Breu anàlisi de l’apartat A del capítol IV de la

Fenomenologia de l’Esperit de G.W.F Hegel: La lluita pel

reconeixement
JOAN HORRACH MORELL

Resum

En aquest article intentaré fer un anàlisi del que ens diu Hegel a l’apartat A del
capítol IV de la Fenomenologia de l’Esperit. És en aquest capítol on Hegel exposa un
dels temes mes famosos de la seva filosofia: la lluita a mort per el reconeixement. Després
de que el subjecte prengui consciencia del mon exterior necessitarà anar una passa
endavant i intentarà prendre consciencia d’ell mateix, és a dir: autoconsciència. Hegel,
però, dirà que, per arribar a l’autoconsciència es requereix el reconeixement d’una altre
autoconsciència: aleshores començarà una lluita a mort pel reconeixement on el perdedor
serà convertit en esclau i el guanyador en el seu amo.

Paraules clau: Autoconsciència, Amo, Esclau, Desig, Reconeixement, Treball

Abstract

In this article I will try to analyze what Hegel tells us in section A of chapter IV of the
Phenomenology of the Spirit. It is in this chapter that Hegel exhibits one of the most
famous themes of his philosophy: the fight to the death for the recognition. After the
subject becomes aware of the outside world, he will need to take a step forward and try
to become aware of himself, in other words that is: self-awareness. Hegel, however, will
say that in order to achieve one's awareness, the recognition of another self-awareness is
required: then a death fight will start for recognition where the loser will become a slave
and the winner in his master.

Key words: Self-Awareness, Master, Slave, Desire, Recognition, Work

1
Introducció

La Fenomenologia de l’Esperit, escrita a l’any 1807, és probablement l’obra mes

important de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i una de les mes importants de la història
de la filosofia occidental, en ella ens presenta una espècie d’introducció al seu sistema
filosòfic. Per ell, la filosofia te com a objectiu cercar l’Absolut i l’Infinit, però dirà, que
assolir això es impossible, com a mínim per intuïció. Per tant, per arribar a l’absolut hi ha
d’haver un llarg procés, La Fenomenologia de l’Esperit intentarà conduir la consciència
humana per aquest procés. Aquí hi apareixerà el paper de l’autoconsciència; l’esperit, per
arribar a l’autoconsciència ja ha recorregut un llarg camí, aquest mateix camí és el que
haurà de recórrer ara la consciencia.

Cal dir, que la lectura d’aquesta obra, que durant el següent article serà abreviada
com FdE, és d’una dificultat desmesurada; si a això li afegim que el que analitzem els que
no coneixem la llengua alemanya és una traducció (que mai serà tan perfecta com
l’original) ens trobem que l’anàlisi d’aquest text es una feina molt complicada.
Personalment m’he centrat a analitzar el capítol IV, un capítol molt dens i de difícil
comprensió; com a ajuda he utilitzat un manual sobre les conferencies que va fer A.
Kojève1 als anys 30, lectura que m’ha proporcionat una major facilitat a l’hora d’entendre
molts de vocables amb traduccions al castellà poc complexes i molts pensaments i teories
de Hegel que durant la lectura del capítol no havia pogut apreciar.

Contextualització

Abans d’abraçar el tema de l’autoconsciència, Hegel ha dedicat els tres primers

capítols de la FdE a desenvolupar dialècticament l’evolució del que ell anomenarà “allò”.
L’objectiu d’aquest anàlisi no serà altre que el de cercar la veritat de l’objecte que tenim
enfront. Hegel començarà analitzant la certesa sensible, la mes immediata respecte a
l’objecte; aquest coneixement es molt abstracte ja que la diferencia de posició de cada
subjecte a l’espai genera gran quantitat de perspectives que fan impossible la unificació
de l’experiència. Després d’això la consciencia es posada en el pla de la percepció i es
allà o l’objecte es considerat “cosa”, aquesta “cosa” està enllaçada amb la resta de “coses”

1
Alexandre Kojève (1902 – 1968) Va ser un dels mes grans especialistes en Hegel. Entre els anys 1933 i
1939 va impartir a Paris una sèrie de conferencies sobre Hegel; avui en dia aquestes conferencies han
estat mitificades i els apunts agafats en elles son objecte d’estudi per a l’enteniment del filòsof Alemany.

2
de tal manera que nomes és mitjançant una relació negativa respecte a lo que no es (Perez,
2010, Pàg 319). Finalment el saber pren la forma de l’enteniment i serà aquí quant la
consciencia se n’adonarà de que l’objecte reb objectivitat total al fer-se intel·ligible. Així
doncs l’enteniment descobreix que la consciencia es veu a si mateixa a l’aprofundir dins
la cosa, ja que l’estructura de l’objecte i la del subjecte coincideixen; com a resultat tenim
una transformació de la consciencia, que comença sent consciencia objectiva però que es
converteix en consciència subjectiva quan deixa de considerar a l’objecte exterior i es
mira a ella mateix (Perez, 2010, Pàg 320).

