Certificat de professionalitat:

QUIB0108 GESTIÓ I CONTROL DE PLANTA

QUÍMICA

MF0579_3. NORMES DE SEGURETAT I

AMBIENTALS DEL PROCÉS QUÍMIC
PLANS D’EMERGÈNCIA
1. Incendis i explosions a la Planta Química. Normativa sobre protecció contra
incendis.
2. Química de l’ incendi. Factors de risc d’incendi
2.1. Tetraedre del foc. Combustible, comburent, calor, reacció en cadena.
2.2. Cadena de l’incendi. Tipus de combustions, conseqüències.
3. Prevenció d’incendis
3.1. Actuació sobre el combustible.
3.2. Actuació sobre el comburent.
3.3. Actuació sobre els focus d’ignició.
3.4. Actuació sobre la reacció en cadena.
4. Comportament davant el foc dels materials de construcció.
4.1. Reacció al foc.
4.2. Resistència al foc.
5. Protecció de les estructures d’edificis, naus i locals. Actuació contra la propagació
horitzontal i vertical de l’incendi. Lluita contra el fum.
6. Detectors de gasos i altres instal·lacions fixes de detecció. Detecció i alarma.
6.1. Tipus: detectors iònics, òptics de fum, òptics de flames, de temperatura o
tèrmics, de fums per aspiració, d’atmosfera explosiva per aspiració.
7. Evacuació, sortides. Vies d’evacuació. Enllumenat d’emergència.
8. Senyalització
9. Extinció. Classes de foc
10. Extintors. Classificació. Plaques i revisions obligatòries. Eficàcia i localització dels
extintors portàtils
11. Agents extintors: gasos (anhídrid carbònic (CO 2)), nitrogen (N2), hidrocarburs
halogenats); líquids (aigua, escumes); sòlids (bicarbonat sòdic i potàssic, fosfat
amònic).
12. Equips d’extinció mòbils: Mànegues, llances, monitors portàtils formadors de
cortina, extintors).
13. Instal·lacions fixes d’extinció.
13.1. Boques d’incendi equipades (BIE).
13.2. Hidrats d’incendis.
13.3. Monitors.
13.4. Columna seca.
13.5. Ruixadors automàtics d’aigua (sprinklers).
13.6. Sistemes d’aigua polvoritzada.
13.7. Aigua nebulitzada.
13.8. Instal·lacions fixes i automàtiques d’extinció per pols.
13.9. Instal·lacions fixes i automàtiques d’extinció amb anhídrid carbònic CO 2 o altres
gasos.
13.10. Sistemes d’escuma física.
14. Tècniques d’extinció: organització, coordinació i direcció d’equips en la lluita
contra incendis.
15. Prevenció i protecció d’explosions
15.1. Classes d’explosions.
15.2. Explosius.
15.3. Conseqüències.
15.4. Prevenció i protecció d’explosions.
15.5. Índex de Dow d’incendi i explosió. Índex de Mond.
16. Actuació en un Pla d’Emergències.
16.1. Classificació de les situacions d’emergència.
16.2. Organització d’emergències.
16.2.1. Actuació en el conat d’emergència.
16.2.2. Actuació en l’emergència parcial.
16.2.3. Actuació en l’emergència general.
16.2.4. Actuació en l’evacuació.
16.2.5. Implantació del Pla d’Emergència.
17. Actuació davant emergències en planta química.
17.1. Categories d’accidents, criteris d’activació de plans d’emergència.
17.2. Informació en cas d’emergència: Exigències legals i normatives.
17.3. Organització en el pla d’emergència interior. Estructura del pla d’emergència
exterior: plans de ajuda mútua.
17.4. Plans d’emergència per contaminació ambiental.
17.5. Simulacres i entrenament per casos d’emergència.

1. INCENDIS I EXPLOSIONS EN PLANTA QUÍMICA NORMATIVA SOBRE

PROTECCIÓ CONTRA INCENDIS.

Els incendis i explosions en les plantes químiques es produeixen per reaccions de

combustió, generalment amb aire com a comburent de matèries combustibles. En les
instal·lacions químiques els incendis poden ocórrer de varies formes que depenen de
la naturalesa (propietats fisicoquímiques) i disposició de combustible.

Normativa
Àmbit estatal

REAL DECRET 393/2007, de 23 de març, pel que s’aprova la Norma Bàsica

d’Autoprotecció dels centres, establiments i dependències dedicats a activitats que
puguin donar origen a situacions d’emergència.
REAL DECRET 2267/2004, de 3 de desembre, pel que s’aprova el Reglament de
seguretat contra incendis en els establiments industrials.
REAL DECRET 1196/2003, de 19 de setembre, pel que s’aprova la Directriu bàsica de
protecció civil pel control i planificació davant el risc d’accidents greus en els que
intervenen substàncies perilloses.
REAL DECRET 379/2001, de 6 d’abril, pel que s’aprova el Reglament de
emmagatzematge de productes químics i les seves instruccions tècniques
complementàries MIE APQ-1, MIE APQ-2, MIE APQ-3, MIE APQ-4, MIE APQ-5, MIE
APQ-6 i MIE APQ-7.
REAL DECRET 1254/1999, de 16 de juliol, pel que s’aproven mesures de control dels
riscos inherents als accidents greus en els que intervinguin substàncies perilloses.
REAL DECRET 486/1997, de 14 d’abril, pel que s’estableixen les disposicions mínimes
de seguretat i salut en els llocs de treball. BOE nº 97 23-04-1997
LEY 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals BOE nº 269
19/11/1995.
REAL DECRET 1942/1993, de 5 de novembre, pel que s’aprova el Reglament
d’instal·lacions de protecció contra incendis.
REAL DECRET 407/1992, de 24 d’abril, pel que s’aprova la Norma Bàsica de Protecció
Civil.
Llei 2/1985, de 21 de gener, sobre Protecció Civil.

Àmbit de la Generalitat de Catalunya

DECRET 82/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres
obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures
(DOGC 5665, de 7 de juliol de 2010).
LLEI 3/2010, de 18 de febrer, de prevenció i seguretat en matèria d’incendis, en
establiments, activitats, infraestructures i edificis (DOGC 5584, de 10 de març de
2010).
DECRET 174/2001, de 26 de juny, pel qual es regula l’aplicació a Catalunya del Reial
Decret 1254/1999, de 16 de juliol, pel qual s’aproven les mesures de control dels
riscos inherents als accidents greus en què intervinguin substàncies perilloses (DOGC
3427, de 10 de juliol de 2001).
DECRET 210/1999, de 27 de juliol, pel qual s’aprova l’estructura del contingut per a
l’elaboració i l’homologació dels plans de protecció civil municipals (DOGC 2945, de 4
d’agost de 1999).
LLEI 4/1997, de 20 de maig, de protecció civil de Catalunya (DOGC 2401, de 29 de
maig de 1997).
DECRET 161/1995, de 16 de maig, pel qual s’aprova el Pla de protecció civil de
Catalunya (DOGC 2058, de 2 de juny de 1995).

2. QUÍMICA DE L’ INCENDI. FACTORS DE RISC DE L’ INCENDI

El foc o combustió és una ràpida reacció química d’ oxidació de caràcter exotèrmic (i

de llum), autoalimentada, amb presencia d’un combustible en fase sòlida, líquida o
gas.

Segons les Normes UNE: El foc es una combustió caracteritzada per una emissió de
calor acompanyada de fum, flames o ambdós.
L’origen del foc és estrictament químic. La combustió és una reacció química
produïda com a resultat de la combinació, a gran velocitat, dels vapors despresos per
una substància combustible amb l’aire (21%(v/v)O2).

Reaccions de combustió (calors de combustió en condicions estàndard)

C + O2 → CO2 + 32,8 MJ/Kg

S + O2 → SO2 + 165 MJ/Kg
H2 + ½ O2 → H2O + 142 MJ/kg
C7H16 + 11 O2 → 7 CO2 + 8 H2O
C8H18 + 25/2 O2 → 8 CO2 + 9 H2O + 48 MJ/Kg

És important conèixer el contingut de S dels combustibles ja que això determina la

quantitat de SO2 que apareixerà en els fums, com a resultat de la combustió.
El SO2 s’oxida lentament a SO 3 (triòxid de sofre) que és el responsable de les
anomenades pluges àcides. Una forma de reduir la formació de SO 3 és controlar l’
excés d’aire, de forma tal que s’utilitzi el “mínim” excés d’aire possible.

Les reaccions d’ oxidació del S i SH2 son les següents:

En la combustió:
S + O2 → SO2
2 H2S + 3 O2 → 2 SO2 + 2 H2O

Problema:
La gasolina, encara que és una mescla, és des del punt de vista termoquímic
semblant a l’ octà pur. Calcular la calor produïda quan es cremen 1,0 litres de
gasolina (d C8H18 = 0,8 g/ml) completament i en condicions estàndard.

Combustibles. Classificació i factors que influeixen en la combustió

Els combustibles normalment utilitzats en la industria es poden classificar:

Segons el seu estat natural:

 Combustibles naturals: es troben a la naturalesa i abans d’utilitzar-los només es
fan tractaments mecànics o físics:
Carbó (mòlta, rentat, assecat)
Petroli (destil·lació).
Gas natural (depuració)
Fusta
Combustibles manufacturats: Obtinguts per tractament químic dels anteriors:
  Gas de gasogen, coke, carbó vegetal…

Segons el seu estat d’agregació:

 Combustibles sòlids: els carbons (antracita, hulles, lignit, turba) el coke, la fusta.
 Combustibles líquids: gas-oil, fuel-oil, petroli, gasolines
 Combustibles gasosos: gas natural, gasos liquats del petroli

CLASSIFICACIÓ DELS HIDROCARBURS SEGONS “ARTÍCULO 3º DEL

REGLAMENTO DE INSTALACIONES PETROLÍFERAS (R.D. 2085/1994)”

 Classe A.- Hidrocarburs amb una pressió de vapor, a 15ºC, superior a 98

kPa (metà, propà, butà).
 Classe B.- Hidrocarburs amb punt d’inflamació inferior a 55 ºC i que no estan
compresos en la classe A (gasolines, dissolvents...).
 Classe C.- Hidrocarburs amb punt d’inflamació que està comprés entre 55 i
120ºC (gasoils, fueloils).
 Classe D.- Hidrocarburs amb punt d’inflamació superior a 120ºC (asfalts
lubricants).

Real Decret 61/2006, de 31 de gener, pel que es determinen les

especificacions de gasolines, gasolis, fueloils i gasos liquats del petroli i es
regula l’ us de determinats biocarburants

FACTORS DELS COMBUSTIBLES QUE INFLUEIXEN EN LA COMBUSTIÓ

PODER CALORÍFIC
El poder calorífic d’un combustible queda definit pel número d’unitats de calor
alliberades per la unitat de massa o de volum del combustible, cremada en un
calorímetre en condicions prèviament establertes. És a dir:
 Combustible sòlid i gasós per unitat de massa. S’expressa en kcal/kg.
 Combustibles gasosos per unitat de volum en condicions normals (a 0ºC de
temperatura i 760 mm de Hg). S’expressa en kcal/(n) m3 o kcal/Nm3.

Poder calorífic superior (P.C.S.)

És la quantitat total de calor d’un combustible, incloent la calor latent de l’aigua
formada per la combustió de l’hidrogen contingut en el combustible.

Poder calorífic inferior (P.C.I.)

És la quantitat de calor que resulta al restar del poder calorífic superior la calor latent
de l’aigua formada per la combustió de l’hidrogen contingut en el combustible.
Els incendis i explosions, encara que representen un percentatge baix del conjunt
d’accidents amb lesions, generen pèrdues econòmiques quantioses.
L’ incendi és una reacció química de combustió que necessita tres components
(Triangle del Foc) per al seu inici, desenvolupant-se després, una propagació en
cadena:
 Combustible (fusta, gasolina, propà, magnesi, etc.).
 Comburent (normalment l’ oxigen de l’aire).
 Font d’ignició (cigarrets, instal·lació elèctrica, guspires, bufadors, electricitat
estàtica, reaccions exotèrmiques, etc.).
FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA IGNICIÓ

Segons la temperatura:

Punt d’ Ignició
És aquella temperatura mínima a la qual el combustible emet suficients vapors que,
en presencia d’aire o d’altre comburent, s’inflamen en contacte amb una font
d’ignició, però si es retira s’apaga.
L’energia mínima que necessiten els productes per a que s’iniciï la reacció pot ser
aportada per diferents focus: tèrmics, elèctrics, mecànics, químics.

Punt d’inflamació
És aquella temperatura mínima a la qual el combustible emet suficients vapors que
en presencia d’aire o d’altre comburent i en contacte amb una font d’ignició s’inflama
i segueixen cremant, encara que es retiri la font d’ignició, fins que es retiri el
combustible.
Quan a temperatura ambient una substància pot assolir el punt d’inflamació es diu
que aquesta és inflamable. El RD 363/1995 indica la classificació en extremadament
inflamables, molt inflamables i inflamables.
Es considera com a inflamable tota substància que tingui un punt d’inflamació inferior
o igual a 55 º C. A partir de esta temperatura es podrien considerar només com a
combustibles, el que implica una major perillositat.

CLASSIFICACIÓ DE LÍQUIDS INFLAMABLES SEGONS RD 363/1995

Categoria Punt d’inflamació (P.I)
Punt d’ebullició (P.E)
Extremadament inflamable P.I. < 0ºC i P.E. ≤ 35ºC
Molt inflamable P.I. < 21ºC
Inflamable 21ºC ≤ P.I. ≤ 55ºC

Punt d’autoinflamació
És aquella temperatura mínima a la qual un combustible emet vapors, que en
presencia d’aire o d’altre comburent, comencen a cremar sense necessitat d’ una
font de ignició.
FACTORS QUE INFLUEIXEN EN EL COMBUSTIBLE

Per a que sigui possible la ignició, ha d’existir una concentració de combustible

suficient en una atmosfera oxidant donada. Però no totes les mescles
combustible/comburent son susceptibles d’entrar en combustió, sinó que solament
reaccionaran algunes mescles determinades.
Es defineixen els límits d’inflamabilitat com els límits extrems de concentració d’un
combustible dins d’un medi oxidant en el sí del qual pot produir-se una combustió, és
a dir:

Límits d’inflamabilitat d’una mescla gasosa combustible: Les proporcions no solen

ser estequiomètriques i son factors que influeixen en el punt d’ignició.
Hi ha dos valors (inferior i superior) de la concentració d’un combustible en aire, en
c. n. de P i T, que marquen els límits d’ignició i de propagació d’una flama en la
mescla de reacció.
 Lower flammability (or explosive) limit (LFL), (LEL) L.I.I. : concentració mínima
de combustible que produirà combustió. Per sota de LFL la mescla es massa
pobre en fuel per a cremar-se.
 Upper flammability (explosive) limit (UFL),(UEL) L.S.I.: concentració màxima de
fuel que produirà combustió. Per sobre de UFL la mescla es massa rica en
combustible per a cremar-se.

Una mescla combustible que la seva composició estigui fora d’aquests límits no té
ignició, inclús si està exposada a una flama o guspira (no hi ha propagació de la
flama ni explosió de la mescla). Dins d’aquests límits hi pot haver foc (la mescla es
pot encendre a l’exposar-se a una font d’ignició) i explosió (la mescla pot cremar-se
de forma explosiva).
Exemple: Gas Natural en aire: LFL = 5% (v) ; UFL = 15% (v)

CH4 + 2 O2  CO2 + 2 H2O

 Percentatge de combustible

La concentració compresa entre el LII i LSI es diu rang d’inflamabilitat.

Si es vol determinar els límits de inflamabilitat d’una mescla gasosa, es pot utilitzar
la equació de Le Chatelier:

Essent ci la fracció molar del component i i Li el límit d’inflamabilitat d’aquest

component.
Si ci l’expressem en % aplicarem la fórmula següent:

Problemes
1. Determinar els límits d’inflamabilitat superior i inferior d’una mescla que està
constituïda per un 8%(v/v) de metà i per un 4%(v/v) de propà en aire (condicions
estàndard).

2. Calcular el LIE d’una mescla de hexà 0,8%(v/v), metà 2,0%(v/v) i etilè 0,5%(v/v)
en aire.
Dades: LIE hexà= 1,1%; LIE metà= 5%; LIE etilè= 2,7%

Concentració mínima d’oxigen MOC

La concentració mínima d’oxigen amb nitrogen com a gas inert es pot calcular amb
suficient aproximació a partir de l’oxigen requerit per a una combustió complerta en
el límit inferior d’inflamabilitat; a partir d’aquí qualsevol disminució en el contingut de
O2 evitarà la ignició.

Per al propà C3H8 :

C3H8 + 5 O2  3 CO2 + 4 H2O

L.I.I. = 2,2 % v/v C3H8

Concentració mínima d’oxigen (M.O.C.) = 2,2 · 5 = 11 % (v/v) O2

Per al metà CH4:

CH4 + 2 O2  CO2 + 2 H2O

L.I.I. = 5 % v/v CH4
Concentració mínima d’oxigen (M.O.C.) = 5 . 2 = 10 % (v/v) O2

2.1. TETRAEDRE DEL FOC. COMBUSTIBLE, COMBURENT, CALOR, REACCIÓ EN

CADENA

Per a que es produeixi el foc o la explosió son necessaris els següents elements:
 Combustible
 Comburent (oxigen)
 Energia de activació (calor).
Aquests tres elements formen el triangle del foc, de manera que cada un dels seus
costats està sempre en contacte amb els altres dos. L’eliminació de qualsevol dels
costats o del contacte entre qualsevol dels vèrtexs impedeix la producció del foc. Ara
bé, una vegada el foc s’ha produït, hi ha un quart element a tenir en compte: la
reacció dels gasos de la combustió entre sí i amb el propi oxigen de l’aire (reacció en
cadena). Així, com a resultat de la mateixa combustió, el triangle del foc es
transforma en un tetraedre del foc, que permet la seva propagació. Si falta alguna
de les quatre cares, la combustió no té lloc o s’extingeix ràpidament.
2.2. CADENA DE L’ INCENDI TIPUS DE COMBUSTIONS, CONSEQÜÈNCIES

Els factors sobre els que s’ha d’actuar per a prevenir i evitar l’inici d’un incendi son:
el combustible, el comburent, Energia de activació i Reacció en cadena.

TIPUS DE COMBUSTIÓ

Segons la velocitat de la reacció:

 Si la reacció és lenta, és una OXIDACIÓ, no hi ha augment de la temperatura

(oxidació del ferro, esgrogueïment del paper ...). Es produeix sense emissió de
llum i poca emissió de calor que es dissipa en l’ambient.
 Si la reacció és normal, és una COMBUSTIÓ, es produeix amb emissió de llum
(flama) i calor, que és perceptible per al ésser humà. El front de flama té uns
valors de varis centímetres per segon (cm/s).
 Si la reacció és ràpida, és una DEFLAGRACIÓ, combustió que es produeix quan la
velocitat de propagació del front de flama és menor que la del so (330 m/s).
 Si la reacció és molt ràpida, és una DETONACIÓ, combustió que es produeix
quan la velocitat de propagació del front de flama és més gran que la del so.
Assoleixen velocitats de kilòmetres per segon (km/s).

Segons l’estat físic del combustible

La combustió dels sòlids es caracteritza per l’aparició de flames, brases i gran

quantitat de calor. Per a que arribi a cremar s’ha d’escalfar fins a desprendre vapors
suficients que puguin inflamar-se i cremar en forma de flames.

Quan crema un líquid, no crema aquest pròpiament, sinó els vapors que emet per
l’acció de l’elevació de temperatura.
Depenen de la naturalesa de cada líquid inflamable i poden definir-se tres punts
característics:

 Punt de ignició: mínima temperatura a la qual emet suficients vapors, però que
no son capaços de mantenir-se cremant.
 Punt d’inflamació: temperatura a la qual emet suficients vapors per a que el
líquid es mantingui en combustió fins al seu total consum.
 Punt de autoinflamació: temperatura a la que els vapors s’inflamen
espontàniament sense contacte amb flama, podent formar mescles explosives
amb l’aire.

Els gasos combustibles tenen dos concentracions en volum d’aire (límit inferior i
límit superior), entre les quals es produeix la inflamació.

Els fums de la combustió

El producte mes perillós de la combustió son els fums, donat que limiten en gran
mesura la visió, la respiració i, conseqüentment, l’extinció de l’incendi i l’evacuació
del personal. Estan constituïts per partícules de carbó en suspensió, diòxid de
carboni, vapor d’aigua i, sobre tot, gasos tòxics. En alguns casos son corrosius i molt
perillosos per les persones.
Els fums i gasos son els responsables de la majoria de les morts per incendis, ja sigui
directament, per inhalació, o degut al pànic i gran desorientació que originen.
La figura ens ajuda a entendre el procés del desenvolupament d’un incendi al llarg
del temps.
3. PREVENCIÓ D’INCENDIS

La prevenció i lluita contra incendis consisteix en arbitrar mesures de control o

eliminació sobre els diferents elements que possibiliten la generació i propagació del
foc. Així, per exemple, un emmagatzematge adient impedeix el contacte
combustible-calor, una atmosfera inert (tirar sorra) sufoca el foc per falta de oxigen,
l’aigua pot rebaixar la temperatura del combustible de forma que el foc desapareix,
determinats productes d’extinció evitaran la reacció en cadena.

Mitjançant l’aplicació de mesures de PREVENCIÓ que actuen sobre un o més dels

components del triangle del foc s’evita l’inici de l’incendi o l’explosió.

3.1. ACTUACIÓ SOBRE EL COMBUSTIBLE

L’actuació sobre el combustible es podrà fer per:

 Substitució o dilució del combustible per reduir la seva perillositat, sempre que
pugui complir la mateixa funció.
 Neteja de vessaments i restes de combustibles.
 Emmagatzematge en lloc aïllat i protegit.
 Utilització de recipients segurs i hermèticament tancats.
 Realització de transvasaments en condicions de seguretat.
 Ús de permisos per a treballs especials en instal·lacions o equips que han
contingut productes inflamables.
 Extracció localitzada i ventilació general davant focus generadors d’atmosferes
perilloses.
 Tractament o recobriment ignífug d’elements estructurals o decoratius per evitar
la propagació.
 Senyalització adequada de recipients i conduccions, etc.

3.2. ACTUACIÓ SOBRE EL COMBURENT

L’actuació sobre el comburent (oxigen de l’aire) a través de la inertització només es

pot fer en casos determinats. Per exemple: la soldadura d’un recipient o conducció
que hagi contingut un líquid inflamable, mitjançant una inertització amb nitrogen o
un ompliment amb aigua.

3.3. ACTUACIÓ SOBRE ELS FOCUS D’IGNICIÓ

L’actuació sobre els focus d’ignició es pot aconseguir:

 Mitjançant la prohibició de fumar.

 L’ emplaçament extern d’instal·lacions generadores de calor.
 La instal·lació elèctrica protegida i particularment en atmosferes explosives.
 L’ us d’eines antiguspires.
 El control automàtic de la temperatura en processos exotèrmics, etc.
3.4. ACTUACIÓ SOBRE LA REACCIÓ EN CADENA

Consisteix en impedir la progressió de l’incendi incorporant al combustible

compostos que inhibeixin la reacció de combustió.

4. COMPORTAMENT DAVANT EL FOC DELS MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ.

4.1. REACCIÓ AL FOC

Es defineix la reacció al foc com el comportament dels materials orgànics, i per tant
combustibles e inflamables, davant el calor i les flames.
Mitjançant diferents tipus d’assaig, els productes de construcció i elements
constructius es sotmeten a l’acció d’una flama controlada, fins a provocar el
despreniment de vapors inflamables. Així es pot comprovar el desenvolupament de la
combustió en el mateix element, el que permet classificar-lo dins d’alguna de les
diferents categories.

El Real Decret 312/2005 estableix les categories:

 A: sense contribució a l’incendi. Producte no combustible (Norma UNE23727-

90 M0).
 B: contribució a l’incendi molt limitada. Combustible (Norma UNE23727-90
M1).
 C: contribució a l’incendi limitada. Combustible (Norma UNE23727-90 M2).
 D: contribució mitjana a l’incendi. Combustible (Norma UNE23727-90 M3).
 E: contribució alta a l’incendi. Combustible (Norma UNE23727-90 M4).
 F: cap comportament determinat. Sense classificar.

Cada una d’aquestes categories es poden subdividir en subcategories, en funció de la

producció de fum i / o partícules inflamades.

D’acord amb la norma UNE 23727-90 “Assajos de reacció al foc dels materials de
construcció” “Classificació dels materials de construcció”, els materials segons la
seva reacció al foc es classifiquen en M0, M1, M2, M3 i M4, depenent del nivell de
combustibilitat resultant d’uns assajos normalitzats.

 M0: Incombustibles
 M1: Combustibles però no inflamables
 M2: Inflamabilitat moderada
 M3: Inflamabilitat mitjana
 M4: Inflamabilitat alta

4.2. RESISTÈNCIA AL FOC. (SISTEMES DE PROTECCIÓ PASSIVA)

La resistència al foc es refereix als elements constructius (parets, portes, pilars,

forjats, cobertes, etc.) i es pot definir como el temps que tarden aquests elements al
perdre la seva capacitat portant1 o estabilitat al foc, la integritat2 i l’aïllament tèrmic3.

1
Capacitat portant o estabilitat al foc (R): un element de construcció té la
capacitat portant en relació al foc quan és capaç de mantenir les accions resistents
que li són especifiques durant un assaig de resistència al foc; aquesta característica
és aplicable als elements de construcció responsables del sosteniment de l’edifici,
com ara els pilars , les jàsseres, les bigues, les encavallades, les corretges, etc;
l’exigència de la capacitat portant és primordial , quan es tracta d’assegurar el
comportament davant dels elements estructurals de l’edifici.
L’entrada en vigor del Codi Tècnic de l’Edificació obliga a fer un assaig, segons les
normes europees EN, de la resistència al foc dels diferents elements constructius.
S’estableixen així tres classes, que son:

 R (estabilitat al foc o capacitat portant)

 RE (estabilitat al foc o capacitat portant i integritat)
 REI (estabilitat al foc o capacitat portant, integritat i aïllament tèrmic).
Aquestes classes van acompanyades dels valors 15, 30, 45, 60, 90, 120, 180 o 240,
que indiquen el temps en minuts que es mantenen les classes en cas d’incendi.

5. PROTECCIÓ DE LES ESTRUCTURES D’EDIFICIS, NAUS I LOCALS,

ACTUACIÓ CONTRA LA PROPAGACIÓ HORITZONTAL I VERTICAL DE
L’INCENDI. LLUITA CONTRA EL FUM

Protecció estructural d’edificis i locals

Aquesta protecció s’ha de preveure en la fase de projecte i consisteix en dissenyar

els elements constructius de tal forma i amb els materials adients per a que formin
una barrera contra l’avançament de l’incendi en caso de que aquest es produeixi,
aconseguint aïllar-lo en sectors d’incendi controlats.
Aquesta actuació es diu sectorització o compartimentació.

PROTECCIÓ ESTRUCTURAL
HORITZONTAL VERTICAL
murs tallafocs obertures, patis
dics de contenció ascensors
murs cortina conduccions, aire condicionat
portes tallafocs sostres

Actuació contra la propagació horitzontal de l’incendi

Separació per distancia entre locals amb risc.

Murs o parets tallafocs que divideixen l’edifici o local en zones aïllades entre sí
anomenades sectors d’incendi.
 Portes contra incendis o portes tallafocs disposades en les obertures
necessàries dels murs tallafocs.
 Dics per contenir el líquid inflamable vessat en una fuita o trencament d’un
dipòsit.
Actuació contra la propagació vertical de l’incendi:

 Tallafocs: son elements a manera de comportes de tancament automàtic

accionats per fusible o a distancia i que distribuïts en els conductes
impedeixen que els fums calents flueixin incontroladament.
 Sostres: han de tenir una resistència al foc adequada. Han d’impedir la
propagació vertical del foc i el debilitament de la seva resistència. Si els

2
Integritat (E) : un element constructiu exposat al foc en un del seus costats es
defineix amb el concepte d’integritat (E) quan té la capacitat de prevenir el pas de
les flames i de gasos calents o l’aparició de flames a la cara no exposada durant un
temps establert en un assaig normalitzat de resistència.

3
Aïllament tèrmic (I): el criteri d’aïllament tèrmic (I) es refereix a la capacitat d’un
element constructiu de separació per impedir el pas de la calor durant un temps
expressat en minuts, a partir dels resultats d’un assaig de resistència al foc.
 forjats son de estructura metàl·lica, s’han de recobrir de formigó o
recobriment ignifugant en cas de risc d’incendi.

6. DETECTORS DE GASOS I D’ALTRES INSTAL·LACIONS FIXES DE

DETECCIÓ. DETECCIÓ I ALARMA.

En el mercat hi ha sistemes de detecció compatibles amb diversos sistemes

d’alarma. Els sistemes de detecció fan possible la transmissió d’un senyal
(automàticament: detectors o manualment: polsadors) des del lloc on es produeix
l’incendi fins a una central vigilada, així com la posterior transmissió de l’alarma
automàtica i manualment. Els sistemes de detecció i alarma venen regulats per la
UNE 23-007.

 Detecció humana: És la confiada a persones o vigilants. La rapidesa de

detecció es baixa. És eficient durant el dia, principalment en les àrees que no
queden amagades i estan transitades. L’alarma la dóna directament una
persona que ha vist el foc o els seus efectes (fum, calor, etc.) avisant per
telèfon o accionant uns polsadors d’alarma.

 Sistema automàtic de detecció i alarma: És un

sistema format per diferents components que permeten
detectar l’inici i la ubicació d’un incendi de manera
automàtica, sense intervenció humana. De aquesta
manera es poden adoptar les mesures adequades per
lluitar contra el foc.

Els components d’un sistema automàtic de detecció son:

1. Central de senyalització i control: rep el senyal d’incendi enviat pel detector o

pel polsador manual i indica el lloc on aquest està ubicat, el que permet situar
l’origen de l’incendi.
2. Detector d’incendis: component que mitjançant un sensor controla on està
instal·lat, l’existència de fenòmens fisicoquímics característics d’un incendi
com generació de fums, increment de temperatura i generació de raigs
infrarojos i ultraviolats. La informació l’envia a la central de senyalització i
control.
3. Dispositiu d’alarma: dóna avis d’alarma als ocupants de l’edifici, ja sigui
mitjançant un senyal acústic, òptic o la combinació dels dos.
4. Polsador d’alarma: element que, una vegada accionat manualment, envia el
senyal d’incendi a la central de senyalització i control.
5. Dispositiu de transmissió d’alarma: transmet el senyal d’alarma d’incendi des
de la central de senyalització i control fins a una central de recepció
d’alarmes.
6. Central de recepció d’alarmes: emplaçament des del que es poden emprendre
accions de protecció i lluita contra incendis.
7. Sistema automàtic de protecció contra incendis: equip automàtic de control o
lluita contra incendis. El tenir que actuar sobre un sistema de so, llum o
vàlvules d’aigua, determina una de les limitacions de quasi totes les alarmes
contra incendi: el subministrament d’energia elèctrica. En el cas de les
alimentades per la xarxa elèctrica domiciliaria, no funcionen quan l’incendi va
acompanyat d’una interrupció de l’electricitat. I pel contrari, en cas d’utilitzar
piles o bateries, podrien estar gastades. Per aquesta raó, les alarmes també
 tenen un dispositiu de prova que permet veure si el sistema electrònic
encara està actiu. Algunes tenen un petit indicador lluminós (LED), i d’altres
tenen una alarma que emet un so quan s’ha de substituir la bateria.

6.1. TIPUS DE DETECTORS IÒNICS, ÒPTICS DE FUM, ÒPTICS DE FLAMES,

DE TEMPERATURA O TÈRMICS DE FUMS PER ASPIRACIÓ,
D’ATMOSFERA EXPLOSIVA PER ASPIRACIÓ.

Segons el fenomen que detecten es classifiquen en:

 DETECTORS IÒNICS DE FUM

 De partícules alfa
 De partícules beta
 DETECTORS ÒPTICS DE FUM
 De fums invisibles
 De fums visibles
 DETECTORS ÒPTICS DE FLAMA
 De radiacions infraroja
 De radiacions ultraviolades
 DETECTORS TÈRMICS
 De temperatura prefixada
 DETECTORS DE FUMS PER ASPIRACIÓ
 DETECTORS D’ATMOSFERA EXPLOSIVA PER ASPIRACIÓ

 DETECTORS IÒNICS DE FUM (NTP 215: Detectores de humos):

Es basen en la disminució que experimenta el flux de corrent elèctric format per

molècules de O2 i N2 ionitzades per una font radioactiva entre dos elèctrodes, al
penetrar els productes de combustió d’un incendi.
Aquests detectors detecten partícules visibles i invisibles generades per la combustió
i la seva major eficàcia es troba per mides de partícules entre 1 i 0,01 µ. Les
partícules visibles tenen una mida de 4 a 5 µ i tendeixen a caure per gravetat
excepte en el cas de que hi hagi una fort corrent turbulenta en la columna que forma
la flama.
Existeixen materials que desprenen partícules petitíssimes a temperatures inferiors a
la de combustió en l’aire i a aquesta temperatura se la denomina temperatura de
formació de partícules (thermal particulate point). Aquestes partícules son
detectades per aquest tipus de detectors.
Segons la font radioactiva es divideixen en detectors iònics de partícules alfa i de
partícules beta

 Detectors iònics de fums per partícules alfa

Es basen en la ionització de les molècules de O 2 i N2 de l’aire per partícules alfa

(nuclis d’àtoms de heli) procedents d’una font radioactiva (Americi 241).

Principi de funcionament d’aquests detectors

La zona entre els dos elèctrodes representa la cambra de mostreig o detecció. Les
molècules de O2 i N2 de l’aire s’ ionitzen per les partícules alfa procedents de la font
radioactiva. Aquestes molècules ionitzades es mouen cap als elèctrodes de signe
oposat a l’aplicar un voltatge elèctric i s’estableix un petit flux de corrent elèctric a
través de la cambra de mostreig.
L’esquema de la dreta mostra el comportament de les partícules de combustió a
l’entrar a la cambra i unir-se als ions. Les partícules de la combustió tenen una
massa mes gran i per tant disminueix la mobilitat dels ions, el que es tradueix en
una reducció del flux de corrent a través de la cambra de mostreig i s’activa un
senyal d’alarma.

Avantatges
o Es un detector apte per tota la gama de fums detectables.
o Estabilitat davant variacions de pressió, temperatura i corrents d’aire.
o Permet una detecció precoç i es el mes universal de tots.
Inconvenients
o Dona falses alarmes en ambientes amb aerosols, pols, aire en moviment,
humitat elevada, concentració de fum de cigarrets i variació del voltatge del
corrent.
  Detectors iònics de fums per partícules beta

Aquests detectors son posteriors als de partícules alfa i la font radioactiva de

partícules beta (electrons), és el Níquel 63.
El principi d’actuació és el mateix que els de partícules alfa.
La intensitat de la font de radiació és baixa i el flux de corrent a la cambra d’
ionització també ho és.
Aquests detectors han tingut èxit en la detecció de les partícules procedents de la
combustió d’alcohol, les quals no son detectades pel detector amb partícules alfa.
Aquest tipus de detectors no es comercialitza en el nostre país.

 DETECTORS ÒPTICS (FOTOELÈCTRICS) DE FUM (NTP 215: Detectores de

humos):

 Detectors de fums fotoelèctrics de feix de rajos projectats

En aquest tipus, el fum visible enfosqueix el feix de rajos lluminosos projectat per
l’emissor disminuint la llum rebuda en la cèl·lula fotoelèctrica del receptor situat a
distancia.
Consta d’un emissor de llum i el receptor corresponent de cèl·lula fotoelèctrica,
situades ambdós als extrems de la zona a protegir. La seva distancia pot arribar fins
a 100 m amb una amplada de 14 m, el que dona protecció per un màxim de 1.400
m2.
També reben el nom de detector òptic de fums lineal.

Aplicacions
o Sales molt grans de sostre elevat
o Compartiments de gran valor
o Zones d’emmagatzematge
o Zones de sobrepressió i conductes de ventilació
o Fàbriques i hangars
o Llocs en que l’estètica és important, com esglésies, galeries d’art i edificis
històrics.
Avantatges
o Resposta ràpida davant focs amb fums.
o Estalvi de muntatge
Inconvenients
o Dificultat d’emplaçament en locals amb ventilació o aire condicionat, ja que
impedeixen que el fum arribi en condiciones d’activar el detector.
o Problema de pèrdua d’alineació si es situa en estructura metàl·lica, pel que
requereix manteniment.
o Resulta més car si no s’aprofita tota la seva longitud.

 Detectors de fums fotoelèctrics de feix de rajos reflectits

També reben el nom de detectors òptics de fums puntual.

Detector de fums fotoelèctric de feix

reflectit en angle recte
La font de llum i la unitat receptora s’inclouen en un únic receptacle. Consten de font
de llum, cèl·lula fotoelèctrica que ha d’estar en angle recte amb la anterior i un
captador de llum en front a la font de llum. Aquests components estan dins d’una
cambra obscura.

Quan entra fum, el feix de llum procedent de la font de llum, una part es refracta i
l’altra part es reflecteix amb les partícules de fum. La part reflectida es dirigeix cap a
la cèl·lula fotoelèctrica. L’augment d’intensitat de llum en la cèl·lula activa un senyal
que es transmet al panell de control i fa sonar una alarma.

Inconvenients
o No discrimina fum de partícules de pols.
o Si el fum és completament negre no el detecta

 Detector fotoelèctric per difusió de la llum. ( es comercialitza a Espanya)

És un detector òptic de fums en el que la font lluminosa, la pantalla i el sensor de

llum estan en el mateix eix i de tal forma que en condicions normals (quan no hi ha
fum) degut a la forma de la pantalla, la llum no pot assolir directament l’element
sensor i per tant no es genera senyal d’alarma. Quan entra fum a la cambra de
mesura, la llum emesa per la font lluminosa es dispersa en totes direccions i en part
arriba al sensor.

Avantatges
o Autoregulables per brutícia i poden avisar quan estan molt bruts.
o Més resistent que l’ iònic a les corrents d’aire. Més ràpid de resposta doncs
necessita menys quantitat de fum per donar l’alarma.
Inconvenients
o Si el fum és negre tal i com s’ha dit no el detecta ja que no hi ha dispersió de
la llum (efecte Tyndall).
Aplicacions
o Particularment indicat per la detecció de focs latents i focs de combustió
lenta.
o Protecció de combustibles que donin fums especialment clars com els produïts
en la combustió latent de fusta, cotó, paper i el reescalfament de cables
elèctrics aïllats amb PVC.
o Sales d’ordenadors i aparellatge electrònic en condicions ambientals sense
pols.
o Es solen combinar amb detectors tèrmics.
o Per locals on hi hagin equips elèctrics.
o També per detectar focs en els conductes d’aire condicionat.
o La sensibilitat inclús és bona amb fums foscos, pel que també és utilitzable
per combustió viva de fusta, gasolina, plàstics i cautxú.
o S’aconsella combinar-los amb detectors iònics.
 DETECTORS ÒPTICS DE FLAMA

Consten de dispositius sensibles a la radiació infraroja i ultraviolada de les flames,

una lent i un circuit electrònic vinculat.
S’utilitzen generalment en sectors que continguin substàncies inflamables, tals com
dipòsits de gas i combustibles, refineries de petroli i plataformes d’exploració. Per
aquest motiu, es fabriquen en gabinets a prova d’explosió.
Alguns models disposen de circuits electrònics per a testejar la neteja de la lent en
forma continua. Tenen alta immunitat a les falses alarmes causades per reflexos,
arcs voltaics i altres fonts de radiació. Són d’alt cost.

S’ha de tenir en compte la importància de la neteja periòdica que s’ha de realitzar

tant en els detectors iònics com òptics.
La pols, la humitat i petits insectes poden afectar la detecció, produint falses
alarmes.

Si be la majoria dels detectors compta

amb reixetes de protecció, amb el pas del
temps acumulen en el seu interior partícules que es troben en suspensió en l’ aire i
han de ser remogudes en forma periòdica.
Els detectors s’ha de netejar al menys dues vegades l’any i si les condicions
ambientals així ho exigissin, la freqüència hauria de ser major.

 DETECTORS DE TEMPERATURA O TÈRMICS (NTP 185: Detección

automática de incendio. Detectores Térmicos ):

Estan basats en la intervenció a una temperatura que prèviament es determina.

 DETECTORS DE TEMPERATURA MÀXIMA

Els detectors de temperatura fixa màxima o els termovelocimètrics, s'utilitzen en

llocs en els quals les característiques ambientals fan impossible l'ús de detectors de
fum.
Aquest seria el cas dels llocs on hi pot haver fum en forma permanent o pols, vapors
i sòlids suspesos en l'aire (indústries que alliberin gran quantitat de partícules al
medi ambient).
Aquests equips tenen un temps de resposta considerablement lent en comparació
amb els detectors òptics o iònics pel que es recomana la seva utilització només en els
llocs esmentats.
Hi ha diversos principis constructius de detectors de temperatura màxima:
 Amb material fusible:
El detector està format per un element metàl·lic d'aliatge eutèctica, que és aquella
que té una temperatura de fusió constant. Els metalls usats són principalment plom,
estany i cadmi.
Quan s'arriba aquesta temperatura, el material es fon i per la pressió exercida per un
ressort es tanca un circuit donant senyal d'alarma. Generalment el material fusible
està adossat a una placa col·lectora de calor que es desprèn del detector en superar
la temperatura màxima. Això ho torna summament segur, però ho inutilitza per a
una nova detecció pel que ha de ser reemplaçat.
Les temperatures fixes usuals són de 57º o 87º.
 Amb làmina bimetàl·lica
L'element detector és una làmina o membrana formada per dos metalls amb diferent
coeficient de dilatació, que en augmentar la temperatura es deforma cap a un
contacte fix, tancant un circuit elèctric i donant senyal d'alarma. La distància entre
els contactes determina la temperatura de funcionament, que és generalment similar
a la descrita anteriorment.
L'avantatge d'aquest sistema, és que en disminuir la temperatura el detector
s’autoresetea, quedant preparat per a una altra detecció.

 DETECTORS DE GRADIENT DE TEMPERATURA O

TERMOVELOCIMÈTRICS:

Actuen en general, quan la temperatura augmenta més de 8º per minut.

Consten d'una càmera pneumàtica i un tub capil·lar. Davant d'un augment ràpid de
la temperatura, es produeix l'expansió de l'aire contingut dins de la cambra, que
disposa d'un diafragma flexible. Aquest últim porta adossat un contacte que en
produir-se la dilatació de l'aire, tanca un circuit donant condició d'alarma.
Per a més seguretat i minimitzar les falses alarmes, s'utilitzen dins del detector 2
càmeres similars que han d'actuar simultàniament.
Si l'augment de temperatura és lent, l'aire s'escapa pels respiradors del tub capil·lar i
no es dilata el diafragma.Hi ha altres models de detectors temovelocimètrics que
utilitzen diferents principis de funcionament, com aquells construïts amb termoparells
o els electrònics basats en compostos metàl·lics que varien la seva resistència
elèctrica amb la temperatura.

 DETECTORS TÈRMICS COMBINATS

Combinen els principis de funcionament dels detectors de temperatura fixa i els

termovelocimètrics. Si no actua aquest últim perquè la temperatura no s'eleva amb
suficient rapidesa, actuarà el de temperatura màxima.

 DETECTORS DE FUMS PER ASPIRACIÓ

Es tracta d’un sistema de detecció de fum que té com a principal característica el fet
que constantment analitza un mostreig de l’aire del risc protegit mitjançant una
cambra d’anàlisi, amb l’ objectiu de detectar en aquesta mostra la presència de fum.
 DETECTORS D’ATMOSFERA EXPLOSIVA PER ASPIRACIÓ

Aquests sistemes s’utilitzen en ambients on la concentració de

gasos inflamables pot arribar a comprometre l’atmosfera
tornant-la explosiva.
També és d’utilitat per a ambients habitats per persones, on
poden haver-hi fuites de gasos tòxics que afectin al personal.

7. EVACUACIÓ, SORTIDES. VIES D’EVACUACIÓ. ENLLUMENAT D’

EMERGÈNCIA.

L’evacuació és una forma de protecció per les persones i consisteix en desallotjar

un local o edifici en el que s’ha declarat un incendi o d’altre tipus d’emergència. Ha
d’estar prevista en un Pla d’Emergència, difós als treballadors, realitzant simulacres
de forma periòdica. L’objectiu fonamental del Pla d’Emergència és optimitzar els
medis d’extinció disponibles i garantir comportaments segurs del personal.

Les vies d’evacuació i les portes de sortida han de ser amples, estar
senyalitzades i lliures d’obstacles.
El pla d’emergència ha de ser elaborat per personal especialitzat amb la participació
dels treballadors (delegats de prevenció o comitès de seguretat).

Enllumenat d’emergència

Sistema de protecció contra incendis establert en la normativa vigent.

És necessària la disposició de les llums d’emergència en els camins d’evacuació i
sortides. Son obligatoris el manteniment i la revisió anual.
8. SENYALITZACIÓ

Polsador d’alarma: Medi d’avis que és activat per una persona per transmetre al
centre de control l’existència de foc i així posar en marxa les mesures de lluita contra
incendis. El funcionament dels polsadors és per ruptura del cristall. Ha d’estar
degudament senyalitzat.
 Alçades senyalització. (UNE 23034:1988)

9. EXTINCIÓ. CLASSES DE FOC

EXTINCIÓ D’INCENDIS

Segons l’indicat anteriorment, per apagar el foc és necessari eliminar, al menys, un

dels quatre elements del tetraedre del foc.
Eliminació del combustible: Desalimentació
Consisteix en eliminar o reduir l’element combustible, ja sigui tallant o diluint el flux
en la zona del foc en el cas de gasos o líquids o bé retirant el combustible de la
proximitat de la zona de foc, en el cas de sòlids.

Eliminació de l’oxigen: Sufocació

Es tracta d’impedir que els vapors combustibles entrin en contacte amb l’oxigen de
l’aire. Això es pot aconseguir mitjançant sorra, cobrir el foc amb una manta, etc.

Eliminació de la calor o de l’energia de activació: Refredament

Generalment, es realitza tirant aigua al foc.

Eliminació de la reacció en cadena: Inhibició

Això s’aconsegueix vessant sobre el foc determinats productes químics que es
combinen amb els productes de descomposició del combustible abans que ho faci el
comburent.

Classes de foc Combustibles Mètodes d’extinció

A: Sòlids
 Paper
 Fusta
Refredament i Sufocació
 Teixits
 Gomes
 Suro
 Cautxú
B: Líquids
 Gasolines
 Gasolis
 Dissolvents
 Pintures Sufocació i Inhibició
 Vernissos
 Greixos
 Alcohol
 Cera
 Benzol
C: Gasos
 Propà
 Metà
Eliminació del combustible (tancament
 Butà
de vàlvules)
 Hidrogen
Sufocació
 Acetilè
Inhibició
 Hexà
 Gas ciutat i natural
 Gas enllumenat
D: Metalls reactius
 Magnesi
 Urani
Mètodes específics
 Alumini en pols
 Sodi
 Zirconi
 Titani
E: Focs A, B, C i D Tallar el subministrament elèctric i
en presencia de tensió elèctrica superior Sufocació amb agents extintors no
a 25 V conductors
10. EXTINTORS. CLASSIFICACIÓ. PLAQUES I REVISIONS OBLIGATÒRIES.
EFICÀCIA I LOCALITZACIÓ DELS EXTINTORS PORTÀTILS.

Els extintors d’incendis, que estaran ubicats en llocs accessibles i ben senyalitzats,
haurien de poder ser utilitzats per qualsevol persona del centre de treball que hagi
d’actuar en una primera intervenció per apagar el conat d’incendi.
L’aigua és ideal per l’extinció de sòlids amb brasa, el pols BC (convencional) es idoni
per líquids i gasos, i el pols polivalent (ABC) també ho és per sòlids. L’anhídrid
carbònic (CO2) és ideal per focs de tipus elèctric, en especial en ambients interiors.

AGENT EXTINTOR

CLASSE DE FOC D.
(UNE-EN2 1994) A. B C.
(Metalls
(Sòlids) (Líquids) (Gasos)
especials)

Aigua polvoritzada OOO (2) O

Aigua a raig OO (2)

Pols BC
OOO OO
(convencional)

Pols ABC
OO OO OO
(polivalent)

Pols específica
OO
metalls

Escuma física OO (2) OO

Anhídrid carbònic O (1) O

Hidrocarburs
O (1) OO
halogenats

Sent: OOO Molt adequat / OO Adequat / O Acceptable

(1) En focs poc profunds (profunditat inferior a 5 mm) pot assignar-se OO.
(2) En presència de corrent elèctric no són acceptables com agents extintors
l'aigua a raig ni l'escuma; la resta dels agents extintors podran utilitzar-se en
aquells extintors que superin l'assaig dielèctric normalitzat en UNE-23.110.

