Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

Escola de Camins – UPC

Mecànica de sòls – Curs 2017/18
Treball de grup – Grup 06

EMMAGATZEMATGE PROFUND DE RESIDUS RADIOACTIUS

D’ALTA ACTIVITAT
Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina
Contacte: nico.illarregui@gmail.com

Paraules clau: Emmagatzematge profund, residus radioactius, alta activitat, bentonita.

Resum: L’emmagatzematge profund de residus radioactius d’alta activitat es una de

les principals preocupacions del segle XXI, degut a la perillositat biològica que repre-
senten. En aquest treball, per estudiar aquest problema, primerament es parla sobre els
tipus de residus radioactius que es generen en els processos nuclears, les seves caracte-
rístiques i els períodes de semidesintegració, que són determinants a l’hora de gestio-
nar-los i emmagatzemar-los. El següent tòpic que s’analitza és el dels tipus
d’emmagatzematge d’aquests residus, per posteriorment centrar-se en
l’emmagatzematge dels residus radioactius d’alta activitat a elevada profunditat, po-
sant exemples de les diferents estacions que hi ha en el món en aquest moment. Per úl-
tim es parla de les característiques de l’argila expansiva que s’hauria d’utilitzar per
aquests tipus d’emmagatzematges. L’estudi es centra en la bentonita, de la qual
s’analitzen el segellament, estabilitat mecànica, durabilitat i permeabilitat i amb aques-
tes característiques s’intenta determinar de manera genèrica la bentonita ideal per
aquests tipus emmagatzematges.

1. INTRODUCCIÓ

Des del descobriment de l’existència de la radioactivitat per part del científic francès
Antoine H. Becquerel l’any 1896, els humans s’han interessat molt per la utilització
d’aquesta en diferents àmbits. El més estès és l’ús de la radioactivitat generada en les
centrals nuclears per produir energia elèctrica, i representa un 11,5% de l’electricitat
utilitzada a nivell mundial.

Amb els anys, els països han anat adonant-se que l’eliminació dels residus radioactius
produïts per les mencionades centrals han de rebre un tractament especial, degut a la
seva elevada perillositat per la vida terrestre. És per això que les investigacions durant
els últims anys s’han centrat en desenvolupar una tecnologia definitiva per l’eliminació
o aïllament d’aquests. Mentre que els residus de baixa i mitja activitat han pogut ser

1
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

controlats amb èxit, per els residus d’alta activitat la recerca per trobar la solució defini-
tiva segueix generant grans debats en les comunitats científiques.

Actualment, la solució que sembla més fiable i que s’està tirant endavant en diversos
països és la construcció de grans magatzems situats a altes profunditats que, un cop
plens, seran segellats per tal de que la radiació emesa pels residus quedi exclosa de
qualsevol contacte amb la biosfera terrestre. Tot i així, actualment només existeix un
centre amb aquestes característiques, i és de ús únicament militar.

Mentre dura el procés de construcció dels diversos magatzems, els residus estan sent
tractats en magatzems temporals, amb un temps de vida efectiva limitat. Això provoca
que els principals productors d’aquest tipus de residus es vegin immersos en una inves-
tigació constant per tal de tirar endavant els magatzems definitius que solucionin aques-
ta problemàtica.

2. RESIDUS RADIOACTIUS D’ALTA ACTIVITAT

Per saber el perquè de la necessitat d'emmagatzemar alguns tipus de residus radioactius,

hem d'entendre primer què són aquests. Els denominats residus radioactius d'alta
activitat són els materials radioactius formats durant el procés de producció o utilització
de combustibles nuclears o aquells la radioactivitat dels quals s'hagi originat per
l'exposició a les radiacions en el procés mencionat.

Aquests contenen emissors alfa de vida llarga amb període de semidesintegració

superior a 30 anys (arribant fins i tot a desenes de milers d'anys), en concentracions
apreciables i que poden generar calor per efecte de la desintegració radioactiva, degut a
que la seva activitat específica és elevada. També ho són aquells materials emissors beta
o gama que superin els 4 Gbq/m³ per a líquids i els 20 mSv/h per a sòlids.

