Literatura catalana

HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA

(Resum)

Índex

1. Etapa medieval. Dels inicis al segle XV

1.1. Els inicis
1.2. Ramon Llull
1.3. Les cròniques
1.4. Prosa moralitzant (segles XIV-XV)
1.5. L’humanisme. Bernat Metge
1.6. La poesia dels segles XIV i XV. Ausiàs March
1.7. La novel·la cavalleresca
1.8. Jaume Roig i Joan Roís de Corella

2. Del segle XVI al segle XVIII. El Renaixement, el Barroc i la Il·lustració

2.1. El segle XVI
2.2. El segle XVII
2.3. El segle XVIII
2.4. La literatura popular

3. La Renaixença (segle XIX)

3.1. La poesia
3.2. El teatre
3.3. La narrativa

4. El Modernisme (1892-1911)
4.1. La poesia
4.2. La narrativa
4.3. El teatre

5. El Noucentisme (1906-1923)
5.1. Introducció
5.2. La poesia

6. L’Avantguardisme (1915-1936)

7. La literatura dels anys 20 i 30

7.1. La poesia
7.2. La narrativa
7.3. El teatre

8. Després de la guerra civil

8.1. L’exili
8.2. La represa
8.3. La poesia
8.4. La narrativa
8.5. Prosa periodística i assagística
8.6. El teatre
1
 Literatura catalana

1. ETAPA MEDIEVAL. DELS INICIS AL SEGLE XV

1.1. Els inicis

El català, com totes les llengües romàniques, es pot dir que havia pres fesomia pròpia, és a
dir, s'havia diferenciat definitivament de la llengua mare i de les llengües germanes, cap al
segles VIII- IX, però serà ja en el segle XIII que s'obrirà camí en l'escriptura i en els usos
socials cultes, reservats fins llavors a la llatí. Des de molt abans hi degué haver una
literatura de transmissió oral en català fora dels cercles erudits, difosa pels joglars i pel
poble en general i constituïda per cançons de gesta, narracions de l'antiguitat i de la
matèria de Bretanya i cançons amoroses i religioses, com corresponia a l'Europa feudal.
Aquesta literatura, malauradament, no s'ha conservat.

Les primeres mostres de prosa catalana apareixen des de la segona meitat del segle XII.
L'escrit més antic que conservam en llengua catalana és un fragment d'una traducció del
Liber iudiciorum, codi jurídic visigòtic. El primer text literari conegut, però, són les Homilies
d'Organyà, un fragment d'un sermonari que fou trobat a l'església parroquial d'Organyà, a
l'Alt Urgell. Estan datades cap al 1200.

La poesia trobadoresca
El primer moviment poètic culte i profà en llengua romànica neix a Occitània, país molt
proper a Catalunya per raons geogràfiques i per vincles polítics. Els trobadors, que solien
pertànyer a la noblesa (o fins i tot a la reialesa), componien la lletra i la música de poemes
que després solien ser difosos (cantats) pels joglars, d'origen humil i al servei dels
trobadors.

El tema més característic de la poesia trobadoresca és l'amor cortès1, que trasllada les
relacions feudals al pla amorós, de manera que l'amant es transforma en el vassall fidel de
la dama idealitzada. Els dos gèneres principals són la cançó amorosa i el sirventès de
caràcter satíric, moralitzador o polític. Pel que fa als aspectes formals, hi destaca
l'exigència i el rigor: rima consonant, alternança de versos masculins i femenins, recompte
sil·làbic i estrofisme estrictes. Alguns autors feren reculls de normes per facilitar-ne la
composició (Las Rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú, Regles de trobar de Jofre de
Foixà). També hi hagué algunes dones trobairitz.

La poesia trobadoresca, en plena vigència durant els segles XII i XIII, influí la literatura
italiana, galaicoportuguesa, francesa, anglesa i alemanya, i marcà profundament la
catalana fins al segle XV. Els autors catalans, com els del nord d'Itàlia, s'hi identificaren
tant, que fins i tot escrivien en occità2 (també anomenat provençal), llengua que no els
representava grans dificultats i que devia ser un element més de l'artifici literari.

Entre els trobadors catalans destaquen Guillem de Berguedà, personatge bel·licós,

conegut sobretot pels sirventesos, i Cerverí de Girona (o Guillem de Cervera), també
joglar, autor d'una obra molt extensa i variada. De procedència mallorquina fou Berenguer
d'Anoia, nat a Inca, autor del Mirall de trobar (segle XIV?).

1
S'entén com a "cortesia" el capteniment de la persona que viu a la cort, model d'educació i refinament.
2
La llengua poètica dels trobadors era una forma supradialectal dels parlars de les terres d'oc.
2
 Literatura catalana

1.2. Ramon Llull

La literatura en llengua catalana s'inicia amb un clàssic. Sorprenentment, després

d'algunes mostres senzilles de prosa, trobam una de les figures més brillants, complexes i
originals, amb una obra extensíssima i molt variada, de projecció universal.

Ramon Llull (ca.3 1232-1316) va néixer a Ciutat de Mallorca molt poc després de la
conquesta catalana, en un món, per tant, molt proper a l'islam. Casat i amb dos fills, dugué
una vida cortesana fins que, devers els 30 anys, canvià profundament la seva trajectòria,
abandonà la família i la cort, es dedicà a la meditació i l'estudi i perseguí tres grans
objectius: convertir els infidels, escriure llibres per demostrar l'existència de Déu i els
dogmes de la religió cristiana i crear escoles on formar missioners. Se li atribueixen a
l'entorn de tres-cents títols sobre les disciplines més diverses (filosofia, teologia, medicina,
física, astronomia, didàctica…), que escrigué sobretot en català, però també en llatí, en
àrab i en occità (aquesta darrera llengua, la usà per a la producció en vers). Viatjà per bona
part d'Europa i el nord d'Àfrica amb l'afany de divulgar la seva obra.

Entre les obres més literàries destaca El llibre d'Evast i Aloma i el seu fill Blanquerna
(1283), una novel·la utòpica on Llull dissenya la societat ideal explicant la trajectòria vital
modèlica de Blanquerna, des que neix fins que arriba a Papa i després es fa ermità.
Formant part de Blanquerna hi ha el Llibre d'Amic e Amat, una obra mística escrita en
prosa poètica.

Una altra obra narrativa és Fèlix o llibre de meravelles (1287-89), una mena d'enciclopèdia
escrita en forma de diàleg, que conté el Llibre de les bèsties, faula sociopolítica. També va
compondre poesia religiosa i autobiogràfica (Cant de Ramon, Desconhort).

El català de Llull és segur, flexible, ric i modern. Fa servir una sintaxi elaborada i precisa i
incorpora un gran nombre de neologismes en el lèxic.

1.3. Les cròniques

Al llarg dels segles XIII i XIV s'escriu en català el millor conjunt historiogràfic de l'Europa
medieval. Les quatre grans cròniques narren fets contemporanis dels seus autors amb
intenció política, didàctica i exemplar, heroisme, patriotisme, fervor monàrquic i també
humanitat. La primera i la quarta tenen l'interès afegit de ser autobiografies reials. Historien
l'època de plenitud de la Catalunya medieval, amb l'expansió per la Mediterrània, des de
València fins a Grècia. Tenen un enorme interès historiogràfic, lingüístic i literari.

El Llibre dels feits de Jaume I (1208-1276) és una narració dels fets més importants de la
vida del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). Escrit en primera persona
(plural majestàtic nós), sembla que el monarca va dictar-lo els darrers anys de la seva vida.
Jaume I hi apareix com un heroi èpic, però també mostra moments íntims i quotidians. El
llenguatge és viu i popular.

3
ca. Abreviació del mot llatí circa ‘al voltant de’.
3
 Literatura catalana

El Llibre del rei En Pere o crònica de Bernat Desclot se centra en el regnat de Pere II el
Gran, que historia amb gran detallisme i rigor, fins i tot en els fets més cruels i despietats.
La narració és impersonal i de l'autor, segurament funcionari de la cort, no en sabem
gairebé res. El rei hi apareix com un heroi cavalleresc. Fou escrit entre 1283 i 1288.

Ramon Muntaner (Perelada 1265-Eivissa 1336), funcionari reial i soldat, visqué una vida
d'aventures, viatges i lluites al servei de la dinastia catalanoaragonesa. La seva Crònica
(1325-1328) abraça el període històric que va des del naixement de Jaume I (1208) fins a
la coronació d'Alfons el Benigne (1328). Un dels episodis més interessants és la narració
de l'expedició catalana a Orient, en què va participar. És el cronista més entusiasta i
directe, i el seu relat és molt novel·lesc.

Pere el Cerimoniós (1319-1387) va controlar la redacció de la darrera gran Crònica (1375-

1383) que, com la de Jaume I, està escrita en forma autobiogràfica i usa el plural
majestàtic. La figura reial ja no és heroica i cavalleresca, sinó més aviat absolutista, més a
prop de la política subtil i la sang freda que de l'alè èpic.

1.4. Prosa moralitzant (segles XIV-XV)

En un ambient religiós i moral de crisi, produïda per factors diversos (mortaldat ocasionada
per les epidèmies de pesta, guerres, divisió de la cristiandat en un Cisma que dura prop de
quaranta anys, relaxament dels costums), s'enfonsen els esquemes ideològics medievals.
Alguns autors reaccionen amb una obra que intenta influir en la societat, corregir els
costums, aturar els canvis i fins i tot aconseguir una incidència política. Entre ells
destaquen tres frares procedents de convents urbans.

Francesc Eiximenis (ca.1330-1409), gironí que viatjà per Europa i residí a València i al
Rosselló (fou bisbe d'Elna), és autor d'una obra extensíssima i de les més divulgades de
l'època. Amb l'objectiu central d'instruir els seglars en la religió, i amb gran destresa
descriptiva, crea un magnífic retaule de costums, ple d'exemples, contes populars i
anècdotes. La seva obra més ambiciosa és Lo crestià, un vast catecisme enciclopèdic que
no va acabar.

Vicent Ferrer (1350-1419), predicador valencià que congregava multituds a la Corona

d'Aragó i a molts altres llocs (sembla que predicant sempre en català), prou influent també
en el món de la política i canonitzat el 1458 per un papa Borja, ens ha llegat una col·lecció
de devers tres-cents sermons, gràcies a la còpia que en feien uns escrivents mentre ell
predicava. Es tracta d'una mostra única de la llengua oral del seu temps, viva, acolorida i
rica, plena d'exclamacions, onomatopeies, frases fetes, expressions populars, gests
teatrals, contes, faules i notes pintoresques.

Anselm Turmeda, nascut a Ciutat de Mallorca cap al 1356, és una figura insòlita, fruit
emblemàtic del moment de crisi. Entrà a l'orde de sant Francesc i devers el 1285 partí a
Tunis, es convertí a l’islam i arribà a tenir fama de savi i de sant entre els musulmans.
Mantenint una actitud ambigua, va escriure en català obres en vers (Llibre de bons
amonestaments, Cobles de la divisió del regne de Mallorques) i en prosa (Disputa de l'ase)
que van dels consells morals a la sàtira i l'anticlericalisme.

4
 Literatura catalana

1.5. L'humanisme. Bernat Metge

L'humanisme és un moviment iniciat a la Toscana per Francesco Petrarca que pren els
escriptors clàssics com a referents estètics i models a imitar i assimila els valors culturals
de la civilització grecollatina, convertint l'home en la mesura harmoniosa de totes les coses,
en contraposició al teocentrisme medieval. Suposa un gran canvi cultural, base del
Renaixement.

La nova sensibilitat penetra molt prest a les lletres catalanes a causa de l'expansió per la
Mediterrània i els contactes amb les repúbliques italianes i la cort papal d'Avinyó. Hi influí
decisivament un organisme burocràtic, la Cancelleria reial, reorganitzada profundament
durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Els escrivans de la Cancelleria havien de dominar
les dues llengües de la Corona d'Aragó, el català i l'aragonès, i també el llatí, llengua de
comunicació internacional. A partir de 1380 es nota un canvi d'estil en els documents, fruit
de la imitació dels grans clàssics i la intenció de crear bellesa. Els documents reials
crearen un model de llengua culta que es va estendre arreu dels territoris catalans. Entre
els funcionaris de la Cancelleria hi trobam els primers traductors d'obres llatines i un
escriptor de primera línia: Bernat Metge.

Bernat Metge (Barcelona, ca.1346-1413) arribà a ser secretari reial. Involucrat en diversos
escàndols públics, va saber utilitzar les habilitats com a escriptor en benefici dels propis
interessos. La seva obra cabdal és Lo somni (1399), escrita amb intenció política i de
defensa personal després de la mort del rei Joan I. Tracta temes relacionats amb la crisi
política i religiosa de finals del segle XIV. Adopta la forma del diàleg a l'estil ciceronià, amb
una prosa de gran qualitat. Metge hi mostra el seu coneixement d'autors clàssics i
humanistes com Petrarca i Boccaccio.

1.6. La poesia dels segles XIV i XV. Ausiàs March

La poesia catalana dels segles XIV i XV continua, en general, el model trobadoresc en els
aspectes temàtic, retòric i lingüístic, amb poques innovacions. Els autors més rellevants
són els germans Jaume i Pere March (oncle i pare, respectivament, d'Ausiàs March),
Gilabert de Próixita, Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi, un dels poetes més originals, la
composició més remarcable del qual són els Estramps (versos sense rima).

Ausiàs March (Gandia? ca. 1397-València, 1459) és una de les grans figures de la poesia
catalana i universal. Procedent d'una família de cavallers i de poetes, ell mateix va practicar
ambdues activitats, sempre lligat a la cort. De jove va participar en diverses campanyes
militars, més endavant es casà dues vegades i va tenir cinc fills bastards.

En coneixem 128 poemes de gran coherència interna, que se solen classificar en quatre
blocs: "cants d'amor", "cants de mort", "cants morals" i Cant espiritual. Encara que les
seves composicions tenen un format tradicional (vers decasíl·lab, estrofes gairebé sempre
de vuit versos, senyal que oculta el nom de l'estimada), suposen un trencament amb la
poesia trobadoresca en diversos aspectes: la llengua és completament catalana, sense
occitanismes; el to esdevé personal i íntim, confidencial, cosa que el fa molt modern; la
dona no és per a ell la senyora feudal a qui es deu vassallatge, sinó un ésser humà, amb
virtuts i febleses. L'autor es mostra com un home turmentat que parla de les seves
obsessions: l'amor –sobretot–, la relació amb Déu, la mort, els problemes ètics. Angoixat
per les tensions entre amor i raó, carn i esperit, plaer i patiment, passat i present, ideal i
5
 Literatura catalana

realitat, es presenta com una persona singular, colpida per sentiments extrems, que fins i
tot ha perdut el seny.

La poesia de March és complexa i sovint difícil a causa de la profunditat reflexiva, la

introspecció i l'anàlisi constants. El seu discurs, ple de comparacions, metàfores, antítesis,
hipèrboles, hipèrbatons i interrogacions, és lúcid i bell, aspre i dur. Se serveix d'imatges
originals (món cavalleresc i feudal, ambient mariner, vida quotidiana) i de figures moltes
vegades ombrívoles (malalts, presoners, condemnats a mort), les quals, amb la renúncia
del virtuosisme tècnic i de la bellesa formal, conformen una opció estètica rotunda i única.

Hem de considerar Ausiàs March un “clàssic” pel gran nombre d'edicions i traduccions, de
seguidors i imitadors que ha tingut des del mateix segle XV. Influí notablement en la poesia
castellana dels segles XVI i XVII. Després d'ell els poetes catalans ja no escriuran en
occità.

1.7. La novel·la cavalleresca

Les dues grans novel·les catalanes del segle XV, Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, s'han de
situar en una tradició literària que entronca amb la narrativa romànica en vers sobre la
matèria de Bretanya (món del rei Artús i dels seus cavallers de la Taula Rodona),
apareguda a França el segle XII4. La cavalleria fou una institució medieval de caire militar o
paramilitar que arribà a constituir una autèntica classe social privilegiada dins la societat
europea. Quan desapareix el món feudal, els cavallers perden la seva funció primitiva i
sorgeix la figura del cavaller errant i aventurer, influït per les teories de l'amor cortès i les
històries de la Matèria de Bretanya. Així, els cavallers dels segles XIV i XV imiten els herois
de ficció fent justes, torneigs, passos d'armes i batalles a ultrança. D'aquest univers deriven
les novel·les de cavalleries, protagonitzades per cavallers extraordinaris, ambientades en
terres llunyanes i exòtiques i en un passat remot, i plenes d'elements meravellosos i
inversemblants.

Per altra banda, hi ha línies narratives més realistes: la dels cronistes com Ramon
Muntaner, que expliquen fets d'herois reals; i la de caràcter més popular i satíric, sovint
anticlerical, escrita inicialment en vers, que tradueix una visió més burgesa del món i que
culminarà amb el Decameró de Boccaccio (1348)5.

Tots aquests elements (la matèria de Bretanya, la cavalleria autèntica, les cròniques, les
narracions satíriques, etc.) contribuiran a l'aparició de les novel·les cavalleresques
catalanes, que expliquen les històries respectives de dos cavallers en prosa, amb gran
habilitat narrativa i amb voluntat de versemblança (geografia coneguda, cronologia propera
als autors, personatges complexos amb qualitats creïbles i components històrics).