Taula 1. Agents extintors i la seva adequació a les diferents classes de foc

segons el Reglament d'instal·lacions de protecció contra incendis. (RD
1942/1993. BOE 14.12.1993)
PLAQUES I REVISIONS OBLIGATÒRIES

Els extintors han de ser comprovats per entitats acreditades periòdicament i han de
portar una etiqueta de control on s’indica la data en que s’ha efectuat la revisió i la
data de la propera revisió.
Els extintors tenen una data de caducitat, marcada en la xapa d’identificació de
l’extintor.
En la Figura es presenta un exemple de placa de disseny segons normes. En ella es
pot apreciar el nom de l’organisme autonòmic com a autoritat competent per
controlar les proves periòdiques de pressió. La casella superior esta reservada pel
número de registre. En la primera casella de l’esquerra s’indica la pressió de disseny
o de timbre que correspon a la pressió màxima de servei (en aquest cas 20 kg/cm 2).

Exemple de placa de disseny

Les altres quatre caselles estan reservades per indicar la data i marca de qui realitza
les proves de pressió amb periodicitat de cinc anys.
En la placa de la figura s’indica la data de la primera prova de pressió: 09-97. En
aquest cas la última prova es realitzarà en la data del mes 09 del any 2012 que
donarà validesa a l’extintor cinc anys més fins al mes 09 del any 2017 en que ja
hauran passat 20 anys de servei i per això l’extintor haurà de retirar-se.

MARCA DE L'EXTINTOR

EXTINTOR D'INCENDIS
6 Kg Pols ABC
21 A 113B C

MODE D’UTILITZACIÓ
1. Llevar el passador de seguretat
2. Estrènyer la maneta
3. Dirigir el raig a la base de les flames

PRECAUCIÓ
No apte per al seu ús en presència de tensions superiors a 35.000 volts
La pols ABC no és tòxica ni corrosiva

FABRICANT:

Agent extintor: 6 Kg Pols ABC

MARCA DE
L'ENTITAT
 Agent propulsor: N2.
Contrasenya: FAI 1491.
Transport: EX-0291-V-V
Homologat segons: ITC, MIE AP-5.
B.O.I. 20.6.85.
Temperatura de servei: - 20°C + 60°C.
Verificar anualment
Utilitzar per a la recarrega
Recanvis originals del model aprovat

DISTRIBUÏDOR:

MANTENIDOR I/O RECARGADOR:

Etiqueta impresa sobre un extintor d'incendis de pressió permanent que

compleix amb l'especificat en l'Art. 10 de la ITC-MIE-AP5.

En la casella superior s'indica la marca comercial de l'extintor. En la següent casella

ve la informació sobre el tipus i quantitat d'agent extintor i l'eficàcia de l'extintor.
En el cas de la figura s'indica que l'extintor és de 6 kg. de massa total (suma de les
masses dels agents extintor i impulsor i la del recipient). L'agent extintor és pols
polivalent antibrasa ABC a base de fosfats que extingeix focs de les classes A
(sòlids), B (líquids) i C (gasos) amb les eficàcies corresponents a 21 A, 113 B i C
respectivament segons la norma UNE-2311 que especifica la grandària i classe de foc
que és capaç d'extingir considerant unes determinades condicions.
A continuació ve una casella sobre la manera d'utilitzar l'extintor.
La casella que indica PRECAUCIÓ és per advertir sobre els tipus de foc per als quals
no ha d'utilitzar-se l'extintor i a més s’afegeix la informació que l'agent extintor no és
tòxic ni corrosiu.
En la següent casella es dóna la referència del fabricant que compleix amb les
exigències legals de la ITC-MIE-AP5.
En la pròxima casella s'indica la marca de l'entitat autoritzada que ha intervingut per
a l'homologació de l'aparell. Conjuntament a aquesta marca es dóna la informació
sobre les característiques del continent de l'extintor i la norma seguida per a
homologar amb els codis corresponents a l'aparell extintor. Tot l'anterior compleix
amb els mínims exigits per la ITC-MIE-AP5.
A continuació ve la casella amb les referències del distribuïdor i altra última amb les
referències del mantenidor i/o encarregat. Tots ells han de complir amb les
exigències legals.
 MARCA DE L'EXTINTOR

EXTINTOR
5 Kg CO2 (Anhídrid carbònic)
34 BC

MODE D’UTILITZACIÓ
1. Posició vertical
2. Tirar de l'anella
3. Dirigir el raig a la base de les flames

PRECAUCIÓ
No utilitzar en focs metàl·lics i productes radioactius

Recarregar després d'utilitzar encara que sigui parcialment.

Verificar periòdicament.
Utilitzar per al manteniment o la recarrega els productes i peces de
recanvi conforme al model aprovat.
MARCA DE NO CONDUCTOR DE L'ELECTRICITAT
L'ENTITAT
Agent extintor: CO2 5 kg
AUTORI-
ZADA Temperatures límit: -20°C + 60°C.
Aprovació Nº: 012 / 485.
Tipus: CO2 5 kg
Model: NM

FABRICANT:

DISTRIBUÏDOR:

MANTENIDOR I/O RECARGADOR:

Etiqueta impresa sobre un extintor d'incendis d'anhídrid carbònic

Etiqueta corresponent a un extintor d'anhídrid carbònic. Pot comprovar-se que la

distribució de la informació donada és similar a la de l'etiqueta anterior. Aquest tipus
d'extintors no porta placa de disseny, doncs per pertànyer al grup d'ampolles de
gasos liquats haurien de dur les inscripcions reglamentàries gravades directament
sobre l'ampolla. A més aquestes ampolles disposen d'un disc de seguretat tarat a
una pressió de 190kg/cm2 Un altra característica peculiar dels extintors d'anhídrid
carbònic és que la broquet o llança de la mànega és més gran que la dels altres
tipus. Està realitzada en material aïllant per evitar que la temperatura especialment
baixa del gas liquat produeixi cremades.

LOCALITZACIÓ D’EXTINTORS PORTÀTILS

11. AGENTS D’EXTINTORS: GASOS (ANHÍDRID CARBÒNIC (CO 2)),
NITROGEN (N2), HIDROCARBURS HALOGENATS); LÍQUIDS (AIGUA,
ESCUMES); SÒLIDS (BICARBONAT SÒDIC I POTÀSSIC, FOSFAT AMÒNIC)

Gas impulsor, adient segons l’agent extintor contingut.

Els diferents gasos impulsors son:

 CO2: és el mes utilitzat. S’utilitza en sec per pressuritzar extintors de pols

seca, aigua i escumes.
 Nitrogen: s’utilitza a vegades en substitució del CO 2 com impulsor d’extintors
de pols, aigua, escuma i halons.
 Aire: només s’utilitza per pressuritzar extintors d’aigua.

Nos’ han d’utilitzar gasos impulsors humits amb pols químics secs i amb halons, ja
que perjudiquen les seves característiques extintores.

AGENTS D’EXTINTORS

GASOS
 Anhídrid carbònic. CO2 en forma de Neu carbònica. Gas inert mes pesat que
l’aire, que actua per sufocació.
o Eficaç per a focs de líquids.
o Molt indicat per focs amb tensió elèctrica, per no ser conductor i no deixar
residus.

La Neu carbònica esta formada per diòxid de carboni comprimit a 18-20 atmosferes
amb de manera que es troba en estat líquid. A l’accionar el comandament de la
vàlvula es provoca la sortida d’un fort raig de CO 2 en estat gasós, que es dirigeix a la
base de la flama. La descompressió del gas produeix un descens de la temperatura
que el fa passar a l’estat de neu.
L’acció extintora del CO2 es triple:
 Desplaça l’oxigen de l’aire fent incomburent l’atmosfera que rodeja el foc.
 Refrigera els punts inflamats per la baixa temperatura de la neu carbònica.
 Sufoca per efecte del xoc a l’expansionar-se bruscament quan torna a passar
a l’estat gasós.

HALOGENATS

Es basen en l’efecte de refredament que provoca un dissolvent molt volàtil a l’

evaporar-se i l’acció sobre les reaccions en la cadena de la combustió.
Son projectats mitjançant una pressió subministrada, bé per una pressurització
prèvia, o bé pel propi agent extintor. Com a substàncies s’utilitzen tetraclorur de
carboni i altres derivats halogenats d’hidrocarburs.

Perills en el seu ús:

 No exposar-se a als fums i gasos expel·lits.
 Ventilar a fons després del seu ús.
Des del 1r de Gener de 1994 queda prohibida la seva fabricació i comercialització,
encara que es podran seguir utilitzant, per fer front a riscos específics, els que estan
instal·lats.

LIQUIDS

 Aigua: És el mes abundant i econòmic de tots els agents extintors. Extingeix

el foc principalment per refredament i pot ser utilitzada a raig o polvoritzada.
L’aigua a raig només s’ha d’utilitzar per focs de classe A.
Mai ha d’utilitzar-se per focs en presència de tensió elèctrica, per perill
d’electrocució.

ESCUMA

 Escuma carbònica: Es basa en la reacció provocada per l’acció de l’àcid

sulfúric sobre una dissolució de bicarbonat de sodi, que expulsa CO 2, tal i com
s’indica en la reacció:

NaHCO3 + H2SO4  Na2SO4 + CO2 + H2O

 Escuma AFFF: Escumògens formadors de Pel·lícula Aquosa

El concepte és crear una capa

de escuma sobre la superfície
del líquid combustible que
impedeixi la generació de
inflamables, que separi aquests
gasos de l’aire i a mes que
s’estengui ràpidament sobre la
superfície del mateix.
Per això es creen uns
escumògens sintètics amb uns
additius fluorats que permeten
crear aquesta Pel·lícula Aquosa.

L’escuma es projecta mitjançant pressió d’un gas auxiliar, una emulsió, o una solució
que contingui un producte emulsionant, formant-se l’escuma al
barrejar-se la mescla aigua-emulsor amb l’aire.
o Forma d’extinció: Per sufocació i refredament.
o Perills: No utilitzar en corrent elèctric.
o Classes de foc: Eficaços en focs de classe A i B (excepte en solvents polars:
alcohols i cetones).

SÒLIDS

 Pols seca: Compost de bicarbonat de sodi i un agent hidròfug que impedeix

la formació de grumolls de al pols per absorció de la humitat ambiental.
Son extintors molt eficaços, actuen amb una pols extintora impulsada per un
gas fortament comprimit (N 2 o CO2) que serveix per a bufar aquesta pols
sobre la superfície de la combustió.
Quan es llança sobre el foc a 100 ºC es forma la següent reacció:

NaHCO3 + calor  Na2CO3 + CO2 + H2O

L’acció d’extinció es triple:

o El CO2 rodeja el foc i disminueix el percentatge d’oxigen.
o El Na2CO3 crea una capa que aïlla la superfície ardent, de l’aire necessari
per a la combustió.
o L’ H2O realitza un efecte per a la refrigeració.

 Pols polivalent, ABC: A base de fosfat monoamònic eficaç per a focs de tipus
A, B i C.

 Pols especial: per a focs metàl·lics

A mes, existeix també una sèrie de formulacions especials per a combustibles de

tipus D.

12. EQUIPS D’EXTINCIÓ MÒBILS: MÀNEGUES, LLANCES, MONITORS

PORTÀTILS FORMADORS DE CORTINA, EXTINTORS)

Llança de cortina d’aigua

Llança per a escuma

Mànegues

Extintors
Un extintor és un
aparell compost per un recipient metàl·lic o COS que conté l’agent EXTINTOR, que
ha de pressuritzar-se, constantment o en el moment de la seva utilització, amb un
GAS IMPULSOR (pressió incorporada o pressió adossada). El gas impulsor sol ser N 2
CO2 en cara que a vegades s’utilitza aire comprimit. L’únic agent extintor que no
requereix gas impulsor es el CO2.
Les pols seques i els halons requereixen un gas impulsor exempt de humitat, com el
nitrogen o el CO2 sec.
Si l’extintor està constantment sota pressió, el gas impulsor es troba en contacte
amb l’agent extintor en l’interior del cos. A aquest tipus se l’anomena de "pressió
incorporada", estan generalment equipats amb un manòmetre que indica la pressió
interior.
Si l’extintor es pressuritza en el moment d’accionar-lo, el gas impulsor està contingut
en un botellí de gas independent. A aquest tipus de extintors se’ls anomena de
"pressió adossada" o de "pressió adossada exterior", segons que el botellí de gas es
trobi o no en l’interior del cos de l’extintor. Aquests extintors, al ser pressuritzats en
el moment del seu ús, hauran d’anar previstos d’una "vàlvula de seguretat".

NTP 536: Extintors d'incendi portàtils: utilització

En l'organització d'un pla de protecció contra incendis en un centre de treball mereix

especial importància l'elecció dels elements materials més adequats i eficaços. Si es
té en compte que l'extintor és el primer element que s'usa en els primers minuts
d'iniciació d'un foc es pot afirmar que d'ell depèn que la propagació del foc s'avorti o
no. Triar un bon extintor significa conèixer que agent extintor és el més adequat i de
quin tipus i eficàcia d'extintor convé. A més l'efectivitat del seu ús depèn que
s'efectuï l'actuació segons el recomanat per les entitats de reconegut prestigi en la
lluita contra incendis i que el seu manteniment i ubicació sigui el correcte segons la
reglamentació o normativa corresponent.

Els extintors estan concebuts perquè puguin ser duts i utilitzats a mà tenint en
condicions de funcionament una massa igual o inferior a 20 kg.
Dintre dels tipus més usuals es troba l'extintor d'incendis de pressió permanent, que
es presenta en tres modalitats:

o La primera correspon a aquells que l'agent extintor proporciona la seva pròpia

pressió d'impulsió, tal com els d'anhídrid carbònic.
o La segona està formada per aquells que l'agent extintor es troba en fase
líquida i gasosa, tal com els hidrocarburs halogenats, i la pressió d'impulsió
dels quals s'aconsegueix mitjançant la seva pròpia tensió de vapor amb
ajuda de l'altre gas propel·lent, com el nitrogen, afegit en el recipient durant
la fabricació o recarrega de l'extintor.

o L'última modalitat és la d'aquells que l'agent extintor és líquid o sòlid

pulverulent, la pressió d'impulsió del qual s'aconsegueix amb ajuda d'un gas
propel·lent, inert, com el nitrogen o l'anhídrid carbònic, afegit en el recipient
durant la fabricació o recarrega de l'extintor. En la Figura 1 es representa un
extintor corresponent a aquesta última modalitat. Es reconeixen perquè en el
punt 4 (veure Fig. 1) va roscat un manòmetre indicador de la pressió del gas
impulsor que ocupa la part superior del recipient. Per a accionar l'extintor es
lleva el passador 8 llençant de l'anella desbloquejant-se la palanca 6 que
s'acciona estrenyent cap a la maneta fixa 7 perquè així es posi en
comunicació el tub sonda 5 i la mànega 9. Llavors el gas impulsor empeny a
la massa de l'agent extintor obligant-la a sortir pel tub sonda cap a la mànega
i el seu filtre.

Figura 1.
Extintor d'incendis de
pressió permanent

1. Cos de l'extintor 1. Maneta palanca d'accionament

2. Agent extintor 2. Maneta fixa
3. Agent impulsor 3. Pasador de seguretat
4. Manómetro 4. Mànega
5. Tub sonda de sortida 5. Broquet o llança de mànega

Un altre tipus d'extintor és el de pressió no permanent. En ells l'agent extintor pot

ser líquid o pulverulent i estan sotmesos a la pressió atmosfèrica. L'agent impulsor
sol ser un gas inert com el nitrogen o l'anhídrid carbònic, que va contingut
pressuritzat en un botellí instal·lat dins o fora de l'extintor. En la Figura 2 es presenta
 aquest tipus d'extintor amb la denominació de les seves parts principals. Es pot
veure que la part superior de l'aparell extintor és idèntica a la representada en la
Figura 1 amb l'excepció que no duu el forat roscat per a un manòmetre. Aquest tipus
d'extintor duu una vàlvula de seguretat 6 tarada a 0,8 vegades la pressió de prova,
perquè suposem que la seva capacitat és superior a tres litres. A més el botellí si és
d'anhídrid carbònic i la seva capacitat és superior a 0,40 litres, disposa d'un disc de
seguretat tarat a una pressió aproximada de 190 kg/cm 2.

Figura 2.
Extintor d'incendis de
pressió no permanent
amb botellí interior

1. Tub de sortida de l'agent extintor 5. Agent extintor

2. Botellí d'agent impulsor. 6. Vàlvula de seguretat
3. Tub de sortida de l'agent impulsor 7. Broquet o llança amb palanca d'accionament
4. Càmera de gasos 8. Cos de l'extintor

Per a l'accionament de l'extintor, es comença per llevar el passador de seguretat

tirant de l’anella, desbloquejant-se així la palanca que a l'estrènyer-la cap a la
maneta fixa obre la sortida de l'agent impulsor del botellí 2 que, a través del tub 3
s'allotja en la càmera 4. Posteriorment si s'acciona la palanca del la broquet o llança
de la mànega 7, l'agent impulsor que estava pressionant des de la seva càmera a
l'agent extintor, obligarà a aquest a passar pel tub 1 i sortir pel broquet o llança de
la mànega.

Normes d'utilització d'un extintor portàtil

L'usuari d'un extintor d'incendis per a aconseguir una mínima i eficaç utilització del
mateix, tenint en compte que la seva durada és aproximadament de 8 a 60 s,
depenen del tipus i capacitat de l'extintor, hauria d'haver estat format prèviament
sobre els coneixements bàsics del foc i de forma completa i el més pràctica possible,
sobre les instruccions de funcionament, els perills d'utilització i les regles concretes
d'ús de cada extintor.
Com s'ha vist anteriorment, en l'etiqueta de cada extintor s'especifica la seva
manera d'ocupació i les precaucions a prendre. Però s'ha de ressaltar que en el
moment de l'emergència seria molt difícil assimilar totes les regles pràctiques
d'utilització de l'aparell.
Dintre de les precaucions generals s'ha de tenir en compte:
o La possible toxicitat de l'agent extintor o dels productes que genera en
contacte amb el foc.
 o La possibilitat de cremades i danys en la pell per massa proximitat al foc o per
reaccions químiques perilloses.
o Descàrregues elèctriques o projeccions inesperades de fluids emergents de
l'extintor a través de la seva vàlvula de seguretat.
o També s'ha de considerar la possibilitat de mecanismes d'accionament en
dolentes condicions d'ús.

Regles generals d'ús d'un extintor d'incendis portàtil:

1. Despenjar l'extintor agafant-lo per la maneta o nansa fixa, si en disposa i

deixar-lo sobre el sòl en posició vertical.
2. Cas que l'extintor posseeixi mànega agafar-la per la broquet o llança per
evitar la sortida incontrolada de l'agent extintor. Cas que l'extintor fos de CO 2
s’ha d’anar especialment en compte d'agafar la broquet o llança per la part
aïllada destinada per a això i no dirigir-la cap a les persones.
3. Comprovar en cas que existeixi vàlvula o disc de seguretat que estan en
posició sense perill de projecció de fluid cap al usuari.
4. Llevar el passador de seguretat estirant de l’anella.
5. Acostar-se al foc deixant com a mínim un metre de distància fins a ell. En cas
d'espais oberts acostar-se en la direcció del vent.
6. Estrènyer la maneta i, cas que existeixi, estrènyer la palanca d'accionament
de la broquet o llança. Realitzar una petita descàrrega de comprovació de
sortida de l'agent extintor.
7. Dirigir el raig a la base de les flames.
8. En el cas d'incendis de líquids projectar superficialment l'agent extintor
efectuant un escombrat horitzontal i evitant que la pròpia pressió d'impulsió
pugui provocar el vessament incontrolat del producte en combustió. Avançar
gradualment des dels extrems.
13. INSTAL·LACIONS FIXES D’EXTINCIÓ

13.1. BOQUES D’INCENDI EQUIPADES (BIE)

Una boca d’incendi equipada (BIE) és el

conjunt d’elements necessaris per transportar i
projectar aigua des d’un punt fix de la xarxa de
subministrament d’aigua fins al lloc de l’incendi
Es compon com a mínim de vàlvula, mànega i
llança.
Les boques d’incendi equipades es classifiquen
segons el seu diàmetre i tipus de mànega:
o 25 mm de Ø i mànega semirígida que
conserva la seva secció circular i no cal
desplegar-les totalment.
o 45 mm de Ø i mànega flexible i plana,
no conserva la seva secció circular i
s’han de desplegar totalment abans de
fer-ne ús.

Funcionament:

o Trencar el vidre amb un objecte

contundent.
o Treure la boca de la mànega del seu suport.
o Desenrotllar la mànega.
o Subjectar l’extrem de la mànega i obrir la vàlvula de pas.
o Dirigir l’aigua cap al foc i regular el raig girant el broquet o la llança de
sortida.

13.2. HIDRANTS D’INCENDI

Son dispositius constituïts per una columna dotada de ràcords de connexió ràpida i
vàlvules d’apertura i tancament de pas d’aigua.
Les columnes hidrants exteriors compleixen una doble funció:
 Subministren aigua a les mànegues que s’hi connecten.
 Permeten proveir-se als vehicles autobomba dels serveis d’extinció d’incendis.
La seva classificació es pot fer en funció de diferents criteris, si bé habitualment es
distingeix entre:
 Hidrants de columna humida o seca (segons que la presència d’aigua dins
l’hidrant sigui permanent o no).

 Hidrants de superfície o d’arqueta enterrada (segons que estiguin per sobre o

per sota del nivell del terra).

Els hidrants més utilitzats son els de columna seca, constituïts per:

a) Cos que emergeix de terra i a traves del qual

circula l’aigua
b) Rodet que uneix el cos amb la vàlvula de
base.
c) Vàlvula de base per obrir i tancar
manualment el pas d’aigua.
d) Boques de sortida amb ràcords de diferents
mides per a la connexió de mànegues

Els hidrants de columna humida, consten dels mateixos elements que els de columna
seca, a excepció de la vàlvula de base, que es substitueix per un accionament
individual per a cada sortida de mànega. Presenten el risc de congelació de l’aigua
que està permanentment al seu interior.
Els hidrants d’arqueta, estan instal·lats sota el nivell de terra dins d’una arqueta
coberta amb una tapa. Es componen de:
a) Cos
b) Vàlvula de tancament i obertura
c) Boques de connexió
d) Arqueta amb tapa

13.3. MONITORS

Per l’ atac i control d’incendis de gran

envergadura i/o enviar dolls a gran
distancia, s’utilitzen equips anomenats
monitors, que permeten que amb poc personal es pugui manejar grans cabals i les
forces derivades d’aquests.

Com monitor es defineix tot equip mecànic que descarregui un doll de al menys 1500
l.p.m.

13.4. COLUMNA SECA

Es tracta d’una instal·lació d’ús exclusiu per a bombers. Consta d’un conjunt de tubs
d’acer galvanitzat de 80 mm de Ø, buits d’aigua que comencen en una presa
d’alimentació situada a la façana de la planta baixa de l’edifici i avancen per la caixa
de l’escala fins al replà de cada planta, on hi ha instal·lades diferents preses d’aigua.
La seva utilització en cas d’incendi requereix que un vehicle bomba dels serveis
d’extinció d’incendis injecti aigua a pressió al sistema des de la presa d’alimentació
de la planta baixa. D’aquesta manera hi haurà aigua disponible a totes les preses de
les diferents plantes on es vulgui connectar una mànega per lluitar contra l’incendi.

13.5. RUIXADORS (SPRINKLERS)

Un ruixador és una vàlvula que instal·lada en una canonada d’aigua a nivell del
sostre o paret, està tancada mitjançant un element termosensible. En arribar a unes
condicions de temperatura prèviament establertes, aquest element termosensible,
s’allibera i permet la sortida d’aigua que, de manera automàtica cau sobre el punt on
hi ha l’incendi.
Simultàniament a la seva entrada en funcionament s’activa un senyal a la central de
recepció d’alarmes per tal que es puguin emprendre les accions adients.

La canonada a la qual està connectat el ruixador pot ser:

o Humida
o Amb aigua a pressió al seu interior
o Seca

Per prevenir rel risc de glaçada a interior de la canonada, aquesta està pressuritzada
amb gas a pressió.
L’obertura d’un ruixador provoca una caiguda de pressió que, mitjançant un
sistema de vàlvules, provoca la inundació de les canonades i la sortida d’aigua
sobre el lloc de l’incendi.
13.6. SISTEMES D’AIGUA POLVORITZADA

Es compon d’un conjunt de canonades fixes, connectades a una font d’abastiment

d’aigua, i d’un conjunt de brocs polvoritzadors que, accionat mitjançant una vàlvula
automàtica o manual, llencen sobre l’incendi aigua amb una mida de partícula,
densitat i velocitat prèviament establerts.
Aquest sistema, conegut també com “inundació total” o “diluvi”, no s’ha de confondre
amb els sistemes de ruixadors ni amb els d’aigua nebulitzada, que tenen
característiques físiques i d’aplicació molt diferents.
S’utilitza principalment en riscos industrials i sol anar associat a sistemes de detecció
que, en cas d’incendi, provoquen la sortida d’aigua a través de tots els brocs.

13.7. AIGUA NEBULITZADA

A l’igual que en el sistema d’aigua polvoritzada, aquest sistema també requereix un

conjunt de canonades fixes connectades a una font d’abastiment d’aigua, a les quals
s’hi instal·len capçals atomitzadors que, en accionar-se manual o automàticament,
llencen aigua sobre l’incendi. La nebulització permet que les gotes d’aigua alliberades
tinguin una mida de µ. Això representa, entre d’altres avantatges:
o Optimització de la quantitat d’aigua
o Reducció del dany causat per aquesta
o Reducció de la temperatura del recinte
o Innocuïtat per a les persones
o Possibilitat d’ús en presència de corrent elèctric.

13.8. INSTAL·LACIONS FIXES I AUTOMÀTIQUES D’EXTINCIÓ PER POLS

Estan constituïdes per una xarxa fixa de canonades que parteixen d’un dipòsit de
subministrament del pols que aporta la quantitat necessària d’aquest a una sèrie de
llances de descarrega emplaçades en els llocs amb risc d’incendi.
L’accionament de aquestes instal·lacions pot fer-se manualment, encara que en
general es realitza automàticament a partir de la central de control d’una instal·lació
automàtica de detecció.

13.9. INSTAL·LACIONS FIXES I AUTOMÀTIQUES D’EXTINCIÓ AMB

ANHÍDRID CARBÒNIC CO2 O ALTRES GASOS

Els sistema d’extinció mitjançant gas es compon d’una font que subministra el gas.
Aquesta font sol ser una bateria de bombones de gas liquat a pressió, connectada a
una xarxa de canonades on hi ha instal·lades boques de descàrrega.

Quan s’acciona el sistema, ja sigui de manera automàtica o manual, es produeix una

descàrrega del gas, que pot ser localitzada o generalitzada.
Els gasos utilitzats en aquests tipus de sistemes solen ser CO 2, els
hidrofluorcarbonats (HFC) i gasos inerts formats per gasos nobles o de
característiques equivalents.
Actuen de manera neta i no deterioren els béns protegits.
Cada gas presenta un diferent grau d’incidència sobre les persones i el medi
ambient.
En cas d’incendi els detectors tèrmics o de fums actuen primer sobre un sistema
d’alarma i sobre un relé temporitzador graduable per donar temps a evacuar el
personal abans d’injectar el CO2.
L’accionament també pot ser per fusibles, termocontactes i termòstats. Es disposarà
al menys d’un accionament manual.
Aquests sistemes només seran utilitzables quan quedi garantida l’evacuació del
personal que ocupa el local.
Aplicacions: petrolers, bodegues de bucs, transformadors en locals tancats, quadres
elèctrics, magatzems de pintures i dissolvents, rotatives d’impremtes, maquinaria
per obtenció i refino de pintures, maquinaria electrònica i caixes fortes, sales de
caldera, cabines de pintura etc.

13.10. SISTEMES D’ESCUMA FÍSICA

Es basen en l’aplicació manual o automàtica sobre l’incendi d’una mescla d’aigua,

agent escumogen i aire. A través d’un sistema de canonades l’aigua passa per un
dispositiu on s’incorpora l’agent escumogen i segueix circulant fins a un punt on
s’incorpora aire.
S’aconsegueix així la mescla final, que es pot aplicar mitjançant mànegues, boques o
ruixadors previstos per això.
Aquests sistemes d’extinció estan indicats per incendis de líquids amb una
temperatura d’ignició elevada.
Existeixen diferents tipus d’agents escumògens, que es trien en funció del cabal
mínim requerit en l’extinció de l’incendi i del tipus de combustible.
Així, es pot parlar d’agents escumògens proteínics, fluorproteínics, sintètics i AFFF
(de Aqueous Film Forming Foam).
En aquests sistemes és necessari conèixer, el coeficient d’expansió, que és la relació
entre el volum final de l’escuma obtinguda i el volum inicial de la mescla d’aigua i
agent escumogen. Això ens permetrà distingir entre escumes de baixa, mitjana i alta
expansió.

14. TÈCNIQUES D’EXTINCIÓ: ORGANITZACIÓ, COORDINACIÓ I DIRECCIÓ

D’EQUIPS EN LA LLUITA CONTRA INCENDIS.

L’Organització, coordinació i direcció d’equips en la lluita contra incendis esta en el

PEI, on es descriuran les accions que ha de realitzar cada grup de persones
involucrades en l’organització d’emergència en funció del tipus d’emergència. Es
consideraran els següents grups de persones:
 Direcció del Pla.
 Serveis de prevenció i extinció d’incendis de la pròpia planta.
 Servei sanitari.
 Departament d’administració:
o Personal en torn de treball en instal·lació afectada.
o Personal en torn de treball en instal·lació no afectada.
 Tallers.
 Magatzems.
 Porteria i centraleta.
 Personal aliè al industrial (visitants i personal contractista).

Etapes en l’elaboració dels plans d’emergència interior

15. PREVENCIÓ I PROTECCIÓ D’EXPLOSIONS:

EXPLOSIONS: Son combustions molt ràpides que generen despreniment molt gran
d’energia en molt poc temps. Normalment, es dóna per generació i inflamació de
gasos o vapors inflamables en recintes tancats (túnels d’assecat, cabines de pintura,
etc.). La brusca reacció d’oxidació crea un augment gran en T, el que indueix un fort
augment local de P.
Segons la velocitat de combustió es poden diferenciar:
 Deflagració: Si la velocitat de l’ona de xoc es menor que la velocitat del so.
 Detonació: Si la velocitat de l’ona de xoc es més gran que la velocitat del so.
Son especialment greus quan la ignició té lloc en recintes total o parcialment tancats.

15.1. CLASSES D’EXPLOSIONS

  Explosions de vapors confinats (VCE)
 Explosions de vapors no confinats (UVCE)
 Explosions de substàncies pulverulentes
 Explosions per l’expansió dels vapors d’un líquid en ebullició (BLEVE)

VAPOR CLOUD EXPLOSION (VCE):

Les explosions confinades son les que succeeixen amb alguna barrera de contenció.
Exemples d’aquest tipus son les que succeeixen en recipients o canonades. També
s’inclouen les explosions dins dels edificis.

UNCONFINED VAPOUR CLOUD EXPLOSION (UVCE): En espais oberts, mescles

gasoses inflamables o pols de material combustible present en aire poden formar
núvols, part de les quals poden caure dins dels límits d’inflamabilitat. Si hi ha ignició
la deflagració explosiva produirà ones de xoc.
Les explosions no confinades succeeixen a l’aire lliure i generalment son originades
per un fuita ràpid d’un fluid inflamable juntament a una dispersió moderada per
formar un núvol inflamable molt gran d’aire i hidrocarbur.
En general les explosions de núvols de vapor no confinades son deflagracions i en
contades ocasions s’han transformat en detonació.
Un exemple desastrós d’aquest tipus d’explosions fou l’accident de Flixborough (Gran
Bretanya) causat per un núvol de vapor no confinat d’unes 30 tones de ciclohexà i
que va donar lloc a una explosió equivalent
a unes 16 tones de T.N.T.

BLEVE (Boiling Liquid Expanding - Vapor Explosion):

 Suposem un recipient d’emmagatzematge que conté un líquid a pressió i
molt sobreescalfat. L’escalfament extern del tanc (per foc en les proximitats
degut a una fuita de vapors o d’altre causa) fa que s’escalfi l’interior, es
debiliten les parets i es perd estanqueïtat.
Arribat a un punt, el tanc no suporta la pressió interna produint-se la ruptura
completa i esclat (freqüentment amb llançament de fragments en totes les
direccions). A aquest tipus d’explosió se l’anomena BLEVE.
 Normalment el líquid s’emmagatzema a pressió superior a la atmosfèrica i T
per sobre del seu punt d’ebullició. La brusca despressurització (per ruptura
del tanc) pot fer que es trobi molt sobreescalfat, amb el que es produeix una
nucleació massiva: el ràpid alliberament i expansió del vapor pot produir una
potent ona de xoc. Quan el BLEVE es d’una substància inflamable el núvol
resultant pot també explotar (VCE).

15.2. EXPLOSIUS

Els combustibles que poden produir una explosió química per combustió son:
 Sòlids
o Compactes
o Pols en suspensió
 Fase condensada
o Líquids
o Boira
 Gasos i vapors

15.3. CONSEQÜÈNCIES

Tal i como es descriu en la Directriu Bàsica per l’Elaboració i homologació dels Plans
especials del Sector químic, els diversos tipus d’accidents greus a considerar en els
establiments en els que hi hagi substàncies perilloses, poden produir determinats
fenòmens perillosos per les persones, el medi ambient i els bens materials:
1. Fenòmens de tipus mecànic: ones de pressió i projectils
2. Fenòmens de tipus tèrmic: radiació tèrmica
3. Fenòmens de tipus químic: fuites o vessaments incontrolats de substàncies
tòxiques o contaminants

Fenòmens de tipus mecànic:

Una ona de pressió consisteix en compressions i expansions alternatives de l’aire

atmosfèric, que es tradueixen en efectes mecànics transitoris sobre els
elements inerts o els éssers vius.
Una explosió confinada o esclat pot originar fragments del continent (dipòsit,
recipient, conducció, etc.). Pel contrari, una explosió no confinada origina fragments
de sòlids de les immediacions al punt en el que s’ha produït l’explosió. Aquests
fragments o projectils estan dotats de gran quantitat de moviment i les seves
dimensions i abast son molt variats encara que limitats.

Fenòmens de tipus tèrmic:

Radiació tèrmica: Si la matèria sobre la que incideix el flux de radiació tèrmica no pot
dissipar-lo a la mateixa velocitat que el rep, aquest provoca un increment de la
temperatura de la mateixa. Si aquest increment no es limita, es produeixen
alteracions irreversibles i catastròfiques, que poden culminar en la combustió o fusió
i volatilització de la matèria exposada.

Fenòmens de tipus químic:

Els fenòmens perillosos d’origen químic procedeixen de les característiques de

toxicitat de les substàncies perilloses quan es produeix una fuita o vessament
incontrolat d’aquest tipus de substàncies.
Aquestes substàncies químiques, directa o indirectament, a través de reaccions
secundàries immediates o diferides, poden ser:
1. Molt tòxics o tòxics per l’home i altres organismes.
2. Irritants, narcòtics o altres patologies associades.
3. Cancerígenes, mutagèniques i teratogèniques.
4. Bioacumulables (alteració de la cadena tròfica)
5. Corrosives.
6. Perilloses pel medi ambient, perjudicials pels valors paisatgístics i el patrimoni
historicoartístic de l’entorn.

15.4. PREVENCIÓ I PROTECCIÓ D’EXPLOSIONS

Les mesures preventives contra una BLEVE son:

 Limitació de pressions excessives.
 Limitació de temperatures excessives.
 Prevenció de ruptures en les parets dels dipòsits.
 Sistemes retardants de la nucleació espontània (canvi d’estat massiu per un
procés de formació espontani i generalitzat homogeni de bombolles de vapor,
en un líquid sobreescalfat exposat a un descens sobtat de la pressió.
 Prevenció per formació d’atmosferes explosives
 Substitució de les substàncies inflamables.
 Limitació de la concentració.
 Inertització.
 Prevenció o reducció de la formació d’atmosfera explosiva en les proximitats
de les instal·lacions.

Classificació de les zones amb risc d’explosió (RD 681/2003)

Zona 0
Àrea de treball en la que una atmosfera explosiva consistent en una mescla
amb aire de substàncies inflamables en forma de gas, vapor o boira està present de
manera permanent, o per un període de temps perllongat, o amb freqüència.
Les condicions de la zona 0 només es donaran en l’interior de recipients o
instal·lacions que poden entrar en contacte amb l’aire exterior (evaporadors,
recipients de reacció).

Zona 1
Àrea de treball en la que es probable, en condiciones normals de explotació,
la formació ocasional d’una atmosfera explosiva consistent en una mescla amb aire
de substàncies inflamables en forma de gas, vapor o boira.
La definició de zona 1 s’associa a formació d’atmosfera inflamable degut a
condicions particulars del procés o instal·lació i a activitats que no es realitzen de
forma continuada. Per exemple: en determinades fases del procés o punts de la
instal·lació s’emetrà de forma prevista un gas o vapor a l’atmosfera que es produeix
a intervals definits. També es poden incloure:
 La proximitat immediata d’obertures d’ompliment i buidat ocasionals de
líquids inflamables.
 La proximitat immediata de premsaestopes sense garanties plenes de
hermeticitat, per exemple: bombes i vàlvules amb premsaestopes.

Zona 2
Àrea de treball en la que no es probable, en condiciones normals d’explotació, la
formació d’una atmosfera explosiva consistent en una mescla amb aire de
substàncies inflamables en forma de gas, vapor o boira o en la que, en cas de
formar-se, aquesta atmosfera explosiva només roman durant breus períodes de
temps.
Les àrees en que la fuita pot procedir d’una avaria o situació anormal o accidental:
brides, connexions, vàlvules i unions de canonades en les que no es esperable que es
produeixin fuites en funcionament normal.

Zona 20
Àrea de treball en la que una atmosfera explosiva en forma de núvol de pols
combustible en l’aire està present de forma permanent, o per un període de
temps perllongat, o amb freqüència.
Per regla general, l’interior d’instal·lacions com molins, trituradores, assecadors,
mescladores, ciclons, canonades de transport, tolves, sils, filtres, ensacadors, etc.
només s’inclou aquí si en ells es poden formar mescles explosives pulverulentes en
quantitats perilloses de manera permanent, perllongada o freqüent.
Es imprescindible evitar l’entrada massiva incontrolada d’aire en l’interior d’equips
que poguessin afavorir la generació d’atmosferes perilloses.

Zona 21
Àrea de treball en la que és probable la formació ocasional, en condicions normals
d’explotació, d’una atmosfera explosiva en forma de núvol de pols combustible en
l’aire.
Es poden classificar com a zona 21:
 Zones immediatament pròximes a les zones d’accés a recipients o
contenidors de pols combustible, quan aquestes son obertes ocasionalment i
en funcionament normal la pols es posa en suspensió.
 Punts d’emplenament i de buidatge ocasional de material pulverulent, llocs
de tràfec, estacions de descarrega de vehicles, alimentació o abocament de
cintes transportadores.
 Zones on existeix acumulació de pols i en les que, en condicions normals
d’explotació, per dispersió per exemple, de forma ocasional es formen
concentracions explosives de pols/aire
Zona 22
Àrea de treball en la que no es probable, en condicions normals d’explotació, la
formació d’una atmosfera explosiva en forma de núvol de pols combustible en l’aire o
en la que, en cas de formar-se, aquesta atmosfera explosiva només roman durant un
breu període de temps.

Senyalització

15.5. ÍNDEX DE DOW D’INCENDI I EXPLOSIÓ. ÍNDEX DE MOND

a) Dividir la planta química en «unitats de procés» per cada una de les quals es
determinarà el seu «Índex d’incendi i Explosió».
El criteri bàsic d’adopció per seleccionar aquestes unitats serà, per un costat, el nivell
de detall pretès en l’estudi i, per altre, la homogeneïtat necessària que permeti
l’aplicació correcta del mètode.
b) Determinar el «Factor de Material» per a cada Unitat. Aquest factor (FM)
proporciona una mesura de la intensitat d’alliberament d’energia d’una substància o
mescla de substàncies.
c) Avaluar els Factors de Risc F1 i F2:
 Factor de Riscos Generals del Procés (General Process Hazards) (F1)
 Factor de Riscos Especials del Procés (Special Process Hazards) (F2)
considerant les condicions generals de procés (reaccions exotèrmiques o
endotèrmiques, transport de material, accessos no adients, etc.) i els riscos
específics del procés (producte tòxic, operació en buit, operació dins o aprop del rang
de inflamabilitat, o altres).
d) Calcular el «Factor de Risc» (F3) com a producte de F1 i F2 i el «Factor de
Dany» per cada Unitat determinada en a). El factor de dany és funció del factor de
risc i el factor de material i s’obté mitjançant un gràfic que proporciona el manual
del mètode.
e) Determinar els «Índex de Foc i Explosió» (IIE com a producte de FM i F3) i l’
Àrea d’Exposició per cada Unitat de Procés seleccionada. L’ Àrea d’Exposició és
funció de l’ Índex de Foc i Explosió i s’obté mitjançant un gràfic que proporciona el
manual del mètode.
f) Calcular el «Dany Màxim Probable a la Propietat» (MPPD), tan bàsic com real,
per consideració dels factors de bonificació.
g) Calcular el «Dany Màxim Probable a la propietat real», per consideració dels
factors de bonificació, reflex dels sistemes de protecció dels que disposa la unitat.
Aquests factors son tres: per control de procés, aïllament del material o protecció
contra el foc i contemplen els següents aspectes:
C1: Energia d’emergència, refrigeració, control d’explosions, parada d’emergència,
control per ordinador, disponibilitat de gas inert, procediments d’operació, programes
de revisió de processos i operacions.
C2: Vàlvules de control remot, drenatges, enclavaments, tancs per vessaments
d’emergència.
C3: Detectors, protecció d’estructures, tancs de doble paret, subministrament
d’aigua contra incendis, sistemes especials (Haló, CO 2, detectors de fums i de flama),
ruixadors, cortines d’aigua, escuma contra incendis, extintors manuals, protecció de
cables elèctrics i de instrumentació.
Del Factor de Bonificació FB i a través d’un sistema gràfic, s’obté el «Factor de
Bonificació Efectiu» (FBE).
h) Determinació dels «Màxims Dies d’Interrupció» (MPDO) i els costos per
interrupció de l’Activitat (BI) en aquests dies, com a conseqüència de l’incendi o
explosió en la unitat.

En referencia al mètode de l’ Índex de Mond, ha de comentar-se que la principal

diferencia en quan a l’ Índex de Dow, resideix en que l’Índex de Mond considera la
toxicitat de les substàncies presents, i aquest paràmetre és introduït com un factor
independent, considerant els efectes de les substàncies tòxiques per contacte cutani
o per inhalació.

Conseqüències:

 Danys personals
 Cremades per incendi o contacte
 Intoxicacions, per inhalació, ingestió o per contacte
 Asfixia
 Traumatismes, a causa d’explosió o caigudes
 Danys materials en les instal·lacions i productes:
o Contaminació de productes
o Corrosió
o Reaccions incontrolables
o Reaccions violentes
o Fuites

16. ACTUACIÓ EN UN PLA D’EMERGÈNCIES

16.1. CLASSIFICACIÓ DE LES SITUACIONS D’EMERGÈNCIA

Des del punt de vista, l’actuació davant els accidentes es classifica en:
 Conat d’emergència: Situació que pot ser sufocada immediatament pel
personal de la instal·lació afectada comptant únicament amb els medis a
l’abast o amb l’Equip d’Intervenció de Seguretat recolzat per l’equip de
bombers dels parcs químics mancomunats (Parc Químic Mancomunat Nord /
Sud i Port).

 Emergència Parcial: Situació que pel seu control i mitigació precisa , a més
dels implicats en el cas de Conat , de la participació de medis materials i
humans (Equip Permanent) d’altres àrees ,sense que suposi una greu
incidència en el funcionament normal de la resta del Complex.

NOTA: En determinades circumstancies, a judici del Comandament de l’Emergència, i

únicament amb caràcter preventiu, l’Equip Permanent pot ser convocat sense que
per això sigui necessària l’activació de les alarmes corresponents a l’Emergència
Parcial.

 Emergència General: Situació que pel seu tractament precisa de la intervenció

de tots els medis humans i materials del complex, assenyalats anteriorment,
així com de possible ajuda exterior.

16.2. ORGANITZACIÓ D’EMERGÈNCIES

16.2.1. Actuació en el conat d’emergència

Situació que pot ser sufocada d’immediat pel personal de la instal·lació afectada
comptant únicament amb els medis al seu abast o amb l’Equip d’Intervenció de
Seguretat recolzat per l’equip de bombers dels parcs químics mancomunats (Parc
Químic Mancomunat Nord / Sud i Port).

16.2.2. Actuació en l’emergència parcial

Situació que pel seu control i mitigació precisa , a més dels implicats en el cas de
Conat , de la participació de medis materials i humans (Equip Permanent) d’altres
àrees ,sense que això suposi una greu incidència en el desenvolupament normal de
la resta del Complex.

NOTA: En determinades circumstancies, a judici del Comandament de l’Emergència, i

únicament amb caràcter preventiu, l’Equip Permanent pot ser convocat sense que
per això sigui necessària l’activació de les alarmes corresponents a l’Emergència
Parcial.

16.2.3. Actuació en l’emergència general

Situació que pel seu tractament precisa de la intervenció de tots els medis humans i
materials del complex, assenyalats anteriorment, així com de possible ajuda exterior.

Senyals acústics

16.2.4. Actuació en l’evacuació

En principi es desaconsella l’evacuació com a mesura de protecció immediata per les

persones De tota manera, si es considera necessària, es durà a terme ordenadament
seguint les instruccions del Comandament de l’Emergència. En cap cas s’actuarà
lliurement.

16.2.5. Implantació del Pla d’emergència

Una vegada redactat el PEI es descriuran les etapes previstes per la implantació,
l’assignació de responsabilitats en cada fase i es contemplarà l’adequació de
possibles deficiències detectades. Es realitzarà la denominació, formació en funció de
les missions assignades al personal adscrit a aquest i a tots els treballadors en
general i el corresponent ensinistrament.
Amb la fi d’aconseguir una millor divulgació de les actuacions a seguir pel personal
de la empresa, es poden resumir i redactar les mesures preventives a adoptar i les
mesures d’actuació en cas d’emergència per cada empleat en forma de fitxes, també
les consignes pels components dels equips del pla d’emergència, contractistes i
visitants. Es pot a més, realitzar un pla de divulgació i promoció del PEI posant
cartells amb un resum del mateix en els llocs més visibles de la planta.
S’organitzaran reunions informatives per tot el personal.
El PEI d’un establiment d haurà de contemplar la identificació dels accidents que
justifiquen la seva activació, basant-se en un anàlisis de riscos d’acord amb el grau
d’afectació o l’informe de seguretat quan procedeixi.
En ell es descriuran també els criteris per l’activació del pla i es desenvoluparan els
procediments organitzatius i operatius d’actuació per cada possible situació de risc.
Es consideraran els procediments generals així com els específics amb mesures i
recursos concrets, pels següents possibles successos:
 Incident: Tot esdeveniment accidental o previst, així com aquell que pot
ocasionar conseqüències similars a les assenyalades per l’accident de
Categoria 1, que pot percebre’s des de l’exterior i pot produir alarma a la
població.
 Accident greu: Segons la Directriu Bàsica per l’elaboració i homologació dels
plans especials del sector Químic, té aquesta consideració tot succés que
pugui ocasionar conseqüències similars a les assenyalades pels accidents de
Categories 2 i 3 , destacant-se, com a mínim , els següents casos:
o Incendi
o Explosió
o Fuita de gasos tòxics, irritants o corrosius.
o Vessament incontrolat de productes perillosos

o Efecte Dominó: En alguna de les hipòtesis d’accident relacionades en el

documento mencionat anteriorment pot donar-se el fenomen de “Efecte
Dominó” que es la "Concatenació d’efectes que multiplica les conseqüències ,
degut a que els fenòmens perillosos poden afectar, a més dels elements
vulnerables exteriors, altres recipients, canonades o equips del mateix
establiment o de altres establiments pròxims, de tal manera que es produeixi
una nova fuita, incendi, esclat en els mateixos, que a la vegada provoqui nous
fenòmens perillosos" . (Definició extreta del Art. 3 del RD 1254/1999 pel que
s’aproven mesures de control dels riscos inherents als accidents greus en els
que intervinguin substàncies perilloses).

Altres situacions d’emergència

Son un altre tipus de successos no recollits dins de les hipòtesis accidentals dels
Estudis de Riscos Industrials, però que degut a l’activitat productiva, característiques
de les instal·lacions o factors externs poden ser causants d’una situació d’emergència
o requerir l’activació del PEI. Dins d’aquest grup es consideren els successos per
l’existència de radioisòtops (planta i laboratori), per efectes climatològics
(inundacions), per efectes mediambientals (vessament, emissió, soroll, etc. ), i
també aquells indirectes com a zona involucrada en possibles accidents de
Categories 3 en industries properes (efecte dominó extern ).
Els plans i procediments d’actuació davant aquests tipus de situacions d’emergència
estan recollits en la "Relació de plans d’emergència".
Menció especial mereix la situació d’emergència que es pot donar per amenaça, per
actes antisocials, terroristes i altres anàlegs que puguin afectar al Terminal Marítim
de Repsol Petroli. En aquesta situació, els procediments d’actuació venen regulats
per l’aplicació de la reglamentació PBIP (Codi internacional per a la Protecció de
Vaixells i Instal·lacions Portuàries) i " PACE IIMM: Pla d’Actuació en Cas
d’Emergència en Instal·lacions Marines.
En els establiments afectats per l’article 9 del RD 1254/1999 es desenvoluparà amb
major amplitud el contingut del PEI (tabla 3) de acord amb el seu major nivell de
risc, havent d’especificar amb major detall les actuacions concretes per cada accident
greu potencial identificat en l’informe de seguretat.

