activada per Ras comena per una MAP-quinasa-quinasa-
quinasa denominada Raf, que activa MAP-quinasa-quinasa Mek, la qual
activa la MAP-quinasa anomenada Erk.

155
 Erk pot fosforilla una gran varietat de protenes que incloen altres
protenes quinasa produint canvis en lexpressi gnica i lactivitat proteica que
causen canvis molt complexos en el comportament cellular.
Per aix, en cas duna mutaci de Ras com s el cas de les cllules
tumorals es produeixen mltiples mutacions i proliferacions excessives. A ms
a ms, les vies de Ras sn activades per molts senyals diferents.

7. LA COMPLEXITAT DE LES VIES DE SENYALITZACI

Com hem vist, les vies de

senyalitzaci sn vies
realment complexes, per
no noms en el nombre
de molcules i regulacions
que hi entren en joc, sin
que, a ms a ms,
aquestes vies no sn vies
independents sin que
sn part de xarxes de
senyalitzaci.

Podem fer-nos una idea de la complexitat de les vies de senyalitzaci

observant el segent diagrama que mostra les ms importants.

156
TEMA 24: CARACTERSTIQUES GENERALS DEL NUCLI CELLULAR

El nucli cellular t una mida dentre 5 i 10 m de dimetre, mentre que

el dimetre total duna cllula animal s duns 15-20 m. El nucli pot ser
visualitzat amb microscpia ptica, microscpia electrnica i microscpia
fluorescent, amb nucli fluorescent o amb la resta fluorescent o amb el nuclol
fluorescent.
En general les cllules tenen un sol nucli, per hi ha excepcions:

Eritrcits (glob.vermells) No
tenen nucli, el perden durant el
procs despecialitzaci de la
cllula. Com no t nucli la
La imatge de la dreta
seva vida s molt curta (1 dia)
mostra el procs de perqu no pot sintetitzar
prdua del nucli dels protenes.
eritrcits durant la
seva maduraci.

Hepatcits (fetge) Tenen dos

nuclis o un molt gran resultat
de la fusi dels dos.

Osteoclasts (cllules molt

grans que es troben als ossos)
Tenen entre 5 i 10 nuclis.

Cllula de la musculatura
esqueltica (cllules molt
llargues anomenades fibres
Marcats en blau podem musculars). Poden tenir fins a
veure tots els nuclis duna un centenar de nuclis que
fibra muscular. estan situats a la perifria de la
cllula tocant la membrana
plasmtica.

157
Els nuclis, generalment, tenen forma esfrica o ovalada, per hi ha diverses
excepcions:

Limfcits (glob. blancs) Tenen un

nucli prcticament esfric i que
ocupa gaireb tota la cllula.

Altres cllules de la sang

(neutrfil, eosinfil, moncit...) Sn
cllules polimorfonuclears, s a
dir, que els seus nuclis poden
adoptar formes molt diferents com
forma de ferradura,
multiglobulars...Aix s! Sha de
recordar que noms tenen un
nucli.

1. PRINCIPALS FUNCIONS DEL NUCLI

1.1. Manteniment de la informaci gentica. Conserva i organitzar els

cromosomes duna manera estable i si hi ha danys reparar-los.
El DNA porta tota la informaci per a qu la cllula pugui funcionar, per
tant, sha devitar que es produeixin mutacions. Aquest manteniment
saconsegueix protegint el DNA amb protenes (empaquetament i
desempaquetament). A ms, el nucli actua com a barrera protectora dels
cromosomes protegint el DNA de les forces mecniques produdes pels
filaments del citoesquelet. Tamb t mecanismes de reparaci que actuen
quan el DNA es fa malb.
1.2. Expressi de informaci gentica. El primer pas de lexpressi gentica
t lloc al nucli, la transcripci de DNA a RNA. (vigila! La traducci de RNA
a protenes sempre t lloc al citoplasma).
1.3. Duplicaci del material gentic. La duplicaci s un procs que noms
es dna durant la divisi cellular, quan la cllula es vol reproduir. Tamb
hi participen mecanismes reparadors. El mitocondri s, per, una excepci
ja que el DNA mitocondrial es duplica al propi mitocondri.
1.4. Biognesi dels ribosomes. Dins del nucli sexpressa i es transcriu el
RNA ribosmic que forma part del ribosoma. Quan sha transcrit el RNA
ribosmic, determinades protenes del citoplasma entren al nucli i
sajunten a aquests RNA. Aquestes protenes sn les protenes
ribosmiques que formaran part de les subunitats ribosmiques. Aquest
complex surt cap al citoplasma, on sacabaran dorganitzar els ribosomes.

158
2. ESTRUCTURA GENERAL DEL NUCLI

El nucli cellular cont les segents estructures:

2.1. Coberta o embolcall nuclear

Lembolcall nuclear s lestructura que

separa el nucli del citoplasma, formada per
dues membranes concntriques amb
diferents composicions proteiques. Aix, a
la coberta nuclear no li podrem dir mai
membrana nuclear perqu t dos
membranes, la membrana interna i la
membrana externa. La membrana nuclear
interna cont protenes especfiques que
actuen com a llocs duni a la lmina
nuclear que la suporta. La membrana
nuclear externa est fusionada amb la
membrana del reticle i t ribosomes
associats. Lespai entre les dues
membranes sanomena espai perinuclear.
Lespai perinuclear connecta amb la llum
del reticle endoplasmtic.

La coberta nuclear es mant per dues xarxes de filaments: la lmina

nuclear i una xarxa organitzada de forma menys regular que rodeja la
membrana nuclear externa que t filaments intermedis de queratina i de
vimentina.

159
 Tant la membrana nuclear interna com
lexterna de lembolcall nuclear sn discontinues
ja que es troben perforades pels porus
nuclears, a travs dels quals t lloc el transport
entre el material nuclear i el citoplasmtic. Com
ms transcripci hi hagi a la cllula, aquesta
disposar dun nombre superior de porus.
Els porus nuclears sn molt insolubles i
estan formats per vuit subunitats que formen un
canal central per on passen les molcules.
Tenen un dimetre de 9nm i una longitud de
15nm. Aix provoca que lentrada de molcules
al nucli estigui regulada segons el tamany
daquestes. El transport a travs dels porus
lexplicarem en el proper tema

.
El canal central dels porus est
format per tres tipus de subunitats: la
subunitat columnar, forma les columnes del
canal; la subunitat luminal, fa dancoratge
per la columna en la membrana nuclear; la
subunitat angular, a partir de la que
sestenen els radis cap al centre del por.
A la banda nuclear, el porus forma
una cistella que s anomenada cistella
nuclear, mentre que a la part citoslica
queda visible un anell perifric.

2.2. Lmina nuclear

La membrana nuclear interna presenta un material molt dens associat a

la seva cara interna que la separa de la cromatina densa perifrica. Aquest
material s la lmina nuclear.
La lmina nuclear s una xarxa proteica dentre 15 i 80nm despessor,
que recobreix el nucli per la part interna. Est formada per protenes
filamentoses: les lmines, un tipus especial de filaments intermedis que
polimeritzen formant una xarxa bidimensional interrompuda en la zona dels
porus, que donen forma i estabilitat a lembolcall nuclear que es troba anclat a
la lmina mitjanant els porus i les protenes integrals de membrana de la
membrana nuclear interna.

Existeixen tres tipus de lmines: la lmina A, la

lmina B i la lmina C. Aquestes lmines
formen dmers que sacoblen per tal de donar
lloc a filaments que es disposen en forma de
malla quadrangular. La lmina B es troba a la
membrana nuclear interna i lA i la C entre
aquesta i la cromatina.

160
 La lmina s un lloc dancoratge de la cromatina. Els cromosomes
plegats tenen llocs duni a les lmines interaccionant directament amb elles,
quan els cromosomes es condensen es desenganxen. La lmina proporciona
una uni estructural entre el DNA i la coberta nuclear.

Durant la divisi cellular, la lmina nuclear juga un paper molt important.

La lmina es despolimeritza degut a una fosforilaci produda per les quinases
dependents de ciclina activides a linici de la mitosi i desapareix. La coberta
nuclear es trenca deixant els cromosomes lliures i formant vescules que es
dispersen pel citosol i que contenen la lmina B, mentre que les lmines A i C
queden solubles en el citosol.
La reorganitzaci es duu a terme durant la telofase, quan les lmines
sn desfosforilades. El DNA torna a interaccionar amb la lmina i es produeix la
fusi de les vescules per tornar a formar una nova coberta nuclear al voltant
dels cromosomes.

2.3. Matriu nuclear

La matriu nuclear s una estructura molt

insoluble formada per una xarxa de
filaments de linterior del nucli
(nucliesquelet) que contacten amb la
lmina nuclear i per continuacions dels
filaments intermedis del citosol. s molt
difcil de visualitzar, noms saconsegueix
desprs de realitzar molts tractaments a la
cllula.
La matriu nuclear serveix de suport a la
cromatina, grcies a les protenes matrines,
que suneixen al DNA. La cromatina est
totalment ordenada i plegada en forma de
llaos de fibres proteiques de la matriu. En
aquestes fibres hi ha les factories de
replicaci fixes, on el DNA es va duplicant a
mesura que va entrant.

161
 2.4. Nuclol

El nuclol s una regi del nucli heterognia de forma

variable que no est delimitat per cap membrana i que
cont grans concentracions de RNA i protenes. La seva
funci principal s la sntesi de RNAr i lensamblatge de
ribosomes, el que anomenat anteriorment com biognesi
dels ribosomes. Durant la mitosi el nuclol desapareix.

2.5. Nucleoplasma (o carioplasma)

El nucleoplasma s el fluid que hi ha a linterior del nucli. T material

cromatnic i no cromatnic.
El material cromatnic forma la cromatina, tant la heterocromatina
(forma inactiva que es localitza a la perifria) com leucromatina (forma activa
dispersa pel nucli).
El material no cromatnic el formen protenes i els enzims implicats en
la duplicaci i la transcripci del DNA (DNA i RNA polimerases, protenes
reguladores dels gens i protenes de processament del RNA). Hi ha a ms
protenes cides no unides ni al DNA ni al RNA, protenes residuals com la
nucleoplasmina i la protena N1. Tamb hi ha cofactors, molcules precursores,
minerals, etc.

2.6. Centrmers o cromocentres

Els centrmers sn condensacions de heterocromatina constitutiva que

shan produt durant la interfase. Es poden trobar dispersos pel nucli o adossats
a la membrana nuclear interna.

2.7. Altres estructures

En el nucli trobem tamb els cossos de Cajal i els Grnuls intercromtics

(complexes de RNA) que sn estructures que no s troben al nuclol, que no
tenen cromatina i que contenen enzims que participen en la maduraci del
DNA.

162
 2.8. Organitzaci del DNA dins el nucli: els cromosomes

La molcula de DNA s un polmer lineal extraordinriament llarg i no

ramificat que cont molts nucletids organitzats seguint una seqncia regular
per a latzar. La informaci gentica duna cllula est continguda en lordre
lineal dels nucletids del seu DNA.
Cada molcula de DNA sempaqueta en un cromosoma. El total
dinformaci gentica continguda en els cromosomes dun organisme
constitueix el seu genoma. Els cromosomes canvien la seva estructura i
activitat en funci de la fase del cicle cellular en que es troba la cllula, durant
la mitosi estan molt condensats i sn transcripcionalment inacttius. En interfase,
per, est molt menys condensats i sn actius dirigint contnuament la sntesi
de RNA.
Els genomes dels organismes superior tenen un excs de DNA. Cada
gen est sotms a un risc de mutaci. Com ms gran sigui el nombre de
gens, ms gran ser la probabilitat de qu algun dells pateixi una mutaci. La
majoria de les mutacions destrueixen la funci del gen, per tant, la taxa de
mutaci fixa un lmit del nombre de gens essencials de qu qualsevol
organisme pot dependre per la seva supervivncia.
Amb aquest argument i la velocitat de mutaci observada, es conclou
que noms un petit percentatge del genoma dels organismes est implicat en la
regulaci o codificaci de protenes essencials.

163
TEMA 25: TRANSPORT ENTRE EL NUCLI I EL CITOPLASMA

Lembolcall nuclear tanca el DNA i defineix el nucli. T dues

membranes. La membrana nuclear interna t protenes que actuen com a
llocs duni de la cromatina i de xarxa proteca de la lmina nuclear, que
estructura la membrana. La membrana nuclear externa rodeja la interna, i s
contnua al reticle endoplasmtic. La membrana externa est tapitzada amb
ribosomes, que produiran protenes que esquedaran a lespai intemembrana del
nucli, que s contigu al ER.

Les dues membranes sn travesades per complexes del porus nuclear.

Aquets complexes protecs pesen al voltant de 12510 6 daltons, i estan formats
per ms de 50 protenes diferents, anomenades nucleoporines. Aquestes
estan ordenades segons un sorprenent sistema octogonal.

164
 En general quan ms activa sigui la transcripci nuclear ms gran ser
el nombre de complexes de porus presents a lembolcall.
El complex del porus est format per 8 subunitats proteques, formades per
una columna (taronja), una subunitat lumenal (blau) i una subunitat anular
(verd). Aquesta ltima defineix el dimetre del porus, i la subunitat lumenal
enganxa la columna a la membrana. Distingim tamb a la imatge dos anells
perifrics (groc), filament citoslics, filament nuclears formant una canasta.

Es va pensar que les molcules passaven per difusi. Van veure que
molcules menors a 5kDa passaven per difussi; que molcules de 17kDa
trigaven aproximadament dos minuts; que una molcula de 44kDa tardava
aproximadament 30 minuts, i que no passaven des de ms de 60kDa.
Els complexes de porus tenen un o ms canals aquosos oberts, de manera que
hi ha molcules que poden passar passivament petites protenes solubles en
aigua, per es va concloure que havia dhaver mecanismes de transport actiu
per a les molcules ms grans.

Aquest mecanisme comena, ja que les protenes

nuclears sn dirigides al nucli mitjanant senyals
de localitzaci nuclear (NLS, Nuclear
Localization Section), que solament estan
presents a aquestes.
Es poden tractar de seqncies senyal o regions
senyal, i en moltes protenes nuclears sn una o
dos seqncies riques en els aminocids
carregats positivament, lisina i arginina. Les
senyals conegudes poden estar a qualsevol part
de la seqncia daminocids. Si hi ha mutacions i
alguna part de la seqncia canvia, la protena no
podr passar al nucli.

165
 A la segent imatge veiem partcules marcades amb or colloidal.
Experiment amb diferents tamanys indiquen que lobertura pot arribar als 26nm
damplada. El traspot a travs dels porus es pot realitzar mantenint la
conformaci plegada de la protena transportada.

Per a travessar lembolcall nuclear es necessiten uns transportadors

anomenats importines que reconeixen les seqncies NLS grcies als seus
receptors dimportaci nuclear, i sassocien a les protenes a transportar,
anomenades protenes cargo, i tamb a les nucleoporines per a anar
traslladant-se a linterior. Tamb pot haver una protena adaptadora entre
elles.

El sistema dexport nuclear s com el dimportaci, per en sentit oposat. Es

basa en senyals dexportaci nuclear, i en receptors dexportaci nuclear.
Hi ha seqncies amb moltes leucines com:
PKI: L A L K L A G L D I
Rev: L P P L E R L T L

La importaci de protenes nuclears a travs del porus consumeix

energia, que es creu que procedeix de la hidrlisi de GTP per la GTPasa
monomrica Ran. Aquesta es troba tant al citosol com al nucli perqu s
necessaria tant per a la importaci com per a lexportaci. Ran s un interruptor
molecular que es pot trobar en dos estats conformacionals depenents de si
est amb GDP o GTP.

166
 Aquest canvi est controllat per dos protenes reguladores
especfiques de Ran: Ran-GAP (protena citoslica activadora de GTPasa) que
indueix la hidrlisi de GTP fent de la Ran-GTP, Ran-GDP; i Ran-GEF (factor
nuclear de intercanvi de guanina), que activa lintercanvi de GDP per GTP a
Ran. Per aix el citosol cont ms Ran-GDP, mentre que el nucli en cont ms
Ran-GTP.

El gradient de concentraci de cada protena dirigeix el transport en la

direcci apropiada. (Fig. 12-16). La uni de les importines a les nucleoporines
es produeix quan estan unies a cargo. Un cop a la cara nuclear del complex del
porus, la uni de Ran-GTP indueix la separaci de la protena cargo. Llavors la
importina unida a Ran-GTP torna al citosol o Ran-GAP i la protena duni de
Ran, transformen la Ran-GTP en Ran-GDP. Lexportaci nuclear es fa
mitjanant un mecanisme similar, excepte que Ran-GTP al nucli afavoreix la
crrega de les importines i la seua unini a la cara interna del porus. Un cop al
citosol es troba amb Ran-GAP i protena duni de Ran que hidrolitzen el GTP
unit, alliberant aix a la protena cargo.

167
 El transport dRNA a travs des del nucli al citoplasma tamb es fa a
travs dels porus nuclears. Un mRNA ser transportat a travs del porus
solament si est unit a les protenes correctes.

Les protenes que acompanyen a lmRNA shi enganxen a mesura que

lmRNA va sorgint de la RNA polimerasa. A la segent imatge veiem un
esquema duna molcula de mRNA preparada per a lexportaci a travs del
porus nuclear. De totes les protenes associades veiem que algunes travessen
el porus mentre que altres es queden al nucli. Un cop al citoplasma, lmRNA
continua perdent algunes protees, a lhora que adquireix altres. Aquestes
substitucions afecten a la posterior traducci del missatge. Es pensa que les
protenes que travessen amb la molcula el porus, poden afectar a lestabilitat i
la traducci al citosol. Els factors dexportaci de lmRNA juguen un paper
molt actiu en el transport de lmRNA al citosol, i es situen al lmits ex-ex
senyalant on lmRNA ha madurat adequadament. Totes aquestes protenes el
protegeixen a part de transportar-lo.

Els ions tamb necessiten ser transportats. A la membrana interna hi ha

canals sensibles a senyals del nucli. IP3 regula lobertura de canals Ca2+ (el
Ca2+ es troba bsicament a les cisternes del RE, per tamb el podem trobar a
lespai perinuclear), i la senyal ser directa. Les bombes el retornaran.

168
TEMA 26: EL GENOMA EUCARIOTA

Paraules clau:
- Gen: fragment de DNA que cont informaci per a un carcter hereditari.
- Allel: cadascuna de les diferents possibilitats que pot presentar un gen,
per la informaci dun carcter.
- Cromosoma: estructura que es forma a partir de successius
enrotllaments de DNA,mitjanant la participaci de les protenes de la
cromatina.
- Cariotip: representaci de la dotaci cromosmica dun individu.
- Cromtides: cadascuna de les dues cpies que sobtenen a partir de la
duplicaci dun cromosoma.
- Cromtides germanes: cromtides que provenen dun mateix
cromosoma.
- Centrmer: constricci dels cromosomes que pot ocupar diverses
posicions.

Definim genoma com el conjunt de la informaci gentica (gens) duna

espcie. Aquesta informaci est emmagatzemada al DNA i codificada en una
seqncia de nucletids.

Aquest aparellament de bases complementries permet que els parells de

bases sempaquetin en linterior de la doble hlix de la forma ms favorable
energticament.
Cada una de les cadenes duna molcula de DNA cont una seqncia de
nucletids exactament complementria a la seqncia de nucletids de laltre.

El genoma hum est format per 24 cromosomes. Aquests es classifiquen

segons portin informaci sobre el sexe o no:
- 22 autosomes : no sexe
- 1cromosoma X
- 1 cromosoma Y

169
Les cllules femenines tenen:
- 2x22 autosomes
46 cromosomes, 23 parells
- 2cromosomes X
Les cllules masculines tenen:
- 2x22 autosomes
- 1cromosoma X
46 cromosomes, 23 parells
- 1cromosoma Y

Els cromosomes sn molt diferents en mida. Poden anar des de 50 x 10 6 PB

(1.7cm) a 250x106 PB (8,5cm)

En total tenim 2 milions de cromosomes. Aix illustra la complexitat del

cromosoma per poder estar plegat i poder ser transcrit dins del nucli.

Hi ha diferents criteris per identificar els cromosomes:

1. Mida
2. Patr de bandes: agafem els cromosomes condensats (mittics) i els
tenyim. Aix ens dona un patr de bandes diferent per cada cromosoma.
Els mtodes de tinci dels cromosomes mittics han perms la
identificaci inequvoca de cada un dels cromosomes. Aquests colorants
que shi afegeixen tenen una especificitat molt baixa i nicament
distingeixen entre DNA ric en parells A-T (bandes G) i el DNA ric en
parells de bases G-C (bandes R). Aquestes bandes donen lloc a un
patr de fines bandes. A ms a ms, el patr de bandes exacte dun
determinat cromosoma ha estat inalterat durant llargs perodes de
temps.
3. Posici del centrmer. (centrmer: posici primria que parteix el
cromosoma en dos braos)
- si sn iguals tenim cromosomes metacntrics.
- si sn diferents tenim cromosomes submetacntrics.
- si el centrmer est en un extrem tenim cromosomes
acrocntrics.

