qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq

wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw
ertyuiopasdfghjklzxcvbnmqwer
tyuiopasdfghjklzxcvbnmqwerty
Grecs
uiopasdfghjklzxcvbnmqwertyui
Steven Berkoff
Traducció de Salvador Oliva

opasdfghjklzxcvbnmqwertyuiop
10/03/2015

asdfghjklzxcvbnmqwertyuiopas
dfghjklzxcvbnmqwertyuiopasdf
ghjklzxcvbnmqwertyuiopasdfgh
jklzxcvbnmqwertyuiopasdfghjkl
zxcvbnmqwertyuiopasdfghjklzx
cvbnmqwertyuiopasdfghjklzxcv
bnmqwertyuiopasdfghjklzxcvbn
mqwertyuiopasdfghjklzxcvbnm
qwertyuiopasdfghjklzxcvbnmq
wertyuiopasdfghjklzxcvbnmqw

Steven Berkoff
GRECS
Traducció de
Salvador Oliva
NOTA DE L’AUTOR
Grecs em va venir a partir de Sòfocles, i es va anar
fent camí a través dels segles fins a arribar a
Tufnell Park, una terra més imaginària que real,
perquè és una amalgama d’algunes parts de
Londres que la guerra havia convertit en zones
totalment desolades. Tufnell Park no era més que
una paraula per jugar-hi, com juguen alguns dels
nostres comediants més costumistes amb l’accent
d’East Cheam, per exemple. De manera que no hi
ha cap intenció d’ofendre els seus habitants.
Als meus ulls, semblava com si la Gran Bretanya
hagués esdevingut gradualment una illa en
descomposició, víctima de les hordes errants que
no veien cap futur per a ells en una societat que
no tenia ni ideals ni missatges per oferir. La
violència que inundava els carrers, com un corrent
que els impregnava, i la febre repugnant de la nit
dels dissabtes anaven vomitant els seus monòtons
ocupants. Les carnisseries i les mutilacions dels
estadis esportius, més la matança dels oponents
polítics a Irlanda del Nord, mostraven una societat
on hi havia arrelat una pesta sorgida dels instints.
Era, segons recordo, un lloc fred, il·luminat de
tant en tant pel rugit de la bèstia de la frustració i
la ira, mogudes per una fam que només
s’apaivagava amb aquestes baralles de revolta que
momentàniament n’amorteixen les necessitats.
Érem els que teníem més vídeos del món, perquè
havíem perdut la capacitat de parlar-nos. Sèiem
com zombies, quedàvem estrangulats a cada
intent de comunicar-nos, i ens nodríem a través
dels tubs pacients i parpallejants que havíem de
connectar a l’electricitat per donar suport al
sistema.
Èdip va anar a raure a una ciutat castigada amb
una pesta i va intentar netejar-la d’aquest centre
maligne, representat per l’Esfinx. Eddy intenta
1
reafirmar les seves creences i inculcar un ordre
nou en el marc de la pròpia visió, amb aquella
energia que afirma els valors de la vida. La passió
de viure s’inspira en l’amor que té a la seva dona i
en l’odi a l’ambient degradant que ha heretat. Si
Eddy és un guerrer que, quan arriba, branda
l’espasa fumejant i ataca tot allò que troba brut, en
el fons del seu cor és també un jove normal amb
qui molts dels que conec es sentirien identificats.
L’obra, a més a més, és una història d’amor.
Escrivint el meu Èdip modern no vaig trobar gaire
difícil trobar paral·lels contemporanis, però, quan
vaig arribar al moment en què el protagonista
s’arrenca els ulls, em vaig aturar perquè, a la meva
versió, donada la disposició tan poc fatalista
d’Eddy, no hauria tingut cap sentit, llevat que
hagués imitat servilment l’original, i, en aquest cas,
l’hagués embarcat en un acte d’odi contra sí
mateix. Un dia, un amic en va aconsellar la lectura
d’un llibre que, en una situació gairebé idèntica, va
il·luminar el meu problema. El llibre és Seven
arrows de Hymeyohsts Storm. Conté un passatge
que em va donar la clau per trobar el final.
PERSONATGES
Eddy i L’Endeví
El Pare i l’Ecarregat de la Cafeteria
La Dona, Doreen i la Cambrera 1
La Mare, l’Esfinx i la Cambrera 2
LLOC: Anglaterra.
TEMPS: l’actual.
ESCENARI: una taula de cuina i quatre cadires
senzilles que tindran diverses funcions. Poden fer
de tot el que vulguem: des de la plataforma de
l’Esfinx fins a una cafeteria. També poden fer de
tren; l’ambient que suggereix l’origen humil
d’Eddy es converteix, al segon acte, en una casa
cara i elaborada. La taula i les cadires simplement
defineixen un espai, i serveixen l’àncora o de base
des d’on sorgeixen els actors. Tots els altres
artefactes són fingits o suggerits. Les parets estan
formades per tres panys quadrats, molt blancs i al
mateix temps suggerint el clacissisme grec. Les
cares dels actors estan maquillades de blanc i són
clarament definides. Els moviments han de ser
ràpids i dinàmics, exagerats, i a vegades mostrant
la qualitat de les pel·lícules de dibuixos animats
que representen escenes de platja.

REPARTIMENT
mercè arànega
pepa arenós
francesc garrido
boris ruiz
DISSENY ESPOAIAL I I·LUMINACIÓ
gina cubelles
PRODUCCIÓ
transmarató espectacles s.l.
DIRECCIÓ
alberto bokos
jordi godall
del 8 al 26 de novembre de 1995
teatre adrià gual
ACTE PRIMER
ESCENA I
EDDY: Doncs em van tenir a Tufnell Park, que
no és pas més lluny que a una tirada de pedra
d’Angel / a un pet de mico de Tottenham, o a
una escopinada de Stramford Hill / un
podrimener, d’acord,… un forat d’escòria
densa, ple de putes que aguanten les
cantonades dels bars, el tipus de bar que
vosaltres, maricons, freqüenteu sovint… els
merdes avorrits, que aneu guardant cupons per
quan vingui el Nadal… la meva mare ho feina,
això… els guardava tot l’any per la seva
podrida festeta de Nadal, plena de parents
senils i borratxos, amb jerseis de Marks &
Sparks, que es passen l’any treballant tan poc
com poden mentre tenen una mà a la guixeta
de l’amor i amb l’altra es graten els collons…
havien vingut tots, i havien deixat el bany tot
vomitat de cervesa negra i de l’inefable menjar
–és un dir– que havia fet la mare, es tornaven a
col·locar els dentats postissos… s’empre-
nyaven contra els negres, però els hi envejaven
la cigala…odiaven els jueus, però els hi
envejaven la castració… detestaven tot allò que
caminés amb menys de trenta anys, i
s’adormien davant de la tela… es reunien als
bars, normalment en algun bar pudent d’alguna
cantonada, regentat per un irlandès més ranci
2
que una tifa de porc que només ven mam i
patates fregides amb gustos artificials a una pila
de pagesos que no paren de jugar a jocs
imbècils amb els dards, bevent un pixum que
en diuen cervesa i xerrant sobre coses com
“vaig veure l’equip d’Arsenal la setmana
passada… em sembla que l’equip anglès està
ben cardat… què et sembla com jugava
aquell… no, no, va perdre els oremus… vinga,
deixa-ho córrer”… la ferum del bar cada
vegada és més forta, i els jubilats seuen en un
racó, es queden encantats mirant els somnis
que no es fan mai realitat, amb gotes de mocs
que els hi pengen al nas, i procuren que una
canya els hi duri tota la nit… ara comencen a
apilonar-se, i l’irlandès comença amb una
xerrameca de collons i t’agafa el vas de la mà
mentre et rebenta els timpans cridant con un
sergent, i la seva dona intenta posar-se pales de
pintura a la cara, una cara d’aquelles que odien
a tothom, i que sembla maquillada per un
epilèptic en un viatges a les muntanyes
russes… “hola, tu!”… diu ella escumejant per
la boca, mirant amb una cara groga i amb uns
ulls marrons de merda con dues panses en un
plat de farro. I si de cas se t’acut mirar al
darrere de la barra, un cony de gos llop et salta
a la cara i amb les ungles podrides es mor de
ganes d’arrancar-te la pell del coll… De manera
que he acabat per no anar més a aquesta merda
de bars. Ara n’hi ha de més bonics.
Són millors. T’hi asseus amb mitja ampolla de
Château o de Bollinger, una mica de patè i
amanida servits per una garsa que sembla que
surti del congelador… hi portes la tia que
t’agrada més, la meva, per exemple, que està
molt bé; té l’aspecte d’estar acabada d’encunyar
i és més punxeguda que el rostoll…mitjons
més blancs que el Nadal, ulls blaus
diamantins / un parell de robís de foc en
comptes de llavis. Quan hi toca la llum, et fan
tremolar els ulls; quan somriu, et salta el cor a
la gola, i després et surt el dimoni que portes a
l’entrecuix i et puja fins a la gola / sempre
igual… jo porto ulleres de sol per protegir-me
de la brillantor de les seves dents… tio, ni una
taca de tabac!… respira com la brisa marina a
l’escullera de Brighton… ¿Què? ¿L’hi portaries,
tu, a una taverna? De cap manera! No! Només
són perquè hi vagin els vells feixistes, aquells
que canten cançons de guerra pels carrers i
“Cames enlaire, mare Brown”! En aquests bars,
en canvi, hi porto la meva nena, esculpida
d’ònix i marbre, i adornada amb la promesa