Contingut del P.E.I.

17. ACTUACIÓ DAVANT EMERGÈNCIES EN PLANTA QUÍMICA

17.1. CATEGORIES D’ACCIDENTS, CRITERIS D’ACTIVACIÓ DE PLANS

D’EMERGÈNCIA

Els accidentes es determinen de la forma següent: (NTP 791)

Categoria 1: Aquells pels que es prevegi , com única conseqüència, danys materials
en el establiment accidentat i no es prevegin danys de cap tipus en l’exterior
d’aquest.
Categoria 2: Aquells pels que es prevegi, com a conseqüències, possibles víctimes i
danys materials en l’establiment, mentre que les repercussions exteriors es limiten a
danys lleus o efectes adversos sobre el medi ambient en zones limitades.
Categoria 3: Aquells pels que es prevegi, com a conseqüències, possibles
víctimes, danys materials greus o alteracions greus del medi ambient en zones
extenses i en l’exterior de l’establiment.
CRITERIS PER A L’ACTIVACIÓ DEL PEI

El desencadenant per decretar l’inici d’una emergència serà qualsevol manifestació

no desitjada que hagi provocat o pugui provocar conseqüències com les descrites en
l’apartat anterior per les diferents categories d’accidents, independentment que el
seu origen estigui dins dels límits de la propietat (unitats de procés, zona de
emmagatzematge, rack de canonades, etc... ) o sigui conseqüència d’una
emergència en una industria annexa que pugui implicar a Repsol Petroli.

17.2. INFORMACIÓ EN CAS D’EMERGÈNCIA: EXIGÈNCIES LEGALS I

NORMATIVES

Les situacions definides com incident o accident han de notificar-se immediatament

al CECAT (Centre d’Emergències Nacional de Catalunya a Tarragona i Terres de l'
Ebre )
Aquells incidents que es puguin produir en operacions previstes o programades es
notificaran al CECAT amb antelació.
La decisió d’activar el PLASEQTA, així com el nivell d’activació del mateix, dependrà
de la notificació d’accident que la empresa realitzi.
La industria accidentada comunica telefònicament l’accident al Centre d’Emergències
de Tarragona, CENCAT, que actua com a centre receptor d’alarmes.
En cas d’accident de categoria 2 o 3, s’activa PLASEQTA en emergència i en les
instal·lacions de CENCAT es constitueix CECOPI, i es procedeix de la següent
manera:
17.3. ORGANITZACIÓ EN EL PLA D’EMERGÈNCIA INTERIOR. ESTRUCTURA
DEL PLA D’EMERGÈNCIA EXTERIOR: PLANS DE AJUDA MÚTUA

L’activació del PLASEQTA significa la posta en escena d’una organització de

recolzament a l’emergència que dóna servei tant a la industria que ha sofert
l’accident com a l’entorn de la mateixa (població civil, medi ambient, accessos, etc.).
Per canalitzar eficaçment els medis de lluita, el PLASEQTA contempla l’existència
d’una sèrie de figures dins del PEI la missió bàsica de les quals és la d’informar als
responsables de PEE i col·laborar en la coordinació d’activitats que duen a terme les
forces de lluita del PEI i del PEE.
Les figures definides en el PLASEQTA que han d’estar identificades dins del
Pla d’emergència Interior (PEI) i que han de estar contínuament interrelacionades
amb els seus homòlegs en el Pla d’emergència Exterior (PEE) son:
o Director del PEI
o Coordinador de la Intervenció: Cap de Torn fins que és rellevat pel Cap de
Seguretat
o Coordinador amb el Punt Mèdic Avançat : “Grup Sanitari PLASECTA”. Aquesta
funció la desenvolupa inicialment el D.U.E. de torn fins que es rellevat pel Cap
de Serveis Mèdics.
o Tècnic de Repsol Petroli, membre del Consell Assessor del PLASEQTA: Un
responsable de Repsol Petroli ha d’acudir com a membre del "Consell
Assessor”

El Pla classifica els accidents, segons l’abast dels seus efectes, en 3 categories.
PLASEQTA s’activarà en alerta en cas d’accident de categoria 1, i en emergència
en cas d’accident de categoria 2 i 3.
Quan s’activa el PLASEQTA en nivell 2, es constitueix en el CECOPI "Centre de
Coordinació Operativa Integrada" el denominat "Consell Assessor" que està sota les
ordres del Director del PLASEQTA i la missió del qual és el seu assessorament,
independentment de quina sigui la causa que activi el PLASEQTA.
PACTES D’AJUDA MUTUA

Amb la finalitat de rebre ajuda material en cas d’emergència estan establerts dos
Pactes d’Ajuda Mutua amb diferents agrupacions d’empreses. Aquests Pactes d’Ajuda
són aliens al PLASEQTA i estan també contemplats per la cessió de material en cas
d’emergència en altres empreses. Els Pactes d’Ajuda són :
 PAM: a nivell de les empreses del polígon petroquímic de Tarragona.
 PAMER : a nivell de totes les Refineries de Espanya.

17.4. PLANS D’EMERGÈNCIA PER CONTAMINACIÓ AMBIENTAL

En la Industria química estan contemplats dins del PEI i PEE.

En el PLASEQTA hi ha un grup de control ambiental.

Grup de control ambiental

Funcions :
 Notificar al Comitè de Direcció la situació real de la planta i de les zones
planificades en quan a toxicitat ambiental.
 En tot moment, recomanar al Comitè de Direcció les mesures de protecció
adequades per la població, els grups d’actuació, el medi ambient i els bens.
 El cap del grup és el Delegat Territorial a Tarragona del Departament de Medi
Ambient.
Composició :
 Tècnic del departament de Medi Ambient.
 Brigada de medi ambient de la Direcció General de Seguretat Ciutadana.
 Tècnic de l’empresa afectada

17.5. SIMULACRES I ENTRENAMENT PER A CASOS D’EMERGÈNCIA

Finalment s’haurà de concretar un pla de realització de simulacres amb diferents

nivells d’emergència, amb l’ objectiu de familiaritzar al personal amb el contingut del
pla i les actuacions previstes en el mateix. S’haurà de realitzar un simulacre amb una
periodicitat mínima de 3 anys d’acord amb la Directriu Bàsica, si bé, en aplicació del
RD 393/2007, aquest període serà al menys anual. Si a més les empreses estan
afectades per determinades ITC del RD. 379/2001 pel que s’aprova el Reglament
d’emmagatzematge de productes químics i les seves instruccions tècniques
complementàries, aquests simulacres seran anuals com a mínim i es deixarà
constància de la seva realització d’acord amb les MIE-APQ-1 (líquids inflamables i
combustibles), MIE-APQ-3 (clor), MIE-APQ-6 (líquids corrosius), i MIE-APQ-7 (líquids
tòxics) i es realitzaran al menys dos exercicis anuals de pràctiques d’emergències en
el cas de la MIE-APQ-8 (fertilitzants a base de nitrat amònic amb alt contingut de
nitrogen).

Manteniment del PEI

S’ha de partir de que els medis contra incendis i emergències son els adients segons
normes i la valoració de risc realitzada. Es tindrà un programa de manteniment
preventiu i un altre de proves periòdiques de les instal·lacions de protecció tals com
extinció, detecció i alarmes. A més hi haurà un sistema de control periòdic a través
de auditories i s’establiran procediments i responsabilitats per la incorporació de
millores tecnològiques. S’haurà de realitzar un pla de formació permanent que
inclogui cursos pel personal en general, i d’altres específics pels components dels
equips del pla d’emergència i que incloguin l’entrenament necessari pel Grup
Permanent contra incendis i emergències.

La actualització del PEI es realitzarà de forma continua, quan procedeixi, addicionant

les modificacions de les instal·lacions i de l’organització interna del personal que
puguin afectar al Pla. En aplicació del RD 393/ 2007, es revisarà al menys cada tres
anys.

PROCEDIMIENTS GENERALS D’ACTUACIÓ EN CAS D’EMERGÈNCIA

Recomanacions bàsiques en cas de que qualsevol persona pugui veure’s involucrada

en situació d’emergència.

Incendi:

 Abans d’iniciar les tasques d’extinció es socorrerà a les víctimes si n’hi ha.
 Allunyar de l’escenari dels fets tota persona que no participa en l’emergència.
 Identificar el producte. Si es desconeixen les precauciones a prendre,
consultar les fitxes de seguretat.
 Avaluar les condicions ambientals i estudiar la possible evolució del foc.
 Aproximar-se a l’incendi a favor del vent.
 Refredar amb aigua polvoritzada qualsevol instal·lació propera a l’incendi, en
especial aquelles que continguin matèries perilloses.
 Si el foc es de gasos no procedir a la seva extinció, el lloc s’ha de tancar o
obturar la fuga si és possible, i cas que no ho sigui, deixar cremar de forma
controlada i refrigerar la zona afectada.

Explosió:

 Localitzar la situació de les projeccions provocades per explosió per identificar

el focus i així prevenir o protegir-se de successives explosions.
 Evacuar els ferits de la zona de impacte. Per entrar a la zona, valorar la
necessitat d’utilitzar detectors de gasos.
 Mantenir allunyat de l’escenari de l’accident al personal que no participi en
l’emergència.
 Controlar la integritat de qualsevol recipient que contingui matèries perilloses
que es trobin a la zona afectada.
 Evitar tota font d’ignició.
 Cas que es produeixi un incendi darrerament de la deflagració, no extingir-lo
completament fins que es tingui la seguretat de que s’ha tallat la fuita.

Fuita de gasos tòxics:

 Mantenir allunyat de l’escenari de l’accident tot el personal que no participi en

l’emergència.
 Controlar tots els accessos fins que s’hagi decretat que ha finalitzat
l’Emergència.
 Detenir la fuita sense prendre riscos. En la zona d’intervenció només
romandrà si s’està degudament protegit.
 Atacar la fuita a favor de vent.
 Utilitzar cortines d’aigua per dispersar els vapors.
 Evacuar o confinar a totes les persones de la zona afectada.
 Atendre tots els missatges que es donen a través del canal d’emergència per
conèixer l’evolució de la dispersió de la fuita.
 Tenir la seguretat de que es mantenen les condicions idònies de confinament

Vessament incontrolat de substàncies perilloses:

 Mantenir allunyat de l’escenari de l’accident tot el personal que no participi en

l’emergència.
 Controlar tots els accessos fins que s’hagi decretat que ha finalitzat
l’Emergència.
  Evacuar a totes les persones de la zona propera a l’accident
 Evitar tota font d’ignició.
 Apropar-se al vessament a favor del vent.
 No travessar el toll de producte vessat ni caminar sobre el mateix
 Detenir la fuita si és possible sense prendre riscos innecessaris.
 Utilitzar cortines d’aigua per dispersar els vapors.
 En cap cas vessar aigua directament sobre el producte vessat, fins que un
expert ho indiqui.
 Si el vessament és petit, absorbir-lo amb sorra, ciment o d’altre material no
inflamable. Si és gran, contenir-lo formant dics amb els mateixos materials.
 Evitar, en qualsevol cas, que el producte arribi al clavegueram.

Problemes

1. Determinar els límits d’inflamabilitat superior i inferior d’una mescla que està
constituïda per un 8%(v/v) de butà i per un 4%(v/v) de propà en aire (condicions
estàndard).
Dades: LIE propà= 2,12%; LSE propà= 9,35%; LIE butà= 1,86%; LSE butà=
8,41%;

2. Calcular el LIE d’una mescla de hexà 0,8%(v/v), metà 2,0%(v/v) i etilè 0,5%(v/v)
en aire.
Dades: LIE hexà= 1,1%; LIE metà= 5%; LIE etilè= 2,7%

3. Calcular el límit inferior d’inflamabilitat d’una mescla de vapors inflamables

formada en un procés d’assecat a 60 ºC que està composta per alcohol etílic (2%
v/v), toluè (1,5 % v/v), i la resta aire, coneixent els límits inferiors d’ inflamabilitat
individuals a temperatura ambient: alcohol etílic (3,28%), toluè (1,27%).

4. Calcular el límit superior d’inflamabilitat d’una mescla de vapors inflamables

formada en un procés d’assecat a 60 ºC que està composta per alcohol etílic (2%
v/v), toluè (1,5 % v/v), i la resta aire, coneixent els límits superiors d’ inflamabilitat
individuals a temperatura ambient: alcohol etílic (18,95%), toluè (6,75%).

5. El límit inferior d’inflamabilitat (en %) de la benzina és del 1,1 %. Per altra

banda, la concentració(en %) d’aire que pot existir per a que hi hagi combustió amb
la benzina quan aquesta es troba en el seu límit superior d’inflamabilitat és de
92,4%.
Quin seria el límit superior d’inflamabilitat de la benzina en aire, en tant per cent?
NORMES DE SENYALITZACIÓ I SEGURETAT.
1. Concepte de norma de seguretat. Utilitat i principis bàsics de les normes.
1.1. Contingut de les normes
1.2. Procediments segurs de treball i normes de seguretat
2. Senyalització de seguretat als centres i locals de treball
2.1. Concepte de senyalització de seguretat i aplicació: Requisits que ha de complir.
Utilització de la senyalització. Classes de senyalització
2.2. Senyals de seguretat
3. Color de seguretat
4. Formes geomètriques dels senyals
5. Símbols o pictogrames
6. Senyals gestuals. Senyals acústics
7. Senyals d’etiquetatge de productes químics sistema globalment harmonitzat
(SGA)
8. Transport de mercaderies perilloses per carretera i ferrocarril
9. Senyalització de canonades

1. CONCEPTE DE NORMA DE SEGURETAT. UTILITAT I

PRINCIPIS BÀSICS DE LES NORMES.

S’entén per Norma a una regla a la que s’ha d’ajustar la posada en funcionament
d’una operació. També es pot definir com una guia d’actuació per seguir o com un
patró de referència.
La paraula norma es pot aplicar a camps molt diversos i amb diferents graus
d’obligatorietat, però aquí interessen les Normes el compliment de les quals es fa
obligatori per la seva menció en la legislació. Ni ha d’altres que, encara
teòricament voluntàries, son imprescindibles perquè gràcies a elles es pot
demostrar davant l’autoritat que un determinat procés industrial es dur a terme cabo
d’acord amb una bona pràctica.
La gran avantatge de les Normes és que sistematitzen el tractament de temes
complexos, eviten la improvisació, aprofiten l’experiència acumulada,
faciliten la comunicació entre interlocutors (ingenieries, titulars d’instal·lacions,
administració,…) i donen un gran recolzament tècnic perquè precisament
procedeixen d’ Anàlisis de Riscos adients.

Les normes de seguretat es poden considerar pràcticament com:

 Normes de caràcter general: son les universalment acceptades.

 Normes de caràcter específic: les que regulen una funció, treball o operació
específica.

Durant el segon semestre de 1999, fou publicada la normativa OHSAS (Occupational

Health and Safety Assessment) 18.000, donant inici a la sèrie de normes
internacionals relacionades amb el tema “Salut i Seguretat en el Treball”, que ve a
complementar a la sèrie ISO 9.000 (qualitat) i ISO 14.000 (Medi Ambient).
La implantació d’una OHSAS 18001 permet a l’empresa gestionar i controlar
correctament totes les activitats referents a la Prevenció de Riscos Laborals.

Utilitat i beneficis de la norma OSHAS

 Assegura als clients el compromís amb un sistema de gestió de seguretat i

salut ocupacional eficient i demostrable.
 Ajuda a mantenir bones relacions amb els treballadors (Clima Laboral).
 Obtenir assegurances a un cost raonable (economies).
  Enfortir la imatge corporativa de l’organització i la seva competitivitat en el
mercat.
 Millora el control de costos dels accidentes.
 Reduir les possibilitats de judicis per responsabilitat civil
 Facilitar l’obtenció de llicencies i autoritzacions
 Estimula el desenvolupament i comparteix funcions de prevenció d’accidents
 i malalties ocupacionals.
 Millora les relacions entre la industria i les entitats governamentals.

La norma OSHAS comparteix els principis de la norma ISO 9000 i la Norma ISO
14000:
a) Principi 1: Enfocament en el client
b) Principi 2: Lideratge
c) Principi 3: Participació del personal
d) Principi 4: Enfocament en els processos
e) Principi 5: Gestió fonamentada en els sistemes
f) Principi 6: Millora continua
g) Principi 7: Presa de decisions fonamentada en fets
h) Principi 8: Relació mútuament beneficiosa amb els subministradors.

1.1. CONTINGUT DE LES NORMES

1.2. PROCEDIMENTS SEGURS DE TREBALL I NORMES DE SEGURETAT

Procediments de treball

En les instal·lacions de processos químics s’han d’elaborar i facilitar als treballadors

instruccions de treball i procediments detallats. Es comprovarà regularment que les
instruccions siguin completes i precises (actualitzant-se o corregint-se quan es
produeixin canvis).
Els treballadors que intervenen en el procés tenen accés a les instruccions de treball
de les àrees següents:
 Engegada inicial (engegada després de cicles de parada, emergències i
operacions temporals).
 Engegada normal (operacions normals i temporals i parada normal);
operacions de parada i tancament d’emergència
  Condicions en les que es requereix la parada d’emergència i l’assignació de
les responsabilitats del tancament a operaris qualificats.
 Treball no rutinari.
 Relació operador-procés i operador-equip.
 Controls administratius en front a controls automatitzats.

Pràctiques de treball segur

En les instal·lacions de processos químics s’han d’aplicar autoritzacions de

treball en operacions amb aportació d’altes temperatures i control de treball
segur, així com programes d’ordenació de treball para controlar les activitats
realitzades en, o, a prop de les àrees de procés. Els supervisors, els treballadors i el
personal del contractista han d’estar familiaritzats amb els requisits dels diferents
procediments d’autorització, entre ells, l’expedició i l’expiració del mateix, així com
amb les mesures adients de seguretat, manipulació de materials i prevenció i
protecció contra incendis.

Els tipus de treball inclosos normalment en els procediments d’autorització d’una

instal·lació de productes químics:

 Treball a altes temperatures (soldadura, derivació sobre canonada en càrrega,

motors de combustió interna, etc.).
 Bloqueig/advertiment d’equips amb energia elèctrica, mecànica, neumàtica i
pressió.
 Entrada a espais confinats i utilització de gasos inerts.
 Recipients, tancs, equips i circuits de processos d’airejat, apertura i neteja.
 Control de l’entrada de personal no assignat a les àrees de procés.

En les instal·lacions de tractament químic s’han d’elaborar i aplicar pràctiques de

treball segures per controlar els riscos potencials durant les operacions del procés
que incloguin els següents aspectes:

 Propietats i factors de risc de materials, catalitzadors i productes químics

utilitzats en el procés.
 Controls de protecció tècnica, administrativa i personal per prevenir les
exposicions.
 Mesures que s’han d’adoptar en cas de contacte físic o exposició a productes
químics perillosos.
 Control de qualitat de les matèries primeres, els catalitzadors i control
d’existències de productes químics perillosos.
 Funcions dels sistemes de seguretat i de protecció (bloqueig, supressió,
detecció, etc.).
 Riscos especials o únics en el lloc de treball.

2. SENYALITZACIÓ DE SEGURETAT ALS CENTRES I LOCALS DE

TREBALL

Normativa aplicable

De forma general les obligacions que té l’empresari en quant a la seguretat i salut

en el treball estan contemplades en:
 La Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals.
 El Reial Decret 39/1997, dels Serveis de Prevenció.
En matèria de senyalització en el lloc de treball la norma vigent és:
 Reial Decret 485/1997 sobre disposicions mínimes de senyalització de
seguretat i salut en el treball
En ella es defineixen els colors de seguretat així com els diferents tipus de
senyals.

2.1. CONCEPTE DE SENYALITZACIÓ DE SEGURETAT I APLICACIÓ:

REQUISITS QUE HA DE COMPLIR. UTILITZACIÓ DE LA
SENYALITZACIÓ. CLASSES DE SENYALITZACIÓ

Definim la senyalització com el conjunt d’estímuls que condicionen l’actuació de

l’individu, davant la circumstancia que es pretén senyalitzar.
Per a que la senyalització sigui efectiva i compleixi el seu objectiu de prevenir, ha de
complir una sèrie de condicions:

 Atraure l’atenció de qui la rep.

 Donar a conèixer el missatge amb antelació suficient.
 Ser breu, clara i concreta en els seus missatges.
 Ser actual i realitzable.

Podem classificar-la segons la forma de manifestació i el sentit estimulat:

 Senyalització òptica o lluminosa

Sistema basat en l’ apreciació de les formes i colors per mitjà del sentit de la
vista.
 Senyalització acústica
Emissió de senyals sonores a través de altaveus, sirenes i timbres que,
conformades a través d’un codi conegut, informen d’un determinat missatge
sense la intervenció de la veu humana.
 Senyalització olfactiva
Es basa en la difusió d’olors predeterminats que s’aprecien pel sentit de
l’olfacte.
 Senyalització tàctil
Basada en la diferent sensació que experimentem quan toquem alguna cosa
amb qualsevol part del cos.

2.2. SENYALS DE SEGURETAT

La senyalització en sí no constitueix cap medi de protecció ni de prevenció, sinó que

complementa l’acció preventiva evitant accidentes a l’actuar sobre la conducta
humana.

La senyalització emprada com a tècnica de seguretat es pot classificar, segons la

seva forma de manifestació, en:

Advertiment
Prohibició
SENYALS EN FORMA DE
Obligació
PANELL
TIPUS DE Lluita contra incendis
SENYALITZACIÓ EN EL Salvament o socors
LLOC DE TREBALL SENYALS LLUMINOSES
SENYALS ACÚSTICS
COMUNICACIONS VERBALS
SENYALS GESTUALS
3. COLOR DE SEGURETAT

Els colors de seguretat podran formar part d’una senyalització de seguretat o

constituir-la per sí mateixos.

Color Significat Indicacions i precisions

Comportaments
Senyal de prohibició
perillosos
Parar, parada,
dispositius de
Vermell Perill-alarma desconnexió
d’emergència.
Evacuació
Material i equips de Identificació i
lluita contra incendis localització
Atenció, precaució.
Groc o groc ataronjat Senyal d’advertiment
verificació
Comportament o acció
específica.
Blau Senyal d’obligació Obligació d’utilitzar un
equip de protecció
individual.
Portes, sortides,
Senyal de salvament o passatges, material,
Verd auxili llocs de salvament o
socors, locals.
Situació de seguretat Tornada a la normalitat

Quan la senyalització d’un element es realitzi mitjançant un color de seguretat, las

dimensions de la superfície acolorida hauran de guardar proporció amb les de
l’element i permetre una fàcil identificació.

Colors de Contrast

Quan el color de fons sobre el que s’hagi d’aplicar el color de seguretat pugui
dificultar la percepció d’aquest, s’utilitzarà un color de contrast que emmarqui o
s’alterni amb el de seguretat.

Color de seguretat Color de contrast

Vermell Blanc
Groc o groc ataronjat Negre
Blau Blanc
Verd Blanc
4. FORMES GEOMÈTRIQUES DELS SENYALS

Tipus de Color
Forma
senyal de
geomètrica Pictograma Fons Vora Banda
seguretat
Advertiment Triangular Negre Groc Negre -
Prohibició Rodona Negre Blanc Vermell Vermella
Blanca o
Obligació Rodona Blanc Blau -
blava
Lluita contra Rectangular
Blanc Vermell - -
incendis o quadrada
Salvament o Rectangular Blanca o
Blanc verd -
socors o quadrada verda

Relació entre el tipus de senyal, la seva forma geomètrica i els colors utilitzats

5. SÍMBOLS O PICTOGRAMES

 Senyals en forma de panell

Característiques:
 Pictogrames senzills i de fàcil comprensió
 Senyals resistents de forma que aguantin cops, inclemències del temps i
agressions mediambientals
 Els senyals garantiran bona visibilitat i compresió

Requisits:
 Altura i posició adient en relació a l’angle visual
 Llocs de emplaçament il·luminat i fàcilment visible
 S’ha de retirar quan desaparegui el risc
 Evitar emprar varies senyals pròximes

SENYALS D’ADVERTIMENT

Els senyals d’advertiment tenen forma triangular. Les vores del triangle i el símbol
son negres sobre fons groc. Com a excepció, el fons del senyal sobre matèries
nocives o irritants és de color taronja per evitar confusions amb altres senyals
utilitzades pel tràfic per carretera.
SENYALS DE PROHIBICIÓ

Els senyals de prohibició son rodones amb un símbol negre sobre fons blanc.

SENYALS D’OBLIGACIÓ

Els senyals d’obligació son rodones amb un símbol blanc sobre fons blau.
SENYALS RELATIUS ALS EQUIPS DE LLUITA CONTRA INCENDIS

Els senyals relatius als equips de lluita contra incendis son de forma rectangular o
quadrada. El fons és vermell i el símbol és blanc.

SENYALS DE SALVAMENT O SOCORS

Els senyals de salvament o socors son de forma rectangular o quadrada. El símbol és

blanc sobre fons verd.

6. SENYALS GESTUALS

1. Característiques:
Un senyal gestual ha der ser precisa, simple, amplia, fàcil de realitzar i comprendre i
clarament distingible de qualsevol altre senyal gestual.
La utilització dels dos braços al mateix temps es farà de forma simètrica i per una
sola senyal gestual.
Els gestos utilitzats, pel que respecta a les característiques indicades anteriorment,
podran variar o ser més detallats que les representacions recollides en el punt 3, a
condició de que el seu significat i comprensió siguin, al menys, equivalents.
2. Regles particulars de utilització:
2.1. La persona que emet els senyals, denominada "encarregat dels senyals", donarà
les instruccions de maniobra mitjançant senyals gestuals al destinatari de les
mateixes, anomenat "operador".
2.2. L’encarregat dels senyals ha de poder seguir visualment el desenvolupament de
les maniobres sense estar amenaçat per elles.
2.3. L’encarregat dels senyals s’ha de dedicar exclusivament a dirigir les maniobres i
a la seguretat dels treballadors situats en les proximitats.
2.4. Si no es donen les condicions previstes en el punto 2.2. , es recorrerà a un o
varis encarregats dels senyals suplementaris.
2.5. L’operador ha de suspendre la maniobra que estigui realitzant per sol·licitar
noves instruccions quan no pugui executar les ordres rebudes amb les garanties de
seguretat necessàries.
2.6. Accessoris de senyalització gestual:
2.6.1. L’encarregat dels senyals ha de ser fàcilment reconegut per l’operador.
2.6.2. L’encarregat dels senyals portarà un o varis elements d’identificació
adients, com jaqueta, maneguetes, braçal o casc i, quan sigui necessari,
raquetes.
2.6.3. Els elements d’identificació indicats seran de colors vius, a ser possible
iguals per tots els elements, i seran utilitzats exclusivament per l’encarregat
dels senyals.

3. Gestos codificats
El conjunt de gestos codificats que s’inclouen no impedeix que es puguin utilitzar
altres codis, en particular en determinats sectors d’activitat, aplicables a nivell
comunitari i indicadors d’idèntiques maniobres.

GESTOS GENERALS

Significat Descripció Il·lustració

Els dos braços estesos

Començament:
de forma horitzontal,
Atenció.
els palmells de
Presa de comandament.
les mans cap al davant.

El braç dret estirat cap

Parar:
amunt, el
Interrupció.
palmell de la ma
Fi del moviment.
cap a endavant.

Les dues mans juntes a

Fi de les operacions.
l’alçada del pit.

MOVIMENTS VERTICALS

Significat Descripció Il·lustració

 Braç dret estès
cap amunt, el palmell de
Alçar la ma dreta cap a davant
descrivint lentament un
cercle.

Braç dret estès

cap avall, el palmell de la
Baixar ma dreta cap a l’interior
descrivint lentament un
cercle.

Les mans indiquen la

Distancia vertical
distancia.

PERILL

Significat Descripció Il·lustració

Els dos braços estesos

Perill: cap amunt, els palmells
Stop o parada de de les mans cap al
emergència davant.

Els gestos codificats

referits als moviments
Ràpid
es fan amb rapidesa.

Els gestos codificats

referits als moviments
Lent
es fan molt lentament.

MOVIMENTS HORITZONTALS

Significat Descripció Il·lustració

 Els dos braços doblegats,
els palmells de les
mans cap a l’ interior,
Avançar
els avantbraços es mouen
lentament cap al cos.
Els dos braços doblegats,
els palmells de les
mans cap a l’ exterior,
Retrocedir
els avantbraços es mouen
lentament allunyant-se
del cos.
El braç dret estès
més o menys en
Cap a la dreta: amb
horitzontal, el palmell de
respecte a l’encarregat
la ma dreta cap avall, fa
dels senyals
petits moviments lents
indicant la direcció.
El braç esquerra estès
més o menys en
Cap a l’esquerra: amb
horitzontal, el palmell de
respecte a l’encarregat
la ma esquerra cap avall,
dels senyals
fa petits moviments lents
indicant la direcció.

Les mans indiquen la

Distancia horitzontal
distancia.

SENYALS ACÚSTICS

1. El senyal acústic haurà de tenir un nivell sonor superior al

Els senyals acústics són un
nivell de soroll ambiental, de forma que sigui clarament audible, medi útil per a la informació
sense arribar a ser excessivament molest. No s’haurà d’utilitzar en els entorns laborals,
un senyal acústic quan el soroll ambiental sigui massa intens. especialment per a les
2. El to del senyal acústic o, quan es tracti de senyals situacions de perill o alarma.
Les característiques del
intermitents, la durada, interval i agrupació dels impulsos, haurà senyal audible han de ser tals
de permetre la seva correcta identificació i clara distinció en front que qualsevol persona que es
a d’altres senyals acústiques o sorolls ambientals. trobi en la zona de recepció
3. No s’hauran d’ utilitzar dues senyals acústiques del senyal el pugui reconèixer
i reaccionar davant el mateix.
simultàniament. Els senyals han de ser
4. Si un dispositiu pot emetre senyals acústiques amb un to o perfectament audibles en
intensitat variables o intermitents, o amb un to o intensitat front a d’altres sons
continus, s’utilitzaran les primeres per indicar, per contrast amb ambientals i tenir un
significat que no sigui
les segones, un major grau de perill o una major urgència de ambigu. El reconeixement del
l’acció requerida. senyal i l’actuació requerida
5. El so d’un senyal d’evacuació haurà de ser continu. pot ser vital en casos de perill
i emergència.
7. SENYALS D’ETIQUETATGE DE PRODUCTES QUÍMICS, SISTEMA
GLOBALMENT HARMONITZAT (SGA).

Dins el marc d’aplicació del Reglament (CE) nº 1907/2006 (REACH) i després de la

seva modificació pel Reglament (CE) nº 1272/2008 s’estableix un nou sistema de
classificacions i etiquetatge de substàncies i mescles perilloses, aplicant en la UE els
criteris internacionals acordats pel Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides
(ECOSOC) denominat Sistema Globalment Harmonitzat (SGA).
Amb aquesta proposta, fonamentada en la normativa existent sobre productes
químics en Canadà i EEUU, en la UE i en el transport de mercaderies es pretén
homogeneïtzar la senyalització optimitzant els costos associats a la seva
comercialització a l’evitar noves avaluacions de riscos, assajos per la seva
reclassificació o diferents etiquetatges. En elles s’estableixen diferents categories de
perill, afegint algunes a les ja existents i nous pictogrames associats amb les
paraules d’advertiment que es mostren a continuació. Per una major informació i
aclariment sobre aquest tema, el INSHT ha elaborat dos notes tècniques de
prevenció (NTP nº 726 i 727).

Atenció: En alguns casos,

s’utilitza el mateix pictograma
amb una paraula
d’advertiment diferent depenen de
la classificació de la substància.
Exemple: Per substàncies
Mutàgenes:
1. Substància Mutàgena de
Categoria 1 (1A i 1B)
Productes químics que indueixen mutacions hereditàries en les cèl·lules germinals
d’essers humans o se considera que les indueixen.
Pot provocar defectes genètics (s’ha d’indicar la via d’exposició si s’ha demostrat que
cap altre via es perillosa).

2. Substància Mutàgena de
Categoria 2. Poden induir
mutacions hereditàries en les
cèl·lules germinals humanes.
Susceptible de provocar defectes
genètics (s’ha d’indicar la via
d’exposició si s’ha demostrat que
cap altre via és perillosa).

8. TRANSPORT DE MERCADERIES PERILLOSES PER CARRETERA I

FERROCARRIL (TPC) ADR (Accord Européen Relativ au Transport des
Marchandises Dangereuses par Route)

NTP 786; Guia Técnica INSHT (Senyalització de seguretat i salut en el treball)

PANELLS TARONJA
Les unitats de transport de mercaderies perilloses portaran, disposats en un pla
vertical, dos panells rectangulars de color taronja, un en la part davantera i l’altre en
la part de darrera de la unitat de transport, perpendicularment a l’eix longitudinal
d’aquesta.
Aquests panells rectangulars estan dividits en dos quarters, en el superior
figura un número d’identificació del perill i en l’inferior, el número ONU de
la matèria, si aquesta disposa del mateix.
El número d’identificació del perill es compon de 2 o 3 xifres, que segueixen
la pauta de classificació de les matèries definida en el ADR.
Els perills venen indicats per la primera xifra del quarter superior dels panells
taronja.

Codi d’identificació de perill

La primera xifra indica el perill La segona i tercera xifra indiquen

principal els perills subsidiaris

2: Gas 0: Sense significat

3: Líquid inflamable 1: Explosió
4: Sòlid inflamable 2: Emanació de gas
5: Comburent (afavoreix l’ incendi) 3: Inflamable
6: Toxicitat o perill d’infecció 5: Propietats comburents
7: Radioactivitat 6: Toxicitat
8: Corrosivitat 8: Corrosivitat
9: Perill de reacció violenta

Notes:
La duplicació d’una xifra indica una intensificació del perill relacionat amb ella.
Algunes de les combinacions de les xifres següents tenen un significat especial, com,
per exemple:
22. Gas Criogènic
33. Matèria líquida molt inflamable
40. Matèria sòlida inflamable
556. Matèria molt comburent tòxica
606. Matèria Infecciosa
78. Matèria radioactiva corrosiva
83. Matèria corrosiva inflamable

Si la lletra “X” va davant del número d’identificació del perill, aquesta indica que la
matèria reacciona perillosament amb l’aigua. En aquest cas, només es pot utilitzar
l’aigua amb l’aprovació d’experts.

Panell taronja sense número

El vehicle transporta mercaderies
sense especificar

Número de quatre xifres ONU= "número especific d’identificació de la

matèria". Precedit de UN

Llistat de números d’identificació de perill. Número de identificació de

perill

20 gas asfixiant o que no presenta perill subsidiari

22 gas liquat refrigerat, asfixiant
223 gas liquat refrigerat, inflamable
225 gas liquat refrigerat, comburent (afavoreix l’incendi)
23 gas inflamable
239 gas inflamable, susceptible de produir una reacció violenta espontània
25 gas comburent (afavoreix l’incendi)
26 gas tòxic
263 gas tòxic, inflamable
265 gas tòxic i comburent (afavoreix l’incendi)
268 gas tòxic i corrosiu
30 matèria líquida inflamable (punto d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els
valors límits) o matèria líquida inflamable o matèria sòlida en estat fos amb un
punt d’inflamació superior a 60° C, escalfada a una temperatura igual o superior al
seu punt d’inflamació, o matèria líquida susceptible d’autoescalfament
323 matèria líquida inflamable que reacciona amb l’aigua desprenent gasos
inflamables
33 matèria líquida molt inflamable (punt d’inflamació inferior a 23° C)
333 matèria líquida pirofòrica
336 matèria líquida molt inflamable i tòxica
338 matèria líquida molt inflamable i corrosiva
339 matèria líquida molt inflamable, susceptible de produir una reacció violenta
espontània
36 matèria líquida inflamable (punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els
valors límits), que presenta uns límits menors de toxicitat, o matèria líquida
susceptible d’autoescalfament i tòxica
362 matèria líquida inflamable, tòxica, que reacciona amb l’aigua emetent gasos
inflamables
368 matèria líquida inflamable, tòxica i corrosiva
38 matèria líquida inflamable (punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els
valors límits), que presenta uns límits menors de corrosivitat, o matèria líquida
susceptible d’autoescalfament i corrosiva
382 matèria líquida inflamable, corrosiva, que reacciona amb l’aigua desprenent
gasos inflamables
39 líquid inflamable, susceptible de produir una reacció violenta espontània
40 matèria sòlida inflamable o matèria autoreactiva o matèria susceptible
d’autoescalfament
423 matèria sòlida que reacciona amb l’aigua desprenent gasos inflamables
43 matèria sòlida espontàniament inflamable (pirofòrica)
44 matèria sòlida inflamable que, a una temperatura elevada, es troba en estat fos
446 matèria sòlida inflamable i tòxica que, a una temperatura elevada, es troba en
estat fos
46 matèria sòlida inflamable o susceptible d’autoescalfament, tòxica
462 matèria sòlida tòxica, que reacciona amb l’aigua desprenent gasos inflamables
48 matèria sòlida inflamable o susceptible d’autoescalfament, corrosiva
482 matèria sòlida corrosiva, que reacciona amb l’aigua desprenent gasos
inflamables
50 matèria comburent (afavoreix l’incendi)
539 peròxid orgànic inflamable
55 matèria molt comburent (afavoreix l’incendi)
556 matèria molt comburent (afavoreix l’incendi), tòxica
558 matèria molt comburent (afavoreix l’incendi) i corrosiva
559 matèria molt comburent (afavoreix l’incendi) susceptible de produir una
reacció violenta espontània
56 matèria comburent (afavoreix l’incendi), tòxica
568 matèria comburent (afavoreix l’incendi), tòxica, corrosiva
58 matèria comburent (afavoreix l’incendi), corrosiva
59 matèria comburent (afavoreix l’incendi) susceptible de produir una reacció
violenta espontània
60 matèria tòxica o que presenta uns límits menors de toxicitat
606 matèria infecciosa
623 matèria tòxica líquida, que reacciona amb l’aigua desprenent gasos
inflamables
63 matèria tòxica e inflamable (punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els
valors límits)
638 matèria tòxica e inflamable (punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els
valors límits) i corrosiva
639 matèria tòxica e inflamable (punt d’inflamació igual o inferior a 60° C),
susceptible de produir una reacció violenta espontània
64 matèria tòxica sòlida, inflamable o susceptible d’autoescalfament
642 matèria tòxica sòlida, que reacciona amb l’aigua desprenent gasos inflamables
65 matèria tòxica i comburent (afavoreix l’incendi)
66 matèria molt tòxica
663 matèria molt tòxica e inflamable (punt d’inflamació igual o inferior a 60° C)
664 matèria molt tòxica sòlida, inflamable o susceptible d’autoescalfament
665 matèria molt tòxica i comburent (afavoreix l’incendi)
668 matèria molt tòxica i corrosiva
669 matèria molt tòxica, susceptible de produir una reacció violenta espontània
68 matèria tòxica i corrosiva
69 matèria tòxica o que presenta un límit menor de toxicitat, susceptible de
produir una reacció violenta espontània
70 matèria radioactiva
78 matèria radioactiva, corrosiva
80 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat
823 matèria corrosiva líquida, que reacciona amb l’aigua desprenent gasos
inflamables
83 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat i inflamable
(punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els valors límits)
839 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat i inflamable
(punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els valors límits), susceptible de
produir una reacció violenta espontània
84 matèria corrosiva sòlida, inflamable o susceptible d’autoescalfament
842 matèria corrosiva sòlida, que reacciona amb l’aigua desprenent gasos
inflamables
85 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat i comburent
(afavoreix l’incendi)
856 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat i comburent
(afavoreix l’incendi) i tòxica
86 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat i tòxica
88 matèria molt corrosiva
883 matèria molt corrosiva i inflamable (punt d’inflamació de 23° C a 60° C,
inclosos els valors límits)
884 matèria molt corrosiva sòlida, inflamable o susceptible d’autoescalfament
885 matèria molt corrosiva i comburent (afavoreix l’incendi)
886 matèria molt corrosiva i tòxica
89 matèria corrosiva o que presenta un límits menor de corrosivitat, susceptible de
produir una reacció violenta espontània
90 matèria perillosa des del punt de vista mediambiental, matèries perilloses
diverses
99 matèries perilloses diverses transportades en calent
X323 matèria líquida inflamable que reacciona perillosament amb l’aigua
desprenent gasos inflamables
X333 matèria líquida pirofòrica que reacciona perillosament amb l’aigua
X338 matèria líquida molt inflamable i corrosiva, que reacciona perillosament amb
l’aigua
X362 matèria líquida inflamable, tòxica, que reacciona perillosament amb l’aigua i
desprèn gasos inflamables
X382 matèria líquida inflamable, corrosiva, que reacciona perillosament amb
l’aigua desprenent gasos inflamables
X423 matèria sòlida inflamable, que reacciona perillosament amb l’aigua
desprenent gasos inflamables
X462 matèria sòlida, que reacciona perillosament amb l’aigua desprenent gasos
tòxics
X482 matèria sòlida, que reacciona perillosament amb l’aigua desprenent gasos
corrosius
X80 matèria corrosiva o que presenta un límit menor de corrosivitat i reacciona
perillosament amb l’aigua
X83 matèria corrosiva o que presenta un límits menor de corrosivitat i inflamable
(punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els valors límits) que reacciona
perillosament amb l’aigua
X839 matèria corrosiva o que presenta un límits menor de corrosivitat i inflamable
(punt d’inflamació de 23° C a 60° C, inclosos els valors límits), susceptible de
produir una reacció violenta espontània i que reacciona perillosament amb l’aigua
X88 matèria molt corrosiva que reacciona perillosament amb l’aigua
X886 matèria molt corrosiva i tòxica, que reacciona perillosament amb l’aigua
Aquesta senyalització, obligatòria pel transport de mercaderies perilloses per
carretera, no s’utilitza de forma habitual en els centres de treball per la seva
senyalització interior, ja que el seu ús no és fàcilment intuïtiu, i per poder garantir la
plena efectivitat es requereix el coneixement i reconeixement de les numeracions
emprades per part de tot el personal exposat del centre de treball.
No obstant, donat que en l’ interior de les empreses es manipulen, emmagatzemen,
carreguen, descarreguen i es mantenen en el seu interior, en règim de trànsit,
vehicles de matèries perilloses, es aconsellable que el personal adscrit als serveis de
transport interior i exterior de l’empresa que manipuli matèries perilloses hagi sigut
format i informat sobre la identificació i aplicació dels panells taronja.

En els vehicles caixa que porten paquets amb mercaderies perilloses i en cisternes
amb capacitat inferior a 3.000 L, no és obligatòria la presencia de
números en els panells.
Normalment van col·locats en les parts davantera i de darrera dels vehicles,
però en els vehicles cisterna, aquells que transporten contenidors cisterna
i els vehicles o contenidors que transporten mercaderies perilloses a granel, han de
portar igualment els panells taronja en cada costat de la cisterna, dels
compartiments de les cisternes o dels vehicles/contenidors per mercaderies a granel.
A continuació es presenta esquemàticament la forma de col·locar els panells
taronja en els vehicles segons diferents tipus.
CLASSIFICACIÓ I ETIQUETATGE ADR

Classe 1. Matèries i objectes explosius

Son matèries i objectes de la classe 1:

a) les matèries explosives: matèries sòlides o líquides (o mescles de matèries) que,
per reacció química, poden desprendre gasos a una temperatura, pressió i velocitat
tals, que puguin ocasionar danys al seu entorn.
Matèries pirotècniques: matèries o mescles de matèries destinades a produir un
efecte calorífic, lluminós, sonor, gasós o fumigen o una combinació d’aquests
efectes, com a conseqüència de reaccions químiques exotèrmiques autosostingudes
no detonants.
b) objectes explosius: objectes que continguin una o varies matèries explosives o
pirotècniques.
c) les matèries i els objectes no mencionats en a) ni en b) fabricats amb el fi de
produir un efecte pràctic per explosió o amb fins pirotècnics.
Models de etiquetes:

Divisió 1 ( 1.1, 1.2 i 1.3) Divisió 1.4 Divisió 1.5 Divisió 1.6
Divisió 1.1: Matèries i objectes que presenten un risc d’explosió en massa
(una explosió en massa es una explosió que afecta de manera pràcticament
instantània a quasi tota la carrega).
Divisió 1.2: Matèries i objectes que presenten un risc de projecció sense risc
d’explosió en massa.
Divisió 1.3: Matèries i objectes que presenten un risc d’incendi amb lleuger
risc d’efectes de ona expansiva o de projecció o de ambdós efectes, però sense risc
d’explosió en massa,
a) la combustió de la qual dona lloc a una radiació tèrmica considerable, o
b) que cremen uns a continuació d’altres amb efectes mínims d’ona expansiva o de
projecció o de ambdós efectes.
Divisió 1.4: Matèries i objectes que només presenten un petit risc d’explosió en cas
d’ignició o encebament durant el transport. Els efectes es
limiten essencialment als objectes voluminosos i normalment no donen lloc a la
projecció de fragments de mida apreciable ni a grans distàncies. Un incendi exterior
no ha d’implicar l’explosió pràcticament instantània de la quasi totalitat del contingut
dels objectes voluminosos.
Divisió 1.5: Matèries molt poc sensibles que presenten un risc d’explosió en massa,
amb una sensibilitat tal que, en condicions normals de transport, només existeix una
probabilitat molt reduïda d’encebament o de que la seva
combustió es transformi en detonació. S’exigeix com a mínim que no explotin quan
se les sotmeti a la proba de foc exterior.
Divisió 1.6: Objectes extremadament poc sensibles que no suposin risc d’explosió
en massa. Aquests objectes no contindran més que matèries detonants
extremadament poc sensibles i que presenten una probabilitat
menyspreable d’encebament o de propagació accidental.

Classe 2. Gasos
El títol de la classe 2 cobreix els gasos purs, les mescles de gasos, les mescles d’un o
varis gasos amb altres o altres matèries i els objectes que continguin aquestes
matèries.
Per gas se entendrà una matèria que:
a) a 50° C tingui una tensió de vapor superior a 30 0 kPa (3 bar); o
b) estigui per complet en estat gasós a 20° C, a l a pressió normalitzada de 101,3
kPa.

Models de etiquetes

Els gasos son assignats a un dels tres grups següents, classificats en funció del perill
principal que presenten:
Divisió 2.1: gasos inflamables (correspon als grups designats per una lletra F
majúscula)
Divisió 2.2: gasos no inflamables, no tòxics (correspon als grups designats per una
A o una O majúscules)
Divisió 2.3: gasos tòxics (correspon als grups designats per una T majúscula, és a
dir T, TF, TC, TO, TFC i TOC).
Classe 3. Líquids inflamables

El títol de la classe 3 cobreix les matèries i els objectes que continguin matèries
d’aquesta classe, que:
a) tinguin, a 50° C, una tensió de vapor màxima de 3 00 kPa (3 bar) i no siguin
completament gasosos a 20 ºC i a la pressió estàndard de 101,3 kPa.
b) tinguin un punt d’inflamació màxim de 60° C.
c) tinguin un punt de fusió inicial igual o inferior a 20 ºC a una pressió de 101,3
kPa.
El títol de la classe 3 inclourà igualment les matèries líquides inflamables i les
matèries sòlides en estat fos i que el punt d’inflamació sigui superior a 60° C i que
siguin lliurades al transport o transportades en calent a una temperatura igual o
superior al seu punt d’inflamació.
El títol de la classe 3 inclourà igualment les matèries líquides explosives
dessensibilitzades. Les matèries líquides explosives dessensibilitzades son matèries
líquides explosives preparades en solució o en suspensió en aigua o en altres líquids
de manera que formen una mescla líquida homogènia exempta de propietats
explosives.

Models de etiquetes

Classe 4.1. Matèries sòlides inflamables, matèries autoreactives i matèries

sòlides explosives dessensibilitzades

El títol de la classe 4.1 compren les matèries i els objectes inflamables i les matèries
explosives dessensibilitzades que son matèries sòlides, amb punto de fusió superior a
20 ºC a una pressió de 101,3 kPa; així com les matèries autoreactives, tant líquides
com sòlides.
Dins de la classe 4.1 se inclouen:
a) les matèries i objectes sòlids fàcilment inflamables
b) les matèries autoreactives sòlides o líquides
c) les matèries sòlidas explosives dessensibilitzades;
d) les matèries relacionades amb matèries autoreactives.

