POEMES

de
ANNA AKHMÀTOVA

TRADUCCIÓ DEL RUS I VERSIÓ

Nikolay Krytsov

2016/17
 LA NIT

“Jo reso al raig de la finestra...”

Jo reso al raig de la finestra,

és pàl·lid, recte, fi.
Avui al matí callada resto,
i el cor és dividit.

A sobre del meu safareig

el coure s’ha oxidat.
Tant juga el raig a sobre seu
que alegra de mirar.

És tan senzill i innocent

al silenci nocturn,
però en aquesta cel·la buida ell
és una festa d’or
i per a mi, consol.

1909
Dos poemes

Ja està calent el coixí

per tots dos cantons.
La segona espelma ja s’extingí
i el crit dels corbs
es sent ja més fort.

Aquesta nit no he dormit,

ja és tard pensar en la son...
La cortina impacientment s’ha emblanquit
en la claredat del blanc finestró.
Bones!

La mateixa veu, el mateix mirar,

els mateixos cabells de lli.
Tot això com l’any passat.
A través del vidre, els raigs del dia
ressalten la calç de les parets blanques...
L’aroma dels frescos lliris
i les teves senzilles paraules.

1909

“Funerals”
Jo busco un lloc per la tomba.
Saps tu, on és més clar?
Tant fred és el camp. Les roques
tocant al mar avorrides estan.

Però ella està acostumada a la calma

i li agrada la llum del sol.
Construiré sobre ella una casa,
com la nostra, d’anys, per a molts.

Entre finestres hi haurà una porta,

la làmpada dins encendrem,
com si fos un cor d’ànima fosca
d’un foc escarlata ardent.

Delirava ella, saps, malalta,

per algun paradís celestial,
però un monjo dient, replicava:
<< Per vós no, pels que pequen, no pas >>.

I llavors ja de dolor, pàl·lida,

<< Me’n aniré amb tu >>, xiuxiuejà.
I ara estem soles, som lliures,
i sota els peus, l’onatge blau.

1911

Vent, enterra’m, enterra’m!

Els meus parents no han arribat,
sobre meu hi ha la nit pelegrina
i el respir del món calmat.

Jo era com tu, de lliure,

però volia viure massa.
Mira vent, el meu fred cadàver,
i ningú que em creui els braços.

Tanca aquesta ferida negra

amb la defensa de la fosca nit
i al blavós núvol prega
que llegeixi psalms per a mi.

Perquè m’és fàcil sola, a mi,

retirar-me a l’últim son,
fes soroll amb l’alt canyís
per la primavera, per la meva estació.

Kiev, 1909

“Ell estimava...”

Ell estimava tres coses al món:

els cants dels vespres, els galls dindis blancs
i els mapes d’Amèrica gastats.
No li agradava quan ploren els nens,
ni el te amb compota de gerds
ni la femenina histèria.
... Però jo era la seva muller.

1910

EL ROSARI

A M.Lozinsky
S’allarga sens fi el dia pesat i ambarí!
La tristesa impossible, l’espera inútil!
I de nou del cérvol la veu de platí
li parla a la fauna del resplendor nòrdic.

Jo m’he convençut que existeix la neu freda

i pila baptismal blava per al pobre i malalt,
i de petits trineus una carrera incerta
al so de tonades velles dels llunyans
campanars.

1912

Prega per la miserable, per la perduda,

per la meva viva ànima,
tu que en els teus camins sempre confies,
llum pàl·lida de la cabanya.
I a tu, tristament agraïda,
t’ho contaré tot després.
Com m’ha extenuat la nit èbria,
com ha respirat el matí amb gel.

He vist poc en aquesta vida,

sols cantava i esperava.
Ho sé: no he odiat al meu germà
ni he traït a ma germana.

Per què Déu em castigava

cada dia i cada hora?
O és un àngel que em mostrava
llum, invisible als ulls nostres?

Florència, maig de 1912

Una joventut difícil m’has dat.

Quanta tristesa al camí.
La meva pobra ànima, com elevar
per entregar-te-la rica?
Una cançó llarga, gloriosa,
fent la pilota, canta el destí.
Senyor! Jo, sóc la indolent
la teva avara serventa.

No seré rosa ni fina

als Paterns jardins.
Tremolo sobre cada polsim,
sobre cada paraula del beneit.

19 de desembre de 1912

“Confessió”

En silenci em perdonà el pecat,

la tenebra lila espelmes apaga,
i la fosca estola en cobert ha agafat
el cap i les espatlles.
No és aquella veu?: << Aixeca’t, donzella!...
>>
Els batecs cada cop més i més.
El contacte penetra la tela
la mà, beneïda distretament.

Tsàrskoie Sielò, 1911

Les hores nocturnes al costat de la taula.

El full sense remei és en blanc.
Fa olor a Niça i a calor, la mimosa.
A la llum de la lluna vola un ocell gran.

I, teixint tensament a la nit les meves trenes,

com si les necessités demà.
Jo miro per la finestra, sense tristesa,
cap als pendents arenosos i al mar.

Quin poder, el que té l’home

que no demana tendresa, tan sols!
No puc aixecar les parpelles cansades
quan ell pronuncia el meu nom.

1913

Com es teixia en les meves trenes fosques

el floc tendre, platejat,
Tan sols tu, rossinyol sense veu
aquest patiment entendre podràs.

Amb fina oïda el lluny tu escoltes

i en les fràgils rames de la “saó”,
eriçat, observes – sense alè
si sona una estranya cançó.

I encara fa poc, fa tant poc,

emmudien els àlbers al voltant,
i ressonava i cantava venenosa
la teva inexplicable felicitat.

1912

Ho sé, ho sé. Els esquís de nou

grinyolaran secament.
Al cel blau, la lluna és rossa,
el camp inclinat tan dolçament.

Les finestres del palau brillen,

amb un silenci llunyà.
Ni caminet, ni camí
Només és fosc i clar.

Saüc, l’arbre de les sirenes,

no em pertorbis el trajecte!
En les rames nevades hi ha els refugis,
els refugis dels corbs negres.

1913

Me’ls perdonaràs aquests dies de novembre?

Les flames tremolen als canals del Neva.
De la tràgica tardor n’és indigent la bellesa.

Novembre de 1913