L’Autoconsciència

Ja a nel capítol IV, la consciencia es proposa a ella mateixa com a objecte del seu
saber, amb aquest nou saber, el saber d’un mateix, el mon queda reduït i subordinat a
l’autoconsciència. Una vegada que el subjecte ha après que la seva pròpia autoconsciència
esta darrera de l’aparença de les coses ha de demostrar que ell es l’amo del seu propi mon,
així podríem dir que l’autoconsciència es troba a ella mateixa en un estat de desig (Perez,
2010, pàg 320). Així ens ho mostra Hegel (2006):

«La autoconciencia, que es simpliciter para sí misma, y que sella

inmediatamente su objeto con el carácter de lo negativo […], o lo que es lo mismo:
la autoconciencia, que por de pronto es deseo, tendrá, pues, más bien que empezar
haciendo experiencia de la autonomía de ese objeto» (Pàgs 278-279).

Durant aquest procés Hegel se n’adonarà de que els objectes no son el fi veritable
del seu desig; les necessitats del subjecte només es poden satisfer a través de l’associació
amb un altre subjecte, per tant l’individu només pot arribar a ser lo que és a través d’un
altre individu (Perez, 2010, pàg 321). En definitiva l’autoconsciència nomes aconsegueix
la seva satisfacció a una altre consciencia diferent, es a dir a una altre autoconsciència
(Hegel, 2006, Pàg 285). Amb aquesta afirmació Hegel posarà els ciments d’una de les
teories mes importants de la FdE i que veurem a continuació: la lluita a mort per
aconseguir el reconeixement. Aquesta intersubjectivitat no serà una relació de cooperació
entre subjectes per gaudir tots d’un bé comú, la relació que hi haurà entre els dos subjectes
serà el d’una lluita a vida o mort entre els dos (Perez, 2010, pàg 321). Després d’aquesta
lluita, un dels dos, el perdedor, acabarà convertint-se en el serf del senyor, que serà el que
haurà guanyat l’enfrontament. Aquesta idea es veu molt ben reflectida a aquest fragment
de la FdE:

3
 «Lo que el otro [o lo otro] [la otra autoconciencia] es para ella, es objeto
inesencial, marcado con el carácter de lo negativo. Pero el otro [o lo otro] es también
aquí una autoconciencia; por tanto, he aquí a un individuo que se enfrenta a otro
individuo [o helo ahí ante otro individuo]» (Hegel, 2006, Pàg 290)

El Desig de l’home

La dialèctica de l’amo i l’esclau, també anomenada del senyor i del serf ,planteja
l’origen de la història, l’origen de la història serà també l’origen de les relacions humanes.
Per Hegel, la història comença quan s’enfronten dos desigs, dues autoconsciències; hem
de diferenciar el desig humà de l’animal, el desig humà desitja desitjos: el desitjos d’un
altre, que l’altre el reconegui i que se li sotmeti; l’animal, en canvi desitja coses i les coses
que desitja son coses bàsiques i materials, principalment menjar i plaer. El desig humà de
reconeixement no es biològic, seria biològic si fos com el desig animal.

Analistes com Daniel Pérez (Pérez, 2010) ens diran que l’autoconsciència ha
sorgit com una negació de la naturalesa. Hegel per la seva part utilitzarà això per
menysprear a la vida biològica, donant prioritat a l’autoconsciència, que és la que raspalla
a l’home davant ell mateix i davant altres. Per tant, la persona que encara no ha arriscat
la seva vida es una autoconsciència sense realitzar, la seva dignitat es subjectiva i no ha
aconseguir la seva pròpia veritat ja que no ha experimentat la superioritat autoconscient
en front a la biologia.

«El individuo que no ha arriesgado la vida, que no la ha puesto en juego,

puede muy bien ser reconocido como persona; pero no ha llegado a alcanzar
la verdad de ese ser-reconocido, no la ha llegado a alcanzar, digo, en cuanto
una autoconciencia autónoma. (Hegel, 2006, Pàg 292)»

Per Hegel, la consciencia es desig2, lo que jo desig és el desig de l’altre, l’animal

desitja coses, en canvi l’home desitja desitjos, aquí s’estableix un enfrontament: jo desitjo
que l’altre se’m sotmeti, el meu desig és que els desig de l’altre em reconegui, el desig de
l’altre es exactament el mateix cap a la meva persona, que jo em sotmeti i el reconegui a
ell. Aquest enfrontament te una solució; ja que tots dos saben que estan establint una lluita
a mort pel reconeixement. Si els dos moren, la consciència queda suprimida
completament, ja que l’home després de la mort només és un cos inanimat. Si només mor

2
Aquí Hegel treu la consciencia de la immanència que el pensament idealista subjectiu la tenia, entenia la
consciencia com una interioritat, la consciencia de Hegel, al ser consciencia desitjant, s’expulsa,
assenyala cap a fora.