Models de etiquetes

Classe 4.2. Matèries que poden experimentar inflamació espontània

El títol de la classe 4.2 inclou:

a) les matèries pirofòriques, que son les matèries, incloses les mescles i soluciones
(líquides o sòlides), que en contacte amb el aire, encara que sigui en petites
quantitats, s’inflamen en un període de cinc minuts.
b) les matèries i els objectes que experimenten escalfament espontani, que
son les matèries i objectes, incloses les mescles i soluciones que puguin escalfar-se
en contacte amb l’aire, sense aportació d’energia. Aquestes matèries únicament
poden inflamar-se en gran quantitat (varis kilograms) i després d’un llarg període de
temps (hores o dies).
L’escalfament espontani d’aquestes matèries, que provoca a la vegada inflamació
espontània, es deu a la seva reacció amb l’oxigen del aire i a que la calor generada
no es dissipa cap a l’exterior amb suficient rapidesa. Es produeix combustió
espontània quan la calor generada és superior a la dissipada i s’assoleix la
temperatura d’inflamació espontània.

Models de etiquetes

Classe 4.3. Matèries que, al contacte amb l’aigua, desprenen gasos

inflamables

El títol de la classe 4.3 comprèn les matèries i objectes que, per reacció amb l’aigua,
desprenen gasos inflamables que poden formar mescles explosives amb l’aire, així
com els objectes que contenen matèries de aquesta classe.
Determinades matèries, en contacte amb l’aigua, desprenen gasos inflamables que
poden formar mescles explosives amb l’aire. Aquestes mescles s’inflamen fàcilment
per influencia de qualsevol agent normal d’ encesa, en particular per flames, guspires
provocades per eines, bombetes elèctriques no protegides, etc. Les conseqüències de
l’ona explosiva i l’incendi poden ser perilloses per les persones i l’ entorn.

Models de etiquetes

Classe 5.1. Matèries comburents

El títol de la classe 5.1 inclou les matèries que, sense ser necessariament
combustibles elles mateixes, poden, generalment al desprendre oxigen, provocar o
afavorir la combustió d’altres matèries i els objectes que els continguin.

Models de etiquetes

Classe 5.2. Peròxids orgànics

El títol de la classe 5.2 cobreix els peròxids orgànics i seus preparats. Els peròxids
orgànics son matèries que contenen l’estructura bivalent -0-0- i poden ser
considerades com derivats del peròxid d’hidrogen, en el qual un o dos dels àtoms
d’hidrogen son substituïts per radicals orgànics.
Els peròxids orgànics estan subjectes a la descomposició exotèrmica a temperatures
normal o elevada. La descomposició es pot produir sota l’efecte de la calor, del
contacte amb impureses (per exemple àcids, compostos de metalls pesats, amines,
etc.), del fregament o del xoc. La velocitat de descomposició augmenta amb la
temperatura i varia segons la composició del peròxid orgànic. La descomposició pot
portar a terme un despreniment de vapors o de gasos inflamables o nocius. Per
alguns peròxids orgànics, és obligatòria una regulació de temperatura durant el
transport.
Alguns d’ells poden patir una descomposició explosiva, sobre tot en condicions de
confinament. Aquesta característica pot ser modificada afegint diluents o emprant
envasos o embalatges adients.
Nombrosos peròxids orgànics cremen violentament. S’ha de evitar el contacte amb
els ulls.
Alguns peròxids orgànics provoquen lesions greus a la còrnia, inclús després d’un
contacte breu, o son corrosius per la pell.

Tot peròxid orgànic es classifica en la classe 5.2, excepte si el seu preparat:

a) no conté mes d’un 1,0% com a màxim d’oxigen actiu, i un 1,0% com a màxim de
peròxid d’hidrogen.
b) no conté mes d’un 0,5% com a màxim d’oxigen actiu, i mes de l’1,0%, però com
a màxim el 7,0%, de peròxid d’hidrogen.

Models de etiquetes

Classe 6.1. Matèries tòxiques

El títol de la classe 6.1 cobreix les matèries tòxiques de les que, per experiència, se
sap o bé cap admetre, en base a experiments realitzats sobre animals, en quantitats
relativament petites i per una acció única o de curta durada, que poden perjudicar la
salut del ésser humà o causar la seva mort per inhalació, absorció cutània o ingestió.

Models de etiquetes

Classe 6.2. Matèries infeccioses

El títol de la classe 6.2 cobreix les matèries infeccioses. A efectes del ADR, les
“matèries infeccioses” son matèries de les que se sap o de les que hi ha
raons per creure que contenen agents patògens . Els agents patògens es defineixen
com a microorganismes (inclòs els bacteris, virus, paràsits i els fongs) i altres agents
com els prions, que poden provocar malalties als animals o als éssers humans.
Models de etiquetes

Classe 7. Matèries radioactives

Les matèries radioactives son assignades a un dels quatre grups següents,

classificats en funció de la intensitat màxima de radiació que presenten:

7A. I- BLANCA. Intensitat màxima de radiació en qualsevol punt de la superfície

externa: Sense sobrepassar els 0,005 mSv/h. Índex de transport (IT): 0.
7B. II- GROGA. Intensitat màxima de radiació en qualsevol punt de la superfície
externa: Mes de 0,005 mSv/h però no mes de 0,5 mSv/h. Índex de transport (IT):
Mes de 0 però no mes de 1.
7C. III- GROGA. Intensitat màxima de radiació en qualsevol punt de la superfície
externa: Mes de 0,5 mSv/h però no mes de 2 mSv/h. Índex de transport (IT): Mes
de 1 però no mes de 10.
7C. III- GROGA. Intensitat màxima de radiació en qualsevol punt de la superfície
externa: Mes de 2 mSv/h però no mes de 10 mSv/h. Índex de transport (IT): Mes de
10.
7E. Matèries fisionables de la classe 7.

Models de etiquetes

Classe 8. Matèries corrosives

El títol de la classe 8 comprèn les matèries i objectes contenint matèries d’aquesta

classe que, per la seva acció química, danyen el teixit epitelial de la pell i les
mucoses a l’entrar en contacte amb elles, o que, en cas de fuita, puguin originar
danys a altres mercaderies o als medis de transport o destruir-los. Es refereix també
a les matèries que només produeixen un líquid corrosiu a l’entrar en contacte amb
l’aigua o que, amb la humitat natural de l’aire, produïssin vapors o boirines
corrosives.
Models de etiquetes

Classe 9. Matèries i objectes perillosos diversos

En el títol de la classe 9 s’inclouen matèries i objectes que, a durant el transport,

suposin un perill diferent dels que contemplen les restants classes.

Models de etiquetes

D’altres indicacions addicionals

9. SENYALITZACIÓ DE CANONADES

Els recipients i tubs visibles, que continguin productes als que sigui d’aplicació la
normativa sobre comercialització de substàncies o preparats perillosos han de ser
etiquetades segons el disposat en aquesta normativa.
Les etiquetes s’enganxaran, fixaran o pintaran en llocs visibles dels recipients i els
tubs. En aquest cas, al llarg del tub en número suficient i en els punts de risc
especial (vàlvules, connexions,...).
L’etiquetatge podrà ser substituït per senyals de advertiment contemplats en el Real
Decret, amb el mateix pictograma o símbol.
Respecte a la coloració dels tubs es disposa d’una norma tècnica d’identificació (DIN
- 2403) fonamentada en uns colors bàsics i uns complementaris.
Exemple de senyalització d’una canonada que conté una solució d’àcid clorhídric al
10%, d’acord amb la legislació vigent i la norma DIN – 2403.
La diversitat dels fluids transportats obliga a tenir present uns criteris:
1. Colors bàsics: S’utilitzaran en les instal·lacions quan no sigui necessari precisar la
naturalesa i estat dels fluids transportats.
2. Colors bàsics i indicadors convencionals: S’utilitzaran quan sigui de primordial
importància la caracterització de les condicions i l’estat dels fluids transportats.
3. Signe de perill: S’utilitzaran en qualsevol dels dos casos anteriors, quan sigui
necessari indicar l’existència de perill dels fluids.
Segons la importància i la classe de la instal·lació es pintaran les canonades de color
bàsic, i escollint, a judici de l’usuari, alguna de les formes següents:
a) En tota la seva longitud.
b) En certa longitud de forma intermitent.
c) Per medi d’una banda longitudinal
En les instal·lacions industrials, i sobre tot en els casos en que sigui imprescindible
una major caracterització dels fluids circulants per les canonades, en els colors bàsics
s’afegiran les següents indicacions:
a) Naturalesa del fluid
b) Sentit de la circulació.
Aquestes indicacions es pintaran sempre en les proximitats de les vàlvules,
juntes, unions etc.
Diamant de perill

El diamant de perill es un sistema d’identificació recomanat per productes químics

perillosos, per la NFPA (National Fire Protection Association-USA).
El diagrama, denominat " diamant de perill", és un senzill i útil sistema
d’identificació de productes químics perillosos, fàcil de comprendre i la seva finalitat
és alertar apropiadament, amb informació bàsica, per poder salvaguardar les vides,
tant de la comunitat com del personal que lluita durant una emergència en una
planta industrial, àrees de emmagatzematge o en emergències durant el transport.
Aquest sistema d’identificació dóna una idea general dels perills inherents a cada
producte químic, així com una indicació de l’ ordre de severitat d’aquests perills sota
condicions d’emergència, com focs, fuites i vessaments.
El diagrama identifica els perills d’un material entre categories denominades "Salut",
"Inflamabilitat" i "Reactivitat", i indica l’ordre de severitat en cada una de les
tres categories, mitjançant cinc nivells numèrics, que oscil·len des del quatre (4),
indicant el perill mes sever o perill extrem, fins al zero (0), que indica la no
existència d’un perill especial.
En el diamant de perill el terme " salut ", és identificat a l’esquerra, en color blau; el
perill de "inflamabilitat" en la part superior, en color vermell; i el perill de
"reactivitat" a la dreta, en color groc. L’ espai inferior és utilitzat per identificar una
reactivitat no usual amb l’aigua: així, si es troba buit indica que es pot normalment
utilitzar aigua com agent extintor; una W amb una línea travessada en el seu centre
alerta al personal que lluita contra el foc del possible perill a l’utilitzar aigua. Aquest
espai inferior també es pot utilitzar per identificar perills d’emissió radioactiva
mitjançant el símbol corresponent (trèvol). També els productes químics oxidants
son identificats en aquest espai inferior per les lletres OXW.
 Les zones utilitzades per emmagatzemar quantitats importants de substàncies o
preparats perillosos, s’han d’identificar per mitjà dels senyals d’advertiment
apropiats, entre els indicats en el real decret que ho regula.

Substancia Química Salut Inflamabilitat Radioactivitat Informació especial

1.-Àcid Clorhídric 3 0 0 OX-Corrosiu
AVALUACIÓ DE RISCOS. REVISIONS DE SEGURETAT
1. Aspectes generals. Metodologia que cal aplicar.
2. Avaluació de risc d'accident. Mètodes simplificats:
2.1. El mètode Fine.
2.2. Avaluació mitjançant qüestionaris de comprovació.
2.3. Mètode simplificat d'avaluació de l'INSHT.
3. Mètodes complexos d'avaluació de riscos:
3.1. Avaluació mitjançant l'arbre de successos.
3.2. Avaluació mitjançant l'arbre de fallades i errors.
3.3. Anàlisi de riscos i operabilitat de processos. HAZOP.
4. Revisions de seguretat. Tipus de revisions:
4.1. Revisions o inspeccions reglamentàries. Revisions no anunciades.
4.2. Revisions generals dels llocs de treball.
4.3. Observacions del treball.
4.4. Planificació de les revisions. Execució de les revisions. Explotació dels
resultats.

1. ASPECTES GENERALS. METODOLOGIA QUE CAL APLICAR.

Actualment es reconeix que l’avaluació de riscos és la base per una gestió activa de
la seguretat i la salut en el treball. La Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos
Laborals, que trasllada la Directiva Marc89/391/CEE, estableix com una
obligació de l’empresari:
 Planificar l’acció preventiva a partir d’una avaluació inicial de riscos.
 Avaluar els riscos a l’ hora d’escollir els equips de treball, substàncies,
preparats químics i del condicionament dels llocs de treball.
Aquesta obligació ha estat desenvolupada en el capítol II, articles 3 al 7 del Real
Decret 39/1997, Articles dels Serveis de Prevenció

L’avaluació dels riscos laborals és el procés dirigit a estimar la magnitud d’aquells

riscos que no s’hagin pogut evitar, obtenint la informació necessària perquè
l’empresari estigui en condicions de prendre una decisió apropiada sobre la
necessitat d’adoptar mesures preventives i, en tal cas, sobre el tipus de mesures que
s’ han d’adoptar.
En sentit general i admetent un cert risc tolerable, mitjançant l’avaluació de riscos
s’ha de donar resposta a: ¿és segura la situació de treball analitzada?. El procés
d’avaluació de riscos es compon de les següents etapes:

 Anàlisi del risc.

 Valoració del risc, amb el valor del risc obtingut, i comparant-lo amb el valor
del risc tolerable, s’emet un judici sobre la tolerància del risc en qüestió.
 Eliminar o reduir el risc, mitjançant mesures de prevenció en el origen,
organitzatives, de protecció col·lectiva, de protecció individual o de formació e
informació als treballadors.
 Controlar periòdicament les condicions, l’organització i els mètodes de treball i
l’estat de salut dels treballadors.
2. AVALUACIÓ DEL RISC D’ACCIDENT. MÈTODES SIMPLIFICATS:

2.1. MÈTODE FINE

Aquest mètode permet calcular el grau de perillositat dels riscos i en funció d’aquest
ordenar-los segons la seva importància.
Els conceptes emprats són els següents:

CONSEQÜÈNCIES: es defineixen com el dany, degut al risc que es considera més

greu, raonablement possible, incloent-hi desgràcies personals i danys materials.
S’assignen valors numèrics en funció de la taula següent:

CONSEQÜÈNCIES C
CATÀSTROFE, nombroses morts, danys per sobre de 900.000 € 100
VARIES MORTS, danys des de 450.000 a 900.000 € 50
MORT, danys des de 90.000 a 450.000 € 25
LESIONS GREUS, invalidesa permanent o danys des de 9.000 a 90.000 € 15
LESIONS AMB BAIXA, danys des de 900 a 9.000 € 5
LESIONS SENSE BAIXA, danys fins a 900 € 1

EXPOSICIÓ: és la freqüència amb que es presenta la situació de risc.

El primer esdeveniment no desitjat iniciaria la seqüència de l’accident. Es valora des
de “contínuament” amb 10 punts fins a “remotament” amb 0,5 punts.
La valoració es realitza segons la llista següent:

EXPOSICIÓ E
CONTÍNUAMENT, moltes vegades al dia 10
FREQÜENTMENT, aproximadament una vegada al dia 6
OCASIONALMENT, d’una vegada a la setmana a una vegada al mes 3
IRREGULARMENT, d’una vegada al mes a una vegada a l’any 2
RARAMENT, cada bastants anys 1
REMOTAMENT, no se sap que hagi succeït, però no es descarta 0,5
PROBABILITAT: la possibilitat de que, una vegada presentada la situació de risc,
s’origini l’accident. S’haurà de tenir en compte la seqüència completa
d’esdeveniments que desencadenen l’accident.
Es valora en funció de la taula següent :

PROBABILITAT P
És el resultat més probable i esperat 10
És completament possible, no serà gens estrany 6
Seria una seqüència o coincidència estranya però possible, ha succeït 3
Coincidència molt estranya, però se sap que ha succeït 1
Coincidència extremadament remota però concebible 0,5
Coincidència pràcticament impossible, mai ha passat 0,3

Segons la puntuació obtinguda en cada una de les variables anteriors s’obtindrà el

GRAU DE PERILLOSITAT D’UN RISC, el que s’aconsegueix aplicant la fórmula:

GRAU DE PERILLOSITAT = Conseqüències x Exposició x Probabilitat

Una vegada s’ha calculat el Grau de Perillositat de cada un dels riscos detectats,
aquests s’ordenen segons la gravetat relativa dels perills començant pel risc del que
s’ha obtingut el valor més alt en el Grau de Perillositat. Classificarem el risc i
actuarem sobre ell en funció d’aquest.

GRAU DE CLASSIFICACIÓ DEL ACTUACIÓ DAVANT

PERILLOSITAT RISC DEL RISC
Risc molt alt (greu i Parar immediatament
 400
imminent) l’activitat perillosa
Entre 200 i 400 Risc Alt Correcció immediata
Correcció necessària
Entre 70 i 200 Risc Notable
urgent
No és emergència però
Entre 20 i 70 Risc Moderat
s’ha de corregir
Es pot ometre la correcció
encara que s’han
< 20 Risc Acceptable d’establir mesures
correctores sense un
termini definit

Aquest mètode es completa amb l’estudi de la justificació de la inversió realitzada

per eliminar els riscos, en funció del Grau de Perillositat, del cost de les mesures
correctores i del grau de correcció aconseguit.
El resultat d’una avaluació de riscos ha de servir per fer un inventari d’accions, amb
l’objectiu de dissenyar, mantenir o millorar els controls de riscos.
Es necessari comptar amb un bon procediment per planificar la implantació de les
mesures de control que siguin precises després de l’avaluació de riscos.
Una vegada identificats i valorats els riscos, decidirem sobre quins hem d’actuar en
primer lloc: a aquest procés el denominem Priorització.
En funció del Grau de Perillositat o Grau de Risc s’actuarà prioritàriament sobre:
 Els riscos més severs.
 Davant riscos de la mateixa severitat, actuar sobre els que tenen major
probabilitat de que ocorrin.
  Davant riscos que impliquen conseqüències molt greus i escassa probabilitat
de que passin, actuar abans que sobre riscos amb major probabilitat de que
passin però que impliquen conseqüències petites.
 En funció del número de treballadors exposats actuar sobre els riscos que
afecten a un major número de treballadors.
 En funció del temps d’exposició dels treballadors al risc,actuar sobre aquells
riscos als que els treballadors estan exposats durant més hores dins de la
seva jornada laboral.

2.2. AVALUACIÓ MITJANÇANT QÜESTIONARIS DE COMPROVACIÓ

Avaluació mitjançant qüestionari de revisió (NTP 324)

Cada empresa, instal·lació o factoria ha de confeccionar la seva pròpia llista de

revisió o verificació de riscos o més tècnicament check list.
En la confecció de la llista s’haurà de tenir en compte, al menys els punts següents:
 Instal·lacions generals
 Instal·lacions contra incendis
 Estat de la maquinaria
 Estat de les eines portàtils
 Elements de transport
 Apilament i emmagatzematge
 Instal·lacions elèctriques
 Recipients a pressió
 Treballs especials
 Equips de protecció individual
 Equips de soldadura
 Condicions higièniques

Exemple d’una llista de revisió:

2.3. MÈTODE SIMPLIFICAT

D’AVALUACIÓ DEL INSHT

1. Classificació de les activitats de treball.

2. Anàlisi de riscos.
3. Valoració de riscos.
4. Preparar un pla de control de riscos.
5. Revisar el pla

Definim dues fases en l’ anàlisi de riscos:

 Identificació de perills
 Estimació del risc, valorant conjuntament la Probabilitat i les Conseqüències
de que aquest perill es materialitzi.

Identificació de perills

Per portar a terme la identificació de perills ens hem de preguntar tres coses:
 Existeix una font de dany?
 Qui (o què) pot ser danyat?
 Cóm pot ocórrer el dany?

Estimació del risc

Per cada perill detectat s’ha d’estimar el risc, determinant la potencial severitat
del dany (conseqüències) i la probabilitat de que passi el fet.

Severitat de las conseqüències

Baixa Mitjana Alta
Baixa
Probabilitat
Mitjana
de que passi
Alta

Per determinar la potencial severitat del dany, s’ha de considerar:

 parts del cos que es veuran afectades
naturalesa del dany, graduant-lo des de lleugerament nociu (rascades, talls poc
profund, irritació ocular..), nociu (cremades, sordesa, trastorns múscul –
esquelètics, malaltia que condueix a una incapacitat menor...) i extremadament
nociu (amputacions, fractures majors, intoxicacions, lesions múltiples, càncer i
d’altres malalties cròniques que acurten severament la vida...).

Severitat de las conseqüències

Baixa lleugerament nociu (talls, molèsties, irritacions, etc.)
Mitjana nociu (cremades, fractures lleus, etc.)
Alta extremadament nociu(amputacions, fractures greus, etc.)

La probabilitat de que ocorri el dany es pot graduar, des de baixa fins a alta, amb
el següent criteri:
 Probabilitat alta: El dany ocorrerà sempre o quasi sempre
 Probabilitat mitjana: El dany ocorrerà en algunes ocasiones
 Probabilitat baixa: El dany ocorrerà rares vegades

Probabilitat de que passi el dany

Baixa Rares vegades
Mitjana Algunes vegades
Alta Sempre o quasi sempre

A la hora d’establir la probabilitat de dany, s’ha de considerar si les mesures de

control implantades són les adients. Els requisits legals i els codis de bona pràctica
per mesures específiques de control, també juguen un paper important.
A més de la informació sobre les activitats de treball, s’ha de considerar:

a) Treballadors especialment sensibles a determinats riscos (característiques

personals o estat biològic).
b) Freqüència d’exposició al perill.
c) Errades en el servei. Per exemple: electricitat i aigua.
d) Errades en els components de les instal·lacions i de les màquines, així com en els
dispositius de protecció.
e) Exposició als elements.
f) Protecció subministrada pels EPI’s i temps de utilització d’aquests equips.
g) Actes insegurs de les persones (errors no intencionats i violacions intencionades
dels procediments).

Valoració del risc

Els valors obtinguts en l’estimació del risc, permeten establir diferents nivells de
risc i, a partir dels mateixos, les necessitats de intervenció i el seu grau
d’urgència.

Severitat de las conseqüències

Baixa Mitjana Alta
Baixa T TO M
Probabilitat
Mitjana TO M I
de que passi
Alta M I IN

Per a completar la taula anterior és necessari tenir en compte els següents criteris:

RISC ACCIÓ I TEMPORALITZACIÓ

Trivial (T) No es requereix acció específica.
No es necessita millorar l’acció preventiva. En canvi, s’han de
considerar solucions més rentables o millores que no suposin
Tolerable (TO) una càrrega econòmica important.
Es requereixen comprovacions periòdiques per assegurar que
es manté la eficàcia de las mesures de control.
S’han de fer esforços per reduir el risc, determinant les
inversions precises. Les mesures per reduir el risc s’han
d’implantar en un període determinat.
Moderat (M) Quan el risc moderat està associat amb conseqüències
extremadament nocives, és precisa una acció posterior per
establir, amb més precisió, la probabilitat de dany i millorar les
mesures de control.
No s’ha de començar el treball fins que s’hagi reduït el risc.
Potser que es precisin recursos considerables per controlar el
risc.
Important (I)
Quan el risc correspongui a un treball que s’està realitzant, s’ha
d’arreglar el problema en un temps inferior al que comporti la
reducció dels riscos moderats.
No s’ha de començar ni continuar el treball fins que es redueixi
Intolerable (IN) el risc. Si no és possible reduir el risc inclús amb recursos
il·limitats, s’ha de prohibir el treball.

Preparar un pla de control de riscos

El resultat d’una avaluació de riscos ha de servir per fer un inventari d’accions, amb
el fi de dissenyar, mantenir o millorar els controls de riscos.
Es necessari comptar amb les mesures de control que siguin precises després de
l’avaluació de riscos.
Els mètodes de control s’han d’escollir tenint en compte els següents principis:
 Combatre els riscos en el seu origen
  Adaptar el treball a la persona, en particular en el que respecta a la concepció
dels llocs de treball, així com a l’elecció dels equips i mètodes de treball i de
producció.
 Tenir en compte l’evolució de la tècnica.
 Substituir el perillós pel que comporti poc o cap perill.
 Adoptar les mesures que anteposin la protecció col·lectiva a la individual.
 Donar les degudes instruccions als treballadors.

Revisar el pla

El pla d’actuació s’ha de revisar abans de la seva implantació, considerant el

següent:
 Si els nous sistemes de control de riscos conduiran a nivells de risc
acceptables.
 Si els nous sistemes de control han generat nous perills.
 L’opinió dels treballadors afectats sobre la necessitat i l’operativitat de les
noves mesures de control.

L’avaluació de riscos ha de ser, en general, un procés continu. Per tant l’adequació

de les mesures de control ha de estar subjecta a una revisió continua i modificar-se
si és precís. De igual forma, si canvien les condicions de treball, i amb això varien els
perills i els riscos, s’haurà de revisar l’avaluació de riscos.

Model de format per l’avaluació general de riscos

La Llei de Prevenció de Riscos Laborals en l’article 23.1 a) i el R.D. 39/1997,
exigeixen a l’ empresari documentar l’avaluació de riscos i conservar-la a disposició
de l’autoritat laboral.
Per ajudar al seu compliment, en l’ Annex B es dona un model de format per
l’avaluació general de riscos.

3. MÈTODES COMPLEXOS D'AVALUACIÓ DE RISCOS

3.1. AVALUACIÓ MITJANÇANT L'ARBRE DE SUCCESSOS.

La tècnica d'anàlisi per arbres de successos consisteix a avaluar les conseqüències de

possibles accidents resultants de la fallada específica d'un sistema, equip,
esdeveniment o error humà, considerant-se com successos iniciadors i / o successos
o sistemes intermedis de mitigació, des del punt de vista de l'atenuació de les
conseqüències.
Les conclusions dels arbres de successos són conseqüències d'accidents, és a dir,
conjunt de successos cronològics de fallades o errors que defineixen un determinat
accident.
Partint del succés iniciador, es plantegen sistemàticament dues bifurcacions: a la
part superior es reflecteix l'èxit o l'ocurrència del succés condicionant i en la part
inferior es representa la fallada o no ocurrència d'aquest. Un exemple es presenta en
l'esquema inferior.

El succés iniciador pot ser qualsevol desviació important, provocada per una fallada
d'un equip, error d'operació o error humà. Depenent de les salvaguardes
tecnològiques del sistema, de les circumstàncies i de la reacció dels operadors, les
conseqüències poden ser molt diferents. Per aquesta raó, un AAS, està recomanat
per a sistemes que tenen establerts procediments de seguretat i emergència per
respondre a successos iniciadors específics.
Es presenta un arbre de successos corresponent a un succés iniciador anomenat
"fuga de GLP en zona pròxima a dipòsits d'emmagatzematge". S'estudien les
diferents seqüències accidentals i les conseqüències possibles de cadascuna d'elles.
Algunes d'aquestes conseqüències no comporten un perill especial, però altres
representen successos veritablement perillosos, com BLEVE (explosió de vapors,
UVCE o incendis de bassal.
3.2. AVALUACIÓ MITJANÇANT L'ARBRE DE FALLADES I ERRORS.

L'Anàlisi per Arbres d'Errors (AAF), és una tècnica deductiva que se centra en un
succés accidental particular (accident) i proporciona un mètode per determinar les
causes que han produït l'accident. Va néixer en la dècada dels anys 60 per a la
verificació de la fiabilitat de disseny del coet Minuteman i ha estat àmpliament
utilitzat en el camp nuclear i químic. El fet de la seva gran utilització es basa en que
pot proporcionar resultats tant qualitatius mitjançant la recerca de camins crítics,
com quantitatius, en termes de probabilitat de fallades de components.

Per al tractament del problema s'utilitza un model gràfic que mostra les diferents
combinacions de fallades de components i / o errors humans l'ocurrència simultània
és suficient per desembocar en un succés accidental.

La tècnica consisteix en un procés deductiu basat en les lleis de l'àlgebra de Boole,

que permet determinar l'expressió de successos complexos estudiats en funció dels
errors bàsics dels elements que hi intervenen.

Consisteix en descompondre sistemàticament un succés complex (per exemple

trencament d'un dipòsit d'emmagatzematge d'amoníac) en successos intermedis fins
a arribar a successos bàsics, lligats normalment a fallades de components, errors
humans, errors operatius, etc. Aquest procés es realitza enllaçant aquests tipus de
successos mitjançant el que s'anomena portes lògiques que representen els
operadors de l'àlgebra de successos.

Cadascun d'aquests aspectes es representa gràficament durant l'elaboració de l'arbre

mitjançant diferents símbols que representen els tipus de successos, les portes
lògiques i les transferències o desenvolupaments posteriors de l'arbre.

Un exemple és el següent:
Els símbols representen successos, portes lògiques i transferències.
Amb aquesta simbologia, l’arbre de fallades es va desenvolupant, partint d’un succés
no desitjat o accidental que ocupa la cúspide de l’arbre. A partir d’aquest succés, es
van establint de forma sistemàtica totes les causes immediates que contribueixen a
que passin definint així els successos intermitjos units mitjançant les portes lògiques.
És una metodologia que es pot aplicar a successos relativament complexos per als
quals intervenen molts elements i que es poden descompondre en successos més
senzills. Requereix d’un o dos analistes amb amplia experiència i coneixement del
sistema a analitzar, freqüents consultes a tècnics, operadors i personal experimentat
en el funcionament del sistema i la documentació necessària consisteix en diagrames
de flux, instrumentació, canonades, juntament amb procediments
d’operació/manteniment.

Els símbols més importants són:

3.3. ANÀLISI DE RISCOS I OPERABILITAT DE PROCESSOS. HAZOP.

L’anàlisi de perills i operativitat (HAZard and OPerability analysis, HAZOP) conegut

també com anàlisis funcional de operativitat (AFO), fou dissenyat inicialment a
Anglaterra a la dècada dels setanta per la companyia Imperial Chemical Industries
(ICI) per aplicar-lo al disseny de plantes de fabricació de pesticides.

El HAZOP és una tècnica d’identificació de riscos inductiva basada en la premissa de

que els accidentes es produeixen com a conseqüència d’una desviació de les
variables de procés respecte dels paràmetres normals d’operació. La tècnica es
fonamenta en el fet que las desviacions en el funcionament de les condicions normals
d’operació i disseny solen conduir a una fallada del sistema, i consisteix en analitzar
sistemàticament les causes i les conseqüències d’unes desviacions de les variables de
procés, plantejades a través de unes paraules guia.

La metodologia de l’anàlisi compren les següents etapes:

1) Descripció de la instal·lació. Es descriuen els elements de la instal·lació i el seu

funcionament.

2) Definició de l’objectiu i abast. Consisteix en delimitar les àrees del sistema a les
quals s’aplica la tècnica.

3) Definició dels elements crítics o nodus d’estudi.

En cada àrea seleccionada s’identificaran una sèrie de nodus o punts clarament

localitzats en el procés. Exemples de nodus poden ser: la canonada d’alimentació
d’una matèria primera, l’altura d’impulsió d’una bomba, la superfície d’un dipòsit,
etc.
La tècnica HAZOP s’aplica a cada un d’aquests punts. Cada node vindrà caracteritzat
per uns valors determinats de les variables de procés: pressió, temperatura, caudal,
nivell, composició, viscositat, etc.
Els criteris per a seleccionar els nodus prendran, bàsicament, en consideració, els
punts del procés en els quals es produeixi una variació significativa d’alguna de les
variables del procés.

4) Definició de les desviacions per a cadascuna de les variables de procés, a partir de

les paraules guia.

5) Identificar possibles causes de cada desviació.

Per cada desviació, s’enumeren las possibles causes.

6) Establir les conseqüències possibles de la desviació i analitzar quina de les

alternatives següents és aplicable al cas.
 Les conseqüències no comporten risc: descartar aquesta desviació.
 Les conseqüències comporten riscos menors o mitjans: consideració d’aquesta
desviació en el pas següent.
 Les conseqüències comporten riscos majors: consideració en el següent pas i
enviament per al seu anàlisi mitjançant un mètode més detallat i/o
quantitatiu.

7) Determinar mesures correctores que evitin o pal·liïn les causes de les desviacions.
S’indicaran possibles mesures correctores per a cadascuna de les desviacions.

El HAZOP consisteix en una aplicació exhaustiva de totes les combinacions possibles

entre paraula guia i variable de procés, descartant durant la sessió aquelles
combinacions que no tinguin sentit per a un node determinat. La taula mostra un
exemple de paraules guia:
El resultat d’un anàlisi HAZOP es presenta en un format de taula:
4. REVISIONS DE SEGURETAT. TIPUS DE REVISIONS: (NTP 577, NTP 460)

4.1. REVISIONS O INSPECCIONS REGLAMENTÀRIES. REVISIONS NO

ANUNCIADES.

Una eina indispensable per a prevenir els riscos generats per instal·lacions i equips
és establir procediments amb els quals examinar periòdicament les condicions
perilloses que presenten o puguin presentar aquests equips i instal·lacions, per
disseny, funcionament o situació dins del context de l’àrea de treball. Els elements i
sistemes de seguretat que serveixen per actuar davant fallades previstes o situacions
d’emergència, han de ser conservats en condicions òptimes de funcionament
assegurant el seu rendiment i prestacions durant la seva vida útil i per tant, reduint
les possibles avaries i fallades provocats per un mal estat dels mateixos.
El manteniment preventiu consisteix en programar les intervencions o canvis
d’alguns components o peces segons intervals predeterminats de temps o espais
regulars. L’objectiu és reduir la probabilitat d’avaria o pèrdua de rendiment d’una
màquina tractant de planificar unes intervencions que s’ajustin al màxim a la vida útil
de l’element intervingut.
Així com el manteniment dels equips està fonamentalment concebut per evitar
avaries i aturades incontrolades, especialment en tant en quan els mateixos puguin
generar situacions de riscos d’accident o d’altres danys per a la salut, les inspeccions
o revisions de seguretat tenen per objectiu principal identificar aquelles fallades o
desviacions del previst que puguin tanmateix ser generadores de riscos.

Les revisions es poden portar a terme de manera informal sent realitzades pels
comandaments i treballadors al mateix temps que porten a terme l’activitat pròpia
del seu lloc de treball. Aquest tipus de revisions, malgrat no ser sistemàtiques i
requerir un esforç addicional, són molt vàlides ja que freqüentment el personal
implicat en les tasques és el primer en detectar els factors de risc. A banda de les
revisions informals, és imprescindible, per assolir una major efectivitat, que les
revisions del treball formin part del sistema de gestió dels riscos associats als
diferents llocs de treball. Per això han de ser degudament programades, executades i
avaluades.
4.2. REVISIONS GENERALS DELS LLOCS DE TREBALL.

Els llocs de treball han de ser periòdicament revisats, posant un especial èmfasis en
l’ordre i la neteja dels mateixos. S’haurà vetllar perquè els treballadors disposin dels
medis adequats i de la formació per a que puguin mantenir el seu àmbit físic de
treball en correcte estat. Els comandaments haurien de ser els implicats en portar a
terme aquestes revisions. Hauran de fomentar amb la seva actitud la creació de nous
hàbits de treball, establint juntament amb els treballadors una sèrie de normes
d’actuació.
Podria ser útil aplicar sistemàticament un formulari de control de l’ordre i la neteja
que podria incloure aspectes generals que generen riscos comuns de cops,
atropellaments i caigudes en les superfícies de treball i de trànsit.

4.3. OBSERVACIONS DEL TREBALL.

Les observacions del treball serveixen per verificar el correcte compliment de les
normes de treball establertes, dels procediments de treball implantats i de l’ús dels
EPI’s lliurats i, per tant, per detectar desviacions en les actuacions previstes, amb la
finalitat d’incorporar les millores que es creguin oportunes. Les solen realitzar
persones amb comandament, amb l’objectiu d’establir un diàleg del que sorgeixin les
millores necessàries en la forma de realitzar les tasques, especialment si aquestes
són perilloses o incòmodes.

4.4. PLANIFICACIÓ DE LES REVISIONS. EXECUCIÓ DE LES REVISIONS.

EXPLOTACIÓ DELS RESULTATS.

Objectiu
Establir procediments amb els quals examinar periòdicament les condicions materials
d’equips susceptibles de generar riscos a fi d’assegurar l’eliminació o minimització i
control, així com la conservació en condicions òptimes de funcionament reduint les
possibles avaries i fallades provocats pel mal estat dels mateixos.
Abast
Aquells treballs planificats que es realitzen en els equips per verificar el correcte
funcionament i per revisar les condicions perilloses que puguin presentar així com
aquells elements i sistemes de seguretat previstos per actuar davant fallades que
generen situacions de risc o d’emergència.
Implicacions i responsabilitats
Els responsables de les unitats funcionals i de manteniment han d’establir, amb
l’assessorament del Servei de Prevenció quan es precisi, un programa de revisions
de seguretat i de manteniment preventiu que garanteixin el correcte estat,
funcionament i prestacions dels equips, complementàriament a les inspeccions
reglamentaries, i integrant els aspectes de seguretat i salut.
Es definiran aquells aspectes que han de ser controlats i executats pels propis
comandaments intermitjos i treballadors i els que han de ser-ho pels responsables de
les unitats.
Els comandaments intermitjos vetllaran perquè els equips es trobin en correcte estat
i les actuacions de manteniment es desenvolupin d’acord al previst, aplicant-se els
procediments de revisió amb la freqüència establerta.
S’ha de tendir a implicar, segons qualificació i mitjans disponibles, als propis
treballadors en les revisions de control d’equips, el que contribueix a augmentar el
coneixement dels mateixos i dels potencials factors de risc. S’exceptuaran les
actuacions que han de fer els comandaments intermitjos o personal més qualificat de
l’empresa o inclòs personal forani. Amb això s’aconsegueix una major motivació dels
treballadors en les seves tasques, de les que depèn moltes vegades la seva pròpia
seguretat.
A més qualsevol treballador que detecti un defecte o un indici d’avaria dels equips
que utilitza, haurà de comunicar-ho immediatament al seu comandament directe i si
fos necessari complimentar una comunicació de risc o suggeriment de millora.
Els representants dels treballadors en tant en quan han de ser consultats sobre les
diferents activitats preventives, són també una part implicada en el procés de
revisió.
Desenvolupament
Per elaborar i aplicar correctament el procediment s’han de tenir en compte les
etapes següents.
 Anàlisi i planificació:
 S’hauran de definir els límits, freqüència, cobertura i la ruta de la
revisió.
  Escollir a les persones que portaran a terme la revisió. Aquestes
hauran de tenir un nivell suficient de formació per entendre el
funcionament del que s’hagi d’analitzar i saber aplicar la tècnica de
revisió adequada.
 Disposar abans de la visita de la major quantitat possible d’informació
respecte a les característiques tècniques dels equips, així com un
coneixement previ dels possibles riscos a través d’un anàlisi
documental o estadístic.
 S’han de determinar els elements o partes crítiques dels equips que es
van a revisar. Per això és convenient classificar i identificar cada
element mitjançant codis i ubicar-los en un pla físic. Amb això es pot
elaborar un inventari codificat dels components que ofereixen majors
probabilitats d’ocasionar algun problema quan es gasten, malmeten o
s’utilitzen de forma incorrecta. A més s’han de revisar els aspectes
específics que van causar problemes en revisions prèvies, les mesures
correctores que es van adoptar així com els riscos comunicats
mitjançant el procediment de comunicació de riscos.

 Elaborar llistes de revisió o de verificació:

 Algunes les proporciona el propi fabricant però en la majoria dels casos
es tindrà que adaptar una llista de revisió per acomodar-se a cada
situació particular.
 Determinar els recursos necessaris, materials, vestuari, equips,
documents i instruments de mesura necessaris.
 En l’elaboració o revisió del procediment haurien de participar tècnics,
comandaments intermitjos i operaris qualificats dels equips en qüestió,
amb l’assessorament del Servei de Prevenció sempre que sigui precís.
 En l’elaboració i posteriors revisions del procediment seran consultats
els representants dels treballadors.
 La periodicitat de les revisions i actualitzacions vindrà definida quan en
la seva aplicació s’identifiquin insuficiències o omissions i especialment
quan es produeixin canvis o modificacions en els equips.

 Execució:
 Aquesta és la fase en la que es practiquen efectivament les revisions
registrant les dades en els fulls de registre corresponents pel seu
posterior estudi.
 Durant l’execució de les revisions és molt convenient estar
acompanyats del responsable o responsables de les respectives àrees i
dels operaris dels equips.
 Les revisions han de ser exhaustives, no obviant llocs recòndits, de
difícil accés, ni màquines o equips similars.
 No n’hi ha prou amb detectar aspectes deficients i insegurs i
determinar les causes, sinó que també s’haurien de proposar mesures
correctores i aplicar-les. En aquest sentit el diàleg amb el propi
personal afectat pot aportar informació de gran interès i ajuda.

 Control:
 L’aplicació de les mesures correctores requereix sempre un seguiment
i control de la seva aplicació i eficàcia.

 Registres documentals:
 Els procediments i formularis de registres de les revisions han de ser
codificats per la seva posterior identificació.
 Els documents estaran recollits en un arxiu centralitzat que ha d’estar
disponible en aquells llocs de l’empresa on sigui necessària la seva
utilització, és a dir, pròxim a l’àmbit de treball.
EXERCICIS HAZOP

Diagrama d’execució de l’anàlisi HAZOP

Informació mínima requerida
Anàlisi de riscos i operabilitat de processos. MÈTODE HAZOP.

Aplicar el Mètode HAZOP d’un reactor (Figura A1), que compta amb un
agitador , tolva per a l'addició dels productes , vàlvula de fons i camisa
.
La càrrega dels productes de reacció es realitza mitjançant la tolva,
que un cop plena es tanca, s’inertitza i a continuació s'obre l'entrada al
reactor.
El reactor té una capacitat d'uns 700 litres , i compta amb agitador i
deflectors , donada la necessitat de homogeneïtzació dels productes .
A més disposa d'una camisa de calefacció .
El buidat es realitza mitjançant la vàlvula situada a la part inferior .

Il·lustrar els canvis introduïts en l’ equip com a resultat de l’anàlisi.

Figura A1. representació simple del reactor.

 Estudi de Perills i Operativitat - REACTOR
Paraula Variable Desviació Causes Conseqüències Mesures
guia possibles possibles correctores
i
comentaris

Estudi de Perills i Operativitat – CIRCUIT DE CALEFACCIÓ I REFRIGERACIÓ

Paraula Variable Desviació Causes Conseqüències Mesures
guia possibles possibles correctores
i
comentaris

Estudi de Perills i Operativitat – DOSIFICADOR (TOLVA)

Paraula Variable Desviació Causes Conseqüències Mesures
guia possibles possibles correctores
i
comentaris
Anàlisi de riscos i operabilitat de processos. MÈTODE HAZOP.

Aplicar el Mètode HAZOP a les diferents línees d’entrada i sortida d’un

condensador de NH3 que treballa a alta pressió dotat d’un sistema de
control de la pressió que regula el cabal d’alimentació en funció de la
pressió en el recipient.
En aquest recipient un important augment de la pressió podria
provocar una explosió amb la conseqüent producció d’un núvol tòxic.

Il·lustrar els canvis introduïts en l’ equip com a resultat de l’anàlisi.

Condensador de NH3 d’alta pressió

 Línea L1 d’entrada d’amoníac gas en el condensador

Paraula guia Desviació Causes Conseqüències Mesures

possibles possibles correctores
NO
MÉS
MENYS

Línea L2 de sortida d’amoníac líquid del condensador

Paraula guia Desviació Causes Conseqüències Mesures

possibles possibles correctores
NO
MÉS
MENYS

Línea L3 d’aigua de refrigeració

Paraula guia Desviació Causes Conseqüències Mesures

possibles possibles correctores
NO
MÉS
MENYS

Línea L4 de sortida de no condensables del condensador

Paraula guia Desviació Causes Conseqüències Mesures

possibles possibles correctores
NO
MÉS
MENYS
Check list per a l’aplicació del HAZOP
Seqüència d’actuació per a l’aplicació del HAZOP
INVESTIGACIÓ D'ACCIDENTS.

1. Objectius de la investigació. Metodologia d'actuació:

1.1. Presa de dades.
1.2. Investigació de dades.
1.3. Determinació de causes.
1.4. Selecció de causes principals.
1.5. Ordenació de les causes. Arbre de causes. Arbre de fallades i errors.
1.6. Exemple pràctic. Utilitzar el model de "fitxa d'investigació" de l'INSHT.
1.7. Disseny i implantació de mesures. Priorització de mesures. Seguiment de
mesures.

1. OBJECTIUS DE LA INVESTIGACIÓ. METODOLOGIA D'ACTUACIÓ:

La finalitat de la investigació d’accidents de treball és descobrir tots els factors que

intervenen en la gènesis dels mal anomenats "accidents", buscant causes i no
culpables. L’objectiu de la investigació ha de ser neutralitzar el risc des de la font o
l’origen, evitant assumir les seves conseqüències com inevitables.
Els objectius d’una investigació d’accidents son de dos tipus:
 Directes:
 conèixer els fets succeïts
 deduir les causes que els han produït
 Preventius:
 eliminar les causes per a evitar casos similars
 aprofitar l’experiència per a la prevenció

La investigació d’accidents serveix per orientar accions preventives.

La formació per a la investigació de les causes dels accidents de treball promou la
cultura de la prevenció: serveix per eradicar el concepte de "acte insegur" com a
causa determinant dels accidents.
En principi s'haurien d'investigar tots els accidents, ja que és una obligació legal
establerta per a l'empresari. No obstant això no té massa lògica burocratitzar la
prevenció i investigar tot absolutament amb la mateixa intensitat (Art. 14.3, LPRL).

L'OIT (Organització Internacional del Treball) considera que s'han d'investigar els
accidents que:
 Ocasionin mort o lesions greus.
 Els accidents que provocant lesions menors, es repeteixen ja que revelen
situacions o pràctiques de treball perilloses i que s'han de corregir abans que
ocasionin un accident més greu.
 Aquells accidents o successos perillosos que els agents que intervenen en la
prevenció de l'empresa (Servei de Prevenció, Comitè de Seguretat i Salut,
delegats/des de prevenció ...) o l'Administració (autoritat laboral o sanitària)
consideren necessari investigar per les seves característiques especials.

L'Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT) considera que és

impossible investigar tots els accidents que es produeixen, i que per tant s'ha de
centrar la investigació dels mateixos segons els següents criteris:
 Investigar TOTS els accidents mortals i greus. Aquests accidents han de
ser investigats per diferents motius:
 Efecte psicològic que un accident mortal produeix a l'entorn de l'empresa
en què esdevé.
 Conseqüències demostrades.
 Possibles repercussions legals.
 Investigar els accidents lleus, els incidents o fins i tot accidents
BLANCS (accident en el que no hi ha hagut lesions encara que hi hagin hagut
pèrdues materials), en què es doni alguna de les característiques següents:
  Notable freqüència repetitiva.
 Risc potencial d'originar lesions greus.
 Que presentin causes no ben conegudes.

QUÈ PASSA SI NO S'INVESTIGA UN ACCIDENT O UN INCIDENT?

 Es perd moltíssima informació i moltíssimes possibilitats de realitzar
activitats preventives.
 S'incompleix una obligació legal establerta per a l'empresari, tant en el cas
dels accidents com en el dels incidents. Aquest incompliment empresarial
és una infracció tipificada com a greu.

1.1. PRESA DE DADES.

La recollida d’informació és una etapa bàsica i d’una importància fonamental per

garantir una correcta investigació, donat que una presa de dades exhaustiva i
correcta ens donarà resposta a les preguntes: Què va passar? i, Com va passar?.
En aquesta etapa es persegueix reproduir la situació en el moment en què va ocórrer
l’accident i els aspectes que el van possibilitar o potenciar. Per això, s’han de recollir
les dades sobre el tipus d’accident, lloc, entorn, condicions de l’agent material,
procediment de treball existent i grau d’aplicació del mateix,... així com altres dades
complementaries que es considerin d’interès per a la seva total descripció.
.

1.2. INVESTIGACIÓ DE DADES.

Per obtenir la informació s’ha de tenir en compte:

 Evitar la recerca de responsabilitats: Una investigació tècnica del
accident persegueix identificar "causes", mai la recerca de responsables.
 Acceptar només fets provats: S'han de recollir fets concrets i
objectius, mai suposicions.
 Evitar fer judicis de valor durant la presa de dades: Aquests serien
prematurs i podrien condicionar desfavorablement el desenvolupament de la
investigació.
 Realitzar la investigació el més immediatament possible a
l’esdeveniment: Amb això es garanteix que les dades recollides s’ajustin
amb més fidelitat a la situació existent en el moment de l’accident.
 Entrevistar, sempre que sigui possible, a l’ accidentat: És la persona
que podrà facilitar la informació més fidel i real sobre l’accident.
 Entrevistar també als testimonis directes, comandaments i quantes
persones puguin aportar dades de l’accident.
 Realitzar les entrevistes individualment: S’han d’evitar influències entre
els diferents entrevistats. En una fase avançada de la investigació pot ser útil
reunir a aquestes persones quan es precisi clarificar versions no coincidents.
 Realitzar la investigació de l’accident sempre "in situ": Per un perfecte
coneixement del succeït és important i, en moltes ocasions, imprescindible,
conèixer la disposició dels llocs, l’organització de l’espai de treball i l’estat de l’
entorn físic i mediambiental.
 Preocupar-se de tots els aspectes que hagin pogut intervenir:
Analitzar qüestions relatives a:
 les condicions materials de treball (instal·lacions, equips, medis de
treball,...)
 organització (mètodes i procediments de treball,...)
 comportament humà (qualificació professional, actitud,...)
 l’ entorn físic i mediambiental (neteja, il·luminació,...).
1.3. DETERMINACIÓ DE CAUSES.