Aquest residus només constitueixen una part del total, ja que existeixen diferents
maneres de gestionar-los segons la seva activitat radioactiva. A la taula següent hi ha la
classificació dels residus radioactius a Espanya, inclosa en el 4rt informe nacional de la
Convención Conjunta :

Taula 1. Classificació dels residus radioactius a Espanya

2
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

Respecte a la desintegració total del nucli, és impossible saber quan passarà exactament,
de manera que es calcula el període de semidesintegració de la meitat dels nuclis
presents, que és el temps necessari per a què l’activitat d'un radioisòtop es redueixi a la
meitat, però se'ls considera residus a partir del moment que ja no poden dur a terme la
funció per la qual van ser dissenyats.

El principal exponent d'aquests residus és el combustible gastat descarregat dels reactors

nuclears, que és on es realitzen la fissió o la fusió dels nuclis induïdes i controlades.
Avui en dia hi ha tres tècniques de gestió de combustible gastat: el cicle obert, que és
l'emmagatzematge definitiu dels residus radioactius d'alta activitat, el cicle tancat, que
és l'enviament d'aquest a una planta de reprocessament per a la recuperació d'aquells
components del combustible utilitzat amb potencial energètic , i el cicle tancat avançat,
que és la separació i transmutació d'aquest combustible.

Degut a que els residus radioactius no es poden eliminar, perquè la desintegració

nuclear és un procés que queda fora del control humà i suposen un perill des del punt de
vista biològic que es mesura amb la radiotoxicitat, la única opció és emmagatzemar-los
de manera que quedin immobilitzats i aïllats del medi ambient (cicle obert) fins que
perdin perillositat.

Això es fa amb emmagatzematges a grans profunditats en materials que serveixen per

segellar-los, com per exemple l'argila boom o la bentonita. D'aquesta manera
s'aconsegueix endarrerir la migració de radioisòtops a la superfície, que són isòtops
inestables i que degeneren emetent radiacions ionitzants al seu pas per la matèria.

L'organisme encarregat d'establir el marc normatiu per garantir la seguretat de la

població i el treballadors és la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica. Això es fa
mitjançant la gestió responsable i segura del combustible nuclear gastat i els residus
radioactius que es tracta en aquest treball.

3. SITUACIÓ ACTUAL DE L’EMMAGATZEMATGE DE RESIDUS

RADIOACTIUS D’ALTA ACTIVITAT

Des de l’inici de la utilització de l’energia nuclear, el gran problema que s’han trobat
tots els països és on i com emmagatzemar tots els residus radioactius generats a partir de
la producció d’energia. Fins fa pocs anys s’havia optat per plantes d’emmagatzematge
temporal, ja que no s’havia aconseguit trobar una forma de mantenir els residus estables
i sense afectar la fauna i flora de la terra durant un llarg període de temps o de forma
permanent.

En la majoria de països del món, els residus radioactius d’alta activitat són tractats per a
la reutilització o emmagatzemats en els anomenats ATI (Almacenamiento Temporal
Individualizado) i ATC (Almacenamiento Temporal Centralizado), plantes que, com diu
el seu propi nom, són d’ús temporal a l’espera de trobar una solució permanent (habitu-
alment tenen un període d’utilització d’entre 50 i 100 anys).

3
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

L’única diferència entre els dos és que el primer emmagatzema residus radioactius
d’una sola central nuclear (normalment als voltants de la mateixa central) mentre que
l’ATC s’ocupa de l’emmagatzematge de residus d’orígens diversos.

Per tal d’afrontar el problema que presenten els emmagatzematges temporals es neces-
sari la construcció de magatzems permanents, ja que aquests solucionen el factor tempo-
ral dels ATI/ATC proporcionant una opció permanent. Aquest tipus d’emmagatzematge
on es poden guardar els residus nuclears de manera permanent i definitiva AGP (Alma-
cenamiento Geológico Profundo).

