DICCIONARI DE LITERATURA

FENÒMENS MÈTRICS
ELISIÓ .- és la supressió de la vocal àtona (a o e) quan entra en
contacte amb una altra vocal en l'interior d'un vers. D'aquesta
manera, dues síl·labes gramaticals esdevenen una única síl·laba
mètrica.

ENCAVALLAMENT .- Es produeix quan l'estructura sintàctica de la

frase no coincideix amb el final del vers, de manera que continua en
el vers següent. Habitualment força una lectura de ritme més ràpid.
De vegades, l'encavallament es produeix en relació al límit dels
hemistiquis.

CESURA .- Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts

anomenades hemistiquis.

DIÈRESI .- En la seva accepció mètrica, consisteix a trencar un

diftong per tal d’aconseguir una síl·laba més en el recompte sil·làbic.
Fònicament, s'aconsegueix pronunciant com dues síl·labes diferents
la vocal i la semivocal del diftong.

HEMISTIQUI .- Cadascuna de les parts d'un vers que ha estat

migpartit per la cesura.

HIAT .- Pronunciació separada de dues vocals de distint so que

entren en contacte en el vers: la darrera d'una paraula i la primera
de la següent.

ISOMÈTRIC .- Veg. Isosil·làbic.

ISOSIL·LÀBIC .- Referit als versos d'un poema quan tenen igual

número de síl·labes. Quan, al contrari, tenen diferent número de
síl·labes parlem de versos anisosil·làbics.

METRE .- Mesura (número de síl·labes) d'un vers.

MÈTRICA .- Conjunt de regles relatives a la mesura dels versos (el

metre) i a les estrofes.

1
RECOMPTE DE VERSOS .- Operació per establir el metre dels
versos. Cal tenir present que el número de síl·labes mètriques no ha
de coincidir necessàriament amb el número de síl·labes gramaticals.
En funció del tipus de vers que ha estat considerat com a patró per
al recompte (el masculí/agut o el femení/pla), les literatures
romàniques n'oferereixen dos models: la basada en el vers femení,
com la castellana i la italiana, que compten fins la síl·laba àtona que
segueix a l'última tònica (així el vers agut serà comptat amb una
síl·laba més i l'esdrúixol amb una de menys), i la basada en el vers
masculí, com la catalana i la francesa, que compten fins l'última
síl·laba tònica i ignoren totes les que la segueixin (així el vers pla
serà comptat amb una síl·laba menys i l'esdrúixol amb dues).

RITME .- Repetició d'un mateix fenomen de manera regular. En la

poesia, el ritme s'aconsegueix mitjançant la rima, el metre, les
pauses i, sobretot, els accents.

SINALEFA .- Consisteix en la unió, fònica i mètrica, en una sola

síl·laba, de la vocal final d'una paraula amb la inicial de la següent.

SINÈRESI .- És la unió forçada, a efectes mètrics, de dues vocals

que no formen diftong en una sola síl·laba.

REBLE .- Paraula o frase totalment innecessària que ha estat

utilitzada, només, per raons mètriques (per la rima o per ajustar el
metre del vers).

LA RIMA

ALTERNANÇA .- Referit al fet d'alternar les rimes masculina i

femenina, en la successió de versos.

RIMA .- Repetició de sons finals de les paraules amb què acaben

dos o més versos, a partir del darrer accent.

RIMA ASSONANT .- és la que es produeix quan es repeteixen els

sons vocàlics, però no els consonàntics dels versos. Considerem
assonant la rima dels versos aguts d'idèntica vocal tònica, i la dels
versos plans que mostren coincidència entre la tònica i l'àtona
següent. En els esdrúixols no es té en compte més que la vocal
tònica i l'última, mentre que s'ignora la penúltima.
2
RIMA CONSONANT .- és la que es produeix quan es repeteixen els
sons vocàlics i els consonàntics dels versos a partir de l'última
síl·laba tònica.

RIMA CREUADA (CROADA, ENCREUADA O DE

CIRCULARITAT) .- En una quarteta, l'estructura on rimen el segon i
el tercer vers, d'una banda, i el primer i el quart, de l'altra (ABBA).

RIMA ENCADENADA (o rima d'alternança).- En una quarteta,

l'estructura on rimen el primer i el tercer vers, d'una banda, i el
segon i el quart, de l'altra (ABAB).

RIMA EQUÍVOCA .- és aquella que es produeix entre dues paraules

homòfones.