L’objectiu principal de tota investigació d’accidents és conèixer les causes de

l’accident, donat que això ens permetrà implantar mesures correctores pel seu
control.
L’anàlisi de les condicions de treball en relació amb l’accident, així com l’anàlisi dels
últims fets vinculats al mateix, com són: el perill, la situació de perill i el succés
desencadenant, ajudat per l’arbre de causes, ens condueixen a la determinació de
les causes de l’accident.
És a dir, realitzat l’anàlisi dels fets s’ha de donar resposta a la pregunta perquè va
passar?. La resposta ha de ser la causa o causes dels accidents.

S’ha de tenir en compte que la causa o causes tenen unes característiques bàsiques:
 Són agents, fets o circumstàncies realment existents en l’ esdeveniment i
no el que se suposa podia haver existit.
 Només es poden acceptar com a causes els motius demostrats i en cap cas
els supòsits. Tenint clar aquest principi, si és possible en aquesta fase de la
investigació realitzar hipòtesis de treball, ja que un mateix fet provat ha
pogut ser produït per diferents factors i circumstàncies. La qüestió rau a
demostrar quines hipòtesis són veritables i quines falses.
 En gairebé la totalitat de les ocasions, un accident de treball és conseqüència
d'un conjunt de causes que solen estar relacionades entre si. Per
aquesta raó la investigació de tot accident, ha d'aprofundir en l'anàlisi causal,
identificant les causes de diferent tipologia que van intervenir en la seva
materialització i no considerar fets independents, sinó que s'ha de considerar i
analitzar la seva interrelació, que en la majoria de les ocasions aporta la clau
per entendre que va passar.
 Encara que hi ha varies teories sobre les causes dels accidentes de
treball, el INSHT es decanta, per la Teoria de la Causalitat dels
Accidents, que té tres principis bàsics:
o Principi de la causalitat natural: Tot accident, com fenomen natural, és
originat per causes naturals i com a tals eliminables.
o Principi de multicausalitat: Tots els accidents tenen varies causes que
solen estar relacionades entre sí.
o Teorema factorial de les causes principals: Les causes principals, que
és precís identificar, actuen com a factors d’un producte i per tant l’eliminació
d’una sola d’elles evita l’accident i les seves conseqüències.

En el procés seqüencial de les causes que desencadenen l’accident ens trobem amb
dos nivells en funció de la proximitat al mateix:
 Les causes més llunyanes o causes bàsiques a l’accident solen estar
relacionades amb aspectes bàsics del Sistema de Gestió de la Prevenció de
Riscos Laborals.
 Les causes més pròximes o causes immediates solen estar més lligades
a les condicions materials del lloc de treball i a les accions del treballador.

1.4. SELECCIÓ DE CAUSES PRINCIPALS

A l’hora de seleccionar les causes, és convenient escollir aquelles que han tingut una
intervenció decisiva en la materialització de l’accident. Aquestes són les
anomenades causes principals (o immediates), diferenciant-les d’altres, que
encara que hagin intervingut en major o menor mesura, no han sigut decisives, (són
les anomenades causes secundaries).
Les principals qüestions que s'han de dilucidar durant la investigació dels accidents
laborals respecte a les causes principals són:
 Per què han aparegut aquestes causes principals que han materialitzat
l'accident?
  Quines causes bàsiques expliquen l'aparició de les causes principals?
 Què ha fallat en el sistema de gestió de la prevenció de riscos laborals perquè
hagin sorgit ambdós tipus de causes?
 Per què no s'ha establert l'adequat sistema de control que hagués neutralitzat
les causes principals i el succés que podien desencadenar?
Aquestes preguntes no només ajuden a descobrir el veritable origen de l’accident
laboral, ja que alhora compleixen amb el principi preventiu bàsic, i que la
investigació d'accidents, tracta en definitiva de corregir aquella situació que pugui
propiciar l'aparició d'aquests fets de nou.
Tornant a les causes immediates que tenen una intervenció directa en l'accident, a
l'hora de decidir si una causa és principal o secundària hem de tenir clar una sèrie de
principis:
 Les causes principals han de ser causes sobre les que es pugui actuar per
aconseguir la seva eliminació. No pot ser considerada causa principal
aquella que encara que hagi tingut una incidència important en el fet, no
presenta possibilitats d'actuació sobre ella.
 Les causes principals han de ser aquelles que si s'eliminen de forma
individual eviten l'accident i les seves conseqüències en tots o en la
majoria percentual dels casos.

Encara que segons el Teorema Factorial de les Causes principals, les causes
principals, actuen com a factors d'un producte i per tant l'eliminació d'una sola d'elles
evitaria l'accident, (dit d'una altra manera si s'elimina una única causa principal
s'elimina el risc d'accident), és convenient que per a una major eficiència preventiva,
s'actuï sobre totes les causes principals possibles.
Un cop conegudes les causes principals, tota investigació d'accidents ha de concloure
amb les propostes que segons el criteri de qui investiga, haurien evitat
l'accident. Per això és molt important que les diferents causes detectades s'ordenin,
per poder adoptar mesures correctores en base a una prioritat d'actuació.

1.5. ORDENACIÓ DE LES CAUSES. ARBRE DE CAUSES. ARBRE DE FALLADES I

ERRORS.

Cal organitzar cronològicament tots els fets recollits per representar-los gràficament
en el que es denomina arbre de causes de l'accident. La denominació del mètode
com arbre de causes es deu a que la seva representació assembla l'estructura d'un
arbre on el punt d'arrencada és la lesió i les branques són els fets que l'han originat.
Existeix un codi gràfic per a la identificació de variacions o fets permanents i
ocasionals.

FET OCASIONAL FET PERMANENT

El mètode de l’arbre de causes consta de tres fases:

1a. FASE
Recollida d’informació: Metodologia i qualitat de la informació
 Es confecciona una llista de FETS.
 Descripció dels FETS.
 Classificació de la llista de FETS

2a. FASE
Construcció de l’arbre: Mètode lògic gràfic i Anàlisi dels accidents
 Es construeix partint del succés últim (dany o lesió) i delimitant els seus
antecedents immediats amb el propòsit d’evidenciar gràficament les relacions
entre els fets que han contribuït a que es produeixi l’accident.
 Preguntes clau:
 1. quin va ser l’últim FET?
2. Què va ser necessari per a què es produís l’últim FET?
3. Va ser necessari que es produís algun últim FET més?
 Relació lògica dels FETS
 Organització de la informació recollida

1er cas:

El fet (X) té un sol antecedent (Y) i la seva relació és tal que el fet (X) no es
produiria si el fet (Y) no s’hagués produït prèviament.
(X) i (Y) es diu que constitueixen una cadena i aquesta relació es representa:

2on cas:

El fet (X) no es produiria si el fet (Y) no s'hagués prèviament produït, però la sola
producció del fet (Y) no comporta la producció del fet (X), sinó que perquè el fet (X)
es produeixi cal que a més del fet (Y) es produeixi el fet (Z).
El fet (X) té dos antecedents (Y) i (Z).
Es diu que (Y) i (Z) formen una conjunció que produeix (X) i aquesta relació es
representa gràficament de la manera:

(Y) i (Z) són fets independents no estan directament relacionats entre si, és a dir,
perquè es produeixi (Y) no cal que es produeixi (Z) i a l’inrevés.

3er cas:

Varis fets (X), (Y) no s’haguessin produït si el fet (Z) no s’hagués produït prèviament
(disjunció).
Exemple:
FETS:
1. Deixar la llum de posició encesa
2. No arranca el vehicle
3. La botzina no funciona
4. La bateria s’ha descarregat

Possibilitat d’arbre

3a. FASE:

 Administració de la informació: Mesures correctives i Mesures preventives.

 Elaboració de mesures correctores: Busquen prevenir de manera directa i
immediata les causes que han provocat l’accident.
 Elaboració de mesures preventives al conjunt de totes les situacions de
l’empresa.

Comparació entre l’arbre de causes i l’arbre de fallades i errors

 El mètode de l'arbre de causes analitza fets reals i es recolza en l'anàlisi de
Seguretat.
 El mètode de l'arbre de fallades analitza fets potencials i es recolza en l'estudi de
la Fiabilitat.
ÁRBRE DE CAUSES
• Tècnica analítica posterior a l’accident.
• Mètode clínic inductiu, parteix
de l’accident i va cap enrere fins a la
determinació de les causes d'un
accident en particular.
• Representa gràfica i lògicament
les combinacions de fets que es van
produir realment en un sistema donat i
que van conduir a l'esdeveniment no
desitjat.
• La relació entre causes només pot
expressar-se mitjançant "i", ja un cop
esdevingut l'accident no podem fer
interpretacions.
• Mètode reactiu.
ÁRBRE DE FALLADES I ERRORS
• Tècnica analítica anterior a la fallada
del sistema.
• Procediment ascendent d’anàlisi.
Estudia els possibles errors que pugui
tenir un sistema, amb anterioritat
a que la fallada es manifesti.
• Representa gràfica i lògicament
les combinacions d'esdeveniments
possibles, alhora pertorbats i
normals que es troben en
un sistema i poden conduir a
un esdeveniment no desitjat.
• La relació de fets que puguin donar
origen al succés final poden estar
units per "i" o per "o", ja que per
que un succés final que encara no
s'ha produït es produeixi, poden
passar uns fets o uns altres.
• Mètode actiu.

1.6. EXEMPLE PRÀCTIC. UTILITZAR EL MODEL DE "FITXA D'INVESTIGACIÓ"

DE L'INSHT.

http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/FichasTecnica
s/NTP/Ficheros/201a300/ntp_274.pdf

http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/TextosOnline/
Folletos/Seguridad/INVAC/invac.pdf

1.7. DISSENY I IMPLANTACIÓ DE MESURES. PRIORITZACIÓ DE MESURES.

SEGUIMENT DE MESURES.

http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/FichasTecnica
s/NTP/Ficheros/201a300/ntp_274.pdf

http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/TextosOnline/
Folletos/Seguridad/INVAC/invac.pdf
PROTECCIÓ PERSONAL I DE LES INSTAL·LACIONS EN
PLANTA QUÍMICA.
1. Equips de protecció individual.
1.1. Necessitat d'ús.
1.2. Selecció i adquisició de l'EPI.
1.3. Normalització d'ús. Distribució. Supervisió.
1.4. Classificació dels EPI: protecció del crani, de la cara i dels ulls, de l'aparell
auditiu, de les extremitats, de les vies respiratòries.
1.5. Roba de protecció.
1.6. Protecció contra caigudes d'altura.
1.7. Protecció contra el risc elèctric.
2. Vàlvules de seguretat, discos de ruptura, sistemes de descàrrega i torxes.
Prevenció de fuites i vessaments. Detectors (mòbils i fixos) d'atmosfera
explosiva. Planificació de treballs.
3. Primers auxilis en indústria química.
3.1. Conceptes generals en primers auxilis. Accions d'emergència.
3.2. Normes d'actuació en primers auxilis:
3.2.1. Mesures davant una emergència. Avaluar la víctima. Trasllat
d'accidentats.
3.2.2. Respiració artificial. Reanimació cardiopulmonar (rcp).
3.2.3. Posició lateral de seguretat. Ennuegades. Asfíxia. Atac d’asma.
3.2.4. Xoc. Xoc anafilàctic.
3.2.5. Hemorràgia.
3.2.6. Lesió al cap. Lesió de columna.
3.2.7. Fractures.
3.2.8. Cremades.
3.2.9. Lesions oculars.
3.2.10. Tòxics ingerits.
3.2.11. Accident elèctric.

1. EQUIPS DE PROTECCIÓ INDIVIDUAL.

El Real Decret 773/1997 essencialment fixa quines son les obligacions d’empresaris i
treballadors per assegurar que en els processos de selecció i utilització dels EPI es
satisfan uns mínims que garanteixin la seguretat i la salut dels treballadors.

1.1. NECESSITAT D'ÚS.

Equips de Protecció Individual (EPI): dispositiu o mitjà destinat a

portar subjecte pel treballador/a perquè el protegeixi d'un o més riscos.
Els EPI s'utilitzaran quan el risc no s'hagi pogut eradicar mitjançant la protecció
col·lectiva.
Segons la definició i per tenir la condició d'EPI cal fer les següents consideracions:
L'EPI no té per finalitat realitzar una tasca o activitat sinó protegir-nos dels
riscos que la tasca o activitat presenta.

1.2. SELECCIÓ I ADQUISICIÓ DE L'EPI.

El primer pas, previ a la selecció de l’ EPI, és realitzar per part de l’empresari una
apreciació de les condicions de treball, que inclourà els següents elements:
 Anàlisi i avaluació dels riscos que no es puguin evitar per d’altres medis
(protecció col·lectiva, organització del treball, etc.). Els riscos resultants
d’aquest anàlisi constituirà els denominats riscos romanents.
  Avaluar les característiques dels EPI existents en el mercat, contrastant-les
amb les definides.
 Actualització i revisió dels diferents elements, en funció dels canvis possibles
originats pel desenvolupament de la tècnica, els mètodes productius, etc.
Una vegada completades les diferents fases anteriors , l’ empresari es troba en
condicions de decantar-se per un equip determinat que ha de tenir els següents
requisits:
 S’ha d’adequar a les disposicions comunitàries en quant a disseny i
construcció. Aquest requeriment es verifica plenament si l’equip té el marcat
«CE», segons el que estableixen els Reals Decrets 1407/1992, de 20 de
novembre, i 159/1995, de 3 de febrer.
 Ha de ser adequat als riscos a protegir, sense suposar un risc
addicional. En aquest sentit una sobreprotecció, en determinades
circumstàncies, pot ser tan perjudicial com una protecció deficient (per
exemple, necessitat d’audició de senyals sonores d’alarma).
 Ha de respondre a les condicions existents en el lloc de Treball*.
 Ha de tenir en compte les exigències ergonòmiques i de salut*.
(*Ha de presentar una adequada adaptabilitat i integració en el medi ambient
laboral).
 S'han d'adequar al portador, després dels ajustos necessaris.
 Els diferents equips han de ser compatibles i mantenir la seva eficàcia
en cas de riscos múltiples.
 1.3. NORMALITZACIÓ D'ÚS. DISTRIBUCIÓ. SUPERVISIÓ.

Categoria I:

Són models de EPI de disseny senzill. L'usuari pot jutjar per si mateix la seva
eficàcia contra riscos mínims, i els seus efectes, quan siguin graduals, poden ser
percebuts a temps i sense perill per a l'usuari.
Pertanyen a aquesta categoria, única i exclusivament, els EPI que tinguin per finalitat
protegir l'usuari de:
 Les agressions mecàniques els efectes de les quals siguin superficials (guants
de jardineria, didals,etc.).
 Els productes de manteniment poc nocius en què els seus efectes siguin
fàcilment reversibles (guants de protecció contra solucions detergents
diluïdes, etc.).
 Els riscos durant tasques de manipulació de peces calentes que no exposin a
l’usuari a temperatures superiors als 50ºC ni a xocs perillosos (guants,
davantals d'ús professional, etc.).
 Els agents atmosfèrics que no siguin ni excepcionals ni extrems (gorres, robes
de temporada, sabates i botes, etc.). Els petits xocs i vibracions que no
afectin les parts vitals del cos i que no puguin provocar lesions irreversibles
(cascos lleugers de protecció del cuir cabellut, guants, calçat lleuger, etc.).
 La radiació solar (ulleres de sol).

Categoria II:

Són models d'EPI que, no reunint les condicions de la categoria I, no estan

dissenyats de la forma i per a la magnitud de risc que s'indica en la Categoria III.

Categoria III:

Són models de EPI, de disseny complex, destinats a protegir l'usuari de tot perill
mortal o que pot danyar greument i de manera irreversible la salut, sense que es
pugui descobrir a temps el seu efecte immediat. Entren exclusivament en aquesta
categoria els equips següents:
 Els equips de protecció respiratòria filtrants que protegeixin contra els
aerosols sòlids i líquids o contra els gasos irritants, perillosos, tòxics o
radiotóxics.
  Els equips de protecció respiratòria completament aïllants de l'atmosfera,
inclosos els destinats a la immersió.
 Els EPI que només ofereixin una protecció limitada en el temps contra les
agressions químiques o contra les radiacions ionitzants.
 Els equips d'intervenció en ambients càlids, els efectes dels quals siguin
comparables als d'una temperatura ambient igual o superior a 100º C, amb o
sense radiació d'infrarojos, flames o grans projeccions de materials en fusió.
 Els equips d'intervenció en ambients freds, els efectes dels quals siguin
comparables als d'una temperatura ambiental igual o inferior a -50º C.
 Els EPI destinats a protegir contra les caigudes des determinada alçada.
 Els EPI destinats a protegir contra els riscos elèctrics, per als treballs
realitzats sota tensions perilloses o els que s'utilitzin com a aïllants d'alta
tensió.

1.4. CLASSIFICACIÓ DELS EPI: PROTECCIÓ DEL CRANI, DE LA CARA I

DELS ULLS, DE L'APARELL AUDITIU, DE LES EXTREMITATS, DE LES
VIES RESPIRATÒRIES.

Protecció del crani:

Els cascs de protecció són equips de protecció individual destinats a cobrir el cap per
contribuir a reduir els danys que, derivats d'impactes per caiguda d'objectes i petits
xocs contra objectes fixos, poguessin provocar sobre la base del coll i en el propi
crani. Igualment també ofereixen protecció, si així ho ha previst el seu fabricant i
s'acredita mitjançant les verificacions oportunes, de danys derivats d'altres
agressions menys freqüents, com ara, petites projeccions de metall fos, contactes
elèctrics, etc.
 Cascs de seguretat (obres públiques i construcció, mines i industries
diverses).
 Cascs de protecció contra xocs i impactes.
 Peces de protecció pel cap (gorres, barrets, etc., de teixit, de teixit recobert,
etc.).
 Cascs per a usos especials (foc, productes químics, etc.).
Protecció de la cara i els ulls:

 Protectors facials o pantalles.

per a soldadors de malla amb visors de amb teixits

metàl·lica o tèxtil plàstic aluminitzats o
reflectants
 Protectors oculars o ulleres.

muntura universal muntura integral muntura cassoleta adaptables a la

cara
  Protectors combinats.

De vegades, els riscos presents en el lloc de treball poden ser motiu de dany no
només per als ulls sinó també per a altres zones anatòmiques, pel que es recorre a
EPI’s que combinen les seves funcions, donant lloc a dissenys molt particulars. Tal
és el cas dels “caputxes” existents en alguns tipus de roba de protecció o dels EPI de
vies respiratòria tipus màscara, etc.

Protectors de l’aparell auditiu:

 Protectors auditius tipus taps amb arnés universal darrera o sobre el cap, sota
la barbeta o a la nuca.
 Protectors auditius tipus taps d’un sol ús o reutilitzables.
 Protectors auditius tipus orelleres, amb arnés universal darrera o sobre el cap,
sota la barbeta o a la nuca.
 Cascs antisoroll.
 Protectors auditius acoblables als cascs de protecció per a la industria.
 Protectors auditius dependents del nivell (quan el soroll ambient disminueix,
l'atenuació acústica del protector també disminueix permetent escoltar el que
passa al voltant).
 Protectors auditius amb aparells d’intercomunicació.
 Protecció de peus i cames
contra riscos mecànics, elèctrics, químics i
tèrmics:

RISCOS
Caigudes d'objectes sobre: la part davantera del peu i/o
el metatars
Caiguda i cop sobre el taló
Mecànics
Trepitjar objectes punxants o tallants
Talls
Caigudes a nivell, lliscament
Ambients o superfícies fredes o calentes
Tèrmics
Projeccions de metall fos
Químics Líquids o pols agressius
Radiació ultraviolada
Per radiacions
Substàncies radioactives
Elèctrics Xoc elèctric
Al·lèrgies
Biològics Irritacions, desenvolupament de gèrmens patògens
Mala transpiració, penetració de humitat
Mala adaptació al peu, rigidesa, pes
D’altres
Luxacions, torçades

EPI’s Materials Disseny Elements de

protecció
Calçat de seguretat.
Calçat de protecció.
Calçat de treball.
Calçat i fundes de protecció contra
la calor.
Calçat i fundes de protecció contra
Cuir
el fred. Altura Topes de
Tèxtil
Calçat davant l'electricitat. Forma seguretat
Cautxú,
Calçat de protecció contra les d’ajustament Sola amb
Materials
motoserres. i tancament aïllament
polimèrics
Protectors amovibles de
l'empeine.
Polaines.
Soles amovibles (antitèrmiques,
antiperforació o antitranspiració).
Genolleres.
Guants de protecció:

Segons la norma UNE-EN 420 (de requisits generals per als guants), un guant és un
equip de protecció individual (EPI) que protegeix la mà o una part d'ella contra
riscos. En alguns casos pot cobrir part de l'avantbraç i el braç en front a:

 riscos mecànics
 riscos tèrmics
 riscos químics
 riscos biològics
 riscos elèctrics
 vibracions
 radiacions ionitzants

Protectors del tronc i l'abdomen:

 Armilles, jaquetes i davantals de protecció contra les agressions mecàniques

(perforacions, talls, projeccions de metalls efusió).
 Armilles, jaquetes i davantals de protecció contra les agressions químiques.
 Armilles termògenes.
 Armilles salvavides.
 Davantals de protecció contra els raigs X.
  Cinturons de subjecció del tronc.
 Faixes i cinturons antivibracions.

Protectors de la pell:

 Cremes de protecció i pomades.

Protectors de les vies respiratòries:

1.5. ROBA DE PROTECCIÓ.

 Roba de protecció contra les agressions mecàniques (perforacions, talls).

 Roba de protecció contra les agressions químiques.
 Roba de protecció contra les projeccions de metalls en fusió i les radiacions
infraroges.
 Roba de protecció contra fonts de calor intensa o estrès tèrmic.
 Roba de protecció contra baixes temperatures.
 Roba de protecció contra la contaminació radioactiva.
 Roba antipols.
  Roba antigàs.
 Roba i accessoris (braçalets, guants) de senyalització (retroreflectants,
fluorescents).

Els colors fluorescents tenen les propietats necessàries per augmentar la

visibilitat diürna.

El material retrorreflectant té propietats de retroreflexió, propietat física que ajudarà

a l'ull a percebre la llum en condicions de baixa il·luminació.

1.6. PROTECCIÓ CONTRA CAIGUDES D'ALTURA.

 Equips de protecció contra les caigudes d'alçada.

 Dispositius anticaigudes lliscants.
 Arnés.
 Cinturons de subjecció.
 Dispositius anticaigudes amb amortidor
 1.7. PROTECCIÓ CONTRA EL RISC ELÈCTRIC.

En relació amb els equips de protecció contra el risc elèctric convé distingir entre els
que ens protegeixen de l'electricitat estàtica (roba de protecció
antiestàtica, destinada a treballs en atmosferes potencialment explosives) i els
equips que s'utilitzen en treballs en tensió (equips aïllants de l'electricitat).
 Roba de protecció antiestàtica (varien en funció del tipus de material amb què
es confeccioni la roba).
 Guants i manoples aïllants de l'electricitat.

2. VÀLVULES DE SEGURETAT, DISCOS DE RUPTURA, SISTEMES DE

DESCÀRREGA I TORXES. PREVENCIÓ DE FUITES I VESSAMENTS.
DETECTORS (MÒBILS I FIXOS) D'ATMOSFERA EXPLOSIVA.
PLANIFICACIÓ DE TREBALLS.

Vàlvules de seguretat (NTP 510):

La vàlvula de seguretat de ressort és el dispositiu més emprat per a l'alleugeriment

de pressió. També se la coneix amb els noms de vàlvula d'alleujament, vàlvula
d'alleujament de seguretat, vàlvula d'alleujament de pressió i vàlvula de seguretat
de pressió. Es pot definir com un dispositiu que automàticament sense altra
assistència d'energia que la del propi fluid implicat, descàrrega fluid per evitar que
s'excedeixi una pressió predeterminada i que està dissenyada perquè torni a tancar i
s'eviti el flux addicional de fluid després d'haver-se restablert les condicions normals
de pressió.
Uns criteris per triar el tipus de vàlvula són:
 Si la descàrrega es pot realitzar directament a l'atmosfera: vàlvules no
equilibrades.
 Si la descàrrega s'envia a dipòsits col·lectors amb contrapressió molt baixa
(inferior al 10% de la pressió de tara): vàlvules no equilibrades.
 Si la descàrrega s'envia a dipòsits col·lectors amb contrapressió elevada (fins
al 25% de la pressió de tara): vàlvules equilibrades.
 Si els productes són innocus (nitrogen, CO2, vapor d'aigua, etc.): vàlvules de
seguretat amb barret obert a l'atmosfera.
 Per a la descàrrega de tots els líquids i per als vapors perillosos (tòxics,
inflamables, etc.): vàlvula de seguretat amb barret tancat a l'atmosfera.
El projectista també ha de poder contestar les preguntes:
 La pressió de tara està molt pròxima a la pressió de treball?
 És primordial l'estanquitat de la vàlvula perquè no tingui fugida del fluid del
procés?
 Es considera essencial l'obertura ràpida de la vàlvula de seguretat
Si la resposta a qualsevol d'aquestes qüestions és afirmativa, es recomana una de
les següents vàlvules tenint en compte les observacions donades per cadascuna
d'elles:
 Vàlvula de seguretat accionada per pilot.
 Vàlvula de seguretat de pressió suplementària.
 Vàlvula de seguretat d'obertura assistida.

Discos de ruptura (NTP 456):

És l'element component resistent i sensible a la pressió del dispositiu protector

complet. És sinònim de disc de seguretat i disc fràgil.
Encara que les vàlvules de seguretat són els dispositius d'alleujament de pressió més
utilitzats, en certes circumstàncies no poden donar una completa protecció. Llavors
s'ha de considerar la instal·lació de discos de ruptura. Són uns dispositius
d'alleujament de pressió sense tancament repetit del mecanisme, accionats per
diferència de pressió entre l'interior i exterior i dissenyats per funcionar per esclat o
ventilació d'un disc.
Les condicions que decideixen la instal·lació de discos de ruptura en comptes de
vàlvules de seguretat són:
 Un augment ràpid de la pressió
 L'existència de fluids tòxics l’ escapament per una vàlvula de seguretat no
està permès.
 Fluids corrosius que poden causar un deteriorament progressiu de les vàlvules
de seguretat.
 Fluids que poden dipositar sòlids o gomes que interfereixin el bon
funcionament de les vàlvules de seguretat.
Els principals avantatges dels discos de ruptura són que aquests dispositius aïllen
completament el fluid del costat extern de descàrrega i que són més econòmics en la
seva compra i manteniment.

Sistemes de descàrrega i torxes:

Les torxes són l'element de seguretat i protecció mediambiental més visible en una
planta de procés d'hidrocarburs. I té dues missions fonamentals:
 La primera és assegurar la descàrrega de fluids de la planta en qualsevol
situació d'emergència, com pot ser una parada sobrevinguda o una fallada
elèctrica. Per a això hi ha centenars de vàlvules de seguretat que connecten
totes les plantes a les línies que van a parar a la torxa.
 La segona missió de les torxes és la de cremar de manera controlada els
fluids no reutilitzables que han anat a parar a ella durant les operacions de
parades programades o situacions d'emergència abans esmentades. Per tant,
el sistema de torxes ha d'estar a ple rendiment les 24 hores del dia, els 365
dies de l'any per evitar qualsevol tipus d'incidents.
Prevenció de fuites i vessaments:

La prevenció de fuites i vessaments cal considerar-les en el disseny de les

plantes químiques. Si els productes considerats són tòxics tant les fuites
com els vessaments s'hauran d'evacuar uns tancs d’emmagatzematge, si pel contrari
són innocus s’evacuaran per emissió a l’atmosfera o a la xarxa d'efluents.

Detectors (mòbils i fixos) d'atmosfera explosiva:

Detectors:
La detecció pot realitzar-se per pressió, mitjançant un transductor de pressió o bé un
indicador de ruptura, o mitjançant detecció òptica d'infrarojos (IR) o ultraviolada
(UV).
Una condició que han de complir els detectors és que han de ser summament ràpids i
per això no s'utilitzen detectors de temperatura, ni tampoc de gasos.

Unitat de control:
És el quadre de maniobra que llegeix els senyals del detector o dels detectors, les
interpreta a gran velocitat, activa el sistema de supressió, alhora que per al procés i
dóna senyal d'alarma acústica i visual.

Supressors:
Consisteix en un recipient a pressió que conté un agent extintor, el qual
ha d’inundar la zona a protegir amb la suficient rapidesa, per frenar l’avanç de la
deflagració.
La supressió de la deflagració es basa en dos aspectes:

 El refredament i inertització, per l'evaporació en el cas d'utilitzar aigua

microionizada.
 La inertització, ja sigui per l'efecte de les partícules de bicarbonat sòdic,
absorbint els radicals lliures de la combustió o per desplaçament de l'oxigen,
reduint la concentració d'aquest. Però el fonamental és el temps de
descàrrega, que ha de ser prou ràpid com per controlar la deflagració en el
seu estat incipient.

Sistema de supressió d’explosions: un detector dinàmic detecta l’explosió (pressió),

dóna senyal al panell de control i activa els supressors.
 Planificació de treballs:

Les mesures organitzatives han de ser complementàries a les mesures tècniques

preventives de manera que permetin, mitjançant l'adequada organització d'activitats
i fases de treball, reduir al mínim el nombre d'empleats exposats al risc o fins i tot
evitar l’exposició de treballadors al risc d'explosió.
La planificació del manteniment i les revisions periòdiques són mesures
imprescindibles en la prevenció i protecció enfront del risc d'explosió,
independentment del tipus de mesures tècniques que s'hagin pres.

Les principals mesures organitzatives es poden dividir en:

 Instruccions de servei per als llocs de treball.
 Qualificació dels treballadors.
 Contingut i freqüència de la formació.
 Regulació dels equips de treball mòbils en les àrees de risc.
 Equips de protecció individuals per als treballadors.
 Sistema de permisos de treball i la seva organització.
 Programa de neteja.
 Organització dels treballs de manteniment, control i comprovació.
 Senyalització de les àrees de risc.

3. PRIMERS AUXILIS EN INDÚSTRIA QUÍMICA.

3.1. CONCEPTES GENERALS EN PRIMERS AUXILIS. ACCIONS

D'EMERGÈNCIA.

A l'Annex VI del RD 486/97, de 14 d'abril, sobre llocs de treball s'estableixen les

condicions mínimes dels locals i el material necessari per a la prestació dels primers
auxilis. Depenent del risc existent a l'empresa, de la mida de la mateixa i de les
facilitats d'accés al centre d'assistència més proper així com de la data de creació
dels citats llocs de treball, s'haurà de procurar des d'una farmaciola portàtil fins a
una sala especial amb un contingut i dotació mínims:

Farmaciola portàtil Sala especial de primers auxilis

Desinfectants i antisèptics, Gases Farmaciola
estèrils, Cotó hidròfil, benes, Llitera
esparadrap, apòsits adhesius, tisores, Font d’aigua potable
pinces, guants d'un sol ús

3.2. NORMES D'ACTUACIÓ EN PRIMERS AUXILIS: (NTP 605)

3.2.1. Mesures davant una emergència. Avaluar la víctima. Trasllat
d'accidentats.

En qualsevol accident hem d’ACTIVAR EL SISTEMA D'EMERGÈNCIA. Per a això

recordarem la paraula P.A.S, que està formada per les inicials de tres actuacions
seqüencials per començar a atendre l'accidentat:

La P de PROTEGIR: Abans d'actuar, hem de tenir la seguretat que tant l'accidentat

com nosaltres mateixos estem fora de tot perill. Per exemple, no atendrem a un
electrocutat sense abans desconnectar el corrent causant de l'accident, perquè en
cas contrari ens accidentaríem nosaltres també.

La A. de AVISAR: Sempre que sigui possible donarem avís als serveis sanitaris
(metge, ambulància ...) telef. 112, de l'existència de l'accident, i així activarem el
Sistema d'Emergència, per immediatament començar a socórrer tot esperant ajuda.

La S de SOCÓRRER: Un cop hem PROTEGIT I AVISAT, procedirem a actuar sobre

l'accidentat, efectuant l'Avaluació Primària o el que és el mateix: reconeixent els
seus signes vitals: A) Consciència, B) Respiració i C) Pols , sempre per aquest ordre.
Un cop es comprovi la presència de consciència o de respiració s'iniciarà l'Avaluació
Secundària o el que és el mateix: el reconeixement dels seus signes no vitals.

AVALUACIÓ PRIMÀRIA. RECONEIXEMENT DE SIGNES VITALS

A) Consciència

Per saber si un accidentat està conscient li preguntarem què li ha passat. Si

contesta, descartarem l'existència d'aturada respiratòria. El problema sorgeix quan el
pacient NO RESPON. Llavors haurem de provocar un estímul dolorós, mitjançant un
pessic per observar les seves reaccions (gemecs, obertura d'ulls, moviments de cap,
etc.). Si no hi ha cap tipus de reacció significa que l'estat d'inconsciència està
declarat, per la qual cosa immediatament i, en el possible, sense tocar (doncs pot ser
un pacient traumàtic i existir lesions òssies que agreugin el seu estat) comprovarem
la seva respiració.

B) Respiració

Tenint l'accidentat inconscient, hi ha dues possibilitats: que RESPIRI o que NO

RESPIRI. Per comprovar la presència de la respiració en un accidentat, el socorrista
ha d'utilitzar la vista, l'oïda i el tacte, per això aproparà la seva pròpia galta o el dors
de la mà a la boca-nas de l'accidentat i, mirant cap al pit, podrà observar el
moviment toràcic o abdominal, escoltar la sortida de l'aire i notar en la seva galta la
calor de l'aire exhalat.

SI RESPIRA: No caldrà seguir explorant els seus signes vitals ja que el cor funciona
segur. En aquest moment s'inicia l'Avaluació Secundària, i el procediment a seguir el
control de les hemorràgies, el tractament de les ferides i la immobilització de les
fractures i, sempre que no sigui traumàtic, el de col·locar-lo en una posició de
seguretat per prevenir les possibles conseqüències d'un vòmit (bronco-aspiració) i la
caiguda de la llengua cap a la faringe. Aquesta posició és la denominada en l'argot
del socorrisme com PLS , que significa: Posició Lateral de Seguretat.
En el cas que el pacient respiri però sigui traumàtic, NO el mourem. En ambdós
casos seguirem al seu costat vigilant els seus signes vitals, després de l'avaluació
secundària i fins que arribi l'ajut sol·licitat.

NO RESPIRA: Si en acostar la galta o el dors de la nostra mà a la boca, comprovem

que no respira, de seguida i sense perdre temps col·locarem l'accidentat, sigui
traumàtic o no, en posició de decúbit supí (estirat mirant cap amunt) però respectant
l'alineació de l'eix cervical. Després d'explorar la seva boca per comprovar
l'existència de cossos estranys (dents despresos, xiclets ...), procedirem a obrir les
vies aèries, mitjançant una hiperextensió del coll, mitjançant la maniobra de front-
mentó, evitant que la llengua obstrueixi la via d'entrada d'aire. De vegades, amb
aquesta simple maniobra, el pacient torna a respirar.
En cas contrari, l'aturada és evident, pel que hauríem suplir la funció absent
mitjançant la respiració artificial mètode BOCA-BOCA.

Obertura de vies
respiratòries

C) Pols

Quan l'aturada respiratòria està instaurada i ja hem procedit a iniciar el BOCA-BOCA,

cal comprovar el funcionament cardíac mitjançant la presa del pols carotidi (coll), per
ser aquest el més proper al cor i el de més fàcil localització.
Cas d'existir POLS seguirem fent la respiració artificial, però en el moment en què
desaparegui aquest pols haurem d'iniciar sense demora el MASSATGE CARDÍAC
EXTERN, acompanyat sempre de la respiració BOCA-BOCA.

Presa del pols carotidi

3.2.2. Respiració artificial. Reanimació cardiopulmonar (rcp).

La ràpida actuació davant d'un accident pot salvar la vida d'una persona o evitar
l'empitjorament de les possibles lesions que pateixi. Per EMERGÈNCIA MÈDICA
entenem aquella situació en la qual la falta d'assistència mèdica produirà la mort de
l'accidentat en molt pocs minuts.
El cervell és l'òrgan més delicat de què disposa l'ésser humà. La manca d'oxigen
ocasionarà, en poc temps, lesions irreversibles produint-se la mort en 8-10 minuts.
Per tant qualsevol aturada cardiorespiratòria (fracàs de les funcions cardíaca i
respiratòria, amb la consegüent incapacitat per fer arribar sang oxigenada a les
cèl·lules) és una situació de màxima emergència ja que del tractament immediat
dependrà la vida del pacient.

Tècnica del suport vital bàsic

Si el pacient està inconscient i no respira, s'ha de procedir a efectuar l'obertura de

les seves vies aèries:
a) Extreure possibles cossos estranys de la boca (dents solts, xiclets ...)
b) Obrir vies aèries (efectuar la hiperextensió del coll). Si després d'haver realitzat
les operacions a) i b) continua sense respirar es realitzarà la següent seqüència
d'operacions:
1. Apretar el front i hiperextendre BÉ el coll (maniobra de front-mentó).
2. Girar la mà del front i pinçar el nas.
3. Col·locar el nostres llavis al voltant de la boca del pacient segellant totalment la
seva boca amb la nostra. INICIAR EL BOCA-BOCA amb 2 insuflacions ràpides. Hi ha
altres tècniques de ventilació artificial com el BOCA-NAS o el BOCA-ESTÒMAC,
depenent dels problemes que pateixi l'accidentat, com ara persones que no tinguin
dents o bé laringectomitzats. No obstant això l'objectiu és insuflar aire als pulmons.
4. Un cop s'ha insuflat l'aire s'ha de comprovar el funcionament cardíac a través del
pols carotidi.
Un cop realitzat això hi ha dues possibilitats:

a. HI HA POLS, però no RESPIRA: Seguir amb la respiració artificial BOCA-BOCA i

comprovar periòdicament l'existència del POLS (cada minut o cada 12 insuflacions).
En l'aturada respiratòria el ritme de insuflacions és lent, 12 per minut i
després comprovar el pols.

b. NO HI HA POLS: INICIAR EL MASSATGE CARDÍAC EXTERN.

BOCA-BOCA
BOCA-NAS BOCA-ESTÒMAC

MASSATGE CARDÍAC EXTERN

Cal realitzar-lo quan el pacient està inconscient, no respira i no té pols; la fig. 1

indica la posició que ha d'adoptar el socorrista i la localització del punt de compressió
toràcic. La seqüència d'operacions per a la realització del massatge cardíac és la
següent:
a. Col·locar el pacient sobre una superfície dura.
b. Localitzar el terç inferior de l'estèrnum i col·locar el palmell de la nostra mà sobre
ell, dos o tres dits per sobre de la punta final de l'estèrnum (apòfisi xifoide). L'altra
mà es recolzarà de la mateixa forma sobre la que contacta amb el tòrax.
c. És molt important no pressionar aquesta apòfisis ja que es podrien ocasionar
danys interns importants. Amb els nostres dits estirats i els braços perpendiculars al
punt de contacte amb l'estèrnum (fig. 2), exercirem compressió directa sobre el
tòrax, aconseguint que es deprimeixi uns 4 o 5 cm. I a un ritme de compressió /
relaxació = 1/1. És important que els dits no toquin el tòrax, per tal d'evitar la
fractura de costelles.
d. El massatge cardíac sempre ira acompanyat de la respiració boca-boca. El suport
Vital Bàsic es realitza amb el següent ritme:
 1 Socorrista: 15 Compressions (massatge cardíac) 2 insuflacions (boca-boca).
 2 Socorristes: 5 Compressions (massatge cardíac) 1 Insuflació (boca-boca)
 fig. 1. Posició que
ha d'adoptar el
socorrista

fig. 2. Localització del punt de

compressió cardíaca

3.2.3. Posició lateral de seguretat. Ennuegades (NTP 467). Asfíxia.

Atac d’asma.
ASFIXIA per ennuegament. MANIOBRA DE HEIMLICH.

Situació que impedeix l'arribada d'aire als pulmons a causa d'un obstacle a la via
aèria; com a conseqüència, la falta d'oxigenació de les cèl·lules cerebrals provocarà
la pèrdua de consciència que, si no es resol pot comprometre la vida de la víctima.
Sol ser d'aparició brusca i en la majoria de les ocasions causada per l'entrada d'un
cos estrany a les vies respiratòries. (Obstrucció de la via aèria per cos estrany:
OVACE).

En cas d'obstrucció de les vies aèries per un cos estrany en persona conscient,
col·locarem a la víctima en posició de flexió de tronc endavant i li donarem copets a
l'esquena entre els omòplats. Si això fallés, s'ha d'utilitzar la tècnica anomenada
Maniobra de Heimlich.

Copets a l’esquena Maniobra de Heimlich.

Tècnica de la maniobra:

A) Amb la víctima de peu o asseguda: El socorrista es col·loca darrere de

l'accidentat, abraçant-lo per la cintura. El puny del socorrista es col·loca a la boca
de l'estómac de la víctima, la seva altra mà es col·loca sobre la primera. Llavors
es pressiona fortament cap a dins i cap amunt, repetint diverses vegades el
moviment si fos necessari.
B) Amb la víctima caiguda a terra: Col·locarem l'accidentat estirat cap per amunt.
Ens col·loquem agenollats sobre la víctima. Col·loquem una mà sobre la boca de
l'estómac i l'altra sobre de l'anterior. Es pressiona fortament cap a dins i amunt.

PRECAUCIONS:
Si la víctima vomita, decantar ràpidament el seu cap.
No recolzar les mans sobre les costelles (per evitar lesions).
Si cal, un cop expulsat el cos estrany, començar la reanimació.

Atac d’asma:

L'asma és una malaltia que es caracteritza per una hipersensibilitat de les vies
aèries. L'asma provoca obstrucció de les vies aèries amb secreció de mucositat
excessiva.
Símptomes:
 Sensació d'ofec.
 Tibantor al pit.
 Fatiga.
 Xiulets en respirar.
En cas de patir un atac d'asma, s'ha de reaccionar ràpidament:
 S'ha de mantenir la calma.
 Si s'està en tractament amb inhaladors, cal usar-los immediatament.
 En cas necessari, afluixar la roba per evitar la sensació d'asfíxia.
 Hi ha certes tècniques de respiració que poden servir d'ajuda:
1. Seure’s inclinat cap endavant, posar els avantbraços a les cuixes o a una
taula i relaxar les espatlles i el cap.
2. Respirar lentament pel nas, mantenint la boca tancada i inflant
lleugerament les galtes.
Si no es percep millora o fins i tot empitjora, cal tornar a utilitzar l'inhalador.
Si després de dur a terme aquestes mesures es segueix sense millorar cal acudir a
un centre sanitari o, en cas que sigui necessari, avisar una ambulància tan aviat com
sigui possible, ja que en cas de no ser tractat adequadament, un atac d'asma agut
pot arribar a ser mortal.

3.2.4. Xoc. Xoc anafilàctic. (NTP 469)

Definirem al xoc com el conjunt de signes i símptomes conseqüents a la manca o

disminució de l'aportació sanguínia als teixits, degut a la pèrdua de volum sanguini o
a l'augment de la capacitat dels vasos sanguinis.
Això implica la falta d'oxigenació dels teixits, de manera que si no s'actua
amb rapidesa pot derivar en la mort de l'accidentat.
 Xoc hipovolèmic: És el produït per la pèrdua de volum sanguini (pèrdua de
líquid) i s'origina a causa d'hemorràgies, cremades (lesions per calor) o per
deshidratació (vòmits i diarrees).
 Xoc normovolèmic: Produït per una detenció de la circulació sanguínia (xoc
cardiogènic) o bé per un augment de la capacitat dels vasos sanguinis, la qual
cosa origina una pèrdua o disminució de la pressió necessària perquè la sang
arribi a oxigenar als teixits. Pot ser de diversos tipus:
 Xoc sèptic, produït per infecció (ex. ferides);
 Xoc anafilàctic, produït per al·lèrgies ( Intoxicacions, picades ...);
 Xoc neurogènic, produït pel dolor (traumatismes en general).
Això implica que qualsevol lesió, si no es tracta convenientment, pot derivar en un
estat de xoc per part de l'accidentat.
Símptomes:
 Alteració de la consciència (no pèrdua).
 Estat ansiós, nerviós.
 Pols ràpid i feble, a excepció del xoc medul·lar.
  Respiració ràpida i superficial.
 Pal·lidesa de mucoses.
 Sudoració freda i enganxosa, generalment en mans, peus, cara i pit.
Actuació:
L'actuació ha d'anar encaminada a tractar en primer lloc la causa que ha produït el
xoc, evidentment sempre que això sigui possible, ja que hi ha causes que no podrà
tractar el socorrista, com per exemple les hemorràgies internes. No obstant això,
sempre ha d'actuar de la següent manera:
 Control de signes vitals (Suport Vital Bàsic).
 Tractar les lesions (si és possible).
 Afluixar tot allò que comprimeixi l'accidentat, a fi de facilitar la circulació
sanguínia.
 Tranquil·litzar el ferit.
 Evitar la pèrdua de calor corporal.
 Tapar-lo.
Col·locar l'accidentat estirat amb el cap més baix que els que els peus (posició
de Trendelenburg) i sempre que les seves lesions ho permetin.

 Evacuar urgentment, controlant sempre els signes vitals, ja que la tendència

del xoc sempre és a empitjorar.

3.2.5. Hemorràgia. (NTP 469)

Anomenem hemorràgia a qualsevol sortida de sang dels vasos sanguinis.

Es classifiquen atenent:
 al tipus de vas que s'ha trencat, sent aquesta arterial, venosa o capil·lar.
 a la destinació final de la sang, o dit d'una altra manera: a on va a parar la
sang que es perd?. Atenent a aquest últim criteri, les hemorràgies poden ser:
 externes
 internes
 exterioritzades.
L'objectiu del socorrista és evitar la pèrdua de sang de l'accidentat, sempre que això
sigui possible. Hi ha casos en què sent impossible controlar l'hemorràgia, l'actuació
consistirà en evitar l'empitjorament de l'estat de salut del lesionat, concretament
davant les hemorràgies internes i exterioritzades.

Hemorràgies exterioritzades

Són aquelles hemorràgies que sent internes surten a l'exterior a través d'un orifici
natural del cos: oïda, nas, boca, anus i genitals.

PER L’OÏDA: si la pèrdua és abundant i prèviament hi ha hagut un traumatisme al

cap, l’origen de l’hemorràgia sol ser la fractura de la base del crani.
En aquest cas l'actuació va encaminada a facilitar la sortida de sang de la cavitat
cranial, perquè en cas contrari, la massa encefàlica seria desplaçada o comprimida
per la invasió sanguínia, podent ocasionar lesions irreversibles en el cervell. Per
facilitar la sortida de sang, s'ha de col·locar l'accidentat en posició lateral de
seguretat (PLS), amb l'oïda sagnant dirigit cap a terra i sempre que es dominin les
tècniques de mobilització de traumàtics, cas contrari és millor no tocar-lo. Control de
signes vitals i evacuació urgent cap a un Centre sanitari amb servei de Neurologia.
PEL NAS: l'origen d'aquestes hemorràgies és divers, poden ser produïdes per un cop,
per un desgast de la mucosa nasal o com a conseqüència d'una patologia en la qual
l'hemorràgia seria un signe, com per exemple en el cas de la hipertensió arterial
(HTA).

Per aturar l'hemorràgia, s'ha d'efectuar una pressió directa sobre la fossa nasal
sagnant i contra el tabic nasal, pressió que es mantindrà durant 5 minuts (de
rellotge). El cap ha de inclinar-se cap endavant, per evitar la possible inspiració de
coàguls. Passats els 5 minuts, s’alleujarà la pressió, amb això comprovarem si
l'hemorràgia ha cessat. En cas contrari s'introduirà una gasa mullada en aigua
oxigenada per la fossa nasal sagnant (tamponament anterior). Si l'hemorràgia no
s'atura s'ha de evacuar un Centre sanitari amb urgència.

PER LA BOCA:

Diferències i actuació davant vòmits de sang d'origen respiratori i digestiu

Respiratori Digestiu
Símptomes
Vòmit precedit de tos. Vòmit precedit de nàusees.
Sang neta, amb olor a òxid. Sang amb restes d'aliment i fa pudor.
Pot tenir aspecte escumós. Pot acompanyar de inconsciència.
Actuacions
Control de signes vitals Control de signes vitals
Dieta absoluta Dieta absoluta
Evacuar en posició de semiassegut Evacuar en posició de P.L.S

Hemorràgies externes

Són aquelles en les quals la sang surt a

l'exterior a través d'una ferida. Les
hemorràgies més importants es produiran a les
extremitats, ja que són les parts del cos més
exposades a traumatismes de tipus laboral i és
per on passen les artèries de forma més
superficial.
Compressió directa: Consisteix a efectuar una pressió en el punt de sagnat. No es
pot utilitzar en el cas que l'hemorràgia la produeixi una fractura oberta d'un os o
existeixin cossos enclavats.

Transcorregut aquest temps, s’alleuja la

pressió, però MAI es traurà l'apòsit. En cas
d'èxit es procedirà a embenar la ferida i es
traslladarà a l'Hospital.

