Enrique Martin Carretero

Resum text 1 segle XIX. Historia critica del arte del siglo XIX, Stephen Einsmann.

Aquest text mostra com en 1781 els artistes ja es trobaven preparats per al derrocament
de les antigues normes del treball artístic on el públic francès va tenir que afrontar una
nova idea de la vocació artística on els artistes es mostraven independents als dictats dels
patrons procedents de la reialesa que donarien lloc a la creació de exposicions públiques
o salons on el públic comença a tenir part activa en la opinió artística on aquesta relació
entre el públic i el artista es dona a partir de dos conceptes com són la virtut i el patriotisme
que es basava en la devoció a la nació a partir de una idea de benestar general de tots els
ciutadans que era totalment contrari a lo que dictaminava l’estat en aquell moment sent
l’artista un element individual que no s’ajusta tampoc a les costums pròpies del país que
dona lloc a que el artista pugui donar lloc a una virtut cívica que es compara amb la idea
de virtut dels herois de l’antiguitat. Abans de la revolució la cultura clàssica mostra als
ciutadans com un soldat tenaç vivent amb voluntarietat de pobresa on els conceptes de
virtut i patriotisme on l’autor que explotaria al màxim aquestes facultats va ser Jacques-
Louis David.

David situava l’herència de l’art clàssic per damunt de la directa contemplació de la

naturalesa viva on el jove artista únicament ho podia absorbir aquest coneixement dins
una abstracció idealitzada on va demostrar com els salons podien posar en disposició del
públic imatges de la virtut dels antics on destacaran per ser poques figures i amb
gestualitats molt simples rebutjant els personatges secundaris degut a que es preocupa
més la vanitat de la ostentació que la comunicació de la veritat moral on havia triomfat
on conjuntament amb els seus aprenents venera l’exemple dels antics més enllà dels
interessos purament artístics com pot ser la organització filosòfica i practica de la vida
del estudi on creu que els artistes francesos podien comportar-se com han fet els grecs.
En 1775 els nous talents de la segona generació sorgits a partir de la influencia de David
inclouran en 1783 dues dones dins la acadèmia Labille -Guillard i Vigee-Lebrun que son
dones que dominaran el retrat de l’antic regim on la segona de elles va ser la que va
obtenir major reconeixement on capta clients de la més alta cultura parisina i de
l’administració de l’estat on les seves obres van servir per a la incorporació de
determinades actituds de la il·lustració al estil i la imatge que donava la elit governant per
transmetre posició i prestigi però desviant-lo cap a un corresponent subratllat del
sentiment individual.
David va mantenir el seu prestigi públic amb els polítics amb un cost mínim on a pesar
de les distraccions que suposava aquesta societat erudita per a David les obligacions més
importants eren les relacions laborals en el estudi. A partir de la revolució francesa en
1789 David i els seus col·laboradors participen en la revolució on es dona lloc a
restriccions cap a lo que es la pintura religiosa on dediquen els esforços a una
reorganització igualitària de la acadèmia així com un lliure accés als salons. La sublevació
va ser generalitzada que va afectar en tots els aspectes a l’art degut a que al llarg del temps
els artistes se havien format dins institucions governamentals però en 1792 això canvia
on a partir del concepte de la virtut cívica es reforça una concepció de la vida privada
basada en la austeritat adequant-se l’art a la plasmació de missatges filosòfics e ideològics
però que van ser finançades per els propis artistes degut a que l’economia governamental
es trobava en bancarrota creant una gran quantitat de símbols on David va ser qui va
supervisar tot allò. En 1794 acaba el període revolucionari entrant en una fase de indecisió
on David ja no era el centre de tot el art on mentre els seus discipuls es varen dispersar
on varen mostrar interessos de caràcter molt més conservador com per exemple Gerard
que va provocar que la supervivència dels artistes depengués del reconeixement del
espectador que observa les obres.

Amb la entrada de Napoleó David es convertirà en el seu pintor oficial on va descobrir

que la seva moralitat i la seva concepció artística es contraposava amb la visió
bonapartista en quan a l’art públic on moltes de les obres les pintarà per obligació però
molta de la pintura napoleònica es mostra amb falta de ordres clares on lo considerava
important però no estava segur fins que veia la obra mentre que el primer artista de la
següent generació que va fer guanyar-se el favor oficial com va ser Ingrés on ell apel·la
a la autoestima de Napoleó i es distingeix de la resta de artistes amb una notable exhibició
de originalitat estètica on va ampliar la concepció retòrica de la forma en una nova
direcció on imposa un conjunt de distincions derivades del canvi històric en els estils
artístics on no va tenir un immediat favor per part del públic on recupera el medievalisme
on Napoleó ho nega degut a la escrupolosa fidelitat dels poders de l’art on coincideix amb
la reapertura de la acadèmia francesa a Roma on a pesar de que l’art segueix sent subjectiu
e idiosincràtic arribarà a definir el romanticisme artístic que s’engendra a partir del
projecte del classicisme més tardà que volien mantenir-se en les tradicions on es cultiva
una tècnica molt refinada on la obsessió per obtenir una superfície terça s’entén com un
acte de afirmació de una disciplina impersonal a la involuntària exposició del mateix.