4
Una de les narracions d'autor català que connecten més directament amb la matèria de Bretanya és La faula del
mallorquí Guillem de Torroella, del darrer terç del s.XIV. Combina el viatge fantàstic i la visió alliçonadora i moral. El
mateix poeta és portat per una balena -una infanta encantada de la fada Morgana- des del port de Sóller a Sicília, on hi
ha el rei Artús, greument ferit i encantat, en un meravellós palau. És escrita en octosíl·labs apariats. L'autor fa servir un
occità força catalanitzat i alguns personatges hi parlen en francès.
5
En aquesta línia s'inscriuen, per exemple, les peces anònimes del segle XIV El sagristà i la burgesa i Planys del cavaller
Mataró i algunes composicions d'Anselm Turmeda i Bernat Metge.
6
 Literatura catalana

Curial e Güelfa fou escrita segurament a mitjan segle XV per un autor desconegut,
d'àmplia cultura literària i segurament funcionari. La novel·la narra l'ascens social d'un jove
llombard d'origen humil, Curial, gràcies a les habilitats pròpies i a l'ajuda econòmica i la
protecció de Güelfa, de família noble i enamorada d'ell. La temàtica insòlita de la promoció
social tradueix una visió burgesa del món, propera al Renaixement. El protagonista viu
aventures cavalleresques i amoroses a diferents països d'Europa, a Terra Santa i al nord
d'Àfrica i finalment, després de moltes penúries, es podrà casar amb Güelfa.

L'autor de Tirant lo blanc és Joanot Martorell, cavaller de la petita noblesa nat a Gandia al
començament del segle XV. Sabem que protagonitzà diversos fets d'armes i viatjà a
Anglaterra, Portugal i Nàpols. Va escriure la novel·la entre el 1460 i la seva mort (1465).
Sembla que el cavaller Martí Joan de Galba, dipositari dels manuscrits, la lliurà a la
impremta, i tal vegada va intervenir breument en la redacció final.

El Tirant és una novel·la moderna que presenta un món divers i complex, amb una galeria
de personatges molt rica i versemblant i amb multiplicitat d'accions. Com a Curial e Güelfa,
els eixos de la narració són la guerra i l'amor, que s'articulen al voltant d'espais. El primer
és Anglaterra, on Tirant s'inicia en la cavalleria i arriba a ser proclamat el "millor cavaller del
món". Després, Sicília i Rodes, on demostra les seves habilitats com a diplomàtic i com a
almirall. A continuació ve la part central i més interessant del llibre, en què el protagonista
acudeix a Constantinoble a lluitar contra els turcs i s'enamora de Carmesina, la filla de
l'emperador. L'heroi invencible es converteix en un jove tímid i insegur, en un ambient ple
de sensualitat i erotisme. Després d'una sèrie d'aventures victorioses al nord d'Àfrica,
Tirant torna a l'imperi bizantí, que allibera definitivament6, es casa amb Carmesina i és
nomenat emperador; molt aviat, però, morirà d'un refredat i Carmesina morirà del disgust.

Tirant lo Blanc va tenir una àmplia difusió a finals del segle XV. Al segle XVI fou traduïda al
castellà i a l'italià. Cervantes, a Don Quijote de la Mancha, qualifica l'obra com "el millor
llibre del món", perquè "els cavallers hi mengen i dormen al llit, i fan testament abans de
morir".

1.8. Jaume Roig i Joan Roís de Corella

Cal parar esment que gairebé tots els autors destacats del segle XV (anomenat el segle
d'or de la literatura catalana) són valencians. Ho són Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March,
Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena i Roís de Corella. El fet no és casual,
València viu en aquesta etapa un auge demogràfic, econòmic, social i cultural. Les pautes
literàries són marcades per la ciutat, on es produeixen tertúlies i certàmens amb afany
sobretot de diversió. D'una banda hi ha els aristòcrates, amants de les obres dels clàssics,
que tendeixen al convencionalisme i la idealització; de l'altra hi ha els burgesos i
menestrals, que adopten una perspectiva realista i fan de la sàtira i l'enginy el seu principal
objectiu.

A aquest darrer grup pertany Jaume Roig (ca. 1400-1478), metge de prestigi, autor de
l'Espill (ca. 1460), una narració escrita en més de setze mil versos tetrasíl·labs apariats que

6
Recordem que, en el món real, l'imperi bizantí fou conquerit pels turcs el 1453.
7
 Literatura catalana

explica en primera persona una successió de desgràcies motivades sempre per les dones7
(la mare del protagonista, les seves quatre esposes i totes aquelles amb qui es relaciona
d'alguna manera al llarg de la vida). Les dones, de tots els estaments i en qualsevol
situació, són les causants del pecat, són luxurioses, presumides, brutes, xerraires, males
mares, capritxoses, mentideres, envejoses, impies, geloses, malvades i amants dels
diners, de les baralles i de no treballar,. L'obra, escrita en un llenguatge viu i expressiu,
ofereix una visió crua, pessimista i miserable del món, oposada a la de la novel·la
cavalleresca. És possible que l'abadessa Isabel de Villena (1430-1490) escrivís la seva
extensa Vita Christi, on destaquen les figures femenines, com a resposta a l'obra de Roig.

El cavaller Joan Roís de Corella (ca. 1435-1497), mestre en teologia i bon predicador, és
el màxim representant del sector aristocràtic. Va escriure en prosa i en vers sobre temes
religiosos i profans. Preocupat per l'estil i per la bellesa i coneixedor del món clàssic, és un
autor proper al Renaixement. De la seva obra destaquen La tragèdia de Caldesa, un breu
relat en prosa i poemes intercalats que explica, en primera persona, un desengany amorós,
les narracions de tema mitològic (Història de Leànder i Hero, Plan dolorós de la reina
Hècuba, etc.) i poemes lírics com La balada de la garsa i l'esmerla, La sepultura i Oració a
la sacratíssima Verge Maria. Són remarcables la plasticitat de les imatges i l'elegància.

2. DEL SEGLE XVI AL SEGLE XVIII. EL RENAIXEMENT, EL BARROC I LA

IL·LUSTRACIÓ

El període que comprèn des de principis del segle XVI fins a principis del segle XIX ha
estat anomenat “Decadència” per tres símptomes que es relacionen entre si: la disminució
progressiva de la personalitat política dels Països Catalans, l'inici del conflicte lingüístic
entre català i castellà i català i francès, i la minva quantitativa i qualitativa de la producció
d'obres cultes en català.

En la literatura catalana predominaran els escrits d'inspiració popular i religiosa, amb

formes encara de tradició medieval, i els d'intenció realista i burlesca, lligats sempre a la
llengua col·loquial. A l'hora d'incorporar els nous corrents literaris, s'adoptaran els models
que ofereix la llengua dominant, amb les corresponents interferències lingüístiques i
estilístiques.

2.1. El segle XVI

Des del començament del segle fins al triomf de la Contrareforma (cap al 1570), la cultura
catalana participarà de les inquietuds del Renaixement (segon humanisme; entusiasme pel
llatí, que arriba al teatre i a la predicació, i pel grec; influència de nous corrents com la
"devotio moderna" i l'erasmisme). En el darrer terç del segle, l'esperit repressiu de la
Contrareforma ajudarà a la definitiva provincianització de la vida cultural.

La poesia es mou entre aquestes tendències: influència d'Ausiàs March, intents de

renovació mètrica adoptant les formes italianes, imitació de la poesia popular i continuació
de la tendència costumista i satírica valenciana. El poeta més destacat és Pere Serafí (?,
1505/1510 - Barcelona, 1567), també pintor, amb una producció prou variada. L'escriptor i
editor valencià Joan Timoneda publica el cançoner Flor de enamorados (Barcelona, 1562),

7
L'Espill és una mostra de la literatura misògina tan freqüent a l'Edat Mitjana, plena de prejudicis i tòpics.
8
 Literatura catalana

que conté 54 poemes en català d'un total de 277, alguns dels quals són originals seus.
Joan Pujol, prevere i gran admirador d'Ausiàs March, escriu un llarg poema èpic a la
victòria de Lepant (La singular i admirable victòria..., 1574).

Pel que fa a la prosa, es poden destacar dues obres que no són pròpiament de ficció.
L'Espill de la vida religiosa de Miquel Comalada és una novel·la al·legòrica, exponent de la
"devotio moderna" i pròxima a la mística lul·liana. Fou impresa a Barcelona el 1515 i tingué
una difusió extraordinària arreu d'Europa. El 1557 Cristòfol Despuig escriu els Col·loquis de
la insigne ciutat de Tortosa, incorporant un gènere típic del Renaixement, el diàleg. Es
tracta de sis col·loquis d’influència erasmista entre tres personatges que debaten sobre
temes com la identitat comuna dels països de llengua catalana, l’imperialisme
politicocultural exercit pels castellans, la guerra entre el papa i l'emperador, la guerra civil
catalana del segle XV i les riqueses naturals de Tortosa i el seu entorn. Defensa l’ús de la
llengua catalana.

De la producció teatral culta cal esmentar, d'una banda, dues obres bilingües relacionades
amb la cort valenciana de la virreina Germana de Foix: La vesita (1524) de Joan Ferrandis
d’Herèdia i El Cortesano (ca. 1535) de Lluís del Milà. D'estil realista i satíric, reflecteixen els
usos lingüístics en els ambients cortesans. D'altra banda, Joan Timoneda és autor de dos
actes sagramentals defensors dels ideals de la Contrareforma, L'Església militant i El
castell d'Emaús (bilingüe).

2.2. El segle XVII

El moviment cultural predominant a Europa és el Barroc, provocat per una crisi espiritual,
política i social, que fa caure els valors bàsics del Renaixement: la confiada admiració pels
clàssics i l’optimisme racionalista. Els símptomes característics seran el pessimisme, el
desengany, la desil·lusió, la consciència de la fugacitat del temps, la descoberta dels
aspectes més negres de la realitat (la lletjor, la brutícia, la procacitat), però també l’afany
d’evasió, de luxe i de grandiloqüència, el gust per l’enginy, per l’artifici, pel contrast, per la
provocació, l’explotació de tots els recursos retòrics, sintàctics, lèxics i mètrics (metàfores,
perífrasis, hipèrboles, antítesis, hipèrbatons, neologismes, jeroglífics, etc.).

La literatura castellana, en ple Siglo de Oro (Cervantes, Góngora, Quevedo, Lope de Vega,
Calderón), marcarà les pautes de la catalana, com també condicionarà la portuguesa i
l’aragonesa. Els autors més destacats són Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella.

Francesc Vicent Garcia (Tortosa, ca.1579 - Vallfogona, 1623), conegut com a “Rector de
Vallfogona”, va conrear una poesia de vegades artificiosa i elegant, de tema amorós,
religiós o reflexiu, o, més sovint, una poesia d’intenció satírica i burlesca, que pot arribar
a l’obscenitat i l’escatologia. La influència castellana és palesa en la mètrica, en els temes
i en la presència de castellanismes.

Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 - Perpinyà, ca.1680), de família influent i

compromesa políticament, lluità en la Guerra dels Segadors contra Castella i després
s’exilià a Perpinyà i esdevingué sacerdot. És autor de poemes de tema amorós i bucòlic, a
l’estil de Garcilaso, i de tema religiós o satíric. Va escriure dues obres dramàtiques en vers,
Amor, firmesa i porfia i Lo desengany, també a l’estil barroc castellà.

9
 Literatura catalana

2.3. El segle XVIII

En el segle XVIII, marcat per l’ascens de la burgesia en perjudici de l’aristocràcia,

sorgeixen tres corrents culturals: la Il·lustració, un moviment intel·lectual de tendència
racionalista que pretén imposar l’esperit crític com a mètode; el neoclassicisme, un corrent
estètic caracteritzat pel rigor formal i el gust pel món clàssic; i, finalment, el
preromanticisme, que revaloritzarà la imaginació i els sentiments.

Després de la Guerra de Successió i la promulgació dels Decrets de Nova Planta,

s’accentua al nostre país l’opressió cultural i lingüística. Els corrents il·lustrats europeus
arriben només d’una manera indirecta, es manifesten sobretot en els estudis històrics i
s’expressen majoritàriament en castellà, en francès o en llatí. De tota manera, la creació de
societats per promoure les ciències, les arts i l’economia, com la Reial Acadèmia de Bones
Lletres i la Junta de Comerç de Barcelona, donarà una empenta notable a la vida cultural i
provocarà un interès erudit per la llengua i la història pròpies.

La literatura en català sota domini espanyol és marcada encara pel barroquisme durant
bona part del segle i es reclou cada vegada més en texts no cultes. El Neoclassicisme
influirà de manera clara la producció literària de la Catalunya Nord i de Menorca, territoris
que no pertanyien a la corona espanyola en aquell moment.

La figura més interessant és el menorquí Joan Ramis i Ramis (1746-1819), advocat i

historiador, que estudià a Mallorca i a França. Escrigué poesia i teatre. La seva obra més
destacada és la tragèdia Lucrècia, un drama d’amor conjugal a la Roma clàssica que
esdevé un atac a la tirania. L’obra, escrita en alexandrins apariats, respecta la regla de les
tres unitats, d’espai, de temps i d’acció, segons els cànons neoclàssics.

2.4. La literatura popular

Des del segle XVI fins al segle XVIII hi hagué una literatura popular ben viva, rica i diversa
que es mantingué fidel a la llengua catalana i que permet qüestionar el concepte de
“decadència”. Bona part d’aquesta literatura anònima era transmesa únicament per via oral
i no es va començar a publicar fins al segle XIX. L’oralitat i l’anonimat han fet que moltes
mostres s’hagin perdut, que hagin estat modificables i que hi hagi versions diferents d’un
mateix tema. D’altra banda, el material popular ha estat aprofitat, imitat o reelaborat per
part d’autors cultes al llarg dels segles.

Pel que fa a la poesia, en general cantada, n’hi ha de tema religiós, com els goigs (cançons
dedicades a la Verge Maria o als sants) i les nadales (relacionades amb la litúrgia de
Nadal). Una altra mostra de poesia popular molt abundant són els romanços, poemes
generalment narratius, escrits en versos d’art menor amb rima assonant en els parells. N’hi
ha de prou coneguts com La presó de Lleida, El comte Arnau, La dama d’Aragó, Els
segadors, etc. Les corrandes o gloses i les cançons de pandero són peces generalment de
quatre versos heptasíl·labs i de temàtica variada (d’amor, de bressol, de feina...).

El teatre religiós popular va tenir, des de l’edat mitjana, una gran acceptació. Es tractava
d’obres breus i senzilles, representades per clergues i feligresos, lligades a les festes de
Nadal, de Pasqua i del Corpus, als sants o al culte a la Verge. Algunes d’aquestes peces,
sovint cantades, encara es representen, com és el cas del Cant de la Sibil·la, els Pastorets,
les Passions de Cervera, Esparreguera, etc. o el Misteri d’Elx, de prou complexitat
10
 Literatura catalana

escenogràfica. Cal esmentar el recull de més de quaranta consuetes 8 de tema hagiogràfic

compilat a Mallorca a finals del segle XVI, amb nombroses acotacions referides a
l’escenografia i la tramoia.

També hi hagué un teatre popular profà, del qual cal destacar la tradició dels entremesos o
sainets, peces breus, escrites en vers o en vers i prosa, de caràcter costumista i burlesc,
que solien representar-se com a complement d’un espectacle més ampli. Tengueren una
gran difusió a partir de la segona meitat del segle XVIII. Se’n conserven un bon nombre de
mallorquins.

La prosa popular, que consisteix bàsicament en coverbos i rondalles i llegendes de

caràcter religiós, heroic, fantàstic o burlesc, pateix al llarg del temps múltiples
transformacions i és molt més difícil associar-la a un període determinat.

3. LA RENAIXENÇA (SEGLE XIX)

La Renaixença és el moviment que es produeix al segle XIX per a la recuperació de l’ús

literari culte de la llengua catalana després de tres segles de declivi. Les dates simbòliques
d’inici i acabament són el 1833, any de publicació del poema La pàtria de Bonaventura
Carles Aribau, i el 1877, any en què Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà foren premiats en
els Jocs Florals, fet que representa el triomf del moviment.

En una primera etapa, els escriptors adoptaren l’estètica romàntica que s’havia estès per
Europa, oposada a la rigidesa neoclàssica i caracteritzada pel subjectivisme, la valoració
dels sentiments i la imaginació, l’exaltació de la natura i el paisatge, el gust per la història
(sobretot medieval), l’interès per les manifestacions folklòriques i la recerca d’expressivitat
mitjançant qualsevol recurs formal. Més endavant, els renaixentistes s’adaptaren als nous
corrents realistes i naturalistes.

3.1. La poesia

La Renaixença afectà, al començament, la poesia, més fàcil de produir i de publicar.

Després de La pàtria, poema de circumstàncies que recollia els ideals romàntics del
moment i que es va convertir en un símbol, cal destacar la figura de Joaquim Rubió i Ors,
que, el 1841, expressà la voluntat de retornar a la literatura catalana l’esplendor passat i
reprengué la tradició poètica seguint les pautes del romanticisme europeu conservador i
religiós, que marcaran la producció fins a Verdaguer.