La foto de la dreta s una microscpia electrnica de rastreig.

(a)Mostra un enorme cabdill de cromatina sortint dun nucli interfsic.
(b)Cromosma mittic. Aqu podem veure el centrmer i les dues cromtides germanes.
Aquestes sn iguals ja que una ve de la duplicaci de laltre.

170
Actualment sha aconseguit tenyir cada cromosoma amb un color determinat de
manera que s ms fcil estudiar-los. Aquesta tcnica ens permet de manera
rpida veure si hi ha alguna anomalia en el cariotip (nombre de cromosomes
caracterstic duna espcie) de lorganisme.

Figura 1 Figura 2

Figura 1: la tinci dels cromosomes sha realitzat exposant els cromosomes a una collecci de
molcules de DNA acoblades a una combinaci de colorants fluorescents.
Figura 2: (a) translocaci cromosmica. Un cromosoma sha partit i sha enganxat a un altre. (b)
amb el patr de bandes tamb veiem anomalies tot i que s ms fcil veureu amb la tinci

s tpic veure anomalies cromosmiques en cllules amb patologies

oncolgiques.

Regi codificant

(b) veiem que en una zona determinada hi ha un nombre de gens codificats. Si augmentem
aquesta zona (c) veiem que els gens estan separats. Les parts on no hi ha gen sanomena
DNA buit. (d)disposicions dintrons i exons dun gen tpic desprs dampliar 10 vegades el
segment indicat. Cada ex vermell codifica una porci de la protena. En canvi el DNA gris de
la protena s molt poc important.

Conforme anem augmentant i fragmentant ens adonem que hi ha molts llocs

buits i de tant en tant trobem un gen. Aquests ocupen molt poc espai. Hi ha
trossos de DNA que no codifiquen res.

171
Noms un 2% com a molt sn gens codificats! La majoria del DNA (98%)
est buit. Per que? Perqu lespcie pot evolucionar moltssim ms. Daix
sanomena potencial evolutiu.

Com est organitzat un gen? La seqncia o gen t diferenciades dues parts:

Seqncia reguladora. No porta informaci gentica. Regula

lexpressi del gen mitjanant protenes (regula que sexpressi o no).
Normalment est al davant. La seqncia reguladora no es transcriu.
Regi codificant. Hi ha informaci gentica. En aquesta regi hi ha
informacions que no codifiquen. Alterna exons (regions codificant)
amb introns (seqncies no codificants). Per qu passa aix? T molt
sentit des del punt de vista de lexpressi gnica. Per poder aconseguir
un RNA funcional haurem deliminar els introns. Aix s el procs de
maduraci de RNA.

Quan hi ha transcripci, es transcriu tot el gen (exons i introns). Aix

sanomena primer transcrit. Ha de passar per un procs de maduraci que
consisteix en eliminar els introns. Aquest procs sanomena splicing.
El que pot passar amb els exons s que suneixin i tinguem un nic RNA
(mRNA), o b, que els diferents exons formin diferents RNA (ex. RNA
ribosmic). Aquesta segona possibilitat s tpic de les cllules eucariotes. Les
procariotes transcriuen un nic RNA.

Sha vist que la mida dels gens s molt variable (molt petits o molt grans
en funci del nombre dintrons i exons que cont).
Ens trobem amb una discrepncia important: El genoma hum te uns 35000
gens aproximadament i aix representa com a mxim el 2%. Si mirem el
nmero de protenes veiem que hi ha moltes ms protenes que gens.
Com pot ser si cada gen noms transcriu una protena? s grcies a lsplicing
alternatiu ja que permet codificar moltes ms protenes a partir dun gen.
Lsplicing alternatiu permet eliminar introns per tamb exons. Daquesta
manera tenim ms dun RNA a partir dun nic gen.
Hi ha molta ms massa no codificant que codificant.

172
 Maduraci alternativa (eliminaci dintrons i exons)

Acabarem tenint RNA

5 madurs diferents en
protenes llargria i en composici
diferents

Fragments que es perden

Com es realitza la maduraci? Lintr fa un lla i es talla per les dues puntes.
Daquesta manera els exons es fusionen.

Hi ha complexes proteics formats per RNA i protenes que son els

responsables de fer aquest procs (talls dels introns i fusi dels exons). Aquest
complexes estan en els grnuls intercromatlics i els cossos de cajal.

Hi ha algunes parts del DNA buit que tenen funcions estructurals. Per que una
molecula de DNA formi un cromosoma funcional ha de ser capa propagar-se,
transmetent-se eficament de una generaci a la segent.

173
Hi ha com a mnim tres tipus de seqncies en els cromosomes que tenen
funcions estructurals:

1. Telmers: seqncies dels extrems dels cromosomes (en tenim 2: un

a dalt i laltre a baix). La seva funci s evitar que els cromosomes es
fusionin entre s.(extrems blaus de la fig. 4-22)
2. Orgens de replicaci. Seqncies o llocs del cromosoma on sinicia
la sntesi de DNA. Quan el cromosoma sha de duplicar, apareixen
orgens de replicaci per uns punts especfics. Nhi ha molts i el nombre
s variable dun cromosoma a un altre. Per duplicar una estructura tan
gran de DNA s ms rpid comenar per diferents llocs (sagilitza el
procs) (trossos grocs de la Fig 4-22)
3. Centrmer. Seqncies de DNA. Noms nhi ha un per cromosoma. La
seva funci s participar en la separaci de les cromtides germanes
durant el procs de mitosi. (trossos vermells de la Fig. 4-22).

1. TELMERS

Sn les seqncies dels extrems dels cromosomes formades per

repeticions de seqncies de DNA (5 o 6 nucletids), GGGGTT. Aquestes
sn seqncies molt curtes de DNA especfiques de cada espcie. La seva
funci s protegir la uni dels cromosomes entre s.

Quan hi ha una duplicaci del DNA degut al mecanisme de replicaci els

telmers sescurcen. Degut al procs de replicaci del DNA sempre hi ha una
cadena ms curta. A cada ronda de sntesi hi haur un escurament dels
telmers (mort de les cllules)

La replicaci del DNA sinicia amb la uni al DNA helicasa mitjanant

una protena iniciadora que a la vegada es troba unida a lorigen de replicaci.
Aqu es forma una bombolla de replicaci. Donat que es desplaa a uns 50
nucletids per segon, solament es necessitaria una hora per la sntesi de DNA.
Desprs de que passi la forquilla de replicaci, la estructura de la cromatina es
recupera mitjanant laddici a las antigues histones heretades per les
molcules de DNA filles. Es produeix un bloqueig local de la re-replicaci
que impedeix que es produeixi una nova cpia de les regions ja replicades.

174
Fins que el cromosoma passi per una mitosi, Aquest bloqueig es necessari per
assegurar que cada regi de DNA es repliqui una sola vegada en la fase S.
La cpia dels extrems dels cromosomes es resol amb una estructura terminal
especialitzada (telmer) i un enzim (telomerasa) que allarga aquesta
estructura utilitzant un motlle RNA que s part de la seva prpia telomerasa.

Si aix no es pogus resoldre perdrem informaci gentica fins arribar a la

mort cellular. De fet, aix passa amb les cllules adultes. Moltes cllules
tumorals, per, tenen un excs de telomerasa o no la perden, aix fa que no es
vegi escurat el material gentic i les cllules no morin.

La cadena incompleta recent sintetitzada es copiada en la cadena retardada de

la forquilla de replicaci. Hi ha un mecanisme dallargar els telmers. Aix s
possible grcies a un enzim, la telomerasa, que allarga els telmers desprs
de cada replicaci del DNA.

(B) esquema del telmer (part vermella). El lla per protegir la fusi dels cromosomes.

175
2. ORIGENS DE REPLICACI

Els orgens de replicaci estan collocats ms o menys a latzar. En

aquesta foto podem veure 9 orgens de replicaci units en tot el cromosoma.
Com identifiquem les seqncies dels orgens de replicaci? En els llevats sha
vist que hi ha homologies entre les seqncies a lorigen. Les seqncies
permeten unir protenes implicades en la replicaci.
Aix noms sha vist en els llevats. En els mamfers aix no s aix. Sn
diferents i costa molt identificar-los. Aix fa pensar que els nucletids
daquesta seqncia sn molt poc importants en la seqncia dorigen.
Sn altres senyals com metilacions i protenes que defineixen la
replicaci.
Els orgens de replicaci serveixen perqu suneixin protenes que
acabaran separant les seqncies del DNA perqu pugui interactuar la
maquinria replicativa que duplicar el DNA. Permeten unir especficament
unes protenes que es diuen ORC que formen els complexes de fabricaci.

Els orgens de replicaci dels llevats sn difcils didentificar. Aquests permeten

unir especficament unes protenes que formen un complex. Aquestes
protenes anomenades ORG suneixen a la seqncia de DNA dels orgens.

176
3. CENTRMER

Seqncies que coincideixen amb la construcci primria dels

cromosomes i que participen en la separaci de les cromtides germanes. s
la part per on suneixen les cromtides germanes.

Cada cromtida filla cont una de

les dos molcules filles idntiques
de DNA que shan generat
prviament en el cicle cellular per
la replicaci del DNA

Aquestes seqncies es caracteritzen per estar formades per repeticions

daproximadament 170 nucletids. El nmero de repeticions s variable de
centrmer a centrmer i la seqncia tamb. Aquestes seqncies sanomena
DNA satllit .

Est estructurat en tres regions:

- Element I, conservat
- Element II, ric en adenines i timines.
- Element III, conservat.

Quan hi ha un cromosoma condensat en la mitosi, en el centrmer shi

organitza una estructura proteica anomenada cinetocor. Aquesta s una
estructura formada per dues plaques (una interior i laltre exterior). El
cinetocor s el punt dancoratge dels microtbuls (30-40) del fus mittic. Els
microtbuls estiren les cromtides cap a una banda i cap a laltre. Els
centrmers sn molt importants per la separaci de cromosomes.

177
TEMA 27: ORGANITZACI DELS CROMOSOMES

La cromatina no est sola sin que est formant diferents molcules:

DNA
RNA (producte de la transcripci)
Protenes estructurals (tpiques de les cllules eucariotes).

Hi ha dos grans grups de protenes:

Histones (10-20 kDa). Sn protenes bsiques amb residus de lisina i

arginina (crrega positiva). Aquesta crrega ajuda a les histones a
unir-se firmament al DNA el qual esta carregat negativament. Aix els
dna un paper molt important en lestructura del DNA. El DNA t crrega
negativa a causa del grup fosfat. Les histones reaccionen fcilment amb
el DNA. Hi ha dos grups dhistones:
o Histones nucleosmiques. Formen part de lestructura del
nucleosoma. Sn les protenes H2A, H2B, H3, H4.
o Histones H1. No formen part del nucleosoma

Protenes no histones. Grup molt heterogeni tant des del punt de vista
molecular com des del punt de vista funcional (polimerases, factors de
transcripci, enzims replicatius, enzims modificadors dhistones
(quinases i acetilaseas))no sn protenes estructurals de la cromatina.
Interaccionen amb la cromatina en moments determinats i desprs sen
van.

La cromatina s un complex format per el DNA cromosmic i les dues classes

de protenes. Lassociaci de les histones amb el DNA condueix a la formaci
dels nucleosomes, les partcules unitries de la cromatina.

Les histones sn molt importants per dos motius:

Per lempaquetament de forma ordenada de la enorme molcula de

DNA en linterior dun nucli de pocs micrmetres de dimetre.
Com sha pogut observa no tot el DNA del cromosoma est empaquetat
de la mateixa forma. Sembla que la forma en que est empaquetada
una determinada regi del genoma en la cromatina de un determinat
tipus cellular influeix en lactivitat dels gens que cont.

LH2A, H2B, H3, H4 formen una estructura anomenada octmer dhistones (2

molcules de cada)

178
 Sobre aquesta estructura senrosca el DNA. Loctmer dhistones ms el
DNA forma el nucleosoma. Les cues de doctmer sn els extrems amino de
les protenes.

Loctmer t una estructura cilndrica amb una ranura al mig on senrosca el

DNA. Els nucleosomes es van repetint al llarg de la cadena del DNA. s
lestructura ms bsica. Entre els nucleosomes hi ha el DNA linker (DNA
espaciador)

El nucleosoma est format per dos voltes completes de DNA al

voltant dun nucli octamric dhistones, ms el DNA adjacent separador. La
part del nucleosoma que no esta associat a les histones, s a dir, el DNA
separador s digerit per la nucleasa. El DNA associat als octmers no es
degrada amb les nucleases. El dimetre del nucleosoma s de 11nm.

179
 La interacci entre loctmer i la cadena de DNA no depn de la
seqncia, noms depn de la crrega.

La estructura nativa coneguda com fibra de 30 nm es mostra en la figura A.

La forma descondensada de la cromatina es mostra en la figura B

La cadena de nucleosomes es plega per poder encabir-se al nucli. Aix

es forma la fibra de 30 nm. Aquesta estructura sanomena de zig-zag.

La figura (C) s un model de representaci de la cadena de nucleosomes plegada.

Sassumeix que aquesta estructura s flexible i dna lloc a estructures

ms estirades i daltres ms compactades. Dins daquesta estructura hi ha
protenes no histones que de manera temporal interaccionen amb la cromatina.
Aquestes protenes regulen la funci de la cromatina.

La fibra de 30 nm pot passar a cadena de nucleosomes i viceversa. s

un procs flexible i regulat. Les histones H1 participen en el procs de
condensaci de la cadena de nucleosomes a la fibra de 30 nm (ajuda a
condensar la cromatina).

180
 Interacci amb
nucleosomes vens

La histona H1 ajuda a empaquetar els cromosomes adjacents ja que

aquesta suneix a una regi especfica del nucleosoma. Les cues de les
histones nucleosmiques tamb participen en el procs de condensaci. Depn
de com estiguin les cues poden ser modificades a diferents nivells
(modificacions post-traduccionals)
Fosforilacions
Acetilacions
Metilacions
Aquestes transformacions sn molt importants per a la condensaci de la
cromatina

La serina s susceptible a ser fosforilada i la lisina s susceptible a ser

acetilada o metilada. Aquestes transformacions fa que es perdi la crrega i,
per tant, disminueixi la interacci amb el DNA.
Cada histona t un codi de modificacions post-traduccionals (hi ha una
gran varietat dopcions). Aix s molt important per definir el grau de
condensaci de la cromatina. En funci de com estiguin les cues
transcriurem o no la cromatina. Si volem transcriure el DNA haurem de tenir
cromatina descondensada, per tant, hem de tenir les cues acetilades.

Com ms acetilades estiguin les cues menys condensaci

La fibra de 30nm s lestructura principal a la interfase, formant enllaos

que es dipositen a la matriu nuclear o nucliesquelet. Aquest serveix de suport
perque les fibres de 30 nm tinguin una base.

181
Concepte important: La fibra de 30nm no s transcripcionalment activa. La
cadena de cadena de nucleosomes si. s a dir, des del punt de vista de la
transcripcio, el DNA no es pot transcriure esta massa compacte. Per poder
trancriure es desplega un lla i queda una cadena de nucleosomes.

Parlem deucromatina: cromatina que potencialment pot transcriure

(fibra de 30 nm i cadena de nucleosomes)

Parlem dheterocromatina : cromatina molt condensada que

prcticament mai espot transcriure.

Si volem impedir la descondensaci de la cromatina protegirem les cues

de les histones de lacetilaci. Aix es fa amb les protenes Sir. Aquestes
protenes protegeixen les cues i generen condensaci.

182
Dna lloc a una zona molt condensada i prcticament indescriptible:
lheterocromatina. No s impossible que es descondensi per s molt difcil.
s un mecanisme per bloquejar gens que no interessa expressar.
Tenim un nivell superior de condensaci: el cromosoma mittic. Estan tan
condensades que es veuen fins i tot en el microscopi ptic.

Lesquelet proteic ve de les fibres de la matriu nuclear (del nucliesquelet)

Per poder mantenir lestructura condensada del cromosoma mittic necessitem
protenes. Aquestes protenes sn condensines. Sn protenes filamentoses
unides antiparallelament. Permeten condensar el cromosoma (estan
implicades)

Condensines: complexes proteics que

Aquesta figura s una representaci esquemtica
dalguns dels molts graus dempaquetament de la
cromatina
participen en la condensaci de cromosomes
mittics.
Els pricipals components sn les protenes
SMC

183
Els cromosomes en els nuclis interfsics, estan collocats de la segent
manera:

- Quan la divisi acaba per encara no

shan collocat dins del nucli: els
cromosomes sestiren pels centrmers i
els telmers queden a laltra banda.

- Quan passa un cert temps, els cromosomes es comencen a plegar en

forma de llaos distributs en diferents territoris del nucli. A sobre de
filaments de la matriu cellular.

El nucliesquelet serveix perqu els cromosomes ocupin una forma ordenada

dins del nucli

184
TEMA 28: GENMICA

La genmica s el conjunt de tcniques que sutilitzen per estudiar el

genoma duna espcie.

Quan es va descobrir lestructura del DNA, el Dr.Crick va postular el

dogma central de la biologia molecular, que consisteix en definir el flux de la
informaci gentica. Ara est passat de moda per quan es va descobrir va ser
molt important.

La informaci gentica est al DNA i sexpressa a travs de la

transcripci a RNA. De RNA es tradueix a protenes.

La genmica , la transcriptmica i la protemica sn tcniques que

ens permeten analitzar el DNA, lRNA i les protenes respectivament.

La fletxa RNA DNA es va afegir al teorema central quan es va

descobrir que determinats virus transcrivien de RNA a DNA. Aix pot generar
problemes, per tamb fa evolucionar lespcie.

A la prctica la genmica i la transcriptmica van molt juntes. Veurem

tres grans grups de tcniques:

1. Tcniques de seqenciaci. Ha estat un gran descobriment poder

seqncia de manera rpida el genoma.
2. Tcniques per lobtenci de moltes cpies dun gen. Fem cpies
del gen, les expressem en el laboratori i les proporcionem als malalts.
3. Tcniques danlisi de lexpressi gnica. Ens interessa quins
gens sexpressen i en quina quantitat.

1. TCNIQUES DE SEQENCIACI DEL GENOMA

Es disposa de sistemes de seqenciaci

molt rpida. Podem tenir informaci de
seqncies molt llargues en molt poc de
temps. Grcies a aquestes tcniques shan
seqnciat molts genomes.

185
2. OBTENCI DE MILIONS DE CPIES DEL DNA: POLYMERASE CHAIN
REACTION (PCR)

s una tcnica que es fa servir molt i que s molt til. Per, per
entendre-la hem de tenir uns criteris clars:
Les cadenes de DNA sn complementries
Les cadenes de DNA sn antiparalleles

Quan volem fer una cpia de DNA in vivo, la cllula ja t mecanisme per
separar les dues cadenes (separant-les desprs es poden copiar)

Per fer una cpia in vitro hem descalfar el DNA a 90C per separar les
cadenes (el DNA s molt estable i no es fa malb quan lescalfem)

Per ajuntar-les baixem la temperatura a progressivament a 30C

De totes maneres, noms sajuntaran aquelles cadenes que siguin

complementries. Un gen es diferencia dun altre perqu les seqncies sn
diferents:

Si
vol
em
co
pia
r
no
m
s un gen, lhem de purificar (separar-lo dels altres gens). Aleshores seguim els
segents passos.
1. Escalfar i separar les cadenes
2. Fer servir les DNA polimerases (enzim que fa cpies in vivo a partir
dun model, es fan servir DNA polimerases dorganismes que aguantin
temperatures de 60-70 ja que hem de mantenir les cadenes a aquesta
temperatura perqu estiguin separades).
Les DNA polimerases no poden fer la cpia soles perqu:

186
 a. no saben comenar una cadena
b. noms sap continuar cadenes ja existents
3. Cal collocar una cadena complementria curta per tal que les DNA
polimerases la prenguin com a model (cadena normalment sanomena
primer o encebador i pot ser de RNA(u) o RNA (t))
4. Refredar una mica la mostra. Daquesta manera, el primer es colloca
al damunt del lloc on s complementari i aix la polimerasa shi podr
enganxar i podr replicar el DNA.

Cal tenir en compte que les DNA polimerases noms saben replicar en el sentit
53 (posicions on comena i on acaba el gen)

En un tub dassaig tenim un tros de DNA que volem ampliar. Laparell on

fem les amplificacions (escalfarem i refredarem rpidament) es diu
termociclador. Podem definir cicles descalfament i refredament.
Els primers que dissenyem hauran de estar un a cada extrem (un primer pot
ser de 5, 10, 15 nucletids. Com ms grans millor)

187
Consideracions:
1. La temperatura ha de ser suficientment alta perqu les cadenes estiguin
separades i suficientment baixa perqu el primer sajunti a la cadena
(60C)
2. Hem demprar una DNA polimerasa dun organisme que visqui a altes
temperatures perqu sin es desnaturalitza lenzim.