3.1. Emmagatzematge Geològic Profund (AGP)

Com diu el propi nom, un AGP és una tècnica basada l’emmagatzematge del material
radioactiu d’alta intensitat en estrats geològics concrets prèviament estudiats a una con-
siderable profunditat (Fig. 1).

Es basa en combinar barreres naturals (l’estrat geològic on col·loquem l’AGP) amb bar-
reres artificials o d’enginyeria, de tal manera que el material radioactiu quedi totalment
aïllat de l’exterior durant milers d’anys i evitant així la transmissió de la calor provoca-
da pels combustibles, la contaminació de la biosfera i el conseqüent efecte devastador
per la vida terrestre. A més, aquesta metodologia permet que l’ésser humà es desenten-
gui del control dels residus, ja que l’aïllament de la radiació que s’aconsegueix amb els
AGP és de forma permanent en cambres completament segellades.

Figura 1. Sistema de cambres subterrànies per l’emmagatzematge dels residus (John MacNeill, 2010)

4
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

En l’actualitat, només existeix un AGP en ple funcionament. El WIPP (Waste Isolation

Pilot Plan) està situat a Nou Mèxic, USA, tot i que té un ús únicament militar per part
de l’exèrcit dels Estats Units.

El WIPP està situat a 650 metres de profunditat, en una formació rocosa de tipus salina
d’un gruix molt considerable. La decisió de col·locar la planta en aquesta geologia és
per la capacitat de la sal d’actuar com a medi plàstic per tal de auto segellar les possi-
bles esquerdes que puguin fer-se amb els anys. Tot i així, no és una central preparada
pel tractament de residus radioactius d’alta activitat provinents de centrals nuclears, ja
que desprenen uns nivells calorífics molt més elevats que els d’origen militar. Això
provocaria filtracions d’aigua en les solucions salines i per tant el trencament del sege-
llat del magatzem.

Són molts els països que estan estudiant la possibilitat d’explotar aquesta tecnologia,
entre ells França, Regne Unit o Suècia, que estan en fase d’investigació per iniciar, al
voltant del 2020, els seus projectes d’emmagatzematge de residus d’alta activitat en
profunditat. Per ara, només Finlàndia, de la mà de l’empresa Posiva, ha tirat endavant la
construcció d’un AGP en el seu territori.

El projecte Onkalo està en construcció des de l’any 2004, quan van començar les exca-
vacions, i es preveu l’inici de la seva activitat l’any 2020 i la seva finalització completa
al voltant de 2025. Al ser l’únic projecte en actual construcció, ens centrarem a estudiar
la seva estructura, situació i funcionament.

3.2. Emmagatzematge a Onkalo, Finlàndia

Després de diversos anys d’estudis geològics, físics, químics i hidrològics fets per cien-
tífics majoritàriament finesos i suecs, l’any 2000 es va prendre la decisió de construir la
futura AGP a la península de Olkiluoto, en concret a Onkalo. La composició rocosa a la
profunditat on es col·locaran els materials radioactius és fonamentalment de granit quí-
micament estable. El granit és una roca ígnia molt estable i molt densa.

Té una elevada resistència a la compressió, elevada resistència al desgast i és una roca

molt impermeable (sempre i quan no hagi patit ruptures o deformacions geològiques
amb el pas dels anys, com és el cas de la zona estudiada), amb uns valors de conductivi-
tat hidràulica molt baixos, que oscil·len entre els 0,3 i els 5 m/dia. La seva porositat és
inferior al 1% i, a més, el granit no reacciona a les condicions i oscil·lacions extremes
de temperatura, a les quals es veurà afectat per la presència de residus radioactius.

La instal·lació d’Onkalo constarà de varis túnels que van descendint en forma d’espiral
fins una profunditat de 420 metres sota el nivell terrestre, on ja es troba el granit. Entre
els 420 i els 520 metres es situarà els dipòsits d’emmagatzematge dels residus, que ani-
ran sent segellats a mesura que es vagin omplint, fins el complet tancament de la ins-
tal·lació al voltant del 2120, quan quedarà completament encapsulada i enterrada la ins-
tal·lació per evitar qualsevol filtració futura.

