26

el 3 de vuit DIVENDRES, 1 DE JUNY DEL 2018

EDITA
Publicacions Penedès, SA
Papiol, 1 - 08720 PRESIDENT REDACCIÓ:
Vilafranca del Penedès Pere Montserrat i Ferrer Judit Benages i Xavi Gonzàlez (Redacció Vilafranca)
redaccio@el3devuit.cat
Eva López (Redacció Sant Sadurní)
maquetacio@el3devuit.cat CONSELLER DELEGAT Ricard Vinyals (Redacció El Vendrell)
administracio@el3devuit.cat Xavier Freixedas i Joan Raventós (web)
Domènech Eloi Miralles i Biel Senabre (Castells)
Els escrits que publiquem a les planes d’opinió, Tito Boada (Esports)
així com qualsevol altre article signat, no són Fèlix Miró (Fotografia)
forçosament compartits pel setmanari i només DIRECTOR
reflecteixen el parer de qui els signa. Ricard Rafecas i Ruiz Àngels Ventura i Nati Ceballos (Maquetació)
Anna Rafecas (Correcció)

OPINIÓ

4,5 € per una copa buida Alguien está bajando

Abrí la puerta cuidadosamente, apoyando el cubo de la ropa en El pilar
Els webs de recomana- demanar unes copes a
la cadera, y ya me disponía a salir cuando me di cuenta de que
bajaba alguien por la escalera, porque se oyó el típico sonido que de uno
cions com TripAdvisor la cambrera i li vam ex- se produce cuando alguien golpea con el pie, o con una escoba,
tenen cada vegada més
rellevància, especial- El Penedès plicar la situació, ens
va mirar molt estranya-
o simplemente con la mano, alguna parte de la estructura de la
barandilla que recorre en zigzag toda la escalera, desde el primer
ment entre la restau-
ració. La facilitat per també da però les va portar.
Després d’haver-nos
piso hasta la terraza. Es un sonido característico, inconfundible,
un ulular que decrece enseguida pero que por unos momentos es
reservar taula des del
mòbil és un gran in- existeix... servit nosaltres matei-
xos el vi, va tornar per
sostenido y vibrante, como el de las campanas tubulares. Aunque
eran las siete y media de la mañana, y además de un domingo, no
centiu per aconseguir dir-nos que hav ia de era del todo excepcional que coincidiera con alguien en la esca-
clients. Es calcula que cobrar-nos una “taxa” lera. La mayoría de los vecinos duerme plácidamente a esa hora
a Barcelona ja són un de 4,5 € per cadascu- de silencio y quietud, pero hay dos o tres personajes –pienso en
40% els establiments na de les copes que ens el anciano realquilado del piso de arriba, o en la señora de al lado David Monteagudo
que en tenen dispo- posava. Evidentment y sus perros madrugadores, o en los misteriosos vecinos del ter- d.monteagudo@yahoo.es
nibilitat. Així, doncs, ens vam queixar per- cero, que limpian siempre la escalera a horas intempestivas, sin
les crítiques associa- què no ens ho hav ia dejarse ver– que bien pudieran bajar a aquella hora en dirección
des són determinants, dit abans i ho conside- a la puerta de la calle.
com aquesta que vam ràvem excessiu, sobre- Así pues, ya había abierto la puerta, una acción que a pesar del cuidado que pongo en ello es
viure en primera per- tot després de recor- perfectamente audible a esas horas, dado el silencio que reina en la escalera. Este detalle es
sona la setmana passa- dar com d’atents van importante; soy lo suficientemente reservado –o celoso de mi intimidad, o incluso misántro-
da a Porto. Després de Daniel Garcia ser a l’altre restaurant po, si se quiere– como para no abrir la puerta, y posponer un minuto mi salida, si percibo que
visitar la Real Com- al migdia. A continua- en mi camino voy a tropezarme con alguien, pero no lo bastante como para cerrarla cuando
panhia Velha, el ce-
Peris ció ens indiquen amb lo más probable es que ya me hayan oído abrirla. En definitiva, me decidí a salir al descansillo
ller més antic de Por- www.danielgarciaperis.cat la carta que aplicaven con la mayor naturalidad posible, dispuesto a saludar al vecino que fuese con la corrección, un
tugal, ens vam deixar aquest import per ser tanto distante, que me caracteriza.
portar comprant una la meitat de la copa de Antes de cruzar el umbral ya percibí, de manera instintiva, dos cosas inusuales: una era un
ampolla de Lágrima, Surt a compte vi de Porto més econò- olor intenso y desagradable, que no llegué a identificar; la otra era la sensación de que por
sense adonar-nos que mica que servien, a 9 la escalera bajaba alguien de una gran corpulencia. No es que hiciera mucho ruido, ni que se
no la podríem portar
un petit guany a €. Vam pagar-ho, però oyeran unas pisadas especialmente enérgicas, al contrario, más bien eran silenciosas; pero
a la cabina ni tampoc canvi d’una crítica vam sortir indignats. se percibía algo pesado y trabajoso, una respiración pausada pero densa y sonora, como si se
facturar a la bodega Sembla mentida que a estuviera desplazando una gran masa. Tal vez el suelo tembló ligeramente, no lo recuerdo
de l’avió, i el nostre
dolenta? més d’aquest abús, un con precisión, porque lo que vi cuando por fin me asomé y miré a mi derecha, hacia el otro
vol sortia a la nit. Vam restaurant del centre descansillo, me dejó anonadado y petrificado por el espanto durante unos segundos. Un león
decidir beure la mei- d’una capital de l’eno- enorme, todo melena y patas musculosas, bajaba precavidamente los últimos escalones del
tat de l’ampolla en un turisme com Porto pu- tramo que lleva al piso de arriba, y empezaba a girar en el descansillo, no sin cierta dificultad,
restaurant, tot dinant, gui considerar que la rozando las paredes, el puntal de la barandilla –que produjo el ruido que ya me había alertado
i la resta a la tarda. Al meitat del preu d’un cuando estaba dentro del piso–, apoyándose en algún momento contra la puerta del primero
migdia van ser molt dels vins de la ciutat C, cuya madera crujió bajo la presión. El nuestro es un bloque modesto, de pequeños pisos de
atents i fins i tot ens sigui la copa buida, que alquiler, y el animal, con su cabezota y su frondosa melena, ocupaba todo el pasillo que une los
van posar una glaço- ni tan sols era Riedel o dos descansillos, rozaba con los flancos la barandilla y la tocaba de vez en cuando con su cola
nera per servir-nos el similar... Surt a compte en movimiento. Pero su actitud no era precavida ni desconcertada, ni mucho menos temerosa,
vi. Així doncs, a la tar- un petit guany a canvi sino que era la actitud del poderoso que se pasea, majestuoso e indiferente, por sus dominios.
da vam anar a menjar d’una crítica dolenta? Como he dicho, yo me había quedado paralizado, con un pie dentro del piso y otro fuera. De
un sandvitx al restau- No pas. I espero que pronto el león reparó en mi presencia y se detuvo, inmóvil, mirándome a los ojos fijamente,
rant Antiga Leitaria això mai pugui passar con una tensión indescifrable. Solo entonces reaccioné; di un paso atrás y cerré la puerta con
Bistrô, molt proper a al Penedès. Només cal precipitación. Pero al final, en los últimos centímetros, ralenticé el impulso y la ajusté con
on ens allotjàvem, per consultar les valoraci- suavidad, para no despertar a los niños con un golpe brusco de la puerta. Ni siquiera dejé en el
acabar-nos l’ampolla ons a les xarxes socials suelo el cubo de la ropa sucia, sabía que en cosa de un minuto se irían apagando las pisadas, se
de Porto. Quan li vam per comprovar-ho. oiría el ruido de la puerta de la calle, y yo podría subir a la terraza y poner de una vez la lavadora.