Un cop tenim una cpia noms hem danar jugant amb les temperatures.

188
 Els primer no sempre sn els extrems de la molcula de DNA sin del
tros que ens interessa. Hem de tenir en compte que quan posem els primers en
podem molts perqu aix fem moltes cpies.
Tamb podem amplificar un gen sense tenir-lo allat. A partir del DNA cellular,
posem uns primers que ens marquin els extrems del gen que volem separar en
les dues cadenes
A base danar fent cicles obtenim els fragments del gen que ens
interessa. Com ms cicles fem, ms molcules tenim del gen que ens interessa
(tenim molcules prcticament pures)

Obtenim cpies del gen sense madurar (tenim els introns i exons). Aix
no sempre ens interessa. Per eliminar les introns fem:
Agafem les cllules i allem el RNA missatger (producte de les
transmissions dels gens i de la maduraci). Noms t els exons.
Allem el gen que ens interessa i lamplifiquem.

Ara b, no ens interessa treballar amb el RNA al laboratori. s millor

treballar amb el DNA perqu s molt ms estable (no es fa malb). El que fem
s passar el RNA a DNA amb lenzim transcriptasa inversa. Desprs fem les
cpies i obtenim el DNA complementari del gen (cDNA). El DNA
complementari s una replicaci a partir del RNA.

189
 Aquestes cpies del DNA les podem utilitzar per fabricar protenes.
Com? Els bacteris tenen DNA i DNA plasmidis o plsmics (DNA satllit).
Els plasmidis codifiquen per protenes que donen resistncia als antibitics.
Aquests plasmidis fabriquen protenes a partir del DNA del bacteri. Nosaltres
podem agafar aquest plasmidis (que els anomenem vectors dexpressi) i
posar-los el nostre cDNA perqu faci les protenes que ens interessen. El
plasmidi t seqncies reguladores de DNA.

La idea s que enganyem al plasmidi amb el nostre cDNA perqu faci

les nostres protenes. Desprs lagafem i el colloquem al bacteris perqu faci
les protenes. Al laboratori tenim plasmidis artificials.

Hi ha sistemes per regular la producci de protenes en el bacteri.

190
3. TCNIQUES DANLISI DE LEXPRESSI GNICA (VNTR: variable
number of tandem repeats) (prova del DNA)

Una altra utilitzaci de la PCR s identificar individus a partir duna

mostra (prova de DNA). En els cromosomes hi ha molt DNA buit. Alguna
daquestes parts estan formades per seqncies curtes que es repeteixen
(ex.CACACA). El nombre de repeticions s variable de cromosoma en
cromosoma (en dos cromosomes homlegs: matern i patern). Aix s diferent
per cada individu. Sanomena empremta i depn del nombre de repeticions. El
que fem s introduir primers que ens permetin amplificar aquestes seqncies.
Per cada cromosoma (matern i patern) lamplificaci ser de mida variable (un
ser ms llarg i laltre ms curt). Per electroforesi, podem separar el patr
daquestes amplificacions (la banda llarga i la curta). Posem el patr en un tub
amb gel de manera que el mida ms gran sanir cap a baix.

El que nosaltres tindrem en un cas real ser la mostra que hem trobat en
el lloc del crim (mostra forense, F) i les mostres dels sospitosos. El que fem s
amplificar els seqncies repetitives de diferents cromosomes de la mostra
forense i de les mostres dels sospitosos i comparar-les. Si coincideixen les
bandes es tractar del mateix individu.

191
4. TRANSCRIPTMICA

La transcriptmica s el conjunt de tcniques per a lestudi dun

transcriptoma.

El transcriptoma s el conjunt de RNA missatgers duna cllula. Avui dia

tenen molt valor: valor pronstic de determinades malalties, valor diagnstic...
Tenim RNA missatgers producte de lexpressi dels gens. La diferencia entre
RNA missatgers seran nucletids.

Exemple senzill:
Tenim una cllula amb tres gens que tenen 3 seqncies diferents.

Ens pot interessar estudiar el patr dexpressi gnica dun gen. Com
podem determinar si hi ha un RNA especfic en una cllula? Ho podem fer
mitjanant una sonda. Una sonda s una cadena de DNA marcada
radioactivament o amb un colorant (normalment fluorescent). La
caracterstica principal daquesta sonda es que ha de ser complementaria la
seqncia del RNA que volem localitzar

192
 El que fa la sonda es buscar el seu missatger i unir-shi creant un
hbrid missatrger-sonda. Aquest hbrid quedar marcat de manera
radioactiva o fluorescent

El que fem s allar tots els RNA missatgers de la cllula per

electroforesi. Agafem un paper, el posem amb el gel i les molcules de RNA
sajunten al paper. Aquest paper el posem en una maquina amb tamp i hi
afegim la sonda que sajuntar am el missatger corresponent. Desprs posem
un film i el revelem. Veurem si sexpressa el missatger i si sexpressa molt o
poc. (mes o menys intensitat).

193
 Si la sonda no suneix a cap missatger, quan revelem el film no
veurem res. Aix vol dir que no sexpressa aquell gen. El que podem fer es
comparar cllules (ex. Cllules tumorals/ cllules sanes)

A nosaltres ens interessar detectar lexpressi de tots els gens duna

mostra (o tots aquells que vulguem). Aix ho fem amb els microarrays.
Agafem una matriu i fem tantes quadricules com gens vulguem analitzar. A
cada quadricula li donem un numero i una lletra. A cada quadricula posarem
una sonda per cada gen (cada sonda ser diferent cada quadricula). Aquestes
sondes no cal que siguin molt grans (10-50 nucletids) per han de ser
especifiques per cada gen. Les sondes no estan marcades (ni radioactivament
ni amb colorant).
Agafem la cllula i allem els RNA missatgers que vulguem estudiar, els
passem a cDNA i els marquen amb un colorant. Aleshores posem els cDNA a
sobre de les microrrays (matrius). Cada cDNA sunir amb la seva sonda. Cada
sonda que shagi unit a un cDNA quedar marcada dun color.

194
 Ho escalfem i veurem lexpressi del gen. Tamb podem comparar i
quantificar els gens.

Aquesta tcnica la podem utilitzar per fer comparacions de dues mostres

alhora. Per exemple, comparar lexpressi de 5000 ens duna cllula
pancretica amb lexpressi de 5000 gens duna cllula pancretica tumoral.
Marquem els cDNA de la cllula sana amb color verd i els de la cllula tumoral
amb color vermell. Posem tots els cDNA a la mateixa matriu.

El resultat es el segent:
- vermell: noms sexpressa en la cllula tumoral
- verd: nomes sexpressa en la cllula sana.
- Groc: sexpressa en totes dues cllules. Aquest RNA missatger no
ens interessen perqu sexpressen en les dues cllules. Ens
interessa saber quins gens sempre sexpressen a les cllules
tumorals i els que deixen dexpressar-se.

195
 La tecnologia transcriptmica pot servir per altres coses. Ex. Identificar
en quin cromosoma i en quin lloc de la cllula es troba un gen.

Marquem la sonda amb un colorant i la posem dins de la cllula.

Aquesta sonda suneix al gen on s complementria. Podem saber en quin
cromosoma en concret est i en quina posici dins del cromosoma. Ex. X gen
est en el cromosoma 10 a la posici X
La transcriptmica tamb la fem servir per marcar un gen dun color. El que fem
es buscar gens que sexpressin en aquell cromosoma en concret. Preparem
una sonda per cada gen i les marquem totes del mateix color. Ajuntem les
sondes amb els seus gens i tenim tot el cromosoma del mateix color.

196
TEMA 29: BIOGNESI DELS RIBOSOMES: EL NUCLOL

Entenem per transcripci el procs de sntesi del DNA. A la cllula

eucariota hi ha tres tipus denzims que participen en la transcripci. Son les
RNA polimerases (cpia la seqncia de DNA per sintetitzar RNA).
Cadascuna de les RNA polimerases est encarregada duna transcripci.
Aix doncs, tenim:
RNA polimerases I: transcriu el RNA ribosmic.
RNA polimerases II: transcriuen gens que donen missatgers. El primer
transcrit sanomena RNA heterogeni nuclear. Son els precursors dels
missatges (gens que codifiquen per protenes). Tamb sencarrega de
les transcripcions de RNA petits (per als nuclols)
RNA polimerases III: transcriuen RNA petits. Tenim:
o RNA de transferncia
o RNA nuclears petits (snRNA)
o rRNA 5 S

Per fer transcripcions, les RNA polimerases necessiten formar part de

complexes on hi ha factors de transcripci.
Les RNA polimerases tenen la segent estructura:

197
 La RNA polimerasa s capa de separar les dues cadenes de DNA per
fer-ne servir una de motllo per a la transcripci
Una caracterstica important dels RNA polimerases s que saben comenar
una cadena de nova sntesi (no necessiten primers com la DNA polimerases,
als primers tamb sels anomena RNA iniciador o RNA encebador)
Per a la sntesi utilitza ribonucletids precursors (porten ribosa com a sucre)
Perqu la transcripci sigui possible, shi posa polimerasa, separa les cadenes i
comena a transcriurels sense primer.

Els ribosomes son estructures implicades en la traducci (sntesi de

protenes). A les cllules eucariotes els ribosomes tenen dues subunitats:
-60S o subunitat gran
-40S o subunitat petita

Perqu el ribosoma sigui actiu han dinteractuar

les dues subunitats.

Els ribosomes son estructures dun pes molecular gran. Contenen RNA (el
RNA ribosmic sidentifica com a rRNA) i protenes. Cada subunitat te una
composici diferent.
60S: te aproximadament 49 protenes. Son aproximades perqu hi ha
protenes fixes i daltres que suneixen temporalment amb els
ribosomes. Dins daquesta subunitat hi ha tres molcules de rRNA
diferents.
o 5S rRNA
o 28S rRNA
o 5,8S rRNA
40S: te aproximadament 33 protenes. Dins daquesta subunitat
nomes hi ha una molcula de rRNA: 18S rRNA.

198
 Una cllula eucariota te aproximadament 10 milions de ribosomes. El
nombre de ribosomes canvia en funci de lactivitat tradicional de la cllula.
Representa: 10 milions de copies de rRNA i 10 milions de copies de protenes.

El RNAribosmic sorigina a patir de 2 gens localitzats a cromosomes diferents:

- gen ribosmic 45S: dona com a producte de la seva transcripci:
28S,18S, 5,8S. El 28S i el 5,8S van a la subunitat gran. El 18S va a la
subunitat petita.
- Gen ribosmic 5S. Dona lloc al rRNA 5S (va a la subunitat gran)

Cadascun daquest gens t moltes copies(varia despcie a espcie).

Lespcie humana te 200 copies (200 45S i 200 5S). Aquestes copies estan
disposades en diferents cromosomes:
- 45S als cromosomes 13,14,15,21,22
- 5S al cromosoma 1
La distribuci dins dels cromosomes es per grups disposats en tndem (un
darrera de laltre)
Com que lespcie humana s diploide (te dues copies de cada cromosoma)
tindrem 2000 copies del gen 45S distribudes en 10 cromosomes i 400 copies
del gen 5S distribudes en 2 cromosomes.

(microscpia electrnica. Cromatina que sest transcrivint. Gen ribosmic 48S. Entre els gens
ribosomes hi ha un RNA/DNA comprovar espaiador)

199
(transcripci ampliada. Filaments : cadenes de RNA que sestan transcrivint. Boletes del feix:
molcules de RNA polimerasa. Boletes final dels filaments: protenes encarregades diniciar el
procs de maduraci o de protegir les protenes que formaran part del ribosoma)

Moltes molcules de RNA polimerasa poden transcriure simultniament un

mateix gen. Aix es mes efica.
Cada molcula de RNA polimerasa dona una cadena de RNA. El RNA s una
molcula que es degrada rpidament i perqu aix no succeeixi, shi enganxen
protenes per protegir-lo. A mes, aquestes protenes participen en el procs de
maduraci.

Maduraci del gen 45S

Quan hi ha la transcripci del gen 45S ens dona un precursor 45S (cont
introns i exons). Pel procs de maduraci succeeixen diverses coses:

1. Hi ha modificacions qumiques del RNA. Consisteix en la

incorporaci del grup metil a la ribosa i una base.

Aquestes molcules les fan uns enzims formats per protenes i RNA. Els
RNA nucleolars petits porten aquest enzim. Sincorporen a complexes
proteics i fan les modificacions qumiques. Aquest RNA son seqncies
complementaries que busquen i localitzen la zona on sha de fer la
modificaci qumica. Els RNA tenen motes funcions diferents i aquesta
nomes ns un exemple.

200
 2. Hi ha un procs de maduraci dels introns (maduraci)
el resultat son 3 exons separats: 3 fragments de RNA separats. Aquests
fragments son: 18S, 5,8S i 28S (productes de la maduraci del gen 45S).
El 18Ssincorporara a la subunitat petita i els altres dos juntament amb el
5S que ve dun altre lloc sincorporaran a la subunitat gran.

El procs de transcripci del gen 45S t lloc al nuclol (estructura que es

genera com a conseqncia dels gens ribosmics 45S). Si parem la
transcripci els nuclols desapareixen.

Funci del nuclol en la sntesis dels ribosomes i daltres

ribonucleoprotenes. (component important: nucleolina) El transcrit rRNA
45S sempaqueta en una gran partcula ribonucleoproteica que cont moltes
protenes ribosmiques procedents del citoplasma. Mentre roman en el nuclol,
certes regions daquesta partcula sn eliminades a mesura que es transforma
en les subunitats ribosmiques immadures majors i menors. Es creu que
aquestes dos subunitats solament arriben a la seva forma funcional quan sn
transportades individualment a travs dels porus nuclears cap al citoplasma
cellular.

Les protenes que formen part del

ribosoma venen del citoplasma. La
sntesi de protenes es fa al
citoplasma!!!

201
Dins del nuclol podem distingir tres estructures:
component fibrillar dens. Forma de ferradura
centre fibrillar. esta al centre de lestructura.
Estructures granulars. Component granular del nuclol.
A ms a ms, mitjanant tcniques dimmunoflorescncia shi poden observar
cossos de Cajal, on es produeix la maduraci dels RNA que shan produt

A la zona nuclear hi ha gens ribosmics 45S. Aquests gens es transcriuen amb

la uni de les polimerases. El resultat (precursors 45S) s el component
fibrillar dens (gens ribosmics que estan transcrivint)
Hi ha protenes que suneixen al precursor per intervenir en la maduraci. Les
protenes i el RNA salten i formen el component granular.

Canvis de laparincia del nuclol

en una cllula humana durant el
cicle cellular.

A mesura que saproxima la mitosi, el

nuclol disminueix la seva mida.

Quan els cromosomes es condensen i

es det la sntesi de RNA, desapareix.

A la telofase, quan sinicia de nou la

sntesi de RNAr, reapareixen nucleols
diminuts a les regions on hi ha
cromosomes dRNAr.

Desprs de la mitosi, una cllula

humana t deu petits nuclols que
prcticament mai sarriben a observar
ja que creixen rpidament i es
fusionen, donant lloc al gran nuclol
tpic de la cllula interfsica.

202
TEMA 30: REPLICACI DE LA CROMATINA

1. REPLICACI DEL DNA EN EUCARIOTES

La replicaci o sntesi del DNA s un procs que prcticament sempre

va associat a la divisi cellular (nomes dupliquen el DNA aquelles cllules que
es divideixen. Excepci: cllules amb ms dun nucli.)
Durant la interfase, la cllula transcriu activament els seus gens i sintetitza
protenes. Abans de la divisi cellular el DNA i els cromosomes shan dhaver
replicat. Quan sha completat la replicaci del DNA es passa de la fase S a la
fase M, en la qual t lloc la mitosi i el nucli es divideix en dos subnuclis.

En aquesta fase M els cromosomes es condensen, lembolcall nuclear trenca i

es forma el fus mittic a partir dels microtbuls i daltres protenes. Els
cromosomes condensats sn captats per el fus mittic i un joc de cromosomes
es arrencat cap a un dels extrems de la cllula. Entorn daquest joc de
cromosomes es forma un nou embolcall nuclear i en la etapa final de la fase M
la cllula es divideix tot formant dues cllules filles idntiques.

el cromosoma rep una senyal per duplicar-se. Un cop es duplica es separa mitjanant la mitosi. Aquest
s un procs que dura entre 6h- 8h

203
 Ls del DNA com a motlle, es refereix al procs en que la seqncia de
nucletids duna cadena s copiada mitjanant laparellament de bases
complementaries (A-T i C-G), tot produint una seqncia complementria de
DNA. Aix requereix que cada nucletid del motlle de DNA sigui reconegut per
un nucletid lliure complementari i que a ms les dues cadenes hagin destar
separades.

Com es pot veure en el dibuix anterior, cada una de les dues cadenes de
DNA antic serveix com a patr per a la sntesi duna nova cadena completa.
Aix doncs, cada cllula filla duna cllula en divisi hereta una doble hlix de
DNA format per una cadena antiga i una altre acabada de sintetitzar. Es diu
que aquest model de replicaci segueix una forma semiconservativa,
noms es conserva la meitat del DNA matern.

2. BOMBOLLES DE REPLIACI

La doble hlix de DNA sol ser molt estable: les dues cadenes estan
firmament unides entre si per un gran nmero denllaos dH entre les bases
complementries de cada cadena.

204
 Per poder utilitzar el DNA com a patr cal que la doble hlix sobri i que
llavors les dues cadenes separades exposin les bases. La posici per les quals
sobre lhlix de DNA sn els orgens de replicaci (Ors).
En cllules senzilles, aquestes zones s per on es comena a sintetitzar
el DNA, estan especificats per seqncies de DNA. Aquest DNA cont
seqncies curtes que atrauen a les protenes iniciadores i que en definitiva
sn trossos fcils dobrir.
Concretament, com que els parells de bases A-T es mantenen units per menys
enllaos dH (2) que els G-C (3), es relativament ms fcil separar bases A-T
que no bases G-C. En conseqncia, els orgens de replicaci solen estar
en regions de DNA enriquits per parells A-T.

- Replicaci en bacteris
Els bacteris tenen la caracterstica de comenar la replicaci amb un sol origen
de replicaci i les dues forquilles de replicaci que es desplacen en
direccions oposades (dreta i esquerra) fins que sacaben trobant
aproximadament al mig del cromosoma circular. La velocitat mitjana de
desplaament s de 500 nucletids per segon!!!

205
 - Replicaci en eucariotes
En el cas dels eucariotes com que tenen cromosomes ms grans, es necessita
una estratgia de replicaci diferent.
A la dcada dels anys 60 es va desenvolupar una tcnica que permetia
determinar el patr general de replicaci de cromosomes de les eucariotes.
Aquest mtode consistia en fer crixer cllules humanes en cultiu i marcar-les
amb timidina 3H, de tal manera que el DNA sintetitzat en aquest perode es
converteixi en radioactiu. A continuaci allem el DNA i lestenem sobre una
superfcie de vidre recoberta amb una emulsi fotogrfica. El revelatge
permetia veure el patr del DNA marcat.
Grcies a aquest mtode podem determinar la velocitat i la direcci de
desplaament de les forquilles de replicaci. Aix es possible ja que la timidina
radioactiva es va diluint, tot
indicant-nos quin s el
sentit; les taques ms
fosques corresponen a les
forquilles de replicaci i els
trossos ms blancs al espai
de dins la bombolla.
La velocitat estimada pels
eucariotes s de 50
nucletids per segon. La
diferncia de quasi 10
vegades ms respecte els
bacteris reflexa la dificultat
de replicaci del DNA de les
eucariotes.

Un cromosoma mitj de lespcie humana cont una sola molcula lineal de

DNA duns 150 milions de parells de nucletids. Per replicar aquesta molcula
de DNA de principi a fi amb una sola bombolla de replicaci es podria trigar
unes 800 hores.
Es va demostrar que existien ms duna bombolla de replicaci que es
desplaa simultniament sobre cada cromosoma eucariota.

Caracterstiques de la replicaci del DNA

1. La fase de sntesi de DNA dura 6-8h

2. La replicaci del DNA s semiconservativa

3. la replicaci comena en punts concrets del

cromosoma anomenats orgens de replicaci.

4. els orgens de replicaci tendeixen a ser activats

en grups de 20-80 orgens anomenats unitats
de replicaci i que es troben en la mateixa zona.

5. aquestes unitats de replicaci sactiven a temps

deferents durant la fase S i fins a la replicaci
total del DNA

206
 6. Dins de cada unitat de replicaci, els orgens de replicaci estan
espaiats en intervals de 30000-300000 parells de nucletids.