5
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

Figura 2. Diagrama oficial del magatzemd’Onkalo dissenyat per l’empresa POSIVA

Figura 3. Disseny de les barreres dissenyades per impedir la sortida de la radioactivitat:

1) Túnel segellat, 2) Bentonita, 3) Bidó d’emmagatzematge dels residus, 4) Roca mare

6
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

L’aïllament de la radioactivitat, com ja s’ha mencionat anteriorment, es basa en la

col·locació de diverses barreres, tan naturals com artificials:

- Primerament, el residu és col·locat a l’interior d’uns panells de ferro fos amb grafit,
que un cop ple s’introdueix dins de bidons de coure.

- Posteriorment, es col·loquen els bidons de coure en pous cilíndrics, segellats amb ben-
tonita que envolta la totalitat dels tubs i evita qualsevol tipus de filtració de l’aigua,
igual que el granit que allotja la instal·lació.

- Finalment, quan tots els pous de la zona són plens, es segella per complet la regió per
evitar qualsevol contaminació a la zona on hi ha operaris treballant.

3.2. Situació actual a l’estat espanyol

A Espanya avui en dia no existeix cap AGP, com ja s’ha mencionat anteriorment. Exis-
teix una planta de tractament de residus radioactius de baixa i mitja activitat, i està en
procediment de construcció de una ATP, que ha estat parada durant uns anys per les
queixes de diversos col·lectius ecologistes i per la tramitació dels permisos que ha de
concedir el Consell de Seguretat Nuclear, basant-se en els informes corresponents.

Aquesta ATP, que està sent construïda a la província de Conca, tindrà un funcionament
aproximat de 60 anys i a posteriori s’haurà de plantejar la necessitat de la construcció
d’un AGP. La futura ATP tindrà capacitat per emmagatzemar més de 12.000 m3 de re-
sidus d’alta activitat, amb una protecció formada per parets de formigó de 2 metres de
gruix, que dins contindran les càpsules d’acer inoxidable amb els materials radioactius.
Fins al moment, tots els residus generats a les centrals nuclears espanyoles es mantenen
en grans piscines en les mateixes centrals, per després ser transportats a ATPs de França
i Regne Unit.

4. BARRERES ARTIFICIALS

Per tal de poder assegurar la durabilitat del contenidor on es troben els residus radioac-
tius d’alta activitat, es necessari construir unes barreres artificials al voltant del mateix,
aïllant-lo així de la roca que el rodeja. En la gran majoria de casos, aquesta barrera
d’enginyeria o tecnològica és formada per una argila compactada, la qual garanteix una
alta permeabilitat gràcies al ràpid segellat de possibles fissures, una dissipació adequada
del calor resultant dels residus, etc. Gràcies a les seves característiques particulars,
l’argila principalment usada com a barrera és la bentonita.

Prèviament, cal destacar que degut a la manca d’instal·lacions d’emmagatzematge pro-

fund d’aquest tipus de residus, la gran majoria de dades existents son resultats obtinguts
mitjançant assajos controlats en condicions específiques. Per això actualment no exis-
teixen una sèrie d’especificacions establertes per a la identificació d’una bentonita idò-
nia. Això sumat al fet que les condicions definides pels estrats fan variar la validesa dels
paràmetres determinants de la bentonita, implica que la bentonita ideal variï en cada
7
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

situació en funció de diversos aspectes. Tot i això, a continuació s’exposaran les carac-
terístiques més determinants de la bentonita i s’intentaran aportar valors o intervals de
referència per tal de definir de la manera més acurada possible la bentonita més adequa-
da per l’emmagatzematge estudiat en qüestió.

