DIVENDRES, 2 DE MARÇ DEL 2018

el 3 de vuit 25

Redacció i Seu social:

Papiol, 1 - 08720
Impressió:
Vilafranca del Penedès
IMPRINTSA
Tel. 93 892 10 35
redaccio@el3devuit.cat
Dipòsit Legal:
maquetacio@el3devuit.cat
B-43447-1982
administracio@el3devuit.cat

Editat amb la col·laboració de Delegació El Vendrell: Difusió controlada per el3devuit.cat

Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Publicitat
Alt i Baix Penedès:
Tel. 93 892 10 35
maquetacio@el3devuit.cat
Ctra. Santa Oliva, 27-35
(Edifici RTV El Vendrell)
43700 El Vendrell
Tel. 977 66 41 61
Membre de w w w . e l 3 d e v u i t . c a t
redaccio@el3devuit.cat
Donem suport a: maquetacio@el3devuit.cat
www.vegueriapenedes.cat
administracio@el3devuit.cat

La por a la bèstia Els avis El vot segrestat

Malgrat el canvi climàtic,
el qual en termes generals
apunta a un escalfament del
planeta, les conseqüències
més immediates són l’aug-
ment de la freqüència de pe-
ríodes extrems. Les nevades
són un d’aquests episodis que
ens afecten periòdicament.
Aquesta setmana el país se
n’ha vist escombrat entusias-
mant els meteoròlegs i, de fet,
la majoria de la població. Tot i
la diversa orografia catalana,
som majoritàriament un país
mediterrani i no estem pas
acostumats a fer ninots de
neu. Les xarxes i la televisió
s’han inundat de postals na-
dalenques. Especialment cu-
riós comença a ser com també
molts ajuntaments aprofiten
per exhibir el seu equip prepa-
rat per a l’ocasió i anunciar to-
tes les accions minut a minut.
Més que tranquiŀlitzar el veï-
nat sembla pura propaganda
electoral en informar d’acci-
ons més que evidents. Aques-
ta és la visió més amable de
la situació. Una altra són les
decisions que es prenen per
permetre el desenvolupa-
ment habitual de la societat,
focalitzat sobretot a evitar els
coŀlapses de trànsit. La deci-
sió de prohibir la circulació de
camions de manera generalit-
zada ha estat sense dubte més
que contestada. Especialment
tenint en compte que la neva-
da, tot i generalitzada, ha estat
tímida en moltes zones de Ca-
talunya, com el Penedès. Res
a veure amb la darrera gran
nevada, el març del 2010, que
durant dos dies va aconseguir
uns gruixos molt importants.
En condicions normals ara hi
hauria crítiques al govern de
la Generalitat i al seu conseller
El Penedès
també
existeix...
Daniel Garcia
Peris
www.danielgarciaperis.cat
Si per l’article 155
les atribucions
són del ministre
de l’Interior, on
són les seves
responsabilitats?
d’interior per l’encert o no
d’aquesta mesura, que la pa-
tronal dels transportistes xifra
en 25 milions d’euros de pèr-
dues de facturació per jorna-
da. Però donant la cara només
hi ha els directors de protecció
civil i de trànsit. Si per l’arti-
cle 155 les atribucions són del
ministre de l’Interior, on són
les seves responsabilitats? Ara
bé, si tenim en compte els an-
tecedents de gestions recents
i que la tempesta se l’anome-
nava la bèstia de l’Est s’entén
que no hagi volgut figurar ni
per casualitat.
per casualitat.
Casa dels meus avis és com un
oasi. És de les poques coses que
em connecten amb la meva in-
fantesa, on em sento segura, on
em sento “a casa”. La resta, tot
ha canviat. Almenys persisteix
l’olor dolça i antiga, les fotogra-
fies en blanc i negre, els arma-
ris que amaguen tresors de la
moda dels setanta, joguines de
fa tants anys, el primer vestit de
pastoreta…
Aquests metres quadrats abra-
çats per les parets que un dia
van ser empaperades amb flors
i sanefes, són un santuari i espai
de resistència: el vestigi d’un
temps analògic, un temps més
pausat. Els mobles han aguan-
tat estoicament el “tipus” quan
s’emportaven aquella nevera o
la primera rentadora i patien
per patir la mateixa sort. Han
agraït ser vestits per Nadal, un
cop més, pels serrells daurats i
vermellosos que els avis cada
any guarden al garatge. I si casa
dels meus avis és un temple, el
Nadal sempre ha estat la festa
de veneració. Una tristesa me-
losa m’humiteja els ulls i el cor