4
un dels dos combatents, ja no pot existir un reconeixement (que és el que realment importa
a aquesta lluita) ja que el mort no te capacitat per reconèixer. Però això no és un problema,
aquesta lluita sempre es resol ja que una de les dues consciències sempre te por, por a la
mort. El subjecte que te temor a la mort anteposa el temor al seu desig, és mes forta la
seva por a morir que el seu desig de ser reconegut per l’altre. En canvi, aquell que te un
desig mes fort que la seva por a la mort, és el que sotmet; el que perd, en canvi és sotmès
al primer. A aquesta lluita no serveix de res que un derroti a l’altre, el que ha de fer es
suprimir-lo dialècticament, es a dir deixar-lo en vida i consciencia i destruir només la seva
autonomia, no l’ha de suprimir sinó sotmetre’l. Aquesta idea queda molt ben reflectida al
següent fragment de la FdE:

«La relación de ambas autoconciencias viene, pues, determinada de forma que ambas se
acreditan cada una ante si misma y la una frente a la otra mediante la lucha a vida o
muerte.- No tienen más remedio que entablar esa lucha, pues la certeza de ser ellas
mismas, es decir, la certeza de ser cada una de ellas para si, tienen que levantarla a verdad,
así en la otra, como cada una en si.(Hegel, 2006, pàg 291)»

El subjecte A porta la tensió de l’enfrontament fins allà on pot, de sobte, la por li

posa un límit al desig, l’altre consciencia B no se l’hi sotmet. Aquí el subjecte A
descobreix horroritzat que l’altre subjecte B està disposat a lluitar fins la mort, no li
importa morir, no pensa amb la mort, només pensa amb el seu desig i com aconseguir-
ho. Al desitjar tant fort un desig com ho fa el subjecte B no es te por a res, el subjecte A
en canvi probablement no tingues un desig de reconeixement tan fort com el subjecte B,
ja que si fos així no tindria por a res; finalment el subjecte A, atemorit acaba rendint-se i
és sotmet al subjecte B (Feinmann, 2008, pàg 93).

El desenllaç de la lluita

Tenim una figura que domina, la que el seu desig de reconeixement és mes fort
que la seva por a la mort, aquest subjecte és el que ha sortit triomfant de l’enfrontament,
aquest subjecte rebrà el nom d’amo o senyor; aquell que ha tingut por a la mort serà
l’esclau o serf; per Hegel, aquest serà l’inici de la història humana. L’amo queda insatisfet
perquè aquell que l’està reconeixent ja no és un subjecte autònom, ara és un esclau, el
reconeixement que tindrà l’amo no serà un reconeixement de qualitat ja que el que l’està
reconeixent serà un esser que ha tingut por a la mort, no serà un esser humà, serà un
miserable esclau. La lluita que l’amo ha tingut per el reconeixement l’ha duit a no ser
reconegut, només per un esclau; l’amo queda paralitzat a la derrota, pasa a dominar a

5
l’esclau i el posa a treballar, l’esclau treballa per l’amo; l’amo queda confiat a la
passivitat, a l’oci i al gaudi, accepta el que l’esclau li dona i es converteix en un esser
ociós i passiu; l’esclau com que treballa per l’amo ha de treballar la matèria, al treballar
la matèria l’esclau comença a crear la cultura, ja que la cultura és el treball que l’home
exerceix sobre la matèria, l’home transforma la matèria i d’aquí apareix la cultura.

Anem per parts: Primer l’esclau, com que treballa la cosa, nega lo que és; el treball
transforma la matèria, mai la deixa com és, quan la transforma, la supera, va mes enllà.
Negar lo que és y transformar-lo és, per Hegel, el nucli de la cultura. L’esclau supera la
cosa i la recupera per la cultura (Feinmann, 2008, pàg 95). Després d’aquest procés ens
trobem que la cosa és independent per l’esclau ja que no és seva, per tant no la pot
consumir ell, aquesta independència de la cosa envers l’esclau és la que obliga a retenir-
la, a no consumir-la i transformant-la amb la cultura.