RIMA EXTERNA .- és aquella que es dóna al final del vers.

Generalment, quan parlem de rima al·ludim a la rima externa.

RIMA FÀCIL .- és la que es dóna entre mots derivats d'una mateixa

arrel (troba/retroba), i entre mots de la mateixa categoria gramatical
(adv. en -ment, infinitius, gerundis, etc.)

RIMA FALSA .- Quan la repetició de sons que és la rima no

presenta unes característiques fonètiques plenament idèntiques. La
rima visual és un tipus de rima falsa.

RIMA FEMENINA .- és la que es dona quan les paraules finals de

vers, que rimen, són planes o esdrúixoles. Per extensió, parlem
també de versos femenins.

RIMA INTERNA .- és aquella que es dóna entre dues paraules en

un mateix vers. Pot ser entre dues paraules qualssevol, entre
l'última paraula del vers i la penúltima (rima en eco), i entre l'última
del vers i l'última del primer hemistiqui (rima lleonina).

RIMA MARIDADA .- Es produeix entre les rimes masculines i

femenines d'una mateixa paraula i les respectives masculina i
femenina d'una altra: bufó (a) bufona (b) rodó (a) rodona (b).

RIMA MASCULINA .- és la que es dóna quan les paraules finals de

vers, que rimen, són agudes. Per extensió, parlem també de versos
masculins.
3
RIMA VISUAL.- Rima falsa que es produeix quan no es té en
compte el so, sinó l'ortografia dels mots. En el cas del català afecta,
sobretot, a la pronúncia o emmudiment de la r a final de mot, i al
grau obertura de les vocals e i o

VERS BLANC .- Vers d'una composició sense rima. Malgrat que no

rimen, els versos blancs estan sotmesos a les lleis rítmiques i
mètriques, amb un determinat esquema regular. Els decasíl·labs
blancs femenins són anomenats estramps. Si el vers blanc apareix
en una composició rimada, parlem de vers espars; i si, a més de ser
blanc, no se subjecta a cap estructura mètrica i rítmica regular,
l'anomenem vers lliure.

TIPUS DE VERS

ANISOSIL·LÀBIC .- Referit als versos d'un poema quan tenen

diferent número de síl·labes. Quan, al contrari, tots tenen el mateix
número de síl·labes parlem de versos isosil·làbics.

APARIAT .- Combinació mètrica de dos versos que rimen en

consonant o en assonant. Habitualment es presenten en tirallongues
d'extensió il·limitada.

ART MAJOR/ART MENOR .- Distinció classificadora del versos, en

funció del seu número de síl·labes. Segons aquesta divisió, són
versos d'art menor els que tenen vuit o menys síl·labes, i d'art major
els versos amb nou o més síl·labes.

BISÍL·LAB .- Vers de dues síl·labes. és escassament usat.

DECASÍL·LAB .- Vers de deu síl·labes. és el vers per excel·lència de

la poesia catalana, amb l'estructura cesurada 4+6. També pot
presentar l'estructura de l'èpica francesa 6+4 i la d'influència
castellana 5+5.

DODECASÍL·LAB .- Vers de dotze síl·labes sense cesura, a

diferència de l'alexandrí. Ha estat molt poc utilitzat.

ENNEASÍL·LAB .- Vers de nou síl·labes. Molt poc utilitzat en la

poesia catalana.

4
HENDECASÍL·LAB .- Vers d'onze síl·labes. Molt poc usat en la
poesia catalana.

HEPTÀMETRE .- Vers grec i llatí, format per set peus mètrics.

HEPTASÍL·LAB .- Vers de set síl·labes. Molt habitual en la poesia

catalana, tant culta com popular.

HEXÀMETRE .- Vers grec i llatí, format per sis peus mètrics.

HEXASÍL·LAB .- Vers de sis síl·labes. Freqüentment utilitzat pels

trobadors i pels poetes catalans del s.XIV.

MONOSÍL·LAB .- Vers d'una síl·laba.

OCTONARI .- Vers de setze síl·labes. Infreqüent.

OCTOSÍL·LAB .- Vers de vuit síl·labes, eminentment narratiu. Fou

molt utilitzat durant l'Edat Mitjana.

PENTÀMETRE .- Vers grec i llatí format per cinc peus mètrics (dos
dàctils o espondeus, un espondeu i dos anapèstics).

PENTASÍL·LAB .- Vers de cinc síl·labes.