El 1859 es restauren a Barcelona els Jocs Florals9, que es converteixen en una plataforma
de foment, difusió, edició i prestigi de la poesia en català. Els premis ordinaris del certamen
eren la flor natural, l’englantina d’or i la viola d’or i argent, que corresponent,
respectivament, a poemes de tema amorós, patriòtic i religiós. Quan un poeta havia
obtingut tres premis ordinaris era proclamat “mestre en gai saber”, grau que assoliren,
entre d’altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Àngel

8
S’anomena consueta la funció sagrada feta per consuetud (costum) i com a ornament o ampliació de la litúrgia en
una diòcesi, convent o parròquia, en ocasió d’una festivitat determinada.
9
El certamen poètic dels Jocs Florals havia estat instituït per Joan I el 1394 a imitació del de Tolosa. La tradició
s’interrompé al segle XV.
11
 Literatura catalana

Guimerà, Jacint Verdaguer i, més endavant, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan
Maragall, Josep Carner, Josep M. de Segarra, etc.

La producció poètica de més qualitat abans d’arribar a Verdaguer és la de Marià Aguiló,

Manuel Milà i Fontanals i Josep Lluís Pons i Gallarza.

Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), estudiós de la literatura i

figura influent, va escriure poemes prou remarcables d’inspiració popular i de tipus heroic
(La complanta d’En Guillem, La cançó del pros Bernat).

Josep Lluís Pons i Gallarza (Barcelona, 1823 - Sóller, 1894), fill de pare mallorquí, va
traslladar-se a Mallorca als trenta-vuit anys i tingué una influència considerable en
l’ambient cultural de l’illa. A la seva obra trobam algunes de les característiques de la
poesia mallorquina posterior: gust per la perfecció formal, sentiment del paisatge, contenció
expositiva i humanisme classicista. Entre els seus poemes destaquen L’olivera mallorquina
i Los tarongers de Sóller.

Marià Aguiló i Fuster (Palma, 1825 - Barcelona, 1897), gran promotor de la Renaixença a
Mallorca, València i Barcelona, llocs on va viure, és un dels millors poetes romàntics per la
qualitat de la seva llengua i per la influència de la poesia popular. Els temes recurrents de
la seva obra són l’amor, la mort i la llengua catalana. Un dels seus poemes més divulgats
és Estrella de s’auba que, amb música de Miquel Tortell s’ha incorporat al cançoner
tradicional.

Els anys 70 i 80, quan ja han aparegut publicacions periòdiques en català (“Calendari
català”, “Lo Gay Saber”, “La Renaixensa”...) i s’ha iniciat una crítica literària, el model
romàntic continua vigent en la poesia i dóna fins i tot els seus fruits més rellevants
(Guimerà, Verdaguer), però hi ha també intents de renovació.

Al País Valencià destaca l’aportació a la Renaixença de Teodor Llorente (1836-1911) i

Carmel Navarro —Constantí Llombart— (1848-1893).

Jacint Verdaguer
Va néixer a Folgueroles el 1845. Als deu anys ingressà al seminari de Vic i als vint-i-cinc
fou ordenat sacerdot. De molt jove tingué ja inquietuds literàries i se sentí lligat a la
Renaixença. El 1865 guanyà dos premis als Jocs Florals. Aconsellat pels metges, entrà de
capellà en els vaixells de la Companyia Transatlàntica. El 1876, quan ja havia acabat
L’Atlàntida, s’instal·là a Barcelona com a capellà domèstic del marquès de Comillas i
començà un període de grans èxits, popularitat i prestigi. A partir del 1880 feu estades i
excursions als Pirineus i viatjà per Europa, el nord d’Àfrica i Terra Santa. Aquests darrer
viatge, una dedicació cada vegada més exigent als pobres i la iniciació a la pràctica
d’exorcismes, l’enfrontaren al marquès i als superiors eclesiàstics. El 1893 fou reclòs en un
santuari. El 1895 tornà a Barcelona sense permís i anà a viure amb la família d’una vídua,
cosa que desencadenà un gran escàndol i provocà que li retirassin les llicències de dir
missa fins al 1898. Com a resposta va escriure una sèrie d’articles, aplegats després en el
volum En defensa pròpia. Va morir a Vallvidrera el 1902. El seu enterrament fou un dels
més multitudinaris que s’han vist a Barcelona.

Verdaguer va escriure dos grans poemes èpics. El primer fou L’Atlàntida, premiat als jocs
florals de 1877, que narra, en deu cants, una introducció i una conclusió, l’enfonsament del
continent mític com a càstig que Déu, a través d’Hèrcules, infligeix als atlants per la seva
12
 Literatura catalana

vida depravada i pagana. Aquest tema es relaciona amb el descobriment d’Amèrica. Els
vertaders protagonistes del poema es pot dir que són els elements i els grans fenòmens
naturals. Canigó (1886) consta de dotze cants i un epíleg. En aquest cas, la temàtica i el
marc són molt més propers a la realitat catalana. Verdaguer se situa ara a l’Edat Mitjana i
basa els orígens de Catalunya en la lluita de cavallers, monjos i poble per la fe cristiana
davant la invasió sarraïna. La muntanya esdevé un símbol de continuïtat i testimoni
permanent dels fets. Combina la realitat històrica amb la imaginació romàntica i els
elements èpics amb els lírics.

Bona part de la poesia de Verdaguer és religiosa. S’hi pot distingir un procés que va de la
idealització mística a l’ascetisme. Cal destacar-ne els reculls Idil·lis i cants místics (1879),
Montserrat (1889, de temes d’inspiració popular), la trilogia Jesús Infant (1890-93), Sant
Francesc (1895), Flors de calvari (1896) i Al cel (1903).

Com tots els poetes de la Renaixença, va escriure també poesia patriòtica, que trobam
sobretot en els volums Pàtria (1888, amb poemes tan cèlebres com L’emigrant i Oda a
Barcelona), Montserrat (1889, que conté l’excel·lent Don Jaume en Sant Jeroni), Aires del
Montseny (1901) i Barcelonines (1913). També va conrear una prosa modèlica on es
reflecteixen les pròpies experiències (Excursions i viatges, 1887; Dietari d’un pelegrí a
Terra Santa, 1889; En defensa pròpia, 1895-97) o bé la seva afició pel material popular
(Rondalles, 1905; Folklore, 1907).

Verdaguer va saber crear una llengua literària de gran riquesa a partir de patrons cultes i
populars. D’altra banda, va manejar amb precisió una gran varietat de formes mètriques i
de combinacions estròfiques. Aquestes habilitats, juntament amb la seva cultura, les
experiències rurals, una gran imaginació –de vegades exuberant i de vegades detallista i
delicada– i un fons d’enyorança ben romàntic, configuren una obra d’alta qualitat que ha
estat traduïda a bona part de les llengües cultes.

3.2. El teatre

Al costat del progrés econòmic que es produeix des de finals del segle XVIII, es desplega
una activitat teatral considerable arreu dels Països Catalans. A mesura que avança el
segle XIX es funden nous teatres i triomfa el drama romàntic, escrit en castellà. D’altra
banda, continua ben viva la tradició popular dels sainets. Devers el 1860 apareix una
generació d’autors, influïda per la Renaixença, que desenvoluparà una dramatúrgia en
català estesa a diversos gèneres i amb un públic cada cop més ampli. La figura central és
Frederic Soler, en qui conflueixen la tradició romàntica i la popular. Cap als anys 80 es
produeix la transició cap al realisme i la consolidació del principal dramaturg del segle,
Àngel Guimerà.

Àngel Guimerà
Va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845, de pare català i mare canària. El 1853 la
família es trasllada al Vendrell, on Guimerà hagué d’adaptar-se a un ambient ben distint.
Més tard passaren a viure a Barcelona. Començà a escriure versos en castellà, però ben
aviat, assumint amb vehemència les inquietuds del país, convertí el català en l’única
llengua literària. Fou un dels fundadors de la revista La Renaixensa, que dirigí a partir de
1874. Més endavant participà activament en el moviment polític catalanista. El 1877 fou
proclamat mestre en gai saber, fet que representa el triomf definitiu com a poeta. El 1879
estrenà la primera obra teatral, Gal·la Placídia. Els anys 80 i 90 obté un èxit sense
13
 Literatura catalana

precedents com a dramaturg. Diverses vegades fou proposat per al Nobel de literatura, que
sembla que no aconseguí per raons polítiques. El 1909 rebé un gran homenatge popular a
Barcelona. Morí el 1924.

Les primeres obres dramàtiques de Guimerà són tragèdies romàntiques en vers

ambientades en èpoques reculades. La peça més reeixida d’aquesta etapa és Mar i cel
(1888), que planteja un amor impossible entre personatges que pertanyen a dues cultures
incompatibles.

En el període de plenitud, l’autor escriurà en prosa i combinarà amb encert elements

ambientals realistes amb un fons romàntic i tràgic que mou els personatges principals.
Destaquen especialment tres obres: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) i La filla del
mar (1900), emmarcades respectivament en el món obrer, el pagès i el mariner. En totes
tres trobam un triangle amorós, un problema de possessió que es resoldrà de manera
tràgica. Com en altres drames de Guimerà, hi apareix el personatge orfe o d’origen obscur,
el conflicte interior per la pugna entre dos mons i la capacitat de recuperar la puresa
després de la caiguda. L’autor domina els recursos escènics i aconsegueix harmonitzar
l’expressió popular amb una explotació poètica del llenguatge.

A partir de 1901, Guimerà enceta una etapa de vacil·lacions en què intentarà adequar-se
als nous corrents, sense aconseguir els èxits anteriors.

L’obra dramàtica de Guimerà ha tingut una gran difusió internacional. Algunes de les seves
obres (i de manera especial Terra baixa) s’han traduït àmpliament i s’han adaptat al cinema
i a l’òpera.

3.3. La narrativa

La narrativa d’aquest període de la literatura catalana segueix progressivament quatre

tendències que no s’exclouran del tot: el romanticisme, el costumisme, el realisme i el
naturalisme.

El romanticisme
Fins als anys 60, la novel·la històrica romàntica en castellà, influïda per autors europeus
com Walter Scott i Victor Hugo, domina el panorama. La interrupció de la tradició
novel·lística catalana des del XV i la manca d’una infraestructura editorial sòlida, d’un
públic lector, i d’un model de llengua codificada, entre altres factors, retardaren l’aparició
d’una narrativa normalitzada en la nostra llengua.

La primera novel·la romàntica escrita en català i de temàtica catalana és L’orfeneta de

Menargues o Catalunya agonitzant (1862) d’Antoni de Bofarull, que pretenia fer una
reivindicació històrica de la nacionalitat catalana i impulsar el moviment literari català. Julita
(1874), de Martí Genís i Aguilar, més acostada a la realitat però encara plenament
romàntica, és una de les millors novel·les d’aquest primer estadi.

El costumisme
La literatura costumista del segle XIX va lligada als canvis socials produïts per la revolució
industrial, davant els quals els escriptors adopten una actitud més o menys satírica o
nostàlgica. La forma més característica és l’article o quadre de costums, publicat en un
diari o revista, que descriu, generalment en primera persona, ambients, personatges i
14
 Literatura catalana

escenes de forma tipificada. Interessa més documentar i donar testimoni que no crear un
món de ficció.

El costumisme català té com a referents algunes obres del segle XVIII (Calaix de sastre del
baró de Maldà, Rondalla de rondalles de Lluís Galiana), el teatre popular (entremesos o
sainets), el periodisme satíric valencià (El Mole, 1937) i també els autors espanyols. El
1865, amb l’aparició d’Un tros de paper a Barcelona, s’inicia el costumisme periodístic i
urbà, lligat al romanticisme liberal. Aquesta publicació defensava com a model de llengua
“el català que ara es parla”. El principal autor és Robert Robert (1830-1873). Més
endavant, la valoració de la prosa costumista va fer que es publicàs en llibres i que es fes
el salt a la novel·la i el teatre.

Als anys 80 l’obra d’Emili Vilanova (1840-1905) representa la maduresa del gènere. A
Mallorca destaquen els articles de Gabriel Maura (1842-1907), publicats a L’Ignorància i La
Roqueta i més tard aplegats al volum Aigoforts (1892), que constitueixen un retrat magnífic
de la petita burgesia de Palma.

Es pot considerar que els autors costumistes descobreixen la realitat com a matèria
literària, encara que sigui d’una manera superficial, i substitueixen el llenguatge retòric
propi de la novel·la romàntica per una llengua més acostada a la parla.

El realisme i el naturalisme
Com a reacció a l’idealisme romàntic, a partir dels anys 50 apareix a França el corrent
literari realista. Balzac i Stendhal se’n consideren precursors i mestres i Flaubert en serà
l’ideòleg. Els realistes, influïts pel positivisme i el progrés de les ciències naturals, de la
psicologia i la sociologia, es proposaren descriure la societat contemporània d’una manera
objectiva i amb tota la seva complexitat. Consideraren que el gènere més escaient era la
novel·la i adoptaren tècniques de versemblança (distanciament del narrador, llenguatge
dúctil i divers).

Cap al 1870 el realisme es radicalitza i apareix el naturalisme, amb afany cientifista i una
visió determinista del món. Segons Émile Zola, capdavanter i teòric del moviment,
l’escriptor s’havia de sotmetre als mètodes de la ciència, l’experimentació i l’observació per
tal de formular les lleis de la conducta humana i social. Considerava que l’individu estava
condicionat per les lleis de l’herència i per l’adaptació al medi.

A Catalunya, els divulgadors teòrics dels nous corrents (en una forma moderada, sense
acceptar el determinisme) foren els crítics Josep Yxart i Joan Sardà. El 1882, les seves
propostes es materialitzaren en la novel·la La papallona de Narcís Oller, que fou l’autor que
més s’acostà als postulats francesos. Altres novel·listes que adopten una línia acostada al
realisme són Josep Pin i Soler, Carles Bosch de la Trinxeria, Dolors Monserdà, Marià
Vayreda, etc.

Narcís Oller
Va néixer a Valls el 1846 en un entorn benestant i liberal. El 1868 passà a viure a
Barcelona, on estudià dret i va treballar com a procurador. Sentí passió per la literatura, en
part gràcies al seu cosí, el crític Josep Yxart. Es relacionà amb autors catalans, castellans i
francesos contemporanis. Va morir a Barcelona el 1830, després d’haver rebut diversos
homenatges i de veure iniciada la publicació de les seves Obres completes.

15
 Literatura catalana

Oller aconseguí incorporar la novel·la catalana als corrents més avançats de l’època. Les
seves obres de plenitud se situen en la línia realista-naturalista i reprodueixen el món
contemporani en els seus aspectes més significatius (la construcció del ferrocarril, la febre
borsària, el caciquisme, els esdeveniments revolucionaris, el desenvolupament de la ciutat,
etc.).

La papallona, amb una trama fulletonesca (una pobra òrfena és seduïda i abandonada per
un “papallona”) i un final moralista, incorpora ja realisme en la descripció dels ambients i
dels caràcters i en el llenguatge. Fou un gran èxit de públic. Émile Zola en prologà la versió
francesa el 1885.

L’escanyapobres (1884), “estudi d’una passió”, retrata l’avarícia sense límits dels
protagonistes en el context històric dels grans canvis produïts per la industrialització en el
món rural. És una de les obres d’Oller més reeixides estilísticament.

Vilaniu (1885) tracta el tema de la calúmnia i del fanatisme polític en una petita ciutat
provinciana.

La febre d’or (tres volums, 1890-92) és l’obra més ambiciosa i més realista de l’autor. Narra
l’ascens econòmic i social de Gil Foix, gràcies a les especulacions borsàries, i la seva
caiguda posterior. Hi trobam reflectida tota una època de Barcelona, en què passa de ser
una ciutat menestral a una d’industrial i cosmopolita.

La bogeria (1898), basada en una història real, planteja el tema d’una malaltia mental
analitzada des de tres punts de vista diferents (el del narrador, el d’un advocat amic del
malalt i el d’un metge). S’hi apliquen els principis del determinisme del medi i de l’herència
biològica.

Pilar Prim (1905) és una novel·la psicològica on apareixen molts elements propers al
Modernisme, moviment que s’imposava amb força. La protagonista, una vídua, intenta
viure una passió amorosa amb l’oposició de l’entorn, ple de prejudicis. Planteja la injustícia
del fet que no pugui gaudir dels béns del marit si es torna a casar.

Narcís Oller també va publicar sis volums de narracions curtes d’una gran varietat temàtica,
on destaca el recurs de l’humor. Són ben interessants, així mateix, les seves Memòries
literàries, aparegudes pòstumament el 1962.

4. EL MODERNISME (1892-1911)

El Modernisme fou un moviment complex, que englobà actituds culturals i estètiques molt
diverses i afectà totes les arts10. Allò que tenien en comú els artistes i els intel·lectuals
modernistes era la voluntat de construir una cultura moderna, nacional i oberta a Europa.

10
El Modernisme català s’ha de relacionar amb diferents actituds i corrents europeus contemporanis com el
prerafaelitisme, el parnassianisme, el simbolisme, el decadentisme, l’impressionisme, el dandisme i la bohèmia, l’Arts
and Crafts, el Modern Style, l’Art Nouveau, el Jugendstil, etc. A més de la literatura, el Modernisme afectà
l’arquitectura (Gaudí, Domènech i Montaner), la pintura (Ramon Casas, Santiago Rusiñol), l’escultura (Josep Llimona),
la música (Enric Morera), el cartellisme, el moblisme, l’orfebreria…

16
 Literatura catalana

Provenien en bona part de la burgesia, però adoptaren una actitud crítica davant un país
que consideraven endarrerit i prosaic. Hi oposaren l’Art i la Poesia, que volien incorporar a
la societat. Valoraren la creativitat personal, l’individualisme (bona part de la literatura
modernista reflecteix l’oposició entre l’individu –l’artista– i l’entorn). Cercaven l’art total o art
síntesi, que superàs els límits entre els gèneres i les arts (per això els agradaven
especialment el teatre, l’òpera, el cinema o l’arquitectura). Eren nacionalistes, volien
descobrir les arrels de la identitat catalana, però també pretenien ser cosmopolites i
universals (entre els autors que més els influïren hi ha Nietzsche, Novalis, Carlyle,
D’Annunzio, Ruskin, Ibsen, Strindberg, Maeterlinck…). Mostraren preocupació per la
sistematització de la llengua i per la creació d’un llenguatge literari ric que connectàs amb
el lector.