d’un sexe difícil de creure… nedo als seus
dintres com si em submergís al riu Jordà per
ser batejat. Doncs bé, un dia el pare em va
cridar a la cuina. “vine, fill”, deia, vull parlar
amb tu, o també podríem anar al bar de la
cantonada. Convido jo. No, no era pas al bar
on puc cridar sense disfressar el terror. Fotré
una mica de te a la tetera… La mare ha sortit…
deixant mig acabats els mots encreuats del
Daily Mirror… bé, tot està una mica merdós,
aquí; però és casolà d’una manera una mica
malaltissa, si és que no estàs acostumat a res
millor, no som a dintre un temple Zen, però és
força acollidor. Hi ha engrunes a la moqueta,
unes fotos horrendes de la meva germana
sobre el tapet, i unes de l’àvia que s’assembla a
un Mussolini emparracat, i tot són com
personatges d’una prehistòria llunyana, amb
l’orinal darrere el moble bar… la cotna de la
cansalada encara reposa pudenta a la paella, i
tota l’habitació fa pudor de greix. Vaig fer el te
al pare. La mare ha anat al Bingo, i la meva
germana és a la seva habitació meditant com
s’ho podria fer per esprémer els ous d’un parell
de negres… i té els mitjons a terra amb la
merda per la part de dins. Sempre els deixa per
terra esperant que la mare els culli, però jo no
els colliria si no fos amb aquelles pinces
d’agafar metalls radioactius darrere d’unes
parets gruixudes. De manera que seiem, i ell em
confessa aquesta història… agafa un cigarro i
s’asseu amb la bragueta oberta i amb la cendra
del cigarro a punt de caure-li sobre la camisa.
Procuro no mirar-lo, ni a ell ni a la bragueta.
Procuro tenir el pensament ocupat amb el meu
darrer Stan Kenton. Miro pel finestral i veig els
núvols grisos de Tottenham lliscant a través de
la vidriera… una petita esquerda de sol que
s’esforça per espiar veu les coses que ha de fer
brillar i pensa: “Hòstia, ¿val la pena?”, i deci-
deix retirar-se. I el meu pare diu “Mira, fill”. I
jo dic “Sí, pare”, guipant-li la cara devastada de
treballar, els pantalons merdosos comprats a
Burton, i una camisa de les que no es planxen,
d’aquelles que s’empapen de pudor de suor
més de pressa que la merda no atreu les
mosques. Guipo tota aquesta fusió d’escom-
braries, i dic: “Sí, pare ¿de què em vols parlar?”,
tot i que de la seva gola, no sento que li surti
gaire res més que “Feu tornar els negres a la
selva” i “Almenys Hitler feina anar els trens a
l’hora”… hi havia molts simpatitzants de Hitler
entre els britànics deixats de la mà de Déu.
Aquests dròpols fills de puta es preguntaven
per què al final d’una vida d’enginyar-se-les per
3
no treballar i fer vagues, el jueu Misha del
capdavall de carrer havia fet algun calerot, o
per què els xipriotes tenien la botiga plena de
coses bones i no aquell patètic piló de merda
de la botiga del nostre carrer que només venia
pa bimbo, formatge de caçar rates, unes poques
i miserables llaunes de sardines i de mongetes
estofades Heinz, i un cony de dona terrorífica a
dintre que, quan algú volia comprar alguna cosa
més exòtica que els cereals Kellogs deia: “No,
aquestes coses no ens les demanen mai”. Però
el pare no va sortir amb cap d’aquesta merda
feixista, cosa que em va alleujar bastant, perquè
el National Front era ple de pares com el meu i
com el cony de dona de la botiga. “Sí, pare”, li
vaig dir “¿què hi tens al cap?”… se li va
encongir la cara d’una manera que és difícil
d’explicar, com aquells anuncis de llimonada
Idris que ensenyen una llimona espremuda, que
degota…
ESCENA II
PARE: Quan eres un tap / vam anar a veure un
gitano, un d’aquests que diuen la
bonaventura / feia riure / era una fira de
Pasqua / no te’n riguis / va ser una farsa,
només / ens van gastar uns calerots per tenir
emocions que ni vull que me’n parleu,
d’emocions / el gitano em pregunta: “¿Teniu
un fill?” “Sí” li dic, perquè ¿qui és que no en té?
Mentrestant encarat a la bola de vidre / amb
els ulls que li sortien / jo m’he prenia en
conya / una conya de cap a peus / la Pasqua i
tot / i m’ho passava pipa i tot allò que es diu /
se li va començar a transformar la cara de les
ganyotes que feia i diu / que el pare d’aquest
fill tindrà una mort violenta / Com! Però si el
pare sóc jo / Au, vinga / no em vingueu amb
drames, ara / ens entenem de collons / i veig,
diu ell, una cosa pitjor que la mort / i és que es
tira la seva mare / et fotré un clatellot, li dic /
em prens el pèl / t’has fumat un porro / no, va
cridar, i jo veig el que veig / i vam sortir
corrent, la teva mare més blanca que el Persil /
jo més groc que un xinès amb icterícia / és clar
que no en vam fotre cas / no hi vam pensar
més. Bé, només una mica / vam esperar que
fossis gran i un dia li vaig dir: Dinah /
¿recordes aquell moreno de la fira que ens va
explicar tota aquella verreria de l’Eddy? / un
matí que encara érem al llit, rumiant com les
vaques aquell tros del passat i xarrupejant

encara el gust d’uns records plens de suc… “no
gaire” va remugar la Dinah “no gaire: va anar
de poc que deixés caure la Doreen del ventre.
Aquells dies, jo estava prenyada de sis mesos /
Quina època més curiosa”… bé, vaig dir jo, ja
han tornat a instal·lar-se a la fira, la mateixa,
després de quinze anys… tornem a anar a
veure aquell cony de gitano, li direm quina
mena de conya ens va explicar / i fins a quin
punt va trastornar la dona amb tot aquell
paquet de mentides podrides / i hi vam anar /
no estava pas gaire segur que l’hi tornaríem a
trobar, perquè ja devia rondar els seixanta
anys / no se sap mai, vam esperar que ens
toqués / hi tenia penjat el mateix cartell /
“Conegueu el vostre futur / a la bola màgica de
Fantoni”… ¿què? ¿hi entrem?
MARE: ¿Vols dir?
PARE: I tant, o ara o mai / Estàvem una mica
acollonits, però hi vam entrar / a sobre la taula,
el mateix merder d’abans, vam passar per la
mateixa cortina de grana i vam veure la mateixa
bola de vidre, i no, no era ell, de manera que jo
li vaig preguntar on era aquell vell endeví que
tenia el mateix nom que tu / “el meu pare és
mort / va dir / fa cinc anys que va fer el darrer
badall / és al canyet / però em va ensenyar
l’ofici / em va imbuir el seu poder visionari / i
ara tinc les seves capacitats / de manera que
tranquils / si us va ajudar, deixeu una lliura
aquí i jo ho faré tan bé com pugui” / … doncs
mira, Ed, la teva mare i jo vam seure com
l’altra vegada / el temps es va encongir / i,
com si un forat hagués caigut a terra, el temps i
l’espai van desaparèixer / ens va semblar haver
tornat quinze anys enrere / amb la música dels
cavallets que entrava en aquella barraqueta / i
després aquella pudor estranya / els crits de
fora quedaven amortits, només se sentia un baf
d’herba seca que pujava de terra / i la barraca
semblava molt petita / com una ratera, i de cop
molta calor, i a fora res, quietud total, i la seva
cara / la seva cara deformada amb les mateixes
ganyotes que el seu pare / la boca tota blanca i
tibada, com si tingués un terratrèmol a sota la
gola i ells llavis tensos no li deixessin escapar la
nou del coll / la Dinah se’n pensava alguna,
però ens vam quedar / no em diguis li vaig dir
que has vist un fill meu / i ell va alçar els ulls
com per dir que sí / ni una paraula, només
aquella mirada i aquell boca tibant / com per
aturar alguna cosa pitjor que una vomitada / “i
encara veus una cosa pitjor” vaig dir-li, “com
un terrible accident, potser”… va fer que sí
4
amb el cap, i va obrir els llavis només per dir la
paraula mort, que no s’atrevia a dir / després
va fixar els ulls sobre la Dinah però ja
n’estàvem farts i no volíem sentir res més, i
vam fotre el camp / jo vaig tornar enrere per
agafar la lliura de la taula / no sé per què /
però com abans, com quan em va tornar els
diners / semblava com si digués que si
recuperàvem els calers no passaria res d’allò /
em va mirar amb ulls compassius / com
aquelles dolçaines de sucre de les botigues que
tenen forma de nen amb una llàgrima que li cau
/ ja sé que només és una fira per divertir-s’hi,
Ed / una rialla, una sèrie de rialletes
nervioses / no el vaig pas culpar / ¿què en
penses tu, fill? No et deu pas excitar, la teva
mare, ¿oi que no? / ¿Oi que no em vols pas
matar?
DOREEN: Va, ja n’hi ha prou, vosaltres dos!
EDDIE: Doreen! Tenia la cara suspesa com un
colló arrugat i esponjós / la boca oberta i els
ulls com dues bosses de plàstic / Qui si la mare
m’excita! Primer li faria una mamada a Hitler,
abans de fer allò que deixava el pare tan
acollonit / no, pare / però tots aquests nervis i
contes de vella t’han deixat fet una merda / me
n’aniré de casa / tocaré el dos i el tres / el
metro et pot portar molt lluny / vull dir a
països exòtics / demà mateix foto el camp /
tenia ganes d’escapar-me d’aquest pis fastigós i
aquesta excusa és tan bona com qualsevol
altra / adéu mare, adéu pare. Em van fer adéu
amb la mà fins que vaig girar la cantonada…
La mare estava trista / amb el seu davantal
merdós lligat a la cintura com la bandera de la
feminitat / no la vaig veure mai sense
davantal / sempre dreta a la cuina com una
esclava negra darrere del pare, darrere meu i de
la germaneta…
PARE: Passa’m la torrada.
EDDY: On és la confitura?
DOREEN: Porc!
MARE: ¿Més te, carinyo?
PARE: Passa’m la torrada.
EDDY: On és la confitura?
DOREEN: Porc!
MARE: ¿Més patates, carinyo?
DOREEN: Faig règim.
MARE: ¿Més pastís, carinyo?

EDDY: Ja me n’he menjat sis talls.
MARE: Va, menja’n una mica més.
EDDY: No vull menjar més les teves porqueries
ràncies.
PARE: Ei!
EDDY: Era només un rot afectuós.
MARE: Oh, no li agrada el meu pastís.
EDDY: Em suplicava… D’acord, talla’ns-en un
altre tros i me l’empassaré amb una tassa de te
per fer-lo baixar millor, i ella ens contemplava
amb els ulls enllagrimats a tots com si fóssim
porcs a la menjadora / la taula quedava plena
de deixalles / la mare feia els plats, que bé que
coneixia aquella aigüera / el pare gratava la
butaca atrotinada en busca de coses que s’hi
haguessin perdut / la germaneta es posa el
diafragma per les seves activitats nocturnes,
renegant i maleint mentre se’l posa.
DOREEN: Cony de merda!
EDDY: I la mare seu davant de la tele mirant una
mena de tòtila que converteix en torracollons
tots els torracollons que van a guanyar calers en
un concurs / la mare deixa anar xisclets
d’alegria / té les cames com un edredó de
retalls de tan monopolitzar l’estufa elèctrica,
mentre jo m’estava a l’habitació ordint i
somiant que governava el món / m’apuntava a
un curs de culturisme / pensant si la reina
carda gaire sovint / o planificant lligar-me
alguna tia regalant-li rams de violetes o
mostrant-li el gloriós encant del meu cos / així
que fumava i ordia a la meva habitació /
escoltava la música de Stan Kenton i me la
pelava amb l’oli que la mare feia servir per
fregir. Ara ja no em refugiaré més en el meu
domini… on sentia el soroll dels enormes
gargalls a l’altra banda de la paret farcida de
mocs. Tots aquests pensaments em lliscaven a
dintre el cap com si fossin cucs mentre feia
adéu amb la mà a les figures, cada cop més
petites, del mare i la mare, soldats, en la
distància, com un tros de formatge amb una
crosta de florit. El pare era la crosta / mai no
m’havia caigut bé. Quan vaig girar la
cantonada, el que em va quedar més gravat al
cap va ser el davantal. Quan aquesta vella se’n
vagi al canyet, l’emmarcaré, aquest davantal.
MARE: Cuida’t.
PARE: I no deixis d’escriure’ns.
DOREEN: Guardaré la teva foto.
5
MARE: Porta’t bé.
PARE: Envia’ns diners, si pots.
DOREEN: T’enyoraré molt.
MARE: T’estimo, Eddy.
PARE: Vés amb compte a les carreteres.
DOREEN: Au revoir.
MARE: Adéu, fill!
ESCENA III
PARE: S’ha cremat la torrada.
MARE: L’altre dia vaig veure la Maria.
PARE: Els veïns ja no es queixen.
MARE: La Matilde ha tingut sis gatets.
PARE: ¿On tinc el tabac?
MARE: Aquí. ¿Has vist l’oli de fregir?
PARE: Enyoro el meu Ed.
MARE: ¿Com s’ho farà amb tantes vagues per tot
el país?
PARE: El barri de Westminster està ple de merda.
MARE: És que hi ha vaga d’escombriaires.
PARE: L’onada de calor ho converteix tot en llot i
l’aire està ple de microbis fastigosos / les rates
ja s’han posat en marxa.
MARE: Les mercaderies no es mouen del port i
els estibadors vagabundegen. Per una bona
propina et deixen endur un alvocat o una col
de Brussel·les… la gasolina ja no serveix per
res; pels carrers hi ha milers de cotxes rovellats
que obstrueixen el pas de serveis vitals, com les
ambulàncies, que triguen un mes per anar d’un
lloc a un altre.
PARE: La pesta s’ha apoderat del país / mentre
els partits de tots els colors es barallen per tenir
el poder de treure la merda d’aquest femer / els
marxistes i el Partit dels obrers demanen la
violència per eradicar la violència, i els
desgraciats proposen solucions dures com
cadenes gruixudes i punteres de metall / dards
enverinats robats en els bars / o tots els que
volen matar, mutilar, destruir / piròmans,
assassins i botxins són reclutats pel Partit
revolucionari / els mariques liberals fan
manifestacions violentes per poder-se-la
mamar en els parcs públics quan s’acabi la vaga

