DIVENDRES, 5 DE GENER DEL 2018

el 3 de vuit 17

Redacció i Seu social:

Papiol, 1 - 08720
Impressió:
Vilafranca del Penedès
IMPRINTSA
Tel. 93 892 10 35
redaccio@el3devuit.cat
Dipòsit Legal:
maquetacio@el3devuit.cat
B-43447-1982
administracio@el3devuit.cat

Editat amb la col·laboració de Delegació El Vendrell: Difusió controlada per el3devuit.cat

Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Publicitat
Alt i Baix Penedès:
Tel. 93 892 10 35
maquetacio@el3devuit.cat
Ctra. Santa Oliva, 27-35
(Edifici RTV El Vendrell)
43700 El Vendrell
Tel. 977 66 41 61
Membre de w w w . e l 3 d e v u i t . c a t
redaccio@el3devuit.cat
Donem suport a: maquetacio@el3devuit.cat
www.vegueriapenedes.cat
administracio@el3devuit.cat

y... ¡comieron perdices! Festes grogues El doble fracàs del PSC

Concluían así, con este ri-
pioso pareado, los cuentos
infantiles de antaño y que,
por lo visto, se añadía como
forzoso remate tras lograr
el desiderátum de: ¡fueron
felices!
Ignoro cómo se consigue
esto último pero el capricho
de comer perdices -guisadas
como Dios manda- en el Pe-
nedès, ahora, se me antoja
-por su escasez- empeño de
compleja solución. Aunque
su prosapia nos venga de an-
tiguo, y salte de las páginas
romanas del “Re Coquina-
ria” de Apicius a las catala-
nas y medievales del “Sent
Soví”, para brincar de ellas
a las del renacentista “Lli-
bre de Coch”, del mestre
Rupert.
Con todo, la caza de perdiz
penedesenca, en el pasado,
debió ser generosa puesto
que en un solo día se sirvie-
ron varias en los almuerzos
del glotón barón de Maldà,
en su visita a la “Festa Ma-
jor” de 1772. Es de supo-
ner que todas fueron de su
agrado.
Cabe decir, por otra parte,
que la mayor reserva de per-
diz roja peninsular se afin-
có en el Campo de Montiel;
allá, en el sureste manche-
go, a caballo entre C. Real
y Albacete. De las cazadas
allí -junto con las de gran-
ja- es el laterío que inunda
lineales de “súper” y socor-
ridas despensas de simula-
do tipismo para hostelería
rápida.
Aunque el monto de per-
dices “escabechadas”, a la
“toledana”, a la “cazadora”,
o con “pochas”, así como en
“paté” estén resueltos en
De vinos y
gastronomía
Jesús Velacoracho
Vilafranca
astuta conserva, aún que-
dan platos de perdiz que ex-
hiben genio de autor: la per-
diz con chocolate -¡qué lujo
para el de Maldà!- de Emilia
Pardo Bazán -1913-, así como
las monacales “perdices a la
moda de Alcántara”, del ma-
nuscrito sustraído por Ju-
not -1807- en un convento
extremeño.
Tuvo Vilafranca, la suerte de
contar -tiempo atrás- con el
gran oficio y saber de “Casa
Joan”, con su soberbia “Per-
diu estofada amb farcellets
de col”. Una creación de cla-
ra raíz catalana con remotas
evocaciones greco/turcas
-los mezze-, y arabo/egipci-
as -el malfuf mahshi-. Cabe
suponer que platonazos así
exigen un tinto cabal. Pro-
pongo a quienes opten por
esta versión vilatana que
prueben a maridarla -¡son
Pascuas!- con “Sot Lefriec”
o “Turó de les Abelles”. Se-
guro que... ¡Serán felices y
comerán perdices!
La necessitat dels humans
d’organitzar-nos provoca que
determinades dates siguin
reconegudes d’una manera
especial. El Cap d’Any és una
d’elles, i socialment ens ve-
iem empesos a celebrar-la,
cadascú a la seva manera. En
el nostre cas ens agrada fer-ho
en un marc diferent a l’habi-
tual. Sempre que és possible,
viatgem, per també conèixer
altres pobles i cultures, així
com viure amb ells el traspàs.
Aquest cop no vam anar gaire
lluny ni a un entorn gaire di-
ferent al nostre, a la ciutat de
Milà.
El nostre tarannà, doncs, va
ser com el de casa, ja que fins i
tot l’idioma és proper. La sor-
presa va ser quan, al sopar de
cap d’any en un restaurant,
en dirigir-me als serveis, des
d’una nombrosa taula em van
abordar per preguntar-me en
italià: “Escolta, tu ets català?”.
Els vaig contestar afirmativa-