Durant el treball l’esclau s’està sotmetent pel temor, però gràcies a això es
transforma en un home real que supera la “cosa”, per Hegel, lo humà serà vèncer sobre el
mon, això no estarà a l’abast de l’amo ja que tot el que li arriba ha estat superat per
l’esforç que ha realitzat prèviament l’esclau. L’objecte desapareix quan es consumit, però
no al ser treballat. Així doncs l’objecte natural ha estat superat però a la mateixa vegada
aquest es conserva, no igual sinó transformat per l’esclau. L’objecte natural s’eleva a una
categoria superior i no serà gràcies a l’amo, sinó a l’esclau (Perez,2010, Pàg 323).

«Este medio negativo, es decir, este término medio negativo, o lo que es lo mismo: el
hacer formante, el hacer que da forma, es a la vez la individualidad […], entra ahora en
el elemento de lo que permanece y queda, es decir, del permanecer y del quedar […]; la
conciencia trabajadora, la conciencia que trabaja, llega, por tanto, por esta vía a mirar el
ser autónomo [llega a mirarlo precisamente en esa autonomía que el ser o la cosa
empiezan ofreciendo respecto a ella] como siendo ella misma (Hegel, 2006, pàg 299)».

Per tant, podem dir que la història humana passa per l’esclau, el qual amb el seu
treball per l’amo descobreix que ell te una relació creativa amb la matèria que li permet
sentir-se mes humà que l’amo, així, l’amo es tuda, ja que tot ho fa l’esclau; però mentre
l’esclau fa i obeeix se n’adona que en el treball descobreix la seva llibertat, ja que dins
les restriccions ell segueix elegint i donant origen a la cultura humana. Mentre l’esclau
du a terme diverses accions l’amo queda sotmès a la passivitat de l’oci, per tant el que ha
acabat sent humà ha esta l’esclau i el que ha esdevingut “cosa” naturalitzada ha estat
l’amo. Així ho evidenciarà el filòsof de Stuttgart:

6
 «Asimismo, el señor se refiere mediatamente a la cosa a través del siervo; el
siervo, en cuanto autoconciencia en general, se refiere a la cosa o se relaciona con la cosa
también negativamente y la suprime o supera; pero la cosa a la vez es autónoma para él
y, por tanto, él mediante ese su negar no puede acabar con la cosa hasta la aniquilación
de ella, sino que se limita a trabajarla. Al señor, en cambio, mediante tal mediación se le
produce una relación inmediata con la cosa, que es una pura negación de la cosa, o lo que
es lo mismo: que es el goce (Hegel, 2006, pàg 295)».

Així i tot, després d’aquesta divisió entre amo i esclau, és impossible aconseguir
un esperit igualitari, cap dels dos serà considerat plenament home3, ja que l’amo ha comes
el greu error de dominar sense prestar servei. Així ens trobarem amb aquesta sorprenent
inversió: l’amo ha quedat esclavitzat i l’esclau alliberat (Perez, 2010, pàg 322). Podríem
dir que l’amo ha quedat sotmès a l’esclau en contra de la seva voluntat per tant s’ha
transformat en un esclau de l’esclau.

Finalment podríem remarcar que a aquesta dialèctica de l’amo i l’esclau els dos
son importants pel que fa la creació de la cultura, l’esclau amb el seu treball, com ja hem
esmentat anteriorment és la peça clau, però no ens podem oblidar de l’amo, que encara
que no participi en el procés, aquest és el culpable de que aquest s’iniciï, podríem dir idò,
que el temor, la por, ha estat el motor d’aquest procés que acaba amb la creació de la
cultura.

«Pero para tal reflexión son necesarios los dos momentos, es decir, tanto el
momento del temor y del servido en general, como el momento del formar […], y a la
vez ambos en términos generales o universales. Pues sin la disciplina del servicio y de la
obediencia, el miedo se queda en lo formal, es decir, se queda en forma, se queda en algo
puramente formal, y no se extiende ni difunde sobre la consciente realidad de la existencia
(Hegel, 2006, pàg 300)».

3
Per Hegel, ser home significa: tant dominar com servir, és a dir, aconseguir el domini a través del servei
(Pérez, 2010, pàg 322)

7
Bibliografia

Perez, D. (2010). La experiencia de la autoconciencia en Hegel. Revista Internacional de

Filosofía

Hegel, G.W.F. (2006). Fenomenología del Espíritu (Trad. Manuel Jiménez). Valencia:
pre-textos

Feinmann, J.P. (2008). La filosofía y el barro de la historia. Planeta. Pag 93-98

Kojève, A. (1982). La dialéctica del amo y el esclavo en Hegel. Buenos Aires: La pléyade

Saña, H. (1983). La filosofía de Hegel. Madrid: Editorial Gredos.