Penso que... Viatge a Madrid Actualment, expressar la nostra opinió pot

en un tuit
Si busquem la definició de llibertat d’expressió, trobem que fa referència al dret
de tots els individus a expressar les seves idees i opinions de manera lliure, i
per tant, sense cap censura. Aquest dret està recollit a l’article número 19 de la
Declaració Universal dels Drets Humans.
Si aquesta definició la interpeŀlem en el nostre dia a dia, ens adonem que si
Rut Ribas, volem expressar lliurement les nostres idees podem córrer el risc de ser citats
a declarar davant de la justícia espanyola.
diputada al Són molts els casos que coneixem sobre denúncies i citacions en jutjats pel
Parlament simple fet d’haver publicat o expressat en un lloc públic una opinió personal.
Una opinió a la qual es pot donar la volta i la qual es pot interpretar de manera
ofensiva pels poders autoritaris de l’Estat, que tenen via lliure per dur-te da-
vant d’un jutge.
Aquest dilluns vaig anar a Madrid. Un viatge per acompanyar un company a
declarar davant de la justícia espanyola acusat dels delictes d’odi i calúmnies.
Fa uns mesos, quan es van produir els actes i aldarulls de Lavapiés a Madrid i
comportar estar cometent un delicte
un ciutadà va perdre la vida, van ser moltes les opinions que hi va haver al res-
pecte. Una d’aquestes opinions, expressada a Twitter, va portar el meu amic
als jutjats.
Així funciona la democràcia espanyola: expressar la nostra opinió pot compor-
tar estar cometent un delicte.
La setmana passada el raper Valtonyc emprenia el camí de l’exili per deixar
enrere la condemna per les lletres de les seves cançons. Un represaliat més
que se suma als empresonaments dels nostres representants. Avui els Jordis
porten 228 dies de presó; l’Oriol i el Quim, 211; la Dolors, la Carme, el Raül, el
Josep i el Jordi, 101 dies. La Meritxell, el Toni, la Clara, el Lluís i el Carles fa 214
dies que són a l’exili; l’Anna 100 i la Marta 70. Són ostatges de l’Estat i estan
pagant un preu molt elevat amb una clara vulneració els seus drets. El Règim
del 78 està podrit. La democràcia espanyola és una ruïna. Ens queda persistir
davant la repressió i la persecució sistemàtica dels drets fonamentats, perquè
la nostra és la causa de la democràcia i la llibertat.