dels escombriaires, i perquè no els persegueixin
més quan els enxampen cardant al pis de dalt
dels autobusos.
MARE: Els amos d’una cadena de restaurants es
neguen a pagar el sou dels seus obrers i
recluten treballadors a les selves d’Amèrica del
Sud.
PARE: Però també es neguen a matar les rates
que els han fet tan famosos.
MARE: La majoria dels grans magatzems estan
tancats, menys Fortnum i Harrods, que són
com soldats que xisclen, i estan plens de
cridaners, partidaris de llançar una bomba
nuclear sobre Hyde Park, i netejar el país,
diuen, de bandes de merdosos rancis i
pervertits.
PARE: De nit, Hyde Park queda il·luminat per les
fogueres, i se sent el so dels tam-tams dels
treballadors negres de Brixton; els gais radicals
s’ajunten amb els blanca; una aliança horrorosa
que hauria d’avortar / la masturbació ja no
representa cap torbació, sinó una alternativa al
Partit dels homes-femella.
MARE: I mentrestant les rates pugen per Edgware
Road cap a Oxford Street disposades a girar a
la dreta i baixar cap a Bond Street per arribar a
Picadilly i arrasar els magatzems de Fortnum,
ajuntar-se amb les seves companyes de Forte i
aliar-se per fer impossible tota resistència, que
sempre apareix per culpa de les lluites
intestines.
PARE: Les rates travessen Picadilly per evitar el
Soho, on el menjar és perillós, fins i tot per les
rates, i baixen cap a l’Strand / hi recullen el
contingent del Savoy, rates que han menjat
massa i ja no són bones per lluitar, sinó
simplement bones portadores de microbis /
amb les dents corcades, que baixen cap al Pont
de Waterloo i el Teatre Nacional… Intenten de
despertar les rates del teatre, que fa temps que
estan en coma per un atac diari de rentat de
cervell.
MARE: Les que es despertin encapçalaran la
Segona Divisió, i pujaran per Drury Lane fins a
Holborn, i després cap a King’s Cross.
PARE: I miraran de no topar-se amb els cadàvers
mig podrits dels partidaris de l’equip d’Escòcia
que van perdre el tren i es van morir esperant
el següent / la seva carn és letal / les rates ja hi
van arribant.
6
MARE: La Thatcher és la nostra única esperança,
carinyo.
PARE: La Dama de Ferro! Si tinguéssim més
ferro per acabar amb tota aquesta pila de
pudents. Però, ¿com s’ho farà l’Ed amb tot
aquest merder?
ESCENA IV
EDDE: Hi havia tanta merda que ho esquitxava
tot / vaig caminar i caminar / les sirenes
udolaven com ànimes en pena des dels cotxes
dels guris travessant els carrers de Londres
plens d’escombraries i d’homes acabats
d’afaitar, vestits d’uniforme i amb porres
negres i boques amb dents serrades per l’odi, i
punys amb ganes de fer l’exercici diari… Els
escocesos s’arrengleraven bocaterrosa a la
vorera, amb la cara sobre les vomitades que
baixava a borbolls cap a les clavegueres
infestades de rates… Aquests tarambanes
baixen per veure un soporífer partit de futbol /
una bona excusa per fugir de les seves dones
greixoses i merdoses / porten uns barrets
ridículs amb borles, i tenen les dents podrides,
roten tufs verinosos a l’aire ple d’anhídrid
carbònic. No es poden aguantar drets i canten
una o dues cançons sobre el fet de ser
propietaris d’un piló de crostes de verola
anomenat Glasgow, quan no tenen ni un pot
que els faci d’orinal per pixar-hi. Després, un
guri d’ulls blaus parteix quatre o cinc cranis
(bona punteria, tio!) FOT-LI… CARDA-LI…
AIXAFA’L… Escopsa aquesta, escocès de
merda… DESTROSSA… DESTRUEIX…
Perfecte… Ei, tu, ¿què collons fots per aquí?
Posa’t la llengua al cul… CRACCCCC!
Les putes hi van per buida’ls-hi les carteres
greixoses amb la conya d’anar a cardar, i, quan
la cigala entra al cony londinenc en busca de
fantasies, CRAC!, un guri fornit distribueix una
mica de sentit comú amb barres de ferro / i la
innoble xusma va fent / veuen el partit al
revés, borratxos com una sopa, i després se’n
van trontollant a l’estació de Euston guiats per
un cec sentit de l’instint o de l’olfacte que els
permet seguir el rastre dels seus companys amb
faldilles per tornar a casa seva. “Hòstia, que bé
que ens ho hem passat!”
Mentrestant, vomitant pel Mall, per on baixava
per fugir del baf letal que deixen anar pels

nostres platejats carrers de Londres, les
menuderies dels bens que couen els escocesos,
¿què veig? Doncs ni més ni menys que un cony
de merda irlandesa amb els seus camarades de
Belfast amb ganes d’apallissar qualsevol cosa
que es mogui. Amb les orelles gruixudes i unes
mans que semblen un penjoll de plàtans / des
de lluny, les seves veus sonaven com els udols
d’una colla de gossos. Eren un exèrcit
uniformat de sarja blava, i, sense excepció, amb
ulls blau pàl·lid i explosius entaforats a les
motxilles, i bombes petites dintre unes
innocents bosses d’entrepans… amb aixelles
que amaguen pistoles suades i pudents, a punt
de fer volar el cap de qualsevol fill de mare i
esquitxar el polsós Strand amb un líquid espès i
vermell / liquidar de passada alguna tia que,
Déu no ho vulgui, podria ser una de les
meves / o arrancar-li les cames a algun
desgraciat que passés per allà / i després se’n
van a emborratxar als seus bars rugint amb una
alegria maligna… “Només m’he begut sis
gerres de cervesa negra” i es barallen per dir
qui ha de posar la pròxima bomba. “¿A qui li
toca ara? ¿Quants ventres han rebentat? El fill
de puta del meu marit ja torna a ser la bar”.
¿Quants nois no s’han ofegat amb la seva
pròpia sang després d’haver dit adéu amb un
petó a les seves xicotes? Jesús, Josep i Maria!
Quantes filles de mare no han rebut una
descàrrega de metralla a la cara que els ha fet
perdre un ull? Que n’és de fill de puta el meu
marit! Quantes mares reguen les tombes de fills
de divuit anys 7 esposes i viudes que parlen a
un tros de terra mentre tu, tu, desgraciat sifilític
vestit de sarja blava et vas cardant gerres de
cervesa, i tornes a casa sol on t’espera la dona
amb sis criatures, i sense ni rentar-te te la tires
refregant en els seus deserts de carn la
minúscula cigala / li hi fots una mica a dintre i,
al cap de deu segons, ja et surten unes gotes de
llet aigualida / ella està allà ajaguda com una
vaca amb taques a la pell / sense saber què
cony és un orgasme / només ha llegit alguna
cosa sobre unes vagues explosions a l’entrecuix
/ ha sentit campanes / les úniques explosions
que li sap provocar l’irlandès són les que et fan
xisclar de puta agonia i dolor, banyades en
sang, i no pas d’èxtasi ni de semen. Quina
merda d’obscenitat… CARDAR, CARDAR,
CARDAR I CARDAR / EL CABRÓ DEL
MEU HOME ESTÀ AJAGUT AL
CARRER / LES CAMES A UN COSTAT I
EL COS A L’ALTRE / AH, DÉU, AJUDA’M
/ AH, MARGARET THATCHER, DAMA
7
DE FERRO, FES PENJAR AQUESTS
CABRONS / FES-LOS PENJAR POC A
POC I DEIXA’M AGAFAR UN FERRO
PER ARRANCA’LS-HI ELS ULLS /
FANTÀSTIC / TAL COM FEIEN ELS
GRECS / …
Penjar-los no és la solució a la pesta, senyora /
hauríem d’estar penjant tot el sant dia / sóc
humà com tothom / tots som fets de la
mateixa estofa / si li claves una guitza a algú,
xisclarà i em ferirà les orelles i em farà malbé el
cervell pensant en un pobre desgraciat amb
problemes / com un gatet petit abandonat
miolant tota la nit que et fa abandonar el teu
còmode refugi per preguntar-li què cony et
passa / la solució és la cervesa negra gratis / i
educació sexual a càrrec de ties angleses ben
entrenades a cardar i a mamar-te-la i després,
en lloc de marxar pels carrers amb armes de
guerra i tot de genteta als costats fent moure
una banderola, / marxarien amb la cigala ben
alerta, erecta amb força i orgull / però després
els arrestarien / no ho pots evitar / estàs voltat
de violència d’ençà que eres un nen i el pare
t’ha ant injectant odi a les paperines, en lloc
d’amor / ha alimentat la història del teu
benaurat passat per donar-te una causa /
alguna cosa per entretenir els nits / ha anat
teixint un tapís de dolor infligit des d’una zona
boirosa i distant que anomenem passat. ¿Què
més pots fer, doncs, amb el cervell tou i amarat
de cervesa negra adobat amb unes gotes d’odi?
Vaig saltar unes mates i vaig veure passar la
xusma entre una tempesta de pols… el Palau
estava alerta… les barbetes de trets angulars,
acabades d’afaitar, dels nostres valents i ben
plantats anglesos ja estan a punt de defensar la
reina i tot el seu seguici que representen el bo i
millor d’aquest monotonia grisa / aquesta illa
contaminada…
[Sona el Cor cantant Rule Britannia, Britannai rules
the waves…]
Finalment vaig pujar a un tren /vaig trobar un
vagó que encara no estava del tot destrossat i
vaig anar a peu fins a l’aeroport de Londres,
absort en els meus pensaments, també hi havia
un paquistaní dins el vagó, que estava rebent
un fart de llenya, sens dubte perquè havia
comès un delicte horrorós, com per exemple
haver atret inadvertidament la mirada d’algun
honrat i il·lustre fill de Tottenham, els cops
anaven imprimint un rítmic ritual als meus
pensaments, que ja començaven a prendre

forma per fer alguna magnífica decisió que
m’havia de llançar al camí de l’èxit i la riquesa,
cap a un conyet dolç i olorós, braços daurats i
llengües seductores. Se’m va endur una mena
de fantasia… em vaig adormir i vaig somiar…
veia una dotzena de gatets en un llit, arraulits
entre unes cuixes suaus i sucoses, com uns
gatets petits i tendres mamant als pits de la
mare,/ les dolces columnes d’ivori que
penjaven indolents es van obrir i van revelar un
jardí de flors d’aquells que tu has de regar, i
com una abella voluptuosa, ja anava de l’una a
l’altra / els pètals s’obrien gentilment /
deixaven anar el seu perfum a l’aire / i, quan
me n’anava, es tornaven a tancar / i després
l’altra i cada una d’una manera diferent / cada
una com una planta preciosa i sensual / cada
una com una boca voraç i sense dents, afamada
com el bec obert dels ocellets, i jo, com si fos la
mare, els deixava caure a la gola oberta el meu
cuc que elles aferraven amb avidesa per
devorar-lo. Després em vaig despertar / i
bruscament vaig veure el món tal com és, i vaig
començar les meves aventures, llançant-me,
jove i tendre, al piló inflat i tumultuós del món,
on jo no era més que un puntet.
[Sorolls de l’aeroport]
Tot això em va confondre / ¿qui té necessitat
d’anar-se’n, / jo, tu, o ell? / i vaig decidir
quedar-me per conèixer la meva dolça pàtria /
esmenar les desgràcies del meu preciós país &
¿Per què hem de tocar el dos i fotre el camp
com els barcos que naufraguen i abandones les
rates / em veia a mi mateix com a rei del món
occidental /( però com que necessitava un
descans abans de passar per les proves que
m’esperaven, em vaig aventurar a entrar en
aquesta petita cafeteria… Pertot on mirava…
era el testimoni d’aquesta evidència… de la
pesta britànica.
ESCENA V
[Soroll de sons i frases sortides de la cuina de la
cafeteria, etc.]
EDDY: Un cafè, sisplau, i un croissant amb
mantega.
CAMBRERA: Molt bé, ¿amb llet?
EDDY: Sí, sisplau. ¿On és la mantega per untar-lo
amb profusió i veure com la seva suavitat
oliosa cobreix les vores del croissant?
8
CAMBRERA: No n’hi ha. És per culpa de la
pesta.
EDDY: Doncs per què emportes el croissant, si
saps que no hi ha mantega?
CAMBRERA: Li porto una altra cosa?
EDDY: Porta’m un pastís de formatge. ¿Són
bons?
CAMBRERA: Els nostres pastissos de formatge
són elaborats del nèctar dels déus i confec-
cionats amb els dits destres de cent verges que
han estat assotades amb joncs de la riba del riu
Ganges.
EDDY: D’acord. Porta-me’n un.
[L’hi porta]
Ja m’he acabat el cafè, i ara no tindré res líquid per
fer-lo passar.
CAMBRERA: ¿Li porto un altre cafè?
EDDY: No és que en vulgui o no en vulgui un
altre, sinó que en necessito un altre / has trigat
tant a portar-me el pastís que ja m’he acabat el
cafè. Porta-me’n un altre.
CAMBRERA: D’acord.
EDDY: Però porta-me’l abans que m’acabi el
pastís, o no tindré res per menjar amb la
segona tassa, perquè només la vull per fer
passar el pastís.
CAMBRERA: D’acord. [A una altra cambrera.]
Així que es va escórrer sobre el meu vestit.
CAMBRERA 2: Sí.
CAMBRERA: Quin fill de puta més porc!
CAMBRERA 2: Era tan espès i enganxós que no
hi havia maneres de treure-ho / i m’estava
llepant com un foll, quan va entrar la mare.
CAMBRERA: No! ¿I què va dir?
CAMBRERA 2: No et descuidis de fer-l’hi darrere
les orelles, perquè sempre se n’oblida.
CAMBRERA: M’agradaria que la meva mare fos
tan comprensiva / jo no he mamat cap cigala
sucosa durant anys. ¿I tu?
CAMBRERA 2: No, jo tampoc, de fet, almenys
no pas una d’aquelles tan grosses, dures i
rosades.
CAMBRERA: ¿Com era la més grossa que has
mamat?
CAMBRERA 2: Vint-i-vuit centímetres.