7. les forquilles de replicaci es formen a parells i generen una

bombolla de replicaci a mida que es van desplaant en direccions
oposades des del punt dorigen.
Solament es detenen quan xoquen amb una altre forquilla que es
desplaa en direcci contrria.

8. Sembla que lordre en el que sactiven els orgens de replicaci

depn, en part, de la estructura de la cromatina si est ms o menys
condensada s replicar ms rpid o menys.
Concretament, la cromatina molt condensada tendeix a ser replicada
ms tard en la fase S i la poc condensada tendeix a activar-se molt
ms rpid. Aquesta idea es basa en els exmens dels cromosomes X
duna cllula femenina. Tot i que els dos cromosomes contenen
essencialment la mateixa seqncia de DNA, un est actiu per la
transcripci de DNA i laltre no. Un cop determinat el sexe de la persona
un dels cromosomes sinactiva i es condensa en forma
dheterocromatina i el seu DNA es replica tard en la fase S. I en canvi el
cromosoma homleg actiu entra menys condensat i es replica durant la
fase S.
Aquests experiments han fet pensar que els primeres regions a replicar-
se del genoma sn aquelles la cromatina de la qual est menys
condensada i en conseqncia, s ms accessible a la maquinria de
replicaci.

Aquest fragment de cromatina esta molt condensada i en

En aquesta fotografia obtinguda per microscopi ptic es conseqncia aix provocar una replicaci ms tardana
mostren els cromosomes mittics tenyits amb
fluorescncia en diferents intervals de la fase S. Grcies
a aix podem comprovar que el cromosoma es replica no
duna sola vegada sin segons regions diferents.

207
 3. LLTIMA FORQUILLA DE REPLICACI I ENSAMBLATGE DELS NOUS
NUCLETIDS.

Els cromosomes dels mamfers acostumen a tenir

histones associades que alhora de replicaci se
separen a latzar entre les dues cadenes filles,
sense cap distribuci predeterminada.
Tot i que encara estem lluny dentendre el procs de
la duplicaci del nucleosoma (unitat fonamental del
empaquetament de la cromatina), ja podem
comenar a entendre determinats detalls. Entre
daltres, que per la sntesi de nous nucleosomes es
necessita una gran quantitat de protenes histones
noves. Per aquesta ra, la major part dels
organismes eucariotes tenen varies cpies del
gen de cada histona.

Les protenes histones a diferncia de les altres

protenes se sintetitzen en la fase S, quan el nivell de
mRNA de histona augmenta fins a 10 vegades ms.
Com a resultat dun increment en la transcripci i una
disminuci en la degradaci de mRNA. Com que les
protenes histones sn notablement estables i poden
sobreviure tota la vida de la cllula no es degraden
durant la replicaci.
Aquesta forta connexi entre la sntesi de DNA i la
sntesi dhistones depn dels mecanismes de
retroalimentaci que controla els nivells dhistona i de
DNA sintetitzats coincideixen exactament.

Les dues hlix de DNA sintetitzades de nou hereten

histones ja existents. Tot i aix, com que el DNA sha
duplicat, es necessitar una quantitat igual de noves
histones per completar el empaquetament del DNA
en la cromatina laddici de noves histones al DNA
acabat de sintetitzar es produeix amb la collaboraci
dels factors ensambladors de cromatina (CAF).
Aquestes protenes que sassocien a les forquilles de
replicaci empaqueten el DNA nou des del mateix
moment en que surt de la maquinria de replicaci.
Aquest empaquetament saconsegueix afegint grups
acetils als extrems lliures de la histona de tal manera
que impedeixen que es repliqui la cromatina, per
quan sacaba tot el procs son eliminats
enigmticament.

208
4. REPLICACI

Com ja varem comentar en temes anteriors, la cromatina entrava formant

enllaos sobre la matriu cellular.
La cromatina que forma aquests enllaos s del tipus de DNA de fibra de
30nm. Aquest tipus de DNA sha de descondensar abans de replicar-se ja que
sin no podria donar-se aquest procs. Cal remarcar per, que els llaos que
es formen no tenen res a veure amb les bombolles de replicaci ja que uns
passen en un moment mol concret i els altres en la forma caracterstica com es
presenta la cromatina.
Perqu es pugui comenar la replicaci calen els replisomes que sn uns
enzims encarregats diniciar-la pk entrin en contacte amb la zona on hi ha tota
la maquinria de replicaci. Aquesta part es coneix tcnicament amb el nom de
factoria de replicaci.

El punt negre representa la maquinria de replicaci i el DNA s el que es mou

a travs della i no ella a travs del DNA. Concretament el DNA entrar pels
dos cantons de la factoria tot provocant laparici de les bombolles de replicaci
com a conseqncia daquesta entrada i la posterior separaci de les dues
cadenes.

209
Els llaos inicials cada vegada saniran fent ms petits i en contrapartida les
bombolles de replicaci ms grans ja que a mida que el DNA va entrant en la
factoria les dues cadenes es van desplegant i es van sintetitzant les noves
cadenes en al bombolla fins al punt que ja no hi ha lloc i noms hi ha bombolla
sintetitzada.

210
TEMA 31. MECANISMES DE LA REPLICACI DEL DNA

A ms de mantenir la integritat de la seqncia del DNA mitjanant els

mecanismes de replicaci, tots els organismes vius han de duplicar el seu DNA
duna manera fidel abans de cada divisi cellular.
El DNA est format per dues cadenes de nucletids anti-paralleles
que formen una doble hlix. La uni entre les dues cadenes es realitza a
traves dels ponts dhidrogen que sestableixen entre les bases
complementaries. Per tal del poder separar aquesta doble hlix, cal doncs
trencar aquest pont dhidrogen que les uneixen.

Els principals enzims implicats en la replicaci del DNA sn les DNA

polimerases. Les caracterstiques ms importants daquest enzim sn:
1.) Noms sintetitzen en el sentit 5 3, s a dir, solament incorporen
nucletids per lextrem 3 lliure de la nova cadena que sest sintetitzant.
2.) No saben comenar a sintetitzar una nova cadena. Noms saben incorporar
nucletids al extrem 3 duna cadena pre-existent i mai directament on no nhi
ha. Aix implica doncs que si hem de separat una cadena i afegim una DNA
polimerasa no passar res de res. Per poder veure algun resultat caldr
separar les dues cadenes i incorporar una cadena iniciadora o primer.

Com hem dit abans la DNA pol actua

afegint nucletids al extrem 3-OH de la cadena
de polinucleotids. Per tal que cada
desoxirribonucleotic trifosfat entrant es pugui
aparellar amb la cadena mare caldr que es
doni un enlla entre els dos nucletids i una
posterior eliminaci del fosfat. Lalliberaci del
grup fosfat i la seva posterior hidrlisi en dues
molcules de fosfat inorgnic provoquen una
variaci molt favorable denergia.

211
Aquest dibuix de la dreta, s una
representaci grfica duna molcula de DNA
pol. Com es pot observar t una forma
semblant a un puny tancat amb el polze
sobre el palmell de la m. Entre mig del buit
que queda, hi passa el DNA i shi sintetitza.
En aquest cas s el DNA el que passa pel
mig de la DNA pol i no al revs ja que es
sempre ms fcil que es desplaci la molcula
que no lenzim.

1. FORQUILLES DE REPLICACI

Existeix una regi concreta de replicaci que es desplaa al llarg de la

doble hlix paterna del DNA. Aquesta regi es coneix amb el nom de forquilla
de replicaci i es lencarregada de sintetitzar el DNA de les dues hlixs filles a
partir de cada cadena paterna , que a la seva vegada serveix com a motlle.
Inicialment semblava que el mtode ms senzill de replicaci podia estar
determinat per un creixement continu de les dues noves cadenes. El problema
per, estava en que la hlix de DNA de les dues cadenes es trobava en
orientaci anti-parallela. Aix implicava que una de les dues cadenes filles
havia de crixer en el sentit 5 3 i laltre en el 3 5. Aix es impossible si
tenim en comte el que hem comentat abans: la DNA pol noms pot sintetitzar
en sentit 5 3. Conseqentment va semblar que la hiptesi ms obvia en un
principi no era la vertadera.

La sntesi de la cadena en el sentit 5 3 queda clar, per que passa

quan el DNA pol ha de sintetitzar la cadena filla en sentit 3 5? Com ho fa si
hem dit que no sintetitza mai en aquest sentit?

A partir dun orgens de replicaci es formen dues forquilles de replicaci

que realitzen la sntesi en sentits oposats. Si a aix hi sumem el fet que la
forquilla t una estructura asimtrica es pot entendre perfectament que
sobtinguin dues classes de cadenes filles:

212
 - La cadena filla continua o conductora
- La cadena filla discontinua o retardada. Cada discontinutat es coneix
amb el nom de fragment dOkazaki i es caracteritza per ser
relativament curta (entre 100 i 200 nucletids)

La direcci de polimeritzaci de nucletids en la cadena retardada s

oposada al creixement de la resta de DNA. I alhora tamb s ms lenta ja que
no es pot fer a partir dun sol primer. En la cadena retardada caldr doncs
mltiples primers que inicin la replicaci cada vegada que la DNA pol hagu
arribat fins al final

Tots aquests fragments dOkasaki obtinguts shauran dacabar unint

entre ells mitjanant lactuaci especfica dun enzim que ja comentarem ms
endavant.

2. PRIMERS

En el cas de la cadena conductora noms cal un primer al principi de la

replicaci. Un cop sha establert la forquilla de replicaci la DNA pol disposa
dun extrem de cadena, amb bases ja collocades, amb una forma continua. En
les cadenes retardades aix no passa aix ja que cada cop que la DNA pol
sintetitza un fragment de DNA ha de comenar-ne una altre completament nova
que est situada ms endavant de la cadena motlle.
Per generar aquests primers tant
imprescindibles per lactuaci del DNA pol cal un
mecanisme especial.
Aquest mecanisme inclou un enzim
denominat DNA primasa el qual utilitza
ribonucleotids trifosfat per sintetitzar cadenes
curtes de primer (que s de RNA) sobre la
cadena retardada.

213
 Com que lestructura de RNA s molt semblant a la del DNA, una
cadena de RNA pot formar bases complementaries amb una cadena de DNA,
tot generant hbrids DNA/RNA de doble hlix sempre i quan la seqncia de
nucletids sigui complementaria.
Com es pot observar en la figura de dalt, donat que el primer cont un
nucletid enganxat a un extrem, el grup 3-OH del seu extrem permet que la
DNA polimerasa pugui comenar a sintetitzar un fragment dOkasaki . La
sntesi de cada fragment dOkasaki acaba quan la DNA pol es troba amb el
primer de RNA unit al extrem 5 del fragment anterior de DNA.

El argument que explica perqu el primer est fet de RNA i no de DNA

recau en el fet que si un enzim com la DNA pol fos capa diniciar cadenes des
de zero llavors no podria presentar un sistema eficient dautocorrecci. En
conseqncia, qualsevol enzim que inici la sntesi daquest fragment produir
inevitablement una copia relativament incorrecte. Aix doncs, sembla raonable
pensar que la utilitzaci de molcules de RNA com a primer enlloc de
molcules de DNA ja que aix suposa un avantatge evolutiu. El primer es
marca a ell mateix com copia dolenta que t que ser eliminada.

3. ENZIMS QUE PARTICIPEN EN LA DUPLICACI DEL DNA

- Protenes duni als orgens de replicaci: ORCs, MCMs i CDC6

- Helicases: obren la doble hlix
- RPA: reconeixen el DNA de cadena senzilla
- DNA primasa: sintetitzen els primers de RNA
- DNA polimerasa: DNA polimerases , i
- Exonucleasa: reconeix errors de sntesi, talla per lextrem 3 i repara
lerror coms.
- Protenes auxiliars de la DNA polimerasa : PCNA i RFC
- RNAasa H: degrada els primers de RNA
- DNA ligasa: uneix els fragments dOkasaki
- Topoisomerasa: talla el DNA per tal dalliberar tensions.

3.1. Protenes duni als origens de replicaci

La sntesi del DNA comena quan les protenes iniciadores reconeixen

els orgens de replicaci

Aquests orgens de replicaci comprenen uns 150 nucletids i

sidentifiquen a partir de llocs duni anomenats ORC. Les protenes duni a
seqncies de DNA sn:
- ORCs: complex de reconeixement del OR
- MCMs: minicromosoma de manteniment del complex proteic
- CDC 6

214
 Aquestes protenes suneixen al OR (origen de replicaci) abans de
comenar la replicaci, ms concretament al final de la fase G1. El senyal
activador de la uni s la fosforilaci daquestes protenes induda per una
quinasa.

Amb aquesta fosforilaci

saconsegueix separar les dues
cadenes de la molcula. Un cop
aconseguida la separaci, totes
les protenes duni es
desenganxen del OR i es
degraden per tal devitar que es
pugui arribar a donar una altre
replicaci simultnia abans de la
divisi.

Com es pot veure en el dibuix de

sobre, el complex ORC no es
degrada com a resta de protenes
duni sin que es queda unit al OR
durant tota la replicaci.
Un cop hem aconseguit que el
complex sigui actiu , el pas segent
s la separaci de les dues cadenes.
Per aconseguir-ho entren en joc tota
una srie denzims que comentarem
a continuaci.

3.2. Helicasa
Un cop el complex est actiu, cal que la doble hlix sobri rpidament per
formar la forquilla de replicaci de tal manera que els desoxirribonucleotids
trifosfat entrants puguin aparellar-se amb els de la cadena motlle.
El problema per, radica en el fet que la doble hlix de DNA s molt
estable en condicions normals. Per aix cal lactuaci duna protena que ha
deliminar les tensions i desenrotllar la doble hlix de la cadena per tal de
poder comenar la replicaci. El nom daquesta protena s DNA helicasa.

215
 En un principi, el desenrotllament de la hlix
de DNA motlle en la forquilla de replicaci pot estar
catalitzada per dos DNA helicases: una per cada
forquilla de replicaci. En conseqncia, aquestes
dues helicases han de desplaar-se en sentits
contraris a una molcula de DNA senzilla.

En aquesta figura podem observar com

lhelicasa va separant les dues cadenes de DNA a
mida que va girant. Quan suneix a una de les dues
cadena de DNA ho fa com en forma danell de tal
manera que a mida que va girant va separant tamb
les dues cadenes. Aquesta reacci necessita tant de
la presncia de la protena helicasa com de lenergia
resultat de la hidrlisi del ATP

Com es pot observar en

aquestes 3 figures, lhelicasa t
una estructura com danell que li
serveix per a envoltar les
cadenes de DNA. Alhora est
construda per 6 subunitats
proteiques.
Aquestes sis subunitats
suneixen a lATP i shidrolitzen
en un procs ordenat per tal de
propulsar la molcula dhelicasa
al llarg de la cadena senzilla de
DNA que est al mig.

216
 3.3. Protena de replicaci A (RPA)
A mida que es separen les dues cadenes de doble hlix, es va formant
una cadena senzilla amb tendncia a replegar-se i formar llaos. Per evitar que
aix passi la protena RPA reconeix la cadena senzilla de DNA i estabilitza
la seva estructura.

Ms concretament, la RPA s com una abraadera regulada que ajuda

a que la DNA polimerasa es pugui mantenir perfectament unida a la cadena a
mida que si desplaa i que sallibera quan arribar a una regi de doble cadena.

Lestructura tridimensional de la RPA ens indica que aquesta protena

forma un ampli anell al voltant de lhlix de DNA. Per un dels costats suneix al
DNA pol i per la part de lanell passar el DNA que la polimerasa est
sintetitzant.

217
 En la cadena conductora, la RPA es mant unida durant tot el temps a
la DNA pol i en canvi en la cadena retardada sallibera cada vegada que
sarriba al extrem 5 del fragment dOkasaki, llavors la polimerasa sassociar a
una nova protena de RPA del nou fragment dOkasaki.

3.4. DNA primasa/ DNA polimerasa

Com b hem comentat abans, la DNA primasa s lenzim que colloca
els primers o dit duna altra manera, que forma la cadena iniciadora. Aquesta
cadena iniciadora t aproximadament unes 10 bases de RNA.
En els eucariotes la DNA primasa forma part dun complex
multienzimtic que t com a funci principal formar i collocar els primers. En
aquest complex tamb hi actua la DNA polimerasa , la qual sencarrega de
posar una mica de DNA al extrem 3 del primer sintetitzat. Aquesta petita part
collocada per la DNA pol t entre 10 i 15 bases de DNA.

3.5. DNA polimerases

Tipus:
- DNA pol : forma part del complex proteic activador.
- DNA pol : sencarrega de la reparaci.
- DNA pol mitocondrial: aquesta s la polimerasa
encarregada de duplicar el material gentic del
mitocondri.
- DNA pol : s al polimerasa encarregada de reomplir
els espais on hi ha els primers, els quals han de ser
eliminats perqu no sn de DNA.
- DNA pol : s la polimerasa encarregada de la
sntesi de la nova cadena. Desprs de les bases
iniciadores sntesades per la DNA pol , la substitueix i
va afegint bases complementarie. Aquesta polimerasa
t una doble funci, per una banda constructiva i per
laltre correctora dels nucletids mal collocats.

218
 Aquests errors solen ser causats per un desajust entre bases
complementaries. Per arreglar-lo, la DNA pol comena a tirar endarrera tot
degradant enllaos entre nucletids dun a un, des de lextrem fins al nucletid
en qesti. Aquest procs es coneix amb el nom dexonucleasa ja que no es
comena mai pel mig si no que sempre s per un extrem. Un cop corregit lerror
es torna a sintetitzar els nucletids tot utilitzant la cadena motlle com a patr
per aquest procs.

Aquesta polimerasa realitza una sntesi molt llarga, en especial en la

cadena continua. Per aquesta ra necessita unes protenes auxiliars que
lajudin en la sntesi de la nova cadena.

3.6. Protenes auxiliars de la DNA polimerasa

- PCNA: antigen nuclear de

proliferaci cellular

- RFC: cofactor de la DNA pol

que facilita lacoblament entre el
PCNA i el DNA.

Aquestes dues protenes sencarreguen

de collocar la DNA pol i que es
mantingui enganxada al DNA duna
manera molt concreta. En primer lloc, el
PCNA suneix a la cadena senzilla de
DNA de manera que sembla un anell i
no el deixar escapar. El DNA doncs t
que passar forosament pel mig de lanell format pel PCNA. A continuaci entra
en joc la RFC, la qual facilita lacoblament entre el PCNA i la DNA pol . Un cop
ho ha aconseguit, es desenganxa i marxa tot deixant la polimerasa unida al
DNA i preparada per comenar la sntesi de la nova cadena.
Aquest mecanisme de funcionament noms s vlid per a cadenes
continues ja que el complex format es mant sense cap variaci fins al final de
la sntesi.

219
 El problema com s lgic radica en el cas dels fragment dOkasaki
perqu tenen una durada de sntesi molt curta, la qual cosa els obliga a acabar
la sntesi duna cadena i comenar laltre sense pauses. El muntatge i el
desmuntatge, en aquest cas, ha de ser molt rpid.

3.7. RNAasa H i DNA lligasa

Una vegada sintetitzats els fragment dOkasaki ens interessa unir-los per
tal de crear una cadena continua.

Per dur a terme tota aquesta activitat ens

calen lactuaci de 3 protenes diferents:
- Ribonucleasa H
- DNA polimerasa
- DNA lligasa

El procs duni comena amb el

reconeixement i la degradaci del primer de RNA.
Aix ho far la RNAasa H. Un cop aconseguit, s
el tron de la DNA pol que sencarrega de
substituir els primers degradats de RNA per altres
de DNA. Finalment noms cal que la lligasa uneixi
tots aquest fragments.

220
 3.8. Topoisomerases
A mida que la forquilla de replicaci es va
desplaant al llarg de la doble cadena de DNA i
mitjanant lhelicasa es van separant les
cadenes de DNA, fet que genera tensions (i
nusos), problemes denrotllament i
desempaquetament. Per poder solucionar els
problemes conseqents daquestes tensions
existeix un enzim anomenat topoisomerasa que
es dedica a desfer-los.
Es pot considerar que una DNA
topoisomerasa s una espcie de nucleosoma
reversible que suneix covalentment a un fosfat
del DNA, tot trencant un enlla fosfodiester duna
cadena de DNA.
La topoisomerasa es caracteritza per
poder trencar una o les dues cadenes de la
doble hlix amb la finalitat de trencar les
tensions o nusos formats.
Aquest enzim es colloca sempre abans de la helicasa i all suneix a
un grup fosfat tot trencant lenlla fosfodiester.
Grcies a aix, els dos extrems de la doble hlix de DNA poden girar un
respecte a laltre de tal manera que eliminin la tensi generada. Eliminada
aquesta tensi, la reacci es fa reversible donat que lenlla covalent que uneix
la topoisomerasa al fosfat del DNA ret lenergia del fosfodiester trencat i
sallibera en el moment precs. Espontniament es torna a formar lenlla
fosfodiester covalent.