4.1. Característiques de la bentonita

4.1.1. Segellament

La capacitat de segellar les possibles fissures és un dels factors a destacar de la bentoni-

ta, ja que permet assegurar la integritat estructural del contenidor davant de possibles
filtracions d’aigua o fractures del sòl. Aquest fenomen es produeix gràcies a l’expansió
del material i a la pressió d’inflament realitzada per les partícules. Aquesta pressió varia
en funció de la compactació de la bentonita en qüestió i es pot mesurar o, si més no,
analitzar mitjançant la densitat seca.

A primera vista, l’objectiu principal seria el d’aconseguir una bentonita amb una pressió
d’inflament elevada, per tal d’assegurar un segellament òptim. El problema apareix
quan es tenen en consideració altres factors. Primer de tot, aquesta pressió no pot su-
perar un valor màxim determinat per la roca que envolta el sistema. Per altra banda, per
tal de garantir una homogeneïtat en tota la superfície del material, la bentonita hauria de
presentar una dependència mínima de la pressió d’inflació en funció de la densitat seca,
obtenint així una pressió similar en totes les zones, independentment de la densitat
d’aquesta.

En el gràfic a continuació, estan representades les corbes densitat seca/pressió

d’inflament mesurades en laboratoris que comparen bentonites provinents de diferents
regions que serveix com a demostració de les variacions en funció de la localització.

Figura 4. Relació densitat seca/pressió d’inflament per bentonites de diverses localitzacions

8
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

4.1.2. Estabilitat mecànica

La integritat estructural de tot el sistema (contenidor, barrera i roca en contacte) ha de

romandre intacta al llarg del temps. Les condicions externes, les quals podrien provocar
canvis en cas de terratrèmols, són molt difícils de predir ja que es necessitaria calcular la
probabilitat al llarg d’un període de temps massa extens. Per això en aquest apartat ens
centrarem nomes en l’estabilitat que pot aportar la barrera d’enginyeria formada per la
bentonita compactada.

La pressió d’inflament prèviament mencionada és un factor molt important a l’hora de

calcular possibles variacions en el sistema. Un dels casos límits a considerar és el de
l’enfonsament del contenidor en la bentonita que l’envolta. Això només pot succeir si la
pressió realitzada per la barrera sobre el contenidor no és suficient per suportar aquest.
Aquest cas no cal gairebé ni considerar-lo, ja que una pressió de 0,1 MPa és suficient
per mantenir en equilibri el contenidor, i aquesta pressió és fàcilment superada per la
realment exercida per la bentonita (al voltant de 10 MPa).

També cal considerar l’altre cas límit, el qual pren en consideració la pressió màxima
que pot suportar el sistema definit sobretot pel contenidor. Si observem aquests dos ca-
sos límits, es pot establir un interval de valors de la pressió d’inflament tolerables que
pot exercir la bentonita sobre el sistema per tal de garantir la integritat del mateix.

Cal mencionar que aquests valors límit varien en cada situació degut a les variacions ens
les condicions externes i internes de tot el sistema. Això implica que no sigui possible
definir un model general a aplicar per tal d’obtenir l’interval operable. D’altra manera,
gràcies al fet que la pressió d’inflament es pot modificar a voluntat al llarg de la com-
pactació existeix l’opció de poder ajustar aquesta a cada cas en particular sense necessi-
tat d‘aplicar un model generalitzat per diverses bentonites.

4.1.3. Durabilitat

Pel que fa el sistema d’emmagatzematge també cal assegurar la durabilitat de tots els
components. Per això cal considerar possibles atacs físics i químics que pugi patir
l’estructura al llarg dels anys degut a les interaccions amb el que l’envolta i amb els
propis components del sistema.

L’aplicació de ciment en els túnels confrontants fa necessari l’estudi dels impactes que
pot tenir l’aigua dels pors del ciment, la qual presenta una alcalinitat elevada, en la ben-
tonita del sistema. Si l’alcalinitat és molt elevada, es produirà la precipitació de minerals
secundaris i la dissolució dels minerals expansius. Per això es recomanable utilitzar una
bentonita estable contra aigua porosa alcalina o, per altra banda, l’ús de ciments de pH
inferior. Tot i això, gràcies a la baixa permeabilitat dels estrats que rodegen el sistema,
aquest problema no presenta grans complicacions.