TETRASÍL·LAB .- Vers de quatre síl·labes. És el més curt dels

utilitzats tradicionalment en la lírica catalana. Jaume Roig hi va
escriure el seu Espill o llibre de les dones.

TREDECASÍL·LAB .- Vers de tretze síl·labes. No té cap tradició en

la literatura catalana.

TRISÍL·LAB .- Vers de tres síl·labes. Molt escassament usat en la

poesia catalana.

VERS COIX .- Vers defectuós per manca d'alguna síl·laba mètrica,

en relació a la mesura que hauria de tenir. VERS ESPARS .- Vers
que, dintre d'una composició rimada, no rima. És un vers blanc, dins
una composició amb rima. VERS ESTRAMP .- Vers decasíl·lab
femení, sense rima.

5
VERS LLIURE .- Vers no sotmès a cap estructura regular, rítmica o
mètrica, en la composició. És l'absència de qualsevol tipus de
regularitat -i no pas la més evident de rima - el que determina que el
vers sigui lliure.

ESTROFES I COMPOSICIONS POÈTIQUES

ACRÒSTIC .- Poema en el qual les lletres inicials dels versos, o

d'altres expressament remarcades, formen una paraula, en ser
llegides de dalt a baix o de baix a dalt. ALEXANDRÍ .- Vers de dotze
síl·labes, format per dos hemistiquis. En la mètrica anglesa i
francesa, com en la catalana, és també de dotze síl·labes, mentre
que en la castellana i la italiana és de catorze.

AUCA .- Composició de la literatura popular, composta per

quaranta-vuit dibuixos, cadascun dels quals és il·lustrat amb un
rodolí (apariat, normalment heptasíl·lab). BIOC .- En una composició
anisosil·làbica, vers molt breu, de menys de quatre síl·labes, d'una
estrofa de peu trencat, que es combina amb versos llargs.

BORDÓ .- En la mètrica catalana medieval designa el vers. Es fa

servir també per designar el vers que es repeteix al final de cada
cobla. En la mètrica castellana, al·ludeix, a partir del s.XV, al conjunt
de tres versos, el primer i el tercer pentasíl·labs assonants, i el
segon heptasíl·lab solt, que de vegades clou la seguidilla.

CAL·LIGRAMA .- Poema que utilitza formalment la tipografia i

l'escriptura per aconseguir una representació plàstica que suggereixi
amb la seva forma visual algun tipus de relació amb el seu contingut
temàtic. Forma utilitzada per la poesia avantguardista, malgrat que
té precedents molt antics, deu el nom al poeta francès Gillaume
Apollinaire, vers el 1914.

CANÇÓ .- Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de

tema amorós, de tradició antiga. La cançó popular, lligada a la
música i a una estrofa lliure presenta una temàtica molt variada. Els
trobadors van convertir-la en el vehicle poeticoamorós de la poesia
culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5,6 o 7
cobles de vuit versos decasíl·labs, amb una tornada de quatre
versos, el darrer dels quals contenia el senyal.

6
COBLA .- En la tradició literària catalana -i en el sentit habitual
actual-, sinònim d'estrofa: grup de versos relacionats per la rima o el
sentit i limitats per una pausa.

CODOLADA .- Tirada de versos formada per una sèrie d'apariats

que alternen versos llargs (de vuit o de set síl·labes) i curts (de
quatre). També fa referència a un gènere de la poesia popular, amb
versos heptasíl·labs apariats, encara avui ben viu a l'illa de Mallorca.

COLLAGE LITERARI .- Composició poètica de caràcter

avantguardista, en què s'utlitzen elements tipogràfics i, en general,
visuals, per subratllar-ne el contingut.

CORRANDA .- Cançó popular curta, molt sovint improvisada i

generalment composta per quatre versos heptasíl·labs, amb la rima
creuada. Rep diverses denominacions: cançonetes, glosses, follies,
etc.

DANSA .- Composició i gènere de la poesia trobadoresca,

generalment composta per tres, quatre o cinc cobles de vuit versos
relligades pel refrany; normalment feta amb heptasíl·labs, solia
constar d'una entrada i una tornada.

DÈCIMA .- Estrofa formada per deu versos, generalment d'art

menor, amb rima consonant a b b a a c c d d c. També és coneguda
amb el nom d'espinela, en al·lusió al poeta del pre-barroc espanyol
Vicente Espinel.