Aquest enzim es tant important que fins i tot en determinats cncers

sutilitzen drogues que ninhibeixen la funci. Quan no hi ha actuaci daquest
enzim, no es pot donar la replicaci ja que hi ha massa tensi acumulada.

221
4. COORDINACI DE LA SNTESI DE CADENES
Tot aquest conjunt denzims descrits, actuen a la vegada en la factoria
de replicaci. El DNA entra i es va estenent per tota la zona dels enzims.

5. TELMERS I TELOMERASA
Els telmers sn seqncies terminals formades per seqncies
repetides amb la finalitat dallargar la cadena.
Durant la sntesi de DNA, als extrems de la cadena es colloca un primer
que es podr reomplir. Si aix no es pogus solucionar, al llarg de la replicaci i
de la divisi cellular la cadena saniria fent cada vegada mes curta i en
conseqncia saniria perdent informaci.

Quan el primer s eliminat, ning sap iniciar una sintesi si no hi ha

primer, per tant, sha de crear un mecanisme perqu el telmer (lextrem del
cromosoma) sigui tamb replicat, sin la cadena es faria cada cop ms curta i
perdriem informaci. El que es fa es allarga el telomr (cadena motlle) perqu
es pugui collocar un primer ms endavant i sintetitzar la seqncia que faltava
del telmer. Qui sencarrega dallarga el telmer s la telomerasa.
Les cllules no tenen telomerasa sempre, sin que arriba un moment en
qu sesgota. Per aix, les cllules es fan velles ja que els cromosomes es fan
cada cop ms curts fins a arribar a la mort de la cllula.

222
TEMA 32. EL CICLE CELLULAR

El cicle de divisi cellular s

aquell procs a traves del qual una
cllula mare dna lloc a dues de filles
que sn idntiques genticament.
Aquest cicle s el mitj fonamental a
travs del qual els ssers vius es
propaguen.
El pas principal i essencial
perqu les dues cllules filles siguin
iguals s que el DNA es repliqui
exactament igual i que els cromosomes
replicats es segreguin en dues cllules
diferents.

Com b posa de manifest el

dibuix , la primera fase de la divisi cellular s el creixement de la cllula en
si per tal dassegurar-nos que les filles siguin igual de grans que la mare, ja que
sin podrien haver-hi problemes.
Un cop aconseguit aix es passa a duplicar els cromosomes per
assegurar-nos que hi ha la mateixa quantitat de material gentic a cada cllula
filla. La part final del cicle inclou la separaci dels cromosomes i la divisi
final de la cllula mare en dues de filles.

1. ESTRATGIA GENERAL DEL CICLE CELLULAR

El cicle cellular es divideix tradicionalment en quatre fases diferents, de

les quals la ms important s la fase M (mitosi) on els cromosomes se
separen i donen lloc a dues cllules idntiques.
Durant la mitosi, com b parlarem ms endavant, lembolcall nuclear es
descompon, els cromosomes es condensen i els microtbuls es reorganitzen
per donar lloc al fus mittic que finalment separar els cromosomes. Aquest
final es considerat la fi de la fase mittica (fase M)
Tota la fase que no s mittica en el cicle cellular es coneix com a
interfase. Al microscopi pot semblar que aquest s un interludi tranquil en el
que la cllula no fa res ms que augmentar de tamany. Grcies a daltres
tcniques per, sha demostrat que aquesta teoria s del tot falsa ja que en
realitat la interfase s un perode molt actiu per la cllula. Entre daltres, en
aquesta part t lloc la replicaci del DNA al nucli.

223
 La replicaci del DNA nuclear noms es dona en la interfase S
(S=sntesi). Linterval entre el final de la mitosi i linici de la sntesi del DNA
sanomena G1, i linterval entre el final de la sntesi del DNA i el principi de la
mitosi s la G2.
En resum, G1 i G2 proporcionen un temps addicional a la cllula per al
seu creixement ja que sin aquesta no tindria temps suficient com per duplicar-
se totalment abans de la divisi.
Durant la fase G1, la cllula revisa el seu entorn i el seu propi
tamany per assegurar-se que tot est en ordre abans de comenar la
replicaci del DNA. La fase G2, per la seva part, proporciona un pas de
seguretat que permet que la cllula sasseguri de que el DNA shagu
duplicat correctament abans diniciar-se la mitosi. En el cas que no sigui aix,
sencarregar de reparar el DNA mal duplicat i evitar aix que les cllules
filles resultants del procs tinguin qualsevol anomalia.
La durada mitjana del cicle cellular s daproximadament 24 hores.
Aquesta durada s molt relativa i pot canviar molt segons el tipus de cllula o
organisme. Aix per exemple, una cllula epitelial t un cicle molt curt, una
cllula heptica tardar un any sencer i una neurona no entrar mai en el cicle
cellular.

Les cllules que no proliferen mai, com s el cas de les neurones, es

coneixen amb el nom de cllules quiescents. Aquestes estan en una fase G0
constant. En un principi hi ha determinades cllules que estan en fase G 1 i que
no han comenat la replicaci del DNA. Aix implica la possibilitat de que
aquesta puguin entrar en un estat de reps anomenat G0. Una cllula pot estar
en G0 tant de temps com calgui: hores, dies o anys. Mentre no rebi cap estmul
que li indiqui que ha se comena el cicle aquesta cllula es mantindr en G 0

2. TCNIQUES DE DETECCI DALTRES FASES DIFERENTS A LA M

Com ja hem comentat abans, les fases G1, S i G2 no es poden veure

aix com aix al microscopi ptic. Calen altres mtodes diferents per poder-se
observar.

Fase S: Les cllules en fase S s poden reconixer si sels

subministra molcules marcades amb 3H-timidina, que s un
precursor reactiu que reconeix especficament aquelles cllules que
estan sintetitzant DNA en el moment de afegir els nucletids.

224
 Grcies a aquest mtode podem veure si la cllula t un creixement
normal o anormal, la qual cosa pot ser indicador de la presencia
dalgun tumor a la zona.
La imatge A ens mostra una
cllula en fase S per
autoradiografia. Lexistncia de
punts negres en lemulsi
fotogrfica indica que les
cllules han incorporat la
timidina 3H al seu DNA del
nucli.

Un altre mtode ptim per determinar la fase S s marcar les cllules

amb bromodeoxiuridina (Brdu), el qual s un anleg artificial de la
timidina radioactiva. Si poc desprs afegim antics anti-Brdu podem
reconixer el Brdu. Aix determinarem tamb la fase en la que es troba.
Una altre alternativa per determinar la fase del cicle cellular en la qual
es troba la cllula es medint el contingut de DNA. Aquesta tcnica es
coneix com citometria de flux (FACs). Per aconseguir saber la quantitat
de DNA que tenim, hem de tenyir el cultiu cellular i desprs passar-ho
tot cap a una mquina que en determini la intensitat de la fluorescncia.
Segons la intensitat que ens doni, classificarem les cllules en 3 fases:

- Les que tenen tot el seu DNA sense

replicar = G1
- Les que tenen tot el seu DNA
replicat = G2 i M
- Les que tenen una quantitat de DNA
intermedi = S

Un cop tenim els resultats daix donem

arbitrriament un nmero entre el 1 i el 2 a
cada fase. Ja est establert que G1 ser
sempre 1 i que M i G2 seran sempre 2.

Aquesta diapositiva ens mostra la imatge dun cultiu que t cllules

proliferen a ritmes diferents. Si ens posem a filar prim podem establir 3
casos extrems:
1r. Si el cicle es para en G1, llavors no avanar.
2n. Si el cicle es para en M hi haur un bloqueig del pas duna cllula a
les dues filles.
3r. Si es para abans de G1 significar que hi ha mort cellular.

225
3. FACTORS PROMOTORS DEL CICLE CELLULAR

La regulaci de la proliferaci es pot donar per dos tipus de senyals que

es classifiquen segons si estan en el medi extracellular o intracellular.

Factors de creixement (FC)

- Externs Ancoratge a la matriu extracellular

Contacte intracellular

- Interns Sistemes de vigilncia

3.1. Factors de creixement

Les molcules que formen part dels factors de creixement es troben a

lespai extracellular i sn tils per a la proliferaci cellular.
Els FC actuen sobre la membrana plasmtica de la cllula tot
reaccionant amb els receptors presents que activen les vies de transducci
de senyal que indiquen a la cllula que sha dactivar.

226
 Els FC sn molt especfics ja que com hem comentat abans actuen a
travs de la reacci amb receptors. Per lo tant, noms estimularan cllules que
tinguin els receptors especfics, aix implica doncs, que lespectre dacci pot
ser des de molt gran fins a molt petit segons si actua sobre una cllula
concreta o sobre varies.

Tant protenes i hormones, entre daltres, poden actuar com a factors de

creixement.
Dins de la famlia dels FC hi ha una subfamlia anomenada factors
transformants de tipus (TGF ) que poden inhibir la proliferaci cellular
segons les necessitats de les cllules.

3.2. Ancoratge a la matriu cellular.

Per tal de que les cllules dun teixit slid (ex: cel heptiques, cel
musculars...) proliferin, cal que estiguin unida a la matriu extracellular. Per
unir-se a la matriu cal que reaccionin amb unes protenes especifiques
conegudes com a integrines.

227
 En el cas que aquestes protenes no funcionin correctament o que per
alguna ra el medi sigui lquid llavors malgrat que coexistissin amb FC la
proliferaci cellular es bloquejar i les cllules no podran proliferar. Aquesta
incapacitat podria acabar provocant la mort cellular.

La relaci entre la propagaci de les cllules i la seva adhesi a la

matriu es pot demostrar cultivant cllules en substrats de diferents grossors o
permeten que la cllula sestableixi en una superfcie no enganxosa. Per
aconseguir una superfcie daquestes caracterstiques necessitem posar parxes
petits sobre els que es pugui adherir la cllula per que per altre banda no
pugui estendres ms enll.

En aquesta imatge veiem un

experiment que mostra com
les cllules es mantenen en
suspensi (A) i com es fixen
sobre els parxes de material
adherent (B i C).
El dimetre del parxe
determina lrea sobre la
qual es pot estendre a
cllula i la probabilitat de
que es pugui dividir. Com
que les cllules ms
esteses tenen una
superfcie major, poden
capturar ms molcules de
FC i aconseguir ms quantitat de nutrients. En la figura A, la cllula est en
suspensi i aix dificulta la capacitat de divisi. En canvi, en les figures B i C
com que hi ha un punt de recolzament, encara que petit, la capacitat de divisi
s ms freqent.

4. CONTACTE INTERCELLULAR

Aquest factor promotor s de carcter inhibidor ja que presenta una

competncia cllula - cllula. Aix voldr dir que no hi haur proliferaci.
Aquest s un factor molt important ja que serveix per mantenir el nmero
de cllules constant i alhora la seva disposici en lespai.

228
 Si aix no es dons aix, podria passar que no hi hagus regulaci
cellular i que unes cllules samunteguessin sobre les altres de tal manera que
provocarien un creixement descontrolat.
La proliferaci cellular ha destar controlada de forma molt especfica
per poder equilibrar la prdua de cllules de tal manera que un teixits ni creixi
ni decreixi.

Aquesta imatge representa la mort duna cllula. Les cllules situades a

la lmina basal sn sensibles a dos tipus de senyals diferents:
- Senyal que transporta informaci referent a la densitat de la poblaci
local de cllules
- Senyal que s el reflex de les adhesions a altres cllules i a la prpia
matriu extracellular.

Segons aquests dos tipus de senyals, la cllula sap que queda un espai
desprs de la mort cellular i que noms una altra cllula pot ocupar el seu
espai i proliferar-hi.
Les cllules tumorals escapen daquest control per contacte i
samunteguen unes sobre les altres a causa del creixement descontrolat que
segueixen. La conseqncia daix s la metstasis.

5. SISTEMES DE VIGILNCIA

Aquests sistemes no participen directament en el control de la regulaci

per vigilen que tot funcioni correctament a travs dels mecanismes de
Checkpoint.
Aquest s un mecanisme de vigilncia propi de la cllula que controla el
normal funcionament del cicle cellular i que en el cas que no sigui aix
linactivar. Si aquest sistema nota que alguna cosa falla, aturar
immediatament la proliferaci per tal devitar la proliferaci daquest error en
les noves cllules filles. Simultniament a aquesta aturada de la proliferaci,
aquest sistema sencarrega tamb dactivar els mecanismes de reparaci.

229
En casos ms clars dalteraci durant la divisi cellular fan referncia a:

- Variacions del tamany, danys en el DNA o re-replicacions del DNA

durant la fase G1. En aquest cas, la G1 satura en el moment en que es
troba lerror i no es deixa passar a la fase S en cap cas.
- Replicacions no acabades o danys en el DNA durant la G2 que
impedeix el pas a la mitosi. Si el DNA no s correcte en aquesta fase
no podr passar sota cap circumstncia a la mitosi perqu llavors es
podrien provocar les anomalies cromosmiques, les mutacions... Es
consideren anomalies del DNA la no uni dels fragment dOkasaki,
lexistncia de bombolles de replicaci...
- Bon funcionament del fus mittic durant la metafase/Anafase. s
molt important aquest control ja que sin les cllules podrien arribar a
separar els sues cromosomes malament a causa duna mala alienaci
del DNA o a una mala uni dels cromosomes al fus mittic. Alteracions
com aquestes sn les que provoquen problemes en el nmero final de
cromosomes de la descendncia.

5.1. Funcionament dels ckechpoints

En el cas que hi hagu algun

error com podria ser el trencament
del DNA, el sistema de vigilncia ser
capa de detectar lerror a partir dels
censors. Seguidament envia un
senyal que pari el cicle i que activi
alhora el sistema de reparaci.

En el cas que el dany sigui reparable,

un cop solucionat el problema,
senviar un senyal perqu es pugui
continuar amb el cicle cellular. En
canvi, si el dany s irreparable
senviar a la cllula cap a la mort
cellular programada o Apoptosis.

230
 Aquests checkpoints o sistemes de vigilncia actuen sobre la mateixa
famlia de protenes que sencarreguen de regular la proliferaci cellular.

231
TEMA 33. LA MAQUINRIA REGULADORA DEL CICLE CELLULAR

Totes les molcules que formen part de la maquinria de regulaci shan

pogut observat a traves de tcniques diferents:
1. Experiment gentics amb llevats
2. Microinjecci de citoplasma amb ous de Xenopos
3. Experiments de fusi cellular

1. CICLE CELLULAR DELS LLEVATS

Els llevats sn fongs unicellulars de petit tamany amb mecanismes de

control molt semblants als nostres. Per aquesta ra sn de gran importncia
per lestudi dels cicles.
Generalment els llevats ms utilitzats pels estudis sn: 1) els llevats de
fusi que tenen unes cllules en forma allargada que quan es divideixen ho fan
allargant els seus extrems i 2) els llevats de gemmaci que sn cllules
ovalades que es divideixen tot donant lloc a una gemma que apareixen en G1 i
que va creixent poc a poc fins al final. El ms interessant del cicle cellular
daquest llevat s que no t G2 sin que el fus mittic es comena a formar ja
en S dins mateix del nucli i sense cap mena de trencament de la coberta
nuclear.
Aquestes dues classes de llevats comparteixen una srie de
caracterstiques molt til per a estudis gentics: reproducci rpida, tamany del
genoma inferior al hum, gens que poden ser eliminats, sn haploides, ...

Molts descobriments sobre el cicle cellular shan obtingut dels llevats

mitjanant la recerca de mutacions que inactivessin gens que a la seva vegada
fossin components essencials del cicle cellular. Els gens afectats per aquestes
mutacions sanomenen CDC. Moltes daquestes mutacions aturen el cicle en un
punt especfic.
Un mutant que no pot completar el cicle cellular tampoc pot propagar-
se. Aqu per exemple si tenim una cllula amb una mutaci que li impedeix
duplicar el DNA, provocar una acumulaci en la fase G1.

232
 Per aquesta ra, els mutants CDC noms poden ser seleccionats i
mantinguts si el seu fenotip est condicionat o dit duna altra manera, si el seu
producte gnic noms no s funcional en certes condicions especfiques. Si no
es compleix aquesta condici les cllules moririen.

La majoria de mutacions condicionades sn mutacions sensibles a la

temperatura. En aquest cas, a temperatura baixa la protena sintetitzada pel
gen mutant ser normal i a temperatures altes la protena sinactivar en un
moment concret del cicle cellular.

En els llevats de gemmaci, una detenci uniforme del

cicle cellular daquest tipus es pot observar al
microscopi.

(A) El tamany de la gemma ens indica el estat del

cicle en el que es troba la cllula .
(B) Si aquestes cllules sn mutants saniran
aturant progressivament en el mateix estadi del
cicle cellular.

Lanlisi dels mutants CDC va permetre identificar un gen anomenat

CDK2 que era essencial per a la progressi del cicle cellular ja que activava a
la quinasa, un enzim que dona al llevat el poder de separar-se.

2. MICROINJECCI DE CITOPLASMA AMB OUS DE XENOPUS

Tot i que els llevats sn ideals per lestudi gentic del cicle cellular, la
bioqumica del cicle sanalitza ms fcilment a partir dvuls gegants
danimals com la granota acabats de fecundar. El cas de la fecundaci de
lvul del Xenopus s molt interessant perqu la granota t una fecundaci
externa que desencadena una rpida divisi cellular denominada divisions
de segmentaci. Grcies a aquesta divisi es genera un embri que cont
milers de cllules petites en un perode de temps molt curt.

El inters dutilitzar aquest tipus dembrions radica en el fet que sovint no

necessiten mecanisme de control del cicle. Per aix s un cicle cellular molt
primari que revela el funcionament del sistema de control del cicle de forma
molt ms implicada per mantenint els requisits ms important i essencials.

233
 Com es veu en aquest cronograma, el ocit va creixent sense dividir-se
durant molt mesos en el ovari de la granota fins que finalment madura en forma
dvul. Un cop fecundat, aquest vul es divideix molt rpidament de tal manera
que en 1 o 2 dies forma un capgrs pluricellular.
Les cllules es van fent progressivament ms petites a cada divisi tot i
que lembri va mantenint el seu tamany. Si observem b aquest cicle veiem
que no existeix ni G1 ni G2 ja que aix s el que evita que la cllula es vagui
fent gran.

2.1. Maduraci dels ovcits

Si decidem fer un experiment i extraiem citoplasma del ovcit aturat a la

metafase II i linjectem en un ovcit immadur parat en la G2 estarem
aconseguint una inducci a la meiosi tal com si hagussim utilitzant una
hormona.
Segons aix podem deduir que els ovcits madurs aturat en metafase II
contenen un factor citoplasmtics capa de induir a la maduraci. Aquest factor
va ser definit pels investigadors com MPF (factor promotors de la
maduraci). En aquest cas aquest MPF s una quinasa 2 igual que la de les
cllules dels llevats.

3. EXPERIMENTS DE FUSI CELLULAR

Cada un dels factors promotors actua com a un interruptor molecular que

desencadena un aconteixement del cicle cellular. Ara considerem com aquests
interruptors inicien aquest aconteixement i com el sistema de control del cicle
assegura que els interruptors es connectin en el ordre correcte i una sola
vegada a cada cicle. Comenarem amb els principals successos del cicle
cellular.

234
- Replicaci DNA a la fase S
Els primers indicis sobre la regulaci de la fase S procedeixen destudis en
els que es van fusionar cllules humanes en varies etapes del cicle cellular
per formar una cllula amb dos nuclis.
Per fer aix, es van platejar 3 casos possibles:
1.) Fusionar una cllula en fase S amb una altre en fase G1 que va donar
com a resultat un inici de la sntesi de DNA. Aix es degut a que la fase
S indueix a la replicaci del DNA de qualsevol fase ms immadura.
2.) Fusionar cllules amb fase S amb daltres en fase G2 . En aquest cas el
nucli en fase G2 es mant en G2 ja que ja sha fet abans i el sistema de
vigilncia evita per sobre de tot que es doni una re-replicaci.
3.) Es fusionen una fase G1 amb una fase G2. En aquest cas el nucli en G2
es mantindr en G2 i el nucli en G1 entrar en fase S.

Aquests estudis van proporcionar una clara prova de que noms les
cllules en G1 sn capaces diniciar la replicaci del DNA i que en
canvi les que ja lhan finalitzat no es podran tornar a replicar tot i que
sels hi proporcioni lactivitat dels factors promotors.

- Segregaci de cromosomes i la divisi en fase M

La finalitzaci de la replicaci del DNA deixa a la cllula en G2 amb dues
copies exactes de tot el genoma. En aquest moment, la cllula
experimenta els espectaculars processos de la fase M en la quals els
cromosomes duplicats i els altres continguts cellulars es distribueixen
equitativament entre les 2 cllules filles. Els successos de la mitosi estan
desencadenats per lactuaci de lhormona quinasa 2.