Compressió arterial:

És de major aplicació en hemorràgies

d'extremitats, ja que en la resta de zones no és
molt eficaç. Consisteix en trobar l'artèria
principal del braç (humeral) o de la cama
(femoral) i aturar la circulació sanguínia en
aquesta artèria i les seves ramificacions. Amb
això aconseguim una reducció molt important
(no eliminació) de l'aportació sanguínia.
La compressió s’ha de mantenir fins a l'arribada
de l'ambulància o l'ingrés a urgències
hospitalàries.

Torniquet: Aquest mètode NOMÉS s'utilitza en cas que els demés no siguin eficaços
i l'hemorràgia persisteixi o bé quan hi hagi més d'un accidentat en situació
d'emergència i el socorrista estigui sol.
El torniquet produeix una detenció de TOTA la circulació sanguínia en l'extremitat,
per la qual cosa comporta la manca d'oxigenació dels teixits i la mort tissular,
formant-se toxines per necrosi i trombes per acumulació plaquetària.

 En l'arrel del membre afectat.

 Utilitzar una banda ampla (no cinturons, ni
cordes).
 Anotar l'hora de col·locació.
 Exercir pressió controlada. La necessària per
aturar l'hemorràgia.
 MAI ho afluixarà el socorrista.
Hemorràgies internes

Són aquelles que es produeixen a l'interior de l'organisme, sense sortir a l'exterior,

per tant no es veu, però sí que es pot detectar perquè el pacient presenta signes i
símptomes de xoc (igual que la resta d'hemorràgies).

3.2.6. Lesió al cap. Lesió de columna. (NTP 546)

Fractura de crani: Les lesions derivades d'un traumatisme cranioencefàlic poden

donar lloc a l'afectació d'un o de diversos components de la caixa cranial: des del
cuir cabellut fins a la massa encefàlica. La fractura de la caixa òssia es produeix per
traumatismes de considerable intensitat sobre el cap, ocasionant el trencament de
l'os i una possible lesió cerebral.

Lesió Símptomes Actuació

FRACTURA DE CRANI Hematoma periorbitari o Control i garantia de
retroauricular. signes vitals.
Sortida de líquid Evacuació.
cefaloraquidi.
Símptomes de fractura.
FRACTURA DE CRANI Alteració de la consciència. Control i garantia de
(Lesió del sistema Amnèsia retrògrada. signes vitals.
nerviós) Convulsions. Control de vòmits.
Reacció pupil·lar alterada. Exploració de símptomes.
Manca d’equilibri. Evacuació.
Paràlisi.
Vòmit brusc (sense
arcades).

Lesió de columna: La columna vertebral és l'estructura òssia que protegeix la

medul·la espinal, de manera que les lesions que pot patir són les pròpies dels ossos
únicament o bé pot afectar la medul·la, presentant una simptomatologia diferent en
ambdós casos. Els mecanismes de lesió poden ser de dos tipus: un directe, el qual
produeix la lesió al punt d'impacte i un altre indirecte, lesionant a distància, per
fenòmens de hiperflexió. Les lesions dependran del possible desplaçament de
fragments ossis, sent en aquest cas les causes de lesió nerviosa per compressió o
secció de medul·la espinal.

Lesió Símptomes Actuació

FRACTURA DE COLUMNA Símptomes de fractura.
Sensibilitat i mobilitat Evitar moviments.
conservada. Immobilització en bloc.
Dolor a la compressió
local i palpació.
Ferides a nivell del
raquis
LESIÓ MEDUL·LAR Dolor.
Formigueig en extremitats. Evitar moviments.
Pèrdua de sensibilitat en Control de signes vitals.
extremitats. Exploració de cap a peus.
Paràlisi. Evacuació en pla dur i
Alteració de la respiració vehicle adequat.
inclús aturada respiratòria.
Pèrdua del control
 d’esfínters.
Priapisme no dolorós.
3.2.7. Fractures. (NTP 546)

La fractura és el trencament d'un os o bé a la discontinuïtat del teixit ossi (fissura).

Els mecanismes capaços de produir fractures són de dos tipus:
 Directe: que localitza la fractura just en el punt d'impacte del traumatisme
 Indirecte: fracturant a distància del punt d'impacte.
Podem classificar les fractures en dues famílies:
 Obertes o complicades, d'especial gravetat ja que l'os trencat esquinça la pell
produint ferides i possibles hemorràgies.
 Tancades o simples, menys greus, quan no hi ha ferida.

Símptomes
Dolor intens que augmenta amb la
palpació.
Impotència funcional.
Inflor i amoratament. Deformitat
més o menys acusada i / o
escurçament de una extremitat.
Existència d'una ferida amb
fragments ossis visibles) o generals
que són el reflex de l'existència
d'una hemorràgia o les repercussions
dels fenòmens de dolor (taquicàrdia,
pal·lidesa ...)
Actuació
Evitar mobilitzacions (pròpies i del
ferit).
Avaluació primària: signes vitals.
Avaluació secundària, preguntant per
sensacions, dolor, possibilitat de
moviment, comparació d'extremitats,
escurçament de les mateixes,
deformitats. etc.
Valorar els polsos distals (radial o pedi),
per descartar l'existència d'hemorràgies
internes.
En el cas d'una fractura oberta, aplicar
sobre la ferida apòsits estèrils.
Immobilització
Tapar al pacient (Protecció tèrmica)
Evacuació, mantenint el control de les
constants vitals i vigilant el
condicionament de la fractura.
 Immobilització d’una fractura amb mocador triangular

3.2.8. Cremades. (NTP 524)

La cremada és el resultat del contacte dels teixits de l'organisme amb la calor.

Les causes principals són:
 el foc
 els líquids bullint o en flames
 els sòlids incandescents
 els productes químics
 les radiacions
 l'electricitat.

Les cremades cutànies es poden classificar en funció de:

 LA PROFUNDITAT:
 1r Grau: De gruix parcial. Destrueix només la capa superficial de la pell,
l'epidermis, produint un envermelliment de la zona lesionada.
 2n Grau: També de gruix parcial. Destrueix l'epidermis i un gruix variable
de la dermis. Es produeix una inflamació del teixit o formació de butllofes.
La lesió és dolorosa i es diu que «plora» per la pèrdua de líquids del teixit i
per l'aparició de les butllofes.
 3er grau: Anomenada de gruix total. Afecta totes les capes de la pell
incloent la dermis profunda. És una lesió d'aspecte de cuir sec, blanca o
socarrimada. No hi ha dolor a causa de la destrucció de les terminacions
nervioses.

 L’EXTENSIÓ:
En cremades poc extenses pot ser d'utilitat considerar que el palmell de la mà de
l'accidentat correspon a un 1% de la superfície corporal total. A la resta, s'utilitza
l'anomenada «Regla dels 9» de Wallace. Per a això es divideix la superfície corporal
de l'adult en 11 àrees, sent cada part el 9% o un múltiple de 9.
  Cap i coll són un 9%.
 Cada extremitat superior: 9%
(7% el braç i 2% la mà).
 Cada extremitat inferior: 18%
(9% la cuixa, 7% panxell i
2% el peu).
 Cara anterior del tòrax i
abdomen: 18%.
 Esquena i natges: 18%.
 Genitals: 1%.

NORMA GENERAL

Què fer davant d'una cremada:

L'assistència immediata del cremat és molt similar a la de qualsevol accidentat amb

la peculiaritat que el primer que s'ha de fer, sense oblidar la nostra pròpia seguretat,
és aturar el procés de la cremada; és a dir, a ELIMINAR LA CAUSA.
1. Evacuar l'individu del focus tèrmic, apagar les flames, retirar el producte químic
del contacte amb la pell, ... tot això per disminuir l'agressió tèrmica.
2. Realitzar una avaluació inicial i mantenir els signes vitals. L'existència de
cremades inhalatòries o d'intoxicació per inhalació de gasos com el monòxid de
carboni o productes de degradació durant un incendi ha de detectar el més aviat
possible.
3. Cercar altres possibles lesions com hemorràgies, xoc, fractures. Es tractarà
sempre primer la lesió més greu.
4. Refrescar la zona cremada: Aplicar AIGUA en abundància (20-30 minuts) sobre la
superfície cremada evitant refredar al pacient (risc d'hipotèrmia). Treure robes, joies
i tot allò que mantingui la calor.
5. Embolicar la lesió amb gases o draps nets, humitejats en aigua. El vendatge ha de
ser fluix.
6. Evacuar a un centre hospitalari amb Unitat de Cremats, en posició lateral, per
evitar les conseqüències d'un vòmit (ofec),
7. S'han de vigilar de forma periòdica els signes vitals sobretot en casos
d'electrocució, de cremats amb més d'un 20% de superfície corporal cremada o amb
problemes cardíacs previs.

Què NO s'ha de fer davant d'una cremada:

1. Aplicar pomades, cremes, pasta de dents, ... sobre la cremada. Només aigua.
2. Refredar massa al pacient, NOMÉS la zona cremada. Si apareixen tremolors o la
zona cremada és superior al 20% haurem tapar amb una manta tèrmica.
3. Donar aigua, alcohol, analgèsics ... per via oral.
4. Trencar les butllofes, ja que el líquid que contenen protegeix de la possible
infecció. En trencar-obriríem una porta per a l'entrada de gèrmens.
5. Treure la roba o qualsevol altre element que està enganxat a la pell.
6. Deixar sola la víctima. En cas d'haver d'anar a demanar ajuda, la portarem amb
nosaltres, sempre que les seves lesions ho permetin.
7. Demorar el transport. Al lloc de l'accident no podem estabilitzar clínicament la
víctima i la possibilitat que entri en xoc augmenta com més gran és l'extensió de la
superfície cremada.

Cremada per foc

En aquest tipus de cremades és

important assenyalar que les
flames que cremen la víctima
no s'han d'apagar amb aigua.
Rebolcarem al cremat per terra
o sufocarem el foc amb una
manta.
Un cop apagades les flames, sí
que aplicarem aigua, per tal de
refrigerar les zones cremades.
S’aplicarà la NORMA GENERAL.

Cremada química

Es produeix quan la pell entra en contacte

amb substàncies químiques com àcids o
bases fortes. La gravetat de la lesió
dependrà no tan sols de les característiques
fisicoquímiques del producte sinó també de
la durada del contacte i de la quantitat de
producte. El tractament d'aquestes lesions
es basarà d'entrada a retirar el producte
químic de la pell de l'accidentat.
Pautes d'actuació:

1. Procedir al rentat generós de la pell

amb AIGUA en abundància (20-30
minuts). Hem de tenir especial cura
amb les esquitxades que ens poden
arribar o amb el contacte directe de
la nostra pell amb la substància
química.
2. Durant la dutxa s'ha de procedir a
retirar tots els objectes que estiguin
en contacte directe amb la pell:
ulleres, roba, sabates, anells,
polseres, rellotges i altres joies.
3. Aplicar la NORMA GENERAL.
Existeixen productes químics que reaccionen al contacte amb l'aigua produint més
calor. Malgrat això, també en aquests casos aplicarem com a tractament la DUTXA
D'AIGUA CONTÍNUA, ja que la possible reacció inicial es neutralitzaria per
l'abundància d'aigua.

Només algunes substàncies requereixen de tractaments inicials diferents. El

socorrista ha de conèixer a priori aquestes excepcions mitjançant la recerca i estudi
de les fitxes de seguretat química dels productes existents en l'empresa i
susceptibles de produir accidents.

En el cas de les cremades oculars dels ulls s’han d'irrigar, mantenint-los oberts,
durant 20 minuts com a mínim. L'evacuació d'aquests accidentats es farà continuant
aquesta irrigació mitjançant peres d'aigua o flascons irrigadors.

Cremades elèctriques

El corrent elèctric pot donar lloc a lesions, sobretot al seu pas per l'interior del cos.
Els resultats d'un accident elèctric en el nostre organisme poden desencadenar una
parada cardio-respiratòria, contraccions tetàniques, convulsions ... A nivell local
l'electricitat pot produir cremades cutànies en els punts d'entrada i sortida. La
prioritat, com en tots els accidents serà el PAS (Protegir - Avisar - Socórrer)

La pauta d'actuació serà:

1. Tallar el corrent, en condicions segures, no sense abans preveure la caiguda del
subjecte.
2. Iniciar l'avaluació primària i en cas de parada cardiorespiratòria, iniciar el suport
vital bàsic.
3. Cercar altres possibles lesions com hemorràgies, xoc, fractures. Es tractarà
sempre primer la lesió més greu.
4. Posar sobre les cremades un apòsit net i estèril.
5. Evacuar, sota vigilància mèdica i de forma urgent, al treballador que hagi patit
una descàrrega elèctrica, encara que no presenta trastorns.

3.2.9. Lesions oculars. (NTP 250)

Els components dels Serveis Mèdics d'Empresa són, els més qualificats en la correcta
aplicació de les tècniques que s’han d’aplicar en cas de lesions oculars.
En cas de lesió ocular l'ideal és prestar la primera assistència d'urgència en
dispensari o farmaciola sigui o no sigui empresarial ia càrrec de personal
degudament preparat.
Aquesta assistència es limitarà a un rentat ocular i aplicació d'un apòsit o mocador
net fins a arribar al lloc de socors més immediat.
Donada l'especial estructura i delicadesa de l'òrgan de la visió, és paper del personal
del servei mèdic d'empresa educar el personal de la seva Empresa per aconseguir el
coneixement exacte del que s'ha de fer en cas d'accident, d'aquí la imperiosa
necessitat de formació continuada de socorristes.

3.2.10. Tòxics ingerits. (NTP 246)

En la majoria de processos industrials s'utilitzen substàncies químiques que poden

ocasionar intoxicacions agudes greus i fins i tot mortals.

Davant d'una intoxicació aguda s’ha de valorar, inicialment, les següents situacions
clíniques:
 Aturada respiratòria:
 És fonamental la rapidesa amb què s'atén a l’accidentat amb aturada
respiratòria.
  El mètode més eficaç per tractar l'apnea o la insuficiència respiratòria és la
ventilació mecànica (si no, utilitzar el boca-boca), no només per l'aportació
d'oxigen que això representa, sinó especialment per combatre la retenció
d'anhídrid carbònic i l'acidosi respiratòria. Prèviament s'haurà de revisar que
la via respiratòria estigui lliure.
 És molt important també el manteniment de la funció cardiocirculatòria; si
l'aturada cardíaca es manté més de 5 minuts, cal esperar l'aparició
d'alteracions cerebrals irreversibles. El massatge cardíac s’ha d’instaurar
sense pèrdua de temps.
 Estat de xoc:
 Presència de respiració ràpida i superficial, taquicàrdia, hipotèrmia i hipotonia
muscular.
 Són condicions agreujants d'aquest quadre una temperatura ambiental molt
baixa o molt elevada, el cansament i la col·locació incorrecta del malalt.
 Se l’haurà de posar sobre un pla rígid amb les cames elevades i el cap baix.
Se li administrarà oxigen i líquids lentament, preferentment expansors del
plasma.
 Estan contraindicats fàrmacs que actuïn sobre la circulació perifèrica (aquests
incidiran negativament sobre la circulació renal).
 El transport a un centre hospitalari ha de ser el més ràpid possible.
 Estat de coma:
 Hi ha molts tòxics que poden ocasionar un estat de coma, tant directa
(organofosforats) com indirectament (irritants respiratoris, asfixiants).
 A l’accidentat se l’ha de retirar ràpidament del lloc de treball on s'ha ocasionat
la intoxicació.
 Quan no es requereixin maniobres de reanimació, se l’haurà de col·locar estès
sobre un pla rígid amb les extremitats flexionades, evitant la posició supina o
prona.
 La boca ha d'estar oberta, girada cap a terra i el cap estesa per evitar les
broncoaspiracions.
 Alteracions oculars:
 S'intentarà conèixer el més ràpidament possible la naturalesa del tòxic.
 Es rentarà abundantment amb aigua tèbia o solució fisiològica, amb les
parpelles obertes (al voltant de mitja hora).
 El tractament s'haurà de realitzar per dues persones: una aconseguirà que les
parpelles es mantinguin oberts i l'altra practicarà el rentat mitjançant una
gran xeringa sense cànula, evitant que la irrigació vagi cap a la còrnia.
 Es rentarà bé el sac conjuntival i es podrà utilitzar un col·liri anestèsic.
 No s'han d'utilitzar substàncies neutralitzants ni pomades.
 S'ha de trametre a l’accidentat a un oftalmòleg i, si es tracta de substàncies
càustiques, s’haurà d’hospitalitzar.
 Alteracions cutànies:
 És molt important conèixer el tipus de tòxic responsable de la intoxicació.
 Es desposseirà ràpidament l'accidentat dels vestits i es rentarà la pell
afectada amb abundant aigua corrent, preferentment tèbia (al voltant de
mitja hora) i no es fregarà la pell afectada.
 Si el tòxic responsable són dissolvents, derivats de petroli, etc, s'haurà de
rentar amb aigua i sabó.
 Quan el contacte s'ha produït amb substàncies de caràcter àcid, utilitzarem
una solució de bicarbonat de sodi al 10% i, si la substància és alcalina, àcid
acètic diluït amb aigua o una solució de suc de llimona.
 En el cas de desconèixer el pH de la substància responsable s’han d'emprar
sempre solucions de bicarbonat al 10%.
 No utilitzar mai pomades.

El tractament general comprèn:

 Tractament simptomàtic (mantenir lliure la via respiratòria, així com una
respiració i circulació eficaços).
  Evitar l'absorció del tòxic i afavorir la seva eliminació: té la màxima
importància en les intoxicacions agudes per via digestiva. En el cas del medi
laboral, les vies d'entrada són fonamentalment la respiratòria i la cutània, el
més important en aquest aspecte serà la separació del intoxicat del lloc on
s'ha produït aquesta intoxicació, despullant-lo en cas d'impregnació cutània
per evitar al màxim que el tòxic s'absorbeixi per via dèrmica.
 Administració de antídots (només quan es conegui el tòxic causant)
 Trasllat del pacient a un centre hospitalari.

3.2.11. Accident elèctric.

Les lesions elèctriques ocorren en l'organisme quan aquest tanca el circuit entre dos
elements que estan sotmesos a una diferència de tensió, és a dir, hi ha un punt
d'entrada i un altre de sortida del corrent elèctric. El pas del corrent a través del cos
dóna lloc a dos tipus d'efectes:
 Tèrmics, donant lloc a cremades que s’agreugen quan existeixen zones
humides.
 Sobreestimulació, efecte tetanitzant i l'electrocució.

Les lesions per electricitat poden manifestar-se de forma sobtada, immediata a

l'electrocució o bé poden aparèixer passades unes hores de l'accident. Per tant,
s'haurà de vigilar constantment l'accidentat fins a l'arribada de l'equip professional.

ALLIBERAMENT D'UN ACCIDENTAT PER ELECTRICITAT

 Abans de tocar l'accidentat s'ha de tallar el corrent.

 Quan no sigui possible desconnectar el corrent per separar l'accidentat, el
socorrista s’haurà de protegir utilitzant materials aïllants, com ara fusta,
goma, etc.
 S'ha de tenir en compte les possibles caigudes o rebotades de l'accidentat en
tallar el corrent, posant mantes, abrics, coixins, etc. per disminuir l'efecte
traumàtic.
 Si la roba de l'accidentat cremés, s'apagaria mitjançant sufocació (tirant a
sobre mantes, peces de llana, ... mai acríliques), o bé el faríem rodar per la
superfície en què es trobés. Mai s'utilitzarà aigua.
 RISCOS AMBIENTALS.
Contaminació Ambiental en
Indústria Química

1
EMISSIONS AQUOSES. CONTAMINACIÓ DE L’AIGUA
Parlem d’aigua contaminada quan conté substàncies alienes a la seva composició o
quan la concentració d’alguna substància de la seva composició augmenta per sobre
del seu valor normal.

A diferència de l’aire que té una composició quasi homogènia en tots els llocs del
planeta (a nivell superficial terrestre) l’aigua té una composició molt variada
depenent de les substàncies que hi porti dissoltes.

Per tant, els materials afegits a l’aigua en algunes ocasions poden provocar
contaminació i en altres no (segons el tipus d’aigua):

 Aigua potable: pot ser consumida per persones i animals sense risc de
contraure malalties.
 Aigua salada: la concentració de sals és relativament alta (mes de 10.000
mg/l).
 Aigua salobre: conté sal en una proporció significativament menor que l’ aigua
marina.
 Aigua dolça: aigua natural amb una baixa concentració de sals, generalment
considerada adequada, previ tractament, per a produir aigua potable.
 Aigua dura: conté un gran nombre d’ ions positius. La duresa ve determinada
pel nombre d’àtoms de calci i magnesi presents. El sabó generalment es dissolt
malament en les aigües dures.
 Aigua tova: aigua sense duresa significativa.
 Aigües negres: aigua de abastiment d’una comunitat després d’haver estat
contaminada per diversos usos. Pot ser una combinació de residus, líquids o en
suspensió, de tipus domèstic, municipal o industrial, juntament amb les aigües
subterrànies, superficials i de pluja que hi poden ser presents.
 Aigües grises: aigües domèstiques residuals compostes per aigua de rentar
procedent de la cuina, banys, ......
 Aigües residuals: fluids residuals en un sistema de clavegueram. Contenen
matèria orgànica dissolta o en suspensió.
 Aigua bruta: aigua que no ha rebut cap tipus de tractament o aigua que entra
en una planta per al seu tractament.
 Aigües mortes: aigua en estat de poca o nul·la circulació, generalment amb
dèficit d’ oxigen.
 Aigua alcalina: aigua amb pH superior a 7.
 Aigua capil·lar: aigua que es manté al sòl per sobre del nivell freàtic degut a la
capil·laritat.
 Aigua de gravetat: aigua en la zona no saturada que es mou per la força de
gravetat.
 Aigua de sòl: es troba a la zona superior del sòl o en la zona de ventilació prop
de la superfície, de forma que pot ser cedida a la atmosfera per evapo-
transpiració.
 Aigua estancada: aigua immòbil en determinades zones d’un riu, llac, estany o
aqüífer.
 Aigua freàtica: aigua subterrània que es presenta en la zona de saturació i que
té una superfície lliure.
 Aigua subterrània: aigua que pot ser trobada en la zona saturada del sòl, zona
formada principalment per aigua. Es mou lentament des de llocs amb alta
elevació i pressió fins a llocs de baixa elevació i pressió, com els rius i llacs.
 Aigua superficial: tota aigua natural oberta a la atmosfera, com la de rius,
llacs, reservoris, estanys, corrents, oceans, mars, estuaris i maresmes.
SUBSTÀNCIES CONTAMINANTS DE L’ AIGUA
Hi ha un gran nombre de contaminants de l’ aigua que es poden classificar entre
d’altres en vuit grups:

 Microorganismes patògens. Son els diferents tipus de bacteris, virus,

protozous i d’altres organismes que transmeten malalties com el còlera,
tifus, gastroenteritis diverses, hepatitis, etc.
 Un bon índex per a mesurar la salubritat de les aigües, en quan a aquests
microorganismes, és el nombre de bacteris coliformes presents en l’ aigua. La
OMS (Organització Mundial de la Salut) recomana que en l’ aigua per beure hi
hagi 0 colònies de coliformes per 100 ml d’aigua.

 Deixalles orgàniques. Son el conjunt de residus orgànics produïts pels

essers humans, bestiar, etc. Inclouen femtes i d’altres materials que poden
ser descompostos per bacteris aeròbics, és a dir en processos amb consum
d’oxigen. Quan aquest tipus de deixalles es troben en excés, la proliferació de
bacteris esgota l’oxigen, i en aquestes aigües ja no hi poden viure els éssers
vius que necessiten oxigen. Els índexs per a mesurar la contaminació per
residus orgànics son la quantitat de OXIGEN DISSOLT, OD, en aigua, o la
DBO, DEMANDA BIOLÒGICA D’OXIGEN.

 Substàncies químiques inorgàniques. En aquest grup estan inclosos

àcids, sals i metalls tòxics com el mercuri i el plom. Si estan en quantitats
altes poden causar greus danys als essers vius, disminuir els rendiments
agrícoles i corroure els equips que s’ utilitzen per a treballar amb l’aigua.

 Nutrients vegetals inorgànics. Els nitrats i fosfats son substàncies

solubles en aigua que les plantes necessiten per al seu desenvolupament,
però si es troben en excessiva quantitat indueixen el creixement desmesurat
d’algues i d’altres organismes provocant l’eutrofització ( quan aquestes algues
i d’altres organismes moren, al descompondre’s per l’acció de
microorganismes, s’esgota l’ oxigen i es fa impossible la vida d’altres essers
vius. El resultat és un aigua amb mala olor pútrida i inutilitzable).

 Compostos orgànics. Moltes molècules orgàniques com el petroli,

gasolina, plàstics, plaguicides, dissolvents, detergents, etc. que acaben
a l’ aigua i hi romanen, en alguns casos, llargs períodes de temps, sobretot
aquells que son productes fabricats per l’ home, donat que tenen estructures
moleculars complexes difícils de degradar pels microorganismes.

 Sediments i materials suspesos. Moltes partícules arrancades del sòl i

arrossegades a les aigües, juntament amb d’altres materials que hi ha en
suspensió en les aigües, son, en termes de massa total, la major font de
contaminació de l’ aigua. La terbolesa que provoquen dificulta la vida de
alguns organismes, i els sediments que es van acumulant destrueixen l’entorn
natural, reomplen llacs o pantans i obstrueixen canals, ries i ports.

 Substàncies radioactives. Isòtops radioactius solubles poden estar

presents en l’ aigua i, a vegades, es poden anar acumulant al llarg de les
cadenes tròfiques, assolint concentracions considerablement mes altes en
alguns teixits vius que les que tenien en l’ aigua.

 Contaminació tèrmica. L’ aigua calenta alliberada per centrals de energia

o processos industrials eleva, en ocasions, la temperatura de rius o
embassaments amb el que disminueix la seva capacitat de contenir oxigen i
afecta a la vida dels organismes.

ALTERACIONS FÍSIQUES DE L’ AIGUA

Alteracions
Característiques i contaminació que indica
físiques
Color L’ aigua no contaminada sol tenir lleugers colors vermellosos,
marronosos, groguencs o verdosos degut, principalment, als
compostos húmics (procedents del sòl), fèrrics, sulfurosos, sals
dissoltes, o els pigments verds de les algues que contenen..
Les aigües contaminades poden tenir molt diversos colors però, en
general, no es poden establir relacions clares entre el color i el tipus de
contaminació.

Olor i sabor Compostos químics presents en l’aigua com els fenols, diversos
hidrocarburs, clor, matèries orgàniques en descomposició o essències
alliberades per diferents algues o fongs poden donar olors i sabors
molt forts a l’aigua, encara que estiguin en molt petites
concentracions. Les sals o els minerals donen sabors salats o
metàl·lics, en ocasions sense cap olor.

Temperatura L’ augment de temperatura disminueix la solubilitat de gasos (oxigen) i

augmenta, en general, la de les sals. Augmenta la velocitat de les
reaccions del metabolisme, accelerant la putrefacció. La temperatura
òptima de l’aigua per beure està entre 10 i 14ºC.
Les centrals nuclears, tèrmiques i d’altres industries contribueixen a la
contaminació tèrmica de les aigües, a vegades de forma important.

Terbolesa Partícules com argiles, llim i d’altres, encara que no arribin a estar
(materials en dissoltes, son arrossegades per l’aigua de dos maneres: en suspensió
suspensió) estable (dissolucions col·loïdals); o en suspensió que nomes dura
mentre el moviment de l’aigua les arrossega. Les partícules col·loïdals
nomes precipitaran després de haver sofert coagulació o floculació
(reunió de varies partícules).

Radioactivitat Les aigües naturals tenen uns valors de radioactivitat, deguts sobre tot
a isòtops del K. Algunes activitats humanes poden contaminar l’aigua
amb isòtops radioactius.

Escumes Els detergents produeixen escumes i afegeixen fosfat a l’ aigua

(eutrofització). Disminueixen en gran mesura el poder auto depurador
dels rius al dificultar l’activitat bacteriana. També interfereixen en els
processos de floculació i sedimentació en les estaciones depuradores.

Conductivitat L’aigua pura té una conductivitat elèctrica molt baixa.

L’aigua natural té ions en dissolució i la seva conductivitat és mes gran
i proporcional a la quantitat i característiques d’aquests electròlits. Per
això s’utilitzen els valors de conductivitat com a índex aproximat de
concentració de soluts. Com que la temperatura modifica la
conductivitat, les mesures s’han de fer a 20ºC

ALTERACIONS QUÍMIQUES DE L’AIGUA

Alteracions
Contaminació que indica
químiques

pH Les aigües naturals poden tenir pH àcid:

  pel CO2 dissolt des de l’atmosfera o que prové dels essers
vius;
 per àcid sulfúric procedent de alguns minerals,
 per àcids húmics dissolts del sòl.

La principal substància bàsica en l’aigua natural és el carbonat

càlcic que pot reaccionar amb el CO 2 formant un sistema tampó
carbonat/bicarbonat.
Les aigües contaminades amb abocaments miners o industrials
poden tenir pH molt àcid.
El pH té una gran influencia en els processos químics que tenen
lloc en l’aigua, actuació dels floculants, tractaments de depuració,
etc.

Oxigen dissolt (OD) Les aigües superficials netes solen estar saturades d’oxigen, el que
és fonamental per la vida. Si el nivell d’oxigen dissolt és baix indica
contaminació amb matèria orgànica, septicització, mala qualitat de
l’aigua i incapacitat per a mantenir determinades formes de vida.

Matèria orgànica DBO5 és la quantitat d’oxigen dissolt requerit pels microorganismes

biodegradable: per a l’oxidació aeròbia de la matèria orgànica biodegradable
Demanda Bioquímica present en l’aigua.
d’Oxigen (DBO5) Es mesura al cap de cinc dies. El seu valor ens dóna idea de la
qualitat de l’aigua des del punt de vista de la matèria orgànica
present i permet preveure quant oxigen serà necessari per a la
depuració d’aquestes aigües i anar comprovant quina està sent
l’eficàcia del tractament depurador en una planta.

Materials oxidables: És la quantitat d’oxigen que es necessita per oxidar els materials
Demanda Química d’ continguts en l’aigua amb un oxidant químic (normalment dicromat
Oxigen (DQO) potàssic en medi àcid).
Es determina en tres hores i, en la majoria dels casos, guarda una
bona relació amb la DBO pel que és de gran utilitat al no necessitar
els cinc dies de la DBO. No obstant això la DQO no diferencia entre
matèria biodegradable i la resta i no subministra informació sobre
la velocitat de degradació en condicions naturals.

Nitrogen total Varis compostos de nitrogen son nutrients essencials. La seva

presencia en les aigües en excés és causa de eutrofització.
El nitrogen es presenta en molt diferents formes químiques en les
aigües naturals i contaminades. En les anàlisis habituals es sol
determinar el NTK (nitrogen total Kjeldahl) que inclou el nitrogen
orgànic i l’ amoniacal. El contingut en nitrats i nitrits es dona per
separat.

Fòsfor total El fòsfor, com el nitrogen, és nutrient essencial per la vida. El seu
excés en l’aigua provoca eutrofització.
El fòsfor total inclou diferents compostos com diversos ortofosfats,
polifosfats i fòsfor orgànic.
La seva determinació es fa convertint tots els compostos en
ortofosfats que son els que es determinen per anàlisi químic.

Anions: indiquen salinitat

clorurs Cl- indiquen contaminació agrícola
nitrats NO3- indiquen activitat bacteriològica
nitrits NO2- indiquen detergents i fertilitzants
fosfats PO43- indiquen acció bacteriològica anaeròbia (aigües negres, etc.)
sulfurs S= indiquen contaminació d’origen industrial
cianurs CN- en alguns casos s’ afegeixen a l’ aigua per a la prevenció de les
fluorurs F- caries, encara que és una pràctica molt discutida.

Cations:
Sodi Na+ indica salinitat
calci i magnesi Ca2+ i estan relacionats amb la duresa de l’aigua
Mg2+
Amoni NH4+ contaminació amb fertilitzants i femtes
metalls pesats d’efectes molt nocius; es bioacumulen en la cadena tròfica;

Compostos orgànics Els olis i greixos procedents de restes d’aliments o de processos

industrials (automòbils, lubricants, etc.) son difícils de metabolitzar
per els bacteris i floten formant pel·lícules en l’aigua.
Els fenols poden estar en l’aigua com a resultat de contaminació
industrial i quan reaccionen amb el clor que s’afegeix com a
desinfectant formen clorofenols que son un seriós problema perquè
donen a l’ aigua molt mala olor i sabor.
La contaminació amb pesticides, petroli i d’altres hidrocarburs.

ALTERACIONS BIOLÒGIQUES DE L’AIGUA

Alteracions biològiques de
Contaminació que indica
l’aigua

Bacteris coliformes Residus fecals

Virus Residus fecals i restes orgàniques

Animals, plantes,
Eutrofització
microorganismes diversos

ORIGEN DE LA CONTAMINACIÓ DE LES AIGÜES

La contaminació de les aigües pot procedir de fonts naturals o de activitats humanes.
En la actualitat la mes important, sense lloc a dubte, és la provocada per l’ home
(causes antropogèniques).
El desenvolupament i la industrialització suposen un major us d’aigua, una gran
generació de residus molts dels quals van a parar al aigua.
L’ús de mitjans de transport fluvials i marítims també en moltes ocasions, son causa
de contaminació de les aigües.

Contaminació d’origen Natural

Algunes fonts de contaminació de l’aigua son naturals. Per exemple, el mercuri que
es troba naturalment en l’escorça terrestre i en els oceans contamina la biosfera molt
mes que el procedent de l’activitat humana. Alguna cosa semblant passa amb els
hidrocarburs i amb molts d’altres productes.
Normalment les fonts de contaminació natural son molt disperses i no provoquen
concentracions altes de pol·lució, excepte en alguns llocs molt concrets.

Contaminació d’origen humà

La contaminació d’origen humà, a diferencia de la d’origen natural, es concentra en

zones concretes i, per a la major part dels contaminants, és molt mes perillosa.
Hi ha quatre focus principals de contaminació antropogènica:

Industrial: Segons el tipus d’indústria es produeixen diferents tipus de residus.

Normalment moltes indústries posseeixen sistemes eficaços de depuració de les
aigües, sobre tot les que produeixen contaminants mes perillosos, com metalls
tòxics.

Sector industrial Principals Substàncies Contaminants

Construcció Sòlids en suspensió, metalls, pH.
Sòlids en suspensió, metalls pesats, matèria orgànica, pH,
Mineria
cianurs.
Energia Calor, hidrocarburs i productes químics.
Crom, tanins, tensioactius, sulfurs, colorants, greixos,
Tèxtil i Pell
dissolvents orgànics, àcids acètic i fòrmic, sòlids en suspensió.
Automoció Olis lubricants, pintures i aigües residuals.
Navals Petroli, productes químics, dissolvents i pigments.
Siderúrgia Ferritges, olis, metalls dissolts, emulsions, soses i àcids.
Hg, P, fluorurs, cianurs, amoníac, nitrits, àcid sulfhídric, F, Mn,
Química inorgànica
Mo, Pb, Ag, Se, Zn, etc. i els compostos de tots ells.
Organohalogenats, organosilícics, Compostos cancerígens i
Química orgànica
d’altres que afecten al balanç d’oxigen.
Fertilitzants Nitrats i fosfats.
Pasta i paper Sòlids en suspensió i d’altres que afecten al balanç d’oxigen.
Organohalogenats, organofosforats, compostos cancerígens,
Plaguicides
biocides, etc.
Fibres químiques Olis minerals i d’altres que afecten al balanç d’oxigen.
Pintures, vernissos i
Compostos de Zn, Cr, Se, Mo, Ti, Sn, Ba, Co, etc.
tintes

Abocaments urbans. L’activitat domèstica produeix principalment residus orgànics,

però el clavegueram arrossega a mes tot tipus de substàncies: emissions
(hidrocarburs, plom, d’altres metalls, etc.), sals, àcids, etc.
La Directiva 91/271/CEE de la Unió Europea sobre el Tractament de les Aigües
Residuals Urbanes, aprovada el maig de 1991, dóna instruccions sobre les mesures
per a que les aigües residuals siguin recollides adequadament i sotmeses a
tractaments secundaris o equivalents abans de ser abocades (tractament en
depuradores).

Navegació. Produeix diferents tipus de contaminació, especialment amb

hidrocarburs. Els vessaments de petroli, accidentals o no, provoquen importants
mals ecològics.
Agricultura i Ramaderia. Els treballs agrícoles produeixen vessaments de
pesticides, fertilitzants i restes orgàniques d’animals i plantes que contaminen les
aigües d’una forma difusa però molt notable.
La majoria dels vessaments, son responsabilitat de la ramaderia, no es fan a través
de les xarxes urbanes de sanejament, i por tant son mes difícils de controlar i
depurar.

CONCEPTE D’EUTROFITZACIÓ

Les aigües pateixen eutrofització quan s’enriqueixen en nutrients, i això fa que

creixin amb abundància les plantes i d’altres organismes. Mes tard, quan moren, es
podreixen i com a resultat tenim un aigua amb mal olor i aspecte, disminuint
dràsticament la seva qualitat.
El procés de putrefacció consumeix una gran quantitat de l’oxigen dissolt.

Mesura del grau d’eutrofització

Per a conèixer el nivell d’eutrofització d’un aigua determinada es mesura el contingut

de clorofil·la d’algues en la columna d’aigua i aquest valor es combina amb d’altres
paràmetres com el contingut de fòsfor i de nitrogen i el valor de penetració de la
llum.

Mesures per evitar l’eutrofització

El mes eficaç contra aquest tipus de contaminació és disminuir la quantitat de fosfats

i nitrats en les emissions aquoses. En concret:
 Tractar les aigües residuals en EDAR (estacions depuradores d’aigües
residuals) que incloguin tractaments biològics i químics que eliminen el fòsfor
i el nitrogen.
 Utilitzar els fertilitzants d’una forma mes eficient.
 Reduir les emissions de NOx i amoníac.

CLASIFICACIÓ DE LA QUALITAT DE LES AIGÜES

Hi ha molts sistemes de classificar les aigües segons la seva qualitat (dependrà de
l’ús que se li doni). Exemples:

a) Classificació per al consum humà: Per a fer aquesta classificació es tenen en

compte uns 20 paràmetres dels quals els mes importants son: DQO, DBO 5,
NH4+, NTK, conductivitat, Cl-, CN-, recomptes microbiològics i alguns metalls
(Fe, Cu, Cr).

Tipus Classificació de les aigües per a consum humà

Aigües potabilitzables amb un tractament físic simple com filtració ràpida

A1
i desinfecció.

Aigües potabilitzables amb un tractament fisicoquímic normal, com

A2
precloració, floculació, decantació, filtració i desinfecció.

Aigües potabilitzables amb un tractament addicional a la A2, tals como

A3
ozonització o adsorció amb carbó actiu.

Aigües no utilitzables per al subministrament d’aigua potable, excepte

A4
casos excepcionals, i amb un tractament intensiu.
 b) D’altres classificacions: Es pot també determinar i classificar les aigües
segons un índex de qualitat fisicoquímic, ICG, (índex de qualitat general).

El ICG s’obté matemàticament a partir d’una fórmula d’agregació que integra 23

paràmetres de qualitat de les aigües. Nou d’aquests paràmetres, que es denominen
bàsics, son necessaris en tots els casos. Els altres catorze, que responen al nom
general de complementaris, nomes s’utilitzen per a aquells períodes en els que
s’analitzen. A partir de formulacions matemàtiques que valoren, a través d’equacions
lineals, la influencia de cadascun d’aquests paràmetres en el total del índex, es
dedueix un valor final que es situa necessariament entre 0 i 100.

QUALITAT DE L’AIGUA ICG

Excel·lent entre 85 i 100
Bona entre 75 i 85
Regular entre 65 i 75
Deficient entre 50 i 65
Dolenta menor que 50
CONTAMINACIÓ DE MARS I OCEANS
L’abocador final per a una gran part dels residus és l’ oceà. A ell van a parar gran
part dels abocaments urbans i industrials. No només rep les aigües residuals, sinó
que, en moltes ocasions, se utilitza per a llençar d’altres residus, inclús, els residus
radioactius.
El 80% de les substàncies que contaminen el mar tenen el seu origen en terra. Els
accidents marítims son responsables del voltant un 5% dels hidrocarburs vessats al
mar.
Aproximadament un terç de la contaminació que arriba a les aigües comença essent
contaminació atmosfèrica.

La capacitat purificadora de les grans masses d’aigua marina és molt gran. En elles
se dilueixen, dispersen o degraden ingents quantitats d’aigües fecals, hidrocarburs,
deixalles industrials i, inclús, materials radioactius.

VESSAMENT DE PETROLI. EVOLUCIÓ DE LES TAQUES

El petroli vessat es va estenent en una superfície cada vegada mes gran fins a
arribar a formar una capa molt extensa, amb espessors de només dècimes de
micròmetre. Així s’ha comprovat que 1 m 3 de petroli pot arribar a formar, en hora i
mitja, una taca de 100 m de Ø i 0,1 mm de espessor.
Una gran part del petroli (entre un i dos terços) s’evapora. El petroli evaporat es
descompon per fotooxidació en la atmosfera.
Del cru que queda a l’aigua:
 una part pateix fotooxidació;
 un altra part es dissolt en l’aigua
 el que queda forma el "mousse": emulsió gelatinosa d’aigua i oli que es
converteix en boles de quitrà denses, semisòlides, amb aspecte asfàltic.

Sistemes de neteja dels vessaments de petroli

1. Contenció i recollida: es rodeja el petroli vessat amb barreres i es recupera amb

raseres o escumadores que son sistemes que succionen i separen el petroli de
l’aigua per:
  Centrifugació, aprofitant que l’aigua es mes pesada (més densa) que el cru
s’aconsegueix que sigui expulsada pel fons del dispositiu que gira, mentre el
petroli es bombejat per la part superior.
 Bombeig per aspiració.
 Adherència a tambor o discs giratoris, que s’introdueixen en la taca per a que
el cru hi quedi adherit, i després és bombejat cap a recipients de recollida.
 Fibres absorbents, materials plàstics olefínics (que adhereixen el petroli).
Actuen com una baieta o "mopa" que absorbeix el petroli.

2. Dispersants: Son substàncies químiques similars als detergents, que “trenquen”

el petroli en petites gotes (emulsió) i es facilita l’actuació dels bacteris que
digereixen els hidrocarburs.
3. Incineració: Cremar el petroli
4. Biodegradació: Existeixen microorganismes (bacteris i fongs, principalment) que
s’alimenten dels hidrocarburs i els transformen en altres substàncies químiques
no contaminants. Aquest procés natural es pot accelerar aportant nutrients i
oxigen que faciliten la multiplicació dels bacteris.
CONTAMINACIÓ DE LES AIGÜES SUBTERRÀNIES.
a) Per esgotament de l’aqüífer: en els llocs en que les precipitacions son
escasses, els aqüífers es van carregant d’aigua molt lentament i si es consumeixen a
un ritme excessivament ràpid, s’esgoten.
Quan aquests aqüífers es troben a la costa, a l’anar-se buidant d’aigua dolça, van
sent envaïts per aigua salada i queden inutilitzats.

b) Per processos contaminants:

 Puntuals, que afecten a zones molt localitzades:

 Lixiviats d’abocaments de residus urbans i fuites d’aigües residuals que
s’infiltren en el terreny.
 Lixiviats d’abocaments industrials, dipòsits de residus radioactius o tòxics
mal aïllats, fuites de combustible, etc.
 Pous sèptics i acumulacions de purins procedents de granges.

 Difusos, que provoquen contaminació dispersa en zones àmplies, en les que

no es fàcil identificar un focus principal. Aquest tipus de contaminació sol ser
mes intensa prop del lloc d’origen i es va diluint a l’allunyar-se. La direcció
que segueix el flux de l’aigua del subsòl influeix de forma molt important en
determinar en quins llocs els pous tindran aigua contaminada i en quins no.
Pot succeir que un lloc relativament proper al focus contaminant tingui aigua
no contaminada, perquè el corrent subterrani allunya el contaminant d’aquest
lloc, i a l’inrevés.
La contaminació difusa sol estar provocada per:
 Us excessiu de fertilitzants i pesticides en la agricultura o en les pràctiques
forestals.
 Explotació excessiva dels aqüífers que facilita el que les aigües salines
envaeixin la zona d’aigües dolces, per desplaçament de la interfase entre
els dos tipus d’aigües.
TRACTAMENT D’AIGÜES RESIDUALS INDUSTRIALS
La depuració dels efluents líquids és una part fonamental de la gestió ambiental de
qualsevol industria.
Per a la planificació del procés de tractament d’aquests efluents s’ha de tenir en
compte tres tipus d’actuacions:

a) Depuració conjunta en una EDAR amb aigües residuals urbanes

b) Depuració en una estació depuradora d’aigües residuals industrials, EDARI
c) Depuració en la pròpia industria

Les característiques dels efluents de cada industria, la legislació, els costos de

vessament i de depuració, seran els que determinaran l’opció escollida.

Els tipus de tractament els podem dividir :

 Segons la naturalesa del procés unitari utilitzat:

 Processos fisicoquímics, que tenen menors inversions en instal·lacions i un

major cost en reactius.
 Processos biològics, amb un important cost energètic en algun procés aeròbic
(llots actius), i alts costos d’inversió inicial en els anaerobis.

 Segons els tipus de contaminants que es vulguin eliminar (igual que en les aigües
urbanes):

 Pretractaments i tractaments primaris: tenen com a objectiu l’eliminació

de sòlids en suspensió, col·loides, àcids i bases fortes, metalls pesats, olis i
greixos. Una gran part d’aquests tractaments son fisicoquímics.

o Homogeneïtzació: s’aconsegueix un únic corrent de cabal i concentració

mes constant. Es sol fer en tancs agitats.
o Garbellat: serveix per eliminar els sòlids de mida gran de les aigües
residuals. Es sol fer mitjançant reixetes d’obertures entre 5 i 90 mm.
o Neutralització: condiciona els vessaments àcids o basics a un pH adient
per al seu tractament posterior.
o Coagulació – Floculació: Aquest procés consisteix en eliminar les
partícules que degut a la seva petita grandària son incapaces de separar-
se per l’acció de la gravetat. Aquestes petites partícules denominades
partícules col·loïdals es caracteritzen per tenir càrrega elèctrica que
proporciona una gran estabilitat. La coagulació implica la
 desestabilització de les partícules col·loïdals per neutralització de la seva
càrrega elèctrica. Es desestabilitza la suspensió col·loïdal mitjançant
l’addició de reactius químics de càrrega oposada a la de les partícules amb
el fi de neutralitzar i reduir les forces que les mantenen en equilibri dins
de l’aigua.
Els reactius són sals metàl·liques d’alumini o de ferro.
En la floculació les partícules col·loïdals desestabilitzades comencen a
contactar les unes amb les altres i s’estableixen ponts químics entre elles,
de forma que s’aglutinen i formen petites masses anomenades flòculs.
Els reactius són polielectrolits catiònics o aniònics o no iònics de
tipus natural o sintètic (polímers).
Els flòculs formats tenen un pes específic superior al de l’aigua i
sedimenten per gravetat.

o Separació de fases: mètodes per a separar substàncies i espècies no

dissoltes en l’aigua:
a) Separació sòlid –líquid: separació de sorres, greixos sòlids i sòlids en
suspensió
 Sedimentació
 Decantació
 Filtració
 Flotació (per a sòlids de baixa densitat)
 “Desarenado” consisteix en separar grava, sorres, llim, partícules
inerts i partícules minerals (> 200 µm).
 Desgreixat, s’utilitza per a eliminar els greixos insolubles i és un
procés que es fa juntament amb el “desarenado”
b) Separació líquid –líquid: separació d’olis i greixos
 “Desaceitado” es pot efectuar per flotació natural, coagulació seguit
de flotació per injecció d’aire. Si es tracta d’emulsions es trenquen
amb l’addició d’àcids o àlcalis i es separen posteriorment les fases
per flotació o centrifugació.

 Tractaments secundaris o biològics: tenen com a objectiu l’eliminació de

la matèria orgànica biodegradable de l’aigua residual. S’efectua per l’acció de
microorganismes (fonamentalment bacteris), que es mantenen en suspensió
en l’aigua o bé s’adhereixen a un suport sòlid formant una capa de
creixement.
Els efluents industrials amb càrrega orgànica depurable per mètodes biològics
corresponen principalment a industries agroalimentàries, papereres,
farmacèutiques. Aquests tractaments engloben tant el procés de reaccions
biològiques com la posterior separació dels fangs produïts per decantació.
En aquests processos s’ha de controlar la temperatura, oxigen dissolt, pH,
nutrients, sals i la presència d’inhibidors de les reaccions.

o Tractaments aerobis: tenen lloc amb la presència d’oxigen dissolt, pel

que s’ha de mantenir l’aigua residual saturada d’oxigen durant tot el
procés.
 Llots o fangs activats, contenen la població bacteriana.
 Llits filtrants o filtres biològics percoladors, la degradació de la matèria
orgànica es produeix al fer circular l’aigua a través d’un medi filtrant o
porós.
 Llacunes d’estabilització, consisteix en l’emmagatzematge de l’aigua a
tractar durant un temps variable en uns estanys dissenyats de manera
que es produeixi la degradació biològica pels propis microorganismes
existents.

o Tractaments anaerobis: la descomposició de la matèria orgànica es

realitza amb absència d’aire, utilitzant reactors tancats (digestors) en els
 quals la matèria carbonosa de les substàncies orgàniques es converteix
majoritàriament en CH4 i CO2.
Els productes finals de la digestió anaeròbia son el biogas (mescla
gasosa de CH4, CO2 H2, N2 i H2S entre d’altres) i fangs.