En un primer període (1892-1900), més radical i teòric, els joves modernistes s’agruparen
en revistes com L’Avenç i Catalònia i es manifestaren en les Festes Modernistes de Sitges
organitzades per Santiago Rusiñol. El moviment presentà dues tendències ideològiques i
estètiques:

 Els regeneracionistes (també anomenats voluntaristes o vitalistes), influïts

sobretot per la filosofia de Nietzsche, consideraven que l’artista, un ésser
superior, messiànic, tenia la missió de regenerar la societat, de guiar-la perquè
superàs tot allò que la mantenia endarrerida i ignorant. Els autors més destacats
foren Jaume Brossa, Ignasi Iglésias (més anarquitzants), Joan Maragall i Miquel
dels Sants Oliver (més conservadors).

 Els esteticistes (també coneguts com a simbolistes, decadentistes, partidaris de

l’art per l’art) es refugiaven en l’art, que convertiren en una mena de religió.
Rebutjaven la societat materialista, però no mantenien una actitud compromesa
socialment i políticament, sinó que eren més aviat bohemis. En són
representants Santiago Rusiñol, Raimon Casellas, Adrià Gual, etc.

El segon període (1900-1911) significa la consolidació i el triomf social del moviment, que
perd agressivitat i produeix la major part de les obres de creació. Les revistes més
representatives d’aquesta etapa són Joventut i El Poble Català. Cap al 1906 sorgeix el
Noucentisme, que imposarà un nou sistema de valors i desplaçarà el Modernisme.

4.1. La poesia

Amb el Modernisme es produeix una renovació important de la poesia catalana, que

supera els esquemes de la Renaixença i els Jocs Florals. Les opcions estètiques són
diverses: trobam, per una banda, uns autors naturistes i vitalistes, que valoren la poesia
popular, la sinceritat i l’espontaneïtat; d’altra banda, hi ha alguns poetes que incorporen els
corrents europeus més innovadors, sobretot el prerafaelitisme, el parnassianisme i el
simbolisme, que tenien en comú el rebuig del positivisme i del materialisme de la societat
industrial i la recerca de l’Art i la Bellesa purs. Entre els primers destaca la figura de Joan
Maragall, el poeta més emblemàtic del Modernisme; entre els segons hi ha Alexandre de
Riquer i Jeroni Zanné. Un cas a part és el dels mallorquins Miquel Costa i Llobera i Joan
Alcover.

Joan Maragall

17
 Literatura catalana

Va néixer el 1860 a Barcelona. Aconseguí alliberar-se de treballar a la indústria tèxtil

familiar, estudià dret i començà la seva dedicació a la poesia amb una gran passió.
Treballà al Diario de Barcelona i es casà amb Clara Noble, amb qui tendria tretze fills.

A partir de 1892 es converteix en capdavanter dels nous corrents modernistes. A través de

la premsa, de conferències, etc. adopta una actitud de compromís cívic i cultural.
Descobreix Nietzsche, de qui recull el vitalisme i el messianisme, que trobam en poemes
com Paternal i Excelsior, inclosos el 1895 en el volum Poesies, recull de la seva producció
fins aleshores. A L’oda infinita ja hi ha esbossada la doctrina poètica que sempre
defensarà: el poeta és una mena de visionari que, en moments de gràcia, és capaç de
copsar una realitat transcendent, la poesia, que identifica amb la vida. Un dels poemes
més coneguts és La vaca cega, fruit d’una experiència personal que el commogué.

El 1900 publica Visions i cants, llibre que reflecteix l’opció ideològica catalanista del poeta.
Una sèrie de mites (el mal caçador, Joan Garí, El rei En Jaume, Joan de Serrallonga i el
comte Arnau, el més paradigmàtic) li serveixen per confegir la identitat catalana. Altres
temes són les festes, el paisatge, les cançons populars i la crisi espanyola motivada pel
desastre colonial del 1998 (Els tres cants de guerra).

El 1903, en un discurs a l’Ateneu de Barcelona titulat Elogi de la paraula, exposa la seva

concepció de la poesia, l’anomenada “teoria de la paraula viva”, que completarà el 1909 en
l’Elogi de la poesia. Publicà altres volums de poemes: Les disperses (1904), Enllà (1906) i
Seqüències (1911). Aquest darrer conté, entre d’altres, l’Oda nova a Barcelona, escrit arran
dels fets de la Setmana Tràgica, La fi del comte Arnau i el Cant espiritual.

Maragall fou també un gran traductor, traduí Goethe, Homer, Wagner, Nietzsche i Novalis.
Deixà, així mateix, una àmplia producció assagística en català i castellà i la tragèdia en
vers Nausica, inspirada en Homer i en Goethe, que tracta el tema de la renúncia amorosa.

Morí a Barcelona el 1911.

L’Escola Mallorquina
En el tombant de segle hi hagué una sèrie de figures mallorquines importants dins el
conjunt de la literatura catalana: Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants
Oliver, Maria Antònia Salvà, Gabriel Alomar, etc. Cal remarcar també la tasca d’Antoni M.
Alcover com a lingüista i folklorista. Es va creant a l’illa un ambient regionalista que, amb
alts i baixos, donarà fruits culturals i polítics fins a la guerra civil.

La idea d’una escola mallorquina de poesia s’inicia amb Josep Lluís Pons i Gallarza i pren
cos a principis del segle XX, quan Josep Carner i els noucentistes del Principat mostren
admiració per l’obra de Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Cap als anys 20 i 30, a les
publicacions mallorquines La Nostra Terra (1928-1936) i Almanac de les Lletres (1921-
1936), es defineix definitivament l’Escola Mallorquina com un corrent poètic que té Costa i
Llobera i Joan Alcover com a mestres i Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà i Llorenç Riber
com a primera generació. Després de la guerra civil, altres poetes com Miquel Forteza,
Guillem Colom i Joan Pons i Marquès continuen vinculats a la seva estètica.

Els trets que caracteritzen la poesia de l’Escola són la pulcritud i el rigor formals, la
musicalitat del vers, la contenció expressiva, el gust pel classicisme i la preferència pel
tema del paisatge. Els models literaris foren Carducci, Leopardi, Leconte de Lisle i
romàntics francesos com Victor Hugo, a més dels clàssics (Horaci i Virgili) i d’algun autor
18
 Literatura catalana

local com Pons i Gallarza i Marià Aguiló. En general, els autors destacaren també com a
traductors.

Gabriel Alomar (Palma, 1873 - El Caire, 1941), allunyat per raons ideològiques de
l’Escola, participà, això no obstant, del seu gust pel classicisme i la perfecció formal. La
seva poesia s’aplega al volum La columna de foc (1912).

Miquel Costa i Llobera

Va néixer el 1854 a Pollença, en una família de terratinents. Estudià el batxillerat a Palma,
on fou alumne de Pons i Gallarza, i després començà la carrera de dret a Barcelona, fet
que li permeté entrar en contacte amb el món literari de la Renaixença. El 1875 va escriure
el poema El pi de Formentor, que expressa d’una manera brillant l’anhel d’una vida
elevada. El 1885 publicà el primer llibre, Poesies, d’un romanticisme contingut, amb domini
del sentiment paisatgístic i religiós. El 1888 fou ordenat sacerdot i el 1889 es doctorà en
teologia a Roma, on perfeccionà el coneixement del món clàssic.

Establert definitivament a Mallorca, on freqüentà diverses tertúlies literàries, el 1897 publicà

De l’agre de la terra, un volum de poesia narrativa que recrea, en mètrica popular, els
costums i tradicions de l’illa. El 1899 aparegué el volum Líricas, en llengua castellana. El
1902 fou proclamat Mestre en Gai Saber. El 1903 rebé un homenatge públic a Mallorca,
fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española i publicà Tradicions i
fantasies, que conté el poema narratiu La deixa del geni grec, de tendència classicista (el
1947 Antoni Massana el convertí en l’òpera Nuredduna).

El 1906 publicà el recull Horacianes, fruit de l’admiració per l’obra d’Horaci. Costa hi
configura un sistema de valors morals i estètics d’arrel clàssica com a resposta, en certa
manera, al modernisme decadentista i espontaneïsta. L’obra, que tengué un èxit
extraordinari a Catalunya, introdueix la mètrica grecollatina en la poesia catalana.

El 1907 es reedità Poesies, amb peces de llibres anteriors i altres d’inèdites. Després d’una
viatge a Terra Santa va escriure les Visions de Palestina (1908), un conjunt d’odes en
prosa en què adaptà al català el versicle hebreu basat en el paral·lelisme de conceptes o
imatges. El 1909 fou nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Els darrers anys es dedicà
sobretot a la traducció. Va morir d’un atac de cor el 1922, mentre predicava en un convent
de Palma.

Els trets essencials de la poesia de Costa són l’elegància i l’exigència de la forma i

l’encertada confluència d’elements clàssics i romàntics.

Joan Alcover
Nasqué a Palma el 1854. Fou deixeble de Pons i Gallarza i condeixeble de Costa i Llobera
a l’Institut Balear. Estudià dret a Barcelona, exercí d’advocat a Palma i després fou relator i
magistrat de l’Audiència. Milità en el partit maurista i fou elegit regidor i diputat, però aviat
es desenganyà de la política. Entre 1887 i 1919 enviudà, es tornà a casar i perdé quatre
dels cinc fills que tenia. Durant anys mantingué a casa seva una tertúlia cultural en la qual
participaren, entre d’altres, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa, Antoni M. Alcover,
Gabriel Alomar, Santiago Rusiñol i Josep Carner.

Començà a escriure i a publicar poesia en castellà, en conjunt bastant superficial i

artificiosa, fins que, a partir de 1903, es decantà definitivament pel català. El primer llibre
publicat en llengua pròpia fou Cap al tard (1909), del qual cal destacar les “Cançons de la
19
 Literatura catalana

serra”, on presenta la ruralia mallorquina com a símbol de la pàtria i salvaguarda de les

tradicions, i les “Elegies” (Desolació, La relíquia, etc.), que expressen el dolor per la pèrdua
dels éssers estimats i l’enyorança de la felicitat perduda. El poema La Balanguera ha
esdevingut, amb música d’Amadeu Vives, l’himne de Mallorca. El mateix any 1909 fou
proclamat Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de Barcelona. El 1918 publicà Poemes
bíblics, un volum més unitari, en què recrea temes extrets de la Bíblia.

Les teories estètiques d’Alcover, expressades en alguns textos com Humanització de l’art
(1904), es basen en tres preceptes: sinceritat, claredat i realisme. Defensà el vincle entre
creació i experiència enfront de l’art per l’art.

4.2. La narrativa

En el moment d’esclat del Modernisme, la novel·la és un gènere en crisi a Europa. El

realisme havia donat molt de si, però ja era una via exhaurida. La narrativa modernista
cerca una creació subjectiva: es tracta de suggerir, d’impressionar, de captar la realitat a
través de la sensibilitat de l’artista. El tema de fons de la majoria d’obres és l’enfrontament
de l’individu intel·ligent i sensible (l’artista) a un entorn vulgar i materialista que no el
comprèn ni el valora i que sovint acaba anorreant-lo. L’estructura narrativa tendeix a la
condensació i a la fragmentació. El llenguatge esdevé expressiu, suggestiu, simbòlic, fins i
tot poètic.

Una de les tendències més representatives de la narrativa modernista és la rural, amb una
visió tràgica i destructora de la natura, plasmació de les forces primàries, de l’instin i les
baixes passions. En són exemples paradigmàtics les novel·les Els sots feréstecs i Solitud.

En una primera etapa, el format predominant serà la narració curta, que permet aplicar més
fàcilment la idea d’“intensitat” que persegueixen els artistes. A partir de 1901 apareixen un
bon nombre de novel·les, es creen noves col·leccions editorials i es convoquen concursos.
Els modernistes consoliden el gènere novel·lístic en connectar amb un ampli sector de
públic.

Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1810). Crític d’art,
periodista i escriptor, impulsor destacat del Modernisme. En la tercera Festa Modernista de
Sitges fou premiada la seva prosa poètica prerafaelita La damisel·la santa (1895). Inicia el
corrent de novel·la modernista anomenat “naturalisme rural” amb Els sots feréstecs (1901),
que planteja l’enfrontament de mossèn Llàtzer, personificació de l’ideal modernista, amb
una col·lectivitat primària que es deixa endur per una prostituta. També és autor de dos
reculls de contes: Les multituds (1906), visions del comportament de les masses segons
els estudis de psicologia col·lectiva del moment, i el Llibre d’històries (1909), de temes
relacionats amb l’art i els costums.

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). Tot i que estudià dret, pogué dedicar-se
a l’escriptura gràcies a les rendes familiars. Amb el recull de narracions Marines i
boscatges (1903) esdevé un escriptor destacat, sobretot pel treball extraordinari del
llenguatge i la perfecció estilística, que admiraren els autors noucentistes. Ruyra combina
la descripció minuciosa dels paisatges, sobretot marins, amb l’estudi simbòlic dels
personatges. Aprofità moltes de les tendències estètiques del tombant de segle, sempre a
partir d’una visió del món condicionada per un sòlid catolicisme. També fou remarcable la
seva tasca filològica.
20
 Literatura catalana

Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Periodista, narrador, dramaturg i

professor de pintura. De la seva obra destaquen la novel·la decadentista Josafat (1906),
que narra la relació eròtica i tràgica entre un monstruós campaner de la catedral de Girona
i una prostituta, i els reculls de narracions Proses bàrbares (1911) i Els herois (1920).

Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966). Féu servir el pseudònim masculí Víctor Català a
partir de l’escàndol que provocà el seu monòleg La infanticida en els Jocs Florals d’Olot de
1898. De formació autodidàctica, començà escrivint poesia i teatre, però destaca sobretot
com a narradora. També es dedicà a la pintura i l’escultura. Publicà diversos reculls de
narracions: Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), La Mare Balena
(1920), Marines (1928), Contrallums (1930), etc. La seva obra cabdal és la novel·la Solitud,
apareguda com a fulletó a la revista Joventut entre 1904 i 1905. Mila, la protagonista,
malgrat el medi muntanyenc advers, la figura monstruosa de l’Ànima i l’abandó del marit,
trobarà la pròpia identitat amb l’ajut del Pastor, contrafigura de l’artista modernista. En bona
part de la seva producció presenta un món rural ferotge i tràgic on l’individu està abocat a
un destí fatal.

Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952). Narrador, dramaturg i periodista.
El 1905 publicà el recull de narracions Empordaneses i el 1912, la seva millor novel·la, La
vida i la mort de Jordi Fraginals, que explica la lluita vital d’un personatge d’arrel
nietzscheana. Es considera que tanca la producció novel·lística modernista.

Salvador Galmés (Sant Llorenç des Cardassar, 1878-1951). Sacerdot, estudiós de Ramon
Llull i traductor d’autors clàssics. Les seves narracions, de gran força expressiva, s’han
adscrit al “naturalisme rural” per la visió negra i pessimista de la ruralia mallorquina. Publicà
la novel·leta Flor de card (1911). Els seus relats, apareguts a la premsa mallorquina i
catalana, foren recollits més tard en els volums Novel·letes rurals (1953), Quadrets i
pinzellades (1956) i La Dida i altres narracions (1976).

El Modernisme, en el seu afany d’autenticitat i de sinceritat i d’intervenir en la societat, va

revalorar la narració costumista i va adaptar-la a la nova estètica, accentuant-ne l’emotivitat
i el contingut sentimental. En aquesta línia es poden destacar dues novel·les: L’hostal de la
Bolla de Miquel dels Sants Oliver (Campanet, 1864 - Barcelona, 1920), publicada en
forma de fulletó al setmanari La Roqueta entre 1898 i 1899, i L’Auca del senyor Esteve
(1907) de Santiago Rusiñol.

4.3. El teatre

Els modernistes impulsaren una renovació profunda del teatre: incorporaren les darreres
tendències europees (Maeterlinck, Ibsen, Wagner…), traduïren i adaptaren bona part dels
clàssics de l’escena universal, tingueren iniciatives empresarials (Teatre Íntim,
Espectacles-Audicions Graner) i s’interessaren per tota classe de manifestacions (mim,
titelles, ombres xineses…).

La producció teatral presenta les dues tendències generals del Modernisme. La

regeneracionista (també anomenada naturalista o vitalista), en la línia del noruec Henrik
Ibsen, pretenia incidir ideològicament amb personatges rebels i individualistes i una acció i
un llenguatge realistes. El teatre esteticista o simbolista, influït especialment pel belga

21
 Literatura catalana

Maurice Maeterlinck, cercava provocar emocions i sensacions amb ambients misteriosos,

personatges vagues i un llenguatge poètic.