235
 Uns investigadors van descobrir que en els cicles de divisi cellular la
quinasa anava sempre acompanyada duna altre protena: la ciclina.
Aquesta hiptesi es va obtenir a partir dextractes dous de Xenopus que
es van purificar en MPF.
Mentre que la cinasa s la mateixa que la CDC2 dels llevats, la ciclina s
una protena que oscilla al llarg de tot el cicle cellular.

4. FACTORS PROMOTORS

Els factors promotors del cicle cellular estan formats per dues
famlies de protenes:
- Ciclines
- Quinases dependents de ciclina (CDK). La primera CDK coneguda fou la
CDK2

Lactivitat de la CDK augmenta i disminueix a mida que la cellular

progressa a travs del cicle. Aquestes oscillacions condueixen directament a
canvis cclics en la fosforilaci de protenes intracellulars que inicien o regulen
els principals successos dels cicle cellular (replicaci de DNA, mitosi i
citocinesi).

Els canvis cclics de lactivitat del CDK estan regulats per unes protenes
anomenades ciclinas. Aquesta uni s imprescindible ja que si no estiguessin
unides a ciclines les CDK no tenen activitat alguna.

236
 En els llevats, una sola protena de CDK suneix a totes les ciclines i
dirigeix tots els successos del cicle cellular tot canviant la ciclina segons les
seves necessitats. En canvi, les cllules del vertebrats tenen tota una famlia
de CDK i una de ciclines que interaccionen entre elles. Cal remarcar que no
qualsevol ciclina pot aparellar-se amb qualsevol CDK si no que la interacci
que es dona s molt especfica ja que noms hi ha una CDK per cada ciclina.

Cada famlia t una manera dactuar i una especificitat diferent. Hi ha per

exemple famlies que en lloc dajudar a que les CDKs funcionin correctament, el
que fan es inactivar-les. Concretament hi ha dos famlies : la CIP-KIP i la INK4

- CIP-KIP: Cada inhibidor de CDK sanomena

segons el pes molecular de les seves
protenes.
Aquesta famlia inhibeix tots els complexes a
partir dun mecanisme duni a les ciclines i a
les CDK per tal de bloquejar-ne lactivitat.

- INK 4: Sanomena tamb pel seu pes

molecular. Es diferencia de les anteriors
per la seva gran especificitat que noms
inactiva un parell de cinases i provoca una
no uni entre la ciclina i la cinasa.

237
 Un cop definits aquest complexes, podem comentar que totes les vies
de regulaci de la proliferaci que inhibien o activaven el cicle cellular
actuaven sobre aquest complex ciclina-CDK. Aquest apunt s essencial per
remarcar la importncia que tenen a nivell cellular aquestes dues protenes
unides.

Els estudis tridimensionals de les CDK i de les ciclines han revelat que
en absncia de ciclina el lloc actiu de la CDK es troba parcialment tapat per una
regi de la protena. La uni amb la ciclina fa que aquesta regi saparti del lloc
actiu tot provocant una activaci parcial de lenzim CDK. Lactivaci total del
complexa CDK-ciclina succeeix quan una quinasa diferent, la quinasa
activadora del CDK (CAK) fosforila un aminocid prxim a lentrada del lloc
actiu de la CDK. Aquesta fosforilaci indueix a un petit canvi conformacional
que augmenta lactivitat de la CDK.
En el cas que entri en joc una altra quinasa anomenada WEE1, la qual
indueix una altra fosforilaci en T14 i T15, lactivitat del complex es veur
inhibida. Els senyals
dinhibici pesen
ms que no pas els
dactivaci i per
aquesta ra encara
que es doni un abans
que laltra, el positiu
es veur supeditat al
negatiu sempre que
aquest sigui present.
Tots aquests
processos sn
reversibles ja que
noms fa falta una
protena fosfatasa
que trenqui els
fosfats de T14 i T15.
Aquesta protena es
coneix com a CDC25.

238
 Hi ha moltes vies que arriben a controlar el complex de tal manera que
en determinen lactivaci o la inactivaci. Fa un moment hem comentat
sistemes que aconsegueixen aix com seria el cas de la WEE1 que inactiva el
complex a travs duna doble adhesi de fosfats a T14 i T15 o la CAK que s
una quinasa de carcter activador del complexa a travs de ladhesi dun sol
grup fosfat.
Un altre factor determinant daix s el nivell dactivitat. A ms sntesi
ms activitat del complex i a ms degradaci menys activitat.
Per ltim, un altre mecanisme inhibidor s la CKI. Una protena
inhibidora de gran importncia ja que nhi ha una gran quantitat. La uni de la
CKI a la quinasa reorganitza lestructura del lloc actiu de la CDK inactivant-lo.

5. REGULACI DEL CICLE CELLULAR PELS COMPLEXES CICLINA-CDK

Cada complex ciclina-CDK

permet tirar endavant una
part determinada del cicle.
Aix, per exemple, el
complex format entre la
ciclina D i la CDK 4/6
sutilitzar per iniciar el
cicle, la ciclina E i la
CDK2 per iniciar la sntesi
de DNA, la ciclina A i la
CDK2 per tal que sacabi la
sntesi de DNA i la ciclina
A i B i la CDK1 indiquen
inici de mitosi.

239
 Podem veure que els
nivell de CDK es mantenen
ms o menys constants mentre
que el de ciclina sn molt
irregulars.
Concretament en
aquesta grfica podem
observar com al principi no hi
ha activaci de cap ciclina per
que abans diniciar-se la G1
sactiva la primera. A partir
daquesta primera ciclina van
apareixen i desapareixent
daltres segons les necessitats
especifiques de la cllula.

240
TEMA 34. REGULACI DE LES FASES G1, S I G2

Les cllules quiescents tenen CDK4 i 6 i CDK 2 per no tenen

ciclines. Com ja hem comentat, la no aparici de ciclines inhabilita lactivaci
daquests complexes ja que les CDK no poden actuar soles.
Aix doncs, a no ser que factors de creixement indueixin a la sntesi de
ciclines D al nucli, les CDK no es podran activar i ser impossible la proliferaci
cellular.

Un altre dels requisits comentats anteriorment perqu la cllula pugui

donar lloc a la seva divisi s la uni daquesta a la seva matriu
extracellular. Si no es compleix aquesta condici, no importa ni lactuaci dels
FC ni la interacci entre els CDKs i les ciclines ja que la proliferaci ser
impossible.

Si es compleixen totes les condicions determinades anteriorment podr

donar-se la proliferaci. Per perqu es doni lactivaci de la fase G1 en una
cllula quiescent calen diferents protenes com la pRB i la p27 que siguin
activades pels FC.

241
 pRB: protena del retinoblastoma. s
una inhibidora de la progressi del
cicle cellular. En certs tumors,
aquest pRB es veu afectada i deixa
de ser til per linhibici. Aix es va
poder demostrar grcies a estudis
realitzats a nens que tenien tumors a
la retina.

P27: Inhibidor del complex ciclina-

CDK de la famlia de les CIP-KIP

Aquest cicle dactivaci que tenen es dna quan els FC activen la ciclina
D1 que al reaccionar amb el CDk 4 i 6 els activa. Aquest complex ciclina-CDK
actua sobre una pRB la qual a la seva vegada fosforila la ciclina E. Aquesta
ciclina t 3 funcions principals:
- Inactiva el p27 i conseqentment la transcripci de gens
- Activar el CDK 2
- Fosforilar el pRB de tal manera que aquest surt del nucli i es poden
transcriure ms gens relacionats amb el cicle cellular

En el cas que tot vagi com a danar i que la cllula estigui unida a la
matriu passar de la manera que hem comentat. Per en el cas que no estigui
unida a la matriu extracellular passar just el contrari: la ciclina D no podr
activar el CDK 4 i 6. Aix implicar que el pRB no podr ser fosforilat i llavors
es mantindrien units als promotors. El CDK 2 ser inactiu perqu la ciclina E no
shaur pogut formar i aix impedir la segona fosforilaci del pRB. En
contrapartida, el p27 enlloc dinactivar-se sactivar tot bloquejant la sntesi de
promotors del cicle en el nucli.

242
 Aquest cicle descrit es donar tamb en el cas de que la cllula rebi un
senyal inhibidor del tipus FC. Un exemple de FC inhibidor podria ser el TGF-
que provoca la sntesi de p15, una proteina de la famlia de les INK4 que
suneix amb la CDK 4 i 6 tot inhibint la proliferaci.

1. PAPER DEL COMPLEXES CICLINA D-CDK 4/6 DURANT LA G1

En els animals els efectes millor compresos sn aquells que estan

mediats per la protena reguladora de gens E2F. Aquesta protena est
controlada especialment per la interacci amb la pRB. Una altra de les
protenes que interacciona amb la pRB s la SWI, la qual condensa i
descondensar la cromatina, la DP1 que t una funci semblant, la E2F i la
HDAC, que s un enzim que treu grups acetil de les histones de la cromatina
tot provocant una condensaci daquestes i una conseqent impossibilitat per
transcriure gens en la fase S.
Aquesta situaci noms es podr solucionar grcies a lactivaci del
complex ciclina D-CDK 4/6 que estimula la proliferaci cellular. Aquests
complexes fosforilan el pRB tot disminuint lafinitat del pRB per les histones
HDAC. Grcies a aix alguns gens ja es podran transcriure com s el cas del
gen que codifica a la ciclina E.

243
 Aquesta ciclina E que es podr expressar, suneix amb la CDK 2 per
formar un complex. Aquest complex al igual que lanterior estimula la
fosforilaci del pRB, la qual provoca la segregaci de pRB i la uni de els
enzims E2F i DP1 a la matriu on
activaran la sntesi de molt ms gens
que estaran alhora implicats en la
progressi del cicle cellular.
El punt assolit desprs de la
segona fosforilaci s coneix com a
punt de restricci i ens indica el
moment en que la cllula ja est
compromesa hi ha dacabar el cicle.

2. GENS IMPLICATS EN LA DUPLICACI DELS CROMOSOMES

Un cop tota aquesta maquinria est a punt els gens comencen a

transcriure.
Els gens necessaris per a la duplicaci sn:
- DNA polimerasa
- Enzims implicats en la sntesi de nucletids precursors de DNA: timidina
quinasa, timidinat sintasa, ....
- Protenes dels orgens de replicaci: MCMs
- Histones, que sn indispensables per formar els nucleosomes que
shauran de collocar a la nova cadena filla.

I els gens implicats en el control de les fases posterior del cicle cellular sn:
- Ciclina A
- CDC2 o CDK 1

244
3. EXPRESSI DE LES CICLINES A I E

Per comprovar lexpressi daquestes ciclines podem utilitzar el mtode

de lelectroforesi o b mirar directament un teixit amb anticossos per poder-se
observar levoluci al llarg del temps.
Per exemple, si una persona es queda sense la meitat del seu fetge
aquest es tornar a refer, tot i que les cllules heptiques no acostumin a ser
actives. En un cas com aquest la G1 sactivar.

Si agafem un teixit de fetge i

mirem com evoluciona la quantitat de
ciclines A i E a mida que es va
regenerant podem comprovar el que es
pot veure en el dibuix del costat. A lhora
zero quasi no sen presenta cap, per de
mica en mica i en menys de 28 hores,
lexpressi torna a ser mxima.

Lactivitat de les ciclines no s lnica que es

pot observar en aquest cas, sin que lactivitat de
les CDK 2 tamb s visible.

En el temps inicial noms hi ha CDK 2. A t1

hi ha CDK 2 i una mica de ciclina E. Al t2 hi ha una
mica de cada i la ciclina A ja s comena a
presentar. En el temps final, lexpressi s total .

4. INICI DE LA REPLICACI DEL DNA

LORCs s un conjunt de 6
protenes que formen el complex
duni.

Tot s un complex pre-

replicatiu que sactiva grcies a
una senyal especfica.
Concretament aquesta senyal s
la fosforilaci de les protenes
que separen les dues cadenes
per part del complex ciclina E-
CDK 2.

245
 La fosforilaci daquestes protenes provoca lobertura de les dues
cadenes de DNA i laparici de bombolles de replicaci. Aquestes protenes
fosforilades del complex pre-replicatiu es marquen especficament i sn
degradades tant bon punt abandonen el grup per tal devitar una re-replicacio,
El procs posterior a aquest s la sntesi de la nova cadena per cada
banda de la forquilla.
La ciclina A-CDK2 per la seva banda sencarrega de fosforilar las
polimerases per poder seguir amb la fase de sntesi del DNA.

La fase segent a la S s la G2. En ella qualsevol anomalia o problema

ser reparat ja que s com una mena de colador final. Aix doncs, en aquesta
fase no hi ha actuaci ni de ciclines ni de CDK 2.

246
TEMA 35. MITOSI

El punt culminant del cicle cellular s la fase M o mitosi. Comena al

final de la G2 i acaba al comenament de la G1 segent.

Aquest procs consta concretament de 6 fases diferents: 5 prpiament

de mitosi, que en un principi es definiria com el perode en que els
cromosomes estan visiblement condensats, i una ltima que sanomena
citocinesi, que es solapa amb el final de la mitosi. Aquestes 6 etapes es
produeixen seguint una seqncia dinmica en la que es tenen que coordinar
molts cicles independents que impliquen a cromosomes, el citoesquelet i els
centrosomes, per donar lloc a dues cllules filles genticament idntiques.
Les cinc etapes de la mitosi profase, prometafase, metafase, anafase
i telofase- es produeixen seguint aquest ordre estrictament, mentre que la
citocinesi comena ms o menys a lanafase i continua fins a la telofase.
A continuaci es mostra un resum de les 6 etapes de la mitosi a travs de
microscpia de fluorescncia.

G2 (tinci homognia) profase I (tinci menys homognia) profase II

(veiem els centrosomes i els microtbuls) Prometafase (hi ha trencament de
la cobertura nuclear, les cromosomes queden desperdigats per la cllula
perqu no estan fixats al microtbuls) Metafase (cromosomes al eix central
formant la placa equatorial) Anafase I (separaci de les cromtides)
Anafase II ( veiem els microtbuls polars) telofase I (cobertura formada. La
cllula est a punt de separar-se)

247
1. PROFASE

En la profase, els cromosomes

estan constituts per dues cromtides
germanes condensades i estretament
unides. Aquesta condensaci dels
cromosomes s com la senyal que fa
que el nuclol es comenci a
disgregar. Fora del nuclol, el fus
mittic comena ja a formar-se a
partir de dos parells de centrols.

2. PROMETAFASE

La prometafase comena de
forma sobtada amb la ruptura de la
coberta nuclear. En aquest moment
el cinetocor i els microtbuls
cinetoctics interaccionen amb fibres
del fus mittic i comena el
desplaament actiu dels cromosomes.

3. METAFASE

Durant la metafase els

cromosomes salineen en el equador
del fus, ben b al centre de la cllula i
shi queden fixats grcies al fus mittic.
Per la seva banda, els microtbuls
cinetocorics tiren de les cromtides
germanes fins als pols del fus.

3.1. Fus mittic

La seqncia dels cromosomes es fa a partir duna complexa maquinaria

del citoesquelet que conta amb moltes zones mbils: el fus mittic.
Aquest fus mittic comena a formar-se fora del nuclol. Llavors quan es
trenca la coberta nuclear en la prometafase, els microtbuls del fus sn
capaos de adherir-se als cromosomes. Durant lanafase, les cromtides
germanes es separen bruscament i sn condudes als pols oposats del tub;
mentrestant el fus sallarga tot augmentant la separaci entre els pols.
Tant la informaci com el funcionament del fus mittic depn de les
protenes motores. Aquestes protenes treballen concretament prop dels
extrems dels microtbuls. Grcies a aquestes es permet el moviment dels
microtbuls.
En el fus mittic de les cllules animals es poden distingir 3 classes de
microtbuls:

248
 - Microtbuls astrals: Surten en
totes direccions des dels
centrosomes i sembla que generen
les forces que separen els pols.
- Microtbuls cinetocorics: Tenen
un extrem unit al cinetocor, que es
forma en el centrmers de cada
cromosoma duplicat.
- Microtbuls solapats: Estan
entrellaats al equador del fus i sn
els responsables de mantenir-la
simtrica i la forma bipolar del fus.

Cal remarcar que els microtbuls sn

estructures polaritzades en els que
lextrem positiu safegeix tubulina i al
extrem negatiu es despolimeritza tubulina.

Com es veu en aquesta imatge, el

extrem negatiu del microtbul est
sempre en el centrosoma.

Tornant al fus mittic. Aquest est sotms a un estat dequilibri

dinmic i de tensi. Tots els microtbuls del fus, excepte els cinetocorics, es
troben en un estat dinestabilitat dinmica amb els seus extrems lliures
oscillant entre un creixement lent i un escurament rpid. Sha estudiat que els
microtbuls cinetocorics i els solapats en el fus metafsic es caracteritzen per
ladhesi neta de subunitats de tubulina, equilibrada amb una prdua neta de
subunitats daquesta.

Tot aix es va poder veure

grcies a microscpia per fluorescncia.
En aquesta imatge es poden veure els
centrmers dels cromosomes. Els
microtbuls estan en verd i el vermell
les protenes dels cinetocor.

Grcies a aquesta tcnica es va

poder observar com les marques
fluorescents sanaven debilitant amb el
temps. Aix va fer suposar als cientfics
que els microtbuls cinetocoris i els
solapats es despolimeritzaven
completament i eren reemplaats.

249
4. ANAFASE

En lanafase, les
cromtides germanes se
separen tot formant dos
cromosomes fills. Cada un es
arrossegat lentament cap als
pols del fus.
Les fibres cinetocoriques
sescurcen i els pols del fus es
separen entre si; ambds
processo contribueixen a la
separaci dels cromosomes.

A continuaci tenim una fotografia que mostra la transici de la metafase

(A) a la anafase (B).

4.1. Paper dels microtbuls durant lanafase

Els cromosomes es desplacen per mitj de dos processos independents

entre ells: lanafase A i lanafase B.

Lanafase A s el desplaament inicial

dels cromosomes cap als pols. Alhora aix
va acompanyat dun escurament dels
microtbuls cinetocorics en el lloc duni al
cromosoma i tamb per la
despolimeritzaci dels microtbuls del fus
en els dos pols.

250
 La segona fase, anomenada
anafase B es caracteritza per una
separaci dels pols entre si.
Aquesta separaci sinicia desprs
de que les cromtides germanes
shagin separat i els cromosomes
fills estiguin una mica separats uns
dels altres.

Les diferncies entre lanafase A i la B, es pensa que s el reflex de les

diferents sensibilitats de les protenes motores dels microtbuls que
intervenen en el procs.
Encara que es sap que les protenes motores i la despolimeritzaci dels
microtbuls en el cinetocor contribueixen al desplaament dels cromosomes en
lanafase A, el mecanisme amb que ho fan es encara desconegut. Tot i aix,
existeixen dues hipotsis sobre el seu deplaament :

1r.) Les protenes motores dels microtbuls

utilitzen lenergia del ATP per arrossegar el
cromosoma al llarg del microtbul al que est
unit. A continuaci es produeix la
despolimeritzaci del cinetocor com a
conseqncia daquest procs.

2n.) Que el desplaament del cromosoma est

dirigit per el desensamblatge dels microtbuls
cinetocorics: quan les subunitat de tubulina es
dissocien, el cinetocor t que desplaar-se cap
als pols per tal de mantenir-se unit a les parets
del microtbul. Les protenes motores en aquest
procs serien imprescindibles per poder mantenir
units els microtbuls al cinetocor.

251
 En qualsevol cas, el que queda molt clar s que la combinaci de lacci
de les protenes motores i de la despolimeritzaci dels microtbuls s encara
un dels misteris de la mitosi.

En contrast amb lanafase A, en la que la despolimeritzaci dels

microtbuls cinetocorics est acoblada al desplaament dels cromosomes cap
als pols, en lanafase B els microtbuls solapats de fet sallarguen, impulsant
aix als pols del fus a separar-se.

Aquest esquema de la dreta, representa el model ms probable dactuaci de

les protenes motores de microtbuls en lanafase B.
Grcies a dhidrlisi de
lATP, les protenes
motores provoquen el
moviment dels microtbuls
cap al extrem negatiu. El
desplaament dels
microtbuls s cap a la
zona crtex. Aquesta s
una part molt rica en
actina i miosina que est
situada al costat de la
membrana.
Els microtbuls astrals
sescurcen a mida que els
pols del fus sn
arrossegats cap al crtex.

Per finalitzar ja amb aquest tema dels microtbuls en lanafase, noms

mostrar una fotografia feta en microscopi ptic que ens mostra el solapament
dels microtbuls durant dues fases diferents: la metafase (A) i lanafase (B)

La zona ms fosca que representa la zona de

solapament dels microtbuls es mantindr aix fins
a la citocinesi. Ens servir desprs per a definir
leix on anir lanell contrctil durant aquesta
ltima fase.

Els microtbuls polars per la seva banda es

mantenen iguals al llarg del temps tal i com es veu
a la fotografia. No pateixen doncs com mena
descurament ni allargament.