Degut a l’ús de contenidors de ferro, l’efecte de la bentonita sobre la corrosió del ferro i
l’acer passa a ser un factor principal a tenir en compte. Cal destacar que tot i ser una
interacció molt estudiada degut a la importància de la barrera metàl·lica, no s’ha acon-

9
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

seguit establir una definició clara del rol de la bentonita en aquesta. Torna a ser necessà-
ria llavors l’estudi de cada cas de manera individual.

Cal destacar també l’impacte en la estabilitat de la bentonita provocat per la interacció

amb dissolucions amb alta concentració de cations Na+ i K+. Aquestes interaccions te-
nen com a conseqüència un impacte en la capacitat d’intercanvi de cations, la qual pot
acabar reduint la pressió d’inflament del material. De manera similar als altre casos, els
impactes provocats varien en funció del tipus de bentonita utilitzada, però es pot deter-
minar de manera general que els cations K+ presenten un impacte superior als Na+.

4.1.4. Permeabilitat

Un dels paràmetres més importants aportats al sistema per la bentonita és la baixa circu-
lació d’aigua com a conseqüència de la baixa permeabilitat del material argilós.

Aquesta permeabilitat, d’un ordre de magnitud de 10-13 – 10-11 m/s, també té altres efec-
tes positius. Un d’aquests és l’alta conductivitat tèrmica, per tal de poder dissipar de
manera efectiva la calor emesa pels residus d’alta activitat situats dins del contenidor.
Un altre efecte és l’increment de transmissions dels radioisòtops mitjançant la difusió.

La transmissió dels radioisòtops ve determinada per la circulació d’aigua. Si aquesta és

alta el procés de transmissió es realitza mitjançant l’advecció de les partícules, on
aquestes presenten un moviment en massa com a conjunt. Això facilita el transport dels
radioisòtops entre altres partícules amb conseqüències negatives.

Per altra banda, si la circulació és baixa la transmissió dels radioisòtops es produeix

amb el procés de la difusió, el qual basa el seu moviment en la diferencia de gradients,
presentant d’aquesta manera una tendència cap als gradients inferiors. Aquest moviment
es realitza de manera individual per les partícules, sense que aquestes actuïn com a el
conjunt establert en el cas de l’advecció.

5. CONCLUSIONS

Un cop estudiat el tipus d’instal·lacions que s’utilitzen per gestionar els residus radioac-
tius, una de les conclusions que es poden treure es que aquest tema segueix sent un des-
afiu, ja que està en continu desenvolupament degut a la dificultat. Mostra d’això és el
fet que només hi hagi un exemple d’emmagatzematge geològic profund construït total-
ment i que, a més, sigui militar. És per això, precisament, que hem tingut problemes a
l’hora de trobar informació referent a models d’aquests tipus de gestió de residus radio-
actius que estiguessin en funcionament.

Avui dia ja són molts els països que estan estudiant el planejament, i posterior construc-
ció, d’aquests tipus d’emmagatzematges, ja que el volum de residus radioactius que
s’han generat i es segueixen generant va en augment, i ara per ara està fora de l’abast de
l’ésser humà.

10
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

Pel que fa les barreres artificials construïdes al voltant del contenidor, en concret la ben-
tonita, es poden obtenir diverses conclusions resultants del múltiples assajos realitzats.
La present relació entre permeabilitat, densitat seca i pressió d’inflament, tot i poder
semblar un factor positiu en casos concrets, a l’hora de la veritat comporta més compli-
cacions que beneficis. Per això és necessari utilitzar una bentonita que presenti la míni-
ma relació possible entre aquests paràmetres.