en veure cada any com cuiden
cada detall, com la iaia es posa
de puntetes per posar l’estrella
psicodèlica sobre l’arbre, com
l’avi posa les llums, com resca-
ten aquell pessebre. I si hi ha-
gués canalla per casa, encara hi
posaríem el riu amb paper “de
plata”.
Sort d’ells. Sort dels avis i de les
iaies, que encara ens poden re-
cordar que hi va haver un temps
en què les coses no anaven tan
de pressa, en què anar a l’escola
era un privilegi, així com tenir
un plat a taula. Són el nucli que
manté la família unida, són els
que et venen a buscar al col·le
quan els pares han de treballar
en horaris impossibles, els que
Serendipies
Mariona Ríos
Artista
Sort dels avis i de les
iaies, que encara ens
poden recordar que
hi va haver un temps
en què les coses no
anaven tan de pressa
ens han mimat més que a un
propi fill, els que et preparen
el dinar preferit, els que se sor-
prenen i t’admiren amb cada
cosa nova que els expliques. Els
que malgrat tants anys i tantes
vivències continuen caminant
junts i es fan un petó abans
d’anar a dormir. Els que esti-
men incondicionalment.
I creiem que com que sempre
ha estat així, sempre ho serà.
Però des del llindar d’una porta,
la mort em pica l’ullet i em diu
que no em faci iŀlusions, que to-
tes dues ens coneixem prou bé.
I què ens queda, doncs? Gau-
dir-ne com un gran tresor,
agrair i estimar cada arruga com
petites grans històries conver-
tides en batalletes que han fet
que estiguéssim on som ara.
I respectar tot el que, per por,
vergonya o tan sols per prote-
gir-nos, no ens han explicat.
Quan llegiu això, ves a saber
on serem, però, a dia d’avui,
l’espectacle ofert per l’inde-
pendentisme ha estat d’allò
més galdós.
Hi ha una frase famosa, atri-
buïda a molta gent –ves que
no fos d’en Churchill, que
les ha dites totes– que diu:
“En política es pot fer de tot
menys el ridícul”. Doncs això:
els ciutadans d’aquest país
maltractat tenim la sensació
que la nostra classe política
està fent el ridícul des de l’in-
faust però gloriós 1 d’octubre.
Encara pitjor: la sensació, col-
pidora, és que no només fan
el ridícul com a polítics, sinó
que ens fan fer el ridícul a
nosaltres, a tots els qui hem
defensat la sobirania de la re-
pública sense preguntar-nos
qui teníem al costat.
No sé quan de temps fa, ben
bé, des de les eleccions del 27-
S, que tots els actors polítics
d’aquest país esgrimeixen
el “mandat popular” com a
fonament legitimador del
camí inequívoc cap a la inde-
pendència. Des d’aleshores,
aquest “mandat popular”
s’ha anat repetint i ells se
n’han anat omplint la boca
a cada contesa electoral, a
cada debat parlamentari, a
cada picabaralla. Però només
se n’omplen la boca. Els ciu-
tadans que els hem atorgat
aquest mandat el que volem
és que n’omplin el Diari Ofi-
cial de la Generalitat. La re-
pública no la construirem
apeŀlant al “mandat popu-
lar” sinó implementant-la
en forma de decrets i d’acció
de govern. D’aquí el desencís
de la gent des de l’1 d’octubre
passat, on la baralla partidista
no ens ha permès, encara ara,
Ja no ens
alimenten
molles
Jaume Claramunt
www.molles.cat
saber per quina raó darrera
vam renunciar tan fàcilment
a desplegar la república.
I d’aquí el títol de l’article.
El mandat popular que jo
he sentit al carrer, repetida-
ment, tossudament, incan-
sablement, té un únic nom:
UNITAT!
La majoria de ciutadans
d’aquest país hem tole-
rat, amb renúncia, la man-
ca d’unitat. Ho hem tolerat
però no l’entenem. Ho hem
dit, hem recollit signatures,
hem emplenat les xarxes de
l’amarga queixa davant els
partits. Però es veu que hi ha
mandats populars més man-
dats que altres. Ara ens tro-
bem amb la sensació que el
nostre vot del 21-D ha estat
segrestat per interessos de
partit i això és intolerable.
Si voleu parlar de mandats,
el que aquest país va emetre
aquest passat desembre té
tres instruccions bàsiques:
unitat, restitució i república.
No poseu a prova la paciència
d’aquest poble.

JOSEP GUAL