252
5. TELOFASE

Durant la telofase, els dos jocs de

cromosomes fills arriben als pols del fus i
es descondensen. Per altra banda, tamb
es reorganitza una nova coberta nuclear
al voltant dels dos conjunts que finalitzar
amb la formaci del nuclol.
La divisi del citoplasma comenar amb
la organitzaci de lanell contrctil.

6. CITOCINSI

El cicle cellular culmina amb la divisi del citoplasma mitjanant la

citocinesi. Com a norma general, cada mitosi va acompanyada duna citocinesi;
tot i aix, en algunes cllules com la dels embrions de Drosophila,
experimenten una mitosi sense citocinesi que transforma a la cllula en una
cllula multinuclear.
La citocinesi comena en lanafase i acaba en la telofase.
En una cllula la primera mostra visible de la citocinesi s la sobtada
aparici dels surc de segmentaci,
en la superfcie cellular. Rpidament
aquest surc sexpandeix al voltant de
la cllula fins que aconsegueix
dividir-la en dos. En cllules animals
i en moltes cllules eucariotes,
lestructura que porta a terme la
citocinesi s lanell contrctil un
conjunt dinmic format per filament
dactina, de miosina i moltes
altres protenes estructurals i reguladores. Aquest anell es forma
concretament sota la membrana plasmtica i es va contraient de tal manera
que acaba estrangulant la cllula per la meitat.
En les cllules en interfase, els filament dactina i de miosina eS
ensamblen tot formant una mena de xarxa citoplasmtica anomenada fibres
destrs. En quan les cllules entren en mitosi, aquestes formacions es
desensamblen; la major per de lactina es reorganitza i per la seva banda, els
filament de miosina salliberen. Quan les cromtides se separen en lanafase
comena lacumulaci de la miosina tot formant-se el anell contrctil.

(A) esquema
dun surc de
segmentaci.
(B) micrografia
electrnica dun
surc de
segmentaci.

253
 Quan sacaba la divisi total, el anell
contrctil selimina per complet. Llavors de
membrana plasmtica es va fent cada cop ms
estreta per la part del surc i dona lloc al cos mitj.
Aquests cos mitj es mant com a pont entre les
dues cllules filles i cont les restes de la regi
central del fus.
La primera de les fotografies s feta per
microscpia de rastreig. En ella podem veure el
cos mitj duna cllula en procs de divisi. En la
segona foto, veiem el mateix per en aquest cas
en microscpia electrnica.

7. CONDENSACI DELS CROMOSOMES

Quan els cromosomes shan duplicat, en la fase S, les dues copies de

cada cromosoma replicat es mantenen fortament unides en forma de
cromtides germanes. Aquestes cromtides estan unides entre s mitjanant un
complex de protenes de mltiples subunitats anomenades cohesines.
Aquesta cohesi entre les cromtides germanes s crucial per el procs de
segregaci dels cromosomes i noms es trenquen en la mitosi avanada per
aix permetre la separaci de les cromtides.
La primera senyal visible que una cllula est a punt dentrar en la fase
M s la progressiva compactaci dels cromosomes replicats. Les protenes
condensines sn les responsables de la condensaci cromosmica.
Les condensines i les cohesines estan estructuralment relacionades i
actuen de manera conjunta tot configurant els cromosomes replicats en
preparaci per la mitosi. En la figura que apareix a continuaci, es mostra un
model de com les cohesines poden unir entre s dues molcules de DNA,
mentre que les condensines poden unir-se a una molcula de DNA i induir-ne
la seva condensaci.

(A) les dues protenes

tenen en un extrem dos
dominis duni al DNA i a
ATP, i a laltre extrem una
regi bisagra.
(B) les cohesines es
disposen entre dos
cromtides germanes
unint-les entre si.
(C) las condensines
controlen les unions
intramoleculars del
enrotllament del DNA, en
el procs de condensaci
del cromosomes.

254
8. CENTROSOMA

Per tal que comenci la fase M sn imprescindibles dos processos

crtics: la replicaci del DNA i la duplicaci del centrosoma. En temes
anteriors ja hem parlat de la duplicaci del DNA (fase S), aix que ara tocar
parlar de la duplicaci del centrosoma la qual es dona en la mateixa fase.

El centrosoma s el principal centre organitzador de microtbuls de

les cellules animals. Est formada per una matriu centrosmica que rodeja a
un parell de centrols
En la duplicaci del centrosoma, es duplica la informaci dels dos pols
del fus mittic, de tal manera que proporcionen cada cllula filla el seu propi
centrosoma. Aquesta divisi s molt important ja que els microtbuls que
sorgeixen dels dos centrosomes marquen el pla de la divisi cellular. Grcies a
aix ens assegurem que la divisi es produeixi exactament per la meitat de la
cllula.
Aquest procs de duplicaci del centrosoma i la seva separaci es
coneix amb el nom de cicle centrosmic. Tot i que sestiguin duplicant, els
components que formen part daquesta fase es mantenen junts formant un
complex nic a un costat del nuclol. Tot i aix, quan ja sha format els dos
centrosomes aquests es desplacen cap als dos costats oposats del nucli tot
iniciant la formaci dels dos pols del fus mittic. Quan coberta nuclear es
trenca, el fus captura els cromosomes. Al final de la mitosi cada cllula filla rep
com hem dit abans un centrosoma associat als seus cromosomes.

(A) cllula en la que sest

produint una duplicaci centriolar.

(B) aqu veiem que encara que

els centrols shagin duplicat es
mantenen units formant un sol
complex.

(C) microscpia electrnica dun

parell de centrols allats de la cllula. Sembla que
estiguin separats, per no es aix. Estan units a
travs dunes fibres primes.

255
9. MECANISMES DE REGULACI DE LA MITOSI

Els processos del cicle cellular estan

controlats per el sistema de control del
cicle cellular. El seu nucli central est
constitut per varies quinases dependents
de ciclina (CDK), les quals sn activades
consecutivament tot desencadenant els
diversos passos del cicle. Las CDK sactiven
per la uni de protenes reguladores de
ciclines i es desactiven per mitj de protenes
inhibidores (CKI) i de la de degradaci de la
ciclina en determinats estadis del cicle.

La CDK de la fase M desencadena una cascada de fosforilacions de

protenes que determinen el inici daquesta fase. Aquestes fosforilacions sn
les responsables de la major part dels canvis morfolgics que es produeixen en
les cllules animals durant la mitosi. Un cas concret de aquestes
transformacions s el de la fase G2 en la que es produeixen fosforilacions que
posaran a punt a la cllula per a la seva prxima fase: la mitosi.

Els canvis que dur a terme aquesta

fosforilaci s a nivell de les protenes.
Les protenes que pateixen
transformaci sn les dels
cromosomes, les de la coberta nuclear
i les del fus mittic, entre daltres.

La segent taula indica tots els substrats sobre els quals actua la CDK.

256
 La degradaci de protenes dianes pel complex promotor de lanafase
(APC) tamb s molt important en la regulaci de la mitosi. El APC determina
el comenament de la separaci i la segregaci dels cromosomes replicats i
inactiva la CDK prpia de la mitosi al final daquesta.
Quan es vol activar la
anafase, les cohesines
sn eliminades per tal
de que les cromtides
germanes es puguin
separar. Aquest procs
sinicia amb lactivaci
de la APC que fins
llavors estava inactiva.
Considerem que lAPC
s inactiu quan esta
fosforilat. Un cop
activat, aquest complex
promotor reacciona
dissociant el complex
format per la separasa i
la securina. Al separar-
les es produeix la
degradaci de la ciclina B, constituent del complex CDK. Aix t lloc al final de
la mitosi per tal dassegurar-nos de que els cromosomes es tornen a condensar
i a collocar a prop de la coberta nuclear.

257
 TEMA 36: LA MEIOSI

1. PROPIETATS GENERALS DE LA MEIOSI

La meiosi s un tipus de
divisi reduccional amb
incorporaci de variabilitat
gentica, la qual conferir a les
cllules ms capacitat per a
ladaptaci.
Es considera que consta de
dues divisions consecutives. La
primera divisi s on tenen lloc
els principals trets diferencials
entre mitosi i meiosi; consta de
profase I, metafase I, anafase I,
telofase I i citocinesi I. La segona
divisi meitica s com una mitosi
normal; consta de profase II,
metafase II, anafase II, telofase II
i citocinesi II. Entre aquestes dues
divisions consecutives no hi ha
replicaci del material gentic.

Grcies a la meiosi, una cllula diploide

donar lloc a quatre cllules filles
haploides, les quals, durant els
processos de fecundaci, es fusionaran i
donaran lloc a un altre organisme diploide
anomenat zigot, el qual evolucionar fins
a lorganisme adult.
Si no es produs la meiosi, els gmetes
tindrien els mateix nombre de
cromosomes que les cllules somtiques
i, desprs de la fecundaci, la cllula
resultant, el zigot, tindria el doble de
cromosomes, el qual aniria augment
generaci rere generaci, la qual cosa
faria augmentar indefinidament el nombre
de cromosomes.

Per entrar en meiosi, la cllula tamb ha de passar per la fase G1, lS i la G2.

En aquest tipus de divisi tenen molta importncia els cromosomes

homlegs, ja que hi ha un recombinaci gentica, un intercanvi de material
gentic entre cromtides germanes de cromosomes homlegs.
En conclusi, grcies a la meiosi, aconseguim variabilitat gentica,
variabilitat en la disposici dels cromosomes a la metafase I i variabilitat al unir-
se els gmetes.

258
2. EL DOBLE CICLE MEITIC I LA SEVA RELACI AMB LA
GAMETOGNESI

En els vertebrats, durant les etapes inicials del desenvolupament,

determinades cllules es diferencien com a progenitors dels gmetes.
Aquestes cllules sn anomenades germinals primordials i migren cap als
gnades en desenvolupament, que corresponen als ovaris en les femelles i als
testicles als mascles.
Desprs dun perode de proliferaci mittica, aquestes cllules
germinals primordials patiran meiosi, i es diferenciaran en gmetes madurs,
vuls i espermatozous.
Desprs de laparellament i la fusi de lvul i lespermatozou, sinicia
lembriognesi, amb la posterior producci, al nou embri, de noves cllules
germinals primordials, iniciant-se novament el cicle.

Oognesi
Les oognies es desenvolupen a partir de cllules germinals
primordials que al principi de lembriognesi migren cap a lovari. Desprs dun
perode en qu noms pateixen mitosis, aquestes oognies comenaran una
primera divisi meitica, rebent el nom docits primaris. Aquests ocits
primaris romandran a la profase I fins que la femella sigui sexualment madura.
A partir de que la femella assoleixi aquesta maduresa, i de forma
peridica, un petit nombre docits madurar sota influncia hormonal,
completant la primera divisi i formant els ocits secundaris, els quals faran la
segona divisi meitica i donaran lloc a vuls madurs.

Espermatognesi
Les espermatognies es desenvolupen a partir de cllules germinals
primordials, que migren cap als testicles durant la primeres fases de
lembriognesi. Quan sarriba a la maduresa sexual, comenaran a proliferar
generant dos tipus de prognies: unes que no continuaran dividint-se i unes
altres que, desprs dun nombre limitat de cicles de divisi mittica, iniciaran la
meiosi amb el nom despermatcits primaris.
Aquests espermatcits primaris continuen a travs de la primera divisi
meitica fins convertir-se en espermatcits secundaris, els quals completaran
la segona divisi donant lloc a espermtides haploides, les quals es
diferenciaran en espermatcits madurs.

3. PRIMERA DIVISI MEITICA

3.1. Profase I

s la fase on es produeix la recombinaci gentica. Durant aquesta

fase, la coberta nuclear roman intacta ja que els esdeveniments es donaran a
nivell cromosmic. Tenim cromosomes homlegs, uns provinents de la
mare i uns provinents del pare, ambds duplicats, s a dir, amb dues
cromtides germanes cadascun.Aquests cromosomes homlegs tenen els
mateixos gens, per no exactament idntics. Aquest perode consta de
diferents fases:

259
 1. Leptot
Comena a formar-se una estructura proteica que unir les cromtides
germanes de cada cromosoma, anomenada element lateral.
A ms, els cromosomes homlegs comencen a situar-se un davant de
laltre. Tots els cromosomes formen el seu element lateral, per tant, hi
haur tants elements laterals com nombre de cromosomes (46).
A ms, cada cromosoma estar unit a la coberta nuclear a travs duna
estructura anomenada placa duni.

2. Zigot
Es comenar a formar entre aquests cromosomes homlegs una altra
estructura anomenada element central, que unir els elements laterals
de cadascun dels cromosomes, els quals quedaran units dos a dos
formant-se un complex proteic, el sinaptonmic, que contribuir a la
recombinaci gnica i que quedar totalment format al paquit.
Cada parell de cromosomes homlegs rep el nom de bivalent.
Hi haur tants complexes sinaptonmics com parelles de cromosomes
homlegs (23). Hi haur tantes recombinacions com 2n (n = n parells de
cromosomes)

3. Paquit
Sobre lelement central es formaran els nduls de recombinaci,
formats per protenes que tallen les cromtides dambds cromosomes
pel mateix punt i les entrecreuen, produint-se un intercanvi de segment
de DNA (crossing over). Hi pot haver des dun fins a diversos nduls de
recombinaci, ja que el nombre de recombinacions es dna a latzar.

4. Diplot
Desapareix el complex sinaptonmic ja que noms serveix per donar lloc
a la recombinaci. Es descondensa la cromatina en cllules femenines
(lovcit comena a transcriure, per tant, creix i genera protenes).

5. Diacinesi
Els cromosomes homlegs queden units pels nduls de recombinaci.
Cada entrecreuament sanomena quiasme (hi ha cohesina), el qual
quedar visible fins que no desaparegui lencreuament.

260
 3.2. Metafase I

- La coberta nuclear es trenca quedant en

forma de vescules.
- Els centrols es colloquen a cada costat de la
cllula.
- Sorganitza el fus mittic i tots els
cromosomes homlegs, units pels quiasmes,
es colloquen a latzar a la placa equatorial,
per de manera alineada

3.3. Anafase I

- Es produir la separaci de les parelles dels

cromosomes homlegs.
- Cada cromosoma, amb les seves dos
cromtides, migrar cap a un pol diferent de
la cllula grcies a que els microtbuls
cinetocrics suniran als cinetcors de cada
cromtida germana duna mateix cromosoma

3.4. Telofase I

- Sorganitzar el nucli al voltant de cada pol.

- Els cromosomes comencen a descondensar-se.

3.5. Citocinesi I

- No es produeix sempre ja que hi ha cllula que passen directament de la

telofase I a la profase II.
- Es forma lanell contrctil i hi ha la separaci de les cllules.

Al final daquesta primera divisi hem obtingut 2 cllules diploides a

partir duna sola cllula diploide, fruit de la fusi de 2 cllules haploides, que
tenia el seu material gentic duplicat: n+n = 2n fase S 2n * 2 2n i 2n

4. SEGONA DIVISI MEITICA

Aquesta segona divisi s com una mitosi normal, per en aquest cas,
com els cromosomes no estan duplicats, les cllules filles tindran la meitat de
cromosomes, s a dir, la seva dotaci cromosmica ser n (haploide).

4.1. Profase II
Desapareix lembolcall nuclear i es produeix una duplicaci del centrol,
iniciant-se la formaci del fus.

261
 4.2. Metafase II
Els dos cromosomes homlegs es
situen a la placa equatorial i els seus
centrmers es fixen als filaments del fus.

4.3. Anafase II
Es produeix una divisi
longitudinal del centrmer separant-se
les dues cromtides cap als pols.

4.4. Telofase II
Sagrupen els cromosomes i inicien la seva desespiralitzaci, es forma
lembolcall nuclear.

4.5. Citocinesi II
Apareix lanell contrctil dactina i miosina que separa les dues noves cllules.

5. VARIABILITAT GENTICA

Grcies a la meiosi, hi ha, doncs, dos mecanismes de variabilitat gentica:

- Secregaci independent dels cromosomes homlegs
- Quiasmes

Per tant, hi ha moltes formacions possibles de cromosomes haploids: 2 n

n=nombre de cromosomes haploids.

262
 TEMA 37: SISTEMES DE VIGILNCIA DEL CICLE CELLULAR,
CHECKPOINTS.

1. INTRODUCCI

Existeixen senyals interns que participen en la regulaci dels

complexes (ciclines-CDK) CDK-cyc. Aquests senyals sactiven quan es
produeixen errors durant el cicle cellular, com que es produeix dany al DNA
durant el procs de divisi. Aquest dany al DNA es pot produir tant a les fases
G1, com S, com G2, i les respostes dels senyals dependr de la fase especfica
en qu shagi produt. La cllula, durant la transici metfaseanafase, ha de
detectar que els cromosomes estan correctament adherits als microtbuls
cinetocrics.

Els sistemes de vigilncia no sactivaran si el cicle sha desenvolupat

correctament, s a dir:

- Unicament hi hagut una duplicaci

cromosmica a cada cicle cellular.
- La mitosi no ha comenat fins que no
sha acabat la replicaci del DNA.
- Lanafase no ha comenant fins que els
cromosomes no estaven correctament
alineats en la placa equatorial.
- El DNA que no sha danyat durant: Possibles danys que es poden produir durant el cicle cellular.
El G1, sha reparat abans de la
replicaci del DNA
La fase S o el G2, sha reparat abans
de la mitosi.

Els sistemes de vigilancia, doncs:

- Realitzen funcions no essencials per a la progressi del cicle cellular
- Actuen vigilant que els esdeveniments que es produeixen durant el cicle
cellular es realitzin adequadament
- Respon a les alteracions del cicle cellular:
Parant la seva progressi
Activant sistemes de reparaci
En casos de lesions irreversibles induint lapoptosi.

Els processos de vigilncia els duen a terme les segents molcules:

- Sensors, que detecten lerror
- Transductors, que un cop els sensors han detectat lerror, sn activats i
aniran transmeten el senyal fins a les molcules efectores.
- Efectors, que reben el senyal derror i aturen el cicle cellular. A ms, posen
en marxa els mecanismes de reparaci.

Existeixen diverses malalties gentiques i cromosmiques derivades del

mal funcionament dels sistemes de vigilncia, anomenades aneuploides.

263
2. CHECKPOINTS DE DANY EN G1

Hi ha molcules sensores que quan hi ha dany al DNa activa protenes

quinases, aquestes molcules sn ATM (Ataxia Telacgentasia Mutated) i ATR
(Ataxia Telacgentasia Related). Quan hi ha dany al DNA, aquestes molcules
incrementen la seva activitat i fosforillen (activen) les quinases (chk2 i chk1).
Les quinases activades fosforilen protenes CDC25A. Aquesta fosfatasa que
sencarrega dactivar el complexos ciclina-CDK per eliminar factors inhibidors
(fosfats), quan es fosforillada incorpora ubiquitina (molcula que senyala les
protenes que han de ser degradades). Per tant, quan subiquitinitza CDC25 es
degrada impedint que pugui realitzar les seves funcions. Aleshores, no hi haur
que tregui els grups fosfats de les ciclines (ciclina E+CDK2), aquestes no
podran ser activades i saturar el cicle cellular.

Per reforar aquesta via o com a segona via (perqu es ms lenta) en

cas que no funcioni lanterior, la cllula disposa una ruta basada en la
fosforillaci de p53.

264
 Normalment p53 es sintetitza i es degrada rpidament. En els tumors, en
canvi, est inactivada.
Quan aquesta via es posa en marxa, ATM i ATR fosforillen p53 fent que
sigui ms estable i impossibilitant la seva degradaci. La p53 s una protena
que activada activa la transcripci de gens i indueix la transcripci de p21 que
sen va als complexes ciclases-CDK i els acaba dinhibir.

Aix, doncs, tenim dos vies:

- Fosforilaci de quinases
- Fosforilaci p53 i activaci de p21 ( s ms lent perqu requereix
transcripci i sntesi del gen).

Aquest sistema dATM-ATR tamb actua com a sistema de reparaci.