CAMBRERA: No pot ser!
CAMBRERA 2: Sí, era rugosa com un roure, amb
un nus immens al final.
CAMBRERA: ¿Sí?
CAMBRERA 2: I quan es va escórrer va sortir un
doll que hauria servit per empaperar tot el
menjador.
EDDY: ¿On collons tinc el cafè? Ja estic a punt
d’acabar-me el pastís de formatge, i l’únic sentit
de la meva vida en aquest moment se me’n va
en orris / m’hauré de beure un cafè calent
sense res per fer-lo passar.
CAMBRERA: Aquí el té. Perdoni, me n’havia
descuidat.
EDDY: Ja era hora, collons!
CAMBRERA: Ah, posa’t la llengua al cull, merda
de rata!
EDDY: M’escorreré a sobre els teus ulls, forat
podrit, per on ja ha passat tot l’exèrcit.
CAMBRERA: No se t’aixecaria, ni que t’enganxés
tot el cony a la cara, maricon impotent,
sodomita, traficant de merda.
ENCARREGAT (El seu marit): ¿Què collons
passa? ¿Què hi fots tu, aquí, cridant, escòria
podrida? Carda el camp!
EDDY: A mi ningú no em parla d’aquesta
manera.
ENCARREGAT: Doncs jo ho acabo de fer.
EDDY: T’esborraré de la capa de la terra.
ENCARREGAT: Doncs jo et fotré dins un pastís
i et serviré de postres.
EDDY: I jo t’estriparé, t’arrancaré els braços i les
cames per donar menjar als porcs.
ENCARREGAT: Et mataré a cops de peu i faré
salts a sobre teu, et picolaré amb un ganivet i et
desossaré viu.
[Fan com si es barallessin]
EDDY: Pega, fereix, esclafa, fes mal, apunyala,
talla.
ENCARREGAT: Aixafa, odia, estripa, esbudella,
sotmet.
EDDY: Etziba, apunyega, talla, fot-li.
ENCARREGAT: Trenca-li el cap, parteix,
abonyega, closca.
EDDY: Explota, xiscla, fúria, domina, guanya.
9
ENCARREGAT: Cony, merda, brutícia,
remordiment, feblesa, sang.
EDDY: Hemorràgia, ruptura, inflor. Partir,
closcar, trencar la barra, trencar el coll.
ENCARREGAT: Enfonsar-se, aixafar costelles,
ah, l’agonia del punxó de gel esmolat.
EDDY: Testicles arrancats, ulls arrancats,
extirpats, tendons rebentats, dents i ungles
triturades.
ENCARREGAT: Mossegar, engolir, mamar,
estirar.
EDDY: Més cops i més poder.
ENCARREGAT: Cada cop més feble.
EDDY: Cada cop més fort.
ENCARREGAT: Feble.
EDDY: Fort.
ENCARREGAT: Moribund.
EDDY: Victoriós.
ENCARREGAT: S’ha acabat.
EDDY: Adéu.
CAMBRERA: L’has matat. No m’hauria pensat
mai que les paraules matessin.
EDDY: Doncs les mirades també.
CAMBRERA: L’has matat / era el meu marit.
EDDY: No ho volia pas fer; t’ho juro que no / ha
mort del xoc.
CAMBRERA: Era un bon home, sòlid en tot,
llevat de la cigala, però es portava bé amb mi, i
ara estic sola / ¿a qui hauré de cuidar, ara? ¿A
qui podré esperar a la nit mentre ell netejava la
cafeteria, o mentre era a la sauna relaxant-se? /
¿Per qui cuinaré, o raspallaré la caspa de la
jaqueta, o netejaré el greix del barret o els
llepets dels calçotets? / ¿A qui donaré ànims
durant les llargues nits / mentre ell es preocupa
per mi? / ¿Qui portarà els nens al llit amb uns
copets carinyosos després d’arribar del bar
completament borratxo mentre, en broma, em
pega la cara? / ¿Quines vomitades netejaré del
coixí quan me les vessa a la cara cada divendres
a la nit després de les seves habituals
sortides? / ¿Quin negre uniforme planxaré per
tenir-lo a punt per les seves incursions a
Brixton amb els altres nobles anglesos? / ¿A
quines fotos trauré la pols a la sala d’estar dels
seus herois, Hitler, Goebbels, Enoch Powel,
Ina Paisley i Margaret Thatcher, sense oblidar

els nostres estimats membres de la reialesa?
¿Val la pena viure? / M’havia casat amb un bon
anglès / ¿On en trobaré un altre d’igual? / Mira
què has fet / i tot per culpa d’un estúpid pastís!
EDDY: Preciosa, hi ha hagut moltes guerres per
molt menys d’això.
CAMBRERA: No en torbaré mai cap més d’igual.
EDDY: Sí que el trobaràs.
CAMBRERA: ¿On?
EDDY: No busquis més lluny d’aquí, dona / el
teu caràcter m’ha guanyat / dóna’m un bon
cop d’ull / a la cara / fes que els ulls vagin
lliscant avall, avall / no és pas una llonganissa
això que hi tragino / estic content de veure’t /
segur que puc fer el mateix que ell / treu
brillantor a aquesta verga / neteja’m els
calçotets / et puc donar una pallissa
excepcional, si és que t’agrada / tindràs la meva
orgullosa col·lecció de fotos per treure-hi la
pols / m’estimo més tractar-te bé i amablement
i acariciar-te els cabells cada nit i fer un petó al
teu nas adormit / en lloc d’emmerdar-te el
coixí de vomitades, t’escamparé violetes als
peus / t’espremeré els dits dels peus de nit
quan els tinguis freds, i, quan passegem per
jardins de roses et trauré bufant les puces dels
cabells / després de treballar, vindré a casa de
dret sense perdre el temps en cerveses, i
guardaré tot el meu esperma per vessar-lo
dintre teu / suau i càlid com un xàfec d’estiu /
no en gastaré ni una sola gota a la sauna de
Camden (“afanya’t carinyo que hi ha cua”) i et
vessaré a dins la meva càrrega platejada per fer-
ne preciosos rierols / t’enfonsaré el meu ceptre
a dintre / t’obriré l’entrecuix i m’hi submergiré
com una pedra calenta dins la mantega / dins
un oceà d’èxtasi, perquè tu et això per mi / un
èxtasi de carn i de sang i de caminets
serpentejant. Olis sedosos i olors que mai no
s’han destapat / et giraré de dalt a baix, de
dintre a fora, de dret i del revés / et despullaré
del tot i m’enfilaré per la teva pell / estic boig
per tu / tu, noieta lúbrica, i senyora, noia i
dona convertides en una de sola / et besaré el
forat del cul com si fossin els llavis d’àngel / et
prendré, amor, pel que ets!
CAMBRERA: M’has calmat el dolor, tendre i
encantador noiet / em pensava que l’enyoraria
desesperadament, però ara, després de veure’t,
gairebé que ni em recordo del seu aspecte. Tu
m’ets tan familiar, tot i que no coneixíem abans
10
/ que estrany / potser és aquest sentiment que
l’amor t’ha posat al cor. Els batecs familiars.
EDDY: Jo sento el mateix per tu.
CAMBRERA: Em recordes algú, o alguna cosa.
EDDY: ¿Què, rateta?
CAMBRERA: No. Res.
EDDY: Confessa, estimada, el dubte que fa
corrugar la cella i fa que tinguis al cap un
pensament irritant de la mateixa manera que un
pet irlandès continua flotant per l’aire molt
després que el seu creador gira cansat la
cantonada de Kilburn High Street.
CAMBERA: No és res més que això, carinyo / jo
tenia un nen que només tenia dos anys/ dolç i
d’ulls blaus, igual que els teus / un encant / i
un dia ens va caure la desgràcia / i realment va
ser una desgràcia / una excursió per passar un
dia d’agost a Suthen / tenia calor i estava
enfigassat de cotó fluix i reia amb les dents /
mocadors i elàstics / sortida al moll de la torre,
excitació, entrepans i litres de llimonada amb
gas.
EDDY (A part): És curiós, m’agrada la llimonada
amb gas.
CAMBRERA: Després, dues o tres milles més
enllà, vam xocar contra una mina que flotava al
Tàmesis, com una merderada poderosa que no
vol desaparèixer per més que estiris la cadena,
de manera que anava surant / mostrava un
rostre marcat i vermellós a causa dels cops
rebuts al mar enfurismat, i just, per atzar, com
si el destí hagués ordenat que ens la trobéssim,
ens va llançar volant cap a la lluna / va fer un
forat tan gros que el Tàmesis semblava
Brighton en un dia de xafogor amb caps flotant
per tot arreu / el meu Frank va tornar nedant i
jo em vaig agafar a una soca, però el meu petit
Tony, era aquest en seu nom, ja no va flotar
més… espero que tingués una mort ràpida.
EDDY: ¿I no podria ser que un pescador el
tragués d’aquell infern?
CAMBRERA: Ni una paraula, ni un senyal, ni tan
sols va aparèixer el seu petit cadàver / m’hi
vaig quedat tota la nit, i, quan es va fer de dia
vaig veure el seu osset amarat de petroli, com si
l’haguessin vomitat les entranyes del riu. Jeia
entre condons a la riba plena de merda. Me’l
vaig endur a casa i el vaig rentar.
EDDY: Quina història més trista / em sap greu
per tu, estimada, quan veig que el dolor s’ha