ment, intrigat en com havien
arribat a aquesta conclusió
i m’ho van explicar. Havien
vist que portava el llaç groc
pels presos polítics i coneixien
el seu significat a Catalunya.
Vam estar xerrant tan anima-
dament que fins i tot ens con-
vidaven a casa seva però nos-
altres l’endemà a primera hora
agafàvem l’avió de tornada.
Aquest fet em va fer recordar,
un cop més, la normalitat apa-
rent amb la qual estem cele-
brant aquestes festes mentre
hi ha injustament dirigents
polítics i socials a la presó. I
també a l’exili, que encara que
no es visqui com temps enre-
re, estan privats de la llibertat
de ser a la seva terra. Portar el
llaç groc i assistir a les concen-
tracions de suport que es van
El Penedès
també
existeix...
Daniel Garcia
Peris
www.danielgarciaperis.cat
La societat
demana als
representants
polítics que siguin
clars
convocant arreu evita acostu-
mar-nos a una situació into-
lerable. És per això que trobo
encara més incomprensible
que tants dies després de les
eleccions del 21D, l’alcalde de
Gelida encara no ha tornat a
penjar els llaços grocs al carrer,
l’estelada de la Plaça de la Vila i
la pancarta de Llibertat Presos
Polítics trets a requeriment de
la Junta Electoral. La societat
demana als representants po-
lítics que siguin clars, que no
intentin nedar entre dues ai-
gües i reaccionin al context
del moment.
Les eleccions sempre tenen
aquell no sé què morbós
que ens impulsa a les anà-
lisis comparatives per pro-
var d’entendre el compor-
tament, sovint erràtic, dels
electors. Les darreres elecci-
ons al Parlament, per molt
il·legítimes i manipulades
que hagin estat, pel seu cai-
re de confrontació de blocs
es presten a exàmens i inter-
pretacions més clares que en
d’altres conteses on la totali-
tat del programa és rellevant.
I d’aquestes darreres m’agra-
daria fixar-me en el PSC, una
formació que fa anys que tra-
vessa un calvari ideològic de
difícil solució.
Cal reconèixer la tasca cab-
dal que el PSC va fer els pri-
mers anys de la democràcia
en evitar la fractura nacional
que molts tenien la tempta-
ció de propiciar. Patriotes i
d’esquerra, Raventós, però
sobretot Pallach, van saber
entendre que calia integrar
el PSOE a una esquerra cata-
lanista i amb ell, uns barris i
unes ciutats perifèriques que
havien estat maltractades a
consciència pel règim.
De mica en mica, però, s’ha
anat comprovant com aques-
ta integració al catalanisme
era testimonial i responia
més a una mena de “conlle-
vancia” del fet nacional com
a conseqüència d’assumir la
repressió a què Catalunya va
haver de fer front durant el
franquisme. Lentament però
incessant, el PSOE ha anat
fent metàstasi al nucli ide-
ològic del PSC fins que hem
arribat a la situació actual on
el PSC, per molt que bescan-
tin, no és més que la sucursal
d’un PSOE tan desorientat
Ja no ens
alimenten
molles
Jaume Claramunt
www.molles.cat
com els seus col·legues cata-
lans. Si Pallach aixequés el
cap i veiés el PSC donant su-
port eufòric al 155, se’n tor-
naria al clot desesperat.
Al fracàs del PSC en aquestes
eleccions, on volia ser pal de
paller i ha acabat sent una
agulla en un paller, cal afe-
gir-hi el fracàs de veure com
malgrat ‘jurar bandera’ –el fi
a qualsevol preu–, malgrat
mentir a esplet, malgrat les
patètiques i infames inter-
vencions d’Iceta, Granados,
Borrell, Illa, etc... la ‘seva’
gent ha preferit l’original a la
còpia. A qualsevol ciutat mit-
jana del país, els barris on el
PSC era hegemònic han pre-
ferit votar els professionals
de la mentida i l’odi i no uns
aprenents histriònics.
L’espanyolisme més desinfor-
mat i bel·ligerant ha arrasat
als cinturons rojos. Potser és
que votaven el PSOE unionis-
ta i no un PSC d’esquerra. Els
‘seus’ barris s’han omplert de
caspa franquista. Vols fracàs
més gran que això?

JOSEP GUAL