265
- ATM-ATR fosforillen un factor de transcripci (FT) que activa la protena
p48 que activa el mecanisme de reparaci per excisi (selimina un tros
danyat i es torna a replicar de 0).
- ATM-ATR fosforillen Nbs1 que fa la reparaci no-homloga. Es produeix
un trencament i es canvia la seqncia danyada per una zona independent
encara que no sigui homloga.
- ATM-ATR fosforillen Radd55 que activa la reparaci homloga,
sintercanvia la seqncia malmesa per una altra homloga en bones
condicions.
- ATM-ATR fosforillen la quinasa chk2, que un cop activa fosforilla BRAC1.
BRAC1 s molt important per reparar el DNA, est associat al cncer de
mama i ovari hereditri. BRAC1 tamb porta a terme una reparaci
homloga, intercanvia una seqncia malmesa per una altra homloga en
bones condicions.

s a dir, a partir del mateix senyal ATM-ATR satura el cicle i sactiven

els mecanismes de reparaci.
Per, si el dany ja sha resolt sha de tornar a activar el cicle. Si no hi ha
dany no sactiva ATM i ATR i, per tant, tampoc es fosforillen i activen p53,
chk2, chk1...
Per com eliminem les p53 fosforillades que ara sn estables?
La mateixa p53 transcriu una protena anomenada MDM2 que sencarrega
dincorporar ubiquitines a p53, per forar la seva degradaci, tot i que estigui
fosforillada. Quan el sisitema de vigilncia est actiu (chk1-P, chk2-P)
fosforillen MDM2 i la inactiven. Aleshores, no es podr unir a p53 i aquest s
el motiu pel que trobem tanta concentraci p53 (sumat al fet de qu fosforillada
s ms estable).
Per tant, quan el dany sha reparat ATM-ATR sinactiven i en
conseqncia chk1 i chk2 tamb. Aix implica:
- No fosforilaci de MDM2 degradaci de p53 no producci de p21
no inhibidor cdk+ciclina actiu
- No fosforilaci CDC25 no degradaci (protelisi) desfosforilaci de
cdk+ciclina activaci cdk+ciclina cicle cellular.

266
Qu passa si no hi ha reparaci? Sindueix a la mort cellualr. Qui s el
responsable? p53.

Quan p53 ja porta un cert temps activada indueix la transcripci de Bax,

que indueix lapoptosi. A ms a ms, p53 reprimeix (inhibeix) la transcripci de
la protena Bcl-2 (protena de supervivncia). Per tant, com a conseqncia
obtenim lapoptosis.

3. CHECKPOINTS DEL DANY EN G2.

s molt similar al funcionament de G1. Quan hi ha dany, noms sactiva

ATM i noms sactiva CHK1 que fosforilla CDC25C que no es degrada, sin
que s reconeguda per una protena que es diu 14.3.3. i sen va del nucli al
citoplasma. Quan arriba al citoplasma no pot funcionar. De manera que ells
complexes ciclina B+ CDK1 quedaran fosforilats i, per tant, estaran inactius i
no es podr iniciar la mitosi.
Quan el dany es repara, es degrada 14.3.3., la CDC25C torna al nucli i
es reactiva el cicle.

267
4. CHECKPOINT DE RE-REPLICACI.

Durant aquesta fase les protenes CDC6 i MCM eviten que es torni a
replicar el DNA, ja que un cop acabada la seva funci de reconeixement, sn
fosforilades i, les zones de DNA que no porten aquestes protenes ja no podran
ser reconegudes i, per tant, ja no tornaran a ser replicades. Daquesta manera
simpedeix la re-replicaci.

5. CHECKPOINT DEL FUS MITTIC.

Controla la transici de la metafase a lanafase.

Estem a la metafase i no sha produt la interacci duna cromtida amb els
microtbuls. Qu passaria si comencs lanafase?
- Una cllula tindria dos cromosomes
- Laltre cllula no tindira cap cromosoma
Per aix cal un checkpoint. Si no hi ha interacci dels microtbuls amb
els cinetocors les protenes Bud i Mad suneixen a APC i la inhibeixen perqu
no pugui ser fosforilada per ciclinaB+CDK1, i per tant, no es pot activar. Com
que APC s inactiu no pot activar la separasa i no es pot degradar la cohesina
de manera que no sentra a lanafase.

268
TEMA 38: ANOMALIES DE LA PROLIFERACI CELLULAR: CNCER

Tumor: Acumulaci de cllules que proliferen en excs, trencant

lestructura dels teixits i formant un ndul.
Tumor benigne: Aquell que queda localitzat en un lloc.
Tumor maligne: Aquell que es pot diseminar.

Normalment els tumors es produeixen a teixits on les cllules han de

proliferar amb molta freqncia, per aix, al voltant del 80% dels tumors tenen
origen epitellial. Tamb les cllules del moll dos (mdulla) sn molt
susceptibles.

(A) i (E): Epitelli normal, de les cllules que proliferen (de color vermell), cada cop que es
produeix una mitosi, una de les cllules filles es diferencia i puja, mentre que laltra es queda
per a continuar proliferant. Daquesta manera es mant el nombre de cllules proliferants.
(B) i (F): Neoplasia intraepitalial de baix grau, pot haver-hi un canvi a les cllules que
provoque que les cllules no es diferencien i que augmente el nombre de cllules proliferants.
(C) i (G): Neoplasia intraepitallial dalt grau.
(D) i (H): Carcinoma invasiu, el teixit conjuntiu (blau) es veu infectat amb cllules
proliferants.

269
1. METSTASI

Quan apareix un tumor el gruix de les cllules que proliferen augmenta molt. Si
contuen proliferant trencarien la lmina basal i entrarien al teixit conjuntiu,
alehores se lanomena carcinoma invasiu.
En el teixit conjuntiu hi ha capillars, que poden fer daccs al medi sanguini de
manera que les cllules poden arribar a la resta del cos. A qualsevol part,
poden travessar lendotelli i formar colnies (metstasi). El teixit heptic s
propens a deixar passar les cllules canceroses degut a la seua alta
capillaritat.

2. CNCER

Alteracions presents en les cllules tumorals:

- Independncia dels factors de creixement: Si un receptor dun factor

est mutat, no li caldr el factor per a enviar senyals de creixement a la
cllula, i hi enviar senyals contnuament.
- Capacitat de creixement es supensi: capacitat de metstasi, poden
proliferar sense estar unides a la matriu extracellular.
- Prdua dinhibici per contacte: continuar reproduint-se encara que
hi hagi una sobremassificaci de cllules.
- Alteracions dels sistemes de vigilncia
- Inestabilitat genmica: com a conseqncia de les alteracions als
sistemes de vigilncia, sacumularan anomalies cromosmiques.

En definitiva tindr problemes a totes les vies que regulen els factors promotors
del cicle cellular, s a dir, les Ciclines-CDKs. Per a que la cllula sigui
cancerosa, almenys ha de perdre la inhibici per contacte intercellular i tenir
una alteraci als sistemes de vigilncia intracellulars. Quantes ms alteracions
tingui, ms agressiva ser.

270
 La diferenciaci de les cllules canceroses in vitro es fa evident. Les
cllules normals creixeran duna manera organitzada, mentres que les cllules
tumorals formaran conglomeracions.

Inestabilitat genmica:

-Nombre irregular de cromosomes.

-Cromosomes producte dun
trencament i posterior uni amb un
tros daltre cromosoma (cromosomes
de dos colors)
-Gran quantitat de trencaments,
translocacions i deleccions.
-Amb el temps les cllules
acumularan irregularitats, i cada
dia trobarem una estructura
genmica diferent.

271
Origen de les cllules tumorals
Les cllules tumorals soriginen per acumulaci de mutacions en gens
implicats en el control de la proliferaci i de la mort cellular. Ja que si una
cllula no es mor, s equivalent a que les cllules proliferen. Aix passa
sobretot quan sacumulen mutacions als gens implicats en la regulaci del cicle
cellular.

Origen monoclonal del cncer

El cncer t un origen monoclonal, s a dir, per les mutacions
acumulades en una sola cllula.

1. Es produeix una mutaci accidental en una cllula.

2. Com aquesta cllula proliferar ms, tindr un avantatge selectiu
respecte a les altres.
3. Es produir una proliferaci contnua i es formar un conglomerat
perills.

Prova de que tinga un origen monoclonal:

-Com cada cllula inactiva un cromosoma X, les colorejarem de dos colors
segons el cromosoma inactivat siga del pare o de la mare.
-Si el cncer tingus un origen policlonal les cllules del tumor serien dels
dos collors (ja que hi estarien implicades varies cllules en lorigen, que
serien 50% dun color, i 50% daltre color)
-Com veiem illustrat al segent dibuix, totes les cllules dun tumor sn del
mateix collor, per tant totes provendrien de la mateixa clula.

272
3. MUTACIONS
Amb ledat augmenten les mutacions, ja que hem tingut ms temps per a
anar acumulant-les.

Aquestes mutacions afecten a dos tipus de gens:

Oncogens
Mutacions dominants que hiperactiven la funci duna protena i aix pot
afavorir la formaci dun tumor. Dominant vol dir que noms que muti un allel ja
es pot produir un tumor. (gens implicats en el control de proliferaci)

Gens supressors de tumors

Mutacions recessives que inactiven la funci de la protena que evita els
tumors. Aix afavoreix la formaci dun tumor.

A la segent imatge veiem les dos situacions:

(A). Una mutaci que hiperactiva una protena que ajuda a la proliferaci de la
cllula. Veiem que s un gen dominant.
(B). Una mutaci que desactiva a un supressor tumoral. Aquesta mutaci s
recessiva, ja que cal que es produeixi al dos cromosomes homlegs.

273
Hi ha diversos tipus de mutaci:

-Mutaci puntual, que pot hiperactivar una protena, encara que es produeixi
en quantitats normals.
-Amplificaci del gen, que produir protenes normals, per en gran quantitat.
-Reorganitzaci de cromosomes, que pot produr:
La sobreproducci duna protena, ja que si hi ha un trencament del
DNA en una zona on el control del promotor s diferent, sexpressaran
protenes que no hi estaven, o simplement se sobreexpresaran algunes
que hi eren en menor quantitat.
La producci duna protena fusionada, que far la funci duna que
normalment s poc activa, per tindr lactivitat duna que normalment
est activada. Tamb pot passar que la protena fusionada siga molt
hiperactiva de per s.

274
 Exemple duna translocaci cromosmica s la leucmia mieloide
crnica, on a conseqncia duna translocaci sha generat un nou cromosoma
anomenat Philadelphia que codifica una protena mixta molt activa, i important
a la proliferaci cellular.

(El ms petit s lanomenat Cromosoma Philadelphia)

Un exemple duna modificaci puntual dun gen recessiu s la que desactiva el

gen del Retinoblastoma. Hi ha nens que naixen amb una mutaci a un dels dos
allels, per aix els resulta relativament fcil arribar a tenir un retinoblastoma, ja
que noms els cal acumular una mutaci ms per a tenir els dos allels
modificats.

Tot i aix, si has nascut amb cap anomalia, pots, amb el temps adquirir
una, i amb el temps acumular-ne dues, per aquest procs ser ms lent que
lexplicat anteriorment.

275
4. IDENTIFICACI DONCGENS

1.Agafem una cllula tumoral i allem el DNA

2.El DNA es talla a trossos
3.Sintrodueixen els trossos en cllules normals, mitjanant un procs de
transfecci.
4.Es fa un cultiu in vitro i sobserva el tipus de creixement. Si creixen de
manera desorganitzada i formant conglomerats, sabrem que aquestes havien
sigut transfectades amb els oncogens.

Oncogens (hi ha ms o menys 100)

Trobem que les mutacions estan als gens que regulen les vies de senyalitzaci
de la cllula. Sn gens que produeixen protenes com:
-Els receptors de factors de creixement: erb-B
-Protenes implicades en la transducci de senyals: Ras
-Cinases: abl, raf (substratde Ras)
-Factors de transcripci: myc, fos
-Protenes reguladores del cicle cellular: ciclina D

276
Gens supressors de tumors
P16 (inhibidor del cicle cellular), pRB, p53

Es pot dir que les cllules tumorals tenen modificades les vies de senyals
externes, i les vies de senyals internes.

Qu pasaria si es perds p16?

Veiem finalment que si perdem pRB, tindrem lE2F lliure i continuar la fase S.

Alteracions en la maquinria reguladora del cicle cellular en tumors

Tipus dalteraci Tipus de tumor

Ciclina D1 Inversions, amplificacions Molts tipus (limfomes de
mantell, carcinoma de
mama, carcinoma
esofgic)
Ciclina D2 Amplificacions Cncer colorectal...
Ciclina D3 Cncer de mama...
Ciclina E Amplificacions Cncer de mama,
gstric, sarcomes...
Ciclina A Amplificacions Hepatocarcinoma
CDK 4/6 Amplificacions, mutaci Sarcomes, gliomes...
puntual
CDK2 amplificaci Cncer colorectal

277
Element Tipus dalteraci Tipus de tumor
P16 Deleccions homozigotes, Molts tumors (cncer de
mutaci puntual, pncrees)
hipermetilaci
P15 Deleccions, Cncer de pulm, de
hipermetillaci colon, leucmies
P18 Cncer testicular
p27 Nivells baixos protena Molts tumors (mal
pronstic)
pRB Mutacions, metilaci Retinoblastomes, cncer
promotor de pulm

Alteracions dels checkpoints

s freqent trobar alteracions de lexpressi de protenes implicades en
els diferents sistemes de vigilncia en les cllules tumorals.
-Checkpoint de dany al DNA en G1

Si el dany no es pot reparar:

Si la p53 queda mutada no es podr produr lapoptosi, al igual que si perdem

ATM-ATR

Per a que es produeixi el cncer cal que hi hagi alteracions a:

-El cicle cellular
-Els checkpoints

278
TEMA 39: MORT CELLULAR

1. TIPUS DE MORT CELLULAR

Des dun punt de vista clssic trobem dues classificacions (encara que avui dia
shi coneixen ms):
Apoptosi: Mort cellular programada.
-Presenta caracterstiques morfolgiques i moleculars molt ben definides
-No genera reaccions inflamatries
Necrosi: Resultat dun dany cellular
-No hi ha un patr morfolgic i molecular definit
-Com a conseqncia genera reaccions inflamatries.

Lapoptosi s un procs tan important com la gnesi de cllules. Aix es veu

reflexat al fet de que quan hi ha un excs de poblaci en un rgan, s
necessria lapoptosi per a mantenir en tamany original de lrgan. Exemple: Si
el fetge ha de traballar molt pot augmentar el seu tamany, per aquest procs
haur danar seguit dun procs dapoptosi.

(A). A aquesta figura trobem un procs de necrosi cellular, o veiem com la cllula vesa el seu
contingut a lexterior. Salliberen enzims lisosomals que degraden la cllula de manera
incontrolada, i el contingut vesat pot provocar reacci inflamatria.
(B). En aquesta figura veiem un procs dapoptosi, on no hi ha vesament del contingut interior, i
per tant no hi haur cap reacci inflamatria.
(C). Aqu veiem com la cllula apopttica ha sigut fagocitada pel macrfag per tal que no arribe
cap residu de la cllula a lexterior.

2. IMPORTNCIA FUNCIONAL DE LAPOPTOSI

- Durant el desenvolupament embrionari, lapoptosi s important en

processos com la formaci dels dits. Les primeres setmanes de letapa
embrionria quasi tots els mamfers tenen membranes interdigitals, que
desapareixen desprs duna apoptosi massiva.

279
 En la imatge segent podem veure les cllules apopttiques amb una
tinci especial ms clara.

- Durant el desenvolupament del sistema nervis es genera un excs

de neurones: Noms sobreviuran les neurones que estableixen contacte
amb altres neurones o amb el teixit muscular, ja que moriran les que no
reben factors de supervivncia, que noms els rebran les cllules molt
properes. Aquest fet es veu representat a la segent imatge.

- Desaparici de la ca dels amfibis

- Al cicle menstrual, desprs dun creixement del teixit mamari i

endometri, cal fer apoptosi per tornar al tamany normal

- Hiperplsia heptica, desprs duna ingesta dalcohol on el fetge

treballa ms, incrementar el seu nombre de cllules que desprs
hauran de morir per tornar el teixit a la nomarmalitat.

280
3. CANVIS MORFOLGICS DURANT LAPOPTOSI

La cllula pateix canvis durant lapoptosi que permeten saber si sest morint.

3.1. Formaci del cossos apopttics

1. La cllula es fa petita
2. Comena la condensaci programada de la cromatina
3. La membrana s ms flexible (sha trencat el citoesquelet), es formen
prolongacions i la cllula perd la seva forma arrodinada.
4. La cromatina queda molt condensada i el nucli es fa petit i rod i s
anomenat nucli picntic
5. El nucli es fragmenta
6. Es trenca la cllula en fragments anomenats cossos apopttics, que
indran a la membrana unes protenes generades durant lapoptosi que seran
reconegudes per els macrfags (1) i les degraden

281
 3.2. Canvi en el patr del DNA

Si allem el DNA de les cllules i fem una electroforesi, veurem com el

patr de bandes del DNA de les cllules apopttiques s molt regular. Un
enzim anomenat desoxiribonucleasa CAD fa talls cada 180 parells de
bases. En la necrosi en canvi, lelectrofresi es un nuvol perqu el trencament
del DNA es produeix a latzar

4. CASPASES

La maquinria molecular responsable de lapoptosi s una famlia de

proteases (enzims que degraden protenes) anomenades caspases. Hi ha
unes quinze caspases a lespcie humana. Aquestes actuen fent talls on hi ha
laminocid dcid asprtic.
Hi ha dos tipus de caspases:
- Caspases iniciadores: sn les primeres que sactiven al procs
dapoptosi, i que activar les que han dactuar desprs. Sn la 8, la 9...
- Caspases efectores: Comencen a degradar substrats. Sn la 6, la 3...

4.1. Activaci de les caspases

Lestat inactiu es diu

procaspasa. Sactiven per
degradaci, es produeix
un trencament i sactiva.
El prodomini es degrada,
perqu noms serveix per
mantenir la inhibici de la
procaspasa. Finalment
acaba sent una caspasa.
La caspasa activa
sencarregar dactivar les
caspases efectores.

282
 Sactiva, aleshores, una
cascada dactivacions de
caspases.
Les caspases efectores
noms degraden protenes
clau. Aix ser suficient
per provocar la mort. No
ho degraden tot, aix ho
far el macrfag.

Lactivitat de les caspases est regulada per:

- Reguladors
- Adaptadors

4.2. Reguladors

Els reguladors formen part de la famlia del bcl-2,

protena de supervivncia que s regulada per p53

Hi ha dos tipus:
- Anti-apopttics (no mort): Bcl-2, Bcl-xl, Bcl-w,
Ced-9 (1 descoberta). LE1B adenovirus i lEbv
Epstein Barr, tenen ADN per a codificar bcl-2 per
a mantindre la cllula viva el mxim temps
possible.
- Pro-apopttics (mort): Bax, Bad, Bak, Bik1

Els reguladors sn protenes transmembrana a mitocondris (on hi ha ms), al reticle i a la

coberta nuclear

4.3. Adaptadors

Transmeten la senyal de les protenes i activen lefector, que en aquest

cas sn les caspases. Sn protenes que regulen els reguladors i els efectors,
sanomenen Apaf1.

283
5. MECANISMES DACTIVACI DE LAPOPTOSI

5.1. Senyals externs:

- FASL, aquest lligand no s soluble, est unida a membranes daltres

cllules, FAS s el seu receptor de membrana.

- TNF (Factor Tumoral Necrosant), aquest lligand s solluble, i no

indueix necrosi, sin apoptosi, el seu receptor a la membrana cellular s
el TNF-R1 (Receptor del TNF).

Els limfcits assassins

tenen FASL a la seua
membrana plasmtica. Si hi
ha infecci a una cllula,
suneixen les FASL dels
limfcits assassins amb els
FAS de la membrana
plasmtica de les cllules
infectades. Llavors si hi ha
infecci FAS agafa protenes
adaptadores i sactiven les
caspases.

FADD: (domini de FAS)

1.Limfcit assass
2.Talla el prodomini de la procaspasa iniciadora
3.La caspasa queda activada

284
 5.2. Mecanisme intrnsec

Si hi ha dany en el DNA que no es pot reparar, sallibera Citocrom-C del

mitocondri. Aquest suneix a la protena adaptadora Apaf-1. El conjunt de
Citocrom-C i Apaf-1, suneix a la procaspasa-9 inactiva, lactiva formant
caspases-9 actives que donaran lloc a la cascada de caspases.

Segent figura:
1. La p53 activa una protena proapopttica. Normalment hi ha un
equilibri entre les proteenes pro-apopttiques i de supervivncia, per
aix sha de trencar lequilibri produnt ms protenes pro-apottiques.
2. Sobre el canal Bax grcies a protenes pro-apopttiques.
3. El Citocrom-C passa per aquest canal activant aix lApaf1
4. LApaf1 activada, activa les caspases

Bcl-2 i Bcl-xl sn protenes de supervivncia

Bax s una inductora de mort
Bad fosfrillada no es pot enganxar a Bcl-2

285
6. SUBSTRATS DE LES CASPASES EFECTORES
Els substrats de les caspases efectores seran protenes clau per al
funcionament de la cllula:

-Protenes de la lmina nuclear: ja que daquesta manera es trencar

el nucli que la cllula necessita per a viure.
-Protenes del citoesquelet: ja que daquesta manera la cllula perdr
la seua forma i es podr trencar ms fcilment.
-ICAD inhibidor de la desoxiribonucleasa CAD: CAD s el que fa
tallar el DNA a trossets. Les caspases eliminen ICAD i aix sactiva la
nucleasa que talla el DNA.

286