alimentat d’una persona tan jove i tan bonica /
mentre que ha deixat lliures per cometre
assassinats a d’altres que es mereixen més
aquesta fuetada del destí.
CAMBRERA: No sembla pas que el destí actuï
allà o ho hauria de fer / més aviat ens fa sortir
com un conill d’un barret / és com el bingo, si
et toca el número, ja has begut oli.
EDDY: Aquell osset que deies, amor, ¿puc veure
aquesta preciosa relíquia?
CAMBRERA: ¿El vols veure de veritat?
EDDY: Sí, li donaré un cop d’ull.
[Surt la cambrera i torna amb l’osset.]
És estrany, però sovint he somiat amb un osset
com aquest / no n’he tingut mai cap, i tot i així
sembla com si trobés a faltar aquesta coseta
peluda i maimona, com si el cos n’hagués sentit
el tacte i el cervell no ho pogués recordar /
d’ençà d’aleshores sempre m’han agradat les
coses peludes. Vine, amor meu, ja has tingut la
teva part de sofriment, i jo també, i si el destí
apilona merda, també apilona tresors. Trobar-
te a tu ha estat com trobar-ne un que mai no
havia somiat, el destí ha estat amable, aquesta
vegada / em penso que estam fets l’un per
l’altre, ¿i tu?
CAMBRERA: Jo també, preciós, i per una vegada
beneeixo els astres que aquesta vegada m’han
donat un home com tu / tens els mateixos ulls
que el meu Toni / verd i jade com el mar.
EDDY: I tu tens els ulls com la llum del sol en el
mar i espurnegen entre les roques més fondes /
blau i daurat.
CAMBRERA: I tu tens el rostre com els grecs /
tallat en marbre antic.
EDDY: I tens el cos tou com els cadells, fort com
les panteres.
CAMBRERA: Anem al llit, estimat.
EDDY: Som-hi.
PARE: ¿Creus que podia succeir
que es complís la maledicció
que Eddy pogués matar el seu mare
i es fiqués dintre de les bragues de la mare?
El vaig haver de fotre fora.
MARE: Això, estimat, no ho sabrem mai
fins el dia que, tot de sobre,
vegis un fill ben diferent
del que jo un dia vaig conèixer.
11
PARE: Tens raó, Dinah, tens raó!
¿què vam fer perquè l’anatema
caigués damunt de tu i de mi?
MARE: Qui sap, amor quina maldat
desconeguda ens caurà a sobre.
¿Vam fer algun mal a algú,
vam infligir alguna ferida?
PARE: En ma vida he fet res dolent,
sempre he estat un home honest,
merda sobre l’endeví
i la seva broma vil.
MARE: És curiós, Ted, que ens diguessin
dues vegades el mateix,
que al cap d’un temps un altre rostre
ens tornés a fer un advertiment
horripilant com el primer.
PARE: Potser li hauríem d’haver dit
al nostre fill, potser ell hauria
d’haver conegut el secret
o potser anirem a parar…
MARE: ¿A l’infern? Va no em facis riure.
L’infern ja pertany al passat
i no es pot desfer amb paraules.
El destí ens fa representar
els papers que ell ens ha donat.
ACTE II
ESCENA I
EDDY: Ja ha passat deu anys, deu anys que han
deixat caure les fulles damunt nostre / ens han
amarat de sol i pluja / i a mi m’han enfortit els
músculs per lluitar contra el món. He millorat
tot el local de la nostra cafeteria amb esforços
intensos, ajudat, és clar, per la meva dolça
companya / he liquidat la peresa i els vells
hàbits del passat / que abans s’havien conside-
rat normals / he forjat d’edat l’or de la ciutat /
els inútils es van anar extingint només pel fet
d’haver-se d’encarar amb el suc d’un gas d’alta
potència / els tramposos que us estafaven amb
succedanis i sopes de peix aigualides / s’han
quedat sense feina, i la gent que es delien per
alimentar-se el cervell i els budells han envaït el
nostre local / els fills de puta de cara greixosa
que solíeu veure escarxofats sobre les factures i
les morenes al cul / ja feia massa temps que
desafiaven les exigències de la gana que ens
rosegava les entranyes / la necessitat d’autèntic
menjar i beure / de la substància real de

l’ànima / no aquells pixapolits putrefactes amb
sang d’orxata que empastifaven el país / i
caminaven enrigidits i explicaven anècdotes
com si fessin pets en sopars pagats amb els
beneficis de l’estafa i la usura / aquests es
pensa-ven que eren la nata de la societat i
n’eren la llet agre / els vam ensenyar el camí de
fotre el camp / van morir intentant posar-se a
la nostra alçada / es van convertir en pols.
DONA: Deu anys que han passat volant com la
carrossa d’Apol·ló il·luminant amb passes de
foc els nostres estius, desglaçant el gel i besant-
nos les galtes / deu hiverns el déu del gel,
barbablanc, ha abraçat la terra amb unes fèrries
tenalles de gel / i va ser foragitat a guitzes pels
peus lleugers i primaverals de Ceres, Plutó i
Dionís / i per l’abril els rierols espurnegen
riallers sobre els roques i els joncs, encantats de
ser finalment lliures / durant deu anys aquesta
esplèndida melodia de la vida ha estat entonant
la seva variada melodia / ha estat entristint i
alegrant / ha fet pujar la saba de la vida a les
flamejants roselles i als narcisos, i els ha tornat
a dur al seu somni tardoral / mentre nosaltres,
el meu home i jo, celebràvem tres mil-tres-
centes seixanta-cinc vegades el nostre ritual
privat de les nits de desmai. Mentre que jo cada
dia i cada any anava fent punts en aquest nostre
món / m’anava movent a cops de colze /
tallava un coll o dos, metafòricament parlant,
és clar, i mostrava fins a quin punt aquest món
està ansiós de poder, de classe social, i
l’ostentació amb uns tocs de talnet de tant en
tant. Vam guarir la pesta posant inspiració als
nostres plats / ens vam fer rics oferint més i
cobrant menys. / Amb nosaltres, va desapa-
rèixer el vell truc de les porcions controlades
usat pels lladres grassos / vam tornar a posar
carn a les botifarres / ara el món té més bon
gust / i es van acabar les serradures amb
colorants i la merda de gat més apta per tapar
els forats de les parets que no pas per omplir
l’estómac / eren tan fastigoses que les nacions
de l’altre costat del mar les van foragitar de les
seves botigues i magatzems per evitar que la
joventut caigués en l’estat letàrgic tan
típicament britànic que es pot veure al metro
de Picadilly a les vuit del matí / una nació mig
adormida i drogada amb aquestes porqueries
pudents i bestials que surten dels paquets /
confeccionades per negociants confabulats
amb els comunistes per afeblir les defenses del
cos / alimentari el país amb merda i verreria, i
veure com la gent va caient pels carrers a pilons
12
/ després els comunistes, astuts, vénen i els
escampen a bufarades / però ara a la nostra
gran cadena / donem energia a la gent, oferim
menjar per a la ment / i un reguitzell de
proteïnes / entrepans com un puny on hi ha
trossos immensos, sucosos i riallers / tot el
país pica l’ullet i torna a la feina / sense gaire
pressa /es necessita que passi un cert temps
abans de tornar a fer servir els músculs afectats
de fam / fluixos d’haver aguantat els resultats
de les curses del Daily Mirror / amb els ulls
ofuscats de tant escrutar travesses / nosaltres
els tornarem al treball, sense por, encara que
pel camí bé podrien tenir un col·lapse i morir-
se / nosaltres els arrancarem dels bars amb els
dits encara aferrats a aquella barra que coneixen
tan bé / com els infants que s’aferren al pit de
la mare / ho hem de fer/ hem de netejar el
món de fills de puta aferrats als seus foscos
dominis, que tanquen el pas al talent perquè
obstrueixen amb els seus cossos inflats i la seva
flàccida mediocritat / els llançarem al cel, o ens
limitarem a contemplar com es podreixen
mentre nosaltres acumulem milions.
[El Cor canta l’Himne Anglicà Jerusalem]
L’ESFINX
DONA: La pesta encara no s’ha acabat del tot.
Encara queda una pesada aquí al voltant,
carinyo, que no se’n vol anar, causada, diuen,
per una malifeta que no ha estat purificada,
sinó que continua podrint-se dins el saludable
cos de l’estat / la gent cau com mosques /
assassins armats disparen des dels ulls rebentats
dels edificis i la mort s’està a l’aguait en el fètid
alè dels amics d’ulls embriagats d’enveja i
cobdícia per culpa del teu èxit / la gent
t’estreny la mà flàccidament com si tingués por
del contagi. La malaltia de la inèrcia, i el vull i
no goso, el país està inundat de productes
químics que converteixen el cervell de la gent
en una sopa fins a l’esmussament, fins a
esmussar les anques que xerriquen, ja de temps
avorrides amb el vell costum, i els amants
tenen por de tocar-se l’entrecuix per por que
surtin noves lleis contra el contagi i els
converteixin en proscrits. Botigues masturba-
dores s’arrengleren a tots els grans carrers, i el
soroll pneumàtic de punys forts i oficials
assegura a les noietes una bona vida, el país
està inundat de semen que no endolceix l’úter
de les amants, sinó que es queda espremut dins
el kleenex i mor dintre unes cabines de llum
vermella. Mentrestant uns homes amb una

careta blanca penetren dins el sagrat gresol on
la vida s’hi pot haver esmunyit, i armats amb
bisturís i bombes xucladores estripen el fruit
viu i el llancen al riu de les clavegueres, futurs
Einsteins, Miquelàngels i futurs Eddys. La sang
i el plasma de la creació són arrabassats i llan-
çats, amb respirs dificultosos i “no ho facis!”
dintre els paquets tendres encara sense cap
satisfacció.
EDDY: Sí, és així com treballa la pesta, hi ha
alguna cosa podrida a la ciutat que no es vol
morir / he llegit que una Esfinx s’ha instal·lat
fora la muralla de la ciutat, que turmenta tots
els que hi passen, diuen, i que mata els que no
poden contestar el seu enigma estrany / no hi
ha dubte que contribueix a escampar el càncer i
la podridura, i, tanmateix, ningú no la pot
destruir.
DONA: Jo també ho he sentit, i tot i així, es pot
dissoldre en l’aire.
EDDY: Hi aniré a passar-li comptes.
DONA: Vés amb compte, carinyo, tu ets tot el
que tinc.
EDDY: No tinguis por. Si he arribar fins aquí,
sobrevivint a tot el pitjor que el destí em podia
infligir, també me’n sortiré d’això. No
m’esperis alçada, perquè trigaré, però si no he
tornat demà a trenc d’alba, ens veurem al cel, i
si no, a l’infern!
ESCENA II
L’ESFINX fora de les muralles
ESFINX: ¿Qui ets tu, homenet / misèria de
merda / residu de cigala / error al mig de la
nit / has vingut a respondre el meu enigma
/l’enigma de l’Esfinx / fot el camp, cuc, abans
no t’arrenqui el cap i els ulls / abans no et
rosteixi la llengua / nul·litat d’home / insult de
la natura, vés-te’n abans que perdi la sang
freda.
EDDY: No em fas cap por, escòria / no pots
espantar Eddy perquè Eddy no s’espanta
fàcilment / me n’he tirat de millors que tu als
bordells de Singapur / tu només pots espantar
els febles, no a mi / tu existeixes per matar
homes, sac de merda, detestable malaltia,
perquè no pots estimar / sense amor, només
pots aterroritzar els homes ; ningú no et pot
estimar / ¿qui et podria besar a la boca, i fins et
13
put l’alè com si fos una casa de putes de Hong
Kong quan hi ha desembarcat tota l’armada?
ESFINX: En fas riure, foll / hauries de saber més
coses dels bordells, no existeixen només per
recollir les teves escorrialles / els homes tenen
necessitat d’exterminar-se abans d’exterminar el
món / poll, només fas que embrutar la terra / a
cada pas podreixes tot el que tens a sota /
converteixes el mar en un estany mort, i els
conreus moren per culpa de la pesta que sou
els homes / sou vosaltres, la pesta / ¿on tens
els ulls? / hauries de fixar-te en la terrible visió
que et dóna el mirall / la pesta és a dintre teu.
Fabriques armes per obtenir la força que et
falta / esclavitzes, assotes, colpeges i tiranitzes,
fas servir fusells, cadenes, bombes, reactors i
napalm, estàs tan sol i ets tan patètic! El teu
amor significa esclavatges, donar significa
robar, estimar significa cardar, ajudar significa
explotar, necessites una mare i després te la
tires, estimar significa explotar una dona,
convertir-la en una vaca prenyada perquè
produeixi carn de canó per continuar matant /
¿podràs mai acabar amb aquesta pesta? / ets
patètic, inacabat, i no pas com jo, mai com
nosaltres, una dona, una esfinx. Totes les dones
són esfinxs. Jo he agafat el poder per totes, jo
sóc el poder / et podria menjar de viu en viu i
vomitar-te en forma de bombolles / jo devoro
estofa com la teva… Ah, porta’m homes forts,
misèria de no res / mira què m’han portat
aquí / herois de nyigui-nyogui / cinèfils de
plàstic / idòlatres de pel·lícules de l’oest /
herois punks / un sang d’orxata / un porc
masclista / un violador de merda / ah, error de
la naturalesa en l’alba espectral dels temps! /
quan les dones eren dones, andrògines i
completes i podien reproduir-se soles, però en
algun lloc, en algun moment, un rèptil va
abandonar el nostre cos, es va allunyar
arrossegant-se i es va convertir en un home;
però ens va robar la bosseta del semen, i des
d’aleshores només vol tornar a entrar dintre
nostre, però ja no el volem més, només
necessitem la vostra sement repugnant,
mosquit… una cosa que a vosaltres només us
treu trenta segons de vida, i a nosaltres, nou
mesos; durant aquest temps engendrem,
donem forma, nodrim i tenim cura, ens
engreixem, i després donem el pit i protegim.
Vosaltres, mentrestant, foradeu la terra en
busca de tresors, us dediqueu als vostres
estúpids jocs de mascles, fot el camp, bíped
encrostissat / no ets més que una cigala engan-