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931), fill de l’alta burgesia, inicià la carrera
artística com a pintor i menà una vida bohèmia, amb llargues estades a París. Fou un dels
capdavanters del Modernisme en la vessant de l’art per l’art. La seva producció teatral és
molt extensa i variada. En obres com L’alegria que passa (1898), El jardí abandonat (1900)
i Cigales i formigues (1901) expressà en clau simbòlica el conflicte típicament modernista
entre artista i societat. Després d’obtenir el reconeixement públic, abandonà l’estètica
decadentista i escrigué peces més comercials, de temàtica diversa: Els Jocs Florals de
Can Prosa (1902), satírica; L’héroe (1903), on denuncia les guerres colonials; El místic
(1904), sobre la figura de Verdaguer; etc. El 1917 estrenà la versió teatral de L’auca del
senyor Esteve, més suau que la novel·la del mateix títol, sobre el tema d’un fill de botiguers
que vol dedicar-se a l’art.

Ignasi Iglésias (Barcelona, 1871-1928). Les seves obres s’insereixen en el teatre d’idees,
amb influència d’autors com Zola, Tolstoi i Ibsen. Es poden destacar L’argolla (1894),
Fructidor (1897), L’alosa (1899), El cor del poble (1902), Els vells (1904), Les garses
(1905), etc. Fou un dels pocs autors que plantejaren conflictes socials.

Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943). Dramaturg, director d’escena, pintor i pedagog. Fundà
l’empresa teatral Teatre Íntim, a través de la qual participà en la renovació de l’escena. A
partir de 1913 dirigí l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. La seva primera obra important,
Nocturn. Andante morat (1896) és un intent de fer confluir poesia, música i pintura en la
recerca de l’”art total”. Una de les seves millors produccions és Misteri de dolor (1904),
drama rural.

Juli Vallmitjana (Barcelona 1873-1937). Dramaturg, narrador, pintor i argenter. S’interessà

per les formes de vida marginals, que volgué conèixer de prop. Moltes de les seves obres,
que combinen el costumisme amb un component simbòlic, són d’ambient gitano o de
baixos fons: Els zin-calós (1911), El casament d’en Tarregada (1913). Cal destacar el seu
treball en l’ús de l’argot.

Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 1882 - París, 1956). Formà part del sector negre
i anarquitzant del Modernisme. En una primera etapa, va escriure drames de passions amb
influència d’autors escandinaus i russos: Aigües encantades (1908), La dama enamorada
(1908), El gran Aleix (1911). Més endavant intentà acostar-se a les noves tendències de
l’alta comèdia: El gran enlluernament (1919), L’escola dels promesos (1922), etc. A partir
dels anys 20 va optar quasi exclusivament per la novel·la.

5. EL NOUCENTISME (1906-1923)

5.1. Introducció

El Noucentisme fou un projecte global d’actuació cívica, programat des del poder, que volia
incidir sobre la política, l’economia, l’urbanisme, l’educació, la cultura i la llengua. Quatre
persones en foren el suport fonamental: Enric Prat de la Riba, dirigent polític i ideòleg;
Eugeni d’Ors, filòsof del moviment; Pompeu Fabra, ordenador de l’idioma; i Josep Carner,
poeta. El 1906 Eugeni d’Ors començà a publicar el Glosari a “La Veu de Catalunya”, diari
relacionat amb la Lliga Regionalista i dirigit per Prat de la Riba. A través dels seus articles,
22
 Literatura catalana

d’Ors va anar definint les característiques del moviment, començant pel nom (nou aportava
un doble significat: voluntat d’innovació i identificació amb el nou-cents en oposició al
passat). El mateix 1906 se celebra el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
i es publiquen tres obres cabdals: La nacionalitat catalana de Prat de la Riba (amb el
programa polític i cultural del catalanisme de la Lliga), Els fruits saborosos de Josep Carner
i Horacianes de Miquel Costa i Llobera.

El Noucentisme coincidia amb el Modernisme en l’afany de modernitzar i transformar la

cultura catalana i de normalitzar la llengua, però en rebutjava l’individualisme,
l’espontaneïsme, el desordre i el ruralisme. Des del poder, els noucentistes seleccionaren i
potenciaren els aspectes que s’adeien amb els interessos de la classe burgesa: la raó i
l’enteniment, l’ordre i la claredat, la contenció, la laboriositat, el funcionalisme i la
rendibilitat. En l’ordre estètic, es decantaren pel classicisme enfront del romanticisme,
propugnaren l’obra ben feta, la perfecció formal, un art que esdevingués exemple i influís
en la vida comunitària. Reivindicaren el Mediterrani com a espai associat a la tradició i la
identitat, i la ciutat com a emblema de la civilització. En literatura, la tasca prioritària era
reconstruir la llengua literària i, en aquest sentit, donaren preferència a la poesia, en què tot
està mesurat. També conrearen l’assaig i el conte, que permetien la difusió de valors; la
novel·la i el teatre, en canvi, foren marginats a causa dels lligams amb el naturalisme, el
ruralisme i el popularisme. Paradoxalment, el Noucentisme, que tengué una
transcendència cultural indubtable i aportà un model de llengua culta, no deixà una
producció literària gaire abundant.

Des del punt de vista institucional, la tasca fou extraordinària. A través, sobretot, de la
Mancomunitat (1914-1925), entitat política que unia les quatre diputacions provincials
catalanes, es crearen o es fomentaren un bon nombre d’institucions culturals i
pedagògiques d’eficàcia notable (l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on es promulgaren les
Normes Ortogràfiques, la Biblioteca de Catalunya, la Xarxa de Biblioteques Populars, la
Junta de Museus, l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris, la de
Bibliotecàries, la d’Infermeres, etc.). La indústria editorial, així mateix, millorà
quantitativament i qualitativament. Els noucentistes destacaren també com a traductors
d’autors clàssics i moderns.

Hom considera liquidat el moviment l’any 1923, en què s’implanta la dictadura de Primo de
Rivera i es desmantella la Mancomunitat.

Eugeni d’Ors (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954). Estudià dret i filosofia i lletres.
Com a escriptor, la seva aportació principal foren els articles del Glosari (1906-1920), a
través dels quals formulà els principis teòrics del Noucentisme. Algunes de les gloses
tenien forma de sèrie i foren publicades en volum, com és el cas de La Ben Plantada, en
què l’autor construeix un personatge femení que encarna els trets idealitzats del país.
Ocupà càrrecs en diverses institucions fins al 1920. Posteriorment es va instal·lar a Madrid
i va escriure la resta de la seva obra en castellà.

5.2. La poesia

23
 Literatura catalana

Partint de la base que la poesia havia de ser exemplar i civilista, els noucentistes hi
presentaren una visió idealista del món (estampes plàcides, natura harmoniosa,
personatges entranyables, tocs d’ironia, reelaboració de mites clàssics…). En aquest
sentit, entroncaren amb la idea simbolista de transformació de la realitat. La posició moral
era clarament catòlica i el punt de vista, urbà. El sonet de versos decasíl·labs esdevingué
la forma preferida.

Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera foren considerats mestres pels noucentistes. A
Mallorca, els autors del que s’ha anomenat primera generació de l’Escola Mallorquina
(Miquel Ferrà, M. Antònia Salvà i Llorenç Riber) produïren una poesia de sensibilitat molt
semblant.

Jaume Bofill i Mates (pseudònim: Guerau de Liost; Olot, 1878 - Barcelona, 1933). Poeta,
polític i periodista. El seu primer llibre, La muntanya d’ametistes (1908), és un cant a la
natura (el Montseny) que segueix plenament les pautes noucentistes. De l’obra posterior
destaquen les Sàtires (1927), visió crítica i irònica de la societat catalana. Un dels trets
essencials de la seva obra és la preocupació per aconseguir una llengua precisa i neta
d’impureses.

Maria Antònia Salvà (Palma 1869 - Llucmajor, 1958). Visqué gairebé sempre a Llucmajor i
passà llargues temporades a la possessió pairal de la Llapassa. El 1907 féu un viatge a
Terra Santa amb Costa i Llobera. També tingué amistat amb Miquel Ferrà i Josep Carner.
La seva poesia mostra l’afecció per la natura i per la cançó popular. Publicà els reculls
Poesies (1910), Espigues en flor (1926), El retorn (1934), Llepolies i joguines (1936), Cel
d’horabaixa (1948) i Lluneta de pagès (1952). Entre el record i l’enyorança (1955) és un
volum de proses autobiogràfiques. Traduí Frederic Mistral, Manzoni, Santa Teresa, etc.

Llorenç Riber (Campanet, 1881-1958). Sacerdot. Participà del moviment cultural

catalanista fins al 1927. Publicà tres llibres de poemes: A sol ixent (1912), Les corones
(1917) i A sol alt (1931). De les seves obres en prosa destaca La minyonia d’un infant orat
(1935).

Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947). Estudià a Barcelona i hi residí durant uns anys. A
Mallorca, féu una tasca notable de difusió del Noucentisme literari, pictòric i arquitectònic.
Fundà i dirigí la revista Mitjorn (1906-1907). La seva poesia, recollida en el volum A mig
camí (1926) tracta el paisatge amb un to elegíac. La sèrie de sonets Sportwomen incorpora
una sensibilitat més moderna i ciutadana.

Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970). Als 20 anys ja era llicenciat en dret i
filosofia i lletres, dirigia una revista i havia començat a publicar i a acostar-se als cercles
catòlics i catalanistes. Conegué Mallorca i es convertí en pont entre l’Escola Mallorquina i
Barcelona. El 1911 esdevingué membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis
Catalans i el 1917, director de l’Editorial Catalana. El 1921 ingressà en la carrera consular
i, a partir d’aleshores, visqué quasi sempre a l’estranger. En esclatar la guerra civil es
mantingué fidel a la República, i el 1939 s’exilià a Mèxic, on exercí de professor. A partir de
1945 va viure a Brussel·les. La seva obra comprèn poesia, prosa (en bona part
periodística), teatre i traduccions.

La poesia de Carner, bon coneixedor de la tradició, té com a constants destacades el rigor

formal i la precisió i riquesa lingüístiques. La primera etapa ve marcada pels esquemes
noucentistes. El llibre més representatiu és Els fruits saborosos (1906), on cada poema
24
 Literatura catalana

està associat a una fruita i a una qualitat moral; l’autor hi conforma una idealització del món
burgès. Altres reculls són La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), visió
irònica de la societat catalana, i La inútil ofrena (1924), de temàtica amorosa.

La maduresa, l’allunyament de Catalunya i el descobriment del postsimbolisme el portaren

a escriure una poesia més intimista, la mostra més destacada de la qual és El cor quiet
(1925). Del període de després de l’exili, dos llibres el consagren definitivament: Nabí
(1941), poema liriconarratiu que aprofita la figura bíblica de Jonàs per reflexionar sobre
temes metafísics, i Poesia (1957), on Carner fa una selecció de tota la producció anterior,
que corregeix i reordena, i publica algunes composicions inèdites.

6. L’AVANTGUARDISME (1915-1936)

Es designa amb el nom d’avantguardisme el conjunt de corrents estètics de començaments

del segle XX que sorgeixen com a ruptura i com a experimentació en un moment de gran
conflictivitat a Europa. Després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es fa més
evident la crisi de la burgesia i del seu projecte cultural, que ja no es considera vàlid. La
resposta serà el rebuig del concepte tradicional de l’art, la recerca constant de noves
formes d’expressió, l’inconformisme social (bastants artistes es decanten per la causa del
proletariat), la incorporació del nou món tecnològic a la creació artística i la influència de les
teories de Freud.

Els moviments foren abundants: expressionisme, cubisme, fauvisme, futurisme,

imaginisme, constructivisme, creacionisme, ultraisme, suprematisme, dadaisme,
surrealisme... Es difonien i es succeïen molt ràpidament, i afectaven totes les arts,
especialment la pintura i la literatura.

Catalunya, on hi havia el precedent del Modernisme (rebuig dels valors burgesos, recerca
de formes noves, cosmopolitisme...), s’obrí ben aviat als nous corrents. La primera etapa
de l’avantguardisme català és influïda bàsicament pel cubisme i el futurisme. S’inicia el
1915, en què Josep M. Junoy publica el cal·ligrama11 Oda a Guynemer i s’acaba el 1924,
any de la mort de Joan Salvat- Papasseit.

Al País Valencià, Carles Salvador (1897-1955), influït per Salvat-Papasseit, utilitzà

l’avantguarda amb l’objectiu de modernitzar la poesia valenciana.

Joan Salvat- Papasseit

Va néixer a Barcelona el 1894. D’extracció proletària i de formació autodidacta, exercí
diversos oficis i començà la carrera literària publicant articles d’agitació social. El fet de
dirigir una llibreria li va permetre entrar en contacte amb els intel·lectuals catalans de
l’època i amb els moviments d’avantguarda, dels quals fou divulgador a través de revistes
(Un enemic del poble, Arc Voltaic) i de diversos manifests (Sóc jo que parlo als joves,
1918; Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català 1920). El 1918 es
casà i se li començà a manifestar una tuberculosi que l’obligà a fer diverses estades en
sanatoris i el dugué a la mort als 30 anys.

11
El cal·ligrama és una composició poètica en la qual la disposició del text forma imatges visuals relacionades amb el
contingut. Fou l’aportació més definitiva del cubisme a la literatura.
25
 Literatura catalana

El 1919 aparegué el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes, amb contingut social
destacat i ruptures formals que manifestaven la descoberta del futurisme (cal·ligrames,
paraules en llibertat12, exaltació del tròlei, del transatlàntic…). A L’irradiador del port i les
gavines (1921), encara influït pel futurisme, Salvat comença l’evolució cap a una poètica
més personal. Després d’una estada en un sanatori castellà publica Les conspiracions
(1922), un recull de poemes d’afirmació nacionalista. La gesta dels estels (1922) mostra
un realisme intimista i somniador amb pocs elements avantguardistes i molta influència de
la cançó popular. Aquest mateix camí segueix El poema de la rosa als llavis (1923), la seva
obra més reeixida. Salvat hi explica les fases d’una història amorosa lliure, eròtica i feliç
entre una noia inexperta i el poeta, “mestre d’amor”. Pòstumament es publicaren Óssa
menor, recull poètic heterogeni on es planteja l’angoixa davant la mort, i Els nens de la
meva escala, conjunt de proses poètiques aparegudes anteriorment en un setmanari
infantil.

L’obra de Salvat-Papasseit significa una expressió poètica nova en la literatura catalana.

Els seus poemes descriuen la realitat quotidiana amb una mescla d’optimisme, fantasia i
somni que contrasta de manera colpidora amb la seva vida de misèria i de malaltia.

El segon avantguardisme català (1924-1936) s’adscriu bàsicament al surrealisme, que

assimila gran part de les propostes anteriors i incorpora nous elements creatius (el món de
l’inconscient, la matèria onírica, l’escriptura automàtica, etc.). Més que una moda europea
que afecta individualment, ara es tracta d’un autèntic moviment d’agitació cultural, amb un
grup capdavanter provocador i subversiu. Els elements destacats del procés foren el Grup
de Sabadell (Francesc Trabal, Armand Obiols, Joan Oliver) i, sobretot, el grup format per J.
V. Foix, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà i Salvador Dalí i el seu òrgan d’expressió, la
revista “L’Amic de les Arts” (1926-1929). Una fita important fou la publicació del Manifest
Groc (1928), signat per Dalí, Montanyà i Gasch.

Josep Vicenç Foix

Va néixer a Barcelona el 1893. Inicià la carrera de dret i estudià a fons, però de manera
autodidacta, filosofia, llengües i, sobretot, literatura (especialment els clàssics catalans,
grecs, llatins i francesos). Exercí el periodisme i visqué, bàsicament, dels ingressos del
negoci familiar (una confiteria). El 1917 donà a conèixer els primers poemes. Dirigí
diverses publicacions i col·laborà en d’altres, mostrant el seu interès pels corrents
avantguardistes. Defensà sempre la causa de les lletres catalanes d’una manera activa. A
partir dels anys 60 fou reconegut públicament com a gran figura literària.

Els primers llibres publicats foren Gertrudis (1927) i Krtu (1932), dos reculls de proses
poètiques extretes, segons l’autor, del Diari 1918, volum de 365 textos que va destruir. Foix
hi fa servir elements surrealistes (imatges oníriques, exploració de l’inconscient) per parlar
de la solitud i la impotència davant un món hostil.

El 1936 es declara partidari de totes les escoles literàries i investigador en poesia. Sol i de
dol (1947) recull sonets escrits entre 1913 i 1936, que tracten els grans temes existencials
amb una riquesa i un treball lingüístics extraordinaris, en una síntesi singular d’avantguarda
i classicisme. Les irreals omegues (1949), el seu llibre més dens i barroc, està escrit en

12
Les "paraules en llibertat" —descobertes per Mallarmé i programades per Marinetti, fundador del futurisme— fou
una tècnica expressiva del tot nova que consistia en la destrucció de la sintaxi, l’ús de distints tipus o cossos de lletra,
la substitució de les paraules per signes aritmètics, l’ús de paraules que, en aparença, flotaven capriciosament, etc."

26
 Literatura catalana

versos lliures. A On he deixat les claus (1953) i Onze Nadals i un Cap d’Any (1960) fa
servir formes populars per reflexionar sobre el món de postguerra. L’últim llibre de poemes
que publicà fou Desa aquests llibres al calaix de baix (1964).

Pel que fa a la prosa poètica, el 1956 aparegué Del “Diari 1918”, amb textos que tenen
sovint un sentit de paràbola. Seguiren L’estrella d’en Perris (1963), Darrer comunicat
(1970) i Tocant a mà… (1972), tots tres també del mític Diari 1918, que configura un
univers literari ben particular.