Avantatges dels processos anaerobis sobre els aerobis:

 Es produeix biogas, amb gran potencial energètic degut a l’alt

contingut en CH4
 Permeten càrregues orgàniques superiors
 No necessiten equip d’aireació
 Produeixen menys quantitat de fangs
 Baixa necessitat de nutrients

Desavantatges dels processos anaerobis sobre els aerobis:

 Necessiten un major temps

 Produeixen males olors originades principalment pel H2S i mercaptans.

 Tractaments terciaris: tenen com a objectiu l’eliminació de sals dissoltes i

microcontaminants. Una gran part dels tractaments terciaris son tractaments
fisicoquímics. Entre els mes utilitzats en efluents industrials cal destacar:
o Arrossegament amb vapor d’aigua o aire: son els anomenats
processos stripping per a l’eliminació de compostos orgànics volàtils i
semivolàtils.
 Processos de membrana: l’aigua residual es posa en contacte amb una
membrana porosa i per acció d’una força impulsora s’aconsegueix una
separació dels components de la mateixa en funció de la grandària de les
molècules presents en l’efluent, de la mida del porus de la membrana i de les
interaccions molècules-membrana.
 Microfiltració, permet la separació de partícules entre 0,02 i 10 µ a una
P < 5 atm
 Ultrafiltració, permet la separació de partícules entre 0,001 i 0,2 µ a
una P sobre 10 atm, s’eliminen matèries de Pm ≥1000 i en estat
col·loïdal.
 Nanofiltració, procés intermedi entre la ultrafiltració i la osmosi
inversa. Permet l’eliminació de molècules orgàniques un relatiu pes
molecular baix, Pm ≥ 200. també reté ions divalents.
 Osmosi inversa, és útil en la depuració i reciclat en efluents.
 Pervaporació, s’utilitza per a la recuperació de dissolvents orgànics en
efluents líquids i en l’eliminació de tòxics orgànics volàtils d’aquests
efluents. Implica un canvi de fase.
 Electrodiàlisi, es fonamenta en la diferència de potencial elèctric com a
força impulsora. Les membranes de bescanvi iònic permeten el pas
d’ions però no d’aigua ni de molècules ni col·loides.
o Bescanvi iònic: serveix per eliminar ions específics contaminants,
metalls en formes iòniques solubles, CN -, NO3-, àcids orgànics i fenols a
un pH adient, amines a un pH àcid.
o Adsorció amb carbó actiu: s’utilitza per eliminar compostos orgànics
com hidrocarburs aromàtics, compostos fenòlics, organohalogenats.
També en alguns elements inorgànics com Sb, As, Cr, Co, Hg, Ag o Sn.
És una tècnica que es pot combinar amb el tractament biològic de
manera simultània.
o Processos d’oxidació: serveixen per eliminar o transformar matèria
orgànica i matèria inorgànica oxidable, així com destruir
microorganismes patògens.
o Processos de reducció: per a reduir elements metàl·lics en alt estat
d’oxidació (Cr VI a Cr III).
 o Precipitació química: es fonamenta en la utilització de reaccions
químiques per a l’obtenció de productes de molt baixa solubilitat.
L’espècie contaminant a eliminar passa a formar part d’aquesta
substància insoluble, que precipita i pot ser separada per sedimentació i
filtració.

CLASSIFICACIÓ AIGÜES EN UN COMPLEX QUÍMIC

Tenim cinc grups:

 Xarxa d’aigües olioses: de la purga de tancs d’emmagatzematge de matèries

primeres i productes, de les aigües recollides en “cubetos” 4, sostres de tancs,
zones pavimentades, ... Es tracta d’aigües contaminades per hidrocarburs. El seu
destí és la planta ECOV’s5.

 Xarxa d’aigua de processos: rep l’aigua utilitzada en diferents processos de la

planta:
 Dessalat del cru.
 Desulfuració.
 Cracking, ..
Són aigües contaminades per matèria orgànica soluble o emulsionada, sòlids en
suspensió i sulfurs.

 Xarxa d’aigües intermèdies: rep l’aigua de les purgues dels circuits de

refrigeració, regeneració de cadenes de desmineralització una vegada
neutralitzades, i algunes vegades aigües de la unitat d’osmosis. Són aigües netes
amb una elevada salinitat. El seu destí és la Planta de Tractament.

 Xarxa d’aigües sanitàries: recull totes les aigües fecals del complex i la envia a
la Unitat de Tractament biològic de la Planta de Tractament.

 Xarxa d’aigües pluvials: recull les aigües pluvials netes. Aquestes aigües es
vessen directament després d’un petit pretractament.

INSTAL·LACIONS DE TRACTAMENT

4
Cavitat destinada a retenir els productes continguts en els elements d’emmagatzematge en cas de
vessament o fuita dels mateixos.
5
Eliminació de compostos orgànics volàtils.
TRACTAMENT EN ORIGEN

Planta de sosa gastada

Rep les aigües de les plantes de Merox 6 i els crackers d’olefines. La seva
contaminació principal són sulfurs i mercaptans.
Abans del seu vessament a la xarxa de processos es fa un stripping 7 mitjançant
vapor.

Doble stripping d’Aigües Àcides

En els processos de cracking catalític i hidrotractament (FCC), i sempre que es

condensa vapor, apareixen en els gases quantitats variables de sulfur de hidrogen
(H2S) o amoníac (NH3) i fenols que en el seu rentat produeixen corrents conegudes
com "aigües àcides". Aquestes aigües presenten un elevat cabal i una elevada
contaminació.
El tractament d’aquestes aigües, es realitza en refineria en unitats de procés.
Consisteix en un procés de separació per arrossegament amb vapor, que separa
ambdós gasos abans de enviar-les a la planta comú de tractament.

Esquema Stripping

L’aigua tractada en el stripping s’uneix a la resta de les aigües de procés i s’envia a

la EDAR.

Tractament d’aigües residuals

El principal contaminant d’una refineria són els hidrocarburs.

 Unitat de Pretractament: Fa una primera separació de l’ oli per gravetat

mitjançant separadors o sedimentadors. L’aigua sense oli s’envia a la següent
fase de tractament. Els olis s’envien a un tanc de emmagatzematge pel seu
reprocessament i el llots cap a un segon tractament i eliminació.
 Unitat d’ Eliminació de Compostos Orgànics Volàtils: S’utilitza per
l’eliminació de les males olors. Es fa una decantació per eliminar pel fons els
sòlids pesats i per la superfícies els olis.
A continuació s’envia l’aigua a una columna de destil·lació per arrossegament
de vapor que extrau els gasos dissolts que provoquen la mala olor per
eliminar-los posteriorment.
6
Merox és un acrònim de mercaptà oxidació (procés químic utilitzat en les refineries de petroli i
processament de gas natural)

7
És un procés físic de separació on s’eliminen un o més components d’un corrent de líquid per un corrent
de vapor
  Unitat de tractament: Per aquesta unitat passen tots els corrents que
necessiten un tractament abans de ser vessades.
Consta de:
 Sedimentadors per gravetat i amb plaques corrugades per
aconseguir una eliminació fina dels olis.
 Bassa de Floculació per eliminar els olis emulsionats.
 Bassa de oxidació química per O 2, per eliminar una part de la DQO
sobretot la deguda a sulfurs.
 Tractament biològic aeròbic mitjançant llots actius, Formada per
una bassa d’ aireació i un sedimentador.
 Bassa de decantació de sòlids, en aquest punt s’incorporen les
aigües netes.
 Bassa de seguretat
 Equips per la recuperació d’olis i enviament a tanc de
emmagatzematge pel seu reprocessament.
 Tractament de llots. Formada per dos espessidors, un pels llots
biològics i un altre pels oliosos.

Planta de tractament d’aigües de deslastres

Es tracta d’una planta que elimina els olis de les aigües de deslastres 8 de vaixells a la
terminal portuària. Tracta també les aigües de les purgues de tancs i aigües pluvials
contaminades.
L’oli i els sòlids s’eliminen per gravetat. Aquesta aigua posteriorment es tracta
mitjançant un procés de floculació-coagulació seguida de flotació.
Com que aquesta aigua no conté hidrocarburs es pot incorporar a l’emissari una
vegada s’han eliminat els olis i sòlids.

SISTEMA D’EVACUACIÓ de les aigües del complex

Les aigües residuals una vegada depurades a les instal·lacions del complex són
conduïdes per gravetat (aprofitant la diferència de nivell entre el complex i el mar) a
través d’un rack de canonades cap al mar.

Mitjançant un emissari s’aconsegueix el menor efecte sobre el medi receptor, el mar,

a través d’un punt de vessament adequat i d’una dilució suficient.
L’emissari entra en el mar uns 1300 metres aprofitant la plataforma del pantalan i
descendeix fins a submergir-se en el mar assolint el fons marí. La part submergida
és d’uns 200 metres. Per tant, en total l’emissari de uns 600 mm de diàmetre entra
1500 metres mar endins.

El tram submarí està format per un primer tram de 50 metres de longitud seguit per
un tram de difusors de 96 metres de longitud i consistent en perforacions de 10 cm
de diàmetre als laterals de línia i separades 6 metres entre si. Estan orientades
alternativament cap a Tarragona i Salou. El nombre total de difusors és de 16 més el
que hi ha a la brida que tanca l’emissari.

Per a calcular el grau de dilució aconseguit mitjançant l’emissari s’utilitza un model

de càlcul.
Les principals variables que intervenen en el càlcul són:
 Paràmetres característics del vessament.
 Geometria de la descàrrega: profunditat, longitud del tram de difusors,
nombre de difusors, diàmetre i distància entre ells.
 Característiques físiques del medi: densitat, velocitat i direcció dels
corrents.

8
Aigües que provenen de les operacions marítimes dels vaixells
Per vigilar l’ impacte dels vessaments es prenen per part d’una empresa externa
mostres dels vessaments i de l’aigua marina en cinc punts al voltant de l’emissari.
També es prenen mostres del fons marí i es fa una inspecció estructural de
l’emissari.

Externament l’ Agència Catalana de l’ Aigua realitza sense previ avís controls de la

qualitat de les aigües residuals per comprovar:
 Les especificacions del vessament, si s’ajusten al que s’ha declarat.
 La Qualitat declarada en la Declaració de l’ús i la Contaminació de l’aigua
(DUCA), base pel pagament del Cànon de l’Aigua.

EXPLICACIÓ DEL PROCÉS D’UNA EDAR

LÍNEES DE TRACTAMENT EN LES EDAR

En el funcionament d’una EDAR (estació depuradora d’aigua) es solen distingir dos

grans línees:
a) Línea d’aigua.- És el conjunt dels processos (primaris, secundaris, etc.) que
depuren l’aigua pròpiament dit. Començaria amb l’aigua que entra a la depuradora i
acabaria en l’aigua abocada al riu o al mar.
b) Línea de fangs.- Està formada pel conjunt de processos als que es sotmet als
fangs (llots) que se han produït a la línea d’aigua. Aquests llots son degradats en un
digestor anaeròbic (o d’altre forma similar), per a ser després incinerats, utilitzats
com abonament, o dipositats en un abocador.
En una planta depuradora també es generen, a més dels llots, d’altres residus
(sorres, greixos, objectes diversos separats en el pretractament i en el tractament
primari) que han de ser eliminats adequadament. Es solen portar a abocadors o
similars.

1. Pretractament:
  Filtrat. En aquesta primera fase es pretén eliminar aquells sòlids gruixuts
(plàstics, draps, etc.), per protegir els equips presents en properes fases.
Això s’aconsegueix mitjançant reixes i tamisos de diferents mides de llum
de pas.
 Desarenatge-desgreixatge. Posteriorment, es retiren les sorres i els
greixos de l’aigua residual. Les sorres són un agent abrasiu molt fort, de
manera que convé retirar com més aviat millor de cara a evitar el desgast
dels equips de l’ EDAR. Els greixos disminueixen el rendiment de depuració
biològica, en una pel·lícula que interfereix en el bescanvi d’oxigen entre el
medi i els microorganismes.

2. Tractament primari:

L’aigua residual passa als decantadors primaris on per gravetat són eliminats els
sòlids en suspensió (matèria orgànica en partícules, sòlids inerts, etc) amb l’ajuda de
coagulants (desestabilització de les partícules col·loïdals causades per l’addició d’un
reactiu químic anomenat coagulant, per exemple clorur fèrric, el qual, neutralitzant
les seves càrregues electrostàtiques, fa que les partícules tendeixin a unir-se entre
si;) i floculants (amb l’addició de substàncies denominades floculants, polielectrolits,
s’aglutinen les substàncies col·loïdals presents en l’aigua, facilitant d’aquesta forma
la seva decantació i posterior filtrat).

3. Tractament secundari:

Dins del reactor o filtre biològic, el licor mescla (conjunt de bacteris i altres
microorganismes) utilitza la matèria orgànica present en l’aigua residual com a font
d’alimentació i energia. Per això, s’han de crear les condicions necessàries perquè
aquest procés funcioni correctament, el que requereix d’una agitació i una ventilació
perquè puguin disposar de l’oxigen necessari ja que es tracta d’un procés aeròbic.

4. Decantació secundària:

En els decantadors secundaris s’aconsegueix la separació entre l’aigua tractada i el

fang generat en el procés biològic.

5. Tractament terciari:

Aquest tractament és un procés d’afinament, pel que podem trobar en aquelles EDAR
que aboquen a una zona protegida (zona sensible; zona de producció de mol·luscs;
zona de captació d’aigua destinada al consum humà; zona d’ús recreatiu, i zones
destinades per a la protecció d’hàbitats o espècies).
 Eliminació de nutrients: En aquelles zones declarades sensibles segons la
D 91/271/CEE, es requereix reduir al màxim l’aportació en nutrients, pel
que pot ser necessari dosificar algun tipus de reactiu (principalment un
coagulant, com una sal de ferro o alumini), de cara a precipitar el fòsfor. El
nitrogen és eliminat en el reactor biològic gràcies a l’activitat conjunta de
diversos grups específics de bacteris.
 Filtre de carbó actiu: permet eliminar els compostos orgànics i metalls
pesats.
 Desinfecció: l’objectiu és reduir la quantitat de microorganismes patògens
en l’aigua. Els principals processos utilitzats són la radiació ultraviolada i la
dosificació d’un desinfectant (principalment hipoclorit sòdic).

6. Emmagatzematge o abocament de l’aigua tractada.

LÍNEA DE FANGS
 7. Recirculació de fangs:

Els fangs sedimentats en el decantador secundari, són recirculats per assegurar

l’activitat dels microorganismes al reactor biològic.

8. Espessidor de fangs:

L’excés dels fangs decantats són bombejats cap a un espessidor, on es concentren i

homogeneïtzen.

9. Digestor de fangs:

Els fangs espessits són bombats a un digestor, on aprofitant l’activitat biològica dels
microorganismes, es reduirà la part fermentable. Aquest procés generalment
anaerobi permet la producció de biogàs.

10. Deshidratació de fangs:

Consisteix en la separació de la fracció sòlida i la líquida del fang, de manera que

s’aconsegueix augmentar la concentració, disminuint el volum. Hi ha diversos
sistemes per deshidratar els fangs, sent els més utilitzats les centrífugues i els filtre
banda. Per millorar el rendiment d’aquests processos és necessari un condicionament
previ el fang, consistent principalment en la dosificació d’un floculant.

VISITA VIRTUAL A UNA EDAR

http://www.epsar.gva.es/sanejament/visita-virtual/vr.htm
EXERCICIS I PROBLEMES DE CONTAMINACIÓ DE L’AIGUA

1. A un sistema de decantació de fangs en una depuradora entra un cabal de 15 m 3

d’aigua per hora, amb un 2% en sòlids. En el decantador es separen dos
corrents, una de fangs (F) amb un 10% en sòlids, i un altra d’aigua clarificada
(C), amb només un 0,2% de sòlids. Determinar el cabal de sortida d’aigua
clarificada (tots els percentatges son en v/v).

R : 12,2 m3

2. Considerant que el procés d’eliminació del clor de l’aigua mitjançant carbó actiu
transcorre segons l’equació indicada a continuació,

2 Cl2 (aq) + C (s) + 2 H2O  CO2 + 4 H+(aq) + 4 Cl- (aq)

a. Quants grams de carbó actiu , d’un 92 % en carboni, serien necessaris per

a tractar 1 m3 d’aigua que té una concentració de clor de 0,58 ppm?
b. Si utilitzem una columna de 200 g del carbó actiu indicat per a eliminar
clor d’un aigua que conté 0,9 ppm de clor. Quants m 3 d’aigua poden ser
declorats per la columna?
R: : a. 0,053 g carbó actiu/m3 ; b. 2,413.103 m3

3. La concentració d’oxigen dissolt en una mostra d’aigua residual disminueix des

de 8.10-3 g/litre fins a 5,3. 10 -3 g/litre després de ser incubada durant 5 dies al
ser sotmesa a un assaig de determinació de DBO 5. Calcula la DBO5 en mg de
O2/litre i en ppm de O2
Resposta: 2,7 mg O2/litre aigua ; 2,7 ppm O2
4. Una central nuclear utilitza com a aigua de refrigeració en circuit obert, la d’un
riu que té una temperatura de 15 ºC. Si s’utilitzen 2,4.10 4 m3 d’aigua per dia per
condensar i refrigerar 5.105 kg de vapor a 100 ºC.
a. Quina seria la temperatura de l’aigua quan és evacuada?
b. Si el riu en el qual s’aboca l’aigua té un corrent de 6,5.10 5 m3/dia, calcular
l’augment de temperatures aigües avall del mateix.
Nota: Considerar que el vapor condensat no es barreja amb l’aigua de
refrigeració
Dades: Lv H2O = 540 kcal/kg; ce H2O = 1 cal/gºC; d H2O = 1 g/cm3
R: a. t = 27,75 ºC; b. Δt = 0,45 ºC

5. Una cisterna industrial que té un volum de 20 m 3, ha transportat metanol. Sense

netejar-la l’han omplert totalment d’aigua, sense que se n’adonessin que hi
quedaven 2 litres de metanol. Com variarà la DBO total de l’aigua? (considerar
que el metanol pot sofrir oxidació total per degradació biològica amb el oxigen).
Dades: densitat del metanol a 25ºC = 0,9 g/cm3
R: DBO = 135 mg O2/litre

RECORDA:
La duresa d’un aigua s’expressa en mg CaCO 3/ litre aigua o el que és el mateix, en
ppm de CaCO3

DBO5 és la diferència entre la concentració d’oxigen inicial i final de l’aigua després

d’un període d’incubació ( 5 dies)

6. Calcula la duresa de les aigües següents:

a. Un aigua amb una concentració de 2,8.10-4 M en Ca2+
R: a. 28 ppm CaCO3
b. Un aigua amb un contingut de 40 ppm de CaCO3
R: b. 40 ppm CaCO3
c. Un aigua amb un contingut de 40 ppm de Ca2+
R: c. 100 ppm CaCO3
d. Un aigua amb una concentració de 2,8.10-4 M en Mg2+
R: d. 28 ppm CaCO3
e. Un aigua amb un contingut de 40 ppm de MgCO3
R: e. 47 ppm CaCO3
f. Un aigua amb un contingut de 40 ppm de Mg2+
R: f. 165 ppm CaCO3
7. Quin és el pH d’una dissolució saturada amb Ca(OH)2 a 25ºC?
Dades: Ks Ca(OH)2 = 7,9.10-6
R: pH = 12,4

8. Si un aigua està saturada amb Mg(OH) 2 a 25ºC, quin serà el pH de l’aigua a

aquesta temperatura?
Dades: Ks Mg(OH)2 = 5,7.10-12
R: pH = 10,3

9. Un aigua té una concentració de sulfats de l’ordre de 10-2 M i de 10-5 M de

carbonats. Es pretén eliminar part dels sulfats precipitant-los com a sulfat
d’estronci, utilitzant una dissolució 0,1 M de clorur d’estronci.
a) És possible fer-ho?
b) Quin precipitat és formarà primer?
Dades: Ks SrCO3 = 5,6.10-10 ; Ks SrCO4 = 3,4.10-7
R: a) Si ; b) SrCO4
10. En les aigües del Mar Mort, de densitat 1,042 g/cm 3, la concentració total de
sòlids dissolts és de l’ordre de 55 g/kg. Si s’utilitzés un procés d’osmosi inversa
per a dessalinitzar aquesta aigua, quina seria, a la temperatura de 20ºC, la
pressió mínima per aconseguir-ho?
Dades: Suposar el factor i de Van’t Hoff =1,85 i que els sòlids dissolts són tots NaCl.
R: P  43,59 atm.

11. Un aigua residual moderadament dura és tractada amb Na 2CO3. Després del
tractament la duresa s’ha reduït fins a 5 ppm de CaCO 3. Quina serà la
concentració de CO3= en l’equilibri?
Dades: Ks CaCO3 = 5,0.10-9
R: [CO3=] = 1,0.10-4 M

12. Calcular el número de mols de Ca(OH)2 i de Na2CO3 que s’hauria d’afegir per
estovar 1 m3 de cadascuna de les aigües que s’indiquen utilitzant el mètode
anomenat de la calç i la sosa.
Nota: En aquest mètode es denomina sosa al Na2CO3 i calç, a la calç apagada,
Ca(OH)2.
a. 2,8.10-4 M Ca2+
b. 2,8.10-4 M Ca2+ i 4,6.10-4 M HCO3-
c. 2,8.10-4 M Ca2+ i 5,6.10-4 M HCO3-
R: a. 0,28 mol Na2CO3/m3 aigua; b. 0,23 mol Ca(OH)2/m3 aigua i 0,05 mol
Na2CO3/m3 aigua; c. 0,28 mol Ca(OH)2/m3 aigua.

13. Una industria paperera utilitza 1400 m3 diaris d’un aigua en la que les
concentracions mitjanes de Ca2+ i de HCO3- són,respectivament, 6.10-3 M i 8.10-3
M. Quin serà el cost setmanal de les operacions d’estovament de l’aigua pel
mètode de la calç i la sosa, sabent que el cost, inclosa la manipulació, és de
0,25 €/kg pel Na2CO3 i de 0,30 €/kg pel Ca(OH)2?
R: Cost setmanal per l’addició de Ca(OH)2 = 871,36 €; Cost setmanal per l’addició de
Na2CO3= 519,35 €

14. L’anàlisi d’un aigua natural indica que és 4.10 -4 M en Mg2+, 5.10-4 M en Ca2+ i
6.10-4 M HCO3-. Si per estovar-la s’utilitza el mètode de la calç i la sosa, calcular
la quantitat de Ca(OH)2 i de Na2CO3 que serà necessari utilitzar per cada m3
d’aigua.
R: 51,87 g Ca(OH)2/m3 aigua i 63,59 g Na2CO3/m3 aigua

15. Una aigua residual industrial es sotmesa a l’assaig d’incubació durant 5 dies per
a la determinació del paràmetre DBO 5. Per a tal fi, es dilueixen 6 ml de l’aigua
residual fins a un volum de 500 ml i en aquesta dissolució es determina la
concentració d’oxigen dissolt abans de l’assaig d’incubació i al finalitzar el
mateix, obtenint els valors de 7 i 1 mg O 2 / litre respectivament. Quin és el valor
del paràmetre DBO5?
R: DBO5 = 500 ppm O2
16. L’aigua residual d’una industria és 10 -5 M en SO4= i 10-4 M en CO3=. Si volguéssim
eliminar els sulfats i disposéssim d’una dissolució diluïda de clorur de calci:
a. Aconseguiríem precipitar primer els sulfats?
b. Quina seria la relació de concentracions carbonats/sulfats quan s’assoleixi
l’equilibri si s’ha produït una precipitació conjunta dels dos?
Dades: Ks CaCO3 = 5,0.10-9 ; Ks CaSO4 = 3,7.10-5
R: a. No aconseguirem precipitar primer el sulfat
b. [SO4=]eq = 7,4.10-3[CO3=]eq
17. Es descarreguen per error 40 kg d’àcid acètic en un dipòsit que conté 1000 m 3
d’aigua. Calcular quant augmenta la DBO total de l’aigua del dipòsit a causa de
l’àcid acètic vessat (considerar que aquest es pot biodegradar totalment fins a
diòxid de carboni).
R: DBO = 43 mg O2/litre

18. Una pastisseria té un dipòsit per aigües residuals de 20 m 3 de capacitat

completament ple d’una dissolució aquosa ensucrada de glucosa, de
concentració 0,015 M. Per a poder abocar-la ha de rebaixar la DBO fins a 35 mg
O2/litre. Si el cost del tractament és de 10 5 euros per mg de O2 reduït, quin serà
el cost total de l’operació?
R: Cost = 569 €

19. Per estovar un aigua que conté 80 ppm de Ca 2+, es tracta amb Na2CO3. La
concentració de CO3= a l’equilibri, després del tractament és de 10-4 mols/litre.
Calcula:
a. La duresa de l’aigua després de ser tractada.
b. Quant Na2CO3 per litre d’aigua serà necessari afegir per reduir la duresa a
aquest valor (expressar en mg/litre).
Dades: Ks CaCO3 = 5,0.10-9
R: a. 5 ppm CaCO3 o 0,5 ºHTF; b. 217,3 mg Na2CO3 /litre aigua

20. Una industria genera aigua residual amb un contingut en propanol de 100
mg/litre. Calcula:
c. La pressió osmòtica de l’aigua residual, a 20 ºC, deguda al propanol.
 d. Quina serà la DBO5 total d’aquesta aigua residual, si considerem que el
percentatge de matèria orgànica degradada en cinc dies és el 60% del
total.
R: a. P(∏) = 0,04 atm; b. DBO5 =144 mg O2/litre aigua
21. Per a eliminar els 150 mg/litre de butanol presents en l’aigua residual, s’opta per
oxidar-lo amb una dissolució de dicromat de potassi 2 N, em medi àcid. Calcular
el volum de la mateixa que es necessitaria diàriament si el cabal de l’aigua
residual és de 2500 litres/h.
R: V = 1457 litres de K2Cr2O7
22. Una determinada industria genera 500 litres/h d’aigua residual amb un contingut
de 60 mg de Ba2+ per litre. Si per eliminar el Ba2+ s’opta per precipitar-lo en
forma de fosfat de bari (II), mitjançant fosfat de sodi, calcula la quantitat de
fosfat de sodi que es necessitarà diàriament i quina quantitat de fangs amb una
humitat del 55% es retirarà anualment.
R: 0,8533 tones fangs humits/any

23. Per a la realització del procés de galvanització del ferro s’utilitzen banys de
cianur de zinc. Un bany considerat esgotat i que té un volum de 3 m 3 i una
concentració 0,5 M en CN - es dilueix en aigua en un tanc fins a 10 3 m3. Quant
augmentarà la DQO de l’aigua del tanc?.
R: DQO = 120 ppm

24. Un aigua residual de la que s’aboca un cabal mig de 1200 m 3/h, té les
característiques següents:
Sòlids en suspensió: 600 mg/litre
Àcid palmític (CH3-(CH2)14-COOH): 100 mg/litre
Fosfats: 95 mg/litre
Per exigències legals, es vol depurar fins a disminuir les concentracions als
valors següents:
Sòlids en suspensió: 35 mg/litre
Demanda Bioquímica d’Oxigen: 25 mg O2 /litre
Concentració de Fosfats: ≤ 0,2 mg/litre
Calcular:
a. El pes diari de fangs, expressat en tones, originat a l’eliminar els sòlids en
suspensió, tenint en compte que es retiren amb una humitat del 40%.
b. La DBO que tindrà l’aigua residual. Considerar que tot l’àcid palmític
s’oxida fins a diòxid de carboni i aigua.
c. El rendiment que s’ha d’exigir a un sistema de depuració aerobi per
rebaixar la DBO als valors assenyalats.
d. La concentració de fosfats en l’aigua expressada en ppm, una vegada hagi
precipitat tot el fosfat possible per addició de la quantitat estequiomètrica
necessària de clorur d’alumini. Complirà aquest valor la legislació?
Dades: Ks AlPO4 = 1,3.10-20
R: a. 27,12 tones fangs humits/dia; b. DBO = 287 mg O2/litre;
c. η = 91,3%; d. 1,08.10-5 ppm PO43-. Compleix la legislació.

25. Un aigua que ha de ser destinada a potable dóna el següent anàlisi:

Mn2+: 86 µ/litre
DQO: 30 mg O2/litre
SO4=: 140 mg/litre
 Diàriament s’han de subministrar a la població 1800 m 3/h d’aigua, però abans
d’introduir-la en la xarxa pública s’ha de reduir el contingut en aquests agents,
pel qual es sotmet a la mateixa a les operacions següents:
a. S’oxida el Mn2+ fins a diòxid de manganès mitjançant l’ús de permanganat
de potassi en medi bàsic. Ajustar la corresponent reacció redox i calcular el
volum de dissolució de permanganat de potassi 1 M que serà necessari
utilitzar diàriament. Quina quantitat diària de fangs s’obtindran en aquesta
operació si es considera que el diòxid de manganès format es retira amb
un 60% de humitat?.
b. Si es pogués reduir la DQO fins a 5 mg O 2/litre mitjançant un procés
d’aireació, calcula el volum d’aire, mesurat en condicions normals, que
serà precís injectar cada hora en aquesta operació, considerant que l’aire
té un 21% d’oxigen en volum.
c. Es redueixen els sulfats per precipitació com a sulfat de calci. Calcula la
quantitat estequiomètrica de calç apagada (hidròxid de calci) del 76% de
puresa que seria necessari emprar diàriament. Calcular també quina seria
la concentració residual de sulfats de l’aigua una vegada tractada amb el
hidròxid de calci.
Dades: Ks CaSO4 = 3,7.10-5
R: a. 3 Mn2+ + 2 MnO4- + 4 OH-  5 MnO2 + 2 H2O;
45,08 litres KMnO4 1 M/dia
24,5 kg fangs humits MnO2/dia
b. 150.000 N litres aire/h
c. 6,14 tones Ca(OH)2 (brut)/dia; [SO4=] = 6,08.10-3 mols/litre

26. Una industria té unes aigües residuals amb una concentració 0,1 M d’acetat de
calci, Ca(CH3COO)2. Es desitja reduir la quantitat de calci vessat precipitant-lo en
forma de carbonat de calci, pel que s’afegeix carbonat de sodi en quantitats
estequiomètriques. Calcular:
a. Quants kg de carbonat de calci s’obtindran diàriament si el cabal de l’aigua
residual és de 2 m3 per minut?
b. Si tot l’anió acetat es descompon de forma aeròbia fins a oxidació total,
quina serà la DBO de l’aigua residual expressada en mg O2/litre?.
R: a. 2,883.104 kg CaCO3/dia; b. DBO = 1,12.104 mg O2/litre

27. Una industria química genera un aigua residual que té les següents
característiques en mitjanes de valors:
Cabal = 20 litres/s
Butanol = 100 mg/litre
Àcid propanoic = 140 mg/litre
Sòlids en suspensió = 400 mg/litre
[ Ni2+] = 5 mg/litre
Per aquesta aigua indica:
a. La DBO de l’aigua residual deguda a la presencia del butanol i de l’àcid
propanoic.
b. Si es pogués eliminar selectivament només l’àcid propanoic, oxidant-lo fins
a CO2 amb clor, procés en el que aquest es redueix a clorur, ajustar la
reacció molecular d’oxidació/reducció que tindria lloc i calcular el volum
diari de clor, mesurat en condicions normals que seria necessari emprar.
c. Si l’aigua que es vessa, una vegada depurada, coté 25 mg de sòlids per
litre, i per la línia de fangs s’obtenen fangs humits anb un 80% de humitat,
quina quantitat es retirarà anualment d’aquests fangs humits?
d. Si es disminueix la concentració de Ni2+ precipitant-lo per addició
estequiomètrica d’una solució de NaOH, quin serà el consum diari d’aquest
reactiu?. Quina serà la concentració de Ni2+, expressada en ppb, en l’aigua
residual una vegada tractada?
Dades: Ks Ni(OH)2 = 5,5.10-16
R: a. DBO = 471 mg O2/litre aigua
b. 4 H2O + CH3CH2COOH + 7 Cl2  3 CO2 + 14 HCl
5,121.105 N litres Cl2 /dia
c. 1183 tones fangs (humits)/any
d. 11,78 kg NaOH/dia; [ Ni2+] = 303 ppb.
EMISSIONS A L’ATMOSFERA. CONTAMINACIÓ DE
L’AIRE
1. INTRODUCCIÓ

En general podem definir la contaminació com la introducció en un determinat medi

de substàncies físiques, químiques o biològiques (inclús radiacions o energia) de
forma que alterin significativament les propietats del mateix i aquest efecte pot tenir
conseqüències sobre la població, fauna i flora.
La contaminació es inherent a l’activitat humana. Tota activitat humana produeix un
cert grau de contaminació.

2. CONTROL ATMOSFÈRIC

2.1 La atmosfera
L’atmosfera es la capa gasosa que envolta la terra formant part d’ella i que permet la
vida a la Terra.
Podem distingir 4 capes:
 Troposfera: fins als 12 kilòmetres amb una composició química
constant.
 Estratosfera: fins al 50 kilòmetres. Entre els 30 i 50 km es troba la
capa d’ozó.
 Mesosfera: entre els 50 i 80 kilòmetres.
 Ionosfera: fins al 640 kilòmetres.

Des del nostre punt de vista la part més interessant és la troposfera on tenen lloc els
fenòmens meteorològics i els problemes de contaminació.
La composició de l’atmosfera es aproximadament:
- 79% de nitrogen
- 20 de oxigen
- 1% de argó, aigua, diòxid de carboni, ozó, metà, ....

2.2 Contaminació atmosfèrica

L’atmosfera està contaminada quan té substàncies alienes a la seva composició

normal o quan la concentració d’una substància augmenta per sobre del seu valor
normal.
Per entendre bé el problema de la contaminació atmosfèrica cal tenir en compte:

 Mecanismes de transport dels contaminants (velocitat i direcció del

vent).
 Transport convectiu horitzontal, que depèn de les velocitats i
direccions del vent.
 Transport convectiu vertical, que depèn de l’estabilitat
atmosfèrica i del fenomen de la inversió tèrmica de les capes de la
atmosfera.

 Dispersió dels contaminants (estabilitat de l’atmosfera, els anticiclons

afavoreixen l’acumulació de contaminants).

Els contaminants que s’emeten es troben com en una bombolla d’aire que pot tenir
una temperatura més petita, més gran o igual que l’aire circumdant i en funció
d’aquesta temperatura l’estratificació serà estable,inestable o indiferent.
La bombolla s’eleva i es va refredant i en funció de si ho fa més o menys que l’aire
circumdant es farà més o menys densa que aquest i tendirà a tornar cap avall o
seguir pujant, el que impedirà o afavorirà la dispersió dels contaminants.
  Estratificació estable:
La bombolla es refreda més que l’aire i tendeix a baixar. Per exemple, la temperatura
de la bombolla ha disminuït 1 º C, en canvi la de l’aire circumdant només ha
disminuït 0,7 º C Aquesta és una situació desfavorable que impedeix moviments
verticals i els contaminants no es poden escapar cap a les capes altes de l’atmosfera.
 Estratificació inestable:
La temperatura de la bombolla 8 º C és superior a la de l’aire circumdant (7,7 º C)
puja de manera natural fins assolir l’equilibri. Aquesta situació afavoreix els
moviments verticals de l’aire que faciliten la dispersió dels contaminants amb una
disminució de la concentració.
 Estratificació indiferent:
La bombolla té la mateixa temperatura que l’aire. Hi ha llibertat de moviments quan
es mou de forma forçada Els moviments verticals no estan impedits ni afavorits

Quan la temperatura de l’aire augmenta amb l’altura, apareix el fenomen de la

inversió tèrmica. Aquest fenomen produeix una forta acció limitadora en la
dispersió de contaminants.

 Reactivitat. Dels contaminants.

El nivell de contaminació es mesura a partir de la qualitat de l’aire. Tècnicament rep

el nom de valors de immissió i es mesura en unitats de concentració (μg/m 3 ).P P

El nivell de contaminació produït per un focus específic s’anomena emissió, La

emissió es mesura en termes absoluts (kg/h o Tm/h) o en concentració (mg/Nm 3 ). P P

Els focus poden ser:

- Puntuals: Xemeneies
- Lineals: carreteres
- Mòbils: avions
- Difusos: calefaccions a les ciutats
La relació entre la immissió i l’emissió depèn de les variables meteorològiques.

2.3 Problemes globals

 Efecte hivernacle: l’augment de la concentració de CO2 i metà produeix una

capa de gas que impedeix la sortida del calor irradiat, provocant l’augment de
la temperatura de la Terra.
 Destrucció capa ozó: produïda per determinades molècules molt estables
que poden travessar tota la troposfera sense reaccionar. Molècules com les
CFS o halons.
 Pluja àcida: augment de l’acidesa de la pluja degut als òxids de sofre i
nitrogen provocant per la combustió de combustibles fòssils.
 Contaminació urbana: conegut amb el nom de smog es degut als efectes
del tràfic a les grans ciutats.

2.4 Principals contaminants

Els poden classificar en:

 Primaris: que s’emeten dels focus emissors. Els principals són els òxids de
sofre y nitrogen, les partícules, el monòxid de carboni, el sulfhídric i els
compostos orgànics volàtils.
 Secundaris: es formen per reacció química a partir dels primers. El principal
és l’ozó causant del smog fotoquímic.

 Diòxid de sofre: gas incolor d’olor sufocant que es forma als processos
de combustió. Produeix pluja àcida en atmosfera humida.
 Òxids de nitrogen (NOx): gas de color marró-vermell, d’olor irritant que
procedeix del tràfic i dels processos de combustió industrials. Es forma en
 la zona d’alta temperatura de la flama per dissociació del nitrogen
molecular. El nitrogen del combustible també afavoreix la formació d’òxids
de nitrogen. Produeix pluja àcida i es precursor de la formació d’ozó.
 Partícules en suspensió: procedeix dels processos de combustió i de les
activitats de construcció o mineria. S’acumula en les plantes i als sistemes
respiratoris dels animals i persones.
Les partícules es poden classificar en:
- Sedimentables (> 30 μm)
- Partícules en suspensió (< 30 μm)
- Partícules respirables (< 10 μm)
- Fums (< 1 μm)
 Metalls pesats (Pb, Cd, Hg, As, Ni): molt relacionat amb les partícules
en suspensió. El seu problema està en la seva toxicitat.
 Monòxid de carboni: gas incolor i inodor que es produeix a les
combustions no complertes. És tòxic.
 Àcid sulfhídric (H 2 S): gas incolor amb fort olor (ous podrits) que es
B B

produeix en processos industrials com el refino de petroli. És tòxic i a

petites concentracions provoca molèsties i mals olors.
 Compostos orgànic volàtils (COV’s): es produeix en processos
industrials com el refino de petroli. El seu principal efecte és afavorir la
formació de smog. Algunes substàncies poden ser tòxiques i provocar
càncer (benzè). Combinades amb altres substàncies provoquen episodis
de males olors.
 Compostos halogenats (HF, HCl, dioxines i furans): es produeixen
als processos d’incineració de residus. El seu principal problema és la
toxicitat i la carcinogènesi.
 Ozó: gas incolor d’olor agradable que es forma per reacció de l’oxigen
molecular amb els òxids de nitrogen i hidrocarburs volàtils en presencia de
forta radiació solar. Té un fort caràcter oxidant i per tant és molt reactiu.

2.5 Valors legislats de la qualitat de l’aire.

Els valors legislats els podeu trobar a la següent adreça d’Internet:

http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/menuitem.198a6bb2151129f04e9cac3bb
0c0e1a0/?
vgnextoid=de0de664ce927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=de0d
e664ce927210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

3. CONTAMINACIÓ A UN COMPLEX QUÍMIC INDUSTRIAL

Les emissions en un complex químic es poden classificar en:

 Emissions fixes o canalitzades: es realitzen a partir de focus fixos com

xemeneies i esporàdicament torxes. Els principals contaminants son diòxid
de sofre, òxids de nitrogen i partícules en suspensió. Un exemple d'aquest
tipus d'emissions són les xemeneies d'una caldera de vapor que emet els
gasos de combustió de la mateixa a l'atmosfera. Aquest tipus d'emissions
són les que periòdicament s'han de controlar segons la legislació vigent i
els que signifiquen la part principal d'emissions a l'atmosfera.
 Emissions fugitives: es realitzen a través de superfícies més o menys
amplies i petits focus puntuals molt dispersos com tanc
d’emmagatzematge, bombes, compressors, vàlvules, venteos, plantes
d’efluents, ... Aquestes emissions es produeixen en el funcionament
habitual de les plantes, generalment estan ocasionades per fuites en
elements com (soldadures, brides, tancs, vàlvules ....). Un bon pla de
manteniment redueix de manera significativa aquestes emissions.
L’origen d’aquestes emissions està en la impossibilitat d’aconseguir
 una hermeticitat total en màquines amb parts mòbils i fixes. Els
contaminats emesos són fonamentalment compostos orgànics volàtils
(COV’s) i compostos de sobre volàtils (CSV’s) com mercaptans i sulfhídric.
 Emissions esporàdiques: es donen de manera discontínua i com a
conseqüència de funcionament normal de la planta. Exemples emissions de
components volàtils en els preses de mostra de aigües, previ abocament, o
neteja de cisternes o equips amb aigua a pressió, pot provocar les
emissions de components volàtils a l'atmosfera en el cas que prèviament
hagin estat contingudes en el recipient.
 Emissions difuses: provenen de fonts no canalitzades i tenen importància
pel nivell d'immissió que poden formar a les seves instal·lacions. ex pols
generat en una cinta transportadora de material pulverulent.

3.1 Vigilància

Hi ha diferents de nivells de vigilància:

 Interna: que se pot realitzar mitjançant:
o Analitzadors en línia: Totes les xemeneies acostumen a tenir
analitzadors en línea que permet mesurar:
􀂃 Opacitat:
􀂃 SO 2 .
B B

􀂃 NO.
􀂃 CO ( a les cogeneracions)
􀂃 O2
B B

􀂃 Caudalímetre
􀂃 Sonda de temperatura.
o Equips portàtils: com a complement dels analitzadors en línea.
Permeten:
􀂃 Contrastar la mesura dels analitzadors en línea.
􀂃 Realitzar mesures de contaminants minoritaris
􀂃 Realitzar mesures en origen, per avaluar la contribució de cada
focus a la emissió total.
o Programes de càlcul: en el cas del diòxid de sofre els valors en
continu es contrasten a els valors de dóna un programa de càlcul a
partir del consum de combustibles, percentatge de sofre, rendiment de
les plantes, ...
o Model de dispersió: es un programa de càlcul que permet recollir
dades de:
􀂃 Els analitzadors de les xemeneies.
􀂃 L’estació meteorològica.
􀂃 L’orografia de la zona.
D’aquesta forma es pot saber el lloc on els fums arribaran a terra així
com la seva concentració.
 Externa: vigilància que realitza el Departament de Medi Ambient de la
Generalitat de Catalunya.
o Inspeccions oficials OCAs: inspeccions periòdiques que es contracten
a entitats oficials d’inspecció i control i que els resultats obtinguts
s’envien a la Administració.
o Transmissió en temps real de les dades dels analitzadors a la
Delegació Territorial de Medi Ambient.
o Inspeccions d’ofici: el Departament de Medi Ambient realitza
inspeccions periòdiques amb la finalitat de:
􀂃 Comprovar les dades dels nostres analitzadors.
􀂃 Realitzar mesures de paràmetres secundaris dels quals no hi ha
analitzadors.
o Xarxa de vigilància Ambiental: Xarxa de vigilància i Previsió de la
Contaminació Atmosfèrica
 (http://www.gencat.net:8000/oicqa/owa/b01.consulta?
estacio=00&contaminant=99&dades=1): formada per una sèrie de
cabines que mesuren de forma automàtica la qualitat de l’aire a nivell
de immissió:
􀂃 Diòxid de sofre.
􀂃 Àcid sulfhídric
􀂃 Monòxid de carboni.
􀂃 Òxids de nitrogen
􀂃 Ozó.
􀂃 Partícules en suspensió.
􀂃 Plom
􀂃 Hidrocarburs totals.

4. CONTROL DE LES EMISSIONS

Per tal de reduir les emissions a l’atmosfera es poden fer diferents actuacions.

4.1 Emissions de combustió

El control de les emissions de combustió es realitza a l’origen a través de la millora

del combustible. D’aquesta forma s’evita el generar contaminants que després
caldria eliminar mitjançant filtres o columnes de rentat.
La utilització d’un combustible de millor qualitat implica que:
- Menys continguts en sofre →menys emissions de diòxid de sofre
- Menys nitrogen → menys emissions de òxids de nitrogen
- Menys viscositat → menys no cremats
- Menys continguts en asfaltens →menys no cremats
- Menys contingut en cendres → menys partícules

 Emissió de diòxid de sofre

L’origen de les emissions de diòxid de sofre és el sofre contingut al petroli. Per tant ,
el principal filtre d’una refinaria són les plantes de sofre que tenen per finalitat captar
el SH 2 i convertir-lo mitjançant diferents processos en sofre elements de puresa
B B

99,9%.
 Emissió de partícules.
El seu origen es la combustió defectuosa del combustible.
Per aconseguir la seva disminució caldrà:
- Millorar la qualitat dels combustible: menys contingut en cendres
asfaltens i menys viscositat.
- Mantenir les instal·lacions de combustió en perfectes condicions:
neteja dels cremadors
- Operar correctament les instal·lacions de combustió: excés d’oxigen,
soplats periòdics i eficaços.

En situació normal el valor mesurat d’opacitat és baix. No obstant, amb freqüència es

produeixen petites pertorbacions com soplats, desajustos d’aire, embrutiment dels
cremadors, errades en l’atomització del fuel que provoquen episodis de fum negre.

 Emissions de òxids de nitrogen.

Es generen a la zona radiant per la dissociació del nitrogen molecular a la zona d’alta
temperatura de la flama.
Es poden minimitzar utilitzant cremadors de baix NOx o amb reaccions posteriors als
conductes de fums (Mètode Denox).
 Emissions fugitives.
Degut a la forma de produir-se l’única forma de control es mitjançant tecnologies de
impedeixen la seva generació ja que una vegada produïdes es impossible la seva
captació i destrucció.
Per evitar-les es pot:
 - Posar doble segell als tancs de sostre flotant
- Substituir empaquetadures per tancaments mecànics.
- Recirculació al procés de presa de mostra.
- Cobriment de balses.
- Operacions de càrrega de cisternes amb venteo connectat a la torxa.
- Enviament as la torxa dels gasos desplaçats a la càrrega de vaixells-tanc.
- Reparació de fuites de vàlvules.

Per eliminar els mals olors a la refineria s’ha instal·lat una planta de consisteix en els
transport de les aigües residuals fins a dos tancs tancats on es realitza la separació
per gravetat dels olis i sòlids en suspensió del aigua que posteriorment s’alimenta a
un stripper on es eliminat tot el material volàtil que està present. Una vegada
desodoritzada s’incorpora a les fases finals de la Planta d’Efluents per la seva
depuració.

5. SISTEMES DE DEPURACIÓ

PRINCIPI D’OPERACIÓ EQUIP CONTAMINANT

Mecànic via seca Càmeres de sedimentació. Partícules
Separador centrífugs
Mecànic via humida Torres de rentat Partícules y gasos
(scrubbers), venturi
Filtració Filtres de mànegues Partícules
Electrostàtic Electrofiltres Partícules
Absorció Torres de rebliment o Gasos (H 2 S en amines,
B B

rociado benzè en gasoil)

Adsorció Carbó actiu, silicagel Gasos
Condensació Unitats de refredament Gasos
Combustió Forns, torxa Partícules y gasos
Oxidació tèrmica Oxidador tèrmic, reactor Gasos (COVs, H 2 S)
B B

Oxidació catalítica

5.1 Tractament de les partícules.

CICLONS: col·lector cònic on l’aire entra

tangencialment i per efecte de les forces
centrifugues xoca contra les parets caient
a la tolva.
 FILTRES DE MÀNEGUES:
aire passa a través d’un teixit
o material filtrant on queda
retingut la pols. La neteja
dels filtres es pot fer
mecànicament, per
vibracions, o mitjançant aire
net.

ELECTROFILTRE: es fa
passar l’aire amb les
partícules per entre unes
plaques separades 20-50
centímetres. Les partícules
carregades es dipositen sobre
les plaques que es netegen
mecànicament. No es pot
utilitzar per a gasos
explosius.

RENTADOR VENTURI: es basa en fer xocar

a l’ estretament la corrent contaminada amb
partícules amb aigua.
5.2 Tractament dels gasos.

RENTADORS (SCRUBBERS): L'absorció

s'aconsegueix fent passar el gas per un líquid
pel qual té afinitat.