xada a un piló d’escombraries; em fas llàstima,
de veritat / aquesta setmana ja m’he cruspit
molts homes / au va / fot el camp / tros de
merda i d’escòria bruta / vés-te’n abans que et
trossegi / vés i maquina, complota, fereix, fes
mal i viola, oprimeix i fereix, ves a fer lleis
malignes, carn assecada, cigala indigna de
confiança. Ni tan sols tens la nostra capacitat
de passió. Jo puc tenir deu orgasmes per cada
un de teu / ¿Vols que ho provem, galiàs? / Tu
vas sortir d’una costella meva, senyoret. / ¿Jo
d’una de teva? Quin acudit! /la dona era
Adam / era la terra / la dona és la marea / la
dona està immersa en el moviment de
l’univers / el nostre cos obeeix les fases de la
lluna… els pits se’ns inflen i creien, i la sang
substanciosa que tenim brolla per dir-nos que
formem part del moviment de la natura /
¿quins senyals teniu vosaltres? / ¿com sabeu
fins i tot si teniu vida? / sagneu? / ¿sentiu els
cops dintre l’úter? / ¿hi ha alguna boqueta que
us xucli la llet dels pits? / ¿podeu fer alguna
cosa? / ¿quins senyals teniu? / una cita amb la
mort / l’hora que heu d’atacar / incapaços de
crear, destruïu / jo sóc la terra / jo sóc el
moviment de l’univers / jo sóc l’aigua, el foc i
tots els elements / tinc una veu capaç de pujar
moltes octaves i que es comunica amb els
esperits dels morts / tinc la pell dolça, de
vellut, que desitgen els que tenen aspre el
rostre, i el cos dur i musculós per treballar i
suar sobre la capa de la terra per a nosaltres /
el bé de la vida / la dona / nosaltres / el sexe /
l’esfinx / el cony gran i majestuós / la gran
boca de la vida / el somni dels homes en les
seves nits doloroses i solitàries / la joia eterna
per la qual els homes moren, envegen i
imiten / allò que els homes anhelen, pel qual
emmalalteixen i es tornen bojos / així que vés-
te’n / ets petit, insignificant / fot el camp, cuc,
o et trencaré les dents i t’arrancaré els dits /
vés-te’n, posa’t una bomba al cul, maleït
bastard assassí, porca merda… Fot el camp; em
fas vomitar.
EDDY: Sense mi no ets ningú / sense mi no
existiries, sense mi ets un forat buit que udola.
ESFINX: ¿Què? Et penses que et necessito.
Necessito llet, però no vaig pas al llit amb cap
vaca. Jo en cultivaré i et fertilitzaré, i et tindré
en una tanca on no puguis fer cap mal / ara
vés-te’m, noi, m’estic posant nerviosa, i
agraeix-me que per alguna raó em compadeixi
dels teus intents de ser un heroi.
14
EDDY: Vull desxifrar el teu enigma.
ESFINX: Doncs has de saber que els que no el
poden desxifrar moren, de manera que si no
pots fer-ho, et mataré. T’arrancaré la cigala
amb les dents abans de devorar-te.
EDDY: D’acord / i si el desxifro / ¿què hi
guanyo?
ESFINX: Em podràs matar.
EDDY: Doncs et tallaré el cap perquè les dones
parleu massa.
ESFINX: D’acord. Ets un pet pudent, tu. Aquí el
tens: ¿què és allò que camina sobre quatre
potes al matí, dues potes a la tarda, i tres potes
al vespre?
EDDY: És l’home! Al matí de la seva vida camina
de quatre potes, quan és jove, camina amb
dues, i al vespres, quan trempa amb les seves
dones, treu la tercera pota.
ESFINX: Fill de puta! Has fet trampa per trobar
la solució.
EDDY: No. Només el sentit comú. En fi,
lamento haver-ho de fer. Ja et començava a
tenir simpatia.
ESFINX: Ja m’és igual / per ser sincera: ja
m’estava cansant d’espantar a tothom i de ser
una esfinx / d’acord, talla-me’l i acabem d’una
vegada per totes.
[Li talla el cap]
ESCENA III
EDDY: era capaç de fer-te avorrir les dones per
tota la vida / però no a mi / jo estimo una
dona / l’estimo / l’estimo, l’estimo i l’estimo /
i fins i tot a aquesta / l’hauria pogut estimar /
estimo tot el que tenen, estimo totes les seves
parts / estimo cada part que es mou / estimo
els seus cabells i el seu coll / estimo la manera
com es mouen quan travessen la cuina per
posar la bullidora al foc / d’aquesta manera tan
mandrosa i familiar /les estimo quan obren els
ulls al matí / estimo la seva pell suau de
criatura /estimo les seves veus / estimo les
seves mans, més petites que les meves / estimo
els seus pits flonjos / estimo les seves
pestanyes i el seu nas / les seves dents i els seus
muscles / les seves rialletes /i les seves
passions desesperades i els seus líquids i el seu

alè prop del teu al llit / els seus ronquets / i les
seves cames sobre les teves, i els seus peus al
matí i estimo els seus ventres i les seves cuixes i
la manera com cada una de les seves parts
s’acobla a les meves / i estimo les seves cavitats
i articulacions i corbes / i els ossos dels malucs,
i les seves zones humides d’amor que em
desitgen / estimo les seves estacions i estimo la
manera de dormir i de parlar i de xiuxiuejar i
estimar i cantar, i estimo la seva esquena i el
seu cul acoblat al teu cos que es converteix en
una butaca / i l’estimo per haver-me acceptat i
ofert una llar per les meves angoixes
mustiades / les meves passions amoroses / els
meus somnis / les meves dolceses / la meva
mel / la pau del meu esperit / i m’agrada vessar
tot el meu amor sobre ella amb els ulls ben
oberts, i estimo el nostre cansament, i estimo
els seus genolls i els seus omòplats i els seus
granets, i l’estimo quan m’espera i l’estimo
quan m’aconsola després d’haver-li explicat els
meus combats diaris en el món, i l’estimo i
l’estimo i l’estimo, i…
[Entra la seva dona]
DONA: Ben fet, amor, ara tot anirà bé / heroi
meu, sí que l’ets / ets el meu cavaller valent i
resplendent / el meu lleó, sí! I jo sóc la teva
companya / lleó meu, intrèpid i dolç / I ara,
per celebrar-ho, convidem el teu pare i la teva
mare a sopar i ens reconciliarem com en els
contes de fades de totes les penes de passat i
tota la família estarem junts i serem
enfitadament feliços.
EDDY: No puc sinó riure pensant amb el pare i la
mare / tancats en clau en el seu pis de
protecció oficial / amb quaranta lliures per
setmana conduint una carraca de Putney fins a
Waltham Cross, i deixant-se guanyar cada
dissabte a la nit.
DONA: Convida’ls a venir, Ed, ni que sigui per
poder compartir la tele en color, l’equip de
música, i les pel·lícules on sortim nosaltres a la
bonica Eivissa i a Tebes, tu tirant-te al mar de
color blau cobalt brillant amb les teves dents
somrients acabades d’enfundar, i totes resplen-
dents de sol radiant, convida’ls a compartir els
sofàs de cuiro / els vins suculents / les cintes
de vídeo on tenim gravats aquells programes
que t’agrada mirar quan tornes tard de treballar
amb els teus altruistes tripijocs i t’asseus amb el
gos al costat i les sabatilles als peus… que
assaboreixin de la comoditat de la calefacció
central del bany… mai més el cul fred sobre les
15
tapadores de plàstic, sinó folrades de llana, i les
canonades ben calentes, i les escales amb
moqueta peluda i tan flonja que cada graó és
com un prat voluptuós. Quina il·lusió no els
faria un somier de marca, o el matalàs d’aigua
que ens empeny la pelvis, la teva contra la
meva, d’una manera tan suau, la dutxa, amb
uns rajolins d’aigua com agulles, i ensenyarem a
la teva mare les delícies de la cuina, amb una
trituradora a l’aigüera, i sense haver de rentar
res a mà per tenir temps d’assaborir els pastís
de poma.
EDDY: Els faré anar a buscar pel xofer, si és que
el pare ja s’ha alliberat d’aquell vell mite que,
com un poll, li rosegava el cervell parlant-li
d’un parricidi i d’un incest terrible / el subtítol
podria ser La història d’una puta mera / un conte
de terror perquè els nens vagin a dormir
enfollits i s’agemoleixin de terror en la foscor, i
perquè, de grans, es gastin els pistrincs amb
psiquiatres.
DONA: Quan em vas explicar aquesta història,
Ed / no em podia creure que els grans
poguessin empassar-se mentides de gitanos
greixosos forjades en una barraca de fires / i
que poguessin fotre’t fora, tan jove i encara tan
rosat de pell, per llançar-te al món enganyador,
quan encara tenies la llet als llavis / potser era
una trampa per fer-te sortir del niu.
EDDY: Qui coneix, estimada, el cervell tossut
dels pares i mares primitius, que tenen els caps
plens a vessar de porqueries televisives,
concursos i horòscops / que creuen tota la
lletra fluïda que surt de llibres de duro! / ¿I
què? Vaig sortir al món jove i ple d’energia, i
vaig aprendre a submergir-me aviat a la
turbulenta marea de la vida ben equipat.
DONA: T’has curtit, amor / ets un supervivent a
la massa efervescent de dents i ganivets i ulls
desesperats, tots ansiosos d’arrabassar un tros
de carn / tu ho has aconseguit, i encara ets
excepcional / encara emmorenit i esvelt / l’èxit
no t’ha fet posar panxa ni cul ni t’ha excavat
cap llaga als budells / ni t’ha convertit la boca
en un cendrer pudent amb un cigar greixós
enganxat com un cagarro que es resisteix a
sortir, i es queda allà penjant fins al final, tens
l’alè dolç com la mel / la llengua no se t’ha
cobert amb el tel llefiscós dels tiberis amb
altres artistes de merda que farden d’anells de
culs de got i al dones porques i imbècils que es
passen la vida masturbant-se o jugant a cartes
amb altres velles idiotes que fan, com a únic