J. V. Foix morí a Barcelona el 1987.

7. LA LITERATURA DELS ANYS 20 I 30

En aquest període, fecund i complex, continua i arriba a un punt culminant el procés de

construcció i modernització de la literatura catalana iniciat amb la Renaixença i continuat
amb el Modernisme i el Noucentisme. D’una banda, encara que no hi ha un moviment
cultural hegemònic, es manté la pauta noucentista de l’obra ben feta, de la llengua literària
segons el model de l’Institut d’Estudis Catalans i de priorització de la poesia com a gènere.
Al mateix temps, hi ha ànsies vives de renovació que es manifesten en tendències
diverses, algunes de les quals componen l’avantguardisme.

Des del punt de vista de la història externa, la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)
representa la desaparició de la xarxa d’institucions que s’havia creat en l’etapa anterior i la
prohibició de l’ús públic del català. En canvi, durant la Segona República (1931-1936),
l’ambient serà molt més favorable per a l’ús normal de la llengua en els diferents àmbits. La
Guerra Civil (1936-1939) suposa un trasbals pertot arreu i molt especialment a Mallorca, on
l’aixecament feixista triomfa tot d’una i comença el procés de liquidació de la cultura en
llengua catalana.

Les figures literàries més destacades d’aquests anys són Josep Carner, Carles Riba, J. V.
Foix i Josep Maria de Sagarra. També comencen a publicar autors molt rellevants que
escriuran les seves obres més representatives després de la guerra: Llorenç Villalonga,
Josep Pla, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, etc.

Entre les iniciatives culturals de caràcter literari cal esmentar la creació de la Fundació
Bernat Metge (1922), per editar traduccions dels clàssics grecollatins, i la col·lecció “Els
Nostres Clàssics” (1924) de l’editorial Barcino, per fer conèixer les millors obres de la
literatura catalana antiga.

Cal fer esment, també, del fet que les dones exerceixen un paper cada vegada més
important en el món cultural català, tant en el paper de consumidores com en el de
creadores.

7.1. La poesia

La tendència dominant en aquest període serà la poesia postsimbolista de caràcter

culturalista. També són els anys del segon avantguardisme, que no va suposar mai una
ruptura radical.

27
 Literatura catalana

El simbolisme, que aparegué a França entre 1870 i 1880 i que tingué com a mestres Paul
Verlaine, Arthur Rimbaud i Stephane Mallarmé, influí en la poesia d’arreu d’Europa. Els
poetes simbolistes pretenien arribar a l’essència de les coses mitjançant la suggestió d’un
llenguatge musical ple de relacions simbòliques. A partir de 1900, el simbolisme troba
diferents línies de desenvolupament que es coneixen amb el nom de postsimbolisme.

La influència del moviment en la literatura catalana començà durant el Modernisme i

s’intensificà amb el Noucentisme. Com a altres llocs d’Europa (Paul Valéry, T. S. Eliot,
Jorge Guillén, R. M. Rilke, etc.), desembocà en els intents de creació d’una “poesia pura”
independent de la realitat i vàlida per si mateixa, molt intel·lectualitzada, exigent i sovint
hermètica.

Els poetes postsimbolistes més representatius i de més qualitat d’aquests anys són el
rossellonès Josep Sebastià Pons (1886-1962), Clementina Arderiu (1889-1976),
Joaquim Folguera (1893-1919), Marià Manent (1898-1988), Tomàs Garcés (1901-1993)
i Carles Riba, un dels intel·lectuals més complets de la nostra cultura contemporània.

A Mallorca publiquen durant aquests anys els poetes de l’anomenada “primera generació”
de l’Escola Mallorquina (M. Antònia Salvà, Llorenç Riber, Miquel Ferrà) i els de la “segona
generació” (Guillem Colom, Miquel Forteza, etc.), que tenen com a òrgan principal
d’expressió la revista La Nostra Terra (1928-1936).

Al País Valencià cal destacar la poesia de Bernat Artola (1904-1958).

Carles Riba
(Barcelona, 1893-1959). El 1911 ja publicà una traducció de les Bucòliques de Virgili
finançada per son pare. Estudià filosofia i Lletres i dret. El 1916 es casà amb Clementina
Arderiu i començà a fer de professor a l’Escola de Bibliotecàries. També col·laborà en
diverses editorials (sobretot com a traductor, tasca en la qual excel·lí) i revistes. Féu
viatges a Itàlia, Alemanya i Grècia que el marcaren profundament. Treballà a la Fundació
Bernat Metge, a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i, a partir dels
anys 30, a la universitat, com a professor de grec. El 1939, després de l’entrada a
Barcelona de les tropes franquistes, s’exilià a França. El 1943 tornà, amb nom fals, a
Catalunya, on, tot i haver de viure allunyat de l’activitat pública, continuà al servei de la
cultura catalana i exercí de mestre de les noves generacions.

En una primera etapa, Riba fou influït intensament per Eugeni d’Ors i els postulats
noucentistes, que marcaren els seus articles de crítica, alguns relats i el Primer llibre
d’Estances (1919), que li va donar fama de poeta obscur. Després d’una crisi creativa,
publicà el Segon llibre d’Estances (1930), que mostra un gran domini del llenguatge i la
influència d’autors com Rilke, Hölderlin, Guillén, Valéry i Mallarmé. Aquesta influència és
encara més palesa als sonets de Tres suites (1937), amb què s’acosta al concepte de
“poesia pura”.

A l’exili va escriure les Elegies de Bierville (1943), on tracta el jo personal, la guerra i el

retorn a la pàtria a partir del referent cultural del món grec. Quan es permet l’edició en
català, publica Del joc i del foc (1946), un recull de tankas (composicions japoneses d’una
sola estrofa amb un total de 31 síl·labes) sobre temes diversos. Als darrers llibres, Salvatge
cor (1952) i Esbós de tres oratoris (1957), es mostra la dimensió més humana i religiosa
del poeta.

28
 Literatura catalana

A més de crítica literària, Riba també va publicar narrativa infantil i juvenil (Aventures d’En
Perot Marrasquí, 1917; Guillot, bandoler, 1918; L’ingenu amor, 1924; Sis Joans, 1928). De
les seves traduccions cal destacar l'Odissea d’Homer i les d’obres d’Èsquil, Sòfocles,
Plutarc, Kavafis, Poe, Hölderlin i Rilke entre d'altres.

D’entre els autors més joves, cal esmentar Màrius Torres (1910-1942) i Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, que van veure tallada la seva trajectòria per una mort prematura a causa
de la tuberculosi.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Palma, 1913 - El Brull, 1938). Durant el batxillerat fou alumne de Gabriel Alomar. Estudià
filosofia i lletres a Barcelona, on va fer dues amistats decisives: Carles Riba i Salvador
Espriu. La culminació de la seva trajectòria poètica és el recull Imitació del foc (1938), de
publicació pòstuma, amb influència del postsimbolisme, de la cançó popular, del barroc i
del surrealisme i amb un gran domini lingüístic. Rosselló-Pòrcel és el primer poeta illenc
que s’allunya dels patrons de l’Escola Mallorquina. Els autors de la generació de la guerra
civil el mitificaren i el consideraren un símbol de l’anomenada “generació sacrificada”.

7.2. La narrativa

La crisi de la novel·la durant el Noucentisme provocà des del 1917 al 1925 una polèmica a
la premsa en què participaren autors com Josep M. de Sagarra (La por a la novel·la) i
Carles Riba (Una generació sense novel·la), preocupats per la manca d’una producció
novel·lística pròpia. Des del 1925 el panorama canvia: reapareixen autors modernistes,
apareixen novel·listes nous, es donen a conèixer les principals novetats europees i nord-
americanes, es creen premis literaris de novel·la i sorgeixen noves editorials i col·leccions
dedicats al gènere.

Les obres catalanes incorporaran, amb més o menys mesura, les noves tendències
procedents dels experiments europeus i americans: rebuig del narrador omniscient,
subjectivització del temps, monòleg interior, rebuig de la hipocresia de la societat burgesa,
etc. El panorama narratiu pot resumir-se així:

 Reaparició d’autors modernistes (Prudenci Bertrana, Joan Puig i Ferreter, etc.).

 Novel·la psicològica, el corrent predominant, amb autors com Miquel Llor, Cèsar
August Jordana, Carles Soldevila i M. Teresa Vernet.

 Novel·la avantguardista (Francesc Trabal).

 Dos casos a part: Josep M. de Sagarra i Sebastià Juan Arbó.

 Primeres obres d’autors joves que es consolidaran després de la guerra (Salvador

Espriu, Pere Calders, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda).

El conte o narració breu, que no havia estat bandejat com la novel·la pels noucentistes,
s’obrirà ara més radicalment als nous camins apuntats des de la crisi del realisme i
comptarà amb col·leccions editorials i premis literaris específics. En foren conreadors
destacats Carles Soldevila, Ernest Martínez Ferrando, C. A. Jordana, Joan Oliver,
Francesc Trabal, Josep Pla i, entre els més joves, Salvador Espriu i Pere Calders.
29
 Literatura catalana

Joan Puig i Ferreter, de personalitat i biografia conflictives, públic, en aquesta etapa,

novel·les on predomina l’anàlisi psicològica, el material autobiogràfic i l’individualisme, amb
influència destacada dels grans narradors russos del XIX. Les més conegudes són Vida
interior d’un escriptor (1928), El cercle màgic (1929) i Camins de França (1934). Entre 1938
i 1958 va escriure el cicle novel·lesc El pelegrí apassionat, en dotze volums.

Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967), de mentalitat bàsicament noucentista, fou un

periodista molt llegit i també autor de poemes, contes, novel·les, obres de teatre i
traduccions. De la seva producció novel·lística destaquen les obres Fanny (1929) i
Valentina (1933), totes dues dins la tendència d’analitzar la psicologia femenina, molt en
voga en aquests anys.

Miquel Llor (Barcelona, 1894-1966) és autor d’una de les novel·les amb més èxit de crítica
i de públic: Laura a la ciutat dels sants (1931), que descriu de manera minuciosa l’evolució
d’una dona barcelonina enfrontada a una societat tancada i hipòcrita.

Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957) escriu una obra caracteritzada
per la crítica de la burgesia, la presència de l’erotisme i un humor que tendeix a l’absurd,
aspecte que, juntament amb d’altres, el relaciona amb l’avantguardisme. Entre les seves
novel·les més remarcables hi ha L’home que es va perdre (1931), Judita (1930) i Vals
(1936).

Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902 - Barcelona, 1984) s’avançà amb les
seves novel·les al corrent existencialista francès dels anys 40. L’inútil combat (1931),
Terres de l’Ebre (1932), Camins de nit (1935), Tino Costa (1947), etc., ambientades a les
terres de l’Ebre, presenten uns personatges torturats pel seu passat i per un món hostil, en
la línia del rus Dostoievski.

7.3. El teatre

Després de la crisi provocada pel Noucentisme, s’imposà a Barcelona l’”alta comèdia

burgesa”, a la qual s’adaptaren autors modernistes que continuaven en actiu, com Josep
Pous i Pagès, i escriptors més joves, com Carles Soldevila. Es tractava d’obres ben fetes,
amb trames complicades —conflictes característics del món familiar burgès urbà— i
desenllaços morals. Al costat d’aquest tipus de representacions, hi havia el teatre poètic de
Sagarra. Més endavant aparegueren nous autors (Josep Millàs-Raurell, Joan Oliver) amb
plantejaments més crítics que desmitificaven la burgesia.

Al País Valencià i a les Illes Balears domina l’escena el sainet costumista del segle XIX,
que incorporarà poques novetats.

Del període de la guerra civil, l’obra de més qualitat és La fam (1938) de Joan Oliver, un
drama més reflexiu, que intenta clarificar les pugnes de la Catalunya revolucionària.

Carles Soldevila és l’autor més representatiu de la comèdia burgesa, amb obres com
Civilitzats tanmateix (1922), Els milions de l’oncle (1927), Escola de senyores (1930), etc.
Hi destaca la ironia discreta i l’agudesa del diàleg.

30
 Literatura catalana

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Nasqué en una família de la noblesa

rural i tengué una educació selecta. Estudià dret i inicià la carrera diplomàtica, que
abandonà per dedicar-se plenament a la literatura i al periodisme. Fou un dels escriptors
més populars del segle, amb una producció extensa i variada, que inclou traduccions,
assaig, prosa narrativa i, sobretot, poesia i teatre. En general, hi demostra un extraordinari
domini de la llengua.

Sagarra es mantingué al marge del Noucentisme i construí una obra segurament més
propera al model romàntic i al modernista. I, encara que no se sentia gaire identificat amb
el món contemporani, va connectar perfectament amb un públic ampli i plural.

La seva poesia es caracteritza per la claredat expressiva, la riquesa plàstica i el to més

aviat narratiu. Va publicar quatre llibres de cançons: Cançons d'abril i de novembre
(1918), Cançons de taverna i d'oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923) i Cançons de
totes les hores (1925). La tendència al poema narratiu el dugué a escriure composicions
llargues com El mal caçador (1915) i El comte Arnau (1928), de motius llegendaris que
també havia tractat Maragall; Sagarra hi accentuà els elements realistes. Dels reculls
posteriors cal citar Àncores i estrelles (1935) i Entre l’Equador i els Tròpics (escrit el 1937 i
publicat el 1945), més intimistes.

Entre 1918 i la guerra civil, Sagarra es converteix en un dels centres de l’escena catalana
amb l’estrena de 37 obres. El gènere que li donà més popularitat fou el ‘poema dramàtic’,
peça en vers que solia plantejar un conflicte de triangle, situat generalment entre els segles
XVII i XIX, amb personatges prototipus i final feliç, basat en el penediment i el perdó. Entre
els títols més representatius hi ha Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La
corona d’espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933), etc.
Després de la guerra intentà actualitzar el seu teatre sense gaire èxit. El 1954, en canvi,
triomfà amb La ferida lluminosa, un melodrama de tema religiós.

Pel que fa a la prosa narrativa, cal destacar la novel·la Vida privada (1932), que narra la
decadència d’una família barcelonina de procedència aristocràtica durant els anys de la
República, i les Memòries (1954), un dels seus llibres més interessants.

8. DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL

Després de la guerra civil, comença una nova etapa històrica caracteritzada per la manca
de llibertats i per l’afany de la dictadura franquista d’eliminar realitats culturals i polítiques
diferents de la castellana. La cultura en llengua catalana, per tant, serà perseguida
obsessivament, fet que comportarà la desaparició d’institucions, publicacions periòdiques i
llibres. Els primers anys, la literatura es va haver d’organitzar a l’exili o bé a la clandestinitat
(reunions en cases particulars, edició d’alguna revista clandestina, etc.) i, si es publicà
alguna cosa, fou amb ardits diversos (peus d’impremta falsos, ortografia prefabriana, etc.).
La professionalització dels escriptors esdevingué impossible, sense mitjans de
comunicació a l’abast i sense possibilitats de publicar (o estrenar) traduccions ni obra
pròpia.

8.1. L’exili

31
 Literatura catalana

Molts autors abandonaren el país i es refugiaren a França fins a la invasió alemanya.

Després, bastants s’instal·laren a Amèrica, sobretot a Xile i a Mèxic, que es convertí en un
lloc de referència important per a la literatura catalana dels anys 40 i 50, ja que s’hi
convocaren premis literaris, s’hi organitzaren projectes editorials i s’hi publicaren revistes.

De l’anomenada ‘literatura de l’exili’ (amb alguns trets comuns: reflex de l’experiència

immediata, tema de l’enyorança, sentiment de frustració, denúncia de la guerra, etc.), cal
destacar obres com Elegies de Bierville (1943) de Carles Riba, Saló de tardor (1949) de
Joan Oliver, K. L. Reich (no publicada fins al 1963) de Joaquim Amat-Piniella, Tots tres
surten per l’Ozama (1946) de Vicenç Riera Llorca, etc. La influència de les cultures
d’acollida es deixà sentir, per altra banda, en algunes produccions: El ben cofat i l’altre
(1951) de Josep Carner, Paraules d’Opòton el vell (1968) d’Avel·lí Artís-Gener, L’ombra de
l’atzavara (1964) de Pere Calders, etc.

8.2. La represa

El triomf del aliats a la Segona Guerra Mundial significà el bloqueig internacional a

l’Espanya franquista, però la tensió posterior entre el món comunista i el de les
democràcies occidentals (l’anomenada ‘Guerra Freda’) va conduir, a partir dels anys 50, al
reconeixement exterior del règim. Així s’inicià un procés lent d’obertura i de progrés
econòmic que s’accelerà als anys 60 i afavorí especialment els Països Catalans. La nova
conjuntura, amb l’impuls d’una oposició politicocultural cada cop més manifesta (campanya
contra el director de “La Vanguardia” per la seva actitud contra la llengua, entonació del
Cant de la senyera al Palau de la Música davant alguns ministres, campanya “Volem
bisbes catalans”, etc.), permeté el desenvolupament —encara molt limitat— de la cultura
catalana fora de la privacitat domèstica. Cal esmentar els assoliments següents:

 Creació de premis literaris (Joanot Martorell de novel·la, 1947; Óssa Menor de

Poesia, 1949; Víctor Català de narrativa curta, 1953 ;Sant Jordi de novel·la, 1960;
Josep Maria Folch i Torres de narrativa infantil, 1963; Joaquim Ruyra de narrativa
juvenil, 1963; Josep Maria de Sagarra de teatre, 1963; Josep Pla de narrativa, 1968;
etc.).