CARBÓ ACTIU: És un recipient farcit

de partícules de carbó activat en que
el gas passa per l'interior i els
contaminants van sent adsorbits pel
carbó, segons l'afinitat del
contaminant pel carbó.
Es poden utilitzar altres adsorbents
més afins a la composició de els
gasos a tractar (gel de sílice, tamisos
moleculars, resines sintètiques).
Quan el adsorbent se satura s'ha de
regenerar (a la mateixa instal·lació o
fora)
Es poden classificar segons:
- El funcionament: En continu
o per etapes
- La possibilitat
d'autoregenerar.

OXIDACIÓ: És la eliminació dels gasos contaminants (orgànics amb alt poder

calorífic) mitjançant la seva oxidació. Pot ser de tres tipus:
- Combustió tèrmica: Es combina amb combustible a causa que els gasos
no produeixen suficient energia per combustionar per si mateixos.
- Oxidació tèrmica: No és necessària la presència de combustible addicional.
- Oxidació catalítica: Es necessita la presència d'un catalitzador perquè la
reacció es produeixi a una velocitat adequada per depurar els gasos.
EXERCICIS I PROBLEMES DE CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA

RECORDA:

1 ppm = 1000 ppb

En contaminants d’aire el ppm es refereix a parts de vapor o gas per cada milió de
parts d’aire contaminat.
S’expressa en cm3/m3  1 cm3 de contaminant per cada m3 d’aire
Si s’expressa en mg/m 3, s’ha d’utilitzar un factor de conversió que depèn de las
propietats físiques de cada contaminant.
La notació .../ Nm3 es refereix a mesurat en condicions normals.

1. Converteix els següents valors:

a. 500 ppb de CO, mesurats a 293 K i 101,3 Kpa a mg CO/m3

b. 500 ppm de SO2, mesurats a 293 K i 101,3 Kpa a mg SO2/m3
c. 500 ppm de CO, mesurats en condicions normals a mg CO/Nm3
d. 500 ppm de SO2, mesurats en condicions normals a mg SO2/Nm3

2. Expressa les concentracions de contaminants que s’indiquen en els valors que es

demanen:

a. 250 mg C6H6/Nm3 en ppm

b. 420 ppm de C6H6, mesurats a 293 K i 101,3 Kpa en mg C6H6/m3
c. 350 ppm de NO2, mesurats en condicions normals en mg NO2/Nm3
d. 250 mg de NO2, mesurats a 293 K i 101,3 Kpa en ppm NO2

Resposta: a. 71,79 ppm;

3. Una estació municipal de control de contaminació atmosfèrica, marca per un

període de 24 hores una concentració mitjana d’ozó de 25 µg/m 3 a 25ºC i 1 bar.
Quina és la concentració mitjana d’ozó expressada en ppm?.
R: 0,0129 ppm

4. Una norma de qualitat del aire, fixa per al monòxid de carboni, una concentració
mitjana de 11 ppm mesurats durant un període de mostreig de 24 hores. Quina
és la concentració equivalent en mg/m3 ?
Resposta: 13,75 mg/m3

5. En una planta de producció d’energia, el gas de la fumera surt a 500ºC i conté

les quantitats de SO2 que s’indica a continuació, segons sigui la qualitat del
combustible cremat:
a. 2100 ppm
b. 1900 ppm
Si l’emissió de gasos és de 30000 m3/min., quina serà l’emissió de gas en g
SO2/seg
Dada: la pressió dels gasos a la sortida de la fumera és de 1,05 bar
R: a) 1098 g SO2/s; b) 994 g SO2/s

6. Una norma de qualitat del aire, fixa per al diòxid de sofre, una concentració
mitjana de 85 µg/m3 a 20ºC i 1,1 bar de promig anual. Quina és la concentració
equivalent en ppb ?

7. Un mètode molt freqüent d’obtenció de coure és el tractament de sulfur de coure

(I) amb oxigen, procés en el qual s’allibera coure metàl·lic i es genera diòxid de
sofre. Si es vol fabricar diàriament 40 Tones d’un aliatge Cu-Ni amb un
contingut de coure del 18 %. Calcula:
 a. La quantitat diària de mineral de coure amb un contingut de sulfur de
coure (I) del 32 % que s’haurà de tractar, si el procés d’obtenció del coure
transcorre amb un rendiment del 78 %.
b. Si tot el sofre contingut en el mineral processat fos emès a l’atmosfera
com a SO2, quina seria l’emissió diària d’aquest gas a l’atmosfera
expressat en kg SO2/dia ?
c. Quina seria la concentració d’aquest compost en les bases d’emissió si
s’alliberen a l’atmosfera 6,2.104 Nm3 de gas per tona de mineral
processat?. Expressa el resultat en ppm i mg SO2/ Nm3
R: a) 36,12 tones mineral/dia ; b) 4653 kg SO2/dia; c) 726 ppm (cm3/Nm3)
SO2; 2078 mg/Nm3 SO2

8. Sabent que el valor límit llindar (TLV) que indica el percentatge de l’oxigen en
l’aire, valor per sota del qual es poden ocasionar efectes perjudicials per la salut,
és del 18% en volum. Calcula si hi hauria risc d’arribar a aquest valor de llindar,
si en un laboratori de 8 m de llargada, 5 m d’amplada i 3 m d’alçada es produís
una fuita total del nitrogen contingut en 4 ampolles de 20 litres cadascuna a una
pressió de 180 atm i situades a l’interior d’aquest laboratori.

Nota: Considera que el laboratori es troba a la pressió de 1 atm i a 22 ºC de

temperatura i que la composició de l’aire és de 21% d’oxigen i 79% de nitrogen
en volum.
RESIDUS

La definició de residu és amplia però pot dir-se que un residu es qualsevol substància
de la que el propietari tingui la intenció o obligació de desprendre’s.
Tindran aquesta consideració totes les substàncies que figurin al Catàleg Europeu
de Residus (CER).

En funció dels potencials riscos, els residus es classifiquen en:

 Residus perillosos: necessiten d’unes condicions especials de tractament i

disposició final per evitar danys al medi ambient.
 Residus no perillosos: residus no especials

Legislació bàsica de Residus.

La legislació bàsica de residus estableix la següent priorització de gestió:

 Reducció o minimització.
 Reutilització.
 Reciclat ( com a matèria primera)
 Revalorització ( com a energia)
 Tractament adequat.

Cal tenir en compte altres aspectes de la legislació com a:

 Control de tot el procés de gestió del residu des de l’origen fins a la deposició
final. Fitxa d’acceptació i Fitxa de Seguiment.
 Control de tots els agents que intervenen en el procés. Fitxa de Seguiment.
 Emmagatzematge màxim de residus especials (6 mesos)
 Prohibició de mesclar residus si són de diferent tipus

Instal·lacions de deposició.

 Abocadors domèstics: només es poden dipositar residus sòlids urbans.

 Abocadors controlats: per residus industrials no perillosos.

Per dipositar un residu especial en un abocador controlat cal que prèviament hagi
estat tractat en una Planta de Tractament Fisicoquímic per sotmetre’l a un procés
d’inertització.

 Dipòsits de seguretat: abocadors amb unes condicions de

impermeabilització molt importants i per tant aptes per a residus perillosos.

Totes les instal·lacions de deposició tenen drenatges per la recollida dels lixiviats i
aigües de pluges, control de qualitat de les aigües subterrànies i projecte de
restauració de lloc una vegada ha finalitzat l’explotació de l’abocador.

 Incineradores.

Una planta incineradora de residus consisteix en un forn que treballa en unes

condicions de temps de residència, temperatura i excés d’aire que assegurin la total
destrucció del material a incinerar.
GESTIÓ DE RESIDUS INDUSTRIALS

RESIDUS INDUSTRIALS

La definició de ‘residu industrial’ (RI), segons el DOGC núm. 5430 de 28.7.2009 és:
“Materials sòlids, gasosos o líquids resultants d’un procés de fabricació, de
transformació, d’utilització, de consum o de neteja el productor o posseïdor
dels quals té voluntat de desprendre-se’n i que, d’acord amb aquesta Llei,
no poden ésser considerats residus municipals.”

D’aquesta definició es conclou

que qualsevol producte
manufacturat que arriba al
mercat és susceptible de
convertir-se en un residu en
el moment en què el
posseïdor decideixi desfer-se’n.

Tipologia dels residus industrials

Prenent en consideració les característiques físiques, químiques i toxicològiques de

les substàncies presents en els residus, així com el grau de concentració d’aquestes
característiques, la Unió Europea classifica els residus industrials en dues categories
(DOCE 16.2.2001):

 Residus perillosos: són residus que, per les característiques tòxiques i

perilloses que tenen o pel grau de concentració d’aquestes característiques
que presenten, requereixen un tractament específic i un control periòdic dels
efectes nocius potencials que comporten. A Catalunya aquests residus
s’anomenen ‘residus especials’.
 Residus no perillosos: són els residus que no són especials. A Catalunya
aquests residus s’anomenen ‘residus no especials’.

Fins a l’any 2001 els residus industrials a Catalunya es classificaven en tres

categories: especials (E), no especials (NE) i inerts (IN).
Són residus inerts els residus no especials que no experimenten transformacions
físiques, químiques o biològiques significatives. Els residus inerts no són residus
solubles ni combustibles, ni reaccionen físicament ni químicament de cap altra
manera, ni són biodegradables, ni afecten negativament les altres matèries amb les
quals entren en contacte de manera que contaminin el medi o perjudiquin la salut
humana. La lixiviabilitat total, el contingut de contaminants dels residus i
l’ecotoxicitat del lixiviat han de ser insignificants i no han de comportar cap risc per a
la qualitat de les aigües superficials o subterrànies. Aquesta classificació dels residus
industrials en especials, no especials i inerts encara és vàlida a l’efecte de disposició
del rebuig.
Gestió dels residus industrials

Qualsevol procés de transformació des de l’extracció de recursos per convertir-los en

matèries primeres, la transformació d’aquestes en productes i el consum mateix
d’aquests productes, genera substàncies no volgudes que anomenem ‘residus’.

Quant als residus que es generen, es distingeixen dos models de gestió:

 Model de gestió lineal: no té en compte l’origen dels residus, ni el procés

de producció dels residus, ni a possibilitat d’actuar en aquest darrer àmbit.
 Model de gestió cíclica: és un model de gestió més sostenible.

Model de gestió lineal

El model lineal intenta recollir, transportar i eliminar el volum que genera la societat
industrial. No té en compte l’origen dels residus, ni es planteja el procés de producció
dels residus ni la possibilitat d’actuar en aquest darrer àmbit. En les versions inicials i
més crues, aquest model consistia a recollir parcialment les escombraries, abocar-les
de manera incontrolada i incinerar-les, també, de manera incontrolada en abocadors.

Aquest model encara és vigent en moltes ciutats dels països en

vies de desenvolupament.
Posteriorment, aquest model es va perfeccionar: inventari i
control dels residus, recollida propera al 100 %, abocadors
(dipòsits) controlats, incineradores amb control d’emissions i
disposició controlada dels residus procedents de la incineració.
Avui dia els països desenvolupats són capaços de dur a terme
una ‘eliminació’ dels residus en condicions higièniques correctes
i d’impacte ambiental directe molt limitat, però aquest model
lineal no deixa de ser insostenible, pel fet que no fa cap esforç
per evitar l’esgotament de recursos.

Model de gestió cíclica. Gestió integral

En un model cíclic la gestió dels residus forma part del cicle productiu.
La responsabilitat de la indústria rau a fer disminuir al màxim la generació de residus
i a gestionar correctament els residus que es generen de manera inevitable.
Una gestió correcta dels residus industrials ha de seguir la jerarquia següent:

 Minimització/prevenció de la generació de residus.

 Valorització dels residus que es generen de manera inevitable i reintroducció
en el procés productiu dels materials/energia recuperats en els processos de
valorització.
 Deposició en dipòsits controlats dels residus no valoritzables o dels residus
secundaris procedents del procés de valorització, després d’haver-los tractat,
en cas que sigui necessari.

Aquest model de gestió s’anomena ‘sistema de gestió integral’.

Model de gestió de residus industrials a Catalunya

En el model actual de gestió de residus a Catalunya hi ha implicats els agents

següents:

1. Productor/posseïdor de residus:

• S’entén per ‘persona productora’: qualsevol persona, física o jurídica, l’activitat de

la qual produeixi residus com a productor o productora inicial, i qualsevol persona,
física o jurídica, que efectuï operacions de tractament previ, de barreja o d’un altre
tipus que ocasionin un canvi de naturalesa o de composició d’aquests residus.
• S’entén per ‘persona posseïdora’: la persona productora dels residus o la persona
física o jurídica que els tingui en possessió i no tingui la condició de gestor o gestora
de residus.

El productor i el posseïdor de residus tenen l’obligació de:

• Designar un responsable de residus que faci d’interlocutor amb l’ARC, que vigili el
compliment de la legislació aplicable a la gestió de residus, que promogui l’adopció
de tecnologies netes i que porti un registre dels residus que es generen.
• Gestionar els residus de conformitat amb la normativa aplicable.

2. Laboratoris acreditats: laboratoris acreditats/autoritzats per l’ARC a fer

operacions de presa de mostres i anàlisis adreçades a determinar les característiques
físiques i químiques dels residus.

3. Gestor de residus: persona física o jurídica que emmagatzema, valoritza i/o

tracta residus. Les persones gestores han de garantir que les operacions de gestió es
duen a terme sense posar en perill la salut de les persones; sense emprar
procediments ni mètodes que perjudiquin el medi ambient, que originin riscos per a
l’aire, l’aigua o el sòl, la flora i la fauna, o que provoquin molèsties per sorolls i olors,
sinó que tinguin un impacte mínim o assumible quant a sorolls i olors i que això sigui
quantificable; i sense atemptar contra el paisatge ni contra els espais i els elements
especialment protegits.

4. Transportistes autoritzats de residus: les persones físiques o jurídiques que

duen a terme operacions de recollida i transport de residus industrials dins de
Catalunya.

5. Agència de Residus de Catalunya (ARC): organisme públic de control i

inspecció. L’Agència de Residus de Catalunya té competències en els residus que es
generen a Catalunya i els que es gestionen en el seu àmbit territorial, ja siguin
industrials, municipals, sanitaris o agropecuaris, a excepció dels residus radioactius,
els provinents d’activitats mineres, els residus d’explotacions agrícoles i ramaderes
que no siguin perillosos i que s’utilitzin exclusivament en el marc de l’explotació
agrària, els explosius desclassificats, els que es gestionen com a aigua residual i els
efluents gasosos.

Quan un residu es genera en el si d’una indústria i no es tracta d’un residu

assimilable a un de municipal, el productor ha de seguir els passos següents per tal
que aquest residu es gestioni correctament a través de plantes externes (gestors
autoritzats):

a) Ha de codificar el residu segons el Catàleg europeu de residus (CER).

http://www.arc-cat.net/ca/aplicatius/cer/jr-42000.asp
b) Segons aquesta codificació, ha de classificar el residu en:
 Especial (els que segons el CER tenen un *).
 No especial.
c) Si el productor no està d’acord amb la classificació del CER pel que fa al
residu en qüestió, pot presentar una analítica duta a terme per un laboratori
acreditat per l’ARC per tal que aquesta consideri la reclassificació del residu i
en determini la via de gestió més adequada.
d) Ha de codificar el residu segons el Catàleg de Residus de Catalunya
(http://www.arc.cat/ca/publicacions/pdf/agencia/cataleg.pdf). Aquesta
classificació permet determinar quin és el tipus de tractament/valorització
més adient per al residu.
e) De totes les possibles vies de gestió que el CRC estipula per al residu, el
productor tria com a fórmula majoritària de gestió la valorització del residu.
f) Si el productor del residu no està d’acord amb les opcions de
valorització/tractament que apareixen en el CRC per al residu, pot presentar
una analítica duta a terme per un laboratori acreditat per l’ARC per tal que
aquesta consideri la reclassificació del residu i en determini la via de gestió
més adequada.
g) S’ha de posar en contacte amb un gestor autoritzat de residus per tal que
valoritzi/tracti el residu en qüestió. L’ARC disposa d’una base de dades
consultable en línia en què apareixen les dades de contacte de tots els gestors
autoritzats de residus, classificats segons l’autorització (gestors de residus
industrials).
h) Si és necessari, s’ha de posar en contacte amb un transportista autoritzat per
tal que transporti el residu des del productor fins al gestor. L’ARC disposa
d’una base de dades consultable en línia en què apareixen les dades de
contacte de tots els transportistes autoritzats de residus, classificats segons la
tipologia del residu que s’ha de transportar (transportistes de residus
industrials).
 i) Abans de començar a transportar els residus cap al gestor, ha d’omplir la
documentació de control.

Documentació de control

Per tal de facilitar la vigilància i el control que ha de dur a terme l’ARC sobre la gestió
de residus, els diferents actors implicats en el model de gestió han d’omplir la
documentació descrita a continuació:

 Declaració anual de residus industrials (DARI): el productor ha de fer constar:

 Les quantitats referents a matèries primeres i productes auxiliars
utilitzats durant l’exercici.
 La descripció dels processos productius.
 Les quantitats, la tipologia i els tipus de gestió interna i externa que ha
patit cadascun dels residus que ha generat l’empresa durant l’exercici. En el
cas de la gestió externa, ha de fer constar el nom del gestor i transportista
del residu.
 La quantitat de residus que es gestionen via subproducte i el nom de
l’empresa receptora del subproducte.
 La quantitat de residus que l’empresa té emmagatzemats.

Documentació per la traçabilitat

Per tal de facilitar la vigilància i el control que ha de dur a terme l’ARC sobre les vies
de gestió que han patit els residus gestionats al territori de Catalunya, els diferents
actors implicats en el model de gestió han d’omplir la documentació descrita a
continuació.

 Fitxa d'acceptació (FA): és l’acord normalitzat que, per a cada tipus de residu,
s’ha de subscriure entre el productor o posseïdor del residu i l’empresa gestora
escollida.
 Full de seguiment (FS): és el document que ha d’acompanyar cada transport
individual de residus al llarg del recorregut.
 Full de seguiment itinerant (FSI): és el document de transport de residus que
permet fer la recollida amb un mateix vehicle i de manera itinerant de fins a un
màxim de vint productors o posseïdors de residus. És el document que
 acompanya els transports itinerants de residus. El full de seguiment itinerant s’ha
de formalitzar en els mateixos casos que el full de seguiment quan s’efectuen
recollides itinerants de residus, independentment, però, de la quantitat total
transportada, excepte en la recollida i el transport itinerant de paper/cartró,
ferralla, vidre, plàstic i pinyolada, o sansa, de diferents productors o posseïdors.
 Justificant de recepció de residus (JRR): és l’albarà que lliura el gestor de
residus quan rep quantitats inferiors a les especificades en l’annex 1 que no
estiguin documentades amb l’FS o l’FI.
 Fitxa de destinació (FD): és l’acord que s’estableix entre un productor i un
destinatari (agricultor o propietari de la terra), perquè un residu sigui aplicat en
una determinada parcel·la agrícola. La responsabilitat de formalitzar les fitxes de
destinació és del productor i del destinatari receptor (agricultor o propietari de la
terra).
 Full de seguiment d’aplicació agrícola (FSA): és el document que
acompanya cada transport de residus orgànics destinats a sòls agrícoles. La
formalització de l’FSA és responsabilitat del productor o el posseïdor del residu.

Operacions de valorització i tractament dels RI

El Catàleg de residus de Catalunya identifica tretze tipus de tractaments i

disposicions per al rebuig dels residus i trenta operacions de valorització de residus.

Instal·lacions de recuperació energètica de residus (Incineradora de

Residus Industrials a Constantí) http://www.grecat.es/Catala/plant.htm

Hi ha residus especials que, a causa de la naturalesa que tenen i gràcies a les

tecnologies contrastades actuals, tenen com a sistema de gestió òptim la incineració.
D’aquesta manera, s’aconsegueix transformar els residus en escòries, cendres i
gasos amb la producció de contaminants més baixa possible, alhora que es produeix
una reducció important del volum dels residus. Amb la calor produïda en el procés es
genera vapor, el qual, conduït a una turbina, genera electricitat.

RECEPCIÓ
D’acord amb els procediments de gestió, GRECAT accepta a les seves instal·lacions
aquells residus per als quals el tractament tèrmic sigui el més adient.
GRECAT pot rebre els residus envasats o bé a granel.
Una vegada realitzada l’analítica de recepció, i si no hi ha cap disconformitat, el
laboratori, en coordinació amb disposició, decidiran en quina zona del magatzem ha
d’anar segons la tipologia del residu.
La correcta gestió operativa de la planta depèn de la bona gestió en la recepció i la
preparació de les càrregues del forn.

MAGATZEM
Es disposa de dues àrees d’emmagatzematge, en funció de l’estat físic del residu:
 líquids/pastosos a l’àrea de tancs i només s'accepten a granel (cisternes i
autoaspirants).
 sòlids envasats a l’àrea de bidons.
Per descarregar els residus líquids es disposa de 12 tancs d’acer inoxidable i d’acer al
carbó, amb una capacitat total de 1.500 m3. Cadascun dels tancs disposa d’una línia
per incinerar directament al forn.
Els llots i pastosos s’emmagatzemen en els dos tancs d’acer al carbó de 100 m 3
cadascun, des d’on s’alimenta directament el forn amb un sistema de bombeig
especial.
Tots els tancs disposen d’un sistema d’inertització amb nitrogen que evita el risc de
presència d’atmosferes inflamables. Els gasos desplaçats durant les descàrregues de
les cisternes s’envien directament al forn per a la seva incineració.
Els residus sòlids s’emmagatzemen en una nau coberta i oberta lateralment de 2.500
m2 amb prestatgeries i una capacitat de 800 palets.
Sistema
Sistema
d’alimentació
d’alimentació dede
residus
residus líquids
líquids
Esta
Esta format
format per
per unun
cremador
cremador mixte de
mixte de
residus
residus líquids/gas
líquids/gas
natural,
natural, enen el
el frontal
frontal del
del Trituradora
Trituradora de
de sòlids
sòlids
forn
forn rotatori
rotatori ii quatre
quatre
cremadors
cremadors mixtes
mixtes dede Es
Es disposa
disposa d’un
d’un sistema
sistema de de
residu
residu líquid/gas natural,
líquid/gas natural, trituració,
trituració, homogeneïtzació ii
homogeneïtzació
en
en la
la cambra
cambra de de post
post bombeig
bombeig de de residus
residus alal forn.
forn. El
El
combustió.
combustió. sistema
sistema de
de trituració
trituració esta
esta
inertitzat
inertitzat amb
amb nitrogen
nitrogen perper aa
minimitzar els riscos
minimitzar els riscos
d’explosió
d’explosió oo incendi.
incendi.
Sistema
Sistema d’alimentació
d’alimentació de
de
residus sòlids
residus sòlids
Sòlids
Sòlids triturables:
triturables: Residus
Residus sòlids
sòlids
no
no reactius
reactius i/o
i/o tòxics
tòxics que
que es
es tracten
tracten
prèviament
prèviament en en un
un sistema
sistema tancat
tancat de
de
trituració
trituració i homogeneïtzació, ii
i homogeneïtzació,
posteriorment
posteriorment s’alimenten
s’alimenten dede forma
forma
continua
continua al
al forn.
forn.

Sòlids
Sòlids d’injecció
d’injecció directa:
directa: Residus
Residus
sòlids
sòlids que per la seva naturalesa
que per la seva naturalesa
reactiva
reactiva i/o
i/o tòxica
tòxica s’introdueixen
s’introdueixen alal
forn
forn sense
sense homogeneïtzar
homogeneïtzar amb amb
d’altres
d’altres productes.
productes. Es Es transporten
transporten
fins
fins al forn mitjançant un
al forn mitjançant un sistema
sistema
de
de taules
taules dede corrons.
corrons.

Sistema
Sistema
d’alimentació
d’alimentació de
de
residus
residus pastosos
pastosos
Format Sistema
Sistema
Format perper un
un cremador
cremador
de d’alimentació
d’alimentació
de productes viscosos
productes viscosos oo
bé
bé d’alta
d’alta reactivitat
reactivitat oo de
de residus
residus
toxicitat
toxicitat en
en el
el frontal
frontal del
del llotosos
llotosos
forn.
forn. Aquest
Aquest sistema
sistema
només
només pot
pot aplicar-se
aplicar-se Format
Format per
per una
una
cremant
cremant directament
directament llança
llança
d’una
d’una cisterna
cisterna ambamb d’alimentació
d’alimentació
impulsió
impulsió dede nitrogen
nitrogen aa situada
situada al
al
certa
certa pressió.
pressió. frontal
frontal del
del forn
forn
rotatiu.
rotatiu.
Cambra
Cambra de
de
postcombustió
postcombustió
Amb
Amb temperatures
temperatures
regulables
regulables entre
entre 1150
1150 ii
1250ºC i un temps
1250ºC i un temps
mínim
mínim dede 22 segons,
segons, tal
tal
com
com indica
indica lala directiva
directiva
sobre
sobre incineració
incineració de de
productes
productes amb
amb un un
contingut
contingut enen clor
clor
superior
superior aa l’1
l’1 %,
%,
aconseguint
aconseguint completar
completar el el
grau
grau d’oxidació
d’oxidació

El
El forn
forn rotatiu
rotatiu
És
És un
un cilindre
cilindre horitzontal,
horitzontal,
lleugerament
lleugerament inclinat
inclinat ii
recobert
recobert interiorment
interiorment de de
material
material refractari.
refractari. TéTé unun ØØ
interior
interior de
de 3,8
3,8 m,
m, una
una
longitud
longitud dede 12,5
12,5 m m ii està
està
girant
girant constantment aa una
constantment una
velocitat
velocitat dede gir
gir entre
entre 1-3
1-3
r.p.m.
r.p.m. en
en elel seu
seu frontal
frontal tété
els mecanismes
els mecanismes
d’alimentació
d’alimentació delsdels residus.
residus.
 Recuperador
Recuperador de
de calor.
calor.
Caldera
Caldera
Per
Per aprofitar
aprofitar l’energia
l’energia sobrant
sobrant
de
de la
la combustió,
combustió, els els gasos
gasos Catalitzador
Catalitzador (SCR)
(SCR)
procedents
procedents de de la
la cambra
cambra de de
postcombustió
postcombustió entren al
entren al Els
Els gasos
gasos de
de la
la
recuperador
recuperador de de calor
calor aa uns
uns combustió
combustió entren
entren en en
1100ºC,
1100ºC, on on cedeixen
cedeixen el el seu
seu una
una etapa
etapa de
de purificació
purificació
contingut
contingut energètic,
energètic, ii els
els seus
seus catalítica
catalítica per
per aa la
la
gasos
gasos enen surten
surten aa 350ºC.
350ºC. destrucció
destrucció dede dioxines
dioxines ii
Aquest
Aquest vapor
vapor generat
generat es es destina
destina furans.
furans. En
En aquest
aquest
aa produir
produir electricitat
electricitat mitjançant
mitjançant catalitzador
catalitzador també
també es es
un
un turboalternador.
turboalternador. Les Les cendres
cendres produeix
produeix lala reducció
reducció
s’envien
s’envien al punt recol·lector de
al punt recol·lector de dels
dels òxids
òxids de
de nitrogen
nitrogen
tota
tota la
la instal·lació.
instal·lació. (NOx)
(NOx) mitjançant
mitjançant
l’adició
l’adició d’amoníac
d’amoníac com com
aa cocatalitzador.
cocatalitzador.

Filtre
Filtre
electrostàtic
electrostàtic
En
En aquesta
aquesta etapa
etapa
es
es separen les
separen les
partícules
partícules sòlides
sòlides
contingudes
contingudes en en els
els
gasos de
gasos de
combustió.
combustió.
Aquesta
Aquesta separació
separació
es
es fa
fa mitjançant
mitjançant
camps
camps
electrostàtics
electrostàtics
d’alta
d’alta tensió.
tensió.
 Rentatge
Rentatge de
de gasos
gasos
sistema humit.
sistema humit.
Quench
Quench oo En
En aquesta
aquesta primera
primera etapa
etapa
refredador
refredador del
del rentat de gasos
rentat de gasos eses
ràpid.
ràpid. separen
separen els
els contaminants
contaminants
que
que presenten
presenten reacció
reacció
Es
Es rebaixa
rebaixa àcida,
àcida, (HCl,
(HCl, HF,
HF, HBr,
HBr, HI)
HI)
ràpidament
ràpidament lala aa mes de les cendres
mes de les cendres
temperatura
temperatura dels
dels restants
restants ii dels
dels metalls
metalls
gasos
gasos de
de pesants.
pesants. Aquest
Aquest rentat
rentat es
es
combustió.
combustió. Els
Els fa
fa amb
amb aigua,
aigua, lala qual
qual eses
gasos
gasos entren
entren en
en recircula
recircula cap
cap al
al quench.
quench.
una
una etapa
etapa prèvia
prèvia de
de Abans
Abans de passar aa la
de passar la
refredament
refredament ràpid
ràpid segona
segona etapa
etapa del
del rentat,
rentat, oo
amb
amb aigua
aigua rentat
rentat bàsic,
bàsic, es
es separen
separen
(quench),
Analitzador
Analitzador
(quench), per
per arriba
arriba els
els òxids de sofre per
òxids de sofre per aa la
la d’emissions.
aa una
una temperatura
temperatura reacció amb sosa diluïda.
reacció amb sosa diluïda. d’emissions.
de
de 60
60 ºC.
ºC. Analitza
Analitza el
el gas
gas de
de
xemeneia
xemeneia enviat aa
enviat
l’atmosfera
l’atmosfera ii tramet
tramet el
el
resultat
resultat on-line
on-line alal
Departament
Departament de de Medi
Medi
Ambient de
Ambient de la la
Generalitat
Generalitat dede
Catalunya
Catalunya ii al
al
municipi
municipi de
de Constantí
Constantí
 Reciclatge
Reciclatge d’aigües
d’aigües
Generació
Generació La
La planta
planta efectua
efectua unauna
d’electricitat
d’electricitat depuració
depuració de de les
les aigües
aigües del
del
rentat
rentat humit
humit dels
dels gasos
gasos dede
El
El vapor
vapor generat
generat aa combustió,
combustió, que que consisteix
consisteix enen
la
la caldera
caldera de un
de un tractament
tractament físico-químic
físico-químic
recuperació
recuperació es amb
es amb posterior
posterior precipitació
precipitació
transfereix
transfereix aa una dels
una dels sulfats, ii processos
sulfats, processos finals
finals
unitat
unitat de
de generació de
generació de deshidratació
deshidratació ii
elèctrica,
elèctrica, on microfiltració.
on microfiltració. LesLes aigües
aigües amb
amb
mitjançant
mitjançant una alta
una alta càrrega de clorur sòdic
càrrega de clorur sòdic
turbina
turbina de provinents
de provinents d’aquests
d’aquests sistema
sistema
condensació
condensació ii un de
un de depuració
depuració passen
passen aa unauna
generador
generador es unitat
es unitat de
de recuperació
recuperació d’aigua
d’aigua
transforma ii NaCl
transforma NaCl ii d’aquesta
d’aquesta manera
manera les les
l’energia
l’energia del
del vapor aigües
vapor aigües s’aprofiten
s’aprofiten ii tornen
tornen aa
en electricitat. entrar
en electricitat. entrar en
en elel procés.
procés.
RESIDUS A UNA REFINERIA.

Una refineria pràcticament no produeix residus de procés, ja que la majoria es

recircula i reutilitza. La major part dels residus són de les operacions de
manteniment.

A una refineria hi ha quatre àrees de producció de residus:

 Llots de descarbonatació: són llots inerts formats per CaCO3 i H2O

(carbonat de calci i aigua). Provenen del procés de tractament de les aigües
per a calderes.

Tenen dos possibles sortides, un abocador autoritzat per residus industrials una
vegada dessecats en filtres al buit i a l’aire, o com a matèria primera per
l’elaboració de ciment.
Espessament + Filtració + Assecat a l’exterior + Enviament a l’abocador o
cimentera.

 Llots de tancs: llots especials formats per material mineral inert (sorra i
òxid de ferro), hidrocarburs i aigua. Provenen de la neteja de tancs i per
tenir hidrocarburs són residus especials, que cal tractar abans de procedir al
seu abocament.

Es tracten a la Planta de Desorció tèrmica mitjançant una centrifugació inicial en

tres fases (separació d’aigua, hidrocarburs i llots) seguida d’una desorció que
consisteix en una destil·lació a baixa temperatura de la resta d’aigua i les fraccions
semivolàtils en una càmera estanca i amb presència de nitrogen. D’aquesta forma
s’aconsegueix un residu final que es pot enviar a una cimentera.

Espessament + Centrifugació + Desorció + Enviament a cimentera.

 Llots de la Planta EDAR: cal distingir dos tipus de llots:

 Llots que es generen en continu als tanc de decantació i

tractament biològic.
 Llots generats per operacions de neteja de les basses:
 Llots inerts si provenen d’aigües pluvials, o de la bassa de
seguretat.
 Llots especials si provenen de les basses d’aigües residuals
brutes, bases pulmó.

Si són inerts s’envien a l’abocador autoritzat. Si són especials a la Planta de

Desorció tèrmica, on es minimitzen més del 90% degut al seu alt contingut en
aigua.

 Residus de les Unitats de procés: són residus de les operacions de

manteniment i per tant molt variats com:

 Catalitzadors.
 Alúmina.
 Resines de bescanvi iònic.
 Cok.

Contenidor específic + enviament a cimentera.

 Hidrocarburs pastosos (cremadors).

Bidons vermells + emmagatzematge temporal + Recuperació HCs externa.

 Cendres de les calderes i forns.

 Sorra bruta.
 Brossa de la planta.
 Residus metàl·lics

Bidons vermells + emmagatzematge temporal + Recuperació HCs externa.

Tots aquests residus cal abocar-los al contenidor adient per evitar que una petita
quantitat d’un residu especial pot convertir tot un contenidor en especial, ja que no
es fàcil la separació de residus diferents.

Residus de manteniment.

 En operació normal: quantitats petites dia a dia. Punt centralitzat de

recollida en els tallers de manteniment.

 Contenidor metàl·lic per a inerts de 5 m 3: retirada setmanal a

l’abocador.
 Contenidor metàl·lic per a xatarra de 5 m 3: retirada cada 15 dies al
magatzem general.
 Bidons vermells per a residus especials de 200 l: retirada sota
demanda al magatzem de residus.
 Contenidor de residus RSU (urbans): retirada setmana a l’abocador

 Parada de la unitat: ubicació dels contenidors adequats junt als

equips i enviament a l’exterior o magatzem de residus.

Recipients de recollida.

 Contenidors verds de plàstic amb tapa: per a RSU.

 Contenidors metàl·lic grocs amb tapa: per a plàstics.
 Contenidors metàl·lic blaus amb tapa: per a paper i cartró.
 Contenidors metàl·lics amb tapes de plàstic negres: per a residus no
perillosos.
 Contenidor metàl·lics oberts: per a xatarra.
 Bidons vermells: per a residus especials
 Contenidors negres de plàstic: per a tòners

Inventari de residus.

 Residus perillosos:

 Llots oliosos de tancs i equips de procés.

 Fuel-oil de cremadors.
 Bidons i llaunes utilitzades.
 Material elèctric.
 Catalitzadors utilitzats.
 Materials amb asbestos.
 Oli usat.
 Residus sanitaris.
 Productes caducats.
 Bateries.
 Tòners.
 Piles
  Fluorescents.
 Inerts contaminats.

 Residus no perillosos:

 Llots de carbonat calci.

 Resines de bescanvi iònic.
 Carbó actiu i cok.
 Sorra.
 Cendres.
 Alúmina.
 Grava.
 Runa.
 Calorifugat.
 Material refractari.
 Fusta, embalatges.
 Plàstics, cascos, roba, draps.
 Xatarra.
 Cables.
 Juntes.

 Residus assimilables a urbans (RSU): es generen a les oficines.

 Restes de menjar.
 Paper i cartró.
 Ampolles, vidre, llaunes de beguda.
 Roba i draps.

PUNTS DE VIGILÀNCIA.

El principal risc d’una refineria és un vessament d’un tanc o una línea que pugui
afectar al subsòl.
La mesura de protecció més eficaç és la prevenció i la utilització de les millors
tecnologies disponibles per evitar la corrosió de les línies i dipòsits.
Per minimitzar el risc es porten a terme:

 Un programa preventiu de revisió de la xapa dels fons dels tancs, que es

reforça amb fibra de vidre i resines.
 Construcció de nous tancs amb un recobriment asfàltic i capes geotèxtils i
poliuretà d’alta densitat de les xapes que formen el tanc.
 Presència de tubs “chivats” de detecció de fuites.
 Protecció catòdica a les línees del rack.
 Xarxa de piezòmetres de control. El piezòmetre de control es un punt de
presa de mostra de l’aigua subterrània per seu posterior anàlisis. A la
refineria es disposa d’una xarxa de control dividida en tres zones:

 Tancs d’emmagatzematge.
 Unitats de procés.
 Perímetre exterior.
CONTAMINACIÓ DEL SÒL

S’anomena «sòl contaminat» a una porció de terreny, superficial o subterrani, la

qualitat del qual ha estat alterada com conseqüència del vessament concret, directe
o indirecte, de residus o productes tòxics o perillosos. Els contaminants presents en
el sòl poden produir els següents efectes perjudicials:

 Contaminació de les aigües subterrànies a través de lixiviats.

 Contaminació de les aigües superficials a través de l’escorrentia.
 Contaminació de l’aire per combustió, evaporació, sublimació o
arrossegament pel vent.
 Enverinament per contacte directe.
 Enverinament a través de la cadena alimentària.
 Foc i explosió.

PRINCIPALS CONTAMINANTS.

Els contaminants del sòl solen aparèixer com a resultat de diversos tipus d’activitats
industrials, agrícoles o de serveis, encara que es pot considerar el sector industrial
com el principal agent contaminant (fuites de dipòsits i canonades soterrades,
operacions industrials sobre sòls mal protegits, etc.).

Els contaminants del sòl es poden dividir en dos grans grups:

 Contaminants orgànics: els principals compostos trobats són els del grup
BTEX (benzè, toluè, etilbenzè, i xilè), fenols, policlorobifenils (PCBs),
hidrocarburs policíclics aromàtics (PAHs), pesticides i hexaclorociclohexà
(HCH)

Aquests contaminants orgànics es poden trobar en el sòl de quatre formes

diferents:
 Vapor.
 Dissolució aquosa.
 Líquid no aquós.
 Adsorbits en els sòlids i col·loides.

És molt difícil preveure la migració la migració d’un contaminant orgànic en el sòl,

ja que intervenen una gran varietat de factors, tant del sòl (estructura, paràmetres
físics, químics i microbiològics, etc.) com del propi contaminant del qual les
propietats més influents són la solubilitat, adsorció, viscositat, volatilitat, activitat
biològica, reactivitat química...

 Contaminants inorgànics: destaquen els metalls pesats. Es poden

classificar en dos grups:

 Contaminants inorgànics tòxics tan sols a altes

concentracions: coure, zinc, manganès, ferro i crom.
 Contaminants inorgànics tòxics a baixes concentracions:
cadmi, mercuri, plom, níquel, seleni, arseni.

La concentració i mobilitat dels ions metàl·lics en el sòl està determinada per

processos d’oxidació, reducció, adsorció, precipitació i desorció.

Toxicitat dels contaminants.

La toxicitat dels diferents contaminants ambientals es sol mesurar a través de la
Dosi Letal al 50% (DL50), que es defineix com la quantitat estadística de
contaminant que produeix la mort en el 50% dels membres d’una població
nombrosa d’animals d’experimentació. S’expressa en mg de verí per kg d’animal.

A la Taula es mostra una classificació de la toxicitat dels contaminants en base al

paràmetre DL50.

DL50(mg/kg), per DL50 (ppm), per a

Nivell de Categoria
a rates en dosi rates en 4 hores
toxicitat
única oral d’exposició

Extremadament
1 1 o menys < 10
Tòxic

2 Altament tòxic 1-50 10-100

Moderadament
3 50-500 100-1000
tòxic

4 Poc tòxic 500-5000 1000-10000

Pràcticament
5 5000-15000 10000-100000
no tòxic

6 Innocu 15000 o més >100000

EXERCICIS:

1. Es vol depurar un corrent de gas de 100 m 3/h, mesurats en condicions

normals, amb un contingut de H2S del 10% en volum, fins assolir una
concentració final en H2S de 0,1%. Per això s’ha decidit emprar una columna
d’absorció, utilitzant com a absorbent, aigua amb un contingut inicial en H 2S de
0,001 g/l. Si la solubilitat del H2S en aigua en aquestes condicions és 0,2 M.

Calcular el cabal mínim d’aigua a utilitzar, així com la quantitat de H2S absorbit
per l’aigua.

R: 2,2 m3/h
1. LEGISLACIÓ. INTRODUCCIÓ.

Hem parlat de la contaminació i els greus efectes que pot tenir sobre el medi
ambient. Per evitar un impacte ambiental o minimitzar els efectes que puguin tenir
els abocaments, dels diferents tipus sobre el medi ambient, és necessari complir
una normativa i per tant serà necessari depurar gasos, depurar aigües
contaminades i fer una gestió adequada dels residus sòlids, per respectar els límits
d’abocament marcats per les normatives.
Hi ha una gran quantitat de legislació relacionada amb el medi ambient i la
protecció de la natura, a nivell internacional, nacional, autonòmic i local (les
comunitats autonòmiques i els municipis té competències mediambientals).

2. LEGISLACIÓ.

A l’article 45 de la Constitució Espanyola (1978) es recull:

 Tots tenen dret a gaudir d’un medi ambient adequat pel desenvolupament
de la persona així com el deure de conservar-lo.
 Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos
naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar el medi
ambient, suport de la indispensable solidaritat col · lectiva.
 Per als qui violin el que disposa l’apartat anterior, en els termes que la Llei
fixi, s’estableixen sancions penals o, si s’escau, administratives, així com
l’obligació de reparar el dany causat.

Inicialment la legislació mediambiental simplement s’encarregava d’adoptar

mesures correctores, actualment la legislació té un enfocament preventiu amb la
finalitat que el desenvolupament econòmic i la protecció del medi ambient avancin
d’una manera sostenible.

La legislació ambiental es podria dividir en dues grans àrees:

 Una dedicada al control de la contaminació.

 Una altra dedicada a la conservació i gestió dels recursos.

Les lleis de control de la contaminació habitualment recullen els límits d’emissió

dels contaminants en el medi ambient i les responsabilitats en cas d’incomplir
aquesta normativa, i fan referència a un sol mediambiental, és a dir hi ha
normativa sobre aigües (superficials, mar, subterrànies), aires, terres etc.
Al Principi 3r de la Declaració de Rio (1992) es recull la definició sobre
desenvolupament sostenible, perdurable o sostenible: "Satisfer les necessitats de
les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les del futur per
atendre les seves pròpies necessitats."
La legislació espanyola recull el desenvolupament sostenible en la llei 45/2007, de
13 de desembre, de Desenvolupament Sostenible del Medi Rural, que ha donat lloc
al Reial decret 752/2010 que aprova el primer programa de desenvolupament rural
sostenible i en la Llei 2 / 2011, de 4 de març, d’economia sostenible que consisteix
en un conjunt de mesures que té com a finalitat modernitzar l’economia espanyola
a nivell financer, empresarial i mediambiental.
Has de saber que un principi bàsic en la política mediambiental és la prevenció, la
finalitat és evitar el dany i no combatre després els efectes. Les avaluacions
d’impacte ambientals (EIA) responen a aquest principi bàsic i es regulen pel Reial
Decret Legislatiu 1 / 2008, de 11 de gener, pel qual s’aprova el text refós de la Llei
d’Avaluació d’impacte Ambiental de projectes.
La EIA és un procediment tècnic-administratiu que permet identificar i prevenir els
impactes ambientals que es produeixen quan es realitzen activitats en l’entorn,
amb la finalitat que l’administració competent ho accepti, modifiqui o rebutgi. La llei
16/2002 del control integrat de la contaminació, coneguda com "IPPC" (títol en
anglès "Integrated, Prevention, Pollution and Control"), és la transposició a
l’ordenament espanyol de la Directiva T96/61/CE relativa a la prevenció i control
integrat de la contaminació. La llei diu que: "......té per objecte evitar o, quan això
no sigui possible, reduir i controlar la contaminació de l’atmosfera, l’aigua i del sòl,
mitjançant l’establiment d’un sistema de prevenció i control integrats de la
contaminació, per tal d’assolir una elevada protecció del medi ambient en conjunt.
"Amb aquest motiu es recull un procediment administratiu, anomenat Autorització
Ambiental Integrada (AAI). En l’àmbit dels residus, la Unió Europea publica: - La
Directiva T9462/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de desembre de
1994, relativa als envasos i els seus residus (i posteriors modificacions). La
Directiva s’aplica a tots els envasos existents en el mercat a la Comunitat i a tots
els residus d’aquests, tant si són utilitzats o rebutjats per les indústries, comerços,
oficines, serveis, llars, etc., Amb independència dels materials de què estiguin
fabricats i recull que els Estats membres han d’adoptar les mesures necessàries per
evitar la formació de residus d’envasos i han de fomentar els sistemes de
reutilització d’envasos amb l’objectiu de reduir l'impacte sobre el medi ambient. La
Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de
2008, sobre els residus i per la qual es deroguen determinades Directives. Aquesta
directiva té com a finalitat controlar tot el cicle dels residus des de la seva
producció a la seva eliminació, i en ella es recull que els Estats membre han
d’adoptar mesures per tractar els residus, i indica els diferents tractaments a
aplicar seguint una jerarquia de prioritats:

 Prevenció
 Preparació per a la reutilització
 Reciclatge
 Un altre tipus de valoració (per exemple la valoració energètica).
 Finalment l’eliminació

Els Estats membres han de garantir que la gestió dels residus no posi en perill la
salut humana, ni perjudiqui el medi ambient. Les empreses a part de complir les
diferents normatives ambientals que els afecten poden aconseguir els seus
objectius mediambientals implantant sistemes de gestió mediambientals (SGMA).
Amb la implantació d’aquest tipus de sistemes les empreses intenten garantir el
compliment de la legislació ambiental, identificar i prevenir els efectes negatius que
l’activitat empresarial produeix sobre el medi ambient, concretar la metodologia de
treball per assolir els objectius mediambientals marcats i assignar els recursos
(humans i materials) necessaris per realitzar el sistema de gestió ambiental.
Aquestes metodologies es basen en la millora contínua. Hi ha diferents normes que
ens permeten implantar SGMA a les empreses entre elles podem citar: la norma
ISO 14001:2004 Sistemes de gestió ambiental. Requisits amb orientació per al seu
ús i el reglament EMAS (Reglament Comunitari d'Ecogestió i Ecoauditoria).

El Reglament 1836/93 de la Unió Europea defineix com sistema de gestió

mediambiental (SGMA) “La part del sistema general de gestió que correspon
a l’estructura organitzativa, les responsabilitats, les pràctiques, els
procediments, els processos, i els recursos per a determinar i portar a
terme la política mediambiental”.

Els objectius fonamentals d’un SGMA, són:

 la política i els elements el programa mediambiental
 integració, seguiment i avaluació de la gestió de l’empresa; la formació
interna i externa; la revisió i millora de la política mediambiental.
CERTIFICATS I AUDITORIES AMBIENTALS

LA NORMA ISO 14001

 Sistema de gestió mediambiental (SGMA)
Part del sistema de gestió d’una organització emprada per a desenvolupar i
implementar la seva política ambiental i gestionar els seus aspectes ambientals.
 La norma ISO 14001 tracta de servir de guia per a implantar un
SGMA.
Estableix uns requisits en base al cicle de millora continua.

IPPC (Reglament de Prevenció i Control Integrat de la Contaminació)

La Unió Europea (UE) fixa les obligacions que han d’acomplir les activitats
industrials i agrícoles amb un elevat potencial de contaminació. Estableix un
procediment d’autorització per aquestes activitats i determina els requisits mínims
que s’han de incloure en tot permís, en particular respecte als vessaments de
substàncies contaminants. L’ objectiu consisteix en:
 evitar o minimitzar les emissions contaminants a l’atmosfera, les aigües i els
sòls.
 evitar o minimitzar els residus procedents d’instal·lacions industrials i
agràries per a assolir un nivell elevat de protecció del medi ambient.

DIRECTIVA DE RESIDUS: DIRECTIVA D’ ENVASOS I RESIDUS D’ENVASOS

Directiva 94/62/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de desembre de

1994, relativa als envasos i els seus residus.
La Directiva s’aplica a tots els envasos existents en el mercat en la Comunitat i a
tots els residus d’aquests, tant si son utilitzats o rebutjats per les industries,
comerços, oficines, serveis, llars, etc., amb independència dels materials de què
estiguin fabricats. La Directiva 2004/12/CE (que modifica la Directiva 94/62/CE)
estableix una sèrie de criteris per a aclarir la definició del terme “envàs”.
Els Estats membres han d’adoptar mesures per evitar la formació de residus
d’envasos i impulsar els sistemes de reutilització, reduint així el seu impacte sobre
el medi ambient.
Els Estats membres han d’establir sistemes de devolució, recollida i recuperació
amb l’objecte d’assolir els objectius quantitatius de valorització o incineració en
instal·lacions de residus amb valorització d’energia.