exercici, un alçament de braç per cridar un taxi
a la porta de Harrods / tu ets dolç / i tens un
cos com un riu que flueix i flueix dintre meu /
es mou com un riu que flueix… els teus
músculs ondulants em porten per aquest riu,
susu i dur / quan estic als teus braços, em
sento enduta per aquest corrent sense fi i
després arribo al mar, em sento enduta pel mar,
per una onada, que em rebolca i després em
torna a collir quan la teva ona volcànica em
recull com una peça de l’oceà, mentre els teus
espasmes de luxúria s’ajunten per mossegar-me
i em sento enduta, collida, xuclada i llançada
altre cop al riu rabiós i tempestuós… M’agrada
el teu cos, m’agraden els teus dits que van
palpant i palpant i estripant i aferrant-se i
després, després, després… el teu cos és com
un arbre… com branques que s’entortolliguen i
es trenquen… com una onada com un vent,
com un animal com un lleó… ferotges i dolços
espasmes de luxúria que van creixent, amor… i
mentre van creixent per fer sortir el teu dolç
semen… van creixent i l’alè del lleó és càlid i
l’abraçada que m’envolta es fa més forta i més
ferotge, i després, després… sé que tremoles,
fremeixes, trepites, et llances… Ah, el riu
flueix, ah… flueix, ah flueix per dintre meu…
ah, mentre vibres, la teva tremolor es dispara a
dins meu… ah, i jo flueixi amb el riu, al corrent
humit, càlid i suculent… em converteixes en
un corrent i m’inundes… i el tremolor i
l’estremiment i la trepitació i el fremiment,
suau, suau… corre suau mentre la tempesta
s’allunya poc a poc… amb un murmuri a
distància… poc a poc l’alè es fa menys càlid,
però és suau i sedós, la suor que tens a
l’esquena, sedós a les cuixes, i càlid a
l’entrecuix… Ah, vida, amor / ah, amor
preciós / dolça mel / àngel del meu cel / amor,
marit meu.
EDDY: Calla, estimada / ¿què és aquest soroll? /
són els meus pares menyspreables / que
interrompen l’estimat flux de la teva boca de
paraules riques, denses i precioses que em
llancen la sang al sexe per fabricar humides
marees d’amor.
ESCENA IV
Entre el Pare i la Mare.
16
PARE: Fixa’t com ha progressat el meu fill / has
progressat molt, fill meu / estic orgullós de tu.
Té classe i qualitats: li venen de mi.
MARE: Més aviat de mi, la seva mare, que no
estimava gens aquest pet pudent que
s’anomena a si mateix pare.
PARE: No parlis així davant de la dona d’Eddy,
pitram decadent, massa informe de cul, bruixa
esprimatxada, boja i seca.
MARE: No parlis així del meu cos / els anys han
pansit la meva delicada bellesa; però a tu
t’hauran d’incinerar perquè la teva carn enve-
rinada empastifaria la terra i en malmenaria les
collites / ets la mort sobre dues cames plenes
de varices i un braguer herniat.
PARE: No tinc paraules per a tu, nena… d’ençà
que et va violar tota aquella colla de negres
borratxos… una dotzena, si els vaig saber
comptar bé… amb les cigales inflades
injectaven ràfegues daurades d’escuma en la nit
densa i sulfurosa, i d’ençà d’aquella mala hora
que no estàs gaire bé del cap. Ja sé que aquella
nit va ser doblement fosca d’horror per a tu, i
em temo que aquesta no fos la causa de la teva
mala llengua indecent, que, com una serp
verinosa, ha fet el niu sota una pedra porca,
humida i podrida.
EDDY: Hola pare, hola mare. M’alegro de tornar-
vos a veure…
MARE: Oh, Ed! que és bonic, tot això, i aquesta
és la teva encantadora dona / Oh, que maca,
que simpàtica!
DONA: Oh, gràcies. Vostè també és encantadora.
MARE: Moltes gràcies. Que simpàtica. Bon dia.
De res.
DONA: Sisplau, poseu-vos còmodes, com si
fóssiu a casa vostra. Que bé poder-vos
conèixer. ¿Heu tingut un bon viatge? ¿Com
esteu tots, a casa? Quin fred fa, oi? Aviat serem
a l’hivern. Quin aspecte més jove que teniu!
Esteu molt bé, realment. Us heu aprimat una
mica, no? Anireu de vacances, aquest estiu?
¿Feu servir Fablon a la cuina?
MARE: Teniu una casa preciosa, sí, preciosa. Hi
ha gent que té sort, hi ha gent que s’ho passa la
mar de bé. Algunes mares també. En fi, vull dir
que es nota, es nota molt. L’ociositat és la mare
de tots els vicis. És un bon home per dintre,
realment… quan l’arribes a conèixer, és
 17
encantador. ¿Heu anat de vacances, aquest any? trampes familiars amb què ens hem
Water off… entrampat / ara que l’estat ens ha espremut fins
a l’última gota de la nostra vida laboral, rebem
EDDY: En fi, ¿què hi ha de nou, avis? / carn de
una petita pensió i una mica de seguretat, per la
la meva carn / fet i pastat com… / nineta dels
quan he de firmar / ara que el meu amo que
vostres… / expliqueu-me què passa en el meu
Déu el beneeixi reposa a la seva butaca, gras i
vell veïnat / ona bans la podrida violència
lluent / no és que m0imnporti ja s’ho ha
rondava pels merdosos carrers i les colles
guanyat a base de manefleria i astúcies / que li
fastigoses pul·lulaven per les tavernes com si
aprofiti / em va donar cinquanta lliures quan
fossin mosques sobre la carronya / digueu:
em vaig jubilar, generós, ell, i un rellotge de
¿encara podeu sortir a passejar, els vespres, o
trenta robis / n’estava orgullós / i és igual si
us cagueu als pantalons cada vegada que veieu
tinc amiant als pulmons / què importa si tinc
una ombra que es mou, no fos cas que fos un
carbonissa a la sang / i què, si el plom m’ha
escocès que ha sortit a omplir-se les butxaques
enverinat el cervell / què hi fa si les màquines
amb els diners dels altres? Aquí hi ha pau, avis.
n’hagin destrossat els nervis / i què si vaig
Foteu el camp d’aquell pis de protecció oficial
deixar dos dits al torn / i què si m’he quedat
on els pixats d’aquells mocosos esquitxen
mig sord pel soroll de les rodes / i què si vaig
l’ascensor que us duu al vostre cau d’un vint-i-
perdre un pulmó pel nostre vell rei a
cinquè pis i veniu a viure amb nosaltres, o
Dunkerque / ho tornaria a fer / sí, t’ho
potser encara teniu por d’aquella maledicció /
asseguro / i què si l’estat em va cardar sense
aquell garbuix de bestieses gitanes que us vau
donar-me ni una puta merda per això / i què
empassat amb tanta avidesa / tot i que jo
que ells passin lliscant amb els seus Rolls-
secretament penso que va ser una excusa que
Royces / i què que les seves criatures grassones
us va anar molt bé per fotre’m fora del niu, i,
vagin saltant amb les seves cames de
de passada, estalviar-vos uns quant calerots /
porquets / i què si roben i maten i no els passa
sempre dèieu que acabaria fotent-vos fora de
mai res / i què si els nostres estimats membres
casa / per aquí només els gossets deixen anar
de la reialesa no paguin impostos / ells són
les seves cagarades en pilonets que fan un cert
figues, nano! / i què si em moro de gana
goig. I les nenes Au pair passegen la mainada
esperant el xec que a vegades et descuides
pels parcs plens de flors / no hi ha camionetes
d’enviar-me quan estàs ocupat amb els teus
de gelats que es passegin cridant, en aquesta
convidats, quan t’oblides dels teus pares, que
zona / tot és tranquil / només el sorollet sobre
són vells, fill!
la gespa de color maragda, tan ben afaitada
com el cap dels astronautes / i en la quietud del MARE: No li facis cas, fill, està tocat de l’ala
vespre, només brolla dels jardins la xerrameca d’ençà que es va jubilar/ només fa que queixar-
beneita de les cordes vocals congestionades les se i deprimir-se. Quan et queixis, recorda els
nostres acomodats veïns, mentre, les nits que estan pitjor que tu / penso en aquelles
d’estiu, engoleixen mitja dotzena de gintònics. mares que els hi van arrancar el dolç fruit dels
Delicadament cansats de la feina del dia que seus úters sagrats / aquells tebis i preciosos
consisteix a expoliar la ciutat. Així, doncs, saquets d’alegria somrient, arrabassats per
veniu i quedeu-vos. Sereu benvinguts, i porteu maníacs sexuals. Ronden per la ciutat… Ni ha
el gat, també. Sempre hi haurà lloc per la tants pertot arreu /que no pots agafat el diari
bestiola. per eixugar-t’hi el cul sense que et trobis, entre
les ties que ensenyen les tetes i els resultats de
PARE: No, fill, però moltes gràcies. Ets molt
les curses de cavalls, fotos de fent cremada i
amable amb nosaltres… que atent! / beneït
socarrimada amb les braços i les cames
siguis, de res, que tinguis un bon dia, però
trencades… ulls atònits de nens / l’un cremat
estem acostumats al que tenim, un arbre vell no
amb un cigarret / un altre amb un ull de
es pot trasplantar / una mica catxats, però
vellut / crits tota la nit / veïns massa
sempre es té l’edat que vols tenir, i jo em sento
aterroritzats o enganxats als serials de la tele
com un per gastat i vell / ja els sabem de
per poder sentir els crits brutals que apunyalen
memòria les cares dels veïns / els nostres
per darrere les parets com mans obertes
podrits veïns / o de l’homenot que ve a cobrar
demanant ajuda’m / d’altres, criatures amb els
els terminis de la nevera i la tele, cada
llavis estripats, amb les costelles aixafades pels
setmana / els menjars que ens porten a casa
seus papes contagiats amb la pesta britànica
cada dia, ara que ja estem jubilats, totes les

que els hi converteix el cap en ciment i els
inunda el cor d’àcid / alguns nens lligats al llit
durant hores i hores, i d’altes que van de quatre
potes plens e merda i pixum… i la mama els hi
fot bufetades i cops, i després el papa, flist i
flast… i un nen amb els mugrons gairebé
cremats… ¿I què et sembla aquell papa que va
agafar el cap de la seva innocent criatura i li
anava fotent contra la paret fins que li va sortir
el cervell…? ¿Quins somnis devia tenir aquest
petit quan la seva matèria gris regalimava paret
avall sobre el paper pintat? …i després el jutge
diu… “ja us en podeu anar, en el fons sou una
bona persona”… i després se’n van a celebrar-
ho amb la seva dona en una taverna
fastigosa… I amunt i avall i d’un costat a l’altre
es van esmolant els ganivets, i als petits se’ls fa
anar drets, se’ls fa sang, se’ls fueteja, i se’ls fa
obeir, aquest país està ple de pervertits, si vols
que digui la veritat / la pesta floreix cada dia,
noi.
EDDY: ¿La pesta, mare? / ¿Encara dura la
pesta? / Tu no m’ho cas fotre mai, això / tu
només em donaves bunyolets i confitures /
coixins de tendra tendresa, i m’ho consenties
tot, i jugaves amb mi i em llegies contes. I em
tiraves el coixí enlaire i em feies anar a cavall de
l’esquena del pare i jugàvem a amagar-nos pel
jardí, i em vas regalar una bici de tres rodes. Tu
em donaves deu torrades amb crema de caldo
concentrat quan tornava d’estudi… I jo
semblava el nen del Cola-cao, i com aquells
nens que porten unes sabates que han de fer
molt de camí, em vas posar en un camí, que
se’n diu felicitat, i amb els llavis plens de
confitura i els dits enfigassats de bunyols, i un
papa que em portava al manillar de la bici i que
ni em va fregar mai el cap amb la mà, ni se li
veia odi als ulls ni es va voler venjar de cap
inclinació de jo tingués, ni em va deixar mai la
pell de color verd chartreuse, ni blau de vellut.
No! Fèiem curses a la piscina municipal.
¿Quant de temps pots aguantar a sota aigua? I
anàvem a veure dibuixos animats cada setmana
i alguna pel·lícula també.
PARE: Et vam estimar, fill / et vam voler donar
amor / sí, t’estimàvem molt… ¿Saps? Com
quan amb les mans et sacsejàvem els muscles
amb una abraçada al final… o amb la mà al cap
despentinant-te els cabells, un copet a la galta,
o donar-te empenta quan et penjaven una
assignatura, perquè eres una mica curt… No
volia que ens odiessis.
18
EDDY: ¿Odi? No l’he fet servir mai aquesta
paraula, home, només alguns diners per gastar,
i el dissabte al cine a la primera sessió. ¿Potser
voleu dir que m’estimàveu perquè teníeu por
que us odiés? ¿O perquè la maledicció del
gitano us venia a les orelles com un eco? Au
vinga ofeguem-lo i consentim-lo i abracem-lo, i
així mai no tindrà ganes de fer mal al papa, no
em facis riure… m’hauríeu estimat igualment
sense aquella terrible maledicció / sóc de la
vostra carn i de la vostra sang, és natural!
PARE i MARE: És que…, fill… és que tu no ets
el nostre fill.
EDDY: MERDA, BUIDEU EL SAC, VOMI
TEU ELS BUDELLS, OBRIU TOTS ELS
FORATS I QUE SURTI TOTA LA MERDA
ABANS QUE EM CAGUI ALS CALÇO-
TETS. AMB ALTRES PARAULES: FEU
TREBALLAR LA LLENGUA I XEDRREU.
DEIXEU-ME ESCOLTAR EL SERMÓ.
¿QUE NO SÓC EL VOSTRE FILL?
COLLONS DE COLLONS!
DONA: No em digueu que no és el producte
autèntic dels vostres lloms nets de sang, que no
ha sortit de les entranyes d’aquesta, embolicat
en una placenta tèbia i enganxifosa, ni que no
és la guspira dels ulls nocturns del seu pare
quan va eixarrancar les cames de la seva dona
per descarregar-hi un xàfec d’esperma calent,
que no se la va mirar de cua d’ull com una
pedra preciosa o una estrella, ni com una joia,
ni que no va respirar fort ni se li va accelerar el
pols per produir aquest admirable tall
meravellós noiet, superdeliciós com un bistec
calent / que ella no et va veure venir per
darrere amb la intenció d’agafar-li el cul i deixar
anar el correu en la seva meravellosa i humida
bústia.
MARE: No! Em temo molt que no!
DONA: Oh, merda!
EDDY: ¿I què, si sóc adoptat? M’importa un colló
de mico.
PARE: Va anar així. Plors i gemecs; crits i aücs. Jo
pescava prop de Wapping, just a sota del
mirador de Whitby… un diumenge pacífic (et
vam pescar, quina troballa, com havia desitjat
tenir un fill!) vaig tirar la canya, els vells barcos
de vapor salpaven cap a Southend. El pont de
la torre s’obria per deixar passar les xemeneies
dels barcos, com una vella puta peresosa del
West End obrint-se de cames… a la coberta,