 Reaparició o creació d’editorials o col·leccions (Editorial Selecta, 1946; Lletres

Valencianes, 1948; Biblioteca Raixa, 1954; Club dels Novel·listes, 1955; Edicions
62, 1962; Pòrtic, 1963; La Galera, 1963; retorn de l’exili de l’Editorial Proa, 1964;
etc.).

 Campanya del Diccionari Català-Valencià-Balear a partir del 1949.

 Aparició de revistes: El Pont (1952), Quart Creixent (1957-58), Serra d’Or (1959),
Oriflama (1961-77), Cavall Fort (1961, infantil i juvenil), Escola Catalana (1965),
Tele-Estel (1966-1970), etc.

 Fundació d’Òmnium Cultural (1961, clausurada de 1963 a 1967) a Barcelona i de

l’Obra Cultural Balear (1962) a Palma.

 Creació de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de

Barcelona el 1965.

32
 Literatura catalana

 Recuperació, sobretot a partir dels anys 60, d’un teatre connectat amb els corrents
europeus més moderns.

 Represa pública dels contactes entre intel·lectuals catalans i castellans: “Congresos

de Poesía” (Segovia, 1952; Salamanca, 1953; Santiago de Compostel·la, 1954),
“Diàleg de les cultures” (Montserrat, 1968).

8.3. La poesia

Les restriccions de la postguerra motivaren el predomini inicial de la poesia, que, amb la

voluntat d’oferir una imatge de “normalitat”, continuà majoritàriament la tendència
postsimbolista, sota el mestratge de Carles Riba i amb derivacions cap a un humanisme
metafísic. S’inscriuen en aquesta línia Rosa Leveroni, Joan Teixidor, Joan Vinyoli,
l’eivissenc Marià Villangómez, Agustí Bartra (des de l’exili), etc. Poetes com Joan Brossa i
Josep Palau i Fabre, més influïts per J. V. Foix, optaren per actituds avantguardistes.

Des de la mort de Carles Riba fins al 1968, el corrent dominant fou el realisme històric,
amb plantejaments que coincidien, en part, amb altres corrents europeus del moment. El
poeta es converteix en un home com els altres, que entén la poesia com una forma més de
lluita per l’alliberament individual i social i que reflecteix la seva experiència amb un
llenguatge col·loquial i directe, a l’abast de tothom. Entre els autors relacionats amb aquest
tipus de poesia hi ha Joan Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés,
Josep Maria Llompart, Miquel Martí i Pol, etc.

A les Illes Balears, a partir dels anys 50, hi ha un conjunt de poetes destacats que, seguint
l’exemple de Rosselló-Pòrcel, suposen la superació de l’estètica de l’Escola Mallorquina:
Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet.

Joan Oliver (Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986). Com a poeta, utilitzà el pseudònim de
Pere Quart. Nasqué en una família de la burgesia industrial. Estudià dret, però ben prest
es dedicà a l’escriptura. Als anys 20 formà part del Grup de Sabadell, acostat a
l’avantguardisme, provocador i amb gust per l’humor absurd. Durant la guerra es
comprometé a fons amb el bàndol republicà i, després va viure a l’exili fins que, al 1948,
tornà a Catalunya on, després d’uns anys amargs, pogué dedicar-se al món de la literatura
i fou reconegut com un símbol d’escriptor compromès. Són constants de la seva obra
l’actitud crítica i intel·ligent, l’individualisme, la ironia, el realisme i un llenguatge planer i
depurat.

Els primers llibres de poemes, Les decapitacions (1934 i Bestiari (1937), trenquen tant amb
el simbolisme com amb el surrealisme i també amb la pròpia classe social. L’Oda a
Barcelona (1936) és nacionalista i revolucionària. A la postguerra, amb Saló de Tardor
(1947) i Terra de naufragis (1956), reculls de to elegíac, més intimistes i greus, Oliver
s’acostà, excepcionalment, a les tècniques postsimbolistes. Vacances pagades (1960)
provocà un gran impacte i es convertí en punt de referència del realisme social. Hi
retrobam el racionalisme escèptic i l’humor irònic.

De la seva producció teatral, que evoluciona des de la crítica despietada a una de més
comprensiva, cal destacar Allò que tal vegada s’esdevingué (1936), La fam (1938) i Ball
robat (1958).

33
 Literatura catalana

També va conrear la narrativa curta i va publicar nombroses traduccions, d’entre les quals
cal citar la versió esplèndida del Pigmalió de Bernard Shaw.

Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982). Del 1939 al 1970 visqué a l’exili,
sobretot a Mèxic, on publicà en català i castellà. La seva obra, que s’ha qualificat
d’humanista i marcada pel nord-americà Walt Whitman, és extensa i abraça tots els
gèneres. De la producció poètica destaquen l’ambiciosa epopeia Màrsias i Adila (1948) i
reculls com Ecce homo (1968), Els himnes (1973), etc.

Rosa Leveroni (Barcelona 1910 - Cadaqués, 1985). Dona d’una sòlida formació literària,
influïda per C. Riba, de qui fou deixebla. A la postguerra treballà a la resistència per la
continuació de la cultura catalana. Els temes recurrents de la seva obra poètica són l’amor,
la solitud, el pas del temps i la identificació amb la natura. Publicà els reculls Epigrames i
cançons (1938) i Presència i record (1952). També conreà la narrativa breu i l’assaig.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). La seva família
procedia d’Arenys de Mar, on féu llargues estades i que convertí en la mítica Sinera
(inversió del mot Arenys). Estudià dret i història antiga. El 1933, en un creuer
d’universitaris, visità Grècia, Palestina i Egipte, llocs d’on procedien les mitologies que
influïren tant en la seva obra. La guerra li impedí llicenciar-se en Llengües Clàssiques.
Després del 1939 treballà en una notaria i es refugià en la literatura. Als anys 60 era
reconegut àmpliament com a autoritat poètica i moral. El cantant Raimon (Cançons de la
roda del temps, 1966) contribuí a popularitzar la seva poesia.

Abans de la guerra publicà narrativa: El doctor Rip (1931), Laia (1932), Aspectes (1934),
Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935), obres originals, que trencaven
amb l’estètica noucentista. Es mouen entre la sàtira esperpèntica, el lirisme i el realisme.

Poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona va escriure l’obra de teatre
Antígona (1939), basada en el model grec, sobre el tema de la guerra i la necessitat de
reconciliació. La seva obra dramàtica més important és Primera història d’Esther (1948),
una aparent “improvisació per a titelles” que permet la reflexió profunda sobre temes que
preocupen l’autor. Hi destaca la gran creativitat lingüística.

Cementiri de Sinera, el primer llibre de poemes, aparegué el 1946. Aquest recull, juntament
amb Les hores (1952), Mrs. Death ( 1952), El caminant i el mur (1954) i Final del
laberint (1955) forma un cicle poètic en el qual el poeta reflexiona sobre el món perdut i
sobre la mort. El procés culmina en una experiència mística.

A Les cançons d'Ariadna (1949) predomina la sàtira. La pell de brau (1960), obra de to èpic
i didàctic on es planteja el drama històric de “Sepharad” (Espanya), fou considerada un
model pels defensors del realisme històric i va tenir un gran ressò. Altres reculls de poemes
són Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971).

Amb motiu de l’aparició de les seves Obres completes, Espriu va fer una revisió profunda
de la seva obra, que pretenia —i aconseguí— unitària (des del punt de vista temàtic i
filosòfic) i al mateix temps diversa (en els gèneres, les tècniques i els registres lingüístics).

Joan Teixidor (Olot, 1913 - Barcelona, 1992). Començà a escriure de molt jove, influït pel
simbolisme i l’avantguardisme. De la seva producció posterior, marcada per la guerra, cal

34
 Literatura catalana

citar els reculls Camí dels dies (1948) i, especialment, El príncep (1954), on expressa el
dolor per la mort d’un fill. Destaca la seva tasca com a crític d’art i literatura.

Marià Villangómez (Eivissa, 1913-2002). Féu una tasca important d’orientador cultural a
l’illa i de traductor. La seva poesia, de gran rigor formal i ben arrelada a la seva terra,
evolucionà des de la influència inicial de l’Escola Mallorquina cap als nous camins de la
poesia pura (Els béns incompartibles, 1954; Sonets de Balansat, 1956) i, més endavant,
del realisme (El cop a la terra, 1962).

Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984). La seva poesia, influïda especialment per Rilke, que
traduí, i per Riba, evolucionà des del postsimbolisme cap a l’existencialisme i un cert
realisme. Fou reconegut sobretot a partir dels anys 70. Publicà, entre d’altres llibres, Primer
desenllaç (1937), De vida i somni (1948), El callat (1956), Tot és ara i res (1970), Encara
les paraules (1973), Vent d’aram (1976), Passeig d’aniversari (1984), etc.

Llorenç Moyà (Binissalem, 1916 - Palma, 1981). Poeta, dramaturg i narrador. Començà
l’obra poètica seguint els patrons de l’Escola Mallorquina (La bona terra, 1949), i
evolucionà cap al postsimbolisme i el barroquisme (Ocells i peixos, 1953; Via crucis, 1960;
La posada de la núvia, 1955) i, després, cap al classicisme amb voluntat de denúncia
(Palinur, 1994; Hispània citerior, 1981). La seva producció dramàtica es mou entre la
tendència culta (Ulisses, 1958; Fàlaris, 1961; El fogó dels jueus, 1963) i la popular
(Adoració dels tres Reis d’Orient, 1966; Entremès d’En Llorenç mal casadís i na Sussaina
d’es fil, 1967; la trilogia El ball de les baldufes, 1980; etc.).

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008). Cal esmentar el seu paper molt actiu en la
resistència cultural durant la postguerra (edicions La Sirena, revistes “Poesia” i “Ariel”, etc.).
Entre 1946 i 1961 residí a París. La seva obra poètica, recollida al volum Poemes de
l’alquimista (1952), respon, com declara ell mateix, a un desig d’exploració i
d’experimentació i és marcada per la revolta existencial i l’erotisme directe. També va
escriure teatre i narrativa. Com a assagista, destaquen els seus nombrosos estudis sobre
l’obra de Pablo Picasso.

Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998). Als 17 anys s’allistà al front republicà. Després de la
guerra treballà com a gravador i venedor de llibres prohibits i entrà en contacte amb els
cercles artístics, on conegué J. V. Foix, que l’influí. Fou un dels fundadors del grup artístic
avantguardista Dau al Set, editor de la revista del mateix nom (1948-1956). La seva àmplia
obra es caracteritza per la constant experimentació formal, que inclou l’ús de formes
poètiques clàssiques (sonet, oda sàfica, romanç, etc.), la poesia conceptual, el teatre
surrealista, el guió cinematogràfic, la poesia visual, els poemes-objecte, la performance,
etc.

La seva producció començà a ser divulgada arran de la publicació de Poesia rasa (1970),
però el reconeixement ple no li arribà fins als anys 90. Entre molts altres reculls poètics hi
ha Em va fer Joan Brossa (1950), Poemes civils (1961), El saltamartí (1969), Des d’un got
d’aigua fins al petroli (1971), Sextines 76 (1977), Poemes de seny i de cabell (1977), Ball
de sang (1982), Passat festes (1995), etc. Col·laborà amb altres artistes com Joan Miró i
Antoni Tàpies. El 1999 es constituí a Barcelona la Fundació Joan Brossa que, des del
2006, compta amb una exposició permanent.

Gabriel Ferrater (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972). Nasqué en una família
benestant i relacionada amb la política, que s’instal·là, entre 1938 i 1941, a França, on
35
 Literatura catalana

l’autor aprengué idiomes i entrà en contacte amb la literatura francesa. El 1945 començà la
carrera de ciències exactes, que no acabà. Després del suïcidi de son pare el 1951,
començà a guanyar-se la vida com a traductor i crític d’art, fet que el dugué a relacionar-se
amb els cercles literaris barcelonins i a interessar-se més a fons per la poesia. A partir de
1964 es dedicà sobretot a la lingüística científica, féu la carrera de filologia romànica i
exercí de professor a la universitat. Se suïcidà poc abans de fer els cinquanta anys.

Publicà tres llibres de poemes: Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962) i Teoria
dels cossos (1966), recollits, amb alguns canvis, a Les dones i els dies (1968). La seva
obra lírica, molt personal, tendeix al realisme i a la reflexió moral; es distancia del
simbolisme però també del compromís social. En són constants temàtiques el pas del
temps, les relacions humanes, l’erotisme i la literatura.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993). Fill d’una família humil, estudià
periodisme gràcies a una beca i treballà des del 1949 al diari Las Provincias de València.
La seva obra poètica, molt extensa i arrelada a la seva terra i a la seva realitat social, té
com a temes bàsics el sexe i la mort. Cal remarcar-ne l’expressivitat lingüística. Començà a
publicar-la el 1953, però la popularitat li arribà als anys 70, en què començà l’edició de les
seves obres completes: Recomane tenebres (1972), Les pedres de
l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Cant
temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de
vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 - Barcelona, 1991). Llicenciat en dret i en filologia
romànica i doctor en filologia catalana. Fou professor a la Universitat de Tarragona. Va
escriure poesia, narrativa, teatre i crítica literària. De la seva obra poètica, amb orientacions
diverses, destaquen El dolor de cada dia (1957), Sonets a Eurídice (1962), Terra negra
(1970), El fill pròdig (1970), etc. De la novel·lística, Sophie o els mals de la discreció (1971)
i el cicle Els anys i els dies.

Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993). Llicenciat en dret. Dugué a terme una tasca
important d’animador i orientador cultural a Mallorca com a assessor literari de l’Editorial
Moll, president de l’Obra Cultural Balear (1976-1983), crític literari, conferenciant,
professor universitari, etc. En el seu primer llibre, Poemes de Mondragó (1961), s’hi nota la
influència de la “Generación del 27”; a la darrera part del recull, però, es decanta pel
realisme, que també marcarà La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un
adolescent de casa bona (1974). Amb Mandràgola començà una nova etapa caracteritzada
per la reflexió sobre la mort i el pas del temps, la presència de símbols i un llenguatge molt
elaborat. També publicà La Capella dels Dolors i altres poemes (1981), Jerusalem (1990)
i Spiritual (1992).

Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997). De família humil, als deu anys ingressà al seminari, on
estudià humanitats i filosofia, fins que, el 1947, una tuberculosi l’obligà a abandonar la
carrera eclesiàstica. Tant el sentiment religiós com la malaltia condicionaren la seva obra.
Durant l’estada al sanatori de Caubet començà a escriure la novel·la El mar, publicada el
1958. Els primers reculls poètics (Quatre poemes de Setmana Santa, 1950; Entre el coral i
l’espiga, 1952) feren parlar d’una renovació radical de la poesia mallorquina, almenys en
l’aspecte formal. La seva poesia evolucionà cap a formes cada vegada més lliures: Cant
espiritual (1953), L’evangeli segons un de tants (1962, no es publicà fins al 1967 a causa
de la censura), El cant de l’arc (1980), El jove (1987), Nova York (1991), etc. Les seves
novel·les contribuïren a l’assimilació de les tècniques narratives més avançades. El mar,
36
 Literatura catalana

que explica l’experiència vital de dos joves internats en un sanatori mallorquí, és una de les
fites de la novel·lística de postguerra. Agustí Villaronga en féu una versió cinematogràfica
el 2000. Una altra novel·la destacada de Bonet és Míster Evasió (1969).

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003). Treballà des dels catorze anys en una
fàbrica fins que, els anys 70, començà a patir les conseqüències d’una malaltia
neurodegenerativa. Els llibres El poble (1966) i La fàbrica (1972) s’adscriuen al realisme
històric. L’enfrontament amb la malaltia el conduí a una poesia més intimista però també
d’un vitalisme cada vegada més gran: Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del
violí (1974), Quadern de vacances (1976), Cinc esgrafriats a la mateixa paret (1976),
Crònica de demà (1977), etc. Estimada Marta (1978), de tema amorós, és un dels seus
reculls més populars. L'àmbit de tots els àmbits (1981) és un llibre de reflexió i compromís
cívic. De la darrera etapa destaquen Suite de Parlavà (1992), Un hivern plàcid (1994),
Llibre de solituds (1997), etc.

8.4. La narrativa

La novel·la, gènere que exigeix una dedicació i una difusió més amplies, patí especialment
les conseqüències de la guerra (manca d’una infraestructura editorial sòlida i de canals de
difusió i de crítica, censura, absència de traduccions —no autoritzades fins al 1962—, etc.)
i veié retardat el desenvolupament normal. Els autors, durant algunes dècades, aniran
assimilant les diferents tendències europees i americanes, però d’una manera individual,
sense convergir en corrents ben formulats.

Deixant de banda els dos grans novel·listes de postguerra, Llorenç Villalonga i Mercè
Rodoreda, es pot parlar, malgrat tot, d’unes línies principals: la pervivència de la novel·la
psicològica, predominant fins als anys 60 (Xavier Benguerel, Joan Sales, Lluís Ferran de
Pol, Maria Aurèlia Capmany, etc.); el realisme objectivista influït pel neorealisme italià i per
la novel·la nord-americana d’entreguerres (Vicenç Riera Llorca, Joaquim Amat-Piniella,
Josep M. Espinàs, etc.); la novel·la de reflexió existencial i d’experimentalisme en les
formes (Manuel de Pedrolo, Blai Bonet, etc.); i la tendència a la mitificació i la fantasia
(Avel·lí Artís-Gener, Joan Perucho, Baltasar Porcel, etc.).