DÍSTIC .- Estrofa de dos versos de la poesia clàssica grega i llatina.

El dístic elegíac està format per dos hexàmetres, el segon dels quals
està sincopat com un pentàmetre.

ENTRADA .- Estrofa inicial d'un poema que dóna a conèixer la seva

intenció. Esta formada per dos versos i una tornada (rescobla) que
es repeteix al final de cada estrofa. Veg. els goigs.

ESPINELA .- Veg. Dècima.

ESTANÇA .- Estrofa formada per versos hexasíl·labs i decasíl·labs,

disposats lliurement. Modernament, l'estança designa sovint una
estrofa variable en el metre i la rima.

7
ESTROFA .- Conjunt de versos d'una composició poètica que estan
relacionats entre ells per la rima i el sentit, i delimitats per una
pausa.

ESTROFA DE PEU TRENCAT .- és aquella que està formada

bàsicament per versos llargs, però que els alterna amb uns de més
breus. GLOSSA .- Composició poètica culta d'origen Barroc. Consta
d'una entrada, molt sovint una corranda, seguida de tantes estrofes
com versos té l'entrada, més llargues, que fan referència al
contingut de l'entrada. Les estrofes es clouen, per odre, amb un dels
versos de l'entrada, fins que es tanca la composició amb l'últim
d'aquella.

HAIKÚ (o haikai) .- D'origen japonès, és una composició breu, d'una

sola estrofa, anisosil·làbica, de tres versos femenins, habitualment
blancs, que sumen disset síl·labes, comptades també les síl·labes
àtones finals.

LIRA .- Estrofa formada per cinc versos anisosil·làbics, hexasíl·labs

el primer, el tercer i el quart, i decasíl·labs el segon i el cinquè
(aBabB o aBaaB).

LLETRES SATÍRIQUES .- Composicions de caràcter burlesc de

Francesc Vicenç Garcia, provinents mètricament de la letrilla
castellana. Estan formades per versos heptasíl·labs amb aquesta
estructura: entrada de dos o quatre versos, seguida d'un conjunt
d'estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els
dos darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, en cada
estrofa.

MADRIGAL .- Gènere líric i composició breu, de procedència

italiana, habitualment de tema amorós, formada per versos
hexasíl·labs i/o decasíl·labs, que fan dos o tres tercets i una o dues
tornades, i tenen rima variable. Antecessora de la silva.

NOVES RIMADES .- Habitualment de caràcter narratiu, són una

tirada de versos apariats, generalment octosíl·labs, amb rima
consonant, de gran difusió durant l'Edat Mitjana.

OCTAVA .- Estrofa de vuit versos d'art major, molt sovint de versos

decasíl·labs, amb dues o tres rimes consonàntiques: la cobla
8
(tradicional octava de la poesia catalana, amb decasíl·labs cesurats
a la quarta), l'octava italiana (versos de qualsevol mesura, però tots
iguals) i octava reial (vuit versos decasíl·labs de rima encadenada,
més un apariat)

POEMA EN PROSA .- Veg. prosa poètica.

POEMA VISUAL .- Obra avantguardista, de caracter visual, però

impresa, que connota un missatge poètic.

PEU MÈTRIC .- Unitat rítmica en què es basava la mètrica grega i

llatina, fonamentada sobre la distribució accentual i, doncs, en la
repetició d'una seqnència de síl·labes breus i llargues en el vers. La
seva adaptació a la mètrica actual s'ha fet sobre la combinació de
síl·labes àtones i tòniques.

PROSA POÈTICA .- Text escrit en prosa, que pel seu ritme i el seu
to és molt pròxim a la lírica.

QUARTET/QUARTETA .- Estrofa de quatre versos, amb una o dues

rimes (AAAA, ABAB, AABB, ABBA, etc.). Tot i que la tradició
catalana medieval no ho feia, per influència castellana, avui se sol
distingir si els versos són d'art major (quartet) o d'art menor
(quarteta).

QUINTET/QINTETA .- Estrofa de cinc versos, amb dues rimes

consonants (ABABA, ABBAB, ABAAB, AABBA, etc.). Distingim entre
el quintet, si és amb versos d'art major; i la quinteta, si són d'art
menor.

REFRANY .- Vers, o conjunt de versos, que es repeteix al llarg de

tota la composició.