prenent el sol, hi havia gent de Bow,
Whitchapel i Islington, amb vestits de cada dia
i coll dur, tots ballaven una miqueta, els barcos
trontollaven, la cervesa negra fluïa pertot
arreu… nosaltres saludàvem des de la costa
mentre el barco tallava la porqueria de la
superfície del Tàmesis i ens enviava onades i al
seu pas feia pujar i baixar les barquetes. Tot de
sobre, noi, el sol estava a dalt de tot, i Hitler ja
s’havia posat fora de joc. Fa calor. Churchill és
el que mana, i finalment tenim la pau. Vint
milions de morts / incloent-hi els meus dos
fills, a la radio toquen We’ll meet again, i les
eugues mengen civada i les llebres mengen
civada i els xaiets mengen heura, ¿recordes? Bé,
de sobte, aquella tarda d’agost no hi havia
plàtans a les botigues i només teníem dret a
quatre unces de sucre a la setmana, van
començar a sortir els documentals d’Auschwitz
/ milers de cossos com espaguetis embullats /
tot es va fer en nom d’Adolf / tot de cop,
aquell dia trist i calorós… tots estàvem nedant,
mira-te’ls mira tota aquella sang i tot aquell oli,
mala berreja, el cel es va ennegrir. Quina
infernal i terrorífica explosió, i ens anava caient
sutge per sobre i trossets de gent, tots els
peixos es van morir, vinga: els treurem de
l’aigua. Mireu, necessiten ajuda; tos són a dintre
l’aigua. Una bola alemanya prenyada d’odi i de
promeses doloroses i de noms dels que
s’havien de morir vas llançar el barco dels
excursionistes a la lluna i van caure tots com
una massa mortal de cervesa negra i
entrepans… vinga, noi, “Et donaré un cop de
mà”. Els vam estar traient tota la nit; els altres
es van inflar com aquells monstres de la fira.
“Vinga, mama, no t’impacientis, beu-te una
tassa de te, ¿on és el petit Johnnie?… no res,
no res, no li haurà passat res. ¿Sap nedar?
No… Oh! Ja el trobarem, ¿oi que sí, nois? Ja el
trobarem aquest petit sagnant… Porta la
llanterna, cap aquí, Bert… És una vella;
dóna’m la mà, carinyo, que et trauré de
l’aigua… Ah, no: és un munyó, se l’ha deixat a
l’aigua…” ¿Quin fill de puta pot fer una cosa
així? …Més mantes… porteu més te… som
massa pocs… no hi ha prou gent per ajudar…
¿Qui pot fer una cosa així a la gent? ¿Quin
malalt, pervertit i fill de puta va començar tota
aquesta merda? … Si el tingués al davant, aniria
a buscar un cony de ganivet de carnisser, i
l’aniria tallant poc a poc, a trossets fastigosos i
els tiraria a les rates, i a tots els fills de puta que
l’haguessin ajudat els fotria en un bany d’àcid…
Quan tot s’havia acabat i ja traspuntava l’alba,
19
vam veure una cosa que semblava una nina
aferrada a un tros de fusta, però quan ens ho
vam mirar amb més atenció, vam veure que era
una criatura de dos anys, lluitant com un
dimoni, i tenia agafat de la mà un osset de pèl
greixós i enorme, i no hi havia cap dubte que
l’ajudava a surar. Vam tornar l’osset a la taca
d’oli i vam treure aquella criatura del riu que
regalimava oli com un negre, i, com que no hi
havia ningú pels voltants, ens el vam endur a
casa i el vam rentar / era una preciositat / la
mama estava encantada de veure aquesta boleta
suau, aquest nen tan bonic / “No el vull
tornar”, va dir, “¿L’hem de tornar?”, va
preguntar. “No”, li vaig respondre, “de totes
formes, la seva mare el deu donar per mort /
val més que no fem res per canviar la situació /
“Però imagina’t”, va dir Dinah, com se sentirà
la seva mare; estarà inquieta, es morirà de pena,
es consumirà i plorarà per la dolça, precisa i
tendra carn de la seva carn” / “D’acord”, li
dic,” només ens el quedarem un dia, i després
el tornarem”. Un dia que es va convertir en dos
/ i una setmana més tard vam pensar que el
cop seria massa fort, i que la mare de veritat ja
s’hauria resignat a la pèrdua del seu fill.
DONA: Ah, merda, collons, hòstia! M’he pixat a
les calces.
EDDY: Estimada esposa i, ara, la meva mare, pel
que sembla. Aquesta senyoreta era la mateixa a
qui vosaltres li vau raptar el nen / em va
explicar la mateixa història de com va perdre el
seu petit Tony, i, si vosaltres el vau trobar, jo
sóc ell, el nen que vau trobar i que era d’ella…
m’ha agradat molt de veure-us, que tingueu un
bon dia, així que jo sóc la massa de carn que va
sortir xipollejant del ventre de la meva estimada
dona / ah, rates de merda / vau obrir la caixa
adequada, ¿no?, vau collir una pedra que hauria
estat millor abandonada amb aquelles horribles
coses negres, intactes, en lloc d’estar rosegant-
me el cervell. Així, doncs, l’home que vaig
matar amb paraules era el meu pare real / jo li
vaig retallar el cervell amb paraules esmolades
com una fulla d’afaitar / i ell era la meva font,
oh merda / i els ulls em rebenten, s’esquerden i
esquitxen… / ¿Qui riu? Jo que vull netejar la
ciutat / aturar la pesta, destruir l’esfinx / jo era
la font de tota aquesta merda / l’home de
principis és un fill de puta / ah, mai més no
tornaré a tastar la dolçor del coixí de la meva
dona estimada… mai més… mai més… així,
doncs, vaig abandonar el nínxol abans acollidor
i ple d’amor i ara tan ple d’horror / indigne
 20
incest, i els nens que arribin, si arriben, es que he comès, jo sóc la pesta podrida, arrencar-
convertiran en horrors de sis dits i dos caps / te’ls, Eddy, arrencar-te’ls del tot, buida-te’ls
pobre Eddy. Ah aquesta follia que em cargola com si fossin boles de gelat, només has de
el cervell / vaig anar pels carrers podrits per la prémer el polze per sota les òrbites, estirar-te’ls
pesta i vaig veure-hi els vells i els enfonsats / fins a trencar el nervi! La fosca ja cau. A la
les cares divertides mirant fixament des dels merda tot plegat. M’estimo més tornar a refer
seus pisos de vinil / les ombres tremoloses del tot el camí i estirar els llençols i contemplar el
televisor / vaig seure als cafès i vaig pensar cos daurat de la meva dona, i m’enfilaria fins al
amb la meva desitjable, preciosa i suculenta seu santuari, i refaria el camí fins que només
esposa, plena de mel, i mentre seia i se’m veiés el cap i m’amagaria allí dins
contemplava els rostres demacrats i les ànimes còmodament, sa i estalvi. Sí, vull tornar-me a
mortes amb les seves dones reals tancades per enfilar dins de la meva mare. ¿Què té de mal,
sempre en els motlles d’un compromís avorrit, això? És millor que fotre un cartutx de
la meva pròpia dona semblava una princesa / dinamita al cul d’algú i rebre una medalla per
vaig fixar la seva imatge a l’horitzó com una haver-ho fet. Doncs, me’n torno. Corrent,
lluna naixent i vaig mirar fixament cap a corrent sento que se m’accelera el pols i els
l’espai / i quan el cafè va tancar vaig continuar peus, sonen cops a terra, és amor el que sento,
mirant per sempre i per sempre, i pel meu és amor ?què importa la forma que prengui, és
esperit vagabundejaven totes les combinacions amor el que sento pels teus pits, pels teus
del seu rostre i somriure i ulls i els moviments i mugrons xuclats dues cegades, pel teu ventre
les corbes els seus llavis. Seia i projectava la conegut dues vegades, pels teus malucs, pel teu
seva figura sobre la lluna i repassava cada cony conegut dues vegades, la primera amb el
pàgina de la nostra vida comuna, com si fos cap, la segona amb la polla, estimat cony
una Bíblia sagrada d’esdeveniments màgics i sagrada mare esposa / font estimada del meu
examinava cada tret del seu paisatge i devorava ésser, sortida del paradís / entrada del cel.
cada part seva i estimava cada part, i la suma
total componia aquesta criatura, la meva dona.
I aleshores la lluna es va tornar vermella com
de sang / els núvols van travessar de pressa el
seu rostre i es van convertir en els seus cabells,
després en els seus ulls, i el vent li va arrossegar
els cabells per la cara ( tal com ho feia quan
passejàvem junts pels camps i els boscos, quan
els arbres tremolaven i el sol ens besava i
l’univers ens embolicava dins un mantell
d’estrelles i pluja i herba trepitjada i gelats i te i
dits entrellaçats / abraça’m fort / abraça’m fort
i jo m’abraçaré a tu i no et deixaré anar mai…
¿Què importa que siguis la meva mare,
t’estimaré encara que jo sigui el teu fill / potser
ens causem dolor, ens maten l’una a l’altre,
potser ens mutilem, ens infligim ferides
perverses. No fem res més que estimar-nos,
mare: mare, no importa. ¿Per què m’hauria
d’arrancar els ulls a l’estil dels grecs? ¿Per què
t’hauries de penjar? ¿Has vist mai un nen
nascut de mare i fill? No. ¿I jo? No. Doncs
¿per què hem de pensar que és dolent? ¿M’he
de mortificar tant? ¿Qui? ¿Jo? ¿Amb les meves
ungles i amb els meus dits he d’arrancar
aquestes tendres boles tèbies de tremolosa
gelatina amarada de sang? Èdip, ¿com ho va
poder fer? No poder veure mai més el rostre
daurat de la teva dona, mai més no poder-li
dirigir l’esguard, ni el seu al meu. Quin horror