Pel que fa al conte, durant la dècada dels 50 es publicaren els grans reculls de postguerra.
En alguns casos (Villalonga i Rodoreda) la narració breu fa el paper de gènere de transició
cap a la novel·la; en d’altres, en canvi, té una dimensió autònoma i original (Pere Calders).
Hi ha narradors, com els mateixos Villalonga i Rodoreda, que continuen la tradició
psicològico-realista d’abans de la guerra. Uns altres recreen la realitat amb la imaginació i
la fantasia, acostant-se a l’experimentació avantguardista (Pere Calders, Jordi Sarsanedas,
Joan Perucho, Salvador Espriu, etc.). Als anys 60, alguns autors s’ajustaran al realisme
social (Josep M. Espinàs, Joaquim Carbó, etc.).

Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980). Estudià medicina a Múrcia, Barcelona, Madrid i

Saragossa i s’especialitzà en psiquiatria. Exercí de metge a Palma a partir del 1927. La
seva formació cultural, insòlita al món illenc, fou sobretot francesa. L’influïren especialment
Anatole France, Marcel Proust i Voltaire. Des d’una posició cosmopolita i provocadora,
adoptà una actitud crítica cap a la societat mallorquina tradicional i provinciana, que retratà
àcidament a Mort de dama (1931), novel·la que inclou una caricatura de l’Escola
Mallorquina. Durant la guerra civil s’afilià a Falange Española, es casà amb la seva cosina

37
 Literatura catalana

Teresa Gelabert i es retirà amb ella a Binissalem, on començà a gestar el mite de Bearn,
que representa el pas de la sàtira a l’elegia.

Als anys 50 s’acostà al món cultural mallorquí i es relacionà amb Manuel Sanchis Guarner,
Francesc de B. Moll, Llorenç Moyà, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i Salvador
Espriu. El 1952 publicà La novel·la de Palmira. Redactà Bearn en català, però, molest per
les correccions fetes a Mort de dama per l’editorial Selecta, va refer i va acabar l’obra en
castellà. Fins al 1961 no aparegué en llengua catalana. Bearn narra, a través d’un capellà
nebot del protagonista, la decadència d’una família aristocràtica de Mallorca i de tot el seu
món, evocat com un paradís perdut. El protagonista, Toni de Bearn, sensual i exaltat de
jove, lúcid i irònic, amant de la Il·lustració i obsessionat per fixar el temps, és la transposició
literària de l’autor.

Als anys 60 inicià una nova etapa marcada per l’encarament amb el nou món sorgit de la
postguerra. Publicà, entre d’altres novel·les, L’àngel rebel (1961; revisada, ampliada i
publicada definitivament com a Flo la Vigne), Les fures (1963), L’hereva de dona Obdúlia
(1964, versió definitiva de 1970), La gran batuda (1968), La Virreyna (1969), La Lulú
(1970), El misantrop (1972), Andrea Victrix (1974), etc.

La narrativa breu de Villalonga, com el teatre, connecta temàticament amb els cicles
novel·lístics. Es recull als volums El lledoner de la clastra (1958), De fora Mallorca (1966),
El llumí i altres narracions (1968), etc. D’entre les obres teatrals destaquen Faust (1956),
síntesi dramàtica de la primera part de Bearn, Aquil·les o l’impossible (1964) i el conjunt de
peces breus Desbarats (1965, revisat i ampliat el 1975).

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Encara que gairebé no anà a escola,
s’afeccionà ben prest a la lectura i, després d’un matrimoni dissortat, començà a col·laborar
en diaris i revistes, a publicar novel·les —que més endavant, amb l’excepció d’Aloma
(1938), rebutjaria— i a entrar en contacte amb el món intel·lectual. En acabar la guerra
s’exilià a França, on començà una relació sentimental amb Armand Obiols. Després d’anys
de penúria econòmica, la parella passà a viure a Ginebra (1954), on l’autora inicià un
període molt creatiu. Als anys 70, després de la mort d’Armand Obiols, tornà a Catalunya,
on ja era plenament reconeguda com a escriptora. S’instal·là a Romanyà de la Selva.

La primera publicació després de la guerra fou Vint-i-dos contes (1958), un recull de to

pessimista en algunes peces del qual (La sang, Tarda al cinema, En el tren) apareix un
estil nou (l’escriptura parlada) que, més endavant, serà característic de l’autora: una veu
femenina explica la seva vida amb un llenguatge col·loquial i sense gens de dramatisme.

La plaça del Diamant (1962) representà la seva plenitud com a novel·lista. És una obra
psicològica, històrica i simbòlica, en què la protagonista evoluciona paral·lelament als fets
històrics que viu (República, guerra i postguerra). Després publicà El carrer de les
Camèlies (1966) i Jardí vora el mar (1967), encara dins uns patrons realistes.

Amb La meva Cristina i altres contes (1967), Rodoreda evolucionà cap al lirisme i la
mitificació, que culminaran a la seva altra gran novel·la, Mirall trencat (1974), en la qual, a
través de la història d’una família de la burgesia catalana des de finals del XIX fins a la
guerra civil, elabora el mite de la infantesa, un món perdut que té com a centre un jardí
esplèndid ple de símbols i que s’oposa al món adult, trist i decadent. El narrador ha passat
a ser omniscient i l’estil ha esdevingut més literari.

38
 Literatura catalana

Al 1980 l’autora publicà Viatges i flors, un recull de proses, i la novel·la Quanta, quanta
guerra, obres que presenten un univers estrany, fantàstic i misteriós. Pòstumament
aparegueren encara dues novel·les inacabades: La mort i la primavera (començada a
l’exili) i Isabel i Maria.

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994). Va estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts i

treballà com a dibuixant i com a periodista. El 1936 publicà els primers llibres: el recull de
contes El primer Arlequí i la novel·la La glòria del doctor Larén. El 1937 s’allistà com a
voluntari a l’exèrcit de la República i fou destinat a Terol, on va escriure la crònica Unitats
de xoc. Després de la guerra s’exilià a França i a Mèxic, on visqué fins al 1963, participant
sempre en empreses per a la persistència de la cultura catalana.

La publicació del recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1955) representà el

reconeixement de la crítica catalana. Després aparegueren Gent de l'alta vall (1957), Demà
a les tres de la matinada (1959), Aquí descansa Nevares (1967), Invasió subtil i altres
contes (1978), Tot s'aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985)
i L'honor a la deriva (1992). També publicà les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964),
sobre l’experiència de l’exili, i Ronda naval sota la boira (1966). Mentrestant continuà
escrivint articles per a diverses publicacions periòdiques. La popularitat li arribà el 1978,
quan la companyia teatral Dagoll Dagom estrenà Antaviana, un muntatge elaborat a partir
de contes seus.

Les narracions de Calders corresponen a un distanciament irònic i a una recreació de la

realitat i esdevenen una reflexió crítica sobre la condició humana. Un dels seus jocs típics
és la introducció, en un marc realista i quotidià, de l’element absurd o insòlit, que no és
percebut com a tal pels personatges, sinó assumit normalment i tractat d’una manera
pràctica. Són claus en aquest procés l’ús d’un llenguatge planer i senzill i alhora precís i
subtil, l’ús de la primera persona, la combinació de diferents punts de vista, etc.

Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990). A més de novel·les, la seva

producció més característica, va escriure narració breu, poesia, teatre i articles periodístics,
i també va traduir. Cal esmentar la seva actitud cívica crítica i insubornable i els problemes
que patí a causa de la censura, que l’afectà particularment. La seva obra extensíssima i
variada, es mou entre l’existencialisme i l’objectivisme i presenta una notable
experimentació formal. Els temes més insistents són la solitud, la incomunicació,
l’alienació, la crueltat i la solidaritat. Publicà novel·la política, simbòlica, policíaca, de
ciència-ficció, etc. Es poden destacar, d’entre moltes altres, Balanç fins a la matinada
(1963), Cendra per Martina (1965), Joc brut (1965), Totes les bèsties de càrrega (1967),
M’enterro en els fonaments (1967), Mossegar-se la cua (1968), Un amor fora ciutat (1970),
Si són roses floriran (1971), Mecanoscrit del segon origen (1974), les onze novel·les del
cicle Temps obert, escrites entre 1963 i 1968, etc.

Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003). Autor de poesia, prosa poètica, narració curta,
novel·la, articles periodístics, crítica d’art, llibres de viatges, memòries… Començà
publicant poesia (Sota la sang, 1947; El país de les meravelles, 1956; Quadern
d’Albinyana, 1984, Itineraris d’Orient, 1986; etc.). L’obra narrativa combina d’una manera
molt personal i coherent la fantasia i l’erudició, el fet sobrenatural i la ciència, la mitologia i
la curiositat històrica. La seva novel·la més coneguda és Les històries naturals (1960), que
planteja un cas de vampirisme en el marc de les guerres carlines. Altres títols són: Llibre de
cavalleries (1957), Les aventures del cavaller Kosmas (1981), Pamela (1983), La guerra de
la Cotxinxina (1996), etc. Pel que fa als contes, cal citar: Amb la tècnica de Lovecraft
39
 Literatura catalana

(1956), Aparicions i fantasmes (1968), Històries apòcrifes (1974), Monstruari fantàstic

(1976), Gàbia per a petits animals feliços (1981), etc.

Altres autors i obres rellevants del període són:

Maurici Serrahima (1902-1979): Estimat senyor fiscal;

Vicenç Riera Llorca (1903-1991): Tots tres surten per l’Ozama;
Xavier Benguerel (1905-1990): L’home dins el mirall, Els vençuts;
Rafael Tasis (1906-1966): Tres;
Lluís Ferran de Pol (1911-1995): Abans de l’alba, La ciutat i el tròpic, Érem quatre;
Enric Valor (1911-2000): L’ambició d’Aleix ;
Joan Sales (1912-1983): Incerta glòria;
Avel·lí Artís-Gener (1912-2000): Paraules d’Opoton el Vell;
Joaquim Amat-Piniella (1913-1974): K. L. Reich;
Maria Aurèlia Capmany (1918-1991): El gust de la pols, Un lloc entre els morts,
Feliçment, jo sóc una dona;
Jordi Sarsanedas (1924-2006): Mites, El martell;
Ramon Folch i Camarasa (1926): La sala d’espera, La visita;
Josep M. Espinàs (1927): Combat de nit, L’últim replà;
Estanislau Torres (1927): Els ulls i la cendra, La derrota;
Joaquim Cabó (1932): Solucions provisionals, La casa sota la sorra;
Baltasar Porcel (1937-2009): La lluna i el “Cala Llamp”, Els argonautes.

8.5. Prosa periodística i assagística

Un gran nombre d’autors catalans destacaren durant aquests anys en el camp del
periodisme i l’assaig (Jordi Rubió i Balaguer, Agustí Calvet —Gaziel—, Ferran Soldevila,
Maurici Serrahima, Francesc de B. Moll, Joan Coromines, Jaume Vicens Vives, Josep
Ferrater Mora, Martí de Riquer, Josep Melià, etc.). És imprescindible detenir-se, si més no,
en l’obra de dos: Josep Pla i Joan Fuster.

Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981). Fill d’una família de petits propietaris rurals,
estudià dret i començà ben prest a dedicar-se a l’escriptura. A partir de 1919 viatjà
contínuament per Europa com a corresponsal de premsa i, abans de la guerra ja havia
publicat uns quants llibres (Coses vistes i Rússia, 1925; Cartes de lluny, 1928; Madrid (Un
dietari), 1929; Vint-i-cinc anys de política catalanista, 1931; Viatge a Catalunya, 1934; etc.)
i havia assolit un gran prestigi periodístic i literari. El 1939 s’instal·là definitivament a
Catalunya i començà a publicar a la revista Destino, tasca que acomplí fins als anys 70. La
imatge que es construí ell mateix fou de pagès, solitari, conservador, misogin, irònic,
escèptic, obsessionat per l’escriptura…

Considerava que l’escriptor ha de ser útil a la societat de què forma part contribuint a la
lluita contra l’oblit, i ho ha de fer d’una manera atractiva i fàcil. Les seves obres han de ser
considerades com unes vastes memòries, fonamentals per conèixer el país del segle XX.

El 1966 inicià el recull de la seva Obra completa a Edicions Destino. Consta de quaranta-
cinc volums, el contingut dels quals pot classificar-se així: dietaris (El quadern gris —
considerat un dels seus millors llibres—, Primera volada, Notes disperses, Notes per a
Sílvia…); retrats i biografies (Tres biografies, Homenots, Retrats de passaport…); assaigs
(Les hores, Els pagesos, El meu país, Per passar l’estona…); reportatges de viatges i
40
 Literatura catalana

guies (El Nord, Viatge a la Catalunya Vella, Les illes, Les Amèriques, Itàlia i el Mediterrani,
Escrits empordanesos, El que hem menjat…); narracions i novel·les (Aigua de mar, La vida
amarga, Àlbum de Fontclara); reportatge polític (Cròniques parlamentàries).

Josep Pla va saber escriure de qualsevol cosa, de qualsevol detall, i aconseguí fer-ho
magistralment, amb un llenguatge concís i planer, amb una agudesa extraordinària en la
descripció i en l’ús dels adjectius i amb una visió i un to personalíssims.

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). El 1947 es llicencià en dret, però encara que durant uns
anys exercí d’advocat, es dedicà plenament a l’escriptura, que combinà més tard amb el
treball de professor de la Universitat de València. Començà col·laborant en diaris i revistes,
activitat que no abandonà mai, i els primers llibres foren de poemes (la seva poesia fou
recollida el 1987 en el volum Set llibres de versos).

El 1955 publicà el primer llibre d’assaig, El descrèdit de la realitat, a l’Editorial Moll. La seva
producció assagística abraça temes molt diversos: ideològics, morals, polítics, culturals, de
la vida quotidiana… Altres títols són: Les originalitats (1956), Diccionari per a ociosos
(1964), Causar-se d'esperar (1965), Consells, proverbis i insolències (1968), Babels i
babilònies (1972), Sagitari (1985), etc. Una de les seves obres cabdals és el Diari 1952-
1960 (1969). Molts dels seus llibres són imprescindibles per conèixer la història, la cultura i
els problemes del País Valencià: Raimon (1964), Qüestió de noms (1962), Un país sense
política (1976), El blau de la senyera (1977), País Valencia, per què (1982)… i, sobretot,
Nosaltres els valencians (1962), obra de gran ressò. També es dedicà a la història i la
crítica literàries, especialment referides als clàssics medievals, però també sobre altres
èpoques: Literatura catalana contemporània (1979), La decadència al País Valencià
(1976), Contra el Noucentisme (1978), etc.

L’estil de Fuster es caracteritza per la ironia desmitificadora, la sornegueria, l’escepticisme,

la tendència a la sentència i l’aforisme i l’acostament al discurs oral. Cal destacar la seva
intensa tasca civicocultural per explicar i divulgar la identitat nacional del País Valencià i la
personalitat nacional comuna dels Països Catalans, en forma de llibres, pròlegs, articles,
direcció de revistes i col·leccions de llibres, conferències, creació d’entitats, etc. Per
aquest motiu patí atacs tan flagrants com la crema d’una falla amb la seva imatge (1963) i
l’esclat de dues bombes al seu domicili (1981).

8.6 El teatre

El teatre en llengua catalana fou prohibit durant els primers anys del franquisme. No fou
fins el 1946, després del triomf del aliats a la Segona Guerra Mundial, que pogué tornar als
escenaris, i encara amb moltes restriccions (les obres traduïdes d’altres llengües, per
exemple, foren vetades durant deu anys més). A partir del 1946, el teatre públic
professional va continuar la línia més tradicional dels anys 30, de la qual cal destacar les
obres de Josep M. de Sagarra i Carles Soldevila.

La renovació vengué, fonamentalment, de la creació de dues plataformes al marge del

teatre professional i oficial. La primera fou l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-
1963), que incorporà els nous corrents del teatre europeu (Bertolt Brecht, Jean Anouilh,
Friedrich Dürrenmatt, Eugène Ionesco, etc.) i estrenà obres de Salvador Espriu, Joan
Oliver, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa i Baltasar Porcel entre

41
 Literatura catalana

d’altres. La companyia va crear la col·lecció “Els Quaderns de teatre de l’ADB”, que

publicava autors catalans i estrangers.

El 1960 Ricard Salvà i Maria Aurèlia Capmany fundaren l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual,
que funcionà com un centre d’ensenyament privat, introduí noves tècniques com el mètode
brechtià i afavorí l’aparició i el desenvolupament del teatre independent arreu del país. Cal
destacar com a moment àlgid l'estrena de Ronda de mort a Sinera de Salvador Espriu i
Ricard Salvat el 1965.

També fou important la creació de premis de teatre com el Josep M. de Sagarra (1963),
que donà a conèixer obres de Josep M. Benet i Jornet, Jaume Melendres, Alexandre
Ballester, Jordi Teixidor, etc. Aquest darrer autor, ja a principis dels anys 70, tingué un èxit
extraordinari amb l’estrena d’El retaule del flautista (premi Josep M. de Sagarra, 1968), una
sàtira de reflexió política convertida en musical.

Al País Valencià i a les Illes, el teatre representat en català es mantingué, amb poques
excepcions, en la línia popular i dialectal.

42