RETRONXA .- és un tipus d'enllaç entre les estrofes d'una mateixa

composició, que en remarca la seva unitat. Es basa en la repetició, a
la fi de l'estrofa, d'algun element: d'un o més versos del refrany
(retronxa de vers); d'un mot que rima al refrany (retronxa d'identitat
de rima); o d'una o més rimes del refrany (retronxa de rima).

9
RODOLÍ .- Combinació de dos versos apariats, amb la mateixa rima.
Generalment de caràcter festiu, acompanyen els quadres d'una
auca.

ROMANÇ .- Composició d'un nombre indeterminat de versos,

generalment heptasíl·labs, amb els versos senars rimant en
assonant, mentre els parells són blancs. Si els versos són
decasíl·labs parlem de romanç heroic, i de romancet si en tenen cinc
o menys.

SÀFIC .- Vers de la poesia clàssica grega i llatina, format per cinc

peus i mig (tres troqueus, dos iambes i una síl·laba solta). En català
ha estat adaptat en decasíl·labs femenins blancs, amb accent a la
quarta (paraula plana).

SEGUIDILLA .- Estrofa de quatre versos, d'origen castellà,

composta per dos hexasíl·labs blancs (primer i tercer) i dos
tetrasíl·labs que rimen entre ells (segon i quart). Sovint, la seguidilla
finalitza amb un bordó.

SENYAL (en provençal senhal) .- En la lírica trobadoresca, paraules

que amaguen el nom de la dama a qui s'adreça la cançó, o el d'un
altre trobador, que apareix en la tornada final.

SEXTET .- Estrofa de sis versos amb un esquema ABABCC, tot i

que pot presentar variacions. Per influència de la mètrica castellana
hom distingeix el sextet (amb versos d'art major) de la sexteta (amb
versos d'art menor).

SEXTINA .- De procedència trobadoresca, composició formada per

sis sextets (sis estrofes de sis versos decasíl·labs).

SILVA - Composició d'un nombre indeterminat de versos

hexasíl·labs i decasíl·labs, combinats i rimats (blancs o amb rima
consonant) segons la lliure voluntat del poeta. És d'origen castellà.

SONET .- Composició poètica d'origen italià, composta per versos

decasíl·labs formant dos quartets (amb rima creuada ABBA o
encadenada ABAB) i dos tercets (de rima més variada). En la poesia
contemporània, s'han produït variacions respecte al metre i a la
rima.
10
TANNKA .- D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola
estrofa anisosil·làbica, de cinc versos femenins, habitualment
blancs, que sumen trenta-una síl·labes, comptades també les
síl·labes àtones finals.

TERCET .- Estrofa de tres versos de formes mètriques i

distribucions de rima variables. Amb tot, quan formen combinacions,
acostumen a presentar rimes encadenades : ABA BCB CDC...

TERCINA .- Composició formada per tercets decasíl·labs

encadenats, el darrer dels quals sol tenir un vers més (ABA BCB ...
YZYZ). Va ser introduïda per Andreu Febrer en la seva traducció de
la Divina Comèdia de Dante.

TIRADES/TIRALLONGUES .- Composicions formades per una o

vàries sèries llargues de versos d'igual metre, monorims o apariats.

TORNADA .- Versos, en menor nombre que les estrofes de la

composició, que es repeteixen al final i la tanquen. Malgrat la seva
semblança, es distingeix del refrany,perquè aquest està format per
un o més versos que es repeteixen al llarg de tota la composició, i
no només al final.

VERSICLE .- De tradició hebraica, és una frase o un conjunt de

frases d'un text bíblic que es contraposen o es complementen
mútuament. Sovint estan formats per versos lliures.

VIADERA .- Composició pròpia de la poesia galaicoportuguesa

medieval (viadeyra, o cançó de camí), que va ser introduïda en la
poesia catalana pel trobador Cerverí de Girona. Es tracta d'una
forma de caràcter popular, per ser dansada, d'estructura força
complexa.

VILLANCET .- Adaptació del villancico castellà, fou introduït per

Pere Serafí al s.XVI per designar una composició de forma semblant
a la dansa. A partit del XVII ha estat utilitzat per referir- se a la
nadala, per influència lèxica del castellà.

VIROLAI .- Composició formada per una entrada i un conjunt

d'estrofes amb refrany, de forma molt variada. Deriva del gènere
poeticomusical francès de mateix nom(virelai), destinat a la dansa.
11
Se sol identificar amb el poema de Verdaguer, malgrat que aquest
no hi té res a veure formalment.

12
13
14
15
16