Mitjançant aquest descobriment i l’estudi d’altres propietats com la durabilitat i

l’estabilitat mecànica podem definir de manera genèrica la bentonita “ideal” per
l’emmagatzematge de residus d’alta activitat. Aquesta bentonita ha de presentar un baix
percentatge de possibles solubles i reactors davant de reaccions alcalines i catiòniques,
un índex de matèria orgànica gairebé nul i sobretot una relació mínima entre la permea-
bilitat, la densitat seca i la pressió d’inflament.

Per això caldrà fer ús de les propietats que presenta el material a l’hora de compactar,
les qual permeten modificar certs paràmetres per tal d’obtenir les especificacions desit-
jades. Aquestes varien en cada cas, cosa que comporta l’estudi individual de cada situa-
ció i dificulta la definició de manera concreta d’una bentonita perfecta.

Cal destacar que tant per la bentonita com pels diversos tipus d’emmagatzematge la
recerca d’informació ha presentat una dificultat elevada. Això és degut a que actualment
aquest tipus d’emmagatzematge es troba en una fase molt prematura (un magatzem
completament construït, un magatzem en procés de construcció i uns quants més en
procés de ser dissenyats). És per això que la gran majoria d’informació obtinguda es
basa en assajos realitzats en laboratoris per tal de determinar les possibles condicions
que pot presentar el terreny però que, si més no, no deixen de ser una estimació.

6. BIBLIOGRAFIA

Consejo de Seguridad Nuclear (CSN). (2003). Clasificación de residus radiactivos. Re-

cuperat el 30 de Novembre, 2017 de https://www.csn.es/clasificacion-de-residuos-
radiactivos

Delage, P., Cui, Y. J., and Tang, A. M. (2010) Clays in radioactive waste disposal.
Journal of Rock Mechanics and Geotechnical Engineering, 2,(2), 111-123.

ENRESA (2017). Actividades y Proyectos. Recuperat l’1 de Desembre, 2017 de

http://www.enresa.es/esp/inicio/actividades-y-proyectos/atc

Foro de la Indústria Nuclear Española. (2015). ¿Cómo se clasifican los residus radiacti-
vos?. Recuperat el 2 de Desembre, 2017 de http://www.foronuclear.org/es/el-experto-te-
cuenta/121510-como-se-clasifican-los-residuos-radiactivos

Javier, P. (2010). Nuevo sistema para la eliminación de residus nucleares. Recuperat el

30 de Novembre de http://www.tendencias21.net/Nuevo-sistema-para-la-eliminacion-
de-residuos-nucleares_a4325.html
11
 Ana Hernández, Nicolás Illarregui, Carles Miralpeix i Guillermo Solina

Kaufhold, S., Dohrmann, R. (2016). Distinguishing between more and less suitable ben-
tonites for storage of high-level radioactive waste. Clay Minerals, 51, 289-302.

Libermann, R. (2011). Los residus nucleares descansaran en paz. Recuperat el 29 de

Novembre, 2017 de https://finland.fi/es/vida-y-sociedad/los-residuos-nucleares-
descansaran-en-paz/

POSIVA (2010). Onkalo: Underground rock characterisation facility at Olkiluoto, Eu-

rajoki, Finland. Recuperat el 26 de Novembre, 2017 de
http://www.posiva.fi/files/375/Onkalo_ENG_290306_kevyt.pdf

Ramírez, E. V. (2014). Modelización del comportamiento hidro-mecánico de la arcilla

boom debido a la construcción de galerías a gran porfuncidad – Caso Clípex (Treball
de Final de Máster). Universitat Politècnica de Catalunya, Espanya.

Riera, A. (2014). Reactive transport modelling within the bentonita backfill of a deep
nuclar waste repository: comparin the migration of radionuclies through FEBEX and
MX-80 bentonite taking into account sorption competition effects (Treball de Final de
Master). Universitat Politècnica de Catalunya, Espanya.

Torrent, A. (2015). Tratamiento y Gestión de Residuos Radiactivos de Alta Actividad

(Treball de Final de Grau). Universidad de Sevilla, Espanya.

12